PERE PI i CABANES

VIVÈNCIES DfUN GUERRILLER,

VOLUNTARI A LA GUERRA CIVIL

D'ESPANYA, DEL 1936 AL 1939.

Recopilades per en Pere Crusellas i Solsona.-LA ROCA (LaTorrcla) 1999

5-12

"Un politico es un hombre que trata demedrar en la vida publica porque ha

sido incapaz de hacerlo en la privada"

Franco a Mola-

Del llibre EL SABLE DEL CAUDILLOAutor: José Luis de Vilallonga

Editorial Plaza y Janés. S. A.(Peu de foto. Pàgina 22)

AGRAÏMENT

En Pere Pi i Cabanes és un conversador vocacional.Parla, explica, parla...El que passa és que l'agilitat mental de que disposa, de vegades, li juga una mala passada.Tot i que la fluïdesa de paraules es pot considerar que està en un nivell de producció alta, la

seva ment corre més.I vet aquí que com que ell sap el que vol dir, dona per fet que l'interlocutor també ho copsa.

Però per més bona voluntat que s'hi posi, hi ha moments que, seguir-lo, tot passant les gravadonsde casset a paper, has de parar, escoltar i tornar a escoltar, endavant i endarrera, per tal de mirarde descobrir que volia dir... que no ha dit, perquè ja ha encetat un altre tema.

Amb en Pere, vam convenir que faríem el que faig habitualment quan consulto a testimonis,interlocutors, consultats o interviuats.

Exposo les línies generals del tema a abordar i llavors el consultat s'ha d'expressar amb totallibertat. Ho gravem sobre cinta de casset i llavors jo, tranquil·lament i sense presses, ho passo apaper.

El Pere, m'ha donat original a cor ple.El que passa és que el meu interès es centrava al període 1936-1944 i també eventualment

els fets d'octubre de 1934. No hi hagut manera de subjectar-lo.Com que és un home obert -extravertit per dir-ho més exactament- que no escatima gens

d'informació, m'ha posat en la seva explicació -dos cassets i mig d'una hora cadascun- el que livaig demanar i altres vivències que no ho havia fet, però que formen part de la seva memòria.

Ne les hi he posat totes, les "altres" vivències.Altrament s'ha hagut de fer una lectura exhaustiva per tal d'eliminar repeticions, que no s'han

podat fins on calia per mor de no desfigurar, no deformar, la seva personal manera d'explicar-se.El seu lèxic és essencialment popular. Podem afirmar el del poble senzill. Sense aspiracions

ni pretensions literàries. Utilitza amb freqüència dites populars, indistintament en català i encastellà. No té prejudicis.

El lector s'ha de fer pagues de que el que hi ha escrit a les pàgines següents, son textosquina arrel comuna son les vivències del relator però que estan barrejades perquè així van anarsorgint segons li venia a la memòria.

Hi ha anècdotes que son totalment alienes al propòsit de que el treball fos referit al aspectedels períodes guerrers però el Pere, les ha narrat amb tanta vehemència, que seria poc amablepodar-les per aquesta causa.

Seguint l'ordre de gravacions, és tal com s'ha traspassat a text. Vol dir que no segueix,rigorosament, un ordre cronològic.

Avancem, retrocedim, tornem a tirar endavant...Únicament per tal de que el lector pugui saber l'ordre com es va explicar, a cada capítol o

Cara de casset, ho remarcarem amb números romans.Vegi's a les planes següents el relat de les sinceres vivències -podríem dir exagerant el

verb- la sincera confessió d'un home, que a la tardor de la seva existència rememora -en veu alta-una part del seu passat.

Jo, que el vaig embarcar en aquest afer, l'hi dono les més expressives gràcies.

Pere Crusellas i Solsona.-

CAPÇALERA

En Pere Pi i Cabanes, segons explica ell mateix, va néixer a Montornès, va passar lajoventut a Granollers i després de per mor de la feina, voltar la Seca i la Meca. Finalment haescollit el bucòlic Cantonigròs com a actual residència.

Deixem que ell ho expliqui, més endavant.&&&&&&Els nascuts entre els anys 1910 i 1921 els va agafar de ple, per ser actors, voluntaris els

uns i forçats els altres, del fet més punyent que els espanyols vam viure degut a la guerra civil queva començar el 18 de juliol de 1936, perdonar-la oficialment acabada el dia 1 d'abril de 1939.

El Pere va néixer el 1920. Li va tocar ser actor en aquell conflicte.Les vivències -les que es puguin o que em vulguin explicar- dels que van viure aquell

període, sempre m'han interessat.Fa anys que hi vaig al darrera. Primer per pura curiositat. Ara, perquè un cop jubilat, tinc

temps per passar-ho al paper. No sabeu pas com gaudeixo fent aquesta feina. Em plau la recerca iser el vehicle per mitjà del qual es queda escrit tot el que m'han dit i així -al menys intentant-ho-evitar que es perdi.

Fa uns mesos va veure la llum el meu llibre "60 anys desprès..." referit a l'aniversari delbombardeig sobre Granollers el dia 31 de maig del 1938 per avions italians. Era plena guerra civil.

Vaig procurar informar-me pels que ho van viure i encara eren d'aquest mon per poder-los-hi preguntar, així com afegir-hi els meus records.

Els Catalans tenim una dita que defineix perfectament el que m'està passant. Diu: "Quantens la noia promesa, llavors és quan surten els pretendents".

Un cop editat i posat a la venda el llibre al·ludit, van començar a aparèixer testimonisinèdits, persones que amb la més sana de les voluntats m'ampliaven el que havia escrit i altres queressaltaven els meus errors.

De tots aquests he pres nota, he recopilat les seves comunicacions i a més he buscat e/shomes que de principi van viure la reraguarda, després el front, i finalment la derrota... Dubto quepugui editar el que seria el "Després dels 60 anys...". Però quedarà escrit. Per part meva, no esperdrà. Sigui doncs, una part del tot, que podria ser el DESPRÉS...

Un dels homes consultats ha estat en Pere Pi i Cabanes, d'entre una colla el mésheterogènia que us podeu imaginar.

El Pere m'ha obert el cofre de les seves memòries i m'ha obsequiat no solament amb elperíode de guerra i postguerra 1936-1944 que és quan li van concedir el permís il·limitat, sinó queha explicat des de que va néixer fins al moment de redactar aquest pròleg.

En Pere és un home ordenat. Te els llibres al seu prestatge, els papers al seu calaix o alseu arxivador i les fotografies posades per ordre cronològic als seus àlbums.

Però quan s'explica, quan enraona, ho fa amb tal rapidesa, tant de pressa, les seves idees iels seus records flueixen amb tal velocitat a la seva ment, que és freqüent en ell, que mentret'explica una cosa, salti a una altre... que fa que de vegades tinguis de fer exercici de deducció pertal de saber de que va la cosa.

La conversa la vaig gravar sobre cassette. Reproduir-la tot passant-la a paper, ha estatlaboriós i divertit.

Penso, però, que me'n he sortit.Deixem doncs, que sigui "en Pi", qui tingui la paraula

P.C.S. .-maigde 1999La Roca - (La Torreta)

fi P

CASSET I, A)

Pere Pi.- Soc nascut el dia 17 de gener de 1920 (Sant Antoni dels Burros) a Montornès.Quant tenia dos anys, la meva família va venir a Granollers.

Vaig anar dels 5 fins als 8 anys, a estudi als Germans de la Doctrina Cristiana(Hermanos) a Manlleu. A aquesta població hi teníem i encara hi tenim, família.

Quan vaig tomar a Granollers, vaig estudiar a segona ensenyança amb el senyor Veguéon vaig cursar un parell de cursos de Peritatge Mercantil. Mentrestant es va produir una vacantal Banc de Granollers degut a que en Dalmau, que tocava la trompeta (fill del barber de la Plaçade les Olles) va anar a treballar a La Caixa i jo vaig ocupar la baixa d'en Dalmau al Banc,gràcies al senyor Masjuan que em va recomanar.

La idea era que al Banc de Granollers hi havia un bon avenir... era el maig de 1933 i hivaig estar dos mesos sense cobrar i quan ho vaig fer eren 50 pessetes mensuals, així fins queva esclatar la guerra civil el 1936.

Pere Crusellas .- Oi que el Banc de Granollers va fallir?.P.P..- No, el Banc d Granollers va ser absorbit l'any 1935 pel Banc Hispà Colonial.Ara, era un Banc fallit. Treballava amb els quatre cèntims de la gent que tenia comptes

allà. No podia fer crèdits. El Capital Social era d'un milió de pessetes però hi havia una munió decrèdits fallits. Era un Banc de caire polític. Es donaven els crèdits per afinitat política. Ja endeien el Banc d'en Torras. Perquè vegis com anaven les coses, el Director, abans d'éssernomenat pel càrrec, era un "cafeter" de Vic. Amb l'experiència que tenia aquest home de laBanca ja em diràs com havien d'anar les coses...

Per això vaig poder entrar a treballar-hi perquè com que el senyor Masjuan era Torrísta,per això la seva recomanació va ser atesa.

La recomanació va sortir efecte tot i que jo tenia 13 anys i no es podia començar atreballar ftns als 14 però en aquella època no es tenia massa en compte. Vaig estar dos mesostreballant sense cobrar. Per veure si m'acceptaven vaig començar a primers de maig de 1933 ial mes de juny, que hi havia una paga doble, em van donar 5 duros i jo corrents amb aquelles 25pessetes per la carretera per portar-les a casa. Havia cobrat!.

Llavors l'any 1935 el va absorbir el Banc Hispà Colonial. Aquest Banc ja era una micamés decent. Amb motiu del traspàs, els empleats del Banc van fer un pergamí per regalar alsenyor Torras, que era el President del Consell d'Administració i es va fer un dinar de comiat.

Encara tinc la minuta del dinar que es va fer, que quan la llegeixo m'esgarrifo, perquè esclar, avui dia, sigui per l'edat que ja tens o pel que sigui, no ho podries ingerir.

La minuta era en francès i recordo que en Paco de la Fonda és qui la va fer.El primer plat eren "Hors d'oeuvre". Vol dir que eren uns entremesos que allí hi havia de

tot. Llavors "Paella a la Valenciana", abundant i generosa com acostumava a fer en Paco. Detercer plat "Llagosta a la Tàrtara", o sigui mitja llagosta per cap, però no llagostes de fa midad'ara, sinó grans, d'aquell temps i encara voltada de Llagostins. I com a quart i últim plat "Poulet"a la cassola. O sigui pollastre.

Si ara em tingués de menjar aquests quatre plats, segur que no podria.Bé, llavors vam ser empleats del Banc Hispà Colonial fins l'any 1952 que en aquell temps

va ser absorbit pel Banc Central i ara fa uns anys aquest es va fusionar amb el Banc HispàAmericà. Però com que feia temps que havia demanat excedència, ja no he viscut aquestesúltimes incidències.

L'any 1946, que ja era casat, em varen nomenar Interventor i em van traslladar a SantCeloni. L'any 1947 vaig anar de Director a Puigcerdà i el 1948 amb el mateix càrrec vaig exercira Mollet del Vallès fins a l'any 1954 que com que vaig veure que el l'avenir al Banc no era massaprometedor i com que ja tenia una mica de negoci, vaig demanar excedència, i amb la Paquita -

la meva Esposa- vam anar tirant endavant, es van esgotar els tres anys reglamentarisd'excedència i ja no vaig tornar al Banc.

Pel que fa a esports havia fet Atletisme (perxa), Futbol (Penya Servós i infantil de)Granollers S. C.)- Deien els entesos que tenia molt pervindre com a porter. Amb motiu delcampionat local de Penyes organitzat el juny de 1936 pel Granollers Sport Club, va sortir unanota al setmanari "El XUT', comandat pel dibuixant Castanys, que ho confirmava tot dient es unporter fred i segur.

Pel que fa a afeccions lúdiques, una cosa que molta gent se'n dona de menys, però quea mi sempre m'han agradat: els Tangos.

(I en canta un d'humorístic.)

Esclata la guerra el 1936 i jo tenia 16 anys. El 1937 portat per l'ambient que ensenvoltava, que els rojos eren els bons i que els nacionals eren els dolents, em vaig apuntar a lesJoventuts Socialistes Unificades de Catalunya, perquè hi havia amics que n'eren.

Hi havia en Genis Viaplana i Mitad, l'Agustí Lorenzo i Gacía i altres. Ens en vam fer amben Vernet, en Francesc Vernet i Batet, el petit dels tres germans.

Llavors el mateix any 1937 van fer un camp d'instrucció preliminar a Pins del Vallés quedeien que ens preparaven per l'Exercit Popular i jo hi vaig anar. Vaig ser l'únic de Granollers.Però la gent que hi havia allí, tothom era de les Joventuts Socialistes Unificades. Un cop fet elcurset, -que poca cosa ens van ensenyar-, vam tornar cap a casa.

I ja entrat l'any 1938, quan hi va haver la retirada del Front d'Aragó, l'ambient que es vacrear va ser el de que s'havia de parar a l'enemic i llavors les Joventuts Socialistes Unificades vaorganitzar dues Divisions de voluntaris.

Ens hi vàrem apuntar els quatre que érem del Comitè Local del partit a Granollers. Jovaig arribar a ser el Secretari General de les Joventuts Socialistes de Catalunya (a Granollers)no pas pels meus mèrits polítics. Va ser degut a que, al ser cridats a files els que eren mésgrans només vam quedar la jovenalla i jo vaig ser el guenyo al país dels cecs. .En FrancescVemet era ei responsable de Propaganda, perquè sabia dibuixar, en Coma era dels pioners,dels joves, perquè era estudiant, i en Soler era el d'Organització. Ja li dèiem el Secretari delsProjectes perquè sempre tenia idees rares. En el local que teníem al costat del Casino, segonsell, hi teníem de posar a les finestres uns ferros, unes proteccions, perquè si mai vinguessin elsde la FAI a atacar-nos... bé, animalades.

I llavors vam marxar voluntaris. Segons ens va informar posteriorment en Juàrez -quihavia estat l'anterior Secretari General i estava incorporat a l'Exercit a la zona de València- vallegir una nota a La Vanguardia que deia: "El Comitè Local de las J.S.U.C. de Granollers, hamovilizado a cuatro Camaradas responsables...". Mira si teníem fama (?). En aquells moments,a les J.S.U.C de Granollers ja només van quedar les noies, la Paquita Bellavista, la Luz Díaz,l'Antonina Riera... res, quatre i encara sense el caporal, doncs s'ha de reconèixer que aGranollers sempre vàrem ser quatre gats i algunes gates...

Al marxar voluntaris ens van reunir a la Caserna Francesc Macià que era a Horta, en unsedificis en construcció i que posteriorment es van remodelar per instal·lar-hi els "HOGARESMUNDET".

Allà ens van reunir a tots i ens preguntaven si ens veiem en cor d'assaltar un lloc decomandament, fent-ho amb bombes de mà...

Tots dèiem que si, que bé...I llavors ens van portar a Valldoreix que era on hi havia l'Escola d'Especialitats. Que en

realitat era l'Escola de Guerrillers.Allà hi vam estar un parell de mesos aprenent a fer animalades. Només a fer mal. A volar

un tren, a destruir un pont, e fer un encreuament a una línia elèctrica...T'explicaven que tot era molt fàcil, doncs per destruir un pont, calia només posar la carga

explosiva en el punt on la volta és més alta i que al trencar la volta per allí, ja baixava tot. O béque per fer un encreuament a una línia elèctrica només calia tirar-hi una cadena que connectésdos fils... sí, tot molt fàcil, però hi podies deixar la pell.

A Valldoreix hi havia els instructors. Eren Russos. El partit de la Joventuts SocialistesUnificades estava dominat pels comunistes. Recordo que hi havia un capità, un home gran, quehavia lluitat durant la Guerra Europea (1914/1918). Encara portava una ferida que no se li haviapogut tancar. I em va passar una anècdota d'aquelles que de vegades l'expliques i es clar, fariure i no fa riure.

Allò que et feien posar cuerpo a tienra i t'ensenyaven com havies de disparar amb elfusell i un cop fet el disparo, et feien girar i quedaves de cantó. Com que estaves de panxa aterra quan havien acabat de disparar et giraves i et repenjaves en un braç i al girar-te, el peu del'altre cantó l'aixecaves.

Jo portava unes sabates que perquè duressin més, les hi havíem fet posar ferros i clausa la sola. El que en dèiem unes sabates ferrades. I al girar-me vaig alçar una mica la cama i vaigtocar amb el calçat al lloc on tenia la ferida oberta el Capità Rus a qui he fet esment i es clar, livaig fer mal i va començar a cridar: Camarada Pi, Camarada Pi... saltant com una llagosta. Ells'havia acostat pel darrera per veure si la posició de tir i descans eren correctes i, es clar, no elvaig veure.

Allí a Valldoreix també hi havia algun instructor del país que ja havia actuat,concretament a la Zona Sud, a Andalusia. Ens va explicar una acció en la que hi va intervenir.Volien atemptar contra el General Queipo de Llano.

Travessar les línies i endinsar-se en el camp enemic, és relativament fàcil. Les trinxeresno és una línia continua. I pels llocs on no n'hi ha —turons o fondalades- és fàcil passar a l'altrebàndol.

Des de el Servei d'Espionatge nostre, havíem rebut la noticia de que en Queipo de Llanotenia per costum uns dies determinats, anar a visitar un sector concret del front.

Van preparar-ho tot per tal de que per la carretera que tenia de passar, s'hi posés elparany per matar-lo. Es tractava d'una carga de trilita que explotaria al passar el cotxe delGeneral, ja que havien posat un cordill que travessava la carretera i que estava connectat a unamecanisme que al tibar o trencar el cordill es faria contacte a unes piles elèctriques i explotariala trilita.

Tot ja instal·lat i esperant el pas del General, resulta que qui va passar va ser un pagèsamb el seu burro que anava a treballar al camp i al tocar el cordill.

Pagès i burro van saltar pels aires...A més dels instructors, de vegades, venia el Comissari. Ens feien arengues en el sentit

de que l'esperit guerrer i de lluita, havia de ser conscient de la victòria i més o menys sempreacabàvem igual: s'han de matar els feixistes!.

I quant estàvem sols, el Capità Rus de la ferida, ens deia: con uno que mateis esbastante. Si cada uno mata un fascista, guerra terminada. El raonament era perquè com que lameitat dels espanyols érem a cada banda, si cadascun de nosaltres en matava un d'ells, elresultat no podia fallar.

