contagis, herpes. Tot plegat, tristeses i secrets de matrimoni que el caçador aconsegueix dissimular.

19.

Mentre fuma, el professor medita. L'adulteri el fascina. Fins ara, només n'havia pogut ser espectador. La universitat era un viver de relacions sentimentals clandestines, N'hi havia de tota mena. Des del catedràtic casat que concedia l'aprovat a canvi d'una nit amb l'alumna de torn, fins al rector, pare de família, que compartia caps de setmana apassionats amb una bibliotecària, passant per les múltiples combinacions entre els membres del claustre de professors. Ell s'ho mirava des de fora. De tant en tant-més per compromís que per amistat—havia de ser còmplice d'aquells que, per por que els enxampessin, l'utilitzaven com a coartada. Quan una alumna o una professora provava de seduir- lo, ell la tallava de seguida, generalment amb una confessió que, sense desqualificar la temptació de l'aventura, lloava els avantatges de la fidelitat. Sabia que els seus col·legues feien córrer la bola que la Rosa l'havia domesticat com si fos un gos. Fins i tot li va arribar el rumor que era impotent i, a més a més, homosexual.

Ara, en canvi, l'adulteri és una realitat, una evidència. Per absoldre's—li agrada sentir-se culpable només pel fet d'haver-se de defensar—inventa excuses que el justifiquin: la solitud, el poble, la convalescència, l'avorriment, el clima, la distància. Res no el convenç, però. Somriu. Per primera vegada assaboreix el plaer d'haver conegut la filla del forner. Malgrat el poc temps que fa que la coneix, se la imagina, la recorda, la troba a faltar. I, en canvi, no l'estima; i això li produeix una satisfacció gairebé perversa, de llibertat. El futur, que quan va començar la segona fase del tractament es presentava com una mena de trànsit cap a la monotonia, s'enriqueix de cop i volta amb la presència de la noia. És un estímul nou. I, encara que no ho vol admetre, l'excita més que cap altra cosa perquè l'estímul va del cervell a la bragueta sense passar pel cor.

20.

Agafada al discjòquei, la dona del guarda-roba serra les dents. La moto s'inclina i s'adapta a cada revolt fregant la imprudència. Escup un brum continuat que acompanya els lladrucs dels gossos de la vall. L'aire la despentina, però ella pensa que no hi fa res, perquè la sensació del vent a la cara és agradable. No és el primer cop que torna a casa amb moto, però mai no havia deixat el seu marit amb un pam de nas a la porta d'una discoteca. No semblava gens satisfet, recorda. Encara que ho dissimulava, ella sap que ha patit. I, en part, li sap greu. Només en part, però, perquè sent que hi devia moltes, de venjances. I que, suposant que «això» fos una venjança, ha estat innocent, benèvola, molt menys severa que no la que de debò mereix.

—Compte! — crida el discjòquei. Alguna cosa s'interposa entre la llum del far i la calçada. Un conill, potser. El conductor té mig segon per reaccionar. Per no esclafar-lo, hauria de fer allò que cap motorista ha de fer mai: frenar bruscament i clavar la roda del davant a la carretera. Si ho fes, la moto s'aixecaria com la gropa d'un cavall de rodeo i els faria volar, a ell i la dona del guarda-roba, cent metres més enllà (o potser més i tot). Si frena amb la roda del darrera, en canvi, perdran l'equilibri, derraparan i és molt probable que no pugui evitar envestir la bèstia. Amb serenitat—només ha passat un quart de segon—el discjòquei sospesa els pros i els contres. De matar l'animal. I de tenir un accident. El temps acaba. Decideix donar més gas

i tirar pel dret. Amb un ull tancat i l'altre mig obert, accelera. El conill corre desesperadament i aconsegueix esquivar la roda de la moto i salvar la pell. De miracle, però, que consti.

21.

El capellà creu en els miracles. Encara que personalment mai no ha tingut el privilegi de viure'n cap. De petit, se sentia fascinat per les històries miraculoses que li explicaven. Més endavant, les va escriure en uns quaderns i les va col·leccionar. Un paralític que tornava a caminar malgrat que els especialistes li havien diagnosticat una malaltia irreversible. Una pluja sobtada, de quatre setmanes, que arribava després de tres anys de sequera, quan ni la terra, ni els animals, ni les persones de la zona creien que fos possible. Una pluja que no apareixia en els mapes dels meteoròlegs ni a la fotografia del satèl·lit Meteosat. Notícies breus de fets extraordinaris que el capellà interpretava com a miracles precisament perquè no es podien explicar per causes naturals. I que, en conseqüència, havien de tenir, per força, la divinitat com a origen immediat.

L'apagada, en canvi—segons li ha explicat l'alcalde—, té com a origen una causa natural. Una torre d'alta tensió. Una estructura de suport, sòlida, feta d'uns materials que, en teoria, haurien de presentar una elevada resistència a l'acció dels agents atmosfèrics. Només en teoria, però, perquè a la pràctica la torre ha caigut i ha provocat una apagada que el capellà, el ferit i l'alcalde comencen a trobar excessivament llarga i molesta. Per distreure's, escolten la ràdio. Ara se sent una conversa entre un locutor que no sap pronunciar les erres i una especialista en eugassers i muls. La conversa és cordial. El locutor pregunta i l'especialista contesta procurant no caure en gaires tecnicismes. Parlen de la reproducció dels eugassers. L'alcalde s'acosta al transistor per canviar d'emissora, però el ferit aixeca la mà i diu: —No, sisplau. Deixi-ho. M'interessa.

22.

Escolten: en les someres, els símptomes de zel són diversos. D'entrada, l'animal presenta una vulva tumefacta, entreoberta, que desprèn una substància mucoviscosa. Això provoca que, amb freqüència, la somera adopti la posició d'orinar. També s'observa que l'animal s'atura insistentment per ensumar orins i excrements d'altres èquids. A més a més, brama sovint, perd una mica la gana, es mostra agitat i amb moviments enèrgics de mandíbula, com si mastegués. El zel més eficaç coincideix amb els nou dies posteriors al part i dura fins al dia que fa quinze. Abans del cobriment, es recomana de fer un rentat vaginal amb un irrigador (2 litres d'aigua, prèviament bullida, a 40 graus centígrads i 10 grams de bicarbonat) per eliminar el mucus i facilitar l'avanç de les cèl·lules espermàtiques.

Encara que les femelles poden parir amb facilitat, és convenient observar-les ben de prop per, cas que sigui necessari, ajudar-les sense precipitació. Just després que l'ase hagi nascut, si el cordó umbilical no ha esquinçat durant el part cal lligar-lo, amb un fil net, a uns dos o tres centímetres del ventre, tallar-lo per sota del nus i pintar amb tintura de iode el cordó i tota la zona afectada. Després, la mare s'ocuparà de netejar el nadó llepant-lo («Es una escena commovedora», diu l'especialista). Cas que no ho fes—hi ha mares que no es recuperen de la parida—, cal escampar-hi sal i farina i, acte seguit, eixugar-lo fregant-lo amb draps o amb palla neta.—El misteri de la vida—diu el ferit.

23.

El capellà es pregunta si hi ha gaire misteri en el fruit de la còpula entre una mula i un eugasser. A contracor, ha d'admetre que sí. Com sempre que pensa en el do de l'existència, de la vida, se li posa la pell—només la del braç esquerre—de gallina. A poc a poc, sense que pugui controlar-ho, el crani se li omple de dubtes que s'entrecreuen, febrils, i intercanviant presagis i sospites. L'univers sencer és una bomba que li explota al cervell i escampa una metralla formada per animals, records, estats de la matèria, muntanyes, i races humanes, plantes, somnis, llengües i platges. S'atabala. S'atabala molt. El vertigen crea una espiral que li perfora cruelment les conviccions. Per asserenar-se, el capellà pensa en la fe. D'entrada, no nota cap canvi. Se senya. Lentament, recupera les constants mentals. Com en un record, les platges tornen a banyar la base d'un paisatge viu, ordenat, amb animals, plantes i races humanes, separades per muntanyes, somnis i llengües. Tot, creat per Déu.

L'alcalde badalla. està cansat i té son, però no vol tornar a casa. La fotografia de la dona és una amenaça, l'extrem d'un fil que, si s'estira, arrossega records massa dolorosos. La trencara, decideix. Però ¿com? Ho hauria de fer d'amagat. Hauria d'allunyar-se del poble i llançar-la a les aigües del riu. O enterrar-la. O treure-la del marc i estripar-la en trossos molt petits, i després escampar-los des del mirador, cap a la plana. O cremar-la a la llar de foc, al menjador de casa. Totes les opcions, però, li semblen immorals. I, a més a més, li fa l'efecte que, si destrueix la fotografia, en pagarà les conseqüències. Com una mala noticia, l'ombra de la superstició li enfosqueix la mirada. Fins i tot li fa por haver-hi pensat. Torna a badallar—aquesta vegada, de nervis—. I amb un to decidit anuncia allò que no vol fer: —Me'n vaig.

24.

L'amo de la discoteca prova de resignar-se. Pensa en veu alta. Diu que si la llum se n'hagués anat un divendres, un dissabte o un diumenge, encara hauria estat pitjor. «Un desastre», afegeix. La Clàudia Somriu. Dubta. No sap si pel fet d'haver vingut amb el caçador ha de tornar cap al poble amb ell o no. Tampoc li ve gaire de gust tornar tota sola. S'espera. Mentrestant, el client respira exageradament i es colpeja el pit amb les mans abans de comentar les excel·lències de l'aire pur. El taxista, tot i que no ha deixat de fumar d'ençà que ha arribat, fa un gest afirmatiu amb el cap. Es produeix un llarg silenci, incòmode per tots, que l'amo interromp amb una puntada de peu a una pedra en forma de pilota de golf. El caçador no vol separar-se de la Clàudia. Per allargar la reunió—s'ensuma que, si ningú no diu res, tothom se n'anirà cap a casa―li pregunta al client com es guanya la vida.

