Ferran Buch
L’esdeveniment del segle
Vaig entrar de forma precipitada al meu apartament, apressant-me en direcció a la sala d’estar.
Encara no era capaç de creure’m la mala passada que m’havia fet el meu cap aquella mateixa
tarda. Amb les ganes que tenia d’arribar aviat a casa per preparar-me com és de rigor i
disposar-ho tot per gaudir del partit per televisió, es presenta l’home en el meu despatx i em
parla d’uns informes urgents que esperaven a la central de Berlín dilluns a primera hora del
matí. Que era una qüestió de vida o mort, em va dir. Com si una final de Champions entre
Barça i Madrid no ho fos!
No, a mi no m’enganya. Ja fa massa temps que em busca les pessigolles, encarregant-
me treballs cada vegada més feixucs, amb males cares i crits que no vénen al cas. De sobres
sé que vol que plegui, però ho porta clar, i menys tal com estan les coses avui en dia. Ara,
aquesta sí que no li perdono. Jo que aquest matí ja m’imaginava fruint del partit, ben
arrepapat al sofà de casa, amb la bufanda de la final de París al costat del televisor i una caixa
de cerveses ben fresques esperant-me a la nevera. I en comptes d’això, m’he hagut de quedar
treballant fins tard, en una oficina pràcticament deserta, soterrat en paperassa, amb el nas
enganxat al monitor, veient neguitós com anaven caient els minuts, mentre la resta del món es
preparava per l’espectacle de la final.
A mesura que avançava a corre-cuita pel passadís de casa, anava deixant enrere les
coses que m’eren sobreres —cartera, claus, maletí—, escampades per terra sense massa
miraments. Dintre de la desgràcia, havia tingut la sort de poder arribar al pis quan encara
restaven deu minuts d’un partit que, segons narraven els locutors que escoltava a la ràdio del
cotxe de camí cap a casa, a més de resultar èpic, portava estona empatat a dos gols i la balança
podria decantar-se del costat de qualsevol dels dos equips.
Tot just després d’engegar l’aparell vaig renegar, exasperat, davant l’habitual recerca
detectivesca que em veia obligat a resoldre cada dia: trobar el comandament a distància. Per
sort aquesta vegada va resultar força ràpid i vaig prémer el botó del canal corresponent,
palplantat davant la pantalla, al bell mig de l’estança, encara a les fosques, esperant que
aparegués la imatge. Però res.
No m’ho podia creure. Em mostrava incapaç d’assimilar com es podia acumular un grau
tan elevat de mala sort en un sol dia. Vaig seguir prement el botó del comandament, de
manera compulsiva, cremant-lo, esborrant el número que hi havia dibuixat, sense compassió,
serrant les dents, amb les gotes de suor caient-me pel front, com qui prem el gallet de la seva
arma en una guerra, lluitant contra un enemic que es nega a capitular.
Finalment l’electrodomèstic va començar a reaccionar, lent, mandrós, oferint una imatge
borrosa que a poc a poc es va anar definint. Però no era el partit. Era evident que el destí no
tenia cap mena d’intenció de posar-me les coses fàcils.
De genolls, a punt de posar-me a somicar, vaig contemplar com un parell d’éssers
estranys retransmetien, amb vehemència, el que semblava un missatge impossible de
desxifrar. Ho feien a través d’uns sons fortament guturals, acompanyats d’uns símbols
sobreimpressionats igualment irreconeixibles, en una emissió plena d’interrupcions i salts en
la imatge. Tenia tot l’aspecte d’una d’aquelles pel·lícules d’extraterrestres de baix pressupost
o, dit d’una altra forma, era justament allò que no tenia gens de ganes de veure en aquell
precís instant en què l’únic que desitjava era poder veure el poc que quedava de partit!
A la desesperada vaig provar de canviar de canal, però era com si a totes les cadenes
estiguessin retransmetent la mateixa cinta de ciència-ficció de sèrie B. El dubte que em
quedava per resoldre era saber si el problema era del meu aparell o es tractava d’un error més
extens. La resposta va irrompre, inexorable, a través de la finestra que dóna al celobert del
meu bloc de pisos en forma de crit rotund i concloent: gol!
El meu palpable estat de resignació es va veure barrejat amb un incontrolat sentiment de
creixent eufòria provocat pel gol. Era evident que els veïns estaven veient el partit, per tant
l’antena comunitària funcionava a la perfecció. Què dimonis li estava passant al meu
televisor, doncs? El propi desànim em va portar a fixar-me millor en el que succeïa a la
pel·lícula que estaven emetent.
Els dos éssers que s’hi veien en primer pla estaven asseguts davant del que semblava
una taula metàl·lica, d’esquena a un fons que pretenia representar alguna mena de mapa
sideral, ple de marques i senyals desconeguts que, suposava, corresponia a alguna zona de
l’espai exterior. Els protagonistes tenien forma humana, però eren sensiblement més prims,
amb el cap més ovalat i alt i completament calbs. No tenien ni orelles ni nas, però en lloc seu
sí que s’hi trobaven els pertinents orificis. La seva boca era una simple obertura, sense llavis,
com si algú hagués practicat una incisió, en sentit descendent, a la part inferior de la cara.
Recordava lleugerament la boca d’alguns peixos. Els seus ulls eren molt petits i enclotats,
però extremadament penetrants, situats sobre una pell d’un color gris cendra. Vestien una
espècie de túniques d’un marró fosc que es perdien sota la taula i no deixaven de transmetre
un missatge que semblava no acabar-se mai. No sabria dir de què estaven parlant però
semblaven força enfadats i bel·ligerants. El cert és que les màscares estaven molt ben
reeixides i semblaven d’allò més reals, especialment en el referent a la forma, color i textura.
