Valentina Carles Soldevila - escriptors.cat · Maria Teresa.....Alícia González La á Eudald ......

ValentinaCarles Soldevila Sala Petita

Valentina

Alba Sanmartí protagonitza Valentina

Valentina s’enfronta al desmembrament de la seva família. Passat un temps des de la mort del seu adorat pare, Clotilde, la seva mare, admet mantenir una relació amb un altre home, el doctor Eusebi Baixeres. A aquest sotrac emocional, s’hi afegirà una revelació més trasbalsadora quan Clotilde li digui que Eusebi és el seu pare biològic. Valentina, però, no sembla resignar-se a reconèixer com a pare un estrany. I amb aquest triangle sentimental format per Clotilde, Eusebi i Valentina, ens embarcarem en un viatge que els durà a les profunditats més terribles de l’ànima.

El Teatre Nacional de Catalunya incorpora Carles Soldevila a la seva programació, amb aquesta obra vigorosa i moderna. Valentina ens parla, ja als anys trenta, d’un tema tan vigent com la recomposició dels vincles familiars. Soldevila, magnífic en la seva recreació de les classes socials benestants i en la seva aproximació als límits de la psicologia humana, va escriure, a Valentina, una autèntica tragèdia de la modernitat, vertebrada a través de les passions i el xoc frontal entre l’inconformisme de la filla, un personatge ambivalent i fascinant, i la resignació de la mare.

2


ValentinaCarles Soldevila

Dramatúrgia ..................................................................Jordi Galceran

Direcció ........................................................................Toni Casares

Escenografia ..................................................................Alfons Flores

Vestuari .....................................................................Javier Artiñano

Il·luminació ...............................................................Kiko Planas (aai)

Música original ............................................................Albert Guinovart

So ...................................................................................Pepe Bel

Caracterització ..................................................................Toni Santos

Ajudant de direcció .....................................................Juan Carlos Martel

Ajudanta de vestuari ......................................................Georgina Viñolo

Realització d’escenografia .............................................El Teler i Sumescal

Realització de vestuari ................................................................Època

Enregistrament musical:

Violí I ......................................................................Christian BenitoViolí II ........................................................................Raquel GarciaViola .............................................................................Maria JuanVioloncel ..................................................................Joan-Anton PichPiano .......................................................................Albert GuinovartContrabaix ..................................................................Guillermo Prats

Repartiment:

Valentina .....................................................................Alba Sanmartí

Maria Teresa ..........................................................Alícia González Laá

Eudald ........................................................................Víctor Àlvaro

Clotilde ........................................................................Lluïsa Castell

Dr. Baixeres ....................................................................Toni Sevilla

Jeroni ..............................................................................Jordi Vila

Adelina Sturzo .................................................................Mercè Lleixà

Muntatges, assaigs i representacions:Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya

Producció:Teatre Nacional de Catalunya

Durada:3


1 hora i 45 minuts, sense entreacte

4


Sobre Valentina i Carles Soldevila

Amb Valentina (1934), de Carles Soldevila (1892-1967), el TNC vol introduir dins la seva programació –com ja va fer la temporada anterior amb La fam, de Joan Oliver– un dels autors del segle XX poc o gens representats les dues darreres dècades. Soldevila, periodista fecundíssim i memorialista excel·lent, s’emmarca en una generació on trobem, entre d’altres, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Gaziel i Eugeni Xammar, tots ells models d’aquests gèneres. És autor de nou novel·les, dues de les quals compten també amb versions per a l’escena (és el cas de Valentina), diversos reculls de contes i, fins i tot, alguna incursió en la poesia. Però la seva obra de dramaturg és realment extensa: vint-i-tres obres, des de la peça en un acte Civilitzats, tanmateix! (1922) fins a Gabriel, alta costura (1967), amb un parèntesi de dotze anys, entre 1935 i 1947, a causa de la Guerra Civil i la posterior repressió de la nostra llengua i la nostra cultura.Valentina és, sens dubte, un text singular dins l’obra de Soldevila. Ell mateix diu que es tracta d’una «temptativa dramàtica, tràgica i tot», malgrat el to de comèdia civilitzada, tan propi de l’autor, que mantenen els diàlegs. La novel·la du encara més enllà l’audàcia argumental que també caracteritza dues de les altres novel·les de Soldevila: Fanny i Eva. Per això s’ha considerat oportú que un dramaturg com Jordi Galceran realitzés un treball d’adaptació que incorporés al text teatral elements importants de la novel·la, principalment un dels seus personatges més significatius. Aquesta tasca ha estat feta amb un respecte absolut per les propostes textuals de l’autor. D’aquesta manera, el TNC amplia la nòmina dels dramaturgs que, com a patrimoni teatral propi, han d’arribar necessàriament al nostre públic. Esperem que amb èxit.

Feliu FormosaMembre del Consell d’Assessorament Artístic del TNC

5


Jo, Valentina Fontanals

Valentina és una obra que Carles Soldevila va adaptar a partir de la seva novel·la homònima. A l’hora de fer-ne la versió per a l’escena, probablement perquè va pensar que el públic teatral seria més carrincló i benpensant que el públic lector de la novel·la, va obviar alguns moments, alguns personatges i alguns trets d’estil que feien de la novel·la, al meu entendre, un esforç literari molt més agosarat i modern.

Moments com la nit de noces de Clotilde i Eusebi, personatges com el d’Adelina Sturzo, trets d’estil com el monòleg interior que empra per mostrar-nos les reflexions més secretes de Valentina, potser eren massa atrevits per a l’audiència burgesa que Soldevila esperava a la platea del Teatre Romea.

El que he intentat en aquesta dramatúrgia és recuperar aquestes particularitats de la novel·la i incorporar-les a l’espectacle. I ho he fet tant perquè completen, i fins i tot afegeixen sentit a la història, com per la seva profunda teatralitat. I, a més, estic convençut que a vostès, avui, no els escandalitzaran.

Cal deixar clar, per evitar suspicàcies, que tot el text que he utilitzat en aquesta dramatúrgia ha sortit de la ploma de Carles Soldevila, o bé per a la novel·la o bé per a l’adaptació teatral. La meva intervenció ha consistit a triar el material, esporgar-lo d’elements purament narratius i ordenar-lo de manera que tingués sentit dramàtic. No he escrit res de nou. Com a màxim, he modernitzat alguna tria lèxica en desús que podria allunyar excessivament de l’espectador actual uns personatges que l’autor volia versemblants.

Entrant en detalls, els dos primers actes són bàsicament idèntics als que Soldevila va escriure. L’únic que he fet ha estat suprimir el personatge d’August, el pare d’Eudald, que tenia una fugaç aparició gens rendible dramàticament.

El tercer acte és completament nou per al teatre i fon dos moments que a la novel·la estan separats, la nit de noces de Clotilde i Eusebi, i els pensaments de Valentina mentre observa la seva germana besar-se furtivament amb el seu promès al jardí. D’acord amb el director de l’espectacle al TNC, Toni Casares, hem recuperat aquests dos fragments de la novel·la perquè, a més de situar psicològicament els personatges de manera molt precisa, tenen una potència teatral indiscutible. La presentació simultània de les dues escenes fa que el personatge de Valentina despulli el seu interior de manera gairebé psiquiàtrica i la situa en un entorn freudià que relliga perfectament la trama de l’obra.

A partir d’aquí, la meva proposta trasllada l’acció al vaixell «Cap Polonio». En l’adaptació de Soldevila hi havia un tercer acte, situat en una cambra de l’Hotel Terminus d’Anvers, l’acció del qual podia succeir sense dificultats al propi creuer, amb el consegüent estalvi escenogràfic i dramatúrgic.

En aquest tram final de la peça modifico un seguit d’elements que, malgrat tenir la seva transcendència, no n’alteren gens l’acció.

