ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 2

FELIÇ 2006

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

Han fet l’ESTIL DIRECTE: Els alumnes i les alumnes del crèdit deperiodisme total que veieu fotografiats aquí al costat.Els dibuixos de secció són de l’Alícia Floriach.DIRECCIÓ: Marta Montasell i Recoder i Jaume Prat i Fabregat.PUBLICITAT: Sr. Josep Berenguer i alumnes del col·legi.ISSN 1888-4334 DIPÒSIT LEGAL: B-5000787 - 2004EDITA: MARISTES VALLDEMIA La Riera 124-182 08301 MataróTel. 93.755.48.60 Fax: 93 755.48.61estildirecte@gmail.com estildirecte@hotmail.comIMPRIMEIX: Agpograf S.A.

Podeu llegir més articles ahttps://sites.google.com/site/

estildirecte

4 Premis per a Valldemia i els seus alumnes9 Escola Verda10 El berenar de colors13 La Llufa directa14 a 31 Guanyadors del certamen literari del col·legi Maristes Valldemia JosepMaria Pellicer32 Festa de promoció de Batxillerat35 Port Aventura és de Secundària i Batxillerat36 Setmana solidària i cançó resposta39 Adéu a Ramiro i Mila del bar40 La primera promoció de PQPI s’acomiada41 Pelegrinatge a Montserrat42 Torneig de Fires43 Centenari del club Valldemia Maristes44 Entrevista al servei de neteja de Valldemia46 Les ulleres de sol barates47 Saps que... Butlletí informatiu de l’Associació d’Antics Alumnes Maristes

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

El dia 27 de maig el bibliotecari Jaume Prat va recollir-lo aFraga. Amb aquest premi, el Ministeri d'Educació pretén po-tenciar i estimular la innovació i la millora de les bibliotequesescolars, amb l'objectiu que sigui el primer lloc de recercad'informació per als alumnes. El col·legi va presentar unamemòria on exposava els serveis que ofereix la biblioteca perals alumnes com a requisit per participar en aquest concurs.La biblioteca de l'escola ha estat premiada principalment pelsserveis que ofereix als alumnes i per la seva constant millorai ganes d'innovació.El col·legi destinarà el premi a millorar la biblioteca i a mantenirels serveis que ofereix a la gent que hi assisteix.La biblioteca del col·legi té més de 20.000 llibres oferts alsestudiants i als pares en servei de prèstec. La biblioteca no

Valldemia obté el tercer

premi del "Concurso

Nacional de Buenas

Prácticas en las bibliotecas

escolares"El premi està convocat pel Ministeri d'Educació del Govern d'Espanya i està dotat amb 7.000 euros.

Redactores: Paula Izquierdo, Marta Gómez i Safae el Himdi.

El nostre col·legi va participar en la Modalitat B del concurs, que correspon a les bibliotequesubicades en centres escolars concertats. Aquest premi consisteix en un xec de 7.000 euros entregata l'escola per l'Eva Almunia que és la secretaària d'educació i formació professional, i Maria VictòriaBroto, que és la consellera d'educació d'Aragó.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 5

només ofereix en préstec llibres relacionats amb l'àmbit esco-lar, sinó que també té una gran col·lecció de llibres de lecturaentre els quals hi ha llibres actuals, llibres de coneixements illibres divulgatius per a tots els alumnes.El llibre que l'alumne/a o els pares vulguin llegir es pot portar acasa durant un mes. En acabar aquest termini de temps s'hade retornar a la biblioteca. El préstec de llibres és gratuit iqualsevol alumne/a, pare o mestre del col·legi pot agafar-los.

A més a més del servei de préstec, la biblioteca és un espaion els alumnes, en acabar les classes, poden fer els deures,buscar informació en llibres i enciclopèdies o simplement gaudirdel lliure accés a Internet en pàgines supervisades.

Els encarregats de vigilar el bon funcionament de la bibliotecai mantenir-la són alumnes de batxillerat. El col·legi ofereixuna beca a alguns alumnes que la sol·liciten. A canvi de cobrirpart del cost econòmic de batxillerat, un dels serveis ques'ofereix és ser bibliotecari. Aquest fet, precisament, ha estatmolt ben valorat pel jurat del premi de bones pràctiques.La biblioteca està oberta totes les tardes des de les 17 horesfins a les 19. A internet es pot consultar la pàgina https://sites.google.com/site/bibliotecadevalldemia.

Enguany, el professor bibliotecari està cursant un programaperquè el fons de la biblioteca pugui ser consultat a travésd'internet pel sistema e-pergam i properament està previst quela biblioteca presenti la documentació per adherir-se al pro-grama puntedu.Les pàgines on podeu localitzar els enllaços són:http://www.xtec.cat/innovacio/biblioteques/http://www.xtec.cat/epergam/biblioteca/

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 6

Aquest any s'ha celebrat el IV Premi Sambori anomenatSambori Òmnium. El premi escolar de narrativa en català estàdestinat a promoure l’ús escrit de la llengua pròpia a lesescoles i instituts (públics, concertats i privats) del Principat,la Franja i la Catalunya del Nord. Poden participar alumnesde Primària i d’ESO i Batxillerat, no és de participacióobligatòria. A l'escola Maristes Valldemia hi va haver quatreguanyadors de la categoria Sambori Serralada i una alumnadel Sambori Catalunya.

Gala Barba obté el segon

premi en el concurs

Sambori Catalunya

A Valldemia, en aquesta edició del concurs Sambori Òmnium hi ha hagut quatre guanyadors.

Redactores: Janina Vernet, Anna López, Anna Damont

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 7

T'identifiques amb algun personatge?La veritat és que no m'acostumo a identificar amb elspersonatges que creo.T'han pujat la nota de català per haver guanyat?No, de moment no m'han dit res del tema.Canviaries alguna cosa de la obra?No.Quin és el premi?M'han donat un trofeu, un lot ple de productes i un val de 50euros a bescanviar a l’Abacus.

La Marta Arañó, l'Ariadna Garcia, la Judith Galán i la GalaBarba van ser guanyadors del Sambori Serralada. La Marta,l'Ariadna i la Judith en la categoria A (cicle inicial de primària)i la Gala en la categoria B (cicle mitjà de primària).

- Marta Arañó i Ferran, del Col·legi Maristes Valldemia deMataró, per «El fantasma i la nena».- Ariadna Garcia i Baena, del Col·legi Maristes Valldemia deMataró, per «La carrera».- Judith Galán i Villanueva, del Col·legi Maristes Valldemia deMataró, per «El granger a la granja».- Gala Barba i Barnils, del Col·legi Maristes Valldemia deMataró, per «Un regal molt especial».

En ser guanyadors del Sambori Serralada van participardirectament en una categoria més àmplia, el SamboriCatalunya. La Gala Barba, guanyadora del Sambori Serraladava quedar en 2n lloc a la Final dels 4ts Premis Sambori deCatalunya. En total va haver-hi 18 guanyadors del SamboriCatalunya, tres per categoria.La Gala Barba guanyadora del Sambori Serralada i el SamboriCatalunya va escriure l’obra «Un regal molt especial». Li hemfet la següent entrevista:

De què va l'obra?Un regal molt especial tracta d’una nena que va guardant elspetons al llarg de la seva vida i que finalment, quan és gran,decideix regalar-li a la seva filla.En què et vas inspirar?Em va venir la idea de sobte, en res en concret.Quant de temps vas estar per fer la obra?Una tarda, després de sortir del col·legi.Et van ajudar a fer la obra?No.T'agrada escriure? Ho fas sovint?Sí. m'encanta escriure. És com un hobbie per mi. He fetbastants contes.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 8

Sis alumnes de Valldemia

obtenen dos premis al

concurs Baldiri ReixacJúlia Planas, Atzarí Suriñach, Carlos Pérez, Irina Padilla i Carmen Iturria, per una banda i AlíciaFloriach per l’altra, obtenen aquests coneguts guardons.

El passat diumenge dia 30 demaig, els alumnes van rebre elpremi Baldiri Reixac consistenten 700 euros pel seu treball derecerca: «L’animació tradicionalpas a pas», en el cas de l’Alíciai pel seu projecte en l’altre cas.Aquest treball de grup el podeuconsultar aquí:http://sites.google.com/site/projectederecerca6a/Es van repartir 70 premis entotal en un acte festiu celebratal casal de l’Espluga deFrancolí i patrocinat per laFundació Lluís Carulla.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 9

Valldemia juga amb el joc

del reciclatgeFa poc més d’un any es va engegar el projecte d’Escola Verda.Arran d’això, Alícia Yelo de 6è de primària C va idear un joc detaula relacionat amb el projecte, i el va anomenar “EL JOCDEL RECICLATGE”.

El joc consta d’un tauler amb una successió de caselles ambel dibuix d’un contenidor de reciclatge d’un dels tres colorsdiferents (verd, blau, i groc). Es compon també d’un dau iquatre fitxes pels jugadors.

Consisteix, bàsicament, a tirar el dau, avançar les casellesque et pertoquin i, depenent de quin sigui el color del contenidorde la casella en què hagis caigut, dir un objecte que hicorrespongui. En el cas que repeteixis un objecte ot’equivoquis, perds la partida. Qui guanya és el primer quearriba a la casella “meta”.

Contempla que hi juguin un mínim de dues persones i unmàxim de quatre, i puntualitza que siguin de més de set anys.

Alícia Yelo, de sisè C, n’és la creadora

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

0

Diversió amb els colorsEl berenar de colors és una de les activitats més divertides i dolces. Els alumnes s’ho passen béparticipant, ja que, poden ensenyar als seus companys el que saben fer amb el color que els hipertoca. És una experiència acolorida que sempre recordaran.

El passat divendres 14 de maig els alumnes de P3 van cele-brar el berenar de colors. Aquest any, els pares han fet moltavarietat de menjars i begudes. Fins i tot, han volgut represen-tar el personatge de la classe del seu fill. Els colors d'aquestany han estat el rosa, vermell, blau, marró, groc, blanc i verd.Cadascú havia de portar una cosa per berenar del color que lihavia tocat i, així, la festa era encara més divertida. A més amés, havien d'anar vestits del seu respectiu color. Els mestresvan parar unes taules de diferents colors.

Redactores: Judit Reina Jiménez, Marina Carrión Muñoz, Neus Carbonell García

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

1

Els grups estaven fets aleatòriament i a cada classe hi havienels 8 colors escollits d'aquest any. Ha tingut tant d'èxit comcada any i de ben segur que l'any que ve els que properamentaniran a P3 tindran la sort de gaudir d'aquesta activitat.Hi havia varietat de coques, iogurts, begudes, infinitat demenjars originals per poder compartir amb els professors,pares i mares i amb tots els companys.A causa de la pluja, aquest any es va celebrar al SUM, que vaquedar molt bé ja que el van decorar amb globus, garlandes itambé els dibuixos que els nens havien pintat durant lasetmana. Per acabar la festa, els pares, mares, avis o àvies,oncles, tietes, cangurs, germans... que venien a recollir elsseus nens, van poder entrar a la sala a berenar una miqueta ia gaudir plegats del fi de festa. S'ho han passat molt bé, i elsva servir per gaudir d'una estona amb tots als seus companys,relacionar-se amb tothom i divertir-se plegats.Les classes de P3 que han format aquests grups són: elsEsquimals, els Víkings i els Mexicans.Podeu trobar aquestes fotografies a la pàgina oficial del col·legi:http://www.maristesvalldemia.com

Aquí podeu veure fo-tos dels diversosgrups dels diferentscolors escollitsaquest any.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

2

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

3

Actualment porta més de cinc capítols respresentant unsuposat cuiner que es troba en una situació caòtica jaque en l'anterior capítol va enrotllar-se amb la Valèria,l'altra cuinera de la Fonda. Mentre estaven enrotllant-sea la cuina, la Maribel, sobtadament va entrar i no va sa-ber com reaccionar. El següent capítol podrem veure comAnxo Velàzquez soluciona aquest problema que li hasorgit.Mentre "La Riera" segueix emetent-se amb èxit, un pro-ductor americà ha contractat Jordi Vadell per realitzaruna pel·lícula d'extraterrestres en el qual serà protago-nista juntament amb Angèlica Jolí i Brat Pet. Aquestapel·lícula serà l'èxit del cine Extra-Hollywoonès i farà queel futur actor, Jordi Vadell, es converteixi en una granestrella de Hollywood.

Els directors de la sèrie van realitzar un nou càsting peracollir un nou membre en la sèrie.Al càsting es van presentar persones d’arreu del món onnomés hi havia una oportunitat entre un milió.El professor Jordi Vadell de l'escola Maristes Valldemiava ser l’afortunat de poder participar en la sèrie "La Rie-ra". El paper que va haver de representar va ser fàcill jaque s'havia de posar en la pell d’un personatge divertit,

extrovertit i simpàtic. Es va endinsar a la sèrie amb elnom d'Anxo Velàzquez representant un suposat cuinerdel restaurant La Fonda. Aquest va haver de fer-sepassar per cuiner per tal de conquistar la Maribel, unacuinera del restaurant. Va passar per situacions díficils,amoroses, tristes, alegres... que van fer que la sèrie anésavançant cada vegada amb més èxit.

