Llengua Nacional · la llengua procedent de Catalunya com a llengua pròpia, llengua que ... E lb...

600 ptes. / 3,6 euross

Núm. 34Primavera del 2001

n El bilingüisme valencià

n Els virus lingüístics

n Rieres i torrents: cursos fluvials menors

Llengua Nacional

Enguany es compleix un segle de la publicació de la «Lletra de con-vit» amb què Mn. Antoni Maria Alcover, folclorista i filòleg mallor-quí, iniciava els treballs d’arreplega de materials que culminarien

en el magne Diccionari català-valencià-balear, pas importantíssim enla consolidació de la Renaixença.

Doncs bé, per iniciativa de la Universitat de les Illes Balears, s’acabade publicar una «Lletra de convit 2001» que vol actualitzar, romanentfidel al seu esperit, la de mossèn Alcover. Aquest text, al qual augu-rem la màxima difusió, després de remarcar la importància del mani-fest de fa cent anys, dibuixa els reptes actuals de la nostra llengua dinsel procés de mundialització, les noves migracions, l’ampliació i refor-ma de la Unió Europea, l’evolució dels Estats-nació, etc. Llavors fa unacrida a la coordinació entre els països de llengua catalana, reclama elreconeixement de la nostra comunitat lingüística i exhorta entitats,empreses i societat en general a l’ús normal del català. Havent preci-sat que s’adreça a totes les instàncies, internes i externes, que podeninfluir en la situació de la nostra llengua, estableix un programa d’ac-cions concretes amb vista a assolir progressivament els objectiusesmentats. Finalment, demana la difusió del document i l’expressiód’adhesions, alhora que anuncia la constitució d’un «Consell de laLlengua» que farà el seguiment de tot el programa.

No cal dir que la iniciativa de la Universitat de les Balears, oportuna commai dins el present Any Alcover, mereix atenció i suport. La nostra asso-ciació no pot pas deixar d’adherir-s’hi, ja que els objectius d’aquesta «Lletra de convit 2001» concorden amb els nostres. Però desitjaríemafegir-hi una precisió: si volem que el català sigui reconegut plenamentcom una llengua normal i normalitzada, una llengua de cultura, cal queaquesta nostra llengua es presenti com a tal, com una llengua de cultu-ra. Per això, i seguint el fil d’editorials publicats en números anteriorsde la nostra revista, cal evitar, en la normativa i en l’ús del català, aque-lles desviacions que ens aparten del model de llengua de cultura dissen-yat per Fabra. I en això té una especial responsabilitat l’Institut d’EstudisCatalans, entitat adherida de bon principi al text que comentem. Malau-radament, fins ara el IEC no ha demostrat haver fet cas de les nostresqueixes i les nostres peticions. Volem creure que es tracta tan sols de lalentitud inherent a les acadèmies i confiem que, tant els promotors dela «Lletra» com els qui s’hi aniran adherint —i en primer lloc, perquèjeràrquicament així li toca, el IEC—, posaran tots els mitjans capaçosd’assolir els fins tan encertadament assenyalats.u

LLENGUA NACIONAL u núm. 34 u primavera del 2001 3

E D I T O R I A LS U M A R I

PUBLICACIÓ I ADMINISTRACIÓ: ASSOCIACIÓ LLENGUA NACIONAL, inscrita en el Registre d’Associacions de la Generalitat amb el número 12842DIPÒSIT LEGAL: B-35574-91ADREÇA POSTAL DIRECTORLLENGUA NACIONAL Ramon Sangles i Moles LLENGUA NACIONALC. de Mallorca, 264, 1r C Tel.93 531 48 56 és membre de08008 BARCELONA C/e [email protected] l’APPEC

Tel. i fax 93 487 34 56 / 669 85 32 37 REDACTOR EN CAPC/e: [email protected] Jordi Badia i PujolADREÇA A INTERNET: http://fly.to/asslln

CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Badia, Gabriel Bibiloni, Rosa Calafat, David Casellas, Jaume Corbera, Avel·lí Flors, Mercè Graell, Victòria Gras,Albert Jané, Bernat Joan, Lluís Marquet, Josep Munté, Víctor Pallàs, Carles Riera, Josep Ruaix, Xavier Rull, Jaume Vallcorba, Carme Vilà

MAQUETACIÓ: Mercè Graell PORTADA: Aventurero 3, de Ramon Jovani, participant en la «Millennium Odyssey»

El Consell de Redacció no s’identifiaca necessàriament amb les opinions expressades en els articles publicats.

Continuant l’esperitde la

«Lletra de convit»

EDITORIAL3 • Continuant l’esperit de la «Lletra de convit»

TRIBUNA5 • El bilingüisme valencià. Pere Riutort Mestre

• No perdem la dignitat. Jaume Vallcorba i Rocosa• Cal confederar-nos. Daniel Ruiz-Trillo

SINTAXI11 • Més sobre el complement del nom. Albert

Jané• Exemples il·lustradors d’un dels usos de ésser i estar. Jaume Vallcorba• Els virus lingüístics (I). Màriam Serrà

LÈXIC16 • La imaginació (i la valentia) al poder: l’esterilitat

productiva de neologismes, un problema de supervivència del català. Xavier Rull• L’aparició d’un nou sufix? David Casellas• Els menfots i el menfotisme. Eugeni S. Reig• Paellera, mot manllevat innecessari. Lluís Marquet• El tractament de vós. Pere Elies• Reflexions elementals a l’entorn de la defensa de la toponímia. Cosme Aguiló• Rieres i tor rents: cursos fluvials menors. Carles Domingo • Els vents. Jordi Elies / Enric Valor

MITJANS DE COMUNICACIÓ32 • Les llistes de correu: Zèfir. David Casellas

• Dialectes? Pere Ortís

AMICS I MESTRES34 • Entrevista a Josep Tero. Núria Escapa

DE PERTOT37 • Sicília: de quan els catalans solcaven els mars.

Quim Gibert

38 MENJARS DE FONDA I TAVERNA• Bons plats de farro. Quico Quelotxo

BIBLIOGRAFIA40 • La diversitat sociolingüística d’Europa. Anna

Porquet• Sobre terminologia lingüística. Carles Riera• Un important diccionari diferent. Jaume Vallcorba


L A F L A M A D E L A L L E N G U A

Joan Salvat Papasseit

Guardeu la terra els pagesos germans,

guardeu –beseu-la amb delit, pam a pam:

ara amb nosaltres, marins i gojats,

per Catalunya, els vaixells salparan.

Guardeu la terra els pagesos germans.

De cara al món altra volta, i firam!

Les gestes nostres no temin la mar:

–qui duu senyera els dofins li fan pas.

Per Catalunya un bell nom voleiant,

de cara al món altra volta, i firam!

Fornits atletes, a proa s’hi cap;

deixeu l’Estadi pels fadrins que es fan.

Preneu els estris de viure en combat.

Per Catalunya: una passa endavant!

Fornits atletes, a proa s’hi cap.

Vosaltres, dones, heroiques com mai,

sigueu valentes, que l’empresa és gran:

les nostres filles que aprenguin l’afany.

Per Catalunya reseu català,

vosaltres, dones, heroiques com mai.

Fendim les ones, tal guerrers d’abans!

De nou la història que ens vegi avançant.

Vulguem ésser-hi entre els pobles més grans.

Per Catalunya, els fanals ben endalt;

fendim les ones, tal guerrers d’abans!

EL SOMNI


Si mirem un mapa del País Valencià, les terres de la part oriental,la part marítima, són totes pràcticament terres de parla catalana, deparla valenciana. La denominació de la llengua, com s’explicà en eltema «Identitat, normativització i normalització del valencià» (Llen-gua Nacional, núm. 33), era indistintament la de llengua catalana–pel seu origen, la llengua és així coneguda arreu del món– com lade valencià. La denominació de valencià comença a finals del segleXIV, com a estil de valenciana prosa.

Les comarques interiors, ara castellanoparlants, són l’Alt Millars,l’Alt Palància, el Racó d’Ademús, els Serrans, la Plana d’Utiel, la Foiade Bunyol, la Vall de Cofrents, la Canal de Navarrès; després hi hales comarques que prenen el nom del riu Vinalopó, l’Alt i el Mitjà, iper últim el Baix Segura. Totes aquestes comarques, relativamentgrans en extensió, no suposen més que un 10 % de la poblaciótotal del País Valencià.

L’origen històric de la presència del castellà a les comarquesal·ludides és divers. Hi ha la Plana d’Utiel, amb Utiel i Requena coma poblacions més importants, i l’Alt Vinalopó, amb Villena com acapital, les quals van ser adscrites a les províncies valencianes res-pectives de València i Alacant mitjançant la divisió provincial delsegle XIX; Villena va pertànyer al regne de València en diversosmoments de la història, i Requena i Utiel hi pertanyen per voluntatd’ells mateixos, que expressaren mitjançant referèndum l’any 1851.La història de la Canal de Navarrès rau en Alfons el Savi, que pug-nava contra els interessos del seu sogre, el rei En Jaume, i desd’aleshores ací hi ha població d’origen castellà juntament amb laque té origen català. Les comarques orientals, pròximes a l’Aragó,normalment són de repoblació posterior a l’expulsió dels moriscos(1609). Al Baix Segura (Oriola), fou per l’acció del qui després seriacardenal Belluga, que tenia els poders delegats de Felip V, que hihagué el canvi de llengua per mètodes molt poc ortodoxos. Totes lesaltres comarques, on hi ha el 90 % de la població, tenen, en principi,com a llengua pròpia la llengua catalana, que precisament a lespoblacions del nord del País Valencià no té cap diferència dialectalrespecte a les veïnes catalanes.

La repoblació del regne cristià de València va anar-se fent lenta-ment, des del rei En Jaume fins a l’expulsió dels moriscos en el segleXVII. Els repobladors, en la major part, a finals del segle XIV, procediende Catalunya, com ens diu Eximenis (Regiment de la cosa pública), itambé de l’Aragó, a més de diferents contrades. Els aragonesos,però, s’adap taven a l’ús lingüístic propi del Regne, el qual sols tinguéla llengua procedent de Catalunya com a llengua pròpia, llengua queprecisament des de finals del segle XIV rep la denominació de llenguavalenciana per ser l’única pròpia i característica del Regne de Valèn-cia, ja que l’aragonès no fou cap segona llengua pròpia de les nos-tres terres. És per això que la Llei d’ús i ensenyament del valencià(Preàmbul 4 ) diu que és la llengua històrica i pròpia de la ComunitatValenciana, de la qual constitueix la més peculiar senya d’iden titat.Abundant en això, comprovem que els arxius de les poblacions de lescomarques ara castellanoparlants són en la llengua pròpia del Regne,el valencià. El «bilingüismo histórico de los valencianos», com algunsdiuen, comença després de les pressions del segle XVI i sobretot ambel Decret de Nova Planta, en el segle XVIII.

T R I B U N A

Pere RIUTORT MESTRE (Universitat de València)

(pr imera part )

El bilingüisme té interès en el camp didàctic, polític, lingüístic, psicològic, però, entre els habitants de les ter res valencianes, antiga-ment anomenades Regne de València, modernament País Valencià, i en termes polítics Comunitat Valenciana, aquest fet és moltimportant, perquè s’ha afirmat, sobretot en els temps actuals, i sens dubte per interessos polítics també, que «la Comunidad Valen-ciana ha sido bilingüe desde siempre».

El poble valencià ha continuat en gran part fidel a la pròpiallengua a pesar de la persecució secular per tal de destruir-la. Elvalencià, a més de tenir els drets d’única llengua històrica i prò-pia, continua essent la llengua viva de moltíssims dels fills de laterra. Sortosament en els darrers anys l’hem vista introduïda ales escoles i als centres universitaris, dret i deure irrenunciablesde la nostra època, en la qual l’ensenyament obligatori estàgeneralitzat per a tots i la llengua pròpia és el primer contingutdocent de qualsevol currículum escolar.

El bilingüisme valencià


EL bilingüisme a través de la histò-ria i en els temps actuals

La diversitat de llengües parlades en unmateix lloc a través de la història ha estatuna realitat. Recordem, per exemple, elscasos de substitució d’una llengua per unaaltra en els pobles que després adoptarenla llengua llatina, en els quals durant unquant temps va perviure el llatí amb la llen-gua anterior a la conquesta romana. Pen-sem també en Roma mateix, on hi haviauna llengua de cultura que era el grec i unallengua popular que era el llatí. Horaci, enla seua Art poètica, hagué de dir a aquelldeixeble seu que no escrigués en la llenguagrega, que ho fes en la dels seus avantpas-sats, que parlaven llatí, encara que, comdiu, siga de menys categoria cultural que lallengua grega; perquè escriure en grec éscom dur llenya al bosc. Fins al segle III, elgrec domina tot l’Imperi Romà. Des delsegle III, el llatí es va sobreposant al grec.

En la història de la cultura occidental,un altre exemple de diversitat lingüísticael trobem en el cas del grec, quan supe-rant els diferents dialectes es va crear lakoiné. Ens trobem, des de Grècia i Roma,amb modalitats lingüístiques i amb llen-gües diferents que conviuen. Actualmentés molt freqüent encara en llengües quehan esdevingut vehicle de cultura, com elcas de l’anglès, de l’ale many, que hi hajados nivells: el que solem anomenar dia-lectal i el que en diem literari, culte oestàndard. La nostra llengua catalana non’és una excepció.

A l’època medieval hi va haver la llen-gua dels intel·lectuals, la llengua culta (queera el llatí) i la llengua popular, que en unscasos podria ser el que ha esdevingutl’anglès o l’ale many, llengües aleshores«incultes», o les llengües derivades del llatí,el romanç dels diferents llocs, que s’oposa-va a la llengua culta llatina de les universi-tats i dels savis. Pensem que el nostre LluísVives, en el segle XVI, ho va escriure encaratot en llatí. En aquesta llengua plana, vul-gar, romanç, que parlava el poble,començaren a escriure alguns les seues cre-acions literàries i fins i tot científiques. Elcas més significatiu és el de l’incomparableRamon Llull del segle XIII i principi del XIV.

En el segle XVIII es va perdent el llatí ientren llengües com el francès, l’anglès il’ale many a les universitats. Aleshores elsmestres francesos recomanaven que noméss’aprengués el francès.

En el segle XIX, a l’època del romanticis-me, els nacionalistes defensen que sola-ment s’ha d’aprendre la llengua pròpia. Elsnacionalistes reclamen l’estatut d’inde-pendència política als grups humans quetenen diferents llengües; recordem elromanès i el grec modern; més tard, ja en elsegle XX, el polonès i l’hongarès. En el segleXIX assistim a la unificació italiana, en la qualla llengua de la Toscana, la llengua delDante, es considera la llengua italiana,superant els dialectalismes italians, tan

diversificats, i alguns amb una importantliteratura.

Actualment aquest monolingüismecom a fet cultural ja no és admès, sinó que,per diferents motius, l’aprenentatge dediverses llengües és una necessitat. Lapsicolingüís tica accepta que aquestes llen-gües han de començar a ser apreses commés aviat millor.

El bilingüisme és un dels aspectes de lasociolingüística i la didàctica que més s’hanestudiat en els nostres temps, i aquestsestudis han conduït sobretot a dues con-clusions que en principi poden semblarcontradictòries, però que no ho són. I ésallò que en 1928 va adoptar a Luxemburgl’Organisme d’Ensenyament de les NacionsUnides d’aleshores: la necessitat que l’esco-la vaja unida a la llengua familiar o llenguavernacla, conclusió aprovada per un estudiposterior de la UNESCO de 1951 i publicaten les Edicions d’aportació catalana de l’i-noblidable Joan Ballester. La segona con-clusió, molt actual en els medis pedagògicsi de política educativa, és l’anomenadaimmersió lingüística d’una segona llengua.

En els nostres estudis i treballs didàcticsoptem d’una manera molt especial per laimmersió lingüística, i bona part dels nos-tres principis i proposicions didàctiquescorresponen a aquesta opció. Personal-ment, des de fa molts anys, des que ensdediquem a l’ense nyament de la llengua,d’una manera teòrica i pràctica, vam pren-dre consciència en positiu sobre això queara se’n diu immersió lingüística, és a dir, laconnexió dels parlants de l’una i de l’altrallengua, amb un afavoriment de la llenguaque està en situació d’inferioritat, senseoblidar que la llengua de posició sociolin-güística més forta i estable també s’ha deconrear al màxim possible. Cal reconèixerque el bilingüisme és una realitat, i si volemque hi haja un ordenament educatiu adient,amb la recuperació de la llengua pròpia ihistòrica unida a la necessària coneixença

de l’altra llengua –diguem-ne estatal–, elmètode que escau és el de la immersió lin-güística.

Els mètodes actuals de la immersió lin-güística els explicava sumàriament quanvaig ser professor de didàctica en els cursosque organitzava l’ICE en els anys 1976 i1977. Aleshores aquestes proposicionseren molt personals, perquè pràcticamenttots defensaven que s’havia de fer unensenyament amb separació de valencia-noparlants i castellanoparlants. Des d’ales-hores sempre he defensat una connexiódels parlants de les dues llengües i ques’havia de fer una didàctica de connexiód’uns parlants i dels altres, a base de temà-tica diversa i d’interès, que reafirmàs i enri-quís el lèxic d’uns i introduís en la llenguaels qui no la parlaven. Solament fent-losparlar conjuntament, es podia recuperarl’ús social de la llengua.

La psicologia no és capaç d’explicarsuficientment la connexió de personalitat illengua en la situació de bilingüisme, comafirma el professor Miquel Siguan (1993).El cas de bilingüisme que podria resultarmés paradigmàtic seria el familiar, quan elpare parla una llengua i la mare una altra.Normalment, als quatre anys es tenensobretot els fonaments d’una llengua isobre els cinc anys es coneixen bé totesdues. L’ideal és que es tinguen els dos codis–d’una llengua i de l’altra– individuats iseparats convenientment, sense interferèn-cia, en principi, d’un sobre l’altre. I quehom siga capaç de traduir, de passar unmissatge d’una a l’altra llengua. El bilingüeper antonomàsia seria aquell que coneguésels dos codis i els pogués usar amb lamateixa facilitat. Però el bilingüisme perfec-te, en la pràctica, no existeix. Normalment,no es coneix en el mateix grau una llenguai l’altra. Fins i tot els bilingües familiars queesmentàvem, difícilment es troben enaquesta situació.

Com es podria mesurar el coneixementde l’una i l’altra llengua? Com podríem dirquina és primera llengua i quina segona?Precisament amb la mena d’ús que es fa del’una o de l’altra; perquè, aquella llenguaque és instrument del pensament, la llen-gua amb la qual espontàniament es pensa,la llengua amb la qual es fan les comunica-cions profundes, aquesta és la que ha derebre el qualificatiu de primera llengua.

Quan un té una primera llengua, és difí-cil el canvi en profunditat respecte a unaaltra llengua. La segona llengua s’adquireixquan esdevé una necessitat. Qui es traslla-da a un altre país, on els xiquets juguen iviuen en una altra llengua –recordem elsnostres emigrants a Alemanya–, té lanecessitat d’apren dre la segona llengua.

No hi ha individus aïllats. Ens trobem eninteraccions socials. Podem considerar tressituacions de bilingüisme:

1) La societat en què coincideixen duesllengües. Les causes poden ser molt dife-rents: les conquestes històriques fetes mili-

T R I B U N A


tarment, o bé un procés d’unificació lin-güística entre dos grups on es vol fer pre-dominar una llengua sobre l’altra. Enaquests casos hi sol haver un recel de partdels qui han d’aprendre la llengua delsdominadors. Els canvis lingüístics solen serlents i hi és normal la situació prèvia desocietat diglòssica.

2) Situacions d’immigració. És un fetsocial que ha estat molt important i quefins i tot té tendència a augmentar. Qui vaa la nova terra aprèn la llengua del lloc onva. Continuarà familiarment, en la primerageneració, usant la llengua del lloc d’ori-gen, però, si la llengua de la terra on s’haestablert està en una situació normalitzada,li resultarà imprescindible per a la vidasocial i l’haurà d’aprendre. Aquest apre-nentatge encara serà més fàcil i ràpid perals fills dels immigrats; després d’una odues generacions, normalment, ja noconeixeran la llengua d’origen.

3) Allò que podem anomenar el cosmo-politisme. Les llengües tenen més validesaque les mateixes fronteres. Poder-se traslla-dar d’un lloc a l’altre és una necessitat delnostre temps, per a l’economia i per a laciència. A més, els mitjans de comunicaciósocial com la ràdio, la televisió, la premsaescrita i les publicacions, tant a través de lli-bres com a través dels àudio-visuals genera-litzats pel vídeo i altres sistemes, actualmentfan que hi haja un cosmopolitisme lingüís-tic. Aquesta guerra ha estat guanyada,almenys per ara i pareix que de manera jairreversible, per la llengua anglesa. Com ensdeia el professor Miguel Siguan, allò que noes publica en anglès en el camp de la cièn-

cia, actualment no existeix. Un apartat d’a-quest cosmopolitisme és el turisme. Aquestdesig d’estar un cert temps fora de casa, deconèixer altres llocs en el món, fa quemilions i milions de persones anualmentdeixen el seu lloc d’origen i es troben encontacte amb altres llengües.

Pel que fa a allò que anomenem primera llengua, l’aspecte afectiu és moltimportant. Galí, ja cap als anys trenta, feiaesment que, per exemple, la paraula mare iles paraules que recorden fets íntims de lavida no tenen el mateix sentit si són pro-nunciades en una llengua que no siga lapròpia. La llengua va unida a l’experiència,bona o dolenta, de cadascú en la vida.

Moltes vegades és difícil la traducciód’una llengua a una altra i hi ha certs con-ceptes i paraules que poden traduir-semecànicament, però la diversitat de signifi-cats que té cada paraula és distinta. Si pen-sem en el mot agafar –en castellà coger–, siel bou agafa un torero pot fins matar-lo, sila mare agafa el fill serà donant- li senyald’afecte o ajudant-lo en alguna cosa, iquan algú agafa allò que no és seu, signifi-carà furtar. Les diverses accepcions que técada paraula són un dels entrebancs per ala que podríem anomenar traducció mecà-nica. I ja no parlem de les locucions ni moltmenys dels refranys. A més de tot allò queafecta la morfosintaxi, especialment la con-jugació dels verbs, els matisos són moltdiversos entre les diferents llengües. Fins itot algunes de les llengües indoeuropeesencara continuen tenint casos de la decli-nació. Si deixem de costat les llengüesindoeuropees, d’altres fan la seua variació

de significat a través de prefixos, sufixos id’altres sistemes tan diversos dels nostres,coses que fan veritablement difícil la tra-ducció. Conèixer bé la pròpia llengua,viure-la, per dir-ho amb la paraula adient, isaber-la usar perfectament és un objectiuque correspon al bilingüisme correcte. Lasegona llengua serà estudiada al màxim, escomprendrà a la perfecció, fins i tot es viuràcom a pròpia, però difícilment substituirà laprimera llengua.

El darrer aspecte és que les llengüestenen un caràcter sociocultural històric isón normalment l’aglutinant més profundi més captable de la identitat d’un gruphumà. I si a això hi unim el fet del nacio-nalisme, aleshores pot ser explosiu queuns usen una llengua i uns altres una altra.A l’estat d’Israel fins ara, per exemple, elqui parla hebreu és contrari al qui parlaàrab i passar-se d’una llengua a l’altraconstitueix una mena de traïció.

Cal acceptar un bilingüisme no d’en-frontament, de substitució, de fidelitatd’un contra la fidelitat d’un altre, sinócom a instrument que uneix els pobles.Com afirmava el doctor Miquel Siguan enuna de les seues conferències, l’anglès ésla llengua de tot el món i totes les altresllengües vénen a convertir-se en minorieslingüístiques: tots nosaltres necessitemser bilingües, els castellanoparlantstambé. El francès, a través d’una llei de1994, ha hagut de defensar-se del’anglès. A Dinamarca s’ha elaborat untext legal per a exigir les classes en danès,ja que l’anglès anava foragitant la llenguapròpia a les universitats.

T R I B U N A

Un bilingüisme correcte és molt desitjable en el camp humà i en el camp educacional, constitueix un enriquiment psicològic ifa que totes les llengües –i amb elles totes les cultures del món– es puguen conservar. Fins i tot hem d’afirmar que mitjançantun bilingüisme correcte s’aconsegueix una intercomunicació molt important per al futur de la intel·ligència mútua entre totsels pobles que formen la humanitat.u

Llengua Nacionalr Soci protector: Quota mínima anual de 7.000 pessetesr Soci numerari: Quota mínima anual de 4.000 pessetesr Subscriptor regular: Quota anual de 2.200 pessetes

DADES PERSONALS

Nom...................................Cognoms.....................................................................Adreça....................................................................................................................Codi postal.......................Població.......................................................................Telèfon..............................Adreça electrònica......................................................

FORMES DE PAGAMENTr xec (a nom de Llengua Nacional)r ingrés directe: 2013 0088 69 0200522492 (Caixa de Catalunya)r Domiciliació bancària

Ent.|__|__|__|__| Of.|__|__|__|__| D.C.|__|__| N.C.|__|__|__|__|__|__|__|__|__|__|

Data............................... Signatura:

A tot arreu del món, quanen un domini lingüístic s’haproduït una literatura,veiem formar-s’hi, i regnarper damunt de la llenguaparlada multiforme, unallengua literària filla d’unllarg i acurat tr eball deselecció i fixació; i això s’es-devingué en les terres dellengua catalana i els cata-lans tinguérem la nostraLLENGUA NACIONAL, ontraspuaven a penes lesdiferències dialectals de lallengua parlada. (P. Fabra)

Associació Llengua NacionalC. Mallorca, 264, 1r C08008 BARCELONATelèfons: 93 487 34 56 / 669 85 32 [email protected] / [email protected] http://www.fly.to/asslln


T R I B U N A

Pel que fa a la llengua, un polític, parlantde les actuals disposicions catalanes ques’hi refereixen, en justificava la fluixedatdient que la llengua no es pot imposar. Elcas és que el govern de Madrid va dictaren 1857, fa quasi cent cinquanta anys, lallei Moyano, la qual, per primer cop, exigiaque tota la quitxalla anés a estudi, a pri-mer ensenyament. El detall negatiu, però,d’aquella llei és que reincidia en l’obligacióque els estudis fossin fets per tots elsinfants, solament, exclusivament, en cas-tellà. Els nens catalans, per tant, han estatsotmesos durant dècades i dècades a unaimmersió lingüística únicament en castellà.La llengua castellana ens fou imposada perllei. I això avui ningú no ho vol saber o nose’n vol recordar. Conseqüentment, per lallei Moyano, ni als meus pares ni a mimateix no ens van permetre d’estudiar lanostra llengua, la catalana, ni ens tolera-ren d’estudiar-hi les assignatures.

