SIOP2

Sistemes operatius propietarisJosep Esteve Estruch

Sistemes operatius monolloc

Sistemes operatius monolloc Sistemes operatius propietaris

Índex

Introducció ............................................................................................... 7

Objectius ................................................................................................... 8

1. Instal·lació de sistemes operatius propietaris ................................ 11

1.1. Requisits tècnics del sistema operatiu

que s’ha d’instal·lar ..................................................................... 13

1.2. Selecció del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar ................. 15

1.3. Mètodes d’instal·lació i de planificació dels paràmetres

bàsics d’un disc dur ..................................................................... 15

1.3.1. Partició d’un disc dur ....................................................... 16

1.3.2. Sistema de fitxers d’un sistema operatiu Windows ..... 17

1.3.3. Formatació d’un disc dur ................................................. 20

1.3.4. Clonació d’un disc dur ...................................................... 20

1.4. Instal·lació de sistemes operatius i configuració

de paràmetres bàsics .................................................................. 22

1.4.1. Instal·lació del sistema operatiu ..................................... 22

1.4.2. Comprovació de la instal·lació del sistema

operatiu .............................................................................. 23

1.4.3. Configuració del sistema operatiu instal·lat ................. 23

1.5. Creació d’escenaris duals amb els diferents sistemes

operatius instal·lats ..................................................................... 23

1.6. Configuració del gestor d’arrencada ......................................... 25

1.7. Normes d’utilització del programari ......................................... 27

1.8. Documentació del procés d’instal·lació i incidències ............ 28

2. Realització de tasques bàsiques de configuració i de manteniment sobre sistemes operatius propietaris ............... 30

2.1. Arrencada i parada del sistema. Sessions ................................ 30

2.1.1. Comptes d’usuari .............................................................. 30

2.1.2. Arrencada del sistema ...................................................... 32

2.1.3. Tancar el sistema .............................................................. 32

2.1.4. Procés d’arrencada i d’aturada del sistema

informàtic .......................................................................... 33

2.2. Utilització del sistema operatiu: mode ordre i mode

gràfic ............................................................................................. 35

2.2.1. Història dels sistemes operatius ..................................... 35

2.2.2. Modes d’interacció de l’usuari amb el sistema

operatiu .............................................................................. 37

2.3. Interfícies d’usuari ...................................................................... 38

2.4. Gestió d’arxius i directoris ......................................................... 41


2.4.1. Sistemes operatius en entorn text ................................. 41

2.4.2. Sistemes operatius en entorn gràfic .............................. 53

2.5. Compressió i descompressió de fitxers .................................... 61

2.6. Actualització del sistema operatiu ............................................ 62

2.6.1. Configuració d’actualitzacions automàtiques ................ 65

2.6.2. Funcionament de la descàrrega

de les actualitzacions ........................................................ 66

2.6.3. Funcionament de la instal·lació

de les actualitzacions ........................................................ 66

2.6.4. Service pack ...................................................................... 66

2.7. Agregació, configuració, eliminació i/o actualització

de programari del sistema operatiu .......................................... 67

2.8. Configuració de l’entorn de xarxa ............................................. 67

2.9. Implantació de pedaços del sistema i mòduls de codi ............ 74

2.10.Funcionament correcte de les configuracions fetes ............... 74

2.11.Inventari del programari instal·lat ........................................... 75

2.12.Documentació del procés de configuració.

Interpretació de la documentació tècnica ................................ 75

3. Administració dels sistemes operatius propietaris ....................... 77

3.1. Creació i gestió d’usuaris i grups. Gestió de perfils

d’usuaris i de grups locals. Contrasenyes. Permisos ............... 77

3.1.1. Comptes d’usuari .............................................................. 78

3.1.2. Gestió d’usuaris ................................................................ 78

3.1.3. Grups d’usuaris ................................................................. 80

3.1.4. Gestió de grups d’usuaris ................................................. 81

3.1.5. Perfils dels usuaris ........................................................... 81

3.2. Gestió del sistema d’arxius. Eines gràfiques i de consola ...... 82

3.3. Gestió dels processos del sistema i d’usuari.

Activació i desactivació de serveis ............................................. 83

3.4. Optimització de la memòria i del funcionament

dels dispositius d’emmagatzematge ......................................... 85

3.5. Rendiment del sistema. Eines del sistema de seguiment

i de monitoratge .......................................................................... 89

3.6. Compartició de recursos ............................................................ 92

3.6.1. Configuració de xarxes en grup de treball ..................... 94

3.6.2. Compartir recursos en xarxa ........................................... 95

3.6.3. Explorar els equips de la xarxa ....................................... 97

3.6.4. Mapejar unitats lògiques ................................................. 97

3.7. Interpretació del comportament del sistema operatiu .......... 97

3.8. Automatització de tasques ......................................................... 100

3.9. Execució de programes i guions administratius ...................... 101

3.10.Mètodes per a la recuperació del sistema operatiu ................ 106

3.10.1.Punts de restauració ........................................................ 108

3.10.2.Inici en mode a prova d’errors ........................................ 108

3.10.3.Consola de recuperació ................................................... 110


3.10.4.Disc de reparació d’emergència ..................................... 110

3.10.5.Altres procediments de recuperació del sistema

operatiu .............................................................................. 110

3.10.6.Còpies de seguretat .......................................................... 110

3.11.Comprovació del funcionament del sistema operatiu ........... 111

3.12.Documentació referent a l’administració, a les incidències

i a la informació tècnica ............................................................. 112

Sistemes operatius monolloc 6 Sistemes operatius propietaris


Introducció

L’ordinador està format per diferents components que han d’estar coordi-

nats perquè funcioni correctament. L’encarregat de coordinar tots

aquests components del maquinari és un programari bàsic que cal tenir

instal·lat i configurat. Aquest programari bàsic s’anomena sistema opera-

tiu. En aquesta unitat formativa estudiareu la instal·lació, la configuració

i l’administració de sistemes operatius propietaris, que tenen com a carac-

terística principal que cal pagar per poder-los utilitzar.

En l’apartat “Instal·lació de sistemes operatius propietaris” s’estudia el

procés d’instal·lació de sistemes operatius: com es fa un estudi previ de les

necessitats i la selecció consegüent del sistema operatiu que més s’adapta

als requisits que se li demanen, com s’instal·la seguint el procediment que

estableix la documentació tècnica. Veureu com es configura aquest siste-

ma operatiu, és a dir, com s’adapta a les necessitats que té cada usuari, i

com es comprova que el sistema funciona correctament i dóna el rendi-

ment que s’havia previst. També treballarem com es documenta el procés

dut a terme.

En l’apartat “Realització de tasques bàsiques de configuració i manteni-

ment sobre sistemes operatius propietaris” estudiarem com es pot acce-

dir al sistema informàtic. I com s’utilitzen els sistemes operatius

propietaris tant des del mode text com del mode gràfic. Això vol dir que

aprendreu a comunicar-vos amb el sistema operatiu utilitzant les ordres

específiques de què disposa el sistema operatiu (mode text) i mitjançant

les eines gràfiques (mode gràfic).

En l’apartat “Administració dels sistemes operatius propietaris” estudia-

reu petites tasques d’administrador en el sistema informàtic: la gestió

d’usuaris i grups d’usuaris, la compartició de recursos, la configuració del

sistema operatiu per poder treballar en xarxa, i altres activitats no menys

importants.

Aquesta unitat formativa és bàsica per poder entendre i saber utilitzar cor-

rectament un sistema operatiu monousuari de tipus propietari tant en

mode text com en mode gràfic.

Per poder assolir els objectius que es demanen en aquesta unitat formati-

va, és molt important que practiqueu amb algun sistema operatiu monou-

suari de tipus propietari; podeu utilitzar qualsevol distribució del sistema

Windows (per exemple, Windows XP Professional Edition, Windows Vis-

ta, Windows 7, etc.). Un altre aspecte que heu de considerar és la impor-

tància de saber instal·lar i configurar sistemes operatius monousuaris de

tipus propietari en màquines virtuals.


Objectius

En acabar la unitat heu de ser capaços del següent:

1. Interpretar les diferents fases d’instal·lació dels sistemes operatius.

2. Establir els principals objectius per poder determinar els requisits tèc-

nics en la instal·lació dels sistemes operatius.

3. Fixar les possibles fases que cal desenvolupar per a la selecció d’un sis-

tema operatiu que s’ha d’instal·lar.

4. Interpretar la documentació tècnica dels sistemes operatius que cal

instal·lar i configurar.

5. Instal·lar sistemes operatius.

6. Configurar sistemes operatius instal·lats.

7. Comprovar el procés d’instal·lació i de configuració dels sistemes opera-

tius.

8. Instal·lar i configurar sistemes operatius duals.

9. Interpretar el funcionament dels gestors d’arrencada dels sistemes ope-

ratius.

10. Dissenyar la documentació d’utilització dels sistemes operatius instal·-

lats i configurats.

11. Documentar tot el procés d’instal·lació i de configuració dels sistemes

operatius.

12. Determinar l’estat de l’accessibilitat als entorns gràfics actuals.

13. Utilitzar les ordres corresponents per gestionar els directoris, els fitxers

i els permisos dels sistemes operatius propietaris en mode text.

14. Executar les eines gràfiques corresponents per gestionar els directoris,

els fitxers i els permisos dels sistemes operatius propietaris en mode

gràfic.

15. Utilitzar els programes de compactació i de compressió en els sistemes

operatius propietaris tant en mode text com en mode gràfic.


16. Actualitzar el sistema operatiu.

17. Gestionar els diferents tipus de formats de paquets informàtics.

18. Instal·lar pedaços dels sistemes operatius.

19. Configurar els sistemes operatius per poder treballar en xarxa.

20. Comprovar les actualitzacions o els manteniments fets en el sistema

operatiu.

21. Documentar el procés de manteniment en el sistema operatiu.

22. Manipular els usuaris i els grups d’usuaris.

23. Configurar els perfils dels usuaris del sistema informàtic.

24. Manejar els processos.

25. Utilitzar els serveis.

26. Optimitzar els dispositius d’emmagatzematge.

27. Seleccionar i aplicar el tipus d’ordre o d’eina adequades per avaluar di-

versos aspectes del sistema informàtic relacionats amb el rendiment

del sistema.

28. Configurar xarxes LAN en grup de treball.

29. Compartir recursos en xarxa.

30. Explorar els equips de la xarxa.

31. Identificar i interpretar les dades de configuració del sistema operatiu.

32. Fer el manteniment del programari propi del sistema operatiu.

33. Aplicar processos d’automatització de tasques.

34. Executar programes i guions.

35. Usar procediments per recuperar el sistema operatiu.

36. Documentar les tasques administratives.

37. Interpretar la documentació tècnica.

38. Utilitzar el manual d’usuari.


1. Instal·lació de sistemes operatius propietaris

Per poder utilitzar els diferents components que formen un ordinador

cal tenir instal·lat i configurat un programari bàsic anomenat sistema

operatiu.

Un tipus de sistemes operatius que podem aplicar a la nostra tasca d’apre-

nentatge són els sistemes operatius anomenats propietaris. Podem clas-

sificar els sistemes operatius en funció de qui n’és el propietari. Els

sistemes operatius que cal comprar per poder-los utilitzar s’anomenen

propietaris.

Podem definir el sistema operatiu a partir de diferents paràmetres de va-

loració:

1) Segons la funció que tingui:

2) Des del punt de vista de l’usuari:

3) Des del punt de vista de gestor de recursos:

4) Des del punt de vista del sistema i d’operació:

Un sistema operatiu és el suport lògic que controla el funcionament

de l’equip físic.

Un sistema operatiu és un conjunt de programes i funcions que

amaguen els detalls del maquinari i que donen a l’usuari un camí

senzill i flexible d’accés al sistema.

Un sistema operatiu és l’administrador de recursos oferts pel ma-

quinari per obtenir un rendiment eficient.

Un sistema operatiu és el conjunt de programes relacionats entre

ells que contribueixen al fet que l’ordinador faci correctament el

seu treball.


5) En funció de la comoditat i de l’eficiència:

6) Des del punt de vista de comunicació entre l’usuari i el maquinari:

El sistema operatiu és un component del programari; de sistemes opera-

tius, n’hi ha molts i diferents. Per això, podem classificar els sistemes ope-

ratius seguint els criteris següents:

1) Segons la utilització de recursos. Aquesta classificació fa referència al

nombre de programes que es vol executar simultàniament. Podem distin-

gir entre sistemes monoprogramats i multiprogramats.

2) Segons el nombre d’usuaris. Classifiquem els sistemes en funció del

nombre d’usuaris que poden accedir a un ordinador. Podem distingir en-

tre sistemes monousuari i sistemes multiusuari.

Un sistema operatiu és un conjunt de programes que actua com a

intermediari entre l’usuari i el maquinari de l’ordinador i el seu pro-

pòsit és proporcionar l’entorn en el qual l’usuari pot executar pro-

grames. Aleshores, l’objectiu principal d’un sistema operatiu és

aconseguir que el sistema de computació s’utilitzi d’una manera cò-moda; l’objectiu secundari és que el maquinari de l’ordinador s’uti-

litzi d’una manera eficient.

Un sistema operatiu és un conjunt de programes que controla

l’execució de programes d’aplicació i que actua com una interfície

entre l’usuari i el maquinari d’un ordinador; així, un sistema ope-

ratiu explota i administra els recursos de maquinari de l’ordinador

amb l’objectiu de proporcionar un conjunt de serveis als usuaris

del sistema.

Els sistemes monoprogramats només admeten un programa en

el sistema i no permeten fer ús de les tècniques de multiprogra-

mació. El programa és carregat en memòria i s’hi queda fins que

acaba de ser executat. Durant aquest període de temps no es pot

executar cap altre programa.

Els sistemes multiprogramats o multitasca utilitzen tècniques de

multiprogramació i poden admetre un o més programes d’un o di-

versos usuaris simultàniament.


3) Segons el nombre de processadors. Aquesta classificació es basa en la

quantitat de processadors de què disposa l’ordinador. Podem distingir en-

tre els sistemes monoprocessadors i els sistemes multiprocessadors.

4) Segons el propietari del sistema. Dóna la possibilitat de la lliure dis-

posició del sistema. Podem distingir entre sistemes lliures i sistemes

propietaris.

1.1. Requisits tècnics del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar

La fase d’instal·lació d’un sistema operatiu és una fase crítica dins d’un

sistema informàtic, ja que cap usuari no podrà utilitzar el sistema infor-

màtic si el sistema operatiu no està instal·lat i optimitzat correctament.

No n’hi ha prou que executem el programa d’instal·lació del sistema ope-

ratiu i ja està, sinó que hem de tenir en compte moltes més coses perquè

el sistema funcioni correctament.

Els sistemes monousuari només permeten en un determinat mo-

ment la connexió d’un únic usuari a la vegada en el sistema.

Els sistemes multiusuari utilitzen tècniques de multiprogramació i

ofereixen la possibilitat que diversos usuaris accedeixin a la vegada

al sistema; també es pot utilitzar temps real i temps compartit.

En els sistemes monoprocessadors l’ordinador disposa d’una única

CPU i, per tant, tots els programes s’han d’executar en la mateixa

CPU.

En els sistemes multiprocessadors o multiprocés l’ordinador dis-

posa de diverses CPU, la qual cosa permet que un mateix treball

o diferents treballs s’executin en diferents CPU.

Els sistemes lliures, o també anomenats sistemes oberts, donen

la llibertat als usuaris sobre el producte adquirit i, per tant, una

vegada obtingut, de poder ser utilitzat, copiat, estudiat, modificat

i redistribuït lliurement.

Els sistemes propietaris, o també coneguts com a sistemes no lliu-res, són sistemes en què els usuaris tenen les limitacions següents:

la utilització, la modificació, la redistribució (amb modificació o sen-

se) o el codi font no estan disponibles o l’accés està restringit.


Pot succeir que, tot i haver planificat el procés, es presentin problemes,

però el que sí que és segur és que si no planifiquem es presentaran més

problemes que haurem de resoldre. També cal incloure la temporalització

de la planificació i la documentació.

En el procés d’instal·lació dels sistemes operatius podem indicar com a

base d’una bona planificació les fases següents:

1) L’estudi previ o anàlisi prèvia consisteixen a estudiar i avaluar el pro-

cés d’instal·lació i de configuració del sistema operatiu.

2) En la fase d’instal·lació, s’instal·la el sistema operatiu en el maquinari

corresponent.

3) En la fase de configuració adaptem el sistema operatiu a les necessi-

tats de funcionament de l’usuari i del programari del sistema informàtic.

4) Una vegada hem configurat el programari instal·lat, cal comprovar-ne

el funcionament individualment (com un programa independent) i global-

ment (en conjunt amb els altres components del sistema informàtic). A

partir dels resultats obtinguts caldrà fer modificacions en la instal·lació i

en la configuració o no fer-les.

5) Finalment, caldrà documentar tot el procés d’instal·lació i de configu-

ració definitiu, i també les diferents incidències presentades i les solucions

emprades en el procés.

Tant si volem desenvolupar una instal·lació nova com si volem actua-

litzar el sistema operatiu ja existent, hem de pensar que el més im-

portant del procés que cal dur a terme és establir una planificació

escrupolosa. La planificació d’un procés que cal executar és l’orga-

nització de les diferents accions implicades en el procés.

Cal ser rigorós en la planificació i que les coses no durin més

temps del necessari, i, en definitiva, cal intentar que l’impacte en

el funcionament del sistema d’informació sigui tan petit com sigui

possible.

En la majoria dels casos, totes les dificultats tècniques són per una

única causa: la no-utilització de la documentació. Tots els sistemes

operatius disposen de documentació referent a les seves caracte-

rístiques tècniques i normes d’utilització. Moltes vegades aquesta

informació s’emmagatzema en el mateix suport en què està el pro-

gramari del sistema operatiu.

Planificació

Una planificació, bàsicament, té tres components:

1) L’enumeració de les tasques que s’han de dur a terme.

2) L’estimació del temps que durarà cada tasca.

3) L’assignació de recursos disponibles a les tasques existents.


En la fase corresponent a l’estudi previ de la instal·lació del sistema ope-

ratiu, s’estableixen els objectius per a la possible instal·lació del sistema

operatiu. A partir d’aquests objectius, determinarem els requisits tècnics

que ha de tenir el sistema operatiu que s’ha d’instal·lar.

1.2. Selecció del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar

Una vegada coneixem els requisits tècnics que demanem al sistema ope-

ratiu que s’ha d’instal·lar, caldrà seleccionar el sistema operatiu que

s’adapta més bé als requeriments tècnics exigits.

1.3. Mètodes d’instal·lació i de planificació dels paràmetres bàsics

d’un disc dur

Una vegada hem seleccionat el sistema operatiu que cal instal·lar en el

nostre equipament informàtic, cal establir tot un seguit de paràmetres

que afectaran el disc dur en el qual instal·larem el sistema operatiu i

que s’han de fixar abans de començar el procés d’instal·lació del siste-

ma operatiu. Aquests paràmetres són les particions, el sistema de fit-

xers i la formatació.

Abans de començar a fer res, és molt bon costum llegir el manual

que acompanya cada producte i els fitxers d’ajuda a la instal·lació

que alguns productes inclouen en el suport (disquet, CD/DVD, etc.).

En aquests arxius, s’emmagatzema informació que no es pot inclou-

re en els manuals o incompatibilitats amb altres productes. Cal lle-

gir la documentació amb tranquil·litat. Els fabricants inclouen

aquesta informació perquè ens sigui útil.

Els requisits tècnics del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar són

tot allò que volem que tingui el nostre sistema operatiu, és a dir, tots

els serveis que necessitem en el nostre sistema informàtic per po-

der-lo utilitzar d’una manera còmoda i eficient.

La selecció del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar és el procés

mitjançant el qual s’avaluen les característiques dels diferents sis-

temes operatius disponibles en cada moment, i en el qual es con-

trasten les seves característiques amb els requeriments tècnics

establerts.

Procés de selecció del sistema operatiu

El procés de selecció del sistema operatiu que cal instal·lar implica uns coneixements molt exhaustius de les característiques i de les possibilitats dels diferents sistemes operatius disponibles en cada moment. Aquest procés de selecció s’ha de fer a partir dels requeriments tècnics establerts i de les característiques específiques de cada sistema. La decisió s’ha d’estudiar i justificar a partir d’un equip de treball específicament creat. Aquest equip de treball ha de ser format per diversos especialistes relacionats amb el tema per tractar.


1.3.1. Partició d’un disc dur

Per poder instal·lar un sistema operatiu en un disc dur cal que tingui una

partició preparada per poder contenir el sistema operatiu. La partició fa

que un disc dur, o una part d’ell, es pugui utilitzar com a medi d’emmagat-

zematge.

Hi ha tres tipus de particions:

1) Partició primària. Són les divisions primeres del disc i només n’hi pot

haver quatre. Depenen de la taula de particions. Un disc físic completa-

ment formatat consta, en realitat, d’una partició primària que ocupa tot

l’espai del disc i té un sistema d’arxius. Qualsevol sistema operatiu pot de-

tectar aquest tipus de particions i assignar-hi una unitat sempre que el sis-

tema operatiu en reconegui el format (sistema d’arxius). Les particions

primàries, per tant, seran el lloc on instal·larem el sistema operatiu.

2) Partició secundària o estesa. És un altre tipus de partició que actua

com una partició primària; serveix per contenir moltes unitats lògiques

en el seu interior. Va ser ideada per tal de trencar la limitació de quatre

particions primàries en un únic disc dur. Només hi pot haver una partició

d’aquest tipus per disc dur i només serveix per contenir particions lògi-

ques. Per tant, és l’únic tipus de partició que no suporta un sistema de fit-

xers directament.

3) Partició lògica. Ocupa un tros de la partició estesa o la seva totalitat, la

qual s’ha formatat amb un tipus específic de sistema de fitxers (FAT32,

NTFS, EXT, etc.), i s’hi ha assignat una unitat si el sistema operatiu reco-

neix les particions lògiques o el seu sistema de fitxers. Només alguns sis-

temes operatius, per exemple, OS/2, Linux i qualsevol Windows amb

motor NT tenen la capacitat d’arrencar des d’una unitat lògica; per això,

es diu que les unitats lògiques s’han d’utilitzar només per emmagatzemar

Una partició del disc dur és el nom de qualsevol divisió d’un disc

dur. La tècnica consisteix a dividir un disc dur en diverses parts, les

quals actuen i són tractades pel sistema com a discos independents;

no obstant això, aquestes divisions són presents en un mateix disc

físic. Quan un disc és dividit en particions, el sistema reconeix el

disc físic en tants discos electrònicament com particions creades.

Cada partició pot tenir el seu propi sistema de fitxers i, d’aquesta

manera, tenir un disc dur físic que funciona en realitat com a diver-

ses unitats d’emmagatzematge independents. Això és útil en els

usuaris que necessiten o volen tenir diversos sistemes operatius en

una mateixa màquina o en un mateix disc dur.

Taula de particions

La taula de particions d’un disc dur és una estructura que conté informació de les diverses particions d’un disc dur.

OS/2 és l’abreviatura d’operating system/2, i NT, de new technology.


arxius de configuració o de l’usuari i no del sistema, encara que hi ha ex-

cepcions.

Com a mínim, és necessari crear una partició per a cada disc dur. La par-

tició pot contenir la totalitat de l’espai del disc dur o sols una part.

Cal indicar que només les particions primàries i les lògiques poden conte-

nir un sistema de fitxers propi. Les particions esteses només serveixen

per contenir particions lògiques. Les particions esteses són un tipus de

partició primària, però, a diferència d’altres particions primàries, només

hi pot haver una partició estesa en tot el disc.

1.3.2. Sistema de fitxers d’un sistema operatiu Windows

Un sistema de fitxers és un component del sistema operatiu que permet

gestionar la informació dels dispositius d’emmagatzematge. És responsa-

ble de l’organització de la informació en arxius i directoris. Generalment,

un sistema de fitxers té directoris que associen noms d’arxius amb ar-

xius, normalment connectant el nom d’arxiu a un índex en una taula

d’assignació d’arxius d’algun tipus, com FAT (file allocation table, ‘tau-

la d’assignació de fitxers’) en sistemes d’arxius DOS.

El sistema operatiu DOS utilitza el sistema d’arxius FAT. Aquest sistema

consisteix en un taula en què hi ha registrats els blocs de disc ocupats per

cada fitxer i l’espai lliure disponible.

Cada partició té el seu propi sistema de fitxers, és a dir, la pròpia

manera d’organitzar i localitzar la informació. Per exemple, el Win-

dows 98 utilitza el sistema de fitxers FAT32 i el Windows 2003 Ser-

ver utilitza els sistema de fitxers NTFS.

Un sistema d’arxius és una estructura que permet desar la informa-

ció d’una partició. Aquesta estructura la creem quan es formata la

partició. Hi ha diferents sistemes d’arxius i, molts cops, un mateix sis-

tema operatiu és capaç de reconèixer múltiples sistemes d’arxius.

El sistema de fitxers divideix conceptualment el medi d’emma-

gatzematge en un conjunt de blocs de grandària fixa que s’anome-

nen clústers. Cada fitxer ocupa un conjunt d’aquests clústers no

necessàriament contigus. La taula d’assignació d’arxius és un ín-

dex que determina els blocs que pertanyen a cada arxiu.

Creació de múltiples particions lògiques

Davant la necessitat de crear més particions, hauríem de crear les particions lògiques a partir de l’ús d’una partició primària com si fos extensa. A partir d’aquí, podrem crear totes les particions lògiques que vulguem. En alguns casos, no ens serviran per instal·lar-hi el sistema operatiu, però ens permetran desar-hi dades, com si es tractés d’una carpeta.

Partició de discos magnètics i de memòries flash

Pràcticament, qualsevol tipus de disc magnètic i memòria flash (per exemple, una memòria USB) es pot particionar. No obstant això, per disposar de més particions en un mateix disc, s’utilitzen les particions esteses, les quals poden contenir moltes particions lògiques. No és recomanable utilitzar aquest tipus de particions per instal·lar determinats sistemes operatius, sinó que són més útils per desar informació no indispensable per al funcionament del sistema. Els disquets i els discos òptics (per exemple, els CD i els DVD) no suporten les particions.

Tipus i mida de particions

A l’hora d’escollir el tipus i la mida de les particions, haurem de tenir en compte dos aspectes:

1) L’espai del disc dur.

2) Els sistemes operatius que hi volem instal·lar.

El fet de fer particions en el disc dur ens ajuda a millorar l’organització de les dades i a tenir més d’un sistema operatiu instal·lat, i no es desaprofita tant l’espai del disc dur.


Com a sistemes de fitxers, en podem indicar els següents:

1) FAT16. Va aparèixer l’any 1987. El principal defecte del FAT16 és que

en crear particions de disc molt grans es perd molt espai, ja que la grandà-

ria dels clústers s’incrementa notablement (taula 1).

Taula 1. FAT16

Exemple de límit físic de FAT16

1) Calculeu el límit físic de FAT16.2) Calculeu el nombre de sectors per clúster en FAT16.

Solució:

1)

2)

2) FAT32. Aquest sistema d’arxius va ser introduït en Windows 95 OSR2 i

és utilitzat per Microsoft en Windows 98. El principal avantatge d’aquest

sistema d’arxius és que la grandària de cada clúster es manté petita encara

que la partició sigui gran. És la resposta per superar el límit de FAT16, al

mateix temps que es manté la compatibilitat amb FAT16. S’utilitzen adre-

ces de clúster de 32 bits (encara que només 28 s’utilitzen realment). Per-

met una grandària d’emmagatzematge de l’ordre de TB (taula 2).

Taula 2. FAT32

Grandària del clúster Grandària de la partició

2 kB 32 MB

4 kB 256 MB

8 kB 512 MB

16 kB 1 GB

32 kB 2 GB

Un clúster és format per diversos sectors i, a més, són potències de

2, és a dir, un clúster pot tenir 1, 2, 4, 8, 16, 32, 64... sectors.

Grandària del clúster Grandària de la partició

512 bytes Menys de 260 MB

4 kB 260 MB - 8 GB

8 kB 8 GB - 16 GB

16 kB 16 GB - 32 GB

32 kB Més de 32 GB

Grandària d’un clúster

Si el clúster és gran es perd espai ja que cada clúster només pot ser utilitzat per un arxiu; per exemple, en un fitxer d’1 kB, en una partició de 2 GB en un sistema FAT16, hi perdem 31 kB de clúster.

Les adreces dels clústers són de 16 bits, això permet un nombre de clústers de 65.536 (216). Això obliga a utilitzar clústers de 32 kB amb 512 bytes per sector (64 sectors/clúster), i així es fixa el límit definitiu de FAT16 en 2 GB. El sistema Windows 95 utilitza aquest sistema de fitxers.

32 KB 2.097.152 KB 1 MB65.536 clústers 1 GB 2 GB

1 clúster 1.024 KB 1.024 MB× = × × =

32 KB 1 sector 1.024 bytes64 sector/clúster

1 clúster 512 bytes 1 KB× × =

TB és l’abreviatura de terabyte.

