8
LA
TRANSICIÓ
ESPANYOLA 1975-2000
.,
Alumnes: Natalia Casañ, Marta Lluch,
Belén Ruiz, Alba Fortea y Fran da Silva.
Curs: 2n Batx B
[Escriba texto]
TEXTO 1
La Patria es una empresa colectiva que a todos compete, su fortaleza y su grandeza deben
apoyarse por ello en la voluntad manifiesta de cuantos la integramos. Pero las naciones más grandes y
prósperas, donde el orden, la libertad y la justicia han resplandecido mejor, son aquellas que más
profundamente han sabido respetar su propia Historia.
La Justicia es el supuesto para la libertad con dignidad, con prosperidad y con grandeza.
Insistamos en la construcción de un orden justo, un orden donde tanto la actividad pública como la
privada se hallen bajo la salvaguardia jurisdiccional.
Un orden justo, igual para todos, permite reconocer dentro de la unidad del Reino y del Estado
las peculiaridades regionales, como expresión de la diversidad de pueblos que constituyen la sagrada
realidad de España. El Rey quiere serlo de todos a un tiempo y de cada uno en su cultura, en su historia y
en su tradición.
Mensaje al pueblo español de Su Majestad el Rey don Juan Carlos I. 22 de Noviembre de 1975
TEXTO 2
Preámbulo de la Constitución Española de 1978
Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las leyes conforme a un orden
económico y social justo
Consolidar un Estado de Derecho que asegure el imperio de la ley como expresión de la voluntad
popular.
Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus
culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.
Promover el progreso de la cultura y de la economía para asegurar a todos una digna calidad de vida.
Establecer una sociedad democrática avanzada, y
Colaborar en el fortalecimiento de unas relaciones pacíficas y de eficaz cooperación entre todos los
pueblos de la Tierra.
1
LA TRANSICIÓ
[Escriba texto]
Per començar l’anàlisi d’aquestes font direm que les dos són primàries perquè les dues van ser escrites a
l’època que varen ocórrer els fets. La primera font correspon a un tipus de text polític perquè parla de la
forma amb la qual s’organitzarà la nació i la participació del rei en aquesta. Tanmateix, la segona font
correspon a un text jurídic-polític perquè es tracta d’una constitució.
L’autor del primer text és individual ja que és una transcripció del discurs del Rei don Juan Carlos I (Roma,
5 de gener de 1938), proclamat Rei el 22 de novembre de 1975 com a conseqüència de la mort de
l’anterior Cap del Estat, Francisco Franco. Mentre que, al segon text és un autor col·lectiu ja que una
constitució va ser elaborada per les diverses forces polítiques del moment de forma pactada.
La finalitat del primer text és anunciar el nou model polític que adoptarà la nació espanyola com a
conseqüència de la mort de Franco. Mentre que la del segon text és donar a conèixer les bases de la
Constitució Espanyola de 1978. Tant a la primera com a la segona, el destinatari principal és la nació
espanyola.
La idea principal del primer text és el canvi en el àmbit polític que va anunciar el rei don Juan Carlos el 22
de Novembre de 1975. Les idees secundàries serien el paper del rei en aquest nou sistema i que tant
l’activitat pública com la privada estaran baix la salvaguarda jurisdiccional.
La idea principal del segon text és l’establiment d’una Constitució Espanyola Democràtica, en concret la
de 1978 i les idees secundàries són la protecció dels drets humans i la consolidació d’un Estat de Dret.
Contextualitzarem aquestes fonts en el període de les Llums i Obres del segle XX, mes concretament en
La Transició Espanyola que comprèn des de 1975 fins l’any 2000. Al 1975, amb la mort del general Franco,
Joan Carles I es proclamat rei i s’inicia un procés de transició a Espanya. Al 22 de novembre d’eixe mateix
any Sa Majestat el rei va comunicar el canvi polític que s’anava a dur a terme a la nació espanyola. Un
gran canvi va ser la implantació de la primera Constitució democràtica, la de 1978. Aquesta tenia unes
bases ben definides per les Corts Generals. La Constitució pretenia compatibilitzar la unitat de l'Estat amb
la diversitat de regions i nacionalitats que el composen, per això es va establir l’ Estatut d’Autonomia que
garantia la formació de 17 comunitats i dues Ciutats autònomes.
