de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 Líban, primeres impressions. Clàudia Alloza

3 Vaig conèixer un poeta: Juan Alejo Estévez. Montse Pastor

4 La Generalitat deixa desemparades 650 persones amb dis-capacitat intel·lectual. Víctor Saura

5 L’ull i la ploma: Mamullats. José Luis Atienza i Jaume Muns

6 El racó de la llengua: Què fan els gossos? I les gallines? Josep Lligadas

6 A Antonio Español “In memoriam”. Fernando Delgado

7 Creences, actituds, conceptes. Mercè Solé

8 Consulta del 9-N: imatges per a la història de Viladecans. Carles Lozano

9 Jo, vull votar. Miguel de la Rubia

10 Al marge de la història. Bàrbara Lligadas

11 La mirada aguda: Gaig blau. Eio Ramon

12 Recerca històrica: Ha mort doña Edelia Hernández. Xavier Calderé

14 Històries viladecanenques: Anton Muns González, de Cal Dimoni (2). Andreu Comellas

15 La memòria en imatges: No a la benzinera. Jaume Muns

CooperantsLa mort recent de dos missioners espanyols que treballaven com a metges amb malalts d’ebola a l’Àfrica –i al marge de tot el que ha passat després amb els contagis a Madrid–convida a posar els ulls en la molta gent que està en països del Tercer Món com a coope·rants en tasques de tota mena, en períodes més llargs o més curts, amb motivacions diver·ses, però en tot cas sempre amb la voluntat de fer possible que la gent d’aquells països amb tantes mancances pugui viure una mica millor.És cert que hi ha presències i maneres d’actuar que es poden discutir, i que n’hi ha algunes que poden ser directament negatives; és cert també que la situació dels països del Tercer Món no es resol només amb l’actuació dels cooperants sinó que necessita unes polítiques per part dels països rics decididament diferents de les que actualment duen a terme; és cert, finalment, que per anar com a cooperant als països del Tercer Món cal, a més d’una gran voluntat de servei, un certa manera de ser personal que no tothom té. Però, tot i ser cert tot això, no deixa alhora de ser profundament admirable la voluntat i la decisió de tants homes i dones que opten per dedicar la vida, o part d’ella, a aquest tipus de tasca.I, a més d’admirable, no deixa de ser també interpel·lador. Com a mínim en dos nivells. Primer, com a estímul perquè els que probablement no anirem mai a fer de cooperants, ens animem a posar les nostres capacitats no només al nostre propi servei, sinó al servei del col·lectiu, per procurar una vida millor per a tothom. I segon, perquè fem tot el que estigui a les nostres mans per denunciar i combatre les actuacions que es duen a terme des dels nos·tres països envers els països pobres, unes actuacions que inclouen l’explotació de les seves riqueses, la venda d’armes, el suport a dictadures de tot tipus, i tantes altres indignitats.

81Any 8

15 d’octubre de 2014

Sumari

Vaig arribar al Líban la tarda del 22 de març. La meva amiga Mireia em va venir a reco·llir a l’aeroport. No havien passat encara 24 hores i l’únic que pensava era trobar

una bona excusa per a poder tornar de nou a casa. Ella em va dir que tingués paciència, que al final no me’n voldria anar, i tenia raó. Ara ja hi porto set me·sos i espero poder quedar·m’hi uns quants més.Al cap de poc d’arribar em vaig posar a treballar de pràctiques a la ONG italiana Terre des Hommes, que s’encarrega de treballar per a millorar la vida dels refugiats que arriben al Líban. De fet, des de l’ini·ci del conflicte sirià, el país ha rebut més d’un mi·lió de refugiats, que equival a la quarta part de la població local. Ara ja fa set mesos que treballo amb ells, m’agrada com treballen i sobretot la causa per la qual es treballa. Abans d’arribar, ja havia llegit i estudiat la realitat que viuen els refugiats. A més, durant l’estiu de l’any 2012 vaig tenir l’oportunitat de visitar els camps de refugiats a Palestina. Tot i així, arribar a Beirut i com·partir pis amb un d’ells, va fer que es trenquessin tots els esquemes que m’havia fet al cap.En Tarek va ser el meu company de pis durant tres mesos. Ell és d’origen palestí, els seus avantpassats vivien prop de Betlem però l’exèrcit Israelià els va fer fora de casa i van haver d’emigrar a Síria. Ell, com molts d’altres, va néixer a Síria tot i tenir un docu·ment d’identitat palestí i no poder tornar al país dels seus pares. A Síria hi tenia la família, els amics i la xicota. Va poder estudiar la carrera de comunicació audiovisual, però en començar la guerra tota la seva vida es va estroncar per sempre. Durant la guerra va participar de manera activa en protestes en contra del règim de Bashar Al Assad, i com a conseqüència va patir set detencions. M’explicava que la darrera detenció va ser la més dura, set dies a la presó li van suposar no sentir·hi d’una orella i tenir malsons fins a dia d’avui.Va marxar del país tan aviat com va poder, gràcies al fet que la seva mare subornés al general de torn i amb la condició que havia d’abandonar el seu país. Així és com en Tarek va venir a petar al Líban. Ell té 23 anys, un menys que jo, però per les seves faccions marcades i cansades sembla que en tingui molts més. La guerra li ha marcat la vida, la pell i les perspectives de futur. Jo al principi pensava; “Quina sort! Almenys al Líban, està segur!”. M’equivocava del tot. Al Líban, els refugiats palestins que vénen de Síria són una nosa per a tothom, no tenen permís de

Líban, primeres impressions

residència ni de feina i a més la majoria dels libane·sos són racistes amb ells. Un dia, quan jo tornava de classe d’àrab, en Tarek no era a casa, ni l’endemà, ni l’endemà ni l’altre. Van passar dues setmanes fins que no va aparèixer de nou. La policia l’havia detingut pel fet de venir d’on ve i de no tenir el permís com cal. Aquest no és un cas aïllat, passa sovint. Ara ja no viu amb nosaltres, roman al país de manera il·legal. Si el fan fora, no pot tornar a Síria ja que pateix un risc molt elevat de tornar a ser empresonat. Això en el millor dels casos. Vaig estar molt enrabiada, ¿com podia ser que una persona que fuig d’una guerra, pateixi tanta hostilitat en el nou país “d’acollida”?D’altra banda, els libanesos tampoc no ho han tingut gens fàcil. Han estat colonitzats, han patit una guerra civil que ha durat 15 anys i que va acabar l’any que jo vaig néixer. I per si fos poc han patit diverses incur·sions per part de l’estat d’Israel, la guerra més recent data l’any 2006. Per a ells tampoc no és fàcil...Em queda molt per descobrir i aprendre, no em fal·ten les ganes de fer·ho. Només porto a sobre 24 anys d’experiència, amb la meva família al costat i amb les persones que m’estimo puc dir que em sento or·gullosa de poder fer el que faig i de viure el que visc.