—Soc un caçatalents. No l'han entès (de cop i volta, els gossos de la vall s'han posat a bordar molt i tots alhora, i gairebé no s'ha sentit que deia). L'hi han fet repetir i, aquesta vegada, el client ho ha dit a poc a poc, vocalitzant cadascuna de les quatre síl·labes. Potser perquè li ha semblat que no s'ho acabaven de creure, ha tret ràpidament la cartera i ha començat a distribuir targetes, somrient. Ho diu ben clar: «caçatalents», amb una adreça, un número de telèfon i un altre de fax, perfectament imprès sota d'un nom llarguíssim, d'origen alemany. Amb la targeta a la mà, l'amo de la discoteca li ha preguntat allò que tots volien saber.

—¿I quina mena de feina és, aquesta?

25.

Hi ha milions de persones de talent, però no totes destaquen. Això és el primer que ha de saber qui vulgui dedicar-se a aquesta professió. L'èxit rau en l'olfacte, en la intuïció, a saber destriar, en el moment oportú, el talent excepcional de l'habitual. No és fàcil. Com en el cas de l'or, cal remenar molta terra abans de trobar una espurna que valgui la pena. I després, evidentment, cuidar-la. ¿Quants talents s'han espatllat precisament per no haver sabut polir-los, donar-los confiança i aconsellar-los? «Un fotimer», s'ha contestat. Paradoxalment, les virtuts més corrents entre aquesta mena de persones són la modèstia i la timidesa. De vegades són tan fortes que cal investigar molt a fons per descobrir l'essència d'una intel·ligència fora de serie. Molts nens dels que ens envolten, encara que no ho semblin, encara que els pares no s'ho pensin, encara que els mestres no se n'adonin, són genis en potencia. —La meva feina―diu—és descobrir-los.

Ha posat un exemple. Imaginem que una empresa d'informàtica ha previst, a llarg termini, ampliar el seu departament d'analistes. Té dues opcions: o perd el temps fent proves entre els alumnes d'acadèmies privades—amb el risc que això comporta-—o l'hi demana a ell, s'estalvia diners i s'assegura els millors candidats. No cal que en sàpiguen gens, d'informàtica. «Si tenen talent—diu—n'aprendran molt de pressa». I en poc temps l'empresa podrà treure'n molt més profit que no d'uns candidats contractats amb les limitacions del mètode clàssic de selecció. Te clients de tots els rams, afirma. Des d'un circ internacional fins a un laboratori farmacèutic, passant per una empresa de venda de rellotges per correu. Fa anys que s'hi dedica. I, encara que no ho hauria de dir, ha aconseguit situar-se entre els més prestigiosos de la seva professió.

26.

No s'ha de confondre la persona de talent amb el nen prodigi. Són dues coses diferents. La persona de talent pot ser adulta. O gran. I, segons el client, és menys monstruosa que el nen prodigi. La predisposició al coneixement d'un adolescent amb talent sol ser més oberta i menys mecànica que no la d'un nen educat amb el llast de saber-se diferent, controlat per uns pares que han comès l'error de confondre l'orgull de tenir un fill savi amb la tortura d'explotar-lo com si fos una atracció de fira. Caçar talents es un ofici apassionant, gens monòton. En qualsevol moment—«fins i tot quan teòricament no es treballa per cap client»—, es descobreixen nous valors, nous individus excepcionals. I aleshores, quan això passa, el deure d'un bon professional no és parlar-ne d'una manera indirecta, per referències, «d'Orella», ni fer-ne una fitxa i desar-la a l'arxiu, per si de cas més endavant fa falta, sinó coneixe'ls.—Si pot ser, personalment.

El tracte continuat amb gent de tot arreu li ha demostrat que la majoria de les persones tenen talent per alguna cosa. El que passa―opina—és que molta gent es resigna a un tipus de vida limitat, conformista («per comoditat, per seguir una tradició familiar, per inseguretat o per conservar una estabilitat mínima»). Però n'hi ha molta que amaga virtuts sorprenents que, ben dirigides, podrien canviar no solament la seva vida, sinó també la dels altres. La feina d'un caçatalents es buscar el detall, trobar el símptoma que indica la diferencia, en definitiva: —Fer que la persona que havia decidit anar cap a la dreta en lloc d'anar cap a l'esquerra

pugui rectificar i canviar el destí.

27.

El taxista somriu. Durant part del viatge s'ha preguntat quina devia ser la professió del client. Duia una maleta d'executiu, però això, avui dia, no indica res. Per la manera de vestir hauria pogut ser advocat, notari, empresari d'espectacles, agent de borsa, joier o president d'una companyia d'assegurances. Però no s'esperava que fos caçatalents. Ara li cau més simpàtic. Mentre l'escolta, pensa que potser, d'aquí al final del viatge, el client descobrira en ell una faceta nova, un talent. Encara que l'únic talent que ha demostrat al llarg de la seva vida està relacionar amb el taxi. Li agrada la feina que fa. I la fa bé. A diferencia de la majoria de taxistes de la capital, no odia els carrers, ni els clients, ni tan sols els altres conductors. Al contrari. De vegades les hores li passen sense adonar-se'n. Condueix de gust. Quan porta passatge, busca el camí més ràpid, que no sempre és el més curt. I, quan va sol, es deixa portar per la intuïció a la recerca d'un client.

Només toca el clàxon quan ha d'evitar una col·lisió, però mai d'aquella manera barroera que pretén agredir, a cops de botzina i sense paraules, els vianants, els conductors d'autobús, els ciclistes o els motoristes. Coneix més bé la capital que no casa seva. No accepta propines i, quan el client hi insisteix, ha de discutir, encara que ho fa amb un to de veu reposat, gairebé sempre convincent. Canvia d'horari segons l'estació de l'any. A l'estiu prefereix el torn de nit. No fa tanta xafogor i la gent volta pels carrers fins molt tard. A l'hivern, en canvi, condueix durant el dia, des de les vuit del matí fins a l'hora de sopar. A la primavera, depèn del dia. És la millor època. No fa ni massa fred ni massa calor. I els conductors semblen tenir més paciència que la resta de l'any.

28.

De nit, els conductors de la capital Semblen molt menys irritables que no al matí, quan els carrers lluiten per acaparar com més trànsit millor. Amb els fars encesos, els vehicles recuperen el protagonisme. Els conductors ja no són individus que gesticulen amb l'obsessió de tocar el clàxon, sinó que es limiten a circular, en general amb prou prudència per no provocar cap accident. Hi ha excepcions, és clar, i de tant en tant la potència d'un motor turbo transgredeix la norma d'un semàfor en vermell i derrapa sorollosament, amb una arrogància tan estúpida com la que reflecteix el somriure del seu propietari. La majoria, però, respecta el codi de la circulació d'una manera natural (o resignada) i aprofita la treva de la nit per disfrutar del nou paviment d'una avinguda, del revolt il·luminat d'un túnel o d'un pont elegant, perfecte, dissenyat per un arquitecte portuguès.

Potser és la foscor la que, a partir d'una hora indeterminada de la nit, converteix els cotxes en els autèntics habitants de la ciutat. Els noctàmbuls estan motoritzats i la majoria de la gent és a casa. Ho demostren les rengleres de cotxes aparcats i la paraula COMPLET, il·luminant de vermell el rètol dels pàrquings. I també aquesta versió urbana de silenci, carregada de milers de petits sorolls (plats a l'aigüera, la banda sonora d'un telefilm, el raig de les mànegues d'una brigada municipal de neteja, la riallada d'un grup de joves que surt d'un restaurant libanès, un autobús que frena...), tots suportables, que és el màxim que es pot demanar en una ciutat amb una població que frega els tres milions de persones. Els vehicles de la policia patrullen pels carrers. De tant en tant s'aturen en una cantonada i parlen per radio, entre ells o amb la central. Hi ha agents que baixen per fumar un cigarret

o per—amb la mà a punt sobre la funda de la pistola—demanar la documentació a una noia que plora, arraulida en un portal.

29.

L'alcalde s'ha tapat la cara amb les mans i ha començat a plorar. És al despatx, assegut davant de la fotografia de la dona. Ella, en canvi, somriu, atrapada pels límits del marc. L'alcalde sent com els sanglots s'encadenen i exploten forçant-lo a emetre sons que, tot i que està sol, l'avergonyeixen. Fins ara no hi ha llàgrimes. Es frega els ulls, però només hi troba un projecte de lleganya. Uns segons més tard, apareix una primera gota de plor que repta per la pestanya abans de relliscar lentament fins a la comissura dels llavis. Amb ràbia, la llepa i se l'empassa. És salada, com les altres llàgrimes que l'acompanyen. El plor es torna més intens. L'alcalde abaixa el cap, vençut per un sangloteig que li fa tremolar tot el cos. No vol deixar-se anar. Es treu el mocador, com si volgués agitar-lo en senyal de rendició o per demanar una treva. Es moca sorollosament. En acabat, es troba més bé. S'aixeca i decideix rentar-se la cara.

Ha obert l'aixeta a les palpentes. Sota el raig, ha unit les dues mans fent cassoleta. Un cop l'aigua ha vessat, ha abaixat el cap, tancant els ulls, i s'ha llançat el liquid a la cara. Ha repetit l'operació fins que ha sentit que el plor s'ofegava. S'ha eixugat a poc a poc, amb una tovallola neta i aspra que feia olor de suavitzant. Ha sortit del bany. Malgrat la foscor, ha tornat al despatx sense topar amb cap moble. Ha agafat la llanterna. Ha obert l'armari més gran i n'ha tret una capsa de cartró buida. L'ha obert damunt la taula i hi ha ficat el retrat de la dona, cap per avall. Ràpidament—no volia plorar més—ha tancat la capsa i l'ha amagat al prestatge més alt de l'armari, entre dues piles de documents .

30.

En el moment de pujar a la moto per tornar cap a casa, la dona del guarda-roba s'ha assegut sobre el llibre. Tenia por de perdre'l. Necessitava totes dues mans per agafar-se fort al discjòquei i no duia cap bossa per guardar-lo. No volia deixar-lo a la discoteca perquè estava impacient per devorar la novel·la fins al final, per saber si la història de la princesa acabava bé o malament. D'això fa vint minuts. Ara, amb el motor engegat, la moto està aturada en un revolt de la carretera. El far il·lumina el tros de calçada on, segons la dona, se suposa que el llibre s'ha perdut. El discjòquei fa broma mentre busca entre uns matolls, arran de l'asfalt. No deu ser gaire lluny, calcula movent la flama de l'encenedor. Ella no s'ho explica. De seguida que ha notat que el llibre relliscava entre el seient i la cuixa, ha fet aturar la moto. l han tornat enrere, just fins al punt on la novel·la ha saltat. —Hauria de ser aquí—diu ella, contrariada.

