Leon Battista Alberti, De Pictura...Leon Battista Alberti, De Pictura Redactat en llatí, 1435...

Post on 13-Aug-2020

5 views 0 download

Transcript of Leon Battista Alberti, De Pictura...Leon Battista Alberti, De Pictura Redactat en llatí, 1435...

Leon Battista Alberti, De Pictura

Redactat en llatí, 1435 (original no es conserva).Versió lliure a l’italià, 1436 (dedicat a Brunelleschi).Correccions al text matriu llatí , 1438-1444 (moltes còpies)Editio princeps en llatí, Basilea, 1540.Versió en italià, Cosimo Bartoli, Florència, 1568 (reedicions).Traduccions: publicades amb text de Leonardo.Francès: Versió de Bartoli de Rafael Trichet du Fresne. París,1651.Italià: 1701, “nuovamente dato in luce”, Nàpols, s.d.Anglès: Londres, Leoni, 1726.Espanyol: Madrid, Rejón de Silva, 1784 (moderna de Valeriano Bozal, Murcia, 1980)

Piero della Francesca (1415 /20-1492)De prospectiva pingendi (1472-75)-Redactat en italià, probablement entre 1472 i 1475,dos còdexs(Parma i Ambrosiana).-Altres còpies als segles XV i XVI.-Malgrat la seva importància, inèdit i oblidat (se n’edita un resuml’any 1841).Edició crítica, Estrasburg, 1899, sobre el còdex de Parma (alemany).Edició crítica italiana de G. C. Sansoni, Florència, 1942.

Luca Pacioli (1445?-1514)

De Divina Proportione

Redactada el 1497 en italià llatinitzat. Edició princeps: Venècia, 1509.Escassa difusió: reeditada en alemany, Viena, 1889.Facsímil, Como, 1967.Edició en castellà, ed. Losada, Buenos Aires, 1946

Jacob Welsh

Sobre els tres tipus de perspectiva pictòrica:

[...] La perspectiva que se usa en la Pintura tiene tres partes principales: la primera trata de la disminución que hace el tamaño de los obgetos á diversas distancias( perspectiva lineal); la segunda trata de la disminución de sus colores; y la tercera del obscurecimiento y confusión de los contornos que sobreviene a las figuras vistas desde varias distancias.”(perspectiva aerea).

Leonardo da Vinci: Trattato della Pittura. Ms. 1482-1518

La Verge de les roques. Londres. National Gallery

Sobre les proporcionsanatòmiques i el moviment de la figura humana

-1490, projecta el tractat (ms. A Biblioteca Institute de France, París).-1519, deixa notes disperses i dibuixos a Francesco Melzi(conservats a la Vil·la d’Aprio Adda).-Melzi (potser) els compila (còdex Urbinas 1270, Biblioteca Vaticana). El més important dels quaderns autògrafs de Leonardo.-1570 (mor Melzi): dispersió. Fill Orazio els ven. Diversos còdexs(Arundell, Atlanticus a la Biblioteca Ambrosiana de Milà...).-1651, editio princeps del còdex Urbinas (a partir de còpies de segona mà): Rafel Trichet du Fresne, Langlois, París, 1651. Gravats de Poussin-1784, traducció a l’espanyol, Diego Anton Rejón de Silva (basaten Trichet).-Nova versió d’Ángel González García, Madrid, 1976

Bibliografia bàsica:• La compilació de J.P. Richter, The Literary Works of Leonardo de Vinci. Londres, 1883, Oxford, 1939, California, 1977 a cura deCarlo Pedretti (ja hi ha un facsímil de la primera, Nova York, 1970).• Versió en castellà d’Àngel González

Organització de Richter1. Il Paragone2. Proemi3. Perspectiva lineal4. Sis llibres sobre la llum i les ombres5. Els colors6. Proporcions i moviments del cos humà7. Botànica per a pintors8. Pràctica de la pintura9. Els materials del pintor10. De la ficció a la visió

Federico Zuccaro

L’Idea de’pittori, scultori et architetti, del Cavalier Federico Zuccaro, Torino: Agostino Disserolio, 1607.