6


En primer lloc, els personatges que hi apareixen. Soldevila es va endur de creuer Clotilde, Eusebi i Valentina. Jo hi afegeixo la resta de la família, és a dir, Maria Teresa i Eudald. Hi afegeixo també, com a única passatgera visible, Adelina Sturzo, la poetessa vinguda de Buenos Aires, que a la novel·la exerceix una especial fascinació sobre Valentina i que, a l’obra teatral, Soldevila havia fet desaparèixer, potser per aquelles raons que apuntava al principi. Ara, Adelina Sturzo, tota sola, representa el passatge sencer del creuer i prescindeixo de tots els personatges secundaris que Soldevila havia embarcat al «Cap Polonio». Els diàlegs i les situacions que pertanyien a aquests personatges, que no tenien cap influència en l’acció, els he recuperat per als nostres protagonistes.

En segon lloc, l’estructura. La peripècia a bord del creuer s’organitza ara en quatre escenes, contràriament al que feia Soldevila, que la unificava en un sol moviment, la qual cosa, al meu entendre, feia que el tràgic desenllaç de la peça s’esdevingués d’una manera una mica precipitada. Aquests quatre moments, sempre a coberta, són una nit estelada a mitja travessia, un matí assolellat mentre el vaixell atraca al port d’Estocolm, la nit dels fets tràgics i, unes hores després, la revelació final de la veritat. D’aquesta manera espero aconseguir que l’evolució de Valentina fins arribar a la decisió final sigui, com a la novel·la, menys abrupta.

En tot aquest tram he utilitzat molts fragments de la novel·la barrejats amb el text de l’adaptació teatral de Soldevila. Seria llarg i avorrit detallar-ho i deixarem per a l’investigador curiós la possibilitat de recercar d’on prové cada cosa.

Només vull destacar la intervenció en l’escena final. Aquest gran moment entre mare i filla, Soldevila l’havia deixat extraordinàriament concís. Jo he recuperat la descripció dels fets que feia el narrador de la novel·la i l’he atorgada a Valentina, que ara confessa el crim de manera detallada a la seva mare.

Malgrat tots aquests canvis, estic convençut que l’espectacle que pot sorgir d’aquest text no és altre que Valentina, de Carles Soldevila, tal com ell la va imaginar en la primera embranzida, que és la que val. L’únic que m’ha guiat per decidir-me a fer aquestes intervencions ha estat, precisament, el respecte al personatge que va crear l’autor, a aquesta Valentina Fontanals, adolescent apassionada, poètica i criminal, la caracterització psicològica de la qual és, per a mi, el més valuós d’aquest text.

Jordi GalceranAutor de la versió de Valentina

7


Valentina, valenta

M’agraden molt les obres de teatre que, sota l’aparença d’un plantejament formal absolutament convencional i amb una trama inicialment «amable» i moralment poc perillosa, són capaces de posar en dubte, sense cap estridència innecessària, els principis morals i les convencions socioculturals des de les quals semblava que estaven escrites; com si l’única manera realment eficaç de posar en dubte les regles del joc fos des del tauler mateix.

Per això m’agraden els personatges que em despisten, que posen en evidència els meus prejudicis, que modifiquen el meu punt de vista sobre el món i sobre les coses. M’agrada quan són valents i lluiten, no només contra les seves circumstàncies, sinó fins i tot contra les possibles reserves que en puguin tenir els espectadors. Hi ha personatges de teatre que sembla que estiguin obligats a «convèncer» més enllà de l’escenari i de la seva pròpia ficció; són personatges desconcertants.

M’agrada que una obra em desconcerti i que, un cop acabada la funció, m’hagi d’endur les emocions a casa, encara en calent, per tal d’ordenar-les i treure’n conclusions.

Per tot això m’agrada Valentina, un personatge incòmode, desconcertant, radical, injustament oblidat... Una noia de 17 anys que Carles Soldevila va inventar-se als anys trenta del segle passat i que se m’ha fet insuportablement moderna, descaradament vigent; fràgil com una flor i perillosa com el mar.

Toni CasaresDirector de Valentina

8


Entrevista a Toni Casares

Què és, per a tu, Valentina , de Carles Soldevila?Jo coneixia més l’obra narrativa de Soldevila que no pas la seva faceta com a dramaturg. Del seu teatre coneixia només Civilitzats, tanmateix! que és, segurament, el seu text més representat: una comèdia amable i divertida. Quan vaig llegir Valentina vaig quedar estupefacte. Em va sorprendre la complexitat del personatge protagonista i la modernitat de l’enfocament en el conflicte que planteja, sense témer les conseqüències morals que se’n deriven.Per a mi, Valentina és una tragèdia amagada sota la forma d’una comèdia sentimental; cosa que me la fa especialment atractiva.

Parla’ns una mica de Valentina.Valentina és una noia de disset anys i es troba en un dels moments més delicats de la seva formació com a persona adulta. L’adolescència és el moment de la topada contundent dels ideals i de les grans creences que un mateix s’ha format, seguint els esquemes de l’educació rebuda, contra tot allò que se suposa que ha de ser la realitat, segons aquests mateixos esquemes. El grau de desajustament entre una cosa i l’altra pot resultar tràgic...

Un personatge molt intens i ple de matisos...I tant! Quan les actrius més joves busquen personatges interessants que suposin reptes interpretatius haurien de conèixer la Valentina de Carles Soldevila! Hauria de ser freqüent trobar la Valentina a les proves de l’Institut del Teatre, per exemple.

Creus, però, que Valentina és un personatge defensable?La condemna o la salvació de Valentina i de les seves accions, des d’un punt de vista moral, és quelcom que ja no pertany a aquesta obra. Els espectadors hauran d’endur-se aquest assumpte a casa. Probablement és per això que el final és tan sec, tan radical. Valentina és una víctima i carrega amb la motxilla tràgica d’haver de resoldre una contradicció flagrant entre el que ella és i el que es pensa que és. I la seva reacció és abismal i valenta. Absolutament coherent amb ella mateixa.

En el personatge hi ha, però, alguna cosa inquietant.Evidentment. Valentina és una noia especial, diferent, per la manera com es pren les coses i pels objectius que es planteja. No suporta la contradicció. Ha après a estimar la perfecció i la puresa; això és el que li han ensenyat i aquesta és la seva aspiració: Cerca una mena de pau absoluta i voldria ser «una estàtua que pensa», diu ella. Té un punt d’inquietant, sí.

Com vols que sigui la teva Valentina?D’entrada, vull que sigui el menys «meva» possible. Que sigui la de Soldevila i la de l’Alba Sanmartí, l’actriu que la interpreta, i ja serà prou. Però sí que m’agradaria que, mantenint la ubicació temporal als anys trenta, la Valentina fos capaç de connectar sense problemes amb la sensibilitat i les inquietuds dels adolescents d’avui.

9


Com poden veure les joves d’avui dia un personatge com el de Valentina?L’obra parla de les relacions familiars com a base social estructural de la nostra existència i, de fet, el que li passa a Valentina és força habitual avui en dia. La gràcia, el que a mi m’agrada, és la perspectiva des de la qual vivim el conflicte. No oblidem que aquest text ha estat també una novel·la i que la versió actual de Galceran ha aprofitat aquest aspecte per explicitar les raons que condicionen les decisions que pren el personatge. El punt de vista de Valentina és essencial per enfocar i entendre la dimensió tràgica del problema. Aquesta obra s’entén millor, segur, des de la condició d’adolescent i de dona. Des d’una perspectiva «masculina» i «adulta», costa més...

Què té en comú la nostra societat actual, les nostres famílies barcelonines, amb la dels anys trenta que retrata Soldevila?No n’estic segur, però em sembla que hi ha algunes semblances pel que fa a aquesta mena d’obsessió per mantenir els nostres fills en una mena de paradís ideal, allunyats del dolor, del perill, però també de la vida real. I potser un cert esnobisme cultural encara el compartim, també.

