1

REVOLTA CIVIL

l passat 10 de juliol, un milió dos-cents mil manifestants van col·lapsar el centre de Barcelona saltant-se el guió, és a dir,

ofegant la capçalera formada pels dirigents polítics i cridant “Independència” en comptes dels eslògans imposats per la correcció política. El poble es va plantar davant els defensors de l’actual statu quo, una autèntica revolta de la societat civil.

Incomprensiblement, tot apunta que CIU és qui en traurà més profit. Fent cas de les enquestes, sembla que una part important d’aquells manifestants té intenció de votar el senyor Mas: molt lamentable. A tal fi, els convergents s’han omplert la boca de “sobirania” i “dret a decidir”, però no es pot descartar que tornin a pactar amb el PP. Si això acaba passant, serà una traïció a tots els seus electors sobiranistes.

La nova pastanaga electoral de CIU és el concert econòmic, una ironia venint dels qui el van refusar quan era possible (Corts Constituents 1977-78) per por que la recaptació d’impostos fes impopular la nova Generalitat. I ara pretenen fer-nos creure que aquest concert encara és possible, és a dir, que PSOE o PP demanaran el vot a andalusos, extremenys, castellans, murcians, etc, per a una reforma constitucional que els perjudiqui en benefici dels catalans. Les mentides d’Artur Mas cauen pel seu propi pes.

Mentre uns venen fum, altres van directes a insultar la intel·ligència. Un reportatge mostrava els seguidors de Montilla ovacionant-lo pels seus visques a l’Espanya federal. ¿Algú ha vist aquesta Espanya federal en algun lloc? Sabem que la va somniar un català (Pi i Margall) al segle XIX. Després, el 1931, Macià va proclamar la República Catalana com a part integrant de la Federació Ibèrica, però hagué de claudicar perquè la nova república espanyola no tenia res de federal. Més tard, el 1934, Companys va proclamar l’Estat Català dins la... República Federal Espanyola, i l’endemà ja era a la presó. La història demostra que només catalans de bona fe han cregut en una federació; d’espanyols, cap ni un. Però això és irrellevant per al PSC i ICV, amb el seu federalisme purament retòric. I encara parlen

E

 

  2

de “restablir els ponts de diàleg amb Madrid i recuperar l’Estatut”, però ja no tinc clar si ho deia el Montilla de veritat o el de “Polònia”.

El 10-J va demostrar que més d’un milió de ciutadans ja s’han adonat que només la independència pot aturar el robatori anual a mans espanyoles del 10% del Producte Interior Brut català (una sagnia que degrada dia rere dia el funcionament del nostre país) i acabar amb les intromissions del poder central que ens impedeixen decidir res d’important. A més, economia a banda, els qui estimem el llegat històric i cultural d’aquesta terra sabem que sense la independència serà impossible aturar la descatalanització que patim. Però la realitat és tossuda i CIU i PSC tornaran a ser les formacions més votades. L’electorat català sembla disposat a perpetuar l’eterna cançó d’una autonomia de curta volada i fastigosament corrupta. Tanmateix, no és lícit enterrar l’esperança després d’haver viscut un 10-J.

Per tant, serà imperdonable que en el proper 28-N baixi el nombre de diputats independentistes. Si això passa, de responsables del desastre n’hi haurà més d’un, però qui s’emportarà la palma serà ERC: en menys de set anys haurà dilapidat la il·lusió que va generar. El que fa més ràbia és l’absència d’autocrítica, que no reconeguin les grans equivocacions i que surtin amb allò de “no hem sabut explicar l’estratègia a l’electorat”: patètic.

L’aferrament d’ERC al poder em recorda el d’ICV, tot i que ara els d’Iniciativa necessiten un nou tripartit com l’aire que respiren, mentre que als republicans els queda allò de l’equidistància (però té nassos que ICV pugui aprofitar-se de la davallada socialista: si els senyors Saura i Baltasar haguessin estat ministres de Corea del Nord, els haurien afusellat per incompetents. Un servidor, que no és partidari ni de les dictadures comunistes —o de cap altra mena— ni de la pena de mort, estaria d’acord amb la inhabilitació d’aquests dos personatges per a exercir càrrecs públics la resta de la seva vida).

