32 | l’Abans

rrenys propietat dels hereus del marquès de Camps, que distaven bastant del nucli ur-bà, fet que abaratí molt el preu de venda. El model de construcció seguia el ma-teix model de les Siedlungen que va promoure el nacionalsocia-lisme alemany en els anys trenta, incorporant elements de tradició medite-rrània com la plaça porxada o els jocs de cobertes i la proliferació de zones verdes i jardins, en un intent de no desentonar amb l’entorn.

Les Cases Barates són habitatges de planta baixa amb pati posterior –algunes també al davant– i pis, de poca alçada i en filera, que s’organitzen a partir d’un element central: la plaça porxada de Sant Cugat, que distribueix l’orien-tació i alineació dels carrers. És en aquesta plaça on s’engegaren cinc comer-ços: una botiga de comestibles, una fleca, una carnisseria, una lleteria i un

verdulaire, que pretenien donar autosuficiència, en la pràctica insuficient, a un barri concebut com a satèl·lit. Era una nova ur-banització on les famílies pràcti-cament només paraven a dormir, ja que majoritàriament treballa-ven a Gi-rona o Salt, on s’havien de desplaçar, molts cops, amb mitjans de transport propis, do-nada la distància del Grup amb els centres de treball.

Acte oficial d’inauguració del Grup Sant Cugat, l’any 1954, i lliurament de claus als nous habitants. A la pà-gina anterior s’hi observa, a dalt, el mossèn Sebastià Puig, el jutge Massachs, l’al-calde Muñoz i el cap de la secció local de la Falange, Miquel Garrote, en la inau-guració de les Cases Bara-tes el 1954. A baix, tribuna d’autoritats amb l’escut de l’Obra Sindical del Hogar. En aquesta pàgina, a la imat-ge de dalt, fotografia de con-junt dels nous residents del barri escoltant no gaire aten-tament els discursos de les autoritats; a la imatge de baix s’identifica, en primer terme, el governador civil Mazo i l’alcalde Muñoz.

l’Abans | 33

L’adjudicació dels habitatges es feia a partir d’una puntuació establerta pel Ministerio de la Vivienda que la Comissió municipal, integrada per l’alcalde de Salt, el cap local del Movimento, el delegat sindical local i el delegat d’ex-captius ponderava realitzant una llista preliminar de candidats que havia de ser aprovada per la Secretaria General del Movimento.

Aquests candidats, un cop resolta afirmativament l’acceptació de la seva demanda, havien de fer una aportació en metàl·lic de 3.300 pessetes, gairebé una desena part del cost total que havien d’assumir, de manera que el preu de l’habitatge era de gairebé tres-centes cinquanta mil pessetes, a pagar en quotes mensuals de 90 pessetes un cop feta l’adjudicació, el 1955.

El 1958, dos anys després de la inauguració, la població resident al barri de Sant Cugat era de tres-cents vint-i-dos veïns. Els nous habitants del barri eren majoritàriament gent treballadora que tenien un nivell econòmic i uns ingres-sos que dificultaven l’adquisició d’habitatges en règim de propietat. L’accés als habitatges del Grup Sant Cugat va suposar una millora en les seves condicions de vida i una entrada en una nova època, en què les cases eren

Vista general de les cases del Grup Sant Cugat, on es pot apreciar la regularitat

de les construccions i de la disposició dels carrers, ai-xí com el característic co-lor blanc típic d’aquest ti-pus d’habitatges. Al fons es veu la ciutat de Girona amb el campanar de la catedral,

a l’esquerra de la imatge.

34 | l’Abans

Adjudicació dels habitatges,assignació titular segons la professió

concebudes amb un aspecte més funcional i adaptat als nous temps. Els perfils professionals de les famílies que estrenaren les cases anaven des d’operaris d’indústria tèxtil –la gran majoria– fins a xofers i escombriaires passant per paletes, mecànics impressors, funcionaris, manobres, picapedrers, carnissers, peons i obrers.

La franja d’edat més nombrosa era la de les dones d’entre vint i cinquanta anys; la menys, la dels homes més grans de cinquanta anys. La procedència era diversa. Tot i que majoritàriament eren de Salt, hi havia famílies que provenien de poblacions de la rodalia com Girona, Santa Eugènia o Sant Da-niel. Un cop instal·lats a les noves cases, els primers anys foren difícils ja que alguns dels habitatges els mancava algun dels serveis bàsics de condiciona-ment, com l’ai-gua corrent, i els carrers no es trobaven asfaltats ni tenien enllumenat públic. La gent havia d’anar a buscar l’aigua al pou amb un di-pòsit d’aigua molt característic que s’havia construït i no fou fins temps més

Panorama urbanístic de les Cases Barates, amb els carrers encara sense asfal-tar, durant els moments im-mediatament posteriors a la inauguració de la nova edificació, l’any 1954. En primer terme, s’observa el dipòsit d’aigua construït.

l’Abans | 35

36 | l’Abans Vista panoràmica del Grup Sant Cugat a mitjan anys seixanta.

l’Abans | 37Vista panoràmica del Grup Sant Cugat a mitjan anys seixanta.

La llevadora era una de les persones més estimades per la població. El fet d’acompanyar i assistir el part en el moment del naixement dels fills i filles, justament en unes èpoques en què la mortalitat in-

fantil era força elevada, esdevenia una tasca socialment reconeguda i res-pectada.