Com veus els altres dos vèrtexs del triangle protagonista de l’obra: el personatge d’Eusebi i el de Clotilde?Tots dos personatges són complexos, dramàtics. L’Eusebi Baixeres és un home vitalista, amb ganes de passar-ho bé. Un home actiu, pràctic. És veritat que és ambiciós, egoista, mentider... Però hem volgut defugir expressament la visió superficial d’un Eusebi dolent i culpable per no convertir Valentina en allò que no és: una justiciera en pro de la moralitat establerta. Crec que seria un error presentar-ho així. De fet, més aviat al contrari: Valentina es veu abocada a fer el que fa davant de la cada cop més evident atracció que sent per aquest personatge.La Clotilde és un personatge d’una humanitat indubtable. Passa de la il·lusió per poder convertir una passió en rutina (quina gran fórmula!) a la resignació davant unes evidències que la seva filla, més valenta i més estricta que ella, no acceptarà mai. I en el seu intent per mantenir allunyada del drama la seva filla, l’aboca a la tragèdia. Els vans intents de Clotilde per mantenir l’equilibri a la coberta de la vida la fan ser, segons el meu parer, possiblement el personatge més entranyable i veritable de tota l’obra.

Com valores la intervenció que ha fet Jordi Galceran sobre l’obra?Ha fet un treball molt necessari i gens fàcil de fer. Soldevila va convertir en novel·la l’obra que havia escrit i després, a l’hora de dur-la a escena definitivament, encara va treure i va afegir coses de la primera versió. Galceran ha agafat elements i personatges de la novel·la que no apareixien en l’obra de teatre però que ajudaven molt a entendre Valentina i el procés de la seva transformació. El personatge d’Adelina Sturzo o la fórmula discursiva del tercer acte en són dos bons exemples.

Què pot trobar un espectador que li sigui atractiu a l’hora de veure Valentina ?Bé, depèn del que cadascú consideri atractiu. Per a mi, a Valentina hi ha una història molt emotiva que planteja un conflicte molt interessant sobre com equilibrem allò que ens dicten els ideals i l’animal que portem dins. Una obra que obliga a repensar les relacions i les estructures familiars, la manera com eduquem els nostres fills i, sobretot, com els afecten a ells les nostres contradiccions.

10


Valentina, una tragèdia «burgesa»?Fragments del pròleg a l’edició del text de Valentina (TNC-Proa)

El 15 de novembre de 1934, el dia mateix que Valentina s’estrenava al Coliseu Pompeia de Barcelona, Carles Soldevila escrivia quatre mots al diari Mirador sobre la peça que feia un parell d’anys que tenia escrita i que fins aleshores no havia aconseguit que pugés a escena: «He estat gairebé sempre un autor humorístic, somrient, amable fins en els moments més durs i desencantats, i potser hom no m’imagina apte per a polsar una altra corda.» Sí, potser les característiques de la funció i l’aparent canvi de tessitura dramàtica de qui «només» semblava un pulcre fabricant de comèdies elegants poden explicar-nos els recels de les empreses teatrals barcelonines. I tal vegada és aquesta poruguesa o aquesta abúlia, enquistades de feia temps, el que també ens explicaria que Soldevila es decidís a adoptar un to més greu en les seves obres a partir del moment en què Josep Canals, l’empresari que havia patrocinat quasi totes les seves incursions en el camp del teatre des de Civilitzats, tanmateix! (1922) i amb qui es devia sentir moralment lligat, abandonés la gestió del Teatre Novetats.

D’acord amb el testimoni de l’escriptor, Valentina es va concebre, doncs, el 1932, després de la publicació de la novel·la Eva (1931) i al punt de la confecció i l’estrena al Teatre Romea d’una altra comèdia amarga, Un pare de família. No cal un examen gaire exhaustiu dels continguts dels tres títols per adonar-se d’una certa simetria en els elements que es posen en joc al voltant d’un pretext comú que, tirant pel dret i sense filar prim, podríem identificar amb la crisi de la institució familiar. Soldevila, hereu voluntari del racionalisme il·lustrat i de la tradició filosòfica liberal, sempre havia advertit que tota forma de convivència es ferma amb el pacte: històricament, l’individu va trobar la seguretat en el grup, una garantia per a la supervivència i una base per a la diversificació d’energies i dedicacions; en escanvi, va alienar part de la seva llibertat personal. Aquesta tensió entre els impulsos del subjecte i els deures que ha d’assumir com a ésser social és un dels eixos que amb més constància va vertebrar les reflexions i les ficcions soldevilianes. Els seus relats o les seves comèdies sobre els problemes conjugals no feien més que essencialitzar el conflicte presentant-lo en els termes més simples i més pròxims. L’abrandament (1917) ja ens ensenyava que l’altre sempre és un estrany, i que un cop passada la idealització de l’encaterinament romàntic o la febre dels sentits, un cop l’objecte de desig recupera la dimensió humana ordinària, el tracte diari es pot fer enutjós o directament insuportable si no se serven aquests pactes i s’acaten escrupolosament les formes. Per aquest motiu, Clotilde, la mare de la protagonista de Valentina, intenta fixar per a Eusebi els protocols d’ordre i higiene la seva primera nit de noces. Atès que el desencís eròtic és inevitable, si l’estima no pot substituir la passió, cal que el respecte permeti mantenir la dignitat de tots dos individus, tant en el clos íntim com en les relacions socials. Aquesta és l’única condició que la mare de Tina creu que té el dret de demanar al seu nou marit, després de l’esfondrament d’una il·lusió que no ha durat «ni trenta miserables dies», i que l’immadur doctor Baixeres sembla incapaç de complir.

(…)

11


Valentina suposava un relatiu canvi de tornes respecte a les dues creacions al·ludides perquè, sense deixar els ambients acomodats i els daltabaixos familiars, es concentrava en el personatge d’una filla i perquè representava un intel·ligent esforç per superar els patrons comediogràfics habituals. L’autor hi mantenia l’embolcall burgès i hi inseria un ferment tràgic que, a mesura que creix, disloca les monòtones estructures del drama. De fet, l’obra combina un possible final de comèdia (el matrimoni idíl·lic de Maria Teresa i Eudald) i un possible final dramàtic (el desengany mutu de Clotilde i Eusebi), que són esquinçats i capgirats per un final de tragèdia que emergeix demolidorament. Si voleu, la seva tampoc no era una provatura insòlita en aquella època a Catalunya. Josep Millàs-Raurell, amb La mare de Hamlet (1931) i Fruita verda (1935) o Carme Montoriol, amb L’abisme (1930) i L’huracà (1935), per dir un parell de noms, també van atansar-se a un tractament actualitzador de certs motius tràgics amb pinzellades freudianes, però s’ha d’admetre que el cas de Soldevila crida força l’atenció pel fet que es tracta d’un escriptor que el tòpic ja havia erigit en veu de la ponderació mesocràtica, àrbitre de civilitat, ironista inalterable... i, també, per la persistència mateixa amb què va bregar amb la història de la parricida. Quan la proposta inicial no va reeixir teatralment, en lloc de resignar-se a sepultar Valentina, Soldevila va reconvertir aquella matèria primera en la novel·la que el 1933 va guanyar el Premi Joan Crexells. El guardó i una elogiosa acollida crítica del llibre sembla que van decidir Avel·lí Artís a repescar l’obra per a les taules. El reble de la importància que l’autor devia donar a la peça el trobem en el fet que, dies després de l’estrena, receptiu a les observacions que la crítica havia fet sobre l’abrupte desenllaç, va escriure tot un acte nou que es va incorporar com a pont entre el segon i el darrer. Ve a tomb assenyalar tot aquest procés de vasos comunicants que Soldevila va establir entre narrativa i teatre per pensar-hi com un antecedent propici a la feina dramatúrgica que Jordi Galceran i l’equip artístic del Teatre Nacional de Catalunya han realitzat amb els textos originals. Aquesta Valentina d’avui, la quarta si comptem les de l’autor, potencia i integra alguns aspectes de la novel·la, i en desenvolupa alguns suggeriments amb el propòsit d’amanir els elements de la trama amb una sensibilitat més pròxima però sense desbaratar ni la llengua, ni l’estil, ni el brou de referències literàries que la peça conté. No val a badar en aquest darrer punt: l’habitual discreció de Soldevila, la seva deliberada antipedanteria no pot fer-nos oblidar que la seva obra només s’entén des de l’assumpció, implícita i selectiva, d’una determinada tradició que arrenca dels clàssics grecs i va fins a la literatura, més o menys coetània, de caràcter psicologista, passant per Shakespeare i fins pels autors russos. En aquest sentit, l’ús sincrètic, orgànic, que l’escriptor fa del cabal literari l’aparta del mer exercici retòric i corrobora l’ambició d’una peça on l’universal i el contingent dialoguen amb eficàcia: l’espina dorsal de Valentina és «àtica», per més que l’anècdota s’instal·li en una modernitat impostada que podria fer passar l’obra per una crònica de costums àcida.

