Ulysses Moore

Els Pirates dels Mars Imaginaris

Traducció de Xavier Solsona

1 0

Suspès al caire del món, en Larry Huxley esperava. Sota seu, les cascades del mar s’ajuntaven i queien estrepitosament al buit, dins d’un cel estelat.

Era un mar gèlid, siberià, que clapotejava al ventre ve-llutat de la foscor, mentre bancs d’icebergs lliscaven lents entre les onades. Al cel, un diluvi de gel retallava el mar.

En Larry Huxley va somriure, mostrant una fi lera de dents blanquíssimes entre els llavis fi ns.

–Quin espectacle tan bonic, oi, Whiskers?El conill de roba, premut entre el colze i el maluc del

noi, es va limitar a mirar al buit amb ulls apagats, impe-cable amb la seva armilla vermella.

En Larry Huxley va recórrer amunt i avall la vasta ter-rassa del gratacel que dominava aquella extensió glacial. Les soles de les sabates de cuir picaven la ceràmica amb espetecs secs i la barana immaculada centellejava sota els rajos metàl·lics d’una lluna distant.

El gratacel sorgia als confi ns d’una ciutat de blocs d’edifi cis de ciment abandonats, que se superposaven els uns amb els altres tot arrossegant-se cap a la costa. Una ciutat imponent, hibernada i cansada, als marges d’una taigà glaçada.

A l’esquena d’en Larry Huxley, en contrast amb aquell gèlid abandó, brillaven les llums difuses d’una habitació càlida i opulenta, amb el parquet de rombes, sumptuo-sos sofàs de vellut encoixinat, estucs daurats al sostre i drapejats decorats amb motius llampants.

A la FI del MÓN

1 1

–Ja arriben els altres –va anunciar una veu insinuant.En Larry va apartar de mala gana els ulls del gel per

dirigir-los a qui havia parlat darrere seu.I va veure un gat. Un enorme gat negre, dret sobre les

potes posteriors, amb el pèl lluent i el ventre infl at que es desbordava als fèmurs en petits plecs de greix. Els grans ulls daurats contemplaven el buit, i els bigotis platejats vi-braven plantats als costats del morro com agulles de cosir.

El front d’en Larry es va relaxar lleugerament, mentre el gat indicava amb deferència l’home dret al costat, el seu amo, que acabava de parlar.

–Woland –el va saludar en Huxley–. No t’he sentit arribar.

El funcionari Woland duia un conjunt de llana fosca i un estrafolari corbatí de pics, que li il·luminava la mirada amb una llum sinistra. Com si no fos ja prou terrible.*

En Huxley es va quedar esperant, davant del seu sub-ordinat.

Entre els ofi cials de la Companyia de les Índies Imagi-nàries, en Woland era un dels pocs que en Larry Huxley tractava amb un cert respecte. Era despietat en la justa mesura, no tenia escrúpols o problemes morals com

*Nota del traductor. Una parella de personatges curiosament semblants a en Woland i el seu acompanyant felí apareixen en la novel·la El mestre i Margarida, escrit pel senyor Mikhaïl Bulgàkov entre el 1928 i el 1941.

1 2

alguns bucaners lligats amb el passat i tenia una capacitat de persuadir l’enemic com només la podia tenir el diable en persona.

Certament, això no el convertia en amic. Però en Larry Huxley no tenia amics.

Pel que feia a ell, en tenia prou amb un funcionari capaç de fer el seu deure.

–El Sirena Negra? –va preguntar, fregant-se el mentó com si el tingués cobert de barba.

En Woland va arronsar les espatlles cantelludes i va ajupir el tors prim.

–Ha tingut problemes amb els icebergs –va explicar–. Com tots els altres.

Es dirigia al Superintendent en to confi dencial, sense formalitats. Només ell ho podia fer. En tenia el permís. Si l’inútil d’en Bellingham s’hagués atrevit a tractar de tu el seu cap, en Huxley l’hauria expulsat per sempre dels llocs imaginaris.

–Tot està sota control –va prosseguir en Woland–. Ja ho veuràs com vindran.

En Larry Huxley va moure una mà com dient que ho sabia prou bé. I tant que tot estava sota control. Era ell, el control. Les seves mans estrenyien les regnes de la Companyia, de tots els ofi cials, de tots els Ports Foscos. Fins i tot de la Porta del Temps, en altres temps...

