1

Jornada “Crisi econòmica i immigració. L’aplicació de la nova normativa

d’estrangeria i el paper de les administracions.

1 de desembre de 2011.

Ponència.

Estudi del contingut laboral del Reial decret 557/2011, de 20 d’abril, pel qual

s’aprova el Reglament de la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels

estrangers a Espanya i la seva integració social, després de la seva reforma per la

Llei orgànica 2/2009.

Eduardo Rojo Torrecilla.

Catedràtic de Dret del Treball i de la Seguretat Social de la Universitat Autònoma de

Barcelona.

1. El Reial decret http://bit.ly/kZQF4u disposa l’entrada en vigor del RELOEX dos

mesos després de la data de la publicació al BOE i deroga el RD 2393/2004, de 30 de

desembre, “i totes aquelles disposicions, del mateix rang o inferior, que s’oposin al que

es disposa en aquest reial decret”. Es tracta d’un reglament que, segons el que s’afirma

en la introducció del RD que n’estableix l’aprovació, “va més enllà d’una mera

adaptació reglamentària de l’última reforma de la LO 4/2000” i que, com a

conseqüència de l’ampli procés de diàleg social amb agents socials i organitzacions

representatives en matèria d’estrangeria, “conté més novetats que les que s’imposaven

legalment”.

El Reglament completa el treball realitzat per la LO 2/2009 i trasllada a l’ordenament

jurídic espanyol nombroses directives comunitàries. Per la seva claredat i precisió,

reproduïm un ampli paràgraf del Dictamen del Consell d’Estat en el qual es dóna

compte d’aquesta transposició: “El capítol II del títol III, dedicat a l’autorització

«d’estada per estudis, mobilitat d’alumnes, pràctiques no laborals o serveis de

voluntariat», continua la transposició de la Directiva 2004/114, que es va dur a terme

amb la reforma de l’article 33 de la Llei orgànica 4/2000; el capítol IV del títol IV,

dedicat a la «residència temporal i treball per a investigació», desplega l’article 38 bis

de la Llei orgànica i trasllada la Directiva 2005/71; i el capítol V del títol IV, dedicat a

la «residència temporal i treball de professionals altament qualificats titulars d’una

targeta blava UE», desplega l’article 38 ter de la Llei orgànica i incorpora la Directiva

2009/50”. Per la seva banda, els capítols III i IV del títol V, que regulen la residència

temporal i de treball per circumstàncies excepcionals d’estrangers que col·laborin contra

xarxes organitzades o que hagin estat víctimes de tràfic d’éssers humans, traslladen la

Directiva 2004/81. El títol VI del Reglament projectat (residència de llarga durada)

completa la transposició de les directives 2003/109 i 2009/50. I en el títol VII (extinció

de les autoritzacions de residència o de residència i treball) s’incorporen articles

relacionats amb els títols i capítols esmentats, per la qual cosa també participen en

aquesta operació de transposició. Al costat de tot això, el Projecte també atén les

2

novetats derivades del Reglament (CE) núm. 810/2009 del Parlament Europeu i del

Consell, de 13 de juliol de 2009, pel qual s’estableix un codi comunitari sobre visats

(Codi sobre visats). En particular, el títol II regula el “trànsit aeroportuari” i el títol III

tracta “de l’estada a Espanya”.

Ens referirem de manera general als preceptes del RELOEX que tenen una relació més

directa amb el món laboral o, dit d’una altra manera, aquells articles en els quals hem

trobat referències de contingut laboral.

2. El títol I (articles 1 a 24) regula el règim d’entrada i sortida de territori espanyol. Tota

persona que hi pugui accedir per treballar haurà de complir els requisits previstos en

l’article 1: passaport o document de viatge, visat vàlid quan sigui exigible, justificació

de l’objecte i les condicions d’entrada i estada, acreditació de disposar de recursos

econòmics suficients o estar en condicions d’obtenir-ne legalment, i en la mateixa línia

es troba l’article 4.1 d). Sobre l’acreditació de mitjans econòmics, l’article 9 remet a una

ordre ministerial del Ministeri de la Presidència per a la concreció de la quantia i la

manera d’acreditar-ne la possessió. L’acreditació de disposar de tota la documentació

requerida s’haurà de fer davant els funcionaris encarregats del control dels llocs

habilitats per a l’entrada a Espanya, segons el que es disposa a l’article 12.1.

També s’ha de fer referència a l’article 7.3, en el qual s’estableix que no necessitaran

visat per entrar en territori espanyol els titulars d’una targeta d’identitat d’estranger de

“treballador transfronterer”, respecte a l’entrada al territori que forma frontera amb el

país d’aquest treballador.

Sobre la immigració irregular i el seu indubtable impacte sobre el mercat de treball, pot

impactar l’autorització que es concedeix a l’article 14.1 per al registre d’entrada dels

estrangers no comunitaris, “a l’efecte de control del seu període de permanència a

Espanya”, com també la de control de les sortides a què es refereix l’article 21.4.

3. El títol III tracta sobre l’estada a Espanya (articles 28 a 44). La primera referència de

contingut laboral la trobem en el segon paràgraf de l’article 29, que permet que un visat

d’estada pugui autoritzar el titular a buscar ocupació i sol·licitar l’autorització de

residència i treball, sempre que es compleixi el que es disposa en l’article 39 de la LO

4/2000 (modificada) i en els restants preceptes del Reglament que tracten sobre aquesta

regulació.

D’afectació indirecta considerem que és l’article 37, que defineix diferents activitats de

caràcter no laboral per les quals es pot concedir una autorització d’estada, entre les

quals trobem les de realització d’activitats d’investigació o formació, “sense perjudici

del règim especial d’investigadors” (que sí que té un clar contingut laboral) i la

realització de “pràctiques no laborals” en organismes o entitats públiques o privades o

en centres de formació professional reconeguts oficialment. Aquesta autorització es pot

prorrogar anualment, segons el que es disposa a l’article 40, quan s’acrediti que es

continuen complint els requisits previstos per a l’activitat que s’està duent a terme. A

més del subjecte que disposa d’autorització d’estada, podran accedir a Espanya els seus

familiars durant la vigència d’aquella autorització, amb el benentès (article 41.4) que no

podran obtenir l’autorització per a la realització d’activitats lucratives a què es refereix

l’article 42.

3

En efecte, l’article 42 regula el “treball de titulars d’una autorització d’estada”. Es

permet en determinades condicions l’activitat laboral dels que hagin accedit a Espanya

per motius d’estudis, investigació o formació, pràctiques no laborals o estudis de

voluntariat. D’aquest precepte només volem destacar ara que l’activitat laboral ha de ser

compatible amb l’educativa o formativa i que el seu caràcter supletori o subordinat pel

que fa a aquesta última es posa de manifest amb tota claredat en l’article 42.1, tercer

paràgraf, atès que els ingressos obtinguts per l’acompliment d’una activitat laboral “no

poden tenir el caràcter de recurs necessari per al seu manteniment o estada, ni seran

considerats en el marc del procediment de pròrroga d’estada”.

En l’article 43, que es titula “Règim especial dels estudis d’especialització en l’àmbit

sanitari”, es presta una atenció especial a la problemàtica laboral del personal sanitari

estranger. En determinats supòsits es preveu la possibilitat de dur a terme l’activitat

regulada per la relació laboral especial de residència per a la formació d’especialistes en

ciències de la salut sense necessitat de disposar d’autorització de treball.

4. El títol IV regula la residència temporal (articles 45 a 122). Trobem aquí el gruix de

la normativa de contingut o afectació laboral. Per adonar-se’n n’hi ha prou de parar

esment al contingut de l’article 45, que defineix què s’ha d’entendre per residència

temporal i inclou els supòsits integrats en la mateixa definició. Tots aquests supòsits,

excepte l’autorització de residència temporal no lucrativa, tenen un indubtable interès

laboral, assenyaladament el d’autorització de residència temporal i treball per compte

d’altri, que serveix de marc general per a la resta d’autoritzacions i a les quals

s’afegeixen en cada supòsit les seves especialitats pròpies: per a recerca; per a

professionals altament qualificats titulars d’una targeta blava - UE; de durada

determinada; per compte propi; en el marc de prestacions transnacionals de serveis; amb

excepció de l’autorització de treball.

Fins i tot es pot dir i matisant el que s’ha exposat més amunt que l’autorització

inicial de residència temporal no lucrativa també interessa el món laboral, ja que

l’acreditació de disposar de recursos econòmics de subsistència per al titular de

l’autorització i, si s’escau, de la seva família, ha de servir per demostrar que pot residir a

Espanya “sense necessitat de desenvolupar cap activitat laboral o professional”. Aquesta

justificació es concreta encara més quan els mitjans econòmics de què disposa el titular

de l’autorització procedeixin d’accions o participacions espanyoles, mixtes o

estrangeres establertes a Espanya, ja que en aquest cas la persona interessada haurà

d’acreditar, mitjançant certificació d’aquestes accions o participacions i amb declaració

jurada en aquest sentit, “que no exerceix cap mena d’activitat laboral en aquestes

empreses” (article 47.3, tercer paràgraf). La disponibilitat d’aquests mitjans de

subsistència que permeten no realitzar cap activitat laboral també es requereix,

òbviament, per a la renovació de l’autorització, en els termes de l’article 51.2 b), per a la

qual cosa caldrà aportar els documents que acreditin la disponibilitat d’aquests recursos

(article 51.3 b).