«La Riera» és la història d’una família que poseeix unrestaurant anomenat La Fonda en un poble de la costa,no gaire lluny de Barcelona. La Riera comença quanl’Ignasi Guitart, patriarca de la família, reuneix la sevadona i els seus fills per explicar-los que deixarà la direcciódel restaurant i marxarà de Sant Climent. La notícia pro-voca una xoc emocional i un canvi de rols a la famíliaque seran el motor de la primera temporada de la sèrie.Els quatre fills (Claudi, Ernest, Lluís i Sergi) i la mare(Mercè) seran els personatges principals al voltant delsquals giraran les accions principals.

Últim paràgraf extret de: http://www.tv3.cat/pprogrames/lariera/rieSeccio.jsp

Redactores: Clàudia Piña, Andrea Ruiz, Patricia Urieta

“La Riera” de TV3 és una nova sèrie ambientada en la comarca del Maresme que substitueix al’exitosa sèrie “El cor de la ciutat” que actualment s’emet de dilluns a divendres en horari de tarda.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

4

El primer premi fou entregat a Elena Rodríguez Debat, la seva obra es titula "La papallona".L'Helena diu que ha escollit pintar la papallona, l'animal protagonista del conte perquè és el seu animalpreferit i a la vegada els seus colors preferits. Confessa que va ser la seva mare qui va dedicar temps aajudar-la a realitzar el conte i afirma que va estar una estona per fer-lo ja que li va costar pensar una ideaque fos original. "Em va agradar molt guanyar aquest premi perquè em van regalar un conte. Em va fermolta il·lusió", afirma.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

5

"El sol es amarillo" de Xavier Sánchez Ruíz

"La idea em va venir un dia que mirava els dibuixos de la tele on sortia un Sol i unalluna", afirma en Xavier. En Xavier ens ha explicat que tot i que els dos personatgesque apareixen en el conte li agraden, el que més li agrada és el Sol. També ens hadit que li agrada més el dia que la nit perquè pot jugar. Amb l' ajuda del seu pare vapoder realitzar el conte que tant poc temps li va comportar. Li ha fet molta il·lusióguanyar aquest conte ja que li van regalar un conte de dibuixos i a ell li agradenmolt.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

6

"Amigues" d'Alba Lorente

El tema de la història va sortir gràcies a la mare, que sempre li parla de les amigues,i llavors ella ho va fer de les amigues. Ens diu també que tot i que parla de l'abellai la papallona, li agrada molt més la papallona.Mentre escrivia la història pensava en la seva millor amiga. Li va agradar moltguanyar el premi, i ningú la va ajudar, i li va costar bastant.La part que li va agradar més del treball, va ser la del dibuix, ja que li va ser mésfàcil.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

7

"El sol mira" d'Ada Romano

El tema de la seva història va sorgir a partir que estava pensant en el sol i com queli agradava molt fa fer la redacció del sol, la seva història tracta del sol i la lluna,però li agrada més el sol.Li va costar molt poc realitzar aquest treball, i ho va fer tota sola.La part del treball que més li va agradar va ser realitzar la història.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

8

"El pallassetTomi" de ÈricaParra

A l'Èrica liagraden molt elspallassos, peraixò va decidir feruna història així.La obra expressacom un noi quevol ser pallasso, iels seus pares noel deixen, acabacomplint el seusomni i acabentots contents.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 1

9

"En Pau aprèn compartir" d’Alba Bonet

Estava molt sorpresa de haver guanyat el premi, en aquest relat la obra expressacom un noi aprèn a compartir en una classe. Ella es va basar en una experiència dequan era més petita.

«El rellotge» de Gala Barba

La Gala descriu el rellotge de la Martina amb el seu Tic-Tac, les agulles, el sorollque fa per despertar-la, encara que alguna vegada vagi per terra. Ella el cuidai dura anys i anys fent la seva feina. Una part destacada de l’obra és la comparaciódels sentiments de la Martina enfront dels que no té el rellotge.

TIC-TAC. TIC-TAC és el so que faig. Funciono ambpiles si no em paro.Cada matí desperto la Martina a la mateixahora. Hi ha dies que no sóc ben rebut.Tinc tres agulles: una per a les hores, una per alsminuts i la més diferent perquè em digui quandespertar-la i fer riiiiiiiiiiiing. Tinc 12 númerosromans i cada dia faig dues voltes.La Martina acostuma a treure’m la pols deldamunt, però alguna vegada he volat pels airesi és que he caigut o m’ha tirat a terra sense voler.No acostuma a molestar.Passen els anys i soc allà mateix, al meu lloc desempre. Però a diferència de la Martina, no sentoni estimo, tampoc no ric ni ploro, ni veig ni toco.Però sento que sóc un objecte molt apreciat. TIC-TAC…

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 2

1

CARRER NOU, 1/ LA RIERA 78 08301 MATARÓ TEL. 937901957 FAX. 937906223

Hi havia una vegada un vampir que es deiaHeliodor i vivia en una mansió amb el seumajordom Clarc. Un dia d’hivern van trucar a laporta, en Clarc va obrir, als seus peus va trobar unbebè. En Clarc el va entrar a dins, el va portar al’Heliodor. Llavors se’l va mirar i remirar, desprésva decidir que el criaria com a un fill. Aquellmateix dia l’Heliodor li va ficar el nom de Joan. Apoc a poc en Joan va anar creixent. Fins que undia L’Heliodor es va adonar que en Joan no eravampir. Després d’uns quans dies l’Heliodor vapreguntar a en Clarc tot desesperat: Clarc sapsd’alguna poció o encanteri per convertir a enJoan en vampir? En Clarc va dir que no, però si elmossegava es convertiria en vampir. L’Heliodor varespondre:-No! No li puc fer això al meu fill!- I per què no? - Va respondre Clarc.-Perquè sóc incapaç . Sóc massa dèbil. –Varespondre l’Heliodor. Després de pensar i pensarno se li va acudir cap idea. Va arribar a la mitjanit i es va ficar a la caixa de morts... I apa, adormir!! Quan es va llevar va pensar que era milloracceptar-lo tal i com era. Va passar el tempsl’Heliodor el seguia estimant molt tota la vida. Vetaquí un gat, vet aquí un gos aquest conte s’ha fos.

A la Maria li agraden les històries fantàstiques, per això ella es basa en els vampirs.La història tracta d'un vampir anomenat Heliodor que un dia troba un bebè i el cuidacom un fill, esbrina que ell no és un vampir, l'intenta canviar però no serà possible sino és mossegat per l'Heliador que se l’estima massa per fer això, no té cap mésremei que acceptar-lo com és.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 2

2

La seva història, un conte de fantasia sobre un arbre que era de l'àvia del protago-nista i que al final acaba cuidant el protagonista. L'Alejandro va guanyar l'any passatl'Òmnium Cultural, però li va sorprendre molt guanyar el certamen del col·legi.L'Alejandro ens explica que li agrada molt llegir i escriure contes.

El coche ya estaba cerca del pueblo donde vivía la abuela Dora.Los padres de Edgar lo llevaban al principio de las vacaciones escolares para que pasaraun mes en casa de su abuela Dora.Ya que a sus padres les quedaba un mes de trabajo.A Edgar le encantaba ir al pueblo y cada año lo esperaba con mucha ilusión.Las casas en el pueblo estaban separadas bastante unas de otras por campos sembradosde trigo y maíz. Al llegar a la casa de la abuela Dora, estaban esperándolos en el porche.Edgar bajo a toda velocidad para darle un beso a la abuela.Sus padres se quedaron a comer y después marcharon a la capital. Una vez sus padres sehubieron marchado Edgar le dijo a la abuela que iba a buscar a sus amigos.-Tus amigos aún no han llegado, y además, tienes que deshacer la maleta y tengo quehablar contigo.-¿Es muy importante abuela? Dímelo ya.-Paciencia, todo a su tiempo.Edgar subió a su habitación y deshizo la maleta y mientras se preguntaba que sería tanimportante que le tenía que decir la abuela.Después de cenar la abuela se llevo a Edgar detrás de casa y en la mano llevaba unaregadera.Fueron hasta un árbol que siempre le había llamado la atención a Edgar.-Edgar, siéntate a mi lado que te voy a contar una historia.Como ya sabes, esta casa era de mis padres. Con tu misma edad, mis padres me mandaron al mercado a comprar unas semillas.Fuimos, Ana, Carmen y yo, porque siempre estábamos juntas.El puesto de las semillas y animales de corral era del mismo vendedor, al acercarme parapedir las semillas un pato se escapaba de la jaula.Lo cogí de entre los pies de la gente que había alrededor y se lo di al vendedor.El hombre en agradecimiento me regalo una semilla y me dijo.-es muy especial, solo se puede regar las noches de luna llena y si llueve no te preocupes,no le afectara.Ana y Carmen compraron lo suyo y volvimos a casa.Tres días más tarde comenzó a salir la luna, me fui detrás de casa plante la semilla y laregué.Y así cada luna, salía a regar la semilla que fue creciendo hasta convertirse en este árbol,después me sentaba bajo el árbol a escuchar una suave melodía que salía de él.-Abuela, no me lo creo, me estas mintiendo.-No Edgar, tu sabes que nunca te he mentido, y ahora te lo demostrare.La abuela cogió la regadera y con mucho cuidado como si le estuviera dando de beber auna persona, regó el árbol.Le dio la mano a Edgar y le dijo que cerrara los ojos.Unos segundos más tarde empezó a sentirse una suave música que salía del árbol.Edgar asombrado abrió los ojos y no solo salía música, sino que también estaba iluminado.Aquella noche, cuando Edgar fue a ver el árbol se dio cuenta que las hojas estaban muyflácidas.Edgar muy preocupado cogió la rama rota y la unió con una cuerda, se sentó bajo elárbol...

Podeu seguir llegint

aquesta història a https://

sites.google.com/site/

certamenliteraride

valldemia

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 2

3El conte explica la història d'uns nens que es perden a una illa deserta del Brasil.La Maria Elena és el primer any que guanya un premi del certamen literari i estàmolt contenta. Li va sorprendre molt guanyar el premi ja que no s'ho esperava perquèno li agrada especialment escriure contes.

Hola em dic Marta i tinc dotze anys.Avui dimarts dotze de juliol de 2010, segueixo aquí en un illadeserta de Brasil, amb el meu germà Xavier.Tot va començar quan vaig venir de vacances a Brasil amb lameva família, jo i el meu germà estàvem fent surf quan de copi volta el meu germà es va trencar la cama, la platja estavamassa lluny, vaig venir nedant fins aquesta illa deserta amb elmeu germà sota els braços.Els meus pares que ens seguien ens van perdre de vista inosaltres a ells. Avui es el tercer dia que estem aquí, estàestirat en una cabana que he construït. Ara mateix deuen serles 22:30h. Així que vaig a fer-li companyia al meu germà.13/7/10M’he llevat a les vuit. Mentre estava fent l’esmorzar ha passatel quart helicòpter que passa, però com els anteriors, no en havist.Aquí tot és molt diferent, no dormim en llits tous, dormim enfulles, no hi ha gent, només estem jo, el meu germà i elsinsectes de la illa, no tenim menjar calent, si no, mengemcocos i peix si tenim sort.En fi, trobo a faltar tor el que tenia sobretot la meva família i elsmeus amics.El meu germà esta greument ferit, però només puc envenar-lila cama amb una fulla resistent. El meu germà no es queixa ino entenc perquè. Bé us deixo que el meu germà em crida.14/7/10Avui és el millor dia de tots, per fi tornem a casa. Quan ensestaven pujant amb la corda de l’helicòpte vaig preguntar almeu germà per què no es queixava i em va respondre amb unsomriure a la cara:- Perquè he sobreviscut, no estava sol, estava amb tu i teniael necessari per ser feliç.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 2

4

Amb aquesta obra els autors han volgut demostrar als lectors els sentiments que tenen les mares cap als fills. Queencara que després de moltes discussions, ens estimen, ja que, les mares senten un sentiment molt intens cap elsseus fills/es. El segundo corazón es refereix a la nena, a la filla de la protagonista principal. La dona, al final de lahistòria, comprèn que totes les persones del seu voltant han mort, que ja no estan amb ella al seu costat.Al finalitzar la història, principalment, es van sentir molt bé, ja que, havien acabat la història. També, van sentirsatisfacció, perquè estaven contents del treball que havien realitzat, els semblava molt millor del que es pensaven.

Podeu seguir llegint

aquesta història a https://

sites.google.com/site/

certamenliteraride

valldemia

EL DÍA QUE PERDÍ A MI SEGUNDO CORAZÓN

El fuerte sol caía sobre el patio cegándolo todo, yo tendía la ropa mientras dereojo vigilaba a mi dulce hija. Las sábanas blancas se entrelazaban entre misdedos húmedos y el agua que mojaba sus fibras me salpicaba levemente lacara. Y aquel día aún joven parecía ser uno de tantos, pero algo me decía queno iba a serlo. Miré hacia el cielo, intentando abstraerme del mundo, peroaquella brisa que cortaba los rayos de sol me estremeció, y me hizo sospecharalgo tan terrible que no podía entender. Cuantas veces desee seguir en lainocencia de cada día y en la monótona rutina de cada martes.