Hi ha encara uns altres fets transcendents.En nombrosos col·legis, tan privats compúblics, durant anys i en força ocasionshom invità els infants catalans a no parlarni a col·legi ni als amics en la llengua prò-pia; això es feia, ara amb insinuacions araamb befes, adés amb càstigs, segons elsprofessors o segons els centres educatius.La indicació més repetida consistí a afirmarque dirigir-se a qualsevol desconegut encatalà era una greu falta d’educació. Cal,doncs, desfer enèrgicament aquella malva-da i deshonesta maquinació i afirmar, benal contrari, que és natural i just i de bonaeducació dirigir-se sempre a altri, a Cata-lunya, en català. Sempre: responent al telè-fon, en el tracte a les botigues, als com-panys d’estudi, etc. Dit altrament: cal noperdre mai la nostra dignitat humana.u

Jaume VALLCORBA I ROCOSA

No perdem

ladignitat

Algú va fer córrer la brama que no era convenient parlar gaire de la història de Catalunya perquè els arribatsde fora no s’hi sentirien identificats. És una opinió ben absurda, perquè, com voleu que els nou vinguts s’im-pliquin en la personalitat d’aquesta terra si no en coneixen els antecedents, els fonaments? Tant a aquests

com als qui hi són de sempre els cal, sobretot a l’escola, el coneixement de la història vella de Catalunya, unahistòria nacional, tan respectable com la de les terres castellanes o d’on sigui.


Els dies 15, 16 i 17 de novembre s’ha celebrat a Barcelona laI Trobada d’Entitats per la Llengua dels Països Catalans, pri-mer gran pas bàsic i imprescindible per a assolir allò que vam

perdre amb la mal anomenada transició democràtica: la cons-ciència d’unitat territorial i de comunitat lingüística.

La Trobada, sorgida arran de la idea inicial de la Plataforma perla Llengua i la Coordinadora per la Llengua d’Alacant d’aplegar,mostrar i conèixer mútuament projectes, campanyes i fites detotes i cadascuna de les entitats que fan la mateixa feina, harebut el suport –i integració– de la CAL (Coordinadora d’Asso-ciacions per la Llengua), l’Organització pel Multilingüisme, laFedera ció de Catalunya Nord, Joves de Mallorca per la Llengua,Llengua Nacional, Llengües Vives, Casals Jaume I i Clar i Català.I potser me’n deixo alguna. L’important d’aquesta resposta ésque aquest encontre aplega, sens dubte (i per primera vegada),absolutament totes les entitats, federacions, revistes, col·lectius,etc. que treballen per la normalització lingüística en tots els Paï-sos Catalans. Això és històric.

A part de les resolucions de les xerrades, taules rodones i con-ferències de la dita trobada, l’únic fet negatiu ha estat la impos-sibilitat d’ar ribar a una entesa per a confederar-nos, malgrat l’alède represa coordinada que hom hi podia flairar. Molts hi vam tro-bar a faltar una clara voluntat d’unir, de sumar i aconseguir–posats a somiar truites, la més grossa– la federació nacionalreal, independentment de l’àmbit d’acció de cada associació.

Després d’anys i panys de malbaratar somnis i de perdrellençols a cada bugada, el III Congrés de Cultura Catalana vaproposar (entre moltes altres coses) justament la necessitat defederar-nos, perquè la unió fa la força. I no és sols una dita,sinó una realitat empíricament demostrable: qui està unit,guanya guerres i guanya eleccions.

Ara fa vint-i-cinc anys de la mort de Franco. D’aleshores ençà, elgovern català i el balear han normalitzat (cada un com ha pogut)l’ensenyament, l’administració, la retolació, la toponímia, el móncultural i editorial, certs mitjans de comunicació i prou. Favescomptades, si bé necessàries. Què passa amb el govern valencià iaragonès i amb el Consell General del Rosselló? Què passa amb elsbous i esquelles que vam perdre tots els catalanoparlants el 25 d’abril i el 7 de novembre? Què passa amb la normalització delcinema, de l’etiquetatge, del vídeo, de les ludoteques, del comerç,de les noves tecnologies i de tots els mitjans de comunicació?

La resposta no és explicar les bones intencions dels governsd’Antich i d’Iglesias, ni la creació de l’Institut Ramon Llull de difu-sió exterior de la cultura catalana. No n’hi ha prou per a norma-litzar una llengua contra dos governs estatals, un d’autonòmic,

un Consell, alguns jutges i tribunals (com el TSJCV) i molts anal-fabets nacionalistes hispans o gals malcarats i superbs. Ni contrael monolingüisme que podem trobar al web de Don Piso i d’al-tres empreses teòricament catalanes, o a Barcelona y más.

Amb tot, hi ha símptomes de recuperació de la consciènciacol·lectiva de comunitat lingüística: l’assemblea de 600 regidorsdels Països Catalans celebrada el 6 de maig a València (organit-zada per la Institució Joan Fuster), el lema de la manifestació del6 de maig (Anem junts, per la llengua i el territori), el Correllen-gua, que –coordinat per la CAL– recorre més de 50 comarquesde tot l’àmbit lingüístic amb el suport de més de 500 entitats i120 ajuntaments, l’espectacle Germanies 2007, que amb la par-ticipació de cantants de Lluc, Elx, Fraga, Perpinyà i Barcelona can-tava el passat, el present i el futur dels Països Catalans.

Des de la CAL, sempre hem intentat sumar i no restar, ni dividir.Perquè la llengua és el nervi de tota la nació, allò que ens fa ser comsom, de Salses a Guardamar i de Menorca al Pla de Menorques.

Adreça de la CAL: http://www.cercat.com/cal

CAL-Guinardó: http://www.geocities.com/cal_guinardo

T R I B U N A

Cal confederar-nos

Daniel RUIZ-TRILLO


L’ús dels possessius

Acabàvem el nostre treball anteriorpublicat a LLENGUA NACIONAL1 dient que laqüestió del complement del nom i de laseva representació anafòrica era enorme-ment complexa i que no crèiem pashaver-ho dit tot. Tampoc, amb el presenttreball, molt probablement, no ho hauremdit tot. Però creiem que les observacionssegüents poden arrodonir, en una certamesura, aquesta qüestió, en alguns aspec-tes potser tradicionalment poc tractada,perquè se solia abandonar a l’aptitud lin-güística dels usuaris de la llengua, en laqual segurament no s’havien arribat adetectar gaires interferències.

En un dels seus treballs sobre aquestaqüestió, el nostre col·lega Jaume Vallcorba2denunciava, amb tota la raó, la construcciósegüent, observada en els mitjans decomunicació:

[1] El metro no va obrir les seves portes.Hi podríem afegir, fàcilment, nombro-

sos exemples que trobem en novel·les tra-duïdes de l’anglès:

[2] Ackie tenia molta matèria gris [sic] sota elseu barret.

[3] No em va treure els seus ulls de la mevacara.

[4] La fogonada de la pistola encara il·lumi-nava la seva cara.

Insistim en el fet que es tracta d’exem-ples reals, extrets de textos publicats encol·leccions de difusió normal i que, presu-miblement, han estat objecte de la revisiólingüística habitual en aquests casos. I no hiha cap mena de dubte que en tots quatreexemples l’ús del terme possessiu és el resul-tat d’una interferència (del castellà o del’anglès). En una elocució genuïna i espontà-nia, diríem que és indubtable que hom hihauria prescindit del terme possessiu, i quenomés en l’exemple [4] hauria recorregut alpronom datiu (el datiu dit possessiu) per adeterminar el grup nominal la cara:

[5] La fogonada de la pistola encara liil·luminava la cara.

Tot això és ben sabut i és l’objecte decomentaris força habituals. I no creiempas que ningú defensi aquest ús del pos-sessiu de què fem qüestió. Però també ésveritat que la preocupació per la determi-nació del nom, especialment per mitjàd’alguna partícula pronominal com és arael pronom en, emmena a l’ús de cons-truccions artificioses, cada cop més fre-qüents en les nostres publicacions. Jaume

Vallcorba3, a aquest propòsit, addueix l’e-xemple següent:

[6] Els drets no són respectats sovint. Qui téla solució? Tots nosaltres.

I postula la necessitat de no prescindirdel determinatiu del sintagma la solució,que seria sens dubte, el pronom en. Això és,que caldria dir Qui en té la solució? (en quèen vol dir, és evident, «del problema plante-jat») en lloc de Qui té la solució? És veritatque aquesta construcció és gramaticalmentacceptable, per la raó que la solució fa decomplement directe o acusatiu, però el nos-tre sentit de la llengua la rebutja decidida-ment, com una construcció exclusiva de lallengua teòrica, obtinguda amb l’aplicaciómecànica d’una norma gramatical, tant mésque el context resol perfectament la deter-minació del grup la solució. És el fet queaquest grup faci de complement directeque ens indueix, que ens tempta irresistible-ment, a recórrer al pronom en, tan sovinttristament deixat de banda en la llenguainterferida pel castellà. Si aquest grup nomi-nal fa una altra funció gramatical, ens sem-bla ben natural, a tots plegats, de confiar alcontext la seva determinació:

[7] Els drets humans no són respectatssovint. La solució depèn de tots nosaltres.

Ara: ¿en quins casos cal recórrer impres-cindiblement a una anàfora a fi de determi-nar el nom, quan el seu complement haestat esmentat abans i hom no el vol repe-tir? Hi ha diversos fets a tenir en compte,però podem anticipar, després de la consi-deració detinguda d’una gran massad’exemples (pouats en les definicions i elsexemples del Diccionari Fabra), que hem deconsiderar necessàriament admissibles unbon nombre de construccions tant amb elterme possessiu com sense.

El primer factor a tenir en compte enaquesta qüestió és el caràcter absolut o nodel significat d’un nom. Considerem, així,els dos exemples següents:

[8] Em molesta la pudor.[9] Em molesta l’olor.

És ben fàcil d’adonar-se que mentre lafrase del primer exemple [8] pot tenirexistència lògica i real aïllada de qualsevolcontext concret, com una simple afirmacióque a algú li escau de fer, la segona [9], encanvi, ens apareix com una frase incom -pleta, que només podria potser justificar uncontext molt específic, o la intervenciód’elements extralingüístics. I això és aixíperquè pudor té un sentit més complet que

no olor. Podríem dir que pudor equival amala olor. És a dir: és un nom que porta elseu propi determinatiu.

Així mateix, grups nominals com el fred,la calor, la pluja, la vida, la mort, la raó, laveritat, la justícia, el bé, el mal, etc., quedesignen conceptes més o menys absoluts,poden ésser usats sense que els calgui capterme complementari o determinatiu.

L’altre factor a tenir en compte és,naturalment, la precisió del sentit. Compa-rem ara els dos exemples següents:

[10] Va perdre la cartera.[11] Va dir l’opinió.

De nou, però per una altra raó, ens tro-bem amb una frase de sentit complet [10] iuna de sentit incomplet [11]. Efectivament,tothom entén, d’acord amb l’elocució cata-lana genuïna tradicional, que en el primercas [10] hom parla de la cartera de qui és elsubjecte de l’oració (ell o ella), mentre queen el segon no s’especifica de l’opinió dequi és qüestió. Caldria un terme possessiu(amb un antecedent que eliminés qualsevolambigüitat, és clar) per a saber de qui eral’opi nió a què es refereix el parlant.

Com hem dit en altres ocasions, quanés qüestió de parts del cos humà o d’ob-jectes d’ús individual que hi poden serequiparats, com la cartera, el rellotge, lesclaus, la corbata, l’anell, l’agenda, etc., i elgrup nominal que els designa és un com-plement del verb, l’elocució tradicionalcatalana sol prescindir del terme possessiuo recórrer a un pronom feble (reflexiu odatiu) que fa la seva funció:

[12] Anava amb les mans a la butxaca.[13] Sempre es descuida l’agenda.[14] Duia una taca a la corbata.[15] Tinc coïssor a l’orella.[16] S’ha trencat el braç. [17] Li van robar el rellotge.[18] Li van donar un cop a l’esquena.[19] Aguantar-se l’alè. Perdre l’alè (DGLC

«alè»).[20] Duia l’americana descordada (DGLC

«descordar»).[21] Que té el cervell pertorbat pel vi o per

qualsevol altra beguda alcohòlica (DGLC«embriac»).

[22] Tinc el rellotge espatllat. Em vaig espat-llar la mà: no me’n puc servir (DGLC «espatllar»).

En tots aquests exemples (tret, potser,d’algun cas excepcional) la determinaciódel complement per mitjà d’un possessiuseria contrària a l’ús propi de la nostra llen-gua. I podríem dir el mateix dels exemplessegüents, en què trobem aquests nomsfent de subjecte:

S I N T A X I

Més sobre el complement del nomAlbert JANÉ

[23] Em cou l’orella dreta.[24] L’abric em fa nosa.[25] La cama em fa mal.

Ara: els exemples en què és imprescin-dible l’ús del possessiu com a terme com-plementari d’un complement del verb,encara que sigui un complement directe ique l’antecedent sigui el subjecte, no sónpas gens escassos:

[26] El Segre i l’Ebre confonen llurs aigües(DGLC «confondre»).

[27] Mostrar, alguna cosa, la seva blavor(DGLC «blavejar»).

[28] Defensar algú el seu honor, els seusdrets, els seus interessos (DGLC «defensar»).

[29] Deposar el seu orgull. Deposar la sevaactitud (DGLC «deposar»).

[30] Fer les seves devocions (DGLC «devoció»).[31] Cada edat té els seus gustos (DGLC

«edat»).[32] Produir, una metzina, els seus efectes

danyosos (DGLC «emmetzinar»).[33] ... em va emprendre a mi explicant-me

detalladament els seus propòsits (DGLC«emprendre»).

L’anàlisi o, simplement, la consideraciódels exemples següents, tots ells, també,del Diccionari Fabra (DGLC), podria causar,potser, una certa perplexitat:

[34] L’ alzina elevava les seves branques persobre dels arbres que la voltaven («elevar»).

[35] ... a les fulles i branques del roure i altresvegetals per la picada de certs insectes que hi vana dipositar llurs ous («ballaruc»).

[36] Executar, el cor, els seus movimentsnaturals de contracció i dilatació («bategar»).

[37] Traçar [...] un polígon que tingui tots elsseus costats tangents a una circumferència («cir-cumscriure»).

[38] Perdre el seu color alguna cosa («des-colorir»).

[39] Perdre alguna cosa la seva crosta («des-crostar»).

[40] Perdre una planta la seva flor («desflo-rir-se»).

[41] La preposició «de» elideix la seva «e»davant un mot començat en vocal («elidir»).

[42] Encaminar algú els seus passos («enca-minar»).

[43] ... dit esp. del triangle que té els seusangles iguals («equiangle»).

[44] Perdre, alguna cosa, la seva coloraciónormal («esblaimar-se»).

[45] Dit d’ aquell que ha perdut els seusqueixals o una part d’ells («esqueixalat»).

Efectivament: en tots aquests exem-ples, ens sembla que ni el sentit ni la natu-ralitat de la frase no es ressentirien de lasupressió del terme possessiu. Talment comno ens sobtaria gens l’ús del possessiu enels exemples següents, que el DGLC resolsense aquest determinatiu:

[46] Perdre, en les paraules o en els actes, la

circumspecció habitual, la serenitat («descom-pondre»).

[47] Perdre el coratge («descoratjar»).[48] Que ha perdut les dents («desdentar»).[49] Perdre el color una cosa tenyida («des-

tenyir»).

La conclusió que n’hem de treure, unavegada més, és que cal evitar posicionsdogmàtiques, basades en raonamentslògics i correctes, que no es veuen confir-mats, però, per l’ús real de la llengua i perla jurisprudència que estableixen els textosnormatius. Notem que hem escollit, aposta, exemples en què el grup nominalsusceptible d’ésser determinat per un pos-sessiu fa de complement directe i té el sub-jecte com a antecedent, perquè sembla queés el cas en què tots, poc o molt, tendim aprescindir del possessiu. Els exemples delsaltres casos són encara més nombrosos.

Examinem, ara, un parell de casos méso menys particulars relacionats amb lesdescripcions de coses materials. En primerlloc, indiquem que en tots els exemplesdel DGLC que tenim anotats, en què s’es-menten els caps, les puntes, els extrems,les vores, etc., de la cosa descrita, aqueststermes van sempre determinats amb unterme possessiu:

[50] Peça de ferro o altre material dur que facorba en un dels seus extrems («croc»).

[51] Mamífer remugador semblant al cérvol,més petit que aquest, amb les banyes palmadesen llur part superior («daina»).

[52] Eina de boter emprada per a polir, en laqual la fulla, corbada en els seus extrems i elmànec... («dalla»).

I, en segon lloc, assenyalem que en des-cripcions de plantes en què s’indica la carac-terística o la utilització d’una part del vegetaldescrit (les fulles, les llavors, les flors, etc.),aquestes designacions duen també el termepossessiu que les determina:

[53] Betulàcia arbustiva, de branques flexi-bles, cultivada per la seva fusta i el seu fruit(«avellaner»).

[54] Avet roig o fals avet, abietàcia de troncrogenc, cultivada en els parcs pel seu aspectemajestuós («avet»).

[55] Musàcia [...] molt cultivada pels seusfruits... («bananer»).

[56] Barrela punxosa, que es distingeix de lesanteriors per les seves fulles i bràctees espino-ses («barrella»).

[57] Bosses de pastor, crucífera arvense [...]caracteritzada per les seves silícules triangu-lars... («bossa»).

En tots aquests exemples descriptius,no semblaria, certament, cap disbarat deprescindir del terme possessiu. Però enshem de limitar, a fi de prevenir posicionsmassa inflexibles, a assenyalar aquest úsd’aquell diccionari, que, fins a la data, hafornit la jurisprudència d’una validesa

encara no superada.En els exemples següents, en canvi, és

clar que l’ús del verb tenir, que ja inclou laidea possessiva, fa prescindir del termepossessiu:

[58] Nom de diferents compostes del gen.Scorzonera que tenen el plomall de l’aqueni ambles barbes entrecreuades («barballera»).

[59] Bolet comestible de la família dels aga-ricacis [...] que té el barretet pla amb un mame-lló central... («cama-sec»).

[60] Família de plantes monocotiledòniesque tenen l’andreci reduït a un sol estam fèrtil...(«cannàcies»).

[61] Dit del calze que té els sèpals lliures(«dialisèpal»).

En d’altres casos (en descripcions deplantes) alternen les solucions amb elterme possessiu amb les que van sense.

Sobre l’ús indegut del pronom en

No ens sembla pas gens inadequat d’in-sistir en l’ús impropi, és a dir, incorrecte oartificiós, del pronom en, que, en elsdarrers anys, observem tan sovint en la llen-gua culta. Quan diem en la llengua cultavolem dir, naturalment, en la llengua escri-ta, i no únicament dels diaris (inexorable-ment tributaris, com tothom sap, de lapressa, l’enemiga permanent de la correc-ció lingüística), sinó també d’altres publica-cions que, si més no teòricament, hanpogut ésser elaborades i enllestides ambmés calma, fins i tot de textos literaris od’assaig deguts a escriptors que són unsbons coneixedors del llenguatge. De fet,aquest ús impropi, o no propi del tot, delpronom en apareix no solament quan liconfien la funció de complement del nom,que és la qüestió que ara tractem mésdetingudament, sinó en una gran varietatde casos. Es pot dir que el trobem, el nos-tre pronom, en les frases verbals mésimpensades, talment com si l’hi posessinper compromís.

Considerem, per tant, que és de raóuna bona exemplificació textual d’aquestús indegut o, si més no, artificiós, del pro-nom en (a continuació de cada exempleindiquem la proposta de solució que enssembla més encertada en lloc d’aquella enquè s’ha recor regut al pronom en amb unadesimboltura sorprenent):

[62] És la número 507, de les 529 que enconstruí aquesta empresa (Calendari Serra d’Or,1986, maig) ... de les 529 que construí aques-ta empresa.

[63] El ministre Barrionuevo va confirmarque encara hi ha cinc persones detingudes a Bar-celona, acusades de vinculacions amb les Briga-des Roges, i que el govern italià n’ha demanatl’extradició de tres (Avui, 13.V.87, p. 12) ... hademanat l’extradició de tres.

[64] Però ni Mitrès ni Tinou no havien tingutmai, com no n’havia tingut mai ningú, l’opor -


S I N T A X I

tunitat d’experimentar una cosa semblant a...(Ofèlia Dracs, Essa efa, p. 138) ... com no l’ha-via tingut mai ningú...

[65] Encara no m’he mort, però n’he estat apunt (W.R. Burnet, Homes petits, gran món, p.32) ... però he estat a punt (o he estat a puntde fer-ho).

[66] I van començar a dir-me Turkey, i ja sem-pre me n’han dit (ibid., p. 194) ... i ja semprem’han dit així.

[67] Si fins llavors totes aquestes activitats ientitats anaven un poc pel seu compte, des de1983 totes elles n’han sortit guanyant i hanracionalitzat... (L’Avenç, núm. 92, p. 59) ... toteselles hi han sortit guanyant...

[68] ... experimentava una certa incomoditatdavant l’obra de Robrenyo degut [sic] a l’ús sis-temàtic d’un llenguatge no literari, i, en els sec-tors més conservadors, pel substrat combativa-ment liberal del seu teatre, i en reconeixien quasiúnicament el fet d’ésser un autor en català moltpopular... (A. Carbonell i altres, Literatura catala-na, p. 27) ... i li reconeixien quasi única-ment...

[69] Maria Rius comparteix l’opinió moltestesa entre els professionals del fet que els edi-tors, de dibuix, no n’entenen res (Diari de Barce-lona, 2.V.89, p. V) ... en dibuix, no hi entenengens.

[70] Això és el que volen demostrar elspares. I en tenen tot el dret. O no? (Avui,25.V.89, p. 48) I hi tenen tot el dret.

[71] A casa tots en tenim força pràctica(Gemma Lienas, Així és la vida, Carlota, p. 10). Acasa tots hi tenim forca pràctica.

[72] El PP va demanar ahir que TVE emeti endirecte la sessió extraordinària d’avui, però encarano se n’ha donat cap resposta (Diari de Barcelona,29.I.90, p. 10) ... però encara no s’ha donatcap resposta a la seva petició.

[73] Els gitanos, ara, diuen que no només[sic] van ser dues persones els qui calaren lescases [sic], sinó que n’eren centenars (Avui,22.I.91, p. 40) ... sinó que eren centenars.

[74] Aquests s’enfronten amb ramats d’estu-diants que no tenen consideració per ells matei-xos perquè ningú no els n’ha atorgat, i que norespecten els professors perquè la nostra societatno en sent cap respecte (Avui, 17.XI.91, p. 44) ...la nostra societat no sent cap respecte perells.

[75] Ara he de resoldre el problema dels dia-ris, perquè n’estic subscrit a tres però habitual-ment en compro dos més (Avui, 23.VII.91, p. 40)... perquè estic subscrit a tres...

[76] Aproximar-se al fenomen surrealista és,gairebé sempre, prendre’n partit (J. L. GiménezFrontín, El surrealisme, p. 11) ... és, gairebésempre, prendre partit (o prendre partit perell, segons el sentit a expressar).

[77] És molt corrent que qui va fart no esrecordi de qui no ha menjat; sobretot si qui vatip, en va gràcies a la gana de l’altre (J. Vila, Elnacionalisme català, p. 23) ... hi va gràcies ala gana de l’altre.

[78] Per això el nacionalisme català, que afir-ma la realitat nacional de Catalunya, en defensala identitat i n’aspira a la plenitud, se’ns presen-ta a la palestra política diversificat... (ibid., p.

122) ... en defensa la identitat i aspira a laseva plenitud...

[79] «Només se n’han de collir els coneguts»... es prega que els bolets es tallin per la baseamb un ganivet i que només se’n cullin aquellsdels quals se sap del cert que són comestibles(Avui, 19.X.93, p. 18). Només s’han de collirels coneguts... i que només es cullin aquellsdels quals...

[80] Com a ciutadà, abomina la guerra aixíque en coneix de prop els seus horrors, peròintenta salvar-ne tot allò que és salvable (Avui,22.1X.93, p. 52) ... així que coneix de prop elsseus horrors... (o ... així que en coneix deprop els horrors).

[81] ... la presència dels soldats nord-ameri-cans a l’estranger, i cada cop són més les veus,incloses [sic] les del seu propi partit, que endemanen la retirada de Somàlia (Avui, 7.X.93, p.5) ... que demanen la seva retirada de Somà-lia. (solució preferent; vegeu esplicació mésavall)

[82] Es començaren a sentir també les pri-meres veus qüestionant els valors morals i èticsque recolzaven [sic] aquella empresa i fins i totels que tenien bàsicament la responsabilitat d’as-segurar-ne la seva materialització (L’Avenç, núm.161, p. 56) ... la responsabilitat d’assegurarla seva m a te ria lització (o ... la responsabili-tat d’assegurar-ne la materialització).

[83] ... estic segura que si hi hagués hagutun tribunal del poble, i ella n’hagués estat alfront, m’hauria condemnat a mort (SusannaTamaro, Vés on et porti el cor, p. 53) ... i ella hihagués estat al front...

[84] Com podia fingir que estimava un homesi en portava el fill d’un altre que estimava dedebò? (ibid., p. 152) ... si portava el fill d’unaltre...

[85] Per tant, la composició social i la función’ha [sic] canviat radicalment i de poble lligat ala producció ha passat a estructura puramentresidencial (L’Avenç, núm. 222, p. 28) ... la sevacomposició social i la seva funció han can-viat radicalment...

[86] En els escrits de Josep Pla es poden esta-blir els esquemes amb els quals l’escriptor con-templa l’escultura catalana que li era contem-porània i en marca les seves preferènciesparticulars (Nexus, núm. l8, p. 42) ... i marca lesseves preferències particulars.

[87] D’allò en feia una pila d’anys, potsercentúries... (A. Bosch, L’Atles furtiu, p. 90).D’allò feia una pila d’anys...

[88] No entenia [...] que, si pots emprar duesllengües per comunicar-te, si de fet ets bilingüe,n’empris la que ells consideren inferior i t’entes-tis en [sic] escollir-la per crear... (V Seminari sobrela Traducció a Catalunya, AELC, p. 26) ... emprisla que ells consideren inferior...

[89] ... el funcionari, que va acabar sent–i em penso que encara n’és– l’amo i senyord’aquell ajuntament (I. Riera, Lletra de batalla,p. 44) ... i em penso que encara l’és...