Pocs dies després del 10-J surt una proposta de candidatura unitària: Solidaritat Catalana per la Independència, que brinda a ERC una oportunitat de corregir el rumb. La proposta és un front ampli (Esquerra, Reagrupament, les CUP...) perquè ara l’objectiu immediat ja no és seguir gestionant unes engrunes d’autonomia. Però ERC s’afanya a desmarcar-se’n amb desqualificacions barroeres: “ens alegra l’aparició d’un independentisme de dretes, nosaltres som l’esquerra”.

 

  3

La qüestió és clara: l’independentisme unit suma diputats i dividit en resta, però la cúpula d’ERC no està per la feina i vol accentuar el perfil “esquerrà” (¿què volen dir amb això quan un govern socialista a Madrid retalla drets als treballadors?, ¿potser la Generalitat disposarà dels recursos que l’Estat deixi d’invertir en polítiques socials?). Ara, davant la imminent patacada electoral, l’inefable Carod-Rovira ha optat per desentendre-se’n i carregar els neulers a qui li va segar els peus, Joan Puigcercós, l’home que controla l’aparell i premia les fidelitats, arquetipus del polític a seques, sense ofici conegut. Ben fet, Josep-Lluís.

Ja fa temps que els republicans van perdre el nord: prohibeixen les curses de braus per a després blindar els correbous, i tan aviat tomben una ILP d’autodeterminació com tot seguit proposen el seu propi referèndum, igual que fa quatre anys acabaven de sortir del govern per disconformitat amb l’Estatut retallat i ja corrien a pactar amb José Montilla.

A propòsit de José Montilla (un gris però hàbil funcionari de partit que ha escalat el cim, digne de l’era Breznev), permeteu-me un incís sobre la presidència de la Generalitat. Anem de capa caiguda: des de Francesc Macià fins a Jordi Pujol, tots els presidents van passar per la presó, saberen sacrificar-se en algun moment de la seva vida (quedem-nos, sobretot, amb les trajectòries de Macià i Companys).

Amb Pasqual Maragall, en canvi, per primera vegada arriba a la presidència un personatge frívol i inconsistent. S’apunta a la demanda d’un nou Estatut preveient un bon leif motive reivindicatiu enfront del govern del PP, però el tret li surt per la culata: contra tot pronòstic, el PSOE guanya les eleccions del 2004 i es veu obligat a tirar endavant la proposta (les maragallades es paguen cares: recordeu, si no, el “Fòrum de les Cultures”). El resultat ha estat la sentència del TC sobre un estatut ja dràsticament esporgat, una gran passa de cranc respecte al 1979.

Montilla i Mas, típics líders ad hoc per a un poble sotmès ad aeternam. Els nostres referents haurien de ser Nelson Mandela, Mahatma Gandhi, M. Luther King... i, és clar, Francesc Macià. De figures com aquestes no n’apareixen gaires al llarg d’un segle, però el que no podem fer és plegar-nos de braços i esperar que vingui el Messies. Un poble madur té les seves armes, i una d’elles és la democràcia.

 

  4

Certament, la democràcia espanyola és de tan mala qualitat que es treu de la màniga lleis per a prohibir partits bascos, o retalla l’Estatut votat pel poble català, o aplica la llei antiterrorista a diaris en eusquera, o rep una reprimenda del Tribunal Europeu per no atendre les denúncies de tortura, o... etc, etc (tot plegat, un cas únic a l’Europa occidental). Però té els seus canals participatius, i un d’ells seran les eleccions del 28-N.

Tornem, doncs, a la proposta de candidatura unitària. Tot i que la seva crida no ha estat escoltada, Solidaritat Catalana serà present a les eleccions: després de 30 anys, hi haurà la possibilitat de votar una alternativa. Havíem arribat a la conclusió que per a castigar la desacreditada classe política només existia el vot en blanc, el vot nul o l’abstenció, però ara s’obre una escletxa que promet ser més efectiva (cap de les tres opcions de càstig no pot canviar res, només faran més visible el divorci entre els polítics i el poble). El revulsiu que significaria la fugida de vots de CIU i ERC cap a Solidaritat seria equiparable a l’esclatant victòria d’aquella altra Solidaritat Catalana de l’any 1907 o a la victòria d’aquella Esquerra Republicana de l’any 1931: dues revolucions polítiques.

