Sergi Pàmies va néixer a París el 26 de gener del 1960. Fill de l'escriptora Teresa Pàmies i de Gregorio López Raimundo, dirigents comunistes, exiliats a França. Igual com els altres tres fills de la parella, el petit, Sergi, va rebre una educació humanista, laica, en què l'ètica, la disciplina i el respecte als altres eren considerats valors sagrats.

Fins als onze anys va viure a Gennevilliers, ciutat de la perifèria parisenca: "Dels vuit als onze anys són els millors anys de la meva vida, i de molt. M'ho vaig passar molt bé. Vivíem en un barri pobre, teníem molt d'espai per jugar, no teníem tele, anava al cine quatre cops a la setmana, estudiava música al conservatori, jugava a futbol amb l'equip oficial del barri, feia moltes coses, i els meus pares, amb les seves activitats polítiques, ens portaven a mi i als meus germans, sempre amunt i avall, no ens deixaven mai amb ningú, viatjàvem... era collonut" (Avui, 18.XI.1990).

Va compartir, d'infant, la vida clandestina dels seus pares: "Per inconsciència, ho veia com una vida aventurera. Quan sonava el timbre de la porta de casa, per exemple, el pare s'amagava a l'armari, cosa que els pares dels altres nens del barri no feien. En aquest sentit, em sentia diferent, una mica superior a ells. I si ells anaven de vacances a Pamplona o Biarritz, jo anava a Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Romania o a l'URSS. En canvi, cap als dotze o tretze anys, un cop instal.lats aquí, vaig començar a sentir perill, i la vida clandestina va deixar de tenir aquest encant aventurer de la infància. [...] Un dia la policia va venir a casa per endur-se la mare. Vaig obrir la porta

CLUB DE LECTURA DE NOVEL.LA

BIBLIOTECA DEL CASINO DE MANRESA

i em vaig trobar tres policies, bastant impressionants, que volien parlar amb la mare. Se la van endur i, afortunadament, la van deixar anar aquella mateixa nit. Però aquell dia em sembla que vaig lligar totes les coses que havia anat veient sense donar-hi la importància que en realitat tenien. Veure el pare d'amagat, canviar de metro dues vegades per citar-me amb ell i totes aquestes coses van deixar de ser al.licients de pel.lícula d'espies per convertir-se en una obligació. I, la veritat, molt sovint tenia por" (El Temps, 13.II.1995)

Va arribar a Barcelona el 1971 i va anar quatre cursos a l'escola Isabel de Villena. Les lectures que feia en aquella època eren els diaris «Dicen» i «El Mundo Deportivo», revistes com l'«As-color» o la «Revista Barcelonista», i novel.les com ara Robinson Crusoe o El Gran Maulnès. A casa, d'adolescent va llegir llibres de poesia en català, de Joan Salvat-Papasseit, de Joan Vinyoli i d'altres, que van inspirar-lo també a escriure'n.

En tornar de fer el soldat, va treballar de comptable en una empresa de mobles. Aviat va començar a escriure contes i, el 1985, en va portar uns quants a l'editor Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, que els va publicar l'any següent sota el títol del primer conte del recull, T'hauria de caure la cara de vergonya. Un any després va publicar el segon recull, Infecció, a la mateixa editorial, que acull fins a l'actualitat tota la seva producció narrativa.

Després de la publicació d'aquests dos reculls de contes, Sergi Pàmies va alternar l'escriptura de la seva primera novel.la, La primera pedra, (1990) --que va obtenir el premi Ícaro, atorgat pel «Diario 16»-- amb la col.laboració en diferents mitjans de comunicació: articles de literatura periodística en el cas de les publicacions escrites i guions i intervencions de tipus paròdic i humorístic en el cas de la ràdio i la televisió. Amb Quim Monzó és autor de la ràdio-novel.la Sang bruta, emesa per Catalunya Ràdio l'any 1990. El 1992 va publicar la novel.la L´instint, que va ser guardonada, per votació dels lectors, amb el premi Prudenci Bertrana, com la millor novel.la catalana publicada durant l'any anterior. Amb aquesta novel.la també va arribar el reconeixement de la crítica per l'escriptor que havia refermat una constant d'estil propi. La traducció francesa d'aquesta novel.la va ser finalista del premi Laure Bataillon 1992, al millor llibre estranger. El desembre del 1994 va ser nomenat Escriptor del Mes de la Institució de les Lletres Catalanes i va participar en un seguit d'activitats per promocionar la seva obra. El 1996 va publicar la novel.la Sentimental, en la qual introdueix amb més intensitat que no en els altres llibres reflexions sobre temes clàssics, com ara l'amistat, l'amor, la mort. Parla, a través dels seus personatges, d'uns temes sobre els quals ha dit: "No vull deixar de reflexionar sobre allò que, en el fons, em mou. Enamorar-se, tenir amics i tenir pànic de morir-se són algunes de les coses importants que sento cada dia i que m'afecten." L'any següent va publicar el recull de relats titulat irònicament La gran novel.la sobre Barcelona, que va ser guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or, 1998. L'any 2000 va publicar un recull de nou narracions L'últim llibre de Sergi Pàmies, on combina relats concisos i poètics amb un que és una novel.la breu. L’any 2007 va publicar Si menges una llimona sense fer ganyotes i el 2010 La bicicleta estàtica.