[90] Edita un butlletí des de l’any 1997 enquè apareixen llistats [sic] de pel·lícules recupera-des, raó per la qual pot resultar-ne molt útil laconsulta pels historiadors (L’Avenç, núm. 230, p.45) ... la seva consulta pot resultar molt útil

als historiadors. (solució preferent; vegeu espli-cació més avall)

[91] De totes les potències, França era la queen tenia més interès i la que estava disposada aanar més lluny (ibid., p. 63) ... França era la quehi tenia més interès...

[92] No crec que ells en tinguessin gaireinterès (A. Christie, El templet del mort, p. 86).No crec que ells hi tinguessin gaire interès.

Potser ens hem excedit una mica enaquesta exemplificació del mal ús del pro-nom en. Però, certament, teníem interès ademostrar que no combatem fantasmes, ique no n’hi ha prou d’explicar, amb més omenys escarafalls (com molts es complauena fer), que l’altre dia en van sentir un (ouna), per la televisió, que deia Tinc poques,Vaig agafar tres o Aviat farà quaranta. Hemde defensar la integritat del nostre sistemapronominal o anafòric, que comporta l’úsdels pronoms en i hi, però de cap de lesmaneres al preu d’usar-los a la babalà, tal-ment com fan aquells qui de tant en tant,quan parlen davant de segons qui, diuenparaules com quelcom o llur perquè es vegique ells també en saben. Hem prescindit,en aquesta exemplificació, dels casos (tannombrosos i usuals, dels quals podríemreproduir centenars d’exemples) de dupli-cació del pronom en i un grup nominal oun terme relatiu precedits per la preposicióde, com és ara Ens en vam assabentar de lanoticia o És un cas del qual no en parlenmai, perquè, a més de caure, de fet, foradel nostre propòsit, són casos banals, com-batuts i comentats reiteradament. En canvi,en dos dels nostres exemples, [80] i [82], laincorrecció en l’ús del pronom en consisteixtambé en una duplicació o pleonasme,concretament amb el terme possessiu, coma anàfora vàlida del terme complementaride l’acusatiu: en el primer cas [80], tant encom el possessiu volen dir «de la guerra», ien el segon cas [82] volen dir «d’aquellaempresa». Per això indiquem com a vàlidesles dues solucions per a cada cas, és a dir,l’ús exclusiu del possessiu o bé del pronomen. També ens cal indicar que en dos altrescasos, [81] i potser [90], hem de considerarque l’ús del pronom en hi és gramatical-ment defensable, com a anàfora del com-plement de nom de l’acusatiu [81] i delsubjecte completiu o complementari [90].Però si ens decidim a proposar la seva subs-titució pel terme possessiu és, com ja hemexposat repetidament al llarg dels nostrestreballs, perquè considerem que són duesconstruccions totalment artificioses i exces-sivament allunyades de la llengua real.u


1. Llengua Nacional, núm. 33, pp. 19 – 25.2. Llengua Nacional, núm. 32, p. 17.3. Llengua Nacional, núm. 28, p. 18.

S I N T A X I


En català el verb estar és d’aspecte duratiu; significa, doncs,passar temps en una situació, en unes condicions, en un estat,

transitòriament. Ens ho demostra el fet que hi ha el verb estarquan en l’oració figura un circumstancial de temps en què hi haexplícit un quantificador (dos, set, algun, molts, força, prou,etc.)1, el qual mesura la durada. Vegem-ne un exemple, amb elquantificador trenta:

Amb trenta anys d’estar a la botiga coneixia el cor humà de totel barri (Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, O.C., Ed. Selecta, p. 52).

En aquest exemple, trenta anys és la quantitat de temps passat ala botiga.

Contràriament, el verb ésser expressa el que veiem de cop d’ull,en un moment, com una fotografia instantània, sense voler refe-rir-nos a la durada. El circumstancial de temps que concordasemànticament amb ésser és el que no conté cap quantificador:l’anomenem de datació. Vegem-ne un exemple on els circums-tancials de datació són avui i demà, sense cap quantificador:La vida i la mort Déu la té. Avui hi som i demà no hi som (Rusi-ñol, ibídem, p. 53).

Per a il·lustrar millor la diferència entre els circumstancials detemps de datació i de durada, farem servir textos amb circums-tancials amb un element expressiu comú, el substantiu temporaldia. Primerament en transcriurem dels volums I–V de la Crònicadel rei Jaume I, en edició de Barcino, publicats entre 1926 i 1960.En retoco lleument la grafia per acostar-nos-els.

Circumstancial, aquell dia, sense quantificador, amb el verb ésser:

E en aquell lloc mantinent [de seguida] haguem acord e consellque faéssem nostra cort general en Barcelona, e que fos cortgeneral de l’arquibisbe de Tarragona, e dels bisbes, e [...]; e queaquell dia fossen en Barcelona ab nós (vol. I, p. 120).E aquell dia que nós havíem donat a la regina que fos en Tor-tosa (V, 22).E aquell dia que fom [fórem] al Puig, partim [repartim] losLXXXVI cavalls a aquells qui perduts los havien (IV, 68).

Circumstancial, tot lo/aquell dia, amb el quantificador tot, ambverb estar i no pas ésser:

E tot lo dia estaven ab nós, e al vespre anàvessen recollir a lamar (II, 54).E estiguem tot aquell dia, e aquella nit e altre dia (II, 120).

E nós qui entràvem en Tarragona pel camí dessús de Vila-seca,vim al matí arbres [de vaixells de vela] molts en Salou; e estemtot aquell dia (IV, 56).

En segon lloc, per no quedar-nos solament amb exemples delstemps del rei Jaume I, n’aportem de més propers, també, com enels exemples anteriors, emprant-hi el circumstancial el dia, con-traposat a tot el dia. Advertim que els casos que exemplifiquemno són contradits per cap exemple dels mateixos textos d’on elsextraiem.

AMB ÉSSER:I prou que ho sabeu, vós, on la vàreu portar, Avi del dimoni. Vóshi éreu, al molí, aquell dia: prou que ho sabeu (Vayreda, La Pun-yalada, Barcanova, p. 160).

AMB ESTAR:M’estic tot lo dia a casa (S. Genís, El auxiliar del maestro cata-lán en la enseñanza de la lengua castellana. Parte segunda, 5aedició, p. 51, tema 51).Vaig veure com daven garrot [...], i així anant continuant fins quen’hi tingueren dotze, i tot lo dia s’estigueren allí (Guerra i vidapagesa a la Catalunya del segle XVII, Curial, p. 72).Estiguérem a Ntra. Sra. de Cabrera tot aqueix dia (ibídem, p.83).

Hem aportat exemples amb el quantificador tot (amb el verbestar ) o sense (amb el verb ésser). Però igualment ho hauríemexemplificat amb qualsevol altre quantificador, i també ambqualsevol altre mot temporal, com ara setmana, hora, diven-dres, avui, demà, etc., com és el cas dels dos primers exemplesd’aquest article.

Finalment, val a dir que en les dites accepcions tant ésser comestar poden usar-se sense cap circumstancial de temps. El cas és,però, que els dos circumstancials esmentats ens han permès dedeterminar els valors semàntics de l’un verb i l’altre.u

S I N T A X I

Exemples il·lustradorsd’un delsusos deésser i estar

1. Vegeu la llista dels mots quantificadors o quantitatius a les pp. 20i 21 del meu llibre: Els verbs ésser i estar en català, Departament deFilologia Catalana, Universitat de Barcelona, Curial Edicions Catala-nes, Barcelona 1978; llista que figura també a pp. 24 i 15 dels núms.26 i 30 respectivament de Llengua Nacional, dins uns articles meus.



S I N T A X I

Us heu fixat que avui tot sónvirus? Si fas una dieta equili-brada però t’agafa mal de ven-

tre, el metge et diu que tens virus; osi et surt urticària sense que hagismenjat bolets sospitosos, o bé ester-nudes més del compte i no estàsrefredat, sempre obtens la mateixaresposta. I no cal parlar dels temutsvirus informàtics, que en un tres i nores et poden engegar a rodar tota lainformació que diligentment hasanat confiant a l’ordinador durantun munt de temps.

Decididament, aquesta és l’eradels virus: tot allò que no dominemper manca de coneixements ho atri-buïm a l’acció d’un virus.

Doncs bé, en l’àmbit lingüístictampoc no ens deslliurem d’aquestfenomen, de manera que cada vega-da s’hi van introduint més mots d’ac-ció vírica; és a dir, paraules que demica en mica van minant la salut de lallengua, fins a afeblir-ne el funciona-ment com a organisme ric i sa.Aquests mots envaeixen el camp d’al-tres de genuïns, que arraconem ennom d’una mal entesa modernitatlèxica, i malauradament acaben impo-sant un llenguatge lineal, avorrit,pobre de recursos.

A continuació veurem alguns d’a-quests virus lingüístics, trets de textosreals que ens arriben per a corregir,corresponents a un nivell de llenguat-ge alt, a un registre culte, on suposa-dament hi hauria d’haver una granriquesa i varietat. Proposarem tambéunes altres solucions, més adequadesal context. No són les úniques; segurque en trobareu moltes més.

Amb això no volem dir quehàgim de bandejar sistemàticamenttots aquests mots del nostre vocabu-lari habitual; la majoria són ben lícitsi ens poden servir de sinònims quanhem de repetir contínuament algunconcepte, però hem de tenir cura deno deixar-los créixer desmesurada-ment, atorgant-los un rang superior,no fos cas que els virus se’ns men-gessin la llengua.

D U R A N T

«Tot ha funcionat amb normalitat al llarg de lajornada electoral.»Tot ha funcionat amb normalitat durant la jor-nada electoral.

E N

«Al llarg del segle XIX, Catalunya fou la loco-motora que arrossegà l’esquifit tren de la indus-trialització espanyola.»En el segle XIX, Catalunya fou...

E N T O T

«Al llarg del mes no ha plogut gens...»En tot el mes no ha plogut gens...

Altres construccions:AM B

«Al llarg del temps, aquests elements rebenmutacions...»Amb el temps, aquests elements...

Ø«Avui l’ambient és calorós, excepte a l’à-rea del Pirineu...»Avui l’ambient és calorós, excepte al Pirineu...

Z O N A

«La pesta afectà una àmplia àrea de laCatalunya Vella...»La pesta afectà una àmplia zona de laCatalunya Vella.

E S PA I

«Els equipaments municipals disposen d’u

na àrea oberta reservada als esports...»Els equipaments municipals disposen d’unespai obert reservat als esports...

L L O C , I N D R E T

«Era una àrea molt poc transitada.»Era un lloc/indret molt poc transitat.

T R AM

«Van tallar l’àrea de la carretera que vade...»Van tallar el tram de la carretera...

AV E N Ç , P R O G R É S

«El desenvolupament en el camp de la tec-nologia és sorprenent.»Els avenços en el camp...«El desenvolupament de la medicina enaquests darrers anys es fa palès...»El progrés de la medicina...

C R E I X EM E N T

«Un factor a destacar és el desenvolupamenteconòmic experimentat en aquell període.»

Un factor a destacar és el creixement econò-mic...

Altres construccions:

F E R , T E N I R L L O C . . .«Ha desenvolupat molt bé el seu paper.» Ha fet molt bé el seu paper.«La reunió es desenvoluparà al Palau deCongressos.»La reunió tindrà lloc al...

A R R E L S

«Trobem les fonts d’aquest mal en...»Trobem les arrels d’aquest mal en...

O R I G E N

«Hem d’anar a cercar la fontd’aquesta espècie en...» Hem d’anar a cercar l’origen d’aquesta espècieen...

Altres construccions:

S U S C I TA R

«És font de gran interès entre els lectors.»Suscita un gran interès entre els lectors.

A U GM E N T, A U GM E N TA R (especialmenten preus, sous...)«L’increment de les pensions és encara untema pendent...» L’augment de les pensions...«Durant aquell temps s’incrementà la pro-ductivitat...»Durant aquell temps augmentà la productivitat...«El govern incrementarà les mesures deseguretat...»El govern augmentarà les mesures de seguretat...

C R E I X EM E N T

«En la dècada dels vuitanta apreciem un impor-

tant increment de la població en aquestacomarca.»... apreciem un important creixement de lapoblació...

P U J A R , A P U J A R , A P U J A R - S E (tambéen preus, sous...)«Les accions de la companyia s’han incre-mentat dos punts» Les accions de la companyia han pujat dospunts.«Aquest mes l’IPC s’incrementa en un 0,4 %»Aquest mes l’IPC s’apuja un 0,4 %.

FONT

DESENVOLUPAMENT - DESENVOLUPAR

AL LLARG DE

ÀREA

INCREMENT, INCREMENTAR

Els

viru

s lin

gü

ístics

Els viruslingüístics (I)

Màriam SERRÀ


L’esterilitat productiva de neologismes, un problema de supervivència delcatalà

La imaginació (i la valentia) al poder

Estat de la qüestió

En la IX Trobada de Serveis Lingüístics Uni-versitaris (1997), Vicent Partal, editor deldiari electrònic Vilaweb, es referia a un fetaparentment insignificant però que crecque és d’una transcendència majúscula.Parlant d’Internet i de compaginar la glo-balització amb la realitat local, va deixarcaure aquesta reflexió:

«Sabeu que l’anglès és un idioma —no sé perquè— que té una facilitat impressionant perinventar paraules noves, i ja s’han inventat elterme glocal, acrònim de global i local»1.

Tot i que és un testimoni concret, em sem-bla que es tracta d’una percepció gene -ralitzada: molta gent (i això ho podemcomprovar amb qualsevol conciutadà) creuque l’anglès disposa d’una gran potenciali-tat expressiva. I, encara que no s’expliciti, aques ta creença parteix d’una comparançaamb el català, en el sentit que el català noté tanta versatilitat expressiva com l’anglèsa l’hora de formar paraules. Per exemple,en el llibre Mil nou-cents vuitanta-quatre,de George Orwell, el traductor al català faun esforç per traslladar al català la neopar-la, basada en l’anglès. L’esforç surt bastantreeixit, però hi ha un detall que el mateixtraductor deixa pendent expressament(al·legant, precisament, diferències d’ex-pressivitat entre l’anglès i el català): la con-versió. L’argument del traductor és que enanglès es pot emprar un mateix mot com averb i substantiu (per exemple, book: ‘lli-bre’ i ‘reservar’), una cosa que, segons l’au-tor, el català no pot fer.

Lluny de ser una qüestió menor, em semblaque aquest fenomen és d’una granimportància; fins i tot diria que és una qües-tió estratègica en la recuperació de la llenguacatalana (o en l’intent de mantenir-la viva,depèn de què sigui el que estiguem fent).

És obligat un apunt previ: la capacitatexpressiva és un tret inherent de totes lesllengües. Totes, sense excepció, podenexpressar qualsevol concepte amb unacons trucció pròpia, inventada o adaptadadel repertori lèxic. Això no cal discutir-ho,tots els lingüistes ho subscriurien.

Ara bé, no em proposo analitzar si el catalàté capacitat expressiva o no: en té. Em pro-

poso analitzar per què la percepció delsparlants és que el català no té prou capaci-tat expressiva, i sobretot, analitzar-ne lescauses, per veure si s’hi pot trobar algunasolució. (No ens enganyem: que la gentcregui que el català no té prou capacitatexpressiva implica indefectiblement que elcatalà no té prou capacitat expressiva; aixòés com l’economia: els economistes afir-men que a vegades va malament perquè lagent creu que va malament i acaba actuantcom si anés malament.)

Comparança amb l’anglès

L’anglès (sobretot, el nord-americà) empradiversos recursos que li permeten de gene-rar nombroses paraules:

1) La contracció o aglutinació de dues omés paraules d’un terme: a més de glocal,tenim pixel (contracció de picture ele-ment ), vortal (contracció de portal verti-cal ), alumag (marca registrada d’un pro-ducte de magnesi i alumini), e-mail(contracció d’electronic mail ), mòdem(contracció de modulator demodulator ),outro (‘cançó breu que tanca un con-cert’—emprat pels Rolling Stones—, persimetria amb intro ‘cançó breu que obre unconcert’, amb oposició in/out), byte (con-tracció de binary term ), bit (contracció debinary digit), motel (contracció de motoristhotel ), probit (‘unitat de probabilitat’, con-tracció de probability unit; en català, prò-bit), transistor (contracció de transfer resis-tor ), stangflation (contracció destangnation i inflation ), electrocution (for-mat a partir de execution i electro-; sem-blantment, hidrocution ‘mort per tall dedigestió a l’aigua’), workaholic (‘addicte altreball’, per parale·lelisme amb alcoholic ),telex (teleprinter exchange ), etc.2

2) Un ús lliure de la conversió verb-nom: tobook ‘registrar en un llibre, fer una reserva’(conversió de book ‘llibre’). (Aquest recurstambé el té l’espanyol: el despegue, elenfoque, el embarque.)

3) Un ús lliure de l’habilitació del gerundi:booking ‘reserva’. (En espanyol, hi ha un úslliure de l’habilitació de l’infinitiu: el caerbien.)

4) Metàfores més aviat simplificadores:electronic noise ‘sensor olfactiu informatit-

zat’ (literalment, ‘nas electrònic’), mouse‘perifèric informàtic’ (literalment, ‘ratolí’),mirror ‘còpia de servidor informàtic’ (literal-ment, ‘mirall’), cookie ‘memòria de webs’(literalment, ‘galeta’), banner ‘tira publi-citària de webs’ (literalment, ‘bandera’).

5) Reduccions a una sola síl·laba de motsllargs: lab (per laboratory ), Fed (‘ReservaFederal’), keys (en crèdits de discos, perkeyboard ‘teclat’), etc.

El català disposa de recursos expressiussimilars? Vegem-ho:

1’) Podem aglutinar i contreure tant comvulguem, si més no en teoria: passaguiri(contracció de passaport i guiri ), gristapo(‘policia franquista’, contracció de grisos iGestapo), carcatòlic (‘carlí’, contracció decarca i catòlic ), refotèndum (‘referèndumdel 1966’, contracció de refotre i referèn-dum), estrippòquer (contracció de streap-tease i pòquer ), militonto (‘militant sensefonament’, contracció de militant i tonto)3,aresblanc i aresnegre ‘varietat de blatd’aresta blanca, d’aresta negra’; terrafor-mar ‘transformar un planeta (esp., Venus o

Mart) de manera que adquireixi els atributsde la Terra per poder-hi habitar’4, xopetó(traducció de chupibeso —promoció d’unadiscoteca—, format per chupito i beso; laforma catalana parteix de la proposta delTermcat xopet ), servucció (‘direcció assisti-da’, també servoconducció ), sociovergent(contracció de socialista i convergent, enreferència a la ideologia política de PasqualMaragall), dictasenador (contracció de dic-tador i senador, en referència a AugustoPinochet; Avui, 11-3-1998), zapatur (con-

L È X I C

Xavier RULL


tracció de zapat(ista) i tour, en referència a ONG que portaven polí-tics a la zona mexicana de Chiapas; Catalunya Nit, CatalunyaRàdio, 5-3-1998), curatela (contracció de cura i tutela ), Bancaixa(nom d’una entitat bancària valenciana, contracció de banc icaixa), infoxicació (contracció d’informació i intoxicació, articled’ExtraNet!, 4-11-1998, <www.extra-net.net/cat>), rururbà (‘ambcaracterístiques urbanes i rurals’, terme aprovat pel Termcat)5, etc.Un exemple que pot servir com a mostra d’aquesta capacitat és ladenominació que fa temps vaig donar, espontàniament i entreamics —mai no sabrem si va ser fruit de la son—, als turistes que,a Mallorca, anaven amb bicicleta: ciris (acrònim de guiri + bicicle-

ta). Automàtica-ment, la resta deturistes van serdenominats coris(els que anavenen cotxe), moris(els que anavenen moto) i peris(els que anavena peu), en con-traposició als

indis (els ‘indigenes’ de l’illa).

2’) El català no aplica amb lamateixa llibertat la conversióverb/substantiu; així, allà onl’espanyol diu enfoque, el catalàdiu enfocament; o on l’anglèsdiu to book, el català diu regis-trar (i no pas llibrar ). Dit això,però, s’ha de matisar que no espot considerar (i molta gent hofa) que el procés que permetcrear to book en anglès siguidesconegut en català. JoanMascaró6 fa veure que la relacióentre l’anglès taste (verb) i taste(substantiu) és exactament lamateixa que hi ha entre elcatalà tastar (verb) i tast (subs-

tantiu), per tal com el segment -ar no és un sufix afegit per a can-viar la categoria gramatical de tast (si fos així, no s’explicaria laforma de subjuntiu tasti, sense -ar), sinó un simple morfema gra-matical que indica que es tracta de la forma infinitiva del verb.

3’) De la mateixa manera que l’anglès utilitza el gerundi com asubstantiu d’acció, el català utilitza el participi de passat, gene-ralment en forma femenina. Un mot com pensada (per exemple:He tingut una pensada) vol dir ‘acte de pensar’ i, malgrat l’existència de pensament, res no impedeix que puguem formaraquesta nova paraula (i deixem estar ara possibles especialitza-cions semàntiques entre aquests dos mots)7.

4’) En català també podem fer tantes metàfores com ens con-vingui: serrells ‘qüestions pendents’ (originalment, ‘floc de filsque pengen’); olla —en l’expressió estar dins de l’olla— ‘afer’(originalment, ‘estri per a cuinar’); vomitar insults ‘proferir’ (ori-ginalment, ‘treure convulsivament el contingut de l’estómac’);padrí ‘persona que pot influir i que afavoreix algú’ (original-ment, ‘mena de càrrec familiar’), etc.

Incapacitat actual del català

Si el català, com veiem, té uns recursos semblants a l’anglès,per què els parlants perceben que no hi ha prou capacitatexpressiva en la nostra llengua? Em sembla que aquesta per-cepció es deu a l’excés de tutela que els tècnics lingüístics hem

tingut damunt la llengua, especialment quan ha estat hora devalidar una creació expressiva nova (sigui espontània, sigui uncalc d’una altra llengua).

Per exemple: l’adverbi quasibé (o casibé ) té un ús força estès a lescomarques de Lleida i com a mínim en 1990 tenia una vitalitatnotable al Camp de Tarragona. En aquella època vaig preguntar aun membre de la Secció Filològica si no admetrien en el diccionarinormatiu aquest mot, i la resposta, per sorpresa meva, va ser queno hi havia raó per a admetre’l: era un híbrid entre quasi i gairebéi, com que ja existien aquests dos, no era necessari incorporar-lo alcabal del lèxic normatiu. Malaguanyada resposta, perquè gairebétambé és un híbrid i, per tant, l’únic argument que queda és quetindríem un sinònim més per a un concepte (dit sigui de passada:cosa que els diccionaris de referència fan en molts altres casos:tomata, tomàtiga, tomàquet, tomaca, tomàtec, tomàtic...).

Aquest recel amb què han obrat els especialistes en llengua,justificable per la situació sociolingüística que el català ha viscut—i encara viu—, és, al meu entendre, contraproduent. S’enténque es reguli i que es corregeixi tant com calgui les formacions dela llengua degudes a la pressió de l’espanyol i de l’anglès; però nos’entén que s’apliqui exactament el mateix control a les creacionspròpies, les que surten de dins de la mateixa llengua.

Cal tenir present que reprimir la creació espontània simplement«perquè no és en el diccionari» implica reprimir tota la capacitatexpressiva de la llengua, i això és una cosa que no es pot fer encap llengua, ni en les que estan en una situació normalitzada ni,menys encara, en les que es troben en una situació de minorit-zació, com és el nostre cas.

Reprimirem els parlants que diuen monoquini en lloc de l’anglicis-me topless? El mot monoquini, si més no, no és un anglicisme,sinó que ha sortit espontàniament (fixem-nos que el francès i l’es-panyol també ho diuen així). Un argument filològic per a no adme-tre aquest mot és que no es pot fer el canvi de bi- per mono- per-què bi-, en aquest cas, no és cap prefix. Però la meva pregunta és:i què? Al capdavall, el diccionari inclou mussol amb el sentit del’antic urçol ‘furóncol ocular’: la forma mussol va ser una reinter-pretació i no ha saltat cap lingüista etimologista dient que un mussol és una cosa i un urçol n’és una altra. Tampoc no reprova-rem un parlant per dir bastonada ‘cop de bastó’ o tractorada ‘pro-testa amb tractors’ perquè no existeix cap verb *bastonar o perquètractorada pot ser confusionari amb el nominal del verb tracto-rar…, etc. I és que no estem pas en el llenguatge especialitzat, ambun alt grau de formalització, sinó en la llengua general, on lesregles s’apliquen amb més laxitud.

Mirem les llengües de l’entorn: de l’anglès zapping, flash, chat oscanning, l’espanyol ha generat, popularment, zapear, flashear,chatear i escanear; que jo sàpiga, cap tècnic lingüístic en aquestallengua no s’ha atrevit a qüestionar aquests neologismes. Per quèno es pot dir amb total llibertat, doncs, zapar, flaixar, xatar i esca-nar, posem per cas? Què ens impedeix de crear aquests verbs?(Potser algun lector dirà: ningú no ho ha qüestionat, encara. Éscert. Però hi ha casos semblants a aquests. Es va admetre l’angli-cisme test ‘prova’, però tots els autors —vegeu les fitxes Què calsaber?, de l’Institut d’Estudis Catalans— coincideixen a condem-nar testar ‘assajar’: si s’admet l’un, s’ha d’admetre la possibilitatque es generi l’altre8.)

En aquest sentit, desaprovo actituds o afirmacions de lingüistescom la que va fer Albert Jané en la ressenya del llibre Curs decorrecció de textos orals i escrits d’Eumo9 segons la qual eramillor posar com a títol solucions i no solucionari simplementperquè… en el mateix llibre s’havia escrit exercicis i no exerciciari.Sotmetre la llengua (fins i tot l’estàndard, és clar) a un ideal però

L È X I C


també irreal simetrisme morfològic no és, em sembla, la millorsolució (almenys, en el cas de la llengua general). El català no téexerciciari (i per això no apareix en l’esmentat llibre ni en cap)perquè és de pronúncia complexa; però això no és argument per-què destituïm del càrrec solucionari, encara que no hi hàgimposat exerciciari. O hem de fer fora també de les pàgines gro-gues el mot llibreria perquè la llengua del carrer no diu disqueriasinó botiga de discos? Tancar portes com aquestes és com negarel pa i la sal a la llengua10.

És cert que a vegades la restricció té raó de ser; per exemple, mos-treig és un castellanisme i, per tant, té una certa lògica que nos’admeti. Però a vegades hi ha hagut restriccions sense motiu (perexemple, no es pot prohibir quiròfan11 i admetre obertament heliport ‘port d’hèlixs’ o autoescola ‘centre d’autoaprenentatge’:aquí hi ha una evident manca de criteris).

