'Aunque el sol entre por la ventana, el fondo es negro'
Entrevista al astronauta Pedro Duque
Internacional Pág. 1
Una sociedad donde el 51% de la población eran mujeres. Lejos de tener la igualdad con el género opuesto, reivindicaban la equidad en todos los
ámbitos. El cuento sigue sin tener a la vista un final prometedor para ellas. Las dos protagonistas de esta particular historia, Meritxell Batet, diputada del PSC en las Cortes, y Carme Forcadell, diputada de ERC en el Parlament de Catalunya, siguen caminando por
encima de un fino alambre del que cuelga también la conciliación laboral con la familiar.
Sociedad Pág. 1
Érase una vez...
Damunt de les passarel·les dels concursos de bellesa
canins
Els gossos i els seus amos desfilen per les catifes sota la mirada dels jutges.
Medi Ambient Pàg. 1
L'art de crear un perfum
Entrevista al perfumista Jimmy Boyd
Ciència i Tecnologia Pàg. 1
Las carreras de sidecares, un deporte minoritario
Deportes Pág. 1
Medioambiente. Página 1
raça de gos. El Xavier ha obert una taula plegable. Damunt, unes tovalloles i uns collars de diferents mides en tons daurats i platejats. L'any passat, dos gossos del Xavier van ser campions d'Espanya però 'enguany, la majoria debutaran avui'. Per ell, 'els concursos són una oportunitat per ensenyar al públic el treball que fem nosaltres'. Abans d'obrir la gàbia on espera pacientment una gossa, treu un paquet de salsitxes crues que hàbilment amb l'ajuda d'un ganivet trosseja ràpidament. El criador comenta que alimenta als seus gossos amb pinsos secs però indica que estan experimentant amb la dieta Barf que defensa l'alimentació a base de carn crua. 'Volem millorar i que tinguin les millors condicions de vida'. Uns metres més enllà, a sobre d'una taula, hi ha una gossa de cabells llargs i llisos. El Jordi Bartrolich, és el propietari d'aquesta gossa que té 3 anys i ja té un gran palmarès. Indica que el temps que necessita per prepararla és d'unes 4 hores. 'A casa, ha rebut el seu bany i l'hem eixugat els cabells amb l'assecador'. Minuts previs al concurs, amb
el raspall pentina el pèl gris i blanc de la Lovely Blue des gardes champetre que es troba aparentment en un estat de calma. 'Està contenta. Ho sé per la posició de la seva cua i també perquè té la llengua cap a enfora'. Ell és partidari que els gossos s'ho passin bé en aquest tipus de concursos de bellesa. 'Fins als 8 anys, poden participar però si jo veig que ella fa algun gest que no li sembla bé, la retiraré'. Segons va passant el matí, s'acumulen dins la nau més gàbies i més taules obertes. Pels altaveus es dóna informació relativa al concurs però els lladrucs dels gossos amaguen les paraules. Els concursants s'han posat les seves millors gales i a l'hora assenyalada desfilen amb els seus gossos per dins del ring assignat. 'Hem d'estar tranquils, ja que si tenim nervis, ells també ho estan' indica Jordi Bartrolich.
Abans d'entrar però, els jutges realitzen preguntes als propietaris dels exemplars presentats i ja van prenent nota. Sota la mirada atenta d'aquests, faran un recorregut on seran avaluats. 'Per cada gos necessito entre 3 i 4 minuts' indica Laura Sánchez, una de les jutges d'aquest concurs. Indica que a l'hora de jutjar 'tenim en compte la morfologia del gos i el moviment'. Una vegada que ja tots han desfilat és el moment de deliberar i fer saber els guanyadors de les diferents categories. El speaker els va anunciant mentre que els propietaris s'afanyen amb els veritables protagonistes a la carpa on s'entreguen els diferents trofeus. Minuts més tard, els gossos tornaran a les gàbies i les taules es plegaran. Els seus propietaris també desaran els seus vestits i sortiran de la nau. A la nit, el polígon industrial tornarà a quedar buit.
Ivet Sánchez, Alba García i Judith Zaragoza /Barcelona
Les agulles del rellotge encara no marquen dos quarts de deu del matí i fora del pavelló on se celebrarà el concurs caní hi ha molt moviment. Molts vehicles, sobretot furgonetes àmplies i grans, s'aturen a l'entrada, descarreguen les gàbies, així com el material que necessitaran per posar a punt als protagonistes d'aquest esdeveniment i marxen per estacionar. Malgrat les baixes temperatures, els propietaris dels gossos, aprofiten per passejarlos pels voltants del polígon industrial 'La Torre', situat al municipi barceloní de Martorell. La nau industrial, on se celebrarà l'exposició, està dividida en diferents sectors. Tants, com categories hi ha. Una catifa estreta de color vermell dóna la benvinguda tant als participants com al públic. Al voltant del ring on participaran, es van col·locant els propietaris dels gossos. Un d'ells és el Xavier Bonete. Ha vingut des de Parafita, un poble situat a la comarca del Lluçanès. Allà, a la finca de les Roquetes, desenvolupa un somni que va néixer l'any 1994 i que s'anomena
La bellesa SÍ que importaRul·los, laca, espuma, estisores i planxa de cabell, entre d'altres estris i
materials, per aconseguir que els models, de 4 potes, estiguin a punt. Durant uns minuts, els gossos trepitjaran les catifes vermelles i rebran centenars de
mirades en el concurs de bellesa canina
'La meva gossa està contenta però si
arriba un dia en que noto que ella no ho està, ens retirarem
dels concursos'
Medioambiente. Página 2
acords. P: Amb quina finalitat?
