L'oficialitat lingüística: Declaracions constitucionals i implicacions ...

WW

14

L’oficialitat lingüística

Declaracions constitucionalsi implicacions jurídiques i pràctiques

BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA

BIB

LIO

TECA

TÈC

NIC

A D

E P

OLÍ

TICA

LIN

GÜ

ÍSTI

CA LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA

CR

ITE

RIS

LIN

GÜ

ÍSTI

CS

| D

AD

ES

I E

STU

DIS

| D

IDÀ

CTI

CA

| D

OC

UM

EN

TS O

CC

ITA

NS

| L

EG

ISLA

CIÓ

LIN

GÜ

ÍSTI

CA

| P

OLÍ

TIQ

UE

S L

ING

ÜÍS

TIQ

UES

Generalitat de CatalunyaDepartament de Cultura

L’oficialitat lingüística

Declaracions constitucionalsi implicacions jurídiques i pràctiques

BIB

LIO

TECA

TÈC

NIC

A D

E P

OLÍ

TICA

LIN

GÜ

ÍSTI

CA LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA

© Generalitat de Catalunya | Departament de Cultura | Direcció General de Política Lingüística

© del text: Eva Pons Parera

Disseny de la col·lecció: Pepa Estrada

Primera edició: maig 2015

ISBN: 978-84-393-9267-5

Dipòsit legal: B 13299-2015

Obra sotmesa a una llicència Creative Commons d’ús obert, amb reconeixement d’autoria i sense obra derivada

Resum de la llicència: https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca

Llicència completa: https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/legalcode

https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/legalcode

LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA

L’oficialitat lingüística 4

Sumari

Introducció 5

1. La noció d’oficialitat i d’altres conceptes que qualifiquen l’estatus jurídic

de les llengües 7

1.1. Aproximació a la noció d’oficialitat 7

1.1.1. L’oficialitat: un concepte de perfils variables 7

1.1.2. L’oficialitat: una decisió dels poders públics 10

1.1.3. Els continguts de l’oficialitat 12

1.1.4. La relació de l’oficialitat amb estatuts juridicolingüístics

inferiors derivats del dret internacional 14

1.2. Tipologia de les declaracions d’oficialitat lingüística i relació amb

altres conceptes afins o distints 16

1.2.1. Tipus de declaracions d’oficialitat 18

1.2.2. Conceptes afins o distints de l’oficialitat emprats en les

declaracions constitucionals 24

1.2.3. Models d’oficialitat lingüística 29

1.3. Sistemàtica constitucional en l’ordenació de les qüestions

lingüístiques 30

1.3.1. Tipologia de les normes lingüístiques incloses en les

constitucions 30

1.3.2. Diversitat de graus de completesa de les constitucions 39

2. Anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou

estats occidentals 41

2.1. Bèlgica 41

2.2. El Canadà 53

2.3. Estònia 66

2.4. Finlàndia 77

2.5. Irlanda 95

2.6. Luxemburg 107

2.7. Malta 118

2.8. Suïssa 123

2.9. Ucraïna 149

3. Conclusions 160

Annex 166



Introducció

La finalitat del present estudi és proporcionar informació i dades objectives pro-

cedents del dret comparat sobre les implicacions jurídiques i pràctiques que pot

tenir el concepte jurídic d’oficialitat lingüística, el qual centra bona part dels de-

bats actuals sobre el règim lingüístic aplicable si Catalunya comptés amb un estat

propi.

Entre els possibles nous marcs jurídics per a les llengües, es plantegen en

aquest debat: a) l’oficialitat única de la llengua catalana; b) la doble oficialitat de la

llengua catalana i la llengua castellana, amb la precisió del caràcter propi o originari

de la primera, i c) l’oficialitat de la llengua catalana i el reconeixement d’usos oficials

de la llengua castellana.

També s’han expressat posicions, més minoritàries, favorables a obviar les

declaracions solemnes d’oficialitat, ni a favor del català ni del castellà, de manera

que a Catalunya la llengua per defecte fóra la catalana, per exemple, pel fet d’es-

tar-hi redactada la Constitució (editorial d’Els Marges, núm. 101, 2013, entre d’altres).

Aquesta darrera posició no elimina, però, la necessitat d’una regulació del fet lin-

güístic, en normes infraconstitucionals, que igualment haurien d’inspirar-se per

certs principis rectors explicitats en el nivell constitucional o de caràcter implícits.

També plantejaria problemes importants en relació amb l’abast derogatori de la le-

gislació preexistent. A més, sembla poc coherent amb la tradició legislativa catalana,

que sempre ha proposat consignar l’estatus del català en el màxim nivell normatiu

(Escribano, 2014).

En la primera part de l’estudi s’inclou una aproximació general a la noció d’ofi-

cialitat des d’una perspectiva terminològica i doctrinal, que serveix com a pòrtic de

l’anàlisi comparada. Tot seguit, s’examinen les declaracions constitucionals que em-

pren aquest concepte o d’altres nocions afins o distingibles de l’oficialitat per qualifi-

car l’estatus jurídic de les llengües. Després es para atenció a les qüestions de siste-

màtica constitucional, que fan referència a la tipologia de preceptes utilitzats en les

constitucions per ordenar la qüestió lingüística. I, per últim, s’esbossen uns models

d’oficialitat lingüística en el marc estatal.

En la segona part del treball s’estudia el contingut i les implicacions del con-

cepte d’oficialitat lingüística en relació amb nou realitats estatals —i els ens subesta-

tals respectius, quan n’hi ha— emmarcades en les democràcies liberals occidentals:

Bèlgica, el Canadà, Finlàndia, Irlanda, Luxemburg, Malta, Estònia, Suïssa i Ucraïna (en

el darrer cas s’ha considerat mantenir-lo com a cas d’estudi, malgrat que la legislació

lingüística ha estat derogada l’any 2014).



Al final, s’inclouen unes conclusions derivades de l’anàlisi comparada i en re-

lació amb les circumstàncies que qualifiquen el cas particular de Catalunya. En

aquest sentit, convé advertir que aquest treball no s’endinsa en les possibilitats con-

cretes de trasllat dels diferents models de dret comparat a una hipotètica Catalunya

independent, sinó explorar les solucions de tècnica jurídica i les seves implicacions

pràctiques per, si escau, considerar-ne l’aplicabilitat a un futur estat.

El present estudi es redacta per encàrrec de la Direcció General de Política

Lingüística del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i té el seu ori-

gen en els debats en el si del Grup d’Experts en Drets Lingüístics i Sociolingüística.



1. La noció d’oficialitat i d’altres conceptes que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües

1.1. Aproximació a la noció d’oficialitat

Com a pòrtic de l’anàlisi comparada -nucli del present estudi- considerem pertinent

fer una aproximació general a la noció d’oficialitat, des d’una perspectiva terminolò-

gica i doctrinal; sense pretendre aprofundir en els discursos polítics o ideològics que

poden sorgir al voltant del concepte (Riera 2013).

1.1.1. L’oficialitat: un concepte de perfils variables

D’entrada, l’oficialitat no pot considerar-se un concepte jurídic consolidat, atès que

ni en la llengua general (a), ni en documents internacionals (b), ni en el llenguatge

jurídic d’especialitat en diverses llengües (c) hi ha una definició compartida del que

és una llengua oficial.

a) En la llengua general, una llengua oficial seria la que té el suport que deriva

de l’autoritat de l’estat (Jou, 2009). Aquesta idea, jurídicament poc precisa, és la que

es desprèn dels diccionaris generals i fonts terminològiques catalanes:

• Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), en l’entrada llengua no n’inclou

cap per a llengua oficial, i es defineix l’adjectiu oficial com ‘Que té la sanció de

l’autoritat constituïda, que és d’ofici, no particular o privat. Ex. Butlletí oficial.’

• Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana (DEC), en l’entrada llengua trobem la

subentrada llengua oficial com a ‘Llengua exigida per un estat en òrgans de

l’administració, l’escola i altres nivells oficials d’aquest estat’, on es destaca

la dimensió interna o organitzativa (una definició coincident amb la del

Cercaterm, (àrees temàtiques: <Dret. Administració. Dret constitucional> i

<Ciències socials. Educació. Didàctica-currículum> del TermcaT).

• Gran Enciclopèdia Catalana (GEC): En l’entrada llengua oficial reprodueix la

definició del DEC i afegeix tot seguit ‘Amb la llengua oficial, o llengües ofi-

cials, coexisteixen dins un estat les llengües no oficials, també anomenades

regionals o ètniques’.

• El Cercaterm (TermcaT) inclou tres definicions, dues de les quals amb un refe-

rent estatal o territorial de llengua oficial (la tercera al·ludeix a les llengües de

treball en un congrés científic, etc.). La primera coincideix amb la definició

recollida pel DEC (supra); mentre que la segona es refereix a la ‘Llengua que ha

estat establerta jurídicament com a instrument principal de relació entre l’es-

tat i els seus ciutadans’, la qual destaca la dimensió externa de relació amb els

ciutadans (dins l’àrea temàtica <Filologia. Llengua. Literatura>). La mateixa

font defineix la doble oficialitat com: ‘Situació d’igualtat legal entre dues llen-

gües que són declarades oficials en un mateix territori per la normativa vi-

gent.’; i la cooficialitat com: ‘Divisió de l’oficialitat, amb igualtat de condicions

legals, entre dues o més llengües que comparteixen un mateix territori.’



En les fonts terminològiques en altres llengües els resultats no difereixen mas-

sa dels referenciats:

• El Diccionario de la Real Academia Española no inclou cap entrada dins lengua i

defineix oficial com: ‘Que es de oficio, o sea que tiene autenticidad y emana de la au-

toridad derivada del Estado, y no particular o privado. Documento, noticia oficial.’

• El Dictionnaire de la Langue Française - Petit Robert tampoc no inclou l’entrada

dins llengua (on, en canvi, s’esmenta l’exemple de langue nationale) i es defineix ofi-

cial com ‘Qui émane d’une autorité reconnue, constitué (gouvernement, administra-

tion). Example: Actes, documents officiels, textes officiels.’

• El Collins Wordfinder no ho esmenta en llengua i recull com a equivalents de

l’adjectiu official els següents: ‘accredited, authentic.’

b) En els documents internacionals, d’una banda, la noció de llengua oficial es

localitza en fonts no jurídiques (o documents sense efectes jurídics). Es tracta de de-

finicions instrumentals del concepte adoptades per les organitzacions o els grups de

treball per dur a termes les seves tasques d’estudi, estadístiques, etcètera:

• ONU, Glossary of Terms for the Standardization of Geographical Names, publicat

pel Grup d’Experts en Noms Geogràfics de les Nacions Unides, Nova York,

2002 (http://unstats.un.org/unsd/geoinfo/ungegn/docs/pdf/Glossary_of_

terms_revised.pdf) [Consulta: 22 gener 2104], on llengua oficial és: ‘A langua-

ge that has a legal status in a particular legally constituted political entity

such a State or a part of a State, and that serves as a language of administra-

tion. Examples: Spanish in Chile; Italian and German in Alto Adige.’ La ma-

teixa font defineix com a llengua no oficial: ‘A language that, tough relatively

widely used, lacks officially sanctioned status in a particular legally consti-

tuted political entity. Example: French in Lebanon; English in Israel.’

• OCDE, Glossary of Statistical Terms, recull la definició anteriorment de l’ONU

(http://stats.oecd.org/glossary/detail.asp?ID=5590) [Consulta: 22 gener 2014].

• British Council, Language Rich Europe, projecte sobre polítiques lingüístiques

comparades amb el suport de la Comissió Europea, on el concepte s’inclou

dins la definició de llengua nacional: ‘Llengües oficials d’un estat nació’, per

la qual cosa aquest concepte s’oposa, dins el document, als de llengües es-

trangeres, llengües regionals o minoritàries i llengües immigrants.

En l’àmbit europeu, l’única font internacional amb valor normatiu (tractat in-

ternacional) que utilitza el concepte de llengua oficial amb un referent estatal el defi-

neix per remissió a les legislacions internes; mentre que la Unió Europea no en fa una

definició:

• Consell d’Europa, Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (en

endavant, CELRoM), tractat internacional adoptat l’any 1992. En l’article

1.a.II es descriuen en negatiu les llengües regionals i minoritàries (LRoM)

com aquelles ‘diferents de la llengua o de les llengües oficials d’aquest estat’.

En la seva traducció pràctica, el precepte admet la qualificació com a LRoM



de llengües oficials en una part del territori d’un estat (per exemple, el català

a Espanya) i àdhuc de llengües que tenen un estatus de llengua oficial en

l’àmbit estatal (per exemple, el suec a Finlàndia).

• La Unió Europea, com a organització supranacional dotada d’un ordena-

ment jurídic propi i diferenciat dels propis dels estats, utilitza el concepte de

llengua oficial en els tractats i en el dret derivat, en els quals no s’inclou però

una definició del concepte ni una distinció expressa o inequívoca amb el

concepte també emprat de llengua de treball. De fet, l’evolució del dret de la

Unió palesa els perfils difusos de l’oficialitat, que pot ser dotada progressiva-

ment de continguts nous (reconeixement de drets lingüístics vinculats a la

ciutadania europea en el TUE 1992), com també limitada funcionalment

quant als usos amb efectes oficials en el marc de determinades institucions

o òrgans de la Unió, que només reconeixen com a llengües de treball alguna

de les llengües oficials; o també modulada en l’aplicació a determinades

llengües que adquireixen aquest estatus.

Exemple: Reglament 920/2005, de 13 de juny de 2005, del Consell, pel qual es

modifica el Reglament núm. 1 de 1958 que fixa el règim lingüístic de la Comunitat

Europea, per incloure l’irlandès entre les llengües oficials, d’acord amb el qual «por

razones prácticas, y de modo transitorio, las instituciones de la Unión Europea no

estén sujetas a la obligación de redactar y traducir todos los actos, incluidas las sen-

tencias del Tribunal de Justicia, en lengua irlandesa; conviene asimismo prever que

esta desvinculación sea parcial y excluir de su alcance los Reglamentos conjunta-

mente adoptados por el Parlamento Europeo y el Consejo, así como facultar al Consejo

para que por unanimidad determine, en un plazo de cuatro años después que esta

desvinculación empiece a surtir efecto y a intervalos de cinco años a continuación, si

pone fin a la misma».

c) Pel que fa al llenguatge jurídic d’especialitat, la doctrina jurídica comparteix

la premissa del caràcter no unívoc, variable o polisèmic del concepte d’oficialitat, el

contingut jurídic del qual varia sensiblement d’unes realitats estatals a d’altres (Ruiz,

2004; Vernet, 2007).

Les aproximacions doctrinals i jurisprudencials a la noció d’oficialitat impli-

quen reconèixer la llengua com un element de l’estat o dels ens subestatals dotats

d’autonomia. Des d’aquesta perspectiva, es destaca comunament que l’oficialitat

lingüística abasta un doble aspecte simbòlic (element d’identitat de l’estat) i instru-

mental (mitjà de funcionament de les seves institucions polítiques i administratives).

Com a pronunciaments dels tribunals, relativament poc freqüents (sens perju-

dici de l’estudi de casos en la segona part de l’estudi), pel que fa al sentit identitari i

simbòlic de la noció, poden citar-se:

• «The state language protects the identity of the nation, integrates a civic

nation and assures sovereignty for the nation.» (Tribunal Constitucional de

Lituània, Sentència 1285/2004).

• «It entirely corresponds to the state-building role of the Ukranian nation,

specified in the Preamble of the Constitution, nation wich has traditionally



resided in the territory of Ukraine, makes up the majority of its population

and has given the official name to the State.» (Tribunal Constitucional

d’Ucraïna, decisió n.10/99).

Entre la doctrina són també exemples d’aquesta concepció de l’oficialitat:

• Constitueix una forma de reconeixement públic, per part de l’estat, sobre

quin és el seu element d’identitat lingüística (Kontra, 1999).

• Comporta l’explicitació per part de l’Estat de quina llengua adopta com a

referència simbòlica i com a instrument quotidià (Romaine, 2002).

Així, més enllà dels efectes directes del dret lingüístic en els àmbits d’ús regu-

lats, l’ordenació lingüística té un elevat valor simbòlic i una incidència real en els

valors socials pel que fa a la valoració o estima d’una llengua determinada per part

de la comunitat, d’aquí que la regulació de l’oficialitat lingüística sigui un fet d’impor-

tància capital per a l’esdevenidor de la llengua, per bé que mai definitiu per si sol.

1.1.2. L’oficialitat: una decisió dels poders públics

En un principi, i d’acord amb l’aproximació precedent, la determinació de quines

siguin les llengües oficials d’un estat o una comunitat política correspon als seus

poders públics interns.

D’una banda, l’afirmació és validada per l’observació de la realitat sociopolíti-

ca actual, que «és que la declaració d’oficialitat d’una llengua només es fonamenta en

el poder polític de la comunitat lingüística majoritària a l’estat de referència i no té

en compte cap altre element demogràfic, sociològic, cultural o científic. Sovint, tam-

poc es té en compte, o només la té en compte de manera limitada, la voluntat expres-

sada democràticament per les persones que integren la comunitat lingüística de què

es tracta» (Jou, 2009).

D’altra banda, en el dret internacional no hi ha una resposta normativa ni cap

criteri general sobre la qüestió de quina o quines llengües han de ser declarades ofi-

cials d’un estat, atès que és considerada una prerrogativa pròpia de la sobirania.

L’anterior no és incompatible amb la realitat de fet o pràctica internacional que de-

termina que certs arranjaments lingüístics interns són “imposats” per les potències

internacionals, en funció de la correlacions de forces i de les condicions fàctiques

existents en el moment de la fundació d’un nou règim lingüístic de plurioficialitat o

de l’oficialització de les llengües en un territori determinat.

Exemple 1: La Constitució de Kosovo, que estableix la doble oficialitat en el pla

estatal de l’albanès i el serbi.

Exemple 2: L’oficialitat única del suec a les Illes Åland vinculada a l’acord

internacional d’annexió de l’arxipèlag a Finlàndia l’any 1920.

En general, i pel que fa a les llengües oficials estatals, no resulta possible iden-

tificar unes causes objectives en què el dret internacional faci forçada la declaració



d’oficialitat d’una llengua, amb independència del grau de poder polític de la comu-

nitat que la parla. L’esquema adoptat per la CELRoM per tal de protegir la «diversitat

lingüística» europea, en el qual s’obvia com a referent l’oficialitat de les llengües que

es pretén «preservar» i «promoure», és un reflex prou clar de l’estat del dret interna-

cional en aquesta qüestió.

Nogensmenys, des de diversos organismes internacionals europeus amb fun-

cions de defensa de les minories nacionals (emparats pel Conveni marc de protecció

de les minories nacionals de 1994, CMPMN, adoptat en el marc del Consell d’Europa)

emanen recomanacions o directrius sobre el tractament lingüístic de les minories

presents en el territori de l’estat: Alt Comissionat per a la Protecció de les Minories

Nacionals (OSCE, www.osce.org/hcnm); Comissionat pel Drets Humans (Consell

d’Europa [CE], http://www.coe.int/en/web/commissioner/home); Comissió Europea

contra el Racisme i la Intolerància (CE, http://www.coe.int/t/dghl/monitoring/ecri/

default_en.asp); Comitè de Supervisió del Conveni marc per a la protecció de les mi-

nories nacionals (http://www.coe.int/t/dghl/monitoring/minorities/2_Monitoring/

ACFC_Intro_en.asp), o àdhuc la mateixa Assemblea Parlamentària del CE. Es tracta

d’una doctrina no vinculant jurídicament (algun autor l’anomena «soft jurispruden-

ce») que té projeccions diverses, entre les quals: evitar discriminacions dels membres

de la minoria que desconeixen la llengua oficial; facilitar als membres de la minoria

l’accés al coneixement de la llengua oficial; recomanacions de facilitar l’ús de la llen-

gua de la minoria en les relacions amb les administracions; crítiques a l’establiment

de percentatges del 50 % de parlants de la minoria per reconèixer usos oficials de la

llengua en el pla local o regional; necessitat de suport a l’ensenyament de la llengua

o les escoles de la minoria; recomanacions sobre l’aplicació flexible dels requisits

lingüístics als membres de les minories d’accés a la nacionalitat; millorar el reflex en

la política lingüística del caràcter multilingüe de la societat; escoltar les associacions

representatives de les minories en la formulació de la política lingüística, etcètera.

A través de l’acció d’aquests organismes es va conformant uns estàndards o

mínim comú denominador de protecció de les llengües de les minories nacionals. És

important notar, però, que en cap cas els organismes internacionals esmentats qües-

tionen directament el règim d’oficialitat del qual s’ha dotat l’Estat. Les seves recoma-

nacions o observacions s’adrecen a aspectes de l’aplicació d’aquest règim i al reco-

neixement formal i pràctic dels drets de les minories, normalment sota la forma

d’«usos oficials» de les seves llengües, que no gaudeixen d’una declaració constitu-

cional —ni, molt sovint, legal— com a llengua oficial (vegeu infra 1.3. sobre el tipus de

declaracions). Tampoc no es registra en els estats europeus cap decisió dels tribunals

(és a dir, pronunciaments jurídicament vinculants) que hagi declarat desproporcio-

nat o excessiu el percentatge de parlants de la minoria en el pla local o regional exigit

pel legislador per al reconeixement d’usos lingüístics oficials, de manera que cap llei

estatal ha estat jutjada inconstitucional per aquest motiu (Palermo, 2011). Per tant, es

tracta d’una decisió sobre la llengua de l’estat que el dret internacional avala com a

legítima (https://www.languageandlaw.de/volume-1/3343).

En el marc de l’ordenament jurídic espanyol, la definició d’oficialitat dins la

jurisprudència del Tribunal Constitucional destaca també el pes de l’element deci-

siori dels poders públics: «Aunque la Constitución no define, sinó que da por supues-

to lo que sea una lengua oficial, la regulación que hace de la materia permite afirmar



que es oficial una lengua, independientemente de su realidad y peso como fenómeno

social, cuando es reconocida por los poderes públicos como medio normal de comu-

nicación en y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena validez

y eficacia.» (STC 82/1986, FJ 2).

En el dit marc, on allò determinant és la decisió dels poders públics, l’únic cri-

teri substantiu formulat pel Tribunal Constitucional apunta una connexió necessària

de la declaració d’oficialitat amb el caràcter de llengua històrica del territori: «La

lengua española distinta del castellano susceptible de ser proclamada oficial por

un Estatuto de Autonomía es la lengua de la —respectiva— Comunidad Autónoma,

esto es, la lengua característica, histórica, privativa, por contraste con la común a

todas las Comunidades Autónomas, y, en este sentido, propia. El carácter propio de

una lengua española distinta del castellano es, por tanto, la condición constitucional

inexcusable para su reconocimiento como lengua oficial por un Estatuto de Au to-

nomía.» (STC 31/2010, FJ 14).

Més enllà d’això, en el pla teòric —per definició, obert a diferents visions o inter-

pretacions— la pregunta sobre si els poders públics estatals tenen o no total llibertat a

l’hora d’oficialitzar una llengua (o, en altres termes, sobre l’existència d’un presumpte

«dret a l’oficialitat», l’afirmació del qual obligaria a precisar la qüestió —no resolta—

relativa a la identificació del seu titular) és objecte de respostes plurals. D’una banda,

hi ha autors que emfasitzen l’element d’autodeterminació vinculat amb la voluntat

democràticament expressada per la comunitat lingüística dins el seu territori històric

(Jou); o bé el caràcter d’acte de sobirania en mans de l’Estat, en tant que l’oficialitat és

vista com un atribut atorgat o denegat per un poder polític sobirà o, si més no, autònom

(Puig Salellas). D’altra banda, hi ha autors que apunten certs límits metajurídics a

la decisió d’un estat o subestat d’oficialitzar una llengua, entre els quals hi hauria: 1) la

situació sociolingüística del país; 2) la dinàmica lingüística del país i el seu entorn; 3)

la situació jurídica preexistent; i 4) l’organització política de l’Estat (Ruiz, Branchadell).

Es tracta, com es pot observar, de condicionaments variables i no coincidents, la qual

cosa ratifica la inexistència de paràmetres jurídics generals sobre aquesta qüestió.

Exemple: Si en el debat actual a Catalunya, els criteris 1 i 3 donen suport a

l’atribució d’un estatus d’oficialitat a la llengua castellana; el criteri 2 i, en un altre

sentit, també el 3 justificarien reservar la declaració d’oficialitat a la llengua catalana.

1.1.3. Els continguts de l’oficialitat

Una tercera qüestió general rau en la determinació del contingut de la noció d’oficia-

litat. D’acord amb l’aproximació precedent, d’entrada semblen poc fiables els intents

de definició general o abstracta del contingut jurídic de l’oficialitat. Malgrat això, pot

ser il·lustratiu esmentar algunes propostes doctrinals de definició general del contin-

gut de l’oficialitat:

— Identificació d’un doble contingut de l’oficialitat, positiu i negatiu (Ruiz,

2004): El contingut positiu possibilita l’ús de la llengua en els àmbits bàsics

de les relacions socials públiques (educació, institucions públiques, serveis

administratius, Administració de justícia, mitjans de comunicació) i també



pot implicar el foment públic de l’ús de la llengua en àmbits de les relacions

socials (publicacions, producció artística i científica, comercialització de

productes); mentre que el contingut negatiu inclou els deures de coneixe-

ment i d’ús per als ciutadans de l’Estat: un deure de coneixement —molt

infreqüent en el dret comparat— o bé una presumpció de coneixement de la

llengua; o també obligacions d’ús de l’idioma en determinats àmbits públics

i privats amb una certa transcendència pública, en els darrers sempre que

no s’impedeixi l’ús d’altres llengües.

— Identificació desglossada de les manifestacions del concepte d’oficialitat

lingüística (Jou, 2009): com a mitjà normal de comunicació en i entre els

poders públics i en llur relació amb els subjectes privats; com a mitjà normal

d’exteriorització, amb plena validesa i plens efectes, dels actes jurídics pú-

blics i privats que s’hi realitzen; per part de l’Estat, l’obligació d’ensenyar-la

a la ciutadania; i per part de la ciutadania, el dret a usar-la en totes les rela-

cions públiques i privades, la càrrega d’assumir les conseqüències de desco-

nèixer-la i les obligacions d’emprar-les.

Ara bé, en el marc d’un ordenament jurídic concret, l’oficialitat pot admetre

modulacions significatives quant al seu contingut. Determinades manifestacions

habituals o possibles de l’oficialitat poden no presentar-se d’igual manera en totes les

llengües oficials, quan n’existeix més d’una. Com s’ha assenyalat, «la mera declara-

ció d’oficialitat no significa gaire si no se’n deriven clarament els usos oficials i socials

que s’autoritzen o s’imposen. En aquest sentit, les lleis que concreten el principi

d’oficialitat, quan hi ha diverses llengües declarades oficials, modulen els diferents

usos oficials» (Vernet, 2003).

Novament, la decisió quant a les modulacions jurídiques de l’ús oficial depen-

dran de l’Estat o dels ens subestatals competents per establir-les, atesa la inexistèn-

cia de normativa internacional o supraestatal que fixi límits a les modulacions intro-

duïdes pels ordenaments jurídics interns. Tanmateix, es podria assenyalar com un

límit —més aviat teòric— a una devaluació legal del contingut de l’oficialitat la distin-

ció necessària amb altres estatuts jurídics inferiors derivats del dret internacional

(vegeu infra 1.1.4).

Alhora, com també s’analitza infra, en els plans legislatiu i interpretatiu (polític

i jurisprudencial) resulta inherent a la noció d’oficialitat una tendència expansiva, de

manera que el concepte ofereix a priori cobertura jurídica a una generalitat dels usos

oficials de la llengua o al seu ús normal en tots els àmbits.

Des d’una perspectiva juridicopolítica, l’origen de les modulacions o asime-

tries en el contingut de l’oficialitat pot resultar de quatre tipus d’elements:

— El territori: Llengua oficial o llengües oficials per a tot el territori estatal ver-

sus llengües oficials només en àmbits infraestatals, en els quals compartei-

xen a més l’oficialitat amb l’estatal (vegeu infra 1.2.3. pel que a fa als models

lingüístics resultants des d’aquesta perspectiva).

— L’exclusivitat: Llengua oficial única a l’Estat o bé en una part del territori de

l’Estat versus llengua que gaudeix només d’una oficialitat compartida (pot

denominar-se cooficial o equiparada)



— L’àmbit material o funcional: Oficialitat plena versus oficialitat restringida

quant als usos lingüístics oficials en els diferents sectors materials. Aquesta

restricció material pot tenir una base jurídica en una regulació que limiti

l’oficialitat de la llengua a determinats usos o institucions, però pot també

originar-se per la situació de debilitat d’una de les llengües oficials que li fa

perdre àmbits d’ús (com pot ser el cas d’una llengua originària o nadiua

d’antics països colonials, que ha esdevingut minoritària).

— La temporalitat: S’assumeix una llengua com a oficial durant un període

determinat, al final del qual caldrà confirmar el manteniment d’aquest

estatus; o bé es condiciona l’efectivitat futura de l’oficialitat a l’adopció de

mesures prèvies pels poders públics.

A més, com s’ha apuntat, les diferències en el contingut de l’oficialitat no sola-

ment poden obeir a previsions jurídiques, sinó que també hi intervenen circumstàn-

cies fàctiques vinculades amb la situació sociolingüística de cada llengua, la qual

opera com un límit permanent del dret lingüístic (Ruiz, 2004). Així, per exemple, una

mesura jurídica a favor de les llengües oficials no podrà aplicar-se igual ni tenir els

mateixos efectes si varien la mida del grup lingüístic, el seu grau de concentració/

dispersió territorial o el valor atribuït pel grup o comunitat a la llengua.

1.1.4. La relació de l’oficialitat amb estatuts juridicolingüístics inferiors derivats

del dret internacional

Atesa la dificultat d’identificar, en positiu, un contingut mínim o necessari de l’esta-

tus d’oficialitat, que garanteixi —entre d’altres— un feix de facultats positives per als

parlants de la llengua, una altra via possible de definició consisteix en el contrast

negatiu amb altres estatuts juridicolingüístics inferiors derivats del dret internacio-

nal. Aquesta forma de procedir comporta una classificació dels drets lingüístics en

tres nivells:

1. En el nivell més bàsic hi ha els drets lingüístics que integren el contingut

lingüístic dels dret humans o drets fonamentals, aplicables a totes les per-

sones. Es tracta de facultats derivades de la llibertat d’expressió, les lliber-

tats de reunió i associació, el dret al nom, el dret a la intimitat, el dret a

l’educació o les garanties jurídiques de què gaudeixen les persones detin-

gudes o processades. Aquests drets de contingut lingüístic (que s’han pogut

relacionar amb un dret a la llengua, com a garantía mínima de qualsevol

llengua en l’àmbit de la llibertat individual) no solen ser explicitats pels

tractats internacionals sobre drets humans ni per les declaracions constitu-

cionals de drets fonamentals, amb l’excepció de les garanties lingüístiques

dels detinguts o processats i del principi de no-discriminació per raó de

llengua, que gaudeixen d’una recepció àmplia. El reconeixement d’un con-

tingut lingüístic als drets de la persona prové principalment de la doctrina i

la jurisprudència dels òrgans (jurisdiccionals i no jurisdiccionals) que apli-

quen i interpreten les normes sobre drets humans.



2. En el nivell intermedi se situarien els drets lingüístics de les minories. El con-

tingut d’aquests drets no acostuma a definir-se de manera precisa en els ins-

truments jurídicament vinculants de tutela de les minories: en el Consell

d’Europa, l’article 10 del Conveni marc per a la protecció de les minories nacio-

nals de 1994 fixa uns principis jurídics relatius a les llengües que els estats es

comprometen a respectar, amb un marge ampli de decisió quant a les formes

i mitjans de compliment. Com s’ha esmentat més amunt (supra 1.1.3.), hi ha

una àmplia doctrina internacional sobre el dret dels membres de la minoria a

l’ús de l’idioma propi en públic i en privat, l’obligació dels estats de no negar-lo

i la necessitat que els estats adoptin mesures positives per protegir l’exercici

d’aquest dret (art. 10 del CMPMN; en l’apartat segon del precepte s’estableix

literalment «In areas inhabited by persons belonging to national minorities

traditionally or in substantive numbers, if those persones so request and whe-

re such a request corresponds to a real need, the Parties shall endeavour to

ensure, as far as possible, the conditions which would make it possible to use

the minority language in relations between those persons and the adminis-

trative authorities»). La formulació més àmplia d’aquesta doctrina (en un do-

cument no vinculant) es troba en les Recomanacions d’Oslo relatives als drets

lingüístics de les minories nacionals, de 1995, elaborades pel Comissionat per

a les Minories Nacionals de l’0rganització per a la Seguretat i la Cooperació a

Europa. La qüestió de fons que subsisteix en el dret internacional és la defini-

ció de minoria nacional, tot i que sovint s’adopta un enfocament pragmàtic

(vegeu la Introducció a la Nota Explicativa de les Recomanacions d’Oslo, on

s’apunta que la referència dels drets enumerats a les minories nacionals no

n’impedeix l’aplicació potencial a altres tipus de minories).

3. En el nivell més alt del reconeixement formal hi ha l’oficialitat lingüística, en

tant que estatut que comportaria un feix més ampli de drets (conceptuat de

vegades com el dret a una llengua), els quals es poden modular en la forma vista

en l’epígraf 1.1.3. En el pla teòric, doncs, l’oficialitat implicaria un nucli mínim

de drets lingüístics dels parlants de la llengua, que hauria de superar els que

aquests tindrien reconeguts com a drets humans o com a membres d’una mi-

noria lingüística. Tanmateix, en una visió comparada, no són infreqüents els

supòsits de declaracions d’oficialitat formal (o «oficialitat buida»), que no es

tradueixen jurídicament ni a la pràctica en el reconeixement d’un feix d’obliga-

cions mínimes per als poders públics o de facultats per als ciutadans. Les raons

poden ser de dos tipus: l’atorgament de tracte formal elevat o solemne que no

és seguit de la voluntat política o possibilitats materials de dotar l’oficialitat

d’un contingut efectiu (en aquests supòsits, quan el fonament jurídic és sòlid,

l’oficialitat pot servir com a base de reivindicacions individuals o col·lectives

que provoquin interpretacions i resolucions dels tribunals que obliguin els po-

ders públics a reconèixer un feix de drets lingüístics) o bé la concessió d’oficia-

litat per part d’organismes sense competències reconegudes per fer-la efectiva.

Exemple 1: En el primer supòsit s’enquadrarien les declaracions d’oficiali-

tat en els textos constitucionals de Colòmbia (llengües de les regions) o del

Marroc (amazic).



Exemple 2: La debilitat competencial s’observaria en la Carta del Consell

General dels Pirineus Orientals de l’any 2007 a favor de la llengua catalana,

que en declara l’oficialitat.

En un sentit oposat, trobem una varietat de situacions normatives en

les quals, tot i no predicar-se l’oficialitat de la llengua, l’ordenament estatal

o subestatal pot reconèixer als parlants d’una llengua uns drets similars als

que deriven habitualment de l’oficialitat. Aquests supòsits obliguen a iden-

tificar criteris jurídics que permetin diferenciar formalment ambdós estatus.

En aquest darrer sentit, el criteri emprat pel Tribunal Constitucional

espanyol ha fet pivotar la distinció entre l’estatut d’oficialitat i el règim ju-

rídic estatutari i legal de protecció del bable/asturià (Llei del Principat d’As-

túries 1/1998, que regula drets d’ús de l’asturià amb efectes jurídics davant

les administracions autonòmica i local) en l’absència de reconeixement per

al primer d’un «ús normal» (Interlocutòria del TC 27/2010, de 25 de febrer de

2010), per contrast amb la definició prèvia de llengua oficial com aquella que

«es reconocida por los poderes públicos como medio normal de comunica-

ción en y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena

validez y eficacia» (STC 82/1986, FJ 2).

1.2. Tipologia de les declaracions d’oficialitat lingüística i relació amb altres conceptes afins o distints

En el dret comparat, sobretot a partir de la dècada dels noranta del segle xx, creix la ten-

dència a constitucionalitzar l’estatus de les llengües. En l’actualitat, un buidatge de les

constitucions dels estats sobirans del món palesa l’àmplia recepció del fet lingüístic:

— Món: dels 194 estats reconeguts o sobirans:1

154 constitucions contenen clàusules lingüístiques que vinculen una o més

llengües amb l’Estat, i d’aquestes:

• 118 ho fan mitjançant clàusules de declaració de llengua oficial o llengües

oficials o de l’Estat.

• 4 amb la declaració —exclusiva— de llengua o llengües nacionals.

• i 32, amb fórmules indirectes, entre les quals predomina l’exigència de la

llengua estatal per a l’elegibilitat per a càrrecs públics o la identificació de

la versió autèntica del text de la Constitució (vegeu infra 1.3.).

40 constitucions no contenen cap referència que vinculi la llengua amb

l’Estat (s’inclouen també en aquest grup els textos constitucionals que es-

menten sols la llengua en el marc dels drets humans o fonamentals):

Estats: Alemanya, l’Argentina, Austràlia, Bahames, Barbados, Belize, Corea del

Sud, Dinamarca, els Estats Units d’Amèrica, Gàmbia, Ghana, Grècia, Guinea-

1. L’ONU té 193 estats membres, si bé per extreure la informació sobre les constitucions dels estats ens basem en la base de dades: L’aménagement linguistique dans le monde (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/) [Consulta: 20 febrer 2014].



Bissau, les Illes Marshall, Islàndia, Israel, Itàlia, Jamaica, el Japó, Kiribati, Nauru,

Noruega, Nova Zelanda, els Països Baixos, la República Dominicana, la República

Txeca, Saint Kitts i Nevis, San Marino, Salomó, Sao Tomé i Príncipe, Suècia,

Surinam, Tanzània, Tailàndia, Togo, Tonga, Tuvalu, l’Uruguai, Xile, la Xina.

Si l’anàlisi quantitativa es limita als estats europeus, les proporcions anteriors

varien:

— Europa - Consell d’Europa, dels 47 estats membres:

36 constitucions contenen clàusules lingüístiques que vinculen una o més

llengües amb l’Estat.

11 constitucions no en tenen (inclou el Regne Unit, sense constitució escrita).

— Unió Europea (28 estats membres)

21 constitucions contenen clàusules lingüístiques.

7 constitucions no en tenen (inclou el Regne Unit, sense Constitució escrita).

La situació sociolingüística dels 40 estats del món on manquen clàusules ex-

presses acostuma a caracteritzar-se per una població molt homogènia lingüística-

ment (Alemanya, el Japó) o bé perquè les instàncies estatals funcionen en una sola

llengua que coincideix amb una llengua de comunicació internacional (com succeeix

als Estats Units d’Amèrica i en la majoria d’estats petits esmentats, on aquesta llen-

gua és l’anglès). Aquestes circumstàncies explicarien que es consideri innecessària

una declaració expressa de quina és la llengua estatal i es mantingui una situació

d’oficialitat material o de facto. Cal consignar, però, l’existència d’un nombre reduït

d’estats sense declaració constitucional lingüística explícita sobre la llegua o llen-

gües reconegudes per l’Estat on la població és heterogènia lingüísticament i on es

registren més d’una llengua de funcionament de les instàncies estatals.

Exemples: Israel (hebreu-àrab), Tonga (anglès-tonguià), Tuvalu (anglès-tuva-

luà), la Xina.

En aquests estats on manca una declaració constitucional poden existir nor-

mes infraconstitucionals de rellevància quasiconstitucional (dictades en virtut d’una

habilitació constitucional) que fixin l’estatus de la llengua o llengües estatals:

Exemple 1: A Luxemburg, on l’article 29 de la Constitució conté només una remis-

sió expressa a la llei perquè reguli «l’ús de les llengües en matèria administra-

tiva i judicial» (Llei de 24 de febrer de 1984 sobre el règim jurídic de les llengües).

Exemple 2: A Itàlia, la llei que desplega l’article 6 de la Constitució que pro-

tegeix les minories lingüístiques (Llei de 3 de novembre de 1998) declara en

l’article primer que la llengua oficial de la República és l’italià.

En d’altres supòsits, l’absència de declaració constitucional no implica tampoc

que aquell Estat no assumeixi determinades llengües en les quals funcionen habi-

tualment els òrgans estatals, les quals es recullen en normes legals d’abast general o

sectorial.



Exemple 1: En la normativa que regeix l’accés a la nacionalitat, el Regne Unit o

Alemanya exigeixen acreditar el coneixement de la llengua anglesa i de l’ale-

many, respectivament.

Exemple 2: A Noruega, la Llei sobre l’ús de les llengües en els serveis públics,

de 1980, que regula l’estatut jurídic i els usos oficials del bokmål i el nynorsk.

Exemple 3: Als Països Baixos, la Llei general de dret administratiu, de 1992,

regula l’ús oficial del neerlandès i del frisó en els organismes de l’Adminis-

tració.

L’oficialitat no declarada constitucionalment pot tenir també certes manifes-

tacions jurídiques vers l’exterior.

Exemple: En la majoria dels instruments de ratificació de la CELRoM per estats

membres del Consell d’Europa, la llengua oficial de l’Estat és omesa en enume-

rar les llengües també parlades en el seu territori incloses en l’àmbit de protec-

ció de la Carta (textos consultables a:

http://conventions.coe.int/Treaty/Commun/ListeDeclarations.asp?NT=148&C

M=1&DF=2/27/2008&CL=FRE&VL=0). En els casos excepcionals on la protecció

de la Carta s’estén a una de les llengües oficials de l’Estat (el suec a Finlàndia;

el nynorsk a Noruega, i el romanx i l’italià a Suïssa), la Carta no s’aplica «ba-

sant-se en criteris objectius» (al contrari del que succeeix en les llengües ofi-

cials territorialitzades), de manera que cal una declaració expressa de l’Estat

sobre el caràcter de llengua oficial menys utilitzada i que, a més, es donin

certes condicions vinculades al model lingüístic d’oficialitat per poder inclou-

re la llengua estatal en l’àmbit protegit per la Carta (vegeu supra 1.1.4)

1.2.1. Tipus de declaracions d’oficialitat

A continuació es proposa una tipologia de les declaracions d’oficialitat presents en

els 118 textos constitucionals. Aquesta tipologia pren com a base els estats del Consell

d’Europa, però inclou també referències a la resta d’estats del món, el total dels quals

apareix en les anàlisis quantitatives.

a) Fórmula emprada en la declaració constitucional de l’oficialitat

Pel que fa a les fórmules concretes utilitzades per declarar una o més llengües

oficials, les possibilitats observades són les següents:

• «Llengua oficial / llengües oficials» (+ nom del país)

Exemples: Algèria (que hi afegeix «i nacional»), Belarús, Eslovènia, Estònia,

Geòrgia, Liechtenstein (que hi afegeix «i nacional»), Lituània, Malta, Montenegro,

Portugal, Romania, El Salvador, Singapur, el Níger, l’Iraq.

• «Llengua oficial / llengües oficials de l’Estat»

Exemples: Andorra, Espanya, Mònaco, l’Afganistan, Bolívia, el Marroc (l’àrab,

i «també» l’amazic «com a patrimoni comú de tots els marroquins sense ex-

cepció»).

http://conventions.coe.int/Treaty/Commun/ListeDeclarations.asp?NT=148&CM=1&DF=2/27/2008&CL=FRE&VL=0



• «Llengua oficial / llengües oficials de la República»

Exemples: Albània, Azerbaidjan, Armènia, Bulgària, Àustria, Bulgària, Eslovàquia,

Letònia, Moldàvia, Polònia, Xipre, Àfrica del Sud, Angola, Bangla Desh, el Senegal,

Timor Oriental, Moldàvia, Kazakhstan.

• «Llengua oficial / llengües oficials de la Federació»

Exemples: Bòsnia i Hercegovina, Rússia, Suïssa («Confederació»), l’Índia («Unió»).

• «Primera llengua oficial» versus «segona llengua oficial»

Exemples: Irlanda (on s’apliquen a l’irlandès i l’anglès, respectivament), Sri

Lanka (l’article 18.1 declara que la llengua oficial és el cingalès i, en l’apartat 2,

declara que el tàmil «és també llengua oficial»).

• «Llengua d’ús oficial»

Exemples: Croàcia (on s’aplica per la Constitució al croat, com a llengua de l’Es-

tat, i es fa remissió a la llei per regular possibles usos oficials d’altres llengües).

• Llengua oficial de treball»

Exemples: El Sudan, el Sudan del Sud.

• «Llengua oficial comuna»

Exemple: l’Iran (persa).

• «Llengua oficial auxiliar»

Exemple: Les Filipines, aplicat a les llengües regionals.

Altres fórmules que empren el terme oficial, però amb un sentit distint de les pre-

cedents, indicatiu d’un estatus inferior, són les referents a:

• «Llengua/llengües amb usos oficials» o «llengua utilitzada amb finalitats oficials»

Exemple 1: Uganda, article 6, per a les llengües distintes de l’oficial de l’Estat.

Exemple 2: L’Índia, article 345, després de declarar oficial l’hindi, ho aplica en

relació amb l’anglès i a les llengües dels estats membres de la federació.

Exemple 3: Kazakhstan, article 7, després de declarar oficial el kazakh, diu «en

els establiments de l’Estat i els organismes autònoms d’autonomia administra-

tiva, la llengua russa és oficialment utilitzada amb igualtat amb la llengua ka-

zakh».

Exemple 4: El Pakistan, article 251, obliga a adoptar mesures perquè s’utilitzi la

llengua nacional amb finalitats oficials i mentrestant es permet mantenir l’ús

oficial de l’anglès.

Exemple 5: Croàcia, art. 12.2, després de declarar la llengua oficial de l’Estat, diu

que «Dans les collectivités locales, une autre langue et le cyrillique ou quelque

autre alphabet peuvent, avec la langue croate et l’alphabet latin, être introduits

à des fins officielles, selon les conditions prévues par la loi.»

• «Llengües oficialment reconegudes»

Exemple: Zimbàbue, art. 6, aplica aquest concepte a 14 llengües africanes,

més la llengua de signes, més l’anglès, tot i que el text de la Constitució només

es declara autèntic en anglès i aquesta llengua és requerida per exercir com a

jutge.



b) Nombre de llengües declarades oficials a l’Estat

• 1 llengua: dins els 118 textos constitucionals amb clàusula d’oficialitat, 76 cons-

titucions.

Exemples: en el Consell d’Europa, Croàcia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia,

Portugal, Romania, Rússia. Altres: Algèria, Angola, Bangladesh, Burkina Faso,

Costa Rica, Egipte, Guatemala, Indonèsia, Líban, Mali , Marroc, Níger, Veneçuela.

• 2 llengües: dels 118 textos constitucionals, 36 constitucions.

Exemples: en el Consell d’Europa, Finlàndia («llengües nacionals»), Malta, Irlanda,

Xipre. Altres: Afganistan, Palau, Burundi, Camerun, República Centreafricana,

Haití, Índia.

• 3 llengües: dels 118 textos constitucionals, 6 constitucions.

Exemples: en el Consell d’Europa, Bèlgica, Luxemburg (per llei). Altres: les

Comores, Fiji, Vanuatu.

• Més de 3 llengües: dels 118 textos constitucionals, 4 constitucions declaren

oficials 4 o més llengües.

Exemples: en el Consell d’Europa, Suïssa. Altres: República de Sud-àfrica.

Al costat de la llengua o les llengües de l’Estat, es pot declarar l’oficialitat d’altres

llengües en parts limitades del territori estatal per la Constitució o per lleis a les

quals aquesta reenvia expressament (vegeu infra apartat d, pel que fa a les modu-

lacions territorials de l’oficialitat).

c) Forma d’identificar i/o anomenar les llengües oficials

• Pel nom de la llengua

La llengua o llengües oficials de l’Estat són identificades pel seu nom en la im-

mensa majoria dels textos constitucionals.

Menys habitual és que la Constitució identifiqui pel seu nom llengües que no

són assumides com a estatals, sinó com a pròpies o oficials de certs territoris o

regions. Cal consignar alguns textos on també les llengües oficials regionalitza-

des s’identifiquen pel seu nom, de manera que reben un alt reconeixement for-

mal (compatible amb el fet que es reenviï a la llei o a les decisions dels òrgans

autònoms la tria de les llengües oficials o la determinació de les modalitats d’ús

oficial d’aquestes llengües):

Exemple 1: l’Afganistan, art. 16, «1. Parmi le pachtou, le dari, l’ouzkek, le

turkmène, le baloutchi, le pashai, le nuristani, le pamiri (alsana), l’arabe et les

autres langues parlées dans le pays, le pachtou et le dari sont les langues offi-

cielles de l’État./2. Les langues turciques (ouzbaki et turkmène), baloutchi,

pashai, nuristani et pamiri (alsana) sont, en plus du pachtou et du dari, la troi-

sième langue officielle dans les régions où la majorité de la population parle

ces langues.»

Exemple 2: Bolívia, art. 5.1, «I. Son idiomas oficiales del Estado el castellano y

todos los idiomas de las naciones y pueblos indígena originario campesinos, que

son el aymara, araona, baure, bésiro, canichana, cavineño, cayubaba, chácobo,

chimán, ese ejja, guaraní, guarasu’we, guarayu, itonama, leco, machajuyai-kalla-

waya, machineri, maropa, mojeño-trinitario, mojeño-ignaciano, moré, mosetén,



movima, pacawara, puquina, quechua, sirionó, tacana, tapiete, toromona, uru-

chipaya, weenha-yek, yaminawa, yuki, yuracaré y zamuco.»

En contrast amb les llengües oficials, la tècnica constitucional de referir-se a les

llengües (innominades) mitjançant apel·latius genèrics o indeterminats, és típi-

cament aplicada a d’altres formes inferiors de reconeixement o de tutela de la

pluralitat lingüística (vegeu infra 1.2.2.):

Exemple 1: Espanya, art. 3.3, «La riqueza de las distintas modalidades lingüísti-

cas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y

protección.»

Exemple 2: Angola, art. 19.2, «L’État valorise et promeut l’étude, l’enseignement

et l’usage des autres langues de l’Angola, ainsi que les principales langues de la

communication internationale»; art. 21 «Constituent les tâches fondamentales

de l’État angolais: n) protéger, améliorer et honorer les langues angolaises d’ori-

gine africaine en tant que patrimoine culturel, et favoriser leur développement,

comme des langues de l’identité nationale et de communication.»

Exemple 3: Azerbaidjan, art. 21.3, «La République azerbaïdjanaise garantit le li-

bre usage et le développement des autres langues parlées par la population.»

Exemple 4: Benín, art. 11, «1) Les communautés composant la Nation béninoise

jouissent de la liberté d’utiliser leurs langues parlées et écrites et de développer

leur propre culture tout en respectant celles des autres. 2) L’État doit promouvoir

le développement de langues nationales d’intercommunication.»

Exemple 5: Bòsnia-Hercegovina, art. 6.2, «D’autres langues peuvent être em-

ployées comme moyens de communication et d’instruction.»

Exemple 6: La Xina, art. 121, «Les organismes autonomes des régions ethniques

autonomes, dans l’exercice de leurs fonctions, utilisent l’une ou plusieurs des

langues et écritures en usage dans la région, conformément aux règlements

d’autonomie des régions ethniques autonomes. »

Exemple 7: Congo-Kinshasa, art.1, «8. Ses langues nationales sont le kikongo, le

lingala, le swahili et le tshiluba. L’État en assure la promotion sans discrimina-

tion. Les autres langues du pays font partie du patrimoine culturel congolais

dont l’État assure la protection.»

• Mitjançant la clàusula que determina la llengua del text autèntic de la

Constitució

Es tracta d’una forma indirecta d’identificar la llengua oficial en alguna cons-

titució que no inclou cap altra clàusula de reconeixement directe de la llengua

o llengües estatals, tot i que sí fórmules de reconeixement indirecte (no es re-

cullen aquí els casos més nombrosos on la clàusula complementa una declara-

ció d’oficialitat expressa).

Exemple: Bèlgica (a més de regionalització lingüística).

• Remissió a una llei del parlament estatal per oficialitzar noves llengües de

l’Estat, a més de les declarades constitucionalment

En aquest supòsit, es declaren per la Constitució una o més llengües oficials de

l’Estat i es preveu constitucionalment el procediment per ampliar el nombre

de llengües oficials.



Exemple: A Malta, l’art. 5.2 esmenta pel seu nom el maltès i l’anglès, com a llen-

gües oficials, i a més s’atribueix al Parlament la potestat de declarar-ne d’altres:

«The Maltese and the English language and such other language as may be pres-

cribed by Parliament (by a law passed by not less than two-thirds of all the mem-

bers of the House of Representatives) shall be the official languages of Malta ».

• Remissió als parlaments estatal o regionals de l’oficialització de llengües dins

les regions o estats membres

Model força freqüent, en el qual s’esmenten pel seu nom les llengües oficials de

l’Estat i es reenvia al legislador la identificació de les llengües oficials només en

parts del territori estatal:

Exemple 1: L’Índia, art. 345, reenvia a les legislatures dels estats membres de la

Federació la determinació de les seves llengües oficials.

Exemple 2: Espanya, art. 3.2, remet als estatuts d’autonomia (lleis estatals), la

determinació de les llengües espanyoles oficials en les comunitats autònomes,

juntament amb el castellà, oficial de l’Estat.

• Per referència a la zonificació lingüística

Només en el cas de Bèlgica, on l’article 4 de la Constitució defineix les quatre

regions lingüístiques (de llengua francesa, de llengua neerlandesa i de llengua

alemanya, a més de la regió bilingüe de Brussel·les-Capital) que comprèn l’Estat,

la qual cosa s’entén com una declaració indirecta d’oficialitat.

d) Modulacions jurídiques de l’oficialitat des de la norma constitucional

El conjunt de declaracions d’oficialitat en normes constitucionals no inclouen,

pràcticament en cap cas, una definició del contingut de la categoria d’oficialitat. La

tècnica més freqüent consisteix a reenviar explícitament o de manera implícita al

legislador o a normes posteriors la determinació del contingut de l’oficialitat (ve-

geu infra 1.3, sobre les remissions constitucionals al legislador). Aquest contingut

vindrà també genèricament condicionat pel model lingüístic (exclusivitat o com-

partició de l’oficialitat entre diverses llengües dins un mateix espai territorial) i la

situació sociolingüística de cada llengua (supra 1.1.3., sobre el concepte d’oficiali-

tat i infra 1.2.3., sobre els models d’oficialitat).

Malgrat la tendència general descrita, algunes constitucions preveuen certes modu-

lacions de l’abast i contingut de l’oficialitat declarada, que poden ser de tres tipus:

• Modulacions territorials

Són les més freqüents i determinen que l’oficialitat d’una o diverses llengües se

circumscriu a una part del territori estatal.

Es tracta d’una fórmula habitual en estats compostos o federals:

Exemple 1: Àfrica del Sud (l’article 6 fixa criteris a les províncies per escollir dues

llengües oficials).

Exemple 2: L’Índia, pel que fa a les llengües dels estats.

També se’n poden trobar en estats unitaris on hi ha districtes o regions amb un

règim singular dins les quals s’atenuen o s’exceptuen els efectes de l’oficialitat

de la llengua estatal:



Exemple 1: Finlàndia (Illes Åland, oficialitat única del suec).

Exemple 2: Ucraïna, art. 138, (abans de la secessió) sobre competències de la

República de Crimea, amb un ús oficial prevalent del rus.

Exemple 3: L’Afganistan, art. 16, permet una «tercera llengua oficial» dins les

regions.

Exemple 4: Al Sudan, l’art. 8 preveu que les regions designin una «llengua oficial

complementària».

Una tècnica formalment distinta, en tant que no empra el concepte d’oficialitat,

consisteix a admetre l’ús regional d’altres llengües en àmbits públics o oficials:

Exemple: Al Pakistan, l’article 251 permet que l’assemblea legislativa provincial

pugui autoritzar per llei ensenyar, promoure i utilitzar una «llengua provincial»

a més de la llengua nacional.

• Modulacions materials o funcionals

Clàusules constitucionals mitjançant les quals es garanteix positivament o es

delimita negativament la utilització de la llengua oficial en determinats àmbits

d’ús o institucions:

Exemple 1: L’Iraq, article 4, d’acord amb el qual l’abast del terme llengua oficial i

les modalitats d’aplicació de la doble oficialitat de l’àrab i el kurd s’ha de deter-

minar per llei, que inclourà necessàriament: la publicació del diari oficial, l’en-

senyament de les dues llengües per les escoles públiques; discursos, comuni-

cacions i manifestacions de caràcter oficial, com el Parlament, el Govern, els

tribunals i les reunions oficials; reconeixement i publicació de documents i

correspondència oficials; ensenyament de les llengües per les escoles públiques;

ús en disposicions decretades en virtut del principi d’igualtat com bitllets de

banc, passaport i timbres.

Exemple 2: A Kenya, l’article 53 de la Constitució declara dues llengües oficials

del Parlament, però obliga a escriure en una d’aquestes (anglès) els textos parla-

mentaris.

Exemple 3: El Canadà, art. 133 de la Constitució de 1867, projectava l’oficialitat

de l’anglès i el francès com a llengües que s’havien d’emprar simultàniament en

determinats usos escrits als documents parlamentaris, les actuacions judicials

i les lleis en l’àmbit federal i de la província del Quebec. Posteriorment, la Carta

de drets de 1982, estableix l’oficialitat de l’anglès i el francès i llur igualtat d’ús

en el Parlament i el Govern de Nova Brunsvic; la modificació de 1993 amplia els

àmbits d’ús de les dues llengües oficials en aquesta província (institucions esco-

lars i culturals) i estén a aquesta altres àmbits d’ús de les dues llengües previstos

en el nivell federal (debats i documents parlamentaris, tribunals i Administració).

L’article 23 regula els drets lingüístics en l’educació, pel que fa al dret a rebre-la

en la llengua oficial al Canadà minoritària dins la província.

• Modulacions temporals

Es tracta de disposicions que poden condicionar temporalment els efectes de

l’oficialitat d’una o més llengües, en el sentit de preveure un termini dins el qual

aquest caràcter pot ser revisat o extingit; o, en un sentit invers, per tal de diferir



en el temps l’oficialitat plena d’una llengua subjecta a un procés de normalitza-

ció lingüística o de recuperació d’àmbits d’ús.

Exemple 1: Al Pakistan, la declaració de l’oficialitat de l’urdú va acompanyada

d’un termini de 15 anys per prendre mesures per fer-la efectiva i mentrestant es

permet l’ús de l’anglès amb finalitats oficials.

Exemple 2: A l’Índia, on s’estableix que la llengua oficial és l’hindi, si bé durant

un període de 15 anys des de la promulgació de la Constitució, l’anglès s’ha de

continuar utilitzant per a finalitats oficials; i transcorregut aquest termini podrà

continuar utilitzant-se si ho autoritza una llei del Parlament.

Exemple 3: A les Filipines, l’art. 14 declara oficial el filipí i, «fins que una llei no

estableixi el contrari», l’anglès.

1.2.2. Conceptes afins o distints de l’oficialitat emprats en les declaracions

constitucionals

La noció d’oficialitat és, com s’ha vist, la majoritàriament utilitzada pels textos cons-

titucionals per qualificar l’estatus de les llengües. Nogensmenys, en les constitucions

apareixen també altres nocions lingüístiques que substitueixen o bé complementen

la declaració d’oficialitat.

De la mateixa manera que l’oficialitat ha estat definida com un concepte va-

riable (supra 1.1.1.), el significat jurídic precís d’aquests altres conceptes tampoc

és coincident en tots els textos, sinó que pot variar en funció de l’ordenament que

els acull.

Atès que el present estudi se centra en l’oficialitat, analitzarem en relació

amb aquesta noció els conceptes afins o distints emprats en les declaracions cons-

titucionals .

a) Fórmules (tendencialment) equivalents a la declaració d’oficialitat

Algunes fórmules emprades per les constitucions equivaldrien a la declaració d’ofi-

cialitat de la llengua o llengües implicades, atès que expressen la connexió directa

de la llengua amb l’Estat. Aquesta equivalència es fonamenta en la possibilitat

d’identificar en aquests termes del doble vessant característic de l’oficialitat: ele-

ment identitari de l’Estat i mitjà normal de funcionament de les seves institucions.