Jo era de les Joventuts Socialistes Unificades, però segons els del P.O.U.M. érem elscontra revolucionaris perquè els revolucionaris de veritat eren ells.

El meu germà, en Joan, resulta que ell es va fer de les Joventuts Comunistes Ibèriques(P.O.U.M.) i es veu que també el van ensarronar i també volia marxar voluntari amb la columnadel Vallés o alguna cosa d'aquestes.

La Mare, no sé com se'n va assabentar i com que el local del P.O.U.M. era ben bé aldavant de casa nostra -aquella torre que en deien de can Rius- al veure que no el trobava perenlloc, s'ho va pensar. Va entrar al local del P.O.U.M. i potser degut a la ignorància del queestava fent i on, va començar a escridassar a tots els del local, a veure on era el seu fill i encaraque li van dir que no, que no hi era, ella, sense encomanar-se a Déu ni al dimoni, com que erauna dona molt decidida, el que se li va acudir va ser pujar a dalt al primer pis i va trobar al Joanamagat sota d'un llit, amb tot a punt i preparat per anar-se'n de voluntari. El va agafar per unaorella, el va portar cap a casa i allà el va tancar en una habitació perquè no es pogués escapar.

Una altre cosa que recordo és allò de que no tot es fa bé per tothom. Nosaltres teníem ellocal de les Joventuts Socialistes Unificades al costat del Casino. Els Ajuntaments tots eren dels

partits d'esquerres, i els Socialistes en formaven part amb el P.S.U.C., perquè les JoventutsSocialistes Unificades érem massa joves per formar-ne part ni teníem prou categoria, peròestàvem convençuts que els nostres ho feien més bé que ningú. Fins que un dia va venir unaveïna d'allí al costat mateix, es va dirigir a nosaltres i va començar dient: "oh, ja que vostès, jaque vostès son dels que remenen les cireres... això està malament, això altre també, allòigual..." i va treure una llista del que fèiem malament que vam arribar a la conclusió de que no totho fèiem bé per tothom, de manera que jo personalment vaig quedar ben desenganyat.

Bé, a l'Escola d'Especialitats quan ja vam saber prou de fer el burro, a n'en Coma i a mi -els altres van anar a un altre destí- ens van enviar a la 236 Brigada que estava a Coll de Nargó.Allà hi vam estar un quant temps perquè la feina dels guemllers era que el dia que ens donavenfeina, era passar a l'altre cantó. Hi havien guies que sempre passaven per la serra del Montsec,pel cantó de Tremp i nosaltres estàvem a bastants quilometres del front. Jo no vaig tenir ocasiód'intervenir en cap operació perquè durant aquest temps va venir la retirada dels Internacionals illavors van treure molts caps (mandos) que hi havia a la Divisió.

Llavors buscaven un escrivent per portar la Divisió perquè quedaven sense personal alsdespatxos i l'únic que hi havia a les fitxes allí apuntat, era en Ramon Coma. Per evitar dir queera estudiant -durant la guerra ser estudiant era ser feixista- en Ramon es va inscriure com aoficinista. El van cridar, i li van dir que es preparés, que agafés el sarró , que aniria a la Divisió iel noi es va espantar. Perquè ell només era estudiant, no havia exercit mai, i es va espantar. Vadir la veritat, que no es veia en cor i llavors el capità que precisament era francès però es deiaMartínez, -d'ofici miner- i que treballava a les mines que hi ha a la frontera de França ambBèlgica, voluntari internacional, tot astorat va dir: <>Pero es que en toda la Brigada no hay unescribiente? i en Coma li va contestar: Si, hay un chico que trabajaba en un Banco...

Bé, em van cridar a mi, van mirar la meva fitxa i es clar, nosaltres durant la guerra, elsempleats que treballàvem als Bancs, érem Bancaris. Ens posaven aquest nom. I aquell home,que era un miner, es va estranyar i em va preguntar: <jQue hacias tu?. ^Hacias bancos oqué...?. ^Bancaris, que es?.

Jo no feia bancs, vaig contestar. Jo treballava en un Banc...Pues, haberio puesto!.Bé, el cas és que em van traslladar a la Divisió i per a mi es va acabar la guerra. Es dar

que de totes maneres això era al juliol o a l'agost del 1938.

Vam estar a Guissona, amb l'Estat Major en una torre on hi havia estat en Negrin. Tambévam estar a Concavella, a la Baronia de Rialp... i llavors va venir una ordre del Ministeri deDefensa, que per estar -com que jo era el Cap dels oficinistes de la Divisió, (que era sol) perquèal ser una Divisió de Guerrillers, era mig camuflada, ja que en una Divisió centenars o milersd'homes i allà érem tres o quatre Brigades i hi havia un Comandant que era el Cap de la Divisió,que en aquella època era conegut com a Major, el Comissari, el xofer, el motorista i l'escrivent-doncs resulta que segons la llei, aquest últim havia de ser Sergent. I ja em tens amb 18 anys,amb galons de Sergent quan al Banc no havia passat de la categoria de Botones.

Els hi vaig fer avinent que primer hauria d'haver estat caporal i que segons les normes,també hauria d'haver estat sis mesos al front... i em van contestar que en el cas meu nocomptava, perquè els guerrillers no estan a la línia del front. I com que ja feia més de mig anyque estava al cos de guerrillers, em van dir que tot era correcte.

Mentre estàvem a l'escola de Valldoreix, aquests russos, sigui pel que vulgui, ens vanensenyar molt bé quan anàvem al tir, per apuntar. Sobre tot el punt de mira i l'alça, i no sé què ino sé que més.

La qüestió és que allà a la Divisió de guerrillers, moltes vegades el Comandantorganitzava un concurs de tir i l'home s'empipava com una mona, perquè sempre guanyava elescribiente. Aquest Comandant era un Valencià -aquesta Divisió es va muntar a València abansde que es tallessin les comunicacions- i amb ell, la majoria eren d'un poble que es diu Bunol.

I de vegades fèiem broma perquè clar, dèiem, els de Granollers som Granollerins, els deBunol, Buholeros i ell rectificava dient: els de Bunol, Bunolenses.

Allà, l'únic que hi havia que no era del Partit Comunista, era el motorista que era de laFAI . Aquest, d'acord amb les seves doctrines anarquistes tenia a la boca sempre la mateixasentència: "La política, pels polítics. Pels que en vulguin fer i en vulguin viure". I jo, a la llarga,també ho he adoptat.

Finalment va començar la retirada. I les nostres unitats es van dedicar a destruir ponts ifer malbé tot el que els hi semblava. Encara recordo un cas en que una unitat d'en Líster ens vacrear problemes.

Les nostres unitats, els guerrillers, la seva feina era volar els ponts. Perquè, es clar, lafinalitat era que els feixistes no ens poguessin atrapar i el que feien, carregaven un camió ambguerrillers i explosius i anaven a un pont, el dinamitaven, el feien saltar, el destruïen i marxavenvint o trenta quilometres lluny.

En una d'aquestes ocasions, es van trobar la Brigada d'en Líster i aquest com que era unfanfarró, els va dir que si chaqueteaban, que si abandonaban el trentè i els volia afusellar a tots.

Menys mal que per aquella zona hi havia totes les forces importants de la Divisió i ambpenes i treballs, però, els van salvar.

Va seguir la retirada i nosaltres vam ser dels últims que van passar a França per la Vajol,després d'Agullana. Era el 8 o el 9 de febrer de 1939.

Encara hi ha un altre cas. Amb la retirada vam anar a petar a Sant Pere de Torelló. Comque llavors no hi havia carretera i ens teníem de trobar a Figueres, llavors vam tenir de tornarendarrera i el curiós és que vam passar per la carretera d'aquí (Cantonigròs) per anar cap a Oloti seguir cap a Figueres i quan vam ser...

Quan ens vam reunir tota l'Agrupació a Valldoreix, es va donar el cas de que no hi haviaprou vehicles que estiguessin en condicions per desplaçar tota la gent, però com allí hi teníemun taller de reparació de cotxes, es va optar per agafar un turisme que no tenia motor, doncsl'estaven reparant. Van lligar el cotxe al darrera d'un camió amb una corda, i aquest el vaarrossegar tot el viatge. Vam fer broma sobre l'afer, doncs fins a Olot vam fer la retirada amb uncotxe sense motor.

Recordo que vam passar per Granollers doncs ens teníem de trobar a Sant Pere deTorelló. Però com que les carreteres anaven plenes de refugiats, quan s'arribava a una poblacióes produïa un tap i no hi havia manera d'avançar.

Essent jo de Granollers, els hi vaig dir per on havíem de passar per evitar la carretera, ivam pujar per el carrer de Sant Jaume, Ricomà o de Barcelona -no ho recordo segur- per laPlaça de la Porxada, carrer de Corró amunt i vam anar a sortir a Les Franqueses.

Mentre vam travessar Granollers vaig estar vigilat per tal de que no desertés. Cosa que aRoda de Ter, va fer un company que feia de xofer en un camió i que's deia Castafier qui ho vadir ben clan "A mi no se m'ha perdut res més amunt".

Un cop a Sant Pere de Torelló ens vam reunir tot el que quedava de la nostra unitat i esva rebre l'ordre de que l'altre punt de trobada era Figueres. Que s'abandonés tot el material queportàvem, que es cremés i que per Olot anéssim cap a Figueres.

Un cop a Olot, no sé perquè ens vam tenir de parar i passant per un carrer estret delsque hi ha a aquella població, tot d'un plegat veig a dins d'un edifici, detingut, en Coma, que enshavíem incorporat plegats i com he dit va ser incorporat a la mateixa unitat que estava jo, i comque a la retirada tots anàvem disseminats, l'havien detingut com a pròfug. Però com que joestava a l'Estat Major, m'havia fet un paper, un ofici, amb la capçalera i el segell oficial que deia:Se mega a las Autoridades Civiles o Militares que ayuden al Sargento Pedró Pi Cabanes... Bé,va ser una astúcia que em vaig muntar.

Quan vam pogué parar els cotxes vaig anar cap a on tenien presoner a n'en Coma, vaigexhibir el document i vaig dir que anava recollint tots els soldats que estaven escampats i queens teníem de trobar a Figueres.

El van deixar anar, però aquells camions amb els que havia arribat a Olot ja havienmarxat.

Ens vam preguntar com ho faríem per anar fins a Figueres i en Coma em va dir que ellsanaven amb un Balilla... Jo no havia portat mai cotxe. A casa teníem camions, tenia una lleugeraidea de com funcionaven i per primera vegada a la meva vida, vaig posar-me davant d'un volantper conduir-lo.

Va resultar un viatge especial. Degut a la meva inexperiència, la major part del recorregutel vaig fer conduint amb primera. Tocar el pedal del fre era crear tota una pila d'inconvenients. Elvehicle ja estava força desmanegat i a la primera frenada -els frens no eren hidràulics com ara-al fer força amb la cama, la butaca va cedir endarrera sortint de les guies i ja em tens a mid'esquena. Aleshores, en Coma es va posar al darrera meu i amb els genolls premia el respatlleri al fer força per frenar com que l'estampia entre el meu respatller i el seu, només sentia ui!, ui!,ui!...

Es va arribar finalment a Figueres i allà vam trobar tot l'Estat Major, tots els capitostos. ElComandant... tots vestits de paisà i com que era un home ben plantat i robust, amb el vestit depaisà que li venia una mica just, semblava en Pepito va de curt. Va preguntar que havíem fetamb la documentació de l'Oficina i li vaig dir que tot ho havíem cremat. Tal com ordenar.

Llàstima!, va exclamar.I és que nosaltres teníem bitllets, diners, dels nacionals.Quan els nostres guerrillers feien el que en deien una sortida, i que en certa ocasió es va

arribar a anar a Saragossa, per deixar en un cine d'aquella capital, impresos del discurs quehavia fet el General Yagüe on reconeixia que l'Exercit Roig també era valent... discurs que perpart dels nacionals va ser censurat.

Per això el van fer imprimir i és va deixar escampat a unes quantes butaques buides enun cinema a Saragossa, per tal de crear una psicosi de malestar. Els que anaven a fer la sortida,portaven diners nacionals.

Aquestos provenien de quan es va conquistar Terol. La Sucursal del Banc d'Espanya vaser saquejada i molt diner va venir al Comandament del XIV Cos d'Exercit pensant amb la utilitatque ens podia tenir per la nostra feina.

Recordo encara els bitllets de CENT pessetes de color marró.Quan va començar la retirada es va donar l'ordre de cremar aquests bitllets i documents

de la nostra oficina, que podrien ser d'interès per als atacants. El cas és que jo no els vaigcremar. Els vaig guardar perquè vaig pensar que els podria guardar com a record. Els portavaen una butxaca del pantaló caqui. Deuria portar sis o set mil pessetes.

El Comandant va dir que era una llàstima que els hagués cremat doncs ara ens serviriena França. (Una pesseta d'en Franco, era un Franc Francès. Una pesseta d'en Negrin no teniacap valor. No la canviaven.)

I jo vaig ser tant pau que li vaig dir que tenia aquelles pessetes i em va dir Dona m'ho,dona m'ho... i em vaig quedar sense ni cinc cèntims que al camp de concentració ens hauriaanat molt bé perquè de gana en vam passar bastant i llavors vam fer et comentari de queaquests fan com el "Capitàn Arana"... ens van abandonar. Ells van travessar la frontera ambpassaports legals i nosaltres sense. A peu, vam passar per la Vajol i de la Vajol vam anar cap aLe Bolou, cap a Saint Cyprien... dos o tres dies a peu, sense dormir...

Una cosa recordo de Le Bolou... A Granollers, abans de la guerra, els pobres, sempreeren els mateixos, vuit o deu. Anaven per les botigues, per aquí o per allà, i els hi donaven elscèntims de pobre, un cèntim o dos cèntims, i a les fleques sempre els hi donaven un tros depa... Doncs quan vam passar per Le Bolou, hi havia unes taules -a l mig del carrer principal delpoble- amb paper que feien d'estovalles i hi havia uns trossos de pa i cada un que passava ensanaven donant un tros de pa i em vaig recordar d'aquells pobres de Granollers... i jo mateix emvaig fer pena.

Finalment vam anar a parar ai camp de concentració de Saint Cyprien. Allò era undesastre. Estàvem sobre la sorra de la platja. Per menjar, un pa que suposo deuria fer un quilo -per vint-i-cinc persones-. Es tenia de fer una llista de vint-i-cinc persones, et donaven el pa i resmés. Pertot el dia. I per veure, aigua de la platja... salada. Del mar.

Ei camp eren uns arenals voltats de xarxa de filferro i vigilats per uns senegalesos... unsnegres alts, que deurien fer dos metres d'alçada. Descalços... Fixat, érem al mes de febrer peròells anaven descalços i amb el fusells i les baionetes... i allà vigilant que no s'escapés ningú.

De tot això resulta que vam passar una gana que no ho vulguis saber. A l'alçada d'uncampanar.

1 llavors l'aigua!. Era aigua de la platja que la fèiem pujar amb aquelles bombes del tipusdel Far West, aquelles que hi ha una palanca... això si, deien que portaven uns filtres pereliminar la salabror del aigua del mar. Ironies de la vida. Aquests filtres no servien de res.

Les diarrees... la gent... i encara recordo que tot i passar-les tant malament encara hi vahaver qui va tenir l'humor de posar lletra al tango Silencio en la noche que deia: llenando demierda las playas de frància...

Estàvem a la platja. Per evacuar, hi havia una zona d'uns vuit metres des d'on arribaval'aigua del mar.

El drama era que amb les diarrees molts no tenien temps d'arribar a aquella zona. Quanhi anaven i no podien aguantar més, és quedaven parats, drets, i amb un rictus com si riguessin,consumaven el cagar-se a sobre.

Això potser fa riure, però era tràgic. A Saint Cyprien, precisament i per aquest motiu,quan un no podia arribar prop de l'aigua a defecar i s'ho feia pel camí, li cridaven a la playal. Iquan a un el volien engegar a la m.... li deien a la playa\.

Aquest tema era conegut pel nostre fill Jordi qui un dia al tornar d'un cine de tercera oquarta categoria, de Barcelona, ens va explicar que durant la projecció, hi va haver unainterrupció, es va allargar una mica i tot d'una es va sentir una veu forta com un tro que va dircridant: A LA PLAYAL El Jordi ens va comentar: aquest deuria haver estat a Saint Cyprien.

Penseu que era literalment allò del pa i aigua. Que es podria traduir per poc i dolent.Pa sol i aigua de la platja, encara que hi havia uns filtres... allò era un desastre.De Saint Cyprien n'hi va haver algun que es va poder escapar...

Més avall, a Argelers, n'hi havia un altre de camp de concentració.El meu germà Joan, que treballava a can Baulenas i el taller estava militaritzat pels

Carrabiners per fer les reparacions dels seus cotxes i camions, quan van fer la retirada, encomptes de quedar-se a casa, -que ningú l'obligava- també va marxar amb els Carrabiners.

I va anar a parar al camp d'Argelers!.Allà es va trobar amb uns exguerrillers de la 75 Divisió que s'havien escapat de Saint

Cyprien creient que a Argelés sur-mer s'hi trobarien millor i parlant de la 75 Divisió el Joan els vadir: Jo a aquesta Divisió hi tenia un germà...

Oh si el Peret, el Peret... van exclamar els interlocutors d'en Joan.El cas és que vam coincidir junts, amb el meu germà, al camp de Saint Cyprien ja que va

venir junt amb els exguerrillers que van tornar des de Argelés doncs van comprovar que erapitjor el remei que la malaltia.

Quan vam arribar abans d'entrar al camp de Saint Cyprien, et preguntaven si volies anaramb en Franco o amb en Negrin. Els que escollien en Negrin els feien situar a la dreta, i al'esquerra els d'en Franco.

La nostra Divisió, dominada pel partit Comunista, feia tota la pressió possible perquè elsseus homes escollissin Negrin. El pobre que triava Franco, -anava arribant gent de totesprocedències, que no necessàriament eren de la nostra Divisió- de fill del que vulguis en amuntli deien tot. Nosaltres, com uns bens, vam escollir Negrin...

Al cap d'uns dies, van començar a traslladar gent per descongestionar el camps deconcentració.