R: Crien en captivitat els animals que ells consideren en perill d'extinció per intercanviarlos. Ells diuen que mantenen així una població genèticament sana però l'únic que fan és canviarlos. En pocs casos es tornen a reintroduir. També hem vist com a altres zoos que no formaven part de cap xarxa internacional, el rastre dels animals ens han portat inclús a la indústria pelletera, vedes de caça... P: I aleshores van construir la idea del zoo del segle XXI de la mà de la societat i de la ciència. R: Vam preguntar, entre d'altres, a professors de ciència, de biologia, d'ètica, de dret i de filosofia com havia de ser. Hem fet una proposta a l'Ajuntament de Barcelona a través de la recollida de signatures i el que proposem és una modificació de l'ordenança de protecció dels animals.
P: Paral·lelament han fet xerrades per conscienciar a la població. R: La línia mestra del projecte és parar la reproducció de tots aquells animals que no tenen projectes de reintroducció i així evitaríem tots aquests intercanvis. A més, els zoos fan una cosa horrorosa que la gent no sap i és que quan un animal cria i cap zoo el vol, el sacrifiquen. Tampoc es pot quedar dins del grup familiar perquè alteraria la dinàmica d'aquest. P: La segona directriu del projecte és protegir els hàbitats dels animals. R: Sí i pensem que això, per a un veterinari o un biòleg és molt més motivador que sacrificar animals encara que estigui dins del marc de la legalitat. P: A més, a la proposta asseguren tots els llocs de treballs dels empleats del zoo. R: Reorientaríem les seves tasques. La idea és que els projectes es facin in situ. Els animals es protegirien en el seu hàbitat i el que es mostraria en el zoo seria mitjançant la tecnologia immersiva. P: Un altre pilar és l'educació. R: És fonamental. Hi ha gent encara que pensa que com que ha pagat una entrada té
dret a colpejar els vidres per tal d'animar als animals a que facin alguna gràcia, com si fos un espectacle. Hem de respectar el silenci dels animals. Fins fa poc, al zoo se celebraven casaments i per megafonia s'anunciaven ofertes. Per a mi, la visió que dóna el zoo no és de respecte. Nosaltres proposem un canvi de discurs. Mostraríem els animals però no directament. Ho faríem a través d'unes càmeres sense molestar als individus. P: Abandonen doncs la idea colonialista dels orígens del zoo. R: Totalment. Entenem que el domini que ha fet l'ésser humà sobre la natura ha estat un error i el que pretenem és buscar solucions per tal que aquests animals tinguin una vida millor. P: Si s'aprova la modificació de l'ordenança, quan entrem al zoo que veurem?
R: Al principi, ens podrà semblar igual, ja que només notarem una reducció del nombre d'animals. Amb el temps, canviarem les instal·lacions. S'hi haurien d'adequar per tal que s'assemblés el màxim possible als seus hàbitats naturals. També voldríem que el zoo fos un lloc de pas per acollir els animals maltractats. Ara mateix, hi ha animals que provenen d'un tràfic il·legal
que estan patint maltractament i els mossos no saben què ferne, ja que no hi ha cap lloc. P: Voleu que Barcelona sigui pionera en aquest nou model. R: Sí, ja que és palpable un canvi filosòfic sobre la realitat dels zoos. A més, és extrapolable a la resta. Hi ha estudis que demostren que una societat que mostra empatia pels animals fa tenir comportaments socials millors entre les persones.
Rosi Carro, impulsora del projecte Zoo del Segle XXI
'És una llàstima que la gent estudiï biologia veterinària per acabar matant animals. A Europa es maten entre
3.000 i 5.000 animals i és LEGAL'
'Els zoos humans van
existir'
'Podrem veure'ls a través d'unes càmeres sense
molestar als
individus' Iria Fernández, Ainhoa Fernández i Joel Heredia /Barcelona
PREGUNTA: L'associació animalista Libera ha sigut l'embrió del projecte Zoo del Segle XXI. RESPOSTA: Sí i durant 3 anys hem anat a protestar a la porta del zoo de Barcelona els caps de setmana. Demanàvem el seu tancament. P: Parla en passat. Què no és el que volen?
R: No, perquè si es tanqués, el que passaria és que els animals serien repartits a altres zoos. Per tant, el seu captiveri, la seva vida, continuaria igual.P: Vostès defensen que els animals tenen drets i que el discurs de conservació i d'educació i investigació que dóna el zoo avui dia és absolutament fals. R: Exacte. Sabem que els zoos formen part d'unes organitzacions internacionals i que entre ells existeixen uns
Sociedad. Página 1
Meritxell: 'Soy
generacionalmente distinta a vosotros. Soy muy cuidosa de mi intimidad. Este derecho,
reconocido por la Constitución, tiene para mí plena vigencia, aunque a
veces me parece derogado de facto por las generaciones
que venís'
De igual a IGUAL; de mujer a mujer
Carme: 'Para mí es
importante dedicar tiempo a hacer cosas que me gustan, pero también hacerlas con las personas que quiero. Visitar a mi madre, comer con mis hijos o estar una
tarde en casa se volvieron de pronto, extraodinarias'
bajar para que esto no siga así. Nosotras somos algo más de la mitad de la población; por tanto, la discriminación por razón de sexo afecta a muchas mujeres'. 'Nuestras remuneraciones son públicas y no cabría que una diputada cobrara menos que un diputado' señala Batet. Opina que en las empresas privadas es todo más complicado y habla de la existencia de una brecha salarial que 'es de un 24% menos que los hombres según datos generales'. Ambas declaran que hay que poner fin a esta situación. Carme remarca que 'la mayoría de catedráticos, de directores de institutos, de bancos, concesionarios...son hombres'. Forcadell espera que algún día una mujer sea la presidenta del país. 'A mí, me encantaría' dice sonriendo. 'No pienso que ser mujer te penalice en el sentido que
haga obtener votos. Tampoco está del todo demostrado, es decir, que esos estudios también seguramente serían interesantes hacerlos' explica Batet. 'El problema es que tampoco hay candidatas. Sí que hay mujeres en posiciones más o menos buenas dentro de los partidos' añade. Ambas son conscientes de que las políticas de igualdad incumben igual a las mujeres que a los hombres. 'No somos un colectivo. Las que estamos siempre al frente somos nosotras y es algo que tendría que corregirse. No hace falta que yo tenga la condición de mujer para pensar que la misma mujer tiene los mismos derechos exactamente igual que yo que soy hombre' explica Meritxell. Carme defiende que este tema tendría que elevarse a cuestión de estado. Añade que para calcular el índice de democracia de un
país se tiene en cuenta la igualdad y que, en los países más democráticos, son más igualitarios. 'Yo me considero feminista y siempre que puedo favorezco en igualdad de condiciones a una mujer porque quiero que la sociedad sea igualitaria. De esta manera, estoy siendo ejemplo para los demás'. Ellas en sus propias carnes sufren la conciliación laboral con la familiar ya que en sus agendas el tiempo libre queda rezagado a un plano casi desconocido. Las largas jornadas no van de la mano con las vidas de sus seres queridos que se desarrollan en paralelo a sus actividades. 'Yo araño el tiempo de dónde puedo. A veces, debo ponerme reuniones a horas que no son las convencionales' dice Meritxell. Carme lo valora como el bien más preciado ya que dice que 'no se puede comprar'.
