Suport vital bàsic (SVB) i ús de desﬁbril·ladors

Suport vital bàsic (SVB) i úsde desfibril·ladorsM. Pilar Giménez

Primers auxilis

Primers auxilis Suport vital bàsic (SVB) i ús de desfibril·ladors

Índex

Introducció 5

Objectius 7

1 Aplicació de tècniques de suport vital bàsic i desfibril·lació externa 91.1 Causes de l’ACR. Importància del DEA dins de l’SVB . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

1.1.1 El desfibril·lador extern automàtic (DEA) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111.2 Protocols d’actuació de l’ILCOR. La cadena de supervivència i els algoritmes de l’ERC . . . 12

1.2.1 Cadena de supervivència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141.2.2 Algoritmes de l’ERC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

1.3 Suport vital bàsic (SVB) en adults . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181.3.1 SVB, 1r pas: trucar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 201.3.2 SVB, 2n pas: reanimació cardiopulmonar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271.3.3 SVB, 3r pas: utilitzar el DEA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 331.3.4 SVB, 4t pas: somriu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39

1.4 L’aplicació de les tècniques de suport vital a la infància . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 401.4.1 Suport vital bàsic (SVB) en nens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 411.4.2 Suport vital bàsic (SVB) en el lactant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45

1.5 Quan s’ha de fer o no l’RCP? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 481.5.1 Quan s’ha d’iniciar l’RCP? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 491.5.2 Quan no s’ha d’iniciar l’RCP? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 501.5.3 Elecció i suspensió del tractament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 501.5.4 Responsabilitats mèdiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51

1.6 Mètode Utstein . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 521.6.1 Definir termes essencials envers l’ACR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 531.6.2 Establir el model de comunicació de dades en l’ACR . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54

2 L’obstrucció de la via aèria per cossos estranys (OVACE) 572.1 Ennuegament en l’adult . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57

2.1.1 Ennuegament en adults inconscients . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 592.1.2 Resum d’actuacions en ennuegament en adults . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60

2.2 Ennuegament en l’infant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 612.2.1 Actuació en nens de més d’un any . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 612.2.2 En nens menors d’un any (lactants) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 632.2.3 Resum d’actuacions en ennuegament infantil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64

Primers auxilis 5 Suport vital bàsic (SVB) i ús de desfibril·ladors

Introducció

Tots hem d’estar preparats per prestar auxili en un moment donat, ja que qualsevolde nosaltres pot haver de ser el primer a intervenir en cas d’accident o malaltiasobtada al carrer fins que les víctimes rebin assistència sanitària.

En l’avaluació d’emergència, una de les situacions més greus que ens podem trobarés l’aturada cardiorespiratòria, que pot posar fi a la vida de la persona en pocsminuts si no s’actua ràpidament i correctament. En aquesta situació cal iniciar laressuscitació o reanimació cardiopulmonar (RCP).

En el primer apartat, “Aplicació de tècniques de suport vital bàsic i desfi-bril·lació externa”, es tracta i analitza el suport vital bàsic. L’aplicació del suportvital es basa en un protocol d’actuació que ha estat fixat per les orientacions queestableix l’European Resuscitation Council. Davant la previsió d’una aturada, caliniciar la cadena de supervivència, entesa com la seqüència de quatre passos aseguir: alerta immediata, ressuscitació cardiopulmonar bàsica, desfibril·lació isuport vital avançat, i atenció postressuscitació.

A banda, també s’analitza en què consisteix la RCP. La RCP substitueix larespiració i la circulació sanguínia aturades, amb l’objectiu de mantenir la funciócerebral fins que reapareguin la respiració i la circulació espontànies. La RCP s’had’iniciar immediatament, perquè això augmenta les possibilitats de supervivènciai millora el pronòstic de les víctimes. Cal tenir en compte, però, que aquestsalgoritmes varien en funció de si s’apliquen a una persona adulta o a un infant. Aixímateix, es diferencia entre infants que no han arribat a l’adolescència i lactants,entenent per lactants els infants menors d’un any.

En el segon apartat, “L’obstrucció de la via aèria per cossos estranys (OVA-CE)”, es veu una altra de les situacions molt greus que podem trobar si nos’actua ràpidament: l’OVACE. Malgrat que és reversible si s’actua ràpidament;si no s’actua immediatament o de manera adequada, pot acabar amb una paradacardiorespiratòria. Si s’arriba a aquesta situació, cal iniciar la ressuscitació oreanimació cardiopulmonar (RCP).

Per assolir els objectius d’aquesta unitat, cal que feu els exercicis d’autoavaluaciói les activitats proposades. En cas de dubte, podeu preguntar al fòrum del crèdit,ja que així us podran ajudar els vostres companys o el professor.


Objectius

En finalitzar aquesta unitat l’alumne/a ha de ser capaç de:

1. Aplicar les tècniques de suport vital bàsic descrivint-les i relacionant-lesamb l’objectiu a assolir.

2. Aplicar les tècniques de suport vital bàsic descrivint-les i relacionant-lesamb l’objectiu a assolir


1. Aplicació de tècniques de suport vital bàsic i desfibril·lacióexterna

Les tècniques de suport vital bàsic (SVB) i desfibril·lació externa són les tècniquesde primers auxilis que ajudaran a mantenir algú que ha patit una aturada cardi-orespiratòria (ACR) amb vida el temps suficient perquè arribi l’ajuda sanitària,que farà el suport vital avançat (SVA). Els estudis demostren, a més, que unareanimació cardiopulmonar (RCP) feta correctament també ajuda a millorar laqualitat de la recuperació de les víctimes d’una parada cardiorespiratòria.

El coneixement de les tècniques d’SVB no l’ha de tenir únicament el personalsanitari. És cert que molts llocs de treball requereixen la certificació d’ús del’RCP, però el coneixement de les tècniques bàsiques d’RCP poden ser útils per atothom en cas que ens trobem alguna víctima que pateixi una ACR. En canvi,se sap que actualment només el 24% de la població sap fer les maniobres dereanimació cardiopulmonar; per aquest motiu, el Consell Català de Ressuscitació(CCR) realitza, des de fa anys, un programa que inclou formació en SVB dins delcurrículum escolar en centres públics i concertats.

A més a més, actualment hi ha molts municipis on cada vegada és més freqüentcomptar amb un desfibril·lador extern automàtic (DEA). En cas que hi sigui,sempre s’ha d’usar; les instruccions d’ús són molt senzilles i permeten guanyartemps, ja que amb l’RCP no n’hi ha prou per restablir el funcionament del cor.

L’objectiu del suport vital bàsic és garantir l’aportació d’oxigen als òrgansvitals fins a l’inici del suport vital avançat.

1.1 Causes de l’ACR. Importància del DEA dins de l’SVB

L’aturada cardiorespiratòria (ACR) és la interrupció brusca i inesperada delbatec cardíac, amb la conseqüent interrupció de la circulació sanguínia i, pertant, s’interromp l’aportació d’oxigen als teixits i això provoca la pèrdua deconeixement i de moviments respiratoris. El cervell es veu afectat per la mancad’oxigen, de tal manera que en qüestió de minuts aquesta manca d’oxigen provocadanys irreversibles al cervell i la mort cerebral en vuit o deu minuts.

Determinar amb exactitud aquesta patologia és difícil per a la majoria de laciutadania, per això els metges recomanen trucar al 112 immediatament, davantd’una víctima inconscient que no respira, amb l’objectiu d’activar l’atenciósanitària d’emergència, que es facin compressions toràciques i que s’utilitzi eldesfibril·lador més proper de manera immediata.


Fibril·lació ventricular

Es tracta d’un trastorn del ritmedel cor que el torna anormal i

caòtic, i que produeix laincapacitat perquè el cor impulsi

la sang; és una causa freqüentd’aturada cardíaca.

Una víctima està en aturada cardiorespiratòria quan, de sobte, no respon i norespira, és a dir, quan ens apropem a valorar algú que necessita ajuda i veiemque no respon a estímuls i a més a més no respira amb normalitat de maneraespontània. És una situació, d’entrada, potencialment reversible, però cal actuaramb molta rapidesa i responsabilitat.

Per identificar una aturada cardiorespiratòria (ACR) s’ha d’observar si lapersona presenta pèrdua de coneixement i, per tant, no respondrà a estímulsverbals ni motors, i absència de respiració, és a dir, no s’hi apreciaranmoviments respiratoris, ni es notarà la sortida d’aire a la galta del socorrista.

Hi ha moltes causes d’aturada cardiorespiratòria, però la més freqüent, quan esprodueix en una persona adulta, és la patologia cardíaca. L’ACR pot ser causadaper:

1. Una aturada respiratòria: hi ha circumstàncies en les quals es produeixuna aturada respiratòria i el cor continua funcionant de tres a cinc minuts,fins que l’absència d’oxigen origina un cessament de la funció cardíaca.Entre les possibles causes d’una aturada respiratòria hi ha intoxicacions,obstrucció de la via aèria, trastorns del sistema nerviós central, traumatis-mes toràcics... És la causa més freqüent en nens.

2. Una aturada cardíaca: provoca la manca d’oxigen en òrgans vitals com arael cervell, i a l’instant es produeix l’aturada respiratòria. Entre les possiblescauses d’una aturada cardíaca hi ha trastorns del ritme cardíac o atacscardíacs com a conseqüència d’una obstrucció de les artèries coronàries,que provoquen una angina de pit, un infart i l’ACR. La majoria d’ACR enels adults són per causa cardíaca.

A vegades l’ACR pot afectar persones que sembla que es troben en plena formafísica i que, en principi, gaudeixen d’una salut òptima. És el que es coneixcom a mort sobtada. Es desencadena principalment per una arrítmia cardíaca,com bradicàrdia, taquicàrdia ventricular i, amb més freqüència, per fibril·lacióventricular. Les persones que han tingut una mort sobtada perden la consciènciai la capacitat de respirar, la causa és un problema elèctric en el cor.

La mort sobtada és l’aturada cardíaca que es produeix de forma abrupta,inesperada i sobtada en persones que aparentment tenen un bon estat de salut.Aquesta aturada conclou amb la mort del pacient si no rep una assistènciamèdica immediata.

L’aturada cardiorespiratòria és la principal causa de mort a Espanya. Hi ha més de3.500 casos a Catalunya cada any. Això representa que a Catalunya es registren,cada dia, cinc casos de persones que pateixen mort sobtada o parada cardíaca,dels quals un 70% es produeix en un entorn familiar o laboral. Un 30% delsafectats mor abans de ser atès en un hospital. Moltes d’aquestes morts s’evitarienamb la presència de testimonis que, des dels primers minuts, posessin en marxal’anomenada cadena de supervivència.


Anòxia

Fa referència a la manca total oparcial d’oxigen respirable.Entre cinc i deu minuts, produeixtrastorns irreversibles al cervell,en la major part dels casosincompatibles amb la vida.

Trucar al 112, el massatge cardíac i l’ús d’un desfibril·lador extern automàtic(DEA) són les baules principals mentre no arriben els serveis mèdics. Peraixò cada cop hi ha més ajuntaments que instal·len DEA en llocs públics o elsadquireixen per als seus vehicles policials, amb l’esperança que es pugui ajudarràpidament una possible víctima. Però el desplegament dels DEA, amb un costaproximat d’entre 1.000 i 1.500 euros per aparell, no és fàcil i no s’ha fet seguintun patró únic arreu del país.

1.1.1 El desfibril·lador extern automàtic (DEA)

Amb la reanimació cardiopulmonar no n’hi ha prou per a restablir la víctima;la desfibril·lació (ús del DEA) es considera l’única teràpia efectiva en el 80% de les aturades cardíaques en un adult, sempre que s’actuï ràpidament. Ambla descàrrega elèctrica realitzada amb un desfibril·lador es pot aconseguir que elcor que ha patit una aturada torni a bategar amb normalitat i disminuir, així, lespossibles seqüeles, produïdes, en la majoria dels casos, per la manca d’oxigen alcervell (anòxia).

El desfibril·lador és un dispositiu automàtic o semiautomàtic que detectai analitza el ritme cardíac. Quan el ritme és anormal o potencialmentmortal, allibera una descàrrega elèctrica per intentar que el ritme cardíacsigui normal o efectiu.

Si la intervenció amb un desfibril·lador es produeix al primer minut, la recuperaciódel ritme cardíac és del 90% i, cada minut que passa, les possibilitats de sobreviurees redueixen entre un 7 i un 10 per cent. Per tant, és molt important poder actuarimmediatament amb un desfibril·lador a l’abast; per això és tan important quela població general ho conegui. A més, la majoria d’aquests fets tenen lloc enl’àmbit extrahospitalari, on és difícil que hi hagi algun sanitari, i en canvi és devital importància iniciar les maniobres de reanimació fins que puguin arribar elsserveis d’emergències.

Cartell del Dia Europeu de l’ACR, el16 d’octubre.

El Dia Europeu de Conscienciació de l’Aturada Cardiorespiratòria és el dia 16d’octubre. Cada any, en aquesta data, es duen a terme activitats i cursos d’RCP(reanimació cardiopulmonar) per tal d’instruir i conscienciar la població sobrela necessitat d’actuar davant la mort sobtada i ACR. Vegeu-ne el següent vídeodivulgatiu:

https://www.youtube.com/embed/i1e2FS-v8lI?controls=1

Davant de la pregunta de si és possible algun tipus de mesura preventiva, elsmetges recomanen una bona prevenció de riscos cardiovasculars i uns bons hàbitsde vida. Cal remarcar, també, la importància que té en aquest cas la feina del




metge de capçalera i de tots els equips d’atenció primària. Si es detecta qualsevolanomalia, cal actuar i fer-ne un seguiment. Actualment, hi ha molta sensibilitzacióen la necessitat de difondre les maniobres de reanimació a la població general. Peraixò es fan xerrades, cursos i actes divulgatius.

Imatge d’un desfibril·lador (DEA); elspodem trobar en molts espais públics.

Per sort, actualment, hi ha molts desfibril·ladors cardíacs instal·lats als carrersi espais públics de molts municipis de Catalunya (alguns cossos policials, comla Guàrdia Urbana o Mossos d’Esquadra, també en porten un de mòbil al cotxepatrulla). En els darrers anys, han evitat desenes de morts sobtades de personesd’entre 16 i 86 anys que havien patit aturades cardiorespiratòries. Ara bé, és tanimportant disposar d’aquests aparells a l’abast i en un lloc cèntric com saber-losfer funcionar.