Per cert i valgui la referència per a tots els articles en els quals s’inclou l’esment als

esforços d’integració dels estrangers, que es podran acreditar mitjançant l’informe

positiu de la comunitat autònoma de referència, el text final ha modificat l’esborrany

presentat el 8 de febrer seguint les indicacions del dictamen emès pel Consell d’Estat el

7 d’abril. En aquest sentit, la referència al “coneixement de les llengües oficials” ha

estat substituïda per l’“aprenentatge” i ha desaparegut la referència a “les activitats de

4

formació orientades a l’ocupació”. En el dictamen del Consell d’Estat sobre el

RELOEX, es fa la següent observació sobre l’article 2 ter de la LO 4/2000, modificada

per la LO 2/2009: “El contingut d’aquest informe, per decisió del legislador, ha de

versar sobre les accions formatives, però no necessàriament sobre el que es considera en

el mateix article 2 ter com a factors essencials d’integració, això és, les mesures

específiques per afavorir la incorporació al sistema educatiu, l’aprenentatge del conjunt

de llengües oficials i l’accés a l’ocupació. Aquesta distinció sembla obeir en la Llei

orgànica a la lògica de cadascun dels extrems compresos en l’article 2 ter, ja que les

accions formatives persegueixen una integració en valors, mentre que les anomenades

mesures específiques operarien en un àmbit divers que, al seu torn, no manté necessària

coherència interna, ja que les mesures dirigides a afavorir la incorporació al sistema

educatiu i l’accés a l’ocupació no tenen necessària relació amb «l’esforç d’integració de

l’estranger», sinó amb l’existència i la disposició pels poders públics competents dels

mitjans necessaris perquè en aquests camps específics pugui tenir lloc aquesta

incorporació o aquest accés i, com a conseqüència d’això, iniciar-se el procés

d’integració”.

A) Pel que fa al reagrupament familiar (articles 52 a 61), ens quedem ara amb la

important referència continguda en l’article 58.4, lògica conseqüència del desplegament

de la LO 4/2000, modificada per la LO 2/2009, a l’autorització per treballar, “sense

necessitat de realitzar cap tràmit administratiu” per al cònjuge, parella de fet (persona

que mantingui amb el reagrupant una relació d’afectivitat igual a la conjugal i que

compleixi els requisits regulats en l’article 53 b), o fill reagrupat, i que aquesta

autorització habilitarà per treballar de manera plena i sense restriccions de cap tipus, o

per dir-ho d’una manera més correctament jurídica, “per treballar per compte d’altri o

per compte propi, en qualsevol part del territori espanyol, ocupació o sector d’activitat”

(article 58.4).

B) La residència temporal i treball per compte d’altri (articles 62 a 72) és l’“estrella” de

la regulació de contingut laboral del nou RELOEX.

a) L’article 64 recull els requisits necessaris perquè es pugui concedir aquesta

autorització inicial de residència temporal i de treball. En primer lloc, cal fer referència

a la presentació pel futur ocupador d’un contracte de treball, i no d’una oferta. El

contracte haurà d’estar signat per ambdues parts en el moment de la presentació, però la

seva eficàcia pel que fa a l’entrada en vigor, és a dir, la data del seu començament,

quedarà obligatòriament condicionada “al moment de l’eficàcia de l’autorització de

residència temporal i treball per compte d’altri”, és a dir, al moment de l’alta del

treballador a la Seguretat Social. Aquesta regulació és summament important, ja que

condiciona tant l’eficàcia de l’autorització concedida com el moment en què el

treballador podrà començar a treballar, i l’article 70.7 disposa taxativament que l’alta a

la Seguretat Social “dotarà d’eficàcia l’autorització inicial de residència i treball per

compte d’altri”. Cal observar la diferència substancial respecte de l’article 52 de

l’encara vigent RD 2393/2004, de 30 de desembre, en el qual es disposa que “el visat de

residència i treball per compte d’altri incorporarà l’autorització inicial de residència i

treball per compte d’altri, i la vigència d’aquesta començarà a partir de la data en què es

faci l’entrada a Espanya, la qual s’haurà de fer constar obligatòriament en el passaport o

títol de viatge”.

5

b) Quan la contractació sigui a temps parcial, la retribució haurà de ser igual o superior

al salari mínim interprofessional “per a jornada completa i en còmput anual”. Suposem

que aquesta modificació pot tenir relació amb l’objectiu d’evitar situacions de

desprotecció econòmica, de cotitzar a la Seguretat Social de manera que es pugui

sol·licitar després la renovació de l’autorització, o bé de pràctiques fraudulentes

consistents a formalitzar un contracte a temps parcial però a la pràctica treballar moltes

més hores, com si fos un contracte a jornada completa.

c) La referència al fet que la situació nacional d’ocupació no es tindrà en consideració a

l’hora de concedir l’autorització sol·licitada, no només quan així ho disposi

expressament l’article 40 de la LO 2/2009, sinó també quan s’estableixi “per conveni

internacional”, deixa la porta oberta a l’ampliació d’aquesta hipòtesi mitjançant

convenis subscrits de manera bilateral pel Regne d’Espanya amb altres Estats

(probablement d’Iberoamèrica) o bé aquells que es poden aprovar, i posteriorment

ratificar, en l’àmbit multilateral.

d) Considerem molt important l’article 65, regulador de la determinació nacional

d’ocupació, en el qual es recull tota l’explicació de com s’ha d’elaborar el catàleg

d’ocupacions de difícil cobertura, que inclourà no només la informació facilitada pels

serveis públics d’ocupació respecte a les ofertes presentades pels ocupadors, sinó que

també, segons el nou text, haurà de tenir en consideració “les estadístiques elaborades

per les administracions públiques i, especialment, la relativa a persones inscrites com a

demandants d’ocupació als serveis públics d’ocupació”.

És en aquest precepte on no es troba la claredat i concreció que sí es troba en bona part

del nou text, i que deixa la porta oberta a diferents i diverses interpretacions per part

dels respectius serveis públics d’ocupació, a més d’aportar-los una càrrega addicional

de treball burocràtic que deduïm que mereixerà dures crítiques d’aquests mateixos

serveis. Per dir-ho d’una manera clara i sense circumloquis: creiem que el legislador vol

reduir a la mínima expressió, o fins i tot suprimir, si pogués, el catàleg, en un moment

en què la taxa de desocupació a Espanya es mou al voltant del 20 %, però no s’atreveix

a formular-ho en aquests termes i per això trasllada “la càrrega de la prova” a ocupadors

i responsables dels SPO.

Per què fem aquesta afirmació? Primer, perquè el text permet incloure al catàleg

aquelles ocupacions que per la seva naturalesa podrien ser cobertes per persones

inscrites com a demandants d’ocupació després de la seva participació (per quant de

temps?) en activitats formatives (de quin tipus?) programades pels SPO (dins de la seva

planificació general o de forma addicional quan es doni aquest supòsit?). En segon lloc,

perquè, encara que aparentment s’obre la porta perquè l’ocupador presenti ofertes per a

llocs de treball no inclosos al catàleg, es matisa que aquesta oferta només té raó de ser

quan es pugui demostrar la dificultat de cobrir els llocs de treball vacants amb

treballadors ja incorporats al mercat laboral intern, i que per a això caldrà presentar una

oferta per a aquest lloc de treball “sense contenir requisits que no tinguin relació directa

amb el seu acompliment” (cal presumir necessàriament que l’ocupador vol eludir la

legalitat o forçar la lletra de la norma per poder contractar la persona desitjada?)

La norma disposa la publicitat d’aquesta oferta durant un període mínim de 15 dies

perquè pugui ser coneguda per qualsevol treballador que es trobi i resideixi a Espanya,

un altre termini de 25 dies des de la presentació de l’oferta per comunicar al servei

6

d’ocupació el resultat de la selecció, i un tercer de 5 dies més perquè l’SPO emeti, si

s’escau, la certificació d’insuficiència de demandants d’ocupació. La norma remet a un

desplegament normatiu sobre el contingut mínim que haurà de tenir aquest certificat,

amb informe previ de la Comissió Laboral Tripartida d’Immigració. Per cert, ens assalta

un dubte jurídic: si les comunitats autònomes són les responsable de la gestió de totes

les polítiques actives d’ocupació, ¿se’ls pot imposar per una norma estatal el contingut

“mínim” d’un document que elles mateixes han de formalitzar, amb la justificació que

es tracta d’una matèria, la d’estrangeria, per a la qual la Constitució els atribueix

competència exclusiva, de manera que el Tribunal Constitucional ha reconegut que el

contingut de la competència d’estrangeria pròpiament dit és limitat i que hi ha altres

títols competencials que afecten aquesta matèria però que s’atribueixen a les

autonomies?