Las dos políticas concuerdan
que es prioritario trabajar en la reforma horaria para que la conciliación sea posible. Reconocen que llevamos años de retraso respecto al resto de países europeos y que son muchísimas las piezas que hay que tocar para llevarse a cabo. Carme indica que dormimos menos horas que el resto de ciudadanos europeos y reflexiona sobre el horario de máxima audiencia de los canales televisivos. '¿Por qué tenemos estos horarios tan horrorosos?' incide. Batet dice que no se puede cambiar la sociedad de arriba abajo en dos días pero que urge en la legislatura pensar en ello. 'Si en el resto de Europa lo han conseguido y todos tienen un horario más racional, creo que nosotros también seríamos capaces. ¡Vaya, no creo que nosotros tengamos menos neuronas que cualquier otro europeo!'.
Ainhoa Farelo, Paula Ferreira y Ariadna Lorente /Terrassa
No es casualidad que Meritxell y Carme acabaran dentro de la política ya que la inquietud de preocuparse por la comunidad se presentó ante ellas en la época estudiantil. Batet fue una de las artífices del sindicato ARDE (Asociación Reivindicativa de los Derechos de los Estudiantes) en su paso por la Universidad cuando cursaba derecho. 'Para mí, eso era también política'. Mientras habla, no deja de gesticular y por la expresión de sus ojos se percibe que recuerda con nostalgia aquellos días en los que gracias a un profesor pudo saber de una vacante como jefe de gabinete de un colega de partido, Narcís Serra. Quizás el hecho de estar dentro de una clase de instituto le ha propiciado los recuerdos. Carme, catedrática de enseñanza secundaria, también inició su andadura cuando estudiaba en la facultad. 'Yo creo que política se puede hacer siempre y no hace falta que venga de la mano de los políticos profesionales'. Hasta que no se convirtió en presidenta del Parlament, cuyo cargo ha dejado recientemente, estuvo compaginando su trabajo en el departamento de educación con la política social. Sus palabras para describir su activismo desde la sociedad civil van llenando una sala reuniones que se encuentra dentro del poder legislativo catalán. Está como pez en el agua en este edifico tan emblemático que sorprende a los ojos primerizos. Batet y Forcadell son mujeres y políticas. Aunque femenina la palabra política, sigue siendo un escenario ocupado por hombres. Meritxell reconoce que, aunque ha habido muchos avances legislativos quedan aún muchas conquistas. 'Para ser más escuchada hay que hacer, seguramente, un esfuerzo adicional al que hacen algunos hombres'. Añade que 'en su partido las listas son cremallera y que, por tanto, hay una autoexigencia'. Carme, igual que Meritxell, opina que la desigualdad no solo está presente en la política, sino que existe en todos los ámbitos de nuestra sociedad.
Sociedad. Página 2
'El meu ART i jo som el mateix'Sóc l'Eduardo Arranz Bravo i em defineixo com un artista en el corrent del
Renaixement. Puc pintar des d'un dibuix molt petit a fer una escultura enorme.
Sempre porto un mocador vermell al coll; si no el portés em sentiria nu
'L'abstracte
no existeix'
A vegades, la vida és injusta en el sentit que fas un treball ben fet i no te'l reconeixen. La injustícia és sempre dolorosa i tot artista ha de ser lluitador per no ser un perdedor. P: Tot i així vostè no es va desanimar i va estudiar Belles Arts. R: Als meus pares no els hi va fer gaire il·lusió perquè pensaven que em moriria de gana però quan van veure que començava a exposar a diferents llocs van canviar d'idea.
P: Matrícules d'honor a totes les assignatures. R: Sí i això que era una escola repugnant. Era molt clàssica i abundaven els professors dolents. Però resulta que aquests t'ajudaven, ja que t'indicaven el que no havies de fer. Deien blanc, doncs ho feia negre. Ens incitaven a ser més potents i més independents. P: Li va tocar viure de ple el franquisme. R: D'aquella època recordo com els estudiants es manifestaven contra la dictadura de Franco. Hi havia molts policies, els grisos. P: Com és la vida d'un artista?
R: És glòria si la comparem amb la d'un obrer que no li agrada la seva feina. Em considero un home privilegiat. Hi ha treballs que són poc gratificants, sense elements que evoquin la il·lusió. Jo penso que per aquest motiu, molta gent agafa el cotxe per fugir els caps de setmana. P: Segons han anat passant els anys, la seva obra ha evolucionat?
R: I tant que sí, ja que la meva vida també ho ha fet.