Per entendre millor aquest tema, cal aclarir els conceptes de ‘Els Pactes de la
Moncloa i l’Estat de les autonomies. Per una banda, els Pactes de la Moncloa és
el conveni al qual arribaren totes les forces polítiques parlamentaries durant la
Transició Espanyola en Palau de la Moncloa per arreglar la situació econòmica
d’inflació. Mentre Adolfo Suárez presidia el Govern d’Espanya a 1977, el 25
d’octubre els principals partits polítics van signar aquest pacte.
Per altra banda, l’estat de les autonomies és la norma institucional bàsica espanyola que organitza el seu
territori. Reconegut a l'article 2 de la Constitució Espanyola de 1978, aquest permet a les regions ser
2
LA TRANSICIÓ
Reunió a la Moncloa
[Escriba texto]
autònomes tant en l’àmbit legislatiu com les competències executives de
cada regió i l’administració. Vigent en 17 comunitats i dues ciutats
autònomes.
Al 1975, amb la mort de Franco, Joan Carles I es proclamat rei i assumeix
davant les corts franquistes la direcció de l’Estat. Als dos dies, aquest va
fer un discurs on es deixava veure la seua voluntat democràtica “insistimos en la construcción de un orden
justo, un orden donde tanto la actividad pública como la privada se hallen bajo la salvaguardia
jurisdiccional.”. És a partir d’aquet moment quan a Espanya s’inicia un procés de transició, afavorit per les
forces polítiques, en el que Espanya ix d’una dictadura i comença la construcció cap a un període
democràtic. A més, aquest monarca volia un estat fonamentat en la justícia i l’ordre amb l’ajuda de tots
els espanyols, i així ho veiem a la primera font ‘‘Un orden justo, igual para todos’’
Per una banda, les diferències entre subdivisions de les forces franquistes es van anar aguditzant, per un
costat el Búnker, era el sector immobilista franquista organitzat per Blas Piñar entre altres i per altre
costat, els aperturistes, eren el sector que veia la necessitat d’aplicar xicotetes reformes en un sentit
democràtic i parlamentari encapçalat per Adolfo Suárez. Per altra banda, en oposició als grups
franquistes, van destacar diverses forces: forces de la dreta liberal, forces nacionalistes a Catalunya i al
País Basc, on es va crear Convergència Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc
respectivament, i les forces d’esquerra, d’on va sorgir el Partit Comunista d’Espanya. A més, l'hegemonia
comunista també es reflectia en el món sindical. Comissions Obreres es va convertir en el sindicat més
poderós, a diferència de la UGT que va començar a reorganitzar-se.
La societat desconfiava de la monarquia de Joan Carles I, ja que pensaven que no s’eixiria de la dictadura,
però aquesta incertesa va anar disminuint amb la presentació de la reforma. Es tractava d’un canvi polític
pensat pels seus assessors, els quals veien que, aplicant uns canvis controlats s’arribaria a un sistema
democràtic on la intangibilitat dels funcionaris i militars franquistes estaria assegurada ja que partirien de
les seues lleis. Al capdavant del govern, durant el primer any, el monarca va nombrar a Arias Navarro, qui
junt amb el seu ganivet no va saber actuar correctament davant les reformes ni davant les protestes. El
clima social agitat va quedar patent als incident a Vitoria on va tindre lloc una brutal repressió policial.
Front a la incapacitat del govern i com a conseqüència del grup d’oposició Coordinació democràtica i el
descontent del monarca al 1976 Arias Navarro va ser destituït.
