Revista Catalunya - 93 - Gener 2008 - Sindicat CGT

7/31/2019 Revista Catalunya - 93 - Gener 2008 - Sindicat CGT

http://slidepdf.com/reader/full/revista-catalunya-93-gener-2008-sindicat-cgt 1/27

Cataluny awww.cgtcatalunya.catQ Òrgan d’expressió de la CGT de Catalunya • Gener 2008 • número 93 • 0,50 euros • www.revistacatalunya.cat

“ D a m a d e l á g r i m a s ” .

I l · l u s t r a c i ó : D í d a c S a l a u .

( P a r a l a S r t a .

C a n e l a )



Totes les persones que hemtriat la Confederació Generaldel Treball de Catalunya com

a organització de referència per de-fensar-nos a la feina i per avanaçaren el canvi social estem molt con-tents de la feina feta per l’organitza-ció quan aquesta actua com unpuny, unida, respectant totes esparticularitats de cada un dels indi-vidus però amb la força que ensdóna la lluita coordinada i directacontra el munt de morralla que l’Es-tat ens llença a sobre per tal d’en-tretenir-nos i no deixar-nos avançaren les nostres propostes, sempremolt més interessants que no pasel món que volem defensar perquèel que ells ens proposen és pitjor. Iestem contents perquè sabem quel’estructura de què ens hem dotates defineix i és llibertària i mai nopassa per damunt de les persones,dels individus, uns individus queens reconeixem solidaris

Cada vaga que organitzem i en

què demostrem que de nosaltres en

depèn tot i que el fet que en la nostra

societat, al 2007 o al 2008, el prestigisocial vagi sempre de cara als que

ens exploten, és només conseqüència

del màrqueting i de la barra dels qui

doten de boca la societat, a través

dels mitjans de comunicació, i

només parlen quan els posen euros a

la butxaca. I cada cop que parem, a

més de demostrar que som nosaltres

els i les imprescindibles, ens reconei-

xem en la comunitat dels assalariats,

de les persones que vivim del nostre

treball.

Alhora, però, no som un sindicat i

punt. Som un sindicat i tres punts,

tres o deu, o cent o mil. Odiem l’e-

xèrcit i la institució militar amb la

mateixa força que estimem la vida i

la humanitat. Defensem les llengües

i la seva diversitat com a tret bàsic

humà que són, començant per les mi-

noritzades com el català i l’occità en

el territori a on arriba aquesta revista.

Afirmem les mil sexualitats de l’és-

ser humà i alhora que en reconeixem

la legitimitat les defensem, entenent

el gènere com a una construcció so-cial i per tant apostant per la igualtat,

contra la violència i la discriminaió

de qualsevol tipus. Defensem el dret

a l’habitatge, a la salut, al menjar, a

l’educació, al transport, a aprende i a

saber; i situem la cultura com a

motor de la revolucio que volem fer i

que ja estem fent. Per a aquesta revo-

lució no hi haurà hora D ni dia H.

Cada cop que en afirmem l’estem

fent, cada cop que fugim del sistema

i construïm la nostra vida plena al

marge, també. Cada cop que creem

una Secció Sindical que es reclama

llibertària, cada cop que okupem una

casa, cada cop que creem una coope-

rativa, en cada cartell que pengem i

en cada revista que fem, en cada

emissora de ràdio que creem i en

cada bes que donem o rebem, estem

afonant els pilars d’aquest edifici-

presó que ens nega i ens oprimeix. I

EDITORIAL LA TRAMUNTANA DINAMITA DE CERVELL ENTREVISTA

Catalunya. Gener de 20082

SECRETARIAT PERMANENT DELCOMITÈ CONFEDERAL DE LA CGTDE CATALUNYA

Via Laietana, 18, 9è08003 Barcelona - [email protected]. 93 310 33 62. Fax 93 310 71 10

FEDERACIONS SECTORIALS•Federacio Metal·lúrgica de Catalunya

(FEMEC)•Federació de Banca, Borsa, Estalvi i

Entitats de Crèdit de Catalunya•Federació Catalana d’Indústries

Químiques (FECIQ)•Federació de Sanitat de Catalunya•Federació d’Ensenyament de Catalunya

(FEC)• Federació d’Administració Pública de

Catalunya (FAPC)

Via Laietana, 18, 9è - 08003 BarcelonaTel. 93 310 33 62. Fax 93 310 71 10

FEDERACIONS COMARCALS

AnoiaRambla Sant Isidre, 15, 1r08700 Igualada. Tel. i fax 93 804 29 [email protected]

