Plus ecològic

Com encaixa el sector de l’edificació en la nova economia i societat verdes?

(Toni Solanas)

Darrerament la pemsa porta dades i notícies que és interessant juntar i comparar.

Estimacions de la setmana passada preveien una pèrdua de més de 10 punts del PIB

provocat per la crisi (valor similar al d’Irlanda, l’altre “miracle” se’n recorden?), quan en

els altres països es preveu entre el 0 i el 3 %. Cal recordar aquí que, segons l’informe

Stern, la previsió de pèrdua del PIB, degut als efectes del canvi climàtic, si no fem res

per aturar-lo, pot ser del 20 %. És a dir una crisi el doble de l’actual perquè Stern donava

un termini de 10 anys per actuar, n’han passat 4 i ja han vist què ha passat a

Copenhague.

Altra dada que dona a pensar és la de que entre les 10 constructores més grans

del món, 6 són espanyoles. És a dir el 0,6 % de la població del món té el 60 % de les

més grans empreses del sector : la desproporció en aquest cas és de l’ordre de 1.000

vegades per sobre el promig. ¡¡¡ Espectacular ¡!! En canvi de les 150 millors universitats

del món no n’hi ha cap d’espanyola. Preocupant.

¿Quina ha estat la característica principal del sistema productiu en el nostre

sector?, crec que es pot resumir dient que el teòric equilibri entre oferta i demanda que

s’espera del mercat per autoregular-se no s’ha produït, l’oferta ha estat la que ha definit

completament quin seria el desenvolupament del mercat. A la demanda se l’ha

“domesticat” com bens o xais per participar en un immens joc de la piràmide. El vell

problema de utilitzar un bé fonamental, com a valor de canvi en comptes de com a valor

d’ús. S’han infravalorat riscos, s’han amagat externalitats mitjançant comptabilitat

enginyosa que en realitat era enganyosa, s’han privatitzat beneficis i socialitzat pèrdues,

s’ha oblidat el recomanable principi de precaució.

Convé recordar què ha passat, no tant per flagel·lar-nos, sinó per tenir referents

que permetin trobar un nou model productiu més estable, més eficient i més equitatiu;

perquè tinc la sensació que hi ha com una esperança que confia en que quan passi la

crisi tornarem a anar com sempre, i tot reconeixent que “ens havíem passat” hi ha com

un desig amagat de tornar al vell model. Crec que fora un error seguir un model una i

altra vegada convençuts que el resultat de l’acció serà diferent.

Parlem de plus ecològic perquè l’ecologia és una ciència i per tant porta, ja

d’entrada, un plus de rigor. L’ecologia és la ciència que estudia els ecosistemes i per tant

ens dona eines, conceptes, i metodologies per fer una aproximació més racional i

objectiva a la nova societat, economia i edificació ecològiques, o verdes o sostenibles.

Amb el Felip Pich-Aguilera compartim classes de sostenibilitat a una escola

d’arquitectura. Em va sorprendre la resposta de molts alumnes a la pregunta ¿què és

l’ecologia? que vam posar a l’exàmen. Contestaven que l’ecologia busca l’harmonia.

Error, l’ecologia i la ciència no busquen l’harmonia, som en tot cas les persones les que

podem buscar l’harmonia, la ciència busca conèixer i comprendre la realitat i la realitat no

sempre és harmònica de la mateixa manera que la natura no sempre és idíl·lica. Les

catàstrofes naturals formen part de la natura de la mateixa manera que en forma part

una posta de sol o una nevada. Hem de fugir d’aquesta visió simplista de la natura que

ens porta a ridiculitzar l’ecologisme com a cosa de 4 hippys eixelebrats. La natura és el

nostre espai vital i en ella trobem coses bones i coses dolentes, menges delicioses i

verins mortals, però no en tenim un altre, i no en tenim cura com caldria.

L’ecologia no ens donarà “la recepta” del que cal fer per tenir el nou model de

vida, de societat, d’economia, de sistema productiu o d’edificació; el que sí ens pot donar

és pistes i ajuts de per on hauríem d’anar. No oblidem que la biosfera, el macro-

ecosistema em el que ens movem, té 13.700 milions d’anys i a base de prova i error ha

anat evolucionant cap a un sistema bastant eficient, molt més que les més sofisticades

màquines que l’esser humà ha inventat mai. A tall d’exemple el cervell humà, d’una

sofisticació extraordinària, funciona amb l’energia de 150 w, com una bombeta, però

mirin el que és capaç de fer. L’eficiència significa no malbaratar recursos, i el sistema

actual d’edificació, d’economia, de societat, malbarata força recursos i produeix un excés

de residus i contaminants. A la natura res no sobra, tot s’aprofita, és eficient. El que és

residu en un cicle esdevé recurs en altre cicle. A la natura, els ecosistemes naturals

tanquen els cicles dels materials, un arbre mort esdevé fertilitzant pel sotabosc, perquè

nosaltres no fem això en el nostre sistemes productiu?

Els ecosistemes, a més de molt eficients, tenen una característica que envegem,

són estables. Evolucionen a uns ritmes de temps que no tenen res a veure amb els

nostres, i no dic que eternitzem les coses, només dic que per ser eficient cal dedicar

temps a estudiar i analitzar i aprofundir en el coneixement de la realitat. Hi ha coses que

demanen el seu temps, com un sofregit, o un projecte. Les presses són males

conselleres. I cal tenir presents i en equilibri els diferents temps: curt, mig i llarg termini.