Pràcticament semblaven autèntiques, però suposava que els continus salts i talls en l’emissió
tampoc deixava apreciar massa bé els defectes.
Al cap d’uns segons la imatge va canviar i la càmera va enfocar una representació a
escala del planeta Terra que, com es podia apreciar, es trobava envoltat per un munt de naus
espacials. Era una simulació d’un atac al nostre món per part d’un grup d’alienígenes. Quina
cinta més idiota, vaig pensar, mentre tornava a intentar prémer el botó del canal, una vegada
més, encara amb l’esperança de poder veure el final del partit quan, just en aquell precís
instant, van aparèixer sobreimpressionats, en pantalla, grans números d’un intens color
vermell.
Era estrany, la numeració corresponia a la data d’aquell mateix dia i anaven
acompanyats d’un compte enrere. Quedaven dues hores per arribar a zero del que, se
suposava, significava l’assalt extraterrestre. No es pot dir que fos un argument que destaqués
per la seva originalitat, però el cert és que no podia deixar de donar voltes al fet que la data de
la pel·lícula, que imaginava rodada feia molt temps enrere, coincidís amb la data d’aquell
mateix dia en què s’estava emetent per televisió.
A no ser que...
Vaig abraonar-me sobre el telèfon, marcant el número de la policia:
—Mossos d’esquadra, digui’m?
—Necessito ajuda —notava com em tremolava la veu de pura excitació—, acabo de
descobrir que estan a punt d’atacar-nos els extraterrestres!
—Ho lamento, però aquest número està reservat per a urgències.
—La Terra està rodejada per milers de naus de guerra alienígenes, apuntant-nos amb els
seus potents canons làsers, i queden menys de dues hores perquè ataquin el nostre planeta!
Quin concepte té vostè sobre què és una urgència?
—Una de real?
—Clar que es tracta d’un atac real! Ho estic veient per televisió!
—D’acord, li donaré un número de telèfon on pot trucar per demanar ajuda.
—Ara ens comencem a entendre —vaig dir ja més calmat, recuperant la serenor—. Es
tracta d’alguna mena de cos d’elit secret preparat per aquest tipus de contingències procedents
de l’espai exterior?
—Més aviat no. Es tracta del número d’un hospital psiquiàtric que...
Vaig penjar enfurismat. Era evident que aquest cas els sobrepassava. Necessitava ser
més ambiciós, posar-me en contacte amb les altes esferes, amb els peixos grossos, algú que
entengués la magnitud de la tragèdia que estava a punt de succeir. Despenjant de nou, vaig
trucar a un número d’informació:
—Bona nit, li parla Samanta, ¿en què puc ajudar-lo?
—Bona nit, necessitaria el número d’una sucursal de la NASA aquí, a Espanya.
—Un moment si us plau —vaig esperar, neguitós, mentre escoltava com la Samanta
badallava ostensiblement a l’altre cantó de l’aparell—. L’única coincidència que apareix són
unes instal·lacions de la NASA en col·laboració amb el “Instituto Nacional de Técnica
Aeroespacial” situades a la localitat de Robledo de Chavela, Madrid.
—Perfecte, és justament el que estava buscant!
—Molt bé, li passo. Moltes gràcies per la seva trucada. Bona nit.
Van sonar un parell de senyals telefònics i, al cap de pocs segons, una veu d’home,
extremadament greu i formal, va respondre a l’altre cantó:
—Madrid Deep Space Complejo de Comunicación, le atiende Luis, ¿en que puedo
ayudarle?
—¡Buenas noches, le llamo desde Barcelona y acabo de ver en televisión que están a
punto de atacarnos los marcianos!
—¡Hijo de puta culé, vete a reír de tu puta madre. Podéis meteros la copa por el culo
que ya os pillaremos el año que viene, muertos de hambre!
I em va penjar.
Glaçat, immòbil, amb l’auricular encara enganxat a l’orella, seguia veient com el
compte enrere del televisor avançava implacable, i no era capaç de fer res per impedir-ho.
Vaig provar d’asserenar-me. Necessitava estar calmat i resultar més convincent. No
tindria moltes més oportunitats de donar a conèixer el que estava a punt de succeir. Vaig donar
voltes pel pis mentre intentava planejar el següent moviment, mesurant molt bé quines havien
de ser les meves paraules per evitar un nou malentès. Finalment, ja més serè, em vaig tornar a
dirigir cap al telèfon i després de realitzar l’obligada trucada al número d’informació em van
passar amb la que, tot semblava apuntar, era l’última gran esperança de la humanitat:
—Redacció, digui’m?
—Bona nit. Em dic Robert Vilà i m’he posat en comunicació amb el seu diari per donar
a conèixer una informació cabdal per a la raça humana.
—I no podria esperar a demà? Ara mateix estem força ocupats amb el tema de la final
de Champions i...
—Escolti’m bé. No sé com, ni sé per què, però el cert és que el meu aparell de televisió
ha interceptat un senyal de comunicació provinent de l’espai exterior.
—Ha begut molt durant el partit?
—El missatge que he pogut captar va dirigit a un grup de naus que en aquests moments
estan envoltant el nostre planeta a l’espera d’atacar, cosa que passarà en poc més d’una hora.
Això ho sé pel compte enrere que apareix en la pantalla. L’ofensiva és imminent i, si no hi
fem res, l’extermini pot ser global.