En altres temps.Abans que arribés aquell maleït noi, amb la seva colla de

A la FI del MÓN

1 3

pallassos, a capgirar les cartes d’una partida ja guanyada.En Murray.En Murray el rebel, en Murray la tempesta, en Murray

que no havia entès res de com anaven les coses allà baix. Ell, amb la seva banda de mamarratxos que s’entestaven a somiar, quan de fet era el malson, el qui governava sempre el destí del món.

–Són uns marrecs, no trobes, Whiskers? –va xiuxiuejar–. Uns petits, inútils i patètics marrecs.

El gat d’en Woland va observar el conill de roba amb una certa curiositat, esperant que aquest contestés. Però el conill no ho va fer.

–Estàs inquiet pels rebels? –va preguntar en Woland, acariciant-se el masclet punxegut.

En Huxley va deixar anar una rialleta nerviosa.–Inquiet? Deus estar de broma. Un grapat de vailets

inexperts no pot derrotar la fl ota de la Companyia.–Però han aconseguit cremar diverses naus –va observar

en Woland, examinant àvidament la reacció d’en Huxley–. I busquen, sens dubte, l’Ulysses Moore.

Quan va sentir aquell nom, els ulls d’en Larry Huxley el van fulminar.

–No. Pronunciïs. Aquest nom. En presència meva –va recalcar.

Només aleshores es va adonar que en Woland subjec-tava una gran capsa sota el braç.

–Què hi tens, aquí?

1 4

Els ulls del funcionari van llampegar. –Aquí? Oh. Diguem que és «una sorpresa».L’home va deixar la capsa a la tauleta de la terrassa i

en Larry es va adonar que no era pas una capsa, sinó una ràdio. Una vella, grossa i robusta ràdio portàtil, amb la reixeta que emmordassava l’altaveu i una tapa de fusta per direccionar el so.

En Woland va engegar l’aparell i de sobte, enmig de l’estrèpit de tot el gel que queia entre les estrelles, es va sentir crepitar una veu.

–Aquí Ràdio Lliure Kilmore Cove.En Larry Huxley va sentir que li faltava l’aire, mentre

la veu començava a parlar.–Què...? –va balbucejar.En Woland li va fer un gest perquè escoltés. La veu

narrava la història d’un home i una dona que s’adreçaven a un rei per tenir una caravel·la.

–I vosaltres, per a què voleu una barca, si es pot saber? –va preguntar el rei.

–Per anar a buscar l’illa desconeguda –va contestar l’home.–Bestieses, ja no en queden, d’illes desconegudes! Les illes

estan totes en els mapes.–En els mapes només hi ha illes conegudes –va replicar

l’home.–A qui heu sentit parlar d’aquesta illa desconeguda? –va

preguntar el rei, ara més seriós.

A la FI del MÓN

1 5

–A ningú.–Aleshores, per què us entesteu a pensar que existeix?–Simplement és impossible que no existeixi una illa des-

coneguda.–I heu vingut aquí per demanar-me una barca.–Sí, hem vingut aquí per demanar-vos una barca.–I qui sou vosaltres, perquè jo us la doni?–I qui sou vós, per no donar-nos-la?–Sóc el rei del regne, i les barques del regne em pertanyen

totes.–Més aviat pertanyeu vós a elles, i no elles a vós.–Què voleu dir? –va preguntar el rei, inquiet.–Que vós, sense les barques, no sou res. Mentre que elles,

sense vós, sempre podran navegar.

En Huxley va escoltar, i va tornar a escoltar. Al fi nal del relat, l’home i la dona van obtenir la caravel·la, van gravar el nom Illa Desconeguda a la proa i van salpar a buscar-se a si mateixos.*

Després d’això, la ràdio va callar.–Quina història tan bonica, no trobes? –va dir en Wo-

land, sense apagar l’aparell.

*Nota del traductor. Aquest passatge m’ha recordat de seguida L’illa desconeguda, un conte escrit pel senyor José Saramago el 1999. He comprovat la font i la citació i, efectivament, hi correspon, si bé amb alguna adaptació.

1 6

La teranyina invisible de les ones de ràdio va embol-callar la terrassa amb els seus espetarrecs.

En Larry Huxley va clavar els artells a la taula i va apartar la mirada cap a un altre lloc, furiós.

