1

TEXTOS NARRATIUS LITERARIS No tots els textos narratius són literaris. La narrativa és el gènere literari que explica, generalment en prosa, encara que també hi ha gèneres literaris narratius en vers, i per mitjà d’un narrador, uns fets situats en un espai i en un temps i protagonitzats per uns personatges Per poder parlar de textos narratius literaris han d'acomplir una sèrie de condicions:

- creen un món de ficció, encara que pot incloure també elements reals. - hi ha d'haver-hi almenys un narrador, que explica l'acció. - hi han d'intervenir uns personatges, que realitzen l'acció. - existeix una acció o conflicte. - l'acció o conflicte té lloc en un temps i en un espai. - la seva funció ha de ser referencial i/o estètica.

Dins d'aquest grup, els dos gèneres narratius més importants són la novel·la i el conte. Hi podem trobar, a més, altres gèneres: faula, rondalla, llegenda, mite, l'apòleg... Aquests gèneres presenten certes peculiaritats que els distingeixen d'altres textos narratius no literaris. Tenen un objectiu literari i estètic, és a dir, el lector espera gaudir d'una història interessant, i el llenguatge amb què s'expressen acostuma a tenir una finalitat estètica. PRINCIPALS SUBGÈNERES NARRATIUS La narrativa inclou totes aquelles obres que relaten un fet extern a l’autor. Es pot presentar en forma de vers (els gèneres èpics) o en prosa, amb una extensió força variable. En tots els casos trobem uns personatges que protagonitzen la història narrada, amb una estructura, un espai i un temps determinats.

- Narrativa en vers: Èpica: epopeia, cançó de gesta, poemes heroics, poemes religiosos i al·legòrics.

- Narrativa en prosa: conte, llegenda, rondalla, quadre de costums, novel·la (cavalleresca, històrica, d’aventures, sentimental...).

Narració en vers: èpica Narració en vers de fets gloriosos d’un heroi o un poble determinat. Les formes èpiques per excel·lència són: - L’epopeia: fets heroics protagonitzats per reis i nobles, de gran trascendència per a un

poble. Ex: L’Odissea, d’Homer, poeta grec del segle VII a.C. - Les cançons de gesta: epopeies medievals d’orígens històrics, els protagonistes de les

quals esdevenen mites populars. Ex: Chanson de Roland, Cantar de Mio Cid. - Els poemes heroics: poemes èpics cultes creats per un autor a partir d’un fet històric

d’abast patriòtic. Ex: Canigó (1886), de Jacint Verdaguer. - Els poemes religiosos: poemes èpics de tema religiós, doctrinal o filosòfic. Narració en prosa: conte, llegenda, rondalla, quadre de costums i novel·la

2

- Conte: narració breu d’esdeveniments ficticis que té la intenció de moralitzar o entretenir. Podem classificar-los en contes populars o folklòrics, de tradició oral, i contes literaris, més moderns i d’estructura semblant a la novel·la.

- Llegenda: narració que parteix d’un fet històric real que ha estat reinterpretat, deformat i embellit per la imaginació popular amb elements inversemblants i meravellosos. Ex: El Comte Arnau.

- Rondalla: narració popular que combina elements fantàstics amb elements reals. Destinada als infants, té una finalitat moralitzadora. Fa servir un llenguatge senzill a causa del seu caràcter oral. Ex.En Pere sense por.

- Quadre de costums: narració que es caracteritza per la presentació d’uns ambients, uns costums o uns tipus (personatges amb característiques fixades per la tradició) que pertanyen a unes classes socials (rurals o urbanes) amenaçades de desaparèixer a causa de la industrialització. Ex: L’auca de la Pepa (1889), de J. Pons i Massaveu.

- Novel·la: narració de forma llargària. És el subgènere narratiu més complex, ja que combina narració, descripció i diàleg. Se subjecta a l’estructura de plantejament, nus i desenllaç. La novel·la s’ha classificat, normalment, a partir del tema (cavalleresca, històrica, d’aventures, sentimental...) o del tractament del discurs narratiu (realista, psicològica, costumista, lírica).

