file · Web view2. Edat Mitjana: des del segle V fins el segle XV. 2.1. L'èpica...

TEXTOS IMPRESCINDIBLES DE LA LITERATURA OCCIDENTAL

1. Les literatures en l'Antiguitat: des del segle X a.C. fins el segle V d.C.

1.1. Els poemes homèrics

1.2. El teatre grec: la tragèdia

1.3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi

1.4. La Bíblia: Antic i Nou Testament

2. Edat Mitjana: des del segle V fins el segle XV

2.1. L'èpica medieval: cantars de gesta, cicle artúric

2.2. La poesia dels trobadors

2.3. El prerenaixement: Dante (Divina comèdia), Bocaccio (El Decameró), Petrarca

3. Renaixement i barroc: segles XVI i XVII

3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc

3.2. Teatre clàssic francés

3.3. El teatre isabelí: Shakespeare

3.4. Cervantes i els orígens de la novel·la moderna

4. Il·lustració, romanticisme i realisme: segles XVIII i XIX

4.1. Il·lustració i neoclassicisme: els enciclopedistes

4.2. Romanticisme: Hölderlin, Keats, Coleridge, Wordsworth, Leopardi

4.3. Simbolisme i modernitat poètica: Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud, Verlaine

4.4. La narrativa romàntica: Edgar Allan Poe, Emily Brontë

4.5.La novel·la realista i naturalista: Flaubert, Stendhal, Balzac, Dostoievski, Tolstoi, Dickens, Galdós, Clarín


5. Segle XX: poesia, teatre i novel·la

5.1. L'esperit de l'avantguarda: dadaisme, futurisme, surrealisme

5.2. Reacció contra el teatre clàssic: teatre èpic i de l'absurd

5.3. La renovació narrativa de principis del segle XX: Kafka, Proust, Joyce, Thomas Mann

5.4. La novel·la nord-americana: la “Generació perduda”(Hemingway, Faulkner, Scott Fitzgerald)

5.5. La narrativa hispanoamericana: Borges, Cortázar, García Márquez


ÍNDEX DE TEXTOS

1. Homer, L’Odissea, XI. La Magrana. Traducció de Joan Alberich: Euriclea reconeix Odisseu en rentar-li els peus

2. Homer, La Ilíada, VI. La Magrana. Traducció de Joan Alberich: Hèctor i Andròmaca

3. Horaci, Odes, traducció de J. Cornudella a Les bones companyies:Odes 4.7

4. Ovidi, Les Metamorfosis, Apol·lo i Dafne – Llibre I

5. Virgili, L’Eneida, cant II, fragment. Labutxaca. Traducció de Joan Bellès: La destrucció de Troia

6. La Bíblia:

6.1. Antic Testament: David i Bet-sabé

6.2. Antic Testament: El Càntic dels Càntics

6.3. Nou Testament: Evangeli segons Sant Mateu

L’origen dels textos és la pàgina d’internet La serp blanca d’Enric Iborra que disposa d’una llicència de Creative Commons.


TEXTOS

Text 1:

Euriclea reconeix Odisseu en rentar-li els peus

Així va parlar. L'anciana es va tapar el rostre amb les mans i, mentre vessava llàgrimes càlides, va dir aquestes paraules planyívoles: «Ai, fill meu, per a tu em sento impotent. Sí que Zeus t'ha odiat per damunt dels altres homes, malgrat que tinguessis un cor temerós de les deïtats. A Zeus, que es complau en el llamp, mai cap altre dels mortals no li ha cremat tantes cuixes greixoses ni hecatombes selectes, com tu li has ofert pregant de poder arribar a una vellesa feliç i de poder fer créixer un fill il·lustre. I ara ets l'únic que Zeus ha privat del dia del retorn. Potser ara les dones dels hostes llunyans l'escarneixen, quan arriba al magnífic palau d'algun d'ells, com ara totes aquestes gosses es burlen de tu. I és per això que no permets que ara et rentin, perquè intentes evitar la burla i els nombrosos insults. A mi, en canvi, m'ho demana la filla d'Icari, la prudent Penèlope, encara que no contra la meva voluntat. Jo et rentaré els peus ja sigui per la mateixa Penèlope ja sigui per tu, perquè per dintre el meu cor es commou per les teves penes. Però apa, ara comprèn les paraules que et diré. Són molts els forasters infeliços que han vingut aquí, però t'asseguro que no n'he vist cap que s'assemblés tant a Odisseu com tu t'hi assembles per la fesomia, per la veu i pels peus».

Contestant-li, el molt enginyós Odisseu va dir: «Anciana, tothom que ens ha vist tots dos afirma que som molt semblants l'un a l'altre, com tu mateixa, que ets assenyada, ara ho dius».

Així va parlar. La vella agafà la caldera brillant i li rentà els peus. Hi abocà molta aigua freda i després n'hi afegí de calenta. Aleshores Odisseu s'assegué a la vora de la llar i tot d'un plegat es girà cap a l'ombra. I és que de sobte li va venir a la ment que ella, en tocar-lo, reconeixeria la cicatriu i s'arribarien a descobrir els seus plans. L'anciana s'acostà al seu amo i el rentà. De seguida li va reconèixer la cicatriu que en altre temps li va fer un senglar amb l'ullal blanc quan va anar al Parnàs amb Autòlic i els seus fills, l'il·lustre avi matern que es distingia entre els homes en el robatori i en el jurament. Aquestes coses les hi havia concedit un déu, Hermes, perquè li estava agraït per les cuixes d'anyells i de cabrits que li cremava. El déu l'ajudava bondadosament. Quan Autòlic va arribar a l'opulenta terra d'Ítaca es va trobar amb un nadó nascut de la seva filla no feia gaire temps. Euriclea va posar la criatura damunt dels


seus genolls així que va haver acabat de sopar. El cridà pel seu nom i li va dir: «Autòlic, troba el nom que posaries a la criatura de la teva filla estimada, perquè l'has desitjat molt».

Al seu torn, Autòlic li va contestar i va dir: «Gendre i filla meva, poseu-li el nom que us diré. Com que he arribat aquí després d'haver-me irritat contra molts homes i dones que viuen damunt la terra nodridora de tants, que sigui Odisseu el nom amb el qual l'anomenin. I després, quan un dia ja crescut vingui al gran casal matern al Parnàs, on guardo les meves riqueses, jo li'n donaré una part i faré que se'n torni feliç»,

Per això Odisseu hi va anar, perquè li donés els presents magnífics. Autòlic i els fills d'Autòlic el van acollir amb els braços oberts i amb mots afectuosos. La mare de la seva mare, Amfitea, l'abraçà i li besà el cap i tots dos ulls brillants. Autòlic manà als seus fills gloriosos que preparessin el convit. Ells obeïren les seves ordres immediatament. Tot seguit portaren un bou, un mascle que tenia cinc anys, l'escorxaren, el prepararen i el van fer tot a trossos. Ho van fer hàbilment, enfilaren els trossos als astos, els van coure amb cura i després feren les parts. Així llavors van celebrar un banquet durant tot el dia fins a la posta de sol, i ningú no estigué mancat de la part corresponent. Així que el sol es va pondre i va arribar la foscor, se n'anaren a dormir i gaudiren del do del son.

