treure punta num - escolaadultspalautordera.cat · 5 treure punta centre municipal d’adults ley...

treure punta num.15 7/4/08 12:38 Página 1

2

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

Índex i Staff . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 2Editorial: Treure punta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 3Actualitat: Violencia de género . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 4Actualitat: Canvi climàtic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 4Actualitat: Ley de enseñanza . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 5Actualitat: De pel·lícula! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 5Reflexions: Hem de tocar-nos més i millor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 6Aficions: Karate . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 7Aficions: Pesca submarina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 7Aficions: Bonsais, filosofia i història . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 8Llocs: Pujada al Matagalls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 9Llocs: Els diners truquen a la porta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 9Llocs: Itaipu binacional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 10Llocs: La nena dels seus ulls . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 10Llocs: Schützenfest . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 11Llocs: El Palau de la Música Catalana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 12Llocs: Cents anys del Palau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 13Curiositats: Llegendes urbanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 14Curiositats: Material escolar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 15Nens: Vols jugar amb mi? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 19Cuina: Receptes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 20Cuina: Sabies que... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 21Alfabetització: Cançons de bressol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 22Alfabetització: Llegendes del Montseny . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 23Anglès: Cançó Bryan Adams . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 26Anglès: Cançó Queen . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 27Anglès: Passatemps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 28Articles d’Opinió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 29Dibuix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . pàg. 35

índex

Redacció: Alumnes i professors del Centre

Professors: Marta Cereza Llavina, Rosa Pastor Gutiérrez, Carme Cabello, Araceli Ropero Medina,

Josep Enric Velasco Batlle

Disseny portada: Alumnes del curs de Photoshop

Dibuix interior portada: Aníbal Vivancos

Disseny: www.habemus.cat

Impressió: Gràfiques Llavaneres

Staff


Recordo que de petit m’agradava comprar-me una maquineta nova de treure punta abans decomençar el nou curs escolar. Si podia ser de metall millor que millor. Llavors no tenia ordinador, niportallapis de mina fina, ni bolígrafs punta fina, ni moltes de les coses que habitualment utilitzem lameva família i jo avui en dia.

Els bolígrafs eren de la marca Bic i molt poc sofisticats a l’inici. Els llapis de colors eren de la marcaAlpino, ja que els Caran d’Ache eren per ocasions especials. Tant especials que quan vaig teniropor tunitat em vaig comprar una capsa de colors Prismalo que encara conservo (m’encantaveure’ls ordenats per gamma de colors. Suposo que deu tenir alguna connotació psicològica).El llapis l’utilitzàvem pràcticament per tot. Per dibuix artístic i tècnic, per prendre apunts, per redac-tar... Tenia llapis de diferents mides, ja que a mesura que els anava traient punta anaven minvant.La mida determinava sovint el seu ús. Més ben dit: segons la mida els anava utilitzant per una cosao una altra. El llapis s’aprofitava gairebé fins el final. Actualment, suposo que com a reminiscència,encara ho faig.

Era doncs important treure punta ja que si no ho feies t’arriscaves a escriure cada vegada pitjor, o ano poder dibuixar amb precisió. La maquineta era, com és evident, un artefacte important. D’ací elmeu interès anual per tenir-ne una de bona i no perdre-la (cosa que sempre acabava succeint). Peròel més important, i el que sempre m’ha captivat, era el que podia sorgir del treure punta: tot un mónde pensaments o imatges. Tant sols necessitaves el llapis, la maquineta i un paper. Quantes horeshavia passat en el camp fent dibuixos del que veia, intentant captar i copsar de la manera més realpossible un arbre, una flor, un insecte, un paisatge... Quantes hores davant d’un full en blanc trac-tant d’expressar els meus sentiments, bé sigui en forma de poema o de prosa. Quantes hores declasses prenent apunts. Quant de temps invertit en redactar articles. Quan de temps llegint i sub-ratllant o anotant als marges amb el meu llapis (costum que encara no he perdut...)I mai deixa de sorprendre’m el ritual del llapis, la maquineta i la buidor inicial del paper que estransforma en multitud de coses. De vegades és com si la teva ment emetés una energia que fluíspel braç, continués pels dits i el llapis, i s’incorporés al paper...

I és que el treure punta esdevé tot un món. Pot ser l’inicid’una gran història, d’un gran poema, d’un meravel-

lós dibuix, d’un disseny genial...Us animo doncs a treure punta, acopsar el món, a llegir, a apren-

dre, a plasmar els vostrespensaments i emocions enun paper... a entrar en elmón meravellós de lacultura.

3

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

treure punta...

Ferran Claudin i BotinasRegidor d’Ensenyament

ed

it

or

ia

l


4

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

Ante la magnitud de los casos de violencia de género, hacia mujeres, que acontecen estos últimos días, 17 muertes en loque llevamos de año 2008 y 74 mujeres muertas en el anterior año, no puedo por menos que horrorizarme del cariz quedichos acontecimientos están tomando.

No puedo dejar de hacerme varias preguntas, entre las cuales se encuentran: ¿cómo y porqué ocurre esto en pleno sigloXXI?, y ¿ qué falla en nuestra sociedad? Es evidente que una de las cosas que falla es nuestro sistema judicial, lento,obsoleto y en ocasiones falto de recursos ante tales situaciones; fallan las políticas sociales, las cuales están faltas demás medidas de prevención de dichos casos, de campañas de sensibilización dirigidas a la población y de los recursosnecesarios para investigar el porqué de dichos hechos y sus consecuencias. Cuando se aprobó la Ley Integral contra laViolencia de Género pensé, que se había conseguido un gran logro, pero es evidente que al paso de los días se está per-filando insuficiente y necesitada de más contenido para atajar éste gran problema. Se me ocurre pensar que si la educa-ción empieza desde pequeños, sería muy beneficioso crear algún tipo de programa educativo que promoviera la igualdadsocial y de género y tratar de incluirlo en las escuelas.

Pero, a veces, también me doy cuenta, al ver vestigios de educaciones pasadas, llenas de estereotipos sexistas, sobretodo en colectivos de inmigrantes y por diversas razones más, que debemos aprender mucho todavía, aprender a valorar-nos, querernos y respetarnos por lo que somos y no por lo que los demás quieren que seamos, aprender a decir BASTA,ante situaciones que deben ser atajadas de raíz, sin dar oportunidades a que dichas situaciones se conviertan en hechosirremediables.

Y por último me gustaría recordar y que todas nosotras recordáramos siempre, una frase de una gran activista de losderechos humanos y mujer adelantada a su tiempo, Eleonor Roosevelt, que dijo: “Nadie puede hacer que me sienta infe-rior sin mi consentimiento”.

violencia de género

Carmen CaldasOfimàtica

En la nostra societat hi ha cada cop demandes més grans d’energia. La proliferació d’aparells d’aire condicionat, les cale-faccions, els cotxes i d’altres estris que utilitzem a la vida quotidiana, ha fet que els recursos siguin cada cop més minsos.Com a ciutadans està a la nostra mà millorar aquesta dependència, les alternatives que tenim són poques i desaprofi-tades. L’obtenció d’energia elèctrica a través de plaques solars, la utilització de vehicles ecològics i l’ús responsable del’aigua fa que a través de petits grans de sorra es creïn platges immenses.

Un bon aïllament de les nostres llars i petits gestos com ara tancar bé les aixetes, arranjar les petites fuites que tinguem,tancar el llum en sortir de les habitacions, utilitzar bombetes de baix consum. Quan anem a comprar, reutilitzem les bossesdels supermercats o, encara millor, portem cabassos o carrets de la compra per tal de no utilitzar plàstic, també és moltinteressant demanar que la carn o el peix no ens els posin en safates propipolè. Com a ciutadans del món hem de ser nos-altres qui exigim als nostres governs que implantin polítiques a millorar la nostra qualitat de vida i que, alhora, siguinrespectuoses amb el medi ambient.

A internet podem trobar moltes adreces que ens ajudin a millorar el que podem fer des de casa nostra per a millorar i deixarals nostres fills i nets un planeta sa.

Adreces d’internet: www.josoclasolució.com (en català)www.mediambient.gencat.catwww.ecologistesenaccio-cat.pangea.org/www.europa.eu/debateeurope/climate-change/index_ca.htm

Montse Camps i FontAnglès III

canvi climàtic

ac

tu

al

it

at


5

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

ley de enseñanza

La actual mal llamada Ley de Educación que debía denominarse Ley de Enseñanza, ha sufrido tantos cambios, arreglos,retoques, parches y chapuzas que no es extraño que tanto estudiantes como profesores acaben con una verdadera empa-nada mental.

Pongamos el ejemplo de un estudiante que quiere estudiar medicina y después de prepararse no sabe si terminará sien-do médico, perito agrónomo o sargento de la Guardia Civil... ¡Hay que ser serios!

¿Tanto cuesta estudiar los sistemas de enseñanza de los diversos países que obtienen mejores resultados que los nues-tros y aplicar el sistema resultante a nuestra idiosincrasia? ¿No podríamos implantar un sistema coherente desde prima-ria e ir aplicándolo a las distinta fases o etapas de estudios. Creo que, desgraciadamente, eso no se hará porque, eneste país, no utilizamos la lógica más simple y esperamos que cada “mandamás” imponga su propia chapuza. Será másbonito pero no más eficaz.

Digo al principio que debería cambiarse el nombre de la ley, porque los profesores deben dedicarse a enseñar y la educa-ción debe ser enseñada en casa. Se debe educar a los niños des del inicio, desde su nacimiento, y eso se debe hacer encasa, enseñándoles que tienen que tener respeto a los mayores y a las personas que les enseñan para el día de mañana.Y si no es así... que cada uno haga lo que quiera y ... ¡rompamos la baraja!

Arran de les meves sortides nocturnes al cinema, l’altre dia vaig veure unapel.lícula ambientada en l’època d’Enric VIII rei d’Anglaterra, on es narravala història de les famoses germanes Bolena, una de les quals va esdeveniresposa d’aquest. És curiós o fins i tot m’atreviria a dir esgarrifós observar

com en aquella època el rei tenia el poder absolut sobre tot allò que l’envoltava. Feia i desfeia al seu caprici i l’únic poderque tenia per damunt seu, era el poder diví.

La història explica com Anna Bolena sedueix al rei fins el punt que aquest embogit pel desig anul.la el seu matrimoni ambla seva primera esposa, Catalina d’Aragó, per poder-se casar amb Anna; trencant així les seves relacions amb l’esglésiaCatòlica Romana. Aquest fet afectarà profundament en el futur d’Anglaterra. A partir d’aquest moment es formarà l’anom-enada Església Anglicana Protestant.