Primer gran obstacle: la classe política té els seus mecanismes d’autoprotecció. En els informatius de la ràdio-televisió pública, entraran un cop més en vigor els blocs electorals en funció de la representació al Parlament. D’aquesta manera, qualsevol costellada o botifarrada d’un partit parlamentari tindrà cobertura informativa mentre es podran silenciar els actes de Solidaritat (per multitudinaris que siguin). Com sempre, els professionals del mitjà faran constar el seu desacord, però això serà tot, perquè no és qüestió de jugar-se el lloc de treball. I a més, malgrat la crisi i les retallades, la Generalitat ja ha aprovat l’assignació de diners per a la campanya (ep, per als partits amb representació, faltaria més; els que no en tenen, no en veuran ni cinc).

Segon gran obstacle: els poders fàctics estan orquestrant el linxament de Joan Laporta. Fa un any, l’encara president del Barça va cometre la temeritat de participar en la manifestació independentista de la Diada i, efectivament, ja l'estaven esperant: El Periódico no va tardar gaires dies a relacionar-lo amb un afer d’escoltes telefòniques. Tot va quedar en no res, però ja estaven a punt els altres (el Grupo Godó, és a dir, “La Vanguardia”), els qui a través d’“El Mundo Deportivo” van fer-li la campanya a Sandro

 

  5

Rossell per tal que, només de trepitjar la presidència barcelonista, es posés ben ràpid a la feina de desvirtuar l’etapa anterior.

Intenten presentar Laporta com un segon Fèlix Millet, però encara pitjor, perquè furgaran fins en els seus àmbit més privats i no li perdonaran ni un esternut. Encara que al final tot torni a quedar en no res, l'important és el mal que li puguin fer abans de les eleccions. La defensa de l'expresident no tindrà el favor dels dos grans diaris barcelonins. De totes maneres, Solidaritat NO és Laporta, com tampoc els comicis del 28-N no són, per als independentistes, unes eleccions a la presidència de la Generalitat (el poble ja decidirà després qui ha de presidir la República Catalana).

Tercer gran obstacle: Espanya no es plegarà de braços. Tanmateix, actualment estem parlant d’una democràcia formal membre de la UE, amb l’exèrcit supeditat al poder polític i integrat dins l’estructura de l’OTAN, amb un mercat que ha deixat de ser primordial per a l’economia catalana, i se suposa que amb una població més demòcrata, almenys, que els serbis de Bòsnia i de Kosovo. Certament, no trobarem gaires demòcrates dins el PP, però dins el PSOE crec que sí (malgrat José Bono, Rodríguez Ibarra, Alfonso Guerra, els GAL...), i fins i tot estic convençut que n’hi ha molts dins Izquierda Unida (deixant de banda els admiradors del règim castrista). Certament, la Constitució té un article que encomana la salvaguarda de la integritat territorial a l’exèrcit, però el Tribunal Internacional de La Haia ha deixat clar, a propòsit de Kosovo, que aquesta missió només té sentit enfront d’agressions externes, no pas per a impedir l’exercici del dret d'autodeterminació en un territori dins la pròpia jurisdicció.

També és cert que Espanya compta amb la seva força d'ocupació dins de Catalunya. Afortunadament, no es passegen pel carrer amb la metralleta a l'esquena com fan els colons israelians en els territoris ocupats, ni s'organitzen en bandes paramilitars com feien els extremistes pro-britànics a Irlanda del Nord. Són poquets, però suficients per a tenir representació al Parlament i permetre's amenaçar: un eslògan del Partit dels Ciutadans deia "Convivencia sí, independencia no" (o sigui, condicionen la convivència a una submissió a l'Estat espanyol i, per tant, faran tots els possibles per trencar-la si s'engega un procés d'independència). Però no se'n sortiran, ja tenen la batalla perduda.

 

  6

Per acabar i tornant a les eleccions, el repte de Solidaritat Catalana és engrescador perquè refusa entrar en cap govern i, en cas d’obtenir majoria absoluta, es compromet a proclamar unilateralment la independència i deixar que les instàncies internacionals diguin la seva. Només hi ha una manera de saber si són capaços de complir el compromís: donant-los la majoria.

2010: una xifra rodona per a un any memorable, però si el 28-N decidim quedar-nos a casa, només serà recordada com “l’any que va venir el Papa”. Això no ha de passar.

Jaume Planas