Un siglo de humor gráfico en Barcelona en la revista Carrer

CARRER119 JULIOL 2011WWW.FAVB.CAT

VIL

LUEn

dA

s &

gó

mEz

CARRER119 JULIOL 2011 D’ENTRADA 2

MARC ANDREu

“Quan hi ha aigua que corre, passa”. Ho deia el 26 de maig el sociòleg Manuel Castells en una xerrada a la plaça de Catalunya. Intentava explicar per què, ci-tant internet, aquell dia ja hi havia acampades contra el sis-tema econòmic i polític “a 706 ciutats del món”. Totes, com les 120 assemblees locals consoli-dades al juliol arreu de Catalu-nya (23 en barris de Barcelona), donaven suport a la rebel·lió iniciada per sorpresa el 15 de maig a Catalunya i Espanya: un ampli moviment assembleari i pacífic en contra del sistema capitalista i en favor d’una de-mocràcia real que va esclatar en plena campanya electoral i que s’ha articulat per les xarxes socials i a les places.

Després de grans manifes-tacions el 19 de juny (200.000 persones a Barcelona), aquesta revolta que la xarxa etiqueta de “revolució” i on es socialit-zen políticament molts joves, s’està reorganitzant als barris. Allí enllaça amb les dinàmiques dels moviments veïnal, associ-atiu i okupa, i amb l’experièn-cia social, política i sindical de molta gent d’esquerres.

Complexitat i assemblearisme

El moviment 15-M o dels in-dignats és complex. En menys de dos mesos ha tret al carrer centenars de milers de persones que, pacíficament, han aconse-guit burlar o destarotar la llei, l’ordre i l’agenda de les orde-nances municipals, de les juntes electorals, dels jutges que dic-ten desnonaments, de la repres-sió policial, dels partits, sindi-cats i associacions tradicionals, i dels mitjans de comunicació.

Alhora, un moviment soci-opolític que critica la banca com a responsable de la crisi econòmica i també els dèficits de representativitat de la de-mocràcia actual ha situat tots els polítics, sense distinció, al centre de la diana. Estigma-titzant-los més que als poders econòmics. I fins al punt d’ob-servar passivament el 22 de maig el major triomf electoral de la dreta des de 1977 (o la més gran patacada de la social-democràcia i l’esquerra políti-ca). Després de 32 anys d’alcal-des socialistes, l’ascens del PP i el triomf de CiU a Barcelona, per qui Manuel Castells havia demanat el vot, exemplifiquen la complexitat del moment.

“Feia molts anys que no tro-bava un espai obert i unitari per parlar de política; de fet, no ho havia viscut des de l’Assemblea de Catalunya”. La confessió és d’un exalt càrrec ecosocialista del Govern català que partici-pa d’una de les assemblees de barri. I coincideix amb el que ja han escrit per a un llibre d’ur-gència activistes del 15-M com Ivan Miró (Assemblea de Sants) i Flavia Ruggieri: des del con-venciment que la transició “va crear una arquitectura institu-cional que va expropiar la po-tència política dels moviments populars” antifranquistes, ara “neix una altra forma de par-ticipació política” recolzada en “l’autoorganització”.

L’origen de tot plegat van ser les més de 50.000 persones que, al crit de No som mer-caderia en mans de polítics i banquers, van sortir al carrer el 15-M en desenes de ciutats de l’Estat. Impulsada per col-lectius nascuts a les xarxes socials com Democràcia real

ja, Jóvenes sin futuro i No les votes, i a Barcelona amb el su-port explícit de la FAVB, l’èxit d’aquesta protesta autoconvo-cada de forma virtual va sor-prendre tothom. Inclosos els activistes que, com la italia-na establerta al Raval Simona

Levi, tenen clar que “l’ús de la Xarxa de Xarxes està canvi-ant la història de la humanitat: no sols perquè permet formes capil·lars de contrainformació i autoorganització que deixen atònits els poders fàctics, sinó perquè acaba amb l’atomitza-ció de les idees de canvi i amb l’endogàmia dels grups”.

De Sol a plaça de Catalunya

Descol·locades van quedar el

centenar d’entitats (també la FAVB), sindicats i partits que un dia abans del 15-M ja havi-en reunit, només a Barcelona, prop de 100.000 persones en una primera gran manifesta-ció contra les retallades. En-front del manifest i els cartells convocant el 14-M a la capital catalana, la fascinació que els mitjans de comunicació van mostrar per les marxes 2.0 del 15-M, amb epicentre al kilòme-tre zero de la madrilenya Pu-erta del Sol, va acabar de fer esclatar el fenomen.

“De cop i volta milers de persones ocuparen les pla-ces, acampant com a forma

de protesta, sota el paraigües de la indignació”, sintetitza l’economista del seminari Taifa Iván Gordillo. Per ell, “el més sorprenent ha estat l’obertura d’àgores per debatre el què i el com de la lluita, amb radicali-tat anticapitalista i horitzonta-litat extrema, de manera que les places han esdevingut una màquina de consciència on mi-lers de persones han despertat per posar color al gris panora-

ma polític i social de la ciutat”.Amb un treball organitzatiu

de base més sòlid, Madrid va despertar més de pressa que Barcelona. No obstant, la resis-tència als Mossos el 27 de maig, el bloqueig violent del Parla-ment el 15 de juny i la gran marxa pacífica de quatre dies després van fer que Barcelona s’hagi guanyat a pols el títol de “capital de la indignació”.

No obstant, fins un dia des-prés que al Sol madrileny del 15-M no van acampar espontà-niament els primers 50 indig-nats de la plaça de Catalunya. L’endemà ja eren centenars a l’assemblea. I el tercer dia,

milers. S’hi van sumar gent de col·lectius socials i orga-nitzacions d’esquerra (okupes, autònoms, antiglobalitzadors, trotskistes, anarquistes, co-munistes, verds, independen-tistes, sindicalistes, activistes veïnals, cristians de base...) que, sorpresos i desbordats, van abocar la seva experièn-cia sense voler o poder dirigir el naixent moviment. Ho feia impossible la seva naturalesa

Indignació al carrer

joAN liNuxbCNEl 19 de juny prop de 200.000 persones es van manifestar contra el sistema econòmic i polític

Els barris, les places i internet articulen un moviment assembleari que revoluciona per sorpresa la societat. Del 15-M al 19-J, desenes de milers de persones es rebel·len pacíficament contra el capitalisme i en favor d’una democràcia real


tudiosa dels moviments socials i dirigent de Revolta Global Est-her Vivas.

Multitud, polítics i violència

Sota l’anonimat proporcionat per la multitud que l’italià Toni Negri teoritza com a nou subjec-te revolucionari –altres marxis-tes parlen del precariat juvenil i de classes mitges-, van inter-venir en debats a la plaça des de la jove Vivas al veterà sindi-calista de CCOO Alfonso Moya, forjat el 1974 a la Tèrmica del Besòs. També dirigents veïnals, jubilats, estudiants i professors com Joaquim Sempere, Santia-go López Petit, Manuel Delgado, Miren Etxezarreta i Arcadi Oli-veres. I els músics Paco Ibáñez i Manu Chao. I molts altres. En vigílies de les eleccions fins i tot va reflexionar a la plaça de Catalunya algun alt càrrec del Govern de CiU, dirigents d’ICV-EUiA i quadres del PSC. Dos d’aquests deien de matinada: “Això és massa pacífic; sense una mica de violència no farem mai la revolució”.

La violència la va posar el 27 de maig el conseller d’Interi-or, Felip Puig, amb l’excusa de netejar la plaça per al Barça. Fou debades. Aquell dia, més milers d’indignats que mai van resistir pacíficament fins a reo-cupar la plaça i, per denunci-ar la repressió, hi va aparèixer discretament el primer líder polític: l’ecosocialista Joan Herrera. Com les crítiques als sindicats i al líder d’IU, Cayo Lara, l’escridassada de 40 in-dignats a Herrera o la invitació a que marxés, dies després, de

l’assemblea del seu barri van presagiar una doble inflexió i exemplifiquen una de les con-tradiccions del 15-M.

La primera inflexió va ser el 15 de juny: trencant el consens per la desobediència pacífica, un centenar dels 3.000 indig-nats que bloquejaven el Parla-ment van agredir diputats. I, de bracet amb un nefast dispositiu dels Mossos, van facilitar la cri-minalització de tot el 15-M. En especial, del president de Justí-cia i Pau, Arcadi Oliveres, i de la FAVB. Dins d’un viu debat intern al moviment, un i l’altra es van oposar a aturar el Parlament (i a la violència). Però no van tren-car ponts i van donar cobertura

a l’acció amb una xerrada prè-via (Oliveres) i una cassolada paral·lela (FAVB). Prou perquè el conseller Puig i alguns opi-nadors, a mitjans com TV3 i La Vanguardia, els culpessin de la deriva violenta del 15-M.

La segona inflexió va ser el 19 de juny: sense incidents, 200.000 persones van fer rea-litat el lema de la manifestació El carrer és nostre. Els organit-zadors més optimistes n’espe-raven 10.000. Entre la multi-

tud, al final del Pla de Palau, Arcadi Oliveres no va parar de rebre suports. Per la multitud, que va col·lapsar més de dues hores l’inici de la plaça de Ca-talunya, la FAVB va plegar una pancarta que tan sols va cami-nar de Canaletes al Hard Rock Cafè. No va sortir a les notí-cies, però darrera s’hi havien aplegat humilment els secreta-ris generals de CCOO i UGT i di-putades i regidores d’ICV-EUiA.

Contradiccions i reptes

I vet aquí la contradicció: la que pateix l’esquerra política i sindical, ficada al mateix sac del ningú ens representa per un moviment social en el qual s’han abocat a participar els seus militants. En paral·lel, el món sobiranista viu amb con-trarietat que la independència, malgrat que el 15-M assumís finalment el dret a l’autodeter-minació, hagi quedat abrupta-ment relegada de la centralitat social i mediàtica.

Apartidista però no apolític. Interclassista i intergeneracio-nal però eminentment popular i jove. Amb retòrica i estèti-ca d’esquerra radical però, sobretot, revolucionari per reformista. Social i col·lectiu però amb components d’in-dividualisme. Naïf i a voltes nihilista al mateix temps que seriós i responsable. Aquestes són altres de les contradic-cions del 15-M. Requereixen, com diu l’okupa de Can Mas-déu Kike Tudela, de “l’apre-nentatge constant de potèn-cies i límits en un moviment sense banderes, que ha tocat

fibres profundes de multituds reunides en assemblees i rot-llanes, fent torns pel megàfon, (re)coneixent-se indignades”.

És en aquest aspecte partici-patiu, de presa de consciència o, segons l’urbanista Jordi Borja, de “resocialització de la política des del carrer”, que hi ha més unanimitat en valorar l’esclat del 15-M i el mes i mig (fins l’1 de juliol) d’acampada a la pla-ça de Catalunya (els costos de la qual l’Ajuntament calcula en 247.707 euros, menys que una nit futbolística a Canaletes). Ho resumeix Tudela: “Va ser un lloc de confluència metropolitana llargament anhelat, que ens va agafar desprevinguts i al qual vam anar-hi des de molts racons moguts per un sentiment comú, més enllà de la voluntat de pro-testa, i expressant un caràcter constituent nou”.

Amb l’estiu pel mig, i cons-tatant que algunes assemblees de barris encara disposen de massa crítica al juliol i han vo-tat seguir trobant-se a l’agost, el repte el sintetitza Ivan Gor-dillo: “Si aquest moviment aconsegueix enfortir-se als barris i a les empreses s’obri-rà un nou cicle de resistències populars. El model el tenim a casa nostra i és el moviment veïnal dels anys 70”. Potser és exagerat quan el model és que ja no hi ha models. Però és cert el que va sentenciar la histo-riadora Anna Monjo durant la presentació d’un llibre sobre llibertàries la tarda en què els Mossos blindaven el Parlament: “El carrer torna a tenir força històrica i socialitzadora”.

viCENT CANET

El moviment dels indignats a Barcelona va aprovar el passat 12 de juny el document “Primeres Mesures per a una Vida Digna”, després de tres setmanes de debat a les assemblees de l’#acampadabcn.

Acabar amb els privilegisAquest document parla d’acabar amb els privilegis de polítics i banquers, així com de la prohibició de qualsevol tipus de rescat a les entitats financeres, de la devolució dels que ja s’han fet per crear una banca pública que estigui sota control social i de la derogació del procés de conversió de les caixes en bancs. També es demana la regulació dels moviments de les transaccions financeres internacionals amb un impost especial. Alhora, es vol acabar amb els privilegis de les grans fortunes amb reforma fiscal progressiva, l’increment del tipus impositiu de les SICAV, la recuperació dels impostos de successions i de patrimoni i un impost de societats progressiu. Un altre element a tenir en compte del document dels indignats barcelonins és la petició de control efectiu del frau fiscal i de les fugides de capitals als paradisos fiscals. Destaca, també, la proposta d’auditar el Deute

Públic i privat de l’Estat espanyol, per concloure que“aquella que sigui il·legítima serà impagada”.

Reforçar l’Estat del benestarUn dels punts essencials d’aquestes demandes és no només el rebuig a les retallades socials en sanitat i educació de la Generalitat, i a la llei Òmnibus, sinó també la demanda perquè es reforci l’Estat del benestar i es prioritzi en educació, atenció a la dependència i sanitat, de tal manera que es garanteixi la igualtat d’oportunitats en accés i la qualitat a aquests serveis bàsics. En el cas de la Universitat es reclama més beques i la modificació de criteris en la composició dels Consells Socials de les universitats, per garantir la funció pública. A això se suma la petició d’un control comunitari dels pressupostos destinats a I+D. Pel que fa a la cultura, es creu que ha de ser valorada com alguna cosa més que una mercaderia i que ha de ser d’accés lliure i plural, la qual cosa suposa la derogació de la Llei Sinde.

Treball digne i de qualitatTambé es reclama una economia al servei de les persones que retiri la reforma de les pensions i la laboral, de tal manera que es garanteixi un treball digne i de qualitat. En concret, es proposa

la creació d’un contracte indefinit únic, amb un salari mínim de 1.200 euros i el reconeixement del treball domèstic, de cura i atenció, i la igualació retributiva entre homes i dones. Alhora, els indignats volen l’abolició de les empreses de treball temporal, la reducció de la jornada laboral a 30 hores setmanals i la jubilació als 60 anys. Per als acampats s’ha d’impulsar l’economia social i les cooperatives, i s’ha de regularitzar els immigrants.

Defensa del dret a l’habitatgeEs proposa que es defensi el dret a l’habitatge a partir de l’expropiació dels pisos i cases en desús perquè siguin sotmesos al lloguer social, l’assumpció de la dació del pis com element suficient per a cancel·lar una hipoteca, així com la prohibició de l’especulació immobiliària. Els indignats volen derogar la llei de desnonament exprés, que els lloguers o les hipoteques no suposin més del 10% dels ingressos familiars, que es gravin les segones residències i es despenalitzi l’ús d’espais abandonats amb finalitats socials, així com que la reforma de la llei d’arrendament urbà reguli el cost màxim del lloguer.

Democràcia participativaEn l’apartat de llibertats i

democràcia participativa es demana la transparència en la informació pública, la celebració de referèndums vinculants en temes importants per a l’organització social, política i econòmica i la implementació dels pressupostos participatius, així com la reforma de la Llei electoral, entre altres mesures. Es planteja la gestió comunitària d’importants àmbits socials com ara l’economia, l’energia, la cultura, les infraestructures, els mitjans de comunicació, etc. Reclamen, a més, el reconeixement del dret d’autodeterminació del poble català, a més d’un referèndum per elegir entre monarquia o república. Es destacable també la demanda d’imprescriptibilitat dels delictes de corrupció i de reducció al mínim dels càrrecs de lliure designació. Pel que fa a les relacions amb l’església, es demana l’abolició del Concordat amb el Vaticà. A més, es demanen garanties a l’hora de defendre l’autonomia judicial, la reforma de la Llei de Memòria Històrica o el retorn immediat de les tropes espanyoles en territori estranger, així com el cessament de cooperació amb l’OTAN.

No al creixement indefinitRespecte al medi ambient, es demana deixar de basar

l’economia en el creixement indefinit així com potenciar la sobirania alimentària, l’agricultura agroecològica i el consum responsable i el comerç just. Reclamen que es minimitzi el transport privat, que s’aposti per la gestió pública de l’aigua i que es creïn bancs de terres sota gestió comunitària per a la pagesia. Alhora demanden un pla de xoc per reduir la dependència dels combustibles fòssils i el tancament de les centrals nuclears. A més proposen repensar grans infraestructures com el quart cinturó, la línia de molt alta tensió i l’AVE i generar un debat sobre el model energètic, de mobilitat i de residus. En aquest sentit, es planteja una moratòria en l’execució de plans urbanístics i promoure la participació de la ciutadania.

Participació de la poblacióLa major participació social en les decisions que afecten la població és la clau de moltes de les demandes dels indignats, un moviment que afirma que “ens uneix el malestar per unes vides precàries per les desigualtats, però sobretot ens uneix una vocació de canvi”. Una protesta que s’inspira en “El Caire o Islàndia” i que ara vol “prendre la paraula”.

Els debats de l’#acampadabcn

Indignació al carrer lDiferents opinions coincideixen que un dels reptes del moviment és quallar als barris i estendre’s a d’altres àmbits, com ara el laboral

assembleària i la pluralitat de les milers de persones que van convertir la plaça de Catalunya en centre del debat polític.

“Res no tornarà a ser com abans. El malestar i la por, després de més de dos anys de crisi, s’han convertit en una mobilització col·lectiva que ha connectat i recollit les simpati-es d’amplis sectors socials que es reconeixen en la crítica ro-tunda al servilisme de la classe política i a la usura de la banca. I el moviment, de joves i no tan joves, té caràcter internacio-nal: de les revoltes al món àrab fins a les dels pobles islandès i grec”. Qui fa el resum és l’es-

DANi CoDiNA


Milers de veus en un sol crit

DANiEl gomis

El prop d’un mes que ha durat el gruix de l’acampada popular a la plaça Catalunya ha donat molt de si. Allò que en un prin-cipi semblava poc més que un fet anecdòtic es va anar con-vertint en un autèntic fenomen aglutinador del descontenta-ment ciutadà davant la gran opressió que ja fa massa temps que ve exercint l’actual siste-ma polític i econòmic. El movi-ment dels indignats barcelonins ha aconseguit mobilitzar milers de persones de totes les edats i condicions que aquests dies s’han tret la son de les orelles en nom de la justícia, els drets i les llibertats; en definitiva, per reclamar a crits una de-mocràcia molt més digna, real i efectiva. A continuació, hem recollit el testimoni represen-tatiu d’alguns participants que, tot i tenir perfils ben diferents, coincideixen plenament a l’ho-ra d’assenyalar la necessitat de fer realitat un canvi que ja no pot esperar més.

El Tomàs Ribas (51 anys) és una de les cares més amables d’entre els milers de ciuta-dans que s’estan veient afec-tats per les retallades socials. Tot i ser funcionari de la Ge-neralitat i haver perdut un 5% del seu sou, en cap moment se li ha passat pel cap queixar-se com altres companys, sensibi-litzat com està amb la resta de gent que sí que està patint de debò la tisorada del Govern de Mas. En Tomàs, que ha fre-qüentat l’acampada de plaça Catalunya des del primer dia, engrescat per “l’ambient fan-tàstic” i el desig d’aportar el seu granet de sorra, destaca que els diners estan més mal repartits que mai i té molt clar com s’haurien d’aplicar les retallades: “S’hauria de començar a retallar molt més per dalt. És inadmissible que hi hagi gent que guanya 6.000 euros al mes mentre d’altres amb prou feines poden men-jar... Només entendria les re-tallades si servissin realment per lluitar contra l’atur i les desigualtats”.

Un altre que ho ha viscut des del principi és l’Antonio Ruiz, un jove de 27 anys que, després de cinc anys al servei de neteja municipal, ja fa temps que va perdre la feina per una reduc-ció de personal feta “sense gai-res miraments”. Actualment, amb l’atur esgotat i sense que arribin noves oportunitats, se sent totalment desemparat,

sobretot pel cop emocional que li ha suposat no poder pagar ni un lloguer -viu a una casa oku-pa a Argentona-. Coneix molts companys que, en una situació de desesperació similar, han acabat caient en les drogues. Ell mateix es va arribar a plan-

tejar fins i tot fer un disbarat, fins que va decidir substituir el lament per la força de la indig-nació: “El sistema ens ha estat enganyant durant massa temps i ara, per fi, la gent ha dit prou. Això m’ha retornat la motiva-

ció... Tinc més ganes que mai de lluitar pel que m’han pres”.

A la Montse Vergés no li importa gens que molts amics la titllin d’ingènua. A aquesta professora de català i mare di-vorciada de 39 anys l’engresca molt més la il·lusió que l’ha impulsat a combinar-s’ho de la millor manera per poder in-tegrar la feina i l’atenció dels seus fills petits amb l’activi-tat a la plaça. De fet, aquesta s’ha arribat a convertir en la seva segona casa; hi ha estat anant sempre que ha pogut, implicant-se en les comissions d’educació i gènere, partici-pant a les assemblees, i fins i tot, resistint les càrregues dels Mossos. Tot per ser coherent amb la següent reflexió: “El suport moral de la població és important, però ara més que mai també és molt necessària la implicació directa de tot-hom, de la manera que sigui”. La Montse també considera que aquest no serà un feno-men puntual ni exclusiu dels joves: “Avui en dia, els okupes ja són famílies senceres sense feina que no tenen on anar...”. La seva gran esperança es re-força quan veu els seus petits adonar-se de tot sense neces-sitat d’haver-los de convèncer de res; el primer dia ells solets ja li van dir: “Hem anat a pro-testar perquè el món està fet una caca, mama...”.

L’Anna Rafanell (22 anys), al començament, només passe-java i observava, però de mica en mica s’hi va anar implicant cada cop més, sorpresa i es-peronada per la dimensió que anava prenent el moviment:

“És molt emocionant formar part d’una reacció amb la qual sempre havia somniat. La capa-citat de mobilització la portem tots a dins, només calia un petit esforç...”. L’Anna, que amb els dies va decidir posar els seus coneixements en teràpies natu-

rals al servei de l’organització, admet que potser hi ha coses que no s’han fet de la millor manera, però sí amb la millor de les intencions: “No estem educats per a això i hem d’anar aprenent sobre la marxa...”. De

l’experiència viscuda destaca, per damunt de tot, “el clima de respecte i la capacitat de col-laboració entre tothom”. I res-pecte al futur immediat, creu molt necessari definir unes ba-ses ben clares i concretes i que l’impuls no deixi d’estendre’s per barris i pobles.

Per acabar-ho d’arrodonir, no podia faltar la veu de l’ex-periència personificada en la figura del Paco, un jubilat de 68 anys que resideix a prop de plaça Catalunya i que aquests dies no ha deixat d’acostar-s’hi per col·laborar en el que fes falta. El Paco va viure el Maig del 68 a París i ara assegura haver retrobat un aire de lli-bertat similar al que va respi-rar aleshores. Li agrada molt la maduresa que està demostrant el moviment, la seva horitzon-talitat i l’absència de líders: “Ara el protagonista és el po-ble”. També creu que és molt important, per anar fent més pinya, que la gent que no està acostumada a aquests tipus d’expressions pugui aproximar-s’hi amb un esperit obert: “He vist gent escandalitzar-se per l’estètica de certs acampats, quan en realitat un banquer és molt més perillós”. El Paco, convençut com està que això ja no s’aturarà fins que un can-vi significatiu acabi amb tanta opressió, s’alegra molt de veu-re com els joves han despertat i abans de marxar els envia un consell: “Mantingueu aquest esperit i els ulls ben oberts. Esteu en el bon camí... No us deixeu enredar”.

Desperts, il·lusionats, i so-bretot... molt indignats.

l“Només entendria les retallades si servissin realment per lluitar contra l’atur i les desigualtats. S’ha de començar per dalt”

ANNA CARloTAPersones de totes les edats i condicions es van apropar a la plaça Catalunya pe participar d’una manera o d’una altra en l’acampada

l“És inadmissible que hi hagi gent que guanya 6.000 euros al mes mentre que d’altres amb prou feines tenen per menjar”

l“El suport moral de la població és important, però també és molt necessària la implicació directa de tothom, de la manera que sigui”

l“He vist escandalitzar-se gent per l’estètica de certs acampats, quan en realitat un banquer és molt més perillós”

Amb l’acampada del 15-M, milers de persones de perfils molt diferents s’han tret la son de les orelles en nom de la justícia, els drets i les llibertats

l“El sistema ens ha estat enganyant durant massa temps i ara la gent ha dit prou. Això m’ha retornat la motivació”

l“No estem educats per a això i hem d’anar aprenent sobre la marxa. La mobilització la portem a dins, només calia un esforç”


foTogRAfiEs D’ANDREA miNguilloN, ANNA CARloTA, DANi CoDiNA, mANEl sAlA “ulls”, joAN liNuxbCN i joRDi RRENom


Detrás de nosotros estamos ustedesNACho muRguiPRESIDENTE DE LA FEDERACIÓN REGIONAL DE ASOCIACIONES DE VECINOS DE MADRID

El proceso que se pone en mar-cha el 15 de mayo no es sólo una potente expresión de pro-testa de la ciudadanía. Inau-gura también la construcción, desde abajo, de un amplio con-senso a partir del cual plantear el conflicto en torno al cues-tionamiento de los derechos sociales y democráticos que ha tenido lugar sin apenas contes-tación a lo largo de las últimas décadas.

Supone, en este sentido, la construcción de un “nosotros” más amplio e inclusivo de lo que habíamos conocido, al me-nos, en los últimos 40 años. Un nosotros del que, sin duda, for-

man parte muchos de los plan-teamientos que hemos defen-dido durante décadas desde los movimientos sociales.

Es obvio que los convocantes del 15-M y la enorme inteligen-

cia colectiva que se expresó en las iniciativas políticas que le siguieron dieron con unas cla-ves que durante años la izquier-da organizada había (habíamos) sido incapaces de encontrar.

Sin embargo y, poniendo por delante que es en esta innova-

ción política donde reside la potencia expresada por el mo-vimiento, es posible también hacer una genealogía del 15-M que visibilice una clara línea de continuidad con los movimien-tos sociales radicalmente de-

mocráticos de los últimos años. Buena parte de los con-

tenidos que, a lo largo de las últimas décadas, se vienen de-fendiendo desde estos espacios están presentes en el reperto-

rio de “usos y costumbres” del movimiento. Es en esta heren-cia en la que encontramos el reconocimiento al trabajo mili-tante de décadas. Una herencia que nos debe permitir, entre otras cosas, desechar recelos y sumarnos honestamente a la construcción colectiva de este nuevo marco de oportunidades.

El movimiento vecinal, sin ir mas lejos, puede reconocer-se en muchos de los elementos característicos del 15-M.

Este movimiento se presen-ta como un movimiento asam-bleario. La asamblea se ha convertido en bandera del mo-vimiento, en la forma y en el fondo. En el momento y en el lugar donde se expresa y toma cuerpo.

También recoge la reivindi-cación de la democracia parti-cipativa frente a unos mecanis-

mos de representación política incapaces de dar cuenta de la diversidad social. No se tra-ta de que los representantes hagan más o menos bien “su trabajo”. Es la enorme comple-jidad de nuestras sociedades la que hace inviable la propia representación.

El proceso se muestra como apartidista pero no es en ab-soluto apolítico. Los apolíticos son ellos. La desafección ciuda-dana no se da con respecto a la política. Muy al contrario, el proceso se construye en torno a la recuperación de la política como mecanismo de gobierno de lo común frente a la preten-dida “gestión técnica de las le-yes naturales del mercado”. Es decir, frente a unos represen-tantes políticos elegidos para gobernar pero que se someten

sin rechistar a los mandatos de los mercados. La tan traída y llevada desafección política de la ciudadanía lo era con res-pecto a las concepciones de la política instaladas en los meca-

nismos de la democracia repre-sentativa y el gobierno “apolí-tico” de los mercados.

El marco de referencia no es ideológico. No existe un gran relato, un proyecto de socie-dad alternativo previamente definido al que obedezca esta

nueva emergencia social. Este se va construyendo a medida que avanza el proceso. No res-ponde a una manera concreta de ver el mundo, sino que va construyendo una manera de habitarlo en común. Situar el

movimiento fuera del las co-ordenadas “izquierda” y “de-recha”, aunque a algunos nos resulte difícil de asumir, tiene la potencia de poner el foco sobre los contenidos concre-

tos y no sobre identidades y referencias manidas y carga-das de supuestos.

El nuevo marco nos sitúa, en línea con lo anterior, en la lar-ga tradición de los movimientos populares que no se plantean la toma del poder político como estrategia maestra para “cam-biar el mundo”, sino la creación de unas instituciones propias desde las que ir construyendo una nueva hegemonía. Aunque se escuchan intervenciones que defienden la necesidad de “convertir el 15-M en un parti-do político”, esta posición no parece abrirse paso.

Esto último entronca con la implantación del movimien-to en el territorio y con su consolidación en una serie de organismos que le permitan ir construyéndose como pro-ceso más allá de la capacidad

que ha mostrado para generar acontecimientos de gran re-percusión y visibilidad.

Este tránsito del aconteci-miento al proceso se expresa de manera gráfica en el ciclo que va desde la convocatoria del 15-M a la acampada de Sol y de ésta a las asambleas de barrio y la constitución de los grupos de trabajo temáticos y su coordinación.

Evidentemente, la eferves-cencia en medio de la cual se está desarrollando este proce-so, la novedad, lo inesperado y lo necesariamente equívoco (en el sentido etimológico de múltiples voces que intervie-nen en un plano de igualdad, frente a la univocidad de los mercados) de este movimien-to lo hacen también confuso. ¡Todo esto es un lío tremen-

do!, pero va tomando formas. No cabe, sin embargo, esperar un retorno a la dinámica de las organizaciones tal y como las entendemos. La consolidación del movimiento no pasa, en-tiendo, por su transformación en una organización, sino que irá generando un archipiélago de “instituciones” y organismos propios a partir de funciones y necesidades concretas: asam-bleas de barrio conectadas de distintas formas, plataformas específicas, iniciativas concre-tas y esporádicas, quizá nuevos colectivos y grupos o, incluso, la integración en este nuevo marco de muchas de las rea-lidades organizadas de siem-pre en la medida en que sean capaces de asumir este nuevo marco de acción política y se impliquen honestamente en su desarrollo.

lEl 15-M inaugura la construcción desde abajo de un amplio consenso desde donde contestar la pérdida de derechos democráticos

lLa consolidación del movimiento pasa por generar ‘instituciones’ y organismos propios para funciones y necesidades concretas

lEn la herencia del movimiento encontramos el reconocimiento al trabajo militante de décadas

lLa desafección ciudadana no se da con respecto a la política sino en los mecanismos de la democracia reprentativa

CARLoS SÁNChEZAsambleas multitudinarias en la Puerta del Sol de Madrid


Quan el carrer va deixar de ser seumARC ANDREu

El vespre del 14 de juny, un dels moments emotius viscuts pels molts centenars de perso-nes concentrades al parc de la Ciutadella amb la intenció de bloquejar, l’endemà, el Parla-ment de Catalunya, va ser la retirada d’una llarga pancarta que anunciava el programa Mú-sica als parcs i la seva reposi-ció, del revés, amb la divisa No pasaran (sic, en castellà i sense accent). Un lema que, popula-ritzat durant la guerra civil per la Pasionaria, ha recobrat sim-bolisme internacional gràcies a l’acampada de Sol, al Madrid del 15-M, i a ser fotografiat a la plaça Syntagma d’Atenes en una pancarta penjada pels molts milers de grecs que han assetjat el seu Parlament.

A Barcelona, el matí del 15 de juny, entre protestes i agres-sions, els diputats van passar. Alguns, a peu: tots els d’ICV-EUiA i alguns d’altres grups. La resta, amb helicòpter o furgo-neta policial. Van passar. De la mateixa manera que, al Par-lament i al Congrés, malgrat l’oposició de les esquerres mi-noritàries, estan passant totes les retallades de drets socials i laborals. Vinguin d’on vinguin: del neoliberalisme triomfant o de la socialdemocràcia claudi-cant. Així han passat també, a Portugal i Grècia, els draconi-ans plans anticrisi dictats pels poders financers. Com d’altra banda estan passant (més o menys desapercebuts, amb més o menys impunitat) grans casos d’estafa, frau fiscal, corrupció o desviament de fons públics per part de famílies com els Botín i els Carulla, d’institucions com el Palau de la Música o la SGAE, i de partits polítics com PP i CiU.

Més enllà de l’èpica, s’im-posa una reflexió sobre la vi-gència i l’ús del No passaran. I, ja posats, també sobre el lema amb el que el 19 de juny unes 200.000 persones es van mani-festar a Barcelona: El carrer és nostre. Memòria i fets històrics no sempre coincideixen, però és obvi que no és el mateix alçar el No passaran contra di-putats electes al segle XXI (per molt de baixa intensitat que si-gui la democràcia representati-va) que contra militars feixistes sollevats el 1936. I més encara quan la pancarta no es planta també (¿potser perquè és més simbòlica que efectiva?) davant de bancs, borses i multinacio-nals, que són qui realment fan (em)passar les retallades.

És evident que hi ha qui vol veure (o viure) la Barcelona del 2011 com si fos la de 1936. Des-cartant, fins i tot, les tòpiques

comparacions amb el Maig del 68 per quedar-se amb els fets d’octubre de 1934 o els fets de maig de 1937. El 15-M va escla-tar a Barcelona com un movi-ment més espontani i anarquit-zant que a Madrid, de manera que no es pot menystenir l’he-rència que els anys de Rosa de foc han deixat en l’ADN d’una urbs que ja Engels va descriu-re, el segle XIX, com la ciutat amb més lluites de barricada.

No obstant, i de la mateixa ma-nera que amb l’error tàctic de bloquejar el Parlament, són els adversaris dels moviments soci-als qui més profit treuen de la lleugeresa conceptual, la nos-tàlgia o la mala memòria amb la que l’esquerra indignada fa servir el No passaran.

La dreta, sense complexos

En un exercici de periodisme fàcil, opinadors de la dreta nacionalista han encunyat l’ex-pressió fets de juny per estig-matitzar l’acció del 15-J. Fins i tot alguns polítics i mitjans de comunicació han buscat paral-lelismes amb el 23-F. Sense complexos. Sense vergonya. I quan l’èxit de la manifestació del 19-J va deixar fora de joc la demagògia contra el No passa-ran, s’ha passat al debat sobre

“frases que són tan boniques com terribles: El carrer és nos-tre”. Així recordava el perio-dista Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia els “ressons fran-quistes” d’un lema que, efec-tivament, evoca la proclama “la calle es mía” del ministre Manuel Fraga, que es va negar a autoritzar el Primer de Maig de 1976.

“La barreja explosiva d’ig-norància i falta de memòria no és el còctel més aconsellable en una hora tan difícil”, conclo-ïa Álvaro el 22 de juny. Dos dies abans, també a La Vanguardia, Antoni Puigverd havia introduït l’alarmisme guerracivilista tot alertant que “si l’ideologis-me extrem, a dreta i esquer-ra, s’apodera de l’escenari de la nostra crisi, la tragèdia als carrers està assegurada”. Vet

aquí la por de la dreta i de la gent d’ordre, avançada ja per La Vanguardia el 20 de maig en titular “La calle es suya” la crò-nica de l’últim dia de campa-nya electoral i la vigília d’una jornada de reflexió en què els indignats, acampats arreu, van consumar el triomf de la deso-bediència civil pacífica.

