INTRODUCCIÓ

Ens trobem davant de la necessitat de fer un recull de tots els coneixements adquirits al llarg de l’assignatura, on tot gira al voltant de l’art. L’art en tots els seus sentits, des de l’experimentació, tant de materials com tècniques, amb la llibertat de creació necessària per a la tasca artística. Tot i així, la definició d’art és una tasca complexa, així com els seus inicis, que poden trobar-se al paleolític amb els murals de pintures rupestres, on es representaven els desitjos dels primers humans, així com els seus somnis, les seves peces de caça.. Era una pintura figurati-va, que no buscava el realisme a partir d’una tècnica realista, si no que els objectes dibuixats poguessin ser fàcilment associats a la realitat, així com utilitzar pigments naturals com òxids, sang, fruites.. Aquesta és la manera més primitiva de fer art que coneixem, però òbvia-ment, no és la única. Amb el pas del temps i l’evolució tecnològica, així com humana, el con-cepte d’art s’ha anat ampliant de tal manera que ja no només es considera la pintura com a art, si no que també hi ha altres pràctiques, ja siguin l’escultura, la literatura o bé la música.També és cert que al llarg del temps la tècnica emprada per a la representació del món, d’allò que ens envolta, ha anat variant: passant de ser simbòlica a realista, surrealis-ta, etc.. és per aquest motiu que la noció d’art s’amplia fins a límits poc definits, com tam-bé s’aplica a diferents doctrines, però el que poden extreure de tot això, és que l’art dóna una gran llibertat de moviment a qui el practica. No hi ha un límit perquè l’art és obert, sempre creix, i podem aconseguir que objectes convencionals es transoformin en pe-ces d’art, així com podem aconseguir art en moviment, com les performances, per exemple. És per tot això que les experiències artístiques acostumen a ser actes molt personals, lli-gades a la nostra visió del món (també a la creativitat de cada persona), una via per ca-nalitzar experiències i sentiments, i tenim multitut de mètodes per representar-ho.Al llarg d’aquest curs hem experimentat amb diversitat de materials i tècniques, així com posades en contacte amb la natura, com a via de coneixement d’allò que ens envolta i font d’inspiració. Així doncs, definir què és l’art no resulta fàcil, però per mi seria “conjunt d’expressions senso-rials, en la seva majoria visuals, que tenen com a finalitat commoure als seus espectadors”; aquesta pot ser una definició aproximada sobre què és per a mi l’art, però altres autors tenen visions diferents. Per exemple, Kandinsky donava gran importància a la figura de l’artista, i creia que l’artista podia emprar qualsevol obra per expressar-se, així com també va escriure un lli-bre sobre la seva creença de la piràmide dels artistes, al cim de la qual només es trobarien els artistes purs, tot i que a les seccions inferiors també hi ha artistes que poden entendre l’art. Al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, trobem una definició molt més freda, basada en el fet, no en les intencions: “Manifestación de la actividad humana mediante la cual se expre-sa una visión personal y desinteresada que interpreta lo real o imaginado con recursos plás-ticos, lingüísticos o sonoros.” Aquesta definició no expressa la finalitat de l’art, que pot ser tan diversa com obres existeixen, si no que defineix de manera teòrica la pràctica artística. Amb aquesta petita aproximació al terreny d’allò artístic podem passar a tractar els temes que més ens interessen sobre la feina desenvolupada a les classes, que han estat en certa manera, una espècie de bucle, art dins de l’art.

QUADERN DE BITÀCORA

El fet de provenir d’un àmbit que no és l’educatiu és un punt que trobo interessant destacar, ja que he vist la situació des d’un altre punt de vista. A l’àmbit de la comunicació audiovisual es reque-reixen també unes qualitats artístiques per a aquells qui vulguin treballar en el món del disseny gràfic o web, i tot i tractar-se d’activitats realitzades a través de sistemes informàtics, les considero també activitats artístiques. És la persona qui escull què vol fer i com ho pot fer, sempre i quan conegui les tèc-niques necessàries per fer funcionar el programa. En aquest cas, això pot supo-sar un aventatge per aquelles persones molt creatives però que els medis d’expressió més convencionals (com el dibuix i la pintura, per exemple) no són el seu punt fort. Així, al formar part d’aquest àmbit, i ser estudiant, considero que la educació artísti-ca no està ben valorada a la majoria d’escoles, i que l’expressió artística no és considera-da com una via d’aprenentatge, com un benefici, si no com una activitat més aviat de lleure. Aquest tema condueix a reflexions molt profundes, que haurien de prendre consistència, so-bre tot quan veiem que els mètodes implementats a escoles com la Waldorf, funcionen. L’educació dels nens no ve implementada per un temari estricte, si no més aviat (depenent de l’escola), de les necessitats internes de cada nen, de la seva maduresa, de les seves ga-nes d’aprendre, etc.. És un sistema molt més obert que l’establert a les escoles ordinàries i que dóna lloc a que els més petits puguin desenvolupar altres vies de contacte amb la rea-litat, amb l’aprenentatge, i no fomentar tant l’aprenentatge com quelcom associat als llibres. Dins d’aquest debat podem encabir les reflexions de Sir Ken Robinson, que tant em va impactar, per les seves declaracions en clau d’humor, però la feroç crítica que comporten al sistema educatiu actual.