Com a traductor del francès al català, ha publicat obres de Guillaume Apollinaire, Jean-Philippe Toussaint, Agota Kristof i Daniel Pennac, entre d'altres. D'altra banda, totes les seves obres han estat traduïdes al castellà i al francès i, a més, algunes ho han estat a l'alemany, a l'anglès i al japonès.

Obres :

Narrativa breu

- T´hauria de caure la cara de vergonya. Barcelona: Quaderns Crema, 1986- Infecció. Barcelona: Quaderns Crema, 1987 - La gran novel.la sobre Barcelona. Barcelona: Quaderns Crema, 1997 - L'últim llibre de Sergi Pàmies. Barcelona: Quaderns Crema, 2000- Si menges una llimona sense fer ganyotes. Barcelona : Quaderns Crema, 2007.- La bicicleta estàtica. Barcelona : Quaderns Crema, 2010.

Novel.la

- La primera pedra. Barcelona: Quaderns Crema, 1990 - L´instint. Barcelona: Quaderns Crema, 1992 - Sentimental. Barcelona: Quaderns Crema, 1996

Premis :- Ícaro, 1990 : La primera pedra- Prudenci Bertrana de novel.la, 1993 : L’instint- Finalista del premi Laure Bataillon, 1993 : Traducció francesa de L’instint- Crítica Serra d’Or, 1998 : La gran novel.la sobre Barcelona- Premi Ciutat de Barcelona i Lletra d’Or 2007 : Si menges una llimona sense fer ganyotes

FONT : http://www.escriptors.cat/autors/pamiess/biografia.html

LA BICICLETA ESTÀTICA

Sergi Pàmies: "Somos ficción y realidad al mismo tiempo"El nuevo libro de Sergi Pàmies, ' La bicicleta estàtica', es un conjunto de 19 relatos impregnados de tristeza, que configuran su obra más autobiográfica hasta el momento Aceptar con "deportividad y buen humor" las responsabilidades de la madurez. Sergi Pàmies (París, 1960) se considera inmerso en la etapa vital "de la intendencia", en que la mayor parte de energías se dedican "al trabajo, al mantenimiento de las personas, a la dedicación a los demás y al cumplimiento de compromisos". Su nuevo libro de cuentos, La bicicleta estàtica, viene a ser un elogio de esta situación de intendencia "como sentido de la vida, una vez que has visto que la felicidad es efímera". 

Cuatro años después de las celebradas narraciones de Si menges una llimona sense fer ganyotes (premios Ciutat de Barcelona y Lletra d'Or), el escritor regresa con este volumen que Quaderns Crema publicará esta semana, un conjunto de diecinueve relatos, menos amargos que los anteriores pero impregnados de tristeza, que configuran su obra más autobiográfica hasta el momento. En él afloran sus recuerdos infantiles del exilio y la vida clandestina, y la figura de su padre, Gregorio López Raimundo, fallecido en el 2007, cobra gran protagonismo. Asumidos los naufragios de la madurez, Pàmies cree que, para sobrevivir, es esencial prescindir de la nostalgia y la esperanza. 

Este libro, ¿viene a ser una segunda parte o continuación de Si menges una llimona sense fer ganyotes? El autobiografismo que allí apuntaba es aquí más acentuado. No es una segunda parte. Pero sí que hay una evolución, que es permanente. Respecto al autobiografismo, he llegado a la conclusión de que hasta ahora disimulaba mucho las referencias personales para hacer ficción. Y ahora las utilizo para hacer la misma ficción. Me parece más verosímil hacerlo así. Dar identidad a los detalles me ha llevado a tomarlos de mi vida, en lugar de inventarlos. Hace tiempo que estoy convencido de la máxima de que no hay ninguna diferencia entre la realidad y la ficción. Forman un todo. Somos ficción y realidad al mismo tiempo. Creer que por el hecho de hablar de ti no haces ficción es tan erróneo como pensar que por hablar de un príncipe azul no estás hablando de ti. 

El primer cuento, en que el narrador se cita consigo mismo, ya parece una declaración de intenciones de este tono autobiográfico. No, no lo es. Quería hablar de algo que está transformando la vida de la gente: las relaciones que se establecen a través de internet. Y también alude al temor de que cuanto más nos conocemos, menos nos gustamos. El conocimiento es crítico. Por eso me planteé qué pasaría si uno se citara consigo mismo. Todo este mundo de las redes sociales, de la virtualidad, es muy egocéntrico. Y el súmmum sería quedar con uno mismo.

