No21BULLETÍ INFORMATIU DE L`ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DEL CASC ANTIC estiu/2014

Associació de Veïns del Casc Antic Edita: C/Rec, 27 - 08003 BARCELONA Tel. 93 319 75 65

www.sosicascantic.cat - sosicascantic@yahoo.es

ciutadania que pretén exercir compromís amb les polítiques públiques". En el document elaborat per la FAVB també s'exigeix la tria ciutadana dels membres del Consell del Districte i el dret al control de la seva acció política i la transparència; el dret a proposar i defensar les pròpies propostes; el dret a ser consultats; la possibilitat de fer un seguiment regular sobre l'estat d'aplicació dels pressupostos i dels PAD; proposa la celebració d'audiències públiques monogràfiques sobre l'estat del Districte i els pressupostos; i considera necessari que els moviments ciutadans assumeixin el lideratge dels processos de participació.Aquestes demandes i aquests compromisos han de ser recíprocs: al Districte de Ciutat Vella estem avesats a les modificacions normatives sense diagnosi prèvia (com la del pla d'abUsos) i a les audiències i comissions informatives, en les quals el Districte exposa la feina feta o bé els estudis realitzats i ofeguen l'espai per al debat i la veritable participació popular, de manera que acaben sent poc (sinó gens) efectius i acaben generant una desafecció creixent cap aquest model de participació en el qual els veïns i les veïnes organitzats som poc tinguts en consideració. A Ciutat Vella també volem decidir sobre el nostre barri!

L'Ajuntament de Barcelona està decidit a modificar la normativa de participació ciutadana de la ciutat. Una normativa en la qual el teixit associatiu barceloní ha estat implicat des del seu inici (des dels anys vuitanta del segle passat) i de la qual sempre ha criticat la seva pràctica dispar, poc eficient i superficial. Ara, malgrat no haver explorat totes les possibilitats que ofereix, es vol canviar aquesta normativa sense la participació ciutadana per la qual hauria de vetllar, fet que suposa una cruel paradoxa.Al mateix temps, amb la pressa a la qual ens té acostumats aquest Ajuntament, també vol modificar el reglament d'organització i funcionament dels districtes. És a dir: una de les normatives que articula la relació entre districtes i Casa Gran i que assegura la descentralització de l'estructura administrativa i de presa de decisions de la ciutat.Compte, voler modificar aquestes normatives no és una decisió de poca importància. Es tracta de dos textos cabdals en el funcionament de la nostra ciutatAnalitzar cadascuna de les modificacions és una tasca complexa, ja que cal conèixer molt bé l'articulat anterior i les conseqüències dels canvis. Amb tot, el teixit veïnal s'ha mobilitzat en contra atesos els constants incompliments de la reglamentació que encara està en vigor i el temor que encara es redueixi més la pràctica democràtica de l'actual Consistori.En aquest sentit, les associacions de veïns i veïnes de Barcelona, a través de la FAVB, han elaborat una al·legació a la totalitat de les modificacions en forma de proposta per a la participació ciutadana que es va iniciar amb una enquesta per tal de fer una diagnosi prèvia dels dèficits actuals (pas bàsic que l'Ajuntament no ho va donar) i que segueix apuntant que el disposar d'un nou reglament "que suposi un gir agosarat i respongui a les aspiracions de la

Editorial

Dif

usió

bim

ensu

al i

gra

tuït

aD

L:

B-1

1711

188

htt

p:/

/w

ww

.juananto

nio

lopez.

com

.ar

2

És creïble que un ciutadà es pugui encapritxar de l'equipament docent d'un barri, demanar-lo gratuïtament, buscar un promotor immobiliari i encarregar-hi —tot i ser públic— la construcció d'un hotel a canvi d'una suculenta comissió de 400.000 euros i d'una compensació a l'antic propietari? És creïble que aquesta operació il·lícita pugui obtenir el beneplàcit i l'impuls dels poders públics?

A Barcelona això és possible. O, si més no, ho era fins no fa gaire, si et deies Fèlix Millet i disposaves, com aquest, d'una agenda plena de cites amb gairebé tots els càrrecs públics amb responsabilitats en la matèria. L'anomenat “cas Hotel del Palau” és, precisament, el "pelotazo” immobiliari que va sortir a la llum com una ramificació o dany col·lateral de la principal investigació sobre l'espoliació del Palau de la Música —icona del catalanisme cultural— a mans dels seus gestors. No fa gaire, gràcies a ell, es van asseure a la banqueta dels acusats un grapat d'excàrrecs municipals de la ciutat al costat del propi Millet i la seva parella inseparable de malifetes, Jordi Montull, per tràfic d'influències Els silencis, les mitges veritats o la manca de memòria d'hotelers, funcionaris i dirigents polítics que van desfilar per la passarel·la judicial va ser un signe eloqüent d'aquesta trama il·lícita d'interessos creuats sotmesa a escrutini.

