Usos i reptes de les TIC a les organitzacions no lucratives. Novembre 2007.

Elaborat per: Observatori del Tercer Sector i CETEI. Autor: Jaume Albaigès. Col·laboracions: Pau Vidal, Laia Grabulosa i Carla Marimon. Amb el suport de: Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç.

© Observatori del Tercer Sector 2007

Dipòsit legal: B.54507-2007 ISBN: 978-84-612-0668-1

Les Carolines 10, 2ª planta - 08012 Barcelona

Les publicacions de l’OTS estan pensades per a la seva màxima difusió i contribueixen a la millora i al coneixement del tercer sector. S’autoritza la distribució, còpia i reutilització sempre que es faci sense ànim de lucre i reconeixent l’autoria. Les publicacions es poden descarregar gratuïtament a www.tercersector.net.

Albaigès, Jaume Usos i reptes de les TIC a les organitzacions no lucratives. - (Papers de recerca OTS ; 14) ISBN 978-84-612-0668-1 I. Observatori del Tercer Sector II. Títol III. Col·lecció: Papers de recerca OTS ; 14 1. Entitats sense ànim de lucre - Tecnologia de la informació 339.96:681.3

Dades CIP- Biblioteca de Catalunya

3

Que les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (TIC) són un element característic i omnipresent a la nostra societat no és pas cap descobriment. Investigadors i teòrics de diverses disciplines han coincidit en definir aquesta com la Societat de la Informació.

Sembla natural, per tant, que com a ens de recerca especialitzat en l’àmbit de la societat civil, des de l’Observatori del Tercer Sector (OTS) ens preguntem si les organitzacions que en formen part incorporen o no les TIC en la seva actuació quotidiana i de quina manera ho fan. Així doncs, amb aquest quadern publiquem les primeres reflexions per generar i compartir coneixement sobre les implicacions que les TIC poden tenir en l’estratègia individual i col·lectiva de les organitzacions del tercer sector.

I ho fem tot presentant-vos un quadern innovador en la seva elaboració, però que connecta troncalment amb aquesta línia de treball. Els continguts que trobareu a continuació han estat publicats al bloc TecnolONGia (www.tecnolongia.org), especialitzat en la reflexió sobre la relació entre les TIC i les organitzacions no lucratives (ONL).

Us oferim una selecció d’articles publicats fins al moment, adaptats i classificats per tal de donar a la publicació un sentit coherent i de globalitat. Des del punt de vista del llenguatge hem volgut preservar el ritme i el to propis del bloc, una eina pensada per al diàleg i la reflexió en veu alta, introduint-hi només les modificacions mínimes necessàries per compatibilitzar la seva inserció en aquesta col·lecció. A més, per facilitar-ne la seva localització al web, s’han mantingut les dates originals de publicació dels articles.

En alguns articles les TIC són el centre d’atenció; en d’altres són l’excusa per mirar més enllà i comprovar que són una eina que permet incidir en moltes de les àrees de treball de les entitats.

Després de la lectura, si així us plau, podeu adreçar-vos al mateix bloc per a exposar els vostres comentaris sobre qualsevol dels articles i contribuir així a enriquir el debat intrasectorial sobre els usos, els impactes i els reptes de les TIC.

Jaume Albaigès Col·laborador de l’Observatori del Tercer Sector i autor del bloc TecnolONGia

Usos i reptes dels TIC a les organitzacions no lucratives

1. Per començar, una visió crítica .........................................................5 1.1. Les TIC, grans oblidades a les ONL (I) (27/02/2007)................................... 5 2. Low cost TIC ..................................................................................6 2.1. Quan allò barat surt car (16/07/2007) ...................................................... 6 2.2. Duros a quatre pessetes (11/04/2007)...................................................... 7 2.3. Tipografies gratuïtes (21/02/2007)........................................................... 7 3. Formació i participació, els fonaments de l’èxit....................................8 3.1. Participació i TIC a les ONL (25/04/2007) .................................................. 8 3.2. Qui actualitza el web? (21/09/2007) ....................................................... 10 3.3. Linux vs Windows, un cas pràctic (07/09/2007) ....................................... 10 3.4. Sobre el bon ús de la tecnologia (15/01/2007)......................................... 12 4. El voluntariat, peça clau ................................................................12 4.1. El voluntariat i la banca online (22/05/2007) ........................................... 13 4.2. Ús i abús del voluntariat TIC (15/02/2007) .............................................. 13 4.3. Quan el voluntariat ens ajuda... a caure! (29/05/2007) ............................. 15 5. Compartir coneixement .................................................................16 5.1. 1r Congrés del Tercer Sector Social de Catalunya (26/03/2007) ................. 16 5.2. e-STAS 2007 (27/03/2007) ................................................................... 17 5.3. Dos fantasmes als seus propis webs (28/03/2007) ................................... 18 5.4. I Jornada de noves tecnologies i tercer sector (24/05/2007) ...................... 18 6. Una estratègia transversal .............................................................19 6.1. Web 2.0: generant confiança social i solidesa institucional (18/07/2007) ..... 20 6.2. Qui no té l’aplicació que necessita és perquè no vol (17/10/2007)............... 21 6.3. La insostenible lleugeresa del correu electrònic (14/02/2007)..................... 22 7. I per acabar, una proposta metodològica .........................................25 7.1. Les TIC, grans oblidades a les ONL (II) (09/03/2007) ............................... 25

5

1. Per començar, una visió crítica

Aquest recull s’inicia amb una proposta d’un article que vol ser un diagnòstic de la situació actual de les TIC en el conjunt de les entitats del tercer sector. Amb l’objectiu d’anar endavant, es convida les organitzacions a fer autocrítica i a integrar les TIC de forma efectiva en la seva estratègia.

1.1. Les TIC, grans oblidades a les ONL (I) (27/02/2007)

El tercer sector ha crescut molt en els darrers anys, en tots els sentits: influència social, recursos disponibles, treballadors assalariats... En paral·lel les ONL han anat incorporant departaments o funcions professionals que tradicionalment no havien tingut: comunicació, qualitat, gestió i desenvolupament de persones...

Explicar a la societat què fan, captar recursos per destinar-los als nostres projectes de transformació de la realitat, fer les coses ben fetes o establir bons equips de treball són alguns dels fruits derivats del fet de tenir persones que es facin càrrec de les funcions que tot just acabo de citar.

I tot això, tot, és bo. Sense perdre de vista el paper que històricament ha tingut i necessàriament ha de seguir tenint el voluntariat (des de la creació i el lideratge de les entitats fins a l’execució pràctica de les seves activitats), sóc un defensor convençut de la necessitat de professionalització de la nostra tasca.

Ara bé, en tot aquest procés que encara s’està fent i que durarà uns quants anys més, hi ha un àmbit -particularment important- que no ha tingut el reconeixement necessari per part dels gestors de les ONL, el de les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions, les TIC.

S’estan invertint recursos importants en sistemes de qualitat: procediments, auditories, certificacions... Però rarament es pensa en les TIC com una eina fonamental per assolir aquest objectiu de qualitat.

També s’aposta per la comunicació, per diferents raons, però de forma significativa perquè és la manera de donar-se a conèixer i captar nous recursos per a la pròpia activitat. En canvi, no es té present que les TIC podrien ajudar a reduir els costos i, per tant, a tenir menys necessitats de captació.

El paper de les TIC a la major part de les organitzacions que conec és merament anecdòtic més enllà dels seus usos evidents. Hi són perquè vivim a l’era de les TIC i aquestes se’ns colen per sota la porta, es vulgui o no. Tenim ordinadors, accés a Internet i, fins i tot, en alguns casos, aules de capacitació de col·lectius en exclusió, però d’aquí a fer-ne un actiu estratègic encara ens queda molt camí per recórrer.

La llista de pràctiques poc recomanables que he observat en matèria de TIC a les ONL és llarga: eines utilitzades per a funcions que no els pertoquen; d’altres mal dissenyades, poc robustes i encara menys eficients; treballadors/es que abandonen durant dies les seves tasques d’atenció a les persones per dedicar-se a tasques administratives que es podrien resoldre amb uns quants clics; processos que es repeteixen una vegada i una altra

6

Les TIC han de ser un factor transversal que contribueix a un major i millor com-pliment de la missió de cada organització.

de forma mecànica sense aportar cap valor afegit, generant errors que demanen hores per ser corregits...