A nosaltres, ai Joan i a mi ens van enviar des de Saint Cyprien a Le Barcarès. Allà ja hihavia barracons, i ja es menjava una mica més decent. I allí vam trobar un altre de Granollers,en Joan Font, que ara és el cunyat del Jaume Anfruns. A Granollers vivia al darrera de casanostra i durant la guerra s'havia espavilat i fins i tot havia fet calerons...

Doncs aquest vailet ja estava ficat a la cuina.Es curiós perquè era una cosa no massa freqüent, arribar a nou destí i pogué entrar a la

cuina... Jo el que em recordo que llavors vaig saber, perquè no ho havia sabut mai, que la cebafregida fa olor. A casa no me'n havia assabentat mai.

Ens va donar una ceba, un tros de bacallà, dues o tres patates i una llauna buida, demargarina i una mica de margarina. I sé que vàrem fer un estofat de patates amb bacallà. Elcuiner va ser un que també vam trobar de Granollers, que havia estat el Secretari General de la

U.G.T. i que es deia Antoni Marïuz i Garcia que casualment també vivia darrera de casa itreballava fent les soles de les espardenyes per en Sanchis que estava al carrer de SantaElisabet, prop de les Travesseres, pels vols de can Puntes... Doncs aquest, que era mes granque nosaltres, es el que va fer l'estofat i mentre cuinava va ser quan em vaig assabentar quequan fregies ceba feia olor.

Llavors d'aquell camp vam sortir, perquè qui volia anar voluntari a la Legió, li donaventotes les facilitats, i ja era més complicat anar als camps de treball. De totes maneres ens hi vamapuntar al camp de treball, perquè entre altres coses, ens van dir que allí menjaríem el mateixranxo dels soldats francesos i no sé que ni sé que més coses... El cas és que vam anar a parara Mourmelon-le-Grand prop de Reims. Com he dit abans, vàrem fer la volta a França sense labicicleta.

El nostre periple va començar tocant la frontera d'Espanya i anar tirant amunt pel cantódel Mediterrani i amb l'anada al camp de treball esmentat ja érem més amunt de París, prop d'onhi va haver durant la primera Guerra Europea, la famosa batalla del Marne... Aquella zona ésterreny militar i vam anar a parar a un campament militar.

Crec que aquesta distribució de personal, una mica era per repartir-nos. No tenir juntamassa gent. Als camps de concentració hi havia massa gent i Deu nos en guardi d'un daltabaix.De manera que n'enviaven cent o dos-cents en un lloc i altres tants en un altre.

Ens van dir que arranjaríem camins. I el primer dia, tots plegats, amb l'afany de quedarbé, amb el pic i la pala ens hi vam fer com sí fos un preu fet.

A mi, a l'hora de prendre les dades per tenir-nos controlats em va preguntar quin era elmeu ofici. No vaig voler dir que treballava en un Banc. Vaig dir que era fuster, perquè vaigrecordar que de petit havia fet algun carretó... Vaig pensar que dir que era escrivent seria perdreel temps. Però a tots, sense excepció ens va equipar amb pics i pales i apa!, a arranjarcarreteres.

Al segon o al tercer dia d'estar allà treballant, van venir Oficials francesos, van observarla feina que havíem fet i van dir: Ep!, Stop!, Piano!, que això ha de durar, eh?. No treballeu tant,eh?. Poca poc!.

Ara que han sorgit els Oficials francesos val la pena fer un incís. Ja reprendrem...El dia 14 de juliol, a França, es celebra la Festa Nacional. En tal dia va ser conquerida la

Bastilla.Entre els que estàvem com a treballadors a Mourmelon-le-Grand hi havia un xicot

aragonès, de nom Gacia, que era molt destre fent treballs manuals.Amb unes fulloles i uns taulers i unes cordes de piano que els mateixos Oficials

francesos li van facilitar, es va construir una guitarra que, pesi a penúria de materials, sonavaforça bé. Tal és així que en va haver de fer-ne una per als Oficials.

El referit dia 14 de juliol es va organitzar un petit festival. I van demanar al Gacia quetoqués alguna peça per tal de col·laborar en el festival. I se li va ocórrer interpretar El sitio deZaragoza. Ell era Aragonès. I la interpretació es va fer amb tanta efusió, que ens va emocionar atots.

Els aplaudiments de l'Oficialitat francesa i de la mateixa tropa, junt amb els nostres, vanser espontanis, sincers i sorollosos.

Els francesos ignoraven el missatge, el rerafons de la partitura. Pel Gacia i per totsnosaltres va ser un crit de llibertat. En aquell moment no ens sentíem inferiors a ningú.

Reprenem...Una cosa molt curiosa que no havia vist mai, és que el francesos, la pala que tenen per

treballar és una pala molt petita i un mànec molt llarg. Vol dir que ni s'han d'ajupir.Així com aquí tenim la pala més aviat curta de mànec i ample de pala, allà no, la pala és

petita i el mànec molt llarg. Vol dir que sense ajupir-te anaves fent...Aquell camí de carro d'uns dos metres i mig, el fèiem el doble d'ample, a cinc metres.I al remoure la terra, encara sortien cascs de la batalla del Marne -aquell terreny era

acotat-. De vegades trobàvem caus de conills i al remoure la terra en sortien a mansalva.... peròno es deixaven agafar.

Com que amb el contingent que vam anar a parar a Mourmelon-le-Grand, hi havia gentgran, de les lleves del 1929 i 30, que eren uns veterans i més o menys sabien de que anava lacosa, es va convenir en fer una Instància a l'Ambaixador Espanyol per tal de repatriar-nos il'ambaixada va contestar que allò no era de la seva incumbència i que si volíem tornar aEspanya el que teníem de fer era presentar-nos a la frontera d'Irún i demanar pogué tornar acasa... com si anar d'on érem fins a Irún a la frontera fos bufar i fer ampolles...

Però no sé d'on es va treure que a qui ens teníem de dirigir, era al Cònsol franquista...Però allà com que n'hi havia que eren una mica de la ceba -sigui perquè no podien

tomar o el que fos- llavors vam veure que hi podia haver una mica de sabotatge perquè ellscontrolaven, i el que vam fer, com que jo tenia un oncle que vivia prop de Paris, un germà de lameva Mare que ella, des de casa, sempre m'hi feia escriure. Durant la guerra del 14 al 18 vaanar a treballar a França, ja s'hi va quedar, s'hi va casar i van tenir un fill que ha vingut a casavaries vegades per vacances...

Vam enviar la carta dirigida al meu oncle, però a dintre hi havia la carta dirigida al Consola París, demanant tornar a casa.

Al cap d'uns dies van preparar un vagó i vam anar fins a Fuenterrabia, a Irún. Desprèsvan arribar els avals corresponents, però d'entrada ens van portar cap a un camp deconcentració. Era l'agost de 1939. Ens va venir just que no ens agafés a França l'esclat de lasegona guerra mundial 1939-1945.

Un cop al camp de concentració a Espanya, segons quins avals, no valien. Depenia delscamps. Si eres a un camp on manava un Capellà, valia un tipus d'aval. Si manaven els deFalange, en valien uns altres.

A nosaltres a Granollers ens feien uns avals que eren dos industrials o comerciants quet'avalaven i llavors l'Alcalde deia que allò era veritat o una cosa semblant.

Bé, doncs nosaltres al camp de concertació de Deusto que és on ens van portar, ens vandir que aquells avals no valien. En canvi, un home gran que també era de la Divisió -deprofessió taxista- aquell portava un aval d'un Alcalde de barri i a aquell li van acceptar i vamarxar de seguida del camp.

Em vaig passar onze mesos i uns dies en un Batalló de treballadors a Bilbao. I ftns queva venir una disposició -era l'any 1940- dient que ens llicenciaven a tots i que ja ens cridarienper fer el Servei Militar.

El Batalló de Treballadors, era caòtic. Estàvem en una base de recuperació d'automòbils.Ens van donar com a distintiu un gorra rodona, com de pres, on hi havia pintada una T

que el Comandant de camp ens va fer llençar perquè no ho volia. Aquest senyor era català i esdeia Companys. Els comentaris eren si tenia parentesc de lluny amb l'exPresident de laGeneralitat.

A aquella base, hi havia els treballadors -els presoners- que no teníem l'aval ambcondicions, soldats que feien el servei militar, també hi havia aprenents i finalment hi havia civils.O sigui que allò era a una Babel a l'estil militar.

Llavors en comptes de donar-nos els dos rals de les sobres, -el sobrant de l'assignaciódiària del soldat- per la feina que fèiem ens donaven una gratificació d'una pesseta, de sis rals,de dues pessetes i em sembla que la més alta era de deu rals.

Bé, com que a mi em van posar a l'Oficina de la Secció d'Electricitat, resulta que allà emvan posar una gratificació de dues pessetes. I Llavors anàvem a dormir a una casa particular.

Ja m'explicaràs quina mena de Batalló de Treballadors era allò. Perquè tothom anava adormir a una casa particular. Perquè un Batalló de Treballadors en realitat era un càstig atreballs forçats sense la presó.

I encara recordo que alguna vegada volien aclarir-ho. Això no podia ser perquè si tota lagent que érem allà, que hi érem a cents, tota aquesta gent oficialment estàvem allotjats en unatorre que estava a les afores de Bilbao-Deusto, i en aquesta torre més de vint o vint-i-cinc ja nohi cabien per dormir...

Era una torre normal i corrent i es clar, un dia hi va haver un Sergent, -el Sergent Ribera-que va dir que això era a can seixanta i que ho volia arreglar. Que per tant, es tenia de passarllista i que tots a dormir a la Caserna (la torre).

Bé, va començar fent-nos formar al pati. Era un col·legi dels Salesians, que va serconvertit en una base de recuperació. Va començar a passar llista i com que allò era a eldesordre total, ens cridava amb el nom i el primer cognom, i ell deia: fulano de tal i Puncontestava per la dreta , l'altre per l'esquerra, l'altre pel mig i quan ja en portava trenta oquaranta, ens va engegar a fer punyetes.

Va parar de passar llista i va dir tots cap avall. I com que del col·legi a la torre hi haviaprop de mig quilòmetre, pel camí va anar marxant gent i quan van arribar a la torre, només erenels vint o vint-i-ctnc que dormien allí.

Jo per dormir, pagava 1,25 pessetes per nit i a més em rentaven la roba, en una casaparticular, que estava a dos minuts de la base.

L'edifici de la Universitat de Deusto la ocupàvem els del camp de concentració. Aquestedifici tenia quatre o cinc pisos d'alçada i quan ens cridaven a toc de corneta pel que fos -passar llista, baixar als menjadors, etc. etc-, hi havia un caporal, que era esguerrat, tenia undefecte físic que no recordo que era, i el bèstia, es posava a l'escala i a mesura que anavenpassant, amb el cinturó, ens anava pegant i cridant venga , aprisa, ràpido... Era una manera detreure el seu mal humor fruit de la seva anormalitat física. Com que l'escala era ample i ell esquedava a un cantó del replà, només ens va agafar desprevinguts ei primer dia, perquè a partirdel segon dia baixàvem pel cantó de la barana i allí no arribava la mala baba del seu cinturó.

Altre cosa és, que com que jo estava a la Secció d'Electricitat de la base aquesta, quanera Fhora d'anar a cobrar les sobres, teníem d'anar a la caserna que era la torre... -els que hemtreballat en un Banc, la primera cosa que aprenem, és a fer una firma que no s'entengui gaireque ja la tens preparada per el dia que t'ascendeixin-, i quan em van dir ves a baix a cobrar lessobres, el Brigada em va preguntar de quina Secció era i quan personal hi havia i tot seguit emva dir: aqui tiene el dinero, firme aqui.

Vaig firmar i de seguida em pregunta: <>Esto que es?.Tinc d'aclarir que quan vaig decidir el tipus de firma adoptat, va ser degut a que per

escriure PEDRÓ, com que la D i la R no son pas precisament fàcils de lligar, vaig optar perescriure el nom en Català PERE i així em va resultar més fàcil i viable l'escriure Pere Pi.

Li vaig explicar al Brigada. No va estar de romanços i va dir: Bueno, pondremos Pedró Piy todo arreglado.

I així és va acabar aquesta anècdota.

& & & & &

Els de casa, quan van saber que estàvem a Bilbao, van venir al cap de vuit o deu diesque érem allà, doncs ja ens havíem escrit.

Quan van venir, van anar a un Hotel, van demanar permís als superiors de la Base per sipodíem anar amb ells i no hi va haver problemes. Tot al contrari, doncs eren dos racions menysque s'haurien de servir.

Vam anar amb el meu germà a aquella fonda i aquell dia per sopar van fer llenties.Llenties estofades. El meu Pare ja n'estava tip de durant la guerra, la meva Mare igual i el meugermà com que havia estat militaritzat poc temps, tots les van deixar. Doncs jo em vaig menjartotes les llenties. Les de tots quatre. Entre la gana passada a França i la joventut -que denormal hom menja més- no en vaig deixar ni una.

També ens vam quedar a dormir a l'Hotel i com que era al principi del camp deconcentració i encara no anava a dormir a la casa particular, com que la costum era dormir aterra, al fer-ho aquella nit amb un matalàs, vaig estar tota la nit que no m'hi trobava, acostumat adormir a terra.

Com a cosa anecdòtica em ve a la memòria que quan vam arribar al Batalló deTreballadors a l'hora de distribuir-nos, ens anaven cridant i per les dades que tenien al'expedient, ens col·locaven.

Anaven dient, fulano, a tallers, fulano a electricitat, etc. etc. i va arribar el torn a un que alpreguntar-li el cognom va contestar, Tocino, A la cocinal va cridar el Sergent que feia ladistribució...

10

&&&&&

En un altre ordre de coses, va passar-ne una que val la pena recordar.En un dies, entràvem a la Setmana Santa de l'any 1940.L'Església, la clerecia, per dir-ho sense embuts, tenia la butlla. Feien i desfeien com els

venia de gust.Setmana Santa, Quaresma... dejunis, abstinències, misses, processons...Nosaltres els del Batalló de Treballadors, els diumenges i festius anàvem a la Plaça

Major de Deusto que estava casi tocant a la Ria del Nervión. Allí, organitzat i sufragat per lestasques que hi havien a aquella plaça, es feia ball. A l'aire lliure. Un tocadiscs amb altaveussituats a l'entorn de la plaça.

Jo no n'he sabut mai gaire de ballar, però també hi anava perquè hi anaven elscompanys. Els catalans teníem certa fama de que érem bons balladors. Però jo m'excusavaexplicant que era l'excepció que confirma la regla. Es ballava, es bevia i es berenava. I aixífèiem la festa.

Hi havia pocs discs en existència. De manera que ja els sabíem de memòria.Tots esperàvem que per Setmana Santa, com a mínim, no podríem anar a la Plaça

Major, perquè ho prohibiria les autoritats eclesiàstiques com era habitual. Però resulta que elBisbe de Bilbao -que lamento no recordar el nom- va anular les disposicions que al respecteexistien.

Les va justificar de la següent manera: Es preferible que los mozos y las mozas bailen enla plaza pública de Deusto, a la vista de todo el mundo, porque sinó aún es peor, pues lasparejas se suben al monte (el Pagasarrí y Archanda), nadie los controla, ni nadie ve lo quehacen.

Un bon filòsof aquest Sant Baró!. Penso que hauria estat un bon Sant Pare.

& & & & & & & & &

P.C. .- Una cosa abans de seguir. Has dit una dita, una frase, que voldria tenir-la benclara. Aquella que diu: Si de jove....

P.P. .- Si, Qui de jove no és revolucionari, es que no te cor; Ara bé, el que de grancontinua essent-ho, aleshores és que no té cap.

11

CASSET I, B)

P.P..- Sempre faig la broma de que vaig fer la votta a França sense la bicicleta. Perquèvàrem entrar pels Pirineus vam anar a parar quasi bé a la frontera amb Bèlgica i segons vanexplicar vam passar per París, per sota, perquè nosaltres no ens vam pas assabentar de res, i altornar vam entrar per Irún o sigui que vam fer tota la volta.

La tomada a Espanya va ser a l'agost de 1939 i el setembre va ser quan va esclatar laSegona Guerra Mundial.

Al camp de treball Francès ens buscaven les pessigolles perquè ens apuntéssim a laLegió Francesa. Anaven temptejant, buscant tres peus al gat, perquè t'apuntessis ja que ells hoveien a venir de que hi haurien bufetades. Nosaltres a dintre el camp de treball no ensassabentàvem de res.

Sort de que al camp hi havia gent gran quina experiència ens va salvar de més d'un malpas, perquè els francesos feien intents de militaritzar-nos i nosaltres, els joves, hi hauríemcaigut. Però els veterans ens van dir: Quan diguin per fer instrucció, féu veure que no enteneu elque diuen...

Una cosa que rememoro es que allà al camp de treball ens donaven el mateix menjarque als soldats francesos. Nosaltres, acostumats a un plat i fondo, quan van veure el menjard'ells que eren dos o tres plats, però racions com per ocellets, vam dir que amb això ensmoriríem. I llavors es va demanar que a nosaltres, en comptes de tres plats, que fessin un bonplat de cigrons o mongetes i si ens tenien de donar mig pa, que ens en donessin un.

I com que llavors era un subministre apart, els caps espanyols van fer com una mena desoterrani per fer com una espècie de nevera, per poder repartir ells el subministre. Però quan vaser l'hora de posar-ho en pràctica, com que ens coneixíem, tots com un sol home vam dir: No!,de cap manera. Que ho segueixin repartint els francesos. Que abans de frares, hem sigutescolans...

Ens volien portar el control dels queviures. Però es clar, com que ja sabíem el peu quecalcem els espanyols, vam dir que no serien prou imparcials i no vam acceptar-ho. Oi que tot eldemés ho portaven els francesos?. Doncs que el tema del menjar també el portessin ells.

Tornem enrera.Quan érem a Saint Cyprien, que per cert passàvem una gana de mil dimonis, em vaig

recordar infinitat de vegades d'aquella dita: Qui te gana somnia pa. I evocava que a casa, elsdiumenges per regla general la Mare portava a taula canelons i pollastre rostit. Eren elspossibles de gent benestant.