Amb els correus del banquer Miguel Blesa ja s'havia vist com un entramat fraudulent de poders econòmics i polítics podia obrir-se pas i arrasar la principal entitat financera de la capital de l'Estat a força de contactes, de la compra de lleialtats o del tràfic d'influències. La versió catalana d'aquest retrat del poder es pot rastrejar en els papers del sumari del cas de l'Hotel del Palau que durant les sessions del judici es van posar a la vista de l'opinió pública. En ells hi apareixen encreuaments de correus i trucades i fluxos de reunions que van posar en evidència tractes de favor concebuts des de despatxos municipals. O la desigual capacitat d'influència per decidir el futur de la ciutat entre un grup de promotors immobiliaris i els veïns d'un barri castigat pels excessos dels seus projectes. De fet, es va ocultar a la ciutadania el caràcter privat i especulatiu que hi havia darrere d'una iniciativa urbanística que es va presentar com de gran interès públic. Es pretenia —amb la connivència d'alts càrrecs de les administracions governades pel Tripartit— construir un hotel de luxe prèvia destrucció d'un edifici modernista protegit com a patrimoni històric i arquitectònic de la ciutat.

Judici de l´Hotel del Palau

D'entrada es va signar un conveni secret, al marge d'un altre de públic, perquè no es rebel·lés que l'autèntic propietari dels terrenys no era el Palau sinó un simple hoteler. Posteriorment es van falsificar documents públics, es van aprovar tràmits administratius sota pressió, es van fer permutes i canvis en les qualificacions urbanístiques amb clar perjudici.

Lluny de la funció social que s'ha d'atorgar a l'urbanisme, els gestors de la ciutat no van dubtar a impulsar aquest negoci privat i assegurar-ne l'èxit tot i la ferma oposició veïnal d'un barri amb pocs serveis públics. Després de més de tres setmanes de judici, es va posar en evidència l'existència de dos models de ciutat en lluita. D'una banda, el defensat per una cúpula sociovergent complaent amb els interessos de les “300 famílies” de l'oligarquia catalana. Bon exemple d'això van ser les declaracions de l'alcalde Trias en contra de la moratòria hotelera a Ciutat Vella i recolzant l'hotel de luxe projectat perquè “qualsevol ciutadà ha d'ajudar el Palau”. O les de l'exalcalde Hereu traient ferro a l'assumpte al·legant que “aquesta va ser una tramitació urbanística més de les moltes que es fan constantment”. D'altra banda, l'encarnat pels propis veïns afectats. O per una solitària exregidora d'urbanisme, l'Itziar Gonzalez, que va haver de dimitir després de patir tot tipus de pressions i amenaces que fins i tot es van repetir durant el judici.

Van ser un grup de veïns capitanejats, precisament, per l'exregidora i l'advocat Daniel Jiménez qui van aconseguir després de l'escàndol del cas Millet treure a la llum l'irregular projecte urbanístic i, fins i tot, frenar-lo i portar-lo davant dels tribunals. Ja al 2009 van sortir al carrer per exigir major transparència i control democràtic d'uns ajuntaments massa tous davant d'interessos d'una oligarquia de cacics. En aquell moment es van erigir en portaveus de la indignació ciutadana per denunciar el cas davant la

Jaume Asens, advocat de l'acusació Veïnal en el cas Hotel del Palau

3

Fiscalia i personar-se com acusació popular. En realitat són ells els que es mereixen distincions honorífiques, com la creu de Sant Jordi o la de la Ciutat, que les autoritats, en el seu dia,van atorgar a l'actual delinqüent confés, Felix Millet.

Des de llavors els casos de corrupció urbanística han estat una reguera constant. De fet, en l'actualitat hi ha una convicció generalitzada que aquesta xacra està fermament incrustada, no només en ajuntaments sinó en la major part de les institucions públiques. Ni tan sols la monarquia (intocable en altre temps) després del cas Urdangarin ha quedat aliena a les sospites. I això, evidentment, ha esquitxat ??els comptes públics. Un forat financer que s'ha intentat tancar amb més ajustos i en perjudici dels drets ciutadans. Tinguem en compte una xifra: només dels disset casos més greus de corrupció, la pèrdua de recursos públics ha ascendit a set mil milions d'euros (més del doble del que han implicat les retallades).

En aquests temps de corrupció creixent, assumir el rol de vigilància democràtica serà, potser, una de les principals tasques que els moviments ciutadans i les organitzacions veïnals tindran per davant. Allà on els mecanismes interns de control públic s'han mostrat ineficaços és on l'ull ciutadà haurà d'estar més atent per exigir llum i taquígrafs. I més quan, com en el cas de l'Hotel del Palau, es posa de manifest la confluència i supeditació del poder polític a grups privats vinculats al món financer immobiliari. Aquesta determinació es podrà tenir o no. Però cal saber que sense l'impuls d'aquest imperatiu democràtic des de baix, difícilment es podrà desfer aquest fosc nus entre política i diners.

L'Audiència de Barcelona ha condemnat a Fèlix Millet i Jordi Montull a un any de presó i al pagament d'una multa de 3,6 milions i 900.000 euros, respectivament, per tràfic d'influències i prevaricació en la tramitació urbanística de l'Hotel del Palau. Tanmateix, ha absolt a l'antiga cúpula de l'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona.

