_VAA5_9FPK2QTG10KOBP

Fonaments de la literatura xinesaBases de la tradició literària

Alicia Relinque Eleta

P04/17008/01105

Universitat Oberta de Catalunya • P04/17008/01105 Fonaments de la literatura xinesa

Índex

Introducció .............................................................................................. 5

Objectius ................................................................................................... 7

1. Consideracions generals ................................................................... 9

1.1. Què és la literatura clàssica xinesa?................................................. 9

1.2. Llengua, escriptura i les seves relacions amb la literatura............... 11

1.2.1. Llengua.................................................................................. 11

1.2.2. Escriptura............................................................................... 13

2. El concepte de literatura.................................................................. 16

2.1. Wen (literatura), shi (poesia) i les consideracions de Confuci ........ 16

2.2. El “Gran prefaci de la Mao”............................................................. 18

2.3. “Assaig sobre literatura” (Lunwen) de Cao Pi,

“Fu sobre literatura” (Wenfu) de Lu Ji, i El cor de la literatura

i el cisellat de dracs (Wenxin diaolong) de Liu Xie ............................. 20

3. La construcció de la teoria dels gèneres literaris ...................... 26

Resum ........................................................................................................ 31

Glossari ..................................................................................................... 33

Lista d’autors............................................................................................ 34

Bibliografia .............................................................................................. 35

Universitat Oberta de Catalunya • P04/17008/01105 5 Fonaments de la literatura xinesa

Introducció

En apropar-nos a la literatura xinesa des del món contemporani i europeu es

posen en marxa una sèrie de mecanismes que ens porten a identificar certs

conceptes construïts al llarg d’un extens procés històric determinat, en un àm-

bit geogràfic concret, per aplicar-los, inconscientment, a una realitat diferent.

Aquest mòdul persegueix, precisament, despertar la nostra consciència de la

distància que hi ha entre la literatura a la Xina i d’altres cultures i establir els

fonaments sobre els quals es construeix la primera.

A més d’introduir aquesta diferència, hem de comprendre també l’instrument

per mitjà del qual es manifesta la literatura: la llengua i l’escriptura xineses te-

nen unes característiques específiques, molt allunyades de les de les llengües

indoeuropees, que s’utilitzen com a mecanismes d’expressió que influeixen

directament en els recursos textuals que conformen les qualitats més aprecia-

des en els textos.

Els dos caràcters entorn dels quals veurem construir-se la idea de literatura són

wen (simplificant, “literatura”) i shi (“poesia”). Cadascun ha generat una sèrie

de valors que seran tinguts en compte quan, a partir de la dinastia Han, s’equi-

parin i es converteixin en l’essència –el cor, segons Lu Ji– de les produccions li-

teràries. Quatre textos fonamentals donaran la forma definitiva a aquesta visió

de la literatura: el “Gran prefaci de Mao” (s. II aC.), “Assaig sobre literatura” i

“Fu sobre literatura” (s. III) i, finalment, El cor de la literatura i el cisellat de dracs

(s. VI). El primer fixarà una concepció utilitarista que aviat matisaran el segon i

el tercer, incorporant la necessitat del component estètic en l’escriptura. Final-

ment, El cor de la literatura… s’encarregarà d’harmonitzar plantejaments apa-

rentment antagònics que fixaran l’equilibri perfecte entre forma i contingut.

Aquesta visió específica de la literatura a la Xina exigeix, a més, apropar-se a

la concepció de les branques que produeix el tronc de la literatura: els gèneres

literaris. Malgrat que en la tradició xinesa la diferenciació per gèneres no ha

tingut la importància essencial que va tenir en la tradició clàssica grega, la clas-

sificació dels diferents textos també ens pot servir per a il·luminar alguns as-

pectes d’aquesta concepció de la literatura.

Només una consideració inicial: la literatura xinesa té una història de més de

tres mil anys en una zona geogràfica més gran que Europa. La Xina, a més, ha

professat un culte profund per tot allò que està “escrit” que l’ha portat a una

contínua recensió de tot tipus de textos que es van convertir, des de molt aviat,

en la via d’accés a la funció pública. Elaborar una història de la literatura xine-

sa en profunditat requeriria el treball d’un enorme equip de gent especialista

en la llengua específica de cada període, en els moviments històrics i polítics


de cada període, en els textos d’una determinada tendència amb un vocabulari

molt específic sobre cada tema, etc. Per aquest motiu, el que es pot oferir en

un manual és amb prou feines un botó de mostra sobre la realitat que hi ro-

man darrere. Estem acostumats a veure grans enciclopèdies sobre “Literatura

Universal” que dediquen a la literatura xinesa un nombre d’entrades molt re-

duït, fet que dóna la impressió de certa pobresa a la seva producció literària.

Tanmateix, això és més producte de la ignorància que d’un coneixement pro-

fund de la realitat. Només us posarem un parell d’exemples per comprendre la

riquesa de la literatura xinesa. D’una banda, a El cor de la literatura i el cisellat

de dracs de Liu Xie, escrit al començament del segle VI, ja apareixen més de

quatre-cents autors, mentre que a la mateixa època encara no hi havia ni un

sol escriptor en llengua espanyola, francesa o anglesa, per esmentar-ne algu-

nes. De l’altra, en l’Antologia de poesia Tang (Quan Tang shi), feta al segle XVIII

–quan probablement ja s’havien perdut una gran quantitat d’obres–, aparei-

xen més de dos mil poetes –només poetes–, mentre que durant el període con-

temporani a la dinastia Tang a Europa tampoc no hi havia escriptors amb nom

propi en cap de les tradicions vernacles. El que aquí s’ofereix, per tant, s’ha

d’entendre tan sols com una mirada des d’una finestra cap a la magnífica pro-

ducció literària xinesa, de la qual encara queden molts tresors per descobrir.

Respecte a les transliteracions dels termes xinesos, hem d’especificar que s’uti-

litzarà el sistema oficial a la República Popular de la Xina, el pinyin, excepte

quan se citin treballs en llengües occidentals que hagin introduït un altre tipus

de transliteració.

Quant a les traduccions, mentre no s’especifiqui el contrari, totes són realitza-

des directament des del xinès per l’autora.


Objectius

Els objectius fonamentals d’aquest mòdul introductori són:

1. Definir amb claredat l’objecte d’estudi de l’assignatura.

2. Establir les característiques morfològiques i sintàctiques de la llengua escri-

ta i parlada i la seva relació amb els mecanismes retòrics de la literatura.

3. Delimitar la correcta comprensió del concepte wen i la seva diferència amb

la visió contemporània de la literatura xinesa.

4. Establir les relacions entre wen i el govern dels homes.

5. Comprendre les relacions entre el concepte de wen i el de shi o poesia.

6. Revisar els plantejaments de Confuci sobre el concepte de wen.

7. Conèixer els textos fonamentals en la construcció de la idea de literatura.

8. Revisar la consideració dels gèneres literaris en la tradició literària xinesa.


1. Consideracions generals

1.1. Què és la literatura clàssica xinesa?

La tradició literària xinesa és la més llarga i continuada de totes les que es co-

neixen actualment. Si tenim en compte els orígens remots de composicions

que en el seu naixement eren orals, com el Clàssic de la Poesia (Shijing), i que

després s’acabaran plasmant per escrit, com a mínim ens hauríem de remuntar

al segle X aC., període del qual daten molts dels seus poemes. Estem parlant,

doncs, de més de trenta segles de literatura. I això sense esmentar les inscrip-

cions aparegudes en closques de tortuga (jiaguwen) o sobre bronzes (jinwen) da-

tades pels volts del segle XIII aC., que existien abans de la unificació de la Xina

i que, a tall de registre de fets crucials dels regnes, es van convertir en la llavor

primitiva del que després acabaria essent un dels gèneres més apreciats dins de

la literatura xinesa clàssica: la historiografia.

Tanmateix, convé definir quins són realment els límits d’allò que ha estat con-

siderat, almenys durant els últims temps, la literatura xinesa i, més específica-

ment, l’anomenada literatura clàssica.

D’entrada, s’ha de tenir en compte que en cap cas la literatura és ahistòrica. El

concepte de literatura es va configurant durant un procés històric llarg; com

afirma el teòric J.C. Rodríguez:

“la ‘literatura’ no es un ‘objeto’ ya preexistente siempre de antemano, sobre el que ‘luego’recaerían una serie de ‘interpretaciones variables’ […] La Literatura es un ‘objeto’ especí-fico cuando se le enfoca desde una determinada perspectiva ideológica y otro muy dis-tinto cuando se le enfoca desde una perspectiva ideológica opuesta.”

(Rodríguez, pàg. 161)

En moments històrics diferents, alguns textos, per determinats interessos,

són considerats literatura quan en el seu origen no neixen en absolut amb

aquesta consideració.

I encara més, també convé ser conscient que no hi ha una definició única de

“literatura”. El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua la de-

fineix com a “arte bello que emplea como instrumento la palabra. Comprende

Si a això hi afegim que el caràcter amb què normalment es defineix la

literatura, 文 (wen), s’identifica des dels primers textos amb la idea de ci-

vilització i cultura, l’àmbit a què ens estaríem remetent seria tan ampli

com tot allò que tingués a veure amb la cultura durant aquest període

de més de trenta segles, incloent-hi textos i qualsevol altra manifestació

cultural en el sentit de “social”.


no solamente las producciones poéticas, sino también todas aquellas obras en

que caben elementos estéticos, como las oratorias, históricas y didácticas” i

marca com a substancial el component estètic. Si seleccionéssim els textos més

importants de la tradició literària xinesa d’acord amb aquest criteri probable-

ment desapareixerien de la hipotètica llista una quantitat enorme d’obres que

la tradició xinesa ha anat incloent en les seves antologies, ja que el terme wen

a la Xina es vincularà amb l’element estètic només en períodes determinats

sense que, ni tan sols llavors, en sigui la característica principal.

Hem de partir, doncs, de l’actual construcció del cànon literari xinès tal com

s’ha conformat des del principi del segle XX; partir del que ara es considera li-

teratura i, específicament, literatura clàssica, que no coincideix necessària-

ment amb el que en altres períodes de la història s’ha entès com a tal (és el cas

concret del teatre i de la narrativa, que durant segles van romandre fora del

que es considerava literatura).

Però, a banda d’aquesta relativització del concepte de “literatura”, convé in-

troduir criteris de consideració del que representa el topònim “xinesa”. En pri-

mer lloc, cal tenir en compte, com hem vist, que tant la literatura com la

llengua i la cultura en general estan en un continu procés d’evolució. Tanma-

teix, aquest procés evolutiu moltes vegades s’ignora quan s’associa a la Xina.

