NÚMERO 20 | DESEMBRE 2007

editorial

Ens hem quedat a les portes del nos-tre primer castell de nou. I, tot i que sens dubte la il·lusió per assolir descarregar-lo era absoluta, no fa la sensació que aquest petit ‘fracàs’ hagi portat més que la lògica emprenyada del primer mo-ment i no en canvi cap mena de desà-nim en l’esperit de la colla. I aquest efecte pot tenir diverses lectures, segons qui ho analitzi. De ben segur que més d’un –i més de dos– hau-ran qualificat el nostre post-Tots Sants de certament incomprensible; els haurà estranyat que, després de construir dues estàtues com les que vam fer aquell dia, no haguem tornat a provar el tres de nou aquesta temporada. I aquesta lec-tura serà compartida tant per castellers com per aficionats i periodistes, espe-cialment de la zona castellera tradicio-nal. Una altra lectura s’avé més amb la manera de veure els castells que te-nim les colles anomenades modernes, on sovint els salts cap a l’assoliment d’una nova fita no es fan seguint només l’empenta emocional sinó que s’avaluen –i molt– les possibles conseqüències d’estirar més el braç que la màniga, i no tan sols en l’aspecte purament casteller, sinó també en l’aspecte social, tenint

molta cura, per exemple, de no ‘cremar’ als castellers ocasionals amb crides mas-sa continuades. Hem tocat amb la punta dels dits el primer castell de nou quan no fa ni un any que, tot i veure-ho més a prop, no podíem pensar ni per un instant que els Castellers de Sants podíem arribar a formar part del selecte grup que tasta aquesta categoria castellera. Però hi hem estat a prop, molt a prop. I això, com que en som ben conscients, té unes conse-qüències indiscutibles. No hem tornat a provar el tres de nou, és cert; ens hau-rem arronsat, diran alguns, o haurem estat prudents, diran uns altres. Però el que no té discussió és la certesa que hi ha un abans i un després de Tots Sants. I aquesta és una evidència per al món cas-teller, que majoritàriament dóna per fet que l’any que ve aconseguirem aquesta fita, però sobretot és una evidència per a la colla mateixa: qui no s’ho creia fa quatre dies, ara ja no ho pot dubtar. I és amb aquesta seguretat que hem passejat per les places les nostres mi-llors construccions. Un quatre de vuit imperfecte, però que hem defensat amb absoluta tranquil·litat; un tres de vuit tan insultant que sembla no fer justícia al calvari de tants anys cercant-li la mida;

i un dos de vuit que, sens dubte, ha es-tat l’exemple més clarificador del treball minuciós i constant que s’ha fet dimarts i divendres sense interrupció les da-rreres temporades. Hem estat capaços d’executar-los tantes vegades i de ma-nera tan solvent que, sorprenentment, la tripleta ha resultat ser alhora tant el nostre sostre com l’evidència més pal-pable que l’actuació ja se’ns queda pe-tita. Ara toca vacances. Però en tornar, cal-drà seguir treballant als assajos com fins ara, seguir gaudint dels castells de vuit a plaça un cop i un altre, tocarà seguir desitjant ésser trepitjats pels folres més ferms que es fan i es desfan i tocarà, evi-dentment, estar ben preparats per esclatar d’alegria amb el primer castell de nou, si l’assolim –que l’assolirem– en la tempora-da que encetarem i en què celebrarem els nostres primers quinze anys com a colla. Sí, hem estat a prop del nostre primer castell de nou. I no, no l’hem tornat a pro-var. Lectures diverses a banda, però, tenim l’absoluta certesa que entrarem a la casa dels castells de nou tal i com demanàvem en l’editorial de l’anterior número del ‘Suc de Pinya’, és a dir, amb pas ferm, decidit i amb la voluntat no només d’arribar-hi, sinó d’instal·lar-nos-hi.

hi som a tocar

sumariSuc de Pinya. La revista dels Castellers de Sants. Número 20, Desembre de 2007.c/Vallespir, 28. 08014 Barcelona.http://www.borinots.cat borinots@borinots.catEquip de redacció: Pau Granell, Aleix Ibars, Eduard Niubó, Roger Vilalta.Fotografies: Joana Garrigosa, Glòria Moreno.Hi han col·laborat: Marc Amigó, Joaquim Andrés Mònica Batlle, Miquel Bonet, Andreu Botella, Pere Camprovin, Daniel Cochs, Marc Febrer, Toni Galmés, Laia Jaen, David Pellicer, Jesús Puparelli, Anna Rubio, Elisenda Sevilla, Marc Vilalta, Marta Xarles.

Els Castellers de Sants i Suc de Pinya no es fan responsables de les opinions expressades pels signants dels articles d’aquest exemplar.Imprès a Indústries Gràfiques Cochs.Revista sota llicència Copyleft, Creative Commons.Exemplar gratuït. Prohibida la seva venda.

El primer atac a un cim. El model Borinot 4

XV Aniversari 8

Festa Major, enamora-te’n 9

Recta final 10

Créixer sobre una base sòlida 18

Aquell silenci 19

Preguntem als periodistes 20

Xerrada castellera a Òmnium Cultural 26

Qui és qui? 27

El primer atac al cim.

El model Borinot

En l’alpinisme, com en els castells, és tan important fer el cim com la prepara-ció de l’ascensió, i cal gaudir de les dues coses. Pot ser que el mal temps impedeixi fer l’ascens un dia, cal esperar aleshores un dia millor. Més important que haver fet el cim avui, és sentir-te fort sabent que l’has preparat bé, i tenir la certesa que la temptativa estava al teu abast. Els bori-nots no haurem fet el cim anomenat 3 de 9amb folre, però esperem des del cim im-mediatament anterior per poder-hi tornar a pujar. Si de cas amb més assaig encara, amb més convenciment, amb una previ-sió meteorològica més favorable. Però hi tornarem. Segur. Era l’any 2005. Després d’intensa pre-paració i lluita, vam descarregar el nostre primer 2 de 8 amb folre. El triomf d’aquell dia va ser esclatant, però molt més impor-tant és constatar que, a dia d’avui, després de dues temporades, aquest castell va arribar per quedar-se amb nosaltres, i que per molts anys. El 2 de 8 amb folre, que en aquell moment va ser un pic històric, ara és una excursió que fem relativament sovint. Que les noves consecucions es que-din és més important que no pas el fet puntual d’aconseguir-les per primer cop. Cal que mantinguem la capacitat tècnica en els assajos per a poder afrontar altre cop el 3 quan sigui possible, perquè el

nostre camí no s’acabarà en el 3 de 9 amb folre; després voldrem anar més lluny. És la mateixa història del 2 de 8 amb folre. La de la feina de formiga... la d’un model que cada dia tenim més clar: el model Bo-rinot.

Assistència, dosificació i calendari

Fixem-nos en el 3 de 9 amb folre. És un castell que requereix, sobretot, una presència mínima constant als assajos de tota la temporada i, també, una enorme presència en els assajos anteriors a l’intent a plaça. Requereix una feina metòdica i continuada per la qual no fa falta una enorme gentada (la feina de l’estructura, de la canalla i del nucli), i uns assajos (no gaires) on hi hem de ser tots i més. Molts dimarts amb les nostres petites proves de folres, i uns pocs divendres on els sisens es posin drets a dalt de l’estructura. Man-tenir la capacitat d’aquest nucli dur fidel però també la nostra capacitat de “cridar a files” quan és més necessari, forma part també del nostre model, de la nostra manera d’entendre els castells. Hem de continuar treballant-hi. La capacitat de convocatòria que tenim els borinots i la dosificació de les grans crides han de ser temes centrals de debat. Més encara, pre-veient els castells que ens esperen.

La possibilitat de dosificar els esfo-rços de tots els borinots (els de sempre, els ocasionals, els simpatitzants i els pas-savolants) requereix un calendari adaptat a la nostra manera de ser i d’entendre els castells. El calendari ha de contemplar les vacances que volem fer a l’estiu i s’ha d’adaptar a les preferències que tenim com a col·lectiu. Un calendari equilibrat, que agradi bastant a tothom, i que no agradi moltíssim a ningú. Fa gràcia veure que, tot i que tots som ben diferents i tenim els nostres gustos, la colla té una personalitat i uns gustos propis. La colla “vota” les seves actuacions preferides (mireu el quadre d’assistències). Sabem per exemple que, quan actuem a casa, sempre tenim una molt bona assis-tència. També sabem que, si ens convi-den a Sitges, a Vilafranca o a Sant Cugat, sempre hi podem anar a fer les nostres millors construccions. Les dades són con-tundents, dels 57 castells de vuit pisos que hem descarregat en el període 2005-2007, el 80% els hem fet en aquestes qua-tre poblacions. Són actuacions que ens agraden, ja sigui per la proximitat, ja sigui per la “qualitat” de la plaça, sempre plena de públic, per les colles amb qui actuem, perquè allà algun dia hi vam aconseguir un castell important, o una barreja de tot plegat. Fixem-nos on hem pogut portar els 2 de 8 amb folre, fixem-nos on hem

4

dut el 3 de 9 amb folre. Seguim buscant un bon calendari borinot, aquell que per-meti arribar a assolir els millors castells i en el que una gran majoria de la població (fixeu-vos que no dic dels borinots) s’hi pugui sentir confortable.

La gamma, petits exàmens par-cials

Aquest any hem fet tots els castells de la gamma de 7 altre cop, la varietat de gamma no només ens dóna solucions divertides en determinats moments de la temporada que serien prou “avorrits”, sinó que ens posen en tensió regular-ment. Són petits exàmens que estan al nostre abast, però reptes, al cap i a la fi. Són proves que ens van forjant com a castellers i ens ajuden a afrontar millor la pressió: fer castells com el 3 de 7 per sota exigeix un plus de concentració als equips d’aixecadors i el tronc, poder tor-nar a fer el 9 de 7 i amb un enxaneta és la fotografia d’un pacient sa (9 baixos, 9 primeres, 18 crosses, 18 primers laterals, 9 persones per pis...), la pinya del pilar

caminant, els vanos de final d’actuació... moltíssima gent “tocant cuixa”, molta gent treballant regularment en llocs de responsabilitat. Aquest entrenament, a part de donar-nos gran quantitat de petites alegries durant l’any, ens va per-metre afrontar el 3 de 9 amb folre com si fóssim uns veterans. El 3 de 9 amb folre requeria no menys de 150 persones “to-cant cuixa”, i la nostra colla, a base de pe-tits exàmens parcials, els tenia preparats per plantar unes proves impressionants de 3 de 9 amb folre. La gamma ens fa millors castellers.