L'Audiència també ordena a Millet i a Montull a retornar els 895.000 euros que el promotor de l'obra, Manuel Valderrama, els va lliurar, malgrat que aquest va declarar en el judici que no els havia cobrat. En aquest sentit, ha acceptat la petició de les acusacions d'imputar a l'hoteler Valderrama en considerar que "hi ha indicis racionals" que va

Sentència sorprenent per al cas de l’Hotel del Palau

cometre un delicte de fals testimoni en el judici. Segons la sentència, va ser Montull qui li va exigir aquesta quantitat perquè la fundació del Palau seguís apareixent com a propietari de les finques "emmascarant" la nova titularitat durant la tramitació de la modificació puntual del Pla General Metropolità.

La secció cinquena de l'Audiència realitza un retret a la cúpula d'Urbanisme de l’Ajuntament per "falta de diligència" en la tramitació urbanística de l'hotel, i els acusa d'una "imprudència greu i inexcusable", encara que considera que això no encaixa en el delicte de prevaricació perquè no ha quedat prou provat que hi hagués un dol o intencionalitat clara.

El tribunal explica com Millet i Montull van sotmetre a una pressió constant a tots els implicats en el procés d'urbanització de l'hotel, en forma de trucades, correus electrònics i cartes per aconseguir els seus fins. I com aquests van actuar adoptant diferents decisions d'acord amb aquest tràfic d'influències. També ha estat absolt l'arquitecte Carles Díaz, ja que no ha quedat demostrat de manera "fefaent" que conegués l'interès de "lucrar-se" de Millet i Montull. La sentència considera que els altres acusats, encara que eren cooperadors necessaris, van resultar còmplices involuntaris de la trama delictiva. El tribunal, finalment, incideix també en l'interès general del projecte, i recrimina que la memòria de l'Ajuntament "peca d'una insuficient motivació en relació a la necessitat, oportunitat i conveniència de la modificació proposada".

En tot cas i front a la sorprenent sentència malgrat les evidències que s’hi contemplen, els advocats de les associacions de veïns i el fiscal recorreran la sentència davant el Tribunal Suprem.

4

actualidad— que permite el aborto libre hasta las 14 semanas de gestación y hasta las 22 semanas si el feto presenta malformaciones o la salud de la mujer corre peligro, permite a las jóvenes de 16 y 17 años interrumpir el embarazo sin el consentimiento paterno.Me he detenido en la evolución de la despenalización de la interrupción voluntaria del embarazo para que podamos apreciar lo que puede significar la re-penalización que pretende recuperar el anteproyecto de Gallardón, que irónicamente se denomina “Ley de Protección de la Vida del Concebido y de los Derechos de la Mujer Embarazada”, teniendo en cuenta la pérdida de la libertad para decidir sobre nuestros cuerpos que progresivamente hemos ido conquistando. Según el anteproyecto, el aborto será delito (sic) salvo en dos supuestos: a) que el embarazo sea fruto de una violación; b) que como mínimo dos expertos independientes aseguren que la continuación del embarazo pueda suponer “un grave peligro para la vida, salud física o psíquica de la embarazada”. La malformación del feto no será, en cambio, motivo de aborto.Ahora bien, ¿cuáles son los poderes y argumentos fácticos que hay detrás de este calamitoso recorte potencial de nuestra libertad para decidir? Quienes abogan por el anteproyecto de Gallardón aluden al insostenible argumento demográfico. Sería preciso remediar el débil entusiasmo reproductivo de las mujeres con sus consecuencias económicas negándonos el derecho a interrumpir un embarazo. Es seguramente más trascendente, sin embargo, el argumento ético que sacraliza la vida del feto y/o embrión. El arzobispo de Madrid, Rouco

¿Nosotras parimos pero ya no decidimos?

El Ministro de Justicia Gallardón y quienes le apoyan en el PP suelen aludir al programa electoral del partido cuando se trata de justificar su anteproyecto de reforma de la ley del aborto. El programa, no solo se dio a conocer a escasos días de las elecciones generales previstas para el 20 de noviembre de 2011, sino que fue de lo más ambivalente en cuanto al aborto. El PP declaraba que introduciría “una ley de protección de la maternidad con medidas de apoyo a las mujeres embarazadas” para “reforzar la protección del derecho a la vida, así como de las menores” sin explicar si aboliría la ley anterior o no.Para emprender nuestra oposición contra el anteproyecto Gallardón con eficacia política es preciso conocer sus antecedentes históricos y los razonamientos que se emplearon para fundamentar el apoyo o rechazo jurídico-político al aborto. En la historia de nuestra democracia ha habido dos regulaciones de la interrupción voluntaria del embarazo: el gobierno de Felipe González aprobó la restrictiva ley de 1985 conocida como “la Ley de los supuestos”. Como veremos, apenas se distingue de la propuesta de reforma de Gallardón. Esta ley admitía el aborto tan sólo bajo tres supuestos: en caso de que el embarazo fuese consecuencia de una violación; de que supusiera un riesgo para la salud de la mujer; de malformación del feto. Las parlamentarias socialistas habían defendido la legalización de los anticonceptivos pero no llegaron más lejos. A pesar de que, por ejemplo, la parlamentaria Carlota Bustelo tenía claro que “cuando se discute sobre la despenalización del aborto, no se está discutiendo sobre la posible vida del feto, sino sobre algo mucho mas preocupante para los que quieren que nada cambie: el derecho de las mujeres a decidir por sí solas a ser ciudadanas libres e independientes”, la nueva ley pasó sin oposición de las parlamentarias.(1)