• «Llengua de l’Estat»(o «la seva llengua»)

Exemple 1: Ucraïna, on conviu dins la Constitució amb referències tendencial-

ment equivalents a llengua oficial, si bé s’atribueix al caràcter de llengua de l’Estat

una protecció superior, ja que pretén indicar que és l’única amb aquest caràcter.

Altres exemples: l’Aràbia Saudita, Tunísia.

• «Llengua de la República»

Exemple: França, art. 2.

• «Llengua nacional»

Només quan es tracta de l’única noció constitucionalitzada (és a dir, sense la

presència simultània del terme oficial) es pot considerar la llengua nacional un



terme tendencialment equiparable a una declaració d’oficialitat. Tanmateix, a

banda de constituir un supòsit molt minoritari dins el conjunt de textos consti-

tucionals (l’esquema més freqüent és la recepció conjunta dels termes llengua

oficial i llengua nacional, amb sentits distints, com es comenta a infra b), un examen

més aprofundit revela la manca d’identitat completa entre ambdues nocions.

Efectivament, d’acord amb una interpretació proposada per la doctrina, la llen-

gua nacional faria referència a la llengua de comunicació de l’Estat amb els seus

ciutadans; mentre que la llengua oficial al·ludeix a la llengua de funcionament de

l’aparell estatal o el govern (Laponce, 1984). El cas de Finlàndia concorda subs-

tancialment amb aquesta interpretació (com s’analitza supra 2.4.), mentre que

l’exemple de Bhutan —menys esmentat— també sembla apuntar vers una dis-

tinció entre el reconeixement de la llengua de la majoria de la població, com a

llengua nacional, i les llengües usades amb finalitats oficials.

Exemple 1: Finlàndia, art. 17, «Les langues nationales de la Finlande sont le fin-

nois et le suédois.»

Exemple 2: Bhutan, tot i ser un cas molt més dubtós, atès que si l’art. 1, «Le

dzongkha est la langue nationale du Bhoutan», posteriorment el text de la

Constitució es declara igualment autèntic en jonkha i en anglès.

Hi ha també algun altre cas on l’únic qualificatiu aplicat a la llengua o a les llen-

gües és el de nacional, però alhora es reenvia al legislador la regulació d’usos

oficials d’aquesta o aquestes llengües. En aquests casos, doncs, el caràcter de

llengua nacional semblaria dotat de menor contingut obligatori o vinculant per

a l’Estat que el propi de la llengua oficial (en tant que llengua d’ús necessari).

Exemple 1: El Pakistan, l’art. 252 proclama l’urdú «llengua nacional» i ordena

adoptar disposicions perquè sigui utilitzada amb finalitats oficials i amb altres

finalitats.

Exemple 2: Seychelles, l’art. 4 estableix que les persones poden utilitzar les llen-

gües nacionals «per a totes les finalitats» si bé preveu que la legislació pugui

imposar l’ús d’una llengua per a fins determinats (cal entendre que de dotats de

caràcter oficial).

• «Llengua equiparada»

Aquest fórmula suposa un reconeixement indirecte del caràcter oficial de la

llengua en una part del territori de l’Estat en qüestió. Habitualment no és en el

text de la Constitució, sinó que es troba en normes constitucionals secundàries,

amb la forma de les lleis o estatuts que regulen l’autonomia política de certs

territoris dins l’Estat:

Exemple 1: Al País de Gal·les s’equipara l’estatut jurídic del gal·lès amb el de la

llengua anglesa en el territori (art. 47 de la Llei 1998 sobre el Govern).

Exemple 2: A la regió italiana del Trentino-Alto Adige, que estableix que la llen-

gua alemanya serà parificada a la italiana a la província de Bolzano (art. 99 de

l’Estatut especial); i també a la Vall d’Aosta, que determina que la llengua fran-

cesa i la llengua italiana es troben en situació de paritat en aquesta regió autò-

noma (art. 38.1 de l’Estatut d’autonomia de la regió).



b) La llengua nacional com a concepte distingible del de llengua oficial

El terme llengua nacional és —després del de llengua oficial— el més utilitzat pel

conjunt dels textos constitucionals a l’hora de definir l’estatus de les llengües:

48 constitucions del total de 194 estats l’utilitzen.

Si exceptuem els casos minoritaris en què la noció de llengua nacional és l’única

emprada per la Constitució (supra lletra a), en la resta de supòsits s’observa una

varietat de situacions en què aquest concepte presenta significat propi i clara-

ment distint de l’oficialitat.

• Superposició total dels termes nacional i oficial en relació amb una mateixa

llengua

S’observa en estats lingüísticament homogenis aplicat a l’única llengua recone-

guda per la Constitució:

Exemple: Liechtenstein, en relació amb l’alemany.

També es pot emprar per destacar que la llengua autòctona del país reuneix tant

atributs simbòlics o d’identificació com atributs instrumentals d’ús, en introduir

un reconeixement constitucional més limitat o subordinat d’alguna altra llengua:

Exemple 1: Al Líban, a l’art. 11 es predica de l’àrab les dues condicions, alhora

que es reenvia a la llei la determinació dels supòsits on es pot utilitzar el francès.

Exemple 2: Burundi, art. 10, el kirundi es declara llengua nacional i tot seguit es

diu que les llengües oficials són el kirundi i les altres llengües determinades per

la llei.

Exemple 3: Algèria, art. 3, «L’arabe est la langue nationale et officielle»; mentre

que l’article 3 bis (reforma constitucional del 10 d’abril del 2002) disposa que «Le

tamazight est également une langue nationale. L’État œuvre à sa promotion et à

son développement dans toutes ses variétés linguistiques en usage sur le terri-

toire national.»

• Superposició parcial, en la qual la noció de llengua nacional es reserva a alguna

o algunes de les llengües oficials

Aquest supòsit, en el qual es declaren dues o més llengües oficials, però només

una d’aquestes es declara alhora llengua nacional respon a la finalitat d’establir

una posició jurídica privilegiada de la darrera, en tant que llengua autòctona o

pròpia del territori, que empara un règim legal que la beneficiï o li atorgui preva-

lença en determinats aspectes. Aquest règim particular no implica, necessària-

ment, que a la pràctica la llengua nacional sigui la més utilitzada, la qual cosa

dependrà del nivell de desenvolupament i implementació de la legislació infra-

constitucional i de la situació sociolingüística.

Exemple 1: el gaèlic irlandès a Irlanda, que presenta una situació d’ús molt dèbil

respecte de l’anglès.

Exemple 2: el maltès a Malta, que gaudeix d’un ús ampli en sectors oficials.

Exemple 3: el shikomor a les Comores.

Exemple 4: l’urdú al Pakistan.

Exemple 5: A les Filipines, l’art. 14 declara el filipí llengua nacional i és objecte

d’un mandat de promoció («Sous réserve des dispositions de la loi et, si le



Congrès le juge approprié, le gouvernement doit prendre des mesures pour pro-

mouvoir et mantenir l’usage du filipino comme véhicule de communication

officielle et comme langue d’enseignement dans le système d’éducation»); i

després es declaren oficials per a les comunicacions i l’ensenyament el filipí

i l’anglès.

En ocasions, però, la Constitució pot acollir un tractament jurídic especial vers

una de les llengües oficials, la qual pot considerar-se materialment llengua na-

cional en coincidir amb l’autòctona o del país, però sense que se li apliqui aquest

concepte:

Exemple: a Kenya hi ha constitucionalment reconegudes dues llengües oficials

(del Parlament), però per accedir a la nacionalitat cal acreditar el coneixement

del swahili.

• Superposició parcial, en la qual només alguna o algunes de les declarades llen-

gües nacionals es declaren oficials

En aquests supòsits, el concepte de llengua nacional aplicat a les llengües autòc-

tones o pròpies del país implica reconèixer-les fonamentalment com un ele-

ment identitari i una part destacada del patrimoni cultural que cal protegir i

promoure. En aquest sentit, no recull el sentit propi de l’oficialitat, sinó que el

caràcter oficial es reconeix separadament i s’aplica per la Constitució sols a una

o algunes de les llengües nacionals.

Exemple: Palau, títol 19, art. 1: «Les langues paloasiennes traditionnelles sont les

langues nationales. Le paloasien et l’anglais sont les langues officielles.»

En algun altre cas (que anteriorment coincidia amb l’anterior) totes les llengües

qualificades com a nacionals són també declarades oficials, per bé que alguna de les

primeres pateix modulacions funcionals significatives quant a la seva oficialitat:

Exemple: Suïssa, on hi ha 4 llengües nacionals i el romanx té una oficialitat ma-

terialment limitada a nivell federal com a llengua de relació dels parlants

d’aquesta llengua amb els òrgans federals.

• Separació de les llengües nacionals i de la llengua o llengües oficials

El significat que acostuma a tenir la categoria llengua nacional quan s’aplica dins

un text constitucional a llengües distintes de les que són declarades oficials és

equivalent al punt anterior: fonamentalment, com un element identitari i una

part destacada del patrimoni cultural que cal protegir i promoure. El present

supòsit, però, accentua la distinció amb el concepte d’oficialitat, atès que ex-

pressa l’opció de negar a les llengües nacionals l’atribut de l’oficialitat.

c) Altres conceptes aplicats a llengües reconegudes com a vehicle de relació dins l’Estat

entre parlants de distintes llengües

• Llengua de relació interètnica

Recollida per l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i abans de la

reforma de 1996 a la Constitució de Belarús, podia considerar-se una declaració

indirecta d’oficialitat.



• Llengua vehicular

D’acord amb el Glossary of Terms for the Standardization of Geographical Names, pu-

blicat pel Grup d’Experts en Noms Geogràfics de l’ONU al 2002 (http://unstats.

un.org/unsd/geoinfo/ungegn/docs/pdf/Glossary_of_terms_revised.pdf), es trac-

ta de: «Language that serves communication between members of different

linguistic communities. Example: English is the vehicular language of civil avia-

tion throughout most of the world.»

• Llengua comuna

Incorpora parcialment la idea de llengua nacional, però no tant en un sentit pa-

trimonial sinó més polític, sense que abasti el contingut propi de l’oficialitat, que

els mateixos textos declaren separadament.

Exemple 1: Haití, l’article 5.1 de la Constitució estableix que el crioll és la llengua

que uneix tots els haitians, com a concepte distint de les llengües oficials deter-

minades en l’article 5.2 (el crioll i el francès).

Exemple 2: L’article 152.1 de la Constitució de Birmània declara que tots els ciu-

tadans tenen dret a l’educació i, tot seguit, que «Le birman est la langue commu-

ne. Les langues des autres ethnies nationales peuvent également être enseig-

nées» (art. 152.2). Segons l’article 198, «Le birman est utilisé comme langue

officielle afin que les communications soient uniformes et claires entre les orga-

nismes supérieurs et inférieurs de l’État et entre les organes de même niveau.

Au besoin, la langue d’une ethnie nationale concernée peut être utilisée.»

d) Conceptes aplicats a les llengües de grups de població numèricament inferiors dins

l’Estat o que són objecte d’una consideració minoritària

Es tracta de conceptes que qualifiquen les llengües per la seva relació amb la llen-

gua o llengües oficials de l’Estat o bé per la naturalesa del grup o comunitat que les

parla. En general, aquestes nocions no predeterminen l’oficialitat de les llengües

concernides, si bé s’observen certes correlacions entre els distints termes i l’ofi-

cialització.

• Llengües de la població autòctona o originària, de les minories nacionals, de les

ètnies nacionals o dels pobles indígenes

En el marc europeu, són freqüents els textos constitucionals que adopten les

pautes del Conveni marc per a la protecció de les minories nacionals de 1995 per

reconèixer a les persones pertanyents a les minories nacionals el dret de preser-

var i desenvolupar la seva llengua. El desenvolupament legal del reconeixement

constitucional pot comportar uns usos oficials (vegeu infra 2.3. i 2.9., per als

casos d’Estònia i Ucraïna).

Exemples: Letònia, art. 114; Albània, art 20; Àustria, art. 8; Croàcia, art. 15.

En l’àmbit llatinoamericà i asiàtic, i molt menys a Europa —per exemple,

Finlàndia defuig emprar-ho per al sami—, s’al·ludeix a les llengües dels pobles

indígenes o de les ètnies (minoritàries).

Exemple 1: Costa Rica, art. 76.2, «llengües indígenes nacionals».

Exemple 2: «llengües i dialectes dels grups ètnics», que es declaren oficials en els

seus territoris.



Exemple 3: Àsia: el Vietnam, art. 5 i 133, dret de totes les ètnies a utilitzar llur

pròpia llengua i escriptura.

• Llengua principal

Emprat en lleis que regulen les autonomies de territoris marcadament diferen-

ciats dins l’Estat i per referir-se a les seves llengües originàries.

Exemple 1: Illes Fèroe, dins el regne de Dinamarca.

Exemple 2: Groenlàndia, dins el regne de Dinamarca.

• Llengua pròpia

Similarment al precedent, emprat en les lleis o estatuts que estableixen el règim

d’autonomia de les comunitats autònomes a Espanya, en relació amb les llen-

gües originàries d’aquests territoris:

Exemple 1: Catalunya, art. 6 de l’Estatut d’autonomia; Illes Balears, art. 6;

Comunitat Valenciana, art. 6.

1.2.3. Models d’oficialitat lingüística

Malgrat que no és l’objectiu d’aquest estudi la definició i classificació dels models

lingüístics estatals, com a corol·lari de l’anàlisi de les declaracions d’oficialitat

apuntarem la possibilitat de distingir diversos models a partir del criteri del nom-

bre de llengües reconegudes oficialment (amb el terme oficial o d’altres equiva-

lents o bé de facto) en el pla estatal i en parts delimitades de l’Estat (la delimitació

dels models parteix dels estats europeus, però complementada amb d’altres del

món):

a) Model 1: L’Estat té més d’una llengua oficial per al conjunt del seu territori.

En els estats citats entre parèntesis no hi ha una doble o triple oficialitat simètrica,

sinó que aquesta pateix modulacions importants de tipus funcional i/o territorial

(veure infra 2.4., 2.5., 2.6.).

Exemples: (Luxemburg), (Finlàndia), (Irlanda), Xipre, Belarús, Kosovo i Malta.

b) Model 2: Hi ha més d’una llengua oficial, però l’oficialitat d’aquestes es circums-

criu en determinades àrees del territori estatal (si bé hi poden haver algunes re-

gions o institucions multilingües/bilingües concretes)

Exemples: Bèlgica, Suïssa, Bòsnia Hercegovina, (Finlàndia), (Irlanda),

c) Model 3: L’Estat té una sola llengua oficial per al conjunt del territori, que a més és

l’única oficial en una part important d’aquest, alhora que en territoris autònoms hi

ha una segona (o tercera) llengua oficial:

Exemples: Espanya, Itàlia, Dinamarca, Rússia, Moldàvia, Geòrgia, el Regne Unit i

Ucraïna.



d) Model 4: L’Estat té una sola llengua oficial per a tot el territori, però es protegeixen,

per la Constitució, les lleis o tractats internacionals, algunes llengües minoritàries

mitjançant mesures específiques en l’àmbit local o regional, que poden implicar

certs usos oficials (però que no impliquen el seu reconeixement com a llengua

oficial d’una entitat política subestatal):

Exemples: els Països Baixos, Alemanya, Àustria, Portugal, Croàcia, Hongria, Sèrbia,

Eslovènia, Macedònia, Noruega, Suècia, Eslovàquia, Montenegro i Bulgària

e) Model 5: Països on hi ha una única llengua oficial i no hi ha protecció constitucio-

nal explícita de les minories lingüístiques:

En els estats citats entre parèntesis hi ha un reconeixement legal dels drets lin-

güístics de les minories, si bé l’aplicació és desigual.

Exemples: Andorra, (Estònia), (Armènia), (Azerbaidjan), (Lituània), (Letònia),

Polònia, Portugal, Turquia, Liechtenstein, Albània, Mònaco, Romania.

1.3. Sistemàtica constitucional en l’ordenació de les qüestions lingüístiques

En l’apartat precedent hem parat atenció en les clàusules constitucionals declarati-

ves de l’estatus jurídic de la llengua (com a oficial, nacional, etc.) i en els models lin-

güístics generals resultants. Tanmateix, els textos constitucionals inclouen també

altres tipus de normes en ordenar la qüestió lingüística.

D’acord amb un principi d’unitat de la Constitució, és fonamental tenir pre-

sent la completa sistemàtica constitucional (estructura i contingut de les normes i

posició d’aquestes dins el text constitucional) en la configuració del règim lingüístic

i la seva interpretació futura.

1.3.1. Tipologia de les normes lingüístiques incloses en les constitucions

La tipologia de normes constitucionals que s’extreu de les constitucions dels estats

del Consell d’Europa, ampliada amb elements d’interès procedents d’altres estats del

món, s’enquadren en 4 grans grups:

1. Principis o disposicions generals: declaracions lingüístiques; remissions al

legislador; manaments de protecció i foment, i reconeixement d’institu-

cions lingüístiques.

2. Normes configuradores de drets i deures: drets humans amb contingut lin-

güístic; drets lingüístics, i deures lingüístics.

3. Normes organitzatives o institucionals: usos lingüístics institucionals; cri-

teris de prevalença entre distintes versions lingüístiques, i normes com-

petencials .

4. Garanties normatives de la Constitució.



1. Principis o disposicions generals

a) Declaracions lingüístiques

Es tracta de preceptes que declaren un estatus lingüístic, però que es limiten

a la mera proclamació nominal d’aquest, sense especificar-ne el contingut

(vegeu supra apartat 2).

Exemples (addicionals): Colòmbia («El castellà és la llengua oficial de Colòmbia»;

«Les llengües i dialectes dels grups ètnics són també oficials en llurs territoris.»).

b) Remissions al legislador

Són disposicions, força habituals en els textos constitucionals, que reenvien

expressament a una llei o norma posterior la concreció o el desenvolupament

d’aspectes diversos del règim de les llengües. El contingut o matèria que es

reenvia al legislador pot variar:

• Oficialització per llei de llengües no declarades oficials directament per la

Constitució, que comprèn supòsits parcialment distints:

— Quan la Constitució no declara cap llengua oficial.

Exemple: Luxemburg, on l’única norma constitucional és de remissió a la

llei de la regulació dels usos administratius i judicials.

— Habilitació al legislador per oficialitzar a l’Estat llengües addicionals a la

declarada oficial o a les declarades oficials per la Constitució.

Exemples: A Burundi, la llengua oficial és el kirundi i les altres llengües,

determinades per la llei; a Zimbàbue s’esmenten pel seu nom diverses

«llengües oficialment reconegudes», entre les quals l’anglès —que és la

llengua oficial de la Constitució— i s’afegeix que «una llei del Parlament

pot prescriure altres llengües com a llengües oficialment reconegudes i

prescriure llengües de l’Administració».

— Habilitació al legislador (estatal o subestatal) per oficialitzar en una part

del territori de l’Estat llengües addicionals a la declarada oficial o a les de-

clarades oficials per la Constitució.

Exemples: Espanya (estatus d’autonomia com a llei orgànica estatal);

Nicaragua (llei estatal per a llengües de les comunitats de la Costa

Atlàntica).

— Disposicions més genèriques que obliguen els poders públics a promoure

les condicions per a l’oficialització de llengües autòctones.

Exemple: Cap Verd , oficialització de la llengua del territori.

— Autorització al Parlament per ampliar les llengües d’ús parlamentari

Exemple: Libèria, adopció per llei d’altres llengües per a l’ús parlamentari;

Malawi.

• Regulació per la llei d’usos oficials (o no oficials) de llengües no declarades

oficials per la Constitució:

Exemple 1: Uganda, la llei prescriu les formes d’ús d’altres llengües —distin-

tes de l’oficial— com a vehiculars de l’ensenyament, o amb finalitats legisla-

tives, administratives o judicials.

Exemple 2: Al Pakistan, l’assemblea provincial pot regular per llei l’ensenya-

ment, promoció i utilització d’una llengua provincial, a més de l’oficial estatal.



Exemple 3: A Sèrbia, remissió a la llei per regular l’ús oficial d’altres llengües

distintes de l’oficial estatal.

Exemple 4: Namíbia, regulació per llei de l’ús d’altres llengües amb finalitats

legislatives, administratives i judicials, dins les regions o els sectors on

aquesta llengua és parlada per una part important de la població.

Exemple 5: Belarús, regulació per llei del dret a la tria de la llengua de l’ense-

nyament.

Exemple 6: Estònia, art. 52, la utilització de llengües estrangeres, compreses

les llengües de les minories ètniques, per les autoritats públiques i dins els

tribunals i els procediments judicials es determinarà per llei.

• Modulació per la llei dels usos oficials de llengües que són declarades ofi-

cials per la Constitució, que inclou continguts diversos:

— Habilitació al legislador per a restringir els usos oficials inherents a l’ofi-

cialitat d’alguna de les llengües.

Exemple: Malàisia, per a l’anglès, llengua d’origen colonial.

— Mandat al legislador per fer efectiva l’oficialitat d’una llengua que adqui-

reix de nou aquest estatus.

Exemples: El Marroc, per a l’amazic; les Filipines, per al filipino; el Pakistan

per a l’urdú.

— Autorització de l’establiment d’usos oficials asimètrics d’una de les llen-

gües oficials, sense prejutjar la llengua beneficiada .

Exemple: Irlanda, «Tanmateix, l’ús exclusiu d’una de les dues llengües

mencionades —irlandès i anglès— pot preveure’s per a un o diversos usos

oficials, tant dins el conjunt de l’Estat com en una de les seves parts.»

— Identificació pel legislador d’àmbits d’ús necessari de la llengua oficial.

Exemple: Bulgària

— Regulació dels usos oficials de llengües oficials regionals o locals de reen-

viament a la llei la regulació dels usos oficials.

Exemple: Kosovo, on el turc, el bosnià i el tsigane tenen estatus oficial en

l’àmbit municipal i es reenvia a la llei la regulació del seu ús oficial «en tots

els nivells».

• Regulació per la llei de les formes de promoció de les llengües nacionals

(no oficials):

Exemples: Al Níger la llei ha de fixar les modalitats de promoció i desenvolu-

pament de les llengües nacionals.

• Autorització per la llei de la utilització de llengües de comunicació interna-

cional:

Exemple 1: Romania, «Dans les conditions de la loi, l’enseignement peut être

aussi dispensé dans une langue de circulation internationale.»

Exemple 2: Panamà, «La educación se impartirá en el idioma oficial, pero por

motivos de interés público la Ley podrá permitir que en algunos planteles

ésta se imparta también en idioma extranjero.»



c) Manaments de protecció i/o foment de les llengües

Es tracta de declaracions constitucionals favorables al pluralisme lingüístic i de

protecció i conservació de determinades realitats lingüístiques, no coincidents

en els diversos supòsits identificats:

• Protecció o promoció de la llengua estatal o majoritària, que pot ésser una

llengua de més o menys àmplia difusió a nivell mundial o bé en contacte amb

una llengua més potent d’estats veïns.

Exemple 1: Azerbaidjan, assegurar-ne el desenvolupament.

Exemple 2: Portugal, assegurar l’ensenyament, defensar l’ús i promoure’n la

difusió internacional de portuguès.

Exemple 3: Ucraïna, on l’Estat assegura el desenvolupament i el funcio-

nament de la llengua en tots els àmbits de la vida social i sobre tot el ter-

ritori.

Exemple 4: Hondures, protegir-ne la puresa i l’ensenyament; i similar a

Panamà, vetllar per la defensa, difusió i puresa de l’espanyol.

• Foment de les llengües regionals o minoritàries declarades oficials, que so-

len ser les menys difoses dins l’Estat i mereixen per aquest motiu un suport

específic:

Exemple 1: Constitució de Finlàndia, art. 17, en relació amb el sami.

Exemple 2: Suïssa, art. 70.2 en relació amb l’italià i el romanx.

Exemple 3: Itàlia, art. 6, en relació amb les minories lingüístiques de llengua

oficial.

• Protecció i/o foment de les llengües regionals, minoritàries o indígenes no

oficials, respecte de les quals aquest manament de protecció o de foment

esdevé el nucli de llur garantia constitucional:

Exemple 1: Hondures, art. 173, on l’Estat preserva i fomenta les cultures indí-

genes.

Exemple 2: Itàlia, art 6, en relació amb totes les minories lingüístiques de

llengua no oficial.

Exemple 3: Moldàvia, art. 13, on l’Estat protegeix el dret a la conservació, el

desenvolupament i a la utilització de la llengua russa sobre el territori; i simi-

lar a Ucraïna, art. 10, on es garanteix el lliure desenvolupament, l’ús i la pro-

tecció del rus i de les altres llengües de les minories nacionals.

Exemple 4: França, les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França.

• Foment del conjunt de les llengües de l’Estat:

Exemple 1: Espanya, especial respecte i protecció de les distintes modalitats

lingüístiques.

Exemple 2: Zimbàbue, on l’estat ha de promoure i fer progressar la utilització

de totes les llengües usades a Zimbàbue i ha de crear les condicions necessà-

ries per a llur desenvolupament.

• Facilitació de l’estudi de les llengües d’ús internacional.

Exemple: Moldàvia, art. 13.



d) Reconeixement d’institucions lingüístiques:

La norma constitucional determina quina és la institució competent per pro-

moure i fomentar la llengua o llengües de l’Estat.

Exemples: Turquia (Institut Atatürk), el Marroc (Consell Nacional de les Llengües

i la Cultura Marroquina), Palau, Sud-àfrica (Gran Consell Sud-africà de les

Llengües)

2. Normes configuradores de drets i deures

e) Drets lingüístics com a contingut dels drets humans

No es poden concebre, estrictament, com a normes reguladores de l’estatus de

les llengües presents a l’Estat. Es localitzen en nombroses constitucions, tot i

tenir un caràcter parcialment redundant, atès que els tractats internacionals

sobre drets humans d’àmbit universal i europeu —ratificats per tots els estats—

ja garanteixen aquests drets:

• Clàusules de prohibició de discriminació per raó de llengua, en les quals la

llengua apareix al costat d’altres motius possibles de discriminació expressa-

ment prohibits. Aquesta clàusula es pot trobar tant en països lingüísticament

homogenis com en d’altres on es reconeixen minories ètniques o nacionals,

de manera que en el darrer cas pot vincular-se sistemàticament amb el reco-

neixement de drets de les minories.

Exemples: Albània, Alemanya, Armènia, Bòsnia Hercegovina, Bulgària,

Azerbaidjan, Estònia, Eslovàquia, Croàcia, Finlàndia, Grècia, Geòrgia, Hongria,

Itàlia, Lituània, Macedònia, Moldàvia, Suècia, Portugal, Polònia, Romania,

Rússia, Turquia, Xipre, Angola, Bangla Desh, Egipte, Gàmbia, Lesotho, Palau,

Djibouti, Samoa Occidental, Uzbekistan.

• Garanties lingüístiques davant la detenció o el processament, que s’emmar-

quen en el reconeixement constitucional dels drets fonamentals i/o de les

garanties davant les restriccions d’aquests drets. Són normes que garantei-

xen l’assistència lingüística, mitjançant la intervenció d’intèrpret, a les per-

sones detingudes per la policia o processades pels tribunals (en ocasions,

amb referència a l’àmbit penal) que desconeixen l’idioma utilitzat pels òr-

gans estatals.

Exemples: Albània, Estònia, Estònia, Eslovàquia, Croàcia, Geòrgia, Lituània,

Malta, Moldàvia, Montenegro, Romania, Xipre, l’Afganistan, Angola, Antigua i

Barbuda, Barbados, Botswana, Fiji, Kiribati, Lesotho, Malawi, Nigèria, Sierra

Leone, Uganda.

f ) Drets lingüístics

En termes generals, són molt poques les constitucions que proclamen drets

lingüístics com a tals, si bé cal distingir els drets relatius a les llengües oficials i

els drets lingüístics de les minories nacionals, aquests darrers més presents

dins el constitucionalisme europeu.

• Drets individuals relatius a la llengua oficial o llengües oficials de l’Estat,

com a supòsit molt rar o infreqüent, en bona part perquè solen considerar-se

implícits en la declaració d’oficialitat o vincular-se amb la regulació constitu-



cional dels usos oficials institucionals (vegeu infra 3, lletra h, normes organit-

zatives o institucionals).

Exemple 1: Espanya, art. 3, dret de tots els espanyols d’utilitzar el castellà.

Exemple 2: el Canadà, article 23 de la Carta de drets, drets dels ciutadans

canadencs a l’educació en la llengua de la minoria (conegut com a clàusula

Canadà, que contradiu l’anterior clàusula Quebec).

• Drets de les comunitats lingüístiques de llengua oficial, com a formulació

pròpia del constitucionalisme canadenc:

Exemple: el Canadà, art. 16.1 Carta de dret.

• Drets relatius a llengües de les minories ètniques o nacionals (no oficials),

que acostumen a trobar-se en constitucions del continent europeu que reco-

neixen minories ètniques o nacionalitats, d’acord amb el Conveni marc de

1995 del Consell d’Europa. També es formulen alguns drets en altres estats

del món que reconeixen minories ètniques. Els drets que hi trobem recone-

guts (en tots o alguns dels textos constitucionals citats) són els següents:

— Dret a utilitzar lliurement la pròpia llengua (o la llengua materna).

— Dret a fomentar la pròpia llengua.

— Dret a preservar la identitat lingüística.

— Dret a rebre educació en/de la pròpia llengua.

— Dret a utilitzar la llengua pròpia en les comunicacions amb determinades

institucions.

— Dret a mantenir relacions amb altres comunitats lingüístiques.

— Dret a la participació política.

Exemples: Rússia, Letònia, Polònia, Hongria, Belarús, Geòrgia, Eslovènia,

Azerbaidjan, Romania, Moldàvia, Macedònia, Albània, Croàcia, Ucraïna,

Hongria, Eslovàquia, Estònia, Bulgària, Lituània, Moldàvia, l’Afganistan.

Habitualment, en els textos citats, aquests drets es troben referits a les

persones que formen part de la minoria, per bé que en algun cas el subjec-

te dels drets a conservar i desenvolupar la llengua són els «pobles autòc-

tons» o els «grups».

Exemple: Finlàndia, art. 17, en relació amb els pobles sami i romaní, a més

d’altres grups.

• Drets de les persones que utilitzen la llengua de signes

Exemple: Finlàndia, art. 17.

g) Deures lingüístics

Pel que fa als deures lingüístics, convé diferenciar els deures generals per als

ciutadans, molt infreqüents en els textos constitucionals, dels deures més es-

pecífics vinculats a l’obtenció de la condició de nacional o l’accés a determinats

càrrecs públics, que trobem en nombrosos textos.

• Deures generals de coneixement lingüístic, només localitzables en dos tex-

tos constitucionals:

Exemples: Bulgària, art. 36, l’estudi i l’ús del búlgar com a dret i deure dels

ciutadans; Espanya, art. 3.1, deure de conèixer el castellà dels espanyols.



• Requisits lingüístics per accedir a la nacionalitat, que poden referir-se a l’úni-

ca llengua oficial, a alguna de les dues llengües oficials indistintament, a una

d’entre les llengües oficials o reconegudes o a llengües no oficials.

Exemple 1: Bhutan, art. 6, poder parlar i escriure el jonkha, única llengua

nacional (per bé que l’anglès és oficial des de la perspectiva del caràcter fe-

faent, en ambdues llengües, del text de la Constitució).

Exemple 2: Costa Rica, art. 15, saber parlar, escriure i llegir la llengua espa-

nyola; Panamà, art. 10, posseeixen l’idioma espanyol.

Exemple 3: Papua Nova Guinea, art. 67 i 68, parlar i comprendre el tok pisin o

l’hiri motu o una llengua vernacular del país amb competència suficient per

mantenir una conversa normal (la Constitució no conté declaració lingüística).

Exemple 4: Illes Salomó, obligació de declarar el respecte vers la cultura, la

llengua i la manera de viure.

Exemple 5: Singapur, dues vies. Nacionalitat per inscripció: coneixement

elemental d’una de les llengües següents: el malai, l’anglès, el mandarí i el

tàmil, amb la possibilitat del govern d’eximir majors de 45 anys o sords o

muts. Nacionalitat per naturalització: coneixement adequat de la llengua

nacional (el malai).

• Requisits lingüístics per accedir a càrrecs públics de naturalesa política

(o funcionarial)

— Requisit de coneixement de la llengua oficial per accedir al càrrec de pre-

sident de la República.

Exemples: Moldàvia, art. 78; Uzbekistan, art. 90; Tadjikistan, art. 65.

— Requisit de coneixement de la llengua oficial per a ser elegible com a par-

lamentari.

Exemples: Antigua i Barbuda, art. 29 i 38 ; Botswana, art. 62 i 80; Dominica,

art. 31, en tots els casos en absència de declaració lingüística.

En algun cas, s’exclou expressament el requisit lingüístic per ser elegible

com a parlamentari:

Exemple: Micronèsia, art. 4, el coneixement de la llengua anglesa no pot

constituir una restricció (sense declaració lingüística, però anglès oficial de

facto).

— Requisit per accedir a la funció pública:

Exemple: Noruega, 92

3. Normes organitzatives o institucionals

h) Normes d’ús lingüístic institucional

Normes constitucionals que fixen aspectes del règim lingüístic de funciona-

ment intern o de les relacions o comunicacions d’una institució pública amb els

ciutadans.

• El Parlament pot regular-se des de perspectives diferents, sense incloure aquí

el requisit de coneixement de la llengua o les llengües (supra lletra g):

— Estatus de les llengües.

Exemple: el Canadà, art. 16 de la Constitució de 1982, igualtat d’estatus,

drets i privilegis de francès i anglès quant a l’ús en el Parlament federal.



— Usos orals en els debats parlamentaris de les llengües oficials o àdhuc de

llengües no oficials.

Exemple 1: el Canadà, art. 133 de la Constitució de 1867, ús facultatiu d’an-

glès i francès en els debats.

Exemple 2: Maurici, art. 49, «la llengua oficial de l’Assemblea és l’anglès,

però un diputat pot prendre la paraula en francès»; Micronèsia, art. 9, el

procediment legislatiu es farà en anglès, però un membre pot utilitzar la

llengua materna si no coneix l’anglès, amb traducció.

Exemple 3: Samoa Occidental, art. 54, tots els debats s’han de desenvolu-

par en samoà i anglès.

Exemple 4: a Malta, es reenvia al Parlament l’elecció de la llengua o les

llengües que seran utilitzades en els debats i els actes parlamentari.

— Obligacions d’ús de les llengües oficials en els documents parlamentaris:

Exemples 1: el Canadà, art. 133; Xipre, art. 3; Estònia, art. 52; Finlàndia, art.

51; Irlanda, art. 18 i 25, i Samoa Occidental, art. 54.

— Organització del parlament en grups lingüístics:

Exemple: Bèlgica, art. 43, repartiment dels membres de cada cambra en un

grup lingüístic francès i un grup lingüístic neerlandès.

• Els tribunals de justícia, constitueixen un àmbit institucional força regulat

en el nivell constitucional, des de distintes perspectives:

— Llengua dels tribunals i del procediment

Exemple 1: Birmània, art. 102, el birmà serà la llengua utilitzada dins l’Ad-

ministració de justícia i s’hi podran utilitzar també les llengües de les èt-

nies nacionals; Trinidad i Tobago, on l’única menció lingüística de la

Constitució fa referència a l’anglès com a llengua dels procediments judi-

cials

— Dret dels ciutadans de relacionar-s’hi amb les llengües oficials.

— Autorització de l’ús de llengües no oficials a les persones que compareixen

davant els tribunals.

Exemples: Uzbekistan, art. 115; Birmània, art. 102; el Vietnam, art. 133, llen-

gües de les ètnies.

• El Govern i les administracions públiques

— Estatus de les llengües.

Exemple: Canadà art. 16 de la Constitució de 1982, igualtat d’estatus,

drets i privilegis de francès i anglès quant a l’ús en les institucions del

Govern federal.

— Regulació de la llengua dels documents

Exemple: Xipre del Sud, art. 3.

— Dret dels ciutadans de relacionar-s’hi amb les llengües oficials.

Exemple: Finlàndia, ho regula des del punt de vista dels drets dels ciuta-

dans.

• Els mitjans de comunicació tenen una presència molt limitada entre les dis-

posicions lingüístiques:

Exemple 1: l’Afganistan, art. 16, autorització de publicacions i de ràdio i tele-

visió en totes les llengües del país;



Exemple 2: Espanya, art. 20.3, mandat de garantia d’accés als mitjans de co-

municació dependents de l’Estat dels grups socials i polítics significatius,

respectant les diverses llengües d’Espanya.

i) Publicació de normes i criteris de prevalença entre distintes versions lingüís-

tiques de la Constitució o d’altres actes legals o oficials

La importància, dins la sistemàtica constitucional, d’aquest tipus de normes

varia en funció del grau de completesa de la Constitució

• Normes que determinen en quina o quines llengües el text de la Constitució

és autèntic o fefaent

— Poden implicar una declaració indirecta de la llengua assumida per l’Estat

com a oficial en absència d’una declaració lingüística a la Constitució:

Exemples: Bèlgica, el text de la Constitució s’estableix en francès, en neer-

landès i en alemany; Bhutan, el jonkha és declarat idioma nacional, si bé

després s’estableix el caràcter autèntic de la Constitució en anglès i en

jonkha, cosa que impliqui declaració indirecta d’oficialitat de l’anglès.

— Quan es declaren oficials més d’una llengua, aquesta clàusula pot decan-

tar per una de les llengües declarades oficials

Exemple: Al Paraguai, prevalença del text en castellà sobre el guaraní, en

cas de dubte interpretatiu.

• Publicació de les lleis o d’altres normes o actes públics

Exemples: Xipre, art. 3, tots els textos que apareixen en el diari oficial s’han

de publicar en les dues llengües oficials, dins el mateix número del diari.

• Criteris per resoldre les diferències interpretatives entre distintes versions

lingüístiques de les lleis o altres actes públics

Exemples: Xipre (art. 3.6 i 18), Irlanda (art. 25.6) i Malta (art. 75).

j) Normes de repartiment competencial

Es tracta de normes que atribueixen a entitats territorials descentralitzades la

responsabilitat per establir la política lingüística, en general o en sectors deter-

minats, respecte d’algunes llengües oficials o reconegudes:

Exemples: Constitució d’Espanya, art. 148.1.17 i 149.2; Suïssa, art. 70.2; Rússia,

art. 68.2; Ucraïna, art. 138.8 i Bèlgica, art. 129, 130.

4. Garanties normatives de la Constitució

k) Reforma dels preceptes lingüístics de la Constitució

• Clàusules d’intangibilitat, mitjançant les quals es prohibeix modificar les

declaracions lingüístiques:

Exemples: Romania, art. 148.1; Algèria, art. 178.

• Procediment agreujat de reforma:

Exemple: Espanya, art. 168.



1.3.2. Diversitat de graus de completesa de les constitucions

La tipologia precedent de les disposicions lingüístiques constitucionals permet il-

lustrar diverses possibilitats en l’ordenació de les llengües. Ara bé, cap constitució

inclou tots els tipus de normes i, en general, el grau de completesa dels textos varia

molt, des dels textos que no regulen el fet lingüístic fins als que hi dediquen un nom-

bre elevat de preceptes.

Per completar l’aproximació a la sistemàtica constitucional, apuntarem una

classificació de les constitucions del món atenent a l’aproximació prevalent i el grau

de presència de la qüestió lingüística:

1. Constitucions que únicament esmenten la llengua des de la perspectiva

dels drets humans individuals. Els textos que sols esmenten la llengua vin-

culada amb la prohibició de discriminació i/o els drets dels detinguts i pro-

cessat es localitzen a Europa i a l’Àfrica, fonamentalment:

Exemples: Alemanya, les Bahames, Barbados, Belize, Grècia, Illes Marshall,

Jamaica, Suècia.

De vegades, l’aproximació anterior es pot complementar amb la perspec-

tiva dels drets de les minories lingüístiques o dels pobles indígenes:

Exemples: Itàlia, Gàmbia.

2. Constitucions que inclouen la perspectiva dels drets humans (1) juntament

amb clàusules de reconeixement indirecte de la llengua o llengües estatals.

Es troben fonamentalment al continent africà:

Exemples: Kuwait (requisit lingüístic per a l’elegibilitat per al Parlament),

Kiribati (declaració de la llengua en què el text de la Constitució fa fe),

Malawi

3. Constitucions que incorporen únicament declaracions de l’estatus de la

llengua o llengües estatals

Exemples: el Líban, Andorra, Líbia, Liechtenstein, Madagascar.

Si bé és freqüent que aquests textos incorporin remissions al legislador

(vegeu supra), en algun supòsit el text constitucional predetermina els àm-

bits de projecció de la clàusula d’oficialitat:

Exemples: L’Iraq, Malàisia.

4. Constitucions on es combina la declaració lingüística amb l’al·lusió als

drets humans individuals o de les minories (supra 1).

Exemples: l’Afganistan, Albània, Jordània, l’Iran, Kosovo, Lesotho, Laos.

5. Constitucions que fan un desplegament dels drets de les minories lingüís-

tiques, fonamentalment a Europa:

Exemples: Albània, Armènia, el Brasil, Croàcia, Montenegro.

6. Constitucions que privilegien la perspectiva competencial en la regulació

del fet lingüístic:

Exemple: Bèlgica, vinculat a l’estructura territorial de l’Estat i la regionalit-

zació lingüística, que emmena a incorporar en successives reformes pres-

cripcions lingüístiques noves a l’única existent en la Constitució de 1831.

7. Constitucions completes que abasten diferents tipus de normes lingüís-

tiques. Tot i que alguns d’aquests models s’analitzen en la segona part de



l’estudi, apuntem que les raons d’aquesta completesa poden vincular-se

amb la condició de països federals amb diversos grups lingüístics i amb

l’existència d’una tradició jurídica en la matèria lingüística que s’incorpora

parcialment a la Constitució, ja sigui a través de reformes de la constitució

originària o bé en el moment fundacional.

Exemples: el Canadà, Finlàndia, l’Índia, Sri Lanka, Letònia, Zimbàbue.

LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA BIBLIOTECA TÈCNICA DE POLÍTICA LINGÜÍSTICA


2. Anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals

Aquesta segona part de l’estudi complementa l’aproximació general a la noció d’ofi-

cialitat amb l’estudi més aprofundit del seu significat i contingut jurídic en un nom-

bre més reduït d’estats. La selecció dels països analitzats no atén a una única pauta

ni tampoc és arbitrària, sinó que es fonamenta en la combinació de diferents criteris:

— Democràcies occidentals.

— Regulació juridicolingüística mínimament completa i sistemàtica.

— Representació d’una diversitat de criteris d’ordenació jurídica de la diversi-

tat lingüística (d’acord amb els models identificats en l’epígraf 1.2.3.).

— Accessibilitat de les fonts d’informació i de coneixement.

Un cop establerta aquesta selecció, i després d’una breu caracterització gene-

ral del model lingüístic de l’Estat (amb referència, quan sigui d’interès, a les entitats

subestatals que els conformen) analitzarem la resposta de l’ordenament jurídic so-

bre les implicacions de l’oficialitat en set àmbits típics de projecció d’aquest concepte:2

a) mitjà de comunicació en i entre els poders públics,

b) mitjà de comunicació dels poders públics (inclosa la justícia) amb els sub-

jectes privats i obligació d’oferir-hi serveis públics,

c) mitjà d’exteriorització dels actes jurídics públics i privats (incloses les lleis),

amb garantia de validesa pel que fa a la llengua,

d) obligació d’ensenyar la llengua a la ciutadania en el marc del sistema educatiu,

e) acreditació en l’adquisició derivada de la nacionalitat,

f) deures o obligacions (dels nacionals) de coneixement i/o ús,

g) dret d’ús (actiu i passiu) en les relacions públiques i privades.

2.1. Bèlgica

a) Dades generals:

Caracterització de l’Estat: Federal + plurinacional.

Població (factor ètnic o cultural): 10,4 milions = valons, flamencs, «alemanys»

(diferenciació cultural marcada).

Distribució primera llengua: neerlandès 56 %, francès 41 %, alemany 1,5 % (http://

www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/belgiqueetat_demo.htm).

Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): un 16,5 %

dels flamencs declaren conèixer bé el francès, però a la pràctica més del 50 % és

capaç de comprendre’l i parlar-lo; entre el francòfons hi ha un 7 % d’usuaris habi-

tuals del neerlandès.

2. Per identificar-los es pren com a base l’estudi de Lluís Jou, L’oficialitat lingüística, un concepte jurídic (Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, novembre del 2009), especialment les pàg. 33 i 34.



Model lingüístic: 3 llengües oficials/nacionals federals (francès, neerlandès i ale-

many), amb una oficialitat territorialitzada (presència d’una única llengua oficial

en les regions unilingües francòfona, neerlandòfona i germanòfona) + doble ofi-

cialitat francès-neerlandès a la regió bilingüe de Brussel·les + estatuts lingüístics

particulars en els municipis amb un règim de «facilitats lingüístiques» o perifèrics.

Normativa lingüística: FEDERAL: Constitució de 1994 (C 1994); Llei sobre l’ús de les

llengües en matèria administrativa, de 18 de juliol de 1966 (LLA); Llei especial

sobre Brussel·les (LEB 1988); Llei sobre l’ús de les llengües en matèria judicial, de

15 de juny de 1935 (LLJ); Llei de 5 d’octubre de 1988 (ús de les llengües en matèria

judicial) (LLJ); Llei sobre el règim lingüístic de l’ensenyament, de 30 de juliol de

1963 (LLE); Llei especial, de 8 d’agost de 1980, de reformes constitucionals; Llei es-

pecial, de 12 de gener de 1989, relativa a les institucions brussel·leses; Codi de la

nacionalitat belga, de 4 de desembre de 2012 (CNB).

b) Concepció de l’oficialitat en el marc del model lingüístic:

— Tres llengües reconegudes (francès, neerlandès i alemany) en el nivell federal

sense declaració explícita d’oficialitat i fonamentada en la clàusula sobre les

«Llengües de la Constitució», en les quals el text és autèntic. Reconeixement

que no es tradueix en un estatus jurídic paritari de l’alemany respecte del fran-

cès o del neerlandès, les tres qualificades legalment com a llengües nacionals.

— Oficialitat exclusiva (plena) en els territoris de les regions unilingües del fran-

cès, el neerlandès i l’alemany: regulada per les «comunitats» (entitats federades

amb competència sobre llengua, entre altres matèries).

— Oficialitat compartida a Brussel·les del francès i el neerlandès, regulada per

l’Estat (que reté la competència lingüística sobre la capital i sobre les institu-

cions federals).

— Reconeixement d’usos oficials, regulats per l’Estat, als municipis amb un esta-

tut lingüístic particular: dins la comunitat francesa, 4 municipis de la frontera

lingüística amb règim de facilitats en neerlandès (Comines, Mouscron, Flobecq i

Enghien) + les communes malmédiennes amb facilitats en alemany (Malmedy

i Waimes) + sis municipis de la comunitat flamenca a la frontera, en francès,

(Mesen, Spiere-Helkijn, Ronse, Bever, Herstappe i Voeren/Fourons) + en els

6 municipis perifèrics de Brussel·les (Drogenbos, Krasinem, Linkebeek, Rhode-

Saint-Genèse, Wemmel, Wezambeek-Oppem), per als francòfons, + en els

9 municipis de la comunitat germanòfona, per als francòfons.



a) Mitjà

normal de

comunicació

en i entre

els poders

públics

c) Àmbits de projecció de l’oficialitat:

— La regla general és que, malgrat que l’Estat belga reconeix

tres llengües oficials, el funcionament real dels poders públics és

en neerlandès a Flandes, en francès a Valònia i de forma paritària

en neerlandès i francès a Brussel·les.

Nivell federal

— A l’interior de les institucions federals governamentals o ju-

dicials que se subjecten a quotes lingüístiques de 50 % francòfons

i 50 % flamencs (Govern, Tribunal Constitucional, Consell d’Estat,

Tribunal de Cassació, Consell General de la Justícia), i que solen

organitzar-se en seccions lingüístiques, cada membre utilitza en

principi la seva llengua. L’espai per a un ús intern de l’alemany

no es garanteix generalment, si bé en el Tribunal Constitucional

cal que un magistrat, com a mínim, sigui competent en alemany.

— En el Parlament federal els diputats i senadors es repar-

teixen també en dos grups lingüístics, francès i neerlandès, en

funció de la representació proporcional (art. 43 CB) i utilitzen llur

llengua. En el Senat es garanteix la presència d’un representant

de la regió germanòfona.

— L’Administració estatal (o federal) aplica, en els serveis cen-

trals a Brussel·les, la regla del triple unilingüisme, de manera que

en les relacions amb els serveis locals i regions de les regions

de llengua francesa, neerlandesa i alemanya utilitzen la llengua

de la regió.

En els serveis administratius interiors i en les relacions entre

serveis establerts a Brussel·les, la llengua es determina casuísti-

cament d’acord amb els criteris de localització o caràcter localit-

zable o no de l’afer tractat (art. 17 LLA). Tanmateix, el bilingüisme

és obligatori en els anuncis públics i la senyalització, inclosa la de

les vies públiques.

L’ús de les diverses llengües en el si dels serveis administratius

desconcentrats de l’Administració federal se subjecta a un règim

de monolingüisme en les tres regions monolingües i a un règim

de bilingüisme dins la regió de Brussel·les-Capital. Tot servei local

establert dins la regió de llengua francesa, de llengua neerlan-

desa o de llengua alemanya utilitza exclusivament la llengua de

la seva regió en els seus serveis interns, en les relacions amb els

serveis dels qual depèn, així com en les seves relacions amb d’al-

tres serveis de la mateixa regió lingüística i de Brussel·les-Capital

(art. 10 LLA).

— En l’àmbit de la justícia, el principi bàsic és el de l’unilin-

güisme dels tribunals a Flandes (neerlandès), Valònia (francès) i

en la regió de llengua alemanya (alemany). A la regió bilingüe de

Brussel·les-Capital regeix un sistema particular de bilingüisme



b) Mitjà de

comunicació

dels poders

públics (in-

closa la jus-

tícia) amb els

ciutadans

(quant a la composició dels òrgans col·legiats) que no afecta em-

però l’unilingüisme de les actuacions judicials. Els òrgans supe-

riors del poder judicial tenen una composició paritària quant a

membres francòfons i neerlandòfons.

— Pel que fa a les actes relatives a la investigació i constata-

ció de delictes i altres infraccions, s’apliquen també els principis

d’unilingüisme i territorialitat. La policia —responsable principal

dels atestats— empra obligatòriament el francès a la regió fran-

còfona, el neerlandès a la regió flamenca i l’alemany a la regió de

llengua alemanya. Nogensmenys, les declaracions s’han de consig-

nar en la llengua de la persona interrogada si qui ha fet l’atestat la

coneix prou bé; en cas contrari, cal recórrer a una traducció oficial.

Comunitats i regions

— Pel que fa a les institucions polítiques i administratives re-

gionals o comunitàries, el funcionament intern és exclusivament

en la llengua oficial. Una excepció limitada es localitza dins la re-

gió valona (que incorpora la comunitat germanòfona, coincident

amb la regió lingüística alemanya), on en alguns casos l’alemany

podrà utilitzar-se al costat del francès.

Municipis amb facilitats lingüístiques

— L’alcalde i els regidors d’aquests municipis tenen el deure

d’expressar-se en la llengua de la regió en l’exercici de les seves fun-

cions, sota pena de nul·litat de les actuacions administratives

fetes en una altra llengua.

Nivell federal

— D’acord amb la regla general, les comunicacions dels po-

ders públics de l’Estat federal es realitzen en la llengua oficial del

territori on el missatge ha de ser rebut o llegit.

— Els serveis centrals de l’Administració federal se serveixen,

en les relacions amb els ciutadans, d’una de les tres llengües en

funció de l’emprada pel ciutadà (art. 41 LLA). Tots els documents

de l’Administració federal es redacten en les tres llengües oficials

i han de ser idèntics pel que fa al contingut i la tipografia. No hi ha

documents bilingües, sinó que tots els documents són disponi-

bles separadament en francès, neerlandès i alemany. Això signi-

fica, per exemple, que la notificació d’un impost federal s’enviarà

en francès als habitants francòfons de Valònia i en neerlandès a

un ciutadà neerlandòfon de Brussel·les. També s’expedeixen en

una de les tres llengües sol·licitades per l’usuari els actes, els cer-

tificats, les declaracions i les autoritzacions.

Els serveis administratius desconcentrats de l’Estat instal·lats

a la regió de Brussel·les-Capital s’ofereixen en francès i neerlan-

dès, de manera que en les relacions amb els ciutadans l’Adminis-

tració ha d’emprar la llengua de l’interessat (art. 19 LLA). Aquest



dret d’opció lingüística s’estén als actes com ara certificats, decla-

racions i autoritzacions (art. 20). Igualment, els anuncis, comuni-

cacions i formularis es troben a disposició del públic en les dues

llengües (art. 18).

L’Administració federal radicada fora de Brussel·les roman

unilingüe, tant en el pla intern com en les relacions amb els ciu-

tadans. En el serveis desconcentrats d’àmbit local de l’Adminis-

tració federal es redacten exclusivament en la llengua de la regió

tots els anuncis, comunicacions i formularis destinats al públic

(art. 11 LLA), com també els actes que afecten els ciutadans (art.

13) i els certificats, declaracions i autoritzacions lliurats als par-

ticulars. Els mateixos principis regeixen per als serveis regionals

desconcentrats de l’Administració estatal (art. 33).

Tanmateix, la legislació no fa esment de la llengua que han

d’emprar els ciutadans quan es comuniquen amb els servei ad-

ministratius estatals fora de Brussel·les. Només l’article 12 LLA

estableix que els serveis locals (i igualment els regionals) respo-

nen en la llengua de la regió a les demandes dels ciutadans, si bé

els faculta per respondre als usuaris provinents d’una altra regió

en la llengua d’aquests. Aquesta norma sembla admetre, doncs,

la llibertat dels ciutadans d’expressar-se en una o altra llengua

oficial. Així, en l’àmbit de la comunitat germanòfona, els orga-

nismes de l’Administració federal acostumen a utilitzar amb cer-

ta assiduïtat el francès, sens perjudici del dret dels habitants de

la regió lingüística germanòfona d’emprar la llengua alemanya i

ser-hi atesos en les relacions amb les autoritats. Tanmateix, a la

pràctica aquesta hipotètica llibertat de tria lingüística dels ciu-

tadans no resta garantida des de la perspectiva de la capacitació

lingüística dels funcionaris, que es limita a la llengua de la regió.

— En l’àmbit de la justícia, que roman sota la competència

estatal, la base lingüística del sistema judicial és la igualtat to-

tal entre el francès i el neerlandès en les seves àrees respectives;

igualtat que tractarà d’estendre’s després a l’ús de la llengua ale-

manya (mitjançant la creació l’any 1988 del circuït judicial sepa-

rat d’Eupen, que funciona en alemany). En les jurisdiccions civils

i mercantils i els tribunals de treball, el procediment es fa en la

llengua de la regió unilingüe (LLJ, art. 1, 2 i 2 bis). L’acte que ini-

cia el procés ha d’estar redactat en francès, en neerlandès o en

alemany, en funció de si l’advocat està domiciliat a la regió de

llengua francesa, a la regió de llengua neerlandesa o a la regió

de llengua alemanya. Això determina que el procediment es du-

gui a terme en aquesta llengua. En les regions unilingües les parts

poden escollir in limine litis, i sempre de comú acord, una llengua

distinta de l’establerta per la llei, de manera que el jutge ha de ra-

tificar-ho i enviar la causa a un tribunal del mateix nivell de l’altra

regió lingüística designada per les parts.



A la regió bilingüe de Brussel·les, davant les instàncies civils

i mercantils, la tria de la llengua de l’acte que inicia el procés

es deixa en mans del demandant si l’advocat està domiciliat al

mateix districte de Brussel·les o no té domicili conegut a Bèlgica;

en canvi, si té el domicili en les regions unilingües s’ha de fer en

francès o en neerlandès (hi ha la possibilitat de demanar un canvi

de la llengua de procediment, que el jutge pot refusar motivada-

ment —i sense recurs ulterior— si, d’acord amb els elements

de la causa, observa que l’advocat té un coneixement suficient de

la primera llengua). Les sentències i resolucions es redacten en

francès i en neerlandès.

Els magistrats, jutges i fiscals estan obligats a emprar la llen-

gua del procediment. En canvi, la legislació permet a les parts

personades, als inculpats i als testimonis de fer ús de la llengua

que triïn en totes les seves observacions, declaracions i respos-

tes, com també en els interrogatoris. Aquesta llibertat del ciutadà

quant a l’ús de la llengua és independent de la llengua vehicular

del tribunal i de la llengua del procediment. L’ús d’intèrprets no

és freqüent, tot i que està previst, en la mesura que les audiències

tenen lloc en la llengua escollida per les persones afectades.

En l’àmbit penal, en principi se segueix igualment la regla de

l’unilingüisme territorialitzat i del règim de bilingüisme a Brus-

sel·les. Ara bé, de la Constitució es desprèn que el processat ha de

ser escoltat per un jutge que conegui la seva llengua i pot triar, per

tant, la llengua de procediment. Si aquesta llengua no coincideix

amb la de la regió lingüística on es troba, la competència jurisdicci-

onal per conèixer del cas es trasllada als tribunals d’una altra regió

lingüística (tot i que el jutge pot rebutjar el trasllat atenent a les

circumstàncies de la causa). En el cas que el detingut no compren-

gui la llengua del procediment pot demanar també la traducció —a

càrrec de l’Estat— de les actes de les declaracions dels testimonis o

demandants, dels informes dels experts, etc. També en els debats

orals (quan no s’ha fet el trasllat a una altra regió lingüística) es

posa a disposició del processat un intèrpret. Si l’inculpat està domi-

ciliat en el districte de Brussel·les la llengua del procediment penal

és la que el detingut ha fet servir en el decurs de la instrucció o bé

es determina en funció de les circumstàncies de la causa, tot i que

el detingut pot instar en qualsevol moment el canvi de llengua.

En els tribunals superiors d’àmbit supraregional o federal

la qüestió lingüística rep un tractament específic, d’acord amb la

composició des del diferents òrgans jurisdiccionals (separació

de sales francòfona i neerlandòfona). Davant tots els tribunals

d’apel·lació i cassació, el procés s’ha de seguir en la llengua de la

sentència contra la qual es recorre. En la cassació es poden utilit-

zar les tres llengües oficials. Les resolucions d’aquest Tribunal es

tradueixen a les altres llengües nacionals.



c) Mitjà

d’exteriorit-

zació dels

actes jurídics

públics

i privats

(incloses les

lleis), amb

garantia de

validesa

— Pel que fa al Tribunal Constitucional, la llengua de tramita-

ció dels assumptes segueix el criteri de la llengua del demandant

(francès o neerlandès), sense incloure cap previsió d’ús de l’ale-

many com a llengua del procediment, si bé es poden introduir

demandes en aquesta llengua, i en aquest cas la sentència també

es publica en alemany.


— Pel que fa a l’Administració pròpia de les regions o comunitats,

les relacions amb els ciutadans es duen a terme en la llengua oficial

en les regions unilingües. De forma diversa a l’obertura apuntada en

la legislació estatal comentada, el legislador flamenc restringeix al

neerlandès la llengua de relació dels particulars i les empreses amb

els serveis locals i regionals (Decret de 30 de juny de 1981).

Municipis amb facilitats lingüístiques

— En les relacions amb les administracions municipals, els ciu-

tadans tenen dret a triar el francès o el neerlandès (art. 7 i 8 LLA,

que fixa distints règims particulars). Dins la regió neerlandesa, els

avisos i comunicacions municipals s’han d’establir en les dues

llengües, tot donant prioritat al neerlandès. Els formularis, actes

administratius, permisos i altres documents administratius han

d’estar disponibles en les dues llengües o establir-se en francès o

neerlandès, segons la tria de la persona (la circular Peeters de 1997

establí que els habitants han de sol·licitar cada vegada el document

traduït; mentre que en els municipis de la Comunitat francesa els

neerlandòfons apunten el retard dels documents traduïts). Aquest

règim de facilitats s’aplica a les relacions dels ciutadans amb l’Ad-

ministració municipal (i regional), però no afecta les relacions inter-

nes dels ajuntaments i organismes públics, ni els seus funcionaris

o membres. Això implica que els consells municipals dels 6 munici-

pis neerlandesos s’han de desenvolupar en neerlandès.

