Unitat 1 La llengua com a sistema

Índex

1. Comunicació 1.1. Semiòtica 1.2. Teoria de la comunicació 1.3. Funcions lingüístiques 1.4. Altres aspectes del procés

comunicatiu2. Llenguatge (general) 2.1. Llenguatge verbal 3. Definició de llengua 3.1. Definició Saussureana 3.2. Signes. Definicions de signe

lingüístic 3.4. Els subsistemes de la llengua

3.5. Relacions sintagmàtiques i paradigmàtiques 3.6. Sincronia i diacronia

4. Llengua, parla, norma

5. La doble articulació del llenguatge

6. Lingüística: diferents conceptes

1. Comunicació [Etimologia: COMUNICARE, “posar en

comú”]Transmissió d’informació en forma de senyals des d’un emissor a un receptor.

«Procediment de transmissió d’informació des d’un punt d’emissió (origen) fins a un punt de recepció (destinació), mitjançant un missatge, en un codi conegut pels implicats en l’acte de comunicació, transmès a través d’un canal concret i en un context determinat» (Definició tradicional de

Claude E. Shannon & Warren Weaver,1949)

[Teòrics de la comunicació, enginyers de professió, que pretenien extreure la major rendibilitat dels mitjans en la transmissió de senyals amb la mínima pèrdua possible d’informació]

1.1. Semiòtica (anys 60, Roland Barthes) Disciplina que estudia les situacions, els

comportaments i les actituds comunicatives de la societat. Objecte d' estudi:

classes de signes i regles que governen la seva generació i producció

manera com es transmeten i s’intercanvien, i modes de recepció i d’interpretació.

La comunicació no és exclusiva dels humans, també existeix entre animals (zoosemiòtica), entre màquines (cibernètica)...

La cinèsica s’encarrega de l’estudi del llenguatge i dels moviments corporals físics i gestuals, tant els inconscients com els més conscients, els universals o els corresponents a una cultura particular.

La proxèmica estudia la distribució de l’espai com a llenguatge no verbal, és a dir, les distàncies que, en la comunicació, s’estableix entre els interlocutors.

1.2.Teoria de la comunicació(Anys 70, Teoria del discurs)

CANAL MISSATGE

CODI

EMISSOR RECEPTORCANAL

CONTEXT o REFERENT

Funció metalingüística o explicativa

F. expressiva o emotiva F. fàtica o de contacte

F. poètica o estètica

F. conativa o d’incitació

F. referencial o informativa

La lingüística s’acostarà al concepte de les Ciències de la Comunicació amb l’aportació de Roman Jakobson [Cercle lingüístic de Praga, 1961] . trencà amb la concepció unidireccional de la comunicació > importància de la interlocució: l’intercanvi de missatges entre emissor i receptor és basic per tal que hi hagi un discurs, sempre i quan en comparteixin el codi; la comunicació, per tant, implica contacte entre dues realitats i, sovint, transferència de recursos i influència mútua. [Veure “Teoria del discurs”, pàg. 28 Llibre de text, influenciada per les C.de la comunicació]

Distorsionadors de la comunicació!!

Soroll: elements que poden pertorbar el procés comunicatiu i impedir que es produeixi la comunicació.

Exemple en el llenguatge escrit: l’escriptura il·legible d’un text o l’ús d’un lèxic desconegut pel receptor.

Redundància : forma de contrarestar els efectes produïts pel soroll, és a dir, la repetició de part de la informació per tal de garantir l’èxit del procés comunicatiu. La redundància no aporta informació nova, sinó que emfasitza allò transmès per tal que arribi a la destinació. La redundància pot respondre a convencions socials, acordades entre els usuaris de la llengua, és predictible i convencional.

Entropia: Seria allò que no és predictible en un missatge i que, per tant, causa sorpresa total en el receptor. Un exemple atenuat és l’estratègia del titular del text analitzat.