La importància de la seguretat

Només dues caigudes en una tem-poradassa com aquesta és una dada impressionant. I no és una casualitat. Fa molts anys que caiem molt poc, i casualment durant aquests anys de tan poca caiguda avancem més que mai. Però com que aquesta història ja la sabem, el que volia comentar és la se-guretat en sentit més ampli. La preocu-pació per la seguretat que té la nostra

colla es visualitza, per exemple, en les nostres pinyes: els caps ben col·locats, les pinyes ben escalades, els braços ben amunt, la tensió muscular... Hem de se-guir fomentant les bones pràctiques. És molt important formar la gent nova en la correcta col·locació, tots som mes-tres. També hem d’estar orgullosos per l’esplèndid resultat del primer any de funcionament del casc per la canalla. I més, quan coneixem les estadístiques de lesions de tota la canalla castellera durant aquest 2007. El casc ha fet bé la seva feina, ha evitat molts ensurts, i això és bo pel món casteller en general. Hi ha encara moltes coses a millorar, per exemple, els dimarts caldria ser més gent a l’assaig per tenir el coixí necessa-ri per les proves que s’hi han de fer. Els borinots hem de seguir insistint en tots aquells aspectes que facin de l’activitat castellera una activitat més segura. Fer dels castells una activitat segura és també fer-la atractiva per a una gran majoria de potencials castellers. Hem de seguir en aquesta línia. Sumem una altra temporada sense cap lesionat.

5

I els assajos? Uns assajos impressionants

La base de la bona temporada que hem fet també l’hem de buscar a l’assaig. Els assajos, tant de dimarts com els de di-vendres han estat a un altíssim nivell. No hi ha hagut cap dimarts on no haguem fet proves de folres, i en molts dimarts ens hem pogut plantejar els castells de 7 nets sencers... hem de mantenir-los així. Hem apujat el llistó dels dimarts i això ho hem notat els divendres. En la trentena d’assajos de divendres d’aquesta temporada, tot i que sovint no hem pogut fer la primera prova grossa fins les 22,20h (l’assaig comença a les 21,30h!), hi hem tingut grans assistències i un bon grapat de proves impressionants: 2 de 7 sencer amb el folre a terra (7), 2 de 6 net (19), 4 de 7 net (18), 3 de 7 net (16), 2 de 8 amb folre fins a quints (8), folre de 3 de 9 a terra fins a dosos (4), 3 de 9 amb folre fins a sisens (2), 5 de 7 net fins a dosos (6)... buf! L’assistència ha crescut en els mo-ments àlgids de la temporada, però s’ha mantingut sempre en nivells molt bons. Un promig de més de 120* persones en el primer tram de temporada i de més de 130* en el segon, donen una idea de fins a quin punt la colla creix i expliquen en bona part la temporadassa que hem fet (i també moltes cares de felicitat de dissab-te matí).

108

94

108

102

144

104

126

91

106

143147

126

123

113

128

126

160

169

161

132

130

103

120

113117

124

126125

120118115114

80

90

100

110

120

130

140

150

160

170

180

9/3/0723/3/076/4/0720/4/07 4/5/0718/5/07 1/6/0715/6/0729/6/0713/7/0727/7/0710/8/0724/8/077/9/0721/9/075/10/0719/10/072/11/0716/11/07

2007 2006 2005 2004

d c i id d c i id d c i id d c i id

3de9f 2

2de8f 5 1 2 4 1 1 1 1 2

3de8 12 4 1 1 3

4de8 10 2 8 1 2 12 2 1

2de7 13 6 1 13 7 1

9de7 1 1 1

3de7ps 4 2 3 1 5 1

Pel 2008, proper colla de 9?

D’entrada, la xifra impressionant de 27 castells de 8 descarregats! D’entrada, les dues caigudes en tota la temporada (sen-se comptar la del pilar que, a Terrassa, va caminar 16 centímetres!). D’entrada, tota la gamma de castells de 7. D’entrada, el pilar caminant de la festa major. D’entrada, les actuacions, les grans actuacions, a les que hem assistit aquest any. D’entrada, els as-sajos increïbles de 3 de 9 amb folre... quin any, aquest 2007! A nivell casteller, ha tornat a ser la nos-tra millor temporada. La temporada on la tripleta ens ha començat a semblar poca cosa. Qui ho hauria de dir fa sols un any! Però sobretot una temporada que serà re-cordada per la temptativa fallida sobre el castell de 9. Un petit fracàs que ha estat també el reflex d’un gran èxit: vam ser ca-paços de preparar i portar el primer intent de castell de 9 a plaça. Qui ho hauria dit sols fa un any!

Tothom parla de la possibilitat de con-vertir-nos en la propera colla de 9. Millor pensem en com podem millorar encara més els assajos que estem fent. Com po-dem millorar la soca i el folre, la canalla i el tronc. Com podem millorar la “borsa” de borinots ocasionals de cara a les crides o com podem millorar la presència en el ba-rri i al voltant. Com preparem un nou any amb reptes variats i nous. Com seguim treballant per ser una colla que, encara que cada cop més gran, conservi l’escalfor d’una colla petita. Seguim modelant i fent els darrers re-tocs al nostre model de colla. Millorem a poc a poc, però sense pausa, en tots els aspectes possibles, perquè aquesta és la manera d’arribar-hi. Ja ho diuen, feina de formiga, força d’elefant. Tenim un model definit, cada cop més. No és ni millor ni pitjor, és el nostre model. El de la poca cai-guda, el de l’assaig exigent i tantes altres coses. Cosa que, n’estic segur, ens portarà a nivells encara més alts.

L’any que ve fem quinze anys, tornarem a pel 3 de 9 amb folre i assajarem per con-tinuar evolucionant com sempre hem fet, amb una “pastanaga” davant els nassos... perquè, després del 3 de 9 amb folre... què vindrà després del 3 de 9 amb folre?

Som-hi, borinots !

Andreu BotellaCap de colla

*: Les xifres d’assistència no tenen en compte ni la canalla, ni aquells borinots que encara no tenen camisa, ni els amics i simpatitzants sense camisa que ens donen un cop de mà quan els necessitem.

XV Aniversari

Ha començat el compte enrere del 15è aniversari de la colla i, com us po-deu imaginar, ens hem proposat que la celebració sigui ben especial, com es mereix l’ocasió. De moment, hi ha una comissió que ja fa un bon temps que es reuneix i que, a banda de membres de l’actual junta, la integren també els ex-presidents i els excaps de colla. La nostra idea és que la celebració, que tindrà com a centre la plaça Bonet i Muixí durant tot el cap de setmana del 10 i l’11 de maig, sigui una gran festa d’aniversari no només per als castellers, sinó també per a tota la gent del barri.

Per aquest motiu, s’estan preparant tota una sèrie d’activitats que perse-gueixen uns objectius molt concrets: Volem enfortir, d’una banda, la vin-culació de la colla amb els seus segui-dors i amb els antics castellers, motiu pel qual es farà una crida massiva a tots els qui duen o han dut algun cop cami-sa grisa i farem un gran ressò al barri de la celebració, fent-ne partícips totes les entitats i col·lectius. Volem consolidar el nostre aniversa-ri dins el calendari casteller. Aspirem a assolir que la diada del nostre aniversari sigui la primera trobada del calendari

per repercussió i capacitat de convo-catòria dins d’una temporada castellera amb clara tendència a avançar-se. I vo-lem convidar les colles que ens estan acompanyant les darreres temporades, els Castellers de Vilafranca i els Capgros-sos de Mataró, amb les que ens fa il·lusió compartir aquell dia tan especial. I volem afermar, finalment, la plaça Bonet i Muixí com a plaça castellera i re-forçar de cara al públic l’associació entre la colla i la plaça. Així doncs, podem donar ja un es-bós d’alguns dels actes que s’hi faran: començarem amb un assaig multitudi-nari amb pica-pica, l’endemà unes vi-gílies especials amb participació activa d’entitats del barri; i després, espectacle de circ-casteller amb en Tortell Poltrona i artistes santsencs. I el diumenge, mati-nades sonades del 15è aniversari; actua-ció castellera, foto final (objectiu: omplir la grada de gris), dinar a plaça i tarda de cinema. I també hi haurà... alguna sor-presa. Així que ja ho veieu, aneu escalfant motors perquè som a punt de fer quinze anys i cal que fem una festa ben sona-da!

Marta XarlesSotspresidenta

3, 2, 1... felicitats!

8

–Marc, hauríem de quedar el dissabte per fer repàs de les feines pendents. –Sí, està bé... quedem a les set al local? –Sí! Ja ho dic a la resta d’incombustibles. –Salut! –Adéu! Fins dissabte! Aquesta conversa pot ser una trans-cripció ben real d’alguna trucada al meu telèfon mòbil un dia de juliol. Realment, alguns moments de crisi: no hi arribarem, no acabarem la decoració, no poden venir els Pirat’s! Descobrim el do per les siluetes a contra-llum de diversos borinots, a poc a poc totes les peces de roba es van acabant, el mesos del calen-dari es van completant… corre, corre, que ens havíem deixat les guirnaldes de la part baixa del carrer… Comença el muntatge, el cable d’acer, la instal·lació elèctrica, ostres! no aguanta el magneto instal.lat per l’ajuntament… els mocadors i les guirnaldes comencen a donar color, dimarts nit plou i les guirnal-des de paper desapareixen... horror!

Dimecres. De bon matí guirnaldes de plàstic, refer els mocadors, finalment els calendaris al carrer… Les llums del Cantim-plora! No van! i… TATXAN! Arriba el gran moment… una taula, que ocupa tot el ca-rrer, plena de samarretes grogues, ESTIMA LA FESTA MAJOR! En Josep M. Canimplora i les seves cançons, els retrunys de la Repu-bli-k de l’Avern, un bon començament!

Dijous. Ha de ser un dia tranquil, l’animació dels Pistracs comença amb poca gent, però acaba amb un bon grupet de nens i ne-nes ballant. La Vella Dixieland ens fa moure l’esquelet amb el seu swing (i com ballen els del davant!), els Ganxets fan possible per segon cop un ball de gralles a Sants, bon am-bient però preocupació per l’oratge.

Divendres. Ha de ser l’inici dels grans dies… núvols... cares de cansament... un dia gris que a alguns ens fa mala pinta… assaig al carrer (metres i metres de pilar caminant), la pluja continua angoixant-nos per si no hi haurà concert… Però la Fira dels Artesans del Barri de Sants és un èxit! I que maco queda el carrer! 11 de la nit: Reggae Night Reunion i En Belda omplen el carrer... Hem d’obrir la segona ba-rra!

