RevolUGi6 50Gial, IndependenGiaCatalana i … · 4 qüent opressió cultural i idiomàtica, però...

RevolUGi6 50Gial,IndependenGia Catalanai Confederalisme IberiG

Analisi i proposta lIibertariaenfront el debat naeíenal

a Catalunya

Si bé tots aquests temes els tractarem al llarg del text, en farem un breu resum a fi de queel/la lector/a es vagi situant: 1) Per Revolució Social entenem fonamentalment un canvi radi-cal en l’estructura econòmica, social i política basat en la col·lectivització dels mitjans de

producció, l’abolició de les classes socials i de l’Estat i l’establiment d’un sistema sustentat enassemblees o consells amb delegats permanentment revocables per la base. 2) Per Independèn-cia Catalana entenem un status on Catalunya pugui decidir a tots els nivells i tingui totes lescompetències d’un poble sobirà sense interferències estatals (ni espanyoles ni catalanes) 3) PerConfederació Ibèrica entenem una forma d’organització política, que dels municipis als pobles dela península (català, castellà, andalús, gallec, basc, portuguès etc.) s’organitzi de forma en quecada un d’aquests és plenament independent i estan a la vegada units per un pacte associatiu(precisament la diferència entre una “federació” i una “confederació” és que en el primer cas lesentitats federades cedeixen part de la seva independència a un organisme central mentre que enuna “confederació” no. Per altra banda, dir que, lògicament, som contraris al confederalisme bur-gès i estatista que ha arribat a defensar Duran i Lleida). L’ordre de la seqüència RevolucióSocial-Independència Catalana-Confederalisme Ibèric (que s’ha d’entendre més com un ordre deprioritats més que necessàriament com una seqüència històrica, doncs es podrien donar a lavegada) no es pot, en cap cas, invertir en el nostre plantejament doncs entenem que la segonaha de ser conseqüència de la primera i la tercera conseqüència de la segona (insistim en la impor-tància d’això perquè quedi clar).

Sumari1. Anarquisme i moviments d’alliberament “nacional”: una història contradictòria i complexa. .............3 a 5

2. La Revolució Social és absolutament prioritària per aconseguir una vertadera independència i això no espot aconseguir supeditant-nos o col·laborant amb qui no la afavoreix. ....................................................... 5

3. L’Assemblea Nacional Catalana: El seu caràcter de classe, la raquítica inclusió de la protesta social i elfantasma feixista dels germans Badia. ......................................................................................................... 6 a 8

3.1. El seu caràcter de classe. ...................................................................................................................... 6 a 73.2. La raquítica inclusió de la protesta social. .............................................................................................. 73.3. El fantasma feixista dels germans Badia. .............................................................................................. 7 a 8

4. El reformisme de “Procés Constituent” i, l'esquerra nacional-popular i el neostalinisme hegemònic al side l’Esquerra Independentista no són la solució. ...................................................................................... 9 a 14

4.1. El reformisme de “Procés Constituent” i “l’aristocràcia obrera”. ........................................................... 94.2. L'esquerra nacional-popular i el neostalinisme hegemònic al si de l’Esquerra Independentista. ........ 9 a 14

4.2.1. La camisa de força de la classe treballadora: Esquerra nacional-popular i Fronts Populars stalinistes com a bagatge històric de l’Esquerra Independentista. ......................................................................... 9 a 114.2.2. El “socialisme amb empresaris” de la CUP, una diferència fonamental amb els moviments d’alliberament nacional al Tercer Món, la difusa (i supeditada) esquerra revolucionària al si de l’Esquerra Independentista i una proposta sociopolítica per aquest sector. ......................................................... 11 a 14

4.2.2.1. El “socialisme amb empresaris” de la CUP ..................................................................... 11 a 124.2.2.2. Una diferència fonamental amb els moviments d’alliberament nacional al Tercer Món. ..... 124.2.2.3. La difusa (i supeditada) esquerra revolucionària al si de l’Esquerra Independentista. ..... 12 a 134.2.2.4. Una proposta sociopolítica per aquest sector. ....................................................................13 a 14

5. El Moviment Llibertari a la deriva: La CGT, els “independentistes llibertaris”, la perduda batalla per l’11de Setembre i la possible emergència del 7 de Juny. ...............................................................................14 a 19

5.1. La CGT .............................................................................................................................................. 145.2. Els “independentistes llibertaris” ....................................................................................................... 14 a 155.3. La perduda batalla per l’11 de Setembre i la possible emergència del 7 de Juny. ........................... 15 a 19

5.3.1. La perduda batalla per l’11 de Setembre. ................................................................................... 15 a 175.3.2. La possible emergència del 7 de Juny. .......................................................................................17 a 19

6. La nostra proposta històrica: la participació dels anarquistes a la insurrecció cantonal de 1873, l’iberisme,el Congrés de Zaragoza de 1936 i la Confederació Ibèrica de Comunes Autònomes Llibertàries .......... 19 a 21

6.1. La participació dels anarquistes a la insurrecció cantonal de 1873. ..................................................19 a 206.2. L’iberisme. ...........................................................................................................................................20 a 216.3. El Congrés de Zaragoza de 1936 i la Confederació Ibèrica de Comunes Autònomes Llibertàries. ........... 21

7. Conclusions ............................................................................................................................................. 21 a 22

folleto martorell_Maquetación 1 17/12/13 12:32 Página 2

3

El passat 11 de Setembre centenars de milers de personesparticiparen a la cadena humana que, de punta a punta,va travessar Catalunya

(i una mica més enllà) perreivindicar-ne laindependència d’Espanyaconvocades per l’AssembleaNacional Catalana (ANC). Peraltra banda, en una acció queemfatitzava el “contingutsocial”, l’anomenat “ProcésConstituent”, agrupava unes4.000 persones per rodejar“La Caixa”, denunciant elpoder financer i on hi vanparticipar dirigents d’ICV i dela CUP. Finalment, s’ha de dirque l’única gran manifestaciód’aquesta diada fou la de ladenominada EsquerraIndependentista (CUP iorganitzacions afins) que vaaplegar unes 30.000 persones segons els organitzadors (unes9.200 segons l’Ajuntament) amb el lema "Als Països Catalansdecidim independència, socialisme i feminisme per canviar-hotot". Davant de la intensitat de les protestes i el conseqüentclima polític, com a llibertaris i anarcosindicalistesmartorellencs, volem manifestar la nostra posició.

1. Anarquisme i movimentsd’alliberament “nacional”1: unahistòria contradictòria i complexa.

Per tal de fer-ho pot ser útil, en primer lloc, ana-litzar altres processos històrics on han confluït(amb més o menys encert) les anomenades “llui-tes d’alliberament nacional” i l’acció organitzadadel moviment anarquista-llibertari, aturant-nos aestudiar les seves conseqüències socials i políti-ques. Per exemple, en el cas del moviment inde-pendentista cubà de finals del segle XIX enstrobem una divisió entre els anarquistes: per unabanda, els que són presents al Congrés Obrer de1882, que denuncien el caràcter colonial de l’ocu-pació espanyola i impulsen la convergència ambels independentistes, i els que, per altra banda,s’hi oposaven per considerar que la independèn-cia era promoguda per una ideologia “liberal i na-cionalista” on la solució al problema obrer no hiquedava suficientment aclarida.

El resultat de la Guerra d’Independència foul’establiment d’una república burgesa, tutelada icontrolada pels Estats Units mitjançant l’esmenaPlatt, on els anarquistes (hegemònics al moviment

obrer de l’època) seguiren patint persecució i exe-cucions sumàries sobretot durant el govern de l’ex-oficial independentista Gerardo Machado. Si béuns quants oficials de l’exèrcit independentista ha-vien estat anarquistes de renom com ArmandoAndré, els seus plantejaments llibertaris no vanaconseguir esdevenir hegemònics convertint-se,a la pràctica, en “carn de canó” d’un projecte po-lític burgès que es va desfer d’ells quan en va tenirl'oportunitat.

Un altre cas ben diferent fou el del moviment lli-bertari búlgar que promogué la Insurrecció de Ma-cedònia i Tràcia el 1903. Des d’un primer moment,les orientacions anarquistes foren hegemòniques alsi de la ORIMA (Organització Revolucionària de l’Interior de Macedònia i Adrinoble) que dirigí la lluitacontra l’Imperi Otomà per la llibertat dels camperolsbúlgars de la Macedònia ocupada (amb la conse-

Un dels trams de la cadena humanaque, de punta a punta, va travesar

Catalunya (i una mica més enllà) perreivindicar-ne la independència

d'Espanya.

1- Posem “nacional” entre cometes perquè compartim la idea expressada al “Manifest de la Revolució Coreana” de l’anarquista Shin Chae-ho de que la idea de “poble” éstangible i la de “nació” no. Això es degut a que la primera és d’origen burgès i necessita construir una metafísica quedissimuli les diferències socials a fi de mantenir el seu poder.Ja parlarem d’això més endavant.


4

qüent opressió cultural i idiomàtica, però fonamen-talment social, que comportà) però que es féu ex-tensiva també als camperols turcs de la regió.

Durant els 30 dies que va durar la revolució esva abolir la propietat privada i es va iniciar un procéscol·lectivitzador sent gestionades viles i ciutats perassemblees populars so-biranes, fins que l’exèrcitimperial va derrotar la re-volta. La lluita, però, vacontinuar i contribuir deci-sivament a la crisi de l’Im-peri Otomà. Una de lesfigures més prominentsdel moviment fou el gue-rriller anarquista MikhailGerdzhikov que semprerebutjà la intervenció delsagents de la monarquiabúlgara en el conflicte (aaquesta, lògicament, l' in-teressava perquè voliaannexar-se les regions)

En el cas de la lluitadel poble coreà contral’imperi japonès ens hi tro-bem que el moviment in-dependentista fou integratper tres faccions indepen-dents entre si: la nacionalista burgesa, la comunis-ta-stalinista i la llibertària. L’anarquista coreà Shin-Chae-ho va fer èmfasi en que les forces antiautori-tàries no podien quedar supeditades a les altresdues a fi d’evitar la instauració d’un nou Estat. Perla seva part, la Federació Anarquista Coreanasempre va tendir a l’acció social per sobre qualsevolaltra consideració.

Seguint aquesta línia de priorització de l’acció so-cial i d’independència respecte les altres faccionspolítiques independentistes, el guerriller anarquistacoreà Kim Jwa-Jin va rebutjar la col·laboració ambaquestes i va passar a assessorar, en tècniquesguerrilleres, a les milícies de la Regió Autònoma deShinmin: una província alliberada a la zona deManxúria (fora de les fronteres coreanes) on mésde dos mil·lions de treballadors immigrants coreansvan viure, de 1929 a 1932, en un sistema comu-nista llibertari, fins que les tropes soviètiques, xine-ses, comunistes-stalinistes coreanes i japoneses,atacant pel nord i pel sud respectivament, feren fra-cassar militarment l’experiència. Posteriorment elsnacionalistes burgesos i els comunistes-stalinistesestabliren dos Estats al sud i al nord de la penín-sula coreana com ja sabem.

En el cas de Catalunya, el primer antecedent decol·laboració formal entre anarquistes i indepen-

dentistes es donà amb la creació de l’AliançaLliure el 1925 per derrocar la Dictadura de Primode Rivera (1923-1930) que integrava la CNT,Estat Català, el minúscul Partit Comunista i el Par-tit Nacionalista Basc, però que, a la pràctica, es li-mità als dos primers. Les diferències, però, de

plantejaments polítics i socials eren més que no-tòries (a causa del caràcter obrer i fonamental-ment petitburgès, respectivament, d’ambduesformacions) i l’anarquista Garcia Oliver rebutjà lacartera de Ministre de Guerra que Macià li oferíen una futura Catalunya independent.

Posteriorment, el partit independentista Estat Ca-talà evolucionaria cap a postures cada cop mésproperes al feixisme, amb figures com Josep Den-càs i Miquel i Josep Badia (un aspecte “tabú” nodegudament recollit per la historiografia catalanista)i s’organitzà de forma paramilitar i policíaca per ata-car, torturar i assassinar els obrers anarcosindica-listes, posant la “defensa de Catalunya” per sobred’una lluita de classes que s’anà incrementant ambel temps. Per altra banda, cal mencionar també(més per l’importància que té per anàlisis posteriorsque per la que va tenir a l’època) el Partit CatalàProletari de Jaume Compte, minúscula fracció in-dependentista i comunista-stalinista d’uns 500 mi-litants, amb certa gravitació entre els treballadors ipropietaris del petit comerç (més tard aquesta frac-ció acabaria integrant el també stalinista PSUC).

