Subratllats - Llengua Nacional · Assaig de càntic en el temple Oh, que cansat estic de la meva...

No renunciem a res

fonamental

Eixugar/assecar

Sobre el llenguatge

de J.V. Foix

Diàleg amb Víctor

Castells

Núm. 52 I I I t r imes t re del 2005, any XV 4 €

52-Portada.qxd 16/07/2005 0:38 Página 1

52-Revista.qxd 16/07/2005 0:01 Página 2

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació,

\ els germans dirien desaprovant: «Com l’ocell

\ que deixa el niu, així l’home que se’n va del seu indret»,mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l’antiga saviesa d’aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo, a més, amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

LLENGUA NACIONAL - NÚM. 52 - III TRIMESTRE DEL 2005 3

E D I T O R I A LLA FLAMA DE LA LLENGUA

Subratllatsoldríem subratllar, en aquesta pàgina editorial de la nostra revista,tres o quatre fets d’actualitat.

El primer és la mort, el passat 13 de juny, de l’escriptor Jesús Mon-cada, mort que hem de lamentar perquè l’autor, de tan sols seixanta-tres anys d’edat, encara ens hauria pogut donar molts més fruits delseu talent literari. De fet, Moncada ha estat un gran novel·lista català,que, per una banda, des del seu coneixement del llenguatge i la rea-litat de la seva Mequinensa natal, ha contribuït a l’enriquiment de lanostra literatura des d’una zona perifèrica (la Franja de Ponent) i, peraltra banda, amb l’alta qualitat del seu escriure, ha fet conèixer la nos-tra literatura a l’estranger, ja que algunes de les seves obres han es-tat traduïdes a diversos idiomes. Moncada restarà un testimoni delvalor de tots i cada un dels indrets on històricament es parla català ide l’aptitud de la nostra llengua per a les lletres.

El segon fet a subratllar és el lliurament, el dia 9 de juny, del Premid’Honor de les Lletres Catalanes a Feliu Formosa, tant per la cir-cumstància de la continuïtat d’aquest guardó –és la trenta-setena ve-gada que s’atorga–, cosa que indica la vitalitat de les nostres lletres,com per la condició concreta del premiat, un poeta, traductor, dra-maturg, assagista i, sobretot, traductor de moltes obres, especialmentalemanyes, al català. Si de Moncada dèiem que ha portat la nostraliteratura a l’estranger, de Formosa podem dir que ha dut la litera-tura estrangera al català, afavorint, així, el necessari comerç entre lesdiverses llengües i cultures.

El tercer fet subratllable, a parer nostre, és la publicació del llibreEl nom, la unitat i la normalitat, subtitulat Informe sobre el reconei-xement del català com a llengua oficial i pròpia del País Valencià, d’Al-fons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro. Es tracta d’un informe–ja glossat per un sociolingüista a l’interior de la nostra revista– moltclar, rigorós i documentat, que hauria de fer un gran bé en hores deconfusió sobre això que tracta: el nom i la unitat de la llengua. No caldir que la tesi dels autors, lúcids valencians, coincideix amb la que sem-pre ha defensat LLENGUA NACIONAL, és a dir, la unitat de fet i de nomde la llengua catalana. Recomanem vivament aquest llibre als nostreslectors que encara no l’hagin llegit.

Finalment hem de subratllar, però en negatiu, el fet que hagi sor-tit novament un manifest «babèlic» (els nostres lectors ja ens entenen).Sap greu que, a més d’haver de lluitar contra la incomprensió, fins acert punt explicable, del món hispànic exterior als Països Catalans, enstrobem amb gent de casa que fa el joc a l’imperialisme espanyol.Costa molt d’entendre! Però això no ha de servir sinó per a refermarla nostra lluita pacífica i amb raons –no amb tancs– a favor de la nos-tra identitat secular, representada singularment per la llengua pròpiade Catalunya. Per altra banda, no deixa de ser curiós que alguns dels«manifestants» d’ara siguin precisament uns que, anys enrere, eren par-tidaris del «català light», cosa que demostra que, si hom es posa en elpendent de les concessions a una llengua aliena, a la llarga és temp-tat d’acceptar la substitució de la pròpia per aquesta altra. I precisa-ment LLENGUA NACIONAL va néixer, a principis dels anys noranta, coma reacció contra les postures dels light. Vol dir, doncs, que, si volemdefensar de debò el català, hem de defensar «un bon català», que ésel que nosaltres, dins la nostra modèstia, procurem de fer.◆

V


LLENGUA NACIONAL - NÚM. 52 - III TRIMESTRE DEL 20054

S U M A R I

PUBLICACIÓ I ADMINISTRACIÓ: Associació Llengua Nacional

Registre d’Associacions núm. 12842Dipòsit legal: B-35574-91ISSN: 1695-1697

ADREÇA POSTAL:C. de Sant Pere més Alt, 2508003 BARCELONAA/e: [email protected]://www.llenguanacional.org

DIRECTOR: Ramon Sangles i MolesA/e: [email protected].: 93 456 88 79

CONSELL ASSESSOR: Miquel Adrover,Gabriel Bibiloni, Carles Domingo, DavidCasellas, Mercè Espuny, Joan Ferrer, Mar-cel Fité, Pilar Gispert, Rosa V. Gras, AlbertJané, Bernat Joan, Lluís Marquet, Joan-Car-les Martí, Víctor Pallàs, Carles Riera, JosepRuaix, Màriam Serrà, Jordi Solé, Joan Valls

MAQUETACIÓ: Jordi Ardèvol

PORTADA: Jaume I presidint les Cortsde Catalunya. Miniatura del Llibrede les Constitucions, de l’any 1495.FOTO: Jordi Gumí

Pompeu Fabra, català nacional ihome de llibertat, lleial i coratjós,que ni s’amaga ni s’exhibeix, que nis’esvera ni s’engresca, que estima lapàtria lliure i el pensament lliure,que vol una societat justa i rica iculta. Pompeu Fabra, el Mestre engramàtica és també Mestre en ciuta-dania. I la seva victòria és la doblevictòria del gramàtic i el patriota, lade la intel·ligència i la dignitat.

(A. Rovira i Virgili, dins La Humanitat, 21 de febrer de 1945,

l’endemà del setanta-setè aniversari de P. Fabra)

EEDDIITTOORRIIAALL

• Subratllats 3

SSOOCCIIOOLL IINNGGÜÜÍÍ SSTT IICCAA

• La fràgil autoestima dels catalanoparlants. Marc Antoni Adell 5• Un estil de vida global? Àngel Velasco i Crespo 9• De granota a príncep. Quim Gibert 11• No renunciem a res fonamental. Jordi Solé i Camardons 13• El català, llengua de la integració. Carles Riera 15

TTRR IIBBUUNNAA

• Ser o dir-se’n. Albert Jané 16• Avantatges? Pere Ortís 17• Què volen, aquesta gent? Ramon Monton 18• Assaig de càntic en el temple. Josep Ll. Bronchal i Monge 20• El moviment coral, bastió de la llengua. Miquel-Lluís Muntané 21

LLÈÈXX IICC

• Els noms dels niguls a Mallorca. Cosme Aguiló 24• «Fuita», «fuga» i «fugida». Lluís Marquet 27• «Eixugar» i «assecar» / «eixut» i «sec». Eugeni S. Reig 28

SS IINNTTAAXXII

• Les preposicions; algunes expressions modificades. Roser Latorre 30• Notes de llenguatge «Diari 1918», de J.V. Foix. Albert Jané 31

MMIITT JJAANNSS DDEE CCOOMMUUNNIICCAACCIIÓÓ

• Un alt nivell de català. Daniel Cardús i Pascual 35• Llengua i mitjans. Pere Ortís 36

AAMMIICCSS II MMEESSTTRREESS

• La llengua en primer pla. R. de Puig-Coromines 38• Cinc lliçons de Joan Coromines. David Pagès i Cassú 40• Diàleg amb Víctor Castells. Mark Planelles i Witzsch 41

BB IIBBLL IIOOGGRRAAFF IIAA

• Defalliment. Quim Gibert 45• Els orígens de la llengua. Joan-C. Martí i Casanova 46• Ubert tot l’any. David Casellas 46• Parlar català no és gens difícil. Jordi Badia 47

La redacció no s’identifica necessàriament amb les opinions

expressades en els articles publicats.

• Llengua Nacional és membre de l’APPEC• Amb el suport de la Generalitat de Catalunya


1. N’hi ha un feixL’eficàcia d’aquestes intervencions

anorreadores és ben coneguda en lapsicologia de l’aprenentatge. Hi hacent anys d’experiments de laboratorique permeten d’explicar ben bé comactuen aquests mecanismes repressius,com s’interioritzen i com acaben anul-lant la personalitat del subjecte. Hemestat sotmesos, els catalanoparlants ipas a pas, als mecanismes inductorsd’una neurosi experimental; hom ensha fet odiar-nos a nosaltres mateixos. Isi això no fos prou, per a combatre la

supervivència de la llengua i dels seusparlants, s’hi afegeix la mal anome-nada «regla de cortesia» davant un in-terlocutor que no és catalanoparlant. Iés així com la interiorització d’aquestadinàmica d’asimetria sociolingüísticaimplica el progressiu abandó de la llen-gua pròpia i condueix a la creaciód’una única llengua visible: el castellà.Perquè, un parlant té durant el dia uncert nombre d’episodis d’interacciólingüística –converses, salutacions,etc.–, on es pot demostrar matemàti-

cament, mitjançant l’aplicació de lesequacions de les teories dels rumors,que la supremacia (en una comuni-tat de parlants amb dues llengües) del’anomenada «regla de cortesia»acaba destruint la llengua pròpia(Anuari de psicologia, 1997).

I per què és tan important la llen-gua? Per què alguns tenen tant d’in-terès a anihilar-la, interès que altreshauríem de tenir, si més no, a man-tenir-la i enfortir-la? La resposta éssenzilla: la llengua és l’element més


S O C I O L I N G Ü Í S T I C A

La fràgil autoestima dels catalanoparlants

MARC ANTONI ADELL (Universitat de València. Societat Valenciana de Psicologia)

No és cap secret que els parlants dela nostra llengua tenim assolit ungrau d’autoestima baix i que algunsarriben fins i tot a l’autoodi, com hodefiní el malaguanyat Sanchis Guar-ner (1982). Patim les conseqüènciesde segles d’orfandat, de colonitzaciócultural, de complicitats inconfessa-

bles, de comoditats fàcils, de deixa-deses, de renúncies, de pors... Hemestat sotmesos –no ho estem encara?–a mecanismes de control social, polí-tic, econòmic i ideològic, amb re-sultat de l’autocensura, per por deser estigmatitzats com a insolidaris,com a provincians, com a demodés.


consistent d’identificació d’una col·lec-tivitat. La llengua és la clau de volta dela personalitat d’un poble, perquè ésben veritat el crit de Raimon: «Qui perdels orígens, perd la identitat.» A més,des de la perspectiva estrictament psi-cològica, cal no oblidar que, en ladinàmica relacional, cobra especial re-lleu el llenguatge (Vygotsky, 1979) i laseua funció comunicativa. Piaget(1955) ja havia defensat que les fun-cions mentals superiors s’originen iconsoliden a partir de les interaccionsamb els altres habitants del context so-ciocultural. Aleshores el pensament,com a construcció social, té en el llen-guatge la referència immediata d’unacultura que va interioritzant-se mit-jançant l’ús d’aquell llenguatge.Així, el llenguatge esdevé alhoraun mitjà de comunicació i inte-gració social i una eina d’orga-nització del pensament.

Pensament, llenguatge i ac-ció en interacció progressiva(Clemente, 1996) constitueixenels referents bàsics del desenvo-lupament i maduració, no solsde cada persona, sinó de tot unpoble, perquè la llengua és sím-bol de la identitat col·lectiva is’omple de components afectius.I així, quan interactuem amb elsaltres, emetem tota una sèrie desenyals que permeten als inter-locutors d’inferir quina és la nos-tra identitat personal i social. Elcomportament lingüístic de lespersones és un dels mitjans méssignificatius per a categoritzar-les (Ros, 1981). Així que, tal t’ex-presses, tal parles –i en tal idioma–,doncs, tal penses, tal sents, tal vius, talets... ¿S’infereix, per tant, de les nostresconductes lingüístiques que som i enssentim catalans? Més aviat no.

Aleshores, l’operativitat de la nos-tra llengua, que hauria de ser eina decomunicació (i no solament en l’àmbitinterpersonal, sinó en el públic i insti-tucional) i d’afirmació col·lectives, esmarceix a poc a poc i apareix un com-plex d’inferioritat lingüística que esconcreta en la manca de consolidacióde l’autoconcepte dels parlants i enuna més que baixa autoestima col·lec-tiva. Perquè l’ús de qualsevol llenguadenota, òbviament, una dimensió per-sonal, amb dos components: el cogni-tiu, que es refereix a l’expressió deconceptes, i l’afectiu, que comporta

l’exteriorització de sentiments. Aquestadimensió personal, però, és indestriabled’un referent contextual o socioculturalque és el que determina, alhora, laforma com els membres d’una col·lec-tivitat pensen i veuen el món.

2. El caliu de les cendresAleshores, ho tenim tot perdut? De

cap manera! Perquè, quan els enemicsdel pluralisme i la diferència reiterenels seus atacs contra la llengua i elsseus parlants, és perquè temen la re-cuperació de la normalitat, no solslingüística sinó també democràtica. Iaixò sempre ens afavoreix, perquè ensdóna l’oportunitat de desemmascararel seu tarannà totalitari i la seua mio-

pia cultural, en un context europeuprou més generós que no pas les seuesmires provincianes.

I, per més que algú –agnòstic mili-tant– vulga atribuir-se en exclusiva larecuperació de la llengua contra va-luossíssimes i benemèrites actuacionsde sectors confessionals, em farà laconcessió d’acceptar que és un mira-cle –i dels grossos– que encara es man-tinga el caliu de les cendres. I això grà-cies, primer de tot, a la gent gran delmón rural que anà poc –o gens– a l’es-cola –a l’escola castellanitzadora i alie-nant– i han mantingut vius els nostresparlars arreu del territori. Aleshores,hem d’admetre que el seu «analfabe-tisme» ha estat vital per a la conserva-ció de la nostra llengua. Ara, per sort,l’escola remunta la situació, encara que

amb diferències notables entre la pú-blica i la privada i entre la primària ila secundària, i ofereix un panorama iun tarannà prou més acostat i més sen-sible a la nostra realitat. També les uni-versitats –unes més que no pas altres–van recuperant el català, restituint-loals àmbits acadèmic i científic.

Cal també retre agraïment als es-criptors i animadors culturals que, desde la clandestinitat i sempre amb riscde la seua supervivència, han cultivatla llengua i l’amor al país en èpoquesmolt difícils i compromeses i ara testi-monien una presència notable en elcamp de la literatura en català. Hi ha,així mateix, diaris i setmanaris –pocsencara– que aposten per la nostra llen-

gua, malgrat les dificultats de tottipus –econòmiques, de distri-bució, de penetració en segonsquins ambients, etc.–. I les asso-ciacions culturals i científiques,al capdavant de les quals se si-tua l’Institut d’Estudis Catalans,que malden per recuperar elprestigi de la nostra llengua i es-timulen la ciutadania envers laconsolidació de la nostra identi-tat com a poble.

A més a més, veiem parellesjoves que parlen en català alsseus fills. I veiem consumidorsque s’adrecen als venedors en lanostra llengua en demanar elproducte, el servei o l’objecteque volen adquirir. I veiem ciu-tadans que responen en català–pausat, educat, entenedor–quan algú, al carrer, els preguntaalguna cosa en castellà. I no fal-

ten els qui directament i educada s’a-drecen sistemàticament en la nostrallengua als vianants, al policia o alfuncionari de la finestreta. I un llargetcètera. Diguem, doncs, que, malgrattot, alguna cosa es mou.

3. Reaccions a la frustracióEstant així les coses, és necessari su-

perar aquell sentiment que ens podriaarribar a envair i que ens paralitzaria decap a peus. Perquè, des de la frustració,des del fet de sentir-nos derrotats i im-potents, poques accions positives es po-den emprendre. Des d’aquest punt devista, sols es podrien esperar reaccionsd’acomodació, d’abandonament o decabreig; i cap d’aquestes actituds nopot ajudar a recompondre el nostremalmès autoconcepte i la nostra més




que deteriorada autoestima. Des del«no hi ha res a fer» poques coses ésesperable que es facen, i la salut men-tal i afectiva personal i col·lectiva po-dria aparèixer afectada. Així, doncs,enfront de la passivitat acomodatíciai abandonada i fins i tot enfront de laindignació –legítima, però poc efec-tiva–, proposem una actitud possibi-lista i raonablement esperançada, queens mene cap a plantejaments pru-dents, però ferms, fent camí a poc apoc però segurs. I això passa per re-cuperar un projecte de societat justai democràtica i, com a ingredient vi-vificador, una especial estima per lanostra identitat.

Cal, doncs, treballar la informació–lluitant moltes vegades contra la des-informació o la informació manipu-lada– i la formació de la ciutadania.Mitjançant l’exemple, cal fer anar perbon camí els media, les associacions iels col·lectius; amb uns comportamentssegurs, ferms, reiteratius... exemplifi-cants a la fi, cal generar vida i dignitatal carrer i al treball, a casa i al bus, enels àmbits de relació i lúdics... I és quel’exemple és el millor referent de lesconductes, i tots ens podem –i devem!–comportar d’una manera coherent enel decurs del nostre dia a dia i en qual-sevol moment i ocasió.

És clar que les conductes exempli-ficants solament es poden atribuir apersones presentables i raonablementformades, amb un cert prestigi i con-sideració personal, social i professio-nal i amb un cert atractiu. I és que unsubjecte desastrat, ignorant, que no ésningú i que, a més, és antipàtic, noserà mai un bon aliat per a recuperarl’ús públic i normalitzat de la nostrallengua. Tot això que dic esdevé, òb-viament, un repte per als qui creiemen un projecte de país democràtic inacional.

I caldrà començar per la consoli-dació del nostre autoconcepte com apersones i com a ciutadans compro-mesos. I haurem de dimensionar unaautoestima positiva, que caldrà anartreballant dia a dia. Això demana unamínima reflexió, bones dosis de de-dicació i esforç en formació i, no caldir-ho, acceptar la realitat per a mi-llorar-la. I encara s’han de cercaroportunitats per a viure i conviure enparàmetres d’associacionisme, cosaimprescindible, ja que res o quasi resno es pot abastar en solitud.

Hi ha, això sí, el dia a dia de ca-dascú. A casa, al treball, a l’estudi, alcarrer... per damunt de qualsevulla di-ficultat, cal viure en català: sintonit-zant els canals de televisió o ràdio enla nostra llengua, recercant els portalsd’internet sensibles al català, llegint lapremsa més adient, recercant els lli-bres de gaudi o tècnics en la nostrallengua, demanant informació –sem-pre– en català (perquè, fins i tot a Ma-drid, les empreses tenen algú que elparla); hem d’omplir bústies (de les quedemanen suggeriments, en establi-ments) d’escrits en català; hem de de-manar –educadament, és clar– fulls dereclamació (a la RENFE i pertot arreu)per a exigir l’ús de la nostra llengua. I

hem de tornar els rebuts o documentsque no ens arribin en català –fins i totCajamadrid fa servir el català quanhom la pressiona!–. I això coordina-dament, organitzadament.

No ens podem acontentar de re-sultats efectius obtinguts d’interven-cions a la manera de franctiradors.Hem d’anar a cercar les plataformes,que ja existeixen, a favor de la llengua,o, si no, n’hem de crear de noves; iplataformes plurals –interclassistes,diríem–, on hi ha lluitadors per la cul-tura, amb gent diversa i normal: ope-raris, estudiants, treballadors delcamp, oficinistes, mestres, metges,economistes... gent que treballe coma autònom o per altri, vinculats a



Joanot Martorell, representat en la portada del llibre Tirant lo Blanc, edició CEMPdeC.


grups lúdics i culturals: parròquies,escoltes, centres excursionistes, el ca-sal del barri...

I cal diversificar les intervencions:cadascú dins l’àmbit en què es mou,fent present la nostra llengua amb con-tundència i amb dignitat. Justament lacomposició plural dels integrants enaquells col·lectius és la que donariaaquella força centrífuga cap a tots elsàmbits de la vida ciutadana. Perquè ésevident que la batalla de la llengua noes guanyarà solament en l’àmbit cul-tural, tot i ser decisiu. L’espectre hauràd’eixamplar-se a tota la vida personali de relació, domèstica i pública, lúdicai científica; no pot ser que l’escola hagide fer la feina tota sola, ni els casalsJaume I, ni les entitats. Només quan lanostra llengua «sone» habitualment enles oficines públiques, a les parròquies,a l’ambulatori, a l’associació de veïns,a la farmàcia del barri, al quiosc, al bardel cantó... a tot arreu, es posarà enevidència la ruqueria d’alguns polítics–i bisbes i empresaris...– entestats aaparèixer com a forasters.

Així, doncs, caldrà no descurar unposicionament de resistència enfrontde la bel·ligerància dels enemics de lallengua. Cal, però, i encara més quemai, posar-se a l’acció, i una acciócoordinada i ferma. És a dir, que calanar d’allò de no passaran a allò deara és la nostra. O, com diria Fuster:ara o mai.

4. El futur és nostreAmb aquesta actitud, aleshores sí

que podrem dir que el futur és nos-tre. Si més no, dels nostres fills inéts..., perquè la processó és llarga–com deia aquell– i el ciri curt. I noes refà en quatre dies el que fa seglesque s’està desfent. Això passa, però,per la recuperació de l’autoestima–personal i col·lectiva–, i l’autoestimas’alimenta de petites victòries i satis-faccions i de l’assumpció i restaura-ció de les derrotes –grans o menu-des–. Parlem d’una autoestima fruitde l’autoconcepte del que som i delque volem ser, la qual reconeix les li-mitacions i els defectes propis –queen tenim–, anhelem un futur espe-rançat i millor, on, malgrat les difi-cultats, sabem que fa més el qui volque no el qui pot, i on, sense pre-potències, que ja les gasten «els al-tres», ens afirmem en la nostra per-sonalitat (que mereix respecte) amb

paraules i fets assertius, que vol dirsegurs, perquè allò que demanem, amés d’humà, és legítim i democràtic–i constitucional, si voleu–.

Es tracta d’una assertivitat que nova renyida amb l’optimisme i el bonhumor, com a estratègia de relació i ar-gumentació enfront dels altres. No enspodem permetre la llicència de caureen el pessimisme –encara que de ra-ons no en faltarien–, ni podem anarpel món amb cara de pomes agres: siel nostre projecte de societat i de paísés atractiu i engrescador –a més de de-mocràtic, respectuós i plural–, hem deviure’l dins nostre d’aquesta manera,afegint-hi sempre dosis d’exquisidesai afectuositat en el tracte. Fins i totaquesta és la millor forma de des-qualificar les maneres barroeres iagressives dels qui ens tracten ambmenyspreu, des de la seua prepotèn-cia analfabeta i antidemocràtica.

Allò que convé recuperar, sense capmena de dubte, és la nostra seguretat iequilibri emocionals, envers un nouprojecte de vida personal i col·lectiu.Com podem fer-ho, però? Vegeu aquestdecàleg d’urgència, i mediteu-lo ambcalma. Aleshores, i conreant el present,el futur començarà a ser nostre.◆



DECÀLEG:1) Analitzeu objectivament i serena cada situació.2) Accepteu les limitacions de la realitat.3) Comporteu-vos d’una manera coherent i, progressivament, més ambiciosa.4) Valoreu els petits guanys.5) Actueu organitzadament i coordinada.6) Consciencieu-vos de caminar plegats, junts, acompanyats.7) Consolideu els comportaments per la pràctica continuada.8) Entreneu-vos en estratègies d’afrontament dels fracassos.9) Viviu amb vitalisme i recercant la felicitat.10) Mantingueu viu i present un projecte de país, proper a la utopia.

BIBLIOGRAFIA

— ADELL, M.; CARBONELL, E.; CORTÉS,J.V.; LUQUE, O.; MANSANET, I.; MELIÀ,J.L. (1997): «Informe de la Societat Va-lenciana de Psicologia, sobre la reali-tat psicolingüística valenciana». Anuaride Psicologia de la SVP, núm. 4, pp93-117, València.— ADELL, M. (2002): «De què parlemquan parlem d’autoestima?» Introduc-ció jornades Sueca: 29-6-02.— ALEXANDRE, V.; GIBERT, Q.; JOAN, B.; ROCA, F. ; ROS, J.; STRUBELL, T. (2003),L’autoestima dels catalans, Pòrtic-Vi-sions, Barcelona.— GARCÍA I SEVILLA, L. (1999): Confor-mitat social i identitat lingüística, IEC,Barcelona.— GIBERT, Q.; JUNYENT, C.; JOAN, B.;SANGINÉS, G.; SUAY, F. (2004), El des-pertar dels Països Catalans, La Busca,Barcelona.— GIBERT, Q.; MURGADES, J.; ADELL, M.A.; JOAN, B. (2003), Autoestima i Paï-sos catalans, La Busca, Barcelona.— MARÍ, I. (1996), Plurilingüisme eu-ropeu i llengua catalana, Universitatde València, València.— SANCHIS GUARNER (1982), Obracompleta, Edicions 3i4, València.


Que ningú no s’enganye. Avuidia, segons molts autors, globa-lització i identitat són algunes

de les peces més importants per a po-der interpretar el començament d’a-quest segle XXI. Segons Javier de Lu-cas, jurista i també filòsof, sobre lesconsideracions del qual ens reafir-mem, «la reivindicació del reconei-xement de l’especificitat identitàriano és sols una reacció davant el mo-viment homogeneïtzador del modelimperant de globalització, sinó queconstitueix un factor decisiu en elprocés de transformació de la polí-tica, de les seves categories i de lesseves institucions» 1.

Entenem, doncs, que la globalitza-ció o mundialització practicada avuidia comporta descaradament un feno-men sociocultural, econòmic i políticd’homogeneïtzació; ras i curt, una novamanera de colonialització –ara, a lamoderna– i, al meu entendre, ja no hivalen les excuses o els arguments delsVargas Llosa o dels Habermas ni altresexperiments cada vegada menys justi-ficables, que mostren la identitat i elsfenòmens nacionals com la presó co-muna de la llibertat, del jo, de la ciu-tadania o de no sé què. Les identitatscol·lectives, contemplades i lligades a

la idea de la comunitat (com molt béassenyalen Francesc Torralba2 i altresestudiosos) no tenen res a veure ambel col·lectivisme de caire gregarista queaquells col·loquen en el mateix sac.

Per això, tornant al filòsof de mésamunt, «la pregunta clau continua es-sent la relació que ha de mantenir lademocràcia política amb l’existènciad’una consciència comunitària delsseus propis ciutadans» 3.

Precisament (parafrasejant I. Ramo-net), la pau o la felicitat mundial, quetant de moda està, no pense que hajade ser conseqüència de l’activisme pla-netari que porten a cap els nous déusdel món. No hem de ser pas tan pre-tensiosos. Fixem-nos en els problemesreals per a la construcció europea o enel paper de les distintes identitats quecomparteixen un mateix espai i, parti-cularment, en el d’aquelles que nocompten amb un Estat o amb unes es-tructures sociopolítiques adequadesque en garantisquen la pervivència, laqual cosa té una estreta relació amb elbenestar –individual i social– i el man-teniment de la convivència, bona opassable.