Baix Camp/PrioratRaval de Sta. Anna, 13, 2n, 43201 Reus

[email protected]. 977 34 08 83. Fax 977 12 80 41

Baix LlobregatCra. Esplugues, 4608940 Cornellà - [email protected]. 93 377 91 63. Fax 93 377 75 51

Jacint Verdaguer, 23,08640 Olesa de MontserratTel. 93 778 04 93

Baix PenedèsNord, 11-13, 3r, 43700 El VendrellTel. i fax 977 66 09 [email protected]

Barcelonès NordAlfons XII, 109. 08912 [email protected]. i fax 93 383 18 03

Garraf-PenedèsLepant, 23, baixos08800 Vilanova i la Geltrú - [email protected]. i fax 93 893 42 61

MaresmePlaça Cuba, 18, 2n08302 Mataró - [email protected]. i fax 93 790 90 34

Vallès OrientalFrancesc Macià, 5108100 Mollet - [email protected]. 93 593 15 45. Fax 93 579 31 73

FEDERACIONS INTERCOMARCALS

GironaAv. Sant Narcís, 28, entl. 2a17005 Girona - [email protected]. 972 23 10 34. Fax 972 23 12 19

PonentAv. Catalunya, 82è25002 Lleida - [email protected]. 973 27 53 57. Fax 973 27 16 30

Camp de TarragonaRambla Nova, 97, 2n 1a - 43001 [email protected]. 977 24 25 80 i fax 977 24 15 28

FEDERACIONS LOCALSBarcelonaVia Laietana, 18, 9è08003 Barcelona - [email protected]. 93 310 33 62. Fax 93 310 70 80

ManresaCircumval·lació, 77, 2n08240 Manresa - [email protected]. 93 874 72 60. Fax 93 874 75 59

RubíColom, 3-508191 Rubí - [email protected]. i fax 93 588 17 96

SabadellUnió, 5908201 Sabadell - [email protected]. i fax 93 745 01 97

TerrassaRamon Llull, 130-13608224 Terrassa - [email protected]. 93 788 79 47. Fax 93 789 45 04

Castellar del VallèsPedrissos, 9 bis - 08211 Castellar del Vallès

[email protected]. i fax 93 714 21 21

SallentClos, 5, 08650 [email protected]. 93 837 07 24. Fax 93 820 63 61

> ON ENS TROBEM?... Editorial La CGT de Catalunya -molt mésque un sindicat-, lliure i llibertària

“Catalunya”, publicació de la CGT de Catalunya. 8a època. DLB 36.887-92. Edició:

Col·lectiu Catalunya: Ramon Aubà, Joan Rosich, Pau Juvillà, Jose Cabrejas, Mireia Bordonada, Dídac

Salau, Josep Garganté, Josep Estivill, Xavi Roijals, Jordi Martí i Òscar Purqueras. Col·laboren en

aquest número: Montse Campoy, Ignasi Perelló, Mariela Valiente, Peter Leupold, Núria Calvó,

Francesc Urgell, Plataformes de les Terres de l’Ebre, Som lo que Sembrem, Francesc Richart, Josep

Llunas, Antonio Aranda, federacions i seccions sindicals de CGT. Fotografies: Dídac Salau, Gabi,

Ferran i Albert Garcia. Il·lustracions: (portada) Dídac Salau. Tirada: 10.000 exemplars.

Informàtica: Germán ‘Mozzer’. Redacció i subscripcions: Raval Sta. Anna, 13, 2n. 43201

Reus. Tel. (dimecres tarda) 977 340 883. Col·laboracions a: [email protected]

No compartim necessàriament les opinions signades de col·laboradores i col·laboradors.

Tots els continguts d’aquesta revista estan sota una llicència "Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 2.5 Espanya"

Sou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra amb les condicions següents:- Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l’obra de la manera especificada per l’autor o el llicenciador.- No comercial. No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials.- Sense obres derivades. No podeu alterar, transformar o generar una obra derivada d’aquesta obra.

Quan reutilitzeu o distribuïu l’obra, heu de deixar ben clar els termes de la llicència de l’obra. Alguna d’aquestes condicions pot no aplicar-se si ob-teniu el permís del titular dels drets d’autor. Els drets derivats d’usos legítims o altres limitacions reconegudes per llei no queden afectats per l’anterior.

Més informació a http://cat.creativecommons.org/

Aquest número del ‘Catalunya’ s’ha tancat el dijous 20 dedesembre del 2007.