Noves versions de FAT

Atès que Microsoft no continuarà suportant sistemes operatius basats en DOS, és poc probable que es desenvolupin noves versions de FAT. FAT és, avui dia, el sistema d’arxius habitual en medis d’emmagatzematge tipus extraïble (excepte CD i DVD). El suport FAT32 en Windows 2000 i XP es limita a discos de 32 GB, la qual cosa obliga als usuaris de discos durs moderns a utilitzar NTFS o utilitats de tercers al marge de Windows.


El sistema d’arxius FAT és format per quatre seccions:

a) El sector d’arrencada. Sempre és el primer sector de la partició i hi ha

informació bàsica, punters a altres seccions i l’adreça de la rutina d’arren-

cada del sistema operatiu.

b) La regió FAT. Hi ha còpies de la taula d’assignació d’arxius (per motius

de seguretat). Això són mapes de la partició, que indiquen els clústers lliu-

res i els ocupats pels fitxers. Una partició es divideix en un conjunt de clús-

ters de grandària idèntica. La grandària del clúster depèn de la variant

FAT utilitzada. Varia entre 2 i 32 kB. Cada fitxer ocupa un o més clústers,

de manera que un fitxer queda representat per una cadena seqüencial de

clústers (llista enllaçada). Cada clúster de la cadena no cal que sigui con-

tigu. Això provoca la fragmentació.

c) La regió del directori arrel. És l’índex principal de carpetes i de fitxers.

És un tipus especial de fitxer que emmagatzema les subcarpetes i els fit-

xers que formen cada carpeta. Cada entrada del directori té el nom del fit-

xer o de la carpeta (màxim vuit caràcters), la seva extensió (màxim tres

caràcters), els seus atributs, la data i l’hora de creació, l’adreça del primer

clúster en què hi ha les dades i la grandària. El directori arrel ocupa una

posició concreta en el sistema de fitxers, però els índexs d’altres carpetes

ocupen zones de dades com qualsevol altre fitxer.

d) La regió de dades. És on s’emmagatzema el contingut de fitxers i de

carpetes. Cada clúster s’enllaça amb el següent mitjançant un punter.

En la taula 3 teniu un resum dels sistemes de fitxers de tipus FAT.

Taula 3. Resum FAT12, FAT16 i FAT32

Llista enllaçada

Una llista enllaçada és una tècnica que permet la comunicació entre els diferents clústers que utilitza un fitxer.

Fragmentació

La fragmentació és la situació que es pot donar quan hi ha clústers lliures entre els clústers utilitzats per un fitxer.

FAT 12 FAT16 FAT32

Desenvolupador Microsoft Microsoft Microsoft

Nom completTaula d’assignació d’arxius

Versió de 12 bits

Taula d’assignació d’arxius

Versió de 16 bits

Taula d’assignació d’arxius

Versió de 32 bits

Introduït 1977 (Microsoft) 1988 (MS-DOS 4.0) 1996 (Windows 95 OSR2)

Contingut de carpeta Taula Taula Taula

Ubicació d’arxiu Llista enllaçada Llista enllaçada Llista enllaçada

Grandària màxima d’arxiu 32 MB 4 GB 4 GB

Nombre màxim d’arxius 4.077 65.517 268.435.437

Longitud màxima del nom d’arxius (caràcters)

11 255 255

Grandària màxima del volum 32 MB 4 GB 2 TB

Atributs Lectura, ocult, sistema, arxiu, nom del volum

Lectura, ocult, sistema, arxiu, nom del volum

Lectura, ocult, sistema, arxiu, nom del volum

Permisos No No No


3) NTFS (new technology file system). És un sistema de fitxers dissenyat

específicament per a Windows NT (ara també s’utilitza en les versions de

Windows 2000, Windows 2003, Windows XP, Windows Vista i Windows 7),

amb l’objectiu de crear un sistema de fitxers eficient. Permet definir una

grandària de clúster a partir de 512 bytes (grandària mínima d’un sector) de

manera independent de la grandària de la partició. És un sistema adequat

per a les particions molt grans. Pot manipular volums en teoria de 232 – 1

clústers (aproximadament 16 TB utilitzant clústers de 4 kB).

1.3.3. Formatació d’un disc dur

Una vegada hem establert el tipus de partició, la grandària del disc dur i el

tipus de sistema de fitxers que s’ha d’utilitzar, cal implementar-ho en un

disc dur. Per fer aquest procés s’utilitza la formatació.

Programari per gestionar les particions

Podem trobar diferent programari que ens pot ajudar a gestionar còmodament les particions enel nostre disc dur, per exemple, el Partition Magic, el BootIt Next Generation, el Paragon Parti-tion Manager, l’FDISK, el QParted, el QtParted, el Disk Druid, l’Acronis Disk Director Suite, etc.

1.3.4. Clonació d’un disc dur

Una de les opcions més utilitzades pels informàtics que es dediquen al

manteniment d’equips informàtics és la clonació de la informació contin-

guda en els discos durs. Una manera d’automatitzar el procés d’instal·-

lació d’un sistema operatiu en una màquina nova, o bé moure la

instal·lació d’un disc dur a un altre de més capacitat de la mateixa màqui-

na o en una màquina diferent, és clonar un sistema existent.

Hi ha diversos tipus de clonació de la informació:

• Clonació física. Permet fer una còpia de tot el disc dur d’un ordinador.

La formatació és un procés mitjançant el qual es creen les pistes, els

sectors, els cilindres i el clústers. També es crea el sistema de fit-

xers corresponent mitjançant el qual el sistema operatiu podrà ges-

tionar el sistema.

La clonació informàtica és el procés que consisteix a fer una còpia

exacta de la informació d’una màquina en una altra màquina. L’ob-

jectiu d’aquest procés és salvaguardar la informació, o bé utilitzar la

informació clonada per poder-ne disposar d’una manera ràpida i cò-

moda en altres equipaments informàtics.

Preparació del disc dur durant la instal·lació

Un dels mètodes utilitzats per a la instal·lació de sistemes operatius implica la preparació prèvia del disc dur en el qual es durà a terme la instal·lació, és a dir, gestionar les particions, instal·lar el sistema de fitxers i la formatació. Avui dia, podem gestionar les particions del sistema de fitxers i la formatació d’un disc dur durant el mateix procés d’instal·lació del sistema operatiu, ja que el mateix sistema operatiu que cal instal·lar ja disposa de les eines de preparació del disc dur.

Avantatge de la clonació

La clonació ens permet tenir una còpia exacta de la informació continguda en diferents tipus de dispositius informàtics.


• Clonació de particions. Permet fer còpies exactes de particions.

• Clonació de CD/DVD. Permet fer còpies d’aquests tipus de dispositius.

• Clonació de màquines virtuals. Consisteix a fer una còpia d’una màqui-

na virtual. La màquina origen de la còpia s’anomena màquina virtual

pare i la còpia de la màquina virtual s’anomena màquina virtual fill.

Dins de la clonació de màquines virtuals podem parlar de:

– Clonació de màquines virtuals completes. És un tipus de clonació en

què la còpia d’una màquina virtual és independent de la màquina vir-

tual de què s’ha copiat. No hi ha comunicació entre la màquina virtu-

al fill i la màquina virtual pare.

– Clonació de màquines virtuals enllaçades. És un tipus de clonació en

què hi ha comunicació entre la màquina virtual pare i la màquina vir-

tual fill.

Les particions dels discos durs, els sistemes de fitxers, la formatació dels

discos durs i les tècniques de clonació d’unitats magnètiques i d’equips in-

formàtics influeixen en els mètodes d’instal·lació d’un sistema operatiu.

Independentment del mètode utilitzat en la instal·lació del sistema opera-

tiu, cal seguir les etapes següents en la instal·lació:

1) Definir els objectius del procés.

2) Analitzar els diversos mètodes d’instal·lació disponibles.

3) Seleccionar i justificar el mètode d’instal·lació escollit.

4) Saber aplicar el mètode d’instal·lació seleccionat.

5) Comprovar el resultat del procés.

Hi ha diversos mètodes d’instal·lació d’un sistema operatiu. En

funció del dispositiu destinació que acollirà el sistema operatiu

que s’ha d’instal·lar, podem destacar els mètodes d’instal·lació

següents:

1) Serà una instal·lació nova en un disc dur buit o en una màquina vir-

tual que no conté cap sistema operatiu, o bé en un disc dur o en una mà-

quina virtual que ja contenen altres sistemes operatius.

2) Serà una actualització d’un sistema operatiu ja existent.

3) Serà una migració d’un sistema operatiu a un altre sistema

operatiu.

En funció de l’origen del sistema operatiu que s’ha d’instal·lar,

podem parlar dels mètodes d’instal·lació següents: instal·lació a

partir de CD/DVD, via disc dur, via xarxa, a partir de dispositius

clonats, etc.

Utilitat de la clonació

Podem fer còpies de seguretat o clonar el sistema operatiu, discos durs o particions, ja sigui per clonar per xarxa un nombre indefinit d’ordinadors amb la mateixa configuració dins d’una empresa o per salvaguardar la seguretat de les dades, els sistemes i les configuracions dels ordinadors i, si és necessari, poder-ho restaurar.

Programari per fer la clonació

Alguns sistemes operatius disposen d’eines per gestionar la clonació de la informació. També podem utilitzar programari tant lliure com privat per fer aquesta funció (per exemple, Symantec Norton Ghost, Clonezilla, VMware Workstation, XXClone, Paragon Drive Backup Express i DriveImage XML, EASEUS Disk Copy, CloneDVD, Acronis True Image, etc.).


6) Documentar el mètode utilitzat en la instal·lació d’un sistema operatiu.

1.4. Instal·lació de sistemes operatius i configuració de paràmetres

bàsics

Una vegada s’han determinat les especificacions tècniques que demanem

al sistema operatiu que cal instal·lar, s’han avaluat els sistemes operatius

disponibles, s’ha seleccionat el sistema operatiu que s’adapta millor a les

nostres necessitats i s’ha establert el procediment d’instal·lació del siste-

ma operatiu, ja hem arribat a la fase anomenada d’instal·lació i configura-

ció del sistema operatiu seleccionat.

1.4.1. Instal·lació del sistema operatiu

La fase d’instal·lació d’un sistema operatiu és una etapa bàsica per al fun-

cionament correcte del sistema informàtic i, per tant, cal dur-la a terme

amb les garanties de qualitat i de responsabilitat màximes.

Per instal·lar un sistema operatiu seleccionat en un equipament informà-

tic en general cal seguir les etapes següents:

1) Establir els objectius del procediment.

2) Fer una anàlisi inicial del procediment que cal dur a terme. En aquesta

fase, cal definir si no s’ha fet en les etapes prèvies els aspectes següents,

entre d’altres:

a) La classe d’instal·lació que volem aplicar al sistema operatiu seleccionat

(per exemple, una instal·lació nova, una actualització, una migració, etc.).

b) L’origen del procés d’instal·lació que estableix la font a partir de la qual

instal·larem el sistema operatiu (per exemple, format CD/DVD, via xarxa,

via clonació, etc.).

c) La destinació de la instal·lació estableix on es farà (per exemple, en un

disc dur, en una màquina virtual, etc.).

d) L’existència d’escenaris duals de sistemes operatius instal·lats o per

instal·lar.

La instal·lació d’un sistema operatiu és un procediment mitjançant

el qual situem el sistema operatiu prèviament seleccionat en el disc

dur d’un ordinador.

Preparació de la instal·lació d’un sistema operatiu

Per poder dur a terme el procés d’instal·lació d’un sistema operatiu cal:

1) Haver establert prèviament els requeriments tècnics demanats al sistema operatiu que s’ha d’instal·lar.

2) Avaluar els sistemes operatius actuals que s’adapten millor als requeriments tècnics demanats.

3) Seleccionar el sistema operatiu més adient.

4) Fixar els mètodes d’instal·lació del sistema operatiu que cal instal·lar.


e) La necessitat de fer còpies de seguretat.

f) La preparació del sistema de partició i del sistema de fitxers.

g) La certesa de tenir la capacitat per poder desenvolupar el procés

d’instal·lació.

3) Executar el procés d’instal·lació. En aquesta fase es posa en pràctica el

procés d’instal·lació del sistema operatiu seleccionat. Per poder-la fer, cal

disposar i saber interpretar la documentació tècnica i el manual d’instal·-

lació del sistema operatiu.

4) Comprovar el resultat de la instal·lació.

5) Documentar el procés dut a terme.

1.4.2. Comprovació de la instal·lació del sistema operatiu

Una vegada hem finalitzat la fase d’instal·lació del sistema operatiu cal

comprovar-ne el funcionament correcte.

1.4.3. Configuració del sistema operatiu instal·lat

Una vegada instal·lat el sistema operatiu i comprovat el seu funciona-

ment, cal configurar els paràmetres bàsics de funcionament del sistema

operatiu.

1.5. Creació d’escenaris duals amb els diferents sistemes operatius instal·lats

Moltes vegades ens podem trobar amb sistemes informàtics en què en el

mateix ordinador ha de conviure més d’un sistema operatiu; aquesta situ-

ació s’anomena sistemes duals de sistemes operatius.

La comprovació del funcionament del sistema operatiu instal·lat és

la fase amb la qual podem comprovar i avaluar el funcionament del

sistema operatiu instal·lat i actuar en conseqüència.

La configuració del sistema operatiu és la fase del procés d’instal·-

lació del sistema operatiu mitjançant la qual podem adaptar el fun-

cionament del sistema operatiu a les necessitats dels usuaris i

també a la millora del rendiment del sistema informàtic en general.

Comprovació de la configuració del sistema

Una vegada configurat el sistema operatiu, caldria comprovar el resultat de la instal·lació i de la configuració fetes i a partir d’aquí actuar en conseqüència.


Durant l’arrencada, l’ordinador amb un sistema dual de sistemes opera-

tius, el sistema informàtic preguntarà a l’usuari quin del sistemes opera-

tius instal·lats vol arrencar i, feta aquesta etapa, es començarà la càrrega

només del sistema operatiu seleccionat. La capacitat de poder escollir el

sistema operatiu d’arrencada és possible gràcies al carregador de l’arren-

cada o bootloader.

Podem indicar com a avantatges principals en la utilització de sistemes

operatius duals:

• L’execució de diverses aplicacions informàtiques en diferents sistemes

operatius.

• Una configuració d’arrencada dual permetrà a un usuari utilitzar totes

les seves aplicacions en un únic ordinador.

• L’aprenentatge en la utilització d’un nou sistema operatiu sense aban-

donar el sistema operatiu antic. L’arrencada dual permet a un usuari

conèixer un sistema operatiu nou, configurar totes les aplicacions ne-

cessàries i migrar les dades abans de fer el pas final d’eliminar el siste-

ma operatiu antic.

Iniciació a Linux

Els nous usuaris de Linux que migren des de Microsoft Windows, normalment, comencen instal·lantun sistema d’arrencada dual, la qual cosa permet provar Linux sense perdre la funcionalitat i les pre-ferències ja establertes en Windows. Això és possible utilitzant un carregador d’arrencada que potarrencar més d’un sistema operatiu, per exemple, NTLDR, LILO o GRUB.

• L’arrencada dual també pot ajudar als desenvolupadors de programari

en situacions que requereixen utilitzar diversos sistemes operatius per

al desenvolupament i per a l’execució de les proves de funcionament.

Això pot ajudar a reduir costos de maquinari.

La doble arrencada o l’arrencada dual són diferents maneres d’ano-

menar la capacitat d’un ordinador per poder tenir i iniciar més d’un

sistema operatiu que funciona en un mateix disc dur o equip.

El carregador de l’arrencada o bootloader és un programa informàtic

que té com a finalitat preparar tot el que necessita el sistema operatiu

per funcionar. Normalment s’utilitzen els carregadors d’arrencada

multietapes, en què diversos programes petits se sumen els uns als al-

tres, fins que l’últim carrega el sistema operatiu.

El bootloader és el gestor de l’arrencada dels sistemes operatius.

Desavantatges del sistemes duals

Com a desavantatges en la utilització de sistemes duals podem indicar:

1) Incompatibilitats entre diferents sistemes operatius que comparteixen el mateix disc dur.

2) Un sistema operatiu pot no ser capaç de reconèixer el sistema de fitxers dels altres sistemes operatius i intentar-los formatar en el seu propi sistema de fitxers, de manera que eliminarà la informació existent.


1.6. Configuració del gestor d’arrencada

En un moment determinat, un usuari pot necessitar instal·lar més d’un

sistema operatiu en un PC. En aquest cas, cal tenir una manera eficient

d’arrencar en cadascun dels sistemes operatius.

En engegar l’ordinador, el BIOS inicia el procés de verificació per compro-

var que tot funcioni correctament: la pantalla, el teclat, la memòria RAM,

els perifèrics, etc. A continuació, es traspassa el control del sistema al car-

regador de l’arrencada, també anomenat bootstrap loader. Aquest s’en-

carrega de buscar el sector d’arrencada, que és en el primer sector del disc

dur (també podria ser en un disquet, CD, etc.), i de carregar-lo en memò-

ria. En el cas del disc dur, ocuparia els primers 512 bytes. Aquest sector

també s’anomena MBR i conté una taula de particions en què s’especifi-

quen les particions i, a més, un petit programa (gestor d’arrencada), que

és l’encarregat d’arrencar una partició. En la figura 1 podeu veure l’estruc-

tura de la gestió d’arrencada d’un ordinador.

Figura 1. Estructura de la gestió d’arrencada en un disc dur

En cas que tinguéssim més d’un sistema operatiu, si volguéssim canviar

l’ordre d’arrencada, hauríem de canviar la partició activa (opció poc en-

certada). Per evitar aquest procés, hi ha els gestors d’arrencada, que ens

ofereixen l’opció d’escollir un sistema operatiu a partir d’un menú. Nor-

malment, tenen seleccionat un sistema operatiu predeterminat i un

La taula de particions és una estructura de dades que defineix la

manera com un disc dur pot estar dividit i que pot tenir fins a quatre

entrades. En aquesta taula, s’especifiquen les particions del disc a

partir dels camps següents: indicador d’arrencada, inici de partició,

indicador del sistema operatiu i final de partició.

BIOS és l’abreviatura de basic input output system.

MBR és l’abreviatura de master boot record.

Recordeu que, sense la taula de particions, no es podria utilitzar el disc dur.

Sector d’arrencada

Cada partició primària conté un sector d’arrencada situat al principi de cada partició, a excepció de les particions extenses. Ocupa un total de 512 bytes d’espai i permet guardar codi, que pot ser executat pel sistema operatiu que resideix en la partició.


comptador de temps. Si en un temps establert no s’escull cap opció, el

sistema predeterminat es carrega automàticament.

Una de les condicions principals és que el gestor d’arrencada escollit re-

sulti adequat per als sistemes operatius que vulguem gestionar. Malgrat

que els gestors d’arrencada tenen les mateixes funcions, n’hi ha de dife-

rents tipus:

1) Gestors d’arrencada que s’instal·len obligatòriament en l’MBR. Aquest

tipus instal·la, en primer lloc, els arxius propis del programa en una parti-

ció del disc dur i el gestor s’instal·la en l’MBR. És interessant poder crear

disquets d’inici, per recuperar el gestor en cas que s’esborri l’MBR. Dins

aquest grup de programari, trobaríem el gestor BootMagic.

2) Gestor d’arrencada Windows. En instal·lar un sistema operatiu Win-

dows, es desen els arxius necessaris per a l’arrencada: ntldr, ntdec-tect.com i boot.ini (és l’arxiu de configuració del selector d’arrencada). En

la partició primària, a mesura que hi instal·lem més sistemes operatius,

també s’hi desen els fitxers dels sistemes operatius implicats, per la qual

cosa no es podran arrencar directament, sinó que, de primer, caldrà arren-

car la partició que conté els arxius d’arrencada i, des d’allà, executar el se-

lector d’arrencada de Windows.

En fer la instal·lació, es crea un arxiu boot.ini, en la partició activa. El

programa NTLDR (gestor d’arrencada) llegeix l’arxiu boot.ini. Si té més

d’un sistema operatiu, ens en permetrà seleccionar un. En cas que no

fem cap selecció, de manera predeterminada, se’ns carrega l’últim que

es va instal·lar.

Els gestors d’arrencada permeten mantenir diversos sistemes ope-

ratius en un ordinador i alternar el procés d’arrencada. L’usuari es-

cull aquest procés per mitjà d’un menú que apareix per pantalla.

Una vegada iniciat un sistema operatiu, si volem fer un canvi, hau-

rem de reiniciar la màquina.

L’arxiu boot.ini és un arxiu que es troba en la primera partició ac-

tiva del sistema (habitualment en la unitat C:) i serveix per esta-

blir diverses opcions d’arrencada del sistema operatiu. És un

arxiu de text (per tant, pot ser modificat i llegit amb qualsevol

programari de tipus ASCII). És essencial per al sistema i la seva

corrupció o mala gestió pot ser causa que no arrenqui el nostre

sistema operatiu.

Modificació del fitxer boot.ini

En principi, el fitxer boot.ini no s’ha de modificar manualment, però s’hi poden introduir alguns modificadors. Si no s’està segur del que farem o no es necessita canviar res, millor no tocar el boot.ini.


El fitxer boot.ini té dues seccions:

1) La secció boot loader. Aquesta secció conté informació sobre quina

és la partició per defecte en què arrencarà el sistema i, si tenim una ar-

rencada dual, quant de temps tindrem el menú d’arrencada en pantalla

abans que arranqui el sistema operatiu per defecte. L’encarregat de

presentar el menú de sistemes operatius és el fitxer NTLDR i si només

tenim un sistema operatiu, aquest menú no apareix en el moment d’ar-

rencada del sistema.

2) La secció operating systems. Aquesta secció conté una llista dels siste-

mes operatius, els programes d’arrencada i on se situen.

Exemple de l’estructura del fitxer boot.ini

[boot loader]timeout=0default=multi(0)disk(0)rdisk(0)partition(1)\WINDOWS

[operating systems]multi(0)disk(0)rdisk(0)partition(1)\WINDOWS="Microsoft Windows XP Profesional" /fastdetectmulti(0)disk(0)rdisk(1)partition(1)\WINNT="Microsoft Windows 2000 Profesional" /fastdetectmulti(0)disk(0)rdisk(1)partition(2)\WINDOWS="Microsoft Windows 2000 Server" /fastdetectC:\CMDCONS\BOOTSECT.DAT="Microsoft Windows Recovery Console" /cmdconsC:\="Microsoft Windows Millennium Edition"

1.7. Normes d’utilització del programari

Una vegada hem fet la instal·lació i la configuració dels sistemes opera-

tius, cal elaborar la documentació corresponent a les normes d’utilització

del programari instal·lat i configurat.

La documentació o el manual d’usuari d’utilització del sistema operatiu

conté tota la informació que necessita l’usuari per poder utilitzar d’una

manera correcta el sistema operatiu instal·lat i configurat. Aquesta infor-

mació es pot fer arribar als usuaris mitjançant cursos de formació sobre el

funcionament de determinats aspectes del sistema informàtic o mitjan-

çant la documentació corresponent en què s’explica el funcionament del

sistema que s’ha d’utilitzar. El manual d’usuari té com a objectiu principal

instruir l’usuari en l’ús del sistema i donar solucions als possibles proble-

mes que es poden presentar durant la utilització del sistema.

El manual d’usuari o la documentació de la utilització del sistemaoperatiu instal·lat i configurat és un conjunt de normes o de propos-

tes dirigides als futurs usuaris del sistema operatiu i que tenen com

a objectiu principal donar a conèixer la manera d’utilitzar aquest

programari amb la finalitat que els usuaris en puguin obtenir el mà-

xim rendiment d’una manera còmoda i eficient.


1.8. Documentació del procés d’instal·lació i incidències

Una de les tasques que normalment els informàtics odien fer és la creació

de la documentació del procés d’instal·lació i de configuració de sistemes

operatius.

La documentació consisteix en material que explica les característiques

tècniques i l’operació d’un sistema operatiu. És essencial per proporcio-

nar comprensió d’un sistema a qui el vagi a utilitzar per mantenir-lo, per

permetre auditories del mateix sistema i per ensenyar als usuaris com hi

han d’interactuar i com han d’interactuar amb als operadors, i als admi-

nistradors com l’han de fer funcionar.

Tota documentació que es relacioni amb el procés d’instal·lació i de confi-

guració d’un sistema operatiu, ja sigui creada d’una manera manual o

d’una manera automàtica, sigui senzilla o complexa, ha de reunir tot un

seguit de requisits bàsics. Els estàndards bàsics de disseny de la documen-

tació proposen seguir les pautes següents:

• Ha de ser clara i ben organitzada, amb seccions clarament indicades i

estructurades en blocs.

• Els digrames, si n’hi ha, han de ser clars i entenedors.

• La documentació ha de ser completa.

• La documentació sempre s’ha de conservar actualitzada.

La documentació del sistema informàtic pot contenir, entre d’altres, les

informacions següents:

1) La documentació del cicle de vida del sistema informàtic conté tota

la documentació que fa referència a l’historial del sistema informàtic.

La documentació del procés d’instal·lació i de configuració d’un sis-tema operatiu és el conjunt d’informació que diu què fa el sistema

operatiu, com ho fa i per a què serveix. La documentació del procés

d’instal·lació i de configuració no s’ha de deixar per al final del pro-

cés sinó que s’ha de fer durant el mateix procés.

Una documentació adequada i completa del procés d’instal·lació i de

configuració d’un sistema operatiu que es vol implantar, mantenir i

actualitzar d’una manera satisfactòria, és essencial en qualsevol sis-

tema d’informació; no obstant això, freqüentment i erròniament és

la part a la qual es dedica menys temps i atenció.

Necessitat de documentar el procés d’instal·lació

Sempre s’ha de documentar el procés d’instal·lació i de configuració d’un sistema operatiu encara que estigui a punt de desaparèixer per sempre. Si la documentació del sistema és incompleta l’administrador hi estarà involucrat contínuament i no podrà dedicar-se a un altre projecte.

Estàndards i normatives de documentació

Moltes organitzacions segueixen els seus propis estàndards i normatives de documentació: format de documents –fonts, marges, capçaleres, peus...–, nomenclatura, etc. És important tenir la seguretat que els estàndards siguin complets, actualitzats, documentats i llegibles. Naturalment, l’estàndard ha de ser apropiat i no una barrera que impliqui més problemes que avantatges.


Una manera d’organitzar aquesta informació pot ser de la manera se-

güent:

a) El bloc general descriptiu del sistema informàtic (documentació gene-

ral del sistema informàtic) conté la informació que fa referència a les ca-

racterístiques generals del sistema.

b) El bloc general descriptiu dels dispositius del sistema informàtic (do-

cumentació del maquinari) conté les característiques generals dels dispo-

sitius del sistema (per exemple, els ordinadors, les impressores, els

commutadors –switches–, els encaminadors –routers–, etc.).

c) El bloc general descriptiu del programari del sistema informàtic (do-

cumentació del programari corresponent al sistema operatiu instal·lat i

configurat) conté les característiques generals del sistema operatiu

instal·lat i configurat.

2) La documentació o manual d’usuari del sistema operatiu conté tota la

informació que necessita l’usuari per poder utilitzar de manera correcta

el sistema operatiu instal·lat i configurat. Aquesta informació es pot fer ar-

ribar als usuaris mitjançant cursos de formació sobre el funcionament de

determinats aspectes del sistema informàtic o mitjançant la documenta-

ció corresponent en què s’explica el funcionament del sistema que s’ha

d’utilitzar.

3) La documentació d’incidències, de solucions i les propostes de milloradel sistema operatiu instal·lat i configurat conté informació de les situa-

cions especials succeïdes en el sistema i que han provocat modificacions

en el rendiment del mateix sistema. També contenen les possibles pro-

postes de solucions i la justificació de l’opció adoptada. Aquesta documen-

tació també pot contenir estudis referents a la viabilitat en un moment

determinat del sistema i avaluar-ne la continuïtat. Moltes vegades la do-

cumentació d’aquest apartat pot ser inclosa en la documentació del cicle

de vida d’un sistema informàtic (documentació general del sistema infor-

màtic, documentació del maquinari i documentació del programari).

Commutadorsi encaminadors

Els commutadors (switches) són dispositius per inteconnectar dispositius en xarxes d’àrea local (local area network, LAN).

Els encaminadors (routers) són dispositius per connectar xarxes.


2. Realització de tasques bàsiques de configuració i de manteniment sobre sistemes operatius propietaris

Una de les funcions de l’administrador d’un sistema informàtic és la gestió

de l’accés dels usuaris al sistema informàtic. Això què vol dir? Doncs que l’ad-

ministrador ha de cercar la manera que només puguin accedir al sistema in-

formàtic els usuaris que ell hagi determinat. No tots els sistemes operatius al

llarg de la història de la informàtica han suportat aquesta possibilitat.

2.1. Arrencada i parada del sistema. Sessions

La majoria dels sistemes operatius propietaris en mode text, com, per exem-

ple, l’MS-DOS no disposava per defecte de les eines per gestionar l’accés dels

usuaris al sistema. Qualsevol usuari podia entrar en el sistema sense cap pro-

blema i això podia provocar un problema de seguretat de la informació greu.

