a l'entorn de... L'ÒPERA Febrer-Març 2015                                                  

           Plafons del sostre del Gran Teatre del Liceu · Obra de Perejaume

L’ÒPERA COM A ALFA I OMEGA D’UN COSMOS MUSICAL El món de l’òpera és força més complicat del que d’entrada pot semblar. Un món de la

música a part en el qual s’estan concatenant tot un reguitzell de fets importants, visibles i no, que van des de la tramoia -que és un no parar- fins a la posada en escena. I és que es donen la mà la música (instrumental i vocal), el ballet (en alguns casos), l’escenografia, el vestuari, la decoració, la il·luminació, l’actuació amb la implicació de cada solista, actuació que ha de ser, si no de credibilitat, d’una enorme força persuasiva. A la manera d’introducció, doncs, ens adonem que és un món a part perquè ell sol congrega totes les modalitats artístiques, la literatura poètica o narrativa, tan se val, fins i tot. Estic d’acord amb el comentarista musical Antonio Prieto en la seva afirmació: «sempre es fa difícil determinar un origen perquè tota creació humana comporta una transformació d’algun fet anterior, i la novetat no és més que una forma producte de la transformació, a voltes rebel·lió, d’una altra forma existent». I -afegeix- «ni el bàrbar és capaç d’originalitat». Aquesta reflexió em porta a contemplar una vegada més l’atemporalitat, m’agradi o no. Certament que l’home necessita qualificar, és una necessitat que ens hem creat, i etiquetar. És així com la història, també la que en diem de la música, té uns períodes, unes etapes, que aporten uns trets concrets -o volem que així ho siguin, de concrets- en les formes, siguin quines siguin, i en els gèneres. Cada època aporta el seu «color» amb el fort mordent que el concreta; és allò que pot dir-se’n estil o moda. Els moments més rellevants de la història de la música, com són el Renaixement, el Barroc, el Barroc-rococó, (depèn del punt social i geogràfic així és com s’anomena la transició Barroc-Classicisme), el Classicisme, el Romanticisme i, cronològicament fins al dia d’avui, els autors de cada època, han dit tant com els autors del Romanticisme. I ho dic perquè massa sovint «amaguem» els seus sentiments, inherents a la vida de l’home; ço és sentits i emocions: sentiments, en definitiva, que voleien en els papers de les seves partitures, en els dels seus escrits i en les seves pintures. I és així com, per una mirada esquifida, fa la impressió que els sentiments són tan sols fills predilectes del Romanticisme, i il·legítims d’altres temps. Els sentiments, secrets i íntims, pregons i sincers, no en saben d’etapes ni en volen saber, ni volen estar-hi sotmesos: no en senten la necessitat. L’«explosió» serà més tard; i ho serà externament en el córrer dels anys que configuren les acaballes del divuitè i tot el segle XIX: el Romanticisme, pròpiament. S’escau en aquest punt l’adagi Artis sola domina necessitas (que pot traduir-se per un tan sols la necessitat domina l’art), lletra menuda a peu de pàgina que, com ha passat a cada època és, i està. desapercebuda en els centres de poder, sigui el poder que sigui. Lletra petit, i tant com és així, que evidencia que l’«art modern ha d’oferir formes modernes que siguin representatives de la nostra època i de la nostra manera de viure», com assenyalà Otto Koloman Wagner (1841-1918), sentència aplicable a cadascuna de les èpoques de la història puix que tots s’han «esforçat» per a ser homes i dones del seu temps, des de l’Edat mitjana fins avui i, això, en tots els camps. No marxo, però, del món de l’òpera que és qui em cita; ha estat tan sols un excurs. El cosmos de l’òpera és tan gran que, més enllà dels gustos personals, m’obligo jo mateix a centrar-me, tan solament, en Richard Wagner i en Wolfgang Amadeus Mozart. I ho faré per aquest ordre.

