3. EL PSIQUISME HUMÀ

El comportament, tal com hem vist és, precisament, la resposta, la reacció de l’individu a la realitat. Té un doble vessant que cal diferenciar. D’una banda reaccionem a l’entorn mentalment. Els sentiments, les emocions, els records, els desigs..., són alguns dels estats i fenòmens mentals que la realitat desperta en nosaltres. Veiem un quiosc de gelats i automàticament desitgem menjar-nos un gelat, sentim una cançó per la radio i recordem la revetlla de Sant Joan de l’any passat. Tot això, encara que és exclusivament mental i, per tant, íntim, constitueix ja una forma de comportament. L’altra forma de respondre, és pública i observable; ja que la constitueix tot allò que diem, fem o produïm com a conseqüència del que veiem, sentim, olorem... I, així, podem acabar comprant-nos un gelat o cantar animadament una cançó que ens recorda l’estiu passat. En resum, el comportament humà té una dimensió interna i inobservable, la vida psíquica, i una dimensió externa i observable, la conducta. I totes dues dimensions tenen una base biològica.

La naturalesa de la ment

‘Ment’ és un mot que prové del llatí mens que es refereix a l’arrel del pensar. Cal distingir-lo d’ànima que significa ‘principi vital i de spiritus (esperit) que significa entitat immaterial, encara que sovint s’han identificat. De totes maneres, avui la ment més aviat ha tendit a ser entesa com aquella «part» o facultat d’aquestes altres entitats, la característica principal de la qual és la d’actuar com a agent intel·lectual. En qualsevol cas, la mateixa ambigüitat que presenta el terme «ment» (igual que els termes que s’han considerat com els seus sinònims), ja ens indica que no és una noció plenament elaborada.

En general, entesa com l’hem caracteritzat, la ment s’oposa a la matèria i, més específicament, al cos. Però definir la ment (o allò mental) com oposat a matèria (o material) o a cos (o corporal), a banda dels problemes que planteja (ja que prèviament hauria de definir-se què s’entén per matèria i per cos), pressuposa acceptar un dualisme psicofísic, tesi que, si bé va ser clarament dominant fins al segle XVIII, i encara que actualment encara té els seus defensors, ha anat perdent adeptes.

Avui, més aviat, es tendeix a definir la ment com un conjunt, en aquest cas, dels processos, activitats, estats o fenòmens psíquics, com ara recordar que hem d’anar a comprar un regal o desitjar tenir temps lliure per poder llegir una novel·la.

Molts pensadors i científics consideren que identificar la ment amb els fenòmens psíquics (records, creences, desigs, idees...) és insatisfactori. Es resisteixen a acceptar que la ment és únicament un conjunt de fenòmens mentals perquè això implicaria que quan no pensem res, quan no tenim cap creença, cap desig, etc., aleshores la ment desapareix. Per a aquests autors, la ment ha de ser quelcom que roman com el suport dels estats mentals i que es

1

manté encara que aquests desapareguin. Des d’aquest punt de vista, la ment seria una entitat que ens dóna continuïtat i identitat com a persones.

Hi ha altres pensadors, en canvi, que no veuen la necessitat de parlar de la ment com quelcom diferent del conjunt dels fenòmens mentals. Si fos possible que en estat conscient no tingués lloc cap procés mental, i no estiguéssim imaginant, ni sentint, ni recordant... (cosa poc probable per ells), aleshores la ment s’esvairia, desapareixeria, ja que no és res més que aquests fenòmens. A més, considerar la ment d’aquesta manera no comporta negar la identitat i continuïtat que tenim com a persones. Són, sobretot, els nostres records (un tipus de fenomen mental) el que ens permet de reconèixer-nos com a persones amb continuïtat i identitat en el temps.

Els processos o fenòmens mentals comparteixen les següents característiques:

1. La intencionalitat.

La intencionalitat és la propietat que tenen els processos mentals (les creences, desigs, records...) de referir-se o tendir a alguna cosa diferent (objecte o contingut) del mateix procés mental. Per exemple, el record dels meus amics, el desig de beure aigua o el sentiment de tristesa per un comiat. No cal, evidentment, que aquest objecte tingui una existència real: puc estar pensant en un centaure o imaginant un viatge que mai no faré. El cas és que sempre tenen un contingut, sempre es refereixen a alguna cosa: no puc estar pensant en ‘no-res’.

Aquest tret és diferenciador, ja que ens permet de distingir els estats mentals d’altres tipus d’estats. A més, possibilita el coneixement de la realitat, perquè ens permet representar-nos-la; és a dir, tenir intencionadament l’objecte virtualment en el nostre cap, sense tenir-lo físicament.

També es pot definir la ‘intencionalitat’ com una actitud proposicional, en el sentit que l’objecte o contingut de la ment és una proposició (afirmació), i la intencionalitat és una actitud (crec, espero, desitjo, etc.) davant d’aquesta proposició.

Per exemple: ‘Espero que no plogui’, on ‘no plogui’ és una proposició o contingut i ‘espero’ l’actitud intencional.

Aquesta concepció expressa clarament dues coses:

- Que és diferent l’objecte de la intencionalitat, sigui real o no, es compleixi o no, sigui veritat o no.

- Que aquesta és una clara diferència entre els processos mentals o psíquics i els objectes o esdeveniments físics. No té sentit demanar-se per l’actitud del foc o de la pluja. I també és una diferència entre la ment i un ordinador, perquè seria sorprenent que un ordinador enviés missatges dient ‘Això no m’ho crec’.

2

2. La intimitat.

La intimitat és la propietat que tenen els fenòmens mentals de ser inobservables per als altres; és a dir, directament accessibles per al subjecte que els té, però inaccessibles per als altres. Així, jo tinc un contacte directe i immediat amb els meus records, pors, sentiments o creences. En canvi, per als altres tot això roman amagat i ocult, i només per mitjà de les explicacions que els podem donar es poden fer una idea del que ens passa pel cap.

3. La consciència.

La consciència és una característica dels processos mentals que està molt relacionada amb la intimitat. Som conscients dels nostres processos mentals, en el sentit que en tenim un coneixement directe, immediat i exclusiu. Així, quan penso, recordo, desitjo, etc., m’adono del que penso, recordo o sento. Aquests adonar-me’n, aquest parar esment en allò que em passa és el que tradicionalment s’ha anomenat consciència.