Dissabte. Això ja s’acaba... cares d’alegria per la nit passada, confoses amb cares de veritable cansament… Campionat de botifarra I, senyors! qui-na Botifarrada! Altre cop el carrer de gom a gom, animat. I arriba el gran moment… el pilar caminant! Sonen gralles… aleta! I co-mencem!… Se senten els cops dels basto-ners animant-nos. Els ai ai ai! de la gent i un crit d’alegria en arribar! Balls dels Bastoners i correfoc dels Diables. Després d’agafar forces amb el sopar… Festa’ls, Skatacrak i Ahmed i els Robadors 51.

Diumenge. Ja cap al migdia actuem a l’Espanya Industrial... una actuació real-ment de ressaca! Dinar i desmuntar! Al fi-nal queda tot recollit i ben guardat! Cava per celebrar el final de la Festa Major… Com? Per celebrar el final? Noooooooooo!Per celebrar l’èxit de la Festa Major! És molt gratificant veure el carrer ple de gent alegre, disfrutant, passant-s’ho pipa... i sobretot és una satisfacció poder contribuir a enfortir la Festa Major del nos-tre Sants. I... què me’n diueu de veure gent amb amb enganxines dels Castellers als llocs més inversemblants?

Festa Major, enamora-te’n

Sens dubte, la Festa Major és una gran finestra oberta al barri... i a la ciutat! Cal aplaudir les hores invertides per la gent de la colla perquè es pugui fer realitat aquesta gran feinada, la decoració, la programació, la intendència, les activitats, la barra plena de samarretes grogues amb un somriure a la cara. Quasi bé tota la colla va passant pel carrer, realment és un punt de trobada! És evident que així, jo l’únic que puc dir és…

TORNEM-HI AMB LA FESTA MAJOR!

Marc Amigó

9

La Mercè, 24 de setembreper Marc Vilalta

Per començar. El meu agraïment (i admiració) a tots aquells que sense participar activament amb la colla varen aguantar estoicament durant tres hores llargues un sol de justícia i una plaça on, igual que en els trens de rodalies de RENFE en hora punta, si tens la mala pensada de posar-te una mà a la butxaca, després no la pots treure fins que arribes al destí (és clar que tractant-se de RENFE, prèviament un s’ha d’encomanar a Santa Catenària del Camí, no sigui que et quedis penjat entre dues estacions, sense aire condicionat i plorant la necessitat d’agafar aquest ultramodern mitjà de transport no traspassat). Abans de plaça. Que el fet casteller és atractiu per la gent és innegable. Que n’hi ha molts que amb una petita empenta s’enrolarien a una colla es fa evident quan es miren les cares dels espectadors. A la Mercè ho vaig poder constatar sobretot durant el cercavila des de la Basílica a Sant Jaume. Fantàstic per a mi, meravellós per a la meva fila. Veient la reacció de la gent, barreja de bon rotllo, ganes de festa i ganes d’afegir-s’hi, hom pensa que se n’han de fer més, de cercaviles, com als vells temps. I aprofitar l’immillorable moment per repartir propagan-da i aconseguir nous castellers/eres. Arribant a plaça. Cansats, suats i eufòrics, arribem a plaça. Una gentada de por. Els gegants encara ballen. Ja amb el pilar carregat i a toc de gralla, anem fent camí cap al lloc assignat. Inevitablement es mira cap al balcó. Malgrat que ja se sap què s’espera veure, no es pot deixar de tenir la sensació feixuga que una colla de dropos, la nostra inefable classe política, està gau-dint de l’espectacle tot còmodament en el balcó privilegiat. En fi...

Recta final

Terrassa, 16 de setembreper Mònica Batlle

I vam sortir de plaça amb un mal regust de boca. Eren les 10 del matí a Joan Peiró com de costum. Un viatge amb metro més ferrocarril fins a Terrassa que no inspirava massa ganes es va veure reflectit en les poques camises que ens vam acollir. Poques per les perspectives que esperàvem després d'un assaig multitudinari el divendres abans. Vam arribar d'horeta a la plaça, temps per esmorzar i enfaixar-nos amb calma. Semblava que la gent arribava... podrem fer dos castells de vuit? Després d'un pilar caminat desafortunat, vam ser els primers a obrir l'actuació amb un preciós tres de vuit. Una mica de nervis a la desca-rregada però molt maco. Sense esvair dubtes es va encarar la segona ronda amb un dos de set marca de la casa. En tercera ronda vam tenir el coratge de tirar el quatre de vuit, que vam haver de desmuntar perquè es va deformar massa aviat... una llàstima. Qui no volia fer la clàssica de vuit? Vam acabar amb un quatre de set i un pilar de cinc. Tranquils, borinots, que segur que per la Mercè els pronòstics es compliran!

10

L’actuació. Llàstima de caiguda. Els Borinots no ens ho me-reixíem. Hi havia ganes de confirmar-nos com a primera colla de la ciutat. L’esforç es va fer. A dins de pinya, com sempre, intentant combatre les ganes d’aixecar el cap per mirar els companys, com si la nostra mirada els pogués encoratjar més. Patiment per la canalla. Escoltar la gralla i la remor de la gent assistent a l’esdeveniment... Caram, fem castells de vuit, ben parits, ben pensats, ferms. Sobre-tot, ben treballats. Un poc de mala sort. Com sigui, hi ha més dia-des que botifarres. Cada cop els castells seran més alts. La colla, gaudint de bona salut, els “de sempre”, a peu del canó i cada dia, sense cap mena de necessitat d’empaperar els metros de Barcelo-na, gent nova, amb ganes. Ja arribarà.

P.S. Fou una gran diada, la segona millor de la colla, ens vàrem quedar a un pèl de repetir l’actuació de Sant Cugat. Si bé no vàrem arribar al nostre sostre, com tothom diu, fer un quatre de vuit després de la trompada de la torre demostra seguretat, fermesa i un bon parell de pebrots. Sóc nouvingut i no en sé massa de tècnica castellera. Faig i em poso on em diuen sense saber encara del tot el perquè. Ja arribarà el dia que podré parlar dels castells amb la mateixa seguretat que un dels “de sempre”. Mentrestant, em seguirà emocionant tenir un lloc a la pinya, ves-tir la camisa i la faixa, participar en una activitat on tothom hi té cabuda, sigui del sud o del nord, infant o adult, i sobretot en una activitat que es fa pel gust de fer-la, on és possible posar un munt de gent d’acord per aixecar un castell i si cau, aixecar-ne un altre.

El Prat i L’Espanya Indústrial, 29 i 30 de setembreper Laia Jaén

Era un gran cap de setmana intensament casteller, amb actuació dissabte i diumenge. Però comencem pel principi... El dissabte a la tarda teníem actuació al Prat de Llobre-gat, una actuació que podíem fer maca, però la mandra ens va guanyar i amb prou feines arribàvem a la cinquantena. Potser exagero? Ens vem trobar a Sants Estació per agafar el tren, anàvem una mica perduts, ja que era un lloc descone-gut pels Borinots, però vem aconseguir arribar a la plaça. I de l’actuació, què voleu que us digui, érem poca gent però vem poder fer un 2 de 7 de postal, un 5 de 7 i el 4 de 7. Ens acompanyaven els Castellers de Cornellà i els nostres amics Capgrossos de Mataró. No hi havia massa públic, però sí que ens va amenitzar un “speaker” molt eufòric... deuria quedar

commocionat per l’actuació. Per cert, d’aquesta actuació s’hauria de remarcar la gran participació dels nous grallers de la colla, els “nens”. Sort d’ells, perquè anàvem una mica curts... El matí següent ens vem trobar a l’Espanya Industrial, un lloc molt conegut per nosaltres. Abans de començar l’actuació vem poder veure les acrobàcies de la nostra canalla amb un trapezi, tot patint perquè no prenguessin mal. Gran actuació, la segona millor de la nostra història i la millor que s’ha vist mai al Parc de l’Espanya Industrial. Estàvem acompanyats de la colla veïna de Gràcia i una colla que últimament no veiem gaire, els Marrecs de Salt. I... a descansar, que aquest cap de setmana ja hem fet un bon intensiu casteller, mirant endavant... Mirant el gran final de tem-porada que ens espera...

11

Sarrià, 7 d’octubreper Elisenda Sevilla

Som al migdia d’un diumenge casteller. Sarrià. Entra cami-nant per un lateral de la plaça un pilar de quatre de color gris. “Quina calor, quina sort que no portes camisa!”, em sento dir en més d’una ocasió. El fet de no portar camisa implica haver descobert recen-tment el món casteller, i aquell diumenge, un cop més i des de la meva mirada encara inexperta i meravellada, reafirmava que em captiva la unitat que formem cada cop que ens disposem a aixecar un castell. Així, els protagonistes d’aquell migdia de 7 d’octubre, un 2 de 7, un 4 de 8 i un 5 de 7 borinots van omplir la plaça de cares de complicitat a mesura que eren descarregats. Tal com ho ha-via pogut viure en jornades anteriors, instants de concentració i treball que, amb més o menys dificultat, acaben donant el seu fruit. Potser, una actuació amb poca afluència borinota, però que de ben segur va demostrar, un cop més, què és la feina ben feta. Després de descarregar els tres pilars que van tancar l’actuació, les camises grises abandonaven la plaça. Calia, ales-hores, esperar la següent actuació, en què, per descomptat, augmentaria l’afluència de borinots: la Diada.

XV Diada, 21 d’octubreper Daniel Cochs

Hi han fets a la vida que encara que es repeteixen pe-riòdicament, no deixen de sorprendre’ns i semblen, cada vegada que passen, una novetat. Això és el que em sembla que succeeix cada vegada que celebrem la Diada de la co-lla. Comencem al matí amb les matinades, encara que, no per esperades, no estan mancades d’intriga. Quanta gent vindrà? A quina hora? Per on arribaran? Seran més o menys que l’any anterior? I com cada any, tot surt bé i et queda la sensació de cada any és millor. Més tard, cap al migdia, el que semblava que podria ser una fallada per falta de gent, em refereixo als equips que preparen el dinar i el vermut, veus que hi ha gent per tot arreu, i que també com cada any, això funcionarà bé. I l’actuació?, què es pot dir d’una actuació tan rodo-na? TRIPLETA? Sí senyor, tripleta, altre cop, com havia de ser, Això passa quan s’arriba a plaça amb els deures fets i els nervis aparcats; llavors, l’èxit és segur. No cal analitzar l’actuació, tots sabem que és bona i que la vàrem fer com havia de fer-se. I com és lògic, l’acabem amb l’alegria del triomf a casa, davant del nostre públic i la corresponent fo-tografia a les escales. Arriba l’hora del dinar, que igual que en els castells cada any és una superació del de l’any anterior. Una vega-da ben menjats i beguts, recollida general de taules, etc. I arriba l’hora de els actuacions i aquí es on ens adonem de la creativitat de la colla, de la quantitat d’artistes latents que desconeixíem... a partir d’això, quan estiguem en la pinya d’un castell, pensarem que estem rodejats d’un elenc d’artistes, i els artistes fan obres d’art.