“Despertar” de Pau Alabajos

“Jo no vinc de cap silenci / però

sé molt bé què és lamentar / que

la meua llengua / siga un

patrimoni menyspreat / pel poder

polític / que ens denega el dret a

viure en pau”

Còmic - Ácido Crítico

en això estem, amb la CGT com a

eina, malgrat els pesi.

Perquè no n’hi ha cap de més efi-

cient ni lliure.



Comitè Confederal de la CGT

El context per analitzar l'ac-tual situació social passa per,d'un costat, els efectes de l'-

última crisi econòmica sobre lesclasses més desafavorides i, d'unaltre, per la convocatòria de lesEleccions Generals espanyoles pera març del 2008.

La forma de canalitzar l'últimacrisi econòmica definida pública-ment en funció d'un crisi dels fonsd'inversió nord-americanes dedicatsa les “hipoteques d'alts risc”, no ésres més que un tomb més que ens fa

fer el capital especulatiu internacio-nal per tal d’incrementar el seu con-trol social i econòmic a escala pla-netària. El resultat d'aquesta crisiserà, una vegada més, l'empobri-ment de molts i l'increment de be-neficis per al capital. Un pas enreremés sobre uns salaris i drets labo-rals que es tornen ridículs.

Per donar una pinzellada estadís-tica, en la dècada 1995/2005, el pesdels salaris en l'economia de l’Estatespanyol ha decrescut un 4%, men-tre els beneficis empresarials s'hanmultiplicat pel 73%, segons dadesdel Banc d'Espanya. Sense oblidarque a l'Estat espanyol la despesa enprotecció social és un 28% menor

que la despesa mitjana europea.Estem vivint un procés d'allibera-

ment del mercat financer i, d'altrabanda, patim la seva vil manerad'incrementar més els beneficis delcapital especulatiu. Per si l'anteriorfos poc, observem atònits, i patim,com els preus de consum bàsic esdisparen mentre l'oficialitat ensparla d'una suposada contenció del'IPC. La nostra economia, la realper a les treballadores i els treballa-dors, es veu sacsejada per la pujadade la nostra cistella de la compra iper la pujada dels tipus d'interès.Les nostres economies familiarscauen en picat i veiem reduïts a

cendra els increments salarialsaconseguits en la NegociacióCol·lectiva.

Tots aquests paràmetres incidei-xen realment en la nostra vida quo-

tidiana dibuixant un procés d'empo-briment constant de totes i tots no-saltres, de la majoria social. Unavegada més el sistema clava lesseves urpes en els més desfavorits:

joves, immigrats, dones… condem-nant tota una generació que veu elseu futur hipotecat per tota la vida ique dorm, o no dorm, amb la inse-

guretat provocada per les fluctua-cions d'un mercat financer que tras-llada les seves crisis a l'economiareal quotidiana a través de l'encari-ment del preu del diner, que contro-

lat pel banc Central Europeu, cadavegada està més allunyat de les de-cisions de qui patim la seva cobdí-cia.

La pròxima convocatòria d'Elec-cions Generals (previsiblement pera març del 2008) ens situa en undebat artificial, el debat d'una opi-nió pública sobre la competència

entre dues grans marques electoralsque competiran per vendre el seuproducte, a través dels mitjans decomunicació: ordre, déu, pàtria irei, per un costat. Declaracions de

bon ‘talante’, discurs ‘progre’, inte-

gració dels agents socials, i dretssobre el paper, en l'altre. En qualse-vol cas, els liders d'opinió, i tota lacapacitat dels poders públics i eco-nòmics, estaran al servei d'aquestsprojectes, sigui quina sigui la marcaa què donin suport.

Ambdues marques electoralscomparteixen el seu cor neoliberal,el seu homenatge als capitals, el seuafany de coartar la llibertat indivi-dual, i la seva ferma aposta pels in-teressos de mercat enfront dels be-neficis socials i, finalment i nomenys important, ambdós segellscomparteixen un mateix afany re-pressor i antiparticipatiu.

Assistirem a un debat perfecta-ment articulat i manipulat amb elqual intentaran posicionar als uns iels altres en el mateix costat d'unafrontera única, intentant-nos fer

oblidar els problemes i necessitats

reals del conjunt de la majoria so-cial oblidada pel seu model.

Ens espera, per tant, un llarg anyde discursos, de gestos a la galeriaamb els quals pretenen adormir en-cara més la majoria dels mortals ifins i tot dels immortals.