Aquest mateix any, va ser nombrat president del govern Adolfo Suárez. Aquest era un home jove i vinculat
a la Falange, i en aquell moment era ministre Secretari General del Moviment. El nomenament de Suárez
fou mal vist per l’oposició per les seues vinculacions. Ell, sobreposant-se a les adversitats de la
desconfiança, les protestes, els atemptats terroristes i els GRAPO, va nomenar vicepresident a Gutiérrez
Mellado, el qual controlaria el perill colpista per part de l’Exèrcit i va començar a actuar en dos fronts. Per
una banda, la liquidació de les Corts franquistes amb la presentació del projecte de Llei per a la Reforma
Política i per altra banda, la negociació secreta amb l’oposició democràtica.
3
LA TRANSICIÓ
Mapa d'Espanya per comunitats
[Escriba texto]
A poc a poc, l'oposició va anar eixint de la clandestinitat i es va celebrar un referèndum popular sobre la
Llei de Reforma Política, del qual el 94,1% del vots van ser positius. L'oposició, que en un principi havia
desconfiat de Suárez, va passar a recolzar un procés de reforma.
Els primers mesos de 1977 constituïren l’etapa més difícil i delicada de la transició. Amenaces amb
l’objectiu d’acabar amb el procés democràtic fent un colp militar sorgien tant per l’extrema dreta formada
pels franquistes més durs, grups terroristes, grups polítics dirigits per Blas Piñar o diaris del règim com ‘’El
alcazar’’ com per l’extrema esquerra, on s’inclouen els GRAPO amb atacs a l’exercit i forces policials o
terroristes nacionalistes com ETA.
Les tensions al carrer eren molt fortes pels dos costats, el més famós dels atentats fou per part dels sectors
immobilistes en Atocha, on terroristes de l’extrema dreta va acabar amb la vida de cinc advocats
laboralistes del PCE, que junt amb l’assassinat d’un estudiant per part dels "Guerrilleros de Cristo Rey" i
el segrest de Villascusa, president del Consell Suprem de Justícia Militar per part dels GRAPO van portar a
una màxima tensió en la setmana del 23 al 29 de gener de 1977. Front a aquests incidents, a Madrid va
tindre lloc una gran manifestació on es mostrava el suport als canvis d’Adolfo Suárez.
Al 1977 es va legalitzar el PCE i, l'amnistia dels presoners polítics van portar a que el 15 de abril del
mateix any es convocaren les eleccions a corts constituents, de les qual la Unió del Centre
Democràtic, (UCD) un partit del centre amb ideologia democristiana i socialdemòcrata dirigida per
Adolfo Suárez va eixir elegit per un 34.5% dels vots. Darrere d’aquest partit format pels aperturistes
del franquisme, va eixir el PSOE de Felipe González, seguit de l’Aliança Popular de Manuel Fraga.
Com a principals forces nacionalistes es van considerar Convergència i Unió de Jordi Pujol i el PNB.
Per combatre la crisi en la que es trobava Espanya pel petroli, la desocupació i la inflació, el govern
va proposar un pacte amb totes les forces polítiques i sindicals conegut com els Pactes de la Moncloa. En
aquest context, dos objectius eren clars, elaborar una Constitució i fer front al terrorisme d’ ETA.
Desprès de les eleccions de 1977, les Corts elegides van passar a ser Corts Constituents i es va triar una
Comissió Constitucional les quals triaren als ‘’pares de la constitució’’, set diputats representants de les
principals forces que s’encarregarien d’elaborar-la. El consens va ser un ferramenta important en la
redacció de la constitució per arribar a constituir-la. El Projecte de Constitució va ser sotmès a referèndum
dels ciutadans el 6 de desembre de 1978 i es va aprovar. Prèviament a l’aprovació, s’havia iniciat un procés
preautonòmic, el qual va ser decisiu per arribar a l’acord amb els bascos i catalans.