He tingut alegries i tragèdies, com tot ésser humà, i tot això m'ha influït molt. Jo sóc conscient que no puc pintar com quan tenia 19 anys. P: La musa de la inspiració es relaciona sempre que parlem dels artistes. R: En el meu cas, no és ben bé així. Em considero un obrer de la pintura i sé que haig de treballar. Aleshores les coses surten perquè les provoco per la meva passió. És quelcom innat a mi. És una força interior. Puc dir que ni un sol dia de la meva vida he patit una crisi creativa. P: Els viatges són una constant a la seva vida. R: I cada vegada m'agraden menys però m'obliguen a estar presents el dia de la inauguració. Quan tenia 17 anys, rentava plats a Londres per poderme guanyar la vida i allà vaig aprendre molt. També vaig estar una temporada a París. Si fes una llista, no acabaria mai! Aquest últim any he estat a l'institut Cervantes de Moscou, a la galeria Matoliu de Shanghai, a New York i a San Francisco.
P: La seva vida professional està estretament lligada a la personal. R: La pintura i jo som el mateix. Em llevo a les 5 del matí per pintar. Això demostra que m'agrada molt perquè al llit s'hi està molt bé. El meu art i jo som el mateix. És una simbiosi de la mateixa persona que m'obliga la pintura a estar viu per donarli gust a ella. P: Què vol expressar a cada obra?
R: La vida que m'envolta, la passió, els colors, la bondat... Jo sempre he dit que les meves obres són una realitat paral·lela a aquesta vida. P: Quan acaba una obra, ja està pensant en la següent?
R: És una conversa entre el quadre, l'escultura o el que sigui i jo. Hem d'anar parlant i a vegades arriba un moment en què aquesta conversa es talla. Si ella no em diu res, jo tampoc. Aleshores deixo l'obra tranquil·la fins que un dia ens tornem a parlar. Potser hem estat així mesos i després, l'escolto i l'acabo en un moment.
Alanis Lázaro, Raúl Moreno i Lorena Sánchez/ Barcelona
PREGUNTA: Quan tenia 12 anys, hi havia un professor que li suspenia els dibuixos. RESPOSTA: Era una injustícia! Deia que posava paper de càlcul i que els copiava i no era així. De totes maneres, aquella amargor que em va provocar, em va ajudar. P: Com?
R: Em va ensenyar que en aquesta vida s'ha de lluitar, ja que mai no et regalen
'Parlo amb la meva obra i a vegades
la conversa es talla'
Deportes. Página 1
'Sale TODO el mundo
con el cuchillo en la boca'
Rosa Orta y Leandro Rey comparten su vida y su pasión por un deporte, las carreras de sidecares, en el que compiten
Paula Blanco, Naiara Calvet y Eli Piedra /Terrassa
A media tarde de un viernes, las puertas de la casa de Rosa y Leandro se abren de par en par. Nos reciben con los brazos abiertos, como si nos conocieran de toda la vida. No hace falta preguntar demasiado ya que la ilusión con la que viven la práctica de este deporte les hace compartir sus particulares experiencias. Muestran orgullosos sus dos sidecares. Los dos de color azul. 'Es el color favorito de Leandro' indica su pareja. 'El fabricante Louis Christen diseñó este tipo de chasis. Se hacen igual que hace 40
años' explica él. Comentan que este vehículo es 'una máquina rarísima. Tiene 3 ruedas y ninguna está alineada'. Antes de que podamos preguntar el motivo, Leandro se adelanta con la respuesta. 'Con el peso de Rosa, se acaban de corregir'. Y es que, para calibrar las suspensiones, ambos tienen que sentarse en sus sitios correspondientes con el equipo entero, Leandro explica que en el sidecar el cambio de marchas va en la pierna izquierda y aunque a él le falta no le ha supuesto un problema. 'Después de dar muchas vueltas, he tenido que poner esto. Llevo ya 6 pero se rompen'. En su
manillar, tiene 2 botones con los que subir y bajar las marchas. Finalmente, ha comprado un sistema electrónico que viene de Inglaterra, pero tampoco les ha dado el resultado que esperaban. 'Lo hemos vuelto a mandar al fabricante. He pedido que me corten los cables y que me pongan un conector para que sea más fácil de desmontar' aclara Leandro. Las risas de la pareja preceden las palabras de él y es que Rosa explica la anécdota de la primera vez que tuvieron que cambiar la batería ya que pasaron días sin encontrarla. Se toman con filosofía el hecho de que no encuentren mecánicos especializados. 'Si yo me presento en la puerta del taller con esto se echan a reír' comenta Rosa. 'Los mecánicos de los talleres de motos me dicen, pero esto lleva ruedas de coche, llévalo a un taller de coches. Y en el taller de coches me dicen, pero este motor es de moto ¿no?' Leandro, cómplice de la situación da su opinión. 'Es un híbrido y los mecánicos no quieren complicarse la vida'.
Otro obstáculo con que tienen que lidiar es el hecho de que a pesar que en España hay circuitos no pueden rodar 'ya que no hay sidecares' explica Leandro. Para entrenar viajan hasta Francia donde la práctica de este deporte está un poco más extendida. 'Intentamos ir una vez al mes y combinamos los entrenos con las carreras' añade. Indican que duermen en el circuito en una furgoneta que ellos mismos han acondicionado. 'Nos pusimos un radio de 600 km, pero al final se ha quedado en 750 km' dice. Rosa es asesora fiscal y gracias a que puede trabajar a distancia puede compaginar su vida laboral con la práctica de este deporte. Salen los jueves por la tarde ya que el viernes y el sábado es cuando realizan los entrenamientos previos a la carrera del domingo. 'En el circuito me ven con el portátil'. Coinciden al admitir que es un deporte muy caro. Explican que los neumáticos cuestan alrededor de 200€ cada uno y que 'tan solo con una carrera ya se desgastan'. Para minimizar los gas
tos, aprovechan los más viejos para entrenar y los nuevos para competir para alargar la vida útil. También llevan unos monos de cuero que en el caso de Rosa es especial. 'Me hice hacer un mono, con el que parezco un muñeco de Michelin, para reducir mucho los golpes. Está todo reforzado'. A los 1.000€ del mono también hay que sumarle el casco, los guantes y las botas. 'Cuando vamos al circuito, tenemos que llevar la máquina, el mono, el casco, los guantes y las botas a verificar. Si hay un agujero, no puedes salir'. Teniendo en cuenta que se han perdido 3 carreras, ocupan el lugar 11 de 31 y valoran positivamente su participación. Nos animan a bautizarnos en este deporte y nos damos cuenta de lo tarde que se ha hecho al ver que el sol ya no está en el cielo.