A partir d’eixe context, la tardorpassada es feren a Gandia (organit-

zades per la Societat Valenciana dePsicologia, amb la col·laboració i pa-trocini de la Universitat d’Estiu deGandia i l’ajuntament de la mateixaciutat) unes jornades de psicologia iidentitat nacional, sota el títol Identi-tats en Convivència o en Conflicte, lesquals contribuïren, per a les personesque hi assistírem, a millorar la capa-citat per a identificar no sols algunesformes contemporànies de discrimi-nació col·lectiva o alguns dels meca-nismes psicològics en què es basen,sinó també per a ajudar-nos a conéi-xer mitjans de discriminació identità-ria i a augmentar la nostra autoestima.En eixe sentit, foren molt remarcablesles exposicions teòriques i pràctiquesal voltant del taller lingüístic deGemma Sanginés i Ferran Suay, es des-criviren situacions de discriminaciólingüística quotidianes i se’ns ense-nyaren recursos per a plantar-hi cara.

Entenem, en primer lloc, que siparlem de relacions desiguals entreidentitats és perquè, com molt bé vaassenyalar el sociòleg Salvador Cardúsen la conferència intitulada «Les re-lacions asimètriques entre identitats»,considerem la identitat (col·lectiva)com una entitat socialment construïda



Un estil de vida global?

ÀNGEL VELASCO I CRESPO

«Hi ha una solució. Viat-jar, però només als aeroports.Es tracta d’anar a l’aeroportd’una ciutat, prendre unacopa al bar, fer una pixadetaal lavabo i un cop d’ull pelsfinestrals i –sense perdretemps en taxis, hotels incò-modes o cues per veure mo-numents– sortir disparat capal pròxim avió, que ens duràa l’aeroport següent.»

(Quim Monzó, Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn).

«Les grans declaracionsde drets de l’home tenenaquesta força i aquesta fe-blesa d’enunciar un ideal,que massa sovint oblida el fetque l’home no realitza laseua natura dins una huma-nitat abastracta, sinó dins lescultures tradicionals.»

(Claude Lévi-Strauss, Tristos tròpics).

1 Javier De Lucas, Globalitzacó i identitats. Claus polítiques i jurídiques, Pòrtic, Barcelona 2003, p. 14.2 Francesc Torralba, Identitats vulnerables. Estratègies contra l’homegeïtzació, Tàndem, València, 2004, pp. 23 i 24.3 J. De Lucas, o.c., p. 60.


i és, per tant, una qüestió de volun-tats polítiques, una qüestió de poder.Així, doncs, «allò important –sigues elque sigues– és que et reconeguen» (iaixò és més fàcil si es disposa d’un Es-tat propi, ja que aquest té mecanismeso instruments propis «que permeteninvisibilitzar les formes de coacció ne-cessàries per a crear identitat nacio-nal», i va posar com a exemple ente-nedor el paper de l’Institut Cervantes,instrument d’universalització de laidentitat espanyola).

En segon lloc, entenem que l’assi-milació o negació de certes identitats(col·lectives) per part d’altres (normal-ment de les que s’identifiquen amb elsEstats-nació) no és més que una pràc-tica del nacionalisme exacerbat o he-gemònic (i usem ara aquest concepteen el sentit argumentat per Ulises Mou-lines4). I no cal parlar ja de si aquestamala pràctica nacionalitària es fa o esjustifica en nom de la globalització,de l’universalisme, de la solidaritat ode la ciutadania global (o cosmopoli-tisme). Com molt bé va apuntar LluísGarcia Sevilla en la conferència «Bio-logia, nació i Estat», en el nostre cas,si ens hi fixem, és una trampa forçaestesa per part dels espanyols «ferveure que els altres han de ser sempresolidaris amb ells».

Realment, aquestes identificacionsentre globalització i universalisme, oglobalització i cosmopolitisme cal quesiguen criticades i sospesades raona-blement en el nostre discurs, ja que nos’aguanten per enlloc. Fins i tot, Sal-vador Cardús va assenyalar, a més amés, la insuficiència de la noció deciutadania com a substitut del concepted’identitat, ja que, segons ell, «no ésuna categoria socialment possible, nisociològicament útil». Irònicament, vaesmentar les famoses misses de Bach,les quals no les feia en general per alconsum mundial, sinó per a la seua co-munitat. Evidentment, allò que tenenara d’universal és el seu reconeixe-ment. Som del pensar, doncs, i citeJordi Sebastià, que «tota idea neutrald’un ciutadà del món és un parany, iva acompanyada sempre d’un modelde ciutadà concret» 5. És més, segonsva apuntar Ferran Sàez Mateu en la

conferència «Del paternalisme al cos-mopolitisme (passant pel colonia-lisme)», el cosmopolitisme, entés així,«és la coartada perfecta per a posar fia la diversitat». No cal dir que els tempspassats i presents i les desfetes de po-bles, adés i ara, així ho corroboren.

I, parlant de construccions i desfe-tes d’identitats (ja que parlar ajuda aautoidentificar-se), en una interessantconferència, impartida per Rafael Cas-telló, «El perfil psicològic i nacionaldels valencians» (que, com tothom sap,en aquests moments estan més a propde l’espanyolitat que de la catalanitato la valencianitat), va remarcar que allòque determina la pertinença o no a unaidentitat nacional no és el fet que par-lem una llengua o una altra, sinó el va-lor que donem a eixe fet, així com elgrau de pertinença a un territori). Caldestacar, a partir de les dades i con-clusions que va exposar, que al PaísValencià no hi ha un referent territorialclar (precisament, els més fidels al paíssón, segons ell, els qui menys s’identi-fiquen amb el territori estricte); o quela llengua, al País Valencià, és un atri-but identitari latent (en territori valen-cià, sentir una persona a parlar catalàno vol pas dir que aquesta siga nacio-nalista), mentre que a Catalunya ésefectiu (a través del seu ús, sí que po-dem pensar-ho). Com era d’esperar, vaeixir a debat el tema de l’anticatala-nisme, en què el conferenciant va dirque, al País Valencià, aquest és unaconseqüència del problema, no l’ori-gen: una incompatibilitat entre els mésnacionalistes i els més regionalistes, perentendre’ns.

En definitiva, diguem que els va-lencians, grosso modo, potser anem di-luint-nos o desdibuixant-nos, amb elperill de quedar apartats del mapa dela humanitat, si més no, de les identi-tats (col·lectives). Això és el que s’in-tueix d’algunes dades sociològiques pelque fa al nostre tarannà o del poc in-terés que hom mostra per les qüestionspolítiques. Per altra banda, davant lapregunta «què se sent vosté», segonsuns resultats del treball comú de XavierColler i de Rafa Castelló6, entre un 50i un 55 per cent tenen identitat dual,això és, se senten tant espanyols com

valencians; entre un 25 i un 30 percent, o més, solament espanyols, i un12 per cent, més valencians que es-panyols, i sols entre un 1 i un 5 cent,valencians i prou (altres estudis dirienque entre un 5 i 10, o un poc més, sesenten sols valencians).

Cal dir que en una entrevista queun periodista va fer a Xavier Coller7

arran del premi que li va concedir unaprestigiosa societat internacional desociologia americana per un treballon analitza el fracàs del nacionalismeal País Valencià, Coller afirmava que«el valencià no té cap complex d’iden-titat, es preocupa per altres coses»; enaltres paraules, no necessita que entot moment se li reconega constant-ment la identitat.

I ara jo dic: alguna col·lectivitat nor-mal necessita eixe permanent autore-coneixement? ¿Serà la manca d’identi-tat política (com es preguntava el filòlegMiquel Nicolàs8 en un escrit seu sobreels dilemes de la identitat lingüística)la que fa que evoquem insistentment laidentitat lingüística?

Finalment, direm que hi ha unaconsciència pública cada vegada mésgran de protegir el medi ambient queens envolta; tanmateix, ens en cal moltamés, de consciència, i ens calen més es-forços per a poder preservar i protegirdignament les identitats menys afavori-des, perquè, altrament, podem acabarsegons el model de l’espai de reservadels parcs temàtics. Enfront d’açò,doncs, és important d’aprofundir en totallò que ens permeta de confiar més enles nostres capacitats com a pobles pera ser més lliures. Aquesta concepciólliga amb el nou significat de la parauladesenvolupament que darrerament al-guns estudiosos (Francesc Torralba9 oUlises Moulines) reclamen per a la mi-llor comprensió del fenomen.

De fet, no era pas la primera ve-gada que ho escoltava, però és impor-tant que ressaltem això que deia Sal-vador Cardús aquell dia: «El fet de notenir estructures d’Estat o mecanismesd’invisibilitat que ens defensin, ens hafet més adaptables, menys tancats i,potser, estem en condicions d’afrontarmillor el futur i tenir més capacitat pera resistir». Que així siga!◆



4 Ulises Moulines, Manifest nacionalista (fins i tot separatista, si volen), La Campana, Barcelona 2002.

5 Jordi Sebastià, El parany cosmopolita, Afers, Catarroja 2004, p. 127.6 Las bases sociales de la identitad dual: el caso valenciano.

7 Diari El Punt, edició valenciana, agost del 2003.8 Revista L’Espill, núm. 12, hivern del 2002.9 Francesc Torralba, o.c., p. 89.


La infantesa de Boris Cyrulnik vaser un calvari. A cinc anys va per-dre els pares. A partir d’aleshores

va anar de rebot, des d’un camp deconcentració nazi a una vintena decentres d’acolliment i diferents famí-lies. No obstant això, de més gran vapoder estudiar quatre carreres vincu-lades al comportament humà. Neces-sitava impetuosament entendre unperíode convuls de la seva vida quel’havia traumatitzat: «Ell ma-teix estava tan aterrit que vacercar la seva salvació», as-senyala la periodista ImaSanchís (La Vanguardia, 13-3-02). A hores d’ara Cyrulnikés un dels principals divulga-dors de la resiliència, una teo-ria que gira a l’entorn de lacapacitat de superar dificul-tats i sortir-ne reforçat. I ésque la biografia de Boris Cy-rulnik és la d’una persona re-silient: de ser un bala per-duda durant la infantesa il’adolescència ha passat aconvertir-se en un excel·lentconeixedor de l’ésser humà idels seus mecanismes de su-pervivència. Cyrulnik, l’homeque del mal que ha sofertn’ha fet un estímul, recalca que «la sal-vació passa per la creativitat».

Moltes persones de la trajectòria deBoris Cyrulnik s’han descobert com agenis de la ciència, l’art, la literatura ialtres àmbits en el moment que hanpogut lliurar a la humanitat el bo i mi-llor de la seva saviesa. És a dir, en elmoment en què el seu impuls creatiuha quedat plasmat, han aconseguit desobreposar-se emocionalment.

De la mateixa manera que un vai-let pot quedar orfe de pares, una nacióexperimenta un buit similar quanqueda desposseïda de sobirania. Sisense estructures familiars els vailetss’afonen, sense estructures d’Estat prò-pies, les nacions naveguen a la deriva.En ambdós casos es produeix una des-estructuració per manca de referentssòlids. Al capdavall, pare i pàtria van

relacionats etimològicament. Quedarprivat de llibertat impossibilita que ensdesenvolupem de forma natural. Cer-cant un símil en el món animal, nohem d’oblidar que els primats majorsque han nascut i s’han criat en capti-vitat són incapaços d’oferir les aten-cions adients als seus fills.

Per tant, un poble també quedamalferit quan se li extirpa el dret a serlliure. Ben mirat, traginar una ferida

com si d’un mal crònic es tractés, equi-val a veure’ns immersos en unes dinà-miques externes que modifiquen, tur-menten i desintegren la nostra identitat.A quin català no l’han fet sentir mala-ment per raons d’identitat lingüística inacional en algun moment o altre dela seva vida? En aquest sentit, una in-sinuació malintencionada o un gestdespectiu encaminat a fer-te sentir in-ferior, estrany, detestable... són copsque influeixen (i marquen en cas derepetir-se periòdicament) en la manerade pensar i de ser de la persona, so-bretot si es produeixen quan ets benjove. Segons el parer de l’assagistaAmin Maalouf, hi ha humiliacions i ri-diculitzacions que no s’obliden: «sónaquestes ferides les que determinen,en cada etapa de la vida, l’actitud delshomes envers les seves pertinences,

així com la jerarquia entre elles» (dinsLes identitats que maten). Què podemfer davant un atzucac que ens consu-meix com a poble?

Intervenir sobre una ferida és em-pipador i, sovint, dolorós. Entre altrescoses, perquè desinfectar-la i guarir-laés un procés delicat. No obstant això,és l’única manera perquè la ferida novagi empitjorant amb el pas del tempsi acabi convertida en un tumor de

pronòstic reservat. Però, so-bretot, les ferides són lesionssobre les quals cal intervenircom més aviat millor, perquèno ens permeten de desen-volupar-nos amb normalitat.

Per a reconstruir-nos na-cionalment, serà necessariactivar iniciatives d’enforti-ment grupal i de descobertadels nostres anticossos. Enaquest línia, és cabdal gaudird’aliats comprensius i ferms.És a dir, d’un coixí que ensfaci sentir bé quan treballemper allò que estimem i queés injustament tractat. Fer-hodotarà de sentit la nostra ac-ció. Aquests lligams afectiusvénen a ser un espai bio-psí-quic per a parar els cops i

desplegar les bases per a revifar-nos.Pere Figuereda Cairol, jutge de paud’Anglès, va tenir una actitud resilientquan l’estiu del 2004 va cercar com-plicitats davant la prohibició de fer ser-vir el català en les inscripcions al Re-gistre Civil. Qui va dictaminar aquestamesura va ser la jutgessa de primerainstància de Santa Coloma de Farners,Olga Bautista Camarera. A més, Fi-guereda va demanar empara al con-seller de Justícia, Josep Maria Vallès, ial conseller en cap, Josep Bargalló, elsquals de seguida li van fer costat pú-blicament. Sense pensar-ho dos cops,el conseller de Justícia va adreçar unacarta al Ministeri de Justícia espanyolperquè modifiqués el reglament queimpedeix d’escriure els assentamentsen català. Paral·lelament, el ple muni-cipal d’Anglès va aprovar per unani-



De granota a príncep

QUIM GIBERT (article que obtingué el Premi Recull de Periodisme Salvador Reynaldos 2005)


mitat un text de suport al jutge de pau,en el qual s’instava que s’investigues-sin les actuacions d’aquesta jutgessarelatives a l’obligatorietat de fer les ins-cripcions al Registre Civil en castellà.Gran part de les entitats d’Anglèstambé van fer arribar a l’ajuntamentun manifest de denúncia contra la jut-gessa de Santa Coloma.

En aquest mateix període, un joveestudiant de Mallorca fou repetidamenthumiliat per part de la Guàrdia Civil pelfet d’expressar-se en català en el mo-ment de passar per l’arc detector demetalls de l’aeroport de Barcelona. I,per acabar-ho d’adobar, en arribar aPalma un altre escamot de la «Be-nemérita», alertat pels de Barcelona,va tornar a intentar humiliar-lo.

En el cas d’Anglès la premsa se’n vafer ressò i algunes institucions i la so-cietat civil van abocar-se en defensadel jutge de pau. El mateix Figueredava manifestar que les mostres de su-port «m’han fet veure que no cal defa-llir en la defensa de la nostra llengua icultura, ja que són molts els qui un diarere l’altre, d’una manera silenciosa,treballen i lluiten per tal que la nostrallengua tiri endavant» (El Punt, 22-8-04). En canvi, ni en cercles periodístics,ni en el món polític, ni des de la so-cietat civil amb prou feines es va par-lar del cas de l’aeroport, amb la qualcosa les mostres de solidaritat van serescasses. L’escriptor mallorquí JaumeSastre constata que a l’Estat espanyolels abusos de poder en temàtiques lli-gades a l’ús del català queden impu-nes: «No fa gaire anys, als EUA laviolència policial contra els negres erageneralitzada i consentida; sols una so-cietat civil mobilitzada permanentmenten la defensa dels drets civils pot acon-seguir girar la truita i posar fi a la inèr-cia d’uns prejudicis que vénen de se-gles enrere. És per això que cal insistiren la denúncia: fer saber a l’opinió pú-blica, als mitjans de comunicació i ales institucions tots i cada un dels ca-sos de persecució lingüística. L’expe-riència demostra que silenciar els mal-tractes per por del que diran o pervergonya és el pitjor error que podemcometre» (L’Estel, 15-8-04).

Amb tot, pocs són els catalanopar-lants que es veuen amb cor de de-nunciar aquests menyspreus adreçatsa la llengua. Tenint en compte que ladisposició de la jutgessa de Santa Co-loma de Farners també afectava la resta

del partit judicial, com és que cap al-tre jutge de pau no va tenir el valor demanifestar-se en contra d’aquesta dis-criminació lingüística? En casos així,hi ha qui està convençut que això elcomprometrà i que, al capdavall, ningúno li farà gaire cabal, amb la qual cosaserà una pèrdua de temps i d’energia;a altres els assalten sentiments de cul-pabilitat quan, per a poder viure encatalà, s’han de fer respectar. I és quela majoria de catalanoparlants no hanpogut teixir llaços afectius per a fer-sevaler, cosa que és un dels primers pas-sos que suggereix la resiliència per aprotegir-se de l’adversitat. Un entornreceptiu en el qual pots compartiridees i il·lusions... impedeix que que-dis desvalgut en circumstàncies comles descrites.

La resiliència també considera cosabàsica expressar les emocions. És unaresposta vital positiva que contribueixa cicatritzar la ferida i que potencia lacapacitat de reviscolament. Un exem-ple interessant és l’obra escrita de JesúsMoncada. L’escriptor de la Franja dePonent metamorfosa un desastre, ladesaparició sota les aigües de la sevaMequinensa natal, en literatura d’altnivell. Es tracta d’una reacció resilient:un fet negatiu és transformat per quil’ha viscut amargament en quelcombell i digne de ser llegit. Actualment elprestigi de Moncada no és qüestionatper ningú. En aquesta mateixa línia,en els anys setanta del segle passat Ga-vino Ledda es va revelar com a es-criptor amb Padre Padrone, llibre delqual els germans Paolo i Vittorio Ta-viani van fer una pel·lícula. Es tractad’una biografia que aborda, entre al-tres temes, els maltractes que va infli-gir el pare a Gavino Ledda de petit.Unes dècades abans, testimonis delscamps d’extermini nazi havien narratles seves escruixidores experiències:Joaquim Amat-Piniella, Primo Levi,Viktor Frankl, Boris Pahor. Aquest dar-rer, un escriptor eslovè, assenyala querelatar els patiments viscuts ha esde-vingut per a ell una teràpia: «Haviaomplert unes notes per no oblidar i lesvaig convertir en relats. Eren unesmemòries. Volia fer participar els altresdel que havia passat. Companys meusdels camps ja no van aconseguir dor-mir mai més bé, perquè encara te-nien el terror ficat al cervell, i algunsfins i tot es van suïcidar. Va ser llavorsquan vaig comprendre que l’escrip-

tura m’havia descarregat del pes feixucdel que havia patit i del que havia vist»(El Temps, 16-3-04).

Explicitar allò que ens commou, nosempre és fàcil de fer; i encara menysde detallar-ne els sentiments. Com entantes coses de la vida, saber relacio-nar-nos comporta un aprenentatge. Alsqui som fills d’uns Països Catalans de-pendents, ens costa de verbalitzar dequina manera Espanya i França ens te-nen subjectats sota els seus tentacles.Madrid i París ens parlen de «llibertat,igualtat i fraternitat» com d’un bépreuat, però que per res del món no es-tarien disposats a aplicar en terra ca-talana. I no poder ser com els altres ésun greuge comparatiu. Per això és moltimportant que aprenguem a posar pa-raules al malestar que ens produeixaquesta situació. Abordar aquest temaamb paraules, imatges i accions és unrecurs que ens permetrà d’anar inter-pretant la ferida.

Quan l’afectat explica el que haocorregut, atorga un significat a un dal-tabaix que l’ha consternat. Comunicar-nos ens permet de situar a fora el ma-lestar que arrosseguem. I és que relatarles nostres dificultats és una forma defer-les existir en la ment de l’altre. És adir, un camí perquè, malgrat la ferida,mai no s’esvaeixi la il·lusió de sercomprès i acceptat. Cal fer-ho d’unamanera apropiada per tal de poder ai-xecar ponts d’empatia i contribuir a su-perar pressions socials. En el momentque compartim allò que considerem in-just, estem recuperant un lloc en la so-cietat i reconstruint la nostra identitat.

De la mateixa manera que aquellvailet abandonat que va ser Boris Cy-rulnik (avui una eminència en psi-quiatria), el malfat que persegueix lesnacions sotmeses també pot fer untomb. Allò que bloqueja un canvi éspensar que és impossible que aquest esprodueixi. No oblidem que encara nofa un segle Noruega depenia de Suècia,Finlàndia de Rússia, Hongria d’Àustria,Irlanda del Regne Unit, Algèria deFrança... Si entorn de l’esdevenidor deles persones no hi ha res escrit, entorndels pobles encara menys. Per tant, lanostra dissort nacional l’hem de con-vertir en una raó de pes per a fer delsPaïsos Catalans una nació amb veu ivot arreu. I és que hi ha coses que me-reixen ser viscudes: la represa nacionald’un poble que no es conforma a tenirànima de granota.◆




La renúncia al nomEn l’informe titulat «El nom, la uni-

tat i la normalitat»1 i subtitulat «Sobre elreconeixement del català com a llen-gua oficial i pròpia del País Valencià»,realitzat per Alfons Esteve, Francesc Es-teve i Mercè Teodoro, i que van pre-sentar en el Col·legi de Periodistes deCatalunya el mes de juny d’enguanysota l’empara de l’Observatori de laLlengua Catalana, es proposa de canviarel discurs dominant sobre la llengua alPaís Valencià, ara que ja disposem d’unaimportant fonamentació jurídica en quèrecolzar-nos. En l’informe es critica quefins i tot entre diversos sectors del cata-lanisme s’havia arribat a la conclusióanys enrere que era millor evitar el nomde «català», ja que «només» era un fetsimbòlic i que d’aquesta manera enspodríem centrar en «la cosa»; però elsautors de l’informe consideren que larenúncia al nom «català» ha comportatun entrebanc permanent, que encara hacontribuït més a centrar-se en la qües-tió onomàstica. Renunciar al nom «ca-talà» al País Valencià no ha dissolt elconflicte sinó que ha provocat unefecte contrari: la legitimació del dis-curs secessionista, mentre que ha que-dat demostrat que el conflicte és per-

fectament reactivable per part del po-der en qualsevol moment. Cal, primerde tot, fonamentar la unitat, per a ferpossible la normalitat lingüística; calno oblidar, com ens ha recordat JosepBatalla (Simbologia nacional, LlenguaNacional, núm. 51) que els símbols te-nen una importància fonamental per ala vida dels pobles.

Coincidim amb els autors de l’in-forme en el fet que la qüestió fona-mental que es dirimeix no és solamentveure si el «valencià» és o no «català»,sinó que «allò que es discuteix és si lasocietat valenciana vol emprendre unprocés de normalització lingüística ifer del català la llengua pública i l’eixde cohesió social». Així, convertint lasenya d’identitat «valencià» en unamena de relíquia, s’aconsegueix d’en-trebancar constantment el procés denormalització en el marasme de la in-terminable guerra nominalista, una ma-niobra de distracció que ens allunyadel debat sobre quines són les accionsque s’haurien d’emprendre per a ferefectiva la normalitat idiomàtica. Nooblidem que els qui defensen un «va-lencià» deslligat de la resta del catalàja han pres l’opció a favor de l’espanyolcom a llengua general.

Cal seguir el camí que ja ens hanmarcat les universitats públiques valen-cianes, que des de la dècada dels anysvuitanta del segle passat van començara recollir explícitament en els seus es-tatuts el nom català, la unitat de la llen-gua i la col·laboració amb la resta dela comunitat lingüística. És un greuerror la línia encetada per entitats comOrganització pel Multilingüisme d’a-nomenar el nostre idioma nacional«català/valencià» o «valencià/català».«Solucions» com aquesta o la de po-sar guionets entre els dos noms sónlingüísticament errònies, ja que indi-quen que es tracta de dues llengüesdiferents. Proposar l’abandonamentdel nom unitari en el si de la societatvalenciana –com propugnaven en unarticle A. Saragossà, J. Solà, R. Lapie-dra, A. Quintana i B. Montoya (Presèn-cia, 9-4-2004)– és entrar en una viamorta, com la de fer l’elogi del depen-dentisme polític (A. Branchadell, Lahipòtesi de la independència, 2001).Aquest fet és més evident ara que s’hananat guanyant batalles de legitimitatsocial i de reconeixement legal des dela sentència del Tribunal Constitucionalde 21 d’abril de 1997, que es pro-nunciava sobre la constitucionalitat de



No renunciem a res fonamental

JORDI SOLÉ I CAMARDONS

1 Alfons Esteve / Francesc Esteve / Mercè Teodoro, El nom, la unitat i la normalitat. Informe sobre el reconeixement del català com a llengua oficial ipròpia del País Valencià. Observatori de la llengua catalana, 2005 (135 pàgines).

La renúncia al nom «català» alPaís Valencià no ha dissolt el

conflicte sinó que ha comportatun entrebanc permanent i hacontribuït a centrar-se encaramés en la qüestió onomàstica.

És un greu error la línia encetada per entitats com

Organització pel Multilingüismed’anomenar el nostre idioma

nacional «català/valencià» o «valencià/català».


la denominació llengua catalana coma equivalent de valencià en els Estatutsde la Universitat de València, fins a untotal de set sentències més en aquestamateixa direcció que ofereixen un cosde jurisprudència a favor de la unitatde la llengua.

Els autors de l’informe considerenque «el ple reconeixement de la uni-tat del català comença a ser un ob-jectiu abastable a curt termini i unanecessitat evident per a posar fi ... apolèmiques absurdes... i a la divisiósistemàtica entre «català» i «valencià»,que apliquen l’Estat espanyol i la Ge-neralitat Valenciana.

Tampoc no tenen cap mena de sen-tit, a parer nostre, les propostes de re-forma localista de l’estàndard realitza-des per algun professor valencià (potseramb un cert afany de protagonisme opotser per un cert complex de vençut),atès que trenquen innecessàriament launitat reconeguda i assumida de lallengua escrita. D’altra banda, com éspossible que l’AVL proposi reformes dela normativa partint de zero, com si resno hagués existit abans d’ells?

Si volem fixar-nos en un modelque ha funcionat, fem com els autorsde l’Informe i estudiem el cas del ne-erlandès, on, malgrat una història quehavia creat malentesos, prejudicis idiversos noms –flamenc, holandès oneerlandès i fins i tot iniciatives par-ticularistes i secessionistes–, s’haaconseguit la completa recuperaciósocial i oficial de la llengua i l’adop-ció oficial per a la llengua del nom

general de neerlandès (Nederlands),en lloc del de flamenc (Vlaams), comqueda clar en l’article 4 de la Cons-titució belga de 1994.