Fou el 1978 quan s’aprovava la Constitució. La constitució defineix a Espanya com un Estat social i
democràtic de Dret i estableix que la sobirania nacional resideix en el poble baix la forma política de la
monarquia parlamentària. Una de les grans novetat de la constitució es la compatibilitat de la unitat de
la nació amb el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions i “Consolidar un Estado de Derecho” com
diu la segona font. Aquesta constitució també comptarà amb els drets, llibertats i deures dels ciutadans
espanyols, ací es replegaran els drets individuals i socials ja que com diu a la segona font es pretenia
Catalunya
País Basc
P
4
LA TRANSICIÓ
Logotips dels partits polítics
[Escriba texto]
“proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas
y tradiciones, lenguas e instituciones” . L’única modificació es va realitzar al 1922 per tal de permetre el
dret a vot en les eleccions municipals als ciutadans de la Unió Europea que viuen a Espanya. Pel que fa a
la Corona s’estableix al rei com a cap d’Estat amb poder formal. També es decreta la separació de poders
de l’Estat i l’organització d’aquestos. Per un costat, el poder legislatiu està basat en un sistema bicameral
on les Corts estan formades pel congrés dels diputats i el Senat. Per altre, el poder executiu es
responsabilitat del govern i per últim el poder judicial recau als jutges i magistrats, inamovibles però
sotmesos al tribunal constitucional.
A més, per als territoris que volgueren i compliren els requisits es van establir condicions per a que es
pogueren constituir en comunitats autònomes baix un estatut d’autonomia on s’arreplegarien les
competències de cadascuna. Finalment, aprovada la constitució, entre el 1979-1983, es varen establir a
Espanya 17 comunitats i dues ciutats autònomes, encara vigents a l’actualitat.
Altra conseqüència de l’aprovació de la Constitució va ser la dissolució de les Corts i la convocació
d’eleccions generals l’1 de març, iniciant-se així una etapa democràtica dintre del marc constitucional, on
va guanyar l’ UCD de Suárez, mentre que als principals ajuntaments va triomfar l’aliança del PSOE i PCE.
Malgrat aquesta aliança, Felipe González va donar un gir de caràcter polític i ideològic al PSOE, va
abandonar el marxisme i es va configurar partit d’esquerra moderada.
A l’any 1979 va començar un periòde de desgastament polític que finalitzarà amb un colp d’estat frustrat
al 1981. Aquesta crisi política be donada per una sèrie de factors, la violenta campanya terrorista d’ETA,
el consegüent malestar als militars d’extrema dreta, que varen iniciar conspiracions per a un colp d’estat,
la fi del consens entre PSOE i PCE, l’aprovació dels estatuts d’autonomia del País Basc i Catalunya i per
últims la crisi interna al partit UCD. Aquestos factors van culminar a la dimissió de Suárez el 29 de gener
de 1981. Un nou candidat va ser designat per a la presidència, Calvo Sotelo, que no va obtenir majoria i
va haver de fixar la segona votació per a la seua investidura per al 23 de febrer. Mentre es celebrava la
votació d’investidura, el 23 de febrer, un grup de guàrdies civils encapçalats per tinent coronel Tejero van
entrar a les Corts segrestant el poder legislatiu i executiu. Així fou com Jaime Milans del Bosh, el capità
general de Valencia, va decretar l’estat de guerra.
Malgrat això, el colp no va comptar amb la majoria del suport de l’exercit. El paper de molts militars
espanyols, entre ells el capità general de Madrid, Quintana Lacaci, va ser decisiu per al fracàs del colp. La
matinada següent, el rei va proclamar a tots els espanyols les ordres transmeses als alts càrrecs militars
de submissió a l’orde constitucional.
El govern de Calvo Sotelo (1981-1982), va estar marcat per la descomposició del
seu propi partit, una sèrie d’esdeveniments, com l’aprovació de la Llei del Divorci
i l’escàndol de l’enverinament massiu per oli de colza, van provocar el
debilitament del seu govern. El 1982 es va caracteritzar per l’ingrés d’Espanya a
5
5
LA TRANSICIÓ
[Escriba texto]
l’Organització de l’Atlàntic Nord (OTAN) i per la convocació d’eleccions de Calvo Sotelo on el PSOE
encapçalat per Felipe Gonzalez va aconseguir el triomf.