'Con el mono, parezco un muñeco
Michelin'
'Si yo me
presento en la puerta del taller con
esto se echan a reír'
Deportes. Página 2
P: Pesa molt el seu arc?
R: El que utilitzo ara pesa aproximadament uns 3 quilos però hi ha de diferents pesos. Tampoc els arcs són iguals. Si una persona es volgués iniciar jo li recomanaria el que nosaltres anomenem arc recorbat, ja que és més fàcil d’utilitzar. P: Sabem que hi ha arcs per dretans i esquerrans. R: Sí però com que hi ha persones ambidextres doncs també hi ha arcs que ho són. P: Són molt cars els arcs?
R: Un de gamma baixa pot valdre uns 80€. Un d’una classe mitja, entre 200 i 500€ i un de gamma alta, a partir dels 1.000€ cap endavant. P: Però dins del seu equipament no només hi ha l’arc. R: Porto un carcaix. P: Un què?
R: És un estoig que usem els arquers per portar les fletxes. També portem un protector al pit i una braçalera.
P: Equipats doncs caldria treure’ns una llicència. R: A banda del permís corresponent, és obligatori estar federat i pertànyer a un club. P: Es pot practicar en qualsevol lloc?
R: No, el tir amb arc s’ha de practicar a les zones habilitades tot i que hi ha gent que a casa seva, si disposen de terreny, l’han adaptat per poder entrenarse. P: Diu vostè que els premis més importants són les olimpíades i també el campionat de Las Vegas. Davant d’un campionat com es prepara un arquer?
R: Entrenant tota la setmana i tirant 300 fletxes cada dia.
P: Les fletxes van en consonància amb les mesures del braç de cada arquer i agafen velocitats increïbles. R: La fletxa que pot tirar una persona que estigui bé físicament amb un arc de gamma mitja pot arribar als 200km/h.
L'ESPORT de Robin Hood Es diu Juan Pedro Gala i té 52 anys. Practica el tir amb arc des de fa 8 anys i
entre els seus títols hi ha el trofeu Jaume I, campionat organitzat per la Federació Catalana de Tir amb Arc
Ainoha Ángeles, Álex Fernández i David Milán /Terrassa
PREGUNTA: Vostè descobreix aquest esport olímpic per una situació familiar. RESPOSTA: Exacte. Tinc un fill al qual van diagnosticar TDA i la psicopedagoga li va recomanar el tir amb arc, ja que va constatar que aquest esport l’ajudaria a rebaixar els nivells d’estrès acumulats. P: Per tant, vostè s’inicià amb una certa edat. R: Sí, per la raó que he comentat abans. Normalment, es comença a una edat més jove. A partir dels 6 anys, més o menys, ja es pot practicar. P: I fins a quina edat podria continuar?
R: Fins que el cos aguanti. P: Desconeixem si hi ha més d’una modalitat. R: Hi ha moltes disciplines com, per exemple, tir al camp, a l’aire lliure, recorregut de bosc, tir a animals en 3D, entre d’altres.
'La concen tració, la constància
i la disciplina són clau en aquest esport olímpic'
Ciencia y Tecnología. Página 1
'Les OLORS no tenen sexe' L'hotel Omm de Barcelona és el lloc escollit per realitzar l'entrevista. No està escollit a l'atzar sinó que el nostre entrevistat és el director d'orquestra dels
perfums d'aquest establiment que compta amb el restaurant Roca Moo guardonat amb una estrella Michelin. Inclús, a la carta de les postres n'hi ha
un perfumat per ell
em dóna l'impuls que necessito al matí. P: Una fragància porta oli, alcohol i aigua. Com més oli essencial porti més concentració té i el nom que rep és diferent. Vostè a més a més, li afegeix passió. R: Quan faig una creació per un client li dedico el temps que faci falta per arribar no només a complaure'l sinó que també a mi mateix. Tinc un grau d'exigència molt alt i fins que no veig a la persona convençuda no deixo de treballar. P: Normalment triga al voltant d'uns 4 mesos. R: A vegades el que em passa és que tinc al cap unes olors durant anys i penso com i de quina manera puc arribar a desenvoluparles. Aleshores em poso a buscar, a treballar fins que arriba un moment en que, com les crispetes, fa pam i dius ara sí.
P: El seu nas no para d'olorar. Què sent quan detecta que algú porta una creació que ha realitzat vostè?
R: Emoció i orgull alhora. P: Vincula l'emoció a les olors. R: És que el perfum extrapolat és una emoció. Quan olorem a algú, l'olor ens porta dins d'un món extraordinari on podem, per exemple, evocar algun record. P: De fet, els nostres avantpassats es reconeixien per l'olor. R: Sí i després vam desenvolupar altres sentits deixant una mica de banda l'olfacte.
P: Hi ha diferències entre les fragàncies de dones i d'homes?
R: Cada vegada menys. Ara mateix, la dona busca les olors més seques i l'home, en canvi, olors més dolces.