–Jo els mataré, Woland, et juro que els mataré! Què... pensen fer? Es creuen que em derrotaran amb les seves històries, aquells canalles? Com és que no ens els podem treure de sobre? On són els altres, Woland? Quan vindran? Quant de temps més haurem d’esperar, si es pot saber?!

Amb tota la calma, en Woland va estirar l’esquifi t braç esquerre i va apagar l’aparell, desnuant els llaços invisibles i espetarregants de les ones de ràdio.

–Ben poc –va respondre.

1 8

No està gens malament.En Murray no va poder amagar un somriure, mentre treia la seva vella llibreta de la mà ampla

i forta del pare.–Contactes no! –els va renyar el guardià de presons

allà al costat.El noi va passar els palpissos per la coberta del quadern

fi ns a l’angle de baix a la dreta, que estava ratllat.–De debò que t’han agradat? –va preguntar.El seu pare es va repenjar al respatller ridículament

petit de la cadireta de ferro i va fer que sí amb el cap.–No està gens malament, de debò. Tens talent.En Murray va mirar de reüll el guardià, que es limitava

a fi xar la vista en un punt al buit davant seu.–Són contes, només –va esgrimir.–Contes preciosos. Has escrit més coses?El noi es va gratar una templa i els cabells negres van

vibrar com brins d’herba quan passa un grill. I tant que havia escrit més coses. Era allà precisament per això. Es va tirar enrere amb la cadira, arrossegant la sola de les vambes pel paviment de linòleum.

–Espera’t.Va regirar la motxilla i en va treure un plec de fulls

units amb una cinta elàstica. Un manuscrit.–Tinc això.El seu pare es va inclinar endavant per donar-hi un

cop d’ull.

1 9

ENTRAR en CONTACTE

–Caram. I de què va?Els pòmuls pigats d’en Murray es van aixecar sota

l’estímul d’un somriure. De què anava?Es va veure a si mateix, a la Mina, en Shane, en Connor

i el professor Galippi junts a Kilmore Cove, a través de les ones infl ades com dirigibles, en illes turmentades per obscures llegendes, entre boires que xiuxiuejaven. Primer a la proa del Metis, i després a la coberta ventosa del Nemesis, entre les danses perilloses del Blau i les boques exuberants de la jungla negra.

De què anava?De tot, anava.En Murray havia portat un diari fi del de tot el que els

havia passat durant les últimes setmanes, a partir d’aquell matí en què havien trobat el Metis estès entre les branques de l’aiguamoll.

–Llegeix-ho i ho descobriràs –va contestar.Sota la mirada vigilant del carceller, el senyor Clarke

va agafar el manuscrit i el va sospesar. Devien ser almenys cinc-centes pàgines, ben atapeïdes i amb aquella lletra inclinada cap endavant que el seu fi ll tenia des dels pri-mers anys d’escola.

–Em posaré a llegir-lo així que ens acomiadem –va assegurar–. Ara parla’m de casa. I la mare?

En Murray va arronsar les espatlles.–Està bé. Tot com sempre.–Explica’m alguna cosa.

2 0

–Com ara què?–Qualsevol cosa.En Murray va sospirar.–Ahir es va quedar tancada fora de casa, es va deixar les

claus a dintre. Va haver d’avisar un manyà. El problema és que també s’havia oblidat el telèfon, de manera que va anar a casa de la veïna, ja saps, aquella vella. Però es veu que no tenia telèfon. Al fi nal va haver de demanar el mòbil al primer que passava per allà.

El pare va riure.–I què va fer, després?–Res. Crec. Es va esperar.El somriure de l’home es va apagar en una expressió

absorta. Els seus ulls blaus i profunds es van clavar en els del seu fi ll.

–La mama en sap, d’esperar –va murmurar.Incòmode, com sempre que se li escapava alguna cosa

en la relació dels seus pares, en Murray va canviar de tema:–I... saps què vam trobar, la colla i jo?–Digue-m’ho tu.El noi va obrir els braços.–Una pista de Scalèxtric immensa. No t’ho pots ni

imaginar: és espectacular. La més gran del món.–I què n’heu fet?–La vam desmuntar. Peça a peça.El pare va xiular impressionat, i un vell presoner assegut

a prop se’l va mirar de reüll.

2 1

ENTRAR en CONTACTE

–El problema és que ara no sabem on posar-la –va admetre en Murray.