Durant els primers mesos de la Guerra Civil Es-panyola (1936-1939) a Catalunya hi va haver uncontrol efectiu de la situació per part dels obrersanarcosindicalistes que va portar a la independèn-

La Revolució Llibertària, iniciada el 19 de juliol de 1936, va portar a un independència“de facto” de Catalunya que es feu extensiva a Aragó.


5

cia “de facto” de Catalunya assumint, a través de laseva acció organitzada i de la creació del “ComitèCentral de Milícies Antifeixistes”2 , plenes compe-tències en Defensa (coordinant la lluita dels obrersarmats contra el feixisme), Economia (col·lectivit-zant la indústria i els transports públics), Educació(amb la creació del “Consell de l’Escola Nova Uni-ficada”: que va iniciar una “revolució pedagògica”en el sentit racionalista i va estendre i formalitzarl’ensenyament de la llengua catalana) etc.

Mentrestant, els independentistes filofeixistesd’Estat Català, l'oposició dels quals a la situació re-volucionària que havia atorga’t una independència“de facto” a Catalunya era total, conspiraran contraella arribant a organitzar un complot per proclamaruna independència burgesa i sortir-se de la guerrarevolucionària contra el feixisme espanyolista, peraixoplugar-se al paraigües de l’Estat capitalistafrancès sota la forma d’un protectorat. Aquesta pos-tura contrasta amb l’esperit generós de l’anarcosin-dicalisme català que buscà estendre la revoluciósocial a Aragó, on contribueix a establir-hi, en unapart del seu territori, un consell revolucionari (el“Consejo Regional de Defensa de Aragón”) quetambé aconsegueix una independència “de facto”,més profunda i tot que la catalana, dins el contextd’una revolució col·lectivista llibertària.

2. La Revolució Social és absolu-tament prioritària per aconseguiruna vertadera independència iaixò no es pot aconseguir supe-ditant-nos o col·laborant amb quino la afavoreix.

Els exemples exposats ens porten a diversesconclusions: el cas cubà ens demostra, de formaevident, com la supeditació a forces independen-tistes no revolucionàries porta a fórmules polítiqueson no només la “independència” està tutelada per

potències exteriors (Estats Units) sinó que aquestatampoc és real des d’un punt de vista social (jaque la participació política de la classe treballadorahi és reprimida). Hi haurà qui consideri que, tot iaixí, la “independència” burgesa és un primer pas“democràtic” a fi de qüestionar Estats caracteritzatspel seu autoritarisme, com és el cas de l’espanyol.No és la nostra opinió ni la dels que consideremque té més valor una experiència revolucionària,encara que sigui efímera, pel que té d’importantcom a referent per les futures generacions quevulguin aixecar la bandera de la Revolució Socialamb garanties d’èxit, que dècades d’independènciaburgesa (i, en aquest sentit, els àcrates cubansque no es van incorporar a l’exèrcit independentistatampoc van quedar-se quiets, contribuint a la criside l’imperi espanyol).

En aquest mateix sentit la Insurrecció de Mace-dònia i Tràcia el 1903 i la Comuna de Shinmin el1929 (cas búlgar i coreà) són un exemple a seguirde revolució llibertària després del fracàs del ca-pitalisme i del socialisme “real”. Sense aquestesexperiències, molts moviments socials que arreudel món, avui dia, lluiten per la revolució i un con-cepte integral d’independència (i aquí podríemcitar la societat autogestionària i descentralitzadaque estan construint kurds i xiapanencs) no tin-drien els referents històrics necessaris en quèbasar-se si els anarquistes búlgars haguessin ac-ceptat supeditar-se als agents monàrquics delseu país, en la lluita contra l’ imperialisme otomà,o si l’anarquista coreà Kim Jwa-Jin s’hagués posata disposició de les faccions independentistes bur-geses i stalinistes com li demanaven.

En el cas català, la col·laboració (que no supedi-tació) amb els independentistes petitburgesosd’Estat Català, per part dels obrers anarcosindica-listes, va fer més mal que bé doncs, a la pràctica,no va reportar pràcticament cap benefici al projectede revolució social anarquista i, en canvi, va con-tribuir a donar legitimitat i engreixar un partit quederivaria cap a una forma de filofeixisme catala-nista. La conclusió, per tant, és la mateixa que enels casos búlgar i coreà: val molt més l’experiènciarevolucionaria a Catalunya i Aragó, com exempleque ha donat la volta al món, que el que haguésestat un protectorat francés “independent” de dub-tós final. Per altra part, la facció independentista icomunista-stalinista de Jaume Compte, en inte-grar-se al PSUC, va col·laborar a esclafar la revo-lució social defensant els interessos dels petitscomerciants i afavorint que el govern central tornésa assumir moltes competències que el “ComitèCentral de Milícies Antifeixistes” (i el posterior “Con-sell de la Generalitat” amb participació de la CNT)havien radicat a Catalunya.

2- Alguns corrents de l’extrema-esquerra (trotskisme i comunismeconsellista), han afirmat que aquesta “acció organitzada” ésoposada al Comitè de Milícies, ja que aquest hauria estat uninstrument de “col·laboració de classes”. Nosaltres afirmen quel’anarquisme és una ideologia revolucionària i democràtica i si bél'agrupació anarquista “Los Amigos de Durruti” (sector radical de laCNT-FAI oposat al col·laboracionisme) va afirmar que això és enessència una contradicció, doncs qualsevol revolució triomfant ésnecessàriament totalitària, nosaltres no ho compartim i pensemque es pot donar aquesta confluència necessària, perquè ditarevolució sigui democràtica, sempre que l’hegemonia la tingui elproletariat revolucionari. En aquest sentit defensem el caràcterrevolucionari i el respecte a les minories polítiques que hi va haveren aquest Comitè, gràcies a l’hegemonia dels anarcosindicalistesque nosaltres, en tot cas, pensem que s’hauria d’haver consolidat.També pensem que s’hauria d’haver abolit la Generalitat, que esva mantenir inexplicablement i va entorpir sempre que va poder larevolució i la tasca d’aquest Comitè.


6

3. L’Assemblea Nacional Catala-na: El seu caràcter de classe, laraquítica inclusió de la protestasocial i el fantasma feixista delsgermans Badia.

3.1. El seu caràcter de classe: Avui dia, el prin-cipal referent social de l’independentisme catalàés l’Assemblea Nacional Ca-talana, fundada el 30 d’Abrilde 2011, es defineix com una“organització popular, unità-ria, plural i democràtica” quedestaca, en principi, pel seucomponent transversal tansocialment com políticament.És aquesta l’expressió orga-nitzada d’un fenomen social:l’increment de l’ independen-tisme, que diversos mitjansde comunicació, espanyols icatalans, així com OriolMarch, autor del llibre “Per-què sí a la independència”,defineixen fonamentalmentcom una “Revolució de lesClasses Mitjanes”, si bé éscert que també hi ha un lleu-ger increment del suport en-tre la classe treballadora, unapart d’ella provinent de l’emi-gració d’altres zones de l’Estat als anys seixanta.

Sociològicament, la classe mitjana és un sectorheterogeni (petits empresaris, professionals libe-rals, funcionaris ben remunerats etc.) amb dife-rents interessos que, com deia Marx, per una partadmira i respecta el poder econòmic i polític de lagran burgesia i per l’altra se sent solidària amb elssofriments de la classe treballadora. El coautor del“Manifest Comunista” considerava que, en un mo-ment de confrontació social, tan podia decantar-se per la classe capitalista com per la treballadora,depenent de quina de les dues mostrés més vigo-rositat política. L’anarquista Mikhail Bakunin, coin-cidia amb aquesta anàlisi però li imprimia unsegell més pessimista respecte al paper políticd’aquest grup social.

Potser la història donaria la raó a Bakunin, quandècades més tard les classes mitjanes serien elprincipal suport dels règims feixistes alemany i ita-lià o potser hi haurà qui pensi que hauríem de sermés optimistes i destacar el suport de sectors deles classes mitjanes a moviments progressistes id’esquerra que, tot i que moderada, arreu del mónes van oposar al feixisme (encara que, segons no-saltres i la resta de l’esquerra revolucionària, de

forma vacil·lant i ambigua). També és important,des del punt de vista sociològic, diferenciar entreels petits empresaris i els sectors assalariats dela classe mitjana doncs, aquests segons, podriencompartir interessos amb la classe treballadoraprecisament per la seva condició d’assalariats(encara que també s’hi podrien oposar per por aveure igualades les seves condicions “a la baixa”).

Un d’aquests marxistes optimistes, Ivan Montejo,traslladant a l’actualitat aquest debat, va afirmar ala web de En Lucha (aquest passat setembre de2013) que l’Assemblea Nacional Catalana era un“espacio aun en definición donde conviven secto-res populares y elementos pequeñoburgueses”destacant, com un element que podria oscil·lar labalança cap als sectors obrers, (que no popularsdoncs aquests inclouen a la petitaburgesia, errorseu d’anàlisis) el fet que l’ANC va recolzar l’últimavaga general o el fet que el “Concert per la Lliber-tat”, cel·lebrat fa uns mesos a Barcelona, va in-cloure propostes d’alliberament social.

Però nosaltres, a l’igual que Bakunin, som méspessimistes en aquest sentit, i expliquem perquè: unfet que obvia Montejo és l’asimetria present enaquesta lluita, donant a entendre que la confrontacióinterna al si de l’ANC entre els sectores populares(sectors obrers) i els elements pequeñoburgueseses dóna en igualtat de condicions: d’entrada la pre-sidència de l’entitat està en mans de Carme Forca-dell, una funcionària diguem-ne de grau mitjà,moderadament progressista (és militant d’ERC) i sibé no tenim estudis sociològics clars sobre les sevesbases, si ens guiem pel fenomen social que repre-

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) és, fonamentalment, un moviment de les classes mitjanes que expressa els seus interessos.


7

senten, direm que hi ha una preponderància clarade les classes mitjanes.

Això es veu amb més claredat si analitzem aquin subjecte social apel·len, tot i la suposadatranversalitat de la que fan gala: Al vídeo “Juntsho farem possible”, protagonitzat per l’actriu Mont-serrat Carulla, (es pot buscar al youtube Assem-blea Nacional Catalana: "Junts ho farempossible") després de mencionar alguns proces-sos socials i polítics històrics (la majoria d’ells pro-tagonitzats per sectors obrers i marginats com laIndependència de l’Índia, la lluita dels afroameri-cans als EUA o el moviment d’insubmissió al ser-vei militar a l’Estat espanyol) passa a mostrar-nosuna sèrie d'individus, la major part d’ells petits em-presaris, perfectament identificables doncs surtenal costat del seu negoci, mentre que la classe tre-balladora o hi és inexistent o apareix de maneraque no se la pot identificar com a tal.

Aquesta vergonyosa demagògia discursiva, in-visibilitzadora de la classe obrera, es repeteix alvídeo oficial de la manifestació independentista de2012 (es pot buscar al youtube ANC: Video oficialde la manifestació #11s2012) on la figura del petitempresari és l'única identificable com a tal (aquihi apareixen una sèrie de petits negocis buits per-què els seus propietaris han anat a la manifesta-ció). Cap a quin sector social es decanta labalança és evident.

3.2. La raquítica inclusió de la protesta social:Montejo afirma que el fet que l’ANC donés suportla vaga general del 14-N de 2012 és un pas cap alssectors obrers; per començar pensem que dir queel fet que Carme Forcadell participés en un acte deCC.OO i UGT (que han estat venent als treballa-dors i firmant reformes laborals des de la transició)és una mostra de suport als “sectors obrers”, és deriure, però si a sobre ho fa algú que s’identifica amb“l’esquerra revolucionària”, és de pena.