“El carrer és seu. I ja veurem com i quan el tornen”, deia la crònica del periodista Jordi Barbeta. El conseller Felip Puig va fracassar a recuperar-lo, el 27 de maig, tot desallotjant de forma violenta i maldestre la plaça de Catalunya. I els movi-ments socials, que van estar a punt de perdre el carrer (i la raó) amb el No passaran del 15-J, el van retenir amb més força el 19-J. En va ser testimoni el propi Barbeta: si ja amb incre-dulitat havia fotografiat amb el mòbil la gran manifestació del 14-M enfilat a una finestra de Via Laietana, el 19-J es va veure sorprès per veïnes de Nou Barris que el van increpar educadament. Per què? Per la línia editorial del Grup Godó, on antics àcrates com Quim Monzó i exrepublicanes com Pi-lar Rahola treballen de bracet per criminalitzar tot el que es mogui, fins i tot la FAVB.

Així doncs, no passaran? Per ara, tot indica que sí. Tant les retallades com els polítics que les promouen. A les eleccions municipals del 22-M les dretes van passar a Barcelona. Fins i tot l’extrema dreta xenòfoba va passar a ciutats veïnes com Badalona (que ha fet alcalde Xavier García Albiol) i l’Hos-pitalet i Santa Coloma (on ha

entrat amb força Plataforma per Catalunya). I el carrer, és nostre? Les places, segur: els indignats hi han debatut lliure-ment de política i s’han passat pel folre la legalitat de les or-denances i la Junta Electoral, tot resistint la policia i els pro-vocadors violents. I els carrers, déu n’hi do: s’han omplert amb manifestacions de les grosses. Fins i tot el bloqueig del Par-lament, essent un error tàctic i denunciant la violència, és un petit triomf simbòlic de la ba-talla plantejada en termes d’ús reivindicatiu de l’espai públic.

Buscant referents històrics

Assumint que l’ús reivindica-tiu de l’espai públic és un dels senyals d’identitat dels mo-viments socials, la presència estable del 15-M als barris po-pulars és més intel·ligent que no pas la puntual batalla pel centre urbà o, fins i tot, pels barris alts, que és com es va plantejar a Barcelona el darrer Primer de Maig alternatiu. Un bon exercici de memòria histò-rica permet trobar referents no pas a la llunyana Barcelona de 1936, sinó als barris metropoli-tans dels anys 70. Aquells bar-ris pels quals l’historiador Xavi-er Domènech va encunyar una tesi (i un llibre): Quan el carrer va deixar de ser seu. De Fraga i del franquisme. De la dreta. Durant la transició, en un mo-ment de canvi històric decisiu, el carrer va passar a ser de la gent. D’uns moviments socials, obrer i ciutadà, molt ben or-ganitzats i articulats amb l’es-querra política. Justament allò que no hi ha ara.

lL’ús reivindicatiu de l’espai públic del 15-M entronca amb la contestació dels moviments obrer i ciutadà dels anys 70

DANi CoDiNAEl 15 de juny milers de persones van apropar-se al Parlament en una acció simbòlica que va despertar fortes crítiques al moviment

CARRER119 JULIOL 2011 CRÒNICA 8

10 Nou cicle, ¿noves polítiques?

11 Els nous executius de l’AjuntamentrònicaC

NéstoR bogAjo

El càlcul és ben senzill. El pas-sat 22 de maig, 1.163.556 bar-celonins i barcelonines tenien dret a vot, però només 616.290 (el 53%) el van fer efectiu. Fins a 27.093 persones van votar en blanc i 10.719 vots van ser nuls. Tan sols 578.478 ciutadans -el 49,7% de l’electorat; menys de la meitat- van votar partits po-lítics, dels quals 69.539 ho van fer a formacions que no van obtenir cap regidor. Per tant, el nou ple de l’Ajuntament el va escollir -directament- el 43,7% de l’electorat, una dada que convida a fer una reflexió col·lectiva: ¿poden els regi-dors electes assegurar que re-presenten el poble, quan hi ha més gent escèptica que no pas entusiasta amb la feina dels partits o amb el sistema de re-presentació? I, de tota la gent que no vota -o vota en blanc o fa vot nul-, ¿quants són tan crí-tics amb ells mateixos com ho són amb els polítics?

Els passats comicis van ser-vir, a més, per comprovar que 32 anys d’eleccions municipals democràtiques no han estat su-

ficients per saber si un vot és vàlid o no ho és: el recompte d’un grapat de paperetes va fer que el quinzè regidor de CiU ballés durant setmanes da-vant l’atenta mirada del PP. Tot plegat va retardar la data d’in-vestidura del nou alcalde, el candidat convergent Xavier Tri-as, que va guanyar gràcies als seus 174.022 vots -el 15% dels electors-. Trias, de moment, ja ha trencat una tradició: des de la victòria de Narcís Serra, el 1979, cap alcalde s’havia es-trenat en el càrrec per votació popular -Maragall, Clos i Hereu van afrontar les seves primeres

eleccions després d’una tem-poradeta manant a la ciutat-.

La còmoda victòria de Trias va ser fruit no tant d’un incre-ment dels seus vots -18.919 més que el 2007- com dels mals resultats d’un PSC en caiguda lliure: quatre anys enrere els socialistes van perdre 72.119 sufragis i el 22-M, 48.123. Els 134.084 vots obtinguts per la llista de Jordi Hereu no donen per a gaire cosa: fer-se amb 11 regidors -en perd 3- i esdevenir la primera força d’oposició al consistori, un rol que no havia assumit mai des de l’adveni-ment de la democràcia. El PP, per la seva banda, es consolida

com a tercera força a la ciutat, gràcies a una victòria “resulto-na”: el suport d’un 0’9% més dels electors li permet assolir el vuitè regidor, fregant el novè! També guanya un regidor ICV-

EUiA -en té 5-, mentre que ERC pateix un retrocés que la deixa als nivells de mitjan anys 90: el

2007, la llista independentista obtenia 4 regidors; ara, Jordi Portabella és l’únic represen-tant d’Esquerra al consistori. L’altre regidor d’Unitat per Bar-celona se’l queda la Democrà-cia Catalana de Joan Laporta.

Els rics voten; els obrers s’abstenen

Les urnes més plenes van ser de nou les de la Barcelona benes-tant. Cinc dels sis barris on la participació va superar el 60% són de Sarrià-Sant Gervasi: les Tres Torres -que té la renda fa-miliar més alta de la ciutat-, Sarrià, Sant Gervasi-Galvany, Pedralbes i Sant Gervasi-la Bo-

nanova. L’altre va ser la Vila Olímpica del Poblenou. A tots, la participació va créixer respecte el 2007. I, a l’altre extrem, un grapat de barris obrers o popu-lars van ser els menys partici-patius -per sota del 40%-: Torre Baró, la Marina del Prat Ver-mell, Baró de Viver, la Trinitat Nova, la Clota, la Barceloneta, Can Peguera -el més pobre de Barcelona- i Vallbona. Com ja va succeir el 2007, la resta de barris on la participació no va arribar al 50% són també de caire popular o humil: el Raval, el Barri Gòtic, Sant Pere, San-ta Caterina i la Ribera, el Poble Sec, la Marina de Port, la Font

22-M, poca participació, poca representació

Les eleccions municipals, amb una participació del 53%, han donat l’alcaldia a Xavier Trias. L’abstenció per barris arriba a una diferència de fins a 38 punts

lEl passat 22 de maig tenien dret a vot 1.163.556 ciutadans i ciutadanes, però només 616.290 el van exercir

lLa còmoda victòria de Trias va ser fruit no tant d’un increment dels seus vots com dels mals resultats del PSC

50, 6 %55, 5 %

56, 4 %55, 5 %

49, 4 %50, 2 %

28, 7 %30, 5 %

45, 7 %45, 3 %

44, 9 %45, 5 % 41, 0 %

41, 3 %

42, 5 %40, 1 %

38, 1 %40, 3 %

51, 9 %50, 3 %

54, 7 %53, 7 %

56, 5 %55, 0 %

58, 8 %57, 8 %

57, 2 %55, 6 %

54, 7 %53, 6 %

52, 2 %52, 5 %

53, 5 %52, 1 %

49, 6 %46, 2 %

49, 0 %47, 7 %

50, 9 %50, 0 %

51, 5 %50, 1 %

54, 2 %53, 3 %

59, 0 %58, 0 %

57, 6 %55, 5 %

61, 8 %57, 9 %

62, 0 %60, 5 %

52, 0 %51, 4 %

53, 3 %52, 2 %

54, 8 %52, 0 %

42, 3 %42, 8 %

50, 5 %49, 6 %54, 1 %

53, 3 %

46, 1 %43, 9 %

35, 8 %32, 7 %

41, 9 %39, 0 %

54, 3 %53, 5 %

53, 9 %53, 0 %54, 6 %

53, 3 %61, 9 %59, 6 %

56, 5 %55, 5 %59, 7 %

57, 5 %

53, 0 %52, 4 %

65, 0 %63, 3 %

61, 6 %59, 5 %

62, 4 %60, 1 %

53, 1 %53, 2 %

39, 8 %38, 4 %

42, 7 %39, 7 %

51, 0 %48, 2 %

57, 9 %56, 5 %

54, 9 %53, 8 %

46, 1 %44, 8 %

52, 9 %52, 5 %

55, 2 %55, 0 %

54, 0 %53, 7 %

54, 8 %53, 6 %

36, 3 %37, 1 %

40, 4 %41, 0 %

56, 0 %54, 2 %

46, 6 %43, 6 %

53, 6 %51, 4 %

Participació eleccions 2007

Participació eleccions 2011

44, 5 %43, 8 %

49, 9 %48, 3 %

PARtICIPACIó PER bARRIs A lEs ElECCIoNs muNICIPAls (2007- 2011)

50, 1 %48, 8 %

53, 6 %52, 7 %36, 7 %

51, 7 % 45, 4 %48, 5 %

38, 2 %37, 9 %

43, 4 %43, 7 %

58, 7 %57, 1 %

52, 4 %51, 3 %

27, 8 %31, 6 %

49, 2 %49, 2 %


lista a convergent per 271 vots de diferència, a causa de la pa-tacada del PSC, que perd qua-si 6.000 vots (el 9,1%). Però el canvi de cicle també s’ha dei-xat notar a la resta de la ciutat. Sarrià-Sant Gervasi és el distric-te on CiU ha crescut més: amb el 47,9% dels vots (31.249 pape-retes) frega la “majoria absolu-ta”. A l’Eixample, on CiU obté 38.123 vots i el PSC en perd més de 7.000, les distàncies s’eixam-plen dels 10.000 als 20.000 vots. La coalició nacionalista també augmenta el seu avantatge a Gràcia i les Corts, mentre que a Ciutat Vella, on guanya el PSC tot i perdre el 10% dels votants,

es queda a 176 sufragis de fer-se amb el districte.

Les eleccions del 22-M van suposar per al PSC la pèrdua de la seva hegemonia munici-pal. A Catalunya van deixar-se pel camí més de 200.000 vots. L’exemple més paradigmàtic és el de Barcelona, on els socia-listes van perdre el suport del 8% dels seus votants. Només l’11,5% dels electors els van fer confiança. La davallada ha estat significativa als seus feus. A Sant Martí, on el 2007 tre-ien 30.314 vots, ara només en treuen 22.402 (9,6% menys) i l’avantatge respecte CiU baixa de 14.000 a 3.500 vots. A Nou Barris, on abans obtenien el 43,3% dels sufragis, ara tenen el 33,7% (9,5% menys). A Sant Andreu i Horta-Guinardó la si-tuació és similar.

Els resultats del PP són, sens dubte, els millors que ha obtingut mai a Barcelona. La consecució del vuitè regidor es va celebrar i molt a la seu

del partit. Al PP el van votar 104.301 persones, 9.219 més que el 2007. Supera al PSC com a segona força a les Corts i es consolida en la mateixa posició a Nou Barris i Sarrià-Sant Ger-vasi. Amb CiU en minoria, pot esdevenir un element clau per a la governabilitat de la ciutat, sobretot a partir de les prope-res generals. Potser per això, els dies en què semblava que el PP obtindria el seu novè regi-dor, els dirigents populars van afanyar-se a demanar que se’ls deixés exercir la seva “quota de canvi”.

Els resultats d’ICV-EUiA te-nen poc a veure amb els dels que en els darrers anys han es-tat els seus companys de viatge als governs municipal i autonò-mic. Els 62.939 vots obtinguts suposen un lleu creixement que li permet guanyar un regi-dor, mantenir-se com a tercera força a Gràcia -on obté els seus millors resultats- i quart partit a la resta de districtes -avan-ça a ERC a Sants-Montjuïc, les Corts i l’Eixample-. En el pro-per mandat, ICV-EUiA té el rep-te de guanyar-se la confiança dels indignats que, en les set-manes prèvies als comicis, van reivindicar mesures que des de fa anys i panys apareixen al seu programa electoral.

La segona gran damnificada del 22-M va ser Esquerra. UpB-ERC-Ri.Cat-DCAT-AM -no és cap equació, sinó les sigles d’Unitat per Barcelona, la coalició lide-rada per ERC- va obtenir només 33.593 vots (el 2’9% de l’elec-torat i el 5,5% dels vots, així que va entrar a l’Ajuntament pels pèls). Són més de 20.000 vots menys dels que va obtenir ERC el 2007, un pobre resultat que l’ha dut a convertir-se en la cinquena força política a tots els districtes i que obliga els independentistes a iniciar el seu enèsim procés de reflexió interna, per veure, en aquest cas, com dur a port un vaixell que fa mesos que fa aigües.

de la Guatlla, el Coll, Can Baró, el Carmel, la Teixonera, el Turó de la Peira, Canyelles, les Ro-quetes, Verdum, la Prosperitat, Ciutat Meridiana, la Trinitat Ve-lla, el Bon Pastor, el Besòs i el Maresme. Fins a 37,3 punts per-centuals separen la participació del barri més actiu -les Tres Torres- del més abstencionista -Torre Baró-.

Tot i que la participació va experimentar un repunt res-pecte el 2007, la situació és encara preocupant. El 47% d’abstenció registrada és la tercera més alta des de la fi de la dictadura: només la su-peren les del 2007 (50,4%) i el 1999 (48,5%). I també destaca l’augment del vot en blanc i el vot nul, una tendència que ja es percebia quatre anys en-rere: el 22-M es van comptar 27.093 vots en blanc (12.679 el 2003) i 10.719 vots nuls (2.630 el 2003). El vot en blanc, que ja representa el 4,5% dels vots (el 2,3% dels electors), segueix la mateixa lògica que la parti-cipació: el districte amb menys vot en blanc és Sarrià-Sant Gervasi (3,4% dels votants) i els que més en tenen són feus tradicionals de l’esquerra: Sant Andreu (5,1%), Sant Martí (5,0%), Horta-Guinardó (5,0%) i Nou Barris (4,5%).

També va créixer el nú-mero de vots a partits sen-se representació. Van sumar 69.539 sufragis -un 11,5% dels votants, quasi cinc punts per-centuals més que el 2007-, però tots van quedar-se lluny del 5% necessari per a entrar a l’Ajuntament: la CUP -que va treure 11.805 vots (l’1,95%), molts més que els 2.050 vots dels anticapitalistes de Des de Baix en les autonòmiques pas-sades-, Ciutadans (11.750 el 2011; 23.625 el 2007), Escons en Blanc (10.104), Solidaritat Catalana per la Independència (6.802) i Els Verds-Grup Verd Europeu (6.118). La xenòfoba Plataforma per Catalunya no-més va aconseguir 3.402 vots -a les autonòmiques en va treure 9.982-, menys que els Pirates de Catalunya (4.659) i el Partit Antitaurí Contra el Maltracta-ment Animal (4.298). La can-didatura de La Barcelona dels Barris, impulsada per l’Associ-

ació de Veïns del Raval, només va reunir 1.193 paperetes.

La suma dels vots a partits petits, el vot en blanc i el vot nul parla per sí mateixa: dels 69.449 sufragis del 2007 (5,6% dels electors) s’ha passat a 107.351 (9,2%). Correspon als estudiosos donar una explicació al fenomen, que pot haver-se vist amplificat per les setmanes d’indignació prèvies als comicis, durant les quals certs col·lectius van defensar l’abstenció, el vot

lLa suma dels vots a partits petits, el vot en blanc i el vot nul representa 107.351 electors

ANdRés NAyA

Al marge dels resultats electorals, tots els districtes tindran com a regidor un conseller de CIU. Trias ha vist rebutjada la seva proposta d’elegir el regidor de cada districte en funció dels resultats. Ans al contrari, els 188 consellers corresponents als 10 districtes seran triats per l’alcalde a proposta dels partits, aquesta vegada sí, segons els resultats electorals. El nombre de consellers bascula entre els 15 i els 23 segons la població existent en cada demarcació. El moviment veïnal porta 32 anys reivindicant que els consellers de districte siguin elegits directament pels seus veïns i veïnes. Avui en dia no són representatius.

En el quadre que reproduïm podem veure que, a Barcelona, CIU té 66 consellers, el PSC 54, el PP 38, ICV-EUiA 23 i UpB, 7. Es preveu que per districtes, les “majories” seran complicades i els seus acords, contradictoris. Si voten conjuntament els consellers de PSC, ICV-EUiA i UpB, els regidors de CIU quedaran en minoria a Ciutat Vella, Sants- Montjuïc, Horta-Guinardó, Nou

Barris, Sant Andreu i Sant Martí.60 dels 188 consellers tenen assignat

un sou que va entre els 19.076 i els 39.211 euros. En ser nomenats pels partits, aquesta remuneració suposa, a la pràctica, lliurar amb diner públic militants destacats.

Trias ha nomenat 5 presidents de districte del PSC (Sant Andreu, Nou Barris, Sant Martí, Ciutat Vella i Horta), 3 del PPC (les Corts, Sarrià i Eixample) i 2 d’ICV-EUiA (Sants i Gràcia). Aquests càrrecs tenen una escassa funció política però estan gratificats amb una quantitat que varia entre els 81.047 i els 112.399 euros.

Districtes total ciU Psc PP icV-eUia UPBBARCELONA 188 66 54 38 23 7Ciutat Vella 17 5 5 3 3 1Eixample 23 10 5 4 3 1Sants-Montjuïc 19 6 6 3 3 1Les Corts 15 7 3 4 1 0Sarrià-Sant Gervasi 19 11 2 5 1 0Gràcia 17 7 4 2 3 1Horta-Guinardó 19 5 7 4 2 1Nou Barris 19 4 8 5 2 0Sant Andreu 19 5 7 4 2 1Sant Martí 21 6 7 4 3 1

Els nous consells de districte

ComposICIó dEls CoNsElls dE dIstRICtE

IgNAsI R. RENomMomentdelainvestiduradelnoualcaldetriasl’1dejuliol

lEl PP ha obtingut els seus millors resultats a BCN. És la segona força a les Corts, Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi

en blanc, el vot nul o el vot a partits petits, com a càstig a les formacions majoritàries.

Unanitelectoralambperdedors

En els darrers comicis van ha-ver-hi vencedors i vençuts, i aquests últims no van tenir més remei que reconèixer la derro-ta des del primer moment. Els resultats als barris deixen clar que no hi havia altra alterna-tiva. El PSC va ser la força més votada a 54 dels 73 barris de la ciutat el 2007, quan CiU ho era només a 19, la majoria a l’Ei-xample, les Corts, Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia. Des de la nit del 22-M, però, els nacionalis-tes manen a 36 barris -quasi la meitat del total-: han “conque-rit” Sants-Montjuïc i s’han im-posat a zones de Ciutat Vella, el sud d’Horta-Guinardó, Sant Andreu (Navas) i Sant Martí (al Poblenou, entre d’altres).

Pel que fa als districtes, no-més un canvia de color: Sants-Montjuïc, que passa de socia-


Un nou cicle municipal,¿noves polítiques?JoRdI BoNEtpresIdent de La Favb

Les eleccions locals del passat 22 de maig van donar la victòria a la coalició Convergència i Unió, cosa que suposa un tomb histò-ric a l’Ajuntament de Barcelona, governat des de 1979 per partits d’esquerra. La novetat d’aquest gir fa difícil entrellucar quina serà l’agenda del nou govern munici-pal, més encara tenint en compte que aquest necessitarà d’aliances puntuals amb els grups d’oposició per aprovar els pressupostos mu-nicipals i el Pla d’Acció Municipal. Aquesta aposta per una política de pactes de geometria variable hau-ria de permetre al nou equip de govern mantenir l’impuls polític i ocupar una posició de centralitat, sense esdevenir reu de cap altra formació política. Tanmateix, qui pot acabar ocasionant més neguits al nou govern municipal no seran tant els partits d’oposició, sinó la pròpia coalició convergent, tant a escala local com autonòmica.

Un partit, dos estilsI és que a diferència de l’àmbit au-tonòmic, on CIU va centrar el seu discurs en deslegitimar l’acció de govern del Tripartit, l’estil Trias

a Barcelona s’havia caracteritzat fins ara per una oposició de guant blanc i perfil baix que delegava en el Partit Popular i els mitjans de comunicació adscrits al grup Godó l’oposició sistemàtica i ferotge al govern municipal. Així, l’estratègia de Trias no ha posat mai en qüestió les grans línies marc del projecte de ciutat (22@, Pla de la Sagrera, Glòries, Xarxa Ortogonal d’Auto-busos...) impulsades per l’equip d’Hereu, sinó la capacitat del go-vern bipartit per liderar el projec-te de ciutat.

Trias ha guanyat doncs les eleccions fent gala d’un estil mo-derat i conciliador que contrasta amb la vehemència neoliberal que supura el pinyol aglutinat al voltant del president Mas. Aquest to continuista es va visualitzar tant durant el discurs d’investi-dura del passat 1 de juliol com en les declaracions prèvies, on va situar com a prioritats del nou go-vern municipal fer front a la crisi, donar resposta a les necessitats socials i simplificar l’Ajuntament, eliminant aquelles despeses con-siderades supèrflues.

Així mateix, i amb l’objectiu d’evidenciar la diferència de to i estil respecte al govern Mas, els primers gestos del nou alcalde han estat visitar la Fundació Arrels i assistir a dues festes majors (la de Camp d’en Grassot i Vil·la Olímpica)

No obstant això, el paper que

haurà d’assumir Trias no serà fà-cil, ja que haurà de donar res-posta a les demandes dels grups d’interès que no deixaran esca-par l’ocasió per maximitzar els seus beneficis, alhora que haurà de posicionar-se davant les polí-tiques de retallades, privatitzaci-

ons i incompliments en la dotació d’equipaments (socio-sanitaris, educatius...) i infraestructures (L2 i 10 de metro, servei de roda-lia...) del govern Mas. Així doncs, la política de gestos compensato-ris no serà suficient en un futur sinó que caldrà prendre decisions,

les quals acabaran decidint cap a on s’inclina l’agulla de la balança.

Els accents canvien la melodiaI és que malgrat que Trias hagi fet gala fins ara d’optar per cert con-tinuisme, hi ha elements en el seu programa que marquen diferèn-cies clares amb l’equip anterior i que poden acabar canviant l’enfo-cament general de les polítiques urbanes. Entre aquests elements, cal destacar la voluntat expressa per “flexibilitzar” el Pla d’Usos de Ciutat Vella, cosa que implicaria posar fi a la política de contenció d’establiments hotelers i aparta-ments turístics iniciada per la regi-dora Itzíar González i obriria altra vegada la veda a l’anarquia de lli-cències i obertures que es vivia al districte. En aquest sentit, el nou equip de govern s’ha manifestat contrari a la introducció de la taxa turística, una de les propostes in-closes al Pla Estratègic de Turisme i que comptava amb el suport del

moviment veïnal.D’altra banda, també pot ser

preocupant la voluntat que les entitats del tercer sector acabin incorporant-se a la xarxa pública d’acció social, cosa que pot acabar esdevenint un caramel enverinat que afavoreixi l’externalització i privatització de serveis, alho-ra que desnaturalitzi el model de gestió cívica.

Finalment, un altre element d’incertesa serà la concreció de la participació. El nou equip ja ha manifestat la seva voluntat de redissenyar l’estratègia de participació ciutadana, cosa que contrasta amb l’acord que CIU va donar a l’anterior Pla Director de Participació Ciutadana. Tot i que encara no podem anar un pas més enllà de la suposició, és possible que hi hagi canvis substantius a escala barrial (consells i tècnics de barri) mentre es mantinguin gairebé sense canvis les estruc-tures a escala ciutat (Consell de Ciutat i consells sectorials).

Dilemes del futur AjuntamentFins ara, Convergència havia sa-but combinar sagaçment les seves dues ànimes sota una bandera: la socialdemòcrata i la neoliberal. El dubte rau en si aquesta indefinició

podrà mantenir-se un cop ha ac-cedit al govern de la ciutat. D’una banda, caldrà tenir en compte la pressió dels grups d’interès (el “partit del cotxe” que va maqui-nar l’ensulsiada de la Diagonal, el “lobby” d’hotels i apartaments turístics, les grans constructores i determinats emporis mediàtics) que van treballar àrduament per desgastar l’anterior equip de go-vern i ara li demanaran preben-des. De l’altra banda, haurà d’en-tomar la situació de crisi social, econòmica i ecològica que traves-sa la ciutat i fer-ho en un context polític i ideològic advers per al fo-ment de la cohesió social. Un dels perills en què pot caure el nou ajuntament és fer bandera del populisme punitiu, que tot i que no ha estat l’estil del nou alcalde, seria carregar les despeses de la crisi als sectors populars i crimi-nalitzant i convertint en boc expi-atori aquells col·lectius més vul-nerables. L’elecció de Joan Delort com a cap de la guàrdia urbana i l’estil de Felip Puig al capdavant del departament d’Interior no són precisament bons auguris.

Així doncs, caldrà estar atents a les decisions que prengui el nou equip de govern per saber si aquest manté el seu centrisme o s’escora cap a posicions “business friendly” d’acord amb els vents imperants a l’altre cantó de la plaça de Sant Jaume.

IgNAsI R. RENomEls representants electes del nou Ajuntament de Barcelona posen per als mitjans de comunicació. A sota, càmera enfocant la visita del nou alcalde al president de la Generalitat, Artur Mas

lTrias haurà de donar resposta a les demandes dels grups d’interès i posicionar-se davant les retallades del govern de Mas

lUn dels perills en què pot caure el nou Ajuntament és fer bandera del populisme punitiu. L’elecció de Delort no és bon auguri


de la Guàrdia Urbana.

Vicent GuallartGuallart serà el gerent d’Hàbitat Urbà i substitueix l’imputat Ramon Massaguer. Va ser molt crític amb els anteriors responsables d’urba-nisme Oriol Bohigas i Josep Anton Acebillo. També serà arquitecte en cap, substituint Oriol Clos, que pot continuar col·laborant amb Trias en altres responsabilitats. Tindrà com a col·laborador Albert Civit, director de l’Incasòl. Es planteja revisar els projectes de l’estació de la Sagrera i Glòries.

No havia transcorregut ni una setmana del seu nomenament quan Guallart va ser notícia. L’any 2003 havia dissenyat un xalet de 450 metres a Rafael Blasco, ac-tual portaveu del PP en les Corts

Valencianes. A la vegada, aquest li va adjudicar la realització del pro-jecte Sociópolis, 184 habitatges de protecció social. Un exemple poc edificant.

Jordi JolyGerent d’Economia i Promoció Econòmica. Llicenciat en Ciències Polítiques, ocuparà l’espai de les gerències de Finances i Promoció Econòmica que desenvolupaven Pi-lar Solans i R. Frigola. Va ser tinent d’alcalde d’Economia a Sant Cugat del Vallès amb Lluís Recorder. A l’actualitat treballava a la consul-tora Palladium. Durant tretze anys va ser empresari del sector de l’au-tomòbil i la informàtica.

Joan AnguloGerent de Recursos (Serveis Ge-nerals, Recursos Humans i Serveis Jurídics). Treballava amb el grup mediàtic del comte Godó com a director corporatiu de recursos hu-mans. Va pilotar amb mà ferma la reconversió de La Vanguardia. Cen-tenars de treballadors van causar baixa entre 1988 i 1993. Va ser di-rector del Departament de Treball de la Generalitat. Ara gestionarà

una plantilla municipal de més de 6.000 funcionaris.

Àngel MiretGerent de Qualitat de Vida, Igual-tat i Esports. Sindicalista de la UGT i militant de CIU. Va ser secretari general de la Funció Pública i ex secretari general d’Immigració. ¿Les seves competències en Immi-gració substituiran l’actual comis-sariat?

Marta ClariFuncionària. Sense carnet. Ha pas-sat de tècnica de cultura de Nou Barris als anys 80 a gerent de Cul-tura, Coneixement i Innovació. Abans de ser gerent de l’ICUB va ser el braç executor del reeixit Pla de Biblioteques de Ferran Masca-rell. Les entitats culturals la reco-neixen com a una executiva eficaç i molt exigent.

Ramon MassaguerImputat en els cas de l’Hotel del Palau, el passat mes de març el jutjat d’instrucció número 10 va denegar la petició d’arxivament de la causa, ja que l’operació ur-banística, d’haver-se realitzat com estava prevista, pot qualificar-se inicialment de “especulativa” (les finques venudes per la Fundació del Palau van augmentar significa-tivament el seu valor en ser requa-lificades). Malgrat la seva situació, Massaguer ha estat nomenat ge-rent adjunt de Coordinació d’Em-preses i Entitats Municipals.

Ignasi ArmengolL’actual responsable de la Xarxa d’Autobusos de TMB ha estat nome-nat gerent del holding d’empreses més important de l’Ajuntament, B:SM. Gestionarà, entre d’altres: el Bicing, l’Àrea Verda, la Xarxa d’Aparcaments, les instal·lacions de l’Anella Olímpica, el Parc del Fòrum, el Velòdrom, el Tibidabo, el Zoo, Tersa i Mercabarna. B:SM té una participació del 24,25% de la societat Capital de Riesgo Catalana de Iniciativas, i el seu major pro-jecte és Spanair.

En el moment d’escriure aques-tes línies ja se sap que els gerents dels districtes seran de CIU. Que-den pendents de nomenament o ra-tificació la major part dels alts càr-recs de les empreses municipals, els 13 Instituts, Parcs i Jardins i el Patronat Municipal de l’Habitatge.

ANdRés NAyA

Són els nous executius de l’Ajunta-ment de Barcelona: consellers de-legats, directors generals, gerents. Centenars d’alts càrrecs designats, no pas elegits, fan realitat les pro-postes i els objectius polítics. Bus-quen que la gestió sigui més eficaç i àgil. L’administració municipal està composta del funcionariat, els directius de les empreses i organis-mes autònoms més els anomenats “càrrecs de confiança”, que ac-tualment superen la xifra de 250. El seu desmesurat creixement va començar als anys 90, quan es van fundar empreses o Instituts Munici-pals i es va fer habitual la contra-ctació de personal extern.

El grup d’empreses està for-mat per SPM Barcelona Activa SA; SPM Barcelona Gestió Urbanísti-ca SA (BAGURSA); SPM Informació i Comunicació de Barcelona SA (ICB); i Barcelona d’Infraestructu-res Municipals (BIMSA), composta per Foment de Ciutat Vella, Pro-Eixample, Pro-NouBarris, 22@ SA, Agència de Promoció del Carmel i Barcelona de Serveis Municipals (B:MS). Entre totes les plantilles sumen més de 6.000 treballadors.

Tota aquesta estructura té un gran cost econòmic, però el cost democràtic és encara més gran. El funcionament dels consells d’ad-ministració i les auditories prac-ticades no garanteix el control democràtic. Les empreses i orga-nismes municipals tenen una auto-nomia de funcionament excessiva i perillosa.

Acaba de començar el ball de nomenaments. Dels designats, no-més una és dona i funcionària. La major part vénen de l’empresa pri-vada i han cursat estudis a Esade o l’IESE.

Constantí SerrallongaEl primer nomenament de Xa-vier Trias va ser el de Constantí Serrallonga com a “supergerent” municipal. L’any 2002 el socialista Xavier Casas el va nomenar conse-ller delegat de Transports Metro-politans de Barcelona. Va cessar

a petició pròpia l’any 2008 per discrepàncies amb la presidenta de TMB, Assumpta Escarp. Del seu pas per TMB es recorda el trist cas del suïcidi del conductor Pa-blo Díez, acusat injustament del robatori d’un bitllet d’autobús. El cap de recursos humans va ser implacable i va comptar amb el suport del conseller delegat Ser-rallonga. Actualment treballava a Tradisa, i era assessor de l’Arque-bisbat de Barcelona i de Foment del Treball.

Concentra un enorme poder. Dirigeix una amplíssima xarxa for-mada per un grup de set gerents

Els nous executius de l’Ajuntament

“El comedero”Amb aquest nom es coneix en cercles polítics la Diputació de Barcelona. L’entitat té un enorme potencial en mitjans humans, materials i econòmics. La seva àrea d’influència abasta 331 municipis. Compta amb una plantilla de 3.980 funcionaris i té un pressupost de 661,8 milions d’euros per a aquest any. Les despeses de personal són de 250,9 milions. El president, Salvador Esteve (CDC), té un sou de 128.581 euros a l’any. Els sous de 46 càrrecs de confiança suposen 2,5 milions d’euros.

CIU ha guanyat la Diputació de Barcelona gràcies al pacte amb el PP. El mercadeig incloïa l’alcaldia de Badalona i el suport als pressupostos de la Generalitat. La primera vicepresidència, Territori i Sostenibilitat, l’ocuparà Alberto Ferández Díaz. Serà responsable del suport polític i financer als municipis. Té un sou de 96.896 euros a l’any.

lLes empreses i organismes municipals tenen una autonomia de funcionament excessiva i perillosa

De dalt a baix i d’equerra a dreta, Constantí Serrallonga, Joan Delort, Vicent Guallart, Jordi Joly, Joan Angulo, Àngel Miret, Marta Clari, Ramon Massaguer i Ignasi Armengol

sectorials, deu gerents territorials (un per districte), més els directius dels tretze Instituts i les nombroses empreses municipals.

Joan DelortGerent de Prevenció, Seguretat i Mobilitat. Fa sis mesos era el mà-xim responsable del Mossos d’Es-quadra. Geògraf i criminòleg. És públic i notori l’enfrontament de Delort amb Xavier Vilaró, màxim responsable de la Guàrdia Urbana. El juny de 2008 Vilaró va resultar ferit per l’impacte d’una pilota de goma disparada pels Mossos. La polèmica entre ambdós cos-sos de seguretat va ser duríssima. Les explicacions de Vilaró van ser molt contradictòries. Vilaró va assistir a l’acte d’investidura de Xavier Trias i va entrar al Saló de Cent molt somrient. A la tarda es-tava cessat. El substitueix Evelio Vázquez, que porta 32 anys al cos

lEl ‘supergerent’ Serrallonga acumula un enorme poder al capdavant de les empreses municipals

En 5paraules

Presidència del PlenariJoan Puigdollers no ha estat nomenat com a tinent d’alcalde. Serà regidor de Sarrià-Sant Gervasi i responsable de Sostenibilitat. Però Puigdollers porta molts anys a la plaça de Sant Jaume. Ha treballat per a tots els alcaldables de CIU. Es diu que, com agraïment als serveis prestats, serà el president dels Plenaris municipals. El seu talant negociador, el seu coneixement de la casa, són bones presentacions. Si es confirma la notícia, l’alcalde delegarà en ell la presidència del Plenari.