Aelita André, 4 anys.

L’Aelita és una nena de 4 anys, filla d’un artista dedicat a la pintura i una fotògrafa. És considerada la pintora més jove del món i exposa a importants gal·leries d’art. El seu entreteniment és pintar, i des de que tenia pocs mesos d’edat els seus pares permetien que jugués amb les pintures, ex-perimentés, i amb tan sòls 4 anys es parla d’ella com un fenòmen de l’expressionisme abstracte. Seria això més habitual si l’art fos considerat com quelcol bo pels nens, com una via d’expressió? Personlament opino que ens sorprendríem si puguéssim veure el talent artístic que molts nens te-nen, però que resta latent perquè no troben ocasions per expressar-lo, perquè tenim una visió de l’art bastant tancada, perquè no hi ha cabuda per l’art com una doctrina més a les escoles, com qual-sevol altra assignatura, que es consideren tan importants per l’aprenentatge dels nens i per la vida. El talent i la capcitat interpretativa dels nens ja ha estat fruit d’enveja de pintors de fama reco-neguda, com Kandinsky o Picasso, que trobaven aquest estil com quelcom únic, innocent, casi irrecuperable. Picasso deia “Me llevó cuatro años pintar como Rafael, pero me llevó toda una vida pintar como un niño”, fet que resulta impactant, perquè la innocència dels nens no es pot recu-perar un cop superada aquesta etapa; es poden imitar uns traços forts, de vegades innexactes, la conjugació de colors, però mai es podrà recuperar la innocència, com a essència de la pintura. També Kandinsky va desenvolupar un estil personal a l’àmbit de la pintura molt cobdiciat:

Wassily Kandinsky, abstracció lírica.

Per a la representació d’aquest món líric, Kandinsky pretenia imitar els traços dels nens, per endinsar-se en el món dels somnis, on predominés la innocèn-cia, però tot i així, les seves pintures denoten un coneixement de la tècnica. Si més no, també podem trobar altres exemples d’art inspirat en els nens, com ho és l’art naïf,

que és un art “ingenu”, normalment practicat per persones autodidac-tes, per això recorda als nens, perquè no hi ha establertes unes normes.

Ángeles Camacho, art naïf.

En definitiva, penso que si l’art estigués en una millor posició a les escoles els nens podrien expressar els seus sentiments per altres vies, no hi hauria tants problemes d’expressivitat, podrien mostrar-se com són, buscar el seu estil, aprendre a través de l’art, ja que és quelcom envejat per artistes adults.

PROJECTE DE CLASSENeix la idea de crear un nom pel grup, com si d’un grup d’artistes es tractés, per recollir la identi-tat de tots nosaltres sota un nom que ens representés: TAQUES INFINITES. Tal i com és l’art, infinit, i les taques, que poden ser les nostres empremtes..

