4

País

Pet

it 2

1 |

Gen

er 2

014

El cap de setmana del 30 d’agost el poble de Verges va dedicar una jornada de reconeixement a la figura de Lluís Llach, a la seva trajectòria i a tota la seva carrera profes-sional; però, en concret, per ser el vergelità més il·lustre que tenim actualment.

Tot va començar quan la Coral Vergelitana es prepa-rava per fer un concert d’homenatge a Lluís Llach; una idea molt bona: el volien fer el mes de juny i van venir a l’Ajuntament a proposar-ho a la Susagna Mustera. Amb la proposta de la Coral, vam pensar que aquell era un bon pretext per a decidir de fer tot un seguit d’actes per a ho-norar la figura de Lluís Llach, en un reconeixement de tot el poble de Verges. Tenint en compte que el Ple ha-via aprovat de nomenar-lo Fill Predilecte, podríem fer-los dedicant-li un o dos dies. Ho vam comentar a la Coral i els va agradar la idea. A partir d’aquí, el mes d’abril vam proposar-la a Lluís Llach i li vam dir que teníem pensat de fer-los després de les vacances i abans de la verema; per tant, ens n’anàvem a finals d’agost principis de setembre. Ho va acceptar a la primera.

Vam crear un grup de treball, on vam convidar els repre-sentants de totes les entitats del poble i la gent que havia organitzat el darrer concert del 2007. I aquí va començar tot. Ens vam trobar durant alguns dies i vam programar tot un seguit d’actes que van tenir el seu inici el divendres 30 d’agost al vespre amb un acte institucional de nome-nament de Fill Predilecte de la vila de Verges, un acte que feia temps que s’havia d’haver fet i que finalment va ser.

Fou un acte emotiu, amb amics, família, la gent del po-ble; un acte que va començar a les 9 del vespre, després que l’homenatjat, a la porta, rebent tots els presents i fent-s’hi fotos, aconseguí d’entrar a la sala, on a partir d’aquell mo-ment l’esperaven tot un seguit d’emocions.

Vam començar amb els parlaments d’Ignasi Sabater, que en nom de la vila de Verges i dels amics, va dedicar-li unes paraules per agrair-li la fidelitat, l’amor demostrat amb fets durant tota la seva vida i pertot on ha anat. Tot seguit va prendre la paraula Tono Casabó en nom de l’Associació La Processó de Verges, que va fer un recordatori de la petja i la participació de Lluís Llach en la Processó des de sempre.

Seguidament vaig tenir l’honor, en nom de tot el poble, de fer una mena de laudatio a en Lluís. L’acte va ser molt senzill, però em sembla que prou emotiu, com penso que van ser tots els actes que l’esperaven aquell cap de setmana: senzills, perfectes i amb molta càrrega emotiva

L’Ajuntament de Verges, com toca en aquests casos, en nom de tot el poble, va voler d’una manera molt

institucional retre un sentit homenatge a l’home i donar-li aquest reconeixement, que per molt que ens hi esforcéssim –que ho fem– i per molt que hi dediquéssim hores i més hores –que també ho fem–, mai no aconseguiríem trobar la justa mesura, necessària dins la immensitat de l’Univers, per a agrair-li tot el que ell ha fet pel poble.

Els mèrits d’en Lluís, de per què ha estat nomenat Fill Predilecte del nostre poble, són sabuts de tothom, però d’aquests en destaca la defensa i la lluita del i pel nostre país, per les llibertats, la reivindicació de la cultura, de la llengua, de la nostra literatura, dels nostres poetes...

Lluís Llach, altruista de vocació, va rebre aquesta dis-tinció per ser l’ambaixador del nostre poble arreu, perquè amb ell Verges ha corregut món. Però no sols ha portat el nom de Verges amunt i avall, dins una maleta, per tots els escenaris on ha cantat; el seu vergelitanisme va molt més enllà i, de la manera que ell sap fer les coses, ens ha ajudat en molts àmbits de la nostra vida social i, sobretot, cultu-ral vergelitana.