- ¡Mamá, el árbol se mueve!- en aquel instante, noté el vello de mi nucaerizarse, noté el tiempo pararse un segundo, y también noté una palabra brotarde entre mis adentros. Una sola palabra que pronto significaría rabia, muerte,destrucción y sobre todo dolor. Terremoto.

Mis pies notaron la vibración de la tierra. Pero no sabía qué hacer. Me quedédurante unos instantes perpleja, como si mi cuerpo estuviera atado por unoshilos invisibles al suelo. Los gritos de la gente me desataron, de manera queaún desorientada cogí a mi hija que temblaba asustada. Salimos a la calledonde todos mis vecinos observaban sus casas, boquiabiertos. Toda la tierratemblaba con violencia.

De repente una fuerte presión en mi pierna izquierda interrumpió miensimismamiento, era mi niña que se me abrazaba con fuerza.

Me dijo entonces entre sollozos: - Tengo miedo mamá- . Me agaché y enmarquésu pequeño rostro entre mis manos, sus ojos empapados de lágrimas memostraron su temor.

* No tengas miedo, preciosa, estoy aquí contigo, no pasa nada…

La abracé con tanta fuerza como pude, intentando distraer su atención de loque sucedía. Noté sus lágrimas mojar mi camiseta.

Algo golpeó mi cabeza.

Perdí el conocimiento.

Oscuridad, silencio… ¿Dónde está mi hija?

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 2

5

"Volkodlad" de Martí Prat.

El nom de l’obra que ha fet, l’ha tret de una paraula que va traduir al suec. És una històriarealment màgica. La idea de les mutacions dels personatges, la va treure d’una pàgina web,un dia quan estava buscant informació sobre éssers mitològics. L’estranya mutació delpersonatge principal no és cap reacció a un producte tòxic, nociu, etc., sinó que és unacaracterística que té des del naixement. I ha escollit el llop com a animal al qual es converteix,perquè és un dels éssers mitològics més populars i coneguts.

Podeu seguir llegint

aquesta història a https://

sites.google.com/site/

certamenliteraride

valldemia

Just quan acabava de néixer, sense jo saber el motiu, van apartar-me, a mi i a elsmeus pares de la ciutat on vivíem. M’han explicat que els ho va ordenar un savi iels va dir que si no, jo seria perillós per a tothom i que si no es feia a les bones, alcap d’un temps es faria a les dolentes i no pas per cortesia. El savi em va batejarcom a Volkodlak.

Vivia en una caseta modesta al vell mig del bosc. Era humil i cada dia, el meu pareanava a la ciutat per assabentar-se del que passava i si tot estava en ordre ja que elltenia un alt càrrec a la guàrdia de la ciutat. La mare m’explicava que el pare teniaaquell càrrec perquè a la guerra, va salvar la vida al rei ja que ell era a la sevacambra amb tres soldats més quan van assaltar-la cinc soldats. Dels tres només enva quedar ell. Com agraïment, li havia donat el càrrec i un reconeixement públic.

Una nit de lluna plena em va costar molt adormir-me. Al despertar-me, estavaestirat, desorientat i amb ferides per tot arreu. Al cap d’una estona, em vaig refer,tot i que encara estava atordit i amb molt mal de cap. Al cap d’uns minuts, vaigaconseguir aixecar-me. Al meu voltant hi havia una manada de llops expectants imolt pèl blanc pel terra, tot i que no em quadrava perquè tots eren de color gris omarró avellana. També vaig poder veure molts animals morts pel voltant. Tan bonpunt em vaig incorporar, vaig notar que tot em feia mal i em vaig tornar a estirar.De sobte, va aparèixer un grif majestuós. Aquest, quan va tocar a terra, es vail·luminar i es va transformar en un elf jove.

-El teu cas és molt estrany -em va dir -Hauràs de venir amb mi.

Anava a replicar però, com per art de màgia em vaig aixecar i levitant, vaig anarfins davant seu. Els llops, en veure-ho, es van apartar. Li vaig dir:

-Però tinc una família i ...

-Això és igual –em va tallar- , els acabaries matant i devorant.

El text de la Paula Izquierdo es desenvolupa pels carrers de Mataró i més

concretament, té els moments més culminants en la basílica de Santa Maria. Un

detectiu mediocre agafa una feina mogut pels diners i per la bellesa de la

clienta que l’hi ofereix. Quan està a punt d’abandonar el cas perquè no en

troba l’entrellat succeeix un fet extraordinari que acosta el text a un final

encara més sorprenent.La recerca

Em dic Gabriel Sans i vaig començar a treballar en aquest cas ja fa un parell demesos, quan els detectius mediocres com jo encara tenien oportunitatsd’aconseguir algun bon cas. Però ara no deixo de maleir el dia que vaig acceptar-lo. La gran avarícia que tenia va fer que acceptés el cas sense dubtar-ho. Fins i totquan les coses van començar a anar malament jo em vaig deixar emportar pelsdiners que Lídia m’oferia.La primera vegada que la vaig veure va ser al meu despatx, va venir a oferir-meun cas complicat que jo vaig acceptar per la gran recompensa que m’oferia.Lídia era una important advocada que volia tancar un assumpte pendent ambun vell amic seu. Era una dona de diners i de poder. Una persona exigent i d’ideesclares, jo em vaig deixar intimidar pel seu aspecte, vaig començar a investigarper ella. Havia de trobar un amic seu, un tal Isaac Carrers.Ell havia regentant durant alguns anys una botiga de fotografia al centre de Mataró,que va tancar per causes desconegudes. Començava pràcticament de zero, sensecap pista que m’ajudes a trobar-lo. Així que vaig decidir de visitar l’única adreçaque m’havien facilitat. Però la visita va ser inútil, ja que ningú no el recordava, nitan sols el coneixien o havien sentit a parlar d’ ell. Al cap d’uns dies va venir abuscar-me un botiguer que no va voler contestar les meves preguntes el dia de lavisita. Em va dir que ell havia conegut a un Isaac fa molt de temps, si bé el vanacabar internant a un hospital per problemes mentals. Però jo havia visitat tots elscentres hospitalaris de la comarca i no havia trobat a cap persona anomenadaIsaac.La investigació m’anava molt malament. No aconseguia localitzar-lo ni treurecap pista clara sobre el que em deia la gent. L’únic que em feia seguir en lainvestigació era la gran suma de diners que m’oferia Lídia i la seva miradapenetrant, aquella dona i els seus diners m’havien seduït.Vaig decidir de repetir la meva visita a l’hospital psiquiàtric d’Arenys de Mar. Aquestavegada em vaig fer passar per un parent llunyà que volia saber sobre el seu familiar.Em van dir que feia anys que havia mort i que ningú havia preguntat per ell.Aquesta informació va fer que la investigació anés encara pitjor.Li vaig explicar a la Lídia a quina situació havia arribat. En aquell moment vaigvoler deixar el cas i estalviar-me maldecaps, cobrar les dietes i les despeses i fercalaix, però la reacció de Lídia em va inquietar molt.

Podeu seguir llegint

aquesta història a https://

sites.google.com/site/

certamenliteraride

valldemia

(10, 9, 8, 7, 6...) Sabia que faltava cada cop menys, que era qüestióde minuts, o més ben dit, segons, que tot acabés. Tot era qüestió deltemps, però no em preocupava massa, perquè tard o d’hora hauriaarribat aquest moment. Potser no d’aquesta manera, o potser sí, noho sé. Però hi ha coses que mai es podran arribar a saber, i hauremd’estar-nos amb la incògnita per sempre. Però no era aquest el meuproblema, no. Més ben dit, seria un dels meus menors problemes. Notenia por, potser una altra persona en una situació com en la que joestava, n’hagués tingut, però no. Em donava tranquil·litat a mimateixa, que potser era de les coses que més necessitava, a part del’esperança, però no, no volia falses esperances.Volia... volia recordar. Sí, volia recordar-ho tot, tot el que m’havia fetser de la manera que era. Totes les coses que m’haviencaracteritzat i m’havien donat la meva pròpia personalitat, totesles coses, tots els moments, i totes les experiències viscudes per nooblidar. Aquelles que només recordar-les et fan un somriure a la caraque la gent no entén, només tu. No sé ben bé que hagués fet unaaltra persona al meu lloc, però el que jo tenia molt clar era que novolia perdre ni un segon més sense pensar, sense recordar.Primeres experiències, riures, molts riures, plors, moments, abraçades,excursions, llibres, viatges, nadals, estius, platja, trucades, amigues,sentiments, emocions, aprendre, trobades inesperades, sorpreses,festes, amors impossibles, crits, balls, escapades, cançons, somriuresque no desapareixen, mirades, tardes, nits, esmorzars, petjades,escrits, noms, vacances, fotos, àlbums, pel·lícules, roba, acomiats,vergonya, por, novetats, calor, fred, estacions, tren, gos, família,sobretot família, anys, temps, vestits, boda, anells, gent, fills, diners,pis, alegria, estrès, dormir, treball, regals, descansar, estimar,esperança, tot, ganes de fer possible, ganes de viure, records. (5, 4,3, 2, 1, 0.)

"Temps" de Natàlia Chaves

La Natalia ens explica que l’obra es va desenvolupar al voltant d'una idea principal que és el compte enrere des dedeu. Aquesta idea li va sortir al moment sense pensar el que escrivia deixant-se endur per la imaginació d'undiumenge al matí.Va dedicar aproximadament una hora intensa en el seu treball i el fet que no hi hagi personatges concrets i l'obra vagial voltant de la vida personal fa que l'obra sigui diferent i interessant.No s'esperava guanyar ja que l'obra era diferent a tot el que havia escrit abans.Ha guanyat altres premis literaris com el premi de la Coca-Cola a nivell escolar i l’Òmnium Cultural.

El secret del llibreEra un dia assolellat i calorós, d’aquells del mes de maig que semblen mésd’estiu que no pas de primavera. No tocaven encara les nou del matí,però el sol ja li escalfava el clatell mentre caminava pel passeig marítim,direcció a l’estació. Una brisa suau i lleugera li despentinava els pocs cabellscanosos que li quedaven a la part superior del cap, i que cada matícol·locava minuciosament per damunt la calvície per intentar, en va,dissimular-la. Vestia una camisa de quadres verds i marrons, uns texansdescolorits, i uns mocassins vells i gastats de color de xocolata. Duia unaamericana fosca penjada al plec del braç.Va arribar a l’estació just en el moment que anunciaven la sortida d’untren cap a Molins de Rei. Es va afanyar en comprar un bitllet d’anada itornada a Plaça Catalunya, el va ficar dins la màquina i va pujar ràpidamental tren que estava estacionat a la via quatre. Uns pocs segons més tard esvaren tancar les portes i el comboi va començar el seu trajecte. Va trobarun grup de seients lliures i es va asseure al del costat de la finestra. Vareclinar el cap contra el vidre i va mirar el mar, que aquell matí semblavabrillar més que mai. El seu semblant inexpressiu mostrava la indiferènciaque sentia vers la vida, i els seus ulls blaus, que un cop hagueren brillat enconsonància amb l’aigua, es mostraven apagats i ensopits. Tot va perdresentit quan ella el va deixar. L’alegria, la il·lusió, l’esperança, tot s’hoendugué i el va deixar immers en la melangia i la soledat més amargues.D’ençà que els seus dies passen lentament, el món i les persones semblenfuncionar d’una altra manera.Durant el viatge va restar completament absort en els seus pensaments,buscant i recordant cada moment que va passar al costat d’ella. El trajecteli va semblar ben curt quan es va anunciar l’estació de Plaça Catalunya. Eltren es va aturar i ell va baixar. Es va dirigir escales amunt, cap a la sortidade l’estació. Va mirar el gran rellotge que hi ha al capdamunt de les escales.Tres quarts de deu. Feia temps que no anava a Barcelona. Quan era mésjove, quan ella encara hi era, sovint venien a passejar per les Rambles, pelRaval, visitant botiguetes o fent fotografies a tot allò que creien interessant.A ella li agradaven molt els carrers estrets del Raval o del Born, o el Mercatde Sant Antoni on, deia ella, sempre s’hi podrien descobrir coses noves. Iera cert.Va pujar per les escales que donen a Ronda Universitat. Un cop a l’exterior,es va aturar i va observar durant uns segons el paisatge urbà que

l’envoltava. Hi havia moltsturistes, i l’ambient eraalegre i viu. A Barcelonafeia més calor que aMataró, i es va preguntarper què havia portat lajaqueta. Es va decidir atravessar la plaça cap ales Rambles. Caminavadecididament, esquivantles multituds que rondaveni passejaven pel carrer.Volia arribar al momentque obrissin la llibreria. Vacreuar el carrer de Pelai iva seguir Rambles avall.

