Text publicat a: Ruiz, F. et alii, Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001, pp. 9-13.

Albert Bastardas i Boada

P R Ò L E G

Certs postulats fonamentals estan tan profundament implantats en les formes corrents de pensar i d’expressar-se que ja no arriben a sentir-se com a susceptibles de ser posats en dubte o modificats (…). Com més dura la tradició més els seus axiomes semblen evidents . (…) Convé examinar si el ‘mobiliari’ del pensament -tot allò que és considerat com allant de soi- és encara utilitzable o no; i , si ja no n’és,

reflexionar sobre el que el podria reemplaçar.

Norbert Elias, Du Temps

I

El lector té a les mans una obra certament agosarada, atrevida, i dura de fer. Els autors, amb alt entusiasme i dedicació, s’han carregat amb la feixuga tasca de desbrossar críticament els conceptes i els rètols fonamentals d’entre la cada dia més gran pila de textos que tracten de temes sociolingüístics. Cal dir que se n’han sortit i que ens ofereixen ara un fruit realment temptador: una classificació ordenada, clara i sistemàtica de les idees bàsiques que hem anat construint durant més de tres dècades per assajar de comprendre les interrelacions dels fenòmens lingüístics i els fenòmens socioculturals, i, a més, des d’un punt de vista personal i implicat.

Veig la utilitat de l’obra des d’una doble perspectiva. La primera pel seu caràcter de pausa en el camí i de recull manejable d’allò que fins ara s’ha produït en aquest camp del coneixement, i la segona, per l’oportunitat de revisió crítica i de nova creativitat conceptual que això ens brinda. Plenament conscients que fins i tot les teories i conceptes ‘científics’ no deixen de ser representacions més o menys acurades de la realitat que ens construïm els humans per tal d’entendre-la, d’orientar-nos-hi i d’influir-hi, el diccionari ens ofereix, doncs, l’oportunitat de seure una estona i de mirar enrera amb el pensament posat en el futur. Quins conceptes ens cal aclarir o acabar de perfilar més, quins altres aspectes de la realitat encara no han estat prou entesos i necessiten, per tant, més atenció de la que fins ara els hem pogut donar, quines idees demanen ser repensades i potser reformulades, quines visions poden demanar debats aprofundits que ens permetin aclarir-les més, etc., són qüestions que una lectura intel.ligent de l’obra hauria de poder suscitar i ajudar a impulsar.

Els autors han tingut també l’encert d’adoptar una visió àmplia del que havia d’abastar un diccionari de ‘sociolingüística’. Ben apropiadament, crec, han fugit de la significació més restringida de camp d’estudi sobre els aspectes més socials del contacte lingüístic, per abraçar una mirada extensa que vegi el camp sociolingüístic des d’una perspectiva multidimensional que inclou els diversos nivells i fenòmens de la realitat sociocomunitiva. Així, hi trobareu recollits tant conceptes que fan referència als aspectes més lligats a l’àmbit de la interacció social com als de la intervenció política sobre els usos lingüístics de les societats humanes, tot passant per les aportacions que des de la pragmàtica han contribuït també a il.luminar les relacions entre les estructures lingüístiques i els contextos socioculturals, sense oblidar els necessaris fenòmens corresponents a la dinamicitat i la processualitat inherents a qualsevol aspecte de l’existència humana. Igualment no s’han limitat a les aportacions de la sociolingüística catalana sinó que han intentat obrir els ulls cap a autors i idees provinents d’altres països, situacions i tradicions, opció que enriqueix l’obra, n’augmenta la seva capacitat d’informació i, així, permet el contrast, la complementarietat i la coneixença creativa entre els fruits de l’activitat intel.lectual dels nostres països i l’elaborada en altres contrades.

Precisament crec que és un exercici altament sa i beneficiós l’aprofundiment de les connexions i intercanvis internacionals que la sociolingüística catalana ha tingut sortosament ja des del seu mateix començament, gràcies a les inquietuds dels seus primers conreadors. Ara més que mai, des de l’òptica científica, els coneixements socials i culturals necessiten ser contrastats i dialogats internacionalment per tractar de superar el localisme excessiu que fàcilment pot produir-se en les teoritzacions i en els estudis de les ciències socioculturals. La comparació és, si se sap utilitzar, una gran arma heurística, i, juntament amb la creativitat teòrica agosarada i rigorosa alhora, constitueix una de les grans fonts d’avenç i d’aclariment en la comprensió dels complexos fenòmens sociolingüístics.

