Les bruixes

La bruixa bona i la bruixa dolenta

Les bruixes eren dones que conservaven la saviesa antiga per a poder posar remei a

malalties físiques i espirituals. Per tindre aquests poders intrínsecs es vinculava la seua

saviesa al dimoni. Però hi ha bruixes bones i dolentes en la tradició popular valenciana.

Les bruixes bones, fades o fetilleres, són coneixedores de la saviesa de les plantes i

ajuden els viatgers; les trobareu en rondalles com La flor del lliri blau o Els tres

consells.

De bruixes malvades els contes valencians n’estan plens com ara L’amor de les tres

taronges o El rei Astoret.

El butoni

El butoni

De la seua aparença poc se sap, és d’aquests monstres que sempre es diu que han de

vindre i mai no apareixen, així que ningú no sap com és. El que sí que sembla clar és

que actua de nit per a emportar-se els xiquets que no creuen. Ningú no l’ha vist mai

perquè mai no arriba, però és una mena de fantasma que fa por. Es diu que a Gandia

els xiquets cantaven una cançó que deia;

Jo sóc el Butoni

parent del dimoni.

Abaixe pel fumeral

i, aquella xiqueta que plora,

jo me l’emporte i me la faig

en un suc, suc, suc.

(Bataller Calderón, 1999: 173).

A València va existir, després de la Guerra del Francés, una patrulla o cos policial

creada pel capità general Elio per combatre els bandolers, que era coneguda com la

«ronda del Butoni» i que va ser molt coneguda pels mètodes brutals que emprava.

Com que és el personatge més misteriós, l’utilitzarem per a jugar amb ell. Com que

ningú no l’ha vist, pot ser qualsevol cosa i a la nostra xiqueta Marta li ha paregut vore’l

en una branca d’un arbre sec, com també es pot trobar en una taca o en una gota

d’aigua, tot depén de la imaginació de cadascú.

Glòria la bibliotecària

Glòria la bibliotecària

És la vinculació amb el món dels adults i l’orientadora de les millors lectures. És la

bibliotecària de la cultura tradicional valenciana. Un dia va eixir de la Biblioteca del

Museu Valencià d’Etnologia amb la seua bicicleta per a recórrer el territori valencià i

trobar les millors històries de cada poble per a grans i menuts.

És el contacte de Marta, la xiqueta que representa als menuts valencians, amb el món

adult, i serà l’encarregada de presentar a Marta els éssers fantàstics que més por fan

de la nostra cultura. Monstres i personatges que ixen dels llibres que recullen rondalles

i llegendes i que algú ha contat per poder recopilar-les dins. Ella és l’encarregada de

lliurar l’imaginari valencià de la por per a donar-lo a conèixer als xiquets valencians.

Es dirà Glòria, en homenatge a Glòria Fuertes, ja que enguany és el centenari del seu

naixement. Farem un reconeixement de la seua tasca pel foment de la lectura i

descobrirem que va ser realment una bibliotecària. El seu aspecte trenca amb tots els

estereotips i no sols du llibres a la mà, també porta la seua tauleta tàctil per a estar

ben connectada.

Marta, una xiqueta qualsevol

Marta, una xiqueta qualsevol

Representa els xiquets que poden tindre por i s’han d’enfrontar a tot allò que els

espanta, ja siga un gos, un rat penat o la bruixa més roïna del conte. Utilitzem la figura

femenina per a reafirmar les xiquetes i llevar els estereotips que es vinculen més a les

xiques, com ara ser poregoses i delicades.

La xiqueta es diu Marta i la rescatem de l’Espanta la por 2016. Aquest personatge està

basat en Santa Marta vinculada a la Tarasca, monstre del bestiari festiu valencià,

concretament al Corpus de València, i també forma part d’Espanta la por! És per

aquesta raó que es diu Marta.

És una nena, de 4 a 6 anys, valenta i decidida, inquieta i curiosa. Té aquesta edat

perquè el CEFIRE Específic d’Infantil del Servei de Formació del Professorat de la

Generalitat Valenciana també col·labora en el projecte i tenim interès a treballar a les

escoles amb els més menuts. Ella veurà monstres a qualsevol lloc i els coneixerà

gràcies a la bibliotecària Glòria, la qual va a la seua escola i li parla dels monstres, li

conta rondalles, etc. Marta és una xiqueta lectora i usuària de la biblioteca, de

qualsevol biblioteca.

La Tarasca

La Tarasca

La tarasca era una bestiola que vivia a Tarascó (França) i que tenia tot el poble arrupit,

però va ser dominada per Santa a través de la seua pregària. Finalment, quan va tornar

al poble juntament amb la Tarasca, ningú no es va creure que el tinguera dominat i

finalment el van matar. (Gisbert, 2008).