LA NOVEL·LA És un relat literari en el qual s'explica una història, real o de ficció. En contraposició amb altres gèneres literaris narratius, com el conte i la narració curta, la novel·la es caracteritza per ser més extensa i complexa, la qual cosa permet al novel·lista aprofundir en la psicologia dels personatges, presentar arguments complexos, etc. La novel·la es caracteritza també, des d'un punt de vista estilístic, pel que s'anomena polifonia textual, és a dir, per contenir una multiplicitat d'estils i registres que es van combinant. ESTRUCTURA DE LA NOVEL·LA Es caracteritza per estructurar els seus continguts en una seqüència formada per tres grans fases: plantejament, nus i desenllaç o resolució. La narració acostuma a arrencar amb el plantejament d'un conflicte o d'un fet: tota la trama de la història es desenvolupa a partir d'aquesta complicació inicial (complir un desig, assolir un objectiu, descobrir un enigma, evitar una desgràcia... ). Aquesta situació inicial se situa en un marc temporal i espacial (espai i temps). A més, s'hi introdueixen uns personatges que la protagonitzen. A partir d'aquest moment, es desenvolupen tota una sèrie d'accions, normalment encadenades temporalment i lògicament, les quals configuren el nus de la narració. Aquestes accions tenen com a objectiu aconseguir el conflicte o el desig que es plantegen inicialment. La tercera fase de l'esquema narratiu, el desenllaç o resolució, conté la descripció de la situació final o desenllaç de la història, que pot ser positiu i es resol el conflicte o s'aconsegueix realitzar el desig, o negatiu, quan no s'assoleixen els objectius plantejats. Si s'aconsegueix tancar el conflicte narratiu, parlem de final tancat. Però si el conflicte o l'acció plantejats no es resol, queda en suspens o ha de ser el mateix lector que s'ha d'imaginar el final, parlarem de final obert. Alguns textos narratius contenen un últim element, de vegades explícit i sovint implícit, que ha motivat el relat. És la moral de la història.

3

ELEMENTS DE LA NOVEL·LA a) Els fets narrats En qualsevol novel·la s'expliquen uns fets, una història, uns esdeveniments que constitueixen l'acció que viuen els personatges. Els fets que narra una novel·la es poden classificar en:

- Fets principals: són els que concentren tota l'atenció del relat. Constitueixen el cos de la història.

- Fets secundaris: són els que acompanyen al fet o acció principal. Serveixen perquè s'entengui millor allò que se'ns explica, per entendre millor els personatges o com actuen. També donen continuïtat i coherència al relat.

- Indicis: són els esdeveniments de la història que tenen la funció de donar pistes del que succeirà més endavant.

b) El marc temporal Tota novel·la se situa en un temps determinat, que pot ser present, passat o futur. Aquests temps no s'exclouen, és a dir, poden conviure dins d'una mateixa narració. Cal distingir entre:

Temps narratiu o temps literari: també anomenat temps intern: és el temps en què es desenvolupa l'acció, el temps que triga a desenvolupar-se l'acció narrada. Aquest temps narratiu pot ser:

- temps lineal: els fets se succeeixen cronològicament, s'expliquen en l'ordre en què

s'han produït. És propi de la novel·la més tradicional. - acronologia: hi ha un desordre cronològic en la successió dels fets narrats i és el lector

que ha d'ordenar mentalment els fets que li expliquen. - temps retrospectiu (retrospecció o flash-back): és una evocació del passat des del

present narratiu, hi ha salts temporals. Quan la trama o conflicte de la novel·la no té introducció, es diu que comença in media res i, per tant, l'ordre cronològic queda alterat.

