LO BASQUET Editorial 2

Editorial Som a les acaballes d’un curs que ha estat molt dens en activitats. Els dos esdeveniments més destacats que s’han produït han estat la celebració del desè aniversari de la creació de l’institut i la inauguració del CFGM de tècnic en perruqueria, dins de la família d’imatge personal. És per aquest motiu que en aquest quart número trobaràs molts articles, escrits per gent del centre i d’altres que ja no hi són, que hi fan referència, a més a més de les col·laboracions habituals. Des d’aquí donem les gràcies a tothom per la seva participació, sense la qual no hagués estat possible l’edició d’un nou número de Lo basquet. També felicitem tots aquells projectes i/o persones relacionades amb el centre que han estat guardonats en diferents concursos i premis. Així mateix, volem desitjar molta sort al professorat de l’IES que oposita aquest curs. Finalment, no podem oblidar la nostra benvolguda Carme Polo, que prompte deixarà l’aula. Desitgem que ens visitis molt sovint. T’enyorarem, Carme. LO BASQUET Revista de l’IES Roquetes Núm. 4, 3r trimestre, curs 06-07 Edita IES Roquetes Coordinació i Redacció Departament de Català Departament de Castellà Portada i pàgines centrals Raquel Palomar Logotip Raquel Espinós

Maquetació Joan Antoni González Marià Lleixà Correcció lingüística Assumpta Moya Marià Lleixà Impressió Impremta Querol, S.L.-977 597 100 Tortosa Dipòsit legal T-1591-04

2 editorial

3 desè aniversari

10 interculturalitat

11 breus

12 entrevista a Guillem

14 consumòpolis

15 efecte hivernacle

18 sostenibilitat

20 enquesta

24

fotos IES

26 mobbing

27 escoles en xarxa

28 imatge personal

29 biblioteca

30 narrar i descriure

32 Sant Jordi

33 redacció Coca-Cola

34 concurs Coca-Cola

36 Marta Sanz

sum

ari

38 centenari Cid i Mulet

39 centenari Artur Bladé

40 entrevista a Paco Forés

42 poesia

43 narració

44 passatemps

46 cinema

LO BASQUET Desè aniversari 3

AGENDA D’ACTIVITATS DEL 10è ANIVERSARI DE L’IES ROQUETES Mes de març: Dia 29: Inauguració dels actes, amb presència de les autoritats educatives i municipals. Mes d’abril: Dia 24, 25 i 26 : Celebració de les VI Jornades Interculturals. Mes de maig: Dia 2: Conferència de l’escriptora madrilenya Marta Sanz, finalista del Premi Nadal 2006, adreçada als alumnes de Lletres de Batxillerat. Dia 18: Conferència, oberta a tothom, de l’il·lustrador roquetenc Ignasi Blanch a la Biblioteca de Roquetes. Dia 22: Xerrada de l’escriptor de Figueres Àngel Burgas, destinada als alumnes de 2n d’ESO. Dia 24: Taller de música, realitzat pel cantautor Emiliano Valdeolivas, adreçat als alumnes de 3r i de 4t d’ESO. Dia 24: Al Casal de Jesús i per a tothom, concert i presentació del nou disc de la cantautora Montse Castellà. Dia 30: A la Biblioteca de Roquetes, inauguració de l’obra “Opalins Transitoris”, ja exposada a l’IES, de l’artista tortosí Jaume Rocamora. A partir de setembre: Presentació de l’exposició Antàrtida als alumnes de l’IES Roquetes, amb la col·laboració de l’Observatori de l’Ebre. Festa dels exalumnes de l’IES Roquetes. Aquesta celebració tindrà lloc al mateix centre. Competicions esportives diverses per celebrar el 10è aniversari. Concert per als alumnes de l’IES a càrrec de diferents grups musicals de les Terres de l’Ebre.

LO BASQUET Desè aniversari 4 Fa 10 anys va arribar a Roquetes un grup de professors i de professores que encetaven amb il·lusió una tasca nova a la ciutat (i en realitat, a tot l’estat espanyol): la posada en funcionament d’un IES, un institut on s’impartiria l’educació secundària obligatòria, aprovada feia poc en les Corts espanyoles. Aquesta tasca suposava un repte per al professorat i, sobretot, per a l’equip directiu, ja que a Roquetes no hi havia tradició d’estudis secundaris —aquests s’havien fet sempre a Tortosa— i l’institut s’havia de “construir” de nou, tant en l’aspecte físic com en el de l’organització de les activitats docents. Quant al primer, l’Ajuntament de Roquetes va adequar l’antic edifici del Col·legi Sant Josep dels jesuïtes, sota l’observatori. Pel que fa al segon, el professorat se n’encarregà. Van organitzar l’arribada d’alumnes dels antics CEIP de la zona dreta de l’Ebre, des del Raval de Crist fins a Paüls, més els de Benifallet, de la riba esquerra, i es van començar a impartir aquell any els nivells de 1r d’ESO i de 3r d’ESO. Tot plegat es va dur a terme amb l’ajuda del reduït grup de persones que constituïen el PAS (personal auxiliar i de serveis). Els dos anys següents, amb l’extensió de l’ESO a tots els nivells i l’establiment de dues línies de Batxillerat, pràcticament es va doblar el professorat. Hi havia professors de secundària que aportaven la seva experiència al segon cicle i altres de primària que es dedicaven als més joves del primer cicle, amb els quals havien estat treballant fins llavors als CEIP d’origen. No va ser una tasca fàcil, la dels primers anys: al fet d’ésser estudis nous i de tenir les instal·lacions algunes mancances (eren petites, l’educació física es feia a les instal·lacions esportives municipals...), s’hi afegia l’heterogeneïtat de l’alumnat, que provenia de centres molt dispars de les nostres terres; a més, a l’hora de l’esbarjo, com que l'espai era insuficient, es distribuïa l'alumnat en dos patis. El professorat (i el PAS) anava canviant amb l’arribada dels nous cursos. Molts interins i provisionals eren del País Valencià o de fora de Terres de l’Ebre, i procuraven tornar a la seva terra; altres venien amb la intenció d’establir-se aquí definitivament. També va canviar el director del centre, en ser proposat per a inspector. Aleshores, se’n féu càrrec el cap d’estudis, que va continuar amb la mateixa línia d’actuació. Més tard, es va començar a construir un edifici nou. Anàvem a veure com s’enlairava i pensàvem: “Que bé hi estarem!” , la qual cosa ens donava ànims per a seguir endavant. Un any ens hi vam traslladar i sí que hi vam trobar diferència: classes més grans i lluminoses, instal·lacions esportives (un pavelló cobert, a més de les pistes exteriors), biblioteca, menjador (quina diferència del catering inicial a la cuina actual!)... I s’hi van anar afegint aules de vídeo, d’informàtica, d’idiomes... Han passat deu anys i l’IES s’ha consolidat amb un mòdul professional de la branca de perruqueria. Tot i que els temps han canviat, amb una societat cada cop més diferent i exigent, seguim il·lusionats i il·lusionades, celebrant els deu anys, i...

LO BASQUET Desè aniversari 5

GENERACIÓ DEL 82

Quan em van dir que l’institut complia deu anys, va ser la primera vegada que vaig prendre consciència de com havia passat el temps. Deu anys és molt de temps per a alguna cosa que sembla que succeí ahir. Segurament cap dels de la meva promoció, nascuts el 82, el veiem tan lluny i això que, juntament amb els de l’any 85, som els que el vam estrenar.

Fent un flashback, encara em veig anant amb la moto, entre els autobusos, cap a l’antic edifici. Recordo que no hi havia barracons. Al pati, fins i tot hi havia gespa! L’edifici estava acabant-se d’adequar, tot era nou, per estrenar. Els laboratoris, les aules, els profes! Ara mateix em vénen un parell d’anècdotes al cap que més val deixar en la memòria. Més d’un recordarà els viatges amb les cadires, o els marcs de les portes massa baixos per a alguns professors... S’ha de ser de la meva “quinta” per saber de què parlo. També recordo les festes que vam organitzar per poder finançar part del viatge de final de curs. Com una colla d’adolescents, vam ser capaços de muntar un envelat amb la garantia de no tenir pèrdues, amb el permís consistorial, amb el Trio Sabanova..., i fer que tot plegat fos un èxit. Amb nosaltres l’institut es va començar a fer gran; durant el nostre segon any, vam créixer fins haver d’ocupar l’edifici

d’enfront; i durant el següent, fins i tot vam veure que sorgien com a bolets uns magnífics barracons on no existia el fred, la humitat o la calor. Malgrat tot això, quins anys!! Pel fet de ser els primers, no vam arribar a gaudir de l’institut nou. Els records que en guardem tenen un escenari diferent al que tindran els actuals alumnes de l’institut d’aquí a deu anys. Però, tot i això, estic segur que les experiències d’uns i les dels altres en el fons s’assemblaran molt. Tornant al present, mirant el teclat de l’ordinador, m’adono que en aquells anys vam aprendre, dins o fora de les classes, les bases del que som ara. Els camins que hem seguit cadascú són diversos: uns van seguir estudiant, d’altres no; alguns han fet cap a Barcelona, d’altres no s’han mogut de les Terres de l’Ebre; uns altres són a Tarragona, a Lleida, arreu de la geografia d’Espanya... Fins i tot se m’ocorre algú que ha fet cap a Xile! Tots vam començar junts; tots vam aprendre moltes coses junts, la majoria de les quals van ser apreses fora de les classes; i és que l’institut s’estenia més enllà de les aules. Qualsevol situació d’aquell moment, de ben segur acabarà tenint la seua rèplica en un futur. Allí vam començar a aprendre a afrontar la vida. Vam viure disgustos, alegries, aprovats, suspensos, amors, desamors... Fins i tot vam poder tastar com se les gasten els conflictes polítics. Segurament, alguns ho vam experimentar de massa prop i tot. Sort que al final, en la vida, de tot se n’aprèn. I és que a l’institut, si alguna cosa vam fer, va ser aprendre. I molt.

Albert Curto Ferré i Laura Hierro Gisbert

LO BASQUET Desè aniversari 6

LO NOSTRE INSTITUT

Deu anys? Ja han passat deu anys? Aquesta va ser la primera reacció que vam tenir quan ens van proposar fer aquest escrit. De sobte, molts de records ens van començar a venir a la memòria, records que es van mesclar amb la nostàlgia d’aquells anys d’institut. Arribàvem a un nou edifici amb una sensació estranya, de neguit i de nervis que alhora eren la il·lusió i les ganes de començar una nova etapa. Teníem dotze anys i veníem del cole, on la relació amb els companys i professors era molt propera, gairebé familiar. Tots ens coneixíem i ara ens portaven a un edifici on, segons ens deien, ens mesclarien amb alumnes d’altres classes i d’altres pobles, molts dels quals en aquells moments no sabíem ni ubicar al mapa. Si ens posem a pensar què recordem més, ens veiem com dues xiquetes amb la motxilla a l’esquena, quedant davant de correus per pujar juntes caminant, alguns dies més aviat corrent. Al llarg del camí, el grup s’anava fent més gran amb amigues i amics que s’esperaven a la cantonada del seu carrer i s’hi afegien perquè el trajecte fos més distret. Un trajecte que de vegades havíem de variar per la construcció continua de la urbanització de la Torre d’en Gil. Arribàvem allà i entre classe i classe, canvis d’aula i hores al pati, ens anàvem coneixent i anàvem descobrint tots junts que estar a l’institut no era, ni molt menys, tan diferent. Al principi, una de les coses que ens va costar més va ser relacionar-nos amb els alumnes d’altres pobles. Al pati això era molt evident, ja que els de Paüls estaven amb els de Paüls, els de Jesús amb els de Jesús i els de Roquetes amb els de Roquetes. A poc a poc ens vam anar atrevint i vam anar fent noves amistats, sortint una mica de la “bombolla roquetera” on havíem estat fins llavors.