Això es deu fonamentalment al fet que encara avui som deutors des d’Occi-

dent de la imatge de la Xina que es va construir en els últims estadis del sistema

imperial (des del final del segle XVI i, fonamentalment, al XVII) amb l’arribada

dels primers missioners a aquells territoris.

Occident?

Sembla profundament desafortunada la utilització dels termes Occident, Orient i dels seusadjectius occidental i oriental, ja que pressuposen, en el fons, determinats judicis de valor.El clàssic d’E. Said (Orientalism, 1978) posa en relleu les connotacions que comporten amb-dós termes. La denominació d’oriental és especialment desencertada, ja que pot inclouredes del món àrab a l’indi incloent-hi, sens dubte, la Xina, el Japó, el Vietnam i Corea. Tan-mateix, ja que aquestes denominacions han estat assumides generalment en ambdues zo-nes geogràfiques, en aquests mòduls es manté la seva utilització, però recordeu sempreaquesta prevenció inicial.

No en va Voltaire (1694-1778) afirmava a l’Encyclopédie, en l’assaig sobre la

Història:

“Lo que pone a los chinos por encima de todos los pueblos de la tierra, es que ni sus leyesni sus costumbres, ni la lengua que hablan entre ellos los letrados han cambiado desdehace unos cuatro mil años”.

Ara com ara, s’entén per literatura clàssica xinesa la producció escrita

que inclou des dels textos més remots, els anomenats clàssics, alguns da-

tats entorn del segle XI aC., fins a la literatura produïda pel moviment

conegut amb el nom de Quatre de Maig de 1919, que marca l’inici de la

literatura moderna.

Voltaire

Cal tenir en compte que quan Voltaire enaltia la història xine-sa, el que en el fons perseguia era posar en dubte la cronologia de la Bíblia i, en fer-ho, desacre-ditar també la institució que es legitimava amb aquest llibre sagrat, la monarquia.


Aquesta imatge d’immobilisme, d’eternitat, característica dels mateixos

lletrats xinesos que contínuament, des de la dinastia Han, havien anat re-

construint i reinterpretant les realitats contemporànies sota la llum d’un clas-

sicisme beneficiat per un tipus d’escriptura molt determinat, va ser heretada

per aquells primers sinòlegs. La historiografia oficial de cada nova dinastia

s’entossudia a mostrar la legitimitat “successòria” utilitzant termes arcaics per

a noves institucions i amb això el que en realitat pretenien era, precisament,

disfressar aquests canvis.

El segon punt fonamental respecte a la consideració de tot el que està relacio-

nat amb allò xinès és tenir en compte que els termes que utilitzarem van ser

elaborats en la tradició literària europea. Des del mateix concepte de literatura,

passant pel de gènere, fins als referits a figures retòriques com metàfora, al·le-

goria, etc., tots responen a una evolució que no necessàriament s’ajusta al que

aquí estudiarem. En aquest sentit, caldrà tenir sempre molt present que la seva

aplicació no pot ser més que aproximativa, sense que els puguem identificar

en el seu sentit més estricte amb les mateixes realitats de la nostra producció

literària. És per això que en alguns casos resulta imprescindible la utilització

de transliteracions, ja que és l’única manera d’apropar-se a fenòmens especí-

fics (per exemple, gèneres com ci, fu o yuefu, figures com xing, etc.) que, quan

pertoqui, s’explicaran convenientment però que han anat adquirint carta de

naturalesa pròpia en els estudis sobre literatura xinesa.

1.2. Llengua, escriptura i les seves relacions amb la literatura

Aquest no és el lloc per fer una descripció exhaustiva de la llengua i l’escriptura

xineses, encara que, de nou, convé fer unes precisions, ja que algunes de les

seves característiques, les relacions entre totes dues i algunes consideracions

que les afecten influiran directament en la visió de la literatura i en determi-

nats mecanismes d’articulació del llenguatge literari.

1.2.1. Llengua

La major part dels estudiosos distingeix l’evolució de la llengua xinesa en qua-

tre estadis: xinès antic (shanggu hanyu), xinès mitjà (zhonggu hanyu), mandarí

(jindai hanyu) i xinès modern (xiandai hanyu).

• El primer d’aquests estadis inclouria un llarguíssim espai de temps, des del

període previ a la dinastia Shang fins a la caiguda de la dinastia Han. És el

moment de formació de la llengua que servirà d’instrument de comunica-

ció entre els diferents regnes de la plana central. Els textos a partir dels

quals s’intenta reconstruir aquesta llengua van des del Clàssic dels Docu-

ments (Shangshu, segles IX-VIII aC.) o Les Analectes (Lunyu, s. IV aC.), fins a

les Memòries Històriques (Shiji, s. II aC.); l’expressió més explícita d’aquesta

Estadis d’evolució

Els termes utilitzats per a definir els períodes varien tant en xinès com en les seves versions en llengües occidentals, encara que la seva distribució temporal és bàsicament la mateixa. La que aquí recollim és la utilitzada per E. Wilkinson (pàg. 18). Quant al terme mandarí, utilit-zat per a referir-se a la llengua, cal evitar confondre’l amb la vulgarització del terme que es dóna en l’actualitat. Avui a la Xina la llengua oficial és l’estàn-dard o universal (putonghua), però per influència dels escrits dels primers missioners s’ha mantingut incorrectament el terme mandarí.


darrera obra i, en general, de molta literatura de la dinastia Han, mostra

una proximitat més gran entre el que havia de ser la llengua parlada i l’es-

crita, mentre que la concisió de les dues primeres obres exhibeix un tipus

d’expressió escrita més allunyada d’aquesta llengua parlada.

• El xinès mitjà es refereix a la llengua parlada des del final de la dinastia

Han fins al final de la Tang, i ha estat reconstruït, fonamentalment, a par-

tir de la generalització del mètode qieyun o fanqie d’anàlisi de la pronun-

ciació dels caràcters. Consisteix a explicar la fonètica d’un caràcter a partir

d’uns altres dos, el primer dels quals mostra el so inicial i el segon el final.

Durant aquest període, la introducció del budisme, amb el que va significar

de revisió de la pròpia fonètica i amb la incorporació d’una sèrie de textos

escrits en una llengua més vulgaritzada de la que fins llavors s’havia utilit-

zat, obrirà el camí per a un nou tipus de literatura que es començarà a des-

envolupar a partir del final de la dinastia Tang.

• El xinès mandarí, parlat des del final de la dinastia Tang fins a la caiguda

de l’imperi, ja al segle XX, es refereix, fonamentalment, a la llengua utilit-

zada pels funcionaris, en contrast amb la llengua vulgar del període, deno-

minada suyu o liyu. Les seves característiques fonètiques van anar variant

al llarg del període segons la situació de la cort.

• Finalment, la llengua moderna és l’establerta a partir del moviment del

Quatre de Maig de 1919, en el qual es produeix una de les revolucions més

importants en termes lingüístics amb l’adopció d’estructures noves, l’aban-

donament d’algunes de tradicionals, la incorporació de lèxic, etc.

Aquesta evolució mostra la difícil tasca de separar entre les estructures grama-

ticals de l’escriptura i la llengua parlada, però, a més, ens va confirmant una

sèrie de característiques que caldrà tenir en consideració per a veure com s’uti-

litzen d’una manera creativa en literatura.

En primer lloc, la tendència al monosil·labisme, que apareix sobretot en els

textos més antics, es deixarà sentir amb claredat en la composició i assolirà la

seva màxima expressió en la poesia, que ja des de la dinastia Han fixa la me-

sura bàsica del vers en cinc síl·labes/caràcters/paraules. Naturalment, de les in-

fluències mútues entre llengua i escriptura, es va produint un procés de

plurisil·labització, per necessitats d’interpretabilitat, per influència de llengües

estrangeres i per la complexitat cada vegada més gran de la societat, que es dei-

xarà sentir sobretot en aquells gèneres més pròxims a la llengua parlada (teatre

i narrativa).

La llengua xinesa, en els seus diferents estadis, mostra una significativa pobresa

fonètica, amb combinacions entre consonants i vocals molt reduïdes. Aquesta

característica, unida al monosil·labisme, dóna com a resultat una llengua que

pot resultar de difícil comprensió i, sobretot, una llengua en què els homòfons


són abundants. Es buscaran mecanismes per a facilitar la comprensió, com

l’acumulació de caràcters amb significats similars, la incorporació de caràcters

en funcionament de sufixos sense aportació de significat, o la incorporació

dels tons. L’homofonia donarà molt de joc en termes de composició al llarg de

la història de la literatura.

Un exemple paradigmàtic és la novel·la Somni al Pavelló Roig (Honglou meng, segle XVIII), querelata els avatars de la família Jia, una família de lletrats, en la qual, a part del cognom, elsnoms propis de tots els seus membres masculins estan carregats de bons desitjos: el prota-gonista és Jia Baoyu (Jia Jade Preciós), el seu pare, Jia Zheng (Jia el Governant), i el seu oncleJia She (Jia el Compassiu). Tanmateix, l’homofonia entre el caràcter Jia (un cognom comú)i un altre jia (que significa “fals”) converteix tots els personatges en Fals Jade Preciós, FalsGovernant o Fals Compassiu.

L’origen dels tons, segons alguns autors (Karlgren, pàg. 26), procedeix del

gradual empobriment fonètic que va suposar la desaparició de sons conso-

nàntics complexos i consonàntics finals. De fet, no apareix cap menció ex-

plícita als tons fins al segle V dC., molt tard en relació amb els estudis que

des del segle II aC. es venien realitzant sobre la llengua i l’escriptura. Serà pre-

cisament a partir d’aquest moment quan la presa de consciència sobre els tons

s’imposi com una de les característiques fonamentals en la composició poètica

(vegeu el mòdul de poesia); en la poesia anterior a aquest moment, els tons no

es tindran en compte.

Finalment, cal destacar el caràcter aïllant, probablement derivat, d’una banda,

de les relacions mútues entre escriptura i llengua i, de l’altra, de la morfologia

dels caràcters que no tenen atribució sintàctica (en principi, no són verbs, o

substantius, o adjectius o adverbis); característica que fa que les paraules s’arti-

culin com a unitats aïllades en les quals la seva funció està determinada per la

seva posició a la frase. Això dota els textos d’una mobilitat desconeguda en les

llengües indoeuropees: fragments de frases es poden desplaçar i ser inserits en

contextos diferents, en un joc d’intertextualitat immensament enriquidora.