La novel·la ha topat contra l'asfalt, violentament, i després de donar dues voltes de campana molt aparatoses, s'ha desplomat sobre una caravana de formigues. El llibre només ha patit un cop fort al llom i unes quantes rascades a l'altura del nom de l'editorial. Entre les formigues, en canvi, les conseqüències de l'accident han estat més terribles: vuit morts i una vintena de ferits. Els cadàvers i la majoria de ferits són just sota la contracoberta. Les altres formigues prenen posicions per intervenir i comencen a cavar petit s túnels per desenterrar les seves companyes. Poc a poc han arribat reforços, centenars d'insectes que proven de col·laborar. Una formiga molt prima i experta aconsegueix reptar sota la tapa de la novel·la i treure un dels cadàvers. De cop i volta, però,

una llum mòbil les enlluerna. Elles no s'espanten i continuen treballant a un ritme trepidant. La llum s'acosta cada vegada més groga i calenta. Una mà gegant i peluda l'acompanya. Amb decisió, agafa el llibre. —Ja l'he trobat—crida el discjòquei.

31.

L'accident no ha afectat l'estructura de la novel·la. Més enllà del punt on la dona del guarda-roba l'havia deixat, la història continua, La princesa surt del paller de la casa de pagès abandonada. Encara neva. Camina sense rumb, amb l'única esperança de trobar algú que pugui oferir-li una mica de menjar i d'escalfor. Quan tot sembla perdut, mentre la nit cau, un llum s'encén dèbilment, molt a prop de l'horitzó. La princesa plora. (D'impotència.) Sap que el llum és massa lluny. Sap que té massa fred per arribar-hi, però ho intenta. Té el vent a favor, i això—no sap ben bé per què—li dóna forces per continuar. Amb ràbia, clava cada petjada dins d'un pam de neu blanquíssima, tan brillant com la que solia admirar des de la finestra del palau imperial, mentre Nikolai Galatenko li recitava el poemes del seu avi («Surt, sol vermell, vermell sol»). Cada passa endavant és una victòria. Ja no té por. Només pensa en un plat de sopa. En una llar de foc amb flames altes. En un tros de cansalada. En un got de llet. En un crostó de pa. En una patata.

Al capítol següent, la princesa arribarà fins al punt de llum, molt a prop de l'horitzó. Serà una cabana. La porta estarà oberta. Hi haurà un quinqué encès damunt la taula. I els cadàvers d'una família amuntegats a terra. A causa de la impressió que li produirà l'escena, la princesa vomitarà, agenollada en un racó del menjador. Després tancarà la porta. Angoixada, buscarà menjar per tots els racons de la cabana. No trobarà res. Aconseguirà encendre un parell de troncs a la llar de foc i s'hi quedara asseguda al davant, amb les mans, els peus i la mirada perduda de cara a les flames. Parlarà sola. Tornarà a plorar, aquesta vegada d'una manera desesperada que degenerarà en una rialla histèrica («satànica», escriurà l'autora). Passaran les hores. S'acabarà la llenya. Després, molt serena, movent-se com una somnàmbula, la princesa s'aixecarà. Buscarà una destral i la trobarà. Tallarà un braç del cadàver més jove de la família. I, amb els ulls tancats, se'l menjarà.

Aquí, en aquesta part de la vall, la neu és un fet excepcional. Durant aquest segle només n'ha caigut quatre vegades, sempre dèbilment, sense arribar a quallar mai, ni tan sols un parell d'hores perquè la canalla pogués esplaiar-se construint ninots amb nassos de pastanaga o organitzant sorolloses batalles de boles de neu. Era sempre aiguaneu, una matèria ambigua que queia d'una manera indolent, mig a contracor. I que, inevitablement, es convertia en fang pocs minuts després d'haver aterrat. Més cap al nord, en canvi, l'espectacle de la neu arriba cada any, puntual com un cristmas, amb volves espesses que s'entrecreuen i cobreixen el paisatge amb una molsa blanca i perdurable (fins a cert punt). La gent del poble que vol tocar neu de debò ha de pujar fins al mirador. Allà sí que n'hi ha. De vegades, com durant la Gran Nevada, fins i tot n'hi ha massa.

Potser en diuen la Gran Nevada perquè és la que va caure més a prop del poble: una mica més amunt d'on ara hi ha la discoteca Darwin. A les muntanyes del nord, la neu va venir acompanyada per una tempesta que combinava, a parts iguals, l'espessor de la boira i la intensitat del vent. Quan es va saber que un grup d'excursionistes s'havia perdut, les autoritats van començar a posar-se nervioses i a reclamar reforços per organitzar un equip

de rescat i iniciar la recerca. Va ser molt difícil, perquè, a partir d'una altura determinada i a causa de les condicions climatològiques, avançar era gairebé impossible. I, en tot cas, perillós. La gossa Jeu, que havia sortit a buscar un gos parent seu, es va trobar els excursionistes en una mena de cova, morts de fred i de por, al limit de la desesperació. La van rebre amb honors de sant-bernat. Un dels muntanyencs li va lligar una corda al coll i, com van poder, la van seguir fins a arribar a la frontera entre la boira i la visibilitat.

33.

D'ençà que els ha explicat de què treballa, el caçatalents és el centre de la conversa. Els altres—la Clàudia, el taxista, l'amo de la discoteca i el caçador—l'escolten i se'l miren atentament, sense parlar, com si fos un programa de televisió. Les anècdotes que ha explicat fins ara pretenen mostrar una experiència rica, plena d'encerts, que passen —per exemple—per haver descobert un dels oftalmòlegs més prestigiosos del país o un científic, actual col·laborador de la NASA. Del que diu se'n pot deduir que li agrada la feina que fa. L'entusiasme li serveix per decorar el relat amb petites històries paral·leles, detalls que semblen allunyar-se de l'argument però que, de cop i volta, reprenen el fil i ajuden a completar-lo d'una manera brillant i, sobretot, entretinguda. Els altres―llevat del caçador—riuen. Si no l'acabés de conèixer, la Clàudia l'aplaudiria.

La Clàudia sempre ha confiat en la primera impressió a l'hora de decidir si algú li ha de caure bé o malament. I, d'entrada, el caçatalents—quan només era un client qualsevol de la discoteca—li ha semblat un home apegalós i una mica plasta. A primera vista, l'hauria definit com el clàssic madur d'esperit jove, extravertit, amb molts fums i ganes de seduir jovenetes a força de fer ostentació d'unes aventures més qüestionables que creïbles. Durant l'època que va participar en concursos de bellesa, en va haver de conèixer molts (alguns eren membres dels jurats), prou per no refiar-se'n. Gens. Per això, després d'haver rigut de gust, la Clàudia s'ha sorprès d'haver esborrat aquesta primera imatge negativa. L'home és el mateix de fa una estona, però ara ja no li sembla que provi de seduir-la com abans, quan eren a la barra. Té els cabells blancs, la pell morena i una mirada desperta, tan particular com la muntura de les ulleres (que, si la Clàudia no s'equivoca—hi ha molt poca llum—, són de color vermell).

34.

Al caçador també li agradaria riure com els altres. Però no pot. El caçatalents no li fa gens de gràcia. De sempre li ha passat que allò que diverteix la majoria el deixa totalment indiferent; contrariat, fins i tot. Tampoc es pot dir que sigui una persona introvertida, ni esquerpa. Si una cosa li fa gràcia, sol riure francament, amb una rialla sonora i greu, herència d'un pare que va esmerçar mitja vida a vantar-se dels acudits propis. Amb el temps, s'ha anat resignant al fet que el seu sentit de l'humor no coincideixi gairebé mai amb el dels altres. Quan tenia sis anys i el van portar a la capital a veure el Gran Circ Rus, no va riure ni amb els pallassos ni amb els óssos ciclistes. Però, quan una lleona antipàtica va clavar una queixalada violenta a la cuixa del domador, se'n va fer un tip. A la televisió, quan un còmic pretén imitar una cantant de moda o burlar-se dels defectes de pronunciació del primer ministre, el caçador prova de riure—com ho fa la seva dona, per exemple—, però no se'n surt. I, durant les telesèries, quan se sent la riallada enllaunada del públic que sona just després d'un gag determinat, quan figura que ell també hauria de participar-hi, no hi ha manera. En canvi, altres coses que no desperten ni tan sols una punta de somriure entre els que l'envolten, el fan petar de riure. Com les mosques, que

després d'haver voltat per tota l'habitació sense trobar la sortida, encara sota els efectes de milers de trompades anteriors, tornen a estavellar-se contra el vidre de la finestra, estúpides.

El caçador pensa que la Clàudia es tapa la boca per riure perquè li fa vergonya ensenyar les dents. De petita—suposa—potser duia un corrector dental. O potser ho fa per aplacar una mica aquesta riallada excessiva, d'animal, semblant als brams d'un ruc en zel. És una rialla que es contagia, entre escandalosa i còmica, i que el taxista acompanya amb el següent pensament d'admiració: «Noies així t'alegren la vida». Quan somriu, la cara de la Clàudia recupera la perfecció. Ha de fregar-se els ulls per amagar dues llàgrimes. (De satisfacció.) Mentrestant, el caçador l'observa de reüll. No pot deixar de pensar en el cos que, fa una estona, ocupava l'escletxa de la finestra. Sent enveja del caçatalents. A ell també li agradaria fer-la riure, tenir prou facilitat de paraula per fascinar-la amb qualsevol història. Però les úniques anècdotes que es veuria amb cor d'explicar parlarien de conills, de perdius, de senglars acorralats i, posteriorment, esquarterats en una cassola, envoltats per una golafreria de gastrònom amateur.

35.

