ACTIVITATS

98. Compara les utilitats que tenien les basíliques romanes i les que tenen les basíliques actuals. Com es va passar d'unes a les altres?

99. Com és que Tarraco tenia un fòrum provincial?

100.  Hi   ha   algun   lloc   en   els   nostres ciutats  o  pobles  que  s'assembli  al fòrum   romà?   Busca'n   les semblances i les diferències.

Interior d'un restaurant a Pompeia

101. Amb quin edifici públic de les ciutats actuals compararies el de la cúria romana? On és situat normalment aquest edifici?

102. Són al costat dels edificis públics, en una mateixa plaça, les nostres esglésies actuals, com els temples que hi havia al fòrum romà?

103. Vés assenyalant en aquesta reconstrucció ideal de Barcino a finals del segle III d.C. tots els elements de la ciutat romana que hem estudiat fins ara:

LXXVI

LXXVII

El temple

Els   romans   primitius   veneraven   divinitats   incorpòries   que   eren   acció   o   voluntat   pures,   el númens1. Com que no tenien aparença física, no eren representades mitjançant imatges. Les pregàries, per demanar que els númens fossin propicis als humans, les feien en recintes sagrats, que no calia pas que fossin temples, sinó llocs consagrats.

Però  a mesura  que  la   religió   romana va  rebre  influències  de  la  civilització  etrusca   i  de  la civilització  grega, els primitius númens van prendre forma humana, i es van identificar amb els déus de l'Olimp. Arran d'aquesta fusió, els déus romans, com els grecs, necessiten una casa, i els temples són construïts com a estatges per als déus. De la mateixa manera, el temple romà és una síntesi del temple etrusc i del grec.

Els   romans   van   adoptar dels etruscs el  podium  i  l'escala d'accés frontal.  Per això,   la part més   important   i   acurada   del temple   romà   és   la   façana,   i l'entrada del recinte on el temple està  situat queda de tal manera que   l'espectador,   en   entrar­hi, veu el temple de cara.

Per   influència   grega,   els romans   van   afegir   una   segona fila  de  columnes  al  vestíbul  del temple   etrusc,   i   així   el   temple romà   aconseguia   més profunditat.

En   alguns   casos   van aixecar  una  fila  de columnes  al voltant de tot el temple. Com que la  cella  ocupava   tota   l'amplada del  podium,   simulaven   les columnes   laterals   amb   pilastres semicirculars   adossades   als murs   dels   costats   i   de   la   part posterior de la cella.

Un  altre   tipus  de   temple, tot   i   que   conserva   el  podium  i l'escala   frontal,   presenta   el peristil   dels   temples   grecs. D'aquesta manera,   la  cella,  més reduïda,   queda   totalment envoltada per una o dues fileres de columnes.

1 Numen: deïtat dels pagans. Inspiració (d'un escriptor, orador, etc.)

LXXVIII

Els romans van emprar la pedra en la construcció, però  també  van fer servir el maó, que generalment era revestit amb plaques o pols de marbre.

Temple de Vesta (Roma)L'ús   del   maó   va   fer 

possible   l'aparició   d'elements arquitectònics   corbats,   que estan  absents  de  l'arquitectura 

grega,   dissenyada   a   base   de   línies   rectes (arquitectura arquitravada). Usant l'arc i la volta, els romans   construïren   un   altre   tipus   de   temple,   el model més espectacular del qual és el Panteó  de Roma, el cos principal  del qual és una cúpula de més de quaranta­tres metres de diàmetre.

ACTIVITATS  

104. Segons el que has anat llegint, què et sembla: la gent del carrer entrava en els temples? Raona la teva resposta.

105. On es feien els sacrificis als déus romans?

106.  Fixa't bé en la fotografia de la Maison Carrée (Nimes), que tens més avall, i assenyala­hi els següents elements: peristil, ce∙la, vestíbul, podium, escala d'accés.

107. Quin és el temple romà (o les seves restes) més proper al lloc on vius? Has visitat aquest o algun altre? Què en recordes?