Quan la filla del matí, l'Aurora de dits rosats, va aparèixer, se n'anaren a caçar els gossos i els mateixos fills d'Autòlic. Van pujar al massís encimbellat del Parnàs, tot revestit de bosc, i aviat arribaren a les valls ventoses. Ja queia Hèlios damunt els conreus, tot just acabat de sortir dels corrents tranquils de l'Ocèan profund, quan els caçadors entraren en una fondalada. Al seu davant els gossos anaven seguint el rastre d'un animal, al darrere marxaven els fills d'Autòlic. Entre ells el divinal Odisseu s'avançava prop dels gossos tot movent la llança d'ombra allargada. Allí tenia el jaç un enorme senglar sota una espessor tan densa que no hi arribava l'alè humit dels vents quan bufen ni hi tocava el sol resplendent amb els seus raigs ni la pluja hi penetrava mai del tot, perquè l'espessor era molt densa i hi havia una catifa de fullam bastant gruixuda. Arribà al senglar la remor dels passos dels homes i gossos, quan s'hi acostaven per anar a caçar. L'animal sortí del boscam amb l'esquena eriçada i llançant foc pels ulls i es plantà al seu davant. Odisseu fou el primer que el va escometre aixecant amb mà robusta la llança allargada amb el desig de ferir-lo. El senglar, però, es va anticipar, el va ferir damunt del genoll i, en llançar-se-li de costat, li va arrencar molta carn amb un ullal. Amb tot no va arribar a l'os de l'heroi. Tanmateix, Odisseu el ferí encertant-li l'espatlla dreta i la punta de la llança el traspassà de banda a banda. L'animal caigué a la pols grunyint, i l'alè de la vida li va volar. Immediatament els benvolguts fills d'Autòlic li feren una primera cura, embenaren sàviament la ferida de l'irreprotxable i divinal Odisseu i li estroncaren la sang fosca amb un cant màgic.


Aviat tornaren al casal del pare estimat. Autòlic i els fills d'Autòlic, després d'haver-lo curat bé i d'haver-li fet obsequis, ràpidament el portaren a la seva benvolguda pàtria, a Ítaca. El pare i la venerable mare s'alegraren del seu retorn i li preguntaren amb tota mena de detalls com havia estat ferit. Odisseu els va explicar com, mentre caçava, un senglar el va ferir amb l'ullal blanc quan va anar al Parnàs amb els fills d'Autòlic.

La vella, doncs, tocant la cicatriu amb les palmes de la mà, la va reconèixer en palpar-la i va deixar caure el peu commoguda. La cama va anar a parar a la gibrella. El bronze va ressonar i s'inclinà cap a un costat. L'aigua se li abocà per terra, i joia i dolor alhora aclapararen el seu cor. Els ulls se li ompliren de llàgrimes i la veu forta se li apagà. Agafà Odisseu per la barba i li digué: «Tu ets el veritable Odisseu, fill meu. No t'he reconegut fins que no he palpat del tot el meu amo».

Text 2:

Hèctor i Andròmaca

(La Ilíada, VI, 369-481)

Havent parlat així, Hèctor, el de casc tremolós, se’n va anar. Immediatament arribà al seu casalici ben poblat, però a les estances no va trobar Andròmaca, la de braços blancs, sinó que amb el seu fill i una serventa de bell peple era a la torre sanglotant i plorant. Hèctor, com que no va trobar dintre la irreprotxable esposa, quan se n’anava, s’aturà al llindar i va dir a les serventes: «Ei, serventes, digueu-me la veritat. ¿On ha anat Andròmaca de braços blancs, en sortir del palau? ¿O bé a casa de les meves germanes o de les meves cunyades de bells peples, o bé s’ha dirigit al temple d’Atena, on precisament altres troianes de belles trenes intenten ablanir la terrible dea?»

Aleshores la majordona diligent li va respondre aquestes paraules: «Hèctor, com que insistentment em demanes que digui la veritat, ho faré: no ha anat a casa de les teves germanes ni de les teves cunyades de bells peples, ni tampoc al temple d’Atena, on precisament altres troianes de belles trenes intenten ablanir la terrible dea, sinó que s’ha dirigit a l’alta torre d’Ílion, quan ha sentit dir que els troians estan esgotats, i que la superioritat dels aqueus és gran. Llavors ella corrents ha marxat cap a la muralla, semblant a una boja. Juntament amb ella, el nen, el porta la dida».


La majordoma va contestar, i Hèctor, de pressa sortí de casa refent un altre cop el mateix camí pels carrers ben empedrats. I quan després d’haver travessat la gran ciutat, va arribar a les portes Escees, per on havia de sortir a la plana, allí, corrent-li a l’encontre, va trobar l’esposa, rica en regals, Andròmaca, la filla del magnànim Eeció. Eeció, que vivia al peu del Placos de bosc abundós, a Teba Hipoplàcia, i era el sobirà dels cilicis. D’aquest era filla l’esposa d’Hèctor, el de casc de bronze. Ella, doncs, li va sortir a l’encontre, i alhora el seguia la criada portant a la sina l’infant, tot just una criatura, l’ Hectòrida estimat, bonic igual com un estel, el qual Hèctor anomenava Escamandri, i els altres Astíanax, perquè Hèctor era l’únic que protegia Ílion. En veure el seu fill, ell va somriure en silenci. Andròmaca, feta un devassll de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir: «Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te tots alhora. Per a mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni veritable mare. Car, el meu pare, el va matar el divinal Aquil·leu quan va arranar la ben poblada ciutat dels cilicis, Teba, la d’alts portals. Va occir Eeció, però no el va despullar, perquè li feia escrúpols en el seu cor, sinó que el va cremar amb les seves armes cisellades i li va erigir un túmul al damunt. A tot el voltant hi plantaren oms les nimfes munteses, filles de Zeus que porta l’ègida. I els set germans que hi havia al palau, tots ells el mateix dia davallaren a l’Hades, perquè a tots els llevà la vida el diví Aquil·leu de peus lleugers, a més dels bous, de passes torçades, i de les blanques ovelles. I la meva mare, que aleshores era reina al peu del Placos de bosc abundós, després d’haver-la portada aquí amb altres tresors, tot seguit l’alliberà en rebre un rescat immens; però al palau del seu pare la va atènyer Àrtemis, la que té les fletxes a la mà. Hèctor, tu ets per a mi pare i mare i venerable germà, tu ets el meu espòs coratjós. Aixi, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona. Atura l’exèrcit vora la figuera borda, on la ciutat és més accessible i la muralla resulta més expugnable. Per allí han vingut i han fet tres intents els més distingits de l’exèrcit dels dos Aiants i de l’il·lustre Idomeneu, de les tropes dels dos Atrides i de l’esforçat fill de Tideu. O bé algú, bon coneixedor dels oracles, els ho ha dit. O bé el seu cor els ho incita i els ho ordena».