1.3. Funcions lingüístiques

per Emile Jakobson

[Veure Llibre de text, pàg.61]

Observacions:

En la majoria de missatges es mesclen o superposen diverses d'aquestes funcions; però, tanmateix, una o altra hi sol dominar. Per això, analíticament, se sol parlar de la funció lingüística dominant.

D'altra banda, la funció referencial sol ser present en tots els missatges lingüístics.

Ruta DVD

.

2. Llenguatge

Facultat de l’ésser humà de comunicar-se per mitjà de sistemes de signes.[Entre els diversos sistemes o codis que l’home utilitza amb aquesta finalitat, el més important és la llengua]

Sistema de signes no verbals amb una funció comunicativa (v.gr.: llenguatge gestual, llenguatge dels colors,...).

Una altra accepció relaciona el terme amb una varietat lingüística determinada (llenguatge popular, llenguatge de la informàtica, llenguatge ferraterià, ...).

2.1. Llenguatge verbal

La forma humana més concreta de comunicació és el llenguatge verbal, capacitat exclusiva dels humans de transmetre idees, reflexions o emocions.

Es diferencia de la resta pel fet que pot emetre senyals de naturalesa lingüística i que pot esdevenir opcionalment un procés reversible, és a dir, emissor i receptor poden intercanviar mútuament els seus papers, raó per la qual alguns lingüistes prefereixen anomenar-los interlocutors > feedback o retroalimentació.

Per tal d’assegurar l’èxit del procés comunicatiu, cal que el receptor descodifiqui i interpreti adequadament el senyal llençat per l’emissor: compartir codi

3. Concepte de “Llengua”

[Saussure, Cours de linguistique générale (1916)]

Entre els diferents tipus de llenguatge destaquen les llengües naturals.

Es caracteritzen per tres propietats:Linealitat ―successió en el temps/espai―i l’oposició entre les unitats esmentades. Tret distintiu [p / b].

Elasticitat o capacitat d’expandir o condensar la informació. [aquell home / l’home que viu al costat...]

Capacitat metalingüística o possibilitat de referir-se a si mateixes.

Una llengua és un sistema de signes verbals, propi d’una comunitat humana, i que és usat com a mitjà de comunicació (oral o escrita). La llengua constitueix, per tant, un vehicle d’interrelació i un tret definitori, entre d’altres, d’un determinat grup humà.

Ferdinand de Saussure va definir la llengua com un sistema estructurat de signes lingüístics. I al signe lingüístic com el resultat de la unió de significant (forma/ matèria) i significat (concepte).

Teoria triàdicaCh. S. Pierce

morfemes

fonemes

Ch. S.PiercePrincipis definidors del signe lingüístic (Saussure): ― arbitrarietat (immotivat, convenció social) ― caràcter lineal del significant , i ― immutabilitat o mutabilitat del signe (no lliure, imposat, depèn de la comunitat vs. viu en l’ús individual, sotmès alhora als principis de continuïtat i alteració.

No es descompon

Es descompon en unitats amb sentit

Es descompon en unitats sense sentit un cop aïllades

**

La doble articulació permet amb un nombre mínim d’unitats produir una quantitat il·limitada de missatges. (A. Martinet)

A

B

Algunes observacions al quadre anterior:

― La semiòtica distingeix entre signes lingüístics (que configuren el llenguatge verbal) i signes no lingüístics, que sovint interactuen amb la comunicació verbal.

― Els signes no lingüístics no necessiten passar per la llengua natural per tal de transmetre un contingut. [símbols, mapes, gestos mímics, etc.]

― Peirce en comptabilitza 59.049 tipus. Ara bé, va reduir-los a una tríade:

• Indicis o símptomes: no hi ha intenció comunicativa directa, mantenen una relació causa-efecte amb allò que els ha originat i són fets naturals i motivats. [fum, indici del foc; esternut, indici d’un refredat]• Icones: presenten una relació de semblança analògica amb el seu referent i manifesten una intenció comunicativa. Moltes icones són universals. [pictogrames]• Símbols: són eleccions arbitràries sense relació directa amb el referent a què al·ludeixen. Són convencionals, fruit d’un acord social. [banderes, escuts]