Aquesta mobilitat afavoreix, precisament, una de les figures més representati-

ves de la literatura xinesa, els diangu (referències al passat): l’expressió núvol i

pluja (yunyu) apareix en el poema “Gaotang” de Song Yu (s. IV aC.) i fa referèn-

cia a la trobada entre un rei de Chu i la deessa de la Muntanya de les Bruixes;

la deessa, després de fruir l’un de l’altre, s’acomiada dient: “Seré núvol de l’al-

ba, pluja del capvespre”. A partir d’aquesta primera composició, la referència

a núvol i pluja (yunyu) es repetirà en poesia, teatre o narrativa sempre amb el

significat de “mantenir relacions sexuals”. En alguns tipus de composicions

aquest tipus de referències poden superar la meitat del text i la seva incorpo-

ració sempre hi dóna més valor.

1.2.2. Escriptura

“Cuando en el pasado Cang Jie creó la escritura, el cielo llovió grano y los espíritus llora-ron toda una noche.”

(Huainanzi, “Benjing xun”)


Gràcies a l’escriptura, Cang Jie, conseller del mític Emperador Groc, va llegir

les empremtes de les aus i va comprendre la unitat del Cel; llavors va ser capaç

d’explicar al Cel les calamitats provocades entre els homes pels esperits; el Cel

els va ajudar i els esperits van quedar desesperats. Aquest origen mític ja revela el

caràcter simbòlic de què estarà dotada l’escriptura a la Xina. Una escriptura

que des dels seus exemples més antics conservats, datats entorn del s. XIII aC.,

anirà evolucionant i adaptant-se a la realitat canviant.

Els caràcters xinesos, com a partir d’ara els anomenarem, són signes que han

evolucionat a partir dels dibuixos representatius de les coses. Aquests dibuixos

representatius es fixaran i formaran una sèrie de radicals (el quadre més antic

de radicals en diferencia més de cinc-cents, entre els quals apareixen diverses

representacions de l’home, la paraula, la mà, el sol, l’arbre, etc.), que després

es combinaran per anar donant forma a nous caràcters. Els ossos i closques

de tortuga, que seran el primer suport sobre el qual s’han conservat els ca-

ràcters, servien com a instruments endevinatoris en la comunicació entre el

Cel i els homes; però a més, en certa manera, es van convertir en els registres

escrits més antics i ja comencen a establir algunes pautes quant a l’escriptura.

El descobriment d’aquestes restes arqueològiques, al final del segle passat, ha

demostrat la increïble continuïtat de l’escriptura. Aquesta “escriptura sobre

closques i ossos” o “paraules endevinatòries” (buci) recull més de cinc mil sig-

nes diferents, dels quals mil cinc-cents han estat reconeguts, i alguns dels quals

fins i tot mantenen la mateixa forma del caràcter original. En els jiaguwen, els

caràcters apareixen formant frases completes, amb subjecte, verb i predicat. Els

temes que apareixen en aquests textos arcaics estan tots relacionats amb la vida

pública dels regnes: ascens al tron dels emperadors, consultes als déus sobre

l’oportunitat d’atacar un altre regne, oracions per recollir bones collites, el culte

als avantpassats i fins i tot els nomenaments d’alts càrrecs. El desenvolupament

dels caràcters i de les estructures gramaticals que mostren aquestes inscripcions

donen peu a pensar que el llenguatge escrit ja s’havia utilitzat durant diver-

sos segles abans de l’ús d’aquests instruments endevinatoris.

El punt crucial en l’evolució de l’escriptura xinesa va ser la unificació dels ca-

ràcters duta a terme per qui va ser primer emperador de la dinastia Qin, Qinshi

Huangdi (259-210 aC.). Efectivament, des dels seus orígens els caràcters havi-

en anat evolucionant una mica a cop de voluntat dels escrivents, que adopta-

ven formes aleatòries en el seu desenvolupament. Una de les justificacions a

la gran crema de llibres que va tenir lloc durant el regnat de Qinshi Huangdi

va ser la gran divergència formal i estilística a la qual havien arribat els caràc-

ters, cosa que feia difícil la comprensió dels textos escrits en diferents llocs.

L’ordre per part de Li Si (?-208 aC.), ministre de l’emperador, d’unificar l’es-

criptura, es va imposar gràcies a la nova institució dels exàmens creada en la

dinastia Han com a forma d’accés a la funció pública. Aquesta llarga evolució

en la història dels caràcters els convertirà en dipositaris extraordinaris de sig-

nificats, cosa que, si bé significa certa minva quant a la seva claredat semànti-

ca, en multiplica les possibles interpretacions.

Emperadors Shang

Gràcies a aquestes inscripcions s’ha pogut confirmar l’existència de divuit emperadors de la di-nastia més antiga de la Xina, la Shang o Yin (1766-1122 aC.), confirmada per dades que apa-reixen en les Memòries Històri-ques de Sima Qian (145?-90 aC).


Si, com deia Voltaire, “la escritura es la pintura de la voz: cuanto más se parece,

mejor es” (Gelb, pàg. 33), el xinès és el pitjor sistema d’escriptura, ja que no hi

ha una correlació exacta entre aquesta i la llengua. Aquesta tendència a consi-

derar que com més fidelment representa una escriptura el seu corresponent

oral, millor és, relega l’escriptura a ser un simple instrument d’una llengua oral

i la priva d’una vida pròpia. És cert que en rebutjar una simplificació en els ca-

ràcters que els porti a representar únicament sons (tècnica que va ser adoptada

per japonesos i coreans a partir de l’escriptura xinesa per necessitats d’adapta-

ció a les seves estructures lingüístiques específiques), s’obliga a conèixer i me-

moritzar una infinitat de signes per poder expressar-se per escrit, la qual cosa

demostra l’estancament de l’escriptura en un estadi arcaic. Tanmateix, en con-

trapartida, apareix un món nou, tridimensional, el qual a part de l’esfera se-

màntica i fonètica, ens mostra una esfera visual que, al seu torn, comporta un

component semàntic essencial. L’escriptura omple encara més de sentits una

idea mostrant-se, en si mateixa, com a portadora de continguts. Els escriptors

xinesos, especialment en poesia, han tret partit d’aquesta capacitat visual dels

caràcters per carregar els versos de significats.

En el poema “A la torre de la cigonya” (Deng guanque lou) de Wang Zhihuan (688-742),el primer vers descriu la posta de sol entre les muntanyes: “El sol resplendent desapareixreclinat a la muntanya” (bai ri yi shan jin); d’entre els possibles caràcters amb el significatde “desaparèixer”, el poeta escull jin ( 盡 ), que representa una mà movent unes brases. Lacàrrega semàntica del vers s’intensifica en imaginar la mà en un gest desesperat de recu-perar un foc (el sol) i la seva escalfor que, inevitablement, acabaran desapareixent (en uninútil intent de detenir el sol, de prolongar la jornada); s’hi afegeix l’element cromàtic dela posta de sol darrere de la muntanya, cremant vermellosa la seva silueta, del mateix toque unes brases quan són atiades.

De les característiques tant de la llengua com de l’escriptura fins aquí exami-

nades ja podem advertir alguns elements que haurem de tenir en compte a

l’hora d’interpretar la literatura: l’ambigüitat que proporciona el monosil·la-

bisme, la falta de definició sintàctica dels caràcters, i també el seu caràcter aï-

llant, que és un resultat natural d’escriptura i llengua, s’acabarà convertint en

la virtut fonamental de l’escriptura; encara que, potser, més que ambigüitat,

és una plurisèmia de les expressions que converteix el text escrit en un dipo-

sitari de “possibles interpretables” que exigeix del receptor un esforç d’elabo-

ració. Un dels grans plaers de la lectura, doncs, serà buscar totes les possibles

interpretacions a partir de l’homofonia, la grafia, l’articulació d’altres textos

que apareixen en el que tenim a les nostres mans, qualitat que serà designada

amb l’expressió “el sabor que perdura” (yuwei).

A més, la vinculació del naixement de l’escriptura, tant míticament

com històrica, amb cerimònies d’endevinació i de comunicació amb el

Cel, d’una banda l’associa amb la funció de l’escrivent que està pròxim

al governant; i, de l’altra, manté aquesta aura de misticisme que cobreix

tota la literatura d’una reverència que perdurarà al llarg dels segles.

Estancament

En el període del moviment del Quatre de Maig, molts in-tel·lectuals van advocar per l’abandonament dels caràcters i l’adopció de les lletres roma-nes –que segons es deia eren més democràtiques– per es-criure el xinès. La diversitat de dialectes i la configuració prò-pia de la llengua xinesa van fer impossible la realització d’aquest projecte.


2. El concepte de literatura

Per a comprendre de la manera més encertada possible com s’ha anat cons-

truint la idea de “literatura” a la Xina examinarem, a partir dels caràcters que

la defineixen, quines són les consideracions que Confuci (551-479 aC.) va fer

respecte al tema i, finalment, revisarem els textos essencials que en descriuran

l’essència i la funció.

2.1. Wen (literatura), shi (poesia) i les consideracions de Confuci

En xinès, el terme amb què actualment es tradueix el concepte literatura és

wenxue (literalment, “estudi de wen”). Tanmateix, aquesta paraula és un neo-

logisme incorporat des del Japó al començament del segle XX, en el moment

de la importació d’un gran nombre de nous termes adaptats al món modern.

En textos anteriors no trobem un únic terme amb el sentit de “ciència que es-

tudia la literatura”, ni tan sols un d’específic per a “literatura”.

A la Xina ens haurem de centrar en dos caràcters, al voltant dels quals es con-

cebrà el fenomen de l’escriptura:

1) Wen. Caràcter dotat d’un espectre semàntic amplíssim, serà l’utilitzat per

a referir-se a un concepte ampli de “literatura”. A Explicació de caràcters simples

i anàlisi de caràcters complexos (Shuowen jiezi) de Xu Shen (30-124), wen es de-

fineix com a “intersecció de traços, imatge d’un encreuament”. En una prime-

ra dimensió física, apareix en els primers textos referit al conjunt de línies, a

ratlles o a taques en pells d’animals, les vetes en pedres i les venes a la fusta. A

partir d’aquí sorgeix el seu significat com a “ornament”, i fins i tot s’identifica

amb “un teixit combinat de vermell i blau” (Ritus de Zhou, “Gaokongji”); refe-

rit als ornaments del cel (tianwen), fa al·lusió al sol, la lluna, les estrelles, etc.

En una referència primerenca, es fa al·lusió, a més, al cos tatuat d’uns bàrbars

de l’Est (Registre de Ritus, “Wangzhi”), i en algunes inscripcions sobre bronzes,

ja es fa al·lusió a un rei Wen que alguns investigadors identifiquen amb els reis

morts que eren tatuats al pit (algunes variants de la grafia suggereixen un cos

amb un signe sobre el que seria la part del pit).