— En les relacions amb els tribunals, els residents en els mu-

nicipis de la perifèria de Brussel·les poden demanar el procés ju-

dicial en francès (art. 4 LLJ).

Nivell federal

— Les lleis es publiquen en francès i en neerlandès, en do-

ble columna en el diari oficial (Moniteur Belge). L’alemany no té

tampoc garantida constitucionalment ni legal una presència en

aquest àmbit (la qual cosa ha suscitat certes crítiques sobre la

desigualtat que suposa per als parlants d’alemany per conèixer

els textos legislatius federals) i només es publiquen en alemany

aquelles disposicions que afecten de forma particular la regió

germanòfona en alemany (malgrat que el Tribunal Constitucional

va determinar l’any 1994 que les lleis i reglaments s’havien de

traduir a l’alemany dins un termini de temps raonable).



— Quant a la producció dels documents judicials, regeix tam-

bé l’unilingüisme territorialitzat en les tres regions lingüístiques

esmentades. Tots els actes del procediment han d’estar redactats

en aquesta llengua (per exemple, la jurisprudència assenyala que

cal considerar nul el document d’iniciació del procediment en

què les parts essencials estiguin redactades en una llengua di-

ferent de la utilitzada en el conjunt de les actuacions), i els que

s’hi incorporin i estiguin originàriament redactats en una altra

llengua s’hauran de traduir. En l’ordre civil, les resolucions i les

sentències es formulen en la llengua de procediment de la regió

lingüística, excepte en el cas que el jutge decideixi una cosa dis-

tinta.

— El Tribunal Constitucional publica les seves sentències en

francès i en neerlandès, i només si la demanda s’ha introduït

en alemany es publiquen en aquesta llengua.


— Els actes que emanen dels poders públics regionals o co-

munitaris, inclosos els decrets (normes amb rang de llei dels ens

subestatals o federats) són en la llengua de la regió.

— Les empreses se subjecten a una legislació bastant deta-

llada sobre la llengua que cal utilitzar en els actes i documents

d’origen empresarial. Per als actes i documents imposats per la

llei i els reglaments, d’acord amb la legislació federal, i per als

destinats al seu personal, les empreses industrials, comercials o

financeres han de fer ús de la llengua de la regió on es troben es-

tablertes la seva seu o les diverses seus d’explotació (art. 52 LLA).

Per tant, la llengua dels serveis és la de la regió unilingüe, excepte

a Brussel·les on s’admeten el francès i neerlandès (la Llei cons-

titucional de 1981 les exclou de l’obligació de bilingüisme, per bé

que la majoria d’empreses privades ofereixen els seus serveis en

les dues llengües). Dins la regió de Brussel·les-Capital, els docu-

ments empresarials destinats al personal d’expressió francesa es

redacten en francès i els destinats al personal d’expressió neer-

landesa en neerlandès; les mateixes empreses poden adjuntar als

informes, a les comunicacions, als actes, als certificats i als for-

mularis destinats al seu personal una traducció en una o diverses

llengües, quan la composició d’aquest personal així ho justifiqui

(art. 52 LLA).


Les comunitats francesa i flamenca han exercit a posteriori la

competència de l’article 129 CB per a regular, respecte de les em-

preses en general, l’ús de la llengua de «les relacions socials (labo-

rals) entre empresaris i treballadors» (que el Tribunal d’Arbitratge

ha centrat en les relacions entre empresaris i treballadors que si-



d) Obligació

d’ensenyar

la llengua a

la ciutadania

en el sistema

educatiu

guin localitzables íntegrament dins la comunitat respectiva, amb

l’exclusió dels municipis amb facilitats lingüístiques). En el cas de

la regió flamenca (Decret de 19 de juliol de 1973), aquesta regulació

s’ha modificat l’any 2014 per admetre certes excepcions al prin-

cipi d’unilingüisme territorial, motivades pel procés d’interna-

cionalització de l’economia: en principi, es manté que la llengua

que cal utilitzar en les relacions socials/laborals entre empresaris

i treballadors, així com per als actes i documents empresarials

prescrits per la llei i el reglament i en tots els documents adreçats

al personal és el neerlandès; tot seguit, però, s’autoritza l’ús (amb

validesa legal) en els contractes laborals individuals d’una llen-

gua oficial de la UE o bé dels estats membres de l’Espai Econòmic

Europeu si el treballador es beneficia del principi de llibertat de

circulació; i amb caràcter col·lectiu quan sigui objecte d’una sol-

licitud unànime del consell empresarial o d’una delegació sindi-

cal (en el darrer cas, només per un període d’un any, i en ambdós

garantint la primacia del text en neerlandès en cas de conflicte

interpretatiu), tot això sens perjudici de la capacitat de l’empre-

sari d’exigir i/o verificar en el procés de selecció que el sol·licitant

de treball és plurilingüe.

L’educació és competència exclusiva de les comunitats, tot i

que l’Estat regula la llengua de l’educació infantil i primària dels

municipis amb facilitats lingüístiques i fixa unes condicions ge-

nerals a la resta. La llengua (vehicular) de l’ensenyament és la

llengua de la regió en les regions unilingües (art. 4 LLE), mentre

que a la regió de Brussel·les-Capital l’ensenyament és el francès o

el neerlandès, segons la tria dels pares (art. 5 LLE).

En els municipis amb un règim de facilitats lingüístiques,

l’educació infantil i primària es pot dispensar als infants «en una

altra llengua nacional» si es tracta de la llengua materna o habi-

tual de l’infant i els pares resideixen en el municipi, sempre que

hi hagi una demanda mínima de 16 famílies (art. 6 LLE). També es

pot autoritzar per decret l’ús vehicular de la segona llengua en la

secundària (art. 1 LLE).

A la regió de llengua alemanya hi ha doble xarxa d’escoles en

francès i en alemany i es preveu l’ús vehicular de la llengua no

oficial (art. 8) .

Pel que fa a l’ensenyament de la segona llengua, no oficial en

la regió, la legislació estatal estableix quina serà en cada cas (el

francès a la regió neerlandesa, el neerlandès a la regió francesa i

el francès o l’alemany en la doble xarxa existent a la regió aleman-

ya) i a partir de quins cursos es pot introduir (5è curs de pri-

mària), així com el nombre màxim d’hores per setmana (3 h).

Tanmateix, dins la regió francesa es matisa l’obligatorietat

de l’ensenyament de la segona llengua, que pot fer-se també fora de

l’horari escolar (art. 9), i a la pràctica els alumnes poden escollir



e) Acreditació

lingüística en

l’adquisició

derivada de la

nacionalitat

f ) Deures

dels ciutadans

i dels càrrecs

públics de

coneixement

i/o ús de la

llengua

cursar com a segona llengua l’anglès/l’alemany i com a tercera el

neerlandès (amb repercussió sobre el nombre d’hores per setma-

na) (art. 7 DCFE). En contraposició, a Brussel·les-Capital i en els

municipis amb facilitats és obligatori l’estudi de la segona llen-

gua nacional (francès o neerlandès, o alemany en uns determi-

nats municipis) i la legislació fixa el curs d’inici (3r de primària) i

nombre mínim d’hores (3 h i a partir de 5è són 4 h per setmana).

Previsió d’exempcions per a fills d’estrangers no residents o

diplomàtics. A la Comunitat francesa, previsió d’ús vehicular

d’altres llengües modernes en algunes activitats pedagògiques.

En canvi, a la regió flamenca, els estudiants tenen com a se-

gona llengua els francès, a partir dels 10 anys, després l’anglès a

partir dels 12 (tercera llengua) i l’alemany als 16 (quarta llengua).

Des d’1 de gener del 2013, el procediments per a l’adquisició

de la nacionalitat derivada per residència es basen en criteris

d’integració i inclouen com a requisit l’aportació de «prova del

coneixement d’una de les tres llengües nacionals». Es regulen dos

procediments, que requereixen 5 o 10 anys de residència en fun-

ció dels elements d’integració més o menys forts (art. 12 bis CNB).

Nivell federal

— La funció pública federal de la capital ha de ser bilingüe

(amb la previsió d’alguns funcionaris amb coneixements d’ale-

many). No es tracta, però, d’un bilingüisme individual (suprimit

des de l’any 1932), sinó que els funcionaris de l’Administració fe-

deral s’organitzen en dues xarxes lingüístiques paral·leles, que

comprenen les corresponents direccions, divisions, serveis i sec-

cions en francès i en neerlandès (art. 43 LLA). Els treballadors pú-

blics s’integren en una de les xarxes en funció de la llengua del

seu títol d’estudis (o de l’acreditació mitjançant un examen dels

seus coneixements lingüístics si opten a un lloc en una llengua di-

ferent de la del seu títol) i dins d’aquesta es desenvolupa tota la

seva carrera administrativa (promoció, ascensos, etc.). Per a les

funcions públiques de nivell superior a director s’estableixen uns

llocs bilingües, integrats per funcionaris d’un rol lingüístic que

han demostrat el coneixement de l’altra (això afavoreix, a la pràc-

tica, l’ocupació per neerlandòfons bilingües d’aquests llocs). El

Govern determina les necessitats de personal per cada xarxa, en

funció del volum de relacions amb les regions de parla francesa

i neerlandesa.

— Els funcionaris federals en òrgans federals desconcentrats

(regionals o locals) han d’estar capacitats en la llengua de la regió

(art. 15 i 38 LLA). La selecció s’efectua en aquesta llengua i, en

principi, només hi són admesos els qui hagin cursat els estudis

previs en la mateixa llengua o, si no és així, superi uns exàmens

lingüístics específics.



— Pel que fa a la justícia, el principi d’unilingüisme comporta

que els jutges esdevenen unilingües a la regió francòfona o a la

regió neerlandòfona. La Llei determina que l’opció al nomenament

per a una funció judicial es vincula a la llengua de redacció del títol

dels estudis de dret (per exemple, només poden ser nomenats a la

part flamenca el qui van seguir estudis en neerlandès). Per a les ju-

risdiccions d’Eupen es preveu un sistema especial pel qual alguns

magistrats han de justificar els seus coneixements d’alemany.

A la regió bilingüe de Brussel·les-Capital els tribunals d’aques-

ta regió han d’estar compostos per magistrats que tinguin expe-

dit el títol en llengua francesa i per d’altres que tinguin el títol

en llengua neerlandesa i, finalment, per d’altres de bilingües (a

la pràctica, tot i que la llei preveu que 2/3 dels jutges han de ser

bilingües, en els tribunals de Brussel·les es cobreixen les places

de jutges flamencs bilingües, però queden vacants una part de

les places reservades als jutges valons bilingües, a causa de la

dificultat de les proves lingüístiques).


— En termes generals, la regionalització lingüística pressupo-

sa un requisit de coneixement de la llengua de la regió, que fa

innecessària una regulació específica de deures de coneixement,

si bé hi ha certes normes sectorials.

— A la comunitat flamenca, regulació d’un deure de conei-

xement del flamenc per les persones que volen accedir a habi-

tatge de protecció social, declarat constitucional pel Tribunal

Constitucional sempre que no impliqui una obligació de resul-

tat (sinó de mitjans) com a possible causa denegatòria i que no

s’apliqui als habitants de municipis flamencs amb facilitats lin-

güístiques (STC 101/2008, si bé la qüestió va motivar l’any 2006

una crítica del comitè de l’ONU contra la discriminació racial).

— El Tribunal Constitucional es pronuncia negativament sobre

l’exigència de coneixement de la llengua de la regió per ser can-

didat electoral (tot i que per manca de competència de la comu-

nitat), la qual cosa passa a ser objecte d’una presumpció legal, en

una solució de compromís (STC 18/1990).

— S’avala l’exigència de capacitació bilingüe del personal do-

cent de les escoles en municipis amb facilitats lingüístiques, en

ser la llengua administrativa de la regió, fins i tot en professorat

que no l’empra en la tasca docent (STC 65/2006).

— Pel que fa a la policia brussel·lesa, el Tribunal Constitucional

anul·la la llei que pretén fixar una pròrroga suplementària a l’exi-

gència de capacitació bilingüe d’aquesta policia (STC 146/2007).



g) Dret

d’ús (actiu

i passiu) en

les relacions

públiques i

privades

— Regulació de drets d’ús actiu i passiu, pel legislador estatal, en

els territoris amb doble oficialitat lingüística (regió de Brussel·les-

Capital) i els municipis amb facilitats lingüístiques, en els termes

analitzats.

— En les regions unilingües no hi ha habitualment una regu-

lació en termes de drets, atès que l’única llengua a l’ús de la qual

es reconeix validesa és l’oficial de la regió. Tanmateix, hi ha previ-

sions d’ús d’altres llengües com a complementàries de la llengua

de la regió (per exemple en l’àmbit de l’empresa).

Aspectes que cal destacar:

— La Constitució federal no garanteix expressament estatus oficial a l’ale-

many a l’Estat, sens perjudici que la legislació ordinària el qualifiqui de

llengua nacional. L’aplicació de la resta de garanties constitucionals relatives

al francès i el neerlandès (també considerats pel legislador llengües nacio-

nals) i la capacitat de modulació legal de l’ús de l’alemany en diversos àm-

bits, per tractar de garantir-ne certa presència institucional i els drets dels

seus parlants, ha permès configurar un estatus diferenciat, d’acord amb el

qual és llengua assumida per l’Estat però no llengua d’ús general.

— La regla de la paritat o igualtat de l’oficialitat del francès i el neerlandès a

l’Estat federal és relativitzada, fora de Brussel·les, pel funcionament unilin-

güe de l’Administració federal en la llengua de la regió lingüística a la qual

s’adreça o en la qual se situen els seus serveis. L’unilingüisme acordat els

anys 60 ha pacificat la qüestió lingüística, de manera que la conflictivitat es

concentra en els municipis amb facilitats i a Brussel·les.

— El règim de facilitats lingüístiques comporta reconeixement de drets lingüís-

tics als ciutadans, i d’obligacions correlatives de capacitació lingüística per

als funcionaris, sense incidir en l’ús intern dels poders públics dels municipis

afectats. Es pot concebre, doncs, com una alternativa a l’oficialitat, atès que

aquesta implica un règim d’ús normal que és contradit per aquest règim.

Ambigüitat de la normativa establerta els anys 60 en què es fonamenta, que

permet interpretar-ho com a drets permanents o com a mesures favorables a

la integració dels parlants de l’altra llengua. El Tribunal Constitucional ha

tendit a interpretar les facilitats lingüístiques com a drets permanents dels

habitants a «viure en una llengua distinta de la de la regió» en els àmbits co-

berts per les primeres, si bé aquesta interpretació tendeix a xocar amb una

concepció política d’aquestes com a mesures temporals tendents a promoure

la integració. Des de la darrera visió, i especialment des de la part francòfona

(la potencial beneficiada per una revisió dels sistema, atesa la major proporció

de francòfons en els municipis situats en la comunitat flamenca que no a

l’inrevés), es qüestiona que una decisió adoptada els anys trenta del segle xx

per majoria simple gaudeixi avui de rigidesa (necessitat de llei especial apro-

vada per 2/3 de cadascun dels dos grups lingüístics del Parlament).

— El règim de doble oficialitat es desplega només a Brussel·les, fonamentat en

un principi de lliure elecció personal. La minoria neerlandòfona —majorità-



ria a nivell federal— troba diverses dificultats pràctiques per accedir a ser-

veis en neerlandès a la capital (especialment, sanitaris i altres no estricta-

ment públics).

2.2. El Canadà

a) Dades generals:

Caracterització de l’Estat: Federal (10 províncies i tres territoris) + plurinacional

(factor diferencial fort del Quebec com a societat distinta), societat multiètnica.

Distribució primera llengua: anglès 56,9 %, francès 21,2 %, altres llengües dels ter-

ritoris del nord i llengües no oficials 21,9 % (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/amn-

ord/cnddemo.htm).

Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): A tot l’Estat

17,7 % (cens 2001). La taxa més alta es troba al Quebec (40,8 %), mentre que a Nova

Brunsvic és del 34,2 %. En la resta de províncies es troba entre el 3 % i el 12 % (a

Ontario 11,7 %).

Model lingüístic: Dues llengües oficials federals (anglès i francès), tendencialment

territorialitzades (francès al Quebec, anglès a la resta del Canadà) + oficialitat úni-

ca del francès amb ampli reconeixement d’usos oficials de l’anglès al Quebec +

doble oficialitat a Nova Brunsvic + reconeixement dispar, però tendencialment

limitat, d’usos oficials del francès per les províncies (fora del Quebec) + pluriofi

cialitat amb règims diversos en els territoris federals del nord.

Normativa lingüística: FEDERAL: Constitució de 1867 (CC); Carta constitucional de

drets i llibertats de 1982 (CCDL); Llei federal sobre l’estatut i l’ús de les llengües

oficials del Canadà (Llei de 28 de juliol de 1988, títol abreujat «Llei de llengües ofi-

cials», LLO). PROVINCIAL: QUEBEC: Llei 101, Carta de la llengua francesa del Quebec

(CLFQ); NOVA BRUNSVIC: Llei sobre les llengües oficials de Nova Brunsvic de 2002

(LLONB); Llei sobre l’educació de 1999 (LENB). ALTRES PROVÍNCIES (exemples):

Alberta: Llei lingüística, núm. 60 de 1988; Illa del Príncep Eduard: Llei sobre serveis

lingüístics en francès de 1999; Ontario: Llei sobre els serveis en francès;

Saskatchewan: Llei relativa a l’ús del francès i l’anglès de 1988; Manitoba: Llei de

1870 sobre Manitoba. TERRITORIS FEDERALS (exemple): NUNAVUT: Llei sobre la

protecció de la llengua inuit de 2008; Llei sobre les llengües oficials de 2009.


— Igualtat (legal o formal) de les dues llengües oficials en el pla federal dels dos

pobles fundadors, amb predomini real de l’anglès a les institucions federals/

centrals d’Ottawa. Règim lingüístic no territorial, basat en els drets personals,

en el qual els francòfons no són tractats jurídicament com a minoria. L’extensió

dels drets lingüístics es vincula amb l’abast de les competències federals, ja

que la qüestió lingüística es considera accessòria respecte de les competèn-

cies materials dels diferents ens (de manera que poden existir legislacions

lingüístiques materialment no coincidents d’origen federal i provincial que

s’apliquin en un mateix territori i afectin, des de perspectives diverses, un

mateix sector).

http://www.axl.cefan.ulaval.ca/amnord/cnddemo.htm



a) Mitjà

normal de

comunicació

en i entre els

poders públics

— Oficialitat del francès al Quebec (art. 1 CLFQ), amb reconeixement d’amplis usos

oficials de l’anglès, derivats parcialment de les previsions constitucionals de

1867 i de 1982.

— Oficialitat compartida de l’anglès i el francès a Nova Brunsvic (territori originari

de la minoria acadiana, primers colons europeus d’Amèrica que foren depor-

tats arran del Tractat d’Utrecht de 1713), que es tradueix en drets lingüístics d’ús

actiu i passiu davant les institucions públiques provincials i en drets col·lectius

que comporten la creació d’institucions educatives i culturals distintes per a

cada comunitat lingüística per a la seva protecció i promoció, ambdós garantits

constitucionalment [art. 16(2) a 20(2) CDL]. Evolució vers la igualtat de les dues

llengües oficials mitjançant l’extensió per la constitució, la legislació provincial

i els tribunals, dels àmbits de projecció de la doble oficialitat.

— En totes les 8 províncies restants l’anglès té l’estatus d’única llengua oficial, a

partir d’una declaració normativa expressa (Alberta, Manitoba, Saskatchewan)

o de facto (Colúmbia Britànica, Illa del Príncep Eduard, Nova Escòcia, Ontario i

Terranova). El francès té però un reconeixement jurídic que comporta certs

usos oficials en la major part d’aquestes províncies: tres províncies han adoptat

lleis lingüístiques favorables a l’ús del francès en els àmbits de competència

provincial, especialment en el Parlament provincial, la justícia, l’educació, les

eleccions, el treball, dret civil de la persona i l’oferta de serveis (Ontario, Nova

Escòcia i Illa del Príncep Eduard); altres tres províncies tenen polítiques més

sectorials o limitades de reconeixement del francès, sobretot en l’educació

(Manitoba, Saskatchewan i Alberta) i dues (Colúmbia Britànica i Terranova) es

remeten als requisits constitucionals d’accés a l’escola de la minoria de llengua

oficial. D’aquestes 8 províncies sols Ontario és bilingüe, amb limitacions pràc-

tiques, en l’àmbit dels organismes públics.

— En els tres territoris federals del nord del país s’estableix la doble oficialitat de

l’anglès i el francès, i a més, a Yukon s’ordenen mesures per preservar a valorar

les llengües autòctones, a Nunavut es declara oficial l’inuit, als territoris del

nord-oest es declaren oficials per la llei de llengües de 1988 «l’anglais, le chi-

pewyan, le cri, l’esclave du Nord, l’esclave du Sud, le français, le gwich’in,

l’inuinnaqtun, l’inuktitut, l’inuvialuktun et le tåîchô» (http://www.axl.cefan.

ulaval.ca/amnord/tno-loi1985.htm). Dificultats pràctiques per implementar

l’oficialitat d’aquestes llengües.


Nivell federal

— En el Parlament federal, el francès i l’anglès es poden utilit-

zar, com a llengües oficials, en els debats i els treballs parlamenta-

ris (es preveu la interpretació simultània). El diari de sessions del

Parlament recull la transcripció de les intervencions en la llengua

emprada i la seva traducció a l’altra llengua oficial (art. 4 LLO).

— El francès i l’anglès són declarades «llengües de treball» de

les institucions (Administració) federals (art. 34 LLO). Es vincula

amb la regla que garanteix als funcionaris i agents federals uti-



litzar la seva llengua dins les institucions federals, subjecta a les

precisions i condicions previstes en el títol V de la LLO (art. 34 a

38) i a la remissió al Ministeri del Tresor de la determinació de les

modalitats d’aplicació d’aquesta part de la llei (art. 46 LLO). En ge-

neral, la llei distingeix el grau d’obligacions imposades a les insti-

tucions federals segons dos àmbits territorials diferenciats: d’una

banda, a la regió de la capital (Ottawa) i a les regions o sectors del

Canadà o llocs designats de l’estranger on el medi laboral sigui

propici, obliga a garantir l’ús efectiu de les dues llengües; de l’al-

tra, a la resta del territori canadenc, la situació de les dues llen-

gües oficials en l’àmbit laboral ha de ser comparable entre les re-

gions o sectors on l’una o l’altra predomina. Manaments de repre-

sentativitat de francòfons i anglòfons en les institucions federals,

sense sistema de quotes (art. 39-40 LLO). A la pràctica, «malgré les

25 ans de bilinguisme officiel pratiqué dans la fonction publique

fédérale, l’environnement de travail des ministères et organismes

fédéraux demeure massivement unilingue anglophone». (http://

www.axl.cefan.ulaval.ca/amnord/cndpollng.htm).

Quebec

— El francès es la llengua de la legislatura i de la justícia (art.

7 LCFQ). Es preveuen excepcions a l’ús únic del francès pel que fa

a l’elaboració i la publicació dels textos normatius i la intervenció

dels ciutadans en la justícia (veure infra).

— Dret de les persones d’utilitzar el francès en el marc de

qualsevol assemblea deliberant i en l’exercici de l’activitat laboral

(art. 3 i 4 LCFQ).

— El nom del Govern, dels ministeris i d’altres organismes de

l’Administració i els seus serveis és només en francès (art. 14 LCFQ).

— L’Administració redacta i publica els seus textos i docu-

ments en la llengua oficial. Àmbits on s’exceptua l’ús normal del

francès: a) relacions del Quebec amb l’exterior; b) publicitat i co-

municacions d’organismes que difonen informació en llengües

distintes del francès; c) relacions de l’Administració amb perso-

nes físiques que s’hi adrecen en una altra llengua (art. 15 LCFQ).

— En les comunicacions escrites amb els altres governs i amb

les persones jurídiques establertes al Quebec, l’Administració uti -

litza la llengua oficial (en la redacció inicial, derogada, es deia que

«únicament» i es permetia al Govern determinar reglamentà-

riament els casos, condicions i circumstàncies en què es podria

utilitzar a més del francès una altra llengua) (art. 16 LCFQ).

— En les comunicacions escrites entre el Govern, els ministe-

ris i els altres organismes de l’Administració s’utilitza únicament

la llengua oficial (art. 17 LCFQ). El francès és també la llengua de

les comunicacions escrites a l’interior de cadascun d’aquests òr-

gans (art. 18 LCFQ).



b) Mitjà de

comunicació

dels poders

públics

(inclosa la

justícia) amb

els ciutadans

— Tots els contractes de l’Administració es redacten en la llen-

gua oficial, amb possibles excepcions si el contracte es fa fora del

Quebec (art. 21).

— La retolació de l’Administració és en francès (art. 22), excep-

te si raons de seguretat o salut imposen l’ús d’una altra llengua.

Nova Brunsvic

— L’anglès i el francès tenen un estatut i uns drets i privile-

gis iguals, quant al seu ús, davant la legislatura i el govern de

Nova Brunsvic (CCDL). Per llei, es declaren «les llengües oficials

del Parlament» (art. 6 LLONB) i «llengües oficials dels tribunals»

(art. 16 LLONB).

— Els hospitals poden tenir una de les llengües oficials com a

llengua d’ús habitual (art. 33-34 LLONB).

Altres províncies

— Possibilitat d’utilitzar la llengua no oficial en les inter-

vencions orals en el Parlament provincial i doble versió anglès/

francès dels arxius, diaris de sessions i butlletins del Parlament

(Manitoba; a Saskatchewan, en canvi, es poden editar només en

anglès si l’assemblea no decideix el contrari). Presentació de pro-

jectes de llei en francès i anglès (Illa del Príncep Eduard, Ontario).

— Exclusió expressa dels usos de la llengua no oficial (francès)

com a llengua de treball intern de l’Administració (Illa del Príncep

Eduard); en altres casos implícita (Ontario)

Nunavut

— Dret d’ús oral davant el Parlament de tres llengües oficials i

triple versió lingüística dels documents i butlletins parlamentaris.

Nivell federal

— Els actes adreçats al públic que emanen d’una institució fede-

ral s’han de redactar o lliurar en les dues llengües oficials (art. 12 LLO).

— Els avisos i anuncis s’han de fer en les dues llengües i la

lletra ha de ser de la mateixa mida (art. 11 LLO).

— Senyalística: Tots els rètols i indicacions dels organismes

d’institucions federals han d’estar redactats en les dues llengües

oficials o situats junts de manera que els dos textos siguin igual-

ment visibles (art. 20 LLO).

— En termes generals, la legislació federal estableix l’obliga-

ció dels organismes federals a comunicar-se i a rebre els serveis

en les dues llengües federals (que s’estén, amb cert condiciona-

ments, als tercers que els presten en el seu nom), d’on en deriva

el dret individual dels ciutadans de relacionar-s’hi amb la llengua

oficial triada. L’obligació lingüística imposada s’estén igualment

al pla escrit i al pla oral (art. 27 LLO). S’estableix també una obli-

gació d’«oferta activa» en les dues llengües, que implica mesures



informatives en la senyalística, els avisos o la documentació so-

bre els serveis (art. 29).

— Els organismes que depenen del Parlament federal (comis-

sions parlamentàries) han de garantir al públic la comunicació i

la recepció de serveis en les dues llengües oficials (art. 24 LLO).

L’obligació abasta el comissari de llengües oficials; l’organisme

supervisor en matèria electoral; el supervisor o auditor en temes

econòmics; el comissari d’informació, i el comissari per a la pro-

tecció de la vida privada.

— Pel que fa a les llengües de comunicació i dels serveis de

l’Administració i organismes federals, la legislació distingeix: a)

els serveis centrals (o seu central) o situats dins la regió de la ca-

pital —Ottawa—, els quals han de garantir que el públic pugui

comunicar-se i rebre els serveis en les dues llengües oficials. b) els

òrgans federals que ofereixen serveis en altres parts del Canadà

o a l’estranger «on ( ) l’ús d’aquesta llengua és objecte d’una de-

manda important» (art. 22 LLO). Reglamentàriament, es precisa el

significat d’aquesta condició: «que la demanda en una llengua re-

presenti un 5 % de la demanda global al llarg d’un any» (computa-

bles en el conjunt del municipi). Tenint en compte la importància

de la minoria francòfona a anglòfona a la regió, es distribueixen

les regions i municipis en dos grans grups: els grans centres ur-

bans (100.000 persones, amb una minoria de mínim 5.000 perso-

nes) i les viles petites i regions rurals (minoria de mínim 500 per-

sones que representi el 5 % de la població, que s’incrementa si és

del 30 % o més). El criteri ha estat qüestionat en ocasions, ateses

certes disfuncionalitats: per exemple, segons el tram de la ruta

transcanadenca on la policia federal aturi un conductor, aquest

tindrà dret o no a ser atès en la seva llengua. Els serveis que acos-

tumen a bilingüitzar-se són: correus, servei d’ocupació, seguretat

social, agència tributària, comissió de funció pública. c) Altres cri-

teris complementaris que determinen l’obligació de bilingüisme

—concretats reglamentàriament— s’apliquen a organismes fede-

rals (no centrals) en l’àmbit de la sanitat, la seguretat pública, en

funció de l’emplaçament, del caràcter nacional o internacional de

llur mandat o quan llur «vocació» o fi propi «justifica els serveis

en les dues llengües».

— Previsió legal que vincula a les obligacions de bilingüisme

els organismes privats que presten serveis al públic per compte

de l’Administració federal, en els mateixos termes establerts per

a la darrera (art. 25 LLO).

— En els transports oferts per la Federació o per tercers, mit-

jançant concessió o conveni amb les institucions federals, la LLO

també estableix que cal garantir als viatgers el dret de comuni-

car-s’hi i rebre-hi el serveis en una o l’altra de les llengües oficials,

quan aquesta llengua sigui objecte d’una demanda important.



Reglamentàriament es fixen els aeroports, estacions ferroviàries

i terminals de ferri que se subjecten a aquesta obligació.

— En l’àmbit de la justícia, el Codi penal del Canadà (art. 530)

garanteix a tot acusat el dret a un judici en la llengua oficial tria-

da. Tanmateix, en la mesura que les províncies i els territoris te-

nen la competència per processar pels delictes tipificats, poden

decidir si compleixen o no les prescripcions lingüístiques inclo-

ses en el Codi penal: la majoria accepten que el justiciable empri

la seva llengua materna (francès o llengua autòctona), però no se

li atorga sempre el dret a ésser comprès pel tribunal, de manera

que cal recórrer a intèrprets.

Quebec

— Dret de les persones de comunicar-se en francès amb l’Ad-

ministració, els serveis de salut i els serveis socials, les empreses

d’utilitat pública, els col·legis professionals, els sindicats i les em-

preses que operen al Quebec (art. 1 LCFQ).

— Dret de les persones d’utilitzar el francès i l’anglès en tots

els assumptes dels quals coneixen els tribunals i en totes les ac-

tuacions processals (art. 7.4 LCFQ).

— Dret de les persones d’utilitzar el francès en el marc de

qualsevol assemblea deliberant i en l’exercici de l’activitat laboral

(art. 3 i 4 LCFQ).

Nova Brunsvic

— S’atribueix a les persones (al «públic») un dret d’ús del francès

i de l’anglès en el Parlament i els tribunals de la província (CCDL).

— Les persones tenen també el dret d’ús actiu (comunicar-se)

i passiu (rebre’n els serveis) de les llengües oficials per comuni-

car-se amb tots els òrgans administratius depenents del Parlament

o del Govern provincial (CCDL i art. 27 LLOFNB). Les institucions

tenen l’obligació positiva de vetllar perquè els ciutadans puguin

relacionar-s’hi amb la llengua escollida (art. 28 LLONB). Sobre les

institucions concernides, l’article 1 de la Llei precisa que són «les

institutions de l’Assemblée législative et du gouvernement du

Nouveau-Brunswick, les tribunaux, tout organisme, bureau, com-

mission, conseil, office ou autre créés afin d’exercer des fonctions

de l’État sous le régime d’une loi provinciale ou en vertu des at-

tributions du lieutenant gouverneur en conseil, les ministères, les

Sociétés de la Couronne créées sous le régime d’une loi provin-

ciale et tout autre organisme désigné à titre de mandataire de Sa

Majesté du chef du Nouveau-Brunswick ou placé sous le contrôle

du lieutenant-gouverneur en conseil ou d’un ministre provincial».

— En la gestió dels serveis públics per subjectes privats, les

institucions provincials han de vetllar perquè s’ofereixin en una

llengua oficial i en l’altra (art. 30 LLONB).



— La retolació en edificis públics i la resta de publicacions i

comunicacions adreçades al públic en general (emanades de les

institucions provincials) es publiquen en les dues llengües ofi-

cials (art. 29 LLONB).

— Davant la policia provincial es garanteix el dret a utilitzar la

llengua oficial triada i a ser informat del dret de tria, si bé en el cas

que l’agent no pugui respondre es preveu l’obligació de «prendre

les mesures necessàries i en un termini de temps raonable» i es

fa també responsables els òrgans superiors de respondre-hi i do-

nar-hi suport (art. 31 LLONB).

— En l’àmbit de la justícia, qualsevol persona té el dret d’uti-

litzar la llengua oficial triada en tots els afers dels quals conei-

xen els tribunals, inclòs tot el procediment, per les al·legacions/

demandes i en els actes de procediment que en deriven (art. 17

LLONB). Obligació dels tribunals de comprendre la llengua ofi-

cial triada per la part, sense l’ajut d’intèrpret ni de cap tècnica de

traducció simultània o d’interpretació consecutiva, que s’aplica

també quan les parts han optat perquè l’afer es tramiti en les

dues llengües oficials (art. 18 i 20 LLOFNB). En el cas de testimonis,

s’ofereix traducció o interpretació a l’altra llengua oficial si ho sol-

liciten les parts o altres testimonis (art. 21 LLONB). En afers civils

on és part la província, els advocats de la província utilitzen en

els seus escrits processals i intervencions orals la llengua triada

per la part civil (o si no hi ha tria o acord, la que més convingui a

les circumstàncies).

— Dret d’ús en els hospitals, si bé aquests poden tenir una

de les llengües oficials com a llengua de funcionament habitual

(art. 33 i 34 LLONB).

Altres províncies

— A Ontario es reconeix el dret de comunicar-se i rebre els ser-

veis en francès davant la seu central dels organismes provincials

i en les delegacions o serveis d’aquests organismes en les regions

designades en l’annex de la llei (pot ser un districte, un municipi

o una unitat inferior).

— A Manitoba i Saskatchewan, dret d’ús del francès en docu-

ments de les parts davant els tribunals.

— A Nova Escòcia només mesures organitzatives previstes per

atendre les necessitats de la comunitat francòfona i «acadienne»,

sense una formulació de drets.

Nunavut

— Dret d’utilitzar qualsevol de les tres llengües oficials per les

parts en el judici i per l’òrgan judicial. Dret als serveis d’interpre-

tació per les parts. Es preveu, si la rellevància de la qüestió ho

mereix, interpretació per al públic. Dret a obtenir les resolucions



c) Mitjà

d’exterio-

rització dels

actes jurídics

públics

i privats

(incloses les

lleis), amb

garantia de

validesa

judicials en la llengua triada (es preveu que la traducció arribi

més tard que la resolució definitiva).

— Presència en els rètols i comunicacions al públic de les tres

llengües oficials, de manera que siguin igualment visibles.

— Dret de comunicar-se i ser atès, oralment i per escrit, en les

llengües oficials en les institucions centrals de la província, i en

les territorialitzades segons demanda o fi de l’organisme (trasllat

del criteri de la legislació federal).

Nivell federal

— Publicació en les dues llengües oficials de les lleis, les normes

dictades en virtut d’una llei, els reglaments i els actes «de natu-

ralesa pública i general» dictats pels Govern i els seus membres

(art. 5 i següents de la LLO).

— També s’han de redactar en les dues llengües oficials tots

els actes procedents d’una institució federal que el Govern pre-

senta al Parlament.

— No garantia estricta de bilingüisme en tractats internacio-

nals, tot i que el Govern resta obligat a vetllar perquè els instru-

ments siguin autentificats en les dues llengües (art. 10 LLO).

— Acords i convenis entre Federació i províncies en doble ver-

sió d’igual valor (art. 10 LLO).

Quebec

— Els projectes de llei s’editen, es publiquen, s’adopten i es

sancionen en francès i en anglès; i les lleis es publiquen en les

dues llengües (art. 7.1 LCFQ), amb l’atribució a ambdues del ma-

teix valor jurídic (art. 7.3 LCFQ).

— Els reglaments i altres actes similars (en virtut de art. 133 CC)

són adoptats, impresos i publicats en francès i en anglès (art. 7.2

LCFQ), amb igual valor d’ambdues versions. Per contra, preval

la versió francesa en cas que existeixi una versió anglesa de regla-

ments o actes de natura similar als quals no s’apliqui l’article 133

CC (el Tribunal Suprem decidí l’any 1979 que la menció constitu-

cional de «les lleis de la legislatura» no abasta els reglaments mu-

nicipals del Quebec ni de Manitoba).

— Les sentències dels tribunals ordinaris i les decisions d’al-

tres organismes amb funcions quasijudicials es poden traduir al

francès o a l’anglès, si ho sol·licita una part, a càrrec de l’Adminis-

tració.

Nova Brunsvic

— Les lleis, els arxius, els diaris de sessions i el butlletí del

Parlament provincial es publiquen en anglès i en francès. Les

lleis tenen igual força i els documents citats tenen la mateixa

validesa en les dues llengües (art. 18(2)CCDL). Legalment es decla-

ren el francès si l’anglès com a «llengües oficials de la legislació»



d) Obligació

d’ensenyar

la llengua a

la ciutadania

en el sistema

educatiu

(art. 9 LLONB). Els projectes de llei s’han de presentar simultània-

ment en les dues llengües i són aprovats i sancionats simultània-

ment en ambdues (art. 11 LLONB), així com també la publicació de

les lleis (art. 12 LLONB).

— Totes les normes, ordenances, decrets i proclamacions que

s’han de publicar en el diari oficial de la província s’han d’editar i

publicar en les dues llengües oficials (art. 13 LLONB).

— Els avisos, anuncis i altres textos de caràcter oficial, amb in-

dependència que hagin d’aparèixer en el diari oficial, s’han d’edi-

tar i publicar en les dues llengües oficials (art. 14 LLONB); com

també tots els documents que la legislació obliga la província o

les seves institucions a publicar (art. 15).

— Publicació de les sentències en dues llengües si és un tema

d’interès públic o l’assumpte s’ha tramitat en les dues llengües,

amb previsió que per evitar perjudicis pugui aparèixer primer en

una llengua i posteriorment en l’altra (art. 24 LLONB).

Altres províncies

— Publicació obligatòria de les lleis en francès (no essent-hi

llengua oficial) a diverses províncies (Ontario, Illa del Príncep

Eduard, Manitoba).

— Publicació possible només en anglès o bé en anglès i en

francès de les lleis i els reglaments (Saskatchewan). Garantia ex-

plícita de validesa de les regles dels tribunals i de les administra-

cions fetes només en anglès.

Nunavut

— Les lleis no es publiquen en inuit, sinó només en dues de les

tres llengües oficials. Es pot exigir per l’autoritat competent la tra-

ducció d’algunes lleis a l’inuit i que aquesta traducció tingui força

legal. El mateix s’aplica a altres actes dels poders públics que han

ser publicats oficialment.

Nivell federal

— L’ensenyament és competència provincial, si bé des de l’any

1982 se subjecta a les prescripcions de l’article 23 CCDL (conegut com

la clàusula Canadà), que reconeix el dret dels pares a educar els seus

fills en els nivells de primària i secundària en la llengua oficial mino-

ritària quan «el nombre ho justifiqui». Segons la jurisprudència cons-

titucional, el precepte inclou també el dret de la minoria de llengua

oficial a administrar les seves pròpies escoles. El dret abasta només,

doncs, la llengua vehicular i no a la llengua com a matèria d’estudi, i

les condicions concretes d’exercici es fixen per les províncies.

— Ni la Constitució ni la legislació federal no fixen l’obligació

d’ensenyar el francès i l’anglès conjuntament en el sistema edu-

catiu. L’oficialitat de les dues llengües no pressuposa, doncs, que

ambdues siguin conegudes pel conjunt de la ciutadania.



e) Acreditació

lingüística en

l’adquisició

derivada de la

nacionalitat

Quebec

— El dret a rebre l’ensenyament en la llengua de la minoria es

reconeix històricament als anglòfons (art. 73 CLF). La legislació

provincial ha estat afectada pel Tribunal Suprem en l’intent de

delimitació del dret que, a la pràctica, és garantit.

Nova Brunsvic

— El dret a rebre l’ensenyament en la llengua de la minoria

es concreta constitucionalment en el dret de cada comunitat lin-

güística a crear les seves institucions escolars (CCDL), que origina

una doble xarxa escolar separada en anglès i francès. És obligatori

l’estudi com a segona llengua de l’altra llengua oficial (Llei d’edu-

cació de 1999).

Altres províncies

— Ontario crea doble xarxa d’escoles anglòfones i francòfones

segons la llengua vehicular utilitzada (en districtes especificats

i l’accés a les quals es condiciona normalment a la llengua dels

pares de l’alumne), i es preveu que l’anglès pugui ser matèria en

qualsevol curs de l’escola francòfona i que ha de ser matèria obli-

gatòria en els cursos de 5è a 8è (no hi ha previsió a l’inrevés). De

forma similar, a Manitoba, on hi ha la divisió escolar de llengua

francesa, s’estableix l’obligatorietat en aquesta d’estudiar l’an-

glès del 4t fins a 12è any si el francès s’empra com a llengua d’en-

senyament.

Nunavut

— Els alumnes reben ensenyament bilingüe en inuit + francès

o anglès, segons decisió de l’Administració escolar, amb la fina-

litat de garantir la competència en les dues llengües (Llei sobre

l’educació de 2008).

Importància del tema i tradició de certa flexibilitat per atreure

població. Per accedir a la ciutadania canadenca, cal acreditar un

coneixement adequat d’una de les dues llengües oficials: habi-

litat per comprendre i parlar el francès o l’anglès (equivalent al

nivell 4 del Canadian Language Benchmarks o Niveaux de compétence

linguistique canadien). L’acreditació del coneixement pot ser docu-

mental (llista de documents) o bé en el marc de les entrevistes

prèvies amb els funcionaris i les autoritats judicials competents,

on cal portar una conversa quotidiana sobre temes comuns;

comprendre instruccions simples, preguntes i adreces; utilitzar

la gramàtica bàsica, incloent-hi estructures simples i temps ver-

bals; demostrar un coneixement suficient de paraules i frases per

respondre preguntes i expressar-se.



f ) Dret

d’ús (actiu

i passiu) en

les relacions

públiques i

privades

Nivell federal

— Drets dels ciutadans a l’ús actiu i passiu de les dues llen-

gües oficials davant els organismes i tribunals federals (en els

termes vistos en l’apartat b, relatiu a les relacions dels ciutadans

amb els poders públics). Acció del Comissari federal per les llen-

gües oficials.

— Dret dels treballadors públics a treballar en la llengua (ofi-

cial) pròpia de l’individu en l’Administració federal (amb els

condicionants citats a l’apartat a, relatiu a la comunicació en els

poders públics i entre els poders públics ).

Quebec

— Dret de tota persona a comunicar-se en francès, activament

i passivament, amb l’Administració provincial, els serveis de sa-

lut i socials, les empreses públiques, els col·legis professionals,

els sindicats i les empreses que operen al Quebec (art. 2 CLF).

— Dret dels treballadors a treballar en francès (art. 4 LCF)

— Drets dels consumidors de ser servits i informats en francès

(art. 5 CLF).

— Dret de totes les persones a rebre l’ensenyament en francès

(art. 6 CLF).

— Dret de persones físiques i jurídiques de relacionar-se (ús

actiu i passiu) amb els tribunals, i de les persones físiques amb

l’Administració provincial, en anglès (art. 15 CLF).

— Dret d’accedir als serveis sanitaris i socials en anglès (Llei

de sanitat i serveis socials, art. 15).

Nova Brunsvic

— Legislació basada en la simetria de drets dels parlants i de

les comunitats de les dues llengües oficials (comissariat de la

llengua francesa per vetllar pels drets de la minoria numèrica

francòfona).

Altres províncies

— Dret d’ús individual del francès davant els tribunals i de

les administracions provincials, tot i no ser-hi oficial: Ontario,

Manitoba, Saskatchewan.

Nunavut

— Drets iguals (sobre el paper) en l’ús de les llengües oficials

davant els organismes provincials, tot i les grans dificultats pràc-

tiques per a l’ús de les llengües distintes de l’anglès (comissari de

llengües de Nunavut).



g) Deures

dels ciutadans

i dels càrrecs

públics de

coneixement

i/o ús de la

llengua

Nivell federal

— Manca de formalització jurídica de requisits lingüístics i

quotes en l’accés a funcions i càrrecs públics (polèmiques juridi-

copolítiques en nomenaments).

Quebec

— No es pot exigir el francès en àmbits on la Constitució fede-

ral imposa el bilingüisme, tot condicionant l’oficialitat única del

francès.

— Deure de coneixement adequat a les funcions del francès

en l’accés, el trasllat o la promoció dins de l’Administració pro-

vincial (art. 20 CLF).

— Deure de conèixer el francès per obtenir permís per exer-cir la

professió, concedit per col·legis o ordres professionals (art. 35 CLF).

— Deure d’ús del francès en les comunicacions escrites gene-

rals dels organismes parapúblics (col·legis professionals, etc.), si

bé en les individuals poden utilitzar la de la persona (art. 32 CLF).

Deure d’oferir al públic tots els seus serveis en francès, sense cap

despesa de traducció i d’utilitzar aquesta llengua en les relacions

amb l’Administració.

— Deure d’ús, com a mínim, del francès en els anuncis públics

i la publicitat comercial; possibilitat de fer-ho en les dues llengües

si el francès hi ocupa una posició predominant, amb excepcions

en els dos sentits regulades reglamentàriament (art. 58 CLF).

Nova Brunsvic

— Idea de comunitats separades on, en principi, no hi ha deu-

res recíprocs entre els seus membres.

Altres províncies

— No deures jurídics expressos vers l’anglès, consolidat, més

enllà de l’estudi obligatori per minories francòfones.

Nunavut

— No formulació de deures.


— El règim de bilingüisme oficial en el pla federal té conseqüències diverses: si,

d’una banda, s’asseguren uns drets lingüístics a tothom, amb independèn-

cia del nombre i el lloc, al mateix temps, en fundar-se en la llibertat lingüís-

tica personal, no contribueix a contrarestar les forces psicosocials que im-

pulsen vers la substitució lingüística i l’assimilació (amb taxes molt elevades

entre la població francòfona fora del Quebec).

— La legislació federal no cerca ni garanteix la igualtat (Foucher, 2010), sinó la

simetria entre les dues llengües (bilingüisme institucional), però la majoria



anglòfona a Ottawa i els condicionaments jurídics de l’oferta en matèria de

serveis governamentals federals a la presència d’una «demanda important»

o a «la vocació/funció pròpia de l’òrgan» fa poc efectives certes garanties

lingüístiques per als francòfons en front de les institucions federals (una

crítica contra la LLO de 1969 apuntava que «mettre les deux langues sur un

pied d’égalité revient à mettre les deux pieds sur la même langue»). Els ma-

naments inclosos dins la legislació federal de «promoció del francès i l’an-

glès» vers llur igualtat (art. 41 i 43 LLO) no tenen eficàcia real per contrares-

tar la dinàmica esmentada.

— L’abast de l’oficialitat o dels drets lingüístics de les minories de llengua ofi-

cial resulta de la interacció de quatre factors: a) les garanties constitucio-

nals (CC de 1867 i CCDL 1982); b) la seva interpretació pels tribunals com a

òrgans que defineixen els equilibris juridicopolítics de les comunitats de

parla anglesa i francesa en diferents marcs (federal, provincial i dels terri-

toris federals); c) la distribució de competències (i de nou la seva interpre-

tació pels tribunals); i d) el contingut de les legislacions provincials aprova-

des arreu per majories anglòfones, excepte al Quebec. Aquesta complexitat

fa difícil el trasllat del model canadenc a realitats politicojurídiques dife-

rents.

— Al Quebec, l’oficialitat única del francès és matisada pel reconeixement

d’amplis usos oficials de l’anglès derivats de la constitució federal o d’acords

polítics interns dins la província, els quals han estat sovint rectificats per

decisions del Tribunal Suprem en sentit restrictiu de la política protecció del

francès.

— A Nova Brunsvic, s’observa una evolució fins a l’oficialitat jurídicament si-

mètrica d’anglès i francès, amb l’establiment d’una obligació generalitzada

de bilingüisme per als poders públics que, en els serveis socials, es tradueix

en la creació d’institucions separades o paral·leles per a les dues comuni-

tats lingüístiques. El caràcter minoritari de la població francòfona, reflectit

proporcionalment en la composició de les institucions polítiques provin-

cials, la priva de facto del poder de decisió últim sobre les institucions fran-

còfones.

— En la resta de províncies anglòfones, l’exercici de les competències pro-

vincials comporta graus diversos de reconeixement del francès com a

llengua de la minoria, sense declaració d’oficialitat, que inclouen drets

lingüístics significatius davant les administracions i el seu reconeixement

com a llengua de treball del parlament i llengua de publicació de les lleis

(Ontario).

— El model educatiu permet un desconeixement de l’altra llengua oficial del

país, que esdevé molt estès entre el conjunt de la població anglòfona i

també al Quebec, fora de Mont-real. El model de bilingüisme oficial sembla

orientat a garantir que el ciutadà rebrà els serveis en la seva llengua, sense

necessitat de saber l’altra, tot i que la realitat també contradiu aquesta

visió per les dificultats pràctiques d’accés als serveis en francès fora del

Quebec.



2.3. Estònia

a) Dades generals:

Caracterització de l’Estat: Centralitzat, uninacional, república parlamentària.

Població (factor ètnic o cultural): 1,3 milions d’habitants; conflicte ètnic significa-

tiu amb la població russòfona.

Distribució primera llengua: grup majoritari d’estonià (67,9 %); grups minoritaris

de rus (25,6 %), ucraïnès (2,1 %), belarús (1,3 %), finès (0,9 %) i altres molt inferiors a

l’1 % (tàtar, letó, polonès, jiddisch, lituà, alemany, armeni, suec, etc.) (http://www.

axl.cefan.ulaval.ca/europe/estonie.htm).

Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): estonià

(85 %); rus (43 %).

Model lingüístic: Una llengua oficial + 2 règims complementaris de protecció de

minories: a) règim territorial bilingüe (art. 51.2 i 52.2 CE) aplicable en aquelles lo-

calitats en què almenys el 50 % dels residents permanents (ciutadà estonià, de la

UE o resident a Estònia amb permís d’estada de llarga durada) pertanyin a una

minoria ètnica (art. 10 LL); i b) règim basat en l’autonomia cultural (art. 50 CE), que

garanteix a les minories ètniques «el dret, en benefici de la seva cultura nacional,

d’establir institucions d’autogovern d’acord amb les condicions i els procediments

establerts per la Llei d’autonomia cultural per a les minories nacionals».

Normativa lingüística: Constitució d’Estònia de juny de 1992 (CE); Llei sobre la

llengua de 6 de març de 1995, amb reformes posteriors dels anys 1999, 2001-2002 i

2007 (LL); Llei sobre les regles de procediment del Riigikogu i dels reglaments in-

terns de 2003 (RPR, reglament parlamentari); Llei electoral de 2002 (LE); Codi del

procediment civil (CPC); Llei sobre el procediment administratiu de 6 de juny

de 2001 (LPA); Llei d’educació de 1992 (LE); Llei sobre la ciutadania de 1996 (LC);

Llei sobre les universitats de 1995 (LU); Llei sobre els noms geogràfics (2004); Codi

de procediment civil 1998 (CPC); Llei sobre l’autonomia cultural de les minories

na cionals de 1993; Reglament relatiu al nivell de coneixement obligatori de l’es-

tonià dels empleats de societats i associacions sense ànim de lucre i fundacions

de 2001.


— Sentit general de la legislació lingüística com a reacció jurídica a la prèvia igual-

tat de l’estonià i el rus, destinada a afavorir els russos en el conjunt de les repú-

bliques soviètiques, els quals gaudien dels avantatges d’una majoria funcional

que no tenia la necessitat de ser bilingüe. Precedents normatius (normes dero-

gades amb l’accés a la independència): Constitució de 13 d’abril de 1978 (modi-

ficada el 1988) i Llei de la República Socialista Soviètica d’estonià sobre la llen-

gua, de 1989, la qual establia una igualtat substancial de drets lingüístics als

ciutadans en relació amb l’estonià i el rus, si bé amb un cert biaix literal a favor

de l’estonià (només en relació amb l’estonià es garantia el dret de comunicar-se

amb «totes» les institucions de poder i formalment existien uns drets mínims

d’ús de l’estonià davant «les institucions de poder polític i de l’Administració,

les institucions, empreses i organitzacions que gestionen els seus assumptes

en altres llengües»), que a la pràctica esdevenia inspiratiu pel domini rococons



de la vida econòmica, social i cultural. L’existència de dos sistemes educatius

separats (en estonià i en rus) no garantia la bilingüització de la població russò-

fona.

— Actualment, l’estonià és declarat única llengua oficial per l’article 6 CE: «La llen-

gua oficial d’Estònia és l’estonià» (igualment, art. 1.1 de LL); estatut que es reite-

ra en relació amb l’Estat i les entitats locals a l’art. 52 CE: «La llengua oficial de

l’Estat i de les col·lectivitats locals és l’estonià.» Els usos oficials de la llengua

segueixen la norma lingüística, establerta pel procediment previst pel Govern

(art. 1.2 LL). La llengua de signes és reconeguda com una forma de la llengua

estoniana (art. 1.3 LL). Mandat de desenvolupament i promoció de la llen-

gua estoniana (i de signes) per part de l’Estat.

Projecció de l’oficialitat en l’àmbit privat (societats mercantils, associacions sense

ànim de lucre, institucions i llurs empleats, empreses i persones físiques) vincula-

da a la presència d’un «interès públic» a protegir, que es concreta en aquells usos

lingüístics relacionats amb «la seguretat pública, l’ordre públic, la gestió pública, la

salut de la població, la protecció dels drets dels consumidors i la seguretat en el

treball» (art. 2.2 LL). Principi d’adequació i proporcionalitat de la legislació lingüís-

tica als objectius pretesos: «L’establiment de prescripcions relatives al domini i l’ús

de l’estonià és justificat i proporcionat en relació amb l’objectiu perseguit, i no ha de

restringir en allò essencial la naturalesa dels drets limitats» (art. 2.2, in fine, LL).

Regulació àmplia i intensa dels mecanismes de control del compliment de la legis-

lació relativa a l’estonià, amb la previsió de sancions pecuniàries en cas d’infrac-

cions (art. 2.1, capítol 1 Control de l’Estat i capítol V [1] Responsabilitat, de la llei

sobre la llengua, que reenvia al procediment penal), en els àmbits següents: obli-

gacions d’ús dels poders públics, les associacions i les institucions; ús en mitjans

de comunicació audiovisuals; garantia de la capacitació lingüística dels ocupa-

dors; falta de l’ús de l’estonià estandarditzat; exèrcit; serveis als consumidors i

etiquetatge. L’Inspectorat de la Llengua és l’organisme extrajudicial que tramita el

procediment sancionador per aquests tipus de delictes. Mesures de tipus prohibi-

tiu (indirecte o directe) de l’ús d’altres llengües en l’àmbit privat (l’art. 22 LL fixa

que la forma internacional dels topònims estonians, del nom dels ciutadans, dels

objectes, les empreses, els organismes i associacions sense ànim de lucre i de les

institucions en alfabet llatí ha de ser idèntica a la forma ortogràfica utilitzada a

Estònia).

— Les altres llengües, distintes de l’estonià i de la llengua de signes estoniana, són

qualificades jurídicament com a «llengua estrangera» per l’art. 2 LL, que precisa:

«Una llengua d’una minoria nacional és una llengua estrangera que els ciuta-

dans estonians que pertanyen a una minoria nacional han utilitzat històrica-

ment com llengua materna a Estònia» (art. 2.2 LL); i que «Les mesures de suport

a les llengües estrangeres no han de perjudicar l’estonià» (art. 2.3 LL). Les llen-

gües de les minories nacionals són: el rus, l’ucraïnès, el belarús, el finès, el tàtar,

el letó i el lituà. Dificultats en l’aplicació del règim territorial bilingüe en locali-

tats amb concentració russòfona (art. 51 i 52 CE): proposta dels consells munici-

pals de Narva i Sillamäe l’any 1995 rebutjades pel Govern estonià adduint que

la majoria de residents russòfons no gaudien de la ciutadania estoniana —com



a) Mitjà

normal de

comunicació

en i entre els

poders públics

exigeix l’art. 2 de la Llei d’autonomia cultural— i que el règim preveu l’ús d’una

«llengua addicional» a l’estonià, de manera que els funcionaris locals havien de

poder actuar també en aquesta llengua, quan en els casos esmentats la major

part de la feina es feia en rus.


— L’estonià és l’única llengua admesa en el Parlament. El re-

glament parlamentari especifica que «La llengua de treball del

Riigikogu és l’estonià» i que totes les iniciatives legislatives, pre-

guntes o altres documents s’han de presentar en aquesta llengua;

com també els informes, comentaris i preguntes i respostes (art.

158 RPR, Llengua de treball).

— Impossibilitat legal de traduir la denominació de l’assem-

blea legislativa (Rigikogu), sens perjudici de l’adaptació a llengües

estrangeres en l’alfabet llatí o en altres alfabets. Ús del terme Par-

lament només com terme equivalent no oficial, en estonià o en

llengües estrangeres (art. 26 LL).

— «La llengua de l’Administració és l’estonià», això comprèn

«els poders públics [estatals] i les administracions locals, amb els

organismes o agències dependents, i el comandament i els ser-

veis de l’exèrcit» (art. 3.1 LL, que reenvia a excepcions legals rela-

tives a l’ús de llengües estrangeres en les administracions locals,

organismes d’autonomia cultural i altres àmbits). Els reglaments

i resolucions del consell municipal i els diaris de sessions/actes

del consell s’han de redactar en estonià, sens perjudici de les ex-

cepcions en el règim de protecció de minories (art. 29.2 LL).

— Llengua de comunicació de l’Administració amb els seus

empleats: qualsevol informació relativa als treballs dels empleats

de les agències, empreses i organismes s’ha de transmetre en

estonià, excepte que hi hagi un manament contrari previst per la

llei (art. 4.2 LL). Ratifica l’estonià com a llengua de treball.

— En les comunicacions internacionals, els organismes de

l’Estat i de les administracions locals, així com llurs funcionaris i

empleats, tenen el dret d’utilitzar una llengua que convingui a

totes les parts (art. 9 LL).

— En la justícia (àmbit exclòs per la LL, art. 3.2), la legislació

processal estableix que «la llengua del procediment civil és l’esto-

nià», com a llengua d’ús normal de la justícia, si bé preveu la pos-

sibilitat d’emprar altres llengües «conegudes pel tribunal o per les

parts» (art. 7.1 CPC) o bé «l’ús de llengües estrangeres d’acord

amb la Llei de llengües» (art. 20.2 LPA) (vegeu l’apartat b).

Protecció de minories

— Possible ús de la llengua de la minoria nacional com a llen-

gua de treball o de comunicació interna de les administracions

locals (on la majoria de residents pertanyin a la minoria) a pro-



b) Mitjà de

comunicació

dels poders

públics

(inclosa la

justícia) amb

els ciutadans

posta d’un ens local i prèvia aprovació pel Govern estatal. Es con-

figura legalment com un “ús paral·lel” amb l’estonià (art. 11 LL).

Els reglaments i resolucions del consell municipal i els diaris de

ses sions/actes de les sessions del consell es poden redactar en la

llengua de la minoria nacional, però cal adjuntar-hi la traducció

en estonià (art. 29.2 LL).

— La llengua utilitzada en les relacions escrites entre els orga-

nismes públics i les administracions (també quan hi intervenen

administracions locals on s’empra una segona llengua de treball

interna) és l’estonià (art. 12 LL).