La conseqüència de l’excés de control i de prohibir tot el que surt deles quatre parets del diccionari ha causat bàsicament dos efectes. Elprimer, que el català no pugui disposar lliurement de les noves for-mes. El segon, que els parlants perdin confiança en els recursos dela llengua i que inhibeixin la seva pròpia capacitat expressiva. Aquestdarrer fet, per a mi, és un dels pitjors enemics per a la normalitat delcatalà, perquè la normalitat lingüística vol dir, entre altres coses, nor-malitat en la neologia. I no podem tenir complexos que ens facinincapaços de crear mots: significa la nostra mort.

Què cal fer?

Davant aquesta situació, la pregunta obligada és: «Què cal fer?»Una primera actuació és òbvia: no prohibir mots o expressionsnous si no és estrictament necessari. Amb això de estrictamentnecessari vull dir en cas que es tracti d’un castellanisme o d’unanglicisme innecessaris, motivats per la moda o perquè s’han calcat i que fan referència a un concepte que en català ja es diud’una manera. Aquest argument té sentit quan és un castellanis-me que entra en competència amb un mot català (d’aquí ve quebarco no s’admeti, perquè ja hi ha vaixell ): la situació sociolin-güística del català fa que hi hagi molts castellanismes (sonit perso, tortilla per truita [tots dos, al sud del País Valencià], membri-llo per codonyat, suelto per xavalla o menuts [al Principat]), quenomés s’expliquen per interferència. Però no és el cas de motscreats des de dins. Si una creació neològica no és res de tot això,ha de ser, si més no, tolerada.

Una segona actuació és adaptar els anglicismes que, arribats denou i sense entrar en competència amb cap altre mot català (per-què fan referència a conceptes nous), tenen una estructura mor-fofonològica païble per la nostra llengua. De fet, l’estructuramorfofonològica de l’anglès és semblant a la del català en algunspunts (per exemple, les oclusives finals), a diferència d’altres llen-gües romàniques (cas de l’espanyol). Així, tenim esquetx (origi-nal, sketch ), iot (original, yacht ), futbol (original, football ), bis-tec (original, beef-steak ), flaix (original, flash ), esquaix (original,squash ), xat (original, chat ), disquet (original, diskette ), tanc (ori-ginal, tank ), gag (invariat), internet (invariat), surf (original, sur-fing ), esquí i esquiada (original, ski ), esprai (original, spray ),esprint i esprintada (original, sprint ), xou (original, show ), xoc(original, shock ), etc. L’espanyol té molts problemes per a assi-milar aquestes formes. De fet, aquesta pràctica ja la duu a termeamb prou regularitat el Termcat (la prova és el nombre d’angli-cismes adaptats que tenim).

Una tercera actuació és que els tècnics lingüístics facin servirmés la imaginació a l’hora de crear propostes neològiques. Nopot ser que un terme com CD-ROM s’adaptés com a disc com-pacte de memòria només de lectura: pensar que aquesta pro-posta quallaria no deixa de ser un despropòsit (de fet, la pro-posta va ser retirada al cap de poc temps).

Per exemple, hi ha un concepte que tothom anomena amb laforma anglesa: marketing. Aquest mot s’ha adaptat en màrque-ting; però si no s’hagués adaptat, ens podríem plantejar com espodria adaptar al català. En espanyol han creat, espontàniament,mercadeo; en francès proposen mercatique; què impediria que encatalà fos mercatge? L’he sentit proposar a dues persones diferents(alumnes de cursos de llenguatges d’especialitat). En aquest sentit,crec que, a més de deixar llibertat per a la creació innovadora, elsmateixos especialistes de llengua hem de practicar-la (que hodiguin als francesos, que per a l’strip-tease han proposat effeuilla-ge, és a dir, ‘esfullament’; aneu a saber fins a quin punt la geniali-tat és també ingenuïtat).

En aquest sentit, les propostes noves fetes per terminòlegs tambéhan de tenir incorporat un grau de popularitat latent; és a dir, quetinguin inherent l’acceptabilitat per part del gruix dels parlants.Lluís de Yzaguirre, professor de la Universitat Pompeu Fabra,defensa aquesta posició amb els mateixos arguments i per aixòarticula propostes semblants (per exemple, per a la pàgina inicialo pàgina d’acollida d’un web, Yzaguirre afirma que se’n podriadir perfectament acull ). Un altre exemple seria la traducció delterme informàtic applet, que oficialment és miniaplicació, peròque a Softcatalà proposen de traduir per aplic, molt més manejable. En aquesta línia podríem posar-hi truncacions (trònicper missatge electrònic ) i denominacions parcials (compacte perdisc compacte, força emprat en mitjans com Catalunya Ràdio);però, sobretot també reaprofitaments (mini per quadricicle ), etc.Dins els reaprofitaments tenim una font inesgotable de recursos:del signe @ (en anglès, at ) se n’ha dit, espontàniament, ensaïmada; deixant estar si arrova és o no adequat, cal saber, al’hora de decidir-se per l’una o l’altra, que la metàfora amb lapasta típica mallorquina és correctíssima i no pas una vulgaritat:si més no, si mirem com en diuen altres llengües, veurem que ésla forma més internacional possible (literalment, en les altres llen-gües se’n diu cua de mico, petjada d’elefant, etc.).

Una altra opció pot ser la grafia de les sigles com si fossin parau-les. És del cas de cederrom, grafia lexicalitzada de la sigla CD-ROM,i que té paral·lels en altres llengües (espanyol cederrón, francèscédér rom; fixeu-vos que cadascú adapta a la seva pròpia morfolo-gia i ortografia aquest mot anglès). Aquesta proposta és defensada per més d’un autor i presenta diversos avantatges: espot pluralitzar (ceder roms; en les sigles costa més), derivar(cederro mitzar ), pot figurar en els diccionaris generals (la lexico-grafia catalana no incorpora les sigles, a diferència de l’anglosaxo-na12) i té correspondència internacional (un atribut desitjat en l’es-tabliment de la terminologia). A més, no és el primer cop que eslexicalitza una sigla: sida, pime, vip (encara no admès, tot i ques’usa molt), elapé, ovni, etc.

Especialment, em sembla que és molt recomanable procurar notraduir un anglicisme curt per una denominació més llarga: això vacontra l’economia del llenguatge. Casos com catering o lunchsembla que només es poden traduir per servei d’àpats o àpat fred;però la seva estructura sintàctica és un entrebanc a l’hora de com-petir amb les solucions originals, més curtes. Per tant, en la mesuraque es pugui, cal fer propostes menys formals i menys rígides.

Això no vol dir, però, que les solucions llargues no siguin efectives:leasing ha anat deixant el terreny a arrendament financer. S’ha dereconèixer, tanmateix, que aquesta via no és que sigui fàcil: a vega-des costa trobar una bona solució. Per exemple, en el cas de goal-average o basket-average es va optar per la traducció literal mitja-na de gols (o de punts ); però tot i això aquestes solucions no hanacabat d’agradar i costa que s’implantin. Un cas similar és softwa-re i hardware: les formes programari i maquinari són prou atracti-ves d’entrada, però malgrat això també costa que quallin. Altresexemples són happening (només en podem dir espectacle alcarrer ) o air-bag (proposta: coixí de seguretat13).

L È X I C


Aquestes propostes, lògicament, no ens han de fer perdre devista quan hi ha d’haver una necessària i justificada actuaciócorrectiva. Penso, per exemple, en els anglicismes que esgeneren per moda: és el cas de hand-out o coffee-break. Aquíno és que calgui una traducció; és que ja teníem la manera dedir-ho abans que es descobrissin les noves denominacionsforanes: pauta (o fotocòpies ) i cafè (o pausa)14.

Hi ha, lògicament, altres qüestions de caràcter més aviatsociològic, sobre les quals els lingüistes poca cosa podemfer. És el cas dels anglicismes input i output, dels quals sónequivalents perfectes els mots catalans entrada i sortida.Passa, però, que el mateix parlant, pel fet que dóna un úsmolt concret als anglicismes, pot arribar a afirmar que «noés ben bé el mateix».

En darrer terme, s’ha de parlar de la possible traducció de ter-mes anglesos de caràcter més expressiu. L’anglès recorre molta sintagmes verbals nominalitzats: per al semàfor, per exemple, van proposar stop-and-go (aquesta forma, però, nova reeixir: la gent en diu traffic light ). Un altre exemple éspark-and-ride, una esplanada als afores de la gran ciutat per-què la gent que ve de la rodalia hi aparqui i es desplaci fins alcentre amb autobusos. Per a l’edició del Diccionari visual de laconstrucció es va optar per la forma aparcament de dissuasió.Particularment, em sembla que és una mala política optar persolucions més formals com a alternatives a creacions expressi-ves de l’anglès; potser seria més factible recórrer a construc-cions com aparca-i-vés: per molt que no agradi a primer copd’ull, bé tenim crida i cerca, entra-i-surt, vaivé, batibull, etc.,tots substantius. Un segon exemple seria stand-by: si es tra-dueix per mode permanent tenim un terme molt formal peròpoc pràctic; si, en canvi, es tradueix per en espera (propostadel Termcat) tenim un terme menys formal però possibilista15.

Lliçó final: el batec de la llengua

Em sembla que no podem recloure el català a un estadi mori-bund on no pot florir cap forma expressiva nova. Encara més,crec que necessitem precisament el comportament contrari:s’ha d’alimentar la llengua amb recursos expressius nous.S’han de crear paraules sense complexos (com feia Isaac Asi-mov, que va crear robotics [cat. robòtica ] sense saber que l’es-tava creant: es pensava que era així)16.

Convé estar a l’aguait i sentir el batec de la llengua; és a dir,la manera com viu, com es manifesta. Quines construccionssorgeixen, quines noves paraules es posen de moda, com esdesignen els nous conceptes, per què s’implanta una solució ino una altra, quina és la natura d’una forma (manlleu, adap-tació, traducció, creació espontània), etc. I destriar, de tot allònou, el que és propi i el que és interferència. Allò que és propi,pel sol fer de ser-ho, ja pot ser benvingut: sense manies.

Hem d’evitar, doncs, l’excessiu proteccionisme que s’ha fet encatalà. Hem de vigilar i controlar la llengua, és cert, peròconvé que la protecció no esdevingui claustrofòbica, inhibidora: ha de ser també estimulativa, creativa, engresca-dora, desencotillada… La llengua ha de ser jove, no deixemque se’ns panseixi, que es rovelli, que s’emmusteeixi… o elsegüent pas serà inscriure l’epitafi a la làpida.u

L È X I C

1. Actes de la IX Trobada de Serveis Lingüístics Universitaris. Recursosinformàtics aplicats als serveis lingüístics: assessorament, formació i dina-mització. Barcelona, 26 i 27 de novembre del 1997. Barcelona: Universi-tat Pompeu Fabra, 1998, p. 34.

2. Més avall parlo dels sintagmes expressius de l’anglès, com park-and-ride o stop-and-go.

3. Aquests sis primers, extrets del Diccionari del català popular i d’argot,de Joaquim Pomares (Edicions 62, 1997).

4. Forma que trobem a un llibre sobre noves tecnologies de Xavier DuranEn el llindar del futur (Proa 1990). En espanyol se’n diu terratransformar(segons he documentat en un programa de televisió emès l’any 2000).

5. Afegim-hi el grup de música popular valencià que va aprofitar la combi-nació —en aquest cas, juxtaposada— dels dos adjectius: Urbàlia Rurana.

6. Morfologia catalana. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986.

7. Pel que fa a l’habilitació de l’infinitiu, en català antic hi havia llibertatd’ús —exactament igual que en espanyol actual—, però el català modern(com el francès) ha restringit aquest ús només a determinades construc-cions (dolç en el parlar; el batre i el segar; el sentir general ).

8. Un cas similar és el de paro, que s’ha traduït per atur. Aquesta formava rebre crítiques, però per mi és vàlida la reflexió de Joan Coromines: «bése n’ha de dir d’alguna manera» (Diccionari etimològic i complementaride la llengua catalana, s. v. aturar ). Tot i així s’ha de reconèixer que anti-gament s’emprava estar en vaga. De tota manera, vaga designa avui unaactitud de protesta dels treballadors consistent a no treballar, i per tantl’ús de vaga per al seu significat tradicional comportaria confusió.

9. Llengua i Ús, 12 (1998), p. 66-67.

10. Un cas semblant és estudiantat, el genèric escollit a la Universitatde Lleida per designar el col·lectiu d’estudiants. Es va triar aquest neo-logisme perquè la forma alumnat no agradava (preferien considerar-seestudiants i no alumnes ). La forma triada pot fer arrufar el nas a mésd’un: com si clergat no hagués sigut un invent expressament per nohaver d’admetre clero.

11. Vegeu un article meu al número 32 de Llengua Nacional sobre els motiusfilològics —però també pragmàtics— pels quals no s’admet quiròfan.

12. Això fa que el Gran diccionari de la llengua catalana (EnciclopèdiaCatalana, 1998) entri aquesta sigla amb minúscules: cd-rom. La situacióera un atzucac: o no el recollien (i ja es veu que no podien deixar d’in-cloure aquest concepte al diccionari) o se saltaven un criteri macroestruc-tural (no entrar sigles); i això és un problema, perquè un cederrom és unobjecte corrent, no pas el nom d’una institució.

13. En espanyol, però, i segons la Real Academia Española de la Len-gua, és peto de seguridad. En aquest cas és molt més encertada la for-ma catalana.

14. En aquest sentit, s’han d’evitar percepcions com ara la que ens fa dirque hand-out «no té traducció» al català (segurament, el que volia dir elcol·lega a qui vaig sentir dir això era que l’estructura del terme no podiacalcar-se al català; però el concepte sí que es pot expressar en la nostrallengua: de fet, abans que aparegués hand-out tothom havia dit fotocò-pies o pauta tan tranquil·lament).

15. És obligat especificar que aquesta actitud té sentit en les solucionsde la llengua general, però en els llenguatges d’especialitat, tot i quetambé es pot aplicar, es poden crear térmens amb més rigidesa i forma-lització. És el cas de contraporta de seguretat, que apareix al Vocabularide dret penal i penitenciari, i que es va crear com a traducció de l’espa -nyol cangrejo. Els terminòlegs que hi van treballar van optar per aquestaforma i no per cranca perquè es tractava d’un vocabulari formal.

16. El novel·lista ho explica a la introducció del seu llibre Robot visions(1992), aplec de contes sobre robots.


És curiós com ha arrelat aquest sufixanglès, fins al punt que ha donat lloc aalgun mot de lexema completamentcatalà, usat amb un to humorístic: pànxing.La prova que aquest mot és completamentpopular, malgrat no ser admès en cap dic-cionari, és que fins i tot la trobem en unapublicació d’informació turística del Ber-guedà titulada De pànxing. I és que l’argotdel jovent sembla que té una predileccióper tot allò que tingui una forma anglesa,de tal manera que es prefereix la invenciód’un mot amb un sufix anglès als mots tra-dicionals mandrejar o fer el mandra, endro-pir-se o fer el dropo, galvanejar, fer el pere-sós... Això mateix ha succeït amb pònting(en castellà, puenting ), esport que enanglès s’anomena bungee; el Termcat1 haproposat d’anomenar-lo salt de pont,expressió que no s’ha popularitzat, potserperquè el Termcat sol actuar massa tard,quan el mot ja és plenament arrelat entreels parlants. També és curiós de destacarque alguns d’aquests neologismes acabatsen -ing no formen part de l’anglès estàn-dard; així, a les escoles d’anglès sempreensenyen que d’un càmping se’n diu campsite (en català segurament també n’haurí-em de dir lloc d’acampada ). Per tant,nosaltres (i també algunes altres llengües)hem convertit una forma verbal anglesa(un gerundi) en un nom català.

De tots els altres mots que hem esmen-tat, només n’hi ha alguns d’inclosos en elDIEC2: fúting (escrit en la forma cata -lanitzada, no en la forma anglesa footing ),tràveling, rànquing, míting. Alguns altres,però, són admesos pel Termcat: píling,múixing, zàping, dúmping (‘venda de pro-ductes al mercat exterior a preus més bai-xos que els del mercat interior’), lífting, càsting, caravàning. La resta són desa -consellats. Així hauríem de parlar de tresc ino de trekking (expedició excursionistaorganitzada a regions exòtiques i de difícilaccés); de surf o surf a vela, no pas de sur-fing o windsurfing; de sobrereserva, no pasde overbooking; de servei d’àpats, no pasde catering; de pluja d’idees i no de brain -

storming; de societat de cartera o grupd’empreses i no pas de holding; de dopat-ge, en lloc de doping; de descens en bot ino pas de rafting; de patinatge i no pas deskating; de hidroplanatge i no pas de aqua-planing; de sentiment o impressió, no pasde feeling.

Tot això, però, ens obre les portes a undubte: per què alguns d’aquests mots (totsformats amb el sufix -ing ) són admesos ialguns altres no ho són? Abans de veure-ho amb casos concrets dels analitzats avui,

reproduirem alguns dels criteris formulatspel Termcat sobre el refús de manlleus:

Per part nostra, comentaríem que, apartir d’aquests criteris, entenem quebrainstorming és difícilment adaptable a lafonètica catalana i que és millor de substi-tuir-lo per un neologisme català com plujad’idees. Entenem que s’adapti gràficament

i fonèticament múixing, fúting, zàping...Però no entenem del tot (suposo que elslectors tampoc) per què no són acceptablesrafting, catering o doping: no hi ha capparaula viva de la llengua que designiaquests conceptes; són fàcilment adapta-bles fonèticament (només caldria afegir-hil’accent: ràfting, càtering, dòping ), i potsernomés en el cas de dòping cal tenir encompte la formació de mots derivats(dopar-se, antidopatge...). Sembla quecàtering i ràfting són manlleus molt estesosi fàcilment adaptables al sistema gràfic ifònic del català. No veig quina diferència hipot haver entre un càsting (una prova deselecció d’actors) i un càtering (servei d’à-pats). Em sembla que si s’admet l’un tambés’hauria d’admetre l’altre. I amb això novull dir que vagi a favor de l’admissió indis-criminada de manlleus; únicament vull dirque cal que els criteris siguin més clars icoherents. Estic segur que de proves deselecció d’actors fa temps que se’n fan (desque existeixen el teatre, el cinema...); arade cop se’ns ha despertat la necessitat debatejar-ho amb un neologisme? I fins ara,com ens ho havíem fet, sense tenir el nomcàsting? ¿Realment aquest és un motnecessari, o és un mot que, sense enco-manar-se a Déu ni al diable, els mitjans decomunicació actuals innecessàriament handifós? De la mateixa manera, d’allò quepopularment se n’havia dit sempre anar acórrer, ara se’n diu anar a fer fúting; deuquedar més fi! Realment, crec que s’hau-rien de revisar els criteris d’admissió i refúsde manlleus. Així i tot, potser no ens hemde preocupar tant d’aquests mots, bé per-què són tecnicismes, bé perquè podenpassar de moda tan ràpidament com hanaparegut. Ja ho veurem!u

L È X I C

Criteris de refús de manlleus3

l Manlleus innecessaris perquè desig-nen el mateix concepte que unaparaula viva de la llengua.Exemples: dancing (sala de ball), slide(diapositiva), printer (impressora).

l Manlleus fonèticament, gràficamento morfològicament difícils d’integrar.Caldrà analitzar les possibilitats desubstituir-los per un neologisme propide la llengua o d’adaptar-los-hi gràfi-cament i fonèticament.Exemples: ace (punt de servei), brains-torming (pluja d’idees).

l Manlleus d’incorporació recent fàcil-ment substituïbles.Exemples: compact disc (disc compac-te), estheticienne (esteticista).

l Manlleus que arrossegarien una sèriede derivats de la llengua originàriaque forçarien l’estructura del català.Exemple: stage («estada de forma-ció»), stagiaire («el qui fa un stage»).

1. Centre de Terminologia que depèn de l'Institut d'EstudisCatalans.2. Diccionari de la llengua catalana, editat per l'Institut d'Es-tudis Catalans.3. Manlleus i calcs lingüístics en els treballs de terminologiacatalana. Criteris lingüístics per a la terminologia 1, Termcat,Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990.

David CASELLAS

AActualment ens trobem davant un fenomen nou. Fins avui, en la formació de mots nouss’han emprat un conjunt de prefixos i sufixos ja fixats, procedents de les llengües clàssi-ques (llatí i grec), bé mantenint la forma original d’aquelles llengües, bé adaptats conve-nientment d’acord amb els canvis que ha sofert la llengua catalana durant els segles quefa que existeix. Avui, però, cada vegada amb més força hi ha un grup de mots que adop-ten un nou sufix d’origen anglès: -ing.

De mots que acabin en -ing, de segur que a tots se’ns n’acuden uns quants de molt freqüents:pàrquing o càmping potser són els més representatius. Però la llista no s’acaba aquí: ponting,trekking, fúting, tràveling, rànquing, zàping, surfing, windsurfing, overbooking, càsting, ska-ting, aquaplaning, míting, caravàning, holding, doping, rafting, lífting, brainstorming, cate-ring, dúmping, feeling, mushing, píling... (per esmentar-ne alguns dels més populars).

L’aparició d’un nou sufix


L È X I C

En el meu llibre Valencià en perill d’extinció done aquesta defini-ció de «menfot»:

«Aquell que té igual de tot, que no li importa ni el preo -cupa res, que manté una actitud d’indiferència respecte adeterminades coses que se suposa que li haurien d’interes-sar, que no vol saber-se res d’exigències morals, polítiqueso religioses i que no el preocupen en absolut els conven-cionalismes que ens imposa la societat, que no té formali-tat, que tot s’ho tira a l’esquena, que se’n fot de tot.El mot menfot és la grafia aglutinada de me’n fot.En el valencià central, especialment a València ciutat, s’em-pra la variant meninfot.»

I hi pose l’exemple següent:«Al del segon pis voleu fer president de la finca? Però sieixe és un menfot i ni arreglarà l’ascensor ni la terrassa nires de res.»

En el Diccionari valencià de l’IIFV hi trobem menfot i menfotisme,però no meninfot ni meninfotisme. En el DIEC hi trobem menfotis-me, però, curiosament, no hi trobem menfot (ni tampoc meninfot nimeninfotisme). Jo vaig pensar (i continue pensant-ho) que en el DIECs’hi hauria d’incloure també menfot. Per això vaig elegir aquestaforma. I també perquè considere que és la més etimològica, ja queés simplement la grafia aglutinada de me’n fot. A més a més, aques-ta és la forma habitualment utilitzada en el valencià nordmeridionali, per consegüent, la que em resulta més familiar.

El lingüista Emili Casanova considera més adequada per a sernormalitzada la variant meninfot, que és la usada habitualment ala ciutat de València. El motiu de la seua preferència, segons va tin-dre l’amabilitat d’explicar-me, és el fet que la primera vegada quetenim documentat aquest mot apareix escrit d’aquesta manera. Ami, pels motius que he explicat, em sembla més adequat menfotque no meninfot. Però qualsevol de les dues variants em semblamolt més acceptable que el mot passota que solen emprar els nos-tres jóvens, vocable procedent del cheli, l’argot urbà madrileny deles darreries del segle XX, barreja deplorable del parlar popular deMadrid amb vocables propis de les classes marginals i aportacionsdels corrents contraculturals. És molt greu que el nostre joventrenuncie a paraules autòctones valencianes i les substituïsca peraltres que ens són completament estranyes. De totes maneres calaclarir que menfot i passota tenen si fa no fa el mateix significat,però aquest últim té encara per a moltes persones certes connota-cions que fan pensar en el món de la marginalitat i, fins i tot, de ladrogoaddicció, connotacions que menfot, una paraula tradicionalnostra, no té en absolut.

He descobert amb sorpresa que el Diccionari del català popu-lar i d’argot de Joaquim Pomares (Edicions 62, 1997) recull laparaula menfotisme, que defineix així: «Actitud d’absoluta indi-ferència política», definició que, si bé no és la idònia, ha tingutalmenys el mèrit de fer-me somriure. I a continuació recull (i açòem preocupa) el mot menfotista que defineix així: «El qui practicael menfotisme». Per una altra banda, el Diccionari complementari

del català normatiu de Lluís López del Castillo (Edicions 62, 1998)també recull la paraula menfotista, que explica així: «adj. Relatiu almenfotisme: passota / n. Persona que practica el menfotisme: pas-sota». Cal afegir que tots dos diccionaris recullen els mots passotai passotisme. He d’aclarir que el mot menfotista no l’he oït enllocmai de la vida; només l’he llegit en Joan Fuster, que em fa l’efecteque se’l degué inventar. I em preocupa molt que, mentre estempensant si s’ha de normalitzar menfot o meninfot, la invenció fus-teriana menfotista estiga ja preparada per a ser col·locada en elDiccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. I açò és molt greu, per-què menfot i meninfot són paraules populars valencianes moltusades pel poble, mentre que menfotista no ho és pas. A més amés, tem que aquest mot és una d’aquelles «genialitats» amb lesquals, de tant en tant, ens obsequiava l’enginyós escriptor de

Sueca i, si no vaig errat, la va emprar en els seus escrits una únicavegada. El dimecres 24 d’octubre de 1954 va escriure en el seudiari:

En resum, si l’expressió se me’n fot és vista com a popular igenuïna pels catalanoparlants d’arreu del nostre domini lingüístic iusada habitualment en el llenguatge col·loquial, el substantiumenfot, que no és més que l’aglutinació de me’n fot, i el seu deri-vat menfotisme haurien de ser acollits per la llengua estàndard iusats amb normalitat per tots els catalanoparlants, ja que sónparaules genuïnament valencianes i, per consegüent, totalmentcatalanes. En canvi, passota, encara que la disfressem de catalanaescrivint-la amb dues esses, és una paraula castellaníssima, tan cas-tellana com la locució equivalent viva la Virgen.u

Elsmenfots

i elmenfotisme

«Tres n’hi ha, al meu veure: la de l’escèptic, la de l’indiferent ila del menfotista (no trobo, de moment, cap altre mot quesigui, alhora, més acadèmic i tan expressiu). En totes tres acti-tuds, però per causes diferents, trobem la mateixa inhibiciórespecte a la veritat —respecte al valor de la veritat i respectea la veritat dels valors.

»L’escèptic dubta: no nega la veritat; veu moltes veritats i, pru-dent, no gosa decidir-se per cap. L’indiferent va una mica mésenllà: no arriba a plantejar-se el problema de la veritat, nocedeix a cap il·lusió. Moravia n’ha fet uns retrats admirables, enla seva novel·la. I el practicant del menfotisme —diguem-ne,provisionalment, del “tant se me’n dóna”— abasta, d’algunamanera, a intuir el pes i exigència del món dels valors, però s’higira d’esquena, arronsa els muscles i salta tranquil·lamentl’obstacle que li oposa. L’escèptic serà un irònic; l’indiferent,un apàtic; l’altre, un poca-vergonya.»