Clàudia Alloza Godayol

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 2

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 3

Vaig conèixer un poeta

A la nostra vila, ben segur que hi trobem un ventall d’oficis de tota mena. Jo aquest dia vaig conèixer un poeta, una persona que parla, parla, fluint-li els poe-mes com l`aigua baixa pel riu, ell parla fent poemes,

l’escoltes i t’enganxa. Amb moltes ganes d’aprendre i perfec-cionar l`ofici, treballa amb les paraules com qualsevol artesà emmotlla la seva peça. Us passo un dels seus poemes del primer llibre que ha presen-tat, com a mostra del seu estil ben personal.

Montse Pastor Pujadó

Ay, cómo huele mi madre

Hueles a canela, romero, azahar, tomillo.Hueles a hierbabuena, a trigales verdes envueltos en amapolas.

Hueles a tierra mojada engalanada por la lluvia.Hueles a verdes aceitunas que en los olivos dormitan.Hueles, madre, a manzanilla, a miel.Hueles a rosa, clavel jazmín, a margarita, tulipán, flor de lis.

Hueles a arroyo, manantial, río, que deambulan entre montañas.Esparciendo entre ellas la pureza de tu aroma, lo grato de tu fragancia, el dulzor que en tu rostro asoma.

Hueles madre, a cortijo, a paseos con los cántaros a las albercas.Hueles madre, a sudor de la mañana mientras se siega el trigo.¡Cómo hueles madre, cómo!

Hueles a día, a noche, a escarcha, a rocío.A sol y a nieve, a calor y frío...

... ¡Cómo hueles madre, cómo!...

...Y ¡cómo me dueles MADRE, cómo!

Juan Alejo Estevez(Mi verdad. Poemas de orilla a orilla)

La filla de l’Hortènsia Bonal té un grau de discapacitat del 85% i espera una plaça en una residència des de l’any 2008. Encara no li han donat. La germana de la Júlia Crespo,

amb el 75%, l’espera només des de fa un any i mig, però la situació familiar s’ha vist agreujada perquè a la seva mare de 74 anys li han retallat la prestació que rebia a més de la meitat. El Jordi Plasència, un home de 46 anys amb síndrome de Down que tre·ballava en una empresa d’electrònica fins que va fer fallida, ara no troba feina al mercat ordinari ni pla·ça en un Centre Especial de Treball o en un Centre Ocupacional senzillament perquè la Generalitat té bloquejades les dotacions per crear·ne de noves (els anomenats vistiplaus). O sigui que, com la resta, es passa el dia a casa.Aquest dissabte, en un acte multitudinari que ha tin·gut lloc al Col·legi d’Advocats de Barcelona, la fede·ració Dincat ha volgut posar cara a alguns d’aquests petits i silenciats drames quotidians. Segons els càl·culs de Dincat, que aplega més de 300 entitats que donen servei a les persones amb discapacitat intel·lectual i de desenvolupament (DID), ara mateix es troben en aquesta situació 655 persones: 460 esperen plaça en un centre de dia i 195 en un llar residència. “Aquests serveis són bàsics i necessaris”, ha afirmat la presidenta de Dincat, Rosa Cadenas, “perquè aju·den a les persones a mantenir les seves capacitats”. “Estem parlant de drets fonamentals, i en aquest cas s’està vulnerant el dret a la dignitat d’aquestes per·sones”, ha intervingut l’advocat Andreu Orofino, as·sessor jurídic de Dincat.Segons les estimacions de Dincat, amb cinc milions d’euros anuals el problema estaria resolt, xifra que equival al 0,016% dels pressupostos de la Generalitat per a l’any 2014. “Que no diguin que no hi ha diners, això no ens serveix, és un tema de justícia social”, ha exclamat Braulio Gil, el portaveu de Famílies Dincat. El mateix, amb altres paraules, han expressat totes les famílies que avui han pres la paraula. “No és una

qüestió de diners, és una qüestió de prioritats –pri·oritats pressupostàries– i de clara voluntat política”, diu el manifest que ha presentat Dincat en aquest acte, titulat Els nostres drets no cauran.Certament, cinc milions no semblen gran cosa. És una xifra que es presta a comparacions odioses, en les quals no obstant ningú ha caigut en aquest acte. Ningú ha recordat que cinc milions són quatre menys que els diners que costa organitzar la consulta del 9·N (“amb nou milions d’euros no es resol el proble·ma de la sanitat catalana”, li va dir el president Artur Mas a Ana Pastor en l’entrevista televisiva que li va fer fa uns dies). Tampoc s’ha dit que és la meitat del que la Generalitat va injectar a Spanair poc abans de la fallida de la companyia. O que és una tercera part del que han gastat pels 80 directius de Caja Madrid en capricis pagats en negre.Però qualsevol expert sap que deixar desemparada una persona amb discapacitat té un efecte directe sobre la seva autoestima, ergo sobre la seva salut i la dels seus familiars. En altres paraules, que el que avui s’estalvia el departament de Benestar Social demà li costarà el doble al de Sanitat.