Vist l’apunt d’Antonio Prieto, que és qui m’ha obert l’excurs, es pot situar sense temença a Claudio Monteverdi com la primera mudança important. Ell sabé transformar, sota el nom d’Orfeo, la cultura musical que li havia arribat. Ho feu amb el segell inalienable -tan particular com característic- del seu sentir musical; empremta d’encuny distingit en la sensibilitat molt agosarada -sense petulàncies ni arrogàncies- pel seu temps i que prou maldecaps li provocà. Monteverdi és, per ell mateix, una evocació al Coneixement. Per bé que paga la pena «perdre-hi el temps», el deixo a la taula com un tast humil d’apuntador, com a suggeriment. És referent de primera classe; músic de grapa i cable de molt alta tensió. Home de provada cultura a tot nivell; no dic més de l’autor per excel·lència dels «Madrigals», tan exquisits com simplement sublims.

Claudio Monteverdi (1567-1643) L’univers operístic compren una dilatada col·lecció que, entre llibretistes i compositors, la

fa de dimensions incommensurables. Els compositors de més renom -a banda del suara esmentat

Claudio Monteverdi i dels quals faré esment d’una de les seves òperes- són John Blow (1649-

1708) Venus i Adonis; Henri Purcell (1659-1695) Dido i Enees; Georg Friedrich Händel (1685-

1759) Serse; Jean-Philippe Rameau (1683-1764) Dardanus; Christoph Willibald Gluck (1714-

1787) Orfeu i Eurídice; Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) Don Giovanni; Gioacchino Rossini

(1792-1868) La Cenerentola; Vincenzo Bellini (1801-1835) Norma; Gaetano Donizetti (1797-

1848) Don Pasquale; Pietro Mascagni (1863-1945) Cavalleria Rusticana; Ruggero Leoncavallo

(1857-1919) Pagliacci; Modest Petróvitx Mússorgski (1839-1881) Borís Godunov; Aleksandr

Porfírievitx Borodín (1833-1887) El príncep Ígor; Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893) Eugeni

Onegin; Carl Maria von Weber (1786-1826) El caçador furtiu; Giuseppe Verdi (1813-1901) Aida;

Richard Wagner (1813-1883) Lohengrin; Giacomo Puccini (1858-1924) Madama Butterfly; Richard

Strauss (1864-1949) Electra; Arnold Schönberg (1874-1951) Moisès i Aaron; Alban Berg (1885-

1935) Lulú; Ígor Fiodorovitx Stravinski (1882-1971) Història del soldat; Benjamin Britten (1913-

1976) Mort a Venècia; Dmitri Dmítrievitx Xostakóvitx (1906-1975) Lady Macbeth de Mtsensk. Ni

que sigui per una sola òpera, no em sé estar de citar Ludwig Van Beethoven (1770-1827) Fidelio;

Enric Morera (1865-1942) La fada; Manuel de Falla (1876-1946) L’Atlàntida; Enric Granados

(1867-1916) Goyescas; Amadeu Vives (1871-1932) Maruxa, i Emilio Arrieta (1823-1894) Marina.

L’ambient de la sala, el taló tancat, la il·luminació i l’ambient del públic, predisposa i acull una expectativa, com quan es va a teatre, de continguda emoció. L’acció comença en nosaltres mateixos, no ens enganyem, en el nostre interior, i en breu la llum es farà tènue; l’orquestra farà sonar l’obertura, s’alçarà el teló, i l’espectacle esperat començarà a moure’s. Francament, no hi ha cap manifestació artística tan completa com una òpera. Tot i que en el segle XVII era un gènere no massa ben considerat perquè sembla ser que incitava els mals costums, no per això van deixar de conrear-la. La societat freturava pel teatre cantat; Händel en va ser un dels més grans activistes, precisament en el temps del Barroc. Un no sap un comença ni on acaba la seriositat o l’entreteniment, perquè és de complexió difícil, i difícil és de radiografiar. No podem passar per alt, però, que l’òpera satisfeia una necessitat social i que, al mateix temps, sostenia un estol de garants del mecenatge, aplecs fets per ells i per a ells, realitats de sobres contrastades, necessitats de cada època, espai -no pas el de la música- de trobada, cert, però també de rivalitats que van des de l’enllà de la Querelle, fins a l’ençà dels acaraments tensos de verdians i wagnerians. La veritat, i no prenc partit, és aquesta.