LO BASQUET Desè aniversari 7 Els gublins, les canyes de xocolata, els crèdits variables, els crèdits de síntesi, l’agenda escolar, els primers treballs a l’ordinador, les classes de tecnologia, els vestidors de les instal·lacions esportives, els “partes”, la peixera, les primeres campanes...tot són paraules i records que ens transporten a aquella època i que encara ara no podem evitar relacionar amb els anys a l’institut. Ja no es tractava d’anar només a classe i jugar, sinó que se’ns exigia, implícitament, una major responsabilitat i unes noves obligacions. Podíem decidir algunes de les assignatures i, això, ens permetia anar descobrint què era allò que realment ens interessava. Ja no era fer perquè s’ha de fer, sinó fer per qui vull arribar a ser i per allò que vull fer després. Diuen que el sistema educatiu actual es podria millorar, però nosaltres, que vam ser la generació que el va estrenar, no podem ser tan crítics. De fet, considerem que no ens ha anat tan malament. Els coneixements adquirits durant els sis anys que vam estar a l’IES estem segures que ens han servit, d’una manera o d’una altra, per continuar els nostres estudis. Si fem un cop d’ull a les agendes que utilitzàvem a l’institut, segur que estan plenes de deures, treballs i quedades que ens van anar formant sense ser-ne del tot conscients i que ara, amb la perspectiva dels anys, sabem valorar. Quan estàvem a primer d’ESO vèiem als de tercer molt grans i teníem ganes de tenir la seva edat; en canvi, quan ja estàvem a tercer o quart ens seguíem veient tan xiquetes com abans. Teníem pressa per créixer i ara, deu anys després, voldríem tornar a estar allà i reviure la innocència d’aquells anys. Uns anys de canvis, canvis interiors quant a la nostra manera de fer i de pensar, i canvis exteriors fruit del període de creixement que estàvem vivint. Cares amb granets, dents amb ferros, veus més agudes i més greus (i també algun gallet)...començàvem a preocupar-nos per la nostra imatge i per la roba que portàvem i això ens feia sentir més grans. I tot això en un institut que, amb els anys, vam arribar a apreciar i a tenir-li un carinyo especial. Ens havien dit que estaríem en aquell edifici provisionalment, però nosaltres allò que vèiem era que no paraven de reformar-lo i de pintar-lo..., en definitiva, de millorar-lo. Allò ens feia anar estimant-lo a poc a poc i que les ganes d’estrenar el nou institut ja no fossin les mateixes. Amb tot, ens preguntàvem si l’acabarien construint a temps per poder-hi anar. Alguns sí que ho vam poder fer, només els darrers mesos de segon de batxillerat. Així, podríem dir que l’antic institut ens va veure arribar i créixer i que l’altre només ens va veure marxar. Quan ara veiem el nou institut, els records d’estar allà estudiant són tan pocs que gairebé no en tenim. Recordem un concurs de Sant Jordi, l’entrega de les orles, un o dos dies al gimnàs, algun esmorzar a un bar de la zona, les noves classes encara per acabar de pintar, i un anar descobrint a poc a poc com orientar-nos en aquell nou edifici, amb la curiositat que això comportava. En canvi, passem per davant de l’antic institut i coincidim en un sentiment molt clar i inevitable: un sentiment de nostàlgia i d’enyorança. Enyorança d’uns anys que van començar amb la innocència dels dotze i que ens van permetre anar descobrint la màgia i, alhora, els petits entrebancs que anaven sorgint a mesura que ens fèiem grans. Ara, veure aquell institut ens transporta a uns anys plens de vida i d’il·lusió. Al mateix temps, també és l’escenari d’uns anys de desconcert i de dubte. Tot en conjunt, aquell institut “provisional” va convertir-se en la nostra segona casa; allà on vam aprendre, vam conèixer i, perquè no, vam aprendre a conèixer. Per nosaltres, aquell no va ser un edifici provisional, ni molt menys, va acabar sent “lo nostre institut” amb totes les lletres i, si es pot, en majúscules. Un edifici que, per més que ara tingui altres funcions, per tots aquells que vam estudiar allà, no deixarà mai de ser l’institut de Roquetes, LO NOSTRE INSTITUT.

Núria Barberà Homedes i Cinta Bonet Forés

LO BASQUET Desè aniversari 8

L’INSTITUT: LES BRANQUES DE L’ARBRE No és difícil que en un dels sopars que fem de tant en tant amb excompanys de l’IES

acabem parlant sobre els anys que hi vam compartir. “Què és el primer que recordes quan

penses en l’institut?”, pregunta un. De seguida van caient sobre la taula un record darrera un

altre, anècdotes vàries unides per un denominador comú: el somriure que apareix en les

nostres cares. I de sobte un diu “jo crec que l’institut és com la part de les branques d’un

arbre i que cadascun de nosaltres n’és una”, i la resta li demanem, una mica estranyats, que

s’expliqui millor. “El tronc de l’arbre és l’escola, on creixes amb tots els companys en la

mateixa direcció. És quan arribes a l’institut quan prens les primeres decisions personals i és

quan et vas constituint com a branca, cada cop més prima i més separada de la resta, a

mesura que les decisions es van fent més importants”. Hi pensem durant un instant, i

decidim que és una forma encertada d’explicar-ho.

Després de passar-te com a mínim deu anys compartint l’aula i els professors amb els

mateixos companys, et trobes que has de deixar de fer-ho per passar a formar part d’una

“comunitat” més gran i, en conseqüència, més variada en tots els sentits. I és en aquesta

col·lectivitat, com dèiem, on et demanen que prenguis les primeres decisions que t’han de

portar, teòricament, pel “teu” camí. Per començar, poder escollir el crèdit variable que més

t’interessa és un privilegi que et fa sentir bé ja que això es presenta com una primera

oportunitat d’imposar d’alguna manera els interessos propis. Una segona oportunitat de triar

apareix a quart d’ESO, en decidir on es va de viatge de final de curs i com aconseguir fer-ho

sense pagar gaires diners. Per primera vegada organitzem un bar per a l’institut, fem

encenedors i ens les enginyem perquè el viatge acabi sent inoblidable. I després d’això, una

decisió que puja una escala en el grau d’importància: continuar amb el batxillerat o no, i triar

modalitat, si finalment decidim fer-lo. En aquest moment, i seguint amb la metàfora de

l’arbre, les branques se separen un xic més. Després de passar una ESO divertida, amb la

“bogeria” pròpia de l’adolescència, amb professors i pares intentant controlar hormones i

maldecaps, molts arribem al batxillerat. Comencem amb ganes de continuar amb tots

aquells a qui ja hem donat la nostra confiança i amb qui, després de 18 mesos més de

classes i dos anys més de maduresa, haurem lligat llaços que ens faran recordar amb

nostàlgia els anys passats a l’antic institut de Roquetes.

I a partir d’aquí les branques s’aprimen encara més. Primer amb el treball de recerca,

després amb la selectivitat i finalment amb la decisió de continuar estudiant o no, on fer-ho i

què fer per arribar a ser una cosa o una altra. El ventall de possibilitats s’estén fins a l’infinit.

LO BASQUET Desè aniversari 9

I tot i que ens intenten donar un cop de mà en l’elecció, no és fàcil, perquè és, podríem dir,

el moment en què has de deixar de ser branca per començar a convertir-te en fulla.

Durant els anys de l’institut et vas constituint, tot i que en alguns casos més lentament del

que els adults que ens envolten voldrien, com la persona adulta que seràs. T’estires, a poc a

poc, com a branca independent, sempre amb la il·lusió o el somni del “jo vull ser...” com a

rerafons. Suposem que és per això que, temps després, quan et trobes amb la gent amb qui

vas compartir aquests anys et fa il·lusió saber què ha sigut de cadascun d’ells. Veus llavors

en què s’han convertit aquells somnis, sorprenent-te en alguns casos. O, en el cas dels

professors, explicant-los què has fet finalment, sorprenent-los també, de tant en tant. I et

gratifica pensar que una part del que tu ets en l’actualitat és també gràcies a ells, que van

intentar donar-te allò que creien necessari perquè l’arbre continués creixent sense parar.

Ester Gombau, Neus Trullén i Jaume Fornós

LO BASQUET Desè aniversari 10

SISENES JORNADES INTERCULTURALS

L’IES Roquetes, amb la intenció de fomentar l’intercanvi cultural i d’ afavorir la convivència entre els membres de la comunitat educativa, tot partint del coneixement i respecte mutu, ha organitzat, durant els dies 24, 25 i 26 d’abril, les sisenes jornades interculturals sota el títol Llengua i Integració. Abans de començar aquestes jornades, l’alumnat de tercer d’ESO participà en un taller muntat per tal de sensibilitzar-lo amb el tema principal d’aquesta celebració. D’altra banda, l’alumnat de 4t d’ESO, un cop acabades les jornades, també va fer un taller anomenat Talla amb els mals rollos per tal d’afavorir la convivència. Quant a l’alumnat de batxillerat, aquest treballà els temes cabdals de les jornades de manera transversal, tot partint d’un cinefòrum. El dia 25 d’abril, l’alumnat de 1r d’ESO participà dels següents tallers: Vivències i emocions (amb el visionat d’un vídeo que recollia les experiències de diferents alumnes nouvinguts i nouvingudes, amb un debat posterior); L’esmorzar del comerç (per saber les causes que provoquen la immigració); El món global (per conèixer la diversitat cultural); Conta contes del món (per gaudir de la literatura de diferents països); i El joc de la solidaritat (per entendre el significat d’aquest concepte). El dia 26 d’abril, com a cloenda de les jornades interculturals, es va celebrar la jornada de portes obertes, que s’inicià amb una performance, seguida d’una xerrada sobre les parelles lingüístiques. Tot seguit, s’oferiren diversos espectacles de dansa, l’actuació de l’orquestra Stop i la tradicional mostra gastronòmica de diferents cultures. Tot plegat, va ser un èxit, amb una assistència de públic encara més nombrosa que la de l’any passat. Val a dir que, a partir de l’any vinent, les jornades interculturals se celebraran cada dos anys, tot alternant la seua celebració amb la de les jornades relacionades amb el projecte de mediambient de l’IES. Així mateix, aquestes jornades inteRculturals han rebut el quart premi del concurs bones experiències de convivència entre cultures Federico Mayor Zaragoza.

Batiste Castell i Sumpta Moya

LO BASQUET Breus 11

ORQUESTRA STOP El grup musical STOP segueix amb la seva progressió. Durant aquest curs ha actuat en la inauguració dels actes del desè aniversari de l’IES i en la festa de la interculturalitat. A més, ha participat en la celebració del centenari de la Lira de Roquetes, juntament amb altres grups de l’IES i del col·legi Marcel·lí Domingo, a l’Hort de Cruells. Fins i tot, s’ha desplaçat a Aldover per interpretar les seues peces musicals en la diada de Sant Jordi. Cal destacar que algunes d’aquestes actuacions han estat dirigides per Sergi Alcàzar, membre d’aquest grup, perquè el professor Guillem Enri ha estat intervingut a causa d’una apendicitis. Des d’aquí li desitgem una ràpida recuperació.

FINALISTES DEL PREMI FICCIONS Cinta Lara Baiges i Cristina Gabriel Vizcarro, alumnes de 1r de batxillerat, van recollir, dimarts dia 15, a l’Ateneu Barcelonès, en un acte ple de personalitats del món de la cultura, el diploma de finalistes del concurs literari “Ficcions, l’aventura de crear històries”. Més de 1100 joves, d’entre 12 i 18 anys, de prop de 200 escoles i instituts de tots els Països Catalans, han participat en aquesta experiència creativa a través del portal d’Internet www.deria.cat. L’equip de l’IES Roquetes ha estat l’únic de les comarques de Tarragona que ha arribat a la fase final. Els guanyadors han rebut, cadascú, un ordinador portàtil i 400 euros en material escolar per al seu institut.

ACTIVITATS EXTRAESCOLARS Durant aquest curs, l’alumnat del centre ha participat, com és tradició, en el Festival del Riu, ha anat a la neu, ha realitzat el viatge de final d’etapa (aquest any a Itàlia), ha celebrat la castanyada i ha col·laborat en la Marató de TV3. D’altra banda, al llarg del curs, s’han fet diferents xerrades sobre temes diversos com ara sexualitat, educació vial, hàbits alimentaris, etc. Així mateix, hi ha hagut moltes sortides, organitzades pels diferents departaments.

VISITA DEL CONSELLER L’Honorable Conseller d’Ensenyament, Ernest Maragall, va efectuar una visita al nostre IES el mes de maig, En arribar, va presenciar una actuació musical d’un grup d’alumnes i tot seguit va visitar les dependències del centre, en especial les noves instal·lacions del mòdul de Perruqueria, i va departir una estona amb el professorat. SORTIDES AL TEATRE A Barcelona, els alumnes de segon d’ESO i batxillerat, van anar a veure l’obra Grease. A l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa l’alumnat de primer de batxillerat va presenciar la representació de l’obra El perro del hortelano. Per la seva banda, els alumnes de quart d’ESO van veure Don Juan Tenorio.

LO BASQUET Entrevista 12 ENTREVISTA A GUILLEM Estem amb Guillem Enri Hidalgo, professor de Música del nostre institut des de fa dos anys, i director de l’orquestra STOP. Des de quan et ve aquesta afició per la música? Des de sempre, des que tinc ús de raó. Quins instruments saps tocar? Sóc especialista en el trombó de vares. També domino el piano i instruments de vent-metall.

Has tocat mai en alguna orquestra o grup? Sí, he tocat en orquestres clàssiques com la de Granada, de Gijón, de València, d’Alacant. També en agrupacions musicals com una Big Band, de música jazz, i en agrupacions de cambra (quartets, quintets…). Quins estudis vas cursar per a ser professor de música? Els superiors de música, especialització en trombó. Quin tipus de música t’agrada escoltar o tocar? Depèn del moment. Hi ha moments per a cada tipus de música.