Jo jugava a futbol i com que el nostre equip era amateur, si jugàvem al camp delGranollers S. C. ho teníem de fer abans de l'encontre del primer equip de l'entitat titular delcamp o sigui que jugàvem amb el dinar a la boca, quasi bé. Quantes vegades havia dit a laMare: De canelons només dos, que tinc de jugar. I el pollastre quasi no el tastava. Les vegadesque vaig arribar a somniar a Saint Cyprien els canelons i el pollastre que no havia volgut menjarabans del 1936

Com he explicat vam escriure al meu oncle que vivia prop de París, li vam explicar latragèdia i l'home, pobre, ens va escriure i ens va dir que ens féssim càrrec de que ell era unatreballador i ens va enviar cinquanta francs, que era l'equivalent de cinquanta pessetes i aquelldia vam fer la Festa Major. Sé que vam comprar xocolata, algun plàtan... venien unescamionetes que feien la venda ambulant, però es clar, si no tenies francs no podies comprar res.

Aquestes camionetes anaven a les diverses seccions del camp de concentració i oferienel que portaven.

Algú va mal fiar de mi i va comentar que aquests diners podien procedir dels que teníemde quan es va ocupar Terol... ja he explicat que els vaig donar tots al Comandant nostre. Quan

12

un té 19 anys va de bona fe i ara no tinc perquè haver de justificar res ni davant de ningú. Bé noval la pena continuar.

Tot seguit d'aquests fets, ja vam passar al camp de Barcarès i allà ja no era un pa pervint-i-cinc. Era un subministre petitet però ja hi havia els tres àpats... i llavors a l'oncle el vamescriure donant-li les gràcies, agraint-li molt el seu gest..

De vegades m'he dit a mi mateix que aquests cinquanta francs els he tornat amb escreixperquè nosaltres a casa d'ells no hi hem anat mai perquè no som gent de voltar. En canvi elis,no el meu oncle que ja es va morir, però si el seu fill, el meu cosí, que ha estat aquí devacances. Els hem tractat a cor que vols. En fi, els hem tractat com es mereixen.

Fins i tot, una vegada vam anar a Mallorca tota la família, el matrimoni i dos vailets quetenen, la Paquíta i jo i el vailet nostre i encara faig memòria de la primera vegada que van venir.

Jo del Francès, sé les quatre regles i prou.Recordo que vam anar a Can Leopoido. En aquell temps no hi havia massa recapte per

triar, però a aquell Restaurant tenien fama de que servien unes racions abundoses. I era veritat.Nosaltres ja hi havíem anat alguna altre vegada.

Em ve a la memòria la primera vegada que hi vàrem anar. Encara treballava al Banc.Amb aquestes experiències vam decidir anar allà i ens va atendre en German. el fill d'en

Leopoido.Bé doncs, que prendran? -era per sopar- va preguntar.Doncs miri, de moment ens fa un entremès, que sigui complert, que hi hagi força pernil

"serrano", llavors calamars a la romana i seguit...I el German ens va interrompre i ens va preguntar: Oi que no han vingut mai a sopar a

casa?.Vam contestar que no.Llavors els hi prepararé un entremès amb pernil i unes quantes coses més i desprès

servirem el calamars a la romana. I desprès ja veurem. Si volen altre cosa, la farem de seguida.I aquell home tenia raó. L'entremès va ser generós i quan van portar el calamars a la

romana, el van portar amb una galleda que la van abocar a una plata i la feina va ser nostra peracabar-nos aquell menjar. Ens el vam acabar per principis...

Abans però, quan encara no érem a can Leopoido els hi vam preguntar si preferien carno peix. Nosaltres més aviat érem partidaris del peix però els vam deixar triar. I jo amb el meumal francès, els hi vaig preguntar Parle manger, vous voulez poisson o de la viande?.

Per la meva pronunciació defectuosa, va interpretar que em comptes de peix (poisson) lioferia verí (poison) i es va posar les mans al cap tot exclamant: Oh! touts morts! touts morts!.

Certament d'haver-nos menjat un plat enverinat el més normal és que l'haguéssim passatmalament.

Fem un salt i tornem a la retirada.

Quan vam entrar a França i passar el calvari del camp de concentració, vaig dir-me:Política?, per el que en vulgui viure.

O sigui que des d'aquell moment em va caure la bena dels ulls, i es van acabar per a mi,les Joventuts Socialistes Unificades... I tots el polítics haguts i per haver, perquè tard o d'horat'acaben decebent, doncs la política la fan servir únicament per la solució dels seus problemes. Iels demés, que s'aguantin!.

Quan a mi em van portar a la Divisió, d'escrivent, tenia 18 anys. Com que havia sentit aexplicar aquells sopars de duro d'aquells que havien travessat les línies i havien anat a assaltarun puesto de mando, a mi em semblava que estava en una pel·lícula del Far-West, i jo feiaanimalades perquè volia que em traguessin d'escrivent, d'allà. Perquè volia tornar a la Brigada.Allà a tirar trets... Bestieses!. Ara penso, que n'eres de ruc!.

Si, una vegada, allò que deien que anaven a l'altre banda, ens explicaven als reclutes,que van fer una sortida per anar a assaltar a l'enemic, ho van fer tant bé que els uns els vanposar aquí (est) i els altres aquí (oest) i es van començar a disparar els uns (est) contra elsaltres (oest) amb el resultat de que es van ferir o matar ells mateixos.

13

En altre ocasió explicaven d'un escamot que tenia d'anar a volar un pont i es clar l'accióquedava reflectida en el comunicat (el parte), on van redactar que en funció de les ordresrebudes, van volar el pont de la zona enemiga i al tornar cap a les nostre línies van haver depassar per un camí on hi havia un altre pont que estava vigilat per un sentinella amb l'uniformede Falange i es clar els nostres guerrillers anaven disfressats amb els uniformes dels soldatsque van ser capturats quan la conquesta de Terol. Tot i això van prendre precaucions. Es vaaturar i s'amagaren, esperant que el sentinella marxés.

El problema que sembla que tenien, era que no es podia passar per enlloc més. Va anarpassant el temps i finalment el cap de grup va decidir passar a l'acció. Es van retirar fins on elsentinella no els pogués veure, va fer formar el homes del grup -uns quaranta- i caminant i totmarcant el pas van anar cap al pont tot cantant l'himne de la Falange: el Cara ai sol.

Al passar davant del sentinella es van saludar i aquest va quedar ben convençut que erauna secció de forces dels nacionals.

Es clar, això va ser possible perquè tots eren veterans i eren al front fent de guerrillersdes de el començament de la guerra. Com a estratagema de supervivència els hi deurien haverensenyat l'himne de la Falange. De totes maneres no sé si la van haver de cantar tota perquè ala millor haurien tingut problemes.

Un cop es va acabar la guerra, després de passar pel camp de concentració i arribatl'any 1940 ens van donar permís indefinit, tot indicant-nos que ja ens tomarien a cridar. Iefectivament, al final de l'any 1941 quan el desembarc dels Aliats al Nord d'Àfrica ens van cridara files i a mi per la lletra, em va tocar precisament a l'Àfrica i ens teníem d'incorporar a principisde gener del 1942 però resulta que tres o quatre setmanes abans, ja ens van fer presentar i envan enviar cap a Tetuàn.

Llavors vaig formar part del 30 Regiment d'Artilleria, que havia de ser "divisionària" peròen deien "disciplinària" perquè resulta que durant la guerra, els Republicans els hi van prendre laBandera i tots els castigats es veu que anaven a parar allà. Els caps -Jefes, Oficials iSuboficials-.

Tetuàn era un protectorat. Era d'Espanya i no era d'Espanya. I als soldats els hi estavaprohibit el passar per el carrer principal. Tot passejant per altres carrers vam veure en un lloc,una casa, on la gent entrava i sortia. Força gent. I això ens va cridar l'atenció.

Vam anar cap alià i vam entrar. Era un passadís llarg i al fons hi havia l'escala. Però a lesparets del passadís hi havia penjades, fotografies de la guerra que s'estava lliurant al Nordd'Àfrica. Fotos de Tobruk... Va resultar que aquell lloc era la Legació Anglesa, perquè Tetuàn,formava part del Protectorat Espanyol.

Estàvem contemplant les fotografies quan un dit ens va tocar a l'espatlla i quan ens vamgirar un individu vestit de paisà ens va dir que el seguíssim. Un cop al carrer ens va preguntarque hi fèiem allà. Ens va dir que no hi podíem estar, que allò era terreny d'una nació enemiga.Nosaltres vam dir que no sabíem res, que feia uns dies que érem a Tetuàn i ... que no hitomaríem. Es veu que amb ia cara de totxos que deuríem fer, el vam convèncer. No obstant ensva advertir que si ens hi tornava a veure ens denunciaria a al Alto Comisario Espanol y que noscaeria el pelo.

Es veu que era un funcionari de l'Alt Comissariat Espanyol a Tetuàn... que nomésvigilava qui entrava i qui sortia de la Legació Anglesa. Es clar, al veure entrar soldats, es vamobilitzar de seguida.

També va passar un altre cas curiós i també quan feia uns vuit dies que érem a lacaserna, vam constatar que el menjar era un desastre. Però el curiós del cas és que en aquellamateixa caserna hi havia el 21 d'Artilleria de Mataró que també estava destacat per tot això de laguerra d'Àfrica i aquells es menjaven uns plats curulls de cigrons i de mongetes i nosaltres,aigua bruta. Però aigua bruta!.

Com que a mi el Banc em pagava la meitat del sou, em podia gastar un duro cada dia... itot i així, estava espantat. Això que llavors un duro encara tenia un valor. Però es que espantavaperquè pensaves, si això dura gaire, no sé com ens ho manegarem.

Però un dia, com que hi havia molts veterans que havien fet la guerra amb els nacionals,es van posar d'acord i es va decidir fer un plante. Quan ens van repartir l'aigua bruta, quan vanfer tota la taula, llavors van agafar els plats i van tornar el menjar altre vegada al perol.

14

Van tornar a repartir i van tornar a fer el mateix, fins a tres vegades. I llavors els querepartien van cridar al caporal de guàrdia.

Primer va venir el caporal, després el Sergent i al final va venir el Tinent que estava deguàrdia a la porta principal. Un cop es va fer càrrec del que passava va ordenar: Que venga, elmés antiguo de cada mesa.

En una taula ii va tocar a un xicot que es deia Barrios treballador del Banc de Vizcaya aMadrid i que estava d'Oficinista amb el Comandant del Regiment, per ser el més antic i junt ambels demés els van portar al cos de guàrdia. Els hi van etzibar una pallissa que jo no ho havia vistmai.

Va venir a buscar la manta per anar a dormir al calabós. Esfereïa perquè un ull li sortia.Els hi van assestar una pallissa a cada un, que els van deixar baldats. Els van deixar fets undesastre.

Llavors l'endemà al matí ens van fer formar. A nosaltres, tos de la zona liberada separats.I ens van fer una explicació tot remarcant que això no podia ser. Que el que feien a l'altreRegiment ells no sabien com s'ho feien. Però que, amb el que els hi donaven no podien donarres més que allò -que era aigua bruta-.

Però la qüestió és que un cop formats al pati, als veterans, que ho eren de la guerra,(això era l'any 1942) i encara no estaven llicenciats, els van equipar amb les cartutxeres i elfusell i... a paso ligero!.

Un quart, mitja hora... queien a terra i a puntades de peu els feien aixecar.Aquesta caserna estava dins de Tetuàn i les parets que feien de muralla eren baixetes i a

l'altre cantó del carrer hi havia cases de dos pisos i la gent d'aquells habitacles, al veure comtractaven a la tropa els van començar a increpar tot dient-los ASESINOS, CRIMINALES, HI JOSDE P...

Bé, jo no sé que va passar, la qüestió és que algú deuria donar avis del que passava, elcas és que -tot això passava el matí- quan al migdia estàvem al menjador que ens estavenrepartint l'aigua bruta com de costum, tot d'una sentim el cometí d'ordres i un de la taula queconeixia bé els tocs de cometa va comentar Oh!, en Rios Capapé, que era el General de laPlaça, i sembla que era Català, de Tarragona.

Va entrar al menjador, va anar passant per les taules i anava preguntant ^esfo es lo queos dan siempre?.

Acompanyava al General l'Oficial de cuina i aquest intentava justificar l'aigua bruta ambfrases improvisades que no sabia com sortir-se'n Bueno, es que resulta... resulta que,depende...

Davant de la tropa, no va fer cap comentari. Però l'endemà el subministre va canviar demanera que ja no era aigua bruta, ja hi havia mongetes i patates.

Prova d'això, tots els que entraven a queviures en aquell Regiment, tots anaven a parar aEl Hachoque ve a ser el Montjuïc de Ceuta. Era una espècie de presó militar. Era freqüent quetot en un plegat hom es preguntés: no hi ha el Capità de queviures. La resposta sempre era lamateixa: Oh, és que està a ElHacho...

Vol dir que tots feien martingales. Es clar, allà baix i amb el personal procedent de lazona alliberada, al soldat no el tenien per res. Així les coses, era totalment impossible dedenunciar res del que passava.

Una anècdota de les diferents que vam viure a Tetuàn, és la d'un xicot -es deia AgustíPerpinyà- que era de la coila que sortíem plegats cada dia. A l'hora d'anar a dormir, quantocaven silenci, sortia fora al pati. Això ens va picar la curiositat fins que un dia el vam aturar -aquest noi era de Sabadell- i ai preguntar-li perquè sortia al pati, ens va dir que era promès ambuna noia de Manlleu (durant la guerra va estar a Manlleu de Carrabiner i aquest va ser el motiudel prometatge) i que amb ella, estaven d'acord en que a les nou de la nit de cada dia, ell miravala Lluna des de Tetuàn i ella també des de Manlleu mirava la Lluna i així d'aquesta manera estrobaven la mirada tots dos i nosaltres per fer-li la punyeta encara li vam dir: Fotut burro!. Volsdir que van a la mateixa hora Manlleu i Tetuàn?.

Un cop acabades les trifulgues militars, es van casar. Però com que no han tingut fills,aprofiten l'avinentesa per fer viatges i un any van anar a la índia. Allí van coincidir amb una altreparella també catalans i van fer amistat. Al explicar-se la procedència resulta que va sortir

15

Manlleu i llavors per parentesc Cantonigròs i vet aquí que el mon és petit, perquè resulta queaquella noia de Manlleu que mirava la Liuna quan ei seu promès també ho feia a Teiuàn, es vantrobar amb la filla del paleta que ens va fer la casa de Cantonigròs.

Mentre era a Tetuàn i com a conseqüència dei que ens havien ensenyat els instructorsrussos quan estàvem a Valldoreix pel que fa referència a l'utilització del fusell i el fer punteria -recordem aiiò de que i'escriveni sempre feia Diana- em va venir a la memòria ei que ens vanensenyar de que un cop fet el disparo, era convenient obrir la clau de forrellat (el cerrojo) per talde que tinguessin sortida eis gasos doncs es refrigerava els canó dei fusell i evüava que l'armaquedés encasquetada.

El primer dia que a Tetuàn vam anar a fer pracíiques de tiro. Com que ja sabíem de queanava, perquè havíem fet la guerra, ens vam trobar que vam haver de tornar a començar des dezero, tant en i'insirucció de parada com de funcionament i us de l'arma. Al anar ai tiro,inconscientment després de disparar vaig obrir la clau de forrellat (el cerrojo).

En aqueii moment va passar el Capità i ai veure ei que havia fet, cridant va dir: Estetonto, tque hace con el cerrojo abierto?. Amb veu esporuguida i cara d'espantat vaig dir: MiCapriàn, es para ei escape de gases y propiciar ia refrigerador} dei canón del fusii.

Potser no s'ho esperava i canviant el to de veu i posant en ella certa paternitat va dir:Bueno, bueno, però eso ya se explicarà més adelante.

Però a la primera ja em va dir Este tonto, ^que hace con el cerrojo abierto?. I és que lescoses, no ies fas per presumir, les fas instintivament, inconscientment... i llavors eil, es vaadonar que el que havia fet jo, lligava amb alguna cosa...

De fet a Vaiidoreix és ei primer que ens van expiicar. Si fas un seguit de disparos i nodones opció a que es refrigeri, al escalfar-se s'acaba encastant quedant-se estampit igual quepassa amb els pistons dels motors de cotxe quan no tenen la iubricació i refrigeració suficients.

Altre anècdota és que quan ens van prendre la filiació, en el cas meu, al provenir detrebaiiar en un Banc, ja de seguida em van destinar Majoria i concretament a Caixa. Ei Tinentencarregat de Majoria es deia Rosillo. Quan ell no era a l'oficina, com que tots érem catalans ivalencians, pariàvem ia nostra llengua. Quan eli entrava a l'oficina, deixàvem de fer-ho iparlàvem castellà. Però es clar, ell abans d'entrar ens sentia a parlar i un dia, que es deurialievar ai revés, ens va dir: Yo os prometo que en ei próximo reemplazo que venga, aquí enMayoria ni en la Caja, no va a entrar ni un catalàn ni un valenciano.

i, si, si, en aquestes ingressa ia lieva dei 1942 i a ia nostra unitat només van venir queuna partida d'extremenys. Saps com aquells porquets negres i petits, tot negrets, foscos ipetitets...?. Doncs aquests tenien de cobrir ies baixes que es produïen per llicenciaments!.

Al Tinent Rosillo ens el vam passejar perquè -tot i que ell callava com un murri- quan elsentíem que venia cap a Majoria, fèiem ei comentari: Que aquí en Mayoria no entrarà ningúnCatalàn ni ningún valenciano...!. I és que amb la remesa d'extremenys, ni un, ni un solament,sabia escriure a màquina. En va sortir un que va dir que no sabia escriure a màquina, però quetenia muybuena letra. Si, perquè era l'ajudant del Secretari del poble de no sé on...

També aiií teníem un caporal que se ies donava de que podia passar iiista de memòria.Era un reenganxat i curiosament al saber que jo era de Granollers, em va explicar que amb lesforces atacants va passar per Granollers. Era especial aquest xicot. Fins i tot, eli mateixs'arrestava. Es deia Mirasol de segon cognom i la noticia corria de boca en boca quan sortíemde passeig a ia tarda i no ei veiem. S'ha arrestat!. Estava ben sonat. Certament, però, passavallista sense llegir. De memòria.

i a la Companyia hi havia un xicot de Les Franqueses que es deia Josep Pujades i Viure ial caporal es veu que li costava dir Pujades i deia Puja. I li va quedar en Puja.