Però es que a més a més si analitzem el breudiscurs de Forcadell (es pot buscar al youtube Su-port de l'ANC als sindicats convocants de la vagageneral del 14-N) afirma que l’ANC dóna suport lavaga, fonamentalment, perquè els sindicats haninclòs “el dret a decidir” al seu programa, no per-què l’ANC hagi inclòs les reivindicacions socialsal seu. Aquesta unidirreccionalitat ens mostra elcaràcter oportunista de l’entitat, utilitzen la vagageneral per fer-se propaganda, res més. Per aca-bar la resposta a Montejo, cal dir que les reivindi-cacions socials al “Concert per la Llibertat” varenser testimonials, però sobretot, que l’organitzacióno les promovia i que per aquest motiu precisa-ment cantants, com el canari Pedro Guerra, vandeclinar-hi la seva participació.

Encara que el fet més destacable en aquestsentit, i força paradigmàtic, és la negativa del’ANC a donar suport a l’encerclament de “LaCaixa”, promoguda per el moviment de TeresaForcades i Arcadi Oliveres, “Procés Constituent”,que (tot i que nosaltres tampoc secundem per mo-tius absolutament diferents, com explicarem mésendavant) demostra el pràcticament nul contingutsocial de l’entitat amb l’excepció, aquesta pas-sada Diada, de l’encerclament de l’Hospital JosepTrueta de Girona, per part de la Xarxa dels DretsSocials, que s’inclou al recorregut de la Via Cata-lana, així com una altra iniciativa a Badalona perl’ensenyament públic i a la Ciutadella de Barce-lona per les minories sexuals. En total tres inicia-tives, reconegudes per l’ANC, front els centenarsde milers que van travessar Catalunya sense capreivindicació de caràcter social (almenys explí-cita). La inclusió, doncs, de la protesta social enaquest moviment és més que raquítica.

3.3. El fantasma feixista dels germans Badia:Hi haurà qui pensi, però, que aquest pessimismebakuninista respecte de les classes mitjanes ésmassa pessimista, valgui la redundància, i que lapoca protesta social que inclou el moviment del’ANC és igualment valorable. Però encara faltaper desemmascarar el sinistre rostre de qui no volser desemmascarat: En un article de “La Directa”,del 4 de setembre de 2013, titulat “La ultradretaindependentista vol ser present a la Via Catalana”,s'afirma com el transversalisme social de l’ANCs’està convertint en l’aixopluc d’aquest sector po-lític, el grup més important del qual és Unitat Na-cional Catalana (UNCat), un grupuscle xenòfob iultra, que es va encarregar del servei d’ordre dela Diada de 2012 i va participar al del “Concert perla Llibertat” de fa uns mesos. Enfront d'això, la re-acció de l’ANC ha esta vacil·lant i ha rebutjat con-demnar explícitament la seva presència.

L’extrema dreta independentista té en la cam-panya per homenatjar les figures històriques deMiquel i Josep Badia (executats, el 28 d’abril de1936, presumiblement per anarquistes) la sevaprincipal campanya social. Aquests líders indepen-dentistes dels anys 30, foren els principals respon-sables de l’organització paramilitar, antiobrera icriminal d’Estat Català, inspirada en els fascio dicombattimento italians i les SA alemanyes. Un acted’extrema gravetat, i que ens posa alerta, és el su-port d’Oriol Junqueras a l’acte d’homenatge d’a-quest any (a més a més va mentir descaradament,afirmant que Justo Bueno Pérez, presumptamentl’executor dels Badia, fou condecorat per Falangequan realment fou afusellat pels franquistes) quereforça el manifest d’una vuitantena d’intel·lectuals,


8

periodistes, diputats etc. catalans que reclamenun reconeixement institucional d’aquests sinistrespersonatges. El feixisme catalanista, doncs, ai-xeca el cap i el més greu és que hi té un contextsocial molt favorable pel transversalisme de l’ANCi perquè la debilitat política de la classe treballa-dora i el context de crisi són la situació idònia per-què, com ha passat en altres moments històrics,les classes mitjanes s’inclinin cap al feixisme3.

Recordem, per altra banda, que hem argumentatal punt 2., perquè la Revolució Social era impres-cindible per aconseguir la vertadera independència,i en aquest sentit, un moviment, fo namentalmentde la classe mitjana, difícilment ens hi podrà portar.Si tenim en compte els antecedents històrics, coma molt ens durà a ser un protectorat, probablementfrancès, doncs la Unió Europea no és vertadera-ment un Estat al que apel·lar sinó només un pacte(reaccionari, antisocial i xenòfob) entre Estats-Nació capitalistes. Només la classe treballadora,pel paper estratègic que ocupa en la reproducciódel sistema i la seva capacitat d’aturar-lo, pot ti-rar-ho endavant (hi ha algunes excepcions histò-riques, relatives, a aquesta afirmació que serancomentades al següent apartat).

Els germans Badia, organitzadors de la repressióparamilitar i policíaca contra els obrers de la C.N.T.,són reivindicats per l'extrema dreta independentista.

3- Tot aquest procés, lògicament, si bé l’objectiu d’aquesttext és analitzar el moviment independentista a fi d’establir-hiuna posició per part nostra, té la seva contrapart en l’augmentde l’espanyolisme entre les classes mitjanes de la resta del’Estat (i, en part, també de Catalunya) amb certs suports de laclasse treballadora en un procés similar. En aquest sentit,s’han creat també “plataformes ciutadanes” tranversals perdefensar l’espanyolisme, “caldo” de cultiu de grups feixistes ineonazis (com Plataforma x Catalunya o el Casal Tramuntanaprotagonistes de vàries amenaces i agressions). És cert, queaquestes “plataformes ciutadanes” no tenen actualment larellevància social de l’ANC, però hem de dir que tampoc els hifa falta: el nacionalisme reaccionari i el feixisme espanyolistahistòricament han trobat aixopluc entre les institucions del’Estat i l’Exèrcit fet que va provocar que el feixisme espanyolarribés al poder gràcies, fonamentalment, als militars i nogràcies a un moviment social com als casos italià i alemany.Aquesta forma de feixisme espanyolista esextraordinàriament agressiva i genocida i enfront això hihaurà qui pensi que la lluita contra el feixisme catalanista(més dèbil i vacil·lant precisament per la seva major debilitatestructural al no poder apel·lar a un Estat) no es tanprioritària. Nosaltres no ho compartim i en aquest sentitpodem remetre’ns altre cop a la història del movimentanarquista búlgar: durant l’ocupació nazi d’aquest país, l’any1941, es va donar la paradoxal col·laboració de comunistes,socialistes i feixistes del moviment Zveno, oposats igualmenta l’ocupació nazi a causa del seu fort nacionalisme búlgar.Aquestes tres forces polítiques van integrar el “Front de laPàtria” davant el qual, però, els militants de la FederacióAnarquista-Comunista de Bulgària (FACB), que tenien unaimportant implantació social, no s’hi van integrar i van obriruna lluita de dos fronts contra els nazis alemanys i elsfeixistes búlgars. Els comunistes, en canvi, després del’ocupació del país per part de l’Exèrcit Roig, van afavorirl’arribada al poder del líder feixista de Zveno, KimonGeorgiev, que va reprimir durament a la població.

El president d'ERC, Oriol Junqueras,durant l'acte d'homenatge alsgermans Badia.


9

4. El reformisme de “Procés Cons-tituent” i , l'esquerra nacional-popular i el neostalinisme hege-mònic al si de l’Esquerra Inde-pendentista no són la solució.

4.1. El reformisme de “Procés Constituent”i “l’aristocràcia obrera”: L’anomenat “ProcésConstituent” es un moviment social, que es fa pú-blic el 10 d’abril de 2013, i les figures més promi-

nents del qual són la monja Teresa Forcades il’economista Arcadi Oliveres, fa una crida a crear“entre tots” un model polític i social nou “alternatiual capitalisme” apostant també per la independèn-cia. Si profunditzem, però, veurem que el seu pro-grama, si bé inclou coses com “l'expropiació de labanca privada”, no planteja l’expropiació dels mit-jans de producció limitant la seva acció, doncs,contra el capital financer.

A més a més el discurs “ciutadanista” hi és to-talment aclaparador i no es fa referència, en capmoment, a l’acció organitzada de la classe treba-lladora, de la que s’espera que actuí com un ciu-tadà més darrere d’un programa de reforma icentrat en la participació electoral, a la que esdóna un paper massa rellevant com a catalitza-dora dels canvis socials.

En un moment en què la classe treballadora estroba totalment desorganitzada i amb la “camisade força” que representa el sindicalisme burocrà-tic, i on tan necessària és la seva emergència po-lítica per eradicar l’amenaça del feixisme que lacrisi estructural del capitalisme afavoreix, aquests

plantejaments tan moderats fan més nosa queservei, tenint en compte a més a més la insistèn-cia en el caràcter “pacífic i democràtic” del movi-ment (en aquest sentit, recordem com ArcadiOliveras va ser una de les principals figures queva condemnar l’acció de pressió als diputats, qua-lificant-la de “violenta,” que va rodejar el Parla-ment per aturar els pressupostos el 15J).

S’ha de dir, llavors, que si bé aquest movimentcompta amb l’avantatge de ser, sociològicament,

més proper a la classe treballa-dora (l'única capaç de portar Ca-talunya a la independència comhem argumentat) i d’apel·lar apartits que gaudeixen, en part, delseu suport electoral (ICV i PSC)no fan una aposta clara per laseva hegemonia política i la pocareferència que en fan, supeditadaa la noció de “ciutadania”, estàfeta sota el filtre del que Bakuninanomenava “aristocràcia obrera”(la burocràcia alliberada, i ben re-munerada, dels sindicats) que im-pedeix que aquesta opti per laRevolució Social i, per tant, per laindependència. (una anàlisi clàs-sica genial de com els partits i sin-dicats obrers es burocratitzen estroba a “Los Partidos Políticos” deRobert Michels). Aquesta “aristo-

cràcia obrera” juga, per tant, un paper polític sem-blant al de les classes mitjanes. En part, peraquests motius, no vam secundar l’acció “Encer-clem La Caixa” d’aquest moviment.

4.2. L'esquerra nacional-popular i el neosta-linisme hegemònic al si de l’Esquerra Indepen-dentista:

4.2.1. La camisa de força de la classe treba-lladora: Esquerra nacional-popular i Fronts Po-pulars stalinistes com a bagatge històric del’Esquerra Independentista: Per altra banda, l’Es-querra Independentista (EI), moviment polític i so-cial els orígens immediats del qual estan a ladècada dels setanta però que es remunta mes en-rere, es compon d'una sèrie d’organitzacions sec-torials que inclouen l’estudiantat (Sindicatd’Estudiants dels Països Catalans), els joves(Arran), les organitzacions politiques (Moviment deDefensa de la Terra i Endavant), la part electoral,la mes coneguda mediaticament i, per tant, per partde la societat en general (Candidatura d'Unitat Po-pular4) i la sindical (Coordinadora Obrera Sindical5). Defensen el plantejament genèric d’independèn-

Arcadi Oliveras i Teresa Forcades, impulsors de “ProcésConstituent”, un moviment fonamentalment ciutadanista i reformista.


10

cia i socialisme, diferenciant-se de l’ANC i ProcésConstituent en això: que fan extensiva la primeraal conjunt dels “Països Catalans” (territoris per ons’estén la influencia de la llengua catalana quecomprenen Catalunya, País Valencià, Balears, laFranja i el Rosselló) i en el fet quedefensen, en principi, un socialismemarxista o revolucionari (veuremmés endavant què hi ha de cert enaquesta afirmació).

Hem comentat, de forma aïllada alpunt 1. i al punt 2., la presència al’escenari polític català dels anys 30de la figura de Jaume Compte i elPartit Català Proletari, la seva com-posició social i el paper polític queva jugar en integrar-se al PSUC. Estracta del referent històric més claren la defensa d'una Catalunya inde-pendent i socialista, si bé ja hem vistque a la pràctica va col·laborar (coma facció integrant del PSUC) a repri-mir la revolució obrera per defensarels interessos de les classes mitja-nes comerciants (recordem la sevacomposició inicial heterogènia entreobrers i aquestes, l'hegemonia es vadecantar per les segones a la llum dels fets) i endesfer la independència “de facto”, aconseguidapels obrers anarcosindicalistes.