El gran Hèctor de casc tremolós li va dir: «Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra. Tampoc m’hi incita el meu cor, perquè he après a ser sempre valerós i a lluitar entre els primers troians, intentant aconseguir gran glòria per al meu pare i per a mi mateix. Sé prou bé això en el meu ànim i en el meu cor: vindrà un dia en què segurament desaparegui la sagrada Ílion, i Príam i el poble de Príam,


el de la llança de freixe. Però no em preocupa tant el dolor dels troians en el futur ni el de la mateixa Hècabe ni el del rei Príam ni dels meus germans, que nombrosos i valents, puguin caure a la pols a mans de guerrers enemics, com el teu, quan un dels aqueus de túnica de bronze se t’endugui plorosa, i et privi del dia de la llibertat. I potser essent a Argos teixiràs la tela per a un altre o potser portaràs aigua de la font Messeida o de la Hiperea, molt a contracor, i la terrible necessitat t’aclapararà. I potser algú, quan un dia el vegi vessant llàgrimes, dirà: «Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al voltant d’Ílion. Així parlarà algú un dia, i per a tu serà un nou dolor per manca d’un home capaç d’apartar el teu dia d’esclavitud. Però tant de bo un munt de terra em cobreixi, ja mort, abans que m’assabenti dels teus crits o del teu rapte».

Havent parlat així, l’il·lustre Hèctor va estendre els braços al seu fill. L’infant es girà cridant cap al si de la dida de bella cintura, perquè s’espantà de l’aspecte del seu pare. Li feien por el bronze i la crinera de crins de cavall, en veure que es movia terriblement el cim del casc. Es van posar a riure el pare i la venerable mare. Tot seguit el gloriós Hèctor es va treure el casc del cap i, resplendent, el va deixar a terra. Aleshores besà el fill, l’aixecà amb els braços i, suplicant a Zeus i als altres déus, va dir: «Zeus i altres déus, concediu-me que aquest fill meu sigui com sóc jo, destacat entre els troians, així de valent en la força i que governi amb poder sobre Ílion. I tant de bo que un dia algú digui: «Molt més bo és aquest que no pas el seu pare», quan torni de la guerra. I que porti sangonoses despulles de l’enemic mort, i que la seva mare se n’alegri en el seu cor».

Homer, La Ilíada, VI, 369-481. La Magrana. Traducció de Joan Alberich.

Text 3:

Odes 4.7

No queda neu, reverdeixen les planes, i els arbres

tornen a treure fullam;

la terra canvia de tanda, i els rius, que decreixen,


passen riberes avall;

una Gràcia, junt amb les nimfes i junt amb les seves bessones,

nua, s'engresca a ballar.

T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:

no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona

la primavera, se'n va

quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa

torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:

quan a nosaltres l'ocàs

ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,

ombres i cendra som ja.

¿Qui sap si a la suma d'avui han previst d'afegir-hi els celestes

temps per cap més endemà?

Tot allò amb què et regalis el cor, ho preserves

d'un hereu d'àvides mans.

Quan seràs mort i el teu cas amb sentència clara

Minos haurà judicat,

ni el llinatge, Torquat, ni discursos ni benmereixences


no et tornaran al d'abans:

que ni Diana no pot rescatar el cast Hipòlit

de les tenebres de baix,

ni Teseu, les cadenes del Lete, al seu Íntim Pirítous

no les hi pot arrencar.

Text 4:

APOL·LO I DAFNE – LLIBRE IEl primer amor de Febos va ser Dafne, filla de Peneu; no va ser causat per un atzar cec, sinó per l’ira cruel de Cupido. El Deli, tot just després d'haver vençut el serpent, l'havia vist mentre corbava, tot tensant la corda, els extrems del seu arc i li havia dit: «Què fas tu, nen juganer, amb armes d'homes? Portar aquesta mena de càrrega a les espatlles m'escau a mi, que soc capaç de donar cops infal·libles a una fera o a un enemic, i que fa poc he abatut amb fletxes innombrables Pitó, que cobria tanta extensió de terreny amb el seu ventre carregat de verí. Tu acontenta't d'encendre amb la teva flama no sé quina mena d'amors, i no vulguis aspirar a una glòria que a mi em pertoca».El fill de Venus li va respondre: «El teu arc pot travessar tot el que vulgui, però el meu et travessarà a tu; en la mateixa mesura en què tots els animals són inferiors a un déu, la teva glòria és menor que la meva». Això va dir i, trencant l'aire amb el moviment de les seves ales, va col·locar-se, veloç, en el cim ombrívol del Parnàs; del seu buirac carregat de sagetes va treure dues fletxes amb efectes ben diversos; l'una fa fugir l’amor, l'altra el produeix. La que el produeix és d'or i té una punta afilada i lluent; la que el fa fugir és roma i té plom sota la canya. Aquesta última va clavar-la el déu a la nimfa, filla de Peneu; amb l'altra va ferir Apol·lo, travessant els seus ossos fins al moll. Tot d'una ell queda enamorat; ella fuig, fins i tot, de la paraula «amant»; gaudeix només en els amagatalls dels boscos i amb les despulles de les feres que captura, imitant, així, la virginal Febe. Una cinta lligava els seus cabells deixats anar en desordre. Molts van ser els seus pretendents; però ella, desdenyant-los tots, sense poder suportar la idea de prendre marit, recorre els paratges més amagats dels boscos, sense preocupar-se de saber què és l'himeneu, ni què és l'amor, ni què el matrimoni. El pare li ha dit sovint: «Has de donar-me un gendre, filla». El pare li ha dit sovint: «Filla meva, has de donar-me néts». Ella, que odiava com un crim les torxes conjugals, s'avergonyia i mostrava el seu bell rostre envaït de rubor, i, envoltant


