CONTES DE BRUIXES

HISTÒRIA I LLEGENDES DE LES BRUIXES CATALANES

(LOS LIBROS DEL “CUENTAMIEDOS”- 2009)

NONELL DE LA NEU

Va viure fa uns quants segles, als Pirineus catalans, un xicot anomenat Nonell més

bell que un àngel, de frondosa barba i llarga cabellera rossa, que feia estralls als cors

de totes les joves que el coneixien. Però tenia un mal costum, i era que per a poder

gaudir-les, a totes les

prometia en matrimoni i

desprès no complia.

Al cap de poc temps de

ser abandonada, la

primera noia que va

confiar en les promeses

de Nonell, va acabar per

morir víctima del mal

d’amors. Però encara no

l’havien enterrada, quan

el seductor la feia la cort

a una segona dona. També li va prometre casar-se amb ella, única manera de poder-

la tenir. Però un cop va haver saciat la seva luxúria no va trigar en abandonar-la, per

fer una idèntica promesa a una tercera. Després a una quarta, i a una cinquena... així

fins a un total de set, set infelices i confiades noietes que al saber-se enganyades van

caure malaltes i van anar morint una darrere una altra, completament oblidades pel

jove seductor, que en cap moment va tenir cap remordiment.

Aquell hivern fou

especialment cru, va caure

neu molt aviat a la tardor,

amb torbs ben forts i un

fred de mil dimonis. Un dia

van arribar fins la casa de

Nonell un pare i una filla,

buscant un lloc on

aixoplugar-se d’una

nevada impressionant que

els havia sorprès durant el viatge. El xicot els va acollir i com que les neus van persistir

durant els dies següents fent impracticables els camins, durant quinze dies van

romandre els forasters a la seva vivenda.

Val a dir que la filla del viatger era d’una bellesa tan exquisida i d’una gràcia especial,

que Nonell no va trigar en enamorar-se perdudament d’ella. Però el sentiment del jove

aquest cop no responia a un caprici, sinó que era el resultat d’un amor autèntic i

profund. Tot i que sí que és veritat que, també en aquest cas, i per ser fidel al seu

costum, va proposar-li matrimoni de seguida.

- T’estimo amb tota la meva ànima i vull fer-te la meva esposa! – va exclamar

emfàtic un matí, caient de genolls als peus de la noia-. Si no aconsegueixo que

siguis meva per sempre, la meva existència no tindrà sentit!

La forastera el va mirar als ulls uns instants, va sospirar profundament i va respondre:

- Està bé, seré la teva dona. Però amb la condició que el dia que reprengui el

meu viatge, tu em segueixis a peu fins a casa meva, que està molt lluny d’aquí.

El galant va estranyar-se de la proposta, però quan el setzè dia, la parella va reprendre

el viatge, Nonell va caminar decidit darrere del cavall que duia la dona dels seus

somnis. Com que el pas dels genets era molt lleuger i la neu molt espessa, el noi aviat

es va sentir esgotat. La vella amazona es girava de tant en tant però sorprenentment,

enlloc d’apiadar-se’n al veure’l defallir, se’n burlava. Més tard, quan el noi ja era a punt

de caure extenuat i s’anava quedant

enrere, la bella desconeguda, sense

deixar de somriure malignament per

un sol instant, es va posar a cantar:

En vas matat una, en vas matar dos

En vas matar tres, en vas matar

quatre

En vas matar cinc, en vas matar sis

En vas matar set; la vuitena no la

mataràs

I per ella moriràs.

- Maleïda sigui la meva sort –

va exclamar en Nonell

desesperat-. Tant de bo fos

un gos per anar tant de

pressa com els cavalls!

Per què va expressar aquest desig! Només haver pronunciat les paraules, un pelatge

espès li va cobrir tot el cos i la seva estatura va arribar a proporcions gegantines,

estripant la seva roba i deixant-lo nu en mig de la ventada. Al mateix temps, es

col·locava a quatre potes de manera instintiva, deixant darrere seu unes empremtes

estranyes sobre la neu, les petjades del monstre en que s’havia convertit. I tot i que va

córrer i córrer sense aturador, mai no va arribar a atrapar al cavall de la dissort. Diuen

els vells que encara avui segueix corrent pels cims nevats dels Pirineus catalans,

darrere el seu amor impossible.

Tot i que mai ningú no la va tornar a veure, els camperols intueixen la seva presència

els dies de fortes nevades, quan el rumor del vent es barreja amb els sorolls del bosc,

alterant les seves hores de descans. Llavors se senyen de pressa, creient que així

allunyaran de les seves llars una fatal presència.

Diuen uns que aquella estranya dona era una fetillera poderosa. Diuen altres que en

realitat era el mateix diable. I hi ha qui també assegura a més, que Nonell, només

recobrarà la seva autèntica figura humana quan algú sigui capaç d’abatre’l d’un tret,

moment en que es lliurarà de l’encantament o embruix, com prefereixin que el té pres.