— Els textos dels segells, tampons i encapçalaments (incloses

les administracions locals on s’empra una segona llengua de tre-

ball interna) han de ser en estonià (art. 13.1 LL).

— Els organismes d’autonomia cultural de les minories cul-

turals poden utilitzar la llengua de la minoria com a llengua de

treball intern (art. 14 LL), en aquest cas sense necessitat d’ús

paral·lel de l’estonià. Tanmateix, es realitzen en estonià totes les

comunicacions d’aquests organismes amb els òrgans de l’Estat o

les administracions locals en les quals la llengua de la minoria

no és utilitzada com a llengua de treball.

— En els centres educatius privats, de llengua estrangera (llen-

gua vehicular o d’ensenyament), la llengua administrativa és l’es-

tonià, però s’autoritza l’ús paral·lel d’una llengua estrangera com

a llengua de l’administració interna (art. 15.4 LEP). Igualment suc-

ceeix en el centres d’ensenyament superior (que poden ensenyar

en anglès), on la llengua administrativa ha de ser l’estonià i, even-

tualment, una altra llengua.

— D’acord amb la Constitució «tothom té dret a adreçar-se a

l’Estat o a les administracions locals i als seus funcionaris públics

en estonià, i a rebre’n els serveis en estonià» (art. 51 CE).

— Legalment es regula el dret d’accés i comunicació en esto-

nià amb «els poders públics, les administracions locals, les ofi-

cines notarials, els agents judicials, els intèrprets i traductors

jurats, els organismes culturals autònoms i els establiments,

les societats mercantils, les associacions sense ànim lucratiu i les

institucions.» (art. 4.1 LL). La normativa assegura als sords o sord-

muts els serveis de traducció en la llengua estoniana.

— Previsió per als particulars d’ús escrit i oral davant les admi-

nistracions de llengües no oficials (sota la denominació legal de

«llengua estrangera», i previst per al rus, bàsicament), al marge

del règim de protecció de minories previst en l’article 10 LL. En

principi, els organismes públics (estatals o locals) poden demanar

traducció de qualsevol demanda, sol·licitud o document que els

presenti una persona redactat en llengua estrangera; ara bé, si la

traducció «no s’ha exigit ràpidament» s’entén que el document

ha estat acceptat per l’organisme públic (art. 8.1 i 2 LL). La legisla-



ció pot preveure casos on cal aportar traducció notarial, i si no

s’aporta, retornar el document o traduir-lo d’ofici amb les despe-

ses a càrrec de la persona que l’aporta (art. 8.3).

Pel que fa a les comunicacions orals amb els funcionaris o em-

pleats dels organismes de l’Estat i de les administracions locals, les

oficines notarials, els agents judicials, el intèrprets i traductors ju-

rats, de comú acord entre les parts, es pot utilitzar una llengua

estrangera comprensible per als funcionaris o empleats públics

(previsió per al rus). Si no hi ha acord, la persona que no coneix

l’estonià pot parlar en llengua estrangera, però ha d’assumir el cost

de l’intèrpret, excepte si una llei disposa el contrari (art. 8.4 LL).

Pel que fa als usos escrits, «la llengua del procediment admi-

nistratiu és l’estonià» (art. 20 de la Llei de procediment admi-

nistratiu, LPA) i la possibilitat d’utilitzar altres «llengües estran-

geres» es regeix per la LL. En el supòsit que una part o el seu

representant no parli la llengua del procediment, cal recórrer a un

intèrpret o traductor si ho demanen les parts implicades en el

procediment, però el primer n’ha d’assumir les despeses, excep-

tuant els casos previstos per la llei o una decisió contrària de l’au-

toritat administrativa. Aquesta darrera també pot exigir el paga-

ment avançat de la traducció o interpretació (art. 21 LPA).

— En la justícia, sens perjudici de la consideració de l’estonià

com la llengua normal (per exemple, art. 7.1 del Codi de procedi-

ment civil, CPC «la llengua del procediment civil és l’estonià»), la

legislació sectorial (a la qual reenvia l’art. 3.3 LL) preveu diverses

possibilitats d’ús d’altres llengües vinculades amb les llengües de

les parts o altres persones que intervenen en el procés judicial: a)

tramitació del procediment en una altra llengua, amb l’acord de

totes les parts, i l’autorització del jutge (que decideix lliurement,

sense cap obligació legal d’utilitzar el rus), si tots coneixen l’altra

llengua (art. 7.1 CPC, normalment el rus, que tot i no tenir un es-

tatut particular davant la justícia, és conegut per la major part de

jutges i advocats); b) les parts i altres persones que no coneixen

l’estonià tenen dret a presentar demandes, declaracions o testi-

monis davant la justícia en una altra llengua, mitjançant el recurs

a un traductor o intèrpret des de la llengua materna o una altra de

coneguda (art. 7.2 CPC), si bé, en el cas de documents escrits, el

tribunal pot exigir traducció certificada amb fixació de termini i,

si no es presenta, rebutjar la demanda o el document (art. 7.5

CPC); c) les deliberacions de les parts s’han de presentar en esto-

nià i, si es fan en una altra llengua, només es comunicaran així a

les altres parts en el procés amb el consentiment d’aquestes;

igualment, si el procediment es desenvolupa en una llengua dis-

tinta de l’estonià, el tribunal pot presentar la deliberació en un

document distint en estonià o en l’altra llengua. Per tant, el crite-

ri bàsic per obrir el procediment a les llengües distintes de l’es-



c) Mitjà

d’exterio-

rització dels

actes jurídics

públics

i privats

(incloses les

lleis), amb

garantia de

validesa

tonià és preservar les garanties lingüístiques de les parts en el

procés que desconeixen les «llengües estrangeres» o no estan

conformes amb l’ús d’aquestes, alhora que es garanteix a qui

desconeix la llengua oficial poder comunicar amb el tribunal

mitjançant serveis de traducció.

— La CE reitera el dret reconegut per l’ordenament internacio-

nal de qualsevol persona privada de llibertat a ser informada, en

una llengua comprensible, del motiu i dels seus drets; així com de

la decisió judicial de perllongar la detenció preventiva (art. 21 CE).


— En els municipis on almenys la meitat dels residents per-

manents pertanyen a una minoria nacional, tothom té el dret a

rebre resposta de les autoritats estatals que operen en el territori

i de les autoritats locals i els seus funcionaris en la llengua

d’aquella minoria i en estonià (art. 10 LL). Pressuposa el dret d’ús

actiu dels ciutadans.

— Les lleis es redacten i es publiquen en estonià. Nogens-

menys, diverses lleis són traduïdes al rus i l’anglès, i es publiquen

com a versions «no oficials».

— Pel que fa a la toponímia (art. 19 LL), els noms geogràfics

estonians han de ser en estonià (art. 91 Llei sobre els noms geo-

gràfics de 2003, LNG); si bé es preveuen autoritzacions d’excep-

cions lingüístiques justificades històricament o culturalment, que

tindran en compte la llengua dels habitants de la regió en qüestió

(art. 9.2 LNG). L’ortografia dels noms geogràfics ha de respectar les

regles de l’ortografia estoniana i s’imposa l’ús de l’alfabet llatí.

Possibilitat de distingir una denominació principal i una denomi-

nació substitutiva (art. 11 LNG, d’acord amb el qual, si la població

censada en data del a 27 de setembre de 1939 era majoritària-

ment al·lòfona, el terme no estonià es pot escollir com a principal;

i, en altres casos, pot ser també substitutiva la forma dialectal en

estonià). La llei regula el control sobre l’ús oficial i públic de la

llengua en els noms geogràfics, inclosa la cartografia (art. 26 LNG).

— Els noms de les persones s’han de consignar ortogràfica-

ment d’acord amb el que disposa la Llei sobre els noms (LN, 2005).

— La forma internacional dels topònims estonians, els noms

dels ciutadans, els objectes, les empreses, els organisme, les asso-

ciacions sense ànim de lucre i les institucions ha de ser en esto-

nià (mateixa forma ortogràfica) i utilitzar únicament l’alfabet llatí

(art. 22 LL).

— Pel que fa a les informacions a la via pública, els rètols,

els senyals indicadors, els anuncis, els avisos i Ia publicitat han

de ser en estonià (excepcions previstes art. 13 i 15 LL de protecció de

minories, infra). En els textos destinats a la informació al públic es

pot adjuntar una traducció en una varietat regional (de l’estonià)



d) Obligació

d’ensenyar la

llengua a

la ciutadania

en el sistema

educatiu

o en una llengua estrangera, però en aquest cas el text en estonià

preval i no pot ser menys visible que l’altra llengua o varietat (art.

23.1 i 2 LL). Hi ha excepcions singulars autoritzades de publicitat

només en rus o anglès.

— En els esdeveniments públics, els organitzadors han de ga-

rantir que les informacions essencials difoses en llengües estran-

geres són traduïdes a l’estonià (art. 23.3 LL).

— En els productes que per les seves característiques han

de dur instruccions d’ús, si consten en llengua estrangera cal tra-

duir-les a l’estonià, excepte si les informacions prescriptives (grà-

fiques, etc.) no presenten ambigüitat (art. 6.3 de la Llei sobre la

protecció dels consumidors, 1994).

— Obligacions de traducció a l’estonià per als operadors de

mitjans audiovisuals: les emissions de televisió (també per cable)

i ràdio, inclosa la publicitat, en llengua estrangeres s’han d’acom-

panyar d’una traducció a l’estonià. Excepcions previstes per a les

transmissions en directe, sobre aprenentatge de llengües o la lec-

tura de notícies a partir de textos produïts en llengua estrangera.

El volum d’emissions en altres llengües (transmissions en directe

i notícies d’actualitat) no pot superar el límit temporal del 10 %

del volum de producció setmanal. No s’exigeix la traducció a l’es-

tonià de les emissions radiofòniques destinades a públic de llen-

gua estrangera (art. 25 LL). Pel que fa als mitjans escrits, a la pràc-

tica la majoria de diàries són en estonià o en rus, però també n’hi

ha alguns en anglès i alemany.

Minories nacionals

— En les administracions locals on s’aplica un règim de pro-

tecció de minories nacionals, els textos de les convocatòries, dels

anuncis i avisos s’han de redactar en estonià però s’hi pot adjun-

tar una traducció en la llengua de la minoria (art. 13.2 LL).

— En les entitats d’autonomia cultural es ratifica l’obligació

relativa a l’ús de l’estonià en els segells. Pel que fa a les capçaleres

oficials, els anuncis, avisos i tampons, s’han de redactar en esto-

nià, amb la possibilitat d’adjuntar-hi una traducció en la llengua

de la minoria nacional (art. 15 LL).

— La CE garanteix a totes les persones «el dret a l’educa-

ció en estonià» (art. 37.4 CE). Els sistema educatiu inclou l’obli-

gació de les administracions locals de mantenir un nombre su-

ficient d’establiments públics d’ensenyament, sens perjudici de

la possibilitat de crear escoles privades (art. 37.2 CE), tot respec-

tant la tria dels pares quant a l’educació dels infants (art. 37.3

CE). Els establiments escolars previstos per a les minories nacio-

nals escullen la seva llengua d’ensenyament (art. 37.4 CE), si bé

això no els allibera de l’obligació de garantir l’ensenyament de

l’estonià.



El desenvolupament dels principis constitucionals es tradu-

eix, en els nivells no universitaris, en dos tipus d’establiments

públics: escoles on l’estonià és llengua vehicular (i el rus és ense-

nyat com a «llengua estrangera», com ho és l’anglès o altres) i

escoles on el rus és llengua vehicular (i l’estonià és obligatori com

a segona llengua, a diferència de l’anglès i altres llengües estrange-

res). Hi ha també centres educatius privats en els quals la llengua

d’ensenyament no és l’estonià però que s’han de subjectar a

«programes nacionals» pel que fa a la garantia de l’ensenyament

de l’estonià (Llei sobre les escoles privades, LEP, art. 15). A la pràc-

tica, el sistema educatiu tendeix a utilitzar-se per integrar els rus-

sòfons a la societat estoniana, com a reacció a la situació prèvia

a la independència, quan l’ensenyament de l’estonià no era ga-

rantit arreu del país, en el marc de l’existència de dos sistemes

educatius paral·lels (en estonià i en rus). Els programes o plans

nacionals preveuen, entre d’altres, que un percentatge important

de centres de secundària russòfons passin progressivament a

l’estonià.

L’obligació d’aprenentatge de la llengua oficial es precisa en la

Llei d’educació (LE 1992) i la legislació específica dels diferents

nivells educatius:

— En el territori d’Estònia, l’Estat i les administracions locals

vetllen per tal que existeixi la possibilitat de rebre l’ensenyament

en estonià en tots els nivells educatius en el marc dels centres

educatius públics i les universitats (art. 4.2 LE).

— L’Estat vetlla perquè la llengua estoniana sigui ensenyada

en tots els establiments d’ensenyament públics i en tots els grups

d’estudis on la instrucció s’imparteix en una llengua distinta de

l’estonià (art. 4.3 LE).

— Previsió de places d’«ensenyant de llengua oficial» (estatus

professional específic) en els establiments escolars públics de

llengua estrangera, amb el fi d’assegurar l’ensenyament de l’esto-

nià (art. 34 LE).

— En el nivell preescolar, l’ensenyament i les activitats dins

els establiments per als infants d’edat preescolar s’han de fer en

estonià. Si així ho decideix l’Administració local, una altra llengua

pot ser apresa dins un establiment o grup d’edat preescolar (art.

8.1 Llei sobre els infants d’edat preescolar, LIEP). Cada ajuntament

ha de garantir als infants de llengua estoniana, dins el mateix

municipi o vila, l’existència d’un establiment o grup on l’aprenen-

tatge i l’ensenyament es desenvolupin en estonià (art. 8.2 LIEP).

— Per al nivell universitari, la Llei d’universitats (LU 1995, apli-

cable també als centres de formació professional superior) deter-

mina que «La llengua d’ensenyament a les universitats és l’esto-

nià» i que «la utilització d’altres llengües correspon a una decisió

del consell [òrgan de govern] de la universitat (art. 22 LU). L’objec-



e) Acreditació

lingüística en

l’adquisició

derivada de la

nacionalitat

tiu lingüístic (principal) de les autoritats públiques és fer de l’es-

tonià la llengua vehicular de l’ensenyament superior (per bé que

la internacionalització fa que creixi la proporció de cursos en els

quals la llengua vehicular és l’anglès, amb algun cas aïllat d’uni-

versitat privada que ofereix cursos íntegrament en anglès), tot

evitant en la mesura del possible el recurs a altres llengües es-

trangeres en l’àmbit acadèmic i científic, i d’aquesta manera as-

segurar un alt nivell de competència en estonià entre els titulats

universitaris. Hi ha encara mancances en l’ensenyament de la

llengua estoniana especialitzada. En el cas d’estudiants admesos

a la universitat que tenen un coneixement insuficient de la llen-

gua s’ofereixen cursos inicials per assolir el coneixement neces-

sari per a adquirir l’especialitat acadèmica. En el supòsit que un

estudiant no assoleixi, a la fi dels estudis universitaris, el nivell

d’estonià prescrit reglamentàriament, el període d’estudis es pot

perllongar fins a un any (art. 56 LU).

— L’accés a la ciutadania ha estat objecte de diferents regula-

cions (sota la supervisió del Consell d’Europa), com a tema clau

en la gestió de les relacions interètniques a Estònia. La Llei sobre

la ciutadania de 1995 (LC) fixa com a requisits no lingüístics de

l’adquisició derivada de la nacionalitat per residència: edat míni-

ma de 15 anys, residència permanent autoritzada a Estònia du-

rant com a mínim 5 anys anteriors a la sol·licitud i un any després

d’aquesta, conèixer la Constitució i la LC, tenir ingressos legals

continuats i fer declaració de lleialtat al sistema constitucional

d’Estònia (art. 6 LC). Les exigències lingüístiques són les següents:

a) capacitat de comprendre en estonià les declaracions i docu-

ments oficials, els avisos de perill o seguretat, les notícies d’ac-

tualitat, les descripcions d’esdeveniments; b) capacitat de mante-

nir una conversa en estonià, explicar alguna cosa, formular pre-

guntes, explicacions, hipòtesis, donar ordres, expressar opinions

o demandes personals; c) capacitat de llegir en estonià docu-

ments de caràcter públic, avisos, formularis simples, articles de

premsa, missatges, catàlegs, instruccions d’ús, qüestionaris, in-

formes i guies i d) capacitat de redactar en estonià sol·licituds de

treball, cartes oficials, textos explicatius, currículum vitae, qüestio-

naris, formularis estàndard, etc. i de respondre un test (art. 8 LC).

Les habilitats lingüístiques es controlen mitjançat el sistema

regulat pel decret governamental de 20 de juny de 1995: prova

d’aptitud lingüística en llengua estoniana i prova sobre el conei-

xement de la Constitució i de la Llei de Ciutadania (aquesta sego-

na prova, amb forma de qüestionari, té un nivell de sofistificació

lingüística heterogeni, que pot àdhuc excedir el de la prova de

llengua estoniana, per bé que els sol·licitants tenen a mà els tex-

tos legals). El nivell de competència lingüística es considera equi-

valent a l’A2 del Marc europeu comú de referència. Qualsevol per-



f ) Dret d’ús

(actiu i passiu)

en les

relacions

públiques

i privades

g) Deures dels

ciutadans

i dels càrrecs

públics de

coneixement

i/o ús de la

llengua

sona que ha finalitzat l’educació primària, secundària o postse-

cundària en estonià té reconegut automàticament aquest nivell.

En general, el procediment de naturalització ha rebut crítiques

quant a l’aplicació: insuficient informació, exigències massa

severes, mancances quant a finançament i professorat per als

cursos d’estonià.

Previsions d’exàmens especials per a les persones sol·licitants

d’edat avançada (nascudes abans de 1930) i les permanentment

incapacitades o que per la seva incapacitat no puguin fer l’exa-

men pel procediment habitual. L’any 1998 s’introdueix un nou

procediment especial per permetre que els pares sense la na-

cionalitat que haguessin viscut a Estònia un mínim de cinc anys

poguessin sol·licitar la ciutadania per als seus fills nascuts a la

República d’Estònia mitjançant un procediment simplificat: l’in-

fant ha d’haver nascut després del 26 de febrer de 1992 i no ha de

tenir més de 15 anys.

— Dret d’ús actiu i passiu de l’estonià davant els poders públics

(art. 51 CE) i altres organismes, societats mercantils, associacions

sense ànim de lucre i institucions de l’àmbit privat (art. 4 LL) (ve-

geu supra apartat b).

— Els consumidors de béns i serveis tenen el dret de rebre la

informació i els serveis en estonià, d’acord amb la Llei sobre

la protecció dels consumidors (art. 16 LL).

Minories nacionals

— Dret d’ús actiu i passiu de la llengua de la minoria en les

administracions locals que compleixin els requisits percentuals

establerts per l’article 10 LL (supra b).

— Pel que fa als requisits de capacitació lingüística, l’article 5

LL distingeix l’àmbit dels poder públics —en sentit ampli— i l’àm-

bit de les relacions jurídiques privades:

a) Els funcionaris i personal contractat pels poders públics ad-

ministrats per les agències governamentals i locals que actuen en

l’àmbit de l’Administració púbica, així com els empleats de per-

sones jurídiques de dret públic i les seves institucions, com tam-

bé els notaris, agents judicials, intèrprets o traductors jurats i els

seus empleats, han de comprendre i utilitzar l’estonià en el nivell

exigible d’acord amb la funció o lloc de treball.

b) Per als empleats de societats mercantils, associacions sen-

se ànim de lucre, fundacions i altres empreses i les persones físi-

ques, l’obligació de dominar l’estonià s’aplica si ho justifica un

interès públic, d’acord amb allò previst en l’art. 2 bis, apartat 2 Ll

(«L’establiment de prescripcions relatives al domini i l’ús de l’es-

tonià és justificat i proporcional en relació amb l’objectiu perse-

guit i no ha de desfigurar la naturalesa dels drets que són restrin-

gits»). Remissió reglamentària per desplegar les previsions relati-



ves als funcionaris, empleats i empreses individuals (art.5.5 LL). El

Reglament núm. 164 de 2001 sobre el nivell de coneixement obli-

gatori de l’estonià als empleats de les societats, les associacions

sense ànim de lucre i les institucions classifica les professions en

3 grups segons el nivell lingüístic exigit: bàsic, intermedi o avan-

çat (art. 2 a 4 del Decret 2001). Les excepcions legalment previstes

al·ludeixen a les persones que treballen temporalment a Estònia,

com a experts o especialistes estrangers (art. 5.6 LL).

El coneixement de l’estonià és avaluat mitjançant exàmens

d’aptitud lingüística dissenyats i aplicats pels organismes desig-

nats pel ministre d’educació. Els certificats acreditatius s’ins -

criuen en un registre nacional (art. 5 bis LL). L’Inspectorat de la

Llengua ha de verificar el domini lingüístic del personal de les

administracions estatal i local i de les institucions que en depe-

nen, com també de les empreses comercials, les associacions no

governamentals i llurs organismes (art. 6 del Decret del procedi-

ment per a l’aplicació del control de la Llei sobre la llengua de

1996.) En cas de dubtes raonables sobre el nivell lingüístic d’una

persona o empleat, l’Inspectorat pot exigir-li sotmetre’s a l’exa-

men lingüístic amb la fixació de termini temporal per a acreditar

el nivell corresponent, amb la possibilitat de revocar un certificat

anteriorment emès si no es compleix (art. 6 ter LL). Tant els ocu-

padors com els funcionaris o empleats poden ser sancionats per

manca d’aplicació de les prescripcions relatives al coneixement

de l’estonià (art. 26 quater LL).

— Els organismes (no públics), les empreses, les associacions

sense ànim de lucre i les institucions inscrites o registrades a Es-

tònia han de fer els seus informes en estonià, d’acord amb el pro-

cediment legalment prescrit (art. 17 LL). També s’estableix un

deure d’ús de la llengua oficial en els segells, tampons i capçale-

res utilitzats pels organismes citats i per les empreses individuals

registrades a Estònia. S’admet que els mateixos organismes o em-

preses adjuntin una traducció en llengua estrangera dels textos

redactats en estonià (art. 21.2 LL).


— En les administracions locals en les quals es reconeix una

segona llengua interna de treball «els funcionaris i treballadors

contractats han de conèixer l’estonià d’acord amb les obligacions

de domini de la llengua estoniana, regulades pel govern de la Re-

pública» (art. 7 LL).


— Regulació àmplia i detallada per als diversos àmbits dels usos lingüístics

propis de la llengua oficial, com a mesura de protecció en un context socio-

lingüístic previ advers a la seva normalització. Legislació orientada a la re-



cuperació de la llengua oficial quant a àmbits d’ús i prestigi social, per fer-la

el vehicle normal de la vida social, econòmica i cultural. Diferència observa-

ble amb la política d’unilingüisme aplicada en d’altres contextos sociolin-

güístics més favorables on quasi no cal legislació (ex. cantó unilingüe de

Vaud a Suïssa) o bé són limitades les mesures constrictives o sancionadores

(ex. illes Åland); alhora que no és tan distinta d’altres casos on no ha existit

una repressió lingüística prèvia similar (ex. francès a França).

— L’oficialitat única de l’estonià conviu amb el reconeixement legal d’usos

oficials d’altres llengües de les minories nacionals —qualificades legalment

de «llengües estrangeres»— en l’àmbit local (condicionats a percentatges

alts de població) com a «llengües internes de treball» i generadores de «drets

lingüístics» per als ciutadans, per bé que en els usos escrits s’exigeix gene-

ralment l’ús paral·lel de l’estonià per a la producció d’efectes legals.

— Previsió legal d’usos d’altres llengües distintes de l’oficial en els àmbits de

l’Administració i la justícia, amb efectes jurídics però sense el reconeixe-

ment de «drets», amb la condició que les altres parts en el procediment no

s’hi oposin i els poders públics o la legislació no exigeixin de manera expres-

sa la traducció a la llengua oficial.

— Controls rigorosos en l’exigibilitat del coneixement de la llengua oficial

(exàmens lingüístics), relacionables amb l’absència de coneixement previ

de sectors importants de treballadors públics i privats, en àmbits molt rus-

sificats. En el marc de l’accés a la nacionalitat, els requisits lingüístics rigo-

rosos s’interpreten com un element regulador de les relacions interètniques

amb els russos (que compten amb d’altres elements articuladors: Llei sobre

els refugiats, etc.) i és objecte d’ajustos constants sota la supervisió d’orga-

nismes internacionals.

— La política lingüística intenta conciliar els objectius anteriors amb el procés

paral·lel de mundialització, que incrementa la influència d’altres llengües

més grans (l’anglès, l’alemany i àdhuc el suec). En general, malgrat la cons-

ciència de la situació encara relativament fràgil de l’estonià, l’anglès no és

concebut tant en termes d’amenaça per a la supervivència de l’estonià, com

sí que ho ha estat el rus, sinó com un instrument d’obertura i requisit per a

la prosperitat del país.

2.4. Finlàndia

a) Dades generals:

Caracterització de l’Estat: Unitari descentralitzat (autonomia local forta —6 pro-

víncies, 20 regions i 446 municipis—, règims singular d’autonomia política de les

Illes Åland i institucions representatives —sense capacitat normativa— del poble

sami.

Població (factor ètnic o cultural): 5,3 milions = finòfons i suecòfons (cert grau de

separació cultural) + poble indígena sami (0,03 %; unes 3.000 persones declaren

una de les tres varietats del sami com a llengua pròpia en el cens lingüístic exis-

tent) + minories nacionals russòfona (0,6 %) i romaní (0,2 %) i altres de menors.



Distribució primera llengua: finès 92,1 %, suec 5,5 %, sami 0,03 % (2004).

Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): dos terços o

més (probablement entorn del 80 %) dels suecòfons de Finlàndia són bilingües

amb finès —l’unilingüisme suec es concentra en regions rurals d’Ostrobotnia i a

les Illes Åland—, mentre que només un terç dels finòfons seria bilingüe, tot i que

aquesta proporció tendeix a decréixer per l’atracció major dels joves vers l’anglès

(http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/finlande-2demo_lng.htm).

Model lingüístic: Dues llengües nacionals (suec i finès) + oficialitat de finès i suec

territorialitzada en funció del caràcter unilingüe (finès o suec) o bilingüe dels mu-

nicipis (finès i suec) + usos oficials del sami davant alguns organismes estatals i en

els ens locals que exerceixen competències sobre el territori històric d’aquest po-

ble indígena, juntament amb el finès + reconeixement d’altres minories lingüís-

tiques sense garantia d’usos oficials. Sistema de protecció lingüística complex,

basat en una combinació específica del principis de personalitat (davant les insti-

tucions centrals) i de territorialitat (règim lingüístic dels municipis en funció de la

concentració dels parlants).

Normativa lingüística: Constitució de 1995 (CF); Llei de llengües (Llei 423/2003, LL);

Llei de nacionalitat (LN) ; Llei sobre els coneixements lingüístics requerits al per-

sonal de les administracions públiques (Llei 424/2003, LCL); Llei d’accés a la judi-

catura (Llei 205/2000) per requisit lingüístic; Llei d’universitats (Llei 645/1997); Llei

sobre el govern local (Llei 365/1995); Llei sobre l´ús del sami davant els poders pú-

blics (Llei 516/1991), Llei sobre l’Administració electrònica (Llei 1318/1999, LAE);

Llei sobre the Statutes of Finland / Suomen säädöskokoelma (Llei 188/2000, sobre el

diari oficial, LDO); Llei sobre la llengua sami de 2003 (LLS); Llei sobre el Parlament

sami de 1995 (LPS); Codi de procediment judicial de 2011 (CPJ); Llei sobre el proce-

diment contenciós administratiu de 1996 (LPCA).


— Igualtat legal o formal de les dues llengües nacionals en el pla estatal, que es

tradueix en drets lingüístics personals davant les institucions centrals de

Hèlsinki, amb predomini real del finès en aquestes (art. 17.1 i 2 CF i diversos

articles de la LL).

— Mandat de protecció i promoció de l’ús de les dues llengües nacionals, amb

atenció de l’Estat a les necessitats culturals i socials de la població de llengua

finesa i la població de llengua sueca «segons principis idèntics» (art. 17.2 CF). El

sistema defuig un plantejament de discriminació positiva cap al suec, si bé la

llei preveu: «Si les circumstàncies ho exigeixen, el Govern ha d’adoptar mesures

especials per garantir les necessitats culturals i socials relatives a les llengües

nacionals» (art. 35.3 LL). Existència d’institucions específiques que donen su-

port a la població suecòfona: Assemblea Sueca de Finlàndia (Folktinget, http://

www.folktinget.fi/en/about/), amb funcions de salvaguarda i difusió de la llen-

gua sueca i amb atribucions de caràcter consultiu —composta pels represen-

tants suecòfons de les institucions— en temes que afecten la població de parla

sueca, institucions culturals i universitàries de llengua sueca, entre d’altres.

— Regulació dels usos oficials basada en el municipi, com a unitat bàsica en la di-

visió lingüística del país, d’acord amb la doble regla següent: a) si la minoria en



l’altra llengua nacional equival al 8 % o més de la població, el municipi serà bi-

lingüe, distingint-se si és de majoria finesa o de majoria sueca, distinció amb

efectes per als òrgans estatals que hi operen i per als ens locals; b) si la població

de la minoria de llengua nacional baixa fins a un 6 % o menys de la població del

municipi, aquest esdevé unilingüe (finès o suec), sense garanties per als par-

lants de la minoria. Dels 446 municipis existents l’any 2008, la tipologia resul-

tant era: 399 d’unilingües finesos; 3 d’unilingües suecs; 19 de bilingües amb

majoria finesa, i 15 de bilingües amb majoria sueca (l’any 2009 les dades sobre

399 municipis eren 353, 3, 21 i 22, és a dir havien pujat els bilingües, però de

forma bastant equilibrada, sense alterar significativament els percentatges cla-

rament favorables al finès (88,4 % municipis unilingües finòfons i 5,2 % bilingües

amb majoria finòfona) respecte del suec (0,7 % municipis unilingües suecòfons

i 5,5 % bilingües amb majoria suecòfona). A més, la majoria de la població viu

en municipis unilingües finòfons i un terç en municipis bilingües, però també

en els darrers el desequilibri és evident en favor del finès (38. 546 finòfons vi-

uen en municipis bilingües de majoria sueca; mentre que 137.722 suecòfons

—és a dir, la majoria de la població de parla sueca— viuen en municipis bilin-

gües amb majoria finesa). La doble regla general del 8 %-6 % és exceptuada per

als municipis de Hèlsinki, de Våsa i d’Åbo-Turku, que es declaren legalment

bilingües.

— Oficialitat única del suec a la província de les illes Åland (únic context legal on

s’utilitza el terme de llengua oficial), declarada per la Llei d’autonomia de 1990

(i ja anteriorment per les lleis d’autonomia de 1920 i 1951), conformadora del

règim especial d’autonomia propi d’un Estat lliure associat (art. 75 CF). Territori

annexionat a Finlàndia l’any 1920 en virtut d’un tractat internacional, tot i els

majors vincles geogràfics, històrics, econòmics i culturals de la població amb

Suècia (població de 28.600 persones l’any 2012, el 89 % de llengua sueca i una

minoria finesa de 4,8 %, (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/EtatsNsouverains/

aland.htm). La Llei de llengües estatal de 2004 no s’aplica a les illes Åland. El

règim legal d’unilingüisme estricte (en les lleis de 1020 i 1951) ha tendit a ate-

nuar-se mitjançant l’atribució de garanties personals als finòfons en l’actual

Llei sobre l’autonomia d’Åland (LAA) de 1990. Una reforma ulterior de la Llei de

1990 debilita el poder de veto de la província en relació amb els tractats inter-

nacionals que afectin el seu règim d’autonomia si la clàusula que motiva l’ob-

jecció es refereix a la llengua de comunicació entre les autoritats de la província

i els estrangers o les autoritats estrangeres (art. 59 LAA, que exclou la necessitat

de majoria reforçada del Parlament estatal per aixecar el veto).

— Estatut oficial del poble sami, que obté la garantia constitucional del dret a

mantenir i desenvolupar la seva llengua i cultura (art. 17.3 CF, que també ho

reconeix a la minoria de parla romaní). Usos oficials o oficialitat del sami (en les

tres varietats inari, skolt i del nord, reconegudes per l’art. 2 LLS) delimitada tant

personalment (la legislació refereix els drets lingüístics a les persones perta-

nyents al poble sami, que ho són en virtut de la llengua inicial o de la seva filia-

ció, art. 3 LPS), com territorialment (usos oficials a nivell estatal només davant

alguns òrgans de garantia, a les administracions locals de segon nivell de

Lapònia i, amb major intensitat quant a les obligacions dels poders públics, en



a) Mitjà

normal de

comunicació

en i entre els

poders públics

els 4 municipis que conformen la «pàtria sami»). Articulació de la protecció en

la forma de drets lingüístics, amb garantia de la presència paral·lela del finès

tant en les relacions de les persones amb els poders públics com en el funciona-

ment intern dels òrgans públics del territori històric sami. El Parlament sami té

com a finalitats principals vetllar per la llengua dels samis i per aquells temes

que afecten l’estatus de poble indígena; si bé amb poders únicament d’iniciati-

va i proposta, consultius i de gestió pressupostària.

— La LL reenvia, en l’article 9, a d’altres lleis sectorials la regulació del «dret d’uti-

litzar altres llengües distintes que el finès, el suec i el sami en els organismes de

l’Estat», les quals es troben en «la legislació sobre les instàncies judicials, les

instàncies administratives, la legislació educativa, la legislació sobre serveis de

salut i serveis socials i la legislació sobre altres sectors administratius».


Estat i municipis

— El caràcter de llengua d’ús normal es determina en relació

amb la classificació de les autoritats com a bilingües o unilingües

(art. 6 LL), depenent de la qualificació del districte municipal on

operen (art. 5 LL).

— Un organisme de l’Estat utilitza la llengua de la majoria del

seu districte oficial com a llengua de treball (a la pràctica serà el

finès en la immensa majoria dels municipis, segons dades recolli-

des supra), tot i que la regla general que es pot flexibilitzar si l’ús

de l’altra llengua, de les dues llengües o, per una raó especial,

d’una llengua estrangera, es considera més apropiat (art. 26 LL).

— Les relacions escrites (o correspondència) entre els òrgans

de l’Estat són en finès, excepte si l’organisme destinatari o expedi-

tor és unilingüe suecòfon o, per alguna altra raó, resulta més apro-

piat l’ús del suec o d’una altra llengua (art. 27.1 LL).

— En els documents escrits que els òrgans de l’Estat envien a

municipis s’ha d’utilitzar la llengua del municipi, o en els bilin-

gües, la llengua de la majoria, excepte si es preveu legalment el

contrari o bé l’organisme empra les dues llengües. També en les

relacions dels organismes de l’Estat amb les universitats (d’acord

amb l’art. 35 LU), la llengua administrativa de totes les universi-

tats és el finès, excepte a la Universitat d’Åbo-Turku, l’Escola de

Comerç Sueca de Hanken i l’Escola Sueca de Ciències Socials de la

Universitat d’Hèlsinki, on ho és el suec. Als col·legis professionals

i altres establiments d’ensenyament cal utilitzar la llengua del

destinatari (art. 27.2 LL).

— En els informes o documents que dicta l’Estat vinculats a un

procediment judicial, l’Estat i els municipis han d’utilitzar la llen-

gua del procediment. Tanmateix, un organisme unilingüe pot fer

l’informe en la seva llengua, i l’autoritat que tracta la qüestió pu-

blica d’ofici una traducció oficial (art. 27.3 LL).



— Les llengües utilitzades en els treballs parlamentaris del

Parlament estatal són el suec i el finès (art. 51.1 CF). En els usos

orals, atès el reduït nombre de diputats suecòfons (una dotzena)

se’n fa poc ús en les reunions oficials (hi ha la possibilitat de de-

manar una traducció).

— Els documents dipositats pel Govern o altres autoritats

necessaris per a la tramitació d’un assumpte pel Parlament

han de comunicar-se en suec i en finès (art. 51.2 CF). Les propo-

sicions i projectes de llei s’han de presentar en finès i en suec

(art. 31LL).

— Les respostes i les comunicacions parlamentàries, els infor-

mes i dictàmens de les comissions parlamentàries i les propostes

escrites de la junta de portaveus del Parlament s’han de redactar

en suec i en finès (art. 51.2 CF).

— Els informes dels comitès ministerials, les comissions, grups

de treball i organismes corresponents es publiquen en finès, amb

un resum en suec (art. 31 LL). En el cas que el ministre cregui que

l’informe té una importància considerable per a la població suecò-

fona, es publicarà enterament en suec; i també en el cas que afec-

ti exclusivament la província d’Åland o l’afecti de manera impor-

tant (art 31.2 LL).

— Els membres dels organismes col·legiats de l’Estat (govern,

comitès, comissions, grups de treball o organismes similars) i dels

municipis bilingües poden utilitzar internament el finès i el suec

en les reunions (ús oral) i en les declaracions escrites o opinions

jurídiques que s’adjunten als dossiers o informes. Si un altre

membre no comprèn la declaració oral, se li explica si ho sol·licita

(art. 28 LL). No hi ha per tant traducció sistemàtica dels docu-

ments interns ni previsió d’interpretació simultània.

— La convocatòria i les actes de les reunions del ple del consell

dels municipis bilingües es redacten en finès i en suec. El municipi

pot triar, en canvi, la llengua de les convocatòries i les actes de les

reunions de la resta d’organismes municipals.

— Les presons i els serveis penitenciaris són unilingües finò-

fons, si bé per decret ministerial es poden crear dins les presons

seccions suecòfones o bilingües (art. 40 LL).

— La llengua de les unitats de les forces armades és el finès,

si bé ha d’existir almenys una unitat militar en suec (art 39 LL).

Es reconeix el dret dels reclutes a rebre la formació militar en finès

o suec (art. 55 Llei del servei militar1438/2007); com també als ob-

jectors de consciència (Llei sobre el servei civil 1446/2007). En can-

vi, la llengua del comandament de les forces armades és el finès

(art. 39.3 LL).

— A les missions a l’estranger (ambaixades, etc., amb l’exclu-

sió expressa dels consolats honoraris) se’ls aplica el règim dels

municipis bilingües de majoria finesa (art. 38 LL), de manera que



la llengua de treball és el finès, amb les flexibilitzacions pre-

vistes.

Illes Åland

— Els debats del Parlament s’han de desenvolupar en suec (art.

44 de l’Ordenança del Parlament de la província d’Åland).

— Els informes elaborats pel Govern, comitès o òrgans de

treball estatals que tinguin una importància particular per a

la província d’Åland es publiquen en suec i un resum en finès

(art 31.2 LL).

— D’acord amb l’art. 36.1 de la LAA, intitulat Llengua oficial, la

província és unilingüe sueca. La llengua emprada dins l’Adminis-

tració estatal, provincial i municipal és el suec.

— La llengua oficial de la Delegació d’Åland (organisme de re-

lació amb l’Estat) és el suec (art. 36.2 LLA).

— En la correspondència i altres documents entre la província

i les autoritats de l’Estat dins la província s’ha d’utilitzar el suec;

així com també en la correspondència entre les autoritats mencio-

nades i la Delegació d’Åland, d’una banda, i el Consell d’Estat, les

autoritats del Govern central de Finlàndia i els tribunals superiors

i altres autoritats estatals, d’altra banda, la jurisdicció dels quals

abasta la província totalment o parcialment (art. 38.1 LLA). Les

mateixes regles s’apliquen a les autoritats municipals de la pro-

víncia (art. 38.3 LLA)

— Les decisions i resolucions del Tribunal Suprem que afecten

la província d’Åland s’han de redactar en suec (art. 36.2 LLA).

— Les mateixes disposicions previstes per a l’Administració

provincial s’apliquen a l’Església evangèlica luterana (art. 36.3 LLA).

Poble sami

— Publicació en sami de projectes i proposicions de llei i d’in-

formes o documents de treball (o el seu resum) d’organismes es-

tatals (ministeris, comissions de l’Estat, grups de treball) quan

afectin els «interessos essencials» dels samis o per altres motius

similars, sempre prèvia decisió del ministre (art. 9.2 LLS).

— Autorització legal d’ús del sami com a llengua de treball de les

autoritats públiques. les activitats de les quals afecten solament els

samis, sempre de forma paral·lela amb el finès (art. 10 LLS).

— Dret dels samis d’usar el sami en el pla oral i en els informes

escrits subjectes a registre dins les instàncies representatives en

territori sami (ajuntaments de d’Enontekiö, Inari, Sodankylä i

Utsjoki) i en els consells d’Estat, comissions, grups de treball i al-

tres instàncies que operen en el territori sami, i també fora del

territori quan les qüestions debatudes afecten els interessos par-

ticulars dels samis. Es preveu habilitar traducció quan sigui neces-

sari (art. 6 LLS).



b) Mitjà de

comunicació

dels poders

públics

(inclosa la

justícia) amb

els ciutadans

Estat i municipis

— Davant dels organismes administratius depenents de l’Estat

central i dels municipis bilingües, el ciutadà té dret a ser atès en la

seva llengua, sigui el finès o el suec (art. 17.2 CF i art. 10.1 LL). Les

autoritats han de facilitar que el ciutadà pugui ser escoltat en un

assumpte i que es pugui expressar en la seva llengua, finès o suec

(art. 10.1 Ll).

Els municipis unilingües utilitzen la llengua del municipi, si bé

es pot utilitzar una llengua distinta de l’oficial en els tres supòsits

previstos legalment: si les autoritats ho decideixen (supòsit inde-

terminat); si ho preveu expressament una llei, i també una perso-

na pot utilitzar una altra llengua (finès o suec) si es tracta d’un

assumpte pendent que té l’origen en el poder públic i se li afecten

drets fonamentals propis o de persones que estan sota la seva

custodia, o bé són afectades les obligacions que li imposa l’autori-

tat pública (art. 10.2 LL).

— Les persones jurídiques (societats mercantils, associacions

o altres persones jurídiques privades) tenen dret en llurs relacions

amb les autoritats públiques, en aplicació d’allò que es consideri

apropiat de les prescripcions relatives als drets lingüístics de les

persones individuals, a utilitzar la seva llengua de registre o ins-

cripció, sigui el finès o el suec. Tanmateix, quan una persona jurí-

dica bilingüe, d’acord amb els seus estatuts o reglaments interns,

intervé en un assumpte tramitat pels tribunals o l’Administració

resta obligada a respondre en la llengua en la qual s’ha iniciat la

tramitació de l’assumpte (art. 11 LL).

— En tota la informació transmesa al públic per un organisme

estatal o un municipi bilingüe s’utilitzen el suec i el finès. A nivell

estatal, el ministre competent ha d’assegurar a escala nacional

que les informacions relatives a la vida, la salut, la seguretat de

les persones, la propietat i el medi ambient es publiquen en les

dues llengües nacionals (art. 32.1 LL). Els municipis bilingües han

de publicar en finès i en suec els avisos, anuncis públics i decla-

racions, així com d’altres informacions (art. 32.2 LL). La norma

exclou expressament de l’obligació de bilingüisme els informes,

les decisions o altres textos similars redactats per les autoritats

(en coherència amb la delimitació en apartat a ja vista dels usos

lingüístics interns/externs), si bé s’obliga aquestes a proveir les

«necessitats d’informació» de les poblacions de parla finesa o

sueca (art. 32.2 LL).

— La llengua dels procediments administratius davant les au-

toritats bilingües es determina segons la llengua de la part o per-

sona. Si hi ha diferents parts que parlen llengües distintes, o en el

supòsit que inicialment no siguin conegudes totes les parts, l’au-

toritat decideix la llengua utilitzada tenint en compte els drets i

interessos de les parts; mentre que si no hi ha base per prendre



aquesta decisió s’utilitzarà la llengua majoritària del districte

(art. 12.1 LL).

Una autoritat unilingüe utilitza la seva llengua en els procedi-

ments administratius excepte que, per raons basades en els drets o

interessos de les parts, l’autoritat no triï l’altra llengua (art. 12.2 LL).

— En la regulació de l’Administració electrònica (emissió i con-

servació dels certificats electrònics i l’ús de directoris vinculats)

s’estableix el respecte i l’aplicabilitat de la legislació lingüística

(art. 7 LAE).

— Pel que fa a la justícia, la Constitució (art. 17 CF) assenyala

que el finès i el suec són les dues llengües reconegudes davant tots

els tribunals, però la legislació vincula el règim lingüístic dels tri-

bunals a l’estatut lingüístic del municipi on operen (art. 13 a 16 LL);

mentre que, pel que fa als tribunals superiors (Tribunal d’Apel-

lació i Tribunal Suprem), la llengua del procediment és la utilitza-

da en les instàncies judicials prèvies, excepte que en benefici dels

drets o interessos de les parts l’òrgan jurisdiccional esculli l’altra

llengua (art. 17LL). El dret a intèrpret es garanteix de forma gra-

tuïta en els supòsits legals en què una persona té dret d’utilitzar

una llengua distinta de la del tribunal (especialment en l’àmbit

penal); mentre que en l’àmbit civil la persona ha d’assumir-ne les

despeses (art. 18 LL).

En els tribunals del contenciós administratiu en districtes bi-

lingües s’apliquen les regles del procediment administratiu (art.

13.1 LL, que reenvia a art. 12 LL, supra); i en el cas que les dues parts

litigants siguin autoritats públiques s’utilitza la llengua de la que

ha iniciat el procés, excepte decisió contrària del tribunal fona-

mentada en els drets i interessos de l’altra part (art. 13.2 LL). En els

districtes unilingües, la llengua del districte és la utilitzada en el

procediment, excepte decisió contrària del tribunal fonamentada

en els drets i interessos de les parts (art. 13.3 LL).

En els tribunals penals en districtes bilingües s’utilitza la llen-

gua de l’acusat. Si els acusats parlen diferents llengües o bé l’acu-

sat parla una llengua distinta del suec o el finès, el tribunal deci-

deix la llengua del procediment d’acord amb els drets i interessos

de les parts; i, si no és possible, s’aplica la llengua de la majoria en

el districte. Aquestes regles s’apliquen també al ministeri fiscal.

En els districtes unilingües la llengua del districte és la utilitzada

en el procediment, excepte decisió contrària del tribunal fona-

mentada en els drets i interessos de les parts (art. 14 LL).

En el procediments civils contenciosos en tribunals locals bi-

lingües s’utilitza la llengua de les parts; i, si parlen llengües dife-

rents, el tribunal decideix la llengua del procediment atenent als

drets i als interessos de les parts; o, si no, s’empra la llengua del

districte. En els tribunals unilingües s’apliquen les regles abans

enunciades (art. 15 LL).



Pel que fa a la llengua de les sentències, resolucions o altres do-

cuments emanats dels tribunals, la regla general és que es redactin

en la llengua de la instància judicial. Si bé els documents prepara-

toris de procés poden redactar-se parcialment en finès i en suec, la

decisió final s’ha de publicar en una única llengua oficial (art. 19 LL).

Les comunicacions o avisos enviats a les parts en el procés, o a

un individu (no s’inclouen les persones jurídiques) que segons la

llei n’ha de ser informat, es faran per l’autoritat bilingüe en la llen-

gua del destinatari, si aquesta és coneguda o es pot verificar rao-

nablement, i en cas contrari en les dues llengües (art. 19.3 LL).

Les parts tenen dret a obtenir dels organismes judicials esta-

tals i de les municipalitats bilingües una traducció oficial gratuïta

(al finès o al suec, feta per l’autoritat o un traductor acreditat, i que

té el mateix valor que el document original, segons art. 21 LL) de

les sentències, les resolucions, els dossiers o els documents redac-

tats en una llengua diferent de la seva, en la mesura que els docu-

ments afectin llurs drets, interessos o obligacions (art. 20.1 LL). De

la regla de gratuïtat s’exclouen els procediments civils litigiosos i

no litigiosos, en els quals les parts han d’assumir els costos de la

traducció, excepte si el tribunal decideix una altra cosa en raó de

la naturalesa de la causa (art. 20.2 LL). El dret de traducció en el

marc dels municipis unilingües es limita al cas de procediments

iniciats pels poders públics i que «afecten directament els drets

fonamentals de la part en la causa, els drets fonamentals d’una

persona sota la seva guarda o una obligació imposada per l’autori-

tat» (art. 20.3 LL).

— La legislació autoritza l’ús de llengües distintes del finès i

el suec en les sentències i altres documents dels poders públics

en tres supòsits: a) documents que s’han d’enviar a l’estranger;

b) documents emesos a l’estranger; c) documents adreçats a es-

trangers. Si amb els documents s’afecten drets, interessos o obli-

gacions d’altres persones, aquestes tenen dret a obtenir gratuïta-

ment traducció en finès o en suec, d’acord amb els drets lingüístics

reconeguts per la Llei (art. 22.2 LL).

Illes Åland

— Els ciutadans de Finlàndia, en les qüestions que els afecten,

tenen el dret d’utilitzar el finès davant els tribunals i de qualsevol

altre autoritat de l’Estat a les illes Åland (art. 37 LAA).

— A petició de les parts, els tribunals i el govern provincial

han de proporcionar una traducció en finès de llurs documents

(art. 39.1 LAA).

— Si un document presentat a un tribunal o una altra autoritat

de l’Estat a les illes és redactat en finès, l’autoritat, si s’escau, ha

d’assegurar la traducció al suec (art. 39.3 LL). Això implica que, per

bé que els procediments s’han de tramitar en suec, els ciutadans



finlandesos domiciliats a les illes poden recórrer a serveis de tra-

ducció gratuïts.

— Qualsevol ciutadà particular de la província té dret a obtenir

una versió sueca de la resposta obtinguda en un assumpte tractat

per una autoritat central de l’Estat (d’acord amb regla general, art.

38.1 LAA) quan, d’acord amb la legislació lingüística general, la

resposta s’ha redactat en finès (art. 39.3 LAA).

Poble sami

— Davant les autoritats locals i estatals vinculades per la LLS

(vegeu supra model d’oficialitat) es reconeix als samis un dret ge-

nèric a utilitzar la seva llengua per als seus propis afers o en qual-

sevol afer en el qual hagi de ser escoltat per les autoritats (art. 4.1

LLS). Aquesta autoritat no pot limitar o rebutjar l’aplicació dels

drets lingüístics regulats pel fet que la persona interessada cone-

gui també el finès o el suec (art. 4.2 LLS).

— Les persones jurídiques (societats mercantils i fundacions)

que tenen el sami com a llengua registrada tenen dret a utilit-

zar-la davant les autoritats, i s’apliquen les disposicions de l’art. 4

de la LLS sobre els drets de les persones en la mesura que són

apropiades a aquest dret (regulació paral·lela a l’art. 11 de la LL per

a finès i suec).

— Si bé s’afirma que «totes les autoritats han d’utilitzar el sami

en les comunicacions oficials adreçades al públic» (art. 8.1 LLS),

l’ús del sami en les comunicacions dels poders públics amb els

particulars es gradua segons el territori on es difonen es corres-

pongui o no amb la pàtria sami (municipis d’Enontekiö, Inari,

Sodankylä i Utsjoki) i segons els tipus de document.

— En el territori sami, la publicitat oficial, els avisos i anuncis

públics i altres informacions destinades al públics, així com els

senyals i formularis destinats al públic, amb les instruccions cor-

responents, s’han d’elaborar i publicar també en sami (art. 8.2 LLS).

Tanmateix, l’obligació de fer ús del sami s’exceptua en avisos ofi-

cials o publicats per un tribunal de districte, un jutge, una oficina

de districte de l’Estat, un departament estatal, una oficina indepen-

dent dins un districte estatal o un funcionari que siguin relatius a

un tema d’interès personal, els quals poden publicar-se només en

finès, si l’ús del sami és manifestament inútil (art. 8.3 LLS).

Fora del territori sami estricte, els organismes estatals han

d’utilitzar el sami en els documents, esmentats a l’art. 8.2, quan

afecten principalment els samis o per una altra raó especial de

tipus similar (art. 8.4 LLS), de manera que existeix aquí un dret

oposable dels particulars.

— Les paperetes per a les eleccions i els referèndums no es fan

en sami, excepte els documents relatius a l’elecció del Parlament

sami (art. 24 LPS).



— En el territori sami s’estableixen legalment uns deures re-

forçats per a les autoritats públiques (art. 11 LLS), de manera que

en les comunicacions amb els poders públics els samis tenen un

dret d’opció lingüística entre el sami i el finès (mentre que es reen-

via a la LL pel que fa al dret d’utilitzar el suec) (art. 12.1 LLS).

— El dret personal de tria lingüística del sami té efectes extra-

territorials quan les autoritats de l’Estat s’oposen o impugnen deci-

sions adoptades per les autoritats del territori sami (art. 12.2 LLS).

— En el territori sami, les autoritats tenen el deure de comuni-

car a una part sami, si ho demana, les sentències, resolucions,

informes o altres documents en la mesura que la causa/procedi-

ment afecta els seus drets, interessos o obligacions (excepte si el

document sol·licitat no té cap relació amb la solució del proble-

ma). Si una part sami, en el marc del procediment, usa el sami

oralment o per escrit en relacionar-se amb l’autoritat que ho tra-

mita, el document que conté la resolució s’ha de publicar en sami,

sense necessitat d’una demanda explícita en aquest sentit (art. 13

LLS). Tanmateix, si hi ha diverses parts en la causa/procediment, i

manca la unanimitat, el document resolutori es publicat només

com a traducció oficial en sami (art. 13.2 LLS).

— En territori sami, les autoritats han de comunicar els avisos,

les citacions i les cartes enviades a una persona que, per llei, ha de

ser informada d’un tema pendent —amb independència de la

llengua del procediment— en la llengua del destinatari, si aquesta

pot ser raonablement verificada, o si no utilitzen simultàniament

el finès i el sami (art. 15.1 LLS).

— En el territori sami les autoritats empren el sami, sense sol-

licitud separada o expressa, en la resposta a les comunicacions

escrites en sami (art. 15.2 LLS).

— Disponibilitat lingüística de les empreses públiques o socie-

tats mercantils en el territori sami, que han d’oferir els serveis

lingüístics previstos per la LLS i proporcionar al públic informació

en sami, en el grau exigit d’acord amb «el caràcter i el context de

l’activitat» i de manera que no pugui considerar-se per l’empresa

«no raonable» un cop «avaluat en el seu conjunt» (art. 17). Les em-

preses públiques que exerceixen funcions d’autoritat s’equiparen

a les administracions.

— En el cas d’una funció pública assignada per llei a una enti-

tat privada cal garantir el compliment de les obligacions lingüís-

tiques establertes per a les autoritats públiques en el territori

sami. Si l’assignació és feta per les autoritats governatives o mit-

jançant conveni o contracte, l’autoritat ha de garantir que el servei

lingüístic és prestat d’acord amb les exigències de la LLS; i també

ho ha d’assegurar en el cas que s’assigni una tasca que no és una

funció pública en relació amb els estàndards de servei establerts

en la LLS (art. 18 LLS).



c) Mitjà

d’exterio-

rització dels

actes jurídics

públics i

privats

(incloses les

lleis), amb

garantia de

validesa

— En la justícia, el Codi de procediment judicial (2011) estableix

que el sami por servir com a llengua de procediment en la regió ori-

ginària dels sami, d’acord amb la LLS (art. 1.2 CPJ). Una persona sami

té el dret de ser escoltat en sami davant els tribunals de districte es-

tablerts a Lapònia (art. 4 LLS). Ara bé, en la mesura que els jutges no

estan obligats a entendre aquesta llengua, és freqüent recórrer a in-

tèrprets i traductors. Dins la legislació general, la Llei sobre el proce-

diment contenciós administratiu disposa que «les autoritats garan-

teixen la interpretació i la traducció si el justiciable no coneix la

llengua utilitzada en el marc de la Llei sobre les llengües o no es pot

fer entendre per motius auditius o deficiències de llenguatge» (art. 77

LPCA, de 1996). Els formularis i avisos públics dels tribunals de Lapò-

nia, especialment els dels districtes d’Enontekiö i d’Utsjoki solen di-

fondre’s en les tres llengües samis. Però la incompletesa de la termi-

nologia jurídica i la necessitat de recórrer a interpretació o traducció

fan que, a la pràctica, el sami s’utilitzi poc en l’àmbit judicial.

— Els art. 19 i 20 de la LLS regulen el dret a traducció i interpreta-

ció de les persones que empren el sami davant les autoritats admi-

nistratives i judicials. Quant als usos orals, la llei prescriu que l’as-

sumpte s’ha d’assignar a un funcionari que conegui la llengua sami,

i en el cas que l’autoritat no disposi de cap funcionari capacitat lin-

güísticament en sami, prendrà les mesures per fer una traducció

gratuïta o farà directament la traducció. Pel que fa als usos escrits, la

persona sami pot demanar gratuïtament una traducció oficial al

sami dels documents legalment previstos redactats inicialment en

finès o suec (reclamacions econòmiques, sentències, resolucions,

informes o altres documents dins d’un assumpte administratiu, un

procediment contenciós administratiu o un procediment criminal)

en la mesura que la qüestió afecta els seus drets, interessos o obliga-

cions, excepte si el document no presenta manifestament cap rela-

ció amb la resolució de l’afer. La traducció oficial s’ha d’adjuntar al

document original i, en cas de constar-hi un error en la primera, el

poder públic el corregirà. D’acord amb l’art. 22 LLS, els costos asso-

ciats a la traducció, arran de la producció de documents originals

o còpies de documents en sami, són assumits per les autoritats es-

tatals o locals, en l’àmbit de llurs competències.

Estat i municipis

— Les lleis s’adopten i es publiquen en finès i en suec (art. 79.4

CF, art 30 LL). També tots els decrets i reglaments jurídics publicats

per les autoritats es publiquen en les dues llengües nacionals,

d’acord amb la legislació sobre el butlletí oficial (Recull de les llen-

gües de Finlàndia) i sobre els reculls de reglaments, amb la previsió

de normes específiques per als tractats (art. 30.1 LL).

El diari oficial —que inclou recull de lleis i recull de tractats—

es publica en finès i suec (art. 11 LDO). S’hi publiquen les lleis, els

reglaments governamentals i ministerials (si bé l’art. 4 preveu que



decrets ministerials de poca rellevància no hi apareguin i apare-

guin en col·leccions normatives ministerials), els pressupostos i

altres disposicions financeres, i també els reglaments parlamen-

taris (art. 2 i 3 LDO). En principi, les altres disposicions, decisions o

comunicacions no es publiquen al butlletí oficial (art. 5 i 6 LDO), i

no hi ha igual garantia de bilingüisme.

— En la publicació dels tractats en el butlletí dels tractats (que

recull també altres instruments que fixen les obligacions interna-

cionals de l’Estat), s’estableix com a excepció a l’ús del finès i el

suec que si un tractat internacional no té versió autèntica en les

llengües nacionals es publicarà almenys en una llengua autèntica

en la qual hagi estat adoptat (art. 11 LDO). En el cas de tractats —de

poca rellevància— que no es publiquin en el butlletí dels tractats,

el ministre competent ha de mantenir accessible al públic el text

del tractat i cal publicar una nota en el butlletí indicant l’autoritat

pública que proporciona còpies del tractat i informa sobre el seu

contingut en finès i en suec (art. 9 LDO).

— Els reglaments i normes equivalents (ordenances) dels mu-

nicipis bilingües es publiquen en finès i en suec (art. 29.2 LL).

— En els municipis bilingües, el text dels rètols, els senyals de

trànsit i altres rètols indicadors similars adreçats al públic i publi-

cats pels organismes municipals, han d’estar escrits en finès i en

suec, excepte si de conformitat amb la pràctica internacional no-

més s’hi utilitzen llengües estrangeres (art. 33.1 LL).

Illes Åland

— El Parlament d’Åland aprova la legislació per a aquest terri-

tori (art. 17 LAA) en llengua sueca (prescripció lingüística no ex-

pressa, derivada del règim oficial unilingüe).

— Si un tractat internacional conté obligacions en alguna ma-

tèria de competència de les Åland, el Parlament provincial ha de

donar el seu consentiment a la llei d’aplicació d’aquesta clàusula

del tractat (art. 59 LAA). El tractat pot ser presentat al Parlament

d’Åland en la llengua original, si segons la llei no és publicat en

suec. També es pot presentar en la llengua original si no ha estat

encara traduït al suec (art. 38.2 LAA).