13

Sitges, 28 d’octubreper Joaquim Andrés

Em vaig alegrar quan vaig rebre la convocatòria i saber que anàvem a Sitges. És una plaça petita, gairebé més que una plaça sembla un encreuament de carrers, però per les actuacions que hi hem fet és de les places que més m’agraden. Fa anys hi anàvem a la tarda, però d’uns anys cap aquí les actuacions són al migdia. A més, és de les pla-ces a les quals és còmode anar-hi en tren, pugem a Sants i amb mitja hora ets al mig de Sitges. Una curta caminadeta i ja som al Cap de la Vila. Aquesta vegada la il·lusió per anar en tren era encara més gran que altres cops, ja que l’administració ferroviària (allò del Rogamos Empujen … porta mala sort només dir-ho) havia preparat una ruta fantàstica que suposava agafar un autobús per visitar les coves dels esvorancs, i quan arri-béssim a Gavà agafar un tren que no sabem ben bé a qui-na hora arribaria a Sitges. Quina pena que la colla decidís anar-hi en autocar. En mig de les obres podríem haver fet castells, tots amb casc, no només la canalla, i fundar una nova colla castellera com els Xiquets de l’Esvoranc o els Castellers de Rodalies. El color de la camisa ja el tindríem, seria el groc de les armilles dels treballadors de les obres. Em vaig quedar amb les ganes d’anar al meu Port Aven-tura particular, i pel bé de l’actuació que ens esperava, el bon criteri de la colla va ser anar en autocar, que malgrat el currículum que hem acumulat aquests anys, tampoc era garantia d’anar pel millor camí, però vam arribar sense sor-preses a l’hora prevista. Les perspectives de l’actuació eren les millors. Aca-bàvem de completar la tripleta a la nostra diada i a Sit-ges volíem repetir. Aquesta plaça va veure el nostre segon quatre de vuit ara fa deu anys, i sempre hi hem descarregat el nostres millors castells (presència mèdica a part). A més el cartell de la diada era boníssim, amb els amfitrions, la Jove de Sitges, que intentava el quatre de vuit, i els Caste-llers de Vilafranca, que preparaven la diada de Tots Sants.

L’actuació va ser impecable, dos amb folre, tres i quatre de vuit des-carregats a la primera, amb seguretat i a un nivell altíssim. Nosaltres tam-bé preparàvem Tots Sants, i els pronòstics de castells més alts no podien ser millors. Veient el tres de vuit a plaça tothom ens va animar a portar el tres de nou amb folre quatre dies més tard.

Tots Sants (Vilafranca), 1 de novembreper Marc Febrer

Eren quarts d’onze de la nit. Just en aquell moment vaig tancar els ulls. Les parpelles em pesaven com mai, les cames em feien figa. Volia reviure tot el que havia passat unes hores abans. Estava cansat i necessitava pair totes les fortes emocions viscudes. Tot d’una se’m van aparèixer al cap imatges anteriors al dia marcat al calendari amb una creu ben grossa. Que aquest any la nostra presència a plaça havia creat expectació era evi-dent. Molta gent de fora havia anat venint per veure com ho portàvem. Uns deien que s’hi veuria alguna cosa gran i tots ne-cessitaven saber de què es tractava. El folre, com per art de màgia, s’havia anat eixamplant de mica en mica, s’havia anat multiplicant la gentada que hauria de pujar i a poc a poc veies com primer uns i després els altres anaven fent espatlleres. Ja feia unes setmanes que pels nos-tres caps rondava la idea de provar-ho: el tres estava perfecte i l’havíem alleugerit força per poder-lo portar a plaça amb força garanties. Tot estava a punt! Ja no només fèiem assajos de fo-lre del dos (de moment de vuit però tot arribarà tard o d’hora, o així ho espero!). Feia dies que provàvem la manera de lligar folres de castells de nou a l’assaig i, la veritat, no se’ns donava gens malament. Dins del cap de tothom que venia a donar un cop de mà sorgia la mateixa pregunta: “I per què no?” No feia falta resposta. Entre totes i tots havíem col·locat sisens a l’assaig dues vegades, quints després de la Diada i havíem alçat el tres amb el folre a terra força cops. Només era qüestió de creure-s’ho i de provar-ho amb valentia. Així ens vam presentar al dia marcat amb la creu ben gros-sa! Amb la consciència tranquil·la d’haver fet tot el que estava al nostre abast. Realment teníem un tres que feia enveja, el folre estava a punt de caramel i la soca concentrada. Vam sortir del

dos. Aquell dos que setmanes abans ens havia plantejat tants problemes va semblar una empresa fàcil. Mai abans n’havíem fet un d’igual... MENTIDA! el del Concurs del 2006 va ser semblant o millor però això no importa. El dos no va tremolar gens, les cares de tothom deixaven clar que la feina vindria després: allò era el primer tràmit i l’havíem resolt amb nota alta. Després arribava l’hora de la veritat. La gran taca gri-sa es va anar empetitint a mesura que aquella veu anava cantant a tancar files, rengles de mans, vents i formatgets. El sentir com la gent aplaudia l’aparició dels tres segons, com si ens diguessin “Va nois, estem aquí per ajudar-vos! Som-hi!!”. Aquells picaments de mans van omplir-me de força i em van tranquil·litzar. El folre va pujar amb calma però sense perdre temps i es va col·locar al seu lloc. Totes les peces estaven perfectament alineades perquè la gesta es produís. El primer intent no va arribar gaire més lluny del que ja sabíem que érem capaços de fer. El segon, en ronda de repetició i per sorpresa dels molts espectadors que hi havia a plaça, va pujar encara més bé. Tranquil, serè, es va anar bastint amb la delicadesa d’aquells que fa molt que el tracten però que no li perden el respecte. No es va notar ni el cansament ni res de res. Tothom estava al seu lloc, com abans, però ara amb més ganes de demostrar al món que allò no era un “farol”, que no estàvem de broma i que anàvem a per totes. Malauradament el resultat ja el sabeu: dosos col·locats, l’aixecadora entrant al seu lloc i una indecisió que va fer del castell un intent desmuntat. En fi, que són coses de la vida a les que no cal donar-hi més voltes! Per acabar l’actuació aquell tres del que parlàvem abans, el tres envejat per mol-tes colles, va tornar a alçar-se decidit i valent cap al cel de Vilafranca per demostrar a tothom, però especialment a nosaltres mateixos, que el castell estava allà i que només havíem picat a la porta un pèl aviat. Això sí, tingueu clar que si totes i tots hi posem les mateixes ganes que els darrers mesos l’any que ve aquest castell serà nostre! El tres de nou dels Castellers de Sants!

15

Sant Cugat, 11 de novembrePer David Pellicer

Quan tot just ens ha passat l’enrabiada de Tots Sants anem a actuar a la Diada dels Castellers de Sant Cugat. Es-cenari de la més matinera de les tripletes grises, Sant Cugat és una plaça que se’ns dóna bé. Un bon lloc per oblidar, un lloc perquè l’elefant gris s’aixequi després de l’ensopegada i recuperi el seu pas ferm.Arribem a plaça i, com sempre, veiem que el públic no és pas escàs en aquesta agraïda vila, ans al contrari, hi trobem un bon grapat de senyores tenyides amb cossos esculpits per monitors de pilates que porten cotxets de nen biplaça. Potser no és un públic molt entès, però aplaudeix i fa ca-liu. Mentre esperem que comenci l’actuació, les nostres orelles són durament castigades per una performance que s’està perpetrant uns metres més enllà. No ens podem distreure, tenim ganes de fer grans castells, volem fer una bona actuació. Fem recompte de camises, si som prou gent repetirem la tripleta. Malauradament la colla encara no s’ha recuperat del dur cop moral que va patir a Vilafran-ca i amb la tropa desmoralitzada és difícil convocar sufi-cients camises. Així doncs, haurem de posposar el retorn als folres. Ha de començar l’espectacle i ens toca sortir a “nan-tros”. No ens arronsem i ataquem el 3 de 8. El castell puja perfecte, quiet com un [...]. Es carrega i es descarrega sen-se que els castellers s’hagin despentinat. Un castell a l’estil d’aquella colla que diuen que fa castells avorrits. Comen-cem a fer una miqueta de fàstic.

És el torn dels Castellers de Sant Cugat. Intentaran el 4 de 8. No l’han aconseguit mai i es nota que estan nervio-sos. Els ajudem a arrodonir la pinya, un bon coixí sempre tranquil·litza. El castell puja molt rebregat i s’aguanten com poden. Acotxem els caps, pot passar qualsevol cosa i no ens ha d’agafar desprevinguts. Sona l’aleta, carregat!, però el castell està molt castigat i no poden defensar-lo més. Cau, alegria, és el seu primer 4 de 8. Comença la segona ronda i tenim la pilota a la nostra teulada. Anem a fer el 4 de 8 i ara no ens podem permetre una errada. Hem de fer valer el rang. Sembla ben quadrat i tirem amunt però el castell té ganes de fer-nos la guitza. Comença a desquadrar-se, ens vol fer patir. Ens obliga a tre-ballar abans d’hora però ja sentim la gralla que ens diu que l’anxaneta ja l’ha carregat. Ara el castell ens ataca amb tota la ràbia, no vol ser vençut però portem molts quatres a les nostres espatlles, peus i mans. Ningú no es deixa, tothom lluita. Els quarts arriben a la pinya i la gralla anuncia que el castell s’ha descarregat. Hem donat una lliçó de com es de-fensa un castell a l’estil d’aquella colla que diuen que no fa castells bonics però que no es rendeix mai. És el torn de Sant Cugat i tiren el 3 de 7 per sota. L’aixequen com si anessin amb ascensor. Es nota que l’assagen molt.Tercera ronda i tothom està més calmat, tant per a ells com per a “nantros” la feina grossa ja està feta. Com el que no vol la cosa plantem un 2 de 7 a l’estil d’aquella colla que diuen que cada dimarts i cada divendres fa un 2 de 7 a l’assaig; i ells fan el 5 de 7. Uns pilanets per acomiadar-nos i cap a casa.

