Berta Chico Julià

Doctora en Biologia

Octubre 2011

Integrat per:

Encèfal

Medul·la espinal

Xarxa de nervis repartits per tot el cos

Funcions:

Regir totes les accions voluntàries

Regular el funcionament automàtic

Responsable de les relacions

És la seu de l’activitat intel·lectual

Classificació funcional

Classificació anatòmica

EL SISTEMA NERVIÓS SOMÀTIC o VOLUNTARI

Controla els actes voluntaris

Està integrat per dos sistemes:

SISTEMA NERVIÓS CENTRAL

SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC

Sistema nerviós central

Veure pdf 131

Veure pdf 131

Tàlem

Sistema nerviós perifèric

El SNP està format per

Ganglis: agrupaments de neurones.

Nervis perifèrics: agrupacions de fibres que poden ser de 2 tipus:

Fibres aferents o sensorials: transmeten informació des de les diferents parts del cos cap a l’encèfal i la medul·la espinal.

Fibres eferents o motores: transmeten la informació motora des del SNC fins a les diferents parts del cos.

Classificació dels axons

Beina de mielina Diàmetre (μm) Velocitat de conducció (m/s)

Grup A Sí 1-22 20-15

Grup B (fibres preganglionars)

Sí <3 <14

Grup C (fibres eferents i postganglionars simpàtiques i fibres aferents de nervis somàtics i vegetatius)

No <1,2 3

Segons el lloc del qual procedeixen, els nervis es denominen:

cranials o

raquidis

Classificació anatòmica EL SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM O VEGETATIU

Controla els actes involuntaris

Està integrat per dos sistemes:

SISTEMA NERVIÓS CENTRAL: bulb raquidi, medul·la espinal.

SISTEMA NERVIÓS PERIFÈRIC: nervis

Es classifica en: Simpàtic

Parasimpàtic

Els actes del sistema nerviós

La medul·la espinal i l’acte involuntari

La manera més ràpida de respondre a un estímul és una resposta reflexa o involuntària, anomenada acte reflex.

Les respostes reflexes a un estímul s’elaboren a la medul·la i recorren el camí més curt, des del receptor a l’efector.

La cadena de neurones que intervenen en aquesta acció està formada per la neurona sensitiva, la interneurona i la neurona motora. En conjunt, constitueixen l’arc reflex.

Secció longitudinal de l’encèfal

Protuberància

El tronc encefàlic, compost alhora per la protuberància anular o pont de Varoli i el bulb raquidi, seu dels centres que regulen les funcions vitals i dels nuclis d’origen de la majoria de nervis cranials.

El cervell controla tota l’activitat voluntària i gran part de l’activitat involuntària del cos, i és la seu dels processos mentals.

El cerebel participa en ele control de l’equilibri i modula els moviments corporals.

Encèfal vist des de sota

cervell

Bulb olfactori

Tracte olfactori

Quiasme òptic

hipòfisi

Cos o tubercle mamil·lar

pont

Bulb raquidi

cerebel Medul·la espinal

Lòbul occipital

Arrels cervicals

Cervell: vist des de dalt

Hemisferi dret

Hemisferi esquerra

Pol occipital

Pol frontal

Hemisferi cerebral: visió de la cara interna

Circumvolució del cíngol

Cos callós

tàlem

Àrees cerebrals Àrea frontal: funcions mentals superiors

Àrea premotora: orientació, control dels moviments del cap i dels ulls

Àrea motora: control dels moviments voluntaris

Àrea sensitiva

Àrea auditiva

Àrea del llenguatge

Àrea visual

Ventricles cerebrals A l’interior de l’encèfal hi ha

diverses cavitats plenes de líquid cefaloraquidi connectades entre si: els ventricles laterals, el tercer ventricle i el quart ventricle, que està comunicat amb l’espai subaracnoïdal, i per sota es continua amb el conducte central de la medul·la espinal.

Ventricles laterals

Tercer ventricle

Aqüeducte de Silvi

Quart ventricle

cervell

cerebel

Bulb raquidi

Medul·la espinal

Medul·la espinal

Medul·la espinal amb els nervis raquidis

Secció de la columna vertebral i de la medul·la espinal. Medul·la amb arrels

raquídies

Medul·la espinal amb nervi raquidi

Substància blanca. Està formada per feixos d’aspecte blanquinós que són resultat de l’associació dels àxons de les neurones. Es localitza a l’interior de l’encèfal i a l’exterior de la medul·la espinal.