P: No hi ha cap etiqueta de gènere a les seves creacions. R: No perquè li ha d'agradar a la persona que se la posa. Les olors no tenen sexe. P: Tenim entès que la inspiració la busca al Montseny. R: Sí i potser no us ho creieu però el meu pare té una anècdota en un bosc d'allà. P: Digui digui, no ens deixi així. R: Enamorat bojament d'una dona, el meu pare tenia una
Irina Carné, Pau Garcia i Jan Merino /Barcelona
PREGUNTA: Fill del reconegut perfumista James Boyd. Vostè ha agafat el relleu de la perfumeria emocional del seu pare. RESPOSTA: De fet, qui anava a ser perfumista era la meva germana, ja que tenia millor nas que jo. Des de petit, sabia que volia donar una empenta a l'empresa i això em va fer pensar que també hauria d'aprendre perfumeria. De fet, gairebé no he hagut d'estudiar, ja que per a mi ha estat innat. P: Envoltat d'olors durant la seva infantessa però ben segur que recorda alguna en especial. R: Sí, el cítric de llimona, ja que és una fragància que va fer el meu pare quan jo era petit. Aquesta va marcar una època a l'empresa. Avui dia, encara la porto. El cítric
olor al cap que no aconseguia reproduir. Just passant per un arbre, una veu el va cridar i li va dir: 'no em pots veure però sé el que has vingut a buscar. Està a sota d'una fulla. L'agafes, li dones la volta i l'olores. La gota que caurà és l'olor que crearàs'. Quan el meu pare es va girar cap a la veu no va trobar a ningú a qui poderli donar les gràcies. P: I ho va aconseguir?
R: I tant! És l'Agua de Lluviade Jimmy Boyd. A dia d'avui, és una de les més venudes.
'Un perfum és un missatge'
'Treballem per emocionar'
Ciencia y Tecnología. Página 2
Lluís Marquina, periodista 'Les màquines tenen un PODER d’atracció molt potent'
'De
moment, encara el controlo jo al mòbil'
“La tecnologia em desperta molt interès però, ara per ara, no m’hi veig implantantme un xip. T’ho dic ara eh? Però igual d’aquí a 10 anys mirem
això i resulta que estava equivocat perquè porto, per exemple, un que controla el nivell de glucosa en sang”
la vida de les persones és 'això que portem cada dia a les mans: el mòbil. Sens dubte, aquest invent ha suposat un canvi en la nostra manera de fer i de viure. S’ha convertit en el centre gairebé de totes les nostres comunicacions'. Afegeix que gràcies a aquest dispositiu la informació s’ha democratitzat però recorda que no pot accedirhi tothom. 'Hem de ser conscients que hi ha gent que no té la possibilitat de tenir aquest dispositiu. A banda, hi ha zones del món on les comunicacions no són gaire bones'. Dit això, en Lluís torna a deixar sobre la taula el seu mòbil. Curiosos li preguntem quin to de trucada té. Ens comenta que normalment escull tons que siguin alegres. 'Ara mateix el que tinc és una cançó dels Arcade Fire que es diu Everything Now. És una cançó que m’encanta i aleshores cada vegada que sona, escolto un fragment i inclús, a vegades, trigo una mica a respondre perquè així la puc escoltar més estona'.
Marquina confessa que se sent sorprès de la capacitat que té la tecnologia per reinventarse constantment. Tot i així, la sensació que té és que el creixement exponencial s’ha aturat una mica. 'A dia d’avui, hi ha molta gent pensant en la tecnologia del futur i segurament que tot el que hem vist fins ara, d’aquí deu anys ens semblarà obsolet'. Sobre el projecte dels cyborgs humans diu que està convençut que amb el pas del temps, hi haurà moltes aplicacions que permetran modificar el nostre cos. 'Seran clau per millorar les nostres condicions de salut. Estic convençut que estem a una passa d’aconseguirho'. Davant de l'obvietat que la tecnologia forma part del nostre dia a dia, Lluís insisteix en que és molt important que les generacions més grans no es quedin aïllades. 'Hem de ser capaços de ferlos entendre i d’ensenyarlos que amb ella poden millorar la seva vida'.
Ens fixem en el rellotge digital que porta el periodista al canell i ens comenta que precisament s’ha tret totes les notificacions. 'He decidit ferho, ja que vull ser jo el que busco el que m’interessa i no que aquest dispositiu em cridi l’atenció cada 5 minuts'. Afegeix que li encanta fer servir el mòbil. Les seves xarxes socials preferides són Twiter i Instagram. En el cas de la primera, comenta que és una font molt útil per estar informat d’un àmbit concret. M’agrada també com a oci i com a lleure seguir a gent que em fa riure o que són enginyoses. M’agrada veure les seves ocurrències però he anat baixant la intensitat'. I l’altra és Instagram. 'Aquí si no vigiles, estaries cada 15 minuts refrescant el Timeline i veient que està fent l’altra gent'. Afegeix que a vegades pensa que igual podria estar fent una cosa més productiva. Posem damunt de la taula d'aquella sala en la qual ens
trobem el tema d’Internet. Ràpidament ens explica que no deixa de ser una translació de la vida real. 'Pot ser una finestra d’allò desconegut i que està molt bé que coneguem però també pot ser una finestra d’allò més fosc de la humanitat'. Abans d'acomiadarse de nosaltres, ens pregunta si volem fer un tomb per dins dels estudis de la televisió pública. Responem alhora que sí i tot seguit comencem a caminar darrera d'ell per uns passadissos estrets. A ambdós costats, moltes portes de les que entra i surt gent contínuament. Tothom el saluda. Quan entrem als diferents platós, reconeixem els programes que es graven en aquests. Passada una bona estona, el nostre particular guia ens condueix a la sortida dels estudis. Entreguem les credencials que ens han fet posar a l'inici i sortim. Mirem el rellotge. D'aquí unes hores el tornem a veure però aquesta vegada ell estarà dins del televisor.