També s’explica com finalmet Anna Bolena, segona esposa d’Enric VIII i ja reina d’Anglaterra, és acusada falsament d’in-cest i traïció i és decapitada davant d’un poble famolenc de venjança i mort. Com tants d’altres, Anna Bolena va ser decap-itada sense pietat per caprici del rei. El rei en aquell període no només decapitava o feia cremar a la foguera, sinó quecom diríem vulgarment es “passava per la pedra” a qui li venia de gust.

En altres paraules, el rei feia ús de l’anomenat “dret de cuixa”, terme que va començar a aparèixer en l’època feudal onels senyors consideraven que tenien poder no només sobre els seus súbdits, sinó sobre les esposes d’aquests i que enla primera nit de noces era el senyor feudal el que “tastava la cuixa” de l’esposa i no pas el marit. I ja per acabar, nomésesmentar que la paraula anglesa “fuck”, tal i com em va fer saber un alumne meu, que segons el diccionari Oxford de lallengua anglesa significa “cardar, follar...” etimològicament té els seus orígens en aquell període on els reis feien i des-feien i on significava Fornication Under the Consentment of the King (Fornicació sota el consentiment del rei).

Marta CerezaProfessora

AníbalOfimàtica

ac

tu

al

it

at

de pel·lícula!


6

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

Quan som bebès, no manegem les paraules perquè no hem tingut temps d’aprendre el llenguatge verbal. El que utilitzemés el llenguatge no verbal: el contacte físic, la proximitat o distància, el plor, la rialla, els gestos... A mesura que passenels mesos i els anys, aprenem i fem servir el llenguatge verbal, que acabarà predominant en les nostres comunicacions.Però les paraules no haurien de substituir el llenguatge no verbal, perquè aquest aporta prestacions que no estan al’abast de les paraules.

Dins dels diversos tipus de comunicació no verbal, i a pesar del seu potencial, la comunicació tàctil és una de les quemenys s’utilitza. Tocar i que ens toquin, a més d’un estímul plaent, és una necessitat. Ens anem fent com a persones enla interacció humana, forjant la nostra autoestima i sociabilitat. I el vehicle que utilitzem per a aconseguir-ho és la comu-nicació, tant verbal com no verbal.

Les mirades, l’expressió facial, el somriure, els gestos, el volum, l’entonació i la inflexió de la veu, la seva velocitat i clare-dat... conformen tot un llenguatge que no sols complementa i enriqueix el missatge oral sinó que constitueix tot un ventalld’elements autònoms i amb significació pròpia que donen credibilitat i fiabilitat a les nostres paraules, estableixen el nos-tre grau de coherència i marquen les relacions que establim amb els altres.

Les mans són un dels instruments comunicadors per excel·lència. Els especialistes en relacions humanes han comprovatque els qui durant la seva infància no van rebre carícies dels seus pares són més propensos a mostrar dificultats per adonar o rebre afecte, a mantenir una postura corporal rígida i a les limitacions per a expressar la seva emotivitat. Aixímateix, manifesten una tendència a evitar el contacte físic amb els altres, a veure’l com una cosa inapropiada o “bruta”.

Són vistes com a persones distants, “fredes”.

És cer t que “tocar-se” està subjecte a tabús, prejudicis inormes, que impedeixen que la carícia sigui un hàbit més en lanostra manera d’expressar-nos. Hem interioritzat que tocar-nos l’un a l’altre forma part de la comunicació eròtica i quequalsevol ús diferent del sexual o extremadament afectiupodria ser mal entès. L’única excepció “consentida” és acari-ciar nens o nenes amb qui mantenim una relació de parentiu oun gran afecte i els adults amb qui tenim una relació personalmolt pròxima o íntima.

La por que es malinterpreti el gest tàctil ens condueix a nousar-lo i així, a poc a poc, anem descartant-lo del nostre reper-tori de conductes. Aprendre a diferenciar els gestos ajudarà agestionar les nostres reserves i pors i a demanar o rebutjar elscontactes, segons el moment en què ens trobem. La rigidesafacial, l’absència de somriure, l’hostilitat, la falta d’obertura iespontaneïtat podrien tenir a veure amb la falta de contacte Ésuna gana emocional que necessita ser assaciada, un desigque hem d’intentar (sempre respectant l’altre) satisfer.

Un gest diu més que moltes paraules, així doncs, la millormanera d’expressar afecte, solidaritat, proximitat, estima... éstocant l’altre, fent-li saber que el nostre cos sent el mateix quecomuniquem amb paraules o gestos. No oblidem que tocar iser tocats és una necessitat fisiològica (sigui quina sigui lanostra edat) i emocional.

HEM DE TOCAR-NOS

MÉS I MILLOR

Carmen CabelloProfessora

re

fl

ex

io

ns


7

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

KARATE

El karate és semblant al judo i al jujitsu però reforça les tècniques de donar cops letals i de puny, més que no pas lluitaro llançar a un oponent. Els tres elements de velocitat, força i tècnica són vitals pels experts en karate; també són requi-sits importants l’alerta constant, un agut sentit de la mida del temps i el factor sorpresa.

Els exercicis de respiració profunda són també útils. Les exhala-cions i els crits sobtats solen acompanyar els cops directes ipar ticularment els últims, anomenats també cops mortals.Aquestes respiracions i crits per una banda ajuden en el ritmede l’atac del karate, concentrant i augmentant la força en cadacop o bloqueig i donant vigor psicològic a la persona; i per l’altradesconcerten a l’oponent.

El llenguatge del karate és principalment japonès: la sala ded’entrenament o gimnàs es diu dojo i la roba que s’utilitza entotes les pràctiques es diu Karategui o gi. Més de dos-cents ter-mes específicament japonesos són usats en els diferents movi-ments i cops. Cada seqüència de moviments s’anomena kata.

Existeixen diversos graus d’ensenyament formalment recone-guts en el karate. Cada grau està representat pel color del cintu-ró de tela que envolta el gi; els colors usuals en ordre ascen-dent són: blanc, groc, taronja, verd, blau, marró i negre. Lesqualificacions pels cinturons difereixen en cada escola, depe-nent de l’estil i el nivell que s’ensenyi. El cinturó negre o dan ésel màxim nivell en el karate i està també qualificat en graus deperícia, essent el dècim el dan de més nivell.

Les dones van participar per primera vegada en els campionats del Món de karate el 1980. El karate ha estat incorporata programes d’entrenament de la policia i les forces armades de molts països.

Olga LópezAnglès I

PESCA SUBMARINA

Aquest tipus de pesca és molt peculiar ja que és més similar a la caça. De fet el pescador busca a la presa per atrapar-la,on pel contrari en altres arts de pesca es busca l’engany. Tal vegada aquesta ha estat de les primeres modalitats depesca, junt amb la recol·lecció de cloïsses, crustacis i cefalòpodes a les voreres i costes dels mars.

És una modalitat de pesca que es realitza mitjançant la immersió en apnea i la caça del peix a través de l’ús d’un arpó ofusell submarí. S’utilitzen diferents tècniques en funció de les característiques de la zona on es pesca o dels peixos bus-cats. Es pot pescar a “l’espera” que consisteix en buscar una roca o algues per amagar-se molt bé i fer sorolls amb lescordes vocals per atraure els peixos que són tots molt curiosos. També tenim altres modalitats com “pescar al forat” queconsisteix en saber i intuir des de la superfície en quina roca pot trobar-se un peix. Es tracta d’anar buscant en forats deles roques o coves i escletxes. També es pot pescar “a l’aguait”, “a l’Índia”, “a la caiguda”, “a l’escuma”, etc.

Us recomano que ho practiqueu, ja que enganxa més que un ganxo!Però sobretot respecteu les talles mínimes dels peixos ja que es pot considerar una pesca selectiva.

Óscar Calha IcartGraduat en ESO

af

ic

io

ns


8

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

Als seus països d’origen, a l’Extrem Orient, se’l considera una expressió d’entre el cel i la terra, entre els humans i lana-turalesa. El transfons espiritual s’ha de buscar a la filosofia de vida Oriental. La mentalitat asiàtica aspira a aquestaharmonia entre persones i natura, a través d’una identificació amb el procés de creixement i desenvolupament de l’ar-bre. L’amant del bonsai passa el seu temps lliure cuidant i contemplant els seus arbres. De la mateixa manera que elsarbres, el cuidador experimenta el ritme de les estacions i deixa aflorar la seva creativitat per desenvolupar els seusarbres. Relaxació,descans i un equilibri mental compensen tot el temps que dedica per a que els bonsais tinguin un boncreixement.

Segurament van ser els monjos budistes els que van introduir el cultiu dels bonsais al Japó durant els segles X i XI. Perells els bonsais eren com objectes religiosos, com un nexe entre l’home i el cel.

Els bonsais són obres d’art vivents que no es poden comparar amb cap altra forma d’expressió artística. Pel que fa a lapintura o a l’escultura, l’obra s’acaba quan el seu pintor guarda el pinzell o l’escultor guarda la seva escarpa. En canvi, elsbonsais mai es donen per acabats, ja que són éssers vius que es troben en constant creixement i canvi.

No n’hi ha prou amb admirar la bellesa dels bonsais. Transmeten una cosa molt més essencial per a l’observador: Leslleis de creixement i canvi, que ens fan comprendre que tots, naturalesa i home, estem sotmesos a elles.

A Orient, aquestes lleis, es regeix-en per una sèrie de regles basa-des en les matemàtiques i lafilosofia. Deixant de banda aques-ta filosofia llunyana i que no enspertany, el que és cert, és quequan treballes i estimes els bon-sais, sense adonar-te’n et deixesportar per la seva màgia, la qualcosa et porta a tenir paciència,humilitat, disciplina, observació,respecte, meditació i a estimar lanatura entre d’altres virtuts.

Els bonsais són una forma devida i pensament. Per als orien-tals un bonsai és un camí a trav-es del qual, mitjançant la sevaobservació i meditació ens por-tarà a relaxar-nos i aconseguir unequilibri mental que ens portarà al’origen d’un mateix. D’acord ambles creences d’aquesta filosofia,les seves disciplines i tècniques,fan que l’home s’adoni de la veri-table dimensió de l’esser humà.

Josep DomènechGraduat en ESO

af

ic

io

ns

bonsais

filosofia i història


9

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

pujada al matagalls

Per a tothom que vulgui gaudir de l’aire lliure i fer una mica d’exercici, us proposo queus apropeu al coll de Collformic, entre Santa Maria de Palautordera i Seva (carreteraBV-5301, km 26.4) i pugeu a peu fins el Matagalls. La marxa és de 3.400 m i formapart de la ruta GR5-2. Trigareu en arribar al cim més o menys entre 1,30 i 2 hores sianeu amb nens.

En comptes de començar la marxa directament cap el cim del Matagalls, us proposoque us desvieu per a visitar l’alzina de sant Andreu. Aquest trencall ens permet iniciarla marxa d’una manera més relaxada i menys intensa. També ens permetrà veurevaques, cabres i ovelles en passar prop d’una masia, que sempre és un al.licient perals nens.