LXXIX

La vivenda romana (l'   insula   )  

La   majoria   de   romans   vivia   en pisos de lloguer, construïts  els uns damunt els altres i formant blocs de fins   a   quatre   o   cinc   plantes anomenats insulae.

La   fusta   era   el   material   més utilitzat en la seva construcció i, per tant, hi havia gran perill d'incendis i esfondraments.

FD­42.Nosaltres   vivim   en   una 

ciutat   apuntalada   en   gran   part  amb un lleuger suport de fusta,  car   és   així   com   l'administrador  fa aguantar les cases a punt de  caure.  Tan  bon  punt  ha   tapat   l'esvoranc  d'una  vella  escletxa,  ens  mana  dormir   tranquils,  mentre està a punt de caure'ns a sobre la casa. Cal viure on no hi hagi perill d'incendi ni res a  témer   durant   la   nit.   Ucalegó   demana   aigua,   ja   comença   a   endur­se   les   seves   pobres  pertinences, ja fumeja el tercer replà, i tu no te n'adones; si comença el terrabastall als primers  graons, tingues per segur que cremarà també l'últim.

Juvenal

Els habitatges de les  insulae  eren apartaments molt   freds (no s'empraven vidres a  les finestres), sense aigua corrent i, molt sovint, amb latrines comunitàries.

La manca de serveis feia que a la nit es llancessin per la finestra escombraries i residus de tota mena, amb greu perill per als vianants, com descriu Juvenal:

          FD­43.Pensa de quina alçada cau un test,  

per   trencar­te   el   cap;   com   n'és   de freqüent que baixin des de les finestres  gerres, esquerdades o trencades; coses  pesades que deixen senyal  fins  i  tot en l'empedrat.   Ets,   realment,   deixat,   un imprudent si, quan et conviden a sopar,  hi vas sense haver fet testament.

JuvenalMaqueta d'insulae a stiaÒ

Algunes insulae privilegiades tenien aigua corrent, però eren poques les que tenien latrines en tots els pisos; per això, la major part dels inquilins havien de fer servir les latrines públiques que hi havia instal∙lades a diversos punts de la ciutat (les foricae).

LXXX

108. D'on treien l'aigua els habitants dels pisos on no n'hi havia de corrent?

109. On es rentava la gent que vivia en insulae com les que hem descrit?

Forica

LXXXI

La vivenda romana (la    domus   )  

Els   ciutadans   benestants   vivien   en   cases unifamiliars,   les   millors   restes   de   les   quals   s'han conservat a Pompeia i Herculà.

Per a descriure­les, utilitzarem el plànol de la casa de Meandre a Pompeia.

Aquestes mansions no tenen gairebé cap obertura a l'exterior, llevat de la porta. La claror prové de dos patis interiors   descoberts,   al   voltant   dels   quals   s'estructuren totes les estances.

Atri i peristil de la casa del Vetii a Pompeia

Un passadís molt  curt anava de la porta fins al primer pati, l'atrium, peça fonamental de la casa itàlica. Aquest atri, generalment  voltat  de pòrtics,   tenia  una obertura  a  cel obert, el  compluvium, per on queia l'aigua de la pluja en un   estanyol   central,   l'impluvium,   que   de   vegades comunicava amb una cisterna subterrània.

En una habitació contigua hi havia una cel∙la per al porter.

FD­44A   la   mateixa   entrada   hi   havia   un   porter  

amb un vestit  verd,  cenyit  amb un cinturó  de color  cirera, que destriava pèsols en una safata de plata ...  Mentre  contemplava   tot  això,   vaig  estar  a  punt  de  caure de cul i trencar­me una cama, car a l'esquerra  dels que entraven, no gaire  lluny de la cambra del  porter hi havia un enorme gos pintat a la paret, lligat  amb  una  cadena   i,   al  damunt,  un  escrit  en   lletres  majúscules: COMPTE AMB EL GOS.

Petroni

110.  Com és  que   les  millors   restes  de  domus  es   troben  a Pompeia i Herculà?

111.  Coneixes altres cultures, les cases típiques de les quals tinguin patis interiors? Què tenen en comú aquestes cultures?

