MALLORQUÍ I CATALÀ

La marginació i la prohibició de la nostra llengua com a oficial, en distints i freqüents moments de la història moderna, amb totes les conseqüències que això suposa en l'administració, a l'ensenyament, als mitjans de comunicació, han influït també en un altre aspecte dels llinatges, encara que en aquest cas sigui un aspecte secundari. El desconeixement de les normes d'escriptura de la nostra llengua i la influència de les normes castellanes, han fet que els llinatges hagin sofert canvis en la seva grafia que ha donat com a resultat distintes formes a l'actualitat. En són exemples l'aparició de la grafia Ñ castellana que es nota en llinatges com Suñer o també en Veñy, desús de les Ç a Pons, terminacions incorrectes segons la norma actual (Lliteras), llinatges que no han d'anar accentuats, com Mas, i s'accentuen per semblança gràfica amb paraules castellanes que no hi tenen res a veure, ignorància del significat de certs llinatges i, en conseqüència, escriptura errònia (per exemple Salleres, que hauria de ser Celleres), etc. Encara que convé dir que a Mallorca, al costat d'altres indrets en què apareixen els mateixos llinatges, és on més pocs canvis i manipulacions d'aquesta classe hi ha hagut. (...)

L'extrem d'aquests canvis l'exemplifica el cas que es dóna a Menorca. En cert moment, a partir de mitjan segle passat, hi va haver la tendència oficial de castellanitzar-ho tot, i també els llinatges. És conegut entre d'altres el cas del llinatge Llopis, que quan els qui ho nomien volien inscriure els seus fills en el Registre, es trobaven amb un funcionari que els deia amb autoritat que aquest llinatge no existia, que havia de ser López... i López passaven a ser; això, evidentment, va donar com a resultat que pares Llopis tenien els fills majors que duien el seu llinatge i els petits nomien López. D'aquesta decisió, tan d'acord amb "el espíritu nacional" que sempre han fet imperar-nos, avui en dia a Menorca hi ha dues classes de Llopis: els Llopis i els López.

Amb tot això que abans hem dit, podem veure que pràcticament la totalitat dels llinatges de Mallorca tenen com a punt de partida immediat un territori concret i precís: la part oriental de Catalunya, ja sigui pels topònims a què es refereixen, ja sigui perquè els noms de persona, els càrrecs i oficis, els noms de les plantes i accidents geogràfics siguin paraules del seu vocabulari, i, també, perquè són llinatges comuns a tot aquest territori. Qui amb això continua negant les evidències és perquè vol aclucar els ulls a la realitat.

Totes aquestes qüestions es relacionen molt directament amb el tema de la identitat de la llengua que xerram; tema que, a pesar que en l'actualitat tothom amb un poc de sentit comú ja té prou clar, a certs sectors encara coeja, a punt, això sí, de fer el darrer badall.

Que la gent del Principat de Catalunya, del País Valencià, de les illes Balears i de l'Alguer parlam la mateixa llengua, no ho demostra aquesta correspondència de llinatges i aquesta clara funció explicativa que tenen, sinó que el que ho fa evident és qualsevol visió objectiva.

Si no fos així hauríem de parlar de miracles evangèlics quan, per exemple, observam que TV3 de Catalunya i Canal 9 de València varen ser seguits immediatament per tots els habitants de les Illes que

volgueren, sense cap necessitat ni una d'anar a fer cursets per aprendre una nova llengua. És tan evident i repetit que entre el parlar d'un barceloní, d'un alacantí, d'un eivissenc i d'un mallorquí hi ha diferències, com n'hi ha entre un lleonès, un madrileny, un murcià i un colombià i, en aquest darrer cas, ningú no gosa dir que es tracta de llengües diferents. Com diferències també hi ha entre un solleric i un felanitxer o entre un valencià i un castellonenc o entre un gironí i un lleidatà, i ningú no diu que entre aquestes parelles la diferència és de llengua. Totes les llengües tenen variants i el català no és, ni de bon tros, la que les té més grans. Si en el nostre cas s'han produït afirmacions d'aquest grau de desconeixença, ha estat ben clarament perquè hi ha hagut una voluntat política i cultural que fos així. És com aquell nin que sempre havia vist només coloms blancs i quan va anar a una casa que en tenien de grisencs, va dir que no eren coloms, perquè tots els coloms eren blancs. Una cosa així passa amb la nostra llengua: troba-hi una sola ploma negra i digues que no és colom, que es tracta d'animal -o de llengua- diferent.