Quan en Puja va saber que hi havia un xicot de Granoiiers em va voier conèixer. Deseguida va quedar integrat amb els de la colla.

A eli ii cridava i'atenció ei fei de que mai ens haguéssim vist a Granollers. Eii treballavade paleta amb en Girona com era conegut en Llistuella, contractista que vivia al carrer de lesTravesseres i en Puja, cada dia tenia de passar per davant de casa per anar a trebaiiar.

Al dir-me que era paleta, vaig poder aclarir-li el perquè no ens haguéssim vist mai. Ni hofaríem en ei futur.

16

El paletes treballaven de 8 a 12 i de 14 a 18 - o sia les vuit hores- i en canvi el bancaristreballàvem d e 9 a 1 3 i d e 1 5 a 1 9 amb el que no podíem coincidir anat o tomant de la feina.

Ens vam conèixer a Tetuàn i ho vam donar per bo.Per cert que, el mot TETUÀN segons ens van explicar els Oficials del 30 d'Artilleria, vol

dir NIU DE PIRATES!

Altre cas el d'un tal Simón Seguí. I el caporal ja estava mosquejat perquè aquest no eramai a passar llista i en volia donar coneixement. Al final es va descobrir que per error del que vaconfeccionar la llista, va confondre el Simón Seguí, per Suma y sigue...

Un tal Quirós es va fer famós a la Companyia perquè es dedicava a fer petites estafes (adar sablazos) tot demanant que li avancessin diners perquè esperava un giro... Es va acabar elservei militar i el giro encara no havia arribat. Es clar, quan es va veure de que anava la cosa, esvan acabar les enredades.

Els que estàvem a l'Àfrica ho teníem molt malament per obtenir permisos. Donaven un2% cada mes. O sigui que perquè tots poguéssim anar de permís ens calia fer un servei militarde 20 anys de durada.

Degut a estar a Majoria, ens vam assabentar que anaven a tornar a organitzarl'Acadèmia General Militar a Saragossa. I va sortir a concurs el demanar les places a cobrir endita Acadèmia.

Si en comptes de Saragossa, hagués estat la plaça de Madrid, ja no ho hauríem intentat.Madrid de seguida quedava copat per les influencies. Però Saragossa, valia la pena provar-ho. Itots els que estàvem a Majoria ho vàrem demanar i ens va ser concedit. A mi, al que mirava laLluna, en Puja, etc. etc.

Tots els que anàvem destinats a Saragossa ens vam trobar a Ceuta on havíem d'agafarel transbordador que era conegut amb el nom de La Valenciana i parlant-ne, va sorgir la idea deque tota vegada que el dia d'embarcament era un divendres, vam acordar que en comptes deparar-nos a Saragossa, cada un de nosaltres seguís camí fins a casa seva i que enspresentaríem el dilluns. I així ho vàrem fer.

Un cop a Granollers, vaig coincidir amb el Pere Viaplana, amic de la Penya Servós i enaquell moment Legionari, que també tenia la base a Àfrica i li vaig explicar que anava destinat aSaragossa. En Viaplana va exclamar Tu estaves a l'Àfrica i ara than tret?. Ja saps els dinersque t'ha d'haver costat això!.

Certament sortir de FÀfrica en aquell temps, era pràcticament impossible, excepte quevingués l'ordre directament del Ministeri del Exèrcit de Terra com era el nostre cas. I li vaigcontestar: Ara et diré el que m'ha costat el pogué venir. Tant si t'ho creus com no. M'ha costatuna pòlissa de ral i encara l'he pispada del Regiment.

Els soldats, al fer una instància teníem de posar una pòlissa de ral. I a Tetuàn solamenthi havia segells del Marroc. Quan per compte del Regiment tenia d'anar a comprar pòlisses isegells, tenia d'anar a Ceuta, que amb ei carrilet de via estreta i la màquina de vapor que anavaamb llenya, per fer els quaranta quilometres que hi ha de Tetuàn a Ceuta i tomar, hi esmerçavaun dia.

Com que tenia de reintegrar la instància i no hi havia manera de pogué comprar pòlisses,la vaig pispar de la Caixa del Regiment.

La correspondència amb els de casa, sempre la tirava a la bústia de correus quan sortiade passeig, Un dia que estava de guàrdia a la Bateria de Destins, em vaig posar a escriure. Nohe sigut mai de la ceba però amb els de casa, sempre els he escrit amb català. Vaig escriureuna carta, en català, i vaig decidir tirar-la a la bústia de la caserna.

Les cartes havien de ser obertes per mor de la censura.L'endemà, abans de donar el pa, em criden: Pedró Pi Cabanes!A sus ordenes mi Sargento.<5,Vd. ha escrito esta carta?.Si, mi Sargento.<j,Porquè la ha escrito en Catalàn?.Ah, las cartas para mi família siempre lo hago ...Quan aquell sots-ofícial va veure qui era jo, va canviar la cosa. Em va conèixer de Caixa.

17

En aquell temps els Sergents tenien una assignació de 190- pessetes mensuals. I era uncontinu de que vinguessin a l'oficina a demanar avenços. Venien i preguntaven. ^Està elCapitàn?. I ells per l'hora que era, ja sabien que no hi era i aprofitaven valer-se de nosaltresperquè no tenien coratge per demanar-ho al Capità.

L'home va sospesar que li interessava més. Si tirar endavant i arrestar-me o afluixar i notrencar amb el missatger.

Em va deixar explicar i jo vaig excusar-me tot dient-li que no sabia si habia alguna Leyque prohibia escribir a mis Padres en Catalàn... Si lo hubiese hecho en Francés o en Inglés...

Bueno, ^sabes que?, la pròxima vez que escribas una carta a tus Padres la echas en unbuzón de la calle y así fuera problemas!.

O sigui que ell mateix em va donar la solució perquè no es repetís el problema.

Ja som a Saragossa.A nosaltres, com que a l'Acadèmia no hi havia Artilleria, ens van assimilar a Cavalleria.Allà teníem un Capità que es veu que durant la guerra, l'Exercit Republicà el va ferir d'un

dit. I tot el que venia de la zona alliberada el treia de polleguera. A nosaltres ens les feia passarmorades. Tot el que provenia de la zona Republicana el desguitarrava.

Ens vam haver de suportar...A la Companyia hi havia un xicot de Barcelona, d'aquells xaves que genera la capital,

que el seu pare treballava a l'Ajuntament de Barcelona i el noi es creia una mica a ell mateix.Un dia no sé que li van fer, el cas és que estava a la Companyia, malparlant, renegant...

que si tomba, que si gira... amb renecs per entre mig i en aquestes va entrar el Sergent i alsentir-lo, li va dir: La pròxima vez que te oiga dedr "me cago amb Déu", vas a pasar el resto dela mili en la prevención...". I tot d'una surt en Puja i volent-ho arranjar li diu: No le haga caso miSargento, este és més tonto que Dios... (!).

De vegades, íntimament, em feia comentaris analitzant la situació i quan m'adonava queel pervindre en el Banc era tant fabulós, vaig parar compte d'una cosa. A L'Acadèmia GeneralMilitar, algunes coses eren canviades respecte al Regiment de Tetuàn.

Al Regiment, el Caixer era un Capità. A l'Acadèmia General Militar el mateix càrrec eraocupat per un grau superior, o sigui un Comandant. Al Regiment el Comandant Major era unComandant. A l'Acadèmia General Militar el mateix càrrec l'ocupava un Tinent Coronel.

El Comandant Caixer era un tipus com es ara en Franco, o en Pablo Martín Alonso ol'Agustin Munoz Grandes, petits, que no tenen tipus de militar, son, físicament poca cosa. Vamintimar una mica. Em feia algunes confidències. Es descarregava...

Venia a l'oficina de Caixa i només firmava els documents que li posàvem al davant. El diatrenta de cada mes tenia d'estar la nòmina... i la tenia feta. El dia quinze tenien d'estar elBalanços... i estaven.

Durant el mes anàvem preparant les dades i l'últim dia només calia tancar.Com que jo faig una lletra desastrosa, feia l'esborrany. I en Maties Llompart, que tenia

una lletra molt maca, ho passava en net.Aquest senyor, que era el Comandant Isaac Martín Vara, era mol intel·ligent. Fins i tot

sembla estrany en un militar. Pertanyia al cos d'Intendència. Va arribar a Cap d'Economiad'Assumptes Indígenes del Protectorat del Marroc, doncs desprès de llicenciar-me ens vamcartejar durant un quant temps fins que suposo devia morir, doncs no en vaig saber res més.Com la majoria d'aquests càrrecs, venia a l'oficina per fer acte de presencia. Estava més omenys estona assegut al seu despatx i ja havia acabat la feina. No obstant, com tots elsComandaments superiors de TAcadèmia, era el Professor de Física i Química dels CavallersCadets.

Per cert que era curiós la forma d'impartir les classes. Uns dies abans em deixava dos otres llibres de Física i Química dels que estudiaven a la Universitat i em senyalava amb llapis elstrossos que tenia de copiar-li a màquina i esporgava una mica d'ací, un altre d'allà i això eren elsapunts originals d'ell que tenien d'estudiar els Cadets i que al final es convertia en un llibre d'ell.

Era un bon jan, desprès de tot. Però sempre buscava i bàsicament els militars d'aquelltemps, la llei del mínim esforç.

18

Nosaltres seguíem religiosament les regles i normes militars i cada dia quan entrava, totsens posàvem drets, ferms, i quan ens deia Buenos dias, tots contestàvem A sus órdens miComandante.

Fèiem una fatxa singular. Després de tant temps, encara havíem d'anar amb el cabelltallat al zero, com si fóssim presoners russos.

Bé, però ell no ens molestava. El dia quinze agafava els Balanços i el trenta la Nòmina ianava a Majoria on hi havia el seu superior que era el Tinent Coronel Carlos de Aymerich yMunoz de Baena i aquest un cop havia rebut els documents de mans del nostre Comandants'els quedava i posteriorment el llegia.

Al cap d'un parell d'hores o més, aquest Tinent Coronel venia a Caixa -nosaltres totsdrets i en posició de ferms- i es dirigia al nostre Comandant tot dient-li: Comandante MartinVara, esta sección de Caja funciona muy bien. I ell que no donava cop perquè tot ho fèiemnosaltres, li contestava: "Gracias mi Teniente Coronel, gracias".

Aquesta era una situació normal a les casernes espanyoles. I un reflexiona i pensa que,si els militars, la seva funció és la d'administrar i fer funcionar l'estament, però no fan res perquèho fan tot els soldats, un arriba a la conclusió de que no és estrany que en aquella èpocaanéssim com anàvem.

Amb el Comandant Caixer teníem converses, i fins i tot m'explicava coses de la família im'explicava els problemes que tenia, ja que ell tenia diversos fills -perquè aquests petitsacostumen a fer molta canalla- i no sabia quina carrera donar-ios-hi. Pienso que les tendre defacilitar el poder acceder a la Camera Militar, que es corta, y normalmente se consigue en pocotiempo..., em deia. I jo li comentava: Però mi Comandanate, con el sueldo que Vd. gana... . Jocomparava amb el que guanyava al Banc. Perquè el seu sou era superior al que guanyava unDirector de Banc en aquell moment.

Aquell home a última hora, un dia em va dir una frase que he recordat tota la vida. Em vaposar la ma a l'espatlla i em va dir. ^Sabes que te digo Pedró?, que los sueldos son hechospara que no lleguen!.

De moment, vaig pensar que aquell home es queixava per queixar-se. Però un coprumiat em va semblar que tenia tota la raó.

Treballant al Banc, mentre vaig ser solter, vaig anar fent, però quan ens vam casar ja noarribàvem. Quan em van fer Interventor, guanyant més, tampoc arribàvem. I quan em vaascendir a Director, guanyant més, no arribàvem.

O sigui que la conclusió final va ser que el Comandant Martín Vara tenia raó: Lossueldos son hechos para que no lleguen

19

CASSET II, A)

El text que segueix més avall, és fruit de l'acord que vam prendre els dos Pere en elsentit de que tot el que li vingués a la memòria després del primer cassette, s'aniria gravant pertal d'anar-ho incorporant a continuació de la Primera memòria.

Donat que son una relació d'esdeveniments que han aparegut al record autobiogràfic delconsultat, espontàniament, de forma anàrquica en uns casos i cronològica en altres, nosegueixen un ordre i per tant fan salts en el temps que he volgut respectar per no modificarl'espontaneïtat de l'original.

Queden encara, més gravadons que seran afegides a la present.Fem-ho doncs.

Digne de ressenyar és el fet de que Tetuàn pertany no sols a un altre Continent sinó queper la seva proximitat, xoca el contrast de la manera de viure, del sentit de l'higiene i tantes itantes coses que trobem diferents.

A Tetuàn potser per no disposar a dojo d'aigua potable, s'havien de fer malabarismes pertal de no malgastar el tant apreciat líquid.

Però entre buscar una manera d'utilitzar-lo estalviant o fer-ne un us totalment equivocatsense rumiar les conseqüències, hi ha un abisme.

Nosaltres, els soldats, no anàvem sobrats de subministraments gastronòmics a lacaserna i ens teníem -els que podien- d'espavilar anant a omplir l'estómac a fora.

Per això era habitual que algunes tardes a l'hora de passeig anéssim a una tasca, quinspropietaris eren un moros, a berenar, per tal de compensar la gana que ens quedava desprèsd'engolir el ranxo que ens era servit a la caserna.

Particularment, procuràvem ser dels primers d'arribar-hi i per tant dels primers en serservits i menjar. El motiu no era altre que, perquè era norma de la casa, degut a la poca aiguaque hi havia a Tetuàn, o sigui pel que sigui, allà tenien una galleda vulgar i corrent, plena d'aiguaneta, que automàticament, quan un acabava de berenar, fos un plat de mongetes o altrequalsevol cosa que fessin, llavors agafaven el plat i no el rentaven. Simplement el sucaven a lagalleda. Res de fregar. Totalment ignorat que existien fregalls i sabó.1

Fent aquesta acció de sucar el plat a la galleda marxava el que marxava però el quequedava enganxat, allí es quedava. I desprès d'aquest rentat, ja servien una altra ració al quevenia al darrera.

Per tant, si anaves dels primers però no podies ser del diguem-ne primer torn, etconsolava que l'aigua de la galleda era neta. Quan s'havia fet una rotació de set, vuit o nouserveis, aquella aigua ho era tot, menys aigua neta.

Altre cosa que no havia entès mai, era que et fessin una truita tal com Déu mana.Si hom demanava una truita, agafaven l'ou, el posaven dins d'una mena de tassa o un

got, diguis com vulguis, agafaven una forquilla, el remenaven una mica i apa!, cap a la paella. Esclar, aquella truita sortia de mil·límetre, mil·límetre i mig... en fi, un èxit.2

Si per contra demanaves ous ferrats això si que era digne de veure. El moro, que teniacura de la cuina, era el que et servia, era el que sucava el plat a la galleda... en fi, o feia tot.

1 Avui 31/3/99 ha estat confirmat per la Srta. Pilí Diego Femàndez de Sant Julià de Cabrera, de 17 anys, quela setmana passada l'escola on ella va, amb motiu de vacances, van estar al Marroc i van coincidir amb el fet,al restaurant a que faig referència i encara ara suquen el plat en comptes de rentar-lo.2 Això de )a truita també ha estat confirmat el mateix dia del fet anterior per la mateixa Pili DiegoFernàndez.

20

Agafava una ampolla de cervesa que ja havia despatxat, -per tant era buida- i l'ompliad'oli. D'aquesta ampolla, posava oli a la paella. Però al aixecar-la, com que sempre en degotauna mica d'oli, el moro treia la llengua tant com podia com si fos un espantavelles i tot fent unallepada a tot el vol del broc de l'ampolla, aquesta, quedava neta i desinfectada...

& & & & & &

Una altre tasca on anàvem a passar l'estona a Tetuàn, era un local petit, una entradeta.Estàvem una mica estrets.

Allà fèiem les nostres converses parlant en Català i vam para compte de que un morofeia atenció al que dèiem com si tingués interès en intervenir. Amb això que un de la colla va dir:Aquest deu ser un moro de Gràcia. I l'interessat va contestar No, soc un moro del Poble sec. Illavors tot explicant-se ens va dir que amb motiu de l'Exposició Universal del 1929 va venir atreballar a Barcelona, s'hi va estar molt de temps, va aprendre el Català i vivia al Poble sec!.

& & & & & &

Amb motiu d'una marxa a peu d'aqueiles que organitzen els militars, vam anar a lesafores de Tetuàn i vam fer una parada prop d'un cementiri que precisament em va cridarratenció perquè van dir que era el cementiri cristià-catòlic de Tetuàn.

Allà, per ser enclavament del Protectorat d'Espanya hi havia diferents cementiris, tantscom religions es professaven.

Tafanejant, llegint inscripcions, em va sorprendre unes tombes d'altres tant soldatsespanyols. Va ser com si hagués caigut del niu. Atònit, corprès, vaig anar reaccionant ja que alsmeus vint-i-un anys, de moment, no acabava d'entendre que un soldat pogués morir fent elservei. Mai m'ho havia aturat a pensar. Jo creia que, un cop acabat el servei, cap a casa i aquíno ha passat res. Doncs no!, la realitat és una altre.

Nois que hi havien anat a fer el Servei Militar i allà van deixar la pell. Aquestes tombeseren d'abans del 1936.

& & & & & &

Una historia que em va explicar un andalús que treballava a casa, que havia fet la guerraamb els nacionals i que això si, li agradava mol el mam perquè sempre anava mig a la vela, vaexplicar que va estar a les batalles de les serres de Pàndols i de Cavalls -la batalla de l'Ebre- iquina població de descans era Gandesa.

Com que a Gandesa hi ha les cooperatives vinícoles, amb aquells cubs més aviatgrossos, de tres o quatre metres d'alçada, on hi ha quantitats industrials de vi, ells van aprofitarl'avinentesa i amb cantimplores i cordills per arribar fins al líquid, anaven traient el vi. Com queaquella batalla va durar de juliol a novembre de 1938 va anar baixant el nivell del cub fins quevan arribar quasi al fons i llavors van veure que a baix hi havia un moro, reduït de grandària,degut a estar immers dins del vi (alcohol) que va fer l'efecte com si l'haguessin tractat els"jíbaros", que son els que redueixen els cossos i els cranis.