L’Ajuntament de Salt va convocar el 1928 el concurs de plaça de llevadora del municipi, al qual es van presentar dues candidates: Jacinta Vila i Freixes –la Cinteta– i Carme Bustins i Carré. Va ser la darrera la que va guanyar la pla-ça, que exerciria fins a la seva prematura mort el 1939. La Car-me havia estudiat per a llevadora a Barcelona a mitjan anys vint, i essent de Salt com era, el des-plaçament li va suposar un esfo-rç important.

A Salt, com a la resta de poblaci-ons en aquells anys, les mares do-naven a llum els fills a casa. Arribada l’hora, un familiar ana-

A la fotografia de dalt s’observa el bateig del fill de

la llevadora, Jordi Valls i Bus-tins, portat per una altra

lle-vadora i flanquejat a banda i banda, per la seva

germana Tula i el seu germà Pere, els padrins, l’any

1920. A la fotografia de baix, hom pot ob-servar el carnet del Col·legi Oficial

de Llevadores de Car-me Bustins i Carré. En la pàgina

següent, dues fotografies de dos bateigs, datats durant la

dècada dels anys vint, amb la Tula Valls fent de llevadora

subjectant el nadó batejat a

38 | l’Abans

La llevadora, ofici al servei de mares i nounats

l’Abans | 39

va a buscar la Carme a casa seva, on hi havia un timbre per avisar-la, moltes vegades a la nit. Sovint havia de fer desplaçaments, sobretot per les cases de pagès, amb tartana o a peu. Si el part era normal i anava bé, amb la llevadora n’hi havia prou, però si hi havia cap complicació, s’avisava al metge. Cal tenir present, però, que la Carme era llevadora cirurgiana, formació que li permetia realitzar petites intervencions quirúrgiques en cas de necessitat.

La filla de la Carme, Gertrudis Valls i Bustins, coneguda popularment amb el motiu de la Tula, va continuar amb la feina de la mare a partir de mitjan anys trenta. Anys més tard, ocupà la plaça fins que morí, també prematurament, als 55 anys. Entretant, les autoritats franquistes locals designaren el 1940 Ja-cinta Vila i Freixes, l’antiga opositora a la plaça de llevadora municipal. Però la Cinteta sembla que no podia exercir la feina sola i sol·licità en dues oca-sions ser rellevada del càrrec, la darrera el 27 de març de 1941.

Una de les tasques de la llevadora, a més d’assistir els parts, era la de portar a batejar els nadons acabats de néixer. Amb només un interval de dos o tres dies rebien el sagrament a l’església, per després ser apuntats al registre municipal de naixements. Mentrestant, la mare complia amb la tradició hebrai-ca de la quarantena, que recordava la purificació de la Verge Maria després d’in-fantar Jesús. Aquesta pressa per batejar els nadons es devia a l’alt risc de mortaldat dels nens i nenes acabats de néixer i era una estratègia recurrent per

40 | l’Abans

Els batejos dels nadons, confits per a la mainada

La fotografia de la part supe-rior és d’un bateig els anys

trenta amb la Tula Valls por-tant el nadó, on apareixen,

d’esquerra a dreta, en Bosch, Armengol Roca –fill del di-rector de la fàbrica Gassol–,

Francesc Fontané i Josep Rie-ra. A l’altra pàgina, dos ba-

teigs dels anys vint amb Car-me Bustins exercint d’acompa-nyament al bateig. Molts na-dons portaven un vestit blanc

comprat per la llevadora, que es deixava a les famílies que no podien comprar-lo.

l’Abans | 41

batejar al més ràpid possible els infants i evitar així, en cas d’esdevenir-se la mort, que anes-sin fatídicament als llimbs, on no podien veure Déu. Un cop acaba-da la cerimònia religiosa, les campanes de l’església repicaven el bateig, tret de sor-tida o avís per als nens i nenes de la pobla-ció, que ja podien córrer vers la casa familiar del nounat a reclamar els tan desitjats confits i caramels que els padrins havien de llançar al carrer des de les finestres i balcons de la casa.

Normalment es tractava d’ametlles ensucrades i a vegades de ninots i ninos o jo-guines petites, i fins i tot peces de cinc i deu cèntims i «rúbies», depenent del poder adquisitiu dels padrins, que havien d’escoltar-se les cançons, una mica cruels, dels nens i les nenes al carrer reclamant el seu regal: «Tireu confits, escarransits. Si no en voleu tirar, el nen es morirà». I fins i tot «Tireu el nen, tireu el nen!» o «El nen és mort, el nen és mort!» si la pluja de caramels es retardava o no satisfeia la seva exigent demanda. Finalment, la festa acaba-va amb un dinar familiar a la casa, rarament a la fonda, amb els parents i amics propers convidats.

La imatge de dalt mostra el moment de la sortida d’un

bateig de l’església, amb el mas Llorens al darrere, a

punt d’anar a fer l’àpat cor-responent, a inicis dels anys

cinquanta. La imatge de baix de 1964 mostra els nens i les

nenes recollint els confits d’un bateig, a la plaça de la Vila, llançats pel padrí.

42 | l’Abans