1.Bilingüisme social.-Definició: Ús de 2 llengües pels mateixos parlants en un mateix territori.–Característiques:-Generalitzat o limitat-Oficial o no oficial.-Unilateral, desequilibrat, jerarquitzat, conflictiu i inestable (o dinàmic).-Ús desequilibrat de 2 llengües: diglòssia2.- Diglòssia-Ferguson: ús de dues varietats distintes d’una mateixa llengua: una per als àmbits formals i l’altra per als informals.-Fishman: ús de dues llengües distintes en una mateixa comunitat: una per als àmbits formals i l’altra per als informals.3. Conflicte lingüístic.

Competència entre 2 llengües per ocupar els mateixos àmbits d’ús o parlants. La llengua dominant va envaint la majoria d’àmbits d’ús de l’altra.

-Desenllaç del conflicte lingüístic:•Substitució lingüística: extinció de la llengua subordinada.•Normalització lingüística: la llengua subordinada recupera els àmbits d’ús dels quals ha estat desplaçada. Implica un canvi quantitatiu (nombre de parlants i freqüència d'ús) i qualitatiu (recuperació d'àmbits d'ús).•Hibridació: es crea un pidgin o crioll4. Llengua minoritària i llengua minoritzada

-Minoritària: segons el nombre de parlants. S’oposa a majoritària. Són termes relatius.

-Minoritzada: segons els àmbits d’ús. S’oposa a Normalitzada. És objectiu.

LL. MAJORITÀRIA LL. MINORITÀRIA

LL. MINORITZADA Castellà a Puerto Rico Bretó – Gaèlic a IrlandaLL. NORMALITZADA Anglès a EUA Suec - Maltès - Hebreu

5. Causes de la minorització d’una llengua.

-Externes: migracions, colonitzacions, de pendència política, etc.

-Internes: prejudicis-Generen deslleialtat lingüística-Ideologia lingüística difosa des del Poder-Homogeneïtzació dels parlants i de les

llengües.

1.LINGÜÍSTICA / SOCIOLINGÜÍSTICA

LINGÜÍSTICA SOCIOLINGÜÍSTICA

Estructura FINALITAT Ús efectiu de l'estructura

Nivells lingüístics: fonètica, morfosintaxi

ANÀLISI Variació lingüística i contacte de llgs

Lingüístiques: fonemes, morfemes, sintag.

UNITATS TREBALL Usuaris i comunitats lingüístiques.

MULTILINGÜISME:-Monolingüisme primigeni. Avui en dia és habitual el multilingüisme (individu o territori)-Europa: només 3 estats monolingües: Portugal, Albània, Islàndia.-Producte de colonitzacions, migracions, dependència cultural o veïnatge.1. BILINGÜISME INDIVIDUAL (PSICOLINGÜÍSTICA)-PASSIU: s'entenen 2 llengües, però només se'n parla 1.-ACTIU: s'entenen i es parlen 2 llengües.-SIMÈTRIC: es té la mateixa competència en dues llengües.-ASIMÈTRIC: es té més competència en una.- INSTRUMENTAL: coneixement de dues llengües amb finalitat utilitària. . (anglès pel treball)-INTEGRADOR: s'aprèn una segona llengua per la voluntat d'entrar a formar part d'una comunitat.2. BILINGÜISME TERRITORIAL (Geografia lingüística, dialectologia)- L'ús d'una llengua depèn del territori. 3. BILINGÜISME SOCIAL (Socioling)-Situació en què, dins una unitat territorial, un conjunt d'individus usen dues llengües de manera ordenada i regular: una de pròpia, apresa per transmissió familiar (L1), i la pròpia d'un altre grup (L2).-L'ús de la llengua no depèn de l'individu o del territori, sinó de l'entorn social (dels altres individus o grups socials). El context social et determina o coacciona a parlar dues llengües.-Els grups socials usen 2 llengües de manera ordenada (no voluntària ni arbitrària). Alternança organitzada i regida per les normes d'ús-Situació desequilibrada i jeràrquica: L2: necessària L1: voluntària.-Unilateral: 1 grup, bilingüe, i 1 monolingüe El desconeixement de L2 suposa la marginació d'àmbits, activitats o promoció social.-En una cultura normal, només algunes classes socials necessiten ser bilingües. En una cultura minoritzada, totes les classes són bilingües.-Un grup lingüístic pot viure en la seva llengua i l'altre no: necessita bilingüitzar-se.-Dinàmic = es genera un conflicte lingüístic: normalització o substitució. 4.1. Concepte de conflicte lingüístic.-Conflicte: "una situació en la qual dues varietats lingüístiques competeixen entre elles i provoquen la invasió o el desplaçament d'una de les dues llengües o varietats dels àmbits d'ús de l'altra."