Podeu seguir llegint

aquesta història a https://

sites.google.com/site/

certamenliteraride

valldemia

El NaixementVaig trobar-me observant els sostre blanc de la meva habitació sense haver estatconscient d’obrir els ulls. Era com si el temps que havia passat entre que la nitanterior els havia tancat i aquell moment hagués desaparegut. Tenia la sensacióde no saber com havia arribat allà ni perquè. De fet, estava estirat en el mateixllit heretat d’alguns parents llunyans que constituïa gairebé tot el mobiliari de lameva habitació, i que m’era perfectament familiar. Peró en aquell matí quehauria hagut de ser com qualsevol altre, alguna cosa no encaixava. Eldespertador no sonava exigent, recordant-me que havia de continuar endavantamb la meva vida. Les primeres llums de l’alba no il·luminaven les parets decobertes de retalls de diari groguencs, cartells de pel·lícules oblidades fins i tot perels seus propis actors, o quadres de lògica inexistent. Fins i tot jo mateix, estirat enel matalàs gastat, no era capaç de sentir aquella sensació de desconcert quesempre acompanyava els meus despertars. Definitivament, sentia que hi haviaalguna cosa que no encaixava. Com si de cop i volta m’hagués despertat sentuna altra persona.No em vaig moure. Fins i tot, vaig contenir la respiració. Tenia la sensació que sibellugava ni que fos una pestanya, alguna cosa irremeiable passaria. Però jo nodestacava especialment per ser un bon nedador, ni molt menys tenia capexperiència en el busseig. Vaig aguantar a penes trenta segons abans d’haveromplir-me els pulmons sorollosament. Res no va passar. Continuava viu. I hemsentia estúpid.Em vaig aixecar, i els meus peus van tocar el terra fred de cada matí. Però adiferència de cada matí, no em va desagradar aquella sensació. Em vaig posardret. El món continuava al seu lloc. I jo...?Gairebé com a resposta a aquella pregunta, des d’algun lloc perdut en la meva

consciencia allò que alguns anomenaven intuïció, i que jo ja creia inexistent en la meva persona vafer acte de presencia. No. Intuïció no es la paraula. Més aviat certes. La certesa absoluta que sabia elque havia de fer en aquell moment, allò que donava sentit a l’estranya sensació de no ser jo mateix.Al llarg de la meva vida sempre he estat acostumat a escollir el camí valorant les opcions.Contrastant, decidint per uns criteris que jo creia lògics o morals, tenint la sensació de que això emfeia amo de la meva pròpia fortuna.Aquella sensació que en aquell moment em guiava no tenia res a veure amb això. Jo no haviadecidit res, i alhora, sentia que estava fent allò que sempre havia hagut de fer. No m’hoqüestionava, perquè d’alguna manera, era més jo que mai al deixar-me portar per aquella intuïcióque naixia de mi mateix.Em vaig acostar a l’armari, el segon dels tres mobles omplien aquella habitació. Ni tan sols em vaigfixar en que em posava. Per primera vegada a la meva vida, em vestia per pura necessitat, no pervoler representar algun paper d’una obra de guió desconegut. Qui sap, ja ni tan sols recordo si erauna samarreta negra, o era d’un groc cridaner. Ara veig que de fet, tampoc importa.Vaig adonar-me del que realment estava fent quan ja tenia la mà al pany de la porta. Va ser l’únicmoment de vacil·lació, davant d’aquella porta de fusta fosca. Un segon abans de que la mevacertesa girés el pany, i la porta s’obrís amb l’ajuda del vent d’aquella matinada de tardor. I sense nitan sols preocupar-me per quan tornaria a casa, o de quina manera ho faria, si havia d’agafar elmòbil, o si m’havia deixat les claus, vaig sortir al carrer. P

od

eu s

egu

ir ll

egin

taq

uest

a hi

stòr

ia a

htt

ps://

site

s.go

ogle

.com

/site

/ce

rtam

enlit

erar

ide

valld

emia

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

0

Podeu seguir llegint

aquesta història a https://

sites.google.com/site/

certamenliteraride

valldemia

La vida en la menor

Poso les mans damunt de les tecles. Estem en família, però estic nerviós. Els meuspares han aprofitat que tota la família estava a casa per exposar públicament lesqualitats del seu fill al piano. Em fa una mica de vergonya, però m’han insistit i tenenels ulls plens d’emoció. Em sento com si estigués en un aparador i això m’incomoda.Tots estan pendents de mi. Esbufego i començo a tocar el Para Elisa. És la primeracançó decent que puc tocar. Els pares me l’han sentida practicar unes vint vegades aldia durant aquestes setmanes. M’encanta aquesta peça. Cada vegada que la toco hitrobo algun detall nou de què no havia gaudit abans. Encara sé ben poca cosa demúsica clàssica, però estic segur que jo, a l’etern debat entre Beethoven i Mozart,triaré el primer.

Tinc la partitura al davant, però en alguns moments no em faria falta. Aprofito que emsé els moviments dels dits de memòria per a mirar uns instants al meu voltant. Elrespecte i l’expectació són clars i el silenci n’és una mostra evident. Els meus parestenen un somriure d’orella a orella, però no se n’adonen, simplement m’observenembadalits. El meu pare, dempeus, recolzat a la paret del menjador, em pica l’ulletquan veu que les nostres mirades s’entrecreuen. Està orgullós del seu fill petit.

Quan torno la mirada a les tecles noto que els dits se m’han fet més llargs. Miro denou la partitura i segueixo les notes del pentagrama. Uns segons més tard, continuomirant el pentagrama, però ja no el veig. Tinc el cap en un altre lloc. Avui la Sílviam’ha dit que segurament dissabte a la nit ens veuríem. Anava a posar-me a saltar,però he dissimulat i he fet veure que m’alegrava amb cautela, intentant que no se’m

notés massa la felicitat absoluta que m’ha envaït en aquell instant. Estic bojament enamorat d’ella.Dissabte em posaré el jersei de ratlles. Des que un dia, fa uns dos mesos, a l’insti, em va dir que emquedava bé, que només me’l poso per a les ocasions especials. Potser es recordarà que fa unes setmanesem va fer aquest comentari i sospitarà que me l’he posat expressament per agradar-la. No em molestariagens que arribés a aquesta conclusió. M’ho posaria tot més fàcil. La melodia del Para Elisa s’eleva araenvoltada d’una aurèola d’optimisme. Per la finestra del menjador entra un sol espetegant. Moc una micael cap al ritme de les tecles i, en unes mil·lèsimes de segon, un raig de sol m’encega fugaçment la mirada.Les notes del pentagrama queden diluïdes i unes bombolles transparents baixen travessant les notes quehi ha col·locades entre línia i línia.

Aixeco la mirada de la partitura. No la tornaré a mirar més: em sé totes les notes de memòria. La Teresaestà parant la taula. Me l’estimo tant! Ni Sílvies, ni Maries, ni Laies... De totes les noies amb qui hecompartit carícies, és la que més m’omple. Des que ens vam casar, tots els dissabtes al matí em demanaque toqui el Per a Elisa mentre ella va amunt i avall per la casa. Li agrada més des del dia que li vaigexplicar que Beethoven no va intitular la peça “Für Elise”, sinó “Für Therese”, però que un copista nogaire àgil ho deuria haver transcrit malament. Els seus moviments són àgils i dinàmics. Entra a la cuina i

surt pentinant-se amb els ditsi rebotint el cap a un costat,en un gest simpàtic, mentreajuda que la cabellera lidescansi en una de lesespatlles. Em somriu i marxapel passadís amb unaescombra a la mà. Quan acabila peça, em poso a ajudar-la.Penso en el que em va dirahir a la nit: “Ferran, vols dirque no seria hora d’anar aParís a buscar un nen?”.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

1

Bon viatge

Era tot just al començament del període d’estada a Amsterdam. Era el període en que totsels membres del grup de treball havíem passat ja la fase de la coneixença inicial, icomençàvem a sentir-nos més companys que col·legues. Més amics que professionalsencarregats de fer una feina.Dels de la colla que sortíem de Barcelona, amb qui més hores compartia era amb un xicotjove, alt i esfilagarsat, tossut, fort físicament, competent professionalment, i sobretot, bonapersona. Amb ell coincidia el dilluns al matí, molt d’hora a l’aeroport d’El Prat. Eren quarts desis del matí i ja fèiem cua per embarcar. Treballàvem al mateix grup, des que arribàvem finsal dijous (o a vegades el divendres) a la tarda, que anàvem cap a Schipol per agafar el vol detornada a Barcelona.Els dies eren llargs i al mateix temps divertits. Quedàvem per esmorzar a quarts de vuit delmatí. Marxàvem cap a l’oficina amb els altres, on després de passar el dia treballant,plegàvem molt tard (a parer dels holandesos), just per marxar a sopar. Així dia rere dia.Només la companyia dels amics i la tria dels restaurants ens feia trencar la no gaire feixugarutina, que acabava gairebé sempre als volts de les onze de la nit. Eren moltes hores junts. Mai havia tingut amb ell ni una paraula fora de to ni més alta que les altres. Al contrari, desque vam començar a treballar junts, vàrem sentir un gran respecte mutu pel que fèiem cadaun de nosaltres. I aquesta situació crec que va ser mèrit seu, perquè va aconseguir noenfadar-se amb ningú durant tots aquells mesos. Mentre que jo ... Bé, això ja son altreshistories, que no fan al cas.Només una vegada vaig tenir un comportament rude amb ell. I no per autocomplaença ambmi mateix penso que aquella foguerada meva, amb el temps, ens va enfortir. Us ho explico.Va ser un dilluns normal, a l’hora de sempre. Quan jo vaig arribar a la cua d’embarcament, ellja hi era. M’hi vaig acostar pel seu darrera i el vaig saludar amb un bon dia adormit, típic de lasituació on ens trobàvem.

No em va contestar.Potser perquè jo mateix estava adormit, no li vaig donar importància, encara que internament vaig pensar que jotambé tenia son, i no per això vaig deixar de saludar-lo. Però no em vaig quedar tranquil.Segur que també us ha passat moltes vegades a vosaltres, que heu tingut necessitat de fer coses que no vénen acompte. Doncs a mi em va passar llavors. Vaig sentir la necessitat de mirar-li la cara. En fer-ho vaig sentir unasotragada a hores d’ara encara indescriptible.El meu amic estava plorant. En aquella situació, només vaig saber respondre amb un convencional “què et passa?”.Ell, poc convencional, va respondre que ja li passaria, que no li fes cas.Vàrem començar un joc de “mateixa-pregunta-mateixa-resposta” en el que ens hi vam instal·lar durant uns minutsinacabables. Va ser en aquest moment on el vaig tractar amb molta duresa. Li vaig etzibar que si no estava encondicions de volar (com semblava) millor seria que es quedés a casa i no anés pel món fent el numeret. Amb laseva convicció habitual, em va dir que seria pitjor quedar-se a casa que marxar, i que malgrat que li costava molt,sabia que havia de marxar.No vaig entendre res, però vaig seguir insistint. Abans de fer el check-in ja m’havia dit que era un problema de casa, ique no en volia parlar. Qualsevol en la meva situació hagués pensat el que jo vaig pensar. Vaig voler anar més lluny ili vaig continuar etzibant frases dures. En resumits comptes li vaig tornar a dir que seria millor que es quedés a casaa resoldre els problemes. Que si havia trencat amb la seva parella, que acabes la relació bé, però que jo no voliaveure’l cada dia d’aquella manera llastimosa.Ell es va desmuntar llavors. I jo també.No havia estat un problema de relació amb la seva parella. Havia estat un problema mèdic de la seva parella. Ellafeia dies que s’havia trobat malament, i durant el cap de setmana havia tingut un agreujament que la va dur al’hospital d’urgències, on li havien confirmat el diagnòstic. Estava manifestant el començament d’una malaltia greu.Ens estaven cridant per embarcar, i en aquell moment, li vaig demanar –per favor-, que tornés cap a casa. Amb totendre, li vaig fe entendre que me’n feia càrrec de la situació, que creia que el millor era que es quedés a fer-licostat.

Pod

eu s

egui

r lle

gint

aqu

esta

hist

òria

a h

ttps

://si

tes.

goog

le.c

om/

site

/cer

tam

enlit

erar

ide

valld

emia

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

2

Els de la promoció del 1992

s’acomiadenEl passat 7 de maig els alumnes de segon de Batxillerat 2010 van graduar-se al teatre de l' escola.

Redactores: Clàudia Piña, Andrea Ruiz, Patricia Urieta

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

3

disseny.castella@telefonica.net

La festa es va iniciar amb l'acte on només entrar els alumnesvan col·locar-se les togues i més tard van asseure's. L' acte va

ser presentat per en Jordi Vadell, que va ser qui va donar pasal discurs del germà Xavier, el director. Va fer un resum de totsels anys que havien passat els alumnes des que eren petits,quan van entrar al col·legi, fins ara quan se'n van. Desprésd'acabar aquest discurs, en Jordi Vadellva donar pas al discurs de la presiden-ta de l' APA, Sra. M. Ángeles MirandaMartínez, qui va fer un discurs divertit ientretingut. "Heu calculat quantssegons heu viscut a l'escola?" Va serla pregunta que la presidenta va formu-lar als alumnes. A continuació va llegirun conte on es volia fer veure alsalumnes quin era el verdader sentit dela vida. Després d'aquest discurs, JordiVadell, una altra vegada, va donar pasal discurs del president d'AnticsAlumnes, Josep Prat, qui va retrehomenatge a Joan Sola, traspassatl'any passat i membre molt actiu de

Valldemia. Més tard, es va lliurar un ram de flors per a dosmembres de la seva família presents en l'acte. A continuació,per fer més llarga l'espera dels discursos del professor il'alumna escollida, va arribar el moment en que els alumnespujaven a rebre els birrets i la banda. Després d'això, es vadonar lloc a l'entrega de beques dels antics alumnes. Lesbeques que es van donar pels treballs de recerca van ser a:Clara Masvidal, Alícia Floriach, Clara Esparrach i GerardRodríguez (podeu veure'n més informació al !Saps que...»).