— Obligació del Consell d’Estat d’assegurar que els reglaments

aplicables en la província estiguin disponibles en suec (art. 43.2

LAA).

Poble sami

— La traducció a la llengua sami de les lleis, tractats i altres

instruments i comunicacions previstos en la LDO s’ha de publicar

al diari oficial o al butlletí dels tractats d’acord amb el que preveu

la LLS (art. 11.3 LDO). L’art. 9.1 de la LLS estableix que «les lleis

d’interès essencial per als samis, així com altres disposicions le-



d) Obligació

d’ensenyar la

llengua a la

ciutadania en

el sistema

educatiu

gals, tractats i altres instruments i comunicacions publicats en el

diari oficial, per decisió del Govern o del ministre corresponent,

s’han de publicar també en una traducció en sami. Les mateixes

disposicions s’apliquen a les ordres, instruccions, decisions i

notifica cions publicats en la sèrie de documents d’un ministeri o

d’una altra autoritat estatal».

— A Finlàndia no hi ha dos sistemes educatius diferenciats en

funció de la llengua, però l’oferta lingüística en educació preesco-

lar, primària i secundària varia segons la qualificació unilingüe o

bilingüe dels municipis, que tenen les competències principals en

aquest àmbit. Els municipis bilingües han d’oferir centres o línies

educatives diferenciats per als dos grups lingüístics. A la pràctica,

però, moltes escoles sueques tendeixen a transformar-se en «es-

coles de segona llengua adaptada per als alumnes finesos», atès

que en la majoria de municipis bilingües la població finòfona su-

pera àmpliament la suecòfona (problema de minorització dels

suecòfons dins les escoles pròpies). En els municipis unilingües

no s’acostuma a garantir l’opció d’estudiar en l’altra llengua na-

cional.

— Quant a l’obligació d’ensenyar les dues llengües nacionals,

en l’ensenyament primari i secundari les escoles decideixen si la

segona llengua és l’altra llengua nacional o la llengua estrangera; i

en el darrer cas, la llengua nacional s’ensenya com a tercera llen-

gua. Aquesta llibertat de tria perjudica, a la pràctica, l’ensenya-

ment del suec en benefici de l’anglès.

— Les universitats són unilingües (en finès majoritàriament,

excepte la Universitat de Turku) o bilingües (Universitat de Hèlsin-

ki). L’organització del sistema universitari s’orienta a garantir la

capacitació d’estudiants en les dues llengües nacionals, si bé no

comporta un grau de bilingüització total dels estudiants en l’altra

llengua nacional.

Åland

— Històricament, la qüestió de l’ensenyament de les llengües

havia suscitat certa polèmica: la Llei sobre les garanties de l’auto-

nomia de les Åland de 1922 contenia disposicions de caire prohi-

bitiu de l’ensenyament del finès (en concret, que la llengua finesa

no podia ésser ensenyada en les escoles de primària sense el con-

sentiment del municipi concernit, el qual s’havia de beneficiar del

suport de l’Estat o del municipi; alhora que es negava per la llei

l’existència d’una obligació de la província i dels municipis de

mantenir o subvencionar llengües que utilitzessin llengües dis-

tintes del suec com a vehicular) i l’any 1962 un grup de parlamen-

taris finlandesos varen reivindicar l’ensenyament del finès en les

escoles d’Åland emparant-se en la Convenció de la Unesco relati-

va a la lluita contra la discriminació en l’educació de 1960.



e) Acreditació

lingüística en

l’adquisició

derivada de la

nacionalitat

f ) Dret d’ús

(actiu i passiu)

en les

relacions

públiques

i privades

— Actualment, l’enfocament legal és parcialment distint, però

la pràctica majoritària continua sent la de monolingüisme suecò-

fon (el sistema escolar no garanteix capacitació en finès), en no

aplicar-se a les Åland la legislació lingüística general sobre educa-

ció. Pel que fa a la llengua vehicular, l’art. 40 de la LAA estableix

que «la llengua d’ensenyament en les escoles mantingudes amb

fons públics o subvencionades per fons públics ha d’ésser el finès,

excepte que hi hagi una disposició contrària prevista per la legis-

lació provincial.» Pel que fa al coneixement lingüístic, l’art. 41 LAA

preveu l’exempció de coneixement del finès per als alumnes de

les Åland en l’accés i desenvolupament d’estudis ulteriors en ins-

titucions educatives de Finlàndia o de Suècia: «Una persona titu-

lada en una institució educativa de la província pot, segons previ-

sió reglamentària, ésser admesa en una institució mantinguda o

subvencionada per l’Estat o subvencionada per l’Estat suec o en

una institució bilingüe i obtenir-ne la titulació, àdhuc si la persona

no té el coneixement del finès que és requerit ordinàriament per a

l’obtenció del títol.»

Estat

— Per a l’adquisició derivada de la nacionalitat (per residència

continuada de 5 anys) cal acreditar habilitats satisfactòries en l’ús

oral i escrit del suec o el finès, alternativament (o coneixement de

la llengua de signes finesa o suecofinesa). Excepcions previstes

per a persones amb problemes de salut o discapacitat (art. 13.1.6,

17, 18.2 LN).

Åland

— El dret de residir o de tenir domicili (comporta el gaudi de

drets de participació política i la no-restricció d’accés a la propie-

tat) a les Illes Åland es condiciona al coneixement satisfactori de

la llengua sueca (art. 7 LAA).

— Reconeixement inicial ampli de drets lingüístics, en el marc

de l’article 9 LL, que reenvia a la legislació sectorial la regulació del

dret d’utilitzar llengües distintes del finès, el suec i el sami davant

les autoritats en els procediments judicials, procediments admi-

nistratius, educació, salut i serveis socials i altres sectors adminis-

tratius.

— Dret d’ús actiu i passiu de les dues llengües davant organis-

mes estatals o en altres organismes condicionat a l’estatut del

municipi bilingüe, tot i certs drets puntuals respecte de la llengua

no oficial en municipis unilingües. Interpretació legal restrictiva

d’aquests drets quan s’apliquen a les persones jurídiques (art. 10 i

11 LL, supra lletra b).

— Garanties generals dels drets lingüístics (art. 23-25 LL, infra

lletra g), que vinculen diferenciadament les administracions, les

empreses públiques i els concessionaris de serveis.



g) Deures

dels ciutadans

i càrrecs

públics de

coneixement

i/o ús de la

llengua

Obligació general dels poders públics de garantir que en la seva

activitat, i per iniciativa pròpia, els drets lingüístics de les perso-

nes individuals són assegurats a la pràctica (art. 23.1 LL). Les auto-

ritats bilingües atenen el públic en finès i en suec i han de mostrar

en els seus serveis i en la resta de la seva activitat que utilitzen les

dues llengües (oferta activa) (art. 23.2 LL). En els contactes amb

persones individuals i persones jurídiques les autoritats bilingües

han d’utilitzar llur llengua, finès o suec, si aquesta és coneguda o

pot ser raonablement determinada, o ambdues (art 23.3 LL).

Les empreses públiques, societats estatals o empreses munici-

pals participades per l’Estat o per municipis bilingües han d’oferir

els serveis i les informacions en suec i en finès «en la mesura i de

la manera que, en el seu conjunt, no pugui considerar-se irraona-

ble des dels punt de vista de l’empresa». A les societats estatals que

exerceixen funcions d’una autoritat o organisme públic se’ls apli-

quen les disposicions legals relatives a aquests requerida per la

naturalesa de les seves activitats (art. 24.1 LL). El precepte preveu el

dictat de disposicions específiques sobre els serveis lingüístics que

han d’oferir les empreses i societats públiques (art. 24.2 LL).

— Als concessionaris (privats) de funcions administratives pú-

bliques (que ho són en virtut d’una llei) se’ls apliquen les mateixes

disposicions legals que a les autoritats públiques quan desenvolu-

pen la dita funció. Quan el concessionari és designat per decisió

de l’autoritat o per conveni amb l’autoritat, aquesta darrera ha

d’assegurar que es proporcionen els serveis lingüístics legalment

previstos. Clàusula d’extensió de les obligacions lingüístiques a

l’acompliment pels particulars d’assignacions de tasques no es-

trictament públiques «si el manteniment del nivell del servei exi-

git per la present llei ho exigeix» (art. 25 LL).

Estat i municipis

— No hi ha una norma general que exigeixi el coneixement de

l’altra llengua nacional (hi ha cens estatal de llengua declarada

pels pares al naixement).

— La legislació fixa un principi general d’adequació dels co-

neixements lingüístics dels treballadors d’institucions públiques

(o organismes independents regits pel dret públic) a les tasques

del lloc que ocupen (art. 1, 2 i 3 LCL).

— Pel que fa al personal dels òrgans estatals (Administra-

ció pública + òrgans administratius del Parlament i la Presidèn-

cia), el requisit de coneixement del suec i el finès s’ha d’establir

sempre que les funcions assignades impliquin l’exercici de po-

der públic amb implicacions per als drets i deures dels ciutadans

(art. 5.1 LCL).

— El grau de coneixement exigible de les dues llengües oficials

per part del personal de l’Administració estatal (amb titulació uni-

versitària) es modula en funció de la llengua del districte lingüís-



tic (municipi): en districtes bilingües cal coneixement oral i escrit

excel·lent de la llengua de la majoria i satisfactori de la llengua de

la minoria; en districtes unilingües, coneixement excel·lent oral i

escrit de la llengua del districte i comprensió de l’altra llengua (no

oficial en el districte). Es preveuen excepcions si ho requereix el

tipus de tasca assignada, si hi ha funcions distribuïdes a partir de

l’ús de diferents llengües o per altres raons molt fonamentades

(art. 6 LCL).

— Es preveu que, per via reglamentària, es pugui preveure

l’exigibilitat de llengües diferents de les oficials al personal de

l’Administració estatal, si ho requereix la naturalesa del treball

(art. 7 LCL).

— En els productes destinats a la venda per als quals la legisla-

ció exigeix etiquetatge, conforme a la pràctica comercial, amb un

nom, descripció del producte, instruccions d’ús i advertències, el

text sobre els productes venuts en un municipi unilingüe ha d’es-

tar redactat, com a mínim, en la llengua del municipi, i el text sobre

productes venuts en municipis bilingües ha de figurar com a mí-

nim en finès i en suec. En el darrer cas, en la informació consignada

el finès i el suec han de rebre el mateix tractament (art. 34 LL).

Illes Åland

— Pel que fa als coneixements lingüístics dels funcionaris de

l’Estat, es reenvia a la regulació per decret estatal aprovat amb el

consentiment del Govern provincial (art. 42.1 LAA). L’Estat ha d’as-

segurar la formació en suec per a les persones al seu servei a la

província (art. 42.2 LAA). En l’art. 75 de la LAA es regula la situació

transitòria dels funcionaris estatals adscrits a serveis que d’acord

amb la llei són transferits a la província, tot disposant l’aplicació

de la legislació estatal sobre requisits de coneixement lingüístic

dels funcionaris de l’Estat fins a l’aprovació de la norma prevista

en l’article 42 LAA.

— La legislació local aprovada pel Parlament provincial exigeix

el domini oral i escrit del suec als funcionaris dels ens locals, amb

la possibilitat que les disposicions sobre el personal dictades pel

consell municipal precisin exigències addicionals (art. 60 de la Llei

sobre l’administració municipal dins la província d’Åland, de 1997).

— Obligació del Consell d’Estat de prendre mesures perquè la

informació necessària relativa als productes i serveis oferts als

consumidors de les illes es proporcionin, en la mesura del possi-

ble en suec (art. 43.1 LAA)

Poble sami

— En el territori nacional sami, les autoritats han d’organitzar

la contractació o reclutament del personal de manera que cada

òrgan o oficina pugui oferir serveis també en sami. Les autoritats



han de donar formació i prendre mesures per assegurar que el

personal té un coneixement de la llengua sami necessari per a

l’exercici de les funcions públiques (art. 14.1 LLS).

— El coneixement del sami pot ser exigit com a requisit per al

personal d’un òrgan de l’Estat (en virtut de la llei o els reglaments

governamentals) i per al personal d’una administració municipal

(com preveu la Llei sobre els municipis 365/1995). El coneixement

del sami es considerarà un mèrit particular en els òrgans, els llocs

de treball o les funcions on no sigui requisit (art. 14.2 LLS). Es pre-

veu l’aplicació supletòria al sami, en allò que sigui apropiat, de la

LCL pel que fa als exàmens per acreditar el coneixement del sami,

que també es pot acreditar en el marc dels estudis reglats no uni-

versitaris i universitaris.

— Permisos retribuïts a funcionaris que presten serveis en ter-

ritori sami per aprendre la llengua (art. 25 LLS).


— L’ordenament constitucional de Finlàndia defuig històricament el concepte

d’oficialitat en relació amb les dues llengües de l’Estat, qualificades ambdues

de «nacionals», la qual cosa constitueix la base jurídica que permet ulterior-

ment al legislador una delimitació diferenciada dels usos oficials garantits

per a cadascuna.

— Model expressiu d’una concepció diferenciada entre «llengua nacional»,

com a llengua de comunicació entre els poders públics i el poble o ciutada-

nia; i llengua oficial, com a llengua de funcionament dels poders públics. En

el marc d’una legislació detallada, el finès acaba emergint com la llengua de

l’Estat (o «oficial» de facto, tot i que no es qualifica així), atès que és l’única

que té garantida la plenitud d’usos interns en els òrgans estatals i també

domina proporcionalment els usos interns i les comunicacions entre els

poders públics en el pla local, atès el règim d’unilingüisme finès de la majo-

ria de municipis i la presència limitada de suecòfons a la capital oficialment

bilingüe (Hèlsinki). Alhora, la legislació mostra nombrosos elements d’equi-

libri en els usos institucionals políticament rellevants (en tant que afecten

la capacitat d’influència dins l’Estat), en el marc dels quals els suecòfons es

beneficien de garanties d’ús.

— Significativament, el concepte de llengua oficial només s’aplica al suec a les

Illes Åland, territori autònom exclòs de l’aplicació de la legislació general,

on aquesta llengua gaudeix de tots els usos oficials (règim d’unilingüisme

suec) i, per tant, se li reconeix un ús normal. Això comporta un alt grau de

seguretat lingüística (cas excepcional sense sobirania política) per a la mi-

noria suecòfona estatal en aquest territori. Malgrat la presència de garanties

individuals per als parlants de finès, l’ús d’aquesta llengua roman pràctica-

ment absent de les institucions. Existència de clàusules d’exclusió del deure

de coneixement del finès per als seus habitants en l’accés a l’educació dins

la resta de Finlàndia.



— Règim d’usos oficials del sami, sense declaració d’oficialitat que combina un

criteri personal (identificació com a persona sami), i unes delimitacions ter-

ritorials i funcionals (usos davant organismes estatals amb funcions de ga-

rantia de drets i graduació dels drets lingüístics i les obligacions dels poders

públics dins i fora del territori o pàtria sami). Tot i incloure certs elements de

«preferència» o «ús per defecte» del sami en el territori històric, el règim le-

gal garanteix al finès un estatut equiparat com a llengua de les institucions.

— Igualtat formal de principi de les dues principals comunitats lingüístiques,

força desiguals demogràficament, pel que fa al suport estatal a les seves

necessitats socials i culturals. Inexistència d’un mandat directe de discrimi-

nació positiva vers la llengua més feble (si bé aquesta, tot i ser estatal, s’in-

clou per Finlàndia entre les llengües protegides per la CELRM). Garantia de

certes institucions socials, culturals, acadèmiques pròpies per a la minoria

real suecòfona.

— Sistema estatal basat en els drets lingüístics individuals de finòfons i suecò-

fons i de les obligacions correlatives dels poders públics en totes les rela-

cions amb l’Estat central i allí on hi ha certa concentració poblacional (mu-

nicipis bilingües), amb elements de flexibilitat constants, subjectes a

l’apreciació de les autoritats públiques (possibilitats limitades d’ús de la

llengua no oficial en municipis unilingües).

— Regulació diferenciada dels drets lingüístics reconeguts als individus i a les

persones jurídiques.

— Regulació dels drets de les persones i les obligacions de les empreses i enti-

tats d’àmbit privat en relació amb les llengües nacionals (i el sami), amb la

previsió de certs criteris de flexibilitat.

— Els requisits de capacitació lingüística en l’accés als llocs de treball públic,

que teòricament afavoreixen les oportunitats de treball i accés als càrrecs

dels suecòfons, no solen aplicar-se de manera gaire estricta o rigorosa (ex-

cepte a les Illes Åland).

— Previsions legals d’exigibilitat i ús a les administracions i a les universitats

de llengües no oficials al país (anglès, principalment).

2.5. Irlanda

a) Dades generals:

Caracterització de l’Estat: Unitari, dividit en 26 comtats amb poders d’autogestió

limitats.

Població (factor ètnic o cultural): 4,2 milions = anglòfons i gaelòfons, cert grau

—limitat— de separació cultural.

Distribució primera llengua: anglès 95,7 %, gaèlic irlandès 1,1 % (de 60.000 a 70.000

parlants, nombre de persones que admeten parlar-lo quotidianament). Els per-

centatges varien territorialment: en les regions considerades parlants d’irlandès

de la costa oest (Gaeltacht, que comprèn els comtats de Donegal, Galway, Kerry,

Cork i una part dels de Waterford i Wexford, amb un 2,3 % de la població estatal) hi

ha un 4,5 % de llars gaelòfones.



Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): Segons un

cens de 1991 el 32 % dels ciutadans era capaç de parlar l’irlandès, però les enques-

tes apunten que menys del 5 % ho fa normalment, dels quals dos terços no l’utilit-

zen o ho fan menys d’un cop per setmana (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/

irlande.htm). Altres dades del 2006 indiquen que fora del Gaeltacht 50.000 perso-

nes fan un ús quotidià (no necessàriament exclusiu o majoritari) de l’irlandès.

Model lingüístic: Dues llengües oficials de l’Estat (irlandès i anglès) formalment

jerarquitzades: l’irlandès és la llengua nacional i la primera llengua oficial i l’an-

glès és la segona llengua oficial. Aplicació pràctica restringida de l’oficialitat de

l’irlandès fora de l’àrea del Gaeltacht. L’anglès i l’irlandès són llengües oficials

de la UE (l’anglès des de l’entrada a les Comunitats Europees l’any 1971, mentre

que l’irlandès en virtut del Reglament del Consell de 13 de juny de 2005, que mo-

difica els Reglaments núm. 1 de 1958 de la CEE i de la CEEA sobre el règim lingüís-

tic, si bé la norma estableix una excepció, revisable, que eximeix de traduir a l’ir-

landès tots els documents i les sentències del Tribunal de Justícia de la Unió

Europea (TJUE), a diferència de les altres llengües oficials).

Normativa lingüística: Constitució d’Irlanda (CI); Llei sobre les llengües oficials de

2002 (LLO); Llei sobre el Consell de la llengua gaèlica de 1978; Llei d’educació

de 1998 (LE); Llei sobre l’Administració local de 2001; Llei sobre la radiodifusió de

2003.


— Oficialitat reforçada jurídicament del gaèlic irlandès, com a «llengua nacional»

i «primera llengua oficial» (art. 8.1 CI: «L’irlandès en tant que llengua nacional és

la primera llengua oficial»). La declaració constitucional destaca el caràcter

simbòlic i identitari de la llengua irlandesa. La fórmula adoptada pels consti-

tuents l’any 1948 respon a la voluntat política d’evitar la desaparició de l’irlan-

dès, ja que, quan s’aprovà, solament un 1,1 % de la població parlava encara

aquesta llengua celta. Aquesta situació impedia declarar l’irlandès l’única llen-

gua oficial. Es tractava de vincular una llengua en regressió clara amb la força

d’un Estat, d’acord amb una finalitat de protecció i recuperació d’àmbits d’ús, si

bé (com s’exposa infra), els resultats han estat limitats i la progressió de la llen-

gua molt lenta.

Hi ha dues altres manifestacions del tracte constitucional preferent de l’irlan-

dès: primer, la regla de preferència de la versió irlandesa dels textos de les lleis,

en cas de conflicte entre els textos en les dues llengües oficials (art. 25 CI); i, se-

gonament, la garantia en la composició del Senat, a partir d’un sistema de llis-

tes prèvies, de «noms de persones que tinguin un coneixement i una experièn-

cia pràctica dels interessos i serveis següents (…) i) la llengua i la cultura

nacional, la literatura, les arts, l’educació i els interessos professionals en els

termes definits per la llei, de conformitat amb la llei sobre els fins de la llista de

candidats» (art. 18.7.1 de la CI, que no comporta un sistema estricte de quotes).

Cal recordar que en el referèndum de 4 d’octubre del 2013 els ciutadans rebut-

jaren la proposta governamental d’eliminar el Senat.

— Oficialitat de l’anglès, que «és reconegut com a segona llengua oficial» (art. 8.2

CI). La Llei sobre les llengües oficials de 2003 reitera aquestes declaracions cons-



titucionals: «Les “llengües oficials” designen l’irlandès (la llengua nacional i la

primera llengua oficial) i l’anglès (la segona llengua oficial), com s’estipula en

l’article 8 de la Constitució» (art. 2 LLO).

— Habilitació constitucional per modular funcionalment i territorialment els usos

oficials de les dues llengües oficials: «Tanmateix, l’ús exclusiu d’una de les llen-

gües mencionades anteriorment es pot preveure per a una o diverses finalitats

oficials, tant dins el conjunt de l’Estat com en una de les seves parts» (art. 8.3 CI).

En la seva literalitat, aquest manament és indistint pel que fa a les llengües

concernides, per bé que la finalitat inspiradora seria la de poder atorgar per via

legal una protecció ulterior a l’irlandès, especialment en l’àrea de la Gaeltacht.

— Els tribunals de justícia han extret conseqüències —més o menys precises i/o

contradictòries— de les declaracions constitucionals reproduïdes (especial-

ment abans que es promulgués la Llei sobre les llengües oficials de 2003, http://

www.coimisineir.ie/downloads/LanguageRights.pdf). En primer lloc, la vincula-

ció general al règim lingüístic constitucional de tots els òrgans estatals:

«None of the organs of the State, legislative, executive or judicial may dero-

gate from the pre-eminent status of the Irish language as the national lan-

guage of the State without offending against the Constitutional position...»

[Chief Justice Kennedy, Ó Foghludha v. McClean (1934) IR469].

Segonament, la presumpció amb base constitucional de preferència vers l’irlan-

dès, en absència de legislació del Parlament (Oireachtas) sobre la prioritat d’ús

d’una o altra de les llengües oficials (art. 8.3 CI), projectada jurisprudencialment

sobre el reconeixement del dret dels ciutadans de requerir-ne l’ús a l’Estat en la

tramitació dels assumptes oficials:

«It will be noted that Irish is accorded a higher level of recognition in the

Constitution of Ireland than it had in the first Constitution, since it is refer-

red to for the first time as ‘the first official language’. At the same time grea-

ter scope is given to the Oireachtas to give priority to one language over the

other in accordance with the law insofar as relates to official matters in any

part of the country. Until the Oireachtas exercises the function conferred on

it by the provisions of the Constitution, it must always be assumed that Irish

is the first official language, and that the citizen is entitled to require that it

be used when the State has official matters to administer.» [Justice Ó hAnnlu-

ain [Translation], The State (Mac Fhearraigh) v. Mac Gamhna (1983) T.É.T.S 29]

En tercer terme, que en absència de la legislació prevista en l’art. 8.3 de la CI, no

es pot excloure l’irlandès del discurs públic estatal, dels assumptes oficials de

l’Estat o de qualsevol del seus membres, tractar-lo de manera menys favorable

que la segona llengua oficial o impedir d’utilitzar-lo a les persones o obligar-les

a suportar cap desavantatge per fer-ho:

«It is my opinion that it is not possible (at least in the absence of law of the

type envisaged in Article 8.3) to exclude Irish, which is the national language

and at the same time the first official language of the State, from any part of

the public discourse of the nation or from any official business of the State

or from the official business of any of its members. Nor is it possible in these



contexts to treat it in a manner which is less favourable than the way in

which the second official language is treated. Neither is it possible to prevent

those who are capable and desirous of using Irish in making their case or

in communicating from so doing or to disadvantage them when so doing in

any national or official context.» ([Translation] Justice Hardiman, J. – Judicial

Review – Supreme Court. Ref: Ó Beoláin v. Fahy [2001] 2 I.R. 279].

En quart lloc, els poders públics han d’oferir a les persones les mateixes facili-

tats per utilitzar les dues llengües oficials quan s’hi relacionen, tot destinant-hi

els recursos necessaris; de manera que una situació que empeny els ciutadans

a l’ús d’una de les llengües oficials per raons de rapidesa o eficàcia és contrà-

ria a l’esperit de la Constitució:

«It is clear that money was spent on providing the English version of the

forms and it does not appear to me that fairness is being accorded to those

members of the public wishing to conduct business through the medium of

Irish unless similar facilities are made available to them». Justice Ó hAnnlu-

ain, Ó Murchú v. Registrar of Companies and the Minister for Industry and

Trade [1988] I.R.S.R (1980-1998) 42]

«( ) In my view this has led to a situation where only a person of unusual

independence will attempt to conduct his or her legal business trough the

medium of Irish...They [instances cited as exceptions to the norm] cannot at

all contend with the stark reality that the individual who seeks basic legal

materials in Irish will more than likely be conscious of causing embarrass-

ment to the officials from whom he seeks them and will certainly become

conscious that his business will be much more rapidly and efficaciously

dealt with if he resorts to English. I can only say that this situation is an of-

fence to the letter and spirit of the Constitution.» [Translation] Hardiman, J.

– Judicial Review – Supreme Court. Ref: Ó Beoláin v. Fahy [2001] 2 I.R. 279]

En cinquè lloc, la comunicació d’un document oficial en una llengua oficial no

triada pel particular no vulnera els drets de la persona ni priva d’efectes o de

validesa l’actuació pública:

«The State is not required to produce any particular class of documents that

concern a criminal process in either Irish or English. The State can choose

one language or the other. This is not an abuse of anyone’s rights. An illitera-

te person can get a document read, an English-speaking person can get so-

meone to explain an Irish document to him and so can an Irish-speaking

person an English document; ...Those rights are in no way undermined by

any particular document coming from the State being in either English or

Irish...I can find no possibility that a real risk of an unfair trial has been esta-

blished by the applicant merely because a machine has produced a state-

ment which he fully understands in a language that he would, on occasion,

prefer not to use.» [Justice Charleton, The High Court, [2009] IEHC 188]

En darrer lloc, del dret a utilitzar la llengua oficial en la justícia se’n deriva un

manament judicial als poders públics perquè proporcionin una versió en llen-

gua irlandesa de la normativa processal (no del conjunt dels instruments le-



gals), els formularis i índexs en el termini més breu possible després de la seva

publicació en anglès:

«I have already held that there is no constitutional obligation on the appe-

llants to provide simultaneous or other translations of all Statutory

Instruments to the general public, including the respondent. Rules of Court,

being Statutory Instruments, fall generally within the same rubric. I have

held, however, that, as concerns Statutory Instruments, an individual may

be entitled to claim that the absence of a particular Statutory Instrument or

of even more than one, in Irish, may constitute, in a particular case, an inhi-

bition or an impediment on such an individual seeking to vindicate his right

to use the first official language in court proceedings, or at least in respect of

his or her side of court proceedings.... Decision: Having regard to the fore-

going findings, I would make an Order setting aside the judgment and Orders

of the High Court. I would make a declaration that there is a constitutional

obligation to provide to the respondent, in his capacity as a solicitor, all Rules

of Court, including all amendments, forms and indices thereto, in an Irish

language version of the same, so soon as may be practicable after they are

published in English.» [Justice Macken, The Supreme Court, [2010] IESC 26].

En síntesi, per bé que la majoria dels pronunciaments judicials tracten de de-

fensar la posició jurídica constitucional de l’irlandès (partint de la inferioritat

fàctica d’aquesta llengua i de l’absència —en el moment de dictar-se les sentèn-

cies— d’un desplegament legal de l’article 8.3 de la CI que habilita el Parlament

per a regular usos asimètrics de les dues llengües oficials), cal notar que els

efectes jurídics i pràctics que se’n desprenen no van més enllà d’un tracte igual

per a les dues llengües oficials per part dels poders públics. En altres termes, el

que pretenen els distints pronunciaments és que una de les llengües oficials

—que a més de ser primera llengua oficial és la llengua nacional— no sigui trac-

tada pitjor que l’altra en termes de recursos disponibles, ni els ciutadans patei-

xin desavantatges pel fet de decidir utilitzar l’una o l’altra. Cal notar que aques-

ta interpretació no fonamenta però un tracte de preferència de l’irlandès.

— En el pla legislatiu, la Llei sobre les llengües oficials de 2003 (hi ha un resum a

http://www.coimisineir.ie/downloads/Guidebook4.pdf), actualment en procés

de revisió) estableix una base jurídica orientada a: reconèixer i garantir l’exerci-

ci dels drets dels ciutadans d’utilitzar i ser atesos en les dues llengües oficials

pels òrgans estatals i els organismes públics (art. 6, 8 i 9.2 LLO) i fixar uns nivells

mínims d’utilització de l’irlandès en la prestació dels serveis públics, per mitjà

de tres vies principals:

1. L’obligació de publicació de determinats documents en irlandès o en format

bilingüe (art. 9 —segons la concreció reglamentària continguda en l’Official

Languages Act 2003 (Section 9) Regulations 2008— i l’art. 10 LLO);

2. Mesures planificadores per garantir l’atenció en irlandès als organismes pú-

blics (art. 11-18 LLO, schemes aprovats pel ministre competent de la Gaeltacht,

mitjançant els quals tots els organismes vinculats per la Llei han d’especi-

ficar els serveis oferts únicament en irlandès, únicament en anglès o bilin-



a) Mitjà

normal de

comunicació

en i entre els

poders públics

gües, així com les mesures per implementar-los; http://www.coimisineir.ie/

index.php?page=sceimeanna_comhaontaithe_agus_i_bhfeidhm&lang=

english&tid=17).

3. Creació o manteniment d’establiments o estructures destinats atendre les

necessitats específiques dels parlants d’irlandès en els sector educatiu, els

mitjans de comunicació i la planificació lingüística.

Per tant, el contingut de la legislació es refereix majoritàriament a l’ordenació

general de les mesures concretes i els mitjans pràctics per permetre l’ús i el

desenvolupament de l’irlandès (que el ministre han de precisar en virtut de

l’àmplia remissió reglamentària establerta a l’art. 4 de la LLO), sense la previsió

de mesures constrictives.

La Llei lingüística del 2003 crea la figura del «comissari per a les llengües ofi-

cials» (An Coimisiéir Teanga, que compta amb l’estructura administrativa de

suport Oifig Choimisinéir na dTeangacha Oifigiúla, art. 20-23 LLO), com a om-

budsman especialitzat per resoldre queixes lingüístiques, amb les funcions ge-

nerals següents: a) supervisar que els organismes públics compleixen les dispo-

sicions de la llei; b) prendre mesures per assegurar que els organismes públics

respectin la llei; c) fer investigacions, i d) fer recomanacions o prestar qualsevol

tipus d’assistència al públic en relació amb els drets lingüístics.

Des la seva creació l’any 1978, el Consell de la Llengua gaèlica (Bord na Gaeilge

Act, 1978) té encomanades les funcions de «promoure la llengua irlandesa i en

particular el seu ús com a llengua viva i mitjà habitual de comunicació» (art. 3

Llei de 1978). Aquest organisme assumeix funcions generals de desenvolupa-

ment, coordinació, examen i d’assistència en relació amb l’irlandès, que du a

terme a través de les facultats d’informe, proposta i consulta en relació amb el

govern i altres organismes públics.


— Els parlamentaris poden emprar les dues llengües oficials

en els debats i en tots els procediments parlamentaris, en el ple de

les dues cambres del Parlament (Oireachtas) i en les comissions

parlamentàries o altres òrgans parlamentaris de composició més

reduïda (art.6.1 LLO). No hi ha sistema de traducció simultània per

als parlamentaris i es presumeix així el coneixement —que no és

real— de les dues llengües, si bé la dificultat de comprensió es re-

lativitza per l’ús quasi anecdòtic de l’irlandès, normalment cir-

cumscrit a les qüestions lingüístiques, culturals o específiques de

la Gaeltacht.

— Tots els informes oficials sobre els debats (inclou diari de

sessions) i altres procediments parlamentaris s’han de publicar

en les dues llengües oficials (art. 6.3 LLO). S’exclou la publicació de

les intervencions de les persones físiques que compareixen da-

vant el ple de les cambres o altres òrgans reduïts, que es farà en la

llengua utilitzada, atès el dret d’emprar una o altra llengua oficial

(art. 6.2 LLO).

http://www.coimisineir.ie/index.php?page=sceimeanna_comhaontaithe_agus_i_bhfeidhm&lang=english&tid=17



b) Mitjà de

comunicació

dels poders

públics

(inclosa la

justícia) amb

els ciutadans

—Dret d’ús actiu i passiu davant les administracions i organis-

mes públics (formulat com a obligació dels organismes públics):

«Quan una persona es comunica per escrit o per correu electrònic

en una llengua oficial amb un organisme públic, aquest li ha de

respondre en la mateixa llengua» (art. 9.2 LLO). A la pràctica hi ha

un ús immensament majoritari de l’anglès en les relacions dels

ciutadans amb les administracions. Mancances força generalitza-

des de personal capacitat per atendre en irlandès en els organis-

mes públics (segons el Comissari per les llengües oficials en l’infor-

me general elaborat l’any 2011 sobre la LLO, on proposa modificar

els sistemes de selecció i contractació del personal de les adminis-

tracions). http://www.coe.int/en/web/commissioner/home).

— En les comunicacions escrites amb un destinatari general es

garanteix legalment el bilingüisme o, per defecte i com a llengua

necessària, l’ús de l’irlandès: «Quan un organisme públic es comu-

nica per escrit o per correu electrònic amb el públic general (ciuta-

dania) o amb un sector del públic general, té l’obligació d’assegu-

rar que les comunicació és en irlandès o en anglès i irlandès» (art.

9.3 LLO). A la pràctica els documents escrits solen ser bilingües.

— En els anuncis orals gravats fets per organisme públic o en

nom seu, s’ha d’utilitzar l’irlandès o l’irlandès i l’anglès (art. 9.1

LLO). Previsió desenvolupada reglamentàriament per l’Official

Languages Act 2003 (Section 9) Regulations 2008 (RLLO), que con-

creta els supòsits següents: a) els anuncis transmesos per telèfon

que estan destinats a ser escoltats quan les oficines de l’organis-

me estan tancades; b) els anuncis transmesos per mitjà d’un sis-

tema de megafonia; c) els anuncis creats i transmesos per mitjà

d’un servei de missatgeria informatitzat o servei de contestador

telefònic informatitzat. Aquests deures d’ús no s’apliquen als avi-

sos orals gravats que hagin de ser escoltats per persones fora de

l’Estat ni als avisos orals personals gravats per membres del per-

sonal de l’organisme públic de què es tracti. El Reglament permet

expressament l’ús d’una llengua no oficial en els anuncis orals

gravats que hagin de ser escoltats per persones de les quals totes

o algunes es pot presumir raonablement per l’organisme públic en

qüestió que no entenen l’irlandès o l’anglès (art. 4 RLLO 2008).

— Dret de les «persones» que compareixen davant els tribu-

nals d’utilitzar qualsevol de les dues llengües oficials en les de-

mandes i els documents judicials (no hi ha norma que especifiqui

la posició de les persones jurídiques). Obligació dels tribunals de

garantir que les persones que hi compareixen i els testimonis pu-

guin ser escoltats en qualsevol de les dues llengües oficials, sense

que pugui comportar cap desavantatge la no utilització de l’altra

(art. 8.2 LLO). Per tal d’assegurar-ho, el tribunal pot recórrer a la

interpretació simultània o consecutiva d’una llengua oficial a l’al-

tra (art. 8.3 LLO, que no comporta el dret a un intèrpret oficial).



c) Mitjà

d’exteriorit-

zació dels

actes jurídics

públics i

privats

(incloses les

lleis), amb

garantia de

validesa

Aquestes previsions es vinculen amb la manca de coneixement de

l’irlandès per una part important dels òrgans jurisdiccionals i dels

advocats.

Els testimonis no poden ser obligats a declarar en una llen-

gua oficial determinada en el marc dels procediments judicials

(art. 8.5 LLO).

Pel fet d’escollir utilitzar una determinada llengua oficial en els

procediments davant els tribunals, cap persona no pot ser situada

pel tribunal o per un organisme públic en una posició inconve-

nient o més onerosa respecte de la que hauria comportat la tria de

l’altra llengua oficial (art. 8.6 LLO).

Quan l’Estat o un organisme públic actua com a part d’un pro-

cediment civil davant els tribunals han d’utilitzar la llengua oficial

triada per l’altra part. Si hi ha diverses parts, l’Estat o l’organisme

públic ha de decidir quina llengua oficial és raonable utilitzar en el

cas particular (art. 8.4 LLO).

— En l’elaboració de les lleis, el president de la cambra parla-

mentària signa el projecte de llei en la llengua en què s’ha adoptat

(en aquest supòsit, cal fer una traducció oficial a l’altra llengua), i

si es considera que ha estat adoptat en les dues llengües, el signa-

rà en ambdues. Un cop la llei ha estat promulgada, el text signat

pel president (en una sola llengua) o bé els textos signats en les

dues llengües es dipositen al registre del Tribunal Suprem i són

autèntics (art. 25 CI).

Quant a la publicació de les lleis, s’estableix que en el termini

més breu possible, des de l’adopció d’un text legislatiu, aquest

s’ha d’editar i publicar (simultàniament) en les dues llengües ofi-

cials (art. 7 LLO).

En cas de conflicte entre els textos de lleis registrades en les

dues llengües, el text en la llengua nacional és l’autèntic (art. 25 CI).

— Determinats tipus de documents importants emanats dels

organismes públics se subjecten a una obligació de publicació si-

multània en les dues llengües oficials (art. 10 LLO, que implica el

dret reflex dels ciutadans a rebre’ls en les dues llengües): a) docu-

ments que contenen propostes de polítiques públiques; b) infor-

mes anuals; c) estats financers o comptes auditats; d) informes

estratègics en el marc de l’article 5 de la Public Service Manage-

ment Act 1997; e) altres documents de categories o descripcions

prescrites per un temps determinat, mitjançant acord del minis-

tre de finances i d’altres ministres, si escau, que segons el criteri

ministerial siguin d’interès públic.

— Regulació per reglament de l’ús obligatori de l’irlandès o de

l’irlandès i l’anglès (bilingüe) en la papereria dels organismes ofi-

cials, incloses les capçaleres dels papers o impresos oficials (art.

9.1 LLO). Previsió desenvolupada pel RLLO que precisa: la vincula-

ció de tots els organismes públics (amb l’exclusió de les activitats



comercials que aquests realitzen fora d’Irlanda) i el tipus de mate-

rials de papereria que se subjecten a les obligacions d’ús lingüístic

(capçaleres de paper de carta, full amb informacions fixes a com-

pletar, els fulls de coberta de fax, cobertes per a documents i altres

carpetes, les etiquetes i els sobres) (art. 5 RLLO). L’obligació no

s’aplica a la papereria utilitzada pels organismes regulats per la

Llei sobre l’acord entre Irlanda i la Gran Bretanya de 1999 (British-

Irish Agreement Act 1999) en les comunicacions amb persones

fora de l’Estat.

— Remissió al reglament de l’ús obligatori de l’irlandès o de

l’irlandès i l’anglès (bilingüisme) en els rètols i anuncis dels orga-

nismes oficials (art. 9.1 LLO). D’acord amb el RLLO de 2008 (art. 6.1),

l’obligació s’aplica a qualsevol cartell o rètol col·locat per un orga-

nisme públic o en nom seu dins el territori de l’Estat (exclusió ex-

pressa dels senyals de trànsit regulats per la Llei de trànsit per

carretera de 1961, reformada el 1994, LTC dels senyals relatius a la

seguretat, salut i benestar en el treball regulats per un reglament

del 2007) o fora de l’Estat (excepte en els òrgans d’implementació

regulats per la British-Irish Agreement Act 1999). Es regulen regla-

mentàriament els motius que poden justificar col·locar dos car-

tells, un en irlandès o en anglès: mida excessiva, dificultat de lec-

tura, obstrucció, perill per a les persones en la carretera (art. 6.2

RLLO). En els casos de rètols bilingües —són la majoria— s’esta-

bleix que el text irlandès ha d’aparèixer primer, no pot ser menys

visible que l’anglès ni la lletra més petita, ha de contenir la matei-

xa informació que en anglès i no pot contenir abreviatures que no

apareguin en anglès (art. 7.2 RLLO).

— En la toponímia, la LLO (art. 31-35) regula la competència del

ministre per determinar, per ordenança, la versió irlandesa dels

noms de les localitats (comprèn províncies, comtats, ciutats, viles,

baronies, parròquies, etc.), que ha de ser ratificada o derogada pel

Parlament. Un cop aprovada la denominació irlandesa, s’ha de

considerar equivalent i amb la mateixa força jurídica que la versió

anglesa. La competència del ministre no abasta les localitats de la

Gaeltacht que tenen una denominació unilingüe irlandesa en vir-

tut de la Llei d’administració local del 2001 (el capítol 18 regula el

procediment de canvis de nom de les localitats).

— El RLLO 2008 (art. 9) exclou expressament que les obliga-

cions regulades per als organismes públics permetin traduir de

l’una a l’altra llengua oficial: la traducció de noms de persones, les

marques comercials, els logos, els noms d’organismes privats. La

regulació també descarta que impliqui l’obligació d’ús de la versió

anglesa per denominar organismes o càrrecs públics amb un nom

irlandès d’ús comú (norma protectora de l’irlandès). Tampoc la

norma no obliga a traduir a una llengua oficial els noms en llengua

estrangera de persones o de llocs situats fora d’Irlanda.



d) Obligació

d’ensenyar la

llengua a la

ciutadania en

el sistema

educatiu

— Els senyals de trànsit són bilingües, excepte a la Gaeltacht

on acostumen a ser unilingües. Però la reglamentació no sempre

s’aplica amb rigor i alguns municipis presenten un paisatge lin-

güístic força unilingüe en anglès.

— La legislació no regula els senyals o rètols del sector privat.

La majoria de rètols comercials i cartells de publicitat són en an-

glès, i el bilingüisme és molt rar de trobar en regions unilingües

anglòfones. Excepcions en les regions de la Gaeltacht on el govern

adopta certes mesures per promoure l’ús de l’irlandès i es troben

rètols o cartells unilingües irlandesos.

— Segons els objectius lingüístics de la Llei d’educació de 1998,

aplicable a l’escola pública: «Tota persona concernida per l’aplica-

ció d’aquesta llei ha d’ajustar-se als objectius següents en virtut

dels quals ha estat promulgada pel Parlament: i) Contribuir a la

consecució de la política i els objectius nacionals relatius a l’ex-

tensió del bilingüisme en la societat irlandesa i, en particular,

l’assoliment d’un major ús de la llengua irlandesa a l’escola i en la

comunitat; j) Contribuir al manteniment de la llengua irlande -

sa com a llengua principal de la comunitat en els districtes de la

Gaeltacht; k) Promoure la llengua i les necessitats culturals dels

estudiants dins del respecte de la tria dels seus pares (art. 6 LE).

— En la primària, aprenentatge obligatori de l’anglès i de l’ir-

landès (des del primer i fins al darrer any de la primària), amb una

intensitat variable en funció dels diferents tipus de programes

educatius oferts a la tria dels pares (Primary School Curriculum):

a) Programa d’estudis en anglès (English Curriculum), concebut per

oferir als infants un aprenentatge lingüístic que integra la llengua

oral, la lectura i l’escriptura en irlandès; b) Programa d’estudis en

irlandès, subdividit en dues seccions: el primer per a les escoles de

llengua vehicular anglesa (English-medium), amb un programa

concebut per permetre als alumnes desenvolupar una competèn-

cia de comunicació en irlandès i desenvolupar llur identitat cultu-

ral; el segon reservat per a les escoles de la Gaeltacht i les altres

escoles que empren l’irlandès com a vehicular (all-Irish), on el

programa d’estudis permet als alumnes assolir un major domini

de la llengua nacional. En el territori de la Gaeltacht, el govern

aplica mesures especials de suport a l’ús de l’irlandès a l’escola

(formació de professorat, elaboració de materials, etc.).

Exempcions previstes de l’aprenentatge de l’irlandès (no de

l’anglès, asimetria desfavorable a la llengua nacional) per a certs

alumnes que han estat un període significatiu a l’estranger o te-

nen dificultats d’aprenentatge.

Oficialment no es preveu l’ensenyament de cap llengua estran-

gera a la primària, però nombroses escoles l’han introduït des de

1997 als cursos de 5è i 6è (bàsicament francès, alemany, espanyol

o italià).



e) Acreditació

lingüística en

l’adquisició

derivada de la

nacionalitat

f ) Dret d’ús

(actiu i passiu)

en les

relacions

públiques

i privades

g) Deures

dels ciutadans

i dels càrrecs

públics de

coneixement

i/o ús de la

llengua

— A la secundària l’aprenentatge de l’irlandès és facultatiu (no

obligatori) i pot ser substituït per una llengua estrangera. Les da-

des d’ús mostren la importància d’haver seguit l’aprenentatge de

l’irlandès en la secundària (3/4 dels usuaris actuals), si bé hi ha

persones que no assoleixen una competència elevada després de

13 anys d’estudis.

— La Llei d’universitats de 1997 estableix entre els objectius

generals de les universitats: «promoure les llengües oficials de

l’Estat, amb especial atenció a la preservació, la promoció i l’ús

de la llengua irlandesa i la salvaguarda i la promoció de les cultu-

res distintives d’Irlanda» (art. 12.e LU). Entre les funcions de les

universitats s’esmenta també la de «poder col·laborar amb els in-

teressos educatius, empresarials, professionals, sindicals, de llen-

gua irlandesa, culturals, artístics, socials i d’altres interessos, tant

dins com fora de l’Estat». Dins les universitats els cursos s’impar-

teixen habitualment en anglès, però alguns professors utilitzen

l’irlandès, especialment a la Universitat de Galway.

— La llei de nacionalitat i ciutadania (de 1956, amb reformes

fins al 2004) no conté prescripcions lingüístiques.

— Drets lingüístics davant els poders públics regulats legal-

ment, supra lletra b).

— No hi ha cap regulació de drets lingüístics dels ciutadans en

l’àmbit socioeconòmic o privat. Domini real de l’anglès en la vida

econòmica.

— L’exigibilitat als funcionaris de coneixement de l’irlandès es

determina en funció de les mesures planificadores dels serveis

oferts només en aquesta llengua o en irlandès i anglès (vegeu sche-

me —apartat b supra— que preveu com a mínim la presència d’un

funcionari gaelòfon en tots els serveis administratius). L’obligació

és generalitzada en el marc dels organismes que tenen la respon-

sabilitat de la política lingüística irlandesa dins de la Gaeltacht.

Dificultats, per exemple, per garantir la capacitació lingüística de

la policia que actua en la Gaeltacht (cas tramitat pel Comissari

lingüístic).

— L’any 1999 s’elimina l’examen obligatori general d’irlandès

per als professors de secundària que regia des de 1921 (avalat pel

TJUE), de manera que aquells que no l’han d’utilitzar en el seu lloc

de treball en queden exempts.




— Caràcter simbòlic i identitari de l’oficialitat, molt marcat en la qualificació

de l’irlandès com «la primera llengua oficial» en tant que «llengua nacio-

nal», en contrast amb la situació sociolingüística molt debilitada de la llen-

gua. A la pràctica, només pel que fa a l’anglès, l’oficialitat es tradueix en ús

normal, legalment permès, de la llengua en tots els àmbits públics.

— La interpretació que els tribunals i el legislador (a posteriori) fan de l’oficiali-

tat tendeix a vincular uns efectes paral·lels a les dues llengües oficials quant

als drets d’ús dels ciutadans i les obligacions correlatives dels poders pú-

blics, amb la finalitat principal d’evitar que l’irlandès sigui bandejat de l’es-

fera pública (idea de fre a la inèrcia favorable a anglès), si bé aquesta volun-

tat topa amb la realitat sociolingüística d’ús pràctic molt migrat de l’irlandès.

— Legislació lingüística amb certs efectes directes per als poders públics, però

altament condicionada o modulada per les remissions als reglaments mi-

nisterials i a l’adopció d’instruments planificadors per als diferents organis-

mes públics (schemes) (http://www.coimisineir.ie/index.php?page=dualgais_

na_gcomhlachtai&lang=english&tid=11). La regulació normativa se centra

bàsicament en la garantia d’uns usos prevalentment emblemàtics (rètols,

papers oficials, toponímia) de les llengües oficials, d’acord amb la idea de

garantir una presència mínima de l’irlandès.

— La previsió legal de certs usos oficials asimètrics favorables a l’unilingüisme

irlandès es modula territorialment, en aplicar-se només a la Gaeltacht (com

a territori en el qual es juga la supervivència de la llengua) i és parcial, cen-

trat en certs usos emblemàtics i en l’escola, a més del tractament específic

condicionat al que disposin els instruments de planificació lingüística dels

organismes situats en el territori (schemes). Malgrat els drets lingüístics for-

malment reconeguts per la LLO del 2003, l’ús efectiu que els poders públics

fan de l’irlandès roman molt limitat i comporta sovint retards i perjudicis a

qui ho fa (vegeu els informes sobre les queixes presentades al Comissionat

per les llengües oficials:

http://www.coimisineir.ie/index.php?page=imscrudaithe&tid=32&lang=en

glish).

— Legalment es preveuen certes asimetries favorables a l’anglès (per exemple,

exempcions a certs alumnes d’estudiar irlandès), però aquestes són majori-

tàriament una conseqüència indirecta de l’absència de legislació coercitiva

favorable a l’irlandès (eliminació de requisit de coneixement de l’anglès per

al professorat de secundària; no exigència de la llengua per a ocupar la ma-

joria de càrrecs o funcions públiques) i de les dificultats pràctiques d’imple-

mentació i compliment dels mecanismes planificadors dels serveis lingüís-

tics (schemes) en un context demolingüístic clarament desfavorable per a

l’irlandès (vegeu les propostes del Comissari per les llengües oficials en

l’informe general publicat l’any 2011 sobre la LLO del 2003, en el sentit de

substituir els schemes per una classificació dels organismes públics en dife-

rents grups segons les funcions i tipus d’interacció amb el públic i la regula-

ció normativa directa de l’obligació dels organismes situats en la Gaeltacht

http://www.coimisineir.ie/index.php?page=imscrudaithe&tid=32&lang=english).



de proporcionar els serveis en irlandès d’acord amb els mateixos estàn-

dards que en anglès,

(http://www.coimisineir.ie/downloads/REVIEWOFTHEOFFICIALLA

NGUAGESACT__OfficeofAnCoimisineirTeanga.pdf).

— La legislació lingüística no conté mesures constrictives. Majoritàriament,

l’opinió pública es mostra favorable al coneixement de la llengua irlandesa,

però s’oposa majoritàriament a l’obligació d’utilitzar-la i a mesures de dis-

criminació positiva o favorables vers aquesta llengua. El reduït percentatge

de població que té com a primera llengua l’irlandès i la capacitat limitada de

parlar-lo de molts dels qui l’han apresa com a segona llengua, en un context

de bilingüisme oficial, afavoreix el canvi vers l’anglès. En aquest sentit, s’ha

assenyalat que «l’irlandais ne représentait pas un lien unificateur entre

différents locuteurs, mais un valeur symbolic dans l’imaginaire collectif,

sans grande utilité dans la realité» (Jacques Leclerq, www.axl.cefan.ulaval.ca/

europe/irlande.htm). No s’experimenta un creixement del nombre de parlants

d’irlandès com a primera llengua.

— En contrast amb la declaració constitucional com a «primera llengua ofi-

cial», la política lingüística aplicada a l’irlandès utilitza, en bona mesura,

instruments característics de la protecció d’una llengua minoritària.

2.6. Luxemburg

a) Dades generals:

Caracterització de l’Estat: Unitari + uninacional, monarquia constitucional.

Població (factor ètnic o cultural): 0,5 milions = no factor ètnic o cultural. Presència

important d’estrangers residents (segons dades del 2001, un 39 % de la població és

de nacionalitat estrangera; la nacionalitat més representada és la dels portugue-

sos —14 %—, i a distància els francesos, italians, belgues i alemanys, si bé es com-

puten fins a 150 nacionalitats distintes). Volum important de treballadors trans-

fronterers (uns 150.000, la meitat francesos, i l’altra meitat repartida entre belgues

i alemanys).

Distribució primera llengua: luxemburguès 77 %, alemany 4 %, anglès 1 %, altres

llengües (francès, italià i altres) 12 %. (http://ec.europa.eu/public_opinion/archi-

ves/ebs/ebs-243_en.pdf).

Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): Segona llen-

gua: luxemburguès 13 %, francès 90 %, alemany 88 %, anglès 60 %. Per tant, sumant

primera i segona llengua el luxemburguès té un percentatge de coneixement del

90 %, el francès del 96 %, l’alemany del 92 % i l’anglès del 61 % (http://ec.europa.eu/

public_opinion/archives/ebs/ebs-243_en.pdf). D’acord amb una enquesta del go-

vern luxemburguès de 1998, un 17 % dels ciutadans luxemburguesos parlaven més

d’una llengua amb els seus fills; un 53 % ho feien amb els seus amics i un 70 %, a la

feina. Territorialment, l’ús del luxemburguès assoleix unes proporcions al voltant

del 50 % a la capital i la regió central i prop del 70 % al nord del país.

Model lingüístic: 3 llengües d’ús oficial: luxemburguès, francès i alemany (oficiali-

tat no declarada ni per la Constitució ni per les lleis que regulen usos oficials par-



cials de les diverses llengües) + 1 llengua «nacional» declarada per llei (luxembur-

guès).

Normativa lingüística: Constitució de 2006; Llei de 24 de febrer de 1984 sobre el

règim de les llengües (LRL).


— El concepte jurídic d’oficialitat és absent de la Constitució i de la legislació de

Luxemburg.

Aquesta situació legal en què no hi ha —en el sentit jurídic del terme— llengua

oficial al Gran Ducat de Luxemburg respon a la distribució, amb arrels històri-

ques, de funcions o àmbits d’ús entre les diferents llengües parlades al territori

(diglòssia funcional). Històricament, després d’un precoç abandonament del

llatí, les cancelleries dels comtes de Luxemburg ja utilitzaven el francès i l’ale-

many, de manera que preexistia un bilingüisme escrit en crear-se el Ducat

(1345). L’any 1868 Luxemburg esdevé un país sobirà (tractat de Londres), tot i que

durant molt de temps continuaren aplicant-se els reglaments granducals de

1830, 1832 i 1834, que establien la lliure tria entre l’alemany i el francès.

La Llei de 24 de febrer de 1984 sobre el règim de les llengües (LRL) és la primera

norma lingüística de rang legal, amb elements de continuïtat i també de certa

novetat en relació amb la tradició històrica. D’una banda, es pot considerar

«conforme al dret constitucional no escrit que prescriu l’ús de les llengües en el

Gran Ducat de Luxemburg» (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/luxem-

bourg.htm). D’altra banda, la LRL introdueix el luxemburguès en els àmbits

formals i escrits i suposa un desafiament del legislador en front de la situació

pacífica de pluriglòssia preexistent, en superar l’estatus tradicional de llengua

nacional propi del luxemburguès i preveure’n la utilització «en la mesura del

possible» (art. 4 LRL) en els usos oficials escrits: «the legislature invests

Lëtzebuergesch with a dominance which was completely out of keeping with its charac-

ter as a national language, and one which issued an open challenge to the established

Luxembourg position of peacefully co-existing pluriglossia, so much so that the threat of

language conflicts cannot now completely be ruled out» (Newton 1996:. 154). El resul-

tat és un trilingüisme caracteritzat, en la normativa sectorial i la pràctica, per

una complexa distribució funcional i material dels usos lingüístics.

La LRL de 1984 declara a l’art. 1 que «El luxemburguès és la llengua nacional de

Luxemburg». Aquesta declaració no té unes conseqüències jurídiques imme-

diates dins la LRL. Tanmateix, nombroses disposicions normatives (reglaments,

majoritàriament) desenvolupen l’estatus jurídic de la llengua nacional mitjan-

çant les obligacions de coneixement del luxemburguès per accedir a funcions

públiques o a la nacionalitat; el seu ensenyament obligatori a l’escola (des de

1921); l’existència d’òrgans de desenvolupament o suport de la llengua en la

doble dimensió externa (difusió i promoció de l’ús) i interna (normativització i

estandardització de la llengua) [Consell Permanent de la Llengua Luxemburguesa

(Reglament granducal de 29 de juliol de 1999); l’Institut Nacional de les Llengües

i de la Funció de Professor de Llengua Luxemburguesa (Llei de 22 de maig de

2009)]. El desplegament d’aquest estatus està condicionat pel fet que, a diferèn-

cia d’altres llengües germàniques (alemany, neerlandès, danès, etc.), el luxem-

http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/luxembourg.htm



burguès té una tradició escrita molt curta (des de 1825) i una elaboració limitada

del codi lingüístic (la primera proposta d’ortografia oficial és de 1850, basada en

una combinació de principis de l’ortografia alemanya i francesa, que són les

principalment emprades en el sistema escolar; vegeu, també, el Reglament

granducal de 30 de juliol de 1999 sobre la reforma del sistema oficial d’ortografia

luxemburguesa).

— La noció legal de «llengua de la legislació» (art. 2 LRL) és referida únicament al

francès. Aquesta noció té un caràcter imperatiu, atès que «els actes legislatius i

els seus reglaments d’execució s’han de redactar en francès».

— La noció legal de «llengües administratives i judicials» s’aplica legalment a les

llengües francesa, alemanya i luxemburguesa —esmentades en aquest ordre—

i té un caràcter potestatiu, ja que segons l’art. 3 de la LRL «en matèria adminis-

trativa, contenciosa i no contenciosa, i en matèria judicial, es pot fer ús de les

llengües francesa, alemanya o luxemburguesa, sens perjudici de les disposici-

ons especials relatives a certes matèries». La LRL no exigeix l’ús simultani de les

tres llengües, sinó que garanteix la validesa de les comunicacions oficials admi-

nistratives i judicials fetes en aquestes llengües. La regla general habilitadora

de l’ús de les tres llengües conviu amb l’existència d’altres normes sectorials

que obliguen a utilitzar una o algunes de les tres llengües en sectors o actua-

cions específics. Per tant, la caracterització legal com a «llengua administrativa

i judicial» no predetermina l’abast i l’extensió legal ni real dels usos oficials de

les tres llengües reconegudes, a diferència de les conseqüències extretes de la

noció d’oficialitat en contextos estatals diferents. La implicació de l’Estat en

l’extensió del coneixement de la llengua nacional i la seva estandardització

esdevenen condicions necessàries per a possibilitar l’ús del luxemburguès com

a «llengua administrativa i judicial».

— En els àmbits socials no estrictament públics, l’existència d’alguna regulació

esparsa (vegeu infra) no afecta de manera significativa la dinàmica lingüística

de triglòssia (o pluriglòssia, amb l’anglès) funcional diferenciada segons els

sectors o subsectors: per exemple, en l’àmbit laboral, les exigències lingüísti-

ques varien segons el subsector (en el comerç se sol exigir el coneixement de

francès, alemany i luxemburguès; mentre que a les empreses o indústries és

preferible la combinació alemany-francès o anglès; i en els transports i comuni-

cacions es requereixen les quatre llengües). En la vida familiar i privada, les

cerimònies religioses, els espectacles teatrals predomina el luxemburguès. En

certs àmbits laborals i professionals i en les revistes domina el francès. En la

premsa, la ràdio i televisió i la literatura té més presència l’alemany que el fran-

cès, si bé en els mitjans propis del país són bàsicament en luxemburguès. Els

anuncis publicitaris són redactats indiferentment en francès, alemany o lu-

xemburguès (en àmbits no regulats).



a) Mitjà

normal de

comunicació

en i entre els

poders públics

b) Mitjà de

comunicació

dels poders

públics

(inclosa la

justícia) amb

els ciutadans


— Dins el Parlament, els diputats s’expressen oralment quasi

exclusivament en luxemburguès, i en francès en certes declaraci-

ons oficials. En el diari de sessions es tradueixen al francès les in-

tervencions parlamentàries fetes en luxemburguès. En coherèn-

cia amb la declaració del francès com a «llengua de la legislació»

(art. 3 LRL), els actes preparatoris de les lleis es redacten única-

ment en francès.