2.3. El desenllaç del bilingüisme social.-Substitució. L'absència de conflicte implica la substitució de L1.

-Normalització: canvi quantitatiu (nombre de parlants i freqüència d'ús) i qualitatiu (recuperació d'àmbits d'ús).-Pidgin o crioll (naturalitzat).Substitució lingüística.-Procés sociocultural a través del qual una llengua o varietat lingüística dominant s'imposa totalment (glotofàgia) o parcialment (bilingüisme, diglòssia) sobre una altra.-El canvi lingüístic pot ser intern (afecta l'estructura: degradació, desprestigi) o extern (canvi de llengua)-El procés de substitució suposa una pèrdua qualitativa (àmbits d'ús, estructura) i quantitativa (parlants). La normalització: concepte i etapes. Les Lleis de Normalització Lingüística

-"És un procés històric sociocultural, en el qual un idioma és sotmès a la normativització (regulació ortogràfica, lèxica i gramatical) i aconsegueix d'accedir a totes les funcions socials fins aleshores reservades a la llengua dominant. Un idioma està plenament normalitzat quan ocupa tots els àmbits formals i informals.Etapes: 1. Conscienciació. 2. Normativització. 3. Extensió social (Si ho permet la situació legal)2.2. La instrumentalització del bilingüisme.Bilingüe: aspecte asèptic i real.Bilingüista: defensar el bilingüisme social.Aspecte ideològic.Mite: bil. Harmoniós, estable, inamovible. Desig de conciliar i fer compatibles dues llengües , però en situació desigual. Implica perpetuar la situació de subordinació de L2. L2: símbol del qual es parla, però no instrument efectiu de comunicació. Aprenentatge de L1 com a enriquiment, no com a substitució. Perpetua i dissimula el procés de substitució. Ex.: "Escric en castellà perquè hi ha bilingüisme"SPANGLISHBluyin, borderígena, amigoization, estore(tenda), ganga(bandes de dlinqüents'gang'), grocerías(comestibles'groceries'), ringuear(trucar telèfon), bastardiar(engendrar bastards o cometre adulteri)3.-La diglòssia. 3.1. Concepte (Ferguson, 1959)La diglòssia és una situació sociolingüística relativament estable en què, al costat dels principals dialectes d’una llengua, hi ha una varietat molt divergent, altament codificada, vehicle d’un cos de literatura escrita ampli i respectat, que és àmpliament apresa en l’educació i usada sobretot com a llengua escrita i com a parlar formal, però que no ho és de cap sector de la comunitat en la conversa ordinària o col·loquial.

-Especialització funcional-Prestigi-Adquisició: natural o formal (ensenyament)-Estandardització-Herència literària-Estabilitat

3.2. Una nova concepció del terme (Fishman).-Bilingüisme, individual. Diglòssia, social

3.3. Distinció entre diglòssia i substitució lingüística (Aracil).-Diglòssia: si els dos idiomes són complementaris. Conflicte: quan un dels dos envaeix els àmbits exclusius de l'altre i es trenca l'equilibri.

DIGLÒSSIA Ferguson

DIGLÒSSIAFishman

BILINGÜISME OFICIAL

CONFLICTE LINGÜÍSTIC

Aracil

Estàndard Llengua A Llengua A

Llengua B

Llengua A Llengua B

Dialectes Llengua B Llengua A

Llengua B

Llengua A Llengua B

3.3. Autoodi.-Predisposa a l'abandó de la llengua dels sectors implicats en el canvi social (sobretot, classes mitjanes urbanes).-Identificació amb el grup dominantMotivacions del canvi: impossibilitat de realització individual en la pròpia llengua: rebuig i autoodi = bilingüització = fills monolingües.L'abandonen perquè no satisfà les seves necessitats (li manquen funcions). Perd funcions perquè no s'usa.Canvi de llengua: canvi d'aparença exterior = amagar la pròpia identitat.Diagrames del procés de substitució del català: S. IX-XII S. XIII-XV S.XVI-XVII XVIII-XX XX (1960)

F LLATÍ LLATÍ CATALÀ CATALÀ CASTEL

LÀCASTELL

À CASTELLÀ

I CATALÀ CATALÀ CATALÀ CATALÀ CATALÀ CASTELLÀ

Hipòtesi de futur:SUBSTITUCIÓ CONFLICTE NORMALITZACIÓ

F CASTELLÀ CATALÀ CASTELLÀ CATALÀ

ICASTELLÀ CATALÀ CASTELLÀ CATALÀ

3.4. Interposició.-CAT: por taula finestra menjar-FR.: peur table fenêtre manger-Cast: miedo mesa ventana comer-Interlingua. Castellà a EE i anglès a Europa.

4.2.2TEMA 8MODELS I SITUACIONS LINGÜÍSTIQUES EN ALTRES ESTATS PLURILINGÜES.

1. ESTATS UNILINGÜISTES 1 LLENGUA OFICIAL A. FORMALS LLENGÜES NO OFICIALS A. INFORMALS

2. INDEPENDENTS MONOLINGÜES

PORTUGAL, ALBÀNIA, LITUÀNIA, TXÈQUIA

3. ESTATS BILINGÜES IRLANDA, FILIPINES, BURUNDI (Kirundi, Francès)KÈNIA (Swahili, Anglès), ECUADOR (Quítxua 52%), PARAGUAY (Guaraní 95%), PERÚ (Quítxua)

4. MULTILINGÜISME ESTATAL I MONOLINGÜISME TERRITORIAL

SUÏSSA Alemany: 74% Francès: 20%Italià: 5% Romanx: 1%

CANADÀ Anglès: 61% = 15 milionsFrancès: 25% = 6 milions

BÈLGICA

Neerlandès: 55% = 5 mil.Francès: 33% = 3 mil.Brussel·les: 11% = 1 mil.

