Catalunya Cristiana · a la capella del Centre, en el primer pis, dedicada a sant Jordi....

CatalunyaCristiana Setmanari d’informació

i de cultura religiosaANY XL | NÚM. 2097

2,90 € | 1 DESEMBRE 2019

Amb el llegat solidari, la persona que fa testament atribueix una part concreta de l’herència a una entitat benèfica

EDITORIAL i EN PRIMER PLA (P. 3 i 8-11)

Solidaritat sense fi

Càr

itas

Bar

celo

na

P. 24-27

Arquebisbe Vives: «Volem mantenir la comunió i donar una veu profètica»

Club més AmicsAssociació Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel

ContacteTel. 934 092 700

[email protected]

GC 1478Organització tècnica

DEL 12 AL 24 DE GENER 2020

ETIÒPIACelebració de L’Epifania a LA JERUSALEM AFRICANA

HIGHLIGHTS DE LONDRES

DEL 24 AL 28 DE FEBRER

PEREGRINACIÓ A TERRA SANTA

DEL 12 AL 19 DE MARÇ

EGIPTE FARAÒNIC

DEL 22 DE FEBRER AL 2 DE MARÇ

MALTA L’illa dels Cavallers

DEL 27 DE MARÇ A L’1 D’ABRIL

EDITORIAL 3CatalunyaCristiana

En vigílies de la III Jornada Mundial dels Pobres, celebrada el diumenge 17 de novembre, el papa Francesc va visitar i va inaugurar un nou centre d’acolliment nocturn i diürn al Palazzo Migliori, a pocs metres de la columnata de Sant Pere del Vaticà. El nou centre s’ha lliurat a l’Almoineria de Sa Santedat i serà gestionat per la Comunitat de Sant’Egidio. Després d’una visita a la planta baixa, destinada a l’acolliment de dia, decorada amb alguns frescos d’època moderna, el Sant Pare va anar a la capella del Centre, en el primer pis, dedicada a sant Jordi. Contemplant els espais, Bergoglio va exclamar: «La bellesa cura!» També la comunitat de Sant’Egidio està gestionant al carrer de Regomir, en ple Barri Gòtic de Barcelo-na, un menjador social i una casa per acollir ancians (vegeu el número 2.065 de Catalunya Cristiana), uns espais que es caracteritzen per la seva sòbria be-llesa i la seva impecable rehabilitació. Alguns dels acollits participen de les pregàries setmanals d’aquesta Comu-nitat.

Aquestes iniciatives ens fan pensar que cal superar el divorci entre l’acció cultural i la social: la persona és una, en totes les seves vessants: física, psíqui-ca, moral, espiritual... I cal obrir camins de creixement a totes elles. Als darrers

anys, diverses Càritas catalanes (Bar-celona, Girona, Terrassa, Ripoll...) han organitzat concerts benèfics. És un pas important en aquest sentit, però cal avançar encara en la línia que els mateixos beneficiaris siguin atesos també en la seva vessant formativa i en la seva participació cultural. Les persones excloses també tenen dret a la bellesa que, a més, és terapèutica.

El Primer Pla el dediquem als llegats benèfics. El capítol d’herències i llegats va suposar el 22,81% dels ingressos de les deu Càritas diocesanes catalanes de l’any 2018. En total, 9.781.923,32 eu-ros. D’aquests, el gruix més important correspon a Càritas Barcelona, que el mateix període del 2018 va ingressar vuit milions i mig d’euros en concepte d’aportacions i herències. És lloable que moltes persones se sentin mogu-des a fer deixes amb finalitats socials, però caldria estimular també la sensibi-litat que ajudar la cultura (i els mitjans de comunicació que en formem part) té també una important repercussió social. Quan tantes vegades s’apel·la al tòpic que més que donar el peix cal ensenyar a pescar, valdria la pena pren-dre consciència que cal combatre no sols els efectes sinó també les causes que estan a l’arrel del descart i que són eminentment culturals.

La bellesa cura

1 DESEMBRE 2019

SUMARI

Contingut

4 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019

03 Editorial

05 La setmana

06 Opinió

08 En primer pla

12 Opinió

13 Vida eclesial

23 Opinió

24 Entrevista

28 Carta dominical

30 Bíblia

32 Litúrgia

34 Espai lectors

36 Cultura

46 Agenda

47 Des del carrer

Dues tradicions del Credo cantat en català

Bakhita, la mare Moretta

50 anys de l’escola Joan XXIIIPÀGINA 16PÀGINA 18

20Nou orgue per a Sarrià

38Exposició

sobre Picasso

PÀGINA 36

violades i exposades a totes les formes d’explotació, esclavitud, violència i maltractament.»

JOSÉ BELTRÁN @JOSELEBELTRANDirector de «Vida Nueva»Si buscaven en els bisbes es-panyols una resposta-trinxera després de les eleccions, no n’hi ha. En to serè, Blázquez clama «concòrdia» des de l’«Esperit de la Transició» i fa una defensa de la Constitució, però no tancada, sinó «oberta a possibles refor-mes»

ANNA RAMIS ASSENS @ANNARAMISASSENSPedagogaApagar el wifi de casa a una «ho-ra prudent» segons l’edat dels fills és una mesura a considerar

LA SETMANA

Zoom

La setmana en tuitsXISKYA VALLADARES @XISKYAReligiosa de Puresa de MariaNo tenen raó els que més violèn-cia empren. La repressió és una olla de pressió, no una solució duradora. I recordem que les olles de pressió poden arribar a saltar pels aires. Esclaten quan menys t’ho esperes. La violència no soluciona, només tapa tempo-ralment

ANDREA TORNIELLI @TORNIELLIDirector editorial del Dicasteri per a la Comunicació del VaticàEl Papa a les autoritats polítiques de Tailàndia, un país que malau-radament és un dels objectius del turisme sexual: «Penso en aquelles dones i nenes del nos-tre temps especialment ferides,

EDUARD BRUFAU

5CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019

Escoltat a Ràdio EstelIGNASI MIRANDACoordinador d’informatius

Dissabte musicalLa música d’estil propi o de cultu-

ra específica és protagonista els dis-sabtes. Aquesta diversitat comença a les 9 h amb Sons de la terra, espai presentat per Gerard Carrión i dedi-cat a l’havanera i la cançó tradicio-nal catalana. A les 13 h, comencen 5 hores seguides de jazz, presenta-des per Mercè Raga, en una Fórmu-la apassionant i variada que remou per dintre des d’aquella combinació de rapidesa i finor, sempre amb la riquesa instrumental (saxo, piano i molts altres) i l’expressivitat de les peces.

Els vespres són per a propostes d’Itàlia i França, amb dos programes ja molt consolidats. A les 20 h, Maria Rosa Monferrer i Joan Pallarès pre-senten Momenti della canzone itali-ana, veus en italià amb comentaris introductoris a cada tema a partir de la lletra. La primera peça marca molt el que serà tota l’hora. El 16 de novembre, sonava d’inici La notte è fatta per amare, de Neil Sedaka. I sobre la música en francès, Rafel Corbí condueix O la la, la músique a les 21 h. El mateix dia 16, era pro-tagonista Françoise Hardy amb el seu gran èxit Tous les garçons et les filles.

El 16 de novembre, Dia Internacional de la Tolerància, el claustre de la catedral de Barcelona va acollir una trobada interreligiosa. El car-denal Joan Josep Omella i el cònsol dels Emirats Àrabs, Mohammad Al-Shamsi, hi van plantar un arbre per rememorar la visita del Papa a aquest país ara fa uns mesos. L’arquebisbe de Barcelona va afirmar que l’arbre «serà signe que volem sembrar aquesta llavor anomenada espe-rança, concòrdia i fraternitat».

L’efemèride de la setmana5 de desembre del 1965: comencen les sessions de clausura del Concili Vaticà II.

Agustí Codinach

Moltes persones hem interioritzat uns valors, una forma de fer, una espiritualitat a partir del testimoni d’unes vides generoses i coherents

OPINIÓ6 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019

Dissabte 16 de novembre, en una emotiva eucaristia, la comunitat claretiana de Montgat s’acomiadava després de gairebé 80 anys. D’una trajectòria amb uns inicis agrícoles per alimentar el Seminari a uns dar-rers anys centrats en la sacramen-talització amb una comunitat gran d’edat, en destaquen amb força les dècades dels setanta als noranta. Anys en què una comunitat jove, postconciliar, oberta i generosa, va promoure equips de matrimonis, catequesi, grups de joves, colònies, el centre d’esplai, grups de formació bíblica, de preparació al matrimoni, un missió a l’estil del Pare Claret...

En la memòria de molts queda la seva actitud oberta, plena d’ini-ciatives. Implicats en tot, partici-pant en reunions fins ben tard del vespre, aixecant un cobert que es

Gràcies, claretians!

va convertir en el cine on passà-vem les tardes de diumenge molts infants i adolescents, construint amb les seves mans les cases de colònies, compartint en les assem-blees parroquials l’estratègia de la comunitat. Equivocant-nos, discu-tint i reprenent projectes junts laics i preveres, rector, vicari, superior de la comunitat, joves i avis. Recollint ampolles de cava, acompanyant des de Càritas moltes famílies, in-troduint-nos a la pregària amb la reforma carismàtica, incardinant els

que van voler en el moviment Hora 3, activant grups de revisió de vida, de Vida Creixent, fent tómboles per pagar el ciment de la piscina de la casa de colònies, representant Els Pastorets, peregrinant a Lourdes i Montserrat i distribuint felicitacions nadalenques per totes les cases del poble.

Moltes persones hem interiorit-zat uns valors, una forma de fer, una espiritualitat a partir del testimoni d’unes vides generoses i coherents. En una societat secularitzada, reviu-re aquells anys i sobretot el testi-moni d’aquests claretians ferms, ens ha d’esperonar a procurar ser testimonis de Crist, i a agrair-li el molt que ens ha donat.

Als concelebrants de l’eucaris-tia de comiat, als que ja no tenim entre nosaltres, als que vàreu fer possibles molts moments propers al Regne de Déu, gràcies, claretians!

El paralític portant-se la llitera ens és oferta en aquest temps d’Advent com la icona del Déu que salva

Déu entra per la teulada

«Avui hem vist coses increïbles (paradoxes)», llegirem a l’evangeli del dilluns de la segona setmana d’Advent, el de la guarició del pa-ralític segons Lluc (5,17-26). L’evan-geli és paradoxal, supera les nostres opinions, els nostres parers; Déu es-tà més enllà dels productes de la nostra ment, i per això ens sorprèn i ens meravella. És l’evangeli, la bo-na notícia d’un Déu que entra per la teulada a les nostres vides, des-baratant tots els nostres esquemes.

El misteri de l’encarnació, que

ens disposem a celebrar un cop més, és, ben mirat, la gran parado-xa del nostre Déu, el Déu cristià: el veritable rostre de Déu només el podíem conèixer contemplant el rostre humà de Jesús; el misteri de Déu solament se’ns podia fer acces-sible a través d’un trobament humà; la santedat de Déu se’ns podia re-velar tan sols en l’àmbit profà d’una biografia humana. I això és el que ex-perimenta el paralític: en trobar-se amb Jesús se sent arrabassat per la santedat de Déu; el foc de Déu, que crema i no consumeix, el guareix fins a les arrels de l’ésser de la ferida del pecat, i se sap, podríem dir, re-cuperat per a Déu i per a ell mateix mitjançant aquest trobament humà. En Jesús Déu abraça el paralític —i amb ell tota la humanitat— amb la

bondat del seu amor fidel, i en el desert del cor esquinçat d’aquest home, que és també el de cadascun de nosaltres, assaonat des d’ara per la rosada del perdó, s’esbadella la florida d’una nova creació.

La icona del paralític portant-se la llitera, tan representada en els sar-còfags paleocristians, ens és oferta en aquest temps d’Advent com la icona del Déu que salva, i que per salvar-nos ve a trobar-nos en la nos-tra realitat concreta, entrant per la teulada a les nostres vides. L’hau-rem de contemplar, aquesta icona, descalços davant el sagrat que se’ns fa proper, tot demanant la confiança i el coratge de la fe perquè també nosaltres puguem foradar la incre-dulitat i fer lloc per a Déu en el nostre espai humà.

LA SAL DE LA TERRA

LLUÍS SOLÀMonjo de Poblet

JOSEP ORIOL PUJOL I HUMETDirector General de la Fundació Pere Tarrés

DES DEL MONESTIR

OPINIÓ

UN NOU LLINDAR

7CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019

SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADABisbe de Mallorca

El nostre propi cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alè i la seva aigua ens vivifica i restaura

És bo que ens marquem una ruta en la cura de la Creació i, a mesura que avançam, anem obrint un camí transitable. És molt i molt variat el que tenim al davant i són moltes les opcions que se’ns ofereixen. Serà també bo, d’altra part, que passem de les manifestacions i proclames a les actituds i als fets. El tema és molt ample, però la forma d’actuar, tant per part dels governs i les insti-tucions, com per part de cadascú de nosaltres en particular, és decisiva. Coneixem la importància i la neces-sitat d’actituds morals en relació amb l’ecologia en totes les seves dimen-sions i el resultat d’una cimera dedi-cada al canvi climàtic. De fet, tots, sense excloure ningú, en som cor-responsables. Referint-nos a aquesta nostra «germana terra», tal com la defineix sant Francesc d’Assís, que és la «casa de tots», el papa Fran-cesc diu que «clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irrespon-sable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i domina-dors, autoritzats a espoliar-la. La vio-lència que hi ha en el cor humà, ferit pel pecat, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents... Oblidem que nosal-

tres mateixos som terra (cf. Gn 2,7). El nostre propi cos està constituït pels elements del planeta, el seu aire és el que ens dona l’alè i la seva aigua ens vivifica i restaura» (LS 2).

En el context d’una ecologia in-tegral, tota aquesta descripció ens porta a vetllar per una autèntica ecologia humana que protegeixi la vida de les diverses formes de degra-dació que a poc a poc està ofegant la humanitat. Són necessaris canvis profunds —com ja deia sant Joan Pau II— en els estils de vida, en els models de producció i de consum, en les estructures consolidades de poder que regeixen avui la societat (cf. CA 58). També Benet XVI insisteix a «eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundi-al i corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte del medi ambient..., i cal reconèixer que l’ambient natural és ple de ferides produïdes pel nostre comportament irresponsable». La pregària final de la Laudato Si’ diu així: «Guariu les nostres vides, per-què siguem protectors del món i no depredadors.» Preguem també així nosaltres i actuem en conseqüència.

Protectors del món i no depredadors

EN PRIMER PLA8 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019

Les herències i llegats van suposar el 22,81% dels ingressos del 2018 de Càritas Catalunya

CARME MUNTÉ

«On tens el tresor, hi tindràs el cor»

9CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019EN PRIMER PLA

les deu Càritas diocesanes de l’any 2018. En total, 9.781.923,32 euros. Ara bé, cal precisar que el gruix més im-portant correspon a Càritas Barcelo-na, que el mateix període del 2018 va ingressar vuit milions i mig d’euros en concepte d’aportacions i herències.

«Nosaltres comptem amb aquests diners a l’hora de planificar els pro-jectes», reconeix Anna Roig, cap de l’Àrea de Comunicació i Relacions Institucionals de Càritas diocesana de Barcelona. Per tant, Càritas comp-ta amb aquesta ajuda de present i que també voldria que fos de futur. Segons Roig, «molta gent va incloure Càritas al seu testament en els anys de la crisi, perquè van percebre que les necessitats eren molt grans. Avui dia les necessitats són igual de pre-sents, encara que la societat estigui menys sensibilitzada».

«Cada vegada són més les per-sones que decideixen prolongar el seu compromís amb l’erradicació de la pobresa i l’exclusió a través de la realització d’un testament solidari», comenta Fran Quirós, secretari tèc-nic de Càritas diocesana de Vic. «A més de deixar el llegat als familiars, si hi inclous Càritas, contribueixes a construir un futur ple d’esperança

El llegat solidari de Maria Victò-ria Modolell va trobar ampli ressò als mitjans de comunicació el 4 de maig del 2018. I amb raó. Era un llegat de 8,3 milions d’euros en efectiu, par-ticipacions i béns immobles en be-nefici de persones necessitades de la comarca d’Osona. Els encarregats de rebre el llegat i de fer complir la missió de la legatària eren la Funda-ció Universitària Balmes i la Univer-sitat de Vic, i Càritas diocesana de Vic. En concret, la FUB-UVIC ho ha destinat a joves d’Osona que vulguin estudiar a la Universitat i Càritas, a projectes d’infància i gent gran de la mateixa comarca.

Així mateix, el diumenge 24 de març el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona i president de Càritas diocesana, inaugurava la Casa d’Acollida Pere Oliveras, un es-pai a la parròquia de Santa Maria de Sants per a setze persones en risc d’exclusió social. El projecte dona-va compliment al llegat de Mn. Pere Oliveras Lapostolet, un capellà del barri de Sants que es va dedicar als més necessitats i va deixar una gran empremta i testimoni.