Finalment, el discurs delprofessor Jordi Lluís, tu-tor de 2n de Bat va ser undiscurs sorpresa ja queels alumnes no sabien quiseria el professor escollit.Al veure que era ell qui elfeia, van alegrar-se ja quemolts opinaven que era elprofessor ideal per fer-lo.En acabar el discurs, vaarribar el més esperat, elde l'alumne. L'’escollidava ser la Clara Masvidalqui va fer un discurs moltemotiu. Va recordar tots

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

4

els moments viscuts des que eren petits fins ara, el que va fer que molts alumnes i fins i tot ella, s' emocionessin.Per tancar l'acte, en Jordi Vadell va acabar amb unes paraules felicitant els alumnes i desitjant una bona nit. Després de l'actees va donar lloc al sopar al pavelló. Només entrar es podia observar les fotos individuals de cada alumne de petits penjades perles parets i fotos de la classe de la promoció 1992 des de p3 fins a segon de Batxillerat. Va començar el sopar on cadascú jaestava destinat a la seva taula. El menjar estava fet per un càtering on hi havia dos tipus de menús: el menú d'adult i el menúinfantil. A l'acabar el sopar, van passar dos vídeos. En el primer sortien fotos dels alumnes de 2n de Bat mentre s' escoltavenles veus dels alumnes de fons fent un resum de tota la seva vida a Valldemia. El segon vídeo es mostrava amb càmera lenta,els alumnes un per un. Al veure-ho els pares de cada alumne s'havien d' aixecar per donar al seu fill un sobre amb una còpiadel vídeo i una orla. Finalment, el vals i la discoteca. Alumnes, pares i mares i professors inclosos, es van animar a acabar lanit amb balls i molta música.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

5

El dia 5 de maig tots els alumnes de Secundària i Batxilleratvan anar a Port Aventura, per això es van necessitar moltsautobusos, ja que tots anàvem junts.Estaveb tots molt preocupats pel dia que faria i al final va fer unsol esplèndid cosa que va alegrar molts alumnes i professors,tot i que al final del dia va fer una mica de vent.Un cop allà després d'un llarg camí, els alumnes es van trobaramb la seva colla d'amics, amb qui estarien durant tot el dia alparc, i per lliure van anar d'atracció en atracció, tal com ellsvolien.Com que érem molts a quasi totes les atracciones et trobavesamb algú, i si no els professors, que anaven tots junts, i maremeva sí que els agrada la festa sí, pujaven en tot!, i ensdemostraven realment com eren. Cosa que ens va agradarmolt a totes, i amb molta il·lusió d'anar-nos-els trobant, isaludant cada cop que els veiem. S'ha de dir que també vanguanyar un donut que van decidir portar a la sala de professors.Ja tenim mascota per als profes!Al migdia tots disposaven d'un tiquet per dinar, on cadascútriava, només calia entregar el paper i et donaven un dinar. Espodia dinar a l’hora que es volgués, i aquest moment del diatambé va estar molt bé ja que va ser on molts alumnes es vantrobar amb d'altres.A la tarda es va aprofitar els últims moments per repetir

Port Aventura és nostra!

Redactores: Teresa Pretel, Janina Vernet

Tots els alumnes de secundària i batxillerat van fer una sortida a Port Aventura el passat dimecresdia 5 de maig

atraccions, anar a alguna que hagués quedat pendent... Permala sort algunes on tothom desitjava pujar es trobaventancades, tot i que deien que possiblement tornerien a obrir-les. Així que després d'aquest remat final a un quart de set,hora de trobada per a tothom es va sortir del parc i es va pujarals autobusos per tornar a Mataró tots cansats d'aquell llarg,però divertidíssim dia.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

6

Els alumnes i el professorat de les escoles Maristes han duta terme la setmana solidària, una activitat que es fa per recaptardiners i ajudar econòmicament als projectes que porta SED.Aquí, a l'escola Maristes Valldemia, aquest any s'ha escollitdonar suport al projecte d'una professora de Maristes Rubí.Aquest projecte consisteix a ajudar una escola per a alumnesamb deficiències a Masonga, Tanzània.D'aquesta manera va ser com ella va decidir ajudar aquestsnens creant i treballant en una escola per a nens ambminusvalies, en concret de sordesa.Des del dilluns va estar oberta l'exposició del projecte a la

Recaptant diners durant la

Setmana Solidària

Setmana solidària

Totes les escoles Maristes de Catalunya realitzen cada any la Setmana Solidària per recaptar dinerspel projecte de SED. Moltes activitats per una bona causa on alumnes i professors es diverteixenjunts.

Redactors: Janina Vernet, Anna López, Anna Damont

sala del Sum per tal que els alumnes i els professors sesolidaritzin més i ajudin més a la causa.Més entrada la setmana, es van realitzar una sèrie de paradetessolidàries situades a la plataforma de l'escola amb alumnesvoluntaris de cada curs acompanyats dels seus professors.Es va dur a terme la tarda del dimarts i la del dimecres, i elresultat va ser molt i molt bo ja que la gent va participar molt itotes les paredetes van ser un èxit. L'activitat que es va dur aterme el dijous va ser la mítica xocolatada on tots junts gaudiend'uns bons melindros amb un suculent got de xocolata calentaa canvi només del ja conegut sobre de color marró amb lesinicials de SED. Per acabar la setmana, els més petits tenienl'opció de dinar diferent de com ho fan la resta de dies.Comprant un entrepà solidari que podia ser de pernil,llonganissa o formatge, i un refresc. Cançó resposta és unade les altres activitats que s'organitzen durant la setmanasolidària.

Cançó RespostaEl concurs musical on els alumnes que s'hi apunten a partirdel lema de l'escola creen una lletra per una cançó. Aquestalletra més tard és treballada amb un professor i se li posa elritme. Un dissabte o un diumenge és el festival on els familiarsi els amics dels actuants van al teatre pagant l'entrada igaudeixen de les cançons creades pels alumnes.El concurs que es divideix en dues categories, la de primàriaila de secundària, i va estar molt renyit.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

7

.

PRIMER PREMI: 3 MONS EN DIVERSIÓLa Mariona Rodà, l'Esther Sánchez i l'Ariadna Berga són lescomponents del grup «3 Mons en diversió» que va quedar pri-mer en aquesta categoria. Per conèixer més coses els hemfet les següents preguntes:

Podeu llegir les lletres de les cançons a la pàgina web del’estil directe. https://sites.google.com/site/estildirecte

SEGON PREMI: EXTRAVAGANTES.La Maria Cotet, la Raquel Moyano, la Clàudia Rodríguez, laNoelia Cano, l'Andrea Martínez i la Sara Polo són lescomponents del grup «extravagantes» que va quedar segonen la seva categoria.

Pel que fa a la categoria dels cursos d'ESO van participar-hi 4grups.

PRIMER PREMI: Picatechos.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

8

SEGON PREMI: NO NI FLOWERSEl grup està format per en Martí Prat, la Marina Casabella, laRosario Ramos, la Maria Barrachina, la Maria Gutierrez, enToni Fe i en Victor Aleñá.

Firetes

Les firetes que es realitzen durant la setmana solidària es vanoriginar aquí a l'escola fa uns quants anys. La forma depagament incialment es feia en euros, però tan per evitar alsmés petits que havien de pagar anar amb els diners a la butxacai als que estaven a la paradeta que havien de tenir els dinersallà,però des de ja fa uns tres o quatre anys, el pagament esfa amb la moneda del país que s'ajuda.Les paradetes que han realitzat els alumnes d'infantil aquestany són principalment maquillatge i cursa de sacs. Les deprimària de cursa de camells, punteria amb l'aigua, de bitlles

tot fent servir llaunes, de memòria, de penaltis... Aquest estilde paradetes tenen molt d'èxit entre els més petits. Elsalumnes més grans d'ESO van fer paredetes de llaunesnovament, de dianes amb una caixa...Totes les paradetes van estar molt concorregudes, els dosdies va haver-hi molta gent.Les paradetes d'Infantil i de Primària estan força fixades tot ique cada any van variant els premis. Per exemple aquest any,els d'Infantil oferien braçalets de pasta, maraques i titelles; iels de Primària punts de llibre, clauers, crispetes i pastissos.El que ha sobtat molt aquest any és que s'esperava que ambla crisi, la gent no es gastés massa diners, però no ha estataixí, sinó que aquest ha estat un any molt bo. S'han recaptatun total de 941,19•.

XocolatadaLa xocolatada és una de lesmoltes coses que es fan perla setmana solidària. La ideade la xocolatada es va crearen la junta de professors ques'encarreguen de la setmanasolidària. Van provar-ho i comque van veure que funcionava bé, ho han estat fent fins ara. Laxololatada és una bona manera de passar-s'ho bé i alhoraguanyar diners. Els alumnes d’Infantil i Primària van estar totala tarda fent activitats conjuntament, com per exemple cantar,ballar, explicar acudits, jugar a futbol...En canvi els més grans només van estar la última hora declasse de la tarda a la plataforma prenent la xocolata ambmelindros.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 3

9

Malauradament en Ramiro i la Mila, antics responsables delbar de l'escola, van deixar de portar-lo a principis del tercertrimestre. La causa és que la Mila es va trencar alguns ossosdel turmell.Per mala sort això ha coincidit amb què a en Ramiro li vandiagnosticar una malaltia de llarga evolució. Tots dos tenenmés de seixanta anys, i haurien estat un any de baixa labo-ral com a mínim.Tot i que portaven molts anys al capdavant del negoci del bar,

En Ramiro i la Mila, del

bar de l'escola, pleguenRedactors: David Igual i Manel Santaló

i la majoria de la gent els coneixia i hi havia molt bon ambientamb tothom, van decidir que havia arribat el moment de deixarel bar en mans d'alguns altres encarregats.El bar ha estat traspassat a uns altres responsables.

Una de les novetats que han posat en servei són targetes deprepagament per administrar millor els comptes dels usuaris.

Us deixem amb un text d’en Juanjo Martínez:

Bo camiño, amigos!Farà uns tres o quatre anys, un grup de gent, la majoriatreballadors del col·legi, vam dedicar les nostres vacancesde Setmana Santa a fer les últimes etapes del Camino deSantiago. Tots els «peregrins» d’aquella aventura recordem,amb més resignació que no pas estima, l’etapa Palas de Rei-Arzúa, d’uns 30 Km, dels quals els 7 últims són en pujada(repechiño, que diuen allà...). Un autèntic trencacames i unadura prova de resistència física, mental i anímica.Tots recordem el Camino com una gran experiència, sensdubte. Però no és aquest el motiu d’aquestes lletres.El que heu llegit fins ara pretén ser el primer ingredient d’unametàfora que, amb regust de comiat i salsa dels millorsdesitjos pel futur, acabarem cuinant sobre la planxa d’unbar. No és una planxa, ni un bar qualsevol. És el bar del’escola, que durant 10 magnífics anys ha estat «Ca’l Ramiroi la Mila». Un nom, propi de llocs on et tracten familiarment,amb simpatia i una estimació que va molt més enllà de l’eurovuitanta que pugui costar un frankfurt.Una parella de gallecs que han fet que una cafeteriad’escola fos un cor que batega al compàs de la gent queels visitava: alumnes, pares, mestres, professors, personal deserveis, entrenadors...Serien necessaris milers de fulls i milions de paraules per po-der expressar mínimament allò que, tots aquells que heugaudit de l’entranyable humanitat de la Mila i en Ramiro,sabeu per experiència pròpia. Així que no és qüestió ara defer inventari de les seves qualitats. No perquè no ho mereixin,sinó perquè resulta pràcticament impossible.

Així doncs, de què va tot això? Doncs,això pretén ser un cant a la vida. Unamanera alegre de dir «adéu». O millor queadéu, «a reveure i bona sort». En la tor-nada de la cançó entonem un «gràcies»per la feina, el servei i, sobretot, per sercom sou. I si entenem la vida com uncamí, podrem acabar de lligar aquestcant amb el principi d’aquest text. Elcamí vital de la Mila i en Ramiro els vaportar a compartir 10 anys amb totsnosaltres. 10 anys que hem caminatplegats amb companyonia i estimació,com a bons «peregrins» d’un camí cap aun objectiu comú, amb les nostres diferents expectatives.Un sentiment idèntic al que vam viure aquells que vam fer elCamino durant aquella Setmana Santa.Ara els camins se separen i ens toca acomiadar-nos i desitjar-vos bona sort.Ara, que sembla ser que teniu al davant el vostre «Arzúa»particular. I sabeu de sobres que ve un «repechiño» una micallarg i dur. Però amb la vostra empenta, confiança, fe iconstància. La mateixa que ens heu demostrat en aquestadècada compartida, estem convençuts que finalitzareu ambèxit aquesta etapa i podreu començar una de nova ambil·lusió renovada i ganes de seguir caminant.Amb el cor a la mà us desitgem: Bo camiño, amigos!