Penses que hi ha una cançó per a cada estat d’ànim? Hi ha una cançó diferent per a cada estat d’ànim i per a cada persona. Quina és la teua cançó? La que en un primer cop em sorprèn, i sóc molt fàcil de sorprendre. Tens alguna altra afició a banda de la música? Sí, fer esport en bicicleta. Has utilitzat mai la música per lligar? T’ha funcionat? Sí. Sí que m’ha funcionat. Tenia un amic que em va dir que es compraria un trombó perquè jo lligava més amb el trombó que ell amb la moto. T’agradaria continuar ensenyant en aquest institut? Sí, la infraestructura està molt bé, la relació amb els professors també i amb molts alumnes també, personalment. És la primera vegada que treballo en un col·legi públic; abans havia treballat vuit anys en un de privat a València. Digues aspectes positius i negatius de dedicar-te a l’ensenyament. No em considero professor, me considero músic. El que m’agrada és que els alumnes sàpiguen fer música, en comptes de saber molta teoria; que tinguen en algun moment la sensació de ser músics. I com a negatiu, el fet que falten hores de música per a poder fer més activitats. En el cas del grup STOP, assagem en hores extraescolars.

LO BASQUET Entrevista 13 Alguna vegada, a classe, has pensat “no sé on ficar-me”? Sí, en la primera classe, tenia moltes coses preparades i els alumnes no van entendre res. Parlem ara del grup STOP. Què et va portar a formar-lo? Voler fer alguna cosa perquè els alumnes s’adonaren què és fer música a la pràctica. Què ha significat per a tu professionalment formar-lo? Més que professionalment, la satisfacció és personal, ja que els alumnes estan més motivats i tenen il·lusió de fer una cosa diferent. Heu fet alguna actuació fora de l’institut? Sí, vam anar al Vendrell a la trobada de les comarques tarragonines i vam donar molt bona imatge de l’institut. Tens algun projecte nou per al grup? Millorar, desenvolupar-lo amb diferent repertori, participar en trobades i concursos, intercanvis i en actes al nostre centre. Quins alumnes formen l’orquestra? El primer any estava orientat als alumnes de tercer i de segon. Enguany en pot formar part qualsevol alumne. S’exigeix alguna cosa especial per entrar-hi? Ganes d’aprendre. No fa falta saber música per a formar part de l’orquestra. Quina antiguitat té l’orquestra STOP? Dos anys.

Quants en sou? Gairebé cinquanta membres. Quins instruments hi ha? Flauta dolça, alta, tenor i travessera; saxos; trombó; piano; xilòfons; metal·lòfon; carrillons; instruments de percussió indeterminada; violoncel i violí. Quines són les motivacions del alumnes? Fer sortides extraescolars, saltar-se classes i la que vull pensar jo: que verdaderament els agrada. Hi ha algun impediment exterior per al funcionament de l’orquestra STOP? No, al contrari. El que fan és ajudar.

Què és el que més valores dels teus alumnes quan toquen? Més que la qualitat musical (que sí que és present) el valor humà. Com ho feu per triar els temes? Proposo obres i, si agraden, en faig l’arranjament. És difícil, però recicleu a l’orquestra? Sí, es fan partitures amb percussió corporal, que evita la utilització dels instruments convencionals, només utilitzes el cos.

Arantxa Ribes i Selene Alberich

LO BASQUET Concursos 14 ALUMNES DE L’IES ROQUETES, SEGONS DE CATALUNYA PEL DISSENY D’UNA CAMPANYA PUBLICITÀRIA SOBRE CONSUM RESPONSABLE. En un temps en què tots tenim assumit que vivim en una societat consumista i que tota la societat participa activament d’aquest consumisme, ara cal que aprenguem a tenir una actitud crítica i responsable. A aquesta idea s’hi ha abocat l’Agència Catalana del Consum, del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, amb la creació del concurs Consumòpolis. En un primer moment, escolars de col·legis i instituts han hagut de demostrar tenir coneixements de com actuar com a consumidors responsables a partir d’uns jocs interactius penjats a la web de l’Agència Catalana del Consum.

Superada aquesta primera fase, els alumnes, en equips de cinc, han hagut de dissenyar una campanya propagandística composta per un eslògan, un tríptic, un pòster per a la premsa, una falca per a la ràdio i un espot per a la televisió en què es fomentés una actitud reflexiva envers el nostre comportament enfront el consumisme. Dijous 18 d’abril, l’equip Koala de l’IES Roquetes format per Imma Larriba, Benjamín López, Antonio San Antonio, Aida Sebastian i Paula Valldepérez, i

tutoritzats pel professor de llengua catalana Pep Pinyol, van assistir al Palau Robert de Barcelona a l’acte de lliurament dels premis per rebre el 2n premi de Catalunya.

En l’acte, que va estar presidit pel Director de l’Agència Catalana del Consum, Sr. Jordi Anguera i va comptar amb la presència dels membres del jurat, alumnes i professor van rebre un diploma acreditatiu del guardó i un pack de material escolar ecològic i solidari, i el seu institut ha estat premiat amb 500 euros. La campanya propagandística d’aquest grup, que tenia com a eslògan Món sostenible? Consum responsable alerta sobre la càrrega de simbolisme amb què es vesteixen el productes per fer-los més atractius i dóna consells com, per exemple, fer sempre una llista amb els productes a comprar i no comprar de més . Un segon equip d’alumnes del mateix institut, Masemondotor, compost per Marc Anguera, Sergi Gallardo, Àlex Queudot, Oriol Lluís i Ramon Vicient) ha quedat en quart lloc.

Pep Pinyol

LO BASQUET Dept. de Ciències 15L’EFECTE HIVERNACLE I LES EMISSIONS DE CO2 QUE GENERA L’ACTIVITAT DEL NOSTRE INSTITUT L’objectiu central del meu treball de recerca era calcular la quantitat total de diòxid de

carboni amb què l’IES Roquetes contribueix a l’escalfament del planeta o a l’efecte

hivernacle. A l’hora de fer-ne els càlculs, he tingut en compte el consum de gas natural i

d’electricitat. També he valorat, a través d’una enquesta de mobilitat, la despesa aproximada

del combustible consumit per tots els membres de la comunitat educativa, a l’hora d’anar a

l’institut durant un curs.

25%

2%

31%

22%

20%

Gas natural * Energia elèctrica *

Transport escolar Transport particular (alumnes)

Transport particular professors

Combustible Kg CO2

Gas natural 34 303,01

Energia elèctrica 38 639,95

Gasoil (alumnat transportat) 53 618,40

Gasolina (alumnat no transportat) 2 892,45

Gasolina (transport professorat) 43 131,00

TOTAL 172 584,81

Percentatges de les diferents fonts d’emissió de CO2

* Dades de l’any 2005

LO BASQUET Dept. de Ciències 16 Estudi de les enquestes de mobilitat de l’alumnat

Característiques de la mostra:

- nombre d’alumnat enquestat: 309. - Perfil: alumnat entre 14 i 18 anys.

• A la pregunta “Tens moto?”, 134 alumnes han contestat que sí. Això representa un

43,4%. En canvi, han contestat que no 175 alumnes, la qual cosa equival a un

56,6%.

43%

57%

Alumnesamb moto

Alumnessense moto

• A la pregunta

“Quant et gastes en gasolina mensualment?”, el resultat ha estat el següent:

12

2430

20

48

0102030405060

0a5 5a10 10a15 15a20 més20

Euros gastats en combustible mensualment Nom

bre

d'al

umna

t am

b m

oto

• A la pregunta “Com accedeixes al centre?” i “Quina distància aproximada hi ha entre

el teu domicili i el centre?”, els resultats són els següents:

Dels 134 alumnes que tenen moto, 62 (46%) l’utilitzen per a venir al centre i 72

( 54%), no en fan ús.

46%54%

Alumnes queutilitzen la motoper venir alcentre

Alumnes queno utilitzen lamoto per veniral centre

LO BASQUET Dept. de Ciències 17

La distància o recorregut mitjà diari per alumne per venir a l’institut és de 2,21 Km, la

qual cosa representa 48,6 Km/mes.

El càlcul, a partir de la despesa mitjana de gasolina, dóna com a resultat uns 486

Km/mes per alumne; per tant, només el 10% de la despesa és per venir amb moto a

l’institut.

.

10%

90%

Km peraccedir alcentre

Km lúdics

Aida Ponce Trieu vosaltres mateixos:

LO BASQUET Dept. de Ciències 18

Treballem per un IES més sostenible

Aquest és el nom que se li ha donat al nou projecte mediambiental que s’ha estrenat enguany al nostre centre, i que té l’objectiu de motivar tota la comunitat educativa envers un desenvolupament sostenible, dissenyant activitats per a incrementar la recollida selectiva i també per a fomentar conductes responsables respecte al consum d’aigua i energia. Aquest projecte forma part d’un pla d’innovació educativa que programa el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, del qual el claustre de professors va decidir formar part. Aquest projecte té una durada de tres anys, durant els quals es programaran diverses activitats per als alumnes, relacionades sobretot amb el medi ambient. Activitats que ja s’han fet: - S’han passat enquestes per tal de fer un diagnòstic mediambiental general. - S’han instal·lat contenidors per tot el centre per tal de potenciar la recollida

selectiva. - Els alumnes de 1r d’ESO han rebut xerrades sobre RRR (reciclar, reutilitzar,

reaprofitar) i han visitat la deixalleria de Roquetes. - Els mateixos alumnes van assistir al Festival del Riu, a Tortosa (on es van

projectar documentals curts d’arreu del món relacionats amb l’aigua i el medi ambient), i han rebut una xerrada sobre el Parc Natural del Port.

LO BASQUET Dept. de Ciències 19 - Els de 3r d’ESO van rebre una xerrada sobre estalvi energètic, a càrrec de

l’Agenda 21 de Roquetes, i van visitar la central nuclear de Vandellòs i el Parc eòlic del Baix Ebre.

- L’alumnat de 2n d’ESO, dins el crèdit variable “Every drop counts” (“Cada gota

que cau compta”), han fet una auditoria de l’aigua que es consumeix al centre i han dissenyat i penjat uns cartells informant del consum de les diferents aixetes.

- Una alumna de 2n de Batxillerat, dins el seu treball de recerca, ha fet una

enquesta de mobilitat de la comunitat educativa. - S’han habilitat dos taulers d’anuncis on s’aniran fent públics tant els resultats de

les enquestes com els resultats de les diferents auditories mediambientals i d’altres activitats relacionades amb el medi ambient.

Activitats que s’estan duent a terme: - Hi haurà més sortides relacionades amb el medi ambient.

- S’ha establert un control sistemàtic de l’aplicació de bones pràctiques

mediambientals a primer i a tercer d’ESO. Aquest control consisteix en una mena de joc en què es premiaran amb un nombre determinat de punts les bones conductes mediambientals de cada grup classe. A final de curs es recompensarà amb una sortida extraescolar gratuïta el grup de primer i el grup de tercer que tinguen més punts.

- En un futur s’està estudiant la possibilitat d’instal·lar plaques solars per a

escalfar l’aigua de les dutxes dels vestidors. - S’aniran fent diverses campanyes per fomentar l’estalvi d’aigua, energia i paper.

- L’any que ve entrarem dins el projecte Rius i apadrinarem una petita part del riu

Ebre. Per tal de programar, analitzar i decidir aquestes activitats hi ha un comitè integrat per 7 professors anomenat “comitè verd”. Són Cinta Llatje, Batiste Castell, Cinta Fàbregues, Joan Carles Ventura, Eugènia Vilaubí, Raül Curto i Enric Rehues. D’aquests, tres reben formació especifica per part del Departament d’Educació. A més d’aquest 7 professors, hi està implicat, tot i que en menor mesura, tot el claustre, ja que les activitats són transversals. En aquests programes hi ha diverses escoles de primària i instituts de secundària, però de Terres de l’Ebre enguany només hi ha entrat el nostre centre.