En 2010, finalmente, se promulgó la Ley Orgánica de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo y equiparándonos a los derechos fundamentales en el ámbito de la sexualidad y reproducción de la Organización Mundial de la Salud aplicadas en nuestro entorno. Esta ley —vigente en la

Verena Stolke

elr

oto

elp

ais

@gm

ail.c

om

5

Varela, sostenía que “El embrión es un bien jurídico protegido por la Constitución”, aunque en realidad la titularidad del derecho a la vida del embrión sea como mínimo dudoso, según un número significativo de juristas.(2) Ni siquiera en la Unión Europea existe un acuerdo sobre el estatuto del embrión humano.(3) Este no es el lugar para enfrascarnos en las sutilezas jurídico-ontológicas del estatus del embrión. Sería una imprudencia política que quienes luchamos por nuestro derecho a decidir sobre nuestros cuerpos, nos dejásemos seducir por un argumento maniqueo basado en la creencia en la existencia objetiva de dos principios contrarios, a saber: el bien y el mal. Un debate maniqueo que se apoyó en una certeza de fe y no en la ciencia. Un debate maniqueo ocultaría la razón económico- política de la disputa en torno a la libre interrupción del embarazo. En la actualidad, las técnicas de fecundación asistida in vitro permiten conocer en detalle qué sucede tras la fecundación de un embrión humano y cómo el cigoto se desarrolla como un cuerpo en las primeras 24 horas. Pero esto no sacraliza al embrión. En efecto, la modificación de la ley española de fecundación asistida en 2003 colocaba a España en la vanguardia (por lo menos en términos legales) de uno de los campos pioneros de la ciencia, estableciendo que se pueden emplear los embriones sobrantes de los procesos de fecundación in vitro para obtener células madre. Una vez obtenidas las células madre, el embrión se destruye.(4) Y a medida que avanza la biotecnología en función de la medicina regenerativa se obtienen células madre embrionarias mediante su clonación para cultivar tejido neuronal, tejido óseo, tubo digestivo, músculo, etc. en laboratorio para el trasplante.No quiero detenerme en la complejidad de la experimentación biotecnológica sin hacer hincapié en el trato tan paradójico del embrión por parte de quienes pretenden prohibir el aborto en contraste con quienes investigan necesariamente con óvulos y embriones en la frontera de la medicina regenerativa. Debería quedar claro que en lugar de polemizar sobre el inicio de la vida, nuestro derecho a decidir sobre la interrupción voluntaria de un embarazo debería apoyarse en nuestro enérgico rechazo a aquellos colectivos (como los

políticos, la iglesia y la ciencia conservadora) que se arrogan el derecho de decidir por nosotras. Como ya nos enseñaba Virginia Woolf en su célebre libro Tres Guineas (1938), “Parece como si la ciencia fuera asexuada, pero la es un hombre, un padre e igualmente contaminada.”

De mayor alcance con respecto al estatus del embrión son, no obstante, los recientes avances en medicina regenerativa y biotecnología en cuyo centro está la clonación.

(1) Carlota Bustelo García del Real, “La defensa de la vida”. El País, 17 de octubre de 1983. (2) Academia.edu, Carlos Vidal, El estatuto jurídico del embrión en la jurisprudencia del Tribunal constitucional, 31.05.2012.(3) Leire Escajedo San Epifanio, El inconsistente estatuto del embrión humano extracorpóreo en la Unión Europea. Proyecciones Constitucionales de la Sentencia TJUE Brüstle v. Greenpeace (As.C-34/10), 2011.(4) Emilio de Benito, “Carrera investigadora”, El País 15.01.2014.l

6

Ja coneixeu la posició de l'AV Casc Antic sobre l'espai públic i la pèrdua contínua d'aquest bé comú, que estem patint a causa del turisme massiu, la proliferació de terrasses, els pàrquings, la mercantilització de la ciutat i totes les seves conseqüències: pèrdua del comerç de proximitat, augment de lloguers i per tant expulsió de veïnat, etc. A aquests problemes venen a afegir-se polítiques públiques en forma d'urbanisme repressiu (manca de bancs i de mobiliari urbà) o, directament, de repressió de comportaments espontanis de convivència veïnal (normativa del civisme).

Amb aquestes mateixes idees al cap, diferents veïnes i veïns (d'associacions i no) estem proposant una sèrie d'accions de recuperació de l'espai públic, alhora lúdica i reivindicativa, com a espai d'esbarjo i trobada. Per a això, abans de tot mirem de convocar el veïnat de la zona escollida, ja que d'altra manera no tindria sentit, i d'anar definint detalls de manera participativa.