Tot plegat, una quantitat fantàstica de feina innecessària o que ha calgut repetir. Traduït en euros, el número donaria per a mantenir una bona colla d’aquells projectes que no s’han pogut tirar endavant perquè ningú no ens els ha finançat. I si comencéssim a autofinançar-nos per la via de no llençar els diners?

Crec fermament que, d’una vegada per totes, ja és l’hora que les TIC s’integrin de debò en la planificació estratègica de les entitats, al cor de cadascun dels projectes, processos i activitats.

Les TIC han de ser un factor transversal que contribueix a un major i millor compliment de la missió de cada organització. Per dir-ho en les nostres paraules, ens cal de totes, totes, un “enfocament TIC” a les ONL.

2. Low cost TIC

El diagnòstic presentat a l’apartat anterior és fruit de l’observació contínua del sector al llarg dels anys. Entre d’altres, una de les vies d’aproximació a la realitat de les entitats és el web SolucionesONG (www.solucionesong.org), on tècnics i voluntaris exposen els seus dubtes en les diferents matèries relacionades amb la gestió de les organitzacions i assessors voluntaris hi responen virtualment.

En aquest apartat es presenten algunes consultes realitzades en matèria de TIC i les respostes que l’autor ha ofert. Totes elles apunten en la direcció del tractament precari que encara reben les TIC a bona part del tercer sector, valorant-ne l’adopció sota criteris poc professionals i excessivament economicistes.

2.1. Quan allò barat surt car (16/07/2007)

Un tècnic d’una entitat demanava ajuda per a resoldre un error que se li produïa amb l’aplicació de comptabilitat. Com que no tenia contractat el servei de manteniment, el fabricant del producte no li donava suport.

Un company proposava que “a nivell d’organització no lucrativa, us hauríeu de plantejar utilitzar programes de gestió (i de tot tipus) gratuïts, no de pagament”. Probablement la brevetat de la resposta no li va permetre matisar l’afirmació, però, formulada d’aquesta manera, em planteja dubtes importants.

Seguint la regla de tres, per ser una ONL no s’ha de pagar el lloguer dels locals o els salaris de l’equip? Per ser una ONL tot ens ha de sortir de franc? Sembla que no, oi?

Cert és que les ONL sovint tenim dificultats per a disposar de recursos econòmics per a inversions relacionades amb temes d’estructura (la informàtica és un d’ells) i, en aquest sentit, un recurs de programari gratuït és una cosa, aparentment, fantàstica.

7

La compra d’un programa infor-màtic és només una part del seu cost total.

I dic aparentment perquè la compra (o el cost de manteniment) d’un programa informàtic és només una part del seu cost total real. Probablement hi hagi necessitats de formació, necessitats d’integració amb altres aplicacions de l’entitat, etc. I quan tinguem un problema amb aquest producte gratuït, sabrem resoldre’l? Algú de fora de l’organització podrà ajudar-nos? Ens quedarem aturats per sempre? Totes aquestes són preguntes i reflexions que cal realitzar quan la necessitat de fer servir eines software per a qualsevol tasca i a partir d’aquí prendre la decisió adequada.

Si es troba un producte gratuït que respon a les necessitats, que encaixa amb els requisits que a nivell d’organització es planteja, que és d’ús fàcil o que compta amb una comunitat de suport important a Internet, fantàstic, però si no és així i, per contra, existeix una aplicació que respon positivament a tots aquests aspectes però és de pagament, potser el raonable sigui comprar.

I amb això no estic dient que l’opció bona sigui pagar, sinó que proposo que pensem bé les coses abans de prendre decisions i així aconseguim que les ONL deixem de ser l’exemple més palès que, sovint, allò barat surt car.

Aquesta reflexió té poc que veure amb el debat programari lliure o programari propietari. El que la motiva és el “de franc” versus el “de pagament”, que no és el mateix que l’anterior, encara que de vegades es presenti així.

2.2. Duros a quatre pessetes (11/04/2007)

Una entitat demana informació sobre com obtenir una donació d’ordinadors i finançament per a recursos informàtics en general.

Quant a finançament, el Plan Avanza permet obtenir crèdits sense interès per a finançar alguns temes TIC (www.ico.es). Les ONG no hi apareixen recollides com a tals, però és de suposar que es pugui accedir als crèdits a través de les opcions de PIME o, fins i tot, de persona física, en funció de les necessitats concretes que tingueu.

Quant a donació, Fundación Bip Bip (www.fundacionbipbip.org) pot ajudar-vos.

De totes maneres, l’experiència de força organitzacions que en algun moment han treballat amb material reutilitzat procedent dels llocs més diversos (empreses, administracions públiques, etc.) és que es tracta d’una situació en la qual sol complir-se allò de “ningú no dóna duros a quatre pessetes”. Per això us aconsellaria que valoréssiu adequadament el tema. Pel que val un ordinador, potser millor comprar-ne un de nou (sempre es pot aconseguir a cost gairebé zero alguns components perifèrics com la pantalla, per exemple).

2.3. Tipografies gratuïtes (21/02/2007)

Una altra entitat demana on pot trobar gratuïtament certes fonts tipogràfiques.

8

Necessita utilitzar les dues fonts esmentades i no unes altres qualsevol. Al mateix temps, les vol trobar “de forma gratuïta”.

Desconec el cas concret, però en general no existeixen massa fonts que siguin realment gratuïtes. Les fonts, com gairebé tot, tenen autoria, i aquesta persona habitualment desitja cobrar pel seu treball creatiu. El fet que a l’ordinador hi hagi centenars de fonts instal·lades per les quals, aparentment, no s’ha pagat ni un cèntim, no significa que algú no hagi pagat per elles. Per exemple, si el sistema operatiu instal·la 50 fonts, és de suposar que el fabricant d’aquest les hagi pagades als seus respectius creadors, alhora que haurà repercutit d’alguna manera aquest cost en el producte que ven.

En la mesura del possible, caldria fer servir fonts de les quals se sàpiga que es poden utilitzar sense problemes, ja sigui perquè es tracti de fonts lliures (http://scripts.sil.org/FontDownloads) o perquè en tenim llicència d’ús directament o indirecta (per haver comprat el programa que ens les ha instal·lades). Això és especialment significatiu quan es tracti de tipografies que s’utilitzaran públicament i a llarg termini, com per exemple, en el cas del logotip de la nostra organització.

Encara que a l’hora de la veritat cadascú prengui les decisions que li semblin més oportunes, és important que les ONL no creem dubtes sobre els nostres mètodes i dinàmiques de treball habituals.

3. Formació i participació, els fonaments de l’èxit

Una de les barreres més importants per a la penetració efectiva de les TIC en el tercer sector té a veure amb les actituds de les persones que les han de fer servir. En aquest sentit, hi ha un parell de raons que sovint s’addueixen per explicar aquesta dificultat. D’una banda, la complexitat de comprensió i ús i, de l’altra, el dubte sobre els beneficis que poden aportar. Davant d’això, cal fer un esforç per impulsar a fons la formació i les dinàmiques participatives.

Els articles que integren aquest apartat fan referència a aquestes qüestions, amb apel·lacions concretes a tots els col·lectius involucrats, des dels màxims responsables fins als equips tècnics de les entitats, sense oblidar, per descomptat, els tecnòlegs prescriptors.

3.1. Participació i TIC a les ONL (25/04/2007)

Reflexió suscitada després d’assistir a la presentació de “La participació democràtica digital al món. Informe 2006”, elaborat per la Fundació Catalunya Segle XXI. L’informe recull, essencialment, experiències de dinàmica participativa entre la ciutadania i les administracions públiques, sobretot en l’àmbit local. Més informació a http://www.seglexx1.com.

Els autors van referir-se a la necessitat d’avançar en l’ús de les TIC en dos plans concrets:

1.Pel que fa als ciutadans caldria apostar per la millora de la qualitat de la participació digital, que, més enllà dels números, sovint té una certa pobresa.

9

Les ONL poden aprofitar les TIC per a la promoció de la participació.

S’ha de treballar a dos nivells: enfortir el valor de la participació efectiva i promoure el coneixement de les possibilitats de les TIC.

2.Pel que fa a les institucions, observant que l’e-administració ja té una consolidació important i un full de ruta ben establert, caldria progressar en l’aplicació de les TIC cap a l’àmbit realment polític: deliberació, presa de decisions, etc.

