TRUQUEU AL 93 875 73 10 - El Pou Digital 2016...Dins del cicle Temes del Pou, el dia 2 de març la...

PER DEMANAR HORA DE VISITA TRUQUEU AL 93 875 73 10Atenció privada o concertada amb mútues, associacions, institucions i entitats.Av. Universitària, 8-10 08242 Manresa

www.clinicauniversitaria.cat

UNITAT DE LA VEUTractament i reeducació de la veu parlada i cantada. Millora de la tècnica vocal. Per a persones que fan un ús intensiu de la seva veu, sigui com a professional o com a amateur. Equip multidisciplinari de logopedes, otorinolaringòleg i fisioterapeutes.

UNITAT DE SALUT I ESPORTAssessorament per a la millora del rendiment esportiu i la pràctica saludable de l’esport. Prevenció i tractament de lesions.Equip multidisciplinari de fisioterapeutes, podòlegs, psicòleg i nutricionista.

UNITAT DE CIRURGIA PODOLÒGICACirurgia de mínimament invasiva del peu. Tractament quirúrgic d’ungles encarnades, dits en martell, galindons, metatarsàlgies, esperó de calcani o neuroma de Morton.Equip multidisciplinari de podòlegs i anestesista.

SERVEI DE FISIOTERÀPIA

SERVEI DE LOGOPÈDIA

SERVEI DE PODOLOGIA

SERVEI DE DIETÈTICA I NUTRICIÓ

SERVEI D’ATENCIÓ PSICOLÒGICA

SERVEI D’ASSESSORAMENT PSICOPEDAGÒGIC

CLÍNICA UNIVERSITÀRIA Especialistes que treballen en equip per a la teva salut

n el mes que s’ha estrenat la campanyaEt porto el cor, destinada a enorgullir elsmanresans i les manresanes, és prouoportú treure a la llum un vestigi forçaocult del nostre passat en plena tramaurbana que, a més, exhibeix part de lanostra singularitat. Les tines repartidesper la Manresa antiga són un bon

exemple del patrimoni que cal preservar, ara que, coma mínim sobre el paper, cal destriar el gra de la palla al’hora de planificar les possibles intervencions al cen-tre històric. I més històrics que els contenidors de vi alsbaixos de molts edificis hi ha poques altres coses a laciutat. Les tines reflecteixen usos passats i connectenamb la producció agrícola i vitivinícola de la conurba-ció manresana i de la resta de la comarca en aquestany en què celebrem el vintè aniversari de laDenominació d’Origen Pla de Bages, creada, essencial-ment, per posar en valor la cultura del cultiu de lavinya, recuperar varietats autòctones i, enparal·lel, crear i consolidar antics i nous cellerscapaços de llançar al mercat vins de qualitat icert prestigi. Encara hi ha molta feina per fercom a territori en aquest aspecte, però,així com s’ha creat un petit parc temàtic alvoltant de la Sèquia, cada cop hi ha mésiniciatives destinades a fer lluir cellers,barraques de vinya i explotacions queformen part d’una cultura ancestralrecuperada i renovada. Tot suma a l’ho-ra d’agfegir atractius al territori i obrirun ventall de possibilitats d’oci i cultu-ra als possibles visitants.

En aquest sentit, l’enoturisme és unaopció emergent en els camps del’explotació turística i la dinamitza-ció econòmica del Bages.Comarques associades a la produc-ció vinícola com el Penedès ja faanys que han teixit sinergies entreinstitucions, productors i establi-ments d’hostaleria per esprémer tantcom es pugui el filó de la moda del vicom a cultura que connecta passat ipresent, terra i orígens, natura i gastro-nomia. La catalogació de les tines urba-nes a Manresa ha propiciat l’aparició de

diversos estudis i publicacions que enriqueixen elrelat historiogràfic de la ciutat i contribueixen areconstruir la quotidianitat d’altres temps.L’explicació didàctica d’històries i realitats del munici-pi n’estimula el sentiment de pertinença i subratllatradicions i realitats actuals. Malauradament, però, lamanca d’ús de les tines en l’actualitat sovint en difi-culta l’exhibició, contràriament al que passa ambaltres exemples patrimonials com les barraques devinya o els estris i recintes conservats a masos i cellers.No obstant això, és molt positiu que Manresa sàpigaconèixer i reconèixer els vestigis passats que conser-va encara que siguin en mans privades i, si cal, puguiprotegir-los per connectar tradició i modernitat.

3

Tradició i modernitatedito

rial

E

EL POU · ABRIL 2016

4 EL POU · ABRIL 2016

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras, NúriaClosas, Laura Coletas, Jordi Estrada, Xavi López,Josep M. Oliva, Anna Pujol, Ferran Sardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Jana FontdevilaPortada: Francesc Rubí (tina al carrer deSobrerroca, 28).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí,Gerard Oliva.

Col·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Llorenç Capdevila, Ignasi Cebrian,Cercle Artístic de Manresa, Ferran Climent, PepCorral, Anna Crespo, Laura Estrada, CèliaFíguls, Manel Fontdevila, Ramon Fontdevila,Joan M. Gabarró, El Galliner, Jaume Gubianas,Dani Hernández, Robert Martí, Josep M. Mata,Eduard Merly, Anna Navarro, Maria Picassó,Alba Piqué, Guillem Puig, Laia Puig, Quadernsde Taller, David Torras, Laura Vidal, Mireia Vila,Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

Conversa amb el comissionatper al Centre Històric, al CasinoDins del cicle Temes del Pou, el dia 2 de març la revistava organitzar una Conversa amb el comissionat per alCentre Històric, a la Sala d’Actes del Centre Cultural delCasino. El periodista Carles Claret, cap de Redacció d’ElPou de la gallina, va debatre amb Adam Majó, nome-nat recentment comissionat per al Centre Històric, elsnous plans per al barri Antic de Manresa i el seu entorn.

Llorenç Capdevila presenta novel·laL’escriptor Llorenç Capdevila, col·laborador habitualde les pàgines de Cultura de la revista, presenta el dia7, al Casino, la seva darrera novel·la, Pacte de silenci,que va obtenir el premi Ferran Canyameres 2015.

Manel Fontdevila exposa a MadridEl dibuixant Manel Fontdevila, creador de l’emblemà-tic personatge de la revista Oleguer Bisbal i que acabade publicar en català els primers àlbums de La Parejita,exposa des del 31 de març a Alcalá de Henares la mos-tra elaborada per la Demarcació de la CatalunyaCentral del Col·legi de Periodistes, El llapis més esmolat.El procés creatiu de Manel Fontdevila.

Us esperem al Passeig per Sant JordiAmb la publicació del número 319, El Pou de la gallinaarriba al vint-i-novè aniversari. Un any més, ens trobareu alprimer tram del Passeig per complir amb la cita anual ambels lectors i subscriptors. A la parada també s’hi podranadquirir les cobertes de l’any 2015 o d’anys anteriors.

Ja podeu votar pels candidatsals Oleguer BisbalJa es poden votar els candidats a les tres modalitatsdels vint-i-unens premis Oleguer Bisbal (manresà d’ac-tualitat, manresà del Pou i manresà més manresà). Hopodeu fer entrant al nostre web (www.elpou.cat), lliu-rant la butlleta que trobareu en aquesta revista a laparada del Pou el dia de Sant Jordi o fent-la arribar a lanostra redacció, abans del 25 d’abril.

5EL POU · ABRIL 2016

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes de LimaMiquel Salmerón 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES: El nucli antic de Manresa amagadesenes de tinesFerran Sardans 10

EmprenedorsCineclub ManresaAnna Pujol 18

Natura urbanaIgnasi Cebrian 20

IndretsLa font de les TàpiesF. Climent / J.M. Mata-Perelló 21

Vins del BagesBiot 2014Marc Avalos 22

Del tros al platCal Fuster: mel artesanalAlba Piqué / Laia Puig 23

L’EntrevistaJosep FargasJordi Sardans 24

Patrimoni ciutadàLa Maquinària IndustrialLluís Virós / Francesc Rubí 29

Fila culturalClam 2016, un reclam a la llibertatPere Font 30

PropostesArt, cinema, música i teatre 32

Espai d’artJaume Casacuberta 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social Mireia Vila 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 319 - Abril 2016

l’opinió del lector

Carta oberta a la promotora d’unportal de carretera a l’entorn del Parc de l’AgullaArran d’haver llegit les seves declaracionsen el mitjans locals en què declara la sevasorpresa per l’enrenou que ha provocatel projecte Portal de l’Agulla a l’entorn delparc del mateix nom, li volem aclarir elperquè de l’enrenou.

No sabem si ha llegit les al·legacions dela nostra entitat i les d’altres institucions iajuntaments del Pla de Bages, però lesseves explicacions esgrimides als mitjansde comunicació semblen més un intentsimplista de convèncer a qui ignora elque representaria el seu projecte en elparc més emblemàtic del Pla de Bages,que no pas un intent de donar respostaals raonats arguments en què es basa ladisconformitat de gran part del teixitsocial i polític del Pla de Bages.

Cap respecte pel territoriSenyora Prat, vivim i –amb dificultat–estem construint un país desenvolupat.Després de molts anys Catalunya disposad’unes eines d’ordenació territorial iurbanes fetes per experts i consensua-des amb el territori. No ha estat fàcil, peròja les tenim. En el país que tant diem esti-mar l’ordenació del territori és bàsica pelbenestar dels ciutadans. Crida l’atencióque el seu projecte no té per res encompte ni els plans territorials ni elsd’Ordenació Urbana, ni tampoc el recent-ment estrenat Catàleg de paisatge de lescomarques centrals.

Fa 15 anys ja van intentar un projectesemblant en el mateix indret. Com potser que després de 15 anys ho intentinde nou i a més triplicant l’impactenegatiu en l’entorn afegint una gasoli-nera? És que tenen la sensació quecom a país hem anat enrere? Sap queel seu projecte implica tallar el ja deper si estret connector ecològic entreles dues hortes de Manresa? Sap queaquestes dues hortes tenen el poten-cial per conquerir la sobirania alimen-taria del Pla de Bages? Com pot arribar

a esperar que la gent del territoriaccepti trencar aquesta connectivitattan important pel present i futur de lahorticultura de proximitat?

Com vol que la gent accepti un projectetan agressiu i impersonal amb un impac-te visual, acústic i paisatgístic al punt mésalt i visible d’un parc supramunicipal tansingular i amable? Sap que en aquestindret està projectada una via verdaentre Santpedor i Manresa per donar untoc apaivagat definitiu a l’entorn?

Sap la importància que té pel benestari la salut dels ciutadans el fet de que lesciutats i pobles estiguin envoltatsd’un espai periurbà verd i agrícola iaccessible? Vol que el Pla de Bagesacabi com una conurbació urbanacom la del Baix Llobregat? Ens vol ferperdre més encara l’autoestima?

Per què en diuen interès públicquan en realitat és privat?L’interès privat és totalment lícit. Però siper justificar un interès privat es ven unprojecte com d’interès públic, tot fa pen-sar que al darrere hi ha un projecte pochonest. No ens farà caure en el parany desempre. El Parc de l’Agulla mai serà unaltre exemple d’agressió al territori sensecap tipus de retorn, com ho han estat laVall Fosca i tants d’altres. Per molt que elpinti de verd, mai li acceptarem un pro-jecte que res té a envejar a projectes al’altura de personatges com RitaBarberà, que també esgrimia com «d’in-terès públic» fer desaparèixer tot el barridel Cabanyal de València.

I sisplau, no ens vesteixi ara el seu por-tal i gasolinera, fent joc de mans ambel sentit de les paraules: ecologia, pro-ductes de proximitat o energies netes.Tampoc faci servir la cançó enfadosade la generació de llocs de treball delsquals ja imaginem la qualitat i els sous.Estudiï i llegeixi bé totes les al·lega-cions i suggeriments que han sortit delterritori. La convidem a discutir-les oncalgui i quan calgui. El Parc de l’Agullano ha de servir d’esquer per cap inter-ès privat disfressat d’interès públic.Demostri que estima el seu país reti-rant el seu projecte, perquè en el paísque volem fer, tant el paisatge com lallengua són uns bens imprescindibles.Per això hi ha qui els defensa.

La junta de Meandre,19-3-2016


de mes a mesEl Punt Avui engega l’edicióde la Catalunya Central 1 de març. El diari engega la seva sisena edició aCatalunya, amb planes centrals dedicades diàriamenta la informació del Berguedà, Osona, el Bages, elSolsonès, l’Anoia i el Moianès, en col·laboració amb elgrup TLB.

La ciutat estrena contenidors de rebuig4 de març. Els contenidors verds, instal·lats des del2002, comencen a ser substituïts per 500 de nous,amb una capacitat de 3.200 litres, adreçats a la reco-llida de residus de la fracció de rebuig i més fàcilsd’utilitzar.

La Transèquia frega els 5.000 participants6 de març. Fins a 5.000 persones es mobilitzen en unanova edició de la Transèquia, mil més que el 2015,entre els participants que fan el trajecte a peu, ambbicicleta, corrents i amb handbike.

El Fora Estocs anima les rebaixes6 de març. Els botiguers exhibeixen els seus produc-tes al passeig de Pere III, per posar el punt final a lesrebaixes d’hivern, en una jornada amb centenars depersones passejant pel costat de les parades a larecerca dels millors productes.

Debat sobre la imatge de la dona8 de març. El saló de sessions de l’Ajuntament aculll’acte institucional del Dia de la Dona, amb una confe-rència sobre La imatge de les dones als mitjans decomunicació, a càrrec de Marta Nieto. Xerrades, taulesrodones i exposicions completen els actes coordinatsdes del Servei d’Informació i Atenció a la Dona.

Sílvia Munt enceta les converses de Cineclub9 de març. L’actriu, guionista i directora Sílvia Muntobre a l’auditori de la Plana de l’Om el cicle de con-

verses organitzat per Cineclub Manresa amb motiudel seixantè aniversari de l’entitat.

La Policia Local celebra els 150 anys11 de març. Amb un acte celebrat al saló de sessionsde l’Ajuntament, s’enceta el programa que es desple-garà al llarg de l’any per posar en valor un segle i migde servei del cos policial al servei dels ciutadans. Hiintervenen l’alcalde Valentí Junyent, el director gene-ral de la Policia, Albert Batlle, i la regidora deSeguretat Ciutadana, Olga Sánchez.

La fira Cuida’t potencia l’activitat13 de març. El psicòleg Antoni Bolinches pronunciala conferència inaugural d’una nova edició delCuida’t, la fira dedicada a la salut, que enguanypotencia especialment l’activitat física i mental.

Josep Maria Aloy presenta‘Olor de maduixa’18 de març. La sala d’actes del Casino acull la presen-tació del llibre Olor de maduixa, una edició a cura de

Rosa Serrano rep el premiMaria Casajuana8 de març. En un sopar a l’espai gastronòmic delKursaal, la fundadora del Centre de Recursos deTrastorns de l’Espectre Autista de la CatalunyaCentral i actual presidenta de la FederacióCatalana d’Autisme, Rosa Serrano, rep el quinzèpremi Maria Casajuana.

Foto: Marta Salmerón


Josep Maria Aloy, amb il·lustracions d’Anna Clariana,sobre poemes florals de Joana Raspall.

La Processó es torna a dividir 25 de març. La processó de Divendres Sant millora enagilitat i gairebé compleix amb els horaris previstos,tot i que es parteix en la tornada a la Seu, a causa deles diferències de ritme habituals entre la majoria depassos i el de la Macarena.

El retaule de Salelles torna a la parròquia30 de març. El retaule de Salelles queda instal·lat defi-nitivament a la parròquia, un cop restaurat, desprésque una sentència del Jutjat Contenciós Administratiunúmero 3 de Barcelona fes punt a un litigi de set anysamb l’Ajuntament.

Ampans rep el segell d’excel·lència31 de març. Ampans rep de mans del secretari gene-ral del Club Excel·lència en Gestió, Ignacio Babé, elSegell d’ Excel·lència Europea EFQM 500+, en un acteal teatre Kursaal, que compta amb la intervenció del’economista Xavier Sala Martín.

Arrenca la campanya ‘Etporto al cor’19 de març. Un tema de Gossos, una coreografiade Santi Serratosa i un vídeo idíl·lic esdevenen elmotor de la presentació de la campanya Et porto alcor, que es fa al teatre Conservatori, en comptesde la plaça Sant Domènec, pel temor d’una possi-ble pluja. Paral·lelament, el PSC critica la campa-nya per manca de pluralitat política.

Una de freda...