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

0

El dia 13 d’octubre de 2009 s’iniciava a l’escola un nou curs:el Programa de Qualificació Professional Inicial de Comerç iatenció al públic.Els 16 nois i noies van arribar amb molta il·lusió i amb moltesganes de que es complissin els seus objectius. Uns delsmés importants era aconseguir aprovar el curs i també supe-rar la Prova d’accés a Cicles Formatius de Grau Mitjà. Desprésde tots aquests mesos, els sacrificis i esforços que hi hanposat, han donat els seus fruits i pràcticament tots podranseguir els estudis que havien triat.

El passat divendres dia 4 de juny el alumnes d’aquest primer

PQPI de Comerç i atenció al públic que ja ha fet història,varen dur a terme el seu acte de cloenda del curs.Va ser un acte molt emotiu en el que hi van assistir elsalumnes,professors, pares i familiars, representants de lesempreses de pràctiques, formadors i el director del centre.Es va fer entrega dels diplomes tant als alumnes com a lesempreses i formadors.Dues alumnes, en representació dels seus companys depromoció, varen voler expressar tot allò que per a ells haviasignificat el curs i també agrair a totes aquelles persones queels havien acompanyat i col·laborat en la seva formació.Us fem arribar les seves paraules.

Discurs de Cloenda dels alumnes del PQPI de Comerç i atenció al públic. Curs 2009-10

Quan vam arribar aquí, ens adonàrem que per tenir un bon futur ens l’havíem de guanyar, i d’aquesta manera va ser com ensvarem conèixer compartint un mateix somni.Hem progressat molt i hem crescut com a persones, sense l’ajut dels nostres companys, professors i formadors de les empreses no hauriaestat possible. Volem donar les gràcies a:- En David: Per aconseguir que les seves classes es realitzin amb un somriure.- A l’Eduard: Per donar-nos la seva experiència i tots els valors que ens han fet mes lluitadors.- A l’Oriol: Per la seva sensibilitat i condició humana i per ser el millor professor de matemàtiques.- A la Núria: li agraïm els seus acudits en moments complicats, per ensenyar-nos a no guixar les taules i sobretot pel seu esforç i laconstància amb la qual ens ha ensenyat.- A en Xavier: per aconseguir que aquest any es pogués fer el PQPI al centre i nosaltres el poguéssim aprofitar per tenir un nou futur.- A la Montse: Gràcies per tot el temps que has dedicat a nosaltres, pel teu afecte i sobretot per creure en nosaltres des del primermoment ja que ens has donat suport com ningú mai ho a fet.- I per últim a la nostra tutora Cynthia: Gràcies a ella per ser la nostra mestra ia més a més la nostra amiga, que ha fet tot i més per nosaltres. Gràcies perajudar-nos en els pitjors moments i per motivar-nos dia a dia, fer-nos créixercom a persones. Mil gràcies amb nosaltres t’has guanyat el cel.

Per tot el vostre esforç ara tenim valors que abans no teníem.Aquest PQPI per cadascú de nosaltres ha estat molt important i mail’oblidarem.En cas de no haver tingut tant de suport, molts de nosaltres hauríem tornat afracassar i no estaríem aquí, per això gràcies a tots per aquesta oportunitat iper l’afecte que ens heu dedicat.Tots vosaltres sou i sereu una part molt important a la nostra vida!

Els alumnes del PQPI de Comerç i atenció al públic Curs 2009-10

La primera promoció del Programa de

Qualificació Professional Inicial de

Comerç i atenció al públic s’acomiada

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

1

El passat dissabte i diumenge 15 i 16 de maig es va realitzar elPelegrinatge a Montserrat.Aquesta activitat, promoguda per primer cop des de l’AMPA del’escola va comptar amb 14 pelegrins que van fer la 1a marxacaminant des de l’escola fins al Monestir de Montserrat.La sortida va ser a les 12h. del migdia, i les nostres famíliesens van venir a donar ànimsper aconseguir-ho. També vam comptar amb l’especialcol·laboració de 4 persones que van fer la dura tasca de tenirpreparats els avituallaments durant tot el recorregut.Durant tota la tarda i tota la nit vàrem estar caminant. Vam tenirla sort que el dia que ens va fer va ser excel·lent, tot i quesemblava que plouria, el temps va aguantar i no va fer massacalor.A mesura que passaven les hores, el perfil de la muntanya deMontserrat es veia lluny a l’horitzó, però no hi havia maneraque s’acostés, continuava molt lluny, i els participants víctimesdel cansament, cada vegada teníem menys forces per parlar,sobretot durant les pujades.Finalment es va fer de nit i vàrem haver d’obrir els lots. Enaquest punt qui més qui menys es preguntava “què fem aquí,qui m’ha enredat, ...”, però la unió i els ànims del grup feiaque tothom tingués ganes de continuar.Evidentment la nit va ser llarga i el fred va fer acte de presència.Però, els nostres col·laboradors ja ens tenien preparatsentrepans, fruites, fruits secs, xocolata, sucre, brou calent icafè.En arribar a Monistrol ja vam veure clar, que tot i que encarafaltava la pujada, especialment dura quan es porten tanteshores caminant, tots els membres de l’equip hoaconseguiríem.L’encant de fer la pujada al mateix instant que es fa de dia ésespectacular. La muntanya ens va regalar una posta de solfantàstica.

A les 7 del matí, tots vam aconseguir l’objectiu i tot el gruparribava a Montserrat. Allà ens vàrem fer la foto de rigor. S’hade dir també que entre les felicitacions i les abraçades, tambéva haver-hi alguna que altre llàgrima de felicitat.Allà ens vam trobar amb les nostres famílies, que venien ambautocar, però que també havien fet l’esforç de llevar-se moltd’hora per poder estar amb nosaltres a primera hora del matí.Tots junts, ens vam reunir amb les altres escoles Maristes idesprés de gaudir d’una xocolatada, vam participar de lacelebració conjunta al Monestir i de l’activitat organitzada a laplaça amb tots els pelegrins i familiars de la resta de lesescoles.Finalment, l’autocar ens tornava a Valldemia a les 13:30h.Esperem que de cara a l’any vinent i properes edicions,donat la quantitat de famílies que formem aquestaescola... us hi animeu !!!!!

Marc, David i Tomàs, organitzadors del pelegrinatge Valldemia-Montserrat

Pelegrinatge Valldemia –

Montserrat

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

2

El Torneig de Fires és una competició que es duu a terme desde fa setze anys a l'escola Maristes Valldemia on vénen equipsd'altres escoles o clubs esportius. Aquest any van participar-hi 16 equips de bàsquet i 8 de futbol.En la categoria de nivell A el Jovenut de Badalona es va pro-clamar campió i l'equip local del Valldemia quart. En el nivell Bel campió va ser Liam Horta i el mini B i C de Valldemia vanacabar en tercera i cinquena posició respectivament. En lacategoria Femenina el Minguella es va proclamar campió i elCE Valldemia va acabar tercer.En futbol 7 el Barça es va proclamar campió i l'Espanyolsubcampió. Els equips del Valldemia van quedar setens ivuitens.Són nens i nenes de 5è i 6è de primària (d'onze a dotze anys)que juguen a la categoria de mini bàsquet i futbol 7. Aquestany el torneig s'ha celebrat els dies 22, 23, 24 de maig alpoliesportiu i al camp de futbol de l'escola.La competició és de lliure participació, per tant gratuïta. L'únicrequisit per poder participar és ser de la categoria Mini masculíi femení.Consisteix en una espècie de lliga per punts on per cada partitguanyat es donen 3 punts, per cada partit empatat es dóna 1punt i pels partits perduts no es dóna cap punt. El que té méspunts és el guanyador.Només pel fet de participar als jugadors se'ls hi dona unamedalla i una copa per equip i material útil per l'escola:bolis,velcro, llapis, caldo de gallina, un regle, un punta finavermell, una bossa...La competició de bàsquet estava dividida en tres categories:Nivell A, Nivell B i Femenina. Els equips del futbol 7 que hanparticipat aquest any són el RCD Espanyol, Selecció deMataró, Saragossa, i Valldemia entre altres. En el bàsquet hiparticiparan els equips tan masculins com femenins del

El Barça també guanya al

Torneig de Fires

Com cada any es realitza a l'escola el torneig de fires. Els equips de Club Esportiu Maristes Valldemiaes deixen la pell en la jornada esportiva i aconsegueixen quedar quarts davant uns equips de granprestigi. Cal destacar que l'Helena Izquierdo, alumna de Valldemia, va rebre la copa a la millorjugadora local.

Redactores: Janina Vernet, Anna López i Anna Damont

Valldemia, el Club Joventut Badalona, el St. Josep de Badalo-na, el Bàsquet Ciutadella, i Maristes Ademar entre altres.Aquest any ha estat força especial per a l’Helena Izquierdo de6è de primària A, jugadora de l'equip femení de bàsquet del'escola, ja que li han donat la copa a la millor jugadora local.L'Helena ens va explicar que està molt contenta per això i queno s'ho esperava.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

3

El club esportiu Valldemia-Maristes va ser fundat l'any 1911 alcol·legi, sent un dels clubs esportius més antics de la ciutat .La pròxima temporada se celebrarà el seu centenari ambactivitats esportives i trobades culturals. El centenari del clubes vol començar a celebrar coincidint amb l'inici de les Festesde la Llum que cada any se celebren al col·legi els dies 1 i 2de febrer.Però no des de sempre el club s'ha anomenat Valldemia-Maristes, ja que els seus inicis s'anomenava "agrupación de-portiva Ademar". El club va rebre aquest nom inicialment perquètots els clubs esportius Maristes d'Espanya rebien el mateixnom. Actualment només queda un club esportiu Marista aEspanya que s'anomeni Ademar i es troba a Badalona.El nostre club va ser fundat gràcies a la col·laboracíó del'Associació d'Antics Alumnes i a l'Asociació de Pares deFamília que van col·laborar amb la Comunitat del Col·legi.Antigament el club participava en una varietat d'esports mésàmplia que l'actual amb alumnes participant a Bàsquet, Hanbol,Futbol, Atletisme, Natació, Tennis Taula, Escacs, Judo il'agrupació escolta La Soca. A més a més el club esportiuparticipava en els Jocs Escolars intercol·legials en l'àmbit pro-vincial.Actualment el club esportiu té 22 equips de bàsquet, 6 femeninsi 16 masculins, 14 equips de futbol, tots masculins i 2 equipsde Korfbal mixtes.Les instal·lacions del club han anat augmentant i millorantamb el temps. Actualment els equips de bàsquet disposend'un poliesportiu que va ser inaugurat al 10 de Juny del 1989 ide quatre pistes exteriors recentment restaurades. Els equipsde futbol tenen al seu abast un camp de futbol gran de sorra,que es pot convertir en 3 petits i un altre de petit també desorra. A més a més el club també disposa d'un gimnàs, unasala d'escalfament i vestidors.

Les primeres fo-tos que es tenendel club 1941.

El club esportiu Valldemia-

Maristes celebra el centenari

Durant la temporada 2010-2011 el club esportiu Valldemia-Maristes celebrarà el seu centenariamb activitats esportives i culturals

Redactores: Paula Izquierdo, Marta Gómez i Safae el Hmidi

M’adreço en nom de tots els companys de Junta i enel meu propi, per posar en coneixement de tothom,que la propera Temporada 2010-2011 el notre clubcelebrarà el seu Centenari.En el decurs d’aquests anys, des del 1911, sónmoltes les persones, jugadors, coordinadors,entrenadors, delegats i directius, sense oblidar-nosdels pares i mares i famílies, que han passat hores,dies, mesos, anys dins de les nostres instal·lacions ifora d’elles, defensant els interessos esportius delnostre Club. Malauradament, alguns no ens podranacompanyar, però sí els seus familiars. Alguns viuena Mataró, però d’altres es troben a d’altres indrets dela nostra geografia nacional o per la resta del món.Creiem que l’Associació d’Antics Alumnes i l’AMPAdel col·legi poden ser uns grans correus de la nostracelebració.És per això que, a part de donar a tots les gràciespel sacrifici, humà i esportiu, us adreço a la pàginaweb del club (www.cevalldemia.com) on podreugaudir dels actes que per aquest motiu tindran llocdurant l’any 2011.També m’adreço a totes aquelles persones quetinguin qualsevol tipus de record: fotografies,trofeus, medalles, etc. per poder completarl’exposició que farem amb motiu del Centenari.Els nostres desitjos, en una època en quèmalauradament no ens permeten fer gaire despeses,són les d’aplegar-nos en una diada perquè totspuguem saludar-nos i per un moment sentir aquellesanècdotes que durant l’estada dintre del club ensvan passar.Dels actes esportius ja us anirem informant.La ciutat de Mataró ha d’estar molt orgullosa queuna entitat com el Club Esportiu Valldemia- Maristespugui dir amb la boca grossa que ha complert centanys. I és per això que també convidem elsciutadans i ciutadanes que vulguin conèixer una partde la nostra història, de la història que també ho ésde la nostra ciutat.No oblideu que tenim una fita i que no hi podeufaltar. Comptem amb tots i totes.Gràcies.

Joan Ramon

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

4

Entrevistem a la Mariana, cap del servei de neteja de l’escola,una dona que porta dedicats més de 10 anys de la seva vida ala neteja del nostre col·legi, avui ens explicarà per experiènciaqui són els més desendreçats, com es distribueixen, si li agradael seu treball...