De totes maneres a l'article Història de l'Inde-pendentisme revolucionari, d'autor anònim apare-gut a la web kaosenlared el 10-9-2006, s'afirmaque el separatisme català de l’època plantejavaaquesta estratègia com a simplement tàctica ihaurem d'esperar a la fundació del Partit Socia-lista d'Alliberament Nacional (PSAN) als anys se-tanta, de base social en els estrats mitjosuniversitaris i amb poc arrelament social, que de-fensarà la creació d'un moviment nacional-popularper a produir una “ruptura democràtica” que por-tés a l'alliberament nacional i social. El concepte

polític “nacional-popular” es de matriu llatinoame-ricana (el PSAN estava força influït pels vents po-lítics que venien de l'altra banda de l'atlàntic) i fareferència a un tipus de moviment sociopolític queconstrueix un discurs mitjançant el qual el “poble”

(classe treballadora i classe mitjana) s'identificaamb la “nació” i exclou com a “anti-nacionals”aquells qui en resten al marge (burgesia).

Es tracta d'una estratègia discursiva força po-tent, en iniciar un combat simbòlic pel significat de“nació”, però que té també les seves limitacionsimportants. Normalment, s'acostuma a situar elperonisme argentí com a model paradigmàtic demoviment nacional-popular, a mitjan de la dècadadels quaranta. Aquest tenia una base social declasse obrera, però estava dirigit pel mateix apa-rell de l'Estat, sectors de la burgesia nacionalistai la burocràcia sindical. Per part d'alguns autors sel’ha relacionat amb el feixisme, si bé la seva basesocial era diferent.

Als anys setanta, el grup guerriller argentí “Mon-toneros” iniciarà un procés polític, similar al quesucceirà en altres països de la regió amb altresgrups, que es podria definir com una reinterpreta-ció, en clau d'esquerres, de la matriu nacional-po-pular, és a dir, es mantindran les característiquesdiscursives d'aquesta però s'hi afegirà la “lluita pelsocialisme”. A la pràctica consistirà en el fet queels sectors mitjans universitaris apel·lin a la classeobrera utilitzant una forma “sui generis” de discursperonista, que era el que les atreia. Altre cop,doncs, tenim a la classe mitjana posant-se davanti intentant conduir a la classe obrera.

Per altra banda, es curiós com aquest fenomen

4- Aquesta denominació porta reminiscències de la “UnidadPopular” xilena dels anys setanta on l'hegemoniasocialdemòcrata i comunista portà a postures vacil·lants iambigües en l'oposició al feixisme i al militarisme emergentsque finalment donarien el cop d'Estat l'onze de setembre de1973. Grups com el “Movimiento de Izquierda Revolucionaria(MIR)”, la “Vanguardia Organizada del Pueblo (VOP)” y la“Federación Libertaria de Chile (FLCH)” s'oposaràn (amb lesseves respectives diferències) a aquestes polítiqueserràtiques i presionaran per aconseguir canvis revolucionaris.

5- També hi ha altres grups i organitzacions com diferentscol·lectius feministes (Cau de Llunes, Gata Maula etc.), BrotBord (lluita LGTB), Rescat (propresos), Alerta Solidària(antirrepresiva) i Ítaca (internacionalisme).

“Montoneros” fou la organització argentina, dirigida per la classe mitja universitària, que defensà la idea d'una esquerra “nacional-popular”

amb la qual interpel·lar als obrers.


11

d'importació llatinoamericana, conflueix amb elque va ser la política de la Internacional Comu-nista, dirigida per Giorgi Dimitrov (entre 1934 i1943) durant l'època de Stalin, on es passà de laconsigna de “classe contra classe”, que prioritzavala revolució proletària (si bé amb un esquema d’a-vantguarda leninista que nosaltres rebutgem6) a lapolítica de Fronts Populars, on els comunistes ac-ceptaven col·laborar amb altres forces polítiques,obreres reformistes o de classe mitjana, fins i toten el cas de no poder-les dirigir. A la pràctica, su-posava supeditar i, per tant, neutralitzar, l’energiarevolucionària de la classe treballadora pactantamb grups vacil·lants i ambigus en la seva oposicióal capitalisme i al feixisme emergent.

El Partit Socialista d’Alliberament Nacional(PSAN) bevia, per tant, tan de la reinterpretacióesquerrana de la matriu nacional-popular com

dels Fronts Populars stalinistes que es resumia,en un cas, a dirigir la classe treballadora utilitzantcerta demagògia i, en l’altre, en demanar pacièn-cia al proletariat a fi d’incorporar altres sectors so-cials menys rellevants (en el sentit revolucionari)mentre el feixisme creixia a una velocitat impres-sionant. La línea del PSAN es manté en allò fona-mental avui dia, (si bé hi ha hagut oscil·lacions enel caràcter més “nacional” o “social”, la concepciópolítica de la línea “social”, esquerra nacional-po-pular i “Front Popular”, s’ha mantingut pràctica-ment igual) a les organitzacions “Endavant” i“MDT” a través d’una seqüència històrica de grupscom l’Assemblea d’Unitat Popular (AUP) o la Pla-taforma per la Unitat d’Acció (PUA), amb algunesdesercions cap a ERC pel mig incloses.

4.2.2. El “socialisme amb empresaris” de laCUP, una diferència fonamental amb els movi-ments d’alliberament nacional al Tercer Món,la difusa (i supeditada) esquerra revolucionà-ria al si de l’Esquerra Independentista i unaproposta sociopolítica per aquest sector.

4.2.2.1. El “socialisme amb empresaris” dela CUP No és gens estrany, doncs, que el passat12 de desembre de 2012, el diputat de la CUP-AEDavid Fernández, al Programa “Al cap del dia” ex-posés clarament que darrere la proposta genèricade socialisme s’hi troba un model econòmic a tresbandes, consistent en empreses cooperatives,empreses públiques i un sector privat més regulati controlat. Aquest és el model de ¨Socialisme delsegle XXI¨ assajat a països com Equador i Vene-çuela i que Rafael Correa, president del primer, jaes va encarregar de dir que no es basava en lalluita de classes sinó en la col·laboració entreaquestes per ¨tirar endavant el país¨.

Pura socialdemocràcia ¨radical¨ que fins i tot elmateix periodista Vicent Sanchis, no gens sospi-tós de ser progressista, se sorprèn en diversesocasions que David Fernandez posi el nom de so-cialista a aquest model post-capitalista: no plan-teja la col·lectivització dels mitjans de producció,sota control obrer i, per tant, l’expropiació dels ca-pitalistes. Es tracta de pura metafísica harmoniosaon, suposadament, els capitalistes conviuran enpau amb cooperativistes i empreses ¨nacionalit-zades”, o més aviat compres forçades si ens ate-nem als exemples equatorià i veneçolà.

6- Aquesta posició ha estat defensada històricament peltrotskisme. De fet, algunes crítiques que estem fent a “ProcésConstituent” i a l’Esquerra Independentista, estan basades, en part, en les del grup trotskista “Clase contra Clase” que téel mèrit de ser del pocs que no s’han empassat políticament la idea “d’Unitat Popular” que preconitza l’EsquerraIndependentista. Tenim, però, diferències importants amb ellsrespecte la noció d’avantguarda revolucionària que Bakunin, i també marxistes com Rosa Luxemburg, no acceptaven sinóque consideraven que la tasca dels revolucionaris era mésaviat esperonar, afavorir la revolució espontània i no pasdirigir-la. Per altra banda, no podem oblidar la matança de milers de camperols anarquistes a Ucraïna ordenada per Trotski mostra del que pot arribar a fer una classe dirigentque s’autoerigeix en nom del proletariat.

Giorgi Dimitrov (1882-1949) fou el comunista-stalinistadefensor dels “Fronts Populars” que apaivagaven el potencial revolucionari de la classe treballadora.


12

Una vegada més la potencialitat revolucionàriade la classe treballadora és aturada per satisferaltres sectors socials, classes mitjanes i capita-listes pel què sembla (potser per això l'EsquerraIndependentista segueix participant a l'ANC, mal-grat la deriva feixista a què va encaminada, comhem argumentat al punt 3.3.). Se'ns dirà la vellaconsigna de que es necessari ´¨esperar-los¨ pertal de tenir èxit però els ¨Fronts Populars¨, on elpaper de la classe treballadora hi es subsidiari,mai no han aconseguit aturar l’ofensiva capita-lista ni al seu sinistre servidor, el feixisme. La re-volució obrera (alliberada de la cuirassanacional-popular) és l’única garantia del canvisocial i, per tant, de la vertadera independència.L’administració “pública” capitalista, a la que laCUP no es planteja enderrocar sinó prendre’n elcontrol, no aconseguirà controlar els mateixoscapitalistes, perquè està feta per servir-los (en elcas de que es volgués aprofundir el procés capal socialisme, els mateixos “Mossos d’Esquadra”podrien aturar-ho autoritàriament, sobretot teninten compte que la CUP no es planteja dissoldreel cos sinó “depurar-lo” d’elements implicats enla repressió “política”. Si la “repressió” no és po-lítica, abusos i tortures freqüents a ciutadans,tampoc, pel què sembla només a militants. Moltbonic tot plegat).

4.2.2.2. Una diferència fonamental amb elsmoviments d’alliberament nacional al TercerMón: Se’ns podria objectar, però, recollint el ba-gatge dels moviments d’alliberament del TercerMón, que a països com Angola o Moçambic, esva aconseguir la independència amb movimentspolítics dirigits per la escassa classe mitjana uni-versitària, i aglutinant el camperolat7. Aquests,però, a part d’acabar construint un sistema buro-cràtic i corrupte (i supeditat a la geopolítica soviè-tica), van assolir la independència per la viaarmada i aquesta via, entesa com a avantguardadel moviment, avui dia està destinada al fracàsdavant la brutal asimetria de mitjans entre l’Estati dita avantguarda.

Una altra cosa és “l’agitació armada”, entesacom a suport logístic al moviment obrer (per partdels seus sectors més conscients), sense pren-dre’n l’avantguarda i contribuint a que s'enforteixi,es radicalitzi i finalment s'armi, com van practicarel “Ejército Revolucionario de Ayuda a los Traba-jadores (ERAT)” i el “Movimiento Ibérico de Libe-ración (MIL)” a finals i principis dels setanta,respectivament, a Catalunya, o la “OrganizaciónPopular Revolucionaria-33 Orientales (OPR-33)”,braç armat de la “Federación Anarquista Uru-guaya”8 a principis dels setanta, deixant que la

iniciativa de la protesta social la prengui la classetreballadora i evitant així que la repressió es loca-litzi contra ella.

4.2.2.3. La difusa (i supeditada) esquerra re-volucionària al si de l’Esquerra Independentista.Finalment, també hi haurà qui podrà dir que al side l’Esquerra Independentista també s’hi trobensectors de l’esquerra marxista antistalinista i delmoviment llibertari. Nosaltres considerem que siaquests hi són, primer de tot, no estan organitzatspolíticament en el primer cas, (algun, pel quèsembla, estaria integrat a l’M.D.T., que s’ha de re-cordar que té un pes inferior a “Endavant” al si del’Esquerra Independentista), i en el segon hemsentit a parlar d’un tal Espai Llibertari i Autònomde la CUP (ELLA-CUP) que ha realitzat algunacte. Respecte això hem de dir que es dóna unaasimetria clara entre l’hegemonia política d’ En-davant i el sector majoritari de l’MDT (que tenenja una experiència i trajectòria política) i els pocsi dispersos marxistes antistalinistes així com l’e-mergent ELLA-CUP. Per altra banda, tampoc s’en-tén massa bé com algú pot identificar-se amb latrajectòria històrica de l’esquerra marxista antis-talinista i del moviment llibertari (eminentmentobrera, sobretot en el segon cas) i participar polí-ticament dins d’un moviment, basat històricamenten l’esquerra nacional-popular i els “Fronts Popu-lars” stalinistes, sobretot tenint en compte que esfa des d’una posició subordinada.

En el cas de les organitzacions de masses, ju-venil (Arran), Estudiantil (SEPC) i sindical (COS)hem de dir que cal suposar que a l’estar integratsdins d’un moviment sociopolític amb una hegemo-nia clara de les idees d’esquerra nacional-populari de “Front Popular” de matriu stalinista segueixenestan supeditades a aquesta concepció política9

(l’ expressió organitzada de la qual és “Endavant”i majoritàriament l’MDT com hem dit).