Sergio Rodríguez, Edgar Simarro i Martí Simarro /Sant Joan Despí Després de creuar alguns correus electrònics, en Lluís ens convida a veure’l dins del seu hàbitat, el cor de les instal·lacions de TV3 al municipi barceloní de Sant Joan Despí. Ens ve a buscar a l’entrada on prèviament ens hem hagut d’identificar i ens saluda com si ens conegués de tota la vida. De camí a la saleta que ha reservat iniciem l’entrevista. Durant 4 anys, va ser la cara visible del programa Generació Digital. Marquina reconeix que els temes tecnològics sempre l’han cridat molt l’atenció. 'Tinc la gran sort que em va passar una cosa molt maca i és el fet de que aquest interès es va traslladar al camp professional'. Malgrat que ara presenta amb l’Helena García Melero i el Francesc Sòria el magazín 'Tot es mou', no deixa d’interessarse per aquests temes. Segons ell l’aparell tecnològic que més ha revolucionat
'La base és que tu siguis qui domini a
la màquina i no al revés'
Internacional. Página 1
Se BUSCA astronauta
P: Describe como un momento curioso la manera en la que usted es conocedor de que ha superado las pruebas. R: Unos cuantos y yo habíamos quedado finalistas de las últimas pruebas. Entre ellos había otros españoles, pero desconocíamos quienes serían los escogidos. Nadie decía nada y entre nosotros tampoco. Al final lo que ocurrió fue que me llamaron unos periodistas para realizarme una entrevista. P: Hasta ese momento nadie de la agencia le había comunicado oficialmente que usted había sido elegido. R: Sí, y decidí no responder ninguna pregunta hasta que no tuviera la certeza de que realmente me había convertido en astronauta. Una vez confirmado, recuerdo entrar en una especie de torbellino mediático ya que al principio te expones al público sin estar preparado para estar delante de los micrófonos. P: ¿Qué se siente al estar dentro de la nave espacial?
R: Cuando se enciende el cohete, se puede percibir notablemente la aceleración. Luego, en el momento en que la nave espacial entra en órbita, tienes la sensación de que te estás cayendo
y no terminas de tenerla hasta que vuelves. P: La percepción del tiempo en el espacio debe ser diferente, ¿verdad?
R: Por ejemplo, cuando se va a la estación espacial internacional y damos vueltas alrededor de la Tierra, es curioso porque si tienes la ventana abierta entra luz durante 50 minutos y luego, otros 40 que no y se vuelve a repetir esta secuencia. A mí la sensación que me dio fue de estar dentro de un reloj, porque la estación da vueltas a 90 minutos y en la Tierra el reloj es de 24 horas. Al principio cuesta un poco, pero hay que intentar sincronizarse. P: ¿Hay tiempo para aburrirse allí arriba?
R: En mi caso no, porque te dan trabajo de sobra para los días asignados a esa misión. Además, se tarda mucho más en hacer las tareas ya que cuesta manejar los objetos que te flotan de las manos. En las misiones de 6 meses quizás haya tiempo para aburrirse, pero la gente se lleva cosas que puedan hacer allí arriba y que les llene el tiempo.
P: ¿Como cuáles?
R: Pues experimentar con la microgravedad, sacar fotos o mirar por la ventana. Se buscan tareas que sean interesantes. P: Estando en el espacio, ¿qué se encuentra a faltar de la Tierra?
R: El contacto social, la higiene porque podemos lavarnos bien con las toallas mojadas, pero no tiene nada que ver con una buena ducha, y la comida ya que en el espacio está toda preparada. Tratan de que haya variedad, pero es muy monótono. Tampoco es lo mismo estar en el espacio 10 días que 6 meses. En viajes largos comes porque has prometido a los médicos que lo harías, pero no hay ningún interés por hacerlo. P: Los psicólogos recomiendan que hagan alguna videoconferencia bien programada con sus familiares. R: ¡Sabiendo que hay alguien que contestará! Hay que acertar bien la hora. Además, la estación espacial tiene un convenio con los distribuidores de cine y está
Ainoa Leiva, Nacho Selva y Gabriel Guerra /Terrassa
PREGUNTA: Usted tenía 16 años cuando Neil Armstrong y Buzz Aldrin caminaron por la superficie de la Luna. RESPUESTA: Me acuerdo perfectamente de estar delante del televisor viendo el alunizaje como la mayoría de la gente. Por aquel entonces era bastante impensable que un español llegara a ser astronauta. P: Su primer paso para convertirse en el primero fueron sus estudios. R: Sí, me licencié en el año 1986 en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Aeronáuticos de la Universidad Politécnica de Madrid. P: Después de licenciarse ¿cómo consiguió entrar en la ESA?
R: Pues empecé en una empresa cuyo marco de actuación era la Agencia Espacial Europea. Luego, mediante un anuncio publicitario me enteré de que buscaban astronautas. P: Y ni corto ni perezoso se presentó a las pruebas de selección. R: Sí, nos presentamos personas de muchos países y tuvimos que pasar muchas pruebas físicas, de medicina, de ciertas aptitudes operacionales...
Un anuncio en un periódico del año 1990 fue el despegue de Pedro Duque en su carrera espacial. Ha sido el primer español astronauta abriendo así la veda
a sus sucesores. Actualmente, es el responsable de revisión de proyectos futuros de la ESA (Agencia Espacial Europea) para vuelos tripulados
permitido subir copias de los últimos estrenos. De esta manera, cuando llamas puedes hablar de la película que también han ido a ver ellos. P: Desconocemos si después de un viaje lunar, existe el fenómeno jet lag. R: Cuando estamos en la estación espacial, la longitud de los días artificiales que usamos es de 24 horas también. Tenemos las horas del meridiano 0, la hora de Portugal o Londres. Si aterrizamos por ejemplo en Kazajistan tenemos un poco de lío, pero nos llevan rápidamente a hacer rehabilitación. Allí se valen de unos focos muy grandes para simular el día y la noche. De esta manera hacen que la sensación vaya desapareciendo lo antes posible. P: A día de hoy hay gente que dice que nunca se ha llegado al espacio. ¿Qué piensa usted al respecto?