LXXXII

112. El compluvium, quan sota l'impluvium hi havia una cisterna, servia per recollir aigua; però sempre servia per...

En   un   racó   de l'atri   hi   havia   el larari   o   fornícula 

destinada   al   culte   domèstic,   on   els romans veneraven els seus avantpassats i   els   déus   de   la   llar   (Manes.  Lares  i Penates).

Al   voltant   d'aquest   pati   hi   trobem algunes petites habitacions i, seguint  l'eix de   la  porta,  una àmplia  cambra  que  era utilitzada com a sala de rebre i de reunions de l'amo de la casa (el tablinum). Aquesta habitació   comunica   amb   el   peristil,   un segon pati  interior molt ampli.

El peristil estava porticat i ornat amb plantes, estàtues i brolladors. Era molt  més ampli que l'atri i al seu voltant hi  havia les cambres més ben   il∙luminades   i   belles   de   la   casa:   els   dormitoris (cubicula),   els   salons   (oeci),   les  èxedres  o   cambres semicirculars,   sense   porta   que   tenien   un   banc   al   seu voltant.

LXXXIII

Una de les cambres més importants era el triclini, sala on menjaven   els   romans   benestants,   estirats   damunt   uns   llits lleugerament inclinats i recolzant­se sobre coixins. El grup ideal de comensals era de nou, distribuïts en grups de tres en cada un dels tres divans que envoltaven la taula. En algunes cases, fins i tot hi havia un menjador d'estiu i un altre d'hivern, amb una orientació diferent pel que fa als raigs del sol.

Les   cambres   per   als   banys,   que   eren   una   imitació reduïda de les termes públiques, i la cuina no tenien un lloc fix i   solien   estar   en   les   dependències   més   interiors.   Aquesta última acostumava a ser molt petita, amb un fogó d'obra i un forat per a la sortida de fums, ja que no hi havia xemeneia. A la vora de la cuina hi havia les latrines.

Algunes cases tenien uns locals que donaven al carrer. Eren les tabernae, botigues per vendre­hi els productes que es recollien a les terres de conreu de l'amo, o bé per llogar a altri.

113.  Fixa't en aquesta reproducció de l'interior d'una domus  i posa nom als números que trobaràs en algunes estances:

1 ­

2 ­ 

3 ­ 

4 ­

5 ­

114. Qui creus que es feia càrrec de les tasques domèstiques en una casa com aquesta? 

115.  Els   mosaics   solien   decorar   els   terres   i   les parets  de   les  cases  dels   rics.  Els  més  valuosos acostumaven a ser a:a. la cuina,            b. el dormitori de l'amo,c. els banys,          d. el tablinum,perquè...

116.  Quina raó pràctica devien tenir els romans per posar la cuina i la latrina una al costat de l'altra?

LXXXIV

117.  Observa   els   mobles   i   estris   que   hi   ha   en   aquestes pàgines i digues quins són molt semblants als actuals, quins són molt diferents i quins ja no es fan servir gens.A. MOLT SEMBLANTS:

B. MOLT DIFERENTS:

C. JA NO ELS USEM:

118. Vejam si trobes tres paraules catalanes que vinguin del mot llatí domus.. . .

119. I ara, una que vingui de Lares.

LXXXV

Les botigues i els tallers

Les botigues o tabernae consistien en una peça rectangular amb un banc prop de la porta. Si, a més, s'hi feien els productes que es venien, el taller era darrera la botiga, i sobre seu, a l'entresòl, hi havia l'habitatge del botiguer i la seva família.

Tenim força informació sobre les botigues i els oficis de l'antiga Roma a partir d'alguns gravats en tombes, de pintures i de les restes de Pompeia i Herculà.

Durant la nit  i a l'hora de la migdiada, tots els establiments eren tancats: col∙locaven a l'entrada unes plaques de fusta que quedaven bloquejades per dins amb una barra. Al llarg de la nit, hi havia patrulles armades que, amb les seves torxes, vigilaven els carrers i controlaven que totes les portes fossin tancades.