Amb aquest acte li vam voler agrair i reconèixer tot el

Casa de la Vila

Lluís Llach, Fill Predilecte de Verges

En Lluís signant en el Llibre d’or de l’Ajuntament

5

País

Pet

it 2

1 |

Gen

er 2

014

que ha fet per Verges, tot el que ha fet pel país, per la cul-tura, per la llengua, pels drets i les llibertats de tots. Vam lloar la seva capacitat, dins la seva timidesa, de reivindicar el que molts van ser –i som també– incapaços de fer per porucs o conformistes.

Per tot això, el Ple de l’Ajuntament de Verges, per una-nimitat, va prendre l’acord d’atorgar-li el títol de Fill Pre-dilecte de la vila de Verges.

I, com a alcaldessa, em vaig sentir, i em sento encara, la persona més feliç del món i també la més privilegiada, perquè aquell acte era de justícia, ja que el poble de Ver-ges està molt orgullós de tenir Lluís Llach entre els seus convilatans.

Durant l’acte li vam fer lliurament de dos regals. L’un fou la placa amb el nom del seu pare per a posar al carrer que portaria el nom de «Sr. Llach», perquè sabíem que a ell li faria moltíssima il·lusió, però també al seu germà, en Josep Maria. L’altre va ser un audiovisual, una peça inèdita que ens va fer arribar Lluís Danés, conveçut que li agrada-ria moltíssim, i així va ser.

Seguidament Lluís Llach, ja com a Fill Predilecte de la vila de Verges, va voler destacar de tot plegat, en to sorne-guer, el caràcter intimista de l’acte. Va ressaltar que, amb aquest acte i tot el que s’havia fet, tenia la sensació que el poble de Verges li havia d’agrair alguna cosa; i no: va insis-tir que és al revés, que és ell el qui se’n sent deutor. Va ex-plicar les característiques de Verges i el que ha representat portar-lo amb ell tota la seva vida, durant la seva carrera. El fet de tenir un referent quan era fora, de sentir-se d’un lloc quan no tenia cap lloc, li ha donat «estabilitat», mal-grat que va viure poc a Verges, en estudiar a Figueres i a Barcelona i començar a cantar tot seguit: tot el va portar a fer moltes voltes. Per això va destacar que havia estat molt important per a ell tenir arrels, i insistí que, tossudament, ha necessitat ser d’aquest poble, i en les ganes de tenir un lloc d’on ser; que uns anys més tard va tenir la sort de començar a tornar al poble gràcies a la Processó, el futbol i el darrer concert, ja que, per coherència, va afirmar, havia de venir a retirar-se a Verges. I finalment la gran retrobada va ser amb la direcció de la Processó, que li va permetre de tocar una de les coses més íntimes dels vergelitans.

Per acabar, va recordar la cançó, dient que estaria molt bé «poder tancar els seus ulls aquí», i va agrair, en nom propi i del seu germà, el carrer dedicat al seu pare, de qui explicà alguna anècdota de la feina de metge a Verges, quan ells el veien, de petits, des de casa.

L’acte va acabar amb una copa de cava i amb l’exposició del darrer concert a Verges, amb fotos de Toni León, i alguns objectes de gent del poble en relació al concert: entrades, documents de treball, llibres dedicats, retalls de diaris i records.

L’endemà al matí els actes van continuar, i aquí fou el poble el qui li va fer petits trossos dedicats, dolços i molt emotius. D’una banda, durant el cap de setmana, es va fer una exposició per tots els carrers recordant el Verges dels anys cinquanta i la gent amb Lluís Llach, amb fotografies, retalls de premsa, petits detalls de cançons i, com a nota divertida, el canvi de nom dels carrers: cada carrer va rebre el nom d’un disc de Lluís Llach. D’altra banda, aquell matí els actes van començar amb la Ruta dels músics, de Salvador Vega i Josep Cots, acompanyats en cada racó pels nois i noies de Verges tocant peces de Lluís Llach, dirigits per Cristina Ferrer i Ramon Joanmiquel.

Per a cada acte que es va fer aquell dia, he demanat a la gent que hi van treballar, que van dedicar temps a prepa-rar-lo i que van ser els culpables que tot fos un èxit rotund, que ens ho expliquin ells mateixos.