Un barri Antic impresentableParlem de barri Antic perquè el centre històric s’ha pre-sentat més com un eslògan publicitari que no pas comuna realitat perfectament definida i delimitada. Tenimuns dirigents convergents a qui interessa més quedarbé, amb eslògans carrinclons impostats d’altres per fervaldre les falses aparences, com Manresa, cor deCatalunya. Ens consta que el nou comissionat, AdamMajó, té la capacitat necessària per ajudar a revifar unespai urbà que necessita grans transformacions, peròpotser caldria començar per tenir una imatge mésdigna. Diem això perquè només observant una petitazona del barri ens hem adonat de la degradació quepateixen alguns locals, plens de brutícia a l’exterior iveritables nius de porqueria i insalubritat. Curiosamenttots ells són pubs o bars musicals: el Gòtic, al número 38del carrer Santa Llúcia, propietat de SAREB (Societat deGestió d’Actius procedents de la Reestructuració bancà-ria), amb un 55% de capital privat i el 45% públic mit-jançant el FROB (un banc dolent que busca la màximarendibilitat i desaparèixer, com així ha estat). Més casos:el local de L’Infern, un altre pub situat entre la baixadadels Jueus i Vallfonollosa; un local que va ser un altre barmusical, entre Vallfonollosa i el carrer del Bisbe, i peracabar el pèssim aspecte que ofereix el número 6 deGalceran Andreu, on hi havia hagut Creu Roja.

Un nou Bèisbol Club Manresa Drac’sAmb el nou camp i el recent fixatge del japonèsTsuyoshi Iwamoto, format als EUA, però que ha deciditvenir al Bages per promocionar el beisbol a Manresa,aquest esport americà ha vist com creixia el nombred’aficionats aquest darrer any pel bon paper de l’equipsobretot al campionat de Catalunya i l’augment de per-sones interessades en l’aprenentatge. Els responsablesdel Beisbol Club Manresa Drac’s han potenciat l’escolade beisbol coincidint amb les noves instal·lacions delcamp del Congost. L’ànima de l’entitat, Carles Ferná n-dez, comença a respirar més tranquil, ja que, a més delcreixement en infraestructures, el públic i l’escola, arasorgeixen joves talents com el manresà Oriol Perarnau,que malgrat la joventut s’està consolidant al Sant Boi. ElBeisbol Manresa el van crear l’any 1980 un grup d’estu-diants del col·legi Badia Solé. Uns anys després va des-aparèixer i va sorgir el Club de Beisbol Tomahawks, quetan sols va durar dos anys. El 1992 es funda l’entitatBagmonts, que juga a la lliga catalana de segona divisió,però un any després el nou club Beisbol Club Manresas’escindeix i guanya el campionat de Catalunya desegona divisió, i el 1994 el de primera.

Foto: Ajuntament de Manresa

...I una de calenta


d’aq

uí i

d’al

là

esprés de 35 anys a l’AdministracióLocal, als ajuntaments de Súria,Manresa i el Pont de Vilomara, i d’ha-ver exercit d’advocat laboralista, elnovembre de l’any passat va arribar elmoment de la jubilació. Des d’aquellmateix mes tinc fixada la residència aSantiago de Surco, un dels districtes

de la Lima Metropolitana, al Perú. El contrast és moltdifícil d’explicar en unes poques ratlles, ja que Lima ésuna ciutat de mes de nou milions d’habitants i, com enqualsevol metròpoli d’aquestes dimensions, podríemparlar de moltes Limes diferents, on es pot passar deles urbanitzacions més luxoses al barraquisme en unscentenars de metres. Per al nouvingut té, però, algunsfocus que centren de seguida l’atenció.

Només hi ha uns quants quilòmetres d’una línia demetro (tren elèctric elevat) i altres pocs de corredorsper a autobusos (Metropolitano), per la qual cosa lamajoria de persones fan els desplaçaments amb taxi –n’hi ha més de 180.000, entre legals i informals–; com-bis –petits autobusos dels quals n’hi ha uns 30.000–, obé amb vehicle privat (n’hi ha 2.200.000), cosa que ori-gina un col·lapse total a les hores punta, però que endeterminades avingudes es produeix a qualsevol hora.

A Lima només hi ha dues estacions, estiu (de desembre aabril, amb unes temperatures d’entre 22 i 30 graus) ihivern (de maig a novembre, amb unes temperatures de12 a 19 graus). Els mesos d’hivern són d’una grisor total,amb boira permanent que es condensa i dóna lloc a lagarúa, una pluja fina per la qual els paraigües no servei-xen de res. Aquest clima hivernal només l’he patit en duesocasions, amb motiu de breus estades de 15 dies, i és elrepte més important de la meva aclimatació a la ciutat.

Si d’alguna cosa estan orgullosos els peruans, i ambraó, és de la seva gastronomia, reconeguda com unade les millors del món. Hi ajuda molt la varietat i quali-tat dels insumos, ja que la diversitat de climes del Perúpermet conrear pràcticament de tot i tot l’any.

Suposo que com a ressaca del període terrorista deSendero Luminoso i Túpac Amaru, que va durar duesdècades (1980–2000), és apreciable a simple vista la

diversitat de sistemes de seguretat (càmeres de vigilàn-cia, tanques amb fils d’Alta Tensió i /o punxes, a més dela presència de Policia Nacional, Serenazgo (Policia Local)i vigilància privada, tant d’empreses de seguretat com lacontractada directament pels veïns: guachimanes.

Aquí les botigues, els mercats, els supermercats o lesfarmàcies estan oberts tots els dies de l’any, llevat deNadal, Cap d’Any, el primer de maig i el dia de lesFiestas Patrias; i els supermercats obren des de les vuitdel matí fins les dotze de la nit.

Els peruans són molt oberts i acollidors, i ràpidament etconviden a fer una parrillada o a quedar perquè els pre-paris una paella. El fet de ser estranger (gringo, com endiuen ells) té avantatges, ja que et respecten moltíssim;però té la seva creu, i és que se’m nota molt que ho sóci la conseqüència és que els taxis i en general tota com-pra o servei no tarifat es pot incrementar ràpidamentfins a un 50% si no negocies durament amb ells. En elcas del taxis no hi ha problema perquè, com que sónmilers, si no et convé el preu d’un pares el següent!

DDes de Lima

Miquel Salmerón

Miquel Salmerón dinant en un Huarique de Surco. Panoràmica de la Costa Verde, Lima

Miquel Salmerón Castro viu a Lima (Perú), des d’on escriu elblog: www.expatenperu.wordpress.com

vides separades

El mons que es perdenantàvem els temps estan canviant i donàvemper descomptat que canviaven per millorar.Ara, i des de fa ja uns quants anys, cada copque sentim que els temps estan canviantsabem inequívocament que és per empitjo-

rar. És la sensació d’un món que s’acaba sense deixarrecanvi. Concentrats en pocs dies n’hem rebut unsquants senyals. Un ens ha arribat des d’Anglaterra: eldiari The Independent plega veles després de trenta anys.La notícia explica que tanca l’edició en paper per con-centrar tots els esforços en la versió digital, però no ensenganyem, un diari és en paper o no és. D’informatiusdiaris a internet n’han aparegut molts i quan s’han estre-nat ningú ha anunciat que «ha sortit un nou diari», ambaixò està tot dit. Pocs dies abans d’aquesta notícia unaaltra anunciava el tancament de la botiga de discosCastelló, un emblema del comerç musical a Barcelona.La desaparició no és pas per la fallida del seu negoci enparticular sinó per la crisi general del sector, un degoteigsagnant de botigues de discos que abaixen portes senseque se n’obri cap de nova. Correus no tanca, però canvia,i seguirà canviant fins que s’acabi convertint en una altracosa que no sabem encara què serà, però que no seràCorreus. També aquests dies s’ha anunciat la renovacióde la seva delegació a Manresa, on ja fa temps que hiveiem exposats llibres i un grapat d’ofertes comercialsque no tenen res a veure amb el món postal. La solem-nitat d’aquell edifici envaïda per tota la quincalla delsmercaders del temple. Ara Correus deu ser el somnid’uns quants executius engominats que es deleixen perveure la seva foto a les pàgines salmó d’un diari econò-mic, entercs i arrogants, presentats com els impulsorsd’un gran èxit: vendre, vendre, vendre! Vendre el quesigui. Vendre i vendre’s.

Sento tristesa per tots aquests canvis i la sento d’unamanera especial perquè no és un món que ens haginarrabassat sinó un món que ens hem deixat perdre. Hemdeixat que desaparegués quan hem deixat de comprar lapremsa, quan hem deixat de comprar discos, quan hemdeixat d’enviar-nos cartes. Per això, i encara que em sem-bli una guerra perduda, cada cop que compro el diari,que regalo un disc o que escric una carta i la tiro a la bús-tia, sento l’íntima satisfacció dels que resisteixen.

CTines urbanes i de secà

a és àmpliament divulgat el patrimoni de tines ibarraques de pedra seca de la zona del Pont deVilomara-Rocafort fins a Talamanca i Mura, ambl’excel·lència de la Vall del Flequer, fàcilmentaccessible des del monestir de Sant Benet, amb

estudis acurats i precisos de l’historiador Llorenç Ferrer,als quals cal afegir actualment les noves trobades delsautors del web Bagesterradevins.cat, Francesc Brunet iRicard Vilalta, que han ampliat els coneixements sobre lagran concentració de tines al Bages, que actualment jasuperen documentalment les 150 (referint-nos només atines i no als seus conjunts), amb unes 50 noves desco-bertes recentment. I és que darrerament, s’ha incremen-tat l’afició per la recerca de noves tines a la nostracomarca. Així, per exemple, arran de l’últim incendi aSant Salvador de Guardiola es van poder descobrir vuittines més, tot i que pertanyents al terme del Bruc.

També recentment se n’han descobert de noves al sec-tor de Castellfollit del Boix, amb la característica pròpiaque solen ser tines al voltant del mas. El web delProjecte Km2 Ciutat, on intervé l’estudiós manresàRamon Cornet, ha servit de base per identificar les mésde 40 tines localitzades en el treball d’aquest mes de larevista, sobre les tines urbanes de Manresa, on el resi-dent al número 34 del carrer de Sobrerroca, LluísArmengol, que té tines de vi i oli a casa seva, asseguraque la majoria de cases construïdes sobre del desnivellde la roca tenen cellers i tines de vi o bé oli, més o menysgrans o petites en funció de la producció. També n’hi haen d’altres indrets de l’àmbit urbà, però de moment se’nté constància documental de poques, perquè moltess’han anat ensorrant o bé continuen tapades, però jas’ha posat fil a l’agulla per tal d’anar-les fent públiques.És evident que el món de la vinya cada vegada interessamés a Catalunya, on segons la web Wikipedra, lligada al’Observatori del Paisatge que coordina el grup DracVerd de Sitges des del 2011, hi ha 4.000 barraques d’ai-xopluc en pedra seca al Bages, d’un total de 12.700 arreude Catalunya ja documentades. L’enoturisme vol poten-ciar la comarca i molts creiem que ara és un bonmoment perquè els responsables de la Denominaciód’Origen Pla de Bages facin un pas endavant i situïn laseu de l’entitat al centre històric de Manresa.

J

Josep M. Oliva Jordi Sardans



El nucli antic de Manresaamaga desenes de tines

a majoria de tines urba-nes de Manresa estansituades en desnivellsentre dos carrers: entrela pujada del Castell i lacarretera de Vic; entreel carrer del Pedregar iel carrer d’en Botí;

entre el carrer de les Saleses i el carrerde Viladordis, entre el carrerSobrerroca i el carrer del Balç... LluísArmengol, nascut al carrer de Sobre -rro ca, explica que «des de mig carrerfins a la plaça de l’ajuntament i sotal’asfalt està ple de cellers, tines i pous,que van quedar al descobert arran deles obres que s’hi van fer el 1982», lamajoria dels quals són actualment depropietat privada. Una bona part estroben molt malmeses o només par-cialment conservades. La del carrerViladordis i una del carrer SantBartomeu són de base quadrangular, ila resta són de base circular.

Entre el carrer de Santa Llúcia i el car-rer de la Codinella; al número 40 delcarrer de Santa Llúcia, hi havia unabotiga de queviures propietat deMaria Glòria Vilellas Puértolas, queprovenia de l’Aragó. Fa poques setma-nes, el seu nou propietari és ÀngelMuñoz, que va rebre l’immoble perherència de la seva mare. «Des de fauns dies que hi treballo i mentre feiales obres de restauració em vaig tro-bar amb una tina en perfecte estat deconservació i amb les rajoles típiquesdel segle XVIII, la boixa i una escala depedra molt ben conservada, tot plegataprofitant el desnivell natural de l’es-pai», ens explica Muñoz.

SobrerrocaSi hi ha un carrer que destaca per lapresència de tines és el de Sobrerroca.La majoria de les cases construïdessobre el desnivell de la roca tenentines o cellers que daten de l’època delcarrer del Balç o que es van construirposteriorment. Corresponen a l’origen

de les edificacions medievals del car-rer, que per la banda de la via de SantIgnasi en aquella època era una zonarural i hi havia masies que feien servirels cellers per emmagatzemar els pro-ductes del camp. Ramon Cornet, lli-cenciat en Belles Arts i estudiós deltema, ha documentat les dels números18, 26, 28, 30 i 34.

Al soterrani d’aquesta darrera, que vaser la casa natal de Manuel Oms i dePrat i és propietat de Lluís Armengol iM. Pilar Tripiana, hi ha un antic celler.Dues obertures al terra permetenveure dues tines de base quadrada,enrajolades. El Lluís i la M. Pilar expli-quen que el 1914 les tines van quedaren desús i van ser definitivament tan-cades i segellades. Durant la GuerraCivil van servir de refugi. Diuen que elsbocois que encara hi guardaven vanservir d’amagatall.

La Guia d’enoturisme del Pla de Bages,de Lluís Tolosa i Clara Antúnez, explicaque el valor històric i patrimonial de lestines del carrer de Sobrerroca és únic,«ja que es troben en perfecte estat,netes de qualsevol residu i revestidesde cairons vitrificats ben conservats.Podrien convertir-se en un recurs turís-tic important, però s’haurà de compa-ginar aquest interès patrimonial i turís-

Manresa i la comarca del Bages en general han estats zones pro-ductores de vi des d’èpoques molt antigues. Com a testimonid’aquest passat, la ciutat conserva un conjunt de tines en unestat de conservació irregular, tot i que n’hi ha moltes d’amaga-des o bé que encara no han estat redescobertes.

tem

a de

l mes

L

Ferran SardansFotos: Ramon Cornet i Francesc Rubí

INVENTARI DE TINES A MANRESA

AL NUCLI URBÀBalçBotí, 4 Botí, 6Codinella (La Peixera)Ctra de Vic, 47Ctra de Vic, 51Galceran Andreu (cafè Sical)Joan XXIII (Cal Maties) Sant Bartomeu, 21Sant Joan Baptista de la Salle Sant Miquel (zona propera a la Casa Amigant)Santa Llúcia, 40Sobrerroca, 18Sobrerroca, 26Sobrerroca, 28Sobrerroca, 30Sobrerroca, 34Sobrerroca, 38 Viladordis, 8

Casa de la Culla (conjunt de cinc) Torre Lluvià

FORA DEL NUCLI URBÀ

Fotografia: Francesc RubíFotografia: Francesc Rubí 11EL POU · ABRIL 2016

tic amb la propietat privada de lescases i els interessos dels comerçosd’aquest carrer. La tina del número 18és excepcional per les seves dimen-sions, i podria ser la tina de vi més grandel Bages, mentre que les dels núme-ros 26 i 28 s’han hagut de tapar permotius de seguretat».

També destaca la carretera de Vic, ones poden trobar tines als números 47 i51. La del número 47 té arcs de migpunt, probablement pertanyents a lesvoltes de dues tines, que sobresurtendel terra i que haurien estat secciona-des, tapades per envans de maons iparcialment soterrades. Ara ja no espoden veure, ja que recentment hi haninstal·lat una bugaderia i les màquinesde rentar les tapen completament. Pelque fa al número 51, hi ha restes d’unatina que devia ser de grans dimen-sions, probablement comparable a ladel número 18 del carrer de Sobre -rroca, però no disposem de dades(metres de diàmetre i profunditat) quepermetin corroborar-ho. Se’n conservaun fragment amb nombrosos cairons.

Un altre carrer amb dues tines és eld’en Botí, que n’acull als números 6 i 8,i el carrer Sant Bartomeu número 21,on hi ha restes de dues tines adossa-des, l’una de base quadrada i l’altra debase circular. Dissortadament, el solars’ha convertit en un abocador d’andrò-mines. Al carrer del Balç se’n conservauna, així com al carrer de la Codinella,sota de l’antic bar La Peixera. La via deSant Ignasi en conserva una i també elcarrer Viladordis, al número 8, on laporta de llistons de fusta deixa entre-veure l’interior del solar.

També hi ha dues tines al carrer deGalceran Andreu, on actualment hi hael cafè Sical –tot i que el propietari, l’in-teriorista Josep Maria Roma, va decidirno fer-les públiques pel seu mal estatactual de conservació–; al carrer deSanta Llúcia; al carrer de Joan XXIII; alcarrer de Sant Joan Baptista de la Salle,i al carrer de Sant Miquel, molt a propde la Casa Amigant. Aquestes tinesproven que les cases o solars on es tro-ben, en el passat, abans del creixementurbà, pertanyien a les cases pairalsd’una zona rural.