L’experimentacióA les primeres classes vam experimentar amb materials comuns per nosaltres, com ara el paper, un material al que estem acostumats, i que ofereix tot un món de possibilitats per les seves carac-terístiques, que el fan un material modelable, que es pot estripar fàcilment, arrugar, pintar, etc..En aquest procés d’experimentació del material, previ a la representació de la obra, una de les qualitats que més pròpies del paper vaig sentir, va ser la fragilitat: em va resultar tan fàcil estripar-lo que vaig sentir la necessitat d’expressar-lo com un sentiment, com una qualitat, de la que va resultar una obra senzilla i molt subtil. “Fragilitat” va ser el nom que li vaig donar, i tot i que aparentment resulti una expressió senzilla sense aplicar cap tècnica, vaig trobar pre-cís estripar el full des d’un dels extrems fins al centre, perquè es pugués veure com el material també pot trobar-se sense estripar, per apreciar la seva dualitat. Sense arribar a trencar del tot el paper, el dualisme entre la força i la fragilitat, com quelcom trencat també pot sobreviure. Tot i ser en aparença, obres senzilles crec que tenien un rerefons important que és el que realment podria donar valor a aquestes expressions artístiques, fetes amb un propòsit.Amb tot allò explicat anteriorment, sabem que l’experimentació amb materials és una de les fases prèvies a la creació artística, necessària per conéixer els materials amb els que volem tre-ballar, les possibilitats que ens ofereixen, així com la opció d’obtenir noves idees que poden ser d’utilitat per la obra en sí. Arrel d’aquesta experimentació amb un material tan comú com un foli, apareixen les reflexions sobre l’art povera, que és un corrent artístic interessat pels materials quotidians o de desfet, que careixen de valor. Aquest moviment neix com una desvinculació amb la comercialització de l’art que tant es dóna, sobretot a partir del segle XX, i busca l’experimentació amb els materials més comuns, allunyant-se del rumb de l’art comercial, com el pop-art. Com a clar exemple de l’art povera trobem a Piero Manzoni, que amb la seva obra “Merde d’artiste” va aconseguir un reconeixement preciat al món de l’art, pel seu caràcter revolucionari, a l’enllaunar els seus propis excrements i realitzar una obra seriada. Aquest caràcter transgressor pot evocar-nos a l’obra de Marcel Duchamp, “La font”, que mitjançant la descontextualització d’objectes quotidians va aconseguir gran fama. En la mateixa línia de l’art povera, però allunyat del radicalisme de Manzoni, trobem a Penone, experimentador amb la natura, amb els arbres, amb les fulles, els seus pigments, etc.. Penone de vegades s’interposa entre la natura per deixar la seva marca, de manera que el seu art es troba a la natura, en forma de marca personal, mit-jançant escarificacions, el frottage.. També és interessant comentar el seu treball amb els troncs tal·lats, on la seva missió com artista és trobar l’àmima, l’essència de l’arbre, a partir de la decor-ticació cuidadosa, de la tal·la, com si d’una escultura es tractés, fins arribar a aquell primer tronc que un dia va ser l’arbre. Amb aquest últim exemple de Penone trobem una retrobada amb la natura, una via d’expressió i canalització de sentiments, una metàfora vivent sobre com podem influenciar en el nostre medi, com podem deixar marca en el que ens envolta, la idea de l’empremta com el segell que deixa l’artista, la seva eina per treballar. Són obres tangibles, moltes fetes al moment, i sempre amb la idea del contacte humà amb la natura.

ART POVERAGiuseppe Penone

És a arrel d’aquest corrent artístic, que el grup de classe vam fer una sortida a les zones verdes de la UAB per a interactuar amb la natura, per suscitar noves impressions i experiències, des d’un punt de vista més artístic, meditatiu, en el qual vam portar diversos materials per tal de poder expressar i plasmar allò que ens impressionava.Amb ocasió d’aquesta sortida, vaig aprofitar per portar la càmera de fotos, que m’acosta més al meu àmbit d’estudi, i que permet treballar l’art d’una manera diferent, podent jugar amb la llum, amb els colors i els desenfocs, etc. .Va ser una experiència enriquidora, ja que no estem acostumats a sortir a la natura amb un grup de classe i menys encara a observar-la, a contemplar-la, a conéixer-la i establir vincles amb ella, a unir-nos amb ella; i és per això que vaig disfrutar. Em vaig sentir molt atreta pels arbres gegants, les formes que es creaven al cel a través de les seves fulles, les formes dels troncs, prims i gruixuts, les formigues i la gespa.. Amb intenció de fer un dibuix del que veia vaig dibuixar un tronc amb unes proporcions un tant desmesurades, perquè va ser el que em va cridar molt l’atenció, i com que la meva intenció no era crear una obra realista vaig escollir uns colors molt allunyats dels presents a la natura: el groc i el lila, que són colors càlids, que m’acostaven a la tranquil·litat d’aquell moment, amb els que m’identificava per la seva força. Aquesta experiència m’evoca també a les ensenyances “reggianes”, un mètode d’ensenyament des-envolupat per Malaguzzi i nascut a la ciutat de Reggio Emilia, on es prioritza el treball dels nens a espais oberts per tal que puguin experimentar amb la natura, amb els colors, les olors i demés experiències que són part de la vida quotidiana però que de vegades podem passar per alt, i que rarament podrem experimentar tancats a una classe.