–Per tornar-la a muntar?–Exacte.L’home va rumiar uns instants i va preguntar:–Tens un tros de paper?En Murray es va regirar la butxaca i en va treure un

quadernet del qual va arrencar una pàgina. Va dubtar.–Vols un bolígraf, també?–Doncs sí. El material d’ofi cina escasseja, aquí a la

presó.Va gargotejar alguna cosa al full.–Pregunta-ho a aquest paio. Hauria de tenir espai per

a la teva pista. Te’n pots fi ar: és un amic.En Murray va mirar el nom, sorprès. Va agafar el paper.–Ah... gràcies. Segur que l’aniré a... Un avís acústic va tapar les seves paraules, mentre un

altaveu situat al sostre anunciava:–«L’horari de visita ha fi nalitzat. Preguem als visitants

que abandonin la sala.»En Murray va mirar al voltant. La «sala» era un quar-

tot quadrat amb parets de ciment vist, una sola fi nestra barrada, nou tauletes i un carceller. S’havia de tenir valor per dir-ne «sala».

–Me n’he d’anar –va dir el seu pare, aixecant-se–. El deure em crida.

Es va fi car el manuscrit sota el braç i li va donar un

2 2

copet amb la mà, abans que el guardià tornés a engabiar-li els canells a les manilles de rigor.

–Llegeix-ho, eh! –va insistir en Murray.Continuava assegut, perquè no tenia cap ganes d’anar-

se’n.–Compta-hi.El noi va veure la fi gura alta i estilitzada del seu pare

que desapareixia darrere la porta de ferro, seguida per dos presos més.

Va fi car la llibreta i el quadernet a la motxilla i va posar els palmells a la tauleta d’acer.

Estava fred.–Les visites s’han acabat –va confi rmar el guardià.Era un home alt i gras, ample d’espatlles i amb la

panxa tova d’un samurai jubilat. En Murray se’l va ima-ginar amb el quimono i la catana. De jove havia trepitjat camps de batalla decisius, era evident, però ara el temps de la guerra s’havia acabat i no li quedava sinó ajeure’s al tatami. I rendir-se.

Amb una lentitud exasperant, el noi es va alçar. La motxilla era més lleugera, ara que ja no hi tenia el ma-nuscrit. El cap, en canvi, pesava el doble.

Va pensar en en Shane, el seu millor amic, que ja no era amb ell, perquè havia decidit quedar-se a l’altra banda: a Kilmore Cove.

Va sentir que li tocaven una espatlla.–Ei, que en tens per gair...

2 3

ENTRAR en CONTACTE

–Ja vinc, ja vinc! –va remugar el noi, fent sobresaltar el carceller. Al fi nal va reaccionar–. Perdoni’m. Escolti, hi ha un lavabo aquí?

El guardià el va observar amb una certa desconfi ança.–Has d’anar al servei? –No, només el volia veure. És el meu hobby, sap?, mirar

els serveis –va replicar en Murray. Aleshores va intuir els pensaments del carceller i va afegir–: No s’amoïni, no tinc armes per amagar al dipòsit del vàter, ni cordes per penjar a la fi nestreta (si n’hi ha cap), ni navalles suïsses per fi car sota el tefl ó del tub de desguàs. Només he d’anar al lavabo. Tan aviat com pugui.

El guardià va agitar una mà, com per allunyar tota aquella embussamenta de paraules, i li va assenyalar una porta prima pintada de vermell.

–Allà. Però afanya’t.En Murray va arribar a la primera pica, que ben mirat

era l’única, es va repenjar a la vora amb els colzes i es va passar un rajolí d’aigua pels canells. L’aigua va espetegar com un atac de tos i va borbollejar per les canonades rovellades.

En Murray es va mirar al mirall: tenia una mirada feréstega, amarga, plena de rancúnia. Es va afanyar a somriure per tranquil·litzar-se. Aleshores es va treure la dessuadora i la samarreta i es va examinar el mapa de blaus que li infestaven l’esquena i el pit, regal de la seva última incursió a la jungla. Li semblava que estava a anys

2 4

llum de distància, però tot just es remuntava al cap de setmana anterior. Va abaixar el cap a la pica i va deixar que l’aigua fresca li llisqués per les galtes i se li endugués els pensaments més negres.

–Els mataré, et juro que els mataré!En Murray va fer un bot i va picar amb el clatell contra

l’aixeta de la pica.–Però que dimon...–Es creuen que em derrotaran amb les seves històries, aquells

canalles?Aquella veu.–On són els altres, Woland?Aquella.Veu.Que venia de l’aigua.Li va traspassar les temples com el kriss d’un pirata

malaisi, li va fer baixar el cor a l’estómac i un altre cop amunt, entre les costelles, fi ns a la gola.