És de suposar que aquell moro deuria obrir la tapa del cub, els vapors el deurien marejari perdent l'equilibri, deuria caure al fons del cub.

& & & & & &

Al Puja el que era paleta d'ofici, li va agafar un neguit que tenia d'anar a Granollers, quetenia d'anar a veure la xicota... (Sembla que aquells dies deurien haver tingut una topada...)

Era molt difícil aconseguir permisos. Però davant la insistència del noi, vam decidirajudar-lo. Una manera d'aconseguir el permís era que es rebés un telegrama indicant que unPare o una Mare estaven molt greus, de malaltia. Generalment el permís es donavaautomàticament.

21

Així que ho vam organitzar de manera que a Majoria es rebés un telegrama dient que elPare estava greu. I en Puja, va marxar cap a Granollers amb el permís a la butxaca.

Però automàticament s'enviava un telegrama a la Guardia Civil de la població on anavael permisionari (Granollers) demanant confirmació de l'estat de salut del Pare.

Feta la Llei, feta la trampa, diu l'adagi.I es clar, quan es va rebre el telegrama de la Guardia Civil de Granollers a l'Oficina del

General Francísco Hidalgo de Cisneros y Manso de Zúniga, Cap de l'Acadèmia General Militar,quin oficinista era Valencià i de la nostra colla, o sia que era dels promotors del permís d'enPuja, dient que el seu Pare (del Puja) estava sa i bo (que ja ho sabíem), el que vam fer, encompte de cursar-lo als comandaments inferiors de la Companyia de Cavalleria, quin Capità erael del dit ferit a la guerra contra tos rojos, el vam estripar.

Com que ningú va parlar mai més del tema, l'afer va quedar oblidat.El Puja va tornar ei dia que ho havia de fer, va dir que tot estava arranjat i Aquí pau i allà

glòria.

& & & & & &

El final que va tenir el Cap de la nostra 75 Divisió de Guerrillers, en Pelegrín PérezGalarza, va ser conseqüència de la norma que va marcar la seva vida.

Quan es va produir la retirada de Catalunya es va exiliar a França i d'allí va anar aRússia. Els Caps de Divisió van entrar al país veí proveïts de passaport i no van trepitjar capcamp de concentració com els comandaments més baixos i la soldadesca. Per llibres que hellegit posteriorment, a Rússia va anar a l'Escola Militar, va lluitar a la Guerra Mundial amb elsrussos i va ascendir fins a Tinent Coronel.

A l'Exercit de la República, tenia el grau de Major o sia Comandant.En canvi el Tinent Coronel Ungria, que era el Cap del XIV Cos d'Exercit de Guerrillers,

que era un home a la manera de "Ei Campesino", pel que explicaven, aquest també va anar aRússia però aquest per inepte no va excel·lir a l'Escola Militar i va ser rebutjat.

En Pelegrin Pérez no en va tenir prou d'haver fet la guerra amb els russos que quan esva acabar, va tomar a Espanya, va ser Cap de la Agrupación guerrillera de Levante i en unenfrontament amb la Guardia Civil, el van matar.

0 sigui que aquest home tota la vida la va passar només fent guerra.1 una de les coses que recordo d'ell és que quan la retirada de voluntaris, fent uns

comentaris en una reunió a l'Estat Major de la Divisió, va expressar la opinió en el sentit de queara retirant els voluntaris (de la República), com que també tindran de marxar els voluntaris delsinsurgents, la guerra la guanyaríem nosaltres i que per Nadal -^aquest comentari era el mésd'octubre de 1938-ja tots seriem a casa.

El que passa és que no va puntualitzar el Nadal de quin any.

& & & & & &

L'any 1934 durant els fets d'octubre, Granollers va ser una ciutat que es va significar.En el llibre "60 anys desprès..." en Pere Crusellas fa menció d'alguns fets, però precisa

que qualsevol error o mancança, per evitar que perduri en el primer cas, o que quedi ignoradaen el segon, agrairà el coneixement del error o la mancança, vingui d'on vingui, per tal de que enquedi constància.

La facècia d'aquell moment va ser la següent:Al començament del carrer Joan Prim una mica més amunt de la Plaça dels Porcs

(Perpinyà) però abans de Torras i Bages, hi havia una botiga quin producte a vendre erenarmes. Escopetes de caça en particular i també paraigües. La botiga era coneguda com a CalMET ESCOPETER.

Era propietat de tres germans -tots ja espigats i solters- dos homes i una dona i que und'ells és deia Jaume (Met) i que era conegut i fins a cert punt popular perquè amb freqüendas'embriagava. Però era molt simpàtic. Tenia uns acudits gradosos.

22

Ell explicava que normalment, quan hi havia aldarulls entre els Anarquistes i la GuardiaCivil, la botiga de casa seva es veia saquejada doncs els revolucionaris anaven a requisar lesescopetes per enfrontar-se amb les forces d'ordre.

Comentava en Met que ell això ja ho entenia. Comprenia l'ús de les escopetes. Però noacabava d'entendre que en feien dels paraigües perquè també s'els emportaven.

& & & & & &

De la lectura dels dos volums de "Granollers 1936/1939: Conflicte Revolucionari i Bèl·lic"vaig observar que quan es fa referència al desembarc a Mallorca de l'expedició del Capità Bayoel mes d'agost de 1936, possiblement per no haver-ne tingut coneixement, no es fa esment d'unGranollerí que va intervenir-hi.

Aquest es deia Joaquim Sanchís. A casa seva tenien una espardenyeria al carrer deSanta Elisabet, i ell va ser el fundador a Granollers de les Joventuts Socialistes Unificades deCatalunya, i sempre presumia que ell tenia el Carnet núm. 1.

Va desembarcar amb l'expedició Bayo. El van ferir i va ser retirat de primera línia podentreembarcar i tornar a casa. Va passar el temps de convalescència a Granollers.

I sembla ser que l'experiència va ser tant traumàtica que va aconseguir que la guerras'acabés per a ell. Mai més va tornar al front. Aprofitant que el seu cunyat era el ComandantGavaldà i era un Cap del Cos de Tren (Transports) degut a la situació de privilegi en que estavael va col·locar de xofer i definitivament la guerra es va acabar per a ell.

Aquest Comandant era un home desmesurat, molt tremend. Quan els del P.S.U.C.sempre que tenien alguna trifulga amb els de la C.N.T.-F.A.I. de Granollers, li demanaven auxili iell sempre deia que sejugaba la cabeza porellos.

Quan la retirada de Catalunya, el Sanchís es va exiliar cap a França. Mai més va tornar aEspanya. Va morir a l'exili.

& & & & & &

Referent al Sindicat C.N.T. (Confederació Nacional de Treballadors) recordo que abansdel 1936 aquest era el mes fort a Catalunya i cada dos per tres estaven de vaga. Un humorista,no recordo el nom, però crec que desprès del 36 li va costar la pell (seria en Munoz Seca?) quanes referia a ells afegia a les inicials, el següent:

C. asi N. unca T. rabajamos (C.N.T.)

Posteriorment i amb motiu de la Ma Internacional, al crear-se la 1a Internacional SindicalConfederal, es va afegir a les inicials C.N.T. les de A.I.T. (Anarquistes Ibèrics Treballadors). Lasegona, va seria Internacional Socialista i la tercera, la Internacional Comunista.

Llavors, l'humorista va ampliar d'acord amb el següent:

C. orno N. unca T. rabajamos (C.N.T.)

A. hora _l. ntentaremos T. rabajar (A.I.T.)

& & & & & &

Referent al bombardeig del 31 de maig de 1938, observo que en el referit llibre hi mancala senyalització d'una bomba que ens va afectar directament a la família Pi-Cabanes.

Nosaltres vivíem a la carretera (Joan Prim) i teníem sortida pel darrera al carrer del Sol,també conegut per Carrer de les banyes (segons m'informa el meu germà en Joan Pi i Cabanes,el nom Carrer de les Banyes ve de que antigament, amb l'entrada principal pel carrer de Corró ientrada-sortida pels que no volien ser vistos, pel carrer del Sol, hi havia una casa on s'exercia la

23

prostitució. Cal suposar doncs, que els que anaven pel darrera era per evitar fer públic que ambla seva actuació feien portar banyes a alguna, o qui sap si a algun.) i que durant la guerra el vancanviar per el de Cabdill Pere Joan Sala. Allí al carrer del Sol hi teníem el garatge on guardàvemels camions.

Aquell dia el meu Pare i l'oncle, en Climent Cabanes i Jordà, que era el xofer, pels volsde tres quarts de nou van anar a treure el camió perquè tenien de fer un viatge i quan haviensortit í tots dos estaven asseguts a la cabina, va caure una bomba damunt del garatge que erauna casa on la planta baixa era pels cotxes i a dalt al pis hi havia un habitatge.

Tot va quedar ensorrat. Al pis no hi devia haver ningú perquè no es va dir que hihaguessin morts o ferits. Acabada la guerra, el garatge es va haver de reconstruir doncs haviaquedat arruïnat.

Un trosset de metralla possiblement va entrar pel darrera de la carrosseria i deuria tocaralgun punt vital del meu oncle, amb tant mala fortuna que va quedar mort a l'instant, sense unagota de sang ni res de res. També hi ha la versió de que va ésser per l'efecte de la deflagracióde la bomba caiguda. Tot és possible.

El meu Pare, amb l'expansió de la bomba, va ser llençat a fora de la cabina -es va obrirla porta amb l'espetec- i va donar diverses voltes per terra, però sortosament no fi va passar resmés.

& & & & & &

P.C. .- La referència que hi ha al llibre "60 anys desprès...", de com va ser afusellat elGeneral Gay, és motiu d'una nova versió segons van explicar-li al consultat. Penso que hi deuenhaver, pel que veig, tantes versions com les referides als motius de perquè va ser bombardejatGranollers.

Donem-la doncs com una més i que en quedi constància.

P.P..- A mi, l'Antoni Marïuz i Garcia (citat en les referències als Camps de Concentracióde Franca quan la retirada) que era el que treballava per compte de l'espardenyer Sanchís i quevivia al carrer del Sol, prop de casa nostra, em va explicar personalment, ja que hi havia forçaamistat i fins i tot ens havia ajudat treballant per nosaltres amb els camions. Com ja es va dir,havia estat Secretari General de la U.G.T. i al mateix temps era del Comitè Executiu delP.S.U.C. de Granollers, i va formar part desprès del 19 de juliol de 1936 del Comitè de lesMilícies Antifeixistes en representació de la U.G.T., el que vol dir que podia tenir informació deprimera ma. Un dia durant la guerra, va comentar, suposo perquè ell hi era, perquè lesexplicacions eren massa clares, va explicar que el General Gay, que estava estiuejant a Llerona,el van detenir el 19 o 20 de juliol de 1936 perquè deien que havia format part del Consell deGuerra que van jutjar als militars Galan i Garcia Hernàndez essent condemnats a mort iafusellats.

I en Manuz explicava, que el van lligar en "una mena"(?) de columna de ferro quepassava pel mig de la riera(?), que aguantava una línia de traçat elèctric i allà va ser afusellat.

De la manera que ho explicava, amb tantes dades i tantes coses concretes vol dir queell, no és que formés part, potser, de l'escamot d'execució, però si que devia ser dels presentsper donar fe de que la cosa s'havia portat a terme.

P.C..- Aquesta versió té algun punt de coincidència amb la del llibre.No obstant mai, però, que jo recordi, hi van haver pals o tubs elèctrics a la riera. La línia

de FECSA que venia, i ve, del Coll de la Manya, travessa la riera de marge a marge, ben bé a lameitat d'espai entre els dos ponts i un cop travessada, puja pel que ara és Passeig Fluvial finsarribar al carrer de Sant Tomàs d'Aquino que deriva directe cap a l'Estació Transformadora quehi ha entre el carrer del Rec i Roger de Flor.

Punt de coincidència és, que -el lliguessin o no a un pal elèctric- en aquell entornl'afusellessin, ja que el que es cita en el llibre "60 anys desprès..." és darrera del magatzem deCal Drapaire Ros, però a la via de la línia Barcelona-Puigcerdà al costat d'un pal que aguanta lacatenària.

24

Tot és possible. I si més no, és una altre versió que mereix ser conservada.

& & & & & &

P.C..- Quan ja estava acabat l'apartat anterior referit a les explicacions que en el seu diava donar del fets de la mort del General Gay l'Antoni Manuz Garcia, ha aparegut una altreinformació que, per la seva importància vull deixar-ne constància.

L'Agustí Lorenzo i Gacia, ja s'ha dit, en aquella època (1936-1937) estava afiliat a lesJoventuts Socialistes Unificades de Catalunya, pel districte de Granollers.

També s'ha explicat que l'Antoni Manuz era un factòtum de la U.G.T. i com a tal formavapart del Comitè Antifeixista de Granollers.

En funció de les diverses versions que he pogut reunir, la del senyor Manuz és totalmentfalsa.

L'explicació que va donar a n'en Pere Pi i Cabanes, era intencionada. Una versiópolititzada. Quasi m'atreviria a dir, amb intencions exculpatòries.

I el detall de que el General Gay havia estat lligat a una mena de pal elèctric al mig de lariera, en el seu moment ja ho poso en entredit.

Als primers dies d'haver-se produït l'alçament, s'actuava amb un cert encobriment, demanera que, si es tenia de liquidar algun contrari, és servien de revolucionaris, companys ocamarades d'altres poblacions.

Així per exemple, en el cas del General Gay els actors principals eren forasters.Uns informants m'han dit, de Barcelona, altres de Moncada Reixach i fins i tot han arribat

a citar Argentona. De totes maneres d'on procedissin, té una importància relativa. Es clar queseria millor poder-ho confirmar, però ara ho passarem per alt.

Els revolucionaris forans van ser guiats cap al domicili del General Gay a LesFranqueses del Vallès (Llerona) i allí van procedir a la seva detenció.

Entre d'altres, l'Antoni Manuz va ser qui va acompanyar l'escamot forà al domicili delGeneral Gay. Més endavant en donarem la prova irrefutable.

Detingut el militar, el van portar al Comitè de Granollers (Can Ramoneda). Al cap d'unaestona -ja havia corregut la noticia per la Ciutat- davant del Comitè es va començar a reunir unpetit grup de populatxo, cridant i proferint injúries i amenaces.

Seguidament, emmanillat el van treure del Comitè i pel carrer de Santa Esperança vananar a la Plaça de la Porxada i d'allí cap a la Plaça de l'Església i per l'actual carrer de SantJosep van travessar la riera, seguint el camí de can Pagès, per finalment pujar dalt de la via delferrocarril de la línia del Nord, i abans d'arribar a l'estació, a l'altura del Magatzem del DrapaireRos, allí va ser afusellat.

L'Antoni Manuz era un home baixet. Els que el coneixien diuen que més aviat donava lasensació d'un home reposat.

Deuria ésser-ho, però d'una agilitat mental d'alt nivell. Reaccionava ràpid. Tenia clarquines eren les seves idees, i on volia anar, i com fer-ho, apartant obstacles.

El cas és que, el tal Manuz, va ensenyar, uns dies desprès, a l'Agustí Lorenzo i Gacia elrevòlver marca Smith and Wesson calibre 38 -explicant-li amb total impudícia- que se'l vaagenciar del domicili del General Gay, durant la poca estona que va estar allí quan van anar adetenir-lo.

L'Agustí Lorenzo recorda perfectament l'arma i li va cridar l'atenció de que contràriamenta que aquests revòlvers eren empavonats de color negre, aquest ho era amb un blanc mate.

Ja quasi bé no és pot dir ni cal afegir res més.

L'única cosa que no sabrem mai, és si el Manuz també va disparar.

25

Segons el últims informes, el General Gay va ser afusellat. Van disparar, a la vegada,més d'un.

Quedarà doncs, eternament el dubte del que va fer l'Antoni Manuz: Va ser simplementespectador? o també va disparar...?

26

CASSET II, B)

Durant la guerra, quan estava a l'Estat Major que en principi el teníem a Guissona,havíem d'anar a buscar el subministre a Tàrrega.

S'hi tenia d'anar cada dia. I per la tarda agafàvem el cotxe que en feia de xofer aquellxicot que tenia de ser el Cunyat del Comandant, que el tenia allà enxufat, i amb aquell cotxetpetit, pintat de verd per tal de camuflar-lo, anàvem ell i jo a buscar el val per desprès poguérecollir les provisions corresponents. Com que allí s'anaven a assortir totes les entitats, semprehi havia cua.

Però un dia hi vam anar una mica més d'hora i ens van despatxar de seguida. O siguique al cap d'una hora ja podíem tornar cap a Guissona.

Vaig pensar, avui que és tant d'hora, som a Tàrrega i tenim temps, podríem anar a SantaColoma de Queralt. Ho vaig proposar a aquell noi i vam decidir anar-hi. Tampoc era tant llunySanta Coloma. L'objecte era anar a saludar al senyor Esciusa, amb qui havia treballat al Banc iara estava de Director a aquella població.

Em feia il·lusió pogué saludar al senyor Esciusa perquè havíem fet molt bona amistatquan tots dos treballàvem al Banc Hispano Colonial de Granollers. No l'havia vist des de l'any1935 quan el van traslladar.

Imagineu l'escena: dos xicots de 18 anys vestits amb indumentària militar i el meucompany que tenia una afecció, podríem dir desmesurada pel "cante hondo" -e l que ell en deiael "cante gitano". I aquesta afecció el portava a l'extrem de que es vestia, pentinava i s'afaitavacom un gitano. Les patifles en especial demostraven a les clares com pensava. Semblava "ElTempranillo", I això que ell era valencià i segons vaig saber era cfuna casa que més aviatestaven ben situats.

La seva imatge, no obstant, feia una mica de mal efecte, pesi que era un bon noi.Arribats a Santa Coloma de Queralt, el primer vilatà que vam trobar, el vam parar i li vam

preguntar per l'adreça del senyor Esciusa.La resposta va ser de que no sabia de que li parlàvem. Si home, és el Director del Banc

Hispano Colonial. Per més que ens vam explicar no hi va haver manera. La resposta va sernegativa.