El la primera legislatura socialista (1982-1986), el govern de Gonzalez va haver d’enfrontar-se a una difícil
situació econòmica. Per aquest motiu es va aprovar un pla d’estabilització econòmica que va comportar
un procés de reconversió industrial, implicant el tancament de moltes industries obsoletes, però que
gracies al qual, es va sanejar l’economia.
Altres mesures del govern van ser la reforma de l’exercit, per acabar amb el perill del colpisme, l’aprovació
de la reforma universitària, la LODE i l’accés a la Comunitat Econòmica Europea l’1 de gener de 1986. Tot
açò, fent front al dur terrorisme d’ETA. Eixe mateix any, el PSOE va tornar a guanyar eleccions. La segona
legislatura socialista(1986-1989) va estar marcada per un creixent desenvolupament econòmic, gracies a
la política d’inversions públiques en infraestructures que van augmentar els
serveis educatius, sanitaris i de pensions. Per primera volta hi havia un
vertader Estat de Benestar a Espanya. La conseqüència d’aquest
desenvolupament econòmic va ser la greu diferenciació de riquesa entre els
espanyols, per això el 14 de septembre de 1988 els sindicats CC-OO i UGT van
. organitzar una vaga general.
Al 1989, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions. Aquesta tercera legislatura del PSOE
(1989-1993) va estar marcada per dos grans esdeveniments internacionals, els Jocs
Olimpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla, gracies als quals es va mostrar una imatge
renovada del país, molt mes moderna. Malgrat això, la recessió mundial de principis dels
noranta va portar l’esclat de la crisi econòmica, que va disparar la inflació i la desocupació.
A les eleccions de 1993, el PSOE va tornar a guanyar, però, sense majoria absoluta. S’iniciava així la quarta
legislatura de Felipe Gonzalez (1993-1996). Les dificultats econòmiques, els escàndols i l’oposició, van fer
que Felipe Gonzalez convocara eleccions en 1996. A questes eleccions, Jose Maria Aznar, no va aconseguir
la majoria absoluta i es va veure obligat a pactar amb minories nacionalistes per poder accedir a la
presidència del govern. Aznar va implementar una política econòmica ortodoxa que
reduïa el dèficit públic i reactivara l’activitat econòmica privada. El seu gran objectiu
era complir els criteris de convergència, establerts en el tractat de Maastrich de
1991, que permetien a Espanya l’entrada a l’Euro.
La política economia d’Aznar fou un èxit. L’economia es va reactivar i la desocupació va baixar. Això va
comportar la participació d’Espanya en el naixement de l’Euro en 1999. Per combatre els atacs ETA, el
govern d’Azar va llançar una política contra la banda. La reacció va ser una unió de les forces nacionalistes
al Pacte de Lizarra-Estrella de 2998. Aznar va tornar a guanyar a les eleccions del 2000. Anys després, al
2004 i 2008, va guanyar el Partit Socialista, dirigit pel president Jose Luis Rodríguez Zapatero.
6
LA TRANSICIÓ
Vaga general 1988
Moneda d'euro en curs
Logotip dels JJOO del 92
[Escriba texto]
Per finalitzar aquesta redacció i a mena de conclusió, hem pogut observar que, l’etapa estudiada sobre la
Transició Espanyola, plasma perfectament els valors d’un verdader sistema democràtic, a l’igual que la
Segona República, instaurada el 14 d’abril de 1931, desprès de la dictadura de Primo de Rivera. Els trets
d’aquests períodes son similars als del Sistema Liberal, encara que el liberalisme no es sinònim de
democràcia.