Núria Curto

LO BASQUET Dept. de Català 20USOS I ACTITUDS LINGÜÍSTIQUES

EN ALUMNES DE L’IES DE ROQUETES 1. Introducció i metodologia Este treball se va elaborar a partir d’una enquesta que van contestar durant el mes de novembre de 2005 la totalitat dels alumnes de batxillerat de l’IES Roquetes, als quals agraïm la col·laboració. L’univers enquestat va ser de 96 alumnes, de 1r i 2n de batxillerat. L’enquesta pretenia, fonamentalment, observar la presència de certes actituds lingüístiques respecte a la pròpia varietat dialectal geogràfica, per un costat, i també constatar l’ús (oral i escrit) de certes paraules comunes o formes lingüístiques pròpies del subdialecte tortosí en contraposició a les corresponents de la varietat central de la llengua. El treball se pot emmarcar dins l’àmbit de la sociolingüística estricta, en el sentit que té una voluntat fonamentalment lingüística: ocupar-se de la llengua, això sí, en el seu context social. El concepte clau que es troba en la gènesi d’este breu estudi i li dóna sentit és el de variació. La llengua, a més d’un sistema de signes estructurat, és una realitat viva, en contínua evolució i transformació a mans (hauríem de dir a boques) dels parlants. La variació, per tant, és a l’origen del canvi lingüístic, tot i que no tota variació ha de desembocar irremeiablement en un canvi lingüístic. La hipòtesi de partida bàsica és que la influència de l’escola, dels mitjans de comunicació i d’altres àmbits fan que el parlant (en este cas l’alumne) trie, a l’hora d’expressar-se per escrit, formes lingüístiques més prestigiades que no pas les que fa servir habitualment quan parla. Així, podem aventurar-nos a atribuir este fet a la generalització d’un estàndard monolític basat eminentment en el català central i al desconeixement, per part de l’usuari de la llengua, de les possibilitats que li oferix la normativa d’utilitzar formes lingüístiques pròpies del seu parlar en registres no només informals o en canals no només orals. Este ús de formes distintes (sobretot quant al lèxic i a la morfologia) en l’oralitat i en l’escriptura és el que pot fer pensar en una certa endodiglòssia, per un costat, i fins i tot en una possibilitat de canvi lingüístic. La tècnica emprada per a la recollida de dades ha sigut l’enquesta directa, elaborada expressament per al present treball. Per a més informació dels resultats i de l’enquesta que se’ls va passar, teniu a la biblioteca del centre la revista Beceroles II. Lletres de llengua i literatura, editada pel CEL (Centre d’Estudis Lingüístics i Literaris de les comarques centrals dels Països Catalans), on apareix publicat la totalitat de l’article. 2. Resultats de les enquestes 2.1. Primera part Comento només, per raons d’espai, un parell de les preguntes fetes en este apartat, les que més conclusions poden aportar i les que més interès poden provocar (espero) en els lectors. En la primera pregunta, que podeu veure en la gràfica següent, cal fer notar una distinció entre els resultats dels dos cursos de batxillerat: a 1r, només un 47% dels alumnes afirmen que el que es parla a les Terres de l’Ebre és més semblant al català de València que al de Barcelona. De la resta, un 37% creuen que s’assembla per igual a tots dos i un 14% percep que el seu propi parlar és més proper al de Barcelona. El percentatge millora sensiblement a 2n curs: és el 61% de l’alumnat qui manifesta la major semblança del seu parlar amb el valencià, mentre que el 23% opina que s’assembla a tots dos i un 14%, com a 1r curs,

LO BASQUET Dept. de Català 21l’assimila més al de Barcelona. Esta millora cal atribuir-la inequívocament als companys professors de català. Vegeu-ne la gràfica:

El de Barcelona

El de València

Els dos

No ho sé

1r batxillerat2n batxillerat

14%

61%

23%

2%

14%

47%

37%

2%

4. Quin dels dos parlars, el barceloní o el valencià, creus que s'assembla més al que es parla a les

Terres de l'Ebre?

1r batxillerat2n batxillerat

Dit d’una altra manera, només el 54% dels estudiants de batxillerat reconeix que el que ell parla és més semblant al valencià que al barceloní (o que a tots dos alhora). Així, malgrat l’evident proximitat fonètica, morfològica i lèxica (grosso modo) entre el tortosí i el valencià en comparació amb el barceloní, hem de pensar que si pràcticament la meitat dels nostres alumnes no ho veu d’esta manera és que hi ha altres raons que hi actuen, algunes d’elles extralingüístiques, com per exemple la fragmentació administrativa del nostre territori lingüístic. L’última pregunta de la primera part de l’enquesta presentava als alumnes un mapa del domini lingüístic de la llengua catalana i els demanava que hi assenyalessen amb una línia el límit a partir del qual, segons ells, se comença a parlar valencià. Heu de saber que el pas d’un parlar a l’altre, o d’una varietat a l’altra (aquí, de nord-occidental a valencià), no es produïx de manera brusca. La realitat ha de ser reflectida a través d’un feix d’isoglosses (línies que, en un mapa, separen localitats amb solucions diferents per a un mateix tret lingüístic) que evidencien que este pas és gradual i que en uns trets el canvi es dóna ja en una àrea propera a la frontera administrativa entre les dos comunitats autònomes, mentre que en d’altres se fa prou més al sud. El que l’enquesta requeria, per tant, era una simplificació. Tenint en compte esta simplificació de la realitat, doncs, el que es pretenia era observar si els alumnes feien coincidir la frontera lingüística esmentada amb la frontera administrativa que passa pel riu Sénia. Malauradament, no pocs manuals de llengua la hi fan passar, evidenciant un desconeixement greu dels trets lingüístics i de la seua distribució geogràfica i fent, de retruc, un favor a aquells que sostenen una entitat lingüística diferenciada per a català i valencià. Cal deixar clar, doncs, que la major part d’isoglosses que discriminen els trets que separen el nord-occidental del valencià passen al sud de riu Sénia. En este punt, l’enquesta palesa que només un de cada tres alumnes de batxillerat reflectix esta realitat que acabem de justificar. 2.2. Segona part Ens fixem ara en l’altre aspecte que l’enquesta tenia interès a aprofundir. Se tracta de l’ús que els estudiants fan de certes formes lingüístiques donades, segons el canal (oral o escrit). Se’ls oferien trenta parelles de paraules, que funcionen com a geosinònimes. I què són geosinònims? Amb un exemple s’entendrà més: vosaltres quan parleu, què diueu, espill o mirall? Doncs això. De cada parella havien de seleccionar, en primer lloc, la que feien servir en la conversa col·loquial, és a dir,

LO BASQUET Dept. de Català 22oralment; en segon lloc, havien d’assenyalar la que empraven a l’hora d’escriure, i per tant en un registre més formal. Els resultats són, evidentment, diferents per a cada una de les parelles, però molts d’ells els podem comentar conjuntament perquè s’hi besllumen analogies. Doncs bé, la primera constatació és que, en la parla col·loquial, tant a 1r de batxillerat com a 2n, la gran majoria dels alumnes empra les formes lingüístiques que considerem com a pròpies del subdialecte tortosí. I podem establir-hi la següent gradació:

- més del 90% de l’alumnat utilitza els mots bajoca, espill, maçana, xiquet, poal, traure, granera, faena, acotxar, roig, tindre, carabassa, cementeri, nàixer, caragol, panís, meua, afonar, xocolate, llima, calcetí, xarrar i mangrana;1

- entre el 70 i el 89% de l’alumnat utilitza els mots rabosa, arena, tomata, coa, menut, i abadejo;2

- finalment, el cas del mot hòmens, usat només pel 24% dels alumnes de 1r i pel 49% dels de 2n.

Així, de les trenta formes, hòmens és l’única que no és pronunciada per la majoria d’alumnes. Tot i ser, doncs, juntament amb jóvens, el context en què més se sol mantindre esta n en estos tipus de plurals en l’àrea geogràfica del tortosí, ens adonem com el canvi cap a homes (i joves) és inexorable. L’altra conclusió general que podem extraure és que, quan se tracta d’escriure, gairebé tots els mots proposats del subdialecte tortosí són abandonats majoritàriament en favor dels mots del català central. Exemples d’això: el 92,5% dels alumnes diu faena i no feina, però tan sols el 4,5% afirma escriure faena, enfront d’una gran majoria (95,5%) que escriu feina. Un altre cas: el 97% quan parla diu meua (i no meva). Però només escriu esta forma un 20% dels enquestats. I encara un altre: el 94% diu espill, mot que quan se tracta d’escriure, només és usat pel 35,5% de l’alumnat. La majoria opta per mirall. Així, una frase col·loquial com aquell xiquet se va acotxar i li va tocar la coa a la rabosa, se transforma de la següent manera escrita sobre un paper: aquell nen es va ajupir i li va tocar la cua a la guineu. I tot és català. No es tracta de criticar l’ús de les formes de la segona frase en parlants del bloc occidental de la llengua sinó, sobretot, de reconèixer que les formes emprades en la primera són també correctes, que no cal bandejar-les de l’escriptura sense motiu i molt menys de l’oralitat, perquè llavors sí que estaríem empobrint la nostra llengua. A més, cal no oblidar altres conceptes que tenen relació amb esta qüestió, tot i que s’escapen una mica del propòsit final de l’enquesta. Són aspectes com ara l’adequació i la coherència. La llengua ens oferix múltiples possibilitats per escollir entre les formes que més s’adiguen amb la nostra voluntat comunicativa, tenint en compte els diferents elements del context comunicatiu. Finalment, les raons per les quals els alumnes diuen optar a l’hora d’escriure per unes formes (les orientals) en lloc de les altres (les occidentals) són diverses. Majoritàriament, dels cinc motius que se’ls donaven com a opcions de resposta, un 43% de l’alumnat assenyala l’opció b)Perquè no sé si és correcta. Un 18,5% va més enllà i afirma que les formes occidentals donades són incorrectes. Seguint esta línia, per a un de cada quatre estudiants (24,5%) la paraula en qüestió se pot dir però no es pot escriure. Les altres respostes se mouen en uns percentatges inferiors: els qui no saben el motiu pel qual n’empren una quan parlen i una altra quan escriuen (9,5%) i els qui sostenen que una (l’occidental) no és tan catalana com l’altra (l’oriental), que representen un 3,5% de les respostes recollides. 1 I no mongeta, mirall, poma, nen, galleda, treure, escombra, feina, ajupir, vermell, tenir, carbassa, cementiri, néixer, cargol, blat de moro, meva, enfonsar, xocolata, llimona, mitjó, xerrar, magrana. 2 I no guineu, sorra, tomaca o tomàquet, cua, petit, bacallà.

LO BASQUET Dept. de Català 23 En esta darrera qüestió se’ls oferia la possibilitat d’afegir més raons que justifiquessen este canvi. Aquí teniu les més destacades i curioses:

- “Per la costum i l’ensenyansa [sic] que se’ns dóna de petits a l’escola.” - “Perquè per escriure s’utilitzen sempre mots més comprensibles.” - “Perquè als llibres s’escriu de l’altra manera.” - “Ho escric com me n’han ensenyat, en un català neutral.” - “Perquè quan escric, m’agrada escriure bé, d’una forma més correcta.” - “Perquè són més formals, ja que pertanyen al català estàndard.” - “Perquè sona millor a l’escriure.” - “Perquè queda més estàndard.” - “Perquè el professor diu que a l’escriure ho hem de fer en el central, ja que

és l’estàndard.” D’estes respostes podem deduir, d’una banda, la constatació que l’ensenyament en català s’ha fet a les Terres de l’Ebre en un model majoritàriament oriental; de l’altra, el desconeixement de l’estàndard, que no és monolític i rígid, sinó polimòrfic i composicional; i finalment la pervivència d’algun prejudici en relació a la inferioritat o incorrecció del català occidental. Perquè, ¿com hem d’entendre l’expressió “català neutral” o “sona millor a l’escriure”? Quins mots són “més comprensibles” i per a qui ho són? Per què “escriure bé, d’una forma més correcta”, ha de suposar no fer servir mots del propi parlar perfectament normatius i correctes (si és que volem emprar esta terminologia)? Conclusions Acabarem fent una referència a la segona de les parts de què constava l’enquesta. Queda clar, com a afirmació general, quin és l’aspecte que més s’ha de treballar encara en el nostre alumnat, i és que hauria de rebre una formació no només en les formes orientals de l’estàndard, com qualsevol alumne d’arreu del domini lingüístic, sinó també en les occidentals, perquè són les pròpies i perquè l’han de dotar d’una competència lingüística necessària per emprar la llengua amb adequació en cada context: oral o escrit, informal o formal, restringit o general. De les trenta parelles de paraules que es presenten en l’enquesta, la immensa majoria de l’alumnat empra, a l’hora de parlar col·loquialment, totes les formes pròpies del territori. Però ja en este context quotidià i informal percebem el retrocés d’algunes formes considerades com a occidentals en favor de les respectives orientals. Així tenim, en nombres absoluts, que d’un total de 96 alumnes, més de 20, quan parlen, ja diuen guineu (i no rabosa), cua (i no coa), sorra (i no arena), petit (i no menut) i, sobretot, homes (i no hòmens, cas que ja s’ha comentat). Hem d’atribuir este canvi, en gran part, a l’acció de l’escola i dels mitjans de comunicació, sense menysprear altres motivacions i condicionants més subjectius, com la llibertat de tota persona a escriure de la manera que més crega convenient, sempre dins la norma. I per acabar, pregunta d’enquesta per a vosaltres: de totes les paraules de la llista següent, que es va passar als alumnes, quines creieu que són correctes o admeses en la gramàtica i el diccionari (i que, per tant, se poden escriure) i quines no?

bajoca, espill, maçana, xiquet, poal, traure, granera, faena, acotxar, roig, tindre, carabassa, cementeri, nàixer, caragol, panís, meua, afonar, xocolate, llima, calcetí, xarrar, rabosa, arena, tomata, coa, menut, abadejo, hòmens, mangrana.

Una pista: només n’hi ha una que (encara) no està admesa. Sorpresos?

Carles Castellà Professor del departament de Llengua Catalana

LO BASQUET Dept. d’Anglès 26

“MOBBING” SOMETHING NEW? Today in the newspapers and on internet a lot of people are talking about “mobbing”, but what is it? In English the word “mob” means a group or gang of people. As a verb “to mob” means “to crowd or to attack”. The idea of mobbing as a social phenomenon is relatively new and has appeared when people are talking about problems at work. When there is a case of mobbing we are usually talking about a group of people at work who are attacking or harassing another person. This can cause that person to suffer stress or even depression and can result in them leaving their job.