(Joan Fuster, Obres completes, II, diari 1952 - 1960, Edicions 62, Barcelona, p. 146)

(les cursives són meues)

(Aquest article forma part de la ponència que l’autor va llegir al IV Sim-posi de Filologia Valenciana, fet a la Facultat de Filologia de la Universi-tat de València els dies 9, 10 i 11 de maig del 2000.)

Eugeni S. REIG


L È X I C ç G e n u ï n i t a t s

Veiem sovint aparèixer de sobte unmot nou que, a partir d’un bon dia,comença a ser utilitzat per certes

persones per a designar coses que abansno eren designades amb aquest nom. Ialeshores ens fem la reflexió següent: siabans això no ho dèiem, per què ara nosabem prescindir d’aquest mot? En totsaquests casos el mot sempre apareixprimer en castellà i després hi ha qui elcomença a escampar en la nostra llen-gua, sense més ni més. Doncs bé, calque analitzem com s’ha generat el moten la llengua d’origen i que mirem lanecessitat que té la nostra llengua d’ad-metre’l, sobretot si ja n’hi ha un depropi. Perquè no sempre les condicionssón les mateixes en les dues llengües i,per tant, no sempre cal crear en catalàun terme paral·lel al castellà. En lloc decalcar sistemàticament tot el que fa elcastellà, cal que abans miren si la nostrallengua ja té el problema resolt o bé si elpot resoldre d’una manera autònoma.

Aquest és el cas, per exemple, del motcaste llà paellera que veiem emprat enaquesta llengua, sobretot amb un úscomercial, per a designar l’«estri decuina destinat a fer paelles». I aixíapareix el nom etiquetat en castellà enels embolcalls d’aquests productesdisponibles en els establiments on envenen. Doncs bé, hem sentit qui fa servirtambé en català paellera. Els qui eldefensen ho diuen convençuts de labondat del mot i de la necessitat d’intro-duir-lo en la nostra llengua. Perquè–argumenten– és un derivat format cor-rectament de paella, mot ben català.

Doncs bé, nosaltres, ben al contrari, nocreiem pas en aquesta admissibilitat.Vegem-ho tot seguit.

El Diccionari general defineix el substan-tiu paeller paellera com la «persona quefa paelles». Però no és pas l’«estri queserveix per a fer-ne». Vegem ara per quècreiem que aquest mot no és bo encatalà, amb aquesta accepció. Es tractaefectivament d’un calc innecessari, i,com hem dit diver ses vegades, això decalcar sistemàticament del castellà no ésbo ni gens recomanable. I encara ho ésmenys en els casos en què la nostra llen-gua ja té una solució pròpia.

El mot paella, per als efectes que araens interessen, té les tres accepcionsque podeu veure en la zonz remarcadade gris.

La primera accepció és l’etimològica: elmot prové del llatí patella; anàlogamenten fr. és poêle i en it. padella, però encastellà, dife rentment, el mot usual éssartén, que prové d’un altre ètim: satego. El català, després, amplia elcamp del mot paella amb dues accep-cions més; així es produeix el pas de laprimera accepció a la segona per analo-gia, mentre que el pas de la segona a latercera es fa per metonímia (en el casconcret de designar el contingut pel con-tinent, fet ben habi tual en terminologia).

Passem ara a veure què fa el castellà.L’equi valent del català paella (acc. 1) éssartén. Però per a les altres dues accep-cions no té cap mot propi, perquè, defet, són coses no castellanes. A partir delmoment que el nom de paella es difonper a designar un plat universalmentfamós, totes les llengües (incloent-hi lacaste llana) manlleven el mot català iempren paella amb tota naturalitat. Encastellà, paella és, doncs, un catalanisme(més concretament, un valencianisme).Però per a l’acc. 2 (estri de fer paelles) elcastellà no té cap terme. No pot usarpaella, com nosaltres, perquè en aquestallengua aquest mot no és cap estri decuina. No s’atreveix a emprar sartén (quefóra el més pròxim semànticament) i esdecanta per fer-ne un derivat: paellera,«estri de fer paelles». Aquest és unrecurs universalment emprat en lesllengües a partir d’un mot manllevat: uncop la llengua d’adopció se l’ha fet seu, aquest pot entrar en el procés de creacióper derivació normal de la llengua comun mot més (així, en català a partir del’anglicisme futbol derivem futbolista ifutbolístic ).

Però en català, en què el mot paella jaés l’estri per a fer paelles, no tenim capnecessitat de crear un terme per adesignar aquest estri de cuina. Per això

en català el mot paellera, calcat delcastellà, no és gens adequat ni de capmanera necessari. Una paellera caste -llana és,en català, simplement una paella. I no cal fer-ne cap derivat.D’aquí ve, doncs, que els diccionariscatalans només recullin paeller -era pera designar la persona, etc. o bé un estridestinat a contenir paelles.

Com a complement de tot això que hemexposat, vegem ara el que diu LlorençMillo Casas en el seu recent llibre Gastro-nomia valenciana, publicat per la Genera-litat Valenciana (1998). En l’apartat«Arrossos cuinats a la paella» (p. 62) diu:«Com en tants altres casos similars, elrecipient ha donat nom al plat o cuinat:paella és paraula comú a Catalunya iValència, deriva del llatí PATELLA, i es trac-ta de la sartén castellana. Les paellespoden tenir un mànec llarg per podermanejar-les amb facilitat […], o pot estardotada de amb dues anses o amb quatre,tot depèn de les dimensions. Tanmateix,va ocórrer que l’arròs que en èpocadeterminada hom començà a cuinarvalent-se d’una paella, gran o petita, ambmànec o amb anses, també passà, dedenominar-se arròs fet a la paella, a dir-sesimplement paella.» I després d’informarque és corrent designar com a calderesles paelles fetes a propòsit per a cuinarpaella, afirma: «Fora de València, la gentde parla castellana, confonent-hi els ter-mes, al recipient on es fa la paella soldenominar-la com una paellera, quan, enrealitat, una paellera no és més que unadona, la qual per afecció, preu o prome-sa de remuneració, cuina l’arròs mit-jançant aquest utensili de cuina».

Veiem, doncs, que el procediment d’a-nar calcant sistemàticament en catalàels mots del castellà és ben dolent i con-dueix sovint a resultats absolutamentrebutjables.

Malauradament, de casos com aquestn’hi ha en català una bona colla. En unaaltra ocasió en comentarem més.u

g

Paellera, mot manllevat innecessariLluís MARQUET

1) En la primera és l’estri de cuinaemprat per a fregir aliments.

2) En la segona (de fet és una vari-ant de la primera) és un estri decuina semblant a l’anterior, ambdues nanses, que serveix per acuinar un tipus d’arròs, típic del PaísValencià, dit també paella.

3) En la tercera és el guisat d’arròsfet amb la paella (acc. 2).


L È X I C

Si la paraula d’un pobleés verb, és vida i amor,cal conservar-la ben noblei defensar-la amb fervor.

Dit això a guisa de preàmbul, observem que tot bon català sapque el tractament de tu a casa nostra reflecteix intimitat i fran-quesa, i el vós, distinció i respecte en les relacions socials. Però,i el vostè? El vostè (segona persona que manlleva la terceradel verb) té sentit de distanciament i és bastard, artificial; a mésa més, és relativament recent en la nostra geografia. Vegem-ho:

«El vostè fa tuf de botifler», ens ha dit l’escriptor Avel·lí ArtísGener. Cercant l’etimologia d’aquest mot espuri, vaig llegir queen els resultats subsegüents a la caiguda i desaparició del feu-dalisme, els senyors continuaren emprant el mateix tractamentde tu als qui havien estat fins aleshores els seus vassalls; peròaquests, que havien esdevingut nobles, s’entestaren que elsdonessin el mateix tractament de vós. Tal comportament portàen ambdós bàndols greus polèmiques de rang i, a fi d’acabar-les, va sorgir el vuestra merced, vuested i més modernitzat,l’usted. L’adaptació al català fou vostè.

El bo del cas és —i cal saber-ho i remarcar-ho— que aquesttercer tractament no va contagiar-se a la noblesa catalanad’aquella època. Va ser més endavant, sota el regnat deFerran VII, «el Deseado» (1784-1833), que, per relacions polí-tiques i d’etiqueta social, va començar a conèixer-se i a intro-duir-se el mot vostè entre la futura burgesia de casa i, de fet,reportà una rivalitat entre l’home de muntanya i el de ciutat.Aquest tractament postís «ha adquirit carta de naturalesa»,subratlla el gramàtic Albert Jané. Tanmateix, aquest pas noens beneficia gens.

En realitat, hom ha fet córrer molt la ploma, com solem dir vul-garment, usant i abusant del tractament, tant en la premsa(articles, cartes i anuncis publicitaris) com en la ràdio i la televi-sió catalanes en general. A TV3, pel que concerneix els inter-vius i sempre que s’adrecen als telespectadors, és una coaccióconstant per part dels presentadors i locutors fer ús del vostè,tractament que traeix la interpretació del subjecte i de l’orella

ensems. Així, per exemple, hem sentit: «D’aquí a breusmoments veuran “30 minuts”.» Aquest veuran a qui es refe-reix?: A ells, a vosaltres? No seria més concret dir «D’aquí abreus moments veureu «30 minuts»»? Un altre exemple defrase adreçada al visitant: «Gràcies per la seva companyia.» Dequi? Senzillament dient «Gràcies per la vostra companyia»desapareix la confusió. Avel·lí Artís-Gener, en l’article «Ni mes-tretites ni setciències», es demanava: «¿Reporta algun beneficia la nostra llengua que algú immanent –i desconeixedor– hagiforagitat de TV3 el tu i el vós i hagi imposat el botifler vostè?»

Volem demanar a tothom, però especialment als professors decatalà, als periodistes i als escriptors, que donin l’exemple debandejar el vostè i emprin el TU i el VÓS (i vosaltres) i sentin laflameta humana que engendren aquests dos pronoms.u

El tractament de vósPere ELIES

És cosa prou coneguda de tothom la descurança en el llenguatge emprat en els mitjans de comunicació en general i en elque fan servir alguns escriptors. Fins i tot, Joaquim Molas, catedràtic de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Bar-celona, deia: «L’escriptor té l’obligació d’escriure el llenguatge que parla.» És clar!, però que es parli correctament, i això és

dubtós. En el període anomenat de resistència vaig escriure aquests versos:

El meu estudi està dedicat a la compaginació de llibres de tot tipus: • Si sou editorial, institució o associació i publiqueu habitualment llibres orevistes, potser us poden interessar els meus serveis.

• Si teniu el projecte o il·lusió de publicar un llibre, telefoneu-me, us expli-caré les diverses possibilitats, costos i camins per a aconsseguir-ho.

ARDEVOLMaquetació de llibresJordi Ardèvol – Tel./Fax: 93 302 68 55

c. e.: [email protected]


L È X I C

Fins a l’arribada del turisme de masses, a la dècada delsanys seixanta, la toponímia de les Balears es trobava en unestat de conservació ben acceptable. Em refe resc a l’ús

oral que en fèiem els catalanòfons, ja que tots sabem comanava l’escriptura de noms de lloc en els territoris de les llen-gües marginades per l’estat franquista: els mapes oficials,sobretot els de l’exèrcit, reflectien totes les deformacions depercepció dels cartògrafs mili tars. Així sa Talaiola esdeveniaSon Tavaiola, es Bauç quedava escrit es Bous i sa Barrera d’enPolla es convertia en Sa Barrera d’Ampolla. Són tres exemplesentre molts. Les transformacions arribaven a adquirir caires tansurrealistes que sovint era difícil de saber quina era la fisono-mia autèntica del nom que havia sofert la profunda i compli-cada metamorfosi. Costa de creure que hi hagi hagut un cer-vell tan abrandat per a convertir un Molí Pape rer en unridiculitzat Molí Popeye. A la costa nord de Formentera d’al-gun o alguns mapes pastura a lloure l’intrigant Abá Saduré, laprimera part del qual, si prescindíssim de l’accent i no fos aFormentera, ens faria pensar amb el nom abba, provinent delllatí AQUA, que en la toponímia sarda marca amb insistència lapro ximitat del líquid element. Enric Ribes ens ha aclarit que noés sinó la deformació de s’Abaixadoret. Qui podria imaginarque la Montaña de los Muy Felices (o una cosa semblant, jaque faig la citació de memòria), situada dins la CatalunyaNord, correspon al Puig dels Tres Hereus? És evident que per ala ment del ximple recol·lector la frontera política del XVII noesquartera Catalunya, amb la mateixa llengua a banda i bandade la partió, sinó que separa espanyol i francès.

El corpus onomàstic d’un país ha de ser objecte de defensaaferrissada i ha de ser considerat com un inestimable bé patri-monial (allò que és en realitat), no sols pels ciutadans rasos delpaís en qüestió, sinó sobretot per aquells que els representen ique gestionen els seus recursos. La preocupació per aconservar un medi natural inalterat ha d’anar seguida perl’exigència de manteniment del nom tradicional. A més a més,cal posar en marxa un projecte normalitzador que retorni lesparaules robades al territori i netegi l’edifici toponímic de lesgrolleries que hi han escrit amb esprais uns urbanitzadorsmancats de decència i urbanitat.

Destrucció del paisatge i devastació toponímica van juntes a lacarrera, i el nom novell sol ser un reflex fidel del mal gust queguia la nounada construcció. No és cosa dels darrers cent anysde la història illenca, és cosa dels tres o quatre últims decennis.L’Arxiduc no reconeixeria la costa si tornàs, i el Mossèn faria dosreials del mateix amb la llengua i els topònims, i, per dir-ho ambparaules seves extretes de les rondalles, «de ràbia se tornaria aun puat». L’un maldava per conservar un pi, l’altre per no per-dre un mot. Ara es cala foc al pinar i es posa setge a la llengua.Hi ha en perill molts topònims i la globalitat del discurs.

És cosa de trenta anys, deia. Abans els noms eren si fa no faels mateixos que els que el canonge Antoni Despuig (1745-1813), ascendit més tard a cardenal, havia fet transcriure l’any1784 en la seva joia cartogràfica tetrafoliada. L’harmonia, la

calmosa lentitud de la toponímia que l’enriqueix, és paral·lelaa la dels quiets paisatges que mostra l’orla de vinyetes. El fetque s’hi castella nitzin alguns genèrics és cosa imputable a ladissortada època; però, així i tot, no hi trobareu aquests fite-rots que ara es claven amb insolència, impunement, sobre elterrer, trencant de manera insultant la pau del conjunt. Quanpassejam la vista sobre un mapa actual i llegim Capocorb,Betlem, Llucamet, s’Àguila, Torràlitx, El Dorado..., noms totsde Llucmajor, no fa falta que a aquest últim la borda paparraamb pretensions de re sigui marcada per a afinar-li el llautó,per altra banda ben lluent en aquest cas. Rascau-lo una mica ide seguida aflorarà la pàtina, bella i arcaica, de Tolleric.

Trenta anys ens han aspergiat dorados pertot. Cala Románti-ca, Bahía Grande, Bahía Azul, Shangri-La, Cala Esmeralda,Las Mara villas, Las Montañas Verdes, Sometimes, Porto Cris-to Novo... són només unes petites mostres dels límits on potarribar la curtor humana; la nostra, evidentment, que és laque ho permet.

Ara trontolla fins i tot l’ús oral (i l’escrit, òbviament) dels topò -nims antics que sobreviuen, sols punta d’iceberg de la multitudque subjau en la documentació. És depriment sentir la insistèn-cia d’alguns membres (i companys, ja que qui subscriu tambén’és soci) del GOB1 quan, en el millor dels casos, diuen que«anellaren uns ocells a Dragonera», o, en el pitjor, que «varentenir que anar a Dragonera». La tendència natural de la llenguasegurament deu ser la que aboca aquesta casta de noms a lapèrdua de l’article (Ruberts apareix documentat com elsRuberts i Formentera com la Formentera), però no és la gentculta la que ha d’accelerar, i molt menys iniciar, processos comaquest, que en cas de fertilitzar podrien fer-nos arribar *a Aran-jassa, *a Pil·larí, *a Cabaneta... Qui sap si fins i tot qualcú duria

Reflexions elementalsa l’entorn de la defensade la toponímia

Cosme AGUILÓ


L È X I C

la gent *a Terreno i en lloc d’anar fins a sa Casa Blanca aterra-ria a Casablanca, la que, per dura i bogartiana, es degué per-metre el luxe d’enviar l’article a fer punyetes!? En el vocabula-ri comú (ciutadà, per regla general) hom pot trobar algunaomissió d’article paral·lela a l’esmentada. Record encara que fauns quinze o vint anys el meu sensor lingüístic es va encendresobtadament i va començar a parpellejar en sentir per primeravegada (ara ja hi he posat call) una persona que havia de durel llibre que escrivia a impremta, com si es tractàs de dur-lo aplaça o a missa. Supòs que no deu dir que duu els papers *agestoria, ni deu agafar el cotxe per anar *a feina.

Arribam a les portes del segle XXI amb un patrimoni toponímicque és un autèntic tresor, però infravalorat encara per un gruiximportant de la societat. Dins el cofre de la fortuna hi ha pecesde valor molt divers i són generalment les més antigues i lesopaques les que encenen més la curiositat i animen el mercat.Hi ha alguna semblança amb el vi, que, com més vell, més fi;però les collites de despús-ahir no són gens negligibles. En eldilatat conjunt s’hi troben representades totes les pàgines de lahistòria i, com en el tall d’una excavació arqueològica, s’hi des-trien les capes sedimentàries heretades de totes les culturesque han sojornat en el trast illenc. És lògic que la darrera, lacatalana, sigui la de més potència, ja que sovint omple els buitsdels noms anteriors que ha fet desaparèixer i submergir dins lafoscor dels segles. És no sols el senyal d’identificació de l’espainominat, i molt sovint descrit, sinó també una marca inconfu-sible del poble que l’usa. I doncs, si aquest bagatge toponímicés un dels béns preuats de la col·lectivitat, les agressions ques’hi fan haurien de ser penalitzades en diferents graus. Si perals danys al medi ambient s’ha creat la figura del delicte ecolò-gic, podríem reclamar la del delicte onomàstic per als saqueigsvia ciment armat, i d’altres, que es fan als noms de lloc; i simatar un voltor és més castigat que disparar a un corb marí,paral·lelament la superposició paràsita, és a dir l’ofec, que pro-tagonitza un topònim de nova planta en assaltar un nom delloc pre-romà hauria de tenir més causa criminal que si la vícti-ma fos un discret toponimeu del segle XIX, posem per cas.

A les illes, ecològicament protegides, es fan ara i adés cam-panyes de desratització. Aquí urgeix una campanya de despa-rasització toponímica que pari garbellets i filats per la franjacostanera i les zones urbanitzades. Costaria feina i diners, peròvaldria la pena l’esforç, encara que només fos pel plaer depoder mostrar una cartografia neta d’adherències espúries id’estantissos fol clorismes al·loglots.

És de primera necessitat la projecció exterior dels noms de llocautèntics amb la grafia adequada a cada cas i la localitzaciócorrecta. Les guies que passegen els turistes que ens visiten nopoden ser més desafortunades en aquest aspecte i en altres.Fan plorera: topònims amb grafies múltiples, on quasi sempremanca l’encertada; traduccions a l’espanyol i a les altres llen-gües dels visitants, localitzacions errònies... Tot això és el nos-tre pa de cada dia, sense comptar la garbera d’infor macionsfalses que emblanquina la santa innocència i l’accentuada pre-disposició a la credibilitat dels nòrdics lectors.

Una cosa em sembla molt clara: el govern hi podria fer molt sisubjectàs l’arjau amb mà de patró; però, per molt que fes noho faria tot, car per a garantir l’èxit d’endreçar aquest tort ésimpres cindible que la societat en ple exigeixi el respecte quel’operació mereix. Tal com es fa, tal com s’ha de fer, amb l’idi -oma: amb educació, decididament, fora por.u

1. Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Naturalesa.


Fent referència als cursos d’aigua considerats menors, hem tro-bat tots aquests mots: riera i ribera, rec i rasa, barranc i torrent,reguer i clamor, còrrec i xaragall. N’hi ha encara alguns més,

com clot o sot, que tenen preferentment valor d’orònim –és a dir,que esmenten més aviat accidents del relleu, en aquest cas,depressions– però que en segons quins llocs anomenen també elmateix curs d’aigua. De fet, gairebé tots aquests termes presentenun doble valor: el d’orònim i el d’hidrònim; tan sols que en els unsdomina el primer i, en els altres, el segon; sempre tenint encompte, tanmateix, que, en tots, la consideració del valor preferités indestriable de la matisació que hi afegeix l’altre, potser mai noben bé del tot esvanit.

No hi ha una única denominació que convingui a la generalitatdels cursos fluvials menors, un únic nom per al qual siguidefinitòria aquesta mateixa condició subalterna comuna, i, pertant, que els sigui a tots aplicable, sinó que s’imposa la diversitat;i és a aquesta diversitat que respon bàsicament la munió dedenominacions amb què són coneguts els dits cursos fluvialsmenors. De fet, és millor que sigui així; no diria pas gaire sobre lariquesa de la llengua, ni potser tampoc no seria pas pràctic que unhom, per exemple, no pogués distingir amb un mot específic, din-tre aquests cursos menors, aquells que es presenten amb carac-terístiques anàlogues, característiques que són precisament les queels fan diferents d’aquells que no les presenten. No és indistint, perexemple, conèixer com a riera o com a torrent un determinat cursfluvial. El que complica tot això, tanmateix, és que el significat demolts d’aquests termes varia en més o menys grau d’una comarcaa una altra. Però, ara per ara, deixem això tan sols apuntat.

Un curs d’aigua és anomenat d’una manera o d’una altrasegons la presència (i grau de presència) o absència d’unes deter-minades característiques, les quals, en principi, són funció de duesmenes de condicionaments: a) la temporalitat en què s’esdevé lafluència superficial d’aigua del seu curs, i b) l’extensió de la concaque aquest curs drena1.

Hi hauria tres situacions de temporalitat: permanent, intermi-tent i esporàdica; i, així mateix, tres graus d’extensió de conca:extensa, reduïda i limitada.

El curs fluvial que presenta temporalitat permanent és aquellque sempre porta aigua, poca o molta, però pràcticament totl’any, i, si s’esdevé que algun cop no en duu, això és un fet quecal considerar excepcional. En canvi, el curs amb temporalitatintermitent és aquell que només porta aigua en unes determi-nades èpoques de l’any (de fet, tan sols en les estacions plujoses)i en general a la resta de l’any va sec. Per això en podem dir tambécurs d’aigua de règim estacional.

Tenim finalment la temporalitat esporàdica, que és la d’aquellsdels països secs, àrids o semiàrids, que presenten circulació d’aiguanomés quan plou o, encara més ben dit, tan sols després d’unaforta ploguda.

Quant a les dimensions de la conca, considerarem que aquestaés vista com a extensa quan, com a mínim, té dimensions regionalso, si més no, supracomarcals, és a dir, que al llarg del seu curs éspossible que recorri successivament diferents àmbits fisiogràfics.

Tindrem com a conca reduïda la que no ultrapassa les dimen-sions comarcals, si bé al llarg del seu curs pot mostrar trams dediversa natura. Així, posem per cas, durant un cert tros pot tenirun curs acongos tat i, en canvi, tot seguit, aquest pot esdevenirdivagador en endinsar-se en una plana; cadascun, però, de talsdiguem-ne comportaments afectant-lo tan sols per un espai deterreny que a un home a peu li és factible de recórrer en un espaide temps no gaire llarg.

Aleshores, una conca limitada –no hem sabut trobar una deno -minació millor– seria la d’un àmbit merament local, un accident delrelleu secundari d’un altre de més abast; així, per exemple, en unvessant general de muntanya, una petita vall que s’hi excava.

Podríem disposar en un quadre tot aquest seguit de valors,destriats en dues sèries de tres membres cadascuna. Combinantcada un dels membres d’una sèrie amb cadascun dels membres del’altra, anirem aparellant trets definitoris i podrem observar quecada un d’aquests doblets escau per a la caracterització d’algun enconcret dels cursos d’aigua que la llengua contempla. De fet, totsels cursos fluvials possibles, lingüísticament poden ser encabits enel quadre que presentem a final de pàgina.

En la realitat, però, les coses es compliquen una mica més.Encara que, en principi, hi ha sempre un ordre jeràrquic en totesaquestes denominacions: en general, una gradació decreixent queva del riu al torrent. Com descriu gràficament el Costumari català,publicat per la Mancomunitat de Catalunya l’any 1921, els rius sóncom el tronc d’un arbre, les rieres com les besses o branques prin-cipals de la soca, els torrents com les restants branques i els xara-galls com els branquillons.

Passa, però, que hi pot haver comarques o, més ben dit,regions fisiogràfiques (entenent com a tals, porcions d’espai con-tinu sotmeses a uns mateixos condicionants físics), on la gammade variacions que presenten els cursos d’aigua no coincideixen benbé amb el patró esmentat, cosa, aleshores, que condiciona la dis-tribució jeràrquica, si més no, el nombre d’esglaons a consideraren el sistema semàntic del lèxic sobre els cursos fluvials. Cal con-siderar també que hi ha termes que no presenten, d’una contradaa una altra, els mateixos trets definitoris.

La cosa encara és menys clara si passem al camp de latoponímia. Com és prou sabut, els apel·latius genèrics dels topò -nims tendeixen a immobilitzar-s’hi; amb la qual cosa, el represen-tant formal d’un genèric llatí pot persistir en el nom de lloc del cursd’aigua, ni que actualment aquella forma romànica ja no vulgui dirben bé el mateix que en el llatí. Aquest és el cas que ja comen-tàrem del nom de riu que trobem en tants cursos fluvials que noes mereixen realment aquest nom, però que el tenen encara deltemps en què riu –rivus– volia dir realment una altra cosa.

Les rieresEn el sistema semàntic del català central referit a cursos

d’aigua, el terme riera ocupa el segon lloc, després de riu. La rierasol arreplegar les aigües d’una conca d’extensió mitjana, comarcal,i la fluència acostuma a ser estacional; en època d’eixut, a l’estiunormalment, la riera o, si més no la major part del seu curs, no

L È X I C

CONCA TEMPORALITATPERMANENT INTERMITENT ESPORÀDICA

EXTENSA riu riu mediterrani rambla, riu secMITJANA riu, riera riera torrentLIMITADA riera torrent torrent

Rieres i tor rents: cursos fluvials menorsCarles DOMINGO


porta aigua. En el tram inicial, però, pot ésser que no s’eixugui mai, si lesaigües que duu provenen d’una deu de doll continu, més que no pas delsescorrims pluvials. Cal considerar també l’apreciació del cabal de les rieres,sempre com a manifestament inferior al dels rius on desaigüen.