El nostre segon objectiu és arribar al Pla de la Barraca. Aquest primer desnivell elsuperem sense grans dificultats, però ens hem d’adaptar al ritme perquè es revolu-ciona el cor per la manca de realitzar exercici habitualment. Una vegada al Pla de la Barraca, tenim temps de recuperar-nos mentre observem el pou de neu. Aquest, s’utilitzava antigament per emmagatzemar neu que s’utilitzaria a la primav-era.

El tercer objectiu, i el més difícil, és arribar a continuació al Turó Gros de Santandreu. És un desnivell molt fort que s’hau-rà de superar amb paciència. Us avanço que les revolucions del vostres cors arribaran al seu màxim, en tot el recorregut.Però no us amoïneu, perquè quan arribeu a dalt, el camí es torna amable i gairebé exigent. Es presenten unes boniquesvistes, així com una fageda, un rierol i la creu que corona el cim del Matagalls.

Ara ens enfrontem al nostre quart i principal objectiu: arribar al cim del Matagalls. Serà molt més senzill que la pujada alTuró de Santandreu. És un recorregut horitzontal que ens porta fins al Mollet de l’Estanyol, durant el qual la creu ens faràde guia. Però quan ens anem acostant al cim, la creu s’amagarà i tornarà a sortir de nou quan gairebé haguem arribat. Lacreu del cim es remunta als segles XVI o XVII. Un cop a dalt, a més del vent, ens trobarem amb unes vistes del Pirineu ide la Plana de Vic. Al nord, al darrera de la creu, tenim Viladrau. Davant de la creu, un monòlit que ens permetrà identi-ficar punts concrets de l’horitzó.

Espero que us animeu a fer la marxa,Val la pena !

Ana Arroyo de BaroCatalà C

els diners truquen

a la porta

En un racó de món, hi havia un poblet anomenat Santa Maria de Palautordera. Tot rutllava béfins que uns senyors anomenats “polítics” varen decidir firmar uns paper a favor d’un abocador iien contra del poble. Mentre els polítics s’omplien les butxaques, l’abocador anava endavant.Amb el temps es va anar oblidant, fins que un dia per sorpresa de tothom, el cel era ple degavines voleiant i cridant.Buscaren solucions i foren uns Falcons!Les gavines varen desaparèixer. En el dia d’avui el cel torna a estar ple de gavines.Senyors polítics, i els falcons, on són?

Montse RoviraCatalà C

ll

oc

s


10

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

En un poble comarcal de Bolívia hi vivia una nena que tothomanomenava “La niña de sus ojos”.

Vivia amb el seu pare, la mare era morta.La seva família tenia molts terrenys i riqueses.

El seu poble, però, era molt pobre i ella es va dedicar a millo-rar la situació. Va començar per l’escola, reformant-la i fent-lamolt més gran.

En un principi actuava d’amagat, però mica en mica, lesajudes van ser més grans i la gent ja la coneixia.

Temps més tard, va tenir una filla que va continuar amb laseva tasca fins a convertir-se en una persona molt importanti reconeguda.

Delia CéspedesCatalà A

La presa hidroelèctrica d’Itaipú, és la més gran en funcionament del món.És una empresa binacional entre Brasil i Paraguai. Està situada sobre el riu Paraná a la frontera entre ambdós països.

La presa hidroelèctrica d’Itaipú forma part de la llista de les set meravelles del mónmodern. És una estructura construïda per a retenir el curs del riu Paraná i formar lareserva de la fàbrica. És el punt on estan instal·lades les unitats generadores d’en-ergia elèctrica. El visitant té l’oportunitat de conèixer la sala de comandament cen-tral que controla les turbines i generadors.

La vista panoràmica, des del mirador central, és possible fer-la amb la visita turísti-ca. Dins de la presa i durant la visita no es permet l’ús de xancletes, sandàlies ipantalons curts. Tampoc es permet l’accés a les instal·lacions a menors de 14anys.

itaipu binacional

Elva GonzálezCatalà A

ll

oc

s

la nena dels

seus ulls


11

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

schützenfest

La Schützenfest (fiesta de tiradores), es una fiesta popular que secelebra cada verano en Alemania. Para muchos pueblos es la fiestamás importante del año.

Su origen lo encontramos en la costumbre de organizar una forma dedefensa dentro del pueblo contra posibles ataques exteriores. Con eltiempo se ha mantenido el habito de celebrar el acto con los entre-namientos, las habilidades y la fuerza de los participantes. Tambiénse suele invitar a gente importante y a grupos de otros pueblos.

Históricamente, cuando se empezó a organizar las tropas y defensasmilitares generales, se perdió la costumbre de tener “Schützen”(tiradores) en cada pueblo pero ha quedado la fiesta que nos recuer-da este hecho.

Hoy en día, consiste en realizar diversos juegos de competición abase de puntería con armas de fuego sobre un águila de madera. Alganador de la competición se le llama Schützenkönig, el rey de lostiradores.

Es una fiesta llena de tradición. Básicamente se trata de quedar congente del pueblo y de los pueblos de los alrededores. Además, nor-malmente se monta una feria con carruseles, caballitos, coches dechoque y por supuesto: “casetas de tiro”.

En mi pueblo “Muellenbach” (50km de Colonia) la celebración duracuatro días. El primer día en cada calle se ponen las banderas (verdey blanca). Después se queda se toma cerveza y se hace una barba-coa. El rey del año anterior pasa por cada calle, da regalos y diviertea la gente. El segundo día empieza la fiesta con un concierto y unostiros de un cañón.

A partir de ese momento empiezan los bailes, encuentros, la feriaetc. Como detalle podemos mencionar que los hombres son los quellevan el traje tradicional (es una fiesta muy machista, sólo los hom-bres llevan traje).

Es el momento de iniciar la competición abase de puntería con armas de fuego sobreun águila de madera. El rey, el que tira eláguila con su tiro, será el más populardurante todo el año. El irá junto a su corte acada Schützenfest de la región para represen-tar a su pueblo. El cortejo lo elige el mismo.La fiesta acaba el cuarto día reuniéndose lapoblación en las calles y se quitan otra vez lasbanderas. Finaliza con cerveza y barbacoa.

En general es una fiesta muy chula, porque esmuy social e implica desde los niños hastalos mayores.

Anne GelzhäuserCastellà II

ll

oc

s


12

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

el palau de la

música catalana

ll

oc

s

El Palau de la Música, “La Casa dels Cants”, en definició de Joan Maragall,es posava la primera pedra el 23 d’Abril de 1905,per la diada de Sant Jordi un projecte inseparable de Catalunya.

Construït per la societat civil,amb aportacions personals i empresarials,es calcula que a l’època,el Palau va costar un milió de pessetes.

L’edifici va ser declarat Patrimoni Nacionalper la UNESCO al 1997,i des de llavors s’hi ha fet una reconstrucciói una ampliació espectaculars:de cinc mil m2 que tenia, a quinze mil.

Coincidint amb els cent anysdel Palau de la Música Catalana,Antoni Bassas, ha realitzat“El matí de Catalunya Radio”des d’aquesta institució,acompanyat per més de 1500 oients.

Antoni Bassas ha entrevistatLluís Millet, president de la FundacióOrfeó Català-Palau de la Música Catalana,i Òscar Tusquets l’arquitecte encarregatde remodel.lar l’edifici modernistade Lluís Domènech i Montaner,concebut com una “Caixa de Llum” en un solar“fotut, petit i boterut” de la part antiga de la ciutat.

Magda RigolaOfimàtica


El 9 de febrer de 2008 es va commemorar el centenari del Palau de la Músi-ca Catalana de Barcelona. Es tracta d’un auditori destinat a la músicacoral, orquestral i instrumental que està situat al barri de Sant Pere deBarcelona. El Palau està íntimament lligat a la història del segle XX de la ciu-tat de Barcelona, en particular, i de Catalunya, en general. Cal, doncs, queel dediquem un espai a la revista de la nostra escola.

El promotor del Palau de la Música Catalana va ser l’Orfeó Català, societatcoral que, des de llavors, n’és la propietària.El finançament es va fer mitjançant les aportacions voluntàries d’una partde la societat civil barcelonina. Aquesta entitat, una de les capdavanteresde la Renaixença i símbol de defensa del catalanisme, va ser fundada perLluís Millet i Amadeu Vives l’any 1891. Amb el Palau, l’Orfeó disposa d’unaseu i d’una sala de concerts per dur a terme les seves activitats i la forma-ció musical i vocal dels components del cor que va ser fundat l’any 1891. El2 de març de 1904 l’Orfeó va encarregar el projecte, el 23 d’abril de 1905es va posar la primera pedra i el 9 de febrer de 1908 es va fer la inaugu-ració oficial.

El projectista va ser l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Mon-taner. A les façanes hi trobem un grup escultòric relatiu al món

de la música, concretament un homenatge a la música pop-ular obra de l’escultor Miquel Blay, així com una con-

strucció modernista i barroca feta amb totxo vistde color vermell i decorada amb mosaics de Lluís Bru. En el seu interior l’arquitecte ha com-binat diversos materials, com la ceràmica i el vidre, aconseguint un conjunt harmònic entresala i escenari. A la sala hi destaca la gran làmpada central obra de Rigalt i Granell; a la bocade l’escenari destaquen, a un cantó, una escultura que representa la Cavalcada de lesValkiries i, a l’altra, un bust de Beethoven realitzats per Pau Gargallo i Dídac Massana; alfons hi ha diversos relleus amb decoració de mosaic obra de Eusebio Arnau i MarioMaragliano. També destaca, a la part superior, els tubs de l’orgue que, a més, són un ele-ment decoratiu. Tot plegat converteix l’edifici i la sala, en particular, en un dels més singularsdel món, fins el punt que l’any 1997 la UNESCO el va incloure a la seva relació del Patrimonicomú de la Humanitat.

La història musical del Palau és molt extensa i intensa. Per la seva sala, amb una acústicaexcepcional, hi ha passat l’elit musical internacional. També han estat interpretades lesobres dels compositors més importants del segle XX, s’ha fet l’estrena mundial de composi-cions musicals d’autors com Manuel de Falla, Alban Berg o “El Concierto de Aranjuez” delmestre Joaquin Rodrigo. Tanmateix, durant alguns anys, va ser la seu d’espectacles teatrals.