Àrea de Cultura de l’Ajuntament

LLUÍS LLACH: PAS A PAS, DISC A DISC

El passat 31 d’agost els carrers i places de Verges van convertir-se en un món màgic que s’endinsava en la vida personal i artística del seu Fill Predilecte, Lluís Llach. Els organitzadors, i tots els vergelitans en general, volíem reconèixer d’aquesta manera tot el que ha fet pel nostre poble.Els encarregats de fer realitat aquesta exposició buscàvem quelcom d’original, proper, que per-metés al visitant caminar des dels anys cinquanta fins avui, passant per la infantesa del cantant, pels Setze Jutges, per infinitat de concerts i actes reivin-dicatius i solidaris, per la Processó de Verges, fins a l’acte institucional que tingué lloc el 30 d’agost a l’Ajuntament. I d’aquí vé el títol: Pas a pas, disc a disc. Mentre caminàvem i escoltàvem les dolces melodies llaquianes que ens interpretaven els futurs músics vergelitans, podíem anar contemplant fotos, retalls de diari, pòsters de tots els discs i concerts de Lluís Llach, anècdotes..., en uns carrers de Verges re-batejats per a l’ocasió. Vam viatjar a l’Olympia de París, al Sant Jordi i al Camp Nou de Barcelona,

Casa de la vila

6

País

Pet

it 2

1 |

Gen

er 2

014

Casa de la Vila

als assajos de la Processó i al Dijous Sant, a les classes de piano de Quim Gil, etc. La química que es va formar entre el públic, els músics, l’exposició i el protagonista del cap de setmana va ser realment fantàstica. Junts vam passar un matí inoblidable. I a la tarda, mentre esperàvem amb ganes el gran concert de la Coral Vergelitana, una sèrie d’actuacions van acompanyar de nou l’exposició. Tomàs Fletxa, Mercè Puertas, Pau Zabala, Carles Ribot, entre d’altres, van adaptar cançons de Lluís Llach i ens les van interpretar acompanyades de la nostra estimada tramuntana. Pels racons dels carrers de Verges s’hi respirava música, poesia, anècdotes i curiositats, cultura, país, Processó i la Sopa de Verges... Va ser un dia que els vergelitans no podrem oblidar mai: un gran cap de setmana dedicat a una persona que és pre-sent, passat i futur de Verges, del país i del món en general; un reconeixement del tot merescut.Volem donar les gràcies a les persones que ens van facilitar tot el material per a poder complementar l’exposició i a als músics que van acompanyar-nos tota la diada.

Ignasi Sabater

ELS PETITS RECITALS DELS NOIS DE VERGES

El dissabte 31 d’agost el poble de Verges estava de festa. L’Ajuntament ens va demanar si volíem col·laborar en la sortida guiada que el nostre amic Salvador Vega tenia previst de fer donant-hi una aportació musi-cal basada en la música del cantautor Lluís Llach. Aquesta sortida ens explicava la importància de la música i dels grans músics nascuts fins al moment al nostre poble, Verges. De seguida vam dir que sí. Es tractava de la possi-bilitat de fer tocar una altra vegada els joves músics de Verges, pels carrers del poble i, a més, fent honor a cadascun dels músics homenatjats.

Els carrers de Verges tenien so de Llach: cada racó, una cançó; cada cançó, un músic, i cada músic, una il·lusió. La il·lusió de fer una aportació al poble, de fer-ho bé, de fer sonar les notes afinades, pre-cises i originals, sense perdre l’essència Llach.I ho vàrem aconseguir. Recordo els moments de tria de repertori, els instants de nervis, de col·locació, d’ordenació de les peces perquè no es repetis-sin, perquè tinguessin valor i agradessin al públic; un públic entregat, amb aplaudiments sincers i amb cares satisfetes, gràcies a uns joves músics excel·lents. Gràcies, nois i noies, per estar sempre a punt, per treballar quan potser no toca, per voler tocar en grup, aprenent els uns dels altres. Trompetes, tenores, flautes, pianos, guitarres, caixes, acordions, clarinets, el repic de les campanes..., una combinació de timbres màgics, on uns carrers estrets feien de caixa de ressonància amb els instruments amplificats de manera natural. La nostra estimada tramuntana bufava de valent, també de manera natural. I sabeu què? Gràcies a la tramuntana, als nostres pobles veïns els van arribar les dolces melodies, perquè «el nostre país és tan petit, que des de dalt del campanar es pot veure el campanar veí». Va ser una festa única i inèdita, una combinació per-fecta i, com he dit abans, original. Que per molts anys la música soni pels carrers de Verges, perquè sense música no hi ha vida!