Tot això val per a la caracterització de les rieres en el territori catalàcentral, al Bages, a Osona, al Vallès, al Penedès o a la Conca d’Òdena,per exemple. Hi ha variacions, però, d’aquest model. Hi ha rieres decabal continu, com, per exemple, la riera Major o la riera d’Arbúcies,totes dues nascudes als faldars del Montseny; i n’hi ha també que nosón afluents de cap altre curs d’aigua, sinó que desaigüen directamental mar, com ara les de les andrones litorals situades al peu d’alineacionsmuntanyoses paral·leles a la costa, per exemple al Maresme. Aquestesdarreres rieres són de règim clarament intermitent, gairebé esporàdic,perquè duen aigua tan sols quan plou; llavors, però, revénen fàcilmenti poden causar grans estralls.

De fet, Oriol Riba distingeix en aquestes rieres que desemboquendirectament al mar, pròpies del Maresme, dos tipus de curs fluvial, segonsque llur capçalera es trobi a dintre o fora del muntanyam costaner. Lesprimeres, des de llur conca de recepció encaixada a muntanya, baixen depet cap a la plana, i, un cop en aquesta, s’encaminen de dret cap al mar,seguint-hi un traç rectilini. Les altres, puix que es desenvolupen íntegra-ment en la plana al·luvial del litoral, tenen també, com a tret característic,

L È X I C

que són summament curtes. No cal dir que les causantsdels estralls, les afectades de rie rades, són les primeres, lesquals, potser sobretot en el tram muntanyenc de llur curs,són sovint conegudes també com a sots i torrents.

Més enllà de Mataró, entre Llavaneres i el far de Calella, la plana litoral del Maresme s’aprima i és substituïda, en part, pel terreny trencat que cons titueix elraiguer o samontà (piemont, segons O. Riba) dels massis-sos del Corredor i Montnegre, val a dir, els de més entitatde la Serralada Litoral i, per tant, els que presenten elpiemont més desenvolupat. Des del peu mateix d’aquellesserres i fins al mar ens trobem aleshores amb una contra-da que és solcada per una complexa trama de cursos flu-vials ramificats, els quals ja no solen presentar un traçatrectilini sinó afectat més aviat per una sinuositat incipient.Els cursos afluents són curts i n’hi ha també igual de curtsque drenen directament al mar. Entremig dels uns i elsaltres es cons titueix, separant-los, un relleu aturonat decontorns arrodonits, d’on el sauló ha llevat tota aspror.

Doncs bé, aquesta petita contrada és el país delsrials, puix, en principi, aquestes petites valls que formenels cursos afluents curts que hem esmentat, sovint hi sónconeguts amb aquest nom, per bé que, de fet, tota rieracurta i seca, encara que no sigui afluent, pot ésser con-siderada un rial.

Hi ha, tanmateix, unes condicions sine qua non a com-plir perquè una riera pugui ser així esmentada. Són uns req-uisits que n’afecten el jaç, sense el compliment dels quals,però, cap sot o torrent no pot ésser anomenat amb propi-etat rial. Consisteixen en dos fets: aquest llit sec ha de serpolsós, i la seva amplada, com la d’un camí carreter. «Pelsrials baixa el carro», diu Espriu, que es complaïa en aquestmot, que trobem ara i adés, gairebé com un leitmotiv en laseva obra; i, en efecte, els rials són gairebé com un camí decarros que passa enfonsat pel fons de la vall, pel mateixtàlveg, que se’n diu. Un camí polsós (el poeta de Sineraevoca sovint la «pols dels rials») que et pot dur directamenta la platja. La Laia espriuana hi arriba amb la seva colla debrivalls, a preparar-se per a la topada amb la colla rival delpoble veí, pel «rial de la fondalada dels Garrofers».

El centre d’aquesta rodalia de l’Alt Maresme, on rial estroba ben viu, se situa entre Caldetes, Arenys de Mar iArenys de Munt, Canet i Sant Iscle de Vallalta. Entre SantPol i Tordera en comença a decaure l’ús i a Arenys de Muntes vacil·la entre sot i rial.

N’hi ha fixació toponímica. A l’Atles geogràfic deCatalunya de l’Institut Cartogràfic, per exemple, n’hi ha tresde representats, dos desembocant al mar (rial d’en Botifar-ra i rial de can Catà, d’Arenys de Mar i de Canet respecti-vament) i un d’afluent (rial d’en Puig, d’Arenys de Munt).

El mot en qüestió, però, no és exclusiu del Maresme.Segons Coromines, havia tingut vivacitat al Rosselló, peròaviat hi propendí a restar congelat en la toponímia; l’il·lus-tre filòleg el troba també a l’Alta Cerdanya, en el sentit dexaragall o torrent. Per part nostra creiem que no és sinóuna pronúncia dialectal de rial el mot riau, que hem detec-tat com a genèric del nom d’unes valls petites en dosindrets del Pallars (Mencui i Perves).

Relacionat amb el mot rial tenim rieral. De fet, el Dic-cionari Alcover-Moll remet rial a rieral i llavors defineix aquest darrer com el terreny per on passa una riera –el llit,jaç o caixer, doncs–, però hi entén també aquesta mateixariera. El documenta en Narcís Oller i Prudenci Bertrana.Coromines hi afegeix el Baró de Maldà i una cançó tradi-cional inclosa en el Romancerillo catalán de Milà i Fontanals.

Al Principat, el mot riera es troba exempt de cap con-notació orogràfica. No s’esdevé el mateix al País Valencià,on, segons Enric Valor, amb la paraula riera s’entén unadepressió llarga pel centre de la qual passa un riu. Aquest


valor d’orònim es dóna en tota la regió, a partir ja del Maestrat.Per a anomenar rieres petites, si el que volem destacar és pre-

cisament aquesta petitesa, disposem, com és lògic, dels derivatsdiminutius de riera. Tenim, però, que els torrents es caracteritzenper posseir dimensions reduïdes, i, si bé aquests no porten aiguasinó després d’una ploguda forta, hom veu ben sovint les rierestambé seques. No és estrany, doncs, que els diminutius de rierapuguin tenir ús com a sinònims de torrent. Impròpiament, és clar,perquè si bé la riera no és, llevat d’excepcions, un curs d’aiguapermanent, hi ha èpoques de l’any que sí que sol portar aigua, simés no a la capçalera, independentment del fet que hagi acabatde ploure. I és que les rieres solen tenir a l’origen deus més omenys cabaloses d’aigua, cosa que no s’esdevé mai amb els tor-rents, que depenen fonamentalment de l’escolament superficialde les aigües.

Entre aquests diminutius tenim rierol i els verdaguerians rierói rieronet. Tots aquests mots han fet més o menys fortuna en elcamp literari, però, en canvi, no en coneixem testimoniatgetoponímic.

Amb els sufixos d’aproximació o pejoratius -ot i -any tenim elsderivats rierot i rierany, oportuns per a ser aplicats en les denomi-nacions de les rieres que un hom considera poc importants.

D’aquests derivats sí que n’hi ha ús toponímic, si més no, altram final de la conca de la Tordera i al Maresme contigu. Hi hemobservat, per exemple, el rierot de Martorell i el rierot de Mas Ara-gall, a Maçanet de la Selva i a Malgrat respectivament, i el rieranydels Frares a Calella.

Coromines retreu altrament el mot paral·lel reguerany,d’Hortsavinyà (amb el primitiu reguer, en comptes de riera, alnostre entendre), el qual a Calella esdevé riguerany per conta -minació amb rial.

Les riberesLa paraula ribera suggereix bàsicament proximitat a un curs o

a una extensió d’aigua. Aquesta, si més no, és la concepció delmot més estesa; majoritàriament estesa, podríem dir fins i tot. Arabé, en tota una zona que va del Segre mitjà fins a l’Alt Empordà (o«del Montseny cap al nord», com puntualitza Coromines) trobemcontrades on hom tendeix a estendre el significat de ribera almateix curs d’aigua, si bé, com sempre, això s’esdevé més en unsindrets que en d’altres. Aquests cursos fluvials, dits així, solen serd’importància mitjana, amb la qual cosa ribera i riera es fan motssinònims; però, de vegades, ribera s’aplica a cursos ben modestoso, a l’inrevés, a autèntics rius. Fins i tot hi ha punts on ribera ésaplicat a qualsevol curs d’aigua, on el dit mot equival, en la pràc-tica, a curs d’aigua en general.

Amb tot això, les representacions cartogràfiques del terreny noreflecteixen amb gaire fidelitat aquesta tirada a usar ribera, mésque no pas, per exemple, riera, que algunes contrades demostrentenir. Si més no, hom no ha tingut en compte les observacions deCoromines sobre l’ús en tal accepció d’aquest mot. I, de fet, l’il·lus-tre filòleg, que s’entreté a resseguir-ne el rastre d’un cap a un altrede la zona adés esmentada, si bé cal dir que gairebé pertot arreuhi observa fluctuacions, no deixa de trobar, tanmateix, contradesque són com un reducte encara no expugnat en el mantenimentde ribe ra en el sentit de curs d’aigua.

Com a comarques capdavanteres en aquest ús tenim l’AltEmpordà i les tres ultrapirinenques del Rosselló, el Conflent i elValles pir. Enllà de l’Albera podríem pensar si no s’hi ha super-posat la normativa francesa, però no solament hom esmentacom a riberes les rieres o els cursos fluvials que el francès anom-ena rivières, sinó que fins i tot algun fleuve com la Tet pot serreferit com a ribera i, al mateix temps, cursos d’aigua benmodestos, que no són sinó ruisseaux, això és, torrents o bar-rancs, són també riberes. Coromines explica que l’indret on prennom la ribera de la Roca (la riera, afluent del Tec, que es diu aixíperquè passa pel poble de la Roca de l’Albera) és conegut per lesCinc Riberes per mor de les cinc grans barrancades que con-

vergeixen en aquest punt i hi originen la dita riera. O sia que enaquest cas ribera està per simple escorranc, per bé que ben cons -tituït, de la conca de recepció d’un curs d’aigua; en altres mots,per torrentera de capçalera2.

Quant a l’Alt Empordà, tan sols que en repassis una mica lahidrografia, te’n sorprendrà de seguida la quantitat que hi ha deriberes, aquest genèric, tal qual o en forma de diminutiu. A Cap-many, per exemple, ultra la ribera de Merdançar, que en traves-sa el terme, hi trobem la Ribereta i el Riberó. De fet, al vessantmeridio nal de l’Albera, els únics genèrics per a curs d’aigua ques’hi troben són riera i ribera, en concurrència diríem que iguala-da per a designar el mateix tipus mitjà de curs fluvial; i rec i còr-rec, exclusivament, per a anomenar els cursos d’aigua inferiors.Per altra banda, els cursos d’aigua més notoris solen ser anome-nats pel seu nom propi, sense l’adjunció de cap apel·latiugenèric; així el Merdanç, l’Orlina, el Llobregat (d’Empordà), laMuga, el Ricardell…

Respecte a les altres terres on també ribera pot estar per cursd’aigua, aquesta accepció creiem que hi és un tret dialectal enregressió. Que ha reeixit, tanmateix, a situar-lo en unió indisso -luble en uns quants topònims, com a testimoniatge del seu úscom a apel·latiu lliure plenament vigent en un temps pretèrit nopas tampoc gaire llunyà.

Com a exemples notoris de topònims de riuets que es pre-senten amb aquest genèric ribera fixat, n’hi ha prou d’esmentarla ribera Sala da, del Solsonès3, i les riberes de la vall de Cam-prodon, al Ripollès.

La ribera Salada és un riuet que neix sota el tossal de Cabrils, al’extrem de ponent de les muntanyes de Port de Comte, i aflueixal Segre, a Bassella. Té una conca extensa –«de gran tinguda», quediu Coromines–, els trets físics de la qual són prou peculiars perquèdurant un temps això li valgués gairebé la reputació de comarcanatural, si més no, de subcomarca4, la Ribera Salada que hom endeia o en diu homonímicament. En què, amb aquesta homonímia,ens trobem que la denominació per a un accident tan concret comun curs fluvial esdevé també una denominació territorial, el nomd’una contrada, de límits, val a dir, més aviat imprecisos. Perquè jano és solament la simple faixa de terra que corre a banda i bandad’un riu, sinó també tot el país de més enllà; un hidrònim que genera, doncs, un corònim, potser per extensió o com un ressò del’accepció indiscutida adés esmentada del mot ribera com a nomde les terres que hi ha immediates a un curs d’aigua.

La vall de Camprodon diríem que és un cas a part, perquè, alcostat de riberes consolidades com la de Faitús, n’hi ha d’altrescom la de Tregurà, on, si bé sembla que la denominació ribera siguiindiscutible per al tram mitjà (on hom la coneix, però, més aviatamb el nom de ribera del Pontiró) i per als col·lectors destacats,amb aigua contínua, del ventall de capçalera, al vessant sud-est delcim del Balandrau, per exemple, les riberes de Granollers i de Fontl-letera, els cursos fluvials del fons de la coma de Granollers i de lacoma de Fontlletera, respectivament; en arribar o en acostar-se,però, a l’eix del Ter, l’eix major de tota la vall on es concentra lapoblació i hi ha, com sabem, el trànsit intens de forans que com-porta el turisme i les activitats de lleure, l’ús de ribera retrocedeix,en patir la concurrència del terme més generalitzat riera. En resum,ribera es conserva bé tan sols on la pressió ciutadana decau o onja no es fa sentir.

El genèric ribera en la denominació ribera del Catllar seria uncas anàleg, perquè és el nom del canal de drenatge d’una altrade les grans valls afluents del Ter, la coma del Catllar, en aquesttram inicial del riu.

És a dir, a la vall de Camprodon l’ús del genèric ribera seria finsi tot encara viu per als transeünts habituals (caçadors, pastors, etc.)dels sectors més desèrtics, i es trobaria estereotipat en el nomcomplet dels cursos fluvials mitjans que aboquen directamentl’aigua al Ter. Aquesta fixació al topònim, però, actualments’afluixaria als indrets afectats per la pressió ciutadana.

Sobre aquest avés de ribera per riera en casos que no han

L È X I C


L È X I C

1. L’hidròleg considera també, en l’estudi dels cursos d’aigua, altres factors,com ara la regularitat o irregularitat de llur cabal i la magnitud d’aquest. Noestem segurs, però, que tots aquests altres factors siguin determinants per ales denominacions populars; si més no, d’una forma tan constant com són latemporalitat i l’extensió de conca adés esmentades.

2. A la Vall de Lord, al sud de Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), trobem elmateix cas: Ribera per simple escorranc en el nom d’uns cursos fluvials inci -pients. És l’anomenada aigua de les Set Riberes o Riberetes, un torrent mésaviat curt, afluent del Cardener, que es congria entre els serrats rocosos delsLlengots, al peu de la cinglera imposant de Bussa. El relleu dels Llengots és,en detall, inextricable com el de Montserrat (geològicament té el maeix tipusde roca); no ens ha de fer estrany, doncs, que s’hi encabeixi una petita concaamb un nombre màgic, el set, de replecs –afraus–, el fons dels quals siguin lesriberetes que esmenta el topònim.Observem, altrament, en aquest nom de lloc, la presència inapreciable del vellgenèric aigua per curs fluvial qualsevol.Cal dir que actualment l’embassada del Cardener per la presa de la Llosa delCavall ha deixat negat el darrer tram d’aquesta petita vall.

3. Val a dir que a la rodalia de Solsona hi ha cartografiada una altra ribera, laribera de Llissó. És un curs d’aigua d’uns sis quilòmetres escassos de llarg, queaflueix al Cardener prop de la parròquia d’Olius, a la cua del pantà de SantPonç. Potser l’esment de llissó, llissa o llisera petita, una mena de peix que avegades remunta les aigües continentals com l’anguila, el qual, però, ara ja noes deu trobar pas per aquests verals i, per tant, amb un nom que hi deu haveresdevingut opac, deu haver contribuït a conservar el genèric ancestral en ladenominació del curs d’aigua. Això és, a la impermeabilització respecte ainnovacions del conjunt genèric més determinatiu.

4. Vegeu, per exemple, les Visions de Catalunya de Joan Santamaria, on esdedica a aquesta contrada tot un capítol. O també el mateix Diccionari Alco-ver-Moll en l’entrada ribera.

Des de la mola de Lord (Sant Llorenç de Morunys) la serra deBusa i el serrat conegut com Els Llengots, damunt de l’embassa-ment de la Llosa de Cavall. Entremig de les dues esmentades ser-res hi ha la vall de l’aigua de les Set Riberetes.FOTO: CARLES DOMINGO

assolit de transcendir en l’ús oficial,Coromines ens en dóna uns quantstestimoniatges. Així, per exemple, diuque a Solsona es referien al riu Negrecom a ribera Negra, nascuda, a més, dela convergència de la ribera de Lladursamb la de la Mare de la Font; mésendavant, en ser a Pinós, liassenyalaren pel costat del Cardener laribera de Vallmanya i, per la banda delSegre, la ribera de Llanera, afluent delLlobregós. Segons els mateixos infor -mants, la primera es formava per con-vergència de tres riberes, i la segona,per l’aplec de quatre.

Semblantment, al Lluçanès, diuque a vegades li van esmentar amb elnom de ribera, o els informantsmostraven que les tenien com a tals,les tres rieres o riuets que solquen lacontrada, això és, la Gavarresa, el Mer-lès i el Lluçanès.u


L È X I C

LA ROSA DELS VENTS

La rosa del vents és el cercle onapareixen marcats els trenta-dosrumbs en què queda divi dit l’horitzó,amb un rumb per cadascuna de lesparts; també indica la línia descritaper una nau en adreçar-se cap a unpunt determinat.

Segons el llenguatge nàutic, els qua-tre punts cardinals no són anomenatsd’acord amb l’ordre habitual, sinód’acord amb el moviment de lesagulles del rellotge. Els vents corres -ponen als punts cardinals, i, descritssegons l’ordre expressat, són: tra-muntana –millor que nord–, llevant,migjorn o sud i ponent.

ELS VUIT VENTS PRINCIPALS

Cadascun dels quadrants o quarts dela circumferència té al centre un altrevent. Sempre segons la direcció de lesagulles del re llotge; aquests vents són:gregal, xaloc, llebeig o garbí i mestral

La relació completa dels noms delsvuit vents és, doncs: tramuntana, gre-gal, llevant, xaloc, migjorn, llebeig,ponent i mestral. Aquests vuit ventssón ano menats principals.

LA TRAMUNTANA

Al País Valencià, aquest vent és fort ifred en el Maestrat, i arriba a assotarles belles terres de la Plana de Castel-ló; també se’n deixen sentir elsefectes a les hortes de València i laRibera de Xúquer; i a les muntanyesmeri dionals, el cor de les quals ésAlcoi, hi té fama de fred i gelador, perbé que no violent. En les terresalcoianes és molt viu aquest refrany:«La tramuntana no té abric i homepobre no té amic.»

Al nord-est de Catalunya i a l’illa de Menorca és molt freqüent. Elsmenorquins tenen com a màxim ene-mic de l’illa la tramuntana, que arriba afer créixer tombats els arbres illencs.Mallorca, en canvi, compta amb la pro-tecció de les altes serres del nord.

El cel sol presentar, quan bufaaquest vent, un blau puríssim.

EL GREGAL

Vent del nord-est molt important,puix que origina grans temporalsd’aigua o neu en el País Valencià iafecta la producció agrícola d’am-ples extensions de terres de secà.Entre els mariners té mala repu -tació. Al País Valencià, en solen dir,a més de gregal, arbonès, reduccióde narbonès, o siga, de Narbona.

Sol bufar de febrer a maig i d’octubrea desembre. A la rodalia d’Albaida,Alcoi, Castalla, Biar i Elx l’anomenenprovença. Aquest vent és el que haportat sempre a Alcoi les nevades mésespectaculars, com la de 1926, quediposità una capa de neu de dosmetres de gruixa i aïllà la ciutat total-ment durant divuit dies.

EL LLEVANT

A les comarques cos taneres és un ventmolt plovedor, benigne i regular. «Lle-vant, aigua per davant» (Catalunya iPaís Valencià). «Llevant de matina,prepara la capotina» (la Marina). «Elllebeig la mou i el llevant la plou»(Alcoi). «El ponent la mou i el llevant laplou» (refrany popular en tot el PaísValencià). Totes aquestes ditesexpressen bastant bé el caràcterd’aquest vent a la terra nostra. A lamar és dur i provoca marors que difi-culten la pesca i la fan força perillosa.

La pluja de llevant no sol saltar lesmuntanyes alcoianes, i no arriba enabsolut a les terres interiors valen-cianes de Castalla i Biar.

EL XALOC

En totes les costes de Catalunya, delPaís Valencià i de les Illes Balears, elvent que ve del punt del sud-ests’anomena xaloc, paraula que deriva del’àrab «shalúq». A la Catalunya occi-dental i al Maestrat, sol rebre el nom demarinada o vent marí. Els marinersvalencians i tarragonins l’anomenenpenagall o penagai, i a Castelló de laPlana benagai, que significa en àrabinfeliç o innocent. Als pobles del peude la serra Aitana en solen dir figuerol,o siga, vent fluixot, babau, que no téforça per a ventar a les eres.

Com diu el professor Sanchis Guarneren el seu llibre Els vents segons la cul-tura popular, el xaloc és un altre delvents mediterranis famosos, càlid,humit i polsós, motivat per les varia-cions de pressió del gran desert delSàhara.

A l’estiu és asfixiant, sobretot a lescostes; però a l’hivern, quan arriba ales altituds de les serres meridionals,porta pluja i, de ve gades, fins i tot neu,la qual cosa justifica el refrany alcoià:«Xaloc, tanca la porta i fes bon foc.»

EL MIGJORN

Vent que bufa del sud, com el seunom anuncia. Al Rosselló l’anome-nen vent d’Espanya, a la Ribera deXúquer xativí, i a Elx i altres poblesmeridionals valencians cartagena,sobretot quan bufa a l’estiu. Llavorsfa granar massa de pressa els blats,amb la qual cosa els grans no quallenbé i tenen poca farina.

Als hiverns i primaveres és un ventapreciat perquè sovint duu pluja, compalesen els següents refranys: «Vent demigjorn, pluja de jorn» (l’Empordà);«Migjorn, aigua enjorn» (Cullera);«Migjorn brut i tramuntana neta, presttindrem aigüeta» (Menorca). En el mar,dificulta la navegació com tots elsvents meridionals.

EL LLEBEIG

Aquest vent bufa del sud-oest, i el seunom deriva de l’italià «libeccio» (delllatí «libs»). La denominació llebeig ésmolt antiga en el nostre idioma, puixque ja la trobem en la Crònica deJaume I. És la més emprada en moltes

JORDI ELIAS / ENRIC VALOREls vents


L È X I C

comarques del País Valencià i de lesBalears i en bona part de les costes deCatalunya.

Tanmateix, rep també uns altres noms:gar bí i morisc. El primer s’ha pres fasegles de l’àrab «gharbí», que vol diroccidental, i es diu bastant a Catalunya ial País Valencià. A les terres interiors imeridionals valencianes és molt freqüentdir-ne morisc i reservar erradament elnom de llebeig al vent del sud o del sud-est, especialment com a brisa marina.

Vent bastant irregular, bufa fort de veg-ades a darreries d’hivern o d’estiu. Portasovint tro nades i alça molt la maror.

El PONENT

El nom d’aquest vent, que bufa de l’oest,és molt general en tots els països de llen-gua catalana. És impetuós, generalmentsec i molt sovint perjudicial per a la nos-tra agricultura, sobretot a l’estiu. Lesseues alenades abrasadores fan malbéles tendres plantes a les hortes de Cas -telló, València i la Ribera de Xúquer o del’extrem meridional del País Valencià. Al’hivern i a la primavera és parti cularmentconstant i fort i sol dur borrasques alsmassissos muntanyosos occidentals, peròque no arriben a la costa.

EL MESTRAL

El mestral és considerat com el senyordels vents, des del Rosselló, dellà elPirineu, fins als litorals valencià i balear. Elnom mestral procedeix del llatí magis-trale, de magister, ‘mestre, principal’.

En algunes terres interiors nostrades endiuen cerç.

És temible per fort i violent, sobretot enalta mar, i també a les planes de Castellói València, on origina quasi totes lesgelades gene rals de la taronja. A la planad’Alacant bufa amb inusitada violènciades de les serres d’Alcoi. A la Foia deCastalla, entre Biar i Alacant, és fort ipersistent i molt gèlid, i en diuen tra-muntanal (nom que ja esmentava el granpoeta valencià Ausiàs Marc).

EL VENT I LA GENT

Els habitants de l’Empordà (important comarca delnord-est de Catalunya) tenen fama d’impetuosos iexagerats. Les carac te rístiques serien degu des a lapersistent tramuntana d’aquell terreny, als seusxiulets i brams, al clima abrupte i dur que produeix.L’habitant del Camp de Tarragona també té la sen-sibilitat acusada pel vent, i, en aquest cas, pel mes-tral que hi domina. D’ací ve el refrany: «Gent delCamp, gent del llamp.»

En el País Valencià es nota ben clara una diferènciatemperamental entre els fills de les terres altes iexposades als vents durs de tramuntana o tra-muntanal, com les altures del Maestrat o les foiesde Beneixama i Castalla, i els de les terres baixes,més rialleres i abrigades, com les planes de la costa,vertaders jardins tranquils la major part de l’any.

(Del llibre Llebeig de Pere Riutort )


M I T J A N S D E C O M U N I C A C I Ó

Dins el món d’Internet una de les llistesutilitats que hom pot fer servir són lesllistes de correu. Una llista de correu,

tal com indica el nom, inclou les adrecesd’un seguit de persones que s’intercanvienmissatges de correu electrònic; però, amés, la llista de correu té la particularitatque els missatges enviats són tots referits aun tema que és de l’interès de tots els par-ticipants en la llista. Així doncs, hi ha llistesd’antropologia, de matemàtiques, de filo-sofia, de ciències de l’educació, de lingüís-tica... Hom solament ha de cercar la llistaadequada als seus interessos, gustos oafeccions i apuntar-s’hi. A partir d’aquellmoment anirà rebent missatges que plan-tegen qüestions relacionades amb l’objectede la llista. Podeu cercar llistes en català alweb següent: http://www. teranyina.net/sa -mizdat.html.

Perquè la llista funcioni correctament, però,cal un administrador de la llista, una perso-na que la coordini i en dicti les normes defuncionament. Així, es vol evitar que hi hagipersones de la llista que escriguin missatgesamb animalades gens interessants i quefacin perdre el temps als altres que hi sónapuntats. Quan algú vol enviar un missatgea la llista, l’envia a l’adreça del programaque gestiona la llista (habitualment listserv omajordomo) i des d’allà el missatge es repar-teix a tots els integrants de la llista. D’a-questa manera, s’estableix un seguit de pre-guntes i respostes que molt sovint derivenen debats oberts sobre determinats temes.