I això es va repetir dues o tres vegades més.Em va cridar l'atenció, el fet de que en un poble petit com era aquell, no coneguessin al

Director del Banc. Passava alguna cosa que escapava a les nostres especulacions.Amb el cotxe anàvem donant voltes pels carrers de la població i finalment vam veure un

senyor gran i li vaig dir al meu company para't prop d'aquell senyor. Vaig baixar jo sol del cotxe idirigint-me a aquell bon home, li vaig explicar que jo treballava al Banc i que havíem vingut ambla intenció de saludar al senyor Esciusa ja que havíem fet bona amistat quan treballàvem junts aGranollers i que el voldria saludar. Però ho he preguntat a altres vilatans i no m'han sabut dir ressobre el senyor que busquem.

El meu company, el de les patilles. no va baixar del cotxe i això va ser la clau perquè nohi haguessin dificultats.

Aquell senyor va dir Ah si!. Mirin vagin cap a tal carrer, arribaran a una plaça i allà en elpis de la casa núm. tal hi viu el senyor Esciusa.

Efectivament, vam anar cap allà i el vam localitzar.Pujàrem al pis i al trucar a la porta ens va obrir ell mateix i al veure'm a mi ens vam

abraçar. Va estar molt content, ens va fer entrar i vam iniciar conversa.Li vaig explicar el que ens havia passat. De seguida va reaccionar i em va dir: ja t'ho

explicaré Peret...Com que ell era un home quina vocació política es decantava cap a les dretes, quan va

arribar el 18 de juliol de 1936 el van detenir i el van tancar durant uns dies amb el càrrec de que

27

tenia una escopeta de caça que no la va lliurar, però sortosament va imperar el bon criteri i elvan deixar anar. El bon concepte que tenien d'ell la majoria de vilatans de Santa Coloma va ferque el "Comitè" es decantés per deixar-lo anar.

Llavors vam entendre perquè ens deien que no sabien de qui els hi parlàvem.Al veure dos joves, un d'ells amb aquelles patides, que anàvem amb un cotxe petit, pintat

de color verdós -el camuflatge militar- etc. etc, suposaven que anàvem per detenir-lo o qui sapquines intencions. Potser pensaven que érem de la Columna de la Mort. Per això volent-loprotegir ens deien que no sabien de qui els parlava.

28

An Pere Pi quan va arrivar aGranollers als 2 anys

Elements de la JSUamb en Manuz de l'UGT

Pere Sala, Juàrez, Antonio Manuz, Pi,Pifiel, F. Vernet.

PENYA SERVOS(drets) G. Viaplana, Noguereas, Pi, Ausió, X, Masó,

Surroca, M. Viaplana, F. Vernet(asseguts) Miralles, Garrell, Serra, "Daulí", Canut.

Instantànea d'elements de la 75 Divisió XIV Cos de l'exèrcit"Manyo", Pi, Pelegrin Pérez, Gonzalez.

Localització dels camps de concentracióde Saint Cyprien i le Barcarès.

Una vista del camp de treball de Mourmelon propd'on hi va haver "La batalla del Marne "

Presoners al camp de concentració de BilbaoMuguerza, Pi, Mediavilla, Somoza, "Culatas ".

SaragossaNogueras, Nofre, Pi, Llompart

TetuanBarrios, X, Pi

En Pere Pi amb la seva esposa(en un dinar l'any 1997)

CASSET III, A)

Quan em vaig incorporar realment per primera vegada, va ser a mitjans d'abril del 1937.El dia exacte, no el recordo. O sigui que com que jo vaig néixer el 1920, el dia 17 de gener, voldir que acabava de complir els disset anys.

Ens vam incorporar voluntaris - jo m'havia apuntat a les Joventuts Socialistes Unificadesde Catalunya a finals del 1936 principis del 1937- i l'incorporació consistia en uns cursetsd'instrucció pre-militar que s'havien organitzat a Pins del Vallés (Sant Cugat) que era perquès'anessin preparant joves ja que s'estava organitzant l'Exercit Regular Popular.

Del mes que em vaig incorporar si que me'n recordo exacte perquè quan estava a migcurset, va ser quan hi van haver els fets de maig i com que em sembla recordar va ser el dia 3 ia nosaltres no ens van llicenciar fins a finals de mes.

En aquest curset, pràcticament poca cosa. Molta instrucció, molt ensenyar-nos com esmuntava i es desmuntava el Màuser, com es carregava, obrint la "clau de forrellat" (el cerrojo) itambé algunes lliçons tàctiques.

Inclús una vegada vam fer un simulacre d'atac des d'allà de Pins del Vallés que era al'altre banda del Tibidabo, saltant per sobre la serra de Collserola i simulant l'invasió deBarcelona. Tal com si ho fes un enemic.

No se pas que carai van organitzar. No ens vam assabentar de res. Tot d'una van tocarla trompeta, va dir-nos que s'havia acabat la batalla, que la nostra companyia havíem perdut ique tots ens havien fet presoners.

Al acabar el curset aquest, el que ens varen fer abans de llicenciar-nos, ens van fer pujara tots als trens dels Ferrocarrils Catalans i des de Pins del Vallés (Sant Cugat) ens van portarfins a la Plaça de Catalunya on ens van fer formar a tots -em sembla que érem uns dos-cents- ivam desfilar Rambla avall, amb un fusells de fusta perquè ens van dir que els de veritat elsnecessitaven al front, fins a la Plaça de Sant Jaume, davant de la Generalitat. A la Rambla hihavia un cartell monumental que travessava de banda a banda la Rambla amb unes lletres moltgrosses que deia: SOM APTES PER A L'EXERCIT POPULAR.

Un cop davant de la Generalitat, van fer uns petits parlaments i acabat l'acte oficial vàremtomar cap a la Plaça de Catalunya i amb tren ens van portar a Pins de Vallés (Sant Cugat) onl'endemà ens van retornar cap a casa, que amb el llenguatge militar diríem que ens vanllicenciar. Ens van donar un diploma (?) en el que's deia que érem aptes per a l'Exercit. Ens vandir que ens quedéssim a casa, que ja ens avisarien per incorporar-nos arribat el moment i comtantes coses que es feien o es deien en aquell temps, mai més en vam saber res.

No va ser fins al febrer del 1938 amb motiu de la desfeta i retirada del front d'Aragó quellavors es va organitzar a través de les Joventuts Socialistes Unificades les dues Divisions devoluntaris i va ser quan ens vam incorporar "quatre camarades responsables" de les "Joventuts"de Granollers que érem en Josep Jubany i Garreta, l'Amadeu Soler i Algueró, en Ramon Coma iAvellana i jo en Pere Pi i Cabanes.

Ens vam presentar al local de les Joventuts Socialistes Unificades de Barcelona, que eraa la Plaça de Catalunya on havia sigut l'Hotel Colon, avui seu del Banc Espanyol de Crèdit i allàens van enviar amb camions cap a la Caserna Francesc Macià, que era a Horta a uns edificis amig construir, a on avui hi han les Llars Mundet.

A n'en Ramon Coma i a mi, ens van destinar a la que oficialment nomenaven l'Escolad'especialitats i que era el nom camuflat de l'Escola de guerrillers.

A n'en Jubany i a n'en Soler els van destinar a un altre lloc i degut a això, amb ells vamperdre una mica el contacte. Per dissort, en Jubany va morir durant la retirada del 1939.

El que m'he descuidat de dir, es que per haver nascut l'any 1920 jo pertanyia a la llevadel 1941, que quan es van incorporar de debò, va ser amb motiu de la Batalla del Segre, que vaser a mitjans del 1938 i que va ser coneguda com la lleva del "BIBERÓ".

El fet de marxar voluntari, obeïa a la possibilitat d'escollir cos? -em preguntes-.

29

En època de pau, potser si i avui dia crec que és factible. Ara durant la guerra els quemarxàvem voluntaris - i aquí tornem a mencionar allò de que "El que de jove no és revolucionaries que no té cor..." o sigui que els que marxàvem voluntaris, com que ja ens havien mentalitzat,la consigna era anar a matar feixistes. Aquest era l'objectiu primordial. Això de triar cos, ja no esplantejava.

Un cop a aquesta Escola d'Especialitats (Escola de Guerrillers) vam veure quel'organització d'aquesta unitat era portada responsablement pels Russos. Quan es va muntar elXIV Cos d'Exercit de Serveis Especials, es va fer pràcticament al poble de Burïol (València). Peraquest motiu predominava la gent d'aquest poble i fins hi tot ho era el Comandant que es deiaPelegrin Pérez Galarza.

Els instructors que teníem allà, tots eren russos. Els intèrprets també eren russos. Mésaviat hauríem de dir interpretes, perquè eren dones.

Vam passar un parell de mesos reben les classes que ens donaven aquests instructors. Iens van ensenyar durant aquells dos mesos que ens van alliçonar, moltes maneres de "fer mal".

Va quedar molt clar que l'objectiu del guerriller és de que la seva feina és estar una micaa la reraguarda. Es a dir, fent un supòsit, que si el front és a Granollers, doncs ells estaran aSant Celoni tranquil·lament, fins que en un moment donat els cridaran i els diran tu, tu, tu, i tu,apa aquesta nit sortiu que s'ha de fer un treball. Llavors s'agafava un camió, s'anava als llocsconvinguts perquè representa que hi havia uns passos que eren facilitats per gent del país,perquè de la mateixa manera que al nostre cantó hi havia la quinta columna, els republicanstambé tenien gent a la zona insurgent que s'ocupava de facilitar-los-hi informació sobre elmoviment de tropes, sobre coses d'aquestes. Com aquella anècdota que vaig explicar que enQueipo de Llano anava uns dies determinats a visitar el seu Estat Major.

La seva missió per tant, era passar a l'altre cantó, de nit, poc a poc, nits que no hihagués lluna i s'infiltraven deu o quinze quilometres i en casos excepcionals molt més endinscom el cas dels que van anar a Saragossa on en un cine van escampar impresos que esreproduïa el discurs públic que va fer el General Yagüe el dia 19 d'abril de 1938 en el que vadeclarar que els espanyols d'ambdós bàndols eren molt valents i suggerint que la Falange fesun gest de reconciliació als "rojos".3 Les infiltracions tan llargues només es feien com el cas deSaragossa per fer propaganda. Quan s'anava per destruir objectius militars o atacar les seus delEstats Majors es feia a les distancies d'infiltració més curtes per tal de tenir més facilitats deretorn a les nostres línies.

També quan es passava molt cap endins de les línies enemigues els guerrillers anavenamb uniformes de soldats de l'Exercit contrari i sense armes. Com si estiguessin de permís.

Per contra quan s'anava per fer volar un tren, destruir un pont, volar una línia elèctricaetc. ja s'anava equipat amb l'arma automàtica i es duien els explosius necessaris per portar aterme l'acció projectada.

Ens van ensenyar la manera de volar un pont, que sembla molt difícil i quan t'hoexpliquen et dones compte de que amb poca cosa es pot resoldre. Fer volar un tren. Una viafèrria. A les carreteres per fer volar cotxes que portessin gent o més concretament oficialitatenemiga. També camions transportant munició. Sabotatge a les línies elèctriques per fer laguitza, assaltar edificis on tenien la seu els Caps Superiors de les Unitats d'aquell sector...

Passats dos mesos d'estar impartint aquest curset, van considerar que ja estàvem proucapacitats per actuar pel nostre compte i el van donar per acabat.

Llavors a n'en Coma i a mi i als demés del Curs que deuríem ser uns cent o dos-centshomes, ens van repartir per les Brigades que tenia la 75 Divisió que és la que cobria la zona desde Lleida fins a la frontera amb França, i la 76 Divisió, que cobria des de Lleida fins al mar, a lacosta de Tarragona.

Aquestes unitats estaven dirigides pels comunistes. Encara que nosaltres dèiem queérem afiliats a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, era una manera d'amagar lacua.

Les Joventuts Socialistes Unificades es van adherir a la IIP Internacional JuvenilComunista, que es va conèixer amb el nom de Komintern.

3 Literal del llibre de Gabriel Jackson LA REPÚBLICA ESPANOLA Y LA GUERRA CIVIL, Pàg 375

30

Si a la resta d'Espanya el P.C.E. (Partit Comunista Espanyol) va donar la cara i no es vaamagar, a Catalunya van presentar-se amb les sigles del P.S.U.C. (Partit Socialista Unificat deCatalunya) que en realitat era i és, el Partit Comunista Català camuflat. Ara però li han buscatuna altre forma de nomenar-lo: a Catalunya Iniciativa per Catalunya quin capitost és en RafelRibó i a la resta d'Espanya Izquierda Unida quin cap visible és en Julio Anguita, SecretariGeneral del Partit Comunista d'Espanya.

Quan les Brigades de la 75 Divisió actuaven jo me'n assabentava a posteriori, perquèquan tomaven de les actuacions que havien fet en terreny enemic, feien un comunicat quesempre hi posaven més pa que formatge i que jo els tenia de transcriure per enviar-les a l'EstatMajor, que el teníem a Barcelona al passeig Dom Bosco per la zona de Sarrià.

Quan es planificava una sortida, només ho sabien el Major de la Divisió qui es posava encontacte amb el Cap de la Brigada i també amb el Comissari Polític i tots plegats anaven aveure al Capità de la Companyia que havien escollit i llavors seleccionaven els homes quehavien de fer el servei i fins que tomaven, que feien el resum de les actuacions portades aterme, ningú no sabia res de res.

Jo m'assabentava dels fets perquè com he dit havia de transcriure aquests comunicats.Normalment les Brigades de la 75 Divisió passaven a l'altre banda a través de la serra

del Montsec, zona de Tremp. Per allí entraven i sortien, sempre acompanyats per gent del país,coneixedors del terreny.

Quan es va acabar el curset i la gent va ser assignada a les corresponents Unitats,abans de marxar cap al front, es va fer una festa de comiat a Valldoreix. Entre altres coses vanorganitzar un ball i van venir un grup femení que es deia l'Aliança de la Dona Jove. Estavaformada per noies d'Esquerra Republicana, Joventuts Socialistes i Joventuts Llibertàries, ianaven capitanejades per la Teresa Pàmies, coneguda activista, membre aleshores del ComitèCentral de les J.S.U.C, escriptora i esposa d'en Gregori López Raimundo directiu del P.S.U.C.quina mentalitat i actitud encara és la del comunisme dels anys trenta...

A la Pàmies la coneixia degut a ser el Secretari local de les Joventuts Socialistes deGranollers, càrrec que feia que habitualment hagués d'anar al Comitè Central, a Barcelona onella formava part del grup directiu.

Em va reconèixer, em va saludar tot dient-me hola Granollers, com feia sempre, perquèels noms dels components dels Comitès Locals de Catalunya lògicament, al ésser tants, un decada població de certa importància no els recordava i dient el nom de la població ja quedava bé.I ens va aixecaria moral. Si, si!, allò de aixequem-nos i aneu-hi.

Oficialment, em vaig incorporar a l'Exercit Popular el 1937 i fins el 1944 l'ExercitFranquista no em va donar el permís il·limitat. Més ben dit, em van donar una prorroga perestudis perquè la meva Mare va demanar al Superior dels Frares (Plaça de la Muntanya), elPadre Castro llavors Director de l'Institut de Granollers que em matriculés per tal d'obtenir-la ique va certificar com a Secretari el Doctor Salvador Llobet i Reverter. Amb aquesta pròrroga, emvaig estalviar aproximadament mig any de casema, doncs va coincidir que quan es va acabar elcurs acadèmic es va produir el llicenciament de la lleva del 1941.

A casa, vaig rebre l'ofici del llicenciament, que no era tal, doncs llavors donaven permísindefinit.

Quan la República va cridar a files la lleva del 1941, jo ja feia temps que era al front coma voluntari.

Com que no em vaig presentar a la Caixa de Reclutament, van venir a casa i al meuPare li van preguntar perquè no s'havia presentat el seu fill, que ja el consideraven un desertor,etc. etc.

Va explicar-los-hi on era i que preguntessin a la 75 Divisió. Un cop aclarit va acabar larecerca.

Vegi's l'organització i la connexió entre estaments. Tot un poema.

31

Quan es parla de les Batalles del Segre i del Ebre, hi ha un silenci absolut pel que fa ales unitats de guerrillers. Es clar que no interessava que es donés publicitat a aquest Cos.

Es va projectar la Batalla del Segre amb la intenció de creuar el riu pel sector deBalaguer. En aquell front es van estrenar els de la meva lleva, la del 1941, coneguda com la delBIBERÓ.

Per cert, que de la manera que es va projectar l'atac, d'una banda, i la naturalinexperiència dels atacants, va donar com a resultat que de la lleva del Biberó en van fer unaescabetxina.

La 75 Divisió (Guerrillers) van fer passar la majoria del homes que tenia en aquestsector, uns tres o quatre-cents homes, a l'altre cantó del riu i els van situar a l'esquena de lesforces enemigues, fent la feina habitual de sabotatge, i l'acció va durar aproximadament un mes.Cal remarcar que aquesta actuació deuria resultar una mica complicada pels components quevan portar-la a terme, doncs quan es feia una actuació d'aquestes, el seu equipatge eren lesarmes, munició i explosius però res de menjar. Durant el temps que va durant l'intent de fer iconsolidar el cap de pont -un mes aproximadament- es van haver d'espavilar per portarquelcom d'aliment a la boca.

L'atac no va reeixir i els nostres van tornar amb la cua entre cames.En canvi quan més tard es va fer l'atac per travessar l'Ebre, els de la 76 Divisió, potser

per l'experiència del que va fer la 75 al Segre, aquests van reeixir.Van travessar les línies per diferents llocs, es van situar a l'esquena del defensors i quan

es va començar l'atac a l'hora convinguda, el desconcert dels soldats que cobrien aquell sectorva ser total doncs eren atacats al mateix temps pel davant i per l'esquena. D'aquesta sort, el capde pont va tenir èxit inicialment. Van ser quatre mesos patètics. Van morir molts homes i allíl'Exercit de la República va deixar d'existir. Va quedar esgotat.

La Batalla de l'Ebre es va iniciar el dia 24 de juliol de 1938 i es va produir la retirada el 15de novembre següent.

Com a comentari marginal, cal dir que, durant la 2* Guerra Europea, degut a ladisponibilitat de més elements -aviació- els guerrillers eren llençats, la majoria de les vegades,des de avions amb paracaigudes. També, però amb menys freqüència, també es feia travessantles línies.