— Les reunions del Consell de Ministres (òrgan col·legiat de

l’executiu) es desenvolupen en luxemburguès. Les actes o memò-

ries escrites que les recullen es tradueixen al francès i es consig-

nen en aquesta llengua. També els ministres s’expressen prefe-

rentment en luxemburguès, si bé el francès pot ser utilitzat per a

declaracions oficials d’importància.

— Pel que fa als usos interns de l’Administració, la legislació

habilita a fer ús del francès, l’alemany i el luxemburguès «en ma-

tèria administrativa contenciosa i no contenciosa» (art. 3 LRL).

En l’Administració estatal predomina clarament el francès en

els usos escrits; mentre que en l’ús oral intern el luxemburguès, i

menys l’alemany, tenen més presència. En les administracions

locals, segons la zona, l’alemany pot tenir un major ús oral i escrit.

— Dins l’exèrcit professional, les ordres es donen en francès,

tot i que la formació dels militars inclou les tres llengües adminis-

tratives (amb posició predominant del francès).

— La diplomàcia utilitza fonamentalment el francès, l’ale-

many per a les relacions amb el països germanòfons, a més de

l’anglès.

— Pel que fa a les demandes, sol·licituds o consultes escrites

que els ciutadans adrecen a l’Administració (estatal o local), l’arti-

cle 4 de la LRL disposa que «l’Administració ha d’utilitzar, en la

mesura del possible, en la seva resposta la llengua utilitzada pel

sol·licitant”. La interpretació de l’element condicional («si això és

possible»), en el moment de la redacció la llei, s’ha de relacionar

amb els problemes d’estandardització del luxemburguès. L’article

4 no fixa una obligació, en sentit estricte, per a l’Administració,

que no resta legalment obligada a utilitzar la llengua triada pel

sol·licitant. A la pràctica, es respecta més el dret de tria lingüística

quan recau en el francès o el luxemburguès, que no pas en l’ale-

many. No hi ha criteri legalment establert per a la resposta en les

comunicacions orals.

— Els anuncis administratius o oficials solen aparèixer en

francès.

— A la justícia, l’article 3 de la LRL estableix «que l’àmbit judi-

cial, es pot fer ús del francès, l’alemany o el luxemburguès», sens

perjudici de les disposicions específiques sobre determinades



c) Mitjà

d’exterio-

rització dels

actes jurídics

públics

i privats

(incloses les

lleis), amb

garantia de

validesa

matèries. Es manté la pauta d’ús oral del luxemburguès (per als

testimonis i persones que compareixen davant els tribunals), si bé

menor que en altres àmbits, mentre que els usos escrits són mo-

nopolitzats pel francès i/o l’alemany (al·legacions, testimonian-

ces, sentències). El bilingüisme escrit francès/alemany és prescrit

legalment per a algunes notificacions judicials en el marc dels

procediments civils: «les notificacions de les ordres condicionals i

de les ordres executòries han d’anar acompanyades d’una infor-

mació en alemany i francès sobre els procediments de recurs ad-

missibles» (art. 141 del Codi del procediment civil, llibre II, sobre la

Justícia de pau).

No hi ha un dret legal de tria dels ciutadans sobre la llengua del

procediment o de les sentències.

La legislació conté diverses previsions relatives al dret de les

persones detingudes a ser informades dels seus drets en una llen-

gua comprensible, excepte en cas d’impossibilitat material (art. 9,

24, 30, 39, 45, 52 del Codi d’instrucció criminal de 1808, reformat el

2010, CIP; art. 122 de la Llei de 29 d’agost de 2008 sobre la lliure

circulació i la immigració, pel que fa a les retencions de persones

en el control de fronteres). En els interrogatoris orals en el marc

del procediment penal es reconeix el dret a intèrpret si la persona

no parla cap de les llengües de la justícia (art. 38 CIP).

— D’acord amb l’art. 2.1 de la LRL «els actes legislatius i els seus

reglaments executius es redacten en francès». La regla d’unilin-

güisme afecta només les disposicions normatives (legals i regla-

mentàries) emanades dels òrgans estatals. Quan aquests actes

legislatius i reglamentaris van acompanyats d’una traducció (en

alemany, principalment), només la versió francesa fa fe o és au-

tèntica (art. 2.1 in fine LRL). Les lleis i reglaments s’insereixen en el

Mémorial, diari oficial del Gran Ducat de Luxemburg, només en

francès.

— Les altres disposicions normatives de rang infralegal (exclo-

sos els reglaments que despleguen una llei) les poden dictar els

òrgans estatals, locals o establiments/organismes públics en una

llengua distinta del francès (alemany, principalment), i són autèn-

tiques només en aquesta llengua (art. 2.2 LRL).

— Pel que fa a la llengua dels tractats internacionals, cal tenir

en compte la precisió del darrer paràgraf de l’article 3 de la LRL,

que salva les disposicions aplicables en matèria de convencions

internacionals.

— En el marc de les eleccions, el luxemburguès s’utilitza en les

paperetes electorals i en els cartells de propaganda electoral.

— Pel que fa al passaport, s’utilitzen les llengües francesa i

alemanya, a banda d’altres llengües oficials de la Unió Europea.

— Les escriptures públiques es redacten en francès o en ale-

many. Previsió que, a sol·licitud de les parts, en actes empresarials



d) Obligació

d’ensenyar

la llengua a

la ciutadania

en el sistema

educatiu

es redactin en anglès, sempre que el notari conegui aquesta llen-

gua, acompanyats de versió en francès o alemany. En aquest supò-

sit, en cas de divergència, només la versió alemanya o francesa és

autèntica, si bé les parts poden pactar entre elles que sigui la ver-

sió anglesa l’única autèntica (art. 36 de la Llei relativa a l’organit-

zació del notariat). En tots els casos, els textos en francès o ale-

many poden anar acompanyats d’una traducció a l’anglès.

— No hi ha legislació específica sobre la toponímia i, de fet, els

topònims de Gran Ducat poden ser d’origen francès, luxembur-

guès o alemany.

— Pel que fa als rètols o cartells en edificis públics, totes les

inscripcions oficials apareixen solament en francès: plaques iden-

tificadores dels edificis governamentals, organismes internacio-

nals, estacions de trens o autobusos o l’aeroport de Luxemburg.

Els noms genèrics dels carrers (rue, avenue, place, montée, boulevard)

s’escriuen sempre en francès, encara que el nom concret o espe-

cífic del carrer sigui luxemburguès o alemany. Per tant, el paisat-

ge lingüístic és francòfon, combinat amb termes específics en

luxemburguès. Els municipis també utilitzen generalment el

francès.

Alguns missatges puntuals o documents adreçats a la pobla-

ció poden aparèixer en luxemburguès (per exemple, abonaments

per a transports interns o bitllet simple d’autobús) i, en el cas

d’informacions turístiques, ocasionalment en alemany o en

anglès.

— No hi ha regulació explícita pel que fa a l’ús de les llengües

de la publicitat. Els rètols comercials són quasi exclusivament en

llengua francesa. El nom de moltes raons socials és luxemburguès

(per exemple Pätissier, Kampff-Kohler). En ocasions la retolació es

pot fer en luxemburguès o en anglès. La publicitat, que general-

ment és en francès, es pot trobar sovint en luxemburguès en tex-

tos publicitaris i missatges destinats a la clientela local (per exem-

ple, els restaurants Mc Donald’s tenen la publicitat unilingüe en

luxemburguès) i, més rarament, en anglès. No és freqüent en la

publicitat el bilingüisme francès-luxemburguès.

— L’ensenyament del luxemburguès no fou introduït a l’ense-

nyament obligatori fins a l’any 1921. Actualment, el luxemburguès

es la llengua vehicular d’ensenyament en els grups d’educació

infantil no obligatòria (3 anys). En l’educació preescolar (4 i 5 anys),

el luxemburguès és també la llengua vehicular.

— Pel que fa als nivells educatius obligatoris, la Llei de 6 de fe-

brer de 2009 relativa a l’obligació escolar (LOS), el caràcter obliga-

tori de les tres llengües com a matèria d’estudi es desprèn, tot i

que indirectament, de la remissió per a la regulació de «l’ensenya-

ment d’altres llengües» a les lleis que regulen els diferents nivells

educatius (art. 6 LOS).



La LOS reconeix tres llengües vehiculars de l’ensenyament,

l’ús de les quals es reenvia al reglament: «Les llengües d’ensenya-

ment de l’escola són el luxemburguès, l’alemany i el francès. L’ús

d’aquestes llengües és determinat per reglament granducal» (art.

6 LOS). La possibilitat d’utilitzar altres llengües vehiculars es reen-

via a la legislació pròpia de cada nivell educatiu.

— Dins l’educació primària, la presència del luxemburguès

com a matèria va decreixent al llarg dels diferents cicles: el primer

cicle «comprèn els àmbits de desenvolupament i aprenentatge

següents: (...) 2. La llengua, la llengua luxemburguesa i el desper-

tar a les llengües»; el segon, el tercer i el quart cicle de l’ensenya-

ment primari comprenen «l’alfabetització, les llengües alemanya,

francesa i luxemburguesa, així com l’obertura a altres llengües».

D’aquesta manera, en el segon semestre del 2n curs de primària

s’inicia l’ensenyament oral del francès. El francès escrit és intro-

duït a 3r de primària. L’alemany s’introdueix a 2n curs de primària

i s’estudia al llarg de tota la primària. És la llengua escrita en la

qual els alumnes assoleixen un major domini.

Pel que fa a la llengua vehicular, segons la composició dels

grups, els mestres parlen generalment alemany, però alternant-ho

amb francès i luxemburguès. A partir dels 7 anys, l’alemany i el

francès són les llengües vehiculars.

— A la secundària, la matèria de luxemburguès perd molt de

pes, ja que només s’estudia una hora a la setmana durant els pri-

mers cursos de la secundària (Reglament granducal de 30 de juliol

de 2002). Al segon curs de secundària s’introdueix el francès oral i

al tercer curs, l’escrit. També s’estudia l’anglès i altres llengües

modernes (italià, espanyol o portuguès).

Quant a la llengua vehicular, a la secundària la majoria de ma-

tèries s’imparteixen en alemany, però tradicionalment la història

i les matemàtiques en francès.

Hi ha escoles privades (que escolaritzen un 10 % de l’alumnat)

on l’ensenyament és dispensat en altres llengües, generalment el

francès o l’anglès, i més rarament l’alemany o el luxemburguès.

— En l’àmbit universitari, la Universitat de Luxemburg (creada

per Llei de 12 d’agost de 2003, LUL) té com a principi organitzatiu

bàsic «el caràcter multilingüe del seus ensenyaments» (art. 3.2

LUL). Ofereix uns ensenyaments postsecundaris incomplets, de

manera que els alumnes solen continuar els estudis universitaris

en altres països (en francès, alemany o anglès).

— El Ministeri d’Educació té una oferta àmplia de cursos de

llengües per a adults, especialment a través de l’Institut Nacional

de les Llengües (http://www.insl.lu/Francais/page2/p2frame.htm).



e) Acreditació

lingüística en

l’adquisició

derivada de la

nacionalitat

— Importància de la qüestió de la naturalització dels immigrants

en un país amb forta presència d’estrangers. La legislació prèvia a

l’any 2008 no preveia requisits de coneixement del luxemburguès, la

qual cosa tenia conseqüències socials: separació dels nouvinguts

respecte dels luxemburguesos per manca de coneixement de la

llengua d’ús social i de les tradicions del país, amb la tendència dels

immigrants a reunir-se en petits illots nacionals o comunitats separa-

des agrupant la població d’una nacionalitat determinada.

— La Llei de 23 d’octubre de 2008 sobre la nacionalitat luxem-

burguesa (LNL) estableix el coneixement de la llengua com una

condició obligatòria per obtenir la ciutadania de Luxemburg.

D’acord amb l’article 7 de la LNL és causa de denegació de la natu-

ralització, per manca «d’integració suficient» a la societat luxem-

burguesa, el fet de «no justificar un coneixement actiu i passiu

suficient d’almenys una de les llengües previstes per la Llei de

24 de febrer de 1984 sobre el règim de les llengües i la circumstàn-

cia de no haver superat una prova oral de llengua luxemburguesa.

El nivell de competència requerit en llengua luxemburguesa és el

nivell B1 del Marc europeu comú de referència pel que fa a la com-

prensió oral i el nivell A2 del mateix marc per a l’expressió oral.» A

més, els sol·licitants han de fer un curs previ d’educació cívica

sobre les institucions del país i els drets fonamentals. La legislació

preveu la gratuïtat, segons les condicions regulades reglamentàri-

ament, dels cursos de llengua luxemburguesa i d’educació cívica

(art. 7 LNL).

El reglament previst per l’article 7 de la LNL per precisar «les

modalitats relatives a l’organització de les proves i l’acreditació de

la competència en llengua luxemburguesa oral» (Reglament gran-

ducal de 31 d’octubre de 2008) fixa que els candidats a la naciona-

litat han d’obtenir com a mínim la meitat dels punts com a nota

final de les proves de comprensió i expressió oral. En general, el

tipus de competència requerida ha de permetre mantenir una

conversa en luxemburguès i comprendre les informacions a tra-

vés dels mitjans de comunicació. Els cursos i proves lingüístiques

es gestionen des de l’Institut Nacional de les Llengües (http://

www.insl.lu/Francais/page5/p5frame.htm).

Per tant, l’acreditació del coneixement oral bàsic de la llengua

nacional és un requisit indefugible per demostrar la integració a la

societat de Luxemburg, encara que la persona sol·licitant acrediti

un coneixement actiu i passiu del francès i/o de l’alemany. En el

cas que el candidat tingui un alt coneixement del luxemburguès

no li caldrà acreditar cap altra llengua.



f ) Dret d’ús

(actiu i passiu)

en les

relacions

públiques i

privades

g) Deures dels

ciutadans i

dels càrrecs

públics de

coneixement

i/o ús de la

llengua

— La legislació lingüística no pivota sobre els drets lingüístics.

Tanmateix, el reconeixement de tres llengües administratives

comporta un dret dels ciutadans d’ús actiu d’aquestes davant

l’administració. No hi ha garantia legal estricta del dret a rebre

resposta en la llengua triada pel ciutadà (art. 3 LRL).

— Davant dels notaris el dret d’opció lingüística es refereix al

francès i l’alemany (art. 36 de la Llei de 9 de desembre de 1976,

modificada l’any 1991, relativa a l’organització del notariat, LON).

Tanmateix, en el marc de la regulació sobre les societats comer-

cials, adaptada a la normativa de la Unió Europea, l’acte es pot

redactar en anglès, acompanyat d’una versió redactada en francès

i alemany, si els compareixents ho sol·liciten i amb la condició que

el notari parli i comprengui la llengua anglesa, aspectes que s’han

de fer constar.

— Els funcionaris públics han d’acreditar el coneixement de

les llengües administratives, segons el Reglament granducal de 9

de desembre de 1994, pel qual es fixen les modalitats de control

del coneixement de les tres llengües administratives per a la con-

tractació dels funcionaris i els empleats de les administracions de

l’Estat i dels establiments públics (RCLA). L’art. 1 del reglament

estableix que, sens perjudici de les normes generals sobre l’esta-

tut general dels funcionaris i els exàmens i concursos d’accés, cap

persona no pot ser admesa a participar en un examen-concurs si

no acredita (en el marc d’unes proves preliminars presidides per

una comissió de control nomenada pel ministre) un coneixement

adequat de les tres llengües administratives. Els resultats obtin-

guts en les proves lingüístiques no afecten la puntuació de l’exa-

men-concurs. Els articles 6 i 7 del RCLA preveuen dispenses per

als candidats que han obtingut el certificat d’estudis en països de

llengua francesa o alemanya, o bé en el sistema educatiu luxem-

burguès (respectivament per a cada llengua), o que han superat

les proves lingüístiques en concursos previs. El contingut de les

proves es limita a una prova oral (lectura d’un text i entrevista )

per a cadascuna de les llengües concernides (art. 8 RCLA). Per

superar el requisit lingüístic cal obtenir els 3/5 de la puntuació

màxima prevista per a la prova.

— Dins la funció pública estatal, hi ha regulació separada per a

l’admissió a la carrera de «redactor de les administracions de l’Es-

tat i dels establiments públics» pel Reglament ministerial de 5 de

gener pel qual es fixen els programes detallats dels exàmens-

concursos per a l’admissió a aquests llocs. Es regulen tres proves,

una per a cada llengua administrativa i amb una puntuació equi-

valent: a) comprensió lectora del luxemburguès, amb traducció

d’un text en aquesta llengua al francès o l’alemany, segons tria del

candidat; b) exercici escrit en francès; c) exercici escrit en ale-



many. Els mateixos criteris s’apliquen a la selecció de controla-

dors aeris o tècnics meteoròlegs al servei de l’aeroport de Luxem-

burg (Reglament ministerial de 5 de gener de 1995).

— Pel que fa als funcionaris locals, la regulació general és més

diversificada segons els llocs de treball (Reglament granducal de

20 de desembre de 1990, sobre les condicions d’admissió i d’exa-

men dels funcionaris locals, RAEFL). Tanmateix, per regla general,

dels dos exercicis escrits sobre coneixements de l’especialitat,

l’un s’ha de fer en francès i l’altre en alemany (art. 34 RAEFL). En

supòsits específics (professor de dicció i d’art dramàtic) el candi-

dat ha d’haver cursat els estudis en un país on la llengua que uti-

litzarà en la seva especialitat sigui la llengua oficial o una de les

llengües oficials (art. 22 RAEFL). D’acord amb l’article 66 RAEFL, les

proves escrites de llengües s’han de redactar en la llengua concer-

nida. Les altres proves escrites s’han de redactar en la llengua

prescrita en el present reglament i, en el supòsit de proves on la

llengua no està especificada, es redactaran en llengua francesa

(tanmateix, la comissió de selecció pot decidir que per als càrrec

on el grau de còmput de l’antiguitat és igual o inferior al grau 3, les

proves es redactin en alemany). En canvi, segons l’article 67 del

RAEFL, les proves orals es fan en luxemburguès, excepte si el re-

glament indica el contrari.

— Els candidats a mestres d’ensenyament primari han de su-

perar també unes proves lingüístiques preliminars al concurs (Re-

glament granducal, de 9 de març de 2009, pel qual es determinen

les modalitats de concurs d’accés la funció d’ensenyant de l’ense-

nyament fonamental). L’art. 2 del Reglament precisa que les pro-

ves s’orienten a «verificar els coneixements relatius a les tres

llengües usuals del país [que no són qualificades d’oficials]: el lu-

xemburguès, el francès i l’alemany. Les proves lingüístiques són

un requisit previ que no incideix en la puntuació general dels

candidats». L’article 4 del reglament precisa que «les proves lingü-

ístiques s’orienten a verificar si els candidats han adquirit les

competències requerides per ensenyar en els àmbits de desenvo-

lupament i aprenentatge de l’escola luxemburguesa utilitzant les

distintes llengües. Comporten en cada cas una prova escrita i una

prova oral. La verificació de les competències lingüístiques té en

compte els rols respectius que juguen les tres llengües dins l’en-

senyament fonamental.» Aquesta darrera precisió permet modu-

lar el nivell d’exigència en relació amb les diferents llengües. Els

candidats a mestre d’educació preescolar han de fer un curs obli-

gatori (60 hores) de portuguès.

— Els directors i altres càrrecs dels centres socioeducatius de

l’Estat (regulat pel Reglament granducal, de 20 de juny de 1992,

modificat l’any 1995, pel qual es determinen les condicions d’ad-

missió, nomenament i promoció dels càrrecs de diferents llocs de



treball distint dels paramèdics dels centres socioeducatius de l’Es-

tat, RCSE) també se subjecten a requisits lingüístics per a l’accés i

promoció, variables segons el lloc de treball. La reforma de 1995

tendeix a incrementar els supòsits on s’exigeix acreditar simultà-

niament el francès i l’alemany. Exemples: els psicòlegs, els edu-

cadors o els psicoterapeutes han de fer un informe de servei en

francès o alemany —segons la tria del candidat— per a l’admissió

inicial, però per al nomenament definitiu, han de redactar cartes

o altres documents habituals del servei en francès i alemany.

— Pel que fa a les empreses, la legislació conté diverses obliga-

cions d’ús d’algunes de les llengües vinculades a la protecció de la

salut:

a) Els productes de tabac (Reglament granducal de 16 de se-

tembre de 2003) han de portar inscrits en francès i alemany la

composició i els advertiments prescrits sobre els seus efectes no-

cius (art. 4); mentre que en la publicitat del tabac l’advertiment

sanitari s’ha de redactar en la llengua de l’anunci o, si aquest con-

sisteix en la simple denominació del producte, l’advertiment es

pot fer en luxemburguès, francès o alemany. Si la publicitat es fa

en una llengua distinta, la legislació reenvia a la normativa comu-

nitària per a la determinació de la llengua en què ha de constar

l’advertiment sanitari (l’art. 4 de la Directiva 89/622/CEE del Con-

sell de 13 novembre de 1989 estableix que l’advertiment sanitari

s’ha de fer en la llengua o les llengües oficials del país de comer-

cialització final).

b) En els productes d’alimentació per a animals les indica-

cions obligatòries s’han de fer constar en francès o en alemany

(Reglament granducal de 22 de febrer de 2004).


— L’absència del terme oficialitat de la norma constitucional de Luxemburg

permet una regulació legal i reglamentària basada en la distribució funcio-

nal de l’ús de les distintes llengües reconegudes per l’Estat (francès i ale-

many), compatible amb mesures que comporten certa primacia o un suport

especial a la llengua autòctona, qualificada de «llengua nacional».

— La regulació dels usos oficials distingeix unes llengües d’ús escrit (preva-

lentment el francès, i també l’alemany, d’acord amb la tradició històrica) i

una llengua oral prioritària (el luxemburguès, sense un corpus lingüístic

plenament normalitzat). Aquesta distinció comporta que no existeix a

Luxemburg un bilingüisme o trilingüisme oficial si per tal entenem la garan-

tia d’un ús normal de les llengües en els diversos àmbits oficials. Diversament,

la regulació legal sanciona una distribució d’usos asimètrica, de manera que

la triglòssia sembla legalment establerta en el petit territori luxemburguès.

— El luxemburguès es la llengua majoritària de la població (i hi ha mesures

important per garantir l’extensió del coneixement d’aquesta llengua als



immigrants), però no és la llengua vehicular de l’ensenyament obligatori, ni

dels negocis, ni dels mitjans de comunicació majoritaris.

— L’absència de declaració d’oficialitat no impedeix que les «llengües usuals

dels país» siguin d’ensenyament obligatori a l’escola o se’n pugui exigir el

coneixement als funcionaris i treballadors públics de les diferents adminis-

tracions i altres organismes públics.

— El caràcter de llengua nacional del luxemburguès fonamenta una asimetria

en la regulació de l’accés a nacionalitat, però això només sembla possible si

les altres llengües que es poden acreditar com a mostra d’integració social

no són llengües oficials de l’Estat.

— Els requisits lingüístics en l’accés a llocs de treball públic es configuren tam-

bé d’acord amb criteris asimètrics, la qual té un pressupòsit jurídic en l’ab-

sència d’una declaració prèvia d’oficialitat de les «llengües administrati-

ves», tot i la tendència a ampliar els requisits lingüístics a totes tres llengües

(francès i alemany escrits i luxemburguès oral).

— El pes de la població immigrada de llengua romànica (portuguesos, italians,

espanyols i francesos o belgues francòfons) i dels treballadors transfronte-

rers (país amb fronteres amb Bèlgica, França i Alemanya) pot induir una di-

nàmica sociolingüística a favor del francès, en detriment de l’alemany. El

luxemburguès queda bàsicament reservat als autòctons i, fins avui, sembla

gaudir d’un espai de seguretat lingüística en un país de fronteres lingüísti-

ques permeables.

2.7. Malta

a) Dades generals:

Caracterització de l’Estat: Unitari + uninacional.

Població (factor ètnic o cultural): 0,4 milions. No rellevància del factor ètnic o cul-

tural. No es reconeixen minories nacionals sobre el territori estatal, malgrat que

Malta ratificà l’any 1998 el Conveni marc per a la protecció de les minories nacio-

nals com a mostra de suport a les finalitats d’aquesta norma internacional.

Distribució primera llengua: maltès 95,4 %. El maltès és una variant de l’àrab ma-

grebí, amb nombrosos préstecs d’altres llengües (sicilià, italià i anglès, principal-

ment) transcrit en alfabet llatí completat. Altres grups lingüístics minoritaris: àrab

1,8 %, anglès 1,5 % i italià 1,2 %.

Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): maltès 97 %,

anglès 62 %

Model lingüístic: 2 llengües oficials de l’Estat + el maltès, que és declarat la llengua

nacional.

Normativa lingüística: Constitució de 1996 (CM); Llei sobre la llengua maltesa de

2003 (LLM); Llei sobre el procediment judicial (ús de la llengua anglesa), adoptada

el 1965 i modificada el 1973 (LPJ); Codi d’organització i del procés civil de 2005

(COPC); Llei sobre l’arbitratge (LA); Llei de 1961, reformada el 2004, sobre la policia

(LP); Llei d’educació de 1999 (LE); Llei sobre la ciutadania maltesa de 1964 (LCM);

Llei sobre les societats de 1993 (LS).




— Dues llengües oficials: maltès i anglès. La CM preveu que per mitjà d’una llei

adoptada per una majoria reforçada de 2/3 del Parlament es pugui designar

una altra llengua oficial (art. 5.1 CM). A més, el maltès és declarat «la llengua

dels tribunals», amb el reenviament a mesures per a l’ús de l’anglès en aquest

àmbit (art. 5.3 CM).

Històricament, la primera declaració de doble oficialitat data de l’any 1833, du-

rant el període en què l’illa estava sota domini britànic (des del Tractat de París

de 1814) i com a resposta dels colonitzadors a les reivindicacions nacionalistes

dels maltesos. L’any 1834 s’adoptava una escriptura oficial maltesa, basada en

l’alfabet llatí, i s’iniciava a les escoles l’ensenyament del maltès. Durant el règim

britànic el maltès restà exclòs de la vida política i econòmica del país. Després

de la concessió d’un règim d’autonomia l’any 1947, l’any 1955 el territori assolia

l’estatut de dominion britànic i l’any 1962 el Parlament maltès va proclamar uni-

lateralment la independència, que no s’oficialitzà fins a l’any 1964 (el desembre

de 1974 es proclama la República de Malta).

L’any 2004 Malta és acceptada com a estat membre de la Unió Europea, i el mal-

tès esdevé llengua oficial de la UE.

— Únicament el maltès és declarat «llengua nacional de Malta» (art. 5 CM). Le-

galment, això implica considerar-lo «la llengua de Malta» i «un element fona-

mental de la identitat nacional del poble maltès», el qual «distingeix el poble

maltès de totes les altres nacions i ofereix als seus ciutadans el millor mitjà

d’expressió» (art. 1 LLM). En tant que «expressió forta» de la nacionalitat dels

maltesos, la llengua maltesa ha de ser: protegida contra la degradació i la desa-

parició + d’importància prioritària quant al seu ensenyament en els primers

anys d’escolarització + se n’ha de promoure l’ús en la màxima extensió en

l’educació, els mitjans de comunicació, els tribunals i la vida política, adminis-

trativa, social i cultural (art. 3.1 LLM). Tanmateix, l’apartat segon de l’article 3

citat diu que aquestes disposicions definidores de la llengua nacional no són

executòries (manca d’exigibilitat directa) davant els tribunals, «si bé els princi-

pis que contenen es consideren nogensmenys fonamentals per a la protecció

de la llengua maltesa i constitueix un objectiu de l’Estat aplicar-los i respec-

tar-los». Per tant, en configurar-les com a normes que només estableixen fins

per a l’Estat, l’art. 3.2 LLM debilita la virtualitat jurídica del concepte de llengua

nacional.

L’adopció de la política lingüística relativa al maltès (en el doble aspecte de l’ela-

boració del corpus i del foment de l’ús) s’atribueix al Consell Nacional de la

Llengua Maltesa (art. 4, 5 i altres LLM). La majoria d’articles de la LLM (art. 4-24)

són dedicats a descriure’n la composició, funcions i estructura burocràtica del

Consell Nacional de la Llengua Maltesa, que és l’organisme que té per objectiu

adoptar i promoure una política lingüística apropiada i l’estratègia per ava luar-

ne l’execució en tots els sectors de la vida maltesa (composició amb membres

polítics, acadèmics, tècnics en traducció i activistes socials).



a) Mitjà

normal de

comunicació

en i entre els

poders públics

b) Mitjà de

comunicació

dels poders

públics

(inclosa la

justícia) amb

els ciutadans


— L’Administració pot utilitzar indistintament el maltès i l’an-

glès «per a tots les finalitats oficials» (art. 5.2 CM). En l’administra-

ció interna, els funcionaris utilitzen de forma indistinta maltès i

anglès i la majoria dels documents oficials es fan en les dues llen-

gües (cf. ALM, “Malta”, 4.3).

— En la justícia l’ús normal es reserva al maltès («la llengua

dels tribunals és el maltès») i s’autoritza el Parlament per «pren-

dre les mesures necessàries per permetre la utilització de l’an-

glès en les circumstàncies i amb les condicions definides per llei»

(art. 5.3 CM). La LPJ estableix que la llengua dels procediments

civils i penals és el maltès, i ho reitera el COPC per a l’àmbit civil

(art. 21 LPJ).

— En els usos parlamentaris la CM tampoc no garanteix un ús

indistint de les dues llengües oficials, sinó que es deixa a l’autono-

mia parlamentària (regles de procediment) la determinació d’una

o diverses llengües que es podran utilitzar en els debats i els diaris

de sessions (art. 5.4 CM). A la pràctica, els debats es desenvolupen

només en maltès (cf. ALM, “Malta”, epígraf 4.1).

— En l’àmbit universitari, la Llei d’educació de 1999 (capítol

327, 1.1, Llengües oficials) determina: «El maltès i l’anglès són les

llengües oficials de la Universitat. L’administració de la Universi-

tat pot utilitzar una llengua o l’altra amb finalitats oficials».

— El ciutadà es pot adreçar a l’Administració en qualsevulla de

les llengües oficials i l’Administració li haurà de respondre en la

mateixa llengua (art. 5.2 CM). El bilingüisme s’aplica aquí de ma-

nera sistemàtica (segons ALM, “Malta”, 4.3, com a «suite logique de

la colonisation britannique», http://www.axl.cefan.ulaval.ca/eu-

rope/malte.htm). La llengua emprada pel ciutadà (en el cas de

l’anglès) determina la llengua de la resposta de l’Administració.

Tanmateix, el text anglès es concep com una traducció del

maltès en el marc de la Circular 52/87, de 4 de juny de 1987, la qual

precisa que els maltesos tenen dret a rebre tota la correspondèn-

cia oficial provinent dels serveis governamentals o paragoverna-

mentals —per ex. un hospital— en maltès, amb una traducció a

l’anglès si es considera necessari (criteri indeterminat).

— En l’àmbit judicial, la regulació legal parteix de distingir en-

tre els «parlants de maltès» (qui té un coneixement suficient de la

llengua maltesa per comprendre i seguir el procediment menat en

aquesta llengua) i els “parlants d’anglès” (qui no reuneix els requi-

sits anteriors, però té un coneixement suficient de la llengua an-

glesa per comprendre i seguir el procediment menat en aquesta

llengua) (art. 7 LPJ).

La llengua dels procediments civils i penals és en principi el

maltès, però pot ser l’anglès si totes les parts són anglòfones, i pot

http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/malte.htm



c) Mitjà

d’exterio-

rització dels

actes jurídics

públics

i privats

(incloses les

lleis), amb

garantia de

validesa

ser bilingüe si una de les parts vol mantenir l’ús del maltès (a la

pràctica, la llengua d’ús habitual dels jutges, acusats i justiciables

és el maltès, exceptuant els casos on l’acusat té l’anglès com a

llengua materna, cf. ALM, ‘Malta’, 4.2.). L’art. 7 de la LPJ estableix

una presumpció de coneixement del maltès, que només es pot

destruir si el tribunal resulta convençut del contrari. En l’àmbit

civil, el COPC reitera que el maltès és la llengua dels tribunals i el

procediment es desenvoluparà en aquesta llengua, amb la previ-

sió d’intervenció d’intèrprets en cas que els participants descone-

guin la llengua del procés (art. 21).

— En l’àmbit de l’arbitratge s’estableix igualment que el proce-

diment és en maltès, excepte si les parts acorden el contrari. El tri-

bunal d’arbitratge té un marge d’apreciació per ordenar la traducció

de la reclamació i la defensa i altres documents «a les llengües

convingudes per les parts o escollides pel tribunal» (art. 28 LA).

La normativa estatal recull les garanties lingüístiques d’inter-

venció d’intèrpret (ja establertes pel dret internacional) per als

acusats penalment (art. 39 CM) i per als detinguts per la policia

(art.18 de la LP, que precisa que la intervenció d’intèrpret tindrà

lloc si la persona detinguda desconeix el maltès i l’anglès o bé si

l’agent que interroga no comprèn la llengua del detingut i que, en

tot cas, cal fer una traducció al maltès annexa a la declaració ori-

ginal), així com la intervenció d’intèrpret per traduir proves i tes-

timonis en judicis penals (art. 595 LP).

— Les lleis s’adopten i es publiquen simultàniament en maltès

i en anglès. Nogensmenys, en cas de conflicte entre els dos textos,

preval el text maltès (art. 74 CM, Llengües jurídiques o del dret).

Excepcions previstes a la regla d’adopció simultània de les lleis en

dues llengües: si el projecte de llei o una part del projecte ha estat

presentat a la mesa i publicat només en una llengua i si la llei

adoptada conté una disposició que autoritza la promulgació de la

llei, o d’una o diverses de les seves parts, segons ho requereixin les

circumstàncies del cas, en una sola llengua (art. 14 de la Llei d’in-

terpretació de 1975, reformada l’any 2003).

— Si bé el maltès i l’anglès són les llengües oficials de la uni-

versitat, els actes oficials de l’administració universitària poden

exterioritzar-se en una o altra llengua, sense exigència de bilin-

güisme (Annex 1.1 a la LE).

— Els comptes anuals de les societats mercantils estrangeres

establertes al país s’han de presentar en maltès o anglès, i cal pre-

sentar una traducció correcta en alguna d’aquestes llengües dels

documents inclosos en altres llengües o dels comptes provisio-

nals (art. 183 i 199 LS). També en el marc del procediment d’ins-

cripció de les societats es requereix que la documentació es pre-

senti en anglès o maltès (art. 387 LS).



d) Obligació

d’ensenyar la

llengua a la

ciutadania

en el sistema

educatiu

e) Acreditació

lingüística en

l’adquisició

derivada de la

nacionalitat

f ) Dret d’ús

(actiu i passiu)

en les

relacions

públiques

i privades

g) Deures

dels ciutadans

i dels càrrecs

públics de

coneixement

i/o ús de la

llengua

— La legislació sobre societats mercantils autoritza el dictat de

reglaments de desenvolupament, en matèria mercantil, només en

anglès (art. 425 LS). A més, pel que fa als annexos de la mateixa LS

s’estableix una regla de prevalença de l’anglès (disposició Llengua

dels annexos): «En cas de conflicte entre el text maltès i text an-

glès dels annexos I, II i III de la present llei, el text anglès preval-

drà.»

— En l’àmbit del registre civil s’estableix que «cap certificat de

baptisme no serà autoritzat si no és redactat en maltès, en anglès

o en llatí» (art. 243 del Codi civil).

— El maltès i l’anglès són considerades les dues llengües d’en-

senyament dins el sistema escolar. Des de l’escola infantil fins a la

universitat (nivell on és el professor qui tria la llengua de la docèn-

cia), tot el sistema és bilingüe, si bé el maltès ha de ser «la primera

llengua d’ensenyament» en l’educació primària, i els professors

tenen autonomia per decidir augmentar o reduir els temps dedi-

cat a una llengua i l’altra.

— La legislació sobre accés a la nacionalitat estableix com una

de les condicions per obtenir-la el coneixement adequat del mal-

tès o de l’anglès, alternativament (art. 10 LCM, que fixa un període

de residència immediatament previ de 12 mesos i, durant els 6

anys precedents, la residència en períodes que sumin un mínim

de 4 anys).

— Davant les administracions malteses, la doble oficialitat

comporta per als ciutadans uns drets constitucionals simètrics

respecte de les dues llengües oficials (art. 5.2 CM).

— Les societats mercantils i les empreses poden utilitzar indis-

tintament qualsevol de les dues llengües oficials en la documen-

tació prescrita per la LS.

— Drets lingüístics parcialment asimètrics respecte del maltès

i l’anglès en l’àmbit de la justícia, a partir de la presumpció (des-

truïble) de coneixement del maltès per les parts.

— Manca d’instruments específics de garantia dels drets lin-

güístics (el Consell de la Llengua Maltesa té funcions més genèri-

ques de promoció del maltès), en una legislació poc desenvolupa-

da en aquest aspecte, segurament per manca de conflictivitat real

que ho faci necessari.

— Per accedir a la universitat cal superar com a matèries obli-

gatòries el maltès i l’anglès (Annex 1.2 LE). Possibilitat d’exempci-

ons reglamentades pel Senat de la Universitat.




— La declaració constitucional de doble oficialitat del maltès i l’anglès és com-

plementada amb la previsió o habilitació constitucional d’usos oficials asi-

mètrics d’ambdues llengües favorables al maltès (llengua nacional): decla-

ració constitucional del maltès com a «llengua dels tribunals» i remissió

constitucional a l’autonomia normativa del Parlament per determinar les

seves llengües de treball en l’ús oral i escrit.

— La legislació lingüística (poc desenvolupada) perfila un model de distribució

funcional atenuada de les dues llengües oficials: a) drets simètrics davant

les administracions públiques i les universitats; b) usos i drets favorables al

maltès en la justícia, on cal provar el desconeixement del maltès perquè

s’exceptuï (parcialment) la regla d’ús normal d’aquesta llengua als tribu-

nals; c) regla de preferència favorable a l’anglès en la publicació i interpreta-

ció de les normes de l’àmbit mercantil i econòmic.

— Els continguts identitaris i promocionals del concepte de llengua nacional,

aplicat constitucionalment només al maltès, el legislador els declara no

exigibles directament davant els tribunals. La noció es vincula amb un man-

dat legal general de promoció de l’ús de la llengua maltesa, concebut com a

objectiu o fi de l’Estat.

— No exigència sistemàtica de bilingüisme en les comunicacions oficials de

les administracions al públic en general, en els actes de les universitats o en

la publicació de determinades normes (autorització legal que lleis o parts

d’aquestes es promulguin només en una de les llengües oficials).

— L’actual política de bilingüisme oficial, d’origen colonial, atorga a l’anglès un

rol estratègic d’utilitat com a llengua de connexió mundial. La preferència

formal atorgada per la legislació estatal al maltès s’ha vist reforçada, a la

pràctica, per l’entrada de Malta a la Unió Europea i l’assumpció del maltès

com a llengua oficial en el pla europeu. La insularitat actua com un element

de seguretat lingüística per al maltès.

2.8. Suïssa

a) Dades generals:

Caracterització de l’Estat: Estat federal, integrat per 26 cantons (jurídicament

iguals, tot i que de dimensions heterogènies), dividits en municipis.

Quant a la distribució de competències, la Confederació és competent en els àmbits

que afecten l’interès general (art. 42 CF), entre els quals s’inclou les polítiques exte-

rior, de seguretat, recerca, formació professional, mitjans de comunicació electrò-

nics, mercat laboral i transports sobre tot el territori nacional. Les competències que

no són expressament atribuïdes a la Confederació corresponen als cantons (art. 3

CF). Pel que fa als municipis, a més de les tasques que els atribueixen la Confederació

i els cantons —com portar el registre d’habitants (cens) o la protecció civil—, tenen

competències pròpies en matèria d’ensenyament i assistència social, entre d’altres,

en relació amb les quals gaudeixen d’un ampli marge de maniobra, si bé el grau

d’autonomia municipal pot variar considerablement d’un cantó a un altre.



Població (factor ètnic o cultural): 7,9 milions d’habitants pertanyents a quatre

grups lingüístics nacionals de llengua alemanya (majoritària), francesa, italiana,

romanx (no tractats com a minories sinó com a llengües nacionals).

Cadascun dels 4 grups lingüístics viu en una regió lingüística de fronteres històri-

cament fixades i poc canviants (definides per l’Oficina Federal d’Estadística segons

la llengua majoritària de la població dels municipis, que poden no correspondre

exactament amb la definició politicojurídica de les llengües a nivell cantonal),

principalment: la Suïssa alemanya, la Suïssa francesa i la Suïssa italiana i la zona

romanx (els 70 % dels parlants de romanx utilitzen habitualment una altra llen-

gua, principalment l’alemany), entre les quals hi ha certes tensions subjacents (el

terme Röstigraben per referir-se a la frontera lingüística germanòfona-francòfona i

al perill de germanització de la regió francesa). Els germanòfons són presents en

un 86,6 % en la seva regió; els francòfons en un 81,6 %; els italianòfons en un 83,3 %,

i els parlants de romanx en un 68,9 %.

Distribució primera llengua: grup lingüístic alemany (65,5 %), francès (27,8 %), ita-

lià (8,4 %), romanx (0,6 %), i la resta altres llengües autòctones no nacionals (com el

francoprovençal o el llombard) i de la immigració (castellà, portuguès, turc, bosnià,

etc.) (20 %), segons estadístiques del 2011 (http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/

suisse-1Intro.htm).

Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): manquen

dades fiables, però la disminució de la capacitat dels joves de parlar altres llengües

nacionals, que aprenen preferentment l’anglès, és una qüestió polèmica present

en l’agenda política (Acord intercantonal del 2007, o Concordat Harmos, ratificat

per 15 cantons, que estableix que tots els alumnes han de començar l’aprenentat-

ge d’una segona llengua nacional i de l’anglès a 3r i 5è de l’etapa d’ensenyament

obligatori —total de 9 anys—, de manera que les competències assolides en amb-

dues sigui equivalent; en els cantons dels Grisons i de Ticino la legislació cantonal

ja preveu l’ensenyament obligatori d’una tercera llengua nacional).

Model lingüístic: Quatre llengües nacionals (alemany, francès, italià i romanx) +

3 llengües oficials de la Confederació i 1 llengua oficial per a les relacions de la

Confederació amb les persones de llengua romanx + règim d’autonomia lingüísti-

ca dels cantons per a regular les «llengües oficials» cantonals: majoria de cantons

unilingües, dels quals 17 d’alemanys (Basilea, Solothurn, Aargau, Lucerna,

Unterwalden, Uri, Glaris, Zug, Schwyz, Zuric, Thurgau, Schaffhausen, Sankt Gallen

i Appenzell), 4 de francesos (Ginebra, Vaud, Neuchâtel i Jura), 1 d’itailià (Ticino),

3 cantons bilingües alemany-francès (Berna, Friburg i Valais) i 1 cantó trilingüe

alemany-francès-italià (Grisons). Concentració territorial molt elevada de par-

lants de la llengua principal en els cantons unilingües, amb percentatges de 93,5 %

al 75,8 % del total d’habitants.

Normativa lingüística: Constitució federal de 1999 (CF); Llei sobre les llengües

nacionals i la comprensió entre les comunitats lingüístiques del 2007 (LLNC).


— El principi del plurilingüisme és assumit pel dret constitucional suís des de la

República Helvètica de 1789, quan l’alemany, el francès i l’italià s’introdueixen

en els debats legislatius i governamentals i en els textos legislatius, i s’aprofun-



deix quant a les tres llengües per la Constitució de 1848 i les revisions constitu-

cionals de 1874 i 1938; i és ampliat amb el romanx en les revisions de 1938 i 1999.

— El concepte de llengua nacional parteix de la Constitució federal de 1848, que

atribuí a les «tres llengües principals» l’estatut de «llengües nacionals». Aquest

estatus s’estén al romanx l’any 1938 (actual art. 4, Llengües nacionals, de la CF

de 1999).

L’expressió «llengua nacional» es relaciona amb la voluntat de preservar la di-

versitat lingüística de Suïssa, de manera que engloba totes les varietats lingüís-

tiques parlades sobre el territori, cosa que inclou la llengua estàndard, les dife-

rents varietats d’una llengua (en el cas del romanx) i els dialectes regionals.

El tractament constitucional implica que la protecció de les minories lingüísti-

ques (no concebudes com a tals, ja que com s’explica en el 1r Informe de Suïssa

sobre l’aplicació de la CELRM: «Es desprèn de la descripció de l’article 116 —ac-

tual art. 70— de la Constitució, que a Suïssa no hi ha llengües regionals o mino-

ritàries en sentit jurídic [en la mesura que] totes les llengües nacionals del país

són llengües oficials») s’estableix sobre la base de la igualtat jurídica de les

llengües nacionals. La LLNC ratifica com a principi de la política lingüística de la

Confederació que «aquesta vetlla per atorgar un tractament idèntic a les quatre

llengües nacionals» (art. 3.1), si bé jurídicament hom distingeix un estatus d’ofi-

cialitat restringida del romanx.

Abans de la Constitució de 1999 es considerava que el fet que el romanx no fos

llengua oficial no permetia ignorar totalment aquesta llengua en les relacions

oficials, cosa que seria incompatible amb la seva protecció com a llengua na-

cional (el Tribunal Federal deduïa de la Constitució un principi implícit —accep-

tat com a regla consuetudinària— que impedia rebutjar les demandes en ro-

manx, de manera que la Confederació n’assumia la traducció).

— La noció de «llengües oficials de la Confederació» s’introdueix l’any 1938 (avui

art. 70.1 CF), aplicada al francès, l’alemany i l’italià, tot coincidint amb el reco-

neixement del romanx com a quarta llengua nacional (i després que la revisió

constitucional de 1874 hagués inclòs un mandat de representació de les tres

llengües nacionals en el Tribunal Federal).

La «llengua oficial» fa referència a aquella llengua nacional utilitzada en les

actuacions internes i les relacions entre les autoritats públiques i entre aques-

tes i els ciutadans. La utilització de la llengua oficial és en principi obligatòria

(tots els òrgans públics tenen l’obligació d’utilitzar una llengua oficial quan

acompleixen actes propis de les seves funcions, si bé amb les excepcions reco-

llides infra); i, en aquest sentit, pot fonamentar una restricció de la llibertat lin-

güística de les persones (avui recollida per l’art. 18 CF com a dret fonamental).

Per llengua oficial s’entén també la llengua nacional escrita o estàndard (l’art. 5

de la LLNC determina que les autoritats utilitzen les llengües oficials en la seva

forma estàndard), mentre que els dialectes i les llengües no estandarditzades es

poden emprar, oralment i per escrit, com a llengües nacionals.

La LLNC té com a un dels seus objectes, «regular l’ús de les llengües oficials per

les autoritats federals i en les relacions amb aquestes» (art. 1.a). En els àmbits de

competència federal (les institucions federals i els àmbits sectorials subjectes a

la competència de la Confederació, en els quals es reconeix una competència



lingüística implícita, com a excepció a la competència lingüística principal dels

cantons) regeix el principi d’igualtat de rang de les llengües oficials, modulat

pels usos interns no simètrics o desiguals (ús general en el funcionament intern

de l’alemany i el francès, amb l’italià en una posició molt més dèbil i un ús pràc-

ticament inusitat del romanx) i per l’obligació de l’Administració estatal des-

concentrada o descentralitzada de respectar el principi de territorialitat quan

opera en els cantons (també les autoritats cantonals quan actuen com a òrgans

d’execució del dret federal continuen sotmeses a les regulacions lingüístiques

cantonals).

— L’estatus de «llengua oficial» del romanx és constitucionalment referit a «les

relacions que la Confederació estableix amb les persones de llengua romanx»

(art. 70.1 CF). Es tracta d’una llengua oficial regional i amb un estatut de semio-

ficialitat en el pla federal. Per una decisió del Govern cantonal dels Grisons de

2 de juliol de 1996 es va declarar com a llengua cantonal oficial —per a les comu-

nicacions adreçades al conjunt de la població del cantó— el rumantsch grischun

(romanx normalitzat per la Lliga Romanx), si bé les instàncies governamentals

poden continuar utilitzant els cinc idiomes tradicionals per a les comunicaci-

ons amb regions, municipis o ciutadans particulars.

— La llengua és competència principalment dels cantons (sobirania lingüística),

els quals «determinen les seves llengües oficials» (art. 70.2 CE). La decisió dels

cantons (que poden delegar-la als municipis) és però condicionada, ja que «A fi

de preservar l’harmonia entre les comunitats lingüístiques, els primers vetllen

pel repartiment territorial tradicional de les llengües i prenen en consideració

les minories lingüístiques autòctones» (art. 70.2 CE). La doctrina hi veu un

suport constitucional implícit del principi de territorialitat: la primacia de la

separació territorial de les llengües per damunt d’altres béns o consideracions

(llibertat de llengua) i el fet que les autoritats no han de tractar de modificar

les fronteres lingüístiques reconegudes.

La noció de llengua oficial es troba vinculada al principi de territorialitat de les

llengües, d’acord amb el qual a cada entitat territorial de naturalesa política,

administrativa o jurisdiccional li correspon un nombre limitat de llengües ofi-

cials (majoria de cantons unilingües i minoria de bilingües/trilingües). La tensió

entre territorialitat i llibertat lingüística (art. 18 CF) origina els principals debats

sobre el sentit i l’orientació del model lingüístic suís: segons el Tribunal Federal,

els cantons es poden basar en el principi de territorialitat en ordre a prendre

mesures orientades a mantenir les fronteres tradicionals de les regions lingüís-

tiques i a mantenir la seva homogeneïtat (BGE/ATF 106 Ia 303[305]). Per aquest

fi, tenen el dret de restringir el dret de cada persona a l’ús de la seva llengua

materna (llibertat lingüística), però aquestes mesures han de ser proporciona-

des i han de respectar tant com sigui possible la llibertat i la dignitat dels ciuta-

dans. També recorda que (anterior) art. 116.1 CF prohibeix als cantons oprimir i

amenaçar els grups parlants d’una llengua nacional i que formen una minoria

dins el cantó.

Els models d’oficialitat lingüística a nivell cantonal són diversos, com mostren

els exemples següents:



· Cantó unilingüe francès (Vaud): La Constitució de Vaud declara que «la llen-

gua oficial del cantó és el francès» (art. 3). El precepte constitucional fonamen-

ta la política d’unilingüisme en l’actuació de les autoritats cantonals, sense

una ulterior legislació lingüística (només alguns preceptes dins lleis secto-

rials).

· Cantó unilingüe italià (Ticino): L’article 1 de la Constitució proclama que «El

Cantó Ticino és una república democràtica de cultura i llengua italianes.»

Aquesta declaració substitueix la d’oficialitat, alhora que vincula la minoria

italianòfona suïssa amb l’Estat veí d’Itàlia (kin State). No hi ha una llei lingüís-

tica, però sí nombroses prescripcions lingüístiques en lleis sectorials que

regulen l’ús normal en diversos àmbits (retolació, escola, etc.) i inclouen me-

sures de protecció i foment de la llengua (amb el suport econòmic de la

Confederació), la qual cosa és demostrativa d’una major necessitat de legislar,

atesa la debilitat relativa de la situació de l’italià, per assegurar la primacia de

la llengua oficial.

· Cantó bilingüe (Berna): La Constitució cantonal de Berna (CB) recull la dicoto-

mia present en el pla federal en dir que «el francès i l’alemany són les llengües

nacionals i oficials del cantó» (art. 6.1), si bé posteriorment l’art. 6.2 CB modu-

la territorialment l’oficialitat de les llengües: «es declara oficial el francès al

Jura de Berna; el francès i l’alemany en el districte de Bienne i l’alemany en la

resta de districtes»; i s’habilita les autoritats del cantó i els municipis per

prendre en consideració «situacions particulars derivades del caràcter bilin-

güe del cantó» (art. 6.3 CB). De manera gens habitual a Suïssa, s’afegeix el

mandat de «prendre en consideració les necessitats de les minories lingüísti-

ques, culturals i regionals», a les quals es poden cedir competències particu-

lars dins el cantó (art. 4 CB); i l’art 5 precisa l’«estatut particular» atribuït dels

3 districtes del Jura bernès Courtelary, Moutier i La Neuveville) on resideix la

minoria francòfona, que «li ha de permetre preservar la seva identitat, conser-

var la seva particularitat lingüística i participar activament a la vida canto-

nal». L’art. 15 de la CB proclama també que la «llibertat de llengua és garanti-

da», en el sentit que els ciutadans poden parlar la llengua triada, si bé concebut

de manera subordinada als principis d’oficialitat i territorialitat.

· Cantó trilingüe (Grisons): La Constitució dels Grisons (CG) del 2003 afirma el

trilingüisme oficial amb la formulació següent: «L’alemany, el romanx i l’italià

són les llengües oficials equivalents del cantó» (art. 3.1 CG). La igualtat procla-

mada no és obstacle a les modulacions territorials de l’oficialitat: el principi

de territorialitat no s’aplica de manera estricta en aquest cantó, que en els

textos constitucionals i legals no ha garantit mai la immutabilitat de l’àrea

romanx i que atribueix la competència per declarar l’oficialitat als municipis

i districtes («cercles»), els quals «determinen llurs llengües oficials i les llen-

gües de l’ensenyament en el marc de llurs competències i en col·laboració

amb el cantó. Ells han de tenir en compte la composició lingüística tradicional

i les minories lingüístiques existents» (art. 3.3 CG).

La Llei sobre les llengües de 19 d’octubre del 2006 (LLG), desenvolupa el règim

lingüístic, tot traslladant a l’àmbit cantonal principis similars als de la LLNC



en l’àmbit federal. El concepte de llengua oficial equival bàsicament a «llen-

gua administrativa i judicial», atès que «les llengües oficials del cantó s’apli-

quen en la legislació, l’exercici del dret i la jurisprudència» (art. 3.1 LLG) i es

distingeix per tant de «les llengües d’ensenyament», si bé alhora el règim

lingüístic de l’ensenyament es vincula al règim d’oficialitat del municipi

(art. 3.3 CG i títol IV de la LLG «Llengües oficials i d’ensenyament en els muni-

cipis i els cercles») per la tradició plurilingüe de l’escola als Grisons. Per a la

determinació de les llengües oficials, l’art. 16 de la LLG —consolidant un dret

consuetudinari— fixa les regles següents:

a) els municipis amb un 40 % o més de la població pertanyent a una comuni-

tat lingüística autòctona són unilingües;

b) els que tenen com a mínim un 20 % pertanyent a una comunitat lingüística

autòctona són plurilingües i la llengua autòctona és una de les llengües

oficials del municipi;

c) els percentatges anteriors es determinen segons el cens federal i es con-

sideren pertanyents a la comunitat romanx o italiana totes aquelles per-

sones que han respost almenys una de les preguntes sobre adscripció lin-

güística indicant la llengua romanx o italiana (regla que beneficia

l’oficialització de les llengües més petites).

Dels 208 municipis del cantó: 103 són oficialment germanòfons, 58 romanxò-

fons (en els quals es qüestiona a la pràctica l’unilingüisme romanx pel predo-

mini real de l’alemany), 24 italianòfons i 22 bilingües (21 alemany-romanx i

1 alemany-italià). El canvi de qualificació lingüística d’un municipi, quan es

perd el percentatge del 40 % o el 20 %, s’ha de sotmetre a votació popular: el

pas de monolingüe a plurilingüe s’aprova per majoria simple; el pas de pluri-

lingüe a unilingüe alemany requereix majoria de 2/3 dels votants, exclosos els

vots en blanc i nuls. Pel que fa als districtes (o «cercles»), l’article 24 de la LLG

determina que seran unilingües si agrupen municipis amb la mateixa llengua

oficial; o bé plurilingües si els municipis inclosos tenen llengües oficials diver-

ses (a la pràctica, n’existeixen 3 de germanòfons, 2 d’italianòfons, 4 de bilin-

gües alemany-romanx i 2 de trilingües alemany-romanx-italià. Els àmbits

d’aplicació de l’oficialitat en els «cercles» no és directament determinada per

la LLG, sinó que es reenvia a la regulació establerta per aquests «en cooperació

amb el Govern» (art. 24 LLG).

La interpretació constitucional de l’abast dels drets lingüístics s’ha centrat en

algunes problemàtiques dels cantons plurilingües: a) jurídicament, impliquen

l’abast dels drets lingüístics personals en relació amb l’altra llengua oficial del

cantó, fora dels districtes o àrees on aquesta és la llengua territorial (conflictes

territorialment molt reduïts); b) sectorialment, es concentren en educació i,

menys, en justícia, i no parteixen d’un contingut generalitzable de l’oficialitat

(en el cas Brunner, BGE/ATF 106-299 i seg. el TF admet el refús a considerar bilin-

güe el districte de Sarine i que la llengua de la majoria sigui l’única llengua dels

tribunals, si bé apunta que el resultat podria no ser el mateix si l’assumpte afec-

tés la llengua de l’ensenyament); c) els resultats jurisprudencials són d’abast



limitat i amb conseqüències bàsicament financeres: en justícia, el rebuig de la

necessitat de traduir la demanda a l’altra llengua oficial, en la qual es tramitava

el procediment, com a projecció del dret d’opció lingüística a la Constitució

cantonal (BGE/ATF 136 i 149, cas F. v. Office A. I. Fribourg); en educació, el reconei-

xement del dret a ser escolaritzat en francès en una escola de l’única municipa-

litat bilingüe de Bienne del cantó de Berna, condicionat a l’admissió voluntària

pel municipi i a l’assumpció de les despeses addicionals de transport pels pares

(cas Althaus, ATF 122 i 236 i seg.), o la necessitat d’interpretació flexible de les

regles que permeten el canvi de districte escolar per permetre accedir a l’escola

en alemany, sense reconeixement d’un dret general al canvi i condicionat que

els pares n’assumeixin les despeses (cas Amrein).

— Principi de protecció de les llengües (nacionals) minoritàries referit a l’italià i el

romanx: Tot i que no es pot aplicar a Suïssa el concepte de llengües minoritàries

propi de l’àmbit internacional, la defensa d’aquestes llengües fou considerada

durant molt de temps una tasca implícitament atribuïda a la Confederació amb

basada en l’anterior article constitucional sobre les llengües (art. 116.3). Atesa la

situació de desaparició progressiva del romanx i de davallada de l’ús de l’italià,

l’actual art. 70.5 de la CF estableix un mandat exclusiu i imperatiu per a la

Confederació. En la mesura que la defensa i promoció d’aquestes dues llengües

constitueixen essencialment funcions dels cantons de Grisons i de Ticino (en

virtut de la seva competència originària), la tasca de recolzament encomanada

a la Confederació per la Constitució s’ha de concebre com a subsidiària (mitjan-

çant suport financer). La doctrina nota que l’ús del singular en l’enumeració de

les llengües («l’italià» o «el romanx») indica també que la Confederació ha d’afa-

vorir el sentiment de pertinença dels parlants d’aquestes llengües, amb una

fragmentació interna, a una mateixa comunitat lingüística i cultural. L’article 4

de la LLNC especifica com una de les finalitats del text legal la de «salvaguardar

i promoure el romanx i l’italià en tant que llengües nacionals». En l’àmbit can-

tonal, l’article 3 CG estableix que «El cantó i els municipis donen suport i adop-

ten les mesures necessàries per a la protecció i la promoció de la llengua ro-

manx i italiana. Ells fomenten la comprensió i els intercanvis entre les

comunitats lingüístiques» (art. 3.2 CG, desenvolupat pel títol III de la LLG que

regula les institucions i les mesures de suport cantonals i municipals).

Tanmateix, en el pla cantonal, la jurisprudència constitucional no dedueix del

principi de territorialitat una obligació dels cantons (plurilingües) de dur a ter-

me polítiques orientades a la protecció de les llengües minoritàries en perill

[BGE/ATF 116 Ia 354 i seg. (350) cas Bar Amici; BGE/ATF 100 Ia 462 i seg. [471], cas

Derungs].