Es pot fer un paral·lelisme interessant en relació a la situació concreta de les entitats. La major part de les ONL encara no ha fet cap passa significativa en l’aprofitament de les TIC per a la promoció de la participació, fet que té causes a dos nivells diferents.

L’una és la de sempre, la manca de cultura digital. L’altra, però, és encara més important: la feblesa de la cultura participativa. Hi ha organitzacions a les quals, per molt assembleàries que siguin, les decisions s’acaben prenent en petit comitè, els membres del qual imposen fàcilment les seves visions a les bases. Alhora, també és conegut per a tothom la figura del soci fantasma, la implicació del qual no va més enllà de pagar la quota.

Per tant, cal treballar en els dos nivells de forma paral·lela: d’una banda, per enfortir el valor de la participació efectiva i, de l’altra, per promoure el coneixement de les possibilitats que les TIC ens ofereixen per potenciar-la.

Fins ara, les experiències més significatives d’interacció entre organitzacions i persones a través de les TIC s’han donat en l’àmbit de la captació de fons (especialment en les emergències humanitàries) o de signatures per a campanyes d’incidència política. En tots dos casos la participació és realment simple i sense continuïtat i, en el fons, no respon a l’essència del que el mot “participació″ suggereix.

Cal, doncs, que les ONL ens plantegem fer un pas mes enllà i apostem per una cultura d’actuació realment participativa que, com deien els autors de l’estudi, no passa per la democràcia compulsiva d’estar votant constantment, sinó per convertir la participació en una font de riquesa (i, en segona instància, de fortalesa) per a l’organització.

I tot això en el doble eix intern / extern. En els darrers temps algunes ONG han estat al centre de l’atenció mediàtica perquè des de la justícia se les està investigant per diferents raons. Per què no oferim a la ciutadania la possibilitat de preguntar-nos el que vulgui i responem públicament a través dels nostres webs, tot superant les FAQs (preguntes més freqüents) autocomplaents? Per què no habilitem canals clars a les intra/extranets per tal que les persones de l’equip i el voluntariat puguin llançar propostes en qualsevol moment i que aquestes arribin a tothom, puguin ser debatudes i no es perdin en el no res? La llista de possibilitats és molt llarga, sens dubte.

10

Produir continguts pels webs ha de ser una tasca compartida.

3.2. Qui actualitza el web? (21/09/2007)

Cada vegada és més freqüent trobar a les borses de voluntariat de Internet, ofertes per a actualització dels continguts dels webs de les entitats.

La lectura positiva d’aquest fet és que cada cop hi ha més organitzacions conscients de la necessitat i el valor de mantenir els webs més o menys al dia. Ja s’ha comentat en altres ocasions que això té impactes positius en la comunicació interna i externa de l’entitat, en l’afavoriment de la transparència i la rendició de comptes, etc.

Jo em pregunto, però, si realment és una bona opció la d’incorporar una persona voluntària que es dediqui a aquestes funcions.

Una persona que entra nova a l’organització, quant temps necessitarà per conèixer-la prou com per poder comunicar als lectors del web allò que realment l’entitat vol difondre? Si aquesta persona voluntària ja té una relació amb l’organització la cosa canvia, però no és el cas quan s’està parlant d’entitats que publiquen ofertes per cobrir aquesta funció.

Bé, suposem que el subjecte no és un nouvingut. Igualment, és ideal que hi hagi una persona dedicada a actualitzar el web? Jo diria que sí, però també diria que no.

-Sí, si les seves funcions són les d’introduir els textos al gestor de continguts o corregir-los abans de publicar-los o perseguir les persones que han de proporcionar la informació o...

-No, si la seva funció és la de crear tots els continguts. En una entitat que tingui una estructura mínima i un cert nivell d’activitat, difícilment una sola persona té el coneixement suficientment detallat com per generar per si mateixa tots els continguts publicables.

Per tant, encara que sembli una tasca menor i sabent que les agendes de tothom ja estan prou plenes, la responsabilitat de produir continguts pels webs ha de ser necessàriament una tasca compartida per tots els membres de l’entitat, remunerats o voluntaris, de manera que cada persona o grup de treball sigui conscient de la necessitat de difondre la informació que li és més pròpia: un projecte que comença o acaba, una activitat convocada o realitzada, un posicionament, una denúncia, etc.

Després sí, aquesta informació podrà ser reelaborada, corregida o publicada seguint el circuit que l’entitat estableixi.

3.3. Linux vs Windows, un cas pràctic (07/09/2007)

Abans que ningú no s’espanti, ja dic d’entrada que no pretenc fer cap discurs teòric sobre les bondats i les maldats dels dos sistemes operatius, que d’això ja se n’ocupen milers d’autors i articles, sinó només compartir amb vosaltres una situació concreta i aprofitar-la per mirar de tocar una mica de peus a terra.

Vaig estar analitzant l’estat de la xarxa informàtica d’una entitat d’un barri de Barcelona, Nou Barris, que, tot i petita, fa bona feina i és molt apreciada al barri. Bàsicament, la xarxa té un parell d’ordinadors per a ús de l’equip

11

Per poder canviar d’eines de treball, cal rebre formació i disposar de suport.

tècnic i quatre terminals més en una aula d’ús públic. Els dos ordinadors de l’equip tenen, respectivament, Windows XP Home (legal) i Linux, concretament la distribució Ubuntu. Fidel cada màquina al seu sistema operatiu, la primera compta amb MS Office 2003 i la segona, amb OpenOffice.

El cas és que, per aquesta disparitat de sistemes operatius i d’aplicacions ofimàtiques, els tècnics de l’entitat tenen significatius problemes en l’intercanvi i manipulació d’arxius, tant a nivell intern com extern. A més, el PC basat en Linux té freqüents talls d’accés a la xarxa. Finalment, el tècnic que habitualment fa servir el PC en Linux feia notar que, tot i que al final les coses sortien, li costava molt més fer-les en aquell entorn.

Vaig preguntar-los per quina raó havien decidit instal·lar diferents sistemes operatius i, particularment, un Linux entre tants Windows, i la seva resposta va ser una que no és el primer cop que escolto. Resumint, “la persona que ens ho va instal·lar ens va dir que Linux era molt millor i que, filosòficament, una entitat com la nostra havia d’optar per fer servir programari lliure”.

El cas és que l’amic del Linux va instal·lar la distribució i se’n va anar tan tranquil, intueixo que creient que havia fet una gran contribució a l’eliminació de Windows d’aquest món i a la derrota de les multinacionals. Lamentablement, l’efecte aconseguit és pràcticament tot el contrari.

Ja sé que, en teoria:

1.Sobre una mateixa xarxa local poden conviure perfectament diferents sistemes operatius.

2.OpenOffice pot importar o editar la major part de documents generats en MS Office.

3.Els sistemes gràfics de Linux són tan intuïtius com el Windows que tots coneixem.

Però jo em pregunto:

1.Té sentit que una entitat petita, que no té temps ni recursos per pensar en informàtica, tingui una xarxa amb multiplicitat de sistemes operatius?

2.Té sentit que tingui una multiplicitat de suites ofimàtiques?

3.I, sobretot, és una bona opció instal·lar Linux si les persones que han d’utilitzar-lo no l’han fet servir mai i no se’ls ofereix cap pla de formació ni cap suport en cas de problemes concrets?

I, francament, responc “no” a totes tres qüestions. Això no vol dir que pensi que Windows és millor, sinó que les coses cal pensar-les bé abans de fer-les.

Per molt profundes, justes i transformadores que siguin les raons per fer servir programari lliure, no es pot pretendre que usuaris no experts que fa anys que treballen sobre Windows canviïn (i no només de sistema operatiu, sinó també d’eines ofimàtiques i altres aplicacions) d’un dia per l’altre, sense formació ni suport.

12

Quan els tècnics de l’entitat, farts de problemes, em van demanar que canviés Linux per Windows no vaig tenir cap força moral per convèncer-los del contrari.

3.4. Sobre el bon ús de la tecnologia (15/01/2007)

D’entre les ONL que tenen una activitat significativa (una seu oberta de forma més o menys permanent, personal contractat, etc.), molt poques disposen de persones dedicades a tasques de manteniment informàtic o d’altres relacionades amb les TIC. Algunes opten per externalitzar aquesta funció tot contractant un servei especialitzat; d’altres, simplement, compten amb voluntariat o persones conegudes que, amb més o menys regularitat, donen un cop de mà.