In a school situation the idea of mobbing has normally been called “bullying” in the past. Most people are familiar with the idea of the school bully. This is the person, boy or girl, who is more aggressive than other people in the class and attacks them. The bully attacks people for revenge, for money or sometimes just for fun and to be popular. “Bullying” was the name given to this sort of activity and it has unfortunately been common for many centuries in schools.

So what is the difference between mobbing and bullying? Perhaps the obvious difference is that mobbing normally is done by a group of people whereas bullying is normally done by only one. In this way we can see a new concept where it is possible that the person who normally might be the bully can be a victim of mobbing on the part of a group of weaker people. Is mobbing really frequent? Unfortunately yes it can be. Students who are victims of bullying or mobbing often don’t want to report it to their parents or teacher because they don’t want to be seen as needing help. This is however exactly what they should do. Any student who is suffering bullying or mobbing needs to know they can talk to their parents or teachers and a solution can be found and nobody needs to know that they have been the victim or the person who complained.

Huw Edwards-Westlake

LO BASQUET Periodisme 27

L’IES ROQUETES AL PROJECTE ESCOLES EN XARXA

Som un grup d’alumnes de 1r de Batxillerat que fem l’optativa Iniciació al periodisme amb el professor Carles Castellà. Fa poc que, amb diferents instituts d’arreu dels Països Catalans, participem en el projecte Escoles en Xarxa. Escoles en xarxa és un sistema de blocs en línia de diversos centres de secundària i primària organitzat per Vilaweb, que posa la plataforma

tècnica, el manteniment i l’assessorament; per l’Escola Catalana; per la revista educativa d’Òmnium, que gestiona la selecció de centres; per l’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, que coordina i organitza l’expansió del projecte al País Valencià; i finalment per la Direcció General d’Innovació Educativa i la unitat de Projectes TIC de la Generalitat de Catalunya. Aquest projecte ajuda a fomentar la pràctica del periodisme escolar, l’ús del català i la implicació d’instituts en processos educatius innovadors. Els diversos centres pengen notícies sobre les activitats que duen a terme seguint la dinàmica dels blocs i de les edicions locals de Vilaweb, en el bloc que tenen assignat a http://escolesenxarxa.vilaweb.cat, que es pot visitar també per llegir aquestes notícies. També es proposa un fòrum de debat i d’intercanvi d’experiències entre mestres i professors que hi participen. Cal dir que de vint-i-dos centres inscrits al tercer trimestre del curs 2004-20005, ara ja en som noranta-cinc. Tot això ha estat creat amb el propòsit de construir una xarxa virtual entre centres de secundària i primària dels territoris de parla catalana, fomentar el periodisme digital en llengua catalana, familiaritzar els joves amb la diversitat dialectal de la llengua comuna, incorporar estratègies motivadores i pròpies del segle XXI a les aules dels centres, educar els infants i el jovent en les noves formes de comunicació i d’organització laboral i donar una visió constructiva de convivència en l’escola catalana. Si entreu en la pàgina web que hem esmentat, podreu comprovar vosaltres mateixos com funciona i trobareu alguns articles referits al nostre IES, que és, juntament amb l’IES Mare de Déu de la Candelera, de l’Ametlla de Mar, l’únic de Terres de l’Ebre que participa en aquest projecte.

Selene Alberich i Arantxa Ribes

LO BASQUET CFGM Perruqueria 28 LA BELLESA DE LES MANS Aristòtil deia que la mà era l’instrument dels instruments. La part més útil del cos, instrument del cervell , d’una estructura perfectament adaptada a les seves funcions. Les mans són la targeta de presentació de qualsevol persona. La cara es pot maquillar, el cabell es pot modelar, però les mans són testimoni directe de l’edat i també del tipus de vida que portem. Les mans poden mostrar un aspecte cansat, envellit, desgastat, si no se les protegeix de l’ús i del treball diari; i les ungles poden ser una zona desastrosa si no reben l’atenció necessària. CONÈIXER LES MANS El palmell de la mà és d’una estructura espessa i resistent; contràriament, el dors té una pell molt fina i fràgil que conté molt poques glàndules sebàcies. Aquestes característiques fisiològiques, semblants a les del contorn dels ulls, n’expliquen la gran fragilitat en l’exposició constant a les agressions que reben, com ara, rentats freqüents, detergents, calor-fred, càrrega de pes... Amb l’edat perden elasticitat, disminueix el greix hipodèrmic, es relaxen els teixits i apareixen taques fosques. Si no reben les cures necessàries es ressequen, es deshidraten i es tornen aspres i rugoses, envellint-se prematurament. La hidratació de les mans és tan important com la del rostre i la del coll. Les cremes hidratants d’última generació són de textura lleugera i s’absorbeixen immediatament sense deixar rastre de greix. A més a més, estan enriquides amb agents cicatritzants i de protecció que creen una mena de guant invisible, de pantalla protectora. La crema de mans s’ha d’aplicar regularment tots els dies, si es pot al matí i /o a la nit, fent un petit massatge fins que la crema s’absorbeixi totalment. Un advertiment: abans d’aplicar la crema hidratant, és molt important eixugar bé les mans i que estiguin ben seques.

Imma Aresté

LO BASQUET Biblioteca 29 La biblioteca continua essent un espai interdisciplinari. A més del préstec de llibres (fins al mes de maig, uns 300), el professorat del centre ha usat aquest espai per projectar imatges relacionades amb la seva assignatura. Així mateix, la biblioteca ha acollit un bon nombre de xerrades, de conferències i d’actes inaugurals.

Enguany, amb les noves adquisicions i algunes donacions, hem superat les 5000 entrades. Gràcies a una dotació econòmica del Ministeri d’Educació i Ciència, s’ha pogut renovar l’equip informàtic i adquirir una bona quantitat de llibres, entre els quals cal destacar-ne alguns de ben interessants: El Tradicionari: obra semblant al Costumari de Joan Amades, on es recull una bona quantitat de fets relacionats amb el treball, els costums i el folklore de Catalunya. Per ara, disposem fins al número 7 i en rebrem la resta, fins al 10, a mesura que es vagin publicant. El Diccionari etimològic de la llengua catalana, de Joan Coromines: obra cabdal per entendre l’origen de les paraules del nostre idioma.

Una història d’art per segles, que presenta una disposició diferent de les que estem acostumats a veure. Nombroses biografies de pintors i altres artistes, editades per la prestigiosa TASCHEN. En el camp de la ficció, a més de nombroses obres d’autors clàssics actuals o recents, destaca una col·lecció de novel·les bilingües anglès-català, que La Vanguardia oferia als seus lectors, les quals permeten perfeccionar la primera d’aquestes llengües. Per als més petits de l’IES s’ha adquirit la col·lecció de les Cròniques de Nàrnia i altres obres clàssiques: Jàson i els argonautes, Les aventures d’Ulisses, Moby Dick... En l’apartat d’audiovisuals, ja es disposava d’un bon grapat de vídeos educatius i de pel·lícules clàssiques; ara tenim, a més, una col·lecció d’obres de teatre d’autors espanyols, emeses per TVE.

També, gràcies a una activitat extraescolar de caire periodístic, ens ha arribat una col·lecció de CDs de les obres de Mozart.

LO BASQUET CV Narrar i descriure 30

Durant el primer trimestre, un grup de nois i noies de l’ IES Roquetes vam escollir el crèdit variable Narrar i descriure. Montse Valldepérez va ser la nostra professora. Durant tres mesos, per parelles, vam escriure notícies, descripcions, autobiografies, narracions policíaques i, per acabar, faules. Tots aquests escrits els vam recollir en un llibre titulat Escriptors per uns dies, del qual vàrem fer una còpia per a cadascú. D’entre tots els treballs, n’hem escollit uns quants per posar-los en la revista. A continuació, els podreu llegir. Esperem que us agradin.

De qui parlem?

Si voleu saber de qui parlem, continueu llegint i ho esbrinareu. És un professor que quan camina pel passadís ja imposa respecte; pot ser per la seva alçada, o bé pel càrrec que ocupa al centre. Té el cabell curt i esblanqueït, com a conseqüència de l’edat, la qual cosa li dóna un aspecte molt masculí. Les seves faccions són molt marcades. Creiem que no s’afaita sempre, ja que li podem observar, de tant en tant, una barba de dos o tres dies. Sempre vesteix molt informal, amb les seves camises i pantalons a conjunt.

El seu caràcter ens sembla molt fort, perquè la seva veu és molt greu. És

competent, observador, seriós, tot i que també pot ser amable i simpàtic. Quan el mires als ulls et transmet aquests sentiments. És un home de mitjana edat,

encara que n’aparenta menys pel simple fet de ser prim i ple de vitalitat. Molta sort amb l’endevinalla ! (Solució: pàg. 39)

Una colla d’amics de Roquetes ajuden una elefanta a parir

Una elefanta, que es va escapar del circ, va tenir el seu primer fill a la pista de futbol, situada a l’Hort de Cruells de Roquetes el dia 17-10-03 i fou ajudada per una colla d’amics. Els fets van succeir mentre uns integrants de la colla, al sentir uns sorolls molt forts i estranys, es van apropar al bosc i trobaren una elefanta fent uns moviments rítmics. Després d’un gran ensurt, decidiren trucar al 112, però no els van creure. Intentaren que l’elefanta s’aixequés i anés a la pista. Després d’unes hores molt intenses i d’uns crits molt esgarrifosos, va nàixer un elefantet molt eixerit. La colla li posà el nom de ROOKIE. Aquesta colla d’amics va ser premiada per la seva feina tan esplèndida.

Robatori a l’IES Roquetes Era un dia càlid de finals de mes de març. Els alumnes de 2n d’ESO reunien els diners per al viatge de fi de curs a París. Hi anaven tots, excepte dos noies. La raó per la qual no viatjaven era perquè Laia es marejava amb facilitat i Mònica tenia uns pares molt estrictes que no la hi deixaven anar. Els diners els guardava Montse Valldepérez en un armariet la combinació secreta del qual només sabia ella. Quan quedava una setmana per a l’excursió, els diners van desaparèixer. Ningú no sabia com, ni qui ho havia fet, ni per què. A partir d’aquest moment és quan nosaltres, la Tània i l’Anna, vam decidir investigar sobre aquest cas.

LO BASQUET CV Narrar i descriure 31 El primer que vam fer va ser parlar amb la Laia. Anava vestida amb una jaqueta de llana de color taronja, mig estripada i molt bruta. Feia setmanes que la portava. Ens va tractar bastant fredament, sobretot quan li vam preguntar: - T’agradaria anar al viatge? - Sí, però la meva família està passant per un mal moment econòmic, gairebé no tenim diners per menjar. En acabar, vam anar a parlar amb la Mònica i li vam fer la mateixa pregunta. Ella contestà: - No. Encara no tinc cap amic. Als alumnes d’aquest institut, els tinc molta ràbia. Observàrem les taquilles i hi trobàrem un fil de color taronja bastant llarg i doble. Gairebé teníem la culpable i, quan li anàvem a dir a Montse, ens vam creuar amb la Mònica. Portava una trena al cabell, feta de diversos colors, un dels quals era el taronja. També ens vam adonar que les puntes de la trena estaven trencades, la qual cosa volia dir que la portava des de feia temps. Aquesta observació ens va fer dubtar. El dia següent vam observar que Mònica xerrava amistosament amb un grup de noies. Ens havia enganyat: tenia amigues. Vam decidir tornar-les a interrogar. A les 10:30 citàrem la Mònica. La vam estar esperant mitja hora i no va aparèixer. A les 11:15 ens havíem de trobar amb la Laia. Un detall que ens va sorprendre molt fou que duia unes esportives de marca. Pel que observàrem, eren molt cares, ja que encara tenien el preu enganxat a la sola. No eren gens barates, el preu era de 135 €. Llavors li vam preguntar: - Qui t’ha regalat aquestes esportives tan boniques? Vam notar-li una tensió molt estranya i li van començar a suar les mans. Sanglotant i molt nerviosa ens va contestar que li havien tocat en una rifa. En acabar l’interrogatori vam anar a parlar amb la Montse; el cas ja estava solucionat. I vosaltres, ja heu descobert el culpable? Solució: La que va robar els diners va ser la Laia, perquè tenia enveja dels altres, ja que la seva família no li podia pagar unes esportives tan cares. Ho sabem pel fil de color taronja que vam trobar a la guixeta. Quan vam veure la Mònica amb la trena ens va fer dubtar, però com el fil era llarg i doble, només podia ser de llana.

El gos i els seus amics animalons

Un gos rodamón anomenat Don Ramon

amics tenia per tot el món.

Un dia, un caçador anomenat Salvador

mig mort se’l va trobar i a casa seva se’l va emportar.

Al cap del temps, el gos era famós

per ser molt bon caçador. Els seus amics animalons

li van demanar deixar de caçar perquè algun dia els podria matar.