La Clàudia sap que molta gent pensa que és estúpida. El tòpic diu que les noies maques no poden ser intel·ligents. Potser per això les solen tractar com si fossin subnormals. Ha observat que, amb els homes, passa una cosa semblant, encara que d'una manera menys ofensiva. Si un home és fort i es cuida el cos fins a tornar-se molt musculós—com Arnold Schwarzeneger o Sylvester Stallone, posem per cas—se l'acusa d'imbècil i santes pasqües. En les dones, la bellesa no es perdona; en els homes, els músculs tampoc. La Clàudia recorda un munt de situacions en les quals els altres—les dones també—donaven per suposat que, si era maca, per força havia de ser idiota. A diferència d'altres noies, la Clàudia no es rebel·la mai contra aquesta tendència. Al contrari: se n'aprofita. Quan nota que algú se li acosta amb la idea preestablerta de voler conèixer un tros de carn bonica, un crani sense cervell, ella interpreta el seu paper d'ingènua, de bleda, sense manies.

Quan participava en concursos de bellesa, la Clàudia va constatar que bona part de les concursants eren idiotes de debò. Però mai no ho va relacionar amb el fet que fossin maques. A l'escola, a la residencia d'estudiants, a les acadèmies d'idiomes, al poble, als hotels o als aeroports, havia observat que sempre hi havia un tant per cent, més o menys variable, de persones estúpides. Aquest percentatge no tenia una característica específica, comuna a tots els individus—llevat de l'estupidesa, s'entén—. No eren ni tots alts ni tots baixos, ni tots prims ni tots grassos, ni tots rossos o pèl-rojos, ni tots extravertits o introvertits. Per contra, durant el temps que va viatjar pel món amb l'únic propòsit de ser la Miss més votada, va conèixer, entre les seves competidores, un grapat de noies llestes, simpàtiques, i generoses i fins i tot modestes. Aleshores, malgrat la rivalitat que hi havia entre elles, li feia l'efecte que era injust creure, com creien algunes, que totes aquestes virtuts depenien només del fet de ser maques. Ara n'està convençuda. I a més d'injust li sembla que seria estúpid.

36.

Per fer callar el pastor alemany, la filla del forner ha sortit fora, amb l'olla del gos. Des de la porta, ha colpejat el cullerot quatre vegades contra l'acer greixós del recipient. L'animal ha

callat—no falla—. Al cap de tres segons, l'ha vist saltar com una granota i acostar-se amb la llengua fora, movent la cua. Sense manies, la bèstia ha clavat el morro dins d'un pam de menjar—una barreja espessa d'arròs bullit, de restes de verdura, de freixura i de pa sec—. Menjava com sempre, d'una manera mecànica, sense mostrar cap dificultat a l'hora de mastegar i d'empassar-s'ho simultàniament. Ella se l'ha mirat amb una expressió de fàstic. En acabat, després d'haver escurat el fons de l'olla a cops de llengua, ja no movia la cua. Semblava satisfet però una mica marejat. Quan ha sentit els lladrucs dels altres gossos de la vall, ha aixecat les orelles i ha tornat a bordar. A la boca, encara hi duia restes d'arròs.

La filla del forner s'ha quedat asseguda al graó de la porta, pensativa. Mentre mira la lluna i les estrelles, mou el cullerot com si fos un pèndol. Si hi hagués electricitat, hauria vist la pel·lícula del canal dos. Ahir, quan es van trobar a prop del pont, per casualitat, el professor li va comentar que era molt bona. La pàgina de televisió del diari d'avui, però, només li atorga dues estrelles, que significa «regular». Com les constel·lacions, les pel·lícules també poden classificar-se pel nombre d'estrelles. Les obres mestres en tenen quatre; les bones, tres; les regulars, dues, i les dolentes, una. Les que son molt dolentes no en tenen cap. El diari també deia que era la història d'un jove, expert en arts marcials (i interpretat per l'actor Bruce Lee), que viatja des del seu poble fins a Bangkok per descobrir qui va matar la seva família.

37.

El professor es frega els ulls. Té la vista cansada. No està acostumat a escriure a la claror d'una espelma. Així tot, li agrada. Envoltades per la resplendor de la flama, les paraules escrites semblen tenir una altra dimensió, una patina de transcendència que l'anima a continuar. Fa anys que està escrivint una novel·la. A estones i en secret, d'amagat de tothom. Fins ara ha omplert més de tres-cents cinquanta fulls amb una lletra que, al llarg del temps, s'ha anat tornant més inclinada i menys atapeïda. Somia acabar-la ben aviat. Probablement, abans de concloure aquest llarg període de convalescència. Després, si troba editor, en finançarà un tiratge limitat i donarà la gran sorpresa als seus amics. I, sobretot, a la Rosa. Això és el que li fa més i il·lusió, el que de debò li ha estimulat d'ençà que va començar. Després—s'imagina—li portarà el llibre embolicat amb paper de regal. Li dirà: «Obre'l». I esperarà a veure quina cara fa quan descobreixi el mom d'ell imprès en lletres majúscules, sota el títol.

Sovint es pregunta quims paràgrafs subratllarà la Rosa quan llegeixi la novel·la. No en té ni idea. Potser aquest mateix, pensa, que costa tant d'acabar. O l'anterior: catorze línies sense cap punt per descriure la mirada del comandant que pilota el Tupolev segrestat per un escamot de fanàtics. El professor badalla. Ha escrit cinc folis d'una tirada, sense fer cap pausa, ni per fumar ni per beure un got d'aigua, com fa habitualment. Li sembla que, per avui, ja ha treballat prou. Se sent satisfet, encara que sàpiga que no podrà dormir. Està massa excitat amb el desenllaç de la història per deixar que la son interrompi aquest moment de vena creativa. Quan tanqui els ulls—Suposant que aconsegueixi tancar-los—, sentirà com les idees el temptem i el conviden a tornar-hi, enlluernant-lo amb la fascinació de les paraules. Si no vol perdre el fil, però, haurà de resistir. Sobretot si, com ha fet fins ara, pretén respectar el projecte que s'havia marcat de bon començament.

38.

L'alcalde s'ha quedat adormit a la butaca del despatx, amb el cap damunt la taula. Quan l'ha despertat el segon dring del telèfon, estava a punt de deixar-se ensarronar per un somni farcit de fantasies sexuals filmades a càmera lenta. Ha despenjat. Una veu que no havia sentit mai abans, femenina, li ha preguntat si era l'alcalde. Ha dit que sí. Efectivament (per fer servir un adverbi). El departament d'atenció a l'usuari de la companyia elèctrica li comunica que d'aquí a un quart—«quinze minuts»—l'avaria en la línia d'alta tensió quedara reparada. Al mateix temps, el departament demana disculpes per les molèsties ocasionades pel tall en el subministrament d'energia. Gràcies i bona nit. Amb l'auricular a la mà i la boca oberta, l'alcalde no se'n sap avenir, de tanta deferència. Penja. S'estira. S'aixeca. I mentre es corda el cinturó―després d'amagar els faldons de la camisa sota els pantalons—repeteix: —Un quart. Quinze minuts.

Mentalment, l'alcalde endreça les quatre coses que ha de fer durant aquests quinze minuts. Primera: trucar al capellà (que ell i l'home ferit siguin els primers a assabentar-se de la bona noticia). Segona: sortir disparat amb la furgoneta cap a la discoteca Darwin (amb una mica de sort, l'amo encara no se n'haurà anat i podrà comunicar-li personalment que, gràcies a les gestions amb el seu amic d'un ministeri de la capital, la llum està a punt de tornar). Tercera: fer cap aquí i telefonar a l'alcalde del poble veí (vejam si la companyia elèctrica també els ha reparat l'avaria). I última: ficar-se al llit. Ha passat un minut. Quan se n'adona, l'alcalde renega i comença a marcar―de memòria i a les palpentes—el número de telèfon del capellà. El senyal es repeteix, monòton: una, dues, tres, quatre, cinc vegades. Per tenir les mans lliures, inclina el cap i bloqueja l'auricular entre l'orella i l'espatlla esquerra. Nerviosament, agafa la lot en forma de flauta i il·lumina l'esfera del rellotge: tretze minuts.—Vinga, agafa'l—diu, impacient.

39.

Estan follant. Ella és sobre d'ell i, malgrat que l'engonal comença a fer-li una mica de mal, encara li ve de gust―i molt—continuar. Ell estira els braços per acariciar-li els pits. Quan sona el telèfon, cap dels dos no reacciona. Fa unes quantes hores que són fora del món, concentrats només en aquesta foscor gairebé absoluta que els permet recuperar tot el temps perdut. Vint minuts abans, mentre feien una pausa, s'han jurat que mai més no tornarien ha deixar passar tantes setmanes sense follar. De passada, han aprofitat l'avinentesa per fer-se confessions d'aquelles que la inèrcia de la vida familiar (la feina, els fills, els problemes) sol arraconar per no dificultar la normalitat quotidiana. Ara xisclen tots dos, coincidint amb el cinquè dring del telèfon. De cop i volta, però, ella s'atura. En mig segon, fa el raonament següent. Ells són al llit perquè s'hi han ficat quan se n'ha anat la llum. Ho han pogut fer perquè els seus fills eren d'excursió, amb els altres nens del poble. És tard. Molt tard. Si algú truca a aquesta hora, vel dir que ha passat alguna cosa. Alguna cosa dolenta. Un accident, per exemple. —Els nens!—crida. I salta del llit.

Tot i la foscor, la dona ha arribat al telèfon sense topar contra cap moble, just quan sonava el vuitè dring. Ha estat un trajecte curt—saltar del llit, sortir del dormitori, baixar les escales, entrar a la sala, estendre el braç per despenjar—, però a ella li ha semblat una travessa angoixant. D'entrada, ha pensat el pitjor: en la mort dels nens. Desprès, en un acte repugnant de conformisme, li ha passat pel cap que l'accident només li havia robat un fill, i que havia de resignar-se a l'alegria de conservar-ne un de viu. Un pensament barreja

d'esperança i de responsabilitat l'ha fet asserenar. Les hipòtesis dramàtiques han perdut consistència i s'han esfumat quan ha despenjat. Primer—desprès d'haver dit un sí que semblava una súplica—hi ha hagut un silenci. Però de seguida s'ha sentit la veu d'un home que li deia: —Perdoni. Em sembla que m'he confós.

40.