II

L’aventura que ha conduït avui a poder disposar d’un diccionari d’alguna cosa anomenada ‘sociolingüística’ comença ja a ser prou llarga en aquest final de segle. I una mirada crítica que intenti avaluar els fruits aconseguits no té pas una feina fàcil si s’ha de passejar entre tota la gran quantitat de textos i d’idees disponibles. Si bé determinades línies inicials de la sociolingüística hi veien un nou paradigma amb important potencial revolucionari en el camp social cal dir que això, en general, no ha estat pas prou confirmat. Sí, però, que fruit de la dedicació de les persones que s’hi han interessat, disposem avui d’un no menyspreable cabal de coneixements sobre els fenòmens que han estat objecte de la recerca i de la reflexió dels sociolingüistes. Des del punt de vista macro, per exemple, ara coneixem molt més bé que no pas fa tres dècades les dinàmiques evolutives dels diversos tipus de contacte lingüístic, les possibilitats i els límits de les intervencions públiques en matèria d’ús i formes lingüístics, el paper dels factors pertanyents a l’esfera grupal i a la interaccional, els processos d’estandardització, de criollització, de bilingüització, de reproducció, de substitució i/o manteniment lingüístics, etc. Des del pla micro, també entenem ara molt més bé el funcionament complex de la interacció comunicativa, els elements

fonamentals que hi juguen, la negociació dels significats i de les accions, la selecció de les formes lingüístiques utilitzades d’acord amb el seu significat social, i un llarg etcètera d’elements lligats a la perspectiva sociocognitiva que il.luminen amb claredat els racons fins ara foscos de la relació i de la intercomprensió humanes. En tot cas, el potencial de canvi de la consciència lingüística dels individus que pot aportar la sociolingüística en el seu conjunt continua essent encara realment important, i cal promoure’n amb resolució la seva difusió social, objectiu al qual ben segur aquesta obra hi contribuirà en alt grau.

III

La sociolingüística constitueix avui, doncs, un gran camp inter- i transdisciplinari en què participen investigadors que provenen de molt distintes tradicions i amb interessos concrets sovint allunyats. Un dels grans desafiaments pendents és el de construir un marc teòric global que fos capaç d’encabir i de lligar adequadament aquestes distintes procedències i temàtiques, tot superant l’alt grau d’incomunicació i desconeixement que sovint es dóna entre els conreadors d’una o altra línia de recerca. De fet, si veiem de prop les dificultats que hi puguin haver per aconseguir aquest objectiu, més que per discrepància teòrica -que també naturalment pot ser-hi- aquestes provenen del fet de situar-nos com a investigadors en distints nivells de la realitat multidimensional: en la interacció interpersonal, en el fet grupal, en les diferències socioeconòmiques, en la comunicació de massa, en la intervenció política, en l’estructura gramatical i en la seva variació i canvi, en els processos històrics, etc. Això, però, no justifica de cap manera la ignorància actual dels resultats de la recerca i de les teoritzacions fonamentals entre els conreadors dels distints nivells, com ara sovint ocorre tant en el pla local com en l’internacional. És, crec, perfectament clar, que molts dels coneixements que podem obtenir des de la dimensió grupal o política, per exemple, ajuden a la comprensió de fets que es produeixen en el nivell interaccional, o que els mecanismes i dinàmiques observats en l’estudi del canvi i en el de la substitució lingüístics s’il.luminen mútuament. El diccionari, ben oportunament, pot ajudar, per tant, a la superació d’aquests desconeixements mutus.

De fet, aquesta divisió entre les distintes línies de la sociolingüística no fa res més que reflectir la divisió que es produeix en el conjunt de les ciències socioculturals. Sense un marc teòric comú i integrador, la recerca en aquest macrocamp continua amb la fragmentació excessiva i sovint injustificada del seu objecte d’estudi –que al capdavall són els fenòmens sociocognitius dels éssers humans- mantenint un aïllament acadèmic i intel.lectual entre els plans psicològic, sòciològic, econòmic, històric, cultural, lingüístic, mediàtic, etc. Com ja vaig indicar a Ecologia de les llengües1, diversos autors, com ara el sociòleg ara ja mort Norbert Elias o l’antropòleg Edgar Morin entre d’altres, han anat aixecant la seva veu contra aquest estat de coses, que certament comença a ser escoltat si més no per les persones més conscients dels distints camps2. Precisament aquests i altres pensadors poden ser un punt de partida força adequat per tal