Ell els va ignorar dient-los que d’ells ja s’havia oblidat. Els animalons, tots decidits, van dir:

- Quan un és ric, s’oblida dels amics !!!

LO BASQUET Concursos literaris 32CONCURS DE SANT JORDI Com ja és habitual, enguany hem celebrat aquest concurs literari en les modalitats de prosa i poesia, en català i castellà, i assaig, adreçat només als alumnes de Batxillerat. La participació ha estat nombrosa i els guanyadors han rebut un diploma, un premi en metàl·lic, atorgat per l’AMPA, i un parell de llibres. Els guardonats en llengua castellana han estat:

1r cicle d’ESO: Tamara Climent (accèssit de poesia).

2n cicle d’ESO: Ramon Vicient (1r accèssit de poesia); Ricard Arasa (2n accèssit).

Ramon Vicient (1r accèssit de narrativa) i Sílvia Panisello (2n accèssit).

Batxillerat: Pau Pijoan (accèssit de poesia).

Selene Alberich (1r premi de narració); Atenea Chevillote (1r accèssit); Nereida Vidiella (2n accèssit) i Verònica Monforte (3r accèssit).

Els guardonats en llengua catalana han estat:

1r cicle d’ESO: Gerard Fernàndez (1r premi de narrativa) i Núria Castelló (accèssit).

Manel Vidiella (1r premi de poesia).

2n cicle d’ESO: Mercè Colomé (1r premi de narrativa).

Damià Serrato (1r premi de poesia) i Pau Alegria (accèssit).

Batxillerat: Nereida Vidiella (1r premi de narració) i Verònica Monforte (accèssit).

Les guardonades en assaig han estat:

Selene Alberich (1r premi) i Neredia Vidiella (accèsit).

Com a fet interessant, cal remarcar que, entre les guanyadores i els guanyadors d’aquest concurs, n’hi ha molts que han estat premiats també en el concurs de la Coca-Cola, la qual cosa vol dir que segueixen escrivint i tant de bo que ho segueixen fent en anys successius.

CONCURS DE REDACCIÓ DE LA COCA-COLA Aquesta coneguda marca de begudes convoca cada any un concurs de redacció en castellà i en català per a alumnes de 2n d’ESO. Enguany, l’alumne del nostre institut, Gerard Fernàndez Miró, ha obtingut el segon premi del sector que comprèn totes les comarques de la província, excepte el Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Camp. Tradicionalment, l’acte de lliurament de premis es feia a la ciutat de Tarragona, però en aquesta ocasió, l’escenari s’ha traslladat a Port Aventura, ja que s’hi han reunit tots els guanyadors de Catalunya (en total, 180 nois i noies).

Catalunya (en total, 180 nois i noies).

Els premiats han rebut diversos obsequis (en el cas de Gerard Fernàndez, una càmera digital, un trofeu i una bossa plena de material de la coca-cola).

LO BASQUET Concursos literaris 33

PER MOTIUS DE FEINA, HEM HAGUT D’ANAR A VIURE A L’ESTRANGER I AVUI CONEIXERÉ... ... el meu col·legi. Com serà? D’aspecte elegant i curiós, o d’aspecte horripilant i deixat? I els mestres? Vells i malcarats, o joves i simpàtics? I els alumnes? Faré amics o no? Riiiiiiiiiing!!!, sona el despertador. -Va, fill, aixeca’t –Em diu ma mare. -Ara, ja vaig –Li responc. M’aixeco i vaig a rentar-me la cara. Me’n torno cap a l’habitació i em vesteixo. Ara camino cap a la cuina. Esmorzo. -Adéu mare, fins aviat. -Adéu, vés amb compte. Surto al carrer. Està nevant. Camino a poc a poc. De sobte passo per davant d’un bar i escolto: -Viste la paliza que nos metieron el sábado? -Fue culpa del árbitro, estaba comprado. Camino. Dos vells estan asseguts en un banc a prop de la vorera... -Estos catalanes... Continuo caminant i arribo a la porta de l’escola. Entro al pati. A primer cop d’ull veig que és una zona gran, amb bancs i papereres. Un noi em convida a seure en un banc. -Gracias. –Li dic. M’assec. Al principi el trobo confortable, però al cap d’uns segons..... –Nyeeeec!-, cau el plafó a terra i jo l’acompanyo fins al sòl. -Ha, ha, ha.... –Tothom se’n riu. -Toma, la venganza del sábado! –Exclama una noia alta i robusta com un roure. -Tiiiiiiiiiiiiiiiiiiii... –Sona un timbre. S’obren les portes de l’institut. Tothom hi entra. Me’n vaig a secretaria. Pregunto quina classe em pertoca. -No lo sé. –Em diu la secretària. -Comencem bé! –Exclamo.

Camino per l’enorme passadís del centre. La porta d’una classe està oberta. Al seient del mestre, hi ha un home vell, amb ulleres. -¿El nuevo no está? –Pregunta- Pues le pondremos falta. -Sííííííííí! –Exclamo mentre entro a classe. El mestre em mira d’una manera estranya. Des del fons se sent una veu greu que diu: “Arriba España”. Tothom em mira com si hagués matat a algú, amb odi. -Siéntate allí. –Em diu el professor. M’assec a la fila del darrera, al costat d’un noi gras i pelut que duu un piercing al llavi. -¡Ala Madrid! –Exclama. Al pupitre del davant, un altre: -Quítate esa camiseta ridícula. Passa l’hora... -Tiiiiiiiiiiiiii... -Al patio, todos. Venga. -Diu don Rodrigo. Surto al pati. Enceto l’entrepà.

-Te quemaré esa camiseta. –Em diu un noi de quart. -Qué pasa con mi camiseta de la selección catalana...? -¡Viva España! –Exclama una noia de tercer. Camino i observo. Tothom

s’aparta de mi. De sobte, un noi més gran que jo em ve de cara. Em pega un cop de puny a l’estómac. Caic a terra. En un tres i no res se’m tira un munt de gent damunt. M’apallissen. -Riiiiiiiiiiiiing!!! –Sona el despertador. -Què somiaves, fill? -No res, mare. -Au, vesteix-te, que faràs tard a l’autocar. -Sí, de seguida. Em vesteixo, vaig al lavabo, esmorzo i me’n vaig. -Adéu, mare, fins a la tarda. -Adéu, fill. Para compte... I me’n vaig cap a l’autocar.

Pau Folqué

LO BASQUET Concursos literaris 34

29è CONCURS DE REDACCIÓ EN CATALÀ DE LA COCA-COLA

Hola amics i amigues!! Sóc un alumne de l’aula de 3r B, vigent campió del Concurs de Redacció en Català de la Coca-Cola a nivell provincial. Tot va començar quan jo cursava 2n d’ESO (ara fa un any). La meua mestra de català, Carme Polo, va fer escriure als alumnes de la classe una redacció sobre els nostres iaios. Al cap d’una setmana, ens va comunicar, a mi i a tres companys més, que havíem estat elegits per anar un dissabte del mes de març (no recordo ben bé quin; només recordo que era el dia abans d’un Barça-Madrid) a escriure una nova redacció a l’IES Joaquim Bau.

Aquell dissabte em vaig presentar a l’institut tortosí, acompanyat pel meu cosí (que també anava a fer-hi el mateix que jo), disposat a passar una bona estona i gaudir del moment. De fet, jo no hi anava amb la intenció de guanyar i de menjar-me el món, però la sorpresa va ser meua quan, després d’un mes, m’arribava a casa una carta anunciant-me que la

redacció titulada “Per motius de feina hem hagut d’anar a viure a l’estranger i avui coneixeré...” havia estat seleccionada entre les dotze millors redaccions de la nostra província. Va ser llavors quan vaig començar a veure una petita llum al fons d’un túnel sense il·luminació.

El 27 de maig de 2006, al matí, un servidor i una tripulació formada per quatre familiars meus (els més pròxims, tots del poble de Benifallet) ens disposàvem a conèixer el premi que m’esperava. Ens trobàvem a la ciutat de Tarragona, en concret al Saló d’Actes del Campus de la Universitat Rovira i Virgili. Els meus aliats eren el professor Joan Antoni González, acompanyat per la seua esposa, i una delegació provinent dels Reguers, encapçalada per l’alumna Mireia Blanch, la qual va recollir aquell mateix dia el segon premi a nivell provincial en llengua castellana. Van cridar els dotze candidats i a poc a poc anaven esmentant els noms dels deu últims classificats per la cua, fins que damunt de l’escenari només vam quedar una noia de Reus i jo. Sabeu la sensació que un té en aquests moments? Doncs és una cosa pràcticament indescriptible, que en el meu cas anava

LO BASQUET Concursos literaris 35acompanyada constantment de calfreds al llarg de tot el cos, en saber que era el primer alumne de l’institut de Roquetes que aconseguia guanyar aquest premi. I més, quan sents que un periodista famós de RNE llegeix, davant de tanta gent, la redacció que has escrit i que ha estat escollida per coneguts escriptors de renom i polítics. La pròxima i última parada: el Palau de Pedralbes de Barcelona. I és que, amics i amigues, mentre vosaltres gaudíeu d’un fabulós dia a Port Aventura, jo m’estava “jugant la pell” a la capital. En aquesta ocasió, els meus acompanyants eren ma mare, mon pare i dos professores de l’institut: la mestra de català Carme Polo i la cap d’estudis adjunta Viqui Carles. Em trobava en un dels llocs més emblemàtics de la Ciutat Comtal, preparat per a col·locar l’última peça d’un puzle de mil i una peces.

D’entre els quinze que érem (d’arreu de Catalunya) vaig quedar el dotzè classificat, i vaig recollir, de la mà del Director General de Turisme de la Generalitat, una placa commemorativa de l’acte. El premi: un viatge per la ruta del romànic del Pirineu català, acompanyat d’obsequis menors marca de la casa. Ah! Per cert! Els pica-pica posteriors van ser exquisits! Els últims dies d’agost i els primers de setembre, me’n vaig anar de viatge amb Carme al Pirineu.

Acompanyat sempre pel mòbil amb càmera, vaig immortalitzar molts dels racons, monestirs, pics i ports de muntanya del sostre del nostre país. El dos llocs que em van impressionar més van ser el Port de la Bonaigua i l’església de Sant Climent. Vam anar també a Llavorsí i a Andorra, a part d’altres llocs. De fet, més que anar d’església en església, vam anar a practicar activitats d’oci com el rafting, muntar a cavall, anar de shopping per les inacabables botigues d’Andorra la Vella...

Vam acabar la setmaneta de vacances a Port Aventura, passant abans pel Monestir de Poblet. El viatge, que mirat des de fora pareix cansat, us puc assegurar que va ser divertidíssim i sobretot reconfortant (tenint en compte els hotels en els quals ens allotjàvem, de tres estrelles per amunt, amb llits inacabables), i amenitzat sempre per la companyia dels amics i amigues que vaig fer, que eren del Països Catalans, de les Balears i d’Euskadi. Va ser una experiència que si pogués repetiria cada any, de la qual sempre me’n recordaré, i que espero contar als meus néts quan sigui gran amb molta il·lusió. Escriviu redaccions per a aquest concurs i feu-ho el millor que sapigueu, companys!! No us en penedireu!!

Pau Folqué i Múrria

LO BASQUET Conferència 36

MARTA SANZ, AMB LA MÀ AL COR

El passat 2 de maig vam rebre una agradable visita al nostre institut: l’escriptora Marta Sanz (desconeguda fins aquell dia per nosaltres, tot i que Francisco de Pedro i Joan Antoni González, professors de castellà, ens n’havien fet cinc cèntims). Marta, que va ser finalista l’any passat del premi Nadal, es va oferir a parlar-nos de les seves obres i de la seva vida. Tot l’ alumnat del

batxillerat de lletres hi estàvem invitats. Ens va parlar d’ una manera molt clara, senzilla, propera, honesta i divertida al mateix temps. Després de xerrar tots sobre el significat de la literatura, vam arribar a la conclusió que és una manera d’expressar els sentiments i de reivindicar els principis, és a dir, escriure no és solament una manera d’expressió, sinó també una manera de conèixer aspectes de la vida que ens envolten. D’altra banda, de novel·les, n’hi ha per a tots els gustos. Estic convençuda que tothom pot trobar el seu tema preferit i gaudir, emocionar-se, plorar, riure, empipar-se i sentir-se identificat amb allò que s’hi narra. Seguidament, Marta Sanz ens va fer un breu resum dels cinc llibres que ha escrit. El seu primer llibre es titula El frio. Tracta d’un desengany amorós. Aquesta novel·la em va fer especialment gràcia, ja que es va animar a escriure-la pel simple fet que el seu nòvio de llavors, la seva primera gran història d’amor, la va deixar i ella va sentir la necessitat d’ expressar el seu malestar mitjançant la literatura, cosa que trobo genial!