Seguint amb un dels punts claus de l’assignatura, que és el foment de l’art i les pràctiques artísti-ques es va proposar la sortida a Sant Just Desvern per visitar “El carrau blau”, un taller municipal de plàstica, que fomenta entre els més petits la pràctica de doctrines artístiques. Està obert al poble i tothom pot aportar les seves creacions.És sens dubte un projecte fort, ambiciós, i que posa de manifest la necessitat de crear vincles entre els nens i nenes i l’art, ja que a les escoles no s’estableixen aquests vincles. Tot i no poder assistir a la sortida he compilat informació per tractar mínimament el tema i m’ha resultat molt interessant ja que mai abans havia conegut un projecte d’aquestes característiques. És una manera de que els nens també tinguin una formació artística digna, tot i que fora de l’horari escolar. Això també de-nota la preocupació d’alguns pares perquè els seus fills siguin també educats en aquest àmbit, ja que si no, la iniciativa no tindria tant d’èxit.

El carrau blau, obra.

Continuant amb l’experimentació i el coneixement de noves tècniques, sobretot donat per les tèc-niques de Penone vam conéixer la tècnica del frottage, consistent en col·locar un paper sobre la textura d’un objecte per tal d’extreure la seva essència, frotant-hi amb un material que deixi color. Així a partir del frec sobre aquest material aconseguim un calc, una impressió en dos dimensions de la textura de l’objecte. En aquest cas, per posar-la en pràctica vam sortir als voltants de la fa-cultat d’Educació per buscar quelcom que ens provoqués una sensació, interactuar amb la natura i crear un frottage. Personalment em vaig sentir atreta per les fulles de diverses plantes que vaig veure prop d’unes escales. Allà, vaig identificar un parell de fulles mortes, separades del seu arbre, caigudes i seques, i un parell de fulles vives, verdes, enganxades a la tija de la seva planta. Com que els colors que havia escollit per a tur a terme l’obra eren el groc i un carbonet negre, vaig decidir un paral·lelisme entre la vida i la mort, seguint la psicologia del color, en què el groc és un color càlid, lluminós, vital, mentre que el color negre s’identifica amb allò trist, tenebrós o la mort. Així vaig establir una petita idea de sanefa, de sèrie, una idea de cicle, combinant ambdós colors per representar l’alternança i convivència de la vida i la mort, de la vida com a cicle finit. A més, vaig col·locar-la a la part inferior del paper per tal que quedés un espai blanc i lluminós a la part superior i es focalitzés l’atenció a la part inferior, trencant les lleis típiques de la percepció, com les de la Gestalt. També, vaig donar una petita rugositat al full per aportar una mínima sensació de profunditat, capaç de produir ombres depenent del punt de mira. El frottage em sembla una tècnica molt interessant perquè explota les capacitats de l’empremta, de captar en certa manera, l’essència visual del material o objecte al qual li realitzem, a més de resultar una tècnica amb reminiscències primitives, quelcom natural, que pot realitzar-se amb els mateixos pigments que ofereix la natura, tal i com hem vist amb algunes obres de Penone, on rea-litzava murals de frottage amb el pigment de les fulles dels arbres. Sens dubte, una tècnica molt interessant i relativament fàcil de realitzar i que aporta molt de joc a l’obra.

Continuant amb l’experimentació a les classes vam provar amb un material que fins ara no ha-víem modelat: la roba. Casi tots els materials que havíem emprat eren bastant comuns a l’àmbit artístic, com ara paper, colors, ceres, carbonet... i gairebé totes les experiències eren plasmades mitjançant el dibuix sobre paper. En aquest cas, ens acostem més a les obres sensorials, gairebé a les performances, experimentant amb un nou material en un ambient preparat per a ser més que una posada en contacte: l’experimentació era l’obra en sí. Primerament es va explotar el po-tencial de la roba més tàctil, més sensorial, al que estem acostumants pel contacte constant de la roba sobre el nostre cos, però poc a poc l’experimentació va anar derivant cap a expressions més visuals, donades per les ombres creades per un focus. Així, també vam experimentar amb les possibilitats que ofereix la reflectància de les ombres, que creen formes difoses, allargades i en certs moments, allunyades de la realitat. Penso que va ser una experiència positiva, perquè és una manera divertida d’experimentació, arrel de la participació de vàries persones al grup, com si es tractés d’un joc que obre les portes a possibilitats il·limitades, a noves idees.

