Bocabadat Febrer

F a n z i n e d e c u l t u r a i e n t r e t e n i m e n tF a n z i n e d e c u l t u r a i e n t r e t e n i m e n t

Fe b r e r F eb r e r 20 1 120 1 1 núm núm 66

BOCABADATBOCABADAT

BALADA TRISTE DE TROMPETA

TAMBIÉN LA LLUVIA

ROSCO ROSCO GORDONGORDON

EntrevistaEntrevista

XIMOXIMOTÉBARTÉBAR

PEARL JAM

Febrer:MARÇ 31/01/2011 03:37 Página 1

Director: Marc Arenas

Fem possible Bocabadat:Ferran Andrés, Laia Arenas, Albert Asun-ción, Fran Ayuso, Roser Colomar, BegonyaGutiérrez, Joan Español, Jose Martín, DaniMiralles, Josep Pedro, Aina Reig, VioletaRos.

Contacte: [email protected]

Dipòsit Legal: V-2148-2010

Bocabadat no es fa responsable de les opinions dels nostres col·laboradors

VISITA’NS A LA WEB

http://www.issuu.com/bocabadat


BB B

DELIRIS FRAGMENTARISShow must go on

bocabocabadatbadat

número 6

33

Col·labora:

Escenari Actual 4 i 5

Aquells Temps 6 i 7

Entrevistem... 8 i 9

Gran Pantalla 10 i 11

Mirades Enrere 12 i 13

Més que Paraules 14 i 15

Tastallengües Contraportada

Fran Ayuso. 1. “La humanitat s'ha convertit ara

en espectacle d’ella mateixa. La seua auto-alienació ha arribat a un grau que li permetviure la seva pròpia destrucció com ungaudi estètic.” (La obra de arte en la era desu reproducibilidad técnica, Walter Benja-min, 1936)

2. “La vida sencera de les societatsen les quals imperen les condicions de pro-ducció modernes s'anuncia com una im-mensa acumulació d'espectacles. Tot allòdirectament experimentat s'ha convertit enuna representació.” (La sociedad del espec-táculo, Guy Debord, 1967)

3.“Ara, més concretament, allòque anomenem cultura és un mecanismeque permet ignorar els assumptes proble-

màtics, distraure'ns del que és seriós, sub-mergir-nos en un momentani "paradís arti-ficial", poc menys que el succedani d'unacalada de marihuana o un jaló de coca, és adir, un xicotet descans d’irrealitat.” (La civi-lización del espectáculo, Mario VargasLlosa, 2011)

4.“Una vegada la política s'ha con-vertit en un espectacle televisiu d'àmbit pri-vat, el canal del qual emet les vint-i-quatrehores del dia, els intel·lectuals tenim l'obli-gació moral de continuar il·luminant a la so-cietat en el seu camí cap a la llibertat:“Tócame, Chicho, si mamá no mira, porquesi nos ve, no nos va a dejar.” (El espectáculode la vida, Silvio Berlusconi, 2036).


PEARL JAMPEARL JAM

44

ESCENA

RI ACTUA

L

Jose Martín. Motivatsper l'emergent movimentGrunge, el seu debut disco-gràfic, Ten (1991), és consi-derat un dels millors àlbumsde rock de les últimes duesdècades. Lluny de l'ostenta-ció i l'excés de les bandes deheavy metal dels 80, PearlJam (igual que altres comSoundgarden o Nirvana) vanimprimir al gènere una novaprofunditat. Un rock moltmés introspectiu i complexque va donar lloc a joies dis-cogràfiques com Vitalogy(1994) o No Code (1996). Elseu nou llançament, ofereixuna bona oportunitat per prendre el pols al’esdevenir del grup en l'última dècada.Clàssics com “Alive” o “Animal” brillen enaquest disc al mateix nivell que talls com“World Wide Suicide”, part del bagatge dePearl Jam en els seus últims treballs. Potser,i en comparació amb anteriors àlbums endirecte com Live On Two Legs (1998), sí va

ser apreciable cert refinament en les for-mes, cosa que es ve notant cada vegadamés des de la publicació del seu àlbumPearl Jam en 2006. No obstant això, la inter-pretació en directe de cançons imprescin-dibles com “Yellow Ledbetter” tornen adeixar clar que ara per ara segueixen sentuna de les grans bandes de rock en actiu.