No es pot dir certament que el contingut del certificat no sigui, aparentment, confús (i el

risc que es facin informes estereotipats és més que una mera hipòtesi de treball si

prospera el text de l’esborrany). En primer lloc, la certificació de totes les dades

relatives a l’oferta d’ocupació; en segon lloc, la xifra de persones incloses a la província

(és convenient tenir en consideració altres realitats territorials que preveuen algunes

comunitats autònomes); finalment, i aquesta és la part més discrecional, una valoració

(entenem que signada pel responsable de l’oficina d’ocupació) de si l’ocupació, una

vegada ha quedat provat que no hi ha demandants de feina que en principi puguin

ocupar-la, sí que podria ser ocupada per alguns d’aquests mateixos demandants “després

d’haver participat en activitats formatives [quines? de quina durada?] pels serveis

públics d’ocupació”.

El certificat, en tot cas, no sembla que sigui definitiu per tramitar a l’exterior l’oferta

d’ocupació i deixa un marge ampli d’actuació a l’oficina d’estrangers (que sembla que

vol denegar la sol·licitud però que necessiti algun argument de mercat de treball per

poder fer-ho) per prendre la decisió final d’acceptació o denegació de la tramitació de

l’oferta a l’exterior. La norma fa entendre, una altra vegada de manera prudent perquè

no es “noti” massa el seu desig de restringir al màxim l’oferta d’ocupació per a

estrangers no residents, que podrà ser desestimada “si el lloc pogués ser cobert després

d’una activitat formativa programada pel Servei Públic d’Ocupació”.

e) Altres epígrafs de l’article 67 posen de manifest amb claredat, segons la nostra

opinió, el desig del legislador d’evitar situacions d’irregularitat sobrevinguda per causes

no imputables al treballador. No es pot entendre d’una altra manera que la defunció o

desaparició de l’ocupador permeti al demandant d’ocupació prestar serveis per a un altre

ocupador, amb l’autorització pertinent de l’autoritat competent, sempre que l’alta a la

Seguretat Social es formalitzi en un període màxim de tres mesos des de l’arriba a

Espanya del ciutadà estranger. D’altra banda, qui no sigui donat d’alta pel seu hipotètic

ocupador haurà de comunicar-ho a l’oficina d’estrangers competent (segons el nostre

parer, el nou reglament utilitza impròpiament el terme treballador en aquest cas, ja que

la persona que no ha accedit encara al contracte de treball amb eficàcia no és

pròpiament un treballador en el sentit jurídic del terme).

En el marc del diàleg social es van incorporar dues importants modificacions en els

números 8 i 9 de l’article 67 i que cal valorar positivament.

7

En primer lloc, es tracta d’aconseguir que el treballador que prestarà serveis per a

l’ocupador que el va contractar pugui fer-ho per a un altre, a fi de permetre que pugui

treballar a Espanya en condicions de regularitat. Si a l’esborrany del Reglament es

preveia aquesta possibilitat en cas de defunció de l’ocupador (persona física) o de la

seva desaparició (persona jurídica), l’acord l’amplia al supòsit que l’empresari que

havia de contractar el treballador comuniqui a l’autoritat laboral que no pot fer-ho, i per

tant el treballador podrà ser contractat per un nou ocupador sempre que no hagin

transcorregut més de 3 mesos des de la seva entrada a Espanya. A més, es preveu la

possibilitat que l’estranger que busca feina, amb independència de la causa per la qual

ha de buscar un segon ocupador, “pugui recórrer a la intermediació del Servei Públic

d’Ocupació competent”. El precepte modificat és l’article 67, números 8 i 9.

En segon lloc, es dissipa un interrogant sobre la interpretació d’un determinat precepte,

l’article 69.1 i, que no preveia de manera expressa com a causa de denegació de

l’autorització que l’ocupador hagués adoptat amb anterioritat una mesura de suspensió

de contractes i que aquesta es mantingués vigent quan se sol·licités autorització per

cobrir aquests llocs. Ara s’inclou com a causa de denegació de manera expressa que es

vulgui cobrir un lloc de treball que ja estigui ocupat per un treballador, però amb el

contracte de treball en suspens. No ens sembla que fos necessari aclarir allò que no es

diu en la norma, però en l’explicació de l’acord s’argumenta que aquesta contractació sí

que es podrà fer quan “tingui com a objectiu cobrir llocs de treball diferents dels

afectats per la suspensió”.

f) També s’ha de fer esment de l’article 68, que regula el procediment en el cas de

traspàs de competències executives en matèria d’autorització inicial de treball per

compte d’altri a les comunitats autònomes, ja que en altres autoritzacions es troba una

redacció idèntica, amb l’obligat canvi del supòsit concret d’autorització. Probablement

té relació amb això l’acord de la Subcomissió Bilateral Generalitat-Estat de Cooperació

en Matèria de Migració, que va tenir lloc el 7 de març: l’acord permet ampliar les

competències de la Generalitat de Catalunya en matèria d’autoritzacions inicials de

treball a nous supòsits regulats en el RELOEX (Vegeu l’annex).

g) L’article 69 tracta sobre les denegacions de les autoritzacions inicials de residència

temporal i treball per compte d’altri. Sobre aquest precepte cal fer dues consideracions:

En primer lloc, es manté la denegació ja regulada en la normativa encara vigent quan

l’ocupador hagués amortitzat llocs de treball per acomiadaments declarats com a

improcedents o nuls en sentència o en tràmit de conciliació judicial, en els supòsits

previstos en l’article 50 (extinció del contracte per causes no imputables al treballador),

51 (acomiadaments col·lectius) i 52 c) (amortització individual o plural de llocs de

treball). Hauria estat convenient, segons el nostre parer, incloure els supòsits de

declaració d’improcedència de l’acomiadament objectiu per reconeixement exprés de

l’ocupador en el mateix escrit en el qual es comunica l’acomiadament, o en un

d’immediatament posterior, i que el treballador no recorri contra la decisió empresarial,

atesa la nova regulació en aquesta matèria introduïda per la Llei 35/2010, de 17 de

setembre.

En segon lloc, s’inclou com a causa de denegació de l’autorització el fet que

l’ocupador hagi estat sancionat per faltes greus (i no només molt greus, com passa amb

la normativa vigent) i també quan hagi estat condemnat per sentència ferma (i no hagin

8

estat cancel·lats els antecedents penals) per delictes contra la hisenda pública i contra la

Seguretat Social (i no només contra els drets de treballadors), per la qual cosa sembla

que es fa èmfasi en la conducta jurídicament irreprotxable que ha de tenir un ocupador

per poder contractar treballadors de països que no siguin de la UE.

h) La nova norma intenta evitar, en la redacció de l’article 71, que es produeixin

situacions d’irregularitat sobrevinguda que provoquin que persones, en la gran majoria

treballadores, que es troben en situació de regularitat abandonin aquesta situació jurídica

a causa de la pèrdua de la seva ocupació o per circumstàncies familiars. La norma també

recull la possibilitat que dóna l’article 38.6 d) de la LO 2/2009 d’incloure altres

circumstàncies no previstes expressament en la llei, d’una manera particular “els

supòsits d’extinció del contracte o suspensió de la relació laboral com a conseqüència

de ser víctima de violència de gènere”.

En efecte, el RELOEX inclou de manera expressa aquesta hipòtesi, com també amplia

la possibilitat de sol·licitar la renovació no només quan el cònjuge compleixi els

requisits econòmics previstos per poder reagrupar el treballador, sinó també quan

aquesta situació es doni en el cas de la parella de fet, és a dir, “de la persona amb la qual

l’estranger mantingui una relació d’anàloga afectivitat a la conjugal en els termes

previstos en matèria de reagrupament familiar”. D’altra banda, es manté i creiem que

és especialment important la reforma operada en el Reglament 2393/2004, de 30 de

desembre, pel RD 1162/2009, de 10 de juliol, i es vincula la recerca activa d’ocupació a

la inscripció en el Servei Públic d’Ocupació (potser seria convenient incloure aquí la

possibilitat d’inscriure’s en les agències de col·locació a partir de la regulació

d’aquestes agències en el RD 1796/2010, de 30 de desembre), però no obliga (una

qüestió diferent és que aquesta activitat sigui molt aconsellable per a la recerca

d’ocupació) a participar en accions d’aquests serveis o en programes d’inserció

sociolaboral.

i) La sol·licitud de renovació sembla que no dependrà únicament i exclusivament que es

compleixin les condicions de contingut laboral que es recullen en l’article 71, sinó

també d’altres de contingut social. Serà obligatori aportar l’informe emès per les

autoritats autonòmiques que acrediti, si s’escau, “l’escolarització dels menors a càrrec

d’edat en escolarització obligatòria”.