Núria Santamaria i Roig

12


Abans de l’estrena de Valentina

Amb molt de gust accepto la invitació de dir quatro mots sobre l’estrena de la meva comèdia dramàtica Valentina.

La vaig escriure fa més de dos anys. Vaig estar a punt d’estrenar-la fa dues temporades, però dificultats de distribució van decidir-me a renunciar a la prova. Després m’he anat adonant que la meva temptativa dramàtica, tràgica i tot, topava amb certes prevencions de part de les empreses. He estat gairebé sempre un autor humorístic, somrient, amable fins en els moments més durs i desencantats, i potser hom no m’imagina apte per a polsar una altra corda.

És terrible de col·locar un autor davant d’aquests dubtes! Per sortir-ne una mica, vaig convertir la meva obra dramàtica en una novel·la que –curiosos retrucs del destí– va emportar-se’n el Premi Creixells, i és a la seva segona edició.

Suara l’amic Artís va demanar-me amb una insistència commovedora que li lliurés la comèdia que havia engendrat la novel·la. Vaig resistir una mica –no pas per coqueteria, sinó per un dubte sincer sobre l’oportunitat d’infringir el consell: non bis in ídem. Però al capdavall em vaig rendir.

Aquest vespre valentina compareixerà al Coliseum Pompeia per cometre el seu terrible gest de vestal vindicativa. Estic segur que ningú no seguirà amb tanta ànsia com jo els seus passos i les seves paraules. Per alguna cosa sóc l’autor?

Evidentment, evidentment!

Sens dubte serà un lenitiu a les meves angúnies de saber que la companyia formada per defensar l’obra és integrada per elements de primer ordre que han revelat tot d’una, no sols comprensió, sinó afecte envers el meu assaig dramàtic.

Carles Soldevila(publicat a Mirador, 18 de novembre de 1934)

13


Carles SoldevilaCronologia

1892 Neix a Barcelona el 26 de març.

1894 Neix el seu germà Ferran, futur escriptor i historiador.

1897 Neix la seva germana Mercè.

1908 Comença la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona (1908-1913).

1909 Comença a treballar de meritori sense sou a El Poble Català, on publica els primers articles signats (1909-1914).

1912 Treballa de passant al despatx d’Ildefons Sunyol.

1913 Es llicencia en Dret i entra a treballar al bufet de Santiago Gubern. Publica el primer llibre de poemes, Lletanies Profanes.

1916 Pren possessió de la plaça d’oficial lletrat a la Mancomunitat, guanyada per oposició. Publica el llibre de proses Plasenteries.

1917 Mor el seu pare, el notari Carles M. Soldevila i Boixader, el 26 de gener. Es casa amb Rosario Escandón Guzmán el 29 de març i neix la seva primera filla, Victòria. Comença a escriure la secció Hojas de dietario a La Publicidad.

1918 Neix la seva filla Carlota. Publica L’abrandament.

1919 Neix el seu fill Octavi.

1920 Estrena Els solters, escrita en col·laboració amb Pompeu Crehuet, al Teatre Català Romea.

1921 Publica Una atzagaiada i altres contes.

1922 Participa en la fundació d’Acció Catalana. Estrena Civilitzats, tanmateix! i la traducció d’El paquebot Tenacity de Charles Vildrac en una sessió de les Vetllades Selectes del Teatre Català Romea. Catalanitza la secció Fulls de dietari de La Publicitat (1922-1934).

1923 Neix la seva filla Núria. Tradueix, en col·laboració amb Lluís Bertran i Pijoan, Les lletres del meu molí d’Alphonse Daudet. Estrena Vacances Reials al Teatre Català Romea.

14


1924 Publica per fascicles la novel·la juvenil Lau o les aventures d’un aprenent a pilot, a la revista Virolet. Publica la novel·leta Vida amorosa d’un home. Tomàs Garcés recull tota la seva poesia en un volum de la col·lecció d’«Els Poetes d’Ara». Assumeix la direcció de la revista D’Ací i d’Allà (1924-1936). Estrena la traducció de la comèdia de Ferenc Molnár Modes per a homes i dones.

1925 Dirigeix la col·lecció de biografies «Quaderns Blaus» de la Llibreria Catalònia. Tradueix El crim de Silvestre Bonnard d’Anatole France, i Miquel Auclair i El pelegrí de Charles Vildrac. Estrena Déu hi fa més que nosaltres al Teatre Català Romea.

1926 Ha de renunciar al seu càrrec dins de l’Administració perquè es nega a signar un document d’adhesió al règim. Publica El senyoret Lluís, Rovira i Virgili, Correspondència amorosa i L’home ben educat. Tradueix El llibre del te d’Okakura Kazuzo, que es publica per fascicles a D’Ací i d’Allà, i la novel·la L’inventor de canons de William J. Locke.

1927 Publica La dona ben educada. Tradueix Seixanta u!... d’Owen Johnson. Estrena Els milions de l’oncle i Bola de neu al Teatre Novetats.

1928 Dirigeix la col·lecció «Biblioteca Univers» de la Llibreria Catalònia. Publica una tria de Fulls de dietari, Què cal llegir? i Leonor o el problema domèstic. Tradueix Càndid de Voltaire. Estrena la traducció del drama d’Henri-René Lenormand, Els fracassats, realitzada en col·laboració amb Josep Pous i Pagès. Estrena Lilí i La tia d’Amèrica.

1929 Dirigeix el Barcelona Film Club amb Maria Casanovas, M. Luz Morales, Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo. Forma part de la Junta Directiva de Conferentia Club (1929-1936). Publica el recull de relats Una nit a Bonrepòs, la guia L’art d’ensenyar Barcelona i la novel·la Fanny (finalista del Premi Joan Crexells). Tradueix L’agulla roja d’Henri-René Lenormand en col·laboració amb Josep Pous i Pagès. Estrena Escola de senyores. Col·labora a Mirador i a El Sol de Madrid.

1930 És oficialment restituït al cos de funcionaris. Participa en la reestructuració d’Acció Catalana. Estrena La creació d’Adam i Mecenas.

1931 És nomenat cronista de la Generalitat. Publica la novel·la Eva.

1932 És designat oficial major del Parlament de Catalunya. Escriu la secció Inter nos, especialment adreçada a les dones, a La Rambla. Escriu Un pare de família.

1933 Valentina obté el Premi Joan Crexells de novel·la. S’estrena la traducció del drama d’Steve Passeur La dona que compra marit.

1934 Inicia una secció setmanal a La Vanguardia, titulada Acotaciones. Publica Paradís perdut. Estrena la versió teatral de Valentina al Coliseu Pompeia i Aventures nocturnes d’en Quim i Jordi, una comèdia de fantasia per a nens, al Teatre Poliorama.

1935 Publica El arte de leer i estrena Necessitem senyoreta al Teatre Poliorama.

1936 Publica Moment musical, la primera novel·la del cicle Els anys tèrbols. Amenaçat de mort, el 15 d’octubre travessa la frontera amb el fill i s’instal·la a París. La seva dona i les filles hi arriben al desembre.

15


1940 Les filles i la dona tornen a Catalunya. El fill, Octavi, és reclòs en un camp de concentració a Sant Sebastià.

1941 Publica la monografia Le redressement de l’Espagne au XVIIIè siècle. Ensenada et son temps, cosignada amb René Bouvier. Torna de l’exili cap a final d’agost.

1942 Publica El París que yo he visto.

1943 Comença a treballar com a cap de vendes de la Llibreria Argos i en dirigeix la sala d’exposicions. Publica Gracias y desgracias de Barcelona i Para comprender la literatura.