Hay otro cuento relacionado con este tema, Supervivència, cuyo protagonista entra físicamente dentro de sí mismo en busca de respuestas. Sí, el protagonista se mete dentro de sí mismo buscando autorreflexión, autocompasión o autoonanismo emocional. El hecho de hablar de mí mismo es evolutivo. Me infiltro en mí mismo para ayudar a los personajes de ficción. No soy yo y al mismo tiempo sí lo soy. Pero, al escribir, siempre estás en todas partes. ¿Por qué ha decidido que ya era el momento de hacer aflorar su memoria y vivencias personales? ¿Influyó en este hecho la muerte de su padre, como cierre de una etapa vital?Claro, los golpes duros, los hechos relevantes de la vida, influyen. El primero fueron los hijos. De hecho, empecé a utilizar la memoria personal en 1995, cuando nacieron mis hijos. En L'últim llibre de Sergi Pàmies hay dos cuentos con referencias personales. Luego está la muerte de mi padre y, en medio, la responsabilidad. Llega un momento en que tú ya no decides estrictamente sobre la vida, sino que eres importante en las de los demás. Eso yo no lo había previsto, me pilló desprevenido. Y cuando te enfrentas a ello, seguramente necesitas más expresarte. 

¿Se puede establecer alguna relación literaria entre estas historias y los fragmentos de memorias escritos por su madre, Teresa Pàmies? El único que está relacionado es el segundo cuento, Quatre nits. Es un relato que escribí en castellano, hace diez años, para presentarlo a un premio, que por cierto no gané. Y desde entonces lo he ido reescribiendo. Nace de una anécdota que explica mi madre en un libro: que la noche en que mis padres me engendraron acababan de ver Las noches de Cabiria, de Fellini. Ese es el único puente con la obra de ella. 

Pero en estas historias afloran también sus recuerdos del exilio y la clandestinidad. Igual que Obélix, estuve sumergido en la marmita del exilio y eso en algún momento sale a la superficie. También cosas de mi padre y de algunos camaradas. En Si menges una llimona… había un cuento, La nostra guerra, que ya trataba un poco de eso. Cuestiono mucho todo el relato famoso de la historia: el discurso colectivo de la guerra, el exilio, el antifranquismo y la clandestinidad no siempre se corresponde con lo que yo he vivido. Y de vez en cuando lo saco. Lo he abordado más en artículos periodísticos. Y aquí sale en el cuento El mapa de la curiositat. Yo viví gran parte de esto siendo niño, por eso me distancio de la versión dramática, aunque la respeto. Yo me lo pasaba muy bien, aunque parezca una obscenidad decirlo. Mi madre alguna vez me había dicho: "A partir de que naces tú, todo empieza a ir mejor". Y es verdad, porque a partir de 1960 las cosas empiezan a suavizarse. Es cierto que el relato va asociado a la tragedia, la represión, la tortura... pero en aquellos años lo pasé bien y he intentado encontrar el tono para explicarlo. 

Los límites entre autobiografía y ficción quedan desdibujados: ¿es deliberado? No es que desdibuje las fronteras, es que no las veo. Cuando creamos un relato de nuestra vida, por muy precisos que seamos, ficcionamos. Y cuando hacemos ficción, por muy imaginativos que seamos, describimos o documentamos una realidad. Aquí hay una cosa un poco perversa. Porque utilizo la realidad para cambiar cosas, introduciendo aspectos que no son míos.

Este es un libro más serio, en el que la ironía está casi ausente. Al final, deja una impresión menos pesimista o fatalista que el anterior. ¿Está de acuerdo? En el cuento La dona de la meva vida hay una frase clave: que no hay ninguna diferencia entre ser feliz y no serlo. Parece otra herejía, pero responde a una nueva etapa vital. Dentro de unos límites de estatus, hay una resignación a la intendencia como forma de relación. A partir de una cierta edad, casi todas las energías las dedicas al trabajo, a cuidar a las personas que quieres, al cumplimiento de compromisos. Antes esto lo consideraba una derrota o fracaso. Ahora, quizá por instinto de supervivencia, empiezo a verle un cierto encanto. Si aceptas eso, es que estás fatal. La ironía consiste en aceptarlo con deportividad y buen humor. Creo que en este libro hay menor fatalismo y menos amargura, pero en cambio es más triste. 

Los personajes de sus historias siguen pedaleando esforzadamente, a pesar del título del libro. Puse este título en parte para romper la tradición de títulos largos de mis anteriores libros. Pero la bicicleta estática es un objeto que define bien los cincuenta años. Normalmente se tiene por imposición médica. Y practicarla es positivo, aunque sólo te mueves mentalmente, ahorrándote las incomodidades físicas del viaje. Lo practicas aislado. Es simbólico de una época. Es absurdo, privado y un trasto que todos abandonamos pero que nunca tiramos y cuya presencia te recuerda que tienes una obligación pendiente. De todos modos, no puede compararse con la experiencia que te da la bicicleta de verdad: entrar en la vida, existir más allá de ti mismo, desplazarte de verdad. 

¿No ha querido darle un sentido simbólico? No. Si es que existe algún mensaje en el libro, vendría a ser un elogio de la intendencia como sentido de la vida, una vez que has comprobado que la felicidad es efímera y, en general, muy poco fiable. El día a día acaba siendo una especie de servicio estación espiritual en el que has de pedalear mucho. Y llega un momento en que te das por vencido en los grandes conceptos, como la felicidad o la justicia.