Encara que l’ús és senzill i disposen de les corresponents instruccions (aquestsaparells ja van donant els passos que cal seguir per a la seva utilització, a mesuraque es posen en marxa), no sempre hi ha la destresa que es requereix en unsmoments crítics com quan hi ha una aturada cardiorespiratòria. En qualsevol cas,el desfibril·lador és l’eina que, per si sola, ha demostrat més supervivència. Sien una persona inconscient que no respira activem el DEA i li col·loquem elselèctrodes que porta incorporats, només amb aquesta acció podem salvar-li la vida.

Cada minut que passa disminueix la capacitat de sobreviure en un 10%.La majoria de víctimes moren durant la primera hora i abans d’arribara l’hospital, per la qual cosa és del tot necessari que la població tinguiconeixements bàsics de suport vital bàsic (SVB), ja que amb una actuacióràpida i eficaç es pot arribar a salvar més d’una vida fins a l’arribada delsserveis especials d’emergència.

1.2 Protocols d’actuació de l’ILCOR. La cadena de supervivència iels algoritmes de l’ERC

ILCOR és l’acrònim d’International Liaison Commitee on Resuscitation; és a dir,el Comitè de Coordinació Internacional sobre la Ressuscitació. Aquest comitè esva fundar el 1992 i està format per les següent institucions:

• American Heart Association (AHA)

• The European Resuscitation Council (ERC)

• The Australian and New Zealand Committee on Resuscitation (ANZCOR)

• The Resuscitation Council of Southern Africa (RCSA)

• The American Heart Foundation (IAHF)

• The Resuscitation Council of Asia (RCA)


La seva funció és identificar i examinar els coneixements rellevants per al suportvital bàsic i suport vital avançat i buscar un consens en les recomanacions detractament; això es fa cada 5 anys. En la Conferència Internacional de Consens,els revisors experts presenten les proves, projectes i les conclusions, que sóndiscutides pels grups de treball durant la conferència i d’aquí en surten lesrecomanacions provisionals, que a la vegada són revisades per les organitzacionsmembres de l’ILCOR i el consell editorial. Aquesta estructura garanteix que lesrecomanacions finals són producte d’un vertader consens internacional. La institu-ció que representa els europeus dintre de l’ILCOR és l’European ResuscitationCouncil (ERC).

L’ILCOR defineix el suport vital (SV) com una sèrie d’actuacions que van des dela protecció de la zona o el medi afectat fins a la posada en marxa de l’anomenadacadena de supervivència o cadena de vida. Les primeres anelles o primers passosde la cadena de supervivència són:

1. L’avís del sistema d’emergències mèdiques, és a dir, trucar al 112 quanveiem que la víctima no respira.

2. L’inici de les maniobres de reanimació cardiopulmonar (RCP). Fa referènciaa la capacitat per mantenir la via aèria permeable i donar un suportventilatori i circulatori, i comprèn els següents elements: valoració inicialde la persona, comprovació de la ventilació i realització de massatge cardíacextern.

3. La desfibril·lació precoç: la creació d’espais cardioprotegits on hi ha adisposició un desfibril·lador extern automàtic (DEA) i personal entrenat perfer-lo servir pretén optimitzar l’execució de la cadena.

Reanimació cardiopulmonar (RCP) és el seguit de pautes i maniobresestandarditzades i de desenvolupament seqüencial la finalitat de les quals és:primer, substituir i, després, restablir la respiració i la circulació espontàniesper aportar oxigen al cervell fins que arribi el suport vital avançat.

Alhora, l’ILCOR distingeix entre dos tipus de suport vital:

• Suport vital bàsic (SVB): fa referència a les dues primeres baules/anellesde la cadena de supervivència vida: alerta immediata; reanimació cardio-pulmonar (RCP) bàsica. Actualment, sempre que hi hagi un DEA a l’abast(i cada vegada n’hi ha més), s’ha d’utilitzar; per tant, també es pot afegir al’SVB la tercera baula, la desfibril·lació.

• Suport vital avançat (SVA): el fa un equip sanitari especialitzat, fent servirmaterial especialitzat i fàrmacs, i oferint cures postreanimació.

Cada cinc anys, l’ILCOR publica les noves recomanacions en suport vital bàsici avançat. No només és important conèixer el seu procés d’elaboració, sinótambé el rigor científic que tenen els procediments que s’usen. Així, des del seuinici fins que s’obtenen les recomanacions finals hi ha un llarg camí. Aquestes


L’ILCOR, l’ERC i el CCR

Podeu trobar més informaciósobre l’ILCOR, al seu web:

www.ilcor.org/home. L’ERCtambé penja tots els seus

continguts i novetats al seu web,www.erc.edu. I, si voleu

conèixer més el Consell Catalàde Ressuscitació (CCR), el seu

web és: ccr.cat.

Actuació immediata en unespai segur

Davant d’una emergènciamèdica, el temps té una

importància vital, ja que lespossibilitats de recuperar-se

d’una possible aturadacardiorespiratòria disminueixen

cada minut que passa. També calrecordar que, si fos necessari, és

molt important allunyar lavíctima del perill o del lloc on

s’hagi produït el dany.

recomanacions finals són les que formaran les noves guies internacionals per al’SBV i l’SVA; a Europa, les conegudes Guies de l’ERC.

D’altra banda, el setembre de 2003 es va signar, a Catalunya, un acord entre lessocietats científiques d’Anestèsia, de Cardiologia, de Medicina Intensiva i Crítica,de Medicina Familiar i Comunitària, d’Urgències i Emergències i de Pediatriaque pertanyen a l’Acadèmica de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i deBalears, pel qual es va constituir el Consell Català de Ressuscitació (CCR).

El CCR sorgeix amb la voluntat de ser una organització oberta a la societat,multidisciplinària pel que fa a les especialitats mèdiques i transversal quant alscol·lectius professionals. Vol ser capaç d’aglutinar, d’impulsar i de col·laboraramb totes les entitats i professionals l’àmbit d’actuació dels quals estigui totalmento parcialment vinculat al suport vital.

La seva finalitat, doncs, és promoure, coordinar i estandarditzar les activitatsformatives, de recerca, de difusió i de bones pràctiques en suport vital iressuscitació cardiopulmonar arreu de Catalunya. Aquesta activitat, d’incidènciadirecta en la promoció i prevenció de la salut, es desenvolupa seguint les directriusde l’European Resuscitation Council, organisme al qual el CCR està vinculat.

1.2.1 Cadena de supervivència

La cadena de supervivència o cadena de vida (definida així per l’EuropeanResuscitation Council) és el conjunt d’actuacions que, quan es posen en marxade manera ràpida i ordenada davant d’una aturada cardiorespiratòria (ACR),condicionen la major probabilitat de supervivència de la víctima, amb el menorrisc de seqüeles. Perquè aquesta cadena sigui eficaç, són necessàries baulessòlides (accions adequades) i unides estretament (accions immediates i bencoordinades), que són les quatre baules/anelles de la figura 2.2).

Figura 1.1. Grafisme explicatiu de la cadena de supervivència

Consell Català de Ressuscitació (CCR)

1. Reconeixement precoç i petició d’ajuda: aquesta primera baula/anellaconsisteix en reconèixer ràpidament una ACR. Reconèixer el problema cardíacabans que la víctima caigui estesa a terra permetrà al servei mèdic d’emergències

http://www.ilcor.org/home/

https://www.erc.edu/

http://ccr.cat/


arribar més aviat i potser abans que es produeixi l’ACR, i així millorarà lasupervivència. S’ha de sospitar algun problema cardíac que pot acabar amb unaaturada cardiorespiratòria (ACR) quan una víctima té un dolor fort, opressiu ipersistent al centre del pit que no cedeix amb el repòs. El dolor pot anar al braç,mandíbula o coll i és freqüent que la víctima tingui mareig, nàusees, suor...

Quan ens trobem una persona desplomada a terra, adonar-se de la seva importànciad’això i saber que s’ha d’actuar amb rapidesa és essencial. En aquest cas s’ha decomprovar si respon a estímuls i respira.

Si no ho fa s’ha d’avisar al 112 informant que és un cas de possible paradacardíaca i la localització més exacta possible. Si es fa de forma correcta, el serveid’emergències enviarà al més ràpid possible un equip mèdic d’emergències...Quan es truca al 112 s’ha d’informar de:

• La identificació de qui truca.

• El motiu de la trucada.

• La localització del lloc del succés.

• El nombre de víctimes i el seu estat.

• Els possibles riscos afegits.

• Les mesures que s’estan adoptant.

2. Reanimació cardiopulmonar (RCP) bàsica: aquesta segona baula/anellacomporta l’execució de maniobres de reanimació cardiopulmonar bàsica, perqualsevol testimoni de l’emergència, que substitueixin la circulació i la respiració,afavorint una oxigenació d’emergència.

Perquè sigui eficaç s’han d’iniciar les compressions toràciques immediatament,per la qual cosa els resultats són molt millors si la primera persona que acudeix allloc dels fets inicia la reanimació. Si s’espera els serveis d’emergència sense ferres, el més probable és que la víctima mori.

Durant els darrers anys s’ha comprovat que la respiració boca a boca és eficaçquan la persona que la fa està entrenada i la sap fer bé, però resulta innecessàriai ineficaç quan la fa personal no entrenat (en aquest cas és correcte només fercompressions toràciques). El que és realment important és realitzar un massatgecardíac correcte:

• S’han de posar les dues mans entrecreuades en el centre de l’estèrnum de lavíctima.

• Fer compressions amb els braços estesos en angle recte respecte al cos dela víctima.

• S’ha de comprimir l’estèrnum cap a baix uns 4-5 cm, amb una freqüènciaaproximada de 100 vegades per minut.


• S’ha d’intentar que las compressions siguin rítmiques i regulars, és a dir,amb les mínimes interrupcions possibles.

• Les compressions s’han de mantenir fins que la víctima recuperi el coneixe-ment o fins que arribi l’assistència mèdica.

3. Desfibril·lació precoç: aquesta tercera baula/anella és la mesura més eficaçper al tractament de la fibril·lació ventricular.

Consisteix en administrar al cor de manera precoç una descàrrega elèctricacontrolada amb un dispositiu anomenat desfibril·lador. Bàsicament, el que faaquest dispositiu és descarregar l’activitat elèctrica de totes las cèl·lules del cora la vegada i, al reiniciar “des de zero” l’activitat del cor, aquest recupera el seuritme habitual normal. Si la desfibril·lació es fa en els primers 3-5 minuts delcol·lapse pot produir taxes de supervivència de fins a 50-70%.

Els desfibril·ladors s’usen en medicina des de 1947, inicialment limitats a un úshospitalari. Des de ja fa anys s’han desenvolupat equips portàtils i autònomsque han permès apropar la desfibril·lació a la població. El desfibril·lador externautomàtic (DEA) és un aparell senzill, que no requereix una instrucció prèvia ique pot salvar moltes vides.

4. Reanimació cardiopulmonar (RCP) avançada: aquesta quarta baula/anellaés el darrer pas de la cadena de supervivència i pretén la restauració de les funcionsvitals interrompudes per part de l’equip especialitzat. És molt important, però sino s’ha mantingut la víctima amb vida durant els minuts que pot tardar l’ajudaespecialitzada, en la majoria dels casos l’SVA serà inútil.

Les quatre baules/anelles estan estretament relacionades, de manera quesi alguna falla provocarà que s’obtinguin resultats pobres en termes desupervivència de la víctima.

1.2.2 Algoritmes de l’ERC

L’European Resuscitation Council (ERC) és una organització que forma part del’ILCOR i que es va fundar el 1992. S’encarrega d’adaptar a les característiqueseuropees les recomanacions difoses per l’ILCOR, pel que fa als primers auxilisde l’aturada cardíaca.

Un dels punts claus de les Guies de l’ERC és la recomanació d’activar al més aviatpossible la cadena de la supervivència, ja que una reanimació cardiopulmonar(RCP) precoç i efectiva disminueix la mortalitat de les víctimes.

Els principals algoritmes de l’ERC respecte al suport vital bàsic són:

• Suport vital bàsic adult amb DEA

• Suport vital bàsic pediàtric


Un algoritme és un grup finitd’operacions organitzadesde manera lògica iordenada que, mitjançantuna successió de passos,permet arribar a un resultato solució.

• RCP assistida per telèfon adults (teleoperadors)

• RCP assistida per telèfon pediàtrics (teleoperadors)

En primers auxilis, entenem com a algoritme els passos dels primers auxilisseqüenciats i ordenats d’una manera gràfica.

Com podeu veure, les Guies de l’ERC 2015 remarquen la importància de lainteracció entre l’operador telefònic, la persona que realitza l’RCP i l’aplicacióa temps del DEA. Una resposta de tota la comunitat efectiva i ben coordinada ésclau per a millorar la supervivència de la víctima que pateix ACR fora de l’hospital.La figura 1.2 i la figura 1.3 mostren l’algoritme que cal seguir en cas d’una RCPassistida telefònicament, per a adults i per a nens, respectivament.

Figura 1.2. RCP assistida per telèfon adults (teleoperadors)

Consejo Español de RCP (CERCP)


Figura 1.3. RCP assistida per telèfon pediàtrics (teleoperadors)

Consejo Español de RCP (CERCP)

1.3 Suport vital bàsic (SVB) en adults

El suport vital bàsic en adults amb DEA és un dels principals algoritmes del’European Resuscitation Council (ERC). Actualment, se segueixen els protocolsi les especificacions de les Guies de l’ERC 2015. L’any 2017 L’ERC va publicaruns fullets i uns pòsters (figura 1.4) per fer promoció del Dia Europeu de laConscienciació sobre l’Aturada Cardíaca (el 16 d’octubre).


Figura 1.4. Fullet amb l’algoritme SVB per a adults (ERC,2017)

ERC

En aquestes publicacions queda clar que cada vegada l’algoritme d’actuació es vafent més senzill amb el propòsit que la ciutadania el recordi i sigui capaç d’actuarper salvar vides. A la figura 1.5, podeu veure un altre grafisme divulgatiu sobre elspassos del procés. I en el següent vídeo podeu veure tota la seqüència del suportvital bàsic en l’adult.