Les altres renúnciesPerò aquestes renúncies i aquell es-

til de vol gallinaci de fer renúnciesaparentment «tàctiques» per part delcatalanisme per a poder avançar si-bil·linament, també han estat realitzatsen temes com el de l’abandonamentdel terme «Països Catalans», fins al puntque, per posar un exemple d’actualitatindirecta pel cas Marco, avui gairebéens causa sorpresa que el monumen-tal llibre de Montserrat Roig Els catalansals camps nazis recollís els noms de lagent, no sols del Principat, sinó de totsels Països Catalans empresonada o as-sassinada pels nazis. Una manera de ferdesacomplexada que avui quasi resultaexòtica. La renúncia tàctica de TV3 alsPaïsos Catalans, present en tots els con-cursos i altres programes de producciópròpia de la casa, ha menat al fet queavui el referent dels Països Catalans pera la televisió catalana es limiti al mapadel temps i molt poca cosa més. Fins itot programes d’història com «El favo-rit» exclouen el català més universalde tots els temps i el creador de la prosaliterària catalana, Ramon Llull: potserperquè el consideren «mallorquí»? IPompeu Fabra no hi mereixia un lloc?

La renúncia a desemmascarar en elseu moment el discurs espanyolistasubjacent en els autors de Verinosallengua (Pericay i Toutain l’any 1987)

finalment els ha donat ales per a pre-sentar el seu projecte de partit espa-nyolista el juny del 2005 (tot i queaixò d’ara té tot l’aire de cant delcigne espanyolista). La renúncia a ferdel primer diari en català, després delfranquisme, un diari de Països Cata-lans ha conduït al fracàs relatiu de lapublicació i ha actuat de taca d’oli defracàs que ha ajornat l’aparició depremsa independent i sobiranista enllengua catalana durant més d’unquart de segle (esperem que ara actuïde model positiu la manera de fer,sembla que més decidida, dels nousempresaris que han fet néixer publi-cacions com Sàpiens o Nat). L’accep-tació del bilingüisme per part de lapolítica lingüística regional catalanadurant l’etapa anterior està fent moltdifícil el desplegament d’una políticalingüística que afavoreixi la sobiraniasociolingüística catalana. Creure quela creació de l’Acadèmia Valencianade la Llengua (AVL), amb l’acord méso menys secret dels «nacionalistes» ca-talans i, per tant, una certa renúncia apresentar el IEC com l’única autoritatlingüística catalana arreu del dominilingüístic, cosa que podia ser un pas«tàctic» positiu per a fer desaparèixerel conflicte al País Valencià, ha estatun altre greu error. Ras i curt: ni s’haaturat el conflicte ni s’ha enfortit la uni-tat simbòlica de la llengua; en canvi,s’ha deslegitimat la màxima autoritatlingüística.

Ara només faltaria que deséssim al’armari de les essències l’independen-tisme polític en nom d’una defensa«tàctica» del federalisme espanyol, so-bretot si encara no tenim escrit el fullde ruta cap a la independència quantornin a dir que no a les aspiracionsmínimes de la nació catalana.

Cal emergir del marasme poruc imalaltís de la interminable «Transició»política espanyola i del seu discurs,captiu d’amenaça militar espanyola,que tantes renúncies innecessàries vacomportar. De la mateixa manera queun grup de valencians ens ha volgutfer saber que la millor defensa del «va-lencià» és dir-ne català, hauríem de re-visar totes i cadascuna de les nostresrenúncies porugues de cada dia queens impedeixen d’avançar com a po-ble català sobirà. I això, començant perla de no parlar en català als nous im-migrants o als néts d’andalusos que sesenten catalans.◆



València, 29 d’abril del 2005 FOTO: Arxiu LN


Amb poc temps encara per afer-nos-en càrrec, en aquesttombant de segle s’ha pre-

sentat un fenomen nou: l’espec-tacular augment del nombre depersones estrangeres que han vin-gut a viure i a treballar a Catalu-nya; es tracta, més en concret, del’entrada de població provinent depaïsos en vies de desenvolupa-ment. Hom sol parlar de nova im-migració, per tal de diferenciar-lade la que té lloc dins els països dela Unió Europea i de la que provéde l’Amèrica del Nord. Avui elsfluxos immigratoris principals te-nen l’origen, doncs, a l’Europa del’Est, Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud.

El Grup d’Estudis de LlengüesAmenaçades ha constatat, desprésde gairebé dos anys de recerca,que al nostre país es parlen –fóramillor de dir se senten a parlar–unes tres-centes llengües diferents! Osigui que viuen a Catalunya personesque, entre elles, s’expressen en idio-mes que van –per ordre alfabètic– desde l’aimarà (que es parla al Perú, Bolí-via, Xile, Argentina) fins al zapoteca(de Mèxic), passant per idiomes com elbamum (del Camerun, pertanyent algrup de les bantu), l’edo o bini (deNigèria), el koniyaka (de Libèria), elkurd (llengua del grup irànic nord-oc-cidental) o el tagàlog o tagal (de lesilles Filipines, per exemple), i comp-tant-hi, és clar, idiomes coneguts, coml’anglès, l’italià, el xinès, etc. Aquestagran diversitat de l’actual paisatgelingüístic català és el que va mostrarl’exposició «Les llengües a Catalunya»,instal·lada al vestíbul de l’edifici de laUniversitat de Barcelona, al centre dela ciutat, com explica també el llibre-catàleg que duu idèntic títol que lamostra (clausurada pel maig darrer).

Més enllà de la sorpresa inicial, desi ens en sabem avenir o no, el fet ésque ara i aquí hi ha establert un noupanorama que afecta inevitablement elfutur de la nostra llengua catalana.Sembla que es podria afirmar que, si esplantejava encertadament una política

d’integració lingüística dels immi-grants, la diversitat podria resultar be-neficiosa. En quin sentit? Doncs enaquest, per exemple: un treballadord’Armènia, posem per cas, i un altrede Sri Lanka, arribats al Penedès, o alDelta de l’Ebre, o al Ripollès, en quinallengua s’entendran?, en quina llen-gua s’haurien d’entendre? Ni l’un nil’altre no saben anglès. El català, lallengua pròpia del país on han arribat,ha de ser la llengua de la integració.

Per a aconseguir-ho cal, primer detot, tenir clar que és un greu error–que cometem molt sovint els cata-lans– d’adreçar-nos automàticamenten castellà als estrangers; llevat delsque provenen d’Hispanoamèrica, elsque arriben de l’Europa de l’Est, del’Àsia i de l’Àfrica no coneixen –nol’han pas de conèixer necessària-ment– l’idioma espanyol, i tan difícil–o tan fàcil, depèn– els serà familia-ritzar-se amb el català com amb el cas-tellà. A més, cal tenir en compte –comja es diu també en el llibre-catàleg del’exposició motiu d’aquest article– quea l’Àsia i a l’Àfrica hi ha, per un seguit,molts grups lingüístics que parlenllengües de les anomenades ame-

naçades, la qual cosa vol dir queindividus d’aquests grups traslla-dats al nostre país poden ser sen-sibles a la problemàtica lingüísticad’aquí. Si sabem valorar deguda-ment la seva llengua nadiua, ellstambé valoraran la nostra.

Una experiència que semblaque comença a donar bons resul-tats és la de les anomenades pare-lles lingüístiques que els centresdel Consorci per a la Normalitza-ció Lingüística impulsen: consis-teix a posar en contacte dues per-sones, una que ha vingut a viureal nostre país –i que vol aprendreel català– amb una altra que ésd’aquí –o hi viu– i que el parla;de dos en dos, o en petits grups,es troben per conversar. Hi hamolta gent –sobretot gent gran,que té temps– cridada a transme-tre aquest gran bé comú que és la

llengua, un bé que hem rebut com aherència dels pares i que hem de pre-servar i comunicar als nouvinguts a lapàtria. Ludwig Wittgenstein, filòsofaustríac molt interessat per les qües-tions del llenguatge, afirmava: «Els lí-mits de la meva llengua són els límitsdel meu món.» I és que, en efecte, cadallengua significa una visió única delmón, una manera inèdita de contem-plar-lo –d’intentar descriure’l– i de pen-sar-lo. Amb les llengües ajudem a crearnous universos. Per això la desapari-ció o extinció d’una llengua és unapèrdua enorme.

Tothom sap que un idioma no éssolament comunicació sinó tambéidentitat. I la millor manera d’integrar-se a un país és, sens dubte, coneixent-ne la llengua. El català –ben parlat (iben escrit)– pot ser llengua d’integració,llengua vehicular que permeti la com-prensió mútua entre els molts i diver-sos nouvinguts a aquest vell país quevoldran entendre aquesta terra que elsacull. Val la pena d’intentar, amb l’es-forç de tots, que puguem continuar fentla nostra aportació positiva i única almón, comptant amb l’ajut de tants itants nous catalans. ◆



El català, llengua de la integració

CARLES RIERA

Cal tenir clarque és un greu

error –que cometem

molt sovint els catalans–

d’adreçar-nos automàticament

en castellà als estrangers


¿Una oreneta és una oreneta, o béun ocell que un cert nombre depersones convenen a designar

amb el nom oreneta?Els intents de respondre correcta-

ment a aquesta simple pregunta es po-den resoldre en un ventall o conjuntde consideracions no exemptes decomplexitat. A la ciutat de Barcelona,per exemple, l’ocell migrador que repel nom científic Apus apus, és a dir, elfalcillot o falcilla, és anomenat tradi-cionalment oreneta. Un ornitòleg se-gurament diria: «En diuen orenetes,però no ho són: són falcilles o falci-llots.» Un dialectòleg, en canvi, es li-mitaria a constatar: «A Barcelona, del’Apus apus en diuen oreneta.»

En general, la distinció entre ser idir-se’n és el reflex d’una actitud quetendeix a la prepotència lingüística.És una actitud força característica–però actualment no unànime, ni debon tros– del barceloní arquetípic res-pecte a les formes dels parlars queanomenem perifèrics, i que es resolen una frase com és ara «En aquestpoble en diuen una granera però ésuna escombra», sense pensar que elsparlants que diuen granera li podriengirar la frase perfectament: «A Barce-lona en diuen una escombra pera ésuna granera.» De fet, és força habi-tual que, quan es demana a una per-sona d’un medi rural el nom d’unaplanta o d’una eina, no digui què éssinó com en diuen, d’acord, sovint,amb una actitud de cautela i de cir-

cumspecció que evita afirmacionsmassa categòriques i comprome-tedores.

Ara bé, el que és realment de dol-dre és que per molts catalans, amb unshàbits lingüístics de subordinacióconscient o inconscient, que tots co-neixem prou bé, certes coses (animals,plantes, eines, atuells, accidents ge-ogràfics...) són conegudes o identifi-cades amb el seu nom espanyol, elqual erigeixen, per tant, en la llenguade referència per antonomàsia, aque-lla que permet d’establir, d’una ma-nera clara i inequívoca, la relacióexacta i convenient entre el nom i lacosa, entre la paraula i la idea, entreel significant i el significat.

Així, en un restaurant, presenciocom uns joves, per l’aspecte més aviatcultes, presumiblement arquitectes,examinen la carta, escrita en català, enla qual els proposen, entre altres plats,espaguetis amb tàperes. Probablementtots ells, o gairebé tots, saben què són,les tàperes, però entenen que cal pun-tualitzar, perquè tothom sàpiga de quinmal ha de morir. I cuiten a aclarir quetàperes són les «alcaparras». S’haurienpogut limitar a dir que les tàperes sónallò que en castellà en diuen «alcapar-ras». Però no ha anat pas així: segonsells, les tàperes són les «alcaparras».

A vegades hi ha qui parla del «ja-balí» i, si convé, aclareix que en ca-talà se’n diu senglar. És a dir, en catalàse’n diu senglar però és un «jabalí».Rarament, als qui han acceptat plena-

ment aquesta condició de llengua dereferència de l’espanyol, se’ls ocorrede dir que la «retama» és la ginesta,o que el «sapo» és el gripau, que se-ria la cosa més lògica i plausible, tal-ment com podríem dir, o demanar,com se’n diu en alemany o en anglès.És veritat que el grau de conviccióamb què s’assumeix aquesta actitudés variable, i que les circumstànciesno són sempre les mateixes, i ja sabemque les circumstàncies, amb raó osense, han tingut des de sempre lamissió de justificar moltes coses. Peròa vegades aquesta actitud arriba a ex-trems intolerables, com la d’aquell quiens parla d’una «ardilla» i enmig deldiscurs, com fent un parèntesi, demanaa un dels interlocutors (un de qui liconsta que «en sap»!) com se’n diu, encatalà, i quan aquest li ha aclarit quese’n diu esquirol, continua, potser finsi tot amb uns mots d’elogi adreçats ala saviesa lingüística de l’interpel·lat,parlant d’aquella «ardilla».

Els camins de la llatinització de lanostra llengua són innombrables, i, defet, ben coneguts per tots els qui com-partim les mateixes preocupacions. Na-turalment, no tindrem pas la temptacióde voler ensenyar com cal reaccionarquan un es troba en un d’aquests ca-sos. Si fos possible, a qui s’obstina aparlar de les «ardilles» (en català se’ndiu esquirols, és veritat, no ho neganingú), potser valdria la pena de pro-curar que tingui més ocasions d’escol-tar que no pas de parlar.◆


T R I B U N A

Ser o dir-se’n

ALBERT JANÉ

SERVEIS EDITORIALSJordi Ardèvol

C. Consell de Cent, 432, 2n 8a08013 Barcelona

Tel.: 93 246 66 82c/e: [email protected]

• Maquetació de llibres i revistes• Publicació de llibres• Publicació de tesis• Mecanografiat de textos• Correcció de textos en català


Quantes vegades no hem sentit vo-calitzar els avantatges que haportat als catalans la unió amb

Castella! Amb la recomanació, ben en-tesa, que ens ho empasséssim comnens ben creients i com cal.

A veure, analitzem-los, aquestsavantatges, ja que l’autocrítica, sàviai reposada, hauria de ser un hàbit enla nostra vida. Però analitzem-los dei-xades de banda idees prefabricades isense limitar paraules de cara a lail·lustració de la realitat, en tema detant d’interès.

És clar que la unidad española hacomportat la pèrdua de la nostra sobi-rania. Sí, pèrdua de la sobirania, queés el do suprem d’un poble. La nostrallibertat, que és la dignitat d’un poble,on és? Els governs centrals –reis, dic-tadors– ens l’han presa mitjançantguerres, assassinant capdavanters nos-tres, sobiranistes, i fent terrorisme es-tatal —ho hem dit manta vegada.La unidad ens ha portat l’atac sistemà-tic, dissimulat –sin que se note el cui-dado– contra la nostra identitat i contrala nostra llengua. I en aquesta primeriadel segle XXI s’arriba a uns nivells tan crí-tics, que temem que llengua i identitatseran sufocades abans de gaire.

La unidad ens ha convertit en po-bres captaires que han d’anar a Madrid

a captar sempre els seus drets humans.Amb això em cito a mi mateix, i men’alegro. Els drets humans són patri-moni sagrat d’un poble i no s’hi val,en cap sentit o en cap arranjament ar-tificial, que hagin de dependre d’unaltre poble.

La unidad ens ha tornat totalmentvulnerables a qui ens governa i no ensestima. Ara, en aquesta situació crí-tica, voldríem fer funcionar els nostresmitjans per a salvar-nos i no podem,estem lligats de mans i peus per Ma-drid i per una falsa democràcia. Noels tenim, aquests mitjans. Els catalansanem a mercè de qui ens odia i s’haarrogat tot el poder sobre nosaltres.Aquest odi ens l’ha congriat la unidad,per l’indiscutible fet de voler ser comsom i perquè volem parlar la nostrallengua; diuen que no som «solidaris»perquè no ens sotmetem a la voluntatdels de Madrid.

La unidad, a còpia d’anys, de se-gles, ha creat un subconscient: sem-pre vençuts en nosaltres. Per tant, enssembla que ens mereixem tots els tortsque ens fa el govern i els qui entren acasa nostra.

Uns altres asseguren que aquest ta-rannà és d’esclaus. Fenomen que es favistent en molta de la burgesia cata-lana, la qual ha dimitit de la seva llen-

gua i ha adoptat la castellana, acom-plint-se allò que deien els romans: queel signe de degradació dels esclaus ésarribar a parlar la llengua dels senyors.

La unidad ha creat un sistema decolònia sobre Catalunya. Els senyorsde Madrid ens prenen els diners i elsusen per a fer-se grans en el sentit quemés els convé. A casa nostra ja no valallò que el diner és de qui el treballai el produeix. Aquest és el moll de l’osde tot l’enrenou perquè no se separincatalans ni bascos. Qui vol perdreaquesta situació privilegiada d’apo-derar-se d’allò que pertany als altres?Situació fenomenal! Heus ací tot elsoroll sobre els nous estatuts i els noussistemes de finançament!

A més, hem d’advertir que un po-ble que ha estat sotmès a un Estat perles armes i sense la seva espontàniavoluntat de pertànyer-hi –com seriamanifestada en un referèndum o cosasemblant–, entra, de fet, sota un règimcolonial.

Vejam, aneu a presentar aquestsavantatges de la unió amb Castella a lanació lliure i sobirana de Portugal!

Cal analitzar amb sang freda i vera-citat a qui beneficien realment aquestsavantatges.Sabeu què és allò de l’autoodi? Doncs,el resultat final d’aquests avantatges.◆

T R I B U N A

Avantatges?

PERE ORTÍS


Ja els tornem a tenir aquí; no sem-bla pas que siguin gaires, però fanmolt soroll i ens odien amb una

implacabilitat digna d’una causa mésnoble: són els furiosos i indignats «in-tel·lectuals» espanyolistes que ens hanacompanyat des del manifest dels2.300 de Jiménez Losantos de l’any1981, tan lligat ideològicament al copd’estat de Tejero que no fracassà pas,com ens han dit, sinó que es traduí eniniciatives legislatives com la LOAPA1,l’espanyolisme «il·lustrat» i jacobí delPSOE2 i l’agreujament «democràtic» del’espoliació econòmica que pateix elnostre país des de l’11 de setembre de1714. Sembla que cada cop estan mésenfadats i es radicalitzen a còpia d’or-ganitzar tertúlies i fòrums anticatalansi, amb la seva utilització perversa dela llibertat d’expressió, ens col·loquendavant les contradiccions i les feble-ses de la democràcia: fins on hem deser tolerants amb els intolerants i onhem de situar la frontera que separala llibertat d’expressió del terrorismeverbal i l’apologia del genocidi? Prè-viament, penso que cal definir, de lamanera més clara possible, dos parà-metres fonamentals:

1) Les víctimes no són pas ells i elsqui afirmen, cínicament, representar,sinó que la víctima, des de fa segles, ésCatalunya i els catalans.

2) Per a analitzar objectivament lesactivitats i declaracions aberrants d’a-quests «intel·lectuals», hauríem d’uti-litzar, com sap molt bé el psicòlegQuim Gibert3, no pas els mètodes d’es-tudi de la psicologia social o la socio-

lingüística, sinó les eines metodològi-ques de la psicopatologia, perquè, sino, ens resultarà impossible d’enten-dre que un dramaturg perseguit antanyper l’exèrcit espanyol4 en reclami arala intervenció contra les nostres legíti-mes aspiracions nacionals.

El dia 27 de juny vaig rebre per cor-reu electrònic un article publicat dinsEl Mundo per un tal Lázaro Covadlo(«escritor argentino residente en Sitges,España», diu la seva pàgina web), forçail·lustratiu de la rudimentària però tenaçtàctica que ja utilitzava el franquismeen la seva propaganda destinada a Ca-talunya: després d’unes sospitoses pro-clames d’amor a la nostra terra, soliaintroduir, d’una manera mel·líflua (ver-sió «moderna»: sigueu espanyols, per-què us convé, José Piqué), els missat-ges verinosament espanyolitzadors quepretenia inculcar a la població de lacolònia. Es tracta de la coneguda pràc-tica colonial del «bastó i la pastanaga».La pastanaga l’oferien i l’ofereixen elspropagandistes de l’assimilació a l’Es-tat que ens vol fagocitar; el bastó, ol’estaca de la cançó, em sembla super-flu que us recordi en què consisteix. Enaquest cas, l’articulista utilitza la sevapresumpta admiració «cosmopolita»per Mercè Rodoreda5 per a col·locar almateix nivell «ridícul» i digne de que-dar circumscrit a l’àmbit del folklore6

el nacionalisme espanyol franquista,l’únic que reconeixen aquests falsaris7,i el nacionalisme català en general,emprant la trampa retòrica de no con-siderar nacionalisme el funcionament

normal i les «inèrcies» (constitució,lleis, reglaments, jutges, funcionaris,policies, Instituto Cervantes i altresminúcies) d’un Estat constituït. Co-vadlo proclama en el seu gens originalescrit que «ser nacionalista español esde risa», però que el nacionalisme ca-talà és tan cutre com l’espanyol.Aquest argumentari hipòcrita, fal·laç isense cap contacte amb la realitat, quetant invoquen els espanyolistes dis-fressats, ja l’utilitzà fa anys l’horrorósFélix de Azúa8. El cert és que el na-cionalisme espanyol fa riure tant queuna colla d’»intel·lectuals», des delsinicis d’aquesta pseudo-democràcia,no fan res més que practicar-lo i rabe-jar-s’hi d’una manera cada cop més de-sacomplexada. Més endavant, a partde citar el Tao-te-king i de fer un estranyparal·lelisme amb la llei de la gravetat,per intentar demostrar fins a quin puntel nacionalisme (català) és ridícul9, Co-vadlo afirma, en un to ja més ame-naçador, que «el matonismo naciona-lista e identitario» li ha «tocado lasnarices» i que s’entén que hi hagi unareacció de «las sanas defensas de lasociedad más cuerda y racional»(aquests serien els «intel·lectuals» delmanifest espanyolista).

Des d’un nivell raonable de salutmental es fa difícil saber de què parlen,aquesta gent: potser d’ells mateixos i del’entramat mediàtic més o menys fei-xista que els dóna suport? Si la defensade la nostra identitat els ha tocat elsnassos, deu ser que tenen alguna cosacontra la nostra existència i el nostre


T R I B U N A

Què volen, aquesta gent?

RAMON MONTON

1 Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico.2 Em refereixo a aquest tipus de política centralista d’origen francès que

justifica els genocidis culturals planificats amb criteris tècnics i de fredai racional eficàcia.

3 Remarcable estudiós del fenomen de l’autoodi i de les tècniques de ren-tatge de cervell pròpies de la guerra psicològica i col·laborador habituald’aquesta revista.

4 Per l’obra La torna, dels Joglars, que provocà aleshores una campanya afavor de la llibertat d’expressió de la qual moltes persones de bona feque es van manifestar a favor de Boadella ara, indignats, se n’avergo-nyeixen.

5 No sé si l’admiraria tant si sabés que, en tornar de l’exili, la nostra es-criptora més universal va declarar que no reconeixia la seva ciutat, per-què, abans de la guerra, «Barcelona era catalana».

6 Declaracions d’un tal Enrique Lynch, professor d’estètica a la Facultatde Filosofia de la UB, perbocades probablement durant l’aquelarre es-panyolista del 21 de juny del 2005 al CCCB.

7 Com si no fos nacionalista el PSOE, que restablí l’espantós terme fran-quista nación per a referir-se a l’Estat espanyol i instituí com a diada «na-cional» espanyola el Día de la Raza de Franco.

8 Vegeu El País, la quinta columna. L’anticatalanisme d’esquerres, de Jo-sep Palou, Eds. Documenta Balear, 1999, p. 81. També és bàsic per atenir una visió global dels antecedents i la fauna que pul·lula en aquestsgrupuscles d’»intel·lectuals» el llibre La guerra de la llengua, d’EduardVoltas, Empúries, 1996.

9 Diu Covadlo: «Toda vez que se intenta forzar un objetivo se obtiene elefecto contrario». Ni tan sols s’adona que la seva profecia s’aplica a laperfecció a la particular croada dels seus «intel·lectuals».


dret a continuar existint. Excitat peraquest esperit «no-nacionalista», AlbertBoadella reclamava dins les pàgines del’ABC que l’Estat espanyol tregui elstancs al carrer perquè els nacionalistesbascos i catalans n’aprenguem d’unavegada. L’aire de «xuleria» i prepo-tència d’aquests «no-nacionalistes»només s’explica amb la confiança quedóna tenir al darrere tota la maquinà-ria mediàtica, legislativa i repressivad’un Estat de tan poca tradició de-mocràtica com l’espanyol.

El millor de tot plegat, deixant debanda la tristesa, l’horror i el fàstic queprovoca (ja va dir no fa gaire tempsJosep Benet que, des delfranquisme, no havia llegittantes barbaritats), és queaquestes atzagaiades podenacabar generant una sanacatarsi i actituds més deci-dides per part dels nostresintel·lectuals que, per fi, co-mençaran a parlar clar so-bre com estan en realitat lescoses i aniran abandonantl’estil al·lusiu del «tu jam’entens», propi dels tempsdel franquisme, la censura ila repressió totalitària de dè-cades senceres de veritablemanca de llibertat d’ex-pressió. Un article terroríficd’Oriol Malló10, que, si nom’erro, va ser company deviatge dels sinistres babè-lics, després de la traumà-tica travessia del desert queinicià en ser detingut i tor-turat en l’»operación Garzón» pre-olímpica de 1992, retrata d’una ma-nera implacable la naturalesa i elsobjectius d’aquests «intel·lectuals».Malló fins i tot convida els seus«amics» babèlics a exterminar perso-nalment els catalans, si això és el quevolen, a disparar-nos ells mateixos i ano ser tan covards per a quedar-se alsbarris alts de Barcelona, esperant quealtres, induïts per les seves paraulesplenes d’odi, ho facin. En aquest sen-tit, em fa pensar en August Strindbergquan va escriure: «Odio la gent que tégossos. Són uns covards que no tenenprou pebrots per a mossegar ells ma-teixos la gent».

Desemmascarem d’una vegadaaquests farsants. ¿Podem considerard’esquerres uns individus que defen-sen l’immobilisme polític, el genocidicultural, que se situen a la dreta delPP, que ja els resulta massa «catala-nista», i fomenten partits amb noms tanpintorescos com «España mestiza (Pla-taforma por el bilingüismo)» o «Iz-quierda por la tolerancia lingüística»11?

Mentir no és opinarFa mal als ulls i sap greu veure en

un debat d’Àgora, al Canal 33, unapersona tan respectable i ben docu-mentada com Francesc Ferrer i Gironès

intentant rebatre amb dades a la mà lesmentides d’un professional del cinismecom Arcadi Espada, que utilitza, comtots els seus col·legues, l’argúcia de dei-xar als contrincants ideològics la feinabruta de demostrar que menteix, el ma-teix Espada (o potser no, perquè desd’aleshores l’ha afectat amb virulènciael virus de l’autoodi) que, el 21 de maigde 1994, com ens recordava EduardVoltas12, qualificava en to sarcàstic denacionalistes (espanyols) els convo-cants del Manifiesto por la ToleranciaLingüística en Cataluña.