Richard Wagner (1813-1883) perseguia, i ho aconseguí, «L’Art total». Arribà, fins i tot, a

construir, d’acord amb el seu voler ben capriciós, el seu propi teatre: l’Òpera de Bayreuth, i el seu propi festival, Festspielhaus, cicle mundialment famós, encara avui, on tan sols es representen les seves obres. Està clar que Wagner, sempre d’acord amb el parer dels wagnerians, no escriví mai cap «òpera», sinó Drames musicals, llevat de L’holandès errant, obra d’un lirisme encomiable i extraordinari, i que ha resultat ser el menys wagnerià de tots els que compongué. De totes les seves òperes, segons els especialistes en Wagner, Der fliegende Holländer és la més «italiana» (jo no ho crec). No obstant, és molt emotiva, certament que dramàtica, i amb un rerefons argumental que no pot deixar indiferent a ningú. L’obra està basada en la Llegenda de l’holandès errant, el capità d’un vaixell condemnat a solcar el mar fins al Judici final. A banda dels cors excepcionals de filoses i mariners, més enllà de la boniquesa de les notes que Senta entona, hi ha un dels trets més rellevants de tota obra seva: la redempció. Senta, com passarà amb les altres protagonistes d’altres obres seves, lliurarà de la maledicció d’errar eternament al pobre holandès. És meravellosa la instrumentació bella i tempestuosament suggerent, talment una mar enfurismada i crispada que no deixa increpar-se per ningú, tempesta emocional que solament s’amansirà amb l’autosacrifici de Senta.

Tot apunta que ve d’ell el que avui es coneix com el melodrama. Cadascun dels motius,

cadascun dels personatges, fins i tot en els moments, en les escenes, en els quals no hi ha acció i tan sols existeix el decorat, unes harmonies emmarquen i fan reconèixer resoltament les referències a tal i tal esdeveniment, a tal i tal personatge que l’obra contempla; és l’inici obert del leitmotiv. En la Trilogia -tres drames i un pròleg, em refereixo al cicle L’Anell dels nibelungs- és on més i millor es serveix d’aquesta tècnica pnemotècnica. Les obres que conformen Der Ring des Nibelungen són Das Rheingold (L’or del Rin), Die WalKüre (La valquíria), Siegfried (Sigfrid) i Götterdämmeruing (El crepuscle dels déus). Està clar que, en tractar-se d’una obra de dies de durada en la seva representació, d’una obra de colossals dimensions, Wagner havia d’idear la manera d’evocar i de remembrar, i ho fa a partir dels leitmotiven, de motius musicals que s’enllacen entre ells i que unifiquen, és a dir creen unitat. Apareix el melodrama; aquesta entonació que acompanya i evoca tal i tal fet, i tal i tal personatge, com ja he assenyalat. Aquesta manera de fer, aquest conglomerat de tessel·les que conformen un emmosaiar musical, prou que el sentim en els seus inicis, i ben particularment en les obertures dels seus drames.

Richard Wagner (1813-1883) Imposa Wagner; i ho fa per la seva fecunda i ubèrrima imaginació, per la profunditat del

seu llenguatge, per la seva creativitat ingent i incansable, i, sempre que parlo de Wagner, no em sé estar d’evocar Mn. Jacint Verdaguer, home de tremp i caràcter prou fort, de sensibilitat amarat, i imaginació ingent, tant lliurement com arriscat. Arriba a la no-respiració Wagner; al recitat infinit que va més enllà de l’ària. Dimensió que mena a l’«etern femení», paràmetres d’infinit que amb delit cercava la Cultura sensible de finals del XIX i principis del XX, aquella Mater gloriosa de Goethe, «etern femení» que no té més significat que «lloc de repòs», «fita final», «força de l’amor».