Figura 1.5. Procés de l’algoritme de l’SVB en adult ambDEA


https://player.vimeo.com/video/275777759

L’algoritme del suport vital bàsic (SVB) en adults es divideix en quatreetapes: trucar al 112, fer la reanimació cardiopulmonar (RCP), aplicar elDEA (si n’hi ha) i actuar fins que arribi l’ajuda especialitzada i així hoindiqui.

1.3.1 SVB, 1r pas: trucar

El 1r pas de l’SVB correspon amb laprimera baula de la cadena de vida:

trucar.

Les Guies de l’ERC 2015 remarquen la importància crítica de la interacció entrel’operador del telèfon d’emergències, el ciutadà que realitza l’RCP i la utilitzacióa temps d’un DEA. Una resposta de la comunitat coordinada i efectiva que uneixiaquests elements és clau en la millora de la supervivència de les aturades fora del’hospital.

En aquesta etapa s’han de considerar diferents passos (vegeu la figura 1.6):

1. Verificar la seguretat de l’entorn/aproximació segura.

2. Comprovar si la víctima respon/comprovar el nivell de consciència.

3. Obrir les vies aèries.

4. Comprovar la respiració.

5. Actuacions en cas que no respiri.

6. Demanar el DEA.

Figura 1.6. SVB, 1r pas: truca i segueix les instruccions

ERC 2017




Verificar la seguretat de l’entorn. Aproximació segura

Verificar la seguretat de l’entorn o fer una aproximació segura significa que davantd’una situació d’emergència s’ha de valorar ràpidament, però de manera serena icontrolada, la seguretat del lloc on s’ha produït el succés: cal protegir-se un mateix,protegir la víctima i protegir terceres persones (qualsevol espectador dels fets).Quan oferim l’ajuda, hem d’indicar que tenim coneixements de primers auxilis.

A banda, s’han d’analitzar:

• El tipus de ferits que s’hi trobaran (per exemple, en una piscina s’ha pogutproduir un ofegament; en un incendi és possible que hi hagi hagut alguncremat...).

• Els possibles riscos existents tant per a la víctima com per al socorrista; perexemple, si la víctima està estirada al voral de la carretera, pot ser atrope-llada tant ella com la persona que l’auxiliï, si hi ha perill per l’electricitat,materials d’enderroc...

És molt important assegurar la zona, atès que les condicions que han provocatl’accident encara poden suposar un perill. Una mesura tan senzilla com apagar uninterruptor pot ser suficient perquè la zona sigui segura. Si no es pot eliminar unperill, s’ha d’intentar distanciar la víctima i reduir el perill al màxim. Com a últimrecurs, cal allunyar la víctima del perill.

Cal anteposar la nostra seguretat a tot, després vetllar per la seguretat de lavíctima i, finalment, per la de tercers.

Comprovar si la víctima respon. Comprovar el nivell de consciència

El nivell de consciència és el primer que es valora, perquè determinarà la gravetatde la víctima. És molt important apropar-se i tractar la víctima sempre des d’uncostat, agenollat a prop del pit o del cap. Aquesta posició serà la més adequadaper realitzar totes les etapes de la reanimació: verificar la consciència, respiraciói fer compressions.

Per saber si la víctima està conscient o no, cal preguntar-li amb veu alta i clara sies troba bé, què ha passat o demanar-li que obri els ulls. També es pot sacsejarsuaument per les espatlles. Poden passar les següents coses:

• La víctima contesta, per tant, està conscient i respira; per la qual cosa s’hade:

1. Deixar la víctima en la mateixa posició en què s’ha trobat comprovantque no hi ha cap perill.

2. Esbrinar què li passa i demanar ajuda si és necessària.


3. Mentre el socorrista està amb la víctima ha de valorar regularment elnivell de consciència i respiració fins que arribi l’ajuda o es recuperi.

4. Esbrinar qualsevol lesió que es detecti.

• La víctima no contesta, per tant, està inconscient (encara no sabem sirespira o no); per la qual cosa s’ha de:

1. Cridar demanant ajuda per si algú que està a prop pot ajudar.

2. Si és possible, deixar la víctima en la posició en què s’ha trobat. Si calcanviar-la de posició es col·locarà sobre l’esquena/decúbit supí/panxaenlaire, sobre una superfície llisa i dura.

3. Obrir les vies aèries (següent etapa).

Obrir les vies aèries

Quan la víctima està inconscient i en posició de decúbit supí / panxa enlaire, hi harisc que la llengua es relaxi, caigui enrere i obstrueixi el pas de l’aire. Per això, elprimer que s’ha de fer és afluixar-li la roba si dificulta la respiració i obrir la viaaèria per permetre el pas d’aire als pulmons mitjançant la maniobra front-mentó,tret de si se sospita que hi pot haver una lesió cervical. En aquest cas s’ha de ferservir la maniobra d’elevació mandibular. Així s’aconseguirà una tracció de lallengua i s’alliberarà el pas de l’aire (vegeu la taula 1.1).

Taula 1.1. Maniobra front-mentó

Passos Descripció gràfica

Per fer la maniobra front-mentó, cal agenollar-se al costat de la víctima, que està en posiciódecúbit supí / panxa enlaire. Es col·loca una mà al front de la víctima i es fa bascular amb suavitatel cap cap enrere.

L’altra mà, amb el tou dels dits, cal col·locar-la sota el mentó de la víctima elevant el mentó perobrir la via aèria

En cas que se sospiti d’algun traumatisme cervical, no s’ha de fer la maniobrafront-mentó, sinó la maniobra d’elevació de la mandíbula.

Consisteix a fixar el cap en una posició estable, però sense fer hiperextensió,evitant que es desplaci en qualsevol direcció, i elevar la mandíbula fent tracciócap amunt, sense estirar el coll.


Trobareu informació sobreles tècniques dedesobstrucció de les viesaèries, a l’apartat“L’obstrucció de la viaaèria per cossos estranys(OVACE)”, d’aquestamateixa unitat.

Una vegada oberta la via aèria, caldrà observar que no hi ha res que l’obstrueixi.Per fer-ho, s’ha d’observar si té objectes estranys dins la boca (restes de menjar,dentadura postissa...). Si fos així, el socorrista haurà de fer servir la maniobra deganxo que consisteix en introduir un dit pel lateral de la boca i després utilitzar eldit com un ganxo per extreure el cos estrany.

Si se sospita que l’obstrucció es troba més avall, s’han de posar en pràctica lestècniques de desobstrucció de les vies aèries.

Comprovar la respiració

Amb les vies aèries obertes el socorrista ha de col·locar l’orella a prop de la boca idel nas de la víctima. S’ha d’observar si el tòrax es mou; intentar sentir el so del’entrada i la sortida de l’aire, i notar l’aire expirat a la galta. No s’ha de dedicarmés de 10 segons a fer tot això. Si hi ha respiració agònica, es considera que lavíctima no respira normalment, que està en aturada cardiorespiratòria i requereixreanimació cardiopulmonar (figura 1.20).

Figura 1.7. Sentir, notar i veure la respiració

Font: SEM

Si la víctima respira:

1. Cal buscar qualsevol lesió potencialment mortal, com per exemple unahemorràgia greu, i tractar-la si és necessari.

2. Col·locar-la en posició lateral de seguretat (PLS).

3. Observar les constants vitals.

4. Trucar al 112.

Si la víctima no respira:

1. Cal trucar immediatament al 112. Si el socorrista no està sol, cal que truquial 112 una altra persona que estigui ajudant (figura 1.8).


2. Iniciar la reanimació cardiopulmonar o RCP (següent etapa).

Figura 1.8. Tant si la víctima respira com si no, cal trucar al 112 (SEM)

Font: SEM

Recordeu que, per comprovar la respiració, cal sentir la respiració a l’orella,observar que el tòrax puja i notar l’aire a les galtes.

La posició lateral de seguretat (PLS) és la posició d’espera indicada per apersones inconscients no traumàtiques que respirin. Té la finalitat de controlarel vòmit i l’ofegament evitant la caiguda de la llengua cap enrere. La posició hade ser estable, propera a una posició lateral, amb el cap inclinat cap avall i evitantla pressió sobre el tòrax que dificultaria la respiració. Aquesta posició garanteixque la víctima respiri amb normalitat. Els passos per fer la tècnica de la PLS sónels següents; al final, hi trobareu un vídeo il·lustratiu:

1. Alinear la víctima, panxa enlaire, sobre una superfície dura i llisa.

2. Agenollar-se al costat de la víctima.

3. Assegurar-se que la persona respira encara que estigui inconscient.

4. Retirar tots els objectes que puguin produir-li algun dany (ulleres, corbata...)i qualsevol objecte voluminós que tingui a les butxaques (mòbil, clauers).

5. Assegurar-se que les dues cames de la víctima estan estirades.

6. Col·locar el braç de la víctima més proper al socorrista en angle recte ambel cos, el colze doblegat i el palmell de la mà cap amunt (figura 1.9).

7. Posar l’altre braç de la víctima creuat per damunt del seu tòrax fins queel dors de la mà toqui la seva galta. Com que la víctima està inconscient,aquesta mà l’haurà de subjectar el socorrista.

8. Agafar pel genoll la cama de la víctima més allunyada del socorrista i creuar-la amb l’altra cama mantenint el peu a terra. Subjectar la víctima per la partde darrere del genoll d’aquesta cama i per l’espatlla. També es consideraadequat subjectar la víctima pel maluc en comptes de creuar les cames iagafar el genoll.


9. Girar la víctima 90° cap a la banda del socorrista, de manera que un delsseus genolls (de la víctima) toqui el terra fent de suport per evitar que lavíctima giri sobre ella mateixa i el palmell de la mà del braç que estava mésallunyat del socorrista quedi a sota de la galta de l’accidentat per mantenir-li el cap estable i evitar lesions a la cara. És una maniobra fàcil que norequereix gaire força perquè el socorrista fa servir el seu propi pes per fer-la (figura 1.10). En cas que les cames no quedin en la posició correcta, elsocorrista les ha d’acabar de posar bé per garantir l’estabilitat de la víctima(figura 1.11).

10. Inclinar el cap cap enrere per mantenir la via aèria oberta.

11. Trucar al 112 i informar que hi ha una persona inconscient que respira i ques’ha posat en PLS.

12. Si la víctima roman en PLS més de 30 minuts, s’ha de canviar la posició igirar-li el cap cap a l’altre costat.

Figura 1.9. PLS, col·locació del braç

Font: SEM

Figura 1.10. PLS, col·locació del cos

Font: SEM


Figura 1.11. PLS, col·locació de les cames

Font: SEM

https://www.youtube.com/embed/XQ87pWajr4Q?controls=1

Actuacions en cas que no respiri

En cas que la víctima no respiri, caldrà trucar al 112, tot indicant:

• La identificació de qui truca.

• El motiu de la trucada.

• La localització del lloc del succés.

• El nombre de víctimes i el seu estat.

• Els possibles riscos afegits.

• Les mesures que s’estan adoptant, és a dir, si s’estan fent maniobres dereanimació cardiopulmonar o no.

L’operador del telèfon d’emergències mèdiques té un paper important en el di-agnòstic precoç de l’aturada cardíaca, la realització d’RCP assistida per l’operador(també anomenada RCP telefònica), la localització i enviament d’un DEA.

És molt important deixar el mòbil en mans lliures per anar seguint les instruc-cions del teleoperador. Potser el rescatador sap què ha de fer, però, si no ho sap,seguint les indicacions del teleoperador pot arribar a fer el suport vital bàsic demanera adequada.




Demanar el DEA

Quan el rescatador verifica que la víctima està inconscient ha de demanar ajuda demanera alta i clara perquè algú que estigui a prop vingui a ajudar. Es demanarà aaquesta persona que vagi a buscar un DEA sempre que es consideri viable que n’hihagi algun, per exemple en algun centre cívic, gimnàs, ajuntament, CAP, metro...Actualment hi ha moltes aplicacions de mòbil que indiquen on és el DEA més aprop. Per exemple l’aplicació per a telèfons intel·ligents Cardiocity 112.

Per tenir aquesta app, s’ha de descarregar al mòbil i us heu de registrar com aexperts en DEA. Us demanarà dues adreces; es recomana donar l’adreça personali la de la feina.

A continuació, podeu veure dos vídeos. En el primer s’expliquen detalladament elspassos d’aquesta etapa de l’algoritme de l’RCP. Al segon, coneixereu l’exempled’una app (n’hi ha altres) on a més a més de trucar al 112 davant de qualsevolemergència i que el 112 us localitzi immediatament, indica on hi ha els DEA méspropers del lloc on som, sempre que tinguem el GPS actiu. Tothom que tinguiactivada aquesta app, rebrà el missatge que hi ha una víctima i si estem a prop hipodrà anar a ajudar.



1.3.2 SVB, 2n pas: reanimació cardiopulmonar

El 2n pas de l’SVB correspon amb lasegona baula de la cadena de vida:fer la reanimació cardiopulmonar.

La reanimació cardiopulmonar (RCP) consisteix a fer compressions al tòrax dela persona afectada i, si és possible, administrar aire mitjançant el boca a boca perintentar mantenir el flux sanguini al cervell, al cor i als altres òrgans vitals fins quearribin els equips mèdics (vegeu la figura 1.12).






Figura 1.12. SVB, 2n pas: fer compressions al tòrax

ERC 2017

El motiu per començar amb les compressions és perquè, durant els primers minutsd’una aturada cardiorespiratòria, el cor disminueix la seva feina, però l’oxigenen sang continua sent alt, motiu pel qual caldrà ajudar el cor a fer la sevafeina d’impulsar la sang principalment cap al cor (miocardi) i el cervell. S’hademostrat que quan es fan compressions toràciques hi entren petits volums d’aireque permeten elevar la probabilitat de supervivència.

Fent les compressions cardíaques s’aconseguirà seguir amb el flux de sang,perquè arribi a tots els òrgans.

Si al lloc de l’accident o del succés hi ha més d’una persona, és convenient dividirla feina: un s’encarregarà de demanar ajuda i l’altre comprovarà si la víctima téobjectes estranys a la boca, obrirà vies i començarà les compressions toràciques.Perquè les compressions siguin efectives és molt important que la víctima estiguirecolzada en una superfície dura i que el rescatador tingui una posició correcta.