el coll del seu pare amb els seus braços afalagadors, va dir-li: «Atorga'm, pare estimadíssim, de poder gaudir d'una virginitat perpètua. El seu pare la va concedir abans a Diana». Ell hi accedeix; però a tu, Dafne, la teva mateixa bellesa t'impedeix d'aconseguir el que desitges, i la teva aparença no s'adiu gens al teu vot. Febos l'estima; ha vist Dafne i desitja unir-se a ella. Espera aconseguir allò que desitja i els seus propis oracles l'enganyen. Com es cremen les palles lleugeres un cop llevades les espigues, com es cremen les tanques amb les torxes que un vianant sense adonar-se ha apropat massa o ha deixat abandonades amb l'arribada del dia, així el déu es consumeix en flames, així es crema fíns al fons del seu cor, i nodreix amb esperances un amor estèril. Mira els cabells d'ella que cauen en desordre pel seu coll i es demana: «Com serien si els pentinés?». Veu els seus ulls que brillen com estrelles, veu els seus llavis i no té prou d'haver-los vist; lloa els dits, les mans, els canells i els braços nus fíns més amunt del colze. Les parts que no veu les imagina millors encara. Ella, però, fuig més veloç que la brisa lleugera i no es detura en sentir aquestes paraules que la criden: «Nimfa, t'ho suplico, filla de Peneu, atura't; no et persegueixo amb males intencions; nimfa, atura't. Així fuig l'ovella del llop, la cérvola del lleó, així fugen amb ales tremoloses les colomes de l’àliga, cadascuna dels seus enemics; jo et segueixo perquè t'estimo. Pobre de mi! vés en compte de no caure de boca a terra. Que les teves cames, que no ho mereixen, no sentin les ferides dels esbarzers i que jo no et sigui una causa de dolor. Els terrenys per on t'apresses són abruptes; no corris tant, t'ho prego, i deixa de fugir; jo mateix et seguiré més a poc a poc. Sàpigues, tanmateix, qui has enamorat; jo no sóc pas un habitant de les muntanyes, no sóc un pastor, ni un d'aquells homes rudes que guarden per aquí bestiar i ramats. No saps, no saps, inconscient, de qui fuges i per això fuges. A mi m’obeeixen la terra de Delos, Claros i Tènedos, i la residència reial de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per a mi es revela el que serà, el que ha estat i el que és; per a mi els cants s'acompanyen dels sons de les cordes; la meva fletxa és infal·lible, tot i que n'hi ha una més infal·lible que la meva, la que ha ferit el meu cor, abans lliure de cuites. La medicina ha estat una de les meves invencions, sóc anomenat auxiliador pertot arreu, i controlo el poder de les herbes. Ai de mi! El mal d'amor no pot ser guarit amb cap mena d'herbes i les arts que són útils a tothom de res no serveixen al seu senyor».Tenia intencions de continuar parlant, però la filla de Peneu va fugir amb la seva cursa esporuguida i va deixar-lo a ell i al seu discurs inacabat. També aleshores li va semblar bella; els vents li descobrien les formes del cos, l'aire de cara li agitava els vestits mentre corria, i la brisa lleugera li tirava enrere els cabells; la fugida augmentava la seva bellesa.Però el jove déu no pot suportar més perdre el temps amb paraules afectuoses i, empès per l'amor, segueix les seves petjades amb passos freturosos. Com quan un gos de les Gàl·lies ha vist una llebre en camp obert i, amb les seves potes, l'un cerca d'aconseguir la presa i l'altre la salvació; l'un sembla que l'agafa, espera d'engrapar-


la d'un moment a l'altre i frega les petjades amb el musell estirat; l'altra té la incertesa de si serà atrapada, escapa per un pèl de les mossegades mateixes i esquiva la boca que ja la tocava; així corrien el déu i la donzella, ell mogut per l’esperança, ella per la por. El perseguidor, tanmateix, ajudat per les ales de l’amor, és més ràpid i no es permet un moment de repòs; encalça l'esquena de la fugitiva i llança el seu alè sobre els cabells escampats pel seu coll.Ella va empal·lidir esgotada i, vençuda per l’esforç de la vertiginosa fugida, va dir, tot contemplant les aigües del Peneu: «Ajuda'm, pare, si és veritat que els rius teniu poder diví; destrueix, transformant-la, aquesta figura meva que m'ha fet ser massa desitjada».Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplendent. Febos, tanmateix, continua estimant-la; posa la mà dreta en el tronc i sent com batega encara el seu cor sota la nova escorça; estreny amb els seus braços les branques com si fossin membres i omple la fusta de besos; la fusta, però, refusa els petons. El déu li digué: «Ja que no pots ésser la meva esposa, seràs, no ho dubtis, el meu arbre; ornaràs per sempre, llorer, els meus cabells, la meva lira, el meu buirac; acompanyaràs els cabdills romans quan veus alegres cantin el seu triomf i el Capitoli sigui testimoni de les llargues desfilades. També tu et dreçaràs, com a guardiana fidelíssima davant les portes d'August i protegiràs la corona d'alzina situada enmig; igual que el meu cap es conserva sempre jove i els meus cabells no són mai tallats, rep també tu l’honor de tenir un fullatge perenne».Peà havia acabat de parlar; el llorer va assentir amb les branques novelles i va semblar que havia agitat la copa com si fos un cap.

Text 5:

La destrucció de Troia (L’Eneida, cant II, fragment), Virgili

Era l'hora en què comença el primer son per als fatigats mortals i, per un regal dels déus, s'infiltra com el més gran plaer. Vet aquí que en somnis em semblà tenir davant els ulls Hèctor, afligidíssim, vessant abundoses llàgrimes, arrossegat per dos cavalls, com ho fou un dia, negre de pols ensangonada, amb els peus inflats travessats per una corda. Ai de mi, com estava!, que diferent d'aquell Hèctor que tornà revestit amb les armes d'Aquil·les o després de llançar les torxes frígies contra les naus dels dànaus! Ara duia la barba esbullada, els cabells enganxats per la sang, i mostrava les


nombroses ferides que rebé al voltant dels murs de la pàtria. A més, em semblà que jo mateix, vessant abundoses llàgrimes, cridava l'heroi i proferia aquestes tristes paraules: "Oh llum de Dardània, esperança segura dels teucres, ¿com és que has tardat tant?, ¿de quines regions véns, Hèctor enyorat? Quina alegria de veure't, abatuts com estem després de la mort de molts dels teus, després de penalitats de tota mena, tant de la ciutat com dels seus habitants! ¿Quin ultratge indigne ha enlletgit el teu rostre serè? ¿Per què he de veure aquestes ferides?" Ell no diu res, ni tan sols presta atenció a les meves lamentacions inútils, sinó que, exhalant pesadament un gemec des del més profund del pit, diu: "Ai, fuig, fill d'una deessa, i salva't d'aquestes flames; l'enemic s'ha apoderat de les muralles; Troia s'ensorra des del capdamunt de tot: prou que hem fet per la pàtria i per Príam. Si Troia pogués ser defensada per mans humanes, ja ho hauria estat per aquestes meves. Troia et confia els objectes sagrats i els seus déus Penats; pren-los com a companys del teu destí, i cerca'ls unes muralles, que fundaràs imponents, a la fi, després de recórrer el mar." Així parla, i amb les seves mans treu del fons del santuari la poderosa Vesta, les seves cintes sagrades i el seu foc perenne.