Tot i que és cert que hi ha sectors llibertaris pro-vinents de “Maulets”: antiga organització juvenil in-dependentista més heterodoxa i propensa, enalgunes ocasions, a l’anomenat “anarcoindepen-dentisme”, que comentarem més endavant, (“Mau-

7- Recordem que havíem dit al final del punt 3.3. que hihavia algunes excepcions històriques al fet que la classetreballadora era l’única capaç d’assolir la independència.

8- Per conèixer més sobre aquesta forma d’enfocar l’activitatarmada es pot consultar el text “Acción Sindical y LuchaArmada” de la Federación Anarquista Uruguaya ahttp://www.cedema.org/ver.php?id=3177

9- Això creiem que val també per les organitzacions quecomentàvem a la nota al peu 5.


13

lets” es va fusionar amb la “Coordinadora d’As-semblees de Joves de L’Esquerra Independen-tista”, el 14 de juliol de 2012, donant lloc a “Arran”.La CAJEI, per la seva part, era més pròxima a lestesis neostalinistes que van sortir guanyant en elprocés degut a la major implantació d’aquesta) ien el cas del SEPC hem pogut saber de la presèn-cia del Col·lectiu Universitari “Andreu Nin” (mar-xista antistalinista català) de la Universitat Rovira iVirgili, com un dels col·lectius fundadors d’una deles organitzacions que donaria lloc a aquest sindi-cat d’estudiants independentistes. En el cas de laCOS no hem pogut saber si hi ha sectors marxis-tes antistalinistes, llibertaris no ens consta que n’hihagi (hi ha alguna gent que ve de la CGT però quesi l’han deixat per ingressar a un moviment nacio-nal-popular estem a les mateixes) i en tot cas nodeuen estar organitzats. Per altra banda també, éscert, que hi ha gent de l'Esquerra Independentistaa d'altres sindicats (a l'”anarcosindicalisme” refor-mista de la CGT i al sindicat, d'origen catòlic, In-tersindical-CSC) però com que aquests sindicatsno formen part del moviment, és de suposar queaquesta gent no hi juga un paper hegemònic ni dedirecció (tampoc sabem si es defineixen com amarxistes antistalinistes o llibertaris)

4.2.2.4. Una proposta sociopolítica peraquest sector: El que més sorprèn d’entrada, es

que aquests corrents (algun marxista antistali-nista a l’MDT, ELLA-CUP, llibertaris ex-maulets a“Arran”, possibles hereus del Col·lectiu Universi-tari “Andreu Nin” al SEPC) no estiguin organit-zats entre ells, i després que ho estiguin al sid’un moviment sociopolític hegemònicamentd’esquerra nacional-popular i neostalinista comhem dit, si bé ha ocorregut en algunes ocasionshistòriques els resultats han estat nefastos per laclasse treballadora. Seriem més propensos a en-tendre que els marxistes antistalinistes s’organit-zessin independentment de L'EsquerraIndependentista, doncs ja Joaquin Maurín, diri-gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i marxistaantistalinista català, va afirmar en un cicle deconferències a l’Ateneu de Madrid als anys 30:"Som separatistes. Però no separatistes d’Es-panya sinó de l’Estat Espanyol. A Espanya hi hauna pugna entre l’Estat i les nacionalitats oprimi-des. S’ha de trencar l’Estat, desarticular-lo.Només quan l’Estat semifeudal estigui destrossatpodrà formar-se la veritable unitat ibèrica, ambGibraltar i Portugal, inclòs". És a dir, que aquestatradició, per si mateixa, ja inclou la critica a la“opressió nacional” dins d'un programa marxistaantistalinista.

En el cas de l'ELLA-CUP sovint es justifica l'es-tratègia electoral per part d'aquest sector apel·lantal “municipalisme llibertari” de Murray Bookchin.A nivell general, aquesta idea planteja la constitu-ció d'una sèrie d'assemblees veïnals que es fede-rarien en una confederació de municipis ocomunes lliures sent una alternativa a l'Estat cen-tralitzat. El problema radica en l'estratègia plante-jada per Bookchin: la presentació de llistes a leseleccions municipals.

El primer que hem de dir, i creiem que l'ELLA-CUP no entén, és que aquesta estratègia, si bénosaltres pensem que errònia, està molt contex-tualitzada dins la tradició política liberal nord-ame-ricana: A Estats Units, històricament, s'ha defensatl'autonomia de les institucions municipals respectede l'Estat i l'establiment de mecanismes “partici-patius” per la població (hi ha eleccions a cap debombers, a inspector de sanitat etc., i sovint l'al-calde organitza assemblees veïnals). El primerque s'ha de tenir en compte, doncs, és que noestem parlant del mateix context polític i, en el

Cartell del Col·lectiu Universitari “Andreu Nin” (marxistaantistalinista català) que es va integrar, l'any 2000, a la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC).La CEPC fundaria conjuntament amb “Alternativa Estel”, l'any 2006, l'actual Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC).


14

segon, que es tracta d'una tradició liberal invisibi-litzadora del conflicte de classes als EUA (no tots“participen” d'igual manera).

Així no és gens estrany, que la proposta de Bo-okchin, influenciada pel pensament liberal nord-americà, critiqui el sindicalisme llibertari pel seuèmfasis en l'aspecte econòmic i erigeixi la figuradel “ciutadà” com a referent polític principal. Això,en el context fortament dividit en classes delsEUA, no deixa de ser una vindicació de les clas-ses mitjanes com a arquetip polític. De totes ma-neres, s'ha de tenir en compte, que l'autor plantejaque en el cas de que el programa “municipalistallibertari” no pugui ser plantejat en la seva plenitud(i és el cas, doncs, per una banda, l'ELLA-CUP ésuna corrent més de la CUP i s'ha d'ajustar al pro-grama general i, per l'altra, el context municipalnord-americà no és el de l'Estat Espanyol) s'ha desubstituir aquest plantejament per assemblees ex-tralegals que facin de contrapoder a l'Estat.

Per acabar aquest capítol tan llarg sobre l'Es-querra Independentista simplement volem dir querespecte al tema dels “Països Catalans”, tot i queentenem i defensem que es tracta d'una àmpliaàrea d'influència lingüística que va de Salses aGuardamar i de Fraga a Maó, no creiem qued'això se n'hagi de despendre necessàriamentuna unitat política. També hem de dir que, com allibertaris i anarcosindicalistes, no creiem quehàgim de participar, amb la conseqüent pèrduad’energies, en cap projecte de construcció nacio-nal (per altra banda, també s'ha de tenir encompte que varies zones incloses al mapa dels“Països Catalans” no han estat històricament, nisón en part, de parla catalana com la Val d'Aran oel Racó de l'Ademús més algunes altres comar-ques de l'oest del País Valencià).

5. El Moviment Llibertari a la de-riva: La CGT, els “independentis-tes llibertaris”, la perduda batallaper l’11 de Setembre i la possibleemergència del 7 de Juny.

5.1. La CGT: La Confederació General del Tre-ball (CGT), és una organització que es defineixanarcosindicalista, i que és fruit d’una escissió his-tòrica de la CNT després de la “Transició Espan-yola” i el posterior procés de reorganització ireestructuració de les organitzacions sindicals el1977. Ens diferenciem d’ella perquè aquesta ac-cepta participar als Comités d’Empresa (parla-mentarisme sindical), accepta subvencions del’Estat i té alliberats (gent a sou del sindicat)10. No-saltres creiem que això contribueix també a la cre-ació d’una “aristocràcia obrera”, com dèiem en el

cas de “Procés Constituent, però amb menor in-tensitat en aquest cas.

Es podria dir que són els continuadors del sec-tor anomenat “possibilista llibertari” o “trentista”que ja en el seu moment defensava postures (enel cas d’Angel Pestaña) com la participació als“Comitès Paritaris” (organismes de conciliació declasses creats per la Dictadura de Primo de Ri-vera l’any 1926) i tenia, en general, una posturamés moderada respecte a l’adveniment de la Re-pública de l’any 1931, considerant que s’havia dedonar un vot de confiança al nou règim. Es podriadir, que era una postura de fre a la revolució, lapreparació (inclòs armada) de la qual, el sector ra-dical “faista” considerava primordial. A Catalunya,sempre es tractà (excepte a algunes localitatscom Sabadell, Mataró i Manresa) d’un sector mi-noritari, a l’igual que a la resta de l’Estat.

Al manifest que van treure per l’11 de setembrede 2013 titulat “Dret a decidir: Per l’autodetermi-nació i l’autogestió” s'afirmava que el poble de Ca-talunya, entre el qual s’hi incloïen, sortiria al carrera reclamar “el dret a ser lliures com a poble ipoder decidir tots els aspectes del nostre futur.”.El que és curiós és que, si bé cita que n’hi ha unesquantes, al manifest no es fa cap aposta per as-sistir a cap convocatòria en concret. És que potserconsidera que la seva militància s’ha de dispersari, per tant, invisibilitzar-se en una multitud de con-vocatòries que van des de l’interclassisme de la“Via Catalana per la Independència” a “l’anarcoin-dependentisme” del Bloc Negre que convocava aplaça Urquinaona? Considerem, com a mínim, cu-riós que no fes una aposta explícita al manifestper aquest bloc.

5.2. Els “independentistes llibertaris”: Aquestbloc és l’aglutinant del corrent anomenat “anar-coindependentisme” que, segons els seus defen-sors, es tractaria simplement del corrent llibertarique defensa la secessió d’un poble de l’Estat cen-tralista que l’oprimeix. En principi, no hi tindríemres a objectar (sempre que seguís la seqüènciaRevolució-Independència-Confederació) peròanalitzem amb més detall aquest corrent. El prin-cipal referent d’aquesta forma d’anarquisme a Ca-talunya, tan de reflexió teòrica com d’activisme, ésel Col·lectiu “Negres Tempestes”, que neix el 2005al barri de Sants.

Fa uns anys hi va haver un debat a la web denotícies alternativa Indymedia Barcelona sobre

10- A Tarragona també hi ha un petit grup del sindicat “Solida-ritat Obrera” que si bé accepta, en determinades ocasions,anar a les eleccions sindicals, no accepta subvencions ni alliberats. Es tractaria d'una postura entre la CGT i la CNT.


15

una entrevista penjada a la web anarquista alas-barricadas.org titulada “Hablando con NegresTempestes” del 07-12-200811 on expressen algu-nes de les seves característiques contradictòries,per començar defensen l’ús del terme “nacional” :nosaltres, a la nota al peu núm.2, expressàvem

que preferíem la idea de “poble” igual que l’anar-quista coreà Shin-Chae-ho per l’origen burgés delprimer12. Afirmen també que l’iberisme té un rere-fons hispanista, quan (com hem vist en el cas deMaurín) va lligat a la idea de desintegrar l’EstatEspanyol i va tenir suport històricament entre lesclasses populars dels Estats espanyol i portuguès.

Finalment cal dir que al número 7 de “La Rosadels Vents” (“Publicació de debat llibertari alsPaïsos Catalans” editada pels militants de “NegresTempestes”) s’afirma en un article sobre la lluitadels anarquistes coreans contra l’imperi japonès,que el guerriller anarquista Kim-Jwa-Jin, fou “Ge-neral de l’Exèrcit independentista”, fet que és falsdoncs, precisament, les tres faccions indepen-

dentistes (nacionalista burgesa, comunista-stalinistai anarquista) actuaven per separat i aquest es vanegar a col·laborar amb elles. No hi havia, pertant, tal Exèrcit independentista no sent el cascoreà com el cubà on si que van participar algunsanarquistes en un exèrcit independentista burgès

(l'article, per altra banda, es ti-tula “Corea: entre el naciona-lisme i l'anarquisme”, per des-prés reconèixer, de forma con-tradictòria, que Shin Chae-hono acceptava el terme “nació”).

Si bé podem entendre queun article no és necessàriamentopinió d'un col·lectiu creiemque és paradigmàtic d'una sèriede posicions que consideremque marquen certa ambigüitaten la línea d’aquest que ens fatenir-li certa desconfiança (re-cordem també que hi haguécertes posicions “anarcoinde-pendentistes”, no hem pogutrecordar ni trobar si eren lesde “Negres Tempestes”, quevaren recolçar les “consultessobiranistes” qualificant-les d'e-xercici de “democràcia directa”quan anaven orientades a la

creació d'un nou Estat). Diem “certa desconfiança”perquè reconeixem i valorem la seva crítica a lapresència de postures “espanyolistes” en unapart del moviment llibertari que nosaltres creiemque es deuen a l'oblit que hem fet de la nostratradició iberista (no és el mateix, però, defensarel marc d'actuació espanyol, perquè és el que ju-rídicament afecta als treballadors, que defensarideològicament la idea “d'Espanya”).