Actualment, a les Guies ERC 2015 s’indica que si el socorrista està format i éscapaç de fer-ho ha de fer compressions toràciques + insuflacions. Si el socorristano està preparat o no es veu capaç de fer insuflacions pel risc de contagi, por oaprensió, és vàlid igualment fer només compressions toràciques, atès que el mésimportant en el suport vital bàsic són les compressions toràciques per restablir lacirculació i aplicar el DEA per revertir la fibril·lació.

“Les persones que facin RCP, haurien de realitzar compressions toràciques a totes lesvíctimes d’aturada cardíaca. Els que estiguin entrenats i siguin capaços de fer respiracionsde rescat haurien de fer compressions toràciques i respiracions de rescat combinades.”

Guia ERC 2015.

A continuació, explicarem com fer la tècnica de la reanimació cardiopulmonar:primer us mostren gràficament com fer les compressions (taula 1.2) i desprésexposem, un per un, els passos que cal fer per a fer les insuflacions.

Taula 1.2. Com fer les compressions dintre d’un procés d’RCP

Descripció dels passos Exemple gràfic

1. Verificar que les vies aèries estan obertes.


Taula 1.2 (continuació)


2. Agenollar-se al costat de la víctima a l’altura delpit.

3. Posar el palmell de la mà recolzant el taló de la màal centre del pit de la víctima (en el punt mitjà delsdos mugrons).

4. Enllaçar les dues mans.

5. Sempre que sigui possible, cal fer lescompressions directament a la pell de la víctima. Sila víctima va molt abrigada, si és possible, se li tallaràla roba, abric, jersei... Si no és possible s’ha de tenirpresent que quan es facin les compressionstoràciques el tòrax ha de baixar 5 cm perquè lescompressions siguin efectives.

6. Cal posar els braços rectes i col·locar les mansenllaçades a la part central del pit per començar a ferles compressions. És molt important tenir els braçosrectes i fer el moviment amb tot el cos, en bloc, i nonomés amb els braços.


Taula 1.2 (continuació)


7. Cal fer 30 compressions toràciques fent força ambel cos sense doblegar els braços, amb unafreqüència d’unes 100-120 compressions per minut.

8. Les compressions han de ser d’una profunditatd’aproximadament 5-6 cm.

9. Cada 30 compressions, s’ha d’obrir la via aèriaamb la tècnica front-mentó, tapar el nas i fer duesinsuflacions mitjançant el boca a boca, comprovantde reüll que el pit de la víctima s’eleva.

Al fer les compressions, no s’ha de pressionar mai a sobre de: costelles,extrem inferior de l’estèrnum (xifoide) ni l’abdomen superior.

La segona part de la tècnica per fer l’RCP són les insuflacions; els passos són elssegüents (vegeu la figura 1.13):

1. Tornar a obrir les vies aèries amb la maniobra front-mentó.

2. Pinçar les aletes nasals de la víctima amb els dits índex i polze.

3. Obrir la boca de la víctima mantenint la mandíbula elevada.

4. Realitzar uns inspiració normal i posar els llavis al voltant de la boca de lavíctima fent que la unió sigui hermètica.

5. Si es té protector facial o màscara, cal col·locar-la sobre la cara de la víctima.En l’embolcall de les mascaretes indica com s’ha de fer servir. Si no se’n té,s’han de fer les insuflacions directament. Insuflar de forma constant durant1 segon aproximadament dins de la boca de la víctima al mateix temps ques’observa de reüll que el tòrax s’eleva, per assegurar-nos que les insuflacionss’han fet correctament.

6. Mantenir el cap de la víctima inclinat i la barbeta aixecada i comprovar queel tòrax descendeix en sortir l’aire insuflat prèviament.

7. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior, per efectuar en totaldues insuflacions efectives.

8. En el cas que durant aquestes maniobres no s’observi elevació del tòraxabans del proper intent, caldrà:


• Revisar la posició del cap i de la barbeta.

• Revisar la boca de la víctima i eliminar elements estranys, per exemplepròtesis, pírcings...

• No fer més de dos intents per aconseguir insuflacions efectives, seseguirà amb les compressions toràciques.

Figura 1.13. Posició correcta per a fer les insuflacions

Captura de YouTube

Mascareta de protecció per ferinsuflacions.

Després d’haver fet les compressions i les insuflacions, també serà important teniren compte aquestes recomanacions finals:

• No estar més de 10 segons obrint les vies aèries i fent les dues ventilacions.

• Seguir fent cicle 30 compressions - 2 ventilacions fins que arribi l’ajudaamb el DEA, s’apliqui el DEA i s’indiqui que s’ha de parar de fer l’RCP.

• En cas que no es disposi de DEA cal seguir fent RCP amb cicle 30compressions - 2 ventilacions fins que arribi l’ajuda especialitzada, lavíctima comenci a respirar o el rescatador estigui extenuat.

• En cas que hi hagi dos socorristes o més, haurien de fer torns de dos minutscadascú. Això evitarà el cansament i permetrà mantenir la bona qualitatde les compressions toràciques. Dos minuts representen 5 cicles de 30compressions toràciques / 2 ventilacions o insuflacions.

“La ressuscitació cardiopulmonar d’alta qualitat segueix sent essencial per millorar elsresultats. Els que facin RCP haurien d’assegurar compressions toràciques de profunditatadequada (aproximadament 5 cm, però no més de 6 cm en l’adult mitjà) amb unafreqüència de 100-120 compressions per minut. S’ha de permetre que el tòrax esreexpandeixi completament després de cada compressió i minimitzar les interrupcions deles compressions. Quan s’administrin respiracions de rescat / ventilacions, s’ha d’estaraproximadament 1 segon per insuflar al tòrax amb un volum suficient per assegurar que eltòrax s’elevi visiblement. La relació de compressions toràciques a ventilacions segueix sent30:2. No interrompi les compressions toràciques més enllà de 10 segons per administrarventilacions.”

Guia ERC 2015.


Quan no s’ha d’efectuar l’RCP

La reanimació cardiopulmonar (RCP) no s’ha d’iniciar en els casos següents:

1. La víctima presenta lesions mortals (per exemple, una decapitació, untraumatisme cranioencefàlic amb sortida de massa encefàlica...).

2. La víctima mostra signes evidents de mort biològica (hi ha rigor mortis:porta temps mort i les articulacions estan rígides, amb livideses...).

3. L’ACR es produeix com a conseqüència d’una malaltia terminal.

4. Quan han transcorregut més de deu minuts sense aplicació de les tècniquesd’SVB. En cas de dubte sobre el temps que ha transcorregut, cal començaramb l’RCP. Si l’ACR s’ha produït per una hipotèrmia o una intoxicació(drogues o fàrmacs), cal reanimar la víctima durant més de deu minuts. Ésrecomanable, però, iniciar-la tot i que no es recuperi la vida de la persona,per la possibilitat de donació dels òrgans.

5. Si s’endarrereix l’aplicació de les tècniques d’SVB per atendre altresvíctimes amb més probabilitats de supervivència.

6. Si hi ha risc greu per al rescatador o altres víctimes.

7. Quan existeix el desig exprés i per escrit de la víctima que no vol serreanimada (testament vital).

Totes aquestes accions estan resumides en l’algoritme mostrat a la figura 1.14. I enel vídeo final queda resumida aquesta segona etapa de l’SVB: l’RCP sense DEA iamb DEA.


Figura 1.14. Esquema de l’algoritme SVB


1.3.3 SVB, 3r pas: utilitzar el DEA

El 3r pas de l’SVB correspon a latercera baula de la cadena de vida:fer les descàrregues.

La causa més comuna d’aturada cardíaca és un ritme anormal del cor, que esconeix com fibril·lació ventricular. Aquest ritme anormal pot donar-se quan noarriba prou oxigen al cor o quan el cor resulta malmès com a conseqüència d’uninfart de miocardi, i només pot revertir-se mitjançant la desfibril·lació cardíaca(vegeu la figura 1.15).




Figura 1.15. SVB, 2n pas: fer les descàrregues

ERC 2017

La desfibril·lació és el pas a través del miocardi d’un corrent elèctric demagnitud suficient per possibilitar el retorn a la normalitat del ritme cardíac.De fet, es defineix com l’acabament de la fibril·lació o de forma més precisacom l’absència de la fibril·lació ventricular / taquicàrdia ventricular.

“La fibril·lació ventricular consisteix en una sèrie descoordinada i potencialment mortalde contraccions ventriculars ineficaces, molt ràpides, causades per múltiples impulsoselèctrics caòtics. Els ventricles simplement tremolen i no duen a terme contraccionscoordinades, com a conseqüència el cor no bombeja sang i provoca la pèrdua deconsciència en pocs segons. Si no s’aplica un tractament immediatament, generalmentes produeixen convulsions i lesions cerebrals irreversibles després de 5 minutsaproximadament, perquè l’oxigen ja no arriba al cervell i de seguida arriba la mort.”

INSCOR.

La majoria de casos d’aturada cardiorespiratòria (ACR) tenen lloc fora d’uncentre sanitari, motiu pel qual el Consell Europeu de Ressuscitació (ERC) estàrecomanant que la desfibril·lació automàtica la facin les primeres persones que hiintervinguin.

“La desfibril·lació, en els 3-5 minuts de l’aturada, pot produir taxes de supervivència de fins a50-70%. Els rescatadors que fan l’RCP poden aconseguir la desfibril·lació precoç utilitzantun DEA d’accés públic o que estigui en el lloc de l’accident. S’haurien d’implementaractivament programes d’accés públic a la desfibril·lació en els espais públics que tinguinuna alta densitat de ciutadans.”

Guia ERC, 2015.

El desfibril·lador extern automàtic (DEA) és un equip tècnic homologat segonsla legislació vigent, capaç d’analitzar el ritme cardíac, identificar les arrítmiescandidates de desfibril·lació i administrar una descàrrega elèctrica amb la finalitatde restablir el ritme cardíac viable, amb alts nivells de seguretat. Quan aquestaparell requereix una acció humana de prémer el botó de connexió, s’anomenadesfibril·lador extern semiautomàtic (DESA).

Actualment hi ha DEA/DESA a la majoria de llocs públics: aeroports, metro,estacions de tren, centres cívics, alguns instituts, centres esportius, camps defutbol, centres comercials, cinemes..., atès que està regulat per la normativa deCatalunya.

Els DEA han de reunir les característiques següents:

• Ser fiables, específics i fàcils d’usar. Han de pesar poc i ser portàtils.


• Tenir un baix cost i requerir el mínim manteniment.

• Han de donar ordres orals i en pantalla, i disposar d’un sistema d’anàlisi del’electrocardiograma (ECG) estandarditzat.

• Han de tenir nivells d’energia de descàrrega d’ona monofàsica de desfi-bril·lació de 200-200-360, tot i que s’admeten altres alternatives. Dispo-saran de botó d’encesa, anàlisi i descàrrega.

• Després d’un intent de desfibril·lació, s’inicia l’RCP de manera immediata,començant per les compressions. Al cap de dos minuts (cinc cicles 30:2) esreavalua el ritme cardíac i s’administra una altra descàrrega si està indicataixí.

• Han de disposar de dispositius de gravació per facilitar el control mèdic dinsdel SEM.

Les Guies 2015 de l’ERC sobre teràpies elèctriques inclouen les següentsindicacions:

• Es fa molt més èmfasi en minimitzar la durada de les pauses predescàrrega ipostdescàrrega; es recomana continuar les compressions mentre es carregael desfibril·lador.

• També es destaca la importància de reprendre immediatament les compres-sions toràciques després de la desfibril·lació i continuar les compressionsmentre es carrega el desfibril·lador. No s’haurien d’interrompre durant mésde 5 segons per realitzar la desfibril·lació.

• La seguretat del socorrista continua essent essencial, però en aquestesguies es reconeix que el perill que el socorrista prengui mal en utilitzarun desfibril·lador és molt petit, sobretot si duu guants. Es destaca laimportància d’una comprovació de seguretat ràpida per minimitzar la pausapredescàrrega.

• Es recomana un major desenvolupament dels programes DEA. Això ésnecessari per a la implantació dels DEA tant en les àrees públiques comen les residencials.

Seqüència d’utilització del DEA

La seqüència que cal seguir per a l’ús dels DEA, partint del pas en què elrescatador està fent l’RCP i està esperant que algú porti el DEA, és la següent:

1. Un cop tenim el DEA, cal encendre’l i connectar els elèctrodes. Cal teniren compte que en la utilització dels DEA, alguns d’ells es posen en marxade forma automàtica quan s’obre la tapa. En altres aparells cal que es premiel botó.


2. Si hi ha més d’un rescatador present, cal continuar amb la reanimaciócardiopulmonar (RCP) mentre es porta a terme l’encesa i la connexió delselèctrodes.

3. Seguir les directrius/instruccions de veu/visuals.

4. Perquè els elèctrodes facin la seva funció correctament, abans de posar-losa la víctima hem de tenir en compte:

• Treure o tallar la roba que cobreix el pit de la víctima.

• Assecar la suor si n’hi ha.

• Si hi ha molt pèl al pit s’ha d’afaitar. La majoria de DEA porten un kitper al rasurat.

• Si la víctima porta cadenes, NO les traurem però sí que les retiraremcap endarrere.

• Si porta pírcings als mugrons, com que els pegats han d’estar lliuresde metalls, s’ha de tenir en compte que els pegats no hi estiguin encontacte.

• Si la víctima porta marcapassos o port-a-cath, detectarem un promi-nència en la zona subclavicular. En aquest cas hem de tenir cura queel pegat superior no toqui aquesta zona.

• Si la víctima porta un embenat toràcic s’haurà de tallar per assegurarel contacte dels pegats amb la pell.

5. Retirar la coberta de paper dels elèctrodes, enganxar-los al pit de la víctimacom s’indica en els mateixos elèctrodes. Normalment un dels elèctrodeses col·loca sota l’aixella esquerra i l’altre elèctrode per sota de la clavículadreta i a prop de l’estèrnum.