Amb motiu de la celebració del 20é aniversari de la bandaformada a Seattle, el passat dia 18 veia la llum Live On TenLegs, nou àlbum de Pearl Jam que recopila 18 cançons endirecte registrades en les seus gires des de 2003 fins a2010. Vint anys des que a principis dels 90, Jeff Amet (baix)i Stone Gossard (guitarra) decidiren formar una novabanda després de la separació de Mother Love Bone.


Josep Pedro.One MoreOnce és unaf a n t à s t i c anotícia per almón delblues. LazyLester, unallegenda del

swamp blues de Louisana, gravant en di-recte a un estudi d’Antequera. Encapçalatper Antonio Blanco, el segell Karonte Cam-bayà ha produït aquest disc amb la col·la-boració i participació de luxe del míticproductor britànic Mike Vernon, productorde Mayall, Clapton, o Bowie entre d’altres.

El disc, fruit d’un esforç i interés comú, vanàixer de la col·laboració entre AntonioBlanco, director del Antequera Blues Festi-val des de fa 23 anys, i Mike Vernon, qui viuretirat a Màlaga amb la seua dona. Vernon,assistent al festival des de fa uns anys, es vaapropar amb humilitat a l’organització ini-

ciant un projecte que es culmina amb laproducció d’aquest One More Once i deFun To Visit, darrer disc de Mingo and theBlues Intruders.

Acompanyat pels Bluesonics, Lazy Lester faun recorregut pels seus temes més emble-màtics (“Sugar Coated Love”, “I’m a LoverNot a Fighter”...) a més de tocar clàssicscom “That’s Alright” i “Five Long Years”, ideixar com a dedicatòria “CambayáStomp”. La banda manté el toc precís, re-colzant a Lester amb subtilesa i classe, iaquest respon amb naturalitat i alegria,lluint-se cantant i tocant l’harmònica, a mésde tocar la guitarra en un parell de talls.

One More Once, que pot servir com a puntad’iceberg de l’escena de blues a Espanya, ésun disc clàssic que encara conserva l’esperitoriginal del blues, i sobre tot un merescutreconeixement a un altre bluesman quecontinua repartint històries arreu del món.

ESCENARI ACTUAL

55

LAZY LESTERLAZY LESTER

Marc Arenas.Aquest mes us presentem el nou treballd’Arròs Caldós anomenat Candela, desprésde què al 2005 tregueren a la llum I a lamotxilla somnis i ràbia. El grup valencià hacanviat diverses vegades la seua formació iha experimentat un canvi d’estil musicalmolt notable des dels seus inicis, l’any 1996,fins l’actualitat.

El punk, el ska, el rock han sigut estils quesempre han definit a Arròs Caldós. Enaquest últim treball i en especial des del’anterior, el so es nutreix dels ritmes reg-gae, i fins i tot, destaquem algunes mostresque recorden a ritmes més llatins i fusio-

nats, absents en lesprimeres publica-cions. En definitiva,Candela és un discque es caracteritzaper la fusió d’estils amb una base molt pre-sent de reggae i un so molt cuidat ple dedetalls instrumentals que donen qualitat alconjunt.

El disc el podeu descarregar des de la seuapàgina web amb l’innovador sistema de“Name your price”. Tu decideixes el quevols pagar per Candela a partir de 0€.

http://www.arroscaldos.org

ARRÒS CALDÓS - ARRÒS CALDÓS - CandelaCandela


66

AQUE

LLS TEMPS

Josep Pedro. Boogie, blues, rockabilly, rock-and-roll,bluebeat, reggae... Amb un grapat de gra-vacions i superant constants problemesamb les discogràfiques, el ritme de Roscova tindre una influència fonamental en totsaquests estils.

Junt amb músics com B.B. King, Howlin’Wolf, Ike Turner, Johnny Ace o Little Milton,Rosco Gordon fou una de les figures clausd’allò que s’anomenà Memphis Blues.Aquest subgènere va sorgir de Beale Street,principal carrer de Memphis hui convertiten atracció turística, però que fou centre dela comunitat negra. Ja des de finals delsegle XIX i al llarg de les primeres dècadesdel XX, Beale Street es consolidà com uncentre de diversió, música, i compromís so-cial.

El camí discogràfic de Rosco, mostra les so-vint difícils relacions entre drets i segells, vaser complicat. Gravà per a RPM, Sun, Chess,i Duke, principals companyies associades alblues i al rock-n-roll. En el cas de Duke,companyia formada a Memphis l’any 52, elprimer single publicat va ser el seu Hey FatGirl. Després d’haver tocat per Beale Streetal llarg dels quaranta com una de les atrac-

cions locals, Rosco Gordon es comprà el seuprimer cadillac als 15 anys. Però la llista d’è-xits de Rosco (“Booted”, “No more Dog-ging”...) no va durar tant com s’hagueraesperat.