120. Escriu les explicacions corresponents a cada imatge:

LXXXVI

121. Aquí tens la reproducció del tall d'un carrer d'una ciutat romana. Identifica­hi tots els oficis i establiments   que   puguis,   tot   donant­ne   una justificació.

122.  Et   sembla   que   aquest   és   un   barri   ric? Raona   la   teva   resposta   tot   fent   servir   els elements que et donen les imatges.

Mercat de Trajà

LXXXVII

El govern de la ciutat

FD­45.Colònies  i  municipis  s'organitzaven segons ho feia Roma.  La base del govern de la  

ciutat era una assemblea d'un centenar de persones anomenades decurions. Els decurions  eren votats entre els ciutadans, i el càrrec era vitalici.  Per poder ser escollit  calia tenir una fortuna familiar.

Aquest consell en nomenava dos que feien de cap de la ciutat durant un  any (els duumviri).  El càrrec es limitava a un any per evitar l'acumulació  de  poder. Els decurions elegien també els edils, que eren els encarregats de les obres públiques, del proveïment i dels mercats, i els qüestors, encarregats de  les finances. Cada cinc anys, els duumvirs feien el cens de la ciutat: apuntaven el nombre d'habitants i els diners que tenien. Sobre aquesta base es cobraven  els impostos.

De fet, el càrrec de decurió i, per tant, tots els càrrecs municipals només  estaven a  l'abast de  la gent amb diners.  La  llei deia que només podien ser  escollits els posseïdors d'una determinada fortuna i, per altra banda, calia fer  molta propaganda per a captar els vots.  El  vot  dels ciutadans s'aconseguia  generalment  embellint   la  ciutat,   fent  millores,   festes  o  espectacles.  Així   les  ciutats eren més maques que no com normalment ho haguessin estat si només  s'hagués   comptat   amb   el   diner   dels   impostos.   Com   que   aquest   tipus   d'obra   es   feia   per  propaganda, s'han trobat moltes làpides que ens ho expliquen.

J. Vicens Vives, Historia de España y América social y económica

123. Completa el següent quadre on es compara el funcionament del govern d'una ciutat romana i el d'una ciutat catalana actual.

Els electorssón ...

Tots els ciutadans romans de la ciutat. Totes les persones residents a la ciutat majors de 18 anys.

Trien ...Els ....................................................

Solament poden ser­ho aquelles persones riques.

Els regidors. Ho pot ser qualsevol ciutadà major de 18 anys que en sigui elegit.

Aquests són triats per un període 

de .............................. any/s.

L'alcalde és elegit per un període de 4 anys, mentre tingui el suport de la majoria dels 

regidors. Aquests designen per ajudar­los en 

les seves funcions ...

Els ................................... , que s'encarreguen de les obres públiques 

que es fan a la ciutat, i els ................................, que 

s'encarreguen de les finances de la ciutat.

Els Caps de Conselleria, que s'encarreguen de dur a terme les decisions de l'Ajuntament 

en el tema que els pertoca.

LXXXVIII

Les necròpolis

FD­46.   Fa més de setanta anys, prop del riu Francolí, s'hi feien unes excavacions arqueològiques ...

Aquell dia, a les excavacions de la necròpolis, vam trobar una altra  tomba, li corresponiael número 152; es tractava d'un sarcòfag de pedra calcària,  les seves mides  eren: 1,58 x 0,50 x 0,63 metres. La tapa o coberta que el cobria també era de  pedra del mateix tipus. Es trobava enterrat sota el nivell actual del terra a 1,88  metres de fondària.

Com moltes de les altres tombes que hem trobat, aquest sarcòfag  estava  arrebossat   i   pintat,   la  diferència   radica  que,  mentre   la  majoria  estan  pintats de color vermell, aquest ho estava de blanc. 

         Quina sorpresa en obrir­lo!A dins hi havia l'esquelet d'una nena de cinc o sis anys, al voltant  

del coll i sobre el pit, tenia un rivet d'or que li arribava fins a la cintura – és el que  quedava de la túnica que duia en el moment de ser enterrada (la roba, amb el  temps, ha desaparegut).