D’altra banda, i no només per a aquest supòsit sinó també per a alguns altres que es

recullen en la nova normativa, les autoritats podran valorar diferents informes que

s’hagin sol·licitat d’ofici per poder tramitar la sol·licitud, com ara la situació penal de

l’immigrant, el compliment de les seves obligacions en matèria tributària i de Seguretat

Social, i “es valorarà” (afirma de manera taxativa la futura norma, d’acord amb el que

es disposa en la LO 2/2009) “l’esforç d’integració de l’estranger”, que s’haurà de

recollir en “l’informe positiu de la comunitat autònoma del seu lloc de residència”.

j) En els nostres comentaris ens hem referit sempre a la persona treballadora contractada

per exercir un treball per compte d’altri, però seria incorrecte no acabar aquesta

explicació del “bloc d’alienitat” sense referir-nos al subjecte ocupador i, més

concretament, als criteris que es detallen en l’article 66, que permetran garantir alguna

certesa a l’hora de saber si és possible una contractació, “els mitjans econòmics,

materials i personals que ha d’acreditar l’ocupador per fer front a les obligacions

dimanants del contracte de treball” en el supòsit que es tracti d’una persona física,

9

supòsit que és el que concorre, per posar l’exemple més significatiu, quan es contracta

una persona per prestar serveis en la llar familiar. Ens sembla positiu abandonar la

tècnica legislativa de la mera instrucció o circular administrativa per tractar aquesta

qüestió i recollir els criteris en una norma de més rang legal.

Des d’aquest plantejament previ, cal dir que la norma inclou en l’import econòmic de

què ha de disposar l’ocupador el salari que haurà d’abonar a la persona treballadora,

“que s’haurà d’ajustar a les [quanties] establertes per la normativa vigent per a la

mateixa activitat, categoria professional i localitat” (és a dir, el conveni col·lectiu

aplicable, o com a mínim el salari mínim interprofessional, 21,38 euros/dia o 641,40

euros/mes el 2011). Una vegada descomptat aquest import, l’ocupador haurà de

disposar obligatòriament d’una quantitat que la norma considera suficient “per atendre

les seves necessitats i les de la seva família”. Aquesta quantitat és el 100 % de l’IPREM

(17,75 euros/dia o 532,51 euros/mes) quan l’ocupador no tingui familiars a càrrec seu,

del 200 % quan hi hagi un familiar a càrrec i del 50 % de l’IPREM addicional per cada

nou membre de la unitat familiar, amb el benentès que se sumen totes les quantitats que

es percebin en aquesta unitat, de manera que, en els casos d’unitats familiars que

incloguin dos o més membres, “els mitjans que s’hauran d’acreditar resultaran de la

suma d’aquells de què disposi cadascuna de les persones que integrin la unitat familiar”.

Només s’admetrà que els mitjans econòmics provinguin de subvencions, ajudes o

subsidis concedits per les administracions quan es tracti de persones contractades per a

assistència domiciliària i la cura de menors o persones dependents. Si es tracta

d’empreses, se’n podrà justificar la solvència amb la informació relativa a la xifra de

negocis durant els tres anys anteriors, i també la mitjana anual de personal contractat, en

la qual s’haurà de computar tant el personal de nou ingrés com aquell que hagi extingit

la seva relació.

C) La residència temporal i de treball per a investigació es regula en el capítol IV del

títol III (articles 73 a 84). Es refereix a la situació jurídica de l’estranger la permanència

del qual a Espanya “té com a finalitat única o principal realitzar projectes de recerca, en

el marc d’un conveni d’acolliment signat amb un organisme d’investigació” (article 73),

i amb la vigència de l’autorització vinculada a la durada del projecte de recerca (article

74). Per cert, sobre aquesta nova regulació el Ministeri de Ciència i Innovació no ha

tardat a publicar una nota de premsa oficial en la qual destaca les seves bondats i en què

ressalta que el nou reglament “redueix de 90 a 45 dies el temps per a l’obtenció del

permís de residència temporal i de treball per a investigadors procedents de tercers

països (fora de la UE), amb la qual cosa es facilita la contractació i atracció de talent

internacional i es millora la mobilitat dels investigadors. Aquesta nova normativa

afavoreix així la competitivitat de l’economia espanyola en el mercat internacional i

contribueix, a més, a la internacionalització de les empreses del país en el marc de la

política europea d’immigració”.

D) El capítol V tracta sobre la residència temporal i de treball de professionals altament

qualificats titulars d’una targeta blava - UE (articles 85 a 96), en desplegament tant de

l’article 38 ter de la LO 4/2000 com de la Directiva 2009/50/CE, de 25 de maig de

2009. N’hi ha prou ara de recordar que l’activitat laboral que es desenvolupi ha de

requerir una qualificació d’ensenyament superior o l’acreditació d’un mínim de cinc

anys d’experiència professional que es pugui equiparar a aquesta qualificació. Es

considera com a ensenyament superior aquell d’una durada mínima de tres anys “i que

10

proporcioni el nivell de qualificació necessari per exercir una professió que exigeixi un

alt nivell de capacitació o per ingressar en un programa de recerca avançada”, amb el

benentès, a més, i aquesta limitació pot implicar una restricció important a l’accés al

treball en territori espanyol, que l’autorització es concedirà quan la situació nacional

d’ocupació “permeti la contractació del treballador estranger en els termes previstos en

l’article 65 d’aquest reglament” (article 87.2 f), i que la denegació de l’autorització serà

procedent, segons el que es disposa a l’article 90.1 f), quan la contractació afecti els

sectors que al país d’origen del treballador tinguin escassetat de mà d’obra (sanitat?),

“d’acord amb el que estigui establert en un acord internacional sobre la matèria”.

E) La regulació de la residència temporal i de treball per compte d’altri de durada

determinada es troba en el capítol VI (articles 97 a 102), és a dir, les activitats laborals

de campanya o temporada, d’obres o serveis, o formació i pràctiques professionals, amb

els límits de nou mesos en activitats de campanya i temporada i de dotze per a la resta

de supòsits, excepte possibilitats excepcionals de pròrroga per raons degudament

justificades. És interessant, apuntem ara, la concreció de l’article 99.5, ja que per a

activitats de formació o pràctiques serà necessari que es formalitzin contractes que

regulen aquests supòsits, és a dir, “en els termes establerts en la normativa espanyola

que regula aquestes modalitats contractuals”. Es tindrà en consideració la situació

nacional d’ocupació.

En el marc del diàleg social, s’ha ampliat de 15 a 25 dies el període mínim de publicació

d’ofertes d’ocupació de treballs de temporada perquè puguin ser conegudes i valorades

per tots els treballadors residents en territori espanyol abans de ser ofertes a treballadors

estrangers que no es trobin ni resideixin a Espanya. Dit d’una manera més simple, es

pretén que aquestes ofertes d’ocupació siguin cobertes per persones que siguin

demandants d’ocupació i que, per tant, es trobin a Espanya. S’hauran o es podran cobrir

només de manera excepcional quan quedi degudament acreditat pel transcurs d’aquest

període de temps que no hi ha treballadors residents a Espanya que puguin cobrir les

ofertes disponibles. El precepte que es modifica és l’article 98.2 a).

També s’ha ampliat, com acabem d’indicar, la durada màxima de l’autorització inicial

de determinats treballs de durada determinada, que passa de 9 a 12 mesos, i només es

preveu autorització de pròrroga si l’ocupador “acredita circumstàncies sobrevingudes

que requereixen la continuació de la relació laboral”. En concret, es tracta, segons el

text de l’acord, d’autoritzacions per desenvolupar activitats d’obres o serveis,

contractació en formació o pràctiques i contractació de determinats col·lectius. Sembla

que l’objectiu és incentivar la contractació via règim general de contractació en origen

quan l’ocupador prevegi que la durada de la relació laboral pot ser superior a un any, ja

que posseeix una major flexibilitat en el seu contingut que la regulació de l’autorització

de durada determinada, especialment perquè en aquesta última cosa que no passa en

el règim general el treballador ha d’assumir el compromís de tornar al seu país

d’origen quan finalitzi l’activitat laboral per la qual va ser concedida l’autorització

inicial. Els preceptes objecte de modificació són els articles 96.3 b) i 100.2.

F) El capítol VII centra la seva atenció en la residència temporal i de treball per compte

propi (articles 103 a 109). Es preveu una durada inicial d’un any i limitar-la a un àmbit

geogràfic autonòmic i a un sector d’activitat (més ampli que per al treball per compte

d’altri, que té els límits d’una província i d’una ocupació), amb el benentès que aquelles

11

comunitats autònomes que tenen competències en matèria d’autorització inicial de

treball per compte propi (fins al moment només en disposa Catalunya) “podran fixar

l’àmbit de l’autorització dins del seu territori”.

G) El capítol VIII regula la residència temporal i de treball en el marc de prestacions

transnacionals de serveis (articles 110 a 116), és a dir, de treballadors estrangers

desplaçats a Espanya i que tenen relació jurídica laboral amb una empresa establerta en

un Estat que no forma part de la UE ni de l’espai econòmic europeu, sempre que es

produeixi algun dels supòsits que es detallen en l’article 110, amb una durada màxima

d’un any i amb limitació a una ocupació i àmbit territorial concrets. Novament aquí

interessa esmentar que la situació nacional d’ocupació ha de permetre el desplaçament

(article 111, 6è, b) 1r).

H) En l’article 117 es troba una àmplia llista d’excepcions a l’autorització de treball.