Comissions del PlenariSón els grups encarregats de preparar els temes i els ordres del dia dels Plenaris. Ara s’han reduït de vuit a sis. Les presidències seran per a l’oposició: PSC es queda amb Hisenda i Urbanisme. El PP presidirà Seguretat i Presidència. ICV-EUiA Qualitat Urbana i ERC, Cultura. El sou dels presidents és d’entre 75.316 i 98.192 euros. ¿Què passarà si CIU es queda en minoria a les comissions? ¿Passaran les propostes al Plenari?

Participació ciutadanaS’ha nomenat com a comissionat a Carles Agustí, el número dos de CDC a Barcelona. Té 41 anys i és llicenciat en Ciències Polítiques. Com a conseller de Gràcia va passar desapercebut. Al seu discurs d’investidura, Trias va dir: “creo un comissionat de Participació Ciutadana perquè condueixi una reforma en profunditat dels processos i mecanismes de participació”. Temps al temps.

Comissaris políticsAixí va qualificar Trias quan estava a l’oposició a la figura dels tècnics de barri. Son els interlocutors de l’Ajuntament més pròxims als veïns i veïnes. 73 barris, 73 tècnics. ¿Suprimirà Trias aquesta figura?

ComunicacióL’àrea de Comunicació en altres temps es va dir “d’agitació i propaganda”. En democràcia es premia amb “exclusives” la falta de talant crític o es contracten campanyes de publicitat (quaderns o extres) als mitjans que s’ho mereixen. Comunicació també serveix per informar. Marc Puig en serà el pròxim responsable. Va ocupar aquest càrrec al govern de la Generalitat. És un home de màxima confiança d’Artur Mas. La seva àrea inclou un gabinet de premsa que dirigirà Òscar Martínez. Han incorporat el periodista Jordi Corbalán, de Catalunya Ràdio, que ja hi va treballar a la campanya electoral.

Comissionat d’ImmigracióEl nou govern municipal va anunciar la continuïtat del comissionat d’Immigració. El passat 1 de juliol, a la pressa de possessió del nou Ajuntament, el socialista Dani de Torres ens va manifestar quan el vam felicitar per la ratificació que només continuava uns dies... ¿La seva provisionalitat indica que Trias no té clara la seva política de immigració?

CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 12OpinióLa veu del

CARRER

miguel muñiz14 L’energia nuclear

després de Fukushima

andrés naya14 Traspasar

la línea roja

Edita: Federació d’Associacions de Veïnsi Veïnes de BarcelonaObradors, 6-10 baixos08002 BarcelonaTelèfon: 93 412 76 00Fax: 93 412 58 88e-mail: [email protected]: www.favb.cat

Consell de direcció: Andrés Naya,Marc Andreu i Jordi Bonet

Cap de redacció i maquetació: Elia Herranz

Revisió ortogràfica: Roser Argemí

Consell de redacció: Gemma Aguilera, Néstor Bogajo, Sergi Cabeza, Luis Caldeiro, Vicent Canet, Anna Carlota, Dani Codina, Laura Díaz, Yaiza García, Daniel Gomis, Núria Jové, Jordi Martí, Joan Morejón, Maria Ortega, Ricardo Iván Paredes, Ignasi R. Renom, Isabel Rey, Alícia Tudela, Eva Vicens, Marc Villoro

Consell assessor: Manel Andreu, Anna Alabart, Roser Argemí, Jaume Asens, Alfons Barceló, José Miguel Benítez, Jesús Berruezo, Horacio Capel, Maria Favà, Josep Ramón Gómez, Maria Eugenia Ibáñez, Joan B. Isart, Alfons López, Eugeni Madueño, Pep Martí, Mariano Meseguer, Pep Miró, José

Molina, Eduard Moreno, Ferran Navarro, Rosa Mª Palencia, Albert Recio, Ferran Segarra, Josep Lluís Rueda, Mercè Tatjer, Ole Thorson, Ángel Valverde, Pau Vinyes

Portada: Villuendas & GómezMaqueta original: Joan Carles Magrans

Administració: Marga ParramonPublicitat: Isabel Mancebo

Fotomecànica i impressió: Imprintsa Telèfon: 93 878 84 03

Distribució: Trèvol MissatgersTelèfon: 93 498 80 70

La FAVB no està necessàriament d’acord amb les opinions que s’expressen als articles signats per particulars o col∙lectius. Es permet la reproducció sense modificacions de qualsevol contingut de la revista fent esment de l’autoria i sense finalitat de lucre, segons la norma copyleft

Imprès en paper ecològic de 80 gramsDipòsit legal B - 21300 - 1995Aquest número té un tiratge de 8.000 exemplars i la seva distribució és gratuïta

L’edició d’aquesta publicació ha estat possible gràcies a la col∙laboració del Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i diverses entitats

La veU deL Carrer

Escurçar distànciesEl 19 d’abril de 1979, després de les primeres eleccions municipals des de la República, la plaça de Sant Jaume es va omplir a vessar d’homes i dones que van celebrar la constitució del nou Ajuntament democràtic, que posava fi a 40 anys de dictadura. A l’interior del consistori, veïns i veïnes de tots els barris es van felicitar entre somriures. L’Ajuntament s’obria a la ciutadania. En acabar l’acte de presa de possessió de Narcís Serra, l’alcalde i els seus regidors del Pacte de Progrés (PSC, PSUC, CiU i ERC), amb la UCD a l’oposició, van saludar des del balcó abans de dirigir-se al Palau de la Generalitat a saludar el president Josep Tarradellas. A la plaça de Sant Jaume, espontàniament, es va fer un passadís. Els regidors, amb parsimònia, van creuar la plaça. Salutacions, abraçades i gestos de complicitat. Sant Jaume complia el seu paper com a plaça del poble. Era una festa.

L’1 de juliol del 2011, des de primera hora del matí, la plaça de Sant Jaume estava presa. Desenes d’efectius dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana (i no pocs disfressats d’indignats o aturats) van establir controls policials, als carrers adjacents i tot. Les tanques acotaven els espais de la plaça. L’Ajuntament es va omplir d’autoritats polítiques i institucionals, de gerents i alts funcionaris. També familiars. Periodistes. Alguns, pocs, representants d’entitats. I gairebé cap veí ras. L’alcalde Xavier Trias va pronunciar un discurs correcte. Va parlar d’il·lusionar la ciutat, però el seu to no transmetia precisament il·lusió. En acabar l’acte, i sense sortir al balcó, alcalde i regidors van anar a saludar el president Artur Mas. Van creuar una plaça tancada, vedada als veïns, i gairebé buida. “No han vingut ni els militants”, va dir una senyora. Més enllà d’autoritats en espais reservats, a peu de carrer hi havia tot just un centenar curt d’aturats i indignats, aquells que dies abans havien omplert a milers la plaça de Catalunya. Escridassades, alguna pancarta i fulletons voleiant sobre els nous regidors contribuïen a la imatge desoladora d’una plaça de Sant Jaume que no era cap festa.

El distanciament entre els polítics i la ciutadania és molt gran. Ho certifica la gent del moviment veïnal, testimoni directe dels 32 anys que separen aquestes dues imatges. El futur de la ciutat, i de la societat, depèn en bona mesura que la distància s’escurci.

IgNAsI R. RENOm

fONs PsuC/ANC

El n

inot

de

El R

oto

CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 13

LA CAMBRA FOSCA

EN POSITIU

El passat 17 de juny els veïns de Sagrada Família van denunciar els patiments que causa la invasió turística al barri, especialment els grans autobusos turístics i els problemes que generen en temes de mobilitat i contaminació. Una concentració convocada per l’Associació de Veïns, celebrada en la confluència del carrer Marina amb Provença, va reivindicar que aquests autobusos aparquin fora del barri per poder recuperar l’espai públic.

Antoni Vives i TomàsEl flamant tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona va militar al Moviment de Defensa de la Terra (MTD), l’esquerra independentista dels anys 80. Posteriorment va ser secretari general d’Acció Catalana, militant d’ERC i finalment va entrar a CDC l’any 1999. Home de confiança d’Artur Mas, va ser director de la Fundació Trias Fargas, entitat que va canviar de nom a partir de l’affaire Millet. És regidor de l’Ajuntament des de 2007. Vives és molt atrevit. Se l’ha vist passejant per la plaça Catalunya en plena campada d’indignats, i en una de les seves col·laboracions periodístiques no va dubtar a qualificar el moviment del 15-M com “la revolució dels impotents”. El tanquem a la cambra fosca perquè reflexioni.

Àngel Colom

Va ser diputat d’ERC. Juntament amb Pilar Rahola va fundar el 1996 el Partit per la Independència (PI), que va fracassar electoralment el 1999 i va deixar importants deutes. L’any 2000 es dóna d’alta a CDC. El mateix any rep 75.000 euros de Fèlix Millet per pagar

els deutes del PI. Curiosament, existeix un conveni que indica que en va rebre 150.00 euros. Colom diu que la seva signatura és falsa, que només en va cobrar la meitat. ¿Per què es va negar a informar a la comissió del Parlament qui li va recomanar que anés a demanar ajuda a Millet? Si ell només va cobrar 75.000 euros, ¿qui se’n va emportar els altres 75.000? A l’actualitat, Colom és Secretari d’Immigració de CDC. Josep Maria Pijuan, el jutge que investiga el saqueig del Palau, l’ha citat a declarar com a imputat el pròxim 18 de juliol (ja no és festiu). Colom continua en el càrrec: prohibit dimitir.

Els Mossos, a missa“El Senyor està present en les vostres actuacions”, va manifestar l’arquebisbe de Barcelona a la missa institucional que es va celebrar amb motiu de la festa del cos de Mossos d’Esquadra. A la foto, el conseller Puig rebent l’hòstia consagrada. Dies després, el 15 de juny, va ser desallotjada violentament la plaça de Catalunya. Més d’un dels acampats van rebre, en contra de la seva voluntat, la seva “primera comunió”.

Desnonament fallitEl 14 de juny, membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, de l’Associació de Veïns de Sant Andreu Nord Tramuntana i amics de Matías van impedir el seu desnonament. Matías està a l’atur, cobra 400 euros i té un fill al seu càrrec. Caja Madrid se li queda el pis i a més li exigeix que pagui 172.000 euros. Matías no té on anar. La mobilització li ha donat un respir. La Plataforma busca que la caixa li llogui l’habitatge o que l’Oficina de l’Habitatge li permeti ocupar un pis d’emergència social. La lluita continua.

El passat 20 de juny les associacions de veïns de Sant Andreu de Palomar i Sant Andreu Nord Tramuntana van realitzar una jornada reivindicativa denunciant el retard en la construcció dels equipaments aprovats l’any 2006, amb una visita guiada pels llocs que han d’acollir-los i exigint a l’Ajuntament i la Generalitat l’inici de les obres dels habitatges protegits, l’escola bressol i la residència de la gent gran, que són els més urgents.

El Xalet, en perillLa remodelació de la caserna de la Guàrdia Urbana de Nou Barris implica l’enderrocament del Xalet de l’antic Institut Mental. No se n’havia informat ni als plens del districte ni a la Comissió de Patrimoni. El Xalet està catalogat amb un nivell C que impedeix el seu enderrocament.

L’Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris, recolzat per la major part d’entitats i associacions del districte, està desenvolupant una intensa campanya per salvar l’edifici. “No ens neguem que la Guàrdia Urbana disposi d’unes instal·lacions adequades, però cal repensar l’actual projecte, que ha de ser compatible amb la preservació del patrimoni”, diu el manifest. Han elevat l’escrit a Pronoba. El gerent està desaparegut i a hores d’ara, 23 de juny, no ha obert boca.

Stop busos turístics

Cinc anys de retards

Telefónica tancarà?La lluita que porta el barri de Prosperitat per aconseguir el tancament de l’activitat del Centre de Processament de Dades de l’edifici de Telefónica del carrer Boada pot donar el seus fruits en breu. El jutge ha donat llum verda perquè Urbanisme faci efectiu el cessament d’activitat, un cop s’ha demostrat que els sorolls que causa són incompatibles amb la vida normalitzada dels veïns i veïnes. Els treballadors de l’Ajuntament es van presentar a l’edifici per fer efectiva l’ordre, però els responsables de Telefónica es van negar a deixar-los entrar. ¿La prepotència d’aquesta macroempresa podrà amb jutges, ajuntament i veïns?

CARRER119 JULIOL 2011 OPINIÓ 14

L’energia nuclear després de FukushimamIguEl muñIz

membre de tanqUem Les nUcLears-nOva cULtUra de L’energIa I Obser-

vatOrI de L’energIa a cataLUnya

El passat diumenge 5 de juny unes 6.000 persones van participar en la primera manifestació contra l’ener-

gia nuclear realitzada a Barcelona desprès de 21 anys. Des que la rei-vindicació ciutadana i la racionalitat econòmica obliguessin a tancar Van-dellòs 1 després de l’accident de l’oc-tubre de 1989, no s’havia produït cap altra reacció social contra les nucle-ars. Una dada: la catàstrofe de Txer-nòbil, de la qual el passat 26 d’abril es van complir els 25 anys, no va treure al seu dia la ciutadania al carrer.

Per poder entendre l’abast del que representa Fukushima hem de remuntar-nos a l’any 2001 quan, sota l’impuls de la primera presi-dència de George Bush als EUA, es va iniciar allò que els mitjans de comunicació batejarien ràpidament com el “renaixement nuclear”.

El motiu del “renaixement nu-clear” era fàcil d’entendre: a mitjan anys 70 s’havia produït una aturada mundial en la construcció de centrals nuclears a causa dels costos ruïnosos d’aquesta tecnologia. Aquesta atura-da s’havia reforçat amb el descrèdit provocat pels accidents de Harris-burg als EUA el 1979, i de Txernòbil. Cap al 2001, desprès de més de 20 anys sense un programa de construc-ció de noves centrals, la gran majoria dels 440 reactors que encara funcio-naven en el món s’acostaven, en mig d’avaries i ensurts diversos, al mo-ment de tancar definitivament per vells. En resum, la indústria nuclear s’enfrontava a la seva mort natural.

Per evitar-ho, els grups que ob-tenen beneficis de l’energia nuclear van dissenyar un discurs en què su-maven dues noves “argumentacions” a les tres mentides de la propaganda nuclear de sempre. A les velles fal-làcies que l’energia nuclear és segu-ra, econòmica i fiable, s’hi va afegir que és necessària per combatre el canvi climàtic, aprofitant la preo-cupació per la destrucció que està provocant en el clima la crema dels combustibles fòssils; i que és impres-cindible per garantir el subministra-ment energètic, davant les primeres

mostres d’alarma pels signes d’ex-hauriment dels jaciments de petroli.

Refutar les cinc mentides allar-garia massa aquest article; allò que importa constatar és que la cam-panya de propaganda del “renaixe-ment nuclear” va ser aclaparadora en despeses econòmiques i en cridò-ria mediàtica. Durant els darrers 10 anys les cinc mentides es van repetir amb tanta freqüència, i de formes tan diverses, que van aconseguir que una part important de la socie-tat oblidés la realitat nuclear. Men-tre les apel·lacions a la memòria i a la racionalitat eren silenciades, o reduïdes a la seva mínima expressió, els mitjans d’informació reproduïen contínuament les opinions dels em-

presaris, economistes, científics, po-lítics, sindicalistes i periodistes que conjugaven innumerables versions de les mencionades cinc mentides.

Per això moltes persones desco-neixien, o consideraven insignifi-cants, els perills i la irracionalitat de la tecnologia nuclear, mentre creien cegament en la seva necessi-tat. Si la indústria no va aconseguir un programa de construcció de noves centrals va ser perquè la realitat eco-nòmica és tossuda, i ni bancs ni em-preses es van animar a invertir els seus escandalosos beneficis en una indústria tan insegura. Però que molta gent s’empassés les mentides de la campanya, sense reparar que no existien programes de construc-ció, ni en el fracàs dels pocs projectes que s’havien engegat a Europa, és la prova que la propaganda del “renai-xement nuclear” havia tingut un èxit absolut: el “debat nuclear” quedava circumscrit a l’aspecte econòmic; el sofriment, la contaminació radioac-tiva, les malalties mortals, els resi-dus, els perills per a la salut i el medi ambient durant centenars d’anys, n’eren exclosos. En el màxim punt de

la seva eufòria es va arribar a definir l’energia nuclear com “ecològica”.

A Espanya la prova de l’èxit de la campanya es va donar l’any 2009, amb l’allargament fins l’any 2013 del funcionament de la vella i dete-riorada central nuclear de Garoña. Animats per aquest èxit, i a mesura que la data de tancament del 2013 s’acostava, les pressions per acon-seguir un nou allargament es van anar fent cada cop més escandalo-ses... I llavors va succeir la catàstro-fe de Fukushima.

Fukushima és pitjor que Txernò-bil: hi ha implicats quatre reactors que estan abocant, i abocaran du-rant mesos, una ingent contamina-ció radioactiva que es va dispersant pel món. Els nivells “legals” de radi-oactivitat en aliments ja s’han ele-vat arbitràriament, per tal d’evitar un enfonsament econòmic, encara que això impliqui consumir produc-tes contaminats. Les perspectives d’un increment de càncers i altres malalties en grans grups de pobla-ció s’incrementen.

Fukushima ha destruït 10 anys de propaganda del “renaixement nuclear” i ha tornat a mostrar la veritable cara d’aquesta tecnologia: un llegat de sofriment i mort durant generacions, i un seguit de proble-mes impossibles de solucionar avui. El rebuig de la societat s’ha tornat a manifestar, però la resposta de les empreses, bancs i personatges que treuen benefici del negoci nuclear ha estat clara: silenci o desinformació continuada sobre l’abast de la catàs-trofe, i un intent d’aprofitar-la per insistir en què el govern (qualsevol govern) es faci càrrec d’un programa de construcció de “noves” centrals nuclears “intrínsecament segures” amb càrrec al pressupost públic.

Per tal d’evitar això, per fer que els polítics tanquin les centrals nu-clears que encara funcionen i no es rendeixin a la pressió d’aquells in-teressos, no bastarà amb l’activitat d’unes organitzacions ecologistes. Es necessitarà un ampli moviment social, la manifestació del dia 5 de juny n’ha de ser el primer pas.

DANI CODINAManifestació antinuclear del 5 de juny a Barcelona, la primera en 21 anys

lPer fer que els polítics tanquin les centrals i no es rendeixin a la pressió dels interessos nuclears no bastarà amb l’activitat d’unes organitzacions ecologistes: es necessitarà un ampli moviment social

jORDI bONEt

Corria l’any 1994, mentre Barcelona es trobava al bell mig de la ressaca post-olímpica, un grup de joves vam decidir apropar-nos a Madrid per oposar-nos a la ci-mera organitzada pel Fons Monetari Internacional. El viatge tingué un component iniciàtic en tant que prefi-gurava el que set anys després seria l’eclosió del movi-ment global barceloní: la manifestació contra el Banc Mundial de 2001 i l’Europa del Capital de 2002. Fou en aquest viatge on vam conèixer el Ramón Fernández Durán i el seu llibre La Explosión del Desorden que durant anys ens serví de carta de navegació en el mar d’incertesa política on ens havia situat el triomf del capitalisme neoliberal.

Des d’aleshores ençà es teixí una forta complicitat entre els moviments socials barcelonins i aquest engi-nyer ficat a ecologista, que uns anys més tard acabaria fundant Ecologistas en Acción. En Ramón esdevingué un referent per a totes aquelles persones que pensàvem que un altre món és possible no era cap consigna utòpi-ca, sinó la condició de possibilitat per assegurar la nos-tra existència futura.

Al llarg d’aquests anys, els moviments socials i el moviment veïnal barceloní hem après dels seus lli-bres, dels seus consells i de la seva alegria de viure. Ara, un cop ha marxat, ens ha regalat una darrera lliçó sobre com afrontar una mort no per anunciada, menys sentida per les persones que vam créixer al seu costat.

Fernández DuránANDRés NAyA

El 15-J los parlamentarios fueron agredidos por una minoría de manifestantes. Mas y otros miembros del Gobierno han calificado la algarada de “kale borroca”. Incluso se ha men-tado el 23-F. Se habían traspasado todas las líneas rojas democráticas. Pero el 15-J no fue la primera vez. El Periódico de Catalunya nos recordaba que el 30 de mayo de 1984, investi-do Jordi Pujol como presidente, su adversario político Raimon Obiols (PSC), “fue agredido con objetos, golpes e insultos” cuando salía del Parlament. Los concentrados no eran militan-tes antisistema, sino simpatizantes de CDC. La memoria, para ciertos casos, se adormece. Pero es que además la capacidad de indigna-ción de los políticos es también selectiva. Hoy se están traspasando otras líneas rojas para las que no se piden castigos ejemplares.

¿No se traspasa la línea roja democrática cuando se pretende aprobar sin debate suficien-te una Ley Ómnibus que modifica 77 leyes an-teriores y deroga 14? ¿O cuando a través de un pacto PP-CIU se aprueban presupuestos que recortan sanidad y educación sin contemplarse en sus programas electorales?

¿No se traspasa la línea roja cuando se man-tiene una ley de jubilaciones de altos cargos que garantiza a un expresidente de la Generalitat

o del Parlament una pensión de 100.000 euros anuales los primeros 4 años (a partir de los 65 pasará a 80.000), mientras el 70% de mujeres pensionistas cobran 8.400 euros al año?

¿No se traspasa la línea roja cuando en Bar-celona se desalojan de sus casas a 15.892 fami-lias por no poder pagar mientras se modifica una Ley de Urbanismo que reduce obligaciones de los promotores y propietarios de suelo?

¿No se traspasa la línea roja cuando se llevan décadas manteniendo una financia-ción opoca de los partidos, cuando ciertas fundaciones son recaudadoras de “impuestos revolucionarios” y las grandes constructoras tienen que pagar obligatoriamente comisio-nes para que se les adjudiquen las grandes obras? ¿O cuando la ley electoral permite a personas imputadas de corrupción presen-tarse a las elecciones?

¿No se traspasa la línea roja cuando en nuestra ciudad hay más de 100.000 parados, muchos jóvenes, y que mientras se les limita o niega el subsidio de paro se dedican millones a rescatar a bancos y cajas de una crisis provo-cada por sus operaciones especulativas?

Muchas líneas rojas traspasadas y silen-ciadas. Tolerancia cero para unos, patente de corso para otros. Proclaman que son tiempos de violencia. Nosotros también lo creemos. La violencia toma diferentes formas.

Traspasar la línea roja

CARRER118 desembre 2010 DOSSIER 15

DOSSIERArticles

AlbERt bAlAnçàAnAïS bARnOlASmIREIRA bOfIlljOSEp mARIA CADEnAluIS CAlDEIROjAumE CApDEvIlA ‘kAp’

jAumE fAbRERAI fERRERpEpE gálvEzAntOnI guIRAl

DAnIEl gOmISElIA hERRAnzAlfOnS lópEzmERItxEll pAunéAntOnInA RODRIgO

FotografiajOAn mOREjónIgnASI R. REnOm

Portada

vIlluEnDAS & gómEz

Els artistes gràfics han jugat un paper essencial i molt poc reconegut en ajudar-nos a interpretar les realitats i contradiccions de la Barcelona del segle XX i XXI. Aquest dossier és el petit homenatge que de fa temps els hi volíem brindar des de Carrer

Un segle d’humor gràfic a Barcelona

jAumE fAbREperiodista i historiador

ra està molt clar que un ninotai-re és un periodista que utilitza el dibuix com a forma d’expressió i

l’humor com a gènere, de la mateixa ma-nera que altres fan servir el text i diver-sos gèneres periodístics com la crònica, l’entrevista o el reportatge.

Però no sempre ha estat així, i fins no fa gaires anys el treball dels ninotaires era considerat secundari o complementa-ri i sovint es presentava de forma anòni-ma. Fins fa una vintena d’anys el Col·legi de Periodistes no va admetre l’ingrés dels que omplen els setmanaris satírics o pu-bliquen vinyetes en els diaris.

Els ninotaires han estat sempre el puntal bàsic dels setmanaris satírics, però cal no oblidar que aquests han estat sem-pre una combinació d’humor gràfic i hu-mor literari. Els dibuixos i els textos han conviscut a les revistes més mordaces en percentatges molt variables, des d’aque-lles en què el text és la base fonamental fins a les que li deixen només algun racó marginal. Això fa que, a vegades, sigui difícil incloure determinada publicació en el capítol de les revistes satíriques o en el de les d’informació general. Aquest pro-blema es planteja sobretot com més ens

acostem a l’actualitat, ja que l’humor grà-fic ha esdevingut un capítol indispensable en qualsevol mitjà de comunicació.

A part, l’humor gràfic ha quedat ple-nament integrat en els diaris, que de sa-tírics en tenen més aviat poc. A cap se li ocorreria ara de sortir sense una sec-ció fixa d’humor gràfic. Però fa una mica més de mig segle a cap diari seriós se li hauria acudit d’incloure un acudit a les seves pàgines. Cal, doncs, fer una distin-ció clara entre l’humor gràfic als setma-naris satírics, que a Catalunya comencen a publicar-se poc abans de la revolució de 1868, i l’humor gràfic als diaris, que no comencen a incloure’l fins a finals dels anys quaranta del segle passat.

Un primer segle sense humor a la premsa

En els orígens de la premsa el periodis-me satíric no tenia una presència en les publicacions periòdiques per dues raons ben senzilles: les dificultats tècniques de reproducció d’il·lustracions i la rigorosa censura que es va mantenir durant el regnat de Ferran VII (1814-1843). Més inexplicable resulta que tampoc fes apa-rició durant el parèntesi del Trienni Li-beral (1830-1833). Però tampoc a la mort de Ferran VII i durant el regnat d’Isa-bel II hi va haver res que s’assemblés al periodisme satíric, tot i que les baralles entre carlins i liberals dividits a la ve-gada en moderats i progressistes podien haver donat molt de joc als dibuixants i humoristes. Ni tan sols durant el bien-

ni progressista (1854-56) va fer aparició una premsa crítica i desenfadada, que va haver d’esperar a 1865, data de l’aparició d’Un tros de paper, setmanari fundat per Albert Llanas i editat per Innocenci Ló-pez que es va publicar durant un any i en el qual van col·laborar els més càustics periodistes del moment. Es considera la primera publicació satírica a Catalunya.

El gran moment del Sexenni

L’èxit d’Un tros de paper va fer que altres l’imitessin i es van començar a publicar molts setmanaris satírics, en català i castellà, entre els que destaquen, entre altres, La Flaca (1869-1874) o La Made-ja Política (1874-1885). Els dibuixants van trobar un camí per expressar-se en la premsa i va començar-se a configurar l’especialitat de ninotaire, que aleshores en deien caricaturistes, com a company inseparable de la mordacitat periodística.

Era el símbol del que es preparava, la fi de la monarquia d’lsabel II i l’obertura d’un període revolucionari (el Sexenni) que va durar fins 1875, de la mateixa

manera que a França, els anys previs a la Revolució Francesa van veure multi-plicar-se tota mena de libels humorístics contra la monarquia i molt especialment contra Maria Antonieta. A Catalunya, la figura de Prim va ser una de les primeres a ser caricaturitzada a la premsa.

Entre les revistes més importants aparegudes en el període revolucionari hi ha La Campana de Gràcia (1870-1934), nom de la torre símbol del republicanis-me federal a la plaça de Rius i Taulet. La idea de la revista va néixer el mateix dia que una multitudinària manifestació (el 22 de novembre de 1868) sortia de

Gràcia, mentre repicaven les campanes de la torre, i es dirigia al cementiri del Poblenou, per retre homenatge als 17 afusellats de l’estiu de 1856, en l’esclafa-ment de l’oposició del cop militar que va posar fi al Bienni progressista. La revista va durar fins als fets d’octubre de 1934. L’editor fou el mateix que havia finançat Un tros de paper i altres publicacions semblants, el gironí Innocenci López Ber-nagossi (res a veure amb el banquer An-toni López, contemporani seu) i que ben aviat va fer-se càrrec empresarial d’una altra publicació d’èxit, L’Esquella de la Torratxa (1879-1939).

El dibuix guanya en qualitat

Amb la Restauració, la premsa satírica, tan desbocada en el període revoluciona-ri, va tendir cap al costumisme. Però no va perdre del tot l’esperit crític i en co-mençar el segle XX es va anar accentuant la sàtira social i l’anticlericalisme, bon reflex de l’ambient que va portar a la Set-mana Tràgica. L’humor gràfic de l’època reflecteix sobretot les baralles entre ler-rouxistes i catalanistes i amb Madrid.

El Papitu, (1908-1937) va ser una de les publicacions més importants d’aquell període. Hi van col·laborar les primeres figures del dibuix i el periodisme: Xavier Nogués, Isidre Nonell, Juan Gris, Lluís Labarta, Josep Aragay, López Picó, Jo-sep Carner, Xenius... Quan va començar a sortir eren els anys del Modernisme i grans dibuixants van deixar la seva pet-ja en la revista. Era pràctica habitual, i no només al Papitu, que portessin a les redaccions dibuixos sense acudit i que es-pecialistes hi afegissin un peu adequat.

L’altra fita clau va ser la creació del Cu-Cut! per la Lliga el gener de 1902. Un dibuix que hi va publicar en Junceda el 23 de setembre de 1905 burlant-se dels militars motivà el dia 25 l’assalt del Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya per militars cridant “Viva España”. L’assalt donà lloc al moviment de Solidaritat Ca-talana, que arrossegà les altres revistes d’humor cap al catalanisme. El Cu-Cut!, suspès per l’autoritat governativa, po-gué reaparèixer al cap d’un temps però fou definitivament suspès el 25 d’abril de 1912 per una portada de Llaveria que feia referència a un viatge de l’Orfeó Ca-talà a Madrid titulat: “La música aman-seix les feres”.

Anys vint: maneres d’esquivar la censura

Les grans diferències socials accentuades pels negocis de la Primera Guerra Mundi-al i els ecos de la Revolució Russa de 1917, amb el seu reflex a la Catalunya del pis-tolerisme sindical i antisindicalista, junt amb l’ofensiva del catalanisme, la guerra del Marroc i les investigacions parlamen-tàries sobre els negocis d’Alfons XIII al Marroc (comissió Picasso), van desencade-nar el cop d’estat de Primo de Rivera, que va implantar una fèrria censura.L’humor gràfic a la premsa es va haver d’estovar i buscar alternatives com l’hu-mor rosa de les revistes infantils o el periodisme d’esports. El ninotaire Valen-tí Castanys (1898-1965), que havia col-laborat ja en publicacions de la Lliga, va esdevenir l’ànima de Xut!, un setmanari

A

Ninotaires i altres espècies perseguides

lNomés fa una vintena d’anys que el Col·legi de Periodistes va admetre l’ingrés dels ninotaires que omplen els setmanaris satírics i diaris

lEn començar el segle XX la premsa satírica va accentuar la crítica social i anticlerical, un reflex de l’ambient previ a la Setmana Tràgica

D’esquerra a dreta i de dalt a baix, portades de La Campana de Gràcia (juliol de 1913); Papitu (juny de 1910); L’Esquella de la Torratxa (juny de 1913) i ¡Cu-Cut! (primer número, gener 1902)

2pASSA A lA pàgInA 16

CARRER119 JULIOL 2011 DOSSIER 16

satíric d’esports (l’equivalent de l’actual programa de TV3 Crackòvia) creat per l’editor de Papitu, Santiago Costa, i que va durar des del 1922 fins a la guerra civil.

Dues de les creacions més personals dels anys vint van ser els dibuixos amb multituds d’Opisso i el senyor Esteve cre-at per Josep Costa “Picarol”, que la cen-sura de la Dictadura sorprenentment va tolerar malgrat la seva causticitat, pot-ser perquè criticava la burgesia catalana.

Amb la República arriben ‘El Bé Negre’ i el Sindicat de Dibuixants

La República va suposar paradoxalment la mort de bona part de la premsa satíri-ca republicana, ja que havia assolit allò pel que lluitava. Va haver-hi però una nova aportació important, El Bé Negre, fundat el 23 de juny de 1931 per l’editor Màrius Gifreda i que va durar fins al ju-liol de 1936. Apolític (es ficava amb tot-hom), tot i que al final es va decantar cap a Acció Catalana (La Lligueta), els seus atacs directes i durs contra persones i institucions no s’havien vist mai abans (sobretot amb textos). El director, Josep Maria Planas, va ser assassinat en co-mençar la guerra per membres de la FAI, en venjança per uns reportatges publi-cats a la revista.

Els anys de la República es va consti-tuir el Sindicat de Dibuixants Professio-nals. Va ser una idea de l’andalús Hèlios Gómez, que un bon dia va aparèixer a Barcelona dient que venia de Moscou, tot i que se sospitava que no s’havia mogut d’aquí. En els seus primers passos, en-tre 1933 i 1936, el Sindicat pretenia una sèrie de milloraments per als qui en for-maven part, entre ells el de cobrar drets d’autor per dibuixos reproduïts en altres llocs que no fos el d’origen.

La guerra civil

A partir del començament de la guer-ra el Sindicat va esdevenir important, ja que la UGT li va lliurar tres publi-cacions amb l’encàrrec de fer-les anar endavant. Eren els setmanaris satírics Papitu i L’Esquella de la Torratxa i el diari El Matí, que en origen havia estat catòlic, i va passar a dir-se Tre-ball en ser requisat, amb una filiació comunista cada cop més accentuada. Pere Calders, Tísner i Jacint Bofarull, amb els seus dibuixos i textos foren els puntals de L’Esquella i el Papitu, que foren les principals publicacions satí-riques que es van publicar mentre va durar la guerra, ja que La Campana de Gràcia havia plegat el 1934 i El Bé Negre el 1936.

Durant la guerra, el dibuixant Lluís Bagaria va publicar tot un seguit de vi-nyetes antifeixistes a La Vanguardia, que han estat recollides recentment en un llibre pel dibuixant Jaume Capdevila, Kap, un dels que més s’ha dedicat a l’es-

tudi de l’humor gràfic.

Franquisme: Ninotaires als diaris però sense premsa satírica

Amb la victòria franquista i la repressió que va comportar, la major part dels hu-moristes gràfics van haver de marxar a l’exili o romandre en un discret exili in-terior. Els tebeos (TBO, existent ja des del 1917, i les noves publicacions d’edi-torial Bruguera) van ocupar el lloc dels ninotaires de la premsa i de les desa-paregudes publicacions satíriques, amb personatges que esquivaven la censura a base de surrealisme.

A la premsa diària, El Correo Catalán va ser, el 1946, el primer a incloure un acudit diari. L’autor escollit va ser Valen-tí Castanys, que durant la Dictadura de

Primo de Rivera i la República havia es-tat l’impulsor de Xut! i que havia passat la guerra a San Sebastián col·laborant amb el franquisme en la revista Flechas y Pelayos. No cal dir que aquells primers acudits diaris eren uns ninots d’humor costumista i edulcorat per evitar proble

Setmanaris satírics esportius

Al mateix temps, Castanys va recuperar en castellà l’esperit del Xut! d’avantguer-ra amb el setmanari satíric El Once, que va sortir significativament el 24 de gener de 1945, es a dir la setmana que es com-memorava el sisè aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Igualment simbòlica fou la data de l’úl-

tim número, 29 de gener de 1968, és a dir la mateixa setmana commemorativa però d’un any que va marcar tot Europa, i també en part a Catalunya, una fronte-ra entre dues èpoques.