Recordo que una vegada que els nostres guerrillers van fer una incursió en territorienemic, quan van tornar, van portar dos presoners. Eren dos alemanys, de la Legió Còndor, quees veu que anaven amb una moto d'aquelles que utilitzava l'Exercit Alemany. Amb sidecar. Elsvan fer presoners i van deixar la moto com és natural. Suposo que la van inutilitzar... Un cop ales nostres línies els van portar cap a l'Estat Major de la 75 Divisió, però resulta que ni ellsparlaven espanyol ni entre els nostres ningú parlava alemany. Es va decidir portar-los aBarcelona perquè els poguessin interrogar degudament.

Abans però, com que es veu que feia hores que no havien menjat res, els hi van fer unespatates fregides i uns talls de carn que hi havia al rebost de la cuina de la Divisió. Tenien gana.S'ho van menjar de gust.

No sé si ja ho he explicat en altre ocasió però jo amb els meus divuit anys, l'any 1938vaig ser ascendit a Sergent.

No va ser pas per mèrits de guerra. A finals del 1938 l'Exercit Regular Republicà japredominava i les Milícies voluntàries del començament de la guerra ja estaven enquadrades imilitaritzades dins del referit Exèrcit.

Segons les Ordenances, el Cap d'una oficina de Divisió, com a mínim, tenia de serSergent. Vet aquí que a l'oficina de la nostra Divisió, la 75, l'únic oficinista era jo i com que undia varen venir els de l'Estat Major del XIV Cos d'Exercit, que eren els que entenien d'aquestaqüestió, van venir a l'Estat Major de la Divisió, van fer rhistorial, van dir que s'havia deregularitzar la situació i per aquest motiu vaig ser ascendit a Sergent.

D'acord amb una Llei que va aprovar-se l'any 1985 em va ser reconegut aquest grau deSergent, em van donar un títol que ho acredita i fins i tot quedo facultat per anar d'uniforme amb

32

els galons corresponents. Cosa que no penso fer mai doncs la meva vocació no és pasprecisament militarista.

Vel·leïtats de la vida. Als divuit anys Sergent, quan al Banc no havia passat de lacategoria de botones.

Responent a la demanda de que precisés el núm. del carrer J. Prim que era on vivíem aGranollers, com que des de l'any 1946 que el Banc Hispano Colonial em va fer Interventor i vaiganar a viure a Sant Celoni, mai més he viscut a Granollers. Em quedava el dubte de si la mevamemòria no em jugaria una mala passada. Així que per tal de que les dades que aquí certificosiguin les correctes, ho vaig preguntar a la meva cosina la Teresa Cabanes i Ariza, filla d'enCliment Cabanes i Jordà, germà de la Mare, que ja vaig explicar que va morir en el bombardeigdel 31 de maig de 1938. Ella vivia al pis del carrer del Sol núm. 60 en la època de la Guerra Civiljunt amb la resta de la seva família.

Les dades, que em facilita son les següents:Nosaltres vivíem al carrer Joan Prim núm. 73.- La casa donava, per la part de darrera, al

carrer del Sol i la finca era la núm. 60.I el Garatge era al mateix carrer del Sol núm. 53.

33

CASSET IV, A)

De les converses que vam anar tenint amb en Pere Pi mentre gravàvem les sevesvivències, un dels temes en el que em vaig recolzar fort va ser exposar la colla de llibres quehavia llegit i consultat, per tal d'arribar a conclusions el mes fiables possible.

U va cridar l'atenció quan vaig parlar-li dels dos volums editats per l'Ajuntament deGranollers els any 1989 el primer i el 1990 el segon, quin títol d'ambdós és "Granollers 1936-1939: Conflicte revolucionari i bèl·lic" que el va esperonar per demanar-me tant bon punt vaigacabar d'exposar-ho, que li interessaria disposar d'ells perquè un Granollerí com ell, que va seractor políticament i en la contesa, -que s'hi va incorporar com a voluntari- li piques la curiositatper voler-los llegir

La Llibreria Carbó va facilitar-nos els dos exemplars i un cop llegits per en Pere Pi, elsvam comentar.

El Pere els va trobar interessants, ben documentats en línies generals, i en alguns casosva trobar a faltar alguna dada que explica a títol únicament per a puntualitzar records i fetspersonals però que considera l'obra en conjunt correcte i quina lectura el va transportarà l'èpocade la seva joventut.

A continuació, doncs, el recull dels comentaris d'en Pere Pi i Cabanes.

&&&&&&&&&&

P.P..- És bastant general el convenciment, degut als comentaris i escrits sobre la Batallade l'Ebre, -per la seva importància i ressonància envers les demés-, de que la lleva del 1941coneguda com del "Biberó", es va estrenar entrant en combat quan aquesta batalla.

No és veritat. No és cert. Els de la lleva del 1941 (que és la meva) van ser portats al frontpràcticament sense preparació militar. Molts pocs dies per ensenyar-los a disparar iseguidament cap a cobrir el front de Catalunya. Per tant, van entrar en combat per primeravegada quan es va produir la Batalla del Segre el mes de juny de 1938 poc temps desprésd'haver-se incorporat a files que va ser durant el mesos d'Abril i Maig d'aquell any.

P.C.- D'aquesta "Batalla del Segre" tampoc hi ha massa informació. Només en HughThomas en el seu llibre La Guerra Civil Espanyola hi fa referència en el paràgraf que copio,sense precisar, l'autor, que es refereix exactament a aquest esdeveniment.

Copio: "La República va cometre una temeritat al llençar una ofensiva a l'estiu del 1938,amb la frontera novament tancada, ofensiva que semblava inspirada en els exemples deBrunete, Belchite y Teruel. L'esquema d'aquestes batalles -èxit momentani de l'ofensiva,contenint la progressió per les tropes nacionalistes arribades d'altres fronts precipitadament,contraatac nacionalista- es va repetir a la Batalla de l'Ebre, encara que en escala major iaportant conseqüències més tràgiques1*4.

Es va travessar el Segre per Vilanova de la Barca, al sud de Térmens, al sector deBalaguer i la lleva que va suportar el pes de l'atac va ser la del Biberó (1941). Van ser ajudatspels guerrillers de la 75 Divisió, que es van infiltrar darrere les línies de l'enemic i a l'horaconvinguda van atacar per l'esquena als defensors. Però un plantejament deficient i precipitat,amén de la inexperiència dels atacants es va acabar en fracàs.

P.P. .-En aquests llibres es fa referència també a les forces que van prendre part a laBatalla de l'Ebre, mencionant la Brigada Tal, la Divisió tal, que si son verdes, que si sonmadures.

4 La Guerra Civil Espanyola- Edicions Urbión 1983- Llibre IV, Volum 8, Pàg. 264.

34

Sempre he estat a l'aguait - i en el cas que comento no és l'excepció- de si parlaven, elsautors de llibres o articles en general, de les Divisions 75 i 76 i no ho han fet mai. Son les dels"GUERRILLERS", a una de les quals jo hi estava adscrit.

Tothom posa medalles a les forces que van passar a la banda dreta de l'Ebre -que s'homereixien- i en canvi les nostres Divisions silenciades pesi al gran protagonisme que van tenir,situant-se abans del dia "H" a la reraguarda de les forces franquistes que un cop iniciat l'atacvan quedar entre dos focs.

En aquella ocasió, tota, repeteixo, tota la Divisió 76, inclosos el Comandant en Cap elComissari Polític i tots els demés Oficials, tots, van infiltrar-se. Ho van fer per diferents punts demanera que van abastar un sector força ampli per tal de sorprendre i desorientar a l'enemic.

Potser degut a que els arxius republicans van ser destruïts, no es pogué detectar queexistien aquestes unitats de guerrillers, que per raons obvies, oficialment no existien. Eren el XIVCos d'Exercit, amb les Divisions 75 i 76. La meva unitat era la Brigada 236.

Teníem assignat el nom de Divisió però realment no eren com les convencionals. UnaDivisió normal tenia diverses Brigades, etc. etc. i en realitat eren milers d'homes.

Les nostres, com a màxim érem cinocents homes cadascuna (la Divisió) i les Brigadesun centenar d'homes que era l'equivalent d'una Companyia en una unitat normal.

Ja he mencionat que les dos Divisions van ser assignades al sector de Lleida a lafrontera, la 75, i de Lleida a al mar, la 76.-

Amb motiu de la zona on estava destinat, no vaig intervenir en els combats de l'Ebre.Però com que era l'escrivent de l'Estat Major, i teníem noticia de tot el que passava, jo n'estavaal cas. Però mai ningú va escriure o parlar de la intervenció dels guerrillers.

És una llàstima que els arxius de la República es destruïssin. El doctor Negrín, Presidentdel Govern Central havia enviat a les Divisions 75 i 76 telegrames de felicitació per l'èxit delstreballs portats a terme pels soldats d'aquestes Divisions.

Recent, m'ha vingut a les mans el llibre Historia Esencial de la Guerra Civil Espanola del'inefable Ricardo de la Cierva on, a la pàgina 659 a les tres últimes línies diu: "... aunque ahínació el XIV Cuerpo de Guerrilleros (ell si puntualitza Guenilleros i no Servicios Especiales) quejamàs efectuo acciones de guerrilla".

El dia 8 de febrer de 1999 li vaig enviar una missiva a través de una revista on ell hicol·labora, doncs desconec la seva adreça a Madrid. Em van acusar rebut del meu escrit totinformant-me que passaven el mateix al senyor de la Cierva.

Qui no s'ha dignat a acusar rebut. I com és d'esperar no ho farà.Ell està per sobre de tothom. Ho sap tot i el que diu ell és irrefutable. Pobre Historia a les

mans de semblant individu.Però hi ha una petita diferencia aquesta vegada. El que diu no és veritat perquè ell ha

sentit a tocar campanes, i està desorientat. No sap d'on bé el so.Però jo no les he sentit. Les tocava, era campaner junt amb els demés companys del

XIV Cos d'Exercit.Ja ho podeu creure que es van efectuar acciones de guerrilla!.És clar que, qui soc jo, infeliç mortal, per esmenar-li la plana?.

&&&&&&&&&&

El tema aquest d'això dels guerrillers ningú sabia que existís perquè inclús es camuflavaquan ens van entrenar, que en comptes de dir-ne Escola de Guerrillers, oficialment era l'Escolad'Especialitats.

O sigui que allí només ens van ensenyar de fer mal, de fer animalades, volar ponts, volarvies de tren... però allí el títol de l'Escola era d'Especialitats. (Bé, especialitats en fer mal.)

Però es clar, allò era per no donar pistes... ells sabien el com i el perquè.De totes maneres, perquè es tingui una idea de com es portava la cosa, el misteri que

envoltava tot el que era relacionat amb les unitats de guerrillers, fins i tot quan estava al front iadscrit a l'Estat Major de la 75 Divisió, que tot sigui dit, era una mica de nyigui-nyogui, aquest

35

estament estava compost del Comandant, que en aquella època se'n deia el Major, el ComissariPolític, el xofer, un motorista, -abans de que tallessin la zona republicana en dos trossos s'hi vaincorporar un vailet de la meva edat, també de Bunol, que va resultar ser el futur cunyat delComandant, que el tenia a la Divisió camuflat- i finalment un mecànic que el van portar perquèfes les reparacions dels cotxes per no haver-los de portar a un Parc Mòbil i jo com a escrivent.

No havia pogut saber mai res ni ningú em deia res pesi a que totes les ordres sortien dela Divisió, però jo, que era el que després feia els comunicats, no havia pogut saber mai si demào demà passat anirien a fer això, anirien a travessar per aquí o per allà. Al fer memòria ara,penso que era millor no saber res per endavant doncs si mai la casualitat hagués fet que alentrar en camp enemic, s'haguessin trobat en una emboscada, potser s'hauria pogut sospitar demi. Potser.

Recordo que fins on era possible, de vegades fèiem broma de la manera que anavavestit el Comandant que -possiblement perquè provenia de milícies- anava espitregat amb lacamisa descordada, uns pantalons caquis de soldat i el que no es deixava mai era el casquet depunxes, com en Franco.

Un dia —ja s'havia començat la Batalla de l'Ebre- em vaig adonar que havia quedat sol.Tota la Divisió 75 es va infiltrar a les línies enemigues, tota la Divisió i van estar prop d'un mes imig actuant en terreny contrari. Van passar per la Serra del Montsec i durant aquest temps esvan haver d'espavilar perquè portaven el explosius armes i munició per fer la feina de guerrillers,però de subministre de boca no portaven res.

I quan van tomar que era quasi bé mig octubre de 1938, que ja començava a fresquejarel temps, el Comandant quan va venir l'endemà a l'Oficina de l'Estat Major, en comptes d'anarespitregat, portava el seu uniforme de Comandant -guerrera i corbata- i li vam dir: "Caramba miComandante, parece usted un militar de verdad!".

& & & & & & &

De els quatre companys de les Joventuts Socialistes Unificades de Granollers, que vammarxar voluntaris a principis del 1938 -ja ho explico en el seu moment- en Josep Jubany iGarreta va ser l'únic que no va tomar. Es va donar per desaparegut, ja que oficialment ningú vapoder certificar que hagués mort i a on.

& & & & & & &

Una anècdota que no ha tingut difusió, és la referida als assassinats def dia 2 d'agost de1936 de membres de la família Lamarca.

Recordo el fet perquè en Miquel Vila i Maynou, que era de "cal Calsinaire", estava casatamb una filla de can Lamarca que vivien prop de casa nostra al carrer d'en Prim.

Amb el cotxe fantasma els van anar a buscar al pare Lamarca el fill i el gendre,l'esmentat Miquel Vila.

Un cop van arribar al lloc on els volien matar, en Vila, que era tot un homenàs, corpulent iforçut, va començar una baralla amb els que serien els seus assassins i durant el forceig, amb laconfusió, el fill Lamarca es va poder escapolir salvant la vida.

& & & & & & &

Pel que fa a la relació de morts per la repressió franquista, hi ha l'Octavi Tàpies iCuspinera, que era el fill del cafeter del Centre Catòlic de Granollers, que en la militància, liposen EC (C.N.T.).

Aquest xicot, estava afiliat a la U.G.T perquè tots els de la banca ho érem. Deuria serl'any 1937, i va començar a anar per allà a l'Oficina del Sindicat (local del Casino de Granollers) is'ho va agafar en serio. Hi anava a treballar. No feia com molts que hi van haver i hi ha avui, queper la retòrica que tenen s'acaben situant en llocs estratègics -si més no els donen el títol de"teòrics del partit"- i entren en nòmina amb sous que precisament no tenen res de teòrics.(Aquesta és la finalitat. De no estar en nòmina, deixarien el càrrec de teòrics).

36

En fi, l'Octavi Tàpies es va haver d'incorporar quan van cridar la seva lleva i sigui perquèera de la U.G.T., sigui pel bagatge que va agafar amb motiu del seu temps d'estada a l'Oficinadel Sindicat a Granollers, va arribar a ser Comissari Polític de la seva Unitat.

Sembla que aquests de missa ho tenen ben clar. Quan un del seus fa el salt, no elperdonen. L'Octavi era un bon noi i no crec que hagués fet res que pogués tacar la seva imatge.

Però el van portar al Camp de la Bota i el van afusellar. Penso que, pobre noi, va moriramb la consciència ben tranquil·la.

& & & & & & &

De les relacions de morts al front en trobo a faltar dos.Un és en Joan López que era fili d'un Guardia Civil. Érem amics i fins i tot anàvem al cine

junts els diumenges. També havíem anat tots dos a escola amb el senyor Masjuan.Altre que hi trobo a faltar és en Blai Piera que era fill d'un senyor que treballava al

ferrocarril M.Z.A. i que també era de la U.G.T. i del P.S.U.C. i aquest també formava part d'unacolla dels grans de tes Joventuts Socialistes que van marxar voluntaris com a Carrabiners. I deGranollers, a demés d'en Piera hi havia en Genis Viaplana i Mitad, i d'altres.

Cobrien el front d'Andalusia en el sector de Pozoblanco (Còrdova), i allí va morir encombat. Per cert que el mateix dia que va morir en Piera van ferir en Genis Viaplana i es vadonar la circumstància de que la bala que el va ferir, la va portar al seu cos per sempre doncs sibé on estava allotjada no era massa perillosa, si que ho era en canvi intentar extreure-la. Vamorir doncs amb la bala al seu cos, però per causa aliena a la mateixa.

&&&&&&&&&&

Comentant amb el meu germà Joan les observacions que cadascun hem fet de la lecturad'aquestos dos llibres, ell em fa notar que a la llista del morts del bombardeig del 31 de maig de1938 hi ha el nostre oncle en Climent Cabanas i Jordà, de qui ja en el seu moment se'n donanota, relacionat dues vegades, amb les següents incidències:

A la pàgina 360.- Anotat equivocadament com a GABARRAS Jordà, Climent quan eraCabanas. El nom de pila i el segon cognom, son correctes. De professió li posen JORNALERquan en realitat era xofer. Li atribueixen 44 anys, en realitat en tenia 43.

A la pàgina 363.- Nom i cognoms correctes: Climent Cabanas Jordà. També correcte laprofessió, però errada l'edat: posen 57 anys.

Aquests errors procedeixen d'haver-se copiat literalment les dades del llibreCATALUNYA SOTA LES BOMBES.

37

EPÍLEG

Com a punt fínal i agafant la dita que diu que EL DIABLE SAP MÉS PER VELL QUEPER DIABLE, voldria fer la següent reflexió:

Política... per qui en vulgui viure!.

I l'experiència d'aquestos vint-i-quatre anys de Democràcia ho demostra abastament. Icertament que en viuen. Els sous no son precisament de salari mínim.

Els nostres avantpassats -el valor de l'experiència- també deien que, el que's dedica ala política, és perquè no serveix pera res més.

També vull deixar constància del meu convenciment de que cap causa, per noble quesigui, pot justificar una GUERRA i molt menys una GUERRA CIVIL

Franco va assumir com a objectiu eliminar els partits polítics i els sindicats de "clase".

Avui tomem a tenir partits polítics i sindicats.

Per això és va haver de produir la matança d'un milió d'homes?. I la desfeta de tantesfamílies?.

Que amb mi no hi comptin, doncs de tot això ja en tomo.

PERE PI i CABANESmaig de 1999

38

INDEX

Cita 0Agraïment é<èCapçalera 0 0 0

Casset I, A) 1

Casset I, B) 12

Casset II, A) 20

Casset II, B) 27

Casset III, A) 29

Casset IV, A) 34

Epíleg 38

Il·lustracions entre 28 i 29