No  tot  acabava aquí,  a   la  seva dreta   trobàrem una bonica nina  d'ivori articulada de 23 cm. de llargària. Els grecs i els romans ens han deixat  testimonis   de   les   nines  amb   què   jugaven   les   seves   filles,   però   cap  de   les  trobades fins ara és tan bonica com aquesta.

Gràcies al pentinat, es calcula que va ser feta al voltant del segle III d. C.

124. Prop de quina ciutat romana va ser trobat l'enterrament que se cita a la FD­46? Quina pista t'ha servit per descobrir­ho?

125. Quina era la situació econòmica de la família de la nena?

126. Què vol dir i d'on ve la paraula necròpolis? Quina altra fem servir més col∙loquialment?

FD­47. Cerimònia d'un enterrament:Quan, retirat el cadàver de casa, és portat cap al fòrum amb la  

resta   de   guarniments,   al   davant   de   la   tribuna   ...   Estant   tots   els  assistents al voltant, aquest i, si no, algun dels altres membres de la  família, puja a la tribuna i hi parla de les virtuts del finat i de les gestes  realitzades en vida ... Després d'aquest acte, enterren el cadàver i, tan  bon punt han fet els ritus habituals, posen una estàtua del difunt en el  lloc més visible de la casa, en una fornícula de fusta ... En les festes  públiques  exposen  les   imatges  arrenglerades  amb cura.  Quan algun  familiar   il∙lustre   mor,   també   les   porten   a   l'enterrament   i   les   posen  damunt de persones que s'hi assemblen quant a  l'estatura i  quant al  físic ... I són conduïts damunt de carros, mentre que al davant hi van els  feixos,   les  destrals   i   les  altres   insígnies  que  els   solien  acompanyar  d'acord   amb   la   categoria   de  cadascú   en   vida   i   en   la   seva   activitat  política.            

      Polibi

LXXXIX

L'enterrament   d'un   romà   d'elevada   categoria   econòmica   i   social   es caracteritzava per la solemnitat del ritu. Al davant de la comitiva fúnebre (pompa) hi anaven els  esclaus tocant  flautes,   trombes i   trompetes,  els  portadors de  torxes,   les ploracossos professionals, el ballarins i els mims.

Lacrimari de vidreArran   de   la   tomba,   situada 

en una de les vies que conduïen a la ciutat, tal com manava la llei, es feia la incineració, si aquest   era   el   sistema   triat.   Damunt   una   pira   es col∙locava el cadàver amb el taüt. Els familiars i  els amics  hi   tiraven  els  objectes  que  havien  estat  els preferits pel difunt, li obrien i li tancaven els ulls per darrera vegada, li feien el petó de comiat i un parent o   un   amic   encenia   la   pira,   guarnida   amb   flors   i flascons de perfum.

                                       Urnes funer riesà

Quan   les   flames   s'extingien,   les   brases eren apagades amb vi,   i  els ossos que podien recollir  eren untats  amb ungüents perfumats i  eren dipositats, amb les cendres, dins una urna funerària. Les urnes funeràries eren recipients, amb una tapa, que tenien diverses formes i eren de materials variats: de plata, de plom, de vidre, de terrissa ... 

FD­48.  Incineració i inhumacióEm sembla que el tipus de sepultura més antiga ha estat aquella ... en què el cos és  

retornat a la terra, i tot reposant així, és cobert per la terra com si fos un mantell maternal ...  També conservem el record que la família Cornèlia ha fet servir  aquesta mena d'enterrament.         Sul∙la,   després   de   la  seva victòria, ordenà  que fossin escampades les despulles de  Gai Mari, les quals havien estat sepultades a la riba de l'Aniè... I  no   sé   si   ,   per   por   que   no   succeís   això   mateix   amb   el   seu  cadàver,   Sul∙la   fou   el   primer   dels   Cornelis  que   va  voler   ser  incinerat ...                     La llei de les Dotze Taules diu: “que ningú  no sigui  enterrat dins la ciutat, ni tampoc incinerat”. Em penso que això  darrer és pel perill del foc.