En morir El Once, el relleu en la premsa esportiva satírica dels dilluns la va prendre Barrabás, fundada por Xavi-er de Echarri. En ella hi van esgrimir les primeres armes dibuixants i periodistes que després han esdevingut primeres es-pases, com Ja, Joma, Oscar, Ivá i Perich pel que fa als dibuixos i Àlex J. Botines, Antonio Franco, José María García i En-ric Bañeres pels textos. Els anys en què va publicar-se (1972-1976) el franquisme ja es trobava a la recta final i era possible un to càustic que tenia molt poc a veure amb el del seu predecessor.

Tornen els setmanaris satírics amb política

Barrabás va deixar pas, el 1976, a El Papus. Acabat el franquisme, els contin-guts ja es van poder anar decantant cap a la política. Promogut pel mateix edi-tor de Barrabás, El Papus va mantenir els mateixos col·laboradors, amb alguna nova incorporació com Manuel Vázquez Montalbán o Joan de Sagarra i es va pu-blicar fins al 1987.

El 20 de setembre de 1977 un coman-do ultradretà va enviar una bomba a la redacció d’El Papus, que en explotar cau-sà la mort del conserge Juan Peñalver. La reacció de la professió contra aquest atemptat va ser la de “si no voleu cal-do, dues tasses” i per això va començar a publicar-se, aquell mateix 1977, un altre setmanari d’humor gràfic que s’ha mantingut des d’aleshores com a pal de paller, El Jueves.

L’altre gran setmanari satíric de la Transició a Barcelona va ser Por favor (1974-78), que va començar a publicar-se el dia que van matar a garrot vil Sal-vador Puig Antich, el 5 de març de 1974.

Va tenir diversos empresaris editors, però els impulsors en van ser Manu-el Vázquez Montalbán i Jaume Perich després d’abandonar el setmanari satí-ric madrileny Hermano Lobo (1972-76). Perich (1941-1995) va ser una figura clau en l’humor gràfic de la Transició, tant amb textos com amb dibuixos i col-laborant en diversos mitjans alhora que publicava llibres. Altres col·laboradors de Por favor van ser Juan Marsé, Ma-ruja Torres, Josep Ramoneda i Josep Martí Gómez, aquests dos últims amb unes entrevistes que van fer època. I com a dibuixants, entre altres, Ventura & Nieto i Guillén. Va tenir molts pro-blemes amb les autoritats i quan feia només tres mesos que es publicava va ser suspès governativament quatre me-sos, durant els quals els mateixos que la feien van editar un altre setmanari semblant al que van donar el nom de Muchas gracias. Acabada la suspensió governativa va tornar a sortir Por favor. Aquest era un sistema que havia estat molt utilitzat pels setmanaris satírics del primer terç del segle XX quan els tancaven temporalment.

Poca presència del català

El castellà ha estat la llengua dominant en tota la premsa satírica barcelonina de postguerra, amb l’excepció de la breu du-rada d’El Bé Negre (amb potes rosses) que l’any 1979 intentà emular, brillantment però amb un insuficient èxit comercial, el seu predecessor homònim. Altres intents en català han estat el suplement satíric que va publicar setmanalment el Diari de Barcelona en la seva etapa catalana i pre-olímpica i alguna altra experiència de curta durada, com El Drall (1988) promo-gut pel ninotaire Puyal. El Triangle, un setmanari nascut el 29 de gener de 1990, va oscil·lar en els seus orígens entre el pe-riodisme satíric i el de denúncia, però ha acabat deixant l’humor gràfic com a quel-com marginal en els seus continguts, per dedicar-se sobretot a publicar informaci-ons que no apareixen en altres mitjans.

Ninots en els diaris

Pel que fa als ninotaires, l’exemple d’El Correo Catalán el 1946 aviat va ser se-guit per tots els altres diaris de la ciutat, que van incloure un ninotaire entre els seus col·laboradors quotidians. Joaquim Muntañola (1914), que havia col·laborat ja a El Bé Negre i el Xut! d’abans de la guerra, va ser, amb Valentí Castanys, qui va fer de pont entre dues èpoques. Muntañola, però, a diferencia de Cas-tanys, havia passat la guerra a Barcelo-na, on va exercir com a secretari del Co-missariat de l’Habitatge i va col·laborar al Patufet fins que aquesta revista in-fantil va haver de tancar. Aquest pas-sat li va ocasionar algunes dificultats els primers anys de postguerra que va obviar amb col·laboracions publicitàri-es fins que va poder incorporar-se a El Correo Catalán quasi al mateix temps que Castanys. El 1944 qui era director aleshores de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, ja li havia proposat de fer el ninot diari, però ell va rebutjar l’oferi-ment, que en canvi va acceptar el 1962 en fer-se càrrec de la direcció Horacio Sáenz Guerrero. Va mantenir l’acudit diari a La Vanguardia durant 22 anys.

Altres ninotaires destacats en diaris han estat Francesc Vila Rufas, Cesc (al Diario de Barcelona 1952-1962, al Tele/eXprés 1964-1968, a El Correo Catalán 1968-1975, a l’Avui 1976-1988 i al Diari de Barcelona en català 1983-1990), Perich (a Solidaridad Nacional, El Correo Ca-talán, La Vanguardia, Tele/eXprés i El Periódico), Tísner (a Tele/eXprés), Miquel Ferreres (La Vanguardia i El Periódico), Fer (Avui), Toni Batllori (La Vanguardia), Ventura & Coromina (La Vanguardia) i Kap (La Vanguardia), entre altres. Tots ells, no cal dir-ho, han col·laborat, a part dels diaris, en setmanaris i altres publi-cacions periòdiques, i han publicat també llibres d’acudits. Fora de Barcelona, la premsa comarcal ha ofert tribuna a un es-tol molt gran de ninotaires.

lAmb prou feines s’han publicat 20 llibres sobre la premsa satírica de Catalunya. Es tracta d’una feina plena de dificultats

2 vE DE lA pàgInA 15

L’humor gràfic, poc estudiatHi ha una contradicció entre els rius de tinta que la premsa satírica de Catalunya ha fet córrer en les pàgines dels mitjans periòdics i els pocs llibres, amb prou feines una vintena, que s’han publicat sobre el tema. Fer la història de l’humor gràfic a la premsa és una feina plena de dificultats. El paper secundari que s’atorgava als seus autors fa que sigui impossible reconstruir-ne la biografia i les col·leccions de diaris i revistes que es conserven no sempre estan complets. Hi ha a més la dificultat afegida que l’humor, quan es treu del context en que ha estat produït, a vegades costa molt de captar. I acudits que en el seu moment van fer tronar i ploure, que van ocasionar tancaments de revistes i assalts a diaris, avui en dia ens resulten incomprensibles.

El que sabem sobre el passat de la premsa satírica i els practicants de l’humor gràfic és gràcies a la feina feta sobretot per Lluís Solà Dachs i Josep Maria Cadena, però també per d’altres com Jaume Capdevila (Kap), Jordi Artigas, Joaquim Roglan o Jaume Zorita, que més recentment han fet aportacions importants. Altres autors s’han interessat de manera més puntual els últims vint anys per l’humor gràfic i hi ha també algunes tesis doctorals, víctimes del mal endèmic de la dificultat que tenen per trobar editor. En conjunt, però, és molt poc per a la importància que, al llarg d’un segle i mig, ha tingut aquesta vessant del periodisme a Catalunya.

El Perich imagina la mascota que hagués tingut Barcelona el 1941, any del seu naixement. A baix, la crítica tendresa de Cesc


Los artistas del anarquismoRAI fERRER (OnOmAtOpEyA)EscrItOr y ILUstradOr

hora, cuando se cumple el cente-nario de la fundación en Barcelo-na de la CNT, resulta gratifican-

te hablar de algunas de las gentes más olvidadas de la lucha obrera anarcosindi-calista. Más concretamente, de los artis-tas del pincel y de la pluma que pusieron con sus dibujos, grabados y carteles, la cara y los ojos a la ideología libertaria, desde la llegada de la “idea” a España de la mano de Giuseppe Fenelli el año 1868.

Y no era fácil hacerlo porque, durante aquel tiempo de Borbones y latifundios, los hombres del campo y de la fábrica estaban ausentes de la cultura y la alfa-betización, por intereses espúreos de los políticos. La Ilustración con mayúsculas no era para los pobres, y la cultura de tradición oral (la única asequible al pue-blo), malvivía de historias de crímenes y de vidas de santos.

La irrupción en España de la “idea” anarquista, trasladada de pueblo en pue-blo por los discípulos de Bakunin (Fer-mín Salvoechea, Anselmo Lorenzo, Ri-cardo Mella, etc…) contó desde su origen con la colaboración de dibujantes liberta-rios como Llopart y Josep Lluís Pellicer y con publicaciones ilustradas como La

Tramontana, Tierra y Libertad, El Pro-letariado, La novela ideal, Cultura Liber-taria y el periódico Solidaridad Obrera, fundado en 1907.

Con el inicio de la revolución obre-ra y campesina de finales del XIX, las aleluyas ilustradas que recorrían Espa-ña, abandonaron por fin los santos del calendario para llenarse de estampas y de grabados dirigidos a la clase tra-bajadora, con temas como los Mártires de Montjuïc o las huelgas del Primero de Mayo. Ejemplo de ello son las hojas volanderas de autores desconocidos, dedicadas a las profesiones y oficios del proletariado español.

Desde el humor y para la anarquía

Durante la primera década del siglo XX la prensa catalana editaba semanalmen-te hasta cinco revistas de humor, con tí-tulos tan longevos como La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, El Bé Negre, La Cuca Fera y Papitu, esta últi-ma fundada por el dibujante y crítico de arte Feliu Elias “Apa”.

De carácter eminentemente satírico, en las páginas del Papitu colaboraron algunos de los mejores dibujantes y pin-tores de Catalunya, desde el valenciano Juan Gris, en los inicios de su carrera como pintor, hasta el catalán Isidre No-nell. Junto a estos hombres, compañeros de correrías en la tertulia de los Cuatre Gats, vale la pena recordar a tres genios del dibujo humorístico, Picarol, Xavier Nogués “Babel” y Ricardo Opisso, cer-canos ideológicamente a las postulados anarquistas de la Barcelona obrera.

Si Nogués es el autor de los magistra-les dibujos de La Catalunya pintoresca, tan críticos con los colegas del señor Es-teve, Opisso pasó a ser el dibujante de la vida ciudadana, recogida en inolvida-bles escenas de multitudes, protagoni-zas por el pueblo barcelonés. El maestro Picarol fue por su parte el mejor cari-caturista de la época, y sus dibujos en L’Esquella de la Torratxa dedicados a gentes como Martínez Anido, Pich y Pon, Lerroux, Cambó y compañía, son

el mejor reflejo de la vergonzante clase política y empresarial de la Catalunya noucentista.

Durante el pistolerismo barcelonés, correspondiente a los años 1918 a 1923, revistas como La Campana de Gràcia, Lucha social y Terrasa (los dos últimas de ideología libertaria), publicaron en sus páginas los primeros dibujos de los anarquistas Bartolí y Shum. En este pe-riodo, y durante su estancia en Barcelo-na, el artista oscense Ramón Acín ini-

ciaba sus colaboraciones en el periódico semanal La ira, fundado junto a su ami-go también libertario Ángel Samblan-cat. La primera de sus colaboraciones, escrita y dibujada por Acín, es una de-nuncia contra la guerra de Marruecos, y la segunda, siempre con un dibujo suyo, un auténtico varapalo contra los repre-sentantes de la iglesia. Acín fue una de las víctimas de la sublevación fascista del año 1936.

El Sindicato de Dibujantes

Con la caída de la dictadura de Primo de Rivera y la victoria republicana, los dibujantes españoles maltratados por la censura regresaron el humor político y particularmente a las reivindicaciones laborales de una profesión oprimida por empresarios y agencias de publicidad.

Sobre esta idea, en la primavera del año 1936 el artista sevillano Helios Gómez creó en Barcelona el Sindicato de Dibu-jantes Profesionales (SDP). Anarquista en su juventud y militante comunista entonces, Gómez acogió en su sindicato a un grupo de artistas catalanes de autén-tico prestigio, entre los que estaban los militantes libertarios Antoni Clavé, Jo-sep Bartolí, Carles Fontseré, E. Vicente y Alfonso Vila “Shum”.

Instalados en principio en la plaza Real, con el estallido de la guerra civil los anarquistas del sindicato, con Bartolí y Fontseré a la cabeza, requisaron el Pa-lacio de Barberá en las calles Canuda y Puerta del Angel, donde iniciaron su ac-tividad en defensa de la República.

La historia grande del sindicato, par-ticipado en principio por hombres de la CNT y la UGT, incluye la creación de car-teles, la incautación y edición de revistas como Papitu y L’Esquella de la Torratxa, la realización de escenografías y exposi-ciones, la rotulación de trenes, la publi-cación de diarios del frente y la aventura personal de todos ellos, que conocieron penurias, escisiones políticas, muerte en los frentes de combate y años de exilio y olvido junto a los perdedores de la diás-pora republicana.

Artistas de la CNT en el Sindicato de Dibujantes

3 Helios Gómez, el fundador del SDP, fue una figura destacada de las vanguar-dias europeas (cubistas, futuristas y constructivistas). Vivió para la causa del pueblo, primero como artista universal de la tinta china, y finalmente, durante la guerra civil, como luchador antifascis-ta. Sus carpetas de dibujos más conoci-das son, Días de ira, ¡Viva Octubre! y La revolución española. Recuperado para el anarquismo al final de la contienda, dirigió en el frente aragonés el periódi-co de la Columna Durruti. A su retorno del exilio, ingresó en la cárcel Modelo de Barcelona, donde pintó La capilla gitana. Falleció en 1956.3 Carles Fontserè es el autor del pri-mer cartel de la guerra civil editado por la CNT. Luchador por la causa libertaria, su obra de cartelista universal está reco-nocida como una de las más importantes del periodo bélico. Ya en el exilio, huyó de los campos de concentración franceses, donde descubrió pronto “que no todos los vencidos eran iguales.” Asqueado de los políticos de cualquier ideología, trabajó en México como fotógrafo y cartelista, hasta su retorno a Catalunya, donde fa-lleció el año 2007.3 Josep Bartolí, que murió en Nueva York a los 85 años, fue uno de los pri-meros ilustradores de temas políticos en periódicos y revistas como La Veu de Catalunya, Papitu y L’Esquella de la To-rratxa. Artista decisivo en los orígenes del SDP, cultivó durante la guerra todos los géneros, el dibujo humorístico, la pin-tura, la ilustración y la escenografía. De su experiencia en los campos de concen-tración franceses, Bartolí realizó el libro Campos de concentración. Autor también del libro Calibán, durante su exilio norte-americano trabajó para Hollywood como escenógrafo.3 Alfons Vila “Shum”, el dibujante y caricaturista catalán amigo de Bartolí, era conocido en la CNT como “el Poe-ta”. Anaquista de acción durante las luchas obreras, en 1920 quedó malheri-do de una mano mientras manipulaba una bomba. Condenado a muerte e in-dultado, siguió ilustrando libros desde el penal del Dueso, hasta su puesta en libertad por el gobierno republicano. Discípulo de Bagaría, fue uno de los hu-moristas más activos del Sindicato. En 1939 pasó de los campos de concentra-ción al exilio. Trabajó en Cuba y en los

A

La escuela valenciana. Desde la aparición del cartel litográfico en las postrimerías del siglo XIX, Valencia competía con Barcelona en la producción cartelística. Una realidad que se puso de manifiesto durante los años de la República y la guerra civil. Entre los artistas valencianos más prestigiosos destacaron el comunista Josep Renau, maestro del fotomontaje, y los anarquistas Manuel Monleón y los hermanos Vicente y Arturo Ballester (arriba, un cartel de éste último). A la izquierda, ilustración de Helios Gómez, fundador del Sindicato de Dibujantes Profesionales, para la portada de l’Opinió, Setmanari Socialista (1930)

2pASA A lA págInA 18

lEn los años de la República los dibujantes maltratados por la censura regresaron al humor político y a las reivindicaciones laborales


Aleluyas o ‘auques’, los periódicos de los pobres

AntOnInA RODRIgOEscrItOra

as “auques” (aleluyas), fueron las precursoras de los cómics. En un principio eran mudas,

sin texto alguno, por estar dirigidas a auditorios analfabetos. La fuerza de la imagen ilustraba la historieta. Más tar-de, los dibujos tuvieron al pie un texto que los ciegos rezadores, narradores de placeta (herederos de la juglaría medie-val), declamaban en pareados, versos octosílabos rimados. Por su musicalidad y cadencia los aprendía el público por tradición oral (los textos también podía ser tercetas o cuartetas, e incluso prosa). La aleluya Voz de júbilo tuvo su origen en las estampas que la iglesia repartía entre sus fieles, por Pascua y otras so-lemnidades. Después abarcó todos los géneros, reales o ficticios: históricos, sa-tíricos, costumbristas, tremendistas (crí-menes de tipo sexual, de incesto, de agre-sión brutal a la infancia, sacamantecas o mantequeros), de reyes, de políticos, de bandidos, de toreros: “…muchachos desarrapados rompían las oleadas del gentío, ofreciendo la vida de Lagartijo en aleluyas”, escribió Blasco Ibáñez. Las aleluyas divulgaban las guerras y los sucesos notorios. En el siglo XIX fueron cantados los héroes y mártires liberales, como José María Torrijos, Rafael Riego y Mariana de Pineda, y que estremecían los auditorios: “¡Oh, qué día tan triste en Granada/ Que a las piedras hacía llorar. Al ver que Marianita moría. En cadalso

por la Libertad!”. Tras el convenio de Vergara, los escritores de aleluyas ex-presaban las esperanzas del pueblo: “Es-paña su dicha funda/ en doña Isabel Se-gunda”. La revolución de 1854, como la del 68, fue cantada en aleluyas, como las campañas coloniales de Cuba, Filipinas, África, eran el periódico de los pobres. Con frecuencia, los pareados eran de in-genua comicidad, como la que contaba la Historia de Pablo y Virginia, uno de sus dípticos decía: “Pablo con tierno interés/ cura a Virginia los pies”.

Pertenecen las aleluyas al género

clasificado como “Literatura de cordel”. Los aleluyeros ataban una cuerda de columna a columna en las plaza donde colgaban sus mercancía. Esta clase de li-teratura influyó también en los grandes escritores de la generación del 98 y del 27. Pío Baroja, cuenta su sobrino Julio Caro Baroja, en Ensayo sobre la literatu-ra del cordel, que su tío se interesó más: “…por los cultivadores y vendedores de la literatura del cordel que por los gé-neros existentes dentro de ella. Era el hombre popular recitando solemnemen-

te a un público de soldados, criadas de servir, cesantes, hampones y vagabun-dos los que le producían mayor interés. También el fondo de los relatos mucho más que la forma”. Valle Inclán refleja ese mundo en Los cuernos de don Frio-lera. Para el autor de las Sonatas esta clase de literatura fue determinante, pues de “la materia prima del romance de ciego” sacó el esperpento. García Lor-ca se inspiró en la antigua tradición de ese teatro callejero, para sus personajes decimonónicos, como Don Perlimplín con Belisa en su jardín, que subtituló “Ale-luya erótica”. También en La zapatera prodigiosa saca a relucir las aleluyas y el cartelón de ciego, y su primer drama dedicado a Mariana de Pineda, heroína de la libertad, lo subtituló “Romance po-pular en tres estampas”. Rafael Alberti, en su Arboleda perdida cuenta que en su obra política Fermín Galán, protomártir de la Segunda República, su propósito “…era conseguir un romance de ciego, un gran chafarrinón de colores subidos como los que en las fiestas pueblerinas explicaban el crimen del día”.

La Generación del 27 publicó en Huel-va, Papel de Aleluyas. Hojillas del calen-dario de la nueva estética, julio de 1927. El primer artículo titulado “Procesión”, empezaba: “Toda la ciudad lanza su ma-quinismo contra la procesión. Pero a la procesión la defienden los chicos vendien-do aleluyas. Aleluyas finas. Aleluyas”.

Crímenes y historias truculentas

El sabio Josep María Cadena ilustra de la supervivencia de las “auques” en Catalun-ya. Prestaron también servicio a las loterías que se llevaban a cabo en puestos ambulantes en los mercados y fe-rias. Para la identifica-ción de los públicos ile-trados, los dibujos eran de animales. Las “au-ques” también sirvie-ron para que las gentes aprendieran el catecis-mo, las bienaventuran-zas, los mandamien-tos. Tuvieron mucho éxito las historias tru-culentas de crímenes horrorosos y sus ejecu-ciones. Una cofradía de ciegos de Madrid tenía el privilegio de recibir una corta descripción de la vida de los con-denados a muerte, que luego divulgaban, con-vertida en aleluyas y romances, por plazas, pueblos y villorrios, ante aterrorizados au-ditorios.

L

La tradición de la aleluya era tan fuerte que a través de los siglos continuó arraigada en el imaginario popular. Durante la guerra civil las “auques” tuvieron gran predicamento, editadas por el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, que dirigía Jaime Miravitlles “Met”. Por los títulos de las aucas, podemos colegir el talante y el compromiso del autor y sus temas: 3 Auca de la lluita i la milícia.3 Auca del Treball a Catalunya. Xirinius (Jaume Juez). 3 Aleluyas de los debates religiosos. Javier Bueno (texto) y Robledano (dibujos).3 Aleluyas de la defensa de Madrid. Gastón Rey.3 Aleluyas de la defensa de Euzkadi. Gastón Rey, aunque también podría ser Antequera Azpiri.3 De com el Pep i la Rosa… No identificado.

3 Auca moguda i ben vista. Joan Loba, “Quelus”.3 De la taverna dels “son”. Antoni Roca.3 Auca del noi català, antifeixista i humà. Josep Obiols. 3 Auca del moro feixista.3 Auca de Queipo de llano.3 Cómo el fascio se derrumbra frente al valor español. O de la cuna a la tumba. Anónimo.3 Auca del Refugiat.

Aunque las “auques” las escribían los populares aleluyeros, también se atrevieron con este género de literatura de cordel escritores, poetas y dibujantes conocidos. Durante la guerra civil, dada la carga política y denuncia satírica de alto voltaje de los dibujos y pareados, en ocasiones los autores las firmaban con seudónimo. No era un temor gratuito. Un número considerable de los identificados, a pesar del anonimato, fueron fusilados.

Propaganda y compromiso durante la guerra civil

Estados Unidos como decorador de cine. Falleció en México el año 1967.3 Antoni Clavé comenzó como ilus-trador y cartelista en el mundo del cine y de la prensa barcelonesa. Afilia-do al SDP desde su fundación, duran-te la guerra civil trabajó como deco-rador de escenografías para el Teatre de la Guerra. Comprometido con la causa republicana, vivió el conflicto desde una visión personal más cerca-na al anarquismo que a las izquierdas estalinistas. Al finalizar la guerra se exilió en Perpiñán, donde realizó su primera exposición el año 1939. Afin-cado definitivamente en Francia inició su carrera como pintor de vanguardia, con influencias de Eduard Vuillard y Pierre Bonnard. La obra de Clavé se inscribe en la Escuela de París, junto a la de Picasso, Miró, Juan Gris y An-tonio Saura.

Un humorista gráfico y dos pintores

3 Luis García Gallo, que falleció en Barcelona el año 2002, aprendió a leer en los tebeos de la infancia. Za-morano de nacimiento, estudió dibu-jo en la escuela de Artes y Oficios de Achuri. Se inició como dibujante pu-blicitario y posteriormente, durante la guerra civil se pasó al humorismo gráfico. Anarquista vocacional, tra-bajó para la prensa libertaria, Tie-rra y Libertad, Solidaridad Obrera y Fragua Social. Autor de aleluyas sa-tíricas, carteles y caricaturas en 1938 se trasladó a Barcelona, donde siguió dibujando para la causa republicana. Exiliado en París, se hizo célebre con

las historietas que publicaba en Jo-urs de France, con el seudónimo de “Coq” (gallo, en francés)3 Ramón Calsina nació en la barria-da industrial de Poblenou. Compañe-ro del dibujante Picarol, dibujó en las revistas L’Esquella, La Campana y en Patufet. Fue amigo de García Lorca y viajó a Roma, Londres y París, donde alternó el cartelismo con la pintura de caballete. Durante la guerra civil, cola-boró en el montaje de La fam, del poeta libertario Joan Oliver, ejerciendo como decorador, cartelista y diseñador de vestuario. Superadas las experiencias del exilio, regresó a Barcelona y a la pintura, siempre con una carga social y satírica inspirada en escritores como Cervantes, Dickens y Poe.3 Miguel García Vivancos es otro de los pintores anarquistas cuya obra forma parte de la historia gran-de de la CNT. Natural de Mazarrón (Murcia) pero educado en Barcelona, fue uno de los activistas enfrenta-dos a los pistoleros de la Patronal catalana. Amigo de Durruti, Ascaso y García Oliver, durante la guerra civil mandó la columna Los Aguilu-chos, destacada en Huesca. Durante su exilio en Francia luchó en la resis-tencia contra el nazismo. Interesado desde su juventud por el arte comen-zó a pintar escenas y paisajes de Pa-rís, que Pablo Picasso aplaudió con entusiasmo. Con la ayuda del mala-gueño conoció a Maria Cuttoli, que se encargó de su primera exposición el la galería Mirador el año 1948. Mi-guel Vivancos, que falleció en Córdo-ba en 1972, fue para André Bretón un pintor naturalista que “tenía el don virginal de descubrir el arte por sí mismo”.

2 vIEnE DE lA págInA 17

lConocieron penurias, escisiones políticas, muerte en los frentes y años de exilio y olvido junto a los perdedores de la diáspora republicana

Auca sobre la República publicada en l’Esquella de la Torratxa en 1932

lDirigida a un público analfabeto, la “literatura de cordel” era recitada y aprendida de memoria por tradición oral


Opisso, gran testimoni de la seva època jOSEp mARIA CADEnAperIOdIsta I crítIc d’art

uan examinem els dibuixos de Ricard Opisso -en especial, els que realitzà i publicà al llarg

del primer terç del segle XX a diversos setmanaris barcelonins- fem com una immersió anímica, gratificant i per-llongada, en la més íntima realitat ca-talana. Altres artistes de la seva època -Cornet, Llaverias, Junceda, “Apa”, Lola Anglada i alguns altres, entre els que eren qualificats com “ninotaires”, sen-se per això oblidar artistes com Nonell, Canals, Mir, Riquer i, com no!, el gran Picasso en la seva etapa juvenil entre nosaltres- ens deixaren nombrosos tes-timonis en la seva obra de com eren i ac-tuaven els seus coetanis, els quals, a ho-res d’ara, són els nostres avantpassats. Però cap com Opisso va saber interpre-tar i plasmar l’ànima popular, la volun-tat participativa d’una gent que, de la manera més natural possible, plorava i reia, protestava i aplaudia, patia i sal-tava d’alegria, era tradicional i alhora innovadora, dins d’una societat que es-tava en marxa i buscava afirmar-se com senyora dels seus propis destins. A uns els donava per la política i anaven des del Banquet de la Victòria dels regiona-listes a les fontades populars, amb l’en-terrament de la sardina quan era l’hora, dels lerrouxistes: però a la gran majoria els donava per comprar el gall de nadal a la Rambla de Catalunya i participar a la festa de Sant Medir a Gràcia, així com anar als banys de la Barceloneta i passejar per les Rambles. I encara per fer moltes coses, que no esmento perquè la llista em sortiria quilomètrica. Com també ho seria la relació dels milers de dibuixos que Opisso -gran treballador, encara que presumia d’ésser un des-

cordat bohemi- realitzà per a guanyar-se la vida i perquè disfrutava fent-los, mentre pensava com riurien amb les seves observacions gràfiques els milers d’admiradors que tenia, que les veuri-en publicades a ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia (a aquesta en menor freqüència, ja que era massa política i d’esquerres per al seu gust, sempre tendint al conserva-dorisme i al tipisme), TBO, Papitu (on signava “Bigre”, paraula de l’argot fran-cès que feia referència al sexe masculí), Xut! i moltes altres revistes que volien les seves col·laboracions perquè les ma-teixes significaven un atot que assegu-rava les vendes. (Ja veuen com també un simple resum fa la frase llarga).

Tarragoní que somniava amb París

Ricardo Cecilio Opisso Sala -així fou inscrit al registre civil-, però supri-mí “Cecilio” per massa cursi com nom compost i es quedà moltes vegades amb la simple inicial de Ricardo (o Ricard, segons els casos), per popularitzar el cognom “Opisso” o la simple inicial “O” amb la que de vegades també firmava. Nascut a la ciutat de Tarragona el 20 de novembre de 1880, amb dos anys arribà a Barcelona i la nostra ciutat seria el seu principal escenari com ar-tista fins a la seva mort, que havia de produir-se el 21 de maig de 1966. Du-rant aquest notable període -morí amb vuitanta-cinc anys i mig- sempre som-nià amb París, ciutat d’artistes lliures al seu entendre, a la que havia anat en diverses ocasions i on Le Rire i altres revistes li publicaren alguns dels seus dibuixos, però a la qual mai no tingué el valor de quedar-s’hi. Perquè Opisso -cal dir-ho- era bastant poruc i un pèl acomodatici en les coses pràctiques. Admirador del gran dibuixant Steilen,

que va inspirar les seves representa-cions de les bastides del temple de la Sagrada Família -treballà en els seus anys juvenils al costat d’Antoni Gaudí, que el volia lligar curt perquè el troba-va massa esbojarrat- i els seus primers dibuixos obreristes a ¡Cu-Cut!, després sentí igual o més interès per les aristo-cràtiques curses de cavalls i fou crític amb algunes manifestacions de caire reivindicatiu protagonitzades per la massa treballadora. (De la mateixa ma-nera, fou republicà i exaltà Macià com

a president de la Generalitat, però fugí tot el que va poder de comprometre’s quan la guerra civil i, acceptat sense cap problema per les forces guanyado-res, dibuixà moros que venien gallines a la Diagonal i com pagament només acceptaven monedes de plata, així com “nenes-topolino”, amb gossets i penti-nats “arriba España”). Fins i tot, crític amb L’Esquella quan dibuixava a ¡Cu-Cut!, després no tingué inconvenient en participar activament en el ¡Cu-Cut! ressuscitat, qualificat com espuri pels fundadors del primer, i triomfar amb les seves “multituds” al setmanari de la “Llibreria Espanyola”. I és que Opisso era més visceral que reflexiu i el seu gran talent com dibuixant el projectava

en tot el que li venia de gust en un mo-ment determinat. Per això, també, ac-ceptà l’erotisme pel goig que li produïa jugar amb el doble sentit de les frases -insinuants a Papitu, però que tiraven pel broc gros a K.D.T. i a altres revistes psicalíptiques en què col·laborà dibui-xant noies maques i lleugeres de roba-, mentre que a TBO i als contes d’en Patufet, per als quals realitzà moltes portades, practicava un humor màgic i suau, fins i tot lleugerament ensucrat.

Gran testimoni dins d’una època can-viant i convulsa -quan va néixer encara regnaven a Espanya Alfons XII i la seva segona esposa, Maria Cristina d’Àustria, mentre que a la seva mort ja s’havia fet el primer viatge a l’espai (1962) i a Roma es celebrava el Concili Vaticà II, sense mai oblidar que pel mig havia vist dues guer-res mundials i una de civil a Espanya per torna-, la principal preocupació d’Opisso era no tenir-ne cap.

Acostumat a una època en la que, en-cara que hi haguessin grans tensions, tot anava més pausat i es conservaven els referents bàsics, Ricard Opisso, a partir de 1936 va sobreviure com mi-llor podia. El que havia vist (o imaginat veure) en els viatges al París del “Mou-lin Rouge” i amb records de l’època ju-venil a “Quatre Gats”, junt amb la seva molt perllongada habilitat com dibui-xant, li permetrien quedar com bon tes-timoni de com eren moltes de les grans figures artístiques del seu temps. Cal anar amb compte pel que fa a les dades que posava sota la seva signatura -les del passat, però no pas les del present de quan dibuixava-, però fins en aques-ta darrera etapa Opisso aconseguí mantenir-se com artista i, ara, tant a les subhastes com a les exposicions re-trospectives, les seves millors obres són justament apreciades.

Q

lCap dibuixant com Opisso va saber interpretar i plasmar l’ànima popular dins d’una societat que estava en marxa i buscava afirmar-se com a senyora dels seus propis destins

RICARD OpISSOIl·lustració de Ricard Opisso “Tornant de Sant Medir”


Bruguera, amb ‘B’ de BarcelonaAntOnI guIRAlperIOdIsta, gIOnIsta I dIvULgadOr d’hIstOrIetes

s sabut que el teixit industrial de la historieta i l’humor gràfic a Espanya guarda una relació molt

estreta amb Catalunya, i més concreta-ment amb Barcelona. Al llarg del segle XX, han estat moltes les editorials de còmic bàsiques per a la història d’aquest mitjà de comunicació arrelades a Barce-lona: Ediciones TBO, Hispano Americana de Ediciones, Editorial Marco, Ediciones Toray, Toutain Editor o Norma Editorial, per citar-ne algunes. Però no hi ha dub-te que l’editorial barcelonina que més ha marcat la indústria de la historieta a Es-panya ha estat Bruguera, que fins l’any 1940 va ser coneguda com El Gato Negro.

Cap al 1910, Juan Bruguera Teixidor (1885-1933) va plantar cara al terrible analfabetisme del país (un 60% de la població) per, amb modèstia però molta convicció, iniciar la seva tasca editorial. Al principi, la seu social de l’empresa era al carrer Tantarantana, situat al avui barri del Born, al districte de Ciutat Ve-lla. Molt poc després, El Gato Negro es trasllada al pis on vivia la família Bru-guera, a la quarta planta del número 16 del carrer Metges, molt a prop del citat Tantarantana.

Aposta per la literatura popular

Les dècades que van dels anys deu als trenta del segle passat, El Gato Negro ofereix una activitat impressionant: a lli-bres de caire cultural, afegeix literatura popular, cromos i revistes. És en aquest darrer aspecte que comença a destacar, sobre tot per l’aparició el 1921 de Pulgar-cito, una publicació amb narracions, pas-satemps, acudits i historietes. Ben aviat, Pulgarcito assoleix una tirada de 50.000 exemplars, i El Gato Negro multiplica la seva oferta de publicacions gràfiques per a infants i joves -de fet, per a tota la famí-lia-, revistes que poc a poc se centren en la historieta com a element prioritari. De fet, Juan Bruguera amplia aviat el seu negoci. A causa d’una malaltia d’un dels seus fills, Pantaleón Bruguera (1910-1962), la família es trasllada a viure a un altre indret de Barcelona: concretament, a Vallcarca, barri aleshores no gaire ben comunicat amb el centre, un lloc amb un clima més suau i pràcticament sense edi-

ficar. Allà, a un carrer sense nom que era conegut com “calle Proyecto” (avui, Móra la Nova), Juan Bruguera adquireix una casa i construeix un espai per a l’editori-al, i afegeix a la redacció maquinària per imprimir. Aquest serà un aspecte clau per a entendre el creixement de l’em-presa, perquè un editor amb linotípies i impremtes gaudia d’un clar avantatge a l’hora de plantejar les seves publicacions.