El capellà diu que l'alcalde acaba de comunicar-li una bona notícia: la llum està a punt de tornar. El ferit se sent alleujat. Tant, que es veu amb cor de fer el suggeriment de celebrar-ho amb una última copa. Aquesta, però, a casa seva. El capellà no es fa pregar. «D'acord», contesta mentre l'ajuda a aixecar-se del sofà. Acte seguit, agafa la palmatòria, que estrena una espelma de flama molt més tímida que no l'anterior. Avancen cap a la porta, a passes d'avi, molt curtes i arrossegant els peus. La mà lliure del capellà agafa la cintura del veí, que, simultàniament, li passa el braç la per l'espatlla. La ferida ja no li fa tant mal. No s'esperava que el capellà acceptés la invitació. Al contrari estava convençut que la rebutjaria, que voldria—com ell—anar-se'n a dormir i oblidar-se d'aquestes últimes hores. Ho ha dit per quedar bé, només per demostrar que li agraïa de debò les atencions. De fet, ni tan sols recorda si li queda cap licor per oferir-li.

Queda un cul de ginebra al fons d'una ampolla sense etiqueta però amb una llarga història. Era de l'avi de l'home ferit, un mariner que va tornar al poble per morir-hi i ser-hi enterrat. Inicialment, l'ampolla era de rom de Jamaica. Després, durant una temporada, la van fer servir per guardar-hi el vinagre. I, més endavant, algú la va desar al prestatge més alt de la cuina, potser casualment; el fet és que s'hi va quedar com un element decoratiu (o com un niu de pols). Van passar els anys. Un dia, mentre feia neteja, la mare del ferit va rentar l'ampolla i la va recuperar per servir l'aigua dels àpats de dues generacions. Fa un any, l'home va estrenar una altra ampolla, de ginebra, que li va relliscar d'entre les mans i es va trencar. Per aprofitar el que en quedava, ho va abocar ràpidament a l'ampolla de l'avi i la va tapar amb un suro duríssim, que va haver de retallar amb un ganivet perquè s'adaptés al coll de vidre (ho recorda perquè es va fer un tall al polze).

41.

La furgoneta de l'alcalde ha derrapat una mica abans d'enfilar la carretera. A la part del darrera, la pila de caixes de préssecs ha trontollat perillosament, a punt de caure. L'alcalde no se n'ha adonat. Duia la ràdio engegada, a tot volum, i cantava acompanyant un vell èxit de la Mireille Mathieu. Fa poc, per la televisió, la va veure interpretar—era playback—la mateixa cançó que sona ara. Somrient, ha deixat de bramar. S'ha preguntat quants anys deu tenir la Mireille Mathieu. ¿Quaranta? ¿Quaranta-cinc? ¿Cinquanta? ¿Cinquanta-cinc? Sembla que no envelleixi, pensa. Sempre el mateix pentinat, idèntic. I la mateixa veu, aguda i prodigiosa. L'alcalde accelera. No vol mirar el rellotge. No vol saber quanta estona ha passat d'ençà que ha sortit de casa. Només vol arribar a la Darwin abans que torni la llum.

Agafada al discjòquei amb una sola mà―a l'altra hi du el llibre—, la dona del guarda-roba serra les dents. La moto s'inclina i s'adapta al traçat de la carretera fregant la línia contínua. Escup un brum continuat que acompanya els lladrucs, cansats, dels gossos de la vall. De cop i volta, sortint d'un revolt, dues llums, de cara. El motorista té mig segon per decidir que ha de fer. Per no esclafar-se contra el vehicle que li ve de cara hauria de fer una

maniobra brusca cap a la dreta i sortir de la calçada. Si frena, en canvi, perdran l'equilibri, derraparan i és molt probable que tampoc pugui evitar que el vehicle els envesteixi. Amb serenitat— només ha passat un quart de segon—el discjòquei sospesa els pros i els contres. De tirar cap a la dreta i sortir de la carretera. O d'arrambar-se a l'esquerra i provar de passar. El temps s'acaba. Decideix donar més gas i tirar pel dret. Amb un ull tancat i l'altre mig obert, accelera. Sent com la dona del guarda-roba l'abraça fort per no caure. La furgoneta frena i aconsegueix esquivar la roda de la moto. D'un pèl, però, que consti.

42.

La dona del guarda-roba és a la porta de casa, amb les claus a la mà. Han arribat sans i estalvis, ella, el discjòquei i el llibre. Ell s'ha tret el casc i ha baixat de la moto, per fer un cigarret. Està nerviós. Encara sota els efectes de l'últim ensurt, ha comentat que, aquesta nit, ha anat d'un pèl que no s'hagin matat. «Dues vegades», ha afegit; primer, per culpa d'un conill i, fa tres minuts, per la furgoneta de l'alcalde. «És la lluna plena», ha dit ella per treure importància a l'incident. Ell ha aixecat la vista. Ha mirat la lluna, buscant algun indici de culpabilitat. Com que no n'ha trobat cap, ha llençat la burilla del cigarret i l'ha trepitjat amb ràbia. Amb les cames arquejades com un parèntesi, el discjòquei ha avançat cap a la moto. Hi ha muntat. Ha posat la clau de contacte, ha engegat i s'ha tornat a posar el casc. Ha hagut de cridar perquè ella el sentís. —Fins demà—ha dit.

S'ha tret la rebeca i s'ha instal·lat al menjador, entre un quinqué i una espelma. Està cansada, però no anirà a dormir fins que no sàpiga que ha passat amb la princesa. Sense perdre's ni una sola paraula, llegeix la primera frase del nou capítol. A mesura que avança en la lectura, s'enorgulleix d'haver endevinat abans d'hora algunes coses que el llibre li confirma. Sense manies, es deixa arrabassar per la història i es posa a plorar quan la princesa avança dificultosament per la neu, amb el vent a favor i l'esperança d'arribar fins al punt de llum que belluga, intermitent, molt a prop de l'horitzó. S'eixuga les llàgrimes amb el dors de la mà. Que sigui una cabana, desitja. Que la princesa hi trobi refugi, demana. Que una família humil però hospitalària l'aculli i li serveixi un plat de sopa. —Molt calenta—implora.

43.

El discjòquei té tants motius per creure en la reencarnació com per no creure-hi. Posats a triar, però, prefereix creure-hi. Acota el cap, amb la mirada fixa en la calçada. La impressió que li ha produït l'aparició sobtada de la furgoneta s'esvaeix a poc a poc. Si s'hagués matat, es pregunta mentre canvia de marxa, ¿en què s'hauria reencarnat? Mai no ha acabat d'entendre quina és la mecànica de les reencarnacions. No sap quant temps ha de passar des de la mort fins a tenir una nova vida. ¿Un, deu, vint, cent anys? Ni tampoc si aquesta nova vida haurà de ser humana, animal o vegetal. No s'imagina creuant la sabana africana, convertit en el membre més respectat d'una família nombrosa d'elefants. Ni tampoc decorant un desert mexicà amb el posat eixut i digne dels cactus. De totes les que pot imaginar aquesta nit, la que prefereix és la vida de discjòquei. De discjòquei viu, s'entén, cavalcant damunt d'una Kawasaki (de segona ma), tornant cap a casa.

El discjòquei no té previst quedar-se sempre al poble. Seria un error. La Darwin, tot i ser la millor discoteca de la comarca, només és el primer graó d'una carrera que l'ha de portar—

preveu—fins a la capital. Aquesta és la meta: una macrodiscoteca, amb diverses sales d'estils diferents. Amb un grup de discjòqueis d'elit, que puguin treballar disposant dels equips de so més sofisticats per fer tornar boig el públic de la pista. Només als afores de la capital, recorda que n'hi ha més de vint. Totes supermodernes. Totes disposades a millorar l'oferta per arribar a ser la número u.

Totes amb un exèrcit de fidels que cada nit fan cua per provar d'entrar en qualsevol d'aquests grans temples de la música disco. Totes esperant—somia—que arribi ell per descobrir-los el seu talent.

44.

—Anem a ballar, va—ha proposat la millor amiga de la Clàudia. Astorat, l'ex ha mirat el rellotge i s'ha incorporat per preguntar-li si s'havia tornat boja o què. Ella hi ha insistit, aviciada. Li han parlat molt, i molt bé, d'un club que no tanca fins que surt el sol. És bastant a prop. Poden anar-hi a peu. «Va», demana. Encara que no digui res, ell sap perfectament de quin antre està parlant. Hi ha passat tantes nits que, quan hi va, no solament el saluden els porters i els cambrers, sinó també els clients, que el confonen amb un dels amos del local. No li ve gens de gust sortir del llit. Ni dutxar-se, ni vestir-se, ni tampoc anar a ballar. Però ella hi sembla molt il·lusionada, i avui se sent incapaç—seria contraproduent—de negar-li aquest primer capritx. Accepta a contracor, amb una condició: que pagui ella.

Hi han anat caminant. S'han aturat davant d'un rètol lluminós i gegant de la Fuji. Agafats de la mà, han contemplat com les quatre lletres del nom de la marca s'omplien d'unes línies de neó, vermelles i verdes. Semblaven dos nens mirant els focs artificials de Cap d'Any. Després han passat per un caixer automàtic. Mentre treien diners, cada un d'ells ha procurat que l'altre no li llegís el número d'identificació personal. Malgrat l'hora—i malgrat ser un dia de cada dia—, al carrer hi havia molta gent (massa, pel seu gust). Fins a arribar al club, han hagut d'esquivar desenes de vehicles aparcats sobre la vorera, en bateria. Se sentien botzines. Han comentat que cada clàxon sona d'una manera diferent i que reflecteix perfectament el caràcter del conductor. «És un cas idèntic al dels gossos, que s'assemblen als amos», ha dit ella. No han hagut de pagar entrada. Quan l'ha vist, el porter els ha deixat passar i li ha fet l'ullet, potser per indicar-li que s'alegrava de veure'l acompanyat.

45.