Pel que fa a les tines més allunyadesdel nucli urbà, destaquen les de la Casade la Culla: un conjunt de cinc tinesdatades de 1865. També cal assenyalarla tina de la rehabilitada torre Lluvià,que ha d’acollir el punt d’informaciósobre l’Anella Verda. Tanmateix, aManresa hi ha moltíssimes més tinesdesconegudes, o bé amagades o enca-ra no descobertes.

EnoturismeEn els darrers temps, a Manresa, hancomençat a sorgir projectes que tenenel propòsit d’aprofitar el patrimoni dela ciutat per atreure un perfil de visi-tant interessat a conèixer la història i el

paisatge de la Catalunya Central.L’enoturisme –turisme relacionat ambel món del vi– és precisament una deles modalitats de turisme que méspotencialitats troba a Manresa, i es potarribar a convertir en un dels principalsatractius de la ciutat.

Actualment, a la xarxa es poden trobarnombrosos itineraris dissenyats perrecórrer indrets relacionats amb lavinya, com les zones on creixen lesdiferents varietats de raïm, els cellerson s’elaboren els vins de les diferentsDO o les construccions de pedra seca(feixes, murs per separar els marges,escales, barraques de vinya), però no hi

Tina del carrer de Sobrerroca, 38 (local del Via Fora).


ha gairebé rastre de les ocultes al nucliurbà de diversos pobles i ciutats.Francesc Brunet Sala i Ricard Vilaltasón els autors del web Bages -terradevins.cat i els principals repre-sentants de l’enoturisme al Bages. Unade les seves prioritats és donar a conèi-xer les tines urbanes amagades perdiverses circumstàncies i augmentar elpotencial turístic de la comarca.Francesc Brunet regenta actualment lamasia de Cal Maties, al carrer JoanXXIII, abans conegut com a Mesquita imés enrere com la pujada del CalMaties. La masia és propietat de lafamília Sala des del segle XIX i dispo-sen d’una tina documentada des delsegle XVIII: «Curiosa per la maneraenginyosa com està feta i atípica per-què disposa d’una escala per pujar lesportadores. Disposaven de dues prem-ses, una d´ús propi i una altra per anara les cases», explica Brunet.

El març del 2015 la regidoria de MediAmbient i Sostenibilitat de Manresa vaproposar a diferents persones i enti-tats relacionades amb l’Anella Verdade participar en la primera fase del

projecte Km2 Ciutat, ideat per laFundació Itinerarium. L’objectiu eracrear de manera participativa una einadigital per ajudar a divulgar llocs d’in-terès de la ciutat. La tasca dels partici-pants consistia a crear itineraris oescenaris, amb els seus punts d’interèsi fer-hi les seves aportacions, és a dir,dotar-los de contingut, una informa-ció que pot ser consultada a través del’aplicació que es pot descarregar desde l’App genèrica Viu Manresa.

Ramon Cornet, un dels participants,assenyala que l’itinerari que va disse-nyar mostra diferents punts «que indi-quen on podem trobar tines i restes detines, concretament a l’interior delscellers d’algunes cases o en solars onhan aparegut en ser enderrocada unacasa». Cornet forma part de laComissió d’Itineraris de l’Anella Verda,en representació del Centre Excur -sionista Montserrat i assegura que vadecantar-se per fer el treball sobre lestines perquè «tinc vinculació amb per-sones i entitats sensibilitzades amb laimportància de preservar el patrimonicultural, com el Centre d’Estudis del

Bages, i a casa meva tenim restes d’unatina, cosa que em fa tenir una estima-ció especial per aquest tema».

Cornet assegura que «algunes tinessón en llocs inaccessibles, com l’inte-rior dels solars tancats o al soterrani definques particulars», i a causa d’aques-tes dificultats lamenta no haver acon-seguit obtenir imatges més satisfactò-ries, «però amb les que he pogut reco-llir, crec que almenys les tines han que-dat documentades, en quedarà cons-tància, i així el treball pot servir d’es-borrany per a un futur treball méscomplet». Explica que quan va escollirlocalitzar les tines a les cases deManresa «pensava sobretot en les delcarrer de Sobrerroca, que havien estatnotícia arran de les obres de milloraque hi van fer l’any 2013, i en les restesque havien aparegut en alguns solarsd’edificis enderrocats».

A més, Cornet assenyala que «la mevapetita aportació pot servir per comen-çar a plantejar-nos la catalogació d’a-quests vestigis, que, malgrat que notenen l’espectacularitat de les que tro-

Àngel Muñoz a la tina del carrer de Santa Llúcia, 40.


bem al mig de les vinyes –moltes de lesquals poden ser observades i admira-des– també són un testimoni de lesèpoques de gran producció vinícolaque ha viscut la nostra comarca, i per-meten imaginar l’actual Centre Històriccom un paisatge rural ple de masies».

Diversos autors han remarcat la

importància històrica d’un patrimoniarquitectònic exclusiu, fet que li dónaun valor de caràcter universal. Unsegell identificatiu únic que hauria deser un bon reclam turístic d’aquestsmunicipis del Bages. Aquest tipus deconstruccions forma part també del’arquitectura tradicional rural enpedra seca, també ben present a la

comarca del Bages. Així doncs, l’itine-rari de Ramon Cornet podria servir percrear una versió urbana, de petit for-mat, pedagògica, per explicar el paperque van jugar aquests elements arqui-tectònics en la història de l’elaboraciódel vi al Bages i la transformació d’unpaisatge rural en urbà.

La importància de la vinyaEn restes arqueològiques d’èpocaromana s’han trobat trulls i dòlies queindiquen que al Bages i a Manresa esproduïa i s’elaborava vi ja en aquellsmoments. En els pergamins de com-pravendes de terres dels segles X-XI,segons els estudis que Albert Benetassenyala al seu llibre La Història deManresa. Dels orígens al segle XI, hiabunden les vinyes i en algunes zonesde la comarca va ser un cultiu majori-tari. Al segle XIV es van promulgardiverses prohibicions d’entrada deverema a la ciutat, i els inventaris post-mortem d’aquesta època, així com elsmanifests (documents en què els ciu-tadans manifestaven les seves perti-

Lluís Armengol i M. Pilar Tripiana al seu celler delcarrer de Sobrerroca (Casa Oms i de Prat)


nences) del segle XV, mostren que lavinya era una de les activitats econò-miques més importants de la zona.

Al segle XVII es van començar a plantarvinyes de forma sistemàtica i l’expansióes va accelerar sobretot al segle XVIII. Ala meitat del segle XIX ja apareixen esta-dístiques fiables de la importància delvinyer en aquesta zona: el 1860 la vinyaocupava el 22,1% de l’extensió total dela comarca i el 63,5% del total de la terraconreada. Abans de l’arribada de lafil·loxera, el Bages era la zona que més viproduïa de Catalunya. Durant aquells30 anys, es van plantar més de 6.000hectàrees de vinya.

Aquesta expansió es deu al fet que elBages subministrava vi a tot el nord deCatalunya i a l’especialització delspagesos i la terra, que així com a Vicvan apostar pel cereal, al Bages ho vanfer per la vinya. Més enllà del Bages eradifícil produir vi de forma massiva acausa del clima i, per això, es va con-vertir des de l’edat mitjana, però espe-cialment en els segles XVIII i XIX, enuna comarca vitícola que tenia els seusmercats cap a la muntanya: Osona i lesterres de l’Urgell.

El creixement de la producció vitícolaes va fer a partir del moment que es

van començar a conrear les terres delsmasos. El mecanisme utilitzat va ser elcontracte de rabassa morta: el propie-tari cedia una parcel·la al rabassaireamb l’obligació de plantar vinya i deconrear-la mentre visquessin els ceps acanvi del pagament d’una part de lacollita, normalment el quart.

El recipient fonamental per a l’elabora-ció de vi al Bages a partir del segle XVIIera la tina. Un rabassaire a qui havienestablert terres per plantar-les de vinyapodia passar sense la premsa o lesbótes, però el que li era imprescindibleper a l’elaboració era la tina. A l’edatmitjana la verema era xafada en unrecipient de fusta que es coneixia ambel nom de follador i el most s’abocavadesprés en un cup de fusta on fermen-tava. L’evolució va portar a la construc-ció de cups o tines de pedra. Erenrodones o quadrades, fetes amb pedrai morter de calç i impermeabilitzadesamb cairons o grans rajoles envernis-sades de color rogenc.

Tines urbanesAl llarg de l’edat moderna, el dominiútil de la terra estava controlat pelspagesos de mas. L’expansió de la viti-cultura s’havia de realitzar necessària-ment sobre les terres ermes i boscosesdels masos ja que en controlaven la

totalitat i, segons el catedràticd’Història Contemporània LlorençFerrer, sols es podia fer seguint duesvies, «o bé directament amb jornalersal propi mas, o bé en cedir la terra apetits pagesos que la desboscaven,desermaven i feien tota la feina deplantació de la vinya a canvi del paga-ment d’una part de la collita». Avui ésprou conegut que els pagesos de masvan optar pel conreu indirecte de laterra i, per tant, la van cedir mitjançantel contracte de rabassa morta, un con-tracte que permetia gaudir de la terramentre vivien els ceps a canvi delpagament d’una part de fruits, normal-ment el quart en el segle XVIII, ambtendència a evolucionar cap al terç amesura que el delme va desaparèixer ala primera meitat del segle XIX.

A l’inici, per seguretat –defensaLlorenç Ferrer–, s’optava perquè lestines estiguessin a casa de cadascú iaquesta era la tendència general, però«hi havia un problema, que era la dis-tància que hi havia de les vinyes a lacasa del petit pagès i les facilitats detransport», assegura l’historiador. Lasituació òptima era aquella en què elspobles eren relativament a prop de lesmasies, però és cert que en el segleXVIII hi havia molts espais sensepobles, on predominava el poblament

Ramon Cornet, estudiós de les tines urbanes, al costat de les restes d’una tina a la via de Sant Ignasi.

dispers i, per tant, la distància entre lavinya i el lloc de residència era, entemps, molt elevat. Segons el catedrà-tic, les barraques de pedra seca queabundaven a les vinyes del Bages ser-vien per «aixoplugar, menjar, guardareines i, fins i tot, passar una nit, quanles feines així ho requerien, però noresolien el problema de la distància al’hora de transportar la verema».

La major part dels pagesos tenien lesvinyes a tres, quatre i cinc quilòmetresde distància del lloc on residien o, finsi tot, a una distància superior. A més,tampoc hi havia gaires camins decarro, i això obligava a fer el transportde forma manual, mitjançant la utilit-zació de semalers, amb els quals doshomes transportaven una portadoraquan no es tenia bestiar, o a bast quanes tenia o es podia llogar una mula oun ase. El transport havia de ser relati-vament ràpid per evitar que el mostque es xafava a la tina hagués comen-çat la fermentació quan encara arriba-ven portadores fruit de la lentitud deltransport. Per resoldre aquest proble-ma els pagesos van haver de construirla tina lluny de casa, ja que els eraimpossible transportar la verema.Aleshores, es plantejava tenir les tinesa prop de les vinyes, o bé a les matei-xes terres, o bé als masos propers.

Tanmateix, segons Ferrer i Alòs, la solu-ció de construir la tina a la mateixavinya i elaborar el via allà no era la mésfreqüent i els pagesos optaven majori-tàriament per tenir una tina al mas o acasa, tot i que en els termes del Pont deVilomara i Talamanca, Mura i Rocaforthi abunden les tines enmig de les vi -nyes, a diferència de Manresa, en quèdestaquen –tal i com demostra l’itinera-ri de Ramon Cornet– les tines a lescases, que ara han esdevingut urbanes.

Llorenç Ferrer, en la introducció al llibrede Miquel Ballbè i Boada Tines al mig deles vinyes a la comarca del Bages, asse-gura que «a Navarcles, el 1853, el 72,3%de les cases tenien tines, i segurament,en la major part de pobles trobaríemaquests percentatges. Era l’opció mésgeneralitzada. Tenir la tina a casa eral’opció més lògica en els pobles del Pla,en què les distàncies eren més petites iels camins eren més bons i permetientransportar millor la verema».

Utilitat de les tinesD’acord amb el que explica LlorençFerrer, la verema arribava a la tina ambles portadores i era abocada sobre elbrescat. Una o més persones xafavenel raïm i el convertien en most, el quales podia filtrar entre les fustes. Quan esconsiderava prou xafat, es podia retirar

la rapa o s’apartaven les fustes i es tira-va a dins de la tina. L’operació s’anavarepetint a mesura que arribaven porta-dores. Un cop acabada la verema, elmost fermentava dins de la tina i esconvertia en vi. A la part inferior de latina es col·locava una pedra quadradaamb un forat al mig: era la boixa, queservia per retirar el vi. Normalment esfeia un encaix a terra per tal que lesportadores es poguessin col·locar sotala boixa i omplir-les de vi directament.

La rapa que es ficava a la tina podiabullir amb el most fins al final o podiaser retirada un dia després a fi que elvi només agafés una mica de color, i elmost també podia fermentar sense larapa. Una o altra opció donaven tipusde vins diferents, però en tots elscasos es necessitava una premsa perpoder extreure tot el suc que quedavaa la rapa. Llorenç Ferrer assenyala que«si la brisa era molla de vi, sortia un vipremsat d’inferior qualitat; si eramolla de most, se solia barrejar ambaigua perquè fermentés i les aiguadesque se n’obtenien, de poc grau, habi-tualment es destinaven a l’obtenciód’aiguardent». La tina, doncs, anavalligada a la premsa i finalment a lesbótes. El vi trascolat de les tines eraguardat posteriorment en bótes defusta de diversa capacitat.


Francesc Brunet al celler de cal Maties.


El fet que la verema s’hagués d’abocarper dalt i el vi es buidés per baix impli-cava que s’elegís un lloc amb pendentque permetés l’accés superior deforma natural. Quan la tina es constru-ïa dins la casa, s’aprofitava el desnivellentre un pis i l’altre. En un pis es xafavai en l’inferior hi havia la boixa per treu-re el vi. Quan es feia al camp calia ados-sar-la a un marge per poder tenir accéssuperior per portar la verema i inferiorper extreure el vi.

Cups i folladorsLlorenç Ferrer explica que per referir-se a aquest mateix concepte de tina, lallengua catalana disposa de dos ter-mes més, sinònims els tres. Un cup esdefineix al diccionari Alcover Moll com«un recipient de dogues de fusta, des-

tinat a pitjar-hi el raïm i fer-hi el vi», itambé com «un recipient gran, gene-ralment de pedra, amb unes postshoritzontals entravessades, dins elqual es trepitja el raïm i es deixa el viperquè fermenti». Finalment, el mottrull fa referència a una «premsa de vi»i a un «safareig on es diposita el most iel raïm trepitjat perquè hi fermenti».

Per a Llorenç Ferrer, «de les tres parauleshem de retenir que hi ha una geografialèxica –tina, cup, trull–, i que hi havia unsrecipients especials per aixafar el raïm ifer-hi el vi, ja que sembla que el mateixrecipient fa les dues funcions, i quepodien ser de fusta o bé de pedra». A laCatalunya Central –afegeix el catedrà-tic– la paraula utilitzada ha estat tina i esrefereix a «un dipòsit de pedra quadrat ocircular, folrat amb cairons de rojavidriada, amb una petita lleixa a dospams de la part exterior que aguantavauns posts de fusta anomenats brescat,on es xafava la verema. El most i la brisafermentaven a l’interior fins que el vi estrascolava cap a les bótes».

Els estudis de Ferrer i Alòs assegurenque a Manresa el primer terme que esva utilitzar va ser cup, alhora que tinaapareix a la majoria de documents,cosa que fa pensar que eren duespeces que anaven juntes i que una eraper a l’elaboració –el cup– i l’atra perguardar-hi el vi –la tina. L’historiadorassenyala que a mesura que creixia laproducció de vi apareixia un problemapràctic. Si en el cup es xafava la veremai, al mateix temps era el lloc on el mosthavia de fer la fermentació, arribava un

moment en què la quantitat de mostno permetia aixafar un nou raïm. És adir, «s’havia d’aixafar en un altre lloc iabocar-lo al cup». Per fer aquesta fun-ció hi havia els cubells i els folladors,nom que venia de follar: «trepitjar elraïm per fer-ne el most». Ferrer i Alòssosté que «cronològicament, el primercubell apareix en un document del’any 1039 i el primer follador el 1044»,i afegeix que «la paraula que es va aca-bar imposant va ser aquesta darrera iels folladors seran presents en elscellers bagencs fins al segle XVI».

La paraula tina ja havia substituït laparaula cup al Bages al segle XIV i elfollador, o petit recipient per aixafar laverema, l’acompanyava a totes lescases. Llorenç Ferrer ha estudiat els 26inventaris que es comprenen entre1385 i 1426 i en aquests en 22 s’es-menta que hi ha tines –no pas cups.Aquestes tines tenien una capacitatmitjana de 28,5 somades (una somadaera la càrrega que podia portar un ruc)i, per les equivalències que donenalguns autors, podien encabir 3.556,8kg de verema, una quantitat modesta.Aquestes tines anaven acompanyadesper folladors (n’hi ha en 23 inventaris),que tenien una capacitat mitjana de5,7 somades, és a dir, 711,4 kg. Pertant, podríem establir que el folladorera cinc vegades més petit que la tinaquant a capacitat i que servia fona-mentalment per aixafar la verema.