Ciceró,  Les lleisTorre dels Escipions (prop de Tarragona)

127.  Si   et   fixes   en   el   ritu   que   actualment   hom   segueix   en l'enterrament  d'un  personatge   rellevant,  descobriràs  nombroses semblances  amb el   ritu  dels   romans.  Relaciona  amb els  seus corresponents fets romans les següents manifestacions:

a. exposició a la capella ardent.b. exposició de les insígnies i distincions del finat damunt el  fèretre.c. ofici religiós.d. homilia del sacerdot davant les despulles.e. enlairament del fèretre a mans d'amics i familiars.f. llançament de terra sobre el fèretre.g. obertura del taüt per última vegada.h. fotografia del finat que hom col∙loca en moltes sepultures.

XC

128. Quin mal creus que pretenia causar Sul∙la a Mari tot escampant­ne les restes, si ja era mort?

      Estela funer ria d'un legionarià

129. Consulta en un llibre d'història o en una enciclopèdia qui van ser Mari i Sul∙la. Així podràs saber per què Sul∙la va profanar la tomba de Mari.

ColumbariLes   tombes   més   luxoses   eren   sepultures   monumentals,   o   mausoleus,   en 

forma de temple, de torre o de casa. Les tombes més modestes eren les fosses comunes, les individuals i els columbaris per a les urnes funeràries.

Al   damunt   de   les   fosses   individuals   hi   podia   haver   diversos   tipus   de monuments funeraris:

a. una estela o una pedra amb el nom del difunt.b. un pedestal amb la dedicació corresponent.                    Ara funer riaà

c. un ara o altar, dins el qual es guardava l'urna funerària.d. una cupa de pedra en forma de bagul o bé feta amb teules recobertes de 

morter   i   imitant­ne   la   forma.   De   vegades,   a   la   part   exterior   hi   havia   un   forat   que comunicava   amb   una   cavitat   interior   i   pel   qual   tiraven   ofrenes   que   simbòlicament consumia   el   difunt.   Aquest   és   tipus   d'enterrament   típic   de   les   zones   de   Barcino   i Narbona.

               A principis del segle II d.C., la incineració dels cadàvers   fou   progressivament   substituïda   per   la inhumació.  Això   féu   que,   en   lloc  d'urnes   funeràries, s'estengués el  costum d'enterrar  els morts  en caixes de fusta o de pedra, una derivació de les quals foren els  sarcòfags  esculpits  que,  per  altra  banda,   ja  eren coneguts  a   l'àrea  geogràfica  del  món hel∙lenístic   i  a Etrúria.   Els   sarcòfags  normalment   formaven   part   de monuments funeraris, construïts a la vora de les vies romanes.Necr polis de la pla a Villa de Madrid (Barcelona)ò ç

La   temàtica   decorativa   dels   sarcòfags   feia   una referència simbòlica a la mort, la qual era interpretada com una violència o rapte que sofreix la vida. Posteriorment, la decoració dels sarcòfags es va reduir cada vegada més fins a generalitzar­se uns solcs   ondulats   per   tota   la   seva   superfície,   anomenats  strigiles.   D'aquí   ve   el   nom   de   sarcòfags estrigilats.  Amb  la   implantació  del  cristianisme,  a  més  de   la   tècnica  anterior,   són  incorporats  als sarcòfags relleus amb escenes corresponents a la Bíblia o als Evangelis.  

Sarc fag estrigilat paleocrisitiò à                

XCI

D'altres   formes   d'enterrament   més   senzilles   poden substituir l'ús dels sarcòfags. Podem citar les caixes fetes amb   lloses   de   pissarra,   amb   teules   aprofitades   o   amb àmfores   reutilitzades.   Els   enterraments   fets   amb   teules formaven una caixa de secció rectangular. Les tegulae, o teules planes, amb dues vores alçades, eren unides per imbrices,  o   teules  acanalades,  per   tal  d'evitar   filtracions per les juntures. Les sepultures fetes amb àmfores, a les quals homtrencava   el   coll,   eren   especialment   emprades   per   a cadàvers   d'infants.   Si   eren   emprades   per   a   despulles 

d'adults,  calia encastar  diferents  àmfores fins a aconseguir   la longitud necessària  del  cadàver que havia de ser enterrat.