Posteriorment, van sortir eines que es podien afegir al sistema operatiu per

millorar la seguretat de l’accés al sistema. El mateix va passar en els sistemes

operatius propietaris en mode gràfic, per exemple, Windows 95 i Windows 98.

A partir de les distribucions Windows basades en el motor NT, per exemple,

Windows NT Workstation i Windows NT Server, Windows 2000 Professional

Edition i Windows 2000 Server, Windows XP Professional Edition, Windows

2003 Server, Windows Vista i Windows 7, aquest forat en la seguretat d’accés

al sistema ha estat resolt amb la utilització dels comptes d’usuari.

2.1.1. Comptes d’usuari

Per poder accedir avui dia a la majoria dels sistemes informàtics tant en

mode text com en mode gràfic hem de disposar d’un compte d’usuari de-

finit en el sistema informàtic corresponent.

Quina informació conté un compte d’usuari d’accés a un sistema informà-

tic? Bé, això depèn del sistema operatiu utilitzat. En el cas de sistemes

operatius Windows, podem especificar la informació següent:

• El nom d’usuari o login que utilitzarem en la connexió.

Un compte d’usuari és una identificació que utilitzen els sistemes

operatius per gestionar l’accés dels usuaris al sistema informàtic.

Aquests comptes són gestionats per l’administrador del sistema in-

formàtic.

MS-DOS és l’abreviatura de Microsoft-disk operating system.

El login representa el nom d’usuari que utilitzarem per accedir al sistema informàtic.


• La contrasenya o password.

• El tipus de compte creat. Això vol dir que podem crear diferents ti-

pus de comptes d’usuaris que impliquen diferents graus d’utilització

del sistema, per exemple, comptes administratius, comptes d’invi-

tats, etc.

• En els sistemes Windows configurats per poder treballar en xarxa, com

a grup de treball o com a controlador de domini, a més de la informació

anterior, hem de definir, entre d’altres:

– El tipus d’estructura en xarxa utilitzada, per exemple, el grup de tre-

ball o el domini.

– El nom del grup de treball o del domini.

– El protocol utilitzat, que serà normalment el protocol TCP/IP.

– La configuració del protocol TCP/IP. Això implica establir el tipus

d’assignació de l’adreça IP, la màscara de la subxarxa, la IP de la

passarel·la predeterminada (o gateway) per defecte, el servidor

DNS, etc.

– La funció del client, del servidor o del controlador de domini.

– El tipus de servei ofert, si escau: la compartició de fitxers, la compar-

tició de dispositius, etc.

– Etc.

Passarel·la

La passarel·la o gateway per defecte és un dispositiu (per exemple, l’encaminador) que rep tota la

informació que té com a destinació una xarxa diferent de la xarxa a la qual pertany l’estació de tre-

ball que envia la informació.

Hem de comentar que el compte de l’usuari administrador, per exem-

ple, el compte administrador s’ha d’utilitzar de manera molt restricti-

va. Què volem indicar amb aquesta afirmació? Doncs que aquest

compte només l’ha d’utilitzar l’administrador del sistema i en tasques

administratives. No és un compte per experimentar en el sistema ni

per utilitzar el diferent programari instal·lat en el nostre equipament

informàtic. En aquestes situacions, hem d’utilitzar comptes d’usuaris

diferents dels comptes d’administració. Això ens permet utilitzar el sis-

tema i si en un determinat moment tenim un problema amb la utilitza-

ció del compte de l’usuari tenim a la nostra disposició el compte de

l’administrador per fer qualsevol operació de manteniment que neces-

sitem.

Un administrador d’un sistema operatiu és l’usuari que té tots els

drets, permisos i atributs en el sistema en què és definit. El compte

administrador és un exemple de compte d’administrador.

El password representa una clau d’accés secreta que té cada usuari per accedir al sistema informàtic.

Grup de treball i domini

Un grup de treball és un tipus d’arquitectura en xarxa en què hi pot haver estacions de treball del tipus clients, servidors i/o clients servidors.

Un domini és també un tipus d’arquitectura en xarxa en què hi ha estacions de treball que gestionen l’accés (controladors de domini) de les altres estacions al sistema. En aquests tipus d’organització podem utilitzar una estructura jeràrquica.

TCP/IP és l’abreviatura de transmission protocol/Internet protocol.

Comptes administrador i convidat

Durant el procés d’instal·lació dels sistemes operatius es creen per defecte alguns comptes d’usuari, per exemple, en el cas dels sistemes Windows amb motor NT, es creen els comptes administrador i convidat.


2.1.2. Arrencada del sistema

El procés de connexió a un sistema operatiu es pot fer tant en mode text

com en mode gràfic. Una vegada gaudim d’un compte i d’una contrasenya

que ens ha assignat l’administrador podem iniciar una sessió en el siste-

ma Unix.

L’usuari pot connectar-se al sistema informàtic com a:

a) Administrador del sistema operatiu. Sempre que vulguem treballar en

sistemes en xarxa (per exemple, controladors de dominis), cal que el ser-

vidor del sistema estigui en marxa. La persona encarregada de l’arrencada

i de l’aturada és l’administrador del sistema. L’arrencada del sistema con-

sisteix a engegar l’ordinador que forma la consola del sistema i, en un mo-

ment determinat, el sistema pregunta:

login: password:

b) Usuaris del sistema. Per connectar-nos com a usuari al sistema infor-

màtic cal assabentar-nos que el sistema està en funcionament i que l’ad-

ministrador ens ha donat permís per fer aquesta connexió. Posem en

marxa el nostre equip informàtic i, en un moment concret, en la nostra es-

tació de treball apareix:

login:password:

Cal respondre amb la informació assignada per l’administrador del siste-

ma. Si la informació és correcta accedim al sistema en un entorn text o en

un entorn gràfic segons el procés d’arrencada seleccionat. En aquest mo-

ment, ens trobem en sessió en el sistema i podem començar a utilitzar el

sistema en mode text o en mode gràfic.

2.1.3. Tancar el sistema

Avui dia, per tal d’acabar la utilització d’un sistema operatiu cal seguir un

procediment determinat que no calia en alguns dels sistemes operatius

Iniciar una sessió en un sistema informàtic és el procés mitjan-

çant el qual accedim al sistema informàtic per poder-lo utilitzar.

Una sessió representa l’estat en què s’utilitza el sistema informà-

tic.

Client/Servidor

Els clients en un sistema informàtic són els equips que demanen serveis a altres equips com, per exemple, els servidors.

Els servidors són equips que ofereixen els seus serveis a altres equips com els clients.

A vegades, un mateix equip pot ser a la vegada client i servidor.

Inici de sessió

A la pregunta login cal respondre amb la paraula corresponent i a la password amb la contrasenya que haurem fixat. Si tot ha anat correctament, apareixen diversos missatges en funció de si el sistema arrenca en mode text o en mode gràfic. En aquest moment, ja ens trobem en una sessió.


més antics; per exemple, en l’MS-DOS, podíem apagar l’ordinador en qual-

sevol moment sense cap problema.

En els sistemes operatius actuals, hem de seguir un procediment anome-

nat acabar la sessió en el sistema.

2.1.4. Procés d’arrencada i d’aturada del sistema informàtic

Abans de poder iniciar una sessió un usuari en un sistema informàtic cal que

el sistema informàtic estigui en funcionament. El procés d’arrencada del sis-

tema operatiu fins a la fase de poder iniciar una sessió als usuaris pot ser bas-

tant complicada i llarga, tot dependrà del sistema operatiu utilitzat.

Cada sistema operatiu utilitza un sistema d’arrencada diferent, encara que la

majoria de sistemes operatius segueixen un mateix procediment bàsic.

La persona responsable de posar en marxa el servidor del sistema infor-

màtic és l’administrador del sistema. En el cas d’una estació de treball se-

rà el mateix usuari en coordinació amb l’administrador del sistema

informàtic. Una vegada activat el procés d’arrencada, s’esdevenen una sè-

rie de fets que explicarem tot seguit:

1) En posar en marxa l’ordinador es comencen a executar una sèrie de ru-

tines de la ROM-BIOS, la funció de les quals és fer un test de la màquina.

Aquest test s’anomena POST (power-on self test) i comprova que tots els

paràmetres desats en la memòria CMOS coincideixin amb els valors de-

tectats en el test (per exemple, la memòria instal·lada, les característiques

dels discos durs, etc.).

Posteriorment, el BIOS presenta en pantalla els valors que agafen aquests

paràmetres i procedeix a arrencar el sistema.

2) El BIOS investiga els dispositius (disqueteres, discos durs, unitats de

CD/DVD, etc.), per comprovar quines són arrencables en l’ordre indicat

per l’usuari. Actualment els ordinadors tenen un programa d’instal·lació

(setup) que permet configurar el nostre ordinador en el moment d’arren-

car prement una combinació de tecles determinades. Aquest programa

ens permet fixar la memòria RAM disponible, tipus de disqueteres, discos

durs, etc. Una de les possibilitats disponibles d’aquest programari és la de

Acabar una sessió en un sistema informàtic consisteix en un procés

que pot ser més o menys complicat que dependrà del sistema ope-

ratiu utilitzat i en el qual no podrem utilitzar el sistema operatiu a

partir d’aquest moment.

Desconnexió de l’usuari del sistema informàtic

El procés d’acabar una sessió implica, d’alguna manera, la desconnexió de l’usuari del sistema informàtic. Això representa tancar una sèrie de fitxers i finalitzar els processos que estaven creats.

Cal dir que mai no es pot acabar una sessió del sistema apagant directament l’ordinador.

ROM-BIOS és l’abreviatura de read only memory-basic input output system.

CMOS és l’abreviatura de complementary metal oxide semiconductor.

Programa d’instal·lació

El programa d’instal·lació (setup) d’un ordinador és un programa que podem executar en el moment d’arrencar l’ordinador i serveix per configurar determinats components de l’ordinador.


poder fixar l’ordre que ha de seguir el sistema en els dispositius per buscar

una informació determinada durant el procés d’arrencada (per exemple,

D, C, A; en què D representa la unitat de CD/DVD; C representa la unitat

de disc dur i A representa la unitat de disquets).

En cas que l’ordre sigui (A, C), el BIOS comprova si hi ha algun disquet in-

troduït en aquesta unitat A. Si fos així, intentaria fer el procés d’arrencada

des del disquet. En cas de no trobar el disquet va a la unitat C (disc dur pri-

mari) i busca l’MBR (master boot record).

3) L’MBR és el primer sector del disc dur i és des d’on es carrega el pro-

grama que gestiona l’arrencada del sistema. Aquest, al mateix temps, hau-

rà de carregar el sector d’arrencada de la partició d’un disc dur, que conté

el sistema operatiu i que ha estat marcada com a activa, és a dir, que pot

ser carregada per a l’arrencada. En el cas de disquets i CD/DVD, en carre-

garà directament el sector d’arrencada.

Tradicionalment, l’MBR tenia el sistema d’arrencada de l’únic sistema

operatiu instal·lat, però avui dia és comú que en un ordinador convis-

quin més d’un sistema operatiu en el mateix disc dur. Per arrencar,

aleshores, necessitem un programari anomenat carregador de siste-

mes operatius, que en el moment de l’arrencada ens permeti seleccio-

nar el sistema operatiu que volem utilitzar (per exemple, el programari

NTLDR en els sistemes Windows).

En el sistema s’executa el carregador del sistema operatiu i, visual-

ment, observem en la pantalla un menú amb els sistemes operatius

instal·lats. Aquest és el moment en què podem decidir en quin sistema

operatiu volem arrencar l’ordinador. Cal dir que, en cas que hagi passat

un cert espai de temps i no hàgim seleccionat cap sistema, aleshores

l’ordinador activa un sistema operatiu per defecte.

Una vegada hem seleccionat el sistema operatiu, en una taula anomenada

taula de particions, s’obté el lloc dels disc dur en què comença la partició

del sistema operatiu seleccionat.

4) Una vegada som en la partició del sistema operatiu seleccionat, es car-

rega el nucli (kernel) del sistema operatiu que està situat en el sector d’ar-

rencada d’aquesta partició.

5) A partir d’aquest moment, el procés d’arrencada pot ser diferent per a

cada sistema operatiu i també depèn del mode d’arrencada que utilitzem

(per exemple, el mode text o el mode gràfic).

6) Al final del procés d’arrencada i si tot ha anat de manera correcta, l’usu-

ari pot començar el procediments d’inici d’una sessió en el sistema.

NTLDR és l’abreviatura de new technology loder.

Taula de particions

La taula de particions d’un disc dur és una estructura en què es desa informació de les diferents particions d’un disc dur.


7) Durant la fase d’inici de sessió, s’executen també tot un seguit de fit-

xers entre els quals podem destacar els fitxers relacionats amb l’entorn de

treball de l’usuari que inicia la sessió (per exemple, el fitxer autoexec.bat

en el sistema operatiu MS-DOS, etc.).

2.2. Utilització del sistema operatiu: mode ordre i mode gràfic

Si estudiem l’evolució dels sistemes operatius utilitzats en els equips ano-

menats microordinadors des dels seus orígens, veurem que la comunica-

ció entre els usuaris i els sistemes operatius utilitzats no ha estat sempre

de la mateixa manera.

Un sistema operatiu és un conjunt de programes que té com a objectiu

permetre la comunicació entre l’usuari i l’ordinador d’una manera efi-

cient, còmoda i ràpida. Per aconseguir aquests objectius, els sistemes

operatius utilitzen diverses capes de programari, cadascuna de les

quals fa unes tasques específiques. Una d’aquestes capes és la interfí-

cie de l’usuari.

2.2.1. Història dels sistemes operatius

Es pot fer una descripció històrica breu de l’evolució dels sistemes opera-

tius en equips anomenats microprocessadors tenint en compte el mode

de comunicació entre els usuaris i els sistemes operatius. L’evolució dels

sistemes operatius monousuari de tipus propietari en mode text, en mode

menú i en mode gràfic pot ser la següent:

1) Mode text. Uns dels primer sistemes operatius monousuari que es van

utilitzar en els ordinadors de tipus microordinadors va ser el sistema ope-

ratiu CP/M (Control Program Monitor) de l’empresa Digital Research

Corporation. Era un sistema de 8 bits i s’utilitzava en processadors del ti-

pus 8080/85 de l’empresa Intel. Aquest sistema operatiu utilitzava com a

procediment de comunicació usuari/sistema operatiu el mode text, és a

dir, la utilització d’ordres escrites.

La interfície d’usuari en un sistema operatiu és un entorn de treball

de què disposem els usuaris per poder interaccionar amb els siste-

mes operatius, és a dir, per poder-nos comunicar i donar ordres als

sistemes operatius. Aquesta interfície d’usuari (UI) es pot basar en

la utilització d’un intèrpret d’ordres, o shell, en mode text, en la uti-

lització d’un intèrpet en mode menú i en la utilització d’un intèrpret

en mode gràfic.

Microordinadors

Els microordinadors són un tipus d’ordinadors que es caracteritzen per tenir unes prestacions mitjanes tant en memòria, velocitat de processador, etc. (per exemple, la família d’ordinadors Pentiums, Dual Core, Core 2 Duo, etc.).

El shell és l’intèrpret d’ordres d’un sistema operatiu.

Intèrpret d’ordres

L’intèrpret d’ordres és un llenguatge de programació mitjançant el qual els usuaris i els programes es comuniquen amb el sistema operatiu. Per exemple, podem parlar d’intèrprets d’ordres o shell, com el fitxer command.com, utilitzat en el sistema operatiu MS-DOS, el fitxer cmd.exe en Windows XP Professional Edition, etc.

Sistemes monousuari i sistemes multiusuari

Els sistemes monousuari només permeten en un determinat moment la connexió d’un únic usuari a la vegada en el sistema. Utilitzen tècniques de monoprogramació executant un únic programa o poden ser sistemes multiprogramats, de manera que faciliten a l’usuari l’execució de diversos programes a la vegada.

Els sistemes multiusuari utilitzen tècniques de multiprogramació i ofereixen la possibilitat que diversos usuaris accedeixin a la vegada al sistema, i es pot utilitzar també el temps real i el temps compartit.


Cap al començament de la dècada de 1980 surten els processadors de 16

bits i IBM introdueix el sistema operatiu DOS en els equips de tipus mi-

croordinadors (per exemple, el PC). Aquest sistema operatiu utilitza, tam-

bé, el mode text. Altres sistemes operatius basats en el DOS s’utiitzen a

partir d’aquest moment, com, per exemple, l’MS-DOS, el DR-DOS,

l’OpenDOS, el FreeDOS, etc. Cap a l’any 1995, l’empresa Microsoft deci-

deix acabar el suport al sistema MS-DOS. Actualment, l’única versió del

sistema DOS de la qual es fa un cert manteniment és la versió FreeDOS.

2) Mode menús. Algunes versions del sistema MS-DOS donaven la possi-

bilitat d’interactuar amb el sistema operatiu utilitzant eines en forma de

menús de comprensió i utilització fàcils, que permetien fer el mateix que

el mode text però d’una manera més senzilla.

3) Mode gràfic. Tant l’empresa Microsoft com Apple en el seu moment

van entreveure que el futur de la informàtica estava encaminat a propor-

cionar una interfície gràfica d’usuari (GUI, graphical user interface) als

ordinadors personals, que al començament de la dècada de 1980 tenien

molt d’èxit en el mercat. Per aquest motiu, es va començar a treballar en

una interfície gràfica que pogués representar els arxius amb icones i els

directoris amb carpetes i que, a més, ho organitzés tot en finestres. En

aquella mateixa època Microsoft havia adquirit part dels drets de les pa-

tents d’Apple, atès que aquesta es trobava immersa en la programació de

l’editor de textos Word. Una vegada que Microsoft va adquirir aquests

drets, i basant-se en el treball d’Apple i de Xerox, va crear el Windows 1.0.

Microsoft va anar perfeccionant el sistema per tal de poder competir amb

les altres interfícies gràfiques. Però no va ser la qualitat del producte el

que li va atorgar l’èxit, sinó l’estratègia de màrqueting brillant i magistral

que li va proporcionar la possibilitat de concedir la llicència de Windows a

diferents empreses fabricants de maquinari (hardware). Amb això, Mi-

crosoft aconseguia poder vendre el seu sistema operatiu tant a IBM com

a Toshiba o a un fabricant taiwanès, la qual cosa permetia que els fabri-

cants de marques desconegudes poguessin oferir un ordinador amb Win-

dows de qualitat equiparable a la d’un ordinador de la companyia IBM,

però a un preu més baix.

Fent una mica d’història de l’evolució dels sistemes operatius monosuari

de tipus propietari en entorns gràfics de la família de Microsoft (Win-

dows), podem parlar de dos grups:

a) Els sistemes operatius monousuari propietaris basats en el motor MS-

DOS.

• Aquests sistemes utilitzaven com a sistema operatiu de base el sistema

MS-DOS. Durant l’any 1993, l’empresa Microsoft va comercialitzar una

PC és l’abreviatura de personal computer.

DOS és l’abreviatura de disk operating system; MS-DOS, de Microsoft-disk operating system, i DR-DOS, de digital research-disk operating system.


primera versió de Windows amb un cert èxit anomenada Windows 3.1

(versió de 16 bits) i la versió Windows 3.11 (versió de 32 bits) dissenya-

da per treballar en xarxa.

• L’any 1995, Microsoft treu al mercat el Windows 95 que no és realment

un sistema operatiu, ja que funciona amb un motor de DOS però utilit-

za un entorn gràfic.

• L’any 1998, Microsoft comercialitza l’entorn Windows 98 que, igual que

l’entorn Windows 95, no és realment un sistema operatiu, ja que utilit-

za com a motor el sistema MS-DOS.

b) Els sistemes operatius basats en el motor NT.

• Aquests sistemes operatius utilitzen com a sistema operatiu base la tecno-

logia anomenada NT (new technology). A partir de l’any 1996, l’empresa

Microsoft comença a comercialitzar una nova família de sistemes opera-

tius basats en el motor anomenat NT. En aquest mateix any apareixen els

sistemes Windows NT Workstation i Windows Server.

• L’any 2000, surten les versions de Windows 2000 Professional Edition

i la versió Windows 2000 Server.

• L’any 2001, surten les versions de Windows XP Professional Edition.

• L’any 2003, apareix la versió Windows 2003 Server.

• L’any 2006, apareix la família de versions anomenada Windows Vista.

• L’any 2009, surt la versió Windows 7.

2.2.2. Modes d’interacció de l’usuari amb el sistema operatiu

La interacció de l’usuari amb el sistema operatiu es pot fer, actualment,

utilitzant dos recursos: la interfície gràfica i l’intèrpret d’ordres.

Mitjançant la interfície gràfica, l’usuari va seleccionant icones i opcions

dels menús, generalment utilitzant el ratolí. Per executar una aplicació

informàtica només necessitem saber on és la icona que representa

l’aplicació.

El funcionament de l’intèrpret d’ordres és, amb algunes excepcions,

sempre el mateix: espera que li diguem quina ordre volem executar i

l’executa.

L’intèrpret d’ordres és un component del sistema operatiu encarre-

gat de llegir les ordres que tecleja l’usuari i de convertir-les en ins-

truccions que el sistema operatiu sap interpretar.

Vigència de l’intèrpret d’ordres

Malgrat que la utilització de les interfícies gràfiques en la interacció de l’usuari amb el sistema operatiu ha anat guanyant terreny gràcies a la facilitat del seu ús, l’intèrpret d’ordres, que va ser l’element central dels primers sistemes operatius d’usuari, sobreviu avui dia tant per raons històriques com de seguretat i eficiència.


2.3. Interfícies d’usuari

Si heu utilitzat el sistema Macintosh d’Apple o el sistema Windows de Mi-

crosoft, ja estareu familiaritzats amb la comoditat de les interfícies gràfi-

ques d’usuari (GUI).

Una pantalla GUI té petites figures anomenades icones, que representen

programes i funcions. Una GUI fa servir un ratolí per permetre a l’usuari

fer seleccions, situant el punter i fent clic o doble clic amb el ratolí. Una

GUI també ofereix barres de desplaçament, botons, quadres de diàlegs i

menús. Tot això fa que Windows sigui fàcil d’utilitzar.

Algunes persones poden tenir limitacions físiques en la utilització de

l’equipament informàtic tant pel que fa al maquinari com al programari.

L’evolució ràpida del programari lliure ha fet que en relativament poc

temps s’hagi ampliat significativament el nombre d’àrees en les quals po-

dem trobar solucions basades en aquest tipus de programari. El fenomen

Actualment, els sistemes operatius tenen els modes bàsics de funcio-

nament següents:

1) Menús. La comunicació entre usuari i sistema es fa mitjançant la

utilització de diferents menús d’opcions disponibles en el mateix

sistema operatiu que s’ha d’utilitzar. Només cal seleccionar l’opció

del menú que interessa perquè el sistema faci una acció determina-

da (per exemple, algunes versions del sistema MS-DOS, etc.).

2) Gràfics (GUI). La manera més fàcil de comunicació entre usuari

i sistema es basa en la utilització d’una sèrie d’elements gràfics (les

finestres, les icones, etc.), a partir dels quals s’executen les accions

(per exemple, l’entorn Windows de l’empresa Microsoft, etc.).

3) Text. La comunicació amb el sistema es fa mitjançant ordres es-

crites segons un llenguatge determinat. En el cas del sistema opera-

tiu MS-DOS, podem utilitzar com a intèrpret d’ordres el fitxer

command.com i, en els sistemes Windows, podem utilitzar com a in-

tèrpret d’ordres el fitxer cmd.exe.

En els sistemes operatius de la família Windows i Mac OS X d’Apple,

les GUI són integrades en el mateix sistema operatiu.

Gestor de finestres estandarditzat

Les plataformes Windows i Mac OS X ofereixen un gestor de finestres estandarditzat i integrat en el mateix sistema operatiu.


del programari lliure està tenint cada cop més importància en l’àmbit de

les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), i s’observa dia

rere dia que té més acceptació tant en el sector privat com en el públic.

No és estrany la quantitat d’estudis i d’anàlisis que se n’han fet en aquests

últims anys, amb la intenció d’avaluar la viabilitat d’utilització d’aquest ti-

pus de solucions en diferents àmbits, les seves capacitats i limitacions, i

l’interès que pot tenir la seva aplicació en funció dels interessos generals

dels ciutadans.

L’accessibilitat és un requisit fonamental a l’hora de desenvolupar aplica-

cions.

Un cas especial d’accessibilitat que té actualment gran importància és

l’accessibilitat web, orientada a les pàgines i aplicacions web, per la qual

hi ha definits uns estàndards específics (Directives d’accessibilitat per al

contingut del W3C).

Tornant al concepte d’accessibilitat informàtica, en general hi ha dife-

rents tipus de discapacitats i cadascuna ha de ser tractada d’una manera

adequada segons les seves particularitats.

• Discapacitats físiques. Les característiques poden ser molt variables i

van des del control muscular reduït o debilitat fins a la paràlisi parcial

d’alguna part del cos. En general, no afecten la manera de percebre la

informació de la pantalla. Les possibles mesures per millorar l’accessi-

bilitat d’aquest grup seria evitar requisits de temps de resposta, donar

accessos de teclat a totes les opcions, no interferir amb les funcions

d’accessibilitat del sistema.

• Discapacitats auditives. Són persones amb un nivell d’audició redu-

ïda o total. No representen gaires complicacions en general. No obs-

tant això, es pot millorar dotant les aplicacions d’alertes visuals per

als temes d’àudio i oferint interfícies còmodes per regular el volum

del maquinari.

Per accessibilitat entenem que les persones amb algun tipus de dis-

capacitat poden participar de les activitats normals de la vida, que in-

clouen la feina, l’ús de serveis i productes, i l’accés a la informació.

En el context informàtic, les eines d’accessibilitat són les que prete-

nen facilitar l’ús de les noves tecnologies en general a les persones

amb alguna discapacitat.

Logotip del World Wide Web Consortium (W3C)


• Daltonisme. Per ajudar aquest grup s’ha de dotar de redundància la in-

formació que s’ofereixi mitjançant color i, si és possible, utilitzar colors

que es diferenciïn entre ells per la lluminositat i no solament per la to-

nalitat.

• Persones amb baixa visió o restes visuals. Algunes mesures per ajudar

aquest grup poden ser la possibilitat de personalitzar la grandària de

les fonts i dels cursors, els temes d’estils d’alt contrast, el disseny de

manera consistent de la interfície gràfica, d’oferir accessos a les dife-

rents opcions mitjançant barres de menús, la utilització d’eines especí-

fiques, etc.

• Invidents. Les eines principals per fer accessibles les noves tecnolo-

gies a aquest grup són, principalment, els lectors i els revisors de

pantalla. Aquestes utilitats s’integren, normalment, en aplicacions

d’assistència, com Jaws per a Windows; a la vegada integren i utilit-

zen altres aplicacions com sintetitzadors de veu, de reconeixement

i de gestió de perifèrics especials com el teclat Braille, magnifica-

dors de pantalla, etc.

• Discapacitats de llenguatge o cognitius. Aquest grup presenta una

gran variabilitat; per tant, les mesures recomanades que cal seguir

són complicades de determinar amb precisió. Inclou des de persones

amb dislèxia, defectes específics com en la memòria a curt termini o

problemes per recordar noms, persones amb epilèpsia, disminuïts

psíquics, persones amb danys cerebrals localitzats, problemes en el

procés d’aprenentatge, etc. A més, dins de cada grup es poden obser-

var característiques diferenciades i diversos graus. En general, s’han

de plantejar interfícies senzilles, intuïtives i funcionals, i tenir cura

del llenguatge de l’aplicació i la documentació.

Fa aproximadament uns vint anys es van començar a desenvolupar petites

aplicacions independents d’accessibilitat que oferien una interfície d’usu-

ari alternativa per a persones amb diverses discapacitats. Aquesta prime-

ra generació d’aplicacions eren per a entorns basats en consola d’ordres

com l’MS-DOS, CP/M o Apple II. La segona generació ja disposava d’eines

que oferien interfícies gràfiques d’usuari senzilles.

Al començament de la dècada de 1990 es va veure la necessitat de disposar

d’una capa que oferís aquests serveis d’una manera natural, ja que mitjan-

çant aquestes tècniques no era possible dotar de l’accessibilitat necessària

algunes aplicacions importants si no eren elles mateixes les que l’oferien.

Alguns exemples d’aquests intents van ser una API per a Macintosh, una

capa sobre el servidor X en sistemes Unix i Microsoft va publicar una API

per al seu sistema Windows.

Eines destinades als invidents

Les eines destinades als invidents són tècnicament les que exigeixen més requeriments per poder fer accessible tota la informació de l’entorn visual; per tant, és on els desenvolupadors concentren més esforços per integrar un entorn prou potent, còmode i flexible que possibiliti el desenvolupament de bones solucions accessibles i flexibles.


Al final de 1996, Sun Microsystems va publicar una API per a la seva pla-

taforma Java i, al contrari que Microsoft, ho va fer d’una manera oberta i

col·laborativa.