Convé no oblidar, i serveix perexemplificar el que s'ha dit, que elmateix govern que proclama un in-crement de les pensions, les míni-mes i les pensions de vídues i vidusamb fills, és el govern que té pen-dent de publicar una Llei de Refor-ma de la Seguretat Social que re-dueix l'accés a les pensions per alconjunt de la classe treballadora i,

el que pot ser més greu encara, elmateix que es planteja utilitzar es-peculativament els fons públicsdestinat a les nostres pensionstraient-los a Borsa.


REPORTATGEEl moment actual requereix que cadascúprengui el seu lloc i aquest pot ser divers. A CGT, hem triat el nostre: en la lluita

LA CGT: LA CONSOLIDACIÓD’UNA ALTERNATIVA

3

Tenim l’alternativasocial i sindical mésimportant ara mateix i cal que ho entenguem

Per fer front a la situacióeconòmica i social actual

“En la dècada 1995/2005, el pesdels salaris ha decrescut un 4%,mentre els beneficis empresarials s'han multiplicat pel 73%”




REPORTATGE

L'Europa delCapital


Hem parlat, i dit, moltes cosessobre Europa, i Europa conti-

nua aquí amb un Banc Central Eu-ropeu gestionant els nostres diners.Amb una Directiva Bolkensteinpendent d'aplicació en els estatsmembres que intentarà oferir unaplena llibertat de moviment per alscapitals i un funest camí per alsciutadans, en privatitzar el conjuntdels serveis socials. Amb unaConstitució Europea que es recon-duirà i es transformarà en un Trac-tat per a la seva aprovació, sensefocus i d'amagat, consumant unanova burla a l'opinió pública i a laparticipació ciutadana.

Amb una Europa que discuteixl'engegada d'un llibre verd per al'harmonització dels drets socials ilaborals, per descomptat a la baixa,pretenent homogenitzar la legisla-ció laboral dels països membresper aconseguir flexibilitzar-la i pre-caritzar-la al mateix nivell. Ambuna Comissió Europea que debatsobre un Salari Mínim comú per alconjunt de països (no sabem si enl'entorn dels 1.570 euros de Lu-xemburg o dels 92 euros de Bulgà-ria).

Sobre aquesta igualtat en l'adver-sitat, la CGT té moltes coses percomençar a parlar, opinar i mobilit-zar, en la mesura del possible. No

obstant això, més enllà de les crisisfinanceres, dels circs polítics, de laconstrucció d'aquesta Europa neo-liberal, existeix un món dinàmic,laboriós i viu que s'estén des de lainfinitat de vagues convocades permillorar la nostra qualitat de vidafins als centres socials ocupats.Una realitat enèrgica que glateixdes de la lluita contra la repressiósindical, fins a la lluita per la lliber-tat dels companys i companyesdels moviments socials detingutsen un procés continu de retalladade les llibertats. És en aquesta lluitai en els moviments per generarconsciència social lliure, justa i so-lidària, on s'emmarca la nostra

pràctica sindical i la continuïtat dela nostra organització dintre i forade les empreses.

Però també hi ha lluites i resis-tències que s'interrelacionen obli-gant-nos a una coordinació cadavegada més àmplia. I també aquí hiha la CGT. Encara no arribem a latotalitat d'organitzacions, col·lec-tius, pobles, persones que compar-teixen els nostres desitjos i inquie-tuds, però estem fent un esforçmolt important entre totes i tots quehem de mantenir i incrementar.

En aquests moments, i amb totesles línies d'actuació obertes, conti-nuem intentat impulsar un marc per

al sindicalisme de lluita en l'àmbiteuropeu, que sigui clarament dife-renciat de la Confederació Europeade Sindicats i del seu suport almodel neoliberal.


H i haurà qui pensi que laCGT en té amb el seu diaa dia com per pensar en

les situacions dels altres; peròcreiem, i pensem que, en coinci-dència amb la majoria de l'organit-zació, l'extensió i complexitat delsproblemes diaris als quals ens en-frontem no poden fer-nos oblidarels problemes i les solucions querequereixen d'un treball, i compro-mís, a mitjà i llarg termini. Enqualsevol cas, hem de ressaltar queel moment actual de la CGT és tre-mendament complicat. Per intentarsintetitzar-la, creiem que les princi-pals línies que defineixen la nostrasituació actual serien:

-Incorporació constant i progres-siva de nous treballadors que bus-quen en la CGT una organitzacióque doni resposta als seus proble-mes quotidians amb la patronal.