16

Gràcia, 19 de novembreper Anna Rubio

Apa doncs, ja som a la penúltima jornada castellera d’una gran temporada. El fet d’arribar a la Diada del Castellers de Gràcia a Rius i Tau-let, per cert amb un fred que pelava, i plantar en primera ronda el 9 de 7, tot seguit la torre de 8 “gairebé sense despentinar-se” i en acabar el 3 de 8, vol dir molt i molt dels borinots i borinotes. Constància, feina feta, treball i assaig és el que ens ajudarà a créixer i assolir un dels objectius pendents com el 3 de 9 amb folre. I la manera d’entomar sense drames les actuacions menys afortunades per part de la colla, el fet de quedar-nos amb “la mel als llavis”, ens ajudarà, penso, a que la propera temporada sigui encara millor i que continuem igual o més engrescats si cal.Som al camí, nois! Ah, per cert, no puc oblidar els amfitrions de la diada, que ens va oferir un generós pica-pica i per un moment van acon-seguir fer-nos entrar en calor.

Molts de vosaltres haureu sentit algu-na vegada com al final de l’assaig, i després dels parlaments de l’Andreu, algun pesat de l’equip de pinyes demana que tothom s’apunti a les llistes que hi ha sempre al costat de la porta. Doncs bé, aquestes llis-tes són una gran eina per nosaltres per dos motius bàsics: primer, per poder muntar les pinyes el diumenge següent amb ante-lació, i segon, per tenir registrat el nombre de castellers que som durant l’any. Tot i que la primera és fonamental per nosaltres (i pel bé de les pinyes borinotes), em cen-traré en la segona utilitat. Després d’anar guardant l’assistència durant tota la temporada, tenim una va-luosa informació que ens permet fer un petit anàlisi de qui som i on podem anar. Cal dir que en aquestes llistes no compta-bilitzen ni canalla ni gent externa a la colla, és a dir, que tots són borinots amb camisa que vénen almenys un cop a l’any. Si ob-servem el gràfic, podem veure que en vuit ocasions hem estat més de 150 persones, i les actuacions que hem estat més són: Diada (205), Tots Sants (197), Aniversari (190), La Mercè (197), Gràcia (175), Sitges (158) i Sant Cugat (156), i òbviament no és cap coincidència que siguin les places on hem portat el 2 de 8 amb folre, excepte l’aniversari. Una dada que reflecteix prou bé el creixement que hem tingut en els

Créixer sobre una base sòlida últims anys és que en el primer 2 de 8 amb folre que vam carregar a gràcia érem uns 140. Un altre aspecte interessant és que com tots sabem, en la segona part de la temporada, després de l’estiu, sempre augmenta el nombre de gent respecte la primera part. Això ho podem comprovar fent unes senzilles mitjanes i veient que en la primera part hem estat una mitjana d’uns 130 castellers i en la segona part uns 150. De tot això podem treure la conclu-sió que som una colla que arrossega força gent, i sobretot que anem augmentant el nombre de castellers fidels que vénen ha-bitualment a assajos i actuacions. En començar la segona part de la tem-porada, i veient la nostra bona evolució, la tècnica ens vam preguntar si realment amb la gent que érem ens podíem plan-tejar assajar i portar a plaça un castell de 9. Per això uns servidors es van posar mans a l’obra amb l’excel i vam fer càlculs concrets sobre aquest tema, calculant quanta gent va en una soca, folre i tronc d’un castell de 9. Les conclusions van ser que per fer el 3 de 9 sencer amb 5 cordons a la soca es necessiten 201 persones (18 al tronc, 39 al folre i 144 a la soca), i pel 4 de 9 amb folre 268 persones. Aquestes 201 persones en el cas del 3 de 9 amb folre són castellers que participen en primera línia del castell, és

117108

98

125 123

137 135

190

138 140

109

155

110

123

136

104

120

187

114

145150

205

158

197

142

175

140

125

0

50

100

150

200

250

St.Med

ir

Sta.Mad

rona P

.Sec

Creixe

ment

Tarra

gona

St.Jord

i(Sitg

es)

Festa

al ca

rrer

Vigilie

s

Anivers

ari

Avgda

.Mist

ral

Capgro

ssos

Valls

Sabad

ell

St.Cug

at

Esparr

ague

ra

Premia

Festa

Major

Cambri

ls

Emili Miro

La M

ercè

El Prat

Hostaf

ranch

sSarr

iaDiad

aSitg

es

Tots

Sants

St.Cug

at

Gracia

St.And

reu

a dir, que en total són necessàries moltes més per arrodonir la soca, que serien les persones de les altres colles. Per posar-nos en situació, 5 cordons a la soca, equival a que tot el folre trepitgi gris, i per exemple en el 3 de Tots Sants hi havia en total uns 12 cordons. Per tant la conclusió va ser que assa-jar i portar a plaça un castell de 9 no era impossible, però que no seria gens fàcil i requeriria fer mans i mànigues per fer-ho, i un gran esforç per part de tots. I creiem que així va ser. En definitiva, per seguir somiant en fer castells de nou cal seguir en la bona línia, i continuar creixent sobre una base sòlida, sabent mobilitzar-nos en les grans ocasions, per seguir fent més i millors cas-tells.

Pere CamprovinJesús PuparelliEquip de pinyes

1995 La criatura té un parell d’anys, però ja fa temps que ha après a caminar soleta i un bon dia es presenta a la plaça d’una ciutat anomenada Vilafranca. És el dia de Tots Sants i fa temps que espera aquest moment perquè sap que tothom estarà pendent d’ella. És el seu primer gran dia.La criatura, tot just un borinot que a al-guns encara els fa més gràcia que res, se sap capaç de grans coses i s’hi planta dis-posada a donar la talla.–Ep, que aquí van en sèrio, tu!Així que tria entre el seu repertori: pel dos de set ja hi haurà temps... potser un bon pilar de sis... i decidida com vol ser, es llança a la piscina sabent, això sí, que pot nedar. Però collons!, quina aigua més freda, nanos! Tan bé que em sortia el do-ble mortal enrere amb tirabuixó i flic-flac als assajos i he hagut de patinar tot just pujant les escales del trampolí... Però és que aquí saben el que volen, noi. I quin silenci just abans!– Això sí que és una plaça ¬–diu malgrat tot la criatura–. Aquí vull tornar-hi un al-tre dia.

1999 La criatura s’ha fet gran. Potser ha deixat d’enfilar-se arriscadament per ar-bres de branques massa inestables, però no oblida la obstinació per pujar i pujar sempre més amunt. Ara ja no es llança al buit... si no als vuits. Quasi res. Un quatre de vuit com cal (recorda què et deia, aquí saben el que volen, i també el que valen les coses). I els borinots demostren el que valen... i el que volen... i també com de vegades volen: molt alt... i de vegades cap avall. PUFF! Feia soroll de tres de vuit, si més no carregat. La plaça sap el que val. La feina, a mitges, és un gran regal...

2000 ...Un gran regal completat l’any se-güent quan el descarrega per primera vegada. I és que aquest lloc ja comença a ser especial. El nano desembolica defi-nitivament el regal del tres de vuit, i sen-se saber si és el millor que hauria de fer, aprofita per embolicar el dos; diguem-ne folrar-lo. Ho fa tan bé com bonament pot i aconsegueix si més no que la plaça no rigui (amb això ja gairebé estaria con-tent). És més, tothom torna a callar com aquella primera vegada, avui fa cinc anys; i com l’any passat; i com fa una estona. I reconeix que aquest silenci és bonic, pre-ciós, i fa que tot sembli més gran. Fins i

Els Borinots a la plaça més castellera

tot ell se sent més gran. Ara ja se sent que fa folres (embolica que fa fort), i això és com quan afaitant-se per primera vegada un es comença a sentir gran de veritat.

2002 El nostre noi s’espavila, fa estirades i aprèn a dominar el seu cos, i de vega-des, amb poca destresa, ensopega amb aquest cos nou alt i ben fornit que li sem-bla tenir. No cada any es supera, però els dies dels exàmens sempre intenta donar el millor d’ell mateix i, ni que sigui per Sant Miquel, torna a la plaça més castelle-ra per mostrar com, encara que sigui un sol cop en tot l’any, és capaç d’aguantar la seva ja grossa corpulència. I és que a poc a poc la seva musculatura guanya la fortalesa necessària per aguantar aquest preciós esquelet que li ha tocat tenir a dins.

2006 I decidit, l’homenet, fet i dret, es mou orgullós per les places, sabent-se cada any més segur d’ell mateix, fins que un bon dia, novament, per Tots Sants del 2006, hi torna disposat a ensenyar-li a aquella plaça allò que una vegada havia volgut embolicar. El dos de vuit ara tam-bé a Vilafranca, allà on com qui diu es va engendrar el castell i que ara ja comença a lluir sempre que pot.

2007 La resta, el present, és fer créixer aquest... bé... com que aquesta plaça sap el que valen les coses... de moment arri-ba la tardor del 2007, és primera hora de la tarda i l’homenet se’n va de la plaça de Vilafranca curiosament trist i satisfet. Ha tornat a sentir aquell silenci: el d’aquell que tus entre el públic, el silenci de la llauna que ressona en caure al terra... la veu del cap de colla dient “Què, sí?... quints amunt!” i ressona com si estigués sol envoltat de milers de persones mu-des. Trist i satisfet, dèiem que se’n torna cap a casa, perquè la plaça de vegades se l’estima, de vegades tant que li fa mal, com si fossin ell i la plaça els protagonis-tes d’un bonic conte d’amor. I pensa que aquest és un bonic lloc on créixer i des-cobrir, destapar, nous castells. Nous. De nou.

Eduard Niubó

Aquell silenci

19

CARLES ESTEVE Crec que els castells de gamma ex-tra són una excepcionalitat, potser no tant en alguna construcció i per part d’una determinada colla, però són ex-traordinaris. Per tant, no podem valorar la temporada pel nombre de consecu-cions d’aquests, per exemple entre fer una torre de 8 neta i no fer-ne cap hi ha un instant. El G4 és tan sols una manera d’anomenar les colles que històricament han fet gamma extra; n’hi ha d’altres que han fet la tripleta i podrien formar part del grup d’elit (Mataró o Jove de Tarragona). La tendència és la de con-tinuar fent castells bàsics de la gamma de 9 (inclosos entre la torre de 8 amb folre fins el 3 de 9 amb folre) i de manera “extraordinària” (ocasional, excepcional) aquests que els entenem com a gamma extra.