Símbol de defensa de la cultura catalana -les quatre barres son representades a varis llocsde l’auditori encara que van ser tapades amb cortines durant la dictadura franquista- ja queal Palau es van dur a terme nombrosos actes d’afirmació nacional com ara l’Assemblea deSolidaritat Catalana el dia 29 de juny de 1909 o els anomenats Fets del Palau de 10 demaig de 1960. Aquell dia l’Orfeó Català va dedicar un concert al centenari de Joan Maragall,però l’autoritat franquista va prohibir la interpretació del Cant de la Senyera que estavainclosa al programa, tot i això una part del públic la va cantar i la policia va detenir a diversespersones, entre elles Jordi Pujol qui va ser sotmès a un consell de guerra i empresonat.També va ser un element important per el desenvolupament de la Nova Cançó: “fer unPalau”, es a dir, actuar en solitari al Palau significava la consagració d’un cantant. El primerva estar en Raimon el 26 de gener de 1967, ara ja en porta desenes de palaus ...

13

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

cent anys del palau

Rosa PastorProfessora

ll

oc

s


14

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

sc

ur

io

sit

at

s

Quan parlem de llegendespensem automàticamenten històries inventades ibarrejades amb algunesnotes que fan referència ala realitat, però quan par-lem de llegendes urbanesens podem traslladar di-rectament al món d’inter-net per a descobrir histò-ries increïbles, fascinantsi absurdes.

Apareixen misteriosament,ningú sap d’on surten i noes poden comprovar peròtothom ha sentit parlar-ne.Es troben al límit de la cred-ibilitat, són històries falsesbasades en algun punt real.Quasi totes sonen una micaincreïbles o absurdes peròpodrien ser certes.

En anglès es diuen FOAF (friend of a friend tales) “històriesd’un amic d’un amic”, o sigui que cap persona diu queell/ella ho hagi viscut directament.

Té altres característiques com que inclouen elements d’horror,frases amb alertes catastròfiques, fonts indiscutibles com lapolicia o la Guardia Civil, però no donen cap link per a con-trastar la informació. Finalment et demanen que les reenviïs.

Els temes són molt diversos: nens amb malalties terminals,robament d’òrgans humans etc. Tots els temes valen i fins itot cada país té les seves llegendes pròpies.

Aquest tipus d’històries fins l’aparició d’internet es trans-metien oralment. Ara tenim una via de comunicació més ràp-ida i efectiva, el correu electrònic. Així doncs, les llegendesurbanes són perfectes per a ser utilitzades com hoaxes.

Recordem que hoax és una paraula d’origen anglès que sig-nifica engany, de fet, és un intent de fer creure a un grup depersones que una cosa que és falsa, és real. Actualment alnostre país el terme es refereix a enganys massius a travésdels medis electrònics, especialment internet.

Està clar que les llegendes urbanes circulen per internetamb els objectius de qualsevol hoax: trobar adreces de cor-reu electrònic (per a enviar spam, virus, missatges amb

phising, enganyar al desti-natari per a que reveli laseva contrasenya…), con-gestionar els servidors, ferperdre el temps als usu-aris i confondre a l’opiniópública.

Veiem alguns exemples:

1. Una llegenda urbanaque ha col·lapsat els telè-fons dels Mossos al Ma-resme ha estat la suposa-da acció d’uns joves quefan escollir a les víctimesentre la violació o el somri-ure del pallasso, que con-sisteix a tallar les comis-sures dels llavis. Aquestés un dels rumors més an-tics i, segons les versions,els agressors són skins o,

de nou, joves d’origen llatinoamericà.

Com es va poder comprovar en aquest cas, els ciutadans liatorguen una gran credibilitat per l’aparent oficialitat delsmails.

2. Va passar en el cas dels segrestos de nens a Santa Colo-ma, quan des d’una escola bressol municipal van reenviarel correu electrònic amb el rumor i, per tant, es rebia amb lacapçalera de l’Ajuntament, segons destaca un portaveudels Mossos.

En aquesta llegenda entra com a punt fonamental el fet quesigui un oficial de policia el que ho confirmi.

Una altra de les vies per donar veracitat a les llegendesurbanes és dir que la policia en té coneixement però que hovol amagar per no crear inseguretat.

No totes són tan serioses, sinó que també n’hi ha qui haposat un toc d’humor a la inseguretat creada per les llegen-des urbanes i, des de fa un dies, circula un rumor queadverteix que unes noies aborden els conductors en elpàrquing d’un conegut centre comercial per distreure’ls ambdiversos jocs eròtics abans de robar-los el portamonedes.

Si algú vol més informació sobre el centre comercial enqüestió que busqui a internet…

Araceli RoperoProfessora

llegendes urbanes


El bolígraf - Quim

L’any 1938, l’inventor hongarès, Lazlo Biro, va fer serviruna llapicera a boleta amb una tinta viscosa i oliosad’assecat ràpid. Fugint dels nazis va anar a Argentina i elva patentar el 10 de juny de 1943. La RAF va adoptar ràpi-dament aquest invent, des de 1944, per a resoldre l’e-scriptura dels pilots a gran alçada. El bolígraf va deixar abanda la ploma estilogràfica i Reynolds el va acabar per-feccionant.

Més tard el baró francès Marcel Bich va comprar la patent iva iniciar la fabricació industrial d’un bolígraf barat: el Bic,es van vendre 3.000.000 milions en un any i podia escriurefins a 5 km. La seva boleta està fabricada de tungstè.

El 1979, la firma Gillette va posar a la venda el Replay, elprimer bolígraf esborrable.

El 1985, Gerard Pavard, va crear un bolígraf que escriu enrelleu, amb tinta termoinflable. Aquest bolígraf permet eldibuix i l’escriptura als invidents.

La cartera - Joan

Va sorgir com a alternativa a les butxaques. Els antics mon-uments de Grècia i Roma demostren que les primeresbosses per a guardar objectes es van originar en aquestspobles. No només els homes i les dones de l’Edat Mitjanaduien bosses penjades del coll, també les divinitats comMercuri, el déu del comerç.

Les carteres modernes deriven de les “escarcelles”medievals, unes bosses amb línies arrodonides per sota iper dalt, que en la seva versió més primitiva van fer serveials missatgers i peregrins per a portar documents. El seutancament està pensat per a no temptar als lladres: consis-tia en un punxegut punyal o un ganivet horitzontal.

Des de la Revolució Francesa, les col·leccions de cuir decocodril, les més variades formes, els més diversos materi-als utilitzats, d’acord amb l’època. Mica en mica es va anarintroduint en el món escolar amb la mateixa utilitat que lesprimeres, guardar coses, i en aquest cas els llibres i materi-al escolar.

El Lápiz - Sandra

En 1564 se descubrió el grafito, en Cumberland, (Inglate-rra, cercana a la frontera con Escocia). Esto permitió lainvención de los lápices de grafito, que se introdujeron enFrancia, en la corte de Luis XIII.

Anteriormente,en la Edad

Media, sesolía escri-bir con unav a r i l l ahecha deplomo yplata, conla que más

bien se gra-baba en vez

de escribir, y enel siglo XV se pro-

dujo en Italia la prime-ra mina de plomo y estaño.

En 1658 se descubrieron en Inglaterra unos yacimi-entos degrafito, que supusieron una revolución para los dibujantes,aunque esos lápices resultaban muy caros. A partir de lamitad del Siglo XVII, las minas inglesas de grafito eranexplotadas por la corona, y servían también para la fundi-ción de cañones y su producción estaba muy reglamentada,por lo que se penaba con pena de muerte al obrero que lle-gara a extraer un fragmento de dicho material.

En 1792 se cortaron las relaciones entre Francia e Inglate-rra. Esto hizo que el ingeniero francés Jacques-NicolásConté, ideara unos lápices de grafito y arcilla, rodeados demadera de cedro. Pronto se impusieron en todo el mundo.Aunque otras documentaciones indican que el verdaderoinventor fue el hijo de un carpintero, el austriaco JosefHardtmuth, del que ahora se conmemora el 250 aniversa-rio de su nacimiento, el 20 de febrero de 1752. Hijo de uncarpintero de Aspern an der Zaya, Baja Austria, Hardtmuthaprendió en Viena el oficio de albañil, llegó a ser arquitectode los Príncipes de Liechtenstein y fundó posteriormenteuna fábrica de tejas y una manufactura de loza.

Descontento con la baja calidad de los utensilios de losque entonces se disponía para escribir, tuvo la ocurrenciade mezclar la arcilla con polvo de grafito, formar unasminas y cocerlas, para sumergirlas después en un bañode cera para que el grafito dejara rastro en el papel. En1812 el estadounidense William Monroe perfeccionó esteproceso.

John Eberhard (nacido en 1822) construyó la primerafábrica de lápices en gran escala, en Estados Unidos deAmérica.

En las últimas décadas del Siglo XX, Brasil era uno de losprincipales productores de lápices, con 4.500 millones deunidades por año.

15

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

material escolar

cu

rio

sit

at

s


16

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

El Portaminas - Joan

El portaminas fue patentado en 1877. Estaba formado poruna mina muy fina insertada en un cilindro y empujado porun émbolo que al girar va expulsando la punta de la mina.

Otros estudios dan como fecha de aparición del portami-nas, el año 1915, en que el japonés Tokuji Hayakawa,quien había fundado en 1912 una Sociedad, y que produjolos lapiceros de avance mecánico llamados Ever-Sharp Pen-cil. Este invento dio nombre a la firma, la Sharporation, quecontinuó desarrollándose en la producción de elementoselectrónicos hasta nuestros días.

A partir de 1976 aparecieron en el mercado los portaminascon capacidad de hasta 12 minas, de un grosos de hasta0,3 mm de diámetro, que van saliendo por gravedad y queen los modelos anteriores se hubieran quebrado. Primerofueron elementos de uso de profesionales: Ingenieros, dise-ñadores, artistas, pero luego se impusieron y son de usogeneralizado.

Con el avance, la tecnología moderna brinda variedad deopciones, como ceras para escribir en superficies diversas:metales, plásticos, vidrios, papeles especiales; fibras detintas indelebles para telas y rotulación.

El Sacapuntas - Conchi

El Sacapuntas (también llamado afilalápices) es, como estetérmino indica, un instrumento para afilar los lápices. Peroen las primeras décadas del siglo XX, en los hogares, losescolares y escribientes, aún sacaban punta a los lápicescon cualquier instrumento filoso, el más común y cotidiana-mente usado era el cuchillo.

Luego se comenzó a usar la hojita de afeitar, o como la lla-maban en la época: “el acero”, para afilar las minas, lo quea la vez constituía un peligro para los pequeños escolares.Aparecieron en los comercios ciertos sacapuntas que evita-ban esa peligrosidad, se denominaban herraduras, y teníanesa forma, con una lámina afilada transversal que servíapara cortar la madera del lápiz y afilar la mina. También seusaron las cuchillitas, que en tamaño pequeño, imitan laforma de cortaplumas, elementos que aún hoy se utilizan.