1.Com us distribuïu la feina?- «Cada any es canvia de zona, cada senyora fa la seva zona,on li correspon: un passadís, una escala i un lavabo.»

2-Quins horaris teniu?- «Al matí dues hores de repàs pel pati, al migdia per la zonad'esports i de patis, i a la tarda les classes a partir de les sis.Tots els dies es neteja tot, les finestres un cop per setmana, iquan els alumnes marxen de vacances es freguen les parets,s'aixequen les taules i les freguem molt a fons, i fins i tot ambganivets i espàtules per treure el xiclets. Cada dia també esrealitza la neteja del vestuari per tres dones, i el pavelló i patiper un home»

El col·legi net,

ens fa molta il·lusió

El que més ens agrada és veure el col·legi net i endreçat, ens remarquen quan parlem amb elles.

Redactores: Adriana Buch, Anna Cabutí, Cristina Castillo, Teresa Pretel

3-Quantes dones de la neteja hi ha?- «Som 9 dones i un home que s'encarrega de fer les finestres,el pavelló i els patis»

4-Què és el que més us agrada del vostre treball?- « El més satisfactori és veure el col·legi net i endreçat»

5-On compreu els productes?- « Els nostres productes ens els proporciona l’empresa"Serlimar", no són marca blanca, sinó que són productesconcentrats, bacteritzats i ecològics.»

6-És obligatori que porteu uniforme?- «L'empresa prefereix que el portem.»

7-Qui son els més «desendreçats»?- «Totes opinen que l’ESO és una edat difícil i es nota... Es

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

5

nota en què deixen els llibres llançats per terra, les batesfetes un embolic i llançades per tot arreu, moltes pintades ales taules i ratllades, impossible de treure amb cap producteni amb els més forts que ens produeixen mal a les mans i tot,papers, xiclets enganxats...Un any quan a l'estiu vam aixecar una taula la vam trobar totaplena de xiclets roses, que la taula semblava un únic xiclet. Itot això únicament passa en l’ESO»

8- Què és el que més costa i el més fàcil de netejar?- «Una de les coses més fàcils denetejar són els ordinadors, ja quetraiem la pols i ja està, en canvi enles taules perdem molt de temps, isón molt difícils, per no dirimpossibles de netejar.»

9-Creieu que us respecten pelvostre treball?- «En general, sí. Tot i que ensagradaria rebre més per part delsalumnes, que consideressinrealment tot l'esforç que fem, i ensposessin les coses més fàcils.»

10-Què voldries rebre per partdels alumnes?- «Més respecte per mantenir el quefem, no escriure a les taules, llançarels papers a la brossa, respectar el

mobiliari i les persones que ho netegen, perquè per exemplesobretot les taules s’han de netejar molt bé i amb productesmolt forts, rascant molt fort amb els canells. Aquest fet fa quealgunes de nosaltres hàgim hagut de ser intervingudes delcanell.També els lavabos estan molt maltractats pels alumnes; pipifora de la tassa, paper llençat, dibuixots, els rotllos dintre dela tassa, o entrepans... Amb tot, sempre intentem tenir-loscom més nets millor.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

6

Centre Brock

Oi que quan vas a la platja protegeixes la teva pell ambcrema solar? Doncs per la mateixa raó convé que tambétinguis cura dels teus ulls. Per tant no condicionis la tevaelecció només al preu i a la moda. El que realment ésimportant és valorar l’ús que faràs de les tevesulleres per determinar quin és el filtre més adequatper tu. En aquest sentit és important evitar la compra enestabliments no especialitzats perquè no garanteixen unaadequada protecció ni qualitat òptica. Les ulleres queno es comprin en una òptica poden provocar problemesvisuals (fatiga i/o astigmatisme) i oculars (majorpredisposició a l’aparició de cataractes i/o danys adiferents teixits de l’ull).

Bàsicament podem diferenciar entre tres tipus deraigs solars: UV (ultraviolats), visibles i IR(infrarroigs). Els UV són els més nocius, però els IR enexcés també provoquen problemes oculars; tots dos sóninvisibles a l’ull humà. Els visibles són els que ens moles-ten quan hi ha molta llum perquè, tal com indica el seunom, els veiem.

Molta gent creu que quan més fosques són unesulleres de sol més protegeixen i això no és del totcert. El grau de foscor permet que no ens enlluernemquan hi ha excessiva il·luminació, però si els raigs UV i IRtravessen les lents i arriben als nostres ulls, ens

Les ulleres de sol dels «xinos»

són barates, però els meus ulls

valen una bona pasta

ULLERES DE SOL

protegeixen menys que si no les portem. Això és perquèles nostres pupil·les (forat d’entrada de llum als ulls)augmenten la seva mida darrera d’un filtre solar amb laqual cosa, si les lents són de mala qualitat, tambépermeten entrar més els raigs perjudicials. En canvi, quanen dies de sol no portem cap protecció, els ulls esdefensen de l’excés de llum disminuint la mida de lapupil·la i, per tant, limitant millor l’entrada dels raigs UV iIR que amb unes ulleres de sol de mala qualitat.

En definitiva, unes bones ulleres de sol es caracteritzenper:- La protecció adequada als raigs UV, visibles iIR en funció de l’ús que se’ls hi doni (esquí,conducció, esports d’aigua, ciutat...).- Lents neutres de qualitat òptica, és a dir queno indueixin fatiga visual i/o astigmatisme.- Montura resistent, segura i adaptable a lafesomia facial de cada individu.

Els establiments d’òptica són els únics on trobaràsulleres de sol amb total garantia de protecció solari de qualitat òptica. A més trobaràs també a personalespecialitzat per assessorar-te bé sobre el filtre mésadequat a les teves necessitats i la millor adaptació a lateva estètica i fesomia.

CATERINA POVEDA MARTÍNEZ.Òptica optometrista col. núm. 9607.Membre de l’ASSOCIACIÓ CATALANA D’OPTOMETRIA I TERAPIA VISUALoptica-centrebrock@ubmataro.com

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

7

1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345612345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234561234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456

SAPS QUE... 30

PÀG. 1

HomenatgeJoan Sola

75

Núm. 30JUNY2010

• L’associació dels Antics Alumnes Maristes de Mataró agrupa tots els exalumnes maristes de la ciutat, tant de l’antic col·legi del Sagrat Cor com de Valldemia.• Entitat d’exalumnes maristes, degana de tot l’Estat, fundada el 1912.• Domicili Social Col·legi Valldemia – La Riera 124 – Apartat correus, 6 – 08300 MATARÓ• Telèfon a disposició dels socis núm: 600 470 067 Fax: 93 757 09 10• E-mail: valldeantics@gmail.com• Aquest butlletí es tramet de forma gratuïta a tots els associats, junt amb l’ESTIL DIRECTE• Equip tècnic de realització: Josep Prat i Molist, Bàrbara López i Jaume Prat i Fabregat.

SAPS

QUE...Butlletí informatiu de l’Associació

d’Antics Alumnes Maristes de Mataró

FrancescSelva IEstapé

Beques2010

1

El passat dia 7 de maig,coincidint amb la festa depromoció dels alumnes de 2nde Batxillerat es van lliurar lesbeques d’aquest any que sónles següents:

Beca H. Coll de Valldemia altreball científic Patrocina:AMPA VALLDEMIAAutora: Clara Masvidal.Títol: Ghiaccio.Jurat: Pepe Gil, GemmaFigueras, Albert Pou.Beca Pelegrí Ferrer al treballtecnològic Patrocina: SOCI128Autor: Gerard RodríguezTítol: Microscòpia i Art.Jurat: Jordi Ribas, Federico

Es lliuren els premis de la IVconvocatòria de les bequesdels antics alumnes

Plumed i Joan Felip Puig.Beca Ramon Cuspinera altreball humanísticPatrocina CONSERVASDANIAutora: Alicia FloriachTítol: L’AnimacióTradicional Pas a Pas.Jurat: Ramon Reixach,Xavier Giribés i ManuelCusachs.Beca Germà Doroteo altreball social Patrocina:Angel de la Peña.Autora: Clara EsparrachTítol: L’Art del CinemaJurat: Guzmán Clavel,Amadeu Silva i JaumePigem.

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

8SAPS QUE... 30 PÀG.2

BEQUES 2010BEQUES 2010BEQUES 2010BEQUES 2010BEQUES 2010

Al final del passadís d’un delsdarrers pisos de l’edifici del’escola Valldemia hi ha unapantalla que suporta les imatgesd’un power point. Al davant,amb actitud nerviosa, una noia.Agafa aire, inspira fons perespolsar-se les pors del directe imira les sis persones quel’observen atentament. “Hola,em dic Laia i us presentaré el meutreball de recerca sobre lescèl·lules i el seu moviment”. Elpitjor ja ha passat. Després de

trencar el gel ja pot defensar untreball que podria reportar-li 300euros.

Ja fa quatre anys quel’Associació d’antics alumnesmaristes de Mataró tirenendavant una iniciativa perreconèixer l’esforç dels estudiantsde segon de batxillerat. Es tractade donar una compensacióeconòmica a quatre alumnes a

Premiar l’estudi i ajudar el futurText de Laura Arias. Publicat amb l’autorització del TOTMATARÓ

Alumnes de Valldemia reben un premi pel seu treball de recerca amb dinersper la carrera

partir del treball de recerca.“Quan tot semblava fàcil, tot erengrans sous, grans retribucions,grans èxits amb poc esforç aldarrere, ens va semblar quepremiar la feina fosca d’estudi ipreparació era una bona lliçóque els podíemdonar als alumnes”,declara XavierGiribés, el tresorer del’Associació d’anticsalumnes maristes deMataró. Així, faquatre anys que elsantics alumnesmaristes vancomençar amb

aquest gest de reconeixementpositiu a l’esforç.

Primer contacteUn gest d’encoratjament que nopassa per alt als membres deljurat, els encarregats de decidir

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 4

9SAPS QUE... 30 PÀG.3

BEQUES 2010BEQUES 2010BEQUES 2010BEQUES 2010BEQUES 2010qui s’endurà el premi. GuzmánClavel, notari i antic alumne del’escola Valldemia, forma part deltribunal de l’àrea social i és unexemple de la bona impressió quecausa la beca. “Em sembla molt

interessant perquè ajudeml’alumnat i els donem suport peresforçar-se més i millorar”,considera el notari. Un dels seuscompanys de l’àrea social,l’economista Jaume Pigem,afegeix que “és una molt bonaidea perquè és un primercontacte entre gent que està alcarrer i gent que està a l’escola”.

Diners per seguirQuan van decidir donar aquestabeca als estudiants, els anticsmaristes van plantejar-se quinhavia de ser el premi en concret.La decisió va ser que fos unacompensació econòmica. Peròamb un matís ben clar: “Se’lsdonen 300 euros que vandestinats a la matrícula delsestudis que cursaran l’any queve”, puntualitza Gemma Figueres,representant de la junta d’anticsalumnes maristes. D’aquestamanera no només es valora lafeina feta, sinó que s’encoratja elsestudiants a seguir amb la sevacarrera acadèmica i a facilitar-losl’accés a la universitat en termeseconòmics.Tant els membres dels jurats com

els estudiants consideren queaquesta iniciativa és un premi alsmesos de feina. Però no són elsúnics. Per finançar la despesaeconòmica que impliquen elsguardons, l’Associació d’antics

alumnes Maristes de Mataró hacomptat amb el suport depatrocinadors privats que hanaportat part de les quantiesque impliquen les beques. Unaaltra part ha sortit de les arquesde l’AMPA (Associació de Maresi Pares d’Alumnes) de Valldemiai de la mateixa associaciód’antics alumnes de l’escola.En altres edicions de la beca,eren els mateixos antics

alumnes els que es feien càrrecde posar tots els diners.Els millorsEn total, hi ha hagut onze treballsque competeixen per rebre elsdiners de la beca. Els estudiantsque opten al premi del’associació d’antics alumnesmaristes s’hi han presentat deforma voluntària. Però hihavia una limitació prèvia.“No volem entrar en capmena de conflicte amb ladirecció pedagògica del’escola i el que fem ésadmetre al concurs nomésaquells nois i noies que tenenun treball de recerca de vuit omés”, apunta Giribés. D’aquestamanera es presenten els millorstreballs.

El resultat, com expliquen elsmateixos alumnes, és un nivellmolt alt, amb recerques de granqualitat. “No vinc amb la intencióde guanyar perquè sé que ésmolt difícil, els treballs han tretmolt bona nota, n’he vist algundurant aquest any i és moltdifícil...però el no ja el tinc, llavors

ara s’ha d’anar a veure què espot fer”, confessa Lídia Cartajena,alumna de segon de batxilleratsocial de Valldemia. Ella és unade les que opta a la beca ambun treball sobre la musicoteràpiaamb el que va treure un nou.

A més, l’estudiant opina que abanda de lluitar per lacompensació econòmica la sevaparticipació al concurs té unsegon objectiu: “Volia que la gentveiés què és aquesta teràpia,perquè és relativament pocconeguda en aquest país im’agradaria donar-la aconèixer”; diu Cartagena.