JOSEP RIBES Més que d’un esgotament parlaria d’una normalitat castellera. Tampoc era gaire normal el ritme de les colles cas-telleres dels darrers anys, del que jo ja

anomenaria G5, malgrat que Capgros-sos encara no han intentat cap castell de gamma extra. El que sí és cert és que des que Ca-pgrossos fan castells de nou la distància entre les colles més grans i la resta de colles que volen o fan castells de nou és més curta. Això no treu que hi ha tres colles amb una capacitat innata per plantejar-se castells de gamma extra, no cal dir Vilafranca, Minyons i Vella. Ara cal que més colles consolidin la categoria de nou pisos i s’afegeixin de noves, evidentment la clau estarà en les colles que assumeixin la responsabilitat d’engrescar la gent. Perquè no dubteu que la clau està en això, ser gent que permetin assajar amb més alegria i as-solir les grans construccions al nivell de cada colla.

RAQUEL SANS L’esgotament del G4 és evident. Els Castellers de Vilafranca s’han erigit en els darrers anys com a líders indiscutibles fent cada cop més gran la distància amb les altres tres integrants de l’anomenat

G4. Per baix, en canvi, a poc a poc es van escurçant les distàncies amb uns Capgrossos de Mataró cada vegada més forts i colles que se situen entre el límit de vuit i el de nou com poden ser els Xi-quets de Tarragona, la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els Castellers de Barcelona i ara, òbviament també, els Castellers de Sants. Així doncs, no només hi ha pos-sibilitats que aquesta tendència canviï en el futur, sinó que aquesta ja fa alguns anys que s’ha anat modificant. Els Castellers de Vilafranca s’han col·locat com a líders en solitari, mentre que per darrere caldria parlar no de tres sinó de quatre colles d’un nivell similar: les de Valls, els Minyons i uns Capgros-sos que l’any vinent ja han anunciat que s’atreviran amb la gamma extra. Per da-rrere, però, cal tenir en compte el gruix de colles que també poden assolir un castell de nou, un ventall que afortuna-dament sembla que s’amplia.

GUILLERMO SOLER Sembla clar que la fórmula G4 té sentit encara des del punt de vista

Preguntem als periodistes

Carles Esteve

Guillermo Soler és sotsdirector del programa Quarts de Nou del Canal 33.

Raquel Sans és coordinadora de la revista Castells.

Jordi Suriñach és director del programa Toc de Castell de Tarragona Ràdio i ONA Valls.

Pep Ribes és presentador del programa Va de Castells

de COM Ràdio.

Carles Esteve és cap d’edició del setmanari 7 dies.

Fotos: WebCasteller.com i Carles Esteve

Donant per descomptat el domini indiscutible dels Castellers de Vilafranca dels darrers anys, es pot parlar d’un cert esgotament en l’anomenat G4? I, en cas afirmatiu, ¿veus possibilitats que aquesta tendència canviï en un futur i quines creus que serien les claus per aconseguir-ho?

20

històric (són les quatre colles que han aconseguit castells de gamma extra), però no acaba de reflectir la situació actual, tant per la distància que sepa-ra els Castellers de Vilafranca respecte les altres com per l’aparició dels Ca-pgrossos de Mataró. Els darrers anys ens hem trobat potser amb fórmules com 1 + 4, 2+3, 1+2+2... Sobre la possibilitat que això can-viï en un futur pròxim resulta difícil pronunciar-se: cadascuna de les co-lles “despenjades” (Minyons, Vella i Joves) probablement té explicacions diferents per la seva baixada de nivell relativa. Al mateix temps, seria molt positiu tant que els Capgrossos consolidessin definitivament el seu nivell i fins i tot poguessin fer el salt a la gamma extra com que altres colles arribessin amb regularitat als castells de nou.

¿Creus que l’evolució del món casteller ens porta cap a un model amb trets cada cop més característics de l’esport: competició, rivalitat,assaigs (entrenaments) més rigorosos i eficients, i calendaris acurada-ment planificats?

JORDI SURIÑACH La fórmula G4 ja rarament s’utilitza en els mitjans de comunicació. És cert que parteix de la premissa que les quatre colles que en formen part han assolit castells de gamma extra, però no totes elles els assoleixen cada temporada i ja fa alguns anys que al-guna colla de fora d’aquest grup se-lecte iguala, o supera, els registres d’algunes de les seves agrupacions membres. A més, quan es feia servir aquest terme amb assiduïtat els Cas-tellers de Vilafranca, els Minyons de Terrassa i les dues colles de Valls te-nien un nivell relativament similar i estaven molt per damunt de la resta d’agrupacions. Malves, rosats i vermells s’han ado-nat que els verds juguen en una altra divisió. Finalment són conscients que ara per ara no els poden igualar, han

modificat els seus objectius, han re-duït de forma notable el nombre de caigudes i, fins i tot, són més selec-tius a l’hora de seleccionar les seves actuacions. Les dues colles de Valls ja fa un parell de temporades que es tro-ben immerses en aquest cicle i, teòri-cament, l’any vinent, any de Concurs, tenen una oportunitat immillorable per demostrar la feina feta a l’assaig. Pel que fa als Minyons, de ben se-gur que la nova tècnica sabrà millor quin ha de ser el rumb de la colla en la seva segona temporada al càrrec. És difícil preveure que totes tres des-carreguin el 2008 castells de gamma extra però tot el món casteller, fins i tot els Castellers de Vilafranca, ho ne-cessiten. A més, per sota, els Capgros-sos de Mataró ho tenen gairebé tot de cara per donar un salt definitiu cap endavant.

CARLES ESTEVE Els castells sempre han estat un esport, nascut del camp de la cultura (folkolre) però eminentment competi-tius per definició. Competint contra un mateix o contra la colla rival.

JOSEP RIBES El que plantegeu també depèn de com vulguis mirar-t’ho o des d’on es miri. La castellística passa per trets mo-derns, de colles que evolucionen cap a un model més esportiu i acurat i trets tradicionals; per posar un exemple, les colles de Valls. Són maneres tan dife-rents de veure els castells, que fins i tot són complementàries. Es tendeix, això sí, a “professionalitzar” més les colles, tenint en compte diferents fases i saber quan es pot i quan no es pot estrènyer els membres de la colla. Una activitat, per exemple, que s’imposa són les va-cances, o el descans d’un cop al mes, per dir un parell de coses.

RAQUEL SANS Està clar que l’evolució del món cas-teller condueix cap a una “professionalit-zació” dels assajos i entrenaments. Cada cop més aquells homes grossos que te-nien en els castells la seva màxima activi-tat esportiva van donant pas a persones amb més preparació física; els assajos i les proves adquireixen també molta més disciplina i tot allò que abans es feia “a ull” ara es fa sobre una base molt més

tècnica. Pel que fa a la planificació dels calendaris, que d’altra banda tendiran a comprimir-se –enguany els Bordegassos de Vilanova ja han hagut d’avançar dues setmanes la seva diada–, aquesta es fa cada cop més evident. Un exemple clar de com gestionar els timmings són els Castellers de Vilafranca o els Capgrossos de Mataró i és evident que els resul-tats avalen aquesta forma de treballar. Quant a la rivalitat, aquesta ha existit i existirà sempre. I s’ha d’entendre en clau positiva, des del punt de vista que sense aquest frec a frec els avenços en el món casteller de ben segur que haurien anat a una altra marxa. Ara bé, equiparar els castells amb els esports pot resultar de vegades enganyós ja que malgrat que sí, es poden trobar semblances, hi ha un component relacionat amb la cultura popular i tot un seguit de valors socials que només els són propis als castells i que els converteixen en un element di-ferenciat.

GUILLERMO SOLER Alguns d’aquests elements (com-petició, rivalitat) ja han estat presents en els castells des de ben aviat, i d’altra banda cal tenir en compte com, per exemple, als anys 30 del segle passat –moment de renaixement casteller que coincideix amb l’expansió dels esports– el paral·lelisme esports/castells ja es feia de forma molt clara. Sense que els cas-tells puguin considerar-se plenament

un esport –i potser mai ho arribin a ser–, la tendència a acostar-s’hi és lògica i, en molts aspectes, positiva.

JORDI SURIÑACH Sempre he entès el món casteller com una activitat molt més propera a l’esport que no pas al folklore i, de fet, si no fos així, difícilment ens podríem ex-plicar l’evolució viscuda en els últims 25 anys. En els últims deu anys, a més, molts dels components esportius dels castells s’han accentuat: s’han creat noves rivali-tats i molts castellers miren el dilluns el rànquing de torn abans que el resultat de la travessa. Darrerament s’hi afegit una major cura per part de les colles a l’hora de planificar el seu calendari, tendint a la selecció i a la racionaltizació. Per exemple, a Tarragona fa anys que les colles s’han adonat que és molt difícil actuar després del Concurs perquè la gent rarament res-pon, igual que els Castellers de Vilafran-ca ja no actuen després de Tots Sants. També ha canviat l’organització dels as-sajos i es preparen proves específiques de pilars o de torres. Crec (i espero) que l’equiparació amb les pràctiques esporti-ves s’encaminarà, a partir d’ara, a millorar la seguretat dels castellers. Després de la implantació del casc per a acotxadors i enxanetes i de l’elaboració d’una protec-ció pels dosos, intueixo que s’aprofundirà en aquest camí per buscar la màxima se-guretat per a tots els castellers segons la posició que ocupin en el tronc o la pinya.

21

Com veus el futur del periodisme casteller? ¿Hi trobes paral·lelismes amb l’evolució que viu l’activitat castellera? ¿Quina responsabilitat te-niu els professionals de la informació en la direcció que està prenent aquest món?

CARLES ESTEVE No hi crec, en el periodisme cas-teller, crec en periodistes que també parlen de castells. Una altra cosa són els mitjans d’abast nacional que no han acabat de creure mai en la força dels castells. No s’ha arribat a normalitzar la informació castellera, seguim sent una secció o un programa monogràfic.

JOSEP RIBES El futur del periodisme casteller és incert. Tant de volta es suprimeix la crònica d’un diari d’abast nacional, com n’apareix una altra. La veritat és que de moment pocs mitjans aposten pels castells i aquests caldrà mimar-los. Molt sovint són més importants les persones que els propis mitjans per seguir trobant cròniques de castells. No hi trobo un paral·lelisme amb l’activitat pròpiament castellera. El món del periodisme casteller continua sent encara un món un pèl tancat, encara que s’evoluciona cap a un consens que considero bàsic. Es va demostrar per exemple amb el tractament del greu cas de Mataró. La responsabilitat és la que és, infor-mar i opinar. Malgrat tot, encara moltes colles són massa primmirades i només es veuen el melic quan els convé. Manca respecte cap als cronistes i /o periodis-tes castellers amb opinions sovint poc afortunades o gratuïtes.

