Abracadabrant!Edició i redacció: Enric de Tierz, Alba Vilaplana, Cris López, Enric Bergadà i MouadEssemma.Portada: Diana Borbón Cuchí.
________________________________________________
Aquesta és una revista inquieta, si arriba a les vostres mans que no s'estiguiquieta. Feu‐la córrer!
La pressa et captiva,es menja el teu present.Ja no estàs al corrent
d'on és la teva joia,només vols la glòria
a canvi dels teus moments,aquells que no dediques
a fer fugir els pensamentsi deixar que la vida
passi lenta al teu davant,mostrant‐te la bellesa de l'instant.
No vols parar,i l'abandó que sents a dins
no és res més que aquesta pressa.No vols parar i el foc del present,que viu en l'instant que no crema,
sembla només un record càlid.No vols parar,
tu i les teves absurditats.
GESTO
365º
Losdía
sazul
esde
verano
.Los
crepús
culos
enoto
ño.Las
mañan
asde
escarc
hayla
starde
slluvi
osasd
einvie
rno.
Asíse
expres
aloext
raordi
narioc
onges
tossen
cillos.
MOUADESSEMMAA
Cadascú sap on li estreny la sabata
El Bhagavad Gita és un poema èpic que es troba dins elMahabharata, un dels textos més importants de l’hinduisme.L’argument és senzill, però la profunditat temàtica aclaparadora. Enmigd’un camp de batalla es produeix un diàleg entre el déu Krixna i elguerrer Arjuna, el qual es troba atrapat dins del dilema de si ha delluitar o no, ja que en el camp contrari hi ha familiars seus. Krixnaintenta convèncer a Arjuna que el compliment del dharma és mésimportant que les circumstàncies vitals. Què és el dharma? És el destí,la missió per a la qual un hanascut, allò que hem vingut a feren aquest món. Per als hindús, eldharma s’ha de realitzar,independentment dels fruits que enrecollim.
El dilema d’Arjuna el vivimsovint, potser no a un nivell tandràstic, però sí quan actuem segonsel què diran o pensaran; quan obrem d’amagat per no discutir amb elspares o amics; quan triem el mòbil del diner o l’èxit a l’hora d’escolliruna feina, traint tot allò que som, tot allò que només nosaltresmateixos ens coneixem.
Per als hindús, el no compliment del dharma suposa seguir dins laroda de reencarnacions, i possiblement en un nivell inferior. Per alsoccidentals, el no compliment del que som, comporta un preu més alt:la infelicitat; i tenint en compte que la majoria de nosaltres no creu enaltres vides, és una desgràcia doble, perquè no hi ha una segonaoportunitat.
Suposo que és molt senzill caure en la novetat i en les modes, de lamateixa manera que moltes vegades és més fàcil seguir la tradició i el“saber fer”. Cal ser molt valent per fer el que un creu que ha de fer. Ino es tracta tant de dir que s’ha perdut la cultura de l’esforç, i que lageneració nostra és la dels escarxofats. Aquest tipus de simplificacionsmai són bones. Els que fan servir aquests arguments són els que hanviscut bona part de la vida en una societat, no tant econòmica, sinóideològicament ordenada. Els que ens hem criat dins elpostmodernisme, o el post postmodernisme, feina tenim a trobar unbon referent o alguna cosa per la qual valgui la pena lluitar. Se’ns haobert el món de bat a bat a través de les xarxes socials, però ara enstoca fer la immensa feina de separar el gra de la palla. Ens és difícilmirar cap endins i descobrir què és allò que ens sentim cridats a fer,destriar‐nos a nosaltres mateixos d’allò que som i allò que creiem ser.No cal pretendre salvar el món, però alhora, realitzar el dharma ésactuar en el món, és prendre‐hi part, i al capdavall, és un boncomençament per millorar‐lo. No tant allò que en diuen “ser autèntic”,sinó més aviat “ser originals”, en el sentit de tornar a l’origen.
El poema del Bhagavad Gita va ser una gran influència per Gandhi,el qual va lluitar pacíficament fins a assolir el seu objectiu. Els orientalsho tenen clar, i per això se centren en l’assoliment de la pau interior,ja que un home en conflicte amb ell mateix, irradia conflicte als altres.Segurament la pau deu venir de l’equilibri entre dins i fora, però lallavor és a dins, cal que en descobrim el dinamisme propi perquè puguicréixer. És possible que de cop i volta, tot plegat, es posi interessant, ique desapareguin paraules com ara “còpia” “imitació” o “avorriment”.
Cris López
A la Russa Rossa
A mitjanit quan els llops udolaven,t’has tapat sota els braços dels meus poemes,
que encara no havies arribat a llegir.Els poemes que tenia profundament ben guardats
dins del meu pit, ben a prop del meu secret.Mentre em llegies:
T’has tornat a posar els sostenidors negresque desitjava, que no et vas atrevir a cremar.
T’has refregat suaument la piga del genollquan només la puc descriure com la Lluna.Has recordat el nostre primer Sant Valentí
quan pensaves que havia estat un dia particular.Has volgut tornar a l’habitació de l’hotel
on esperàvem el fantasma que ens rescatés.Has somrigut quan em vas animar a pujar
a dalt de l’escenari amb els Anímic.M’has abraçat ben fort, recordant el passat
hivern càlid pels carrers de ManRússia....
Finalment has comprèsque t’estimo com a Russa,que t’adoro com a Rossa.
Ni una llàgrima, ni un sospir.Només has pogut dir:Aquesta no sóc jo.
Enric de Tierz
AntinaAntina, perduda entre les ombres,seguint delicats camins de cendra.Bufa el vent i esborra les petjadesque fins ara et feien companyia.Antina, bonica entre les ombres.Mai ploraràs com els nens que busquenel consol de les mares, seràslliure i pura com un pensament.Antina, la reina de les ombres.Ara sabem que el conte no téun bon final. El llop i el mussoludolen al bosc, junts en el plor.Antina, per sempre la meva ombra...(Jo no tinc por, ni sento dolor,no tinc consciència del jo,no em diverteixo ni m'avorreixoi me n'aniré sense recança.Tu m'has creat; hi tenies dret.I em pots fer jurar que mai duréarracades, ni penjolls, ni cintes,que llegiré sempre, cada dia,i que estimaré totes les feres.Seré feliç per fer‐te feliç.)
Enric Bergadà
Top Related