En la zona industrial de Éibar, Guipúzcoa, España, en 1945,Ignacio Urresti (perteneciente a la Empresa “El Casco”, quecomenzó siendo fábrica de armas, luego produjeron la grapa-dora, alrededor de 1930) diseñó el afilalápices, una piezasólida y excepcional, a manivela, de 1,29 kilos, copiada entodo el mundo. Con este formato, se realizaron poco tiempodespués, sacapuntas para el uso en oficinas, escritorios einstituciones. Así surgen los afilalápices de sobremesa.

Los sacapuntas manuales que se utilizan en la actualidad, yque tienen un uso escolar en su mayoría, están realizadospara niños diestros. A los niños zurdos puede resultarlesdifícil de manejar debido a la dirección que el lápiz debegirar (de izquierda a derecha) ya que es contraria al sentidonatural de los zurdos (de derecha a izquierda).

En la década de los 70 comenzaron a proliferar miniaturasrealizadas en metales inyectados (calamina) con un acaba-do cobrizo oscuro, que resultaron de gran interés para colec-cionismo y adorno de repisas. Las empresas españolas pio-neras en estas fabricaciones fueron Play-Me de BeniparrelVALENCIA (que agregó sacapuntas a las miniaturas queconstruía, para evitar el Impuesto al Lujo. Realizó 53 mode-los diferentes) y EMB-MARTI también de Valencia, queconociendo el éxito que produjeron estos sacapuntas enminiaturas metálicas, creó 24 modelos distintos, que alcan-zaron gran consumo. Se fabricaron con formas de lo másdiversas, en reproducciones pequeñas de pianitos y otrosinstrumentos musicales, hasta lámparas, fonógrafos, telé-fonos, medios de transportes, etc.

Posteriormente abundaron los sacapuntas con formasinfantiles, y de personajes de ficción y de aventuras, realiza-dos en goma, y muy económicos. También aparecieron en elcomercio sacapuntas electrónicos, con funcionamientoautomático, representando formas o personajes, con ojitosque se iluminan, o movimientos, etc.

También existen sacapuntas eléctricos.

La tinta - Rosario

Se atribuye la invención de la tinta a los chinos, quienes lainventaron unos 2500 años antes de Cristo. Las primerastintas estaban hechas con tinturas vegetales naturales.

Ya en las primeras pinturas rupestres creadas por el hom-bre en las cuevas y paredes rocosas, se encuentran rastrosde emulsiones coloreadas con las que pintaban sus trazos.


17

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

La tinta se comen-zó a usar en laantigüedad paraescribir en papiro.Se han encontradotambién en Egiptoantiguas escritu-ras en negro y enrojo, en papirosescritos con cála-mo, en algunoshipogeos (sepultu-ras subterráneas).Las tintas antiguasconsistían en launión de un pig-mento llamadonegro de humo,cola y sustanciasaromáticas. Habíaque mezclar conagua para luegousar. Fueron las

conocidas con el nombre de tinta china. En la actualidad seutilizan para dibujos y artesanías, y se fabrican de todos loscolores, con diversos tintes sintéticos que reemplazan alnegro de humo.

La tinta más durable es la que se realiza con sulfato ferro-so, mezclado en agua con tanino y ácido gálico, a lo que sele añade el color (generalmente azul).

Cuando aparecieron las lapiceras estilográficas se fabrica-ron tintas especiales, de secado rápido. Los bolígrafos usantintas más similares a las de imprenta. Éstas se fabricabanen sus comienzos, con negro de humo mezclado con barnizo aceite de linaza hervido. En la Europa del Siglo XIII apare-cen las tintas de color, para lo cual se les incorporaban pig-mentos, y barnices que variaban según la superficie a impri-mir. Hay tintas de imprenta que se acercan más a la pinturaque a la tinta para escritura.

La evolución ha hecho que se disminuyera el uso de las tin-tas escolares y manuales. Pero a la vez han aparecido enuna etapa cintas entintadas para máquinas de escribir, y enla actualidad tintas de impresoras para computadoras, asícomo impresoras láser que emplea un tóner en polvo. Tam-bién algunas máquinas de fax funcionan con papel sensibleal calor.

Hasta mediados del siglo XX se usaron los tinteros de escri-torios y escuelas, donde se colocaba la tinta para la escritu-ra de documentos y trabajos.

El Rotulador - Quim

Después de haberse utilizado para la escritura en tinta eimpuesto universalmente, la lapicera estilográfica, el usodel plumín para ciertos trabajos, y la invención revoluciona-

ria, por lo simple, barata y popular, como fue el bolígrafo,apareció en el mercado, para usos primeramente, de rotula-ción y luego para tareas escolares y artísticas, el rotulador,los marcadores y las fibras y fibrones, como se los denomi-ne en sus diversas presentaciones.

En 1963 aparecieron los marcadores, las fibras o rotulado-res con punta de fieltro y poco a poco se van imponiendo.

El primer rotulador práctico lo inventó el japonés Yukio Horieen 1962. Resultaba muy adecuado para los trazos de la escri-tura japonesa, que normalmente se realiza con un pincel pun-tiagudo.

La punta está hecha de fieltro o fibras finas de nylon u otromaterial sintético sujeta al cilindro de la pluma y su tinta fluyehacia la punta mediante un mecanismo capilar. La puntapuede tener muy diferentes formas y tamaños; pueden alcan-zar hasta una pulgada de ancho.

Las tintas de los marcadores pueden presentar una muyamplia gama de colores.

La invención del rotulador de punta acrílica fue comerciali-zada en 1963, por la Sociedad japonesa Pentel. La mismaSociedad Pentel, en 1973 inventó el primer rotulador a boli-ta: el “Ball Pentel”, y en 1981 presentó en el mercado unrotulador de punta cerámica: el cera micrón.

A partir de 1985, la Sociedad francesa Reynolds comerciali-zó el bolígrafo y el rotulador antifraude, que contiene tintade seguridad, muy resistente a ser borrada. Era destinada


especialmente al uso de banqueros y negociantes, para evi-tar la falsificación de documentación y cheques.

Este producto obtuvo la primera marca certificada del Labo-ratorio Nacional de Ensayos.

La Pluma - Laura

Con el advenimiento del Cristianismo y el interés en difun-dir las enseñanzas y la doctrina, fue en aumento la necesi-dad de escribir documentos religiosos.

Los signos gráficos fueron reduciendo su tamaño y se rea-lizaban libros en rollos de papiro escritos con plumas decaña (el papiro se usaba desde 3.000 años antes de Cris-to en Egipto); posteriormente, alrededor del Siglo II antesde Cristo, dejaron el lugar a los libros realizados en perga-mino o vitela (tipo de pergamino hecho a partir de pielesde cabras, corderos y terneras jóvenes) escritos con plu-mas de cálamo.

Los calamos se realizaban con plumas externas de lasalas de las aves; las preferidas y de mayor valor, eran lasde pato, cisne, cuervo o pavo. Los calamos de aves gran-des son de mayor espesor y resultaban más fáciles desujetar. Se sabe que se usaban estas plumas alrededordel Siglo VI después de Cristo, debido a alusiones realiza-das por el teólogo español San Isidoro de Sevilla.

Hay escritos que dicen que las plumas del ala izquierdaresultaban más adecuadas para los diestros, mientrasque las del ala derecha eran mejores para ser usadas porlos zurdos.

El cálamo se fabricaba endureciendo la pluma mediantecalor o disecándola, luego se cortaba la punta, biselándo-la con un cortante especial (la cortaplumas). El escribien-te debía ir manteniendo la punta en bisel, mediante fre-cuentes cortes.

Al llegar al siglo XIII se comienza a reemplazar el pergami-

no por el papel, y las plumas tenían puntas biseladas másfinas. Y la necesidad de realizar escritos era mayor, por loque se intentaba inventar algo que no necesitara ser afila-do o biselado continuamente; se hicieron intentos defabricación de plumas de cuerno, de caparazón de tortu-gas, de piedras preciosas, de bronce (en el siglo XV hayreferencias a plumas de bronce -1465- aunque se suponeque los romanos las usaban desde tiempo antes). El calí-grafo español del siglo XVI, Juan de Yciar, menciona en1548, las plumas bronceadas para escritos de gran exten-sión, en su manual de escritura. Su uso no se difundióhasta principios del siglo XIX.

En 1803, el ingeniero inglés Bryan Donkin patentó la pri-mera pluma de acero. Con esta invención, con la sucesivaimplantación de la enseñanza gratuita y pública para laniñez, y con la producción de plumas de acero por partede los fabricantes ingleses del siglo XIX, William JosephGillot, William Mitchell y James Stephen Perry, el cálamocayó en desuso.

En 1829 aparecieron los plumines de acero, y se populari-zaron años más tarde.

En 1884, un agente de seguros de Nueva York, LewisWaterman, patentó la primera pluma estilográfica condepósito de tinta. Waterman inventó un mecanismo quesuministraba tinta a la punta del plumín por capilaridad,haciendo que la tinta fluyese de forma uniforme al tiempoque se escribía. Trajo una gran evolución en la rapidez deescritura, pues permitía escribir sin tener que estar recar-gándola constantemente. La tinta se alojaba en un depósi-to en el interior y fluía por el plumín hasta el papel.

En el siglo XX, se fue imponiendo la lapicera estilográfica,hasta que apareció el bolígrafo o birome, que se impusoen el uso popular y diario, por su comodidad, rapidez yeconomía.

18

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

Alumnes d’Instrumental


19

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

vols jugar amb mi?

Si treballes amb nens i nenes us proposo una manualitat divertida i entretinguda.

Fang de sabó

Ingredients: - 1/2 tassa de sabó en pols- 1 cullerada sopera d’aigua tèbia.- Batedora

Procediment: Barregeu el sabó i l’aigua en un bol.Bateu la barreja fins que tingui consistència de fang.Amb la pasta obtinguda doneu la forma desitjada a la figura.Finalment deixeu-ho assecar.

Montse PaituvíAnglès I

ne

ns


20

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

sc

uin

a

Ingredientes para el bizcocho:

4 huevos200 g de azúcar200 ml de leche300 g de harina

Ingredientes para la crema:

1 flan de sobre.300 ml de café frío.200 ml de leche.250 g de mantequilla.100 g de azúcar en polvo.6 cucharadas de mermelada de naranja.3 cucharadas de capuchino en polvo.

Preparación:

Mezclar los ingredientes para hacer el bizcocho y ponerlosen el horno durante 45 minutos aproximadamente.Preparar el flan con el café.Mezclar la mantequilla con el azúcar en polvo y seguida-mente añadir el flan con una cuchara.Par tir la base de bizcocho en dos capas para rellenar.Untar una capa con mermelada y la otra con 1/3 de crema.Finalmente espolvorear con el capuchino en polvo.

Ingredientes base:

4 huevos250 gr. Azúcar200 ml. Aceite200 ml. Zumo de naranja (otros zumos, leche, café…)300 gr. Harina 200gr. (podemos añadir frutos secos, chocolate en polvo,zanahoria molida…)1 paquete de levadura.