Cristina Ferrer

LA RUTA «VERGES, TERRA DE MÚSICS» (EDICIÓ ESPECIAL EN HOMENATGE A LLUÍS LLACH)

Fa uns anys, amb els amics Josep Cots, Albert Ca-sabó i Màriam Serrà, vam decidir que calia fer alguna cosa per a fer visible l’immens patrimoni musical que tenim a Verges. Així va nèixer la ruta Verges, terra de músics, un recorregut pels carrers del poble,

7

País

Pet

it 2

1 |

Gen

er 2

014

aturant-nos a les cases on havien nascut o viscut alguns dels músics més rellevants de la nostra vila. D’una banda, per amenitzar el recorregut i les ex-plicacions que es van fent, hem rescatat cançons populars que les nostres rebesàvies cantaven molt abans de la guerra civil i que Albert Casabó ha adap-tat per a cantar-les acompanyat de la seva guitarra. D’altra banda, amb la col·laboració i complicitat ab-soluta dels familiars i hereus d’aquells músics, sobre la marxa anem coneixent anècdotes, escoltant com-posicions, veient objectes personals, instruments, fotografies, etc. Tot plegat ens fa sentir a flor de pell la força dels nostres músics i la importància que la música té en la manera de ser, de fer i de sentir dels vergelitans. Per a l’homenatge a Lluís Llach, ens vam plantejar una «edició especial» d’aquesta ruta. Vam decidir substituir les cançons antigues per música de l’ho-menatjat, amb l’afegitó que seria interpretada en di-recte per joves músics del poble. Brutal! Us estal-viaré els detalls del que significa tirar endavant una bestiesa d’aquesta envergadura. Només us diré que tot plegat ha estat possible gràcies a la paciència de l’Ignasi Sabater, les bones arts de la Cristina Ferrer i d’en Ramon Joanmiquel i, sobretot, a l’entusiasme i esforç d’una bona colla de nens i nenes, nois i noies, que senten vertadera passió per la música.Corredisses, nervis, canvis de darrera hora, aquell que diu que no podrà venir, l’altre que no sap si hi serà a temps… Tant se val, quan arriba l’hora de la veritat, tot va com una seda. M’emociono quan veig que els carrers del poble han canviat de nom i s’han «llaquianitzat», i quan veig que arreu hi ha plafons amb fotografies que evoquen –per dir-ho també «lla-quianament»– Verges 50. I m’emociono encara més quan observo que la tramuntaneta que bufa aquell 31 d’agost fa la guitza als joveníssims músics, els fa voleiar les partitures, els impedeix de seguir bé: «Ep! això no era previst, no passa mai quan assa-gem tranquil·lament a casa, quina angúnia…» Però ells no s’aturen, no desafinen, no perden el compàs. Passen un mal tràngol, però són de pura raça, tenen bona fusta: toquen, i toquen bé, molt bé. Això són músics de veritat! M’adono que res de tot això no és per casualitat. Immediatament em vénen al cap els més de cinc-cents anys de tradició musical que tenim a Verges. Se’m dibuixa a la ment una mena de cadena, una llarguíssima cadena que lliga, uneix i vincula amb baules invisibles però ben fermes aquells organistes que ja en el segle XV tocaven als oficis religiosos, segons llegeixo als documents antics, i que per con-tracte tenien també l’obligació d’ensenyar «de músi-ca» cada any tres minyons (que és com sembrar el planter). Vet aquí aquells sabaters i rellotgers que en