Marc Torras, també historiador i direc-tor de l’Arxiu Comarcal, ha estudiat elsmanifestos del segle XV en què s’inven-

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 [email protected] www.facebook.com/SLCdeManresa

Gimcana de Sant Jordi A l’abril cada paraula val per mil

Del 5 al 29 d’abril, per celebrar la Diada de Sant Jordi, elCNL Montserrat organitza la gimcana A l’abril cada paraula val per mil

Com es pot participar en el joc? Només cal completar una butlleta que es pot tro-bar al CNL Montserrat, als establiments col·laboradors del Vo lun tariat per la llengua,al restaurant Passeig o a la Biblioteca Ateneu les Bases. També es pot descarregardes del web http://www.cpnl.cat/xarxa/cnlmontserrat/S’han de respondre les tres preguntes que hi ha a la butlleta. Totes les respostes estroben en els cartells A l’abril cada paraula val per mil que es poden veure a l’a-parador o la porta de les botigues participants, als establiments Diesa restauració ien l’exposició de la biblioteca Ateneu Les Bases.

Com es fan arribar les respostes? Només cal dipositar les butlletes en lesurnes que amb aquesta finalitat hi ha al CNL Montserrat, al restaurant Passeigo a la Biblioteca Ateneu Les Bases.Data límit: 29 d’abril de 2016.

Què es pot guanyar? Hi ha tres premis: 1) un lot de productes dels establi-ments col·laboradors del Voluntariat per la llengua, ofert per aquests establi-ments,2) un menú per a dues persones al restaurant Passeig, ofert per Diesarestauració, i 3) una capsa regal Fent País. Experiències per descobrir Catalunya,ofert per Abacus Manresa.

Com se sabrà qui ha guanyat? El resultat del sorteig fet entre les butlletes res-postes correctament es publicarà el dia 5 de maig de 2016 al web del CNLMontserrat i al Facebook del SLC de Manresa-SCC del Bages, i s’avisarà les per-sones afortunades.

Durant el mes d’abril diversos comerços del centre de Manresa exhibeixen mésd’un centenar de cartells en què s’explica l’origen de diverses paraules catala-nes. Aquesta activitat té l’objectiu de demostrar la procedència diversa que téel lèxic català. Es tracta de fer evident que el vocabulari prové, no tan sols delllatí, sinó també del grec, de l’àrab, del basc, del francès, del castellà, del persa,o de llengües germàniques, entre d’altres, arran del contacte entre les llengüesi l’intercanvi d’idees i de conceptes.

Llorenç Ferrer, catedràtic d’HistòriaContemporània i estudiós de la vinya al Bages.


tariaven els béns immobles que tenienels ciutadans, entre ells les vaixelles deceller de cada casa amb la sort que afinals de segle es detalla el contingutdels cellers. El Manifest del 1480-1482

detalla 522 botes, 152 tines i 141 folla-dors, i el de 1490-1493 n’apunta 650,193 i 162, respectivament. Els inventarisdel segle XVII (24 en total) mencionenles tines en quatre ocasions i en cap elfollador. Les tesis de Ferrer i Alòs soste-nen que el que va passar és que llavorseren de pedra i formaven part dels bénsimmobles de la casa i, per tant, poquesvegades es detallaven. Aquesta novatina de pedra tenia alguna cosa diferenta la tina de fusta del segle XV, i és quepermetia aixafar el raïm sobre el bres-cat, la qual cosa va fer possible l’elimi-nació total del follador.

Això vol dir que al llarg del segle XVI iXVII es va anar configurant la tina depedra folrada amb cairons vidriats talcom ens ha arribat fins a nosaltres. Lanecessitat d’utilitzar dos recipients –unper aixafar el raïm i l’altre per abocar-hiel most i la brisa perquè fermentés– esva acabar amb la nova tina que de fetpermetia fer les dues funcions aplicantuna solució molt senzilla. LlorençFerrer explica que el recipient quadrato circular s’eixamplava uns centíme-tres, uns dos pams abans de la corona-ció del recipient, fet que permetia aguantar uns travessers de banda abanda (posts) sobre els quals s’aboca-va la verema, es trepitjava i per lesseparacions entre les fustes, la veremas’escorria cap al fons de la tina. Quan laverema estava prou trepitjada noméscalia apartar alguna de les fustes per-què la brisa s’escolés cap al fons de latina. Aquest engraellat de fusta rebia elnom de brescat tot recordant la brescade les abelles amb les seves cel·les

hexagonals: «El fet de ser pedra, i pertant més sòlid i valent, permetiaaquesta unificació d’estructures i queuna o més persones poguessin posar-se damunt del brescat per aixafar laverema. És totalment lògic, doncs, queel follador hagués desaparegut de ladocumentació, ja no tenia sentit ambla nova tina», assegura el catedràticd’Història Contemporània.

FuturRamon Cornet assenyala que avui enca-ra no es pot considerar una ruta d’inte-rès cultural, no és visitable, per l’estatruïnós en què es troben la majoria d’a-quests vestigis o bé perquè encara res-ten ocults, però «el fet de poder-lostenir identificats, catalogats i protegits,com a testimonis de l’època d’esplen-dor vinícola a la nostra comarca entreels segles XIV i XIX, permet pensar en unprojecte museogràfic que integri el cen-tre històric, que compta amb nombro-sos elements d’interès (la rutaIgnasiana, el carrer del Balç, la Seu, elcall de la baixada dels Jueus, etc.), en laruta enoturistística de la CatalunyaCentral, de la qual formen part les tinesenmig de les vinyes, l’arquitectura ruraltradicional en pedra seca i els cellersamb DO Pla de Bages».

De moment, assenyala Cornet, «el quepodem fer és documentar-les, catalo-gar-les i protegir-les. També podempensar en un futur projecte turísticcultural, que n’impliqui no només lalocalització sinó també la museïtza-ció, per integrar-les en la ruta enotu-rística del Bages».

Tina del carrer d’en Botí.

Anna Pujol

Pau Subirós, productor accidental de la pel·lícula LaPlaga, en una de les Converses organitzades perCineclub Manresa deia: «Ens va sorprendre la densaxarxa de cineclubs que hi ha a Catalunya, i ens va aju-dar moltíssim per avançar en la distribució. Aquestpúblic subterrani hi és, i sort en tenim». CineclubManresa forma part d’aquesta densa xarxa, i és undels primers a aparèixer. Al seu web hi ha retalls dediaris que parlen de les primeres trobades cinèfíles,als voltants dels anys 50. N’hem parlat amb dos mem-bres de la junta: Conxita Parcerisas i Enric Tierz.

uina és la missió de Cineclub? —Conxita Parcerisas: Aportar cinema dequalitat a la ciutat, un cinema no comercial,en versió original. Cinema d’autor.—Enric Tierz: També cicles de països,autors o temàtiques que costen de trobarals cinemes convencionals o a la televisió.En definitiva i tal com diu un dels articles

del recull històric del web: aportar bon cinema, pensat, elque s’allunyi de tota producció prefabricada, amb inquie-tuds més elevades que les tallades d’un mateix patró. Iaixò ja ho deien al principi!

—Enguany esteu celebrant els actes del 60è aniversari.Ens en podeu fer cinc cèntims?—C. P.: Ara hem acabat el cicle de Converses. Al maig hihaurà un acte oficial a l’Ajuntament amb el director de laFilmoteca. I podem avançar que mostrarem l’antic projec-tor de la Sala Ciutat restaurat!—E. T.: Després de tots els cicles, activitats, converses...acabarem la celebració projectant pel·lícules estrenadesfa 60 anys.

—Què en podeu dir del cicle Visuals? —E. T.: Ens volíem acostar als joves creadors d’aquí. Elsvam donar un tema lligat a la ciutat i una total llibertat decreació. Finalment, l’oportunitat de projecció. —C. P.: El públic jove i els infants ens interessa molt que par-ticipin de les nostres activitats. Tant mirant com creant. Araestem treballant en una possible col·laboració amb Imagina’t.Anem plantant llavors per tal que Cineclub tingui futur.

—Heu col·laborat amb altres projectes de la ciutat? —C. P.: Sí, vam col·laborar amb la fira Ecoviure, en projec-cions a l’aire lliure al claustre del Museu, amb la Casa de laMúsica oferint cinema mut amb música en directe... I sem-pre estem oberts a més propostes!

—Quina és la resposta de la gent? —E. T.: Amb tots els anys d’història, ha estat força oscil·lant.Als anys 80 vam patir la crisi quan va sortir el vídeo, als anys90 ens vam topar amb l’obertura de Bages Centre...

—I ara la gent veu cinema a casa molt fàcilment.—C. P.: Per això ens centrem en aquell valor afegit quepot aportar el cineclub, des de la variada i equilibradaprogramació mensual de pel·lícules (hem aconseguitque últimament augmenti el nombre de públic assistent)a col·loquis lligats a projeccions o converses que podenser fins i tot de llibres, com el que va presentar en PauSubirós a la Parcir.

Cineclub Manresa: «Ens centrem a aportarcinema de qualitat, no comercial, en versióoriginal i d’autor»em

pren

edor

s

Nom: Cineclub Manresa. Emprenedors: Tothom qui en forma in’ha format part. Data de creació: 22 d’octubre de 1955. Defini ció:Cinema amb inquietuds. Sector: Cinema. Públic: Totes les edats.Web: http://cineclubmanresa.cat/. Facebook: https://www.face-book.com/cineclubmanresa.

Q


Sílvia Munt en el cicle de converses sobre els 60 anys de Cineclub.


Híbrids

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

n híbrid és un ens format per ele-ments d’origen diferent. D’híbridsn’hi ha a tot arreu. Per exemple, n’hiha en biologia: una mula és l’animalestèril que surt de l’encreuamentd’un cavall i un ase. També en el mónde l’automoció, cotxes que es mouengràcies a la combinació de dos

motors, un d’elèctric i un d’explosió. O en el món delspaisatges. Com a mostra, el paisatge natural s’ha hibri-dat amb la cultura al llarg de la història. Amb l’agricul-tura, amb l’arquitectura, amb les infraestructures... Elpaisatge humanitzat sempre ha esdevingut un diàlegentre la cultura i la natura. En els entorns periurbans,aquest diàleg s’ha mantingut sobretot amb l’arquitec-tura. El resultat ha estat una interpretació conscient oinconscient de la natura.

Històricament, hi ha hagut dues maneres d’inserir l’ar-quitectura sobre el paisatge preexistent. En la primera,el paisatge s’ha identificat clarament amb la natura, onpaisatge és equivalent a natura i la construcció ésdeixa caure literalment sobre el paisatge. Cultura inatura s’hibriden d’una manera gairebé grollera, natu-ra és contraposa a cultura (arquitectura). El paisatgeresultant és un contrast entre el que és natural i el queés artifici. No hi ha integració ni hibridació.Actualment, sovint es fan les construccions tenint encompte aquesta clara separació.

En la segona manera, se suposa que el paisatge actual jaés un artifici. El paisatge ha estat tan transformat que noqueda gairebé res de la natura preexistent.L’arquitectura, en aquests casos, intenta aproximar-sede manera imperceptible sobre el paisatge. Aquí el con-trast entre cultura i natura queda desdibuixat, l’híbridrealment és difícil de distingir, ningú no diria que és unhíbrid. Quins són els elements autènticament naturals?Quins són els elements culturals? L’espai natural passa aser arquitectura i l’arquitectura, natura.

N’és un exemple l’entorn del pont Nou de Manresa.Tant el pont com el riu han patit molts canvis. El pontés realment nou. Al llarg de la seva dilatada història, hapatit grans transformacions i ara no té res a veure ambel que havia estat. I el riu Cardener i la seva vegetaciótampoc no són el que hi havia abans que es construís

el pont. Per tant, natura i cultura s’han hibridat conse-cutivament. El paisatge que tenim ara és un de nou idiferent. Caldria gestionar-lo com un tot, tenint encompte tant l’arquitectura com l’ecologia –sobretot labotànica– que el formen.

U

A la fotografia, part de la plataneda del pont Nou.

entorn té espais on poder passejartot gaudint de la magnífica roureda,els Roures, i uns antics forns de calçrestaurats i convertits en un centred’art contemporani, on periòdica-ment es fan intervencions artístiquesefímeres. Un cop s’accedeix a la fon-dalada on hi ha la font es pot con-

templar un espai recollit amb una frondosa vegetacióde ribera, uns plàtans que donen una ombra generosa iuna bona representació de molses, falgueres i hepàti-ques. La història geològica es remunta a quan hi haviamar, durant el Bartonià, fa ara poc menys de 40 milionsd’anys. Les roques que caracteritzen aquesta època sónles margues, grises blavoses, formades a partir de partí-cules molt fines sedimentades en zones tranquil·les i decerta profunditat dins el mar, i a sobre de les quals esvan establir i desenvolupar uns esculls coral·lins en unsmoments en què la profunditat de l’aigua ja no eratanta, i que són les calcàries grisoses que li donen la ver-ticalitat a la cascada. Posteriorment aquest mar es des-secaria en un procés progressiu que faria que precipi-tessin guixos que es poden trobar no gaire lluny, a laserra de les Guixeres d’Artés.

Té un gran valor per al Geoparc, per explicar de maneradidàctica com la geologia pot marcar la circulació del’aigua, tant en superfície com a l’hora de crear aqüífers.El torrent de les Tàpies no té un cabal estable i la casca-da només es pot veure després de pluges abundoses.

Malgrat tot, l’aigua que circula pel torrent té tendènciaa infiltrar-se per les fractures de les calcàries. Això pro-voca una circulació subterrània per aquest sistema càrs-tic que veu la llum en arribar a la font en forma de sur-gències que s’observen en la zona de contacte entreaquestes calcàries esculloses, molt permeables gràcies ala fracturació que tenen, i les margues, unes roques moltimpermeables que eviten que l’aigua pugui infiltrar-semés i la condueixen cap a l’exterior, de tornada al tor-rent. En les diferents surgències i degotalls, especial-ment en aquelles més actives, s’hi han format boniquesacumulacions de travertí, pedra tosca, que fan les sevespròpies cascades.

Situació geogràfica: Pertany al municipi de Calders. Està situatentre les petites serres de Can Vila i Salavés, seguint el torrent deles Tàpies. S’hi pot accedir per un trencall que surt de la carrete-ra N-141c, aproximadament al km 11. Ja a la pista, els indicadorscondueixen fins a una petita esplanada on es pot aparcar. Desd’allà cal descendir uns 375 m. Situació geològica: Els materialsgeològics representen els estadis finals pròpiament marins de laconca eocena. Procedència del nom: Les Tàpies és una masiamolt propera. Trets geològics: Magnífic exemple de com lageologia condiciona la circulació de l’aigua, en un sistemahidrogeològic caracteritzat per les fractures i la conjugació deroques permeables i impermeables. Materials geològics:Principalment margues gris blavoses a la part inferior de la cas-cada i calcàries esculloses que defineixen gran part del salt devora 30 m que fa el torrent. Edat de formació: Bartonià, Eocèmitjà. Curiositats: A la font més permanent, l’aigua es va con-duir cap a un safareig i s’hi va instal·lar un vell ariet hidràulic, ques’encarrega de fer pujar l’aigua a la masia de les Tàpies.


La font de les Tàpies

Ferran Climent Costa / Josep M. Mata-Perelló(Geoparc de la Catalunya central)

indr

ets

L’

Biot 2014iot 2014 és un vi negrefet de Sumoll i Bartrol,que és una varietatancestral que ha recu-perat Vinyes d’Em -premta. Aquesta socie-tat, situada a Navàs,

està a punt de sortir al mercat desprésde cinc anys de recuperar un paisatgeúnic i de fer les coses amb un respectemàxim al seu entorn.

La fermentació d’aquest vi és natural iespontània, amb els seus propis lle-vats. Sense criança en fusta, forma depreservar la puresa màxima que apor-ten aquestes varietats. La Sumoll lidóna el nervi, la rusticitat i la tanicitat.El Bartrol, la suavitat, que equilibra unamica el cupatge.

A la vista, capa baixa amb intensitat decoloració molt viva, gairebé porpra.Molta delicadesa en nas.De mica en mica van apa-reixent les aromes florals iels records de terra humi-da també, però tot deforma tènue, a poc a poc.

En boca és una altra cosa.Energia pura, nervi ifrescor tot junt, ambmolta càrrega de frui-ta cítrica. Tacte subtili delicat en el seu pasper boca, mantésempre una moltbona acidesa i elpunt rústic de laSumoll. Fantàstic.

Us recomano tastar-lo amb copa Borgo -nya i a una tempera-tura entre 14º i 15ºC.