Treballs per fer pensarAixí mateix opina GerardRodríguez, alumne del batxilleratcientífic-tecnològic, que s’hapresentat al concurs amb untreball que relaciona la

microscòpia i l’art. “Possiblementmolta gent es planteja que noexisteix cap vincle i vull buscar elraonament de la persona, peraixò m’interessa, ja no tant elpremi com arribar al màximnombre de persones”, explicaRodríguez, que afegeix que sesentirà molt satisfet si el seu treballserveix per fer reflexionar elspresents.

La defensaUna de les parts del procés deselecció dels guanyadors i,

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 5

0SAPS QUE... 30 PÀG. 6

BEQUES 2010BEQUES 2010BEQUES 2010BEQUES 2010BEQUES 2010

probablement, la que crea mésangoixa als estudiants, és lapresentació del treball de recercaper part dels alumnes davant d’untribunal. Divendres passat, dia 30d’abril, es van reunir els jurats deles quatre especialitats debatxillerat disposats a escoltarcom els autors dels treballs derecerca els defensaven peraconseguir el premi. Asseguts decara a la pantalla on es projectala presentació dels estudiants, elssis membres del jurat científic itecnològic observen atentamenttots els moviments dels joves.Prenen apunts, escoltant ladefensa dels treballs i parenatenció al discurs dels estudiants.

Durant vint minuts, els aspirants ala beca disposen els seusplantejaments, les investigacions iles conclusions al tribunal. Algunsporten material per exemplificarles seves exposicions i donar suportals seus arguments. Tot suma al’hora de convèncer el tribunalque el seu és el millor dels treballsde recerca, el mereixedor dels 300euros que els facilitaran una micala seva entrada al mónuniversitari. Un cop acabat, elsestudiants ja poden respirartranquils. Ara tot està en mans del

jurat que els ha escoltat i ques’ha llegit els seus treballs. Noméscal confiar en les hores d’esforç iesperar que hi hagi una mica desort.El veredicteDesprés de la presentació, eltràngol més important, arriba unaltre dels moments que recordenmés a una tortura en tots elsconcursos i entregues de premis:l’espera pel veredicte. El resultatés coneixerà durant la Festa deGraduació. Una decisió, enaquest cas concret, que potafectar el futur estudiantil dequatre dels alumnes presentats.L’arribada d’un premi així potajudar a decidir‘econòmicament’ entre unacarrera o una altra.Un treball per estudiarAquest curs 2009-2010 s’hanpresentat onzetreballs de recercaal guardó del ’ a s s o c i a c i ód’antics alumnesmaristes. D’aquests11 quatre rebranuna compensacióeconòmica de 300euros cadascunper part d’un jurat.“Volem reconèixer

la feina ben feta d’unstreballs de recerca de noisi noies de 17 i 18 anys quesón excel·lents”, explicaXavier Giribés, el tresorer del’Associació d’anticsalumnes maristes deMataró. El més interessanti important per al’organització, però, és queels guanyadors del concursdestinaran els diners delsseus respectius premis apagar una part dels seusestudis posteriors i, per tant,

aniran destinats al seu futur coma estudiants.Cadascuna de les quatre bequesque s’ofereixen als estudiants estàdedicada a un marista històricque ha deixat empremta.D’aquesta manera, s’atorga alcientífic el premi H.Coll Valldemia,promotor i fundador del Col·legiValldemia i expert en estudi de lesciències físiques i naturals. Altecnològic l’apadrina PelegríFerrer, pedagog i homed’empresa, també fundador deValldemia. El premi humanistaestà sota el nom de RamonCuspinera, fundador de l’escola,home de lletres i llatinista.Finalment, el guardó social portael nom del Germà Doroteo,professor i director dels col·legismaristes de Mataró i medalla debronze de la ciutat.

Els finalistes

SAPS QUE...

30 PÀG

5

HOMENATGE A JOAN SOLAHOMENATGE A JOAN SOLAHOMENATGE A JOAN SOLAHOMENATGE A JOAN SOLAHOMENATGE A JOAN SOLA

Aprofitant la convocatòria dela quarta edició de les Bequesdels Antics Alumnes l’entitatha volgut tenir un recordespecial envers d’un delnostres socis, un company dela promoció 1968, que foujurat del tribunal i entusiastaanimador un cop nascuda lanova idea.

Però el verdader valor adestacar del nostre amicJoan, tal com vaig dir enl’homenatge, és la seva vidadedicada a l’ensenyament,desenvolupada amb fidelitatcreativa al igual que Marcel·líChampagnat. La sevacapacitat de fer coses, lesseves idees, la formad’ensenyar, la forma demodelar professionals ipersones ben capacitades ,no ha quedat en un somni,

Amb professors com ell no tan sols es llicenciaven professionals sinó queprocurava la formació dels alumnes per tal que a més esdevinguessinpersones.

JOAN SOLA CASADEVALL ( 1952-2009)

s’ha traduït en opcionsi accions.

L’Acte Acadèmicdel 2010 es va omplir decontingut, totcelebrant la novapromoció d’ex-alumnes.Tant la direcció del’escola, com el capd’estudis i elsrepresentants dels paresi antics, van exterioritzarla joia de la institució perla vida de dedicaciól’ensenyament d’undels seus alumnes, enJoan Sola.

A en Joan elrecordem molt bé entotes les seves facetes al’escola. En tenim bonamemòria precisament per laseva capacitat de

comunicar-se amb tots elscompanys de classe, per laseva iniciativa en fer novescoses i pel seu interès per laciència. El recordem com apromotor delp r i m e rs e t m a n a r iesportiu del’escola id’una xarxad ecorresponsals.El recordemprovocant alGmà. Benito

a que ens acompanyésd’excursió o al Gmà. Sixto perfer pràctiques al laboratori, itambé en l’espectacularpregó de l’ espai a les Festesde la Llum.

Tot això són fets vertaders,

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 5

2SAPS QUE... 30 PÀG. 4

HOMENATGE A JOAN SOLAHOMENATGE A JOAN SOLAHOMENATGE A JOAN SOLAHOMENATGE A JOAN SOLAHOMENATGE A JOAN SOLAperò el que més aviat ens vea la memòria és en Joan decada dia; el companyperfecte per anar, animar,ajudar i tenir projectes...I quananàvem a la UNI, al trenveiem els seus apunts encatalà de las classes encastellà, tot esperonant-nos afer país. Multitud dels seus alumneshan manifestat el seu bonrecord, del profe que arribavatard, però amb el que podiencomptar sempre. Professor proper, accessible,agradable amb els alumnes.Família... Químicainorgànica... el Mataró quetant estimava... Catalunya.La condició que adquirien elscomponents de la novapromoció 2010, la d’anticalumne marista, no ha estatun senzill apunt en la històriadel nostre company Joan, ni

ho és en la de l’escola. Haestat un apunt important enla seva biografia.Com a ciutadans somtestimoni del seu amor aCatalunya, per la que vatreballar.Des de la curta distància del’amic, hem viscut la sevaestima per la família.Des de la nostra mirada, coma institució educativa varemcreure que l’acte mésemblemàtic del cursacadèmic, en el queparticipem elclaustre deprofessors, ladirecció, els pares, elsalumes i els anticsalumnes –els quedonen i els quereben- era el lloc ontenia més valor retrereconeixement ihomenatge a una

persona que va transformarvocació en passió en favor demolts joves estudiants.Ens manca una persona i unbon amic del que ens sentimafortunats per haver estatcompanys i amics.Aquest serà per sempre elrecord d’en Joan Sola iCasadevall, els seus valors noes perdran.

Josep Prat Molist

SAPS QUE...3

0 PÀG

7

FRANCESC SELVA I ESTAPÉFRANCESC SELVA I ESTAPÉFRANCESC SELVA I ESTAPÉFRANCESC SELVA I ESTAPÉFRANCESC SELVA I ESTAPÉ

Francesc Selva ens rep un matíde juny a casa seva. Aquípassa llargues estonesentretingut amb les sevescarpetes, plenes d’escrits detota mena, de paperemborronat per passar 2 diesllegint, com diu ell, i amb elsàlbums de fotografies, que sotatítols com «recopilació de fotossense ordenació de temps nicircumstància», guardenautèntics tresors d’altresèpoques.Té comptades les tórtores quevoletegen pel seu jardí, a lesque dóna blat de moro duesvegades al dia: Són una de lesmeves aficions, explica.Descobrim un homeextraordinari, que ens regalauna bona estona de rialles i elsrecords de tota una vida.

Francesc Selva adverteixabans de començar: m’agradamolt enraonar. I així és; La sevabona memòria fa quel’entrevista es converteixi en unagradable passeig per untrosset d’història. Nascut aBadalona el 1907, té 4 besnéts,que, com ell en el seu dia,estudien als Maristes.

Fullejant una del les sevescarpetes amb el Gmà. Josep

Avui portem al nostre espai al que creiem el soci mes veterà de l’entitat. Nopodíem deixar de presentar-vos al nostre company «centenari» i a la vegadaun dels socis que sempre... ja són dies...ha viscut molt de prop la vidaassociativa des de La Roca del Vallés. Fa uns anys ja fou convidat a la FestaAnyal amb motiu de veterania en el seu primer segle; va assistir-hi juntamentamb la seva esposa i tots varem gaudir de la seva companyia i bon humor.Per una diferència de sis any és més jove que la nostra associació.

«He viscut tranquil perquè he tingutbones arrels»

Aleu, que ensa c o m p a n y adurant l’entrevista.

D’aquella èpocaté molts bonsrecords del ’ H e r m a n oGermán, i fins i totconserva lescartes ques’enviaven: Per miera... no trobariauna paraula adequada. Potserno vaig aprofitar tot el quel’escola em podia oferir,perquè a mi l’estudiar no m’haagradat mai! Sort en tenia del’Hermano Germán quem’entenia, i llavors emguanyava per un altre cantó.Després, amb els anys, anava«estufat» perquè un dels seusdeixebles properava en elsnegocis, estava orgullós de mi.D’aquella època recordatambé les excursions dels dijousa la tarda: Anàvem d’excursióa Argentona, a córrer per lamuntanya.

De la vida diu: «Penso que tincels papers nets. No he fet maimal a ningú. He viscut tranquil,procurant ajudar aquell que hopogués necessitar. Tinc el goigde venir de bones arrels: el meu

pare i la meva mare. I si tensbones arrels, ui, que n’és dedolça la vida!

Només anomenar els seus paress’emociona. Ens parla delnegoci familiar i recorda el queel seu pare sempre li deia sobreels clients: «Dos de petits en fanun de mitjà, i dos de mitjans enfan un de gros». El pare va morirquan ell tenia 14 anys i,juntament amb la seva mare, vaassumir la direcció del negocifamiliar: Quan va morir el meupare, la meva mare va ser unpuntal de direcció ireponsabilitat per a mi. Tenia lainteligència i la gran traça deque no em privava directamentde res, però amb una habilitattan tremenda que em feia anarsempre per on ella volia.

SAPS QUE... 30 PÀG. 8

FRANFRANFRANFRANFRANCESC SELCESC SELCESC SELCESC SELCESC SELVVVVVA I ESA I ESA I ESA I ESA I ESTTTTTAPÉAPÉAPÉAPÉAPÉ

El mateix succeeix quan parlade la seva senyora, «la mevaMaria», com ell l’anomena, i perla que només té paraulesdolces: Vam ser un parell denuvis constant! Un miracle! 73anys de matrimoni sense havertingut cap discusió. Era unadona molt maca i una bonapersona - diu mentre ensensenya un dels seus àlbums defotografies- Ens coneixíem de

ben petits, podríem dir quellavors ja érem promesos! Undia vaig dir: «Prou voltar, prouanar a ballar sardanes i prou detot això, ja tinc 23 anys, i hed’anar de cara a la feina». Vaigrecordar-me d’ella i la vaig anara buscar a Martorelles, on vivia;

vaig dir-li que hi anava perdemanar-li la mà. «Si et va bévindré diumenge que ve a casateva». Diumenge jam’esperava.Un dels seus àlbums defotografies, amb recordsde tota una vida.

Un

esp

ai

de

la

ca

sa q

ue e

ll a

nom

ena

«e

l m

use

u»,

am

bre

co

rds

i fo

tog

rafie

s d

e f

am

ília

.

El Sr. Selva està molt satisfet de l’homentageque li van fer a l’Ajuntament de La Roca, onresideix actualment i és ben conegut pertothom. El van rebre l’alcalde i d’altrespersonalitats del municipi. El van fer parlardavant d’un munt de persones, cosa que nos’esperava, però al final se’n va sortirfantàsticament bé.

Un home amb la seva experiència en sapmolt de la vida. Quan li demanem quinconsell donaria als joves, respon: No sabriaquè contestar... És tan complicat i tancompromès que no sé donar-lo. Per donarun consell has de considerar que ha dedonar un resultat o un altre, i és difícil. Noem considero savi, no tinc la impressió deser-ho. La gent em fa preguntes i em demanaconsells. Jo els contesto: «Mira, no hi ha resque et garanteixi res, i tot et pot assegurartot el que vulguis. No és la cosa que ho fa,ets només tu que ho pots fer».

I quin millor consell que aquest?

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 5

5

ed

62

ju

ny d

e 2

01

0 5

6