1.Estats unilingüistes. Són aquells Estats que només reconeixen com a oficial una sola de les llengües que s'hi han parlat històricament, a la qual concedeixen tota la seva protecció, en promouen la difusió i li atorguen l'exclusivitat d'ús als àmbits que depenen de l'Estat, que són bàsicament els formals. La resta de llengües són marginades o prohibides en aquests usos oficials, o bé gaudeixen d'una protecció purament simbòlica, per la qual cosa queden recloses als àmbits privats o informals. Seria el cas d'Estats com França, Itàlia o Anglaterra. També corresponia a la situació de l'Espanya, fins que s'instaurà el règim democràtic i es legalitzaren les diverses llengües de l'Estat.

1.Estats independents monolingües. Són aquells Estats en què només s'hi parla una sola llengua, que és l'oficial. A Europa se'n trobaven pocs exemples (Portugal, Albània, etc.), tot i que darrerament ha proliferat la creació de nous Estats que coincideixen amb els límits lingüístics: Eslovàquia, Lituània, Eslovènia, República Txeca, etc. La majoria d'idiomes minoritzats han aconseguit de normalitzar-se després de passar per un procés d'independència política, encara que hi ha excepcions com és el cas del gaèlic a Irlanda.

1.3. Multilingüisme estatal i monolingüisme territorial.1.3.1. El cas de Suïssa. La pluralitat lingüística de Suïssa (alemany, francès, italià i retoromànic)

reposa sobre un substrat ètnic diferent i molt reculat en el temps. L'alemany és parlat per un 74% de la població autòctona suïssa, el francès per un 20%, l'italià per un 5% i el retoromànic per un 1%. Una de les característiques de l'Estat federal suís és el respecte i l'estimació amb què tracta les llengües dels diferents grups ètnics. Ja a la primera Constitució federal del 1848 hom reconeixia que "els tres idiomes principals de Suïssa, l'alemany, el francès i l'italià, són llengües nacionals de la Confederació". Després, el 1938, el poble suís, per mitjà d'un referèndum, acceptà el retoromànic com a quarta llengua nacional. L'alemany, el francès i l'italià són considerats idiomes oficials, bé que en l'administració, a l'escola, als mitjans de comunicació, etc., hom utilitza només la llengua de la respectiva zona lingüística. Aquest plurilingüisme, per tant, només té validesa a nivell federal, perquè cada cantó suís (regió autònoma) estableix quina és la seva llengua oficial. Dels 23 cantons, 14 tenen com a única llengua oficial l'alemany; 4, el francès; 1, el retoromànic (al cantó dels Grisons, on és parlat); i 3 són bilingües amb el francès i l'alemany (Berna, Friburg i el Valais).

1.3.2. El cas del Canadà. La vida política i social del Canadà és influïda per l'existència de dues

comunitats ètnico-culturals, una de parla francesa i l'altra de parla anglesa, que radiquen, respectivament, a Quebec i a la resta de l'Estat. El 61% de la població (15 milions) té per llengua materna l'anglès i un 25% (6 milions) el francès. Totes dues llengües són oficials i poden ser emprades en els debats parlamentaris federals i a tots els tribunals de justícia de l'Estat. El 1969 entrà en vigor una nova llei sobre llengües oficials que estableix districtes bilingües quan una minoria francesa o anglesa excedeix el 10% de la població i l'ús d'ambdues llengües en l'administració pública federal, tant a la capital com a les seves delegacions més importants. A les diverses regions de l'Estat, però, només és oficial la llengua del territori. Aquest és el cas del Quebec, regió canadenca de 6 milions d'habitants, el 78% dels quals és de parla francesa, el 10% són anglòfons i la resta parlen llengües ameríndies (cris i inuit). Després de passar per una etapa de bilingüisme oficial amb l'anglès i el francès, l'any 1969 es va establir al Quebec l'oficialitat única de la llengua francesa, ja que era evident el seu retrocés davant l'empenta de l'anglès. L'any 1977 es va promulgar una llei que obliga a usar exclusivament el francès a l'Administració, a la Justícia, a l'Ensenyament, a la retolació i a la publicitat exterior dels establiments comercials, a les comunicacions externes i internes de les empreses, etc. i, alhora, s'hi prohibeix l'ús de l'anglès amb fortes sancions econòmiques per als infractors.