También hace agua el amor y la relación de pareja. Hay un cuento triple sobre la dependencia de los sentimientos de pareja. Este tema ya hace tiempo que está en mis relatos. Creo que desde Sentimental. La constatación de que el amor de pareja es casi imposible. Aquí lo abordo, en efecto, en el cuento Tres maneres de no dir t'estimo. Porque es un tema sobre el que hay que volver y que evoluciona con los años.

¿La bicicleta estática simboliza también la parálisis de los afectos? Sí, pero también tiene una utilidad cardiovascular. Si practicas el amor, también hay algunas ventajas cardiovasculares y quizá también te adelgazas un poco. Pero lo más probable es que al cabo de un mes lo dejes. En este juego de dependencias sentimentales hay un cuento revelador, que es el último, Hauries hagut d'insistir. Si el amor tiene que usar patrañas como esta, no tiene credibilidad. Si tu pareja te dice que ya no te quiere, ¿qué sentido tiene luchar e insistir? 

El padre es una figura muy presente en este volumen. ¿Le rinde homenaje?  Sí. Este libro está escrito entre el 2006 y el 2010, y mi padre murió en el 2007. Aquí están su agonía, el duelo… pero es un padre colectivo. Es el padre de todas las personas de mi generación que han perdido a su padre en estos años. En el libro anterior se reflejaba la enfermedad o la degradación. Aquí es la ausencia. 

Hay cierta autocrítica respecto a la relación con el padre. Es una sensación que supongo que tienen la mayoría de hijos del mundo cuando pierden a sus padres: que hicieran lo que hicieran, nunca estaban a la altura. Sí, hay una reflexión sobre esto, y también sobre cómo tendremos que ser nosotros como padres, para que nuestros hijos no tengan esa sensación.

Una de las cosas que se asumen con normalidad en una situación de exilio y clandestinidad es la mentira. En el exilio, es la base. Es la mentira con coartada ideológica. Pero cuando esta desaparece, conservas los mecanismos de mentir. Es una gran adicción y se expresa a través de la literatura. Probablemente está en los fundamentos de por qué escribo. Ahí puedo utilizar el instrumental de mentiroso. Siempre hay alguna razón para mentir. Aunque sean mentiras estructurales. 

En uno de los cuentos se reconcilia con El Principito de Saint Exupéry. Reconciliarse quizá no sea la palabra. Hago un esfuerzo por explicar un episodio colectivo a través de una vivencia individual. A mucha gente le ha ocurrido como a mí: he tenido dificultad para entender determinados libros. La historia que explico, de mi relación con este libro, es en un 90 por ciento real: estuve frustrado por no poder leerlo, no entendí su éxito, me sentí acomplejado. Finalmente, ya mayor, logré leerlo y llegué a unas conclusiones. Pero ya era demasiado tarde. En el relato también quiero mostrar las extrañas relaciones que tenemos con según qué clásicos. 

En él también se muestra crítico con alguna literatura infantil.Sobre todo con esta idea que quiere divulgar de que los niños son más inteligentes y puros que los adultos. La verdad: no me consta. He conocido a gente mayor muy inocente y a niños monstruosos. Y este discurso de que ellos lo ven todo va en detrimento de sus valores. Soy beligerante con esa idea de que los niños lo saben todo. Y la idea de la pureza la utilizan para vender su moto. Mucha literatura infantil ejerce un paternalismo pseudopedagógico para halagar al niño y vender, por su propio interés.

A otro de sus personajes le operan para extirparle dos cuerpos extraños con forma de babosas: la nostalgia y la esperanza. ¿Hay que prescindir de ellas? Es básico. A nivel individual y colectivo, la combinación de las dos es letal. Se puede soportar una de ellas por separado, pero en grandes dosis resulta nocivo. Lo mejor es instalarse en la intendencia sin las dos babosas. Y no creer que la intendencia y la falta de grandes emociones y de felicidad es una catástrofe. Existe la posibilidad de que eso, sin la presión social de ser feliz, sea la solución. 

¿Por qué su narrativa sólo mira al interior, sin reflejar el mundo exterior? Cada vez me interesa más escribir cosas que sólo puedan expresarse escribiendo, que no puedan decirse a través de una película, una serie televisiva o un cuadro. Y me siento identificado con las emociones que transmite la música. Y la que a mí me interesa es la que estimula las emociones y las reflexiones íntimas. Si tuviera que componer una pieza musical, no haría un narcocorrido sino una pieza breve de, pongamos, Mompou. Me interesa el espacio que sólo se puede expresar con literatura y música. El oficio de escritor es introspectivo y procuro combinar esta introspección con la claridad. Por tanto, necesito la realidad para hacer verosímiles las reflexiones o estados de ánimoque intento transmitir. Si quiero decir que es injusta la guerra de Iraq, puedo hacerlo en un artículo, decirlo por la radio o salir a manifestarme. Pero literariamente, mi opinión sobre estos temas no me interesa. De todas formas, en lo que escribo hay siempre una implicación personal, incluso en los casos más distantes de la autobiografía. Hay un par de cuentos que hablan, directa o indirectamente, sobre el proceso creativo: en Unplugged compara el cuento con un hijo, y hay otro relato, sobre la evolución de la relación amorosa, donde también alude al proceso de creación. De todos modos, este es un tema secundario en este libro, ¿verdad? Es un tema secundario pero que siempre aparece en mis libros. De vez en cuando, me gusta reflexionar sobre el proceso de escritura. Es como si, al mismo tiempo que haces algo, explicaras, a ti y a los lectores, cómo lo haces.