Ingredientes de la crema:

500 ml. Crema: leche con maicena espesa o un paquete depudding de leche preparado o también podemos mezclarcuajada con azúcar y nata y nos dará una crema parecida.250 gr. Mantequilla a punto de pomada350 gr. Nocilla o crema de avellanas con chocolatePara decorar avellanas, corazones de chocolate…

Tiempo de preparación: 50 m.Tiempo de horneado: 45 m.

Elaboración:

Preparamos la base del bizcocho: Batir los huevos enteroscon el azúcar hasta que queden esponjosos Añadimos el aceite, el zumo y seguimos batiendo.Añadir los ingredientes especiales como mousse, zumo,zanahoria…Incorporamos la harina (chocolate, avellanas molidas…), elpaquete de levadura y continuamos batiendo.

Trucos recomendables:

Poner en el fondo del molde un poco de mantequilla, perono en los laterales para que la masa pueda subir uniforme-mente. Poner en el centro del horno el molde teniendo encuenta que el horno ha de estar precalentado a 200 gradosy que el molde ha de ser desmontable. Pinchar el bizcochocon un palillo para ver si está cocido antes de sacarlo (sisale limpio es que ya está a punto). El horno lo pondremosen la posición de ventilador a 180 grados.

Mientras cuece el pastel podemos hacer el Nougat: Batir lamantequilla con la nocilla para que quede esponjoso y pocoa poco añadir la cuajada o la crema de leche que ya tene-mos preparada.

Abrir el bizcocho y separar dos discos para después cubriruno de ellos con la crema. Colocamos el otro disco encimadel anterior y lo cubrimos con el resto de la crema.Podemos decorarlo al nuestro gusto.

GrazynaIniciació al castellà

Anne GelhäuserCastellano II

pastel

de café

nougat-

cremetorte


21

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

Ingredientes y preparación:

1/2 kg. de cebollas de Figueres1/2 kg. de lomo de cerdo de dos colores en un solo trozoCrema de lecheAlmendras picadas gruesas

Poner el horno a 150 grados.

En una bandeja que vaya al horno se vier te un poco deaceite. Se cortan las cebollas en láminas finas y se ponenal horno con el trozo de lomo salado al gusto.

En un vaso se deshace un cubito de carne, en un poco deagua y se agrega a la cebolla.

El tiempo de horneado es de 1/2 hora si el horno es eléc-trico. Se saca y se deja enfriar.

La cebolla se tritura en la batidora, se mezcla la cebollacon la crema de leche (en frío) y se bate hasta que quedeuna salsa fluida y uniforme.

El lomo se corta en láminas muy finas y se coloca en unabandeja. Se le añade la salsa de crema de cebolla y final-mente se espolvorea con la almendra. Se pone en el hornoa gratinar y ... BUEN PROVECHO y un bon rotet.

Ingredientes:

4 ensaimadas1 bote de leche condensada 300 grs.4 huevos1 limón ralladocanela en polvocaramelo líquido

Preparación:

Disolver en 1/2 de litro de agua ligeramente caliente, laleche condensada y poner todos los ingredientes en unmolde con el caramelo líquido.Poner el molde al horno de 30-40 minutos.Servir fría o templada.

Núria AllepuzAnglès 2

Nati RosendoAnglès 2

lomo y cebollas

al horno

(con crema de leche y almendras)

invents de

cuina

sabies que...

greixonera

pastel

cu

in

a

El plat ja es coneixia des de l’antiguitat però es vadeixar de fer servir a l’Edat Mitjana. Va tornar aaparèixer al 1530 al casament de Francesc I ambEleanora d’Hansburg. Com a curiositat, els platsque es van fer servir eren d’argent.

Les forquilles tenen el seu origen en primitius uten-silis trobats a Turquia, al IV mileni a. C. però desa-pareixen fins al S. XIV. Tornen com element de luxei refinament, realitzats en or o amb incrustacionsde pedres precioses. Els coberts, així com plats igots d’ús individual es van generalitzar a finals delsegle XVIII.

Com acabem de veure els útils de cuina van serimposats per la moda i per les classes socials méssofisticades però unit a això tenim altres inventsque han arribat fins els nostres dies.

Tots sabem què és un sandvitx, doncs el va inven-tar el comte de sandvitx, John Montagu, al 1768.Aquest comte era un ludòpata de l’època i per nodeixar la taula de joc ni per menjar va demanar alseu cuiner que li posés un tall de carn entre duesrodanxes de pa.

A partir de 1940, i al 1948 com a cadena, sorgeix ala venda d’hamburgueses dels germans McDonald.

No podem oblidar que una bona hamburguesa sem-pre va acompanyada d’un altre invent molt conegutper nosaltres, les patates “xips”.

George Crumble, xef d’un restaurant de Saratoga,als EEUU va estar criticat per un comensal acusatde tallar unes patates molt gruixudes i ell molt ofèsva buscar la forma de complaure el seu client. Aixíque va tallar les patates tan primes com va poder iles va abocar en oli ben calent. El resultat erenunes patates cruixents i inflades. A l’actualitat estallen amb un instrument anomenat “mandolina”.

Laura, Conxi, Rosario, SandraInstrumental


22

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

Des del grup d’alfabetització tarda, us volem fer arribar algunes de les cançons de bressol típiques dels nostres països,per tal que conegueu una miqueta una petita part de la nostra cultura.

al

fa

be

tit

za

ció

cançons de bressol


23

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

sa

lf

ab

et

it

za

ció

Els grups d’Alfabetització dels nivells 1 i 2 ens volen aproximar al món llegendari del Montseny.

Amb el seu traç, encara una mica insegur, tracen paraules que, juntes, construeixen algunes de les llegendes de la nos-tra zona.

llegendes

del montseny


24

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

sa

lf

ab

et

it

za

ció


25

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

sa

lf

ab

et

it

za

ció


26

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

sa

ng

lè

s

cançó - bryan adams

HEAVEN

Oh - thinking about all our younger years There was only you and me We were young and wild and free

Now nothing can take you away from me We’ve been down that road before But that’s over now You keep me coming back for more

Baby you’re all that I want When you’re lying here in my arms I’m finding it hard to believe We’re in heaven And love is all that I need And I found it there in your heart It isn’t too hard to see We’re in heaven

Oh - once in your life you find someone Who will turn your world around Bring you up when you’re feeling down

Ya nothing could change what you mean to me Oh there’s lots that I could say But just hold me now Cause our love will light the way

N’baby you’re all that I want When you’re lying here in my arms I’m finding it hard to believe We’re in heaven And love is all that I need And I found it there in your heart It isn’t too hard to see We’re in heaven

I’ve been waiting for so long For something to arrive For love to come along

Now our dreams are coming true Through the good times and the bad Ya I’ll be standing there by you .

CEL

Oh, pensant en tots els nostres anys de joventut,estàvem només tu i jo,érem joves, salvatges i lliures

Ara res no et pot separar de mi,ja hem fet abans aquest camí,però ara s’ha acabat, i tu m’hi fas tornar.

Tu ets tot el que vull,quan estàs en els meus braços,em resulta difícil de creure que estàvem en el cel.L’amor és tot el que necessitoi l’he trobat en el teu cor,No és massa difícil de veureque estem en el cel.

Una vegada a la vida et trobes algú,que et canviarà el teu món.animant-te quan estàs trist.

Res no pot canviar el que signifiques per a mi,hi ha moltes coses que podria dir,però només abraça’mperquè el nostre amor il·luminarà el camí.

Tu ets tot el que vull,quan estàs en els meus braços,em resulta difícil de creure que estàvem en el cel.L’amor és tot el que necessitoi l’he trobat en el teu cor,No és massa difícil de veureque estem en el cel.

He estat esperant molt temps,que arribés alguna cosa,que arribés l’amor.

Ara els nostres somnis es faran realitat,en els bons i els mals moments,seré al teu costat.

AlumnesAnglès III


27

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

sa

ng

lè

s

cançó - queen

AlumnesAnglès II

VULL ALLIBERAR-ME

Vull alliberar-meVull alliberar-meVull alliberar-me de les teves mentidesEstàs tan satisfet que jo no et necessitoHaig de ser lliureDéu sap, Déu sap que jo vull alliberar-me

M’he enamoratM’he enamorat per primera vegadaI aquesta vegada va de debòM’he enamorat, siDéu sap, Déu sap que m’he enamorat

És estrany però és veritatNo puc suportar la manera com m’estimesPerò he d’estar segurQuan surti per aquesta portaOh com vull ser lliureOh com vull ser lliureOh com vull alliberar-me

Però la vida continuaNo puc acostumar-me a viure sense, a viuresenseViure sense tu al meu costatNo vull viure solDéu sap, que he de fer-ho per mi mateixPerò no ho veusQue haig d’alliberar-me

Que haig de ser lliureVull alliberar-me, siVull, vull, vull, vull alliberar-meOh siVull alliberar-me, si

I WANT TO BREAK FREE

I want to break free I want to break free I want to break free from your lies You’re so self satisfied I don’t need you I’ve got to break free God knows, God knows I want to break free

I’ve fallen in love I’ve fallen in love for the first time And this time I know it’s for real I’ve fallen in love, yeah God knows, God knows I’ve fallen in love

It’s strange but it’s true Hey, I can’t get over the way you love me likeyou do But I have to be sure When I walk out that door Oh how I want to be free, baby Oh how I want to be free Oh how I want to break free

But life still goes on I can’t get used to living without, living without Living without you by my side I don’t want to live alone, hey God knows, got to make it on my own So baby can’t you see I’ve got to break free

I’ve got to break free I want to break free, yeah I want, I want, I want, I want to break free Ooh yeah I want to break - yeah eah


28

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

sa

ng

lè

s

passatemps

Find 27 flowers.

Flower, bud, bouquet, begonia,bluebell, carnation, chrysanthemum, daffodil, daisy,dahlia, fern, forget me not, gardenia, gladiolus, hyacint, hydrangea, lavander, lilac,lily, magnolia, orchid, pansy, petunia, rose, tulip, violet, poppy.

Mireia Clapés / Anglès I

Find 7 jobs.

Doctor, greengrocer, cook, painter, policeman, baker,carpenter

Judith Solà, Olga López, Víctor VillalbaAnglès I

Find 8 pop music groups.

Rollig Stones, Acdc, Oasis, Blur, Clash, Police, Queen,Beatles.

Miquel Monte - Lourdes Molins / Anglès I

Find 9 planets of the solar system.

Mercury, Mars, Uranus, Saturn, Neptune, Jupiter, Pluto,Earth, Venus

Emilio López / Anglès I

Find 10 parts of the body.

Nose, neck, arm, foot, mouth, eye, leg, stomach, hair,back, jaw.

Jaume Sarreta / Anglès I


Felicitat?