Es tracta per tant d'ajuntar-nos a la plaça, de fer safareig, de berenar al carrer, de jugar com sempre s'ha jugat al carrer... i també de mirar d'entendre com estan (mal)funcionant les places: per a això, les mesurem, prenem dades i mirem d'analitzar-les per tal de saber què volem millorar-hi. Una de les coses que hem après és que un bon criteri és el de nens i

nenes: si poden estar tranquil·lament a la plaça (i les mares i pares també, sense haver d'estar-hi a sobre cada segon), vol dir que aquesta funciona bé.

La primera d'aquestes accions va ser el #femPlaça Sant Miquel, el dia 28 de març. La convocatòria va superar les nostres expectatives, i ens vam trobar omplint la plaça amb una quantitat d'infants i d'adults que fèiem de tot: pintar el terra amb guix, jugar a escacs, berenar, salta la corda, plantar llavors als testos dels arbres, explicar com voldríem que fos la plaça, comprovar si les terrasses complien o no el permís que tenien...

Des d'aleshores, n'hem fet dos més (#femPlaça Sant Cugat i #femPlaça Salvador Seguí) amb un èxit que no deixa de crèixer: diversió i reivindicació es donen la mà en unes accions que apleguen cada cop més participants i consens. I, ara que comença l'estiu, estem provant una versió més lleugera i flexible: #femPlaçalaFresca (cap al vepre ens trobem a una plaça assenyalada, portem soparet "de traje" i reprenem l'espai públic), inaugurada el passat dia 3/7 amb #femPlaça Traginers i que seguirà durant les setmanes d'estiu per tota Ciutat Vella. De fet, la idea és anar escampant aquesta petita llavor de ludisme i empoderament per tot el districte... i més enllà. S'estan portant a terme accions similars a altres indrets de la ciutat, perquè l'espai públic és -o ha de ser- un hàbitat natural per al veïnat i el seu fer quotidià, no necessàriament lligat a l'activitat econòmica sinó a la vida comunitària i la trobada.

Salut... i fem Plaça!

Equip fem plaça

una proposta de recuperació col·lectiva de l'espai

7

SOSI 18

Estudis i declaracions recents des de les institucions ens fan pensar que, en contra del què diu el refrany, potser Barcelona no és bona quan la bossa del turisme fa tant de soroll.

L'estudi realitzat per l'Associació Catalana contra la Contaminació Acústica (ACCCA), que porta molts anys lluitant per la reducció del soroll, afirma entre altres qüestions que “el tràfic i l'oci diürn i nocturn són els pitjors enemics del silenci”. Els barris de Barcelona que surten més malparats per la contaminació acústica, segons aquest estudi, són els de Gràcia, Sarrià-Sant Gervasi i, sobretot, Ciutat Vella.

L'Ajuntament reconeix que la situació ha empitjorat. El mateix Regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Barcelona, el Sr. Puigdollers, diu que “la situació està malament”, i entén que “aquest empitjorament és degut a l'acumulació de turistes durant el dia i al descontrol de l'oci a les nits”.

Es reconeix així que les noves regles (el Pla d'Usos de Ciutat Vella i la Normativa Municipal de Terrasses) que permeten la construcció de més hotels, l'obertura de més bars i l'augment de terrasses, aportaran “més turisme” i, per tant, augmentarà el soroll.

El grup municipal de CiU, quan estava a l'oposició a l'Ajuntament, reclamava que es complissin les normes de l'OMS, és a dir un màxim de 55 decibels, quan a

Ciutat Vella el veïnat suporta una mitjana de 84 decibels . En un exerc ic i de c in isme i irresponsabilitat, el Senyor Regidor s'atreveix a dir que “el veí pot anar augmentant la capacitat de patir decibels” amb el temps.

La resignació de l'Ajuntament posa en evidència el seu fracàs, i el fa adonar-se que no ha escoltat la veu reiterada dels veïns i veïnes perquè es donés solució a aquest problema, que s’ha convertit en la tònica general de la política del govern municipal.

Tothom sap que l'excés de soroll té conseqüències negatives per a la salut, donat que afecta el sistema nerviós, sobretot en la gent gran. L'Ajuntament posa per davant de la salut els interessos econòmics que aporta el turisme i minimitza les conseqüències que aquest té sobre la població.

L'Ajuntament hauria d'admetre el seu fracàs, i també que el seu interès és beneficiar la indústria turística, sense importar-li gens ni mica l'empitjorament de la qualitat de vida dels afectats que provoca el soroll de manera provada científicament.

En tota lògica el Regidor de Medi Ambient, Joan Puigdollers, hauria de dimitir.

Pep Mirò. AVV del Casc Antic

És bona Barcelona quan «la bossa del turisme » sona tan fort? El turisme

tira pel terra l'intent de reduir el soroll a Barcelona

8

Els últims anys, en les diverses obres que s'han realitzat per tot Barcelona s'han posat al descobert —entre altres moltes coses— diversos trams de l'antic Rec Comtal que portava l'aigua des de la mina de Montcada fins a l'antiga ciutat de Barcelona i que durant molts segles va donar lloc a la construcció i l'ús de diversos molins al llarg de tot el seu recorregut. A més, les seves aigües serviren per a regar molts camps d'una àmplia zona del Pla de Barcelona i ja en època industrial per a donar servei a les fàbriques de dins de la ciutat emmurallada.