En un segon nivell, en la seva dimensió metafísica, wen es relacionarà direc-

tament amb el Dao, el principi de transformació indefinit en el qual queda im-

mers tot el cosmos i els éssers que el componen: apareix vinculat amb el

caràcter yao (“influències mútues, multiplicitat d’accions i reaccions”) que de-

signa els dos tipus de línies que representen els dos elements constitutius de

l’univers (línia yin, trencada, de la foscor, el que és femení, la quietud; i línia

yang, sencera, línia de la llum, el que és masculí, l’activitat) a partir de les quals

Pàgina del Shuowen jiezi


el Clàssic dels Canvis (Yijing) explica el Dao. En la seva grafia original, hi ha

també una relació entre el wen i els nombres cinc i sis, nombres del Cel i de la

Terra respectivament. Caldria afegir en aquest nivell metafísic la relació amb

la mort, com a límit fronterer entre dos móns, i la referència al wen del Cel en la

mesura que l’astrologia permet el coneixement dels canvis i la predicció del

futur. Els aspectes físic i metafísic es combinaran en el significat que aquí més

ens interessa d’aquest caràcter: wen com a “escriptura” i, a partir d’aquesta,

com a “text escrit”, “ornament literari”, “gèneres amb ritme” (en el sentit que

estan dotats de més ornament), “literatura”, “cultura” i “civilització”, i el no

menys significatiu de “civil” en oposició a “militar”.

A Confuci trobem gairebé tots els sentits derivats de la dimensió física. En pri-

mer lloc, la definició de l’home dotat de wen: és aquell que és perspicaç i amant

de l’estudi i que no s’avergonyeix d’aprendre dels seus inferiors (Lunyu, 5.14);

apareix també amb el sentit de civilització, defineix la superioritat de la dinas-

tia Zhou sobre la Shang (3.14), permet sotmetre els enemics (16.1) i guanyar-

se amics (12.24); és una cosa que, juntament amb la conducta, lleialtat i sin-

ceritat, ha d’aprendre tot aquell que es vulgui convertir en un home de virtut

(1.6 i 7.24). Però en un sentit més restrictiu, fa referència concretament a tex-

tos (3.9) i a l’escriptura (15.25). Especialment rellevants quant a la relació en-

tre ornament i substància –que s’utilitzarà posteriorment per a parlar de forma

i contingut en literatura–, us mostrem dues referències concretes:

“Cuando la sustancia supera al adorno, aparece lo vulgar; si el adorno supera la sustancia,aparece el escriba; cuando sustancia y adorno se equilibran, aparece el hombre de vir-tud”.

(Lunyu, 6.16)

“El adorno es como la sustancia, la sustancia es como el adorno. El cuero sin pelaje detigres y leopardos sería como el de perros y corderos”.

(Lunyu, 12.8)

Per a algú que considera el ritu com el mecanisme de relació fonamental entre

els homes, és natural que busqui la identitat entre qualitats interiors i externes.

3) Shi ( 詩 ). En els textos més antics és la referència inicial a un dels Clàssics

confucians, el Clàssic de la poesia (Shijing), i per això, per extensió, és el terme

que s’utilitzarà com a genèric per a “poesia”. El diccionari de Xu Shen defineix

el caràcter shi de la manera següent: “significa ‘intenció’; [prové] de ‘paraula’,

es pronuncia si” (zhi ye, cong yan si sheng). Aquesta definició ens enfronta im-

mediatament als límits conceptuals dels caràcters, sempre borrosos. Aquesta

definició procedeix directament del Clàssic dels Documents, que afirma: “la poe-

sia diu les intencions” (shi yan zhi). Etimològicament el terme es compon pels

radicals de paraula + peu i pols (“cadència, ritme”), un peu que es mou a inter-

vals regulars com els del pols. Segons la seva grafia, poesia significa “paraules

que es pronuncien amb ritme”. Tanmateix, en les dues definicions primitives

de poesia, ja es marcarà, indeleblement, la seva característica essencial: la in-

tenció de comunicar alguna cosa; és la funció la que està definint l’objecte.

Pronunciació

La fonètica aquí reproduïda, si, és l’actual del caràcter utilitzat.


Confuci reprendrà el plantejament del Clàssic dels Documents –shi yan zhi– per

definir amb claredat les funcions del Clàssic de la poesia que, amb tota natura-

litat, posteriorment s’aplicaran a la poesia en general:

“Discípulos, ¿por qué no estudiáis el Clásico de la poesía? Con él podréis despertar (xing),observar (guan), agrupar a los hombres (qun), expresar el dolor (yuan). Ayuda a servir alpadre, en casa, y al soberano, fuera. Y además, se aprenden muchos nombres de aves ybestias, de árboles y hierbas.”

(Lunyu, 17.9).

És a dir, el Clàssic de la poesia i, per extensió, altres composicions, serveixen,

en primer lloc, per a sentir i fer sentir aquelles coses que observem. Una vegada

rebut l’estímul, sabrem com regular les relacions entre els homes, especial-

ment les privilegiades jeràrquicament entre el fill i el pare, el súbdit i el sobirà;

i, quan aquestes no funcionin degudament, la poesia serà la veu que ens per-

meti expressar la queixa i el dolor.

2.2. El “Gran prefaci de Mao”

A partir d’aquests plantejaments inicials, serà durant la dinastia Han quan es

construeixi l’arquitectura ideològica de l’imperi xinès reelaborant les idees

de Confuci. Pel que fa a la literatura i la poesia, el text de referència, crucial

per a comprendre com es va construint la literatura en aquest període, és el

“Gran prefaci de Mao” (Mao daxu). El text deu el seu nom a la seva associació,

com a prefaci, al Clàssic de la Poesia, en una de les quatre tradicions del text

que es conservaven en la dinastia Han –i l’única que s’ha conservat fins al pre-

sent– editada per un tal Mao Heng (segle III aC.) de qui amb prou feines es tenen

notícies. La seva importància rau a ser el primer text específic de teorització

sobre literatura que existeix dins de la tradició xinesa.

El “Gran prefaci” s’obre amb una al·lusió al primer dels poemes de l’antologia,

i ja hi assigna una funció primordial:

“Se llaman los ‘pigargos’ es la virtud de la Consorte. Es el principio de los aires. Por esoinfluyen en el mundo y ordenan (las relaciones) entre esposo y esposa. Por eso se usa enaldeas y en grandes reinos. Aire, significa influir, enseñar. Los aires los conmueven, la en-señanza los transforma.”

L’inici és ja tremendament significatiu: els aires, i per extensió tota la poesia, te-

nen la capacitat d’influir en les relacions entre els homes; en aquest cas una de

les cinc relacions essencials en les quals tots els éssers humans estem immersos

i que són la base mateixa de la societat, és l’establerta entre espòs i esposa. El text

continua parlant de la naturalitat de la poesia, de la necessitat, sentida per qual-

sevol persona, d’expressar-se d’una manera o una altra:

“Poesía es a donde se dirigen las intenciones. En el corazón se forman las intenciones. Alexpresarlo en palabras se convierte en poesía. Los sentimientos se mueven en el interior ytoman forma en las palabras. Si las palabras no bastan, se expresan en suspiros. Si los suspi-ros no bastan, se cantan. Si cantos no bastan, sin querer, las manos bailan y los pies saltan.”

Retrat de Confuci

Aires

Els aires són un dels tipus de composició que apareixen en el Clàssic de la Poesia, els altres dos són odes (grans i petites) i himnes.

Cinc relacions

A més de la relació que existeix entre l’espòs i l’esposa, les al-tres quatre són les establertes entre sobirà i súbdit, entre pare i fill, entre germà gran i germà petit, i entre amics.


A partir d’aquesta naturalitat, essencial en la poesia, i reprenent el paràgraf del

començament, el text recupera la idea expressada per Confuci sobre la capaci-

tat de la poesia per a “agrupar els homes”:

“Así, para corregir virtudes y defectos, para conmover al Cielo y la Tierra, emocionar adioses y espíritus, no hay nada mejor que la poesía. Con ella los antiguos reyes regulabanlas relaciones entre marido y mujer, perfeccionaban el respeto y la piedad filial, profun-dizaban las relaciones entre los hombres, embellecían y transformaban, y modificabanlas costumbres populares.”

Però el “Gran prefaci” encara farà un pas més en establir com s’han de regular

aquestes relacions:

“A través de los aires los de arriba transforman a los de abajo. A través de ellos los deabajo critican a los de arriba. Cuando, con sutileza, se reconviene al soberano a travésde la escritura (wen), quien habla no incurre en culpabilidad y quien escucha recibe unaadvertencia. Por eso se llama aire.”

Amb l’extraordinària subtilesa que ell mateix esmenta, gairebé com sense do-

nar-hi importància, l’autor identificarà poesia (representada pels aires), aquesta

expressió que sorgeix espontània del cor dels homes, amb escriptura. Aquesta

identificació passa per alt el llarg procés d’aprenentatge que comporta l’escrip-

tura –tots els homes poden parlar, però molt pocs poden escriure– i, en el fons,

el que està fent és legitimar-la com l’instrument de poder per excel·lència durant

tot l’imperi, i encara més enllà de la instauració de la República; l’escriptura

convertirà els qui la posseeixin en els veritables governants: en aparença se-

ran ells la via de comunicació entre els de dalt i els de baix. Tanmateix, en

transmetre les veus (i les queixes) dels de baix cap als de dalt, i d’aquests cap

als de baix, seran ells els qui realment “regulin les relacions”. I la legitimació

la hi donarà el fet de ser, tan sols suposadament, els transmissors de les veus

d’altres, veus que neixen naturals, espontànies, a l’interior, i que busquen ex-

pressar-se d’alguna manera. I ja sabem que no hi ha res tan “legítim” com allò

que és qualificat de “natural”.

Al llarg de tota la història de la literatura xinesa, la poesia estarà sempre do-

tada d’aquest poder immens. Aquesta qualitat de servir de queixa per a regu-

lar les relacions es convertirà en la finalitat última de la poesia que arribarà

a la seva màxima expressió quan, durant la dinastia Tang, per a accedir a la

funció pública es faci necessari saber compondre poesia (vegeu el mòdul so-

bre poesia).

Aquí resideix l’essència pura del que és la poesia: regular les relacions

entre els homes, aprofundir-hi; embellir-les i transformar-les (quan es

corrompin). La poesia té, abans que res, i des de la perspectiva d’aquest

text que serà la referència durant segles, un poder de regular, de norma-

tivitzar les relacions humanes.