Víctor Saura

La Generalitat deixa desemparades 650 persones amb discapacitat

intel·lectualNo acostumem a manllevar articles d’altres publicacions. Però creiem que el tema s’ho val. O sigui que aquí teniu un extracte de l’article que ha estat publicat a http://www.eldiario.es/catalunyaplural/Generalitat-desemparades-persones-discapacitat-intellectual_0_312519093.html. Dissabte 11 d’octubre va haver-hi una concentració i un acte reivindicatiu al Col·legi d’Advocats de Barcelona als quals van assistir també les entitats de Viladecans: Asdivi i l’Associació de Familiars del C.O. Caviga.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 4

Mamullats

Hi ha una alegria ances·tral en dansar sota les aigües, perquè l’aigua contagia la humitat

del somriure. És impossible tro·bar una cara seriosa, una expres·sió morruda, entre la gent que es mulla en aquesta foto. Tothom riu sense necessitat que el fotògraf ensenyi l’ocellet o tiri de frase pa·tentada “Somriguin si us plau”. No somriuen per fer un favor a ningú, treuen un riure que només l’aigua pot treure de dins de l’àni·ma. El riure surt sol, s’alia amb la pluja que cau del cel proper dels terrats per fer aclucar els ulls, bro·lla a raig per la canonada de la boca com ho feia l’aigua dels pous artesians de la nostra plana.Els cossos tenen la llibertat d’abi·llament de l’estiu, en deixar·se anar de la pell a la naturalitat de l’aire lliure, descobrint cames, braços i torsos que tornen a la

clandestinitat puritana de la inti·mitat quan arriba la tardor i l’hi·vern. És una alegria jove, entre la joventut florida que no arriba als trenta anys i la veterania de la in·fantesa que un dia d’aquests co·mençarà l’ESO.Els alegres cossos estan mullats sota la cataracta domèstica dels gibrells d’aigua que es multipli·quen més enllà de la nostra vista, a les terrasses i els balcons. Ma·mullats. Les línies d’aigua ocupen el rectangle del quadre i travessen tota la superfície com ratlles lleto·ses de retolador a l’esquerra i com ratlles quasi invisibles de boli bic punta fina a la dreta. Lletosa no és un adjectiu gratuït, ja que en la filmació de Singing in the rain, van haver de barrejar l’aigua amb llet per fer·la visible en la dansa sota la pluja. Si la llet ens alimenta, l’aigua és la font de la vida en totes les civilit·

zacions. De fet ens passem flotant entre líquids els nou primers me·sos de la nostra vida abans de ser inaugurats i enviem naus espaci·als a Mart per descobrir si hi ha aigua, la mateixa aigua que ens fa alçar les mans pels carrers de Vila·decans cada mes de setembre. Els mocadors grocs al coll són com una marca al calendari. Són el se·nyal indiscutible que estem de fes·ta major i que és el dia de la ma·mullada. No només és el senyal que el mamut surt a mullar·nos al carrer, sinó que aquest dia el ma·mut és arreu. Durant la mamulla·da mentre passa el mamut tothom que mulla no mulla, mamulla. Per la qual cosa hauríem de conclou·re que tots som mamuts, a més de mamutaires. Fins i tot el fotògraf, mullat i invisible.Mamullat.

José Luis Atienza

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 5

L’ull i la ploma

El racó de la llengua

Què fan els gossos? I les gallines?Els gossos fan bup·bup, i les gallines fan cloc·cloc. Els pollets, i els ocells en general, fan piu·piu. I com·pletant la família, els galls fan quiquiriquic. L’ocell anomenat cucut, quan canta fa, precisament, cu·cut, cosa que és la mar de lògica. I els gats, ves per on, tenen una doble forma d’expressar·se: fan miau o, quan estan més tendres o més tristos, fan mèu.Com és evident, tot això que acabo d’escriure és com nosaltres transcrivim, i més o menys intentem reproduir, els sons dels animals. Però és només en català, perquè cada llengua té la seva manera de plasmar aquests sons. En castellà, per exemple, els gossos fan guau guau, les gallines clo clo, els polls pío pío, els galls quiquiriquí, els cucuts cucú, i els gats miau (però no mèu: en castellà es veu que els gats tenen menys varietat expressiva...).

La llàstima és que, entre la dràstica disminució de la vida pagesa en el nostre país, i totes les influències me·diàtiques, actualment, si li preguntes a un nen què fan els gossos, segura·ment que et dirà guau guau, segons la forma de dir castellana, i no bup·bup. I això no hauria de ser. Suposo que a l’escola deuen esforçar·se per transmetre les formes catalanes, però a casa també caldria fer·ho i preocu·par·se’n.O sigui que vinga, som·hi tots: Bup·bup! Cloc·cloc! Piu·piu! Quiquiri·quic! Cu·cut! Miau! Mèu!

Josep Lligadas

A Antonio Español “in memoriam”Desde la asamblea de Viladecans del Procés Constituent queremos agradecerte todo lo que nos has aportado con tu apreciable participa·ción en nuestras reuniones.No podremos olvidar y siempre tendremos en nuestro recuerdo tu in·quietud por la búsqueda del bien común, tu preocupación por los más débiles y tu lucha personal desde el humanismo más sincero por acabar con lo injusto, lo superfluo y lo banal.No hemos podido disfrutar de tus opiniones y argumentos durante mucho tiempo pero sí el suficiente para recordarte como un “hombre bueno”.Gracias amigo (o quizás hermano, como a ti te gustaba llamarnos) por

todo lo que nos has dejado en tan poco tiempo.