Un enfocament saludable de totala qüestió seria partir del fet inequívocque mentir no és opinar. Agustí Colo-

mines13 deia que els signants de l’enè-sim manifest espanyolista confonen Ca-talunya amb Euskadi, però el cert ésque pretenen sembrar la confusió so-bre la realitat a Catalunya com van feranteriorment els seus homòlegs delForo de Ermua i Basta Ya a Euskadi. Noés que es «confonguin» ni pretenguinfer veure a la gent la realitat, sinó quevolen substituir la realitat, quan no elsconvé, per les seves mentides. Quan nomenteixen, és que la realitat ja els estàbé, perquè, si basen les seves reivindi-cacions en una enquesta que revela l’e-xistència d’un percentatge de ciutadansde Catalunya que se senten espanyols,

obvien interessadament dosfets: que la realitat és dinà-mica i canviant i, sobretot,que la realitat actual és el re-sultat directe de la políticapremeditadament genocidadel franquisme, de la qualara es comencen a veure elsfruits. La sistemàtica oposi-ció d’aquests «intel·lectuals»a qualsevol intent, per tímidque sigui, de restablir unacerta normalitat política icultural a Catalunya, co-mençant pel fet bàsic quepugui arribar a ser possible«viure-hi en català», és unexemple repugnant de col·la-boracionisme i d’identifica-ció profunda amb aquellsprojectes genocides del fran-quisme del qual, hipòcrita-ment, fan veure que esriuen. Diuen que els mitjans

de comunicació de la Generalitat pro-mouen l’odi i el racisme, però són ellsels qui ho fan. D’altra banda, el nomdel lloc on es van reunir aquests nousfalangistes ja defineix amb claredat,per una subtil broma de l’atzar, lesseves tenebroses intencions. En tro-bar-se al restaurant El Taxidermista,van deixar clar que el que pretenenés dissecar i enviar al museu d’espè-cies extingides no pas els temibles«nacionalistes», sinó, per extensió,tots els catalans. Però, com deia Sal-vador Cardús 14, «que els nostres ente-rramorts estiguin tan nerviosos i tinguintanta pressa a soterrar-nos, més aviatconvida a l’optimisme».◆


T R I B U N A

10 «Falangistes taxidermistes», Avui, 30-6-05.11 Vegeu l’article de l’Avui del 25 de juny del 2005, p. 14. Tots dos «par-

tits» tenen com a emblema la tan castissa ñ espanyola.

12 «Del Mogambo al Taxidermista», Avui, 12-6-05.13 «L’imperi de la mentida», Avui, 27-6-05, p. 16.14 «Impostures espanyolistes», Avui, 1-7-05.

Tu, almenys, seràs una catalana lúcida. DIBUIX: PILARÍN


El poema Assaig de càntic en eltemple de Salvador Espriu (llegiu-lo en la pàgina 3) el vaig sentir

per primera vegada a través de lamagnífica veu de Celdoni Fonoll, i elseu missatge es va quedar gravat en elmeu inconscient. Més tard el vaig lle-gir, però ja no vaig experimentar aquellmateix estremiment. La conjunció deritme oral, l’entonació severa i l’explí-cit significat que Celdoni hi donava vanser per a mi tota una revelació.

La força d’aquesta expressió em vasuposar la revelació d’un drama per-sonal i col·lectiu amb el qual m’identi-ficava i encara m’identifico. És que pot-ser no han passat prou coses en elsdarrers trenta anys en aquest país per-què el seu sentit hagi quedat antiquat?Rotundament, no.

Quan era més jove no m’agradava ellloc on vivia, per molts motius d’índolediversa: el tipus de ciutat densificada, so-rollosa i contaminada; la classe gover-nant i els seus dirigents, la manca dellibertat, la ignorància de moltes coses,i alguns aspectes inherents a la nostracondició: l’enveja, la gasiveria, la desí-dia, la misèria intel·lectual, entre altres.

En el fons, si féssim un inventari depèrdues i guanys, descobriríem ambsorpresa que moltes coses no han can-viat tant: es manté una classe políticaal servei dels seus interessos de partiti no del poble; continua havent-hi di-ferència social entre pobres i rics; lamanipulació informativa, l’estupidit-zació col·lectiva, les capelletes i certacultureta reduccionista emergeixenmés que mai. La llibertat no és unaqüestió de poder cridar pel carrer, sinóde promoure ciutadans lliures, cons-cients i crítics.

El somni que el poeta té, convergintamb si mateix i amb el seu país, el fa-ria fugir d’una sèrie de coses que re-butja, fet que manifesta amb el desig deviure nord enllà, pensant que allí tro-baria tot el que li calia.

Però, que al nord no hi ha tambéuna problemàtica semblant? Certament,perquè tots pertanyem a la cultura eu-ropea, i les persones es mouen per unes

passions semblants a tot arreu. Tanma-teix, el nord ha estat fortament mitificat,perquè és i ha estat símbol de la Cul-tura i de la Revolució, en majúscules,dos termes que són necessaris per a te-nir consciència com a poble.

Un poble sense cultura, alienat, estàabocat a la misèria i a la dependència.Un poble que no es rebel·li quan cal-gui contra els seus tirans està destinata romandre presoner de si mateix. Elpoeta es refereix naturalment a França,veí del nord, però que sembla moltallunyat, perquè els Pirineus són mésque una frontera natural; es tracta d’unàmbit que separa les mentalitats mésque no pas països i pobles. Esprius’emmiralla en el nord perquè consi-dera que allà podria començar de zerouna nova vida, més plena i diferent;però només es tracta d’un anhel utòpic.

Intentem de fer una aproximacióal sentit global del poema: Espriu co-mença amb una exclamació inicial(vv. 1-7) sobre el seu estat anímic enrelació a la seva terra, terra que quali-fica de covarda, vella i salvatge, i ma-nifesta el seu afany d’allunyar-se’n nordenllà, on sembla que hi ha una altramena de gent, que caracteritza amb setadjectius, tots positius: neta, noble,culte, rica, lliure, desvetllada i feliç.

A continuació Espriu ens introdueixen un espai sagrat, el temple, on elsgermans prenen decisions importants idesaproven el desig interior del prota-gonista, expressat al principi. Anar-se’nde la pàtria en el moment que aquestael necessita més, és una mena de de-serció (vv. 9-10): «Com l’ocell que deixael niu, així l’home que se’n va del seuindret». Però el poeta, en el seu monò-leg interior, imagina que si aquesta tro-bada en la congregació es produís, ellja seria ben lluny i es riuria de la llei ide l’antiga saviesa del seu poble.

Els versos 14-15 representen unainflexió en el curs de la meditació delpoeta. Aquest admet que, malgrat lesseves profundes aspiracions, no ha deseguir mai el seu somni, i pensa ro-mandre en aquest estat fins a la mort,qüestió que justifica en els seus darrers

versos (16-20). Tanmateix, el seu fortamor a la pàtria pot més que qualse-vol altra idea, i reconeix, per tant, queés molt covard i salvatge (v. 16), ele-ments que atribuïa a la seva terra (v. 2),en una identificació amb els elementsmés ancestrals que porta a dintre.

Els últims versos (17-20) són d’unabellesa plàstica notable. Espriu mani-festa com és aquest amor per la sevapàtria i com la sent. Estimar amb un«desesperat dolor» (v. 18) és un nivelld’experimentació intens, nivell quenomés la persona que l’hagi viscut potdefinir i testimoniar.

Els epítets finals que acompanyenpàtria (pobra, bruta, trista, dissortada)són realment eloqüents de la penúria,misèria, opressió, injustícia i mancade llibertat que imperava i que con-traposa l’autor a la gent del nord. Grà-cies a aquesta comparació, el poetaés més conscient de la seva realitat ilimitacions.

No cal dir que aquesta composiciórespon a una experiència personal icol·lectiva que encara avui és plena-ment vigent.

Salvador Espriu ha creat una petitaobra mestra de la poesia contemporà-nia catalana, un himne patriòtic quetransmet el missatge de la nostra lli-bertat com a persones i com a poble.◆


T R I B U N A

Assaig de càntic en el temple

JOSEP LL. BRONCHAL I MONGE

Espriu en un gravat fet per Subirachs


El nostre país, en la seva època moderna, s’ha hagut devaler sovint de l’aportació cultural sorgida de les ini-ciatives de la societat civil per a mantenir viva una

llengua que ha sofert reiteradament atacs i prohibicions, iaixò, és clar, no sols al Principat sinó en cadascun dels ter-ritoris de parla catalana. Cal considerar, en aquest sentit, queel manteniment de la nostra llengua representa un factorcabdal de la voluntat dels catalans de perviure com a na-ció. I si l’art és un dels vehicles més eficaços per a l’expressióde l’ànima dels pobles, llavors la música, i molt particular-ment el cant, hi tenen un paper altament significatiu. És peraixò que, darrere els noms capdavanters del moviment co-ral català, s‘hi pot trobar un entramat ric i complex de per-sones anònimes que hi han esmerçat generosament temps,recursos i energies, convençudes que feien una aportaciónecessària al manteniment de la cultura pròpia.

L’estudi de la Renaixença ha de tenir en compte, entreels diversos factors que la van propiciar, el moviment empèsper Josep Anselm Clavé, que va portar molts centenars d’o-brers cap a una activitat de l’esperit –el cant–, rescatant-losd’hores de joc i taverna. L’obra claveriana, més enllà de laseva innegable funció social, va tenir també una dimensióde construcció de país, en la mesura que va acostar a mol-tes persones els valors de la cançó popular, amb l’enriqui-ment personal que això representa. Però aquest progrésqualitatiu no tenia a veure només amb el fet, ja prou im-portant per ell mateix, de cantar en català, sinó que duiaaquells homes rudes vers una superació personal quant ala sensibilitat i l’apreciació de la bellesa. Així, trobem queles mateixes veus que cridaven, més que cantaven, cosescom: «No en volem cap que no agafi un bon gat», uns anysdesprés recreaven les estrofes de Les nines del Ter:

Un mateix idioma, és clar, però un registre radicalmentdiferent i desconegut, fins aleshores, per a aquells homesd’extracció humil.

L’obra de Clavé va trobar la seva evolució natural en elmoviment orfeonista, que va esclatar amb força en la Ca-talunya de finals del segle XIX. El germen d’on va sorgiraquest ventall esponerós d’entitats dedicades al conreu delcant va ser la fundació, l’any 1891, de l’Orfeó Català perpart de dues figures de la talla de Lluís Millet i AmadeuVives. L’any 1896 naixia l’Orfeó Lleidatà, en 1899 l’Or-feó de Sants, en 1901 l’Orfeó Manresà i en 1904 l’OrfeóGracienc, per esmentar només alguns dels que, encaraavui, continuen en plena activitat. Amb això, es produïaun salt qualitatiu d’un gran abast: la música deixava de serl’esquer que havia d’alliberar els obrers del tedi i l’em-brutiment per a esdevenir un fi en ella mateixa.

Si l’obra claveriana va anar lligada a l’esperit de la Re-naixença, el Modernisme i el Noucentisme van empènyerentusiàsticament el moviment orfeonista. Els sectors méso menys cultivats de la petita burgesia i de les classes mit-janes van crear un gran nombre d’entitats amb finalitats


T R I B U N A

El moviment coral, bastió de la llengua

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

La Perla Agustinenca (dins els Cors de Clavé), any 1930

«Ressona entre els pins | frondosos i bells | dels boscos veïns |el cant dels ocells, | el crit dels mastins | i el bel dels anyells».

Estandard de la Federació de Cors de Clavé FOTO: Arxiu LN


culturals, artístiques i d’esbarjo, gairebé sempre caracte-ritzades per una consciència catalanista ben explícita. Dela poderosa embranzida cultural d’aquells anys en dónaprova el fet que hi ha pobles i barris on l’orfeó va ser unainstitució dinamitzadora de la vida associativa i culturallocal, el nucli capaç, més enllà de les seves funcions es-trictament artístiques, d’impulsar, per exemple, la creaciód’un teatre o d’una biblioteca, de vegades els primers quehi van existir. El moviment orfeonista va créixer d’una ma-nera espectacular: l’any 1920 ja hi havia setanta-cinc en-titats adherides a la Germanor d’Orfeons de Catalunya,constituïda tot just dos anys abans.

L’any 1922 es va crear l’Obra del Cançoner Popular deCatalunya per iniciativa de Rafael Patxot, marmessor delsbéns de la senyora Concepció Rabells. El seu objectiu erarecopilar d’una manera sistemàtica i rigorosa les cançonspopulars, una tasca que, de retruc, havia de fornir repertorials orfeons, cada vegada més nombrosos. Aquesta empresaes va realitzar amb el patrocini de l’Orfeó Català i la coo-peració d’un consell on eren representats el Centre Excur-sionista de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Arxiud’Etnografia i Folklore de Catalunya, sota la presidència ho-

norífica del gran compositor i musicòleg Felip Pedrell. Laguerra en va interrompre els treballs l’any 1936, quan jase n’havien publicat tres volums.

La castellanització pràcticament absoluta a què es vaveure sotmesa Catalunya durant la postguerra va fer queles activitats culturals en català fossin escasses i realitza-des necessàriament en àmbits clandestins. Els cors i orfe-ons intentaven, enmig de totes les dificultats, refer la sevatasca, patint nombrosos problemes de censura, de prohi-bició dels seus actes, d’obstacles de tota mena. L’Orfeó Ca-talà va reprendre la seva activitat tan bon punt li va ser pos-sible de fer-ho, i així, a la mort de Lluís Millet l’any 1941,el va succeir com a director Francesc Pujol, el qual va mo-rir l’any 1945 i va ser substituït per Lluís Maria Millet. Du-rant els anys següents van anar sorgint noves formacionscorals, com la Capella Clàssica Polifònica, dirigida perEnric Ribó, l’any 1940; l’Orfeó Laudate, l’any 1942, diri-git per Àngel Colomer, i la Coral Sant Jordi, l’any 1947,sota la batuta d’Oriol Martorell. Encara, en temps de ladictadura van produir-se algunes efemèrides de forta càr-rega simbòlica amb una presència rellevant del movi-ment coral, com, entre altres, l’estrena de l’oratori Elpessebre, de Joan Alavedra i Pau Casals, i tot el seguit d’au-dicions que se’n van fer, o l’aplec d’orfeons a l’estadi delBarça, amb motiu del setanta-cinquè aniversari del club,culminat amb la interpretació conjunta del Cant de lasenyera, dirigit per Oriol Martorell. I, a propòsit d’aquestaobra emblemàtica de Joan Maragall i Lluís Millet, cal dirque era habitual la seva inclusió en el programa delsconcerts, i que solia interpretar-se amb el públic posatrespectuosament dempeus.

Més ençà, la nòmina de formacions corals d’excel·lentnivell s’ha vist engruixida amb noms com els del Cor Ma-drigal, la Coral Càrmina i la Coral Cantiga, entre altres. I,encara que no és propòsit del present article fer una rela-ció exhaustiva de les nostres corals, no seria just passar peralt el prestigi assolit per l’Escolania de Montserrat; aquestaformació peculiar, de la qual tenim referències d’ençà del’Edat Mitjana, que ha portat, des d’un espai tan carregat

de referents espirituals i nacionals com és Montserrat, l’es-tendard de la música catalana arreu del món.

Un altre dels aspectes en què el món coral ha influït po-derosament a favor de la llengua ha estat el procés d’incor-poració a l’imaginari català de persones procedents d’altresterres de l’Estat, que han trobat en la participació dins unacoral o un orfeó un vehicle d’integració lingüística i cultu-ral. També n’han estat vehicle, per exemple, altres àmbits,com el sardanisme o l’excursionisme, i, no cal dir-ho, l’ads-cripció a una institució singular com el Futbol Club Barce-lona; cal dir, però, que, en el cas del cant coral, l’exigèncialingüística és indispensable, a diferència del que succeeixamb les danses o els castells. I, dins aquesta consideració,es mereix una valoració específica la tasca de les corals in-fantils i juvenils, amb els seus aplecs i trobades, que han tin-gut –i tenen encara actualment– un paper rellevant pel quefa a l’acostament de les noves generacions envers la cons-ciència de país, d’una manera més genèrica, i cap a les pos-sibilitats expressives de la llengua catalana, concretament.

Pel seu poder de penetració i perquè la seva pràctica ésa l’abast de tothom, el cant polifònic esdevé una eina degran utilitat, que ha facilitat a molts catalans de diverses ge-


T R I B U N A

Representació del cant coral, en la façana del Palau de la Música


neracions un millor coneixement de la llengua mitjançantl’aprenentatge dels textos, tant dels que provenen de la cul-tura popular com d’aquells altres dels quals són autors al-guns dels poetes de més volada: Verdaguer, Guimerà, Ma-ragall, Carner, Sagarra, entre tants altres. L’aprenentatge deles cançons populars ha permès de descobrir paraules queper a moltes persones resultaven inusuals en el seu entorn,ja sigui social o comarcal, coneixement que contribueix al’enriquiment del seu lèxic. Cal afegir, en aquest sentit, queels directors s’han esforçat a treballar en els assaigs no so-lament els aspectes musicals, sinó també –i, sovint, a fons–la correcció fonètica.

Així mateix, els cors i orfeons del nostre país han pro-digat tradicionalment els intercanvis amb formacions po-lifòniques de molts altres països. Això ha fet possible el des-cobriment de la nostra realitat lingüística a moltes personesd’arreu del món, tant per mitjà dels concerts realitzats al’estranger com per la vinguda a Catalunya de nombrosescorals de fora. Cal remarcar que aquesta política d’inter-canvis constitueix una activitat ben comuna en el móncoral, i ben viva, atès que sovint van apareixent noves ini-ciatives en aquest sentit.

Els anys setanta van marcar un punt d’inflexió i va co-mençar a canviar el perfil del cantaire, per a qui la perti-nença a l’entitat era, sobretot, una forma de militància ca-talanista, per a anar deixant pas a unes generacions méspreparades culturalment i musicalment, i el procés es va ac-

centuar a partir de l’adveniment de la democràcia. Aquestaevolució té un signe positiu indiscutible, que és l’incrementdel nivell artístic de les formacions corals. Tanmateix, pre-senta el risc de diluir el sentit de fer país per a esdeveniruna activitat purament i simplement artística, que pot veuretan ben acomplerts els seus objectius interpretant obra encatalà com en qualsevol altra llengua.

De cara al futur, no hem de dubtar de les possibilitatsd’aquest àmbit per a continuar portant a terme una accióde difusió i manteniment, per mitjà de les cançons, de lallengua catalana. De fet, en el marc d’una societat diversai multicultural com la nostra, la pràctica del cant coral potcontinuar essent, adaptada als nous temps, un factor de co-hesió ben eficaç. Amb tot, cal estar amatents davant el riscque un relaxament no prou justificat pogués portar les for-macions vocals del nostre país a emmirallar-se en excés enla producció en altres idiomes en detriment del propi. So-bre aquesta qüestió, cal tenir en compte que tan estantissaes mostra aquella cultura que ignora tot allò que es pro-dueix més enllà del seu àmbit com aquella altra queconsidera sistemàticament millor i més digna d’atencióqualsevol producció forana. El cert és que, des de lamúsica antiga fins a les creacions més innovadores delsautors contemporanis, el patrimoni de cançons en ca-talà de què disposen els nostres cors és esplèndid i fóraimperdonable negligir la comesa d’anar-lo transmetentde generació en generació.◆

T R I B U N A


Els noms dels niguls a Mallorca

COSME AGUILÓ

Fa cent vint-i-quatre anys que Mi-quel Costa i Llobera va escriureaquestes estrofes, les tres primeres

del poema Temporal. Podria perfecta-ment haver prescindit de signar-lo. Elvers metafòric «los blancs cavalls de lamar» delata un origen pollencí, ja quenomés els pollencins donen el nom decavalls blancs a les taques d’escumade les ones que rompen dins la margran. Si fos avui que hagués de gestartals estrofes, es veuria obligat a fer uncanvi en el segon vers de la primera,ja que la costa no és precisament de-serta, com ho era a finals del segle XIXi, encara, a mitjan segle XX. El paisatgeaeri, però, no ha canviat tant, perquè,sortosament, l’home blanc no té en-cara poder per a decidir quan ha deploure, ni quan ha de nevar, ni quan hade fer sol. No pot desar el cel de nú-vols, ni pot entavellar-lo a voluntat, carseria per art de bruixeria, si ho poguésfer, elegint temps cronològic i espai ge-ogràfic. A la contrada santanyinera, tan-mateix, podríem presumir d’haver en-cobeït el precedent llegendari del senBernat Cinclaus, el constructor de saTorre Almunia, que manipulava elpreuat do de fer ploure elegint hora illoc, per tal de multiplicar així els gra-ners dels amics i fer minvar els dels ad-versaris. El poema del clergue pollencí

recrea, amb uns versos de singular be-llesa, un ambient diürn summamentalterat per les inclemències atmosfèri-ques i un molt mal estat de la mar. Uncel cobert de núvols foscos deixa di-minutes clarianes per on adesiara cap-guaita el sol, els rajos del qual, pro-jectats sobre el polsim que aixecal’onatge escopit per les cavitats de lacosta, fan aparèixer banderes ins-tantànies de l’arc de sant Martí.

Si he pogut usar el terme banderaper a referir-me a les dovelles d’arren-cada del magne pont, celestial i hep-tacromat, de construcció interrompuda,és perquè he llegit el llibre que sobreels noms dels niguls i altres fenòmenscelestes han publicat la santanyineraMaria Bonet i el manacorí Miquel Gri-malt. Em produeix un goig sense me-sura presentar-vos-el i em sent honoratpel fet que els autors hagin pensat enmi, perquè és un llibre peoner, que aMallorca fressa un terreny tan escassa-ment conreat, que molt bé es pot dirque no ha albirat mai la lluentormetàl·lica de la rella.

El plaer que em formigueja la pellté una explicació de senzillesa fran-ciscana: el tema de l’obra friccionaamb força l’eix central de les ales delmeu ventall d’interessos, o sigui l’o-

nomàstica. Vivim en un món en el qualtots els productes, naturals i artificials,estan etiquetats amb un nom. La hu-manitat, des dels temps més remots,ha sentit la necessitat de posar noms alsllocs i a les coses. Els noms afecten to-tes les coses del món i tots els llocs delplaneta, en els quatre elements clàs-sics de terra, mar, aire i foc. La terra ténoms i parlam de toponímia, la mar ténoms i parlam de talassonímia. Per da-vall terra, allà on se suposa que hi hael foc colgat, hi ha alguns, pocs, nomsde lloc, perquè l’home tradicional, d’a-questa illa i d’altres indrets, no freqüen-tava gaire el regne de Plutó. Dins lescoves, però, hi ha designacions indivi-dualitzades d’estalactites i d’estanys,algunes de les quals tenen una certaantigor. Del seu estudi n’hauríem dedir espeleonímia. Els autors del llibreque presentam ens mostren l’elevadaintensitat, sospitada però mai eviden-ciada, dels noms que campen per unapart del cel mallorquí. Per a tals nomsde lloc flotants, aeronímia seria segu-rament una etiqueta adequada. Tenenuns referents molt especials, que dis-posen de tres característiques que elsallunyen prou dels altres: la seva mancade solidesa, la capacitat d’aparèixer idesaparèixer, i la mobilitat.


Trista l’auba se desperta;damunt la costa desertallança l’àguila son crit;i, pel vent espellissades, passen negres nuvolades,com a robes esqueixadesdel vel immens de la nit.

La mar creixent s’avalota, la negror que l’encapotaclaps de sol fa llambrejar;i corrent a la ribera,entre espessa polsegueraencrespen la cabelleralos blancs cavalls de la mar.

Ronca la cova rodona,fingint a cada cop d’onabramuls de monstre furiós;i xucla l’aigua i la llança;si el sol a ferir-la alcança,per entre l’escuma dansaun iris meravellós.[...] Miquel Costa i Llobera

L È X I C

En aquest escrit us volem presentar, pel seu interès, el llibre Els noms dels niguls a Mallorca (migjorn i llevant),

de Maria Bonet i Miquel GrimaltPròleg de Francesc Mauri. Edicions Documenta Balear (Palma 2004), 174 pàgines

24


L’obra, prologada per FrancescMauri, té una primera part destinada ainiciar el lector en el coneixement dela classificació internacional dels ni-guls, que s’agrupen en gèneres i espè-cies, gairebé com els éssers vius. Si lallegiu, sabreu que hi ha vuit gèneres denúvols estratificats i dos gèneres més dedesenvolupament vertical i que es po-den classificar, segons l’altura que ocu-pen, en niguls alts, mitjans i baixos.Aprenem a conèixer-ne el paradigmamorfològic i cromàtic, la capacitat decadascun de descarregar aiguats, lacomposició, etc.

El llibre, basat sobretot en fontsorals, té com a àmbit d’estudi el mig-jorn i el llevant de Mallorca. En les pà-gines introductòries s’ofereix una llistadels cinquanta informants principals.Són, exceptuant un enquestat solleric,de les disset poblacions de les dues co-marques recercades. Per regla general,hi ha un o dos entrevistats en cada nu-cli, però a Sant Joan i a Son Carrió se’nconsultaren tres, a Son Servera quatre,a Sant Llorenç cinc, a Santanyí vuit i aCas Concos deu.

És realment espectacular la riquesade noms comuns que s’apliquen po-pularment als diferents tipus de niguls.La metàfora hi juga un important paper.Hom parla de babotes, gambirots, ni-guls borrers, pedaços, cel encotonat,boires, etc. Els puigs importants podendur capell, gorra, bonet, domàs, manto,barbes, beca, rossegada, etc. Si el nú-vol en qüestió pronostica un determi-nat canvi, es parla de senyal + un nom,generalment antroponímic: senyal d’enTerrassa, senyal d’en Beió, senyal deLlevant. Niguls de formes poc definidesprenen denominacions de moscards ipapallones, boires tendres, convidado-res (segurament predictores de pluja),cabelleres, coa de cavall, etc. Si s’or-ganitzen en bandes horitzontals ambun cúmulus de capçalera, es parlad’ennigulats en creu, creuats de santaLlucia, corretges, etc. Si es tracta d’al-tocúmulus, veurem cels entavellats,vells d’ovella, cabretes, ovelles modor-res, rosetes, brou de ciurons, gropellat,roquetes, cel empedrat, s’arbre delmón, galines, vinyes (de sants diversos),el braç de sant Joan, braverols, etc. Elsniguls lenticulars s’organitzen no sola-ment en unes llenties convergents ambla nomenclatura científica, sinó tambéen barques, capes de sant Antoni, bar-res, bufandes, rodets, etc. Els cirrus es-

devenen palmes, escabellats, verdancs,teranyines i lleganys (segurament hemd’interpretar aquest darrer significantcom a masculí dimensional). Els telsconformen cels encapotats, cotonadesde sant Pere, entapinats, escates depeix. Podríem afegir aquest darrer sin-tagma a la llarga llista d’influències delmón mariner sobre la modalitat lingüís-tica dels santanyiners.

L’aparició d’un segment inicial del’arc de sant Martí posa en boca delsinformants els noms de bandera, pun-tassa, banya de cabra, etc., preceditssempre d’article.

Les postes i sortides de solamb ennigulats fan aparèixer de-nominacions com ull de boc, ullde porc, caps de mort, ull deperdiu, batzera, etc. Algunametàfora originada en el mónmariner és prou descriptiva, comes pop.

És, però, en els niguls de de-senvolupament vertical on laimaginació popular mostra laseva capacitat creativa. Uns nú-vols que tenen Santanyí com alloc d’hostatge gaudeixen de lamàxima popularitat per totes lesviles dels voltants, però no se’nparla a la nostra per motius evi-dents. Són es fadrins de Santanyí,es frares de Santanyí, es homo-nets de Santanyí, es homononsde Santanyí, es nanets de San-tanyí, es al·lots de Santanyí, esbergants de Santanyí i es padri-nets de Santanyí. Tanta variabili-tat està en relació amb el lloc oamb l’informant enquestat. A Santanyí,per contra, he sentit a parlar d’un nomsemblant localitzat més al nord: esal·lots calongins. En el llibre hi ha altresdenominacions que segueixen la ma-teixa estructura: es al·lots des Babot, esal·lots de sa Curia Blanca, es al·lots deMaó. El cromatisme fosc apareix ennoms com es moros i es negrets i lapredicció de pluja a ses mangueres. Lametàfora esdevé summament expres-siva en parlar de crestes de gall i la de-signació quasi torna poesia a sa galantdama. L’època d’aparició pot motivaralgun nom combinat amb la religiosi-tat, com la roda de santa Catalina. L’ex-pressivitat de la nomenclatura dels fi-blons arriba al zenit amb el nom de safel de Judes. Un nigul tempestuós es-pecialment espès i negre rep la desig-nació de grop a Santanyí i em produeix

una gran satisfacció que els autors ha-gin retrobat el sinònim nuu a la mateixalocalitat. Ja vaig assenyalar la probabi-litat que nuu sigui una supervivència,amb canvi de gènere, del reflex del llatíNUBE, conservat encara vigorosamenten català medieval. La designació degrop pens que deu ser posterior, en ha-ver-se interpretat nuu com si fos el re-flex mallorquí del llatí NODUS (nus encatalà continental). La forma apilotadadegué possibilitar la interpretació po-pular i el mot decadent va trobar d’a-questa manera un refugi segur per asobreviure.