Tot i la seva història mil·lenària, cada cop que s'ha trobat una part del Rec Comtal, s'hi han enviat arqueòlegs per realitzar excavacions i elaborar documentació de les seves restes que després la constructora de torn ha enderrocat per seguir amb allò que el que polítics i constructors anomenen “progrés”.

Actualment —tret del magnífic parc fluvial que hi ha entre Montcada i Vallbona— només es conserven les restes que hi ha al Born, i no pas per la importància d'aquesta sèquia, sinó pel conjunt dels entramats de carrers que ens recorden a aquella guerra que acabà per a nosaltres l' 11 de setembre de 1714 i que ens va treure tots els nostres privilegis nacionals.

Però el Rec Comtal va més enllà de tot això. La sèquia comtal està documentada com a mínim des de l'any 966, durant el govern del comte Mir I de Barcelona (947-966), tot i que la data exacte de la seva construcció és encara un misteri.

Per aquells temps (segle X), Catalunya encara no era el Principat que avui coneixem. Les terres catalanes eren

només un conglomera t de comta t s independents entre els quals per damunt de tots destacava el comtat de Barcelona, i foren aquell seguit de comtes de la Casa de Barcelona els que poc a poc van anar unificant els comtats i conquerint noves terres als sarraïns, per després emparentar-se amb la casa reial d'Aragó convertint-los així en comte-reis d'un dels imperis mediterranis més importants existents a finals de l'edat mitjana.

Sense els camps regats pel Rec Comtal, els seus molins i la seva aigua (que serví molt sobretot durant la revolució industrial) potser Barcelona avui dia seria només una ciutat costanera més; una petita capital provinciana com són altres ciutats de l'Estat amb passats esplendorosos. El Rec Comtal proporcionava l'aigua amb què es regaven els camps del Pla de Barcelona que alhora proporcionaven menjar per a la ciutat. I va ser en part gràcies a tot això que, al llarg dels segles, Barcelona va anar creixent poc a poc.

EL REC COMTAL, UN DESTORB PER AL PROGRÉS?

Auto

r fo

to:

Jord

i Rabass

a

Pro

yect

o H

ote

l Rec

Com

tal

Jordi Petit i Gil, historiador i arqueòleg

9

SOSI 18

Avui dia, encara no hem entès la importància que va tenir aquesta sèquia comtal per Barcelona. Sóc conscient tant del poc atractiu turístic que tenen alguns dels seus trams com que de les seves restes no emana cap esperit patriòtic nacional, però senyors, a nivell més local, la sèquia comtal va permetre en gran part la supervivència de Barcelona com a ciutat i fou també un element important en el seu desenvolupament.

Sé que algun dia se li atorgarà la importància que hauria de tenir i s'intentaran salvar els trams que poc a poc aniran apareixent, però cada cop en queden menys. Llavors vindran els laments i les excuses de sempre: “és va fer en altres temps, ara això no passaria, etc.”, però així portem ja molts anys...

Per no ser catastrofista diré que sortosament alguns dels seus trams actualment passen per carrers de la ciutat i això, potser, en podrà salvar alguna part en un futur, que malauradament molts historiadors veiem encara llunyà. El nostre patrimoni no és un destorb per al progrés, és un complement. Conèixer el nostre passat ens pot fer ser millors en el futur i evitar cometre els errors anteriors. Trenquem el mite que Europa comença als Pirineus; tot i que sortosament per algunes coses ja no és així, crec que a nivell cultural, encara s'ha d'avançar molt.

Actualment els arqueòlegs estan examinant les restes d'un tram del Rec Comtal del segle XVIII que es va localitzar el 2003 a l'enderrocar un antic economat militar que estava abandonat i ocupat. L'espai ha restat abandonat a la seva sort durant més d'una dècada, fet que li ha donat a la sèquia uns anys més de vida. Però ara

al solar s'hi construiran 27 pisos de protecció oficial i un nou hotel que reurbanitzarà aquesta part del carrer Rec Comtal, entre els números 17 i 19.

El petit tram del Rec Comtal, a més, conserva a nivell de terra un dels molts ponts que creuaven aquesta sèquia al llarg de tota la Barcelona emmurallada. No es podria adaptar l'obra a aquesta troballa i aprofitar-la? No té importància el Rec Comtal en un carrer que es diu Rec Comtal? No podrien els veïns i veïnes tornar a creuar un pont que fa quasi cent anys ningú no travessa?

Somiem, no costa res. No es podria anar recuperant el curs del Rec Comtal i fer-hi un camí, una espècie de via verda on la gent pogués anar passejant al costat d'una sèquia, en lloc de passejar al costat de tres o quatre carrils de cotxes?

En alguns trams això ja és impossible, els magnífics edificis de l'Eixample van destruir gran part del seu recorregut, però, i el que en queda? No podem fer res? El progrés és la destrucció de part de la nostra història local? Reflexionem-hi tots una mica...