-Un increment notable en els ni-vells de responsabilitat assumidaper la nostra organització en la ne-

gociació col·lectiva i en el dia a diaen les empreses.-Un significatiu increment en la

representativitat, allí on ens pre-sentem; amb resultats d'EleccionsSindicals que ens comencen a si-tuar com a primera força sindical,o segona, en petites i mitjanes em-preses on aconseguim presentar-nos.

-Desproporció entre l'incrementde necessitats i el lent increment decompanys i companyes amatents aincorporar-se a les tasques organit-zatives del conjunt de la CGT.

-Desequilibri entre els mitjanssindicals disponibles i els compro-misos reals amb el treball de soste-

niment organitzatiu al servei delconjunt de l'organització.

-Configuració d'un nou movi-ment llibertari que tindria com areferència d'una banda la interpre-tació més “integrista” de la històriade l'anarcosindicalisme i per unaltre els cants de sirena de l'insu-rrecionalisme, ambdues visionsàmpliament difoses per Internet. Elfet que la seva base sigui virtual noimpedeix que nous sectors de jovespuguin considerar aquesta inter-pretació de la història com la més“natural”.

-Configuració espontània d'unespai social horitzontal en el qual

la CGT pot actuar amb total trans-parència i en còmoda coordinacióque s'està desenvolupant localitatper localitat i sobre allò concret,allí on la CGT impulsa la seva acti-

vitat social.-Configuració de noves estructu-

res sindicals que intenten consoli-dar-se com a referència visible peral conjunt de la classe treballadora,a través de diversos intents perconsolidar una estructura confede-ral que aglutini al sindicalisme al-ternatiu al marge de la CGT.

-Pel tipus de construcció quehem experimentat com a organit-zació, les tensions constants i mul-tidireccionals són una realitat quo-tidiana i no és possible gestionartotes i cadascuna de les tensionsamb un cent per cent de nivell desatisfacció per a la totalitat de lesparts que intervenen i opinen encada cas.

-Al llarg dels anys, no només hiha hagut incorporacions, sinó, lò-gicament també, hi ha hagut aban-donaments per raons diverses. Desde la no acceptació del funciona-ment o de les posicions globals del'organització, fins a la nostra enor-me dificultats per solucionar de

forma assossegada els conflictesinterns.

-La dicotomia entre les facilitatsde les quals es disposa en determi-nades empreses/sectors per utilit-zar els mitjans sindicals i les im-menses dificultats en unes altres,

faciliten el gremialisme i l'autoor-ganitzar-se sense tenir en compteles visions de classe que haurien depermetre disposar d'un cert equili-bri de forces a qui treballen ambmés precarietat.

-La falta històrica d'un projecteformatiu propi de la CGT ha difi-cultat i ralentit l'elaboració d'un

discurs complet sobre les nostresraons i propostes des del qual tre-ballar i aprofundir en el nostre pro-

jecte.-Finalment comptem, en aquests

moments, no només amb al voltantde 7.000 representants/delegats atot l’Estat, amb més de mil sec-cions sindicals actives, amb diver-ses dotzenes de coordinacions sec-torials; sinó que comptem com abase de la nostra organització ambuna estructura territorial en gairebéla totalitat de l'Estat espanyol i ambuna mica més d'un centenar de nu-clis locals que, de manera coordi-nada i activa, serveixen de referèn-cia sindical i social a una classe

explotada que cada vegada neces-sita més les alternatives que repre-sentem.

Aprofundir en la coordinació deldia a dia, continuar organitzant ennoves seccions sindicals cada ve-gada un nombre major de treballa-

dors i continuar l'esforç de consoli-dació de les nostres estructures te-rritorials és el camí en el qualestem embarcats per tal que la nos-tra organització passi a ser el quesempre ha pretès ser: un instru-ment de justícia, de participació ide llibertat en mans de la classetreballadora.

Per això hem de continuar apro-fundint en els nostres aspectes méspositius i reprendre, una vegada iuna altra, els errors i les deficièn-cies per resoldre'ls i així enfortir elnostre projecte transformador. Ne-cessitem més debat i formació;més consolidació interna i més sor-tir a l'exterior; més iniciatives prò-pies i més recerca d'unitats d'ac-ció...

En resum, necessitem ser mésnosaltres i més amb totes i tots elsaltres.