1.3.3. El cas de Bèlgica. Hi ha majoritàriament dues llengües que són reconegudes oficialment dins l'àmbit del territori on es parlen: el neerlandès, parlat en la seva variant flamenca pel 55% de la població (5 milions) i el francès, parlat pel 33% (3 milions) en la seva variant valona; també hi ha una minoria (0'6%) de llengua alemanya. Les províncies del nord són flamenques i tenen el neerlandès com a única llengua oficial, mentre que les del sud són valones amb el francès com a llengua oficial; la província de Brabant és flamenca en la seva part septentrional i valona en la meridional, i Brussel·les constitueix un nucli bilingüe (11%) dins l'àrea flamenca, tot i que és obligatori fer l'ensenyament en la llengua materna, sia aquesta la neerlandesa o la francesa. També l'alemany té la consideració de llengua oficial a les regions on es parla. Hi predomina, doncs, l'unilingüisme més absolut i la llengua oficial es regeix exclusivament pel principi de la territorialitat lingüística.10% de la població són anglòfons. Eren la classe dominant fins als anys 60. 70.000 indis. Assistència a escoles en anglès si tenen com a mínim el pare a la mare anglòfons.PRINCIPIS EN QUÈ ES BASA UNA POLÍTICA LINGÜÍSTICA DEMOCRÀTICA ALS ESTATS MULTILINGÜES. Els drets i deures lingüístics dels ciutadans formen part dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals de les persones; per això solen estar reglamentats en els principals textos legislatius dels Estats, que són les Constitucions. Modernament, els àmbits lingüístics controlats per l'Estat han augmentat considerablement a causa de la complexitat de les societats modernes, sobretot pel que fa als usos públics. En conseqüència, el condicionament polític i estatal dels diversos idiomes ha esdevingut determinant per a la seva supervivència o extinció. A l'hora de legislar sobre l'ús de les diverses, tot Estat democràtic multilingüe orienta la seva política lingüística d'acord amb un d'aquests dos principis:2.1. El principi de la personalitat.El principi de la personalitat dels drets lingüístics es basa en el respecte a la identitat personal i garanteix a l'individu determinats serveis en la pròpia llengua independentment del lloc on es trobi: l'individu pot sempre utilitzar la seva llengua arreu de l'Estat plurilingüe. La seva aplicació sovint esdevé utòpica perquè implicaria el multilingüisme de la majoria de la població; de fet, sol ser instrumentalitzat per les llengües hegemòniques per negar els drets col·lectius i històrics de les llengües minoritzades, ja que la garantia dels drets individuals implica la discriminació de la resta de la col·lectivitat.

2.2. El principi de la territorialitat.El principi de la territorialitat es fonamenta en el dret de les comunitats a organitzar la seva vida pública i oficial en la pròpia llengua i, per tant, limita a certes regions el dret a beneficiar-se dels serveis públics en la llengua materna, que es sotmet a una altra prioritat: en cada territori homogeni d'un Estat plurilingüe, únicament la llengua pròpia del territori gaudeix de reconeixement oficial. Els drets lingüístics, per tant, no s'atribueixen a l'individu, sinó al territori. Suïssa ha aplicat sempre el principi de la territorialitat. Per bé que les fronteres lingüístiques no coincideixen amb les fronteres dels cantons, l'unilingüisme dels cantons implica la inserció de la seva població a la llengua territorialment dominant. La llengua escolar, de l'Administració, dels serveis privats, del comerç i del treball és la de la comunitat lingüística en què es realitza l'activitat o en què està ubicada la institució. A Bèlgica s'aplica el principi de la territorialitat (al nord l'única llengua oficial és el neerlandès i al sud, el francès), excepte a Brussel·les, oficialment bilingüe, on predomina el principi de la personalitat. Al Canadà, la Constitució federal garanteix els drets de les minories religioses a tenir les seves pròpies escoles. Les escoles catòliques són francòfones; les protestants, anglòfones. Així com les escoles de majoria anglòfona no preveien l'ensenyament del francès (avui establert a algunes províncies), a les escoles del Quebec, de població francòfona, s'havia establert el principi de la personalitat. Davant el perill per a la supervivència del francès que aquesta orientació suposava, actualment s'han decantat per una orientació marcadament territorial: dins del Quebec, és obligatori el coneixement del francès per a l'exercici professional; la publicitat i els productes de les empreses han de ser en francès, i és obligatòria l'escolarització general en aquesta llengua. D'altra banda, s'ha establert el principi de reciprocitat, segons el qual, un cop garantit l'aprenentatge de la llengua pròpia, serà facilitat l'estudi de l'altra llengua oficial com a llengua de relació.

TEMA 9LA PROBLEMÀTICA ACTUAL1.- Ensenyament.Llengua d'ensenyament = estudi de l'estructura. Normativització. Augmenta el coneixement, no l'ús.Llengua vehicular = determina l'ús. Normalització (tots els registres i varietats). Capgira les normes d'ús.Assignaturització: irlandès, escocès. La influència de l'escola era determinant a les societats pre-industrials. Avui en dia són els mitjans de comunicació2.- Mitjans de comunicació social: regionalització i escassa presència del català.3.- El marc jurídic o status legal. 3.1. Legislació internacional. 3.2. Constitució Espanyola (article 3). 3.3. Estatuts d'Autonomia del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. 3.4. Les Lleis de Normalització Lingüística del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears.

