ARQUITECTURA NEOCLÀSSICA, HISTORICISTA, DEL FERRO I MODERNISTA. Segle XIX
Breu recordatori del context històric
El segle de les revolucions: Revolució francesa i revolucions liberals del
XIX
La industrialització: Els inicis de la industrialització inclouen el període
compres entre els anys 1750 i 1870, i van estar marcats per les
transformacions agràries, l’augment de la població, l’expansió del comerç i
les innovacions tècniques entre les quals destaca la maquina de vapor
La revolució francesa i altres revolucions burgeses
Naixement dels nacionalismes. Unificació d’Alemanya i d’Itàlia
Aparició de l’imperialisme i colonialisme
En la segona meitat del segle XVIII retornen el gust per l’Antiguitat i l’interès per
les ruïnes. El Neoclassicisme condemna l’art immediatament anterior, és a dir, el
Barroc i el rococó. Assumeix l'art grecoromà i el Renaixement com a models
d'equilibri, mesura i claredat, les condemnen els excessos d'un art basat en la
imaginació. Aquest estil remarca l’ordre, l’equilibri i la serenor. Al luxe i
l’exuberància del Barroc s'hi oposen l’austeritat i la severa sobrietat d'una estètica
artística que estima la veritat i la natura per damunt de totes les altres coses. Fou
l’anomenada estètica de la raó.
Les excavacions de Pompeia i Herculà i les publicacions dels seus descobriments
van oferir l’oportunitat de precisar el concepte de classicisme i de conèixer els
monuments i les obres d’art de l’Antiguitat. Es van obtenir reproduccions exactes
de les principals obres arquitectòniques que es van difondre per tot Europa.
Les acadèmies d'arts, creades aleshores, establien les normes artístiques, que
recomanaven d'imitar els antics. Es va intentar de subjectar amb regle, la creació
artística i de produir obres model, que aspiraven a assolir un valor d'universalitat.
EL NEOCLASSICISME: SENZILLESA I SERENOR
Durant el Neoclassicisme, l’arquitectura es va preocupar per la racionalitat, la
simplicitat i la utilitat. Per aquest motiu s'ha arribat a anomenar arquitectura de la
raó.
L'arquitectura neoclàssica s'oposa i reacciona en contra del marcat i abundant
caràcter decoratiu del Barroc. S'inspira en les excavacions de Pompeia i Herculà i
beu d rectament de les fonts de Grècia, Roma i el Renaixement. Els elements i les
característiques significatives de l’arquitectura neoclàssica són els següents:
Les formes responen a una funció i una especialitat racionalment calculades. El
moderat guarniment mira de destacar les diverses funcions dels elements
arquitectònics.
L’aparença solemne i severa, la simplicitat de les línies, l’harmonia dels volums i
la recerca de la bellesa del conjunt.
La columna com a element base i indispensable en qualsevol construcció, i fins i
tot el peristil. Es prefereix la columna d’ordre dòric amb fust acanalat.
L’ús de frontons poblats de figures escultòriques.
El Neoclassicisme assoleix la seva forma més pura a França, i s’estén per
Alemanya, Anglaterra, els Estats Units i Espanya.
L'arquitectura neoclàssica
ESGLÉSIA DE LA MADELEINE. Pierre Vignon
Església de la Madeleine. París La construcció va durar 85 anys des de finals del S. XVIII fins a principis del XIX, a causa dels canvis polítics i ideològics de l’època.Va ser concebuda com església, després temple al·legòric a la Grande Armée, estació, i finalment església altre cop.
LA MADELEINE. Interior
ESGLÈSIA DE SAINTE GENEVIÈVE O PANTEÓ D’HOMES IL·LUSTRES. Soufflot,
1752
COLUMNA VENDÔME i ARC DE TRIOMF DE L’ÉTOILE
NEOCLASSICISME NO HISTORICISTA O UTÒPIC
1
4 C-N Ledoux, projecte de teatre, 1804
6. C-N Ledoux, projecte per una casa de guardes, 1780
3 C-N Ledoux, projecte de forn de llenya (Chaux), 1892
1. E-L Boullée, projecte de teatre2. E-L Boullée, projecte de cenotafi , 1790+/-
5. E-L Boullée, projecte pel cenotafi de Newton
L’ARQUITECTURA HISTORICISTA
En el seu afany per trobar l’equilibri i les formes tradicionals, l’arquitectura de començament del segle XIX reprèn elements d'estils anteriors, especialment del gòtic, donant-los formes noves i adaptant-los a les noves necessitats. La renovació d’estils antics ha estat anomenada revival. Entre els revivals figuren el neoegipci, el neoindi, el neoromànic i el neogòtic, que és el més important de tots. Per aquest motiu podem afirmar que l’arquitectura del primer terç del segle XIX és eclèctica, ja que imita formes del passat i els imprimeix caràcter propi.