Un petit entramat industrial

Poc a poc, Vallcarca es converteix en l’eix d’aquesta ampliació. Bruguera ad-quireix més solars i construeix edificis: al voltant del carrer Proyecto s’establei-xen locals de l’editorial a l’antic número 141 del carrer Móra d’Ebre, així com al número 18 de Duran i Borrell i, final-ment, als números 15 i 17 del carrer Al-dea. L’activitat industrial de l’empresa creix de manera exponencial: novel·les de tots els gèneres -de caire popular i també clàssics universals-, àlbums de cromos, llibres d’acudits i revistes d’his-

torietes completen un catàleg cada cop més important. Aquest moviment supo-sa la contractació de centenars de treba-lladors, molts dels quals eren persones del barri de Vallcarca, famílies senceres que trobaven feina a les impremtes, a les linotípies, als magatzems o a la re-dacció d’El Gato Negro.

Al 1933, amb la mort de Joan Bru-guera, Pantaleón Bruguera i Francisco Bruguera (1912-1990), un altre dels seus fills, es fan càrrec de l’editorial, però al 1936 esclata la guerra civil. Francisco Bruguera, republicà conven-çut, marxa a lluitar contra els feixistes; l’editorial, com moltes altres empreses, és intervinguda, en aquest cas per un co-mitè de la CNT. El Gato Negro segueix publicant, tot i que amb les evidents mancances que suposa viure en un país en guerra, fins al 1939, quan l’exèrcit de Franco entra a Barcelona. Aleshores, i fins al final de la guerra civil, la redac-ció i les impremtes de l’editorial -com de totes les editorials del bàndol republicà- emmudeixen.

Serà, però, per poc temps. Gràcies als oficis d’un conegut de la família, Fran-cisco Bruguera és alliberat d’un camp de presoners, i amb Pantaleón Bruguera, el mateix 1939, l’empresa tornar a posar les màquines en marxa. L’any 1940 els germans decideixen canviar el nom d’El Gato Negro pel d’Editorial Bruguera. Es tornen a posar a la venda àlbums de cro-mos i revistes, i torna a primera plana la literatura popular, ara en llibres de gène-re escrits per autors del país amb pseudò-nims anglòfils -un clàssic a casa nostra-; de fet, Bruguera popularitzarà el format “bolsilibro”, novel·les de format butxaca a preus relativament econòmics. Cap a meitat dels anys quaranta, els Bruguera decideixen que ha arribat el moment de tornar a posar en marxa Pulgarcito. És aleshores quan lloguen un pis al número 78 del passeig de Gràcia.

La resurrecció

En aquell indret es reuniran una sèrie de cervells privilegiats, veterans periodistes represaliats pel franquisme (Josep Maria Lladó o Rafael González), joves aspirants a literats (Francisco González Ledesma o Víctor Mora), i excel·lents dibuixants (Ci-

fré, Conti o Peñarroya). A finals del 1946 torna als quioscos Pulgarcito, reconverti-da en una publicació bàsicament d’histo-rietes, amb éssers de paper que reflecti-en les misèries de la quotidianitat de la postguerra amb un humor cru i un sentit bastant crític de l’entorn social.

Pulgarcito assoleix un important èxit comercial; al 1951 apareix un altre setma-nari, El DDT contra las penas, i al 1952 la redacció es trasllada al número 248 de la República Argentina, carrer situat al ja citat barri de Vallcarca. Els àlbums de cromos, les novel·les populars i els tebeos revifen l’empresa; les famílies del barri de Vallcarca tornen a ocupar centenars de llocs de treballs, refent aquest teixit industrial de la ciutat. A més de les edi-cions i les impremtes, l’editorial gaudeix

també d’una agència de sindicació d’acu-dits i historietes, i Bruguera s’estableix a Amèrica Llatina. El creixement exigeix noves fites, i l’empresa adquireix un solar al número 5 del carrer Camps i Fabrés, molt a prop de la plaça Lesseps, on al 1956 s’estableix la redacció i altres de-partaments de Bruguera.

Noves col·leccions de llibres -Iris, His-torias Selección-, cromos, revistes -Sissi, Can Can, Tío Vivo, Din Dan- i quaderns d’aventures -El Cachorro, El Capitán Trueno, El Jabato-, envaeixen quioscos i llibreries amb productes de qualitat a preus populars. Al 1961, Bruguera crea fins i tot una revista de circulació interna -Nosotros-, i l’entramat industrial arriba a aplegar més de mil treballadors dividits en diversos departaments i empreses fili-als, que oferien serveis com menjadors, un club social o assistència sanitària. Al 1974, Bruguera posa en marxa unes instal·lacions a Parets del Vallès (Bar-celona), on es trasllada bàsicament tot allò referent a les arts gràfiques. Al 1979,

amb Pantaléon Bruguera desaparegut i Francisco Bruguera retirat, hi ha canvis importants a la cúpula d’una empresa que, a més, ha de fer front a diverses cri-sis econòmiques.

La fi d’un gegant editorial

Els temps són uns altres, i una sèrie d’acumulació de despropòsits -inflació econòmica, contracció del mercat, cri-si de vendes, mala gestió empresarial, manca de renovació de continguts als tebeos, pagament de sumes astronò-miques per drets de certs llibres...- acaben provocant una suspensió de pagaments l’any 1982. De 1.752 em-pleats, Bruguera es queda amb 800 treballadors; el darrer i dramàtic in-tent per arreglar la situació té lloc el 1985, quan els treballadors cedeixen la seva assegurança de desocupació a canvi d’un important crèdit del Banco de Crédito Industrial. Però el juny de 1986, Bruguera tanca les seves portes. Les famílies han perdut els llocs de treball, i els Bruguera la seva empre-sa, els seus edificis, el seu llegat.

La memòria és viva

Avui, al 2011, resta el record de les publicacions d’una empresa que va ser aliment cultural i espiritual de diver-ses generacions d’espanyols. Però 25 anys desprès del seu tancament, la memòria de Bruguera és viva encara. Al número 15 del carrer Aldea, en un dels edificis de Bruguera, es va instal-lar un centre cívic que en aquests mo-ments porta el nom de centre cívic El Coll-La Bruguera. En aquest indret, i gràcies a la tasca del seu director, Xa-vier Franch, alguns familiars de Bru-guera, com Joan Bruguera, i les per-sones del barri que van treballar tants anys en aquesta empresa, s’ha posat en marxa el Projecte de Recuperació de la Memòria de l’Editorial Bruguera. Entre d’altres activitats, com exposi-cions, xerrades o taules rodones, s’ha començat a recollir documents de tota mena relacionats amb Bruguera i els seus treballadors, aplegats a l’Arxiu del Districte de Gràcia.

I és que Bruguera s’escriu amb “B” de Barcelona.

É

lL’editorial Bruguera va néixer com a El Gato Negro a principis del segle XX en un context d’analfabetisme del 60% de la població

A l’esquerra, portada de la

popular revis-ta Pulgarcito,

nascuda el 1921; a dalt, treballa-

dors al menja-dor de l’empre-

sa; a la dreta, publicació rei-

vindicativa per denunciar els

acomidaments quan Bruguera

va fer fallida

fOnS DOCumEntAl DE bRuguERA DE l’ARxIu DEl DIS-

tRICtE DE gRàCIA

lAls anys 60 i 70 l’entramat indutrial arriba a aplegar més de 1.000 treballadors, moltes d’elles dones del barri de Vallcarca


luIS CAlDEIRO

l 1 de octubre de 1977, la revista Triunfo publicaba en su página 9 un editorial titulado “Defenda-

mos la libertad de expresión”, elaborado conjuntamente por los directores de se-manarios de la época: “Como en un plan perfectamente previsto, grupos extremis-tas de derechas (…) han actuado impune-mente, en pleno día, contra un semanario (…) un terrorismo que pretende la vuelta

a la dictadura ha actuado contra un medio de comunicación social (…) y ha dejado un triste balance: un trabajador muerto, nu-merosas personas heridas y un edificio, el del semanario El Papus, al cual se ha ele-gido como símbolo, totalmente destruido”. Más adelante, el editorial reclamaba que “para terminar con esta amenaza hay que pedir primero responsabilidades al Go-bierno, que tiene el deber de garantizar no sólo una libertad de expresión con la detención de unos culpables que no serán

difíciles de localizar, sino una tranquili-dad y garantía de que hechos de esta na-turaleza no pueden repetirse”. Las cursi-vas, obviamente, son mías. Porque desde que el 20 de septiembre de 1977 estallara un paquete bomba en la revista satírica El Papus, destrozando por completo al portero del inmueble, Juan Peñalver, ni los jueces han sido capaces de encontrar a los culpables ni la policía, de determinar qué tipo de explosivo se empleó.

La sombra de la duda aumenta aún más si nos atenemos a declaraciones como la del abogado August Gil, experto en juicios relacionados con actos terroris-tas. En el artículo “El Papus, un atenta-do sin culpables” (El País, 29 de enero), Gil sostiene que “la policía actuó con ne-gligencia, incompetencia e inhibición, lo que lleva a pensar que hubo “obstrucción

deliberada”. Desgraciadamente, no pue-de decirse que el atentado resultara una absoluta sorpresa. Porque prácticamente desde sus inicios, la revista se convirtió en carne de cañón para la dictadura: en el mismo artículo, el periodista Antonio Franco considera la “frontalidad” como la principal característica del semanario: “llamaba a las cosas por su nombre y de

‘El Papus’, una avispa en los cojones

E

Para sortear la censura, la revista hubo de recurrir a la más recia tradición hispánica: la picaresca. Si el sistema para obtener el permiso de la censura consistía en entregar los diez primeros ejemplares de cada número al Ministerio de Información y Turismo y esperar al menos una hora a que éste diese señales de vida (el silencio suponía el permiso, y un telefonazo, el secuestro o la retirada de alguna página), hubo un año en que se entregaron los ejemplares en Madrid, en vísperas del día de San Esteban (26 de diciembre). Pero ese día es feriado en Barcelona, que era donde se editaba e imprimía la revista. Para cuando la orden fue emitida en la capital del Reino, en la ciudad condal ya no quedaba nadie que la pudiese ejecutar. ¿Y quién era el régimen para desafiar el descanso de los funcionarios?

forma que todo el mundo lo entendiera”. Pecado mortal en una época como aque-lla, cuando la democracia todavía no era y el antiguo régimen, convertido en un sau-rio agonizante, se resistía a morir. Fue en ese contexto que El Papus se permitió el lujo de molestar “más que una avispa en los cojones”, en palabras de un ministro franquista. Un error que resultaría fatal.

Nacimiento y supervivencia

En 1973, dos dibujantes llamados Ivà y Óscar, que trabajaban para la revista satírica Barrabás, dedicada al deporte, presentaban a su editora un proyecto similar, pero abierto a temas generales. Por aquel entonces, el país bullía y en-

contraba en el humor un cauce para la libertad de expresión. Prueba de ello son el nacimiento, un año antes (1972), de la revista Hermano Lobo, y un año más tar-de (1974) de Por Favor. En 1977 nacería El Jueves, aún hoy en nuestros quioscos.

Tras asegurar al entonces Director General de Prensa que el título de “El Pa-pus” no tenía ningún significado erótico, el editor consiguió la preceptiva autori-zación para publicar la revista. Los pro-blemas, sin embargo, vendrían pronto: su número 7, dedicado monográficamen-te al tema “El Macho”, fue expedientado. A partir del número 40, quedó claro que era más fácil afrontar dificultades por exceso de erotismo que de irreverencia política, así que se adoptó la táctica de ser políticos en lo fundamental y eróticos en lo superficial. Pero ello no le libró de una historia accidentada, una verdadera historia de supervivencia, ya que en sus trece años de vida (con 559 números se-manales y casi 20 especiales, en los que llegó a alcanzar una tirada de 250.000 ejemplares), El Papus sufrió de todo: cientos de procesos judiciales, casi medio centenar de secuestros, tres Consejos de Guerra y dos cierres.

La Trama

Tras el atentado, sorprendentemente, la policía trató de hacer los deberes y detuvo a doce sospechosos. Y decimos “sorpren-dentemente” puesto que la Triple A -ha-cia donde apuntaban todas las sospechas- se paseaba entonces con total impunidad, antes de la Matanza de Atocha e incluso poco después del atentado a El Papus. De hecho, pocos días después de la bomba se dedicaron a recorrer los diarios de Barce-lona, ofreciendo el relato de su “hazaña”, lo que facilitó su captura. Sea como fuere, los detenidos eran elementos ultradere-chistas, alguno con fuertes conexiones con el régimen, como Miguel Gómez Be-net, alias El Padrino o El General, que mantuvo excelentes relaciones con José Aparicio, gobernador de Lérida entre 1970 y 1974. Alberto Royuela, otro de los sospechosos, desapareció de su domicilio, un piso que había sido base para una In-ternacional Negra, con fascistas italianos entrando y saliendo de él. Tres meses des-pués de su arresto, los detenidos fueron puestos en libertad. Y contra Royuela, en busca y captura, no se presentaron cargos finalmente. Tal como afirma un testimonio en el documental El Papus, anatomía de un atentado, “no es normal que 33 años después sea tan difícil inves-tigar qué sucedió; que 33 años después los Archivos del Estado continúen cerrados; que 33 años después las bocas sigan cosi-das”. Quizá la razón estribe, como señala Joan de Sagarra en el mismo documen-tal, “en qué es la Transición”. “¿Cómo ha ido la Transición?”-se pregunta- “pues ya ves como ha ido: treinta y tres años y pico después no te dejan ver los informes de lo ocurrido. Por algo será”.

lMás de 30 años después del atentado a ‘El Papus’, ni los jueces han sido capaces de dar con los culpables ni la policía de identificar el explosivo

lLa revista sufrió cientos de procesos judiciales, casi medio centenar de secuestros, tres Consejos de Guerra y dos cierres

Censura, que algo queda

A la izquierda, especial en solida-ridad con las víctimas del atentado a El Papus por parte de los compa-ñeros de profesión; arriba, portada

del número 177, el de después del atentado, cuya editorial se titulaba

“Vosotros, fascistas, sois los terro-ristas”; abajo, dibujo de Outumuro


‘Butifarra!’, la lucha como diversiónRAI fERRER (OnOmAtOpEyA)EscrItOr y ILUstradOr

estimonio de la historia de las postrimerías del franquismo y de los inicios de la transición, la re-

vista Butifarra! fue el invento de un grupo de jóvenes dibujantes cercanos a las aso-ciaciones de vecinos de Barcelona. Lucha-dores de la incipiente democracia, en junio de 1975 el equipo de colaboradores capita-neado por el leridano Alfons López, ponía en circulación una revista de humor y de denuncia, cuyos contenidos gráficos y lite-rarios, cubrían campos tan diversos como la situación de los barrios, la especulación del suelo, el cierre de empresas como la Maquinista y Terrestre, el III cinturón de Ronda, las drogas, o el feminismo.

A diferencia de otras publicaciones como Por Favor, protagonizada casi en exclusiva por los políticos, la revista Bu-tifarra! tuvo como principales protago-nistas a las gentes de la calle y sus de-mandas sociales más inmediatas, como la creación de guarderías, colegios, equi-pamientos culturales, etc…

Contaba para ello con dibujantes y periodistas procedentes de la prensa alternativa, unidos en el convencimien-to de que la historieta de humor (en la línea del Hara-Kiri francés), era uno de los medios más eficaces y festivos para ser utilizados durante la transición, desde posiciones ideológicas tan diver-sas como el reformismo, el comunismo, el nacionalismo, los troskos, el maoísmo y la anarquía.

En su primera época, el equipo Bu-tifarra! tenía entre sus colaboradores a Juanjo Sarto, Alfons López, Max, F. P. Navarro, L’Avi, Ricard Soler y Carlos Vila. Posteriormente se fueron incorpo-rando, Carlos Azagra, El Cubri, Gallardo y Mediavilla, Rafael Vaquer, Montse Cla-vé, Carlos Giménez, Mari Carmen Vila y

Ventura y Nieto, todos ellos excelentes profesionales de las generaciones más jó-venes y combativas.

Luchas vecinales y humor político

Con la complicidad de la FAVB y del Col·legi d’Enginyers de Catalunya, Bu-tifarra! inició su publicación de carácter mensual en junio de 1975. Los primeros números se vendían de forma semi clan-destina en las asociaciones de vecinos.

A partir del número 9, la revista pasó de ocho páginas a doce, incluyendo en sus contenidos, junto a las secciones ha-bituales de barrios, incisivos temas mo-nográficos sobre la mujer, las vacaciones de los trabajadores, la futura Escuela Pegaso, etc. Esta etapa, protagonizada

por las luchas vecinales, se alargó has-ta el número 23, incidiendo sus páginas, con humor y contundencia, en realida-des tan debatidas como el caso Matesa, los planes de la España Industrial, la formación profesional o los negocios del alcalde Joaquim Viola.

En el contexto histórico en el que na-ció la publicación, tenía como referentes los despidos de la SEAT, la entrada en la FAVB de los miembros más combativos del movimiento vecinal y el ingreso en prisión del periodista Josep M. Huertas Clavería, por un artículo publicado en Tele/eXprés. Un tiempo de conflictividad en el que el humor político alcanzaría sus cotas más altas.

La segunda etapa, la más profesio-nal sin duda de la revista Butifarra!, se hizo posible gracias a la participación en el proyecto de Iniciativas Editoriales, la

editora de El Viejo Topo, que logró que la publicación llegara por fin al quiosco.

En 1977 Butifarra! publicó el mono-gráfico dedicado a los “Quarts de casa”, en el que denunciaban que más de 5.000 familias vivían en estos habitáculos en condiciones infrahumanas. Reclamaban para hacer viviendas sociales los terre-nos de la Maquinista y Terrrestre, que los especuladores del consistorio… con-vertirían años después en el mayor cen-tro comercial de Catalunya.

Otro monográfico controvertido publi-cado en la revista fue el del incendio de la sala de fiestas Scala, en el que murieron cuatro personas. El atentado se atribuyó “oficialmente” a un supuesto grupo anar-quista, pero el equipo Butifarra! publicó en forma de cómic un documento de pri-mera mano, denunciando que había sido una artimaña del ministro Martín Villa,

Suárez y Tarradellas, para desacreditar al movimiento libertario, en pleno auge tras el éxito de las Jornadas Libertarias del Parque Güell.

Otros temas monográficos de la publi-cación se dedicaron a los negocios de la Iglesia, la alternativa ecológica, ¡OTAN no!, escuela privada/escuela pública, y, con carácter eminentemente didáctico, la recuperación de “La historia popular” de Catalunya y España, dibujada por auto-res como Adolfo Usero y Alfons López.

Después de 36 números de diversión, Butifarra!, que había logrado atravesar la parte más dura de la transición, dijo adiós a los lectores a finales de 1978, pocos meses antes de las primeras elec-ciones municipales democráticas. El año 1982 el equipo Butifarra! regresaba a la lucha solidaria con una nueva revista, Cul de sac, publicada en catalán.

T

lLa revista ‘Butifarra!’ tuvo como principales protagonistas a las gentes de la calle y sus demandas sociales más inmediatas

Con un explícito logotipo, Butifarra! se autodefínia como “revista de humor de los barrios”. Reproducimos las portadas de los números dedicados a la escuela pública y privada y la “delincuencia”, ambos de 1978


L’aventura de ‘Cul-de-sac’AlfOnS lópEzcOOrdInadOr de ‘BUtIfarra!’ I dIrectOr de ‘cUL-de-sac’

l’abril de 1982, naturalment per Sant Jordi, apareixia Cul-de-Sac, possiblement la primera

publicació d’humor gràfic i polític en llen-gua catalana des de la guerra civil.

És clar que havien aparegut algunes experiències de premsa satírica en la llengua de Mossèn Cinto com El Be ne-gre amb Potes Rosses o La Pipa d’en Roc, però en elles l’element gràfic era escàs o inexistent. Tot el contrari de Cul-de-Sac, on la part gràfica tenia el clar protagonis-me que li donaven els impulsors que, no en va, érem tots dibuixants.

Tots tenim un passat

La majoria dels promotors de la idea ve-níem d’una altra experiència que ens ha-via deixat un cert regust. Es tracta de la revista Butifarra! que des de 1975 va ser al costat de les lluites veïnals de la que es podria definir com l’àrea de la gran Barce-lona i que va fer el salt de l’underground social fins als quioscos. Aquells anys havi-en estat força interessants però tot i que sempre vam mantenir una independència política i creativa, estàvem condicionats pel fet de dependre d’una editora que, en un moment donat, podia decidir el tanca-ment de la revista. Com així va ser.

És per això que al 1980, aquella pe-nya d’irreductibles vam decidir tenir un segell editorial propi: Ediciones Saco Roto, que, com es pot deduir pel nom, ens permetés fer allò que volguéssim. És així com vam fer quatre calerons editant lli-bres per a institucions públiques i priva-des que, amb la marca de la casa (humor i aplicacions didàctiques de la historieta), explicàvem la història de pobles i ciutats de Catalunya. Així va néixer La història de les Balears, a la que seguirien: Tarra-gona, Santa Coloma, Castelldefels, etc.

Sense aquest petit suport econòmic no s’entendria com ens vam atrevir a treure Cul-de-Sac al carrer, una revista en cata-là, setmanal i d’humor. Bé, això i l’estat d’ànim, ara en parlem.

Cul-de-Sac era l’evolució natural de Butifarra! però no necessàriament la continuació: m’explicaré. La situació ambiental, allò que es podia definir com l’estat d’ànim social no era el mateix que el dels primers moments de la transició, i nosaltres, l’equip Butifarra!, tampoc no érem exactament els mateixos.

Per Butifarra! va passar molta gent del camp de l’esquerra i moltes vegades els resultats d’allò que es publicava era conseqüència de la correlació de forces, però puc dir amb molta satisfacció que sempre es mantenia un esperit frontpo-pulista, d’esquerra plural. Allà hi cabien els ecologistes, els anarquistes, les femi-nistes i tota la variadíssima gama mar-xista, sense oblidar els que simplement passaven per allà i tenien ganes de dibui-xar, que ja era molt. No vam ser propie-tat de cap partit, tot i que algun cronista despistat s’ho hagi pensat. Dit això, es pot entendre que la ideologia a Butifarra! pesava molt. Al 1982, i amb la que esta-va caient, necessitàvem una mica d’aire fresc. Necessitàvem fer una altra cosa.

Les essències continuen

La democràcia anava tirant, al franquis-me sociològic li costava agafar el to i feia quatre dies que havíem tingut l’últim intent de cop de estat. Mentre que l’es-querra... bé, en aquell moment poc sabí-em dels pactes internacionals perquè res a l’esquerra homologable del PSOE tin-gués una vida fàcil. Però hi havia alguna cosa més, molt més profunda. La intuïció que alguns teníem que la condició huma-na ens havia estat mal explicada per tots els pensaments idealistes que havien nascut el segle XIX, tan lluny ja.

Encara passarien uns anys abans que

la biologia ens donés unes explicacions raonables del perquè els mecanismes de comportament de l’homo-sapiens s’assem-blen tant als dels ximpanzés i com la su-posada bondat natural de la nostra espè-cie té un nivell de credibilitat semblant al de Papa Noel. Era entendridor veure com a dins l’esquerra es practicava la lluita pel poder emmascarada en mil excuses ide-ològiques i com revolucionaris de tota la vida s’anaven posicionant cap a postures polítiques que permetien tastar una mica de poltrona. “No és això companys, no és això” deia Lluís Llach en aquells temps, i no ho deia perquè sí. Havíem perdut la innocència però no del tot la brúixola, i la nova revista en seria un reflex.

Repartint a dreta i a esquerra

L’equip Butifarra! que va fer Cul-de-Sac també va modificar el funcionament in-tern. De la mini assemblea de la revista Butifarra!, on tothom podia venir a dir la seva, vam passar a un consell de redacció al voltant del nucli dur que ja funcionava en els últims temps, és a dir, l’estudi de la Ronda Universitat de Barcelona que va veure néixer tants projectes. Estava format per Joan Aliu, Rafel Vaquer i un servidor (i que amb Cul-de-Sac va comp-tar amb la participació de Lluís Zayas). El meu paper també es va redefinir de l’antic animador/coordinador a director de facto. Sí. Perquè en aquells temps encara no disposava del carnet de periodista i el bon amic Juan Manuel Blanco, que havíem co-negut a l’època autogestionària del Diario de Barcelona, ens va prestar el seu.

Vam intentar oferir la millor quali-

tat en els textos i en els dibuixos. Molts dels col·laboradors bàsics de l’antic equip es van mantenir: Max, els germans Tharrats, Juanjo Sarto, Pérez Navarro, Montse Clavé, Carlos Azagra, Antonio Martín... i a ells es van afegir: Rubén Pe-llejero, Paco Mir, Sirvent, un prometedor Carles Flavià, entre molts d’altres, i una obertura cap a un espai de pensament que, en l’esperit d’esquerra plural d’una revista feta en català, hi cabia perfecta-ment: el sector soberanista representat per Ramon Barnils i el col·lectiu Aurora Puigmadrona, on s’amagava un grup de professors de la Universitat Autònoma que anys després tindrien un considera-ble protagonisme en cert govern tripartit de la Generalitat de Catalunya.

A nivell de continguts, la revista esta-

va clarament diferenciada en dues parts: l’espai central, on s’acollia un tema d’ac-tualitat política o social i la resta, ocupada per un costumisme crític contemporani on també es parlava de música, còmics, etc.

Pel camí vam perdre la necessitat d’ex-plicar allò que passava amb una actitud explícitament didàctica i la vam substitu-ir per una actitud més crítica i reflexiva, vam perdre dogmatisme i vam guanyar llibertat. Ja no hi havia santuaris ideolò-gics, a l’esquerra també ens equivocàvem, i molt. Un d’aquests espais mentals into-cables érem nosaltres mateixos, i ara que teníem una revista en català ens veiem amb l’autoritat moral de fer-ho. Així és que vam repassar amb carinyo i pel seu bé els tòpics i les patums del nostre país, des de Jordi Pujol a la Moreneta passant per una campanya de normalització lin-güística que per aquells temps es feia i que atenia per Norma. Per algun estrany motiu allò no va ser ben valorat per certs sectors polítics i socials catalanistes, però vés, què hi farem. Entestats en fer amics en tots els sectors possibles se’ns va acu-dir fer una campanya de llançament ca-solana però contundent (tenint en compte que Internet no existia...). Recordeu que la revista es deia Cul-de-Sac, bé, doncs en tres onades diferents les principals ciutats de Catalunya es van emplenar de cartells que deien: la primera onada: “Ben aviat, a prendre pel cul”, la segona: “Ben aviat, a prendre pel Sac” i la tercera: “Cul-de-Sac, la revista que et dóna a escollir entre dues opcions, a prendre pel sac o a prendre pel cul”. La premsa en va parlar, i tant, i algun judici vam tenir per immoralitat i escàndol públic, però inexplicablement al-gun sector del moviment gai no ho va va-lorar en la justa mida. I és que la correcció política no era el nostre fort.

La vida és dura a la frontera

Fos com fos i en la meva parcial opinió, crec que dins de la curta història de Cul-de-Sac es poden trobar algunes de les millors pàgines d’humor català escrit o dibuixat, i la prova és que sèries que allà van néixer com “Johny Roqueta” o “Or-gasmes Quotidians”, en passar a El Jue-ves van tenir un gran ressò.

Però Cul-de-Sac va ser un absolut fra-càs econòmic, la revista no es venia i vam haver de tancar la barraca als quatre me-sos per no perdre fins la samarreta. Per què? Per diferents motius.

El problema de la distribució. Ens vam equivocar amb el format. Per aba-ratir costos va sortir amb paper i mida de diari i el quiosquer no sabia on posar-la. Això en el cas que hi arribés, perquè Cul-de-Sac tenia un altre problema: era massa barata, costava 60 pessetes de l’època i ni els distribuïdors ni els quios-quers en treien un percentatge prou esti-mulant... de manera que moltes vegades ens vam trobar amb exemplars retornats tal i com havien sortit de la impremta. El mercat és molt seu, però també vam pagar cara la independència política i empresarial; una revista que en aquell moment trencava esquemes necessitava

un fort recolzament, per no parlar de les subvencions al català que, amablement, la Generalitat ens anava pos-posant...

Però no ens enganyem, potser el problema principal era aquest, que estava feta en català quan la demanda social era, malgrat tot, molt més feble que ara i quan l’autocrítica no passava dels manuals d’estil. Recordo una conversa amb Vázquez Montalbán, que em va dir: “potser vau sortir massa aviat” i després de fer una pausa va afegir: “tot i que en aquest país potser serà sem-pre massa aviat”.

A

ARxIu AlfOnS lópEzPortada del número 8 de la revista. A baix, fotografia de l’equip de Butifarra! que va fer Cul-de-Sac, el 1982


Revistes de la transiciópEpE gálvEzgUIOnIsta I sIndIcaLIsta

humor gràfic va ser un dels ele-ments més destacats de la cul-tura popular als anys finals de

la dictadura franquista; ho confirmen el número de publicacions, la seva popula-ritat i també les sancions acumulades. El context sociopolític d’una dictadura cada vegada més contestada i d’una societat cada vegada més alliberada va afavorir aquest protagonisme, tal i com analitza Manuel Vázquez Montalbán al pròleg de Por Favor: una història de la transició: “El frente del humor crítico es posible por las quiebras socioculturales del franquis-mo, un tapón de poder sobre una sociedad cambiante, tapón que reprime cuanto puede, pero que debe ampliar progresiva-mente los espacios de tolerancia -que no de libertad- y uno de esos espacios era el humor, considerado políticamente menos peligroso que el lenguaje crítico analíti-co o el lenguaje político de oposición”. En aquest context, l’humor gràfic comptava amb els avantatges de la immediatesa en l’anàlisi i crítica de les situacions i la con-tundència i ràpida comunicació del mis-satge. Però tot i això, a més a més va ser necessari el factor humà: la renovació ge-neracional i la voluntat d’assumir riscos d’una munió d’autors i d’alguna autora, perquè tot sigui dit, l’humor gràfic era i encara és un terreny molt majoritària-ment masculí.

Mata Ratos

La gran majoria de les revistes que van practicar un humor gràfic crític als anys de la transició ja van néixer amb la personalitat formada. No és el cas de Mata Ratos, que va viure diferents eta-

pes i una evolució en la qual va tenir un paper important la incorporació de noves generacions d’humoristes. Així, Mata Ratos va aparèixer el 17 de maig de 1965 editada per Ibero Mundial de Ediciones. A les acaballes dels seixanta Carlos Conti, un clàssic de Bruguera, assumeix la direcció artística de la ma-teixa i obre la publicació, que comptava amb les signatures de Perich, Gin, Al-fonso Figueras, Enrich, Pañella, Cesc,

Julio Cebrián, Luis, Serafín, a una sèrie de nous dibuixants com Picanyol, Ricar-do, García Lorente, Ja, Oscar, Ivà i Tom, als quals s’afegirien més tard Alfons Ló-pez, Vallés, Romeu, Bargadí, Irasaqui, Fer, Joma i Ludovico (pseudònim d’Ara-nal Ballester). Aquestes incorporacions aporten un plus de voluntat crítica en sintonia amb els canvis generacionals i amb l’extensió social de la necessitat d’exercir la llibertat. Evolució que no es produeix només en els continguts, sinó també en el funcionament de la revis-ta, de manera que Tom pren el relleu

de Conti a la direcció i es constitueix un consell de redacció que per primera ve-gada a la vida de la publicació discuteix i defineix conjuntament els continguts. Malgrat tot, aquesta proposta no va aconseguir un nivell de vendes suficient per als propietaris de la revista i la van tancar. Anys després tornaria a reviure per poc temps i amb altres continguts i autors.

Barrabás

Una cosa que tenen les dictadures és que ho acaben polititzant tot, i l’esport, gran camp d’evasió social, encara més. Per això cal esmentar l’existència de Barra-bás, revista en la qual predominava l’hu-mor gràfic sobre el món de l’esport i molt especialment sobre el futbol, publicada a Barcelona des de 1973 a 1977. Sota la direcció formal de Xavier de Echarri, l’Oscar Nebreda i l’Ivà van ser l’ànima mater de la publicació i li van donar un toc corrosiu en les seves crítiques sobre les estructures polítiques de l’esport. Gin, García Lorente, Manel, Ja, Oli, Ventura&Nieto, Esparbé, Joma, Pañella i Perich completaven la nòmina de dibui-xants i Alex J. Botines, Antonio Franco (que signava com Antonio Bigatá), José María García, Enric Bañeres o Carles Turró, la part literària.

Por Favor

Por Favor, significatiu nom d’una publi-cació que demanava amb ironia permís per ser, és a dir, per practicar la lliber-tat d’expressió mitjançant l’humor. I va aconseguir ser i romandre uns quatre anys, però amb una existència complica-da per la repressió i també per l’evolució de la transició política. El primer núme-ro va aparèixer el 4 de març de 1974,

dos dies després de l’assassinat legal de Salvador Puig Antic. El fet que ràpida-ment esgotés la seva tirada de 100.000 exemplars ens informa de la necessi-tat de llibertat d’expressió que existia, però també de l’atractiu d’una revista nucleada al voltant de Manolo Vázquez Montalbán i del Perich. En la part es-trictament literària van col·laborar en-tre d’altres José Martí Gómez, Antonio Álvarez Solís, Josep Ramoneda, Juan Marsé, Maruja Torres, Angel Casas, José Luis Guarner, Fernando Savater o Joan de Sagarra, i en la vessant més gràfica, Cesc, Forges, Núria Pompeia, Jaume Bach, Juan José Guillén, Má-ximo, Romeu, Vives, Vallés, Ludovico, Martínmorales, Manel, El Cubri, Pablo

o Julio Cebrián, als quals es va afe-gir l’aportació internacional de Quino, Fontanarrosa o Reiser. El sumari con-juminava seccions fixes, generalment literàries, amb pàgines o dobles pàgines dedicades als acudits gràfics dels autors estrella, tot aconseguint un conjunt for-ça coherent i representatiu del tarannà de la progressia d’aquells anys.

Por favor sorgeix en les darreries del franquisme, en un moment d’intensa pugna per l’hegemonia de la transició, en què la democràcia guanyava el carrer, en què es van executar legal i il·legalment moltes persones i en què els reformadors del franquisme van guanyar la partida a l’oposició. En aquest context, el con-tingut clarament polític i molt lligat a l’actualitat i d’esquerres sense adscrip-ció partidista de la revista atreu les san-cions, suspensions, segrestos (números 18, 35, 55, 71, 72...) i expedients. Unes vegades amb la justificació de calmar l’anomenat “búnquer” del franquisme, com al seu primer tancament, que ofici-alment va estar provocat per un dibuix de Vives en el qual un cambrer li pre-senta a Jesús Crist el compte del Sant Sopar, d’altres per afeblir l’adversari. El cert és que amb aquest càstig es va afe-blir molt l’economia de la publicació, tot i que quan la revista era suspesa, la re-dacció confeccionava una publicació al-ternativa que sortia cada setmana amb el nom de Muchas Gracias, però que no deixava de ser una solució d’emergèn-cia i insuficient. Aquesta problemàtica, unida segurament a com es va resoldre la transició, van fer que la vida de Por Favor no passés de 1978.