Així doncs, tant per la no disponibilitat de les persones amb els coneixements necessaris com per la tradicional mancança de recursos per fer front a despeses d’estructura (entre elles, l’adquisició i renovació del material informàtic), és del tot recomanable que els membres de les ONL tinguin incorporades bones pràctiques en l’ús quotidià de les eines tecnològiques, especialment de l’ordinador.

En aquest sentit és important que tothom faci els esforços necessaris per tal d’assolir la formació escaient, cadascú des de la seva posició: les organitzacions facilitant-ne l’accés als seus professionals i aquests posant-hi el màxim interès.

Els avantatges són clars: una millor formació i, per tant, un millor ús, provoquen una reducció del nombre d’incidències, la qual, automàticament, suposa una disminució dels temps d’inactivitat i dels costos de manteniment. Alhora, genera un increment de la satisfacció de la persona, tant per l’eliminació del neguit que suposa el no entendre “per què l’ordinador no fa el que jo crec que hauria de fer o per què es penja si jo no he fet res”, com per la possibilitat de treure’n més rendiment. Això darrer, a més, és un benefici compartit per la persona (que podrà aplicar el coneixement en qualsevol escenari) i per l’organització (que veurà com creix, en termes generals, el valor de la feina realitzada).

Tot el que he dit en el paràgraf anterior és aplicable a qualsevol organització, no només a una ONL, però en el cas d’aquestes l’impacte de l’ús correcte i eficient de la tecnologia en general i dels ordinadors en particular pot ser molt més significatiu.

4. El voluntariat, peça clau

El tercer sector té en el voluntariat un dels seus principals actius. El naixement i la consolidació de moltes entitats no hauria estat possible sense la contribució d’aquest col·lectiu. En aquest sentit, moltes organitzacions han descobert la necessitat d’establir polítiques de gestió del voluntariat, per tal que aquesta generositat tingui el màxim impacte i, alhora, un reconeixement escaient.

13

També en el camp de les TIC les persones voluntàries tenen un paper significatiu i per això presentem un apartat d’articles en els quals el denominador comú és precisament aquesta figura.

4.1. El voluntariat i la banca online (22/05/2007)

De visita en una entitat petita vaig observar com un dels responsables encarregava una sèrie de gestions bancàries a una persona. Acte seguit, la persona, amb la documentació pertinent, se’n va anar cap a l’oficina de l’entitat financera a fer les gestions. Més tard li vaig preguntar al responsable per què no feien tots aquells tràmits per Internet, adduint l’estalvi de temps que això suposaria. La seva resposta va ser: “La veritat és que no sabem com es fa i, de totes maneres, la persona que se n’encarrega és voluntària, així que no ens suposa cap cost”.

D’aquesta breu resposta vaig treure’n tres reflexions que voldria compartir:

1.D’entrada, la manca de voluntat d’aprenentatge. És més fàcil seguir fent les coses com sempre que no pas mirar de fer-les d’una manera nova, encara que aquesta ens ofereixi beneficis addicionals. Fins i tot entitats importants en els seus sectors d’activitat demostren de vegades poca capacitat de millora en temes que no els són propers.

2.Per continuar, l’escàs valor assignat al temps del voluntari. Fer-lo treballar més del compte innecessàriament és una manera estranya d’agrair-li el regal que fa a l’entitat. Encara més, a aquell responsable no se li havia acudit que si el formava en l’ús de la banca electrònica, el voluntari rebria una recompensa en forma de nous coneixements, que l’estimularia personalment i en la seva relació amb l’organització.

3.I finalment, la clàssica diferència entre el valor i el preu. El responsable només tenia en compte que el voluntari no suposava cost (preu = 0). El que no tenia en compte, i és molt més important, és que el voluntari té un potencial de creació de valor per a l’entitat que variarà en funció de com el gestionem, de què li demanem que faci, etc. Per tant, tot i no perdre diners explícits, aquell responsable està perdent oportunitats i resultats (que també tenen un impacte econòmic, segur).

Es tracta d’un cas clar en què un petit esforç d’aprenentatge en l’ús d’una eina TIC relativament senzilla podria tenir un impacte positiu a diferents nivells dins l’entitat. Darrera de l’anècdota TIC hi ha temes de fons més importants, però les TIC representen sovint una bona manera de començar a estirar el fil.

4.2. Ús i abús del voluntariat TIC (15/02/2007)

Una ONL publica una sorprenent oferta de voluntariat a HacesFalta (www.hacesfalta.org). Aquest és un fragment (per veure l’oferta completa www.tecnolongia.org):

Descripció: 1- Suport a usuari i gestió d’incidències: administració dels recursos TIC de l’usuari. Instal·lació i configuració de recursos TIC (ordinadors, mòbils, portàtils…). Gestió de les incidènces a l’usuari, reparació software i hardware. 2- Instal·lació i gestió d’equips: instal·lació, configuració i gestió d’equips tant per a seu com per a terreny. Gestió

14

inventari. 3- Suport al responsable TIC: desenvolupament de polítiques, manuals, estructuració dels serveis. Instal·lació i configuració d’equips servidors. Desenvolupament de projectes i seguiment.

Dedicació: contínua (mitja jornada).

Perfil: estudiant o titulat en Informàtica. Coneixements d’administració i instal·lació de Sistemes Windows 2000 i XP, Office 2000-XP i aplicacions ofimàtiques. Administració de Windows 2000 Server i 2003. Sistemes de seguretat antivírica, firewallling, actualitzacions… Utilizació d’eines de control remot. Desitjable coneixements de programació tant a nivell d‘anàlisi com de desenvolupament en llenguatges web. Anglès tècnic.

D’entrada, entenc que:

1.Tota organització és lliure de definir els perfils de voluntariat que consideri oportuns, incloent-hi compromisos de dedicació i nivells de coneixement tan elevats com desitgi. Afortunada ella si troba candidats.

2.Tota persona és lliure de dedicar el seu temps (i tant temps com vulgui) a allò que millor li sembli, inclòs un “voluntariat d’alta intensitat”, per descomptat.

Dit això, l’anàlisi de l’oferta em fa constatar el següent:

1.Es demana una dedicació continuada de mitja jornada. Poden existir situacions individuals concretes que ho permetin en d’altres casos, però una dedicació d’aquestes característiques només és possible en persones que no treballin, per exemple jubilades o prejubilades.

2.Alhora, es demana un nivell de coneixements i competències elevat i actualitzat en l’àmbit dels sistemes d’informació que no és freqüent en els casos esmentats al punt anterior. Per tant, semblaria que només es podrien adreçar a estudiants del ram.

A partir d’aquí, em faig les següents preguntes:

1.És raonable pensar que existeix un col·lectiu significatiu de candidats que justifiquin la publicació d’una oferta d’aquestes característiques? Un estudiant té temps lliure, sí, però tant temps com per fer un voluntariat de mitja jornada?

2.Suposant que existeixi la massa crítica de candidats, és raonable demanar aquest nivell de compromís i de competències? No dubto que per a un estudiant l’experiència pugui resultar interessant en termes d’aprenentatge, però l’intercanvi no és equitatiu. En aquest sentit, seria més apropiat que l’entitat establís convenis de pràctiques amb les corresponents institucions formadores.

Per tot plegat, l’oferta en qüestió supera allò que és raonable en el camp del voluntariat. Una cosa és combinar l’acció del personal contractat amb la del voluntariat (diferenciant què correspon a cadascú) i una altra és voler estalviar-se un sou (insisteixo, en un cas com aquest en el qual es fa difícil pensar en la possibilitat d’aprofitar el capital humà que poden representar les persones (pre) jubilades o altres possibles perfils).

Cada cop és més freqüent, sobretot en el cas d’entitats més aviat grans, l’aparició d’ofertes d’aquestes característiques, que, com s’ha dit, semblen

15

més apropiades per treballar de forma remunerada que no pas de forma voluntària.

Sóc conscient de les dificultats que sovint tenim les organitzacions per dotar-nos dels recursos econòmics suficients per contractar persones, sobretot en estructura, però és necessari anar amb compte i no donar per fet que la nostra acció social justifica que sempre hi hagi d’haver algú disposat a fer-nos la feina de forma gratuïta.