Catalunya (1983), País Valencià (83), Balears (86)OBJECTIUS: Obliguen els respectius governs autònoms a:

Üs progressiu de la llengua catalana a l'àmbit oficial i administratiu.Assegurar el coneixement i ús coma llengua vehicularFomentar-lo als mitjans de comunicacióCrear consciència social de la importància del coneixemnt i ús del català.5.- Actituds lingüístiques: lleialtat i deserció.U. Weinreich: Lleialtat lingüísitca és el principi en nom del qual els individus es reuneixen conscientment i explícitament per resistir els canvis en les funcions de la seva llengua ( com a resultat d'un canvi de llengua) o en la seva estructura o vocabulari (com a conseqüència de les interferències).Això implica la defensa de l'estructura (interferències= hibridació) i de les funcions (ús = substitució)Ës un rpincipi conscient i explícit, no d'adhesió natural o rutinària.Lleialtat no implica forçosament nacionalisme polític, sinó política ling. Democràtica (suïssos italians).Nacionalisme no implica lleialtat lingüística (Irlanda i Euskadi)

La meitat dels habitants de Balears reconeix no saber escriure en català

Un 59'9% dels ciutadans assegura parlar-lo bé

B.PICORNELL. Palma. Un 48'7% de la població de les Illes Balears no sap escriure en català; un 27'7% confessa tenir-ne un domini «regular», mentre que un 23'6 per cent assegurà fer-ho «bé». Aquestes dades es desprenen de l'enquesta sociolingüística que el Govern encarregà a l'empresa Sondymark. Segons l'estudi entèn «bé» la llengua pròpia, un 76'2%; «regular» un 16'8%; i no l'entenen un 7'1%. Quant a l'ús actiu, la parlen «bé» un 59'9% dels ciutadans; «regular», un 16'8%; i no la saben parlar un 23'3%. L'enquesta constata que, entre els més joves, el coneixement de la llengua catalana —si ens referim a parlar-la i entendre-la— es recupera, tot i que no arriba a assolir mai el nivell del segment de més edat. D'altra banda, com es pot observar en el gràfic adjunt, en el grup més jove aquest coneixement de la llengua pròpia és ja «cult» i no tan sols «familiar», com succeeix amb els subjectes majors de 60 anys, la major part dels quals parlen en català, però quasi cap sap escriure-la. Entre els menors de 30 anys, el percentatge d'analfabets en català es redueix fins al 37'7%. Com és lògic, el millor o pitjor coneixement del català té molta de relació amb el nivell d'estudis. Tot i això, els percentatges són encara desencoratjadors, ja que un 33% de les persones amb estudis superiors reconeix que no sap escriure en català. Quant a la comprensió oral, per nivell de formació, el català és entès «bé» per un 75% dels sense estudis; un 74% de les persones amb estudis elementals; un 81% dels que tenen estudis mitjans; i un 79% dels que tenen estudis superiors. Asseguren parlar «bé» en català un 65% dels que no tenen estudis; un 57% dels que tenen estudis elementals; un 64% dels que tenen estudis mitjans i un 61% de les persones amb formació universitària. El domini lingüístic del català assoleix el seu grau més elevat a Menorca, amb un 73% dels habitants que asseguren parlar-lo bé, davant del 51% de les Pitiüses o el 54% de Palma. A la Part Forana de Mallorca, la situació millora (66% que el parlen «bé»). L'estudi, un avanç del qual fou publicat ahir per Diari de Balears, confirma que el grau de coneixement no correlaciona directament amb l'ús social de la llengua.