FONT : http://www.lavanguardia.com/cultura/noticias/20100829/53991735199/sergi-pamies-somos-ficcion-y-realidad-al-mismo-tiempo-pamies-gregorio-lopez-raimundo-quaderns-crema-.html

L’ÚLTIM LLIBRE DE SERGI PÀMIESEntrevista publicada al diari “Avui” el 28/09/00 a cura de David Castillo

Un Sergi Pàmies de quaranta anys publica el seu quart llibre de contes, L'últim llibre de Sergi Pàmies (Quaderns Crema), un recull de nou relats, que aplega un lde seixanta pàgines -una mena de nouvelle circular en què tothom es va morint- i la resta d'una brevetat i d'una concisió en l'estil, que es despulla de qualsevol signe retòric mitjançant l'economia de llenguatge i la claredat expositiva. El perill d'aquesta condensació el salva a través d'un exercici de síntesi i de depuració formal. El llibre complementa la lectura temàtica amb el joc estilístic. I en relació amb el tema, Pàmies ofereix un catàleg de les pors que afecten l'home modern. Hipocondríacs que s'enfronten als resultats d'unes anàlisis clíniques, un home que imagina el futur, la demència senil i un home que evoca la seva filla desapareguda -el conte més tendre del recull- conformen el bloc més relacionat amb la família i que ens connecta amb el conte Fraternitat, del seu llibre anterior La gran novel·la sobre Barcelona (1997). Un altre, La popularitat, toca el tema del prejudicis cap a l'homosexualitat i la seva problemàtica i ens recorda amb un altre dels relats del del recull anterior, el titulat La música clàssica. També trobarem un conte que ofereix les diferents perspectives entre lectura i escriptura i dos més vinculats a la literatura fantàstica, que estan protagonitzats per un home que no s'assembla a ningú en un país on tothom s'assembla a algú famós i per un caçador que mata un altre caçador idèntic a ell. Diferents propostes per a un Pàmies molt sincer, que exorcitza les seves pors, les nostres pors, transformant-les en literatura.

D.C. ¿El títol 'L'últim llibre de Sergi Pàmies' és un reclam, una amenaça o una provocació?

S.P. És un títol amb opinió. És un intent de cridar l'atenció sobre la desaparició dels títols. Tinc la sensació, com a lector i com a escriptor, que la gent ja no reté els títols de les obres. Em trobo persones que em diuen "aquell llibre teu sobre Barcelona" o que l'anomenen La novel·la de Barcelona. L'altre dia em vaig trobar un lector que em va dir que havia llegit El semental en comptes de Sentimental. Vaig començar a pensar que la gent no recorda els títols. Jo mateix m'he trobat anant a una llibreria i preguntant si tenien l'últim llibre de tal escriptor. Vaig fer una prova de camp, anant a les llibreries i escoltant com els compradors demanaven els llibres. Vaig comprovar que de cada deu demandes, cinc no eren amb el títol. Aleshores, d'una banda volia cridar l'atenció sobre aquest fenomen i, de l'altra, també oferir la sensació que et queda cada cop que acabes un llibre. Tens la sensació que mai no escriuràs cap altre. En tercer lloc vull constatar aquesta mena d'espasa de Dàmocles que la novel·la s'acaba, que el llibre es mor, que la indústria del llibre serà aniquilada per Internet. N'estic fins als pebrots, de tot això, i ja que m'amenacen tant responc amb aquest títol: fem l'últim llibre i acabem d'una punyetera vegada. És un títol que sobta, però, com ja havia fet amb La gran novel·la sobre Barcelona, he volgut introduir opinió, un missatge.

D.C. Precisament en un dels contes parla de la mort de la novel·la, cosa que s'ha convertit en un tòpic tan gros com la gran novel·la de Barcelona.

S.P. Sí, ho podríem comparar amb allò de l'escalfament del planeta o el forat de la capa d'ozó. Són coses que m'acompanyen des que he nascut. Suposo que cada època ha tingut les seves espases de Dàmocles i en la nostra han estat el perill atòmic, el perill amarillo i un altre que ens assetja és la mort de la novel·la. Em preocupa fins a un cert punt, per aquest motiu al conte Cobertura combino la suposada mort de la novel·la amb morts molt més reals, com ara la de les persones que estimes i la pèrdua de la teva mateixa vida. La mort de la novel·la se me'n fot, passo olímpicament. Si es morís demà la novel·la i tots nosaltres no ens moríssim, firmaria demà mateix, però em sembla que la novel·la durarà bastant més que nosaltres.

D.C. Obre el conte 'Cobertura' amb una cita del poeta Màrius Sampere que diu: "Com m'agrada escriure en una llengua que diuen que es mor".