4.3. Quan el voluntariat ens ajuda... a caure! (29/05/2007)

Una entitat demanà a SolucionesONG informació sobre subvencions per desenvolupar el seu web. Va obtenir un parell de respostes, la primera de les quals em permeto reproduir, perquè em va deixar glaçat:

“[...] estaria bé que t’informessis sobre les pàgines web, que són menys costoses. De fet, no és tan difícil de gestionar, però és necessari que dins l’organització existeixi alguna persona que pugui conèixer com fer les actualitzacions. Busca les pàgines .org, que són les més econòmiques per a aquest tipus d’organitzacions.”

No cal ser cap expert TIC per veure que aquesta resposta és una barbaritat. He passat nits en vetlla intentant descobrir què vol dir “estaria bé que t’informessis sobre les pàgines web, que són menys costoses”.

Una altra afirmació que confon és aquesta que diu que “les pàgines .org que són les més econòmiques”. Qualsevol que tingui una mica de coneixement del tema sap que un domini .com, .org o .net val el mateix i la variació en el preu només depèn del proveïdor, però no del tipus de domini, almenys en aquests tres sufixos concrets. És més, el domini té un cost pràcticament menyspreable en el pressupost global del desenvolupament d’un web.

Així doncs, aquesta és una situació en la qual una organització sense coneixements pregunta i després de rebre la resposta encara està més desorientada que abans perquè la informació que ha rebut és totalment errònia.

Aquest cas és un tema de voluntariat virtual puntual, però situacions similars es poden trobar en el dia a dia de moltes entitats que encara no tenen clara la necessitat de cercar assessorament en persones o terceres organitzacions que tinguin coneixement i experiència real i contrastable en temes TIC. De la mateixa manera que ens posem en mans de gestors, fiscalistes o advocats, també en qüestions tecnològiques hauríem de cercar els especialistes adequats.

Evidentment, no hi ha cap inconvenient en què la col·laboració se situï en l’àmbit del voluntariat o del mecenatge, però el raonament que l’ONL hauria de seguir és el següent: “Hem trobat una persona que en sap. Si a sobre ens ajuda de franc serà fantàstic”. I no pas: “Coneixem un amic d’un soci que se’ns ha ofert per col·laborar. Diu que una vegada se li va espatllar l’ordinador de casa i el va saber arreglar, així que li farem muntar tota la xarxa informàtica de l’organització″.

16

L’escletxa digital afecta tant a in-dividus i col·lectius, com també a organitzacions.

5. Compartir coneixement

Cada cop és més freqüent que des del tercer sector s’organitzin actes de diferents formats i tipologies amb l’objectiu de reflexionar i compartir coneixement sobre la seva situació i els reptes a encarar. En els darrers temps, les TIC han estat incorporades a l’índex temàtic d’aquests esdeveniments i fins i tot, a voltes, ho han fet com a protagonistes principals. És precisament en aquests fòrums on sovint s’ha transmès més clarament la visió que a les TIC encara els queda molt de camí a fer.

En els articles d’aquest apartat es troben tant els discursos positius i engrescadors que alguns especialistes en TIC i tercer sector han proposat en el marc de jornades i congressos com també algunes reflexions sobre punts febles que els organitzadors d’aquests actes podrien tenir presents per millorar en futures edicions.

5.1. 1r Congrés del Tercer Sector Social de Catalunya (26/03/2007)

El mes de març de 2007 es va celebrar el 1r Congrés del Tercer Sector Social de Catalunya (www.taulasocial.org/1ercongres) i a mi em va correspondre fer de moderador de la “taula TIC”.

Pel que fa al Congrés en general, amb més de 600 inscrits, va ser valorat per l’organització com un èxit a nivell de participació. Al marge d’altres consideracions, va ser un bon punt de (re)trobada amb moltíssimes organitzacions i una bona oportunitat per a l’intercanvi d’experiències i coneixement.

Pel que fa a la “taula TIC”, hi devia haver al voltant de 60 persones, un 15% del públic total del moment, que ja és el que tocava tenint en compte que es feien sis taules simultànies.

De les aportacions dels ponents se’n poden extreure les següents conclusions:

1.Cal que com a sector ens preguntem sense complexos per què no aprofitem prou els recursos i les eines TIC que han demostrat el seu valor en altres àmbits i que permetrien ser més eficaços en l’acompliment dels nostres objectius i més eficients en la manera de treballar.

2.Lligant-ho, la famosa escletxa digital no afecta només determinats individus o col·lectius, sinó també organitzacions. Per tant, caldria que, per començar, les organitzacions que no han fet el salt el facin.

3.Tothom coincideix que per fer el salt i, fins i tot amb el salt fet, per aprofitar al màxim les possibilitats de les TIC cal invertir, i molt, en formació. Jo hi afegeixo que és necessari un canvi cultural per tal que no ens convertim en un catàleg amb potes de cursos fets, sinó que s’incorpori la sensibilitat TIC com qualsevol altre hàbit vital.

4.Per tal que aquest canvi cultural sigui possible i que les TIC facin el salt cal que els qui som professionals o experts de les TIC i estem al sector social o prop d’ell assumim la responsabilitat de ser-ne els catalitzadors.

17

Convé no reinventar la roda, sinó invertir en replicar projectes d’èxit demostrat.

La qüestió de fons són les capacitats, no les eines.

Cal dir que, en aquest sentit, va ser interessant veure com tots els ponents podien presentar experiències concretes de solucions proposades per al sector, o per a entitats concretes, des d’entitats del propi sector. (Les ponències de la taula es poden trobar a l’article original de www.tecnolongia.org).

A la cloenda de la taula vaig formular un parell de desitjos per a la propera edició del congrés:

1.Que es deixi de parlar de “noves tecnologies” i es faci servir TIC o d’altres fórmules més encertades (cal dir que els ponents ho feren en tot moment).

2.Que les taules TIC es puguin especialitzar i no hi hagi una única taula generalista de TIC i tercer sector, i a més, que les TIC puguin aparèixer en altres taules com a elements transversals.

Si això és així començarem a tenir indicadors tangibles del camí fet pel sector en matèria de TIC.

5.2. e-STAS 2007 (27/03/2007)

Coincidint amb el 1r Congrés del Tercer Sector Social de Catalunya se celebra l’e-STAS: Symposium de las Tecnologías para la Acción Social. El segueixo a distància a través bloc de n’Ismael Peña (http.ictlogy.net – en anglès), de CanalSolidari i d’algunes presentacions dels ponents (www.slideshare.net/cibervoluntarios).

De la lectura dels articles de l’Ismael, destaco i comento quatre idees més que conegudes però no per això menys importants:

-La necessitat de no reinventar la roda constantment i invertir en replicar projectes que s’han demostrat d’èxit en altres

contextos. Deixeu-me ser provocatiu: qui serà el primer finançador que s’atrevirà, en l’àmbit TIC o en qualsevol altre, a proposar una convocatòria de subvencions basada en el “plagi”?

-Seguint el punt anterior, apostar per la disponibilitat d’eines que resolguin necessitats conegudes per davant de la creació d’eines que en generin de noves.

-I reblant el clau: la qüestió de fons són les capacitats, no les eines. Es va dir també al 1r Congrés del TSS: si l’usuari estàndard tingués una cultura tecnològica mitjana i una certa suficiència en un conjunt bàsic d’eines s’aniria molt més lluny que no pas creant mil noves eines ultra-potents que només faran servir uns quants.

-La innovació insostenible no és innovació: de la mateixa manera que a voltes lamento que hi hagi ONL que no pensin en clau de TIC, també és cert que he conegut algú que ha llençat la casa per la finestra el primer dia i després s’ha ofegat en un oceà inabastable i immantenible de tecnologia.

18

Cal garantir que el coneixement es difongui tan ràpidament i massiva com sigui possible.

5.3. Dos fantasmes als seus propis webs (28/03/2007)

Voldria fer una observació sobre els dos congressos dels quals acabo de parlar. Directament o indirecta sé que tots dos han estat molt profitosos a nivell de continguts. Malauradament, cap d’ambdues organitzacions no ha emprat el seu web per comunicar i difondre tot el que s’hi ha fet. Tres o quatre dies després de la seva finalització, a cap dels dos no hi ha ni una sola notícia que hi faci referència.

e-STAS ha permès algun tipus de participació virtual i ha penjat algunes de les ponències a un web extern. Curiosament, però, me n’assabento per un bloc, ja que al propi web no ho diu.