Molts pensadors han destacat que en adonar-me del que em passa, en ser conscient dels meus estats mentals també m’adono de mi mateix. En altres paraules, quan enyoro un amic que fa molt de temps que no veig o quan recordo on passava les vacances de petit, m’adono de l’enyor, sóc conscient del record. Ara bé, també sóc conscient de mi mateix, m’adono de la meva existència. Així, podem dir que la consciència no és només adonar-se dels propis estats mentals, sinó també que la consciència és autoconsciència, és a dir, consciència d’un mateix com a ésser que pensa, recorda o desitja.

Alhora, aquesta capacitat d’autoconsciència ens permet reflexionar sobre nosaltres mateixos, sobre els propis desigs, idees, i tenis estats mentals de segon ordre, és a dir, desigs sobre desigs, creences sobre creences, etc.

La consciència i la intimitat han estat valorades com l’específic i característic del psiquisme humà. Tant és així que tradicionalment s’han identificat ment i consciència. Ara bé, si la ment i la consciència són el mateix, això significa que tot el que forma la ment ha de ser obligatòriament conscient, i tenim un coneixement perfecte dels propis processos mentals.

A partir de Sigmund Freud es problematitza i es posa en dubte que realment tinguem un coneixement tan privilegiat de nosaltres mateixos. És cert que els fenòmens que anomenem psíquics són íntims i assolibles per a nosaltres i prou. Però, també és cert que ni tan sols nosaltres tenim un coneixement complet de la nostra vida psíquica. Hi ha aspectes i fenòmens mentals que romanen ocults, fins i tot per al subjecte que els té.

La psicoanàlisi és alhora una teràpia per a tractar trastorns mentals i una teoria sobre l’ésser humà i la seva ment. Com a teoria destaca per la defensa de l’existència d’estats mentals inconscients i perquè reivindica la seva importància en la determinació de la conducta humana.

3

Estats i processos mentals

Els processos mentals o psíquics són el conjunt de processos i estats mentals que constitueixen la vida psíquica o activitat mental d'un individu. Se'ls sol classificar en facultats cognitives, que són les que intervenen primordialment en l'activitat de conèixer (gno = coneixement); i estats afectius, que són aquells estats que constitueixen la nostra vida emocional.

1. Facultats cognitives.

a) Percepció.

És la facultat formada pel conjunt d'estímuls sensorials captats pels nostres sentits (sensacions) que són convertits en impulsos nerviosos, enviats als centres cerebrals, interpretats i ordenats de manera significativa. Dit d'una altra manera, percebre un objecte és captar la multitud d'estímuls que aquest objecte ens envia com una unitat dotada de significat. Els primers psicòlegs experimentals com Wundt, van entendre les percepcions com un agregat d'elements sensorials o sensacions, que sumades produïen a-posteriori la percepció d'un objecte determinat. Corrents més moderns, com la “psicologia de la forma” (Gestaltheorie), han entès que els individus no som subjectes passius que captem sensacions aïllades, ni tampoc, que la nostra ment sigui com una pantalla en blanc en la qual es reflecteixen els estímuls que entren pels nostres sentits. Per contra, el que percebem són unitats significatives i, en les percepcions, té un paper decisiu l'activitat ordenadora del subjecte. Per exemple, dos individus poden tenir els mateixos estímuls, tot i les seves percepcions no ser exactament les mateixes. En les percepcions juguen un paper decisiu els coneixements i experiències prèvies, el punt de vista o els interessos del perceptor, fins i tot el llenguatge o les paraules que emprem per designar l'objecte percebut.

b) Memòria.

És la facultat que ens permet “emmagatzemar” informació per després poder ser utilitzada (recordada). La memòria té dues funcions: possibilitar els aprenentatges i, a més, garantir la continuïtat del jo o identitat personal. Hi ha tres tipus de memòria: memòria immediata, memòria de curt termini i memòria de llarg termini. Allò que permet consolidar l'aprenentatge d’una informació són els successius repassos. Per exemple, si estudiem per a un examen la nit anterior, possiblement puguem realitzar-lo amb èxit l'endemà, però segurament, al cap de poc temps, haurem oblidat la major part del que hem estudiat. En canvi, si realitzem repassos successius, fins i tot els continguts de les primeres lectures que ja van ser oblidats, al repassar-los els recordarem amb més facilitat, i la seva permanència en la nostra memòria serà més prolongada. Quan aprenem quelcom és com si marquéssim una empremta, que podrà quedar-se sense esborrar-se si se la repassa una i una altra vegada,

4

sent cada vegada menys necessari el seu repàs, i cada vegada més permanent la possibilitat del seu record.

c) Imaginació.

És la facultat que permet representar-nos una imatge en absència de l'objecte representat. La imaginació pot ser reproductora (quan ens representem objectes reals), o bé creativa (quan realitzem, en la nostra ment, composicions lliures d'elements imaginats). A aquesta última, també se li diu fantasia.

Imaginació reproductora Imaginació creadora o fantasia- Reprodueix imatges de la

realitat.

- Tracta de representar la realitat. D’aquí la seva fidelitat.

- Pot tenir una funció gratificant: reproduir fets del passat que ens resulten més satisfactoris que el present.

- Crea, inventa o anticipa noves imatges.

- Recrea un món fantàstic diferent del real.

- Utilitza dades reals però les altera per combinació, augment, disminució...

- Produeix imatges semblants a les dels somnis però en estat de vigília.

Per exemple, les imatges que recreen paisatges, objectes i gent coneguda

Per exemple, imatges irreals (sirenes), idealització de persones (príncep blau), objectes o llocs...

d) Intel·ligència.

Més que una facultat específica, la intel·ligència és la capacitat d'utilitzar tots els recursos de què disposem per resoldre de la manera més eficaç possible els problemes i dificultats que puguin presentar-se. És la capacitat adaptativa per excel·lència. S'acostuma a distingir la “intel·ligència pràctica”, que consisteix a operar amb elements del món perceptiu i immediat, relacionada amb el maneig dels objectes i de l'espai; de la “intel·ligència simbòlica”, també anomenada “intel·ligència abstractiva”, vinculada a la producció de símbols i d'idees abstractes, en definitiva al llenguatge. Mitjançant la intel·ligència simbòlica podem abstreure i generalitzar conceptes, emetre judicis i raonar, realitzar càlculs matemàtics, establir relacions i comparacions. La intel·ligència pràctica és un tipus d'intel·ligència compartida amb els animals, especialment els mamífers superiors, i la intel·ligència simbòlica sembla ser específicament humana.

5

Segons el psicòleg Howard Gardner, hi ha set tipus d’intel·ligència que ens permeten relacionar-nos amb el món i adaptar la nostra conducta a diferents situacions.