—És una trucada falsa d’algun programa de ràdio?
—Necessito que el seu diari es posi en comunicació amb la resta de mitjans i difonguin
el missatge a la societat civil. La població s’ha d’amagar, protegint-se, mentre els militars es
preparen per contraatacar l’enemic. Ha de ser una operació coordinada entre tots els països.
Aquí tot el planeta hi està implicat i haurem de lluitar com un sol cos davant l’adversari.
—Ah, si és només això d’acord. Ara mateix passo la nota als dirigents mundials
pertinents.
—No estic fent broma, no m’he tornat boig, no he begut. És una trucada d’emergència
màxima i necessito la seva col·laboració per aconseguir que... Hola? Hola!?
La humanitat estava condemnada.
Deixant-me caure sobre el sofà, abatut, pensatiu, provava de cercar una alternativa
factible per evitar el drama que planava sobre el planeta, amb el roig resplendor del compte
enrere, encara provinent de la televisió, reflectit en el meu rostre compungit. No parava de
donar voltes a les poques opcions viables que em quedaven i que passaven, a falta de millors,
per quedar-me allà assegut, resignat, esperant la fi del món; o per no rendir-se a l’invasor,
aixecar-me, sortir i donar a conèixer el que jo ja sabia al màxim nombre de persones possible.
Hi havia massa en joc per a escollir la primera opció.
Decidit, em vaig posar dempeus i vaig sortir corrents de casa meva, mentre el compte
enrere encara marcava poc més de quaranta minuts per la invasió. En sortir al carrer l’aire
càlid de finals de maig em va colpejar la cara. Sense pensar-hi massa vaig començar a córrer,
cridant i bracejant, amb l’objectiu de captar l’atenció de les persones que em creuava pel camí
i de les que estaven, tan tranquils, dins de casa seva. Sé molt bé què semblava, n’era molt
conscient, però no hi havia temps material per fer les coses d’una altra manera.
Anava avançant i cridant consignes de l’estil “ens ataquen els alienígenes, poseu-vos a
cobert” o “els extraterrestres ja estan aquí, fugiu i amagueu-vos”. No puc dir que la gent em
fes massa cas. Fins i tot n’hi havia que m’assenyalaven i se’n reien de mi. Però m’era igual,
estava disposat a deixar-me la pell intentant transmetre el missatge.
Vaig seguir corrent i bramant durant més de deu minuts fins que, després de girar una
cantonada, em vaig quedar sense aire. No podia més, estava rebentat. Ajupit, exhaust,
recolzant els palmells de les mans sobre les cames a mig flexionar, procurava recuperar l’alè
quan, de sobte, rere meu, vaig començar a percebre un brogit sord que anava en augment.
Em vaig girar, atemorit, esperant descobrir l’invasor a la meva esquena, però en
comptes d’això em vaig trobar davant d’una autèntica riuada humana, que ocupava tot
l’ample de carrer, encara llunyana però aproximant-se cap al punt on em trobava, entonant
càntics, fent sonar trompetes de plàstic i guarnits amb samarretes i banderes blaugranes, tot
celebrant la victòria del seu equip. Quan van arribar a la meva alçada els vaig intentar explicar
que estàvem en perill, que s’aproximava una gran invasió del nostre planeta, que quedava
molt poc temps per desplaçar-nos a un lloc segur, però ningú no em va fer cas. En comptes
d’això em van respondre amb més càntics, sense aturar-se, empenyent-me i, finalment, engolit
per la massa, arrossegant-me amb ells. De fet, no sabria explicar com, però al cap d’un
moment em vaig trobar encapçalant la celebració, amb una bengala a una mà i una ampolla de
cervesa a l’altre, ambdues de procedència ignota, abraçat a un grup de caps rapats, mentre
seguia intentant dissuadir-los, obtenint, com a única rèplica, enigmàtiques locucions de l’estil:
“lo, lo, lo, lo-lo-looo”.
Així vam seguir durant més d’una illa de cases, intentant fer-los entrar en raó, fins que,
al cap del carrer, vaig començar a apreciar unes enigmàtiques llums, intermitents i giratòries,
d’un poderós blau intens, que ho il·luminaven tot, atansant-se cap a la nostra posició. Estava
convençut que els ovnis havien aterrat, a punt de començar l’assalt, i estàvem a un pas de ser
exterminats. Però en lloc seu, el que va aparèixer davant nostre va ser un nombrós grup de
furgons dels antidisturbis, que havien aixecat una barricada per tallar el carrer i, megàfon en
mà, ens demanaven que ens disperséssim.
En veure’ls, van començar a ploure un munt d’objectes en la seva direcció i vaig
contemplar com, un parell dels meus improvisats acompanyants, prenien foc a un contenidor
d’escombraries proper. Però ningú s’apropava als agents, només els insultaven i llançaven tota
mena de projectils, des de la distància. Llavors, en veure la possibilitat de donar a conèixer la
meva situació a la policia, vaig apropar-me a ells, cridant que la fi del món estava propera, i
bellugant ostensiblement la bengala, que encara duia a la mà, amb la ferma intenció de què
em distingissin amb suficient claredat. L’impacte de la primera pilota de goma em va fer caure
a terra inconscient.