Mentrestant, la ciutat era una confusió de planys pertot arreu i, malgrat que la casa del meu pare Anquises quedava apartada i tapada per uns arbres, l'estrèpit es feia cada cop més clar, i l'horror de les armes ens queia al damunt. Em desvetllo del son, m'enfilo al cim de tot del terrat i m'aturo a escoltar amb les orelles ben dretes: talment com, quan les flames s'abaten sobre un camp de blat amb el furor dels Austres o quan un torrent, revingut per les aigües de la muntanya, arrasa els camps, arrasa els sembrats ufanosos i les llaurades dels bous, i arrossega els boscos rostos avall, el pastor resta atònit dalt d'una roca perquè li arriba el soroll però no en sap el motiu. Llavors, però, veig clara la prova, se'm fan evidents les insídies dels dànaus. L'espaiosa casa de Deífob ja cau en runes, coberta pel foc, ja crema la casa d'Ucalegont, que és a prop; les ones llunyanes del Sigeu s'il·luminen amb l'incendi. S'alça la cridòria dels homes i el so de les trompes. Perdut el seny, agafo les armes; no és gaire raonable agafar-les, però el cor em bull per aplegar un grapat de companys per a lluitar i córrer amb ells cap a la ciutadella; el furor i la ira em fan perdre el cap, i penso que és una cosa bella morir lluitant. Vet aquí, però, que, esquivant els trets dels grecs, arriba Pantus, fill d'Otris, sacerdot de Febos a la ciutadella; porta a les mans els objectes sagrats i les imatges dels déus vençuts, arrossega ell mateix el seu petit nét i, fora de seny, corre cap a casa nostra. "¿On és, Pantus, el lloc clau del combat? ¿Quin sector de la ciutadella prenem?" Just acabava de dir això, quan ell em respon gemegant: "Ha arribat el darrer dia de Troia, la seva hora inevitable. Els troians hem deixat d'existir, ha deixat d'existir Ílion i la glòria immensa dels teucres; Júpiter ho ha traspassat tot sense pietat a les


mans d'Argos;" els grecs són amos de la ciutat en flames. El cavall, plantat altivament al mig del recinte, vessa homes armats i Sinó, victoriós, propaga arreu l'incendi amb un gest d'escarni. Per les portes obertes de bat a bat n'arriben a milers, tants com en vingueren un dia de la gran Micenes; altres, posant les llances al davant, han interceptat els carrers estrets; un dens rengle d'espases amb puntes lluents es dreça disposat a matar; amb prou feines els sentinelles de les portes s'arrisquen a iniciar el combat i resisteixen en una lluita a cegues." Davant aquestes paraules del fill d'Atris i el voler dels déus, em llanço a les armes enmig de les flames, on em criden la funesta Erinis i l'estrèpit i la cridòria que s'alça fins al cel. Se m'ajunten com a companys Rifeu i el qui més sobresortia en les armes, Èpit, que he pogut trobar a la claror de la lluna, com també ens fan costat Hípanis i Dimant, i el jove Corebos, fill de Mígdon, que justament aquells dies havia acudit a Troia abrusat per un amor foll envers Cassandra i, com a futur gendre, ajudava Príam i els frigis, dissortat, que no havia fet cas dels consells de la seva promesa trasbalsada d'inspiració!

Així que els veig reunits i que volen arriscar-se a lluitar, començo a incitar-los: "Joves, cors inútilment tan coratjosos, si esteu segurs de voler acompanyar-me a enfrontar un risc extrem, ja veieu la sort de la nostra situació: els déus que havien estat el suport del nostre imperi, tots han desertat i han abandonat els altars i els santuaris; esteu socorrent una ciutat en flames. Lliurem-nos a la mort, i llancem-nos enmig de les armes. Aquesta és l'única salvació dels vençuts: no esperar cap salvació." Això féu créixer el furor en el cor d'aquells joves. Llavors, com llops rapaços en la foscor de la boira, quan els empeny cegament la ràbia irresistible de l'estómac i els esperen amb les goles eixutes els cadells que han deixat al cau, ens llancem pel mig dels trets, pel mig dels enemics, cap a una mort segura, i seguim el camí cap al centre de la ciutat; la negra nit ens envolta amb embolcalls de tenebres. ¿Qui podria explicar amb paraules la desfeta, la mortaldat d'aquella nit, o igualar amb llàgrimes les nostres penes? S'ensorra aquella antiga ciutat que durant tants anys exercí el seu domini; nombrosos cossos jeuen arreu sense vida, al llarg dels carrers, per les cases, pels atris sagrats dels déus; i els troians no són pas els únics a pagar amb la sang; de tant en tant també el valor es revifa en el pit dels vençuts i cauen els dànaus vencedors. Arreu el dolor punyent, arreu la por i l'espectre de la mort multiplicat.

Virgili, L’Eneida, cant II (fragment). Labutxaca. (Traducció de Joan Bellès.)


Text 6: La Bíblia

6.1. Antic Testament

2 Una tarda, quan David es llevava de descansar, tot passejant pel terrat del palau reial va veure del terrat estant una dona que es banyava. La dona era bellíssima. 3 De seguida David es va fer informar sobre aquesta dona. Li digueren: «¿No saps que és Bet-Sabé, filla d'Eliam, la muller d'Uries, l'hitita?» 4 David va enviar missatgers a buscar-la. Se li presentà, i ell va jeure amb ella, que s'acabava de purificar de la regla. Després se'n tornà a casa seva. 5

La dona va quedar embarassada, i va enviar qui ho fes saber a David. 6 Llavors David va fer portar aquesta ordre a Joab: «Envia'm Uries, l'hitita». Joab envià Uries a David. 7 Arribat Uries vora seu, David li demanà informacions sobre la situació de Joab i de les tropes, i sobre el curs de la guerra. 8 Acabat, David va dir a Uries: «Baixa a casa teva i renta't els peus». En sortir Uries del palau, va ser obsequiat amb un regal de part del rei. 9 Però Uries va dormir a la porta del palau reial amb els altres oficials del seu senyor, i no va baixar a casa seva.

10 Van informar David que Uries no havia baixat a casa seva. Aleshores David va dir a Uries: «¿No véns de viatge? Doncs, per què no has baixat a casa teva?» 11 Uries li respongué: «L'arca, Israel i Judà viuen en cabanes, i Joab, el meu senyor, i els altres oficials del meu senyor, acampen al ras, ¿i jo me n'he d'anar a casa meva, a menjar i beure, i a dormir amb la meva dona? Ho juro per tu i per la teva vida: mai no faré una cosa així». 12 Llavors David digué a Uries: «Queda't avui encara. Demà et deixaré marxar». Uries va passar aquell dia a Jerusalem. L'endemà, 13 David el convidà a menjar i beure al seu davant, i el va emborratxar. Al vespre, va sortir per dormir amb els oficials del seu senyor, i tampoc no va baixar a casa seva. 14 Al matí següent, David va escriure una carta a Joab, que envià per mitjà d'Uries mateix. 15 La carta deia: «Poseu Uries a l'avantguarda, al front més perillós, i retireu-vos d'ell perquè l'abatin i mori».