Esperanza

Auto

r fo

to:

Jord

i Rabass

a

Pro

yect

o H

ote

l Rec

Com

tal

Ana Balaguer. Educadora Social

10

Foto

La D

irect

a

SOSI 18

- Per gaudir dels carrers i places del nostre barri- Per fer una trobada festiva amb d'altres veïns i veïnes- Per tornar a fer la vida de carrer lliurament compartint l'espai la canalla i la gent gran- Per reivindicar un altre model de barri i la utilització de l'espai públic pels veïns

La Comissió d'Afectats pel Projecte del Born junt amb l'Associació de Veïns del Casc Antic ens trobem un cop al mes per compartir el sopar col·lectivament.Les experiències d'ocupació de l'espai píúblic cada vegada són més. Cal estentre-les a tota la ciutat. Sols amb la trobada podrem compartir amb els altres l'espai, les idees, les situacions difícils que alguns pateixen i ens farem solidaris. I més que res ens adonarem que tots junts podem fer un barri millor.

AL CARRER COM A CASA NOSTRA

Aquí hi ha gana

— Marededéusenyor! A 4,80 euros el quilo? Ai, fillet meu…

deixa-ho, deixa-ho… no em posis les mongetes.

No, la senyora Neus aquest mes tampoc no menjarà mongeta

tendra; ni vedella, ni peix, ni pernilet…

Sembla que torna l'economia de guerra: estirar els menjars fins a

fer tres àpats d'on abans en sortia un, posar un plat més a taula

perquè el fill ha tornat a casa, comprar una cuixeta de pollastre

com a luxe del mes…

Com es pot evidenciar que cada vegada hi ha més persones que

pateixen per arribar a final de mes, o més ben dit: que cada

vegada hi ha més persones que no arriben a final de mes?

Donant-los aliments un cop cada 15 dies? No, no i no!

Només un apunt: llegiu en diagonal l'últim informe que ha

publicat FOESSA, tot fent glopets a una til·la (o un cigaló).

Al barrisom unes quantes les entitats que ens dediquem (entre

altres coses) a donar un cop de mà a les persones que pateixen,

oferint-los aliments de primera necessitat, però pràcticament

totes nosaltres també sabem que el que estem fent no soluciona

el problema de base, només el tapa.

I —amb tota la modèstia del món— la gran majoria d'entitats

també sabem que la resposta a aquest problema de pobresa al

barri l'haurem de donar nosaltres des dels nostres petits

“xiringuitus”. Bé, depèn de com es miri, aquesta és la millor

opció: els que viuen i treballen al barri s'uneixen i creen

solucions per als problemes dels seus veïns i veïnes.

I algú dirà: “I l'administració què, no hi ha de fer res?”

Hauria... però la base social és la base social, i el treball

comunitari és el que acaba donant la resposta més coherent,

eficient i solidària, perquè res dóna més coneixement sobre un

territori que viure-hi. Estem en el moment de passar a l'acció i

deixar per més endavant la planificació (diguem-li planificació,

diguem-li òrgans de participació eterns, diguem-li“Anys

Europeus de...”, diguem-li Pla Municipal de nosequantus...). I,

si sempre ens hem sentit a dir que el poble és qui té la força,

potser que ens ho creguem, oi?

La qüestió, crec, és saber canalitzar bé aquest potencial. Tampoc

no val estar bordant tot el dia i queixant-se de tot per sistema. Sí,

és evident que si hi ha alguna cosa que no ens sembla bé ho hem

de denunciar, però cal que de seguit proposem millores, canvis,

solucions... fer evident el problema i treballar per a solucionar-

lo. Fàcil? ¡Noooooo, però ja ens toca!

Comissió d'Afectats pel Projecte del Born

11

La salut no va de vacances, les institucions de salut...

sí!

Hi ha qui diu que la Salut no té preu... i ràpidament, qui

gestiona, diu que el que sí que té és Cost... i jo que de

nombres no en sé massa, però m'agrada jugar amb les

paraules, m'he posat a pensar. I és així que he recordat

que l'OMS en finalitzar la II Guerra mundial va dir que

la salut era l'estat de benestar físic, mental i social

complert, no només l'absència de malaltia. I que en

finalitzar el franquisme el X Congrés de metges i

biòlegs de llengua catalana la definien com aquella

manera de viure autònoma, solidària, i alegre que es

dóna quan es va assumint la pròpia realització. No

està malament l'evolució, però se segueix estudiant i

investigant i actualment es parla de determinants de la

salut i amb aquesta conceptualització és que podem

entendre i comprendre què és el que passa als barris de

Barcelona, perquè de les diferències en surten

desigualtats i per què de les polítiques en surten més

greuges comparatius i més desigualtats globals.

Quan parlem de determinants de salut ens estem

referint, a part de l'edat, el sexe, la constitució i els estils

de vida, a les xarxes socials i comunitàries, a les

condicions de vida i de treball, així com a les

condicions socioeconòmiques, culturals i ambientals.

Si partim dels determinants i ens posem a mirar les

desigualtats, hi ha les que tenen a veure amb el context

socioeconòmic i polític, així com la classe social, el

gènere, l'ètnia i el territori, per acabar veient que els

recursos materials i els serveis de salut posen la guinda

a les desigualtats en salut.