Wagner necessita fer-se el text; escriure-se’l; ha de fer-se’l seu i se l’ha de fer creïble si ha

de musicar-lo. Les seves idees s’escapen de tota forma prefixada, encara que li serveixen com apunt d’elucubració estètica i filosòfica de gran densitat, i que a ell l’identifiquen i l’autentifiquen fins i tot en els diàlegs de les seves obres musicals. Juntament amb Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) és un dels cimals de l’òpera alemanya; acme, sens dubte, de l’òpera universal.

Certament que Mozart és un altre referent de primer ordre en tots els camps de la música.

S’adreça franc, quasi d’imprevist i improvisant, es diria, amb un tarannà de gran afabilitat i amabilitat, tant en les sonates, en els concerts, en la música de cambra, en les simfonies, en la música sagrada, en l’obra per a orgue, com en les òperes. Geni indiscutible, com el mateix Wagner, que es serveix de la música amb l’atemporalitat que més a munt indicava. És clàssic, cert, ho és en la moda i en l’estil. És alegre, airós, agradable i d’entrada fàcil, però aquesta lectura de principiant no ha de voler ofegar, menys encara ocultar (ja ho fa prou ell, d’amagar-se) el seu dolor i dramatisme que, fins i tot en els moments més airosos, sempre ostenta, sigui a través dels «sospirs», sigui a partir dels cromatismes que, mai gratuïtament, s’imposa i proposa.

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791) No sé ben bé per quina de les òperes de Mozart hauria de tirar. Em reconec fan de Cosí fan

tutte, de Le nozze de Figaro, d’alguns fragments de La flauta màgica, però finalment em decanto per tota l’obra, per tot el seu conjunt, per Il dissoluto punito,ossia il Don Giovanni, amb text de Lorenzo Da Ponte, el mateix llibretista de Le nozze i de Così. Don Giovanni ha estat qualificada com «l’òpera de les òperes»... És ja certament impressionant l’obertura, peça escrita a partir de l’entrada a escena del Comanador mort, invitat a sopar pel mateix Don Giovanni. De l’obertura s’obra un trio pluritextuat i la música ja no para; és un enfilall de notes que una acondueix cap a una altra. Un mosaic, també en aquesta obra, fet d’exquisiteses sorprenents i delicioses. L’estil barroc d’una Donna Elvira es dóna la mà amb el més pur estil tou i “ramplon” d’un Don Ottavio; l’elegància del temps la trobem més a to amb el personatge de Donna Anna. Don Giovanni, el llibertí seductor que ni escarmenta ni es penedeix, és, musicalment, el més atemporal de tots, al costat de Leporello, el seu servent, «fidel» fins a cert punt. La part més amable, en aparença auditiva si més no, és la que ens proposa Masetto i Zerlina; una parella que tampoc no s’escapen de l’ombra dilatada del mal, efecte nociu que treballa a través del dissoluto Don Giovanni. Trets, doncs, antics i sabuts. Baix continu pels recitatius; àries de factura barroca; passatges de «ramploneria» quasi insultant per la seva insegura insolència, i elegància, dramatisme i sofrença, amb goig aparent i alegria fugissera: tots són els accents que conformen aquesta genial obra de Mozart.