L’

Ja amb el procés de la transició consolidat, el 27 de maig de 1977 surt per primera vegada al carrer la revista El Jueves. Creada per José Ilario, també pare editorial de Por favor, va ser comprada l’octubre del mateix any pel Grupo Z, i recollia d’El Papus part de la plantilla i el concepte “bête et méchant” de l’humor de la revista francesa Hara Kiri, tot i que més suavitzat . D’altra banda, s’ha d’assenyalar la particularitat del protagonisme de la historieta amb seccions de personatges fixos. José Luis Martín, Oscar, Tom, Romeu, Kim, Farreres, Trallero, Vives, Ivá, Ventura i Nieto, Manel, Forges, Cuatricomía (Bigart/Sirvent/Paco Mir/Tha)… van col·laborar en aquells primers anys de l’única revista d’humor que encara sobreviu.

‘El Jueves’, “la revista que sale los miércoles”

lLa dictadura, més contestada, i la societat, més alliberada, unit a la voluntat d’assumir riscos dels autors, van fer possibles les publicacions

l‘Por Favor’ va ser sancionada, suspesa, expedientada i segrestada en més de cinc ocasions: la seva economia no ho va suportar

jOPortada del número 5 de Por Favor, abril de 1974. A la dreta, portada de Barrabás, “la revista satírica del deporte”


Núria Pompeia, cronista de la vida quotidiana

MIREIA BOfIlltradUctOra, actIvIsta femInIsta

úria Pompeia, “catalana de llar·ga i esforçada vida, ha tingut bastants fills (5), un sol marit,

infinitat de feines i ocupacions, i ha pu·blicat diversos llibres (7, fins aleshores). També ha col·laborat en no poques revis·tes, la majoria lamentablement desapa·regudes i ha estat redactora en cap de dues d’elles (Por favor i Saber). Diu que és una excel·lent mestressa de casa, cui·nera de confiança i que li agradaria viure al camp, de renda.” Així la presentava la contraportada del seu darrer llibre d’hu·mor gràfic, Cambios y recambios (1983), resumint el que ella mateixa sempre ha destacat de la seva trajectòria: la dedi·cació durant molts anys a mantenir en funcionament una família nombrosa, la voluntat de donar expressió pública a través dels seus llibres i dibuixos a les vi·vències de la vida quotidiana, i l’aplicació de l’experiència adquirida en la gestió de la vida familiar a la tasca editorial i de gestió cultural.

Tot i que, com ella mateixa explicava, va començar a dibuixar com una mena de passatemps, desprès d’haver experimen·tat també amb l’escriptura i la pintura, i sense cap vocació especial, en el dibuix trobà un mitjà eficaç per connectar amb

el malestar de moltes dones que se senti·en enganyades i estafades per una socie·tat que no els concedia la possibilitat de desenvolupar tot el seu potencial.

El seu primer llibre, Maternasis, publicat el 1967, denuncia amb iròni·ca empatia la mística de la maternitat. No feia gaire que havia vist la llum la traducció catalana de La mística de la feminitat de Betty Friedan i tot just havia passat un any des de la publica·ció de La dona a Catalunya de Maria Aurèlia Capmany, que denunciava la precarietat de la inserció de les dones en la societat i n’assenyalava les ar·rels en la mitologia del rol maternal i la subordinació de la dona al mascle en el terreny de la sexualitat. Subordinació que ja no és possible ignorar en un mo·ment en què els costums estan canviant ràpidament, almenys entre els sectors més benestants, i que Núria Pompeia il·lumina en el seu segon llibre, Y fueron felices, editat al 1970.

Alliberament de costums

El 1971 publica, en edició bilingüe, Pels segles dels segles, on reflecteix en dues històries paral·leles el desconcert d’una generació que ha passat en pocs anys del domini d’un ordre social asfixiant, detin·gut en el temps, segellat per les normes d’una religió repressora, a un cert allibe·rament dels costums, sota la influència de les idees de l’existencialisme, el maig del 68 i el hipisme, mentre la dictadura manté el seu domini ferri.

Ja abans, el 1968 havia començat a publicar a la revista Triunfo “La educa·ción de Palmira”, amb guió de Vázquez Montalbán. La noia Palmira, en qui moltes han vist un alter ego de l’autora, intenta orientar·se en la vida mentre va rebent admonicions i consells, i ella no·més escolta i dubta, fins que acaba tro·

bant l’única paraula sobre la qual pot començar a bastir una vida pròpia, el so·nor “Noooo!!” amb què es tanca la sèrie, publicada en forma de llibre el 1972.

L’al·legat a favor de l’emancipació femenina que feu de Palmira un perso·natge en el qual moltes dones se senti·ren identificades, dóna pas a un autèn·tic memorial de greuges al seu següent llibre, Mujercitas, publicat amb motiu de la Declaració de l’Any Internacional dels Drets de les Dones, el 1975. Un llibre que, com adverteix l’autora en el pròleg, “no és un conte, ni una historieta, i ni tan sols un fulletó”… sinó una resposta a les innumerables admonicions i etiquetes que han hagut de suportar les dones, des de la seva arribada al món, dels pares, a l’escola, a la feina, a casa, com a mares,

esposes i amants, i des de les lleis. Tot el qual reclama urgentment una resposta: la unió de les “donetes” de tot el món.

Són els anys d’eclosió del moviment feminista a Catalunya que culminarien amb la celebració de les Primeres Jor·nades Catalanes de la Dona el maig del 1976, en l’organització de les quals Núria Pompeia participa activament des de la comissió de Cultura i en dibuixa el car·tell. A partir d’aquí es multipliquen les peticions perquè contribueixi amb els seus dibuixos a difondre les reivindicaci·ons i denúncies de les dones. Col·labora regularment a la revista feminista Vin-dicación, il·lustra les Cartas a una idiota española de Lidia Falcón, i les seves “do·netes” acompanyen cartells i octavetes de les vocalies de dones i altres grups del moviment feminista, fullets divulgatius sobre anticonceptius i publicacions coe·ducatives.

Història del moviment feminista

Tancat el període de la transició, quan l’entusiasme del primer moment dóna pas a un cert desencís i la vida quotidia·na torna a instal·lar·se en la rutina, Nú·ria Pompeia, cronista puntual de la vida quotidiana, dóna compte d’aquest crei·xent escepticisme en el que serà el seu darrer llibre gràfic, el ja citat Cambios y recambios (1983). A partir d’aleshores la seva visió alhora càndida i descarna·

da de les relacions i la vida en societat s’expressarà a través de la seva vessant d’escriptora, recuperada el 1981 amb el llibre de relats, Cinc Cèntims, al qual se·guiran dues novel·les, Inventari de l’úl-tim dia (1986) i Mals endreços (1997). Potser la seva generositat en respondre a les múltiples peticions de dibuixos des dels moviments socials, sovint de forma gratuïta, que compaginava amb el treball professional com a il·lustradora de llibres i revistes, la va portar a buscar en la pa·raula escrita un refugi des del qual poder expressar·se més lliurament.

El 1996 va realitzar el cartell de les Jornades “20 anys de feminisme a Cata·lunya”, un encàrrec amb el qual les orga·nitzadores van voler fer un reconeixement a les seves dones, nenes, “nines” i “done·tes”, com a part integrant de la història del moviment feminista al nostre país. La seva tasca també ha estat reconeguda en un vessant més ample amb l’atorgament de la Medalla d’Or de la Ciutat de Barce·lona al mèrit artístic, l’any 2000, i de la Creu de Sant Jordi el 2007.

N

lNúria Pompeia va trobar en el dibuix un mitjà eficaç per connectar amb el malestar de moltes dones que se sentien estafades per la societat

ARxIuPortada i detall del llibre Mujercitas, publicat el 1975

lLes seves ‘donetes’ van acompanyar cartells i octavetes de les vocalies de dones i altres grups del moviment feminista


La Barcelona bruta dels ‘còmix’ElIA hERRAnz

na part de la joventut de la Bar-celona dels anys 70 es va pren-dre la mort del dictador Franco

literalment com un viatge a la utopia de la llibertat. Es desmarcava no només de l’Espanya franquista sinó de la cotilla de la polititzada lluita antifranquista: matava “el pare” i apostava per inven-tar la pròpia revolució personal. Volia trencar amb tot, mirant-se en referents culturals més llunyans (influències hip-pies, beatniks...) cosa que li permetien la concreta situació geogràfica d’una ciutat de pas i, en la vessant política, la tradi-ció anarquista i llibertària d’abans de la guerra. Molts dels protagonistes van pagar molt cares les ànsies de llibertat i posteriors decepcions i trampes del sistema (sobredosis, alcoholisme, sida, presó...). Però l’esclat creatiu sense pre-cedents d’aquells primers anys de demo-cràcia va canviar mentalitats i llenguat-ges i va deixar un llegat que es va anar transformant en múltiples branques, fins avui. Perquè una de les característiques del moviment anomenat “contracultural” (underground, emmirallant-se en els pio-ners americans) és que va connectar amb el carrer. I una part essencial del per què d’aquesta connexió van ser els còmics (autobatejats còmix, per diferenciar-se dels tradicionals). Perquè es podien tro-bar fàcilment, guardar i tornar a llegir, intercanviar, difondre. Arribaven als qui-oscos dels barris, pobles i províncies. Els missatges trencadors reforçats per la im-mediatesa i la força de les imatges ense-nyaven a la joventut coses que mai abans no havia vist i d’altra banda, els estava

parlant de les seves pròpies vides, pors i contradiccions. Els parlava de tu a tu.

Publicacions comiqueres com Star, la pionera El Rrollo Enmascarado, El Víbo-ra, Rambla, Totem o Makoki van obrir els ulls de diverses generacions introduint te-mes inèdits o tabú com la llibertat sexual, les drogues, la vida a les presons o la cultu-ra alternativa. Donaven pistes que existi-en mogudes socials i culturals diferents de les que ensenyaven els mitjans de comuni-cació tradicionals. També van fer emergir una Barcelona oculta, gens simpàtica, fora del focus de la vida tranquil·la, benestant o políticament correcta.

El Vívora, cómix para supervivientes

L’editor Josep Maria Berenguer potser és una de les persones que pot tenir una visió més panoràmica del naixement i evolució del còmic “per a adults” a casa nostra. Encara resisteix (i és una verita-ble fita) publicant llibres i àlbums des de

l’editorial La Cúpula, situada a la plaça de les Beates del barri de la Rivera del Casc Antic, i va ser el responsable que la revista de còmix El Víbora es trobés in-interrompudament als quioscos durant 25 anys llargs (1979-2005). Una revista que a més del mèrit de la continuïtat i haver sabut evolucionar, va permetre al públic de diverses generacions tenir accés a creacions de qualitat per un preu asse-quible, una de les claus del seu èxit popu-lar. “Fèiem costumisme, volíem parlar de la realitat, d’allò que passava al carrer”, explica. “I tot i que ens acusaven de ser quatre hippies sense consciència política, vam ser els primers que ens vam atrevir a treure un número monogràfic, “Toda la verdad sobre el Golpe”, com qui diu al dia següent del cop d’Estat del 81” (un número mític que va córrer veloç de mà en mà i que encara està a moltes estante-ries, com moltes de les col·leccions de La Cúpula). ¿Quina Barcelona trobàvem a les pàgines de El Víbora? Doncs la ciutat marginal de la prostitució, els “chulos” i el cutrerío de la plaça Reial de l’Anarcoma

de Nazario; l’ambient platjero del dolche far niente dels Garrirris de Mariscal; la fauna humana del barri Xino d’Escalera de Vecinos de Pons; les tribus urbanes del Makoki de Borrallo, Gallardo i Mediavilla o del Peter Punk de Max; la misèria mo-ral del justicier Taxista de Martí; la ciu-tat obrera putejada per la crisi dels 80 al Sangre de Barrio del Jaime Martín; la vi-olència nihilista de l’Angel d’Iron als 90... per posar només alguns exemples d’un re-corregut de més de 300 autors (i autores!) que van publicar a les seves pàgines, amb una especial cura per donar a conèixer material que es produïa a l’estranger, que equilibrava la producció pròpia i que va anar obrint veritables finestres culturals. Com afirma Berenguer, “ens vam apartar voluntàriament de les temàtiques que tri-omfaven als còmics del moment -aventu-res, ciència ficció, terror- per apostar per una visió, minoritària, que apel·lava de manera directa a la societat del moment”. És simptomàtic que l’editorial del primer número de El Víbora fos la mateixa que la del número 179 de l’any 1995, l’especi-al dels 15 anys, que començava: “Víbora, el cómic que atenta contra el muermo y las pirañas, el apalanque de los supervi-vientes de esta aburrida, autoritaria, y, lo que es peor, descangallada y estúpida so-ciedad, te saluda, oh lector!”, per acabar: “(...) si aún te quedan fe e ideales, no nos acompañes, pero si tienes claro que eso en general es una mierda y que lo único que queda es reírse hasta ponerlos nerviosos, aquí nos tienes”. Ganes de provocar, des-mitificació i desencís. Vocació contracul-tural.

El ‘mundillo’

No tot el còmic underground ha tingut la vessant duradora i, com s’ha dit, “co-mercial” de El Víbora. De fet, si per al-guna cosa s’han caracteritzat els còmix

és per la seva espontaneïtat, esperit lliure, capacitat de reacció al moment, i, no cal dir-ho, el voler i poder dels seus creadors. Perquè bona part del seu llegat efímer està en els fanzines que apareixien i desapareixien als barris; la cartelleria de tants i tants concerts; les joies úniques que guardem després de trobar-les a la llibreria Makoki de Borrallo de la plaça del Pi (veritable lloc de peregrinació i aprenentatge de tants joves curiosos), el material que per qua-tre duros te’n podies emportar del Saló del Còmic quan encara quedava espai per a la “quitxalla”... Ara estem a l’era d’Internet. Li preguntem a Berenguer si s’ensuma un “despertar contracultural” en la Barcelona de CIU i de les acampa-des (hi té tres fills “indignats”). “En el plànol cultural ho veig fotut. Als anys 70, el Sónar hagués sigut contracultu-ral. Ara està promocionat per la Damm i Vodafone”. Bon tema per a un fanzine, ni que sigui digital.

U

lEl còmic “underground” va parlar de tu a tu a la societat del moment i va fer emergir escenaris, personatges i temàtiques inèdites

Portada de la revista El Víbora dedicada íntegrament al cop d’Estat (1981)

Revistes que van marcar època

Als anys 80 es podien trobar fins a 30 publicacions de còmics per a adults. Destaquem algunes d’elles per la seva continuïtat i relació amb Barcelona:3 El Rrrollo Enmascarado (1973-1975). Revista- fanzine editada a Gràcia, elaborada per Nazario, Mariscal, els germans Farriol, Pàmies, Roger Subirach i Isa Barraquer. Per a molts, la pionera de l’underground.3 Star (1974-1980). Mítica revista de la contracultura barcelonina que contenia exhaustiva informació de la vida de la ciutat. Tot un referent per a moltes publicacions posteriors.3 Totem (1977-1986). Publicació dedicada de manera especial al còmic per a adults fet a l’estranger.3 Bésame Mucho (1979-1982). Revista de còmic on van publicar autors com Pons, Gallardo, Mediavilla o Fortuny.3 Rambla (1982-1985). Especialitzada en còmics d’autors autòctons.3 Makoki (1982-84/1991-93). Inspirada en el popular personatge escapat d’un frenopàtic, representa la visió més passada o bèstia de la Barcelona de l’època

L’esperit lliure dels fanzinesAutoeditats, fets amb uns mitjans mínims, de distribució cassolana, de vegades flors d’un sol dia (o d’un sol número), els fanzines representen l’essència del concepte underground, per la seva frescor i independència, tot i que n’hi ha hagut de veritable qualitat i perseverància en el temps


L’humor gràfic avuijAumE CApDEvIlA, ‘kAp’dIbUIxant

a ja un pilot d’anys, Barcelona fou l’epicentre d’un neguit intel·lectual transgressor i burleta que

donà lloc a la llarga tradició catalana de revistes d’humor. Des de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa a El Be Negre, passant per Papitu, Cu-cut!, o Xut!, diverses generacions d’humoristes tocats pel geni esmolaren el seu tremp sa·tiritzant a tort i a dret. El franquisme va esbotzar aquesta tradició, que feu els seus darrers espeternecs durant la transició. Avui, quan s’escolen els darrers dies de la primera dècada del segle XXI als quioscs hom hi pot trobar quinze revistes dife·rents de decoració i tan sols una d’humor.

Amb 34 anys a coll, a El Jueves, hi trobem Manel Fontdevila, Albert Mon·teys, J.L. Martín, Guillermo, Azagra, Batllori, Kim, Bernet, Mariel i Manel Barceló, Ventura, Fer, Maikel, Vizcar·ra, Jordi March, Pallarés, o Gras, entre d’altres. Cal dir, però, que en els darrers anys, dirigida per Monteys, la revista s’ha rejovenit, donant pas a un seguit de col·laboradors molt joves, provinents del món del fanzine i la historieta: Triz, Igor, Ricardo Peregrina, Carmelo Manresa, Jardí&Ariño, Morán, Bartual o Rubén Fernández. Avui, amb la davallada de lectors patida per tota la premsa de pa·per, el repte de El Jueves és no ja gua·nyar nous lectors sinó recuperar els que havia tingut.

Viure perillosament

A l’ombra de El Jueves, impulsades amb més passió que recursos, hi ha altres revistes d’humor que intenten sobreviu·re. Amaníaco s’edita a Barcelona des de 1991. Ja és a la seva tercera època, en la que ha aplegat un grup d’autors de gran qualitat, fet que li ha estat reconegut amb el premi a la millor revista en el Saló del Còmic de l’any 2009. Li mancaria, però, ésser reconeguda amb les vendes que mereix. També Retranca o El Clímaco són iniciatives editorials vinculades amb l’humor que, per dir·ho d’alguna manera, viuen perillosament.

Si hom vol trobar alguna vinyeta sa·tírica més ha de cercar·la als diaris. I és que ·per sort!· no hi ha gairebé cap diari que no incorpori algun dibuixant satíric a les seves pàgines. Els humoristes dels principals diaris són noms consolidats a la premsa des de fa força temps. Mingo·te és a ABC des de finals dels anys 50!. La resta són noms veterans, encapça·

lats per Máximo i Martinmorales (ABC), Jordi Soler (El Punt), Nando (El Perió-dico), Pilarín (El 9 nou), Batllori, Joma i Ventura&Coromina (La Vanguardia), L’Avi (El Punt), Fer (Avui), Alfons López (Público), Ferreres (El Periódico), o Jap (El Punt), noms que trobem a la frontissa amb una generació que ja no va viure el boom de les revistes d’humor dels anys setanta, formada per dibuixants com Eneko (20 minutos), Manel (Público), Pa·llarés (El Mundo), Joan Tharrats (Avui), Xavi Torrent i Lluís Puigvert (El Punt), o Juanjo Sáez i Pepe Farruqo (Ara). A la premsa esportiva trobem gent més jove, com Caye a l’Sport, Kap a Mundo Depor-tivo, i Guillermo a Marca.

És lògic que els dibuixants que hem esmentat fins ara siguin més coneguts, car treballen en els mitjans de més di·fusió. De tota manera, la premsa local

catalana compta amb ninotaires de gran qualitat, amb un nivell a vegades superi·or a noms molt més coneguts de la prem·sa estatal. Si bé, potser no tenen tanta difusió, mantenen l’interès i l’estimació d’un gran nombre de lectors: Bergé, Er·mengol, Balasch, Puyal, Faro, Marçal, Óscar Sarramia, Lluís Capdevila, Ran, Pilarín o el Sr. Edi.

Un altre món és el de les revistes. Hi ha una gran quantitat de dibuixants que es mouen per les publicacions setmanals,

quinzenals o mensuals, i és que és més fàcil començar a publicar en alguna revis·ta que en un diari. No totes les revistes incorporen acudits, ni de bon tros, però la presència d’un o més acuditaires enri·queix les publicacions que els acullen.

No ens oblidem d’internet, i és que és el mitjà on els nous dibuixants han tro·bat la manera de fer arribar les seves cre·acions als lectors. A la web s’ha establert un canal bidireccional entre els creadors d’humor i els seus consumidors. Els mit·jans han perdut el monopoli de la difusió d’imatges satíriques, si bé això també su·posa un problema econòmic ja que molts mitjans, especialment els digitals, no es·tan disposats a pagar per un contingut que els propis dibuixants ofereixen de franc als seus blogs. Per això no esmenta·ré webs personals ni webcòmics, malgrat que n’hi hagi de ben interessants, però sí els pocs mitjans digitals que han incor·porat a la seva plantilla un humorista, com els casos de Directe.cat amb Aleix Saló, Lamalla.cat amb Jordi Canyissà, Lainformacion.com amb Ferran Mar·tín, Tottarragona.cat amb Elchicotriste, o Tribunacatalana.cat amb Puyal; així com webs que són més aviat plataformes de continguts més que no pas mitjans de comunicació però ofereixen als seus visi·tants l’accés a l’humor dibuixat, com les tires de Coragre a la web de l’Appec, o Napi a tinet.cat. Acabaré esmentant ini·ciatives digitals amb vocació de revista com Elwebnegre.com o Elestafador.com

Fotut, com sempre

És fàcil ser jove i humorista avui? No ens enganyem, la cosa està fotuda. Però re·sulta que sempre ha estat així. Per una banda, hi ha poques revistes, i és molt difícil accedir als grans mitjans. Per al·tra banda és més fàcil que mai donar a conèixer la pròpia obra. Així com abans

el dibuixant d’humor es foguejava en re·vistes de barri i publicacions locals, avui es fa a través dels webcomics i els blogs. Després cal, com sempre, tenir una mica de talent i una mica de sort.

L’evolució dels mitjans de comunica·ció sembla haver provocat una atomit·zació del consum d’informació. Aquesta informació es produeix i es consumeix massivament i arriba per diversos ca·nals (premsa, radio, televisió, internet, mòbil) i formats, alhora que l’usuari

pot triar quina informació vol rebre i com la vol rebre. L’evolució dels models culturals cap a una societat molt més audiovisual i tecnològica sembla haver perjudicat, d’entrada, el format del pa·per i l’humor gràfic sempre s’ha trobat molt còmode en el format del paper. Però també cal tenir en compte que en una societat instal·lada en la cultura de la velocitat, del consum ràpid i compul·siu, de l’acceleració vital, la segregació, el zàpping i el dèficit d’atenció, l’humor gràfic, de fort impacte visual, amb el seu format icònic carregat de contingut, amb un llenguatge breu i distès, és un dels ‘productes’ ideals per als consumi·dors d’informació del futur. Sí, n’estic convençut: l’humor gràfic té molt de futur. Així com Torras i Bages deia que “Catalunya serà cristiana o no serà” jo m’atreveixo a proclamar que “La comu·nicació serà divertida, o no serà”!

F

lA l’ombra de ‘El Jueves’ intenten sobreviure iniciatives editorials d’humor gràfic, impulsades amb més passió que recursos

lA la web s’ha establert un canal bidireccional entre els creadors d’humor i els seus consumidors, trencant el monopoli dels mitjans

De dalt a baix, portades de les revistes Retranca i Amaníaco i tires

còmiques a Lamalla.cat i l’Sport


Les mil i una vides de Miguel Núñez

Còmics

Una vida de resistència

Miguel Núñez: Mil vidas más

Pepe Gálvez (guió i textos); Alfonso López (historietes i portada); Joan Mundet (il·lustracions)

Edicions Ponent, 2010

112 pàgines

15 €

El traç dur del carrer

Còmics

mERItxEll R. pAuné

El còmic Miguel Núñez: Mil vidas más, dedicat a la divulgació de la lluita antifranquista i alhora homenatge a aquest infatigable activista d’esquerres, ha aconseguit un èxit insospitat per als seus tres autors. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Cultura 2011 en la modalitat de Còmic per la seva “intel·ligència i emoció, els vibrants textos i les acurades il·lustracions”, en paraules del jurat. “Si fos viu hagués fet algun comentari irònic durant l’entrega, segur!”, imagina Pepe Gálvez, guionista i impulsor del llibre juntament amb Alfons López, que n’ha fet la narració gràfica. Joan Mundet ha aportat també el seu granet de sorra en forma de dibuixos hiperrealistes a llapis, gairebé fotos dibuixades, per als fragments de context històric i entre capítols.

L’obra compta amb 60 pàgines d’historieta, repartides en catorze capítols breus d’entre dos i vuit pàgines, i 17 més de textos biogràfics dels autors i del mateix Núñez. Alguns dels passatges han servit, a més, per il·lustrar escenes del documental Al final de la escapada, dirigit per Albert Solé i també dedicat a l’activista madrileny, que s’endugué el premi Goya al Millor Documental del 2009.

La gestació del còmic ha estat

AnAïS bARnOlAS

La línia entre ser socialment accep·tat o marginat és ben subtil. Les il·lusions que, com una baldufa, fan girar la rutina poden esvair·se en un tres i no res i fer·la saltar pel precipici de la desolació. Sense un llit on caure mort, amb ningú a qui li preocupi la teva existència, acabes deambulant pels carrers del difícil retorn. Precisament és això el que li va passar al dibuixant de còmic Miquel Fuster. Va viure l’època de la bonança dels il·lustradors, en els anys 80, treballant com a freelan·ce per a empreses de l’Europa del nord, agències com Toutain Editor i Norma Editorial. Però, d’un dia per l’altre, la fràgil joguina de la bona ratxa es va trencar. El desamor, la depressió i un incendi a la llar ·que poc després va comportar el desno·nament· el van condemnar a extra·viar·se pels carrerons de la culpa i del remordiment.

Quinze anys va estar vivint al carrer, emmanillat a l’alcohol. Malvivint de la mendicitat i dels quatre duros que es treia venent quadres de toreros i de flamenques a les Rambles. Fins que va decidir abandonar aquell “suïcidi espiritual” i recórrer a la Fundació Arrels, l’entitat que des del 1987 es dedica a l’atenció de les persones sense llar. Fuster volia tornar·se a guanyar la vida dibuixant i va obrir un blog (miquelfuster.wordpress.com) el qual va

llarga, tres anys, i va començar amb la complicitat del mateix Núñez (Madrid 1920 · Barcelona 2008). “Vam començar a parlar·ne el 2008 i fins i tot li vam ensenyar una primera historieta [quatre pàgines sobre una accidentada cita clandestina], que va rebre amb molt d’entusiasme i que ensenyava a tothom que el visitava a la residència!”, recorden López i Gálvez. Amb l’ajuda d’Internet i mesos dedicant·hi els caps de setmana íntegres, van poder tirar endavant el projecte des de ciutats diferents i en paral·lel a les feines.

Soldat republicà, maqui al Pirineu, pres polític torturat, destacat membre del PSUC i del PCE, diputat al Congrés i més tard pioner de la cooperació internacional i l’altermundisme, alguns dels episodis vitals de

Núñez tenen un enorme potencial gràfic. Per exemple, les tortures sofertes a la comissaria de Via Laietana. “Segons el contingut les vinyetes tenen un registre més expressionista o més realista”, raona López. El traç, en tinta xinesa, es torna més viu en les escenes de violència, convertint el torturador en un monstre animalitzat i evocant la fortalesa d’un Núñez a qui res no aconseguia fer confessar.

Aquest ‘cocodril vell’, com li agradava autodenominar·se, es va mantenir fresc fins a l’últim dia: “D’aquí ve el títol, perquè hagués fet i viscut mil coses més”, explica Mundet. “Ni guardava rancors ni explicava batalletes, vivia mirant endavant. Malgrat saber que estava terminal, li encantava llegir sobre el futur i els joves”, completa Gálvez. En la seva última lluita, pel dret a una mort digna, va triar la sedació pal·liativa. Va aconseguir marxar a la seva manera, plàcidament i envoltat dels seus, com descriu amb gran delicadesa el còmic que l’homenatja.

desembocar en el còmic 15 años en la calle de l’editorial Glénat, obra que darrerament li ha merescut el premi del públic del Saló del Còmic de Barcelona i que ha anat acompanyada del segon volum Llorarás donde nadie te vea.

Amb traçats nerviosos, secs i durs, el dibuixant relata, amb un estil gràfic personal i una narrativa reflexiva i rigorosa els seus dies, la majoria d’ells calcats els uns als altres, regirant les papereres, sentint·se dir “posa’t a robar que a la presó tindràs llit i un plat de menjar”. Amb episodis com el seu company de plaça, el Felipe, que li va donar, en un acte altruista i d’amistat, els dos últims cartrons de vi que tenia per ajudar·lo a fer·li

passar la síndrome d’abstinència. Sempre amb els monuments mítics de la ciutat que fan acte de presència al fons de les vinyetes i que aconsegueixen posar·hi encara més realisme al dibuix. A través de gargots del dolor, Fuster explica com es viu el fet de romandre despert tota la nit per por a patir agressions, com la pallissa que una nit dos joves li van donar i que el van deixar sense forces ni per insultar·los mentre marxaven rient. Cansat que els agents de seguretat el fessin fora dels aparadors dels caixers, o que les burles dels joves que el cap de setmana entraven al caixer automàtic per treure diners o fer·se ratlles de cocaïna el despertessin. A la fi, va decidir agafar el tren i travessar la muntanya del Tibidabo, per anar a passar les nits al bosc, on almenys allà estaria protegit dels insensats.

Però malgrat la marginació, Fuster intenta no acumular rancor ni alimentar la impotència. Per a ell, el pitjor tracte no només són els insults verbals o els gestos de menyspreu de la gent, sinó que l’ignorin absolutament. És a dir, aquells que menystenen l’últim que li queda a un sense sostre: el reconeixement de la seva pròpia existència. Els indigents, comenta: “no ens lamentem dels diners que hem gastat pels altres, en canvi, aquestes persones, a qui la vida els ha afavorit, mostren ingratitud”.

Pintar a la vora del precipici

Miguel, 15 años en la calle

Llorarás donde nadie te vea (segundo volumen)

Miguel Fuster

Ediciones Glénat, 2010 (1r volum), 2011 (2on volum)

17,95 €

Portada del primer llibre

de Fuster i detall de la

seva segona obra, Llorarás

donde nadie te vea

Portada d’Alfons López i detall d’una de les il·lustracions de

Joan Mundet


“La gent ja no és tan dòcil com als 90”AlbERt bAlAnzàperIOdIsta

ntrevistem el dibuixant Carlos Azagra a casa seva, al barri de Sant

Martí, el teixit associatiu del qual -i el de la resta de la ciu-tat- sap que sempre pot comptar amb la seva pluma per il·lustrar qualsevol moguda reivindicati-va o popular.

Després dels més de trenta anys de carrera que portes a les espatlles, com veus ara Barcelona per pintar-la en una vinyeta de còmic?Barcelona continua sent in-

teressant, com sempre, i és un punt de referència des del mo-ment que veus la quantitat de dibuixants que hi ha, i que tots són molt bons, són els millors. A Madrid, els Forges, Máximo… són d’una altra manera. Però sí que és veritat que també els mitjans de comunicació i les empreses, i nosaltres mateixos, ens anem tallant una mica. Som menys incisius.

Des de quan passa això, aquesta autocensura?Doncs des de la desaparició

de Jaume Perich. Ningú no ha agafat el seu relleu i no hi ha ningú que se li assembli. No hi ha dibuixants amb el llapis es-molat, encara que dibuixin bé i siguin bons.

Però de qui és més culpa això, del dibuixant o de l’empresa?L’empresa colla més que

el dibuixant, perquè no ven, perquè no quadren els núme-ros. Però tampoc nosaltres no hem sabut seguir ficant-nos amb el poder polític com ho fèiem amb el Partit Popular quan manava Aznar. No hem sabut ficar-nos amb el PSOE. No sé per què, perquè al cap i a la fi els que manen sempre tenen una mateixa actitud i nosaltres sempre hauríem de donar-los canya.

Home, ara sembla que vénen bons temps per a l’humor, si el PP torna al poder a Espanya.Sí, seran temps interessants,

tristament interessants. El Jue-ves tenia unes vendes molt mi-llors amb Aznar que amb Zapa-tero. Si el retorn del PP implica que El Jueves es vengui més, de conya. Si no t’ho mires així, t’en-tra la depressió.

Alguna vegada has explicat, però, que el perfil del lector de El Jueves ha canviat.Sí, els estudis que s’han fet

diuen que abans el perfil era el d’un home, gran i d’esquerres i ara és una dona, jove i de cen-tre-dreta. Abans això era impos-sible, i a més quedava fatal dir que votaves el PP.

Tenint en compte això i que El Jueves és una publicació nascuda a Catalunya, creus que el PP ja és finalment un partit normal a casa nostra?Comença a ser preocupant

que ho sigui. És l’ala més dre-tana de CiU o la castellanopar-lant. Sembla irreal que governi Badalona o que s’hagi democra-

E

Carlos Azagra

titzat, perquè abans era el més fatxa que hi havia a Catalunya. Sí, ja és poc a poc un partit nor-mal, tot i que no ens agradi.

Què creus que farien Pedro Pico y Pico Vena amb els dirigents de Plataforma per Catalunya?M’ho callo perquè m’acusa-

rien de terrorisme, però sí que diré que és preocupant que Pla-taforma surti, perquè són molt pitjor que el PP i perquè estan disposats a trencar la baralla. No se’ls ha de donar ni un dit perquè ells sempre s’aprofiten d’això. També, però, penso que és un toc d’atenció a l’esquerra i al “bonisme”.

Ja no hi són ni el Perich ni l’Ivà, ara s’ha jubilat l’Òscar, tu tens menys pàgines a El Jueves… Què queda de tot allò que hi havia quan vas començar?Cada temps és diferent i ens

hem tornat conservadors: amb el treball, amb la parella… Que existeixi El Jueves ja és fort, i si ha de ser una mica menys Papus, doncs cap problema. Potser la societat no dema-na tant ara, vol més evasió i menys radicalitat, i també és bo donar oportunitats a la gent nova que arriba. El dibuixant ha de tenir on practicar, com jo vaig tenir el rodatge al Diari de Barcelona.

Què recordes d’aquells teus inicis a Saragossa? Doncs sobretot del meu mes-

tre, Labordeta, i d’Andalan, el primer diari on vaig col·laborar. Després a Barcelona vaig viure l’aventura del Col·lectiu Buti-farra en una època que hi havia molts diaris: Tele/Exprés, Mun-do Diario… Recordo Joaquim Ibarz, Huertas Claveria, Ma-nuel Campo Vidal. També són models de periodista que han anat desapareixent. Jo sempre he identificat aquestes actituds

amb els valors de l’esquerra, però potser tenen la raó els in-dignats, que diuen que tots són iguals. No ho sé, jo sóc dels idio-tes que encara continua votant.

Com va ser la teva primera vinyeta?Era a Andalan, un tema de

futbol, sobre el Real Zaragoza. És curiós perquè el tema futbo-lístic a mi em rellisca. I anava acompanyat d’un tema molt pro-fund sobre la lluita de classes al futbol.