Una manera d’anomenar els cu-mulonimbus, extraordinàriament atrac-tiva, és la personificació, que dóna unindiscutible relleu al tema: en Botilla,en Paratjal, en Fonoll, en Pieres, enPixaprim, en Gerreta, en Cap Negre,n’Elies, en Gatell, en Salomó i el po-pularíssim nigul cabrerenc dit en Jordà,són alguns dels exemples triats un poca l’atzar. Observem que tots van intro-duïts per l’article personal masculí. Ésprobable que fins i tot n’Espirafocs in’Escumabasses siguin masculins. Laraó és que són niguls i aquesta és unaparaula de gènere gramatical masculí.Amb els topònims referits a cocons per-sonificats passa la mateixa cosa, a di-ferència dels noms de les illes que sónfemenins (na Pelada, na Redona, etc.),perquè la paraula illa és femenina.Però, excepcionalment, veim en l’obra


L È X I C


de Maria Bonet i Miquel Grimalt nú-vols personificats amb l’article femení,tals com na Guitzot, na Jordana, na To-massa, na Morgana i alguns altres. Calpreguntar-se si el femení és per in-fluència de la paraula boira o si estracta d’una supervivència de l’anticgènere de nuu.

El llibre, de 174 pàgines, és il·lustratamb fotografies esplèndides i algun di-buix que possibiliten la comprensió dela temàtica en la seva totalitat. Glosesi paremiologia enriqueixen enorme-ment aquesta magnífica mostra de lacultura popular d’un món d’observa-ció que s’esfondra, irremissiblementconfinat per la modernitat i la maleïdaglobalització a les golfes dels estratsmés vells del nostre teixit social.

En la bibliografia de tan atractiucamp d’investigació, escassa en ex-trem, car no hi deu haver gaire cosamés, s’hi podria afegir l’article Es ni-gul de Santanyí, signat per SebastiàBarceló i publicat en l’almanac «ElFelanigense» de 1903 (pp. 48-51), queem plau de resumir en quatre mots,conservant l’estil de l’original, inclo-ent-hi determinats barbarismes. Veu-reu que entre altres coses interessantsmostra la tendència que té a embas-sar-se el pòlie més gran de Mallorca,es Camp d’en Torrella, situat a San-tanyí, i la tradicional poca fe de lagent en l’eficàcia dels polítics.

Contava un santanyiner que quan Déucreà el món assignà un nigul per a ca-dascuna de les ciutats i de les viles,però no pensà a posar-ne un a San-tanyí. El batle i els regidors anaren encomissió cap al Suprem Mestre perexposar-li la necessitat que la vila te-nia de nigul. Però, ja fos perquè estava cansat o per-què trobava que no el mereixien, Déuels digué:—No vaig de niguls!, ja n’he creat bas-tants! Anau i ja diré an es nigul de Cam-pos, an es de Cabrera i an es de Fela-nitx que tenguin cura de ploure dins esvostre terme i aiximateix anirà bé. Al cap de poc temps foren ferits delmal que temien. El nigul de Cabreraveu que el de Felanitx, fent com queacostar-se a Santanyí, li amolla perllarg i diu: —Verderolina! Mirau que beuen béavui per Santanyí. Ell es felanitxer hofa d’allò més bé! Ca, ca! Ell no hi em-porta que jo m’hi acost d’aquí a temps!

El nigul de Felanitx fa dos doblers d’allòmateix quan veu el de Cabrera: —Botrada! Ja m’estalviarà una bonafeina mon germà de Cabrera! Ell si hofa així no necessitaran mon servici! Mi-llor! I el nigul de Campos es comportaexactament igual que els seus vesins.En acabar l’any, tots els niguls van a re-tre comptes a Déu sobre els treballsque han fet, ço és: si han fet bonda onaufraig, barrumbades, calabruix, lle-meta, flòbies de neu o aigua de bim-bolla.—On són els niguls de Cabrera, Fela-nitx i Campos? —Pressentes!, contesten ells.—Bono! Supòs que voltros tres no voshaureu descurat d’anar a ploure a San-tanyí? Anem per parts. Tu, de Felanitx,quantes vegades hi has anat?—Senyor!, respon aquest, no hi he anatcap vegada, perquè creia que el de Ca-brera m’havia excusat la feina, ja quemolts de pics vaig veure que els abo-cava la senalla de casta forta.—Ja no me’n pensava d’altra, diantre!Venga el de Cabrera. Digues, tu Ca-brerito, quantes vegades has regat tudins Santanyí, durant l’any?—Jo l’hi diré, Senyor! Quan hi voliaanar, vaig veure que el de Campos elsabeurava per llarg i vaig creure que eraper demés anar-hi.—Ja en tenim dos! I tu, de Campos,has complit ton encàrrec?—Veig, Senyor, que l’hauré bollada.Quan veia que el de Felanitx i el deCabrera ho feien tan bé, no vaig sortirdel meu redol.—Idò, d’aquesta manera, ni un ni l’al-tre vos heu acostat a Santanyí! El deCabrera no ha passat la mar; el de Fe-lanitx no ha arribat més que fins a CasConcos, i el de Campos s’ha aturat de-vers ses Salines i el pobre Santanyí haquedat en cueros. I això és vergonya!?Aquí Déu, agafant un garrot, els diu:—Polissons, escandalosos, mal criats,belitres! A ploure a Santanyí, s’ha dit!Mem si mos hi entendrem!Els tres nigulats, per por de sa por i cor-rent de quatres, prenen les de Villa-diego cap a Santanyí i allà buiden totsels odres. I ja ho crec que els quatregarbunyols que han segat el torrent elsdu dins es Camp d’en Torrella [pla d’enTorrella, a l’original] o devers la platjade ses Salines.Ara diuen que en tornar fer diputats acorts el poble els encarregarà que di-guen al govern que demani a Déu que

els enviï un nigul per a ells tots sols ique es digui es nigul de Santanyí. Hoaconseguiran? Serà difícil. A bon gatcomanen el formatge!

En definitiva: Maria Bonet i MiquelGrimalt han fet un llibre preciós, queens obre una finestra a un tresoronomàstic que era a punt d’anar-se’na criar malves (o a fer vaumes, comdeim parlant en pla). Vull encoratjar-los a seguir la pauta iniciada per sal-var els aerònims de la resta de l’illa iels de totes les Balears. Han fet unafeina bella, impagable, que fixa perescrit un bagatge singular, curull d’in-terès, en el nostre patrimoni lingüís-tic. Fóra desitjable que tota aquesta in-formació acaramullada, repescada del’avantcambra de l’oblit definitiu, noquedàs només momificada en les pà-gines del llibre i que recuperàssim pera l’ús viu i quotidià allò que nomésalgunes persones d’edat privilegiadeshan sabut conservar. És la nostra ma-nera particular de veure el cel, un irre-petible sistema de distingir i designarcadascuna de les blanques ovelles delcotonós ramat, en el qual adesiara isortosament n’hi ha alguna de negraque li amolla de granat. Tot i que Fran-cesc Mauri diu que és difícil fer-seressò de tanta nomenclatura popular ideu tenir raó, els meteoròlegs la po-drien revitalitzar un poc en les pre-diccions televisades. Hi guanyaria lallengua, hi guanyaria tot un poble i,per tant, tota la humanitat.◆


L È X I C


Tenim en català aquests tres mots fuita, fuga i fugida,prou semblants però no pas sinònims com poden fercreure els nostres diccionaris. Ho exposarem tot seguit.

Comencem dient que fuita és un mot antic i viu encaraen diversos parlars. A Mallorca s’usa sempre en lloc de fu-gida, com també el participi fuit -a. Fugida és el terme cor-rent general, derivat normal del verb fugir. Fuga és un lla-tinisme, usual en el camp musical, però no creiem de capmanera que sigui un mot popular.

Mirem ara què diuen els nostres diccionaris. El Fabradóna fugida com a terme preferent, que defineix com a ‘ac-ció de fugir’, mentre que fuita remet a fugida. Quant a fuga,en una primera accepció remet a fuita, fugida, i en una se-gona, el defineix com a terme musical especialitzat. Pelque fa als verbs corresponents, tenim fugir, mentre que nohi ha el verb fugar, per la qual cosa és evident que fuga nopot ésser cap derivat d’un verb inexistent; podria tractar-se,però, d’un llatinisme.

El DCVB aporta alguna informació més. Dóna clara pre-ferència per fugida i fuita, mentre que no aporta cap docu-mentació antiga de fuga com a sinònim d’aquests. Sí querecull, a més de fugir, la forma fugar com a verb antic ambel significat de ‘fer fugir’ (no ‘fugir’) però no diu res de laforma pronominal fugar-se (‘escapar-se, fugir’), que cal con-siderar un castellanisme flagrant.

Més informació es troba en el Coromines, tot i que faafirmacions que no semblen prou exactes. Diu que el par-ticipi fuit i el substantiu femení fuita foren generals primiti-vament i aquest darrer encara es manté fortament. Quantal verb, després de fer constar la forma antiga fúger, tan cor-rent com fugir, afirma «altrament la llengua comuna, al-menys en la Renaixença, ha generalitzat la forma fugir per-tot arreu». D’altra banda, afirma que fuita «era el mot de lavella llengua des dels orígens», però més endavant diu: «Enla llengua moderna, en canvi fuita és un mot antiquat desdel Ter cap al Sud, mentre que resta ple de vida a les co-marques del Nordest i a les Illes.» Quant a fugida, diu queés una «forma innovada en lloc de fuita (caigut en desús enla llengua parlada, quasi pertot». Fuga per fuita diu que ésun cultisme, pres del llatí fuga id. Fa constar també el verbantic fugar ‘fer fugir’, pres del llatí fugare.Sorprenentment, es mostra tolerant amb laforma pronominal fugar-se: «em sembla ex-cessiu de condemnar-lo (silenciant-lo comfan els nostres diccs.) només perquè s’usatambé en castellà.» Com ja hem dit, creiemque aquest darrer és un castellanisme.

Coromines fa referència també a fugidai fuita, com a termes tècnics, i diu que fóramillor el primer, perquè el segon li semblaun gal·licisme propi de lampistes afrance-sats! A més, retreu a Fabra que hagués pre-ferit fuita a fugida en termes tècnics com

fuita de gas i l’acusa de no haver estat gaire encertat. Dis-crepem d’aquesta afirmació tan contundent; sempre hemsentit a lampistes i gent del ram emprar fuita en casos així.

Consultem ara els diccionaris de les llengües afins. Elcastellà té, com a verbs, fugarse i huir i, com a substan-tius corresponents, fuga i huida. En francès hi ha el verbfuir i, com a substantiu normal, fuite. Fugue hi és, però coma italianisme i per a uns usos molt concrets. L’italià té elverb fuggire, però només fuga com a únic substantiu pera tots els usos.

En resum: mentre que el castellà vacil·la entre fuga ihuida, l’italià només té fuga i el francès usa fuite en ge-neral. Anàlogament en català tenim fuita/fugida per a l’úsgeneral i no ens cal cap sinònim més.

Diguem, de tota manera, que fuga és el terme univer-sal emprat en el camp musical. De fet, és un italianismeque passà a les altres llengües en el segle XVI (cast./cat.fuga, fr./ang. fugue). És lògic, doncs, que el català tambél’hagi adoptat.

Fora del sentit anterior, el mot fuga és poc habitual. Enel sentit de fuita (acció de fugir) no creiem que sigui gensgenuí; sembla més aviat un castellanisme. Hi ha la possi-bilitat que sigui un mot culte; algun exemple escadusser enel segle XVII sembla indicar que podria ser un llatinismeusat per influència castellana. Però cal reconèixer que el motpopular i normal en català és fuita o fugida. Per això, l’úsde fuga en lloc d’aquests dos sembla poc recomanable i fórapreferible de reservar-lo per al camp musical.

Diguem també que l’ús de fuita/fugida aplicat a un flux(líquid, gas, elèctric) segurament és modern (la generalitzacióde les canonades d’aigua és quelcom modern), però aquestterme es va introduir en el llenguatge especialitzat per a evi-tar el castellanisme escape. I si s’ha imposat el mot en laforma fuita, més val deixar-ho així. D’acord que pot sem-blar una solució moderna calcada del francès (fuite), peròaprofita un mot català genuí (fuita). També és possible dedir-ne fugida, preferible sempre a fuga.I finament hi ha el terme de dibuix punt de fuga, fixat aixíen la GEC. Doncs bé, creiem que fóra preferible també aquíparlar de fuita o fugida, en lloc de fuga.◆


L È X I C

«Fuita», «fuga» i «fugida»

LLUÍS MARQUET


La llengua catalana disposa delsverbs eixugar i assecar, dos verbscompletament diferents, no úni-

cament per la seva morfologia o el seuorigen etimològic sinó també pel seusignificat. El verb eixugar s’usa per aexpressar el concepte d’eliminar el lí-quid (generalment aigua) que cobreixsuperficialment alguna cosa, bé tor-cant-la amb un pedaç, un drap o un pa-per, bé fent que el líquid citat s’evaporiper mitjà de la calor. En canvi, el verbassecar s’empra quan volem expressarel concepte d’eliminar l’aigua queforma part de l’estructura d’algunacosa, és a dir, l’aigua constituent de lamatèria de què està formada la ditacosa. Exactament la mateixa diferèn-cia hi ha entre els adjectius eixut i sec.Una cosa eixuta és la que ha perdut lahumitat que la cobria, i una cosa seca,la que ha perdut totalment o parcial-ment la seva aigua constituent.

Així diem coses com ara: Estén laroba que, amb la caloreta que fa avui,ja veuràs com s’eixuga de seguida. /Quan et rentes les mans, eixuga-te-lesben eixutes, que sempre surts amb lesmans mig banyades. / Ara, mentre jovaig escurant, tu vas torcant els plats iels gots, i ja veuràs com en un mo-mentet tenim tota l’escurada neta i ei-xuta. / No baixis al carrer fins que nos’eixugui l’escala, no peguis una rellis-cada i t’espatllis com et va passar aque-lla vegada. / Es nota que fa molta ca-lor perquè, amb l’aiguada que ha caigutfa un moment, i ja està tot el carrer ei-xut. / El panfígol és una coca redona iplana, feta de figues seques i ametlles./ Les panses són grans de raïm que elshan assecats posant-los al sol damuntd’un canyís. / Ahir va fer una calor i unasolana que em va assecar la plantetaaquella tan bonica que em va regalarta mare i que jo m’estimava tant. / A miels albercocs secs no m’agraden gens;però, en canvi, els tendres m’agradenmolt. / Demà de matí hem d’escom-brar l’hortet sense falta perquè està totple de fulles seques. / Etc.

En sentit figurat podem dir: Ell ésmolt simpàtic; en canvi, ella és eixuta i

espolsada com sa mare. / Els patimentsde l’època de la guerra li varen assecarel cor. / És un vellet primet i sequet,però encara està llambrenc. / Ací dalt,l’aire és més sec que en la ciutat. / Tincla gola seca de tant parlar. / Etc.

El castellà empra exclusivament elverb secar per a expressar els dos con-ceptes que nosaltres expressem ambels verbs eixugar i assecar; i, de la ma-teixa manera, l’adjectiu castellà secotradueix simultàniament els nostres ad-jectius eixut i sec. Avui dia el castellàs’infiltra d’una manera subreptícia i su-bliminal en el nostre subconscient i vacanviant lentament i subtilment les nos-tres estructures lingüístiques sense queens n’adonem. Expressions que en ca-talà s’han dit des de temps immemo-rial d’una manera determinada i quenosaltres hem heretat per tradició oral,podem, sense ser-ne conscients, dir-lesun bon dia d’una manera diferent perinfluència del castellà. Podem passar-nos tota la vida dient: He caigut enterra. / Avui he tingut truita per dinar,i un dia, de bursada, començar a dir:«M’he caigut en terra» i «Avui he di-

nat truita», i creure que és així com hohem dit sempre. Doncs bé, quelcomde semblant és el que passa amb elsverbs eixugar i assecar i els adjectius ei-xut i sec. La influència del castellà faque fem servir només assecar i sec i

condemnem a l’ostracisme ei-xugar i eixut. Això fa que, devegades, diguem barbaritatsimmenses, demencials, con-vençuts que això que hem ditestà ben dit, que és correcte,que és així com s’ha de dir.Podem dir, per exemple: «M’heassecat les mans» en lloc deM’he eixugat les mans i que-dar-nos tan tranquils sense pen-sar que, si ens haguéssim «as-secat les mans» se’ns haurienquedat com si fossin moixamao pernil.

En un passat no gairellunyà, la indústria de la sedava tenir a València una im-portància considerable. Tots elsvalencians sabem –i, proba-blement, deu saber-ho tothom–que els cucs de la seda s’ali-menten de fulles de morera. Itambé sabem que als cucs no

se’ls han de donar les fulles humides,perquè això fóra perjudicial per a lasalut dels animalets, que fins i tot po-drien morir. Als cucs de la seda se’lshan de donar a menjar fulles de moreratendres però ben eixutes. Si estan ba-nyades o humides, s’han de torcar ambun drap o un paper o posar-les una es-tona al sol a fi que la calor solar eva-pori l’aigua sobrant. Però és evidentque no podem donar als cucs fulles demorera seques, ja que les fulles seques,cruixents, no podrien mastegar-les i esmoririen de fam.

També és molt corrent avui dia, perdesgràcia, sentir parlar d’arròs sec quans’hauria de dir arròs eixut. Si l’arròs es-tigués sec hauria perdut tota o quasitota la seva aigua constituent i enspodríem trencar els queixals quan ensel menjàrem perquè estaria duríssim.Un arròs eixut (una paella, una cassola


L È X I C

«Eixugar» i «assecar» / «eixut» i «sec»

EUGENI S. REIG

El verb El verb eixugareixugar s’usas’usaper a expressar elper a expressar elconcepte d’eliminar elconcepte d’eliminar ellíquid (generalmentlíquid (generalmentaigua) que cobreix suaigua) que cobreix su--perficialment algunaperficialment algunacosa. En canvi, el verbcosa. En canvi, el verbassecarassecar s’empra quans’empra quanvolem expressar elvolem expressar elconcepte d’eliminarconcepte d’eliminarl’aigua que forma partl’aigua que forma partde l’estructura d’alde l’estructura d’al--guna cosa, és a dir,guna cosa, és a dir,l’aigua constituent del’aigua constituent dela matèria de què estàla matèria de què estàformada la dita cosa.formada la dita cosa.


L È X I C

al forn, un arròs amb crosta, etc.) ésun arròs que no té brou, però no estàsec en absolut, està blanet i mengívol,en son punt. En canvi, el socarrat, queés l’arròs una mica cremadet que s’haquedat enganxat en el fons de la pae-lla, aquest sí que podríem dir que estàsec, encara que no hagi perdut tota laseva aigua constituent, però n’ha per-duda molta més que l’altre. I tambél’arròs evaporat, que ara tant s’estila,així com l’arròs cru, podem dir ambpropietat que són arrossos secs.

I tots sabem també que, quan elscardenals estan reunits en conclaveper a triar un nou papa, es comuni-quen amb l’exterior per mitjà del fumque fa l’estufa en la qual cremen lespaperetes usades en cada votació. Siles paperetes es cremen en compa-nyia de palla humida, el fum és negre,i si es cremen en companyia de pallaeixuta, és a dir, de palla exempta d’hu-mitat, aleshores la fumaguera –o fu-mata com es diu en italià– és blanca.Doncs bé, durant el temps que va du-rar l’elecció del papa Benet XVI vaigsentir i llegir diverses vegades que elfum blanc s’aconseguia cremant pallaseca. Si cerquem la paraula palla enqualsevol diccionari trobarem que ésla ‘tija del blat, de l’ordi o d’altres ce-reals, seca i separada del gra’. És a dir,la palla és seca per definició. No hipot haver, evidentment, palla tendra opalla verda. Parlar de palla seca és unaredundància absurda i una barbaritatmolt grossa.

Que els catalanoparlants confon-guem tant eixugar i assecar com eixuti sec, és greu; però el que és vertade-rament greu, extremadament greu, ésque ho confonguin els responsablesd’elaborar la llengua normativa, aquellsque ens diuen quines són les formesque hem d’usar en la llengua culta iquines no, aquells que elaboren elsdiccionaris normatius. Si llegim l’en-trada assecar en el Diccionari de la llen-gua catalana de l’Institut d’Estudis Ca-talans trobarem l’exemple: «Poseu laroba estesa al sol perquè s’assequi».Crec que no cal cap comentari. Tincl’esperança, per a bé de tots els cata-lanoparlants, que, en una propera edi-ció, els responsables d’elaborar el DIECesmenin aquesta lamentable esllavis-sada. I si entrem en el Termcat troba-rem la denominació assecador de mà,que correspon a l’aparell elèctric ques’usa per a eixugar, per mitjà d’aire ca-lent, els cabells banyats. La definicióque dóna el Termcat és «Aparell elec-trodomèstic que serveix per a assecarels cabells». Els cabells secs són ca-bells deshidratats, cabells desvitalit-zats, cabells morts. Tant de bo queningú no sigui tan poca-solta d’usarun d’aquest aparells que ens defineixel Termcat, perquè si ho fes es deixa-ria els cabells com si fossin els d’unaperruca o els d’una nina, com si fos-sin cabells sintètics. El Termcat tambéens dóna com a correctament catalanala denominació assecador de manselèctric aplicada a aquells aparells que

hi ha als lavabos públics i que s’usenper a eixugar-se les mans amb aire ca-lent després d’haver-se-les rentades.També en aquest cas confio que no hihagi ningú que sigui tan bèstia de ficarles mans davall d’un atifell d’aquestsque els responsables del Termcat ensdiuen que assequen les mans, perquè,a qui tingui la gosadia de fer-ho, se liquedaran les mans com les de la mò-mia d’un faraó egipci. Precisament, siaquests aparells es retolessin en catalài fossin anomenats correctament eixu-gadors de mans, això ajudaria molt acorregir la confusió entre eixugar i as-secar, considerant la gran difusió queaquests aparells tenen.

Tots considerem que la Secció Fi-lològica de l’Institut d’Estudis Catalansi el Termcat són l’autoritat lingüística,l’autoritat que ens diu, pel que fa alcatalà, què és adequat o inadequat,què és correcte o incorrecte, quinesparaules, expressions o construccionssón normatives i quines no ho són pas.Tant de bo que els responsables d’a-quests organismes s’adonin que, tantles persones com les institucions, l’au-toritat moral se l’han de guanyar a polsquotidianament amb els seus actes,amb les seves obres, amb la seva acti-tud, amb les coses que diuen i que fan.Si els qui han de donar llum donenfum, que no es queixen després simolts de nosaltres no reconeixem laseva autoritat i no els fem cas en mésde quatre coses. En aquesta vida, ca-dascú recull allò que sembra.◆


Tornant al tema de les preposicions,no podem evitar que ens faci mala l’orella, quan es llegeix públi-

cament un currículum o el resumbiogràfic d’alguna personalitat, sentir,per exemple: *Amb deu anys, encarano havia pogut anar a l’escola. Convéaclarir que allò que fa mal a l’orellano és pas el fet que la persona de quies parla no hagués pogut anar a l’es-cola –això més aviat fa mal al cor–,sinó que aquesta absència es produísen companyia de deu anys. O també–sentit en un col·loqui radiofònic: *Sino puc marxar de casa amb vint anysmarxaré amb trenta; com si en lloc deparlar de l’edat parléssim d’una càrregasimbòlica, d’un feix de vida, la qualcosa, interpretada així, potser pot re-sultar fins i tot poètica. O bé, encara:*La meva mare es va casar amb vint-i-tres anys, i el meu pare amb vint-i-nou.Si no fos que el qui parla és el fill i sapde què parla, potser costaria d’enten-dre. I una altra: *El meu amic va mo-rir amb quaranta-sis anys. És evidentque, per al difunt, els quaranta-sis anysmoriren amb ell, tot i que no era aixòel que volíem anunciar, sinó l’edat quetenia en morir.

Fixem-nos en els refranys següents:— Si a trenta anys no saps i a quaranta no

tens, agafa un cabàs i vés a plegar (o co-llir) fems.

— Qui a quaranta anys no s’atura, a cin-quanta no endevina i a seixanta de-satina.

Aquests refranys i una bona collamés d’adagis, que en són simples va-riants, ens indiquen que, quan parlemdel que hem fet o no fet en una edat de-terminada, hem de servir-nos de la pre-posició A –i sols en alguns casos fent-hi la contracció amb l’article. VegeuLLENGUA NACIONAL, núm. 38, p. 17«Abús de l’article davant els numeralsi en altres casos»–, preposició que in-trodueix així una determinació cir-cumstancial de temps; i no pas servir-nos de la preposició AMB, que, com diuel Diccionari Fabra, denota una situa-ció comuna, l’acompanyament, la con-currència a una acció, el contacte, etc.

Per tant, si refem les frases citadesal començament, tindrem:

— A deu anys (o quan tenia deu anys)encara no havia pogut anar a l’escola.

— Si no puc marxar de casa a vint-i-setanys, en marxaré a trenta.

— La meva mare es va casar a vint-i-tresanys i el meu pare a vint-i-nou (o, quanels meus pares es van casar, la mevamare tenia vint-i-tres anys, i el meupare, vint-i-nou).

— El meu amic va morir a quaranta-sisanys.

Hi ha algunes altres expressions,que actualment tendim a calcar delcastellà, en les quals les preposicionsfan un paper impropi. Per exemple, enaquestes frases que hem sentit:

— *Platja i sol van de la mà.— *Aquest grup va del bracet del partit X.

Corresponents a les frases castella-nes:

— «Playa y sol van de la mano.»— «Ese grupo de gente va del brazo del

partido X.»

I que en bon català serien una micadiferents:

— Platja i sol es donen la mà (o les mans).— Aquest grup de gent va de bracet amb

el partit X.

Unes formes que podem tambécomprovar en el Diccionari castellà-ca-talà de la Gran Enciclopèdia Catalana,on llegim: «de la mano de», donant lamà; «del brazo», de bracet; «ir delbrazo (o dándose el brazo, o cogidosdel brazo)», anar de bracet.

Ara bé, si en lloc de parlar de mansi braços fixem l’atenció en la roba queportem, vet aquí les frases que corren:

— *Duia la corbata a ratlles blaves.— *Aquella nit es va posar el pijama a

quadrets. — *Així que faci calor, em posaré el ves-

tit a topos.

Convé recordar que, en aquestscomplements de nom, és la preposicióDE la que regularment fa la funció d’in-troduir-los. Per tant, caldria dir:

— Duia la corbata de ratlles blaves.— Aquella nit es va posar el pijama de

quadrets.— Així que faci calor em posaré el vestit

de «topos».