Després d’uns bons anys Rosco abandonàla música professionalment i es traslladà aNew York amb la seua dona. Durant anys,aquell adolescent que deleitava al públicamb la seua veu i ritme al piano va treballaren una bugaderia, actuant només com aconvidat en concerts i festivals. En 2002,Rosco aparegué en el documental Road ToMemphis, dirigit per Clarence Pearce. Eixefantàstic documental es l’últim testimonide Rosco, que vamorir a penes sissetmanes després.Caminant pel seuMemphis natal,Rosco es mostracom una personaentranyable quegaudeix tocant elblues mentre re-corda els seustemps a BealeStreet; mentre re-corda aquells temps.

EL RITME DE ROSCOEL RITME DE ROSCO


HISTÒRIES DE TRESHISTÒRIES DE TRES

AQUELLS TEMPS

Roser Colomar.Les tres bessones, els tres porquets, els ReisMags, Flora, Fauna i Primavera, els Tres Mos-queters. La història de la representació estàplena de trios, relacions que funcionen comun triangle on la mancança d’una de les pun-tes suposa la destrucció de l’equilibri. La con-cepció burgesa de la felicitat matrimonial enparella s’ha imposat a qualsevol altra formad’amor, però... què passa si la parella està for-mada per tres persones?

Film clau a l’hora de representar el triangleamorós, molt més enllà de la qüestió carnal,és Jules et Jim, de Françoise Truffaut. Els dosamics s’enamoren de Catherine, que encaraque no aparega al títol, és el fil conductor dela relació amorosa a tres bandes, història ac-ceptada per les tres parts. La lluita contral’estatus tradicional de la monogàmia es vaconstruint en una història emmarcada en un

període històric de plena efervescència, arri-bant al clímax als vint anys d’haver-se cone-gut tots tres. Així doncs, i amb un estil deposada en escena que recorda el natura-lisme de Renoir, Truffaut desenvolupaaquesta singular parella, on les situacions es-tranyes es viuen amb naturalitat mentre allòquotidià es representa amb violència. El finalho deixem a càrreg de l’espectador.

77

Dani Miralles.Aquest pianista icompositor do-minicà encarnaper ell mateixuna xicoteta peròtranscendentalpart d’allò quehui s'entén perlatin jazz. Des de

ben menut Michel Camilo ha arreplegat rit-mes i colors de la seva terra, en què va ro-mandre fins els 25 com a membre del'Orquestra Nacional, per barrejar-los ambdibuixos melòdics jazzístics. Va ser a NovaYork on aquest jove music va entrar plena-ment en contacte amb la tradició i revolu-ció musical del s. XX, el jazz; contentant aixíla seva curiositat.

Fins aquí potser havia estat un bon pianistaperò és a partir d'aquest moment quanagafa presència en un cercle musical en-cara molt obert, com ho era el que envol-tava aquesta música a final dels 70. MichelCamilo començarà doncs a donar la sevaparticular visió d’allò que ell entén per mú-sica i, malgrat la extensió i durada de lesseues gires de trio i col•laboracions per totel món, ha trobat en la música per a imat-ges una alternativa més al seu abast. Unaltra bona manera de jugar, ara sinfònica-ment, amb aquesta barreja jazzística d'a-rrels caribenyes com es veu al treball deMartinez Lázaro Amo tu casa Rica (1991) oTwo Much(1995) i també Calle 54 (2000) deFernando Trueba. Amb tot, Camilo suposaun trosset d’història alhora que tot un pro-digi que destil•la la curiositat d'un xiquet.Tan de bo siga per molts anys.

MICHEL CAMILOMICHEL CAMILO


ENTR

EVISTEM...

Vas començar a tocar als 7 anys, què va ferque et decantares per la guitarra?Va ser una casualitat. Els meus pares emvan regalar una guitarra buscant un remeiperquè deixara de menjar-me les ungles.

Com va sorgir la idea d'adaptar composi-cions clàssiques a un llenguatge jazzístic?Com s'afronta un repte així?M'encanta escoltar música clàssica, i tambéestudiar-la i analitzar-la. No sóc un especia-lista del gènere però no oblide que la mú-sica clàssica és “la mare del cordero” enl'àmbit de composició, harmonia, orques-tració, etc. La música d’Erik Satie semprem'ha captivat, i arran d'una proposta queem va fer l'Institut Valencià de la Música defer un disc i un concert en el Festival XàbiaJazz, vaig decidir materialitzar la idea degravar la música de Satie en clau de jazz.Una de les coses que més m'agraden ésfantasejar amb la música d'altres composi-tors, versionejar, reharmonitzar, donar-losun altre aire, fer arranjaments, produir, etc.