2.3. “Assaig sobre literatura” (Lunwen) de Cao Pi, “Fu sobre

literatura” (Wenfu) de Lu Ji, i El cor de la literatura i el cisellat

de dracs (Wenxin diaolong) de Liu Xie

Amb la caiguda de la dinastia Han l’any 221 dC., es produirà una profunda cri-

si dels plantejaments ideològics que s’havien defensat durant aquesta dinas-

tia. Quant a la literatura, que no hem d’oblidar havia estat concebuda com

l’instrument privilegiat de poder, comencen a aparèixer noves concepcions

purament esteticistes que giren al voltant del fenomen literari com a producte

del plaer estètic i per al plaer estètic, i que matisen l’element funcional d’ins-

trument de govern, de regulació de les relacions entre els homes.

Aquesta transformació gradual es posarà de manifest en els tres textos aquí

presentats. Tots són crucials per a comprendre l’evolució durant el període

de temps que va des de la descomposició de l’imperi fins a la seva reunifica-

ció amb la dinastia Sui, l’any 589. Tots tres són fonamentals, en primer lloc,

perquè es tracta dels primers textos específics i independents sobre “literatu-

ra” dins de la tradició xinesa –abans de la seva aparició, la consideració del

fenomen literari s’ha d’analitzar a partir de composicions concretes o s’ha de

deduir implícitament de formulacions filosòfiques més generals. En segon

lloc, perquè les característiques de tots tres marcaran la tendència majoritària

dels textos teòrics i crítics posteriors, tant des del punt de vista formal com, so-

bretot, des dels principis fonamentals d’anàlisi del fenomen literari. Finalment,

perquè hi apareixen les primeres formulacions que podríem anomenar “tècni-

ques” sobre literatura: modes de discurs, figures retòriques o gèneres literaris.

“Assaig sobre literatura” és un petit text de Cao Pi (187-226), que es convertiria

en emperador d’un dels regnes en què es va dividir l’imperi Han, el de Wei.

Poeta com el seu pare Cao Cao (155-220) i el seu germà Cao Zhi (192-232), la

seva obra fonamental és, tanmateix, una col·lecció d’assajos, Assajos clàssics

(Dianlun), de la qual només s’ha conservat l’assaig relatiu a la literatura. Des-

prés de declarar-hi per primera vegada de manera explícita que “la raíz de la

literatura es la misma, pero sus ramas divergen”, hi estableix l’íntima relació

que hi ha entre la personalitat d’un autor i l’elecció d’un determinat tipus de

composició (un gènere específic), perquè cada un d’ells es defineix, més que

per unes qualitats formals determinades, per una vocació específica, que en

el cas de la poesia i el fu serà la recerca de la bellesa, desvinculada ja de la fun-

ció de “regular les relacions entre els homes”. Segons Cao Pi, l’alè vital (qi)

dels autors, qualitat intransferible, serà essencial en la composició:

“Lo importante de la literatura es el aliento vital, cuyo cuerpo puede ser cristalino o tur-bio pero no se puede forzar. Si se compara con la música, es como una melodía que, aun-que equilibrada y con el ritmo controlado, conlleva un aliento vital diferente [según elintérprete]. La destreza o torpeza que de él emanan están en la propia naturaleza. Aunqueesté en el padre o en el hermano mayor, no lo pueden transmitir al hijo ni al hermanomenor.”

Cao Pi (187-226)

Sobre els tres Cao, vegeu l’apartat 1.3 del mòdul 3 sobre poesia.


La literatura, per tant, depèn més de l’autor que del contingut que se li vulgui

atribuir. Però potser el més significatiu d’aquest breu assaig és la seva postura

sobre les relacions entre el que és la literatura i la funció de govern dels homes:

“La literatura es una gran tarea, tan grande como la del gobierno del reino. Es además lavía a la inmortalidad. Los años pasan y la vida sigue su curso natural. Los honores y losplaceres desaparecen con el cuerpo, ambos no van más allá de ese periodo natural. Perola literatura no termina.”

La primera afirmació d’aquest paràgraf juga amb l’ambigüitat que hi propor-

ciona l’escriptura xinesa. Tal com està expressada (Wenzhang jingguo zhi da ye)

es pot interpretar en el sentit que ja hem comentat (“la literatura és una gran

tasca, tan gran com la del govern”) o en el sentit que “la literatura és la gran tas-

ca del govern del regne”. Òbviament, una interpretació ens oferiria planteja-

ments més continuistes amb el “Gran prefaci de Mao”, mentre que l’altra en

representaria una nova revisió: la consideració de la literatura com una cosa

tan important com la tasca de govern però independent d’aquesta. Diversos

estudiosos han optat per una o una altra versió sense que hi hagi un criteri de-

finitiu. Tanmateix, en aquest cas ens decantem per la més innovadora perquè

Cao Pi utilitza expressament aquesta fórmula més ambigua –podria haver op-

tat per un altre tipus d’expressió més clara–, la qual cosa implica, precisament,

el suggeriment d’un nou plantejament sobre literatura. A més, els antecedents

–amb el reconeixement de la personalitat de l’autor– i la continuació del text

–que destaca la literatura com la via a la immortalitat– dibuixen la reivindica-

ció de la figura de l’autor, sense que necessàriament pretengui ser la veu trans-

mesa dels de dalt o els de baix.

El “Fu sobre literatura” (Wenfu) de Lu Ji (261-303) marcarà ja un gir definitiu

en la recerca del factor estètic en l’escriptura; no en va, ja fa temps que la dinas-

tia Han s’ha esfondrat, els regnes en què s’havia dividit també s’enfonsen, el

món tal com havia funcionat fins llavors s’havia mostrat un fracàs; és precisa-

ment en aquest període quan la cal·ligrafia es comença a consolidar com un art

plàstic, en el qual l’essencial no és el missatge que es transmet, sinó la bellesa

de les seves formes. Encara que la figura del lletrat s’havia consolidat durant la

dinastia Han, es va transformant influïda per nous temps. Els tres Cao ja mos-

traven una imatge diferent de l’escriptor: guerrers i generals lluny de la imatge

del lletrat sumit entre pinzells i tinta. Lu Ji, a més de gran poeta, és també un

militar reconegut, però això no li impedeix ser un amant de la literatura. Potser

més que cap altre, i amb més claredat que la resta, Lu Ji veu la literatura com

una forma de satisfacció interior més que com un document moral per a regu-

lar les relacions entre els homes; és un vehicle de comunicació entre cors afins:

“Cada vez que contemplo la obra de un hombre de talento, presumo de comprender el corazón que puso en ella. Ordenar el lenguaje y transmitir palabras puede hacerse de mil formas;belleza y fealdad, excelencia y miseria,se pueden apreciar y discutir.Cada vez que entretejo literatura, consigo llegar a su sentimiento.” Cal·ligrafia atribuïda a Lu Ji


En una llarga i bellíssima composició, plena de figures retòriques, Lu Ji comen-

ça justificant la seva feina:

“Por eso he compuesto este fu sobre literatura, para describir la riqueza de los maestros de antañoy tratar el origen de la agudeza o necedad en la composición. Habrá quien, algún día, digaque perseguí la belleza hasta el final.”

A partir d’aquí, comença la descripció de tot el procés creatiu: l’arribada de la

inspiració, les dificultats perquè l’expressió sigui la perfecta, el goig davant de

la perfecció, els errors que s’han d’evitar, etc.:

“De pie, en el centro, admiro el misterio,alimento el sentimiento y la pasión en los grandes textos del pasado.Viajo con las cuatro estaciones para absorber el paso del tiempo, observo los diez mil seres para recordar la diversidad.Me duelen las hojas caídas en el rigor del otoño, me regocija, en la fragante primavera, la ternura de los brotes.Corazón tembloroso que siente la escarcha; solemne pasión que se inclina sobre las nubes.Canto la fuerza soberbia de la virtud de las generaciones venideras, entono el transparente perfume de los hombres que me antecedieron. Paseo por el bosque de las composiciones literarias, y disfruto de la belleza del equilibrio.Emocionado, aparto los volúmenes y tomo el pincel, y medito para expresarlo en este escrito.”

La composició literària és una experiència mística que serveix per al desenvo-

lupament personal de l’autor. La lluita per la recerca de la bellesa és la finalitat

de la literatura en si mateixa, no hi ha res més enllà.

“Para empezarrecojo la mirada, invierto mis oídosme sumerjo en cavilaciones, pregunto en derredor.El espíritu cabalga hasta los ocho confines, el corazón vaga por diez mil rinconeshasta llegar.Los sentimientos despuntan poco a poco, las cosas brillan, reflejándose entre sí.Me reclino sobre la esencia de las letras, enjugo mi boca con la savia de las seis artes.Floto en la Sima del Cielo, fluyendo quedamente, me sumerjo en las más profundas fuentes y me hundo.Entonces, arranco las palabras, como un pez que,con el anzuelo en sus agallas, aparece desde la profundidad del agua.Se va devanando el hilo, como el ave que, atravesada por la flecha, surge de entre las nubes.Recojo la literatura olvidada de cien generaciones, tomo ritmos heredados de mil años.Flores ya abiertas del alba que despunta,capullos que aún no tiemblan al romper la oscuridad.Observo pasado y presente en un instante; y, en un guiño, acaricio los cuatro mares.(…)Vacío el corazón para coagular mis pensamientos, escruto cavilaciones para construir la palabra.Enjaulo cielo y tierra dentro de la forma, cazo diez mil seres en el extremo del pincel.Al principio, dudan en mis labios abrasados, pero terminan por fluir a través de los lúbricos cabellos.La razón apoya la sustancia para erguirse en el tronco, la literatura se desprende de ella y florece.Sentimientos y expresión verdaderos no se distinguen: pues cada cambio reside en el color.


Si el pensamiento goza, es inevitable una sonrisa, si habla del dolor, los suspiros se escapan.(…)¡Ah, qué gozo produce este oficio!Y los sabios disfrutaron de él.Trabajamos el vacío y la nada para alcanzar el ser, gritamos el silencio buscando el sonido.Contenemos el espacio insondable en un trozo de papel, y derramamos lluvias torrenciales en la pulgada del corazón.”

L’elecció del gènere en el qual escriurà la seva dissertació sobre literatura és ja

una declaració formal sobre el que és la literatura, ja que el fu era el gènere més

complex des del punt de vista formal del període: gènere refinat, en el qual

l’elecció del llenguatge, la utilització de metàfores i de diangu (referències a

textos anteriors) exigeixen un profund domini de l’escriptura; gènere, a més,

rígidament dominat pel ritme: tots els versos han d’anar en paral·lel de quatre

o vuit caràcters. Però a més, el “Fu sobre literatura” és significatiu per allò que

no diu: enlloc no s’hi esmenta res que faci referència al govern dels homes.