El capítol d’herències i llegats va suposar el 22,81% dels ingressos de

El 24 de març Càritas Barcelona va inaugurar la Casa d’Acollida Pere Oliveras.

FRAN QUIRÓS«Deixar un llegat solidari a Càritas és garantia que respectarem la voluntat del testador»

10 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA1 DESEMBRE 2019

per a moltes persones, ja que amb aquesta aportació dones suport a projectes de formació, infància, famílies, persones sense llar, tre-ball, economia social, cooperació internacional i assistència en emer-gències.»

Confiança en l’Església

Segons dades del Col·legi de Notaris de Catalunya, l’any 2018 es van recollir 206 llegats solidaris, amb una xifra total de 67.535.745 euros. Més de la meitat dels llegats, el 57%, es van destinar a instituci-ons de l’Església catòlica, cosa que va suposar un 69% de l’import total. Per tant, més llegats i també més abundosos van a parar a les ins-titucions d’Església, bona mostra de la confiança que genera la seva gestió a favor dels més febles.

«Deixar un llegat solidari a Cà-ritas és garantia que respectarem la voluntat del testador», remarca Fran Quirós. «A més, com més fons propis (llegats, donatius, col·lec-tes, etc.), més independència té Càritas respecte de finançaments públics o privats que ens poden condicionar, així com major capa-citat d’incidència i denúncia per fer visible, davant la societat, les situacions injustes i per donar veu a les persones que les pateixen.»

Anna Roig explica que de cada cent euros que gasta Càritas dio-cesana de Barcelona, 81 van direc-tament a acció social i atenció a les persones: «Per tant, el volum important de diners que rebem es destina als nostres set programes: acollida i acompanyament, famílies i infància, sense llar i habitatge, gent gran, migració, formació i in-serció laboral i ajuda a necessitats bàsiques.»

El perfil majoritari de les perso-nes que tenen present Càritas Bar-celona a l’hora de fer testament són dones solteres, al voltant dels 80 anys i residents al barri de l’Eixam-ple de Barcelona. Per províncies, segons el Col·legi de Notaris de Ca-talunya, el 82% dels llegats solidaris que es fan a Catalunya correspo-nen a Barcelona, seguida de Lleida (7%), Girona (6%) i Tarragona (4%).

El 13 de setembre se celebra precisament el Dia Internacional del Llegat Solidari com una mane-ra de conscienciar la població. El

2007 un total de 25 entitats sense ànim de lucre, entre les quals hi ha Mans Unides i Càritas, van posar en marxa la campanya informativa www.legadosolidario.org.

I malgrat això no es tracta de cap novetat, ja que històricament, des de l’Edat Mitjana i fins ben entrat el segle XIX, a molts testaments hi havia llegats amb finalitats benè-fiques, destinats principalment a l’assistència dels més desvalguts. A Barcelona, per exemple, és grà-cies a aquests llegats als segles XII i XIII que es crea la Pia Almoina i sis hospitals més. A finals del segle XIX un llegat del banquer Pau Gil destinà la meitat de la seva fortuna a la construcció de l’actual recinte modernista.

Més consciència però molt camp per córrer

«Cada vegada la gent és més

Participant del reforç escolar que ofereix Càritas arxiprestal de Vic.

MARÍA-ELBA ROJAS«Cada vegada la gent és més conscient dedeixar una part del testament a una entitat benèfica»

11CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019EN PRIMER PLA

conscient de deixar en testament una part dels béns a una entitat benèfica», informa l’advocada Ma-ría-Elba Rojas, especialista en he-rències i testaments. «I també cada vegada més la gent vol una garantia que el llegat tindrà un bon ús.» De vegades només pensem en entitats caritatives, però tal com suggereix l’advocada, «també pot haver-hi al-gú que vulgui destinar el seu llegat a Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, perquè en valora la tasca a favor de l’evangelització».

«El testador té la capacitat de decidir a qui ho destina i com ho vol destinar», aclareix el secretari tècnic de Càritas Vic. «A vegades, el llegat ve condicionat a una acti-vitat finalista concreta, i d’altres no. En qualsevol cas, Càritas troba en un llegat sempre una oportunitat per a les persones.»

La gent cada vegada n’és més conscient, però fent un cop d’ull a les dades queda clar que encara hi ha molt camp per córrer. Segons el Col·legi de Notaris de Catalunya, el 2018 es van fer 82.104 herències a Catalunya, de les quals només 206 contenien llegats solidaris. «Això vol dir, doncs, que un 0,25% de les herències, o el que és el mateix, una de cada 400, contenia llegats solidaris», exposa Sandra Purroy, cap de Premsa i Comunicació del Col·legi de Notaris de Catalunya.

María-Elba Rojas, advocada del Bufete Rojas, recomana preparar amb temps el testament: «Tenint una informació tan privilegiada com que tots hem de morir, cal fer testament.» De fet, «la majo-ria de conflictes hereditaris que es produeixen són per manca de planificació».

L’advocada és del parer que cal fer testament tan bon punt tenim algú a qui volem protegir. És a dir, encara que no tinguem patrimoni, si un dia morim per accident, és recomanable haver deixat estipulat qui volem que cobri la indemnit-zació. «No fer res és un error molt gran.»

Quan diem «llegat solidari» és perquè la persona que fa testa-ment atribueix una part concreta de l’herència a una entitat benè-fica. Poden ser diners en efectiu, béns immobles o fons d’inversió. Per contra, l’herència és l’atribu-ció dels béns, drets i obligacions

(deutes) d’una persona que ha mort. Aquesta atribució pot ser per a una o diversos persones. I finalment la donació és el lliura-ment d’un bé (immoble, diners, fons d’inversió, etc.) a una perso-na o persones en concret, sense rebre’n res a canvi. «Donar és re-galar», aclareix María-Elba Rojas. «La donació pot fer-se en vida o, per causa de mort, cosa que no és comuna.»

«Nosaltres tenim més llegats que herències», remarca Elena Martí, responsable de Llegats i Herències de Càritas diocesana de Barcelona. Comenta que «la majoria de familiars de la persona difunta estan contents que una part de l’herència vagi destinada a Càritas».

L’important, aclareix, és que la persona que fa el testament i que vol deixar els béns a una en-titat aporti el màxim de dades: nom complet, NIF i adreça. «El problema és quan només posen Càritas, sense especificar quina exactament. Davant d’aquesta si-tuació, el pacte tàcit és destinar el llegat a la Càritas de la diòcesi on la persona residia.»

Tal com destaca Fran Quirós, «rebre un llegat, amb indepen-dència de la quantitat, suposa un gest d’agraïment, reconeixe-ment i confiança que ens fa la societat pel treball que dia rere dia fan moltes persones voluntà-ries arreu de la diòcesi, atenent els més vulnerables de la nostra societat».

Segons Anna Roig, «la persona que col·labora amb Càritas s’ad-hereix sobretot a la identitat de la institució, pel fet de ser Església. Per tant, confia plenament que allò anirà destinat a les persones que ho necessiten i que l’entitat tindrà criteri per aplicar-ho cada moment a la necessitat que hi hagi». El llegat solidari és «una manera de fidelitzar les persones que han confiat en vida en la insti-tució; és una manera de continuar col·laborant amb Càritas més en-llà de la mort».

«Us animem a fer que els vos-tres llegats siguin solidaris, com a testimoni de compromís i d’es-perança», rebla Fran Quirós, tot citant Mateu 6,21: «On tens el tresor, hi tindràs el cor.»

SANDRA PURROY «El 2018, un 0,25% de les herències, o el que és el mateix, una de cada 400, contenia llegats solidaris»

ANNA ROIG«El llegat solidari és una manera de fidelitzar les persones que han confiat en vida en la institució»

12 1 DESEMBRE 2019CatalunyaCristiana OPINIÓ

SABER ESCOLTAR JOAN GUITERAS I VILANOVACanonge emèrit del Capítol Catedral de Barcelona / [email protected]

A PROPÒSIT DE...P-J YNARAJACapellà del Montanyà[email protected]

Faula índia

El cardenal Gianfranco Ravasi és un escriptor que, amb estil àgil, mo-dern i quasi periodístic, publicà ar-ticles al diari italià Avvenire. Alguns dels seus escrits han estat traduïts a la llengua castellana. En un article que porta per títol «La imitació» tota la trama succeeix dins d’una faula índia.

«Una vegada un corb va veure una perdiu que caminava amb ele-gància i bellesa. Va pensar: “Tan de bo jo pogués caminar amb tanta gràcia!” Va observar els seus mo-viments refinats i harmoniosos i va decidir adoptar la manera de ca-minar de la perdiu, imitant els seus moviments. Però tot esforç fou en va. I a més acabà oblidant la seva pròpia manera de caminar i quedà

insegura per a tota la vida» (faula índia).

El purpurat n’extreu un element fonamental: no es tracta tant de les aparences com de la imitació.

La imitació, d’una banda, pot ser positiva. Ho serà quan comporti una moció espiritual i moral per una op-ció de vida encarnada diàfanament en algú que és gran, noble i honrat. És allò que va dir sant Pau: «Sigueu imitadors meus com jo ho soc de Crist.» Recordeu que hi ha un llibre famós que es diu Imitatio Christi.

Hi ha una altra mena d’imitació, com la cara i la creu d’una mone-da. Es tracta simplement de la còpia servil o el que anomenem l’actitud del papagai. Una ridiculesa sem-blant a la del mono i el papagai. Són

modes i maneres barroeres de fer. Hi ha joves que repeteixen, sense fatiga tics, vestits... i que parlen com els seus ídols esportius o musicals. Hi ha ancians que volen semblar sempre joves. Persones, en principi, serioses, que imitant personatges televisius es pensen que arribaran a ser «populars»... «Al final es perd la consciència de si mateix, de la dignitat i, fins i tot, de la mateixa realitat.»

La imitació pot ser positiva si s’encarna en algú que és gran, noble i honrat

Valors-amistat

Ja fa uns quants anys. En aquella època, arribada la nit de dissabte, es presentaven a casa meva alguns joves, ells i elles, amb el propòsit de compartir il·lusions, inquietuds o novetats que els interessaven a tots. Més d’un cop el tema va ser l’amis-tat i, més concretament, l’amistat entre nois i noies. Preguntaven: «Tal amistat pot degenerar en enamora-ment?» Jo sempre els contestava: «Que es modifiqui no suposa de-generació.» En aquest context ja vaig dir un dia: «Tinc de fa anys dos amics, noia una, noi l’altre.» Una em va interrompre: «No diguis que tens, l’amistat no és possessió, l’amistat es dona.» Admirable objecció que no he oblidat mai; d’una dona havia de sortir aquella meravellosa intuï-ció.

L’amistat és un valor humà. Jesús

mateix va prescindir de l’enamora-ment, però va voler gaudir de tal vir-tut. «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. No m’heu escollit vos-altres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres» (Jn 15,15).

L’amor a la mare, afirmen els en-tesos, és innat, és afecció als batecs del cor de la mare durant l’emba-ràs i és satisfacció en sentir el braç que estreny, que transmet emoció. Al pare i als germans és intuïció de

l’apreci que ells senten per qui ja l’estima. Es descobrirà més tard el companyerisme, que tal vegada cri-di l’amistat sense ser cap més cosa que embrió d’estima posterior.

El nen, generalment, se sent sub-mergit en amor, que pot evolucionar i fins i tot desaparèixer. Pot poste-riorment enyorar l’amor de què va gaudir i que la mort va extingir. Una bona mare és insubstituïble. Però, pot viure sense amor? N’hi ha prou amb els companys, els col·legues, els col·laboradors?

Es pot viure tancat sempre en una oficina, un laboratori hermètic, un estudi dotat d’immensa pantalla de TV, connexió a internet de banda ampla, ambient d’aire condicionat i llum equilibrada? Evidentment que sí, molts avui dia així subsisteixen. Però…

Jesús va prescindir de l’enamorament però va voler gaudir de la virtut de l’amistat

Vida eclesial

Aquesta setmana recollim el viatge del Papa a Tailàndia, celebrem els 50 anys de l’escola Joan XXIII de Tarragona, el P. Dalmau ens parla del Credo cantat en català, Sarrià estrena orgue i entrevistem Matteo Zuppi

131 DESEMBRE 2019 CatalunyaCristiana

Quan tancàvem aquesta edició, el papa Francesc tot just començava el 32è viatge apostòlic a Tailàndia i al Japó. En una primera etapa, del 19 al 22 de novembre, Tailàndia rebia el Pontífex amb el lema «Deixebles de Crist, deixebles missioners», en refe-rència al 350è aniversari de l’establi-ment del vicariat apostòlic de Siam (1669).

En el discurs a les autoritats, el Papa va demanar un compromís amb la jus-tícia internacional i la solidaritat entre els pobles per construir «societats justes, sensibles i incloents», capaces de sentir el crit dels germans que ne-cessiten ser alliberats del «jou de la pobresa, la violència i la injustícia». Per això, va animar a ser «artesans de l’hospitalitat», homes i dones com-promesos amb el desenvolupament integral dels pobles dins d’una família humana que «es comprometi a viure en la justícia, la solidaritat i l’harmonia fraterna».

Francesc va destacar el respecte de Tailàndia per la diversitat i el seu compromís per construir «l’harmonia i la coexistència entre nombrosos grups ètnics, mostrant respecte i estimació per les diferents cultures, grups reli-giosos, pensaments i idees». El Papa també va tenir paraules per a la petita comunitat catòlica i la va instar a tre-ballar per superar les desigualtats. El Pontífex no va oblidar parlar dels mo-viments migratoris i va fer una crida a lluitar contra l’explotació dels més vulnerables.

En els primers dies d’aquesta visi-ta Francesc va visitar l’Hospital Sant Lluís de Bangkok, que celebra 120 anys d’història, i es va trobar amb els malalts

per «acompanyar-los, almenys mí-nimament, en el seu dolor».

Francesc es va trobar tam-bé amb el patriarca suprem bu-dista de Tailàndia, Somdet Phra Ariyavongsagatanana, amb qui va reiterar el seu compromís i el de tota l’Església «per a l’enfortiment del diàleg obert i respectuós al ser-vei de la pau i del benestar d’aquest poble». El Papa va donar les gràcies al poble tailandès per permetre a la minoria cristiana del país poder gaudir de la «llibertat en la pràctica religiosa».

En l’eucaristia celebrada al National Stadium de Bangkok, el Pontífex va animar la petita comu-nitat catòlica a «seguir les passes dels primers missioners» i va re-cordar que l’Evangeli és un «dret gratuït per a tothom». Francesc va demanar als fidels que surtin a l’encontre de les persones que pa-teixen, víctimes de xacres socials com «el tràfic, la prostitució les drogues i la pobresa».

Del 19 al 26 de novembre el Papa ha visitat Tailàndia

Francesc convida a ser artesans d’hospitalitat

REDACCIÓBangkok

PAPA FRANCESC«Deixeu que l’Evangeli es despulli de robes bones però estrangeres, per sonar amb la música que a vosaltres us és pròpia en aquesta terra»

ESGLÉSIA A ROMA14 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019

les dificultats, els va animar a mirar els sants precedents i va posar en relleu la figura del beat Nicolau Bunkerd Kitbamrung, perquè el seu exemple impulsi en ells «un gran zel per a l’evangelització a totes les Esglésies locals d’Àsia» i puguin ser, cada vegada més, «deixebles missi-oners del Senyor».

Finalment, Francesc va asse-gurar que la missió «és certament amor per Jesucrist, però alhora és una passió pel vostre poble». Per això, va demanar als bisbes que no tinguessin por de «baixar al carrer i confrontar-se amb la vida matei-xa de les persones que us han estat confiades».

Reconeixent que l’Església tai-landesa és una comunitat petita, el Papa els va agrair el fet «d’anar en-davant, anunciar, sembrar, pregar i esperar» i tot això, «sense perdre l’alegria».

Tots els discursos del Papa a Tailàndia els podeu trobar a www.vatican.va.

Com és habitual, el Papa es va reunir amb els sacerdots, religi-osos, consagrats, seminaristes i catequistes, als quals va suggerir que no tinguessin por d’incultu-rar l’Evangeli. En aquest sentit, va lamentar que el cristianisme sigui vist com una fe estrangera i va de-manar: «Deixeu que l’Evangeli es despulli de robes bones però es-trangeres, per sonar amb la mú-sica que a vosaltres us és pròpia en aquesta terra i fer vibrar l’àni-ma dels nostres germans amb la mateixa bellesa que va encendre el nostre cor.»

I una reflexió més: «Una vida consagrada, que no sigui capaç de sorprendre’t tots els dies, d’ale-grar-te o de plorar, és una vida consagrada a meitat de camí.»

En la trobada amb els bisbes, el Papa els va recomanar no cleri-calitzar la missió ni els laics, tenir sempre la porta oberta per als seus sacerdots i no buscar cap més mans sinó les de Déu. Davant

ESGLÉSIA A ROMA 15CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019

ESGLÉSIA EN SORTIDA

Pregar amb els dits de la mà

El Papa, quan encara era bis-be de Buenos Aires, va escriu-re una invitació a la pregària basada en els dits de la mà. És una prova més de l’estil fresc i espontani de Jorge Bergoglio.