Partint d'aquest senzill marc teòric és quan entenem les

desigualtats estructurals que venen de la mà de les

polítiques municipals: filles, netes i besnétes de

l'autonòmica, l'estatal i l'europea, que prioritzen la propietat

privada per sobre les persones, confonen el progrés amb

l'especulació, manipulen la vida quotidiana pel plaer del seu

enriquiment personal. És així que les desigualtats, per obra i

gràcia d'aquesta manera de fer política, esdevenen en

discriminacions. I ara toca parlar de salut i serveis de salut.

Arriba l'estiu i els serveis de salut fan les maletes i tanquen

serveis.

A què ve tot això? Ve per què ja tenen preparades les

VACANCES A L'HOSPITAL DEL MAR I L'ESPERANÇA

SOCIOSANITARI I SALUT MENTAL

però no oblideu, la SALUT no marxa de vacances! I

nosaltres tampoc!

Disposem d'un document que se'ns ha facilitat, molts

eufemismes, moltes paraules extretes del llenguatge econòmic

i de màrqueting, com si la Salut entengués d'aquests termes.

Bàsicament tancament de llits, reestructuracions i canvis

d'ubicació, això pel que fa a les estructures, i pel que fa al

personal se'n sap poc de la convocatòria de places, suplències i

vacances.

Des de l'associació posem ja negre sobre blanc aquesta situació

i vetllarem per com això pot suposar un element més de

desigualtat, per un barri massa castigat per lobbies de

diferents caps i on la ciutadania, esdevé el darrer peó, d'un

taulell d'escacs on, des de diferents espais de poder, s'han

repartit les peces principals.

Per un barri saludable, on les persones siguin el centre i no ho

sigui l'economia fantasma, d'obra i tanca, al servei dels grans

especuladors i el blanqueig de diner.

Mercè Queralt

Maricarmen Olive

Vacances a l'Hospital del Mar i l'Esperança

Mercè Queralt

12

SI VOLS QUE EL BARRI MILLORI, FES-TE`N SOCIQuota anual: 15 euros

Srs.,Els prego que m`inscriguim com a soci a l`Associació de Veïns del Casc Antic. Els autoritzo a presentar els rebuts corresponents a les quotes de soci al compte bancari que especifico més avall.

Barcelona, a de de

Signatura:

Dades personalsNom i cognomsAdreçaCodi Postal i poblacióNascut a Professió

Dades BancàriesBanc o CaixaCodi compte clientAgènciaNúm. de compteTitular del Compte

Dades per a l`entitat bancària

Banc o CaixaAgènciaCodi de compte client

Distingits Srs.,Els pregem que, fins a nou avis, se serveixen deure al compte que consta al peu els rebuts a nom de que els seran presentats per l´Associació de Veïns del Casc Antic.Atentament.

Data i signatura:

Telèfonamb data deDNI

Núm. d´oficina

Flassaders

El carrer Flassaders va des del carrer Assaonadors fins la plaça del Born; abans del segle XIV s'anomenava “carrer d'en Bonanat Sabater”, cognom de família a la qual corresponia el marquesat de Campmany.

En aquest carrer hi vivien els venedors de mantes, flassades i altres robes de llana. En finalitzar el segle XV hi vivien o hi tenien casa Joan Bastida, el metge Mestre Joan Miquel, Na Coloma (vídua del notari Fonoll) i l'assaonador Joan Campderòs, en Fuster candeler de la Seu i s’hi trobava la casa pairal del cavaller Francí de Junyent, prop del carrer de les Mosques, etc.

Flassader

Era el menestral que fabricava flassades. També eren coneguts com “teixidors de mantes”. A Barcelona els flassaders s’agrupen en gremi des de 1331, segons A. de Campmany, però no ingressaren al Consell de Cent fins al segle XV. El gremi, que rebé ordinacions l’any 1519, fou reorganitzat el 1548; l’any 1575 se'n separaren els davantalers. Obtingueren noves ordinacions el 1603, i el 1773 establiren un molí col·lectiu. Els flassaders de València eren inclosos dins del Gremi de teixidors de llana.

Gremi

Agrupació de persones que fan el mateix ofici. Es coneixen gremis des de l'època de Babilònia però es

desenvolupen molt més tard. A l'edat mitjana, els membres d'un gremi solien viure en el mateix carrer, i en moltes ciutats, com és el cas de Barcelona, hi ha carrers que conserven el nom del gremi que hi treballava.

Consell de Cent:

Institució de govern a la ciutat de Barcelona establerta al segle XIII que va perdurar fins al segle XVIII. El seu nom té l'origen en el nombre dels seus membres, que eren cent.

Ordinacions

Normes aprovades pel govern municipal, interessat a garantir el proveïment del mercat urbà i l'enquadrament de la població a efectes fiscals, de seguretat, etc. El gremi era, en part, un instrument de les autoritats municipals per controlar el món del treball. Tanmateix, també representava una forma de solidaritat horitzontal entre productors i mestres de cada ofici que s'ajudaven mútuament i es repartien el treball tot evitant la competència.

Fonts:

Nomenclator Ajuntament de Barcelona

Lluís Almerich “Història dels carrers de Barcelona Vella”