Malauradament estem patint la dictadura del present, oblidant el passat i amb temor al

futur. Ens convé eixamplar el present per preveure el futur amb l’experiència del passat.

I aquest anàlisi de la realitat física, com a base de l’ecologia, marca una gran

diferència amb el sistema econòmic actual que ens ha portat a un món virtual, irreal.

Vicente Verdú, un escriptor amb un sentit molt fi en l’anàlisi de la realitat, qualifica el

capitalisme actual amb el nom de virtual. És un bon adjectiu, hem cregut que érem

posseïdors d’una riquesa que no existia, i per això quan la bombolla ha explotat, ens

hem adonat de que la realitat no era tal, era una ficció, vivíem en l’engany. El creixement

il·limitat és quelcom virtual, és impossible. L’ecologia ens parla de límits, de prohibicions.

L’ecologia ens aporta doncs un altre plus: el de realitat, ens cal conèixer més la

realitat, els somnis són importants però no tant com per regir un sistema productiu.

Tenim l’avantatge que la mesura de la realitat és més fiable que la de futurs especulatius

del món financer. La realitat física, té unes característiques de pes, superfície, volum. És

a dir la realitat, els ecosistemes, es poden mesurar, es poden pesar, es poden

superficiar, tenen longituds, superfície, pesen quilos o tones, i el resultat és objectiu, o

com a mínim són dades molt més fiables que altres que mesuren expectatives de

benefici. I a que ve tot això diran?, doncs molt senzill, que hem d’aprendre noves formes

per avaluar l’eficiència del nostre sistema productiu, en particular l’impacte sobre la

biosfera que és l’ecosistema del que traiem tot allò que necessitem.

Un indicador molt interessant és el de la petxada ecològica. Com vostès ja saben

la petxada és un indicador que mesura la superfície de terreny necessària per produir els

recursos que necessitem i per absorbir els residus que produïm. La terra té una

superfície limitada i la població mundial és un nombre que va creixent exponencialment.

Si dividim la superfície aprofitable del planeta terra pels habitants que hi vivim, tenim la

petxada ecològica, les Hectàrees de territori que ens toquen per càpita. Doncs bé, a la

generació dels nostres pares els tocaven unes 5,5 Ha. per càpita, ara, ens en toquen

1,78 d’Ha, s’ha dividit per 3. Si seguim el ritme actual de creixement de la demanda

quina xifra creuen que els quedarà als nostres nets: 0,6 Ha. potser?. A títol d’exemple: la

petxada ecològica actual d’un nordamericà és de l’ordre de 10 ha, la d’un espanyol de 5

Ha. i la d’un habitant de Bangla Desh de 0,3 Ha., A aquest ritme els nostres nets tindrán

un nivell de vida similar al que tenen avui països del tercer món. Hem de reduir la

demanada de recursos materials. És una qúestió de vital importància. I la construcció

consumeix la meitat dels recursos materials.

El sector de la construcció haurà per tant d’aprimar-se i transformar-se, cal una

metamorfosi. Val més acceptar-ho i planificar-ho que patir-ho. En el ben entès que això

no significa desaparèixer, vol dir reconvertir-se i adaptar-se als criteris d’una societat i un

sistema productiu més sostenible. I com es pot fer això? Doncs treballant, fent les coses

d’una manera molt diferent. Potser podem començar per fer que l’oferta escolti el que

realment necessita la demanda per satisfer les seves necessitats d’habitabilitat, de

producció i de vida. Cal també valorar la participació de la ciutadania. També hem de

saber quins límits ambientals tenim. Les administracions han de vetllar perquè el

presumpte equilibri entre oferta i demanda sigui una realitat i el Medi Ambient no sigui la

Ventafocs.

L’alternativa no és única ni disposem d’una recepta màgica. No es tracta de creure

que posar unes plaques solars és tenir un edifici ecològic, el tema és molt més ampli i

complexe. L’ecologia demana una actitud, una visió sistèmica, cal entendre que el

problema és de gestió de recursos i que la tecnologia és completament necessària ens

ajudarà, però no és la panacea. Que la innovació és completament necessària és

evident, però no és suficient. Es tracta de viure i veure el món d’una manera diferent. Cal

informar-se, formar-se, aprendre, comprendre que hi ha uns límits que és perillós

sobrepassar, hem d’adonar-nos que estem en un procés de canvi similar al que es va

produir, fa aproximadament dos segles i mig, amb la Revolució industrial. Als inicis la

societat no era conscients de la profunditat del canvi, com tampoc ho som nosaltres ara.

Però hi som, i convé no quedar-nos massa endarrerits, com a persones, com a

empreses, com a societat ni com a país. Acabo afirmant que hi ha esperança i tenim

eines per canviar, perquè, com diu Edgar Morin la vertadera esperança sap que no és

certesa. És una esperança, no en el millor dels mons, sinó en un món millor.

Hi ha professionals, empreses, administracions, que busquen aquest món millor, a

alguns d’ells els podran sentir ara.

Moltes gràcies.

Toni Solanas, Sector Arquitectura, COAC 18 de març del 2010