Si no fos així, tots els catalanoparlants podríem considerar-nos hereus legítims dels apòstols, que infosos de sabiduria per l'Esperit Sant eren capaços, espontàniament, d'entendre i expressar-se en qualsevol llengua. Així nosaltres, sense cap estudi ni un, només amb una senzilla observació al nostre voltant, seríem multilingües de naixença, capaços d'entendre el mallorquí -la nostra llengua-, el menorquí, l'eivissenc, el barceloní, el valencià, l'andorrà i tots els etcèteres que la desbordada imaginació lingüística sigui capaç d'omplir. De fet no deixa de ser curiós que els rossellonesos, políticament francesos, els algueresos, políticament italians, i els andorrans no tenguin cap dubte ni un sobre la identitat de la llengua que parlen i afirmin clarament que parlen català. En canvi, a tots els territoris que políticament són espanyols i que no fan part del que es deien les quatre províncies catalanes, ha fermentat la idea de disgregació. No deixa de ser, repetesc, ben curiós.

Que en la parla col·loquial hi ha diferències és clar i no s'ha de discutir. Però, a vegades, s'arriba a absurds i falsedats perquè la realitat s'observa de forma parcial i amb cucales. La lectura dels textos escrits, tant literaris com administratius, no deixa cap dubte possible sobre el tema. Però també la llengua parlada és prou clara. Vegem-ne alguns exemples i respostes agafats a l'atzar, però bastant freqüents.

S'ha dit de vegades que mot no és mallorquí, que la forma mallorquina és paraula. A qui afirma això li podem dir que ell és "es darrer MOT des Credo".

S'ha dit que nosaltres no és mallorquí, que la forma mallorquina és únicament noltros. Deuen ignorar que a Sóller duien noltrus i que a Eivissa, per exemple, diuen naltrus. I tampoc no deuen haver resat ni sentit resar mai un Parenostre "en mallorquí" a ningú, ja que s'hi diu ben clarament "...pregau per NOSALTRES, pecadors..." i "...no permeteu que NOSALTRES caiguem en la temptació...". No crec que cap dels nostres padrins quan resava tengués consciència de resar en un idioma diferent.

S'ha dit que la paraula no s'ha d'escriure llengua, sinó que la forma mallorquina correcta és llengo (a Sóller i a les altres illes hauria de ser llengu). Si fos així i no es tractàs d'un col·loquialisme, hauríem de parlar de llengotge en lloc de llenguatge. Igual passaria amb la paraula Pasqua, que si l'haguéssim d'escriure amb una o, hauríem de parlar del "ciri pascol", en lloc del "ciri pasqual".

S'ha dit, i aquest és l'argument a què més fort s'aferren, que l'article mallorquí és el salat es (es cavall, sa cadira) i no el lalat el (el cavall, la cadira). Deixant a part el cas de Pollença i que a la Costa Brava també usen es, haurem de pensar que qui ho diu no ha vist mai LA Seu, ni ha xerrat amb EL pare Miquel, ni sap qui és EL Bon Jesús, ni si EL rei i LA reina són a Marivent o a esquiar, ni si existeix L'Infern, ni si són LES dues o LES tres, ni què ha fet EL Mallorca o EL Porreres, ni deu haver segut mai a LA fresca, ni anat a LA mar, ni haver-se'n sortit a LA llarga, ni anat a LES bones, ni voltat a LA dreta, ni cantat "A LA ciutat de Nàpols" ni "LA lluna, LA pruna", ni resat cap oració mai, ni tantes i tantes d'altres coses. Per no allargar-me massa amb els exemples acabaré fent referència a paraules com gat que utilitzam com a sinònim de moix a l'expressió "una escala de gat", "treure es gat des sac", "gat escaldat, d'aigua freda tem", etc. La paraula "barret", a part de l'expressió tan popular "Ca, barret!", podem veure que era utilitzada a Mallorca al costat de "capell" mirant l'inventari dels béns de Mn. Bernat Baulenes, notari mallorquí, fet l'any 1516. A part de gran quantitat de barrets, d'una escala de gat, també té tovalloles, un segell, regnes per a les bísties (ara feim el castellanisme "riendes") i, com a nota curiosa i que demostra també una filiació clara de la seva devoció, una partida d'imatges de la Mare de Déu de Montserrat. En aquest sentit, convé fixar-nos en el gran nombre de persones que hi ha a alguns pobles de Mallorca que nomen Montserrat, de nom o de llinatge.