S.P. Dins d'aquest marc de morts possibles, com a catalans hem de ser més que els altres. Tenim una oportunitat més que els altres. A nosaltres que se'ns mor la novel·la, el planeta i se'ns està acabant l'oxigen, a més, se'ns està morint la llengua, cosa que ens converteix en uns necrofílics importants. Per aquest motiu vaig utilitzar aquest poema que em sembla extraordinari. És important aquesta matisació del "que diuen" perquè sempre hi ha algú que diu que es mor. Gairebé fa trempar pensar que estàs escrivint en una llengua que s'està morint. A veure si no tindré temps ni d'acabar el pròxim llibre. El vers de Sampere va ser el motor, el desllorigador del conte.

D.C. També la literatura catalana, plena de velles glòries, sembla condemnada al tanatori. Què en pensa del que s'està fent ara?

S.P. És molt injust donar categoria a algú quan es mor. Ho trobo una falta de respecte pels vius i pels morts. Pels morts perquè haver-ho reconegut quan eren vius hauria estat millor i pels vius perquè són els que estan fent coses. A mi em sembla que Quim Monzó, Jesús Moncada, Imma Monsó i Albert Mestres, entre altres, no tenen res a envejar als morts que ara venerem. L'únic petit defecte que tenen és que estan vius. Si morissin, immediatament començaria la campanya de beatificació. Crec que és millor interessar-se per la gent que està fent coses, amb la qual pots mantenir un diàleg, que no haver d'esperar que es morin per descobrir los. Aquesta és una manera molt mesquina d'anar pel món.

D.C. Però és el que passa...

S.P. Mira, si el gran referent ha de ser l'Espriu, recordo que quan era viu ningú li feia cas. O el Foix, que va haver-se de fer pastisser perquè no se'n sortia. No veig que ens falti res, trobo que seria més necessari fixar-nos en el que tenim que no comptar el que ens falta, amb aquest esperit de duaner que hi ha al país. És com aquell tio que té 22 centímetres de membre viril i se li diu que no arriba als 23. En tens 22!, que no està pas malament.

D.C. Va començar amb dos llibres de contes, va publicar tres novel·les i ara els seus dos últims llibres són de contes. Ha abandonat la novel·la?

S.P. No l'he abandonada. Això s'ajusta a raons biogràfiques. En aquests últims anys, el conte s'adapta millor a la meva manera de treballar. Puc dedicar-me intensament a un conte, però no a una novel·la; ja ni me la plantejo. Deu haver-hi una mena de resistència mental. Quan les coses van massa de pressa o el ritme de vida és intens resulta difícil encabir-hi una novel·la. En canvi, el conte s'adapta perfectament en aquesta guerra de guerrilles perquè has de jugar amb el temps lliure que tens. El conte et deixa trampejar amb el temps. De moment, no puc torejar amb una novel·la. A més, em ve molt de gust escriure contes, m'entusiasmen.

D.C. La majoria dels contes destaquen per la concisió, per la brevetat, cosa que els acosta a la poesia. ¿Es troba còmode a prop de la de la poesia?

S.P. Formalment jo vinc de la poesia. De la poesia el que més m'interessa és l'experiment lingüístic de la brevetat. Com en una anàlisi de sang, amb una gota obtens tota la informació de la teva sang. Això només ho té la poesia, que amb una frase, amb una paraula, amb una metàfora o amb una comparació et pot donar tot el que amb la prosa necessitaries vint-i cinc folis. A mi, en canvi, m'encanta la prosa, per tant he de fer equilibris per posar-me estupend amb la poesia, cosa que em produeix un cert pudor, perquè em permet no haver de renunciar a la seva capacitat de condensar, de densificar, de suggerir i d'emocionar. Amb els anys vas aprenent-ne i si jo fos capaç d'escriure un llibre de deu pàgines on ho presentés tot condensat, doncs millor. L'ideal seria comprimir en una sola croqueta emoció, entreteniment, informació, acció, confessió, biografia i ficció. Vaig cap a aquest camí, a no renunciar a commoure, a treballar les emocions, cosa que es contraposa una mica a com fins ara s'ha concebut la prosa. No hauria de ser incompatible l'emoció de la poesia amb la informació de la prosa. Hauríem d'aconseguir una narrativa poètica, que no fos una mariconada, evidentment.

D.C. Toca temes més del present com el pare al geriàtric i la filla morta, cosa que el distancia dels seus primers contes més el·líptics. ¿Busca més l'intimisme i a les situacions quotianes?

S.P. Al llibre anterior ja hi havia un conte, Fraternitat, que anava en aquesta direcció i que em va obrir una porta. En els primers llibres hi havia un element de joc, hi havia una gran distància entre el que jo escrivia i el que em passava. Tot plegat era més mental. Per raons òbvies, no ets el mateix als vint-i-cinc que als quaranta anys. Ara em resulta molt més difícil ser només mental. És com un luxe dedicar-te a bastir un joc literari a partir d'elements exclusivament mentals. Per sort o per desgràcia, això va canviar i ara em resulta bastant estúpid renunciar a l'experiència sense voler entrar, però, a una mena de ploriqueig biogràfic. Seguint en la línia del joc literari de la ficció i de l'artifici he inclòs algunes emocions fortes relacionades amb la família, amb la mort i amb la por que no tenen per què ser específicament meves, malgrat que són com una mena d'exorcisme. És com si em digués que escric sobre això que em podria arribar a passar perquè sé que quan em passi no tindré prou forces per escriure-ho. Són les pors que tinc de coses que intueixo que em poden passar perquè el cercle es va tancant. Aquestes pors s'han convertit en la matèria d'alguns dels contes.