Fernando Delgado

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 6

Creences, actituds, conceptes

El passat dimarts 30 de setembre vaig prendre part en una taula rodona sobre la immigració organitzada pel Procés Constituent de Viladecans, junt amb Josep M. Fisa, de Justícia i Pau i president de Solidança i Fran·cesc Boldú, professor de filosofia i membre del secretariat per a la immi·

gració del Procés Constituent. Va ser un bon debat, sobretot tenint en compte que es va fer un dia en què va haver de competir amb les concentracions en protesta de la suspensió de la consulta del 9·N i amb un partit del Barça. Com que en Francesc Boldú no coneix Viladecans i jo venia de Barcelona, vam fer el viatge junts en tren. Comentàvem en el trajecte la qüestió dels rumors sobre els pretesos avantatges de la vida immigrant (no paguen impostos, tot se’ls dóna gratuïtament, acaparen totes les ajudes públiques, els seus comerços fan els ho·raris que volen, viuen dels robatoris, ens treuen la feina –vol dir, doncs, que ells en tenen!–, són violadors nats –PxC dixit–). Jo li deia que aquests rumors, que he sentit en boca de veritables feixistes però també de persones raonables i no pas estúpides, són un veritable desafiament per a la convivència, perquè són molt difícils d’eradicar. Recordo el meu pas pel Consell de la Convivència: la informació sistemàtica i

transparent sobre la destinació de les beques de menjador, les entrevistes amb els responsa·bles de la hisenda municipal perquè expliquessin el tema dels impostos; els contactes amb la inspecció dels comer·ços... no van aconseguir con·vèncer gaire gent que no esti·gués convençuda prèviament. Fins i tot el curs de Multicul·turalitat que vam organitzar, amb una durada de 85 hores, un dels objectius del qual era fer·nos conscients dels nostres prejudicis sobre les diverses cultures, “derrapava” per mo·ments. El que s’aclaria en una classe, tornava a aparèixer tal qual en la següent.

En Francesc em va explicar que ell havia fet diversos estudis sobre sexisme, i que havia arribat a la conclusió que és un miratge pensar que ens guiem exclusiva·ment per la lògica. Ni tan sols si professem discursos políticament correctes. Hi intervenen creences, actituds i, finalment, conceptes. Per tant serà difícil acabar amb la rumorologia si només ens adrecem al concepte. És com una roda, doncs: creiem allò que volem creure. I aquí juguen seguretats, percepcions, pors i tot allò de no racional que la nostra cultura occidental tendeix a ignorar. Com a mínim, ser·ne conscients, pot ajudar a treballar·hi.

Mercè Solé

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 7

La consulta del 9 de no·vembre marca una fita en la història de Catalunya, que ha estat cridada a de·

cidir el seu futur a les urnes. La ce·lebració de la votació està trobant múltiples dificultats per part del Govern espanyol que no reconeix el dret de decidir del poble català.En el moment d’escriure aques·tes ratlles no sabem quin serà el

Consulta del 9-N: imatges per a la història de Viladecans

desenllaç d’aquest procés (és una llàstima que no puguem tenir la certesa que farem una cosa tan senzilla i democràtica com votar), però sí que estic convençut de que estem vivint moments històrics, que recordarem i explicarem als nostres fills.I també els explicarem que Vila·decans va participar d’aquests esdeveniments, que cada crida a

30 de setembre: Després que el Tribu-nal Constitucional suspèn la consul-ta, 700 viladecanencs es concenten a la Plaça de la Vila.

la mobilització va tenir la resposta de milers de viladecanencs que es van desplaçar, concentrar i impli·car en el projecte de l’assoliment d’un Estat propi per Catalunya.Recopilem algunes imatges com a petita crónica dels fets viscuts a Viladecans aquest setembre de 2014:

Carles Lozano

11 de setembre: 170 viladecanencs es desplacen a Barcelona en autocar per participar en la “V”. Molts altres hi van per diversos mitjans.

11 de setembre: ANC Viladecans i Òmnium Viladecans fan entrega al regidor Carles Lozano de les adhe-sions d’entitats viladecanenques al Dret a Decidir

11 de Setembre: també els Castellers de Viladecans participen en la “V” a la Gran Via

11 de Setembre: L’alcalde Carles Ruiz fa un polèmic discurs en l’acte institucional de la Diada, parlant de divisió. El públic assistent respon amb crits d’”in-de-pen-dèn-ci-a”

19 de setembre: Convergència i Unió, Iniciativa EUiA i Esquerra Repu-blicana presenten la moció de su-port a la consulta del 9-N

25 de setembre: El Ple de l’Ajunta-ment de Viladecans rebutja la mo-ció d’adhesió a la Consulta pel vot en contra de PSC, PP i PxC. La sala és plena de públic amb samarretes grogues

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 8

S’apropa ja el 9·N i en aquest moment el que sembla més clar és que els aparells de l’Estat Es·

panyol no ens deixin als i a les catalanes, dir el que pensem. Aquests elements del Partit Po·pular, posen com a justificació d’aquesta negativa, la Constitu·ció Espanyola, una norma que pràcticament ha votat molt poca gent de la qual en aquest moment viu a l’Estat Espanyol, una nor·ma que han buidat de contingut els mateixos que la posen com excusa per prohibir una consulta “no vinculant”. I és que aquesta

Constitució necessi·ta d’una actualitza·ció ja que prové d’un moment de poques garanties democrà·tiques. És necessària una reforma constitu·cional però que sigui un veritable procés constituent on s’arribi a un consens en matè·ria de relacions entre els pobles d’Espanya però sobretot, una re·cuperació del caràcter social de l’Estat. Una reforma que no és im·possible ja que així ho van demostrar el PP i el PSOE quan van fer una reforma “exprés”

en un sentit regressiu de demo·cràcia i caràcter social al modifi·car l’article 135 per assegurar que el pagament del deute als bancs alemanys estigués pel davant de les necessitats dels ciutadans i de les ciutadanes.

Jo, vull votarJo, no sóc independentista en el sentit de dotar·me del que ano·menen cercar els instruments de l’estat sense conèixer què signi·fica aquest estat (tindrà exèrcit?, quin model social tindria, quins serien els jutges que vetllin per una nova constitució catalana? Al servei de qui estaria la poli·cia d’aquest nou estat?). Jo, no vull tirar·me a una piscina amb els ulls embenats, sense saber si hi ha aigua. Però tampoc em puc trobar còmode en un Estat al qual no ens valoren com a poble sinó que ens veuen com a súbdits.Des d’una part de forces políti·ques volen fer·nos creure que una consulta és l’apocalipsi i que pos·siblement les catalanes i catalans no siguem prou madurs com per a opinar. Jo només vull que ens escoltin i després que el govern espanyol prengui nota d’aquesta consulta “no vinculant”.Pel l’altre costat, ens volen fer veure que “esto está chupao” i que tant la consulta com la in·dependència són fets imminents sense que es valorin ni els avan·tatges ni els inconvenients.Cada part interpreta les dades en un sentit i davant d’una realitat situen conseqüències contradic·tòries.Senyors, jo vull ser consultat, però amb una informació correc·ta i no manipulada ni per uns ni pels altres.JO VULL VOTAR. Per què? Doncs per ser lliure, és a dir lliure per ser lliure.