El neogòticL’estil neogòtic es converteix, a partir del tercer decenni del segle XIX, en l’alternativa al Neoclassicisme, encara que sense reemplaçar-lo, ja que les dues tendències van conviure al llarg de tot el segle juntament amb altres tendències més innovadores.Els seus principals teòrics van ser John Ruskin ( 1819 1900) i Eugene Viollet-le-Duc (1814-1879). Tots dos eren contraris a l’alteració del paisatge i de la vida humana a causa de la industrialització i proposaven una arquitectura racionalista, és a dir, funcional, que satisfés les necessitats de la seva època. D'aquesta manera, en els principals països europeus es van començar a aixecar edificis que imitaven les formes gòtiques. A Anglaterra es van restaurar i ampliar nombrosos edificis, com el col·legi de Cambridge i el castell de Windsor, el 1825 i 1826 respectivament, i, després de l’incendi del palau de Westminster el 1834, es va acordar que la nova seu del Parlament Britànic fos d'estil gòtic. En foren encarregats Charles Barry ( 1795-1860) i el francès Auguste Pugin (1812-1852).
A França també es van construir edificis neogòtics, tant religiosos com civils privats, però sobretot va ser molt important la tasca de restauració dels més importants monuments gòtics francesos: les catedrals de París, Reims, Chartres i l’abadia de Saint-Dénis, tots restaurats per Viollet-le-Duc, així com el conjunt urbanístic de Carcassona.A Alemanya el neogoticisme va ser molt ben acollit, ja que consideraven el gòtic com una manifestació de l’esperit germànic. El 1840 es van començar els treballs per a acabar la catedral de Colònia, iniciada en el XIII. Per tot el país es van aixecar nombrosos edificis d'estil gòtic, i a molts dels ja existents se'ls van afegir elements tan característics com les agulles calades.Tot i que el gòtic va ser l’estil més imitat durant el segle XIX, es van aixecar altres edificis amb les més diverses tendències. Així, es van fer construccions neo-egípcies, en les quals apareixen esfinxs, columnes palmiformes i lotiformes, neoxineses i neoíndies, que tenen el seu millor exemple en el Pavelló Reial de Brighton, realitzat per John Nash. El neobarroc va ser un altre dels estils historicistes les va utilitzar per a la construcció del palau de Justícia de Brussel·les, realitzat per Poelaent entre els anys 1866 i 1883, i sobretot l’Opera de París, construïda entre 1867 i 1875 per Charles Garnier. En la península Ibèrica va predominar l’estil neomudèjar, que va ressuscitar elements del plateresc i del mudèjar. En aquest darrer estil es van construir places de braus. Altres edificis, com el Banc d’Espanya a Madrid, es van fer seguint els estilemes del neoplateresc. A la fi de segle, a tot Europa es van cultivar corrents historicistes sense que cap prevalgués per damunt dels altres. Fins i tot, es va acabar donant a cada estil una determinada funció, motiu pel qual era freqüent construir en aquesta època esglésies neogòtiques, bancs neogrecs i neoromans, habitatges neorenaixentistes, seminaris i col·legis neoromànics i llocs d'expansió i lleure neoàrabs i neomudèjars.
Algunes obres significatives
Les conseqüències de la Revolució Industrial en l’arquitectura del segle XIX es van
apreciar tant en les noves tipologies com en la forma de construir, els materials em
prats i la funció de les noves construccions. En aquest segle van conviure el corrent
d’arquitectura tradicional i conservadora, que recuperava els postulats d’estils
artístics anteriors (egipci, grecoromà, mudèjar i gòtic), juntament amb un corrent
d’arquitectura innovadora, que basava les seves propostes en la utilització de nous
materials com el ferro i el vidre i que tractava de donar resposta a les noves
necessitats d'una societat i una cultura industrials.