el segle XIX forniren les primeres cobles de la comar-ca; vet aquí les nissagues com els Gil, els Tatara, els Xeto –que bonic, aquell antic costum de posar motiu a cada casa!–; vet aquí les Emporitanes, les Vergelitanes i les Victòries; vet aquí l’Orfeó i la Coral; vet aquí el fill del metge; vet aquí els Halley, i el Cotxe Groc, i Carles Ribot, i les audicions de cada estiu a l’església… Vet aquí que res de tot això, com deia, no és fruit de la casualitat.Qui podrà descriure amb prou fidelitat i precisió l’emoció de veure que els carrers del poble es van inundar de música i de gent? Qui podrà mesurar el goig d’escoltar aquells músics joveníssims –alguns, infants encara– executant amb tota perícia la música de Llach i transmetent emoció en estat pur? Podem filmar, podem enregistrar, podem fotografiar…, però només l’experiència viscuda «aquí i ara», la força de l’instant, ens podrà retornar a la memòria les aromes, els perfums, els matisos de tota aquella música que vam escoltar i sentir fins i tot per via epidèrmica.Recordar és també oblidar, perquè quan evoquem unes coses n’estem condemnant unes altres a la foscor. Em vénen a la memòria alguns moments que per a mi foren particularment intensos aquell dia; per exemple, quan a partir d’un cert punt Lluís Llach ma-teix es va incorporar a l’itinerari. Sabent que és un home discret, que defuig homenatges i parrafades, que devia estar encara cansat i aclaparat pels actes del vespre anterior (quan va ser designat Fill Predi-lecte de la vila), vaig pensar que era tot un acte de generositat ser allà amb nosaltres. Penso que en la retina emocional de tots aquells nens i nenes, nois i noies, haurà quedat per sempre gravat aquell dia en què van tocar pels carrers de Verges la música de

Terra de músics, especial Lluís Llach

Casa de la vila

8

País

Pet

it 2

1 |

Gen

er 2

014

Casa de la Vila

tació, a resoldre dificultats. I als pares –els sempre abnegats pares–, que durant els llargs anys de for-mació d’un músic, amb summa paciència i sacrifici, «arrosseguen» mainada i instruments ara a classe, ara a assaig, ara a una audició… i, damunt, els toca pagar! No oblidem tampoc el públic: sense una ànima sen-sible que l’escolti, cap música no té gaire sentit. No hi ha cap dubte: Verges és, ha estat i serà terra de músics! Aquí en teniu la darrera fornada:

•Grup de flautes dolces: Carmen Belchi, Carlota Colomí, Maria Costa, Martí Costa, Helena Ferrer i Maria Ribas, acompanyat per Marta Santos a la flauta travessera i per Ramon Joanmiquel al te-clat. Van interpretar un encadenat d’Ítaca i Que tinguem sort. Direcció: Ramon Joanmiquel.

•Martí Casabó a l’acordió i Genís Montaner al cla-rinet van tocar Vaixell de Grècia. Direcció: Cris-tina Ferrer.

•Cristina Casabó, Ona Cuspinera i Anna Martí constituïren el grup de guitarres que, acompa-nyades a la flauta travessera per Maria Torres, van interpretar Vida. Direcció: Cristina Ferrer.

•Aniol Alabau, Arnau Alabau i Joan Marc Sauqué eren el grup de trompetes que, acompanyats a la flauta travessera per Marta Santos, van fer so-nar Escriu-me aviat i Abril 74. Direcció: Ramon Joanmiquel.

•Martí Aiguabella a la caixa i Martí Torres a la te-nora ens van oferir una extraordinària relectura de L’estaca. Direcció: Cristina Ferrer.

•Adrià Matas al piano ens va interpretar Laura i L’estaca. Direcció: Ramon Joanmiquel.

•Albert Casabó al piano, amb tot el públic po-sant-hi la veu, va fer una commovedora versió de L’estaca al Mas Pi.

•A l’acte d’inauguració del carrer del Sr. Llach, les intervencions musicals foren:

•Martí Aiguabella al piano i Alba Maspoch can-tant, van interpretar Abril 74.