Temps històric o extern: és l'època històrica en què es desenvolupa la novel·la. Per exemple, el segle XV, la Guerra Civil espanyola, la Roma imperial, etc.

c) El marc espacial Correspon a l'espai físic, real o fictici, on es desenvolupen els fets i se situen els personatges. d) Els personatges Són els individus que intervenen en els fets narrats, sempre situats en un temps i en un espai determinats. Segons la importància que prenen dins de l'acció narrada, els personatges poden ser:

- principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat, la seva actuació té un pes decisiu en la resolució del conflicte plantejat. Són els millor caracteritzats, és a dir, aquells sobre els que coneixemem més dades. En els personatges principals cal

4

destacar el/els protagonista/es, que porta/en a terme l'acció de la novel·la. De vegades, el protagonista té un adversari, un personatge que se li oposa: l'antagonista.

- secundaris: intervenen poc o marginalment en el decurs de la novel·la. La seva intervenció no és definitiva per al desenvolupament de l'acció i estan menys caracteritzats, és a dir, el lector coneix menys dades sobre ells.

Segons la caracterització (com són presentats els personatges al lector), els personatges poden ser:

- rodons: són presentats amb uns trets més complexos, tenen característiques pròpies de qualsevol ésser humà, evolucionen al llarg de la novel·la, poden ser contradictoris i de comportament variable, com qualsevol persona.

- plans: només estan esbossats, són caracteritzats de manera esquemàtica i es mantenen invariables al llarg de la novel·la, la qual cosa pot fer-los poc creïbles.

Altres tipus de personatges són:

- personatge decoratiu, aquell que no participa de manera efectiva en la narració i que, si fos eliminat, aquest fet no variaria de cap manera la novel·la, ja que serveix només per crear un ambient determinat.

- personatge tipus, un personatge que no té característiques individuals, sinó que més aviat respon a unes característiques fixes establertes per la tradició literària.

- personatge col·lectiu: està format per un conjunt de persones que actuen col·lectivament, com si fossin un personatge autònom (un poble sencer, una comunitat, una classe social...)

- personatge natura: s'anomena així a la natura quan pren un protagonisme destacat en la història i pot condicionar les accions o l'estat d'ànim dels altres personatges.

- antiheroi: és un personatge mediocre, mancat de les virtuts i dels valors tradicionals. Sempre expressa la irracionalitat o la manca de sentit de la vida humana.

Els personatges també poden ser caracteritzats de dues maneres:

- caracterització directa: si el lector coneix com és el personatge perquè el narrador o un altre personatge aporta aquestes dades.

- caracterització indirecta: si el lector s'ha de fer una imatge mental del personatge i de la seva manera de ser a partir dels fets i accions del mateix personatge.

e) El narrador Duu a terme la funció d'explicar la història que se'ns presenta en la novel·la. El punt de vista narratiu és la relació entre el narrador i la història.

- Punt de vista intern: el narrador es troba dins de la història, hi participa directament, és un dels personatges. Utilitza la primera persona verbal. En aquest cas podem parlar de:

Narrador protagonista: és un personatge que protagonitza la història, intervé directament en l'acció, explica els seus pensaments i sentiments, però no pot explicar els dels altres.

5

Narrador testimoni: s'expressa també en primera persona, però no és el protagonista de la narració i de vegades ni tan sols és un personatge principal. Pot ser un personatge secundari que només explica la història des del seu punt de vista.

- Punt de vista extern: el narrador no pren part en la història, l'explica des de fora,

encara que pot estar més o menys implicat en la història, és a dir, pot conèixer més coses o menys sobre els fets que narra o sobre els personatges que els protagonitzen. Utilitza la tercera persona verbal. Segons el seu grau d'implicació en la narració, podem parlar de:

Narrador en tercera persona o narrador objectiu: no participa en l'acció, es troba apartat dels fets que narra i adopta una postura d'observador impersonal i objectiu. No pot introduir opinions ni judicis sobre els personatges, s'ha de limitar a narrar allò que veu.

Narrador omniscient: també s'expressa en tercera persona, però pren un punt de vista diferent al del narrador objectiu. És un narrador que ho coneix tot, coneix l'acció, el que es produeix en el present, s'ha produït en el passat i fins i tot, el que passarà en el futur. Coneix també perfectament els personatges, com pensen, què experimenten, etc. Coneix el final del relat i pot avançar fets al lector.