Es va generalitzar l’arquitectura destinada al bé col·lectiu i la figura professional de
l’arquitecte va entrar en crisi, ja que per primera vegada la figura de l’enginyer
qüestionava l’anquilosament de les formes tradicionals i proposava l’ús de nous
materials i noves tècniques, a més d'anteposar a la funció artística de l’edifici la seva
utilitat.
L’ARQUITECTURA DELS NOUS MATERIALS
L'aparició dels nous materials, vinculada a la Revolució Industrial, va implicar canvis
substancials en la manera de construir. El ferro, el formigó armat, el vidre i, en la
segona meitat del segle, l’acer van permetre desenvolupar una arquitectura molt
diferent de la historicista.
Arquitectura i industrialització
El desenvolupament de l’arquitectura del ferro va estar directament relacionat
amb les noves necessitats constructives que reclamava una societat
industrialitzada. Es neces-sitaven vies fèrries, ponts, estacions, fabriques, escoles,
hospitals, mercats i biblio-teques. A més, calia construir aquests edificis
ràpidament la baix cost, la qual cosa exigia solucions atrevides que només eren
possibles utilitzant els nous materials.
El primer pont de ferro construït al món va ser el que Darby i Pritchard van aixecar
el 1777 sobre el riu Severn a Coalbrookdale (Regne Unit).
A partir d'aleshores van ser nombrosos els que es van
construir amb aquest material, no tan sols al Regne Unit,
sinó també a la resta de països europeus industrialitzats.
Sobresurten el pont sobre el riu Tweed, obra de Brown,
considerat el prototip d'aquest tipus de construcció,
i el de Clifton sobre el riu Avon a Bristol, obra de Brunel,
tots dos al Regne Unit. A França es van construir en el primer terç del segle XIX el
pont des Arts sobre el riu Sena (París), de Dilion i de Cessart, i el pont de Tournon,
aixecat sobre el Roine per Seguin.
Pel que fa al vidre, els progressos tècnics en la fabricació d'aquest material van
permetre d’elaborar planxes de vidre més grans i resistents. Gràcies a això es van
poder construir, combinant-lo amb el ferro, grans superfícies de sostres i parets
transparents, i també grans finestrals.
L’arquitectura del ferro i dels nous materials
La combinació de ferro i vidre va ser
especialment útil en la construcció
d'hivernacles, com el del Jardin de
Plantes, realitzat per Rouhault el
1833, i també museus i sales
d’exposicions.
A la península Ibèrica també va
arribar la innovació que representava
l’ús d’aquests materials. l’obra
pionera va ser el Gran Saló dels
Camps Elisis (Barcelona), actualment
desaparegut, realitzada el 1853 per J.
Oriol Mestres. Imitant el mercat
parisenc es va aixecar a Barcelona el
del Born (1873-1876), obra de J.
Fontserè i J.M. Cornet. També es van construir estacions de ferrocarril com la d’Atocha a Madrid, de la ma
d’Alberto de Palacio. En aquesta ciutat també es va erigir el Museo Arqueológico
Nacional en el qual, malgrat el seu estil classicista, es van emprar els nous materials.
Durant el segle XIX es van succeir diverses exposicions universals amb l’objectiu de donar a conèixer els avenços tècnics, comercials i artístics del moment. Les exposicions es van convertir en el marc idoni per al triomf i la difusió de la nova arquitectura enfront del postulats historicistes.La Primera Exposició Universal es va celebrar a el 1851. Per a construir l’edifici que l’allotjava, els organitzadors van convocar un concurs el 1850, el guanyador del qual fou Joseph Paxton (1801-1865), expert constructor d'hivernacles; que va presentar un projecte que va sorprendre per les seves favorables condicions de construcció, la seva rapidesa i el seu baix preu. L’edifici era desmuntable i estava format per elements prefabricats realitzats en sèrie. Per a la construcció del Crystal Palace (palau d'Exposicions) van intervenir-hi ferrers, vidriers i fusters, a part de l’arquitecte-enginyer que el va dissenyar. L’èxit d'aquesta construcció va ser tan gran que tots els països organitzadors de les exposicions posteriors s’hi van inspirar per a construir els seus pavellons. D’aquesta manera, a Nova York es va aixecar el 1853 un edifici similar, amb una gran cúpula al centre de la nau.Les exposicions universals es van succeir per Europa i l’Amèrica del Nord. Destaquen les de París (1855), Viena (1873), Santiago de Xile (1875), Sidney (1879), Amsterdam (1887), Barcelona (1888), Chicago (1893), Madrid ( 1894) o San Francisco ( 1894 ). De totes, la més important va ser la celebrada a París el 1889, centenari de la Revolució Francesa. L’Exposició, celebrada al Camp de Mart, estava formada per un conjunt de pavellons, entre els quals destaquen la Galeria de les Màquines i la torre Eiffel, les construccions de ferro més grans mai construïdes. Aquesta darrera, que duu el nom del seu constructor Gustave Eiffel, és una obra de 300 metres que, encara que va ser construïda per a ser desmuntada després de l’Exposició, es va acabar convertint en el símbol de la ciutat parisenca.