Mort d'Uries.— 16 Joab, doncs, mentre assetjava la ciutat, va col·locar Uries en un indret on sabia que es trobaven els més valents. 17 Sortiren els de la ciutat i van atacar Joab. Alguns d'entre els homes de David caigueren, i va morir també Uries, l'hitita. 18 Llavors Joab va informar David sobre totes les incidències de la batalla, 19 i va donar aquesta ordre al missatger: «Quan acabis de referir al rei tots els detalls de la batalla, 20 és possible que el rei s'enfadi i et digui: «¿Per què us heu acostat a la ciutat? ¿No sabíeu que poden tirar des de la muralla? 21 Qui va matar Abimèlec, fill de Jerobaal? No va ser una dona que a Tebés va llançar una mola des de la muralla, i ell va morir? Per què us heu acostat a la muralla?» Llavors digue-li: «També ha mort el teu servent Uries, l'hitita».


22 El missatger se'n va anar i, a la seva arribada, va informar David de tot el que Joab li havia encomanat i de tots els detalls de la batalla. David s'enfadà contra Joab i va dir al missatger: «¿Per què us heu acostat a la ciutat? ¿No sabíeu que poden tirar des de la muralla? Qui va matar Abimèlec, fill de Jerobaal? ¿No va ser una dona que a Tebés va llançar una mola des de la muralla, i ell va morir? Per què us heu acostat a la muralla?» 23 El missatger li va respondre: «És que aquella gent ens han atacat a camp obert. Nosaltres ens hem llançat contra ells fins a l'entrada de la porta. 24

Però llavors els arquers han començat a tirar contra els teus servents des de la muralla, i han mort uns divuit homes d'entre els soldats del rei. També ha mort el teu servent Uries, l'hitita». 25 David va dir al missatger: «Digues això a Joab: «No et desanimis per aquest incident; l'espasa devora ara aquí, ara allà. Continua atacant la ciutat fins que l'hagis arrasada». Encoratja'l així».

26 La muller d'Uries, en saber que el seu marit era mort, va fer dol pel seu marit. 27 Passat el dol, David la va fer anar a buscar, l'acollí a casa seva, i la va prendre per muller; i aquesta li va donar un fill. Però Jahvè va desaprovar l'acció que David havia comès.

12 Natan reprèn David de part de Déu.— 1 Jahvè va enviar a David el profeta Natan. Ell se li va presentar i li digué: «En una ciutat hi havia dos homes, l'un ric i l'altre pobre. 2 El ric tenia molt bestiar, petit i gran. 3 El pobre no tenia sinó una ovella jove. L'havia comprada i l'alimentava, i ella creixia junt amb ell i els seus fills. Menjava del seu plat i bevia del seu vas, dormia als seus braços, i la tenia com una filla. 4 Un dia, el ric va tenir un visitant i, com que li dolia de prendre un moltó o un vedell dels seus per oferir-lo a l'hoste, va agafar l'ovella del pobre i va preparar-ne un àpat al seu visitant». 5 David s'enutjà moltíssim contra aquell home, i va dir a Natan: «Ho juro per la vida de Jahvè: l'home que ha fet això mereixeria la mort. 6

Pagarà quatre vegades l'ovella, per haver comès sense compassió una acció tan inhumana».

7 Natan li digué: «Aquest home ets tu. Això diu Jahvè, Déu d'Israel: «Jo t'he ungit com a rei d'Israel i t'he alliberat de les mans de Saül. 8

T'he donat la casa del teu senyor i he posat als teus braços les mullers del teu senyor. T'he donat la casa d'Israel i de Judà i, per si això fos poc, t'hi he afegit moltes més coses. 9 ¿Per què, doncs, has menyspreat Jahvè, cometent allò que ofèn els seus ulls? Has fet morir amb l'espasa Uries, l'hitita, i has pres per muller la seva dona. Ets tu qui l'has matat amb l'espasa dels ammonites. 10 Ara, doncs, l'espasa no s'allunyarà mai més de casa teva, perquè, menyspreant-me a mi, has pres la muller d'Uries, l'hitita, per fer-ne la teva esposa». 11 Això diu Jahvè: «Mira, de la teva pròpia casa faré que s'aixequi el mal contra tu: prendré les teves dones davant els teus ulls i les donaré a un parent teu, perquè jegui amb elles a la vista


d'aquest sol. 12 Tu ho has fet d'amagat, però jo ho faré a ple sol, davant de tot Israel».

Penediment de David. Mort del fill de Bet-Sabé.— 13 David digué a Natan: «He pecat contra Jahvè». Natan li va dir: «També Jahvè ha perdonat el teu pecat. No moriràs. 14 Però com que en això que has fet has menyspreat Jahvè, el fill que t'ha nascut morirà». I Natan se'n tornà a casa seva.

15 Jahvè va enviar una malaltia al nen que la muller d'Uries havia donat a David, 16 i David es posà a implorar Déu a favor del nen i a dejunar. Va retirar-se i es passava la nit dormint a terra. 17 Els ancians del seu palau intentaven de fer-lo alçar de terra, però no en feia cas. I no tastava res amb ells. 18 Arribat el setè dia, el nen va morir. Els seus cortesans tenien por d'anunciar-li la mort del nen, perquè deien: «Si mentre vivia el nen no feia cas del que li dèiem, ¿com li farem saber que és mort? És capaç de fer una desgràcia». 19

David, en adonar-se del xiuxiueig dels cortesans, va comprendre que el nen era mort, i els preguntà: «¿Es mort, el nen?» Li van respondre: «És mort». 20 Llavors David s'alçà de terra, es banyà, es perfumà i es canvià el vestit, entrà a la casa de Jahvè i es prosternà. Després va tornar a casa seva, i va demanar aliment; li'n van portar, i va menjar. 21 Els cortesans li deien: «¿Què és això que has fet? Mentre el nen vivia dejunaves i ploraves; i tan bon punt ha mort, t'has alçat i has pres aliment». 22 Ell respongué: «Mentre el nen vivia, dejunava i plorava perquè pensava: Qui sap si Jahvè es compadirà de mi, i el nen viurà. 23 Però ara, un cop mort, per què he de dejunar? Sóc jo qui l'aniré a trobar, però ell no tornarà pas cap a mi».

Naixement de Salomó.— 24 David va consolar Bet-Sabé, la seua dona, va anar a la seva cambra i dormí amb ella; va quedar embarassada, va tenir un fill i li posà Salomó. Jahvè el va estimar 25 i va encarregar al profeta Natan que li posés el sobrenom de Jedidiès, en gràcia de Jahvè.

6.2. Antic Testament


El Càntic dels Càntics

L'espòs

4 Ets bella, amiga meva, com Tirsà,atractiva com Jerusalem,terrible com els esquadrons amb estendards.5 Aparta de mi els teus ulls, que em fascinen!La teva cabellera és com un ramat de cabresque baixa onejant per les muntanyes de Galaad.6 Les teves dents són com un ramat d'ovellesque surten del bany.Totes porten bessonada;d'estèril, no n'hi ha cap.7 Les teves galtes són com grans de magrana,darrera el teu vel!8 Seixanta són les reines,i vuitanta les concubines;les donzelles, innombrables.9 Però una sola és la meva coloma,la perfecta meva.L'única per a la seva mare,la preferida d'aquella qui la va infantar.Les donzelles, en veure-la, l'han complimentada;les reines i les concubines l'han enaltida.10 ¿Qui és aquesta que s'aboca com l'aurora,bella com la lluna, resplendent com el sol,terrible com els esquadrons amb estendards?11 He baixat al jardí de les nogueres,per veure com rebrota la vall,per observar si la vinya brotona,si floreixen els magraners.12 M'he desentès de mi mateix,i ella em fa pujar al carruatge de la meva noble comitiva.