1944 Publica El libro de la Virgen, elaborat amb Carlos Fisas.

1945 Publica El libro de la Pasión, elaborat amb Carlos Fisas.

1946 Comença a col·laborar a la revista Semana. Publica El libro de la corte, elaborat amb Carlos Fisas.

1947 S’estrena Fuga i variacions al Teatre Romea (el 1956 es publica amb el títol de Senyoreta Cyrano).

1948 Inicia una secció de crítica literària al Diario de Barcelona.

1949 És nomenat secretari del reconstituït Conferència Club. Publica Veinticinco años de librería (apuntes de un librero).

1950 Publica La moda ochocentista i Històries barcelonines (la primera edició en castellà és de 1945).

1951 Els editors li organitzen un homenatge que coincideix amb la publicació de tres llibres: Guía de Barcelona, Cataluña. Arte-Vida-Paisaje i Del llum de gas al llum elèctric. Memòries d’infància i joventut. És finalista del Premi Ciudad de Barcelona amb l’obra de teatre El tinent Mondor.

1952 El govern francès li concedeix la creu de Cavaller de la Legió d’Honor. Publica en català Bob és a París, la segona novel·la del cicle Els anys tèrbols (la primera versió en castellà s’havia publicat el 1945), i el primer volum de Teatre Selecte: El tinent Mondor, Els milions de l’oncle, Bola de neu, Civilitzats, tanmateix!

1954 Inicia la secció Billetes de la semana a la revista Destino.

1955 Publica Figures de Catalunya i el segon volum de Teatre Selecte: Un pare de família, El cocktail dels acusats, El guacamai.

1956 Publica Bellesa de Catalunya i Saber vivir: breviario de etiqueta y cortesía.

1958 Publica Barcelona vista pels seus artistes.

1960 Publica Papers de família, la tercera novel·la del cicle Els anys tèrbols. L’Agrupació Dramàtica de Barcelona estrena El tinent Mondor.

1963 Pateix un atac de feridura.

1967 Mor el 10 de gener a Barcelona. Es publiquen les Obres completes amb un pròleg de Domènec Guansé.

16


Alguns altres muntatges d’obres de Carles Soldevila

El cocktail dels acusats, per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Teatre La Faràndula de Sabadell, 19 de març de 1959.

El tinent Mondor, estrenada per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Teatre Romea, 10 de febrer de 1960.

Paradís, adaptació de l'obra de Carles Soldevila Civilitzats, tanmateix!Estrenat durant la Temporada Alta de Girona el 2005. A la imatge, Mercè Martínez, Xavi Mira, Àngels Gonyalons i Pep Anton Muñoz

17


Toni CasaresDirecció

Barcelona, 1965. Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona.Diplomat en Teoria i Crítica del Teatre per la UAB i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.És membre fundador i director artístic de l’Aula de Teatre Universitari de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre 1989 i 1992 és coordinador general del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. El 1997 assumeix la direcció artística de la Sala Beckett de Barcelona, a la qual havia estat vinculat des de la seva fundació el 1989. La Sala Beckett ha estat premi de teatre dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat corresponents al 2004 pel cicle “L’acció té lloc a Barcelona”.Des de la temporada 2005/2006 és membre del Consell d’Assessorament Artístic del TNC.Direccions escèniques:

A l’Aula de Teatre de la UAB: • El Cid de Pierre Corneille. 2001• No podemos quejarnos (El segundo piso / La odisea / El material). Tres obres breus de

J. Ricardo Morales. 2003• Aquí s’aprèn poca cosa. Dramatúrgia de Toni Casares a partir de la novel·la Jakob Von

Gunten de Robert Walser. 2000• Descripció d’un paisatge de Josep Maria Benet i Jornet. 1996• El pas de l’àngel, creació col·lectiva. Estrenat als camps de refugiats d’Eslovènia. 1995• Exercicis d’estil de Raymond Queneau. 1995• La vida de la substància de Simon Donald. 1994• Yvonne, princesa de Borgonya de Witold Gombrowicz. 1993

A la Sala Beckett: • La nit àrab de Roland Schimmelpfennig. 2006• El camp de Martin Crimp. 2005 • Plou a Barcelona de Pau Miró. 2004• El Hipnotizador de Paco Zarzoso. Co-dirigida amb l’autor. 2003• El cas Gaspard Meyer de Jean-Yves Picq. 2002• La dona i el detectiu de Mercè Sàrrias. 2001• Suite de Carles Batlle. 2001• El gos del tinent de Josep Maria Benet i Jornet. 1999• La sang de Sergi Belbel. 1999• Àfrica 30 de Mercè Sàrrias. Coproducció amb el Centre Dramàtic del Vallès. 1998• Al tren de Mercè Sàrrias. 1995

Al Teatre Nacional de Catalunya:• Salamandra de Josep Maria Benet i Jornet. Sala Petita. 2005• El club de les palles d’Albert Espinosa. Sala Tallers. 2004• L’aparador de Victòria Szpunberg. Sala Tallers. 2003• La dona i el detectiu de Mercè Sàrrias. STI i TNC. 2001• Històries d’amor de Toni Cabré. Sala Tallers. 2000

18


Alfons FloresEscenografia

Comença la seva carrera professional com a escenògraf el 1978 amb la posada en escena de La zapatera prodigiosa de García Lorca, una producció del G.A.T., grup de L’Hospitalet del qual va ser cofundador, a més d’escenògraf habitual i director d’escena. Els seus treballs més recents i destacats com a escenògraf són:

• Peer Gynt de Henrik Ibsen. Dir. Calixto Bieito. Focus. 2006 • Madame Butterfly de Puccini. Dir. Calixto Bieito. Komische Oper Berlin. 2005• Woozzeck d’Allan Berg. Dir. Calixto Bieito. Gran Teatre del Liceu. 2005• Celebració (Festen) de Thomas Vinterberg. Dir. Josep Galindo. Teatre Romea. 2005• Espectacle inaugural Forum Universal de les Cultures Barcelona 2004. Dir. Alfons Flores, Hansel Cereza. Producció: Focus. 2004• Entführung aus dem serrail de Mozart. Dir. C. Bieito. Komische Oper Berlin. 2004• La celestina de Fernando de Rojas. Dir. Calixto Bieito. Edimburgo Festival. 2004• El barret de copa d’Eduardo de Fillippo. Dir. Jordi Mesalles. Teatre Lliure. 2003• Manon de Jules Massenet. Dir. Calixto Bieito. Oper Frankfurt. 2003• Macbeth de Shakespeare. Dir. Calixto Bieito. Teatre Romea. 2002• Fledermaus de Johann Strauss. Dir. Calixto Bieito. Welsh National Opera. 2002• Piazzolla hora cero. Astor Piazzolla. Dir. Jose Luis Bieito, Alfons Flores. 2002• Don Giovanni de Mozart. Dir. Calixto Bieito. Teatre del Liceu, English National Opera i Staatsoperhannover. 2001• Tres Dones de Samuel Beckett. Dir. Víctor Batallé. Teatre Artenbrut. 2001• Bodas de sangre de Federico García Lorca. Dir: Ferran Madico. Teatre Grec de Barcelona, • Cacao de Dagoll Dagom. Dir. Joan Lluis Bozzo. Teatre Victoria. 2000• Las comedias bárbaras de Valle-Inclán. Dir. Calixto Bieito. Festival d’Edimburg. 2000. Premi de la crítica de Dublín.• Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams. Dir. Manuel Dueso. Teatre Romea. 2000• Ballo in maschera de Verdi. Dir. Calixto Bieito. Teatre del Liceu, English National Opera i Det Kongelige Teater de Copenhagen. 2000• Il mondo Della luna de Haidyn. Dir. Calixto Bieito. Opera Zuid Maastricht. 1999• Al Canigó ja no hi ha àguiles de Joan Brossa. Espai Brossa. Dir. Carme Sansa. 1999• Cosí fan tutte de Mozart. Dir. Calixto Bieito. Welsh National Opera. 1999• Carmen de Bizet. Dir. Calixto Bieito. Festival de Peralada. 1999• El giravolt de maig de Tolrà. Dir: Ricard Salvat. 1998• La casa de Bernarda Alba de García Lorca. Dir. Calixto Bieito. Centro Dramático Nacional. 1998• Tarasca. Dir. Jose Antonio Gutierrez. Festival de Otoño. 1998• Farsa y licencia de la reina castiza de Valle-Inclán. Dir: Enric Flores. G.A.T. 1998. Premi de la crítica al Millor Vestuari.• Maria Rosa de Guimerà. Dir. Rosa Novell. Teatre Joventut. 1997• La cabeza del dragón de Valle-Inclán. Dir. Enric i Alfons Flores. G.A.T. 1996. Premi de la crítica de Barcelona. • Martes de carnaval de Valle-Inclán. Dir. Mario Gas. Centro Dramático Nacional. 1995