Agradi o no, hi ha paral·lelismes amb el seu Requiem de 1791; si més no, ens els establim. Don Giovanni data de 1787; no estem tan lluny en els anys i en l’estil, ja prou madur, del sempre jove compositor. Cert que el Requiem el va deixar tan sols esbossat, però sí que va escriure de cap a peus el seu impressionant Andante für eine Walze in eine kleine Orgel, KV 616, datat a Viena el 4 de maig de 1791. És un aiguabarreig de tots, tots, els seus estils. Hi ha música de cambra; presenta un rondó; és musica «da chiesa» i ho és també de saló; hi ha drama: sospirs i cromatismes a desdir; hi ha «alegria» i er sofriment, tan gran és la sofrença, la que en ben poques obres, i amb tan poca durada, mira tan obertament. Té la fragilitat encomanadissa i el vigor de la solidesa ben propis d’ell. Un compendi? Sí, ben rotund i afirmatiu; ni li falta ni li sobra res: És un art acabat. No sé si podria ser un bon pas cap a les seves òperes, o si és millor haver escoltat molt Mozart per a deixar-se capbussar en aquesta insondable meravella inefable, que és el KV 616. Ben mirat, a mi se’m fa molt difícil sedassar la música de Mozart, més encara qualificar-la, més enllà dels noms àdhuc. On comencen i on acaben els seus tan grans com variats estils? És una reflexió en veu alta.

Contrapunt, a la manera de «Postludi»: Essent l’òpera el paradigma de l’«Art total», com és que encara hi ha qui pregunta: -Què et sembla? I després d’una resposta afirmativa, continua demanant: -I, la música, què et sembla? Aleshores, perplex, m’adono que l’òpera és música, però que no tota la música és òpera. Em va passar fa anys al Liceu, abans de la seva crema, en un dels entreactes de

Lohengrin: Em temo que no ha canviat massa res. Ai, lector, si t’expliqués...

Modest Moreno i Morera

________________________________________________________________ DIVERTIMENTO a l'entorn de... l'òpera Concurs adreçat als alumnes de l'emvic Podeu respondre a través del formulari on-line. Teniu temps fins el 14 de març a les 23.59h de la nit. Entre els alumnes que tinguin el màxim encert de respostes sortejarem dues entrades per un concert de L'Atlàntida. El nom del guanyador es farà públic el divendres 18 de març.

1) On es va representar per primera vegada l’Orfeo de Monteverdi ?

Roma Nàpols Màntua Florència

2) Quin d’aquests cantants d’Òpera no és un personatge real ? Enrico Caruso Bianca Castafiore Renata Tebaldi Kiri Te Kanawa

3) Quina és l’ària preferida de Bianca Castafiore ? Casta Diva de Norma de V.Bellini Ària de les joies de Faust de Ch.Gounod Ària de la reina de la nit de La Flauta Màgica de W.A.Mozart Ària de Fígaro de Il barbieri di Siviglia de G.Rossini

 DIVERTIMENTO

a l'entorn de...  

SORTEIG 2 entrades

4) Quina òpera es representa en la pel·lícula Una nit a l’òpera dels Germans Marx ? The Fairy Queen de H.Purcell Il trovatore de G.Verdi

Il barbieri di Siviglia de G.Rossini Don Giovanni de W.A.Mozart

5) Quin any es va inaugurar el Gran Teatre del Liceu de Barcelona ? 1798

1847 1874 1914

6) El text d’una d’aquestes òperes de W.A.Mozart no és del llibretista Lorenzo Da Ponte, saps quina ? La flauta màgica

Così fan tutte Don Giovanni Le nozze di Figaro

7) En l’escena del sopar de Don Giovanni Mozart fa una referència musical a un compositor contemporani seu, quin compositor és aquest ? A.Salieri

F.J.Haydn V.Martín i Soler G.Rossini

8) Entre aquestes cantants d’òpera n’hi ha una que no té la tessitura de soprano, saps quina és ?

Victòria dels Àngels Ewa Podles Edita Gruberova Kiri Te Kanawa

9) L’estrena a Catalunya de Il barbieri di siviglia de G.Rossini va ser el 16 de juliol del 1818 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, en aquesta primera ocasió es va haver de tocar una obertura d’un altre compositor perquè faltava la de la partitura original. Quin compositor es va encarregar d’escriure aquesta obertura ?