El cor 7 1 Retorna, retorna, Sulamita;retorna, retorna, que et puguem contemplar!¿Què admireu en la Sulamita,en la dansa de Mahanaim?2 Que en són, de bells, els teus peus amb les sandàliesfilla de príncep!Els contorns dels teus flancs són com joies,obra de mans d'artista.3 El teu llombrígol és com una gerra rodona,on no hi manca el vi.El teu ventre és com un munt de blat,


envoltat de lliris.4 Els teus dos pits són com dos cervatells,com una bessonada de gasela.5 El teu coll, com una torre de vori.Els teus ulls són com els estanys d'Hesebon,prop de la porta de Bat-Rabim.El teu nas, com la torre del Líban,que mira vers Damasc.6 El teu cap és altiu com el Carmeli la teva cabellera té l'esclat de la porpra;un rei és captiu dels teus rínxols.

L'espòs

7 Que n'ets, de bella i d'encisadora,o amor, font de delícies!8 La teva arada és com una palmera,els teus dos pits en són els raïms.9 Jo he dit: «M'enfilaré a la palmerai n'agafaré els raïms!»Que els teus pits siguin com raïms de vinya;el perfum del teu alè, com el de pomes.10 El teu parlar és com vi bo,flueix dolçament damunt les meves carícies,i regalima d'entre els llavis d'un que somnia.

L'esposa 11 Jo sóc per al meu estimat, i cap a mi ve el seu anhel.12 Vine, estimat meu, sortim al camp!Farem nit a les masies.13 Anirem de bon matí cap a les vinyes.Veurem si brotonen els ceps,si esclaten les gemes,si els magraners floreixen.Allí et faré el do del meu amor!14 Les mandràgores exhalen perfum,i a les nostres portes tenim tots els fruits saborosos:de novells i de vells encara;els he reservats per a tu, estimat meu!8 1 Tant de bo que em fossis germà,alletat als pits de la meva mare!Quan et trobaria per fora, et podria besarsense que ningú me'n fes retret.2 Et conduiria i et faria entrara la casa de la meva mare, que em nodrí,i jo et donaria a beure vi perfumati most de les meves magranes.


3 Em posa l'esquerra sota el cap,i amb la dreta m'abraça!4 Us conjuro, filles de Jerusalem:no desperteu ni desvetlleu l'amorfins que ell mateix ho vulgui!

El cor

5 ¿Qui és aquesta que puja de l'estepa,recolzada en el seu estimat?

L'esposa

Sota la pomera jo et vaig deixondir,a l'indret on la mare et va infantar,allà on et va infantar la qui et va concebre.Posa'm com un segell sobre el teu braç;perquè l'amor és fort com la mort,és dura com el país dels morts, la gelosia.El seus dards són dards de foc,una flama de Jahvè.7 Ni una immensitat d'aiguano podria extingir l'amor,

ni l'ofegarien les riuades.


6.3. Nou Testament

Evangeli segons Sant Mateu

Jesús ensenya en paràboles el misteri del Regne (Mt. 13,1 - 13,52)

13 1 Aquell dia, Jesús va sortir de la casa i es va asseure a la vora del llac. 2 Es van aplegar al seu voltant grans multituds, tant, que va pujar en una barca i s'hi assegué: i tota la multitud s'estava a la ribera. 3 I els va dir moltes coses en paràboles.

Com s'establirà el Regne. El sembrador.— «Heus aquí, digué, que va sortir el sembrador a sembrar. 4 I, tot sembrant, unes llavors van caure arran del camí, i van venir els ocells i se les van menjar. 5

Unes altres van caure en lloc rocós, on no tenien gaire terra, i de seguida van germinar per no tenir gruix de terra, 6 però, un cop sortit el sol, com que no tenien arrels, amb la xardor es van assecar. 7 D'altres, van caure entre els cards, i els cards van créixer i les van ofegar. 8 D'altres van caure a la terra bona, i van donar fruit, l'una cent, l'altra seixanta, l'altra trenta. 9 Qui tingui orelles, que escolti».

Només els cors ben disposats entenen el misteri del Regne.— 10 Van venir els deixebles i li digueren «¿Per què els parleu en paràboles?» 11 Els contestà: «Perquè a vosaltres us ha estat donat de conèixer els misteris del Regne del cel, mentre que a ells no els ha estat donat. 12 Perquè a aquell qui té, li serà donat, i en tindrà de sobres; i a qui no té, fins allò que té li serà pres. 13 Per això, els parlo en paràboles, perquè hi veuen sense veure-hi, i hi senten sense sentir-hi ni comprendre; 14 així es compleix en ells la profecia d'Isaïes, que diu: Escoltareu atentament, i no comprendreu; mirareu fixament, i no hi veureu. 15 Perquè s'ha endurit el cor d'aquest poble, han escoltat amb orelles mal disposades, i han aclucat els ulls, no fos cas que hi veiessin amb els ulls, hi sentissin amb les orelles, i comprenguessin amb el cor i es convertissin, i jo els curés.16

Sortosos, en canvi, els vostres ulls, que hi veuen, i les vostres orelles, que hi senten. 17 Perquè us dic de debò que molts profetes i justos van desitjar de veure el que veieu, i no ho van veure, i sentir el que sentiu, i no ho sentiren.

Explicació. La predicació del Regne dóna fruit segons les disposicions dels cors.— 18 Escolteu, doncs, vosaltres la paràbola del sembrador. 19 Tot aquell qui escolta la paraula del Regne, sense comprendre-la, ve el Maligne i arrabassa allò que ha estat sembrat al seu cor; aquest és el qui rep la llavor arran del camí. 20 El qui la rep en lloc rocós és el qui escolta la paraula i tot seguit l'acull amb


alegria, 21 però no té arrels en si mateix, sinó que és d'un moment, i, així que es presenta una tribulació o persecució per causa de la paraula, de seguida sucumbeix. 22 El qui la rep entre cards és el qui escolta la paraula, però la preocupació d'aquest món i la seducció de la riquesa l'ofeguen, i resulta infructuosa. 23 Qui la rep en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i fa l'un cent, l'altre seixanta, l'altre trenta».