5.3. La perduda batalla per l’11 de Setembrei la possible emergència del 7 de Juny.

5.3.1. La perduda batalla per l'11 de Setem-bre: Però la crítica més desenvolupada que volemfer és sobre la participació de part del movimentllibertari (CGT i “Negres Tempestes”) a la “Diada”de l’11 de Setembre. Aquesta data és fonamentaldins de l’imaginari nacional català i fa referènciaa la batalla que va tenir lloc a Barcelona, l’11 desetembre de 1714, entre els borbònics filipistes,dirigits pel Mariscal de Berwick, i els austriacistes,dirigits pel conseller en cap Rafael Casanova, enrepresentació del “Consell de Cent”, i el generalAntonio de Villarroel (ambdós representants deles classes dominants).

Filipistes i Austriacistes foren els dos bàndols

El Bloc Negre de l'11 de Setembre aglutina la corrent coneguda com a “anarcoindependentisme”.

11- http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/347295

12- Se’ns podria objectar que la CNT també utilitza el terme“Nacional”. Hem de recordar que aquesta denominació l'hi vaposar el governador civil de Barcelona que pensava que aixíl'hi trauria la càrrega simbòlica que tenia el fet de voler-sedenominar com la seva germana sindicalista revolucionàriafrancesa, la CGT. Si es miren els textos del CongrésFundacional de 1910 es fa referència a la “ConfederaciónGeneral del Trabajo”. Avui en dia, però, es manté pel llegathistòric que representa i també perquè és imprescindible a fide reclamar el patrimoni sindical a l'Estat.


16

que s’enfrontaren a l’anomenada “Guerra de Suc-cesió Espanyola” (1701-1715); si bé “Espanya” noexistia llavors com a Estat doncs Carles II (la mortdel qual va desencadenar el conflicte per la suc-cessió al tron) defensava la independència, lespròpies lleis i furs, dels diferents regnes sota laseva Corona; i representaven va-riats interessos. Per una banda, elsfilipistes eren partidaris del procla-mat rei Felip V i defensaven unmodel de monarquia centralista,eliminant furs i lleis pròpies de lesinstitucions dels regnes, (estan re-colçats a fora per Lluís XIV deFrança per motius dinàstics i co-mercials doncs a França se l’hi vapermetre comerciar amb América)mentre que els austriacistes erenpartidaris de l’Arxiduc Carlesd’Àustria i defensaven un model demonarquia confederal, mantenintlleis i furs propis de les institucionsdels regnes (estan recolçats a forabàsicament per Anglaterra i elsPaïsos Baixos que com a potèn-cies marítimes veien amb mals ullsl’obertura al comerç amb les colò-nies a França).

A nivell social es podria dir queels sectors populars van fer pinyaamb les seves respectives elits, jaque el poble i els nobles caste-llans, en general, aclamaven a Felip V (recordemque el projecte centralista estava recolçat en laCorona de Castella) mentre que a la Corona d’A-ragó, també anomenada Confederació Catalano-aragonesa, el poble i els nobles aclamaven al’arxiduc Carles d’Àustria: és cert, però, que en undeterminat moment els sectors populars valen-cians, els “maulets”, van tenir certa iniciativa, lide-rats pel militar d'origen artesà Joan BaptistaBasset i Ramos, però de seguida quedaren supe-ditats als interessos de les aristocràcies i de lespotències intervinents al conflicte. Aquests, s'hade tenir en compte que, en actuar, defensaven elsinteressos de la elit però, a la vegada, en prendrela iniciativa, expressaven els seus interessos declasse, en una relació dialèctica que es va saldarfinalment en contra d'ells (Basset i Ramos arribàa ser empresonat pel mateix Carles d'Austrià perdefensar els interessos dels camperols enfront dela noblesa terratinent) però que, de totes mane-res, deixa un testimoni important13.

A Catalunya, en canvi, els sectors popularsforen liderats pel grup dels “vigatans”, elementsde la petita noblesa que lideraren la causa des-

prés que els membres de la “Conferència delsTres Comuns” (integrada per la “Diputació Gene-ral de Catalunya”, el “Consell de Cent” de Barce-lona i el “Braç Militar de Catalunya”, sota el controldel clergat i l’ aristocràcia amb més poder) fossinrepressaliats, pel seu austriacisme, pel Virrei de

Catalunya adepte a la causa filipista, FranciscoAntonio Fernández de Velasco i Tovar.

Durant aquesta guerra hi hagué diverses bata-lles i captures i recaptures de ciutats fins que arri-bem a l’onze de setembre quan Felip V estàassetjant i exigint la rendició de Barcelona, ambl’ajut d’un exèrcit francès que ja no defensava lacausa austriacista després de varis acords, i final-ment el Mariscal de Berwick inicia l’assalt i enfrontd'això la “Conferència dels Tres Comuns”, contro-lada pels clergues i els nobles amb més poder, or-dena el reclutament forçós de la població a fi dedefensar les institucions del Principat. La ciutat vaser envaïda pels exèrcits francocastellans i el Ma-riscal de Berwick comunicava l’abolició de les ins-

L'11 de setembre de 1714 fou fonamentalment una batalla dirigida per les élits filipistes i austriacistes

on el poble no hi tingué cap rellevància política.

13- Aquest caràcter contradictori té com a conseqüència que,si bé majoritàriament foren reivindicats per una organitzacióde l’anomenat “independentisme revolucionari”, també, enalguna ocasió, ho fossin per algun grup de l’extrema dretaespanyolista. Precisament la diferència consisteix a accentuarel seu caràcter popular i capdavanter, en un primer moment, a la guerra o, al contrari, fer-ho al seu caràcter tradicionalistai monàrquic (si bé, com hem dit, s’ha de tenir en compte el“material ideològic” disponible a l’època).


17

titucions catalanes posant fi a la guerra (si bé Ma-llorca resistiria fins al 1715).

Es poden treure, per tant, vàries conclusionssobre aquesta guerra i el paper dels sectors popu-lars, i la seva relació amb les elits aristocràtiques:La iniciativa, en aquesta guerra, pràcticament sem-pre amb l’excepció dels “maulets” (dirigits per unmilitar d'origen artesà) en un primer moment, foude l’aristocràcia i les potències exteriors. En el casde Catalunya, fou, en un primer moment, de labaixa noblesa dels “vigatans”, si bé posteriormentcorrespongué a la “Conferència dels Tres Comuns”que expressava, majoritàriament, els interessosdel clergat i l'aristocràcia amb més poder i queacabà ordenant el reclutament forçós. Aquests úl-tims fets són els que narren l'onze de setembre, onel camperolat i els artesans (sector social majori-tari) no hi van tenir cap paper hegemònic ni de di-recció, i si bé podien compartir la causa a nivellgeneral, aquest és el fet realment rellevant a l'horade fer una anàlisi política dels fets.

És, per tant, l'onze de setembre una narració deles elits i per això no és gens estrany que la sevacel·lebració tingui un origen religiós i burgès. Hihaurà qui ens pugui contestar que això és indife-rent, ja que històricament sectors populars sel'han apropiat per tal de denunciar el nacionalismeespanyol centralista. Això ens porta a la següentreflexió: fins a quin punt un símbol pot ser reapro-piat? Els sociòlegs constructivistes (o relativistes)com Berger i Luchman afirmaven que “tota la re-alitat es construeix socialment”, és a dir, que no hiha “veritats” sobre les coses i els fets, i tot depènde la narració política i social que sigui majoritària.Però nosaltres pensem, a l'igual que J.Searle, que“tota construcció social és l'atribució de funció pú-blica a alguna cosa” i aquesta “cosa” és l'explica-ció dels fets més ajustada a la realitat. Això vol dirque un símbol (o significant), com “l'onze de se-tembre”, té un significat “primigeni” que no es potcanviar, és el que és, i si bé els discursos socialsi polítics sempre tenen cert caràcter “elàstic”també hi ha límits a aquesta elasticitat. Aquest“límit”, en el cas que ens ocupa, és l'afirmació realde que els sectors populars no van tenir cap paperhegemònic ni de direcció a la batalla de l'onze desetembre, símbol nacional de Catalunya.

5.3.2. La possible emergència del 7 de Juny:Un cop feta aquesta rotunda afirmació, hi hauràqui ens pugui dir, amb certa consternació, queperquè el poble català no pot tenir una data en laqual recordar la seva “voluntat de ser”. No afir-mem tal cosa, però creuríem més lògic que fosuna altra que expressés els interessos dels sec-tors populars, que realment fos un moment de la

història on aquests foren protagonistes. Nosaltrescreiem, que dins de l'imaginari nacional català,com a construcció burgesa que és, hi ha algunsfets que estan simbòlicament supeditats a d'altresi n'hi ha un, que si bé hi està formalment inclòs,ho està de forma velada (la prova és que pràcti-cament ningú el reivindica i les referències políti-ques que se’n fan sovint manipulen els fets). Ensreferim, és clar, a l'anomenat “Corpus de Sang”del 7 de Juny de 1640.

A principis del segle XVII, la Corona de Castellaestava arruïnada i la població s'havia reduït deforma alarmant. Per una banda, havien baixat lesremeses de plata que venien d'Amèrica, sumat ales fortes despeses militars després d'un segle deguerres quasi bé contínues, i per l'altra, hi haviahagut molta mortalitat a causa d'aquests conflictesbèl·lics. Per tal de solucionar això, el conseller delrei Felip IV, el Compte-Duc d'Olivares, va idear l'a-nomenada “Unió d'Armes” que comminava a totsels regnes i Estats de la Monarquia Hispànica(entre ells Catalunya) a contribuir amb diners ihomes a la seva defensa.

A efecte de que acceptéssin la proposta, Oliva-res es va reunir diverses vegades amb les “CortsCatalanes” (controlades per l'aristocràcia i elseclesiàstics amb més poder) sense obtenir resul-tats i enrarint el clima polític entre aquesta institu-ció i el Rei. Mentrestant, l'ordre públic a Catalunyaes deteriorava, doncs, la petita noblesa (divididaen les faccions dels “nyerros” i els “cadells”) dirigiabandes de camperols i pastors afectats per la crisieconòmica perquè ataquéssin a la facció rivalamb robatoris i assassinats.

Per tal de posar ordre, a partir de 1616, els se-güents Virreis van posar mà dura, cosa que va ferirles susceptibilitats de les “Corts Catalanes” que sesentien envaïdes en les seves competències. Ambaquesta tensió social i institucional, arribem a l'any1635, amb la declaració de guerra de Lluís XIII deFrança a Felip IV. Davant d'això, el Compte-Ducd'Olivares decideix, fent cas omís de les “Corts Ca-talanes”, amb la frase “Si las Constituciones em-barazan, que lleve el diablo las Constituciones”,establir un exèrcit reial d'uns 40.000 homes a Ca-talunya (compost per mercenaris de diverses “na-cions”, inclosos els castellans, i al que, en principi,el Principat tenia l'obligació d'aportar 6.000 homessegons l'esmentada “Unió d'Armes”).

Aquest exèrcit, començà a cometre tota classede maltractaments, abusos i violacions contra elcamperolat que tenia l'obligació, a més a més, d'a-llotjar-los a les seves cases. Com a conseqüènciad'això, el maig de 1640, es va produir una primerarevolta contra les tropes per part de camperols deGirona i el més següent arribem a l'anomenat


18

“Corpus de Sang” del 7 de Juny de 1640. Aquestadata, festa del Corpus Christi, una gran munió degent formada per camperols, de la Catalunya inte-rior, que baixaven a fer la sega, i revoltats, inicienla rebel·lió (després d'un incident entre un segadori un soldat en el que el primer va ser ferit de mort)atacant als funcionaris reials i ales tropes estacionades. El Vi-rrei de Catalunya, Dalmau deQueralt, compte de Santa Co-loma, va ser assassinat a unaplatja de Barcelona quan inten-tava fugir per mar.