6. El desfibril·lador començarà a analitzar la víctima.

7. Cal assegurar-se que ningú toqui la víctima mentre el DEA indica que noes toqui, perquè està analitzant el ritme cardíac. Si es toca la víctima durantl’anàlisi es poden provocar moviments que interfereixin en el reconeixementdel ritme cardíac i per tant es pot retardar l’administració d’una descàrrega.

8. Si indica que està preparat per fer una descàrrega:

• Cal assegurar-se que ningú toca la víctima. Cal cridar “Aparteu-vos”i comprovar visualment que ningú està en contacte amb la víctima.

• Prémer el botó de xoc/descàrrega tal com indica l’aparell (en els DEAcompletament automàtics es descarrega el xoc/descàrrega automàtica-ment).

• Continuar segons les directrius de la veu del DEA.

9. Si no està indicat la seva utilització:

• Reiniciar l’RCP immediatament, utilitzant una relació de 30 compres-sions i 2 insuflacions.

• Continuar segons les directrius de la veu del DEA.


10. Continuar seguint els missatges del DEA fins que:

• Arribi l’ajuda qualificada i se’n faci càrrec.

• La víctima comenci a respirar normalment tot deixant els elèctrodesenganxats al pit: si la víctima no és traumàtica i segueix estantinconscient cal girar-la a la posició de recuperació / posició lateralde seguretat.

• S’estigui esgotat.

Exemple de posició dels elèctrodesDEA respecte a la víctima.

Les següents són algunes consideracions que cal tenir en compte en la utilitzaciódel DEA:

• Humitat al pit: algunes víctimes poden tenir el pit humit. Cal eixugarràpidament el pit abans d’enganxar-hi els elèctrodes del DEA.

• Pèl al pit: en poques ocasions el pèl al pit provocarà problemes d’adhe-rència dels elèctrodes del DEA. En aquests casos pot ser necessari afaitaro tallar el pèl per aconseguir un contacte adequat. No s’ha d’afaitar deforma rutinària, perquè es malgasta un temps que pot ser valuós. MoltsDEA/DESA porten un kit d’afaitar a una butxaca de la funda.

• “Pegats” de medicació: algunes víctimes poden dur pegats de medicacióenganxats al pit. S’han de retirar, perquè podrien provocar cremades durantla desfibril·lació.

• Marcapassos: algunes víctimes porten implantat un marcapassos. Habitu-alment és visible sota la pell del pit, per sota la clavícula. Cal assegurar-seque els elèctrodes del DEA no quedin col·locats damunt del marcapassos,sinó al costat o per sota.

A la figura 1.16 podeu veure resumit l’algoritme del DEA. I al vídeo següent,podreu veure resumida aquesta etapa, tot indicant les diferències entre DEA iDESA:


Figura 1.16. Algoritme del suport vital bàsic adult amb DEA


Legislació dels DEA

La legislació és diferent segons de quina comunitat autònoma es tracti. ACatalunya es regeix segons el Decret 151/2012, de 20 de novembre, en quès’estableixen els requisits per a la instal·lació i l’ús de desfibril·ladors externs forade l’àmbit sanitari i per a l’autorització d’entitats formadores. En aquest decret enl’article 6 és on s’especifica qui està autoritzat per fer servir el DEA. En aquestdecret s’explica que sempre que hi hagi personal sanitari o persones acreditades




en ús del DEA han de ser elles qui el manipulin (si hi ha personal sanitari,metges, infermers, tècnics en emergències, són les persones indicades per fer-neús, després personal no sanitari acreditat); però en cas que no hi hagi ni personalsanitari ni personal acreditat en ús del DEA, en aquell moment qualsevol ciutadà elpot utilitzar amb finalitat terapèutica (és a dir, en cas d’aturada cardiorespiratòria).Aquest fet és lògic, si pensem que cada vegada hi ha més DEA a l’abast de laciutadania i està comprovat a més a més que l’ús del DEA és realment el que salvales vides en aturades cardíaques. A continuació, s’exposen en castellà, tal comapareixen al decret, els punts que descriuen qui pot manipular el DEA; pareuespecial atenció al punt 6.3:

6.1 Estan autoritzats per utilitzar els aparells DEA el personal sanitari, en tot cas, aixícom les persones majors d’edat que puguin acreditar la superació del programa deformació base per a l’ús del DEA i, quan escaigui, la superació d’un programa de formaciócontinuada, d’acord amb el que preveu l’article 7.

6.2 Es consideren, així mateix, autoritzades per a l’ús de DEA les persones provinentsd’altres comunitats autònomes o d’altres estats membres de la Unió Europea que tinguinla formació necessària per exercir funcions anàlogues al seu lloc de procedència.

6.3 En tot cas, i amb independència de la ubicació de l’aparell, en els supòsits en què nosigui possible que la persona autoritzada apliqui la desfibril·lació d’acord amb els apartats1 i 2, perquè aquesta no està disponible en el moment necessari, qualsevol persona potaplicar la desfibril·lació amb finalitats terapèutiques.

Decret 151/2012, de 20 de novembre, article 6.

Si no hi ha personal sanitari ni persones acreditades en l’ús del DEA,qualsevol ciutadà pot fer servir el DEA amb us terapèutic.

1.3.4 SVB, 4t pas: somriu

Tal com ens mostra el fullet de l’ERC 2017, el pas final del suport vital bàsic (SVB)en l’adult seria “Somriu” (vegeu la figura 1.17). No es considera una etapa en side l’SVB, sinó un pas final que respon a la pregunta: Fins quan he de seguir fentl’RCP? Quan arribin els serveis especialitzats ja em puc aturar? La resposta ésno. S’ha de seguir fent l’RCP fins que els serveis especialitzats indiquin que ja espot aturar l’RCP.

Un cop ha intervingut, sigui quin sigui l’estat final de la víctima, el rescatadors’ha de sentir satisfet perquè ha ajudat en tot el que ha pogut; per això indiquen“Somriu!”. D’aquesta manera es vol encoratjar la ciutadania que fer alguna cosasempre és molt millor que no fer res.


Figura 1.17. SVB, 4t pas: cal continuar amb l’RCP fins que l’ajuda especialitzada arribi i així ho indiqui

ERC 2017

1.4 L’aplicació de les tècniques de suport vital a la infància

En l’etapa de la infància es produeixen amb més freqüència aturades cardiores-piratòries per causa respiratòria, ocasionades per hipòxia cerebral, aspiracionsbroncopulmonars, infeccions, malformacions severes, hemorràgies o altres malal-ties.

La causa de l’aturada cardiorespiratòria en la infància és majoritàriamentrespiratòria (en l’adult és cardíaca). L’objectiu del suport vital bàsic ésaconseguir l’oxigenació i el manteniment dels òrgans vitals.

Les ACR són més freqüents en el nadó i durant el primer any de vida (mort sobtadadel lactant), tot i que en l’actualitat és poc freqüent. L’aturada cardiorespiratòriaen el nen té conseqüències greus, ja que la majoria dels supervivents presentaranimportants lesions neurològiques.

Hi ha diverses maneres de dur a terme el suport vital bàsic en la infància, enfunció de l’edat del nen; per això es diferencia entre SVB en els nens i SVB enels lactants.

Respecte a l’ús del DEA en els nens, es tenen en compte les següents considera-cions:

• Igual que en l’adult, en el suport vital del nen també es podran fer servirdispositius per poder revertir una situació d’ACR, com ara els DESA(desfibril·ladors semiautomàtics).

• En nens majors de vuit anys s’utilitzarà el mateix tipus d’elèctrodes queen l’adult. En nens entre un i vuit anys, es recomana utilitzar elèctrodespediàtrics específics o dispositius atenuadors d’energia que mitiguin la po-tència de la màquina a 50-75 J. Si no és possible administrar una descàrregaamb energia atenuada o no es disposa d’un desfibril·lador manual, es potutilitzar un DEA per a adults en els nens de més d’un any (recomanacionsERC2015).


• Hi ha casos descrits de l’ús amb èxit del DEA en nens menors d’un any.Tot i que és poc habitual, en el cas que un nen menor d’1 any presenti unritme desfibril·lable, és raonable utilitzar un DEA (preferiblement amb unatenuador de dosis) amb els quals s’utilitzaran atenuadors d’energia (50-75).

1.4.1 Suport vital bàsic (SVB) en nens

Afortunadament, les situacions d’aturada cardiorespiratòria en el nen són forçainfreqüents i, a diferència de l’adult (on la causa d’aturada cardiorespiratòria ésla fallada en el cor), la causa principal d’aturada cardiorespiratòria (ACR) en elsnens és la fallada de la respiració, que acostuma a donar-se de manera més gradual,i pot ser per diferents causes.

Considerem nen l’infant entre un any i la pubertat, aproximadament fins als catorzeanys. La figura 1.18 mostra l’algoritme de l’European Resuscitation Council(ERC) respecte al suport vital bàsic pediàtric.

Figura 1.18. Procés de l’algoritme de l’SVB en nens

Consell Català de Ressuscitació (imatge modificada)


Davant d’una situació d’aturada cardiorespiratòria infantil, és important feralguna mena de reanimació; per tant, si només es coneix la dels adults,aquesta sempre es pot aplicar en el nen.

Les etapes a seguir a l’hora de portar a terme un suport vital bàsic (SVB) en nenssón les següents:

1. Valorar la seguretat de l’entorn: tenir la certesa que no hi ha cap perill ni peral nen ni per al socorrista.

2. Comprovar consciència: es comprova sacsejant el nen suaument per lesespatlles i parlant-li alt i clar prop de l’orella. Pot passar:

• Hi ha resposta: el nen està conscient i per tant respira. Camí que cal seguir:

1. Deixar el nen en la mateixa posició que s’ha trobat, comprovant queno hi ha perill.

2. Esbrinar què li passa i demanar ajuda si és necessària.

3. Valorar regularment el nivell de consciència i la respiració fins quearribi ajuda o el nen es recuperi totalment.

• No hi ha resposta: el nen està inconscient i encara no sabem si respira o no.Camí que cal seguir:

1. Cridar demanant ajuda.

2. Si és possible, deixar el nen en la mateixa posició en què s’ha trobat,comprovant que no hi hagi perill. Si hem de canviar de posició delnen, es col·locarà panxa enlaire / decúbit supí en una superfície llisa idura.

3. Obrir les vies aèries. En cas que el socorrista estigui molt nerviós,dubti de què ha de fer o no sàpiga què fer, si veu que no respira ha detrucar directament al 112 i el teleoperador el guiarà en el suport vitalbàsic.

3. Obrir les vies aèries: cal agenollar-se al costat del nen i fer la maniobra front-mentó. Per fer la maniobra front-mentó, cal agenollar-se al costat de la víctimaque està en posició de decúbit supí / panxa enlaire. Es col·loca una mà damunt delfront de la víctima i es fa bascular amb suavitat el cap cap enrere. L’altra mà, ambel tou dels dits, cal col·locar-la sota el mentó de la víctima elevant-lo per obrir lavia aèria (figura 1.19).


Figura 1.19. Maniobra front-mentó en els nens

4. Comprovar la respiració: un cop es tenen les vies aèries obertes, s’ha demirar si es mou el tòrax, s’han de sentir sorolls respiratoris de la boca del nen is’ha de notar en la galta del socorrista l’alè del nen. Es procurarà no estar més de10 segons comprovant la respiració.

• Si el nen respira:

1. Buscar alguna lesió potencialment mortal, com ara una hemorràgiagreu, i tractar-la com correspongui.

2. Col·locar el nen en posició lateral de seguretat (PLS) i controlar larespiració i la consciència.

• Si el nen no respira:

1. Si el socorrista no està sol, l’altra persona trucarà al 112, mentre elsocorrista fa 5 insuflacions de rescat i segueix amb 30 compressions- 2 insuflacions.

2. Si el socorrista està sol, ha de fer 5 insuflacions de rescat i seguir amb30 compressions - 2 insuflacions durant 1 minut (ja es trucarà al 112després).

5. Realitzar la respiració artificial / ventilació / insuflacions: cal estar segursque les vies respiratòries estan obertes posant una mà al front i dos dits de l’altrasota la barbeta; és molt important treure qualsevol cos estrany que es vegi si es potfer fàcilment. Els passos d’aquesta tècnica són els següents:

1. Obrir vies aèries amb maniobra front-mentó.

2. Pinçar les aletes nasals del nen amb els dits índex i polze de la mà que té elsocorrista al front.


3. Obrir la boca del nen.

4. Fer una inspiració normal i posar els llavis al voltant de la boca del nen fentque la unió sigui hermètica.

5. Insuflar de manera constant dins de la boca del nen durant un segon al mateixtemps que s’observa l’elevació del tòrax.

6. Mantenir el cap del nen inclinat i la barbeta aixecada i, apartant la boca delnen, comprovar que el tòrax baixa en sortir l’aire insuflat prèviament.

7. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior un total de 5 vegadesi així aconseguir les 5 insuflacions de rescat. A continuació, s’han decomençar les compressions toràciques.

6. Compressions toràciques: quan ens trobem un nen inconscient i que no respirahem d’iniciar al més aviat possible les compressions toràciques. L’objectiu quebusquem amb les compressions toràciques és substituir la funció del cor per portarsang a les diferents parts del cos fins que el propi cor sigui capaç de fer-ho per sisol. Els passos són els següents:

1. Agenollar-se al costat del nen al costat del pit.

2. Col·locar la mà del socorrista al centre del tòrax del nen, aproximadamentenmig dels mugrons; només amb una mà (a diferència de l’adult que esposen les dues mans). Aquest és el punt on s’ha de fer la compressió. S’hand’aixecar el dits per no estrènyer les costelles. Si el nen té el cos semblanta un adult o el socorrista és menut, s’utilitzen les dues mans per fer lescompressions toràciques, com es fa en les compressions d’un adult.

3. Inclinar-se completament sobre el nen amb el braç recte pressionant de dalta baix sobre l’estèrnum fins que el tòrax baixi 1/3 de la seva profunditat.

4. Deixar d’efectuar pressió sense que la mà perdi el contacte amb l’estèrnum.

5. Comprimir el tòrax 30 vegades a un ritme de 100 compressions per minut.

7. Obrir vies aèries amb maniobra front-mentó, aixecar el mentó i fer duesinsuflacions.

8. Seguir aquest cicle alternant 30 compressions/2 insuflacions si el socorristaestà sol. Si hi ha dos socorristes el cicle de repeticions pot ser 15:2 durant 2 minutscada socorrista (això és aproximadament 5-6 cicles); fins que:

• Arribi el suport vital avançat.