Els nivells lingüístics

Una paraula pot estudiar-se de manera diferent segons els nivells lingüístics d’anàlisi:

nena

/n/

fonològic / / fonemes

/n/

//

[+ humà]

semàntic [- adult] trets

[- mascle] semàntics

morfològic {nen- lexemes

-a} morfemes

Els subsistemes del sistema: nivells de llengua

sintàctic Organització de mots en sintagmes, de sintagmes en seqüències oracionals, l’ordre en la linealitat.

a)Linealitat o successió d’uns elements lingüístics rere els altres Depenen de la linealitat del signe. Així, en una frase com Els obrers construeixen l’edifici, unes peces segueixen les altres respectant un ordre.

b) Oposició: els signes lingüístics estan en relació amb la totalitat del codi; prenen valor distintiu enfront de la resta. Així, cada element es podria substituir per altres que mantenguin una afinitat formal o de significat. Observem l’exemple: Els obrers construeixen l’edifici. Alguns operaris edifiquen la finca. Aquests manobres llueixen la paret.

Cada peça està en relació paradigmàtica.

1) La llengua es defineix com un codi, entenent per codi la correspondència que s’estableix entre «imatges auditives» i «conceptes». La parla és la utilització, l’actualització que d’aquest codi fan els subjectes usuaris.

2) La llengua és un concepte estàtic o passiu ―corpus teòric, abstracció, idea―, mentre que qualsevol activitat lligada al llenguatge pertany a la parla, que seria dinàmica.

3) La llengua és un fenomen social mentre que la parla és individual.

Eugenio Coseriu, finalment, és qui s’adona que, entre l’abstracció de la llengua i la individualització de la parla, hi ha tot un comportament lingüístic que, per una banda, és supraindividual (supera els fets de parla) i, per l’altra, és molt més concret que la pura teoria de la llengua, fins al punt que, en ocasions, aquest comportament no s’avé amb les previsions de la llengua, ans les contradiu. Aquest estadi situat entre llengua i parla és la norma.

4. Llengua, parla, norma [Saussure; Coseriu]

5. La doble articulació del llenguatge [Martinet]

André Martinet fou el lingüista que singularitzà les llengües naturals de la resta de sistemes comunicatius en constatar la teoria de la doble articulació dels signes lingüístics.

Consisteix en el fet que tot fragment lingüístic està ordenat i articulat sobre dos nivells diferents, però superposats i simultanis alhora. Un s’articula en unitats significatives o monemes i l’altre, en unitats no significatives indivisibles o fonemes. El primer nivell és anomenat de primera articulació (moment conceptual) i el segon, constitueix la segona articulació (moment material).

La doble articulació confereix al llenguatge infinites possibilitats de construcció de missatges mentre que solament li exigeix un nombre ben reduït d’unitats.

Un fenomen del llenguatge es considera sincrònic quan tots els elements i factors posats en joc pertanyen a un sol moment d’una mateixa llengua, en un mateix estat.

És diacrònic quan intervenen elements i factors que pertanyen a estats d’evolució diferents d’una mateixa llengua.

El terme sincronia va ser proposat per Saussure, en oposició a diacronia, per denominar la simultaneïtat, un conjunt de fets lingüístics que constitueixen, així, un estat de llengua. La diacronia abraçarà, idò, l’estudi de l’evolució històrica d’una llengua.

3.6. Sincronia i diacronia

6. Lingüística: diferents conceptesEstudi de la llengua d'acord a diferents criteris: Antics clàssics: Gramàtica (normes de correcció lingüística

< > Retòrica (elaboració discurs amb eficàcia). Ara es redueix a l'estudi de les fig. Retòriques.

1a meitat s.XX: L' estructuralime: Estudi de la llengua com a sistema lingüístic i el signe lingüístic.

2a meitat XX: El generativisme: estudi la sintaxi (“estructura profunda).

Actualment: Lingüística del text i anàlisi del discurs: estudi de la llengua en ús en el context d'una situació comunicativa.

[Veure ampliació Llibre de text, pàg.26]