Doncs us n’heu fet un fart de parlar de futbol els dibuixants…Perquè també podem parlar

de política. Això ho deia l’Ivà. I l’Òscar, el que més n’ha parlat, no era fanàtic del Barça ni res, però va tenir tirada amb el Jordi Culé.

A la vista de l’evolució de El Jueves, es podria dir que tu sempre vas ser el raret de la redacció?Al principi, sí. Hi havia car-

tes de protesta que arribaven a la redacció i deien que me n’anés a Makoki o a El Papus, que era més gruixut i menys selecte. I jo venia de la línia bruta, la lí-nia xunga. I també em critica-ven per parlar de Batasuna, de Negu Gorriak, de la kale bor-roka, que era la lluita i que em semblava bé en aquell moment. Ara em diuen comunista, roig… tot això m’enorgulleix.

Ara tens una altra via de connexió amb els lectors a través del teu blog.Sí, no tinc massa visites però

hi ha alguna curiositat: cada dia rebo una dotzena de visites d’un convent de monges de clausura d’un poble de Burgos. I això em fa molta gràcia.

Tornant a la professió: el dibuixant s’assembla al músic en el fet que la gent

Ninotarire de l’inconformisme

Carlos Azagra (Morón de la Frontera, Sevilla, 1957), criat i educat a Saragossa per professors com José Antonio Labordeta, va arribar de ben petit a Barcelona on ben aviat es va convertir en el dibuixant de còmic més reivindicatiu. Des de 1984 que setmanalment se’l veu a les pàgines de El Jueves, però el seu traç inconfusible, fins i tot present a la bústia de casa seva ara a Sant Martí, forma part de l’imaginari col·lectiu de diverses generacions. Fundador del Partit de la Gent del Bar (PGB), com a ninotaire es va iniciar a Andalan fins que el 1975 va arribar a Catalunya i va integrar-se al col·lectiu Butifarra, amb els quals va fer els primers cartells de la FAVB. Sens dubte passarà a la història com el creador de Pedro Pico y Pico Vena, els dos punkis de “El Jueves”, i com a retratista de la Barcelona més inconformista.

IgnASI R. REnOmCarlos Azagra

Dibuixant

es pensa que només es diverteix quan també està treballant?Sí, hi ha la imatge que el di-

buixant no és periodista, i fins i tot els periodistes, una mica enve-josos, no reconeixen que amb un traç es pot resoldre millor un ar-ticle profund. Jo crec que continu-em sent un complement perfecte.

Has tingut algun referent a la premsa escrita?A banda del Perich, El Roto

sobretot. Gent que domina la política… Ara mateix, per exem-ple, els dibuixants també han tingut molta veu a l’hora de re-tratar els indignats, encara que també han anat una mica des-pistats.

Què penses de la nova generació de dibuixants, més moderns, més “cool”, com en Juanjo Sáez. Tu vius a la Verneda, com el seu personatge, Xavi Masdéu…No me’ls he trobat mai ni a

un ni a l’altre. Jo m’ho passo molt bé, em diverteix i sens dub-te té el meu suport, com tots els nous dibuixants que surten. Gin sempre deia que no hi ha dibui-xants millors o pitjors, sinó di-ferents. El planter que ha donat Catalunya és impressionant, des de El Bé Negre, el Cu-Cut…

I ja tens el teu pronòstic sobre el futur del moviment 15-M?Doncs no, però tinc clar que

no dificultarà que el PP guanyi les eleccions. Perquè l’assemble-arisme està molt bé menys quan plou, oi? Ara ha sortit bé perquè fa bon temps, però no pots con-tradir-te a la primera i acceptar un local de l’Ajuntament. El que tinc clar és que plogui o nevi s’ha de seguir donant canya. I més amb aquests alcaldes que el primer que fan quan arriben al càrrec és apujar-se el sou. Con-tra aquests, canya.

En aquesta època de dispersió política també han sortit més que mai propostes de partits antisistema o de deslegitimació de la política per la via del humor, com la CORI o el PATO. Ara el PGB trauria vots?Sí, segur que sí. I no passa

massa temps sense que algú m’ho demani. Però la veritat és que fot mandra i sempre surten els aiatol·làs que et diuen que vols viure de la política. Segu-rament, pels que hi ha manant, nosaltres ho faríem millor.

Has tornat a dibuixar ara més a Saragossa que a Catalunya. Un retorn als inicis?Ara faig Pedro Pico y Pico

Vena allà des que van sortir de El Jueves per votacions dels lec-tors. Ja se sap: els meus lectors són abstencionistes i sempre perdo aquest tipus de consultes. La democràcia és així.

Et queda corda per estona.Sí, perquè vénen temps durs

i arriba gent amb ganes de mun-tar brega. I nosaltres ja no som-tan dòcils com als anys noranta. La gent comença a ser valenta: és meravellós que s’hagi desitjat una vaga general al marge dels sindicats!

Diga’m una frase que el Perich escriuria ara en una vinyeta sobre la situació actual.No et creguis res del tot o

te la poden colar per qualsevol banda.

Pedro Pico y Pico Vena serien més expeditius? A l’estil Labordeta?Sí, engegarien a la merda tot-

hom.

CARRER119 JULIOL 2011 PUBLICITAT 30

CARRERS33 Amnistia Internacional fa 50 anys

34 Barcelonins d’arreu: la búsqueda

35 La Perona d’Esteve Lucerón

CARRER119 juliol 2011 CARRERS 31

facció. No podia ser d’una altra manera. Entraven a la nau -cedi-da de la propietat a l’Ajuntament i de l’Ajuntament als veïns- i, qui més qui menys, feia els seus plans: “aquí hi pot anar una sala d’assaig”, “aquí, la biblioteca”, “caldrà habilitar una saleta com a magatzem per a les eines”. I és que hi ha molta, moltíssima fei-

na per fer, ja que el recinte no està, precisament, llest per ocu-par. Tanmateix, sembla ser que -per fi!- ha arribat el moment de les alegries. De recollir els fruits d’una lluita que té els seus orígens el 1976 (veure “El cor robat” de la pàgina 39 d’aquest mateix número i la pàgina 9 del Carrer 116), quan el Pla General Metropolità decidia

que Can Batlló havia d’acollir zona verda i equipaments.

Pel camí, un llistat interminable d’anècdotes. De tot tipus: gracio-ses, lamentables, indignants. Els veïns de Sants i la Bordeta expli-quen que, quan es va inaugurar l’aparcament provisional de Can Batlló, el desembre passat, Jordi Hereu, corprès per les dimensions

del recinte fabril, va demanar que l’11 de juny li donessin un mall i un casc, que ell enderrocaria una de les parets. “Regidora Moraleda, això de Can Batlló ho hem de fer: vostè també ha de venir a tirar la paret”, deia, jovial com sempre, l’alcalde. Per sort, no va caldre la seva ajuda.

El projecte resta aturat“Sempre hem vist molt clar que ens estaven enredant. Des del 97, han estat explicant-nos històries, coses meravelloses, de ciència ficció”, manté Josep Maria Domin-go, president del Centre Social de

Sants. “Parles amb un i et diu una cosa; parles amb l’altre i te’n diu una altra. Ens emprenya la poca transparència que hi ha”, apunta Enric Jara, vocal de la Comissió de Veïns de la Bordeta. Can Bat-lló és un bon exemple de com ha funcionat la lògica especulativa a Barcelona en els darrers anys: “L’Ajuntament no tenia diners i ha esperat que la “festa” la pa-gui la creació d’habitatge lliure: cada vegada que es modificava el projecte, sortien 200 pisos més”, apunta Jara. Ara que els pisos no es venen, ningú no en vol cons-truir. I el projecte resta aturat. Menys el Bloc 11.

El veïnat entra a Can Batlló

El dissabte 11 de juny, els veïns i veïnes de la Bordeta van fer seu el recinte de Can Batlló, una antiga fàbrica els terrenys de la qual han d’acollir equipaments.

Després de 35 anys esperant que l’Administració fes la seva feina, el veïnat ha començat a gestionar una de les naus. Hi vol fer una biblioteca

néStoR bogAjo

Els veïns havien avisat. Estaven farts d’esperar. De veure com les parets de l’enorme recinte fabril de Can Batlló convertien en un bunker mig barri de la Bordeta. Ho van dir el 2009, tres anys després que s’aprovés el pla que destina els terrenys de l’antiga fàbrica a zona verda, equipaments i habitatge: “si l’1 de juny del 2011 no hi veiem moviment, hi entrarem”. I dit i fet. Un petit exèrcit -cívic i festiu- va aplegar-se el dia 11 davant l’entra-da del recinte. S’havia dividit en tres columnes, que partiren de la plaça de Sants, la rambla de Badal i la plaça de la Farga. Al migdia, després d’una gran traca, el veïnat -guiat per un puny gegantí- traves-sava la porta. Les celebracions -la música, el menjar, les reunions- van durar tres dies.

No va caldre emprar la força. Poc abans del “Dia D”, la propie-tat va accedir a negociar directa-ment amb els veïns la cessió d’una nau del seu gust, no com la que havia ofert l’Ajuntament setma-nes abans, un edifici perimetral,

ubicat sobre futura zona verda. El veïnat volia una de les naus histò-riques i consolidades, com la que ara tenen, el Bloc 11. La data -l’11 de juny-, escollida gairebé a l’at-zar, ha esdevingut determinant. La coincidència amb el procés electoral -promeses, campanya i investidura pel mig-, sumada a l’onada d’indignació que va viure Barcelona durant aquells dies, va fer que l’Ajuntament -el sortint i l’entrant- i la propietat -la immo-biliària Gaudir- busquessin una so-lució ràpida. Sabien que els veïns tenien preparat un pla estratègic d’ocupació: el seu particular “de-sembarco en Dunkerque”.

Molta feina per ferL’11 de juny, les cares dels veïns i les veïnes eren plenes de satis-

Els veïns s’han dividit en vuit comissions de treball: Model de gestió, Disseny de l’espai, Infraestructura, Negociació, Reivindicació, Biblioteca, Activitats i Difusió. Les decisions importants les prenen a l’assemblea, que sol congregar 60 o 70 persones de totes les edats. “Això és important perquè no hi hagi guetos”, apunta Domingo. Aquesta transversalitat ja es va donar durant les reivindicacions impulsades per la plataforma ‘Can Batlló és pel barri’, que va comptar amb l’ajuda de les entitats de joves de la zona -Can Vies, LaCol, Assemblea de Barri de Sants-, escoles, agrupaments escoltes, etc. Aquesta mobilització, tan heterogènia, va atemorir la propietat, que va cercar el recinte amb filferro d’espines dies abans de l’anunciada ocupació, tot deixant-lo com si fos un camp de concentració.

El Bloc 11 ha d’esdevenir un espai per a joves i gent gran. El primer projecte en materialitzar-se és la Biblioteca Popular Josep Pons. Tenen 500 llibres que ordenaran en un altell de manera provisional. Quan decideixin el lloc definitiu, hi traslladaran les donacions aparaulades, uns 5.000 llibres més. La Comissió de Biblioteca la formen una quinzena de persones -professors, ex-professors, estudiants d’Història...-, que als inicis faran més feina de fuster que no pas de bibliotecari. Santi Medina, membre de la comissió, diu que volen una biblioteca “autogestionada, que depengui el mínim de l’Administració”, i que esdevingui “un lloc de trobada, on poder fer conferències, presentacions de llibres o repàs per als nanos”.

“Ara és hora de consolidar-se a l’espai, de donar-li vida, i de

pressionar com a bojos perquè tot el que falta és que es desencalli d’una punyetera vegada”, apunta Domingo. Abans, però, és imprescindible acabar d’indemnitzar treballadors, industrials i veïns. El veïnat espera que es faci efectiva la dotació econòmica per pagar les indemnitzacions aprovada per l’anterior govern municipal -l’allargada ombra de les retallades fa molta por-. De moment, CiU ha dit que vol canviar la junta de compensació per un sistema de cooperació, que ha de permetre l’Ajuntament fer-se càrrec de les indemnitzacions. El cert és que, durant el buit de poder al consistori, els veïns no han pogut negociar res. Però no s’estan de braços creuats. Volen fer unes jornades de portes obertes per la festa major de la Bordeta. La lluita continua.

El Bloc 11: posant fil a l’agulla

jonA linuxbCnEls veïns i veïnes de la Bordeta celebren la recuperació de part del recinte de Can Batlló per al barri

lSembla que arriba l’hora de recollir els fruits d’una lluita que té els seus orígens el 1976 arran el PGM

lEls veïns s’han dividit en vuit comissions de treball i prenen les decisions importants a l’assemblea

lCan Batlló és un bon exemple de com ha funcionat la lògica especulativa els darrers anys a Barcelona

CARRER119 JULIOL 2011 CARRERS 33

Aministia fa 50 anysjoSE ángEl boRlánactivista d’amnistia internacional catalunya

Dos estudiants alcen les seves co-pes i brinden per la llibertat. Por-tugal, 1960. Són detinguts i con-demnats a set anys de presó. La dictadura de Salazar no tolera la dissidència.

Peter Benenson, advocat brità-nic actiu en la defensa del drets humans, llegeix en un diari londi-nenc una petita notícia que es fa ressò de la condemna als estudi-ants. Indignat, truca uns amics i comença a muntar una resposta internacional per intentar allibe-rar-los.

El 28 de maig de 1961 , el dia-ri The Observer publica un article de Benenson, “Els presos oblidats” (The Forgotten Prisoners), que en-gega una campanya anomenada “Crida per l’Amnistia 1961” per pressionar els governs en favor de vuit presos de consciència d’arreu del món.

L’article començava dient: “Obriu el vostre diari qualsevol dia de la setmana i trobareu una notícia de qualsevol part del món, sobre algú que ha estat detingut, torturat o executat perquè les se-ves opinions o la seva religió són inacceptables per al seu govern. Són uns quants milions de perso-nes, empresonades, i no totes rere el teló d’acer o de bambú, i cada vegada n’hi ha més. Llegint el diari es nota un desagradable sentiment d’impotència. Tot i això, si aquests sentiments desagradables de tot el món poguessin unir-se en una ac-ció comuna, es podria fer alguna cosa efectiva.”

Resposta massivaLa reacció a l’article va ser im-mediata i aclaparadora: milers de cartes i donatius, juntament amb gran quantitat d’informació sobre presos de consciència. Aquesta preocupació es va canalitzar po-sant els simpatitzants en relació amb altres que vivien a prop seu i animant-los a constituir grups. Havien de posar-se en contacte amb les famílies dels presos, en-viar regals i recaptar diners per

a elles i, sobretot, havien d’es-criure al pres, encara que no fos possible una resposta. La idea era que el pres sabés que algú en un altre lloc del món es preocupava per la seva situació.

Així naixia un moviment inter-nacional de defensa dels drets hu-mans que de seguida va comptar amb divuit seccions nacionals i 850 grups d’activistes en vint-i-set pa-

ïsos. En l’actualitat, Amnistia In-ternacional té més de tres milions de membres i simpatitzants i està present a 150 països.

Contra la tortura i la pena de mortMentre un professor sud-americà és torturat per la policia, obren una línia telefònica entre la cam-bra de tortura i la llar del detingut, obligant la seva dona a escoltar els crits de dolor del seu marit. Durant la terrible experiència, la dona mor d’un atac de cor. El pres

sobreviu i li és permès d’exiliar-se amb els seus fills. Després explica-ria a Amnistia: “van matar la meva dona. M’haguessin mort a mi tam-bé, però vostès van intervenir i em van salvar la vida”.

A partir de la dècada dels anys setanta, l’organització obre els seus horitzons de treball i engega dues campanyes mundials: l’aboli-ció de la tortura i la fi de la pena de mort. El 1977, Amnistia Inter-nacional rebria el Premi Nobel de la Pau.

En els vuitanta, s’hi afegiria el treball en favor de la població refugiada i contra els abusos de grups armats d’oposició i la presa d’ostatges. També és el moment en què es comencen a publicar materials d’educació en drets hu-mans. Als noranta, Amnistia llança diverses campanyes contra els ho-micidis polítics, les desaparicions forçoses i les execucions extraju-dicials, sobre els drets de les do-nes i per demanar una Cort Penal Internacional permanent. També contra les mines terrestres, sobre els nens i nenes soldats i sobre el comerç d’armes lleugeres.

El començament del nou se-gle ha obert noves perspectives de treball en drets humans. Es feia la primera campanya digital (www.stoptorture.org) i es refor-çava el treball a favor dels drets

econòmics, socials i culturals que ha arribat fins avui amb l’actual campanya contra la pobresa “Exi-geix Dignitat”. L’altre gran focus d’activitat ha estat la lluita contra la presó de Guantánamo i totes les conseqüències de la “guerra con-tra el terror”.

Barcelona, 1978Col·laboradors anònims espanyols d’Amnistia Internacional coincidei-xen el 1976 en un acte organitzat pel CIDOB a Barcelona on es pre-sentava públicament una campa-nya sobre la tortura a l’Uruguai. No es coneixen entre ells. Així comen-ça la creació de la secció espanyola d’Amnistia, constituïda finalment a Barcelona l’estiu de 1978.

Un dels anònims assistents era el pare claretià Manuel Casano-ves. Estava exiliat a Londres el 1961 quan Peter Benenson (que coneixia molt bé la realitat de la dictadura a Espanya) va publicar l’article sobre els presos oblidats. En el primer número de la revis-ta “Amnesty” de 1962, Casanoves escrivia un article titulat “Protes-ta catalana” en el qual parlava del poble català com un “pres de consciència col·lectiu”. Ell fou el primer president de la secció es-panyola d’Amnistia.

Una de les fites més importants de la secció va ser la campanya de recollida de signatures l’any 2003 contra la lapidació de les nigeria-nes Amina Lawal i Safiya Huseini. Dels deu milions de signatures d’arreu del món, més de la meitat van sortir d’aquí. L’altre moment important va ser el concert cele-brat a Barcelona el 10 de setem-bre de 1988. Sota el lema “Drets Humans, Ja”, noranta mil persones es van aplegar al Camp Nou per es-coltar les cançons de Bruce Spring-steen, Tracy Chapman, Sting, Peter Gabriel, Youssou N’Dour i El Último de la Fila.

Actualment, l’organització a Espanya té 63.000 socis i sòcies (11.700 a Catalunya) amb prop de 2.000 activistes en 95 grups locals i universitats. Més de mig milió de ciberactivistes col·laboren habitu-alment en les accions i campanyes a Internet..

AmniStiA intERnACionAl CAtAlunyAGrup universitari de la UPF d’Amnistia Internacional Catalunya en un acte contra la pena de mort

lActualment Amnistia té més de tres milions de membres i simpatitzants i està present a 150 països

Cada any, pels volts del 28 de maig, Amnistia Internacional presenta simultàniament a tot el món el seu “Informe Anual sobre l’Estat dels Drets Humans”. S’estructura en dues parts: una anàlisi de l’estat dels drets humans a nivell global i per àrees geogràfiques, i l’informe detallat país per país.

Per als estats, sobretot els de caire democràtic, és una humiliació sortir a l’Informe. En el de 2011, l’organització destaca que hi ha restricció il·legítima de la llibertat d’expressió a 89 països; s’està demanant l’alliberament de presos de consciència a 48; s’han documentat tortura o altre tipus de maltractaments a 98; dues de cada tres persones no poden accedir a la justícia; s’han investigat judicis injustos a 54 països... I una positiva: el 1977 només 16 països havien abolit la pena mort per a tots els delictes, avui ja són 96.

Pel que fa a Espanya, l’Informe d’enguany dedica tres pàgines (per odre alfabètic, entre Eslovènia, amb una, i Estats Units, amb cinc)

a les preocupacions d’Amnistia Internacional sobre l’estat dels drets humans. Destaca que “persisteixen les denúncies de tortura i maltractaments infligits per membres de les forces de seguretat” i “les investigacions realitzades sobre aquest tema van continuar sent inadequades”. També persisteixen les “denúncies sobre càstigs corporals, aïllament, prescripció indeguda de medicaments i assistència mèdica insuficient en centres per a menors d’edat amb problemes socials o de conducta”.

Destaca també la violència contra les dones i el judici contra el jutge Baltasar Garzón per investigar violacions de drets humans durant la dictadura.

De les denúncies que tenen a veure amb Catalunya: la utilització per part d’alguns polítics del racisme i la xenofòbia com a instrument d’enfrontament partidari i les previsions de retallades socials que van contra els drets humans de les persones empobrides

Un informe esperat... i temut

En 5paraules

glòRiESEnderroc de l’anellLes associacions de veïns de Sagrada Família, Clot-Camp de l’Arpa, Poblenou i Fort Pienc han manifestat en un comunicat públic el seu total desacord amb la proposta del nou regidor de Sant Martí, Eduard Freixedes, d’aturar la construcció dels túnels i l’enderroc de l’anell viari de Glòries. Les associacions estan d’acord en “millorar el projecte i planificar raonablement les obres, però sense que això signifiqui afegir més anys d’endarreriments”. Posteriorment el responsable d’Urbanisme ha desautoritzat el regidor i ha manifestat que es reunirà amb els veïns.

ESquERRA dE l’EixAmplE

Més endarreriments a la Model?La consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, vol replantejar-se el conveni firmat per la Generalitat i l’Ajuntament per a la presó Model. Suposaria l’elaboració d’un nou projecte, ja que per a la consellera Bozal, l’aprovat és insuficient. Si afegim la situació financera de la Generalitat, l’ajornament pot significar més anys d’espera. Espera per a uns presos que viuen indignament i per a uns barris que necessiten sòl per als necessaris equipaments.

SAnt gERvASiSalvem el ginjoler!La construcció d’un centre de serveis socials pot afectar un ginjoler situat al carrer Arimon. És l’exemplar més antic de Catalunya i potser d’Europa. L’any 2007 els veïns i veïnes van recollir 1.400 firmes perquè el solar es convertís en plaça. L’equipament és important per a la barriada, però el veïnat està disposat a salvar aquest exemplar únic. S’ha sol·licitat que s’aturin les obres i que es realitzi un informe.

nou bARRiSCasals de JovesEls casals de joves de Roquetes i Prosperitat estan gestionats de fa anys per entitats creades pels mateixos joves dels barris. Tenien la promesa del districte que l’any 2011 passarien a conveni. Per desídia, no volem pensar que per mala fe, s’han passat tots els terminis, no s’ha firmat el conveni i ara la seva gestió perilla. Les entitats de Nou Barris recolzen la continuïtat d’una gestió que consideren exemplar. Ara li toca resoldre la papereta a la nova regidora. Per si no són prou maldecaps, el solar on havia d’ubicar-se el casal de joves provisional de Prosperitat, ara resulta que no és de titularitat municipal i els barracons prefabricats no tenen lloc on complir la seva funció.

poblEnouAigües freàtiquesL’AV del Poblenou denuncia la pèrdua de litres i litres d’aigua arrel d’unes obres del carrer Bilbao amb Diagonal. L’alt índex d’aigua freàtica acumulada al subsòl és una realitat que causa nombrosos maldecaps per les filtracions en els aparcaments i baixos d’ascensors, a la vegada que es perd per a possibles usos secundaris.


jESúS mARtínEz

Dudaba entre dos frases. “Los pe-queños dedos empujaron la bola de madera a lo largo de uno de los alambres del ábaco” o “Los pequeños dedos acariciaban las bolas con la suerte de los princi-piantes”. Se quedó con la primera. Encajaba mejor con el sentido del texto. Federico Nogara (Montevi-deo, Uruguay, 1948) comenzó con la aritmética de los dedos su libre-to Regreso al desconcierto, publi-cado en Ediciones Carena. Entre estos dedos menudos y afilados como una hoz y esta otra frase que pone fin a la obra: “Sólo nos queda pegarnos al suelo y resistir”, han pasado 56 años de aprendizaje de párrafos zombis y voladitas con es-coba, años en los que se ha embe-bido de literaturas apátridas y de clásicos griegos sahumados en las últimas galerías de las bibliotecas públicas. Su estilo, descarnado, engañoso, arcano, es fruto de la búsqueda que aquí les narro.

¿Qué es la literatura?Federico Nogara define su estilo con la seguridad del vencimiento de una deuda y el análisis de Jorge Valdano sobre las Aptitudes de los

Centrocampistas y su Juego Deter-minante: “En mi estilo propio, des-pués de años de búsqueda incesan-te, vigilo tanto lo que digo como cómo lo digo. Yo no soy un escritor realista; la realidad es un concepto complejo. No hace falta enseñarla, todos vemos la situación, y es com-pleja, como digo, porque incluso la situación mundial…”.

Darle cordura a este galimatías es tarea harto difícil: “Yo escribo los mecanismos que llevan a esa realidad, mecanismos humanos…”.

Le pregunto de nuevo lo que antes ya le había preguntado, con la impaciencia de las descargas de Youtube, porque aún no he obte-nido una contestación clara y ta-jante: “Pero ¿qué es la literatura, según usted?”…

Antes de llegar a una conclusión definitiva sobre el porqué literario, Federico ha recorrido el desierto prosaico de los arameos, descalzo, con un sol sin sombra y una esterilla de arena bajo sus pies.

Descendiente de la tribu global, con la mezcla de sus ascendientes brasileños, italianos, franceses y españoles, Federico es un joven a quien no le llegará la vejez, y en el promontorio de su corta edad, con las tiras de asado de sus angustias políticas, alimentadas para que no fueran capitulaciones, quiso cam-biar el mundo: “El joven de hoy

es individualista. En los sesenta se pensaba como un colectivo. Vivía-mos una realidad que nos supera-ba. De todas formas, no teníamos posibilidades de ganar”.

Se sumó al Frente Amplio, en 1971, un conglomerado de orga-nizaciones y grupúsculos de iz-quierda cuyos postulados comunes pivotaban sobre el mismo eje de la distribución de la riqueza (“el Partido Comunista de Uruguay era el más fuerte, pero estalinista”). Los tupamaros del MLN-T preconi-zaban la lucha de guerrillas de tipo “foquista”: “Ocupar un sitio para luego expandirse. Se trató de im-plantar en el campo, pero el Che ya lo había dicho: ‘El campesino es un pequeño burgués, quiere la tierra para sí’”.

El Che, “la luz de mi genera-ción”.

“Nosotros queríamos seguir el ejemplo de Cuba, referente para América Latina y un impulso im-portante, y donde existe aún hoy la revolución, frenada por un bloqueo espantoso. Se ha hecho un gran trabajo en educación y sanidad, lo que ha permitido concienciar a

la población para que sostenga el régimen; si no, la revolución hace tiempo que habría caído. En Cuba, el pueblo es muy culto, pero se ha burocratizado el sistema, igual que ocurrió en la URSS”, deplora este mogote de idearios incólumes con la obstinada vocación por el oficio de escritor.

De Cuba ha extraído una lec-

ción insalvable, que es la consa-gración de un manual insurgente: “Cualquier movimiento revolucio-nario, si se queda aislado, muere”.

El 23 de junio de 1973, con el apoyo taimado de Juan María Bor-daberry, a la sazón presidente del Gobierno, las Fuerzas Armadas dieron un golpe de Estado en Uru-guay, uno más en el Cono Sur.

Federico Nogara huyó a Austra-lia; no huye, hacen que huya: “No me exilié, me exiliaron”. (Uruguay es uno de los países americanos con más población fuera de sus fronteras.)

En Australia, Federico, el es-critor que aún no le había sacado punta a los pequeños dedos que empujan bolas de madera, trabajó en muchísimas cosas, y se despidió de muchos mostradores antes de aceptar el ofrecimiento de la com-pañía telefónica de Sídney, que en sus oficinas le había dado cabida para que atendiera las solicitudes de conferencia de los canguros ais-lados.

En 1982, Federico abandonó el país que le había acogido, y con el inglés aprendido de los bourbons,

viajó a Barcelona, donde se cobi-jó en las casas de los amigos que pronto verían cómo la dictadura en la que no creyeron porque la odiaron se esfumaba por la puer-ta de atrás, merced a las leyes de “impunidad y caducidad” que im-pedían llevar ante la Justicia a los responsables de las matanzas sin testigos.

En Barcelona montó con Martha Giordano, su pareja, una acade-mia de inglés, aun a falta de un estilo propio con el que escribir sus “artefactos” literarios. Se lla-ma Wellington House Idiomas, en memoria del mariscal de campo Arthur Wellesley, primer duque de Wellington, quien derrotó a Napo-león: “Acabemos con los empera-dores”.

“Estamos hablando en este mo-mento…”

Federico Nogara empieza así sus palimpsestos verbales, glosas metafísicas sobre el ser y el de-venir: “Estamos hablando en este momento sobre por qué empecé a escribir tarde. No sé, no encontra-ba mi estilo, y lo buscaba. Yo era un gran lector. Con 13 años ya ha-bía leído a Erich Maria Remarque, Maxence van der Meersch y Karl Cronin. Mi concepto de escritu-

ra es que hay escritores (quienes hacen libros), escribidores (como Vargas Llosa llama a quienes es-criben culebrones) y hombres de letras, con una curiosidad que se extiende al ensayo, la crítica, la poesía… Yo quiero ser un hombre de letras”, clasifica Nogara, en-vuelto en la neblina de sus propios recuerdos.

“Pero no le veía sentido a todo esto. Según Vázquez Montalbán, todo buen escritor que se precie ha de pasar por esta etapa en la que no encuentra sentido a lo que hace.”

En su taller literario online Ahora Cuento (www.ahoracuento.com) intenta mejorar los textos mediante los trucos de la sintaxis y los amagos gramaticales.

Jesús.—¿Sabe por fin qué es la literatura?“¿Que qué es la literatura? La lite-ratura, en palabras de Oscar Wil-de, es más importante que la vida, porque nos han educado mediante los libros. La literatura sirve para reflexionar.”

El escritor Federico Nogara, que ocasionalmente trató con Ma-rio Benedetti, su paisano desapa-recido, trabaja en una novela ne-gra, “tipo Chandler”, que no podía tener otro nombre que este que se basa en su “compleja realidad”: La búsqueda.

La búsqueda

¿Hasta cuándo un inmigrante deja de ser inmigrante? Carrer entrevista a personas llegadas en diferentes oleadas migratorias. Son ciudadanos, son barceloneses, y cada cual aprende su oficio y con él brega

FEDERICO NOGARA, ESCRITOR URUGUAYO

En 1986 quedó finalista en un concurso de cuentos en la Casa de Uruguay de Barcelona, con un relato surrealista sin título

FOtO: mARC jAviERRE

Según el padrón de 2009, en Barcelona viven 2.782 personas de nacionalidad urugaya, 1.466 hombres y 1.316 mujeres. De mayor a menor presencia, residen en el Eixample (492), Sant Martí (430), Sants-Montjuïc (338), Horta-Guinardó (329), Sant Andreu (299), Nou Barris (261), Ciutat Vella (232), Gràcia (218), Sarrià-Sant Gervasi (118) y les Corts (65)

l“En los 70 se pensaba como un colectivo, la realidad nos superaba, pero no teníamos posibilidad de ganar”

lTras el golpe de Estado del 73 Nogara huyó (“le exiliaron”) a Australia. Nueve años más tarde recaló en Barcelona


ÀxEl CAmARASA

Es té constància de l’aparició de les primeres barraques a La Perona l’any 1945, concreta-ment a la ronda de Sant Martí de Provençals, a un extrem del barri de la Verneda. Enmig de l’avanç imparable de la industrialització, les zones perifèriques no tenen cap interès urbanístic i, per tant, es mantenen al marge del procés de canvi que estava experimen-tant la resta de la ciutat. Fins a la dècada dels seixanta, l’interès de l’Administració consistia en mantenir sota control les barra-ques i els seus pobladors i, en la mesura del possible, ignorar la seva existència. La invi-sibilitat del barri, eclipsada per altres assen-taments barraquistes de majors dimensions, va afavorir el seu desenvolupament. El crei-xement econòmic i l’obertura a l’exterior del règim franquista va donar la possibilitat de molts barraquistes d’abandonar el barri. Alguns per mitjans propis, d’altres acollits en programes de reallotjament, van marxar de La Perona. Aleshores l’Administració va decidir reutilitzar les barraques que havien quedat buides per traslladar-hi famílies bar-raquistes, majoritàriament gitanes, d’altres barris. Aquest fet, juntament amb d’altres factors, va comportar una major competèn-cia social que es va acabar traduint en un augment de les desigualtats i en el creixe-ment de la delinqüència. Si la solidaritat i la cooperació van ser els trets identitaris dels primers habitants de La Perona, conforme avançaven els anys setanta fins entrats el

vuitanta, el conflicte entre paios i gitanos va en augment fins a produir-se un trencament de la convivència.

És en aquest marc de tensions socials que Esteve Lucerón arriba al barri. Nascut l’any 1950 a la Pobla de Segur, compagina els seus estudis amb la feina d’obrer metal·lúrgic. Fill de família obrera, desperta la conscièn-cia de classe quan el seu pare és empresonat durant vuit anys pel règim franquista. Als anys 70 milita amb el Moviment Comunista i els seus ideals d’esquerra es veuen reflectits en les seves fotografies. La seva actitud de mostrar cara a cara les persones que retrata denoten empatia per aquella realitat que viu i que vol explicar. En cap cas mostra com-passió ni les misèries d’un barri perifèric. Hi ha crítica social, història, realitat, pobresa, però Lucerón ofereix una mirada personal, amb una atenció especial als nens i al par-ticular sentit de l’humor, desafiant i murri, dels gitanos. La seva obra fotogràfica sobre La Perona consta de 2.000 fotografies.

L’última barraca de La Perona va ser der-rocada al juliol de 1989. Ja en democràcia es va intentar desenvolupar un programa d’integració social per resoldre un problema heretat del franquisme, la segregació social del col·lectiu gitano. La pressió veïnal, l’opi-nió pública, els interessos urbanístics per la imminent celebració dels Jocs Olímpics i les dinàmiques especulatives del mercat immo-biliari van condicionar els projectes, que acaben prioritzant els reallotjaments abans que els processos d’integració social.

La Perona d’Esteve Lucerón

L’any 1979 Esteve Lucerón es va quedar sense feina en tancar l’empresa metal·lúrgica on treballava. Amb els diners de la indemnització es va comprar un equip fotogràfic i va començar a fotografiar l’assentament barraquista de La Perona. Un esplèndid treball. Les fotografies que publiquem corresponen al catàleg de l’exposició publicat per Sindicat de la Imatge (UPIFC). El llibret pot adquirir-se en la direcció del Sindicat (Rambla de Catalunya, número 10, 3er pis), al preu de 10 euros.


Posa la teva publicitat a la revista CARRER - 93 412 76 00 - [email protected]


Llibres

La invasió ianqui del Xino

A l’entorn de l’especulació

Barcelona Zona Cero

Luis Campo Vidal

Flamma editorial, 2011

288 pàgines

18,50 €

mERtixEll m. pAuné

El periodista, poeta i antropòleg Xavier Theros ens transporta amb aquesta joia bibliogràfica a la Barcelona de la postguerra i al poc documentat impacte dels “amics americans” que desembarcaren al Port de Barcelona entre el març de 1951 i el desembre de 1987.

Amb vistosos uniformes blancs i un poder adquisitiu desorbitat per a la Barcelona de post-guerra, alhora admirats i envejats, foren el turisme de masses que conegué la ciutat. La prostitució fou el sector més directament beneficiat (els quadruplicaven les tarifes), però també moltes pensions, sastreries, bars i locals d’espectacles en tragueren el seu pessic. Alguns encara existeixen, com el Kentucky, Los Caracoles, el Cosmos o el Bagdad. Cada dia que eren a Barcelona gastaven entre un i dos milions de pessetes!