Substància grisa. Està constituïda pels cossos neuronals, que no tenen mielina. Es localitzen a l’escorça de l’encèfal i a l’interior de la medul·la espinal.

Les neurones

Tipus de neurones

Segons la mida: Neurones de Golgi tipus I (axó llarg)

Ex: neurones piramidals del còrtex cerebral, cèl de Purkinje del còrtex del cerebel, cèl motores de la medul·la espinal.

Neurones de Golgi tipus II (axó curt)

Ex: neurones de còrtex cerebral i cerebel.

Segons la mielina Neurones mielíniques

Neurones amielíniques

Clasificación morfológica Disposiciones de las Neuritas Localización

Número, longitud

Modo de ramificación de las

neuritas

Unipolar La neurita única se divide a corta

distancia del cuerpo celular.

Ganglio de la raíz posterior.

Bipolar La neurita única nace de

cualquiera de los extremos del

cuerpo celular.

Retina, cóclea sensitiva y

ganglios vestibulares.

Multipolar Muchas dendritas y un axón

largo.

Tractos de fibras del encéfalo y

la médula espinal, nervios

periféricos y células motoras de

la médula espinal.

Tamaño de la neurona

De Golgi tipo I Axón largo único. Tractos de fibras del encéfalo y

la médula espinal, nervios

periféricos y células motoras de

la médula espinal. Corteza

cerebral y cerebelosa.

De Golgi tipo II Axón corto que con las dentritas

se asemeja a una estrella.

Corteza cerebral y cerebelosa.

L’impuls nerviós (o potencial d’acció) La transmissió d’un impuls nerviós és el desplaçament de

càrregues elèctriques per la membrana neuronal.

És un fenomen electroquímic. Normalment la membrana de la neurona està polaritzada (l’interior es troba carregat elèctricament respecte a l’exterior).

Aquesta diferència de potencial (potencial de membrana), és originada per una distribució asimètrica dels ions als dos costats de la membrana (permeabilitat selectiva) i mantinguda mitjançant mecanismes de transport actiu.

L’impuls nerviós es produeix quan el potencial de membrana es despolaritza per sobre d’un llindar crític (-60 a -40 mV).

En arribar un estímul es produeix un canvi en la permeabilitat de la membrana i aquesta es despolaritza . Posteriorment (escala de milisegons) la membrana es repolaritza. Al mateix temps es crea una ona de despolarització, és a dir, el potencial d’acció s’estén ràpidament d’una zona a una altra de la membrana.

Hodgkin i Huxley: El potencial d’acció és degut a canvis grans de la permeabilitat de

la membrana de l’axó respecte a ions Na+ i K+.

El procés de generació d’un potencial d’acció ha de tenir les següents etapes: Canvia la conductància de la membrana pel Na+

La despolarització de la mem per sobre d’un potencial llindar produeix l’obertura dels conductes de Na+ .

Els ions Na+ flueixen a través de la mem a l’interior cel, degut al fort gradient electroquímic creat a través de la mem plasmàtica.

L’entrada d’ions Na+ despolaritza més la mem i s’obren més comportes pel Na+

Aquest canvi positiu entre despolarització i entrada de Na+ dóna lloc a un canvi ràpid i profund de potencial de membrana, des de -60 a 30 mV en 1 milisegons.

En aquest moment els canals de Na+ es tanquen espontàniament i s’obren els de K+. Els ions K+ flueixen a l’exterior i en 2 milisegons el potencial de mem torna a tenir un valor negatiu, -75 mV (valor d’equilibri pels ions K+ en condicions cel·lulars.

En pocs milisegons es restableix el potencial de repòs.

Tipus de sinapsi Elèctrica: pas de l’impuls nerviós mitjançant ions a

través de canals. Entre neurones molt properes.

Més ràpides

En mamífers són menys abundants (en la retina)

Química: El senyal elèctric que arriba a l’element presinàptic, provoca l’alliberament de neurotransmissors (substàncies emmagatzemades en unes vesícules) que travessen l’espai sinàptic i s’uniran a un receptor específic de la membrana de la neurona postsinàptica, la qual cosa provocarà un canvi elèctric en la membrana.

Els neurotransmissors Sintetitzats per la neurona presinàptica.