130.  Ja has llegit  més d'un cop que les necròpolis  dels  romans eren sempre fora del  clos de les ciutats,  al  costat  dels  camins  que  hi  accedien.  És  vigent  encara  aquest  costum? Assabenta't    si sempre ha estat així i quines causes motiven aquesta tradició.

131.  Descriu l'enterrament del qual veus la secció vertical en el dibuix d'aquí al costat.

             Moltes de les inscripcions funeràries dels romans començaven amb una invocació  als déus Manes, o esperit dels morts. Efectivament, en moltíssimes inscripcions trobem l'abreviatura D.M.S., és a dir Dis Manibus Sacrum, o sigui “Consagrat als déus Manes”. És rar que hi figuri el dia del traspàs del difunt; en canvi sovinteja la indicació de la seva edat i, de vegades, fins i tot, els mesos i els dies.

A més del nom del traspassat sol   haver­hi   el   nom   del   familiar   que encarrega la  làpida. Gairebé  sempre hi trobem una expressió  afectuosa envers el   difunt:   estimadíssim,   benemèrit,   etc. Mai   no   hi   figuren   els   desigs   de   la persona enterrada,   fet que demostra  la poca   fe   en   una   vida   futura.   També   hi podem   trobar     les   inicials  H.S.E.   (Hic situs est), o sigui “És en aquest lloc”, o bé  S.T.T.L.   (Sit   tibi   terra   levis),  o  sigui “Que la terra et sigui lleu”.

132.  Localitza en  la fotografia de  la  làpida de  la tomba de Gai  Flavi  les fórmules que acabem de comentar.

XCII

El fet que fins  i  tot   les persones més humils desitgessin de tenir  una sepultura  i unes exèquies dignes va provocar, a tot l'imperi, l'aparició d'associacions que tenien com a finalitat principal recollir  un   fons  comú  a  partir  de petites  cotitzacions  mensuals  per  a   fer   front  a  les  despeses de l'enterrament i dels funerals de cada associat.

133.  Les   inicials   R.I.P.   (Requiescat   in   pace),   és   a   dir,   “En   pau   descansi”,   solen   figurar   a l'encapçalament de moltes làpides sepulcrals cristianes. Quina era la fórmula pagana que tenia una funció semblant?

FD­49. Aquí t'oferim una sèrie d'inscripcions funeràries:

Consagrat  al  difunt  esperit  de Júlia  Saturnina,  45 anys,  una  bona  esposa,  excel∙lent  metgessa   i   la  més  honesta  de   les  dones. El seu espòs Casi li va fer aquest monument.

(trobada a Mèrida)

Mentre vaig  viure em deia  Aurèlia ...  El meu marit, el qual, pobra de mi, ara he  deixat, va ser un home d'honor, va ser un autèntic pare per a mi. Em va prendre en els seus braços quan jo  tenia set anys. Ara en tinc quaranta i estic en poder de  la mort. Gràcies a la meva constant protecció el meu  marit va prosperar.

(trobada a Roma. Segle I a.C.)  Als esperits dels difunts Antiatilià, de 10 anys, i Protus, de 12. Pompeu Octatus, el seu  amo, la va manar fer.

(trobada a Chester, Britània) Als esperits dels difunts i al d'Ylas, el seu més estimat fill adoptiu, de tretze anys. Claudi  Sever, tribú militar, la va manar fer.

(trobada a Old Pennith, Britània)

134. Observa la següent làpida, dedicada a un sèvir augustal, i digues el nom que rebia en vida: Anota, també, les dues fórmules funeràries que tanquen el text de la làpida:

XCIII

135. Fa unes pàgines has trobat la fotografia de l'estela funerària d'un legionari   romà.   Aquí   te'n   recordem   la   imatge   i   te   n'oferim   el   text epigràfic que l'acompanya. Extreu­ne tanta informació com puguis (si cal, ja et donarem un cop de mà):

­ nom 

­ a quina edat va morir

­ en quina legió va combatre

­ va ser soldat d'infanteria o de cavalleria? (“eques Romanus” són les dues últimes paraules)

XCIV