— Principi de foment de la comprensió i els intercanvis entre les diferents comu-

nitats lingüístiques del país: La introducció d’aquesta noció en l’article 70.3 de

la Constitució recull les crítiques que assenyalaven els problemes d’indiferèn-

cia creixent i desconeixement entre els diferents grups lingüístics (especial-

ment per la interposició de l’anglès com a segona llengua) com una amenaça

per a la cohesió nacional. El mandat constitucional es configura com una com-

petència paral·lela de promoció, que no altera el repartiment de competències

entre la Confederació i els cantons, de manera que tots són cridats a fomentar



a) Mitjà

normal de

comunicació

en i entre els

poders públics

el quadrilingüisme dins l’esfera de les seves atribucions respectives. La doctri-

na ha derivat d’aquest mandat un deure de col·laboració entre la Confederació

i els cantons en l’elaboració i en la posada en pràctica de les mesures d’encorat-

jament del plurilingüisme.

L’art. 4 de la LLNC esmenta entre les seves finalitats principals: «reforçar el qua-

drilingüisme que caracteritza Suïssa» (art. 4.a); «consolidar la cohesió nacio-

nal» (art. 4.b); «fomentar el plurilingüisme individual i institucional a la pràctica

de les llengües nacionals». Quant als principis que regeixen la política de llen-

gües i de comprensió de la Confederació, l’art. 3 de la LLNC esmenta: el foment

de la comprensió entre les comunitats lingüístiques (art. 3.d) i la col·laboració

estreta amb els cantons (art. 3.e, desplegat per l’art. 3.2 que projecta aquesta

col·laboració en «l’acompliment de les seves tasques en el terreny de les llen-

gües i la comprensió entre les comunitats lingüístiques»).

Prèviament, algunes referències similars es trobaven en constitucions canto-

nals: la Constitució de Berna estableix que el Cantó «se considère comme un

lien entre la Suisse romande et la Suisse alémanique» (art. 2.2); o la Constitució

de Friburg preveu que «l’Etat favorise la compréhension entre les deux commu-

nautés linguistiques du canton» (art. 21.1). La Constitució dels Grisons encoma-

na al cantó i als municipis «fomentar la comprensió i els intercanvis entre co-

munitats lingüístiques» (art. 3.2); i el títol III de la LL és intitulat «intercanvis

entre les comunitats lingüístiques», i fa referència a intercanvis d’estudiants, de

classes i professors entre aquestes, així com a subvencions en favor d’organis-

mes especialitzats en aquests intercanvis.


Nivell federal

— En el Parlament federal, els diputats s’expressen en la llengua

nacional de la seva elecció en els debats de les comissions parla-

mentàries i dels plens de les dues cambres, el Consell Nacional i el

Consell dels Cantons (art. 8.1 LLNC). Atesa la representació majori-

tària dels germanòfons, l’alemany és la llengua emprada amb més

freqüència; els parlamentaris francòfons empren normalment el

francès, mentre que els parlamentaris de llengua italiana, per raons

d’eficàcia, moltes vegades tendeixen a recórrer al francès i a l’ale-

many. El romanx resta gairebé inusitat, tot i que el seu ús no està

prohibit. Hi ha sistema de traducció simultània per a les tres llen-

gües oficials de la Confederació, però no per al romanx.

Pel que fa als usos escrits, «els missatges [exposició de motius

que envia el Govern al Parlament], els informes, els projectes d’ac-

tes legislatius i les proposicions per regla general han d’estar dispo-

nibles en alemany, en francès i en italià per als treballs de les comis-

sions parlamentàries i dels (plens dels) consells» (art. 8.2 LLNC).

Les actes de les sessions parlamentàries es recullen en el But-

lletí Oficial de l’Assemblea Federal en la llengua emprada pels parla-

mentaris. Així mateix, les iniciatives legislatives del Consell fede-



ral (Govern) i els informes de les comissions parlamentàries sobre

els projectes de llei es publiquen simultàniament en el diari oficial

(Feuille fédéral) en les tres llengües oficials. En canvi, pel que fa a

d’altres documents interns del Parlament (comunicacions sobre

qüestions organitzatives, etc.), tot i que teòricament regeix el prin-

cipi d’igualtat de les tres llengües oficials, en la majoria dels casos

només es troben disponibles en francès i alemany.

— El Govern federal (Consell federal) es considera trilingüe

(art. 175 CF i art. 9 LLNC). Mandat de representació equitativa en

l’òrgan col·legiat de les diferents regions i comunitats lingüísti-

ques (art. 175.4 CF, sistema de quotes), que comporta una majoria

de membres germanòfons i la presència de francòfons i, normal-

ment, d’un italianòfon entre els set membres del Govern (art.

175.1 CF). També les «comissions extraparlamentàries», òrgans

descentralitzats de l’Administració federal, han de garantir, si és

possible, la representativitat de les tres grans comunitats lingüís-

tiques (cal justificar la no-presència d’un d’aquests grups), i es

recomana la presència d’una persona de llengua romanx (art. 8 de

l’Ordenança sobre l’organització del Govern i l’Administració

de 25 de novembre de 1998).

Com a regla explícita de funcionament lingüístic del Govern i

l’Administració federal, s’estableix que «els membres del Govern,

de la Cancelleria (òrgan tècnic de suport al Govern) i els empleats

de l’Administració federal treballen, segons llur elecció, en ale-

many, en francès o en italià» (art. 9.1 LLNC); i correspon als òrgans

federals que tenen la consideració d’ocupadors proporcionar els

mitjans necessaris (art. 9.2 LLNC). Cadascun dels membres del

Govern s’expressa en la seva llengua i, en general, es pressuposa

que els altres l’entenen (no es preveuen serveis d’interpretació

per a les reunions governamentals). Com a regla general, els mis-

satges del Govern (exposicions de motius), els informes, els pro-

jectes i les proposicions es presenten en les tres llengües oficials.

— L’Administració federal (que en la LLNC comprèn els minis-

teris

— organitzats en oficines que poden constituir grups—, la Can-

celleria federal i les unitats administratives descentralitzades) és

globalment trilingüe i utilitza l’alemany, el francès i l’italià com a

llengües de treball en el pla escrit i oral (per exemple, en l’anuari

publicat amb tots els càrrecs administratius apareix cada persona

i càrrec en la seva llengua). Diversament, la llengua romanx no es

considera llengua de treball intern del Govern ni de l’Administra-

ció federal. Tanmateix, a la pràctica no s’aplica estrictament un

esquema de trilingüisme sobre tot el territori, sinó que aquest

s’aplica de manera més estricta a l’Administració federal centra-

litzada a la capital (Berna), mentre que l’Administració federal

desconcentrada en els cantons acostuma a emprar la llengua ofi-



cial de la regió lingüística en el treball intern i en les seves rela-

cions amb les autoritats cantonals. La LLNC no conté una regu-

lació clara sobre aquest punt, ja que s’intenten conjuminar els

principis —potencialment contradictoris— de reforçament del

quadrilingüisme i de respecte de la distribució territorial tradicio-

nal de les llengües (art. 3 LLNC).

En el funcionament intern i en la producció de documents de

l’Administració federal preval quantitativament la llengua alema-

nya, seguida del francès i una presència força reduïda de l’italià

(per bé que els funcionaris federals italianòfons tenen el dret

d’utilitzar aquesta llengua en les seves comunicacions internes, a

la pràctica no ho fan gairebé mai pel temor de no ser compresos

pels funcionaris francòfons o germanòfons i perquè solen domi-

nar una o les dues altres llengües). La majoria de documents ad-

ministratius són originalment escrits en alemany, i alguns en

francès, però no en italià. La conseqüència és que quasi tots els

textos en italià (difosos principalment a Ticino i els Grisons) són

traducció de l’alemany, tot reflectint un pensament i conceptes

germanitzats.

— La LLNC s’aplica, segons el criteri fixat del Govern d’acord

amb els objectius de la legislació lingüística, a entitats, organitza-

cions i persones externes a l’Administració federal que acomplei-

xen tasques administratives subjectes al dret federal; i també

poden vincular-se a l’obligació de respectar certs preceptes de la

LLNC l’atribució de concessions o mandats i d’ajuts financers o

subvencions (art. 4.2 LLNC).

— Ni el principi d’igualtat de les llengües nacionals ni el prin-

cipi d’oficialitat de les llengües no impedeixen als agents d’un

organisme col·laborador de l’Administració federal redactar els

documents interns en una llengua distinta de la llengua de comu-

nicació amb l’interessat en l’expedient (BGE/ATF 131 V 35, de 22 de

desembre de 2004, cas A. contre Office AI pour les assurés résidant à

l’étranger et Commission fédérale de recours en matière d’AVS/AI pour

les personnes résidant à l’étranger).

Vaud

— No hi ha regulació de la llengua dels debats parlamentaris,

però a la pràctica només la llengua francesa hi és admesa.

— En els tribunals, les lleis processals determinen que «la llen-

gua del procediment és el francès» (art. 2 del Codi procediment

penal de 1967).

— No hi ha normativa lingüística sobre la llengua de l’Admi-

nistració cantonal, que per defecte és el francès.

— En el Registre Civil s’estableix que «les inscripcions en els

registres electrònics de l’estat civil» s’han de fer en francès. Tan-

mateix, es preveu el respecte dels noms i cognoms pertanyents a



altres llengües nacionals, que s’hi han d’inscriure tal com figuren

en les actes del Registre Civil. Els noms i cognoms pertanyents a

llengües estrangeres s’han d’inscriure obligatòriament de la ma-

nera més exacta possible en grafia llatina (art. 13 de la Llei sobre

l’estat civil de 1987).

Ticino

— En el Parlament cantonal els diputats s’expressen únicament

en italià. En absència de norma expressa, en els debats legislatius

s’utilitzen l’italià regional (llengua nacional) o l’italià estàndard,

però només el darrer s’utilitza en la redacció dels textos legals.

Berna

— En el Parlament cantonal els diputats s’expressen en la

llengua de la seva elecció: l’alemany, el suís alemany (llengua na-

cional) o el francès. Generalment, les lleis són debatudes en suís

alemany, però són redactades en alemany i posteriorment pro-

mulgades en alemany i francès.

Grisons

— Als Grisons, l’article 4 de la LLG reconeix l’ús oral indistint de

les tres llengües oficials en els debats del Ple i les comissions del

Parlament cantonal. Els parlamentaris tenen reconegut el dret a

demanar la traducció de les proposicions presentades a la llengua

oficial que coneguin. En la realitat predomina l’ús de l’alemany

(o suís alemany) i les intervencions parlamentàries en italià i

romanx són escadusseres.

— En el Govern cantonal, l’article 5 de la LLG reconeix l’ús de les

tres llengües oficials (amb la finalitat de reforçar la posició de l’ita-

lià i el romanx). Els membres del Govern «treballen en la llengua

oficial escollida» (art. 5.1). Es reenvia al reglament la regulació de la

traducció a les llengües oficials de «els documents oficials, avisos,

comunicats de premsa, pàgines d’Internet, documents, correspon-

dència, rètols dels edificis i senyalització viària cantonal».

— En les relacions amb les autoritats locals (municipis, corpo-

racions regionals i municipals i cercles) l’Administració cantonal

utilitza les llengües oficials respectives (art. 3.2 LLG).

— En els tribunals la tria de la llengua del procediment, entre

les distintes llengües oficials, s’atribueix al president del tribunal.

En les deliberacions internes, els membres dels òrgans jurisdicci-

onals poden expressar-se en la llengua oficial de la seva elecció

(art. 7 LLG). Les sentències, resolucions i decisions es redacten en

la llengua del procediment. Admissió de derogacions a aquestes

regles, amb el consentiment de les parts.

— Els municipis unilingües resten legalment obligats a utilit-

zar la llengua oficial —en concret, en l’assemblea municipal—, les



b) Mitjà de

comunicació

dels poders

públics

(incloent-hi la

justícia) amb

els ciutadans

votacions municipals, les comunicacions i publicacions muni-

cipals, les relacions oficials amb la població i els rètols i senyalit-

zacions dels edificis i carrers. Els municipis plurilingües «són

obligats a utilitzar adequadament la llengua oficial autòctona»

(previsió genèrica que no obliga a un bilingüisme simètric). Com-

petència municipal per «regular els aspectes concrets relatius a

l’àmbit d’aplicació de llurs llengües oficials en cooperació amb el

Govern [cantonal]».

Nivell federal

— Les autoritats federals redacten els avisos al públic en la

llengua oficial local (respecte del principi de territorialitat) (art.

12.1 LLNC).

— Les autoritats federals es presenten al públic en les quatre

llengües oficials (respecte del principi de quadrilingüisme), en

particular: en el material imprès; en les pàgines d’acollida dels

seus llocs d’Internet; en les inscripcions o rètols sobre els edificis

públics (art. 12.2 LLNC).

Des de l’any 1986, l’Administració federal utilitzava ja el ru-

mantsch grischun en els impresos amb una relació especial amb

l’àrea lingüística retoromànica (entre d’altres, les explicacions del

Consell federal sobre els referèndums federals, formularis, fullets

i publicacions informatives, etc.) i quan s’adreçava al conjunt de la

població romanx.

— Els formularis de la Confederació destinats al públic han

d’estar disponibles en totes les llengües oficials. Es poden preveu-

re excepcions per als formularis destinats a un cercle reduït de

persones (art. 12.4 LLNC).

— Els documents d’identitat personal són expedits en les qua-

tre llengües oficials (art. 12.3 LLNC).

— En les eleccions i votacions federals els ciutadans poden

demanar el material de vot en una llengua oficial de la Confedera-

ció distinta de la del seu cantó de residència.

— Pel que fa a la llengua dels serveis de l’Administració federal

en relació amb els ciutadans particulars, l’article 6.1 de la LLNC

precisa que «tothom qui s’adreça a les autoritats federals pot fer-

ho en la llengua oficial de la seva elecció». Es garanteix també el

vessant passiu, en dir que «les autoritats federals responen en la

llengua oficial utilitzada per llur interlocutor», si bé podran res-

pondre en una altra llengua oficial amb l’acord de l’interlocutor

(art. 6.2 LLNC).

— Per raó del principi de territorialitat, el Govern pot establir

limitacions al dret d’opció lingüística i «pot restringir la tria de la

llengua oficial en les relacions amb les autoritats [federals] l’ac-

tivitat de les quals es limita a una part del territori suís» (art. 6.4

LLNC). El precepte al·ludeix a l’Administració federal desconcen-

trada, que ja abans de la LLNC privilegiava el principi de territo-



rialitat en les relacions amb els ciutadans, sense renunciar ex-

plícitament al principi del quadrilingüisme (per exemple, mitjan-

çant l’admissió d’escrits en una llengua no oficial al cantó), que

una part de la doctrina considera igualment aplicable als òrgans

desconcentrats o descentralitzats. La necessitat de respectar la

llengua oficial del lloc de situació de l’òrgan o establiment admi-

nistratiu es fonamenta en l’interès de preservar l’extensió i l’ho-

mogeneïtat del territori lingüístic, tot afavorint la integració dels

parlants d’altres llengües desplaçats.

— En els supòsits en què l’Administració cantonal executa o

aplica el dret federal, el Tribunal Federal ha reiterat que els can-

tons poden determinar lliurement les llengües oficials que em-

praran en els procediments administratius i en la relació amb els

ciutadans. Això implica que l’Administració treballa i es relaciona

amb els ciutadans en la llengua o llengües (en cas de règim de bi-

lingüisme o trilingüisme) del cantó o àdhuc del municipi (si aquest

darrer té atribuïda la competència relativa al règim lingüístic).

— Previsions específiques per garantir els serveis en romanx:

«Les persones de llengua romanx poden adreçar-se a les autori-

tats federals en un dels seus idiomes o en rumantsch grischun. Les

autoritats els respondran en rumantsch grischun» (art. 6.3 LLNC). Ja

des d’abans del 1986 s’admetien els escrits adreçats a l’Adminis-

tració federal en romanx (el mateix criteri s’aplicava a l’àmbit

jurisdiccional).

— Previsió d’ús de llengües no oficials: en les relacions amb

persones [estrangeres normalment] que no coneguin cap de les

llengües oficials, les autoritats federals han d’utilitzar en la mesu-

ra del que sigui possible una llengua compresa per aquelles.

— Pel que fa a la llengua del procediment administratiu, les

autoritats federals notifiquen les seves decisions en la llengua que

les parts han escollit o en què han redactat les seves conclusions

(art. 37 de la Llei sobre procediment administratiu).

— En l’àmbit judicial, només el Tribunal Federal (TF) i el Tribu-

nal Federal de les Assegurances (TFA), que constitueixen les més

altes instàncies judicials del país, resten al marge de la competèn-

cia cantonal (art. 191 CF) i se subjecten a la LLNC (art. 4). Els ciuta-

dans suïssos tenen el dret d’utilitzar la seva llengua materna (si es

correspon amb les llengües oficials) en la redacció de les deman-

des i altres documents presentats davant aquests tribunals (art.

153 LOJ). Quant a la llengua del procediment, la Llei sobre procedi-

ment civil federal designa les llengües nacionals com a llengües

dels debats (art. 4 LPCF); mentre que la Llei sobre procediment

penal fa referència a les llengües oficials (art. 97). Això significa

que dins un mateix procés les parts poden utilitzar llengües dife-

rents, amb el recurs, si cal, de la traducció. La situació del romanx

es pot resumir dient que els tribunals accepten demandes, docu-



ments i al·legacions escrits en l’esmentada llengua i els traduei-

xen d’ofici i a càrrec de la Confederació. Això no implica, però, que

el procés es meni en romanx (malgrat l’art. 4 LLNC). Les autoritats

judicials resten també vinculades per l’obligació d’emprar el ro-

manx quan notifiquen decisions a ciutadans d’expressió romanx,

d’acord amb el nou article 70 de la CF i l’article 6 de la LLNC, que el

desenvolupa.

Amb referència a la llengua de les sentències, els tribunals les

redacten, en el cas d’impugnacions de normes o actes (de dret

públic, dret privat o dret penal), en la llengua de la decisió atacada,

tot i que es preveuen excepcions per al cas que les parts parlin una

altra llengua oficial (art. 37.3 OJF). En l’àmbit penal, el procediment

es desenvolupa en la llengua de l’acusat, si coincideix amb alguna

de les llengües oficials; i si hi ha diversos acusats o és dubtós, de-

cideix el president de la sala. L’advocat pot utilitzar la llengua ofi-

cial que prefereixi (art. 10 i 97 de la Llei federal de 15 de juny de

1934, sobre el procediment penal). La Constitució (31.2 CF: «Tota

persona que es vegi privada de llibertat té el dret d’ésser promp-

tament informada, en una llengua comprensible, de les raons

d’aquesta privació i dels drets que l’assisteixen») i el marc norma-

tiu internacional imposen l’aplicació de regles especials sobre l’ús

de les llengües quan estan en joc restriccions greus de la llibertat

personal: el dret a l’assistència gratuïta d’un intèrpret s’ha referit

a l’actuació davant els òrgans d’instrucció i d’enjudiciament i es

reconeix també el dret a la traducció de les al·legacions escrites

del procés necessàries per organitzar la defensa; mentre que, en

canvi, s’ha denegat l’extensió del dret a la traducció de la decisió

(exclusió que ha estat criticada per un sector de la doctrina).

Els cantons gaudeixen de gran autonomia pel que fa a l’admi-

nistració de justícia: determinen l’organització de les jurisdic-

cions civil i penal i administrativa (art. 122.2 i 123.2 CF) i poden

instaurar els seus propis tribunals superiors. Per tant, respecte

dels tribunals que depenen dels cantons, és difícil deduir regles de

procediment uniformes, ja que les autoritats judicials apliquen el

dret federal en les llengües oficials cantonals i d’acord amb el dret

processal del cantó. Fins i tot en alguns casos, la llengua de proce-

diment és determinada en un nivell inferior al cantó, com ara

el districte judicial (Grisons), d’acord amb el principi de territoria-

litat ratificat en aquest àmbit per la jurisprudència del Tribunal

Federal.

El nou estatus constitucional del romanx s’ha traduït en una

jurisprudència contrària a la regulació cantonal que margina

aquesta llengua: per una sentència del Tribunal Federal de 8 de

juliol de 1999 es declarà contrari a la llibertat de llengües i a les

disposicions federals i cantonals sobre les llengües oficials l’arti-

cle 14 de l’Ordenança sobre l’organització del Tribunal administra-



tiu cantonal que preveia que en les regions romanxes les deci-

sions havien de ser redactades, en principi, en alemany. Aquesta

jurisprudència s’aplica igualment a les regions italianòfones i té

un abast general.

Vaud

— En matèria de justícia, el Codi de procediment civil de 1966

estableix que en el marc del procés «les parts actuen en llengua

francesa». El Codi de procediment penal de 1967, després de reite-

rar que la llengua del procediment és el francès, preveu que «si

una demanda no s’ha redactat en francès, el jutge pot reclamar-ne

una traducció en llengua francesa» (art. 86 CPP). En l’àmbit con-

tenciós administratiu s’estableix també que les parts han de pro-

cedir en francès (Llei sobre la jurisdicció i el procediment adminis-

tratiu de 18 de desembre de 1989).

— La llei d’infraccions (administratives) de 1969 preveu el re-

curs a intèrpret «si la persona denunciada no parla el francès»,

excepte si el prefecte parla la llengua del denunciat (art. 28).

— El Registre Civil expedeix els extractes i les comunicacions

en francès (art. 13 de la Llei sobre l’estat civil).

Ticino

— En les peticions o escrits adreçats al Govern cantonal, les

persones físiques i jurídiques que tenen el seu domicili al Ticino

han d’utilitzar obligatòriament la llengua italiana (Resolució del

Consiglio di Stato núm. 1416, de 9 de març de 1956).

— En les seves relacions amb els ciutadans, l’Administració

cantonal utilitza la llengua del cantó, l’italià.

— Els tribunals cantonals utilitzen la llengua oficial (italià). Hi

ha nombroses disposicions sobre la llengua del procediment, el

comportament lingüístics dels ciutadans davant els tribunals i la

necessitat de traducció de documents presentats en altres llen-

gües: a) Codi de procediment civil de 1971: el procediment s’ha de

desenvolupar en llengua italiana (art. 117); els actes processals,

documents i perícies no redactats en italià són nuls (art. 117.2); es

pot nomenar intèrpret quan ha de ser escoltada una persona que

no coneix l’italià, excepte si el secretari judicial coneix la llengua

(art. 117.3); les parts que produeixen documents no redactats en

italià poden ser obligades, si ho demana el jutge o la part adversa,

a adjuntar la traducció (art. 203.1); el jutge pot, d’ofici o a instància

de part, sol·licitar una traducció oficial. b) Llei de procediment

contenciós administratiu de 1966: les al·legacions de les parts

s’han de redactar en llengua italiana. D’altra banda, també els

advocats són obligats a utilitzar l’italià en les seves relacions amb

les autoritats cantonals en «la correspondència, documents ad-

junts i intervencions orals» (art. 12 de la Llei dels advocats).



Berna

— La Constitució cantonal proclama que «qualsevol persona

pot adreçar-se en la llengua oficial de la seva elecció a les autori-

tats amb competència sobre la totalitat del cantó» (art. 6.4 CB).

L’abast del dret lingüístic reconegut se circumscriu a l’Administra-

ció centralitzada de Berna (Govern cantonal); en canvi, en la resta

de districtes, les relacions administratives se subjecten al règim

d’unilingüisme territorial, amb l’excepció del districte bilingüe de

Bienne/Biel (situat en la frontera lingüística intracantonal entre la

part francesa i l’alemanya) on els serveis administratius canto-

nals i locals són bilingües.

— En la justícia, l’article 17 CB garanteix el respecte de l’unilin-

güisme territorial, tot i admetre flexibilitzacions a favor de l’altra

«llengua nacional» acordades per les parts: «les autoritats judici-

als competents per al conjunt del cantó utilitzen per regla general

la llengua del districte competent. D’acord amb les parts, el jutge

pot autoritzar l’altra llengua nacional». El Codi de procediment

penal ratifica l’unilingüisme: «En la part alemanya del cantó, el

procediment té lloc en llengua alemanya; en la part francesa, en

llengua francesa». Per tant, els ciutadans són obligats a utilitzar la

llengua del districte en els tribunals inferiors. Només en els tribu-

nals d’apel·lació hi ha dret d’opció entre les dues llengües oficials

del cantó.

Grisons

— Els ciutadans tenen el dret d’adreçar-se a les autoritats can-

tonals en la llengua oficial triada (art. 3.2 LLG). Les autoritats can-

tonals responen en la mateixa llengua oficial en la qual han estat

consultades (art. 3.3 LLG). Si bé es preveu que els ciutadans puguin

utilitzar el seu idioma romanx o el romanx estandarditzat, la res-

posta escrita de l’Administració i els tribunals cantonals es fa

sempre en rumantsch grischun (art. 3.4 i 5 LLG).

— Els municipis monolingües resten obligats a utilitzar la

seva llengua oficial «en les relacions oficials amb la població»

(art. 17.b.1 LLG).

— En els procediments de recurs, la llengua del procediment

és determinada per la llengua oficial de la decisió impugnada (art.

3.3 LLG).

— En la justícia, els procediments es poden desenvolupar, en

principi, en alemany, en italià o en romanx, segons el districte o la

seu del tribunal. En els tribunals cantonals (competents sobre tot

el territori), les parts poden utilitzar la llengua oficial triada en els

documents escrits (memòries, instàncies); la llengua del procedi-

ment es determina per regla general segons la llengua oficial de la

decisió atacada, respectivament, a la llengua parlada per la part

demandada (art. 8 LLG), si bé la regla pot ser derogada per acord de



c) Mitjà

d’exterio-

rització dels

actes jurídics

públics

i privats

(incloent-hi

les lleis), amb

garantia de

validesa

les parts. La paritat de les llengües oficials s’aplica a totes les fases

del procediment: escrits de les parts, audiències, sentències, etc.

En els tribunals de districte unilingües, les parts han d’utilitzar

la llengua del districte i l’audiència principal es fa en aquesta (art.

9 LLG); mentre que en els districtes plurilingües les parts poden

escollir la llengua en la qual presenten els escrits i l’audiència

principal es du a terme per regla general en la llengua oficial par-

lada per la part demandada, respectivament, de l’acusat (art. 10

LLG). Les sentències i resolucions s’emeten en la llengua en la

qual s’ha dut a terme l’audiència principal. Quan una part no co-

neix la llengua oficial utilitzada pel tribunal, el jutge pot exigir, si

la part ho sol·licita, una traducció gratuïta en una altra llengua

oficial del debat, respectivament, de la sentència (art. 17.b.1 LLG).

Nivell federal

— Els actes legislatius federals i els altres textos que han de ser

publicats d’acord amb el que preveu la Llei de 18 de juny de 2004,

sobre les publicacions oficials o d’altres disposicions del dret fede-

rals, es publiquen (en el Recull oficial de dret federal o en el Full fe-

deral) en alemany, en francès i en italià, «excepte si la llei disposa

el contrari».

Regla de publicació simultània en les tres llengües (art. 10 LLNC

i art. 14 de la Llei de 2004, sobre les publicacions oficials). En els

actes normatius, publicats en el Recull oficial, les tres versions són

autèntiques i fan fe (art. 14 de la Llei 2004). En el procés d’elabora-

ció de les lleis hi participen comissions amb representació dels

tres grups lingüístics que preparen el text definitiu de les tres ver-

sions lingüístiques, que se sotmeten a votació final simultània-

ment. En la interpretació de les lleis, els tribunals han d’integrar

les tres versions, sense preferències.

Com a excepcions previstes per l’article 14.2 de la Llei de 2004:

1) el Govern federal pot decidir que els textos la publicació dels

quals es limita a la menció del títol i a l’afegit d’una referència o

del nom de l’organisme on es poden obtenir (art. 5 i 13.3), no seran

publicats en les tres llengües oficials, amb la condició que: a) no

imposin directament obligacions a les persones concernides; b)

les persones concernides utilitzin aquest textos únicament en la

llengua original; 2) la Cancelleria federal pot decidir que decisions

o comunicacions de l’Administració federal, d’organitzacions o de

persones de dret públic o privat de rellevància merament local

només es publiquin en la llengua oficial de la regió lingüística con-

cernida.

Quant al romanx, es publiquen en aquesta llengua en el Full

federal (art. 13 de la Llei de 2004) «els textos d’especial importància

i la documentació relativa a les votacions i a les eleccions fede-

rals» (art. 11 LLNC). La determinació d’aquests textos correspon a

la Cancelleria federal (òrgan tècnic de suport al Govern federal),



amb la consulta prèvia a la Cancelleria d’Estat del cantó dels Gri-

sons i els serveis federals concernits. En tots els casos es tracta de

traduccions a partir de les versions oficials.

— En els tractats internacionals, la «versió autèntica dels

acords bilaterals la publicació dels quals és obligatòria ha d’estar

disponible almenys en una llengua oficial de la Confederació»; en

els acords multilaterals de publicació obligatòria, «hom vetllarà

per establir en almenys una llengua oficial de la Confederació la

versió autèntica» (art. 13 LLNC). Les derogacions possibles es reen-

vien a l’article 14.2 de la Llei de 2004, sobre les publicacions ofi-

cials, o a disposicions particulars de la legislació federal.

— En el document nacional d’identitat i el passaport les ins-

cripcions apareixen en cinc llengües (les quatre nacionals, més

l’anglès): nom del país, nom, cognom, data de naixement. L’article

11.2.a LLNC explicita que s’han d’expedir en les quatre llengües

«els documents d’identitat personals» (art. 11.2.a).

Vaud

— Les lleis són redactades i promulgades en francès (sense

norma explícita que ho prevegi).

Ticino

— Al Parlament cantonal (Gran Consiglio), les lleis són redacta-

des i promulgades en italià estàndard (sense regulació explícita).

No hi ha una traducció oficial dels textos legislatius cap a d’altres

llengües nacionals.

— Els notaris han de redactar els actes que adopten la forma de

documents públics en italià (només en aquesta llengua s’admeten

en el registre, d’acord amb la Circolare Dipartimento di Giustizia agli

uffici dei registri du 25.10.1965). Diversament, els testaments públics,

els contractes de successió i de renda vitalícia es poden redactar en

una altra llengua, segons la voluntat dels atorgants o per disposició

contractual. Els altres actes públics es poden redactar en qualsevol

altra llengua sempre que el notari i les parts la coneguin.

Berna

— Les lleis, els decrets, les ordres i les ordenances són comuni-

cats en alemany en la part alemanya del cantó i en francès en la

part francesa.

— A la capital (i en la vila bilingüe de Bienne), la retolació dels

edificis públics és bilingüe, amb predomini de l’alemany. A la resta

del territori cantonal s’aplica l’unilingüisme.

Grisons

— Publicació en les tres llengües oficials dins el Recull sistemà-

tic de lleis cantonals dels Grisons de les lleis, els acords intercan-



d) Obligació

d’ensenyar la

llengua a la

ciutadania en

el sistema

educatiu

tonals i les decisions del Parlament cantonal i els reglaments

(art. 4.3 LG). Les tres versions de les lleis (alemanya, italiana i ro-

manx) són jurídicament equivalents. En cas de conflicte cal donar

prioritat al text que es correspon millor a l’esperit de la llei.

L’Ordenança sobre les llengües de l’any 2007 (art. 5.1) afegeix la

publicació en les tres llengües oficials de les explicacions sobre les

votacions populars, les paperetes de vot i el vot; les publicacions

en el diari oficial cantonal, els comunicats de premsa i altres co-

municats importants del Parlament cantonal, del Govern, dels

seus departaments i serveis, si s’adrecen al conjunt de la població

del cantó; les directrius i circulars adreçades a tots els municipis,

les altres entitats o organismes públics de tot el cantó; els avant-

projectes de llei sotmesos a consulta; les respostes a les preguntes

parlamentàries; la papereria oficial (encapçalaments, sobres) i les

pàgines d’acollida d’Internet dels departaments i serveis, i els for-

mularis adreçats al públic. L’article 5.2 autoritza el Govern per fer

derogacions del trilingüisme en comunicats i formularis destinats

a un grup particular de persones o d’una importància secundària.

— La retolació i senyalització dels edificis cantonals (adminis-

tracions, escoles i altres edificis accessibles al públic) es fa en les

tres llengües oficials a Coire, si bé en la resta de municipis l’ús es

preveu variable en funció del seu estatut lingüístic (unilingüe, bi-

lingüe o trilingüe). En els rètols de les localitats, les indicacions de

direcció i la senyalització de les carreteres cantonals s’han d’em-

prar les llengües oficials de les localitats anunciades (art. 8 de

l’Ordenança sobre les llengües de 2007). En síntesi, es respecta el

principi de territorialitat, si bé a la pràctica el romanx és poc utilit-

zat en els avisos oficials del cantó, els formularis, la senyalització

viària, les inscripcions sobre els vehicles públics, etc.

Nivell federal

A Suïssa, la competència educativa correspon als cantons, des

de l’escola infantil fins a la universitat (amb l’excepció de les esco-

les politècniques federals).

No hi ha l’obligació legal d’estudiar la llengua oficial d’altres

cantons, tot i que des del pla federal s’impulsen mesures de tipus

divers (fins i tot legals) per fomentar-ho, ateses l’atracció dels es-

tudiants vers l’anglès com a segona llengua i l’ús predominant de

les varietats dialectals de l’alemany i l’italià, amb els problemes

d’intercomprensió (i de cohesió nacional) que això pot generar.

En la legislació lingüística federal s’inclouen els mandats se-

güents adreçats a la Confederació i els cantons: a) foment i sub-

venció dels intercanvis d’alumnes i ensenyants de tots els nivells

escolars entre els cantons (art. 14); b) parar una atenció particular

a la llengua d’ensenyament, en particular en la seva forma estàn-

dard (art. 15.1); c) promoció del plurilingüisme dels ensenyants

i alumnes; d) compromís en favor de l’ensenyament de llengües



estrangeres que, en el marc de l’escolaritat obligatòria, asseguri

competències almenys en una segona llengua nacional, així com

en una altra llengua estrangera (art. 15.3, desenvolupat per un

Conveni intercantonal subscrit per més de la meitat dels cantons);

ajuts financers als cantons orientats a «crear un context propici a

l’ensenyament d’una segona o tercera llengua nacional» i per «en-

coratjar l’adquisició pels al·lòfons de la llengua nacional local»

(art. 16 LLNC).

Vaud

— D’acord amb la legislació cantonal, en l’ensenyament obli-

gatori, que comença als 6 anys, els alumnes estudien francès i

alemany, amb la formació de subgrups segons el nivell lingüístic.

Previsions específiques per als alumnes no francòfons, que s’inte-

gren en classes d’acollida per tal d’adquirir «les bases lingüís-

tiques i culturals indispensables per a la seva integració en les

classes regulars de l’escolaritat obligatòria o de la formació pro-

fessional» (art. 26 i 43 de la Llei escolar de 1984).

Ticino

— Pel que fa a la llengua vehicular, segons la Llei sobre l’escola

de 1990, en el marc del sistema públic, «l’ensenyament és dispen-

sat en llengua italiana i dins el respecte de la llibertat de conscièn-

cia» (art. 1.3 LE). L’unilingüisme en la llengua vehicular s’aplica

també a la minoria germanòfona de Bosco-Gurin, si bé els seus

alumnes cursen dues hores setmanals d’alemany estàndard (Riso-

luzione del Consiglio di Stato núm. 4313, 6.8.1986). Pel que fa a l’esco-

la privada, l’article 80 de la LE exigeix també la utilització de l’ita-

lià com a llengua vehicular de l’ensenyament; si bé el precepte

habilita el Govern cantonal per fer derogacions de la regla per als

alumnes de famílies que resideixen temporalment en el cantó,

per als quals l’italià serà matèria d’ensenyament obligatori.

Per als alumnes que parlen una llengua estrangera i no són

capaços de seguir normalment l’ensenyament en aquesta llengua

s’organitzen, en totes les escoles i nivells, cursos d’italià i activi-

tats d’integració, tot salvaguardant llur identitat cultural (art. 72.1

LE). El cantó subvenciona el cost d’aquests cursos i activitats d’in-

tegració.

— Per consegüent, l’obligació que els estudiants aprenguin la

llengua oficial en el marc del sistema escolar és generalitzada. Les

autoritats cantonals subvencionen cursos d’italià per a adults or-

ganitzats pels municipis per tal d’afavorir-ne la integració.

— Quant a l’ensenyament de les segones (o terceres) llengües,

el Govern cantonal acordà l’any 2002 l’obligatorietat d’aprendre

l’alemany, el francès i l’anglès durant l’escolaritat obligatòria (pre-

visió excepcional a Suïssa, només seguida pels cantons d’Uri i



Grisons): des del tercer any de primària s’estudia el francès

(4 anys), el setè any s’introdueix l’alemany i, durant tota la secun-

dària, l’anglès.

Berna

— Quant a la llengua vehicular o d’ensenyament, el sistema

educatiu segueix la divisió lingüística del cantó: el francès en la

part francòfona i a l’Escola cantonal de llengua francesa de Berna

(de gestió cantonal, amb la finalitat de reforçar el bilingüisme del

cantó i el plurilingüisme federal); el francès i l’alemany en els mu-

nicipis de Biel/Bienne i d’Evilard; l’alemany en la resta de munici-

pis (art. 9.a de la Llei sobre l’escola obligatòria, LEO). Les comissi-

ons escolars poden autoritzar l’ús de l’altra llengua nacional per

impartir certes matèries, si el professorat té la qualificació neces-

sària. L’autorització de les escoles privades es condiciona a l’ús

com a llengua de l’ensenyament de la llengua de la regió (art.

61.1.e LEO), si bé poden ser autoritzades a impartir l’ensenyament

de certes matèries en una altra llengua si el professorat té les

quali ficacions necessàries (art. 61.2 LEO).

Com a matèria de l’ensenyament obligatori (primari i secunda-

ri), la «llengua» comprèn «una sòlida cultura lingüística en la llen-

gua local (domini oral i escrit) i competències essencials en una

segona llengua nacional i almenys en una altra llengua estrangera».

Grisons

— La LLG (art. 18) empra el concepte de llengua d’ensenyament i

autoritza els municipis a regular-la en l’escola pública «tenint en

compte els principis de la present llei». La qualificació dels munici-

pis com a municipis unilingües i municipis plurilingües «s’aplica

anàlogament a les disposicions sobre la llengua oficial» (és a dir,

segons els percentatges de població de cada llengua). Tanmateix,

en el cas de municipis plurilingües, «en virtut de l’interès de salva-

guarda d’una llengua cantonal amenaçada [romanx o italià], el

Govern pot, si ho sol·licita el municipi, autoritzar excepcions en la

tria de la llengua escolar» (limitacions del dret d’opció lingüística).

— Com a matèria d’estudi, a més de la llengua d’ensenyament,

es regula l’obligació de les escoles de primària d’oferir una segona

llengua cantonal com a segona llengua obligatòria (art. 8 de la Llei

de les escoles públiques). En les escoles de llengua romanx i ita-

liana la segona llengua és l’alemany. En les escoles germanòfones,

la segona llengua és l’italià. En escoles germanòfones amb ense-

nyament del romanx és el romanx, si no és substituït per l’italià

per decret municipal; o, en casos contraris, l’italià es pot substi -

tuir pel romanx. Els municipis també poden oferir alhora italià i

romanx com a matèries opcionals obligatòries (en aquest cas, el

romanx en els tres primers cursos).



e) Acreditació

lingüística en

l’adquisició

derivada de la

nacionalitat

Nivell federal

— La Llei federal sobre l’adquisició i la pèrdua de la nacionali-

tat suïssa de 1952 determina que, per atorgar la nacionalitat per

naturalització ordinària, cal comprovar si el sol·licitant es troba

«integrat en la comunitat suïssa» (art. 14 LNS). El procediment es

du a terme en dues fases: a) a escala local i cantonal, en què,

d’acord amb el procediment regulat pel cantó, s’apreciarà la inte-

gració en relació amb la llengua o llengües del cantó; i b) posterior

autorització de les instàncies federals. La llei estableix un mínim

de dotze anys de residència, tres dels quals dins els cinc anteriors

a la sol·licitud. Aquest procediment permet, doncs, acreditar la

integració en qualsevol de les quatre llengües nacionals (tot i que,

a la pràctica, difícilment serà el romanx per les condicions socio-

lingüístiques del cantó dels Grisons).

Vaud

— La Llei sobre el dret de ciutadania de Vaud de 28 de setembre

2004 estableix que, per sol·licitar la naturalització a Vaud, l’estran-

ger, entre altres requisits, ha d’estar integrat a la comunitat «vau-

daise», especialment pel seu coneixement de la llengua francesa

(art. 8). En el cas dels joves menors de 24 anys, hi ha un procedi-

ment simplificat de naturalització en el qual s’exigeix «estar fami-

liaritzat amb la llengua francesa» (art. 22).

Berna

— A Berna, el Reglament sobre el procediment de naturalitza-

ció i d’admissió al dret de ciutadania d’1 de març de 2006 (art. 11)

estableix que, per obtenir la ciutadania dins un districte determi-

nat, cal: a) superar un «test de naturalització» que, entre altres

matè ries, versa sobre les llengües i que s’ha de respondre per es-

crit en la llengua del districte concernit (art. 11.a); i b) acreditar la

«capacitat de comprensió» de la llengua del districte, que compor-

ta tenir «coneixements lingüístics suficients per comunicar-se

amb les autoritats i amb els conciutadans i conciutadanes», la

qual cosa es pot fer per diverses vies: superació d’un examen indi-

vidual oral i escrit (organitzat pels municipis, que poden dele-

gar-ho en or ganismes públics o privats); en cas de no superar

l’examen, se guiment d’un curs de llengua; o bé al·legar algunes de

les causes d’exempció de l’examen: llengua materna coincident

amb la del districte, edat inferior a 16 anys, freqüentació durant

tres anys ininterromputs de l’escola obligatòria a Suïssa o ha-

ver-hi superat una formació acadèmica secundària o terciària;

haver superat un examen de la llengua de nivell A2 del marc euro-

peu. Es resolen cas per cas els supòsits de persones amb deficièn-

cies mentals, anal fabetes o que no assoleixen les exigències lingü-

ístiques després d’haver seguit el curs de llengua (art. 11.e).



f ) Dret d’ús

(actiu i passiu)

en les

relacions

públiques

i privades

Ticino

— La Llei sobre la nacionalitat de Ticino i sobre el dret de ciuta-

dania comunal de 8 de novembre de 1994 preveu dos procedi-

ments similars en el marc de les mesures de verificació de l’apti-

tud dels candidats: a) per als suïssos (confederats), l’autoritat

municipal, abans de sotmetre la sol·licitud al legislatiu, ha de

«verificar, mitjançant un examen, els seus coneixements de llen-

gua italiana», en aquest cas una prova oral, de la qual són eximits

aquells qui han freqüentat l’escola —excloent-ne l’infantil— del

Ticino durant almenys cinc anys (art. 9 LNT, desenvolupat per

l’art. 3 del Reglament de la llei sobre la ciutadania «ticinese» i la

pertinença municipal, de 10 d’octubre de 1995); b) per als estran-

gers, la verificació comprèn «un examen oral sobre els seus conei-

xements de llengua italiana i sobre els principis del dret civil, la

història i la geografia suïssa i ticinesa», del qual resten exempts

els qui han freqüentat durant un cicle complet una escola pública

o privada, una escola mitjana, un liceu o una escola de comerç del

Ticino (art. 16 LNT i art. 7 del Reglament). Dificultats pràctiques

per integrar lingüísticament els nouvinguts.

Grisons

— La Llei sobre la ciutadania del cantó dels Grisons, de 31

d’agost de 2005, estableix que qui demana el dret de ciutadania

«ha d’estar integrat en la comunitat cantonal i municipal» i, con-

cretament, «ha d’estar familiaritzat ( ) amb una llengua cantonal»

(art. 3.2.b LCG). Es requereix una residència prèvia de sis anys en el

cantó, tres dels quals en els darrers cinc. La decisió final correspon

al Govern cantonal.

Nivell federal

— Es garanteix als ciutadans dret d’ús actiu i passiu de les qua-

tre llengües nacionals en les relacions amb les autoritats federals

(art. 6 LLNC) i amb les entitats privades que fan funcions adminis-

tratives que es determinin reglamentàriament (art. 4.2 LLNC).

Aquest dret només es desplega plenament davant els òrgans

centrals de l’Administració federal, atès que en les relacions amb

els òrgans desconcentrats o descentralitzats d’aquesta pot ser

restringit pel Govern federal (art. 6.4 LLNC).

Previsió d’ús de llengües no nacionals, sense la configuració

com a dret de les persones.

Vaud

— Unilingüisme. No hi ha regulació en termes de drets.

Berna

— Dret d’opció (ús actiu) entre les dues llengües oficials en les

relacions amb l’Administració cantonal centralitzada.

En la resta de territoris preval l’unilingüisme, sense dret d’opció.



g) Deures dels

ciutadans i

dels càrrecs

públics de

coneixement

i/o ús de la

llengua

Ticino

— Unilingüisme. No hi ha regulació en termes de drets.

Grisons

— Dret d’opció lingüística (ús actiu i passiu) dels ciutadans en

relació amb les tres llengües oficials per a les relacions amb l’Ad-

ministració cantonal.

Els municipis bilingües tenen autonomia per regular els usos i

drets vinculats amb les llengües oficials, d’acord amb el Govern

cantonal. En els municipis unilingües no hi ha regulació en termes

de drets.

Nivell federal

— El respecte del quadrilingüisme té com a pressupòsit la ca-

pacitació lingüística dels funcionaris federals. L’article 20.1 de la

LLNC disposa que: «La Confederació promou les competències

lingüístiques del seu personal en les llengües oficials». Amb tot, la

qüestió lingüística en l’àmbit de la funció pública es resol, bàsica-

ment, pel principi de representació proporcional i equilibrada dels

diferents grups lingüístics en els diferents serveis administratius:

«La Confederació vetlla per tal que les comunitats lingüístiques

siguin representades equitativament dins les autoritats federals i

dins les comissions extraparlamentàries; ella fomenta el plurilin-

güisme dins l’exèrcit» (art. 20.2 LLNC). Les mesures adoptades en

aquest sentit s’orienten a facilitar que els empleats no germanò-

fons s’incrementin (acció positiva) i puguin treballar en la seva

llengua. Els requisits o mèrits relatius als coneixements idiomà-

tics en l’accés als càrrecs públics s’estableixen de manera flexible,

en funció del lloc de treball (incloent-hi també l’anglès) i s’avaluen

de manera informal. Des de l’any 1983 regeixen també directrius

adreçades a fomentar la formació lingüística dels funcionaris. El

coneixement de l’alemany resta, però, important per fer carrera

administrativa.

— En l’elecció dels magistrats dels dos alts tribunals federals

(Tribunal Federal i Tribunal Federal de les Assegurances), a més

d’assegurar-se la presència de dones (cinc en el TF i dues en el

TFA), es té en compte, no solament la seva competència, sinó tam-

bé criteris lingüístics, polítics i de la regió de procedència. Pel que

fa al TF, l’article 188.4 de la CF determina que «en escollir els jutges

del Tribunal Federal, l’Assemblea Federal vetlla perquè les llen-

gües oficials hi estiguin representades», però cap norma precisa

com s’ha de plasmar aquest repartiment lingüístic, que es fona-

menta en una pràctica política consolidada (habitualment, un

jutge de llengua retoromànica, tres jutges italianòfons, dotze jut-

ges francòfons i vint-i-cinc jutges germanòfons).

— El fiscal general actua sota la direcció i supervisió del Govern

(art. 14 de la Llei federal de 15 de juny de 1934, sobre procediment



penal) i, a la pràctica, ha de conèixer l’alemany i el francès i, si és

possible, l’italià. Hi ha un representant permanent del fiscal gene-

ral per cada regió lingüística.

Ticino

— Des de l’any 1931 hi ha una regulació que imposa l’ús de

l’italià en els rètols i les inscripcions a la via pública. L’actual Llei

sobre les instal·lacions publicitàries de 28 de febrer de 2000 deter-

mina que «les inscripcions publicitàries han d’estar redactades en

llengua italiana»; alhora que «la traducció a altres llengües és ad-

mesa, sempre que els caràcters utilitzats no siguin superiors ni

més importants» (art. 6 LIP), amb la regulació d’un procediment

d’autorització administrativa i la previsió de multes per infracci-

ons que oscil·len entre els 50 i els 5.000 francs suïssos (art. 15). El

Reglament d’execució de la Llei (Reglament de 28 de febrer de

2000) precisa l’àmbit d’aplicació als «rètols situats en el lloc on es

desenvolupa una activitat (rètols comercials, professionals o

indus trials) i els que indiquen l’itinerari per arribar-hi (rètols indi-

cadors de direcció)» i a «les il·lustracions, inscripcions i tot altre

senyal visible o audible d’una àrea oberta al públic, per a vianants

o vehicles, sigui en espais destinats a la publicitat per compte de

tercers (panells, columnes, etc.), sigui sobre construccions dota-

des d’una finalitat distinta (cartells, escrits publicitaris sobre faça-

nes, tendals, etc.)». La Llei no és d’aplicació a la publicitat en els

mitjans de comunicació ni incideix en la competència federal so-

bre senyalització viària. Regulació que respon a les dificultats

d’aplicació del principi de territorialitat lingüística en el cantó

italionòfon. Entre els objectius de la Llei s’esmenta expressament

«la salvaguarda de la llengua italiana» (art. 2). L’article 5 del Regla-

ment exceptua de l’obligació d’ús prioritari de l’italià «els noms de

societats i de marques registrades en una altra llengua com a

mots simples o expressions en una llengua estrangera, a condició

que siguin d’ús corrent».

Grisons

— En l’àmbit de la funció pública, l’article 6 de la LLG, sobre

«Contractació», determina que «a paritat de qualificació, per a

l’ocupació dels llocs de treball en l’Administració pública canto-

nal, cal donar per regla general preferència als candidats que dis-

posin d’un coneixement de dues o eventualment de les tres llen-

gües oficials». En general, «el cantó ha de promoure els

coneixements pel seu personal de les llengües oficials cantonals».




— Sistema lingüístic complex en el qual a cada nivell de l’organització política

li correspon un àmbit competencial diferent, que dóna lloc a distingir entre

llengües federals, cantonals, de les entitats intracantonals i municipals.

— La proclamació que fa la legislació federal (des del 2009) dels principis de

quadrilingüisme i d’igualtat de les quatre llengües nacionals pretén desta-

car-ho com un element essencial de la identitat suïssa (importància de

l’aspecte simbòlic, enfront de la normativa anterior, que semblava reduir-ho

a un aspecte administratiu), però en cap cas s’oposa a una protecció territo-

rial forta de les distintes llengües en virtut de l’unilingüisme oficial preva-

lent en el nivell cantonal.

— En la mesura que els àmbits de competència federal són limitats i, tot so-

vint, s’exerceixen en col·laboració amb els cantons (p. ex., concessió de la

nacionalitat), l’impacte pràctic de la normativa lingüística federal en la

dinàmica sociolingüística és limitat (principi de respecte de la sobirania

lingüística dels cantons). Les quotes lingüístiques articulen el funciona-

ment lingüístic de l’Administració federal, com a contrapès de l’expansió de

l’alemany en els usos oficials.

— Prevalença dels cantons unilingües (22 sobre 26), enfront d’una minoria

de cantons bilingües o plurilingües, dins els quals a més l’ús oficial de les

distintes llengües en presència se circumscriu a unitats territorials me-

nors (districtes o municipis), la qual cosa redueix a àrees geogràfiques

molt limitades el desplegament pràctic d’un bilingüisme o trilingüisme

oficial.

— El concepte de llengua oficial, en el pla de les institucions federals, implica

la possibilitat del seu ús normal en els àmbits intern i extern i es distingeix

de l’oficialitat expressament modulada per al romanx, referent a les rela-

cions de les persones de parla romanx amb els òrgans de la Confederació

(art. 70.2 CF). Aquesta modulació no impedeix que legalment i casuística-

ment es reconeguin i s’ampliïn els usos oficials del romanx (p. ex., publi-

cació de lleis federals). S’exclou així la seva consideració com a llengua de

treball de les institucions federals.

— No hi ha una equivalència entre les llengües oficials en el pla federal i les

llengües que són objecte d’un mandat d’especial protecció i promoció per

part de les instàncies federal, que s’identifiquen constitucionalment (art.

70.5 CF) i legalment amb l’italià i el romanx.

— En el pla cantonal, l’unilingüisme oficial comporta una regla implícita d’ús

normal de la llengua, tot i que té projeccions normatives diverses en funció

de les necessitats de protecció de la llengua oficial (p. ex., menys en el cantó

francòfon de Vaud que en l’italianòfon de Ticino). La jurisprudència del

Tribunal Federal determina que la Constitució (art. 18, sobre la llibertat de

llengua) no obliga les autoritats a oferir als individus establerts en la seva

comunitat educació en una llengua distinta de l’oficial (cas Amrein).

— Diversament, se circumscriuen als cantons plurilingües els conflictes jurí-

dics a l’entorn de la tensió entre el principi de territorialitat (entès ordinària-

ment com a equivalent a unilingüisme oficial) i la llibertat lingüística (que,



tot i incloure teòricament qualsevol llengua de la persona, s’utilitza per es-

grimir un dret d’opció lingüística entre les llengües oficials).

— La jurisprudència ha admès també un ampli marge de discrecionalitat de

les autoritats cantonals a l’hora de determinar el règim unilingüe o bilingüe

d’entitats territorials intracantonals: el nombre de parlants no ha estat con-

siderat l’únic criteri que permet definir l’estatus lingüístic d’un municipi,

atès que és necessari considerar també la seva història, vinculada amb l’es-

tabilitat, el veïnatge i la voluntat dels habitants, i perquè el principi de terri-

torialitat no s’hi aplica de manera dogmàtica (cas Cressier, de 22 de juny

de 1997). Tanmateix, una part de la doctrina és critica amb l’ús del principi de

territorialitat, que es justificaria en la protecció de les minories, per tractar

de frenar el canvi lingüístic en una àrea determinada (possible risc per a les

petites minories dins el cantó).

— La doctrina observa que l’orientació de la jurisprudència constitucional re-

cent tendeix a limitar una aplicació estricta del principi de territorialitat, i

obliga a ponderar el contingut de la llibertat lingüística. Tanmateix, no es

tracta d’una inflexió que arribi a posar en qüestió el model de quadrilingüis-

me federal i unilingüisme cantonal prevalent. Quant a les conseqüències

que tindria un decantament més decisiu vers la llibertat lingüística, la doc-

trina distingeix dos plans: a) en el nivell cantonal, com mostra el cas dels

Grisons, la implementació del principi de territorialitat ajuda a mantenir la

llengua (en el municipi de Pontresina, l’educació primària és en romanx, tot

i ser la llengua del 15 % de la població), mentre que l’aplicació del principi de

llibertat lingüística provoca el canvi lingüístic (en el municipi de St. Moritz, el

reconeixement de la llibertat lingüística alemany-romanx afavoreix la pri-

mera llengua); b) en el nivell estatal, la transformació de Suïssa en un verita-

ble Estat multilingüe podria tenir efectes contradictoris: segons alguns,

reforçaria les llengües minoritàries perquè podrien ser utilitzades arreu,

mentre que, per a d’altres, permetria l’ús generalitzat de l’alemany arreu.

— Hi ha un cert debat doctrinal sobre la necessitat de reconèixer també l’an-

glès com a llengua nacional.

2.9. Ucraïna

a) Dades generals:

Caracterització de l’Estat: unitari + uninacional/plurinacional. Organització del

territori, de grans dimensions, en 24 regions administratives o «oblasti» (descen-

tralització política o autonomia de la regió de Crimea, abans de l’annexió d’aquest

territori a Rússia el març de 2014). Hi ha dos municipis amb un estatut especial:

Kiev i Sebastòpol.

Població (factor ètnic o cultural): població de 47,2 milions segons el cens del 2001.

Els darrers anys el país ha experimentat una davallada de la població —el cens de

1989 recollia 1,4 milions d’habitants— a causa de factors de natalitat/mortalitat,

de les migracions produïdes en obrir-se les fronteres (russos vers Rússia, jueus

vers Israel, etc.) i de la secessió recent de la República de Crimea.



Distribució de la primera llengua: en el cens de 2001, els ucraïnesos d’origen re-

presentaven el 77,8 % de la població (37,5 milions), si bé l’origen ètnic no es corres-

pon estrictament amb l’adscripció lingüística (el 85,2 % dels ucraïnesos declaraven

l’ucraïnès com a llengua materna i el 14,8 %, el rus), de manera que l’ucraïnès seria

primera llengua del 67,5 % del total de la població; els russòfons serien el 17,3 %

(8,3 milions, abans de la secessió de Crimea, i cal tenir en compte que inclou des-

cendents d’ucraïnesos d’origen, que al llarg del temps han estat russificats), i els

restants grups lingüístics belarús, moldau, tàtar, búlgar, hongarès, romanès, polo-

nès, jiddisch, armeni, grec, romaní, àzeri, georgià, alemany i altres representen

percentatges iguals o inferiors al 0,5 % del total.

Quant a la distribució geogràfica dels dos grups principals, els ucraïnòfons són

majoritaris en les regions centrals (Kiev, 92,3 %; Tcherkasssy, 92,5 %; Kirovohrad,

88,9 %; Tchernihiv, 89 %; Soumy, 84 %, i Poltave, 90 %; mentre que en el sud i l’oest

els russòfons constitueixen minories importants (Kharkiv, Dnipropetrovsk, My-

kolaiv, Kherson) o gairebé iguals (Odessa, Zaporijjia), o fins i tot majoritàries

(Louhansk i Donetsk). A la regió autònoma de Crimea, hi habitaven, abans de la

secessió, el 65 % de russòfons, el 22 % d’ucraïnesos i el 10 % de tàtars (http://www.

axl.cefan.ulaval.ca/europe/ukraine-1demo.htm).

Bilingüisme o poliglotisme (capacitat de parlar les llengües oficials): més de

30 milions de persones (és a dir, més del 60 % de la població) fa un ús ordinari del

rus en la vida diària.

Model lingüístic: una llengua estatal (o de l’Estat), amb oficialitat sobre tot el terri-

tori + garantia constitucional del desenvolupament, ús i protecció del rus (en ter-

mes de «llengua regional») + extensió de la garantia constitucional a «les altres

llengües de les minories nacionals» (art. 10.1 i 3 CU) + referència constitucional al

foment de «l’aprenentatge de les llengües de comunicació internacional» (art. 10.4

CU), en relació amb l’anglès, l’alemany, el francès, etc. (però no al rus, esmentat ja

a l’apartat 3 de l’article 10 CU).

En el pla legal, hi ha una situació actual de buit derivat de la derogació de la legis-

lació lingüística aprovada l’any 2012 (Llei sobre la política lingüística de l’Estat),

que havia derogat, al seu torn, la Llei de llengües de 1989, aprovada quan el país

encara formava part de la Unió Soviètica (prèvia a la Constitució de 1996).

Normativa lingüística: Constitució de 1996 (CU); Llei de 2012 sobre els principis de

la política lingüística de l’Estat (LPLE, derogada però analitzada a efectes teòrics);

Llei de la ciutadania d’Ucraïna (LCU).


— Qualificació constitucional de l’ucraïnès com a única «llengua de l’Estat»

(o «llengua estatal») (art. 10 CU).

En el debat polític i jurídic, els ucraïnòfils defensen la distinció entre «llengua

estatal» i «llengua oficial» per tal de justificar l’unilingüisme ucraïnès oficial:

existència d’una sola llengua d’Estat, compatible amb diverses llengües oficials

(o d’ús oficial). En el pla legal, el preàmbul de la LPLE parla de la necessitat de

reforçar «l’estatus de l’Estat per a la llengua ucraïnesa com un dels factors més

importants d’identitat nacional del poble d’Ucraïna a fi de garantir la seva sobi-

rania nacional».