La Tarasca és una de les bèsties que ix a les processons del Corpus Christi com a

representació del maligne; també formen part d’aquest grup el drac i la Cuca Fera, que

és una de les bèsties festives que ix al Corpus de València i que es pot visitar al Museu

del Corpus Casa de les Roques de València la resta de l’any. A Sueca o Xàtiva per

exemple també va ser en el passat protagonista de la festa del Corpus, encara que a

l’actualitat ha desaparegut. I al vostre poble o ciutat, teniu una Tarasca?

L’Home del sac

L’home del sac

És el que més aspecte humà té. És un rodamón gran, alt i corpulent, amb un aspecte

de brut i pollós que arriba caminant als pobles amb un gran sac penjant al coll per

poder ficar dins els xiquets que es va trobant pel carrer. Serveix als pares per a fer por i

controlar els xiquets perquè no s’allunyen dels pares. Mai no entra a les cases, sempre

guaita els xiquets al carrer. Moltes vegades du objectes com a reclams per als xiquets

com ara caramels, algun joc o algun instrument com una flauta. El seu sac està ple de

xiquets que es mouen i reclamen els pares.

Apareix en rondalles com Les set germanes (González i Caturla i Rodríguez- Bernabeu,

1998); en aquesta rondalla arreplegada a Mutxamel i Sant Joan també li diuen Pare

Llop o Puto Vell. Té noms diferents i el seu aspecte es vincula també a la figura del

saginer o greixer que agafava xiquets per traure’ls el sagí.

Els donyets

Els donyets

Són esperits familiars vinculats a una casa o una família. Són esperits d’avantpassats,

les ànimes dels difunts familiars que es mantenen a prop dels vius i vetlen pels seus

descendents. Tenen un caràcter protector de la llar i del camp al qual estan vinculats, i

també són esperits que no troben descans pels seus pecats i vaguen pel món dels vius

destorbant-los en moltes ocasions (Gisbert, 2008). Al llarg del País Valencià reben

diferents noms com ara duendos, uendos o güendos. (Martínez i Martínez i Badenes i

Dalmau, 1912: 43-48).

Se’ls responsabilitza dels llums que es mouen dins de cases inhabitades i de sorolls que

no tenen explicació, pedres, cadenes, patades... També entren en les cases habitades i

fan soroll, embruten i canvien les coses de lloc, no deixen dormir i molesten a tots.

Eren utilitzats per a espantar els visitants indesitjats per hortes i bancals amb les sueus

llums de gresols. Són personatges amb un punt divertit.

És una figura que apareix a diferents rondalles i llegendes com ara Els donyets

d’Almudaina (Seijo, Alonso, 1979: 88) o els Donyets de Nàquera (Labrado, 2009)

El drac del Patriarca

El drac del patriarca

Es tracta d’una llegenda molt coneguda que discorre a la ciutat de València i vinculada

al caiman que actualment es troba dissecat a l’entrada de l’església del Patriarca de

València o més del Corpus Christi. Allí està penjant aquest animal des de principi del

segle XVII quan va arribar com a regal del virrei de Perú. Però al voltant d’aquest

caiman es va crear una llegenda plena de cavallers i herois. Blasco Ibáñez la va recollir i

publicar en el seu llibre Contes valencians.

La llegenda parla d’un drac que vivia als canyars del Túria, quan la ciutat començava a

ser cristiana, a les rodalies d’on està actualment el Mercat Central. Un drac que

atemoria tothom, que no deixava d’engolir persones i que ningú no podia matar. Un

presoner va dir que ell podria acabar amb el drac si a canvi li donaven la llibertat.

Ningú no va pensar que ho aconseguiria ja que no era un home massa fort, però no

comptaven amb la seua intel·ligència. Així el presoner es va fer amb una espasa de dos

mans tota d’acer i per protegir-se només va voler posar-se damunt del cos molts

espills, així es va presentar com el cavaller de cristall. El deixaren a soles per enfrontar-

se al drac i finalment va eixir del seu amagatall. El cocodril no veia un home, veia el seu

propi reflex a trossos i la llum que l’enlluernava en reflectir en els cristalls. El cocodril

va obrir la boca bocabadat del què estava veient i el cavaller aprofità per clavar-li

l’espasa a la gola.

I encara hui, tants anys després, es pot trobar penjat al Col·legi del Patriarca. (Labrado,

2009; Bisbal, 2015; Franco, 2015).