El cas és que qualsevol persona que no hagi participat activament als dos congressos ho té ben difícil per aprofitar el coneixement que s’hi ha compartit. I això perquè totes dues organitzacions han plantejat la seva presència a Internet essencialment com un element de “l’abans” (preparació i inscripcions), però no han pensat ni en el “durant” ni en el “després”.

D’aquesta manera s’haurà perdut completament la capacitat de difusió i d’impacte propis del moment. Els mitjans de comunicació, tant els generalistes com els especialitzats, tant els tradicionals com els online, se n’han fet ressò ara i ja no hi tornaran. Això vol dir que la major part d’interessats en la qüestió difícilment tornaran a passar pels webs i que els qui ho hagin fet aquests dies se n’hauran endut una mala imatge i cap valor.

Animo, doncs, els organitzadors d’aquesta mena d’actes perquè prenguin consciència de la importància dels impactes de proximitat temporal, tant en temps real com a molt curt termini, i incorporin en les seves planificacions de treball comunicatiu la gestió del durant i del després.

És clar que cal assegurar la presència del nombre màxim d’assistents, però en el sector -on

l’abundància de recursos no és l’habitual- no és menys important, sinó més, garantir que el coneixement es difon tan ràpidament i massiva com sigui possible.

5.4. I Jornada de noves tecnologies i tercer sector (24/05/2007)

El mes de maig del 2007 assisteixo a la I Jornada de noves tecnologies i tercer sector organitzada per la Fundació Sisoscat (www.sisoscat.org) al Palau Robert de Barcelona. En la convocatòria es deia:

“[...] moltes de les entitats [...] tenen dificultat per incorporar-se a aquesta nova Societat de la informació. [...] moltes de les ONG’s no tenen domini propi o no tenen pàgina web [...]. Entenem que [...] no és tan una qüestió econòmica sinó una falta de consciència de la capacitat potencial que poden arribar a tenir les noves tecnologies en la coordinació dels beneficiaris, voluntaris o socis. La jornada pretén mostrar les possibilitats de les noves tecnologies i les possibles aplicacions en el tercer sector en general. Quan diem en general volem dir que no només ens referim a les entitats que

19

promouen l’ús de les noves tecnologies a través de telecentres sinó també, a totes les ONG’s en el seva gestió diària.”

Sovint faig referència a la poc profitosa relació entre les TIC i les ONL, per tant, comparteixo del tot aquesta constatació prèvia que feien els convocants.

Malauradament, però, considero que ha estat una oportunitat perduda. A l’acte hi ha assistit una cinquantena de persones, la majoria de les quals pertanyents a ONL atretes específicament per la qüestió TIC. Era, doncs, un bon moment per a fer pedagogia sobre el tema.

En canvi, però, s’ha parlat, i molt, sobre reciclatge i reutilització d’ordinadors (almenys tres ponents), sobre les experiències dels telecentres (www.xarxa365.net) i dels Punts Òmnia (www.xarxa-omnia.org), almenys tres ponents més, i sobre d’altres temes que, tot i ser molt valuosos i interessants en els seus respectius àmbits, no contribuïen a mostrar “les possibilitats de les TIC a les ONG en la seva gestió diària”, com deia la convocatòria.

I que ningú no s’esveri: m’encanta la feina dels Òmnia i voldria que tots plegats fóssim més verds tecnològicament parlant, però aquestes coses no són les que fan incorporar les ONL a la societat de la informació: hi ha algunes ONL en les quals les TIC tenen una presència important, en la seva raó de ser i en els seus projectes. Però les ONL que no es dediquen a aquestes qüestions, que són la immensa majoria, necessiten un altre tipus d’informació, si es vol atraure-les cap a aquest món.

Des de l’organització de l’acte s’ha fet una presentació inicial del tema que m’ha semblat un pèl allunyada del llenguatge i dels conceptes que des del tercer sector es fan servir habitualment i també hi ha hagut una intervenció d’una de les empreses patrocinadores de l’acte, que podria haver-se venut millor. En la mateixa línia dels amfitrions, crec que no ha sabut adaptar el seu discurs a l’auditori.

Tot i que tampoc no tenia massa a veure amb els temes que considero claus, m’ha agradat, per fresca, la intervenció de Rafael Pous, president de Telecos Sense Fronteres, una jove entitat de cooperació al desenvolupament.

Només les intervencions de la gent de Xarxanet (www.xarxanet.org) i d’IWith.org (www.iwith.org), presentant les respectives plataformes de suport a entitats (l’una des dels continguts, l’altra des de la tecnologia) han apuntat en la direcció correcta.

És ben cert que es tracta d’una primera edició i que algunes coses són comprensibles i perdonables. Espero, però, que, pensant en properes edicions, siguin també millorables. Començant per deixar de batejar-les com a jornades de “noves tecnologies”...

6. Una estratègia transversal

Les TIC poden afectar positivament tots els àmbits de treball de les organitzacions. Cal incorporar-les a l’estratègia i aplicar-les amb transversalitat, però també fer-ne un ús responsable i sostenible.

20

Una entitat amb web 2.0 busca el diàleg i el compromís amb la societat.

En els articles següents es suggereixen alguns exemples concrets que poden ajudar els tècnics, gestors i directius en la reflexió sobre l’adopció, l’ús i l’impacte que les TIC poden tenir a les seves entitats.

6.1. Web 2.0: generant confiança social i solidesa institucional (18/07/2007)

Llegeixo l’article ¿Qué es web 2.0? Patrones del diseño y modelos del negocio para la siguiente generación del software (http://sociedaddelainformacion.telefonica.es/documentos/articulos/TRIBUNA_web2.pdf), de Tim O’Reilly, una autoritat en temes Internet. L’article ja té pràcticament un any i mig, però segueix sent una lectura altament recomanable, així que començo agraint-li-ho a l’amic que me’l va descobrir.

Tot i que no està enfocat ni de bon tros a les ONL, alguns dels reptes que l’article planteja permeten analogies sobre la nostra activitat.

Particularment, quan O’Reilly analitza el cas de la publicitat a Internet i compara les estratègies de DoubleClick (web 1.0) i de Google AdSense (web 2.0), afirma que DoubleClick es fonamenta en la publicació mentre que Google aposta per la participació i en això hi ha la clau de la victòria del segon sobre el primer.

Aquests dies ha tornat a revifar el cas d’una coneguda ONGD que està sent investigada per una presumpta desviació dels fons obtinguts dels seus donants cap a activitats no relacionades amb les seves finalitats socials. Això ha provocat l’aparició d’una nova ombra de sospita sobre les ONL en general.

Relacionant la dicotomia publicació i participació de l’article amb l’actualitat mediàtica del sector, fa l’efecte que força ONL encara estan al web 0.0, un grup ampli viu al web 1.0 (en sentit estricte i en sentit ampli) i molt poques han començat la ruta del 2.0. Com seria cada tipus d’entitat? Encara que parli dels webs com a element de referència, en el fons és una idea aplicable a l’organització com a tal, no només al seu web.

-L’entitat 0.0 és la que encara no té web, o el té estàtic, desactualitzat, etc. Malauradament, encara n’hi ha força.

-L’entitat 1.0 és la que ja té un web dinàmic, es preocupa d’actualitzar-lo de forma més o menys regular i intenta que faci una o diverses de les següents funcions: informar de la pròpia activitat; fer activisme, denúncia o pressió política; captar recursos; rendir comptes; etc. Tot i que aquests webs ja poden oferir algunes eines de participació als seus públics, encara estan fonamentats en la publicació, i la comunicació entre entitat i públic és altament asimètrica: l’entitat aboca continguts i, bàsicament, demana suport ideològic i/o econòmic. D’alguna manera, l’objectiu és fidelitzar la major quantitat possible de visitants i simpatitzants, de manera que es pugui reforçar el grau de coneixement, la legitimitat i la fortalesa econòmica de l’entitat.

-L’entitat 2.0 és la que compleix tot el que s’ha dit per a la 1.0 però que a més s’esforça per convertir el seu web en un punt de trobada comunitari, social, on la comunicació s’estableixi recíprocament i

21

El canvi de paradigma en el desenvolupament d’aplicacions podria ser aprofitat per les ONL per aconseguir eines informàtiques amb més facilitat.

simètrica entre entitat i grups d’interès i també directament entre els propis grups d’interès, sempre al voltant dels temes que afecten l’entitat, tant a nivell d’organització com a nivell de missió.