Miguel de la Rubia

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 9

Al marge de la història

El passat mes de setem·bre vaig tenir l’honor i la responsabilitat d’in·tervenir en el ple muni·

cipal de Viladecans en nom de la secció local d’Esquerra Republi·cana. Ho vaig fer per argumen·tar la nostra adhesió a la moció presentada pels grups de CiU i ICV·EUiA que plantejava donar tot el suport a la Generalitat en l’impuls i el desenvolupament de la consulta sobre el futur po·lític de Catalunya,  prevista pel 9 de novembre. Des d’Esquerra crèiem que era important parti·cipar en el plenari (en aquesta le·gislatura no hi tenim representa·ció) bàsicament per tres motius: per fer un debat més polifònic, per explicar el nostre posiciona·ment davant la moció i per ani·mar el PSC a donar·hi suport i a ser coherents amb allò que diuen ser, demòcrates que escolten la ciutadania.La realitat, no obstant, és tossuda i tal com ja vàrem veure mesos enrere amb el rebuig a la Taula pel Dret a Decidir del Baix Llobregat, els socialistes  en massa –sense una sola abstenció ni cap vot dis·crepant– varen votar en contra de la voluntat majoritària del poble català, que demana una cosa tan senzilla i elemental com poder decidir lliurement com vol ser governat.Ho vaig dir al final de les me·ves paraules i ho torno a repetir: el PSC de Viladecans ha decidit quedar·se al marge de la història, juntament amb el PP i Platafor·ma x Catalunya. El nostre Ajun·tament és un dels poquíssims ar·reu del país ·es compten amb els

dits de les mans– que s’han negat a donar suport al 9N. Fins i tot altres consistoris governats pels socialistes com Gavà, Terrassa o Tarragona, fins i tot  Badalona amb el ppopulista Albiol al capda·vant,  han aprovat mocions a fa·vor de la consulta gràcies a l’abs·tenció o els vots favorables dels regidors del PSC, representants polítics –aquests sí– que han sa·but llegir la transcendència del moment històric que estem vi·vint.Lamentablement aquest no ha es·tat el cas de Viladecans on –un cop més– ha guanyat la fe cega en la línia oficial que marca el nucli dur del carrer de Nicaragua o, el que és el mateix, el PSOE de Pe·dro Sánchez, aquest nou capitost amb velles i conegudes recep·tes  capaç de comparar  la  inde·pendència amb  la violència de gènere. A Viladecans  guanya

la línia Chacón, la que viu del victimisme i d’assenyalar amb una demagògia vergonyant que aquells que se senten espanyols, a Catalunya se senten maltrac·tats; la que deforma la realitat per encabir·la en el seu relat, com l’afirmació que el Baix Llobregat és una comarca maltractada. Per sort, cada vegada hi ha més veïns de Viladecans que s’ado·nen de la caducitat d’aquests discursos, dels carrerons sense sortida o de les vies mortes que representen les propostes de re·formes federals o de canvis en la Constitució que propugnen els socialistes. Catalunya  fa temps que ha canviat de xip, que ha de·cidit esdevenir la protagonista del seu propi futur  i la força de la gent és  imparable. A Catalu·nya, al Baix Llobregat i també a Viladecans. Ara és l’hora!

Bàrbara Lligadas

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 10

Gaig blau (Coracias garrulus)Platja del Remolar. Setembre 2014

És un ocell essencialment estival, tot i que també es pot observar a la primavera. Menja rèptils, petits mamífers, amfibis i insectes grans. En qualitat de nidificador està limitat a les planes empordaneses i a les planes lleidatanes més occidentals, però sempre en poca densitat. No presenten dimorfisme sexual.

Font: Viquipèdia.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 11

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Ens va deixar el passat 26 de se·tembre, després d’una llarga trajectòria vital de 102 anys. Amb la seva absència perdem

diverses coses. En primer lloc, ens diu adéu la persona i la veïna estimada. En segon lloc perdem el valuós testi·moni d’una mestra que havia desem·barcat en el dur i gris Viladecans de l’etapa del franquisme –cap als inicis dels anys cinquanta–, però que tam·bé havia vist néixer la primera escola pública del poble amb edifici propi, l’Àngela Roca. Finalment, perdem una tercera qüestió: era l’únic personatge local del nostre Nomenclàtor Munici·pal de vies urbanes i equipaments que encara vivia. En aquest sentit, cal recor·dar que és Edelia Hernández qui pro·porciona el nom al Centre de Formació d’Adults de la ciutat. Qui escriu aquestes línies, no va tenir mai oportu·nitat d’entrevistar·la. Quan ho va voler fer, ara ja fa gairebé deu anys, Edelia ja era gran i vivia en una residència. No li va ser possible parlar amb ella. Mal·grat tot, va poder redactar quatre apunts biogràfics a partir del relat que amablement li va proporcionar la seva filla Julia i el seu gendre Santiago. Mercès a ells, podem ara transmetre qui va ser doña Edelia, mes·tra de Viladecans. El seus testimonis ens ajudaran a conèixer, o potser a descobrir, qui era la persona i la seva obra de vida.1 Edelia Hernández Ortín havia nascut el 29 d’abril de 1912 a Perales de Alfambra, un poble situat al bell mig del mapa de la província de Terol. Fou la tercera d’onze germans i als cinc anys, fou enviada a Terol, a casa d’uns oncles que no tenien fills. Allà va realitzar els estudis de primària en l’escola de les religioses Franciscanes, fins l’any 1926. Ja atreta per la vocació de ser mestra, als catorze anys va ingresar a l’escola Normal de Terol, l’única facultat universitària que encara avui existeix en aquesta capital aragonesa.