Què distingeix a Satie d'altres autors?Bé, sembla ser que era un tipus molt pecu-liar. La seua personalitat va transcendir més

enllà de la seua pròpia música convertint-se en un referent intel•lectual de la època.Tant en l'àmbit personal com en el musicalera molt excèntric, transgressor i atrevit. Elrepte i l'objectiu que he buscat amb la rea-lització del projecte Celebrating Erik Satieha sigut el de transmetre a través de la mú-sica una visió de l'obra de Satie basada enles característiques de la seua personalitat:risc, atreviment, gosadia, avantguarda,fusió, llibertat..., és a dir la seua visió delmón.

Com s'entén la dualitat en el jazz entre lamúsica (popular) negra i la música clàssicaeuropea?Al meu entendre, avui dia la música ja no esclassifica en gèneres, estils, llocs, etc. Qual-sevol idea creativa naix de la influència i elconeixement global i històric de totes lesmúsiques existents en el planeta, des deBach fins a Herbie Hankock passant per BobMarley, Els Beatles, Louis Armstrong,Schonberg, Coltrane, Mozart, Camarón,Paco de Lucía... El repte està en intentar ca-nalitzar totes eixes influències des de lateua pròpia òptica i la teua pròpia creativi-tat. És apassionant.

XIMO TÉBARXIMO TÉBARIntegrant sons en el llenguatge del jazzIntegrant sons en el llenguatge del jazz

Nascut a València l’any 63, Ximo Tébar és un dels referents nacionalsdel món del jazz. La seua labor com a músic, productor i director dela seua pròpia escola de música el situa com una de les grans figuresdel jazz a València. A més, Tébar s’ha guanyat un gran reconeixementinternacional com a guitarrista i compositor. Les seues habitualscol·laboracions amb alguns dels millors músics del món del jazz, lavarietat de la seua discografia i la seua admirable capacitat de treballfan de Tébar un artista que val la pena seguir-li la pista. Un dels seus últims treballs, Celebrating Erik Satie (Omix Records,2010), està dedicat al compositor de música clàssica Erik Satie, figurade la qual també parlarem en Bocabadat (Núm. 2, Juliol 2010).


ENTREVISTEM...

8899

Parlan’s de la habitual presència del òrganal llarg de la teua discografía. Què aportaeixe so a diferència del piano?Una de les formacions standards en l'àmbitdel jazz és el trio d'òrgan, guitarra i bateria.Jo tinc la sort de poder treballar assídua-ment amb els millors organistes de jazz delmón. Aquesta sort li la dec a Lou Bennet,amb el qual treballí com a director musicaldel seu trio durant deu anys fent gires i en-registraments per tot el món. Gràcies aaquesta col•laboració també vaig tenir l'o-portunitat de compartir escenari i fer sòli-des relacions amb músics de jazz històricscom Benny Golson, Johnny Griffin, GeorgeBenson, etc.

Com a músic i productor implicat, quinscreus que són les possibilitats de crear unaescena de jazz local forta a València? Quinscamins cal seguir?La formació des de xicotets, en l'escola. Nosolament per al jazz, sinó per a la música engeneral. La música hauria de ser una assig-natura obligada en l'escola primària perquèen ella van implícites moltes coses que aju-den a la formació i els valors de l'individu:disciplina, estudi, treball en grup, superació,concentració, improvisació, creativitat, etc.

Quines són les teues pròximes metes? Porte molts anys en açò, estudiant, fentconcerts, col•laborant en projectes, gravantels meus discs o produint discs d'altres ar-tistes... M'apassiona crear projectes nous ifixar-me metes i objectius. Actualment esticdedicat a un projecte molt interessant i nouque estem desenvolupant en el IVAM. Estracta d'una interessant iniciativa de l'Insti-tut Valencià d'Art Modern, que promou unprojecte de creació i experimentació en-torn de la música de jazz de forma conti-nuada com a part integrada de les activitatsparal•leles del museu, ampliant d'aquestaforma la seua oferta cultural i obrint-se a al-tres disciplines com la música de jazz d'a-vantguarda. El meu objectiu és poderseguir treballant i m'encantaria col•laboraral fet que la ciutat de València es consolidecom un referent cultural per la seua inno-vació i modernitat, i també a facilitar, a tra-vés de la música, la integració dels nouscol•lectius socials provinents d'altres cultu-res apostant per la interculturalitat.