-Disegno interno o Idea i Disegno externo o realització.

-Defensa de la noblesa de la pintura.

-Contrari a la pintura com a ciència matemàtica:“Debo decir que estas reglas matemáticas han de dejarse para las ciencias y profesiones especulativas[...], pero para nosotros que profesamos el diseño no tenemos necesidad de otras reglas para imitar a la naturaleza que las que ella Misma proporciona”

Oratorio del Gonfalone

(1568-1577)

F. Zuccari. Flagel·lació de CristM. Pino. Resurrecció

Giovanni Battista AgucchiDella pittura, 1607-1615

Versemblança.Imitació dels millors.Selecció correctiva de la realitat.

Escoles:Romana; florentina;veneciana i llombarda.

Models:Escultures antigues; Rafael; Tiziano; Correggio

Relació amb el públic condicionada per la tasca del crític i l'entès, queasseguren la tradició i correcció formal, alhora que saben llegir i desxifrarels textos literaris i la iconografia.

Resposta als manieristes.L’art aspira a millorar el món natural. Defensor del classicisme: Carracci vs. Caravaggio.

Llotja de Psique. VillaFarnesina (1515-17). Rafael.

Palazzo Ruspoli (Jacopo Zucchi)

Carta del cardenal Odoardo Farnese al seugermàRanuccio (25–XI-1595):«...ho risoluto di far dipingere la sala grande di questo palazzodell’imprese del signorduca nostro padre di gloriosa memoria dallipittori Carracciolibolognesi , quali hoperciò condotti a mieiservitii, et fatti venire a Roma alcuni mesi orsono»

Camera deglisposi. PalazzoDucale(Mantova). Mantegna.

BaldassarePeruzzi(1516)

Bust de l’emperadorCaracallaNàpols, ArqueològicProcedència de la col·lecció Farnese

Pan i OlimpNàpols. Arqueològic

«...un aliat de Perseu, Aconteu, que amb ell combatia, / va quedar comroca endurit quan veié la Gorgona...»(Ovidi, Metamorfosis, V, 201-202)

Tors Belvedere. Museus Vaticans

Gian Pietro BELLORI, Le vite de’pittori, scultori e architetti moderni , Roma, 1672. Introducció a la biografía d’Annibale Carracci:«... In questa lunga agitazione l’arte veniva combattuta da due / contrari estremi, l’uno soggeto al naturale, l’altro alla fantasia: gli autori in Roma / furono Michel Angelo da Caravaggio e Gioseppe di Arpino; il primo copiava puramente li / corpicomo appariscono agli occhi, senza elezzione, il secondo non riguardava punto il/ naturale, seguitando la libertàdell’istinto; e l’uno e l’altro nel favore di charissimafama, / era venuto al mondo in ammirazione ed in essempio. Cosi quando la pitttura volgevasi al / suo fine, si rivolsero gli astri piú benigni verso l’Italia, e piacque a Dio che nella città di / Bologna, di scienze maestra e di studi, sorgesseun elevatissimo ingegno, e con esso / risorgesse l’arte caduta e quasi estinta. Fu questi Annibale Carracci ...».

«... En aquest agitat període l’art es debatia entre dos extrems contraris, un subjecte a la natura, i l’altre a la fantasia: els artífexs a Roma foren Michelangeloda Caravaggio i Giuseppe d’Arpino; el primer copiava simplement els cossos tal i com els veia, sense canvis, el segon no prestava atenció a la natura, y seguialliurement el seu instint; un i altre tenien fama, tothom admirava el seu exemple. Però quan la pintura ja estava arribant a les acaballes, els astres es van mostrar favorables a Itàlia, i donem gràcies a Déu que a la ciutat de Bolonya, mestra de ciència y d’estudis, emergí un gran talent, i amb ell ressorgí l’art que estava en decadència i quasi extingit. Aquest fou Annibale Carracci”.