Marc Avalos, sommelier de La Vineria


vins del BagesMarc Avalos

B


del tros al platAlba Piqué / Laia Puig

Cal Fuster: mel artesanal i de Castelladrall terme municipal de Navàs, concretamenta Castelladral, a l’última masia habitada dela vall, hi trobem Cal Fuster. Aquí és on laBibiana Bataller i l’Arnau Costa es van ins-tal·lar fa uns dotze anys. Volien aconse-guir funcionar de manera totalment auto-suficient i ecològica i és per això que vandecidir apostar per una activitat que ini-

cialment feien per autoconsum; l’apicultura. D’aquestamanera tenien la feina ben a prop de casa. La seva mel ésespecial, per la ubicació de les arnes –lluny de qualsevolnucli habitat, la qual cosa fa que siguin lliures de contami-nants– i pel respecte amb què han tractat les abelles.

Actualment tenen un total de 200 caixes dividides entre elsvoltants de la masia de Castelladral i Girona; la Bibiana és giro-nina i aprofiten les visites a la família per recollir la mel d’a-quelles caixes. De les arnes de Castelladral n’obtenen princi-palment la mel de romaní, mentre que de les de Girona n’ob-tenen mel de bruc, de castanyer i de milfors. Des dels inicis elsha agradat molt complementar la formació a l’escola agràriaen apicultura i els llibres amb els coneixements dels pagesosde la zona, grans savis en aquest ofici. A través d’ells van saberque antigament s’utilitzaven unes arnes fetes amb fusta icanya de forma cilíndrica i sense quadres, que es col·locavensota les balmes de la zona. La Bibiana i l’Arnau no volen que esperdi aquesta tradició i en tenen alguna. Tot i que les que mésutilitzen són de tipus Layens (caixes de fusta amb els seus qua-dres a l’interior). Els quadres es posen dins les caixes, cadascunamb una làmina estampada de cera on les abelles aniranconstruint la bresca formada per les diferents cel·les de cera,on dipositaran la mel. Un cop les cel·les estan plenes hi fanuna pel·lícula per fora –anomenat opercle– per tal que no se’nperdi el contingut. És en aquest moment quan la Bibiana il’Arnau treuen amb cura els quadres de dins les caixes i se’lsemporten a la sala d’elaboració, a la mateixa finca. Un copaquí desoperculen els quadres i els centrifuguen, de maneraque la mel cau cap al fons del dipòsit. Seguidament es filtra ies deixa reposar almenys una setmana –així s’acaben de sepa-rar les possibles restes de cera, que suren, i la mel– i seguida-ment s’envasa. En l’elaboració de la mel de Cal Fuster no hi ha

cap tractament tèrmic, la qual cosa garanteix que sigui melcrua. Pot ser que no sempre estigui en estat líquid, sinó quecristal·litzi, però això no ens ha d’espantar, perquè certificaque és totalment natural i conserva totes les propietats.

Per assegurar que la mel que recullen és d’un tipus o d’unaltre es fa la recol·lecció just després de la florida de lesplantes desitjades. En el cas de la mel de castanyer, la reco-llida seria al mes de juny, en canvi, de romaní pràcticamentse’n podria obtenir tot l’any, perquè, com diuen els page-sos, «de flors de romaní i noies per casar, tot l’any n’hi ha».A la finca també es cultiva safrà en una feixa situada al cos-tat de la masia. Aquest cultiu és molt laboriós, ja que la flo-ració es concentra en només tres setmanes d’octubre i calestar al cas per recollir-ne les flors en l’estat òptim. A CalFuster també fan tallers de construcció d’arnes i d’espelmesamb la cera. I tenen ganes d’organitzar estades a la masiaper poder viure de prop l’apicultura. Els seus productes elspodeu trobar en fires i mercats artesanals de la zona i almercat del dimarts de la Font dels Capellans.

ABibiana Bataller amb dos tipus d’arnes i una centrífuga

Productor: Cal Fuster. Productes: mel natural i derivats i safrà.Adreça: Cal Fuster. Castelladral. Telèfon: 636044080. Correuelectrònic: [email protected]. Pàgina web: melcalfus-ter.wix.com/melcalfuster.


Josep Fargas Fernández

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

a persistència en les ac -cions prové del teu pare?—Possiblement. El meupare havia estat al campde concentració deRibesaltes i a la presó deCervera. Tot i ser moltreticent a parlar de l’ex-

periència del camp de concentració, avegades deixava anar alguna cosa. Ellno havia fumat mai. Dins del camp, laCreu Roja repartia paquets de menjar itabac entre els presoners. El meu parecanviava tabac per aliments i estavarealment corprès que dins del camp hihagués gent que preferís fumar abansque menjar. A mi, que sóc exfumador,em retreia que no m’adonava de compot arribar a ser la dependència deltabac. Ara que sortosament ho he dei-xat, tot i que m’ha costat, recordo per-fectament les seves paraules.

—Com va ser el teu servei militar?—Era l’any 1975 i a mesura que s’anavaposant malalt Franco i s’incrementava laincertesa sobre el futur, vaig anar dei-xant la quadra dels cavalls per retornar ales oficines de la companyia, vaig poderser pernocta i tenir permís de cap de set-mana, a canvi que cada dia expliqués al’oficial (que volia tenir una versió dife-rent a la militar) el que deia la BBC en laseva versió radiofònica castellana de nit.Quan Franco va morir, estàvem a lacaserna, corpresos, el coronel va fer for-mar la tropa al pati, on va fer una petitaarenga i ens va dir que traguéssim lesràdios de les taquilles, que ja sabia queles hi teníem. Va fer comprar tots els dia-ris del quiosc del davant i ens els varepartir. Va ser molt diferent de l’actitudd’altres comandaments de l’estat.

Activitat cívica—Quina va ser la teva activitat cívica aBarcelona els anys posteriors?—A més de treballar en qüestions sindi-cals discretes i sense cotitzar, tambévaig treballar en activitats cíviques ambpersonatges com Lluís M. Sunyer Vilar,que proporcionava instruments a gentde comarca, com ara pel·lícules clan-destines de Portabella amb un marcatesperit democràtic, que s’aprofitavenper fer sessions privades amb conferen-ciants, per exemple durant la Festa de laLlum. Havíem organitzat també confe-rències públiques de militants polítics isindicals. També recollia informacionsque passaven a les comarques i les feiaarribar a Barcelona, sobretot en el temade les detencions. Sunyer estava finan-çat per una pluralitat de polítics. Tambévaig col·laborar amb ell en una tancadad’intel·lectuals que es va fer a Mont -serrat, que em va permetre conèixerdibuixants com Perich, a qui vaig convi-dar a sumar-se al tancament. El recordoperfectament a casa seva al carrerd’Urgell, amb l’ampolla de whisky alcostat de la taula de dibuix. Pel mateixmotiu vaig visitar Salvador Espriu a lacasa d’Arenys.

—A Manresa, feia una feina semblantla Comissió per la Promoció Política?—Sí, a l’entorn de Josep Camprubí, ontambé hi havia polítics com JordiMarsal. És cert que cap al final del grupse’n va dir Comissió per la PromocióPolítica, però recordo perfectamentque al començament aquest grup no vatenir nom i es va fer expressament, per-què la millor manera perquè la policiano pogués perseguir-nos era no tenirnom. Crec que va ser ja en l’època de laTransició quan se li va donar el nom deCPP i es va presentar públicament.

—Havies format part de l’Assembleade Catalunya?—Sí. Vaig tenir la sort d’escapar-mesempre de les detencions, per un sisèsentit que em feia veure els serveis devigilància que hi havia muntats. Aixòem va permetre salvar més d’un de serdetingut, com el que va ser consellerde Cultura, Joaquim Ferrer. Una altravegada vaig fer girar cua un grup degent a Sabadell perquè la cosa pinta-va malament.

—Per què hi ha gent que vol oblidarexpressament alguns fets?

Doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra, ha elaborat coma tècnic l’informe del Consell Assessor de la Transició Nacionalsobre la Seguretat Social catalana. Especialista en Dret del Treballi de la Seguretat Social, des del 2003 n’és professor titular a laUniversitat Pompeu Fabra, de la qual va ser secretari general del2009 al 2013 i en va rebre la medalla per les feines de gestió. Haparticipat en nombrosos projectes d’investigació, congressosinternacionals i conferències, i és membre del grup d’investiga-ció de la Universitat Carlos III i del grup d’investigació de la UPF.

l’ent

revi

sta

L


—Jo mateix. És clar. L’única manera desobreviure és fer net de records que novols perquè són desagradables. Elsrecords tenen un doble valor: són l’ali-ment espiritual per a les èpoques difí-cils i el temps ja tendeix a curar lescoses més desagradables. Jo ho faigexpressament perquè no m’aclaparinalguns records. Dels errors, m’interessatreure’n la lliçó, però no els detalls. Estàbé la curiositat de veure com ens hemequivocat moltes vegades, però novull fer l’esforç de recordar. L’anècdotaés fàcil i confortable de recordar, elsdetalls no. He passat diverses vegadesper Comissaria i no vull recordar el queha passat. Passat i prou!

—Per què?—Perquè quan les passes malament,et retorna. Et volen incrustar la por per-què duri molt de temps. Per tant, elsrecords dolents, fora! Aquest pensa-ment lliga amb l’actitud del meu pare,de qui vaig aprendre que els malsrecords s’han de deixar de banda itenir presents els bons, que són els quet’ajuden a tirar endavant.

Avui—Com es forma el diari Avui?—Vaig ser del nucli dels iniciadors. Esva fer amb un sistema financer que esdeia comptes de participació, que erauna figura oblidada del Dret Civil, res-catada pel notari Puig Salellas, quen’era un profund coneixedor. Cadascúens vam quedar un talonari per dema-nar diners i finançar el nou projecte.No eren accions, sinó participacions enels beneficis. Tenia l’encàrrec de passarel talonari a un cap de sèrie que des-prés era el representant a l’assemblea,Vaig anar a veure els metges catalanis-tes locals (Llussà, Llatjós, Selga...), queem van comprar una participació, peròno volien figurar com a caps de sèrie...Més endavant, em vaig despreocupardel tema i no vaig transformar el meucompte de participació en una acció.

—On eres aquell 23 d’abril de 1976?—A la porta del nou diari Avui ambJosep M. Cadena, que va subscriure coma director la publicació del nou diari i enva ser el primer sotsdirector, per tal d’a-nar a buscar els primers que sortien de larotativa, al carrer Roger de Llúria.Recordo molt bé l’editorial posat a pri-mera plana a la dreta, no pas com es faara, en un lloc molt destacat que crec

que portava el títol de 46 anys després ivaig fer el comentari: ben comptat!

Sindicalista—Com ha estat la teva activitat sindi-cal internacional?—De viatjar i conèixer la realitat de lesactivitats sindicals d’altres països, encontacte directe amb els protagonis-tes, tant a casa seva com en l’activitatsindical. T’expliquen i coneixes comfuncionen de veritat els sindicats ambgent diversa, de manera que aprensmolt. Bàsicament m’he mogut en l’àm-bit europeu, però vaig conèixer tambéels sindicats del Quebec i he tingutalgunes relacions més superficials ambpaïsos africans i americans a través decongressos i conferències.

—Hi ha diferències significatives entreels uns i els altres?—Les tradicions nacionals dels sindi-cats són absolutament diferents.Sorprèn per exemple el pes de la reli-gió a l’Holanda catòlica. He estat encongressos sindicals on es feia unamissa ecumènica i s’acabava amb unconcert modern. Veure la xarxa de mili-tància i la dedicació que tenen aBèlgica. La gent treballava molt perobra contractada i l’empresa només escrea per fer aquella obra i intenta fugirde responsabilitats. En aquestes cir-cumstàncies, si et van contractant perobra, quin sentit tenen les vacances?El dret laboral que atorga 30 dies, no técap utilitat. O se les agafen pel seucompte o no les gaudeixen perquèsempre es té la temptació de llogar-seamb una altra obra, sobretot en unaèpoca de vaques grasses. Així, la prohi-bició de treballar durant les vacances,que figura al dret laboral, esdevé fum.

—Quines alternatives proposen?—Els delegats de la construcció vancrear una fundació gestionada pelssindicats i empresaris. Pel que fa alsempresaris, els diners corresponents ales vacances els ingressen a la funda-ció. Així, el treballador es pot pagar lesvacances a través de la fundació, quedisposa d’una gran quantitat de ser-veis tant a la platja com a la muntanya,amb una àmplia xarxa de càmpings,cases de colònies... Amb els interessos,els sindicats poden gestionar unabona oferta de serveis, amb la sevaagència de viatges, però amb la ideaque els treballadors facin les vacances.

Seguretat Social—S’acabarà mai la Seguretat Social?—Ho dubto, ja que la va fundar ladreta per evitar la revolució. Hi ha unafinalitat micro, de cara a solucionar elproblema immediat per tal que noexploti la gent i assegurar la seva sub-sistència, seguint les consignes de lasocietat europea, que no vol que lagent es mori de gana al carrer, cosadiferent als EUA, on sí que ho accep-ten. I la finalitat macro, keneysiana,afirma que si la gent no té uns mínimsels botiguers no vendran. Quan hi hamolta gent que no té els recursos de lafeina o de pensions derivades d’havertreballat, s’han d’injectar diners per unaltre costat perquè la màquina conti-nuï funcionant.

—Per tant, és fals dir que s’acaben elsdiners de les pensions?—Fals, perquè la Seguretat Social ésuna funció d’estat, com la diplomàcia,l’exèrcit o la justícia. Tots els països deles societats europees tenen sistemesde seguretat social. No té sentit plante-jar la supervivència de cap funció del’estat, ni tan sols el balanç econòmicaïllat d’aquesta funció. És que algúvalora si és rendible la Casa Reial ambels ingressos que té i les despeses quegenera? O el Tribunal Constitucional oel Parlament? És que algú li demana aMargallo si els ingressos que genera ladiplomàcia estan equilibrats amb les


despeses de les sumptuoses cases alservei de la diplomàcia espanyola?Quin sentit té fer una bombolleta i ferresponsables els treballadors d’equili-brar ingressos i despeses del que gas-ten? Per què els treballadors? Per quèno els militars o els jutges o qualsevolaltra funció d’estat?

—El patrimoni està separat i laSeguretat Social ben repartida?—S’ha tendit a separar el patrimoni perdesconfiança en els polítics i el temorque s’ho gastin amb temptacionsdiverses. El patrimoni està separat perprincipis, però tot el que s’ingressa s’hade repartir amb un criteri de solidaritat.Així, ho reconeguem o no, és bàsica-ment una caritat en què els que treba-llen paguen els aturats, els que viuen ales vídues, etc. Aquest intercanvi entregeneracions, entre contingències i

situacions personals, té múltiples direc-cions. Per això, una part dels ingressoses fa amb impostos. No és només abase del repartiment de les cotitza-cions, sinó dels impostos especialmentafectats i que van amb una caixa sepa-rada. A més, una quarta part delsingressos de la Seguretat Social espa-nyola provenen dels impostos gene-rals. Així doncs, mentre l’estat sigui via-ble, la Seguretat Social ho serà. Unaaltra cosa és que se’ns vulgui dir queels governants actuals volen afeblir laSS, per liberalitzar-la i que la gent sesenti escanyada i vagi a buscar les pen-sions privades. En aquest sentit, és certque hi ha gent que està esperant que lasituació doni la volta, ja que es tractad’operacions que deixen un marge, lescampanyes publicitàries que generenels fons de pensions, accions acol·locar, etc. Essencialment, si l’estatés viable, la SS també.

—Com pot repercutir l’envelliment dela població?—Hi ha diversos paràmetres, a més del’envelliment, l’esperança de vida a par-tir dels 60 anys, ja que la sanitat és carai aleshores ens preguntem: quan detemps viurà sana i malalta una persona?No és tan important l’edat com l’activi-tat. Si tots fóssim joves i estiguéssim a

l’atur no ens en sortiríem. Si l’ocupaciófemenina que encara està per sota de lamitjana europea i l’ocupació juvenilmilloressin canviaria radicalment el pan-orama. Així doncs, l’edat afavoreix l’ocu-pació, que és l’element clau perquègenera les cotitzacions i el pagamentd’impostos. Un altre paràmetre és laqualitat de les cotitzacions. Si pa-guempensions màximes i recollim cotitza-cions de salari mínim als joves que s’in-corporen al mercat de treball, perjudi-quem el sistema de règim general, queés l’únic que és viable. Si decidim viuremés anys, hem de destinar més diners ala dependència i a la sanitat.

Seguretat Social catalana—Qui t’encarrega el projecte sobre laSeguretat Social catalana?—En un moment en què m’havia aga-fat un any sabàtic, em va trucar Carles

Viver Pi-Sunyer, president del ConsellAssessor de la Transició Nacional, per-què com a tècnic elaborés un projected’informe sobre la Seguretat Socialcatalana. Que el govern del meu paísm’oferís que pugui opinar de com m’a-gradaria que fos la Seguretat Socialfutura va ser un luxe. M’hi vaig dedicarun trimestre sencer amb entusiasme.Em van retocar poques coses i en totestenien raó de fer-ho. Treballar ambCarles Viver va ser un plaer pel grau d’e-xigència de les coses ben fetes i el rigor.