29

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

so

pin

ió

opinió

Què està passant a la societat actual? Ens hem anat con-vertint en una societat de drets, només drets. I els deu-res? Pot ser degut a la falta de contacte amb la gent?

A les famílies d’avui en dia, la majoria treballen l’home i ladona. Els fills, des de petits van a les escoles bressol i ales escoles. Així doncs, les famílies conviuen poc juntes ies limita als caps de setmana, però potser amb això non’hi ha suficient. Aleshores pensem, si això passa amb lapròpia família amb els veïns la convivència encara és mésmínima.

En algunes ocasions, els veïns d’una mateixa escala, ni esconeixen; en d’altres, si es coneixen és perquè hi ha hagutalgun malentès o problema. Abans els veïns es coneixientots i s’ajudaven mútuament fins al punt de ser com lapròpia família.

A la feina, abans entre els companys s’ajudaven, però aracada persona va a la seva, procurant no complicar-se lavida per ningú.

Avui en dia, els deures que realment tenim assumits icomplim són aquells en que s’ha de pagar o cobrar diners.

Potser ens hi hauríem de parar a pensar una mica.

Maribel. GES

FELICITA

Pensar sobre la vida, a veces miedo dapues es ver tristezas, que en ella se dan,ilusiones truncadas y esperanzas que no volverán.

Es pensar que caer está permitido,pero levantarse necesario.Que si una ilusión se rompe,una esperanza se logrará.

Es pensar que la felicidad existe,pero la has de saber buscar,es pensar en palabras que no dicen naday en frases de gran sentido;

es pensar en personas a quien ni mencionary en recordar a un gran amigo,como tú, JORDI,y me reconforta el pensar, que con la imaginaciónpuedo volar a ese lugar de mi memoria dondeseguro te puedo encontrar,para poder decirte susurrándote al oído,que tu “colla”, tus amigosjamás te van a poder olvidar.

A tu recuerdo,

Carmen CaldasOfimática 2A

PER A QUÈ SERVEIX EL CATALÀ?

Pensamientos


30

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

so

pin

ió

Remuntant-nos en temps ja un xic llunyans,podem trobar la figura emblemàtica del dra-paire. També conegut com trastaire i moltsaltres noms. Recorrien els carrers de lesciutats i els pobles amb carros atapeïtsfins dalt de tot, amb tota mena d’objectesvells i altres que no ho eren tant. Totsaquells atuells que la gent no sabia que fer-ne, ni tampoc on posar-los. La feina delstípics drapaires, era anar arreplegantmobles, aparells, artefactes , trastos i robade tota mena, i apilonant tot allò que elsoferien. Segur que tot sovint complagutsper la mercaderia que aconseguien. Pecesantigues que molta gent se les treien desobre sense saber el valor real que tenien.Els drapaires s’ho emportaven gairebé tot,i a més de recollir-ho a domicili, pagavenalgunes pessetes a canvi, que eren proubones d’acceptar en aquella època, en queles famílies guardaven només les pertinences que creienútils, mentre que es desfeien del que no els feia capservei, per afrontar un model de vida, que començava aposar-se en ordre poc a poc, en plena postguerra.

A les cases s’amuntegaven papers, cartrons, també vidre iroba; era una tasca quasi obligatòria posar tot aquest gar-buix en caixes o sacs, i moltes vegades la mainada acom-panyava el pare o l’avi, per portar-ho a cal drapaire. El paperi cartró acuradament plegat, el pesaven i segons el pes, etdonaven el preu estipulat. El mateix es feia amb la roba quetambé anava a pes, sense mirar la qualitat del teixit. Elvidre el comptaven per peces. Tot plegat, no et donavenprou diners, ni tant sols, per cobrir l’esforç d’anar-ho a por-tar. Però això sí, valia la pena treure la runa de casa.

Ara per ara, seria un absurd que amb el trànsit urbà, espoguessin passejar pels carrers com feien temps enrere,tot fent brunzir un triangle, perquè la gent s’assabentésque passava el drapaire i, poder sortir al balcó o finestra,per dir-li que pugés a recollir el que fos. A on podrienaparcar ara el cavall amb el carro?, si no hi ha lloc ni perels cotxes que circulen cada dia pels carrers, places i avin-gudes de les nostres tan atrafegades ciutats.En cer ta manera, com podem apreciar avui en dia, ja faanys que es feia ús d’aquesta deixalleria ambulant. Nohem estat els capdavanters d’aquesta tasca cívica, isocialment imprescindible de recollir les nostres deixalles,i separar-les convenientment cada cosa al seu lloc, perfacilitar el seu reciclatge.

Voldria aprofitar l’ocasió, per fer una petita pinzellada ad’altres personatges típics; Un exemple encara vigent enalguns pobles de Catalunya. Són els afiladors, que amb elseu típic xiulet tot xerricant la mola, feien saber de la sevapresència, perquè tothom pogués afilar tota mena de

ganivets i tisores. La lletera mateix, que passava per lescases, quan la llet es comprava encara a petricons. Nooblidem tampoc, els vigilants i, els “serenos” que tenienles claus de les portes del carrer de les cases, i que totala nit feien la ronda pels diferents barris; solament palpe-jant amb les mans sabia ell on se’l necessitava, i allíanava el nostre “sereno”, decidit i disposat a obrir laporta a qualsevol veí despistat que no duia la clau. Tambépassava el cadiraire, que amb veu baladrera cridava: -Dones, cadires per adobar!!!

Les típiques cadires de vímet que apropades a vora delfoc a casa dels avis, escalfant-nos i recuperant l’alè per-dut, en el fred del hivern.

Tornant altre cop al començament d’aquesta narració, i japer concloure, voldria contar una anècdota que recordoclarament: Un bon dia passant tranquil·lament pel davantde la botiga d’un drapaire, vaig veure amb gran perplexitat,la fotografia emmarcada d’un familiar meu, que anysenrere, havia estat penjat a casa en un lloc forçapredilecte. Ves per on, tot d’un plegat formava part de lapila amuntegada d’objectes de cal drapaire, ven segur, pervendre a un bon preu, l’antic marc de caoba treballat amà, i que havia guardat amb cel aquella antiga fotografiad’un oncle avi, encara molt entranyablement recordat.

Cada cosa a la seva època. Aquesta gent que ja tenim unacerta edat, tant sols ens resta poder memorar amb eny-orança, aquell típic crit exclamant fort...el drapaire!!. Avuidia, i en el recent estrenat segle XXI, tot allò, ja éshistòria.

Rosa Suñé PereraInformàtica I

La figura del drapaire


31

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

so

pin

ió

És de covards i conformistes acceptar que el teu futur jaestà escrit. Que ja no es pot canviar... És trist veure que,amb una relativa curta edat, tinc 20 anys, la teva vida s’haestancat i s’ha convertit en una rutina fastigosa, avorrida,desagradable i que no canviarà fins que et moris a menysque t’ho plantegis seriosament i li posis un parell de “col-lons”. T’adones que l’ambient en que et mous no és el teui et sents desubicat. No hi trobes alternativa possible... opotser sí?

Si arriba aquest dia en que et sents així, que no pots man-tenir certes converses sobre certs temes perquè et quedessol i a la gent li sona a xinès... tens certs dubtes, inqui-etuds intel·lectuals que allà on ets fent quelcom, no sóncapaços de solventar-te... o simplement, si arriba el diaque de cop i volta obres els ulls i dius: Què faig jo, aquí?Aquest no és el meu lloc. Aquest és el moment propici percanviar la teva vida.

De sobte, veus una llum al final del túnel i sí! hi ha soluciópossible, només passa per tornar-ho a provar, però aquestcop amb més ganes, il·lusió, decisió i sobretot tenint com ameta l’èxit: aprovar.

Tot això ho dic perquè la gent que ha sabut llegir entrelínies, veurà que darrere d’aquest text hi ha una personapenedida de no haver fet el que calia al seu moment.

És això, sí! no vaig estudiar quan era el moment. Aradesprés d’un temps de maduració física i intel·lectual hedecidit tornar-ho a fer. Treure’m l’ESO i obrir-me nous horit-zons. Noves portes que fins a dia d’avui, òbviament haviatingut tancades.

Realment em fa molta il·lusió poder aspirar a alguna cosamés. Però per fer-ho m’hi hauré de dedicar en cos i ànima,em caldrà un esforç extra al que hauria necessitat quan

tenia l’edat on l’única obligació que tens és estudiar. Jam’ho deia el meu pare... que me’n penediria i acabaria fentel que tocava: estudiar.

Si tinc la gran sort de trobar un lector que estigui a punt definalitzar l’ESO i “prefereix currar” a fer un últim esforç iaprovar, que s’ho tregui del cap! Si realment tens la sort detenir una mínima intel·ligència (o si més no, la maduresamental que NO tenia jo als 16 anys) i creus que realmentvols treballar, pensa-t’ho dos cops, o tres si cal. Reflexiona-hi i pren una decisió consensuada i estant-ne cent per centsegur del que fas. Sinó, te’n pots penedir.

No m’agradaria que ningú es trobés en la meva situació enun futur. Treballar 8 hores diàries, dur a terme altres obliga-cions, i finalment anar 3 hores a l’escola d’Adults atreure’m el graduat. No tens temps per a tu, ni per alsamics pràcticament. A més que us haig de dir que nosapigueu ja... QUINA VIDA HI HA MILLOR, QUÈ LA DE L’ES-TUDIANT??

No m’estendré més perquè si he tingut la sor t que algúhagi arribat fins aquí, ja em puc donar per satisfet, peròvolia deixar constància pública del meu penediment.

Si aquest article serveix per a fer canviar d’idea a tan solsuna persona que es planteja deixar l’escola, ja n’estaréprou orgullós.

PD. Ningú m’ha obligat a escriure aquest text, ni tan solsels professors. Simplement és una reflexió pròpia.

D.F.Graduat en ESO

Mai és tardper tornar enrere


32

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

so

pin

ió

Trabajo hace dos años en el Instituto de Bioingeniería deCataluña (IBEC). Somos un equipo interdisciplinario de físi-cos, químicos, biólogos, médicos e ingenieros.

Constituído en el año 2005 por la Universidad de Barcelo-na, la Universidad Politécnica de Cataluña y los Departa-mentos de Innovación y Salud de la Generalidad de Catalu-ña, el IBEC tiene el objetivo de ser el socio tecnológico delos hospitales, universidades y otros centros de investiga-ción para impulsar la investigación y el desarrollo en inge-niería biomédica, medicina regenerativa y de diagnóstico ensu entorno.

Mi tarea es el desarrollo de nuevos materiales para próte-sis e implantes, por ejemplo prótesis de caderas o denta-les. Colaboro en el desarrollo de tecnologías de produc-ción, y luego en la evaluación de la repuesta biológica, loque significa que, por un lado, participo en la implantaciónde nuevos tratamientos de metales y en la elaboración delos materiales, y por otro lado, en los ensayos biológicos.