Com valora Bellori als principals artífexs del moment:

Michelangelo Merisi da Caravaggio (1571-1610)•es limita a la simple reproducció d’allò que percebia amb els ulls•excés de realisme

Cavaliere d’Arpino [Giuseppe Cesari] (1568-1640)•reproducció mecànica de les restes de l’Antiguitat i del Renaixement•excés d’idealisme

Destaquen els Caracci i la seva tasca a BolonyaAccademia dei Desiderosi [”desiderosi”= desitjosos d’adquirir fama i coneixements] més endavant canvià el nom per Accademia degli Incamminati

Ludovico Carracci (1555-1619)•fou qui plantejà la creació d’una Acadèmia teòrica i pràctica•èmfasi en el dibuix del naturalAgostino Carracci (1557-1602)•culte, científic, poeta i gravadorAnnibaleCarracci( 1560-1609)•el més jove i el millor•Bellori considerava que amb la fusió de l’idealisme clàssic i le s qualitats dels gransmestres del Renaixement havia forjat els dos pilars fonam entals de la refundació de la pintura classicista.

L’empremta dels Carracci: pintors bolonyesos a Roma

Guido Reni (1575-1642)Francesco Albani (1578-1660)

Giovanni Lanfranco (1582-1647)Il Domenichino (1581-1641)

Il Guercino (1591-1666)

Palazzo Rospigliosi (1614)

Il Guercino. Casino dell’Aurora, VillaLudovisi

(1621-23)

Giovanni Lanfranco: Sostre de la Villa Borghese (1624-25).

Elisabetta Sirani (biografiada també per Carlo Malvasia, juntament amb els altres pintors bolonyesos).

Retrat de Beatrice Cenci (abans atribuït a Guido Reni).

AnnibaleCarraccientre dos Caravaggio: capella Cerasi de Santa Maria del Popolo(Roma)

El Paragone i l’enquesta de Benedetto VarchiLezzione di Benedetto Varchi nella quale si disputa dellamaggioranza delle arti e qual sia più nobile, la scultura o la pittura, fata da lui publicamente nella Accademia fiorentina la terzadomenica di quaresima, l’anno 1546 (1547).Artistes enquestats: Vasari, Agnolo Bronzino, Jacopo Pontormo, Giovanni Battista del Tasso, Francesco da Sangallo, Niccolò Pericoli il Tribolo, Benvenuto Celli ni i Miquel Àngel.

“Sostengo que entre todas las artesdonde interviene el diseño, laescultura es siete veces superior,porque una obra de escultura ha detener ocho vistas, y todas han de serigualmente buenas”.

Benvenuto Cellini, carta a Varchi

“Yo entiendo por escultura lo que se haze à fuerza de quitar (per forza di levare), que la que se hace por modo de añadir (per via di porre), es semejante à la pintura.Basta, pues, que naciendo la Escultura y la Pintura de una misma inteligencia, se podrá conseguir que hagan entre si una buena paz, y dexartantas disputas, porque se gasta más tiempo en ellas, que en hacer las figuras”Miquel Àngel.

Jean de Boulogne(Giambologna), 1583

Diàleg: tipologia que es basa en un debat entre dosinterlocutors, que permet adoptar un ritme dialèctic ambgran tradició en la literatura i la retòrica antigues.Temàtiques: Paragone de les arts / dibuix vs. color.

Principals autors:

• Tractat d’escultura de Pomponio Gaurico és un diàleg (1504).

• Paolo Pino : Diàleg sobre la pintura (1548): defensa el colorismevenecià sense menystenir el disegno toscà. Considera a Miquel Àngel i Ticià com a “déus” de la pintura...Distància amb Alberti.

• Ludovico Dolce: Diàleg de la pintura (1557) i Diàleg en el qual es raona sobre la qualitat, diversitat i propietat dels colors (1565).

• Considera el color com a vehicle essencial per a l’expressió de la “vida” i “emoció”. També el considera bàsic per a la perspectiva (finsllavors havia dominat la línia)

• Diàleg entre Pietro Aretino (venecià) i el gramàtic toscà Giovan Francesco Fabrini: no són artistes.