La companyia és grata, però se n'ha d'anar. Que no hi insisteixin, els ha demanat el caçatalents després que la Clàudia i l'amo de la Darwin li preguessin—«sisplau»—de quedar-se. El caçador s'ha limitat a allargar-li la mà per encaixar mentre procurava contenir l'alegria de veure'l marxar (una alegria immensa, impossible de descriure amb paraules). El taxista, obedient, ha dit adéu a tothom i s'ha dirigit cap al taxi. El caçatalents els ha promès que tornaria, que passaria per la discoteca i que podrien saludar-se novament. També els ha confessat que feia molt temps que no tenia una conversa tan cordial com la d'aquesta nit. «Però un compromís és un compromís. I sóc un home de paraula», ha afegit amb un to resignat, un pèl misteriós. Ningú no ha volgut preguntar-li quina mena de compromís l'obligava a viatjar amb taxi i a marxar del poble a les tantes de la nit. La Clàudia ha estat a punt de fer-ho, però, a l'últim moment, ha sabut reprimir una reacció espontània de curiositat; d'indiscreció, probablement.

Tots han vist com la furgoneta entrava a l'esplanada. El taxista, pel retrovisor. Els altres, de cara, sorpresos per la maniobra temerària del vehicle. Les rodes han xisclat marcant el terra amb dues línies paral·leles que s'han estirat fins a rebentar la paciència dels frens. Entre un núvol de pols, l'alcalde ha baixat, exultant. Caminava de pressa, apujant-se els pantalons. «La llum!», ha cridat. «La llum !», ha repetit mentre s'acostava a la porta de la discoteca. L'amo de la Darwin l'ha il·luminat amb la lot. Feia cara de boig. Duia els cabells esvalotats, com els d'un director d'orquestra en acabar un concert, i la camisa descordada fins al melic. Suava. —La llum està a punt de tornar―ha anunciat.

46.

L'alcalde ha hagut de contestar una allau de preguntes. Primera (de la Clàudia): ¿Com ho ha sabut? Resposta: Acaben de trucar-li de la companyia elèctrica. Segona (del caçatalents): ¿Podria precisar de quin departament de la companyia? Resposta: Del departament d'atenció a l'usuari. Tercera (de l'amo de la Darwin): ¿Que entén la companyia quan afirma que «la llum està a punt de tornar»: cinc, deu, vint, trenta minuts?Resposta: Ni idea. Quarta (del caçador): ¿S'han de refiar del que els digui la companyia elèctrica? Resposta: En principi sí. Cinquena (de l'amo de la Darwin): ¿Per que se n'han de refiar si ja han demostrat que són uns inútils? Resposta: Perquè, independentment que siguin inútils o no, si han trucat vol dir que saben segur que l'avaria ha estat reparada. Sisena (de la Clàudia): —¿I si ha estat una broma d'algú que li ha telefonat fent-se passar per un portaveu de la companyia?

L'alcalde mira l'hora. Han passat disset minuts. En fa dos que la llum hauria d'haver tornat. Una gota de suor li cau del mentó i s'esclafa contra l'esfera del rellotge. Només hi ha dues maneres de saber si la companyia ha repara't l'avaria, diu finalment. O baixar al poble o obrir la discoteca i encendre els llums per comprovar-ho. Amb una desgana manifesta, l'amo de la Darwin es treu les claus de la butxaca i comença a obrir el primer pany de la porta, lentament i remugant. El caçatalents dubta entre anar-se'n—el taxista l'espera amb el motor engegat—o veure com acaba la història. La Clàudia somriu, sense entendre per que s'han posat tots tan seriosos quan ha suggerit que la trucada potser era una broma. El caçador, tot i que ho intenta, no aconsegueix penedir-se d'haver disparat contra la torre.

47.

La filla del forner no n'és conscient, però fa cinc minuts que dorm. Té la boca tancada i les mans encreuades damunt del ventre, com un cadàver al taüt. Encara no somia, però està a punt de fer-ho. Els protagonistes i els elements que han de representar el somni d'aquesta nit li van arribant al cervell de mica en mica. Se saluden. N'hi ha que ho fan efusivament (els que feia molt temps que no coincidien).D'altres s'ignoren, amb una mirada de rivalitat que pretén deixar palès que, sí haguessin sabut que l'altre hi havia de ser, ells no haurien vingut. Tots, però, preparen els petits detalls i assagen, per última vegada, el seu paper. Escampats pertot arreu, hi ha objectes que la filla del forner no recorda haver vist mai al natural (un microscopi electrònic, un disc de la Lena d'Agua, un llaüt, un robot, un escapçador de cartes. De cop i volta, se senten tres tim bres, cada vegada més llargs. Silenci. El somni comença. I, de bon principi, malgrat el paisatge bucòlic, les perruques i els acords d'uns violins romàntics, té tota l'aparença de ser un malson.

Els que hi entenen diuen que els somnis duren de deu a quinze minuts. I que es produeixen durant les fases més lleugeres del son. Al principi i al final, També s'ha demostrat que solen oblidar-se ràpidament, i que només es recorden els més pròxims al moment de despertar-se. Els malsons, en canvi, precisament perquè volen distingir-se de la resta de somnis, no respecten les regles establertes i tenen un codi de conducta propi. Són agressius i no vacil·len a l'hora de combinar sensacions terribles i efectes especials, tan versemblants que provoquen l'inevitable trencament del son. I que la víctima es desperti astorada, de vegades cridant, de vegades suant, sovint totes dues coses.

48.

Des del llit, el ferit ha sentit com el capellà tancava la porta suaument. No ha volgut que l'acompanyés a causa de la ferida. Després d'escurar l'ampolla de ginebra, s'han acomiadat amb una encaixada i han acordat que si li torna a fer mal l'avisarà, «a l'hora que calgui, tant hi fa». La llum encara no ha tornat, tot i que el capellà li ha explicat que l'alcalde li havia dit que la companyia afirmava haver reparar l'avaria. Abans d'estirar-se al llit, ha connectat l'interruptor del llum del sostre del dormitori i també el de la tauleta de nit. Vol assabentar-se'n de seguida que torni. Amb la mà sana, s'aferra a la lot. Està apagada. No vol malversar les piles. Després de badallar, busca la posició més còmoda per esperar, amb els ulls ben oberts, que s'encenguin finalment les dues bombetes de l'habitació.

La bombeta del sostre no s'encendrà perquè el fil de tungstè que hi ha a l'interior s'ha trencat. Ha estat un accident. Aquest matí, com cada dia, l'home que ara jeu al llit ha obert la finestra per ventilar el dormitori. Hi ha entrat una onada de brisa que ha excitat el fil elèctric del qual penja la bombeta. Com que creia que no corria cap risc, l'ampolla de vidre s'ha balancejat, juganera, fregant els malucs del corrent d'aire. Tot anava bé fins que una mosca obesa ha entrat, per error, a l'habitació. Per començar, l'insecte ha topat contra el gran mirall de l'armari. Malgrat la trompada, ha aconseguit refer-se i, abans de caure al terra, ha redreçat el vol. Decidida, la mosca s'ha dirigit cap a la finestra. No ha vist que entre ella i la sortida que acabava de triar hi havia una bombeta, no. Ni tampoc ha reaccionat quan se l'ha trobat de cara, cada vegada més a prop. El cop ha estat brutal. L'insecte s'ha desmaiat i ha iniciat una caiguda en forma d'espiral. El fil de tungstè de l'interior ha sentit una vibració molt forta, semblant a un terratrèmol, que l'ha obligat a esquerdar-se, mortalment.

49.

la Mentre tanca l'armari dels comptadors, l'amo mira l'alcalde com si fos el culpable de l'apagada. Ha connectat l'interruptor general de la discoteca tres i quatre vegades per demostrar-li que l'electricitat encara no ha tornat. L'alcalde sua, com sempre que algú—o una situació—el posa en evidència. El caçatalents, que encara no ha marxat, opina que és molt difícil preveure l'hora exacta de reparació d'una avaria tan important, perquè, a l'últim moment, sempre poden sorgir problemes. «El món de l'alta tensió és un món complex», afirma. L'alcalde li agraeix el comentari amb un somriure dèbil, limitat per dos fils de suor i aplacat per la penombra. Hauria d'haver esperat, es retreu. Hauria d'haver esperat que la llum tornés realment i aleshores—només aleshores—pujar fins a la discoteca i parlar amb aquest home, definitivament antipàtic. «Imbècil», pensa.

La Clàudia no comprèn per què l'amo de la Darwin s'acarnissa amb l'alcalde. No en té cap culpa, pensa. Que la llum encara no hagi tornat és responsabilitat de la companyia elèctrica. «I de ningú més», es repeteix. L'alcalde, però, sembla consentir que l'amo li retregui que, per donar-los una notícia falsa, no calia que pugés tan de pressa. Ni que es jugués la vida conduint «aquesta mena de cosa». En realitat, no vol discutir. Sap que té prou motius per engegar-lo a fer punyetes (el caçatalents, la Clàudia i fins i tot el caçador ho estan esperant), però no troba la manera. Se sent insegur, incapaç de pronunciar la frase que interrompi el to cada vegada més prepotent de l'amo, que ara insinua que l'amic del ministeri de la capital potser no n'és tant, d'amic. Per consolar-se i per sufocar la ràbia, l'alcalde se sent satisfet que aquest individu fos l'única persona del poble que no assistís a l'enterrament de la seva dona.

50.

El capellà dorm de bocaterrosa, sense coixí, amb els braços en creu, penjant a banda a banda d'un llit molt estret. Ronca, d'una manera curiosa que combina dues menes de sons: el d'entrada (aspiració pel nas) i el de sortida (expiració per la boca). El primer és un so greu, monòton. L'altre, en canvi, varia segons la intensitat i el ritme de la respiració. De vegades, la bufera frega els llavis i els fa vibrar. En d'altres, és prou dèbil per transformar-se en un xiulet agut, d'olla de pressió. Els roncs no el destorben. S'ha adormit amb la consciencia tranquil·la, com cada nit des de fa molts anys. Abans d'aclucar els ulls—en un acte gairebé mecànic―ha repassat els fets del dia: la seva actuació havia estat correcta, irreprotxable. Acte seguit, el son se li ha escampat pel cos com un sedant injectat. Just després, ha sonat el primer d'una llarga cadena de roncs.