RAQUEL SANS En consonància amb el que suc-ceeix en el món casteller, el periodis-me casteller es pot considerar que està també cada cop més professionalitzat. Del casteller o afeccionat casteller que escrivia les cròniques per amor a l’art o per fer difusió de la seva pròpia colla, s’ha donat pas a periodistes que tenen en els castells la seva especialització, de la mateixa manera que poden estar es-pecialitzats en esports o en política. Tot plegat, però, succeeix en un marc en què els responsables dels grans mitjans de comunicació cada cop do-nen menys valor a aquesta disciplina, vegi’s el cas de El Periódico. En aquest sentit, doncs, es pot entendre que es fa necessari un replantejament del model de periodisme que s’està oferint i que cal cercar nous elements que puguin moti-var una major difusió d’aquesta activitat.

Crec que encara hi ha molts camins per explorar, si més no a nivell comunicatiu. La responsabilitat és òbviament dels professionals d’aquest camp, ara bé, els castellers també hi tenen el seu grau d’implicació. I és que el món casteller ha d’entendre que l’evolució de la crònica que dóna la mateixa im-portància a totes les colles i que no empra recursos com, per exemple, la rivalitat i l’aspecte comunicatiu és ne-cessària per tal de realitzar un produc-te que no només resulti atractiu per als propis castellers, sinó també als directors dels mitjans que no deixen de ser els que tenen la potestat de decidir o no si els seus mitjans de co-municació destinen o no un espai a la informació castellera.

GUILLERMO SOLER Personalment, sempre sóc força escèptic sobre la presumpta capacitat dels periodistes a “marcar tendència”. Ni crec que sigui la nostra feina princi-pal ni tan sols crec que tinguem tanta capacitat com sovint se’ns atribueix. En el cas dels castells també penso que se’ns atorga més importància de la que tenim, pel bo i pel dolent. Tot i això, està clar que el món casteller

encara ha d’aprendre a fer ús dels mi-tjans de comunicació. I pel que fa al periodisme casteller, encara està im-mers en un procés de normalització que segurament serà llarg però inexo-rable. Vaja, això espero, perquè crec que seria molt trist tornar ara a les cròniques dels anys 70, que Josep An-ton Falcato va definir encertadament com “retahila más moralina”.

JORDI SURIÑACH El principal canvi sofert en els úl-tims anys és que ara, majoritàriament, parlen i escriuen de castells periodis-tes professionals que o bé estaven familiaritzats amb el món dels cas-tells o bé n’han après. Això ha com-portat l’extensió de tècniques pròpies d’altres àmbits, com l’esportiu, en les cròniques de cada dilluns. Dubto, però, que l’ús de paraules com “duel” o l’aparició dels rànquings hagin ser-vit d’estímul o de fre per a l’evolució del món casteller. El més important és que s’ha aconseguit una difusió regular de les actuacions i activitats del fet casteller i s’ha assegurat una bona presència en les televisions, les ràdios, els diaris i les pàgines web més importants d’àmbit català.

22

Com és el públic casteller? Podem parlar d’un sol tipus de públic? Està canviant? ¿Creus que creix l’interès o l’afició pels castells en un públic que no participa de l’activitat?

CARLES ESTEVE Majoritàriament el públic és militant, membres d’altres colles i afeccionats amb una llarga tradició seguint els castells per les places. En alguns casos treure fora del context festiu els castells ha provocat que el públic sigui menor i més especialitzat (malalts dels castells). En les diades que els castells són part d’una festa segueixen tenint força però sovint els reptes de les colles converteixen l’espectacle en llarg i pesat pels que tan sols esperaven veure senzillament castells.

JOSEP RIBES El públic casteller és més pacient que un sant... hi ha dies que engegaries els castells ben lluny... Massa diades insofri-bles, llargues, avorrides i sense gaire caliu. Això fa que de mica en mica la gent marxi de les places i es repensi el tornar un altre dia. D’això no se n’escapa ningú. I la veri-tat, no creix l’interès per veure castells ni la gent és més afeccionada. Gràcies que en-cara queden els incondicionals que pots trobar a totes les places i els propis caste-llers quan la seva colla no actua. Crec que a molts llocs s’hauria de recuperar “l’spiker” que pugui motivar la plaça. Moltes colles, moltes diades i molts castells. Ni més ni menys.

RAQUEL SANS El públic casteller és molt heterogeni: des del casteller que quan no actua es de-dica a recórrer les diverses places, passant per l’afeccionat casteller sense més, pel “guiri de torn”, o per l’afeccionat de festa major. Crec que aquest públic és i seguirà

sent així. Tot i això crec que és necessari per seguir garantint l’afluència a les pla-ces una reflexió sobre el model de diada, la durada, les repeticions, el temps entre castell i castell. El discurs de que sempre s’ha fet així en l’actualitat ja no és vàlid. Existeixen moltes alternatives d’oci i cal potenciar els castells convertint-los, si es pot, en una activitat encara més atractiva per aquell que no es vol posar cap cami-sa.

GUILLERMO SOLER M’agrada que em feu aquesta pre-gunta. Eps, ho dic seriosament. Justament perquè a vegades he tingut la sensació que em quedava sol defensant l’existència d’un aficionat que no necessàriament és casteller, i al que gairebé mai no es té en compte. Per exemple, els castellers gene-ralment obliden que els castells es fan per al públic –i per això tenim diades insupor-tables–, de la mateixa manera que creuen que la informació castellera es fa per als castellers. Jo penso que no només la infor-mació de castells es fa per al públic, sinó que a més a d’adoptar el punt de vista de l’aficionat: s’ha d’explicar allò que interessa a l’aficionat als castells, no allò que interes-sa als castellers –entre d’altres coses per-què llavors moltes coses no s’explicarien. Tot i això, fins i tot per a nosaltres ma-teixos –els periodistes– és difícil pensar en l’aficionat, perquè amb qui tenim més contacte directe és amb els castellers. De tota manera, sent de Tarragona coneixes gent que són això, aficionats, que els in-teressen els castells, van a les actuacions,

llegeixen les cròniques als diaris, que po-den ser simpatitzants d’una o altra colla... Crec que és molt important que creixi el col·lectiu d’aficionats i per això pot ser útil fer entendre una cosa elemental però que potser no s’ha explicat prou: que els cas-tells poden ser més divertits encara si un pren partit per una o altra colla.

JORDI SURIÑACH Hi ha molts tipus de públic diferent, però jo els resumiria en dos grups que segurament fa molts anys que existeixen: els que estan disposats a desplaçar-se de la seva ciutat per veure castells, i els que no. Dins del primer hi podem trobar, per exemple, el casteller que va a veure actua-cions d’altres colles, l’aficionat sense cap camisa que va a veure les diades més im-portants o l’aficionat hooligan d’una colla que segueix la seva agrupació allà on faci falta. En el segon grup, molt més majorita-ri, hi ha tota aquella gent que considera els castells una activitat interessant per veure durant una estona però que difícilment sacrificarà el dinar dominical a casa els sogres per veure un castell de la colla de la seva ciutat. Aquest segon grup s’amplia notablement, en moltes ocasions, durant la festa major: és una època en què mol-ta gent surt de casa perquè toca sortir i va a veure l’actuació castellera com el dia abans ha participat en la baldanada popu-lar sense saber què és una baldana. Segurament aquest segon grup ha crescut una mica en els últims anys per-què a causa de la gran difusió dels castells en els mitjans de comunicació hi està més familiaritzat.

23

T’atreveixes a fer una projecció de futur? ¿Quines colles veus amb potencial suficient per superar els seus nivells actuals i fins on creus que poden arribar? ¿Hi trobes algun nexe comú entre aquestes colles en la manera d’entendre l’activitat castellera?

CARLES ESTEVE Castellers de Vilafranca i la Colla Vella de Valls tenen potencial i prou elements (història, el poble i comarca al darrere) que els posa en una situació preferent. Minyons i Colla Joves hauran de renovar-se amb més imaginació, Mataró haurà de prendre nota de tot això per afegir allò bo i evitar els errors. Mentre les dues colles grans de Tarragona, els de Barcelona i Sants o fins i tot els Xicots poden treure el cap en el grup de 9, faltarà veure si el consoliden.

JOSEP RIBES Parlar de futur sempre és complicat. Una colla pot canviar radicalment d’un any per l’altre, encara que hi ha colles amb línies ascendents importants; el cas de Sants, per exemple. Moltes colles tenen potencial suficient per créixer. A mi em preocupa que a hores d’ara encara hi ha-gin catorze colles de castells de sis i que fer el pas de set a vuit sigui tan costós. Aquest any només una colla ha donat el pas, quan l’any passat en van ser tres, per posar un exemple, i a sobre una colla que en feia de vuit aquest any no els ha fet. També colles com Barcelona, Jove de Tarragona o Joves de Valls haurien de ser més amunt. Altres demanen pas per da-rrere, Sants, Xicots... Serà molt important, com deia, l’evolució interna de les colles, un del punts per mi claus.Per sort des de fa temps les colles treba-llen de maneres molt semblants, cosa que fa que hi hagi molta similitud de models de colla.

RAQUEL SANS Hi ha moltes colles que poden millo-rar. Els Capgrossos de Mataró en són un clar exemple amb el salt a la gamma extra. A partir d’aquí: els Castellers de Sants, la Colla Jove de Tarragona, els Xiquets, els Nens del Vendrell, els Xicots de Vilafran-ca, els Castellers de Barcelona, els Xics de Granollers, els Castellers de Lleida i un llarg etcètera de colles que es troben en un pas intermedi i que poden acabar de donar el salt. Òbviament la sort, un any bo en quant a canalla i la gestió dels pro-pis recursos acabaran condicionant que aquestes colles facin o no aquest pas en-davant. Altres colles com per exemple les del G4, en canvi, han arribat a un nivell d’exigència tan alt que serà complicat que superin els nivells actuals. I és que en aquest sentit, cal tenir en compte que com diu el refrany el que és important no és arribar-hi sinó mantenir-se.

GUILLERMO SOLER Mai m’he considerat un d’aquells ca-tastrofistes que en tot moment detecten símptomes d’esgotament i que estan se-gurs que la moda castellera passarà. De fet, podríem dir que fins a cert punt la moda castellera ja ha passat, i que el món casteller fins i tot ha passat per unes cir-cumstàncies extremes (la mort de Mario-na Galindo) i bé, aquí estem. Sí crec –vaja, ja és una realitat– que hi ha una certa res-situació, que ha baixat el número de colles –i probablement encara ho farà–, mentre

que cada cop tenim un major nombre de colles amb un nivell important. És obvi que hi ha tota una sèrie de colles que van néixer amb el boom dels noranta i que encara tenen un potencial de creixement important. Com a tarragoní estic content aquest any amb el cas dels Xiquets de Ta-rragona, perquè a més demostra que és possible recuperar el nivell de nou des-prés d’anys de sequera. Pel que fa al creixement, és evident que una condició sine qua non és un as-saig de qualitat. Els castells no poden ser simplement heroics. Al mateix temps, so-vint no se li atorga prou importància a la dimensió social dels castells, que també són determinants per a l’èxit d’una colla.