A vegades podem pregun-tar-nos quines intencions de pregària hauríem de recordar. Ell respon: «És fàcil; mira’t sim-plement els dits de la mà.»—El dit gros és el que tinc més

a prop: prega per les perso-nes que tens al teu costat amb qui convius: família, co-munitat religiosa...

—L’índex: recorda els qui asse-nyalen el camí i guien; prega pels qui ensenyen i eduquen, per educadors i mestres, per metges i sacerdots, perquè dirigeixin els altres segons Déu.

—El del cor: ens diu que pre-guem pels líders i els go-vernants, perquè exerceixin l’autoritat no solament amb seny, sinó sobretot amb el cor, amb humanitat.

—L’anular: és sorprenent però és el dit més feble. Ho sap qualsevol que estudia piano. Hem de pregar pels més febles, els qui han d’afrontar problemes, els malalts. Els calen les nostres oracions més que ningú. És el dit dels anells: ens invita a pregar també pels matrimonis.

—El dit petit: preguem per sentir-nos petits davant Déu. Preguem per nosaltres ma-teixos després d’haver-ho fet per tots els altres.Així, deia el bisbe de Buenos

Aires, estem «xocant» la mà amb Déu mateix.

JOSEP M. MASSANA

Fa 50 anys, però sembla que era ahir, quan el 1969 es va procedir a la inauguració oficial del Centre de Formació Professional Joan XXIII del barri tarragoní de Bonavista, impulsat per l’arquebisbat de Tar-ragona responent a les inquietuds socials i pedagògiques del llavors arquebisbe, el cardenal Benjamín de Arriba y Castro.

En cosa de mig segle la transfor-mació d’aquella escola incipient ha estat modèlica, amb un creixement constant, tant a nivell educatiu com d’instal·lacions. Ho palesa una da-da d’allò més significativa: «En els seus inicis l’escola només tenia 16 alumnes i en l’actualitat n’hi ha 1.600 entre tots els nivells», comen-ta amb complaença l’actual direc-tor del centre, Joan Llatse. El camí recorregut no ha estat fàcil, «però ha valgut la pena», explica con-

L’Escola Joan XXIII, 50 anys fructificant des de Bonavista

Tarragona

És el centre educatiu amb més alumnat de la província de Tarragona

JOAN BORONATTarragona

vençuda Natalia Pacheco, vetera-na mestra prejubilada, professora d’humanística i història de l’antiga FP del centre.

Coincidint amb la festivitat de Sant Joan XXIII de l’11 d’octubre passat, al matí, l’escola diocesana Joan XXIII de Bonavista, a Tarra-gona, va celebrar l’acte d’inaugu-ració del 50è aniversari de la seva fundació. Va presidir l’arquebisbe de Tarragona, Mons. Joan Plane-llas, acompanyat del director de l’escola, Joan Llatse, i de moltes persones més de les institucions vinculades a l’escola. «No hem estat sols, junts hem sabut ser una famí-lia fidel a la seva identitat cristia-na», va subratllar el director, amb el desig que l’efemèride «ens doni l’empenta necessària per als pro-pers 50 anys».

L’arquebisbe Joan, després d’haver visitat per primera vega-da les instal·lacions, es va declarar sorprès de veure la pluralitat i di-versitat dels estudis que s’oferei-xen a l’escola i va ressaltar alguns trets de sant Joan XXIII, que dona nom a l’escola. «El papa Joan XXIII va estar atent a les necessitats del seu temps i de l’Església, parlava de misericòrdia, perdó i reconciliació i atenia amb especial cura aquells vinguts de fora o de creences dife-rents», va dir Mons. Planellas.

L’arquebisbe va felicitar l’es-cola pel «gran treball social» que realitza al barri i va encoratjar els alumnes a ser feliços en allò que fan, a tenir il·lusió per aprendre, a ser bones persones i bons profes-sionals, per poder contribuir al bé de la societat.

Història viva

Testimoni d’excepció de la his-tòria i desenvolupament d’aquesta escola del barri de Bonavista és la professora Natalia Pacheco. Ella va arribar al barri el 1961, en ple boom migratori, quan només tenia 2 anys, essent la seva família de les pione-res en la construcció del barri. Va anar a escola al Col·legi de Lourdes «gestionada per un patronat depe-nent de l’arquebisbat, quan al barri no hi havia ni escola, ni serveis de Celebració dels 50 anys amb Joan Llatse, Esmeralda Vélez i Natalia Pacheco.

JOAN PLANELLAS«El papa Joan XXIII va estar atent a les necessitats del seu temps i de l’Església»

16 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019 ESGLÉSIA A CATALUNYA

• COTXE, MOTO I CICLOMOTOR• PSICOTÈCNICS• LLICÈNCIA D’ARMES• LABORALS I ESCOLARS• NÀUTICA

CERTIFICATS MÈDICSCARNET DE CONDUIRNÀUTICA I ARMES

CENTRE MÈDIC PLAÇA MOLINADR. RAFAEL SOLANAS ANGLADA

LABORABLES De 10 a 13 h i de 16 a 20 hLes persones que es presentin amb un exemplar de Catalunya Cristiana tindran un descompte de 10 euroswww.centromedicoplazamolina.es

INFORMEU-VOS-EN:Tel. 932 188 826Mòbil: 639 474 741c/ Balmes, 281, entrl. 2n08006 Barcelona

cap mena, i anàvem a buscar l’aigua a la font amb galledes», recorda la mestra.

Pacheco esmenta que l’any 1969 es va inaugurar el Centre de Formació Professional Joan XXIII, amb don Faustino Arnal de direc-tor, que el 1992 es va fusionar amb les escoles de primària Mare de Déu de Lourdes. En anys successius el complex es va anar ampliant amb nous edificis per a primària, d’edu-cació infantil, remodelació del pa-velló poliesportiu i l’edifici dels es-tudis postobligatoris.

En l’actualitat el centre dis-posa de llar d’infants i imparteix educació infantil, primària, ESO, cicle formatiu o batxillerat, i cicle formatiu de grau superior, amb formació professional on line i dual, «aquesta darrera, teòrica amb inici de pràctiques pactades amb les em-preses», explica Esmeralda Vélez, secretària tècnica de direcció del col·legi; com a fet curiós comenta que «hi ha nens i nenes que estudi-en primària i el seu pare cursa aquí el cicle formatiu de grau superior en la seva especialitat». Cal afegir que l’Escola Joan XXIII integrada dintre del grup d’Escoles Diocesa-nes de Tarragona, gestionat per la Fundació Sant Fructuós, va crear el 2014 la marca ESIT FP per aglutinar estudis professionals: cicles forma-tius i certificats de professionalitat.

Tot aquest bagatge fa d’aques-ta escola de Bonavista un centre de referència no només a Tarragona i

els seus barris, sinó també a Reus, Riudoms, la Canonja i Vila-seca per posar uns exemples.

La veterana professora posa en relleu el distintiu de l’escola, que no és altre que «el de mantenir l’essència que sempre ha prestigiat el col·legi, amb notes i comentaris individualit-zats per a cada alumne, compartits directament amb els pares, tot i la multiculturalitat». Una multicultu-ralitat «de diferents naturaleses, però que sempre ha estat present al nostre col·legi», rebla Joan Llatse, el director.

L’any dels 50 anys

A l’Escola Joan XXIII volen que el cinquantenari del centre sigui inten-sament viscut pels alumnes, famílies i docents, fent-ne partícips tot el bar-ri de Bonavista, en primera persona. «En aquesta direcció aniran orien-tats tos els actes que se celebraran durant el curs», diu Esmeralda Vélez, partint de les activitats dirigides als infants per Santa Cecília, el mes de novembre passat; a l’alumnat d’in-fantil i de primària per Nadal «i així successivament fins a arribar a final de curs amb unes olimpíades en què participaran totes les escoles dio-cesanes. És a dir: fer encabir dins del calendari ordinari del curs, tot el que preparem d’extraordinari», conclou la secretària tècnica de direcció.

L’Escola Joan XXIII és un centre de referència de Tarragona i altres ciutats.

ESMERALDA VÉLEZ«Hi ha nens i nenes que estudien primària i el seu pare cursa aquí el cicle formatiu de grau superior en la seva especialitat»

171 DESEMBRE 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA


És freqüent que els pelegrins de Montserrat que acudeixen al santu-ari en una gran solemnitat, en sentir cantar el Credo, escolten les anome-nades «notes de l’Església» amb una variant; una variant diferent del text i de la melodia que solen cantar als llocs d’origen des de molts anys abans del Concili Vaticà II. Aquest Concili per-meté l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia en versions aprovades però amb la condició que ningú «encara que sigui sacerdot, afegeixi, tregui o canviï alguna cosa per iniciativa pròpia en la litúrgia» (SC 22,3).

Aquests anys de reforma litúrgi-ca, per tal de mantenir-ne la forma (Shape) i l’esperit (Geist) s’han ajus-tat les traduccions al geni de la prò-pia llengua, tot i que hom constata en els darrers anys una praxi restrictiva de la instrucció Liturgiam authenti-cam. Simultàniament, s’ha fet molta campanya que a la litúrgia cal cantar la missa, no allò que «la gent ja sap» però que ha estat pensat per a altres ocasions (cants de missió, de primer anunci, de catequesi...).

Arreu de Catalunya, quan a l’última dècada del segle XX es permeté l’ús del Credo apostòlic (Credo curt) com a alternatiu al Nicenoconstantinopolità (Credo llarg), es divulgà en l’ús litúr-gic el gairebé centenari cant popular musicat pel vigatà Mn. Romeu (+1937), òbviament no pensat per a la litúrgia i, per tant, no coincident amb el text oficial del Missal. En preparar-se el III Congrés Litúrgic de Montserrat (1990) s’intentà modificar-lo en el sen-tit de suprimir els incisos —«apostòli-ca i romana»— que no es troben en la versió oficial del Credo apostòlic. La reforma no tingué gaire èxit, perquè és comprensible que els petits canvis no agradin, i moltes subtilitats —que només els especialistes coneixen— gairebé són qualificades de manies de llepafils. Fins aquí, res a dir.

La cosa curiosa és que, a par-tir d’aquesta praxi, van començar a sortir precisament veus episcopals, generalment tímides en matèria de

BERNABÉ DALMAUMonjo de Montserrat

patriotisme català, però defenso-res a ultrança de l’incís local «ro-mana». Hi veieren un valor autòc-ton que ens donava als catalans un plus d’identitat catòlica. Aquestes veus i aquestes plomes han crescut, sense mai blasmar obertament la praxi de Montserrat i del seu camp d’irradiació, al qual a fi de comptes han de reconèixer una llarga sen-sibilitat cultural en matèria d’ecu-menisme i de litúrgia.

Darrerament ha sorprès que també s’alineés en el parer episco-pal comú el fins fa poc degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, el flamant arquebisbe de Tarrago-na i primat, Mons. Joan Planellas. En efecte, ja en la carta setmanal n. 6 escriu: «La recepció catalana [de l’incís “romana”] va eixamplar no-tablement la fórmula tot emulant consuetuds que ja trobem en el cris-tianisme nord-africà del segle V.»

És indiscutible que al segle V al nord d’Àfrica —i en altres llocs de la mediterrània— es coneixen mos-tres afectuoses de comunió envers la seu de Pere, però seria molt difícil constatar l’adjectiu «romana» en alguna professió de fe de l’Antigui-tat tardoromana, i menys encara, que tingués un ús litúrgic.

En tot cas és obvi que els ca-

Les dues tradicions del Credo cantat en català

Caldria esbrinar si l’esment de la romanitat d’aquells segles a Catalunya no fos una reacció de caire polític a l’aclaparador domini borbònic

ESGLÉSIA A CATALUNYA


tecismes catalans de després del Decret de Nova Planta —els que introdueixen el «romana»— no te-

ESGLÉSIA A CATALUNYA

nen cap fil directe amb els pares de l’Església africana del segle V. Més aviat caldria esbrinar si l’esment de la romanitat d’aquells segles a Catalunya no fos una reacció de caire polític, com tantes altres per part de la nostra Església, a l’acla-parador domini borbònic. Ja ha passat altres vegades: la Santa Seu ha estat garant de drets civils del poble enfront de poders temporals estrangers, com hem vist en la his-tòria contemporània del Principat d’Andorra, o més lluny en la nostra història catalana quan el 988 Bor-rell II es posà en mans del Papa per tal de sostreure’s als impostos dels comtes francs.

No serem més fervents catò-lics per la rutina a pràctiques pre-conciliars. Per respectables que mereixen ser els usus recepti i les tradicions religioses del poble, mai ningú no podrà blasmar en la litúr-gia la fidelitat als textos aprovats del Missal, sobretot quan hi entren en joc nocions doctrinals. Ja és la praxi que seguí el jove Prosper Gué-ranger, abans de fundar Solesmes, enfront dels recents textos neogal-licans que en aquell moment domi-naven totes les diòcesis franceses.

Agustí C

odinach

Parròquia de Sant Josep Obrer de l’arquebisbat de Barcelona.

1 DESEMBRE 201920 CatalunyaCristiana ESGLÉSIA A CATALUNYA

«A les famílies, als pobles, a les entitats, hi ha dies històrics en els quals es commemoren fets joiosos o, de vegades, no tant. La nostra parròquia viu avui un dia històric, un dia de molta alegria i satisfac-ció.» Amb aquestes paraules, Mn. Salvador Bacardit, rector de la par-ròquia de Sant Vicenç de Sarrià, va donar la benvinguda a tots els feli-gresos que van omplir a vessar l’es-glésia el dia de la benedicció del nou orgue de la comunitat el dissabte 16 de novembre. I és que a banda de la importància de poder comptar amb un instrument totalment renovat i d’una gran qualitat musical, la dia-da va suposar la culminació de dos anys d’esforços per part de la par-ròquia i de tots els veïns i feligresos del barri de Sarrià, que amb la seva contribució econòmica (mitjançant l’apadrinament de tubs) han per-mès construir el nou orgue. Aques-ta mateixa generositat de la gent del

característiques musicals: «És un orgue nou elaborat amb materi-als i procediments de la més alta qualitat perquè pugui acompanyar moltes generacions de sarrianencs. Un instrument amb el qual es podrà escoltar tot el repertori organís-tic.» La implicació per part d’Al-bert Blancafort, ha estat doble, ja que precisament la de Sant Vicenç de Sarrià és la parròquia dels seus avis i dels seus pares: «Fer aquest nou orgue ha estat com tancar un cercle i un motiu més de dedicació, emoció i agraïment.»

Per tal d’inaugurar-lo, la parrò-quia ha organitzat quatre concerts que aniran a càrrec dels principals organistes de Catalunya i perme-tran als ciutadans gaudir del nou instrument. Després de celebrar el primer, que va oferir el 24 de novem-bre passat Juan de la Rubia, els tres següents tindran lloc els diumenges 15 de desembre (Montserrat Tor-rent), 19 de gener (Bernat Bailbé) i 2 de febrer (Manuel Rodríguez), sempre a les 18h de la tarda.

MACIÀ GRAUBarcelona

barri, com va explicar Mn. Salvador, és la que ha permès que l’església de Sant Vicenç de Sarrià sigui un temple valuós en art sacre, com ho demos-tren les reproduccions del retaule gòtic de Jaume Huguet, els retaules barrocs del Roser i de Santa Clara, o les pintures murals de Josep Obiols, entre d’altres. Ara, amb el nou orgue, la parròquia ha fet un pas més en el seu camí per obrir-se al barri i a la ciutat i també per «acompanyar la fe de la comunitat dels fidels d’avui i de les noves generacions», va dir el mateix Mn. Salvador.

El nou orgue, un somni fet realitat La missa de benedicció del nou

orgue va estar presidida pel carde-nal Joan Josep Omella, que també va recalcar la importància de la ce-lebració: «És un dia històric, ja que un orgue no s’inaugura cada dia en una parròquia.» A les seves parau-les s’hi van sumar les del mestre orguener responsable de la cons-trucció del nou instrument, Albert Blancafort, que va explicar-ne les

L’església de Sant Vicenç de Sarrià inaugura el nou orgue en una diada festiva i molt participativa

Dia històric per a la parròquia de Sarrià

La celebració va ser molt popular: van participar-hi els castellers, els gegants i altres elements del seguici.

211 DESEMBRE 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA AL MÓN

La seva primera missa com a car-denal va ser el 6 d’octubre passat a Santa Maria del Trastévere de Roma amb la Comunitat de Sant’Egidio. No podia ser d’una altra manera tenint en compte la forta vinculació des de ben jove amb l’entitat fundada per Andrea Riccardi. El cardenal Matteo Zuppi, arquebisbe de Bolonya, va ser un dels ponents destacats del con-grés L’aportació del papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església, organitzat per l’Ateneu Universitari Sant Pacià del 12 al 14 de novembre.

Vostè va participar en la mediació de Moçambic que va desembocar en els acords de pau de Roma del 1992. Quina és la importància del paper mediador de la Comunitat de Sant’Egidio, consi-derada com «l’ONU del Trastévere»?