El capellà té una consciència a prova de bomba. Més que seguir una conducta moral preestablerta d'una manera inflexible, procura adaptar-se a la realitat i analitzar els fets sense prejudicis, sovint contaminants. Contràriament al que pugui semblar, aquesta actitud no respon a cap principi ideològic, sinó més aviat pràctic. Al llarg de la seva vida, ha constatat (primer indignat, després impotent, ara resignat) que les lleis morals que propugna la religió que representa són transgredides cada cop més. Per això—i perquè no s'ha vist mai amb cor de catequitzar ningú—aplica el sentit comú i la generositat com a sistemes de relació amb els altres. Se n'ha sortit prou bé. Als tres pobles on ha viscut i treballat, sempre l'han considerat una persona preocupada per tothom, una mena de benefactor professional que justificava el seu sou sense entrar—mai—en conflicte amb cap dels dogmes simbolitzats pel color negre de la sotana.

51.

Malgrat la lluna plena, el cel és de color negre. En aquest moment, si algú provés de guiar-se per les estrelles, segur que es perdria. L'estrella polar no és, com sol ser habitual, al punt més alt de l'Óssa Menor. S'ha desplaçat cap a l'est per convertir-se, només durant uns minuts, en la vuitena llum de l'Óssa Major. Cap brúixola, ni la més sofisticada, no pot detectar aquests moviments sorpresa. I, en canvi, es produeixen amb certa freqüència, sobretot els mesos d'estiu. En realitat, tot i que se'n venen a les llibreries de la capital, no existeix cap mapa definitiu del firmament. Cada nit moren moltes estrelles i en neixen més encara. Ningú no en porta cap control. No per res: és impossible. Encara que se'n descobreixin un parell i que els científics les bategin amb noms inspirats en la mitologia, que estiguin sempre fixades en un punt idèntic de l'espai no significa que siguin les mateixes. Com a les persones i als animals, estels—o a la llum que n'arriba després de centenars d'anys—també els agrada canviar. De constel·lació, d'història, de color i,

sobretot, d'edat.

Les truites que acaben de passar sota el pont de pedra canvien de color a mesura que pugen pel riu, contra-corrent. Cada cop són més rosades. La del davant és la més vella del grup. Té nou anys i una boca eternament oberta, a unes dents amenaçadores, expertes en l'art d'esquivar canyes i xarxes. Al llarg de la seva vida, la truita ha vist com el riu acollia sistemes cada vegada més sofisticats per atrapar-les. Els esquers variaven segons la imaginació i mitjans del pescador. N'hi havia que feien servir cucs de terra, llamprees molt petites, libèl·lules, crisàlides de cuc de seda o bé larves de mosca. D'altres, més tecnificats, optaven per enganyar la presa amb una mena d'ham espectacular que imitava—d'una manera gairebé perfecta—la fesomia d'un insecte. Ella ha tingut sort. I, encara que, per error, s'hi va enganxar un parell de cops, sempre va aconseguir. Seguir fugir, ferida però viva.

52.

—Ara sí que me'n vaig―ha anunciat el caçatalents. Ha pujat al seient del darrera del taxi. Ha abaixat el vidre de la finestra i s'ha acomiadat movent la ma. El vehicle ha engegat. Els altres li han dit adéu i el taxista ha contestat tocant el clàxon set vegades (durant uns segons, els gossos han callat). El cotxe ha enfilat la carretera a poc a poc, cap al sud. La Clàudia, l'alcalde, el caçador i l'amo de la Darwin han vist com els llums de posició giraven i es perdien pel primer revolt. Han sentit el motor fins que el cant dels grills i els lladrucs dels gossos s'han posat d'acord per fer-lo callar. Ara no saben que dir-se. Sense el caçatalents, el que fins fa una estona era una reunió de persones conversant s'ha transformat en un conjunt d'individus silenciosos. L'alcalde voldria marxar, però al mateix temps té l'esperança que la llum torni d'un moment a l'altre, de seguida.

L'amo fa sonar un clauer ostentós que uneix una família de claus, algunes d'innecessàries, com la de l'antic pany de la discoteca o la d'una moto que va vendre al discjòquei l'any passat. La Clàudia es pregunta per que deuen servir. Ella només en té quatre: la de la porta de casa, la del cotxe, la del seu cofre privat i la de la maleta. Quan vivia a la capital, tenia un altre clauer amb les de l'apartament del seu ex (una per la porta del carrer, dues per la del pis, una per la bústia i una cinquena per baixar de l'ascensor fins al pàrquing). Quan se'n va anar, però, després d'haver decidit que era impossible continuar vivint amb aquell home, les va deixar damunt la taula del menjador, ben al mig, perquè les veiés. Li va semblar més explicit que no escriure la clàssica carta de comiat. La prova que va fer bé és que ell no la va buscar, ni va voler-li parlar, ni convèncer-la perquè tornés. Del seu ex no n'ha sabut mai més res.

53.

La millor amiga de la Clàudia és l'estrella de la pista. Sense haver-s'ho proposat, ha aconseguit que la gent formi cercle al seu voltant per admirar-la. Mentre segueixen el ritme de la música i dels focus, l'acompanyen picant de mans, cridant, xiulant; els nois d'una manera entusiasta; les noies més aviat per inèrcia, amb un pel d'enveja a la mirada. L'ex de la Clàudia somriu, atònit. Arrepenjat a una de les columnes del local, ha d'admetre que aquesta noia li agrada de debò. Cada vegada més, a mesura que la nit avança (i acaba). Pensa que no és gaire maca. Però que ho anivella amb un caràcter que definiria com a «obert i alegre». Per ell, el físic d'una dona és el més important. «L'únic important», sol dir fent veure que exagera. Per això el sorprèn que pugui agradar-li tant—i des de fa tant de temps—aquesta noia que ara somriu després de giravoltar com una boja, amb la perfecció

d'una patinadora professional.

La millor amiga de la Clàudia mou els braços sincronitzada amb el so d'un baix que marca, precís i contundent, el compàs de la cançó. Li agrada molt ballar. I en públic, encara més. A diferència d'altres ballarins de discoteca, que necessiten les tres quartes parts de la pista per demostrar que en saben molt, ella en té prou amb una rajola. Sovint —pensa—es confon el ball amb l'acrobàcia o amb la gimnàstica rítmica, amb una mena d'esport més competitiu que no de participació. Per ella, el ritme és un estímul que cal xuclar com un carburant capaç de generar moviment i plaer. I aquest moviment ha de crear alguna cosa tangible, de la mateixa manera que l'energia elèctrica es transforma en llum o en escalfor. I, a més a més, aquesta dansa ha de ser l'ex pressió, com més fidel millor, de la personalitat i del talent del ballarí.

54.

El caçatalents ha obert la maleta. Hi porta un llum incorporat que només encén per treballar de nit. O quan fa un viatge, com ara. L'interior de la maleta és un exemple d'ordre i d'aprofitament de l'espai: dos pams quadrats amb una agenda, una calculadora, dues estilogràfiques, una capseta de clips, un llapis, un portafolis, folis, sobres, segells, una cinta de vídeo i un arxiu amb sis-centes cinquanta fitxes de la mida d'una targeta de visita. Fa uns mesos, el van provar de convèncer que comprés un ordinador portàtil. Segons el venedor, una bateria petita com un paquet de tabac li havia de permetre fer-lo funcionar «en qualsevol lloc i a qualsevol hora». No va acceptar l'oferta, no perquè sigui contrari als avenços tecnològics i als avantatges de la informàtica, Sinó perquè, a la seva edat, amb trenta-cinc anys d'ofici, no es veia amb cor d'aprendre un nou llenguatge per continuar fent el mateix de sempre. —Massa tard―va dir-li al venedor.

En una fitxa blanca, amb la mà esquerra, el caçatalents escriu CLÀUDIA, així, en lletres majúscules. Al costat hi afegeix un número de dues xifres, seguit d'un signe interrogant. Li atribueix 27 anys, tot i que no n'està segur. Sota del nom, hi posa una alçada aproximada de metre setanta-set i una frase de quatre línies en què resumeix, molt per sobre, la impressió que li ha causat la noia. La frase acaba amb aquestes paraules «Comprovar tema Miss». Per completar l'informe, escriu la data d'avui. Però, quan vol posar el nom del poble, s'adona que no el sap. L'hi pregunta al taxista. El conductor, sense deixar de mirar el parabrisa, treu la mà dreta del volant, furga a la butxaca de la camisa i, després de pescar-la amb la punta dels dits, li llança la capsa de mistos que li ha regalat la dona del guarda-roba. —Potser ho diu aquí—respon.

55.

La cinta de vídeo que hi ha a la maleta conté trenta―tres minuts d'imatges filmades amb més bona voluntat que destresa. S'hi veu un nen que practica l'esgrima, tot sol, lluitant contra un rival imaginari. Té deu anys (ho diu ell mateix, al començament de la filmació). Quan la va rebre, per correu certificat, el caçatalents va desar la cinta a la pila de les coses ajornables. Abans d'ahir, però, va trobar una estona per mirar-se-la. Des dels primers minuts va intuir que aquell nen era una mina. Malgrat no tenir adversari, es movia amb una agilitat extraordinària, amb l'aplom d'un professional capaç d'esquivar qualsevol acció ofensiva del seu contrincant invisible. Quan avançava per iniciar l'atac definitiu, combinava les fintes amb cops de floret que, si el caçatalents fos expert en la matèria,

hauria reconegut com a cops angulars, de figura i de banderola.

Va parlar per telèfon amb la mare del nen. Li havien enviat la cinta de vídeo després de llegir l'anunci publicat al diari, on el caçatalents demanava que tots els que volguessin explotar les seves virtuts excepcionals es posessin en contacte amb ell. Van acordar que els aniria a veure. Vivien en un poble situat en una zona del mapa per la qual no passen ni les vies del tren, ni les autopistes, ni les línies d'autobusos. Com que el caçatalents no sap conduir, va decidir contractar els serveis d'un taxista. «Hauria d'arribar abans del migdia», va dir la mare. Després, el nen se n'havia d'anar a França—a Grenoble—per participar en un torneig d'exhibició. Tot i que la paraula «exhibició» el va inquietar, no hi va fer cap comentari. L'experiència li havia demostrat que exhibir el talent com un fenomen de circ era un error (sempre i quan el talent no fos el de fer de pallasso, de funàmbul, de trapezista o de domador de foques). Per això es va comprometre a arribar-hi a primera hora d'avui. Per veure el nen espadatxí, però també per provar de convèncer els pares que anul·lessin el viatge. Ara, mentre fa servir la cinta de vídeo com a suport per escriure el nom del poble de la Clàudia a la fitxa, el cor li diu que ho aconseguirà. Necessita aconseguir-ho per redreçar una mica una llarga temporada de fracassos.