No obstant això, la literatura no es podrà independitzar mai de l’empremta del

confucianisme. Pocs segles després, Liu Xie, amb el seu tractat El cor de la lite-

ratura i el cisellat de dracs, aconseguirà, en un prodigi d’eclecticisme, combinar

perfectament l’element estètic amb el funcional. Només l’elecció del títol ens

dóna una bona idea dels plantejaments del seu autor respecte a la literatura:

“el cor de la literatura” al·ludeix al contingut dels escrits, a allò que resideix al

seu interior, mentre que “el cisellat de dracs” metaforitza, amb la imatge del di-

fícil treball d’artesania de cisellar dracs, la perícia absolutament imprescindible

perquè aquest “cor” es mostri. De nou el gènere adoptat per l’autor és signifi-

catiu: El cor de la literatura està escrit en un gènere desenvolupat a partir del fu,

encara més complex, encara més erudit, encara més estricte quant a normes

rítmiques: el pianwen. A partir dels orígens mítics i de la interpretació metafí-

sica del que és l’escriptura, Liu Xie reprendrà idees que han anat apareixent en

autors d’èpoques anteriors per sublimar l’essència de la literatura com a repre-

sentació paradigmàtica de la perfecció del Dao:

“La virtud de la escritura es realmente grande; nace con el Cielo y la Tierra. ¿Por qué? Elnegro y el amarillo se mezclaron en colores, lo cuadrado y lo redondo se dividieron enformas. El sol, la luna, dos trozos de jade manifiestan la imagen del brillante Cielo; lasmontañas y los ríos, resplandecientes, exhiben la forma de la razón de la Tierra. Todo elloes la escritura del propio Dao. Alzamos la cabeza y lo vemos despidiendo resplandor; labajamos y observamos la belleza que abraza. Lo superior y lo inferior quedaron estable-cidos y así nacieron las dos representaciones; sólo el hombre participa del Dao porque enél reside el alma de la naturaleza.” (Cap. 1)

En una tradició en la qual l’home no ha estat “creat” a imatge i semblança

d’un déu, allò que el converteix en l’ésser privilegiat per excel·lència dins

de l’univers és el fet de ser capaç de reproduir aquest ordre. Així, la literatura

recupera amb aquest text la seva capacitat generadora i reguladora de les re-

Amb Lu Ji la literatura comença la seva etapa pels camins de la tècnica

i l’estètica, i es desfà de tota càrrega explícita quant al seu contingut.


lacions humanes. D’altra banda, la visió de la literatura com a reflex de l’ordre

còsmic marcarà tot el desenvolupament de la literatura posterior. L’exemple

més representatiu i concentrat serà la poesia d’estil nou desenvolupada durant

la dinastia Tang, en la qual tant el poema regular (lüshi) com el quartet (jueju)

aspiren a reproduir l’equilibri del Dao amb una estructura perfectament tan-

cada, que busca els plans vertical i horitzontal, i amb uns jocs de paral·lelisme

que combinen contínues referències a la naturalesa. I tot això sense oblidar la

seva funció d’expressió del dolor dels homes: la incorporació de la composició

poètica als exàmens portarà també la poesia per aquest camí. Poetes com Du

Fu (712-770) o Bai Juyi (772-846) representen el cim del que poesia o literatura

han de ser.

Aquesta via del centre, d’equilibri entre una literatura esteticista i una literatura

funcional, serà consagrada amb l’antologia Selecció de Literatura (Wenxuan) del

príncep Xiao Tong (501-531) –que havia estat deixeble de Liu Xie– dins d’una

controvèrsia produïda al segle VI: la tendència purament esteticista representada

per una altra antologia, Nous cants de la terrassa de jade (Yutai xingyong), compi-

lada a instàncies del germà de Xiao Tong, el príncep Xiao Gang (503-551), en

va quedar apartada, mentre que la Selecció de Literatura es va convertir en ma-

terial de referència per als futurs exàmens imperials.

L’amenaça de l’entrada de la impremta –estimulada per l’arribada del budis-

me– o la profunda crisi de valors que representarà l’arribada al poder d’una di-

nastia estrangera –la Yuan– faran aparèixer nous gèneres: la narrativa i el teatre

que ja als seus orígens van representar una ideologia contrària a la del lletrat,

i que van lluitar per trobar el seu espai al costat de la literatura més noble. Tang

Xianzu (1550-1616), dramaturg del final de la dinastia Ming, intentarà reivin-

dicar la posició del teatre amb un petit al·legat sobre les bondats d’aquesta

nova literatura:

“La gente nace con sentimientos. Melancolía, alegría, cólera y ansiedad, por nombrar al-gunos, pueden nacer por cuestiones nimias o sin importancia. Los sentimientos se pue-den expresar a través de la música y el canto, y a través de movimientos del cuerpo. Aveces, salen a borbotones, otras se contienen durante mucho tiempo hasta llegar a ago-tar. Así como fénix, aves, bestias e incluso los salvajes del sudeste de China saben cantar,bailar y revitalizarse espontáneamente, los hombres también podemos hacerlo. (…) El tea-tro refuerza el orden entre el emperador y sus súbditos, fortalece los lazos entre padres ehijos, mejora el afecto entre ancianos y jóvenes, y enriquece el amor entre marido y mujer.El teatro puede expresar amistad, solucionar conflictos, apaciguar la ansiedad y divertira la gente corriente. El hijo devoto contrata una representación teatral para agradar asus padres y parientes ancianos, y para distraer a sus ancestros. Lo reclama el virtuosopara honrar al emperador y apaciguar a los espíritus. El teatro está allí donde un anciano

La literatura haurà de suportar durant segles la pesada càrrega que va su-

posar la vinculació amb el poder. Quan, producte d’uns importants can-

vis socials, apareguin noves formes d’expressió amb un marcat caràcter

popular, aquestes noves formes d’expressió tindran dificultats per tro-

bar un espai de reverència al costat de la literatura sublim, representació

del Dao i expressió de la veu dels homes.


fallece o donde crece un niño. Donde reina el Dao del teatro no hace falta cerrar las puer-tas, se reducen los vicios del pueblo, se evitan las calamidades y se mantiene la paz. ¿Aca-so el teatro no presenta, divirtiendo, la doctrina moral suprema a través de los más ricossentimientos humanos? (‘Para el maestro Qingyuan, dios del teatro, en el templo del dis-trito de Yihuang’).”

Malgrat que Tang Xianzu, amb gran habilitat, utilitza el mateix discurs del

“Gran prefaci de Mao”, caldrà esperar als primers moviments reformadors

del final de la dinastia Qing perquè la literatura popular entri dins de l’àmbit del

que a l’inici d’aquest capítol hem anomenat literatura clàssica xinesa.


3. La construcció de la teoria dels gèneres literaris

El tema dels gèneres literaris xinesos és, potser, en el que ens trobarem distàn-

cies més grans en enfrontar-lo amb la tradició europea. Si partíem de la difi-

cultat de la consideració del concepte de literatura, és natural que allò que en

deriva també s’hagi de readaptar. I més encara quan el mateix concepte de gè-

nere ha estat qüestionat per molts teòrics contemporanis a causa de la indefi-

nició dels seus límits i perquè més les diferents classificacions des d’Aristòtil

també fan difícil unificar criteris. Mentre que en la tradició clàssica grega els

gèneres emergents, l’èpica i el teatre, i els modes de discurs que es posaven en

marxa a partir d’aquests són els que produeixen tota la reflexió consagrada a

la literatura, tal com afirma Tökei (1967, pàg. 15), la ideologia confuciana, que

des de l’antiguitat ha constituït una apologia del sistema patriarcal, ha avortat

el desenvolupament d’aquests dos grans gèneres (èpica i teatre) i ha estimulat

les formes de poesia lírica i de prosa filosòfica. Al seu costat, el registre històric

completa el marc del reconeixement de la literatura, i serà a partir d’aquests

tipus d’escrits on haurem de buscar l’origen de les possibles formes de discurs.

A. Lévy (pàg. 5) afirma “no es que la tradición indígena no haya tomado con-

ciencia de una evolución de los géneros literarios, sino que el prestigio del wen,

a la vez literatura y civilización, lo sitúa fuera de la historia, y por eso han pre-

ferido las antologías, las compilaciones o los catálogos”. Per això, poc després

de la instauració de l’imperi, durant la dinastia Han, Liu Xiang (77-6 aC.) i el

seu fill Liu Xin (?-23 dC.) fan la primera classificació bibliogràfica i divideixen

els escrits en sis categories: Clàssics (liuyi), filosofia (zhuzi), poesia (shifu), es-

crits militars (bingshu), matemàtiques i ciències (shushu) i medicina (fangzhi).

Hem de recordar que encara durant aquesta dinastia no s’han definit amb cla-

redat els límits de la literatura en sentit estricte. El llarg període que va des de

la caiguda de la dinastia Han fins a la instauració de la dinastia Tang veurà la

controvèrsia entre els partidaris de la literatura esteticista i els que en defensen

la vinculació amb el govern dels homes. El triomf de les idees de Liu Xie i de

Xiao Tong, que ja perfilen els diferents aspectes de l’escriptura, donarà com

a resultat un sistema de classificació de les biblioteques imperials en “quatre

seccions” (sibu) –Clàssics (jing), Històries (shi), Filòsofs (zi) i Antologies (ji)–

emmagatzemades en quatre dipòsits (siku). Aquesta classificació per la seva

vaguetat es pot considerar allunyada de la concepció del que han de ser els gè-

neres. Però convé tenir en compte un parell de factors: en primer lloc, almenys

dues de les seccions –Històries i Filòsofs– han estat considerades en altres textos

com a gèneres amb carta de naturalesa pròpia; en segon lloc, el reconeixement

de les antologies –que Wilkinson (pàg. 296) qualifica de “Belles-lettres”– implica

certa especialització en un determinat tipus d’escrits, aquells que s’aproximari-

en més a la concepció de la literatura com a “art bell que fa servir com a ins-

trument la paraula”.


Al mateix temps que es classifiquen “oficialment” els escrits, entre diferents

autors apareix ja certa consciència de la divergència en les maneres d’escriure.

Al “Gran prefaci de Mao” ens trobem amb el que podria ser un primer intent

de discriminació de gèneres:

“Así, en poesía existen seis principios: aires (feng), exposición (fu), símil (bi), incitación(xing), odas (ya) e himnos (song)”.

Aquests sis principis s’identificarien amb formes de discurs en una progressió

lineal des de la forma més directa d’expressió, els aires, fins a la més elegíaca,

els himnes, que a més es corresponen, juntament amb les odes, amb els tres

tipus de composicions que apareixen en el Clàssic de la poesia.