Malauradament hi ha molts con-flictes i pocs espais de trobada i di-àleg per resoldre’ls. Ningú no pot acceptar que l’única solució sigui la de l’ús de la força, perquè, quan és així, només s’aconsegueix allargar els problemes i traslladar-los a de-mà. Per resoldre realment els pro-blemes hi ha d’haver reconciliació, i això passa per trobar una solució que sigui acceptada per totes les parts. És fonamental entendre la lògica del conflicte i trobar els me-

canismes, les regles i les garanties per resoldre’l. Això serveix per a les guerres però també davant la lògica del més fort, que només contribueix a l’augment de la intolerància i la vi-olència.

El papa Francesc diu que la pau és una cosa artesanal. Quins ingredients calen per posar en marxa un procés de mediació?

L’ingredient veritable és el con-venciment que la pau és possible i que les parts la desitgen. Fins i tot quan l’actitud és la de guanyar temps o de desconfiança, el mediador sem-pre ha de pensar que la pau és en re-alitat el que els actors volen. Altres ingredients necessaris són conèixer la situació, tenir molta paciència així com certa capacitat d’imaginació, és a dir, de trobar solucions, garanties i respostes justes i veritables.

La Comunitat de Sant’Egidio des-taca pel seu treball a favor dels pobres, els ancians, sobretot a les grans ciu-tats. Cal crear xarxes d’amistat per revertir l’individualisme i la soledat imperants?

No hi ha cap altra opció. La sole-dat sempre és una mala consellera i una realitat enganyosa. L’única manera de vèncer la soledat són les relacions i els lligams entre les per-sones. Al Gènesi es diu que «no és bo

Cardenal Matteo Zuppi, arquebisbe de Bolonya

«Els cristians s’han de comprometre a comunicar els valors que necessita Europa»

Itàlia

CARME MUNTÉ

«La conversió pastoral significa que cadascú hem de prendre la responsabilitat de tenir cura de la nostra comunitat»

«És fonamental entendre la lògica del conflicte i trobar els mecanismes, les regles i les garanties per resoldre’l»

«En el diàleg entre “fides” i “ratio” hi ha la gran possibilitat per a Europa de mirar al futur i no tancar-se en el passat»


que l’home estigui sol». Quan Je-sús demana tirar les xarxes al mar es refereix a les xarxes d’amistat i relació amb els altres.

El preocupa el rebuig a l’altre que defensen grups polítics d’ultradre-ta?

Hi ha una situació de malestar, por i rancúnia que necessita trobar respostes. En aquest sentit, la re-cerca de solucions fàcils sempre és una temptació. Per això és molt ne-cessari el treball dels cristians per fer una política que sigui veritable-ment la forma més alta de caritat.

Els cristians s’han de comprome-tre a comunicar els valors que ne-cessita Europa avui dia.

Bolonya té la universitat més antiga d’Europa. En una societat ca-da vegada més secularitzada, com es fa per conjuminar avui les arrels cristianes d’Europa amb les de la Il·lustració i el racionalisme, i servir així a un futur millor?

Són dos lligams profundament vinculats que es necessiten mú-tuament. La Il·lustració necessita l’Església i l’Església necessita el diàleg amb la raó. En aquest sen-tit és molt important l’encíclica Fides et ratio, del papa Joan Pau II. Després el papa Benet XVI ha vol-gut rellançar aquest diàleg. És una llàstima que no s’hagin obert més camins de discussió, confrontació i avaluació. En el diàleg entre fides et ratio hi ha la gran possibilitat per a Europa de mirar el futur i no tan-car-se en el passat.

El papa Francesc, ho recordava vostè en la seva ponència en el con-grés celebrat a Barcelona, crida a la conversió pastoral i missionera. Com ha d’interpel·lar les parròquies i comunitats?

Aquest és el gran repte. Sis anys després de l’exhortació apostòlica Evangelii gaudium, encara estem acceptant que no és un document superficial, sinó que crida a una ve-ritable conversió i, per tant, a una determinada manera de veure’ns, entendre’ns i pensar-nos. Les par-ròquies i altres agents pastorals com moviments o associacions passen per dificultats, però molts cops és perquè estan acostumats a viure per a si mateixos, en una lò-gica interna, i tenen por de sortir i «perdre’s». La conversió pasto-ral significa que cadascú hem de prendre la responsabilitat de tenir cura de la nostra comunitat. Pen-sem que només és responsabilitat del mossèn; i que n’hi ha prou de donar-li un cop de mà de tant en tant. Per això és fonamental enten-dre per què el papa Francesc diu que no es pot ser cristià sense co-municar l’evangeli. La comunicació de l’evangeli no afecta un, sinó tots els cristians. L’evangeli continua essent la bona notícia que l’home necessita avui. Comunicar l’Evan-geli no és un deure o un sacrifici, perquè l’Evangeli sempre va vincu-lat amb l’alegria.

Agu

stí C

odin

ach

Foto: Matteo Zuppi durant la seva visita a Barcelona amb motiu del congrés.

ESGLÉSIA AL MÓN

Com més gran és l’altura, apareixen nous monstres i diables

SIGNES D’AVUI LLUÍS SERRA [email protected]

Les quimeres de Notre-Dame

FINESTRA A LA VIDAVICTÒRIA MOLINS, s.t.j. [email protected]

«Al barri hi ha de tot»

Notre-Dame, la famosa catedral de París, el monument més visitat de França, va patir el 15 d’abril del 2019 un incendi parcial. La voracitat de les flames a la teulada va ocupar les pantalles de televisions d’arreu del món. La caiguda de l’agulla va impli-car l’ensulsiada de la gracilitat. Les torres no van ser afectades per les flames, de manera que les estàtues mitològiques i els éssers de fantasia van poder continuar impassibles al seu lloc sense immutar-se. El visi-tant que puja els 387 graons, fins a situar-se a 46 metres d’altura, des-cobreix meravellat diables, grius, harpies, dimonis, follets. Algunes d’aquestes quimeres observen amb mirada escrutadora la ciutat paris-enca, sense deixar-se sorprendre ni tan sols per la Torre Ei�el. Les imat-

Fa uns anys es va posar de moda aquesta frase. Es referia —i és veri-tat— a una cosa molt diferent del que ara us vull parlar. Era propagan-da dels petits botiguers de sempre: la vida els trontollava davant dels grans centres comercials que ab-sorbien gran part de les vendes. I ara encara més amb les compres on-line. Avui no em refereixo a això, sinó a aquelles coses que no són gaire conegudes però que fan del barri un lloc més habitable, més humà i més agermanat.

Us ben asseguro que al Raval hi ha molt de tot això. Més del que pensen els que només coneixen el barri per la fama d’altres qüestions que també es donen.

Una d’aquestes «coses bones» amb què compta el barri del Ra-val és el Gimnàs Social Sant Pau. Pertany a una cooperativa formada

ges de l’incendi em van despertar una amalgama de sentiments.

En la vida espiritual, com més gran és l’altura, apareixen nous monstres i diables... que represen-ten combats nous. Cada etapa de la vida té les seves quimeres. Amb el pas del temps, es tornen més sub-tils i menys detectables. Quan algú creu que ha obtingut un cert nivell de perfecció, l’orgull i la vanitat li ronden el cor, mirant d’apropiar-se de manera subtil de la seva vida. Cal estar molt atent per adonar-se de la nova situació.

Tot el que es construeix es pot

destruir. Tot el que no es cuida cada dia, que costa anys d’edificar, com una autèntica obra d’art, es pot fer malbé en unes hores. El progrés no és il·limitat. Hi ha marxa enrere. No n’hi ha prou de realitzar conques-tes. Cal mantenir-les. Passa en la vida espiritual. També en la socie-tat. L’adquisició d’un dret no té ga-rantia perpètua. D’un dia per l’altre pot produir-se una marxa enrere. La nostàlgia del passat busca la segu-retat, que no és el mateix que anar a les arrels, on radica el compromís.

La bellesa requereix vigilància i atenció continuada. Una distracció pot ser fatal i pot engegar en orri anys de feina. L’experiència ens ho demostra. Amb tot, si es destrueix, a pesar del dolor i del patiment, el repte serà reconstruir. Tasca àrdua.

per treballadors, gent senzilla que amb moltes dificultats econòmi-ques gestionen aquest espai que és molt més que un gimnàs qualsevol. Els que paguem una quota mensu-al —no gaire cara— per fer gimnàs, natació, pilates, etc. no som tots els que acudim a aquest centre. Unes mil persones van al gimnàs gratuï-tament, perquè no estan en condi-cions de pagar-s’ho i ho necessiten. Molts poden fer servir les dutxes, perquè la vida al carrer o en habi-tacles de gran pobresa els fa difícil accedir a llocs per mantenir la seva higiene personal... Alguns «menors no acompanyats» hi troben lloc per dutxar-se, seure a jugar i descansar de la seva vida al carrer.

Això s’aconsegueix amb gestos tan generosos com el que han fet tots els treballadors: abaixar-se el sou per poder mantenir les despe-

ses necessàries i pagar els deutes que tenen. Ara estem fent una cam-panya amb vídeos de cares cone-gudes que venen a dir una cosa tan senzilla com això: «Mil persones fan servir el Gimnàs Social Sant Pau en-cara que no puguin pagar-ne la quo-ta. Tu pots pagar-ne la quota encara que no vinguis al gimnàs. Exercita el teu cor. Ajuda el Sant Pau.»

Jo avui, solidària amb el moment difícil que està passant el Gimnàs Social per mantenir-se, i conscient de l’ajuda que presta a molta gent del barri que ho necessita, faig una crida a la bona gent lectora de Ca-talunya Cristiana.

Tu pots pagar la quota del Gimnàs Social Sant Pau. Exercita el teu cor

231 DESEMBRE 2019 CatalunyaCristianaOPINIÓ

«L’episcopat no ha de marcar el camí polític»

IGNASI MIRANDA

L’arquebisbe Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, diu que els temes opinables «són de lliure criteri»

24 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019 L’ENTREVISTA


La difícil situació política i social que viu Catalunya preocupa de ma-nera especial l’Església i les comuni-tats cristianes, on conviuen diverses sensibilitats davant el conflicte i la necessitat de resoldre’l. Els bisbes de les diòcesis de la Tarraconense feien pública, el 14 d’octubre passat, una nota coincidint amb la publica-ció de la sentència del procés, text que se suma a una llarga llista d’es-crits episcopals grans i petits sobre temes d’interès públic. L’arquebis-be Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, pot ser una veu important de present i de futur, també tenint en compte la seva con-dició de cap d’Estat.

Quin missatge han volgut trans-metre els bisbes de Catalunya, als creients i a tota la societat, davant del complicat moment polític que vivim?

Amb aquesta nota, els bisbes vo-lem poder mantenir la unitat de les comunitats cristianes, aportar una paraula d’esperança i un judici sobre allò que ens sembla que podria no ser prou just en la mateixa sentència, en el procés judicial, en temes polítics i altres. Tot això són elements que la societat catalana aborda des de la seva llibertat i pluralitat de veus. No-saltres voldríem tenir un horitzó de sortida endavant en pau, tot i que sovint no som ben entesos i alguns

voldrien orientar-nos cap a posicions extremes.

Després de la nota, s’han convo-cat moltes protestes i algunes han estat violentes. Com pot enfocar això l’episcopat català?

Després del 14 d’octubre, van arri-bar els aldarulls contra la sentència i pronunciaments a favor. Tot això està creant moltes dificultats a la nostra societat catalana i espanyola. En la nota feta pública en el moment de la sentència, no hi ha cap comentari sobre la violència, un tema que sí que vaig esmentar després en un article meu a la premsa, on assegurava que els bisbes pensem que la violència no arriba enlloc, fa mal i desprestigia uns i altres, alhora que hem de respectar els agents de l’ordre públic.

De quina manera creu vostè que l’Església, a nivell institucional, pot canalitzar les sensibilitats i la preo-cupació dels cristians pels diversos elements de tot el conflicte, tenint en compte que hi ha una gran plu-ralitat entre els creients?

Tothom entén que no és fàcil que els bisbes puguin expressar una veu única, davant temes que són opina-bles. Nosaltres hem dit que l’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol o Europa és un camí polític que no l’ha de marcar l’episcopat, sinó que és un tema de lliure decisió i criteri dels cristians. És veritat que hi ha

L’ENTREVISTA

L’arquebisbe Vives, a la basílica de Meritxell, durant la celebració eucarística pels 50 anys de la Fundació que ha fet possible l’escola especialitzada de Meritxell.

«A nosaltres com a Església, ens hi trobaran sempre per ajudar i per intentar aportar en aquest diàleg que reclamem»


uns principis de doctrina social per defensar, com ara el tema de les na-cions i els estats, l’autodeterminació de les nacions, els judicis justos o les mesures preventives de presó quan són molt dures per a les persones i per a les famílies. Ara hi ha una sen-tència, davant la qual alguns juristes ens han ajudat a veure que, en el seu interior, hi havia algunes dificultats a nivell de dret internacional o fins i tot espanyol. Per tant, és un panora-ma bastant espinós davant del qual nosaltres volem mantenir la comunió a l’interior de la comunitat cristiana i donar una veu profètica, perquè tam-bé hi estem cridats.

I davant el dilema de dir o no dir res sobre temes polítics?

No és fàcil. Els bisbes de Cata-lunya ja hem anat donant doctrina eclesial davant d’aquests temes, i no només ara, sinó des del 2012 i abans. I si seguim enrere, tenim el gran document Arrels cristianes de Catalunya del 1985 i el que vam fer pel seu 25è aniversari, Al servei del nos-tre poble. Igualment hem fet altres preses de posició amb notes, més o menys llargues, amb motiu de diver-ses circumstàncies. Voldria, doncs, que els creients i tots els ciutadans ens poguessin escoltar en el conjunt de totes aquestes reflexions. I la nota del 14 d’octubre ens manté en una mateixa tradició.

Ha visitat vostè alguns dels líders empresonats? Com veu la situació

de les famílies, per exemple?Els diversos bisbes que tenen

presons en els seus territoris els han fet visites, o cartes. Algun al-tre s’hi ha pogut presentar en cele-bracions dins la presó, en ocasions diverses. El meu cas és més com-plex pel fet dels compromisos amb Andorra. En qualsevol cas, s’ha fet un acompanyament. Els bisbes no fem notes públiques d’aquestes visites als presos, com tampoc de les cartes o dels missatges. Però nosaltres sentim que pateixen i, a més, sabem que molts d’ells són catòlics. Els bisbes hem mirat de tenir sempre misericòrdia, bondat i amistat, tal com Jesucrist ens de-mana a l’Evangeli en relació amb tothom qui està empresonat. Crec que hem fet el que hem pogut.

Què hi diuen els bisbes quan reben crítiques d’uns i altres da-vant la situació a Catalunya?

Alguna interpretació ha estat injusta, certament, però crec que, en general, hem tingut compren-sió. Intentem contestar les diverses cartes. D’altra banda, ens agrada també que l’Església en la seva totalitat s’hi manifesti. Així ho veig jo. Em sembla molt bé que també ho facin els abats, les abadesses, moltes comunitats de base, la Unió de Religiosos de Catalunya, els ma-teixos bisbes, però també movi-ments eclesials, Justícia i Pau o els moviments d’Acció Catòlica. Tots

L’ENTREVISTA

Joan-Enric Vives, amb els infants de l’Escola andorrana a Canillo, durant la visita pastoral a aquesta parròquia.

«La visió de l’Església d’avui no és només la veu de la jerarquia, que té els seus propis límits i les seves responsabilitats, sinó la de tots els qui se senten i es diuen cristians»


mia o una nació és gran com més esperit magnànim tingui. I això, en aquest moment, convé tenir-ho present.

Vostè pensa que aquest con-flicte pot fer mal dins l’Església, per les sensibilitats sovint enfron-tades?

Hem d’acceptar que avui el món està fet de tensions. Imaginem ara com pot estar vivint l’episcopat bo-livià els problemes del seu país, i el mateix podríem dir dels bisbes ve-neçolans. No és fàcil. Això sí, hem de mantenir la comunió amb la San-ta Seu, que ens ha demanat que hi hagi unitat entre tots els bisbes de Catalunya i amb els d’Espanya. El Papa va dir que el problema cata-là s’havia d’agafar «amb pinces». És una frase una mica enigmàtica, com algunes d’ell, però segura-ment volia dir que hi ha elements de veritat en els dos cantons. I és que tothom té una part de veritat. La qüestió és com entrar-hi i què cal promoure. Nosaltres hem d’oferir-ho i aclarir-ho perquè els cristians prenguin les seves decisions. Es-tem davant d’un tema polític. I aquí és on els cristians tenen tot el dret i també tot el deure de prendre ells les seves decisions i els seus propis compromisos.

D’altra banda, el 2020, se cele-bren 25 anys del Concili Provincial Tarraconense. Com valora aquest temps? Se n’ha fet una bona rebu-da i aplicació a nivell de les diò-cesis?