Aquest article es troba en el capítol IX, que regula la residència temporal amb aquestes

excepcions (articles 117 a 119). Per la seva importància en relació amb els menors

estrangers en edat laboral, ens interessa destacar el supòsit dels que estan tutelats per un

servei de protecció de menors competent, per als quals aquest servei demana poder dur

a terme una activitat que afavoreixi la seva integració social mentre es mantinguin en

aquesta situació. A més, caldrà acreditar que “el servei esmentat exerceix la tutela del

menor” i s’haurà de presentar una proposta d’activitat que “afavoreixi la integració

social del menor”.

I) La residència temporal de l’estranger que ha tornat voluntàriament al seu país, ja sigui

acollit a un programa de retorn voluntari o al marge, és objecte de regulació pel capítol

X (articles 120 a 122), que possibilita la sol·licitud d’una autorització de residència

temporal i treball una vegada hagin transcorregut tres anys des de la data de tornada al

país d’origen. S’atorga al MTIN la facultat de modificar aquest període (suposem que

segons com vagi evolucionant la situació d’ocupació i també segons el nombre de

treballadors que hagin retornat).

Per cert, l’article 122.2, segon paràgraf, ens suscita bastants dubtes sobre la manera com

es pot dur a terme en el marc d’un procediment de selecció de personal, tret que

s’introdueixi alguna previsió més concreta sobre aquest tema en una ordre posterior o en

una instrucció, ja que no creiem que es pugui valorar d’una altra manera la manifestació

que els òrgans espanyols “realitzaran les actuacions necessàries perquè aquests

estrangers siguin preseleccionats en els procediments desenvolupats al seu país d’origen

als quals concorrin”.

5. El títol V (articles 123 a 146) regula la residència temporal per motius professionals.

Sens dubte, l’estrella laboral és l’autorització per raons d’arrelament i, dins d’aquesta,

més concretament, la de l’arrelament laboral (article 124).

A) Pel que fa al denominat arrelament laboral, la nova regulació ens sembla coherent

amb la realitat actual del mercat de treball a Espanya, afectat per la crisi econòmica i

d’ocupació que tenim des del 2008. Per aquest motiu hem de valorar positivament la

reducció, des de l’any que ara es necessita fins als sis mesos en la nova norma, quant al

període del qual s’haurà d’acreditar l’existència d’una relació laboral. Aquesta

acreditació i durada s’hauran de dur a terme, i aquí només hi ha hagut una modificació

12

formal quant a la ubicació del requisit, per resolució judicial que ho reconegui o

resolució administrativa confirmatòria de l’acta d’infracció de la Inspecció de Treball i

Seguretat Social que ho acrediti. Per tant, aquest requisit (modificat) s’afegeix al

d’acreditar una residència continuada a Espanya durant dos anys com a mínim i al fet de

no tenir antecedents penals. En aquest últim punt s’ha introduït la novetat (que també

s’incorpora en la resta de supòsits de concessió d’autoritzacions de residència) que

aquest fet de no tenir antecedents penals no només s’ha de donar a Espanya i al país

d’origen de l’estranger, sinó també “al país o països en els quals hagi residit durant els

últims cinc anys”.

La referència laboral també apareix en l’arrelament social, ja que un dels requisits que

s’han de complir és tenir un contracte de treball amb una durada mínima d’un any,

excepte en el sector agrari i quan es desenvolupin activitats en una mateixa ocupació de

manera que es treballi a temps parcial i per a més d’un ocupador (supòsits típics del

personal al servei de la llar familiar). En aquest cas s’admetran dos contractes (primer

supòsit) i dos o més (segon supòsit) que compleixin els requisits que es fixen en el

RELOEX.

Per acreditar l’arrelament social les persones interessades podran al·legar (i

l’Administració que emeti l’informe ho podrà acreditar) “els esforços d’integració a

través del seguiment de programes d’inserció sociolaborals” (observeu, dit sigui

incidentalment, que es tracta de persones en situació irregular, per la qual cosa aquests

programes els hauran de realitzar preferentment entitats socials). D’altra banda, el nou

RELOEX manté la possibilitat, ja recollida en la normativa encara vigent, que en

l’informe es pugui recomanar que s’eximeixi la persona sol·licitant de la necessitat de

disposar “d’un contracte de treball” (en puritat s’hauria de dir “d’un o més contractes de

treball”, per adaptar aquest precepte als canvis introduïts amb anterioritat en el

contingut laboral de l’arrelament social), si es pot acreditar per la seva banda que

disposa de mitjans de vida suficients. La norma amplia la possibilitat de sol·licitar

aquesta exempció quan es tracti d’un treballador per compte propi i s’acrediti

fefaentment que compleix els requisits previstos per sol·licitar la concessió d’una

autorització d’aquest caràcter, amb el benentès que un dels requisits que obligatòriament

s’haurà de complir és “a) Que el treballador no es trobi irregularment en territori

espanyol”.

Per cert, l’autorització de treball també s’estén automàticament a les persones que hagin

sol·licitat i obtingut una protecció internacional en els termes de l’article 125, a les

quals és aplicable la disposició addicional vint-i-primera, que reconeix aquesta

autorització quan hagin transcorregut més de sis mesos des de la presentació de la

sol·licitud i sempre que aquesta hagués estat admesa a tràmit i no estigués resolta per

causa no imputable a la persona interessada.

N’hi ha prou ara d’afegir la referència a l’últim paràgraf de l’article 124, que diu

implícitament que no es tindrà en consideració la situació nacional d’ocupació per

possibilitar l’accés dels estrangers acollits a l’arrelament laboral, social o familiar al

mercat de treball, ja que l’ordre que pot dictar el Ministeri de la Presidència podrà

aplicar els límits derivats d’aquesta situació només a les sol·licituds d’autorització de

residència temporal per arrelament social. Per cert, el precepte ha estat substancialment

modificat pel que fa a la redacció recollida en l’esborrany de 8 de febrer, a fi de tenir en

13

consideració l’observació de caràcter substancial formulada en el Dictamen del Consell

d’Estat.

Afegim també que l’accés al mercat de treball serà igualment possible, si bé s’ha de

sol·licitar, quan una persona hagi col·laborat amb autoritats públiques, o per raons de

seguretat nacional o interès públic (article 127).

B) Els capítols II, III i IV tracten de manera específica sobre la situació de tres

col·lectius per als quals es requereix, per diferents motius, una protecció social i jurídica

especial. Ens referim a les dones estrangeres víctimes de violència de gènere, a les

persones que col·laborin amb les autoritats contra xarxes organitzades (per exemple, en

els casos d’explotació laboral) i a les que siguin víctimes de tràfic d’éssers humans

(articles 131 a 146).

En els tres supòsits existeix la possibilitat de sol·licitar una autorització de residència i

treball per circumstàncies excepcionals, la concessió de la qual implica la possibilitat de

treballar per compte d’altri o propi en qualsevol ocupació, sector d’activitat i àmbit

territorial. La concessió d’una autorització ferma, pel fet que es reconegui l’existència

del supòsit que va provocar la petició del subjecte estranger, serà per cinc anys. A més,

en el cas de dones víctimes de violència de gènere (article 134.1 c) supòsit que es va

incorporar en l’última fase d’elaboració del RELOEX la concessió ferma de

l’autorització de residència i treball implicarà arxivar el procediment sancionador que

pogués existir. També cal incloure l’autorització per col·laboració amb autoritats

administratives no policials i amb autoritats administratives policials, fiscals o judicials,

i entenem que aquí la col·laboració amb la Inspecció de Treball i Seguretat Social pot

tenir un paper important per sortir de la situació d’irregularitat laboral i en condicions

que impliquin l’explotació de la persona treballadora.

Observem, en definitiva, que en tots els supòsits reguladors dels col·lectius

especialment més desafavorits s’amplia, pel que fa al règim general, la durada de

l’autorització i el seu àmbit d’aplicació geogràfic i d’activitat, ja que en tots els supòsits

dels capítols esmentats amb anterioritat la vigència de les autoritzacions és de cinc anys,

i la possibilitat de treballar per compte d’altri existirà en qualsevol ocupació, sector

d’activitat i àmbit territorial.

6. El títol VI regula la residència de llarga durada, és a dir, aquella situació en què es

troba un estranger que hagi estat autoritzat a residir i treballar indefinidament a Espanya

en les mateixes condicions que els espanyols després d’haver residit de manera legal i

continuada durant un període mínim de cinc anys, o bé les persones que siguin titulars

d’una targeta blava - UE en un altre país de la UE i hagin residit en territori espanyol en

els dos anys immediatament anteriors a la sol·licitud (articles 147 a 161). Les

referències de contingut laboral i de protecció social es troben en l’article 148: es

permet l’adquisició d’una autorització de llarga durada a les persones beneficiàries

d’una pensió de jubilació, d’invalidesa permanent absoluta o de gran invalidesa en la

modalitat contributiva. Hi ha una regulació pròpia per facilitar la mobilitat del resident

de llarga durada - UE en un altre Estat membre que vulgui residir i treballar a Espanya,

en la qual destaca el fet que no es tindrà en consideració la situació nacional d’ocupació

per valorar la possibilitat de contractació de l’estranger.