Hom pot trobar gran quantitat de llistes decorreu a REDIRIS (www.rediris.es), malgrat quela major part siguin en llengua castellana oanglesa. REDIRIS és una xarxa acadèmica i derecerca que és gestionada pel Centre deComunicacions CSIC REDIRIS del Consell Supe-rior d’Investigacions Científiques (CSIC).

Un dels problemes de les llistes de correupot ser el d’haver-hi una quantitat massagran de participants i, per consegüent, quecada dia rebem una enorme quantitat de

missatges que, en alguns casos, pot arribara ser empipadora, ja que ens obliga a per-dre molt temps descarregant els missatges.A fi de resoldre això, a part de desar els mis-satges que rebem en un directori diferentde l’habitual, tasca que podem automatit-zar amb la creació de filtres (així no se’nsbarrejaran amb els missatges normals),podem triar una opció molt útil consistent arebre un sol missatge diari que conté elstítols dels missatges enviats i que podem lle-gir fàcilment obrint-los en format HTML através de REDIRIS. Així no cal perdre tempsdescarregant tots els missatges, i podem lle-gir còmodament els missatges que ens inte-ressin per la temàtica que s’hi tracta.

Ara ens centrarem en una llista (que és dinsREDIRIS) de debat sobre qüestions de llenguacatalana: ZÈFIR. Aquesta llista és oberta a totsels professionals de la llengua catalana.Actualment consta de 420 subscriptors delservei (repartits en 10 estats diferents) i s’hihan escrit més de 3.700 missatges. S’hi hantractat temes de tot tipus (qüestions lèxiques,dubtes gramaticals, criteris de traducció oadaptació, difusió de notícies d’actualitat lin-güística...). Vegem l’exemple de dues qües-tions que han estat debatudes a ZÈFIR:

En la primera, algú va preguntar si caliaescriure el punt d’una abreviatura abansde dos punts. És a dir, si calia escriure tel.:o bé tel: La resposta fou clara i contun-dent: «Perquè puguem estalviar-nos elpunt de l’abreviatura hi ha d’haver coin-cidència exacta (en el cas dels tres punts,cada punt és un punt, valgui la redundàn-cia) i contacte immediat.» Així doncs, des-prés de punt podem posar-hi un signediferent (dos punts, interrogant...), peròdesprés de punts suspensius no podemposar-hi un altre punt.

En la segona qüestió es va plantejar la difi-cultat d’usar un alfabet fonètic per a referir-se als dubtes de pronunciació d’alguns motsdel català. Es va arribar a l’acord d’emprarun alfabet fonètic adaptat per a l’ordinador

Les llistes de correu: Zèfir

TENIU RES pER pUBLICAR?

EDITORIAL CATALANA, recentment introduïda, voldria ampliar el seu catàleg edi-

torial i acceptaria originals sobre història, poesia, novel·la, tesis doctorals, recerca,

religió o monografies per a la seva publicació (en règim de coedició). Telefoneu-nos

per a més informació. Sr. Iborra, tel. 999 184 552.

David CASELLAS

(SAMPA), el qual, després de ser conve-nientment adaptat al català, pot usar-semitjançant el teclat tradicional de l’ordi-nador. Aquest alfabet fonètic adaptat esbasa en les combinacions entre majúscu-les i minúscules per a distingir la majorpart dels sons que podem trobar en lesdiverses llengües del món. Així, en catalàescriurem E (e oberta) i e (e tancada); O(o oberta) i o (o tancada); S (la xeix), s (las sorda), z (la s sonora), Z (la ge de gera-ni)... Un sistema que pot simplificar latasca de fer transcripcions fonètiquesescrivint amb un ordinador amb elscaràcters i lletres habituals. Podeu trobarel SAMPA a l’adreça següent:

http://www.phon.ucl.ac.uk/home/sampa/home.htm.

No en dubteu, en una llista de correu s’hi potaprendre molt. Per apuntar-vos a ZÈFIR heu d’a-nar a l’adreça:

http://www.rediris.es/list/info/zefir/listserv.htm.Apunteu-vos-hi!u


M I T J A N S D E C O M U N I C A C I Ó

Vull advertir que aquesta intervenció l’en-foco des del meu dialecte, el nord-occiden-tal, i més en concret des de la parla de l’Ur-gell. En la meva novel·la La petja incerta, uncor rector de Barcelona hi féu destrossa iesbarriada de termes urgellencs, sota elsuprem concepte que els desconeixia. L’im-ponent senyor substituí esquerar per espe-rar, el substantiu donat per un circumloqui,el qual li resultà un nyap que esfereïa. Allòd’Antonio Machado de «... Castilla... quedesprecia cuanto ignora». Per tant, qui desconeix aquell dialecte, que s’hi miri aformular judicis sobre aquest escrit. D’exemples de suport i de recurs per a lanostra llengua trobats en els dialectes, entenim a balquena. Heus -ne ací alguns:

Sentim els homes del temps que no escansen de dir: «Hi haurà núvols, però‘sense més conseqüències’», inspirat pelcastellà «sin más consecuencias». Aquí al’Urgell sempre hem dit «sense res de mésavant». «Hi haurà moltes bromes, peròsense res de més avant.»

I, sí, ja que he esmentat bromes, diguemque mai, mai, mai un home del temps noha emprat en els nostres mitjans aquestabellíssima paraula, tan entranyable idomèstica. Quan érem petits no en dèiemd’altra: «Ha passat una broma i ha deixatanar un xàfec.» «El cel és ple de bromes.»Els nostres mitjans tan sols en coneixen l’úsbarbàric, com en els casos: «M’ha fet una“broma” pesada.» «Tu sempre estàs de“broma”.» Cal usar els alternatius folga,gràcia, acudit, facècia, plagasitat, etc.

I estar d’ullera, expressió ben viva aquí,a l’Urgell: «Aquest sempre està d’ulle-

ra.», és a dir: «sempre està d’humor».Ex.: —Quant en vols, d’aquest auto?—Mig milió. —Estàs d’ullera.

I una altra amplitud a l’Urgell: «Home, not’enfadis, que ho deia de riure.»; i no «debroma».

Vessament cerebral és el calc servil dederrame cerebral. Aquí, a l’Urgell, diemferidura. Sempre que és cas del sobreeixi-ment d’una vena, diem aquest paraula: «ElJoan ha tingut una feridura.» «La Rosetas’ha ferit.» El verb ferir-se vol dir ‘sofrir unaapoplexia’. A la primeria de TV3, foren avi-sats d’aquesta paraula, i la usaren unesquantes vegades, però al capdallà potseralgun avançat la considerà massa deponent. Ara tornen a engaltar-nos «vessa-ment cerebral». Bé que algun cop tambédiuen apoplexia.

«Gamberro» és una luctuosa fatalitat i unmenyspreu imperdonable. Menyspreu degalifardeu —molt viu fins ara a l’Urgell— id’aquest ventall patètic: bandarra, bordis-sot, gambirot, rebregat, brètol, estripat,bordegàs, trinxeraire, destraler, vàndal,marrà, cafre. Tanta riquesa, i sacrificada auna paraula imposada pel colonitzador!Tan sols perquè uns bons senyors desconei-xien galifardeu o no hi eren avesats.

En el camp esportiu, golejada és paraulacapdavantera. Té el gran avantatge d’as-semblar-se molt al castellà goleada. De fet,és la mateixa paraula. Per què no diemgolada? Diem collada (de colla), gentada,aiguada, caragolada (de caragol ), ocellada.Aquí dèiem pana. Segur que del verb urge-llenc empanar, que vol dir ‘cruixir, ensorrar

sota un pes’. «Quatre a zero, quina pana!»«EIs han clavat una pana.» I també: panerai panadera.

El verb pitjar ha estat molt viu a l’Urgell. Béque l’ha arraconat molt apretar. Però elspixapolits no el volen dir perquè s’assemblaa pixar (!). Diuen prémer, que està molt bé,i és el dels mallorquins. Els anglesos no prac-tiquen pas aquests escrúpols d’escanyolitsentre els seus; per exemple, sheet i shit.

Abastar, i abastir, també tenen el privilegi desonar molt com «abastecer». I per aixòtenen tant de predicament en els nostresmitjans. En canvi, a l’Urgell sempre hem ditproveir. Exemples: «El canal proveeix d’aiguatot l’Urgell.» «Anem al mercat a proveir.»

Menys és molt català, però el claven entota situació on el castellà clava el seumenos. A l’Urgell sempre hem empratformes alternatives: «Ara no plou tantcom abans.» «Quan encara no fa unquart que ha començat.», per comptesdel tan remenat «Quan fa menys d’unquart que ha començat.»

I vull acabar amb aquesta citació del PepColl: «És trist que els guardians de la llen-gua comuna –no se sap si per deixadesa,incapacitat o desdeny– menyspreïn lesaportacions lèxiques del dialecte»1. Exac-te, Pep. És per aquestes tres glòries quetu enumeres.u

Dialectes?

1 Pep Coll, El parlar del Pallars, EditorialEmpúries, Barcelona 1992, p. 101.

Pere ORTÍS

Els dialectes són extensió, són horitzons i són riquesa d’una llengua. I són el seusuport, i poden ser la seva supervivència, en cas de persecució. I a fe de món que lallengua catalana en té –i en té de bellíssims. Observeu el mallorquí de les Rondaies

mallorquines, d’En Jordi des Racó: quin tresor en termes i construccions, quina fluència!Podríem presentar alguna obra més d’altres dialectes, potser no tan importants però ple-nes d’una sentor local molt digna de ser coneguda i aprofitada.

Bé que per a l’actual català estàndard els dialectes tenen mala premsa. Són ignorats, nosón comptats a l’hora de construir la parla, són sotmesos a un fred menyspreu. Els nos-tres mitjans públics, en certes perplexitats, s’estimen més mirar com ho fa el castellà queno pas aprofitar-se dels dialectes. Són glòries de l’actual situació de la nostra llengua.


A M I C S I M E S T R E S

Núria ESCAPA I FALLOLA

Josep Tero (l’Escala, 1951) iniciala seva carrera musical a finalsdels anys 60!

Ha dut a terme una importanttasca pedagògica, amb l’elabora-ció de mate rial didàctic per a ladifusió de la cultura tradicionalcatalana a les escoles.

Com a cantautor, a més de lesseves composicions, ha adaptattextos de diversos poetes, tantper a les seves cançons com pera altres cantants, com Maria delMar Bonet i Marina Rossell.

L’any 1982 actua amb Lluís Llachi Marina Rossell al pavelló delJoventut de Badalona davantcinc mil persones. Ha fet més dequaranta recitals amb Lluís Llacharreu dels Països Catalans.Compta amb dues gires pelsEstats Units, amb recitals a Hous-ton, Los Angeles i Nova York.També ha actuat a les NacionsUnides convidat per l’ambaixadad’Andorra. Ha participat endiversos recitals al costat de LluísLlach, Maria del Mar Bonet,Marina Rossell, Raimon, NenaVenetzanou, Paco Ibáñez, Geor-ges Moustaki.

En 1997 és guardonat amb elpremi Alghero in Musica, a la ciu-tat de l’Alguer, on també harebut altres premis.

El seu últim treball, Camins detarda, ha estat seleccionat com asegon millor disc de l’any 1998.

DISCOGRAFIA

LP: Batec d’ocells (Picap, 1986)LP: Raval (Picap, 1990)CD: Primeres cançons (Picap, 1993)CD: Lladre d’amor (Picap, 1995)CD: Camins de tarda (Picap, 1998)

a Josep Tero

EntrevistaEntrevista


Estàs a punt de gravar un noudisc...Sí, aquest serà el meu sisè treball discogrà-fic i es dirà Quan dic l'Escala. Explicarà comles balades han anat passant per la histò-ria, des del segle XII fins ara, sota unmateix concepte pel que fa a la nostàlgia,l'amor, el mal d'estimar, el paisatge, el país.He volgut explicar aquesta idea a partir detreballs tan antics com el de Raimon deMiraval. Dels diversos treballs que se n'hanconservat als arxius de Roda d'Isàvena,alguns m'han servit per a estudiar el temade la balada d'aquell temps. N'he obtingutun text, sobre la melodia del qual he posatunes paraules noves i que es dirà Com vol-dria. D'aquí passem a un text que es titu-larà Perquè tornis a mi, escrit també sobreuna melodia antiquíssima del nostrecançoner, que ha viatjat molt i que ha dei-xat rastres en diferents llocs de Grècia, ons'ha transformat i ha pres formes diverses.En aquest cas concret he agafat la versiólibanesa, en realitat la base musical del'himne del Líban, que continua essent,malgrat tot, la base d'una de les cançonsque estimem més del nostre folclor, com ésLa dama d'Aragó. L'autor d'aquest text ésJordi Bilbeny, que manté el concepte anticde la balada, tractada en el sentit mésestricte. Després hi haurà una balada con-siderada una de les millors poesies de laliteratura catalana, escrita per Joan Roís deCorella en el segle XV, que és la Balada dela garsa i l'esmerla. Es tracta d'una versiónova feta a partir d'una altra versió quevaig fer en el meu primer disc. Tot seguit hitrobem un text de Jacint Verdaguer. El saltés molt gran, però tots sabem que delsegle XV a la Renaixença hi ha un llargperíode de foscor molt intensa, i d'aquellaèpoca no en recullo res. Ja vaig fer un tre-ball sobre textos de lladres i bandolers,alguns dels quals tenen a veure amb bala-des, però, en aquest cas, no hi ha res d'a-quests segles i passo directament a la bala-da de Verdaguer que es diu Balada deMallorca, que explica el naixement de lesnostres illes. I tot seguit quatre cançons,entre les quals hi ha Pirene, una balada enquè explico aquest mite, el seu drama cadavegada que s'incendien els boscos del Piri-neu Oriental, que és el meu Pirineu. Labalada següent és Quan dic l'Escala, unade les meves composicions més recents, itot seguit hi ha la musicació d'un text deKavafis, una adaptació de Carles Riba, quees mou dins aquest concepte clàssic de labalada, Lluny. Després ve una cançó titula-da A la plaça de maig, inspirada en quatreversos d'una poesia d'Agustí Bartra que esdiu Elles, la qual reprodueix el paisatge deles dones que acomiaden els soldats quevan a la guerra, i que recull el seu senti-ment viscut tan sovint al llarg dels segles.

El treball acabarà amb un text de CarlesDuarte en record del poeta mallorquí

Miquel Àngel Riera, autor de moltesbalades, i que serà la petita cançó queclourà el disc.

Tu ja havies escrit balades en altresocasions...Sí, la meva tendència és escriure balades,però he volgut fer un treball específicsobre el concepte del mal d'estimar, i aquíes barreja la nostàlgia, aquesta nostàlgiaque poca gent sap expressar tan bé comKavafis, poeta que hem conegut sobretota través de Carles Riba, Joan Ferraté iEudald Solà. Les traduccions de CarlesRiba són insuperables. Segurament enllocdel món no s'ha aconseguit de traduir untext de Kavafis mantenint el mateix ritme iel mateix sentiment.

Aleshores, no hi ha pas cap grostrencament respecte als teus tre-balls anteriors.No, no hi ha cap trencament. M'he limitata un concepte molt determinat de cançó.Els arranjaments els ha fet pràcticamenttots en Toni Xuclà, i d'això n'estic moltcontent. Dóna una gran seguretat que elmúsics que vesteixen les melodies enten-guin la idea bàsica i central de la cançó.Tots els instruments i les melodies queacompanyen la paraula ajuden a crear mésemoció, que d'això es tracta. Tret delsarranjaments d'en Toni Xuclà, n'hi ha dosde Ferran Martínez.

Per què et trobes entre aquells can-tants que fan de l'ús exclusiu delcatalà un compromís cívic?Perquè darrere la individualitat, sempreprioritària, hi ha un fet molt més impor-tant que és la col·lectivitat a què pertanys.Em sento lligat a la meva comunitat cultu-ral i em complac a servir fidelment el meupoble amb el meu treball, que és fercançons i cantar-les. Aquesta és la mevamanera particular de veure el món i lavida, com per a d'altres pot ser-ho el fetd'estar al servei de certes frivolitats.

En aquest moment, quina promo-ció rep el teu treball de cara alsconcerts?Tot i la manca de representants quetenim la majoria de cantautors en llenguacatalana, estic esperançat en el nou pro-jecte de Montserrat Moles i Xavi Planes,en el qual s'inclouen quatre noms: AntonAbad, Joan Isaac, Tralla i jo. Aquest pro-jecte està concebut des d'una idea demecenatge que ha fomentat MontserratMoles i que, amb l'assessorament de XeviPlanes, projecta aquesta oferta enversprogramadors i ajuntaments sensibles ala cançó en llengua catalana.

Després del desencís de viure en una situa-ció en què, a casa nostra, els mitjans decomunicació públics es desentenen de la

difusió de la música cantada en català,aquesta idea és molt engrescadora.

Actualment ets el president de l'As-sociació de Cantants i IntèrpretsProfessionals en Llengua Catalana.Quan vas començar?Continuo essent president de l'ACIC des defa gairebé deu anys, i és veritat que és unafeina de compromís; però, gràcies al treballsempre ben fet del secretari general LluísMarrasé, puc alliberar-me de molts deures.No hi ha res que no es faci sense el meuvist-i-plau, però hi ha un marge immens deconfiança perquè les gestions es facinsense que jo les hagi de supervisar del prin-cipi al final. Dono el vist-i-plau a l'inici i alfinal sense haver de fer un seguiment.

Com a grup, quins són els proble-mes més importants que teniu elscantants en llengua catalanaactualment?El primer problema és que hi ha gent queens perjudica constantment, sia amb laindiferència sia atacant frontalment; altresho fan a través d'una crítica destructiva,no ajudant mai a millorar el producte, ansfent que les coses no puguin anar crei-xent. Hi ha cantants que han quedat atu-rats per la manca de concerts, pel desin-terès que han causat entre el públiccrítiques ferotges, des de diaris de màximressò que contracten periodistes senseescrúpols, creant així el desinterès entre elpúblic. Són persones que no estimen elpaís ni el material autòcton que neix i creixen aquest territori, i que no entenen quetot millora amb el simple fet de treballar.És a dir, el cantant pot fer-ho millor o pit-jor, però pot créixer, llimar arestes i apren-dre moltíssim a còpia de trepitjar escenaris. El que s'aconsegueix a partird'aquestes crítiques tan ferotges és quemolts cantants no puguin actuar, ja queels programadors de molts municipis,petits i grans (de vegades gent forçaacomplexada culturalment parlant), esrefien o depenen molt de les crítiques quefan personatges tan nefastos com els ques'han pogut veure en aquests últimstemps, parlant de Lluís Llach, de la Mariadel Mar Bonet, de mi i d'altres. Ens envienal cementiri dient que som anacrònics imoltes altres bestieses.

En aquest context de dificultats per a podercantar en el nostre territori, tot i haver obtin-gut un gran reconeixement al llarg delsanys, he de dir que, de vegades, on et sentsmés maltractat és en els municipis gover-nats per gent de la teva mateixa militànciapolítica. Jo sóc militant d'Esquerra Republi-cana de Catalunya, partit amb el qual hecol·laborat comprometent-me amb la sevabase ideològica en diversos actes reivindica-tius, o com a signant de diferents manifes-tos a favor de fer més viable el programa del



partit entre els catalans. Després de tot això,allà on he estat més mal rebut és en elsmunicipis on hi ha un govern d'ERC.Una altra cosa imperdonable és el fet queal llarg dels anys s'hagi de veure com esperden per camins sense tornada personesque han fet un treball molt bo, com l'Ovi-di Montllor, que va morir havent-se deresignar a no fer allò que li agradava més,que era cantar les seves cançons. El mateixva passar amb Guillem d'Efak. Quanaquestes persones moren, els fan home-natges i grans concerts de reconeixement,però en vida els castiguen amb la mésgran de les indiferències.

Actualment hi ha persones amb un treballexcel·lent, com és el cas de Rafel Farré i deToni Murlà, de Mallorca, que no ha estatmai ben difós, ben reconegut, ni mai prouestimat. A la Franja de Ponent tenim gentque fa un treball tant difícil com és el del'Anton Abat. A l'Aragó cantar en catalàno és gens fàcil, i mentre hi hagi algú queho faci i ho faci bé, com a mínim desd'aquí hauríem d'explicar que existeix aquesta persona. Paradoxalment, malgrathaver obtingut premis de reconeixementcom és el del millor disc de l'any de Ràdio4, l'Anton Abad no és conegut per lagent; això indica que aquest país no acabade funcionar. No pot ser que només elshistòrics tinguin garantia de supervivènciaen la seva professió.

Quan triem el català com a llengua d'ex-pressió, sabent que la nostra comunitat ésuna comunitat en què la llengua viu endiglòssia i que el castellà avança molt mésde pressa que la llengua natural, la nostratria és un acte de compromís cívic, culturali polític. Això cal tenir-ho en compte, i siagrada la nostra manera de cantar, quesense complexos ens obrin la porta.

Quina defensa teniu davant aques-ta situació?Necessitem el suport dels mitjans decomunicació del nostre país i espais dedi-cats a poder demostrar que els nostres

concerts tenen públic i emocionen la gent.Tot i que sempre tindrem els detractors,per a poder continuar creixent ens caldriatenir el suport natural de tota la radiodifu-sió en català, i això de moment no acabade ser així. No hi ha espais de ràdio i tele-visió per a nosaltres. Ara mateix semblaque han suprimit l'únic espai dedicat a lacançó d'autor que hi havia a Televisió deCatalunya, Autògrafs. Per tant, no hi haaquesta compensació: hi ha l'atac frontaldels nostres enemics, però no hi ha elsuport que ens haurien de donar els decasa. Però no podem existir en un altreterritori que no sigui el nostre, perquè, lacançó en llengua catalana, primer s'ha deproduir aquí. És cert que hi ha gent ques'ha format a còpia de treballar durantcert temps en territoris que no són estric-tament els Països Catalans, però realmentqui ha de dir que serveixes és el públic queparla la teva llengua. Som professionals dela paraula, i la paraula en el nostre treballs'entén com a vehicle essencial per a lacomunicació.

Aquesta actitud d'indiferència per partdels qui haurien de ser els nostres primersaliats i el complex indefectible dels progra-madors culturals suposo que millorarà enel moment en què es compleixi la llei delvint-i-cinc per cent. És cert que a França,per exemple, a l'inici de la llei del quaran-ta per cent, moltes emissores varen ressus-citar cançons dels anys vint, trenta o qua-ranta, amb mal so, d'autors francesosd'aquella època. Però finalment ha guan-yat la bona intenció per damunt de tot, iactualment a França se sent més del qua-ranta per cent de cançons en francès, haaugmentat la producció discogràfica.També ha aparegut una quantitat impor-tantíssima de cantautors en llengua fran-cesa aquests últims sis anys, i tot fomentatpel compliment d'aquesta llei.

Com ha anat la desena edició delFòrum de la Cançó a Empúries, ques'ha celebrat aquest any?La desena edició del Fòrum a Empúries,

amb el patrocini de l'Ajuntament de l'Esca-la com a principal responsable, ha tingutcom a nota negativa el fet que tota l'ener-gia s'ha expressat sobre la proposta deconcert d'una artista que no canta en llen-gua catalana ni es mou en el registre de lacançó d'autor. Això ha fet que perillés laidea del programa. Els responsables delmuntatge han modificat la intenció inicial.N'he estat l'assessor durant nou anys, vaigportar la idea al meu municipi perquè s'or-ganitzés, i durant tots aquests anys s'haanat fent sense variar res. Cada any hihavia una primera figura de la cançó d'au-tor, tant de l'àmbit internacional com delsPaïsos Catalans. Hi han passat persones demàxim interès com Raimon, Maria del MarBonet, Lluís Llach i Marina Rossell, i tambéPaco Ibáñez, Moustaki, Nena Venetsanou,Pedro Guerra, i això s'havia anat mante-nint. La cançó d'autor trobava cada estiu, amitjan agost, un escenari on es congrega-ven una mitjana de mil cinc-centes perso-nes cada any. Era una vetllada especial,diferent de totes les altres ofertes musicalsa la Costa Brava, i aquest any s'ha espatllatpel fet que la màxima figura no era un can-tautor, sinó una persona que es mou en elregistre del flamenc. Crec que això deso-rienta, i el públic ja no ha estat el mateixque hi havia en les altres ocasions. Quipaga mana; els qui aquesta vegada hanpagat, han manat sobre un espai que s'ha-via mogut fins ara sobre una proposta quehavia creat tradició a favor de la cançód'autor.

Es pot corregir aquest fet de cara ales pròximes edicions?Sí, però això dependrà de la sensibilitat ibona predisposició del màxim represen-tant del poder local. Jo confio en eltarannà sempre positiu dels responsablesd'aquesta proposta. Crec que rectificaran iveuran que a la Costa Brava hi ha moltsescenaris, i un ha d'ésser per a la cançód'autor.u



Allà on el Jònic i el Tirrè es donen lamà, en un lloc que podria ser ben béel melic de la Mediterrània, l’esplèn-

dida Sicília sempre és amatent al pas delviatger audaç. El periple d’Ulisses immorta-litzà el punt en què l’estret de Messina esfa més prim: just quan de costa a costa nohi ha més de quatre quilòmetres. És en elmoment en què els intrèpids protagonistesde l’Odissea han de vèncer els escullsmitològics d’Escil·la (Scilla en italià), unagossa de dotze potes i sis caps que «pescamariners dels vaixells que hi passen», iCaridbis, uns remolins d’aigua mortals acausa dels quals «la mar tota bullia i bra-mava contra la roca», segons narra Homer.

En temps medievals, els temuts estols dePere el Gran incorporaren Sicília al reialmecatalano-aragonès. Amb motiu d’aquestaexpansió mediterrània dels segles XIII i XIV,l’illa esdevingué el centre d’operacions deles futures expedicions a Grècia i l’ÀsiaMenor de la Companyia Catalana a Orient,que comandava Roger de Flor. La nostra presència en terres sicilianes s’allargà fins ainicis del XVIII, malgrat que a partir del XV l’illa quedà sota sobirania espanyola. No ésestrany, aleshores, trobar gòtic català aPalerm; a la ciutat de Barcelona, creada enel XVII, al nord-est de l’illa; al palau delcomte de Montcada, a Caltanissetta; a l’es-glésia de l’Annunziata dei Catalani, a Mes-sina, o a les muralles, torres i castells d’a-quell temps, construïts a cabassades,encara que moltes d’aquestes construc-cions han quedat deixades de la mà deDéu. Ens explicava una siciliana que aPalerm, capital de l’illa, hi ha el rècordeuropeu d’accidents per despreniments enedificis. I és que, com ha constatat l’escrip-tor i poeta Narcís Comadira en el seu Car-net sicilià, datat el juny del 2000, hi haindrets que són «pura escenografia», tot ique «els palaus estan apuntalats i no pasprecisament in via di restauro».