Una vegada assegurada aquesta API d’accessibilitat en la plataforma Java,

Sun va començar a treballar en l’accessibilitat de l’escriptori UNIX/Linux

i va elegir GNOME com l’entorn gràfic per a la implementació d’aquesta

infraestructura a causa de les seves característiques tècniques i legals.

2.4. Gestió d’arxius i directoris

Les principals operacions que podem fer tant en els directoris com en els

fitxers es poden veure tant en un entorn text com en un entorn gràfic.

2.4.1. Sistemes operatius en entorn text

Els sistemes operatius propietaris van ser els primers sistemes operatius

que es van utilitzar en el món dels microprocessadors. Primerament uti-

litzaven un entorn de tipus text (per exemple, el CP/M, el DOS, l’MS-DOS,

el DR-DOS, el FreeDOS, etc.).

Amb l’aparició dels sistemes en entorns gràfics del tipus Windows (per

exemple, Windows XP Professional Edition, Windows 2003 Server, Win-

dows Vista, Windows 7), el DOS ha anat quedant relegat a un segon pla a

causa de la utilització de l’entorn gràfic. No obstant això, en els sistemes

operatius propietaris en entorns gràfics (per exemple, Windows), continu-

em tenint compatibilitat amb el sistema operatiu MS-DOS, és a dir, si som

Els sistemes operatius són abans que res administradors de recur-

sos. El principal recurs que administren és el maquinari de l’ordina-

dor (els processadors, els medis d’emmagatzematge, els dispositius

d’E/S, les dades, etc.).

DOS és una família de sistemes operatius per a PC. El nom són les

sigles de disk operating system (sistema operatiu de disc). Va ser

creat originalment per als ordinadors de la família IBM PC, que uti-

litzaven els microprocessadors Intel 8086/8088 de 16 bits, i va ser el

primer sistema operatiu popular en aquesta plataforma. Hi ha di-

verses versions de DOS. La més coneguda és l’MS-DOS, de Micro-

soft. Altres sistemes són el PC-DOS, el DR-DOS i més recentment

el FreeDOS.

Accessibilitat dels diversos sistemes operatius

En l’actualitat, cada fabricant del seu respectiu gestor d’escriptori intenta millorar l’accessibilitat al sistema oferint als usuaris diverses solucions.

Paper del sistema operatiu

Podem imaginar un sistema operatiu com els programes que fan utilitzable el maquinari. El maquinari proporciona la “capacitat bruta d’operació”; els sistemes operatius posen aquesta capacitat d’operació a l’abast dels usuaris i administren d’una manera segura el maquinari per aconseguir-ne un bon rendiment.

PC-DOS és l’abreviatura de personal computer disk operating system.


en un sistema operatiu en un entorn gràfic podem executar la majoria

d’ordres del sistema MS-DOS en mode text. D’aquesta manera, podem fer

la majoria de les tasques en un sistema monosuari tant en mode text com

en mode gràfic.

Per executar les ordres del sistema operatiu MS-DOS en un sistema ope-

ratiu gràfic (figura 2) –per exemple, Windows–, ho podem fer de les mane-

res següents:

• Des de l’escriptori de Windows, seleccionem el menú Inici, anem a Pro-

grames i Accessoris i finalment seleccionen l’opció Símbol del sistema.

Apareix una finestra anomenada consola o terminal de text en què po-

dem interaccionar amb el sistema operatiu a partir d’ordres.

• Des de l’escriptori de Windows, seleccionem el menú Inici, anem al

menú Executar i executem l’ordre cmd. El fitxer cmd.exe és l’intèrpret

d’ordres dels sistemes Windows.

Figura 2. Consola de text en Windows

Característiques del DOS

El DOS no té interfície gràfica i no utilitza ratolí. És incapaç de detectar

el maquinari (no existia el Plug and Play), per tant, cal configurar-lo

manualment.

El DOS no és ni multiusuari ni multitasca. No podia treballar amb

discos durs molt grans. Originalment tenia limitacions del pro-

gramari, no podia manipular més de 64 kB de memòria RAM. A

poc a poc, amb les millores en l’arquitectura dels PC, es van poder

arribar a manipular 640 kB i després fins a 1 MB. Més endavant, van

aparèixer mecanismes que permetien manipular diversos MB.

Orígens de DOS

Les inicials DOS indiquen que és un sistema operatiu dissenyat específicament per a la gestió de les dades dels discos magnètics, així les primeres ordres d’aquest sistema estaven destinades a organitzar l’emmagatzematge de les dades en el disc. Com tot sistema operatiu, el DOS té la funció de portar la gestió dels perifèrics i de les ordres internes de l’ordinador, i genera els missatges d’error corresponents quan les operacions no s’han fet correctament.

Plug and Play

Les paraules Plug and Play (‘connectar i executar’) identifiquen un tipus de maquinari en què el sistema operatiu d’un ordinador és capaç d’identificar-lo automàticament.


Funcionament del DOS

Si en el nostre ordinador arrenquem el sistema operatiu DOS, al final del

procés s’executa un fitxer anomenat COMMAND.COM. Aquest fitxer és

l’intèrpret d’ordres, és a dir, quan es tecleja alguna cosa, aquest fitxer ana-

litza la informació i la intenta interpretar. De primer, comprova si l’ordre

és una de les definides com a rutina pròpia del COMMAND.COM (aques-

tes ordres s’anomenen ordres internes) i, per tant, es troba permanent-

ment en la memòria. Si l’ordre no és una ordre interna, busca la unitat

activa i dins d’aquesta fa una recerca d’un fitxer executable que coincideixi

amb l’ordre que cal executar; aquests tipus d’ordres es coneixen pel nom

d’ordres externes. Tant si és una ordre interna com externa serà executa-

da. En cas que no sigui cap ordre interna ni externa, el sistema donarà un

error en la pantalla.

Ordres externes

Les ordres externes són programes executables (fitxers amb extensió: EXE, COM, BAT) situats endiscos magnètics. Per tant, no resideixen en memòria.

Si tot ha anat correctament, en pantalla visualitzarem l’indicador del sis-tema (també anomenat, prompt), que en cas que l’arrencada s’hagi fet a

partir del disc dur podria ser C:\>, o si s’ha fet a partir d’una unitat de dis-

quet podria ser A:\>.

Quan visualitzem en la pantalla aquest indicador, significa que el sistema

DOS s’ha carregat i que està esperant executar alguna ordre. En aquest

moment, el sistema agafa el paper d’intermediari entre l’usuari i el ma-

quinari.

Ordres del DOS

El DOS és un sistema operatiu de disc, és a dir, gestiona les dades del disc.

Per fer aquesta funció, cal especificar l’estructura de les dades. El DOS

treballa o bé organitza la informació, segons una estructura en forma d’ar-bre. Això queda justificat, perquè les dades queden organitzades segons

tres elements principals: les unitats de disc, els fitxers i els directoris.

1) Les unitats són els dispositius d’emmagatzematge temporal no volàtil

de la informació. Aquestes unitats poden er internes, com el disc dur, o ex-

ternes, com els disquets gestionats per les unitats de disquets, amb una

capacitat més limitada; també podem utilitzar altres unitats per gestionar

la informació com les unitats de cintes magnètiques, les unitats de CD-ROM i les unitats de DVD. Respecte al disc dur cal fer referència al con-

cepte d’unitat física o real. Una unitat física és el nom que s’assigna a un

dispositiu físic real que té l’ordinador per fer les funcions d’emmagatze-

matge. Així la representació de les unitats lògiques i físiques es fa per mit-

jà d’una lletra de l’alfabet seguida per dos punts.

Evolució del sistema MS-DOS

L’MS-DOS actual no té res a veure amb les primeres versions que van sorgir d’aquest sistema. Aquest sistema ha hagut d’anar evolucionant per adaptar-se als canvis tecnològics que ha sofert el maquinari, especialment en els microprocessadors. Des de la primera versió (la PC-DOS 1.0) fins a la més actual (l’MS-DOS 6.x), l’MS-DOS ha sofert moltes revisions no totes de la mateixa importància. Bé, actualment, ja no hi ha cap empresa que subministri actualitzacions d’aquest sistema operatiu. El projecte FreeDOS és l’únic que periòdicament va traient actualitzacions del sistema DOS.

Indicador del sistema

L’indicador del sistema (o prompt) són un conjunt de símbols que utilitzen els sistemes operatius per indicar que estan preparats per rebre ordres. En el cas de l’MS-DOS, els indicadors típics són: C:\> o A:\>.

Unitat física o real

Una unitat física és el nom que assigna el sistema operatiu a un dispositiu amb existència física real que s’utilitza per a l’emmagatzematge de la informació.


En les unitats A: i B: coincideixen la unitat física i la unitat lògica. En el

cas del disc dur, s’associa una unitat lògica per cada partició, així hi pot ha-

ver en un disc dur diverses unitats lògiques. Generalment, la primera par-

tició del disc dur rep la designació d’unitat lògica C:. Si hi ha particions

extenses, les anomenem amb les lletres successives de l’alfabet (D:, E:,

etc.). Aleshores, els altres dispositius són identificats per les lletres se-

güents que els corresponen segons l’ordre alfabètic. Cal indicar que aques-

tes denominacions poden ser modificades.

2) Un fitxer és el nom que donem a un conjunt d’informació relacionada,

és a dir, a una col·lecció d’informació homogènia, amb un distintiu comú

de referència. Aquest distintiu pot constar de dues parts:

a) Nom: com a màxim, de vuit caràcters.

b) Extensió: com a màxim, de tres caràcters (vegeu la taula 4).

Taula 4. Extensions i significats

Les unitats físiques es representen de la manera següent:

1) Unitat de disquets: A: (unitat principal de disquets).

2) Unitat de disquets: B: (unitat secundària de disquets).

3) Unitat de discos durs: C: (primera unitat de disc dur).

A les altres unitats magnètiques o òptiques, se’ls assignen les lle-

tres següents per ordre alfabètic.

Extensió Significat

BAK Còpia de seguretat d’arxius

BAS Programa font en llenguatge BASIC

C Programa font en llenguatge C

COBOL Programa font en llenguatge COBOL

FOR Programa font en llenguatge FORTRAN

BAT Arxiu BATCH

COM Programa d’ordres

EXE Programa executable

OBJ Programa objecte, resultat de la compilació d’un programa font

PAS Programa font en llenguatge PASCAL

SYS Programa especial del sistema

TXT Arxiu de text ASCII

DAT Arxiu de dades

BIN Arxiu binari

DOC Arxiu tipus document

Unitat lògica

Una unitat lògica és el nom que assigna el sistema operatiu a cada unitat física o parts d’aquesta unitat física.

Cal evitar les extensions que tinguin significats especials per al sistema operatiu MS-DOS: COM, EXE, BAT i SYS.


3) Un directori és una taula de fitxers en què cadascuna de les entrades

desa informació referida a aquests fitxers. Una unitat d’emmagatzematge

pot estar dividida en diferents directoris i cadascun, a la vegada, pot con-

tenir fitxers i/o subdirectoris nous. Cal indicar que, igual que en els fitxers,

els directoris han de tenir un nom i les regles d’assignació són les matei-

xes que les indicades en el cas dels fitxers. No és normal assignar extensi-

ons als directoris.

Format de les ordres

Com tot llenguatge, les ordres han de complir unes normes d’escriptura

correcta que determinen el format de l’ordre. Tota ordre és formada per

un nom de l’ordre (com a màxim vuit caràcters), els paràmetres (opcio-

nals) i les opcions (opcionals).

1) Nom de l’ordre. Indica el nom de l’ordre DOS. Només podem fer servir

les específiques del sistema operatiu DOS, s’han d’escriure de la mateixa

manera que fixa la seva sintaxi. Poden ser ordres internes o externes.

2) Paràmetres. En algunes ordres no hi ha paràmetres. Són opcionals. In-

diquen a una ordre sobre què ha d’actuar.

3) Opcions. Les opcions indiquen a una ordre com volem que s’executi; ai-

xò ho podem interpretar en el sentit que hi ha ordres que podem ordenar

que s’executin de maneres diferents en funció de les nostres necessitats.

Són opcionals. S’identifiquen, perquè comencen pel caràcter / i, a continu-

ació, tenen una lletra o un nombre que identifiquen l’opció.

Per tal d’executar totes les ordres del sistema operatiu MS-DOS, hem de

ser en l’indicador o símbol del sistema operatiu (unitat:\>, per exemple:

C:\>; A:\>). També cal recordar que al final de cada ordre del sistema ope-

ratiu MS-DOS, cal prémer la tecla return (retorn).

Si l’entorn de treball és l’entorn Windows, en qualsevol de les seves versi-

ons podem executar el sistema operatiu MS-DOS. Cal seguir el procedi-

ment següent:

1) Fer clic en el menú Inici de l’escriptori de Windows.

2) Seleccionar l’opció Programes.

Totes les ordres internes i externes s’executen introduint el nom

de l’ordre i els paràmetres i les possibles opcions en la línia d’or-

dres del DOS:

ordre paràmetres opcions

Subdirectori

Un subdirectori és un directori que “penja” d’un altre directori o subdirectori. La funció principal és organitzar la informació. En l’entorn Windows els subdirectoris són equivalents a les carpetes.

Sintaxi d’una ordre

És indiferent escriure la sintaxi d’una ordre en el sistema operatiu DOS en majúscules com en minúscules. La sintaxi d’una ordre és l’esquema de representació d’aquesta ordre.


3) Seleccionar l’opció Accessoris.

4) Seleccionar l’opció del símbol del sistema.

o bé:

1) Des de l’escriptori de Windows, seleccionem el menú Inici, anem al

menú Executar.

2) Executem l’ordre cmd.

Per acabar la sessió en l’entorn Windows del sistema operatiu MS-DOS,

només cal tancar la finestra del símbol del sistema.

Tipus d’ordres

El sistema operatiu MS-DOS en mode text pot executar dos tipus d’ordres:

internes i externes.

Sistema d’ajuda

El sistema operatiu MS-DOS té moltes ordres i algunes tenen diverses

opcions. Això pot provocar que en determinats moments d’aplicació

d’alguna ordre tinguem el dubte de la seva aplicació correcta. El siste-

ma operatiu MS-DOS ens dóna la possibilitat de demanar-li ajuda en

qualsevol moment que ho necessitem (per exemple, nom_ordre /?,

help nom_ordre o help).

Comodins

Si volem fer una mateixa tasca per a un conjunt de fitxers, no és neces-

sari repetir l’ordre corresponent una vegada per a cada fitxer, sinó que

podem utilitzar els comodins per especificar el conjunt de fitxers.

Les ordres internes o residents són les que es transfereixen a la

memòria en el moment en què es carrega el sistema operatiu i

resideixen mentre el sistema operatiu DOS està en funciona-

ment. Se situen en el fitxer command.com. Algunes ordres inter-

nes són: del, md, rd, etc.

Les ordres externes són programes que no estan carregats en la

memòria mentre funciona el sistema operatiu DOS. Es troben

emmagatzemades en les unitats de disc per a la seva utilització.

Una vegada donada l’ordre de l’execució es transporten des del

suport corresponent a la memòria, s’executen i es descarreguen

de la memòria. Les ordres externes tenen com a extensió EXE,

COM i BAT.

Les ordres internes s’executen d’una manera més ràpida que les externes.

Alguns exemples d’ordres externes són format, tree, chkdsk, etc.


En les figures 3 i 4 teniu exemples d’ús dels comodins ? i *.

Figura 3. Ús del comodí ?

Figura 4. Ús dels comodins ? i *

Gestió dels directoris

DOS disposa de moltes ordres per fer diferents operacions, algunes orien-

tades cap a la gestió dels seus recursos, l’organització del disc, la manipu-

lació de dispositius, etc.

Els comodins són una sèrie de caràcters que podem utilitzar en el sis-

tema operatiu DOS per identificar diferents arxius. Els comodins es

poden utilitzar tant per representar els noms de fitxers com per a l’ex-

tensió dels fitxers. Hi ha dos caràcters que actuen com a comodins:

1) Interrogació final (?). Aquest símbol s’utilitza per substituir

un sol caràcter i qualsevol caràcter.

2) Asterisc (*). Aquest símbol s’utilitza per substituir una cadena

de caràcters.


Per organitzar les dades en els discos, el sistema operatiu DOS fa servir

una estructura en arbre. Aquesta estructura té com a base: les unitats, els

directoris i els fitxers.

Unitats

Les unitats són els suports en què s’emmagatzema la informació. Es re-

presenten per una lletra. En la taula 5 teniu informació referent a la ges-

tió de les unitats.

Taula 5. Gestió de les unitats

Per poder gestionar correctament les unitats de disc, cal diferenciar el

concepte d’unitat física i unitat lògica.

No ens hem d’oblidar del concepte d’unitat activa. És aquella unitat en la

que estem situats en el moment d’executar una ordre. Una manera de sa-

ber-ho cal només observar l’indicador del sistema. La primera lletra que

s’indica en ell es correspon amb la unitat activa (C:\> aquest indicador del

sistema operatiu ens informa que tenim com a unitat activa la C).

La posició que adopten les unitats, els directoris i els fitxers dins de

l’organització de les dades recorda un arbre al revés, en el qual tenim

les unitats (arrels), el directori principal o arrel (tronc), format per al-

guns subdirectoris (branques) en què es troben els arxius (fulles).

UNITAT:

UNITAT:

Objectiu

Permet canviar d’unitat activa i fer referència a una unitat.

Exemples de l’ordre Resultat de l’ordre

A: Canvia o fem referència a la unitat A.

C: Canvia o fem referència a la unitat C.

Una unitat física és la que podem veure i tocar, és a dir, té una

existència física real. És formada per un tot. Per exemple, les

unitats A i B (unitats de disquets), C (unitat de disc dur), E (uni-

tat de CD), etc. Una unitat lògica és la que s’obté a partir d’una

unitat física per successives divisions. Per identificar-les s’utilit-

zen les lletres no aplicades en les unitats físiques. Podem utilit-

zar fins a la lletra Z. Per exemple, en una unitat de disc dur (C:),

podem crear diverses unitats lògiques que poden tenir els noms

de H:, I: i J:.

Estructura d’arbre

L’estructura en arbre és una manera d’organitzar la informació en un disc, semblant en la forma, a la d’un arbre, però al revés.


Directoris i subdirectoris

Els directoris i els subdirectoris són components bàsics en l’organització

de la informació en els sistemes operatius monousuari (per exemple, el

DOS).

En una estructura en arbre podem diferenciar els directoris següents:

1) Directori arrel o principal. Aquest directori es crea en el moment de

formatar el disc, és únic i és el directori principal dels discos. Hi podem

posar altres directoris i/o fitxers dins. El directori arrel es representa pel

símbol \.

2) Subdirectori. És un directori creat dins d’un altre directori. S’hi poden

emmagatzemar fitxers i/o subdirectoris nous.

3) Directori actiu. És el punt de l’estructura en arbre on se situa l’usuari,

preparat per executar una ordre. El directori actiu canviarà segons anem

navegant per l’estructura en arbre. L’indicador del sistema informa de la

unitat i del directori actiu en cada moment.

També cal indicar que en tota estructura en arbre hi ha dos directoris es-

pecials: el directori <.> i el directori <..>.

Desplaçament en l’estructura en arbre

Una manera que té el sistema operatiu DOS d’organitzar la informació és

a partir d’una estructura en arbre. Per poder accedir als diferents llocs on

és aquesta informació necessitem utilitzar un determinat camí.

Un directori és una taula de fitxers en què cadascuna de les entra-

des desa informació relacionada amb aquests fitxers. Cada unitat

activa té una zona situada en el primer sector d’arrencada de cada

unitat activa en què se situa el directori arrel a partir del qual s’or-

ganitza l’estructura en arbre.

El directori . representa en l’estructura en arbre el directori on ens

situem. El directori .. representa el directori pare del directori actu-

al en l’estructura en arbre.

El camí en una estructura en arbre fa referència a la trajectòria que

cal seguir per arribar a un determinat lloc d’aquesta organització.

Directori i carpeta són termes equivalents.

Identificació d’un directori

Un directori s’identifica per un nom. La manera d’identificar un directori és la mateixa que la utilitzada pels fitxers. Hi ha una norma no definida per ningú, però acceptada per tothom, que s’exclou el punt i l’extensió del nom d’un directori per diferenciar-lo d’un fitxer.


Per fer referència al camí cal indicar: el nom de la unitat, els noms dels

diferents directoris pels quals hem de passar amb el símbol \ com a sepa-

ració entre cadascun d’ells i el nom del fitxer.

Manipulació dels directoris

Tots els directoris tenen l’origen en el directori arrel i dins dels directoris

i subdirectoris s’emmagatzemen els fitxers. El sistema operatiu monousu-

ari DOS disposa d’ordres que permeten crear, modificar, eliminar, despla-

çar el contingut, fer-ne una llista, moure, visualitzar l’estructura d’arbre,

etc. (per exemple, md, cd, rd, dir, move, xcopy, tree, deltree, etc.).

Gestió dels fitxers

El treball amb fitxers és la base del sistema operatiu DOS.

Podem diferenciar els tipus de fitxers següents en el sistema operatiu DOS:

• Executables. Són un tipus de fitxers que el sistema és capaç d’executar.

El sistema operatiu DOS els únics fitxers que pot executar són els que

tenen l’extensió COM, EXE i BAT.

• Usuari. Són fitxers creats pels usuaris i que el sistema no pot manipu-

lar d’una manera directa, cal utilitzar programes de suport. Per exem-

ple, els fitxers amb l’extensió DOC, C, COB, FOR, SYS, etc.

El sistema operatiu monousuari DOS disposa d’ordres que afecten els fitxers

i que permeten crear/editar, modificar, eliminar, canviar el nom, moure, vi-

sualitzar, etc. (per exemple, copy, xcopy, del, ren, move, type, attrib, etc.).

Editors i processadors de textos

Una de les operacions més importants en el món informàtic és la creació

de fitxers de tipus text. Per crear un fitxer d’aquest tipus, cal, de primer,

Hi ha dues maneres d’indicar el camí en una estructura d’arbre:

1) Mitjançant el camí absolut. És el camí en què sempre es co-

mença en el directori arrel o principal de l’estructura en arbre.

2) Mitjançant el camí relatiu. És el camí en què sempre es co-

mença a partir del lloc on som situats en l’estructura en arbre.

Un fitxer o arxiu és un conjunt d’informació homogènia emmagat-

zemada en un directori del disc.


analitzar-lo i després escriure’l mitjançant algunes de les eines anomena-

des editors i/o processadors de textos. Al mercat, hi ha molts programes

que ens permeten fer aquestes tasques.

Les eines de què disposa el món informàtic per crear i modificar els fit-

xers de tipus text es poden classificar en:

1) Els processadors de textos són programes que permeten gestionar fit-

xers d’una manera especial.

Usos dels processadors de textos

Els processadors de textos permeten, per exemple, gestionar el tipus de lletra, la grandària i el co-lor, els paràgrafs, les ombres i els marcs, els formats de columnes i periodístics, els correctors or-

togràfics, els gràfics estadístics, les imatges, les taules, les plantilles, etc.

2) Els editors de textos són els programes que permeten escriure docu-

ments de tipus text en format ASCII. Són programes en què les prestaci-

ons d’escriptura no estan al nivell dels processadors de textos, però són

suficients per escriure fitxers destinats, per exemple, a la creació de pro-

grames font, fitxers de lots (batch), etc.

Podem classificar els editors de textos en:

a) Editors de línies. Són un tipus d’editors que només permeten modifi-

car una línia a la vegada. Actualment no s’utilitzen, a causa de la dificultat

de treballar-hi. El representant principal n’era EDLIN, fitxer incorporat

en algunes versions del sistema operatiu MS-DOS.

b) Editors de pantalla. Són editors que permeten modificar qualsevol in-

formació que en aquells moments visualitzem en pantalla. Són fàcils de

gestionar i normalment els editors d’avui dia són tots d’aquest tipus. El

principal representant n’és l’EDIT.

Els processadors de textos són programes específics per dissenyar

documents escrits. Cal tenir en compte que internament utilitzen

unes marques determinades per saber quina acció han de fer en

cada moment. En determinades situacions, pot ser que no interessi

aquesta manera de treballar i que sigui més convenient utilitzar una

altra tècnica.

Els editors de textos no posen marques internes per controlar el

format d’escriptura a diferència dels programes que pertanyen al

grup dels processadors de textos.

Pertanyen al grup de processadors de textos, entre d’altres, els programes següents: Microsoft Word, OpenOffice, etc.


Canvis d’adreça

Les ordres del DOS reben les dades a partir del teclat i donen els resultats

per pantalla; en resum, l’entrada estàndard de dades és per teclat i la sor-

tida estàndard és per pantalla. Algunes vegades, interessa modificar

aquesta forma d’entrada o sortida de l’ordre. Per fer-ho, s’utilitzen els can-

vis d’adreça.

Per al canvi d’adreça, s’utilitzen una sèrie de símbols o operadors (vegeu

la taula 6).

Taula 6. Canvis d’adreçament

Pipelines i filtres

Una altra tècnica que també s’utilitza en el sistema operatiu DOS és la que

s’anomena pipeline.

L’EDIT és un editor de fitxers que permet crear, modificar i impri-

mir el contingut dels fitxers de tipus text amb format ASCII d’una

manera ràpida i senzilla.

Un canvi d’adreça és una tècnica que consisteix a canviar l’entrada

o la sortida de les dades per un altre dispositiu diferent de la panta-

lla o el teclat.

Canvi adreça d’entrada <Canvia l’origen de l’entrada de dades.

Canvi adreça de sortida >Canvia la destinació de la sortida de dades.

Canvi adreça d’addició >>Incorpora la informació de la sortida d’una ordre en el contingut d’un fitxer.

Operadors: >; <; >>; < > Ordre operadors dispositiu | fitxer

Objectiu

Canviar l’entrada o la sortida estàndard d’una ordre.


DIR C: \*.* > PRNTreu el contingut de l’arrel de la unitat C per la impressora paral·lela que està connectada al primer port.

TYPE C: \ALFA\landa.c > fita Copia el contingut del fitxer landa.c en un fitxer anomenat fita, també situat en el directori ALFA.

DATE < A: \hora.docL’ordre DATE agafa els valors de la data del fitxer hora.doc que representa que conté els valors de la data.

TYPE C: \omega.doc >> fita.docPosa el contingut del fitxer omega.doc a continuació del contingut del fitxer fita.doc i el desa com a fita.doc.

TYPE <C: \omega.doc> A: \fitaAgafa de la unitat C el contingut del fitxer omega.doc i el copia en la unitat A, amb el nom de fita.


La tècnica de pipeline normalment s’utilitza juntament amb una sèrie

d’ordres anomenades filtres.

Les ordres more, sort i find són exemples de la tècnica dels filtres.

2.4.2. Sistemes operatius en entorn gràfic

Els sistemes operatius en mode text es basen a utilitzar tot un seguit d’or-

dres que els ordenin que facin les accions que els usuaris necessitem. Això

implica recordar el nom de l’ordre i escriure-la seguint la sintaxi establer-

ta. De cara als usuaris, tota aquesta situació pot implicar una complicació

en la utilització del sistema operatiu.

Per intentar millorar l’entorn d’utilització dels sistemes operatius de cara

als usuaris van aparèixer els sistemes operatius en entorns gràfics.

Totes les operacions disponibles en els sistemes operatius en mode text

(per exemple, la gestió dels permisos, la gestió dels directoris i la gestió

dels fitxers), les podem fer utilitzant eines gràfiques que avui dia tenen la

majoria dels sistemes operatius. No pretenem fer un estudi exhaustiu de

la utilització d’aquestes eines sinó simplement indicar que existeixen i

que les podem utilitzar en l’entorn gràfic.

Els sistemes operatius en entorns gràfics tenen algunes eines gràfiques

que permeten fer les accions següents:

• La gestió dels directoris: crear-los, visualitzar-los, eliminar-los, mou-

re’ls, canviar-los el nom, desplaçar-los per l’estructura d’arbre, etc.

• La gestió dels fitxers: crear-los, visualitzar-los, copiar-los, eliminar-los,

canviar-los el nom, etc.

El processament pipeline és una tècnica que consisteix que la infor-

mació de sortida d’una ordre s’utilitza com a entrada d’una altra or-

dre. El símbol dels pipelines és |.

Els filtres són unes ordres que ens permeten seleccionar la infor-

mació.

Els sistemes operatius en entorns gràfics permeten una utilització

còmoda, flexible i eficient del sistema operatiu.

Símbol de pipelines

Si el símbol dels pipelines no apareix en el teclat, per seleccionar-lo cal prémer a la vegada les tecles <ALT> i <124> (símbols de la zona numèrica).

El sistema operatiu DOS disposa de tres ordres de tipus filtre: el MORE, el SORT i el FIND.

Elements dels entorns gràfics

Els sistemes operatius en entorns gràfics utilitzen tot un seguit d’eines gràfiques, com, per exemple, les finestres, els botons, les caixes de text, les icones, els enllaços, etc., per aconseguir que la utilització del sistema operatiu sigui més fàcil i còmoda per a l’usuari.

Comoditat dels entorns gràfics

La majoria de les accions que podem fer utilitzant els sistemes operatius monousuari i multiusuari en entorn text, les podem fer d’una manera més còmoda en entorns gràfics.