De Fabra a FabregatJa deu fer uns quants anys que va aparèixer un pretès diccionari dife rencial valencià-català. L'obra prometia. Per primera vegada a la història de la llengua catalana, algú es proposava de consagrar-ne l'escissió amb un gruixut compendi lèxic. Quan la vaig tenir a les mans, però, em vaig sentir decebut. Les entrades que s'hi registraven no passaven de ser una col.lecta de faltes d'ortografia amb alguna paraulota grotesca entremig. Recordo que l'autor, un desaprensiu de l'idioma, volia fer-nos empassar que del coit català se'n diu, en bon valencià, piuà; que de dormir se'n diu sovar o que al mal físic que patim els d'aquí dalt cal dir-ne, al sud de la Sénia, pupa. I de l'estupidesa, parida.Quan m'ha arribat la notícia que el di rector de Canal 9 prohibia unes sis-cen tes paraules "excessivament catalanistes" (?), he pensat immediatament en una re edició selectiva d'aquest diccionari dife rencial. O sigui: en una altra estúpida pa rida. Almenys les escasses referències que n'ha donat la premsa de Barcelona o de Girona apuntaven en aquest sentit. D'aquestes cròniques es desprenia que, de nou, els valencians tomaven a la cà rrega contra la unitat de la llengua; ara contra la unitat de les paraules de la tà dio i la televisió. I, com sol passar per aquestes latituds, dir els valencians era una manera còmoda -¡ai!- de dir alguns valencians, els de sempre.En fi. Han passat uns dies, i una amiga m'ha fotocopiat un retall del Levante amb la llista completa de les censures. He pogut constatar que tenia gaire a veu re amb la idea que me n'havia fet. Certa ment, hi figuren les formes que recollien els diaris catalans com a més escandalo ses. Però també és cert que no tot s'acaba aquí. Estic convençut que algú amb més paciència que jo haurà fet números i per centatges de les paraules que podrien passar per dignes i també d'aquelles que més aviat responen a la vaga intuïció d'un amateur de la llengua. Sigui com sigui, salta a la vista que l'invetari pensat i fet pel director de la teievisió valencia na contempla una al.lucinant barrejadis sa de criteris lingüístics. D'acord: hi te nim Alemànies, disfrassos i rets, entre altres perles que fan venir mal d'ulls al més desapassionat. Però aquests impro peris terminològics representen una por ció mínima en el diccionari del senyor Fabregat. ¿Què més hi ha en aquesta re bregada llista? Essencialment dues coses força diferents. En primer lloc, un consi derable contingent de dialecta1ismes (de geosinònims, per a dir-ho bé). Unes for mes, doncs, perfectament normals si es pensa en un mitjà i en uns receptors va lencians. I, en segon lloc, hi ha una im portant participació de mots que són simplement inusuals en la parla diària: en els anomenats registres informals. In sisteixo que no he fet comptes. Ara, estic segur que gairebé una quarta part de la purga del Fabra-Fabregat recau sobre uns catalanismes que ni jo ni un senyor de Picamoixons no hem dit mai espontà niament.Perquè és evident que àdhuc, esguardar, llur i similars són avui unes parau les tan poc catalanes com valencianes; o, posat a l'inrevés, són tan catalanes com valencianes.A pesar de tot aquest rescalfat, la fa mosa llista de censures no m'ha semblat cap barrabassada. De fet, no hi ha cap paraula, de les 593, que atempti contra la unitat de la llengua. Tendeixo a pensar que les paraules en si mai no solen atemptar contra res. En canvi, el que sí que trobo preocupant -i irritant- és el mètode: que un senyor (que avui es diu Fabregat, -demà potser González Lizon do) hagi sentit tocar campanes i que trac ti de presumptes incompetents els fun cionaris del ram. O de presumptes anal fabets, ja que els ha d'ensenyar que din tre equival a dins, i etcètera. Perquè, desenganyem-nos: el problema no són les parau les sinó la gent que les ad ministra i que, en conse qüència fa que siguin més o menys vulnerables. Si resulta que aquesta gent ignora els dictats dels que en saben, confesso que la cosa em fa un cert pànic. No ens penséssim que aquest és un mal endèmic dels valencians. Darre rament, i des de Barcelona, uns presti giosos aficionats a la matèria es veu que també s'han adonat que la llengua viva va contra la llengua normativa, i que el català que ara es parla ha de modificar la norma. Quan aquests individus parlen de llengua viva pensen en la d'ells i en la de la seva respectiva tieta, és clar. Com el senyor Fabregat, suposo. Tanmateix, da vant d'aquests casos -que jo sàpiga-, ningú no s'ha posat les mans al cap, nin gú no ha acusat els interfectes d'atemptar contra la unitat del català. Com que no es tracta d'un Fabregat enfollit per les Falles sinó d'una colla de barcelonins de pro, tothom tranquil. No obstant, per poc que hi pensem ens veiem que el raona ment d'uns i altres és idèntic. Per als nous Fabres del nord, si a Barcelona no pronuncien per a o enguany o tal o tal altra minúcia, ¿per què hem de sotme tre'ns a la norma que ens prescriu l'ús d'aquestes formes? No costa gens imagi nar-se'n la versió valenciana. Mentre que al benvolgut Fabregat li calen sis-centes paraules per a demostrar (malgré lui)que la llengua està malalta, els altres Fa bregats que pu1.lulen pel país en fan prouamb unes poques admonicions. En el fons, l'estratègia és la mateixa. Al capda vall, l'única diferència és que els uns fi guren com a blaveros reaccionaris i tro nats i els altres com a postmodems cos mopolites.Amadeu Fabregat no està sol en la tasca de redimir la llengua de l'obra dels filòlegs. En reali tat, això no ens hauria d'es pantar. Els que ens hi de diquem, ja buscarem una altra feina. De tota mane ra, sospito que aquestes concessions lingüístiques amb aspecte de rebaixes de temporada no són solament concessions a la llengua viva. Fan tota la impressió d'anunciar una liquidació total d'existències. Dec ser un pessimista malpensat.

August Rafanell (Professor de Filologia Catalana a l'Estudi General de Girona)

El català ocupa el 88è lloc en el rànquing de les llengües més parlades al món

el català té 9.118.882 parlants Estadística d’usos lingüístics de Catalunya (2003), enquestes d’usos lingüístics de les Illes Balears, Catalunya Nord, Andorra, l’Alguer i Franja d’Aragó (2004), dades de la Generalitat Valenciana: Conselleria d’Educació i Esports (2004).

El català, amb 9.118.882 parlants ocupa el lloc 88 de la llista.