Hem fet molt, tot i que potser no prou, per aplicar les resoluci-ons. Ara hi ha sensibilitats noves i problemes nous. El Concili, relle-git, presenta alguns elements que estan com esbossats però que tenen futur. Els hauríem d’inten-tar recollir avui, perquè mereixen molt d’interès. Jo crec que aquell treball bàsicament s’ha aplicat. Un element estrella del Concili de 1995 és l’encaix de la nostra Conferència Episcopal Tarraconense a l’interior de l’espanyola o bé com un organis-me propi. El tema, però, va quedar en una petició a la Santa Seu, que no creu convenient concedir el nou estatus de Regió Eclesiàstica, però igualment anem fent. Es pot treballar conjuntament de moltes altres maneres. L’estructura no ho és tot. Tenim a Catalunya una Esglé-sia que porta molts anys de treball en comú, interdiocesà, i encara continua. Potenciem-lo!

aportem i sumem. La visió de l’Església d’avui no és només la veu de la jerar-quia, que té els seus propis límits i les seves responsabilitats, sinó la de tots els qui se senten i es diuen cristians.

Vostè ha tingut els últims tres anys alguna implicació, com a pastor i com a cap d’Estat, en converses sobre aquesta crisi política? I ara creu que pot tenir alguna participació?

Jo sé que hi ha hagut mediacions o, almenys, intents de mediació en els moments més calents i més difí-cils. Alguns actors ho van explicitar, des del cardenal Omella fins als abats de Montserrat i de Poblet, passant pel president de l’episcopat espanyol, el seu secretari, el cardenal arquebisbe de Madrid i altres bisbes. També altres hem pogut fer algunes gestions més a nivell europeu. La mediació, des de la política, no s’ha volgut i ha fracassat. Però sempre hi serem. A nosaltres com a Església, ens hi trobaran per ajudar i per intentar aportar en aquest diàleg que reclamem dins una necessària entesa que rebaixi les tensions i doni comprensió, concòrdia, perdó, mirada endavant i misericòrdia.

L’amnistia és un tema que cal tenir en compte? Pot ajudar a reprendre la via del diàleg i la negociació?

En les mesures concretes, nosaltres no hi entrarem, i no ens toca. Però sí que podem demanar la magnanimitat, com hem dit en la nostra nota. Un estat, una societat, un govern, una autono-

L’ENTREVISTA

L’entrevista es va realitzar el 12 de novembre al Seminari de Barcelona.

«Un estat, una societat, un govern, una autonomia o una nació és gran com més esperit mag-nànim tingui. I això, en aquest moment, convé que es tingui present»

Comencem avui el temps d’Advent, el temps que ens prepara per a la cele-bració del Nadal. És el temps més adient per cultivar la més humil, la més alegre i la més atrevida de totes les virtuts teo-logals: és el temps de l’esperança.

Però, de quina esperança parlem? De quina esperança es tracta? No es tracta d’una esperança passatgera. Les expectatives d’aquest món són limita-des, fugaces, tenen una data de cadu-citat: es troben sempre fetes amb in-gredients terrenals que, tard o d’hora, s’esvaeixen com la pols o la palla es-campada pel vent. En canvi, l’esperança cristiana és duradora. És com la saviesa autèntica lloada a l’Escriptura. És aque-lla que no caduca perquè es fonamenta en la fidelitat de Déu. Amb tot, no és mai optimisme inconscient. És aquella que neix més profundament en la inti-mitat del cor, és la que fa reflorir en el fons de l’ànima la certesa de sentir-nos estimats, malgrat les penúries i els en-trebancs de la vida. És la petita esperan-ça lloada per Charles Péguy, «inquieta, tremoladissa i vacil·lant», però que «tra-vessa l’espessor dels temps». És aquella que, malgrat tot, infon confiança i no ens fa sentir sols. És l’esperança que ens deixa pau i joia en la pròpia intimi-tat, independentment dels obstacles, de les angoixes o del que ens trobem a fora. És la «petita esperança que té un aire de no-res», però que és «immortal», afirma també Péguy. És l’esperança que cap tempesta no pot desarrelar en la vida. És l’esperança que, com ens diu sant Pau, no defrauda, «no enganya» (Rm 5,1-5). És més, aquesta esperança

JOAN PLANELLASI BARNOSELLArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

ens carrega de paciència i de fortalesa davant les proves, ajudant-nos a vèncer tota tribulació. Quan estem pertorbats o ferits, tendencialment ens veiem com obligats a «niar» i a tancar-nos dins la nostra pròpia tristesa i de les nostres pròpies pors. En canvi, l’esperança cris-tiana ens allibera dels nostres nius de tristesa, ens fa volar, ens revela el destí meravellós pel qual hem nascut.

Però aquesta esperança necessita ser treballada, cultivada. Per això, el temps d’Advent és l’adequat per recor-dar les inacabables promeses de Déu i experimentar la seva protecció inven-cible. És el temps per escoltar les pro-meses, els anhels i les esperances dels grans profetes de l’Antic Testament, com el profeta Isaïes. Amb ell, podrem admirar la història del poble d’Israel, el poble de l’esperança. L’Advent és el temps per apropar-nos a la Mare de Déu, la que millor resumí i visqué totes les esperances de l’Antic i del Nou poble creient. L’Advent és també el temps per sentir en el nostre cor el buf de l’Esperit de Déu que ens impulsa a l’esperança. Ell ens farà adonar que l’esperança ve sovint barrejada enmig de sofriments, dificultats i tardances, perquè ella és com la llavor que se sembra o el fill que s’espera.

28 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019 CARTA DOMINICAL

La virtut de l’esperança

CARTA DOMINICAL 29CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019

JOAN JOSEPOMELLA OMELLACardenal arquebisbe de Barcelona

El «Black Friday» dels pobres

de menor qualitat o de temporades anteriors. El fi de «vendre a qualse-vol preu» justifica els mitjans.

Mentre uns viuen la bogeria del consumisme, uns altres surten al carrer buscant una altra mena d’oportunitats; aconseguir-les tam-bé serà una gran aventura. Els es-pera un dia ple d’emocions, perquè no saben on ni com poden trobar el que necessiten. És probable que no aconsegueixin res. Aquests aven-turers són els pobres de la nostra societat. Per a ells, tots els dies són Black Fridays, dies foscos, perquè cada dia han de buscar-se la vida. Alguns, faci fred o faci calor, aguan-ten estoicament llargues cues per ser atesos o trobar un plat en un menjador social. Tot per estalviar uns euros i, si tenen sort, també po-den trobar gangues comestibles: io-gurts a punt de caducar, fruita amb mal aspecte... Arriben a casa (els que la tenen) esgotats, però també satisfets d’haver aconseguit alguna cosa. L’endemà els espera una altra aventura plena d’emocions.

Iniciatives com el Black Friday contribueixen a normalitzar un con-sum exagerat, a consumir per con-sumir, no per necessitat, i aquesta

L’inici de l’Advent ve precedit, com ja comença a ser habitual, per un nou Black Friday («Diven-dres negre»). Fa uns anys, gairebé ningú coneixia aquesta tradició nord-americana; ara inaugura la temporada de compres nadalen-ques.

Milers de persones surten al car-rer amb un únic objectiu: trobar les millors ofertes. La bogeria d’aquest dia és tan gran, que, fins i tot, hi ha persones que agafen un dia de festa per poder anar a comprar, ja que no poden resistir-se a les temptadores ofertes. Comença la cursa, una au-tèntica aventura.

Es registren llargues cues de persones a la recerca de preus irresistibles que omplen carrers i centres comercials. Fins i tot, hi ha persones que acampen fora dels comerços per ser els primers. Tot això, per estalviar uns euros. Els compradors aguanten estoica-ment hores el seu torn per arribar a la caixa, on buiden la targeta de crèdit i omplen bosses i bosses de més coses de les que havien pre-vist. Arriben a casa esgotats, però satisfets, sense sospitar que algu-nes botigues ofereixen productes

és la tendència general. El Papa ha qüestionat l’economia actual, una economia sense un rostre i sense un objectiu veritablement humà, que promou un consum extrem (cf. Evangelii gaudium, 55,60). Ha de-nunciat en més d’una ocasió el que ell anomena la «cultura del rebuig» que considera «l’ésser humà en si mateix com un bé de consum, que es pot usar i després llençar. […] Els exclosos no són “explotats” sinó rebuigs, “sobrants”» (Evangelii gau-dium, 53). Estem parlant de gent gran, pobres, discapacitats o atu-rats de llarga durada. ¿Permetrem que se’ls consideri com a béns de consum, d’usar i després llençar?

Benvolguts germans, com a cris-tians, hem de reflexionar sobre el consum. No es tracta de renunciar a consumir, sinó de comprar el re-alment necessari, de comprar per al que sí que ho necessita. Crec que en aquest inici del temps d’Advent seria bo dedicar una mica de temps diari a plantejar-nos una vida més sostenible, amb un consum més responsable i solidari. Com va dir santa Teresa de Calcuta: «La po-bresa no la va fer Déu, la fem tu i jo quan no compartim el que tenim.»

Estigueu preparats, perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home

COMENTARI DE LA PARAULA

JOSEP RIUS-CAMPSTeòleg i biblista / [email protected]

PER A CONSULTES: [email protected]

IGNASI RICARTClaretià i biblista

El passatge que llegim aquest primer diumenge d’Advent pres-suposa l’exordi de la resposta que donà Jesús a la primera de les du-es preguntes que li formularen els deixebles sobre la futura destrucció del Temple («Digue’ns quan succei-rà això»), mentre estava assegut a la muntanya de les Oliveres: «Pel que fa al dia aquell i a l’hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.» Jesús malda per instruir-los sobre com en-tén ell que es realitzarà l’arribada del Fill de l’home: «Perquè com va passar en els dies que precediren el diluvi en què anaven menjant i bevent, prenent marit i muller, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca, i no se n’adonaren fins que va venir el diluvi i els eliminà tots, així serà l’arribada del Fill de l’home.» Mateu reitera que l’arribada del Fill de l’home (quatre mencions) serà del tot imprevisible, imprevisió que ens obliga a estar sempre vetllant, no fos cas que no ens trobés prepa-rats en aquell moment. A fi d’il·lus-trar-ho, apunta tres breus escenes

de la vida quotidiana: l’una té lloc al camp, l’altra al molí i una tercera a la casa. Aquesta última tan sols es conserva en el Còdex Beza, avalat per les antigues versions llatines. En cada una d’elles hi situa dues per-sones: dos homes, en la primera i la tercera; dues dones, en la central. Segons s’hagin preparat o no per a la vinguda del Fill de l’home, un d’ells, home o dona, serà pres amb ell, mentre que l’altre serà abando-nat a la seva sort. La comunitat és invitada a vetllar dia i nit. Per evitar que s’adormissin, posa l’exemple de l’amo de la casa que ha d’es-tar sempre en vetlla, no sigui que vingués el lladre a qualsevol hora de la nit i li foradés la casa amb un butró. Cal, doncs, que estiguem sempre preparats perquè, com ha dit abans, «no sabeu quin dia arriba el vostre Senyor», i com ho remarca ara precisant-ne l’hora: «Perquè a l’hora que menys us penseu arriba el Fill de l’home.»

CONSULTORI BÍBLIC

BÍBLIA30 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019

Quina mena de Messies esperava el poble jueu en temps de Jesús?

«El poble estava a l’expec-

tativa i tothom es preguntava intrigat si Joan no seria el Mes-sies» (Lc 3,15). Hi havia una expectativa per la vinguda del Messies, en hebreu maxiah, en grec «el Crist»: ungit, consagrat amb una unció per a una mis-sió. Originàriament és un títol, per això el NT parla més aviat del Crist. Quan Pau l’usa sense article equival a un nom propi. Jesús-Crist era primàriament una confessió de fe: Jesús és el Messies. Però aviat prengué el valor de nom propi. Crist, Un-git, Messies vol dir aquell que és designat per Déu per establir el regnat de Déu i ser-ne el Cap.

Esperar el Messies és espe-rar un enviat providencial, un lli-bertador polític i un restaurador religiós. A través dels profetes, Déu introdueix en el seu poble l’esperança messiànica d’una restauració de Jerusalem al vol-tant de la qual es reuniran totes les nacions (Is 62). L’AT presenta el Messies que ha d’arribar in-distintament com un rei pode-rós o com un just humil i pacífic però victoriós, i fins i tot com un home menyspreat i humili-at (Is 53). En els evangelis (Mc 14; Lc 22), Jesús declara al gran sacerdot que ell és el Messies, el Fill de l’home, el poder del qual es manifestarà plenament al final de la història. Però rebut-ja atribuir-se una missió d’ordre polític malgrat que els seus con-temporanis esperen, sobretot, ser alliberats de la dominació romana.

GLÒ

RIA

MO

NÉS

Is 2,1-5

El Senyor reuneix totes les nacions en la pau eterna del Regne de Déu

Lectura del llibre d’Isaïes:

Paraules revelades a Isaïes, fill d’Amós, sobre Judà i Jerusalem. Als darrers temps s’alçarà ferma la muntanya del temple del Senyor al cim de les muntanyes i per da-munt dels turons. Totes les naci-ons hi afluiran, hi aniran tots els pobles dient: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, al temple del Déu de Jacob, que ens ensenyi els seus camins i seguim les seves rutes; perquè de Sió en surt l’ense-nyament, de Jerusalem, l’oracle del Senyor.» Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra. Casa de Jacob, veniu, ca-minem a la llum del Senyor.

31CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019BÍBLIA

Rm 13,11-14a

Tenim la salvació a prop nostre

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Roma:

Germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe. S’acaba la nit i el dia s’acosta. Des-pullem-nos de les obres pròpies de la fosca, revestim-nos l’armadura del combat a plena llum. Compor-tem-nos dignament com a ple dia. Fora l’abús de menjar i beure, fora els plaers i les impureses, fora les renyines i les enveges. Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor.

121

Quina alegria quan em van dir: «Anem a la casa del Senyor.» Ja han arribat els nostres peusal teu llindar, Jerusalem. R. Quina alegria quan em van dir: «Anem a la casa del Senyor.» És allà que pugen les tribus, les tribus del Senyor. A complir l’aliança d’Israel, a lloar el nom del Senyor. Allí hi ha els tribunals de justícia, els tribunals del palau de David. R. Augureu la pau a Jerusalem: Que visquin segurs els qui t’estimen, que sigui inviolable la pau dels teus murs, la quietud dels teus merlets. R. Per amor dels meus germans i amics, deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu.» Per la casa del Senyor, el nostre Déu, et desitjo la felicitat. R.

Diumenge I d’Advent

Lectura primera

Evangeli

Lectura segonaSalm responsorial

Al·leluia Sl 84,8

Senyor, feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació.

Mt 24,37-44

Vetlleu i estigueu a punt

Lectura de l’evangeli segons sant Mateu:

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Quan vindrà el Fill de l’home passarà com en temps de Noè. Els dies abans del diluvi tot-hom continuava menjant i bevent i casant-se, fins que Noè hagué en-trat a l’arca. No s’havien adonat de res quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots. Igual passarà

en l’adveniment del Fill de l’home. Si hi hagués llavors dos homes ple-gats al camp, potser l’un fora pres i l’altre deixat; si hi hagués dues do-nes molent plegades, potser l’una fora presa i l’altra deixada. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor.

Estigueu-ne segurs: si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria, no s’hauria adormit ni hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, que el Fill de l’ho-me vindrà a l’hora menys pensa-da.»

Comença el temps d’Advent

1. DIUMENGEDiumenge I d’Advent, Morat. Lec-tures: Isaïes 2,1-5 / Salm 121 / Ro-mans 13,11-14 / Mateu 24,37-44SANTORAL: Carles de Foucauld, rel.; Edmon Campion i comp., prev. i mr.; Eloi, ob.; Natàlia, mr.; Naüm, prof.

2. DILLUNSFèria, Morat. Lectures: Isaïes 4,2-6 / Salm 121 / Mateu 8,5-11SANTORAL: Bibiana, vg. i mr.; Elisa, vg.; beata Maria-Àngela Astorch, rel.; Silvà, b.

3. DIMARTSSant Francesc Xavier (MO), Blanc. Lectures: Isaïes 11,1-10 / Salm 71 / Lluc 10,21-24SANTORAL: Cassià, mr.; Magina, mr.; Sofonies, prof.

4. DIMECRESFèria, Morat. Lectures: Romans

Calendari de la setmana

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions(CICLE LITÚRGIC A; FERIAL I)

TEMPS D’ADVENT

Desembre

10,9-18 / Salm 18 / Mateu 4,18-22. O bé: Sant Joan Damascè (ML), Blanc.SANTORAL: Ada, vg.; Bàrbara, vg. i mr.; Bernat, b. i card.; Francesc Gálvez, prev. i mr.

5. DIJOUSFèria, Morat. Lectures: Isaïes 26,1-6 / Salm 117 / Mateu 7,21.24-27SANTORAL: Dalmau, b.; Guerau de Braga, b.; Crispina, vg.; Sabas, ab.