Dubtes interpretatius sobre si en el marc de la Llei de llengües de 1989 (vigent

en aprovar-se la Constitució), que introdueix aquest qualificatiu aplicat a l’ucra-

ïnès, el rus, formalment reconegut entre les «llengües nacionals», es podia con-

siderar també segona llengua estatal, atès que el text legal possibilitava una

igualtat de facto de l’oficialitat del rus en els àmbits administratius, escolars i de

la vida social, ja que: a) el rus restava com a llengua alternativa en les relacions

dels ciutadans amb les administracions, institucions i organitzacions (art. 5) i

en tots els sectors de serveis als ciutadans (art. 17); b) existien reduïdes pres-

cripcions d’ús obligatori de l’ucraïnès (publicitat —art. 35—, etiquetatge de pro-

ductes comercials —art. 36—, denominació dels organismes estatals —art. 37—

i topònims —art.38—); c) regia l’obligatorietat dels funcionaris de conèixer

l’ucraïnès i el rus, de conformitat amb les exigències de la seva tasca (art. 6); d)

absència de mesures per estendre el coneixement de l’ucraïnès entre el conjunt

de la població i de sancions pels incompliments legals; e) els actes, documents i

lleis de l’Estat eren adoptats en ucraïnès i publicats en les dues llengües (art. 10)

i els documents d’identitat nacional apareixien en les dues llengües; f) l’ucraï-

nès es declarava la llengua dels mitjans de comunicació públics, alhora que es

declarava que les llengües de les altres nacionalitats podien també ser les llen-

gües dels mitjans (art. 33).

En el marc de la Constitució de 1996, «Pour les ukrainophiles, le bilinguisme officiel

constituirait un choix déplacé dans le cadre de l’État ukrainien souverain (…) Or, en droit

international, un “État bilingüe” implique que cet État s’engage par utiliser deux lan-

gues auprès de ses citoyens ainsi que dans tous ses services administratifs. C’est comme

si l’Ukraine voulait bien reconnaître une forme de bilinguisme, mais sans l’appliquer à

l’État».(http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/ukraine-3valorisation-ukraini-

en.htm).

Segons la interpretació de l’article 10.1 CU feta pel Tribunal Constitucional

d’Ucraïna (Sentència de 14 de desembre de 1999), que l’ucraïnès es proclami

«llengua oficial de l’Estat» comporta el seu ús obligatori en les comunicacions

en el si de tots els organismes públics de la societat ucraïnesa. Es tracta d’un

element constitutiu del règim constitucional, i com a tal la llengua s’ha d’utilit-

zar en les activitats dels poders legislatiu, executiu i judicial, així com en altres

organismes dels poders públics i de les col·lectivitats locals i en tots aquells

altres àmbits que —d’acord amb els art. 10.4 i 92.4 CU— determini el legislador.

La jurisprudència constitucional ratifica, doncs, el caràcter de l’ucraïnès com a

llengua que té constitucionalment garantit l’«ús normal» i, en principi, obliga-

tori (vegeu els àmbits de projecció infra).

En el pla legal, la Llei de 2012 defineix el terme llengua oficial com «aquella fixada

per la llei, l’ús de la qual és obligatori en l’administració pública, les institucions

públiques, els organismes, les empreses, les institucions públiques, l’educació,

la ciència, la cultura i els àmbits de la comunicació, la informàtica, etc.» (art. 1.1

LPLE). En l’article 6 de la LPLE, l’ucraïnès és declarat «la llengua oficial de l’Es-

tat» i s’estableix una obligació (general) d’ús de l’ucraïnès sobre tot el territori

per part dels òrgans del poder legislatiu, executiu i judicial en l’exercici de l’au-

toritat que els correspon, segons l’abast i les modalitats previstes per la LPLE

(art. 6.2 LPLE).

http://www.axl.cefan.ulaval.ca/europe/ukraine-3valorisation-ukrainien.htm



La llengua oficial es correspon amb l’ucraïnès estàndard, varietat normalitzada

utilitzada com a llengua escrita en les administracions i escoles. En el pla oral,

el seu ús es limita a circumstàncies formals i en la vida quotidiana és emprat

per una part petita de la població en l’àmbit de la capital del país.

— Manament constitucional adreçat a l’Estat d’assegurar «el desenvolupament i el

funcionament de la llengua ucraïnesa en tots els àmbits de la vida social arreu del

territori d’Ucraïna» (art. 10.2 CU). L’ús obligatori o el foment de l’ús de la llengua

oficial (ucraïnès) en un cert àmbit de la vida social no s’ha de concebre com a

impediment o menyscapte del dret d’ús de les LRoM en el mateix àmbit (art. 6.3

LPLE). Alhora que no es pot interpretar cap precepte de la LPLE en el sentit de

reduir l’abast o crear obstacles a l’ús de la llengua estatal (art. 6.4 i 7.9 LPLE).

— Sobre les altres llengües, la CU estableix que «el lliure desenvolupament, l’ús i

la protecció del rus i de les altres llengües de les minories nacionals d’Ucraïna

són garantits» (art. 10.3 CU). El precepte, tot i singularitzar l’idioma rus, és prou

ambigu en el context en el qual s’aprovà la Constitució (vigència de la Llei

de llengües de 1989). En el pla legal, la qualificació d’aquestes llengües en el

preàmbul de la LPLE (sense valor normatiu vinculant) és la de «llengües nacio-

nals» i en l’articulat es qualifiquen de «tresor nacional», si bé reben la denomi-

nació de «llengües regionals o minoritàries» i són definides en els mateixos

termes que dins la CELRoM: «llengua que és tradicionalment utilitzada sobre el

territori d’un Estat per nacionals d’aquest Estat i que constitueixen un grup

numèricament inferior a la població de l’Estat i que és diferent de la llengua

oficial de l’Estat» (art. 1.1 LPLE).

L’enumeració de les «llengües regionals o minoritàries» en l’article 7.2 LPLE in-

clou: el rus, el belarús, el búlgar, l’armeni, el gagaús, jiddisch, tàtar crimeà, mol-

dau, alemany, grec modern, polonès, romaní, romanès, eslovac, hongarès, rute-

ni, karaite i krymchatska.

L’article 7 de la LPLE disposa l’aplicació de les mesures que conté a favor de l’ús

de les LRoM allí on els parlants de la llengua suposin com a mínim el 10 % de la

població del territori on és parlada (l’art. 1.1 refereix el territori a una o més

unitats administratives: Crimea, regió, districte, ciutat, poble o llogaret), d’acord

amb les dades censals. La iniciativa per aplicar les mesures legals sorgeix de la

iniciativa popular (recollida de signatures), seguida de la decisió de l’ajunta-

ment o òrgan de govern local els 30 dies següents.

El contingut general de l’estatus jurídic reconegut a les LRoM que compleixen

els requisits anteriors implica que se’ls reconeixen «usos paral·lels» o «oficials»,

sense declaració expressa d’aquest estatus, dins el respecte de la llengua de

l’Estat, en aquells àmbits on estigui justificat aquest ús (art. 5.2.2 LPLE). En con-

cret, inclou: llengua d’ús en el treball de les autoritats locals + llengua utilitzada

i ensenyada en els centres escolars estatals i municipals + utilització en altres

àrees de la vida social d’acord amb els procediments legals (art. 7.6 LPLE) +

l’obligatorietat de la implementació de mesures per al desenvolupament, ús i

protecció de la LRoM és obligatòria per a les entitats locals, els organismes

semipúblics o privats i les persones (art. 7.7 LPLE).

Les persones membres de les minories nacionals es beneficien també de la

clàusula de no-discriminació per raó de llengua de l’article 24 CU, que prohibeix



a) Mitjà

normal de

comunicació

en i entre els

poders públics

l’existència de «cap privilegi ni restricció fundat sobre (...) la llengua», a més de

drets d’ús de la llengua en l’àmbit educatiu (art. 53 CU).

— (Abans la secessió de 2014) Règim d’autonomia de la República de Crimea, amb

competències referides a «garantir el funcionament i desenvolupament de la

llengua estatal i les llengües i cultures nacionals en la República Autònoma de

Crimea» (art. 138.8 CU).

— Importància, en l’arquitectura juridicoconstitucional, de les reserves de llei per

regular les llengües. D’acord amb l’article 10.5 CU: «L’ús de les llengües a Ucraï-

na és garantit per la Constitució i és regulat per la llei»; i l’article 92.4 CU recull,

entre els temes que han de ser regulats per les lleis estatals, «el procediment

per a la utilització de les llengües». El paper del legislador esdevé clau per pre-

cisar els equilibris lingüístics entre els diferents grups en presència.

La Llei de principis de la política lingüística de l’Estat de 2012 (LPLE) fou aprova-

da per un Parlament amb presència forta dels russòfons, i va ser derogada l’any

2014 després de la revolta Maidan. L’article 5 defineix com a objectius legals: el

ple reconeixement de l’ucraïnès com a llengua de l’Estat + la garantia del ple

desenvolupament de les llengües regionals o minoritàries o altres llengües +

l’autodeterminació lingüística de l’individu (principi de llibertat lingüística que

desenvolupa l’art. 3 LPLE), i, en un segon grau, el plurilingüisme individual (art.

2.2.9 LPLE, que ho oposa a «les situacions en què diferents grups lingüístics pos-

seeixen només les seves pròpies llengües»).


— L’ucraïnès, com a llengua oficial, ha de ser utilitzat en el con-

junt del territori, en l’exercici dels seus poders, pels òrgans legis-

latiu, executiu i judicial (art. 6.2 LPLE).

— Al Parlament, l’ucraïnès és la llengua d’ús dels òrgans i les

comissions parlamentàries. Es permeten intervencions orals en

altres llengües. En el darrer cas, si cal, els òrgans del Parlament

s’encarreguen de la traducció (art. 9 LPLE).

— La llengua «principal» de treball, dels registres i dels docu-

ments dels governs estatal i locals és la llengua de l’Estat. En els

territoris de LRoM (expressió que inclou aquells que compleixin

els requisits previstos legalment sobre concentració mínima de

parlants i de procediment), aquesta es pot utilitzar com a llengua

de treball, dels registres i els documents. També es pot utilitzar la

LRoM en les relacions entre aquestes autoritats i el Govern estatal

(art. 11.1 LPLE).

— La llengua de les conferències, congressos o reunions ofi-

cials organitzats per l’Estat, els governs locals o les ONG és la

llengua oficial. En el seus treballs es poden utilitzar altres llen-

gües (clàusula d’obertura a llengües estrangeres o de comunica-

ció internacional). En els territoris de LRoM, en les dites reunions

es pot utilitzar la LRoM, si cal, amb la traducció necessària (art.

11.4 LPLE).



— El nom dels governs estatal i locals, de les associacions, em-

preses, institucions i organitzacions, les inscripcions en els seus

segells, els segells, timbres, capçaleres dels papers i tampons han

de ser en la llengua de l’Estat. En els territoris de LRoM, per decisió

del govern local, aquests noms o inscripcions es poden fer en la

llengua de l’Estat i en la LRoM (art. 11.6 LPLE).

— Tota la documentació electoral (dels diferents tipus d’elec-

cions i referèndums) s’ha de redactar en la llengua oficial. En els

territoris de LRoM, en les eleccions territorials, per decisió de la

comissió electoral o dels ajuntaments, la documentació es pot

redactar també en la LRoM. El mateix criteri s’aplica a les papere-

tes electorals i de referèndum (art. 12.1, 2 i 3 LPLE). En els pòsters

informatius dels candidats electorals s’ha d’emprar la llengua

oficial, si bé en funció del tipus d’elecció s’admet que s’hi inclogui

al costat una traducció en LRoM (art. 12.4 LPLE). La norma anterior

no s’aplica als materials de campanya electoral, en què és discre-

cional l’ús de la llengua oficial o de la LRM per part dels partici-

pants en el procés electoral (art. 12.5 LPLE), atès que no es tracta

d’un ús estrictament oficial.

— La llengua dels procediments en els àmbits civil, mercantil,

administratiu i penal és la llengua oficial. En els territoris de LRoM,

si hi ha acord mutu, el procediment es pot menar en la LRoM (art.

14.1 LPLE).

— Els documents de la instrucció i dels tribunals són en la llen-

gua oficial (art. 14.5 i 15 LPLE). D’acord amb la legislació processal,

els documents que afecten les persones involucrades en un pro-

cés penal, s’han de traduir a la llengua de la persona o a una altra

llengua que aquesta parli (no hi ha garantia legal de gratuïtat).

— Els treballs i documents de la instrucció i les investigacions

preliminars de la fiscalia han de fer-se en ucraïnès. A més a més

de la llengua oficial, es poden utilitzar les LRoM o altres llengües.

És compatible amb el dret de la persona d’ésser informada de les

causes de la detenció o motius de processament penal en una

llengua que entengui, i a defensar-s’hi, amb la intervenció gratuïta

d’un intèrpret (art. 15 LPLE).

— Les actes notarials s’han de fer en la llengua oficial. Si una

persona que sol·licita una actuació notarial no coneix la llengua

oficial, les escriptures o documents han de ser traduïts per un tra-

ductor o pel notari a una llengua que la persona entengui (art. 16

LPLE).

— La llengua dels reglaments, documents, registres, grups de

treball i totes les comunicacions institucionals de les forces arma-

des d’Ucraïna i d’altres formacions militars creades en virtut de la

legislació ucraïnesa és la llengua oficial (art. 29 LPLE).



b) Mitjà de

comunicació

dels poders

públics

(incloent-hi la

justícia) amb

els ciutadans

c) Mitjà

d’exterio-

rització dels

actes jurídics

públics i

privats

(incloent-hi

les lleis), amb

garantia de

validesa

— L’Estat garanteix als beneficiaris dels poders públics estatals

i locals la prestació de serveis en la llengua de l’Estat. En els terri-

toris de LRoM es garanteix també la prestació de serveis en la

LRoM (art. 11.2 LPLE).

— Les persones individuals que utilitzen la LRoM tenen dret a

presentar formularis o sol·licituds escrites i a rebre una resposta

de les autoritats en la LRoM (art. 11.3 LPLE).

— En els procediments judicials, totes les parts implicades en

el procés han de presentar els documents processals i les proves

en la llengua de l’Estat. En els territoris de la LRoM, els tribunals

poden autoritzar la presentació de documents en la LRoM, amb la

traducció, si és necessari, a la llengua oficial, sense cost addicional

per a les parts en el procés (art. 12.3 LPLE).

Pel que fa a les actuacions orals en el procés (declaracions, pro-

va, queixes, preguntes, etc.), els justiciables tenen dret a fer-les en

la seva llengua nadiua o en una altra llengua que parlin, mitjan-

çant l’ús dels serveis d’interpretació, d’acord amb la legislació

processal. En els territoris de LRoM, hi pot intervenir un intèrpret

de la LRoM, en cas necessari, sense cost per a l’individu (art. 12.4).

Els documents relatius a la instrucció judicial es remeten a les

parts participants en el procés (l’acusat, en el procés penal) en la

llengua oficial, o en la seva llengua, o en una altra llengua que

parlin tots els participants, d’acord amb la legislació processal

(art. 14.6 LPLE).

— Els actes dels òrgans suprems del poder de l’Estat s’adopten

en la llengua oficial i es publiquen en la llengua de l’Estat, en rus i

en altres llengües regionals o minoritàries (art. 10.1 LPLE).

— Els actes de les autoritats locals s’adopten i es publiquen en

la llengua oficial. En els territoris de LRoM, els actes del govern i les

administracions locals s’adopten en la llengua oficial o/i en la

LRoM i es publiquen oficialment en les dues llengües (art. 10.1

LPLE).

— El text dels anuncis oficials ha de ser en la llengua de l’Estat.

En els territoris de LRoM, per decisió del l’òrgan de govern local, es

poden traduir aquests textos al rus o a la LRoM (art. 11.5 LPLE).

— El passaport o document equivalent i altres documents ofi-

cials d’identitat s’emeten en la llengua oficial i, a petició del ciuta-

dà, en una de les LRoM. La previsió s’estén a d’altres documents

que contenen informació personal dels ciutadans (registre civil,

certificats d’ensenyament, historial militar, etc.) o de persones

estrangeres o apàtrides, si se sol·licita per escrit (art. 13.1 LPLE).

— La llengua dels tractats internacionals i dels acords d’em-

preses, organitzacions o institucions d’Ucraïna amb entitats anà-

logues d’altres països és la llengua oficial i la llengua de l’altra

part, excepte si hi ha previsions contràries en els acords interna-

cionals (art. 19 LPLE).



d) Obligació

d’ensenyar la

llengua a la

ciutadania en

el sistema

educatiu

e) Acreditació

lingüística en

l’adquisició

derivada de la

nacionalitat

— Les informacions sobre les activitats oficials de l’Estat i de

les col·lectivitats locals han d’aparèixer en la llengua oficial i, en el

territori de LRoM, també en aquesta llengua. Si la difusió de les

informacions oficials es fa en una llengua distinta de la llengua

oficial, els seus difusors n’han de proporcionar una traducció

autèntica en la llengua oficial (art. 24.2 LPLE).

— Ensenyament obligatori de la llengua de l’Estat, en un nivell

suficient per integrar-se en la societat d’Ucraïna, en el marc d’un

sistema de lliure tria de l’ensenyament lingüístic (art. 20.1 LPLE).

— Pel que fa a la llengua vehicular, l’article 53 de la CU adopta

la formulació dels tractats internacionals quan estableix l’alter-

nativa d’ús vehicular o d’estudi de les LRoM: «els ciutadans que

pertanyen a les minories nacionals tenen la garantia i el dret, de

conformitat amb la llei, de rebre l’educació en la seva llengua

materna o d’estudiar la seva llengua materna dins els esta-

bliments educatius comuns i públics i per les societats culturals

nacionals» (art. 53 CU). La LPLE reconeix el dret dels ciutadans

de rebre l’ensenyament en la llengua oficial i preveu les mesu-

res organitzatives per a l’exercici del dret en el sistema públic

(art. 20, apartats 2 a 5). Els propietaris o fundadors de les esco-

les privades poden determinar-ne la llengua d’ensenyament

(art. 20.6 LPLE).

— Al llarg de tota l’educació secundària general s’ha d’estudiar

la llengua oficial i una de les LRoM, la darrera en el nivell o volum

d’estudi determinat per les autoritats locals, segons la prevalença

d’aquestes llengües en el territori (art. 20.7 LPLE).

— Els exàmens externs per avaluar la qualitat de l’educació es

fan en la llengua oficial. A petició de l’individu, es poden propor-

cionar versions traduïdes a les LRoM dels exàmens, excepte per a

la matèria de llengua i literatura ucraïnesa (art. 20.9 LPLE).

— Els establiments educatius poden crear classes o grups

d’aprenentatge de llengües estrangeres (art. 20.12 LPLE).

— L’article 4 de la CU es refereix a l’existència d’una ciutada-

nia única i reenvia al legislador el procediment d’adquisició

de la nacionalitat. La Llei de la ciutadania d’Ucraïna de 16 de juny

de 2005 estableix, entre les condicions d’accés a la nacionalitat,

«el coneixement de la llengua de l’Estat o la seva comprensió

en un nivell suficient per comunicar-se» (art. 9.5 de la Llei de

ciutadania). Aquesta disposició no s’aplica als discapacitats fí-

sics (cecs, sords i muts). Es facilita l’adquisició als drethavents

o persones amb familiars nascuts en el territori ucraïnès abans

del 1990.



f ) Dret

d’us (actiu

i passiu) en

les relacions

públiques i

privades

— Dret (general) de les persones, amb independència del seu

origen ètnic o de la seva identitat personal o cultural, del seu lloc

de residència o de les seves creences religioses, d’utilitzar qualse-

vol llengua en la vida pública i privada, d’estudiar i de mantenir la

llengua que escullin (art. 3.2 LPLE).

— Dret d’ús oral i escrit, en sentit actiu i passiu, de la LRoM en

les sol·licituds dels ciutadans a les administracions locals en els

territoris de LRoM (art. 11.3 LRoM).

— Dret d’ús oral de LRoM per part dels justiciables davant els

tribunals (art. 14.4 LRoM).

— Llibertat dels ciutadans de tria de la llengua en les activitats

de recerca (art. 21.1 LPLE).

— Llibertat lingüística en les activitats culturals (art. 23.1 LPLE).

— Dret d’utilitzar i consumir productes informatius en qualse-

vol llengua, sens perjudici de l’obligació de l’Estat de promoure la

creació d’obres d’àudio i audiovisuals en la llengua oficial i en les

LRoM (art. 24.1 LPLE).

— Els radiodifusors d’Ucraïna poden utilitzar en les seves

emissions la llengua nacional, la LRoM, les llengües de comunica-

ció internacional o d’altres llengües. El volum d’ús de la llengua

nacional i les LRoM s’ha de correspondre amb el nombre dels

grups lingüístics i és determinat pels ens radiodifusors (art. 24.3

LPLE). La transmissió d’obres audiovisuals es pot fer en llengua

original o doblada o subtitulada a la llengua oficial o les LRoM, tot

aprofitant les possibilitats tècniques que permetin la difusió en

diverses llengües (art. 24.4 LPLE).

— La tria de la llengua de la premsa correspon a l’empresa edi-

torial (art. 24.6 LPLE).

— La publicitat, els anuncis i altres productes audiovisuals

promocionals es poden fer en la llengua triada pels anunciants

(art. 26 LPLE).

— Dret dels ciutadans d’utilitzar el seu nom i cognom segons

la llengua materna i que siguin oficialment reconeguts, la qual

cosa s’ha de compatibilitzar amb la prescripció que el nom dels

ciutadans es presenta en la llengua oficial amb l’ortografia ucraï-

nesa. En exercici d’aquest dret, el nom inscrit en el passaport i

d’altres documents es presenta com una transcripció del rus, de

l’ucraïnès o d’una altra llengua escollida pel ciutadà (art. 27 LPLE).

— Requisit de coneixement de la llengua de l’Estat com a condició

d’elegibilitat per a la presidència de l’Estat (art. 103 CU).



g) Deures dels

ciutadans i

dels càrrecs

públics de

coneixement

i/o ús de la

llengua

— Requisit de coneixement de la llengua oficial per ser elegible

com a magistrat del Tribunal Constitucional (art. 148 CU).

— Els funcionaris i empleats públics han de conèixer la llengua

oficial per poder comunicar-se amb el públic, i en els territoris de

LRoM, aquesta llengua per comunicar-se amb els clients que la

utilitzen (art. 11.3 LPLE). La necessitat de garantir els serveis en

la llengua oficial i, si escau, en la LRoM s’ha de tenir en compte

en la selecció del personal (art. 11.2 LPLE).

— Els jutges professionals han de conèixer la llengua oficial. En

els territoris de LRoM, per tal de garantir que es podrà menar el

procediment en aquesta llengua, l’Estat ho tindrà en compte en la

selecció del personal judicial (art. 14.2 LPLE).

— Obligació dels ciutadans d’ús escrit de l’ucraïnès en els do-

cuments presentats davant els tribunals, exceptuant la possibili-

tat autoritzada pel jutge d’ús de la LRoM en els territoris de LRoM.

— Ús de la llengua oficial en la difusió dels principals resultats

de la recerca per part d’aquelles revistes científiques que es publi-

quin en LRoM. Sense el mateix caràcter obligatori, les revistes pu-

blicades en llengua oficial també han de presentar els principals

resultats de recerca en LRoM o en altres llengües (art. 21.1 LPLE).

— Els topònims, que inclouen els noms de llocs, unitats admi-

nistratives, estacions, carrers, places, etc., són formats i es presen-

ten en la llengua oficial de l’Estat. En els territoris de LRoM, l’equi-

valent del topònim en la LRoM se situa al costat del topònim en la

llengua oficial; i si és necessari es fa transliteració del topònim a la

llengua oficial (art. 27 LPLE).


— Afirmació d’una única «llengua de l’Estat» o «oficial de l’Estat», compatible

amb l’obertura a usos oficials d’altres llengües en diversos àmbits definits

legalment.

— Importància en l’arquitectura del model lingüístic de les remissions consti-

tucionals al legislador ordinari, a qui correspon desplegar l’abast de l’oficia-

litat i dels usos oficials de les altres llengües reconegudes, que es concreten

en nombrosos usos paral·lels amb la llengua oficial en els territoris delimi-

tats segons criteris legals.

— El criteri d’ús normal i obligatori de la llengua oficial és complementat i ma-

tisat per la legislació sobre la base de fonaments de tipus divers: la conside-

ració de les llengües no oficials reconegudes com a llengües regionals o

minoritàries, la llibertat d’opció lingüística de les persones, l’ús de llengües

de comunicació internacional, etc.

— Els usos admesos de les llengües reconegudes es regulen sota la forma de

drets individuals, possibilitat d’ús per part de les administracions locals i

per altres organismes socials, però no comporten unes obligacions precises

de coneixement i d’ús als poders públics.



— El reconeixement d’usos oficials basat en la concentració poblacional en

localitats és font d’inestabilitat per la posició geogràfica, sociopolítica i

geoestratègica del país sota la influència de Rússia. Situació de conflicte

bèl·lic.



3. Conclusions

1. L’oficialitat, com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua amb

l’Estat (o una entitat política subestatal), tot indicant quina és la llengua

assumida per l’Estat com a signe d’identitat política i, consegüentment,

com a vehicle de comunicació dels poders públics en les relacions entre

aquests i amb els ciutadans, i alhora com a llengua que ha de ser objecte de

protecció. Llengua oficial, doncs, com a llengua de l’Estat o que compta amb

l’aval estatal (anàlogament a les «festes oficials», el «diari oficial» o la «mo-

neda oficial») i amb un contingut identitari primordial.

El sentit de la distinció, recollida per nombrosos textos constitucionals, en-

tre l’oficialitat i el reconeixement d’«usos oficials» d’altres llengües rau

primordialment en la voluntat de graduar aquesta força identitària que ar-

rossega el concepte d’oficialitat i que sol comportar un criteri d’«ús normal»

de la llengua oficial en els àmbits públics i administratius, que no s’ha de

predicar en els mateixos termes de les llengües que gaudeixen d’un «reco-

neixement oficial» o «d’usos oficials».

2. En la normativa internacional no hi ha un criteri vinculant que obligui a

declarar una o més llengües oficials en un marc estatal determinat. La de-

claració d’oficialitat lingüística és expressió d’un acte de sobirania (o bé,

després de l’habilitació en la Constitució estatal, un acte derivat de l’auto-

nomia d’entitats territorials) i, com a tal, no està subjecta a directrius proce-

dents del dret internacional. La realitat política corrobora que la decisió

sobre les llengües que seran declarades oficials roman en mans dels estats,

si bé s’observen alguns conflictes on les potències internacionals preva-

lents en aquell moment imposen determinats arranjaments lingüístics que

poden comportar declarar una, dues o més llengües oficials en un nou Estat

o en parts d’aquest Estat.

En el dret espanyol, en què el castellà és proclamat la llengua oficial de l’Es-

tat per la Constitució de 1978, l’únic criteri metajurídic al qual ha al·ludit el

Tribunal Constitucional pel que fa a les altres llengües susceptibles de ser

declarades oficials és que s’ha de tractar de la «lengua característica, histò-

rica, privativa» del territori [en el cas referit, de la comunitat autònoma]; i

afegeix que aquest caràcter propi és «la condición constitucional inexcusa-

ble para su reconocimiento como lengua oficial [per un Estatut d’autono-

mia]» (STC 31/2010, FJ 14); mentre que la mateixa jurisprudència exclou

l’aspecte demogràfic com a element definitori del caràcter de llengua ofi-

cial, en considerar determinant el reconeixement de la llengua pels poders

públics com a mitjà normal de comunicació «independientemente de su

realidad y peso como fenómeno social» (STC 82/1986, FJ 2).

Entre els criteris doctrinals que poden orientar la decisió relativa a l’oficia-

lització de les llengües, el de la historicitat sol tenir un paper fonamental,

sobretot en els casos de manteniment sostingut de l’ús de la llengua per la

població assentada en el territori al llarg dels segles. Poden trobar-se formu-

lacions doctrinals d’altres criteris (el nombre de parlants, la situació socio-



lingüística respectiva de les llengües en contacte, etc.), l’aplicació dels quals

pot emmenar a respostes no coincidents o contradictòries quant al nombre

o tipus de declaració d’oficialitat aplicables a una mateixa realitat, i, per

tant, podrien servir per sostenir tant l’oficialitat única del català com algun

tipus de doble oficialitat del català i el castellà o de reconeixement d’usos

oficials del darrer.

3. En les constitucions dels estats del món, el concepte de llengua oficial és

el més àmpliament recollit per expressar la vinculació de la llengua amb

l’Estat.

És significatiu, tanmateix, el nombre de textos constitucionals que no recu-

llen cap norma que vinculi directament la llengua amb l’Estat. En aquests

supòsits, és possible parlar d’una oficialitat material o de facto, el significat i

contingut de la qual s’haurà de determinar a partir de la tradició d’ús de la

llengua, la normativa infraconstitucional en matèria lingüística i la realitat

d’ús de les llengües (que és majoritàriament monolingüe) dels països que

no contenen declaracions expresses.

L’elevació a rang constitucional de la declaració d’oficialitat implica uns

efectes expansius com a llengua d’ús normal i condicionen la capacitat de

modulació dels usos oficials vinculats a aquesta declaració, la qual cosa no

succeeix quan s’empren altres nocions distintes (llengua nacional, llengua

administrativa, llengua regional o minoritària, etc.). Aquests efectes s’han de

valorar, atès que suposarien un canvi respecte de la situació vigent a Cata-

lunya, en la qual l’Estatut d’autonomia estableix una doble oficialitat dota-

da d’un fonament diferenciat: del català com a llengua pròpia de Catalunya

i del castellà com a llengua oficial de l’Estat espanyol. La doble oficialitat en

el pla constitucional tendiria a equiparar ambdós fonaments legitimadors i

podria dificultar el desenvolupament i l’aplicació de mesures especials de

protecció per a la llengua catalana com a llengua pròpia d’acord amb la

justificació aplicada en la situació actual (vegeu l’annex). En un context dis-

tint de declaració constitucional del català com la «llengua oficial», aquesta

declaració assumiria el caràcter de llengua pròpia present en pràcticament

tots els estats, i seria compatible amb el reconeixement constitucional

d’usos oficials d’altres llengües, singularment del castellà.

La sistemàtica constitucional en l’ordenació de les qüestions lingüístiques

pot incloure altres tipus de previsions, que concreten o complementen la

declaració d’oficialitat, o bé poden substituir-la mitjançant altres fórmules

indirectes de manifestació del vincle de la llengua amb l’Estat. Les tradi-

cions jurídiques i els processos constitucionals propis de cada Estat influei-

xen significativament en el tipus i l’extensió de la regulació lingüística.

4. El contingut jurídic de l’oficialitat és variable, d’acord amb el seu desplega-

ment legal en els diferents ordenaments estatals. El caràcter modulable del

concepte d’oficialitat li confereix certa capacitat d’adaptació a les realitats

lingüístiques a les quals s’aplica, com també a les finalitats que inspiren la

regulació jurídica que pretén conformar-la o incidir-hi. La declaració d’ofi-



cialitat admet modulacions expresses a través dels textos constitucionals o

les lleis de tres grans tipus: territorials, funcionals i temporals.

Amb relació al procés de creació d’un estat propi per a Catalunya, no sem-

blen aplicables les modulacions territorials, habitualment pròpies d’estats

compostos, pel que fa al català i el castellà. En canvi, sí que serien aplicables

al tractament de l’occità aranès, l’oficialitat del qual a la Vall d’Aran s’hauria

d’emmarcar en un règim d’autonomia territorial, alhora que caldria garan-

tir uns usos oficials de l’aranès en les institucions comunes o generals de

l’Estat.

Les modulacions funcionals (o materials) podrien servir per reservar expres-

sament uns àmbits d’ús al català des de la Constitució, d’acord amb les tesis

sociolingüístiques que destaquen la importància de garantir uns àmbits

d’ús tendencialment exclusius, com a fórmula que en garanteixi la vitalitat

i la sostenibilitat com a llengua del país. Tanmateix, una norma declarativa

de l’oficialitat del català podria també desplegar-se legalment en aquest

sentit o fonamentar una pràctica conseqüent amb les tesis indicades.

El criteri temporal, que durant força temps s’ha aplicat en el marc del pro-

cés de normalització lingüística (per tal de fer efectiva l’oficialitat procla-

mada d’una llengua, la catalana, històricament exclosa dels àmbits ofi-

cials), s’hauria de tenir en compte en relació amb el tractament constitu-

cional del castellà, si hom pretén evitar una regulació petrificadora d’un

estatus jurídic i una situació sociolingüística procedents d’un marc estatal

(l’Estat espanyol actual) orientat a garantir la superioritat jurídica de l’ofici-

alitat del castellà i que dificulta l’aplicació de mesures de caràcter territori-

alitzador a favor de la llengua catalana.

Una possible articulació jurídica d’això darrer consistiria en el reconeixe-

ment constitucional d’uns usos oficials a la llengua castellana (vegeu l’an-

nex), d’on derivessin unes sòlides garanties d’ús per als seus parlants en

termes de drets lingüístics; sense que això constituís un fre a dinàmiques

sociolingüístiques favorables a una convergència més gran vers el català, en

el marc d’un context futur en què cal preveure la internacionalització crei-

xent dels fluxos de població, econòmics, científics i culturals, amb uns rols

creixents de l’anglès o d’altres llengües internacionals. Es podria valorar la

inclusió d’alguna referència a aquestes llengües en el pla constitucional, si

bé sembla més adequada la previsió d’una cobertura legal de certs usos en

les administracions, les universitats, etc. En el pla constitucional, i com a

manifestació dels valors i els principis que inspiren el model de convivèn-

cia, semblaria adient explicitar un principi de respecte i protecció de la di-

versitat lingüística present en la societat.

5. La diversitat dels models estatals d’oficialitat analitzats posa de manifest la

pràctica inexistència, en la realitat política actual, de supòsits d’oficialitat

simètrica de dues o més llengües; una situació que només resulta possible

de trobar, de forma aproximada, en el marc d’unitats polítiques subestatals

(per exemple, Brussel·les a Bèlgica; el Tirol del Sud a Itàlia; Nova Brunsvic al

Canadà).



L’asimetria jurídica i real dels casos de reconeixement de més de dues llen-

gües oficials en el pla estatal s’explica per la combinació de raons jurídiques

i sociolingüístiques, entre les quals:

a) igualtat formal de dues o més llengües en el pla estatal, acompanyada de

monolingüisme territorial —amb excepcions en territoris molt limitats—

dins d’estats descentralitzats (Bèlgica, Suïssa);

b) bilingüisme oficial de les institucions comunes o generals fonamentat en

drets lingüístics individuals subjectes a modulacions jurídiques funcio-

nals i l’exercici dels quals és condicionat pel desigual repartiment demo-

gràfic de la població de cadascuna de les llengües oficials, com també per

la força de l’anglès com a llengua internacional (Canadà);

c) dues llengües oficials, amb el reforçament jurídic simbòlic d’una d’aques-

tes (com a llengua nacional i primera llengua oficial) que no té una tra-

ducció en les pautes d’ús, en mantenir-se significatives resistències

pràctiques a la implementació efectiva de l’oficialitat de la llengua origi-

nària del territori (Irlanda);

d) tres llengües oficials, sense una declaració constitucional solemne, que

es tradueix legalment i a la pràctica en una distribució diglòssica dels

usos lingüístics (Luxemburg); i

e) dues llengües oficials, una de les quals és alhora declarada nacional, amb

la previsió legal de drets lingüístics simètrics en certs àmbits i uns usos

institucionals preferents per a la darrera en algun àmbit concret (Malta).

En el marc d’un estat propi per a Catalunya, una hipotètica declaració de

doble oficialitat de la llengua catalana i la llengua castellana, amb la decla-

ració afegida del català com a llengua pròpia, només trobaria un possible

parangó amb el model de Malta. Com s’ha esmentat en la conclusió tercera,

no és correcte concebre aquesta hipòtesi com un trasllat del model lingüís-

tic actual (comunitat autònoma en el marc de l’Estat espanyol) a una nova

realitat estatal de Catalunya. En el marc d’aquesta hipòtesi, i tenint pre-

sents els condicionaments sociolingüístics interns i externs que afecten el

català, les previsions constitucionals tendents a delimitar constitucional-

ment l’oficialitat del castellà haurien de ser més àmplies que en l’únic mo-

del comparable (Malta) si hom pretén garantir unes condicions de pervivèn-

cia i desenvolupament de la llengua catalana. Igualment, però, la declaració

constitucional d’oficialitat del castellà podria ser interpretada per les sen-

tències dels tribunals com a font de nous drets i prerrogatives a favor

d’aquesta llengua i els seus parlants, la qual cosa podria emmenar a diluir

les modulacions funcionals jurídicament previstes.

També a l’efecte d’evitar o minimitzar la conflictivitat lingüística, les expe-

riències comparades analitzades mostren que sol manifestar-se més en

aquells territoris on hi ha dues llengües oficials en contacte, per la tendèn-

cia a concebre l’oficialitat com a habilitació per a l’ús normal de la llengua

en els àmbits diversos.



6. Pel que fa a l’ús de conceptes distints de l’oficialitat per caracteritzar l’esta-

tus de les llengües reconegudes constitucionalment, el panorama que ofe-

reixen les constitucions mundials resulta força divers, segons el tipus de

combinació o no d’aquests termes amb la noció d’oficialitat.

En primer lloc, l’ús únic del terme llengua nacional és molt rar en el dret com-

parat i sembla que no té prou força indicativa de l’assumpció de la llengua

per part de l’Estat (com a contingut essencial de l’oficialitat), com ho de-

mostra el fet que diversos estats monolingües declaren simultàniament la

seva llengua «nacional» i «oficial». El terme llengua nacional aplicat a dues o

més llengües admet la modulació dels usos oficials de les llengües en pre-

sència, i permet distingir entre aquestes una com a llengua de l’Estat (Fin-

làndia).

En segon lloc, en textos constitucionals amb declaració d’oficialitat, l’addi-

ció del terme llengua nacional sol aplicar-se a les llengües autòctones o prò-

pies del país i implica reconèixer-les fonamentalment com un element

identitari i una part destacada del patrimoni cultural que cal protegir i

promoure, tot i que amb projeccions jurídiques no coincidents: a) en uns

casos, amb la finalitat d’establir una posició jurídica privilegiada de la dar-

rera, en tant que llengua autòctona o pròpia del territori, que no sempre ni

en la majoria dels sectors es tradueix en una asimetria legal favorable a la

llengua qualificada com a nacional (Luxemburg, Irlanda, Malta); i b) en altres

supòsits, com un estatus que conforma la protecció constitucional única de

llengües a les quals no se’ls reconeix la condició d’oficialitat o bé que patei-

xen modulacions significatives en el contingut de l’oficialitat (Suïssa, per al

romanx; Bèlgica, per a l’alemany; Ucraïna, per al rus).

Finalment, l’ús d’altres termes —llengua originària, llengua equiparada, llengua

comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua pròpia—, d’acord amb l’anàlisi

comparada, és aplicable a llengües pròpies o originàries de parts del terri-

tori de l’Estat, i per tant semblen allunyats d’una concepció d’estatalitat.

7. Les qüestions vinculades a la transició des del règim lingüístic de comunitat

autònoma a un nou règim lingüístic estatal (que podrien recollir les dispo-

sicions transitòries del text constitucional), tot i que no són objecte directe

d’estudi, mereixen algunes consideracions finals. Tant en un escenari de de-

claració d’oficialitat del català i de reconeixement d’usos oficials del castellà,

com en un escenari de doble oficialitat modulada funcionalment a favor del

català, el procés de transició hauria de conjuminar: d’una banda, un suport

legal, polític i pràctic per al català com a llengua d’ús normal; i, de l’altra, una

atenció especial en el pla legal, pràctic i simbòlic a la llengua castellana, tant

des de la perspectiva d’una garantia dels drets lingüístics individuals (llengua

d’ús d’una part important de la població) com de la protecció del patrimoni

que conforma la diversitat lingüística de Catalunya (llengua d’identificació

per a part de la població). Aquesta garantia legal, que ha de ser sòlida, podria

evitar que una hipotètica pressió castellanitzadora pogués aprofitar la força

expansiva que una declaració d’oficialitat porta implícita en un context ju-

ridicopolític mancat de modulacions territorials aplicables al castellà.



En el context descrit, pot emergir com una qüestió clau la gestió adequada,

tant internament com vers l’exterior, de l’impacte simbòlic d’una declara-

ció d’oficialitat de la llengua catalana sense una formulació constitucional

equivalent de l’estatus jurídic de la llengua castellana. El discurs que caldria

articular per respondre-hi hauria d’incloure elements relatius a la trajec-

tòria històrica de la qüestió lingüística a Catalunya (el català com a llengua

originària del territori i que ha resistit al llarg de la història els processos

exògens tendents a la substitució lingüística en el seu territori), a la realitat

sociolingüística que caracteritza el català com a llengua que ha de ser ob-

jecte d’una protecció especial, i posar l’èmfasi en el tipus de societat respec-

tuosa amb els drets humans i els valors democràtics i de pluralisme polític

i social que hom pretén conformar.

LEGIS

LAC

IÓ LIN

GÜ

ÍST

ICA

B

IBLIO

TEC

A T

ÈCN

ICA

DE P

OLÍT

ICA

LING

ÜÍS

TIC

A

L’ofi

cialitat ling

üística

166

ANNEX: Taula sobre les implicacions de l’oficialitat

DUES (O MÉS) LLENGÜES OFICIALS* UNA LLENGUA OFICIAL I UNA (O MÉS) LLENGÜES RECONEGUDES**

a) Mitjà normal de comunicació en i entre els poders públics

— Garanties d’usos interns com a llengua de treball de les administracions

i els poders públics.

— En sistemes de quotes lingüístiques o similars, dret dels funcionaris i

empleats públics a l’ús intern i a treballar en llur llengua oficial.

— Ús indistint de les llengües oficials en les relacions interadministratives.

— Dret dels parlamentaris d’ús de les llengües oficials en totes les tasques

parlamentàries.

— Diari de sessions del parlament en les distintes llengües oficials, amb

traducció de totes les intervencions en les dues llengües oficials (en

algun cas es consignen només en la llengua utilitzada pels parlamen-

taris).

— Redacció en les dues llengües oficials dels actes procedents d’una insti-

tució federal (estatal) que el govern presenta al parlament.

— Obligació de bilingüisme de determinats documents parlamentaris

(informes, dictàmens, comunicacions escrites, etc.), dels arxius i del

butlletí del parlament.

— Retolació dels edificis públics en les dues llengües oficials.

— Obligació de bilingüisme de les convocatòries i actes de les reunions

dels consells municipals (no inclou altres òrgans municipals).

— Dret dels reclutes a rebre formació militar en les dues llengües oficials.

— Exclusió de l’obligació de bilingüisme en informes i textos redactats per

les autoritats en el marc dels usos interns, amb les garanties necessàri-

es d’informació a la població. La llengua oficial utilitzada pel particular

no condiciona la llengua dels informes i actes interns de l’Adminis-

tració.

— Llengua oficial com a llengua d’ús intern i de treball del parlament, les

administracions i poders públics.

— Possible ús oral en els debats parlamentaris de la llengua reconeguda.

— No garantia d’ús administratiu intern de la llengua reconeguda en ter-

mes equivalents o similars a la llengua oficial, que pot ser llengua de

treball amb l’obligació d’ús paral·lel de la llengua oficial o d’acord amb

criteris de flexibilitat previstos legalment.

— Llengua oficial com a llengua de les relacions interadministratives, de

les quals es pot excloure la llengua reconeguda (casos molt limitats ús

llengua reconeguda).

— Obligació d’ús de la llengua oficial com a llengua del procediment judi-

cial, no extensible a la llengua reconeguda, si bé es pot admetre l’ús en

el procediment d’altres llengües reconegudes si són conegudes pels

tribunals o les parts.

— Nom dels organismes públics només en la llengua oficial. Casos limitats

de reconeixement (territorial) d’ús paral·lel de denominació paral·lela

en la llengua reconeguda.

— Retolació dels edificis públics en la llengua oficial, amb excepcions d’ús

d’altres llengües per raons de seguretat, salut, etc.

— La llengua oficial és la llengua de comunicació de l’Administració amb

els treballadors o empleats públics.

— Obligacions legals de publicar un resum de certs informes de comitès

governamentals, grups de treball o organitzacions, com també projectes

o proposicions de llei (redactats en la llengua oficial) en la llengua reco-

neguda.

— La llengua oficial és llengua de comandament de les forces armades.

— La llengua oficial és llengua de treball de les missions a l’estranger (am-

baixades, consolats, etc. amb exclusió de consolats honoraris).

LEGIS

LAC

IÓ LIN

GÜ

ÍST

ICA

B

IBLIO

TEC

A T

ÈCN

ICA

DE P

OLÍT

ICA

LING

ÜÍS

TIC

A

L’ofi

cialitat ling

üística

167


b) Mitjà de comunicació dels poders públics amb els ciutadans

— Documents administratius o actes de l’administració estatal adreçats al

públic en general redactats en les diferents llengües oficials (habitual-

ment en versions separades).

— Expedició administrativa d’actes, certificats, declaracions i autoritzaci-

ons en la llengua oficial triada pel ciutadà.

— Publicacions i comunicacions de les autoritats adreçades al públic en

general en les dues llengües oficials.

— Realització en les dues llengües oficials dels rètols, senyals de trànsit i

cartells indicadors per al públic.

— Igual visibilitat de les dues llengües oficials en rètols i comunicacions

(en llengua oficial nacional es pot prohibir que el rètol en l’altra llengua

oficial sigui més visible o de mida més gran).

— Anuncis orals dels organismes públics en les dues llengües oficials (o

almenys en la llengua oficial i nacional, però aplicat a comunicacions

d’àmbit territorial reduït).

— Determinació de la llengua del procediment administratiu segons la

llengua oficial de la part o persona interessada i, si són diverses, criteris

de decisió segons drets i interessos en presència o, per defecte, tria de la

llengua majoritària del districte. L’Administració notifica decisió en la

llengua oficial escollida per la part o en la qual aquesta ha presentat les

conclusions. Si l’Estat és part en el procés, ha d’utilitzar la llengua triada

per l’altra part.

— Procediment judicial en la llengua oficial de la part demandada o acusat.

— Avisos o notificacions dels tribunals a les parts en el procés o individus

(no persones jurídiques) en la llengua oficial del destinatari o, si no és

coneguda, en les dues llengües oficials.

— Dret a obtenir la sentència judicial en la llengua oficial triada.

— En el supòsit d’intervenció en el procés de persones jurídiques privades

bilingües, el tribunal ha d’utilitzar la llengua d’inici del procediment

judicial.

— Obligació de les autoritats d’oferta activa dels serveis en les dues llen-

gües oficials.

— Material imprès de l’Administració i pàgines d’acollida de llocs Internet

en les diverses llengües oficials.

— Les capçaleres, els sobres, les carpetes, etiquetes o cobertes de fax dels

organismes públics han d’aparèixer en les dues llengües oficials (o al-

menys en la llengua oficial nacional).

— En determinats tipus de comunicacions i publicacions adreçades al pú-

blic, habilitació als organismes públics per utilitzar llengües distintes de

l’oficial, si bé es pot acompanyar de l’exigència de prioritat a la llengua

oficial.

— Possibilitat constitucionalment o legalment prevista d’ús (actiu i passiu)

de la llengua reconeguda en les relacions amb les administracions pú-

bliques (possible subjecció a condicions de demanda important, vocació

o fi propi de l’organisme, decisió administrativa ad hoc, administracions

locals, etc.).

— Els cartells, senyals i indicacions en la via pública s’han de fer en la llen-

gua oficial (amb excepcions possibles en favor de llengües internacio-

nals), si bé en els textos destinats a la informació del públic es pot ad-

juntar una versió en la llengua reconeguda.

— En els tribunals, les parts personades, les persones inculpades i els tes-

timonis poden fer ús (oral i de vegades escrit) de la llengua reconeguda.

En aquest supòsit no sol reconèixer-se un dret a ser entès directament

pel tribunal, en els termes previstos per la llengua oficial.

— Els ciutadans poden haver de sol·licitar rebre notificacions i comunica-

cions individuals en la llengua reconeguda.

— Possibilitat dels ciutadans de sol·licitar la traducció de sentències a les

llengües reconegudes, a càrrec de l’Administració (algun supòsit de

previsió legal de publicació de la sentència constitucional directament

en la llengua reconeguda si la demanda s’ha presentat en aquesta llen-

gua).

— Possibilitat de les administracions d’admetre documents en llengua no

oficial, que s’entenen admesos si no se n’exigeix ràpidament una tra-

ducció.

— En les actuacions notarials i davant els agents judicials es pot utilitzar la

llengua reconeguda si és comprensible per les persones que hi interve-

nen i hi ha acord.

— Tramitació del procediment judicial en llengua reconeguda amb l’acord

necessari de totes les parts.

— En la utilització de llengües reconegudes, no oficials, en el proce-

diment administratiu correspon a la part assumir els costos de traduc-

ció.

— Difusió en l’àmbit estatal en les distintes llengües reconegudes (assegu-

rada per ministre competent) d’informacions relatives a la vida, salut,

seguretat de les persones o el medi ambient.

LEGIS

LAC

IÓ LIN

GÜ

ÍST

ICA

B

IBLIO

TEC

A T

ÈCN

ICA

DE P

OLÍT

ICA

LING

ÜÍS

TIC

A

L’ofi

cialitat ling

üística

16

8


— En un cas, en la correspondència de l’Administració amb els ciutadans,

el text en una llengua oficial és qualificat per la normativa infralegal de

traducció de la llengua oficial i nacional.

— Denominació i inscripcions dels documents personals d’identitat en les

distintes llengües oficials.

— Obligació dels poders públics (territorialitzada) d’enviar avisos, citaci-

ons i correspondència en la llengua (reconeguda i no oficial) de la perso-

na identificada com a pertanyent a poble indígena.

— Les capçaleres, els sobres, les carpetes, etiquetes o cobertes de fax dels

organismes públics han de fer-se en la llengua oficial.

— Extensió d’obligacions d’ús de la llengua reconeguda de les administra-

cions a entitats privades que exerceixen funcions públiques.

— Publicació del material de votació i de les paperetes electorals en la llen-

gua reconeguda.

— En els esdeveniments públics, garantia que les informacions essencials

seran traduïdes a la llengua oficial.

c) Mitjà d’exteriorització dels actes jurídics públics i privats, amb garantia de validesa

— Publicació de les lleis en les dues o més llengües oficials (en doble co-

lumna o no).

— Reconeixement d’igual valor jurídic de les distintes versions lingüísti-

ques de les lleis en les llengües oficials. En el supòsit d’una llengua ofi-

cial i nacional, es pot atribuir preferència al seu text respecte de l’altra

versió oficial en cas de conflicte interpretatiu (si bé en un cas la prefe-

rència s’inverteix a favor de la llengua oficial no nacional en les normes

mercantils).

— Les altres normes, decrets, ordenances, que s’han de publicar en el diari

oficial, s’editen i es publiquen en les dues llengües oficials. Possibilitat

de preveure, expressament, excepcions quant als tipus de normes o ac-

tes dels poders públics que s’han de publicar íntegrament en les distin-

tes llengües oficials.

— Els reglaments i ordenances municipals es publiquen en les dues llen-

gües oficials.

— Manca de garanties estrictes de bilingüisme en la publicació dels trac-

tats internacionals.

— Els anuncis, avisos i altres textos de publicació obligatòria per llei s’han

de publicar en les dues llengües oficials.

— Obligació de publicar sentències en temes d’interès públic en les dues

llengües oficials.

— Obligació de bilingüisme de certs documents polítics (propostes políti-

ques, projectes de llei) o de retiment de comptes econòmics.

— Els topònims en les dues llengües tenen la mateixa força legal (si bé es

poden acceptar topònims unilingües).

— Els comptes anuals de les empreses o documents de registre de les em-

preses es poden fer en alguna de les dues llengües oficials

— No previsió de publicació simultània de les lleis en la llengua oficial i la

llengua reconeguda. Algun cas de publicació obligatòria de les lleis en la

llengua reconeguda (normalment aquelles d’interès per a la comunitat

subestatal que les parla, segons decisió governamental o ministerial).

— Prevalença del text en la llengua oficial de normes jurídiques que siguin

publicades també en una llengua reconeguda.

— Previsió de publicar comunicacions, ordres, directrius i notificacions en

la llengua reconeguda dins les sèries de documents ministerials (distin-

tes del diari oficial estatal), segons tria o decisió del ministre competent.

— Els actes administratius redactats en la llengua reconeguda s’han

d’acompanyar de la traducció a la llengua oficial.

— Possibilitat de publicar avisos, convocatòries i anuncis dels poders

públics en la llengua reconeguda adjuntant la traducció en la llengua

oficial.

— Els documents notarials es poden redactar en una llengua coneguda pel

notari i les parts per voluntat manifestada pels atorgants o per disposi-

ció contractual.

LEGIS

LAC

IÓ LIN

GÜ

ÍST

ICA

B

IBLIO

TEC

A T

ÈCN

ICA

DE P

OLÍT

ICA

LING

ÜÍS

TIC

A

L’ofi

cialitat ling

üística

169


d) Obligació d’ensenyar la llengua a la ciutadania en el sistema educatiu

— Activitat educativa com a àmbit subjecte a un règim específic, no direc-

tament derivable de l’oficialitat.

— L’estudi de l’altra llengua oficial sol ser obligatori com a segona llengua.

Tanmateix, no obligatorietat de l’ensenyament i estudi de la segona

llengua oficial en alguns sistemes federals on la competència educativa

rau en el nivell regional o local.

— L’obligació d’aprendre les dues llengües oficials pot admetre intensitats

variables d’acord amb la tria del programa educatiu.

— Possibles exempcions individuals de l’aprenentatge d’una de les dues

llengües oficials.

— Les dues llengües oficials són llengües administratives de l’ensenya-

ment.

— Activitat educativa com a àmbit subjecte a un règim específic, no direc-

tament derivable de l’oficialitat.

— La llengua oficial és d’estudi obligatori en tota mena d’establiments

educatius.

— Previsions d’ensenyament com a segona o tercera llengua de la llengua

reconeguda.

— Possibilitat de configurar com a obligatori l’estudi d’una llengua recone-

guda (a més de llengües estrangeres).

— La llengua oficial és la llengua administrativa de l’ensenyament.

e) Acreditació lingüística en l’adquisició derivada de la nacionalitat

— Acreditació indistinta d’una o altra llengua oficial en l’accés a la nacio-

nalitat. Possible absència de requisits lingüístics.

— Habitualment s’exigeix, com a mostra d’integració social, l’habilitat per

comprendre i parlar una de les dues llengües oficials per poder comuni-

car-se. En d’altres casos, estar familiaritzat amb la llengua.

— Requisit de conèixer la llengua oficial. Habitualment s’exigeix, com a

mostra d’integració social, l’habilitat per comprendre-la i parlar-la per

poder comunicar-se. En algun cas també exigència d’habilitats escrites.

— Possibilitat d’acreditar una llengua nacional, en cas de manca de decla-

ració d’oficialitat en el pla federal.

f) Dret d’ús (actiu i passiu) en les relacions públiques i privades

— Dret d’ús actiu (adreçar-se) i passiu (rebre resposta) en les dues llengües

oficials en les relacions dels ciutadans amb el parlament, l’Administra-

ció i els tribunals. Prohibició de situar ciutadà en situació menys avan-

tatjosa per l’ús d’una de les llengües oficials davant dels tribunals.

— Dret de ser informat sobre la llibertat de tria entre les llengües oficials

(oferta activa).

— Dret d’obtenir la traducció de sentències en l’altra llengua oficial si

s’afecten drets, interessos o obligacions (exclòs l’àmbit civil).

— Dret d’obtenir resposta de l’Administració en la llengua utilitzada pel

ciutadà.

— Concepció legal restrictiva dels drets lingüístics de les persones jurídi-

ques

— Garantia més àmplia o reforçada dels dret de comunicar-se en la llen-

gua oficial (sentit actiu i passiu) davant les administracions, serveis de

salut i socials, empreses públiques, col·legis professionals, sindicats,

empreses, notaries, organitzacions culturals.

— Drets específics o garantia reforçada pel que fa a la llengua oficial del

dret a treballar-hi, dels drets dels consumidors o del dret a l’ensenya-

ment en aquesta.

— Dret dels ciutadans d’utilitzar la llengua reconeguda davant de les ad-

ministracions i els tribunals.

— Dret d’accés a serveis sanitaris i socials en la llengua reconeguda.

— Limitació dels drets de les persones jurídiques d’ús de la llengua reco-

neguda davant les administracions.

— Dret dels ciutadans d’us passiu (rebre resposta) davant les administra-

cions en la llengua reconeguda si l’assumpte té el seu origen en els po-

ders públics i afecta drets fonamentals o bé una obligació imposada pels

poders públics.

— Dret dels membres de poble indígena a demanar traducció a la llengua

reconeguda de les reclamacions econòmiques, sentències, resolucions i

informes del procediment administratiu, contenciós administratiu i

penal si s’afecten els seus drets i interessos.

LEGIS

LAC

IÓ LIN

GÜ

ÍST

ICA

B

IBLIO

TEC

A T

ÈCN

ICA

DE P

OLÍT

ICA

LING

ÜÍS

TIC

A

L’ofi

cialitat ling

üística

170


g) Deures dels ciutadans i/o càrrecs públics de coneixement i/o ús de la llengua oficial

— Els funcionaris no resten generalment obligats, en els sistemes federals

amb quotes lingüístiques, a conèixer dues o més llengües oficials.

— Obligació dels tribunals de comprendre la llengua oficial triada per les

parts, sense intermediació d’intèrpret.

— Les empreses poden ser eximides de l’obligació de bilingüisme o bé sub-

jectes a criteris flexibles d’ús en llurs comunicacions internes (segons la

composició del personal). La internacionalització pot habilitar ús de

llengües estrangeres en contractes individuals i en activitats de caràcter

col·lectiu, d’acord amb requisits legals.

— Etiquetatge i instruccions d’ús dels productes en les dues llengües ofi-

cials.

— Deure dels funcionaris i dels empleats públics de conèixer la llengua

oficial en el nivell exigible segons llur funció o lloc de treball. Aquest

deure es pot estendre, tot i que en termes menys vinculants, al coneixe-

ment de la llengua reconeguda.

— Deure de coneixement de la llengua oficial per exercir professions col-

legiades.

— Requisit de coneixement de la llengua oficial per ser elegible com a pre-

sident estatal

— Requisit de coneixement de la llengua oficial per ser elegible com a ma-

gistrat constitucional.

— Obligació dels jutges de conèixer la llengua oficial.

— Obligacions de coneixement de la llengua oficial pels empleats de les

societats mercantils, d’associacions sense ànim de lucre, de fundacions,

empreses i persones físiques si ho justifica un interès públic, d’acord

amb criteris de proporcionalitat.

— Obligacions de les empreses, modulades d’acord amb el caràcter i con-

text de l’activitat en termes de raonabilitat, d’ús de la llengua reconegu-

da en serveis a persones de poble indígena.

— Empreses, associacions sense ànim de lucre i institucions registrades al

país han de publicar els seus informes en la llengua oficial (sens perju-

dici de la traducció possible a altres llengües) i utilitzar-la en segells,

capçaleres, tampons.

— Instruccions d’ús dels productes s’han de proporcionar en la llengua

oficial.

— Obligació d’utilitzar, com a mínim, la llengua oficial en els anuncis pú-

blics i la publicitat comercial, o bé d’atorgar-li un ús predominant sobre

altres llengües utilitzades.

— Ús de la llengua oficial en la difusió dels principals resultats de la recer-

ca científica.

* La tria del criteri d’oficialitat implica no tenir en compte en aquesta taula el cas analitzat de Luxemburg atès que l’ordenament jurídic d’aquest estat no utilitza el concepte d’oficialitat. El cas també analitzat de Finlàndia, per les característiques pròpies del concepte emprat de llengües nacionals, no resulta d’adscripció clara a cap dels dos models de la taula i se n’extreuen dades per a la primera i la segona columna.

** La noció de llengua reconeguda inclou les llengües no oficials del territori que poden ser declarades llengua nacional, llengua regional o minoritària o tenir reconeguts usos oficials per la legislació sense ser la llengua oficial del territori.

L'oficialitat lingüística: Declaracions constitucionals i implicacions ...

Documents

Transcript of L'oficialitat lingüística: Declaracions constitucionals i implicacions ...