No se’ls fa estrany el pa amb tomàquet; elscatalani són uns pastissets de fleca típics deTràpani, el principal port de l’oest de Sicília,i una de les varietats més menudes defigues, de pell fosca i molt gustoses, rebenel nom de catalanischi. Paral·lelament,Catalanotti, Catalogna i, sobretot, Catalanosón cognoms corrents entre els sicilians; aixícom Ximenes, Serra, Martines, Vignes...

Si bé la Sicília d’avui no desperta gaireinterès en cercles catalans, Barcelona és undestí atractiu per als sicilians. Per això, desde l’illa, és considerable l’oferta de vols id’excursions organitzades a Catalunya,

durant l’estiu i els caps de setmana. Tambéen l’àmbit lingüístic hi ha una admiració,segurament exagerada, envers el fet català.El sicilià ha quedat relegat com un parlar dela gent gran; i, a més, fa pagesot. Al llarg debona part del segle XX, Sicília i els seus refe-rents han estat negativitizats. La pobresa del’illa i les vinculacions amb la Màfia hanesdevingut fatals per a l’autoestima delsseus habitants: «Tot i que l’accent els dela-tava, ningú no volia ser sicilià. La gent sen’amagava. Era una vergonya, era sinònimde delinqüència», recorda un veí de Siracu-sa tot parlant de la seva infantesa. Arrandels efectes secundaris d’aquesta pressióemocional, la seva serà probablement ladarrera generació de sicilianoparlants. Ambtot, el siracusà m’explica que en territoriscom els del Vèneto s’han aixecat veus, enàmbits escolars, a favor de l’ensenyamentdel parlar de Venècia i la seva àrea d’in-fluència. I això sempre és un bri d’espe-rança, perquè costa d’entendre la dèria per-versa d’aquells qui persegueixendesballestar identitats i cultures desvalgu-des. Els perversos, ha deixat dit Leopardi,«són malvats perquè són infeliços».u

D E p E R T O T

Sicília: de quan els catalans solcaven els marsQuim GIBERT

Catedral de Palerm

FOTO RAMON PLANELLA


M E N J A R S D E F O N D A I T A V E R N A

Bons plats de farro

Abans, quan una persona estava una mica magra o es veia amb senyals de debilitat, li solien dir: «A tu et fa falta menjar uns bonsplats de farro.» Avui, poca gent recorda aquest plat o les seves moltes variants, que l’enginy del lector podrà descobrir i reinventar.Ja sabeu que som partidaris de la tradició, i aquest és el camí que hem emprès; però cadascú podrà donar el seu propi sentit al plat,sense caure en fórmules fixes, ja que aquest és el secret de la bona cuina casolana catalana, la grandesa de la qual és precisamentdeguda, com escrivíem en el número anterior, a la seva humilitat i senzillesa.

El farro té la seva equivalència en la polenta italiana o el gofio canari, posem per cas. És allò que vulgarment anomenem farinetes,que tantes panxes tristes va omplir en temps de guerra i penúries econòmiques. Nosaltres ens decidirem per una variant lleugera, imés passadora per als llepafils, enriquida amb altres vegetals que transformaran l’ensopiment d’aquestes velles farinetes en un platmés intencionat i, si em permeteu la comparació, simfònic. Segur que us agradarà, perquè, a les clàssiques farinetes de pobre, queeren una mena de cataplasma i que per a molts poden resultar avui una mica espesses, hi posarem un toc de picardia sense disgus-tar ni confondre el gust que han de tenir.

De segon plat, avui treballarem el conill casolà com si es tractés de conill de bosc i amb un toc de xocolata, que potenciarà el seugust i serà, com ha de ser, per a sucar-hi pa. Un plat que pot semblar entretingut, però que es pot fer amb una certa facilitat. Nohem d’oblidar mai que la cuina requereix atenció, amor i una mica de paciència. Per a afinar l’àpat, de postres prepararem uns bunyolets de bolets, que també hi diran la seva.

Quico QUELOTXO

FARRO LLEUGER

Aquest plat se solia fer força espès, peròara us el proposem menys dens i, per tant,més lleuger a l’estómac. Les quantitats decada ingredient les deixem lliurement algust del cuiner, però aconsellem una certaproporció que trobareu en la recepta.

Ingredients

Patata (1 volum), ceba (1 volum), pastanaga (1/2 volum), farinetes de blatde moro (2 volums), cansalada grassasalada tallada a dauets, all, julivert, sal ipebre i un rajolí d’oli d’oliva.

Preparació i elaboració

Poseu a bullir en una olla la patata, la ceba,la pastanaga (tot això tallat ben petit) i ungra d’all per persona. Afegiu-hi un bonrajolí d’oli i la sal. Al cap de cinc minuts de

bullir hi afegiu les farinetes i la sal, i quanestigui tot cuit ho passeu per la trituradoraelèctrica o pel passapurés. Ja hem dit abansque aquest plat ha de ser poc espès, commenys millor. Ara ja està a punt de servir inomés us cal tirar-hi la cansalada, que hau-reu d’haver fregit prèviament. Podeu ador-nar el plat amb una mica de julivert picat.

CONILL DE L’ONCLE CÀNDID

Ingredients

Un conill tallat a quarters, ceba, tomaca, alls,sajolida, llorer, sal, oli d’oliva, cebetes de pla-tet, brandi, vi ranci, vi blanc i xocolata.


El dia abans de cuinar-lo, al migdia, poseuel quarters del conill a macerar amb viranci, una fulla de llorer i una culleradetade sajolida. Al vespre, gireu els talls de


M E N J A R S D E F O N D A I T A V E R N A

conill perquè el suc de la maceració penetribé. Haureu de reservar aquest suc, que usfarà bon servei en el seu moment.

A l’hora de preparar el plat heu decomençar per enrossir els daus de conill,prèviament salats. Procureu fer-ho amb oliben calent. Juntament hi poseu una cabeçad’alls, procurant que els grans quedin benrepartits. Quan el conill ja estigui quasi dau-rat hi afegireu un got del vi ranci del quehaureu guardat de la maceració. Doneu-liun parell de voltes i traieu la paella del foc.En una altra paella hi posareu les cebetesde platet, les fregireu acuradament i quanja estiguin rosses hi afegiu un raig de viranci, i, quan comenci a reduir, una cullera-deta de mel. Al cap d’un minut, acabeu decoure les cebes cobrint-les amb aigua, pro-curant que no es desfacin. Reserveu lescebetes i el suc. En una altra paella hi fareuun sofregit de ceba i tomaca, més aviat crui no gaire carregat de sal. Seguidament, enuna safata d’anar al forn, hi posareu elsofregit, el suc del freginat del conill, el deles cebetes de platet, el conill ben regatamb el suc de la maceració que havíeuguardat, una fulla de llorer trossejada, unacopa de brandi, un got de vi blanc sec i unamica d’aigua. Tapeu-ho ben bé amb paperd’estany i poseu-ho al forn prèviamentescalfat a 180/200º.

Al cap d’uns 45 minuts ja podeu treure lasafata del forn separant-ne els talls deconill, que posareu en una paella tot afe-gint-hi el suc que ha quedat a la safata, benpassat pel colador xinès. Poseu la paella alfoc, i quan ja estigui tot ben calent hi tireuuna presa de xocolata ratllada i ho remeneuel temps just perquè es desfaci bé la xocola-ta. Seguidament cal afegir-hi les cebetes deplatet i ja es pot muntar el plat, procurantde tirar la salsa al damunt del conill.

Observacions

En lloc d’acabar el conill al forn, també hopodeu fer en una cassola baixa no adhe-rent, ben tapada i que faci la xup-xup,sense que el conill es desmunti, però quequedi ben tou. En qualsevol cas, no oblideumai la xocolata, que és el que dóna sentit aaquest plat. I sobretot, bevent-hi un bon vinegre del país. Catalunya té vins excel·lentsi, a més a més, etiquetats en català. Quèespereu, doncs?

BUNYOLS DE BOLETS

Per a aquestes postres, senzilles però moltbones, cal disposar de rossinyols de pi, quesón uns bolets que es troben en quantitatsincreïbles en el bosc, i, si els heu de comprar,solen anar baratets. També podeu fer servir

trompetes de la mort, però ja us costarà mésde trobar-ne, i si les compreu, són sempremolt més cares i no milloraran pas el gust.

Ingredients

Rossinyols de pi, farina, ou, sal, sucre, unrajolí d’anís i aigua, soda o cervesa.


Prepareu una pasta de fer bunyols, ambfarina, ou, un polsim de sal, sucre al gust iel líquid que us plagui més, segons us agra-di que la pasta quedi més o menys inflada.No oblideu d’incorporar-hi anís o qualsevollicor que us agradi per a aromatitzar unamica, no excessivament, la pasta. Seguida-ment hi sucareu els rossinyols de pi i els fre-gireu amb oli, preferentment no gaire fort.En posar-los al plat, tireu-hi sucre aldamunt.

Beure-hi un gotet de vi ranci serà una bonaidea i donarà a les postres un toc de sim-patia i d’alegria a l’hora de la sobretaula,que és quan tots tenim més ganes dexerrar. La sobretaula és un gran remei per afugir de les presses de la vida quotidiana iacostar-nos més als sentiments de les per-sones que tenim al voltant de la taula, através del diàleg i de la comprensió.u

C . P a u C l a r i s , 1 5 10 8 0 0 8 B A R C E L O N ATe l . 9 3 4 8 7 3 8 0 8

• A m a n i d e s e s p e c i a l s

• C a r n s a l a b r a s a

• P r o d u c t e s d e l ’ à n e c

• P e i x d e l d i a

U N A P L A T J A E N M I G D E L ’ E I X A M P L E


Àngela Cotano i Gascó (Reus, 1974) ésuna llicenciada en traducció i interpre-tació per la Universitat Autònoma de

Barcelona que, amb la seva memòria de tra-ducció Les llengües minoritzades d’Europa.Una aproximació, va guanyar el premi desociolingüística Bernat Fenollar 1997 delDepartament de Cultura de la Generalitatde Catalunya. En aquest extens estudi, quefou dirigit per Carles Castellanos i Llorenç,es basa el llibre Les llengües minoritzadesd’Europa, que té el mèrit d’aplegar en unsol volum la gran diversitat lingüística d’Eu-ropa, obra de la qual estava mancada labibliografia sociolingüística existent. Peraquest motiu s’hi va interessar el director dela col·lecció «Contextos», Jordi Solé iCamardons, i en va proposar la publicació.

El llibre d’Àngela Cotano conté la infor-mació justa i adient per a entendre la rea-litat sociolingüística europea —i també,per tant, la dels Països Catalans— i per aadonar-se que moltes llengües (una cin-quantena), dins d’Europa, estan en unasituació idèntica, semblant o pitjor que lanostra. Amb un estil senzill i entenedor,Cotano efectua una anàlisi exhaustiva deles llengües, amb acurada precisió termi-nològica (hi empra una gran quantitat deconceptes sociolingüístics, tot i que no ésespecialista en la matèria), i hi inclouesquemes didàctics que ajuden a enten-dre les coincidències o diferències que esprodueixen entre llengües. Tot plegat faque aquesta sigui una obra molt oportu-na i de gran utilitat en escoles, bibliote-ques, universitats... ja que reuneix dadesque sovint calen per a efectuar treballs debatxillerat o universitaris.

El llibre s’inicia amb una introducció queaclareix la diferència entre el concepte de

llengua minoritària (mot que fa referència ala quantitat de parlants) i el de llengua mino-ritzada (terme que es refereix a la qualitatdels usos socials). Cotano escull el segonmot per al títol, i això sol ja és un granencert, perquè des d’un enfocament positiudefuig el victimisme que suposaria el fet detractar aquestes llengües de minoritàries. Apart que no totes les llengües minoritàriessón forçosament minoritzades (no apareixe-ria, aleshores, el mateix nombre de llengüesen aquest llibre), el concepte de «minoritza-ció» no es limita a fer un recompte dels par-lants d’una llengua, amb la imprecisió queaixò suposa des del punt de vista sociolin-güístic, sinó que implica l’anàlisi i la críticadels seus àmbits d’ús tenint en compte laseva subordinació a una llengua dominant,que en dificulta o obstrueix la normalització.De fet, tal com diu Castellanos en el pròleg,la tendència de futur de totes les llengüesque es parlen en el món és la minorització,en veure’s relegades per les que juguen elpaper dominant (com ara l’anglès, que sem-bla anar-se imposant cada vegada més coma llengua franca).

D’altra banda, en la mateixa introducciól’autora presenta d’una manera sintèticadiversos casos on es fa evident l’excepcio-nalitat d’algunes realitats lingüístiques (perexemple, els dialectes italians, tan vius idiferents de l’estàndard que calen diccio-naris italià-dialecte, o la diglòssia del grec,amb una llengua escrita diferent de la par-lada), i que es descriuen d’una manera mésàmplia al llarg del segon apartat, que cons-titueix el cos central del llibre i conté ladescripció general de les diferents llen-gües, agrupades per famílies. A més,aquest segon apartat engloba capítols quecentren l’anàlisi en altres casos, ambdetalls aclaridors (per exemple, el patrimo-

B I B L I O G R A F I A

La diversitat sociolingüísticad’Europa

COTANO, ÀngelaLes llengües minoritzades d’EuropaValència: 3 i 4, «Contextos», 2000

Anna M. PORQUET BOTEY

ni lingüístic a Bèlgica i a Suïssa; les com-plexes situacions de les llengües delsBalcans; el basc, llengua aïllada perexcel·lència; les llengües dels jueus,adoptades al llarg de la història segonsels diferents països on les comunitats dela diàspora han anat emigrant; etc.).

En el tercer apartat, l’autora analitza lalegislació lingüística d’Europa, clarificaconceptes (unilingüisme, plurilingüis-me...) i fa consideracions addicionalssobre diverses qüestions (llengua i dia-lecte, prestigi lingüístic, discriminaciólingüística, vincle entre llengua i nació,els factors que han influït en la situacióactual de les llengües...) Finalment, unapartat de terminologia per a aclarir elstermes sociolingüístics emprats al llargdel llibre i un altre d’observacionsclouen aquest treball.

L’opera prima d’Àngela Cotano és, enconclusió, un llibre útil, necessari i opor-tú sobre la diversitat sociolingüís ticad’Europa, que aporta dades d’unamanera amena i molt didàctica. Un llibreque calia que aparegués, ja que, finsara, tota la informació de què es dispo-sava respecte a la diversitat sociolingüís-tica d’Europa es trobava dispersa endiversos llibres i manuals. Cal destacar,per tant, l’exemplar tasca de condensa-ció de la informació efectuada per l’au-tora, que ha comportat contrastar i des-triar un gran nombre de dades. La sevafeina ha possibilitat de reunir, per primercop, en un sol volum, material bàsicsobre la realitat sociolingüística europeades de la perspectiva de les llengüesque, com la nostra, encara no han asso-lit la categoria de llengües nacionals.u



El llibre La terminologia lingüística enl’ensenyament secundari. Propostespràctiques és un recull de ponències,

de nou autors, que foren presentades enun cicle de conferències a la Fundació Caixade Sabadell, recull editat a cura de JaumeMacià Guilà i Joan Solà.

L’obra enfoca el tema de les dificultats quecomporta la coexistència en l’ensenyamentsecundari de teories gramaticals i termi-nologies diferents, la qual cosa complical’aprenentatge per part de l’alumne. Diuenels editors en la presentació: «Avui és unfet ben real que el simple accident de can-viar de professor, de matèria, de llibre detext, de centre o de pla d’estudis posal’alumne en contacte amb concepcions idenominacions diferents, que arriben a serincompatibles, contradictòries o almenysinnecessàriament divergents» (p. 7).

Jaume Macià, en la seva ponència «La ter-minologia lingüística en la classe de llengua:un problema pendent» (pp. 9-24), reflexionasobre la divergència teòrica i terminològicaexistent en la lingüística actual, revisa unsquants termes denominatius poc encertats iproposa solucions concretes. Del treball deMacià voldríem remarcar el següent comen-tari: «... els professors i els autors de materi-al didàctic hauríem d’evitar les anàlisis minu-cioses, les casuístiques inacabables i, engeneral, la inclusió de tot allò que no aportiun profit clar (tota aquesta pirotècnia teòricaque exhibeixen certs professors, ¿no podriaser un mecanisme de defensa davant eltemor que l’alumnat pugui creure’s que “sapla matèria” si ja té competència comunicati-va?)» (p. 16).

F. Xavier Vila Moreno, en «Algunes aporta-cions des de la sociolingüística a l’ensenya-ment i el debat sobre l’estàndard delcatalà» (pp. 25-37), explora les conseqüèn-

cies d’emmarcar socialment les pràctiqueslingüístiques en el camp de l’estandar -dització de la llengua.

Joan Solà, en «Reflexió breu sobre el con-cepte de “normativa”» (pp. 39-46), parlade la dificultat que hi ha en català a l’horade definir el concepte de normativa, un copha fet veure la implicació mútua que pre-senten els termes i els conceptes de nor-mativa i estàndard.

Andreu Bosch Rodoreda, en «Fonètica vs.fonologia i tractament de la lexicologia: dosexemples de divergència en els llibres detext» (pp. 47-76), descriu en aquest denstreball amb profusió d’exemples l’anàlisi deltractament de la fonètica, l’abast semànticdels conceptes de la fonologia (fonema,neutralització, arxifonema, al·lòfon, etc.) iaspectes de la lexicologia relacionats ambles regles lèxiques de la derivació, la com-posició i la conversió sintàctica.

Maria Josep Cuenca, en «Definició i deli -mitació del concepte de “connector”» (pp.77-90), presenta una proposta de definiciói classificació dels elements lingüístics querelacionen clàusules o sintagmes d’unaoració, o oracions o paràgrafs d’un text,segons una relació sintàctica (connectorsde coordinació o subordinació) o semàn -tica (connectors d’addició, disjunció, con-trast, causa, conseqüència, etc.).

Manuel Pérez Saldanya, en «Del “perfet” al’”indefinit” (i viceversa). El nom dels tempsverbals i altres problemes terminològicsrelacionats amb les categories gramaticalsdel verb» (pp. 91-119), caracteritza ambmolta precisió, detalladament, els tempsverbals segons el temps, l’aspecte i la dis-tància temporal, i analitza el problema deles denominacions dels temps verbals.

Anna Camps, en «El coneixement gramati-cal dels alumnes: el cas dels pronoms per-sonals» (pp. 121-136), vol oferir una visiódels conceptes gramaticals a partir delsalumnes.

M. Teresa Garcia Castanyer, en «Una termi-nologia gramatical bàsica en la llenguafrancesa» (pp.137-162), presenta una pro-

posta de terminologia simplificada, enl’ensenyament de la llengua francesa.

Josep M. Brucart, en «L’anàlisi sintàctica i laseva terminologia en l’ensenyament secun-dari» (pp. 163-229), reflexiona extensa-ment i documentadament sobre diversosaspectes.

Fins aquí ens hem referit sumàriament al con-tingut del recull. Ara voldríem fer unes con-sideracions sobre el treball de Pérez Saldanya,un estudi que a parer nostre és ben fet i moltclar. Seran quatre consideracions, exposadesnecessàriament d’una manera sintètica:

1) ¿És necessari de crear una nova catego-ria gramatical del verb, la de la «distànciatemporal» (p. 103), al costat de les de«temps» i «aspecte», o es tracta tan solsd’una subca tegoria? Tenint en compte queserveix únicament per a distingir el perfetpròxim (he cantat ) del perfet remot (vaigcantar ), nosaltres ens inclinaríem per lasegona opció.

2) A la pàgina 106 d’aquest treball s’afirmael següent: «Almenys en la llengua literària,amb tot, sí que existeix un passat perifràs-tic (i, per tant, un passat perfectiu pre-hodiernal) construït analògicament a partirdel passat perifràstic d’indicatiu: vagi can-tar.» Literàriament també, però sobretot enla llengua popular, si més no aquí al Princi-pat, és ben viu l’ús de vagi cantar.

3) «En el quadre no es fa cap referència alpassat anterior (hagué cantat ) o al passatanterior perifràstic (va haver cantat ), i al llargdel treball només hi al·ludim esporàdica-ment, pel fet que aquest temps té un caràc-ter quasi exclusivament literari» (pp. 116-117, nota 7). Tampoc: va haver cantat és, simés no, tan popular com literari.

4) Finalment, el quid de la qüestió: ambquin model ens quedarem a l’hora de designar, en català, els temps ha cantat i vacantar? Pérez Saldanya proposa la següentcorres pondència: ha cantat = PERFET i vacantar = PASSAT PERIFRÀSTIC. Però aquestmodel (amb avantatges i inconvenients,com tots, ja ho diu l’autor) té, a parer nos-tre (i sobretot de cara a l’ensenyament), un

Sobre terminologia lingüísticaCarles RIERA

MACIÀ GUILÀ, Jaume; SOLÀ, Joan (ed.)La terminologia lingüística en l’ensenyament secun-dari. Propostes pràctiquesEd. Graó, Barcelona 2000



Podríem dir-ne un diccionari contra ladeturpació del català. També podríemqualificar-lo de diccionari que resol

dubtes, incorreccions i barbarismes delsparlants en català, com assenyala el subtí-tol del llibre.

Si aquest llibre conté un inventari de bar-barismes podríem pensar-nos que és comun vocabulari més d’aquesta mena; ensequivocaríem: cada barbarisme té unaentrada, i a continuació s’hi explica el signi-ficat amb què l’usem; tot seguit fa constarel mot o mots catalans amb què convéreemplaçar-lo i, finalment, hi ha unes frases,adequades, precises, breus, que ens fantransparent el bon ús dels corresponentsmots catalans. Per una altra banda, els motscatalans substituts del barbarisme tenen lapròpia entrada, amb la definició i la fraseque ens orienta a fi d’emprar-lo adient-ment; adonem-nos com, amb aquest sis-tema, ens estalviem les remissions, cosa queens permet de trobar immediatament lasolució del dubte que tinguem. El mateixtractament que als mots l’aplica a les locu-

cions, tant les incorrectes com llurs solu-cions, aportació que creiem de gran utilitat.

Però això no és tot; aquest diccionari contémoltes més particularitats lingüístiques.Així, hi tenen entrada morfologies erròniesde mots que profusament són fets servirdeformats, i ens remet a la forma correcta.Ens fa conèixer la morfologia catalanitzadade mots estrangers, que ha calgut intro-duir darrerament en la nostra llengua (perexemple, espot per *spot ), i, contrària-ment, introdueix, al lloc del diccionari que,per ordre alfabètic, correspon aquell motestranger propi de la tecnologia actual,com ara *énter, i ens n’assenyala la cata-lana —en aquest cas retorn— que calemprar en lloc de l’estrangera.

Ultra els esmentats, hi ha aquells mots —verbs, adjectius, substantius— als quals hiha qui dóna, de vegades, significats i usosinapropiats. D’aquí ve que, posem per cas,aparegui en el diccionari el verb dormir per aadvertir-nos de l’ús que alguna vegada se’nfa, en compte de adormir; i tot seguit ens

aclareix la diferencia entre l’un verb i l’altre.

I moltes més particularitats, confusions iaclariments, tals com la distinció entrealguns parònims, el destriament de motsque tenint un significat semblant presen-ten matisos significatius que cal conèixerper a fer-los servir amb propietat, el bonús de determinats verbs com a transitiusque són i que, a voltes, són empratsintransitivament, etc.

Comptat i debatut: un diccionari d’unagran riquesa advertint-nos dels mals usosde la nostra parla, que contraposa a lessolucions genuïnes i correctes i que il·lus-tra amb abundants exemples de bonafraseologia.

Encara que dugui el títol de Diccionariescolar, el cas és que serà útil i profitós allector de qualsevol edat.u

Un important diccionari diferent

BADIA, JordiDiccionari escolar. Dubtes, incorreccions i bar-

barismesCastellnou edicions, Barcelona 2000


gros entrebanc: trenca completament ambtota la tradició, almenys des de Fabra (per aqui ha cantat = PRETÈRIT INDEFINIT i vacantar = PRET. PERFET PERIFRÀSTIC). És adir, aquest model gira completament lescoses: l’etiqueta perfet deixa de designar vacantar i passa a designar ha cantat. Ja queestem d’acord que el terme indefinit noserveix, sembla més plausible aquesta altracorrespondència, no tan rupturista: ha can-tat = PRETÈRIT PERFET PRÒXIM i va cantar= PRET. PERFET REMOT. Aquesta novadenominació, proposada per Ruaix —comja es diu en el treball (amb un petit lapsus:és pretèrit, no passat )—, té l’avan tatge decontinuar fent servir el terme perfet per ava cantar i, a convenir, hom pot evitardenominacions massa llargues fent servir

els termes pretèrit pròxim (= ha cantat ) ipretèrit remot (= va cantar ).

Last but not least, una constatació i unacuriositat. La constatació: fins allà on resul-ta verificable i atenent a l’ús de les preposi-cions a/en en les designacions de «lloc figurat» (per exemple, «La terminologialingüística en l’ensenyament secundari»,títol del llibre, enfront de «la metodologialingüística a l’ensenyament secundari», p.73, nota 34), podríem dividir en dos grupsels autors dels diversos treballs aplegats enaquest recull: autors de en (Macià, Cuencai Pérez Saldanya) i autors de a (la resta)(amb alguna excepció puntual!). I ara lacuriositat: els autors valencians (Cuenca iPérez Saldanya) usen el connector fet i fet

amb un valor equivalent al que al Principatté de fet. Exemples: «En funció de l’equi -valència amb conjuncions i sobretot ambconnectors parentètics, podem dir quealguns d’aquests elements (fonamental-ment clàusules i sintagmes preposicionals)són connectors lèxics. Fet i fet, els connec-tors parentètics solen derivar de formes quecorresponen, en algun estadi de l’evolució,a connectors lèxics» (p. 87). «Els temps ver-bals tenen un comportament referencialequiparable a les categories nominals. Fet ifet, els temps verbals denoten intervalstemporals d’una manera semblant a comels sintagmes nominals denoten entitats delmón (del món real o d’un món possible)»(p. 93).u

Llengua Nacional · la llengua procedent de Catalunya com a llengua pròpia, llengua que ... E lb...

Documents

Transcript of Llengua Nacional · la llengua procedent de Catalunya com a llengua pròpia, llengua que ... E lb...