—A quines conclusions arribes?—Si s’ha de fer la independència, queno em pertoca a mi dir-ho, sinó alParlament de Catalunya, la SeguretatSocial és necessària i és possible. Ésuna funció essencial que tenen tots elsestats, com la defensa, les relacionsexteriors o hisenda. No s’entén el fun-cionament econòmic d’un paísmodern sense Seguretat Social, onarreu hi ha una infraestructura munta-da. Per això, l’ONU té una de les sevesagències importants en l’OIT, en què laSeguretat Social hi té un paper desta-cat. Actualment, la SS beneficia 4milions de catalans (2 milions delsquals amb pensions de jubilació) cadaany, que són gairebé tants com lapoblació activa, però el nivell d’impac-

te és diferent. Hi ha gent que potcobrar una setmana de baixa, però laresta de l’any cotitza i és un aportadornet. No dic que els 4 milions visquin dela SS, sinó que en algun moment de lavida en depenen (baixes per malaltia,fills a càrrec, aturats..). Això li dóna latranscendència política que té. Moltespersones es poden refiar que tindranl’ajuda de l’estat en un moment deter-minat. A Catalunya hi ha actualment3.000 funcionaris de la SeguretatSocial per gestionar-la. Conclusions: Ésnecessària, és viable i és factible. I siens tallen el proveïment d’informació?Cap problema, ja que no hem d’inven-tar res, perquè tots els països ques’han independitzat l’han creada, si calamb l’ajuda d’una agència especialit-zada. I només ens hem de posar enlínia internacionalment. Les solucionstècniques hi són totes, cal triar l’estra-tègia i mantenir una continuïtat per-què bastir-lo costa molt.

—El teu informe planteja algunanovetat?—En l’estudi es parla que es podenincorporar les noves contingènciessocials, acceptat pel Consell Assessor.Pot protegir la necessitat social sobrel’habitatge, com a França. Hi ha con-sens i caldrà veure els límits de les pres-tacions. Cal prèviament una discussióal Parlament de Catalunya del cost i delsacrifici que pugui comportar.

—Referèndum o Declaració Unilaterald’Independència?—El referèndum s’ha de fer tard o d’ho-ra. Abans o després? La DUI és l’últimrecurs. Malgrat totes les amenaces, leshemeroteques demostren que la vigíliade tots els processos d’independènciaels principals països es preparen perobrir noves ambaixades. Moltes famí-lies s’han separat i la majoria ho fanamb tensió, però amablement. El nor-mal és discutir i separar-se, no donarcops de porta i abandonar. La DUI ésuna possibilitat que existeix i estàdamunt la taula. Ignorar-la és mentir. Siles coses van molt mal dades potsers’haurà d’utilitzar, però espero que no.

—Quan sorgeix la teva afició pelscastellers?—Sóc casteller dels Tirallongues desdel 1993 i els estic molt agraït. M’hanproporcionat una cura d’humilitat queva molt bé perquè sempre descobrei-

«La Seguretat Social catalana és necessària i és possi-

ble. És una funció essencial que tenen tots els estats»


el perfil

osep Fargas Fernández neix a la Clínica SantJosep de Manresa el 3 de maig de 1953. És elsegon de sis germans. Els pares provenen deBarcelona, amb antecedents a Porrera iCastellterçol. Santiago, el pare, va treballar a la

indústria tèxtil de Barcelona i va tenir responsabilitats degestió a la Fàbrica Nova, tot i ser autodidacte. La mare,Montserrat, ha estat infermera i quan es va casar, mes-tressa de casa. S’instal·len primer al carrer de Bertrand iSerra i després al Bisbe Comas. Va a la guarderia de CasaCaritat, d’on passa al col·legi dels Infants «on hi haviaseparació entre nois i noies i recordo haver estat castigatde cara a la paret, agenollat amb els braços en creu, a laclasse de les noies», i després a La Salle, on fa el batxille-rat elemental fins als 14 anys. Es posa a treballar com aajudant del doctor Josep M. Tuneu Molist al carrer de laCanal i prossegueix els estudis nocturns al Lluís dePeguera. Després estudia Ciències Socials (un entremigentre Sociologia i Ciència Política) a l’ICESB (InstitutCatòlic d’Estudis Socials de Barcelona) al carrerRivadeneyra. Depenia de l’Església, amb un professoratde luxe, format per gent que havien estat expulsats de laUniversitat, com Bricall, Colell o Botella. «No els vaig aca-bar, en suspendre una assignatura, la que feia el catedrà-tic González Casanova, de Constitucional». Més enda-vant, «vaig conèixer la seva esposa, Rosa Virós, que va serrectora de la Pompeu Fabra, a qui vaig comentar el meuenuig i em va titllar de cap verd». Després va passar a tre-ballar a Lutesor, dedicada a l’injectat de plàstics i al capd’un any entra als serveis centrals de carteres i d’infor-màtica del Banc Mercantil, al carrer Carrió.

Als vint anys es casa amb Montserrat Torra, especialistaen didàctica de les matemàtiques, amb qui tenen un fill:Berenguer. Als 21, fa el servei militar a Cavalleria deBarcelona. Com que era carpeta (tenia antecedents), vapassar d’oficines a quadres per netejar cavalls. En acabar,fa diferents feines a Barcelona tant per la permanent sin-dical del SOC (Solidaritat d’Obrers de Catalunya), sobretoten l’àmbit internacional, com diverses activitats cíviquesfinançades per polítics de corrents democràtics. Despréstreballa per a institucions financeres, un parell de caixesd’estalvi, i abans dels 40 anys comença els estudis de Dreta la Universitat Autònoma, on es llicencia el 1990. El dar-rer any demana una beca de Col·laboració al el departa-ment de Dret Laboral. Li deneguen, però ho recorre alContenciós Administratiu, que li dóna la raó al cap de tresanys. Es queda definitivament al departament amb una

beca del Ministeri. Fa la tesi doctoral sobre pensions nocontributives el 2001 i comença l’especialització enSeguretat Social, de la mà de Manuel Ramon AlarcónCaracuel, a qui dedica la darrera de les seves publicacions,en homenatge a l’última conferència del catedràtic sevillàfeta a la Pompeu Fabra abans de morir.

Recentment ha elaborat com a tècnic l’informe del ConsellAssessor de la Transició Nacional sobre la Seguretat Socialcatalana. Especialista en Dret del Treball i de la SeguretatSocial, des del 2003 és professor titular de la UniversitatPompeu Fabra en l’àrea de Dret i de la Seguretat Social. Haparticipat en diversos projectes d’investigació finançatsper la Comissió Interministerial de Ciència i Tecnologia o elMEC. El 2006 va publicar un manual d’introducció a ladocència publicat per la UPF i el mateix any El professoratdavant el nou mètode d’ensenyament, referit a Bolonya. Haparticipat en congressos internacionals i ha donat confe-rències sobre la Seguretat Social, des del 1990; de dretlaboral des del 1993, prestacions contributives des del1996, el règim especial dels funcionaris públics des del2002 o la prestació social a Espanya des del 2004, any enquè va llegir la lliçó magistral, Benvinguts als conflictes, ben-vinguts al progrés, en l’acte de graduació a la UPF el 2004.Col·laborador en obres d’Esade, de l’institut universitari dela SS, Juan Luis Vives, AQU (Agència per a la Qualitat delSistema Universitari de Catalunya) Termcat, és soci funda-dor de l’Associació Catalana de Iuslaboralistes, membredel grup d’investigació de la Universitat Carlos III deMadrid i del grup d’investigació de la UPF. El 2013 va rebrela medalla de la UPF per les seves tasques de gestió, ja queen va ser secretari general del 2009 al 2013, però tambémembre del consell de govern, vicerector, coordinador,subdirector, cap d’estudis i director de l’EscolaUniversitària de Relacions Laborals.

J

xes que hi ha algú que és més alt, mésfort i més expert que fa que t’amorrisdins les pròpies limitacions. Que de tanten tant hi hagi algú que ens col·loquidavant de les pròpies limitacions és bo.També valoro molt la diversitat que hi

ha dins la colla, de totes les professions.És molt sa perquè eixampla la visió il’escala de valors. M’agrada molt el con-tacte humà i l’esforç conjunt per treba-llar per una cosa en què t’autoimposesuna dificultat que vols superar. En

aquest sentit s’assembla molt a l’excur-sionisme. És molt intergeneracional,des dels cinc anys fins als jubilats, ambdiversitat de gent, però arrelada a larealitat. Valoro molt el bany de realismeque suposa l’activitat castellera.


patrimoni ciutadàLluís Virós. Foto: Francesc Rubí

Abril 2016

La Maquinària Industrial

l 1961, s’inaugurava la nova seu de LaMaquinària Industrial SA, una empresaambiciosa que fabricava sobretot màquinesde filar. És el millor exemple al nucli urbà deracionalisme industrial de postguerra, jun-tament amb la factoria de Lemmerz, de

grans dimensions i fet amb un llenguatge auster imodern. Avui dia s’ha convertit en un edifici de serveis id’habitatges. Està formada per dos cossos ben diferen-ciats: al sud, la fàbrica de pisos destinada al muntatge i ales oficines, que estaven al capdamunt, que forma unxamfrà entre els carrers de Pompeu Fabra i del CardenalLluch; al costat nord, hi ha la nau de mecanitzat, origi-nalment d’un sola planta amb coberta de dent de serra ique avui s’ha convertit en un pàrquing.

La nau de muntatge presenta dues façanes planes enles quals predomina el vidre. A la façana destaca elcoronament, amb una potent cornisa de formigó quesubratlla l’horitzontalitat de l’immoble. Les gransvidrieres estan separades per un ritme de pilastresaplacades amb calcita de Sant Vicenç. L’estructura és

de formigó, amb alinea-cions de columnes als cos-tats i al mig, tant a la plan-ta baixa com al primer pis.En el darrer nivell no hi hacolumnes, l’espai és diàfani la coberta es recolza engrans encavallades deciment preformat quereposen sobre les colum-nes laterals. L’estructura ésmolt robusta i estava pen-sada per suportar el treballde grues per a grans pesos.La rehabilitació actual haaprofitat els nivells pre-existents i n’ha afegit dosde nous, un per a cada pis.La nau annexa al darrerede la fàbrica és força

extensa i té portes per a vehicles al carrer del CardenalLluch i a l’Era de l’Esquerra. No té una planta regularperquè s’adapta al terreny i s’encaixa a la resta de lafàbrica per mitjà d’una escala comuna. L’estructuratambé és de formigó, preparada per suportar granspesos. Les finestres de la coberta s’aguanten per mitjàd’un enginyós sistema de bigues de ferro amb enrigi-dors creuats que estan dissimulats entre dues capes devidre, que permet una perfecta il·luminació zenital. Alsdos extrems d’aquesta nau s’aixequen edificis de trespisos amb façana al carrer.

Des dels anys 40 la Maquinaria Industrial SA era filiald’una de les més importants metal·lúrgies espanyoles,La Maquinista Terrestre y Marítima SA, amb seu aBarcelona, que a partir dels setanta es va convertir enempresa pública per mitjà de l’Institut Nacionald’Indústria. Va tancar el 1987 amb la privatització de laMTM. L’edifici s’ha incorporat al catàleg de Manresa pelvalor estètic i estilístic, ja que el segon racionalismeindustrial és poc present a la ciutat, i per les possibili-tats de reutilització.

patrimoni ciutadà

E


Clam 2016, un reclam a la llibertat

Pere Font

ls organitzadors del festivalconfien revalidar la compli-citat dels seus seguidorstornant a reunir dos aspec-tes que són l’essència d’a-quest certamen: el cinemacompromès i de qualitat i

la reflexió sobre les problemàtiquessocials. Serafí Vallecillos, director del fes-tival, sosté que «el cinema és un art, peròtambé un mitjà de comunicació moltpotent de transmissió de valors». Ambaquesta afirmació, Vallecillos resumeixl’esperit de la mostra: una filosofia i unsconceptes al voltant dels quals gira unaprogramació que va molt més enllà deles projeccions dels curts, dels llargme-tratges i de la pantalla oberta. L’objectiu,per dir-ho en paraules del director, és«crear comunitat». Per això cada anyprocuren convidar directors de cinemacompromesos, que comparteixen laseva experiència i les seves inquietudsamb el públic. També hi haurà concertsde petit format, exposicions, taulesrodones i presentació de llibres.

LibertéAmb l’eix temàtic de la llibertat, i desprésd’haver abordat ja la fraternitat i la igual-tat, es completa un cicle de tres anysdedicats al lema de la revolució francesa.Val a dir que aquesta línia temà tica nocondiciona la selecció dels films que esprojectaran al festival, sinó que serveixde fil conductor per a tots els actessocials i culturals que s’organitzen.

Entre altres pel·lícules programades, caldestacar Demain, dirigida el 2015 perCyril Dion i Mélanie Laurent. Aquestdocumental, on es parla de l’agricultu-ra, l’economia, l’energia, la democràcia il’educació, amb una visió vitalista i posi-tiva, va rebre el premi Cèsar (l’Oscar

francès) al millor documental de l’any.

També s’hi podrà veure la pel·lículadanesa Under sandet, dirigida per Mar -tin Zandvliet. En aquest film, dur i puny-ent, s’explica la història poc conegudad’un grup de soldats alemanys que,després de ser capturats en acabar la IIGuerra Mundial, són obligats a retirarles mines sembrades pels nazis al llargde la costa occidental de Dina marca.D’Islàndia ens arribarà una pel·lícula deDagur Kária, Fúsi, entorn d’un personat-ge solitari i inadaptat, que pateix desobrepès, mai no ha tingut xicota i viuamb la mare, de qui té cura. Narradaamb delicadesa i sensibilitat, és d’aque-lles històries que deixen un regust ines-borrable i gratificant en l’espectador.

I encara dues pel·lícules franceses,Merci patron! i Fatima. La primera haobtingut un gran èxit a França i seràestrena absoluta a l’estat. Es tracta d’undocumental, rodat amb una pressu-post escàs, on s’explica la situaciód’una família en atur i a punt de perdrela casa, per culpa de la deslocalitzacióde l’empresa, pertanyent a l’home mésric del país. A Fàtima, la protagonistarepresenta una musulmana immigrant,amb seriosos problemes de comunica-ció amb la gent (no parla francès) i ambles seves pròpies filles, adolescents.

Es podran veure dins la secció PantallaOberta, en què s’exhibeixen pel·lículespoc conegudes pel gran públic o d’es-trena, que mostren una preocupació

social i una alta sensibilitat i qualitatcinematogràfiques. En aquesta matei-xa línia, i amb la intenció d’obrir el fes-tival als espectadors més jovenets, elClam proposa una sessió familiar.Enguany es projectarà El secreto deAmila, de Gorka Vázquez, un film d’a-nimació sobre una nena que pateix lamalaltia dels ossos de vidre.

Un festival consolidatDesprés de tretze edicions es pot benafirmar que s’ha consolidat com un delsfestivals més importants de Catalunya,sobretot per la singularitat temàtica,

El 13è Festival Internacional de Cinema Solidari de Navarcles secelebrarà del 28 d’abril al 8 de maig a l’auditori Agustí Soler iMas i al Centre Cultural la Creueta, de Navarcles.

fila

cultu

ral

Il·lustració: Anna Crespo.

E


que se centra en el cinema social i lareivindicació dels drets humans. Duesdades avalen aquesta afirmació: l’allaude curts inscrits a concurs i el creixentnombre d’espectadors, que l’any passatva acostar-se als dos milers, amb puntesd’assistència de 200 espectadors.

L’interès creixent que desperta el festival entre els realitzadors es fa palès en elfet que s’han rebut, entre reportatges ipel·lícules de ficció, un total de 252obres que opten a participar en laSecció Oficial a concurs. En total hi par-ticiparan 168 curtmetratges i 84 llarg-metratges, procedents de 65 països delscinc continents. Els països amb mésrepresentació seran: Espanya (61 obres),Estats Units (20 obres), Itàlia (13 obres) iBrasil (11 obres). Per tercer any consecu-tiu, les inscripcions s’han gestionatmajoritàriament a través de quatre pla-taformes online: Festhome, Upto fest,Clickforfestivals i Filmfreeway, circum-stància que ha afavorit la participació.

D’entre totes les propostes presenta-des, l’organització ha seleccionat 34cintes, signades per autors majoritària-ment independents, que seran projec-tades en el marc de la secció oficial.

Homenatges Cada any es fa el reconeixement explí-cit a l’obra d’un director de renom. Se’lconvida al festival, es projecta una deles seves produccions i aquest partici-pa en un col·loqui amb el públic. Enedicions anteriors s’ha pogut gaudir

de la presència de directors tan desta-cats com Cecilia Bartolomé, José LuisCuerda, Basilio Martín Patino, MonchoArmendáriz o Patricio Guzmán.

Val a dir, però, que a part del personatgeescollit, tots els directors de les obresprojectades al Clam poden oferir aquestcontacte amb el públic i, de fet, sónmolts els que acaben participant en lestrobades que es fan després de les pro-jeccions i on es posen de manifest lesmotivacions, les intencionalitats i elspunts de vista dels autors, i es pot apro-fundir en les temàtiques que aborden.Aquests col·loquis, que abans tenien lloca la mateixa sala, es fan ara en un espaicontigu que permet un contacte moltmés directe i proper entre el públic i eldirector. En aquesta edició, els directorshomenatjats seran Josefina Molina, dequi es projectarà la pel·lícula Esquilache,i Manuel Gutiérrez Aragón, del qual espodrà veure Demonios en el jardín.