En algun cas, tal vegada hauríemde suposar vàlida la preposició A sitenim en compte l’exemple que tro-bem en el Diccionari Fabra, a l’en-trada del mot ratlla: teixit a ratllesblanques i negres –que potser mésaviat enclou la idea de la manera defer, de teixir–, i el que trobem en elDiccionari català-valencià-balear pera il·lustrar l’expressió a quadros: S’ei-xugà el front amb un gran mocadorblau a quadros; pertanyent, però, auna novel·leta de la darreria del segleXIX (Pons, Auca, 110).

I ens demostra encara més que aixòés d’influència castellana allò que lle-gim en el Diccionario de uso del es-pañol, de Maria Moliner: «Otro grupode expresiones son las que pueden lla-marse ‘de forma o dibujo’: a rodajas, acuadros, a listas, a lunares, a motas, apintas...»

No parla enlloc, però, de «topos»,un mot que ens sembla que s’hauria desubstituir per llunes o per piquets (si eldibuix del clap és molt petit):

—Així que faci calor, em posaré el vestitde llunes (o de piquets).

Només en el DECLC, de Joan Coro-mines, i en el DCUB, trobem el mot topoamb un significat igual o semblant alde la frase esmentada. En el DECLC, en-tre els derivats del verb TOPAR (566b13 ss.): Topo «el gargot de tinta sobreel paper», Belv. (molt arrelat Bna.1900). En el DCUB, en les accepcions7 i 8 de Topo, que considera un vul-garisme: Gargot o taca de tinta. Pic otaca de color damunt una tela que téel fons d’un altre color.

Potser parlarem encara de prepo-sicions en un altre article, sempreamb l’afany que la llengua millori i noempitjori (no pas, com s’expressa so-vint actualment, *que vagi a millor–o *a pitjor–,com si es tractés d’alguntrasllat.)◆


S I N T A X I

Les preposicions; algunes expressions modificades

ROSER LATORRE


L’aparició, encara recent, del vo-lum (un volum voluminós, si se’nspermet l’expressió) Diari 1918, de

J.V. Foix, a cura de Joan R. Veny-Mes-quida1, que aplega la totalitat de lesproses poètiques que integren el famósdiari de Foix, o que s’hi relacionen di-rectament, ens ha emmenat a una re-lectura atenta d’aquests textos memo-rables amb el propòsit afegit de treurealgunes conclusions sobre el llenguatgede qui ha estat considerat com un delsescriptors més rigorosos i exigents enaquest aspecte, tan fonamental, de laseva obra literària.

No cal dir que Joan R. Veny-Mes-quida (que signa així amb el propòsitevident de diferenciar-se del seu pare,l’il·lustre dialectòleg Joan Veny i Clar) hadut a terme un treball realment notablei meritori, però el nostre objectiu no éspas de fer la valoració detallada quemereix. Ens limitarem a dir que el seuestudi introductori ocupa les dues-cen-tes pàgines inicials d’aquest extens vo-lum i que en la seva edició ha tingut encompte totes les anteriors de la prosade Foix i tota la documentació de di-verses fonts, incloent-hi la de l’arxiu delpoeta. També escau d’indicar que elsquatre reculls bàsics d’aquest volum ha-vien aparegut amb els títols Del «Diari

1918», L’estrella d’En Perris,Darrer comunicat i Tocant amà..., més un bon aplec de tex-tos anteriors i uns altres decomplementaris. El recull noinclou, però, Catalans de 1918.Té mil pàgines justes (incloent-hi les pàgines inicials amb elscrèdits i l’índex final). Veny-Mesquida qualifica Diari 1918,de J.V. Foix, de «fita d’una deles millors proses de la litera-tura catalana de tots els temps».No sembla pas cap afirmacióexagerada sinó, ben al contrari,perfectament justificada.

En el present treball ens li-mitarem a considerar dos as-pectes del llenguatge de laprosa de Foix (deixant-ne al-guns altres per a una altraocasió): l’ús de la conjunciócom introduint subordina-des completives i la deter-minació anafòrica del com-plement directe. Cal remarcar,de nou, que l’interès que han de merèi-xer les observacions sobre aquests dospunts tan específics ve determinat pelreconegut i extrem rigor de Foix en l’úsdel llenguatge.

La conjunció com introduint su-bordinades completives

[1] ... i la quitxalla mirava quietament comels cadiraires treballaven (Antoni Ro-vira i Virgili, Teatre de la natura, p. 48).

En aquest exemple introductori, quehem volgut citar d’un text d’un altreprosista il·lustre, la conjunció que uneixl’oració subordinada al verb de la prin-cipal, mirar, no és que sinó com, queamb prou feines si conserva un valormodal residual: com és aquí, en reali-tat, una conjunció completiva, si es vol,quasi-completiva, gairebé equivalent aque. I, de fet, el verb mirar, amb el va-lor de «contemplar», no admet sinó laconjunció com per a la introducció dela subordinada en funció de comple-ment directe.

Les referències a aquest ús de comen les nostres gramàtiques i els nostresdiccionaris són molt escasses. No n’hiha cap en el Diccionari d’ús dels verbscatalans, de Jordi Ginebra i Anna Mont-serrat, (a l’artile mirar), que recull tan-tes i tantes possibilitats de frases ver-bals. Només n’hem sabut trobarconstància en el Diccionari Alcover-Moll: «Introdueix frases substantives,equivalent a la conjunció que. a) Ambel verb en indicatiu: Recordà-se de lesgrans riqueses [...] e com era en càrrecde mantenir la gran casa. Llull, Blan-querna. Se meravellava de la gent deaquest món com tan poch coneixien eamaven Déu. Llull, Fèlix. Feien saltar unhome qui’ls dix com aquella nau era desocós. J. Martorell, Tirant. b) Amb elverb en subjuntiu: Cascun elementcerca com pusca aver simplicitat per simateix. Llull, Doctrina pueril.»

És molt possible, naturalment, quen’hi hagi altres referències que no hà-gim reeixit a localitzar.


S I N T A X I

Notes de llenguatge sobre el «Diari 1918», de J.V. Foix

ALBERT JANÉ

1. J.V. Foix. Diari 1918. Edició i estudi Joan R. Veny-Mesquida. Institut d’Estudis Catalans, Bibl. Fil., LI, Barcelona 2004.

J.V. Foix. El Port de la Selva (22-09-1966)

FOTO

: D’H

ARVI

LLE


En les proses del Diari 1918 trobemun ús freqüent de construccions ambaquest com completiu, no solamentamb el verb mirar, el qual, com hemdit, no sembla admetre’n cap més, sinótambé amb el verb veure i amb altresverbs, generalment de percepció.

[2] Miren tendrament com els joves femles nostres curses al voltant de laplaça... (p. 241).

[3] Jo, distret tot mirant com la seva mareencubellava davantals en aigües àci-des... (p. 431).

[4] Mira com s’acosten, tumultuosos, elssoldats que assetgen el crepuscle ambarmes fulgents al puny (p. 463).

[5] ... he vist com, mal arrecerades sotaun saüc, dues velles bescanviavenpells de cabra i palets de riera ma-nuscrits (p. 343).

[6] En entrar a la cambra de la donzellal’hem vista, de la finestra estant, com in-tentava de cobrir la seva nuesa amb fu-llaraca sideral (p. 359).

[7] ... he vist com centenars d’homes des-mallaven al llarg de la platja (p. 367).

N’hi ha encara molts més exemplesamb els verbs mirar i veure, que creiemque és innecessari de reproduir. Ve-gem, ara, els de les construccions for-mades amb altres verbs:

[8] No cal dir com de segle en segle aug-menten les llegendes que fan més pao-rosa l’existència anterior (p. 241).

[9] Era un pastor anglicà, i em volia de-mostrar com els miracles més bells s’-han esdevingut a la mar (p. 267).

[10] Tu i jo aleshores [...] contemplarem,callats, com s’amaga la lluna darrere lanegra muntanya inaccessible que tancala vila (p. 325).

[11] Quan guaitàvem, a hora baixa, ama-gats darrere les conques apilades de l’a-dober, com el teu pare enratjava des-mesurades rodes invisibles... (p. 345).

[12] He sentit com els esperits queien alcorrent de l’aigua amb dring de vi-dre... (p. 359).

[13] Contemplareu, amb mi, com s’esfu-llen els tints del capvespre... (p. 443).

[14] Aquest matí ha vingut una dona, co-neguda de casa, a contar com la sevafilla –que conec prou per haver-hi ba-llat– era trastocada (p. 571).

[15] ... i contempla com passa un vol degrius, sense cap dany, damunt un crà-ter bullós amb fúria de foc (p. 717).

Si en alguns dels exemples anteriorses pot encara apreciar un lleu matísmodal en el valor de la conjunció comés, certament, residual.

En l’exemple següent [16], en llocde com trobem de quina manera, queés l’equivalent o definició de com quan

té valor modal. Però en aquest cas po-dem observar una atenuació notabledel valor modal de la locució de quinamanera, en la qual veiem més aviatuna funció merament completiva:

[16)... ens amagàrem sota les voltes de lafarmàcia per espiar de quina manera lalluna es deixaria atreure per aquell apa-rell enginyós d’alumini (p. 303).

També trobem, en les proses deldiari de Foix, alguns exemples d’ora-cions construïdes normalment amb elverb veure i la conjunció completivaque, però hi són més aviat escassos.Hi ha, certament, aquells casos en quèel verb de la subordinada no és capverb d’acció, que no sembla que ad-metin l’enllaç amb la conjunció com:

[17] En moure la palanca per baixar totplanejant, hem vist que el camp d’onhavíem pres volada era un llac vastís-sim... (p. 583).

[18] En arribant a la màquina, he vistque no hi havia ni conductor ni fogai-ner... (p. 605).

En l’exemple següent [19], en canvi,el verb de la subordinada és d’acció, is’hauria pogut construir també amb laconjunció com. Escau de comparar-loamb el [20] per adonar-se que aquestsdos mots d’enllaç, que i com, hi sónperfectament intercanviables:

[19] He vist clar, no m’ho negaràs, Lluïsa,que et senyaves (p. 577).

[20] ... i, desvetllats del tot, hem vist composàvem, sense que hi féssim res, enuna pista sense fites... (p. 583).

Cal dir, finalment, que trobemtambé algun exemple en què el motd’enllaç, de fet equivalent a que, ésquan, que conserva encara un cert va-lor temporal, però ja molt atenuat:

[21] Més tard, l’he vista quan amagavauns papers (p. 453).

El complement de l’acusatiuFoix sol determinar anafòricament

el nom que fa de complement directeo acusatiu amb aquest procediment tancar als nostres preceptistes: el pronomen. No hi ha dubte que és un recursque serveix admirablement l’estil, ce-nyit i cisellat alhora, pirinenc, com deiaell mateix, de la seva prosa. Els exem-ples de construccions resoltes ambaquest procediment que trobem enaquest treball que comentem són in-nombrables:

[22] Més alta que l’Himalaia [sic], ningúno n’ha explorat encara l’altre ves-sant (p. 325).

[23] ... una contrada on unes petites pirà-mides de fang blanc m’han recordat...Amb rars instruments de precisió n’hecalculat les dimensions i els implícitsabismes (p. 347).

[24] ... han sortit cap a la Plaça de la Font.Han hissat un bou mort de fresc dalt elpal que en centra el perímetre (p. 351).

[25] Al punt de mitja nit, estesa la roba dela fadrina al terradet contigu al teulat,l’hem picada amb estris del camp i va-res de freixe, i n’hem espolsat el male-fici (p. 359).

[26] ... un vidre quadrat de grandor ex-trema. Ningú, ni nosaltres mateixos, noen sabia la destinació (p. 429).

[27] ... m’ha demanat si, per una nit, vo-lia encarregar-me del llum. Hem pujata la torre, me n’ha ensenyat el meca-nisme i m’ha donat les claus (p. 493).

[28] S’ha tret el tapaboques i ha cantatuna cançó fresca i mordaç... Li he ditsi en recordava el nom (p. 501).

Escau de fer observar que en laprimera edició del recull de prosesde Foix de què forma part el fragmentde l’exemple [23] (Del «Diari 1918»),hi ha un terme possessiu que va sereliminat en el text de les edicions pos-teriors. Deia: ... n’he calculat les di-mensions i LLURS implícits abismes. Enel text de la versió definitiva, hemd’entendre que el pronom en (n’) és eldeterminatiu alhora de les dimensionsi de els implícits abismes, mentre queen la versió primitiva calia entendreque l’antecedent del possessiu haviade ser les dimensions.

Observem també, en l’exemple[27], al costat de el mecanisme, de-terminat pel pronom, les claus sensedeterminatiu. Cal convenir que potsersí que el mecanisme demana un de-terminatiu més que no pas les claus,però en aquesta qüestió, certament,no és pas d’aplicació, com a vegadeses pretén, cap norma de distribucióamb un valor absolut.

L’exemple [28] és, sens dubte, elmés artificiós. De fet, en el llenguatgepopular que Foix deia que volia re-flectir en la seva prosa, es diria si re-cordava com es deia.

En l’exemple següent, que escaude reproduir també en aquest punt, elterme determinat pel pronom en noés, en realitat, el complement directesinó el subjecte del verb, el subjecteanomenat completiu o complemen-tari, que es comporta igual que uncomplement directe:

[29] ... a la línia de l’horitzó, de l’ara-besc de les enormes madrèpores


S I N T A X I


monstruoses, en resta una vaga fosfo-rescència (p. 273).

Al costat de la majoria de casos re-solts amb el pronom en, no deixem detrobar exemples de construccions que,idènticament, també s’haurien pogutresoldre amb el mateix pronom, peròen les quals l’autor es va decidir per lasolució alternativa del terme possessiu:

[30] L’ombra del campanar tomba agò-nica damunt el passeig, i un número12 fosforescent la tatua recorrent elsseus membres convulsos (p. 245).

[31] M’assegurava que eren dos-centsels joves del poble que tenien uncavall negre com el meu. Però vaigespiar una a una llurs estables i vaigcomprovar el seu engany (p. 217).

[32] Què em pot sorprendre si avuihe vist saltar de cop els lloms delsmeus llibres i he descobert la pu-trefacció cancerosa que destrossallurs entranyes? (p. 227).

[33] ... he petjat, durant una horassa,la neu inicial, i he copiat, en el qua-dern de paper d’Armènia, les sevesempremtes confidencials (p. 397).

[34] Damunt les corbes de llum on,entre ordis, neixen les hores, plan-tarem llurs noms escrits amb co-lorants vidents (p. 399).

[35] L’ala freda de l’aire de la nitprotegia, de nou, llurs pensaments(p. 447).

[36] Tot de dames americanes, ambcapes transparents que fan més os-tensible llur esveltesa, hi munten ihi cavalquen... (p. 485).

[37] Jo tampoc no l’he vist mai. Co-nec la seva existència pel seu renill es-pantós i pels terribles senyals ovoidesque... (p. 911).

En els exemples següents l’ús delterme possessiu en lloc del pronom enno és opcional, com en els casos an-teriors, sinó obligat:

[38] ... al fons de l’horitzó mil ales blaveshan abatut llur vol (p. 311).

[39] Tot acostant-nos-hi, la imatge, en me-tamorfosi, modificava la seva aparença(p. 339).

[40] En entrar a la cambra de la donzellal’hem vista, de la finestra estant, com in-tentava de cobrir la seva nuesa amb fu-llaraca sideral (p. 359).

[41] A mitja part, les noies, tot intentantd’encotillar llur natura frondosa, enshan imprecat braços en creu (p. 351).

[42] Han passat davant nostre capcots ixollats, i, ullmarcit, han guaitat des del’erol de la Vila, els camps i llur fam sò-lida (p. 343).

[43] Ja, més tard, una dolça pluja esbor-rava el pujol i els seus vinyars, el mar,l’oliverar i els pins (p. 367).

[44] El Consell de la Vila, amorós de no-vetats, ha fet saber als qui entrem en-guany en quintes, d’haver ordenat lanostra mobilització per a un servei d’u-tilitat comuna (p. 411).

Efectivament, en els quatre primersexemples d’aquest grup, és a dir, [38],[39], [40] i [41], l’antecedent del pos-sessiu que fa de terme complementaridel complement directe és el subjectedel verb i, per tant, no és susceptiblede ser representat pel pronom en. Enels dos exemples següents, [42] i [43],l’antecedent del possessiu dels sin-

tagmes llur fam sòlida i els seus vinyarsés el terme que el precedeix, coordi-nat amb la conjunció i, com a primercomponent d’un complement directecomplex i, per tant, l’ús del pronomen hi és també impossible. Pel que faa l’últim cas [44], en què l’antecedentés el grup els qui entrem enguany enquintes, és a dir, nosaltres (un sin-tagma de primera persona, això és, node tercera persona), es podria, potser,considerar la possibilitat de represen-tar-lo també per mitjà del pronom en,però es tracta d’una solució, en totcas, molt excepcional.

Prenem en consideració, tot seguit,dos breus fragments de la prosa de Foixque ens poden acabar d’il·lustrar sobrela doble possibilitat de representar permitjà del pronom en i del terme pos-sessiu el determinatiu anafòric delcomplement directe:

[45] A migdia, que és l’hora de la por vi-ril, els fantasmes solars, gegants o pig-

meus, vaguen per camps, masos i tor-renteres, i cerquen llur destinació in-certa a l’angoixa de la llum. Aigües, ci-gales i tantes de remors confidencials,i les veus latents en els canyars celenllur presència (p. 437).

[46] L’ocupen milers de persones de totssexes, braços plegats, mirant-se i ob-servant-se els uns als altres, estranyatsde conèixer-se sense saber qui són,capficats com si meditessin per des-cobrir raons que justifiquessin llurpresència a la plataforma sense con-fessar-ne l’únic propòsit: veure el rei dequi tant parlen (p. 723).

En el primer d’aquests dos frag-ments [45], trobem dos complementsdirectes determinats per un terme pos-sessiu: llur destinació incerta i llurpresència. En el primer cas, l’ús delterme possessiu és obligat, car l’ante-cedent, els fantasmes solars, és el sub-jecte del verb. En el segon cas, encanvi, no es dóna aquesta circumstàn-cia (l’antecedent és el mateix, però nofa de subjecte, que és les veus la-tents...), i, per tant, en lloc del posses-siu hi hauria escaigut també el pronomen: ... les veus latents en els canyars encelen la presència.

En el segon fragment [46] trobemtambé dos complements directes con-secutius, el primer determinat per unterme possessiu, llur presència, i l’altrepel pronom en, confessar-ne l’únicpropòsit. Ens podríem preguntar si hiha cap raó que justifiqui aquesta doblesolució. Des d’un punt de vista estric-tament gramatical no en sabem veure


S I N T A X I

... m’ha demanat si, per una nit, volia encarregar-me del llum. Hem pujat a la torre, me n’ha ensenyat el mecanisme i m’ha donat les claus.


cap. En rigor, tant s’hauria pogut dir ... raons que en justi-fiquessin la presència a la plataforma sense confessar-nel’únic propòsit, és a dir, amb el pronom en en tots dos ca-sos, com ... raons que justifiquessin llur presència a la pla-taforma sense confessar llur únic propòsit, això és, amb elterme possessiu en els dos complements. No ens costa gairede suposar dues raons que potser poden abonar la doblesolució. La primera és que l’antecedent de presència és ani-mat (milers de persones), cosa que, generalment, més aviatafavoreix la solució amb el possessiu, i en canvi l’antece-dent de l’únic propòsit podríem creure que és inanimat:llur presència. I la segona raó podria ser l’allunyament, enel primer cas, de l’antecedent, que sembla que convidi adefugir la seva representació anafòrica per un pronom fe-ble. Però també és possible que no hi hagi res de tot això,i que l’autor s’hagi deixat menar lliurement pel seu sentitdel ritme i de l’eufonia de la frase.

Indiquem a continuació uns quants exemples en quèl’antecedent és una designació personal o personificada (lalluna en l’exemple [48]), en què la funció de determinatiuanafòric del complement directe ha estat confiada al datiudit possessiu:

[47] Em va respondre que els dilluns santa Eulàlia li feia la feina(p. 257).

[48] Els ocells, a milers, brollaren del fons de les xemeneies i livolien buidar els ulls (p. 327).

[49] Els de casa la senyen en hores sulfuroses, i avui han aprofi-tat el pleniluni per a llevar-li els mals esperits (p. 359).

[50] Perquè era el seu sant, l’Emília ha cenyit l’embull de cabellsque li enfosqueix els ulls, amb una llaçada de vellut vermell(p. 433).

En l’exemple següent, el datiu possessiu apareix dupli-cat pel pronom en, duplicació excepcional en els textos deFoix, i que ha persistit en les edicions successives d’aquesttext (del recull Darrer comunicat) sense que, aparentment,hagi cridat l’atenció de cap dels qui hi han intervingut, pot-ser perquè es tracta d’un text realment esplèndid, d’unagran bellesa, que convida poc a l’observació d’aquestesminúcies gramaticals:

[51] ja no hi ha mots per a dir [...]. Els han passats per la moladels màrtirs, els han penjats a la forca més alta [...], els n’hanllevat la pell, l’han assecada... (p. 617).

Heus ací, finalment, alguns exemples amb el comple-ment sense cap determinatiu específic, i en què la determi-nació, doncs, es dedueix pel context:

[52] El carter, esmarrit, m’ha donat un plec de cartes perquè leslliurés, i m’ha deixat la bicicleta (p. 363).

[53] He recolzat la bicicleta a la paret de cal baster quan, en tar-dejant, tornaven les noies de costura. He mig obert la porta perveure si hi havia ningú... (p. 435).

[54] Al camp hi havia, a punt d’enlairar-se, milers d’aeròstats in-flats... Ja els aeronautes, preparats, aguantaven els governallsamb mà ferma... (p. 535).

[55] Quan van arribar al replà on tots anàvem, van pitjar la portai, sense trucar abans, van entrar (p. 633).

[56] ... la Paret ultrasecular de carreus antics i pedres de tot gruixi temps, va caure amb el terrabastall de les roques [...] El veïnatva cuitar a aplegar-se per acordar la reconstrucció (p. 777).

Com ja s’entén perfectament, els determinatius sobreen-tesos dels acusatius que apareixen en aquests exemples són,respectivament, el carter, cal baster, els aeròstats inflats, elreplà i la Paret.◆

P A S T I S S E R I A

B O M B O N E R I A

C O N F I T E R I A

G E L A T E R I A

Major dde SSarrià, 55708017 BBARCELONA

Tels. 993 2203 007 114 // 993 2203 000 004

Pl. dde SSarrià, 112-11308017 BBARCELONA

Tel. 993 2203 004 773 // FFax 993 2280 665 556

Fundada el 1886


L’enhorabona pel cinquantè nú-mero de la revista, i sobretot l’en-horabona pel contingut de totes

les vostres revistes. Cal que els cata-lans ens llancem amb entusiasme aparlar bé la nostra llengua i a escriure-la correctament a fi que el seu prestigisigui cada dia més gran.

Ja sabem que el lèxic sempre hapatit de castellanismes, però ara no so-lament continuem afegint-n’hi (currar,vale, tio, etc.) sinó que els introduïmen els modismes: posem pals (encomptes de bastons) a les rodes, etc.Es confon ampli amb ample, ficar ambposar, tirar amb llençar, massa ambgaire, etc. Al personal de la televisió lisents a dir barbaritats, com ara «bolet»de loteria, «recolç» per suport, «feli-citats!» per l’enhorabona! o per moltsanys!, i moltes incorreccions més queara no vull esmentar.

Patim una epidèmia de hi (unanunci de la Diputació de Tarragonadiu *els hi ha ofert el temps, una con-sellera de la Generalitat diu: *l’anàlisique els hi he exposat...); d’exemplesn’hi ha un mar.

I estem canviant la pronúncia a pas-sos de gegant: hi ha un gran confusio-nisme entre essa sonora i essa sorda, ientre e oberta i e tancada.

El lligam entre paraules no se sapfer. Si ja pecàvem de dir «sanandreu»per santandreu, la taca s’ha anat es-campant d’una manera alarmant i jahi ha força gent que, a més, ja diu «se-tanta / anys» en comptes de setantanys.

I no parlem de llegir i escriure. Es-perava que es notarien la vintenad’anys d’escola catalana. Il·lús! Els tex-tos dels infants fan pena. I pocs escrip-tors en llengua catalana poden pres-cindir de corrector. I és raríssim sentirun mestre que parli correctament. Peraltra banda, els professionals no co-neixen el lèxic de llurs oficis, i, si us hi

fixeu, sentireu que pràcticament totala gent del món del disseny diu quefa «diseny». Ara, amb la informàtica,tothom agafa el vocabulari anglès–bastant deficient–, sense cap menade crítica; només uns quants heroiss’esforcen per adaptar aquest llen-guatge al català.

Tot això s’ha de dir, i s’han d’as-senyalar amb el dit els qui ho fan ma-lament, començant pels mestres ac-tuals, que estan enterbolint el bon nomi el prestigi merescut dels docents ca-talans de generacions anteriors (si usmireu el programa de Televisió de Ca-talunya «L’escola a casa» constatareuque pràcticament no hi ha mestre queno cometi una incorrecció o altra; icontinuant per la classe política, que,lluny de donar exemple, és la primeraa posar «pals» a les rodes, a emprarel «de que» i el «no només»; desprésvénen les institucions públiques, quetambé haurien de donar exemple; iles empreses privades (la premsa enparticular); i finalment la ciutadania,que troba natural ser semianalfabetaen la llengua pròpia (la majoria s’a-vergonyiria de parlar el castellà tanmalament com parlen el català). Esticconvençut que molts professors no fanles classes en català perquè són cons-cients que no en saben prou; però nofan l’esforç, ben petit, de corregiraquesta deficiència.

Si no fem aquest treball de denún-cia (amb tot el tacte i la diplomàciaque vulgueu) correm el perill que elcatalà del carrer esdevingui efectiva-ment un patuès.

Sortosament, mentre hi hagi com-batents com ara LLENGUA NACIONAL,que brega per defensar la llengua imantenir-la en un nivell alt, no es perdl’esperança.

Per molts anys!

Com que considero molt importantel treball de Jaume Salvanyà per a feravinents a la gent formes genuïnes delcatalà a fi de formular idees comunesque tendim a expressar amb adapta-cions deplorables de l’espanyol, lle-geixo amb molt d’interès les sevescol·laboracions dins LLENGUA NACIO-NAL. En l’article del número 50 s’hipodria afegir, com a equiparable a«desquiciado», una paraula que troboforça divertida i que no té equivalenten espanyol: destarotat. Pel que fa a«liar/liarse», la paraula més equiva-lent és embolic/embolicar-se. Així, te-nir un embolic amb algú és tenir unarelació sexo-sentimental amb aquestalgú; fer-se un embolic és arribar a unasituació de confusió; embolica, que fafort! és crear una situació de forta con-fusió; estar embolicat en un assumpte,formar part d’un afer. La solució ar-mar-la per «liarla» em sembla correcta,però amb tuf de castellà; jo em de-cantaria per fer-la (fer-la grossa/bona).«Vamos a liarla» en el sentit de ‘vamosa hacer una juerga’ podria traduir-seper fer tabola.