Entrevista original publicada a AllAboutJazz.com


BALADA TRISTE BALADA TRISTE de trompetade trompeta

BALADA TRISTE DE TRMOPETA, Es-panya, 2010. Comeida dramàtica, Acció.Direccó: Álex de la Iglesia Guió: Álex de la IglesiaFotografia: Kiko de la Rica Música: Roque Baños Producció: Coproducció Espanya-FrançaIntèrprets: Carlos Areces, Antonio de la Torre, Caro-lina Bang, Santiago Segura, Sancho Gracia, Manuel Te-jada, Manuel Tallafé, Alejandro Tejerías, FernandoGuillén Cuervo, Enrique Villén, Terele Pávez, José Ma-nuel Cervino, Gracia Olayo, Luis Varela, Joaquín Cli-

ment, Juana Cordero, Raúl Arévalo, Fran Perea

José Martín.Resulta me-tafòric cadavegada queel circ deixala ciutat. Lesgrans carpes,els salvatgestigres, elsmajestuosos

elefants... Quan tot això desapareix nomésqueda el desolador descampat on aparca-ran els cotxes fins que tornen a ressonar lessinistrament divertides rialles dels pallassos.Una sensació semblant varem sentir moltsquan sortíem del cinema després d'empas-sar-nos Los crímenes de Oxford, l'anteriorpel•lícula d’Àlex De la Iglesia. Una desil•lusiónomés comparable a visualitzar el abansimpactant domador de lleons fumant un ci-garret en la porta del camió abans de por-tar-se el seu circ ambulant per sempre. I ésque, en pel•lícules com Acción Mutante oLa Comunidad, el director basc va ser capaçde treure al cinema espanyol de la gàbia onresidia per ficar el cap entre les gargamellesde la més feroç monotonia i enganxar atota una nova generació del circ al cinema.

Per aquesta raó i malgrat les seves múlti-ples errades de guió (és nota l'absència del'habitual guionista, Guerricaechevarría),Balada triste de trompeta és un motiu decelebració. Després d'uns títols de crèdit in-oblidables, dóna començament una de lespel•lícules espanyoles més originals enmolt de temps. A través de la narració deli-rant de la història d'Espanya des de la Gue-rra Civil, la pel•lícula planteja unparal•lelisme per esbossar un país ferit i irre-conciliablement dividit personificat en elpallasso trist i el pallasso ximple. No estracta de la seva millor pel•lícula, però De laIglésia barreja amb èxit l'estil esperpènticdels guions de Azcona amb el cinema desèrie B nord-americà i els còmics de Morta-delo i Filemón. El circ ha tornat a la ciutat,esperem que no és marxi mai.

1010

GRAN

PAN

TALLA


BALADA TRISTE BALADA TRISTE de trompetade trompeta

TAMBIÉN LA LLUVIA. Espanya, 2010. Drama.Direcció: Icíar Bollaín Guió: Paul Laverty Fotografia: Antonio Riestra Música: Alberto Igle-sias Producció: Morena Films Intèrprets: Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, JuanCarlos Aduviri, Raúl Arévalo, Cassandra Ciangherotti,Carlos Santos, Dani Currás, Vicente Romero

TAMBIÉN LA TAMBIÉN LA LLUVIALLUVIA

GRAN PANTALLA

1111

Roser Colomar. También la lluvia és l’ultima pel•lícula d’IcíarBollaín i, de moment, ja compta amb 13 no-minacions per als premis Goya. Històriad’ambició per la conquesta dels recursosnaturals, la recerca dels límits personals, lesconviccions, ideals i, sobretot, la lluita perun projecte comú, són els eixos medul·larsque vertebren el film. Bollaín, a més, realitzaun interessant paral•lelisme entre l’or queColón buscava al 1492 i l’or dels nostresdies, l’aigua. Aquest paral•lelisme ho tro-bem en dues línies narratives: d’una banda,el transcurs d’una pel.licula sobre la con-questa d’Amèrica per la Corona espanyola,dirigida per Sebastián i produïda per Costa,magníficament interpretats per Gael García

Bernal i Luis Tosar i, per l’altra banda, els fetsverídics que tingueren lloc a Cochabamba,Bolívia, on s’esdevé la lluita contra la priva-tització de l’aigua a mans d’una empresadels EEUU. Aquesta revolució, a més, la li-dera un home interpretat per Juan CarlosAduviri, qui és al seu torn líder dels indíge-nes de la ficció que dirigeix Garcia Bernal.