6. DIVENDRESFèria, Morat. Lectures: Isaïes 29,17-24 / Salm 26 / Mateu 9,27-31. O bé: Sant Nicolau (ML), Blanc. Vic: Santa Carme Sallés (ML), Blanc.SANTORAL: Asel·la, vg.; Fortià, mr.; Pere Pasqual, b. i mr.

7. DISSABTESant Ambròs (MO), Blanc. Lectu-res: Isaïes 30,19-21.23-26 / Salm 146 / Mateu 9,35-10,1.6-8SANTORAL: Ester, reina; Eutiquià, p. i mr.; Romaric, ab.

LITÚRGIA32 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019

(SALTERI: SETMANA 1)

El Sant 7 DESEMBRE

Sant Ambròs de MilàDurant els primers segles els bisbes eren les figures cabdals del cristianisme. Guiaven i consolaven la comunitat en mo-ments difícils, escrivien grans obres teològiques i amb la predicació aconseguien conversions. Alguns d’ells són Pares de l’Església, com sant Ambròs de Milà (c. 340 – 397).Pertanyent a l’aristocràcia, de ben jove ja era governador de Milà. Ocupant aquest càrrec va esclatar un enfrontament dins la diòcesi per decidir qui havia ser el bisbe. Ambròs va fer de mediador i va adreçar a les parts un discurs conciliador tan ben fet que en acabat el poble enfervorit va decidir que el bisbe seria ell. Aquest, reticent, va objectar que encara no havia rebut el baptisme, però la comunitat va decidir resoldre aquest inconveninet fent-lo batejar i ordenant-lo prevere i bisbe el mateix dia. Com a pastor de la comunitat, sant Am-bròs va destacar tant per les homilies com per la seva obra literària, especialment pels himnes. Va aconseguir convertir a la fe ni més ni menys que sant Agustí, va mediar en conflictes polítics i va ajudar sempre els últims de la societat. El 1298 Bonifaci VIII el va declarar Doctor de l’Església.

33CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019LITÚRGIA

L’any litúrgic, camí de fe

«L’Any Litúrgic és un gran camí de fe», va dir el papa emèrit Benet XVI du-rant la pregària d’un Àngelus (2010). Va bé recordar aquesta frase ara que comencem un nou any litúrgic, i en un temps de poca fe. Cada any, els cristi-ans fem el camí de la fe a l’entorn dels misteris de la nostra vida cristiana que giren a l’entorn del misteri central de la mort i resurrecció del Senyor, és a dir, del misteri pasqual. De Moisès als profetes i a Jesús, les Escriptures són història de la salvació, i amb elles el nostre caminar també es fa història de la salvació. L’any litúrgic recorre aques-ta història a l’entorn de l’eix central de la Pasqua. Comencem el camí amb l’Ad-vent que ens porta al Nadal i l’Epifania, quan Déu es manifesta clarament en el camí de la nostra fe, en la persona del Fill Jesús, i la terra s’obre a Déu (diu sant Gregori Nissè). Continuem el camí de la fe amb la llarga Quaresma que ens porta a la Pasqua que celebra l’obra salvífica del Crist, i que és el centre de tot l’any litúrgic, amb l’Ascensió i la Pen-tecosta en què el Senyor Jesús pujat al cel envià el seu Esperit Sant perquè la seva obra redemptora es continuï perpetuant en el món en espera de la segona vinguda del Senyor. És així com cada setmana, durant els vint-i-quatre diumenges de durant l’any, els cristians ens reunim per celebrar l’eucaristia, misteri Pasqual de l’obra redemptora del Senyor Jesús.

Commemorant així els misteris de la Redempció, diu el Vaticà II, ens obrim a les riqueses del poder santificador dels mèrits del Senyor, de manera que es

fan presents sempre i en cada temps perquè els fidels ens hi puguem posar en contacte i omplir-nos de la gràcia de la salvació (cf. SC 102).

L’Església i els cristians que la for-mem, no solament recordem i fem me-mòria de la nostra redempció sinó que celebrem una realitat viva i present que es realitza ara, aquí i per nosaltres. En cada missa que celebrem es realitza el que Jesús va anunciar a la sinagoga de Natzaret, després de desenrotllar el pergamí del profeta Isaïes: «Avui s’ha acomplert aquesta Escriptura que vos-altres heu escoltat» (Lluc 4,21).

L’Església celebra cada any, de ma-nera nova i actualitzada, el misteri pas-qual del Crist, a través de l’any litúrgic, i ho fa en obediència al manament del seu Senyor, i a la més antiga professió de fe: «Crec en l’Esperit Sant, la Santa Església catòlica, la comunió del Sants, la remissió dels pecats.» Celebrem el sant do salvífic, donat per Déu en l’eu-caristia. Acollint-lo, l’Església es rege-nera i creix, en unitat amb tota la terra, i amb els sants i àngels del cel.

Ara que comencem un nou any litúr-gic, fem de nou el nostre camí cristià personal de la fe que ens portarà a la gloriosa pasqua del Crist ressuscitat, i un dia, si el seguim amb fidelitat, ens portarà a la Pasqua eterna de la nostra pròpia resurrecció.

F. XAVIER PARÉS SALTOR Delegat diocesà de Litúrgia d’[email protected]

EL CONSULTORI

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORALpel Dr. Joan Antoni Mateo

PER ENVIAR CONSULTES AL DR. MATEO:[email protected] Ap. de correus 121-25620 Tremp (Lleida).

Qüestions de gènere…Soc professora d’ESO i constato

que alguns companys de claustre confonen els adolescents amb les teories de gènere. Jo intento des-muntar aquesta ideologia que els volen imposar, però em diuen que pari compte, que puc fins i tot ser sancionada. M’agradaria alguna ori-entació al respecte.

Diuen els experts que la paraula gènere va ser inventada en el món an-glosaxó quan a la revolució occidental es van voler distingir les diferències biològiques home-dona de les funci-ons que li són atribuïdes socialment. En realitat es volia trencar la unitat on-tològica de la persona divorciant-la, per dir-ho d’alguna manera, del seu propi cos, masculí o femení. És una construcció artificiosa, una ideologia que es vol imposar com un dogma, contradient la raó més elemental i, òb-viament, la visió de l’ésser humà que es deriva de la fe cristiana. Potser aquest afany d’imposar, a la llarga, produirà els efectes contraris al seu propòsit, però de moment confon i molt, so-bretot els més joves. Per tot arreu són bombardejats amb idees i missatges ben tèrbols. Vostè pot ajudar els seus alumnes a pensar críticament i pot fer-no sense entrar en conflictes legals. Simplement dediqui’s a exposar la ide-ologia de gènere i l’antropologia cris-tiana de forma objectiva i sistemàtica, posant en evidència la seva fonamen-tació (o manca de fonamentació) i dei-xi que els alumnes pensin... L’any 2011 la revista Temes d’avui, en el número corresponent a setembre-desembre, va dedicar un espai considerable a tractar críticament la ideologia del gènere. En poques pàgines l’ajudarà a conèixer el més fonamental del tema. Hi trobarà, entre altres, un molt bon article sobre La ideologia del gène-re en el dret espanyol, molt apropiat per respondre la pregunta que vostè fa sobre com abordar certes qüestions sense conflictes legals. Avui, més que mai, els cristians hem de ser, com diu el Senyor, senzills com els coloms i prudents com les serps, especialment quan podem trobar paranys injustos a la difusió de la veritat.

ESPAI LECTORS34 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019

JORDI MONTLLÓDoctor en Antropologia social

L’associació El Bou i la Mula, col·lectiu d’opinió, recerca i difu-sió del pessebre, i el Museu Arxiu Municipal de Llavaneres ofereixen aquest Nadal una exposició an-tològica sobre l’obra de l’escultor pessebrista barceloní Pere Catà i Vidal (Sant Pol, 1937).

La seva llarga trajectòria com a escultor amateur i la seva vincula-ció a l’Associació de Pessebristes de Barcelona i al col·lectiu El Bou i la Mula van ser motius suficients perquè l’octubre del 2018 se li fes un homenatge com a mostra d’agraïment per la seva aportació al món del pessebrisme. La pre-sent exposició és una fita més per tal de fer més visible l’obra d’un escultor que transforma el fang en excel·lència.

El seu estil és molt peculiar; treballa el detall fins al límit, des-glossa els músculs com si fes un estudi d’anatomia. Les figures tenen moviment, expressió; es-tan vives. Busca postures dinà-miques, basades en la realitat, en personatges del carrer i capta l’instant precís on tots els mús-culs es troben en tensió per l’es-forç del moment.

Alguns dels seus personatges

no semblen figures de pessebre, sinó que formen part d’escenes costumistes d’un món imaginari de la cosmovisió de l’artista. Un amic psiquiatre un dia li va dir que re-flectien angoixa. Ell assenteix amb escepticisme i sornegueria perquè per sobre de tot se sap creador i gaudeix de cada instant que la seva mà fa treballar el palillo.

Més d’una cinquantena de pe-ces, que provenen totes elles de fons privats, la converteixen pro-bablement en una exposició única i irrepetible. Acompanyen aquest esdeveniment una exposició inè-dita de fotografies de l’obra del Dr. Catà realitzades per Jordi Montlló.

També podrem gaudir d’una mostra del Fons Catà, que com-prèn més d’un miler d’articles de premsa publicats entre finals del segle XIX i els anys vuitanta del segle XX, que el col·lectiu El Bou i la Mula ha digitalitzat i ha posat a disposició online gràcies al suport i al finançament del Departament de Cultura de la Generalitat de Ca-talunya.

L’exposició, que s’inaugura el 5 de desembre, a les set de la tarda, romandrà oberta fins al 19 de gener del 2020. El Museu Arxiu Municipal de Llavaneres està ubicat a la ca-rretera de Sant Vicenç, 14 (Can Ca-ralt), a Sant Andreu de Llavaneres.

L’oníric món del Dr. Pere Catà

Cartes

Podeu enviar les cartes a: [email protected]

Postals desd’Andalusia

ANTONIO GILSacerdot i periodista

La GOAC, a Còrdova

Fa pocs dies, la GOAC, la Germandat Obrera d’Acció Ca-tòlica, va celebrar a Còrdova la seva assemblea, per triar nou president, Manolo Díaz Sán-chez, i per planificar les seves activitats en els propers dos cursos. Tres pilars fonamen-tals resplendeixen en la plani-ficació: la comunió amb Déu, en Jesucrist; la comunió amb l’Església, de la qual reben el mandat d’evangelitzar el món obrer; i la comunió amb el món obrer més empobrit. En la seva tasca evangelitzadora la GOAC té les seves claus: pri-mera, acompanyar la vida de les persones en els diferents ambients, el familiar, eclesial, social i laboral, perquè puguin viure des dels valors evangè-lics: la comunió, la justícia i l’amor als altres; segona, con-tribuir a canviar la mentalitat i l’atmosfera cultural que ens embolcalla i que ens fa veure com a normal la inhumanitat de la feina i de la vida socio-política; tercera, col·laborar al canvi de les institucions perquè estiguin al servei d’un projecte polític que, realment, posi al centre l’ésser humà; i quarta clau, construir i donar visibilitat a experiències alter-natives a la nostra manera de pensar, de sentir i de viure, a l’ús dels béns, en la solidaritat amb els pobres, en la forma de viure els compromisos socio-polítics. La GOAC de Còrdova viu amb força els seus ideals i els llança amb força a la ro-sa dels vents. Malgrat tots els canvis, sempre ens quedarà la GOAC, amb el seu esperit crí-tic i ardent, amb la seva abra-çada a punt per als més febles.

ESPAI LECTORS 35CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019

El peix gros es menja el petit

A la Catalunya Cristiana del 10 de novembre, que he rebut amb un cert retard, a l’espai de l’efemèride feu esment que el 14 de novembre del 1924 es va fer la primera emissió radiofònica.

Tots els qui, com jo mateixa, hem estat i encara som aficionats a la rà-dio els ho agraïm.

L’EAJ-1-Ràdio Barcelona té l’ho-nor d’haver estat la primera dins de l’Estat espanyol. Actualment, és una emissora més de la SER. És ben cert que el peix gros es menja el petit.

MARINA QUINTANABarcelona

Mitjans de comunicació catòlics

En la glossa dominical del 3 de novembre, el bisbe de Solsona, Xa-vier Novell, parla dels mitjans de co-municació catòlics, que treballen i informen objectivament sobre la vida de l’Església. Destaca els fulls parroquials i diocesà, les webs i les xarxes socials, però també mit-jans tan estimats per nosaltres com Catalunya Cristiana i Ràdio Estel. Certament, com diu el Sr. Bisbe, els mitjans generalistes «no solen ajudar gaire l’Església». Per això és molt important comptar amb mitjans catòlics, al servei de l’evangelització, però perquè puguin fer la seva feina necessiten l’ajuda i la col·laboració de tothom.

DOLORS SOLMollerussa

Canviem de temaPortem una temporada de «mo-

notemes»: Catalunya i la sentència, les eleccions, els pactes i gairebé ja no es parla d’un tema molt més im-portant: l’educació. Hem de vetllar per ella perquè està en joc el nostre futur.

Als fills els podem donar diners i, el més normal és que se’ls gastin, però si lluitem per donar-los una bo-na educació, aquesta la tindran per a tota la vida.

Darrerament es parla d’impartir educació sexual fins i tot al parvu-lari. A mi això em sembla una gran estupidesa, com si diguéssim que cal ensenyar-los l’aparell respiratori, el digestiu, etc. Cada cosa a la seva edat, si us plau.

I sí, més endavant, impartir edu-cació sexual però de la bona, amb molt de respecte, perquè no som animals que ho fan quan els ve de gust. Només així contribuirem a evi-tar un altre d’aquests monotemes: les bàrbares agressions sexuals que pateixen moltes dones.

MARÍA JESÚS CLEMENTE-ALLOZASant Just Desvern

1 DESEMBRE 201936 CatalunyaCristiana CULTURA

Novel·la sobre la santa africana i patrona de les víctimes del tràfic

Bakhita, la mare Moretta«Per a mi Bakhita és la imatge d’una

nena petita que camina pel desert, conscient que si té set, si té gana, si es posa malalta, es morirà. Bakhita és la ne-na que decideix tirar endavant malgrat les dificultats i que miraculosament ha sobreviscut a totes les adversitats. La seva força no és només la força de qui lluita per sobreviure, sinó de qui lluita per sobreviure amb els altres.»

Així defineix Véronique Olmi, reco-neguda novel·lista, dramaturga i actriu francesa, la protagonista del seu darrer llibre: Bakhita (Ediciones Sígueme), una novel·la inspirada en fets reals. El va pre-sentar el dimarts 29 d’octubre a l’Institut Francès de Barcelona, acompanyada per Jaume Castro, responsable de la Comunitat de Sant’Egidio de Barcelo-na. Abans, va concedir una entrevista a Catalunya Cristiana.

«Visitant l’església d’un petit poble francès, a la diòcesi de Tours, vaig des-

CARME MUNTÉBarcelona

cobrir que tenia com a patrona Jo-sefina Margarida Bakhita», explica Véronique Olmi. Hi havia una foto-grafia i una breu ressenya biogràfica d’aquesta noia nascuda el 1869 al Sudan, que va ser segrestada al seu poble, Olgossa, i quatre vegades ve-nuda com a esclava. Després de ser alliberada a Venècia pel cònsol italià a Khartum, va demanar el baptis-me, va adoptar el nom de Josefina Margarida Bakhita, va ingressar a la congregació de les Filles de la Cari-tat de Santa Magdalena de Canossa i es va lliurar al servei dels més po-bres. Tot plegat enmig de les dues guerres mundials i del feixisme ita-lià. Va morir a Schio, Itàlia, el 1947. Canonitzada el 2001 per Joan Pau II, va esdevenir la primera santa sud-anesa. És patrona de les víctimes del tràfic de persones i Benet XVI la va posar com a exemple de vida

L’escriptora i dramaturga francesa Véronique Olmi.

37CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019CULTURA

i d’esperança en la seva encíclica Spe salvi («Salvats en l’esperança»). La seva autobiografia, Història me-ravellosa, es va publicar per primera vegada l’any 1931.

La breu nota biogràfica va ser el punt de partida, el desllorigador, d’una novel·la que se submergeix en la vida de Bakhita, alhora que fa denúncia de l’esclavitud, que en al-guns països com el Sudan esdevé un autèntic modus vivendi. Perquè de fet, Bakhita no és el nom real d’aquesta jove sudanesa, sinó que és el nom que rebien moltes dones esclaves i que, paradoxalment, en àrab significa «l’Afortunada». L’hi van posar als 7 anys, quan va ser comprada per uns negrers musul-mans.

«Hi ha molts esclaus que es di-uen Bakhita», explica Véronique Olmi. «En començar el llibre em vaig plantejar com era possible que aquesta jove sudanesa, que va arribar a passar per tantes penali-tats, hagués oblidat com es deia. Jo creia, i estava equivocada, que si no sabia com es deia, tampoc no po-dia saber qui acabaria sent. Neces-sitava entendre-ho. A mesura que

escrivia el llibre, vaig comprendre que acceptar el nom de Bakhita va ser per a ella una manera d’acceptar el passat d’esclava, però també de lliurar la vida als altres.»