Lingüística Lògica matemàtica Espacial Musical

Es relaciona amb la capcitat verbal, amb el llenguatge i les paraules.

Té a veure amb el desenvolupament abstracte, amb la precisió i l’organització a través de pautes o seqüències.

És la capacitat d’integrar elements, percebre’ls i ordenar-los en l’espai.

Té relació amb les habilitats musicals i ritmes.

Kinestèsica Interpersonal Intrapersonal

Comprèn tot allò relacionat amb el moviment corporal i els reflexos.

És la capacitat de relacionar-se i de comunicar-se amb altres persones.

Fa referència al coneixement que es té d’un mateix, i als processos relacionats amb l’autoconfiança i la motivació.

Les dues darreres, és a dir, la capacitat de relacionar-se i comunicar-se amb els altres (interpersonal) i el coneixement que es té d’un mateix (intrapersonal), l’autoconfiança i la motivacio, tenen molt a veure amb el que David Goleman anomena intel·ligència emocional, i que fa referència a la capacitat humana de sentir, entendre, controlar i modificar estats emocionals en un mateix i en els altres.

Aquesta proposta sembla que afirma de hi ha dues menes de ments, la racional i l’emocional, i que actuen com dues ments paral·leles que no sempre pensen de manera convergent. De fet, la naturalesa ha previst que en situacions d’emergència, la ment emocional actuï de manera independent de la racional. Com són aquestes dues ments o intel·ligències?

Ment emocional Ment racionalRespon ràpidament, però de manera poc elaboradaVeiem com les fulles baixes de l’arbre són a punt de fregar amb el parabrisa i ens ajupim perquè no ens toquin (però ens por salvar si anem amb bicicleta).

Respon lentament, però elaboradament.Pensem una teoria i la posem a prova (però, mentre meditem, se’ns pot passar l’oportunitat d’actuar).

Substitueix l’anàlisi racional per l’impuls sentimental. És impulsiva.No podem decidir quan sorgeixen les emocions (però sorgeixen quan són biològicament convenients).

És analítica. Pensa en les solucions abans d’abordar-les.Es governa a voluntat, només actua com a conseqüència d’una decisió conscient (però sembla no saber què triar per ella mateixa).

6

Relaciona les coses perquè alguns dels seus trets estan associats (com els somnis) a la memòria.Els mites, les faules, les llegendes, parlen el llenguatge de l’emoció (però diuen veritats que tots semblen entendre, parlen al cor).

Relaciona les coses en funció de vincles lògics, encara que contrastin amb el passat.La ciència parla el llenguatge de la raó (però està reservada a una elit d’iniciats).

Interpreta els successos associant-los a situacions semblants viscudes en el passat.Si has tingut un accident amb un camió, et fa molta por passar-hi pel costat (però et fa ser més prudent, et permet aprendre).

Tot i que té en compte el passat, jutja el present en funció d’ell.Sap que les solucions passades ja no ens poden servir avui (però poques vegades està segura de res).

Monopolitza i tenyeix totes les activitats de la ment amb el seu esperit.L’enamorat ho veu tot de color de rosa (però gràcies a això ens agrada l’amor i apreciem més la vida)

És compatible amb l’activitat de les altres parts del cervellEl racional veu les coses amb objectivitat (però poques vegades li agraden tal com les veu)

Sembla prou clar que no ens interessa prescindir de les nostres emocions: ens quedaríem sense guia, sense poesia i sense art. Dominaria la indiferència.

Investigacions recents proven que hi ha una correlació entre l’èxit i la capacitat per manejar les emocions. Parlem de qualitats com l’autocontrol emocional o l’empatia.Una investigació dels anys 60 duta a terme per Walter Mischel amb un grup d’alumnes de preescolar de 4 anys: Va deixar sols els nens davant d’una taula plena de llaminadures i els va dir que en podien agafar una, però que si esperaven que ell tornés, els en donaria dues. Alguns nens van resistir la temptació (tapant-se la cara, mirar a terra, cantar, parlar amb ells mateixos, etc.). Quan van fer dotze anys els van fer una avaluació de la seva evolució. Els qui havien aconseguit esperar que tornés l’experimentador van resultar ser més eficaços, ser més emprenedors i sociables. Resistien la desmoralització i se’n sortien bé en situacions de tensió. En canvi, els altres tenien més dificultats en la relació social, eren més indecisos, resistien malament les frustracions. Una nova avaluació als divuit anys va confirmar els resultats afegint a la llista l’èxit acadèmic.

La conclusió és que les aptituds emocionals acompanyen, com a mínim, si no condicionen, la maduresa i l’equilibri personals.

2. Els estats afectius.

Les persones vivim en contínua relació amb unes altres persones. El medi humà és bàsicament social, i les circumstàncies compartides ens afecten tant positivament com negativa. La vida psíquica és com una música que transcorre en tonalitats successives i variades ; també podem entendre cada moment com quadres en els quals predomina un color determinat. Aquests fons, que

7

tenyeixen la resta dels nostres processos psíquics, són els estats afectius. Segons la intensitat i durada solen classificar-se en: sentiments, emocions i passions.

L’ésser humà es troba immers en un entorn que no el deixa indiferent. El que l’envolta l’afecta de manera positiva o negativa, però sempre l’afecta d’alguna manera. Aquesta afectació és el que moltes vegades l’empeny a implicar-se amb el que es troba. D’aquesta manera, per exemple, presenciar actes d’injustícia o crueltat ens pot afectar profundament i fer-nos sentir rebuig, però també pot fer que ens impliquem amb aquesta situació i que ens solidaritzem amb els qui la pateixen.

Els estats afectius més bàsics són el plaer i el dolor. Des de sempre, l’ésser humà ha intentat potenciar els estats agradables, mentre que ha tractat d’evitar les situacions desagradables i doloroses.

a) Els sentiments.

Són estats afectius relativament estables, que poden condicionar els nostres comportaments, però que poden ser més o menys fàcils de controlar per la nostra raó.

Són molt subjectius, depenen de l’experiència personal de cadascú. I la pròpia cultura en determina el valor, la forma d’expressió, etc.

Són sentiments: l'enveja, l'amor, l'amistat, l'odi, la confiança, el menyspreu.

b) Les emocions.

Són més sobtades i puntuals, i menys duradores que els sentiments, però també més intenses. Generalment tenen manifestacions corporals, per exemple, ruboritzar-se, el tremolor de les mans, la veu trencada, el plor o la rialla, la suor corporal, l'acceleració del ritme cardíac, la respiració entretallada.

Són emocions: la vergonya (de parlar en públic), l'alegria, la por, la tristesa, el fàstic, la sorpresa, la ràbia.

c) Les passions.

Són sentiments o emocions summament intensos, difícilment controlables, que el subjecte pateix, produint comportaments compulsius i irracionals, contraris a la conveniència pròpia, o que permeten desenvolupar una energia molt superior

8

a l'habitual. Passió pot ser una gelosia excessiva, o un enamorament molt intens. També pot ser passional el sentiment que una persona tingui per una activitat professional, la conquesta d'una meta esportiva, o el compromís amb un ideal polític.

La relació entre la raó i els sentiments.

Ha estat freqüent establir una forta oposició entre la raó i els sentiments, és a dir, entre les facultats cognitives i els estats emocionals. Una certa tradició racionalista ha promogut com a ideal de persona equilibrada aquella que és capaç de fer que la raó predomini sempre en els seus comportaments, controlant i fins i tot reprimint els sentiments.

El caràcter patriarcal (el domini del pare i del masculí) en la nostra cultura ha produït un estereotip de la feminitat que inclou la llibertat per expressar els sentiments, i un estereotip de la masculinitat en el qual predomina el control de la raó. Aquests estereotips sexistes poden explicar-se si s'observa que tradicionalment les tasques pròpies de l'home sovint han estat relacionades amb la producció de coneixements i de béns (la feina fora de casa), i les tasques pròpies de la dona amb la cura (la feina de la llar). En l'actualitat, aquestes afirmacions poden ja no ser tan vigents com fa uns anys, donat el caràcter permanentment canviant de les nostres societats, en què l'assignació de rols fixos és cada vegada menys freqüent. No obstant això, la reflexió sobre la importància de la raó o dels sentiments en la vida humana segueix tenint vigència. Principalment si pensem en l'estreta influència que la primera té sobre els altres, i viceversa.

És clar que els sentiments influeixen poderosament en els pensaments. Per molt reflexius i equànimes que siguem en els nostres judicis, segurament no seran les mateixes conclusions les que traguem estant alegres i eufòrics com estant tristos i deprimits. El “to emocional” sol determinar la manera de pensar en un moment determinat; per això s'acostuma a recomanar, sobretot davant les decisions importants, no precipitar-se i esperar que el “to emocional” evolucioni cap a estats més neutres.

En sentit invers també els pensaments influeixen en els estats emocionals. Per exemple, el fet de descobrir l'origen o l'explicació més o menys objectiva dels nostres sentiments fa que aquests mateixos sentiments es vagin modificant. Aquesta seria la raó per la qual, moltes vegades, simplement en explicar a un amic els nostres sentiments, per la senzilla raó de posar-los en paraules (cosa que vol dir en pensaments) aquells es veuen alleujats o modificats. En aquest principi es basen moltes de les tècniques terapèutiques de la psicologia en la seva aplicació clínica.

Últimament s'ha sentit parlar d'“intel·ligència emocional” com d'una nova manera d'entendre la gestió dels sentiments. La vida afectiva o emocional ja no

9

seria un tipus de corrent que flueix espontàniament, a contracorrent de la raó, i que, en tot cas, caldria controlar o reprimir, sinó que pot ser objecte d'aprenentatges, com una habilitat decisiva per a comportar-nos de manera eficaç en els àmbits laborals o familiars; en definitiva, tenir una vida més gratificant i feliç.

3. La motivació.

La motivació és la facultat que ens indueix a la realització de determinats comportaments i a orientar la nostra activitat per tal d’assolir certs objectius. Decidim anar-nos-en a dormir, a beure aigua o a estudiar en funció del que necessitem o del que volem aconseguir. Cada motivació és un estat d’estimulació interna causat per alguna necessitat fisiològica, psicològica o social que ens exigeix satisfacció.

Els motius poden tenir, doncs, un origen fisiològic (gana, set), psicològic o social (aspirar al coneixement, la necessitat d’amor, el desig de ser reconegut).

Classificació dels motiusMotius primaris Motius secundaris

(psicològics i socials)Tenen una base biològica.Són innats.Es corresponen amb les necessitats fisiològiques més elementals.Els compartim amb els animals.

Tenen una base cultural i social.Es transmeten per mitjà de l’educació. Poden ser exclusius d’una cultura o societat., fins i tot d’un sol individu.Són específics dels humans.

Factors que intervenen en la conservació d’un individu i de l’espècie: respirar, beure, menjar...Factors relacionats amb el benestar bàsic.

Seguretat laboralRiquesaAmorPertinença a un grupPrestigi

10

EXERCICIS

Llegeix els següents textos i analitza’ls seguint les indicacions:

a) Subratlla les idees importants i els conceptes clau. Assegura’t que l’entens perfectament.

b) Escriu amb les teves paraules les idees principals.c) A partir de les idees o contingut del text, digues quin és el tema del text

(És a dir, de què tracta).d) A partir de la llista d’idees, indica quina és l’estructura del text exposant

com hi apareixen relacionades. (Per exemple, “En el text 1 l’autor afirma que el cervell humà és el resultat d’un llarg procés evolutiu... A continuació explica les fases d’aquesta evolució que són...”).

Text 1

“Com tots els nostres òrgans, el cervell ha evolucionat, ha augmentat la seva complexitat i el seu contingut informatiu al llarg de milions d’anys. La seva estructura reflecteix totes les fases per les quals ha passat. El cervell va evolucionar de dins cap enfora. En el més profund hi ha la part més antiga, el tronc de l’encèfal, que dirigeix les funcions biològiques bàsiques, incloent-hi els ritmes de la vida, els batecs del cor i la respiració. Segons un concepte provocatiu de Paul MacLean, les funcions superiors del cervell evolucionaren en tres fases successives. Coronant el tronc de l’encèfal hi ha el complex R, la seu de l’agressió, del ritual, de la territorialitat i de la jerarquia social, que va evolucionar fa centenars de milions d’anys en els nostres avantpassats reptilians. En el més profund del crani, hi ha alguna cosa semblant al cervell d’un cocodril. Envoltant el complex R hi ha el sistema límbic del cervell dels mamífers, que va evolucionar fa desenes de milions d’anys en avantpassats que eren mamífers, però que encara no eren primats. És una font important dels nostres estats d’ànim i emocions, de la nostra preocupació i cura pels joves.I finalment, en l’exterior, vivint en una treva incòmoda amb els cervells més primitius situats a sota, hi ha l’escorça cerebral, que va evolucionat fa milions d’anys en els nostres avantpassats primats [...], i que és el regne de la intuïció i de l’anàlisi crítica. És aquí on tenim idees i inspiracions, on llegim i escrivim, on fem matemàtiques i componem música. L’escorça regula la nostra vida conscient. És el que distingeix la nostra espècie, la seu de la nostra humanitat.” (Carl SAGAN, Cosmos)

Text 2

“Els sentiments exerceixen un paper fonamental a l’hora de navegar a través del corrent incessant de les decisions personals que la vida ens obliga a prendre. Si bé és cert que els sentiments molt intensos poden causar estralls pel que fa al raonament, també ho és una manca de consciència dels sentiments pot ser absolutament desastrosa; especialment en els casos en què hem de sospesar amb cura algunes decisions de les quals depèn, en gran mesura, el nostre futur (com ara la carrera que estudiarem, la necessitat de mantenir un treball estable o bé d’arriscar-nos a canviar-lo per un altre de més

11

interessant, amb qui ens hem de casar, on viure, quin pis hem de llogar, quina casa hem de comprar, etc.). Totes aquestes decisions no es poden prendre exclusivament amb raó, sinó que també exigeixen la participació de les sensacions més viscerals i de la intel·ligència emocional acumulada per l’experiència passada. La lògica formal per si sola no serveix per a decidir amb qui hem de casar-nos, en qui podem confiar, o quin treball hem de desenvolupar perquè, en aquests àmbits, la raó mancada de sentiments és cega.” (Daniel GOLEMAN, La intel·ligència emocional)

Text 3

“Tots sabem que el que succeeix en la consciència depèn d’allò que succeeix en el cos. Si et dones un cop al dit del peu, et fa molt de mal. Si tanques els ulls, no pots veure el que hi ha al davant. Si mossegues una barra de Valor, té gust de xocolata. Si reps un cop al cap, perds el sentit.Les proves indiquen que perquè succeeixi quelcom en la teva ment o en la teva consciència, ha de passar alguna cosa en el teu cervell. (Si els nervis de la cama i l’espina dorsal no duguessin els impulsos del peu fins al cervell, en donar-te un cop al dit del peu no sentiries cap mena de dolor.) No sabem què passa en el teu cervell quan penses: <<No sé si tindré temps de tallar-me els cabells aquesta tarda>>. Però estem força segurs que passa alguna cosa, quelcom que implica canvis químics i elèctrics en milers de milions de cèl·lules nervioses que componen el cervell.En alguns casos, sabem com el cervell afecta la ment i com la ment afecta el cervell. A tall d’exemple, sabem que estimular determinades cèl·lules del cervell situades a la part posterior del cap produeix experiències visuals. I, també, que quan decideixes servir-te un altre tall de pastís, algunes cèl·lules cerebrals envien impulsos als músculs del teu braç. No en sabem massa detalls; però és ben clar que hi ha unes relacions complexes entre allò que succeeix en la teva ment i els processos físics que tenen lloc en el teu cervell. Fins aquí, tot pertany a la ciència, no a la filosofia.Però hi ha una pregunta filosòfica sobre la relació entre ment i cervell: La teva ment és quelcom diferent del cervell, tot i que hi estigui connectada, o és el cervell? Els pensaments, sentiments, percepcions, sensacions i desitjos ocorren, amés, en tots els processos físics del teu cervell, o bé formen part per si mateixos dels processos esmentats?” (Thomas NAGEL, Què significa tot això?)

12

La unitat del psiquisme humà: el jo.

El fet que les diferents activitats psíquiques s’impliquin mútuament i s’integrin com formant una unitat, permet parlar d’estructura psíquica. La paraula ‘estructura’ evoca la idea d’un conjunt d’elements relacionats entre si formant una unitat i les seves funcions contribueixen a mantenir-la en funcionament. En aquest sentit, el concepte d’estructura psíquica es refereix a l’organització dels diversos elements del psiquisme humà formant una unitat funcional.

El centre integrador que organitza i unifica les activitats psíquiques és el que s’anomena jo. El jo és qui percep, organitza, recorda, pensa, valora, decideix, sent...

A aquest jo se li atribueixen unes característiques:

- Cadascú de nosaltres és un jo únic i diferent. És a dir, cada un de nosaltres té consciència de ser ell mateix i no un altre, excepte en el cas de patir algun trastorn.

- El jo és permanent, però a la vegada està sotmès a canvis i evoluciona. Canviem físicament i mentalment al llarg del temps.

- El de cadascú està sempre en activitat, fins i tot quan dormim. Això evita que el nostre jo es dissolgui o desaparegui: si perdem la consciència de ser un jo, quan ens despertem, continuem essent nosaltres?

- Cada jo té la seva pròpia història. El jo apareix quan l’infant va prenent consciència de si mateix com a subjecte autònom, i es va construint al llarg de la vida amb les experiències, els records i les aspiracions pròpies. Cada jo és producte de la seva història i, tal com deia el filòsof espanyol José Ortega i Gasset, de les seves circumstàncies. Per tant, allò que som no depèn únicament de nosaltres, sinó també de les circumstàncies en què ens trobem.

- El jo de cadascú es forma i es desenvolupa en constant relació amb els altres. El jo és personal, i a la vegada, interpersonal. El jo és obert al medi social, dialogant amb altres jos, amb llurs idees i aspiracions. A través d’aquesta interrelació, cada jo s’enriqueix a mesura que aprèn, a mesura que adquireix nous comportaments, nous hàbits, i va descobrint noves perspectives de la realitat social que l’envolta.

El problema de la identitat personal

La discussió filosòfica actual sobre la identitat personal es desenvolupa als països anglosaxons i es refereix a la ‘identitat a través del temps’. Quan mirem una foto d’algú que em diuen que sóc jo quan era petit, podem caure en una situació de perplexitat: Què tenim en comú jo i el nen de la foto si físicament som diferents i, probablement, els nostres pensaments i actituds no tenen res a veure? Ens trobem amb un antic amic i ens posem a parlar, i resulta que quasi no recorda res de les nostres aventures juvenils. Realment és el meu amic de la joventut?

13

Com podem saber que som la mateixa persona al llarg del temps? Quan direm que A és la mateixa persona en el temps 1 i en el temps 2? Necessitem un criteri d’identitat personal al llarg del temps, alguna cosa que connecti el temps 1 (T1) i el temps 2 (T2).

El concepte d’identitat que preocupa a filòsofs com Derek Parfit és el de la identitat numèrica, i no tant la identitat qualitativa. Dues persones poden ser iguals qualitativament parlant per un procés de clonació, però no són la mateixa persona. Aquesta identitat té a veure amb les semblances entre diferents objectes, o entre etapes temporals durant la vida del mateix objecte. En canvi, la identitat numèrica es refereix al nombre d’objectes individuals implicats en un determinat context: si A i B són idèntics, aleshores són el mateix objecte. En aquest sentit, és possible la identitat numèrica sense la identitat qualitativa, però els individus poden canviar.

Per què aquest debat? Principalment per la importància del concepte de persona, el qual té una funció fonamental en la vida social: la moral, el dret, la política, etc. És un concepte fonamental per poder-nos considerar individus o agents responsables.

El cas del teletransportador (cas fictici)

- Viatjo a Mart amb un teletransportador a la velocitat de la llum. Durant el procés: perdré la consciència; l’escànner destruirà el meu cos i el meu cervell i enregistrarà els estats exactes de totes les meves cèl·lules; després enviarà la informació per ràdio i un replicador de Mart, amb matèria nova, crearà un cervell i un cos exactament com els meus. Aleshores, si canvio de cos, segueixo essent jo, la mateixa persona?

- Després de diversos viatges amb el teletransportador, un dia, quan començo la teletransportació, no perdo la consciència. L’encarregat m’explica que una millora de l’escànner fa que aquest enregistri l’estructura del meu cos sense destruir-lo. Per això, ara podré comunicar-me amb un altre jo mateix que es troba a Mart i que és una còpia exacta de mi. Però, com pot ser que si estic aquí estigui també a Mart? Puc ser dues persones diferents alhora?

- L’encarregat em comunica que han tingut problemes amb l’escànner, i que el meu cos s’anirà deteriorant i morirà aviat d’un atac de cor. En canvi, jo mateix a Mart seguiré perfectament sa. Em comunico amb mi mateix de Mart i em diu que quan jo mori reprendrà la meva vida allà on jo la deixi, que estima la meva dona i els meus fills, etc. Però, segueixo essent jo encara que mori i sigui substituït per una còpia de mi mateix?

El cas de la fisió personal

El senyor Jones ha patit un accident que ha fet malbé tot el seu cos excepte el seu cervell. La clínica que el tracta disposa d’un banc de cossos sense cervell. Aleshores, el metge extreu el cervell del senyor Jones i, per raons inexplicables, separa els dos hemisferis i els insereix en dos cossos diferents. De l’operació en resulten dues persones: Jones I i Jones II. Ambdós es diuen igual i tenen els mateixos records de la vida passada.

14

Qui és el veritable Jones? Apareixen dues persones amb els mateixos records?

Criteris d’identitat personal

1. El criteri corporal o somàtic.

La identitat d’una persona es troba constituïda per la identitat d’un cos amb continuïtat al llarg del temps. Aquest criteri no implica que un cos sigui estàtic per ser el mateix cos, sinó que pot evolucionar.

Aquest criteri estableix que: “Per tal que una persona (P2) en el temps 2 (T2) i la persona (P1) en el temps 1 (T1) siguin la mateixa persona no és que P2 i P1

siguin la materialment iguals, sinó només que la matèria que constitueix P2 hagi resultat de la que constitueix P1 per una sèrie de situacions graduals.”

Així, doncs, la identitat personal dependrà de la identitat del cos. De fet, identifiquem les persones pel seu cos (propietats físiques i la ubicació espai temps).

Però aquest criteri no és suficient:- Teletransportador 1: Si canviem de cos, som la mateixa persona?- Teletransportador 2: Si es pogués fer una còpia de mi mateix, també

seria jo?- Fisió personal: Si insereixen el meu cervell en un altre cos, seré jo

mateix?

2. El criteri cerebral.

En una operació de cirurgia extreuen el cervell d’un pacient A per tornar-lo a implantar després. Però, el metge s’equivoca i l’implanta en un altre cos B, i viceversa. El pacient B mor. A sobreviu. Quan es desperta de l’operació no es reconeix i es pensa ser B i vol ser B.

Segurament afirmaríem que es tracta realment de B, i no de A, encara que el cos sigui d’A. És a dir, pensem que la identitat no depèn del cos, sinó del cervell, perquè és l’òrgan que controla la memòria, el caràcter, la personalitat.

El criteri cerebral es pot resumir així: “P2 a T2 serà la mateixa persona que P1 a T1, només en el cas que P2 a T2 tingui el mateix cervell que P1 a T1.”

Així, segons aquest criteri, el jo no és més que el cervell.

Però, aquest criteri té problemes:

- Teletransportador 2: Si es pogués fer una còpia de mi mateix, també seria jo?

- Fisió personal: Si insereixen les dues parts del meu cervell en dos cossos diferents, quin dels dos sóc jo?

15

- El cas de malalts d’epilèpsia extrema que els van separar els hemisferis i cada un governava el cos del pacient de manera quasi independent (2 jos?)

3. El criteri físic.

Aquest criteri diria que: “P2 a T2 serà la mateixa persona que P1 a T1, només en el cas que una quantitat suficient de cervell de P1 a T1 sobreviu a P2 a T2 per ser el cervell d’una persona viva.”

Per sona viva vol dir si aquest tros de cervell permet realitzar totes les activitats psicològiques normals.

Problemes:

- Fisió 2: Si insereixen les dues parts del meu cervell en dos cossos diferents, quin dels dos sóc jo?

- Teletransportador 2: Si es pogués fer una còpia de mi mateix, també seria jo?

- Teletransportador 3: Si es pogués fer una còpia de mi mateix, i jo desapareixo, la còpia també seria jo?

I si es pogués passar informació d’un cervell a un altre i fer duplicats d’estats cerebrals, com en el cas del teletransportador? Imaginem que els avenços de la ciència permeten que cada X anys poguéssim canviar de cos. Els metges reproduirien l’estructura cerebral de la persona en el cervell d’un dels duplicats. D’aquesta manera podríem sortir de l’hospital amb un cos nou i però mantenint la continuïtat psicològica.

Per això apareixen els criteris psicològics d’identitat al llarg del temps.

4. El criteri memorístic.

John Locke, al segle XVII, va proposar el criteri de la memòria com a criteri d’identitat personal: la continuïtat de la consciència (records d’experiències i accions passades d’una persona). En aquest sentit, la identitat d’una persona pot ser estesa tan enrera com la memòria recordi.

Aquest criteri es podria formular així: “P2 a T2 serà la mateixa persona que P1 a T1, només en el cas que P2 a T2 es trobi unit per continuïtat de memòria experiencial a P1 a T1.”

Però:- I si oblidem bona part de les coses que hem fet?- Quan somio, també sóc jo, encara que no tinguin continuïtat amb els

meus records?- I si pateixo amnèsia?- Si vaig embriac, sóc jo si no sé el que faig i després no recordo el que he

fet?- Criteri circular: la consciència de la identitat personal pressuposa la

identitat personal; la memòria pressuposa la identitat personal. Si

16

recordo alguna cosa en veure una foto de quan era petit, només ho puc fer si jo i el que recordo (nen de la foto) són el mateix.

Per comprendre bé aquest criteri cal distingir entre connectivitat de consciència (quan tenim connexions particulars directes entre les experiències d’una persona) i la continuïtat de consciència (quan cada situació que acaba comença la següent, com fets, etapes...). Per a la identitat personal el que cal que es doni és la continuïtat de la consciència a través de la memòria, no la seva connectivitat.

5. Criteri de continuïtat psicològica.

Els problemes del criteri memorístic han fet que els filòsofs busquessin algun criteri psicològic més ampli, que inclogués, per exemple, la personalitat o el caràcter. Aleshores una persona seria la mateixa persona al llarg del temps només si la P1 és psicològicament contínua amb P2, i aquesta continuïtat té el tipus correcte de causa (personalitat, caràcter, records, desigs...)

Problemes:

- Teletransportador 2: Si es pogués fer una còpia de mi mateix, també seria jo?

- Fisió personal: Si insereixen les dues parts del meu cervell en dos cossos diferents, quin dels dos sóc jo?

Potser el jo és una il·lusió (Hume o Parfit) o no té una identitat estricta.

Els criteris que hem vist fins ara adopten un punt de vista objectiu o en tercera persona, ja que es pregunten pel jo com a objecte.

6. Concepció subjectiva.

La concepció subjectiva adopta un punt de vista en primera persona o subjectiu: la identitat personal és quelcom que pot ser conegut des de dins, des de l’experiència subjectiva.

En aquest sentit podríem dir que la identitat d’una persona es va definint a mesura que la història que explica sobre si va guanyant riquesa. Aleshores, la identitat personal s’assembla a una narració que fem cada un de nosaltres i que enllaça fets i esdeveniments viscuts.

El jo, doncs, no és un simple objecte com els altres, i seria el fonament de la continuïtat psicològica.

17

És real el jo? I si ho és, en què consisteix?

Llegeix el següent fragment extret del llibre del filòsof John SEARLE, Razones para actuar. Oviedo: Ed. Nobel, 2000 (pp. 97-114), i respon les preguntes:

1. John Searle, en el text, es refereix a “conceptes metafísics” o concepcions metafísiques del jo. Busca en el text el significat d’aquesta expressió.

2. L’autor es refereix a quatre d’aquestes concepcions metafísiques. Llegeix-les amb atenció i busca un mot per cada una que completi la següent frase: “El jo consisteix o s’identifica amb...”

3. Resumeix la concepció del jo de David Hume, filòsof escocès del segle XVIII, representant del corrent empirista. Fes una llista amb les seves tesis.

4. Tal com diu Searle, segons Hume les nostres experiències (processos mentals) són quelcom separat i diferent (la ment o el jo seria la suma d’aquestes experiències). Per què afirma que aquesta idea no pot ser correcte?

5. A partir de la crítica anterior, Searle formula el que en diu la “concepció humeana revisada del jo” (o neohumeana). Resumeix-la tal com has fet a la pregunta 3.

6. La posició de John Searle representa una crítica a la concepció de Hume sobre el jo, ja que afirma que el jo és real, no en el sentit d’un objecte com si fos una entitat independent del cos, sinó en un altre sentit. Resumeix aquesta posició tal com has fet en la pregunta 3.

7. Per què diu que no cal tenir experiència del jo per poder afirmar l’existència del jo?

Fragment:

“Torno ara al problema del jo, i com que l’argumentació necessita desenvolupar-se amb cura diré alguna cosa sobre el problema tradicional del jo i sobre la concepció neohumeana que he mantingut fins fa molt poc.

Una de les nocions filosòfiques més escandaloses és la del jo. No hi ha res d’erroni en la noció del Jo tal com apareix en la parla ordinària. Quan dic, per exemple <M’he tallat jo mateix> o <Tenir compassió d’un mateix és un vici>, els conceptes de <jo mateix> o <un mateix> són només locucions que estan en els pronoms personals i altres expressions que es refereixen a persones i a animals. No comporten cap pes metafísic. Però en filosofia la noció ha estat emprada per portar a terme un gran nombre de tasques significatives, i no totes es poden justificar. Entre els conceptes metafísics del Jo en filosofia hi ha:

1. El jo és el portador de la identitat personal a través del temps. Sóc la mateixa persona a T2 que era a T1 perquè el jo és el mateix. La identitat del jo dóna compte de la identitat de la persona.

2. El jo és realment el mateix que l’ànima. Per tant, el jo pot sobreviure a la destrucció del cos. El meu cos és una cosa, la meva ànima o jo és quelcom diferent. El cos és mortal, l’ànima o jo és immortal.

3. Una mica relacionat amb 1: el jo és el que fa que sigui la persona que sóc. Hi ha una certa entitat dins de mi, que constitueix la meva identitat com una persona i em distingeix d’altres, i això és el meu jo.

4. El jo és el portador de totes les meves propietats mentals. A més de tot els meus pensaments, sentiments, etc., hi ha un jo que té tots aquests sentiments i pensaments.

18

Sens dubte, el jo realitza també altres tasques. Però hi ha molts filòsofs, i jo en sóc un, que mai vam poder trobar una raó suficient per a postular l’existència d’un jo com a quelcom que existeix a banda de la seqüència de les meves experiències i del cos en el qual ocorren. Aquest tipus d’escepticisme sobre el jo ve inspirat per Hume. Com ell va assenyalar, quan dirigeixo l’atenció cap al meu interior trobo pensaments i sentiments particulars, però res addicional a mode de jo. El jo, d’acord amb Hume, no és més que <un feix d’experiències>. El que vol dir Hume és, segons crec, no que, com un assumpte de fet, no trobi un jo quan dirigeixo la meva atenció internament, sinó, més aviat, que no hi ha res que pugui considerar-se com l’experiència del jo, ja que qualsevol experiència que tingués seria simplement això: una altra experiència més. Suposem que tingués una experiència constant que acompanyés totes les altres experiències. Suposem que tingués contínuament una experiència d’una taca groga en el meu camp visual. Suposem que durés indefinidament. ¿És això un jo? No, només és una taca groga. No només no hi ha cap experiència del jo, sinó que no pot haver-n’hi cap, ja que res no pot satisfer lògicament les constriccions col·locades sobre la noció metafísica del jo.

[...] Hume pensava que cada percepció era quelcom separat i diferent, però això no pot ser correcte, perquè aleshores no podríem distingir entre una consciència que té deu percepcions –sent la camisa, assaboreix la cervesa, veu el cel, etc.– i deu consciències diferents amb una percepció cada una. D’aquesta manera hem d’insistir que, en qualsevol punt temporal donat, totes les percepcions que un té estan unides en un únic camp de consciència. El que hi ha justament és la seqüència d’estats conscients, al llarg del temps, i cada estat conscient és una unitat de tots els seus diferents components. Alguns d’aquests estats conscients seran records d’esdeveniments anteriors en la història de la vida de la seqüència d’estats conscients. Alguns seran, fins i tot, sentiments que hom descriuria com el sentiment de com què és ser un jo. Però no podem localitzar encara cap tipus de jo a banda de la seqüència d’experiències.

Voldria afegir a aquesta concepció humeana revisada del jo l’afirmació que el cos és essencial per tal que es doni el que tingui una seqüència d’experiències conscients. En aquest estadi no necessitem preocupar-nos sobre si el requisit d’un cos és un requisit empíric o un assumpte de lògica. En aquest estadi, l’assumpte és merament que la seqüència d’estats conscients ha de tenir alguna realització física. Fins i tot si sóc un cervell com un mer requisit mínim, i si he de tenir experiències del món, aleshores el meu cervell ha d’estar d’alguna manera en interacció causal amb el món.

Aquesta és, aleshores, l’explicació neohumeana del jo posada al dia: sóc un cervell dins d’un cos en contacte causal amb el món. El cervell és capaç de causar i sustentar estats conscients unificats, i aquests estats inclouran experiències de records d’experiències conscients anteriors. És cert que hi ha alguna cosa del tipus <què sóc jo>, però això és un sentiment igual que qualsevol altre i no comporta cap pes metafísic. L’existència d’aquest sentiment no garanteix per si mateix cap identitat al llarg del temps i, donat tot el que sé, hi pot haver un extens nombre d’altres persones que tinguin sentiments idèntics al meu sentiment de com <què és ser jo>. En resum, el jo consta de sentiments conscients, incloent records, i un sentit del jo. (Sens dubte, inclou també tota

19

una host de creences falses sobre el jo.) Aquests estan causats per, i realitzats en, un sistema físic que existeix de manera continuada, el cervell que està en el meu cos. D’acord amb el punt de vista neohumeà, a banda de tot això simplement no hi ha res que sigui el jo. Final de la història sobre el jo.

Resum de l’argumentació a favor de l’existència d’un jo substancial, això és: no Humeà.

Pas 1: L’existència d’accions voluntàries i intencionals exigeix un agent conscient que actua. Si no fos així, l’acció seria només un esdeveniment que ocorre. Ni un feix humeà (d’experiències) [...] és per si mateix capaç de donar compte de l’actuar. Ens caldria un agent conscient.

Pas 2: És lògicament possible ser un agent i no ser encara un jo. La mateixa entitat que actua com a agent ha de ser també capaç de raonar conscientment sobre les seves pròpies accions. Ha de ser capaç de ser una entitat capaç, de manera general, de percepció, memòria, creença, desig i cognició. La capacitat d’actuar no és suficient per a l’acció racional. L’agent ha de ser un jo.

Pas 3: Una vegada tenim un jo com el d’agent d’una acció, aleshores pot donar-se compte d’una gran quantitat d’altres accions problemàtiques, específicament de la responsabilitat amb les seves nocions associades de retret, culpa, mèrit, recompensa, lloança i condemna.

Pas 4: L’existència del jo dóna compte de la relació entre l’actuació i el temps. Un i el mateix jo pot ser responsable de les accions que va realitzar en el passat, i ha de poder ser capaç de fer plans sobre el futur.

L’experiència i el jo

¿Quina és la relació entre el jo que he descrit, una entitat caracteritzable d’un mode purament formal i definida per una llista de trets específica, i les nostres experiències conscients efectives? [...]

La clau per respondre aquesta pregunta resideix en l’examen de l’estructura de la nostra pròpia consciència, perquè la primera condició del jo és que sigui capaç de consciència. D’acord amb l’explicació que estic presentant, el jo no és una experiència, ni és un objecte que s’experimenta. [...] Més aviat el <JO> és simplement el nom d’aquella entitat que experimenta les seves pròpies activitats com alguna cosa més que un feix passiu. És una característica de la meva experiència el que fa que m’embarqui en la deliberació i en l’acció, tingui percepcions, examini els meus records, prengui decisions, les porti a terme (o no ho aconsegueixi), em senti satisfet o insatisfet, culpable o innocent, depenent del resultat d’aquestes activitats. [...] El que vull posar de manifest és que encara que el jo no és el nom d’una experiència, ni és el nom d’un objecte de l’experiència, hi ha, tanmateix, una seqüència de trets de les nostres experiències que són constitutives de nosaltres com a jos.[...]

La postulació d’un jo no exigeix que tinguem cap experiència del jo. Una analogia ho clarificarà. Sempre que veiem alguna cosa tenim una experiència

20

visual, i per explicar l’experiència visual hem de postular un punt de vista a partir del qual té lloc l’experiència, fins i tot si el punt de vista no és una experiència, ni si tan sols s’experimenta. Així, per exemple, per explicar que tinc aquesta experiència visual de l’Oceà Pacífic haig de postular que l’experiència ho és des d’un cert punt de vista de l’espai... Anàlogament, l’experiència de les accions lliures exigeix un jo fins i tot si el jo no és una experiència ni un objecte que s’experimenti.[...]

¿Què és aleshores el jo? [...] Per donar compte de l’actuació racional, hem de postular un jo que combini les capacitats de racionalitat i actuació. Els trets del jo es poden enunciar de la següent manera:

Hi ha un jo que: és conscient, persisteix al llarg del temps, és capaç de decidir, iniciar i portar a terme accions, sota la suposició de la llibertat; actua d’acord amb raons; i és responsable de, al menys, part de la seva conducta.”

21