• Grans elogis a Rafael i Ticià: polarització amb Miquel Àngel des de Vasari (1550): recurs per a la defensa de l’expressió del color davant la terribilità de Miquel Àngel.

Acadèmies

Precedents:

-Università dei Pittori, Miniatori e Ricamatori, espècie de congregació (estatuts i privilegis renovats amb el Papa Sixte IV el 1478).-Acadèmia de Dibuix de Florència, 1562 per GiorgioVasari.-L’Acadèmia de Sant Lluc, Roma, 1577 (reactivadaper Zuccaro, 1593)-Acadèmia dei Desiderosi i degli Incamminati (1580), de Bolonya, obra dels pintors de la família Carracci.-Acadèmia de Milà, fundada pel cardenal FedericoBorromeo, el 1620.

Acadèmies europees

• França: Reial Acadèmia de Pintura i Escultura (1648)• Lluís XIV• Colbert, Lebrun, Poussin...• Paper de control del gust i de l’ideari estètic• Període napolèonic: David

• Expansió s. XVIII: Espanya, Anglaterra

• Anglaterra: Royal Academy of Arts (1768): Reynolds• Sense lligam amb la monarquia• Difusor del “gran estil”

Tractats francesos del S. XVII• Roland Freart de Chambray: Idea de la perfecció de la

pintura. 1662.• André felibien des Avaux: Diàlegs sobre la vida i les

obres dels més excel·lents pintors antics i moderns. 1666.

• Roger de Piles: Diàleg sobre el color. 1673• Roger de Piles: Idea del perfecte pintor. 1699

*Querelle des anciens et modernes a l’Acadèmia francesa�entre els que primen el dibuix (Poussin) i el color (Rubens). Roger de Piles intenta demostrar que el dibuix i la pintura tenen la mateixa importància, ja que el color és l’element que aporta especifitat a la pintura, mentre el dibuix és un fonament comú a d’altres arts.

1628

1635

IconografiaInmaculada: PurisimaConcepciónde nuestra Señora

No tiene niño en los brazos.Tiene puestas las manos.Cercada de sol.Coronada de estrellas.La luna a sus pies.En la flor de sus edad, de doce a trece años.Bellisimos cabellos tendidos, de color de oro.Tunica blanca y manto azul.Dragón a sus pies.Cercada de un sol ovado de ocre y blanco.

Francisco Pacheco. Arte de la Pintura (1649)Arte de la Pintura, su antigüedad y grandezas. Descrivense los hombres eminentes que ha avido en ella así antiguos como modernos; del dibujo y colorido: del pintar al temple, al olio, de la iluminación, y estofado; del pintar al fresco: de las encarnaciones, de polimento, y de mate; del dorado, bruñido, y mate. Y enseña el modo de pintar todas las figuras sagradas

Murillo (1670) 1769

Antonio Palomino: cúpula del sagrari de la cartoixa de Granada (a dalt) i frescos de la volta de la basílica de la Verge dels Desemparats de València (a la dreta).

Antonio Palomino de Castro: frescos de la parròquia de Sant Joan del Mercat (València) c. 1700

Dionís Vidal, pintures de la capella de la Cinta de la Catedral de Tortosa (1er terç s.XVIII)

Pietro da Cortona: Galeria del PalazzoPamphili (1651-54), a dalt. Sala del Palazzo Barberini (dreta).

Continuïtat de la tradició clàssica dels Carracci en la pintura al fresc dels segles XVII i XVIII

Giovanni Battista Gaulli “Il Baccicia”. Volta d’Il Gesú (1674-79).

Santa Maria in Valicella: Pietro da Cortona (pintura) i Ercole Ferrata i Cosimo Fancelli (1647-66)

Apoteosi de la família Pisani (1761-62)

GIAMBATTISTA TIÉPOLO

Tiépolo. Escalinata del palau de Würzwurg