La deshumanització és l’element que comparteixen totes les perso-nes denigrades i explotades, ja si-guin els esclaus que són venuts i comprats a canvi d’unes monedes o els jueus internats als camps de con-centració. Es tracta de prendre’ls el nom, de posar-los un número o un nom inventat. Per això Véroni-que Olmi ha posat com a epígraf del seu llibre aquest fragment de Si això és un home, de Primo Levi: «Ens trauran també el nom. I si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem.»

«La força de Bakhita, la seva gran resistència, ha estat refusar fer mal als altres, per això la seva vida d’adulta com a religiosa la dedica als infants perduts i orfes», explica Véronique Olmi. Per ells esdevé una mare, la Mater dolorosa de la seva medalla canosiana, la mare que esti-ma tots els infants perduts. A Schio és recordada com la mare Moretta («Moreneta»).

La dramaturga i escriptora fran-cesa ens explica que ha escrit la no-vel·la en present per posar sobre la taula que l’esclavitud continua sent un tema actual. «El nom de Bakhita el porten un gran nombre d’associ-acions que ajuden refugiats, prosti-tutes, en definitiva totes les perso-nes que continuen sent víctimes de l’explotació de l’home per l’home.»

En aquest sentit, Olmi critica la política migratòria europea i, en concret, el Conveni de Dublín, que obliga els refugiats a quedar-se al país on s’han registrat primer. Diu que «els països europeus haurien d’acceptar quotes més importants de refugiats, per afavorir una distri-bució igualitària».

Véronique Olmi, al llibre, defineix la caravana d’esclaus en què trans-porten Bakhita com «una llarga fila nua i desesperada que creua el món enmig d’una gran indiferència». Toc d’atenció de l’autora sobre la indi-ferència davant tantes persones que, com Bakhita, avui dia intenten sobreviure en la seva travessia pel desert.

VÉRONIQUE OLMI«A mesura que escrivia el llibre, vaig comprendre que acceptar el nom de Bakhita va ser per a ella una manera d’acceptar el passat d’esclava, però també de lliurar la vida als altres»

Portada del llibre.

Santa Josefina Bakhita (1869-1947).

CULTURA1 DESEMBRE 201938 CatalunyaCristiana

MACBarcelona El Museu Picasso acull l’exposició «Pablo

Picasso, Paul Eluard. Una amistat sublim»

Quan art i poesia es donen la mà

Un feedback fructífer, intens i excep-cional. Així es pot definir el lligam que van mantenir Pablo Picasso (1881-1973) i el poeta francès Paul Eluard (1895-1952), un dels grans referents del mo-viment surrealista, durant gairebé vint

anys. La trajectòria creativa, intel-lectual i vital de tots dos artistes és el fil conductor de l’exposició Pablo Picasso, Paul Eluard. Una amistat sublim. Comissariada per Emmanuel Guigon i Malén Gual, es pot visitar al Museu Picasso de Bar-celona fins al proper 15 de març.

Una profunda admiració mútua que va donar com a resultat treballs prodigiosos i sorprenents que es poden veure a la mostra. Per exem-ple, un dibuix fet conjuntament per Picasso i Eluard en un sobre adreçat a l’escriptor André Breton, funda-dor i principal exponent del surre-alisme. Aquest dibuix, de gran co-lorit, té unes clares connotacions psicodèliques. O Le livre ouvert, amb poemes d’Eluard i dibuixos de Picasso.

També cal destacar la sèrie de setze retrats de Paul Eluard realit-zats pel geni malagueny l’any 1941, amb llapis sobre paper, que consti-tueixen una fascinant metamorfo-si del personatge, des d’un dibuix figuratiu convencional a un esclat apoteòsic del cubisme.

El poeta fins i tot ajudava mate-rialment Picasso en les seves cre-acions. «Després de no sé quants esbossos i mesos de reflexió, vaig fer aquesta estàtua en una sola tar-da. (...) Vam agafar cordes i vam amarrar L’home del xai a les bi-gues», escrivia Picasso. Naixia així una de les escultures més cèlebres de l’artista. Així mateix, és llarga la llista dels poemes escrits per Eluard sobre Picasso.

Presència femenina

Les parelles d’Eluard i Picasso en aquell temps tenen una presència rellevant a l’exposició. A París, l’any 1930, un cop separat de Gala —que aviat esdevindria la musa per ex-

«Retrat de Nusch Eluard» (1937), de Pablo Picasso. Musée National Picasso-Paris. MP 1990-19. RMN-Grand Palais (Musée National Picasso-Paris) / Adrien Didierjean.

© S

ucce

ssió

Pab

lo P

icas

so, V

EG

AP,

Mad

rid

2019

CULTURA 39CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019

cel·lència de Salvador Dalí i amb qui va tenir una filla, Cécile—, Paul Eluard va conèixer Nusch (pseudònim de Maria Benz). Una dona posseïdora d’una fo-togènia sublim, que recorda la de les grans estrelles cinemato-gràfiques del Hollywood daurat, com la Garbo o la Hepburn. Paul i Nusch es van casar el 1934.

Nusch va ser font d’inspiració poètica per al seu espòs. Per la seva banda, Picasso la va immor-talitzar en nombrosos retrats que s’exhibeixen a la mostra, executats amb oli sobre tela o llapis sobre paper. També s’hi poden admirar moltes fotografies del matrimoni Eluard i dels bons amics homò-nims Pablo i Paul, la gran majoria efectuades per Dora Maar.

La fotògrafa Dora Maar (nom artístic d’Henriette Theodora Markovitch) va conèixer Picasso el 1936 i de seguida es va conver-tir en la seva companya i model. A més, va influir en la politització de l’artista. Durant la guerra civil espanyola, Picasso, que residia a París des del 1904, va prendre

partit pel govern legítim i la causa republicana.

La barbàrie de la guerra

Commogut pels bombardejos de l’exèrcit franquista sobre Ma-drid, Eluard va escriure el poema Novembre 1936. En un dels expo-sitors hi apareix l’original manuscrit del poeta i, al costat, la versió im-presa en un llibre. El text va inspi-rar, el 1937, a Picasso els magnífics gravats de Somni i mentida de Fran-co, els quals, vuitanta anys després, continuen sent un clam contra la barbàrie de la guerra i una reflexió sobre el sentit de la vida i de la mort.

Precisament un d’aquests gra-vats es pot considerar una mena d’assaig per a una de les obres mes-tres de l’exposició: La dona que plo-ra (1937). Aquest quadre, fet amb oli sobre tela, transmet, amb tota cruesa, el dolor, l’angoixa i la ràbia que pot experimentar l’ésser humà davant les hostilitats bèl·liques. Com una sageta llançada contra la sensibilitat de l’espectador. Cer-tament, el virtuosisme de Picasso no tenia límits.

La mostra presenta set fotogra-fies del procés de realització del Guernica, preses per Dora Maar entre el maig i el juny del 1937 a París, així com el poema La victoire de Guernica, de Paul Eluard. El tema de la guerra està també present en un altre treball magistral de Picas-so: Massacre a Corea (1951), on l’au-tor denuncia la intervenció militar americana en aquest país asiàtic. Compromès amb els moviments per la pau, els coloms dibuixats per Picasso s’han convertit en un símbol pacifista.

Altres peces notables de l’en-fant terrible de les belles arts són Dona asseguda en una butaca (Do-ra) (1938), El dorment (1942), Bust de dona amb brusa groga (1943) i Dona nua dempeus (1946).

Paul Eluard moria prematura-ment el 18 de novembre del 1952 a causa d’un infart de miocardi. Acabava així una sòlida complicitat artística i personal que ha deixat per a la posteritat un llegat admira-ble. Picasso va vetllar el cos del seu amic i va dibuixar un colom volant amb aquesta dedicatòria: «Pour mon cher Paul Eluard.» La litografia, un dels tresors de l’exposició, és un meravellós cant a l’amistat.

«La dona que plora» (1937), de Pablo Picasso. Musée National Pi-casso-Paris. Dation Pablo Picasso, 1979. MP165. RMN-Grand Palais (Musée National Picasso-Paris) / Jean-Gilles Berizzi.

© Successió P

ablo Picasso, V

EG

AP, M

adrid 2019

La trajectòria creativa, intel·lectual i vital de Picasso i Eluard és el fil conductor de l’exposició

CULTURA1 DESEMBRE 201940 CatalunyaCristiana

Les deu diòcesis catalanes con-serven un gran nombre d’edificis que daten de temps medievals, des del romàinc de la Vall de Boí, la catedal de la Seu d’Urgell o el monestir de Sant Pere de Roda, fins a les grans catedrals i basíliques gòtiques de Barcelona, Manresa, Tarragona o Tortosa. Així i tot, fora dels circuits més turístics encara hi ha esglésies més modestes amb segles d’història que necessiten ser protegides i promocionades. Aquest és el cas de Sant Pere de Talteüll, a Massoteres, la Segarra, que acaba de ser declarada Bé Cul-tural d’Interès Nacional per part de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta església romànica per-tanyent al bisbat de Solsona va ser construïda al segle XI i és una de les més antigues de tota la plana de Lleida. El Departament de Cultura ha considerat que mereixia aques-ta nova catalogació per les poques transformacions posteriors que ha patit i per les característiques es-tructurals que presenta: «Es tracta d’un edifici singular format per du-es naus paral·leles cobertes amb volta de canó.

Les característiques d’estructu-ra i tipologia de l’església de Sant Pere de Talteüll fan d’aquest edifici un element totalment excepcional i rellevant en el context de l’arquitec-tura religiosa del romànic català del segle XI.» Exteriorment l’edifici des-taca per la bona conservació dels dos absis amb decoració a l’estil llombard i l’austera portalada ado-vellada. Juntament amb l’església també ha rebut el mateix grau de protecció la veïna torre medieval de l’avui desaparegut castell de Talteüll.

Altres edificis religiosos veïns catalogats com a Bé Cultural d’In-terès Nacional són les esglésies parroquials de Cervera, Guissona, els Plans de Sió, Sanaüja, el mo-nestir de Cellers (Torà) i el santuari mercedari de Sant Ramon Nonat.

L’església de Talteüll de Massoteres, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional

El temple és romànic i data del segle XIREDACCIÓ

Els dos absis amb decoració llombarda.

SOLEMNITAT DE LA PURÍSSIMA CONCEPCIÓBasílica de la Puríssima ConcepcióAragó, 299 – Barcelonawww.parroquiaconcepciobcn.org

DIUMENGE, DIA 8 DE DESEMBREA les 11 del matíEucaristia solemnePresideix: DR. RAMON CORTS I BLAY, rector

Cor estable de la ConcepcióMissa pro Europa de JACQUES BERTHIERAmb quartet de veus, trompeta i orgue

A les 7 de la tardaSEGONES VESPRES SOLEMNESPresideix: Mn. Xavier Orpinell, rector castrense de Barcelo-na i capellà major de la II circumscripció eclesiàstica

Orgue: Lorién Santana


16 quilòmetres. Pel que fa a la se-va òrbita, hi ha encara un marge d’incertesa però es pot afirmar ja que ara es troba a uns 400 milions de quilòmetres del Sol i la màxima aproximació, aquest desembre, se-rà d’uns 300 milions (el doble de la distància Sol-Terra). L’alta velocitat que té no tan sols mostra el seu origen extrasolar sinó que també indica que acabarà marxant, és a dir, que quedarà fora dels dominis del Sol.

Des de l’anunci del descobri-ment, s’ha iniciat una campanya de seguiment d’aquest astre. I tant els americans (la NASA) com els europeus (ESA) n’han prioritzat l’ estudi en el marc dels seus pro-grames sobre asteroides i come-tes. Marco Michelli, de l’ESA, diu: «Estem treballant per obtenir més observacions d’aquest objecte inu-sual» i Karl Battams ens indica: «Si és inequívocament interestel·lar serà fascinant comparar la seva composició amb la varietat que veiem en cometes del nostre propi sistema solar.»

Nosaltres desitgem sort a tots els astrònoms en la continuació de les seves observacions.

No fa gaire, era el 14 de juliol passat, us parlava de l’observació astronòmica d’un estrany objecte, que s’anomenà Oumuamua. Era el primer astre extrasolar detectat pels astrònoms i va causar sensa-ció entre els científics, corrent com corre a 26 km/s. Doncs bé, avui us haig de parlar d’un segon objecte que s’ha vist que també ve de més enllà dels àmbits del nostre Sol. I es tracta, segons sembla, d’un autèn-tic cometa, no un quasi asteroide, com era (i és) Oumuamua. Ha estat descobert per l’astrònom Genna-dy Borisov des de l’Observatori Astrofísic de Crimea el 30 d’agost passat. De moment, se li ha posat el nom de C/2019 Q4.

Té tots els aspectes de cometa. Les observacions que han seguit en molts observatoris després de l’anunci de la troballa ho mostren i Karl Battams, astrofísic de l’Ob-servatori Naval dels EUA, ha dit: «Definitivament és un cometa.» I és que ja es pot veure com comença a desenvolupar una cua de gasos. I a quina velocitat es desplaça? A uns 40 km/s. El seu nucli costa de mesurar. S’ha arribat a la conclu-sió que té un diàmetre d’entre 2 i

FRANCESC NICOLAU Professor emèrit de la Facultat de Filosofia de Catalunya

ACTUALITATS CIENTÍFIQUES

Un cometa que ens ve de més enllà del sistema solar

L’astrònom Gennady Borisov, descobridor del nou cometa. / Dmitry Smirnov

CatalunyaCristiana CULTURA42 1 DESEMBRE 2019

Beatificada el 27 de juny del 1793 pel papa Pius VI, Mafalda de Portugal i de Bar-celona era filla del rei Sanç I de Portugal i de Dolça de Barcelona, la princesa cata-lana filla del comte Ramon Berenguer IV i de Peronella d’Aragó; neboda, per tant, d’Alfons el Cast, i germana d’Alfons II de Portugal i de les també beates Teresa, rei-na consort de Lleó, i de Sança, coneguda pels portuguesos com la Raihna Santa.

Era la més petita de tots els germans. Molts autors desconeixen l’any del seu naixement i el situen aproximadament cap al 1208, data del tot impossible, perquè la seva mare, Dolça, va morir a Coïmbra als 38 anys el dia primer de se-tembre del 1198. Més probables, doncs, són les dates d’altres fonts, que la situen el 1195, o bé el 1197.

Mafalda va casar-se amb el recent proclamant rei Enric I de Castella el 1215, matrimoni que l’any següent seria anul·lat pel papa Innocenci III, com a no consu-mat, per la poca edat dels contraents (si bé la núvia tenia uns disset anys, una edat normal en l’època, el nuvi tot just n’havia fet deu) i també per la consanguinitat en-tre les famílies.

El pare, Sanç I, que moria el 1212, ha-via deixat a Mafalda el castell de Seia, a la serra d’Estrela, amb les terres i les rendes, el mateix que passaria amb els

altres germans. Però Alfons II, hereu del regne, no va voler que les germanes tinguessin dominis senyorials a Portu-gal i va prendre’ls terres i títols heretats. No fou fins al 1223 que, pujant al tron el fill d’Alfons II, Sanç II, va reconèixer alguns dominis a les seves ties, sempre que renunciessin al títol de princesa.

Mafalda, com la seva germana, quan va retornar a Portugal es va fer monja cistercenca. Era el 1220 quan va anar al monestir de Lorvâo i des-prés al de Sant Benet d’Arouca, tots dos a la zona de Porto (aquest darrer donació del seu germà), on va residir tota la vida.

Va morir al monestir de Rio Tinto, a Amarante, també al nord de Portugal, el dia 1 de maig de 1256. La van enterrar allà mateix. I el 1617, tres-cents cin-quanta anys després de la seva mort, quan van voler traslladar les seves des-pulles per sepultar-les a Arouca, van trobar el seu cos incorrupte. Havent estat considerada en vida com una santa, es va produir un esclat de de-voció popular i veneració a l’entorn de la seva figura. Potser a alguns el nom de Mafalda els pot semblar de cert exo-tisme, però cal aclarir que Mafalda és l’equivalent en el portuguès de l’època, al nom de Matilde.

JOAN PALLARÈ[email protected]

GENT DE CASA

Mafalda de Portugal


JOAN RAMON MARÍN100 personatges bíblicsCossetània Edicions, 2019, 213 pàg.

La Bíblia és tot un món, una col-lecció de llibres. Un univers literari que abasta escrits des del segle X aC fins al segle II dC, en els quals, com en tota literatura, destaquen «els protagonistes». Aquest llibre parla de 100 personatges bíblics que, principals o secundaris, són els au-tèntics «patidors» de la història de la Terra (Zeus, Moisès, David, Adam i Eva, reis fenicis, emperadors…).

MANUEL VILASOrdesaAlfaguara, 2019, 387 pàg.

Realitat i ficció es barregen en aquesta novel·la escrita amb una veu valenta i transgressora. Escri-ta sempre des de l’emoció, és la crònica íntima de l’Espanya de les últimes dècades, però també una narració sobre tot allò que ens re-corda que som éssers vulnerables, sobre la necessitat d’aixecar-nos i continuar endavant quan sembla que no és possible. I sobrevivim.