De seguida la revolta es vaconvertir en una autèntica re-volució social, doncs campe-rols i artesans començaren aatacar a terratinents i nobles si-tuats a prop de l'administració.En aquests moments, Pau Cla-ris, al capdavant de la Genera-litat de Catalunya, veient-seatrapat entre l'ocupació d'unexèrcit reial que rebutjava i unarevolució social que l'aterrorit-zava proclamà, el 16 de generde 1641, la República Cata-lana per atraure's la simpatiadels revoltats, intentant trans-formar la “revolució social” en una “revolució polí-tica”14.

Però l'escassa autoritat de les institucions cata-lanes, no aconsegueix reconduir la situació (elsrevoltats segueixen atacant a la noblesa i als ricsde la ciutat i el camp15 , mentre que les tropes cas-tellanes segueixen avançant). S'ha de tenir encompte que Pau Claris (representant de l'alt cler-gat i l'alta aristocràcia), el 7 de setembre de 1640,ja havia firmat el “Pacte de Ceret”, mitjançant elqual Catalunya es convertia en un protectoratfrancès i accedia a sufragar les despeses de l'e-xèrcit que França envies a “protegir-la”.

Els revoltats, llavors, queden atrapats entre dosexèrcits i acaben patint les conseqüències d'unanova ocupació militar i cedint als interessos d'unanova potència, alineant-se militarment amb ella.Al final el conflicte bèl·lic acabà quan l'exèrcit fran-cocatalà de Barcelona es rendeix l'any 1652 i re-coneix Felip IV com a sobirà. Les monarquieshispànica i francesa firmen el “Tractat des Piri-neus” de 1659 on la primera cedeix el Rosselló, ipart de la Cerdanya, a la segona.

Es poden treure, per tant, algunes conclusionssobre aquesta guerra i el paper dels sectors popu-lars, i la seva relació amb les elits aristocràtiques:El 7 de juny de 1640 representa el moment en què

el camperolat pren la iniciativa contra l'ocupació mi-litar enfront d'unes institucions catalanes vacil·lants,per després dirigir-se contra les elits en una revo-lució social que l'oligarquia catalana és incapaç decontrolar. L'alta aristocràcia i l'alt clergat català, delqual Pau Claris n'és un representant, es trobaran

entre mig de dues forces en disputa (exèrcit reialcontra camperols i artesans) i per tal de controlarla situació, proclamen una dèbil independència queevolucionarà en un protectorat (la Generalitat vaarribar a proclamar compte de Barcelona i sobirà

14- Aquesta diferenciació va ser defensada, entre d’altres, al“Manifest de la Revolució Coreana” de l’anarquista Shin Che-ho. La primera, diu, és una “revolució del poble” o “revoluciódirecta”, al contrari, l’altra només canvia de mans el poder.

15- Al camp català es va crear espontàniament unautodenominat “Exèrcit Cristià” (o “Exèrcit Pagès”) queatacava a les tropes estacionades i a la noblesa feudal, dirigitper un misteriós “Capità General”, que alguns historiadorsafirmen que només era un recurs estilístic amb el qual s'amenaçava per carta a les autoritats de l'època. Això és unamostra del caràcter, fonamentalment, anònim de la revolució,exemplificat també en aquest fragment de la “Cançó delsSegadors” de 1640 (que relata els fets): -On és vostre capità?On és vostre bandera?-Varen treure el bon Jesús. Tot cobertamb un vel negre: Aquest és nostre capità, aquesta és nostrabandera. És a dir que els segadors davant de la pregunta perqui els lidera neguen l'existència d'un capità físic (a més amés tenint en compte que alguns historiadors han arribat anegar l'existència històrica de Jesucrist situant-lo més aviatcom un símbol, una “metàfora feta cos” d'un ampli movimentd'agitació i predicació que hi va haver a Galilea i Judea contral'Imperi Romà). Tot i el caràcter, fonamentalment, anònim dela revolució ens han arribat històricament els noms delsrevoltats Sebastià Estralau i Rafael Goday que van tenir unpaper rellevant a l'Empordà i al Prat, respectivament.

L'anomenat “Corpus de Sang”, del 7 de juny de 1640, fou una revolta popularcamperola que es dirigi contra autoritats espanyoles, catalanes, rics i nobles.


19

de Catalunya a Lluís XIII de França) i l'ocupaciómilitar francesa corresponent.

L'anomenada “Cançó dels Segadors” de 1640 ,recollida per Manel Vilà i Fontanals, i en la que esva inspirar l'himne nacional de Catalunya (si bé noés la mateixa) d'Emili Guanyavents i Jané (unexanarquista que es va passar al nacionalisme)conté algunes estrofes d'una gran exemplaritat:

De tres guàrdies que n'hi ha,ja n'han morta la primera;ne mataren al Virrei,a l'entrant de la galera;mataren els diputatsi els jutges de l'Audiència.

Aquí queda expressada la ràbia popular contratotes les autoritats (tan espanyoles com catala-nes) doncs si bé el Virrei representa l'autoritat delrei castellà, els diputats han de ser, efectivament,els de les “Corts Catalanes”16 . Per altra banda,els jutges de la “Reial Audiencia” (a la que elscamperols culpaven de la situació al camp) si bérepresentaven l'autoritat del rei, eren tots catalans.

Han anat a la presó,donen llibertat als presosel bisbe els ha beneïtamb la mà dreta i l'esquerra.

S'ha de tenir en compte aquí el caràcter opor-tunista del clergat de l'època que, per tal de man-tenir els seus privilegis, no s'oposen a la revoltamentre Pau Claris (representant seu) firmaval'entrada de l'exèrcit francès a Catalunya. Peraltra banda, és de lògica que d'aquests fets sen'ha de fer una lectura “des del present” entenentl'estructura simbòlica i ideològica de l'època i queés precisament amb aquestes eines (amb les

seves virtuts i limitacions) que els sectors popu-lars es movien i interpretaven la seva realitat his-tòrica17 .

6. La nostra proposta històrica: la participació dels anarquistes a la insurrecció cantonal de1873, l’iberisme, el Congrés deZaragoza de 1936 i la Confe-deració Ibèrica de Comunes Au-tònomes Llibertàries.

6.1. La participació dels anarquistes a la in-surrecció cantonal de 1873: La nostra propostaja ha estat esbossada a la consigna Revolució So-cial-Independència Catalana-Confederalisme Ibé-ric. Per veure-ho més clar, hem d’analitzar elprimer cop que a la península l’anarquisme va ma-nifestar, a la pràctica, una posició respecte almodel de relacions político-territorials. Ens referima la insurrecció cantonal de 1873 i al paper, encerta manera, contradictori que hi van jugar elsanarquistes. Ens situem a la Primera RepúblicaEspanyola (1873-1874), aquesta havia estat pro-clamada degut a la renúncia al tro d’Amadeu I i deseguida començà una inestabilitat política per l’en-frontament entre “republicans federals” (que vo-lien proclamar una república federal “des de dalt”i que la promulguéssin les Corts) i “republicans fe-derals intransigents” que volien l’establimentd’una república federal “des de baix”, proclamant

16- Segurament es refereix als diputats, que conjuntamentamb diverses autoritats eclesiàstiques, volien impedir quesegadors i altres revoltats assaltéssin el palau del Virrei. És certque, en un principi, el diputat Francesc de Tamarit gaudí de lasimpatia popular per haver-se oposat a les tropes estacionadesperò s'ha de recordar que aquest, finalment, acabà firmanttambé el “Pacte de Ceret” amb França i manifestà la sevaoposició al caràcter social que prengué la revolta. Encara queen puguin semblar més, s'ha de dir que durant l'anomenat“Corpus de Sang” moriren unes 20 persones.

17- Sabem que aquesta reivindicació és una aposta un xicarriscada. Algunes crítiques “avispades” ens podrien endossarque intentem fer el mateix que estem criticant: la construcciód’un anarquisme “nacional-popular”. Això està lluny de larealitat: per començar hem de recordar que, igual quel’anarquista coreà Shin Chae-ho, no acceptem el terme “nació”sinó “poble” ja que el primer és una construcció burgesa (fetque es comprova amb una peculiar jerarquització interessada

de fets històrics, la metafísica de la que parlàvem a la nota alpeu 2, de la qual el discurs nacional-popular participa com hemvist en el cas de l'11 de setembre. Havíem dit al punt 4.2.1. queel discurs “nacional-popular” era força potent però tenia, també,les seves limitacions). Es podria, però, seguir amb la discussió iafirmar que si bé en origen fou una revolta contra tota autoritat(espanyola o catalana) en ingressar dins el discurs nacionalista(tot i que amb una posició més que supeditada) si intentéssimnosaltres recuperar-ho, la burgesia (o la petita burgesia) podriatornar a apel·lar a ella veient-nos nosaltres descol·locats. És adir, si nosaltres reivindiquem aquesta data, la burgesia (o lapetita burgesia) podria també fer-ho, manipulant els fets(bàsicament el que han fet, en alguna ocasió, és reivindicar lafigura de Pau Claris, precisament qui es va posar a les ordresde l'Estat Francès per por a la revolució), i com que ella té méspoder mediàtic, quedaria hegemònica la seva versió. En aquestsentit, el que hem de dir és que és més important el fet dereivindicar-la, pel que realment va ser: una revolta contra totaautoritat, que el fet de que la burgesia ho pugui utilitzar encontra nostra (la burgesia sempre utilitzarà qualsevol cosa encontra nostra). Algú més “avispat” encara, podria dir pelcontrari, que defensem un anarquisme no “nacional-popular”però si “patriòtic”; això és relatiu, doncs si bé hi podia havercerta identificació de les masses respecte uns límits geogràfics,també és cert que a la “Cançó dels Segadors” hi ha una estrofaon s'afirma “Entraren a Barcelona 1000 persones forasteres,entren com a segadors, com érem en temps de sega” i esreferien als que havien baixat a Barcelona de l'interior deCatalunya.


20

primer la independència dels “cantons” (municipis)per després crear la república federal (però noconfederal).

L’1 de juliol, els diputats federals intransigentshavien abandonat les Corts i constituït a Madridel “Comitè de Salut Pública”, que va ser qui va ferla crida a la insurrecció. La pri-mera ciutat en respondre a lacrida insurreccional va ser Alcoi,el 9 de juliol, on els obrers anar-quistes membres de AssociacióInternacional dels Treballadors(AIT), van declarar la vaga ge-neral revolucionària, assaltarenl’ajuntament i executaren l’al-calde republicà. La ciutat es vadeclarar independent i va sergovernada per un “Comitè deSalut Pública”, presidit per l’a-narquista Severino Albarracín,fins el dia 13 quan l’exèrcit entràa la ciutat.

Aquesta revolta cantonal,s’estengué a altres ciutats de lacosta mediterrània tenint el seuprincipal feu a Cartagena. Po-dríem dir que a aquesta insu-rrecció, les forces republicanesfederals representaven la bur-gesia, les federals intransigentsla petita burgesia i els anarquis-tes el proletariat. Lògicament, la postura del pro-letariat anarquista, era diferent de la de la petitaburgesia federal intransigent i va intentar fer-lavaler (la idea de Revolució Social i supressió del’Estat que expressen els alcoians). Precisament,el que criticarà Friederich Engels, en un opusclefuribundament antianarquista titulat “Els Bakuni-nistes en acció”, és la supeditació dels proletaris,orientats per l’anarquisme, a la petita burgesia(quelcom que, irònicament, bona part dels seusposteriors seguidors defensaran, com hem vist).

Això va ser cert, en el cas de Cartagena peròno pas en el cas de València i Alcoi, la realitat foucomplexa, però les lliçons que en podem treureés que el proletariat anarquista va apostar, ja enaquella època, per un model de revolució social ide federalisme “des de baix”, prèvia independèn-cia dels cantons sublevats. En aquest sentit En-gels amb les seves idees centralistes, en criticarl’acció dels federals intransigents i els anarquis-tes, fa pinya amb la burgesia republicana federal“des de dalt”, potser sense proposar-s'ho. És cu-riós com dècades més tard, aquestes idees de fe-deralisme “des de dalt” seran aplicades pels seushereus ideològics a la Unió Soviètica, doncs, si bé

aquesta reconeixia formalment el “dret a l'autode-terminació”, a la pràctica va envair militarmentUcraïna per posar fi a l’anomenat “Territori Lliure”(una zona al sud-est del païs d'uns 7 mil·lions d'-habitants que vivien en un sistema comunista lli-bertari, experiència que durà uns tres anys).