1 Calderé i Bel, Xavier, Biografies Locals, Ajuntament de Vi·ladecans, 2005. Treball inèdit del departament de Patrimoni Cultural de l’ajuntament de Viladecans. Les entrevistes a casa de Julia Catalán i Santiago Creixell es van fer entre el mes de desembre de 2004 el mes de març de 2005.

Ha mort doña Edelia Hernández. La darrera mestra que va viure l’inici de l’escola Àngela Roca

Va acabar la carrera als divuit anys, l’any 1930, i poc després va començar a exercir a les escoles nacionals del poble de Pancrudo, a quinze quilòmetres del seu po·ble natal. Pancrudo estava molt a prop de la zona minera del carbó més important d’Aragó i de ben segur que contactà amb nombro·ses famílies d’escassos recursos. Com tants d’altres, aquell poble només tenia una escola sense calefacció en la qual exercien un mestre per als nens i Edelia per a les nenes. Sempre recordaria Edelia que a la porta de l’escola s’esquilaven bens; un record que va saber transmetre a les seves filles, anys després, quan ja resi·dien a Viladecans.

A mitjans de la dècada dels anys 30, seria nomenada per a la seva primera plaça de mestra en propietat a l’escola del poble de Santa Eulalia, dins de la matei·xa província. En aquell poble, l’any 1935, Edelia es casà amb Julio Catalán, nascut a Terol el 1908 i mort a Viladecans el 1974. A Santa Eulalia naixerien dues de les tres filles que tingué el matrimoni: María Engra·cia, nascuda el mateix any 1935 i Julia, nascuda l’any 1938. Més tard naixeria la seva filla Merche (1950·1983).2 Julio Catalán també exercí esporàdicament de mes·tre de repàs, tot i que, inicialment, cap a mitjans dels anys trenta, aprovà una oposició d’escrivent a l’ajun·tament de Terol. Arran d’aquest fet, la vida familiar d’Edelia i Julio semblava situar·se sobre una base econòmica i familiar ferma fins que el panorama s’estrocà a partir del 18 de juliol de 1936. La Guer·ra Civil faria acabar bruscament amb la trajectòria professional que Julio i Edelia havien portat fins aleshores. Julio seria depurat del seu lloc de treball a l’administració. Més tard fou evacuat a València i posteriorment seria reclòs en un camp de concentra·

2 Maria Engràcia seria mestra com la seva mare. Julia tam·bé exerciria alguns anys, compartint espai amb seva mare, a les Escoles Nacionals de Viladecans. Es casaria amb Santiago Creixell Gabás, fill gran de qui fou metge titular de Viladecans, Pere Creixell Guiu.

Edelia Hernández, cap a la dèca-da dels anys 30 del segle passat.AMVA, Col·lecció Edelia Hernan-dez Ortín

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 12

Recerca històrica

ció a Arévalo, a la província d’Àvila, i un altre a Te·rol, entre 1939 i 1942. Edelia, per la seva part, perdria la feina en ser evacuada desde Santa Eulàlia, ocupa·da pels franquistes,3 fins a la vila de Muniesa, situa·da més al nord i controlada pels republicans. El mes de febrer de l’any 1938, el naixement de la segona filla d’Edelia es produí poc després de la definitiva conquesta de Terol per part de les tropes franquistes. El seu marit no va poder reunir·se aleshores amb la seva dona quan ella volgué, infructuosament, anar a la capital per tal d’infantar, cosa que va passar fi·nalment a mig camí, al poble de Santa Eulalia. Mal·grat tot, la Creu Roja pogué establir una comunicació entre els dos esposos, mitjançant el qual Julio pogué saber que tenia una altra filla i Edelia pogué conèixer que el seu marit era encara viu.4

Després de la Guerra a Terol (1938), Edelia aconse·guiria una altra plaça de mestra al poble de Muniesa, mentre s’encarregà de les dues filles en absència de l’espòs. Finalment, Julio fou alliberat el 1942 i acon·seguiria una plaça de comptabilitat al mateix poble. L’any 1952, poc després del naixement de la petita Merche, decidiren deixar Terol i marxar a Catalunya, en el moment en què la seva filla gran ja havia acon·seguit el títol de mestra i Julia el de batxillerat que havia preparat a casa, per lliure, gràcies a l’ajut del seu pare. Després d’entrar en un concurs de trasllat, a Edelia li adjudicaren una plaça de mestra a Vilade·cans, la darrera opció en la llista de possibles desti·nacions. Un cop a la vila, la primera casa que habità la famí·lia fou una al carrer de Sant Josep. Anys després, passarien a residir al carrer de Pare Artigas i poste·riorment a una casa de la carretera on havia viscut un mestre anomenat Pérez. Des de 1952 i al llarg de vint·i·set anys, Edelia ocupà una de les places a les Escoles Nacionals. Com se sap, aleshores, l’escola de nenes estava situada al segon pis de la Casa de la Vila, a l’edifici de can Modolell. Aquelles escoles eren aleshores graduades i comptaven amb vuit mestres –quatre per a les nenes i quatre per als nens–, a més

3 La família Hernández Catalán fou sempre catòlica practi·cant i mai se significà per una posició contestatària respecta a les idees conservadores. La família indica que les depuracions patides per Julio durant la Guerra van ser provocades per dela·cions generades des de les enveges. De totes formes, Julio escri·via, l’any 1936, en un diari de Terol de pensament republicà. En arribar a Viladecans, la família participaria de les activitats que l’Acció Catòlica portava a terme a la parròquia de Sant Joan, on hi havia mossèn Ramon Saborit Comellas.4 A inicis de la Guerra, la ciutat de Terol caigué sota el poder franquista a l’igual que bona part de la meitat occidental de la província. El lloc on Edelia Hernàndez exercia de mestra fou ocupat per l’exercit feixista mentre que el seu poble natal no fou ocupat fins el 22 de febrer de l’any 1938. D’altra banda, com és sabut, la ciutat de Terol, fou l’escenari d’una ofensiva repu·blicana, al desembre de 1937, i d’una posterior contraofensiva franquista, a inicis de l’any 1938.