De principi a fi, l’espectador serà partícip deles reflexions personals així com testimonidel realisme del que vessa la pel•lícula.Aquestes reflexions arriben al climax grà-cies a les múltiples connexions entre l’aiguai els elements del film. Reflexions que, sensdubte, traspassen la pantalla. Felicitats.

Ferran Andrés. Les dues espanyes. Un enfrontament visce-ral irreconciliable. Com ja fera en Muertosde risa (1999), Álex de la Iglesia articula laseua nova proposta, Balada triste de trom-peta (2010), al voltant de l’antagonisme dedos personatges que encarnen de manerasimbòlica, precisament, eixes dues espan-yes. Ambientada al tardofranquisme (1973,

concretament), aquests dos personatges,l’irracional i el romàntic, lluitaran per l’a-mor d’una dona amb el món del circ

com a escenari.

La pel·lícula arranca de manera promete-dora amb uns crèdits i un inici sorprenentsi d’una força visual innegables. Ara bé, comsol passar en moltes de les obres del bilbaí,a excepció de El dia de la bestia (1995) o Lacomunidad (2000), el dispositiu narratiu vaperdent força fins diluir-se. És el primer

guió en solitari d’Álex de la Iglesia sense lacoautoria de Jorge Guerricaechevarría, ocu-pat amb Celda 211 (2009), i s’ha notat el fetque ningú li posara el fre. D’aquesta ma-nera trobem un dispositiu narratiu dèbil ireiteratiu que acaba per esdevenir inexis-tent en favor d’una successió febril d’obses-sions, sense fil conductor, clavades ambcalçador, que es recreen en allò grotesc i enla violència gratuïta. Al desdibuixat entra-mat narratiu cal afegir unes més que qües-tionables interpretacions, llevat de lad’Antonio de la Torre, i d’uns personatgesestàtics que no evolucionen, previsibles desdel primer esbós.

Val, sí, estem davant d’una proposta arris-cada, d’una bona factura visual, amb pas-satges potents i absorbents, però poc més.Espere que les grans triomfadores de lapròxima cerimònia dels Goya siguen Panegre i También la lluvia, sobretot la pri-mera.


L’AVVENTURAL’AVVENTURA

1212

MIRAD

ES EN

RERE

Begonya Gutiérrez. El cinema artístic europeu floreix en Europa en mo-ments de crisis. Després de les Guerres Mundials, du-rants els 20 i els 60, moviments avantguardistesompliren museus, llibres i sales de cinema. Dadaisme,expressionisme, futurisme, Nova onada francesa o ne-orealisme italià sorgeixen en Europa gràcies a una novamanera de veure el mon que rodejava als artistes. An-tonioni, partint d’una mirada paisatgística als esculls deles illes Eolias (Sicília) en 1960, crea L’avventura. LaNotte (1961), L'Eclisse (1962) i Il Deserto rosso (1964)completarien aquesta sèrie de pel•lícules en què elspersonatges viuen una autèntica incapacitat per a ex-pressar-se i emmotllar-se al món modern.

L’AVVENTURA; Itàlia, 1960. Drama.Direcció: Michelangelo Antonioni Guió: Michelangelo AntonioniTonino Guerra, Elio Bartolini Producció: Amato Pennasilico Música: Giovanni Fusco Fotografia: Aldo

Scavarda Intèrprets: Gabriele Ferzetti, Monica Vitti, Lea Massari

EN CONSTRUCCIÓN; Espanya, 2001. Documental.Direcció: José Luis Guerín Guió: José Luis Guerín Producció: Antoni Camín Díaz Fotografía: Álex GautierIntèrprets: Juana Rodríguez Molina, Iván Guzmás Jiménez, Juan López López, Juan Manuel López, San-tiago Segade, Abdel Aziz El Mountassir, Antonio Atar

Begonya Gutiérrez. Fa uns anys, la crisi econòmica i social ompli els titu-lars periodístics i les converses quotidianes. És potserun bon moment per a experimentar amb el llen-guatge cinematogràfic. Els “outsiders” definits perGuerín en En Construcción (2001) tampoc s’adaptena les necessitats del sistema. De fet, la majoria hand’abandonar les seues cases i el seu entorn per tal debuscar un destí propi, fora del paisatge que tria Gue-rín. És possible que aquest film anunciara d’algunamanera l’adveniment d’una crisi, un shock en la po-blació; ara és moment de mirar amb altres ulls, els ar-tistes tenen la paraula.