Por ejemplo pruebas con células humanas para investigarla biocompatibilidad y la integración en el tejido en el lugardel implante. Además tengo que documentar y publicarnuestros resultados y también seguir y evaluar el desarro-llo contemporáneo en mi campo.

Me gusta mucho tener un trabajo tan variado y con aspec-tos diferentes. También me agrada la idea de trabajar conla finalidad de mejorar la salud y la calidad de vida de losenfermos.

Michael WernerIniciació al castellà II

Cuando conocí la existencia de la “Escuela de adultos” mehice las siguientes preguntas: ¿Me será ‘util?, ¿cubrirá misobjetivos?, ¿qué tipo de gente irá?

La respuesta a la primera pregunta es afirmativa, sí, me hasido útil, pues allí he aprendido todo lo que sé de informáti-ca, que es lo suficiente para haber perdido el miedo alordenador y manejar con bastante soltura la Ofimática.Ahora estoy estudiando idiomas.

En cuanto a la segunda pregunta, cuya respuesta está muyrelacionada con la tercera cuestión, he de reconocer quemis objetivos sólo se han cubierto parcialmente, pues noalcancé el nivel de conocimientos deseado, porque los pro-gramas de cada curso son muy poco ambiciosos y su desa-rrollo es lentísimo.

En cuanto al tercer interrogante, y siempre bajo mi percep-ción personal, observo que la mayoría de las/os alum-nas/os solo tienen estudios básicos y que sus edades sedividen en 2 grupos: uno de 18 a 25 años, y el otro de 45 a65 años, siendo casi nula la participación de la gente entrelos 25 y 45 años.

El nivel social es casi en su totalidad medio o bajo. A lavista de estas apreciaciones yo me pregunto, ¿porqué lagente con estudios medios y/o universitarios no participaen estos Centros de Formación?, ¿y la de niveles socio-económicos altos?. Las respuestas parecen evidentes,pues cabe pensar que los cursos que imparten no les inte-resan y/o que creen que los cursos ya existentes no cubri-rán sus expectativas; ello sin considerar el aspecto socialdel tema, pues tengo la impresión de que para la sociedadlas “Escuelas de Adultos” son lo que las “Escuelas de For-mación Profesional” a las “Universidades”.

Puesto que los profesores son buenos y las instalacionesson muy aceptables, ha de ser precisamente esa “aprecia-ción social”, o mejor dicho esa “falta de valoración social”lo que falla, porque mientras “el que dirán” sea más impor-tante que los deseos de superación personal muchas/ospotenciales alumnas/os no acudirán a estos Centros.

De ser esta opinión mas positiva se matricularían más per-sonas, lo que implicaría:

A - Mayor diversidad en el alumnado, lo que a su vez permi-tiría optimizar el rendimiento de cada clase.

B- Impartir más variedad de cursos, pudiendo incluso intro-ducir algunos de carácter monográfico y de corta duración,sobre temas tan actuales como la inmigración, el reciclaje deresiduos, el uso de nuevas tecnologías en el hogar, comoafrontar la adolescencia de los hijos, el fenómeno de la glo-balización, cultura musical, cinematográfica, bursátil, etc.

En definitiva mi Escuela de Adultos ideal sería aquella que,en un ambiente agradable, me facilitara el acceso a cursoso cursillos de formación que, desarrollándose a un ritmo deaprendizaje adecuado, me formara en las materias selec-cionadas. ¿Se apuntan? Podemos conseguirlo.

Mary Carmen Pérez LópezAnglès I

Bioingenieríay Nanomedicinaen Barcelona

Mi opiniónsobre la Escuelade Adultos


33

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

so

pin

ió

Qui som? Som algú? Aquestes preguntes poden sobtar,però si ens parem a pensar tampoc són tan estranyes.Avui dia si no tens la consola de moda, el mòbil d’últimageneració, un cotxe gran i vistós, roba de marca i unesvacances ben lluny, qui ets?

Escoltem les notícies i llegim als diaris ue les vendes decotxes han baixat, es comença a parlar de crisi, però noserà que abans es venien massa cotxes?; perquè si elteu cotxe ja té uns anyets estàs totalment desfassat.

Els nostres fills van a l’escola. Comencen a parlar del queté un de les coses que té l’altre; i el pobre que no té elsaparells dels que estan parlant, ja no és “guai” i es sentapartat del grup.

Pobres els pares d’aquests nens que van a casa i elsdemanen tot allò que no tenen. Si és per principis quedecideixen “no comprar”, encara estaran tranquils, peròsi no poden per motius econòmics, segur que ho deuenpassar pitjor que els fills.

L’última moda són les operacions d’estètica als adoles-cents. Sobretot nenes que volen posar-se més pit, aug-mentar els llavis, lentilles de colors o posar-se un culetmés bonic.

Avui dia no es pot imaginar una societat sense tants capri-cis. Si tots plegats no fóssim tan consumistes, l’economiadel país s’enfonsaria. Així, d’alguna manera, estem totscondemnats a consumir per evitar que això no succeeixi.Hi ha una sortida a aquest espiral de consumisme?

Ana MayoralCatalà C

Només al néixer tothom espera que siguem personesamb un futur brillant i definit, per això ens eduquen al’escola, a l’institut, la universitat...

El que no ens ensenya gairebé ningú és a créixer, fer-nosgrans, som nosaltres mateixos els que busquem elsrecursos necessaris per créixer personalment. La societatens impulsa a rivalitzar tant a nivell professional com per-sonal, a ser els més intel·ligents, macos, joves...

En ser joves és al que ens hem dedicat més aquestúltims anys? Amb els avenços de la cirurgia estètica enshan fet creure que podem anar “tunejant” parts del nos-tre cos que no ens acaben d’agradar. Pits, líftings,pòmuls, nas, no hi ha un centímetre de nosaltres que noes pugui modificar.

Totes les operacions que es fan són amb finalitats estè-tiques o el que volem és aparentar la persona que ensimpulsen a ser o no hem sigut mai? Pot ser que la soci-etat actual no es vulgui fer gran? Estem realmentpreparats per a l’etapa de la vellesa? No són boniquesles arrugues de les nostres àvies? O és que pensem queser vell és estar caducat? Per què ens costa tant serfeliços amb el que tenim, ens toca o ens ha tocat viure?

Crec que és important esmentar la frase que diu AndreComte, l’autor del llibre “La Felicidad desesperada-mente”; si només desitgem el que no tenim, no tenim maiel que desitgem, per tant no som mai feliços.

Mireia. Català C

ReflexionsL’era delconsumisme


Sovint he sentit aquesta pregunta i normalment la plante-gen persones monolingües d’altres llocs del territoriespanyol.

Les raons que hi ha al darrera d’aquesta qüestió sempresón les mateixes i responen a un criteri d’eficàcia de lesllengües. “Els catalanoparlants són molt pocs i Catalunyaés un territori petit”. És veritat que el català no és una llen-gua potent des del punt de vista del nombre d’usuaris, peròuna llengua no és només un instrument de comunicacióper a transmetre idees i pensaments. Si fos tan sols això,tothom hauria de parlar una mateixa llengua majoritària.

El llenguatge serveix per a moltes altres coses i no és indi-ferent. A través de la llengua es creen i configuren els nos-tres pensaments, sentiments, emocions, il·lusions, creen-ces i valors. És una eina amb la qual ens socialitzem iordenem el món. Per tant, quan es perd la llengua, no per-dem tan sols un simple instrument de comunicació entrehumans, sinó que també perdem una expressió d’aquestahumanitat.

Susana Poveda AlbaladejoCatalà B

¿Quieres que hablemos?...Está bien…, empiezahabla a mi corazón como otros días…Pero no…¿Qué dirías?...¿Qué podrías decir a mi tristeza?...No intentes disculparte; todo es vano…;Ya murieron las rosas en el huerto;El campo verde lo secó el verano,Y mi fe en ti, como mi amor, ha muerto.

¡Amor arrepentido!...¡Ave que quieres regresar al nidoa través de la escarcha y la neblina!...Amor que vienes aterido y yerto¡Donde fuiste feliz ya todo ha muerto!...No vuelvas…!Todo lo hallarás en ruinas!...¿A que has venido?...¿Para qué volviste?...¿Qué buscas?...!Nadie habrá de responderte!...

Está sola mi alma y estoy triste,Inmensamente triste hasta la muerte…

Todas las ilusiones que te amaron,las que quisieron compartir tu suerte,mucho tiempo en la sombra te esperarony se fueron…!cansadas de no verte!...

¡Cuando por vez primeraen mi camino te encontré, reíaen los campos la alegre primavera!...¡Hoy todo cuán distinto!...Paso a pasoy solo voy por la desierta vía;nave sin rumbo entre revueltas olas;pensando en las tristezas del ocasoy en las tristezas de las almas solas.

En torno la mirada no columbrasino aspereza y páramos sombríos:los nidos en la nieve están vacíosy la estrella que amamos ya no alumbrael azul de tus sueños y los míos…

¡Partiste para ignota lontananzacuando empezaba a descender la sombra!...¿Recuerdas?...!Te imploraba mi esperanza!...Pero ya mi esperanza no te nombra…No ha de nombrarte…¿Para qué?...Vacíaestá el ara y la historia yace trunca…;ya para qué esperar que irradie el día,ya para qué decirnos: ¡Todavía…y una voz grita en nuestras almas: ¡Nunca!...Dices que eres la misma, que en tu pechoLa dulce llama de otros tiempos arde,que el nido del amor no está desecho,que para amarnos otra vez no es tarde.Te engañas…No lo creas…Ya la dudaechó en mi corazón fuertes raíces…,ya la fe de otros años no me escuda…¡Quedó de sueños mi ilusión desnuda,y no puedo creer lo que me dices!...No lo puedo creer…Mi fe turbada,Mi fe en tu amor perdida,Es ancla de una nave de la mar destrozada…

¡Ancla en el fondo del mar caída!,,,Anhelos de un amor, castos, risueños…¡Ya nunca volverán!...Se van…, se esconden…¿Les llamas?...Es inútil…!No responden!...¡Ya los cubre el sudario de mis sueños!...Hace tiempo se fue la primavera…Llegó el invierno fúnebre y sombrío…Ave fue nuestro amor…Ave viajera…¡Y las aves se van cuando hace frío!

David AriasCatalà A

34

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

s

Per a què serveixel català?

A solas...


35

tr

eu

re

pu

nt

a c

en

tr

e m

un

ic

ip

al

d’a

du

lt

sD

IB

UIX


treure punta num - escolaadultspalautordera.cat · 5 treure punta centre municipal d’adults ley...

Documents

Transcript of treure punta num - escolaadultspalautordera.cat · 5 treure punta centre municipal d’adults ley...