En Murray va tancar el raig d’aigua, va agafar la des-suadora i la samarreta i va sortir corrents.

No hi havia temps.Ja no hi havia temps!

La Mina va intentar obrir la porta de la biblioteca amb un maluc, perquè tenia els braços carregats de llibres.

–Et dono un cop de mà? –va preguntar la veu d’un noi.Rínxols desfets, nas llarg i important, ulls lluminosos

2 5

ENTRAR en CONTACTE

com metxes. La Mina va reconèixer en Matthew, el jove bibliotecari.

–Ah! No, no... Vull dir, sí. Gràcies –va balbucejar, men-tre la pila de llibres es balancejava perillosament.

En Matthew es va fer càrrec dels volums que pesaven més i va obrir despreocupadament la porta.

–Ja t’acompanyo –es va oferir.–No cal! Ja me’n surto, de debò. Visc... a prop. Bastant.El noi va arronsar les espatlles.–Doncs serà un acompanyament breu.Tots dos es van posar a caminar, ella fent saltirons

vacil·lants, ell amb pas segur.–Has agafat el Neuromàntic de Gibson –es va adonar en

Matthew, donant un cop d’ull als lloms dels últims llibres de la pila–. Fa mesos que ningú el demana en préstec. I la Trilogia còsmica de Lewis... Que t’ha agafat la vena de les distòpies?

La noia va rumiar, abans de respondre:–Diguem que m’ha agafat la vena de llibres que em

portin a altres llocs.–I com és això? Que no ho fan tots els llibres?La Mina va arrugar el front.–Tens raó. Aleshores diguem «a altres llocs on res no

és com hauria de ser».El jove bibliotecari va mirar de reüll el rostre d’am-

bre de la noia. Semblava absorta, enfonsada en un pou secret.

2 6

Estava a punt de preguntar-li alguna cosa quan la Mina se li va avançar.

–Perdona’m. Avui no sóc gaire bona companyia.–Que et preocupa alguna cosa?La Mina va remenar el cap. –Preocupar no és la paraula. Angoixar és molt millor.–Si et puc ajudar...–No –va dir la Mina, ras i curt. Després es va penedir

d’aquella resposta brusca i va suavitzar el to–. Perquè no és res... res greu, vaja. És un examen, un concurs nacional de matemàtiques per a estudiants especialment... dotats. M’imagino que se’n pot dir així.

–Carai –va comentar en Matthew–. Deus ser molt bona, doncs!

La Mina va assentir, sense ruboritzar-se. Sabia que era bona.

–Però no m’agraden les competicions –va admetre–. Vaig bé en matemàtiques perquè em diverteixo: cada vegada que he de superar un nou obstacle tinc una des-càrrega d’adrenalina. Però...

–Tens por de perdre?La noia va refl exionar.–No. Tinc por de defraudar les expectatives dels altres.

És com si no només fos jo qui competeix, m’entens? Amb mi també hi van els meus professors, la meva família, i fi ns i tot els amics! Ningú espera que jo participi només per divertir-me.

2 7

ENTRAR en CONTACTE

Els dos nois van girar a la cantonada i la Mina es va aturar davant d’un portal de fusta fosca.

–És aquí.En Matthew va dubtar uns moments, i va tornar la

pila de llibres a la seva amiga.–En fi , no sé si la meva opinió val res, però a mi em

sembla que t’hi capfi ques massa –li va dir–. No pensis en els altres. Pensa en el que tu desitges. Tu també vols guanyar, no? Si no, no hauries acceptat participar-hi. Doncs, llavors, vés-hi, dóna el millor de tu, i ja veuràs com t’acabaràs divertint igualment.

La Mina va pensar que les coses no eren tan senzilles, però es va estimar més guardar-se aquell pensament per a si mateixa. Va alçar els grans ulls castanys al rostre del jove bibliotecari, al nas important, la boca fl onja, la bar-beta tímida sempre una mica enrere respecte a la resta.

–Gràcies per l’«acompanyament breu», doncs –va bal-bucejar.

En Matthew va remenar el cap rinxolat.–De res.Tots dos es van quedar quiets l’un davant de l’altre.–Bé, doncs... me’n vaig –va murmurar fi nalment la

Mina. Ja no sentia els músculs dels braços, tensos sota el pes dels llibres.