R: Espero que no sea mucha porque hay que ser un poco torpe para llegar a pensar eso. Además, desde hace 40 años sacamos del espacio todos los datos meteorológicos.
'En el espacio, la nave no se barre pero tienes que fregar de vez en
cuando el techo, el suelo...'
Internacional. Página 2
El futuro empieza MAÑANA
cerebro. Si esto pasa hay que buscar otra manera de percibir la realidad' explica Harbisson que está a punto de implantarse el sentido del tiempo. 'Se trata de una especie de corona interna, que estará alrededor de la cabeza y que
Naiara Álvarez, Noa Castañeda y Carla Ortiz /Terrassa
En el escenario que recrean muchas de las películas futuristas existe una humanidad que convive con robots que van más allá de las aspiradoras inteligentes. Gracias a la ciencia y la tecnología ya hay entre nosotros humanos que han adquirido nuevos sentidos gracias a sus nuevos órganos. Es el caso de Moon Ribas y Neil Harbisson, este último considerado como el primer ciborg del mundo. 'Para mí ser ciborg es un sentimiento no el titular que a las revistas les gusta usar' indica Neil. Se autodefine como transespecie. 'La definición de humano ya no me define del todo porque tengo un órgano nuevo que es una antena'. Añade que también tiene sentidos que no son humanos como sería la percepción infrarroja y ultravioleta.
Cuando tenía 21 años, Neil se instaló por primera vez en el cráneo una antena para escuchar los colores. 'Nací con acromatopsia así que solo podía distinguir el blanco y el negro'. A través de su nuevo órgano, como a él le gusta llamar a su antena, recibe las vibraciones del color. 'En vez de ir a la vista, van dentro del hueso y puedo escuchar diferentes sonidos. Desde entonces percibo colores que el
ojo humano no distingue'. Explica que al principio su cerebro rechazó a su nuevo sentido y que incluso tenía dolores de cabeza que remitieron al cabo de unos meses. Añade que como la percepción de la realidad es única, 'esta misma antena implantada en otra cabeza seguro que tendría otra reacción'.
La bailarina y coreógrafa Moon Ribas decidió implantarse en el año 2008, dos detectores sísmicos en el brazo con los que notaba los movimientos de las placas tectónicas a tiempo real. 'Estaba estudiando danza y quería percibir el movimiento de la manera más profunda'. Años más tarde, decidió trasladar esas placas bajo sus pies. Afirma sentirse mucho más unida a la Tierra y manifiesta haberse acostumbrado 'a tener nuevos latidos, el del corazón y el de la Tierra que van a su propio ritmo dentro de mi cuerpo'. Moon comparte esos latidos a través de la danza o de la percusión. 'La obra Waiting for the Earthquake es como una invitación al público a solo esperar y escuchar cómo se mueve la Tierra. Puede durar minutos u horas. No tienen principio ni final'.
Los órganos cibernéticos necesitan electricidad. 'De momento, usamos la energía externa pero el objetivo es usar la energía del cuerpo.
Estamos en estado de pruebas y aún no usamos el flujo sanguíneo como cargador' dice Neil. Ribas y Harbisson, en el año 2010, decidieron crear la Cyborg Foundation, una organización internacional que nació para ayudar a otras personas a convertirse en ciborgs. 'Cada vez hay más gente que quiere experimentar y diseñarse a sí mismo. No hace falta esperar para evolucionar de una manera natural' explica Ribas. Añade que las nuevas generaciones quieren ir un paso más allá de lo que hacen sus padres. Según Moon, estos se limitan a usar la tecnología como una herramienta mientras que 'ellos quieren que forme parte de su cuerpo'. Tanto Ribas como Harbisson afirman que hay gente que a pesar de que no tengan ningún implante en su cuerpo se sienten ciborgs. Es por ello que, a finales del año pasado, decidieron crear la Transspecies Society. Según Ribas 'se programan talleres y eventos culturales'.
Ambos son conscientes de que hay personas que tienen miedo a esta unión. Existe también el rechazo al nuevo órgano. 'Si el cuerpo rechaza el material habrá que buscar otro que sea más biocompatible aunque también existe la posibilidad que el rechazo sea por parte del
me va a dar un punto de calor que va a tardar en dar la vuelta completa las 24 horas, es decir, un día. Me va a permitir hace modificaciones de mi percepción del tiempo. Es llevar la teoría de Einstein a la práctica'.
'La definición de humano ya no me define del todo ya que tengo un órgano nuevo'
Créditos
PROFESORES
Montserrat Puig Bosque
Neus Ruiz Tienda
ALUMNOS
Martí Simarro Pérez
David Milan Salvador
Lidia Raquel Verdés de la Torre
Ainoha Angeles Calvo
Alex Fernández Merino
Paula Blanco Hernández
Elisabeth Piedra Belmonte
Naiara Calvet Rodriguez
Iria Fernández Salamanca
Ainhoa Fernández Martín
Jan Merino Moreno
Ainoa Leiva De la torre
Pau Garcia de dios Lorenzo
Lorena Sánchez Cerezo
Raúl Moreno Álvarez
Alanis Lázaro Egea
Ivet Sánchez Gutiérrez
Judith Zaragoza López
Paula Ferreira Orta
Alba García de dios Lorenzo
Ignasi Selva Ruiz
Ariadna Lorente Carrillo
Naiara Álvarez Carrasco
Edgar Simarro Màrquez
Joel Heredia Gijón
Sergio Rodríguez Aguilar
Daniel Fort Herasimchyk
Irina Carné Matarín
Gabriel Guerra Fernández
Noa Castañeda Ruiz
Créditos