•Marçal Aiguabella, Maria Ripoll i Júlia Teixidor van fer un trio de flautes travesseres i van inter-pretar Maremar i País petit, aquest últim recitat per Màriam Serrà.

Salvador Vega i Ferrer

Llach, i Lluís Llach en persona els va donar la mà i els va felicitar un per un. No em puc treure del cap, tampoc, els germans Alabau i en Sauqué tocant la trompeta davant de cal Xeto. Marededéusenyor! Si fins i tot a les pedres se’ls va encongir el cor amb la força d’aquelles no-tes, i tots vam sentir que en Paco era a prop, ben a prop! Molt especial va ser també L’estaca que l’Adrià Ma-tas ens va oferir davant de can Gil i les paraules que allà mateix va dirigir-nos en Lluís, tot evocant la fi-gura de Quim Gil, el mestre Joaquim Ferrer, brillant intèrpret i compositor, amb qui el poble de Verges té un immens deute de gratitud que algun dia caldrà saldar convenientment. Impagable també el final del recorregut. El Mas Pi, ple com un ou, amb l’Albert Casabó al piano, aquell mateix piano on mig segle abans en Lluís estudiava les lliçons, improvitzava utopies i, segurament, exor-citava neguits. Tots plegats –en Lluís també, és clar–cantant L’estaca. «El cercle s’ha tancat», va dir en Lluís, carregat d’emoció; «cinquanta anys després, el cercle s’ha tancat». Fi.A partir d’aquí, ens vam adreçar al següent acte, la inauguració del carrer del Sr. Llach, però això ja són figues d’un altre paner. D’aquella jornada d’homenat-ge a Lluís Llach em quedo amb la força i la il·lusió amb què tanta i tanta gent va treballar, i amb el goig de sentir vibrar el poble, de notar en molts moments que tothom estava compartint els mateixos senti-ments gràcies a la música que sonava pels carrers. Emocions d’alt voltatge.I penso en els joves músics vergelitans. A tots ple-gats, el meu reconeixement, la meva admiració i la meva gratitud. Qui sap, potser hi tenim un altre Lluís Llach, entre vosaltres. Tant se val, per a mi el més important és que sou la prova vivent de la força que el fet musical ha tingut, té i tindrà a Verges. Felicitats, petits grans artistes!Algú va dir que justícia és atorgar a cadascú allò que li pertoca. Aquest escrit és, doncs, un acte de jus-tícia. Si algú té la «culpa» que la ruta Verges, terra de músics d’aquell 31 d’agost fos molt més que un itinerari musical pels carrers del poble i esdevingués un recorregut intens i emotiu per l’obra de Lluís Llach i pels sentiments de tot un poble, són els nois i no-ies que relacionem a continuació, vergelitans molts d’ells, vinguts d’altres poblacions properes els altres, contagiats tots plegats d’una gran estimació per la música. La seva dedicació, el seu treball, el seu es-forç i la seva generositat mereixen tot el reconeixe-ment de què siguem capaços. Igualment cal posar al seu lloc la meritòria tasca de la Cristina Ferrer i en Ramon Joanmiquel, que van ajudar els nostres joves músics a escollir les peces, a polir la interpre-

I sí, us he de dir que en Lluís es va emocionar amb aquest acte, va ser molt maco i dolç..., i curt!, sí curt: tot i durar força estona, es va fer molt curt. Va ser un dia emocionant per als nens, per als pares, és clar!, per a les famílies dels músics de Verges, per a en Lluís, per a mi, per a tothom, m’atreveixo a dir: tot un plaer passejar i sentir a cada racó una peça musical amb aquelles ganes.

9

País

Pet

it 2

1 |

Gen

er 2

014

Quin goig! Certament és per a felicitar-los a tots!I, com diu en Salvador, després de la ruta dels músics,

acompanyat de peces musicals que van tocar –i molt bé–, els joves del poble, vam fer la inauguració del carrer.