56.

El cor del professor batega a setanta-quatre pulsacions per minut. Contràriament al seu costum de tancar els ulls i agafar el son poc després de ficar-se al llit, encara no s'ha adormit. Mentre canvia la posició del coixí, constata que es troba més bé que ahir. Molt més bé. Si aquest procés de millora continua—pensa—, potser haurà d'escurçar el període de convalescència i tornar a casa abans de la data prevista. Dóna per descomptat que la Rosa se n'alegraria. Ell, en canvi, no n'està tan segur. No vol tornar. «Encara», afegeix ràpidament, potser perquè prefereix ajornar l'indici d'un conflicte que no encarar-s'hi. No ha estat mai una persona impulsiva. Abans de prendre una decisió important, sospesa sempre els pros i els contres, però no ho fa amb l'actitud resolta de qui Sap què vol, sinó per tenir més elements de judici. Per guanyar temps, com aquells compradors indecisos que entren en una botiga i comencen a fer moltes preguntes i a comparar preus fins que, finalment, s'enduen un producte que, sovint, no els acaba de convèncer.

El professor badalla. Pensa que la relació amb la filla del forner ha estat un error. I que hauria de ser capaç d'acabar-la. Se sent una mica ridícul. A la seva edat, hauria de tenir prou experiència per saber actuar en un cas com aquest. Qualsevol dels seus col·legues de la universitat tindria mitja dotzena de solucions per justificar-se. I el que és més important: per tancar aquesta història, curta però intensa. Ell, en canvi, no sap per on començar. Quan arribi el moment d'anar-se'n—preveu—, haurà de parlar amb la noia, això segur. Li haurà de dir que se'n torna cap a casa, a la capital, amb la seva dona. Que els dies passats al poble, junts, han estat inoblidables i... ¿I què més?, es pregunta. Si fossin personatges de novel·la, de la novel·la que escriu, trobaria fàcilment un grapat de frases correctes per resoldre la situació. La realitat, però, resulta més difícil de conduir.

57.

La filla del forner es refà del malson bevent aigua i respirant profundament. Quan s'ha despertat, trasbalsada per unes imatges molt cruels, el que més l'ha espantat ha estat pitjar l'interruptor del llum i veure que no s'encenia. Acte seguit, però, ha recordat l'apagada i les

hores de foscor. A les palpentes, ha aconseguit agafar la llanterna que havia deixat a la tauleta de nit. Ara beu aigua, a glopets, dreta davant de la finestra del dormitori, amb una mirada severa que prova d'identificar els límits de les ombres. Sent enveja de les protagonistes de les pel·lícules que, quan es desperten d'un malson, aterrides, solen tenir gairebé sempre algú molt a prop per abraçar-les i consolar-les. Algú per acariciar-les i per eixugar-los les gotes de suor. Algú que les fa riure i que diu: «Tot va bé. Tranquil·la. No passa res». Algú.

Li agrada caminar descalça per la casa buida. Mentre avança, amb la lot a la mà, sent com la combinació se li arrapa a la pell i li marca els pits, les cuixes i la corba suau del ventre. Entra a l'habitació del pare. La porta grinyola, com sempre. No hi ha ningú. El seu pare és al poble del costat, treballant al forn fins a les set del matí. La noia s'estira damunt del llit de matrimoni. Sospira. Si el professor i ella poguessin passar una nit—només una—en un llit com aquest, se sentiria feliç. Ja no caldria amagar-se, ni recórrer a la incomoditat de la manta escocesa. Olora els llençols. Deixa la llanterna. Agafa el coixí. Es gira. L'abraça. A poc a poc, el fa baixar fregant-se el cos i se'l fica entre les cames. Tanca els ulls. Fa força fins a ajuntar els genolls. Nota com l'escuma es resisteix a canviar la seva forma de coixí. Amb un moviment ràpid, aconsegueix domar-lo i asseure-s'hi al damunt. Serra les dents, tremola. Gemega. La lot cau del llit.

58.

Com cada nit, el discjòquei es despulla en silenci per no despertar la germaneta, que dorm a l'habitació del costat. Es fica al llit, cansat però somrient, convençut que arribarà a treballar a la millor discoteca de la capital. «Ben aviat», pronostica. Creu més en la força de la voluntat que no en el destí. Això no impedeix que, de tant en tant, li agradi llegir l'horòscop del diari—Escorpí—o tastar els diferents mètodes de futurologia. N'ha provat uns quants, per curiositat més que per convicció. Mentre es grata el mentó, recorda que la cartomància (amb baralla americana) el va apassionar durant un temps, fins que va saber que la primera versió d'aquest invent provenia d'un emperador Xinès que es va empescar un joc de cartes (aleshores circulars, de fusta o fibra de plantes) per distreure les seves esposes. Del tarot, en canvi, se'n va atipar ràpidament. No li agradava gens haver d'interpretar jeroglífics que combinaven personatges tan macabres com la mort, el Diable o el Penjat. La numerologia era divertida, però de seguida hi va perdre l'interès, potser perquè li va confirmar massa desitjos. D'entre totes les formes de jugar a endevinar el futur, la quiromància li va semblar la més senzilla. Tot i això, quan va descobrir que les línies de la seva mà suggerien un destí tacat per la tragèdia, va donar l'experiment per acabat.

Segons el diari, els nascuts sota el signe d'Escorpí han tingut un dia en què l'important se centrava en les relacions íntimes. No obstant això, no havien de deixar de banda les obligacions laborals. Si s'era estudiant, el que fins ara resultava difícil podia ser més comprensible. Les relacions de parella passaven per un bon moment, encara que no s'estigués d'acord amb algunes coses. A la feina, s'havia de fer cas dels col·laboradors i deixar que prenguessin la iniciativa. Calia saber diferenciar els afers amorosos dels econòmics. La Lluna feia una conjunció amb Plutó i donava pas a noves vivències. En el terreny personal, l'actitud que s'adoptés podia ser contrària al que s'havia previst fer. Hi havia d'haver un gir que, segons com s'encaixés, podia ser favorable. Els amors podien distreure de la feina i calia fer un esforç per evitar-ho. La lluita per aconseguir una millor posició professional podia venir determinada no solament per les característiques de la

feina, sinó també per l'ajuda d'una amistat. Això era fa unes hores: ahir. Avui ja és diferent.

59.

L'amo de la Darwin mira com la furgoneta verda s'allunya. S'ha quedat sol davant de l'entrada. Després de tancar la discoteca per segona vegada, la Clàudia i el caçador han optat per tornar cap al poble amb l'alcalde. S'han acomiadat d'una manera freda, sense encaixar, amb un gest distant carregat de rancúnia. L'amo camina cap al cotxe. Quan el veu, aparcat sota un cobert de lona militar, sent les mateixes ganes de comprar-lo que quan el va comprar. Com aleshores, pensa que és perfecte. La lluna es reflecteix al parabrisa i dibuixa una onada blanca que s'escampa fins al sostre. Amb una única clau, obre automàticament les tres portes del vehicle. Cloc. El soroll li fa sentir una esgarrifança de plaer. No ha fet clac, ni scun, ni nyec, ni cunca, com la majoria d'automòbils. Només cloc. Seu. De seguida nota com el seient Se li adapta a l'esquena adolorida justificant la seva prestació anatòmica. Estira les cames i, al moment de fregar els pedals, exclama: —Oh!

Quan va comprar el cotxe, l'amo de la Darwin va ordenar que li traguessin la instal·lació del radiocassette. No volia sentir música, ni tampoc cap programa de ràdio. Només volia escoltar el so del motor. Al volant, i amb l'orella atenta, assaboreix les diferències entre les cinc marxes i la marxa enrere. Cadascuna sona amb una personalitat pròpia. La primera arrenca amb una vibració greu que guanya seguretat amb el relleu de la segona i, sobretot, a partir de la tercera. La quarta omple el cotxe amb una melodia que, d'entrada, pot semblar una mica monòtona, però que dóna confiança al conductor. I, quan el motor s'atipa de fer quilòmetres Seguint la mateixa nota, exigeix—com el nen que plora per demanar la llet en el moment de tenir gana―la ressonància pletòrica de la cinquena.

60.

—No li faci cas—diu la Clàudia. L'alcalde fa que sí amb el cap. Tot i que ha deixat de suar, encara li reca no haver estat capaç de contestar les impertinències de l'amo de la Darwin. Al darrera, mentre procura que la pila de caixes de préssecs no s'inclini gaire, el caçador busca la millor posició per seure sobre la roda de recanvi. La troba. És prou a prop de la Clàudia per sentir-ne el perfum. Ella parla de l'apagada; I de com canvia tot sense electricitat. «Sí», diu l'alcalde. En realitat, però, no l'escolta. S'està preguntant per què li han telefonat de la companyia per dir-li que l'avaria estava reparada Si no era veritat. Li agradaria posar la radio a tot volum, però es conté per no semblar mal educat. Preveu que, quan arribi a casa, després d'haver acompanyat la Clàudia i el caçador, la llum ja haurà tornat. Accelera (encara que l'agulla de l'indicador de velocitat no ho assenyali).

Tot ha passat molt de pressa. El retrovisor l'ha enlluernat amb tres ràfegues de llum d'un vehicle que s'acostava per darrera, perillosament. Quan ha volgut reaccionar, l'alcalde ha vist com l'avançaven per la dreta. No s'ho esperava. Ni tan sols ha tingut temps d'indignar-se. La Clàudia ha xisclat. S'ha tapat els ulls amb la mà mentre el caçador s'agafava fort a la roda de recanvi. El cotxe de l'amo de la Darwin ha derrapat cap al centre de la calçada i els ha tancat just abans d'arribar al revolt. Acte seguit, ha canviat de marxa i s'ha allunyat tocant el clàxon—mec-mec—com el correcamins veloç dels dibuixos animats, que sempre aconsegueix fugir del pobre xacal que prova de caçar-lo.