En despertar-me, al cap d’uns pocs segons, em trobava al bell mig d’una càrrega policial
i notava com uns desconeguts m’estiraven de les cames per treure’m d’allà. Incorporant-me,
encara mig estamordit, vaig fugir corrents del lloc dels disturbis, intentant despistar els
policies amagant-me entre els carrers estrets del nucli antic. Anava acompanyat per un grup de
joves, vestits amb samarretes del Barça, que també escapaven del lloc dels incidents. Després
de girar unes cantonades, en veure que no ens seguien, ens vam aturar. Conscient que el temps
s’acabava, vaig alçar el cap, dirigint la vista cap al cel, negre i estrellat, on em va semblar
percebre, entre la penombra, com unes fosques siluetes sobrevolaven la ciutat a gran velocitat,
prenent posicions. Al meu costat un dels joves, en sentir-se novament segur, amb un somriure
d’orella a orella, em va etzibar:
—Anima aquesta cara, home! Això d’aquesta nit passarà a la història, és l’esdeveniment
del segle!
Desconsolat, capcot i amb plena consciència de la nostra situació, em vaig sorprendre,
de sobte, incapaç de cercar un argument vàlid per rebatre’l.
Josep M. Codina
El banquet
Sobrevolava un camp de blat quan la Zzimbbi em féu un senyal estrany des de lluny. Se la
veia exaltada. M’hi vaig acostar, vacil·lant la direcció, i ho vaig entendre: m’havia
d’espavilar. “Segur que és gegant” em repetia dintre meu mentre accelerava en direcció al 32
del carrer Jaume I.
L’ofrena s’endevinava entre el cúmul de de població que l’envoltava expectant. Es
fregaven les mans. Hi era tothom. O gairebé tothom: tres joves estaven curant-se d’una
trompada contra un vidre massa net. Fins i tot la colla d’emprenedors que portava tot l’inici
d’estiu dedicat a un projecte (emprenyar la gent que intenta fer la migdiada per a despertar-los
la consciència creativa) no s’ho havien volgut perdre. En Brrzzi, impacient com és, ha estat el
primer de xuclar, com ho fa un infant de set anys amb un batut de xocolata.
Però el banquet s’acabà per a les mosques quan en Pere sortí al jardí a recollir les
caques d’en Blac.
Aurora Gómez Rovira
Com donar la volta a la truita
I
Aquella revetlla de sant Joan anaven a ca la Lali, la veïna dels gnoms de jardí. Cadascú havia
de portar un plat i, és clar, tothom reclamava la seva truita de patates. Així doncs, la Cel s’hi
va haver de posar. No li feia pas res. L’única cosa que no podia suportar és que a ella li toqués
la feinada i en Tomeu arribés a aquelles hores, tot feliç.
—Tomeu –l’home va treure el cap per la porta–, no te’n recordes que avui anem a ca la
Lali?
—La Lali? –ella anava tallant les patates sobre la fusta, asseguda a la taula de la cuina.
— La dels gnomos...
—Ah, amb en Jofre! –ella va interrompre la pela de l’última, per fer una llambregada
com la d’una iaia que et mira per sobre les ulleres– Bueno, vale. Doncs... vaig a...
Se sentiren les sabates pujant les escales a la vegada que la Cel acabava de tallar el
tubercle com un guillotina.
II
Quan l’aigua bullí, hi posà les patates rentades. Una mica de sal. Les peles, embolicades dins
els papers de diari, a l’orgànica; la fusta i el ganivet...
— Cel, has vist...?
— Encara no t’has tret ni les sabates del carrer?!
— Val, ja ho buscaré sol.
III
Després de cinc minuts de cocció, passava les patates per la paella perquè quedessin cruixents
per fora. Tot era qüestió que no estiguessin massa bullides i que la quantitat d’oli fos la justa.
— Cel... –en Tomeu era a la porta de la cuina, mal tapat amb una tovallola massa curta i
els cabells humits.
— Ni ho intentis –va fer girant-se, altra vegada, cap a les patates.
Hi calia una mica més de sal. El pot... Sí, a l’altra punta. L’home l’atrapa a mig camí per
l’esquena.
Primer, es comprova que la paella està ben calenta amb uns petonets al coll i s’hi posen
els ous batuts. Després es va desenganxant-ne les vores de la paella, resseguint-ne les corbes.
Finalment, quan la truita comenci a prendre forma, se li ha de donar la volta amb decisió i
deixar-la coure fins que estigui a punt.
Mamen Juan-Torres
Pols de sucre
Quan vas marxar,
vaig encendre el foc
i al bany maria
vaig envasar al buit
tota la teva llum.
Aquest poema es trobava escrit en un paper blanc d’estrassa on s’anunciava el nom de
Pastisseria Mauri, amb unes lletres pel meu gust massa elaborades de color bordeus. Mes tard
vaig veure que es tractava d’un bonic local modernista que havia conservat tot el mobiliari i
que es trobava al final d’aquell mateix carrer, just abans d’arribar a la plaça del Sortidor.
Arrugat, sobre la tauleta de nit, tot brut d’engrunes i restes de crema. Era l’única pertinença
que podíem trobar a l’habitació de la pensió on reposava el cadàver, encara amb restes de pols
de sucre a la comissura dels llavis que em va fer pensar en el títol “una mort dolça”. Sovint
posava títols a les morts perquè la meva memòria es pogués agafar a algun detall a l’hora de
situar-les. Aquesta tàctica era prou recorrent entre els de la científica per no barrejar causes i
cadàvers.
Una olor entre solitud i aigua bruta amb lleixiu, vetllava el cos ben estirat sobre el
somier, amb el posat d’haver estat esperant amb serenitat que li arribés el moment. L’intent
d’anar ben vestit per a l’ocasió, li donava un aire de cadàver antic, de foto de color sèpia. No
hi havia cap mostra de violència, aparentment havia estat una mort natural, tot i així vam
procedir amb el protocol oficial per tal de poder aixecar el cadàver i portar-lo perquè els
forenses li practiquessin l’autòpsia. Un més. Arreu de la ciutat i sobretot a les matinades dels
dies de tardor, les persones grans s’abandonaven a un descans definitiu. Majoritàriament ho
feien als hospitals, també a les cases. En altres establiments, com ara en aquella petita pensió,
no passava tan sovint i aquest context extraordinari ens feia ser mes prudents a l’hora de
treure conclusions.
Quan vaig sortir al carrer, vaig agrair l’alenada d’aire fresc que em va netejar els narius
de l’olor de solitud rància de l’habitació. Em va arribar l’aroma de cafè d’un petit bar situat
just davant de la pensió. Abduïda i tenint en compte que encara no n’havia pres cap aquell
matí, vaig decidir fer una pausa abans d’apropar-me a recollir l’informe dels forenses. Mentre
l’assaboria en petits glops, no podia treure els ulls del portal de la pensió. Tenia la sensació
que alguna cosa m’havia passat per alt. Aquells pensaments es barrejaven i s’hipnotitzaven
amb el plaer d’assaborir el cafè i no agafaven prou embranzida. Van quedar aparcats en un
racó del meu cervell. La vibració sobtada del telèfon que duia a la butxaca de la caçadora va
fer que automàticament acabés amb el ritual del cafè i me’l begués en un darrer glop. El
comissari demanava els informes conclusius d’un altre cas i calia que passés per l’oficina.
Despatxar amb el meu cap em va portar la resta del matí, així que en acabar vaig pensar
a apropar-me al dipòsit per parlar amb el forense, que ja hauria tingut temps de treure detalls
sobre la mort de l’ancià de la pensió. Seguia amb la mosca darrere l’orella i suposo que,
inconscientment, buscava alguna resposta a una pregunta que encara no tenia clara, però que
ja em rondava. Aquesta era la manera en què la meva intuïció jugava amb mi, desendreçant
l’ordre aparentment lògic de les meves preguntes i respostes i posant-me en alerta quan encara
no sabia ben bé per què.
El soterrani de l’edifici de l’Institut de Medicina Legal era un dels llocs mes freds que
mai no he estat. Encara que hagués estat a l’Antàrtida, estic segura que seria sent el mes fred.
I no eren les seves parets blanques enrajolades que revestien llargs passadissos a la penombra,
ni el seu mobiliari d’acer inoxidable, tampoc la baixa temperatura en què havien de reposar
els cadàvers distribuïts en fileres un al costat de l’altre, ni l’olor absoluta de formol per arreu.
Crec que era la irreverència d’aquell jove metge que disseccionava els cadàvers amb el mateix
somriure que el meu carnisser em netejava, tallava i servia el pollastre. Però no el podia jutjar,
suposo que aquell somriure el feia portar millor l’escabrositat a què sovint s’havia d’afrontar.
De fet em queia bé i m’agradava la seva manera de dir orgullosament “et voilà” quan trobava
alguna cosa prou significativa que ens ajudés a comprendre la mort, a més a més era vegetarià
i això, pel meu gust, l’honorava, tenint en compte la seva feina.
–Tenim algun “et voilà”? –vaig preguntar-li al mateix temps que obria la porta de la sala
de disseccions. El jove metge es va girar mirant-me als ulls per sobre de les ulleres, amb
aquell somriure nerviós i amb un posat sobreactuat em va dir:
–S’ha mort d’avorriment de tant esperar-te, estimada.
Sovint feia bromes imaginant-se que el cadàver tenia alguna relació sentimental amb
mi. Era la seva introducció informal al que després era el seu informe acurat i impecable, que
sempre estava farcit de molts detalls.
–Com li has dit a aquest? –em va preguntar com sempre feia, per curiositat.
–Una mort dolça.
–Que l’has trobat potser en l’obrador d’una pastisseria?
–No, però hi té relació. A la tauleta de nit del costat del llit de la pensió on va morir, hi
havia un embolcall de paper de pastisseria amb un poema escrit. I a més, a la comissura dels
llavis encara tenia restes de pols de sucre.
–Doncs no sé què hauran fet els barroers dels teus companys en aixecar el cadàver, però
jo no he trobat cap resta de pols de sucre. En canvi, i ara sí que et sorprendràs, he trobat pols
d’un mineral que no he sabut identificar. N’he fet portar una mostra a l’Institut Geològic per si
ho trobes rellevant
-Gràcies, doncs. Si no hi ha res més, em dius alguna cosa quan arribi el resultat de
l’anàlisi.
Quan vaig sortir del dipòsit ja era fosc. Els dies s’havien escurçat molt després del canvi
d’hora del cap de setmana i donava la sensació que era més tard del que en realitat era. Vaig
decidir anar caminant fins a la comissaria per poder pensar en no sabia ben bé què. La notícia
sobre el mineral em portava de nou a sentir que alguna cosa em passava per alt. En aturar-me
al primer semàfor, vaig reaccionar i vaig decidir que el que millor podia fer per sortir de
dubtes era tornar a l’habitació de la pensió. Amb una mica de sort encara la propietària no
l’hauria llogat de nou.
Al cap de mitja hora ja estava enfront del portal del vell edifici. Vaig pujar les escales
fins al primer pis, intentant acostumar-me a aquella olor rància. La propietària em va atendre
amb amabilitat i em va deixar passar a l’habitació que encara no estava ocupada. Si bé al matí
era força lluminosa, a aquella hora ja no hi entrava prou claror. Sense obrir el llum, vaig
esperar a que els ulls s’acostumessin a la penombra per enfocar millor. Sovint entrava als
llocs d’aquesta manera per si la foscor em deixava veure alguna cosa. L’efecte del negatiu o
del contrari. Vaig fer un gir de 360 graus enmig de l’habitació, aturant-me en veure que el
poema encara estava sobre la tauleta de nit. El vaig agafar per llegir-lo de nou ara que ja hi
tenia la vista avesada a la foscor. Tenia la sensació que aquelles paraules amagaven alguna
cosa en relació a la mort d’aquell ancià:
Quan vas marxar,
vaig encendre el foc
i al bany maria
vaig envasar al buit
tota la teva llum
Em ressonaven al cervell com una cantarella antiga. Vaig deixar de nou el poema sobre la
tauleta i en girar-me cap al llit, una pols brillant sobre la flassada em va cridar molt l’atenció.
Semblava la pols que brilla a contra-sol davant de les finestres, i que segons les àvies és pols
de fades i segons les mares merda acumulada. Instintivament vaig obrir la llum i aquella pols
brillant es va convertir en una cosa molt semblant a la pols de sucre “et voilà!” em vaig dir a
mi mateixa. Aquest era, en definitiva, el mineral no classificat de moment i segurament el que
li havia quedat a la comissura dels llavis. Potser tenia alguna relació amb la mort.
Vaig tancar el llum de nou per tornar a veure la pols brillant. La veritat és que tenia
alguna cosa captivadora. Em vaig fixar que no només n’hi havia sobre la flassada. En una
cantonada del somier es vessava cap a terra formant com un caminet que arribava fins a
l’armari. El vaig resseguir i situada davant les dues portes de fusta, les vaig obrir poc a poc,
amb la velocitat que ens atorga el dubte i la incertesa provocat per allò que encara no
coneixem. Fascinada per la troballa sobtada, no podia deixar de mirar aquell pot de vidre que
s’hi guardava a la primera balda. Una llum intensa hi brillava a dins i es movia en una dansa
semblant a la de l’aurora boreal. Al cap d’uns segons em vaig decidir a agafar el pot. Amb
molta cura. Poc a poc. El vidre era calent, d’una escalfor molt agradable. Jo restava com
hipnotitzada. Si t’hi fixaves atentament, de tant en tant, en mig de la llum, de la dansa, es
podia intuir o esbrinar la imatge semblant al rostre d’una dona gran... què era tot allò? qui era
aquella dona? la pols? la llum? No aconseguia pensar amb racionalitat o com se suposa que
pensava una policia de la científica. Res no tenia lògica. Mirava el pot, seguia la llum, i aquell
rostre. No sé quanta estona em vaig passar embadalida amb aquell objecte. Finalment vaig
reaccionar i amb la jaqueta vaig embolicar-lo per porta-lo a casa. Necessitava entendre i fer-
ho amb serenitat.
En sortir per la porta vaig donar les gràcies a la propietària de la pensió i es va oferir
que si podia ajudar en alguna cosa, ja ho sabia. Feia anys que coneixia aquell home i des que
va morir la seva dona no havia tornat a ser el mateix.
–El coneixia, vostè? – vaig preguntar-li, innocentment sorpresa.
–Sí, ja l’hi he comentat a un company seu, a l’altre home que l’acompanyava aquest
matí. Aquest home era del barri i vivia amb la seva senyora. Portaven com a mínim cinquanta
anys casats, junts cada dia, sap? Feien enveja, se’ls veia molt bé, com d’estimar-se de veritat.
Jo crec que l’home va morir perquè ja no volia seguir sol, sense ella i a més després que el
fessin fora del pis perquè el contracte de lloguer estava a nom d’ella... Una vergonya! Sempre
ajudant els mes dèbils, aquests de l’ajuntament! Jo per això el deixava estar a aquesta
habitació. Què havia de fer, no? No el podia deixar al carrer! En fi, que ja sap, a reveure, si
cal.
–Ha estat vostè molt amable. Gràcies, si hi ha alguna cosa ja m’acostaré una altra
vegada. Adéu.
Vaig marxar amb una sensació de mareig, de vertigen per pensar que entre mans duia la
resposta a allò que tot el dia m’havia rondat i que de fet rondava a la humanitat des de sempre
que s’afrontava a la mort. La llum, el rostre, el poema, la història d’amor d’aquella parella, la
mort de l’home en solitud... Tot girava a gran velocitat sense aturar-se en cap resposta. En
arribar a casa, vaig deixar el pot a la tauleta de la sala i asseguda al sofà, sense ni tan sols
havent-me tret la jaqueta, no podia deixar de mirar aquell misteriós objecte. Havia de decidir
què fer amb ell, o millor dit, amb ella.
Josep Solés
Natura (quasi) morta
Ajagut de panxa amunt a la llitera, l’home manté les parpelles mig closes, ofès pel doll de
lluminària que nega l’estança d’un blanc nuclear. Ara digues com se’ls ha acudit farcir el
sostre de fluorescents —pensa—, un exèrcit de cigales embogides cantant plegades a cor què
vols: ja m’explicaràs quin gasto, si encara no són les quatre... I aquesta ferum d’amoníac, o
d’esperit de vi, o vés a saber de què, que se’m fot per les narius; ni un cony de finestra oberta
per airejar un xic, no deuen haver deixat...
—Senyor Francesc...
... I és que, redéu, quina calor més puta, qualsevol diria que m’han fotut a coure dins d’un
forn de pa, entre els llums, la manta i la calefacció, que segur que la tenen engegada nit i dia,
es nota que ells no paguen la factura... I aquest llit dur com una post de planxar, que sembla
fet exprés per clavar-se a les anques, si triguen gaire a venir em trobaran baldat, que prou
feines tenia per bellugar-me i només em faltava això... I aquests esgarips que m’estan tornant
boig, ara compta que li deuen estar fent, a aquest pobre desgraciat d’aquí al costat...
—Fransiscu, que no em sent?
Sobtat pel contacte de la mà que el sacseja, en Xicu vincla el coll i obre els ulls, guaita
amb cara de babau, un filet de saliva fugint-li de la boca entreoberta. Francesc, Fransiscu... És
a ell, és clar, a qui cridaven! Com collons podia saber-ho?
—Què, com anem? —pregunta el metge.
Ben cardat, li respondria, si no fos perquè no se’n refia ni un pèl. Un jovenet barbamec
guarnit de verd de cap a peus, amb una eina d’aquelles d’escoltar el pit penjada del coll com
una corretja de gos, ulleres de farmacèutic i uns aires de suficiència que no se’ls acaba... De
què se l’hauria de creure?
—Molt millor, gràcies —menteix en Xicu, i, maldant per dibuixar un somriure, s’incorpora
a la llitera.
—Però, què fa? No s’aixequi, home! —El metge l’agafa, resolt, per les espatlles, l’obliga a
recuperar la posició horitzontal. —On vol anar, així? —el renya.
—Cony, a casa! —replica l’altre. —Haig de fermar les vaques abans no es pongui el sol.
—Deixi, deixi, les vaques... Ja s’espavilaran totes soles! —Ara s’explica l’origen de la
fortor que empudega el box d’urgències... —Miri, Fransiscu, que ja tenim els resultats;
s’haurà de quedar uns quants dies amb nosaltres, eh?
—Quedar-me aquí? Vol dir que fa falta? Però, si ja em trobo bé... —sobreposant-se al
dolor que li agullona la panxa, l’home arracona la manta i torna a asseure’s a la llitera.
—Vinga, no cal que m’enredi, que amb la cara ja paga... —Amb una paciència infinita, el
metge empeny de nou el pagès. —Vostè, relaxi’s i no faci bestieses; d’aquí a una estona
vindran a buscar-lo per dur-lo al quiròfan. Au, porti’s bé! —afegeix, tot tustant-li una galta, i
surt de l’habitacle a pas lleuger.
Bon punt s’ha quedat sol, en Xicu s’alça d’una revolada. Ai, manyac, demà m’afaitaràs!, es
diu. Ofegant un gemec traïdor, s’esquitlla de la llitera i, sense perdre de vista la cortina —no
fos cas que aquell jove tornés—, s’afanya a vestir-se amb la cautela d’una fura. Mira que li
havia advertit, a la Quimeta, que venir a l’hospital era una mala idea. Amb un parell de dies de
dejuni n’hagués fet prou, per curar-se el mal de ventre; això, i una tassa d’aigües cuites, i avall
va la barca, que tota la vida que s’ha fet d’aquesta manera, i què pebrots saben, els metges.
Però, no: ella no ha volgut baixar del burro. Que si ja fa temps que has perdut la gana i no
pares d’aflaquir-te, que si avui has passat la nit del lloro recargolant-te com un cuc de terra, i
ja n’hi ha prou d’aquest color, que més val fer-ho mirar abans no sigui massa tard...
Collonades, l’una darrere l’altra!
La remor que provenia de fora sembla haver-se mitigat ja fa una bona estona; només les
queixes del veí —clarament més apagades, com si l’home estigués a punt de dinyar-la d’un
moment a l’altre— trenquen el silenci espès que regna al servei d’urgències. Ara o mai,
decideix en Xicu en un rampell d’energia, i, sense torbar-se a mirar enrere, es posa el gec i
enfila el camí de sortida. Procurant no fotre’s de nassos, avança pel passadís fent tentines. El
cap li roda, les cames li flaquegen, les punxades al baix ventre l’obliguen a caminar encongit;
tant se val: peti qui peti, no permetrà de cap de les maneres que un curandero merdós l’escorxi
com si fos un vedell.
Arribat a l’alçada de la porta, en Xicu s’atura amb un posat ximplet. Dos batents de vidre
glaçat estronquen, amenaçadors, la seva fuga. I on collons se suposa que és, la maneta? La
mare que els va matricular, a veure si l’han deixat tancat allà dins! Mig confós, mig enxerinat,
és a punt de girar cua i buscar una alternativa quan, de sobte, la cèl·lula fotoelèctrica capta la
seva presència i les fulles llisquen, màgicament, a l’uníson, franquejant-li el pas a la recepció.
Els esguards alarmats del personal del centre no l’aturen: li importa un rave el que li
puguin dir, que ell no està disposat a quedar-se ni un minut més en aquell cementiri.
Arrossegant els peus, se’n va de dret cap a la sala d’espera; prega Déu perquè la Quimeta
encara hi sigui, que no se l’hagin enduta vés a saber on. Per sort, la clissa només de treure el
cap pel llindar. Capcota, seu a tocar de la finestra amb un mocador rebregat sota el nas, els
ulls humits, la mirada perduda. Guaita-la, pobrissona meva, es compadeix en Xicu.
—Pssst!
La dona alça la vista, sorpresa, les faccions il·luminant-se-li com un fanal en comprovar
l’origen del xiuxiueig.
—Vinga, noia; anem-hi —fa en Xicu, seriós.
La Quimeta s’aixeca de la cadira en silenci, s’agafa del braç del seu marit i, tots dos, surten
de l’hospital i se submergeixen en el brogit —excessiu, marejador, incomprensible— del
carrer.
Agnès Valentí
La veu del bosc
No sé quantes hores fa que sóc aquí, he perdut la noció del temps. Tampoc sé qui sóc
exactament, ni d’on he sortit. Em sento estranya, molt estranya i sola, tot i que aquest lloc és
un anar i venir de gent que tampoc sé qui són. M’anomenen Nora, per això sé que sóc dona i
no dec ser massa vella perquè entre les persones que em cuiden hi ha la meva mare, a qui
moltes vegades sento sanglotar mentre m’acarona el front. Quan passa això és com si de cop
m’envaís una alenada de mimosa i en voler-la atrapar em punxés la pena. Hi ha altres veus
que l’acompanyen, deuen ser família meva, germans, oncles, cosins.. i també la d’un home
jove que sento acostar-se i tremolant m’agafa la mà i ben fluixet em diu que m’estima. La
mare li diu Marc.
Tinc la boca com un suro, no sento cap gust, però la dec tenir amargant perquè quan
empasso saliva em crema un foc a la gola. Des que em van treure els tubs respiro millor, fins i
tot em sembla que podria col·locar les olors en un pentagrama. Als matins sé quan m’estan
netejant l’habitació i em volen canviar la roba del llit. Una veu riallera em diu “¿cómo
estamos hoy, preciosidá?” i de seguida m’arriba una bafarada de pudor de suat barrejada amb
detergent de llimona. És un còctel explosiu que ja començo a assimilar i cada cop se’m fa més
familiar. No puc respondre i explicar-li com em trobo, tinc les paraules arrapades al pit i no
volen sortir, però sí que puc, mentalment, seguir-li el ritme quan canta i xiula el corassón
partío.
També em visita el doctor i unes quantes infermeres. A ell el reconec perquè té les mans
calentes com un torró quan m’examina. Cada dia m’estira i arronsa la cama enrampada i
m’arrenca algun gemec, tot i que li he sentit a dir que tinc el llindar del dolor força alt. Com li
explicaria jo que em sembla que me la talli... Les infermeres, com que canvien el torn, les tinc
clissades pel to de veu i per l’art que tenen a fer-me les cures. M’aventuraria a dir que alguna,
per com em clava les agulles, no està passant un bon moment.
Però tot això són nimietats: el dolor, les agulles, les olors... El que a mi m’angoixa és
saber com he vingut a parar aquí i per què se m’ha apagat el món. Ningú em dóna
explicacions, sento que parlen de xoc traumàtic, d’esperar, de ser prudents, de tenir fe... i quan
em veuen una mica remoguda ho solucionen de pressa, banderilla i a dormir...
Entre punxada i punxada, avui, he tingut un somni. M’havia quedat sola a l’habitació i
he sentit unes passes vacil·lants que s’acostaven. M’he fet l’adormida, encara que ells pensin
que sempre dormo. A poc a poc s’ha atansat al meu llit, tenia un respirar profund i desprenia
una aroma de bosc humit, una barreja de molsa i trepig de fulles de roure. He sentit la seva
veu a l’orella, greu, pregona, gairebé rogallosa i un frec a la galta suau, de barba cuidada.
— Nora —m’ ha dit, en un xiuxiueig—, reina meva, em sents?
I una llàgrima m’ha davallat per la galta mentre la cremor a la gola em feria altra vegada
les paraules. Llavors he sabut qui era jo i on havia estat abans de l’impacte que m’ha deixat
sense veu, sense gust, sense llum i gairebé sense vida. També he sabut qui era ell i per què em
visitava d’amagat. M’ha besat els llavis, com ho fa sempre, lentament, per més tard allunyar-
se, apressat, com una ombra fonedissa.
En girar el cap un feix de llum diluït entrava per la finestra. De dins, m’ha nascut un crit
agut, gairebé uterí i he dit el seu nom.
..............................................................
—Doctor, a la 205 tenim bones notícies.
—Digues, Clara, de què es tracta?
—La pacient Nora Rispau . Aquest matí, en despertar, havia recuperat parcialment la
visió i molt precàriament, la parla. No ens expliquem com ha pogut recobrar-les tan de sobte,
quan la recuperació estava gairebé descartada. La pacient es troba encara en estat de xoc, però
creiem que serà temporal. Comença fins i tot a reconèixer la família.
—És una molt bona notícia, Clara. L’impacte va ser molt fort i el xoc traumàtic,
imprevisible. De seguida que pugi a planta tingues l’historial preparat i lliure la sala de
reconeixement.
—D’acord, doctor, fins després.
..........................................................................
Quan he despertat aquest matí m’han dit que cantava. Es veu que no s’entenia bé el que deia,
però la Mari, que trafeguejava amunt i avall amb el carret de la neteja, els ha posat en
antecedents. Ella se la sap de memòria i amb aquella gràcia andalusa diu que diu “que no hay
dos sin tres”... D’això sí que no recordo res.
He demanat a la mare que em porti un mirall. Hi veig poc, però tinc necessitat de
reconèixer-me. Em sento masegada i vulnerable, no he allunyat del tot el desconcert tot i que
poc a poc vaig agafant forces i gana. Es estrany, em vindria de gust menjar pinetells a la brasa.
M’han dit que demà em portaran una cadira de rodes. El primer que vull fer és anar a la sala
Top Related