Una entitat amb un web 2.0 pot ser una entitat altament transparent, que no només informa d’allò que vol, sinó que respon a les demandes rebudes des dels diferents grups d’interès amb qui es relaciona, principalment de la seva base social, però també d’institucions finançadores, auditores o administracions públiques.

Una entitat amb web 2.0 és una entitat que busca el diàleg i el compromís amb la societat, capaç de generar confiança social de forma molt més sòlida, una entitat que, quan bufin els vents de la sospita i la malfiança, podrà resistir sense veure malmesos els seus fonaments.

6.2. Qui no té l’aplicació que necessita és perquè no vol (17/10/2007)

Torno a aprofitar el text de Tim O’Reilly citat a l’article anterior.

Escrivia l’autor que actualment les empreses que desenvolupen aplicacions, especialment les que ho fan sobre la web, ja no segueixen de forma estricta el paradigma del “versionatge”, sinó que treballen de forma contínua, proporcionant noves funcionalitats permanentment.

Per entendre’ns: “abans” (dic “abans”, però el model de versions encara s’utilitza, com bé sabem. El que vull dir és que fins fa poc no hi havia altra manera de fer les coses, mentre que ara, gràcies al web, tenim alternatives.), una empresa que programava una eina X, en treia una versió 1; al cap d’un temps (normalment un o dos anys) en treia una versió 2 amb una sèrie de canvis i millores, etc. L’usuari era el qui decidia si volia actualitzar-se i quan volia fer-ho, tot instal·lant al seu ordinador la nova versió. Per contra, ara mateix, en les aplicacions web, ens podem trobar el cas que cada setmana Google, el banc o la intranet corporativa ofereixin noves eines, sense necessitat de distribuir físicament l’aplicació ni d’instal·lar res. L’usuari, simplement, decideix si vol fer servir o no aquestes noves utilitats.

Doncs bé, aquest canvi de paradigma de desenvolupament d’aplicacions podria ser aprofitat per les ONL per aconseguir una certa disponibilitat d’eines informàtiques amb més facilitat que no pas fa uns anys.

En el “versionatge”, normalment es requereix fer un ús intensiu dels recursos utilitzats. I més en el cas d’una ONL. Com que no sabem si tornarem a disposar del finançament que ara hem aconseguit, o si seguirem tenint a l’abast aquell voluntari expert, o si podrem tornar a trobar un bon moment per pensar quines són les nostres necessitats informàtiques, quan decidim posar-nos-hi solem acabar fent exercicis de gran exhaustivitat, per tal de preveure, ara que podem, totes les necessitats futures.

Això, que en altres casos pot ser molt interessant i convenient, en el cas d’un projecte informàtic ens pot dur a la desesperació, ja sigui perquè observem que el pressupost necessari per obtenir el producte que hem

22

En el paradigma web, amb relativament pocs recursos es pot tenir una primera versió senzilla d’una eina.

escrit és del tot desorbitat, ja sigui perquè la implementació del document de cent pàgines dura tant que quan l’eina està acabada les necessitats ja han canviat, o els seus usuaris ja han perdut la motivació per a fer-la servir, etc. És més, fins i tot en el cas que acabem obtenint un resultat, precisament per tota aquesta complexitat que haurem viscut, la seva posterior millora o evolució serà gairebé un miracle.

En canvi, en el paradigma web (ja sigui pel propi web públic com per intranets, aplicacions de gestió interna, etc.) les coses poden ser molt diferents. Amb relativament pocs recursos (econòmics, humans i/o temporals) es pot tenir una primera versió senzilla d’una eina que

permeti que siguin els mateixos usuaris els qui, amb l’experiència del propi ús, puguin anar definint les noves funcions a incorporar-hi. Això encara pot resultar més senzill si per una d’aquelles coses la nostra eina pot basar-se en algun dels recursos lliures de l’estil de Joomla (www.joomla.org), Drupal (www.drupal.org) o Wordpress (www.wordpress.org).

Beneficis clars del paradigma web:

1. No cal esperar un temps excessiu a veure la idea convertida en eina.

2. Els usuaris se senten motivats a l’ús perquè l’eina s’ajusta molt més a les seves necessitats.

3. Alhora, quan proposen una millora és molt més probable que la vegin finalment implementada i en un termini molt més curt.

4. El cost de desenvolupament és menor en tots els sentits perquè realment només s’acaben implementant aquelles funcions que de debò es faran servir.

5. Permet adaptar-se als ritmes i disponibilitats d’equips de treball que no poden destinar massa temps a aquestes coses. Això val tant pels voluntaris que poden programar per a l’entitat dues o tres hores a la setmana, com per als propis tècnics o gestors que han de pensar com ha de ser l’eina en qüestió.

Això sí, cal que algú es faci responsable de mantenir viu el procés i de coordinar la recollida de propostes de millora, la seva implementació i la seva difusió.

Però, permeteu-me l’atreviment, ara mateix, qui no té l’aplicació que necessita és perquè no vol...

6.3. La insostenible lleugeresa del correu electrònic (14/02/2007)

Permeteu-me aquest joc de paraules kunderià per encapçalar una reflexió al voltant de l’ús que tots plegats fem del correu electrònic, una de les eines que més ha universalitzat el seu ús gràcies a Internet. Com amb tantes altres coses, una tecnologia amb potencialitats altament positives també pot produir, en funció dels hàbits dels seus usuaris, impactes no desitjables. Per això voldria fer un cop d’ull a la relació, no sempre sostenible, entre el correu electrònic i el medi ambient.

23

On abans hi havia molts papers ara es troben les mateixes muntanyes de CD, DVD, etc.

Racionalitzant la im-pressió també es tindrà una reducció de costos econòmics.

Ja avanço que cal fer una lectura no absolutista de les pràctiques que recomano, però sí honesta, sabent que, al capdavall, qualsevol canvi en els hàbits propis suposa un esforç fins a la seva transformació.

Impressió

La progressiva substitució del correu tradicional per l’electrònic va fer pensar en algun moment que la nova eina permetria un estalvi considerable de paper, amb el benefici que això suposaria per als boscos del planeta. En canvi, però, el consum d’aquest material es manté estable o creix (www.fao.org). Podríem començar preguntant-nos: es llegirà algú això que imprimiré? Quantes persones? M’ho llegiré jo? Quina vigència tindrà la còpia impresa? Tan llarg és el text que no puc llegir-lo a la pantalla? Puc imprimir-ho d’alguna manera que consumeixi menys recursos (qualitat d’esborrany, sense color, paper reutilitzat, doble cara, dues pàgines per cara, etc.)? He revisat el document per no haver de reimprimir-lo a causa de petits errors? he revisat la vista preliminar per no tenir sorpreses?

Tot i que suposo que és prou evident, no voldria deixar de dir que, a banda de la reducció de costos ambientals, racionalitzant la impressió també tindrem una reducció de costos econòmics, factor que les ONL no poden deixar mai de tenir ben en compte.

En aquest sentit, sé d’algunes ONL que tenen polítiques més o menys actives (en forma de manuals, cartells, etc.) per fomentar la impressió eficient, però en conec moltes que no en tenen cap.

Emmagatzematge

Un altre dels avantatges que ens havia d’aportar l’era digital era la reducció de l’espai destinat a emmagatzemar informació. Muntanyes i muntanyes d’arxivadors atapeïts de paper havien de desaparèixer per deixar pas a petits dispositius capaços d’encabir en un pam quadrat el que abans demanava un pany de paret sencer.

Però clar, com que ara és tan fàcil guardar-ho tot, resulta que el valor absolut de la informació que s’emmagatzema també es multiplica constantment. I on abans teníem molts papers ara hi trobem les mateixes

muntanyes, però de CD, DVD, memòries USB, discos durs fixos, discos durs portàtils, etc. més una pila d’aparells que serveixen per reproduir o utilitzar tots aquests suports.

En paral·lel, la nostra capacitat intel·lectual i els nostres hàbits organitzatius no han crescut ni de bon tros de la mateixa manera, fet que ens dificulta cada cop més gestionar les dades que emmagatzemem, malgrat que, unitàriament, aquestes ocupin cada vegada menys espai físic.

Quantes vegades no m’he endut les mans al cap veient el contingut del disc dur d’un ordinador, tot pensant que era impossible que bona part de la informació que hi havia fos mai més utilitzada, per causa de la presència de

24

La combinació banda ampla sumada a tarifa plana fa pensar que enviar i rebre informació té un cost menyspreable.