La seva segona novel·la porta com a títol Lenguas muertas. Tracta de les falses amistats: aquella gent que sempre diu que la sinceritat és el més important, que ells són els més sincers del món, però, a l’hora de la veritat, només saben expressar-se amb una gran brutalitat. Creuen que així són més sincers. Tanmateix, en realitat són uns ignorants que no saben quan han de parlar o callar. La tercera novel·la que va escriure es titula Los mejores tiempos i, bàsicament, parla del conflicte generacional entre els pares lluitadors i conscienciats de la transició espanyola i els seus fills conformistes. Els fills d’aquest segle XXI, com que ja ens ho em trobat tot fet en la vida i amb totes les comoditats que volem, no sabem de vegades valorar tots els esforços que han fet les generacions passades perquè nosaltres poguéssim gaudir de tot el que tenim actualment.

LO BASQUET Conferència 37 La quarta novel·la té un títol una mica peculiar: Animales domésticos. Quan Marta va decidir escriure-la, gairebé la majoria de novel·les del moment tenien com a protagonistes personatges del món de l’art, burgesos i refinats, com ara escriptors, actors o cantants; gent que tenien una cultura i uns interessos allunyats del gruix de la societat en general. Però dic tot això perquè justament aquesta novel·la té com a protagonista una família de classe obrera, a la qual pertanyia la majoria de gent d’aquella època. A més, parla sobre l’atur, sobre la parella, sobre els problemes de la gent; en definitiva, sobre la vida real. La seva novel·la més recent és Susana y los viejos. És una mica més trista, ja que parla sobre la mort i la vellesa. Tots ens farem grans, per molt que no ho vulguem i a tots algun dia ens arribarà la mort. Aquest relat parla de la dignitat de les persones grans i dels seus desitjos. Marta es va inspirar, per escriure’l, en les experiències viscudes arran de la mort de les seves àvies en un període de temps molt curt. Finalment, vam parlar d’algun dels seus contes, que havíem llegit a classe, i ens va aclarir els dubtes sobre el desenllaç d’un conte en concret: El canon de normalitat, que tracta el tema de la tortura. Després de parlar-nos de les seves novel·les, d’introduir-nos una mica en el món de la literatura i d’explicar-nos el seu funcionament, vam preguntar-li totes les curiositats que teníem al voltant de la seva obra. La gent es va animar. En un tres i no res, es va acabar el temps sense poder comentar tot el que volíem. Personalment, em va encantar tant la presentació que Marta va fer dels seus llibres, que em moro de ganes de llegir-me’ls tots. A més a més, crec que és una manera ideal d’invitar i animar a tothom a submergir-se en el món de la literatura. Quantes vegades volem llegir un llibre i no sabem quin escollir? O ens guiem pel títol i, després, ens emportem una gran decepció? O ens adormim en la tercera pàgina? Doncs bé, aquestes petites conferències s’haurien de fer més sovint per a engrescar a llegir, per despertar el cuquet de la curiositat que tenim arraconat en el més profund del nostre cervell i que només surt de la foscor quan els nostres professors ho demanen. Gràcies, Paco i Joan Antoni, per omplir amb el vostre granet de sorra la nostra formació. Júlia Bonavila Juan

LO BASQUET Centenaris 38

UN ENTUSIASTA DE L’EDUCACIÓ: JOAN CID I MULET

Aquest any 2007 celebrem el centenari del polític, escriptor i intel·lectual Joan Cid i Mulet (Jesús 1907 – Ciutat de Mèxic 1982). Com que aquest article va adreçat bàsicament a estudiants, ens interessa remarcar en majúscules el fet que va ser regidor de cultura de Tortosa durant un període dramàtic (1936-1938); malgrat els temps bèl·lics que hi corrien, va centrar bona part dels seus esforços en l’obertura de col·legis als pobles, barris i partides rurals del municipi. Va ser, doncs, un polític ferm i compromès amb els àmbits de la cultura i de l’ensenyament. En el camp literari va conrear gèneres molt diversos: teatre, poesia, novel·la, narrativa infantil, assaig, historiografia literària, esportiva, etc., a la vegada que va participar en nombroses empreses periodístiques dintre de l’àmbit catalanista. Era un nacionalista català de cap a peus, la qual cosa el va portar a militar en un partit de caire culturalista, Acció Catalana Republicana, al costat de grans intel·lectuals catalans com P. Fabra, R. Tasis o J. Carner.

Després de la desfeta republicana en la Guerra Civil, es va haver d’exiliar el gener de 1939 a la vila catalana de Perpinyà i a partir de 1942 a Mèxic, país en el qual va participar en tot tipus d’iniciatives culturals per conservar la flama de la catalanitat. Va ser un dels directius destacats de l’Orfeó Català de Mèxic. Va publicar tres novel·les durant els anys 1940 i un assaig literari. La fama li arribà, però, amb l’edició de México en un himno, el 1954, amb motiu de la commemoració del centenari de l’himne nacional mexicà, ja que aquest llibre va passar a ser de lectura obligatòria als col·legis del país asteca i des d’aleshores s’ha reeditat en vuit ocasions. Posteriorment, es convertí en el gran cronista del futbol mexicà. A partir de 1960 va editar en vuit volums El libro de oro del fútbol mexicano, la veritable enciclopèdia de l’esport rei en terra asteca, la qual es va difondre arreu del món i el va portar a rebre la Medalla al mèrit esportiu el 1962.

Al llarg de la seva vida va demostrar una autèntica passió llibresca. Durant els esperançadors anys de la II República va

treballar per dotar Tortosa d’una Biblioteca Popular i va tirar endavant diades del llibre a nivell local. Hem de destacar la Fira del llibre que organitzà al maig de 1937, en ple conflicte bèl·lic. També a Barcelona va participar en l’organització de la diada del llibre antifeixista de 1938, mentre que a Mèxic va ser l’animador del pavelló català en les històriques Fires del llibre de 1944 i 1946, en les quals Catalunya va prendre part amb un pavelló propi d’una gran bellesa estètica.

L’EMD de Jesús i el Grup literari Soldevila han organitzat un extens programa d’actes per commemorar el centenari d’aquest escriptor de referència a la riba baixa de l’Ebre i en l’àmbit del catalanisme. S’han editat dos llibres, La Catalanitat exiliada i Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d’una ciutat i d’un temps. S’ha creat un portal literari, www.cidimulet.org. A més, s’han organitzat els següents actes: una Fira literària, un sopar literari (homenatge al setmanari catalanista “Vida Tortosina”, del qual era redactor en cap), una exposició de la seva obra, un recital poètic, una jornada literària a l’IES Sol del Riu d’Alcanar. Completen un programa atapeït d’actes culturals: un curs acadèmic de la URV, al juliol, un partit de futbol amb un equip del planter del Barça, a l’agost, l’anàlisi d’una de les seves novel·les al Club de Lectura de Tortosa, al setembre, un espectacle musical, a l’octubre, una xerrada amb intel·lectuals que el conegueren i una representació teatral que retratarà tota la seva obra. Els seus ideals poden quedar condensats dintre de dos mots claus: pàtria i cultura. Aquest és un dels missatges més emotius que ens envià des del dur exili el 1946, en un moment en què els exiliats s’adonaren que el franquisme es perpetuava: Mentre la pàtria segueix enjouada, mentre la llengua catalana continua proscrita, mentre a casa nostra hom es mossega els punys davant la persecució i l’esclavatge, els que som a terres lliures tenim el deure d’esforçar-nos a donar a conèixer el que hem estat, el que som i el que volem ser, sense ferir susceptibilitats de ningú. Emigdi Subirats

LO BASQUET Centenaris 39

EL GRAN CRONISTA DE L’EBRE: ARTUR BLADÉ Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907 –

Barcelona 1995) va ser funcionari de la Generalitat, militant d’Esquerra Republicana, i literat “tot terreny”. Ens va deixar un valuós tresor literari: el seu testimoni escrit de la forma de vida del seu poble. Es va iniciar en el camp periodístic col·laborant amb les revistes comarcals “El Llamp” (Gandesa), “Tivissa”, “La Riuada” i “L’Ideal de l’Ebre” (Móra d’Ebre). Quant al seu treball narratiu, es va especialitzar bàsicament en tres temàtiques: la seva població natal, l’estudi biogràfic i l’anàlisi històrica. En les seves narracions tenen cabuda tots els oficis (artesans, llaüters, obrers o saltimbanquis) i altres prototipus d’humans que feien alguna cosa, útil o bé anecdòtica. Tots ells varen deixar la seva petjada simpàtica i inoblidable, que encara és recordada pels més vells de la població, alhora que les ventures o desventures dels quals es passen de generació en generació mitjançat la forma de comunicació més genuïna que ha caracteritzat l’ésser humà: la tradició oral. La seva obra memorialista representa un xicotet tresor dins la literatura catalana, donat que sap representar les vivències d’una terra amb un estil fàcil i natural, que s’apropa a la realitat quotidiana: la vida dels mussols, la de l’home casat, les xerrades a cal barber, les misses cantades per la banda de música, el cant de la cadernera, etc.

En el seu paper de perdedor de la guerra, va haver de sofrir l’exili durant més de dues dècades, ja que no va tornar a Catalunya fins al 1961. Primerament va romandre a l’estat francès, on va estudiar a la Universitat de Montpeller. Després va emprendre el camí cap a Mèxic, on va col·laborar activament en revistes com: “La Nostra Revista”, “Pont Blau” i “Xaloc”, que el reafirmaren com un dels millors literats que han tingut mai les Terres de l’Ebre. Les dues primeres obres que va publicar, Geografia espiritual de Catalunya (Biblioteca Catalana, 1944) i Benissanet (Col·lecció Catalònia, 1953), emanen enyorança per tots cantons. Residint encara al país asteca, l'editorial Selecta de Barcelona va publicar-li l'any 1958 el seu tercer llibre, Crònica del país natal, en el qual explica els costums, el caràcter de la gent, els jocs infantils, l'escola, les cançons populars, les dites, etc., de Benissanet. Hi van seguir Felibres i catalans (1964), Contribució a la Biografia del Mestre Fabra (1965), Montpeller català (1965), El castell de Miravet (1966), El prior Penna (1966), Francesc Pujols per ell

mateix (1967), Pompeu Fabra (1969), Els treballs i els dies d'un poble català (segona versió de "Benissanet") (1970), El senyor Moragas (1970), Els setges de Gandesa i del castell de Móra (1970), Gent de la Ribera d'Ebre (1971), Viatge a l'esperança (1973), L'exiliada (1976), La vida d’un català excepcional (Antoni Terré, de Móra d'Ebre) (1978), El meu Rovira i Virgili (1981), Guia de Benissanet (1982), Visió de l'Ebre català (1983), Viure a Tarragona (1984), Antoni Rovira i Virgili i el seu temps (1984).

En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l'exili durant una colla d’anys li varen donar els premis següents: Concepció Rabell (dos cops), Premi de Cultura Catalana de París, Premi del Centenari del Mestre Fabra, Premi Copa Artística, Premi Rovira i Virgili, d'Òmnium Cultural. Han estat també nombrosos els premis que ha rebut de la societat civil, especialment des de Terres de l’Ebre. Va rebre el Premi Jaume Tió de periodisme de l’"Ebre-Informes" de Tortosa. La vila de Flix ha concedit el nom d’Artur Bladé a la biblioteca municipal. El Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre ha creat el premi d'assaig que també porta el seu nom. La Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi com a reconeixement al seu magnífic treball patriòtic i literari. Era membre del Patronal de l'Institut d'Estudis Tarraconenses, President d'honor del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre, i soci d'honor d'Omnium Cultural de Tarragona, fins al dia 23 de desembre de 1995, data del seu traspàs. L'any 1996 el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre va publicar l'obra pòstuma d'Artur Bladé, L'edat d'or.

La Institució de les Lletres Catalanes ha declarat el 2007 com a any Bladé. L’Associació Cultural Artur Bladé de Benissanet ha realitzat una tasca magnífica de difusió de l’escriptor, dissenyant un centenari amb infinitat d’actes arreu dels Països Catalans. Ens quedem amb el seu testament ideològic final: Lluitar fins on sigui possible perquè la nostra llengua no es perdi, sempre amb l’esperança d’aconseguir a la curta o a la llarga una confederació dels Països Catalans amb la denominació de Catalunya Lliure. Renunciar a la lluita equival a donar-se per vençut

per endavant, una actitud indigna d’un poble que ha lluitat sempre per la seva llibertat i per tant un veritable escarni per als nostres avantpassats, un crim de lesa pàtria.

Emigdi Subirats

LO BASQUET Entrevista 40ENTREVISTA A PACO FORÉS, EXCONSERGE DE L’IES ROQUETES

què consisteix la

isual és la poesia de

ia un “hobby” o

t és la que és. Per a mi la poesia és

a obra més valorada

ò mai l’he venut.

7. Què et va atraure de la poesia visual? 1. T’agrada la feina de conserge? És una feina com una altra, a diferència que et

permet tenir un poc més de temps de lleure,

vacances...

El món de la p/v és d’alguna manera el món

de les imatges, de la plàstica i, com que això

sempre m’ha agradat, de mica en mica m’hi

vaig anar introduint i em va seduir. 2. Relacionat amb això, és veritat que els conserges sou les persones que més llegiu el diari? (He! He! He!)