D.C. La por ha estat una constant a la seva obra.

S.P. He escrit sobre la por a les coses que em podien passar sense renunciar, evidentment, al distanciament de la narració, a l'estil, al gust per escriure, a disfrutar mentre fas una cosa. El que no vull transmetre és mediocritat ni amargor sinó una certa reflexió, amb elements que abans no hi eren, que tenen molt a veure amb els sentiments. És una línia que comença amb Sentimental, que es confirma amb La gran novel·la sobre Barcelona i que amb L'últim llibre de Sergi Pàmies es desenvolupa absolutament.

D.C. ¿L'amargor no podria ser el següent estadi després de la tristesa i la por?

S.P. No ho crec. Els músics que fan blues, moltes vegades són uns golfos, però quan es posen a tocar blues estan tristos o utilitzen un material que és trist. També passa al flamenc i a algunes formes de música gitana centreeuropea i macedònia, que m'agraden molt, unes balades ben tristes tocades amb violins i cimbals. Vas notant una gran malenconia, malgrat que quan acabes la cançó, no vol dir que no hi hagi d'haver festa. L'ús que intento fer de la tristesa, de la por i del dolor és per superar-los. El que jo no sé fer és dissimular. Fins fa poc m'havia escaquejat d'uns certs temes, però ara no tan sols no m'escaquejo sinó que m'agrada tocar-los i m'acosta al flamenc, al tango. No hi renuncio, a això. No em convertiré en un professional de la depressió, però escrivint mai no he estat l'alegría de la huerta perquè sempre he partit d'un cert pessimisme, de la fatalitat. Mai no he escrit novel·les sobre uns monitors excursionistes que canten Ara piquem de mans, mai.

D.C. L'últim conte, però, és una incitació a l'esperança.

S.P. Jo crec que és el gran canvi i m'agrada que l'hagis vist. En general, jo sempre acabava amb finals oberts o en finals sospitosament pessimistes. Aquest no, perquè després d'haver analitzat la mort de la novel·la, la malaltia i la por de la mort dels teus fills, el final ve a dir que viure és collonut. Però ve donat després que ens diguin que estem bé. Ens ho ha de dir algú perquè tot el que ens envolta fa sospitar que no estem gens bé. Si algú ens diu que estem bé, efectivament val la pena. Aquest final trenca amb la temptació d'arrebossar-se en el dolor i en la depressió. Volia acabar amb un punt d'optimisme. Potser és el final més optimista que he escrit mai.

D.C. També hi ha elements de literatura fantàstica com el del caçador que mata un altre caçador que és idèntic. ¿És el mateix caçador que el de L'instint?

S.P. Fins i tot vaig pensar que era el mateix. Diria que forma part d'una altra vena de les que tinc, que és l'experimentació. Continuo jugant, a partir d'un element purament de ficció, a estirar el fil. A Sentimental, amb l'home que se'n va a buscar tabac i no torna mai més, el vaig estirar fins a límits impossibles. En aquest conte plantejo la situació d'un caçador que surt a caçar i dispara contra ell mateix. Gairebé resulta abstracte, però vas rascant i rascant i veus que no és tan abstracte. El podies traslladar a l'home que imagina que quan torna a casa es troba un home amb una escopeta apuntant-lo. Diríem que donaria feina a un psicoanalista. És pur joc, però no pretenc que sigui un joc frívol, sinó que pugui tenir diferents lectures en què la realitat estigui acompanyada per capes sobreposades de coses misterioses i secretes. Per aquest motiu el conte en què el caçador dispara contra un altre caçador idèntic a ell, contra ell mateix o contra l'alter ego, em semblava força suggerent.

D.C. Aquest avantguardisme lliga amb la literatura francesa actual dels Echenoz, Toussaint i Nothomb, que recullen el llegat del 'nouveau roman'.

S.P. Renuncio a una influència exclusivament literària. M'identifico més, sona a boutade però no ho és, amb un anunci dels pantalons Levis o una passada del Laudrup que amb el Robbe Grillet, del qual no he llegit ni una línia. I és més, se me'n fot. I en canvi, del Laudrup potser he vist cent cinquanta partits. Em poden haver influït més els contes del Cortázar que els francesos, ara bé, entre els francesos hi ha llibres, per exemple El bigoti, d'Emmanuel Carrère, fonamentals. Escriure una novel·la sobre algú que es treu el bigoti i espera la reacció de la gent, que no li diu res, és una idea que sí que m'ha influenciat. No em sento partícip de cap tradició, no perquè me n'exclogui sinó perquè em sento fill de moltes tradicions. I no totes literàries. Una cançó també em pot influir, com per exemple La rumba de Barcelona, del Gato Pérez, Lo estás haciendo muy bien o Gavilán o paloma, de Pablo Abraira. Pablo Abraira i Joan-Baptista Humet són influències que reconec. També em poden influir els anuncis i, sobretot, els poetes, per exemple, Salvat-Papasseit en aquesta cosa de no amagar els sentiments. I Salvat els ensenyava bé, d'una manera que no era cursi, ensucrada. En canvi, llegeixo La vaca cega i em descollono, però m'agrada perquè ho trobo gairebé com els dibuixos animats dels megabebès. Ho trobo gore, molt morbosa.