Com ja he comentat, aquesta experimentació estava molt lligada a la performance i l’art con-ceptual en sí, ja que era una barreja entre la importància màxima de la idea, i l’art en viu, la improvisació. L’ambient estava adequat al moment, amb una llum tènue que creava una esfera més íntima, es simulava un nou espai, fora del taller, en silenci, per donar lloc a la concentració, la canalització d’idees, la expressió..

Un cop realitzats tots aquests aprenentatges, sobre les tècniques, la importància de l’art, aquests estils com l’art povera, que treballen amb materials quotidians, ens enfrontem a la veritable creació, a la creació d’una obra per ser exposada davant de la classe. Una obra pensada, senti-da, experimentada, treballada, com a part de nosaltres, com a reflex de la nostra relació amb el món, amb la natura. Vaig pensar molt sobre el que podia fer i una de les idees principals era el mètode d’expressió dels artistes, que com a eina primordial tenen (en la majoria de casos) les mans. També la part del cos humà amb què experimentem quelcom, casi sempre amb les mans. També volia jugar amb la idea de l’objecte seriat, però finalment vaig decidir que era millor que l’obra fos senzilla. Així, vaig optar per la interpretació de la realitat, a partir d’un motlle de la mà, que representa allò visible, l’eina principal de l’artista, de l’artesà, de l’home primitiu, de tot aquell treball manual, l’eina del cos mitjançant la qual experimentem la major part de les experiències sensitives tàctils.. Aquesta és la part que representava la pell, l’escorça, com si d’un arbre es tractés, de manera que vaig decidir que el motlle quedés buit, per si algú altre volgués posar la seva mà dins, apreciar les diferències, en part, sentir-se dins la pell d’una altra persona. La següent part de l’obra, era composada per l’empremta, l’essència, la marca visible de la pell al tocar un objecte, al modificar l’entorn. Era l’empremta del palmell de la mà sobre una super-fície d’argila vermella (que en principi tenia les mateixes característiques que la que suportava el motlle de la mà), i així l’obra es composava de dues parts, ambdues amb sensació de pro-funditat, una cap enfora i l’altra submergida al material. La trobava una obra un tant primitiva, primària, feta amb materials naturals, per això vaig decidir que conservéssin la seva aparença, sense modificar-les amb cap mena de pigment, per destacar aquesta característica de naturali-tat. A més, havia foradat les dues safates per tal de poder-les penjar a les branques d’un arbre, per tal que es fussionés amb la natura, amb aquells colors marronosos.Les dues safates contenidores tenien el mateix tamany, per donar una sensació de continuitat i que es veiés que formaven part de la mateixa obra, però va sorgir un problema d’últim mo-ment, quan la safata de l’empremta es va desfer en trosos el matí de l’exposició. Així, vaig ha-ver d’improvisar una superfície amb l’argila que em quedava, més gruixuda per evitar cap altra trencadissa, però sense poder-la coure, de manera que em vaig trobar amb la presentació d’una part de l’obra en un estat més sòlid, sec, mentre que la part de l’empremta, era modelable, tova. A l’atzar podria agrair això, ja que em va servir com a reflexió, sobre la capacitat que tenim de modificar el medi, com hi ha elements que són fàcilment modelables, i tot i que no era la meva idea inicial de l’obra, em vaig haver d’adaptar al moment amb aquesta improvisació, i em vaig sentir segura, no vaig dubtar, perquè confiava amb les capacitats de la matèria. També cal dir que sense poder-lo ubicar a la natura perdia una mica l’essència, però es va salvar la situació gràcies als recursos multimèdia, que van donar l’oportunitat de crear un ambient idealitzat, com a part de la confluència de l’art manual amb tècniques més audiovisuals, com la música, els vídeos o les fotografies. En definitiva, crec que aquesta ha estat una experiència positiva, ja que he pogut apreciar la pràctica de artística des d’una vessant realment pràctica, també des d’una vessant didàctica, adaptable a l’ensenyança, quan habitualment he estudiat tècniques i història de l’art, però mai amb la possiblitat de dur a terme aquestes tècniques, d’experimentar amb els materials.

La pell i la forma.L’empremta i l’essència.Elements conjugats, i divisibles entre ells.La representació humana, la capacitat de modelarel nostre entorn, els materials, deixant la nostra empremta en ells. La pell com a barrera, protecció, la part visiblede l’essència.

Bellaterra, 17 de Juny del 2011Didàctica de les Arts Plàstiques 11Mireia Alcaraz