19


Javier ArtiñanoVestuari

Neix el 1942 a la República de Costa Rica. De pares espanyols, al cap de pocs anys es trasllada a Santander on estudia Batxillerat. Posteriorment, cursa estudis a la Escuela Superior de Bellas Artes de San Fernando (Madrid), i escenografia i figurinisme a la Escuela de Artes Decorativas (Madrid). Al mateix temps col·labora amb el grup teatral Los Goliardos.Professionalment, debuta el 1968 dissenyant el vestuari de l’obra La hora de la fantasía d’Anna Bonacci, per a la companyia d’Irene Gutiérrez Caba. Per al cinema, el seu primer treball van ser els dissenys de Las melancólicas de Rafael Moreno Alba. Des de llavors ha dissenyat escenografies per a teatre i principalment, vestuari per a teatre cinema i televisió. Ha dissenyat més de mig centenar entre escenografies i vestuari per a teatre, el vestuari de més de 40 pel·lícules i de diversos programes i sèries de televisió.Ha guanyat sis Premis Goya de cinema i un Premi Max de teatre.

Treballs de teatre destacats:El circulo de tiza caucasiano de B. Brecht. Dir. J. Luis Alonso; El sueño de la razón de Buero Vallejo. Dir. José Osuna; El alcalde de Zalamea de Calderón de la Barca. Dir. F. Fernán-Gómez; La verdad sospechosa de Ruiz de Alarcón. Dir. Pilar Miró; Cyrano de Bergerac de E. Rostand. Dir. Mara Recatero; La visita de la vieja dama de F. Dürrenmat i El cementerio de automoviles de F. Arrabal. Dir. J.C. Pérez de la Fuente; El hijo fingido de J. Rodrigo. Dir. G. Maya; Madre (El drama padre) de Jardiel Poncela. Dir. Sergi Belbel (Premi Max); Dom Juan o el festín de piedra de Molière. Dir. Jean-Pierre Miquel; Primera plana de B. Hecht i C. MacArthur. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2003; Forasters de Sergi Belbel. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Petita. 2004; Les falses confidències de Marivaux. Dir. Sergi Belbel. TNC Sala Gran. 2005.

Treballs de cinema destacats:Retrato de familia de Gímenez Rico; Los días del pasado de Mario Camus; La escopeta nacional de L. García Berlanga; Valentina de A. Betancor; La conquista de Albania de A. Ungria; Las bicicletas son para el verano de J. Chavarri; Akelarre de P. Olea; Extramuros de M. Picazo; El bosque animado de J. L. Cuerda (Premi Goya); Esquilache de J. Molina (Premi Goya); El Rey Pasmado de I. Uribe (Premi Goya); El maestro de esgrima de P. Olea (Premi Goya); Libertarias de V. Aranda; La hora de los valientes de A. Mercero; Lázaro de Tormes de F. Fernán-Gómez i J.L. García Sánchez (Premi Goya); Juana la Loca de V. Aranda (Premi Goya).

Treballs de televisió destacats:El Picaro de Fernán-Gómez; Fortunata y Jacinta de M. Camus; Los Gozos y las sombras i Mariana Pineda de Moreno Alba; Los jinetes del alba de V. Aranda; La Regenta de F. Méndez-Leite

20


Kiko Planas (aai)Il·luminació

Barcelona, 1961. Treballa en el món de l’espectacle des de 1984.Dissenys d’il·luminació més destacats:

• Turn Me On. Compañía David Campos. Teatro Romea. Año 2006.• Cruel y Tierno. Dir. Javier Yagüe. Teatro Valle Inclan C. Dramático Nacional. 2006.• La nit àrab de Roland Schimmelpfennig. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2006.• Jugant amb Molière. Dir. Esteve Polls. Mercat de las Flors. 2005.• El profesional de Dusan Kovacevic. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Petita. 2005• El Camp de Martin Crimp. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2005• Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Dir. Esteve Polls. Espectacle realitzat a les Catedrals de Catalunya. 2005 • Plou a Barcelona de Pau Miró. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2004• Prometeo. Dir. Memé Tabares. Teatro Romano de Mérida. 2004• El mètode Grönholm de Jordi Galceran. Dir. S. Belbel. TNC Sala Tallers. 2003. Teatre Poliorama. 2004. Premi Max a la millor il·luminació 2005• Àrea privada de caça d’Enric Nolla. Dir. Rafel Duran. TNC Sala Tallers. 2003 • Excés de Neil LaBute. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 2003 • Moll oest de Bernard Merie Koltés. Dir. Sergi Belbel. Teatre Romea. Grec 2002 • Agripina. Dir. Eugenio Amaya. Teatro Romano de Mérida. 2002 • Hamlet. Dir. Mauricio Celedon. Auditorio de Cáceres. 2002 • Las parcas. Samarkanda Teatro. Dir. Memé Tabares i Fermín Núñez. Festival de

Teatre de Mèrida. 2001• La dona incompleta de David Plana. Dir. Sergi Belbel. Sala Beckett. 2001.

Premi Butaca 2001 a la millor il·luminació• Suite. Dir. Toni Casares. Sala Beckett. 2001• Rent de Jonathan Larson. Teatre Principal. 1999. Premi al millor professional

d’il·luminació 2000-01, concedit pel programa de ràdio Assaig General.• Amadeus de Peter Shaffer. Dir. Àngel Alonso. Teatre Tívoli. 1998• Ivanov. Dir. Genadi Korotkov. Mercat de les Flors. 1997• Otelo de Shakespeare. Dir. Mario Gas. Grec 1993

Òpera:• Die Winterreisse. Direcció d’escena: Santiago Pales. Foyer Liceu. 2004• Faust. Direcció d’escena: Estefano Poda. Teatre La Faràndula de Sabadell. 2003• The Fairy Queen. Òpera de Henry Purcell. Dir. Lindsay Kemp. Teatro Liceo de

Salamanca. Teatro Arriaga de Bilbao. 2002 • La petita flauta màgica. Dir. Joan Font de Comediants. Foyer Liceu. 2001• L’enfant et le sortiliege. Òpera dirigida per M. Scaparro. Auditorio de Santiago de Compostela. Galicia. 1999• La Boheme. Dir. Beppe de Tomassi. Palacio de Cantabria de Santander. 1997• El retablo de maese Pedro, òpera dirigida per Ariel Garcia Valdés, amb escenografia i

diapositives de Mariscal. Festival de Granada. 1996

21


Alba Sanmartí és... Valentina

Estudis a l’escola Memory. Classes d’interpretació amb, entre d’altres, Josep Costa, Teresa Devant, Tamzin Townsend, Francesc Albiol, Jaime Chávarri i Txiqui Berraondo. Teatre. Amb la companyia Visual Teatre: Visions grotesques; Delirium Circus. Dir. Lluís Danés; Tereseta que baixava les escales. Dir. Lluís Danés. Amb Fénix Teatre: La filla del mar. Dir. Jordi Pons; L’hostal de la Glòria. Dir. Jordi Pons. Amb la Cia. Sim Salabim: El inimaginable (màgia infantil); Peret el conillet (manipulació de titelles).Televisió: ha participat a les sèries Mis adorables vecinos, Vendelplà, Majoria absoluta, Temps de silenci.Cinema. Road Spain de Jordi Vidal, i els curts Una Bala d’Edgar Sanjuán i Ballar o néixer de Jaume Coll i Esther Comí.

Lluïsa Castell és... Clotilde

Llicenciada en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona.Teatre. Ha sovintejat els treballs amb alguns directors. Amb Carme Portaceli: L’agressor de Thomas Jonigk; Finestra tancada d’Agustí Vila; Sallinger de B.M. Koltés; Genova 01 de Faustino Paradivino, Lear d’Edward Bond; El retorn al desert de B.M. Koltés; Mein Kampf de Georges Tabori; Por menjar-se ànima de R.W. Fassbinder; Ball trampa de Xavier Durringer. Amb Mario Gas: La ronda; El temps i els Conway; Otel·lo; El rapto del serrallo; Golfus de Roma. Altres: Magnus de Jordi Teixidor. Dir. Oriol Broggi; Casa i jardí d’Alan Aykbourn. Dir. Ferran Madico; Això és una cadira de Carol Churchill. Dir. Briguitte Luik; Les amargues llàgrimes de Petra von Kant de R.W. Fassbinder. Dir. Manel Dueso; 11 setembre 2001 – Les troianes de Michel Vinaver. Dir. Ramon Simó (a la Sala Petita del TNC); El sopar dels idiotes de Francis Weber. Dir. Paco Mir; Una jornada particular d’Ettore Escola. Dir. Josep Maria Flotats; L’intercanvi de Paul Claudel. Dir. Ariel García Valdés; Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell. Dir. Pawel Rouba; El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Dir. Calixto Bieito; Dancing. Dir. Helder Costa; Les escorxadores. Dir. Ramon Simó; Contra l’oblit d’E. Corman, C. Anne i P. Minyana. Dir. Antonio Simon, C. Portaceli i Konrad Sziedrich.Televisió. Entre d’altres: El cor de la ciutat, Jet lag, Temps de silenci, Secrets de família, La granja, Estació d’enllaç.Cinema. Entre d’altres: Iris de Rosa Vergés; El somni de Mauren de Romà Guardiet; Chatarra de Félix Rotaeta; El pianista de Mario Gas; La ciudad de los prodigios de Mario Camus; Victòria d’Antoni Ribas.

22


Toni Sevilla és... Dr. Baixeres

Membre fundador del Teatre Lliure amb que va interpretar, entre d’altres: Camí de nit, Mahagonny, La cacatua verda, Leonci i Lena, Titus Andrònic, La vida del rei Eduard II d´Anglaterra, La bella Helena, El balcó, Operació Ubú, Fulgor i mort de Joaquín Murrieta, Al vostre gust, La flauta màgica, entre 1976 y 1985, amb direcció de Lluis Pasqual, Fabià Puigserver, Pere Planella, Carme Portaceli i Albert Boadella.Altres obres en que ha participat: Panorama des del pont d’Arthur Miller. Dir. Rafel Duran (2006, TNC Sala Petita); El presoner de la cinquena avinguda de Neil Simon (2005, Villarroel Teatre); Fortuna accidental de Manel Dueso. Dir. Manel Dueso (2004); El suicida de Nikolai Erdman. Dir. Magda Puyo; Aquí no paga ningú de Dario Fo; Apocalipsi de Lluïsa Cunillé. Dir. Joan Ollé. (TNC, 1998); Farsa y licencia de la reina castiza de Valle-Inclán; La tempestat de Shakespeare, Galileo Galilei de Bertolt Brecht i El rei Joan de Shakespeare (aquests tres darrers dirigits per Calixto Bieito); El diari d’Anna Frank. Dir. Tamzin Townsend (Premi al millor actor de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, 1995).Ha intervingut en nombroses sèries de televisió, entre d’altres, i en papers protagonistes, a El cor de la ciutat (TV3) i Policías (Antena 3).

Alícia González Laá és... Maria Teresa

Formació: Institut del Teatre de Barcelona, Estudi Nancy Tuñon, Col.legi del Teatre de Barcelona i Estudi de Manuel Lillo i Txiqui Berraondo. Teatre. Entre d’altres: Ñi Juhrí-Muhrí-no és fàcil de dir de Eva Hibernia, a partir de La Gavina de Txèkhov. Dir: Marta Gil. Teatre Nacional d’Strasbourg, Festival “Nouvelles createurs europees” 2006 i Antic Teatre de Barcelona; Entre meses variados, a partir d’entremeses de Miguel de Cervantes. Dir: Antonio Calvo. Teatre Lliure; Las Señoritas de Siam d’Ever Blanchet. Premi SGAE’93. Versus Teatre. Dir: Ever Blanchet; Las Furias de Bernarda d’Antonia’s company. A partir de La Casa de Bernarda Alba de Lorca. 1er Premi a La Mostra de Teatre de Barcelona 2003. Artenbrut i gira per Cataluña. Dir. Sarah Dahan; Estimada Helena Sergueievna de Ludmila Razumovskaia. Versus Teatre. Dir: Ever Blanchet; Separaciones d’Ever Blanchet. Versus Teatre. Dir: Ever Blanchet; La Casa en Obras a partir de la obra del poeta Blai Bonet. Grec 1998. Dramatúrgia i direcció de Pep Tosar.Cinema i televisió. Entre d’altres: Ventdelplà, De Moda, Lady Kaña, Sclub7 in Barcelona, Psycho-Express, Temps de silenci, Nissaga de poder, Ambiciones, Passi-ho bé, Sota el signe de Taure: la rossa del revolt, El domini dels sentits, L’Escala de Diamants, Cabell d’àngel, Tránfuga.

23


Víctor Àlvaro és... Eudald

Nascut el 1972. Llicenciat en Art Dramàtic per l'Institut del Teatre. Entre els seus treballs com a actor recents destaquen: Monólogos de la marihuana. Producció Humito Lindo. Dir. José Antonio Ortega. 2006; El diable compartit de Fabrice Melquiot. Tantarantana. Dir. Roberto Romei. 2005; Copi i Ocaña, al purgatori de Marc Rosich. Tantarantana. Dir. Julio Álvarez. 2004; Refugi de Jessica Goldberg. Pas 29, Sala Beckett i Grec'03. Dir. Oriol Broggi; Do'm d'Enric Casases. Sala Beckett. Dir. Albert Mestres. 2003; L’aparador de Victòria Szpunberg. Dir. Toni Casares. TNC Sala Tallers. 2003; RRRPRRR! de Joan Brossa. Dir. Jordi Basora i Victor Alvaro. Producció de l'Acadèmia de Patafísica. Sitges Teatre Internacional 2001; L'últim cohet (fregolisme) de Joan Brossa. Dir. Jordi Basora i Victor Alvaro. Producció de l'Acadèmia de Patafísica. Sala Pradillo de Madrid. 2001; Àfrica 30 de Mercè Sarrias. Dir. Toni Casares. Sala Beckett i el Centre Dramàtic del Vallès. 1998. Premi revelació de la temporada 1997-1998, ex-aequo, atorgat per la Crítica teatral de Barcelona. També té experiència com a director, ajudant de direcció i autor (Romeo i Ofelia, La Sopa de Perdes. Entre Sobreterra i Sotaterra, Enterrats o Les Roses Putrefactes, ¡Sonríe Willy!). Ha participat en nombrosos curts i sèries de televisó (presentador durant 5 anys del Club Super 3).