–Sí... –va titubejar en Matthew–. Ja ens veurem a la biblioteca, oi?

–Esclar! Vull dir... sí. De fet, sempre hi sóc...

2 8

El noi va esbossar un somriure cohibit, li va dir adéu amb l’índex i el dit del cor rectes a un costat del front, a manera de salutació militar, i se’n va tornar a la bi-blioteca.

La Mina es va afanyar a entrar a casa abans que ningú la veiés així, embadocada mirant l’esquena d’un noi més gran.

–Què és tot això?! –la va despertar una veu aspra, però amable a la seva manera.

La Mina es va girar cap a la seva àvia i va sospirar:–Llibres, àvia. Ja saps, aquelles coses amb pàgines...–Ho veig prou bé, que són llibres –la va interrompre

la seva àvia, irritada. Sostenia un kameez entre les mans, a mig planxar, i examinava la seva néta per sobre d’unes petites ulleres calades al nas aquilí–. Però quants n’has agafat?

–Uns quants –va contestar la Mina. Tenia calor i notava les galtes vermelles–. Tinc ganes de llegir.

–Tu a base de llibres et faràs malbé la vista. Almenys són de matemàtiques, oi?

La noia va fer que no amb el cap.–És narrativa, àvia. Històries.–Històries? Històries de què?La Mina va sospirar. Era impossible explicar a la seva

àvia què signifi cava llegir, per a ella. Els llibres la salvaven de tot el que no entenia o no volia a la seva vida. Eren la seva llibertat i la seva presó, un abisme on ofegar-se

2 9

ENTRAR en CONTACTE

deixant la superfície enrere, navegant en profunditats fosques i secretes d’on tornar a emergir cada vegada astorada, emocionada, més forta.

–Històries d’històries –va contestar, anant cap a la cuina.

La seva àvia la va seguir, arrossegant àgil els peus darrere seu.

–Les matemàtiques estan bé. Les matemàtiques són bones. El teu pare també era boníssim en matemàtiques. Però no llegia cap «història». N’estic seguríssima. Me’n recordaria.

La Mina es va servir un got d’aigua i menta i el va xarrupar amb calma.

–Doncs, jo sí. T’hauràs de resignar a tenir una néta binge reader, àvia. Val més que ho sàpigues.

La dona va torçar la boca com si s’acabés d’empassar una llimona.

–Una què?–Binge reader –va repetir la Mina–. Una persona que

llegeix moltíssim, que s’emborratxa d’històries, de ve-gades perquè no se’n pot estar, i de vegades perquè les històries la distreuen d’altres coses. Un pensament trist, per exemple, una desil·lusió amorosa. O un concurs de matemàtiques. Coses així.

La dona va escrutar el rostre de la seva néta com si al davant hi tingués un trencaclosques de difícil solució. Aleshores se li va acostar.

3 0

–No t’has de preocupar pel concurs, Mina. Guanyaràs. Guanyaràs per força. El teu pare no va perdre mai.

La Mina es va posar rígida.–Ho sé, àvia.–Ni una sola vegada! Era l’orgull de la família.–I on és, per cert? –va preguntar la Mina, tractant

d’alleugerir la pressió que sentia al damunt–. Fora, un altre cop, per a una entrevista de feina?

La seva àvia va assentir amb aire greu.–És important, la feina. El teu pare pensa en tots nos-

altres, ja ho saps. Vol que anem a viure a un lloc millor. És un home generós.

La Mina va sospirar. Oh, i tant. Un home bo i gene-rós. Un gran treballador, perfecte en tot. No com aquell desastre de sa fi lla, esclar.

–Me’n vaig a dalt –va dir.Va tancar la porta de l’habitació i, just aleshores, algú

va trucar a casa. La Mina va baixar escopetejada. Potser en Matthew

s’havia oblidat de dir-li alguna cosa. Potser, mentre tor-nava a la biblioteca...

Va tenir una decepció.No hi havia en Matthew, a l’altra banda de la porta.

No hi havia ningú, en realitat.Només una nota deixada a terra, adreçada a ella. La

Mina va reconèixer a l’instant el paper i la lletra.Era una nota de Kilmore Cove.

3 1

ENTRAR en CONTACTE

Dissabte que ve, primera crida per a la reunió secreta dels Rebels Lliures de Kilmore Cove.