6.2. L’iberisme: A tot aquest corrent que lligavarevolució social i federalisme “des de baix” (prèviaindependència) s'hi ha d'afegir la idea de l’iberisme.S'ha arribat a afirmar, per alguns col·lectius i indi-vidualitats independentistes, que aquesta propostaes tracta d'una forma atàvica d'espanyolisme, quepretén que Espanya envaeixi Portugal i bajanadessimilars. L’iberisme, corrent avui oblidat, ha tinguthistòricament diferents plantejaments (des de di-nàstics, a republicans passant per marxistes, comMaurín, i anarquistes com Felipe Alaiz) però el queens agradaria recuperar aquí és el que plantejade forma genèrica la idea de revolució social lligada

El Linx Ibèric és el símbol d'alguns grups iberistes.

18- Aquesta proposta planteja el problema de l’arxipèlag canari. Nosaltres considerem que, en principi, no és Ibèria.Històricament s'han plantejat confederacions canarioamerica-nes o canariosaharauis, però això és un tema que pensemque pertoca debatir-ho als companys de Canàries. En el casde Catalunya hi ha qui ha plantejat també una possible confe-deració mediterrània. Creiem que no és incompatible amb unad'ibèrica, es pot pertànyer a més d'una alhora. Finalment dirque en el cas d'Iparralde (Pais Vasc francés) i l'anomenada“Catalunya Nord” res impedeix (si els seus habitants així hovolguéssin) pertànyer a “Ibèria” encara que no responguinexactament als límits geogràfics peninsulars.


21

al federalisme “des de baix” (prèvia independència)i la seva evolució en el confederalisme, afegint-hila idea d'Ibèria: una entitat política que inclouriatota la península18, però que no necessàriamentel seu epicentre estaria a Madrid sinó que, comdefensava el portuguès Teófilo Braga, podria estar

a Lisboa o inclús podria no tenir-ne (si bé, en unprimer moment, l'establiment d'una capitalitat espot fer necessària com en el cas del “Consejo Re-gional de Defensa de Aragón” que estava a Caspeo el del “Comitè Central de Milícies Antifeixistes”que estava a Barcelona).

6.3. El Congrés de Zaragoza de 1936 i la Con-federació Ibèrica de Comunes Autònomes Lli-bertàries. Aquest Congrés (cel·lebrat poc abansd'esclatar la Guerra Civil Espanyola) és el que es-tableix, per primer cop de manera ferma, el “co-munisme llibertari” com a objectiu de la C.N.T.Aquest es tracta d'un sistema social, polític i eco-nòmic (teoritzat per autors com Carlo Cafiero oPiotr Kropotkin) que estableix l'abolició de l'Estati el capitalisme i la seva substitució pel principi ge-neral “de cada un segons les seves possibilitats,a cada un segons les seves necessitats”. Aixíaquest Congres estableix que “Terminado el as-pecto violento de la revolución, se declararánabolidos: la propiedad privada, el Estado, el prin-cipio de autoridad y, por consiguiente, las clasesque dividen a los hombres en explotadores y ex-plotados, oprimidos y opresores.”.

En l'aspecte territorial passa a defensar la “co-muna lliure”, com a eix vertebrador de la vida so-

cial, passant aquesta a confiscar les propietats dela burgesia i constituint la “Confederació Ibérica deComunes Autònomes Llibertàries” que passarà,diu, a organitzar-se a nivell “comarcal, regional inacional” (per “regional” hem d'entendre que enaquell moment es referia a, per exemple, Cata-

lunya mentre que per “nacio-nal” es referia a “Ibèria”: si bécompartim l'esperit del texttambé hem de dir que no ne-cessàriament hem d'utilitzar,avui dia, els mateixos termespodent canviar el terme “regio-nal” per “popular” o el “nacio-nal” per “peninsular”).

Aquest acord de Congréstambé tracta altres i variats te-mes com, per exemple, la qües-tió religiosa (defensant la laïci-tat), la qüestió afectiva-sexual(defensant l'amor lliure), l'en-senyament (combatent l'anal-fabetisme i acostant una culturaalliberadora als habitants de laComuna), etc. Val a dir queaquest projecte, si bé no es vaarribar a implantar, el conjuntdel moviment llibertari (CNT,FAI, Joventuts Llibertàries i “Mu-

jeres Libres”) va deixar un llegat importantíssimquant a la defensa dels interessos de classe delstreballadors, la propagació i formació ideològicaen l'anarquisme, l'organització de la joventut i ladefensa dels interessos de la dona treballadora(doblement oprimida pel patriarcat, íntimamentarrelat, i el capitalisme). Aquest projecte es va ac-celerar amb força a partir del 19 de Juliol de 1936,moment en que començà la Revolució llibertària.

7. Conclusions.

En primer lloc, hem de dir que creiem haver de-mostrat que la participació dels anarquistes alsprocessos d'alliberament dels pobles (reconeixent,per la nostra part, que la opressió cultural i idiomàticaexisteix i pren variades formes) és contradictòria icomplexa i s'han d'analitzar amb cura la correlacióde forces, el paper dels agents polítics i el seucaràcter de classe a fi de defensar una posició. Peraltra banda, hem vist com només la RevolucióSocial pot conduir a una vertadera independència(perquè, si no, aquesta acaba, històricament, su-peditada a potències exteriors i tampoc sent realdes del punt de vista social).

Hem analitzat, doncs, el caràcter de classe del’Assemblea Nacional Catalana (ANC), aspectes

El comunisme llibertari planteja l'abolició de l'Estat i el capitalisme sota la màxima“de cada un segons les seves possibilitats, a cada un segons les seves necessitats”.


22

del seu discurs i de la seva dinàmica política i hemarribat a la conclusió que l'augment del feixisme ca-talanista al seu sí hi té un context favorable, reco-neixent per altra banda que té la seva correlació enl'augment del feixisme espanyolista (històricamentmés perillós, si bé això és degut a la major debilitatestructural del primer i no pas a una qüestió de vo-luntat ni res per l'estil). Hem defensat, en conse-qüència, la lluita contra tota forma de feixisme (coma expressió última dels interessos de la classe bur-gesa dominant) i hem posat d'exemple la posturade l'anarquisme búlgar durant la Segona GuerraMundial: obrint una lluita de dos fronts contra elsnazis alemanys i els feixistes búlgars (al contrarique socialistes i comunistes, que van col·laboraramb els segons portant-los al poder).

Hem analitzat també les postures de “ProcésConstituent” i les majoritàries de “l'Esquerra Inde-pendentista”, concloent que són un fre a la revo-lució obrera, única garantia d'assolir la vertaderaindependència de l'Estat (hi havia alguna excep-ció històrica la qual hem determinat que es vadonar en un context absolutament diferent delnostre). Hem anal·litzat també les postures ambi-valents que, considerem, defensa una part delmoviment llibertari, que tenen arrels històriques, ique considerem que han de ser superades fentuna reinterpretació actual de les postures més re-volucionàries i democràtiques al si de l'anarcosin-dicalisme i l'anarquisme.

Hem oposat el 7 de juny a l'11 de setembre coma una possible data més d'acord amb els interes-sos històrics dels sectors populars catalans dei-xant clar, però, la lectura “des del present” que sen'ha de fer estimulant el seu llegat revolucionari i

rebutjant els aspectes autoritaris del context sim-bòlic de l'època i, finalment, també hem fet unrepàs històric sobre les postures de l'anarquismerespecte al debat territorial a la península quedesemboquen en la defensa de la “ConfederacióIbèrica de Comunes Autònomes Llibertàries”.

Tota aquesta anàlisi ens porta a la conclusió deque, si volem superar l'etapa històrica en què enstrobem, primer de tot hem d'augmentar els nostresesforços per difondre les nostres idees i organit-zar-nos com a classe treballadora, defensant l'a-narcosindicalisme revolucionari que s'oposi a laPatronal, l'Estat i les Burocràcies Sindicals, sentmolt conscients dels perills polítics del moment ac-tual. Avui dia la consciència de classe entre elstreballadors és molt minsa, però pot augmentar sien aquest context de “crisi” econòmica redoblemla nostra acció i la nostra propaganda.

A nivell social s'ha d'intentar incidir també enmolts i variats aspectes i per això el conjunt delmoviment anarquista i autònom s'ha de reforçaren les seves posicions, evitant escoltar els “cantsde sirena” de projectes que només ens porten pelcamí del reformisme i la supeditació dels plante-jaments revolucionaris, impedint una lluita eficaçcontra els capitalistes, l'Estat i el feixisme emer-gent. A un nivell més general s'ha d'intentar con-vergir a les lluites socials amb altres col·lectius imoviments, que si bé puguin no defensar posturesrevolucionàries, (i d’aquí ve que hàgim utilitzat laparaula “afavoreix” al punt 2. i no “defensi”) defen-sin una lluita social amb dignitat, en contra de lesburocràcies i a favor de la pressió constant al ca-rrer. Això, creiem, afavoreix a la llarga la RevolucióSocial.

En el camí revolucionari del 7 de juny de 1640 i el 19 de juliol de 1936 construïm una societat

comunista llibertària.

Revolució-Independència-Confederació

Visca l'anarquia

Martorell 23 setembre de 2013


(…) El separatismo de los separatistas de Cataluña, la idealidad de esos hombres que hace unosmeses, cuando dirigían sus peroraciones al pueblo, se llenaban la boca con aquellas expresionesde «queridos hermanos», «os quiero como a hijos míos» y demás zarandajas paternalistas, haquedado demostrado hasta la evidencia que tanto su separatismo como su idealismo quedabareducido a un afán de comerse a Cataluña, a San Jorge y a la misma Generalidad, antiguallacarcomida que con muchas prisas y sudores extrajeron de los archivos históricos tan pronto comolos gobernantes de Madrid estuvieran un poco sobre los patriarcales bigotes de Maciá.

De hombres y políticos traidores ¿qué se podía esperar? El humillado por un superior gusta dehumillar a sus inmediatos inferiores. Aquellos políticos hambrientos de sinecuras, arriaron labandera del separatismo solamente porque se les tolerara el comer a dos carrillos. Por de pronto,se comieron las barras y la estrella solitaria; después, todo cuanto ha caído bajo sus faucesabiertas, hasta su propia vergüenza.

Pero había unos hombres, los anarquistas, que les estorbaban durante su cotidiano deglutir.Los anarquistas les decían a los trabajadores cuántos apetitos inconfesables esconden lasmelifluas palabras de los políticos, aun cuando esos políticos se denominen de «la izquierdacatalana». Y a medida que los anarquistas conseguían que el pueblo trabajador fuera dejando,despreciativamente, a los políticos que comían y a los que estaban a dieta esperando su turno,los hombres de ese partido que se denomina «Izquierda Republicana de Cataluña», palidecíande ira al pensar que la propaganda anarquista, de seguir extendiéndose, amenazaba conarrancarles la pobre Cataluña que ellos se tragaban. (…)

Joan García Oliver

Presó cel·lular, 27-2-1932Article “Los enemigos del proletariado catalán”Publicat a “Tierra y Libertad” al 4 març de 1932

Extret de “El Eco de los Pasos”, pàg. 149


Negres tempestes agiten els aires,núvols sinistres ens enceguen l'esguard,encara que vingui la mort més cruenta,contra l'adversari haurem de lluitar.La nostra riquesa és la llibertati cal defensar-la amb coratge i valor.Alça la bandera revolucionàriaque sens repòs ens porta al triomf del nostre anhel.Dempeus tot el poble!Tots a la lluita!Esfondrem amb fúria la reacció!A les barricades!A les barricades!Per la victòria de la confederació!

Av/Pau Claris núm. 20 Entresol08760 Martorell (Baix Llobregat Nord)Tel: (93) 774 01 [email protected]

MARTORELL


RevolUGi6 50Gial, IndependenGiaCatalana i … · 4 qüent opressió cultural i idiomàtica, però...

Documents

Transcript of RevolUGi6 50Gial, IndependenGiaCatalana i … · 4 qüent opressió cultural i idiomàtica, però...