8. Sabem que també escrivies versos. Et vas dedicar abans a la poesia visual o a

l’escrita, o directament a totes dues?

És cert que tenim l’etiqueta

penjada a sobre, però la

veritat és que solament tenim

temps de fullejar-lo.

3. Hi ha gent que no ho sap, però nosaltres sí. Vinga va!,

explica’ns quina és aquesta afició teua que per a alguns

dels lectors és desconeguda? Està clar que, com que no sóc

famós, passo desapercebut.

És la poesia visual.

4. En

poesia visual? La poesia v

l’experimentació. Permet sortir del codi

alfabètic i endinsar-se en el concepte, en la

idea. La descontextualització fa possible

descompondre la funció objectiva i crear la

imatge poètica, a la vegada que l’espectador

es converteix en el protagonista de la

interpretació del poema.

5. Consideres la poesaspires que sigui una forma de guanyar-te

la vida?

La realita

una manera de viure.

6. Quina és la teu

econòmicament?

Tinc obra arreu, per

Primer vaig començar escrivint

poesia. Aquesta em va portar

cap a l’altra.

9. En algun moment has

deixat de banda un dels dos tipus de poesia per dedicar-

te únicament a l’altra?

Segueixo totes dues, encara

que potser dedico més temps

a la p/v.

10. Nosaltres hem visitat la teua web i hem vist moltes

de les teues obres. De segur que t’han donat molts premis, oi? Quins?

Quants en tens en total?

La quantitat no és important i, quant als

premis, són benvinguts, però no tenen més

valor.

11. Quina va ser la teua primera creació

poètica? La primera obra visual va ser una escorça que

la naturalesa em va proporcionar i en va sortir

una obra que vaig titular “Afecció”. La recordo

com si fos ara: era un àliga devorant una

presa.

12. Quin és el teu poema visual preferit? Per què?

Preferit no en tinc cap; tot és una constant

evolució i, de vegades, també surt algun nyap.

LO BASQUET Entrevista 4113. Quin és el teu/a poeta visual favorit/a? T’hi sents identificat? T’agradaria treballar

amb ell/a? El poeta que més ha influenciat en la meua

obra visual és Joan Brossa. Malauradament és

mort... Us recomano veure l’obra seva. És

directíssima.

14. En què o qui t’inspires a l’hora de crear la teua poesia visual? Normalment estàs

inspirat? Això que se’n diu inspiració arriba quan li dóna

la gana. La predisposició, però, és molt

important i també ho és el teu estat anímic.

Quan arriba el moment l’has d’agafar al vol.

15. Què opina la teua família del fet que

creïs poesia visual?

Els sembla bé. Quin remei. Les dèries de

cadascú són les que són.

16. Et van valorar positivament les obres

des d’un primer moment? Tenies por que fossin rebutjades o esperaves que fossin

rebudes amb els braços oberts?

Ni una cosa ni l’altra... Jo sempre treballo per a

la meua satisfacció personal. Si, a més a més

te les valoren, molt millor.

17. Has participat en alguna exposició de poesia visual? En moltes, tant a nivell individual com

col·lectives.

18. Quan participes en una exposició

presentes l’obra en qüestió o simplement fotografies de l’obra? Totes dues variants, depenent, és clar, de la

tipologia de l’exposició.

19. Has fet alguna obra per encàrrec?

No. Si en surt cap oportunitat interessant, m’ho

rumiaré.

20. De segur que alguna de les teues obres ha estat dedicada a algú especial. A qui? (si

es pot saber). Algunes alegries i tristeses han estat

dedicades, per descomptat.

21. Has realitzat algun tipus d’estudi

acadèmic relacionat amb aquest art visual? (si és així: què vas fer abans, la formació o la pràctica creativa). He llegit bastant sobre el tema i evidentment

he tret algunes consideracions subjectives.

22. Comparant-la amb la pintura, l’escultura o altres expressions artístiques, creus que

la poesia visual està prou valorada? I si la comparem amb la poesia tradicional,

escrita en vers?

Malauradament, la cultura en general té poc

èxit. Es llegeix poc i malament i, pel que fa a la

p/v, és la gran desconeguda.

23. Quan de temps dediques de mitjana en

la creació d’una obra? En quina n’has

invertit més i en quina menys?

Depèn de l’obra. Cada cop em costa més,

perquè busco apropar-me a la perfecció.

24. Què li recomanaries a una persona que

es vol dedicar a la poesia visual?

Primerament, que llegeixi molta poesia. És

fonamental la seua influència per a poder

entendre’n altres variants i també escriure’n.

L’important és fer-ho. De mica en mica, vas

aprenent i descobrint.

25. Ets dels que creu que una imatge val

més que mil paraules?

Una imatge és un missatge directe. Com deia

Joan Brossa: “... sempre s’ha d’estar amb les

antenes afilades.”

“Conec la utilitat de la inutilitat i tinc la riquesa de no voler ser ric” (J. Brossa) Atenea Chevillotte i Ivon Zagalà

LO BASQUET Poesia 42

L’ull de la finestra

Sin conocerla vi en su rostro pasados y horizontes

con una mirada plástica y poética.

Soñé que la soñaba, con tristeza y sin olvido.

La lluvia y el viento susurraban en su entorno

y el río era testigo de sus sombras

Nos cruzamos por destino, immortalizando

el breve encuentro.Yo la llamo”finestra de Ferreries”

(atzar, ferro, fusta i verd, tast metafòric del temps,

ull de la finestra)

F.Xavier Forés

LO BASQUET Narrativa 43

¿Cómo te imaginas Alemania? Relato ganador, en Cataluña, del Concurso organizado por la Embajada de Alemania

Moritz observaba el lienzo blanco que insinuaba ante sus ojos. Tenía que plasmar

algo en él, le ofendía su presuntuoso vacío. Sujetaba fuertemente el pincel en su

mano, aunque le resultaba imposible empezar a pintar. Las cuatro paredes de su

estudio le asfixiaban, el color de éstas le reprimían, la poca luz de la habitación le

producía claustrofobia. Pero tenía que empezar. Quería mostrar al mundo su arte

contemporáneo.

Cuando al fin empezó a pintar, sus trazos eran inseguros, aunque continuó hasta

que se horrorizó de su propia obra, que era oscura y deprimente. La pintura había

absorbido el tétrico color de las paredes del estudio y la poca luz que había en él,

dejando a Moritz a oscuras. La rabia lo invadió y rompió el cuadro que hizo que

tuviera suficiente luz para empezar a pintar otro. Pero al igual que el anterior, acabó

rompiéndolo. Moritz continuó pintando durante muchas horas, pero siempre acababa

sumido en la oscuridad ante su fatídica obra. Salió del estudio con su maletín

pisando los cuadros rotos esparcidos por el suelo. Cuando estuvo en la calle, el aire

frío que chocaba en su rostro le despertó del agonizante trance que había sufrido.

Había perdido la noción del tiempo, sin darse cuenta había estado atrapado en ese

estudio la mayor parte del día y ya pronto anochecería. Un anaranjado cielo cubría la

ciudad que se mostraba desnuda ante sí. El ajetreo de la muchedumbre aguzó su

oído, las luces de las calles contrajeron sus pupilas, fue como despertarse de un

coma, tenía la sensación de ser la primera vez que oía y observaba el mundo.

En medio del gentío sacó de su maletín pinceles, pinturas y un cuaderno y empezó a

pintar. Su mano fluía encima del papel, el pincel era como una prolongación de sí

mismo, ni tan siquiera miraba el lienzo. Su mirada estaba hipnotizada por las luces

del escenario cosmopolita que le inspiraba. Las expresiones de los rostros de la

gente, se plasmaban en sus trazos, podía pintar la soledad, la tristeza, la alegría, el

amor. El ruido de la ciudad se convertía en música para sus oídos. Los edificios

dejaron su rigidez y se convirtieron en remolinos de colores que se levantaban hasta

perderse en las nubes. El cuadro de Moritz empezó a desprender luz propia. Era

como si la ciudad entera hubiera entrado en él. Moritz sufría un éxtasis de belleza. El

pincel se desprendió de su mano, había acabado su obra. Podía ver en ella el retrato

vivo de una ciudad, su ciudad, Berlín.

Selene Alberich Bosch

LO BASQUET Dept. de Matemàtiques 44

LES TORRES D’HANOI

Encara que l'activitat que presentem es coneix amb el nom de Torres d'Hanoi, sembla que originàriament es coneixia com el Problema de les Torres de Brahma, a causa de la llegenda queara transcrivim.

Al costat del riu Ganges, el riu sagrat de l’Índia, s’aixeca la ciutat de Benarés. Hi ha una llegenda que explica que al Gran Temple, sota la cúpula que assenyala el centre del món, Déu va posar una safata d’argent amb tres pals diamantins. Durant la creació, Déu va posar 64 discs d’or de diàmetres diferents i apilats de més gran a més petit. Aquesta és la torre de Brahma. Dia i nit, els monjos del Temple van passant discs d’un pal a un altre d’acord amb les estrictes regles de Brahma:

• Només es pot moure un disc cada vegada. • Mai un disc pot ser posat a sobre d'un de diàmetre més petit.

Quan els 64 discos hagin estat transferits a un altre dels pals, la Torre, el Temple i els brahmans es convertiran en pols i, amb un gran estrèpit, el món desapareixerà.

Queda molt per a la fi del món?

Podem dibuixar en una taula com aquesta els moviments necessaris per canviar els 3 discs (hem d'intentar buscar la solució amb menys moviments). També podem, si volem, numerar els discos en comptes de pintar-los.

4

1 5

2 6

3 7

LO BASQUET Dept. de Matemàtiques 45

RESOL ELS SEGÜENTS SUDOKUS

Qui diu la veritat? El millor matemàtic de la classe va ser convidat a endevinar un nombre pels seus companys, que li van donar les següents pistes, no totes certes: En Tomàs digué: “El nombre és 9”. En Romà, en canvi, va dir: “El nombre en qüestió és primer”. L’Alba afirmà: “El nombre és parell”. I la Maria rematà: “És el nombre 15”. Sabem que un dels dos primers (Tomàs i Romà) ha dit la veritat, i també que una de les dues darreres (Alba i Maria) ha dit la veritat. El nombre en qüestió és... * Totes les solucions les trobaràs a la pàgina 39.

LO BASQUET Cinema 46

ΤΡΙΑΚΟΣΙΟΙ ΛΑΧΕ∆ΑΙΜΟΝΙΟΙ

Resum de la pel·lícula : comença amb la infantesa de Leònides i del seu entrenament en la “gojé” als 7 anys. Ja sent rei d’Esparta, el visita un emissari persa, que comunica al rei la necessitat, o més aviat l’exigència, de pagar un tribut a Xerxes, rei de Pèrsia. Davant la negativa del rei de pagar-li, assassina l’emissari, declarant així la guerra. Visita l’oracle on són els Èfors, perquè ningú podia prendre una decisió important sense consultar l’oracle. La resposta va ser la no-intervenció de l’exèrcit, però Leònides pren la decisió d’anar a les Termòpiles amb 300 soldats que tinguin fill baró. Així justifica la seva participació sense fer ús de tot l’exèrcit. Durant la marxa es troba amb soldats de tot Grècia (es creu que uns 4000). Cal dir que durant la festivitat religiosa de la “ Karneia “ no es podia fer la guerra, així com durant les Olimpíades. L’únic que es pretenia amb aquest petit contingent era guanyar temps i reunir el gros de l’exèrcit. Tan prompte hi arriben comença la batalla, xocant l’exèrcit persa, atac rere atac, contra les falanges espartanes i el mur focense; arriba el moment dels immortals, que també són derrotats. El tercer dia un renegat espartà, incapacitat per a la lluita, els traeix i revela als perses una senda que envolta el pas, anomenada Anopea. Leònides ordena a les tropes gregues que es retirin i només es queden els espartans, que acaben morint per una pluja de fletxes.

Crítica : S’idealitza la societat espartana com a homes lliures i demòcrates, enfront els perses esclavistes , feudals i dictatorials; aquí apareix una imprecisió històrica, car els espartans tenien esclaus, els ilotes, i Esparta era una monarquia bicefàlica, no una democràcia. Els fets ocorreguts són certs gairebé en la seva totalitat, però em dóna la impressió que intenta fer una divisió del món en dues postures ben diferenciades: els bons contra els dolents, orient contra occident, presentant els perses com a criatures i els grecs com adalils i prototipus de virtuts d’una cultura superior (els grecs clàssics ja ho van fer). Els perses actuals s’han queixat d’aquesta imatge de monstres i els grecs no tardaran en fer-ho, ja que la imatge que se n’hi dóna és de febles que només es dediquen a filosofar i pervertir la joventut(se’ls anomena ”assaltacunas”, per la seva afecció al

contacte sexual amb persones joves del mateix sexe). És la mateixa crítica que varen fer a la pel·lícula Alexandre el gran. Amb tot això, comparteixo opinió amb qui diu que la pel·lícula és impressionant i viril. A més, és un estil nou de fer pel·lícules que pot canviar o revolucionar el món del cinema.

Mingus