14

7. El títol VIII es dedica a l’extinció de les autoritzacions de residència o de residència i

treball (articles 162 a 166). Apareix una referència especial en l’excepció de l’extinció

per haver estat fora d’Espanya durant un període de més de sis mesos a un any quan es

tracti de l’absència de personal laboral (és a dir, amb autorització de residència i treball)

que presti serveis com a cooperant per a organitzacions no governamentals, fundacions

o associacions inscrites en el registre i reconegudes d’utilitat pública, “i que realitzin per

a aquelles projectes de recerca, cooperació al desenvolupament o ajuda humanitària,

duts a terme a l’estranger” (article 162.2 e).

8. La gestió col·lectiva de contractacions en origen (l’anterior “contingent”) és objecte

de regulació en el títol VIII (articles 167 a 177), és a dir, la fixació d’una previsió de les

ocupacions, i si s’escau dels llocs de treball, que es poden cobrir a través d’aquest

mecanisme durant el període d’un any, amb el benentès que, si al cap d’aquest període

el nombre de contractacions fet fos inferior al previst inicialment, el MTIN, consultant-

ho prèviament a la Comissió Laboral Tripartida d’Immigració, podria “prorrogar la

vigència de la xifra que quedi”. Igualment, la flexibilitat en la regulació d’aquestes

contractacions és molt àmplia, ja que l’article 169.4 permet adaptar-les a l’evolució del

mercat de treball, de manera que es podran revisar durant l’any el nombre i la

distribució de les ofertes d’ocupació admissibles en aquest marc. La consideració de la

situació nacional d’ocupació es tindrà en consideració en el moment de regular la gestió

col·lectiva anual de les contractacions en origen, ja que es pretén evitar, tal com

s’afirma en la introducció del RD, “la substitució de mà d’obra que ja existeix al mercat

laboral”.

Cal recordar la inclusió com a supòsits específics dins d’aquest títol dels visats per a

recerca d’ocupació en general i els que es dirigeixen a fills o néts d’espanyols d’origen

en particular, així com els visats per a la recerca de feina en determinades ocupacions i

àmbits territorials, amb possibilitat de modificació “on existeixin llocs de treball de

difícil cobertura i les circumstàncies específiques del mercat laboral concernit

determinin que els llocs es poden cobrir de manera més adequada a través d’aquest

sistema” (article 177).

La participació de les organitzacions empresarials espanyoles en els processos de

selecció es recull en la disposició addicional vintena, així com la possibilitat d’establir

convenis de col·laboració entre l’AGE i les comunitats autònomes que disposin de

competències executives en matèria d’autoritzacions de treball (fins ara només

Catalunya) “per facilitar la tramitació dels visats corresponents, per ordenar l’actuació

d’aquestes en el marc de procediments de gestió col·lectiva de contractacions en

origen”.

9. El títol IX acull l’autorització d’entrada, residència i treball a Espanya d’estrangers en

l’activitat professional dels quals “concorrin raons d’interès econòmic, social o laboral,

o l’objecte dels quals sigui la realització de treballs de recerca o desenvolupament o

docents, que requereixin una alta qualificació, o d’actuacions artístiques d’especial

interès cultural” (articles 177 a 181). En aquestes contractacions no es tindrà en compte

la situació nacional d’ocupació. Els diferents tipus d’autorització que es poden concedir

són els que es regulen en el títol IV (ja ens hi hem referit amb anterioritat).

10. Els treballadors fronterers són objecte de regulació en el títol X (articles 182 a 184).

Es conceptuen com a tals els que desenvolupen activitats lucratives, laborals o

15

professionals per compte propi o d’altri en les zones frontereres del territori espanyol “i

resideixen a la zona fronterera d’un Estat limítrof al qual torna diàriament”. Aquí sí que

es pren en consideració la situació nacional d’ocupació, i igual que en l’autorització

general de residència i treball per compte d’altri, l’ocupador ha de garantir al treballador

“una activitat continuada durant el període de vigència de l’autorització”. Si es tracta

d’un treball per compte propi, s’haurà de demostrar, igual que en el règim general

d’aquest supòsit d’autorització, que la persona interessada obtindrà recursos econòmics

suficients per a la seva manutenció des del primer any, “una vegada deduïts els

necessaris per al manteniment de l’activitat”. L’autorització es limita geogràficament a

l’àmbit territorial de la comunitat o ciutat autònoma (Ceuta i Melilla) “en la zona

limítrofa de la qual resideixi el treballador”, i a una ocupació o un sector d’activitat

segons que l’autorització sigui de treball per compte d’altri o per compte propi.

11. La norma deixa respirar el iuslaboralista i li permet agafar aire en els articles

següents, encara que no s’oblida d’incorporar diverses referències de contingut laboral

en diversos preceptes. En el títol XI es regula la situació, especialment important a

Espanya, dels menors estrangers (articles 185 a 198). En efecte, ja hi trobem un primer

esment en l’article 185, que regula la residència del fill nascut a Espanya d’estranger

resident, de manera que aquesta autorització, una vegada que el menor assoleixi l’edat

laboral, l’habilitarà per treballar “sense necessitat de cap altre tràmit administratiu”.

Passa el mateix (article 186) per als que siguin fills no nascuts a Espanya d’estrangers

residents.

Respecte als menors estrangers de 18 anys no acompanyats, té importància, pel seu

impacte indirecte sobre l’àmbit laboral, la concessió de l’autorització de residència

(vigència inicial d’un any) per constatar la impossibilitat de la seva repatriació, i en tot

cas per haver transcorregut nou mesos des que el menor hagi estat posat a la disposició

dels serveis competents de protecció de menors (article 196). L’autorització de treball

per dur a terme activitats que facilitin la integració social del menor tindrà la durada de

l’activitat en relació amb la qual hagi estat concedida, “tret que aquesta excedeixi del

temps que resti de vigència de l’autorització de residència” (article 196.4). Quan el

menor assoleixi la majoria d’edat, podrà sol·licitar la renovació de l’autorització de

residència, per a la concessió de la qual es tindrà en consideració el grau d’inserció del

sol·licitant en la societat espanyola, que pot incloure “l’existència d’una oferta o

contracte de treball” i “la participació en itineraris de formació”. S’admet la presentació

“d’un o més contractes de vigència successiva” (article 197.6). També es podrà

sol·licitar l’autorització temporal de residència per circumstàncies excepcionals quan es

tracti d’un MENA que no sigui titular d’una autorització de residència abans

d’aconseguir la majoria d’edat, per a la concessió de la qual, entre altres requisits,

s’haurà de demostrar l’existència d’un contracte o contractes de vigència successiva, o

bé complir els requisits per instal·lar-se com a treballador per compte propi.

12. El títol XII regula la modificació de les situacions dels estrangers a Espanya (articles

199 a 204, tots els quals afecten la vida laboral). En efecte, l’article 199 permet passar

de la situació d’estada per estudi, investigació, formació o pràctiques a la de residència i

treball, o a la de residència amb excepció de la de treball, amb el benentès que

l’autorització d’estada ha d’haver durat com a mínim tres anys, tret que amb caràcter

excepcional es redueixi aquest termini “quan es tracti d’estrangers la residència dels

quals a Espanya es consideri oportuna per raó de la rellevància excepcional dels mèrits

16

professionals i científics que acrediti”. Tampoc no serà aplicable aquell termini a

determinats supòsits en l’àmbit sanitari i que permeten treballar en aquest sector.

Per la seva banda, l’article 200 permet passar de la situació de residència (amb caràcter

general un any, i excepcionalment menys si s’acredita la necessitat de treballar per

circumstàncies sobrevingudes) a la de residència i treball o a la de residència amb

excepció d’autorització de treball. L’article 201 permet compatibilitzar les situacions de

residència i de treball per compte d’altri i per compte propi, així com les autoritzacions

de treball per compte propi d’àmbit geogràfic diferent (cal tenir en compte aquí les

competències de les comunitats autònomes). L’article 202 permet passar de la situació

de residència per circumstàncies excepcionals (un any) a les de residència, residència i

treball o residència amb excepció d’autorització de treball, i no només referint-se a

l’autorització general de residència i treball per compte d’altri, sinó que l’article 202.4

també permet accedir a les autoritzacions “per compte propi, de residència i treball per a

investigació, o de residència i treball de professionals altament qualificats”. L’article

203 permet modificar l’autorització de residència i treball a l’òrgan competent

(recordem les competències de la comunitat autònoma de Catalunya), sempre a petició

del seu titular, “quant a l’ocupació, sector d’activitat i/o àmbit territorial de limitació”.

13. El títol XIII regula la documentació dels estrangers (article 205 a 2015). Ens

interessa destacar l’article 209, relatiu al visat, document que, com és ben sabut,

acredita la situació per la qual ha estat concedit. La seva validesa s’estén des de

l’efectiva entrada del titular a Espanya “fins a l’obtenció de la corresponent targeta

d’identitat de l’estranger o fins que s’extingeixi la vigència del visat”, o bé a la de

l’autorització d’estada o residència que incorpora quan no sigui exigible l’obtenció

d’aquesta targeta.

Aquest precepte s’ha de relacionar amb la disposició addicional desena, reguladora del

procediment en matèria de visats. El número 5 estipula que, amb caràcter general, el

sol·licitant ha de recollir el visat en el termini d’un mes des de la notificació, “excepte

en els procediments en què aquest reglament expressament determini un altre termini”.

Si no es fa així, “s’entendrà que la persona interessada ha renunciat al visat concedit i

es produirà l’arxivament de les actuacions”. A més, la denegació del visat de residència

i treball per compte d’altri ha de ser motivada, amb la deguda i necessària informació

dels fets i circumstàncies constatades i, si escau, dels informes i documents que hi hagi

en l’expedient, que hagin portat l’autoritat competent a dictar resolució denegatòria.

Quant al registre central d’estrangers, existent en la Direcció General de la Policia i de

la Guàrdia Civil, s’hi hauran d’anotar, entre altres, les autoritzacions de treball

concedides i el retorn dels treballadors de temporada (article 214).

14. El títol XIV regula les infraccions en matèria d’estrangeria i el seu règim

sancionador (articles 216 a 258), amb una remissió específica de les infraccions laborals

al procediment específic que es regula en el capítol IV (articles 253 i 254). Per saber de

quines infraccions estem parlant cal remetre’s a la LO 4/2000, modificada per la LO

2/2009: si es tracta d’infraccions lleus, seran les lletres c), d) i e) de l’article 52; si es

tracta d’infraccions greus, seran la lletra b) de l’article 53.1 b) i a) de l’article 53.2;

finalment, si es tracta d’infraccions molt greus, seran les compreses en les lletres d i f)

de l’article 54.1. N’hi ha prou d’afegir ara que les infraccions lleus es podran sancionar

amb multes de 50 a 500 euros, les greus de 501 a 10.000 euros, i les molt greus, de

10.001 a 100.000 euros.

17

D’altra banda, el RELOEX és molt acurat amb les competències que hagin assumit o

poden assumir les comunitats autònomes en matèria d’inspecció de treball i seguretat

social, i per aquest motiu se’ls atribueix (de moment només a Catalunya) la competència

en matèria de planificació i organització de l’acció inspectora, sempre que (i això també

passa a Catalunya) l’autonomia corresponent tingui la competència en matèria

d’autoritzacions inicials de treball per compte propi o d’altri dels estrangers la relació

laboral dels quals es desenvolupi al seu territori.

Finalment, és interessant per a l’àmbit laboral l’article 246.4, sobre execució de la

resolució en el procediment d’expulsió, que en principi es farà a costa de l’ocupador

sancionat com a conseqüència d’una infracció greu o molt greu a les quals ens hem

referit amb anterioritat, amb el benentès que això es durà a terme “sense perjudici i de

manera compatible amb la sanció econòmica que correspongui d’acord amb el

procediment establert per a la imposició de sancions per infraccions de l’ordre social”.

15. El títol XV regula les oficines d’estrangeria i els centres de migracions (articles 259

a 266). Les primeres s’enquadren en les àrees funcionals de treball i immigració i amb

dependència funcional del MTIN a través de la Secretaria d’Estat d’Immigració i

Emigració, i també del Ministeri de l’Interior, en ambdós casos en l’exercici de les

respectives competències, sense perjudici de la seva dependència orgànica de la

corresponent delegació o subdelegació del Govern. A aquestes oficines d’estrangeria (i,

si escau, als òrgans de les comunitats autònomes als quals s’hagin transferit

competències en matèria d’immigració) corresponen, entre altres funcions, la tramitació

de les autoritzacions de treball i les excepcions a l’obligació d’obtenir aquesta

autorització.

Respecte als centres de migracions, amb l’objectiu de facilitar la integració social, ens

sembla rellevant destacar la referència a la realització de programes (no queda clar si

són laborals, però ens inclinem per una resposta positiva) per a immigrants que arribin a

Espanya en el marc de la gestió col·lectiva de les contractacions en origen, “així com a

estrangers que es trobin en situació de vulnerabilitat o risc d’exclusió social”.

16. Finalment, arribem a les disposicions addicionals, aquelles que cal llegir amb

atenció per evitar l’oblit d’alguna referència normativa important que, per motius més o

menys explícits, no apareix en el text articulat de la norma. En apartats anteriors ja ens

hi hem referit i, per tant, ens remetem a la seva explicació.

A) Continuem referint-nos només a les que tinguin una relació amb la matèria laboral,

com ara la primera, relativa a l’atribució de competències en matèria d’informes,

resolucions i sancions, amb regla general en el número 1 i regles específiques per a

determinats supòsits en els números 2, 3 i 4. No hem trobat referències a les

competències de les comunitats autònomes en aquest precepte, però és obvi que no

podem oblidar-ne l’existència.

Només destaquem la importància que es concedeix a la Comissió Laboral Tripartida

d’Immigració en la concessió de les autoritzacions de residència i treball per compte

d’altri per part de la persona titular de la Direcció General d’Immigració quan es tracti

d’ofertes d’ocupació enquadrades en projectes de cooperació al desenvolupament

vinculats amb fons públics, ja que en aquest supòsit l’informe favorable d’aquesta

comissió a la concessió de l’autorització “substituirà la valoració de si la situació

nacional d’ocupació permet la contractació”.

18

B) La norma segueix fidelment, en la disposició addicional tercera, el que estableix la

mateixa disposició de la LO 4/2000 (modificada) sobre l’obligació de presentar les

sol·licituds relatives a les autoritzacions de residència i treball davant els registres dels

òrgans competents per tramitar-les quan el subjecte legitimat es trobi en territori

espanyol. S’afegeix la possibilitat que aquesta presentació es pugui fer de manera

electrònica i no només personal (en coherència amb els canvis tecnològics i amb

l’impuls de l’administració electrònica), si bé, quan el subjecte legitimat sigui un

ocupador, les sol·licituds inicials poden ser presentades per aquest o per qui exerceixi la

representació legal empresarial (disposició addicional vuitena). En canvi, la norma obre

la possibilitat de presentar en qualsevol registre, d’acord amb la normativa aplicable

sobre procediment administratiu i accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, les

sol·licituds de modificació, pròrroga o renovació de les autoritzacions de residència i

treball.

En el supòsit que la tramitació es faci per via electrònica, i atesa l’existència de

competències compartides entre l’AGE i les comunitats autònomes que les hagin

assumit en matèria d’autoritzacions inicials de residència i treball (de moment,

únicament Catalunya), la disposició addicional sisena estipula que la tramitació es durà

a terme mitjançant aplicacions informàtiques de les dues administracions “que

responguin a formats i estàndards comuns”, i això inclou, entre altres mesures, “la

intercomunicació i l’intercanvi de dades i informes entre les administracions competents

quan sigui necessari per a la tramitació i resolució dels expedients d’autorització inicial

de treball per compte propi o d’altri”.

A més de la referència ja feta al subjecte ocupador, la disposició addicional vuitena

sobre legitimació i representació inclou dues referències més d’indubtable contingut

laboral. En la primera, es disposa que no serà necessària la compareixença personal en

els procediments de contractació col·lectiva de treballadors si existeixen regles

específiques recollides “en un conveni o acord internacional”; en la segona, es preveu

que les sol·licituds de modificació, pròrroga o renovació de les autoritzacions de

residència i de treball es poden presentar personalment, “sense perjudici de l’existència

de fórmules de representació voluntària a través d’actes jurídics o atorgaments tècnics”.

C) Té una importància rellevant per a tots els procediments d’estrangeria que es regulen

en el RELOEX i per tant també aquells en els quals estigui en joc una autorització de

treball (o, si escau, l’excepció d’aquesta autorització) la disposició addicional

dotzena, reguladora dels terminis de resolució. Aquesta disposició fixa amb caràcter

general un termini màxim de tres mesos per notificar les resolucions, termini que es

computarà “a partir de l’endemà de la data en què hagi tingut entrada en el registre de

l’òrgan competent per tramitar-les”.

La norma remet als terminis que específicament es prevegin per a determinats

procediments, amb un esment exprés, entre altres, a l’autorització del treball de

temporada, per a la qual es preveu la notificació de la resolució en la meitat del termini

anterior, és a dir, en 45 dies. Cal recordar també, per posar un altre exemple significatiu,

que la mateixa reducció s’aplica a les autoritzacions per a investigadors estrangers de

països que no formen part de la UE.

Igualment, s’ha de fer esment de la disposició addicional tretzena, que regula el silenci

administratiu negatiu en els mateixos termes que la disposició addicional primera de la

19

LO 4/2000 (modificada), sense perjudici del caràcter positiu del silenci en les

excepcions recollides en aquesta última.

D) Segons el que es disposa a l’article 40.2 de la LO 4/2000 (modificada), la situació

nacional d’ocupació no es tindrà en consideració per a la cobertura dels llocs de

confiança i directius d’empresa, si bé remet al desplegament reglamentari per a la seva

concreció. El desplegament ara es troba en la disposició addicional quinzena del

RELOEX, que defineix aquests llocs de confiança segons el lloc de treball que s’ocupen

i dels poders que s’exerceixen (activitats pròpies d’alta direcció, funcions relacionades

amb direcció, gestió i administració de la inversió realitzada per l’empresa, ocupació de

càrrecs similars en la mateixa empresa o, si s’escau, en una altra del grup d’empreses).