JORDI SURIÑACH És obvi que per la quantitat de gent que arrosseguen i per la bona direcció tècnica que els guia els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Sants són dues de les colles destinades a donar-nos grans alegries en els pròxims anys. La seva manera de fer i d’entendre els cas-tells, però, no són precisament calcades a la dels Xiquets de Tarragona, que també tenen l’any vinent l’oportunitat de fer un important salt de nivell. Pel que fa al grup capdavanter, crec que a les dues colles de Valls ja els toca l’any vinent recollir els fruits del seu treball i començar a no po-sar les coses tan fàcils als Castellers de Vi-lafranca. I en això el Concurs de ben segur que tornarà a actuar com a estímul per a tots plegats.

24

¿ Com a periodista, com veus la colla de Sants i com creus que es veu dins del món casteller, no només des del vessant estrictament casteller, sinó també des d’un punt de vista més social?

CARLES ESTEVE No conec al detall el funcionament de la colla però pel que he pogut seguir i veure crec que s’estan fent les coses amb ordre i seny. Tot i la rivalitat amb els Cas-tellers de Barcelona, no s’està actuant per impulsos estrictament competitius, els in-tents i els resultats són fruit d’una planifica-ció i assaig. Crec que la colla ha de pensar en el que vol ser i fer-ho per si mateixa. El castell de 9 no és utòpic, com es va veure per Tots Sants, però pot marcar el sostre de la colla i això costa mantenir-ho (mantenir el llistó i la il·lusió un cop assolit el rep-te). La manca d’encert dels Castellers de Barcelona i el màxim esforç per part vos-tra us està posant les dues colles a la par, però no pot ser etern, això. El castell de 9 el teniu a tocar, busqueu-lo per vosaltres mateixos i mentalitzeu la colla que des-prés d’aquest gran esforç caldrà continuar amb el compromís o assumir que va ser fruit d’un esforç extraordinari, que per bé meravellós, també potser efímer (Xiquets de Reus, Bordegassos de Vilanova, Xiquets i Jove de Tarragona o fins i tot Castellers de Barcelona).

JOSEP RIBES Els Castellers de Sants estant en un bon moment, no cal dir-ho. Han sabut tre-ballar bé i això s’ha vist a plaça, no només en els castells si no en el gruix de colla. El problema de la projecció de la colla de Sants sempre queda eclipsada pel germà gran, és a dir els Castellers de Barcelona. Quan es parla de colles de la ciutat, Sants sempre queda en segon pla, encara que l’altra colla faci una temporada més irregu-lar. Castellerament parlant, arribar pot ser més o menys complicat, però ara caldrà mantenir-se i aquí es on veurem com reac-cionarà la colla. Pel que fa a la qüestió social sempre he tingut un gran respecte per la colla de Sants. Per mi estan en molt bona posició del que jo anomeno colles modernes o colles carques. Han estat sempre atents. Els Castellers de Sants sempre han pro-jectat una independència i afinitat amb el seu barri dignes d’admirar, sense entrar en detalls sobre el ser o no ser de la Barcelona global, de la que ja s’ha debatut en altres ocasions.

RAQUEL SANS És una colla de la nova escola. Què vull dir amb això, doncs que es tracta d’una co-lla disciplinada amb un component social

jove i compromès. Una co-lla que ha d’anar madurant i que ha d’anar demostrant la seva vàlua dia a dia. Hi haurà moltes ensope-gades pel camí i serà en aquestes quan es demos-trarà si els de Sants són la colla forta que aparenten. Caldrà també veure com s’assumeix la responsabili-tat i l’exigència que supo-sa enfilar-se cada vegada més amunt i veure també com es gestionen els anys en què pujar el llistó cos-ta. Veig els Castellers de Sants com a cosins ger-mans dels Capgrossos i els desitjo que la sort que, a nivell casteller, han tingut els seus parents també els faci justícia. I és que quan el treball és rigorós i la il·lusió és un bé en abun-dància les coses surten o si més no haurien de sortir bé.

GUILLERMO SOLER Crec que és un bon exemple de colla que està fent les coses bé. Pels que som de l’àrea tradicional a ve-gades ens pot semblar que falta una mica més d’esperit guerriller, de risc, però el que compta són els resultats i la manera d’actuar de colles com Sants s’ha demostrat que és molt bona. Per exemple, juntament amb altres com els Capgrossos, han de-mostrat que és possible beneficiar-se del Concurs si se sap jugar-hi amb intel·ligència –en contra dels que creien que el Concurs era una mena de trampa per a colles novelles. So-cialment també sembla que és de les colles que ha aconseguit aglutinar un bon nucli, prou divers –és important no limitar-se a un grup d’edat limitat–, jugant amb la identificació local, que l’ha convertida en una de les entitats més potents del seu barri. Tant en els castells pròpiament com en la dimensió social crec que també han tingut una actitud innova-dora però respectant el món casteller “tradicional”, sense caure en dogma-tismes. També van ser qui van tenir els nassos de posar el cascavell al gat en un tema tan delicat com el del casc:

potser la decisió de tirar pel dret en solitari és qüestionable, però el temps els va donar la raó i sense la pressió exercida per Sants potser encara esta-ríem sense aquesta eina.

JORDI SURIÑACH Des de Tarragona estant, els Caste-llers de Sants han estat una colla que ha sabut perfectament anar més enllà de la dinàmica estrictament castellera i s’ha consolidat com una entitat po-tent del barri, organitzant activitats internes (encara ric amb el Quarts de Vuit de l’any passat) o d’altres propos-tes obertes a tothom. A més, tot i que va ser una mesura molt controvertida, l’ús del casc del taekwondo per prote-gir els més petits va reobrir un debat molt necessari sobre la seguretat dels castells en els més petits. Castellerament parlant, molt sovint ha tingut molt clar quin ha estat el seu objectiu per cada temporada i els ha anat assolint gairebé sempre i amb un percentatge de caigudes molt reduït. En-guany, per exemple, era importantíssim consolidar definitivament castells com el 2 de 8 amb folre o el 3 de 8 i s’ha aconse-guit amb escreix, mentre que colles que també optaven a aquest objectiu, com els Xicots de Vilafranca, els Xiquets de Reus, o els Castellers de Lleida, no han igualat els seus registres.

25

El passat 15 de novembre i dins del cicle ‘Els dijous de l’Òmnium’ el periodista Guillermo Soler i el nos-tre cap de colla, l’Andreu Botella, van oferir una xerrada a la seu de la refe-rida entitat Òmnium Cultural que va girar al voltant de dos blocs: l’un, de reflexió del moment que viuen els castells a partir de l’anàlisi del ràn-quing d’enguany en comparació amb el de les darreres temporades; i l’altre, de projecció de futur de l’activitat a partir de la valoració de les dades aportades per la darrera enquesta ela-borada per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya sobre el grau de coneixement del fet casteller arreu del país. Ambdós conferenciants van co-incidir a destacar tres fets que re-sumeixen perfectament la situació actual del món casteller. El primer de tots, l’evident estancament que pateix l’anomenat G-4, el grup de les úniques quatre colles que fins ara han realitzat castells de gamma ex-tra. En un moment en què les colles castellers arrosseguen menys gent que durant la dècada dels 90, en ple ‘boom’ de l’activitat, queda ben palès que es fa cada cop més complicat de portar a plaça aquestes construccions d’extrema dificultat, amb l’excepció potser dels Castellers de Vilafran-ca, tot i que també han notat aquesta davallada de nivell. En segon lloc, la notable millora que, any rere any, van assolint unes colles mitjanes que, bé fan el salt als castells de vuit en alguns casos o bé consoliden aquesta gamma en d’altres i fins i tot s’apropen a les cons-truccions de nou. I en tercer lloc, la constata-ció de l’existència de tot un seguit de colles que ocupen les darreres po-sicions en els rànquings que són fermes candida-tes a desaparèixer en els propers anys. Per a Soler i Botella, aquestes dades no són el reflex d’un món casteller en crisi, com sovint se sol afirmar, sinó el d’un

Xerrada castellera a Òmnium Cultural

fenomen que s’està resituant i que, a l’estil del procés de selecció natural, acabarà configurant un mapa amb les úniques colles que podran mantenir l’activitat i una tendència –salvant, és clar, totes les distàncies– a una certa homogeneïtzació del nivell casteller. L’enquesta encarregada enguany per la Coordinadora per saber l’encaix social del fet casteller vindria, de fet, a confirmar aquest supòsit que tant Soler com Botella van llançar en la xerrada. I és que les dades resultants d’aquest estudi realitzat per tot Cata-lunya dibuixen un fet casteller ben viu i no pas en crisi i, el que és més impor-tant, una activitat amb un llarg camí de progrés per endavant. L’enquesta par-la d’un grau de coneixement del món casteller superior al 95%, d’una per-cepció d’un risc moderat en l’exercici de l’activitat (equiparable a l’esquí) i, fins i tot, de l’existència d’uns cin-quanta mil castellers potencials arreu del país, dada aquesta que Guillermo Soler va posar, però, en qüestió. Ja al torn de preguntes, el perio-dista va reivindicar la manera com es viuen els castells a la seva ciutat, a Tarragona. En va destacar l’existència d’aquests dos o tres ‘derbis’ anuals de

la Jove i dels Xiquets que fan apassio-nant l’espectacle, enfront d’una lliga –a parer seu– més subtil i descafeïna-da que comencen a jugar els Caste-llers de Barcelona i els de Sants però que no es basa en cap duel a plaça sinó més aviat en quedar per davant de l’altre al final de tota la temporada. Per la seva banda, l’Andreu Botella va acceptar que per una colla com la de Sants encara és força complicat de su-perar una caiguda i que això sovint els fa ser molt prudents a l’hora de dur els castells punta a plaça. Botella, ja per acabar, es va declarar seguidor de la Colla Joves Xiquets de Valls, cosa que va fer escapar un “només faltava això” per entre les dents d’un dels anònims assistents de la cinquena fila.

Roger Vilalta

26

Qui és qui?

A causa de problemes informàtics, les lletres dels noms de les persones que ens han cedit aquestes fotos personals de quan eren petits han perdut l’ordre. Podries ajudar-nos a resoldre aquests anagrames?

Cher Parxeta

Alegrí BoletsLoreto Ipié

Àguida Serrana

Alexa Vilumers

Bodemil Quers

Màrcia i Geremía Maig

Otelo Sarós

Per trencar-s’hi les nyabes

27