EN CONSTRUCCIÓNEN CONSTRUCCIÓN


EL TRAVELLING ÉS UNA QÜESTIÓ MORAL EL TRAVELLING ÉS UNA QÜESTIÓ MORAL

MIRADES ENRERE

1313

Fran Ayuso.Aquesta frase de Godard posa l'accent enla responsabilitat que tenen els cineastesamb el poder que ostenten sobre els espec-tadors per decidir per ells no solament elque deuen veure, sinó la manera en quèhan de fer-ho. Es tracta per tant d'una qües-tió que pot tenir implicacions d'ordremoral, ètic, cultural o polític. En aquest sen-tit, la postura de Guerin en la pel•lícula Enconstrucción (2001) no pot catalogar-semés que d'honrada. L'únic moviment decàmera de la pel•lícula és reservat per a laseqüència final. Un llarg travelling frontalque segueix a Juani i Iván, la parella dejoves marginals que protagonitzen granpart del film, que una vegada desnonada,va a la recerca d'un lloc en el qual acollir-se.Com bé explica Juan Miguel Company enel seu article “Crecer con los muertos” apropòsit del film, “Guerin té, per tant unavisió moral de la realitat que observa i l'ar-ticula fent-la parlar des dels personatgesque l'habiten, desnonats i éssers marginals,víctimes del nou avatar del capitalisme méssalvatge i brut que es diu globalització”.

Aquest moviment de càmera emmarca enplànol mitjà a Juani portant a l'esquena aIván. Un llarg plànol seqüencia cap enrereque allunya a l'espectador del Barri Xinés deBarcelona, un paisatge urbà emblemàtictransfigurat en el fons ficcional d'un mónen ruïnes (o en permanent canvi) . Un últimrecorregut ambientat amb el ric fons sonordels seus carrers. Un travelling que és al ma-teix temps una fugida, una via de fuita, ique, en una poètica associació cinèfila, ensretrotreu a la fugida que emprén AntoineDoinel fins a aconseguir el mar al final dels400 golpes (François Truffaut, 1959). Unmoment màgic, captat en un llarg trave-

lling lateral, que figura alhora un instantmàgic i un abisme d'incertesa, ja que des-prés que els seus peus s'hagen banyat en elmar, Antoine gira sobre els seus passos i, entornar-se, la seua imatge queda congeladajust en el moment que mira a càmera. Elseu gest, entre extraviat i suplicant, mésque clausurar el film, l’obri a noves pers-pectives.

En la pel•lícula de Guerin, Juani, ja cansadade portar al seu company, mira a càmera idemana a qui està darrere que talle, que nopot més. També ho fa Iván abans de carre-gar-la a ella, revelant així el dispositiu, la ar-tificiositat de la representació fílmica ievidenciant de pas a l'espectador la seuaposició de voyeur. Una ruptura de les con-cepcions de la narració clàssica que mar-quen una distància entre el receptor i eldispositiu fílmic i que obri un espai per a lareflexió crítica.


MIRAMAR MIRAMAR i l ’escolai l ’escola

lul· l iana delul· l iana del lengüesl lengües

Aina Reig. Ramon Llull (1232-1316), escrip-tor, filòsof, teòleg, místic i missio-ner, va consagrar la seua vida a ladifusió de l’Art, un sistema depensament basat en mètodes lò-gics rebut per il•luminació divina,mitjançant el qual tractà de tro-

bar la veritat que li donara les armes per laconversió dels infidels.

El naixement de qui inagurà la tradició lite-rària catalana va anar precedit per la con-questa de l’illa de Mallorca l’any 1229. Elsprogenitors, pertanyents a una família bur-gesa barcelonina, participaren en l’expedi-ció de Jaume I d’Aragó i reberen, desprésde la victòria cristiana, una quantitat ingentde propietats. Un parell d’anys després dela instal•lació del matrimoni en la ciutatque hui anomenem Palma, arribà al mónun dels pioners de la informàtica.

És gràcies a la Vida coetània, obra autobio-gràfica dictada als seus deixebles durantuna estada a París, que ens és possible co-nèixer com fou la seua vida fins els trentaanys, moment en què es convertí al cristia-nisme, després de viure un seguit de visionsde Crist a la creu. Per a un lector dels nos-tres dies pot resultar graciós imaginar unprimer Llull, laic i descregut, escrivint poe-mes d’amor en llengua occitana per a unadona que no era la seua, a mode trobado-resc, en contrast amb un home obstinat

amb la idea de convèncer el món de la ve-ritat de la seua fe cristiana.