• El socorrista estigui exhaust.

• El nen torni a respirar.

Si el socorrista està sol ha de fer la respiració artificial i les compressionstoràciques durant un minut. Després ha de trucar al 112. Si no està sol undels dos socorristes ha de trucar al 112.


1.4.2 Suport vital bàsic (SVB) en el lactant

Les aturades cardiorespiratòries en el lactant (a diferència de l’adult, causades perla fallada en el cor) són causades per la fallada de la respiració, que acostuma adonar-se de manera més gradual i pot ser per diferents causes. Per aquest motiu,primer cal fer la respiració artificial i després les compressions toràciques (comen el nen).

Quan es determina que el lactant no respira, s’ha de demanar a algú que truqui al112 mentre el socorrista atén el lactant. Sempre és millor emprendre alguna accióque no fer res per tenir dubtes. Si es desconeix com fer l’RCP al lactant però esconeix l’RCP de l’adult no s’ha de dubtar i s’ha de posar en acció aquesta.

El procediment que seguidament s’explica correspon a les etapes a seguir per a unlactant menor d’un any, a qui s’ha trobat aparentment sense vida. Per a un lactantmés gran és millor usar la tècnica de suport vital bàsic en el nen.

Però abans mireu el vídeo de la St. John’s Ambulance. És en anglès, però interessamolt que us fixeu en les imatges (i si l’enteneu, molt millor!).

https://www.youtube.com/embed/avYRvVHAvfM?controls=1

Les etapes que cal seguir a l’hora de portar a terme un suport vital bàsic (SVB) enlactants són les següents: 1. Valorar la seguretat de l’entorn: tenir la seguretatque no hi ha perill ni per al lactant ni per al socorrista.

2. Comprovar consciència (vegeu la figura 1.20): fregar la planta de peu dellactant suaument i/o donar-li suaus copets a la planta del peu per veure si té algunaresposta; no s’ha de sacsejar mai un lactant. Pot passar el següent:

• Hi ha resposta: està conscient, per tant respira. Camí a seguir:

1. S’ha de buscar ajuda portant el lactant en braços.

2. Controlar la consciència i la respiració fins que arribi l’ajuda especia-litzada.

• No hi ha resposta: està inconscient i encara no sabem si respira o no. Camíque cal seguir:

1. Cridar demanant ajuda.

2. Obrir les vies aèries.




Figura 1.20. Comprovar consciència en el lactant

Manual de primers auxilis de la Creu Roja (2007)

3. Obrir les vies aèries: s’ha de fer la maniobra front-mentó modificada, ésa dir, posar una mà al front del lactant i inclinar-li el cap amb cura cap enrere;treure qualsevol obstrucció que es vegi sense fer fregament i posar el tou d’undit de l’altra mà del socorrista sota la punta de la barbeta del lactant aixecant-lasuaument.

4. Comprovar la respiració: amb les vies respiratòries obertes cal veure si eltòrax es mou, s’han de sentir els sorolls respiratoris de la boca del lactant i s’hade notar l’alè del lactant a la galta del socorrista. No s’han de dedicar més de 10segons a la valoració de la respiració. Respira?

• Si el lactant respira:

1. Cal buscar alguna lesió potencialment mortal, com ara una hemorràgiagreu, i tractar-la com correspongui.

2. Sostenir el lactant en posició lateral de seguretat (PLS) i controlar larespiració i la consciència.

3. Per fer la PLS en lactants s’ha d’agafar el lactant en braços, fent comun bressol, i sostenir-lo amb el cap inclinat cap avall. Aquesta posicióevita que el lactant s’ennuegui amb la llengua o aspiri el vòmit. S’hand’anar controlant les constants vitals fins que arribi l’ajuda.

• Si el lactant no respira:

1. Si el socorrista no està sol, l’altra persona trucarà al 112, mentre elsocorrista fa 5 insuflacions de rescat i segueix amb els cicles de 30compressions / 2 ventilacions.

2. Si el socorrista està sol, ha de fer 5 insuflacions de rescat i 30compressions / 2 insuflacions durant 1 minut; i després trucar al 112.

5. Fer la respiració artificial o respiració de rescat: cal estar segurs que les viesrespiratòries estan obertes posant una mà al front i un dit de l’altra mà sota labarbeta; és molt important treure qualsevol obstrucció que es vegi, si es pot ferfàcilment. Els passos són els següents:

1. Fer una inspiració normal i posar els llavis al voltant de laboca i el nas dellactant intentant que la unió sigui hermètica.


2. Insuflar de manera constant durant un segon al mateix temps que s’observal’elevació del tòrax.

3. Mantenir el cap del lactant inclinat i la barbeta aixecada i, apartant la bocadel lactant, comprovar que el tòrax baixa en sortir l’aire insuflat prèviament.

4. Tornar a prendre aire i repetir la seqüència anterior un total de 5 vegadesper així aconseguir les5 insuflacions de rescat. A continuació començarles compressions toràciques.

6. Compressions toràciques. Els passos són els següents:

1. Posar el lactant sobre una superfície plana a l’altura de la cintura delsocorrista.

2. Col·locar el tou de dos dits de la mà del socorrista sobre el pit del lactant.Aquest és el punt on s’ha de fer la compressió (vegeu la figura 1.21).

3. Pressionar verticalment cap avall sobre l’estèrnum i abaixar el tòrax 1/3 dela seva profunditat.

4. Deixar d’efectuar pressió sense que els dits de la mà perdin el contacte ambl’estèrnum.

5. Comprimir el pit 30 vegades a un ritme de 100 compressions/ minut.

Figura 1.21. Les compressions toràciques en lactants’han de fer amb dos dits

7. Inclinar el cap, aixecar el mentó i fer dues insuflacions.

8. Seguir aquest cicle alternant 30 compressions / 2 insuflacions fins que:

• Arribi el suport vital avançat.

• El socorrista estigui exhaust.

• El lactant torni a respirar.


Vegeu el següent vídeo de la Creu Roja Biscaia, que explica les diferències entrel’SVB del nen menor de vuit anys i el lactant:

https://www.youtube.com/embed/TV3lnITz_Mk?controls=1

Si el socorrista està sol ha de fer la respiració artificial i les compressionstoràciques durant un minut. Després ha de trucar al 112. Si no està sol,mentre un socorrista fa la respiració artificial, l’altre ha de trucar al 112. Irecordeu que mai s’ha de sacsejar un lactant.

1.5 Quan s’ha de fer o no l’RCP?

L’aturada cardiorespiratòria és un problema d’extrema gravetat que ha de ser iden-tificat i resolt tan ràpid com sigui possible, no només per la supervivència a curttermini, sinó també per les possibles conseqüències, generalment neurològiques,que acompanyen una reanimació tardana, defectuosa o inapropiada. Però, quan ésaconsellable fer la reanimació cardiopulmonar (RCP)? En quins casos és preferibleno reanimar? Davant d’una situació d’emergència, tots els esforços s’han d’abocaren la identificació precoç de signes i símptomes per valorar si s’ha de fer una RCPde seguida o si s’ha d’evitar fer-la.

Quan es produeixi l’aturada, s’han d’identificar correctament i ràpidament aquellspacients que siguin candidats a iniciar les maniobres d’RCP, i també aquells en elsquals no s’ha d’iniciar l’RCP per qüestions mèdiques o ètiques. En qualsevol cas,si existeixen dubtes raonables, s’ha de començar la ressuscitació fins a obtenirmés dades objectives, ja que el principi del benefici del dubte afavoreix sempre lavíctima.

És important assenyalar que l’objectiu de l’RCP no és la mera restauració de lesfuncions vitals, sinó la supervivència amb un mínim de qualitat de vida. L’aplica-ció indiscriminada d’aquest tipus de maniobra implica, també, el risc de no teniren compte la dignitat de morir i deixar els pacients amb greus conseqüènciesneurològiques. Per això és molt important considerar una obligació mèdica iètica al reanimar una persona amb una aturada cardiorespiratòria.

La bioètica mèdica s’ha definit com l’aplicació dels principis ètics a lapresa de decisions assistencials, amb l’objectiu final de millorar la qualitatd’aquesta assistència.

Les decisions en l’RCP s’han de basar en els principis bàsics de l’ètica, malgrats’entén que les situacions d’emergència vital fan més difícil la presa de decisions.




Fútil vol dir que té poc valor ipoca importància per laseva naturalesa o per lafalta de contingut.

En els menors d’edat les decisions són determinades pels seus pares i/o tutorsconsiderant el millor interès del menor. Hi ha situacions en les quals estàclarament indicat l’inici de l’RCP i altres en les quals es justifica suspendre lesmaniobres. Altres aspectes ètics inclouen: possibles víctimes que poden serconsiderats donants i l’aprenentatge de maniobres, en aquest cas el seu objectiués la supervivència de la víctima i no la restauració de funcions vitals.

En l’actualitat, hi ha la convicció generalitzada que l’RCP no ha de ser aplicadaindiscriminadament a tota persona que pateixi la cessió de la seva funció cardíacao respiratòria, ja que en molts casos l’aturada es produeix en el moment de lamort natural i esperada d’un pacient que no té possibilitat de continuar vivint,ja sigui per:

• Un esdeveniment agut irreparable (per exemple un accident).

• Una malaltia progressiva (per exemple, càncer o demència).

• Deteriorament crònic de funcions que fins ara no són compatibles amb lavida (per exemple, insuficiència crònica d’alguns òrgans).

• L’esgotament de les capacitats fisiològiques per una malaltia aguda (perexemple, fallada orgànica múltiple).

Tots aquests exemples s’entenen com a casos en què l’aplicació de maniobresd’RCP resulta una acció mèdica fútil.

1.5.1 Quan s’ha d’iniciar l’RCP?

A les Guies d’actuació clínica de la Societat Espanyola de Cardiologia enRessuscitació Cardiopulmonar es donen les següents indicacions per iniciarl’RCP:

• Quan l’RCP es produeixi en persones sanes o amb malaltia aguda o crònicaque no suposi un pronòstic immediat mortal, sense que consti l’oposicióexpressa a la seva pràctica i no hagin passat més de 10 minuts de l’aturada.

• Si en pacients amb les característiques del grup ja han transcorregut mésde 10 minuts, està indicada l’RCP si l’aturada cardiorespiratòria és perintoxicació barbitúrica o en situacions d’hipotèrmia o en fumadors, enespecial si són nens o individus joves (per la seva major resistència a lahipòxia).

• En les persones en qui no és possible determinar el moment de l’aturadaperò existeixen possibilitats que hagi passat poc temps.

• Si no coneixem o existeix un dubte raonable sobre les característiques de lavíctima i/o del temps i circumstàncies de l’aturada cardiorespiratòria, s’hade començar l’RCP.


1.5.2 Quan no s’ha d’iniciar l’RCP?

A les Guies d’actuació clínica de la Societat Espanyola de Cardiologia enRessuscitació Cardiopulmonar es donen les següents indicacions per no iniciarl’RCP:

• Que l’RCP sigui l’episodi final d’una malaltia cardíaca o respiratòriacrònica, un procés maligne intractable, una malaltia degenerativa en la sevafase final, una fallada multiorgànica... En tots aquests casos la indicacióde no reanimar és de caràcter tècnic i, per tant, habitualment la decisiócorrespon a l’equip assistencial.

• Quan hi ha criteris inequívocs de mort irreversible, com ara la presènciade rigidesa, livideses o descomposició. Les pupil·les dilatades i la falta dereflex pupil·lar suggereixen la mort cerebral, però poden ser conseqüènciesde fàrmacs o una patologia preocular.

• Quan es comprova l’existència simultània de lesions traumàtiques incom-patibles amb la vida, la pèrdua de massa encefàlica o grans amputacions(hemisecció).

• Quan la pràctica de les maniobres d’RCP exposa greus riscos o lesions per alpersonal que l’ha de dur a terme, per exemple, en el cas de les electrocucions,si persisteix el contacte entre el pacient i la font elèctrica.

• Quan en situacions de catàstrofe la pràctica de l’RCP suposa demora per al’assistència a altres pacients amb més probabilitats de supervivència.

• Que el malalt hagi manifestat els seus desitjos de no ser ressuscitat en cas depatir una aturada cardiorespiratòria i hagi efectuat una directiva avançada,testament vital o instrucció prèvia, d’acord amb la normativa legal vigent,rebutjant l’RCP i es comunica de forma explícita.

• Si ha transcorregut molt temps (> 20 min) o si no es coneix el temps que hatranscorregut, però hi ha símptomes evidents de mort, no s’ha de començarla reanimació.

• Si la situació s’ha produït a l’hospital i en la història clínica hi ha una ordresignada pel seu metge de “no RCP”.

1.5.3 Elecció i suspensió del tractament

Qui ha de decidir? L’afirmació que només correspon a la persona afectadaprendre decisions que afectin la seva pròpia vida, si bé és correcta en la sevaessència, es troba amb importants limitacions en la realitat. L’ordre, des del puntde vista administratiu, recaurà en el metge.


Quan s’ha de suspendre l’RCP? A les Guies d’actuació clínica de la Societat Es-panyola de Cardiologia en Ressuscitació Cardiopulmonar es donen les següentsindicacions per suspendre l’RCP:

• Quan es comprova la indicació errònia d’RCP, per fals diagnòstic d’aturada.

• Quan es comprova la presència d’activitat cardíaca elèctrica intrínsecaacompanyada de presència de pols.

• Quan transcorren més de 15 minuts d’RCP i persisteix l’absència d’activitatelèctrica cardíaca (asistòlia). Això suposa que no s’ha de deixar l’RCPmentre el pacient presenta activitat elèctrica cardíaca, és a dir, fibril·lacióventricular.

• Quan es produeix fatiga extrema del reanimador / dels reanimadors, senseesperança d’ajuda o col·laboració immediata.

• Després de l’inici d’RCP es notifica que l’aturada és resultat d’una malaltiaterminal.

• El lloc de l’aturada es troba molt lluny del centre d’assistència vitalavançada.