Penelope Moore

Les pupil·les de la Mina es van dilatar.«Reunió secreta dels Rebels Lliures.»I després es van tancar.«Dissabte que ve.»El concurs de matemàtiques era al cap de dos dies, el

dilluns. I, com que no podia faltar a cap de les dues cites, això només signifi cava una cosa.

Que tenia un bon problema.

–No m’ho crec. NO-M’HO-CREC!L’ofi cial de la capitania de port va picar amb la mà

esquerra el quadre de comandament de la furgoneta, mentre amb la dreta feia anar el volant. Les fi nestretes abaixades deixaven que el vent entrés a l’interior amb el regust de pell cremada, sal i escates de peix mort.

–Te n’adones? L’Ítaca! Un altre cop allà, ni que hagués tornat sola. I en aquelles condicions, a més!

Al seient del copilot, en Connor es va arronsar d’es-patlles.

–Què té de tan estrany?–Ah! Fantàstic! –va replicar l’ofi cial, excitat–. Què

té d’estrany, oi, que les barques perdudes al mar se’n

3 2

tornin tranquil·lament al seu lloc, després d’haver fet un tomb per l’oceà, per treure a passejar la quilla? És increïble! Simplement increïble. Sense parlar que, a bord, hi havia...

–Què? –el va urgir en Connor.L’ofi cial es va espolsar la pregunta amb un gest del cap.–Ja ho veuràs.«Ja ho veurem», va pensar en Connor.Van aparcar a pocs metres del garatge i van baixar

sense parlar.El noi es va acostar amb compte, amb un braç estirat

cap a aquella barca que coneixia més que a si mateix.Era ella, sí.Sens dubte era ella.Malgrat tenir la passarel·la mig desllorigada, el buc

ratllat, l’extrem del pal torçat per les bufetades de massa tempestes i la quilla esqueixada com si l’hagués tocada un torpede enorme, una vegada o més d’una i tot.

Va passar una mà pel fl anc. Tocar-la era com tornar a casa.

En Connor, l’orfe, no havia posseït mai res abans d’aquest vell remolcador. L’Ítaca era el seu lloc al món, el cau secret on ell, en Murray, la Mina, en Shane i els bes-sons es trobaven per jugar a l’ordinador, per intercanviar-se històries com si fossin cromos. Era la barca amb la qual els nois havien desencallat i arrossegat fi ns a mar obert el Metis, la majestuosa nau víking que els havia vingut a

3 3

ENTRAR en CONTACTE

buscar solcant els mars imaginaris. S’havia convertit en una xalupa respectable en el difícil viatge cap a Kilmore Cove, i durant aquella perillosa navegació, en un moment determinat, l’havien haguda d’abandonar.

Perquè, per viatjar als mars imaginaris, tard o d’hora calia deixar-la enrere, la casa.

–Qui l’ha portada fi ns aquí? –va preguntar en Con-nor, amb la veu trencada i les mans impacients per curar aquella barca perduda i retrobada.

La dona que vigilava el garatge es va ventar amb una revista de mots encreuats.

–Dos nois.Només aleshores en Connor es va adonar que el ven-

tre de l’Ítaca no estava buit. Hi havia alguna cosa a dins. Alguna cosa que es movia amb torbament, amb una lleu-gera tremolor. El noi va allargar el coll a l’interior del buc ple d’aigua i va veure un grup d’aneguets de goma grocs que xipollejaven i borbollaven, com si la seva missió fos sostenir la barca malmesa, fer que no s’enfonsés. Eren suaus com cotonets i se’l miraven amb ullets rodons. «Hi som nosaltres, aquí!», semblava que diguessin. «Hi som nosaltres, tu tranquil.»

En Connor va somriure i va sentir una escalforeta a l’estómac.

–Quins nois? –va preguntar.–Vés a saber –va contestar la dona–. No han dit el nom.

Només han deixat això.

3 4

La senyora va donar a en Connor una nota escrita en una cartolina rígida.

L’encapçalament deia: Al Club dels Viatgers Imaginaris. El missatge, en canvi, era aquest: Regla 14: comprovar

els fons marins, abans d’atracar.I cap signatura.En Connor va regirar la nota entre les mans. Regla

catorze de què?–Aquesta sí que és bona –va comentar.–Ho veus? –va dir l’ofi cial de la capitania, remenant el

cap rapat al zero–. Què t’havia dit?