Una altra manera de plantar caraa aquestes noves maneres d’expres-sar-nos, que trobem amb força vitali-tat en els espanyols i molt apagada enels catalans, és adaptar a la idea vo-cabulari ja existent. Per exemple: si laidea és tenir una relació sentimental,podríem dir En Quim s’ha enganxatamb la Doris; si volem provocar con-fusió, podríem dir Fem guirigall!, etc.Aquest procediment tindria l’avantatged’estimular el jovent català a pouaren la llengua pròpia i tots plegats enssentiríem més autèntics i més origi-nals. Mallorquins i valencians podrienajudar molt en aquest camp.◆


Un alt nivell de català

DANIEL CARDÚS I PASCUAL

M I T J A N S D E C O M U N I C A C I Ó


Comencem aquest tros de be-nigna correcció declarant queestem molt contents dels nos-

tres mitjans i que els estimem de cor.I que també estimem, però molt, lallengua que hi parlen. I aquesta sí quela volem senzilla, clara i gens bruta.Celebrem que la correcció de la llen-gua hi hagi millorat sensiblement, elsdarrers temps.

Comencem pel programa d’AntoniBassas, al matí, a Catalunya Ràdio, elmés escoltat i que més ens agrada.

Algunes vegades el senyor Bassassuprimeix el pronom impersonal hi,que és regit pel verb haver quan aquestvol dir existir. Així: *Pot haver mésdesgràcies, per Pot haver-hi mésdesgràcies.

També practica el datiu anticipat,com ho fa el castellà: *La xarxa d’es-pionatge que li costà a Nixon el càr-rec, per La xarxa d’espionatge quecostà a Nixon el càrrec. *Li va dir aMas («Le dijo a Mas»), per Va dir aMas. *Això digue-li a ell, per Això di-gue-ho a ell.

És notable la supressió dels adver-bis pronominals en i hi a càrrec demolts locutors, en els nostres mitjans.*Ara té deu i aviat farà quinze, perAra en té deu i aviat en farà quinze;en: pronom que es refereix a l’implí-cit anys.

La supressió d’aquests pronoms fe-reix lletjament el català. Els nostres lo-cutors haurien de posar-hi una cura ex-tremada.

Alguns locutors diuen emplaçar percomprometre. *Maragall emplaça Pi-quer, per Maragall compromet Piquer.Emplaçar, en català, vol dir ‘col·locarquelcom en un lloc’: La ciutat l’hanemplaçada en una vall preciosa.

Carpa per envelat. *S’han trobatsota la carpa, per S’han trobat sotal’envelat. Carpa, en català, tan sols ésun peix de riu.

Vivenda, per habitatge.Nòvio, per nuvi, xicot, promès.Novedós, per innovador, novell. Tot sovint sentim *posar pals a les

rodes. (En tot cas seria posar bastons a

les rodes) Cal dir: Posar entrebancs –oentrebancar, simplement.

*Allà ells («Allá ellos»), per Per aells va el pollastre o del seu pa faransopes.

*Presa de pèl, per rifada o aixecadade camisa.

També és freqüent la supressió dela preposició de on ha de ser empradaper imperatiu gramatical. *Dades notenim, per De dades no en tenim. *Ve-nir, no vindrà, però..., per De venir,no vindrà, però... *M’ha donat un pomartificial i un altre natural, per ... i unaltre de natural. *Obstacles no ha tro-bat, per D’obstacles no n’ha trobats.*El fet gràcia no té, per El fet, de grà-cia no en té.

*Ha tingut aquesta ocasió i una se-gona, per Ha tingut aquesta ocasió iuna altra. En tot cas hauria de dir: Hatingut aquesta ocasió i una de segona.Però el català no ho diu així. Tampoc:*Ha fet dues publicacions i ara preparauna tercera, per Ha fet dues publica-cions i ara en prepara una altra. Pelcontext es veu clar si és la tercera o laquarta. Bé que, si tant convé, s’especi-fica afegint-hi el nombre: ... i ara enprepara una altra, la tercera.

A Catalunya Ràdio, en acabar-se lesnotícies de les quatre, un senyor diubandeja, a l’inici del programa It’s showtime! Ell celebra dir bandeja i asseguraque parla com parlen a Barcelona. De-manem seriositat als professionals, res-pecte a la llengua i respecte als oïdors–que l’estimen, la llengua. No hecomprès mai aquests locutors que vo-len fer el graciós maltractant la llen-gua que els parlà sa mare.

Fixem-nos com els nostres locutorsgeneralment feliciten amb Felicitats!Bé, paraula catalana, però imposadaúltimament pel castellà (°Felicidades!).En català sempre hem emprat el clàs-sic Per molts anys! Dic clàssic perquèderiva dretament del llatí Ad multosannos! Per molts anys!, o Moltsd’anys!, que diuen els mallorquins,sempre que es tracti de felicitar pel santo pel natalici, si us plau!

Els anuncis publicitaris són fets perprofessionals de la propaganda, peròno per mínims coneixedors de la llen-gua. En un anunci de «la Caixa» em-fasitzen la hipoteca oberta –un sub-jecte concret– i després diu Parlem; hade dir Parlem-ne. Un altre anunci de laUniversitat Pompeu Fabra diu igual-ment, respecte d’un tema concret, In-forma’t, quan ha de dir Informa-te’n.Un nen diu al pare: *Quantes cosessaps, pare! («Cuantas cosas sabes, pa-dre!»), quan en català castís i domès-tic ha de dir: Sí que en saps, de coses,pare! Una mestressa diu *Ja vaig! («°Yavoy!»), quan ha de dir Ja vinc!

En un altre anunci diuen: *Que tre-balli la meva àvia («°Que trabaje miabuela!»). En català àvia és afable i be-nigne, mentre abuela en castellà és forti instrumental del dir gruixut. Hauria deser: Que treballi el Simó del Tort!, posoper cas, o Que treballi el moro Mussa!

Els homes del temps ens diuen acada moment *Anem a veure el mapa(«Vamos a ver»), quan el tenen a l’es-quena mateix. Si no hi ha trasllat físic,l’expressió és un calc servil de («Vamosa ver») i cal dir Vegem el mapa o Aveure, mirem el mapa. En FrancescMauri sempre diu: Hi haurà núvols,però *sense més conseqüències, ex-pressió que fa tot l’olor de («sin másconsecuencias»). A Ponent sempre hemdit: Hi haurà núvols, però sense res demés avant. Expressió bellíssima, ni quevingui de Ponent.

En els esports, els locutors diuensempre: Ha guanyat per *golejada, ambtota l’olor de («goleada»). Fóra moltmés català dir golada. A Ponent sem-pre hem dit: Li ha clavat una pana. Tresa zero, quina pana! El verb empanar,a Ponent, vol dir rendir algú sota unpes superior a les seves forces.

També diuen: *S’ha donat volta i hamarcat gol («Se ha dado la vuelta y...»),per S’ha girat i.... *Ha donat volta almarcador («Ha dado la vuelta al mar-cador»), per Ha capgirat el marcador.

Diuen *derribar, per Fer caure, ti-rar a terra, tombar o abatre.◆


M I T J A N S D E C O M U N I C A C I Ó

Llengua i mitjans

PERE ORTÍS


DADES PERSONALS:Nom CognomsAdreçaCodi postal Població ComarcaTelèfon Adreça electrònica

Se subscriu a la revista trimestral LLENGUA NACIONAL pel període d’un any, prorrogable, si no hi ha ordre en contra, amb un import de:

43 euros = soc i protector 25 euros = soc i numerar i 16 euros = subscr ip tor regular

FORMES DE PAGAMENT:xec (a nom de LLENGUA NACIONAL)ingrés directe: 2013 0088 69 0200522492 (Caixa de Catalunya)

banc: Entitat |__|__|__|__| Oficina |__|__|__|__| Control |__|__| Núm. compte |__|__|__|__|__|__|__|__|__|__|

Adreceu aquesta butlleta a: Associació Llengua Nacional / Bústia postal 24057 / 08080 BarcelonaTelèfon: 93 456 88 79 — a/e: l lengua@l lenguanacional .org

La revista defensora de la nostra llengua

La revista LLENGUA NACIONAL explica i defensa els valors de la nostra llengua;

també impulsa el seu bon coneixement, domini i ús. Subscriviu-vos a LLENGUA NACIONAL.

Assegureu-vos ara la llengua, perquè ningú no ho farà per vosaltres!


—Aporta cap novetat l’edició actual?—N’aporta moltes. S’hi inclouen 605paraules i locucions noves, un pròlegdel professor Emili Casanova, unanova introducció, molt més extensaque la de la primera edició, un índexalfabètic amb més de deu mil entra-des i bibliografia. Puc assegurar que lainformació que apareix en la segonaedició duplica amb escreix la de laprimera. De fet, podríem ben bé dirque és un llibre nou.

—El vostre llibre es titula Valencià enperill d’extinció. ¿Creieu de debò queel valencià està en perill d’extingir-se?—Quan vaig enllestir el llibre vaigprendre la decisió de titular-lo Valenciàen perill d’extinció perquè pensava –iencara ho pense– que la immensa ma-joria del lèxic que conté està en un pe-

rill seriós de perdre’s i, si no ens esfor-cem per salvar-lo, desapareixerà de lanostra llengua, com a màxim, en unageneració. Però la idea que jo volia po-sar de manifest quan vaig titular el lli-bre de la manera com ho vaig fer, ésque el lèxic recollit en el llibre està enperill d’extinció, no que ho està tot elvalencià. Pensava que, posant el títolsense l’article davant, la cosa quedavaprou clara. Ara m’adone que no és així.La immensa majoria dels qui han lle-git el títol del llibre han entés que elque jo volia dir és que tot el valenciàestà en perill d’extinció. No és això elque jo pensava en aquell moment, peròactualment ja no ho tinc tan clar. El va-lencià, per desgràcia, està perdent laseua fesomia característica. La nostrallengua, no sols està perdent una partsignificativa del seu lèxic més genuí,

sinó que també està sofrint importantsdeformacions en la sintaxi i en la fonè-tica. Si no ens ho prenem d’una maneraseriosa i responsable perdrem allò quemés ens caracteritza als valencians coma poble diferenciat: la nostra llengua.

—¿Considereu que totes les entradesdel llibre són mots i locucions nor-mativitzables i que, per tant, han deformar part de la llengua culta?—Els valencians ens hem transmés depares a fills, durant quasi vuit-centsanys, un conjunt de mots, expressions,girs, modismes, frases fetes, refranys,cançons, etc., que són els que més s’a-diuen amb la nostra idiosincràsia i elsque millor ens permeten d’expressar lanostra manera de veure el món. Hi hauna quantitat immensa de paraules ge-nuïnament valencianes que hem em-


A M I C S I M E S T R E S

La llengua en primer pla

R. DE PUIG-COROMINES

Eugeni S. Reig, que ésun infatigable treballa-dor a favor de la llenguai de la seva unitat, vapublicar, en abril de1999, el llibre Valenciàen perill d’extinció, re-cull de 835 paraules ilocucions genuïnamentvalencianes que l’autorconsidera que estan enperill de perdre’s, siaperquè són usades solsper les persones de mésedat sia perquè es diuenúnicament en algunsllocs molt concrets. Arahem tingut notícia queEugeni S. Reig n’ha pu-blicat una segona edi-ció, revisada i augmen-tada, i per això hoaprofitem per a fer-li al-gunes preguntes.

Eugeni S. Reig FOTO: AUTOR


prat quotidianament des de temps im-memorial i que ara els nostres jóvensvan perdent. La llengua normativa queusen els mitjans de comunicació i ques’ensenya a l’escola no ajuda precisa-ment a la pervivència d’aquest caballèxic tradicional; al contrari, a mancad’un estudi seriós i exhaustiu del lèxicvalencià, els responsables dels mitjansde comunicació i els ensenyants dub-ten de la seua correcció i no s’atre-veixen a emprar-lo en els registres for-mals, encara que el coneguen ol’usen habitualment en l’àmbitcol·loquial.

Nosaltres, els valencians que vi-vim a la primeria del segle XXI, te-nim la responsabilitat de salvar-lo i,per a aconseguir-ho, hem d’estudiar-lo d’una manera seriosa i conscien-ciosa i hem de transmetre’l als nostresdescendents. I, evidentment, hem dedignificar-lo, emprant-lo en els nostresescrits i usant-lo en els mitjans de co-municació, a l’escola i a la universitat;hem de procurar que aquest lèxic tra-dicional valencià siga normatiu i, perconsegüent, hem d’aconseguir que l’ar-repleguen els diccionaris normatius. Laimmensa majoria de les nostres parau-les i locucions tradicionals són nor-mativitzables i normalitzables i, pertant, poden i deuen formar part de lallengua culta. Si no usem en la llenguaculta el nostre lèxic tradicional valen-cià perquè no el recullen els diccio-naris normatius i, de retruc, aquestsdiccionaris no el recullen perquè elsvalencians no el fem servir mai en elsregistres formals, ens trobem atrapatsen un cercle viciós que, si no ens de-cidim d’una vegada a trencar-lo, ensfarà perdre irremissiblement aquest tre-sor meravellós que ens hem transmésde generació en generació des de faun munt de segles.

—Però el diccionari de l’Institutd’Estudis Catalans ja recull moltesparaules i expressions valencianes,¿no és així?—No en la proporció justa. Si comptemla totalitat de persones que habitem lesterres en les quals es parla català, és adir, Catalunya, el País Valencià, les IllesBalears i Pitiüses, la Catalunya Nord,les comarques aragoneses de parla ca-talana i la ciutat de l’Alguer, trobaremque arribem, aproximadament, a 12milions, dels quals els valencians som,poc més o menys, la tercera part. Si

considerem només els qui som catala-noparlants, la proporció és aproxima-dament la mateixa. En canvi, a l’horade comprovar el percentatge de tretsvalencians que ha incorporat la llenguaculta comuna, ens trobem amb unapresència molt minsa. És veritat que lallengua culta ha incorporat determina-des característiques que formen partde la manera de parlar delsvalencians,

però no ensenganyem: aquestes carac-

terístiques no s’hi han incorporat pervalencianes, s’hi han incorporat per-què són les pròpies de la llengua clàs-sica. El que passa és que el parlar delsvalencians, en molts aspectes, és mésconservador que el català central, queés més innovador, ha evolucionat mési, per consegüent, el valencià conserva,com també ho fan els parlars illencs,característiques lingüístiques pròpiesdel català medieval. Però no tots elstrets propis del valencià ho són pel fetd’estar aquest més acostat a la llenguaantiga. En alguns casos el valencià pre-senta evolucions que no s’han donat enaltres parlars catalans. En el lèxic va-lencià hi ha formes medievals que nos’han conservat en altres parlars cata-lans, però també hi ha evolucions i in-novacions genuïnes, creacions pròpiesde l’enginy del nostre poble, així comvocables que són de procedència àrab,mossàrab o aragonesa que només elstrobem en els parlars valencians. Laimmensa majoria d’aquestes parauleshan estat bandejades de la llengua nor-mativa. No les va recollir Pompeu Fa-

bra en el seu Diccionari general de lallengua catalana i, si bé el DIEC n’haincorporades recentment unes quan-tes, són molt poques, la veritat, ja queno crec que arribin ni a vuit-centes.

Si volem una llengua catalanaculta, forta, és imprescindible queaquesta incorpore les paraules i locu-cions pròpies dels parlars valencians,parlars que, com he dit adés, són elspropis d’una part molt important delsusuaris de la nostra llengua. Menys-prear el lèxic valencià, bandejar-lo dela llengua culta i considerar-lo dialec-tal, és fer el llit als qui desitgen crearuna llengua valenciana separada i di-ferenciada de la llengua catalana. Ésimprescindible que lluitem amb totesles nostres forces contra una hipotè-tica secessió lingüística, ja que una es-cissió idiomàtica d’aquesta mena –laseparació del valencià de la resta delcatalà i la formació de dues llengüesdiferenciades– té moltíssims més in-convenients que avantatges i afebli-ria d’una manera molt important lallengua comuna. Espere que s’im-pose el sentit comú i que, entre tots,aconseguim construir una llenguaculta, forta i unificada en la qualtots els catalanoparlants puguem

trobar-nos dignament representats.

—Us desitgem molta sort amb la se-gona edició del llibre i moltes gràciesper concedir-nos aquesta entrevista.—Gràcies a vosaltres per la vostra aten-ció i amabilitat.◆




El proppassat 21 de març es vacommemorar el centenari del nai-xement de l’eminent lingüista Joan

Coromines i Vigneaux, personatge deprimera magnitud en el món de la filo-logia i en la història de Catalunya delsegle XX. De les moltes lliçons dona-des al llarg dels seus noranta-un anysd’existència, en volem destacar cinc:— La primera: que el temps no sols ésdominable sinó que també és venci-ble; i que una de les poques maneresde fer-ho és a través de la capacitat deconjuminar treball i perseverança,il·lusió i coratge, tenacitat i sentit deldeure per tal d’aconseguir objectiusalts, nobles i ambiciosos. Corominesen va resultar victoriós, del seu com-bat particular amb les hores i els dies,perquè va poder deixar enllestides lesdues obres que de molt jovenet haviavolgut dur a terme: el Diccionari eti-mològic i complementari de la llen-gua catalana i l’Onomasticon Catalo-niae. — La segona: que per a tota gran rea-lització, sigui la que sigui, sempre caltenir un nord, un mòbil, un motor, i elseu era la passió per a la llengua i pera la pàtria catalanes, per a les qualsmai no va estalviar esforços ni dedi-cació. Aquesta causa li va permetred’obrir-se al món, a les cultures i llen-gües més diverses i, alhora, realitzar unmonument lingüístic d’unes dimen-sions absolutament increïbles.— La tercera: que hem de confiar mésen nosaltres mateixos, que cal queprenguem més consciència de tot elque la nostra cultura té i produeix, queés molt, que hem de creure més en elque fem… La seva obra n’és una provafefaent, ja que, si avui el català té unreconeixement important en els cer-cles culturals del món, en bona part ésgràcies al tresor impagable que repre-senta el seu llegat.— La quarta: el valor de la feina benfeta. Ell, per edat i formació, perta-nyia a la generació dels noucentistes,aquells intel·lectuals i escriptors quevan fer de l’obra ben feta una exigèn-cia. En aquest sentit, l’obra i el pres-

tigi de Coromines són tot un model,tot un exemple, com ho són també laseva honradesa i la seva humanitat. — La cinquena i última lliçó que vo-lem esmentar en aquest escrit és queCoromines va fer molt perquè tots ple-gats ens adonéssim que els dicciona-ris són ciutats –grans ciutats– curullesde vida, gràcies als seus habitants, elsmots, i que un poble només pot exis-tir si no perd –i conrea!– les seves pa-raules, ja que «la llengua és l’expres-sió de la seva ànima».

Joan Coromines és un exemplesenyaler que els països petits tambésón capaços d’infantar personatgesgrans. El centenari del seu naixementha de servir, entre moltes altres coses,per a tenir ben presents les seveslliçons (que no han perdut gens devigència), per a acostar-nos a la sevaobra, per a assaborir la seva prosa–amena, plàstica, ben construïda, far-cida d’anècdotes i de records perso-nals– i per a expressar-li el nostreagraïment més profund.◆



Cinc lliçons de Joan Coromines

DAVID PAGÈS I CASSÚ

Joan Coromines en la seva època de maduresa en el seu despatx de Pineda de Mar, on va redactar les seves grans obres catalanes.


—La vostra adolescència la visquéreuen el decenni dels anys quaranta, enaquell refectori de grisor i silenci,hermètic i oposat al dinamisme enl’àmbit de la llengua i la cultura ca-talana, de l’època de Joan Salvat-Pa-passeit, Carles Riba, Josep Maria deSagarra i J.V. Foix. Passada, però, l’e-tapa de resistència i clandestinitat ila de l’aparició d’una primera infra-estructura cultural, arribem a la ge-neració del decenni dels cinquanta,quan vós visquéreu el gruix dels anysde joventut. Quina és la motivacióque va situar-vos entre les grans fi-gures del moment, cronològicamentmés grans? —Les motivacions significatives, encada moment històric, són producted’impulsos en bona part inconscients.Si no es parteix de medis tradicio-

nals, familiars i de grup, costa més detrobar bona entesa; però, a partir d’a-mics ocasionals, també inquiets, lesrelacions positives es troben, malgrattots els obstacles que hi hagi. Res deconsignes de ningú ni de raons ob-jectivables. Els instituts estrangers–francès, italià, britànic– eren portesobertes al món, fora del podrimenerdictatorial i reaccionari espanyol. Iens anàvem trobant. L’entesa, di-guem-ne avantguardista, es produïa,majoritàriament, entre els d’edatsemblant.

—Els intel·lectuals i creadors que và-reu conèixer d’antuvi s’aglutinarenal voltant de la revista Dau al Set(1948-1950), possible punt de par-tença de la segona avantguarda ca-talana de segle i de les actituds estè-



Diàleg amb Víctor CastellsTres quarts de segle de catalanisme

MARK PLANELLES I WITZSCH

Víctor Castells FOTO: ARXIU LN

Víctor Castells va néixer en 1928, precisamentl’any en què una representació de catalans, al’Havana, en l’Assemblea Constituent del Se-paratisme Català, féu la Constitució Provisionalde la República Catalana, redactada per JosepConangla. Aquell era l’esperit i el fat volgut del’època, i, com a fet premonitori, i essent la pro-fecia consubstancial als anys de joventut de lespersones, l’escriptor, periodista, poeta, prosistai historiador Víctor Castells s’ha erigit en undels grans especialistes de l’exili i del nacio-nalisme català a Amèrica. Amb aquest conei-xement de la «Catalunya Exterior» ens adver-teix d’una de les nostres febleses cabdals: lasostracció de la memòria col·lectiva, la d’abansde la desfeta, la qual cosa encara ens ha dei-xat mal·leables, i impedeix de recordar que,mentre no estrenyem el nexe entre el coneixe-ment de la història de la Catalunya exterior i laCatalunya interior, no hi haurà un país sufi-cientment arrelat en el sòcol del gran roure cul-tural català. En dialogar amb Víctor Castells hepogut constatar que és un dels pocs estudiososque poden assenyalar, pam a pam damunt elsòl català, on hi havia hagut un poderós roureo un verd taronger, on ara tan sols veiem túmulserosionats de marga. Escoltem-lo, doncs.

Aquesta portada és un retrat de Víctor Cas-tells (1950), fet per Modest Cuixart.

Col.

Víct

or C

aste

lls


tiques d’avantguarda del moment. Iés aquí on, tenint poc més de vintanys, vàreu fer passes de poeta ambJoan Ponç, Modest Cuixart, JoanBrossa, Joan Josep Tharrats, AntoniTàpies i Arnau Puig. Quins van ser elselements que possibilitaren l’aparicióde Dau al Set, aquest viver d’expe-riències expressives des de la poesiafins a les arts plàstiques, i com recor-deu la vostra participació?—Vaig conèixer el polifacètic, ésser ex-cepcional, que era Salvador Aulèstia i,amb ell, el grup de Dau al Set, gràciesa una relació casual amb el llavors en-cara jove doctor Joan Obiols. Ellstambé eren de procedència i formaciódiferent, sense normativa imperant decap color, conjuntats just en el primerpunt dolç del seu gran salt endavantcreatiu. A la Unió Soviètica de llavorshaurien tingut viatge pagat a Sibèria opensió completa en algun hospital psi-quiàtric, però la dictadura espanyola,inflada de prepotència i corrupció, eraprou poca-solta per a poder seguiraquella mena d’aventures. Ho dic pelspintors, perquè escriure –en català!– jaera una altra cosa.

—Pot sorprendre un xic que, malgratque tots els de Dau al Set visquessinen la por i que hi hagués certa desu-nió entre els components (com heuescrit en una ocasió), decidíssiu d’a-nar a l’Amèrica dels exiliats. ¿Us envau anar amb el desig de participard’allò que devien estar fent els cata-lans més deslliurats de l’expatriació, o

l’ambient era tan irrespirable que laquimera de fer volar l’esperit en sòlcatalà, la de Dau al Set, era en el fonsun miratge?—Res de miratges! Tot era una realitatforta i detectable. Però una realitat, perla seva naturalesa i per on i quan esproduïa, amb data de caducitat. No espassava pas por, i encara menys qui noestava lligat a esquemes polítics clan-destins, però sí que hi havia incomo-ditat, esperit nat de rebel·lia i necessi-tat de viure món. Si per a mi Europa eraprimer, i per on havia trobat un camíadequat, amb voluntat temporal d’a-ventura –com Joan Ponç–, vaig fer capa Amèrica. No vaig anar-me’n a Amè-rica per participar en cap realitat cata-lana. Simplement hi vaig anar. La restava ser troballa. Hi he dedicat un llargllibre encapçalat Descobrir Catalunyaa l’Amèrica.

—Una vegada comentàreu que laguerra havia drenat Catalunya delsseus intel·lectuals. Com a coneixedord’aquesta realitat i motivat per lacerca d’aires nous, allunyat de l’es-tagnació del règim totalitari d’Es-panya, anàreu a l’encontre d’aquestaCatalunya exterior i, fruit de la inte-racció, conformàreu una visió amplad’aquesta diàspora en obres com Na-cionalisme català a l’exili (1936-1946)o Catalans d’Amèrica per la Inde-pendència. Quina importància té avuila reflexió col·lectiva sobre aquest exilii com valoreu els esforços que s’estanrealitzant?

—El drenatge o, millor dit, la pèrduadramàtica de resultes de la Guerra Ci-vil, més el volum infecte de substitu-cions sofert amb el franquisme, ésd’una magnitud tan gran que, a mésd’haver-nos escapçat un Ressorgimentesplendorós, ens ha deixat molt forta-ment delmats, de difícil recuperació.Ho repeteixo: no vaig anar a cercar rescatalà que hi pogués trobar, sinó quem’ho vaig trobar. Forces negatives hanretardat o han esbiaixat el que hauriahagut de ser una reflexió urgent i unareincorporació accelerada, ben dirigi-des racionalment.

—En 1945, l’any de la commemoraciódel centenari del naixement de JacintVerdaguer, els exiliats convertiren elpoeta de Folgueroles en símbol de re-sistència de la llengua i de la pàtria. ¿Ésaquest ambient de resistència el quetrobàreu en arribar-hi dos decennisdesprés, o ja havia evolucionat deci-didament vers altres posicions?—Tot l’exili, en tot moment i en rela-ció al tot nacional va ser una resistèn-cia epopeica, forta, majoritàriamentabnegada, persistent, incloent-hi divi-sionismes malaurats... Però tot duràmassa anys. El temps, al cap i a la fi,és cruel.

—Havent esguard de les noves posi-cions que l’exili català havia anatadoptant, i sense entrar en el detall deles aportacions individuals, com re-sumiríeu o classificaríeu l’exili catalàque vàreu trobar a Amèrica i les acti-



Llibre escrit per encàrrec de Miquel Ferreri de Joan Ballester.

Primera i única panoràmica del naciona-lisme a la diàspora catalana a Amèrica.

Segueix, com a fil conductor, l’activitat na-cionalista de Josep M. Batista i Roca.


tuds lingüístiques dels seus membresmés destacats? —Actituds lingüístiques? Cent per centpositives. Catalanitat fidelíssima. Festi-val quotidià: viure gents noves, paisat-ges culturals corprenents, sensibilitats idramatúrgies sempre apassionants... Ialhora ser a Catalunya, amb les millorssonoritats, en els més distants llocs delcontinent. Català correctíssim; diria quetothom. Només cal revisar les publica-cions recuperades.