Núm.d’ordre Nom Parlants

1   xinès mandarí 885.000.0002   espanyol 332.000.0003   anglès 322.000.0004   bengalí 189.000.0005   hindi 182.000.0006   portuguès 170.000.0007   rus 170.000.0008   japonès 125.000.0009   alemany 98.000.000

10   xinès wu 77.175.00011   javanès 75.500.80012   coreà 75.000.00013   francès 72.000.00014   vietnamita 67.662.00015   telugu 66.350.00016   xinès yue 66.000.00017   marathi 64.783.00018   tàmil 63.075.00019   turc 59.000.00020   urdú 58.000.00021   xinès min del sud 49.000.00022   xinès jinyu 45.000.00023   gujarati 44.000.00024   polonès 44.000.00025   àrab egipci 42.500.00026   ucraïnès 41.000.00027   italià 37.000.00028   xinès xiang 36.015.00029   malaiàlam 34.022.00030   xinès hakka 34.000.00031   kanarès 33.663.00032   oriya 31.000.00033   panjabi de l’oest 30.000.00034   sunda 27.000.00035   panjabi de l’est 26.013.00036   romanès 26.000.00037   bhojpuri 25.000.00038   àzeri del sud 24.364.00039   farside l’oest 24.280.00040   maithili 24.260.00041   haussa 24.200.00042   àrab algerià 22.400.00043   birmà 22.000.00044   serbocroat 21.000.00045   xinès gan 20.580.00046   awadhi 20.540.00047   tai 20.047.00048   neerlandès 20.000.00049   ioruba 20.000.00050   sindhi 19.720.00051   àrab marroquí 19.542.00052   àrab saudita 18.900.00053   uzbek del nord 18.466.00054   malai 17.600.00055   amhàric 17.413.00056   indonesi 17.050.00057   igbo 17.000.00058   tagal 17.000.00059   nepalès 16.056.00060   àrab sudanès 16.000.00061   saraiki 15.015.00062   cebuà 15.000.00063   àrab nord llevantí 15.000.00064   tai del nord-est 15.000.00065   assamès 14.634.00066   hongarès 14.500.00067   chittagonian 14.000.00068   àrab mesopotàmic 13.900.00069   madurès 13.694.00070   cingalès 13.220.00071   haryanvi 13.000.00072   marwari 12.104.00073   txec 12.000.00074   grec 12.000.00075   magahi 12.000.00076   chattisgarhi 10.985.00077   deccan 10.709.80078   xinès min del nord 10.537.00079   bielorús 10.200.00080   zhuang del nord 10.000.00081   àrab najdi 9.800.00082   paixtu del nord 9.685.00083   somali 9.472.00084   malgaix 9.398.70085   àrab tunisià 9.308.00086   ruandès 9.306.80087   zulu 9.142.00088   català 9.118.88289   búlgar 9.000.00090   suec 9.000.00091   llombard 8.974.00092   oromo 8.920.00093   paixtu del sud 8.206.00094   kazakh 8.000.00095   ilocano 8.000.00096   tàrtar 8.000.00097   fulfulde 7.611.00098   àrab de Sanà 7.600.00099   uigur 7.595.512

100   francès crioll d’Haití 7.372.000

Llista de llengües segons nombre de parlants

Territori Població total

Sap parlar català

Entén el catal

à

Andorra      78.549         78,9%        96,0%

Catalunya      7.134.697         84,7%        97,4%

Illes Balears    

1.001.062

        74,6%        93,1%

Comunitat Valenciana

     4.806.908

        53,0%        75,9%

Franja de Ponent (Aragó)      45.357         88,8%        98,5%

Catalunya Nord (França)

     422.297

        37,1%       65,3%

L'Alguer (Sardenya)      40.257         61,3%       90,1%

Total 13.529.127 9.118.882 11.011.16

8

El català és entre els 25 idiomes amb major presència a internet

Supera l'àrab i les llengües d'una dotzena d'estats europeus

LL.LORENZO. Palma.Un estudi de Softcatala realitzat per Jordi Mas i Hernàndez revisant un altre de Vilaweb inclou el català entre les 25 llengües més presents a internet. A manera de conclusió, assenyala que «podem afirmar que el català és en l'any 2003 la vint-i-tresena llengua a internet».L'informe original de Vilaweb del 2000 en què el català hi apareixia com a dinovena llengua no tenia en compte llengües com l'indonesi, el tai, l'estoni o el croat «perquè AllTheweb en aquella època no era capaç d'identificar-les», recorda Softcatala.«Els mitjans que tenim a dia d'avui per mesurar la seva presència respecte els mitjans existents en l'any 2000 quan es va fer l'estudi de Vilaweb han millorat considerablement. Els cercadors actuals tenen més pàgines web indexades, és a dir una mostra més gran, i els seus algorismes de detecció de llengües han millorat considerablement en els darrers tres anys», afegeix Mas.Per això, afirma que «més que un retrocés respecte l'any 2000, pensem que els mitjans tècnics que hi havia l'any 2000 eren inferiors, que en aquell moment el català va obtenir una posició millor de la que li corresponia i que les dades del present article es corresponen més a la realitat actual». Tanmateix, recorda que «determinar amb exactitud la presència d'una llengua a internet és una tasca complexa i fora de l'abast dels mitjans tècnics i humans dels quals disposem des de Softcatalà. Internet no és només la web, hi ha multitud d'espais sensibles a les llengües com ara el correu electrònic, els xats, els grups de discussió, o la missatgeria instantània que són difícils de mesurar, quan no impossibles, sense la col·laboració dels proveïdors d'accés a la xarxa».Així i tot, el resultat del darrer estudi de Softcatala, en base a les dades d'AllTheWeb, és que hi ha prop de 2'9 milions de pàgines webs en català a internet. Aquesta xifra la situa per davant de llengües internacionals com l'àrab i de les de més d'una dotzena d'estats europeus. Pel que fa al nombre de pàgines per parlants supera, de molt, a les de l'espanyol.