Va ser un acte senzill, que no volia ser en cap cas gens protocol·lari però sí emotiu, en el qual els protagonis-tes eren els germans Llach, per a recordar tots algunes vivències passades en aquell tros de carrer. El carrer del Sr. Llach vam pensar de fer-lo allà com a regal i perquè és el carrer que enllaça els dos habitatges de la família Llach, des de l’actual Alberana, fins als pisos del carrer de l’Empordà...

Vull esmentar la Conxa Poch, que ens va acompanyar en tots els actes amb el seu marit, en Josep Maria, i els seus amics, en Ponç Geli i la Sefa, en Ponç Feliu... A la Conxa, a qui dono les gràcies per ajudar en tot –va dir que sí a qualsevol cosa que li vaig demanar–, moltes gràcies. A ella li vam demanar que ens expliqués la seva vivència i, sobretot, com era aquell racó de carrer on hi havia una caseta amb un pati i la palmera –la palmera va durar més temps...–. Aquí van parlar la Conxa, en Lluís i en Josep Maria Llach, que va explicar alguna anècdota, també.

RECORDS DE LA INFANTESA

No havia tornat a trepitjar mai aquest carrer: no hi havia la casa, ni els seus habitants; tampoc el rec, ni tan sols la palmera. No tenia valor per a tornar-hi, so-bretot a la confluència del carrer amb la carretera; no sé per què, però és un punt cardinal, per a mi: «[...] i els ocells, que, adormits a les branques, i els prim-ers raigs de sol clarejant [...]» (Que feliç era, mare!). La vaig escriure des d’aquesta cantonada, mirant la filera de plàtans on habitaven els ocells dels quals parla la cançó i que vorejaven la carretera en direcció al Montgrí, per on tots sabem que surt el sol en una freda matinada d’hivern. Arribava al carrer preocupat pel pes dels meus pro-pis pensaments, quan la tramuntana em va desper-tar de cop, com tantes vegades. Tot seguit vaig ser espectador de la pel·lícula en la qual una infinitat de vivències i emocions s’atropellaven les unes a les altres al voltant d’aquest carrerBé, finalment els meus temors varen resultar total-ment infundats. Segurament va influir-hi l’escalfor de tots els amics que ens hi varen acompanyar, la sen-zillesa i la sensibilitat de l’acte, incloent-hi la llegenda de la placa, el sol i la tramuntana. Finalment vaig poder conciliar el passat amb el present.Moltes gracies a tots!

Josep Maria Llach

A la tarda, novament pels carrers de la vila, música; música de gent que en diferents indrets tocaven peces del cantautor vergelità i que recordaven també que Verges és un poble de músics, intentant simular el que sempre diu el cantant, que de petit, quan passava pels carrers, se sentia sempre algú tocant un instrument.

I al vespre, a la Placeta, es va fer com a acte final de tota una jornada dedicada a Lluís Llach un emotiu concert de la Coral Vergelitana, amb una recopilació de cançons de Lluís Llach, i el Viatge a Ítaca.

LA CORAL VERGELITANA COM A CLOENDA

Avui és el dia. Verges està de gala. Totes les cadires ocupades. Ningú no hi vol faltar. Tothom hi participa. Moltíssima il·lusió. La Coral va vestida de blanc. La Placeta és plena i acollidora. L’escenari, carregat de llums i micròfons. El campanar ens vigila. L’estelada ens abriga. S’apaguen els llums. Els músics toquen. Venim del nord venim del sud. Cantem les cançons d’en Lluís. Hi ha molta emoció i poesia. Fem el Viatge a Ítaca. Tots som u. El públic canta i dóna caliu. Crits de llibertat i independència. Músics, cantants, direc-tor i cantautor, abraçats. Una nit d’estiu per a guardar a la nostra memòria individual i col·lectiva.

Manel Vallmajor

Acte d’inauguració del carrer del Sr. Llach

10

País

Pet

it 2

1 |

Gen

er 2

014

Casa de la vila

Tots guardarem en el record aquests dies. Gràcies a tot-hom que hi va participar i ho va fer possible! Sense vosal-tres no seríem ningú, no seríem aquest poble que, al cap-davall i a pesar de tot, sabem ser, com diu en Lluís.