• L’interval entre el suport vital bàsic i l’avançat és superior a trenta minuts.

• És un sol reanimador i està exhaust.

• S’aconsegueix reanimació exitosa.

Llavors, quan no s’ha de suspendre l’RCP?

• Si hi ha fibril·lació ventricular.

• Si hi ha taquicàrdia ventricular.

• Si la causa desencadenant és susceptible de corregir (ex. pneumotòrax unatensió, taponament cardíac, descàrrega elèctrica).

1.5.4 Responsabilitats mèdiques

El metge té la doble obligació de no aplicar mesures que consideri fútils (noindicades) i d’utilitzar els recursos de la manera més eficient i equitativa possible.Per això, quan no hi ha possibilitats raonables de recuperació, s’ha de limitar osuspendre el tractament, ja que mantenir el tractament pot contribuir a retardarla mort en lloc de prolongar la vida, i ser més aviat una crueltat que atempticontra la dignitat de la persona i vulneri els principis bioètics fonamentals deno-maleficència i beneficència.

D’altra banda, els recursos malmesos en aquests pacients podrien ser útils per auns altres, i amb això es trenca també el principi ètic de justícia.


Finalment, es pot indicar que tothom té dret a morir amb dignitat, fet que es coneixtècnicament com a ortotanàsia. La mort digna es refereix a l’actuació correctadavant la mort per part dels qui atenen la persona que pateix una malaltia incurableo en fase terminal. És el dret del pacient a morir dignament, sense la utilització demitjans desproporcionats i extraordinaris per al manteniment de la vida. Davant demalalties incurables i terminals s’ha d’actuar amb tractaments pal·liatius per evitarsofriments, recorrent a mesures raonables fins que la mort arribi. L’ortotanàsia esdistingeix de l’eutanàsia perquè la primera no pretén mai deliberadament l’avençde la mort del pacient. L’ortotanàsia és l’actitud defensada per la majoria de lesreligions.

1.6 Mètode Utstein

Representants de l’American Heart Association (AHA) i de l’European Resusci-tation Council (ERC) es van reunir dues vegades el 1990 per establir termes idefinicions uniformes en la ressuscitació extrahospitalària. La primera trobadaes va celebrar a la històrica abadia d’Utstein, prop de Stavanger, a Noruega. Elnom d’aquest topònim va batejar el mètode de comunicació de dades en aturadacardíaca que van redactar.

La ressuscitació davant d’una aturada cardiorespiratòria (ACR) s’ha convertiten una important branca interdisciplinària de la medicina, es requereixenabundants tècniques i atrau una infinitat d’especialitats i organitzacions. Cadauna d’aquestes organitzacions reivindica un interès legítim en l’estudi i pràcticade la ressuscitació.

El que es pretenia en la trobada d’Utstein era desenvolupar una terminologia iun model uniforme per a la presentació de dades, ja que els diferents sistemes noes podien comparar, perquè les dades no eren compatibles. En aquest sentit, lesnoves recomanacions d’Utstein 2015 estan intentant impulsar un intercanvi mésefectiu d’informació i millorar la revisió internacional.

L’estil Utstein és l’expressió preferida pels participants. Comprèn un glossaride termes acordats i un mòdul per a la comunicació de dades en els intents deressuscitació en l’aturada cardíaca extrahospitalària. L’estil Utstein defineix lesdades importants que s’han de recollir, i això permet:

• L’avaluació intrasistema (control de qualitat).

• La comparació entre sistemes.

• La investigació de noves línies d’actuació.

L’estil Utstein compren l’elaboració de dos programes: definir termesessencials envers l’ACR i establir el model de comunicació de dades enl’ACR.


1.6.1 Definir termes essencials envers l’ACR

El que es va fer primer per elaborar l’estil Utstein va ser definir els termes essen-cials envers l’aturada cardiorespiratòria, perquè tots els països ho entenguessin dela mateixa manera atès que cada país tenia uns conceptes i uns noms propis. Lesdefinicions comunes van ser:

• Aturada cardiorespiratòria (ACR): és el cessament de l’activitat mecàni-ca cardíaca. És un diagnòstic clínic confirmat per l’absència de respiració iinconsciència.

• RCP: és un terme molt ampli que significa l’acte d’intentar aconseguir larestauració de circulació espontània. L’RCP és un acte: pot ser efectiu o no.Pot ser bàsic o avançat.

• RCP bàsica: és l’intent de restaurar la circulació utilitzant compressionstoràciques externes i insuflació als pulmons. L’RCP bàsica és la que fa algúque no pertany a un sistema de resposta organitzada.

• Suport bàsic vital: aquest terme, especialment als Estats Units, té unsignificat que supera el d’RCP bàsica. Inclou un programa educatiucomplet que proporciona informació sobre l’accés al sistema d’emergènciesi reconeixement de l’aturada cardíaca, així com l’RCP bàsica. Aquestsprogrames poden contemplar l’intercanvi en desfibril·lació automàtica.

• RCP avançada, suport vital avançat: aquests termes es refereixen al fetd’intentar la restauració de circulació espontània, utilitzant l’RCP bàsicamés tècniques avançades de maneig de la via aèria i ventilació, desfi-bril·lació i ús de medicació intravenosa o endotraqueal.

• Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM): personal d’emergències: per-sonal que respon a la trucada de la central operativa, amb una acreditaciódefinida en l’emergència. Segons aquesta definició, els metges, infermereso tècnics que presencien una aturada cardíaca en un lloc públic i inici RCP,però que no han respost a l’esdeveniment com a part d’un sistema organitzatde resposta, no són personal d’emergència.

• Cadena de supervivència: és una manera d’explicar la interdependènciade la resposta integrada davant l’emergència. Té quatre línies principals quesón: accés ràpid, RCP sense perdre temps, ràpida desfibril·lació i ràpidaSVA. La ruptura d’una baula preveu la ruptura de la cadena.

• Etiologia cardíaca (presumible): el tractament de l’aturada degut a unapossible cardiopatia representa el principal desafiament de la majoria delssistemes d’emergències extrahospitalàries. No és fàcil, per als reanimadors,determinar amb exactitud la causa específica de l’aturada. Segons l’estilUtstein, els socorristes haurien de classificar la causa com cardíaca i nocardíaca.


• Etiologia no cardíaca: és un conjunt de diferents causes, normalment de fà-cil determinació. Les causes poden ser la mort sobtada del lactant, sobredoside fàrmacs, suïcidis, ennuegaments, ofegaments, hipòxia, pèrdua de sang,accidents cerebrovasculars, hemorràgia subaracnoidal i traumatismes.

• Desfibril·ladors automàtics externs (DAE o DEA): aquest terme es re-fereix a desfibril·ladors que analitzen el ritme en l’electrocardiograma desuperfície del pacient, per detectar fibril·lació ventricular. La informacióque proporcionen és la indicació o no de descàrrega, i deixen l’execució al’operador.

1.6.2 Establir el model de comunicació de dades en l’ACR

L’estil Utstein per a comunicació de resultats d’intents de ressuscitació ha decapacitar totes les persones, i en tots els països, a tenir dades en un format quepermeti les comparacions i revisions nacionals i internacionals. Fins ara, ladisparitat en les definicions i la manca d’uniformitat en les variables clíniqueshavien conduït a dificultats i a malentesos que impedien el progrés.

Per aquesta raó es va introduir el concepte de dada essencial i dada òptima. Laintenció era animar que s’obtingués la mínima informació per proporcionar dadesessencials en l’avaluació dels esquemes de ressuscitació extrahospitalària. Aquestmodel remarca molt les dades essencials, perquè només els especialistes estancapacitats per recollir més dades. Així, es recomana que les dades que es recullinsiguin onze:

1. Població atesa: aquesta dada permet el càlcul de la incidència de l’aturadacardíaca basada en la població total i també permet calcular l’índex desupervivència.

2. Aturades cardiorespiratòries aptes per a la ressuscitació: inclou totesles víctimes inconscients i sense respiració que han sigut ateses pel personald’emergències i han confirmat l’aturada. S’han d’anotar el nombre d’atura-des en què s’intenta la ressuscitació per reanimadors inexperts (abans quearribin els serveis d’emergències).

3. Ressuscitacions intentades pel personal d’emergències: aquí s’inclouentotes les víctimes que han rebut alguna actuació a més a més de l’RCPbàsica.

4. Etiologia cardíaca: el personal d’emergències ha de determinar la presèn-cia i durada de qualsevol antecedent o símptoma d’isquèmia.

5. Aturades presenciades: es refereix a les aturades que són presenciadesper testimonis o personal d’emergències o tots dos que veuen o senten lacaiguda de la víctima.

6. Fibril·lació ventricular: es demana que es diferenciï entre fibril·lació finai asistòlia. Una desviació en l’electrocardiograma de superfície menor d’1


mm d’amplitud es considerarà asistòlia. Una desviació d’1mm o més esconsiderarà fibril·lació. Els DEA o DESA utilitzen aquest criteri. Taqui-càrdia ventricular: les víctimes que presenten taquicàrdia ventricular sónuna proporció tan petita que s’acostumen a agrupar amb els de fibril·lacióventricular.

7. Determinació de l’RCP en presència de testimoni: permet calcular elpercentatge d’aturades cardíaques en què els testimonis han iniciat unaRCP. Un percentatge alt d’RCP precoç indica una millor supervivència enl’aturada cardíaca.

8. Recuperació de circulació espontània (RCE): l’estil Utstein accepta larecuperació de qualsevol pols palpable i no requereix una durada específicacom a condicionant.

9. Admissió a l’hospital: aquest apartat del model es refereix als pacientsque han tingut recuperació de circulació espontània prou perllongada perser candidats a ingressar en una unitat de cures intensives o una altra àreade l’hospital. Per motius d’estandardització, una admissió hospitalàriaadequada hauria d’incloure només pacients amb circulació espontània iuna tensió arterial mesurable amb o sense fàrmacs vasopressors. Elspacients poden tenir o no respiració espontània i poden estar intubats ono. La necessitat de continuar RCP o dispositius d’RCP mecànica significal’absència de circulació espontània, i aquests pacients han de ser exclosos.

10. Donats d’alta vius: els informes han d’anotar el nombre de pacients que esdonen d’alta vius de l’hospital i el lloc de destinació: per exemple, domicili,residència anterior a l’aturada, programes de rehabilitació, programesd’ajuda addicional (infermera a domicili), o un altre hospital. Si és possiblei real, els investigadors haurien d’anotar la “millor situació aconseguida” defunció cerebral i funció general.

11. Vius a l’any: per a aquells pacients que sobreviuen més d’un any, calanotar la funció cerebral i funció general aproximadament a l’any. Coma dades essencials, s’han d’anotar la data i la seva causa, si la mort succeeixen el primer any des de l’alta. Això permet calcular la durada de lasupervivència. La recomanació, referida a les persones que experimentenaturades cardíaques extrahospitalàries addicionals durant el seu primer anyde supervivència, és tractar cada aturada i cada intent de ressuscitació comun succés independent. Així, una segona aturada en el següent any al’aturada indicada marca la fi de la supervivència i compta com una “mort”,tot i que la persona pugui seguir viva o no.


2. L’obstrucció de la via aèria per cossos estranys (OVACE)

L’obstrucció de la via aèria per un cos estrany (OVACE) pot ser una causa demort accidental, si no se sap com actuar, però, en canvi, si se sap com actuar, ésfàcilment reversible.

En els adults, la causa més freqüent d’ennuegament és l’obstrucció de la viaaèria produïda per aliments. En canvi, en nens i lactants la meitat dels casosd’ennuegament són perquè el nen està menjant llaminadures, i la resta de casosper ennuegament amb objectes com monedes i joguines. Això sí, és importantdistingir el tipus d’obstrucció: si és una obstrucció incompleta, parcial o lleu; ouna obstrucció completa.

La majoria dels casos d’ennuegament estan relacionats amb el menjar i nor-malment hi ha testimonis. Per tant, sol haver-hi una oportunitat d’intervencióràpida mentre la víctima encara pot respondre. L’actuació serà diferent sil’ennuegament es produeix en un adult, un nen o un lactant.

2.1 Ennuegament en l’adult

L’obstrucció de la via aèria es produeix en la majoria de casos per l’entrada d’uncos estrany (menjar com espines de peix, pinyols d’oliva, trossos de carn, pinyolsde préssec...) a les vies respiratòries que impedeix o dificulta l’entrada d’aire alspulmons. Com que la víctima està inicialment conscient i respon sovint, hi hal’oportunitat d’intervencions precoces que poden salvar-li la vida.

Però si l’actuació es retarda o no dona resultat, provocarà una absència d’oxigenal cervell, amb la conseqüent pèrdua de consciència de la persona. Per aquestmotiu, sense una ràpida identificació del problema i una intervenció immediata,la vida de la víctima es veurà compromesa.

Vegeu el següent vídeo del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), on s’explicaclarament l’actuació que cal fer en cas d’ennuegament:

https://www.youtube.com/embed/vZPUPrCQRJY?controls=1

Abans de dur a terme cap mena d’actuació, hem de comprovar com és l’obstruccióde la via aèria, si és completa o parcial. En cas que l’obstrucció sigui incompleta,parcial o lleu, la víctima pot parlar, tossir i respirar; quan ens ennueguem menjanthem d’intentar tossir, perquè la tos genera pressions elevades i sostingudes a la via




aèria, i pot expulsar el cos estrany. En aquest cas no s’han de donar MAI cops al’esquena, perquè empitjoren l’estat de la víctima.

L’actuació que s’ha de fer és encoratjar la víctima a seguir tossint. Se li hade dir : “Tus, tus, tus més fort, no paris.” Si tot va bé la víctima expulsarà elcos estrany, potser vomitant (bastant freqüent). Si no ho aconsegueix, aquestaobstrucció incompleta canviarà a obstrucció completa.

Si, en canvi, l’obstrucció és completa, la víctima farà el signe universal d’ennue-gament: posar-se les mans al coll. És el signe que ens indica que no hi ha entradad’aire. En aquests casos, la víctima:

• No pot parlar però sí assentir.

• No pot respirar o bé respira amb molta dificultat amb una respiració sibilant.

• Fa intents silenciosos de tossir.

• Fa el signe universal d’ofec: posar-se les mans al coll.

• Pot tenir un color blavós de la pell: cianosi.