E) La norma manté l’excepció de cotitzar per la contingència per desocupació en els

supòsits de treballadors estrangers titulars d’autoritzacions de treball per a activitats de

durada determinada i per a estudiants (ja previstos en els reglaments anteriors del 2001 i

del 2004 de desplegament de la LO 4/2000), si bé s’ha de destacar que, pel que fa a la

normativa anterior, ha desaparegut la referència als treballadors transfronterers.

F) En els informes que hauran d’emetre les comunitats autònomes sobre els esforços

realitzats pels estrangers per demostrar la seva integració en la societat d’acollida, s’hi

poden incloure tots aquells realitzats en matèria d’inserció laboral, com per exemple els

cursos formatius de preparació per a l’activitat laboral (amb independència, ara, de qui

els hagi impartit). Atès que les activitats formatives poden ser impartides per entitats

privades, i atesa la importància que aquests informes poden tenir en els procediments de

renovació de les autoritzacions de residència temporal i de treball, la disposició

addicional dinovena preveu que la Secretaria d’estat d’Immigració i Emigració (SEIE)

impulsarà mecanismes de col·laboració i cooperació “relatius a les condicions de

solvència tècnica, material i financera que hauran d’acreditar les entitats privades que

desenvolupin actuacions de formació”. Volem pensar que aquesta actuació de la SEIE

es durà a terme en el marc de la conferència sectorial d’immigració, ja que justament

són les comunitats autònomes les que han d’emetre els informes a què es fa referència

en la disposició addicional.

G) Finalment, la disposició addicional vint-i-cinquena esmenta de manera expressa els

estrangers no comunitaris ocupats en les forces armades espanyoles a través d’una

relació de serveis de caràcter temporal, i es preveu la necessitat que es tingui en

consideració, tant en la normativa que es dicti en desplegament del RELOEX com en

les actuacions dels òrgans competents per aplicar-la, les seves “especificitats pròpies”.

N’hi ha prou ara d’assenyalar que la incorporació es va produir per una llei ja derogada,

en concret la Llei 32/2002, de 5 de juliol, de modificació de la Llei 17/1999, de 18 de

maig, de règim del personal de les forces armades, “a fi de permetre l’accés d’estrangers

a la condició de militar professional de tropa i marineria”.

ANNEX. Una nota sobre la Resolució de 29 de juliol de 2011 de la Secretaria

d’Estat de Cooperació Territorial, per la qual es publica l’Acord de la Comissió

Bilateral Generalitat-Estat relatiu a nous supòsits d’autoritzacions inicials de

treball de persones estrangeres la relació inicial de les quals es desenvolupi a

Catalunya.

Mitjançant aquesta resolució, http://bit.ly/qc18Iq publicada el 2 de setembre, es

publicita l’acord a què es va arribar el 4 de març en el si d’aquesta comissió sobre

20

assumpció per la Generalitat de noves competències en matèria d’autoritzacions inicials

de treball d’estrangers en virtut dels canvis introduïts en la normativa d’estrangeria pel

Reglament de desplegament de la Llei orgànica 2/2009 (més exactament, projecte de

reglament en la data en què es va aprovar l’acord de la Comissió), és a dir, el Reial

decret 557/2011, de 20 d’abril. L’acord té eficàcia a partir del 30 de juny, data d’entrada

en vigor del RD 557/2011.

La fonamentació jurídica per a l’assumpció de noves competències en matèria

d’autoritzacions inicials de treball es troba en l’article 138.2 de l’Estatut d’autonomia.

Correspon a la comissió bilateral Generalitat-Estat determinar cas per cas l’ampliació de

les competències transferides a l’autonomia catalana pel Reial decret 1463/2009, de 18

de setembre.

Quines són les noves competències assumides després de les modificacions operades

per la LO 2/2009 i el RD 57/2011?

A) En primer lloc cal fer referència a l’article 42 del Reglament. És a dir, es traspassa

l’autorització inicial de treball sol·licitada pels estrangers que es trobin a Catalunya per

motius educatius i no laborals, és a dir, “per autorització de treball sol·licitada pels

estrangers que es trobin a Catalunya i disposin de la corresponent autorització d’estada

per estudis, investigació o formació, pràctiques no laborals o serveis de voluntariat”.

Sobre aquest tema, cal recordar que una previsió específica sobre aquest possible canvi

ja es recull en l’article 42.3 del RD 557/2011. L’últim paràgraf de l’apartat es refereix al

supòsit de la relació laboral que s’iniciï i es desenvolupi només en un àmbit territorial

autonòmic. En aquest cas la comunitat autònoma que tingui competències en matèria

d’autoritzacions inicials de treball (i fins ara Catalunya continua sent l’única) actuarà en

l’àmbit de “l’admissió, tramitació, resolució de sol·licituds i, eventualment, dels

recursos administratius”.

B) En segon lloc s’inclouen els supòsits dels articles 74 i 84 del Reglament, és a dir,

supòsits que afecten investigadors estrangers. L’article 74 regula l’autorització inicial de

residència i de treball per a aquests investigadors. Es consideren com a tals, segons

l’article 73.1, aquells la permanència dels quals a Espanya “té com a finalitat única o

principal realitzar projectes de recerca, en el marc d’un conveni d’acolliment amb un

organisme de recerca”. Per la seva banda, l’article 84 regula el supòsit de mobilitat

d’investigadors que ja hagin estat admesos en altres Estats de la Unió Europa i que

vulguin continuar a Espanya el projecte de recerca per un període superior a tres mesos

d’estada. La norma disposa que haurà de sol·licitar una autorització que serà concedida

per l’òrgan competent “en els termes establerts en aquest capítol per a la concessió

d’una autorització inicial”.

C) En tercer lloc, les competències autonòmiques s’amplien als supòsits

d’autoritzacions inicials de treball per a professionals altament qualificats i titulars

d’una targeta blava de la UE, com també per als supòsits de mobilitat des d’un altre

Estat cap a Espanya. Cal recordar que l’autorització té una durada d’un any. Es tracta

dels articles 86 i 95. En el supòsit de mobilitat d’un treballador titular de la targeta blava

UE cap a Espanya, per treballar al nostre país, aquesta mobilitat només es podrà

practicar després de 18 mesos de titularitat d’una targeta blava UE expedida en un altre

Estat membre. La tramitació de la sol·licitud es fa de la mateixa manera que en el cas

21

d’una autorització inicial, excepte l’obtenció de visat, i és resolta per la mateixa

autoritat competent que per a l’autorització inicial.

Tant en el segon com en el tercer supòsits, l’acord s’encarrega de precisar que, en

concordança amb la normativa legal i reglamentària vigent, si la persona interessada

sol·licita simultàniament una autorització de reagrupament per residència familiar,

competència de l’autoritat estatal, “la Generalitat la registrarà i la traslladarà a l’òrgan

competent de l’Administració general de l’Estat”.

D) En quart lloc, hem de prestar atenció a l’article 199, apartat 1, del RD 557/2011.

S’ha de tractar d’estrangers que es trobin a Espanya per motius educatius no laborals i

que compleixin els requisits recollits en aquest precepte. Més exactament, s’ha de

tractar d’estrangers que es trobin en els supòsits recollits en els apartats a) b) i d) de

l’article 39: realització o ampliació d’estudis en un centre d’ensenyament autoritzat a

Espanya, en un programa de temps complet, que condueixi a l’obtenció d’un títol o

certificat d’estudis; realització d’activitats d’investigació o formació, sense perjudici del

règim especial d’investigadors; realització de pràctiques no laborals en un organisme o

entitat pública o privada. Es tracta, per tant, de passar de la situació d’estada a la de

residència i treball. L’apartat 3 de l’article 199 preveu que l’autorització concedida

“tindrà la consideració d’autorització inicial”.

La modificació de la situació d’estada a la d’autorització i treball també es preveu en la

normativa vigent per a supòsits no enquadrables en el règim general per compte d’altri.

A aquest efecte, la Generalitat assumeix competències quan aquesta modificació

implica una autorització inicial de treball però referida (articles 199.2, 200.4 i 202.4) a

la sol·licitud de treball per compte propi, de residència amb excepció de l’autorització

de treball, de residència i treball per a investigació, o de residència i treball de

professionals altament qualificats.

E) Finalment, hem d’esmentar l’article 203.3 sobre modificació de les autoritzacions de

residència i treball per compte propi o d’altri en un altre tipus d’autoritzacions,

justament les que es detallen en el paràgraf anterior, “sempre que se li hagi renovat ja la

seva autorització inicial o que presenti la sol·licitud en el moment en què correspongui

sol·licitar-ne la renovació”. Com a supòsit excepcional, la norma autoritza la

modificació de l’autorització inicial de residència temporal i treball, sense necessitat que

hagi arribat el moment de renovar-la, per a l’estranger que acrediti una necessitat per

circumstàncies sobrevingudes per garantir la seva subsistència, “com el fet que, per

causes alienes a la seva voluntat, hagués cessat l’activitat per compte propi o s’hagués

interromput la relació laboral per compte d’altri”.