d’una parvulista i d’una altra mestra que s’ocupava de l’anomenada aula maternal.Al mes de setembre de l’any 1960, Edelia Hernàn·dez es convertiria en mestra del nou Grup Escolar Àngela Roca, la directora de la qual era Juliana Cor·ral. Allà coincidí amb altres docents com Concepción Pocino, Carmen Biendicho o Mercè Aramí, entre d’altres. A Edelia li agradava molt ensenyar gramà·tica i mantenir la seva classe amb gran ordre i disci·plina. Els dissabtes resaven a classe el rosari, llegien l’Evangeli, feien costura i impartien classes d’urba·nitat al carrer… Alhora també ajudava a les mares de les alumnes a parar la taula de Nadal i a guarnir la casa per les festes religioses més destacades. Des de la seva plaça a l’Àngela Roca, doña Edelia visqué els canvis pedagògics i socials que representà el pas d’una escola rígida i ideologitzada franquista, cap a una altra viscuda i exercida en llibertat, a partir del 1975, on s’implantava l’EGB.A casa, la família també feia tasques docents. El seu marit i la seva filla Julia, que acabarien treballant junts, al matí, a la mateixa empresa, es convertiren totes les tardes, a casa, en els mestres d’una de les primeres acadèmies de la vila. Allà, aviat també s’im·partiren classes de màquina d’escriure amb el “mè·tode cec”. Edelia Hernàndez es jubilà de mestra en l’any 1979. En record de la seva trajectòria i a la seva passió do·cent, l’ajuntament, l’any 2001, decidí posar el nom de la mestra al Centre de Formació d’Adults, aleshores situat en el desaparegut Centre Sales del barri de Sa·les. Des del setembre de l’any 2007, la ciutat disposa d’un centre propi per a la formació dels adults que es troba al carrer de Santiago Rusiñol, núm. 2, del barri del Poblat Roca.

Xavier Calderé

A la dreta, l’agutzil Baldiri Piqué, i les mestres Edelia Hernández i Mercè Oromí, –al centre i a l’esquerra de la fotografia, respectivament–, acompanyen un grup de noies de les escoles nacionals locals, cap al 1955.AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 13

Anton Muns González, de Cal Dimoni (2)

Si vàreu llegir el relat del mes passat, us adonàreu del molt que li agradava i apassionava a l’Anton

Muns viatjar i retratar. Ho feia “al dictat de la més irre·ductible consciència ètica, per transmetre la realitat quotidiana més oblidada” dit en paraules de l’historiador Pere Anguera al dia·ri El Punt. També hi afegia: “Muns testimonia com era la Catalunya combativa i il·lusionada, també l’amargament soferta i mesella·ment passiva, dels anys setanta, i ho fa des de l’honestedat d’un dels qui participaren en la lluita de primera línia per a la democrà·cia sense esperar cap recompensa de la victòria”.La fal·lera del viatjar i retratar li sobrevingué l’any 1974. Dos dies després de Sant Jordi, a Portugal, de matinada, la ràdio fent sonar la cançó “Grandola, Vila Morena” llançava als carrers columnes de soldats conjurats que ensorraven la dictadura de Marcelo Caetano i feien esclatar la “Revolució dels Clavells”. Per cert, la dictadu·ra portuguesa acabà essent més llarga que la d’en Franco. Aquell vint·i·cinc d’abril, treballant al camp, de bon matí, l’Anton escol·tà la bona nova per la ràdio i, tam·bé entre clavells, acabà rumiant: Que bo que seria, ser·hi...! En tor·nar de la feina, entrant a casa, etzi·bà: Som·hi, Maria! Hi hem de ser! Dit i fet. L’àvia Francisca es que·dà cuidant les nétes, les prímules i les camèlies quedaren a cura de l’avi Antonio i del germà Jaume, i plegats partiren amb la Nikon a retratar la Revolució. En aquells dies jo feia el soldat a la caserna del Gardeny de Llei·da, ensenyant a conduir camions

a galifardeus com jo, i assajant el XXXV desfile de la Victòria que el mes següent, a Barcelona, havia de presidir el Generalíssim acom·panyat del reietó Juan Carlos. La nostra dictadura no es moria ni a “tiros”. Però aquella revolució dels clavells em sentà com un bàl·sam i la vaig viure com una peti·ta revenja per l’execució, un mes abans, d’en Salvador Puig Antich. Veient com de cul i nerviosos es mostraven els comandaments a resultes de Portugal, arreu anava jo amb somriure postís de “xino”.A partir de Portugal, la fotogra·fia de l’Anton Muns passà a ser, definitivament, una arma. Una arma metralladora que enviava a la Història ràfegues de tot el que “psucceïa”. A partir dels fets de Portugal la lluita antifranquista a Catalunya i al Baix Llobregat en·trà en una nova dimensió. Fruit d’ella, l’Anton feu coneixença i amistat amb en Toni Baños, amb en Campo Vidal, amb l’ Ignasi Riera, amb en Joan Tardà..., tots ells de Cornellà i amb en Lluís M. Xirinachs de Barcelona. Vagues

d’obrers, tractorades pageses, ma·nifestacions del Primer de Maig, Onzes de Setembre del 76, del 77, polítics rupturistes, barris margi·nats, Marxa per la Llibertat, etc..., acabaren positivats i positivades al quarto fosc de la masia de Cal Dimoni.Permeteu·me, però, que em centri en la relació amb mossèn Lluís M. Xirinachs, que esdevingué sena·dor electe de les Corts Constitu·ents. Amb aquest afany de plasmar·ho tot amb la seva Nikon, passat el Nadal de l’any 1975, l’Anton es presentà a la porta de la Model de Barcelona. El “Xiri” havia co·mençat, el dia 25 de desembre, poc temps després de ser excarce·rat, una plantada de dotze hores diàries davant la presó reclamant Amnistia i, és clar, l’Anton l’havia de retratar. La “cosa” durà vint mesos fins que realment mig·con·querida mig·atorgada a les aca·balles de 1977 es promulgà la llei reclamada.