1 Ecologia de les llengües. Medi, contactes i dinàmica sociolingüística . Barcelona: Eds. Proa, 1996. 2 Vg. Rapport de la Commission Gulbenkian presidée par Immanuel Wallerstein, Ouvrir les sciences sociales . Paris: Decartes & Cie., 1996; Eve, Raymond A., et alii, Chaos, Complexity, and Sociology . London: Sage Publ., 1997; Bernárdez, E., Teoría y epistemología del texto. Madrid: Cátedra, 1995.

de construir aquest marc teòric unificador que ens permeti de viatjar entre els plans, dels macro als més micro, sense tenir la sensació que abandonem un objecte d’estudi per abraçar-en un altre de ben diferent. Les noves perspectives anomenades de la ‘complexitat’ o del ‘caos’ poden facilitar enormement aquesta reunificació disciplinària que ens permeti no perdre de vista la unicitat fonamental dels fets psicosocioculturals. Tendències com les de la nova física -en autors com ara Bohm, Prigogine o Capra3- i les de l’ecologia4 poden sustentar una base epistemològica força ferma damunt de la qual integrar els coneixements fins ara dispersos i aïllats.

Serà, doncs, feina dels futurs investigadors -les idees dels quals hauran de ser incorporades a nous diccionaris- de fer possible els canvis que en les nostres estratègies i formes de pensament hem heretat i que ens fan nosa ara per poder reimaginar la realitat. Molt probablement, la sociolingüística podrà integrar en el seu si bona part de la lingüística tradicional, ja que determinats fenòmens ara pensats com a pertanyents bàsicament a l’estructura gramatical només poden ser explicats i entesos des de la perspectiva pragmasociolingüística. En darrer terme, i seguint la metàfora hologramàtica d’alguns pensadors contemporanis, els sistemes oberts codependents són parts imbricades d’una mateixa totalitat. La llengua, per exemple, no només és EN un entorn sinó que l’entorn és també en la llengua, és a dir, que la llengua co-existeix AMB l’entorn, en una interrelació ineluctable i inseparable. La nova ecologia, doncs, rectifica l’oblit clàssic dels fenòmens que es condicionen recíprocament i que ocorren simultàniament i passa a centrar la seva atenció en la coevolució de l’organisme i de l’entorn, és a dir, en el nostre cas, de la llengua i del seus contextos psicosocioculturals.

La sociolingüística, doncs, conreadora en bona part d’una perspectiva ecològica ja des de bell començament -i, en especial la catalana-, té al davant encara una tasca immensa: ensamblar integrativament les seves distintes línies, connectar-se clarament amb la resta de les ciències socioculturals i, en especial, amb aquelles que més avancin cap a la constitució del que ha estat anomenat la ‘tercera cultura’ –fent la intersecció entre les ciències de la matèria i els coneixements socioculturals- , i renovar de manera contínua el seu utillatge conceptual, segons les evolucions de la realitat i les alternatives ideològiques que en cada moment sorgeixin, per tal de donar compte dels distints canvis que es puguin produir, i alhora de fonamentar nous projectes d’emancipació social i cultural en els nous marcs que ara mateix s’estan dibuixant.

L’exemple de valentia i de dedicació dels autors d’aquesta obra ens esperona cap a l’assoliment d’aquests objectius, facilitats ja enormement pels continguts que ben encertadament han sabut aplegar aquí. Estigui ben segur el lector, entès o llec, que hi trobarà coses interessants, hi aprendrà informacions i idees suggerents, i se sentirà portat cap a la reflexió i la creativitat personals, coses que els autors de ben segur desitgen promoure en un diccionari que no es vol pas mort i pertanyent al passat sinó plenament viu i enfocat cap al futur.

3 Vg. Bohm, David, La totalidad y el orden implicado. Barcelona: Kairós, 1988 (trad. cast. de Wholeness and the Implicate Order ); Prigogine, Ilya, & Isabelle Stengers, Entre le temps et l’éternité . Paris: Flammarion, 1992; Capra, Fritjof, La trama de la vida . Barcelona: Anagrama, 1998 (trad. cast. de The Web of Life , New York: Anchor Books, 1996) .4 Vg. Margalef, Ramon, Teoría de los sistemas ecológicos . Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1991; Flos, Jordi (coord.), Ordre i caos en ecologia . Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 1995.

Albert Bastardas i Boada