En el seu Assaig sobre literatura, Cao Pi avançarà en l’especificació dels modes

de discurs, i identificarà quatre “estils” que s’encarnen en vuit tipus de com-

posicions (gèneres?):

“La raíz de la literatura es la misma, pero sus ramas divergen. En memoriales y delibera-ciones conviene la elegancia; en epístolas y tratados, la razón; en inscripciones y elegíasse espera la realidad; poesía y fu anhelan la belleza. Estos cuatro tipos difieren y cada au-tor se inclina hacia cada uno de ellos. Sólo un talento comprensivo dominará los cuatroestilos.”

Cao Pi, a més, unirà la personalitat dels autors amb les seves maneres de com-

pondre:

“Wang Can es un maestro en prosa poética (cifu). El aliento vital (qi) de Xu Gan a veceslanguidece, pero puede emparejarse a Can. (…). Pero en otros escritos no alcanzan la per-fección de éstos. Entre los memoriales, solicitudes y registros los de [Chen] Lin y [Ruan]Yu son los más elegantes de nuestro tiempo. Ying Yang tiene armonía pero carece de vi-gor. Liu Zhen es vigoroso pero sin profundidad. El estilo y el aliento vital de Kong Ronges noble y sutil, y en ello sobrepasa a los demás, pero es incapaz de sostener un argumento;su razón se rinde ante su retórica, hasta llegar a mezclar en sus escritos burlas y bromas.Pero en sus momentos más brillantes se puede comparar a Yang [Xiong] y Ban [Gu].”

En el mateix sentit, Lu Ji, en el “Fu sobre literatura”, reprendrà la idea d’identi-

ficar “formes de composició” amb objectius i modes d’expressió, i crida l’atenció

sobre la volubilitat de l’expressió literària en general, i dels límits dels gèneres

en particular:

“La poesía sigue los sentimientos, bordando la belleza;el fu encarna las cosas y fluye resplandeciente;Las estelas equilibran el texto y lo ajustan a la sustancia;las elegías son firmes y desgarradoras;las inscripciones, comprensivas y concisas, suaves y generosas, las admoniciones, como acordes, son claras y vigorosas;los himnos, libres y vagabundos, equilibran los aromas.Los ensayos, detallados y sutiles, son brillantes y tranquilos;los memoriales, sosegados y penetrantes, gentiles y decorosos; los discursos llamativos y lúcidos, extraños y sorprendentes.Aunque tan diferentes como aquí aparecen, prohiben la deformación y gobiernan la extravagancia.Es fundamental que llegue el lenguaje y se yerga la razón, por ello, lo mejor es evitar prolijidad y extensión.Como objeto, la literatura tiene muchas formas, como cuerpo sufre innumerables transformaciones.Al unir las ideas, sobrepasa la técnica,al lanzar las palabras, valora la belleza.


Tonos y voces se alternancomo entre sí contrastan los cinco colores.Vienen y van, inconstantes,se elevan, se hunden sin dejarse acomodar.”

Aquests dos textos utilitzen el caràcter “cos”, ti –el que poc després es farà ser-

vir específicament per a gènere– per a significar la idea “parts d’un tot”. Però

aquí el matís és diferent: en el cas de Cao Pi, ti al·ludeix amb claredat al con-

cepte d’estil; mentre que en el text de Lu Ji es parla específicament d’un cos

sotmès a transformacions.

Però l’obra que definirà per fi una classificació sistematitzada dels gèneres,

qualificats específicament de wen ti (“parts de la literatura”), serà El cor de la

literatura i el cisellat de dracs, de Liu Xie. En aquesta poètica comprensiva, i ha-

vent parlat en els seus cinc primers capítols de l’origen, l’essència i l’eix de la

literatura, l’autor introdueix vint capítols dedicats als gèneres dividits entre

aquells que tenen ritme (wen) i els que no en tenen (bi) –que alguns autors

identifiquen grosso modo amb vers i prosa:

• Gèneres wen: sao i ci (cap. 5), poesia (cap. 6), yuefu (cap. 7), fu (cap. 8), himnes

i elogis (cap. 9), oracions i juraments (cap. 10), inscripcions i amonesta-

cions (cap. 11), elegies i esteles (cap. 12), plants i condols (cap. 13), facècies

i enigmes (cap. 15), i composicions menors (cap. 14).

• Gèneres bi: històries i comentaris (cap. 16), doctrines dels mestres (cap. 17),

tractats i debats (cap. 18), edictes i oficis (cap. 19), declaracions de guerra i

despatxos (cap. 20), sacrificis al Cel i a la Terra (cap. 21), agraïments i sol·li-

cituds (cap. 22), memorials i notificacions (cap. 23), deliberacions i respos-

tes (cap. 24), i epístoles i altres escrits (cap. 25).

Liu Xie fa un exhaustiu recorregut pels diferents gèneres, dels quals, a més, ex-

plica l’origen del nom, l’evolució i les obres més importants. Tanmateix, mal-

grat el detall del tractament, no trobem a cap capítol una descripció clara de

quines són les característiques formals de cada un dels gèneres. De fet, Liu Xie

utilitza indistintament el caràcter ti per a parlar de gènere o d’estil d’un autor

concret. Perquè, a més, acaba reconduint tots els escrits al que considera el

principi últim de la literatura:

“Clásico significa el Dao eterno, la gran enseñanza inalterable. Son la imagen del Cielo yde la Tierra, presentan espectros y espíritus, participan del orden de las cosas y fijan lasnormas de los hombres. Penetran el secreto de la naturaleza y el alma, constituyen lamédula de las composiciones literarias. (…)

Discursos, argumentos, oráculos y prefacios tienen su origen en el Clásico de los Cam-bios. Decretos, edictos, agradecimientos y memoriales encuentran su fuente en el de losDocumentos. Fu, odas, canciones y elogios se asientan en el de la Poesía. Inscripciones,elegías, amonestaciones y oraciones germinan en el de los Ritos. Crónicas, biografías,juramentos y declaraciones de guerra, hunden sus raíces en las Primaveras y los Otoños.Al establecerse como modelos, alcanzaron la cumbre; al abrir horizontes llegaron al ex-tremo más lejano. Aunque cien escritores suban y se alejen, siempre lo harán dentro desu círculo.” (c. 3)

Sobre els conceptes de sao, ci, fu i yuefu, vegeu el mòdul 2 sobre la literatura en la dinastia Han.


A la Selecció de Literatura, Xiao Tong elimina aquells gèneres que apareixien

sota la rúbrica d’“escrits sense ritme” i així amplia el nombre dels gèneres, que

segueix de ben a prop la selecció establerta per Liu Xie.

D’aquestes classificacions i de les que les seguiran, podem extreure algunes de

les característiques específiques sobre el naixement de la teoria dels gèneres en

la literatura clàssica xinesa:

1) En totes les classificacions, el nombre d’escrits oficials o que tenen a veure

amb l’activitat dels funcionaris (per exemple, amonestacions, memorials, no-

tificacions, plants, etc.) és almenys tan gran com el dels escrits que es podrien

considerar privats i que, a més, no necessàriament s’identifiquen amb gèneres

wen o bi. En aquest sentit, cal tenir ben present la concepció original de la po-

esia com a instrument de queixa que servirà al governant per a educar els de

baix i serà la veu que, des de baix, faci arribar al sobirà els errors de la seva ges-

tió (veu transmesa pels lletrats), això és, la consideració de la literatura com

a instrument de govern.

2) En els diferents autors, trobem noms de gèneres diferents per al mateix

tipus d’escrits. Per exemple, per a referir-se a les epístoles s’utilitzen els termes

shu, jian, zha, du, zhihan i xin, depenent dels autors i de l’època. Però és que

fins i tot en el mateix període o el mateix autor pot fer servir dos o més termes

diferents per a referir-se al mateix gènere. Això indica la relaxació de la classi-

ficació per gèneres dels escrits.

3) A causa de la falta de normes estrictes sobre la composició, els gèneres evo-

lucionen amb gran facilitat i les fronteres entre els uns i els altres es difumi-

nen. En molts casos, l’únic criteri de classificació d’un determinat escrit és la

seva funció última (com en el cas dels memorials), l’autoritat a qui va dirigida,

o l’ocasió en què es compongui (el cas dels plants). Els límits i les influències

entre ci i fu són tan borrosos que durant molt de temps es van qualificar una

sèrie d’escrits amb el genèric cifu; i aquest, en el seu llarg període d’existència,

modificarà enormement els seus continguts. D’altra banda, alguns gèneres in-

clouen moltes modalitats diferents i per això de vegades resulta difícil adscriu-

re’ls una determinada composició, tant en termes formals com de contingut

(per exemple, el yuefu).

Novament caldrà esperar fins la revisió de la literatura xinesa efectuada

al final de la dinastia Qing i al voltant dels que seran els intel·lectuals

del Quatre de Maig de 1919 perquè es comencin a introduir criteris

nous de classificació dins de les històries de la literatura. Així mateix, la

revisió i distribució de la literatura xinesa en termes una mica aliens a

aquesta –com són els genèrics de lírica, narrativa i teatre– es deu a la in-

fluència occidental.

Normes de composició

La falta de normes estrictes de composició es refereix, sens dubte, a aquest estadi. Quan més endavant apareguin gèneres lírics nous, com el poema regular (lüshi) o el ci, la seva composició estarà es-trictament regulada (vegeu el mòdul sobre poesia).


Si bé aquesta distinció no es correspon amb la que durant segles han utilitzat

els lletrats xinesos, ens serveix de mecanisme pedagògic a l’hora d’apropar-

nos-hi des de la tradició literària europea, i és el criteri que més recentment

estan adoptant moltes de les històries i antologies que s’escriuen sobre litera-

tura xinesa.


Resum

L’estudi de la literatura xinesa exigeix, abans de revisar-ne els autors i les obres

més destacats, tenir en compte múltiples factors que ens permetin reconèixer,

de la manera més encertada possible, com neixen aquestes obres, què és el que

resulta rellevant dins de la seva pròpia tradició, quins són els mecanismes, ma-

terials i intel·lectuals, que intervenen en la seva formació i transformació (en

primer lloc, la llengua i l’escriptura i, després, la ideologia de cada període his-

tòric). Això és així perquè, des del seu origen, ens movem en una literatura que

ha funcionat d’una manera molt aliena a com ho ha fet l’europea, des d’on ara

l’observem.

Per tant, abans de la definició del nostre objecte d’estudi, és primordial marcar

els límits, no només els espacials i els temporals, sinó, fonamentalment, els

conceptuals, que ens obliguen a discórrer per territoris que la literatura euro-

pea no ha recorregut; i a la inversa, abandonar els propis d’aquesta última, per

així no prejutjar els mecanismes i la transcendència dels escrits a la Xina.