S’acumulen al final de la neurona presinàptica fins que és estimulada, i s’alliberen a l´espai sinàptic, s’uniran a receptors de la membrana de la neurona postsinàptica (receptors = proteïnes de membrana).

La neurona postsinàptica s’estimula o bé s’inhibeix (depèn del tipus de neurotransmissor).

El neurotransmissor no es queda a l’espai intersinàptic. Si es queda, es degrada o és recaptat per la neurona presinàptica.

Principals neurotransmissors Acetilcolina: efector de vies parasimpàtiques, en neurones

sensorials i programació fase REM somni.

Norepinefrina (noradrenalina): efector de vies simpàtiques (↑ freqüència cardíaca i pressió sanguínia), ajuda en la memòria.

Adrenalina (epinefrina): efector de vies simpàtiques.

Dopamina: inhibitori, associat als mecanismes de recompensa del cervell, les drogues l’alliberen.

Serotonina: relacionat amb l’emoció, l’estat d’ànim i la percepció (↓ serotonina=depressió, insomni, etc.).

GABA (àcid gamma aminobutíric): inhibitori dels neurotransmissors excitants que provoquen ansietat.

Glutamat: excitador del GABA, relacionat amb la memòria.

Endorfina: semblant als opiacis (heroïna) i actua com ells: actua en la reducció del dolor, en el plaer, i alenteix el metabolisme en general (↓ freqüència cardíaca, respiració, etc)

ETC

Dermatoma Un dermatoma és l’àrea de la

pell innervada per una arrel o nervi dorsal de la medul·la espinal. Els nervis cutanis són els que arriben a la pell, recollint la seva sensibilitat. Cada nervi cutani es distribueix en una zona concreta de la pell, anomenada dermatoma.

De cada segment de la medul·la surten un parell d’arrels posteriors o sensitives un parell d’arrels anteriors o motores, que s’uneixen lateralment a nivell del foramen intervertebral per formar un nervi espinal mixt. Cada un d’aquests innerva una franja de pell anomenada dermatoma. La nostra superfície corporal és un mosaic de dermatomes.

Glàndules i hormones El sistema nerviós i el sistema endocrí formen conjuntament

els dos sistemes de control i coordinació del nostre organisme. Les diferències entre ambdós sistemes són:

El sistema nerviós actua de forma immediata, produint respostes instantànies, que es propaguen a través dels nervis.

El sistema endocrí actua de forma més lenta, però continuada. Controla canvis lents, com el creixement corporal o el desenvolupament dels caràcters sexuals secundaris.

El sistema endocrí o hormonal està constituït per cèl·lules que segreguen substàncies directament a la sang. Si aquestes cèl·lules estan agrupades formen les glàndules endocrines.

Funcionament del sistema endocrí

El funcionament del sistema endocrí depèn, en gran mesura, del sistema nerviós.

L’hipotàlem, la zona del cervell connectada a la glàndula hipòfisi, controla l’activitat hormonal de l’organisme i actua com a enllaç entre els sistemes nerviós i hormonal.

La retroalimentació negativa és el mecanisme d’interacció en el qual intervenen l’hipotàlem i la hipòfisi.

Funcions del sistema hormonal Les funcions de coordinació i regulació que exerceix el

sistema hormonal es resumeixen en quatre:

Manté l’homeòstasi. Regula la concentració de moltes substàncies en els fluids orgànics.

Juntament amb el sistema nerviós, ajuda l’organisme a mantenir el nivell d’estrès.

Controla el creixement i el desenvolupament.

Controla el desenvolupament sexual i la reproducció.

Bibliografia/webgrafia http://www.youtube.com octubre 2011

http://blocs.xtec.cat/naturalsom/ octubre 2011

http://www.herrera.unt.edu.ar/bioingenieria/temas_inves/sist_nervioso/pagina1.htm octubre 2011

http://www.clon.uab.es/recursos/ octubre 2011

http://www.psicologia-online.com octubre 2011

GODALL CASTELL, Maria; Biologia Humana, Fonaments biològics per a Diplomatures de la Salut; Ed. Pòrtic; 2005.

FERRÉS GURT, Concepció; El Cos Humà, Sistemes de Coordinació; Edicions CCG; 2006, revisió 2011.

TORTORA, Gerard J i DERRICKSON, Bryan H; Principios de Anatomía y Fisiología; Ed. Medica Panamericana; 2011.