Josep Gallés Francesc Pujol Ramon Carnicer Antoni Nicolau

10) Quina d’aquestes òperes de R.Wagner no forma part de la tetralogia L’anell del nibelung ?

L’Or de Rin Parsifal La Valquíria Sigfrid

   

________________________________________________________________ SOPA DE LLETRES a l'entorn de... L'ÒPERA En aquesta sopa de lletres hi apareixen dotze referències que pertanyen al món de l’òpera, sabries trobar-les totes ?

   Giuseppe  Verdi  (1813-1901)                        

L   L   I   B   R   E   T   V   R   A  

A   C   A   L   L   A   S   O   E   S  

T   O   C   C   E   V   N   L   C   W  

H   R   T   S   I   E   N   M   I   A  

O   B   E   R   T   U   R   A   T   T  

R   U   F   O   M   W   E   J   A   I  

F   F   A   D   O   R   I   Q   T   M  

E   A   S   G   T   I   G   R   I   K  

O   M   N   A   I   D   A   T   U   I  

R   B   E   G   V   E   R   D   I   F  

Maria Callas (1923-1977)

________________________________________________________________ PARELLES MUSICALS a l'entorn de... L'ÒPERA Aquests personatges han perdut la seva parella original, els pots tornar a aparellar correctament? Orfeo i Pamina Susanna i Sigfrid Papageno i Brunilda Julieta i Tamino Fígaro i Papagena Eurídice i Romeu

Quan hagis acabat, com que estan molt despistats, els pots dir quin d’aquests compositors els va escriure la música ?

W.A.Mozart C.Monteverdi R.Wagner Ch.Gounod Ch.W.Gluck G.Verdi

________________________________________________________________ RECERCA a l'entorn de L'ÒPERA ________________________________________________________________ UN LLIBRE Histoire de l’opéra René Leibovitz Buchet/Chastel París 1957/1987 ________________________________________________________________ ENREGISTRAMENTS L’Orfeo (Claudio Monteverdi) Capella Antiqua München Concentus Musicus Wien Nikolaus Harnoncourt Teldek Das Alte Werk (1969)

L’Orfeo (Claudio Monteverdi) Le Concert des Nations La Capella Reial de Catalunya Jordi Savall Enregistrat al Gran Teatre del Liceu (versió en DVD) BBC Opus Arte (2002) Die Zauberflöte (La flauta màgica) (W.A.Mozart) Filharmònica de Berlín Karl Böhm Deutsche Grammophon (1964) (419 566) Trollflöjten (La flauta màgica) (W.A.Mozart) Sveriges Radios Symfoniorkester Director: Eric Ericson Cantada en suec Versió cinematogràfica dirigida per Ingmar Bergman (1975) Cèsar a la millor pel·lícula estrangera La flauta màgica (W.A.Mozart) Versió cinematogràfica ambientada en la 1ª guerra mundial Kenneth Branagh (2006) Don Giovanni (W.A.Mozart) Orquestra i Cor de l’Òpera de París Lorin Maazel Versió cinematogràfica dirigida per Joseph Losey (1979) Remasteritzada el 2006 (documentat en L’Odissea sonora 1978-2006)

 

 ________________________________________________________________ ÒPERA I HUMOR  Voglio entrare per la finestra Al disc Bolero de Mastropiero de Les Luthiers (1972-1973) Alfa Records 1992 Cardoso en Gulevandia (Opera Bilingüe) Disc del mateix nom de Les Luthiers BMG Ariola (1992) A night at the Opera (Una nit a l’òpera) de Els germans Marx Pel·lícula dirigida per Sam Wood Metro Goldwyn Mayer (1935)

________________________________________________________________ PROGRAMACIÓ MUSICAL a l'entorn de L'ÒPERA Dijous, 19 de febrer a les 19.30h – Sala 2 Joaquim Maideu Xerrada divulgativa a l'entorn de l'Òpera a l'abast Conferència a càrrec de Marcel Gorgori