14 Jesús i Pere caminen sobre l'aigua.— 22 Tot seguit, manà als deixebles que pugessin en una barca i comencessin a passar a l'altra riba, mentre acomiadava les multituds. 23 Després d'acomiadar-les, pujà a la muntanya tot sol a pregar. Cap al vespre, era allí tot sol. 24

La barca es trobava ja al mig del llac, batuda per les ones, perquè el vent els era contrari. 25 A la quarta vetlla de la nit, anà cap a ells caminant sobre el llac. 26 Quan el veieren caminar sobre el llac s'espantaren i digueren: «És una fantasma!» I cridaren de por. 27

Però de seguida els digué: «Estigueu tranquils! Sóc jo; no tingueu por». 28 Pere li respongué: «Senyor, si sou vós, maneu-me de venir cap a vós per sobre l'aigua». 29 Ell li digué: «Vine». I Pere, baixant de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. 30 Però, en veure la violència del vent, agafà por i, començant a enfonsar-se, exclamà: «Senyor, salveu-me!» 31 A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: «Home de poca fe, ¿per què has dubtat?» 32

Un cop pujats a la barca, el vent va parar. 33 Els qui eren a la barca es prosternaren, dient: «De debò sou Fill de Déu».

27 Condemna legal a la reunió del sanedrí.— 1 Arribat el matí, tots els grans sacerdots i els ancians del poble tingueren consell contra Jesús per condemnar-lo a mort. 2 I, després d'haver-lo lligat, se l'endugueren i el posaren a les mans de Pilat, el governador.

Desesperació de Judes. 3 Aleshores Judes, el qui l'havia traït, veient que havia estat condemnat, va tornar, penedit, les trenta monedes als grans sacerdots i als ancians dient: 4 «He pecat lliurant amb traïdoria la sang d'un innocent». Però ells li digueren: «I a nosaltres, què ens importa? Tu mateix». 5 Aleshores va llençar les monedes dins el temple, se n'anà i es va penjar. 6 Els grans sacerdots plegaren les monedes, i digueren: «No és lícit de tirar-les al tresor, perquè són preu de sang». 7 I, després de tenir consell, van comprar amb elles el camp del terrisser, per a sepultura dels forasters. 8 Per això, aquell camp s'anomena Camp de Sang fins al dia d'avui. 9 Llavors es complí el que havia dit el profeta Jeremies: Prengueren les trenta monedes, preu en què els israelites avaluaren el qui era de gran valor, 10 i les donaren pel camp del terrisser, com m'ho va ordenar el Senyor.

Jesús, davant Pilat, es declara Rei.— 11 Jesús comparegué davant del governador, i aquest el va interrogar: «Tu ets el rei dels jueus?» Jesús li respongué: «Tu mateix ho dius». 12 Però, mentre els grans sacerdots i els ancians l'acusaven, no va contestar res. 13 Aleshores


Pilat li diu: «¿No sents tot el que testifiquen contra tu? 14 Però no va respondre res, talment, que el governador n'estava tot estranyat.

Barrabàs, preferit a Jesús. La sentència.— 15 Cada festa, el governador solia concedir al poble la llibertat d'un pres, el que ells volien. 16 Llavors tenia un pres famós, que es deia Barrabàs. 17 Pilat, doncs, quan es van reunir, els digué: «¿Qui voleu que us deixi lliure: Barrabàs, o Jesús, l'anomenat Messies?» 18 Perquè sabia que l'hi havien portat per enveja.

19 Quan ja seia al tribunal, la seva muller li féu dir: «No t'hi fiquis, amb aquest just, que avui he patit molt en un somni per causa d'ell».

20 Però els grans sacerdots i els ancians persuadiren les multituds que reclamessin Barrabàs i fessin matar Jesús. 21 El governador, doncs, els digué: «¿Quin d'aquests dos voleu que us deixi lliure?» I ells respongueren: «Barrabàs!» 22 Pilat els va dir «¿I què en faré, doncs, de Jesús, que anomenen el Messies?» Tots li respongueren: «Que el crucifiquin!» 23 Ell replicà: «¿I quin mal ha fet?» Però ells cridaven encara més: «Que el crucifiquin!» 24 Veient Pilat que no en treia res, sinó que el tumult encara creixia, prengué aigua i es rentà les mans davant del poble tot dient: «Jo sóc innocent d'aquesta sang; vosaltres mateixos». 25 I tot el poble respongué: «Que la seva sang caigui sobre nosaltres i sobre els nostres fills!» 26 Aleshores els va deixar anar Barrabàs; i Jesús, un cop assotat, el lliurà perquè fos crucificat.

Burles dels soldats.— 27 Llavors els soldats del governador s'endugueren Jesús al pretori, i van reunir al seu voltant tota la cohort. 28 I, després de treure-li el vestit, el cobriren amb un mantell de porpra, 29 li van posar al cap una corona teixida d'espines, amb una canya a la mà dreta i, agenollats al seu davant, se'n burlaven dient: «Salve, rei dels jueus!» 30 Després li escopien, li prenien la canya i li pegaven al cap.

Crucifixió.— 31 Acabada la burla, li van treure el mantell, li posaren el seu vestit i se l'endugueren per crucificar-lo. 32 En sortir, van trobar un home de Cirena, que es deia Simó, i l'obligaren a portar la creu. 33 Arribats en un lloc anomenat Gòlgota, que vol dir lloc de la Calavera, 34 li donaren a beure vi barrejat amb fel; però, després de tastar-lo, no en volgué beure. 35 Així que l'hagueren crucificat, es repartiren els seus vestits fent-s'ho a la sort; 36 i, asseguts, li feien guàrdia allà.

37 Damunt del seu cap, posaren escrita la causa de la seva condemnació: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus». 38 Aleshores foren crucificats amb ell dos lladres, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.


Burles de la gent i dels sacerdots.— 39 Els qui passaven l'insultaven movent el cap i dient: 40 «Tu que destrueixes el temple de Déu, i en tres dies el reconstrueixes, salva't a tu mateix; si ets Fill de Déu, baixa de la creu!» 41 També els grans sacerdots, burlant-se'n amb els escribes i els ancians, deien: 42 «Va salvar-ne d'altres, i a si mateix no es pot salvar; és rei d'Israel: que baixi ara de la creu, i creurem en ell. 43 Confiava en Déu; que l'alliberi ara, si l'estima; ell que va dir: Sóc Fill de Déu». 44 De la mateixa manera, els lladres, crucificats amb ell, l'injuriaven.

Mort de Jesús.— 45 Des de migdia, les tenebres s'estengueren sobre tota la terra fins a les tres de la tarda. 46 I cap allà les tres, Jesús va exclamar amb veu forta: «Eli, Eli, lemà sabactani?» això és: «Déu meu, Déu meu, ¿perquè m'heu abandonat?» 47 Sentint-ho alguns dels allí presents, deien: « Aquest crida Elies». 48 I de seguida, corrent un d'ells, prengué una esponja, la xopà de vinagre i, posant-la al capdamunt d'una canya, li donava de beure. 49 Però els altres deien: «Deixa, vejam si ve Elies a salvar-lo». 50 Jesús, cridant novament amb veu forta, va lliurar l'esperit.

file · Web view2. Edat Mitjana: des del segle V fins el segle XV. 2.1. L'èpica...

Documents

Transcript of file · Web view2. Edat Mitjana: des del segle V fins el segle XV. 2.1. L'èpica...