—El paper dels exiliats com Joan Sa-les o Artur Bladé fou, sens dubte, fo-namental per al dinamisme editorial,literari i cultural català, per la cura pelshomes i dones de les lletres i del pen-sament més destacats de la nostra li-teratura de tots els temps, com delconreu de la llengua. De totes aques-tes facetes, quina és la que va ser mésdinàmica i en quina us vàreu involu-crar més activament?—Citar algú, per molt notable que si-gui, és excloure massa gent. Són moltsels qui, en justa revisió de la història,queden situats, pel seu propi valer, enprimera línia. Em vaig involucrar més,com és notori per qui doni un cop d’ulla l’exili a l’entorn de 1960, amb elsgrups amb més marcat to nacionalista.Citaré, això sí, un nom com a em-blema de tots plegats, exiliats i resi-dents allà abans de 1939: H. Nadal iMallol.

—A part del dinamisme cultural queacabem de descriure, també parti-cipàreu decididament en els projec-tes polítics de l’exili, fins a arribar a in-tegrar-vos en el Consell NacionalCatalà, aquella plataforma d’encon-tre de la diàspora catalana, i en con-tinuàreu essent membre en el vostreretorn a Barcelona, en la reestructu-ració duta a terme per Josep MariaBatista i Roca. Quin record destacatguardeu de Batista i Roca, que l’any1977 encara va presidir la renovacióde la Flama de la Llengua Catalana, aMontserrat1, i quins records guardeude l’estratègia de l’erudit en defensade la nostra llengua? —Llibres meus publicats fins ara, enllàdel Catalans d’Amèrica per la Inde-pendència –o el dedicat a ManuelGonzález i Alba– tenen com a fil con-

ductor Josep M. Batista i Roca, tambéamb la voluntat d’abastar més com-pletament el món de l’exili. El darrerés dedicat més específicament al Con-sell Nacional Català (1953-1975), enel qual també intervingué fort el catalàd’Amèrica. Batista i Roca és un delscatalans més considerables en la histò-ria moderna de Catalunya. Ningú noel podrà superar en dedicació i luci-desa. Que no hagin reeixit les sevespropostes no és pas perquè fossin man-cades de valor intrínsec i amb possi-bilitats d’aplicació; sols s’explica perla migradesa i precarietat de la nostrasituació actual.

—Arran dels recents reptes de pre-sidència a l’Institut Ramon Llull, i lesdiscrepàncies que en l’assumpte sor-giren entre el govern de les Illes i elde la Generalitat de Catalunya, el ciu-tadà menys coneixedor del fomentde la llengua catalana a l’exterior s’haassabentat de l’existència de la fa-mosa Fira del Llibre de Guadalajara;enguany se n’ha parlat molt, però elpúblic no entès deu preguntar-se perquè és un assumpte tan rellevant.Com significaríeu i explicaríeu la im-portància d’aquesta fira als ciutadans,des d’una perspectiva funcional, ul-tra la participació catalana en les fires

del llibre mexicanes dels anys qua-ranta i l’edició de la Fira del Llibrel’any 1947, en què Catalunya participàamb un pavelló dissenyat pel dibui-xant Tísner? Per què és importantd’ésser-hi presents i què significa pera vós? —Qualsevol país normal, ben assen-tat i amb sensibilitat cosmopolita, hade fer-se present al món, en la culturai en la política. Ser país equival a te-nir veu i vot. S’ha de tenir qualitat! Is’ha de ser!

—Els Jocs Florals acompanyaren elsexiliats des de 1941, un any desprésque l’escriptor vilafranquí Pere Mas iParera hagués proposat des de BuenosAires de restablir-los. Hipòlit Nadal iMallol advocà pel canvi de denomi-nació de Jocs Florals de Barcelonaper la de Jocs Florals de la LlenguaCatalana. Gràcies als esforços de laCatalunya exterior, els Jocs Florals dela Llengua Catalana subsistiren, sensesolució de continuïtat, des de 1941fins al 1977. Com a estudiós dels ac-tors i institucions de l’exili que mal-daren per la llengua i la cultura, comdestacaríeu la importància dels JocsFlorals a l’exili?—Els Jocs Florals de l’exili varen re-presentar Ia presència catalana en les



1 CASTELLS, Víctor, Homenatge a Josep MariaBatista i Roca, p. 25.



més diverses ciutats d’Occident, pre-sència acollida en els més alts nivellsde Ia cultura i de la política de cadapaís, d’acord amb els paràmetres del’època i amb la participació dels mi-llors creadors de la Catalunya exiliadai sotmesa.

—A continuació voldria incidir en lavostra percepció de la situació a laCatalunya interior que havíeu deixatenrere, exemplificant-la a través delsJocs Florals. Segons un corresponsal aBarcelona de Vida Nova, núm. 52, se-tembre de 1971, de Montpeller, el fetque se celebressin uns Jocs Florals aBarcelona, en 1971, provocà deso-rientació a l’exili, i alguns àdhuc par-laren d’un procés de suplantació. ElsJocs Florals de la Llengua Catalana esperllongaren en paral·lel durant setedicions més. Per aquest i algun altreàmbit institucional, ¿compartiu aquestcriteri del rellevament i, si fa al cas, hiatribuïu més volença que atzar, o al’inrevés?—Pot entendre’s que hi hagués gent debona fe que tingués pressa per retro-bar fórmules de normalitat a Catalu-

nya mateix. Però només la llibertat del’exili representava el rebuig obert iclar de l’ocupació.

—Atès que, tal com comenta l’estu-diós alemany Günter Haensch, elsJocs Florals que s’han celebrat a l’es-tranger, paral·lelament al règim fran-quista, han estat d’enorme importàn-cia, no tan sols per a la continuïtat dela cultura catalana sinó també per a laseva projecció exterior2, com afectàla susdita substitució la conscienciacióinternacional sobre la situació delingüicidi de la llengua catalana?—La projecció exterior de la culturacatalana durant la dictadura tenia elvalor afegit de comportar la millor polí-tica per a la reconstrucció nacional,davant els medis internacionals. I aixího va entendre, des del primer mo-ment, l’independentisme exiliat.

—Molts sentim que, gairebé tres de-cennis després de la restauració d’unrègim democràtic a l’Estat espanyol,els catalans encara no hem encetatamb coratge el repte que ens deixà elgran J.V. Foix i els de la seva lleva, ara

fa més de mig segle, en es-criure aquells mots a Cata-lunya, vindicant «el seu res-cat i el retorn a la idea».Com cal encarar aquest re-torn a la «idea», reforçar-loen les generacions que pu-gen i il·lusionar igualmentels nous catalans? —J.V. Foix alliçonava els jo-ves que teníem la sort de po-der acostar-nos-hi. Reactua-litzar el seu pensament, ambel de tants altres de la sevageneració –tancats en la re-sistència interior o lliures enla resistència a l’exili– re-portaria tots els elements dejudici bàsics necessaris. Ensíntesi, en el llenguatge deBatista i Roca, reportaria laformació –sempre pendent!–del caràcter nacional català.

Si volem fer de Catalu-nya «una ampla llar de tre-ball, de cultura i de justícia»,segons Macià, convé allibe-

rar-nos de la influència de certes mentsestranyes que divideixen i corrompen elpaís amb el maniqueisme d’oposar elmenjar (l’economia, el viure de cadadia) i el parlar (la cultura, la identitat),ambdues configuratives de la realitat dela gent i dels pobles.

Que la mateixa dignitat que ensfa humans, ens faci també catalansuniversals!



2 HAENSCH, Günter, «Algunes consideracions sobre la projecció exterior de la llengua i culturacatalanes», für Katalanistik, nr. 5, Ed. Christine Bierbach, Tilbert D. Stegmann, i diversos editors,Frankfurt am Main, 1992.

3 CASTELLS, Víctor, Dau al Set. Cinquanta anys després, p. 203


M’agradaria cloure aquest dià-leg amb uns mots que vàreuescriure vós en referència alsimpulsos d’avantguarda quesempre han empès el nostrepaís, com Dau al Set, en quèparticipàreu, i que contenen unmissatge del tot vigent:

I apareixen i aparei-xen més daus pertotarreu. Només enscaldrà destriar-neun. Un altre. Sempren’hi ha un que és elnostre3.

Víctor Castells, amic i mes-tre: Mercès! ◆


LLENGUA NACIONAL - núm. 52 - III trimestre del 2005 45

Es tracta, aquest de sobre, d’un fragmentpoètic de Miquel Costa i Llobera (1854-1922) dedicat a una senyora trastocada,

que vaig sentir per primera vegada en veu deMaria del Mar Bonet. Amb tot, el nom de Costai Llobera no m’era estrany. Segurament perquèEl pi de Formentor, un dels seus poemes mésconeguts, també em ressonava.

Per això, no m’ha fet res de llegir Defalli-ment. Biografia de Miquel Costa i Llobera, el dar-rer títol de Miquel López Crespí que ha arribat ales llibreries. Per a l’autor és un homenatge enforma d’indagació sobre els motius que van durCosta i Llobera a fer poesia: «un viatge imaginarial subconscient d’un autèntic escriptor». Aixícom una cavalcada romàntica vers aquella Ma-llorca desapareguda: «arrasada pel turisme i lapostmodernitat que tot ho ensorra: cultura, idees,naturalesa, amb la força del seu alè enverinat».

Amb Defalliment. Biografia de Miquel Costa iLlobera constatem que la humilitat i l’erudicióno estan renyides; més aviat reforcen la qualitathumana de la persona. No obstant això, Costa iLlobera va topar amb un geniüt mossèn AntoniM. Alcover; de la mateixa manera que va que-dar fascinat per la poesia de mossèn Cinto Ver-daguer. La seva trajectòria vital i artística tambéel va dur a fer amistat amb Josep Carner, Fran-cesc Cambó, Antoni Gaudí i altres personalitatsd’una Catalunya profundament religiosa quemaldava per impulsar un nou renaixement.

Miquel López Crespí també ens descobreixuna llar de Pollença, de tradició catòlica i de lesmés riques de l’illa, en la qual es cria el nostreprotagonista. El blau del mar, l’olor de murtra,

els esbarts de tords i altres detalls del paisatgemallorquí esdevenen els seus delits. Tant és així,que el poder seductor de la natura marcarà laseva poesia amb el temps: «Em resten els frag-ments d’aquells estius meravellosos a vorera demar. Els viatges amb barca, l’inicial descobri-ment de coves i cales quan anàvem a trescarmón amb l’oncle Miquel Llobera.» Serà precisa-ment aquest familiar qui l’iniciarà en el coneixe-ment dels clàssics, que amb el pas dels anys es-devé un dels eixos vertebradors de la seva obra.Aquesta feblesa pel món greco-llatí quedarà re-troalimentada arran dels cinc anys d’estudiantde teologia a la Universitat Gregoriana deRoma: «Frisava perquè arribàs el matí per anar avisitar tot el que havia vist en antics gravats, enàlbums de fotografies!»

Tot i que havia tombat la seixantena, mo-ment en el qual ens el situa el seu biògraf, la fecristiana de Miquel Costa i Llobera l’impulsa adur la paraula de Déu pels llogarrets més inhòs-pits de l’illa. Tant és així, que va deixar anar elseu darrer alè sobtadament mentre predicava aPalma. I és que el poeta sentia una preocupacióper la incertesa d’un temps socialment convuls:«els treballadors bastien una cultura feta de gro-ller naturalisme, apedaçada amb retalls d’anti-clericalisme i de forassenyada utopia», li fa dirLópez Crespí amb motiu de la Setmana Tràgica.No oblidem que el protagonista és un pollencíque lluita fins al darrer instant per transformaruna societat que percep decadent, fet que l’an-goixa tant com les seves febleses personals. Pro-bablement per això, Cecili Buele, ex-consellerde cultura del Consell Insular de Mallorca, as-senyala que amb l’edat augmenten en la vida deCosta i Llobera tant els defalliments interiors iels dubtes en l’ànim «com les preguntes que noel deixen dormir tranquil». És la soledat del savique predica en el desert.◆

QUIM GIBERT

b i b l i o g r a f i a

Defalliment

Miquel López Crespí,Defalliment. Biografia deMiquel Costa i Llobera,El Gall editor, Pollença 2005.

Descalça i coberta de roba esquinçada,corria salvatge, botant pels esculls;i encara era bella sa testa colrada,la flor de sos ulls.

(La cançó de Na Ruixa-mantells)


LLENGUA NACIONAL - núm. 52 - III trimestre del 200546

La filologia hauria de sersempre una ciència socialque troba el seu context

en la història d’un territori. Alcapdavall, tot episodi històricacostuma a deixar-hi una petjainesborrable i tota llengua n’ésel resultat indefugible. Així, da-vant de fenòmens lingüísticsque pretenen d’explicar-nosl’evolució i l’estat actual delcatalà, trobem sovint a faltar-hiaquesta visió de conjunt.

Per això, si la tasca de sín-tesi és ingent, la documentacióemprada selecta i escollida il’autor és un mestre d’estil acu-rat, comprendreu que el textque ara ens ocupa hauria deser una referència obligada pera tot aquell que vulga saber-nemés, pel que fa als orígens dela llengua catalana. I si ensarriba d’una editorial d’Alzira,a la Ribera valenciana, fet perun prestigiós doctor en filologiaromànica del nord del País Va-lencià, tot això fa que la nostraadmiració s’aferme. Som alsprimers segles del català i noens mourem gaire dels límitsprimigenis de la llengua, mal-grat que ja en el segle XIII elterritori s’eixample devers lesdues grans conquestes catala-nes medievals: les Illes Balearsi el País Valencià.

Aquesta obra s’inicia ambuna introducció de l’autor, se-guida de sis apartats. El primer,«època de configuració lingüís-tica» (pp. 11-21), abraça elperíode que va de la romanit-

zació de la Tarraconense i elllatí fins a la influència germà-nica i àrab. En el segon, «laprimera fase en la formació delterritori lingüístic: segles VIII-XI»(pp. 29-47), eixim dels prelimi-nars formatius del català fins aarribar a les Homilies d’Or-ganyà. En el tercer, «la segonafase en la formació del territorilingüístic: segles XII-XIII» (pp.53-110), ens trobem en el plede les conquestes de Mallorca iValència i dels catalanismesque encara trobem a Sicília,Nàpols i, més abundosos, ambuna petita aturada a l’Alguer, aSardenya. Dins aquest apartatm’ha agradat força «les rela-cions entre Catalunya i Occità-nia» (pp. 64-73), on quedapalès, tant el veïnatge estretcom les diferències que semprehan existit entre ambduesllengües bessones. La separaciópolítica medieval i la repobla-ció catalana de les terres valen-cianes i balears marcaran unnou rumb pel que fa a l’especi-ficitat lingüística del català. Caldestacar, per tant, l’afaiçona-ment del català en el segle XIII(pp. 73-110), una empresa queinclou tota la catalanitat, la ve-lla i la nova, amb l’extensióprimerenca fins a Múrcia, mal-grat el retrocés posterior cap aGuardamar i el Camp d’Elx. Enel quart hi trobem unes breusconclusions (pp.129-132). Elcinquè presenta uns apèndixssobre característiques lingüísti-ques del Llibre jutge (s. XI) i deles Homilies d’Organyà (s. XII)(pp. 133-138). El sisè i darrerapartat és la bibliografia (pp.141-147), que es fonamenta enuna àmplia lectura de llibresde lingüística i d’història, laqual cosa ens encoratja abeure en les millors fonts al-hora que ens confirma la rigord’aquest llibre.

Per tant, he de concloureque Els orígens de la llengua,del Dr. Lluís Gimeno Betí, om-pli amb escreix totes les expec-tatives dipositades en una sín-tesi de llengua i història delsPaïsos Catalans. Aquest llibre tédues virtuts complementàries idifícils de trobar conjuminades:la d’aportar una nova saba al’especialista amatent i la d’es-tendre tot un pou de coneixe-ments al lector sempre jove iencuriosit.◆

JOAN-C. MARTÍ I CASANOVA

És una llàstima que la situa-ció miserable en què estroba la llengua catalana

encara permeti d’escriure unllibre com aquest. I és que lesnombroses errades de tot tipusrecollides en aquest llibre i co-mentades amb molt bon humor(com a mínim està bé de nodramatitzar la situació en quèes troba la llengua catalana!)ens fan adonar del poc prestigique té el bon domini i coneixe-ment del català.

Aquest, per tant, no és nipretén ser un llibre científic.De fet, les errades lingüístiquesque s’hi recullen no són mésque una excusa per a fer unamena d’assaig humorístic. L’au-tor mateix ens ho explica en elpròleg, on ens diu que el llibreneix a partir d’un llibre anglès(ja sabem tots la semblançaque sovint hi ha entre l’humorcatalà i l’humor anglès). Ésbona, però, l’actitud que prenl’autor davant el gran nombred’errades enumerades: «Ni unsol error no aconseguirà alterarla nostra serenitat d’esperit,perquè els catalans, per sort oper desgràcia, estem fets a dis-gustos.» És important de pren-dre’s les coses amb humor: sino fos així, els professors decatalà tots seríem calbs de tan-tes estirades de cabells comens hauríem fet.

Allò que podem assegurarés que l’autor del llibre deviatenir un passi del Fòrum de les

Cultures, perquè tot sovint lesgatades recollides hi fan re-ferència: des de la placad’inauguració del rei de les Es-panyes fins als rètols de les bo-tigues del Fòrum, on pot com-prar un joc exòtic anomenatJoc real d’Ur, del qual l’autoragraeix que ens aclareixin queés ben real i no pas inexistento il·lusori.

Però, fent broma, fa referèn-cia a un seguit d’errades (algu-nes potser massa òbvies) queens fan aprendre llenguatged’una manera lúdica. Deixantde banda els errors ortogràfics,destaquem alguns dels casostractats: la forma correcta delmot pantalon, pantaló o panta-lons, o l’ús, en el llenguatgepublicitari, de reafirmar la pell,que no vol dir fer-li tornar a dirque una cosa és certa. De totamanera, també hem de dir queen algun moment l’autor cauen la seva pròpia broma i cri-tica algun rètol que ja és cor-recte, com No segueu a la pla-taforma: en la negació es faservir el subjuntiu i no l’impe-ratiu (així, la broma per unapossible confusió amb el verbsegar és fora de lloc).

Un dels punts tractats és l’a-mor que els catalans tenen pelspossessius i, en canvi, l’odicontra els pronoms més febles.Realment l’abús dels possessius,tal com constata humorística-ment l’autor del text, és un delsvicis que cal evitar: «Es pregacomprovin els seus bitlletsabans de retirarse de la taqui-lla». Realment, en aquest rètolfan bé d’aconsellar que no escomprovin els bitllets dels altresusuaris: seria ben molest! I, encanvi, els pronoms més feblestenen totes les de perdre (comen la vida real!) quan competei-xen contra els seus companysmés forts. En molts diàlegs s’a-busa del pronom ell: Has parlatamb ell, que hauria de ser: Hihas parlat. O bé: Quins deu lli-bres salvaries d’un incendi? Pro-bablement aquest seria und’ells, que hauria de ser: ...aquest en seria un.

Bé, ja veieu quin és el ta-rannà del llibre. Ens l’hem deprendre més com un diverti-ment que no pas com un trac-tat lingüístic. Si us ho preneuaixí, estem segurs que, quan elllegireu, us ho passareu la marde bé.◆

DAVID CASELLAS


Els orígens de la llengua

Ubert tot l’any

Lluís Gimeno Betí, Els oorrígenns dde lla lllenngua, Editorial Bromera, Alzira 2005.

Enric Gomà,Uberrt ttot ll’anny,Ara Llibres, Badalona 2004.


LLENGUA NACIONAL - núm. 52 - III trimestre del 2005 47

En aquests temps de mestis-satge i consens, escriureun llibre que defensi el ca-

talà normal, el model genuí, lallengua depurada que Fabra espensava que s’aniria forjantdesprés d’ell... és un gest au-daç. Doncs en aquesta obra hitrobareu audàcia de la bona.

És un llibre que fa de bonllegir: té 150 pàgines, el corpusdel recull és fragmentat i la ma-joria dels articles no arriben adeu ratlles cadascun; a més, laredacció és plena d’exemples icomentaris didàctics escrits ambbon humor –farien riure i tot sino fos perquè tracten d’aquestatendència tan mimètica i empo-bridora que segueix la llengua ique creix de dia en dia.

ESTRUCTURAEls apartats fonamentals

d’aquest recull són els titulats«Paraules que no calen» (22pàgines) i «Com fem servir lesparaules?» (40 pàgines). El pri-mer se centra en els barbaris-mes que els mitjans de comu-nicació de referència noeradiquen (diguem-ho clar: novolen eradicar); el segon, enels paranys en què cau la llen-gua per la interferència aclapa-radora de l’espanyol: calcssemàntics, imprecisions de sig-nificat, eufemismes innecessa-ris... Són dos blocs que ens en-

caren amb la crua realitat ac-tual, però que ens mostren ca-mins per a superar-la.

La preocupació didàcticadels autors va fer néixer tresapartats més («Geografia i pai-satge», «El temps que fa» i «Eltemps que passa»), que podrienhaver estat inclosos en els blocscentrals, però que –presentats apart– els alleugereixen. El cosdel llibre es completa amb ad-vertiments gramaticals («Lafonètica», «El caos dels verbs»,«Les preposicions», «La compa-ració») i una gruixuda secciódedicada a la fraseologia.

Abans de començar, els au-tors encarregats d’enllestir elsoriginals ens expliquen elprocés sinuós de composicióde l’obra («La gènesi, llarga icomplexa, d’aquest llibre») iens en fan veure la necessitat(«Per què hem escrit aquestespàgines?»). I al final, ultra unabibliografia ben recomanable,hi ha un encertadíssim índexde mots que fa encara més útili manejable el llibret.

LA UTILITAT I LA VALENTIA DEL LLIBREParlar bé el català no és

gens difícil i ens ajuda a mante-nir el sentit de la llengua, a re-cuperar allò que hem perdut oa no deixar escapar allò que te-nim. Arreu arreu hi traspua co-ratge restaurador. Heus-ne acíuns quants exemples:«Cal treballar per tal que, de mica en

mica, cercar torni a ocupar el llocque li correspon» (p. 35).

«No podem pas pensar de restaurar-ne l’ús normal de sobte [de estel],però no és pas impossible de di-fondre’l de mica en mica si ens hoproposem» (p. 42).

«No sembla oportú, però, de difon-dre’l [el mot guapo] com si fos unameravella, tal com ha fet l’Ajunta-ment de Barcelona» (p. 44)

Els autors no desaprofitencap ocasió d’assenyalar directa-ment els mitjans de comunica-ció com a difusors de formesespúries i de calcs; és a dir, so-bre la televisió i la ràdio públi-ques (a més dels diaris de Bar-celona) recau la responsabilitatd’entrebancar la difusió d’uncatalà normal:«Només incloem ací mots que ens

han cridat l’atenció per llur caràc-ter incorrecte, extrets gairebé tots,els darrers anys, de la parla delsmitjans de comunicació» (p. 31).

«Els responsables dels mitjans decomunicació, portats per llur

exagerada por d’allunyar-se delsambients més xarons, fan que [elmot tio] l’haguem de sentir contí-nuament» (p. 42).

Les pàgines d’aquest llibrecontenen explicacions abundo-ses sobre el perquè de les coses.Podem entendre per què un es-panyol no sap pronunciar fructi-cultura («El castellà té dificultatsper a pronunciar consonants afinal de síl·laba», p. 43) i com-prenem tot d’una com s’ha dellegir aquest mot en català.

Els autors de l’obra prenenpartit per un model determinat, iho fan elegantment i amb el capben alt. En aquest llibre s’hi res-pira adesiara coratge, el coratgeque hem de menester per a en-vigorir el geni de la llengua i pera recuperar-ne la genuïnitat:«Som [a propòsit de afilar i esmolar]

davant un d’aquells casos en elsquals l’aplicació estricta del dic-cionari, sobretot si va acompa-nyada de l’oblit de les maneresde dir més normals [...] pot con-duir a l’empobriment de la llen-gua» (p. 55).

No és solament en aquestexemple on es parla del diccio-nari (tothom sap com s’ha signi-ficat algun dels autors en la crí-tica –tenaç, rigorosa,inapel·lable– del DIEC). En alguncas, aquest llibre retorna alsdiccionaris la funció de recull isitua la parla normal allà on licorrespon: «Encara que sigui als diccionaris,

aquest mot [escodrinyar] no ésnormal» (p. 73).

En algun altre punt, l’oposi-ció és més directa; per exem-ple, quan s’afirma ras i curt quedescampat és «tan existent encatalà com “Zeppelindo“ encastellà». Recordem que el motdescampat consta en el diccio-nari (potser inconsistent, peròsens dubte existent) del IEC.

Permeteu-me que encaraaddueixi una altra mostrad’audàcia: tot l’apartat «Frasesfetes i locucions». El sol fetd’escometre –garbellant en lesmuntanyes de frases fetes queel parlant corrent calca de l’es-panyol– una tria que càpiga ensetze pàgines ja té prou mèrit.A desgrat del perill de fer unaselecció arbitrària, l’empresa noels fa por.

Per anar acabant els exem-ples d’utilitat d’aquesta obra, hitrobareu lliçons d’un gran valor,

tant pel contingut com per lacapacitat de síntesi (que les faben adients per a la transmissióen situacions ben diverses). Ensón exemples les entrades so-bre ésser i estar (p. 73-75),tirar, llançar i llençar (p. 77-78)i els usos i abusos de posar itornar (p. 85).

POSSIBILITATS DE MILLORASi hom llegeix en el primer

apartat com va ésser concebut ielaborat aquest llibre, cal ad-metre que hi havia el perill quela redacció fos mancada de co-hesió. Tanmateix, aquest as-pecte s’ha salvat prou bé. Si decas, hi faltaria una revisió ambun doble objectiu: una expres-sió més rica i acolorida i unacorrecció més aprofundida (quetingués en compte, per exem-ple, les aportacions de JaumeVallcorba i Rocosa sobre l’ús dealtre i altres).

Aquesta revisió també hau-ria de servir per a ordenar al-fabèticament les entrades; ésuna necessitat relativa havent-hi l’índex final, però fa malefecte que hi hagi un ordre tanentrebancat.

Així mateix, suggeriria queels autors s’esplaiessin més enalgunes explicacions, com araen el fatigós abús de possessius(enllestit en cinc ratlles, p. 105).

CONCLUSIÓSens dubte, Parlar bé el ca-

talà no és gens difícil és un lli-bre summament recomanable.Llegint-ne les pàgines (especial-ment de l’apartat «Com femservir les paraules?») ens vénenal cap tot de pensaments: nosom els únics que tenim unescertes manies; quina feinadaque hi ha encara per fer; quen’és de rica la nostra llengua;quants hispanismes disfressatscorren encara esperitats pelmón català...

Com afirmen els autors alcomençament (p. 10): «L’esde-venidor de la llengua està enmans dels catalanoparlants.Només si els parlants tenenprou energia per a sostenir ladignitat del seu llenguatge con-tra totes les pressions, el catalàes mantindrà com a instrumentd’expressió útil i culte. Però lasocietat necessita mestres i go-vernants conscients i eficients.»

Tant de bo no triguem gairea tenir-ne.◆

JORDI BADIA


Parlar bé el catalàno és gens difícil

Oriol de Bolòs, Enric Hernàndez,Lluís Marquet, Oriol Riba i Josep Vigo, Parrlarr bbé eel ccatalà...,Pub. de l’Abadia de Montserrat,Barcelona 2005.


Subratllats - Llengua Nacional · Assaig de càntic en el temple Oh, que cansat estic de la meva...

Documents

Transcript of Subratllats - Llengua Nacional · Assaig de càntic en el temple Oh, que cansat estic de la meva...