El creixement imparable de la demanda de capa-citat de transmissió de dades fa que cada dia es necessitin més infraes-tructures i recursos energètics.

milers i milers d’arxius amb noms indesxifrables repartits per una estructura de carpetes caòtica...

A més, la ràpida innovació provoca que la velocitat d’obsolescència de molts dispositius sigui també altíssima, fet que suposa que la generació de ferralla tecnològica es compti ja en tones per hora.

Davant de totes aquestes consideracions, que afecten tant individus com organitzacions, crec que les ONL podem fer-nos diferents reflexions i adoptar determinades mesures encaminades a fer un ús racional dels recursos tecnològics d’emmagatzematge de què disposem, tot obtenint beneficis en la despesa econòmica, l’impacte ambiental i la simplificació de la gestió.

(Re)Enviaments (massius)

Si quan parlem d’emmagatzematge les immenses capacitats dels dispositius ens fan perdre el món de vista i no tenim cap consciència de l’impacte de la nostra activitat, en els enviaments aquesta dissociació ja arriba al seu màxim. La nostra connexió a Internet és una mena d’embut (bidireccional) que s’ho empassa tot. La combinació banda ampla sumada a tarifa plana, que ja és pràcticament omnipresent a les nostres organitzacions, ens fa pensar que enviar i rebre informació té un cost unitari menyspreable.

Així, enviem i reenviem milers i milers de correus, molts dels quals podria ser que no fossin llegits per bona part de les persones destinatàries, especialment tots els que tenen a veure amb cadenes, suposades amenaces telemàtiques, presentacions animades i tants d’altres casos.

Podem pensar que els nostres enviaments són ridículs en comparació amb l’spam que circula per la xarxa, però això és cert només a mitges. Un típic missatge enviat a una vintena d’adreces amb un adjunt d’1 MB (el clàssic powerpoint) pot equivaler, en termes de tràfic, a 4000 missatges d’spam! (www.csoonline.com/metrics/viewmetric.cfm?id=750).

De totes maneres, és realment cert que no hi ha costos significatius associats al tràfic que generem? Per fer front al creixement imparable de la demanda de capacitat de transmissió de dades (no només pel correu)

necessitem cada dia més i més antenes, kilòmetres de cables i equipaments diversos i, lògicament, recursos energètics per moure tota aquesta informació amunt i avall, ja que els bits necessiten que algú els empenyi.

Conclouria, doncs, dient que animo tothom a gaudir de les mil possibilitats, facilitats i avantatges que el correu (i les

TIC en general) ens ofereix, però mirant de no fer-ne un ús abusiu que acabi provocant, per exemple, que algun dia ens toqui pagar per cada missatge enviat, com ja s’ha proposat més d’una vegada.

25

7. I per acabar, una proposta metodològica

Tant de bo que la lectura d’alguns dels articles hagin suggerit idees d’actuació concretes als lectors. També és possible, però, que algunes entitats no tinguin del tot clar per on començar el procés d’adopció estratègica de les TIC.

Per això s’ha deixat per al final un article que va ser concebut com la continuació natural que obria aquesta publicació i que oferim a tall de proposta metodològica.

7.1. Les TIC, grans oblidades a les ONL (II) (09/03/2007)

A la primera part d’aquest article afirmava que les TIC no han tingut una atenció preferent per part de les ONL en l’actual procés de professionalització de la seva activitat.

Tot seguit miraré d’aportar algunes idees sobre quin procés podria fer una entitat interessada a potenciar l’aplicació de les TIC en la seva tasca:

Abans de començar:

1.Canviar la mentalitat. Apostar per les TIC no vol dir tenir ordinadors i connexió a Internet, sinó incloure la tecnologia en l’estratègia general de l’organització. Les TIC han de tenir un lloc establert a l’organigrama funcional de l’entitat. En definitiva, algú que se’n faci responsable. No ha de ser necessàriament un tècnic especialista contractat; pot ser la direcció, una persona voluntària o qualsevol altra que vulgui liderar la qüestió.

Fase de diagnòstic:

2.Auditar internament. Amb els coneixements i recursos disponibles, mirar d’esbrinar a quines àrees, processos, projectes o activitats les TIC ens podrien ajudar més. Aquest exercici ens fa començar a pensar en clau de TIC quan no hi estem acostumats i preparar el terreny per a futures intervencions externes. En aquest punt hi ha dues línies complementàries d’actuació, que es podrien resumir en “escoltar i mirar”: l’entrevista individual (o per grups de treball) que dóna informació de les necessitats i propostes de les persones vinculades i la supervisió directa dels processos i dinàmiques de treball (un bon moment per fer-ho és quan s’implanten temes de qualitat).

3.Parlar amb altres entitats. Conèixer l’experiència i les bones pràctiques d’entitats afins per estructura, dimensió o àrea d’activitat. Investigar també les experiències fallides per no repetir errors.

4.Contrastar amb especialistes la informació recollida. Demanar a persones de l’àmbit TIC que valorin i complementin les dades obtingudes en els passos anteriors. Lògicament, si l’entitat disposa d’aquest perfil a la pròpia estructura (remunerada o voluntària), s’ha de suposar que ja estarà liderant el procés des del principi. Habitualment, però, les ONL no solen disposar de tècnics especialistes tan a la vora, de manera que caldrà, en general, cercar-los fora.

26

Les TIC han de tenir un lloc establert a l’organi-grama funcional de l’organització.

Les inversions en TIC prenen sentit si es dota les persones de les capacitats ade-quades.

Fase de disseny i execució:

5.Definir un pla d’acció en matèria de TIC que reculli totes les intervencions necessàries detectades a la fase de diagnòstic. D’entrada, en aquest punt, siguem ambiciosos; ja hi haurà temps de retallar.

6.Prioritzar i calendaritzar les accions a realitzar. L’activitat de l’entitat no s’ha de paralitzar perquè implementem aquesta estratègia. Tampoc no hem de quedar-nos sense recursos econòmics per afrontar altres temes ni cal que provoquem canvis culturals tan grans que les persones no puguin assumir-los. Cal, doncs, valorar adequadament de què som capaços (tècnicament, econòmicament i humanament) i, sense adormir-nos, anar fent passos progressius. En aquest sentit, pot ser útil escollir algunes primeres mesures que puguin aportar grans beneficis amb costos relativament baixos, per tal que tothom vegi les bondats dels canvis i hi col·labori proactivament.

7.Formar, formar i formar. Cap inversió en TIC (i en tantes altres coses) no té sentit si no es dota la gent de les capacitats d’ús adequades. Per tant, cal proposar la formació pertinent als usuaris de les eines. En el món de la formació també hi ha de tot i, malauradament, sovint, massa coses de poca qualitat, així que dediquem-hi els esforços necessaris per garantir que s’acompleixen els objectius.

Fase de seguiment:

8.Avaluar els resultats de les mesures aplicades. Si pot ser amb indicadors numèrics, millor (hores estalviades, persones ateses, etc.). Això també ajudarà a fer que hi hagi més implicació de tothom perquè permetrà fer tangibles els resultats.

9.Mantenir i supervisar. Les TIC necessiten una atenció continuada com qualsevol altra àrea de suport organitzatiu. Les eines s’han d’anar renovant, els processos i les activitats canvien, obrim nous camps de treball... Cal que l’entitat tingui algú (dins, fora o entremig) que faci un seguiment de l’estratègia TIC i estigui atent a les incidències i les possibilitats de millora. En aquest sentit, val la pena establir un canal clar pel qual tots els grups involucrats (professionals, voluntariat, persones associades, etc.) puguin fer-nos arribar els seus suggeriments de millora en matèria de TIC.

www.tercersector.net

L’Observatori del Tercer Sector és un centre de recerca especialitzat en el tercer sector, sense ànim de lucre

i independent, amb la finalitat d'aprofundir i incrementar el coneixement sobre aquest sector i treballar per a la millora en el

funcionament de les organitzacions no lucratives.

www.cetei.info

El CETEI (Centre de Tecnologies Ituarte) de la Fundació Joan XXIII és un centre de transferència de coneixement i aprenentatge amb el suport de les TIC, que té com a objectiu mostrar i transferir les potencialitats de la tecnologia als ciutadans i a les organitzacions. La innovació és el vector principal en tots els seus projectes, sota

criteris de promoció social i qualitat, amb l’horitzó del desenvolupament comunitari en els àmbits de l’educació, la salut i

la innovació social i l’empreneduria.