DILLUNS, 04/02/2008 - 17:18hEl govern català i el balear celebren l'oficialitat de la llengua al nordEl secretari general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Bernat Joan, i la seva homòloga de les Illes Balears, Margalida Tous, han aplaudit que el Consell General dels Pirineus Orientals hagi aprovat la Carta del català, que reconeix oficialment la llengua a Catalunya Nord. Joan creu que s'ha trencat el tabú francès envers les llengües minoritzades i Tous regalarà al Consell General deu exemplars del 'Diccionari Català-Valencià-Balear'.VilaWeb també s'ha posat en contacte amb el departament de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, que s'ha negat a fer cap comentari sobre aquest fet.

Bernat Joan destaca la importància de la carta perquè el català abandona el seu estatus de desprotecció absoluta i passa a tenir reconeixement legal per primera volta des del Tractat dels Pirineus de 1659. El català deixa de ser una llengua proscrita per les institucions, però caldrà estar amatent envers amb quines polítiques i dotacions pressupostàries es promourà. Però és optimista, perquè no creu que el consell aprovi la carta i després no la desenvolupi. El contrari seria un contrasentit massa flagrant.

Joan vol contactar amb el consell el més aviat possible i deixa entreveure que la fira Expolangues que comença dimecres a París serà un bon lloc on fer-ho. També és optimista respecte la possibilitat que l'ens se sumi al patronat de l'Institut Ramon Llull. Ressalta que el mapa lingüístic català es va normalitzant i cada cop queda més clar, des del punt de vista legal, quina és l'àrea lingüística pròpia.

Tous també és de l'opinió que la carta posa fi a la discriminació històrica del català i li atorga plena legalitat, alhora que té un gran valor simbòlic perquè reconeix l'autoritat lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans. La carta lliga les accions que el consell ja aplica i les que vol aplicar de cara al futur, i serà la pedra de toc per impulsar nous projectes.

La llei, en vigor

El Consell General dels Pirineus Orientals va aprovar la Carta el 10 de desembre i ha passat pràcticament inadvertida fins que el butlletí del Consell no ha arribat a les cases i n'ha informat a bastament. Pel vice-president de l'ens, Marcel Mateu, no va contra l'article 2 de la constitució francesa, ans és un acte de normalitat.

La Carta del català, a més de reconèixer oficialment el català com a llengua del departament, compromet el consell a ser un transmissor actiu de la llengua catalana (i de la cultura), a garantir-ne la supervivència, a fer-la present en tots els àmbits de la vida pública, a obrir classes bilingües i a signar acords amb les altres administracions perquè també ho facin.

Mateu ho considera un acte de normalitat, que determina punt per punt les iniciatives que ja es porten a terme i les que volen tirar endavant. A tall d'exemple, diu que ja és possible d'adreçar-se en català a alguns funcionaris del consell, que s'han retolat en català totes les carreteres departamentals i que la biblioteca del Consell, que nodreix una vuitantena de biblioteques locals, disposarà aviat d'un fons en català.

La Carta es va aprovar amb vint vots favorables, cap de contrari i sis abstencions, el 10 de desembre de 2007. Si ha passat desapercebuda fins ara és, segons Mateu, perquè l'assemblea del 10 de desembre va aprovar moltes disposicions que van acaparar l'atenció dels mitjans de comunicació francesos.

Respectuosos amb la constitució

Per Mateu, la Carta no contradiu la constitució francesa, que deixa ben clar que la llengua de la república és el francès. Al preàmbul ja s'explica que la promoció del català no va en detriment del francès ni de la unitat estatal, ans es basa en la Declaració Universal dels Drets Humans; també en la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (pdf), que l'estat francès no ha ratificat. El Consell, que n'és conscient, ho critica i defensa que les col·lectivitats territorials haurien de protegir el català, bo i afavorint-ne l'estudi i l'ús, com a patrimoni cultural que és.

El Consell, que únicament té competències en carreteres, en assistència social i escoles, ha aprovat la carta perquè és important: 'Moltes relacions econòmiques van lligades a la llengua ,i promoure-la és important per a desenvolupar el país. No fer-ho seria una bestiesa.'