OLGA TOKARCZUKCosRata, 2019, 377 pàg.

Un sorprenent viatge arreu del món, retrobant personatges histò-rics i fets insòlits, que ens fan veu-re d’una altra manera el cos humà. Una novel·la en forma de constel-lació en què una narradora discreta i irònica viatja d’un continent a un altre, exhibint una erudició plena de tendresa. Premi Nobel de Lite-ratura 2019.

HARUKI MURAKAMITony TakitaniTusquets Editores, 2019, 75 pàg.

Tony Takitani és un jove que ha crescut aïllat, entre les burles dels companys i molt sol, perquè el seu pare, trombonista de jazz, sovint era de gira. Meravellosament il·lustrat per Ignasi Font, aquest relat parla de la soledat, de l’amor i la manca d’afecte en la societat actual.

RAFAEL DÍAZ RIERA (Ed.)San John Henry NewmanIntroducción para lectores españolesSekotia Editorial, 2019, 317 pàg.

El sant cardenal Newman va ser un dels pensadors més llegits i pro-lífics del segle XIX a la Gran Breta-nya. En aquest volum presentem un estudi introductori a la persona i al pensament d’aquest autor, a més d’una antologia amb textos dels diferents gèneres que va conrear i alguns treballs inèdits en llengua castellana.

JEROME W. BERRYMAN CHERYL V. MINOR, ROSEMARY BEALESGodly Play 2Método para enriquecer la espiritualidad infantilSan Pablo, 2019, 238 pàg.

Imaginatius guions il·lustrats, nous conceptes i una terminolo-gia i una estructura que es nodreix de diverses dècades d’experiència utilitzant Godly Play, la pràctica d’ajudar els infants a interioritzar el llenguatge cristià a través del joc basada en el mètode Montessori.

AMB BON HUMOR

Reprenent l’adaptació que de La bella dorment en va fer Disney fa cinc anys, arriba Maléfica, maestra del mal. El film explica la història de la bellíssima Aurora, que rep la peti-ció de mà del príncep Phillip. La seva fada padrina, Maléfica, desconfia de les pretensions obscures de la rei-na davant d’aquest matrimoni, però accedeix a anar a un sopar de gala al castell. Però durant l’àpat es des-

encadena el drama. La fada Maléfica ha de fugir malferida, l’Auro-ra queda retinguda al castell i el rei és abdu-ït per una maledicció. La perversió de la reina Ingrid ha creat tot l’em-bolic despietat amb l’únic objectiu d’apro-piar-se de les terres del pantà, indret on sobreviuen amb por i pobresa tot d’éssers màgics, encantadors i bondadosos.

La pel·lícula arrenca vertiginosa, magnífica i lluminosa. No es trac-ta d’un conte normal, el gènere hi és subvertit. La princesa és víctima de la seva innocència, no de cap encanteri, el rei és embruixat amb el fus i cau en un son per-manent, el príncep és

Les dolentes molen

CULTURA44 CatalunyaCristiana 1 DESEMBRE 2019

incapaç de veure la perversió d’una mare despietada, els aparentment diabòlics éssers amb banyes són valents defensors dels dèbils, la fa-da Maléfica resulta ser bondadosa i compromesa mentre que la reina és l’autènticament malèfica de la història.

Els éssers fantàstics són pre-sentats amb virtuts humanes de noblesa i generositat mentre que els humans són mostrats des de la seva vessant més canalla.

Però aquest remake irregular, i segurament innecessari, se salva pel duel interpretatiu de dues grans actrius. Jolie i Pfei¼er estan absolu-tament espectaculars i la seva sola presència brilla amb llum pròpia en aquesta llòbrega història.

El final és políticament correcte: els encanteris es desfan, la pau tor-na, triomfa l’amor, hi ha casament i una festa multicolor i multiracial on tots hi caben... fins i tot la malvada reina.

Amb una producció extraordi-nària i una factura tècnica impe-cable, aquesta pel·lícula està re-comanada per a tothom. No és un conte típic, és un més que correcte festival d’efectes, servit per dues actrius fantàstiques, amb una cri-da a l’entesa com a ensenyament i final feliç.

Malgrat tot, aquestes dolentes que mostren amb art l’estupidesa de la maldat molen.

MALÉFICA, MAESTRA DEL MALDIRECCIÓ: Joachim RoningINTÈRPRETS: Angelina Jolie, Michelle Pfeiffer, Elle Fanning, Ed Skrein, entre altresMÚSICA: Geoff ZanelliGÈNERE: fantàstic118 minutsEstats Units

CRÍTICA DE CINEMA

JOSAN MONTULLSalesià

RAUXA

EDUARD BRUFAU


No és un llibre de memòries, és un «bussejar en els records... i entendre què tenen a veure amb la construcció dels meus poemes», com diu el mateix autor. Ja tenim, doncs, el primer itinerari nomà-dic: submergir-se en el passat a través dels records. En vindran altres de diverses menes: anar d’un lloc geogràfic a l’altre, de la infància a l’adolescència, del re-trobament a l’oblit, de la misèria a un progressiu i difícil benestar, de la ignorància al coneixement, de la guerra a la no-guerra, de... sentiments, descobertes, reflexi-ons... la solitud, la por, la grisor... però no la infelicitat, s’exposen a la mirada pública en una narració d’amable lectura que atrau l’aten-ció per ella mateixa no per esperar cap revelació d’algun enigma o misteri novel·lístic.

El marc narratiu és la guerra i la postguerra (1938-1964) que marquen el petit Joan. Els seus records mostren un ambient «llò-brec», trist, enyoradís d’una vivèn-cia familiar que s’ha vist forçada a la distància per necessitat de supervivència. L’àvia paterna és una figura recurrent que omple la solitud familiar: «...Ella m’en-senya la força dels qui tenen la sort de néixer bones persones…» (les «bones persones» neixen i es van fent; a vegades s’esguerren, la pregunta és «per què?»). Testimo-ni directe als cinc anys de la mort de la germana i l’enterrament de l’avi amb un sermó inconcebible en qualsevol temps, no el deixen indiferent. No amaga la seva reti-cència vers la religió i qui l’admi-nistra; l’escoltisme tampoc acaba d’arrelar-se-li. Cadascú es cons-trueix amb experiències; la seva és plena de clarobscurs (només la seva?). Als vint-i-quatre anys ja és conscient de l’aprenentatge del rigor en els estudis, la professió i la poesia que no és cap ofici sinó una manera de dotar d’afecte les persones, les coses, els llocs.

Joan Margarit, premi Cervan-tes 2019, és poeta i arquitecte. Anar a la infància és anar als fo-naments i «els fonaments no són la casa però diuen molt de com serà la casa», diu en una entrevista amb motiu d’aquesta publicació.

JOAN MARGARITPer tenir casa cal guanyar la guerraEdicions Proa, 2018, 296 pàg.

Nòmades

CRÍTICA LITERÀRIA

Jerarquies

La vida humana col·lectiva tendeix de manera inevitable a organitzar-se en jerarqui-es. A vegades és natural i bo que sigui així: en una família el normal és que els pares manin i els fills, quan són petits, creguin. En altres àmbits, com ara la política, la jerarquia, tot i ser neces-sària, és molt més fluida, de manera que subordinat i superior es poden intercan-viar els papers d’un dia per l’altre.Però la naturalesa humana és de tal condició que, allà on la jerarquia no té sentit o és clarament nociva, també maldem per justificar-la, amb l’objectiu, no cal dir-ho, de quedar com més amunt millor. La creença que hi ha persones que de per si són importants i, en conse-qüència, superiors a d’altres, la portem incrustada molt endins. Si mirem avall no podem suportar que algú que considerem inferior rebi el mateix tracte que nosal-tres i se li reconeguin els mateixos drets. I si aixequem els ulls, tant ens pot guanyar la ràbia com l’adulació que, tot i semblar contràries, en realitat són les dues cares de l’enveja. D’aquestes misèries, la nostra vida en va plena. Però totes les jerarquies —totes—, fins i tot les bones i imprescindibles, són relati-ves. Si creiem que realment tots som germans, que no hi ha cap ésser humà més digne que un altre, llavors l’única jerarquia absoluta que podem reconèixer com a tal és la que situa Déu a dalt i l’home a baix. I, ves per on, és justament aquesta, i no pas les altres, la que sem-pre oblidem amb una facili-tat més que sorprenent.

ROSA M. BOIXAREUSíndica de Greuges de la URL

(Jaques Berther); a les 19.00, II ves-pres solemnes presidides per Mn. Xavier Orpinell. Orgue: Lorién San-tana. Basílica de la Puríssima Con-cepció (c/ Aragó, 299 – Barcelona).

VERITABLE VIDA EN DÉUEl diumenge 8 de desembre, a les 18.00, pregària a les Carmelites Missioneres (c/ Puiggarí, 1 – Bar-celona). Informació i llibre: Mercè Ferrer, tel. 935 304 806.

IMMACULADAEl diumenge 8 de desembre, a les 19.00, acte de consagració a la Ma-re de Déu a la parròquia de Sant Ferran (Gran Via, 406 – Barcelona).

MANS UNIDESEl dissabte 7 de desembre, a les 20.00, concert del grup vocal V9 a favor de Mans Unides a l’església de Sant Joan de Berga.

RIUADA SOLIDÀRIAEl divendres 6 de desembre, a les 18.00, visita guiada i solidària a la parròquia de Montblanc (www.san-tamariamontblanc.cat).

XXI FESTIVAL ORGUES DE PO-NENT I DEL PIRINEUEl dissabte 7 de desembre, a les 12.00, concert de Giulia Biagetti a la catedral de la Seu d’Urgell.

COVA DE MANRESADel dijous 26 de desembre al di-marts 31, exercicis amb els jesuï-tes Roger Torres, Josep M. Bullich i Àlvar Sánchez (tel. 938 720 422).

PESSEBRESEl diumenge 1 de desembre, a les 11.00, benedicció de pessebres a l’atri de la catedral de Terrassa.

SANTUARI DEL MIRACLEEl diumenge 1 de desembre, a les 11.00, El Poema de Nadal de Sagarra amb Cèlia Prats, Pere Raich i Mont-serrat Toran (tel. 628 832 568).

JOVESEl diumenge 1 de desembre, a les 17.00, recés d’Advent per a joves a la parròquia de Santa Maria de Piera.

SANT FRANCESCEl dijous 5 de desembre, a les 20.00, Sant Francesc i l’Advent amb Josep M. Massana (Franciscans, c/ Santaló, 80 – Barcelona).

ESGLÉSIA DE SANT GAIETÀEl diumenge 1 de desembre, a les 18.00, concert de Nicoleta Casan-giu, Isaac Reguera i Antonio Díaz a favor de la Fundació Manos Pro-videntes (c/ Consell de Cent, 293 – Barcelona).

HISPANIA MARTYR SEGLE XXEl dimarts 3 de desembre, a les 12.00, 83è aniversari de la mort martirial de Mons. Manuel Irurita a la capella del Crist de Lepant de la catedral de Barcelona.

FUNDACIÓ JOAN MARAGALLEl dimarts 3 de desembre, a les 19.00, El diàleg en el món de la hiperconnexió digital amb Íngrid Guardiola (tel. 934 880 888).

BASÍLICA DE LA MERCÈEl dissabte 7 de desembre, a les 21.00, vetlla jove de la Immaculada a la basílica de la Mercè de Barce-lona.

SOLEMNITAT PURÍSSIMA CON-CEPCIÓEl diumenge 8 de desembre, a les 11.00, eucaristia solemne presidida per Mn. Ramon Corts; cor estable de la Concepció, Missa pro Europa

AGENDA

Agenda Catalunya CristianaSUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀCatalunya, resta de l’Estat espanyoli Andorra: 145 €Gibraltar i Portugal: 145 €Resta d’Europa: 222,99 €Amèrica i Àfrica: 254,19 €Àsia i Oceania: 325,43 €

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català

El setmanari rep l’ajut de la Generalitat de Catalunya

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Macià Grau, Rosa M. Jané, Carme Munté, Joan Andreu Parra, Rosa PeraireLingüista: Montserrat Pibernat

Col·laboradors d’aquesta setmana: Pilarín Bayés, Rosa Maria Boixareu, Joan Boronat, Agustí Codinach, Bernabé Dalmau, Antonio Gil, Joan Guiteras, Josep Maria Massana, Joan A. Mateo, Victòria Molins, Glòria Monés, Josan Montull, Francesc Nicolau, Joan Pallarès-Personat, F. Xavier Parés, Josep Oriol Pujol, Quique, Ignasi Ricart, Josep Rius-Camps, Lluís Serra, Lluís Solà, Sebastià Taltavull, P-J Ynaraja

Redacció, administració, publicitat i promoció: C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775

a/e: [email protected] (Redacció)

a/e: [email protected] (Administració i subscripcions)

a/e: [email protected] (Publicitat)

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la cultura

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions)

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79


www.catalunyacristiana.cat

/catalunyacristiana

@catcrist

catalunya_cristiana

PREGUEM PER LESINTENCIONS DEL PAPAPerquè els països prenguin mesures perquè el futur dels més joves sigui una prioritat

Advent

Solsona

Vic

Barcelona

Urgell

Tarragona

a veure buscant un diagnòstic per al fill i un tractament de farmàcia, però el problema és que el nen no se sent estimat.

No sabem viure l’amor cristià...Déu desapareix de la nostra vi-

da ordinària. Encara veig moltes famílies cristianes, però a vegades dubto de la profunditat del senti-ment religiós. Podem anar a missa els diumenges, però no veig que si-guem gaire germans... El missatge d’amor que Déu ens envia a través de Crist encarnat en un cos humà no ens arriba.

Com descriuria la seva feina?Intento fer com aquell de l’Evan-

geli que diu a l’amo de la vinya que no talli la figuera que sembla borda. Procuro que el nen que va endar-rerit arribi a donar fruit. En el nos-tre sistema quan un nen amb tres anys encara no fa el que s’espera, de seguida li posem una etiqueta que el defineix i, per tant, el limi-ta. Sovint es fan diagnòstics molt

DES DEL CARRER 47CatalunyaCristiana1 DESEMBRE 2019

Els infants són especialment sensibles a la inestabilitat familiar i social, i en el complex món actual no és fàcil que creixin de manera sana. Al llarg de cinquanta anys de dedicació el Dr. Josep Moyá ha tractat molts milers de nens i asse-gura que els problemes de desen-volupament sovint s’expliquen per una manca de vincles afectius dins de la família.

Com s’han d’educar els fills en una societat en què els nens reben moltes influències més enllà de la família i l’escola?

La resposta que puc donar és que cal educar... amb amor! Estimar vol dir ser capaç de fer pels altres coses que potser no ens agraden ni ens interessen, però fer-les pel seu bé. Avui els nens tenen de tot, i en canvi els falta l’amor dels pares, sobretot del pare. Quan parlo amb els nens del pare moltes vegades no saben què dir-me, perquè amb prou feines el veuen, i molt pocs hi arriben a tenir una relació afectiva forta. No hi ha amor de debò, i això passa amb tota mena de famílies, també amb les cristianes.

El terme amor avui pot ser entès de moltes maneres...

Quan parlem d’amor massa sovint ens referim a sensacions, emocions... Poden ser lícites i ma-ques, però no transmeten el jo de la persona, falta profunditat. Estimar és negar-se un mateix, abraçar la creu, renunciar a coses legítimes. Estimar els fills no és portar-los a una bona escola, ni assegurar-los que tinguin diners (encara que els pares se sacrifiquin per aconse-guir-ho), sinó entregar-se de de-bò. L’home està fet per estimar i ser estimat de manera autèntica. Això vol dir estimar al marge que l’altre en sigui digne o no, estimar els fills encara que no sempre sigui gratificant. Molts pares em venen

EDUARD BRUFAU El Dr. Josep Moyá és neuròleg especialista en desenvolupament infantil

«Avui els nens tenen de tot, però no se senten estimats»

precipitats i es classifiquen com a autistes o TDH nens que no ho són. Per la raó que sigui, a vegades cal deixar temps i treballar-hi pacient-ment. M’he trobat nens que als tres anys eren autistes i que d’adults són perfectament sans.

Hi ha un excés de mediació?Quan se’ls diagnostica un tras-

torn se’ls medica amb l’objectiu, no pas de guarir-los, sinó de controlar el problema social que planteja el nen a classe, per exemple. Amb la medicació els símptomes desapa-reixen, però té efectes secundaris i afecta el desenvolupament. La persona queda limitada i la malal-tia acaba sent la seva identitat. Una altra cosa és que el cervell estigui lesionat, però en la majoria de casos que he tractat no hi ha cap afecta-ció neurològica. Me’ls porten per qüestions que més aviat són con-ductuals i que es poden reconduir amb un treball pacient i estant-hi molt a sobre.

Catalunya Cristiana · a la capella del Centre, en el primer pis, dedicada a sant Jordi....

Documents

Transcript of Catalunya Cristiana · a la capella del Centre, en el primer pis, dedicada a sant Jordi....