Les exposicions universals
INTERIOR DE LA BIBLIOTECA SAINTE GENEVIÈVE. París. H. Labrouste, 1843
INTERIOR DEL CRYSTAL PALACE, Londres. J. Paxton, 1851
GALERIA DE LES MÀQUINES, EXPO. UNIVERSAL DE PARÍS. Dutert, 1889
TORRE EIFFEL1887-89
305+15 m
125 m
Construcció i inauguració
La Tour Eiffel; l’escàndol
Fotografia de 1879
Transformacions de l’urbanisme. Pla Cerdà
Aquesta és una imatge del plànol que il·lustrava el projecte que Cerdà va presentar el 1859 per a la remodelació de la ciutat. El Projecte omplia tot el pla de Barcelona amb una quadrícula que enllaçava el Casc Antic amb els set municipis que existien al pla: Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Adrià del Besòs i Sant Gervasi.
L'arquitecte Antoni Rovira i Trias va ser el guanyador del concurs municipal de 1859, convocat per l'Ajuntament de Barcelona, per al projecte d'Eixample de la ciutat. Rovira plantejava un model radial d'Eixample. El Ministeri de Foment de l'estat va decidir, però, que fos el projecte d'Ildefons Cerdà el que es realitzés. Un Reial Decret del 31 de maig de 1860 marcava l'inici de la urbanització del pla de Barcelona.
EL MODERNISME
El Modernisme va ser un ampli moviment artístic que va viure el seu període de
màxima esplendor entre 1890 i 1910. Aquest corrent, que va rebre diverses
denominacions segons els països (ART NOUVEAU a França, MODERN STYLE a
Anglaterra, JUGENDSTIl a Alemanya, SEZESSIONSTIl a Àustria, STILE LIBERTY a
Itàlia), va sorgir en diversos punts d’Europa, i donava resposta a les necessitats
d'una burgesia enriquida amb la indústria i el comerç que buscava un art arrelat
en el passat, però més elegant i de més gran qualitat que l’ofert pels artistes
historicistes o els enginyers del ferro i el vidre.
Caràcters generals de l’arquitectura modernista
Encara que cada artista va desenvolupar el seu propi llenguatge expressiu, en
tots va haver-hi un desig de donar curs a la fantasia i la creativitat, i de deixar-se
endur per la subjectivitat i el plaer que proporciona l’art.
L'antecedent més clar del Modernisme és el moviment angles Arts & Crafts, el
principal representant del qual va ser William Morris, que propugnava una
revalorització de l’artesanalitat enfront del maquinisme i va realitzar objectes
decoratius i mobles emprant procediments artesanals. Això va acabar encarint
aquells productes, que van quedar només a l’abast dels rics.
En línies generals es pot dir que el Modernisme va tractar d'imitar els processos i les
formes de la natura. D’aquí que abundessin les línies corbes i ondulants que recorden
les ones del mar, les algues, els llargs cabells femenins. També era freqüent la
representació de determinades flors (lliris, roselles, tulipes i determinats animals
(paons, libèl·lules, cignes, papallones...), amb els quals van decorar no tan sols murs i
sostres, sinó també objectes i mobles que complementaven i enriquien l’arquitectura.