D.C. Molta vaca, oi?

S.P. Sí, perquè també hi ha La vaca que ríe, la vaca del Monterroso, la vaca de l'Atxaga. Tot són vaques. En el fons, tots som vaques. Al llibre anterior també hi havia vaques. El que vull dir és que tenir un únic punt d'influència no m'interessa. Reconec la influència d'Echenoz, de Carrère i del Toussaint, però l'Amélie Nothomb m'agrada relativament. M'agrada el seu món literari, però no m'agrada gens com escriu. Hi ha un desequilibri entre com és d'interessant el seu món literari i la forma en què el presenta. Escriu amb una prosa de funcionari, com si no fos capaç d'expressar-se adequadament, potser per la superproducció. S'ha proposat treure una novel·la cada mes de setembre i això, esclar, té un preu.

D.C. Però la crítica la tracta molt bé i s'està venent força.

S.P. Que l'Amélie Nothomb sigui un número u de vendes em sembla una bona notícia. El seu món literari és interessantíssim. Té uns elements de morbositat i de transgressió que me'l fan molt més proper que el de la Rosa Montero. L'Amélie Nothomb està com una regadora i tenir algú com una regadora, i que escrigui, és fantàstic. Aquí tenim algun exemple, que no diré el nom, que té un món literari fascinant. Hi ha noves escriptores catalanes que m'apassionen pel seu món literari, no tant per la forma com escriuen. Haver passat de la confessió biogràfica estricta, amb les mínimes fluctuacions entre si el protagonista és un professor de català separat o una professora de català separada, a una narrativa protagonitzada per mares que no recorden el que han dit el dia anterior, amnèsics o que prenen beuratges que els fan perdre l'oremus, per a mi, és una gran alegria.

D.C. Per acabar, s'atreviria a dir alguns noms dels escriptors catalans que més li interessen.

S.P. La novel·la del Martí Rosselló, Anna K., em sembla que va en aquesta línia de renovació. Com a lector tenia la sensació d'estar llegint un llibre que no havia llegit. Em passa també amb l'Imma Monsó, amb algunes de les coses de l'Albert Mestres i amb alguns poetes. La sensació que tinc és que em passa amb la mateixa quantitat que trobo en castellà o en francès. Potser el que ens falta és una producció estable de best sellers: poder llegir Baltasar Porcel i Robert Saladrigas, és a dir, autors que tenen una producció molt digna i que cada nou llibre fos un petit esdeveniment per als cercadors i consumidors de noves sensacions. En canvi, tinc la sensació que no sempre aquests llibres responen a les expectatives d'aquesta teòrica primera divisió. En canvi, un Monzó i un Moncada no et fallen mai. Et pot agradar un llibre més que un altre, però sempre tens la sensació que t'has comprat el llibre que estaves esperant amb candeletes. El món literari de l'Imma Monsó em sembla una de les coses més interessants que hi ha actualment. El món literari sobretot, perquè crec que ha de continuar treballant provablement la manera d'explicar-ho i la llengua. Em sembla una gran aportació. En el cas del Mestres m'agrada el talent i la capacitat d'utilitzar el llenguatge, tot al servei d'una idea ambiciosa i minoritària, cosa que també és un repte. En el cas del Rosselló, la novel·la em sembla esplèndida des de tots els punts de vista, és un culebró estranyíssim sobre una situació que només es pot donar en la ficció perquè només utilitza elements literaris i que, en canvi, funciona molt bé. També em va interessar el Villagrasa amb L'home de Dover. Són coses que llegeixes i que quan acabes tens la sensació que t'ha passat alguna cosa. Que et sorprenguin és molt important, no per la banda fàcil de l'escàndol, sinó per la proposta literària. Hi ha contes del Puntí, per exemple, que són extraordinaris. Tenir un conte memorable en un llibre d'un autor novell es per treure's el barret. Remoure el cadàver de l'Espriu per intentar trobar deu poemes que ens puguin fer sentir orgullosos em sembla molt lleig. No ha de ser incompatible trobar a l'obra de l'Espriu set o vuit narracions i catorze poemes extraordinaris amb descobrir joves com el Puntí.

D.C. Aquesta societat està una mica malalta de passat.

S.P. S'utilitzen els clàssics com a lobby de pressió. Aprofitant que estan morts, se'ls utilitza per pressionar els que segueixen vius. És com el sistema de les assegurances de vida, l'amenaça de la mort fa que cada any tu paguis gustosament uns diners per als teus hereus. És un mecanisme d'una perversitat i d'una crueltat brutal: esperem que un escriptor es mori per donar-li un valor que puguin disfrutar els hereus. Aquestes situacions només es justifiquen amb una mentalitat malalta.

SERGI PÀMIES . Octubre 2012