MARTA PAYERÓALCALDESSA

a organitzar actes com la Sopa, l’arròs del Dilluns de Pasqua, el futbol..., fins i tot algun darrer recital d’un cantant local..., i la Processó, no són tan sols les expressions reeixides dels actes en si mateixos

–això també–; són sobretot la capacitat en moments puntuals de deixar les nostres diferències de banda i posar-se tots d’acord per a enfortir l’expressió d’un alè col·lectiu.L’altre dia, mentre seguia la corrua de gent acom-panyant els joves músics de Verges que homenat-javen els seus predecessors, els antics músics del poble, la majoria desapareguts i que havien fet refilar els seus instruments entre les ara vetustes parets, vaig imaginar el que sentirien els seus fills i familiars, les cambres humils en les quals assajaven, els vells instruments curosament desats..., i em vaig emo-cionar. Em vaig emocionar perquè la qualitat ètica del gest que aquells joves i el poble creaven era tan forta com la qualitat estètica del mateix gest. I no parlo de l’estètica de les notes; parlo de l’estètica de les ànimes. I aquesta conjuminació d’ètica i estètica –no sé a qui se li va acudir, però això, a Verges, tant se val–, aquella corrua, tot d’una es va convertir en una poesia humana de magnífica qualitat. Els joves músics, la gent que ho havia organitzat, els espais magnífics pels quals passàvem, els familiars..., una altra vegada junts, estàvem escrivint un poema d’alta qualitat humana.Mentre tornava cap a casa, pensava en tot això que us he explicat. I avui ha arribat la possibilitat de con-tar-vos aquests pensaments només perquè pugueu mesurar el meu agraïment i l’orgull de sentir-me un vergelità més.Com quasi sempre, només volia escriure quatre ratlles i m’ha sortit una parrafada excessiva. Doncs no he acabat. Com que ja sóc vell, em permetré, només pel privilegi de ser-vos fill predilecte, fotre-us entre cap i coll un únic consell:Vindran temps complicats, potser difícils, però ben segur que esperançats, d’un futur lluminós que ens espera. Però, per damunt de tot, en aquest àmbit vostre de cada dia que s’anomena Verges, no deixeu mai d’exercitar el que any rere any heu heretat i après: «fer poble», «sentir-vos poble» i «ser poble». Sereu més feliços.

Lluís Llach

Els que llegiu el País Petit entendreu que em senti incòmode parlant de l’expressió d’afecte que la gent de Verges em va dedicar. Només ho puc fer per agrair el seu gest de tot cor; tota la resta seria pre-tensió. De Verges em sento i em sentiré sempre molt més deutor que dador. El meu horitzó de «passats» comença a ser alarmantment ample i, en ell, Verges ocupa un espai concret on habiten records, descobertes, emocions i tants altres sentiments, que van des de la meva infantesa fins ahir mateix. Així, doncs, abans de continuar reitero el meu agraïment a tota la gent de Verges i, després de la deferència que vàreu demostrar aquell dia cap al meu pare i al meu germà, molt més encara.Sempre he pensat, potser cofoiament, que el poble de Verges té una inusual capacitat per a expressar-se col·lectivament. Quan he volgut teoritzar sobre les causes d’aquesta capacitat particular, sempre he acabat concloent que un dels factors determinants el podríem buscar en la singular expressió col·lectiva que és la Processó. Gosaria afirmar que la gent de Verges porta un entrenament especial i que ve de molt lluny, en mobilitzar les energies dels seus vilatans per posar-les al servei d’una idea comuna, malgrat les diferents connotacions que el pas dels anys, segles i circumstàncies l’han condicionat: pos-tulats religiosos, ideològics, morals, estètics i molts d’altres. Però, per damunt de tots aquests factors, em sembla que transcendeix quelcom que queda sovint soterrat a la comprensió dels forans. I és que, a través d’expressions com la Processó i d’altres, els vilatans de Verges han après a «fer poble», a «sentir-se poble» i, per tant, a «ser poble». El valor intrínsec de la capacitat d’una comunitat per

La Coral Vergelitana en el concert d’homenatge a en Lluís

NO DEIXEM DE FER POBLE!