ComplicitatsUna altra manera de potenciar i ampliaraquesta xarxa que creix al voltant delClam és servir-se d’aliances amb entitatsinstitucions amb qui poder establir

acords que resultin beneficiosos per aambdues parts. Així doncs, el Clamcompta amb la col·laboració d’El Galli -ner, el Kursaal, la biblioteca de Navar cles,la FUB, la UVic-UCC, la Unió de Botiguersi Comer ciants de Navarcles (UBIC)..., quecontribueixen a difondre el festival entreels seus respectius col·lectius.

D’altra banda, cada vegada són mésels centres escolars, bé siguin de pri-mària o de secundària, que assisteixena projeccions específicament progra-mades per a ells i que comporten larealització de treballs complementarisa les aules. Segons Vallecillos, es tractad’una experiència molt positiva i moltgratificant, tant per als organitzadorscom per als centres, que hi troben unrecurs interessant i motivador.

Premi CasaldàligaEl bisbe Casaldàliga va apadrinar desdel primer moment aquest premihonorífic que vol reconèixer la tasca,generalment anònima i ingent, de per-sones que es lliuren desinteressada-ment al servei dels altres, lluitant pelsseus drets i necessitats primordials. Estracta d’un premi d’abast internacionalque compta amb el suport de Justícia iPau, Intermon Oxfam, AmnistiaInterna cional i Asocia ción Araguaia.Totes aquestes entitats conformen eljurat que el dia primer de maig hauràde lliurar el premi Casaldà liga 2016. Unguardó que, fins ara, ha estat concedita persones com Pascual Maragall, JoséSaramago i Pérez Esquivel.

Val la pena no deixar-se perdre aquestanova edició d’un festival que, any rereany, esdevé més interessant, enriquidori de qualitat. I, a més, el tenim a tocar.

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

L’equip de Clam 2016 en plena reunió preparatòria del festival.


propostesMÚSICA Marc Vilanova

Un abril farcit de grans propostes

quest mes d’abril arriba a Manresa unamarea de propostes musicals de gran quali-tat que farà les delícies de tots els públics.Començarem amb l’esperadíssima visitad’Adrià Puntí al teatre Kursaal. El geni de Salt

vindrà a Manresa a presentar el seu últim disc, La claude girar el taller, acompanyat de la Rauten Blues Band(divendres, 29 d’abril, 21 h). Canviant d’espai, la SalaStroika ens ofereix un ventall de propostes molt desta-cables. En primer lloc, la tornada de The Other Side,probablement la millor banda tribut estatal de PinkFloyd. Els menorquins arriben amb un nou repertoriseleccionat per fer les delícies dels antics i nous fans dela banda britànica de rock progressiu (dissabte, 9 d’a-bril, 21:30 h). I per acabar els amants del rock combatiutenen una cita obligada, també a la Sala Stroika, amb lavisita de KOP, que presenta el seu nou llarga duradaRadikal (divendres, 22 d’abril, 21 h).

CINEMA Gerard Quinto

Odissea mortal a l’infernuschwitz, 1944. Saul Auslander és un preso-ner hongarès que forma part dels anome-nats Sonderkommando, encarregats de por-tar al crematori els cadàvers gasejats i denetejar les cambres de gas. Entre els cossos

sense vida, li sembla reconèixer el del seu fill i decideixfer el possible perquè tingui un enterrament digne. Eldebutant László Nemes (forjat com a ajudant de direc-ció en un parell d’obres del mestre Béla Tarr) ens faviure l’odissea moral d’aquest personatge (extraordinà-riament interpretat per l’omnipresent Géza Röhrig)amb la càmera enganxada a ell, en una experiència pro-pera a la realitat virtual que no té res a veure amb capdels molts films rodats fins ara sobre els camps de con-centració nazis. Un viatge infernal que busca un brid’humanitat en l’entorn més inhumà possible i que ésl’obra mestra més rotunda de la temporada, guardona-da a Canes amb el Gran Premi del Jurat i el FIPRESCI iamb l’Oscar i el Globus d’Or a la millor pel·lícula de parlano anglesa, entremolts d’altres accès-sits internacionals.El hijo de Saúl es pro-jectarà el dia 24 d’a-bril a les 18.30 horesa l’auditori de laPlana de l’Om.

TEATRE Joan Morros

Un retrat divertit de participació ciutadana

i heu format part d’alguna entitat veïnal, o heuparticipat en alguna assemblea de treballadorso d’estudiants, o d’un claustre de mestres oprofessors, o de l’AMPA dels vostres fills us sen-tireu identificats amb aquest muntatge que es

presenta a l’escenari del Kursaal, el dissabte 30 d’abril.Segur que els protagonistes us seran molt familiars:comissions, subcomissions, treball en xarxa, comitès,esmenes, ordres del dia, consens… Els actors d’aquestaexperiència teatral ens retraten a tots amb un espectaclefresc, dinàmic i ple d’humor, que qüestiona el conceptede participació i representació democràtica amb unmuntatge que recrea a temps real una assemblea on esposaran de manifest rols i situacions tan reals com diver-tides. La gent és unaobra en clau decomèdia que fapensar sobre el fun-cionament del sis-tema assembleari.L’aforament és limi-tat. No us el perdeu!

ART Maria Camp

Massegú, de Pobes i art ‘pobre’

er aquest abril us volem recomanar tres exposi-cions. La primera és Josep M Massegú. Reflexos,transparències..., que es podrà visitar fins el dia17 al Centre Cultural del Casino. Massegú ensofereix una selecció d’obres, majoritàriament

bodegons, amb un denominador comú: el tractamentdel vidre. Un element que l’atrau per la capacitat dereflectir i transparentar la realitat. I acompanya aquestespeces amb petits estudis de natura vegetal i insectes. Lasegona la trobareu a la llibreria Papasseit i es tracta deNaturalesa morta, artificial i procés invers, un treball perso-nal amb obres de gran format, amb les quals Eduard dePobes explora els formats clàssics de la pintura. La terce-ra exposició és Art Povera, que es podrà veure al CercleArtístic de Manresa fins al dia 29. Una exposició col·lecti-va que recupera l’art pobre que es va iniciar a Itàlia ladècada de 1960 i en la qual els creadors utilitzen materialsconsiderats pobres, o de rebuig. Hi participen Rosa Barbé,Joan Carrió, Neus Casasayas, Alba Comas, MontForradellas, Mabel Nieto, Josep M Rigat i Eva Soto.

A

A P

S


espai d’artJaume Casacuberta

«Dissabte de Mercat a la plaça Major de Manresa» (aquarel·la)


fa 25 anysSet candidats aspiraven a l’alcaldia

més de publicar una Guia de vot amb els pro-grames electorals, els set alcaldables de 1991eren entrevistats a fons a la revista, en el repor-tatge central elaborat per Joan Piqué i DavidTorres. Els protagonistes eren Juli Sanclimens

(CiU), Jordi Marsal (PSC), Ignasi Perramon (ENM), JosepBalet (PP), Josep Ramon Mora (IC), Toni Casserres (CUP) iJoan Planas (PCC). Els tres darrers partits eren fora del’Ajuntament en la legislatura anterior.

El Club Stick Un reportatge del mes es dedicava a la situació del ClubStick Port del Comte Manresa, que tenia un equip d’ho-quei a la categoria 1a Nacional. Al marge d’això, el GrupStick SL gestionava la publicitat del club i altres activi-tats que no tenien res a veure, alhora que es barrejavala gestió amb la de Cadena 13, mentre n’era directorJoan Anton Solano, també president del club i de lacooperativa de neteja Servitres. La revista es feia ressòde la manera molt personal de dur el club per part deSolano i de les acusacions de connivència amb el

govern municipal de CiU, del qual havia estat portaveuen la legislatura anterior.

L’Alberg funcionava a mig gasMig any després d’haver-se inaugurat l’Alberg delCarme, només hi havien passat 575 persones, 315 deles quals corresponien a tres corals que hi havien dor-mit una nit. En el reportatge, Albert Solé entrevistaval’arquitecte responsable de la remodelació, TonBaraut; Domènec Selvas, director del CAE; Elena Virgili,directora de l’equipament, i el regidor de Joventut,Jordi Rodó, que explicava que el projecte global deCentre Juvenil del Carme preveia tot un reguitzell deserveis i espais per als joves, a més de l’alberg, que s’e-dificaria en l’altra nau del claustre, fent escaire. Però nohi havia terminis fixats.

Mossèn Gasol, Creu de Sant JordiEl dia 2 d’abril, el president Pujol lliu-rava la Creu de Sant Jordi, entre d’al-tres personalitats, a l’exarxiver i cro-nista de la ciutat Josep M. Gasol. Eldia 5, el Tribunal Suprem feia públical’anul·lació de la sentència del’Audiència Nacional, que condemna-va Canet i Datzira, i el dia 8 el ple de laCambra de Comerç i Indústria elegiaFrancesc Santasusana com a nou pre-sident. Finalment, el 14 d’abril, alpavelló de La Laguna, el TDK aconse-guia la permanència a la lliga ACB debàsquet, en guanyar el Cajacanarias(61-62), en el darrer partit del play off.

Unes noves eleccions municipals eren atocar, però a Manresa no es preveien canvisespectaculars. Segons l’oposició, la ciutatestava perdent el tren, perquè no acabavade tenir ni els serveis ni el protagonisme queli pertocava, però el govern de CiU, encapça-lat per Juli Sanclimens, es mostrava satisfetde l’acció feta durant els darrers quatre anys.

A

Sis dels alcaldables en les eleccions municipals de 1991.


crònica social

l diumenge 3 d’abril de 1949 Manresa va home-natjar el mestre Josep Albagés i Ventura, cone-gut popularment com a mestre Albagés, que esjubilava aquell any, però ja en feia uns quantsque no exercia a la ciutat. Nascut el 1877 a

Vimbodí (Conca de Barberà), havia estat destinat a Man re -sa el 1915 per fer classes a l’escola pública de primària, quellavors estava situada a l’antic convent de Sant Domènec,però que a partir de 1931 es va traslladar a l’ala esquerra del’Institut de Segona Ensenyança (l’actual Lluís de Peguera).

Albagés, que era políticament proper a la Lliga, va dur aManresa els mètodes pedagògics més avançats. La sevadocència es basava en l’entorn immediat dels alumnes:temes d’actualitat, visites didàctiques, sortides d’esplai...També va ser l’introductor de l’ensenyament deGeografia i Història i, en temps de la República, de la gra-màtica catalana. Va marxar de la ciutat el 1934 per anar adirigir una escola del Patronat de Cultura de Barcelona.L’empremta d’Albagés en la vida manresana, però, vaanar més enllà de l’exercida en tots aquells que havien

passat per les seves aules. Entre d’altres, va ser fundadorde l’entitat esperantista local i president del CentreExcursionista de la Comarca de Bages. Els qui el vanconèixer el recordaven amb afecte com un home enèr-gic, rialler i de tracte càlid. És per això que, quan es vajubilar, tot i que ja feia 15 anys que havia deixatManresa, la ciutat es va bolcar en el seu homenatge. Lajornada va començar amb una missa solemne al mones-tir de Montserrat i va tenir com a acte central una recep-ció al saló d’actes de l’Institut de Segona Ensenyança,ple de gom a gom d’exalumnes i de figures de l’àmbitcultural i polític comarcal. El mestre va rebre amb emo-ció les paraules d’elogi que li van dedicar, juntamentamb l’obsequi d’un àlbum de signatures.

A la fotografia, podem veure les personalitats que vanprotagonitzar l’acte. El primer començant per l’esquer-ra és Valentí Masachs, geòleg i catedràtic de l’Institut; alseu costat hi ha el mateix Josep Albagés. I al centre, justa sota del retrat del general Franco, hi figura Joan Palat,que era tinent d’alcalde i delegat municipal de Cultura.

Mireia Vila

Homenatge al mestre Albagés (1949)

EFotografia: Arxiu Comarcal del Bages.


fanal de cua

Matar De Gaulleoan Daniel Bezsonoff va rebre al febrer el PremiAmat-Piniella amb la novel·la Matar De Gaulle(Empúries, 2014). Bezsonoff és un dels escriptorsnord-catalans més prolífics. Ha publicat novel·lesambientades entre Algèria, la Catalunya Nord o els

escenaris de les dues guerres mundials, com La guerra delsCornuts (2004), Les amnèsies de Déu (2005) o Els taxistes deltsar (2007); ha conreat la reflexió autobiogràfica, en obrescom Una educació francesa (2009) o Un país de butxaca(2010); i és autor de la Guia sentimental de Perpinyà (2015)i d’un important Diccionari occità provençal – català (2015).

Matar De Gaulle reconstrueix, amb un pols narratiu enve-jable, l’origen, el rerefons social i els prepa-ratius de l’atemptat fallit que un grup d’acti-vistes francesos va perpetrar, el 1962, contrael general Charles De Gaulle, un home quesuscitava «odis i admiracions extrems» enun temps en què «els cotxes tenien noms depeixos i d’ocells», l’any que a la ràdio no dei-xava de sonar una cançó de Jean Sablon,Syracuse. Bezsonoff fa un retrat, físic i socio-lògic, de l’Algèria francesa dels últims tempsa partir, sobretot, de la família del coman-dant Vidal, un militar d’origen català queparla francès als seus fills. Parla del dramadels pied-noirs i, concretament, dels nord-catalans, atrapats entre dues –o tres pàtries.En fa un sincer homenatge i relata els fetsamb una contenció admirable, sense esca-rafalls literaris, amb una naturalitat plena de contrastosbrillants, que unes vegades ratlla la sornegueria i altres lasubtilesa. Repassa la lluita terrorista dels dos bàndols (elsindependentistes de l’FNL i els militants de l’OAS) i, sem-pre amb una bona dosi d’ironia, ens acosta a uns perso-natges que, sovint, són uns desarrelats. Bezsonoffdemostra, a banda d’un amor incondicional per la filolo-gia (que aquí es fa palès en les referències a l’occità o al’afrikaans, així com en el degoteig de dialectalismes ros-sellonesos), una gran capacitat per construir personatgesmemorables, excèntrics i entranyables, amb unespoques pinzellades narratives. Un dels més interessants(i que mereixeria una novel·la pròpia) és l’oncle Anatole,un dandi amb ànima de filòleg, que s’involucra en lacèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle.

JExercici de repàs

er una qüestió que no fa al cas, he tornat atenir a les mans, després d’una pila d’anys,un manual excel·lent, modèlic. Es tracta delCatalan Literature d’Arthur Terry, en la tra-ducció castellana d’Albert Hauf, publicada

per Ariel el 1977, amb un afegit d’introducció a la llen-gua a càrrec de Joaquim Rafel i un ric apèndix biblio-gràfic per ell mateix i Enric Sullà. Que jo sàpiga, no haestat mai traduït al català, i és una llàstima.

És prou sabut, o hauria de ser-ho, que Arthur Terry,anglès, professor universitari en el seu país, va ser envida, i continua essent gràcies als seus escrits, un dels

estudiosos que ha aprofundit i enri-quit més el coneixement d’algunsdels nostres grans poetes. El seu llibreLa poesia de Joan Maragall continuaessent una joia impagable. I el mateixpodem dir sobre els seus treballs apropòsit de Carles Riba, SalvadorEspriu, J.V. Foix, Gabriel Ferrater, JoanBrossa, Pere Gimferrer... També va tra-duir a l’anglès una antologia d’AusiàsMarch. Repasso el llibre esmentat alprincipi i em deixo sorprendre peraltres coses que ara mateix no hi cer-cava i em vénen ganes de tornar a lle-gir-lo de cap a cap.

Recordo que l’original anglès va publi-car-se a Gran Bretanya el 1972, és a dir, tres anys abansde la mort del Merma. I és tenint-ho ben present –aixícom la situació que vivim ara– que tradueixo els motsfinals del llibre: «La llengua emprada pels escriptorscatalans no és una llengua qualsevol, sinó que es trac-ta d’una llengua indissociable de certa història i certacultura. Generalitzacions com aquesta només espoden verificar llegint obres concretes, però la litera-tura catalana sembla corroborar, tan bé com qualsevolaltra, les paraules del poeta irlandès W.B. Yeats: «No hiha poesia sense nació, ni religió sense símbols. Noméspodem abastar l’univers amb una mà enguantada –elguant és la pròpia nació–, l’única cosa de la qualsabem quelcom, per poc que sigui».