• Pot arribar a estar inconscient.

L’actuació que cal fer, si la víctima encara està conscient, és la següent:

1. Envolta la víctima amb un braç, col·locant el palmell a la part alta del tòrax.

2. Inclina la víctima una mica endavant.

3. Amb el taló de l’altra mà dona-li 5 cops interescapulars enèrgics.

4. Si el cos estrany no ha sortit amb aquests 5 cops interescapulars, envoltala persona amb els braços i col·loca-li un puny a la boca de l’estómac, iamb l’altra mà empeny cap amunt i cap a dins de forma enèrgica. Aquestaés la maniobra de Heimlich o compressions abdominals. Repeteix aquestamaniobra cinc vegades.

5. Repeteix aquestes dues maniobres: 5 compressions interescapulars / 5maniobres de Heimlich (compressions abdominals) fins que el cos estranyes mobilitzi i la persona respiri amb normalitat.

6. Si la víctima queda inconscient, truca al 112 i comença a fer les maniobresde reanimació cardiopulmonar(RCP).

Si tot i així no s’aconsegueix l’extracció del cos estrany, s’han de fer lescompressions damunt d’una superfície dura, com ara la vora d’una taula o lacantonada d’un sofà; per exemple.

Hi ha alguns casos particulars en què la maniobra de Heimlich no s’ha de fer os’ha de fer amb algunes variacions i, per tant, l’actuació en cas d’ennuegamentserà diferent; són els següents:


• En el cas de víctimes obeses: si el rescatador (socorrista) té dificultats perenvoltar amb els braços tot el perímetre abdominal de la persona ja que té unabdomen prominent. Per tal de garantir la seguretat de la víctima, tot i queestigui conscient, no es farà la maniobra de Heimlich, sinó compressionstoràciques.

• En el cas de dones embarassades: per evitar possibles lesions al fetus esfaran les compressions toràciques en lloc de la maniobra de Heimlich.

• Si el revifador i la víctima són la mateixa persona: quan la víctimaes troba sola o actua per iniciativa pròpia; es durà a terme la maniobrad’Autoheimlich.

La maniobra d’Autoheimlich es posa en pràctica en aquelles situacionsespecials on el revifador (socorrista) és també la víctima; consisteix acol·locar el puny damunt de la boca de l’estómac i amb l’altra mà fer lacompressió bruscament.

2.1.1 Ennuegament en adults inconscients

En casos en què la víctima està inconscient, o queda inconscient per manca d’aireal cervell, s’ha de fer una reanimació cardiopulmonar (RCP). La tècnica és lasegüent:

1. Verificar que les vies aèries estan obertes.

2. Agenollar-se al costat de la víctima a l’altura del pit.

3. Posar el palmell de la mà recolzant el taló de la mà al centre del pit de lavíctima (en el punt entremig dels dos mugrons).

4. Enllaçar les dues mans.

5. Sempre que sigui possible fer les compressions directament a la pell de lavíctima. Si la víctima va molt abrigada, si és possible se li ha de tallar la roba,abric, jersei... Si no és possible s’ha de tenir present que quan es facin lescompressions toràciques el tòrax ha de baixar 5 cm perquè les compressionssiguin efectives.

6. Posar els braços rectes i col·locar les mans enllaçades a la part central delpit per començar a fer les compressions. És molt important tenir els braçosrectes i fer el moviment amb tot el cos, en bloc i NO només amb els braços.

7. Fer 30 compressions toràciques fent força amb el cos sense doblegar elsbraços, amb una freqüència d’unes 100-120 compressions per minut.

8. Les compressions han de ser d’una profunditat aproximadament de 5-6 cm.


9. Cada 30 compressions, obrir la via aèria amb la tècnica front-mentó, taparel nas i fer dues insuflacions mitjançant el boca a boca comprovant de reüllque el pit de la víctima s’eleva.

10. No s’ha d’estar més de 10 segons obrint les vies aèries i fent les duesventilacions.

11. Seguir fent cicle 30 compressions - 2 ventilacions fins que arribi l’ajudaamb el DEA, s’apliqui el DEA i s’indiqui que s’ha de parar de fer l’RCP.

12. En cas que no es disposi de DEA, cal seguir fent RCP amb cicle 30compressions - 2 ventilacions fins que arribi l’ajuda especialitzada, lavíctima comenci a respirar o el rescatador estigui extenuat.

13. En cas que hi hagi dos socorristes o més, haurien de fer torns de dos minutscadascú, això evitarà el cansament i permetrà mantenir la bona qualitatde les compressions toràciques. Dos minuts representen 5 cicles de 30compressions toràciques / 2 ventilacions o insuflacions.

2.1.2 Resum d’actuacions en ennuegament en adults

A la figura 2.2 podeu veure un resum de l’algoritme de l’ERC d’ennuegamentadult. També trobareu un bon resumen en el vídeo següent; és en anglès, però, sianeu a la icona de configuració, podreu posar subtítols en castellà.

Figura 2.1. Algoritme d’ennuegament en adults

Font: ERC 2010

https://www.youtube.com/embed/7CgtIgSyAiU?controls=1




La franja d’edat mésfreqüent de mort per cossosestranys en nens és ennens menors de cinc anys.

2.2 Ennuegament en l’infant

L’obstrucció de la via aèria per cossos estranys en nens és molt més freqüent queen adults. Una anatomia més reduïda que la dels adults, així com la facilitat ambquè els infants es posen coses a la boca, expliquen aquesta major incidència.

És important saber que només es poden posar els dits dins de la boca del nensi el cos estrany és visible i es pot treure fàcilment amb una pinça. Mai s’had’explorar a cegues la boca i la via aèria, ja que podria provocar l’impactedel cos estrany i fer una obstrucció completa.

Com es pot prevenir un ennuegament?

• És important que els adults supervisin quan els nens mengen. Han de menjarasseguts, sense córrer ni jugar.

• S’ha de tallar en trossos ben petits el menjar sòlid.

• Ensenyar que s’han de mastegar bé els aliments.

• Vigilar que les joguines siguin adequades a l’edat del nen, i evitar les queestiguin formades per peces petites en menors de cinc anys.

• No donar fruita seca a nens menors de cinc anys. Vigilar amb les crispetes,caramels durs o enganxosos, pastanaga crua, aliments amb pinyols.

• Recollir de terra qualsevol objecte que sembli perillós si s’empassés, compeces petites de Lego, taps de bolígrafs, monedes, peces de puzle, etc.

És convenient portar el nen al metge després de qualsevol incident majord’ofec, especialment si persisteix la tos, té dificultat per respirar o empassar.

2.2.1 Actuació en nens de més d’un any

En nens de més d’un any la seqüència d’actuació és idèntica a la dels adults, però,si el nen està inconscient, primer s’ha d’obrir la via aèria i fer 5 insuflacions derescat abans d’iniciar la maniobra de reanimació cardiopulmonar (RCP).

Si l’obstrucció és incompleta, parcial o lleu vol dir que la víctima pot parlar,tossir i respirar. Quan s’ennuegui menjant, ha d’intentar tossir, perquè la tos generapressions elevades i sostingudes a la via aèria, i pot expulsar el cos estrany. Enaquest cas no s’han de donar MAI cops a l’esquena ja que empitjoren l’estat de lavíctima.


En aquest cas, l’actuació és encoratjar la víctima a seguir tossint. Se li ha dedir: “Tus, tus, tus més fort, no paris...” Si tot va bé, la víctima expulsarà elcos estrany, potser vomitant (bastant freqüent). Si no ho aconsegueix, aquestaobstrucció incompleta canviarà a obstrucció completa.

Vegeu el vídeo següent, del programa España directo (RTVE). Veureu que en elcas del lactant només li fan 5 cops interescapulars, i encara mancarien per fer lescompressions abdominals:

https://www.youtube.com/embed/m1nI8Z9fLS0?controls=1

Si l’obstrucció és completa, la víctima farà el signe universal d’ennuegament:posar-se les mans al coll. És el signe que ens indica que no hi ha entrada d’aire.En aquests casos, la víctima:

• No pot parlar però sí assentir.



• Fa el signe universal d’ofec: posar-se les mans al coll.




1. Envolta la víctima amb un braç, col·locant el palmell a la part alta del tòrax.

2. Inclina la víctima una mica endavant.

3. Amb el taló de l’altra mà dona-li 5 cops interescapulars enèrgics.

4. Si el cos estrany no ha sortit amb aquests 5 cops interescapulars, envoltala persona amb els braços i col·loca-li un puny a la boca de l’estómac iamb l’altra mà empeny cap amunt i cap a dins enèrgicament. Aquesta ésla maniobra de Heimlich o compressions abdominals. Repeteix aquestamaniobra cinc vegades.

5. Repeteix aquestes dues maniobres: 5 compressions interescapulars / 5maniobres de Heimlich (compressions abdominal) fins que el cos estranyes mobilitzi i la persona respiri amb normalitat.

6. Si la víctima queda inconscient , truca al 112 i comença a fer les maniobresd’RCP.




2.2.2 En nens menors d’un any (lactants)

En nens menors d’un any, és a dir, lactants, la seqüència d’actuació té unescaracterístiques especials respecte a la dels altres infants.

Si l’obstrucció és incompleta, parcial o lleu, vol dir que el lactant pot plorar,tossir i respirar; si s’ennuega menjant ha d’intentar tossir, ja que la tos generapressions elevades i sostingudes a la via aèria, i pot expulsar el cos estrany. Enaquest cas no s’han de donar MAI cops a l’esquena ja que empitjorarien l’estat dela víctima.

L’actuació és deixar el lactant que tussi i plori. Si tot va bé la víctima expulsaràel cos estrany, potser vomitant (bastant freqüent). Si el lactant estava en posicióestirada s’ha d’incorporar per facilitar l’expulsió del cos estrany. Si no hoaconsegueix, aquesta obstrucció incompleta canviarà a obstrucció completa.

Si, en canvi, l’obstrucció és completa, el lactant deixarà de plorar i el to de la pellde la cara s’anirà fent blavosa. En aquests casos, el lactant:

• No pot plorar.






1. Col·loca el lactant de bocaterrosa i recolza’l damunt l’avantbraç, totsubjectant-lo amb la mà fermament per la mandíbula i amb el cap lleuge-rament més baix que el tronc.

2. Amb la base de l’altra mà, dona cinc cops forts i enèrgics entre les escàpules.Si no ha expulsat el cos estrany seguirem amb el següent punt.

3. Canvia el nen de mà i col·loca’l panxa enlaire damunt de l’altre avantbraç,tot subjectant-li el cap amb la mà, en una posició més baixa que el tronc.

4. Fes cinc compressions toràciques amb el tou del dit índex i cor al centre delpit, a nivell de la línia que uneix els dos mugrons, però més fort i a ritmelent.

5. Cal observar la boca, per si de cas el cos estrany fos visible.

6. Repeteix aquestes dues maniobres fins que expulsi el cos estrany, respirimillor o perdi el coneixement, moment en el qual s’hauran de començar lesmaniobres d’RCP i trucar al 112 si no s’ha fet abans.


2.2.3 Resum d’actuacions en ennuegament infantil

A la figura 2.2 podeu veure l’algoritme d’actuació comú en cas d’ennuegament ennens i lactants; mentre que a la taula 2.1 podeu veure un quadre comparatiu ambles característiques específiques de cada cas, pel que fa a la seqüència d’actuació.

Figura 2.2. Algoritme per a ennuegament en nens i lactants

Font: ERC 2010

Taula 2.1. Ennuegament en infants. Comparació entre majors d’un any i lactants

Lactants Nens > d’un any

Si el lactant no pot tossir, ni plorar, ni respirar, mostra agitació, la cara se licongestiona, la pell se li torna d’un color blavós (morat) progressivament iemet sons quan intenta introduir aire:

Si el nen no pot tossir, parlar, ni respirar, mostra agitació, es col·loca lesmans al coll, la cara se li congestiona, la pell se li torna d’un color blavós(morat) progressivament i emet sons quan intenta introduir aire, primer caldonar-li uns cops a l’esquena i tot seguit continuar amb la maniobra deHeimlich. Per fer-ho, cal:

1. S’ha de col·locar el lactant de bocaterrosa i recolzar-lo damuntl’avantbraç, tot subjectant-lo fermament per la mandíbula i amb el caplleugerament més baix que el tronc.

1. Envoltar la víctima amb els braços per l’esquena, que ha d’estarincorporada o dempeus.

2. Amb la base de l’altra mà, se li han de donar cinc cops sobre la regióintraescapular amb un fort impuls.

2. Col·locar el puny, amb el dit polze cap al pacient, a l’epigastri (boca del’estómac) de la víctima.2. Col·locar el puny, amb el dit polze cap alpacient, a l’epigastri (boca de l’estómac) de la víctima.

3. Tot seguit, s’ha de canviar el nen de mà i col·locar-lo panxa enlairedamunt de l’altre avantbraç, tot subjectant-li el cap amb la mà, en unaposició més baixa que el tronc.

3. Agafar el puny amb l’altra mà.

4. Cal fer cinc compressions toràciques al mig dels mugrons. 4. Fer cinc compressions amb força cap endins i cap amunt sobrel’abdomen de la víctima.

5. Cal observar-li la boca, per si de cas el cos estrany fos visible. 5. Continuar amb aquesta tècnica fins que la via aèria es desobstrueixi.

6. Repetir aquestes dues maniobres fins que expulsi el cos estrany, respirimillor o perdi el coneixement, moment en el qual s’hauran de començarles maniobres d’RCP i trucar al 112 si no s’ha fet abans.

6. Alternar cinc cops a l’esquena amb les cinc compressions abdominalsfins a resoldre la situació o fins que la víctima es quedi inconscient,moment en el qual s’hauran de començar les maniobres d’RCP.


Si el nen o lactant es queda inconscient, es procedirà a fer lesmaniobres d’RCP: cinc ventilacions de rescat i iniciar massatge cardíac; 30compressions / 2 ventilacions. Si hi ha dos socorristes s’aconsella fer 15compressions: 2 ventilacions durant dos minuts cada socorrista.

Suport vital bàsic (SVB) i ús de desﬁbril·ladors

Documents

Transcript of Suport vital bàsic (SVB) i ús de desﬁbril·ladors