Al llarg de 488 pàgines –atenció a l’àlbum fotogràfic!–, l’autor recopila testimonis de veïns, comerciants i fins i tot veterans de la U.S. Navy per crear un relat coral d’aquells anys contradictoris. L’olor dels marines, els encenedors Zippo, els texans i la Coca-cola, les compres al major de corbates, les baralles als bars i les sornes als soldats negres són alguns dels records més marcats en els qui van viure de prop la invasió ianqui del Xino.

Quan al port van ploure dòlars

La Sisena Flota a Barcelona

Xavier Theros

La Campana, 2010 (Premi Huertas Claveria)

488 pàgines

25 €

Història del moviment veïnal

Construint la ciutat democràtica. El moviment veïnal durant el tardofranquisme i la transició

Carme Molinero i Pere Ysàs (coordinadors)

Icaria, 2011

340 pàgines

20 €

Respostes al capitalisme

Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)

Diferents autors

La Ciutat Invisible, 2010

365 pàgines

20 €

La Barcelona que (no) volem

L’experiència cooperativa del barri de Sants

Reapropiar-nos d’una història amb futur

El moment àlgid de l’aviació

La ciutat republicana s’enlaira. L’avantprojecte de l’aeroport de Barcelona (1931-1934)

Pau Vinyes

Llop Roig, 2011

161 pàgines

20 €

La Barcelona que volia alçar el volgEmmA AguilERA

Avui, Barcelona lluita per un aeroport intercontinental que connecti la capital del país amb el món sense passar pel peatge de Madrid. La idea, però, no és pas nova. Vuitanta anys enrere, l’Ajuntament de Barcelona sorgit de les eleccions de 1931 tenia molt clar que la ciutat havia de ser com les grans capitals europees, que ja aleshores gaudien d’aeroports internacionals. El regidor d’ERC Joaquim Ventalló va impulsar una Comissió Municipal de l’Aeroport de Barcelona, que durant tres anys va treballar per projectar una infraestructura que situés la ciutat en el mapa de les grans capitals. Plànols d’ubicació al terme municipal d’el Prat de Llobregat,

pressupostos i una estratègia de desenvolupament ben travada... Fins que el maig de 1933 el somni aeri va quedar en un calaix. Les traves polítiques del govern de la República i les dificultats de finançament de la Generalitat van impedir que el projecte alcés el vol. Els fets del 6 d’octubre i la guerra civil van acabar d’estroncar el desig emprenedor de Catalunya.

L’historiador Pau Vinyes, col·laborador de Carrer, signa un recerca en forma de llibre, La ciutat republicana s’enlaira. L’avantprojecte de l’aeroport de Barcelona (1931-1934), en què grana els detalls del gran projecte d’aeroport que la Barcelona republicana aportant documents inèdits de gran valor historiogràfic.

yAizA gARCíA

Barcelona Zona Cero passeja el lector per diversos indrets de la capital catalana de la mà de la seva protagonista, Alexia Hurtado, una detectiu privada que recorrerà la ciutat seguint els indicis d’un cas de corrupció urbanística. Des de Ciutat Vella fins a Francesc Macià, passant per la Bonanova o la Barceloneta, l’obra de Luis Campo va proporcionant les peces claus per tal que el lector pugui anar dibuixant al seu cap el mapa de l’heterogènia ciutat. La riquesa d’informació (tot i que de vegades sembla que s’estigui llegint una guia turística) aporta un plus a una novel·la negra que posa en relleu dos models diferents de ciutat: un, encarat al turisme i centrat en obtenir el màxim benefici econòmic possible; i un altre, que aposta per la sostenibilitat i prioritza el benestar dels habitants de la ciutat. Aquesta història de ficció enfoca amb una lupa les transformacions que viu el casc antic de Barcelona, alertant el lector sobre una possible macdonalització del mateix, si es permet que aquest cada cop s’acosti més a una mena d’aparador per als turistes.

mARC villoRo

El llibre tracta el cooperativisme a Catalunya en general, i al barri de Sants en particular. Però també parla sobre el moviment obrer i les lluites socials per dignificar les condicions de treball a la segona meitat del segle XIX fins el 1939. A mitjan segle XIX, la cooperació obrera va esdevenir un punt fort en les experiències associatives dels treballadors, amb seccions com ara consum, producció, socors mutus, crèdits, estalvis o sanitat. Les cooperatives es van estendre per tots els barris obrers de Barcelona i funcionaven com a centres

d’aprovisionament, i també com espais propis de sociabilitat per a la classe proletària, on la formació i l’educació varen ser un tema puntal de la seva activitat.

A Sants, que entre 1840 i 1890 va viure un desenvolupament industrial que el transformà de dalt a baix a nivell urbà i social -i que culminà amb la seva annexió a Barcelona el 1897-, la Unió Obrera de Sants és la primera cooperativa de la qual es té constància (1873) i després destacaren, entre d’altres, la Formiga Obrera (1885), la Nova Obrera (1897), el Model del Segle XX (1901) o l’Empar de l’Obrer (1905).

joRdi bonEt

Si fa quaranta anys, el noi de Xàtiva cantava “t’adones amic, que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim... que la nostra és la d’ells”; enguany, aquests versos cobren plena actualitat gràcies al treball de casposes Reals Acadèmies i dels enterradors de memorials democràtics. És per això que enfront d’aquesta voluntat de restaurar l’oblit, cal alegrar-nos doblement de l’aparició de treballs com el de Construint la ciutat democràtica. En primer lloc, per què es tracta d’un treball rigorós, però d’amena lectura, desenvolupat per un equip de joves recercadors (Ivan Bordetas, Anna Sánchez, Xavier Domènech i Ricard Martínez) que reconstrueix la història del moviment veïnal

català durant la transició del franquisme a la democràcia. En segon lloc, perquè la història no és lineal, i conèixer el nostre passat no només ens és útil per reapropiar-nos d’aquelles fites que tan sovint s’obliden (la dignificació d’una plaça, la recuperació d’un equipament o la creació d’unes festes populars), sinó perquè també ens dóna pistes de quina pot ser l’evolució futura d’un moviment, que a desgrat dels de sempre, continua ben viu, plantant cara a les desigualtats i teixint aliances per fer dels barris un espai de vida i esperança.

Llibres


Districte iBarceloneta

Guítert, 33-35, baixos93 221 72 44Servei planificació(Palau de Mar)Plaça Pau Vila, 1

casc AnticRec, 27, baixos93 319 75 65CCOO (USCOB)Via Laietana, 16CGTVia Laietana, 18, 9a plantaCasal de Joves AlòsSant Pere més Baix, 55

cera, carrer de laCarrer de la Cera, 11, int.93 329 48 53

coordinadora casc AnticSerra Xic, 4, baixos93 310 53 33

GòticRegomir, 3, [email protected] BodeguetaPalma de Sant Just, 7La Tete-CooperativaComtessa de Sobradiel, 4El GlaciarPlaça Reial, 7

Centre Cívic Pati LlimonaRegomir, 3

Nou de la rambla i rodalies

Nou de la Rambla, 2293 301 88 67CIAJSant Oleguer, 6-8Sala BaluardPlaça Blanquerna, s/n

L’ÒstiaPescadors, 49

rambla, Amics de laRambles, 88-94, 3r D93 317 29 40

raval de ciutat Vella, elCarme, 10293 441 77 21Taller de MúsicsRequesens, 5

taula del ravalCarrer de la Cera, 44, bxs93 442 46 68

Veïns en defensa de la Barcelona Vella

Sèquia, 5-7, baixos, [email protected] la TornaMéndez Núñez, 1, pral. 2a

Districte iiDreta de l’eixample

València, 302615 41 80 12Cafeteria Anem al GraCòrsega, 382Llibreria Les PunxesRosselló, 260

esquerra de l’eixampleAvinguda Roma, 139, baixos93 453 28 79

Fort PiencAlí Bei, 94-9693 231 11 46Consell de la JoventutAusiàs Marc, 60

Parc de l’escorxadorViladomat, 214, 5è, 2a

ronda de sant AntoniRonda de Sant Antoni, 2493 442 24 12

ronda de sant PereRonda de Sant Pere, 7Col∙legi de PeriodistesRambla de Catalunya, 10La Tapilla SixtinaBailen, 43

sagrada FamíliaValència, 415, local 193 459 31 64

Forn d’en PereDos de maig, 281

sant Antoni, barriAvinguda Mistral, 30, baixos93 423 93 54Confeccions El RellotgeComte Borrell, 89Celler de l’EstevetCalàbria, 57Pastisseria BonastreTamarit, 136Autoservei NavarroAvinguda Mistral, 6Ateneu LayretVillarroel,49USTECRonda Universitat, 29, 5è

Districte iiiBadal, Brasil i Bordeta

Daoiz i Velarde, 30, baixos93 491 05 49

centre social de santsOlzinelles, 3093 331 10 07Cotxeres de SantsSants, 79

Font de la Guatlla-MagòriaRabí Ruben, 22 B93 424 85 06

França, barri de laMare de Déu del Remei, 21, 1r93 325 08 93

HostafrancsCallao, 9, baixos93 421 79 19Poliesportiu Espanya IndustrialMuntades, 37

Poble secMargarit, 2393 441 36 65Biblioteca Francesc BoixBlai, 34Centre Cívic El SortidorPlaça del Sortidor, 1

Polvorí, elSegura, s/n93 432 36 42

rambla de la BordetaOnzinelles, 30, baixos93 331 10 07

sant cristòfol-Vivendes seAt

Coure, 8, baixos93 432 34 71Centre Cívic Can CadenaMare de Déu del Port, 397

Centre Cívic El RellotgePg. de la Zona Franca, 116Centre Cívic La BàsculaFoc, 128

satalia, laCariteo, 26

triangle de santsAutonomia, 7, baixos93 431 75 45

Districte iVcamp Nou

Trav de les Corts, 94, baixos93 490 96 54

colònia castellsCastells, 16, baixos654 54 91 21

Mercè, barri de laHerois del Bruc, 9

racó de les cortsTrav de les Corts, 94, baixos93 448 03 11

sant ramon NonatPassatge Jordi Ferran, 19-21

Xile, avingudaAvinguda de Xile, 34, 11, 5è93 440 35 12Can DeuPlaça de la Concòrdia, 13Zona UniversitàriaJordi Girona s/n93 401 77 43

Districte VAmics del barri de Laforja

Madrazo, 50, 2n, 2a93 209 89 84

can caralleuGuarderia, 1293 280 07 24

can rectoretBohemis, 2393 205 04 87

Font del Mont-VallvidreraEscales Font del Mont, 1 A

Mas Gimbau-can castellvíPg. Solé i Pla, 16-18, [email protected]

Mont d’Orsà-VallvidreraReis Catòlics, 16-34 (casal)93 406 90 53Llibreria La KktuaPlaça de Vallvidrera, s/n

PutxetPasseig Sant Gervasi, [email protected]

ronda General MitreGeneral Mitre, 188 [email protected]

sant Gervasi de cassolesMuntaner, 544, 2n93 417 90 65

sant Gervasi sudLaforja, 12-14 pral 3a93 266 38 25

sarriàCanet, 493 204 90 58Forn de la VilaConsell de la Vila, 9

tres torresRafael Batlle, 16, tenda 193 205 77 89

Districte Vicamp d’en Grassot

Apartat de Correus 34090coll-Vallcarca

Tirsó, 48 local93 284 28 80Centre Cívic d’El CollAldea, 15-17

Gràcia Nord-VallcarcaBolívar, 15, 2n93 211 26 27

travessera de DaltTravessera de Dalt, 693 210 52 89Lluïsos de GràciaPlaça Nord, 7

Vila de GràciaTopazi, 29, 1r93 217 60 88Ateneu La TornaSant Pere Màrtir, 37, baixosCentre Cívic La SedetaSicília, 321Centre Moral de GràciaRos de Olano, 7-9Hotel d’Entitats de GràciaProvidència, 42Info-espaiPlaça del Sol, 19-20Poliesportiu ClarorSardenya, 333Poliesportiu PerillPerill, 16-22TradicionàriusTrav. de Sant Antoni, 6-8

Districte ViiBaix Guinardó

Plaça Alfons X, 393 436 81 80

can BaróJosep Serrano, 59-7193 219 92 24

can Papanaps-VallhonestaMura, 8, [email protected]

carmel, elFeijoo, 10-1293 357 57 48Centre Cívic El CarmelSantuari, 27

clota, laAv. Cardenal Vidal i Barraquer, 3093 357 72 59

Font d’en FarguesPedrell, 69, [email protected]

Horta, barri d’La Plana, 10, 1r93 407 20 22Centre de Serveis PersonalsPlaça Santes Creus, 8Centre Cívic Matas i RamisFeliu i Codina, 20

Punt d’informació juvenilPlaça Eivissa, 17, pral.

Joan Maragall del Guinardó

La Bisbal, 40-42, baixos93 347 73 10Cooperativa RocaguinardaXipré, 13

MontbauRoig Soler, 31, baixos93 428 29 34

Parc de la Vall d’HebronPl. Joan Cornudella, 1393 428 68 66

sant Genís dels AgudellsNaïm, 5, tenda 193 417 03 67

Urbanització Vallhonesta-Font del Gos

Camí de Cal Notari, s/n93 428 20 42

Districte Viiican Peguera

Vilaseca, 193 357 13 33IGOP-UABPasseig d’Urrutia, 17Casal de Barri de Can PegueraBiure, 1

ciutat MeridianaRasos de Peguera, 210 bis93 276 30 94Centre Cívic Ciutat NordRasos de Peguera, 19-25

GuineuetaRambla Caçador, 1-393 428 46 23

Porta, barri deEstudiants, 26-2893 359 44 60Centre SóllerPlaça Sóller, s/n

ProsperitatArgullós, 9293 276 30 15Casal de Barri de ProsperitatPl Àngel Pestaña, s/n

roquetesCanteres, 57, baixos93 359 65 72Ateneu Popular de 9BarrisPort Lligat, s/n

torre BaróEscolapi Càncer, [email protected]

torre LlobetaSanta Fe, 5, 1r, 4a93 429 07 06

Centre Cívic Torre LlobetaSanta Fe, 2, bisSESEJoan Alcover, 6

trinitat NovaPedrosa, 2193 353 88 44

turó de la PeiraPge de la Peira, 37, local 1293 407 21 70Can BastéPasseig de Fabra i Puig, 274

VallbonaAvinguda Alzinar, 693 354 89 82

VerdumArtesania, 96, baixos93 276 02 30

Districte iXBon Pastor

Sant Adrià, 101, baixos93 346 46 18

congrés, elFelip II, 22293 340 70 12Casal de Barri del CongrésAcàcies, 26

Meridiano ceroTorroella de Montgrí, 1193 274 02 72

Navas, barri deBiscaia, 402, baixos93 340 51 85

Pi i MargallPasseig Guayaquil, 5393 311 41 93

sagrera, la Martí Molins, 2993 408 13 34Centre Cívic de la SagreraMartí Molins, 29MercasolPortugal, 2Nau IvanovHondures, 28-30

sant Andreu Nord-tramuntana

Pg Torres i Bages,101-10393 274 03 34

sant Andreu del PalomarDr. Balari i Jovany, 1493 345 96 98

Bar VersallesGran de Sant Andreu, 255Biblioteca Ignasi IglesiasSegadors, s/nCan GuardiolaCuba, 2

Centre Cívic St. AndreuGran de Sant Andreu, 111Districte de Sant AndreuPlaça Orfila, s/n

sant Andreu sudVirgili, 24, 1a planta93 346 72 03

trinitat VellaMare de Déu de Lorda, 293 274 19 58C. Cívic de Trinitat VellaForadada, 36-38

Districte Xclot-camp de l’Arpa

Sibelius, 3, baixos93 232 46 10Casal Joan CasanellesPl. Joan Casanelles, s/nFoment MartinencProvença, 595

Diagonal MarSelva de Mar, 22-3293 307 91 20

Front Marítim de BcnTaulat, 142, 5è A696 43 57 83

Gran Via-Perú-esproncedaGran Via, 1.002, 8è, 2a93 308 77 34

MaresmeRambla Prim, 4593 266 18 56

Palmera centre, laMaresme, 218, baixos93 305 37 05

Paraguay-PerúGran Via, 1.144, baixos93 278 06 93

Parc, delLlull, 1-393 221 04 87

Pau, barri laConcili de Trento, 32093 313 28 99

PoblenouRambla del Poblenou, 4993 256 38 40El Tío ChéRambla del Poblenou, 44-46FarmàciaBolívia, 19Llibreria EtcèteraLlull, 203

Provençals de la VernedaDr. Zamenhof, 25, baixos93 307 46 95

sant Martí de ProvençalsAndrade, 17693 314 17 04C. Cívic de Sant MartíSelva de Mar, 215

el BesòsRambla de Prim, 64-7093 278 18 62

Verneda Alta, laCampo Arriassa, 9993 314 58 13Complex Esportiu VernedaBinèfar, 10-14

Vila OlímpicaJaume Vicenç Vives, 693 221 93 93

Associacions de veïns i veïnes de Barcelona il punts de distribució de CARRER

Un nou CARRER a internet www.favb.cat Modificacions: 93 412 76 00

el pròxim número de CARRER sortirà al mes de setembre

És tira diAnA zuluEtA

Llibres

Un barri en evolució

Sant Martí de Provençals, de la vila al barri

Néstor Bogajo, Manel Martínez

Ajuntament de Barcelona, 2010

264 pàgines

10 €

mARC AndREu

“Un joven que escuchaba con gran pasión, que intervenía una y otra vez, que no se amilanaba, que siempre estaba dispuesto a lo que fuese y que tenía un extraordinario deseo de aprender y organizar”. La descripció que Jordi Solé Tura va fer pel dirigent veïnal de Sant Martí de Provençals Manuel Martínez al pròleg de la biografia que en va escriure la periodista Joaquima Utrera, El nieto del lector de periódicos, serviria també pel dirigent veïnal del Turó de la Peira i advocat de la Favb José Molina. La cita ve al cas perquè la rescata un altre periodista, Néstor Bogajo, en el llibre d’història local Sant Martí de Provençals, de la vila al barri

D’un temps, d’un país, d’uns barris(que també firma Martínez) i no desentona amb el perfil que Molina traça d’ell mateix en les memòries auoeditades Detrás del muro.Fills de la immigració, nascuts tots dos en barris perifèrics de la Barcelona dels anys 40, i militants clandestins de CCOO i el PSUC abans de centrar-se en el moviment veïnal, Martínez i Molina són, no obstant, molt diferents. Com els llibres dels que són protagonistes. Mentre la humilitat personal de Molina queda palesa en l’interessant exercici introspectiu de Detrás del muro, l’afany protagonista i el relleu social de Martínez es projecten sobre les pàgines de Sant Martí de Provençals, de la vila al barri.El primer llibre no té pretensions

literàries ni històriques però constitueix un valuós testimoni personal d’un temps, d’un país: comença amb el record estremidor de l’assassinat del maquis Facerías darrera del mur del Turó de la Peira on jugava el nen que, anys més tard, com a dirigent veïnal i advocat, es va haver d’enfrontar a l’aluminosi. L’altre volum és l’enèssim (però no per això menys útil) recull històrico-periodístic sobre Sant Martí de Provençals coeditat pel ja exregidor Francesc Narváez i que, en l’estela dels treballs de Josep Maria Huertas, Bogajo ha dut a bon port. Amb la col·laboració d’un Martínez marcat també per vivències d’infància i joventut (coves, centre de protecció de menors, barraques de la Perona...) però, sobretot, per

les lluites veïnals de Sant Martí que amb tanta precisió narra l’obra. En definitiva, dos llibres molt diferents però imprescindibles per acostar-se a la història dels barris de Barcelona i a la memòria dels seus veïns més compromesos.

Exercici introspectiu

Detrás del muro

José Molina

Autoedició, 2010

254 pàgines

Podeu trobar el llibre a la seu de la Favb

10 €


El CoR RobAt

lCAtHERINA AZÓN

Josep Maria DomingoPresident del Centre Social de Sants

“La incorporació dels joves indignats ha donat força i imaginació a la llarga reivindicació de Can Batlló”puyAl

Treballador administratiu jubilat, en Josep Maria va anar a viure a Sants als anys 70 des de la barriada de Sagrada Família. Fa set anys que presideix l’històric Centre Social de Sants.

Entrem a Can Batlló?Sí. L’11 de juny el barri va entrar a la fàbrica reivindicada des

de principis dels anys 70. Ha arribat el moment de Can Batlló.

Parles dels anys 70?Les primeres reivindicacions són del 1973. Després, el Pla

General Metropolità de 1976 va qualificar la fàbrica d’equipa-ments i zona verda. La Bordeta necessitava l’antiga fàbrica per al barri.

Quatre dècades d’espera...Sí. Durant anys no ha sigut una prioritat. A les naus hi havia

instal·lades diferents empreses on treballaven 2.000 obrers que vivien als nostres barris. S’havia de trobar una solució per als llocs de treball. Mentrestant vam lluitar per altres objectius: l’Es-panya Industrial, les Cotxeres...

Però la reivindicació no es va oblidar...No. Als anys 90 vam tornar a plantejar-ho a l’Ajuntament.

L’any 96 ens van presentar un projecte d’intencions. Els succes-sors de Muñoz Ramonet es van apuntar a l’esport de moda: l’espe-culació. Si se’ls deixava construir un gratacels davant de la Gran Via, la resta podia ser per al barri.

Però no era sòl qualificat com a edificable...No. L’Ajuntament va plantejar un intercanvi de qualificaci-

ons amb uns terrenys de l’antic barri d’Eduard Aunós de la Zona Franca.

Temps d’intercanvi de cromos...Els Muñoz Ramonet eren insaciables: van passar de projectar

600 pisos a 1.200. La bombolla immobiliària cada cop era més gran. El projecte de 2006 va situar la construcció dels 1.200 habi-tatges i de 300 de protecció oficial. La immobiliària familiar Gau-dir se les prometia molt felices.

Li havien regalat 1.200 habitatges a canvi de realitzar treballs d’urbanització?Sí, però l’any 2008 la bombolla va explotar i dels 1.200 ha-

bitatges a vendre només van donar la paga i senyal per a tres d’ells. Gaudir va paralitzar el projecte i els propietaris van tornar a llogar les naus per fer festes i rodatges de pel·lícules. Amb això estem.

Gaudir ni construeix, ni urbanitza, ni aconsegueix vendre la propietat.I nosaltres reivindiquem els equipament promesos. El dia 11

vam ocupar una nau per exigir que es facin les inversions neces-sàries i que es paguin les indemnitzacions que queden pendents. Mentrestant, hem posat en marxa equipaments provisionals: una biblioteca, un hort urbà, un casal de joves.

Com s’hi ha implicat el barri i el moviment veïnal?Deixa’m destacar que, juntament amb el Centre Social de

Sants i la Comissió de Veïns de la Bordeta, hi està jugant un paper molt important l’Assemblea del Barri de Sants. La incorpo-ració de joves indignats ens dóna força i imaginació.

Ara és el barri qui té la paraula?Sí, i molt més quan acabem d’aconseguir una victòria veïnal

important: la Lleialtat Santsenca ja és per al barri. L’Ajuntament s’ha compromès a portar a terme en quatre anys un projecte que doni a l’edifici usos populars, culturals i de potenciació del coope-rativisme.

Com penseu que afectarà el canvi de regidor en aquest tema?Si es confirma, tindrem de regidor del districte a Jordi Martí.

Esperem que respecti els acords als quals havíem arribat anteri-oment. Des de la Plataforma per la Lleialtat Santsenca, formada per 40 entitats de la barriada, li demanarem una entrevista ur-gent. En aquest tema no podem retrocedir.

La Bordeta

Surt a la llum una altra publicació del projecte de la Favb ‘El barri, espai de convivència’, que ha estat realitzada en col·laboració amb les escoles d’aquest barri de Sants, la Comissió de Veïns de la Bordeta i el Centre Social de Sants. L’objectiu: conèixer la his-tòria i característiques del barri, les entitats socials que treballen al territori, detectar els pro-blemes que hi troben els veïns i veïnes i mirar la seva realitat amb els ulls dels i les joves i dels nens i nenes. Un complet treball que finalitza relacionant les principals reivindicacions veïnals.

La força de les dones

La vocalia de dones de l’Associ-ació de Veïns i Veïnes de Coll-Vallcarca dedica part de la seva publicació anual a fer un recull de la memòria de les treballado-res de la Bruguera. Mercè, Trini, Carmeta, Rosa, expliquen els records del seu pas per la popular editorial, on gairebé tot el barri hi treballava de manera direc-ta o indirecta. També recorden com era la vida al barri de Coll i la seva evolució. Un treball il-lustrat amb nombroses fotografies cedides pel veïnat i un reportatge dedicat als personatges femenins de Bruguera. L’enhorabona.

Sarrià

Amb la publicació del mes de juny, el butlletí de l’Associació de Veïns i Veïnes de Sarrià arriba al seu número 198. Anuncia a la portada que “Xavier Trias posa fi a 32 anys de socialisme” i dedica l’editorial a reflexionar sobre els reptes que haurà d’assumir el nou alcalde. També hi dedica un espai a la his-tòrica reivindicació que el Monestir de Pedralbes passi a formar part de Sarrià. També deixa constància que l’onada d’indignació contra la crisi i l’establisment polític ha arri-bat al districte. Una fotografia de l’assemblea celebrada a la plaça de Sarrià il·lustra la informació.

Al jutjat per no preservar la qualitat de l’aire

Revistesde barri

La Favbinforma

REDACCIÓ

Entitats ecologistes, socials i veï-nals, entre elles la Favb, han pre-sentat una denúncia a la Fiscalia de Medi Ambient contra el Govern de la Generalitat per la contaminació atmosfèrica a la Regió Metropolita-na de Barcelona. L’objectiu és que la Generalitat compleixi la legisla-ció europea, estatal i autonòmica i impedir que obtingui moratòries davant el greu problema de salut pública i ambiental.

Successius informes de la Direc-ció General de Qualitat Ambiental de la Generalitat de Catalunya as-senyalen que la població afectada per aquesta atmosfera contaminada

seria del 64%. Diverses entitats sani-tàries i de recerca han exposat les evidències científiques sobre la re-lació entre la mala qualitat de l’aire i les malalties respiratòries (asma,

infeccions i al·lèrgies) i cardiovascu-lars i ens alerten de l’augment de morts directament relacionats amb

la contaminació atmosfèrica. Se-gons un estudi del Centre de Recer-ca en Epidemiologia Ambiental, no-més a Barcelona, 3.500 morts anuals es podrien evitar reduint la mitjana anual de concentració de partícules sòlides en suspensió, com recoma-na l’OMS. La regió Metropolitana de Barcelona és una de les zones d’Europa amb una pitjor qualitat de l’aire. Aquest estudi senyala que Barcelona és una de les ciutats d’Eu-ropa amb més densitat de vehicles per km2 (6.100 vehicles privats per quilòmetre quadrat front els 1.500 a París o Berlín, tres vegades més que Madrid, cinc més que Londres, sis més que Amsterdam i gairebé 8 vegades més que Oslo).

Vine a la FAVB, c/Obradors 8 de Barcelona, i t’atendremHorari: dimecres de 16.00 a 20.00 hores i dijous de 10.00 a 14.00 hores

Telèfon: 93 412 76 00 (Montse)

Defensem el nostre dret a l’habitatge!ES poSA EN mARxA uN Nou SERvEI A lA FAvb

T’està afectant la situació de crisi econòmica i tens problemes per pagar la hipoteca? O bé estàs vivint de lloguer i tens dificultats per arribar a pagar-lo cada mes?

Si és el teu cas, MOU-TE i CONTACTA amb nosaltres el més aviat possible per fer front a la greu problemàtica de les execucions hipotecàries i els desnonaments que afecten milers de famílies a la nostra ciutat.

Per això, la Federació de Veïns i Veïnes de Bar-celona (FAVB) amb la col·laboració de la Platafor-

ma de Afectados por la Hipoteca (PAH) i L’Obser-vatori DESC, posa en marxa el nou servei contra els desnonaments que consisteix en donar suport i assessorament a tots els afectats per execucions hipotecàries i desnonaments per impagament de les quotes hipotecàries o del lloguer.

lDiverses entitats denuncien les administracions per no fer prou per lluitar contra la contaminació

CARRER119 JULIOL 2011 LA DEL DARRERE 40

Zeta

Sal i pebre L’acudit

Parlant del

CARRER i de la ciutat

“Han passat massa anys sense Vázquez”

Antoni GuiralPeriodista, guionista i divulgador d’historietes

DAniEL gomisentrevIsta

joAn moREjónfOtOgrafIa

Trias fitxa un imputatEn el debat amb els candidats a l’alcaldia de Barcelona organitzat per la Favb el passat 11 de maig es va emplaçar els alcaldables a explicar la seva posició davant el tema de la corrupció. Trias va dir textualment: “Quan tens la sospita d’algú, el fas fora”. I va afegir: “Així ho vam fer amb Víctor Badia (CDC), conseller del districte de Ciutat Vella”. En el seu dia l’oposició va criticar que Jordi Hereu, davant les irregularitats a l’hotel del Palau de la Música, s’hagués limitat a treure les responsabilitats d’Urbanisme al tinent d’alcalde Ramon Garcia Bragado i al gerent Ramon Massaguer. No els va cessar. Ara que ha guanyat les eleccions i governa Trias, en un dels seus primers decrets ha nomenat com a gerent coordinador de les empreses municipals a l’imputat Ramon Massaguer. Ningú no pot negar que un imputat és un sospitós, i Trias no manté el criteri expressat en el debat de la Favb. Ha nomenat un sospitós entre els càrrecs de primera línia. Que quedi constància.

Segurament sigui un gran desconegut per als nens i joves d’avui en dia, als quals els deu costar bastant de creure que, abans del manga, ja existia

aquí un apassionant univers del còmic de producció pròpia. Potser alguns encara poden estar familiaritzats amb les figures de “Mortadelo y Filemón” de l’incombustible Francisco Ibáñez, però probablement la pràctica totalitat d’ells no sabrà que darrere les peripècies d’unes tal “Hermanas Gilda” o d’una tal “Familia Cebolleta” -noms que amb una mica de sort hauran sentit dir als pares o avis-, s’hi amagava un dels genis més grans que ha donat la historieta d’humor espanyola. Han hagut de passar 15 anys de la seva mort perquè la figura que va trencar esquemes renovant el gènere hagi rebut, per fi, l’homenatge que el seu talent i la seva llegenda mereixien.

“Han passat massa anys sense Vázquez”, apunta per començar el periodista, guionista i divulgador especialitzat en còmics Antoni Guiral (Barcelona, 1959), un dels principals estudiosos de l’obra del dibuixant madrileny, a qui hem acudit per conèixer més detalls de la seva agitada biografia. Guiral va publicar fa poc el llibre By Vázquez, 80 anys del naixement

d’un mite, coincidint a més amb el fet excepcional que va suposar l’estrena de El gran Vázquez, la primera pel·lícula espanyola centrada en un creador de còmics nascut en aquest país. Quan li preguntem què ha fet exactament de Vázquez un mite, Guiral ho té molt clar: “Ell mateix. Sobretot des que va decidir convertir-se en personatge de les seves pròpies historietes exagerant alguns trets de la seva personalitat que després s’han fet famosos, com per exemple la costum de deure diners”. Manuel Vázquez (1930-1995) va publicar el seu primer dibuix a la portada d’una revista d’automobilisme amb només 12 anys i no va trigar molt a començar a treballar professionalment de forma regular. Amb 17 anys es va traslladar a Barcelona, sembla ser, seguint el requeriment de la històrica editorial Bruguera que l’havia fitxat i pretenia tenir-lo més controlat després d’observar la seva tendència a despistar-se a l’hora de complir amb els terminis de lliurament. Malgrat la seva indisciplina i els maldecaps que això generava en els seus superiors, la genialitat de Vázquez el va anar convertint poc a poc en l’emblema de Bruguera, sobretot durant les prolífiques dècades

dels 50 i 60, i també, encara que ja amb moltes més intermitències i de forma no tan indiscutible, durant una part dels 70.

De la mateixa manera que dibuixava amb una facilitat brillant i sorprenent, fent gala d’un grafisme molt innovador per a l’època, aquest controvertit creador va ser també especialista en suscitar ben aviat sentiments d’amor-odi en el seu entorn més proper. D’una banda, era admirat per la seva extraordinària qualitat artística, i d’altra, exhibia una personalitat estrambòtica i gairebé anarquista, ja que segons expliquen, no acceptava cap tipus de poder ni autoritat per damunt seu. És més, la seva rebel·lia el va portar a convertir-se en un sofisticat murri que se les enginyava de mil maneres per anar sempre a la seva i burlar l’ordre establert. Tot i que Guiral subratlla la importància de distingir entre el Vázquez autor (avançat al seu temps), el Vázquez persona (que en realitat va arribar a conèixer molt poca gent) i el Vázquez personatge, el cert és que la llegenda sobre aquest últim que ell mateix va decidir començar a potenciar a partir de la sèrie Los cuentos del Tío Vázquez (1968), una autoparòdia exagerada que exprimia al màxim la seva debilitat per l’engany

i l’estafa, se’l va acabar menjant per complet. El propi Vázquez ho va reconèixer cap al final de la seva vida, quan ja bastant castigat i dedicat a un humor més picant per a adults, es mostrava cansat que tothom esperés d’ell bromes pesades o que marxés dels llocs sense pagar. La creu de la seva llegenda el va condemnar a passar els seus últims dies malvivint i pràcticament sense feina. Fruït d’aquesta irresistible tendència a la caricaturització han sobreviscut al pas del temps, per damunt i tot de la seva obra, centenars de boges anècdotes que s’han anat transmetent i alimentant entre infinitat de persones sense que puguem saber del cert quant de veritat hi ha en elles. Aquest és precisament un dels principals atractius de la pel·lícula, que recrea algunes de les més famoses; com per exemple, la que fa referència a les repetides simulacions de la mort del seu pare per suscitar la compassió del seu cap o la que mostra un Vázquez emportant-se un bon gruix de bitllets després d’entregar diverses pàgines en blanc amb una sola vinyeta dibuixada.

Si bé podem estar d’acord que la qualitat moral de la figura de Vázquez és més que discutible, el que ningú no li pot negar és la seva punyent capacitat crítica en una època tan difícil com el franquisme. Un atreviment que, tal i com reconeix Guiral, el va portar a qüestionar el concepte clàssic de família o a denunciar la frustració sexual del moment, burlant sovint el setge de la censura. Ara bé, sigui com sigui, tot té un preu en aquesta vida. La decisió de Vázquez d’optar per una trajectòria tan llibertària com inconstant ha fet que no se l’hagi pogut reconèixer tant com d’altres historietistes, també amb gran talent però molt més disciplinats, com és el cas del cèlebre Ibáñez, qui precisament, no ha amagat mai la seva admiració cap al seu col·lega: “Vázquez hagués pogut estar per damunt meu, a kilòmetres, a anys llum... Però no li va donar la gana”. Una aportació que ho resumeix tot a la perfecció.

ALEjAnDRo miLà

Un siglo de humor gráfico en Barcelona en la revista Carrer

Documents

Transcript of Un siglo de humor gráfico en Barcelona en la revista Carrer