En primer lloc, el punt essencial serà comprendre, tenir sempre present que no

hi ha una definició exacta del que és “literatura”. El caràcter wen és immensa-

ment més ampli que un reduït concepte de “text escrit”. Aquesta polisèmia

ens obre un amplíssim espectre de possibilitats: ornament, escriptura, literatu-

ra, cultura, civilització, govern civil. Però, a més, el vincle simbòlic que, en un

moment determinat, l’uneix amb l’ordre de l’univers elevarà l’escriptura per

sobre de qualsevol altra activitat humana.

Des d’aquesta posició de privilegi, en segon lloc, l’escriptura/literatura queda-

rà, al llarg de tota la història de la Xina, teixida, inexorablement, amb la funció

de govern dels homes. El llarg procés històric, en contínua evolució, ha anat

modelant un concepte ampli i dúctil del que ha de ser la literatura: des del seu

origen com a simple instrument didàctic, el màxim representant del qual seria

Confuci, fins als períodes crítics en què es defensa la idea de l’art per l’art –ac-

titud encara més política que aquella que directament declara la literatura com

a utilitària– en l’extraordinària veu de Lu Ji.

L’harmonia que aconsegueix equilibrar el cor/contingut de la literatura, amb

el cisellat de la seva forma, no serà una cosa que fixi definitivament la seva

evolució. Trenta segles d’història en evolució ens han d’ajudar a entendre

aquesta continuïtat que, fins i tot, es nega a fixar gèneres literaris estàtics.


Glossaribi ( 筆 ) Literalment, “pinzell”. Nom genèric per als gèneres sense ritme.

bi (比) Símil, metàfora. Un dels modes de discurs del Shijing, segons el “Gran prefaci de Mao”.

bingshu ( 兵書 ) Escrit militar. Un dels sis tipus d’escrits segons Liu Xiang.

buci ( 卜辭 ) Inscripció oracular sobre ossos o closques de tortuga.

ci ( 辭 ) Gènere literari procedent del regne de Chu, identificat de vegades amb sao i amb fu.

cifu ( 辭賦 ) Gènere literari intermedi entre el dels Cants de Chu (ci) i el fu posterior.

diangu ( 典故 ) Figura retòrica que consisteix a fer referència a dos o més caràcters d’un textantic.

du ( 牘 ) Un dels noms del gènere de l’epístola.

fangzhi ( 方技 ) Medicina. Un dels sis tipus d’escrits segons Liu Xiang.

fanqie ( 反切 ) Sistema per a indicar la pronunciació d’un caràcter a partir d’uns altres dos: el pri-mer aporta el fonema inicial i el segon, el fonema final amb el to. També conegut com a qieyun.

feng ( 風 ) Aires. Una de les seccions del Shijing.

fu ( 賦 ) Exposició. Un dels modes de discurs del Shijing, segons el “Gran prefaci de Mao”. Gè-nere desenvolupat a partir d’aquest mode de discurs caracteritzat per la seva complexitat.Traduït de vegades com a “elegia”, “rapsòdia” o “prosa poètica”.

guan ( 觀 ) Observar. Una de les funcions del Shijing segons Confuci.

ji ( 集 ) Antologies. Una de les quatre seccions de la Biblioteca Imperial.

jiaguwen ( 甲骨文 ) Escriptura sobre ossos d’animals i closques de tortuga.

jian ( 柬 ) Un dels noms del gènere de l’epístola.

jindai hanyu (進代漢語 ) Mandarí, parlat pels cercles lletrats des del final de la dinastia Tangfins a la caiguda de l’imperi.

jing ( 經 ) Clàssics. Una de les quatre seccions de la Biblioteca Imperial.

jinwen ( 金文 ) Escriptura sobre bronzes.

jueju ( 絕句 ) Quartet. Estrofa poètica de la poesia d’estil nou durant la dinastia Tang.

liuyi (六藝 ) Referència als Sis Clàssics confucians. Un dels sis tipus d’escrits segons Liu Xiang.

liyu ( 俚語 ) Llengua parlada, des del final de la dinastia Tang fins a la caiguda de l’imperi, encontrast amb el mandarí. També anomenada suyu.

lüshi ( 律詩 ) Poema regular. Estrofa poètica de la poesia d’estil nou durant l’època Tang.

pianwen ( 駢文 ) Gènere desenvolupat a partir del fu durant el període de les Sis Dinasties, ca-racteritzat pel paral·lelisme en tots els seus versos i la utilització massiva de referències textuals.

pinyin ( 拼音 ) Transliteració oficial a la República Popular de la Xina de la seva llengua.

putonghua ( 普通話 ) Xinès estàndard o universal, llengua oficial a la República Popular dela Xina.

qi ( 氣 ) Alè vital.

qieyun ( 切韻 ) Vegeu fanqie.

qun ( 群 ) Agrupar la gent. Una de les funcions del Shijing segons Confuci.

sao ( 騷 ) Gènere literari procedent de Chu.

shanggu hanyu ( 上古漢語 ) Xinès antic, parlat des del període predinàstic fins a la caigudade la dinastia Han.


shi ( 史 ) Històries. Una de les quatre seccions de la Biblioteca Imperial.

shi ( 詩 ) Shijing (Clàssic de la poesia). Per extensió, poesia.

shifu ( 詩賦 ) Escrits poètics. Un dels sis tipus d’escrits segons Liu Xiang.

shu ( 書 ) Un dels noms del gènere de l’epístola.

shushu ( 術數 ) Matemàtiques i ciències. Un dels sis tipus d’escrits segons Liu Xiang.

sibu ( 四部 ) Quatre seccions en què es divideixen els escrits a la Biblioteca Imperial.

siku ( 四庫 ) Quatre dipòsits. Nom genèric de les biblioteques imperials.

song ( 頌 ) Himne. Una de les seccions del Shijing.

suyu ( 俗語 ) Vegeu liyu.

ti ( 體 ) Cos, gènere, estil.

tianwen ( 天文 ) “Ornaments del cel”. Coneixement d’aquests ornaments, astronomia.

wen ( 文 ) Escriptura, literatura, ornament, civilització, gènere amb ritme, caràcters simples,civil.

wenti ( 文體 ) Gènere literari.

wenxue (文學) Neologisme incorporat des del Japó al començament del segle XX per a referir-se a literatura.

xiandai hanyu ( 現代漢語 ) Xinès modern, llengua parlada des de la instauració de la Repú-blica.

xin ( 信 ) Un dels noms del gènere de l’epístola.

xing ( 興 ) Incitació. Un dels modes de discurs del Shijing, segons el “Gran prefaci de Mao”.Figura retòrica que consisteix a introduir un topos literari a partir d’una imatge. Una de lesfuncions del Shijing segons Confuci.

ya ( 雅 ) Oda. Una de les seccions del Shijing.

yao ( 爻 ) Cada una de les línies (yin o yang) que componen els hexagrames del Yijing.

yuan ( 怨 ) Queixar-se. Una de les funcions del Shijing segons Confuci.

yuefu ( 樂府 ) Oficina de la Música, institució creada durant l’època Han. Gènere literari evo-lucionat a partir dels escrits recollits per l’Oficina de la Música.

yunyu (雲雨 ) “Núvol i pluja” (diangu). “Intercanvi sexual”, extret del “Gaotang fu” de Song Yu(segle III aC).

yuwei ( 餘味 ) El sabor que perdura, principi estètic que valora els textos que exigeixen unareflexió posterior a la lectura.

zha ( 札 ) Un dels noms del gènere de l’epístola.

zhihan ( 致函 ) Un dels noms del gènere de l’epístola.

zhonggu hanyu ( 中古漢語 ) Xinès mitjà, parlat des del final de la dinastia Han fins al finalde la Tang.

zhuzi ( 諸子 ) Escrits filosòfics. Un dels sis tipus d’escrits segons Liu Xiang.

zi ( 子 ) Filòsofs. Una de les quatre seccions de la Biblioteca Imperial.

Llista d’autorsBai Juyi ( 白居易 , 772-846)

Cao Cao ( 曹操 , 155-220)

Cao Pi ( 曹丕 , 187-226)


Cao Zhi ( 曹植 , 192-232)

Confuci (551-479 aC)

Du Fu ( 杜甫 , 712-770)

Kong fuzi ( 孔夫子 ) vegeu Confuci

Kongzi ( 孔子 ) vegeu Confuci

Li Si ( 李斯 , ?- 208 aC)

Liu Xiang ( 劉向 , 77-6 aC)

Liu Xie ( 劉勰 , 465?-521?)

Liu Xin ( 劉歆 , ?- 23 dC)

Lu Ji ( 陸機 , 261-303)

Mao Heng ( 毛亨 , s. III aC)

Sima Qian ( 司馬遷 , 145?-90 aC)

Song Yu ( 宋玉 , s. aC.)

Tang Xianzu ( 湯顯祖 , 1550-1616)

Wang Zhihuan ( 王之涣 , 688-742)

Xiao Gang ( 蕭鋼 , 503-551)

Xiao Tong ( 蕭統 , 501-531)

Xu Shen ( 許慎 , 30-124)

Bibliografia

Gelb, J.A. (1976). Historia de la escritura. Madrid: Alianza.

Idema, W.; Haft, L. (1997). A Guide to Chinese Literature. Ann Arbor: University of MichiganPress.

Jullien, F. (1985). La valeur allusive. Des catégories originales de l’interpretation poétique dans latradition chinoise (Contribution à une réflexion sur l’altérité interculturelle). París: École Françaised’Extrême-Orient.

Karlgren, B. (1971). Sound and Symbol in Chinese. Hong Kong: Hong Kong University Press.

Lévy, A. (1991). La littérature chinoise ancienne et classique. París: Presses UniversitairesFrançaises.

Mair, V. (ed.) (2001). The Columbia History of Chinese Literature. Nova York: Columbia UniversityPress.

Rodríguez, J.C. (1990). Teoría e historia de la producción ideológica. Las primeras literaturasburguesas. Madrid: Akal.

Said, E. (1978). Orientalism. New York: Pantheon Books. Traducció al castellà: (1990). Orien-talismo. Madrid: Libertarias.

Tökei, F. (1971). Genre Theory in China in the 3rd-6th Centuries. Budapest: Kiadó.

Tökei, F. (1967). Naissance de l’élégie chinoise. París: Gallimard.

Wilkinson, E. (2000). Chinese History. A Manual. Cambridge i Londres: Harvard UniversityPress.

_VAA5_9FPK2QTG10KOBP

Documents

Transcript of _VAA5_9FPK2QTG10KOBP