ENTRADA GRATUÏTA · AFORAMENT LIMITAT Activitat vàlida per a l’assignatura d’activitats i concerts (CAC) ________________________________________________________________ Diumenge, 22 de febrer a les 18h – Sala 1 Ramon Montanyà ÒPERA A L’ABAST

L’òpera no és només per a uns quants! Marcel Gorgori és al capdavant d’aquest espectacle que, amb una orquestra simfònica i destacats cantants solistes del nostre país, ens acosta al món de l’òpera per mitjà d’algunes de les àries i els fragments més coneguts del repertori, explicats i comentats de manera amena i entenedora. El resultat satisfarà alhora l’interès dels grans aficionats i la curiositat dels qui, potser sense ser-ho encara, estan disposats a deixar-se guiar cap a un món d’emocions que no està vedat a ningú. Entrada: 24 € / 28 € (els alumnes de l’emvic tenen un 50% de descompte) Activitat vàlida per a l’assignatura d’activitats i concerts (CAC) ________________________________________________________________

________________________________________________________________ Dijous, 26 de febrer a les 18h – Vestíbul de recepció emvic ÀRIES I DUETS DE MOZART Alumnes de l'Aula de Cant del Conservatori de Vic

ENTRADA LLIURE ________________________________________________________________ Diumenge, 17 de maig a les 18h – Sala 1 Ramon Montanyà TURANDOT de Giacomo Puccini (1858-1924)

Turandot fou la darrera òpera de Giacomo Puccini que es remunta a un antic poema persa, del qual en va fer una obra de teatre el venecià Carlo Gozzi, veritable autor de literatura fantàstica del segle XVIII. Aquest opera còmica ens narra, al llarg de 3 actes, la història de la princesa xinesa del mateix nom. Aquesta, bellíssima, es casarà amb aquell príncep que encerti les tres difícils endevinalles que els proposa. Si fallen, els hi tallen el cap. Malgrat el perill, els pretendents són legió i fins el moment de començar l’òpera, s’han tallat molts caps. Calaf és un príncep tàrtar, fill del rei destronat Timur. El fill es retroba amb el pare, cec i acompanyat per l’esclava Liù, enmig de la gernació a Pequín. Quan Calaf veu el rostre de Turandot immediatament es presenta candidat a la seva mà, malgrat que el seu pare, Liù i els tres ministres Ping, Pang i Pong el volen dissuadir. Calaf encerta les tres proves, però Turandot té mal perdre i no l’accepta.

El príncep no la vol per força, sinó per amor i li proposa que si abans de l’albada coneix el seu nom, morirà. En cas contrari, es casaran. Aquella nit la cruel Turandot decreta que ningú dormi a Pequin. Tothom intenta saber el nom del príncep ignot. Timur i Liù han estat vistos amb ells i són arrestats. La jove esclava, enamorada de Calaf, diu que només ella sap el nom. Torturada, no el diu i es suïcida com a darrer gest de fidelitat cap a l’estimat. Turandot queda impressionada pel sacrifici de la noia i s’estova i l’òpera acaba amb Calaf i Turandot cantant el seu amor. Director d’Orquestra i del Cor: Daniel Gil de Tejada Intèrprets: Maribel Ortega, Eugenia Bethencourt, Andrés Veramendi/Eduardo Sandoval, Montserrat Martí/Eugènia Montenegro, Dalmau González, Carles Daza, Juan Carlos Esteve Entrada: 44 € / 49 € (els alumnes de l’emvic tenen un 50% de descompte) Activitat vàlida per a l’assignatura d’activitats i concerts (CAC)

________________________________________________________________ Grup de treball a l'entorn de... Miquel Casals, Montse Catllà, Modest Moreno amb la col·laboració de l'Aula de Cant del Conservatori de Vic ________________________________________________________________ Escola de Música i Conservatori de Vic 93 702 72 57 (1) / emvic@emvic.cat / www.emvic.cat