Per portar a terme aquesta empresa es pro-posà d’escriure el millor llibre del món, queno és altre que el conjunt de la seua obra,més de 265 textos en català, llatí i àrab enuna gran varietat de gèneres i composi-cions. La difusió de la seua Art com a instru-ment de reflexió amb el diàleg necessitavad’una matèria primera: la llengua. És peraixò que el beat mogué cel i terra fins acon-seguir que l’infant Jaume fundara, l’any1276, el monestir de Miramar, avalat pelPapa Joan XXI, que albergaria una escola dellengües per formar els missioners encarre-gats d’evangelitzar el nord d’Àfrica. L’apro-pament al món desconegut hauria defer-se, doncs, amb la llengua de l’altre. Quèen pensaran els nostres diplomàtics?

Passejant pel meravellós claustre gòtic, delqual només se’n conserven quatre colum-nes, els monjos debatrien i demostrarienamb arguments lògics la veritat divina. Elprojecte de formació lul•lià es mantiguépoc més de quinze anys; la clausura del mo-nestir fou lamentada en diverses obres d’unfilòsof que escrigué des del pensament iamb el pensament prenent la llengua vul-gar, per primera vegada, com a vehicle decomunicació del saber.

1414

MÉS QUE

PAR

AULES


Ferran Andrés. Lluny resta, si es que ha existit alguna ve-gada, la funció (in)formadora dels mitjansde comunicació. Ara més que mai aquestshan optat pel model comunicatiu de la des-informació a través del qual manipulen ienganyen a la ciutadania, presentant-secom a mediadors de la realitat quan el quevertaderament fan és mediatitzar-la, de ma-nera que imposen l’interès i la ideologia deles classes dominants.

Pascual Serrano ens brinda una obra impa-gable en la que radiografia tots els meca-nismes dels que fan ús els mitjans. Unanàlisi incisiu i exhaustiu dels principals es-

deveniments delsúltims anys, ambuna bibliografia in-gent, entrevistes aexperts i innumera-bles exemples del’amputació infor-mativa en la que vivim.

Un context asfixiant de dictadura mediàticai de democràcies fallides per al que dóna, ital vegada resulte la part més innovadora,una sèrie de pautes, tècniques i hàbits delectura encaminats a promoure una ciuta-dania més activa i més conscienciada da-vant aquests abusos.

1515

DESINFORMACIÓN.DESINFORMACIÓN.Cómo los medios ocul tan e l mundoCómo los medios ocul tan e l mundo

Joan Español.Quan algú conegut mor, sembla ser que to-thom haja d'adquirir els productes que elvan fer popular...ja siguen pel•lícules, dis-cos, llibres... la gent a la seva manera volrendir un últim homenatge professional,desgraciadament aquest no és el cas deJuan Piquer Simón, director que va morir famolt poc temps i que a penes ha tingut re-percusió en els mitjans nacionals, solamenten diaris digitals.

Doncs bé no se m'ocorreix millor home-natge que parlar d'una de les pel•lículesque més repercussió va tindre pel fantate-rror espanyol a la decada dels 80, Mil gritostiene la noche ens explica la història d'unsàdic assassí que es dedica a mutilar a in-nocents jovenetes en un campus universi-tari... el film produït pels mateixosproductors de Viernes 13 entre d’altres, esva rodar íntegrament als Estats Units amb

gran part d’actors internacionals i petitesintervencións d'actors nacionals com FrankBraña i Isabel Luque entre d’altres. Aquestfilm té estatus de "Cult Movie" degut sobre-tot a la violència i els seus assassinats quecom mínim són imaginatius i on es demos-tra la poca por que Piquer Simon tenia a lacensura mostrant amplis nus gratuïts i mol-tes escenes amb serres mecàniques que almeu entendre no tenen res a envejar a Lamatanza de Texas.El film va recaptar més de 5 milions de dò-lars solament a EE.UU demostrant una ve-gada més que a la dècada dels 70 i 80 lagent volia veure coses atrevides i impac-tants.

Per a tots els interessats en redescobrir a undel directors que més estimava el gènerefantàstic recomane títols com Slugs muerteviscosa o La grieta entre d’altres, Fins sem-pre mestre.

MIL GRITOS TIENE LA NOCHEMIL GRITOS TIENE LA NOCHE


Bocabadat Febrer

Documents

Transcript of Bocabadat Febrer