Ah!, i en darrer lloc, si qualcú diu que parlar no és una paraula de la nostra llengua, sinó que és una paraula catalana (amb el sentit de "catalunyesa", que li deu donar) i que a Mallorca no és parlar, sinó xerrar. Donau-li la raó i digau-li: -D'acord, mol bé. No en PARLEM pus!Serà la millor resposta.

L'explicació de totes aquestes coses, per què passen, per què n'hi ha que tenen interès que passin, és bastant complexa. Però una de les raons és que, quan una llengua deixa de ser oficial i és desplaçada per una altra (a l'ensenyament, a l'administració, als mitjans de comunicació), els seus parlants s'empobreixen lingüísticament, van perdent el coneixement de paraules i expressions (a unes zones en perden unes i unes altres en perden unes altres) i arriben a creure, si més envant les tornen descobrir, que no són seves, que són d'altres llengües.

Si la nostra llengua no hagués patit períodes de persecució avui segurament entendríem que paraules com gos i ca, com tassó, got i vas, com al·lot, xic i noi, i moltes més, són paraules sinònimes que podem usar segons el nostre arbitri, com passa a totes les llengües i com, amb major o menor mesura, passa a la nostra tradició literària, que, a pesar dels obstacles de tota classe que ha tengut, no ha deixat de mantenir-se i de servir-nos de pont amb el passat i amb la resta del nostre domini lingüístic.

Però per conservar una llengua, per subsistir com a poble amb personalitat pròpia, no basta conèixer-ne la identitat, els límits i les dimensions, sinó que fa falta la voluntat dels membres que la integren. I, arribats aquí, no em sé estar sense recordar el conegut vers de Marian Aguiló:

Poble que sa llengua cobra, es recobra a si mateix.Joan Melià.

Professor de la Universitat de les Illes Balears.

ACTIVITATS.1. Cerca al Diccionari el significat de les paraules següents: grafia, indret, topònim, aclucar, badall, catalanoparlant, hereu, multilingües, disgregació, col·loquial, cucales, la Seu, inventari.2. Escriu tots els gentilicis (denominació que es dóna als habitants d'un poble, ciutat o país) que surten al text.3. Llegeix el text atentament i contesta les següents qüestions:

3.1. Per què creus que molts de llinatges mallorquins com Veñy, Más, Cañellas, Lliteras o Jané s'escriuen incorrectament?3.2. Per què a Menorca hi ha tants de llinatges López que no són d'origen castellà?3.3. D'on provenen la majoria de llinatges mallorquins? Per exemple: Ripoll, Martorell, Barceló, Reus, Terrassa, Figueres, Vic, Manresa, Rosselló, etc.3.4. Com t'expliques que un mallorquí pugui entendre un programa de TV3 i de Canal 9, i en canvi no entengui el canal MTV o un canal francès?3.5. És correcte afirmar que totes les llengües tenen dialectes i variants, o això només passa amb el català?3.6. És correcte afirmar que les llengües s'escriuen tal com es parlen?3.7. Es pot considerar mallorquina la paraula Nosaltres? Per què?3.8. I l'article lalat (EL, LA, ELS, LES), és propi del mallorquí?3.8. Per què creus que molts de mallorquins no accepten com a seves paraules d'altres dialectes de la seva llengua com xic, vas o noi, i en canvi a altres llengües com el castellà s'accepten amb naturalitat?3.9. Segons l'autor, quin és el factor més important perquè es pugui conservar una llengua?

2. Barceloní, alacantí, eivissenc, mallorquí, lleonès, madrileny, murcià, colombià, solleric, felanitxer, valencià, castellonenc, gironí, lleidatà, rossellonesos, algueresos, andorrans, francesos, italians3.1. Per exemple, Lopes o Hil o Kruz Chavez, sense accentuar3.9. La voluntat dels parlants.