P

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


rillant presentació de la campanya d’enfor-timent de l’autoestima manresana alConservatori en una vetllada en què moltagent es va quedar al carrer. De fet, l’actes’havia de fer a l’aire lliure, però, com si es

comencés a desafiar el lema de la campanya Et porto alcor, el mal temps ja va jugar una mala passada. Malgrattot, èxit total. El brillant vídeo resultant, que es va estre-nar el dia en qüestió, és obra de Roger Farré i mostrauna ciutat atractiva i plena de colors, en contraposició ala grisor que ressalten els rondinaires castigadors, sem-pre mancats del necessari orgull manresà que ara volinculcar l’alcaldia i el comissionat per al Centre Històric.La cançó que acompanya el muntatge, efectiva i emoti-va. Fins aquí, tot correcte. Però... sempre hi ha un peròen la nostra Manresa caïnita. Massa bé que anàvem. Lacampanya prèvia a la presentació va ser allò que elsexperts en xarxa i màrqueting modern anomenen unviral a través de les xarxes. Diversos personatges i gentde la ciutat feien una percussió davant de càmera a

ritme del batec d’un cor en un compte enrere fins al diade la presentació.

Ara bé, qui va fer el càsting? Doncs no ho sabem ben bé,però queda clar que al líder municipal del PSC, FelipGonzález, no li va agradar gens. Tots el que hi apareixien,segons ell, eren independentistes o coses pitjors. En honora la veritat, hem de dir que s’hi reflecteix certa endogà-mia en el sector comunicatiu. Però, no passa res, oi? Elpaper de la majoria de les persones (excepte els políticsque hi sortien, que sí que només eren dels partits degovern) era merament instrumental, representatiu decerts sectors ciutadans... O no? De tot en fem política?Sigui com sigui, després de la presentació sorgeixen duespreguntes. Primera: Al final això haurà estat un pim, pampum i la campanya, sempre de recursos limitadets, que-darà en l’àmbit idiosincràtic? I segona: això del cor deCatalunya, encara que ho hàgim reenfocat cap a un temamés emotiu i espiritual, voleu dir que no és una mica cas-pós? Ven de veritat? El temps ens ho dirà.

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ ABRIL 2016 - NÚM. 226

BEt porto al cor, però...

37

Il·lustració: Laura Estrada


BUGADA AL POUUrgència per tancar Inicio el repàs mensual recordant-medels meus temps escolars en els qualsno era el mateix «un tubérculo que vertu culo» ni «una angina de pit que el pitde la Gina». A partir d’ara, també séque tampoc no és el mateix una farmà-cia d’urgència que la urgència d’unafarmàcia. D’això me’n va parlar algúque el dissabte, 19 de març va anar acomprar a la farmàcia Ros, al Passeig, atocar de la plaça Onze de Setembre.L’establiment obre tots els dies de lasetmana, festius inclosos, fins a les noudel vespre i això fa que sigui especial-ment concorreguda. M’explica l’amicque, davant la necessitat de comprarun medicament per a una amiga sevaque havia vingut de fora, la va acom-panyar a la farmàcia en qüestió amb laconfiança que la trobaria oberta. Quanvan arribar faltaven dos minuts per lesnou i sí que la van trobar oberta... peròla noia els va abaixar la porta als mor-ros. Literalment els va dir: «Ja tanco». I,tot seguit, els va deixar amb un pam denas. Quan l’amic li va recordar que l’ho-ra de tancar era a les nou i que encarafaltaven dos minuts, la noia, molt dili-gent, els va dir que ja tenia la caixa feta.El que no li va quedar clar al meu amicés si ho va dir en el sentit comptable,d’haver quadrat, o en el sentit mésampli d’haver fet un bon calaix per nonecessitar incrementar-lo amb la misè-ria de la seva compra. Qui sap si aque-lla noia havia d’anar a celebrar SantJosep o a encendre les falles, però laseva urgència diu tant de la professio-nalitat com de la sensibilitat que se lisuposa a algú que treballa en el seuram. El que no se li pot negar és la fran-quesa.

Rètol curiósLa Setmana Santa es presta cada any aomplir de titulars tòpics algunes notí-cies escrites per redactors poc imagi-natius. Que si el Via Crucis de no séquè, la Passió de no sé qui o el Calvarid’algú altre. El que no havia vist mai,però, és un rètol anunciant unes mini-

vacances amb una al·lusió tan clara almotiu com el que van penjar al SecondCompany, la botiga de compravendade productes de segona mà que hi haal carrer de Verdaguer. Veure aquellestres creus feia el seu efecte. Recordavamés una esquela o un tancat perdefunció que no pas l’anunci d’unsdies de descans.

‘Fumata’ silenciosaContinuo amb rètols trobats en esta-bliments de la ciutat amb un de penjatal bar La Tortuga, al carrer de lesBarreres. Si el soroll a la sortida delsestabliments de restauració sempre haestat un problema per als que hi viuena prop i un neguit per a alguns propie-taris obligats moralment a emmarcarel lema: «Respecteu el descans delsveïns», des que no s’hi pot fumar elxivarri s’ha multiplicat exponencial-ment. Sobretot, si els que surten delbar estan més alegres que quan hi hanentrat i surten un moment a fer uncigarret. Per aquest motiu, com veieu ala imatge adjunta, a La Tortuga hanoptat per advertir subtilment alsclients que fumar (al carrer) no és pasincompatible amb guardar silenci.

Sant Pius CisaEl mes passat, el protagonista de lasecció Qui no coneix... era Pius X Cisa,que deu el seu nom de pila al santpare canonitzat per l’Església el seglepassat. Doncs bé, com ell mateixexplica, si es busquen a internet imat-ges del sant poden aparèixer fotosdel nostre protagonista! Aquí enteniu la mostra: la foto no és del santpare sinó del Pius que coneixem elsmanresans. El Google ja va bé, ja, peròencara no sap discernir entre celebri-tats i ciutadans de peu, encara queduguin noms il·lustres.

Banc al cementiriSense deixar estar l’apartat religiós icanònic, un amable lector m’ha fetarribar una fotografia on es veu unbanc ubicat a l’entrada del cementirimunicipal de Manresa, a la zona delCongost. La posició és tota una pre-monició... Convida al descans. Etern?

Pàrquing singularDesprés de molts estira-i-arronsa ambveïns i botiguers, l’Ajuntament hahabilitat diverses places d’aparca-ment en zona blava al carrer de laDama. Els vehicles hi accedeixen peraquest vial, però, com es veu a la foto-grafia, hi ha un vehicle aparcat davantd’una porta de garatge que dóna alcarrer de Llussà. O el propietari és un

QUINTÍ TORRA CORDONS


espavilat que aprofita el racó que noestà pintat o, en cas contrari, surt ientra apujant i abaixant la persiana.Un fet que, reconeguem-ho, és perllogar-hi cadires.

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIREialogar, negociar? Això hade ser cosa dels fenicis, quevan entrar a la penínsulaper les costes gironines ialgunes restes han quedat

a l’ADN dels catalans! Quin espectacle

que, si mentre escric aquestes ratlles isurten publicades no hi ha un miracle(dels quals anem molt justets), enceta-rem l’abril en una situació d’una ridícu-la, i penosa, nul·la, capacitat de mante-nir una conversa profitosa entre els dife-rents líders dels partits espanyols.

Disposat a ajudar i suggerir solucionsper desencallar l’embolic, aprofito perrecordar una anècdota real que vapassar l’any 2007. Era el gener de2007, el lloc dels fets: Sochi, recordeules Olimpíades d’hivern? Es troba-ven en una cita no amorosa l’espa-

vilat president Vladimir Putin ila cancellera Angela Merkel.

Frau Angela té una cone-guda por dels gossos (iles gosses, siguem cor-rectes amb el gènere),una por gairebé fòbica.Doncs el senyor Putin espresenta a la sala dereunions amb la sevagossa, la Konni, una labra-dor retriever de color...negre, que li havia rega-lat uns anys abans ungeneral de l’exèrcit.

Frau Merkel, en ser preguntada si limolestava la gossa i en veure que, a l’es-tança, hi havia periodistes va respondre:«Després de tot, no menja periodistes!».Tot fou dit en un estat d’una evidentincomoditat.

Suggereixo que en les seves trobadesels diferents líders espanyols portingossos. De tots és conegut que es lligaforça passejant-los, a veure si s’engres-quen una mica i poden parlar i, japosats, recullen les caques. Proposo unjoc, fem una llista dels diferents líders icadascun de nosaltres li trobem el seucorresponent gos. Tenim per un costatRajoy, Rivera, Sánchez, Iglesias, Homs,Tardà... No m’allargo més i, per un altrecostat: mastins , bulldogs, pastors (ale-manys, of course), rottweilers, sant ber-nats, gossos d’atura, gossos pigall, chi-huahuas, pequinesos, llebrers. Feu latria, si us plau! Ah! Els gats i gates mau-les no hi poden participar.

De fet, al final de la reunió, i assegurantque desconeixia la fòbia de FrauMerkel, en Putin, molt això... putín, esva disculpar. Cal veure si per aquestsverals algú és capaç de fer-ho.

L’HOMENOT DE LA PIPA

DLa pell de Brau

39


TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

partir d’ara Manresa nosolament serà líder per lestemperatures extremessinó pel nombre de funerà-ries en funcionament.

L’aprovació de la liberalització del mer-cat funerari permetrà ben aviat laimplantació d’una quarta empresa i detotes les que puguin anar obrint, ja queen endavant per operar a la ciutat n’hihaurà prou de disposar de tres vehi-cles, uns quants taüts i algú que se n’o-cupi. No caldran ni cambres de refrige-ració, ni sala d’embalsamament, nisales de vetlla. Ben mirat, tots aquestsrequisits eren ben absurds. Amb tantarefrigeració fins i tot el cadàver perilla-va d’encostipar-se, les mòmies ja fatemps que han passat a la història i

això que en diuen la vetlla, si fa bo, mésval fer-la a la terrasseta d’un bar, pre-nent una canyeta. És clar que, mentres-tant, què en fas del difunt? Si t’asseusen un bar i vas amb una criatura, potsdeixar-la dormint al cotxet i no moles-ta. Si en comptes de ser una criatura ésalgú que fa malves, tampoc no moles-ta, però sí que poden molestar les mos-ques que el visitin. L’únic inconve-nient, doncs, és que encara calgui dei-xar passar 24 hores entre l’últim badalli la primera palada. Quan cau a terra ungerro i es trenca no esperem pas un diaper recollir-ne els trossos. Cop d’es-combra i cap a la brossa. Pim-pam. Fetaixí els parents s’estalviarien mosques,diners i comentaris del tipus: «Mira, sifins sembla que somriu».

AFuneral express


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONIL·LUSTRACIÓ: MARIA PICASSÓ

La concentració d’amonia les aigües del Calders, vatua l’art del dimoni!,s’ha complicat aquest mes.Per sort, Aigües de Manresacontrola la situació,amb molt d’enginy i destresa,que si no, un servidor,que visc envoltat d’alzinesprop del riu fent de gaiter,ja tindria cagarrinescom sol tenir el Caganer.

Com qui canta caramelles,ja no ens ensenya les dentsmossèn López de Salellesni tampoc els seus clients,que tot fent-se el gata maulahan recobrat, a bon preu, aquell magnífic retauleque els guardàvem al Museu.En aquest nou escenari,després de la processóhi resaran el rosari,hi farà un sermó el rector,i molt em temo que l’homepenjarà el mort al Senyor.I és que són inescrutables...Però, per cert, digueu-me on sónles reformes admirablesd’aquell Vaticà II?

El Madrid s’ha tret l’espinai ens ha guanyat un a dosper culpa de la rutina de sentir-nos vencedorsi perquè un àrbitre touha perdonat l’expulsió d’en Ramos que en sap un poude fer faltes que fan por.Aquest any rai!, que tot lliga:a pesar de ser al Camp Noutenim a tocar la lligai la derrota no ens cou. Ara cal pensar en Europa

i això si que costa un ou;i encara volem la Copaperquè no en tenim mai prou.

doncs, pot ser que no les cone-gueu? Per poc que us agradi elpollastre a l’ast, segur que sí.Perquè a casa seva fa quarantaanys que en despatxen, i sense

fallar cap diumenge ni festiu! Una his-tòria que comença a la Lemmerz, fatrenta-nou anys, quan un companytraspassa al Josep, el pare, una xurreriade les de barri, al carrer de SantMaurici, cantonada Pont de Vilomara.Serà una feina de cap de setmana quetindrà la mare, per complementar l’e-conomia familiar. Com que la dona esdiu Roser Sort, registren l’establimentcom a Churrería Rosario i, ben aviat, alcostat dels xurros de cap de setmana,incorpora l’oferta dels pollastres al’ast. D’aleshores ençà, ha estat un noparar: la feina es va multiplicar i el parees va afegir a servir els pollastres, enaquelles bosses de paper i alumini tannostàlgiques com discutiblementpràctiques. I després va ser la Teresa, ien acabat la Montserrat. La feina esmultiplicava, tant com l’oferta. Es va

Teresa i Montse Costa.El nostre pollastre dominical

ampliar el local i, també, els pares, esvan poder jubilar. Ara són els BonaTeca, i triomfen de dimecres a diu -menge amb canalons, conills perencàrrec, amanides, pa o pizzes peremportar. Els xurros són en caigudalliure. I el pollastre senyoreja finsgairebé les 500 peces setmanals. Feucomptes! Si res no es torça, al BonaTeca enguany rostiran el pollastre unmilió! I la Teresa i la Montse, com enun sacerdoci laic, cada cap de setma-na oficien, des de la cuina o la regis-tradora, un ritual a benefici del nostredescans, mentre, devots, i amb unpunt de contrició, fem cua ordenada-ment. I això que l’equip suma fins a sispersones més, sovint d’horaris mara-tonians! A la fi, davant del foc, hiconeixeu en Ramon, que és el marit dela Teresa, qui talla amb encert els cor-dills que lliguen cada peça a l’ast i usl’emplata –amb film retràctil i sensegota de greix– mentre us preguntaper pura rutina, si no és que us coneix,«no hi vol una mica d’oli?».

I


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

stimadíssims germans i germanes, quin consoltrobem en la queixa sistemàtica? A fe de Déuque, com en el meu cas, de vegades és inevita-ble no mossegar-se la llengua i saltem a la jugu-lar sense miraments. I pequem perquè la ira ens

domina i no podem contenir-nos. Però, és clar, són casosque clamen al cel i fins i tot l’Altíssim perdonaria. Això sí.Sempre que adquirís forma humana a través d’unJesucrist de la modernitat capaç de guiar-nos entre tantatenebror. Tot plegat per expressar-vos l’estupefacció queem va generar el següent titular: «Els treballadors del busde Manresa es queixen de l’estat dels carrers». No pas per-què a la ciutat no hi hagi paviments que fan pena, sinóperquè, en una instància presentada a l’Ajuntament,membres de Comissions Obreres es referien a les reper-cussions de l’estat del terra «en els vehicles i en la salutdels treballadors». Curiós. Van entrar instància a la casagran amb informe detallat dels punts més boteruts, percert. Com a primera mesura, gràcies a Déu, el consistori,en les últimes setmanes, ha fet intervencions en algunsvials que feien pena de veure, com la plaça del Remei. Elssots en aquell punt eren seculars, històrics, gairebé unpatrimoni del municipi. Tornant als xofers, que aquests espreocupin per l’estat dels autobusos ja m’està bé. El quepaguem entre tots s’ha de tractar amb cura i civisme. Ara,que Déu em perdoni, però afegir-hi temes de salut potserés filar molt prim. Per aquest mateix motiu, i per extensió,tots els transportistes, repartidors, conductors d’ambu-

làncies i de cotxes funeraris o veïns en general podriendemanar danys i prejudicis sine die.

Si amb el panorama actual, l’única feina sindical és cursaraquest tipus d’instàncies doncs, què voleu que us digui...Perquè el ciutadà també està ben cansat dels bonys als car-rers. Com un intrèpid manresà que –segons publicavaRegio7– ha denunciat l’Ajuntament per un sot que el va fercaure el carrer de l’Era de l’Esquerra. Déu sap que això sí queés tenir pebrots... i paciència. Tal com està la justícia, és pro-bable que obtingui una indemnització d’aquí a una dècada.El més trist seria que el forat on va ensopegar el denunciantencara hi fos! I a fe de Déu que si la intervenció tarda tantcom la de la plaça del Remei és probable que encara pugu-in obtenir-hi proves sobre el terreny. Això sí, gràcies al’Altíssim Nostre Senyor, l’Administració ha revertit la ten-dència de dèficit després de molts anys. Ens hem cenyit elcinturó i ens fotem de lloros pels carrers, però, no caldriasinó, complim amb el que marca el mal educat del Montoroi ho tenim tot ben sanejat. De vegades, i que Déu em per-doni, entre els uns i els altres m’agafen ganes de tirar latovallola i marxar de missioner a altres latituds. Llocs on elsautobusos –si n’hi ha– circulen sempre per camins de carroplens de forats i bassals i, malgrat tot, la gent hi va cantantcançons i amb un somriure als llavis. El problema dels asfal-tats, com el del verd dels parcs o la il·luminació dels carrers,és el manteniment, prou que ho sabem. Les comoditats dela modernitat i la civilització no ens fan cap bé.

Sots, bonys i altres cavitats

E

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

TRUQUEU AL 93 875 73 10 - El Pou Digital 2016...Dins del cicle Temes del Pou, el dia 2 de març la...

Documents

Transcript of TRUQUEU AL 93 875 73 10 - El Pou Digital 2016...Dins del cicle Temes del Pou, el dia 2 de març la...