Anton Muns amb Lluís M. Xirinacs, davant de la Model

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 14

Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Tenint en compte que el més im·portant era la dedicació a las se·ves dones, la Maria Closas i les filles, Mireia i Gemma, i a conti·nuació l’afecció a la fotografia en·tesa com a aproximació a la belle·sa –també com a arma–, seguida de la indispensable feina de pagès floricultor, entendré que us estra·nyi que durant tot aquell seguit de mesos l’Anton trobés una mit·jana de tres cops per setmana per anar·li a fer una bona estona de companyia solidària al Xirinachs. Molts dissabtes, força diumenges i un o dos dies entre setmana, so·bretot a l’hivern, després de fer·se fosc als camps de Viladecans, es plantà també a la vorera del car·rer d’Entença. Així fou. Asseguts al pedrís, discutien de filosofia, de política, de la independència i del dia a dia, i retratava tot aquell que es deixava dels que venien a mos·trar·li solidaritat. D’aquesta ma·nera es travà una relació d’amistat que un cop finida la raó d’anar a plantar·se davant la presó, conti·nuà amb visites del mossèn a Cal Dimoni i al camp.Però arribà el dia en que aquesta relació, lligada al compromís po·lític, s’acabà. Fou un dia en què en Xirinachs se li presentà a casa, sense avisar, acompanyat de dues persones més. A l’Anton, me li feren una proposta que li degué semblar equivalent a combregar amb rodes de molí. Sense con·templacions ni compliments els féu fora immediatament. A partir d’aquí, l’amistat es refredà i a poc a poc es diluí. Tots dos tenien molt clara la profunditat del compro·mís personal, però tots dos també tenien moltes dificultats per su·mar·se i sotmetre’s a disciplines de Partit. Simplificant en extrem, diria que l’un per la condició de sacerdot amb sentit messiànic i l’altre pel fet de ser pare de famí·lia, de masia lluny del casc urbà, acabaren divergint. A qui el nom Lluís Maria Xirinac·hs li soni com a cosa insignificant i llunyana, s’ho haurà de fer mi·

rar. Les seves accions personals acabaren tenint el reconeixement de tothom. De tothom menys dels feixistes i nazis, encara campants per Barcelona, que el tenien com a bèstia negra i no pararen de fus·tigar·lo, sobretot quan es plantava davant la Model. I no va ser un personatge dels anys de la Transi·ció només, no. En Xirinachs ja ha·via començat a fer·se notar essent un dels promotors de la in·versemblant mani·festació de capellans ensotanats, de l’any 1966, contra la tortu·ra i empresonament de l’estudiant comu·nista Joaquim Boix a la “Jefatura” de Via Laietana. Sempre inspirat per Gandhi en les seves accions, Caputxinada, Presó de Zamora, Assemblea de Catalu·nya, Carrer d’Entença, Marxa de la Llibertat, Fossar de les Moreres, esdevingueren noms ben lligats a la seva radical lluita i a la Història de l’antifranquisme.La resultant de la Reforma Políti·ca però, ens els menà, com deia, per camins divergents. Acabada el que acabà dient·se Transició, en Xirinachs restà en la brega inde·pendentista fins l’hora de morir, a Ogassa l’any 2007, mentre que en Muns emmotllà la seva catalanitat i condició social a la nova realitat político·social. Cap dels dos en sortí gens content de la Transició, però fins i tot els camps de Cal Dimoni encetaren una nova manera de donar petú·nies, begònies i prímules. L’Anton i en Jaume deixaren d’escoltar “La Pirenaica” mentre entestaven i repicaven plantes a la barraca del camp per passar a escoltar en Jaume Figueras i la Maruja Tor·res parlant de cinema bo i fent esqueixos. La Mireia i la Gemma, si més no i a diferència dels seus pares, després de deixar el “Liceo Viladecans” d’en Carlos Roque,

a la Carretera del Prat, pogueren anar a l’Institut del Barri de Sales a aprendre el català, i en català, amb l’Agustí Béjar. Deixeu·me acabar aquesta sego·na entrega citant, en record de tots dos, paraules d’en Josep Ma·ria Xirinachs i Damians, dites al Fossar de les Moreres l’any 2002:

“Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d’Espanya, d’Europa o del Món i no estima les altres instàncies més altes a tra·vés de l’estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar·se d’ignorància o de malí·cia. En el primer cas s’ha d’esmer·çar pedagogia, educació i anar im·partint instrucció. En el segon cas se’ls ha de combatre». Sé del cert que l’Anton Muns i Gonzalez, aquell pagès floricultor que miro de retratar, s’hi hauria abonat ple·nament a elles. Doncs això. Però deixeu·me afegir a mi quel·com que crec que ambdós podrien subscriure: Aquesta cita, no tin·dria cap sentit, o tindria un sentit pervers si, abans, en l’espiral que va del nostre melic al nostre país no som capaços de trobar·hi la gent del nostre carrer, del nostre barri i del nostre poble. Tota ella, i sobretot la que més pateix. Per això, potenciar els punts de troba·da, el suport cooperatiu, i el refor·çament d’entitats és un «sine qua non» de tota la resta.

En el Portugal de la revolució

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 15

No a la benzineraL’intent de construcció l’any 1977, d’una benzi-nera a la Plaça de la Llibertat de Viladecans, va provocar una gran mobilització per part del veïns de la zona i de la resta de Viladecans. La forta resistència dels veïns durant molts mesos va evitar finalment la construcció de la benzinera i va acon-seguir la recuperació d’un espai verd que encara ara es manté.

En aquells anys, la mobilització i lluita dels veïns, va ser imprescindible per aconseguir evitar un dany irreparable, com era la pèrdua d’una zona verda tan necessària en aquesta barriada.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 81 - Octubre 2014 16

la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns