UNA EXPERIENCIA ENTRANYABLE - laroca.cat · La ferma convicció d'oferir una educació millor als...
Transcript of UNA EXPERIENCIA ENTRANYABLE - laroca.cat · La ferma convicció d'oferir una educació millor als...
L'ESCOLA ANXANETA (1965): UNA EXPERIENCIA
ENTRANYABLE
Abans d'explicar l'experiència que vaig a contar per
qui la vulgui llegir, em sembla de bona educació
presentar-me: Em dic Manuel Cusachs i Corredor, nat a Mataró
l'any 1937. (Sóc nat, per tant, durant la guerra civil, 1936-
1939) . I en el si d'una familia humil que tenia el pare -
impressor d'ofici i d'idees polítiques nacionalistes -, al
front, i la mare - treballadora del gènere e punt - que es va
morir quan jo tot just tenia cinc anys i un germà de sols un.
Com molts de la meva edat vaig ser educat en col·legis
religiosos (de petit al "Cor de Maria", després a 1' "Escola
Pia" i finalment a 1'"Acadèmia Balmes", del Centre Catòlic). I
als 14 anys a treballar en una fàbrica de gènere de punt i
posteriorment en un taller mecànic.
Com tots vaig sofrir l'ensenyament impregnat del nacional-
catolicisme, de la Falange Española (el que ens feia les classes
de formació "del espíritu nacional" era el falangista José
Fernández, àlias "Pelacocos"), de resar el rosari a classe, de
missa setmanal a les 8 del mati de cada diumenge a la parròquia
de Sant Josep.
La marxa de l'escola fou com una alliberació. I anar a
treballar era l'entrada al món adult. Com molts em vaig fer un
tip de treballar de sol a sol i després d'una jornada de nou
hores anar a un altre taller a fer-ne d'extres per guanyar uns
pocs diners més. Foren temps molt durs aquells dels anys
cinquanta i seixanta.
Vaig anar a fer el servei militar a la Marina (Cartagena)
de la que em lliuraria "gràcies" a tenir un principi de
tuberculosi que m'encomanà el meu pare. I als 23 anys em vaig
casar amb la noia més bonica i simpàtica de Mataró, la Maria,
amb qui vaig tenir tres filles: Montserrat, Núria i Esther.
Jo, com d'altres de la meva edat - forjat ideològicament a
l'Acció Catòlica de la parròquia de Sant Josep - em vaig inserir
en el món cultural, sindical i periodístic. Era de la junta de
l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Pia de Santa Anna (on
organitzàvem cursets de llengua catalana, sessions de cine
fòrum, recitals amb els "Setze Jutges", fèiem un butlletí - que
calia portar a la censura prèvia - ballades de sardanes,
conferències, etcètera). Al sindicat clandestí de CC.OO. on
fèiem sindicalisme de cavall de Troia dins de la pròpia
estructura de la CNS franquista i portàvem el nostre esperit
inconformista a les empreses. També era d'un grup promotor de
l'esperit cooperativista. I, a més, del grup heterogeni que
inicià l'apassionant aventura del setmanari "El Maresme", de tan
grata memòria.
I arribà el moment de portar les nenes a l'escola. A quina?
Una greu decisió degut al desolador panorama que hi havia. Tant
les escoles religioses com les nacionals no es podien agafar ni
en pinces. Eren els temps en que "la letra con sangre entra", la
de fer-nos formar militarment al pati per cantar el "Cara el
sol" amb el braç estirat quan s'hissava la bandera nacional. De
ser 40 i 50 alumnes per classe. De parlar, llegir i escriure
només en castellà. D'haver d'anar amb uniforme. A missa, a
processons, a confessar, etcètera. D'estudiar una història
manipulada endogàmica que ens parlava d'un passat imperialista,
e feixisme, de nacional-catolicisme tronat. Però si una cosa
teniem clar la Maria i jo era que no voliem que les nostres
filles seguissin el mateix cami educatiu que nosaltres. I com
nosaltres molta d'altra gent de la nostra edat de tot Catalunya
pensava igual. Eren anys d'inquietuds socials i polítiques. Cada
cop hi havia més gent que no haviem fet la guerra i que no
voliem passar per l'adreçador d'un règim caduc, immobilista,
opressor. I una església que li feia el joc. Què fer, però? Què
podiem aconseguir amb les nostres migrades possibilitats?
La ferma convicció d'oferir una educació millor als nostres
fills va fer moure muntanyes. I sense saber com ens en sortiríem
vam posar fil a l'agulla.
Dit i fet. Un grup de sis pares ens reunim una pila de
vegades traient-nos hores de dormir. S'està el corrent d'altres
iniciatives a Barcelona i altres llocs i això ens anima a seguir
endavant. Ens sentim recolzats per un col·lectiu de mestres que,
com nosaltres, voldrien recuperar l'escola catalana estroncada
per la guerra civil. Ens en sortirem?
Es busca un local i s'inicia una apassionant aventura que
llavors tenia molt d^utòpica (quantes coses s'han aconseguit
somniant en canviar-ho tot).
Ben segur que us preguntareu com és possible que un règim
tan conservador i autoritari com aquell permetés una experiència
que venia a posar en crisi el seu propi sistema educatiu. En
primer lloc perquè van creure que "allò" no duraria gaire. Que
era obra de quatre gats i que no afectaria al conjunt de la seva
escola nacional-católica. Pensaven també - i aquest és el
principal motiu de la seva hipòcrita tolerancia - que degut a
l'escandalós dèficit escolar existent degut a l'allau
immigratori aquestes noves escoles ajudarien a rebaixar-lo. <<En
aquests moments donaríem permis per fer escoles als mateixos
comunistes», ens va arribar a dir el ponent e Cultura de
l'Ajuntament de Mataró Lluis Soler Fontrodona, conegut ultra de
la nostra ciutat. Aquesta era realment l'explicació última del
per què el règim franquista va fer els ulls grossos davant d' una
experiència "utòpica" que es va fer realitat.
L'equip fundador era format per sis persones:
Joaquim Anson i Buch
Josep Fradera i Soler
Joaquim Montserrat i Bartra
Pere Saleta i xifré
Joan Masjuan i Capell
Manuel Cusachs i Corredor
En Joaquim Anson faria de director i de coordinador entre
la Junta i el "claustre" de professors. Joaquim Montserrat seria
el primer president i jo mateix faria de secretari, tant de la
Junta com de les assemblees de pares.
Abans de començar el curs es va discutir entre els "sis"
quin nom caldria posar a l'escola. Sorgiren vàries propostes i
finalment s'optà pel d' "Escola Anxaneta" (paraula que calgué
consultar el diccionari per escriure-la correctament).
L'Anxaneta seria el simbol de l'esperit de superació que hom
volia per l'escola en particular i la societat en general, i
aixi s'ha dit i se'n diu encara.
INICI DE L'ESCOLA
L'inici de l'escola fou, òbviament, molt laboriosa ja que
calgué adequar aquell piset en un parell d'aules. Comprar el
material (cadires, taules, pissarres, material escolar...) Tinc
ben present com algunes mares orientades pels mestres
"fabricaven" el material escolar per fer treballs manuals.
Tothom era novell en l'aventura. La il·lusió, però, ens feia
superar qualsevol obstacle.
Pel setembre de l'any 1965 l'escola inicia la seva
activitat en un pis del carrer Garcia Oliver conegut com a "Can
Serradures". El seu propietari, en Josep Berga, també
s'implicarà en l'aventura d'aquella escola que començava agafada
amb pinces en aquell piset. Eren 23 alumnes de diferent edat que
serien una mica com conillets d'Índies. La primera mestra va ser
la Margarida Colomer - avui regidora de cultura de l'Ajuntament
d'Argentona i estudiosa del cooperativisme i de Joan Peiró - i
poc després s'hi apuntaria la Mercè Montserrat i la Carme Viñas.
Elles també defensaven l'escola activa. Totes estudiaven raó pel
qual no podien constar com a mestres de forma oficial. I es
reciclaven assistint a l'escola de mestres "Rosa Sensat" (1966)
on van perfeccionar els seus coneixements de magisteri aplicant-
los a les aules de l'Anxaneta: (matemàtiques amb la teoria dels
conjunts - caldrien classes especials per als pares -, geografia
i història començant a partir de la realitat més propera:
ciutat, comarca, pais... Aprendre a escriure i llegir la nostra
pròpia llengua. Estudiar i cultivar les plantes (l'hortet on
nens i nenes sembraven patates, tomàquets, mongetes...); aquella
granja on hom criava conills, pollets, ànecs...). Aprendre
cançons, instruments de música, dansa, dibuix, picaix, etcètera.
La participació del nen a l'aula, la comunió entre pares i
mestres... Sense oblidar-nos de la coordinació amb altres
col·lectius del CEPEC, amb "Rosa Sensat". Tots empenyiem en una
mateixa direcció i això ens esperonava a seguir endavant.
Els nostres fills anaven a una escola nova, diferent. La
que hauríem volgut per a nosaltres. Duraria gaire? Aconseguiríem
nous adeptes? Com pagaríem els deutes que s'acumulaven?
Aquells nens i nenes de quatre, cinc, sis anys hi anaven
contents. Això era la millor recompensa a l'esforç que es feia.
Quin contrast amb les poques ganes que teníem nosaltres d'anar a
col•legi!
El primer curs va passar com una exhalació. Fou trepidant.
Nous pares s'interessaven per aquella nova escola. Demanaven
poder apuntar als seus fills... I com era d'esperar els deutes
creixien i condicionaven el futur immediat. Solució? Dividir la
quantitat de números vermells del final de curs entre el número
de famílies que hi havia.
Un any més tard, el 1966, es va fer una assemblea de la
qual es guarda l'acta que vaig fer jo mateix i que diu:
<<Amics, havíem pensat tenir la nostra primera reunió de
pares el dissabte dia 10, per així abans de començar el
curs conèixer-nos tots, aclarir i concretar algunes coses
necessàries i junts veure les obres que s'han hagut de fer
per aprofitar el pis un any més. Els paletes ens prometeren
tenir-lo llest pel dia 15, no pel deu...>>
Efectivament el curs va començar quan les obres encara no
7
estaven llestes del tot. Caldria trampejar la situació. Pares,
mestres i paletes van conviure encara uns dies tots plegats.
Els alumnes que vivien més lluny de 1'escola hi anirien en
un servei de transport escolar ben peculiar. El mateix Josep
Berga feia de "taxi" amb el seu cotxe i els passava a recollir
en punts concrets de la ciutat.
Compra del solar
De cara el curs proper (1967-1968) caldria ampliar La
capacitat de l'escola. El pis ens quedava petit ja que hi havia
més alumnes (germans dels qui hi anaven i de noves
incorporacions) i era urgent aconseguir un lloc més gran i - a
poder ser - al centre de la ciutat.
En l'assemblea del dia 10 de juny de 1967 s'explica als
pares (quines assemblees més participatives, dinàmiques, vives...)
quina era la situació respecte a la nova ubicació de l'escola.
<<En Pere Saleta explica que les gestions realitzades per
trobar un local més adequat per instal·lar-hi l'Escola Anxaneta
han portat a comprar un solar al senyor Francesc Graupera situat
al carrer Sant Pere número 4 i que té una extensió de 1000
metres quadrats i amb una casa de pagès adaptable per fer-hi
aules; el seu valor és d'un milió de pessetes. Aquest solar
estarà parcialment disponible el dia 1 de juliol. L'import del
solar podrà pagar-se fent una hipoteca amb la caixa d'Estalvis
de Mataró i com es podrà amortitzar-se. També parla de la
necessitat de formar una Societat Anònima que sia la propietària
del solar i instal·lacions de la que tots els pares podran ser
accionistes.>>
Tinc ben present el dia que tots els fundadors vam anar a
signar la Hipoteca i l'enorme il·lusió i confiança que ens
embargava. Les perspectives eren molt bones doncs la resposta
social amb la incorporació de noves families era constant. A més
la llavor no s'havia quedat a la nostra escola. Altres
col·lectius es van plantejar fer altres escoles semblants a
1'"Anxaneta". Serien les del "Grup d'Escoles de Mataró"
(GEM)(1966). L'"Escola del Turó de Cerdanyola" (1967), la de
"Bons Amics" (1967), i "Sol Ixent"(1968). La relació entre tots
plegats era fraternal. Fins el punt que com que la nostra escola
no aconseguia ser reconeguda el GEM es brindà a inscriure els
nostres alumnes com si fossin de la seva.
L'"Anxaneta" formava part del col·lectiu CEPEPC (Col·lectiu
d'Escoles per l'Escola Pública Catalana) a nivell de tot
Catalunya. La nostra aspiració - aixi com les del CEPEPC - era
que un cop normalitzada la situació política del país i
restaurada la Generalitat de Catalunya 1'"Anxaneta" passés a
formar part de les escoles públiques catalanes. (Cosa que va
succeir molts anys després, el 1987.)
Seguim endavant, però, la història viva, inoblidable,
utòpica de portar els nostres fills en una escola que nosaltres
no vam poder tenir. Veure com treballaven els mestres, amb
precarietat de material substituït amb escreix amb l'enorme
il·lusió d'estar participant en una experiència única,
irrepetible en la que tots pares, mestres i alumnes estàvem
escrivint una pàgina històrica amarada de tanta il·lusió com de
limitacions. "La fe mou muntanyes", diu la dita popular. I en
aquells anys d'enorme fe en un futur millor ens va esperonar a
tirar endavant. Ara molts anys després ens sembla impossible que
en aquella situació s'hagués fet el que es va fer. I no em
refereixo a la nostra particular experiència sinó a molts
nivells (cultural, social, sindical, polític, etcètera). La
societat civil era molt viva. Encara no ens aclaparava el
consumisme i voliem ser protagonistes de la nostra pròpia
història.
Continuem.
Primer curs a la Masia
Buf, la feinada que hi havia per fer per adequar aquella
vella i ruïnosa Masia rodejada de cases per tots costats. I amb
una figuera - que encara hi és - presidint el que seria el pati.
Com que la propietat era un magatzem d'un constructor tot estava
ple de fustes, de pedres, de trastos vells que calia treure per
endreçar-ho una mica. Es van fer les obres més indispensables.
(Pere Saleta que era lampista va fer miracles arranjant la
instal·lació elèctrica. D'altres feien de camèlies traient
trastos. D'altres van aconseguir taules i cadires velles
d'altres llocs per posar-Íes a les aules. El material escolar -
sota les orientacions dels mestres - era confeccionat per un
grapat de mares que hi anaven moltes tardes. Els pares feien
d'ajudants de lampista, de transportistes, de manobres... portaven
paquets i caixes amunt i avall., feien tot allò que calia fer.
(Escriure les actes de juntes i assemblees, fer circulars,
butlletins seria la llavor del periodista que portava dins i que
em condicionaria la meva vida a partir de llavors.)
10
L'inici del curs s'apropava i calia inaugurar la "nova" escola.
I arriba el setembre de 1967 i s' "estrena" la Masia. Ens
feia més il·lusió als pares i mestres que als alumnes que ens
deurien veure com unes persones que no paràvem de treballar, de
fer coses per adequar una casa molt vella, de no parlar de res
més...
<<Aquest curs tenim ja més espai, més pati i una casa, que
malgrat ésser vella procurarem treure'n com més partit millor>>
diu la circular del setembre d'aquell mateix any. I continua
dient:
<<Seguirem fent les coses tan bé com sigui possible. Ens
agradaria que ens trobéssim tots junts a les reunions de
pares i parlar de 1'escola.>>
Com que ja som més colla embarcats en l'aventura i l'escola
va agafant més volada, més feina i més problemes de creixement
es proposa un organigrama adequat a les noves circumstàncies:
Equip Director; Assemblea (promotors, pares i mestres);
Associació de Pares; Equip de Mestres.
En aquests primers anys es plantejà que l'escola funcionés
en un règim cooperatiu (paral·lelament molts dels promotors
formàvem part d' un grup que intentava difondre i crear una
cooperativa de consum) però hi havia molts inconvenients legals
i finalment s'optà pel de Societat Anònima la qual es constituí
el 9 de maig de 1970.
11
Repressió policial
L'escola tenia mala premsa entre els elements ultres i
policials del règim que ens veien com a un col·lectiu a vigilar.
De fet pel Primer de Maig de l'any 1968 dues mestres (Mercè
Montserrat i Carme Viñas) i jo mateix que era el secretari,
fórem detinguts en la manifestació que convocà el sindicat
clandestí Comissions Obreres de Mataró. A la nostra fitxa hi
constaria que pertanyíem a l'Escola Anxaneta.
Pel gener de l'any 1971 l'escola que a més organitzava
conferències pels pares en va organitzar una a càrrec del doctor
Frederic Boix, director de 1'Institut Genus de Barcelona sobre
"L'educació sexual dels nens". L'assistència era notable.
Calculo que seriem una cinquantena de pares i mares que seguíem
amb enorme interès les explicacions sobre un tema de màxima
actualitat. A mitja conferència, però, es presentà la bòfia
demanant pel director i comunicant-li que en no tenir cap permis
governatiu es tenia que suspendre l'acte. De res van servir els
nostres arguments de que era un acte intern destinat als pares.
I a més van exigir que tothom ensenyés el seu carnet
d'identitat. Jo com que sabia que ja estava fitxat me les vaig
enginyar perquè dissimuladament i mentre consultaven carnets a
altres persones em vaig escapolir.
La processó anava per dins i per evitar posteriors
problemes s' acordà presentar al Govern Civil un escrit de
descàrrec i parlant amb les autoritats i la impressió que en vam
treure fou que aquell incident no portaria més conseqüències.
12
Escamats, a partir de llavors les conferències o les
reunions de pares es celebrarien fora de l'escola. Es feien a
"el Baixet", un local de la parròquia de Sant Josep que estava
al carrer del Torrent.
Conclusió
I aixi podríem anar desgranant la història d'aquesta
aventura tan singular com fou la de l'escola Anxaneta que vaig
viure en pròpia carn. Quan hom avui mira enrera de la seva
pròpia vida s'adona que aquesta experiència - conjuntament amb
la gestació i naixement del setmanari "El Maresme" (1969) - va
ser una de les més riques de la pròpia existència. Avui els meus
néts són alumnes de la mateixa escola on van anar les seves
mares.
L'escola Anxaneta - i totes les altres anxanetes que hi ha
hagut - ja no és tan singular i diferent. I aquesta és la
principal victòria d'aquell esperit renovador que ens impulsà a
embarcar-nos en aquella "patera" pedagògica. La llavor va
fructificar tant i tant que molts dels principis i mètodes que
vam "estrenar" són moneda corrent dins de la pedagogia actual.
Potser hom en recordar aquesta aventura es posa un xic
sentimental però amb l'intima satisfacció d'haver col·laborat en
una tasca col·lectiva que avui encara - cada vegada que com a
"avi cangur" que sóc vaig a buscar algun nét a l'escola - me la
sento com a cosa pròpia.
Més que pròpia: entranyable.