• La gestió dels permisos: la creació, la modificació, la gestió del propie-

tari, del grup del propietari i dels altres usuaris.

Gestió de directoris i fitxers

L’evolució dels sistemes operatius en mode gràfic ha estat constant des de

la dècada de 1980 i podem destacar dues empreses en aquest sector: Mi-

crosoft i Apple. Per qüestions diverses i de màrqueting, l’empresa Micro-

soft és fins a aquests moments la que té un índex més alt d’utilització dels

seus sistemes operatius en mode gràfic en els equips microoinformàtics.

Per tot això, les eines gràfiques que es comentaran seran les relacionades

amb les de l’empresa Microsoft i en particular l’entorn Windows.

Per a la gestió dels directoris i dels fitxers en mode gràfic, els sistemes

Windows disposen d’eines gràfiques que podem utilitzar per gestionar

tots els aspectes relacionats amb aquest tema, per exemple, MiPC (fi-

gura 5).

Figura 5. Finestra MiPC en Windows XP

Gestió dels permisos d’accés a fitxers i directoris

Un element bàsic per articular la seguretat és la possibilitat de dotar els

fitxers i directoris de permisos d’accés als usuaris. Per això, cada arxiu o

directori pertanyerà a un usuari, que serà l’encarregat de concedir permi-

sos a la resta perquè puguin accedir a aquest recurs.

Però cal destacar que una estructura de directoris s’ha de protegir. El pro-

pietari o el creador de la carpeta i/o fitxer n’ha de tenir el control i ha de

Entorns gràfics Windows

De sistemes operatius en l’entorn gràfic Windows, n’hi ha diversos, per exemple, el Windows XP Professional Edition, Windows 2003 Server, Windows Vista i Windows 7.


decidir qui els pot utilitzar, qui hi té accés i què pot fer; és a dir, ha de do-

nar permisos a diferents usuaris sobre la carpeta i/o fitxer. Els tipus d’ac-

cés que es poden donar són els següents: llegir, escriure, executar, afegir,

esborrar, etc.

En Windows, aquest tipus de permisos es concedeixen a dos nivells:

1) Els permisos per compartir en xarxa. Es concedeixen als fitxers i direc-

toris quan el nostre sistema operatiu està configurat per poder treballar

en una arquitectura de xarxa d’àrea local, cosa que en aquests moments

no és el cas i, per tant, no en comentarem el funcionament.

2) Els permisos locals. Són els que permeten restringir l’accés als nos-

tres arxius i directoris a altres usuaris del nostre equipament informà-

tic. En Windows, aquests permisos estan disponibles per a unitats

formatades amb el sistema NTFS; no obstant això, no existeixen en uni-

tats FAT.

Podem destacar dos tipus de permisos estàndard NTFS:

• Permisos estàndards NTFS per a fitxers. Són els següents:

– Permís de lectura. Aquest permís permet veure el contingut del fit-

xer, les seves dades, els seus atributs i permisos, i tenir-hi accés.

– Permís d’escriptura. Permet afegir dades al fitxer, escriure’n els atri-

buts i visualitzar-ne els permisos.

– Permís de lectura i permís d’execució. Permeten veure el contingut

del fitxer, els seus atributs i permisos, executar-lo i tenir-hi accés.

– Permís de modificació. Amb aquest permís es pot llegir, escriure i/o

eliminar el fitxer.

– Control total. Permet llegir, escriure, modificar i/o eliminar el fitxer,

a més de canviar permisos i prendre la possessió del fitxer.

• Permisos estàndards NTFS per a un directori. Són els següents:

– Permís de lectura. Permet veure els fitxers i subdirectoris del direc-

tori corresponent i fer-ne una llista.

– Permís d’escriptura. Permet afegir fitxers i subdirectoris al directori

corresponent.

– Permís de lectura i permís d’execució. Permeten veure fitxers i sub-

directoris del directori corresponent i fer-ne una llista, a més d’exe-

cutar fitxers.

– Permís de modificació. Conté els permisos d’escriptura, de lectura i

d’execució, a més de poder eliminar el directori.

– Permís de fer una llista del contingut de la carpeta o directori. Per-

met veure fitxers i directoris i fer-ne una llista.

Permisos NTFS

Els permisos NTFS només els pot establir i canviar el propietari o l’usuari que hagi rebut el permís del propietari.

Una vegada establerts els permisos, afectaran els arxius i directoris que en depenen, tant els que es creen posteriorment com els que ja hi eren prèviament (aquest fet s’anomena herència). Si no volem que s’heretin caldrà indicar-ho expressament quan s’indiqui el permís.


– Control total. Té totes les acciones permeses per a la resta de permi-

sos; a més, pot canviar els permisos del directori, prendre possessió

de qualsevol subdirectori o fitxer i eliminar-los.

Cal destacar que, si un usuari té control total sobre una carpeta, pot elimi-

nar els fitxers que conté independentment dels permisos dels fitxers. Po-

dem indicar que:

• Els permisos s’associen a un usuari i a grups d’usuaris.

• Els permisos es poden concedir, denegar o simplement no preveure’ls

i sempre preval la denegació. Si, per exemple, un usuari no té concedit

el permís de lectura sobre un arxiu, ni com a usuari ni com a grup, no

podrà accedir al contingut. Així mateix, si, d’una banda, té concedit el

permís i, de l’altra, el té denegat explícitament, tampoc no podrà acce-

dir al fitxer.

• Els permisos de directoris i fitxers poden ser contradictoris, en cas que

prevalgui el permís sobre el fitxer. De totes maneres, si un usuari pot

eliminar arxius d’una carpeta, els permisos sobre el fitxer no ho podran

impedir.

• Per defecte, els permisos s’hereten des del directori pare. Això provoca

que s’alterin en copiar un arxiu o directori, encara que es conserven si

es tracta de canviar-los d’ubicació dins de la unitat lògica.

Generalment, tot el que necessitarem per protegir els directoris i els fit-

xers són els permisos estàndard (indicats anteriorment). No obstant això,

si volem poder crear un sistema personalitzat de permisos, podem utilit-

zar els permisos especials.

Podem establir permisos especials per a directoris, per a arxius. Aquests

permisos només els pot establir i canviar el propietari o l’usuari que hagi

rebut el permís del propietari. Només és possible establir permisos espe-

cials per a arxius d’unitats formatades en el sistema NTFS.

Els permisos especials per a directoris i arxius són:

• Recórrer carpetes / executar arxiu. El permís recórrer carpeta (només

afecta els directoris) implica el desplaçament per les carpetes. El per-

mís executar arxiu implica l’execució d’arxius de programa.

• Fer una llista de carpetes / llegir dades. El permís fer una llista de car-

petes (només afecta els directoris) implica visualitzar els noms dels ar-

xius i directoris de la carpeta. El permís llegir dades implica visualitzar

les dades dels arxius.


• Atributs de lectura. Implica visualitzar els atributs d’un arxiu o di-

rectori.

• Atributs estesos de lectura. Implica visualitzar els atributs estesos

d’un arxiu o directori.

• Crear arxius / escriure dades. El permís crear arxius (només afecta els di-

rectoris) implica la creació d’arxius dins de carpetes. El permís escriuredades (només afecta els fitxers) implica els canvis en els arxius.

• Crear carpetes / annexar dades. El permís crear carpetes (només afecta

els directoris) implica la creació de directoris dins de la carpeta. El permís

annexar dades (només afecta els arxius) implica afegir contingut a l’arxiu

però no canviar, eliminar ni sobreescriure les dades existents.

• Atributs d’escriptura. Implica el canvi dels atributs d’un arxiu o di-

rectori.

• Atributs estesos d’escriptura. Implica el canvi dels atributs estesos

d’un arxiu o directori.

• Eliminar subcarpetes i arxius. Implica l’eliminació de subcarpetes i

arxius.

• Eliminar. Implica l’eliminació de l’arxiu o directori.

• Permisos de lectura. Implica visualitzar els permisos de l’arxiu o di-

rectori.

• Canviar els permisos. Implica el canvi dels permisos dels arxius o di-

rectoris.

• Prendre possessió. Implica agafar la possessió de l’arxiu o directori.

El propietari d’un fitxer o d’una carpeta sempre en pot canviar els

permisos, independentment dels permisos existents que protegei-

xen l’arxiu o la carpeta.

En la taula 7, teniu informació de la relació entre els permisos estàndard

i els permisos especials NTFS.

Taula 7. Relació entre els permisos estàndard i els permisos especials NTFS

Permisos especials

Control total

Modificar Llegir i executarVisualitzar el contingut

de la carpetaLlegir Escriptura

Recórrer carpeta o executar arxiu

X X X X

Visualitzar llista de carpetes o llegir dades

X X X X X

Llegir atributs X X X X X

Llegir atributs estesos

X X X X X


Si el vostre sistema operatiu és Windows XP, és possible que abans de co-

mençar a gestionar els permisos hagueu de desmarcar la casella de verifi-

cació “Utilizar uso compartido simple de archivos”. Per fer-ho, cal anar a

MiPC, seleccionar el menú Eines, escollir Opcions de carpeta, obrir el me-

nú Veure i desmarcar la casella indicada anteriorment (figura 6). D’aques-

ta manera, els menús contextuals sobre els arxius i les carpetes, apareixen

i, en particular, la fitxa Seguretat que ens permet gestionar els permisos

dels fitxers i directoris.

Figura 6. Gestió de la utilització de l’ús compartit simple de fitxers

Permisos especials

Control total

Modificar Llegir i executarVisualitzar el contingut

de la carpetaLlegir Escriptura

Crear arxius o escriure dades

X X X

Crear carpetes o afegir dades

X X X

Escriure atributs X X X

Escriure atributs estesos

X X X

Eliminar subcarpetes i arxius

X

Eliminar X X

Permisos de lectura

X X X X X X

Canviar permisos X

Prendre possessió

X


El procés que cal seguir per gestionar els permisos és el següent:

1) Seleccionar la unitat.

2) Seleccionar la carpeta i, si escau, el fitxer que cal gestionar (figura 7).

Figura 7. Selecció de carpeta

3) Obrir el menú contextual (botó dret del ratolí) i seleccionar Propietats

(figura 8).

Figura 8. Propietats des del menú contextual


4) Seleccionar la fitxa Seguretat (figura 9).

Figura 9. Fitxa Seguretat

5) Gestionar el permisos adequats (figures 10 i 11).

Figura 10. Permisos estàndard


Figura 11. Permisos especials

2.5. Compressió i descompressió de fitxers

A vegades, ens podem trobar que hem d’enviar informació utilitzant su-

ports magnètics o òptics o potser, també, via d’Internet i que tenim una

limitació en la grandària dels fitxers enviats. Aquesta limitació en la

grandària de la informació per enviar pot ser determinada per la capa-

citat del suport que s’ha d’utilitzar o bé per la bústia de recepció de la

informació.

En aquestes situacions és quan podem utilitzar les tècniques anomenades

de compactació i de compressió de fitxers i/o directoris.

Per dur a terme els processos de compactació/descompactació i compres-

sió/descompressió els sistemes operatius disposen de tot un conjunt d’ei-

nes que podem utilitzar en mode text i en mode gràfic.

La compactació o l’empaquetament de fitxers i/o directoris és una

tècnica que consisteix a agrupar en un únic fitxer diversos arxius i/

o directoris. El procés contrari s’anomena descompactació o desem-paquetament.

La compressió de fitxers i/o directoris és una tècnica basada a apli-

car un algorisme que farà que l’arxiu i/o directori ocupi menys espai

en el suport. El procés contrari s’anomena descompressió.

Un algorisme és el conjunt d’accions que hem de dur a terme per aconseguir un objectiu determinat.


Avui dia la majoria de les eines de compactació/descompactació i de com-

pressió/descompressió dels sistemes operatius són eines dissenyades per

ser utilitzades en entorns gràfics. D’eines d’aquests tipus, en podem tro-

bar moltes, per exemple, el WinRaR, el WinZip, el KGB Archiver, el Com-

plete Compressor, etc.

2.6. Actualització del sistema operatiu

Un sistema operatiu és un conjunt de programes destinats a permetre la

comunicació de l’usuari amb l’ordinador i gestionar-ne els recursos d’una

manera eficient. El programari pot plantejar problemes de seguretat: vi-

rus, programes maliciosos, etc. El fet de treballar cada cop més amb Inter-

net també agreuja la vulnerabilitat.

Quan es llança un sistema operatiu, s’hi van trobant vulnerabilitats impor-

tants que no s’havien tingut en compte i són els mateixos fabricants de

programari els que posen a la disposició dels usuaris actualitzacions per

compensar-ne les deficiències.

Els sistemes operatius necessiten actualitzacions periòdiques per diver-

sos motius:

• Actualitzacions de maquinari: com que el maquinari dels diferents dis-

positius que formen els ordinadors evoluciona, és necessari crear pro-

grames capaços de gestionar aquest nou maquinari.

• Actualitzacions dels programes: de vegades, es detecten vulnerabilitats o

errors en els programes que són resolts en actualitzacions posteriors.

• Funcionalitats noves: amb freqüència, els sistemes operatius incorpo-

ren noves funcionalitats que els usuaris poden aprofitar descarregant-

se-les en les actualitzacions.

En alguns sistemes (per exemple, en els sistemes Windows), les actualit-

zacions s’ofereixen en forma de pedaç o de seguretat. Quant als tipus d’ac-

tualitzacions, en trobem de diferents nivells i en podem destacar els tipus

següents:

• Alta prioritat. Són les actualitzacions crítiques, les de seguretat, els

service packs i els paquets acumulatius de revisions.

• Programari (opcional). Són les revisions no crítiques per a aplicacions.

• Maquinari (opcional). Són les revisions per a controladors i altres dis-

positius de maquinari, com les targetes de so, les impressores, etc.

Exemples d’actualitzacions

Les actualitzacions dels sistemes operatius contenen programari nou que permet mantenir actualitzat l’equip informàtic. Alguns exemples d’actualitzacions són els service packs, les actualitzacions de versions, les actualitzacions de seguretat i els controladors.


Les actualitzacions crítiques són essencials per al funcionament de

l’equip i, en molts casos, tenen per objecte la resolució de problemes de

seguretat, per la qual cosa es recomana instal·lar-les sempre.

Abans de fer la migració a un altre sistema operatiu, cal fer tot un seguit

de comprovacions per esbrinar si en podem fer l’actualització sense pro-

blemes:

• Assegurar-nos que el maquinari suporta el sistema operatiu nou.

• Comprovar que els perifèrics seran compatibles amb el sistema opera-

tiu nou.

• També cal comprovar que el programari instal·lat funcionarà correcta-

ment amb el sistema operatiu nou.

• També hem d’assegurar-nos que el sistema nou i la versió que tenim

instal·lada es pot actualitzar en el sistema nou.

Abans de fer-ne l’actualització cal fer tot un seguit d’operacions per inten-

tar minimitzar els riscos que es poden presentar i per intentar que l’actu-

alització es dugui a terme amb èxit:

• En primer lloc, cal fer una còpia de seguretat de les nostres dades.

• Si hi ha algun programa incompatible amb el nostre sistema, l’hem de

desinstal·lar.

• També hauríem de desinstal·lar tots aquells perifèrics que no siguin

compatibles o que necessitin controladors nous.

• Hauríem de deshabilitar (o millor desinstal·lar) qualsevol antivirus re-

sident i els tallafocs que poden ser causa de problemes a l’hora de fer

l’actualització del sistema operatiu.

• S’han de seguir molt atentament els missatges de l’instal·lador del sis-

tema operatiu nou.

• Una vegada instal·lat el sistema operatiu nou s’han d’instal·lar els con-

troladors dels diferents perifèrics.

Windows Server Update Services subministra actualitzacions de seguretat

per als sistemes operatius Microsoft. El lloc web de Windows Update (fi-

gura 12) és format per un repositori de paquets d’actualització de Micro-

soft, un servei que descarrega les actualitzacions d’un servidor que permet

comprovar si tenim instal·lades les actualitzacions crítiques. En cas que

no, ens en suggereix la descàrrega i la instal·lació posterior. Un cop fet

aquest procés prioritari, podrem mirar quines actualitzacions queden pen-

dents de descarregar i decidir el tipus d’actuació.

Un tipus d’actualització pot estar relacionada amb el canvi de versió

(anomenada també migració), per exemple, de Windows XP Profes-

sional Edition a Windows Vista.

Mitjans d’actualització

Les actualitzacions es poden fer per mitjà de CD/DVD o via Internet. Avui dia, aquesta última opció és la que s’aplica més.


Figura 12. Lloc web de Microsoft Update

En qualsevol moment, podem visitar Windows Update per conèixer el

nostre historial. Amb aquesta opció, podrem veure quines actualitzacions

ja s’han aplicat, en quines dates i quin n’ha estat el resultat. En aquest pro-

cés, podem escollir entre fer la instal·lació ràpida o personalitzada. La pri-

mera opció és la més senzilla i ens permet fer actualitzacions d’alta

prioritat fent un sol clic. En el segon cas, la personalitzada ens permet

instal·lar tant les actualitzacions més importants, com les opcionals, se-

leccionant-les una a una (figura 13).

Figura 13. Finestra d’instal·lació personalitzada de Windows Update

Reinstal·lació d’actualitzacions

En cas que es faci el procés de reinstal·lació del sistema operatiu, és important instal·lar-hi novament les actualitzacions. Normalment, en aquest procés, se’ns demana reiniciar la màquina.


2.6.1. Configuració d’actualitzacions automàtiques

Una vegada hem utilitzat Windows Update per actualitzar el sistema

operatiu, disposem de l’eina servei d’actualitzacions automàtiques per

mantenir-lo al dia. La configuració, la farem des d’Inici/Configuració/

Panell de control/Centre de seguretat/Actualitzacions automàtiques

(figura 14).

Figura 14. Centre de seguretat de Windows XP

Tipus d’actualitzacions automàtiques

Windows Update ens dóna les opcions d’actualització següents:

1) Automàtiques (recomanat). En aquest cas, es configura un dia i una hora per carregar i instal·larles actualitzacions. Recordeu que són les actualitzacions crítiques. Després d’això, ens podem des-preocupar totalment de les actualitzacions, ja que el mateix sistema busca les actualitzacions no-ves. És recomanable configurar aquesta opció perquè s’activi cada dia.

2) Descarregar automàticament. Ens demana que escollim el moment de la instal·lació.

3) Notificació. Aquesta opció ens avisarà quan hi hagi actualitzacions noves i ens permetrà selec-cionar les que volem descarregar i instal·lar.

En la figura 15 podeu veure la finestra d’actualitzacions automàtiques.

La diferència entre les actualitzacions automàtiques i l’aplicació

web de Windows Update és que, en el primer cas, tan sols ens ofe-

reix actualitzacions d’alta prioritat.


Figura 15. Actualitzacions automàtiques

2.6.2. Funcionament de la descàrrega de les actualitzacions

En connectar-nos a Internet, el sistema operatiu envia informació al lloc

web Windows Update, el qual detecta si ens falta algun tipus d’actualitza-

ció. En cas que hi hagi algun error en la descàrrega, en tornar la connexió,

continua en el punt en què havia finalitzat la connexió. Aquesta descàrre-

ga es fa en segon pla i així no interfereix amb altres descàrregues.

2.6.3. Funcionament de la instal·lació de les actualitzacions

Una vegada hem fet la descàrrega, cal iniciar el procés d’instal·lació, te-

nint en compte que si hem escollit l’opció automàtica, les actualitzacions

noves s’instal·laran en l’hora i en el dia que hàgim escollit. En cas que

haguéssim programat el procés en un moment en què l’ordinador està

apagat, la instal·lació es faria quan tornéssim a iniciar l’ordinador.

2.6.4. Service pack

Els programes anomenats service pack (SP) són un grup de pedaços

que actualitzen, corregeixen i milloren aplicacions i sistemes opera-

tius. Aquesta denominació va se popularitzada per Microsoft quan va

començar a empaquetar grups de pedaços que actualitzaven els seus

sistemes operatius (per exemple, el Service Pack 1, 2 i 3 de Microsoft

Windows XP i el Service Pack 1 i 2 de Microsoft Windows Vista).

Classificació dels service pack

Els service pack es poden classificar en:

1) Incrementals: en què cada SP no conté actualitzacions anteriors, per la qual cosa s’ha d’instal·lar l’SP anterior abans de l’SP següent.

2) Acumulatius: en aquest cas, cada SP conté l’SP anterior, això fa més fàcil i ràpida l’actualització.


2.7. Agregació, configuració, eliminació i/o actualització de programari del sistema operatiu

De la mateixa manera que podem actualitzar el sistema operatiu, també

podem afegir, eliminar i/o actualitzar i configurar el programari de dife-

rents tipus que s’utilitza en el sistema operatiu utilitzant eines tant de ti-

pus text com de tipus gràfic.

En el cas de sistemes operatius propietaris en entorn gràfic com poden

ser els sistemes Windows, la gestió del programari corresponent al siste-

ma operatiu (figura 16) es pot operar a partir del menú Inici/Configuració/

Panell de control/Afegir o treure programes/Afegir o treure components

de Windows.

Figura 16. Gestor de components de Windows

2.8. Configuració de l’entorn de xarxa

Avui dia seria molt difícil trobar una persona que no hagi vist mai un ordi-

nador i que tampoc no l’hagi utilitzat. Un ordinador o computadora és for-

mat per molts dispositius o màquines.

Un ordinador és un conjunt de dispositius connectats d’una manera

lògica i racional i que tenen com a objectiu final el tractament de la

informació de manera automàtica.

Instal·lació de perifèrics

Per poder utilitzar els perifèrics hem de tenir instal·lats i configurats els seus controladors corresponents. Avui dia, molts sistemes operatius ja disposen de la majoria dels controladors necessaris per poder utilitzar els principals perifèrics que s’estan comercialitzant. En el moment en què fem la instal·lació del sistema operatiu els controladors incorporats al sistema queden a la seva disposició per poder-los utilitzar. Avui dia també gràcies a la característica que tenen molts dispositius de ser Plug and Play, el procés d’instal·lació i de configuració dels perifèrics es fa d’una manera automàtica.


No tots els dispositius que formen l’ordinador són del mateix tipus. Així

podem parlar dels dispositius:

• D’entrada: la seva funció és entrar la informació en els dispositius de

procés. Per exemple, el teclat, el ratolí, el micròfon, etc.

• De procés: s’encarreguen de tractat o manipular la informació. També

se’ls coneix com a UCP o CPU. Per exemple, podem destacar la memò-

ria principal, el processador, etc.

• De sortida: la seva funció és agafar la informació manipulada en els dis-

positius de procés i distribuir-la externament. Per exemple, podem des-

tacar les impressores, el monitor, etc.

• D’entrada/sortida: són dispositius als quals el mateix mecanisme per-

met entrar i dels quals fan sortir la informació dels dispositius de pro-

cés. Per exemple, els dispositius magnètics com els discos durs, els

disquets, etc.

Els dispositius també poden ser identificats amb el nom de perifèrics. Per

poder utilitzar els perifèrics els usuaris necessitem els sistemes operatius.

Aquests actuen d’intermedi entre l’usuari i el perifèric. Per fer aquesta

funció, els sistemes operatius utilitzen programes específics per a cada pe-

rifèric anomenats controladors (drivers).

Els dispositius que gestionen alguns perifèrics s’anomenen controladors

o targetes controladores.

Que passa quan un sistema no disposa dels controladors correctes? Doncs

molt senzill, que no podrem utilitzar el dispositiu fins que els hàgim obtin-

gut, instal·lat i configurat.

Els controladors són un tipus de programari que permet als sis-

temes operatius gestionar els diferents perifèrics que formen un

ordinador. Així, podem parlar dels controladors de la targeta de

so, dels controladors de la targeta gràfica, dels controladors

d’una determinada impressora, dels controladors de la targeta de

xarxa, etc.

Els controladors o targetes controladores són uns dispositius nor-

malment formats per circuits integrats que utilitzant un programari

específic com poden ser els drivers gestionen el funcionament d’al-

guns perifèrics.

La controladora de xarxa d’àrea local, la targeta gràfica, etc., són alguns exemples de targetes controladores.


Els sistemes operatius d’avui dia disposen d’eines automàtiques per obte-

nir, instal·lar, configurar, verificar, actualitzar i desinstal·lar els controla-

dors dels perifèrics que formen l’ordinador.

El procés per poder gestionar els perifèrics pot ser el següent:

1) Determinar els objectius del procés.

2) Obtenir els controladors corresponents, si escau (per exemple, per a

una instal·lació, per a una configuració, per a una actualització, etc.).

3) Executar el procés segons la documentació tècnica.

4) Comprovar-ne els resultats.

5) Documentar el procés dut a terme.

Els sistemes operatius Windows disposen de moltes eines de tipus gràfic

per gestionar els controladors utilitzats en els diferents perifèrics que for-

men l’ordinador.

Seguidament indiquem algunes de les accions que podem fer en els peri-

fèrics:

• Determinació dels dispositius instal·lats (figura 17).

Figura 17. Administració del maquinari

• Gestió dels dispositius: habilitar/deshabilitar, gestionar el controlador,

les propietats, etc. En la figura 18 teniu un exemple d’administració

d’una targeta de xarxa.


Figura 18. Administració de la targeta de xarxa

• Gestió de controladors: via Windows Update (figura 19) i firma de con-

troladors (figura 20).

Figura 19. Windows Update per gestionar controladors

• Una altra situació que ens podem trobar és que el mateix sistema no

disposi dels controladors corresponents per poder gestionar el perifè-


ric. En aquest cas, hem de cercar el controlador en el material tècnic

que acompanya el perifèric corresponent, o bé en la pàgina web del fa-

bricant o a Internet. Seguidament, cal dur a terme el procés de gestió

del perifèric: la instal·lació, la configuració, l’actualització, etc. Normal-

ment aquest procés es fa utilitzant algun tipus d’assistent de què dispo-

sa el mateix programari de gestió del perifèric.

Figura 20. Firmes del controlador

Una manera de poder utilitzar els diferents components que tenim en un

sistema informàtic pot ser d’una manera privada o local o d’una manera

compartida. Cada sistema té els seus avantatges i els seus inconvenients.

Una manera de compartir els diferents recursos disponibles en un siste-

ma informàtic (per exemple, les impressores, els fitxers, les unitats de

CD/DVD, etc.) és utilitzant un sistema informàtic en xarxa.

Una manera de classificar els sistemes informàtics en xarxa pot ser en

funció de l’àmbit d’acció; així, podem diferenciar:

• Les xarxes d’àrea local o LAN. Són xarxes de dimensions no gaire grans

(per exemple, d’una extensió de 2.000 metres). Aquests tipus de xarxes

són les que utilitzarem per configurar els sistemes operatius per treba-

llar en xarxa.

Un sistema informàtic en xarxa és aquell que gràcies a un conjunt

d’elements tant de maquinari com de programari permet compartir

tot un seguit de recursos entre els usuaris del mateix sistema o al-

tres sistemes informàtics.


• Les xarxes metropolitanes o MAN. Són xarxes de dimensions de prop

de 50 km (per exemple, la xarxa informàtica de la UPC de Barcelona).

• Les xarxes esteses o WAN. Són xarxes de dimensions de milers de km

(per exemple, la xarxa Internet).

Utilitzarem les xarxes d’àrea local per poder compartir recursos informà-

tics entre usuaris del mateix sistema informàtic o entre usuaris de dife-

rents sistemes informàtics. Per poder dissenyar un sistema informàtic en

xarxa d’àrea local, cal definir tot un seguit d’elements que afecten:

• La instal·lació física de la xarxa: com poden ser l’arquitectura, la topo-

logia, el tipus de mitjà de transmissió (per exemple, la xarxa per cable

o sense cable), les normatives que afecten la instal·lació del cablatge,

dels armaris de comunicacions, els sistemes de seguretat, etc.

• El maquinari implicat en el seu funcionament, com poden ser els repe-

tidors (hubs), els commutadors (switches), els encaminadors (rou-

ters), la targeta de xarxa o NIC, etc.

• La lògica de la xarxa i que correspon a com s’identifiquen els diferents

components dins de la xarxa, per exemple, l’adreça MAC de cada màqui-

na, l’adreça lògica o IP, l’adreça de xarxa de cada màquina, els protocols

TCP/IP, l’adreça de la passarel·la o porta d’accés per defecte, l’adreça IP

dels servidors DNS, servidor intermediari (proxy), DHCP, Web, etc.

Hem de saber configurar els sistemes operatius per poder funcionar com

un sistema en xarxa. Avui dia, la majoria de sistemes operatius poden fun-

cionar en xarxa d’àrea local (per exemple, els sistemes Windows). Això es

possible gràcies al fet que aquest sistema incorpora el protocol TCP/IP.

El procés de configuració d’un sistema operatiu en xarxa es pot fer seguint

les fases següents:

1) Determinar els objectius del procés.

2) Interpretar la documentació tècnica.

3) Executar el procés establert en la documentació tècnica del sistema

operatiu. Aquest procés el podem resumir en les accions següents:

a) Gestionar la targeta de xarxa.

b) Instal·lar i configurar el protocol TCP/IP: normalment, els sistemes

operatius actuals ja porten instal·lat el protocol TCP/IP i només cal confi-

El procés per configurar un sistema operatiu en xarxa d’àrea local es

pot fer en alguns sistemes durant la instal·lació del sistema operatiu

o bé posteriorment, és a dir, una vegada instal·lat el sistema operatiu.

UPC és l’abreviatura d’Universitat Politècnica de Catalunya.

NIC és l’abreviatura de network interface card.

MAC és l’abreviatura de media access control address; DNS, de domain name service, i DHCP de dynamic host control protocol.


gurar-lo. Això pot implicar establir l’adreça IP, cosa que podem fer de ma-

nera manual o automàtica (per exemple, utilitzant un servidor DHCP);

també hem de fixar l’adreça de la màscara de subxarxa i, si volem inter-

connexió entre xarxes d’àrea local, cal establir l’adreça IP de la porta d’en-

llaç predeterminada o passarel·la, i si volem connexió a Internet les

adreces IP dels servidors DNS.

c) Cal fixar el tipus d’arquitectura de xarxa que s’ha utilitzar: és a dir, per

exemple, si es tracta d’una arquitectura en grup de treball o una arquitec-

tura amb un sistema de controlador de domini.

Un sistema informàtic configurat com a grup de treball (també anomenat

d’igual a igual o peer-to-peer) és un sistema en xarxa en què les màquines

que formen la xarxa poden ser totes màquines clients i/o màquines servi-

dores. Això implica que no hi ha una estructura jeràrquica i, per tant, hi

pot haver tantes màquines servidores i clients com vulguem. També s’ha

d’indicar que una mateixa màquina pot ser a la vegada client i servidora.

Els dominis poden ser jeràrquics i no jeràrquics. Un sistema en xarxa de con-

trolador de domini és un conjunt de màquines una de les quals actua com a

servidor i les altres actuen com a màquines clients, és a dir, funcionen com

un domini. La màquina servidora s’anomena també controlador de domini,

ja que gestiona l’accés al sistema dels usuaris a partir de les màquines clients.

d) Una vegada definit el tipus d’arquitectura en xarxa (grup de treball o do-

mini), cal establir un nom identificatiu per al grup de treball o per al domini.

e) Seguidament hem de fixar el tipus de servei que farà el maquinari, és

a dir, si serà un client i/o servidor.

4) Una vegada feta la configuració del sistema operatiu en xarxa, cal com-

provar-ne el funcionament. Una de les eines que podem utilitzar són les

ordres ping i ipconfig.

5) Finalment, hem de documentar el procés dut a terme.

Un grup de treball és un conjunt de màquines connectades en xar-

xa. Les màquines poden actuar com a clients i/o servidors.

Un domini és el nom que s’assigna a un conjunt de màquines con-

nectades en xarxa una de les quals actua com a servidor (controla-

dor del domini), i les altres actuen com a clients.

Un servidor és la màquina que ofereix els seus serveis a altres mà-

quines i un client és la màquina que demana determinats serveis a

altres màquines.

Servidors i clients

Podem parlar de servidors i clients de fitxers, de pàgines web (servidors HTTP), d’adreces IP (servidors DHCP), de transmissió de fitxers (servidors FTP), de servidors DNS, etc.

HTTP és l’abreviatura d’hypertext transmission protocol; FTP, de file transmission protocol.


2.9. Implantació de pedaços del sistema i mòduls de codi

El sistema Windows, igual que altres sistemes operatius, ve amb actualit-

zacions per resoldre errors (bugs), millorar-ne el rendiment i afegir-hi ca-

racterístiques noves. Aquesta actualització pot tenir dues formes: una

nova versió completa del nucli (kernel) o un pedaç. Els nuclis nous com-

plets treballen bé per a gent que no té el nucli complet baixat. Per a aquells

que tenen un nucli complet, els pedaços són la millor solució perquè no-

més contenen el codi modificat.

Els pedaços es poden aplicar tant a un programa binari executable com al

codi font; qualsevol programa, inclòs un sistema operatiu, pot ser objecte

d’un pedaç.

Molt sovint un pedaç consisteix en una actualització de l’arxiu executable

d’un programa. Es poden actualitzar sistemes operatius a còpia de peda-

ços utilitzant Internet.

Podem destacar els tipus de pedaços següents:

• Pedaços de depuració: l’objectiu d’aquest tipus de pedaç és reparar er-

rors de programació.

• Pedaços de seguretat: s’utilitzen freqüentment en programes que són

atacats per pirates (crackers) i se centren a resoldre les vulnerabilitats

dels programes.

• Pedaços d’actualització: consisteixen a modificar un programa per con-

vertir-lo en un programa que utilitzi metodologies més noves.

2.10. Funcionament correcte de les configuracions fetes

Una vegada fetes les configuracions corresponents als diferents tipus de

manteniments que podem efectuar en els sistemes operatius hem de

comprovar que el nou estat del sistema informàtic funciona correctament

i dóna el rendiment esperat. Quines actuacions podeu desenvolupar per

tal de comprovar el funcionament del nou programari instal·lat i configu-

rat i del mateix sistema informàtic en general? Doncs, entre d’altres, po-

dem dur a terme les accions següents:

• Determinar prèviament els objectius del procés.

• Establir un pla de treball.

Un pedaç és una secció de codi que s’introdueix en un programa.

Aquest codi pot tenir diversos objectius: substituir codi erroni, afe-

gir funcionalitat al programa, aplicar una actualització, etc.

Els pedaços nous per al nucli els podem trobar en molt llocs d’Internet.


• Establir procediments per avaluar el funcionament del programari

instal·lat.

• Fixar procediments per determinar la correcta compatibilitat entre el

programari configurat nou i el sistema informàtic existent.

• Avaluar els resultats de les comprovacions i actuar en conseqüència.

• Documentar el procés desenvolupat.

2.11. Inventari del programari instal·lat

Una vegada acabada la configuració del sistema operatiu i comprovat

el seu funcionament correcte, hem de documentar el programari

instal·lat; dit d’una altra manera, hem d’inventariar o documentar el

programari utilitzat en l’actualització o en el manteniment del sistema

operatiu.

Aquest inventari o documentació formen part de l’anomenat bloc gene-

ral descriptiu del programari del sistema informàtic (documentació

del programari). La documentació del programari conté les caracterís-

tiques generals del programari del sistema (per exemple, el programari

base dels ordinadors i d’altres dispositius, les aplicacions informàti-

ques, etc.).

Un tipus de documentació que forma part de la documentació del progra-

mari del sistema informàtic és la documentació corresponent a les actua-

litzacions o als manteniments fets en els sistemes operatius.

2.12. Documentació del procés de configuració.

Interpretació de la documentació tècnica

Hem de documentar tot el procés de configuració del sistema operatiu fet.

El procés que cal seguir podria ser el següent:

1) Establir els objectius del procés.

2) Explicar el procediment desenvolupat.

3) Indicar les incidències aparegudes i les actuacions adoptades.

4) Avaluar la documentació produïda i actuar en conseqüència.

5) Incorporar la documentació del procés de configuració d’un sistema

operatiu a la documentació del cicle de vida del sistema informàtic.

Per inventari o documentació del programari utilitzat en l’actualit-

zació del sistema operatiu podem interpretar el procés que consis-

teix a recollir tota la informació del programari utilitzat en el

manteniment del sistema operatiu i documentar-ho.

Per a més informació sobre la gestió de la documentació, podeu consultar el subapartat “Documentació del procés d’instal·lació i incidències”, dins de l’apartat “Instal·lació de sistemes operatius propietaris” d’aquesta mateixa unitat.

!!


La interpretació de la documentació tècnica en la configuració de siste-

mes operatius s’utilitzarà com a guia durant el procés d’instal·lació i de

configuració i en la fase de comprovació per avaluar els resultats obtinguts

i les incidències detectades.


3. Administració dels sistemes operatius propietaris

Qualsevol sistema informàtic, des del més petit fins al més gran, necessita

la figura de l’administrador del sistema. Aquesta persona (o grup de per-

sones en el cas d’un sistema gran) és l’encarregada de mantenir en perfec-

tes condicions tot el sistema informàtic de l’empresa, tant el programari

(software) com el maquinari (hardware).

Una de les eines de què disposa un administrador per gestionar la segure-

tat del sistema informàtic és la gestió dels usuaris.

3.1. Creació i gestió d’usuaris i grups. Gestió de perfils d’usuaris

i de grups locals. Contrasenyes. Permisos

Una de les funcions de l’administrador d’un sistema informàtic és la gestió

de l’accés dels usuaris al sistema informàtic. Això què vol dir? Doncs que l’ad-

ministrador ha de cercar la manera que només puguin accedir al sistema in-

formàtic els usuaris que ell hagi determinat. No tots els sistemes operatius al

llarg de la història de la informàtica han suportat aquesta possibilitat.

La gestió de la seguretat ha anat evolucionant amb el temps. En un primer

moment, es va idear un nivell de seguretat anomenat accés simple, de

manteniment molt fàcil. Utilitzava el parell usuari/contrasenya per con-

trolar l’accés als recursos del sistema i, una vegada validat l’usuari, aquest

ja tenia accés no restringit a tots els recursos.

Més endavant, es va veure que aquest sistema no protegia uns usuaris dels

altres del mateix sistema. Això va fer concebre un nivell de seguretat su-

perior, anomenat accés als recursos, que tractava de donar a determinats

usuaris autorització per accedir a determinats recursos.

Un administrador d’un sistema informàtic és la persona responsa-

ble del funcionament del sistema informàtic. A vegades, aquesta

funció és compartida entre diverses persones quan les tasques per

desenvolupar poden ser molt extenses.

Per mantenir un bon nivell de seguretat que garanteixi la privacitat

i la integritat de les dades, és indispensable fer una bona gestió dels

usuaris.

Tasques d’un administrador del sistema

Entre les tasques més habituals que ha de dur a terme un administrador, en podem indicar les següents:

1) La instal·lació i la configuració del maquinari.

2) La instal·lació i la configuració del programari.

3) La seguretat de l’accés al sistema.

4) La seguretat de la informació.

5) La instal·lació i la configuració dels diferents servidors del sistema informàtic.

6) La gestió de diferents tipus de documentació.


Era una mica més costós de mantenir, ja que calia conservar les altes i les

baixes d’usuaris i dels recursos autoritzats. A més, es va descobrir que tam-

bé presentava limitacions, ja que no es podia definir per a cada usuari un

tipus d’autorització depenent del recurs (no és el mateix tenir permís per

llegir que per modificar); així que es va dissenyar un nivell encara més

complex de seguretat anomenat accés d’usuari.

Per gestionar l’accés dels usuaris als sistemes informàtics els administra-

dors utilitzen els comptes d’usuaris.

3.1.1. Comptes d’usuari

Avui dia, per poder accedir a la majoria dels sistemes informàtics tant en

mode text com en mode gràfic hem de disposar d’un compte d’usuari de-

finit en el sistema informàtic corresponent.

La gestió dels usuaris implica, entre d’altres, les tasques següents:

• Altes, baixes i modificacions dels comptes d’usuari.

• Definició dels diferents nivells de seguretat dels usuaris.

• Altes, baixes i modificacions dels comptes de grup.

• Definició dels diferents nivells de seguretat dels grups.

• Instal·lació i gestió dels equips informàtics.

• Control del rendiment dels equips i del sistema en general.

3.1.2. Gestió d’usuaris

Durant la instal·lació dels sistemes operatius de la família Windows el pro-

cés ens pregunta qui utilitzarà l’ordinador i ens obliga a posar-hi un nom

com a mínim. Però si volem crear altres comptes d’usuari, en cas que al-

tres persones vagin a utilitzar l’equip, serà possible en qualsevol moment

sempre que disposem de la contrasenya de l’administrador.

L’accés d’usuari consisteix en la creació de diferents tipus d’autorit-

zacions relacionades amb les accions que un usuari o grups d’usua-

ris poden dur a terme amb cada recurs.

Un compte d’usuari és una identificació que utilitzen els sistemes

operatius per gestionar l’accés dels usuaris al sistema informàtic.

Aquests comptes són gestionats per l’administrador del sistema in-

formàtic.

Utilització d’un compte d’usuari

En el nivell de seguretat d’accés d’usuari, un compte d’usuari s’utilitza per:

1) Autentificar la identitat de l’usuari.

2) Autoritzar o denegar l’accés a determinats recursos.

3) Auditar les accions efectuades amb el compte d’usuari.

Seguretat de les dades

El primer que ha de tenir clar tot administrador de sistemes és que el més important són les dades i, per tant, la gestió de la seguretat de les dades ha de ser el tema cabdal de la seva tasca. Per mantenir un bon nivell de seguretat de les dades, s’ha de fer una bona gestió d’usuaris i dels grups d’equips.


Quan vulguem crear un usuari nou, cal decidir de quin tipus serà entre

dues possibilitats:

1) Administrador. És el propi dels usuaris que no tenen restricció d’accés

i que poden administrar els recursos del sistema. Aquest usuari pot canvi-

ar tota la configuració de l’equip, instal·lar-hi programes nous, té accés a

tots els arxius, i pot crear, modificar i eliminar comptes d’usuaris.

2) Limitat. Pot canviar o eliminar les seves contrasenyes, canviar la seva

imatge, el seu tema i altres configuracions de l’escriptori; també pot visu-

alitzar els seus arxius creats i veure els arxius de la carpeta “Documents

compartits”. No pot instal·lar programes.

Un altre tipus de classificació dels usuaris pot estar relacionada amb l’àm-

bit d’acció que un usuari o un grup d’usuaris poden fer en cada recurs. En

Windows, hi ha els tipus d’usuaris següents:

1) Usuaris globals. Es tracta d’usuaris que es creen en equips que són con-

troladors de domini i que es poden utilitzar per connectar-se als dominis

que decidim.

2) Usuaris locals. Es tracta d’usuaris que només controlen la màquina en

què van ser creats i que, per tant, no es poden connectar a cap domini. En

Windows 2003/XP tenim dos usuaris predefinits (per exemple, els usuaris

administrador i invitat), que ens serveixen per iniciar sessions i tenir ac-

cés als recursos. Així, doncs, podem destacar els tipus de comptes d’usuari

següents:

a) El compte d’usuari d’administrador. És el propi dels usuaris que no te-

nen restricció d’accés i que poden administrar els recursos del sistema.

Tot sistema informàtic ha de ser segur i, per tant, ha de garantir la priva-

desa i la integritat de les dades, impedir que usuaris no autoritzats acce-

deixin a recursos i permetre l’accés als recursos als usuaris que hi estan

autoritzats i els necessiten.

b) El compte d’usuari limitat. Aquest compte té limitades les acciones

que es poden fer en el sistema. Pot canviar o eliminar les seves contrase-

nyes, canviar la seva imatge, el seu tema i altres configuracions de l’escrip-

tori; també pot visualitzar els seus arxius creats i veure els arxius de la

carpeta “Documents compartits”. No pot instal·lar programes.

c) El compte d’usuari invitat. Normalment aquest compte es troba desha-

bilitat i serveix per entrar al sistema sense necessitat de contrasenya

(password), tant en els dominis com en els equips. Igual que el compte

d’usuari limitat, no pot instal·lar cap tipus de programari ni maquinari, pe-

rò pot tenir accés als programes instal·lats. No pot canviar ni el tipus de

Domini

Un domini és un tipus d’organització en xarxa en què un la utilització d’un conjunt d’ordinadors anomenats clients és gestionada a partir d’un altre ordinador anomenat controlador de domini.

Compte deshabilitat

Un compte deshabilitat és un tipus de compte d’usuari que no podem utilitzar fins que l’administrador del sistema operatiu l’activi (habiliti).


compte, ni la imatge, ni crear una contrasenya. Aquest compte només el

pot activar o desactivar un administrador de l’equip.

En la taula 8, es presenten els permisos disponibles per a aquests tres ti-

pus de comptes d’usuari en Windows XP Professional Edition.

Taula 8. Tipus d’usuaris en Windows XP

Gestió de comptes d’usuari en sistemes operatius del tipus Windows

En els sistemes operatius de tipus Windows (per exemple, Windows XP Professional Edition), po-

dem gestionar els comptes d’usuari de dues maneres:

1) Administració simple. Podem gestionar els usuaris d’una manera molt fàcil. El volum d’in-

formació implicat en la gestió és reduït (per exemple, el nom del compte, el tipus de compte,

etc.).

2) Administració avançada. Permet gestionar els usuaris d’una manera més completa. En aquesta

gestió està implicat, per exemple, el nom del compte de l’usuari, el seu nom complet, la descripció

del compte, la gestió de la contrasenya i l’estat del compte habilitat.

3.1.3. Grups d’usuaris

Moltes vegades ens podem trobar que necessitem gestionar diversos usu-

aris amb les mateixes característiques (per exemple, els mateixos permi-

sos). Una manera de fer-ho és gestionar-los d’una manera independent

repetint les mateixes accions per a cada usuari, o bé gestionar-los d’una

manera conjunta o en grup d’usuaris.

Permís Administrador Limitat Invitat

Crear comptes d’usuari X

Canviar els arxius del sistema X

Canviar la configuració del sistema X

Llegir arxius d’altres comptes d’usuari X

Afegir o treure maquinari X

Canviar les contrasenyes d’altres comptes d’usuari

X

Canviar les contrasenyes del propi compte d’usuari

X X

Instal·lar qualsevol programa X

Instal·lar la majoria dels programes X X

Desar documents X X X

Utilitzar els programes instal·lats X X X

Un grup d’usuaris és un conjunt de comptes d’usuaris que tenen ca-

racterístiques comunes i, per tant, en alguns aspectes es poden ges-

tionar d’una manera conjunta. Un grup d’usuaris o un compte de

grup d’usuari és un compte definit en el sistema.

La contrasenya (password) és una clau d’accés.

Utilitat dels comptes de grup d’usuaris

La utilització dels comptes de grup per agrupar diferents usuaris permet no fer una limitació usuari a usuari, sinó de grups en grups. Els comptes de grup són molt útils a l’hora de controlar el sistema, ja que, gràcies a ells, es pot tractar diferents usuaris de la mateixa manera i no cal configurar usuari a usuari, sinó que configurant el grup ja es configuren tots els usuaris que hi pertanyen. En cada grup, hi pot haver tants usuaris com facin falta; a més, un usuari pot pertànyer a diferents grups.


Cal eliminar els usuaris del sistema que no s’utilitzen, ja que si s’hi deixen

poden crear molta confusió a l’administrador, perquè, a l’hora de contro-

lar els usuaris, no sap si un usuari encara està en ús i, per tant, si se li han

de mantenir totes les dades intactes.

Els sistemes operatius incorporen diferents tipus d’eines per gestionar

els comptes de grups d’usuaris.

3.1.4. Gestió de grups d’usuaris

Durant la instal·lació dels sistemes operatius de la família Windows es cre-

en per defecte una sèrie de grups d’usuaris que tenen funcions específi-

ques. Podem classificar el grups d’usuaris segons l’àmbit d’aplicació en:

1) Grups d’usuaris de dominis. Són comptes de grups d’usuaris definits

en equips que són controladors de dominis.

2) Grups d’usuaris locals. Són comptes definits en equips que no són con-

troladors de dominis. Dins d’aquest grup, podem destacar els grups d’usu-

aris següents:

a) Administradors. Aquest grup té privilegis gairebé totals en el sistema, té

potestat d’accedir, veure, crear, modificar quasi tots els fitxers del sistema, i

també establir privilegis a altres grups d’usuaris o usuaris específics.

b) Usuaris. Els usuaris només tenen privilegis d’accés però no d’escriptu-

ra en els directoris del sistema, bàsicament aquest és el grup que caldria

utilitzar per al nostre treball normal.

c) Usuaris avançats. Els usuaris d’aquest grup tenen més permisos que

els del grup usuaris, però menys que els del grup administradors; per

tant, podem dir que són usuaris amb permisos intermedis. Els usuaris

avançats no poden modificar arxius del sistema, no poden instal·lar ser-

veis nous, no poden fer instal·lacions de programes que impliquin modifi-

cacions en arxius del sistema ni creació de serveis, no es poden afegir com

a usuaris administratius ni tampoc tenen permís d’accés per visualitzar

els documents d’altres usuaris.

d) Invitats. El grup d’invitats realment té molt pocs privilegis; només po-

den accedir a poques zones i escriure en directoris predefinits com el di-

rectori de “Documents compartits”.

3.1.5. Perfils dels usuaris

Una de les característiques dels sistemes operatius actuals és que perme-

ten als usuaris i als administradors del sistema informàtic configurar l’en-

Gestió dels comptes de grups

Per gestionar els comptes de grups, s’han de seguir uns passos molt similars als que se segueixen quan es gestionen els usuaris.


torn de treball de cada usuari, és a dir, que cada usuari pot decidir la

manera d’iniciar una sessió i l’aparença i el contingut de l’escriptori. Això

és possible gràcies als perfils dels usuaris.

En els sistemes operatius en mode gràfic (per exemple, l’entorn Win-

dows), podem diferenciar depenent del lloc des del qual s’hi accedeixi, els

tipus de perfils següents:

1) Perfil local. Aquest perfil d’usuari va associat a cada usuari i s’emma-

gatzema a cada estació de treball; així, si l’usuari entra en diferents esta-

cions de treball, tindrà un perfil local associat a cadascuna. Aquest perfil

només és accessible des de l’estació de treball en què va ser creat.

2) Perfil de xarxa. Els perfils també es poden emmagatzemar en el servi-

dor de la xarxa; llavors aquest perfil serà accessible des de qualsevol esta-

ció de la xarxa. D’aquests perfils, en podem trobar de dos tipus:

a) Perfil mòbil. Si bé aquest perfil és especificat pels administradors de

xarxa, els usuaris en poden modificar les característiques, i els canvis es

conservaran quan surtin de la sessió.

b) Perfil fix. Si bé els usuaris també poden modificar aquest perfil, quan

tornin a entrar en una altra sessió, els canvis s’hauran perdut. Això serveix

perquè tots els usuaris tinguin el mateix entorn de treball quan s’hi con-

nectin.

Aquests perfils defineixen l’escriptori, els favorits, les impressores, el me-

nú d’inici, els meus documents, l’entorn de xarxa, les dades de programes,

la configuració local, les galetes, els documents recents, les plantilles i les

imatges.

3.2. Gestió del sistema d’arxius. Eines gràfiques i de consola

Els sistemes operatius actuals de Windows fan servir una estructura je-

ràrquica de fitxers en forma d’arbre. El sistema permet crear directoris

i inserir dins de cada directori fitxers i directoris nous. Tota l’estructu-

ra comença des de l’arrel que constitueix el directori principal o direc-

tori arrel. Aquest directori es representa mitjançant el símbol \ i conté

Els perfils dels usuaris contenen la informació que descriu l’entorn

de treball de cada usuari. Són una de les eines més potents que hi

ha associada als usuaris. Els perfils poden especificar l’aspecte de

l’escriptori, la barra de tasques, el contingut dels menús de l’escrip-

tori, etc.


els altres directoris i fitxers. Des d’aquest directori neix tota l’estructu-

ra en arbre.

Un sistema de fitxers és un component dels sistemes operatius que ens

ajuda a organitzar la informació en un suport. En els sistemes operatius

(per exemple, Windows), tenim eines tant en mode text com en mode grà-

fic per gestionar el sistema de fitxers. En mode gràfic podem seguir el pro-

cés següent:

1) Seleccionem la icona MiPC.

2) Seleccionem la unitat que cal manipular.

3) Seguidament, seleccionem l’acció que s’ha de desenvolupar: gestionar

directoris i/o gestionar fitxers.

També via MiPC, podem gestionar les unitats: formatar, crear el sistema

de fitxers, etc.

3.3. Gestió dels processos del sistema i d’usuari.

Activació i desactivació de serveis

Hi ha diverses eines per mostrar i manipular els processos en sistemes

operatius propietaris. En els sistemes operatius en mode gràfic (per

exemple, el sistema Windows), podem utilitzar l’eina anomenada admi-

nistrador de tasques per controlar i gestionar els processos del sistema.

Ho podem fer mitjançant la combinació de les tecles Ctrl + Alt + Supr o

situar-nos en la barra de tasques i fer clic amb el botó dret i seleccionar-hi

administrador de tasques. Aquesta eina ens subministra informació que fa

referència:

• A les aplicacions en què podem gestionar els programes que s’estan

executant (per exemple, passar a, posar al davant, finalitzar la tasca i

anar al procés), tal com es veu en la figura 21.

• Als processos (figura 22) en què podem gestionar els processos asso-

ciats als programes (per exemple, acabar, finalitzar l’arbre de pro-

cessos, depurar i fixar-ne la prioritat). En el moment d’executar un

programa aquest es converteix en procés. Això ho podem veure en

seleccionar un programa i amb el botó dret podem anar al procés as-

sociat.

En els sistemes Windows podem veure unitats individuals, és a dir,

cada unitat té la seva estructura en arbre corresponent.


Figura 21. Apartat d’aplicacions dins de l’administrador de tasques de Windows XP

Hi ha molts processos que el sistema operatiu manté actius que per als

usuaris passen desapercebuts; aquestes tasques o processos s’anomenen

dimonis (o daemon).

Normalment, els dimonis són processos que es comencen a executar en

iniciar-se el sistema i no es paren d’executar fins que s’apaga la màquina,

encara que també els podem iniciar i aturar manualment. Un tipus de pro-

cessos dimoni que contínuament s’estan executant en segon pla són els

processos anomenats serveis.

Els dimonis són processos que normalment es comencen a executar

en arrencar el sistema i no ho deixen de fer mentre funciona.

Els serveis són programes que llança el sistema operatiu i que s’es-

tan executant d’una manera continuada i que tenen com a objectiu

donar respostes a determinades peticions.

Exemples de serveis

Alguns exemples de serveis són els serveis d’impressió per poder imprimir, els serveis de pàgines web per poder visualitzar pàgines web, els serveis de xarxa per fer comunicacions amb altres dispositius, etc.


Figura 22. Apartat de processos dins de l’administrador de tasques de Windows XP

Els sistemes Windows actuals disposen d’eines gràfiques (figura 23) per

gestionar els serveis. Podem establir el tipus d’inici del servei: manual, au-

tomàtic, habilitat o deshabilitat. També podem gestionar l’estat del servei:

parar, posar en pausa, iniciar i reiniciar. El camí per gestionar els serveis

en Windows pot ser: Inici/Configuració/Panell de control/Rendiment i

manteniment/Eines administratives/Serveis.

3.4. Optimització de la memòria i del funcionament dels dispositius d’emmagatzematge

L’ordinador és un conjunt de dispositius que té com a objectiu principal

executar programes, però per poder-ho fer necessita disposar de la me-

mòria.

La memòria és un conjunt de components electrònics encarre-

gats de l’emmagatzematge dels programes i de les dades que ha

d’executar.


Figura 23. Eina gràfica de gestió dels serveis en Windows

En la memòria podem diferenciar els elements següents:

• La capacitat d’emmagatzematge. Fa referència a la quantitat d’infor-

mació que pot emmagatzemar. S’utilitzen les mateixes unitats de me-

surament que per a la informació, per exemple, MB, GB, etc.

• La velocitat d’accés. El temps que triga l’ordinador a dipositar la infor-

mació a la memòria o obtenir-la’n, des que es fa una operació d’escrip-

tura o lectura. Dit d’una altra manera, el temps que implica la

transferència de les dades entre el processador i la memòria. Es mesu-

ra en ms, μs i ns.

• El temps de cicle de la memòria. És el temps passat entre operacions

fetes en la memòria.

Dins del sistema informàtic tenim diferents tipus de memòria, cadascuna

amb les seves característiques:

1) La memòria principal, central o convencional és la memòria en què

s’emmagatzemen les dades i els programes que ha d’executar el proces-

sador. Té poca capacitat d’emmagatzematge comparada amb la d’un dis-

positiu d’emmagatzematge secundari (per exemple, un disc dur), però

té una gran velocitat de procés. Per executar un programa, prèviament

es carreguen les instruccions i les dades en la memòria principal i el pro-

cessador va executant les diferents ordres del programa que estan situa-

des en la memòria principal. Una vegada acabada l’execució del

programa, la memòria principal queda lliure per poder-hi carregar un al-

tre programa.

1 ms = 10–3 s

1 μs = 10–6 s

1 ns = 10–9 s

En l’apartat “Caracterització dels sistemes operatius, tipus i aplicacions” de la unitat “Introducció als sistemes operatius” s’estudien diversos aspectes relacionats amb la memòria. Seria convenient que féssiu un recordatori dels seus continguts, ja que us ajudaran a entendre com gestiona la memòria el sistema operatiu i la importància de la seva optimització.

!!


2) La memòria cau és un tipus de memòria que proporciona una velocitat

d’accés molt superior a la memòria principal, encara que avui dia té un

preu molt elevat. La majoria dels ordinadors disposen d’una petita quan-

titat de memòria cau suficient per accelerar el rendiment del sistema.

3) Els registres de memòria són petites memòries d’emmagatzematge

temporal de dades del processador que tenen un accés molt ràpid i que

s’utilitzen per desar informació mentre el processador les manipula. Són

més ràpides que la memòria cau, però tenen menys capacitat.

L’administració de la memòria la fa el sistema operatiu i la manera de fer-

ho és diferent en els sistemes monousuari, multiusuari i multiprocés. A

més a més, per poder executar un programa en un ordinador cal que

aquest estigui carregat en la memòria principal. Què passa quan un pro-

grama és més gran que la memòria principal disponible? Antigament suc-

ceïa que no es podia executar el programa, ja que havia d’estar tot carregat

en la memòria principal. Avui dia, aquest problema està resolt mitjançant

la utilització de la tecnologia de la memòria virtual.

Els sistemes operatius disposen d’eines per gestionar la memòria virtual.

Per efectuar aquesta gestió en els sistemes Windows el camí pot ser:

MiPC/Botó dret/Propietats/Opcions avançades/Rendiment/Configuració/

Opcions avançades (figures 24 i 25).

Figura 24. Gestió de la memòria en Windows

La memòria virtual és una tècnica de gestió de la memòria principal

que permet executar programes més grans que la memòria princi-

pal disponible. Com ho fa? Doncs d’una manera molt senzilla, carre-

gant en la memòria principal només els trossos del programa que

en aquells moments ha d’executar el processador.

Tipus de memòria cau

Hi ha dos tipus de memòria cau:

1) La memòria cau de primer nivell (L1) és en la part interna del mateix processador.

2) La memòria cau de segon nivell (L2) és en la part externa del mateix processador.


Figura 25. Eina gràfica de gestió de la memòria virtual en Windows

La utilització de la memòria virtual per a l’execució dels programes infor-

màtics implica la utilització d’una certa quantitat d’espai del disc dur ne-

cessària per a la creació de la memòria virtual, és a dir, necessitem

dispositius d’emmagatzematge per crear la memòria virtual.

Com podem gestionar alguns d’aquests dispositius d’emmagatzematge

que tenen tanta relació amb la memòria virtual? Doncs en el cas de siste-

mes Windows ho podem fer de la manera següent: el mateix sistema ope-

ratiu ja disposa d’eines per fer aquesta tasca de gestió com l’administrador

de discos (figura 26), al qual podem accedir pel camí Inici/Configuració/Ei-

nes administratives/Administració d’equips/Administració de discos. En-

tre altres accions podem executar: obrir, explorar, marcar la partició

activa, formatar, eliminar propietats, etc.

També hi ha eines específiques per dur a terme una gestió més completa

dels dispositius d’emmagatzematge que les eines aportades pels mateixos

sistemes operatius. Entre aquestes eines específiques, en podem destacar

el programari Partition Magic, Qparted, Paragon Partition Manager, Qt-

parted, Acronis Disk Director Suite, etc.

Els dispositius d’emmagatzematge o memòries secundàries són els

suports d’informació que tenen com a característica principal que la

informació no es perd quan no hi arriba el corrent elèctric a diferèn-

cia de la memòria principal. En podem indicar com a exemples, els

discos durs, les unitats de CD/DVD, etc.


Figura 26. Administrador de discos en Windows

3.5. Rendiment del sistema. Eines del sistema de seguiment

i de monitoratge

Hi ha diferents mecanismes per obtenir informació del sistema. Podem

obtenir informació gràcies a diverses eines del mateix sistema durant l’ar-

rencada i durant el funcionament, tant informació instantània del mo-

ment, com la que es va enregistrant sobre tot allò que li passa al llarg de

la seva vida útil. Amb aquestes dades, podrem prendre decisions per mi-

llorar, mantenir i reparar tot el sistema. Aquestes decisions també tenen

a veure amb l’administració de dispositius, de recursos, d’usuaris i de ser-

veis, per la qual cosa aprendrem a gestionar-los des del punt de vista de la

diagnosi i del rendiment.

El sistema ens aporta informació tant durant l’arrencada com durant el fun-

cionament. Aquesta informació és molt important per conèixer la integració

de cada component del maquinari, per detectar-lo en el sistema operatiu, i

per detectar-ne i diagnosticar-ne amb certesa les possibles fallades.

Quan un sistema arrenca, acostuma a estar configurat per mostrar infor-

mació del BIOS relativa a la detecció del maquinari. Hi podem trobar in-

formació sobre el processador, la freqüència i el tipus, la memòria RAM,

l’autodetecció de dispositius d’emmagatzematge com discos i lectors de

CD/DVD, i sobre targetes de Plug and Play, PCI, etc.

Posteriorment, dins el primer disc dur se cerca el primer sector d’infor-

mació, el registre MBR. Aquest sector conté el codi que detecta particions

Rendiment de l’equip informàtic

En instal·lar el sistema operatiu, aquest es configura automàticament amb unes opcions per defecte que determinen el rendiment de l’equip.

El rendiment de l’equip informàtic pot ser superior o inferior en funció de les característiques gràfiques, la memòria virtual assignada, la gestió dels dispositius d’emmagatzematge, etc.

PCI és l’abreviatura de peripheral component interconnect.


i va a la partició activa a iniciar el seu sector d’arrencada. Dins aquest sec-

tor, hi pot haver un programa selector de sistema operatiu. En Windows,

es gestiona amb l’arxiu BOOT.INI.

Cada sistema operatiu ofereix mecanismes perquè l’administrador del sis-

tema investigui les interioritats del sistema operatiu i per configurar els

paràmetres quan ho necessiti. Les distribucions de Windows ho permeten

fer en un cert grau mitjançant la consulta del registre.

Per iniciar l’editor del registre de configuracions seleccionem el menú Ini-

ci, escollim Executar i executem el fitxer regedit.exe (figura 27). El resul-

tat de la consulta és una pantalla que es troba dividida en dues parts. En

la part esquerra hi ha les categories i en la part dreta es visualitza el nom

de l’entrada, el tipus de dades i el valor actual (figura 28).

Figura 27. Utilitat regedit.exe

El rendiment del sistema depèn de com s’utilitzen els diferents recursos

d’una manera eficient. La demanda dels recursos, la generen els diversos

treballs que funcionen en el sistema.

Quan ens manca algun recurs, tenim principalment dues opcions per in-

tentar-ho solucionar: augmentar-lo o reduir-ne el consum. Ens fan falta ei-

nes que ens permetin mesurar l’ocupació d’un recurs.

El registre és una base de dades en què es desa la configuració del

sistema Windows instal·lat i configurat. Podem visualitzar el contin-

gut del registre a partir de l’editor del registre de configuracions.

Missatges d’estat i missatges d’error

Durant la utilització del sistema, diverses parts generen missatges d’estat. A més, també es generen missatges d’error quan sorgeixen problemes de maquinari o de programari.

Recursos del sistema i rendiment

Els aspectes dels recursos de sistema més importants des del punt de vista del rendiment són els següents:

1) El processador.

2) La memòria.

3) Les entrades i les sortides de disc.

4) Les entrades i les sortides de xarxa.


Figura 28. Components del registre

Pel que fa a l’emmagatzematge, podem estudiar el rendiment dels discos en

dos vessants: la velocitat en les transferències i l’aprofitament de l’espai.

Mitjançant l’ús de les alarmes, definim valors que provoquen accions,

com, per exemple, enviar un missatge, executar un programa o iniciar un

registre (log).

Les alarmes són útils si no estem contínuament pendents del control d’un

paràmetre particular perquè volem ser notificats quan supera un valor

predefinit o quan en queda per sota i, d’aquesta manera, poder intentar

esbrinar la causa del canvi.

Pel que fa a les alarmes que podríem tenir en un sistema, dividim el tema

en dos àmbits ben diferenciats:

• Alarmes externes. Considerem alarmes externes tots els sistemes inde-

pendents del sistema operatiu dissenyats per detectar alguna anomalia.

Les alarmes són un altre tipus d’eina de què disposen alguns siste-

mes operatius que ens serviran per notificar a un usuari o a nosal-

tres mateixos si s’ha excedit algun paràmetre del sistema o si ha

fallat alguna configuració específica.

Els registres (log) són uns fitxers de tipus ASCII que contenen in-

formació corresponent als missatges generats en el sistema infor-

màtic corresponents a situacions determinades. Aquests fitxers

tenen l’extensió log (per exemple, missatges.log).

Funcions d’una alarma

Algunes de les funcions d’una alarma són:

1) Escriure una entrada en el registre dels esdeveniments.

2) Iniciar un registre quan s’excedeix el comptador relacionat amb el paràmetre que volem controlar o quan en quedem per sota.

3) Enviar un missatge.

4) Executar un programa.


Habitualment, el sistema rep una notificació i actua en conseqüència.

Aquí, encabim tots els tipus d’alarmes que es poden programar en el BIOS.

Hi ha ordinadors que permeten programar alarmes acústiques i d’apaga-

da; de manera que, quan el processador arriba a una temperatura llindar

extrema, i per tal d’evitar que el maquinari es malmeti, el sistema s’apa-

ga, i fins i tot sense avisar-ne el sistema operatiu.

• Alarmes internes. Hi ha utilitats i BIOS que permeten conèixer l’estat

del maquinari al sistema. Amb els controladors adequats dins el siste-

ma operatiu, aquest pot detectar algunes anomalies com, per exemple,

un ventilador que gira a molta menys velocitat de l’adequada, o que,

fins i tot, ha deixat de girar. Normalment, s’automatitzen els avisos

perquè arribin al compte de correu de l’administrador; per exemple,

per fer la reparació corresponent. Fixem-nos que aquest tipus de detec-

cions les fa el mateix sistema, per la qual cosa les podem anomenar

alarmes internes.

L’avaluació del rendiment del sistema, la podem fer utilitzant eines gràfi-

ques. Les eines gràfiques ens permeten gestionar el rendiment del siste-

ma d’una manera més fàcil i còmoda. Molts sistemes operatius disposen

de les seves pròpies eines per fer aquesta gestió.

3.6. Compartició de recursos

La utilització dels recursos d’un sistema informàtic, l’ha de fixar l’admi-

nistrador del sistema i es poden establir de manera que només els puguin

utilitzar els usuaris locals de l’equip o també que els puguin utilitzar altres

usuaris no locals de l’equip. La possibilitat que tant usuaris locals com usu-

aris remots puguin utilitzar els mateixos recursos té els seus avantatges i

també els seus inconvenients. El procés de poder utilitzar els mateixos re-

cursos per usuaris diferents s’anomena compartició de recursos. La ma-

nera per posar en pràctica aquest tipus de sistema implica la utilització de

sistemes de comunicacions especials com poden ser les xarxes d’àrea local

i sistemes operatius que funcionin en xarxa d’àrea local.

Cal destacar que, abans de poder compartir recursos amb altres equips,

l’equip ha de tenir un programari client (customer software) instal·lat

i ha de ser client d’una xarxa. (Aquest procés depèn del sistema operatiu

que es faci servir i del sistema operatiu de xarxa amb què es treballi.) Des-

La compartició de recursos en una xarxa és posar a disposició dels

usuaris d’aquesta xarxa qualsevol recurs (des d’una carpeta i/o fitxer

fins a una impressora) i, per tant, és important establir qui i com pot

accedir a aquests recursos.Sistema operatiu de xarxa

Un sistema operatiu de xarxa és un sistema que manté dos o més equips informàtics units a partir d’algun medi de comunicació, ja sigui físic o no, amb l’objectiu principal de compartir diferents recursos i informació.


prés, s’ha de permetre la configuració del recurs i definir els privilegis

d’accés per als recursos.

Els recursos que es poden compartir són els següents: carpetes, fitxers,

unitats de disc i impressores. La compartició de fitxers és la manera més

senzilla de compartir un recurs, ja que només caldrà connectar dos equips

mitjançant el port de comunicacions sèrie (COM) de cada equip. Per fer

aquesta connexió, només es requereix un determinat tipus de cablejat i un

programari de comunicació (communication software).

Una altra manera de compartir un recurs és fer-ho en un grup de treball;

és a dir, es comparteixen les dades pel que fa a unitats de disc o carpetes.

En aquest model de compartició cada usuari és el responsable de configu-

rar la manera de compartir el recurs, independentment del sistema ope-

ratiu que es faci servir, perquè només cal habilitar l’opció de compartir

fitxers i/o carpetes i impressores (que depèn del sistema operatiu amb què

es treballi).

El procés de configuració d’un sistema operatiu en xarxa es pot dur a ter-

me seguint les fases següents:

• Determinar els objectius del procés.

• Interpretar la documentació tècnica.

• Executar el procés establert en la documentació tècnica del sistema

operatiu. Aquest procés el podem resumir en les accions següents:

– Gestionar la targeta de xarxa.

Un grup de treball és un conjunt de màquines connectades en xar-

xa. Les màquines poden actuar com a clients i/o servidors. Un siste-

ma informàtic configurat com a grup de treball (també anomenat

d’igual a igual o peer-to-peer) és un sistema en xarxa en què les mà-

quines que formen la xarxa poden ser totes màquines clients i/o mà-

quines servidores. Això implica que no hi ha una estructura

jeràrquica i, per tant, hi pot haver tantes màquines servidores i cli-

ents com vulguem. També cal indicar que una mateixa màquina pot

ser a la vegada client i servidora.

Un servidor és aquella màquina que ofereix els seus serveis a al-

tres màquines i un client és aquella màquina que demana deter-

minats serveis a altres màquines. Per exemple, podem parlar de

servidors i clients de fitxers, de pàgines web (servidors HTTP),

d’adreces IP (servidors DHCP), de transmissió de fitxers (servi-

dors FTP), servidors DNS, etc.


– Instal·lar i configurar el protocol TCP/IP: normalment, els siste-

mes operatius actuals ja porten instal·lat el protocol TCP/IP i no-

més cal configurar-lo. Això pot implicar establir l’adreça IP, la qual

cosa podem fer d’una manera manual o automàtica (per exemple,

utilitzant un servidor DHCP); també hem de fixar l’adreça de la

màscara de subxarxa i, si volem interconnexió entre xarxes d’àrea

local, cal establir l’adreça IP de la porta d’enllaç predeterminada o

passarel·la, i, si volem connexió a Internet, les adreces IP dels ser-

vidors DNS.

– Cal fixar el tipus d’arquitectura de xarxa que s’ha d’utilitzar: és a dir,

per exemple, si es tracta d’una arquitectura en grup de treball o una

arquitectura amb un sistema de controlador de domini. Dels contro-

ladors de domini es tractarà específicament en el mòdul formatiu

anomenat “Sistemes operatius en xarxa”.

– Una vegada definit el tipus d’arquitectura en xarxa (grup de treball

o domini), cal establir un nom identificatiu del grup de treball o del

domini.

– Seguidament hem de fixar el tipus de servei que farà el maquinari,

és a dir, si serà un client i/o un servidor.

• Una vegada configurat el sistema operatiu en xarxa, cal comprovar-ne

el funcionament. Una de les eines que podem utilitzar són les ordres

ping i ipconfig.

• Finalment, hem de documentar el procés dut a terme.

Per tal de configurar una xarxa per compartir recursos necessitem:

• Disposar d’uns determinats requisits de maquinari.

• Integrar l’equip en un grup de treball.

• Assignar una adreça IP a cada equip dins de la mateixa xarxa física.

• Fixar l’equip client i/o servidor.

• Fixar els recursos que cal compartir en xarxa.

3.6.1. Configuració de xarxes en grup de treball

Les fases que cal desenvolupar en la configuració de xarxes LAN del tipus

PPP (protocol punt a punt) per compartir recursos són les següents:

1) Configurar els dispositius de maquinari per treballar en xarxa LAN

com a grup de treball.

2) Identificar i integrar l’equip en un grup de treball.

3) Instal·lar i configurar el protocol TCP/IP.

4) Establir els equips clients i/o clients/servidors i assignar-los el tipus de

servei que han de dur a terme.

5) Comprovar el procés executat.

PPP és l’abreviatura de protocol punt a punt (point-to-point protocol).


3.6.2. Compartir recursos en xarxa

Perquè els usuaris del mateix grup de treball puguin compartir i utilitzar

un recurs d’un equip en xarxa és necessari que:

• El nostre equip tingui un nom diferent de qualsevol altre del grup de

treball.

• L’equip pertanyi al mateix grup de treball.

• L’equip tingui una adreça IP diferent de la de qualsevol equip del grup

de treball.

• La màscara de subxarxa sigui la mateixa en tots els equips del grup de

treball.

En els sistemes Windows podem trobar dos tipus de recursos compartits:

1) Els recursos compartits especials. Són un tipus de recursos que crea el

sistema operatiu per a tasques administratives i que, en la majoria dels ca-

sos, no han de ser eliminats ni modificats encara que els usuaris puguin

crear aquest tipus de recurs compartit. Podem destacar els següents re-

cursos compartits especials (figura 29):

a) ADMIN$. És un recurs que utilitza el sistema durant l’administració

remota de l’equip. És el directori en què s’instal·la el sistema operatiu

Windows.

b) PRINT$. És el recurs utilitzat per l’administració remota de les im-

pressores.

c) Lletra_unitat$. És un recurs que permet connectar amb el directori ar-

rel d’un dispositiu d’emmagatzematge.

Figura 29. Carpetes compartides especials


2) Els recursos de carpetes compartides. Són directoris que l’administra-

dor del sistema ha decidit compartir entre els equips d’un mateix grup de

treball.

Un element que afecta les carpetes compartides són els permisos assig-

nats a aquestes carpetes i que tenen per nom el de permisos de carpetes

compartides.

Quan s’estableixen els permisos d’un directori compartit, únicament són

efectius quan es té accés al directori per la xarxa, és a dir, no protegeixen

els directoris quan s’obren localment en el servidor. Per als directoris lo-

cals s’han d’utilitzar els permisos NTFS.

Els permisos sobre carpetes compartides es poden definir en unitats for-

matades segons els sistemes de fitxers NTFS, FAT32 o FAT. Únicament

poden establir aquests permisos els membres dels grups administradors,

operadors de servidors o usuaris avançats.

Els permisos de carpetes compartides són aquells permisos assig-

nats a les carpetes compartides i que afecten determinats usuaris o

grups d’usuaris.

Els permisos sobre carpetes compartides s’apliquen a tots els arxius

i subdirectoris del directori compartit i especifiquen l’accés màxim

per mitjà de la xarxa.

Els permisos de carpetes compartides que es poden assignar són:

1) Sense accés. No té assignat cap permís sobre el directori.

2) Canvi. Té els mateixos permisos que Llegir i, a més, crear sub-

directoris i arxius, modificar arxius, eliminar arxius i subdirecto-

ris.

3) Llegir. Permet veure els noms dels arxius i subdirectoris, veu-

re dades dels arxius i executar programes.

4) Control total. Assigna tots els permisos anteriors i, a més, en

un sistema d’arxius NTFS permet modificar permisos i prendre

possessió.


3.6.3. Explorar els equips de la xarxa

Una vegada ja tenim configurats els equips de la xarxa i hem creat els di-

rectoris compartits en els servidors, els usuaris hi poden accedir des d’al-

tres equips de la xarxa. El procés per accedir-hi dependrà del sistema

operatiu en xarxa utilitzat.

3.6.4. Mapejar unitats lògiques

Quan estem utilitzant un recus compartit d’una altre equip de la xarxa,

podem assignar a una carpeta compartida una unitat lògica; d’aquesta

manera, podem accedir més ràpidament a aquest recurs que utilitzant

l’entorn de xarxa. Aquest procés s’anomena mapatge d’unitats lògi-

ques.

3.7. Interpretació del comportament del sistema operatiu

Una de les funcions d’un administrador d’un sistema informàtic és la

identificació i la interpretació de les dades de la configuració del sistema

operatiu, del maquinari i de les aplicacions instal·lades. Això ho podem de-

terminar per diferents camins i, entre d’altres, podem estudiar els aspec-

tes següents:

• El procés d’arrencada del sistema informàtic.

• La utilització de la CPU.

• L’optimització de la memòria.

• La verificació del rendiment del sistema.

• L’administració dels dispositius.

• L’administració del programari corresponent al sistema operatiu.

Les distribucions actuals de Windows disposen d’eines que permeten co-

nèixer la configuració del sistema operatiu utilitzat i a partir d’aquí en po-

dem interpretar les característiques. Entre la informació que podem

obtenir, cal destacar-ne la següent:

1) Informació general: el nom del sistema operatiu, la versió, el fabricant, el

tipus de sistema, el processador, el BIOS, el directori del sistema, el nom de

l’usuari, la zona horària, la memòria física total, la memòria física disponible,

la memòria virtual total, la memòria virtual disponible, etc. (figura 30).

El mapatge d’unitats lògiques consisteix a assignar una unitat lògi-

ca a una carpeta compartida de d’una xarxa.

Informació sobre el sistema operatiu

La majoria dels sistemes operatius disposen d’eines que ens permeten obtenir informació sobre el sistema operatiu instal·lat i configurat. També podem utilitzar programari disponible tant de caire públic com privat.


Figura 30. Resum del sistema en Windows

2) Recursos de maquinari: els recursos compartits, DMA, E/S, IRQ, la me-

mòria, etc. (figura 31).

Figura 31. Recursos de maquinari utilitzant Windows

3) Components: multimèdia, CD-ROM, dispositiu de so, infrarojos, en-

trada (per exemple, el teclat), mòdem, xarxa (per exemple, l’adaptador,

el protocol, etc.), ports (per exemple, sèrie i paral·lel), emmagatze-

matge (per exemple, les unitats, els discos, SCSI, IDE), imprimir, USB.

En la figura 32 teniu com a exemple la informació obtinguda d’un

adaptador.

DMA és l’abreviatura de direct memory access; E/S, d’entrada/sortida, i IRQ, d’interrupt request.

IDE és l’abreviatura d’integrated drive electronics; USB, d’universal serial bus, i SCSI de small computer system interface.


Figura 32. Característiques de l’adaptador de xarxa utilitzant Windows

4) Entorn de programari: controladors del sistema, variables d’entorn,

treballs d’impressió, connexions de xarxa, tasques que s’executen, mòduls

carregats, serveis, programes d’inici, informes d’errors.

5) La majoria de les distribucions actuals de Windows són capaces

d’executar aplicacions de tipus DOS, Windows 3.x, Windows 9.x i Win-

dows NT. És a dir, poden executar aplicacions de 8, 16 i 32 bits. També

hi ha en el mercat distribucions de Windows dissenyades per executar

aplicacions de 64 bits.

Per instal·lar una aplicació, podem fer doble clic en el fitxer executable

que conté l’aplicació, o bé en alguns casos en la icona Instalar, Install oSetup que incorporen alguns programes.

Per gestionar el programari en algunes distribucions de Windows podem

utilitzar l’opció Afegir o treure programes disponible en la distribució Win-

dows (figura 33).

En l’entorn Windows, després de desinstal·lar una aplicació algunes ve-

gades no s’elimina per complet tota la informació corresponent a les

entrades del registre. A vegades, les aplicacions instal·lades no estan

preparades per eliminar completament la informació que es genera en

el registre; per això, en el mercat hi ha disponibles aplicacions (per

exemple, RegCleaner) que podem utilitzar per eliminar completament

entrades en el registre que no s’utilitzen i que l’únic que fan és que

l’equip vagi cada vegada més lent.

El registre

El registre és una base de dades en què es desa informació del maquinari, del programari i dels usuaris del sistema informàtic.


Figura 33. Administració del programari corresponent al sistema operatiu Windows

3.8. Automatització de tasques

En la majoria dels sistemes operatius, i en particular en les distribucions

de Windows, és possible automatitzar l’execució de determinades tasques

o determinats procediments.

L’automatització de tasques en els sistemes operatius propietaris es pot

fer en mode text i en mode gràfic. Seguidament, comentarem tot un se-

guit d’ordres que ens permeten gestionar l’automatització de tasques.

La majoria de les distribucions de Windows donen la possibilitat de plani-

ficar tasques des de la línia d’ordres utilitzant les ordres at i schtasks.

1) Ordre at. L’ordre at és una ordre Windows que s’utilitza per programar

tasques. La podem utilitzar per programar una ordre, una seqüència d’or-

dres o un programa que s’ha d’executar en una data i hora específiques.

L’automatització de tasques és una tècnica a partir de la qual, mitjan-

çant la utilització de determinades eines de què disposen alguns siste-

mes operatius, podem crear uns programes que s’executaran en uns

dies i hores determinats sense la intervenció de l’usuari (per exemple,

la compactació del disc, la impressió de determinats documents, etc.).

Programació d’una tasca

L’automatització respon a la necessitat que podem tenir els usuaris de fer tasques repetitives d’una manera periòdica. Les tasques es programen quan volem utilitzar determinats programes informàtics i amb una freqüència determinada. A l’hora de programar una tasca es pot indicar:

1) El període d’execució: diària, setmanal, mensual, etc.

2) El moment en què s’executarà: en engegar l’ordinador, quan està inactiu, quan està en mode de suspensió (baix consum d’energia), etc.


També podem utilitzar aquesta ordre per visualitzar les tasques programa-

des existents. De manera predeterminada, les ordres s’executen a partir

del compte de sistema amb privilegis administratius. Hi ha la possibilitat

que altres usuaris puguin executar aquesta ordre.

2) Ordre schtasks. L’ordre schtasks (scheduler, ‘planificador’, i tasks,

‘tasques’) és la utilitat que substitueix l’ordre at i que habilita un adminis-

trador a crear, eliminar, consultar, canviar, executar i acabar tasques pro-

gramades en un sistema local o remot.

Aquesta automatització de tasques en els sistemes operatius que utilitzen

l’entorn Windows es poden fer actualment d’una manera més fàcil utilit-

zant eines específiques de l’entorn gràfic.

3.9. Execució de programes i guions administratius

Un ordinador és un conjunt de màquines connectades d’una manera lògica

i que tenen com a objectiu el tractament automàtic de la informació. Tots

aquests dispositius no tenen la capacitat per resoldre ni el problema més

senzill que puguem imaginar. Per poder-ho fer, cal descriure amb detall i en

el seu llenguatge tots els passos que s’han de fer per resoldre el problema.

Per aconseguir-ho, utilitzem el que s’anomena programa informàtic.

El disseny dels programes informàtics no és una feina fàcil i implica diver-

ses fases que les podem resumir en les següents:

1) Anàlisi. Consisteix en l’estudi detallat del problema amb la finalitat

d’obtenir unes especificacions a partir de les quals queda totalment defi-

nit el procés d’automatització del problema. Es tracta d’obtenir una solu-

ció o un algorisme del problema plantejat. Aquesta solució es dissenya

utilitzant una notació intermèdia (pseudocodi), o bé mitjançant algunes

de les notacions gràfiques com els ordinogrames, sense tenir en compte

el llenguatge de programació que s’utilitzarà en l’etapa següent.

Un programa informàtic és el conjunt d’accions que ha d’executar

un ordinador per resoldre un problema determinat.

Un algorisme és una tècnica mitjançant la qual s’especifiquen les

accions que s’han de seguir per resoldre un problema determinat.

Podem utilitzar algorismes de tipus natural o pseudocodi (les acci-

ons s’especifiquen utilitzant el mateix llenguatge natural), o bé de

tipus gràfic, també anomenats ordinogrames (les accions s’especi-

fiquen utilitzant un símbols estàndard gràfics).

Tipus d’algorismes

Un algorisme és el conjunt d’accions que hem de seguir per resoldre un problema determinat. Podem parlar de dos tipus d’algorismes:

1) El pseudocodi és un tipus d’algorisme en què les acciones s’especifiquen utilitzant un llenguatge molt proper al llenguatge natural.

2) L’ordinograma és un tipus d’algorisme en què les accions s’especifiquen utilitzant uns elements gràfics estàndard.


2) Programació. En aquesta etapa, actua el programador i s’utilitzen les

tècniques de disseny de programes com la programació estructurada i el

disseny modular. En aquesta fase es codifica l’algorisme.

El desenvolupament de les capacitats del maquinari ha experimentat una

importància molt gran en els últims anys, però l’aprofitament d’aquestes

possibilitats no és òptim si no es disposa del programari adequat. Amb

aquesta finalitat, s’han dissenyat diversos llenguatges de programació: els

uns de propòsit general, és a dir, per a tot tipus d’aplicació, i els altres

d’aplicació particular en alguns dels camps de l’àmbit informàtic.

Els llenguatges de programació els podem classificar de moltes maneres;

una pot ser tenint-ne en compte la proximitat al llenguatge màquina o al

llenguatge de les persones (llenguatge natural):

a) Llenguatges de baix nivell. Un exemple dels llenguatges de baix nivell

és el llenguatge màquina, l’únic que entén directament l’ordinador. Utilit-

za l’alfabet binari, que consta de dos símbols, 0 i 1, anomenats bits. Va ser

el primer llenguatge utilitzat en la programació dels ordinadors, però es

va deixar d’utilitzar a causa de la seva dificultat i complicació, de manera

que va ser substituït per altres llenguatges més fàcils d’aprendre i d’utilit-

zar. Generalment, en la codificació dels programes s’utilitzava el sistema

hexadecimal per simplificar el treball d’escriptura.

b) Llenguatges intermedis. Un exemple de llenguatges de programació és el

llenguatge d’assemblador. El llenguatge d’assemblador és el primer intent de

substituir el llenguatge màquina per un altre més similar als utilitzats per les

persones. En aquest llenguatge, cada ordre equival a una instrucció en llen-

guatge màquina, que utilitza en la seva escriptura paraules mnemotècniques

en lloc de cadenes de bits. D’altra banda, tant el llenguatge màquina com el

llenguatge d’assemblador tenen l’avantatge d’ocupació de memòria mínima

i d’un temps d’execució mínim en comparació del resultat de la compilació

del programa equivalent escrit en altres llenguatges de programació.

La codificació és la fase del procés de creació d’un programa infor-

màtic en la qual un algorisme s’escriu utilitzant un llenguatge de

programació.

Un llenguatge de programació és una notació per escriure progra-

mes amb els quals ens podem comunicar amb el maquinari i donar

les ordres adequades per dur a terme un determinat procés. Un

llenguatge és definit per una gramàtica o un conjunt de regles que

s’apliquen a un alfabet format per un conjunt de símbols utilitzats.

Programació estructurada

La programació estructurada és una tècnica de programació mitjançant la qual determinades accions que s’han de dur a terme dins del programa s’han d’especificar de determinades maneres per intentar aconseguir una millor eficiència del programa.

Disseny modular

El disseny modular és una tècnica de disseny de programes basada en la programació per trossos, és a dir, dividir el programa en parts amb la finalitat de fer-lo més llegible i manipulable.

Bit és l’abreviatura de binary digits.

Sistema hexadecimal

El sistema hexadecimal és un sistema de codificació que utilitza 16 símbols: deu de numèrics (0, 1, ..., 9) i sis d’alfabètics (A, B, C, D, E i F).


Problemes del llenguatge d’assemblador

El llenguatge d’assemblador té com a inconvenients:

1) Cada model d’ordinador té un llenguatge d’assemblador propi diferent.

2) El programador ha de conèixer perfectament el maquinari de l’equip, ja que treballa directamentles posicions de memòria, els registres i altres components físics.

3) Totes les ordres són elementals, és a dir, en el programa s’han de descriure amb el màxim detalltotes les operacions que s’han de fer en la màquina per executar qualsevol procés.

c) Llenguatges d’alt nivell. Els llenguatges d’alt nivell apareixen a conti-

nuació dels anteriors amb els objectius següents:

• Aconseguir independència de la màquina: el mateix programa es pot

utilitzar en diferents equips amb l’única condició de disposar d’un pro-

grama intèrpret o del programa compilat.

• Aproximar-se al llenguatge natural, perquè el programa es pugui es-

criure i llegir d’una manera més senzilla.

• Incloure rutines d’ús freqüent, com funcions matemàtiques, etc., que

figuren en una espècie de biblioteca del llenguatge de manera que es

poden utilitzar sempre que ho necessitem sense necessitat de progra-

mar-les cada vegada.

3) Edició. L’edició és la fase en la qual transcrivim l’algorisme a l’ordi-

nador i emmagatzemem el programa en una memòria auxiliar per mit-

jà d’algun programa editor. Aquests programes emmagatzemats a

l’ordinador i escrits utilitzant algun llenguatge de programació s’ano-

menen programes font.

4) Traducció. Perquè un ordinador pugui executar un programa cal que

aquest programa estigui codificat en llenguatge màquina. Com que és

molt complicat treballar en llenguatge màquina, s’utilitzen els llenguatges

de programació d’alt nivell. Aquests llenguatges de programació són fàcils

i còmodes d’utilitzar per un programador, però l’ordinador no els entén i,

per tant, no els pot executar. Per això, necessitem un traductor.

Hi ha dos tipus de traductors:

a) Compiladors. Els compiladors són un tipus de programes traductors

que entre altres coses comproven la sintaxi de les ordres del programa

font i si no hi ha cap error creen un programa anomenat programa objecte

Un traductor és un tipus de programa que converteix un programa

font en un programa executable.

Problemes dels llenguatges d’alt nivell

El principal problema que presenten els llenguatges de programació d’alt nivell és la gran quantitat que hi ha en ús actualment (per exemple, podem indicar els llenguatges Fortran, Cobol, C, Java, Ada, etc.).

Compilador universal

Alguns llenguatges de programació treballen amb compiladors. No tots els llenguatges de programació tenen compilador ni existeix un compilador universal. Cada llenguatge de programació té el seu compilador. Així, per exemple, hi ha els compiladors dels llenguatges C, C++, Cobol, Pascal, Ada, etc.


codificat en llenguatge màquina però no executable encara. Seguidament,

perquè el programa objecte sigui executable cal dur a terme el procés ano-

menat enllaç o link.

L’enllaç d’un programa és un procés mitjançant el qual un programa ob-

jecte es transforma en un programa executable. Aquest procés consisteix

a integrar el programa objecte juntament amb algunes rutines de determi-

nades biblioteques i construir un programa nou anomenat programa exe-

cutable. El programa executable ja està escrit en llenguatge màquina i, per

tant, l’ordinador el pot executar.

b) Intèrprets. Els intèrprets són un tipus de programes traductors que trans-

formen un programa font en un programa executable. Per fer-ho, agafem

cada línia del programa font i en comproven la sintaxi, i si no hi ha errors pas-

sen l’ordre a llenguatge màquina i l’executen. Això ho fan per cada ordre del

programa. Si en alguna ordre hi ha algun error de sintaxi avorten el procés.

Aquest procés es repeteix cada vegada que s’executa un programa que utilitza

llenguatges de programació interpretats. Els llenguatges de programació in-

terpretats també es coneixen amb el nom de llenguatges de scripts o de

guions o llenguatges d’ordres. Podem indicar com a exemples de llenguatges

interpretats els intèrprets d’MS-DOS i de Windows amb motor NT, etc.

En els sistemes operatius del tipus MS-DOS o Windows 9x (16 bits) els

llenguatges d’ordres s’anomenen processos per lots (batch) i els fitxers

generats tenen l’extensió .bat. Utilitzen com a intèrpret d’ordres el fitxer

COMMAND.COM. En Windows amb motor NT (32 bits) els llenguatges

d’ordres s’anomenen guions i els fitxers generats tenen l’extensió cmd.

Utilitzen com a intèrpret d’ordres el fitxer CMD.EXE.

Exemple de fitxer batch

Seguidament, teniu un exemple d’un fitxer de lot:

@echo offrem Això és un exemple de fitxer bat

Els programes executables generats a partir del procés de compila-

ció en els sistemes propietaris tenen l’extensió .exe.

El nom de llenguatges d’ordres que reben els llenguatges de progra-

mació interpretats es refereix al fet que el guió es planteja bàsicament

com una seqüència d’ordres que es van executant successivament. His-

tòricament, van aparèixer com un mecanisme per governar en lot

(batch) (sense interacció amb l’usuari) el funcionament dels primers

ordinadors i sistemes operatius.

PHP és l’abreviatura de preprocessador d'hipertext de pàgina d'inici personal (PHP hypertext preprocessor).


clsecho “Hola. Benvingut al sistema!!!”echo “Premeu tecla per continuar.”pause>nulclsexit

5) Execució. Una vegada ja tenim el programa executable o el programa

interpretat és el moment en el qual el podem executar.

Els programes els podem executar en diversos entorns:

a) Text o mode ordre. En aquest mode, es tracta d’escriure el nom del pro-

grama o el camí on és el programa que volem executar. En el sistema MS-

DOS, només cal indicar el nom o el camí i els noms del programa per exe-

cutar en el símbol del sistema. En el sistema Windows, cal obrir una con-

sola de text i seguidament indicar el nom o el camí del programa per

executar. Per saber més sobre la manera d’executar programes en el mode

text, podeu consultar la taula 9.

Taula 9. Execució de programes en mode text

Un programa, per poder-lo executar en els sistemes propietaris, ha

de tenir l’extensió .exe, .bat o .cmd.

nom_programa_executable

1) nom_programa_executable.extensió

2) nom_programa_executable

3) unitat:\camí\nom_programa_executable. extensió

4) unitat:\camí\nom_programa_executable

5) nom_programa_executable.extensió arg1 arg2...argn

6) nom_programa_executable arg1 arg2...argn

7) unitat:\camí\nom_programa_executable. extensió arg1 arg2...argn

8) unitat:\camí\nom_programa_executable arg1 arg2...argn

Opcions

extensió: indica el tipus de programa i és opcional.

arg1 arg2...argn: representa la informació que passem al programa executable des del mode ordre.

Objectiu

1) 2) 3) i 4): maneres d’executar els programes executables en mode ordre.

5) 6) 7) i 8): maneres d’executar els programes executables en mode ordre amb pas d’arguments o paràmetres. Els arguments o els paràmetres són informació que es manipularà dins del fitxer executable (normalment el pas d’arguments o paràmetres s’utilitza principalment en els fitxers de lot i en els guions de Windows (motor NT; és a dir, amb l’intèrpret CMD.EXE)).


C:\ exemple.exe

Buscarà el programa exemple.exe a l’arrel de la unitat C i l’executarà. El programa exemple.exe és un programa compilat, ja que té l’extensió .exe.

C:\ exempleBuscarà un programa anomenat exemple que tingui l’extensió .exe, .bat, .cmd o .sys a l’arrel de la unitat C i l’executarà.

Execució de programes

Els programes executables els podem executar durant el procés d’arrencada o bé una vegada ja arrencat el sistema. En el primer cas, caldrà configurar el sistema i la manera de fer-ho dependrà del sistema operatiu utilitzat.


b) Entorn gràfic. Una altra manera d’executar els programes en sistemes

operatius propietaris és utilitzar el mode gràfic que és una manera més cò-

moda i ràpida. Normalment, els programes o les aplicacions informàtics

instal·lats en mode gràfic tenen grups de programes, icones o enllaços que

podem seleccionar i que ens permeten executar el programa.

3.10. Mètodes per a la recuperació del sistema operatiu

Els ordinadors són màquines i, per tant, estan exposades a problemes de

funcionament. Els ordinadors són cada vegada més utilitzats per més gent

i, en conseqüència, és més freqüent l’aparició de problemes amb els siste-

mes operatius. Les causes d’aquests problemes les podem resumir en les

següents:

• Ús indegut del programari. Atès què els usuaris han perdut la por per

la manipulació del sistema originen a vegades una certa imprudència i

s’instal·len a l’ordinador tot el que els arriba a les mans.

• Ús indegut del sistema operatiu. Com en el cas anterior, la pèrdua de

la por origina que qualsevol persona es vegi capacitada per modificar

aspectes de la configuració del sistema que no sempre produeixen els

resultats volguts.

• Aparició de virus. La instal·lació indiscriminada de programari com-

porta l’aparició de virus que ataquen l’ordinador i desestabilitzen el sis-

tema operatiu.


C:\ exemple.bat

Buscarà el programa exemple.bat a l’arrel de la unitat C i l’executarà. El programa exemple.bat és un guió o, també dit d’una altra manera, un fitxer de lot. El programa exemple.bat és un programa interpretat, ja que utilitza l’intèrpret COMMAND.COM.

C:\ prova\prova1\exemple.cmd

Buscarà el programa exemple.cmd en el directori prova1 que penja del directori prova que se situa a l’arrel de la unitat C i l’executarà. El programa exemple.cmd és un programa interpretat pel fitxer CMD.EXE.

C:\ exemple.pepDonarà un error, ja que l’extensió del programa no correspon a la dels programes executables.

C:\ exemple.bat josep esteve estruch

Buscarà el programa exemple.bat a l’arrel de la unitat C i l’executarà. Aquest és el cas de l’execució de programes amb pas de paràmetres. Els valors josep, esteve i estruch corresponen al primer, segon i tercer argument, respectivament, que són passats al programa perquè els utilitzi. El programa exemple.bat és un guió o, també dit d’una altra manera, un fitxer de lot. El programa exemple.bat és un programa interpretat, ja que utilitza l’intèrpret COMMAND.COM.


• A més de les causes comentades, en les quals l’usuari té un paper pro-

tagonista, n’hi ha d’altres que no són fruit de la mala manipulació, sinó

més aviat qüestió de l’atzar i, per què no dir-ho, de la mala sort: fallades

en el sistema d’alimentació elèctrica, mal funcionament d’algun dels

components de l’ordinador, problemes amb la font d’alimentació, el

disc dur, la placa base...

Com diu una dita “val més curar-se en salut”. Això és el que s’ha d’inten-

tar: plantejar una sèrie d’accions per prevenir aquests problemes:

• Fer ús dels punts de restauració. És necessari fer de manera periòdica

punts de restauració del sistema i sobretot cada vegada que es duu a

terme qualsevol manipulació del maquinari del sistema o la instal·lació

de qualsevol programari que pot comprometre l’estabilitat del sistema.

D’aquesta manera, sempre podrem restaurar el sistema operatiu al

punt anterior davant de qualsevol problema que sorgeixi com a resultat

dels canvis.

• Mantenir el sistema actualitzat. Mantenir el sistema actualitzat és ne-

cessari mitjançant les actualitzacions o pedaços de seguretat.

• Actualitzacions dels controladors. També cal mantenir actualitzat el

programari que acompanya el maquinari que tenim instal·lat a l’ordi-

nador. Molts fabricants proporcionen actualitzacions i pedaços que evi-

ten les fallades dels controladors.

• Còpies de seguretat. Cal fer còpies de seguretat de totes les dades que

considerem importants i, si és possible i la seva capacitat ho permet,

dividir el disc dur en particions independents per al sistema operatiu i

per a les dades, fins i tot utilitzar discos independents.

Una vegada detallats els problemes i plantejades les recomanacions, hem

d’abordar com podem recuperar un sistema operatiu quan no arrenca.

Una manera que tenen algunes distribucions de Windows de poder recu-

perar un sistema és el component anomenat restaurar sistema, que po-

dem utilitzar per restaurar l’equip a un estat anterior, si es produeix algun

problema, sense perdre els arxius de dades personals. Restaurar el siste-

ma supervisa els canvis que es fan en el sistema i en alguns arxius d’apli-

cació i crea automàticament punts de restauració que es poden identificar

fàcilment.

Recuperar un sistema operatiu és el conjunt de processos que ens

donen la possibilitat de poder arrencar un sistema operatiu i ens

permeten tornar-lo a tenir operatiu.


3.10.1. Punts de restauració

Si ens trobem davant de la situació que, després d’instal·lar un dispositiu

i/o programa o després de fer canvis en la configuració del sistema, detec-

tem un mal funcionament del sistema operatiu, una eina molt útil de què

disposen alguns sistemes operatius (per exemple, algunes distribucions

de Windows) són els punts de restauració, que és una manera de restaurar

el sistema operatiu.

Observacions sobre els punts de restauració

Sobre els punts de restauració, s’ha de tenir en compte:

1) Si es restaura el sistema a un punt anterior a la instal·lació d’un programa, aquest programa nofuncionarà posteriorment. Si volem utilitzar el programa caldrà instal·lar-lo novament.2) Restaurar el sistema no substitueix el procés de desinstal·lació d’un programa.3) Restaurar el sistema no restaura el contingut de cap opció de configuració associada amb elsperfils dels usuaris mòbils.4) Restaurar el sistema únicament restaura les particions i les unitats per les quals està configurat.5) Les utilitats antivirus poden afectar la capacitat del sistema de restaurar-se a un punt anterior.

Una característica important d’algunes distribucions de Windows és el fet

de poder crear punts de restauració, amb la finalitat de desar-hi la confi-

guració del nostre equip en un moment determinat. D’aquesta manera, en

el cas de tenir un problema de configuració per causa d’un programa o per

una altra causa similar, podrem restaurar la configuració del nostre equip

en el moment en què vam crear el punt de restauració, configuració en

què el nostre equip funcionava correctament. El mateix sistema crea els

seus punts de restauració, però és recomanable crear-ne alguns quan es-

tem a punt de fer un canvi important de programari o maquinari en el nos-

tre equip.

3.10.2. Inici en mode a prova d’errors

La majoria de les versions de Windows tenen la característica que permet

reparar un sistema que no es pot iniciar o carregar utilitzant el mètode

d’inici del sistema en mode a prova d’errors. Aquestes característiques

són útils quan alguns dels arxius del sistema estan danyats o són eliminats

Els punts de restauració representen un estat d’emmagatzematge

de l’equip. Els punts de restauració els crea el sistema a intervals es-

pecífics i quan detecta el començament de la realització de canvis

en l’equip. A més, els punts de restauració es poden crear manual-

ment en qualsevol moment. Aquests punts de restauració permeten

recuperar el sistema a un estat anterior. Es creen diàriament i quan

es produeixen successos importants en el sistema (per exemple, en

instal·lar una aplicació o un controlador). També podem crear punts

de restauració propis en qualsevol moment i assignar-los un nom.


accidentalment, o quan s’ha instal·lat programari o controladors de dispo-

sitius que fan que el sistema no funcioni correctament.

Les opcions d’inici en mode a prova d’errors són:

• Mode segur. Permet iniciar el sistema únicament amb els arxius i con-

troladors bàsics (per exemple, el ratolí, el monitor, el teclat, les unitats

de disc, el vídeo VGA, els serveis predeterminats del sistema i cap con-

nexió de xarxa).

• Mode segur amb funcions de xarxa. Permet iniciar el sistema única-

ment amb els arxius i els controladors bàsics indicats anteriorment

juntament amb les connexions de xarxa.

• Mode segur amb símbol del sistema. Permet iniciar el sistema única-

ment amb els arxius i els controladors bàsics indicats anteriorment.

Després d’iniciar una sessió, es presenta el símbol del sistema.

• Habilitar el registre d’inici. Permet iniciar el sistema mentre es re-

gistren tots els controladors i els serveis que el sistema carrega en

un arxiu.

• Habilitar el mode VGA. Permet iniciar el sistema amb el controla-

dor bàsic de vídeo VGA. S’utilitza quan s’ha instal·lat un controlador

nou per a la targeta de vídeo que fa que no arrenqui correctament el

sistema.

• Habilitar l’última configuració vàlida coneguda. Permet iniciar el sis-

tema amb la informació del registre que el sistema tenia abans dels úl-

tims canvis desats fets en el registre i que provoquen que el sistema no

s’iniciï.

• Mode de restauració de servei de directori (Servei directori). S’utilitza

únicament en equips que són controladors de domini de Windows.

• Mode depuració. Permet iniciar el sistema mentre s’envia informació

de depuració a un altre equip per un cable sèrie.

El mode a prova d’errors permet iniciar el sistema amb un mínim

de controladors de dispositius i de serveis. D’aquesta manera, si un

nou controlador de dispositiu o un programa instal·lat impedeix que

l’equip s’iniciï, ho podrà fer en mode segur i després podrem elimi-

nar el programari o el controlador del dispositiu de l’equip respon-

sable del problema.

Fracàs del mode a prova d’errors

El mode a prova d’errors no funcionarà si els arxius del sistema estan danyats, o no són presents, o si el disc dur està danyat o té errors.

VGA és l’abreviatura de video graphics adapter.

Registre

El registre és una base de dades que tenen algunes distribucions del sistema Windows en què es desa informació de la instal·lació, configuració del sistema operatiu i del programari instal·lat.


3.10.3. Consola de recuperació

Si el mode a prova d’errors i altres opcions d’inici no funcionen, podem

considerar la possibilitat d’usar la consola de recuperació.

3.10.4. Disc de reparació d’emergència

Una altra manera de reparar un sistema que no es pot iniciar o carregar

és mitjançant el disc de reparació d’emergència (per exemple, en distribu-

cions de Windows).

3.10.5. Altres procediments de recuperació del sistema operatiu

Quan tots els mètodes de recuperació del sistema operatiu no permeten

arrencar-lo en les condicions exigides caldrà fer-ne una instal·lació nova o

utilitzar algun mètodes de recuperació utilitzant algun tipus de clonació.

3.10.6. Còpies de seguretat

Què passaria si per error, distracció, etc., es produeix una pèrdua de dades

important? Doncs no passaria res si disposem d’un bon sistema de còpies

de seguretat de les dades que permeti restaurar la informació pràctica-

ment al mateix nivell que es trobava abans de la pèrdua.

Disposem de diversos mètodes per fer les còpies de seguretat:

• Còpia de seguretat diària. Es fa amb arxius seleccionats que s’hagin modi-

ficat en el dia en què es fa la còpia de seguretat. Els arxius no es marquen

com a copiats de tal manera que es puguin tornar a copiar.

La consola de recuperació permet reparar problemes del sistema

utilitzant un nombre limitat d’ordres des de la línia d’ordres. Aques-

ta característica concedeix un control màxim sobre el procés de re-

paració i, per tant, caldria ser utilitzada únicament per usuaris

avançats i administradors. Mitjançant la consola de recuperació po-

dem habilitar i deshabilitar serveis, formatar unitats, llegir i escriu-

re dades en unitats locals i fer altres tasques administratives.

El disc de reparació d’emergència (ERD) ajuda a reparar els proble-

mes relacionats amb els arxius de sistema, de l’entorn d’inici i de la

partició del sector d’arrencada del volum del sistema.

Per poder utilitzar el disc d’emergència és necessari crear-lo prèviament.

Clonar

La clonació és l’operació que ens permet tenir una còpia exacta de la informació continguda en diferents tipus de dispositius informàtics.

Administrador i còpies de seguretat

Alguns administradors deixen els processos de còpies de segureta a usuaris individuals, cosa que significa que cadascun es responsabilitza de desar els seus propis fitxers. Aquesta manera d’actuar no és bona, ja que els usuaris no dediquen el temps ni la periodicitat necessaris per fer la còpia de seguretat adequada dels seus arxius. Per tant, és molt més positiu que sigui l’administrador, com a responsable de mantenir el funcionament i el manteniment del sistema, qui s’encarregui de les tasques de còpies de seguretat o delegui algú que tingui els permisos necessaris per fer-ho.


• Còpia de seguretat diferencial. Es fa amb els arxius creats o modificats

des de l’última còpia de seguretat normal o incremental. Els arxius no

es marquen com a copiats de tal manera que es puguin tornar a copiar.

• Còpia de seguretat incremental. Es fa amb els arxius creats o modifi-

cats des de l’última còpia de seguretat normal o incremental. Els arxius

es marquen com a copiats i ja no es podran tornar a copiar fins que es

modifiquin.

• Còpia de seguretat intermèdia. Es fa amb tots els arxius seleccionats.

Aquests arxius no es marquen com a copiats de tal manera que es pu-

guin tornar a copiar.

• Còpia de seguretat normal. Es fa amb tots els arxius seleccionats.

Aquests arxius es marquen com a copiats i ja no es podran tornar a co-

piar fins que es modifiquin.

L’intèrpret d’ordres cmd ens ofereix l’ordre ntbackup per gestionar les cò-

pies de seguretat de la mateixa manera que la versió gràfica, però des del

símbol del sistema.

Les operacions de gestió de les còpies de seguretat en mode text també les

podem fer actualment d’una manera més fàcil i còmoda utilitzant eines

específiques de l’entorn gràfic.

3.11. Comprovació del funcionament del sistema operatiu

Qualsevol operació duta a terme en el sistema informàtic com a adminis-

trador del sistema s’ha de comprovar que s’ha fet correctament.

Per comprovar el funcionament del sistema, una vegada hem executat

tasques d’administració, podem fer les accions següents:

1) Determinar prèviament els objectius del procés.

2) Establir un pla de treball.

3) Establir procediments per avaluar les tasques d’administració

desenvolupades específicament.

4) Establir procediments per determinar el funcionament correc-

te del sistema globalment.

5) Avaluar els resultats de les comprovacions i actuar en conse-

qüència.

6) Documentar el procés.

Tipus de protecció de les dades

Hi ha dos tipus diferents de protecció de les dades:

1) Les còpies de seguretat.

2) La còpia d’arxius.

La diferència bàsica entre els dos sistemes està en el motiu de la seva realització.

Normalment es fa una còpia de seguretat del sistema per protegir les dades dels errors mecànics i humans. Les còpies de seguretat protegeixen dels problemes de maquinari (per exemple, errors del disc dur).

La còpia dels arxius es fa per desar determinats arxius al llarg del temps.


Una vegada comprovat el funcionament de les diferents tasques d’admi-

nistració, hem d’inventariar i documentar els processos desenvolupats en

el sistema informàtic.

L’inventari permet disposar d’informació referent a diversos aspectes

relacionats amb la part del maquinari i de la part del programari impli-

cat en el funcionament del sistema informàtic. L’inventari forma part

del bloc general descriptiu del sistema informàtic (documentació gene-

ral del sistema informàtic), del bloc general descriptiu dels dispositius

del sistema informàtic (documentació del maquinari) i del bloc general

descriptiu del programari del sistema informàtic (documentació del

programari).

3.12. Documentació referent a l’administració, a les incidències

i a la informació tècnica

Una de les tasques que ha de desenvolupar un administrador d’un sistema

informàtic és la gestió de la documentació referent al sistema informàtic

que administra. Normalment, els informàtics odien fer aquesta feina, pe-

rò és bàsica per un a bon i correcte funcionament del sistema informàtic

i, per tant, s’ha de fer i d’una manera correcta.

En tot procés d’administració, un dels elements que hem de tenir en

compte és la interpretació de la documentació tècnica de la tasca d’admi-

nistració que s’ha de desenvolupar. Aquest aspecte cal tenir-lo molt pre-

sent, ja que ens donarà la informació necessària i ens permetrà establir i

avaluar el procés més adient per a l’administració per desenvolupar. La

documentació tècnica s’utilitza principalment durant les fases de l’anàlisi

prèvia, de la instal·lació i de la configuració.

La documentació referent a les tasques d’administració d’un siste-

ma informàtic no s’ha de deixar per al final del procés sinó que s’ha

de fer durant el mateix procés.

La documentació de les tasques d’administració és el conjunt

d’informació que diu què fa el sistema informàtic, com ho fa i per

a què serveix.

La documentació tècnica d’un producte és un conjunt d’informació

en què se n’especifiquen les característiques generals.

Per a més informació sobre la gestió de la documentació, podeu consultar el subapartat “Documentació del procés d’instal·lació i d’incidències”, dins de l’apartat “Instal·lació de sistemes operatius propietaris” d’aquesta mateixa unitat.

!!


D’exemples de documentació tècnica, n’hi ha molts; per esmentar-ne

alguns tenim la compra d’un televisor. L’equip s’acompanya d’una do-

cumentació en què s’especifiquen les característiques tècniques del

producte (la fitxa tècnica), el procés d’instal·lació i de configuració (ma-

nual d’usuari), la garantia, etc.

Un altre exemple que podem comentar de la importància de la documen-

tació tècnica és la recuperació del sistema operatiu. Abans d’executar cap

procediment de recuperació del sistema operatiu, és necessari consultar

la documentació tècnica del sistema operatiu que s’ha de recuperar i la do-

cumentació del sistema informàtic en el qual és implementat el sistema

operatiu en qüestió i, a partir d’aquesta documentació, avaluar-ne la con-

veniència del procediment. Quin tipus d’informació hem d’interpretar?

Bé, en podríem indicar la següent:

1) La descripció general del programari. En aquesta part es descriuen els

objectius d’aquest programari, la seva funció i aplicació (per exemple, en

el cas del programari VirtualBox, l’objectiu és la virtualització de platafor-

mes del tipus x86, i d’aplicació podem indicar que el podem instal·lar en

sistemes Windows, Linux, Mac OS X i Solaris).

2) Les versions disponibles. Algunes distribucions disposen de versions

lliures i versions privades. Hem d’avaluar els avantatges i els inconveni-

ents de cada distribució. També hem d’avaluar la versió que volem instal·-

lar del programari.

3) El format del programari. També un altre element que cal tenir en

compte és el format del programari que cal instal·lar (format binari, i per

tant executable, o en format comprimit).

4) L’obtenció del programari. El procediment d’obtenció del programari

que s’ha d’instal·lar estarà en funció de si el programari és de tipus lliure

o propietari. En el cas de programari obert, la font d’obtenció del progra-

mari serà a partir d’un lloc web del qual podrem descarregar l’aplicació in-

formàtica. El programari propietari es pot obtenir a partir d’algun

distribuïdor del producte.

5) Els requeriments de maquinari. Un element que hem de tenir en

compte són el requeriments mínims de maquinari que necessita el pro-

gramari informàtic.

6) Els requeriments de programari. És un altre aspecte que hem de tenir

en compte i fa referència a quin programari hem de tenir instal·lat i con-

figurat per poder instal·lar el programari. Per exemple, per poder instal·-

lar el programari de creació de màquines virtuals necessitem tenir

instal·lat i configurat algun sistema operatiu amfitrió com, per exemple,


Windows XP Professional Edition o alguna distribució del sistema GNU/

Linux amb el seu programari complementari corresponent (per exemple,

els Service Packs de Windows XP).

7) El manual d’usuari. Finalment, hem de saber d’interpretar el manual

de l’usuari corresponent a la tasca d’administració que cal desenvolupar.

En aquest document podem trobar informació sobre el procediment que

s’ha de seguir per dur a terme la tasca d’administració fixada. El manual

d’usuari pot ser en diversos formats, però el típic és el format pdf. Alesho-

res necessitarem tenir instal·lat el programari corresponent per editar el

document corresponent (per exemple, en els formats pdf necessitem el

programari Adobe Reader).

SIOP2

Documents

Transcript of SIOP2