Per tant, durant el període de la República i la Transició, la sobirania és popular, s’establí el sufragi
universal, que deia que podien votar homes i dones majors d’edat. Aquesta forma de vot responia
verdaderament als desitjos de la població sobre l’elecció dels futurs governants, el contrari al que passava
a La Restauració, que es manipulaven els vots amb el caciquisme.
El sistema Liberal va marcar l’inici per a que amb el temps s’aconseguira aquesta democràcia. Aquest
estava avalat per una Constitució, que permetia que l’Estat s’estructurara en dos tipus de govern,
república o monarquia parlamentaria.
Aquesta Constitució estableix la divisió dels tres poders de l’Estat en diferents institucions. El poder
legislatiu que recau al Parlament o les Corts, el poder executiu que resideix en El Govern i finalment,
trobem els Tribunals de Justícia, òrgan on recau la responsabilitat del poder judicial. L’objectiu que es
busca amb la separació dels tres poders es aconseguir la màxima objectivitat, imparcialitat i justícia.
En aquest període, les Corts prenen una major importància, ja que passen de ser merament consultives a
compartir la sobirania nacional entre el Cap de l’Estat o monarca i les Corts. Així doncs, s’arrepleguen els
drets individuals i col·lectius del poble garantint la igualtat de tothom davant la llei. Degut a les reformes
que implica aquesta constitució, el nombre de persones amb dret a vot es va anar augmentant així com
el nombre de barons que prenien part en les eleccions, sempre en funció de la voluntat del govern.
En el passat, més concretament durant l’Antic Règim, regnava la monarquia absoluta com a model d’Estat;
es a dir, un rei per dret diví concentrava els tres poders de l’Estat: legislatiu, executiu i judicial. Com que
la mentalitat social era teocèntrica, es respectava sense sotmetre a cap dubte el dret i origen diví dels tres
poders, per la qual cosa el rei no tenia cap tipus de condemna pels seus actes, ja que només havia de
rendir comptes a Déu. També és important destacar que en eixe període totes les institucions eren
únicament consultives, la funció de les quals era orientar al rei, encara que aquest era qui tenia la última
paraula en totes les decisions. Un clar exemple son les Corts.
La participació del poble era, doncs, nul·la ja que el monarca exercia un paper absolutista que responia
segons els seus interessos, deixant relegada a l’últim pla l’opinió de la resta, sobretot la del tercer
estament, compost pel poble pla, camperols, llauradors, etc.
En el període del Règim de la Restauració, Miguel Primo de Rivera a través del seu colp d’estat va establir
la seua pròpia dictadura, que comptava amb el recolzament del Rei Alfons XIII. Aquesta dictadura
7
LA TRANSICIÓ
[Escriba texto]
comprenia aspectes característics de l’Antic Règim i del règim franquista. Tant és així, que el primer
dirigent del partir polític anomenat “Falange Espanyola” era José Antonio, fill del general Primo de Rivera.
Després de la mort del capdavant del partit, aquest es convertí en l’únic establert al llarg de la Dictadura
Franquista, la FET de les JONS, la qual també pot ser comparada amb els dos períodes abans esmentats.
En la Guerra Civil i el posterior Règim Franquista totes les reformes polítiques instaurades durant la
Segona República van ser abolides debut a la victòria del bàndol nacional. La fam i l’extrema necessitat
que va afectar a tota la població espanyola foren les característiques principals dels primers anys de la
postguerra, mentre que la política econòmica intervencionista del règim beneficiava a una minoria. Encara
que el sector militar recupera el seu protagonisme al igual que en el període de la instauració del Sistema
Liberal, la situació recorda a la de l’Antic Règim, amb un ambient de misèria i escassetat.
Bibliografia
La informació principalment ha sigut extreta del bloc: historiadespanyaenbatxillerat.blogspot.com.es i
d’unes fotocòpies extretes d’un llibre que han sigut facilitades per part del professor Enric Lujan.
Les Imatges adherides del buscador Google Imágenes.
8
LA TRANSICIÓ
8
Top Related