Mercè Lleixà és... Adelina Sturzo

Llicenciada en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona. Altres estudis amb Albert Vidal, Marie Sue Bruce, Franco di Francescoantonio, Dominic de Fazio, Pavel Khomsky i Genadi Korotkov.Teatre. Treballs més recents: Fatma de M’hamed Benguettaf. Dir. Toni Vives. Festival Entrecultures de Tortosa. 2005; Sis personatges en busca d’autor de Pirandello. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure. 2004; L’hora en què res no sabíem els uns dels altres de P. Handke. Dir. Joan Ollé. Mercat de les Flors. 2003; Sik Sik i El barret de copa d’E. De Filippo. Dir. Jordi Mesalles. Teatre Lliure. 2003; L’augment de G. Perec. Dir. Jesús Díez. Teatreneu. 2000; Les dones sàvies de Molière. Dir. Rosa Novell. Teatre Romea. 1999; De poble en poble de P. Handke. Dir. Joan Ollé. Mercat de les Flors. 1996; Macbeth de Shakespeare. Dir. Tamzin Tonsend. Pati Manning. Grec 1996; Maror de Rodolf Sirera. Dir. Joan Lluís Bozzo. Teatre Romea. 1996; La Cantant Calva de Ionesco. Dir. B. Rotenstein. Grec 1995.Televisió. Entre d’altres: El cor de la ciutat, Majoria absoluta, Des del balcó, Laberint d’ombres, Nissaga de poder, Oh, Espanya!, Estació d’enllaç, i les tv-movies Més enllà de les estrelles, La Mari, Junts.Cinema. Entre d’altres: Gràcies per la propina i Escenes d’una orgia a Formentera de Francesc Bellmunt, Cucarachas de Toni Mora, No et tallis ni un pel! de Francesc Casanovas, Què t’hi jugues Mari Pili? de Ventura Pons (Premi Nacional de Cinema de la Generalitat i de l’Associació d’Actor i Directors de Catalunya a la millor actriu protagonista el 1992).

24


Jordi Vila és... Jeroni

Va començar com a meritori el 1966 a la companyia de Paco Martínez Soria. Va treballar a la companyia Adrià Gual al Teatre Romea, sota la direcció de Ricard Salvat, amb la companyia d’Adolfo Marsillach (en el celebrat muntatge de Marat Sade de Peter Weiss). Va treballar en molts espectacles de revista als anys 70 i 80, al costat de Paco Moran, Bàrbara Rey, Santi Sans, Manolito Royo, Esperanza Roy, Lilian de Celis, Amparo Moreno, etc. També ha treballat en espectacles a locals tan mítics com la Cúpula Venus, Barcelona de Noche i el Teatre Arnau.Altres espectacles destacats: Freaks d’Àngel Alonso. Dir. Ángel Alonso. Sala Villarroel; Marat Sade de Peter Weiss. Dir. Pere Planella. Teatre Romea. 1982; Pels pèls. Dir. Pere Planella. Teatre Victoria. 1987; Fantasio d’Alfred de Musset. Dir. Josep Maria Mestres. Teatre de l’Institut. 1988; Una visita inoportuna de Copi. Dir. Jorge Lavelli. Cia. Flotats. Teatre Poliorama. 1989; Cavalls de mar de Josep Lluís i Rodolf Sirera. Dir. Josep Maria Flotats. Cia. Flotats. Teatre Poliorama. 1992; Fortuna accidental de Manel Dueso. Villarroel Teatre. 2004; El presoner de la segona avinguda de Neil Simon. Dir. Manel Dueso. Villarroel Teatre. 2006.Televisió. Entre d’altres: De Moda, Setze dobles, Secrets de família, De professió API, Poble Nou, Qui?, Ahí te quiero ver, Planeta imaginari.

25


Sala PetitaDel 28 de setembre al 19 d’octubre de 2006

Obra recomanada Connecta’t

Text editat per ProaPrograma de mà

Espectacle recomanat a partir de 14 anys

Nou horari!dimecres i divendres, 20 hdijous, 17 hdissabte, 17 i 21.30 hdiumenge, 18 h

Preu de les localitats: 13-24 €

Activitats entorn de l’obra

Col·loquiDissabte, 7 d'octubre després de la funció de nit

Entrada lliure

No t'ho perdis. TeatreDimarts, 17 d'octubre de 2006 a les 19 hBiblioteca Vila de Gràcia (Torrent de l'Olla, 104)

Dins el cicle No t'ho perdis, ofert per la Xarxa de Biblioteques de Barcelona i amb el suport del TNC en l'apartat de teatre, es farà una trobada-col·loqui sobre l'obra Valentina.

Entrada lliure

26


27


28


EntradesCom comprar les entrades

Per Tel ·Entrada: • Xarxa d’oficines de Caixa de Catalunya de dilluns a divendres de 8 a 14.30 h• trucant al 902 10 12 12• a www.telentrada.com les 24h.

Al web del TNCwww.tnc.cat

A les taquilles del TNC(plaça de les Arts, 1).

Horari de taquillesDe dimarts a divendres, de 15 a 20 hDissabtes de 15 a 21.30 hDiumenges, de 15 a 18 h(horaris especials durant les funcions de matí)

La venda anticipada es farà fins una hora abans de començar la representació.

Abonats i carnet Connecta’t 25Directament a les taquillesTrucant en horari de taquilles al telèfon exclusiu 933 06 57 [email protected]@tnc.cat

Horaris de reserves de grups i centres d’ensenyamentDe dilluns a divendres de 10 a 14 h i de 15 a 18 h i divendres fins a les 17 hReserva telefònica (transferència bancària o targeta de crèdit) trucant als telèfons exclusius de:Grups: 933 06 57 07Centres d’ensenyament: 933 06 57 40

Regala TeatreTiquet regal individualTiquet regal empresaServei de relació amb l’espectador i l’empresa933 065 707

Atenció especialA totes les sales del TNC hi ha espais reservats per a persones que utilitzen cadira de rodes. Per tal que el personal del TNC pugui garantir una atenció adequada a les seves necessitats, és recomanable trucar al 933 06 57 20 en el moment d’adquirir les localitats.

Audiodescripció amb l’ONCEFuncions adaptades amb audiodescripció per a persones invidents a diferents produccions durant la temporada.

Activitats i serveisCafeteria del vestíbul principal .Horari: des d’una hora abans de l’inici de la funció fins a dues hores després d’acabar l’última funció.Bar del vestíbul de la Sala Tallers, obert des d’una hora abans de les representacions.La Terrassa del TeatreDurant els mesos de juny i juliol, la cafeteria s’obre també a la Terrassa.

Per a més informació: 933 065 729/31 o [email protected]

Llibreria del TNCHorari: des d’una hora abans de les representacions fins després del darrer entreacte (excepte en les funcions de tarda). Tel. 93 306 57 00 (ext. 243)[email protected]

VideotecaArxiu de més de 350 enregistraments de teatre, òpera i dansa. Hores de visionat concertades. Tel. 93 306 57 00 (ext. 312)

Visites guiadesDimarts a la tarda i dijous al matí. Preu: 3 € per persona. Centres d’ensenyament, gratuït. Grups reduïts (de 15 a 30 persones)Reserves: 933 06 57 49 i [email protected].

Lloguer d’espais933 06 57 [email protected]

Com accedir al TNC

Autobús: Línies 6, 7, 10, 56, 62, 92, B2 i B25 Serveu nocturn N0, N3, N7 i N11

Metro: Línia 1 (Glòries i Marina), Línia 2 (Monumental)

Tramvia: Línia T4 (Auditori Teatre Nacional)

Tren: RENFE (Clot i Arc de Triomf)

Autocars: Estació del Nord

Bus de les Arts: Sortida entre el Teatre Nacional i L’Auditori després de les funcions i els concerts de nit. El trajecte es fa sense parades fins a la plaça de Catalunya. Preu del bitllet:1 €.

Servei de Taxi: En finalitzar les funcions de nit de dimecres a dissabte. Es pot sol·licitar des del punt d’informació dels vestíbuls.

Cotxe: Aparcament al carrer de Padilla (preu especial) amb accés directe al teatre.

Accés a la Sala Tallers L’accés a la Sala Tallers i a les taquilles d’aquesta sala és pel carrer Padilla, cantonada carrer Ribes.

29

http://www.servicaixa.com/

mailto:[email protected]


30

Valentina Carles Soldevila - escriptors.cat · Maria Teresa.....Alícia González La á Eudald ......

Documents

Transcript of Valentina Carles Soldevila - escriptors.cat · Maria Teresa.....Alícia González La á Eudald ......