El desig dels artistes modernistes d'unificar les arts salvant la tradicional distancia
entre les anomenades arts majors i arts menors els va dur a dissenyar no tan sols
l’edifici, sinó tot el que contenia: mobles, llums, estores. En l’arquitectura modernista
hi va predominar la perfecta adequació entre l’estructura de l’edifici i la seva
ornamentació, deixant a la vista de forma conscient els elements estructurals com a
part de la decoració.
A Europa distingim dues tendències modernistes: el Modernisme ondulant,
desenvolupat principalment a França, Bèlgica i Espanya, i en el qual domina la línia
corba; i el Modernisme Geomètric, de línies rectes i plans perpendiculars, cultivat al
Regne Unit i Àustria.
CASA Tassel. Víctor Horta.
1892-1893; Brussel·les
Detalls
Casa de l’arquitecte. 1893-97
CASA DEL POBLE(avui desapareguda). Víctor Horta
ESCOLA DE BELLES ARTS DE GLASGOW.
R. McintoshLa seva obra mostra una versió de l’Art Nouveau
sensiblement diferent de la belga. Consisteix en
una reducció progressiva a la geometria, a les
formes lineals que suporten el disseny dels objectes
i de les decoracions. Preval el gust pels plans, els
volums i l’estructura geomètrica.
Es podria dir que l’espai interior de l’arquitectura i els
objectes que conté pertanyen al domini de la línia, del color, del joc de les trames quadriculades.
Pel que fa a l’ espai exterior, entra en el camp del rigor volumètric, de la unió de plans, de la
geometria de làmines de pedra, de la clara uniformitat dels colors dels revestiments, i tot això
desenvolupat amb una síntesi perfecta d’organicitat i d’abstracció.
ESCOLA DE BELLES ARTS DE GLASGOW. R. Mcintosh
Biblioteca
Claraboia central
PALAUET STOCLET. Brussel·les (Brabant) Josef Hoffmann, 1910-12
Façana posterior
Interior decorat per G. Klimt
Otto Wagner. Casa de la Majòlica
Caixa Postal de Viena
Edifici de la Sezession. Joseph M. Olbrich. 1898,Viena.
Modernisme a CatalunyaEl Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.L'arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l'estil gòtic amb el que guarda un cert paralel·lisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l'edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d'interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial. Com a trets generals de reconeixement de l'estil modernista podem definir: el predomini de la corba sobre la recta, l'asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica per se, l'ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l'any 1926, data de la mort d'en Gaudí.
PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. Lluís Domènech i
Montaner 1908
Planta
Secció de l’escenari La UNESCO va declarar aquest edifici "Patrimoni
de l'Humanitat" l’any 1987.
SECCIÓ LONGITUDINAL DEL PALAU
Secció longitudinal
Vestíbul Escala Platea i altres dependències
Escenari
Claraboia central
FAÇANA DEL XAMFRÀ
Música Popular, M. Blay
FAÇANES DEL PALAU
Mosaics de Lluís Bru
DETALLS DELS MOSAICS DE COLUMNES I FAÇANA
Mosaics de Lluís Bru
Interior
DETALLS DE L’INTERIOR DEL PALAU
Escenari des del costat de la música culta
Lucernari central i finestres laterals
Voltes de vano , amb 7 plomes de paó
Bust d’Anselm Clavé i el salze
Sota un salze seguda una nina / trena joiosa son ric cabell d’or;
és son mirall fresca flor cristalina / són sos adornos violetes de bosc...
VESTÍBUL I ESCALA PRINCIPAL
CASA MILÀ (La Pedrera).A. Gaudí 1907-1910
XEMENEIA I SOSTRE DE LA CASA MILÀ
Els materials constructius són: maó, formigó, ferro i pedra. Destaca la façana ondulant i l'estructura orgànica de l'edifici.
Detalls
Coberta de les golfes.Arcs parabòlics que van ser recuperats després de l'eliminació dels apartaments que s'havien construït a les golfes durant el franquisme. Material: maó.
CASA BATLLÓ
CRIPTA DE LA COLÒNIA GÜELL
Dissenys gaudinians
Hospital de St. Pau
Institut Pere Mata. Reus
http://www.reus.net/pagina.php?codi=1514a&l=ca
Casa Navàs
http://www.reus.net/pagina.php?codi=1513a&l=ca
Josep Puig i Cadafalch. Casa Amatller
Altres construccions