Un salt cap a endavant en el quales necessita tambien l'impuls delsnostres propis mitjans de comuni-cació: “Catalunya”, “Rojo y

Negro”, “Libre Pensamiento”, lespàgines web... “Notícia Confede-ral”, “Cierzo Libertario”, “Ma-llón”, “Beltza” i tants i tants butlle-tins editats per federacions,sindicats i seccions sindicals...Amb ells hem de fer arribar el nos-tre missatge a una societat cada ve-gada més confosa pels mitjans decomunicació oficials i pels recur-sos mediàtics i propagandístics delpoder: l'última campanya de Coca-Cola diu “pren els carrers”; i la hi-poteca que més et permet endeu-tar-te és de Caja Navarra i es diu“Revolució”, encara sort que Nike,una de les multinacionals que més

infants té esclavitzats a tot el mónt'aclareix, en aquests temps fervo-rosos de nacionalisme i religió, que“Ja no és un problema ser espa-nyol”.

La necessitat de continuar

endavant i consolidar-noscom a alternativa



Davant del Tractat de la Unió

Catalunya. Gener de 2008 5

REPORTATGE

Per una extensió del treball amb Amèrica Llatina

Gabinet d'Estudis Confederals

CGT

E l nou Tractat de la Unió Eu-ropea signat el 13 de des-embre a la trobada de Lis-

boa és una Reforma del’actualment en vigor i encara ésmés antidemocràtic en la seva ges-tació que el Projecte de ConstitucióEuropea, que, almenys va tenir lapossibilitat de ser discutit i validatpels ciutadans d’alguns països, permitjà de referèndums.

La UE, els seus caps d’estat, laseva Comissió, han entès quecomptar -encara que sigui de formamolt limitada i controlada- amb elsciutadans té el risc que aquests en-tenguin que l’ordre social que esconstitueix, no té res a veure ambunes relacions socials basades en elrespecte dels drets per a totes lespersones que habiten o treballen enl’espai denominat UE.

El nou Tractat aprofundeix en laliberalització de tots els mercats deproducció i de serveis i possibilital’aplicació pràctica de la DirectivaBolkestein, continuant oberta laporta a la privatització total de la sa-nitat, l’educació, l’aigua i les pen-sions.

Aquest Tractat tanca les estratè-gies Empresarials, fixades a Lisboa2000, basades en la competitivitat

en un món cada vegada més global

i reafirmades les esmentades estra-tègies pels Sindicats CES (Confe-deració Europea de Sindicats), en elprograma de treball conjunt 2006-2008.

Estratègies que fan desaparèixeren la retòrica i en la realitat, els ser-veis públics: sanitat, pensions, fe-rrocarrils, educació, aigua, habitat-ge, etc. i introduint el mercat pelmig tant en la seva concepció, "ser-veis d’interès general" com en laseva resolució (qui estalviï, tindràuna sanitat privada, una pensió

complementària, etc.).

El mercat com principi rector dela política, manifestada la mateixaen termes de relacions econòmi-ques (la lliure competència i la lliu-re circulació dels diners, com adrets intocables), en relacions co-mercials (protecció de multinacio-nals en els seus intercanvis des-iguals i injustos amb altres països) il’aposta decidida per les dinàmi-ques de creixent financerització dela societat en el seu conjunt.

Les polítiques socials, despesapública en prestacions i cobertures

socials: pensions, sanitat, depen-

dències, educació, habitatge, trans-ports públics i models de mobilitat,igual que la fiscalitat, segueixensotmeses al vet, fent impossible unapolítica comunitària sobre això,mentre es permeten els paradisosfiscals dins de la pròpia Unió.

Si la lliure competència (compe-titivitat) és el principi rector, elsmercats de treball i les polítiquesd’ocupació només poden regir-seper la regla de la desregulació labo-ral (flexibilització) i la precarietatintegral de la força de treball (bui-

dament de drets laborals i socials).

La Comissió adquireix el "poder

absolut" a través de les adequadespolítiques internes, directives fona-mentalment, per garantir "a les em-preses europees competitives, accésals mercats mundials i operar enells amb seguretat" (Meter Mandel-son-Comissari de Comerç).

Igual com les necessitats sobre lamà d’obra extracomunitària, del’Europa que "envelleix", són trac-tades des de la lògica del mercat i ladoble moral, per una part polítiquesde desregulació d’una mà d’obranecessària i suficient per garantir eltipus de treball precari que reque-reix la competitivitat i per una altra,polítiques de negació de drets deciutadania que, des de la repressió icontrol, converteixin en usuals ipermanents les relacions desiguals,injustes i neo-colonials de les rela-cions Nord Sud i, sobretot, l’àread’influència euromediterrània.

L’empitjorament respecte al quehagués estat un Tractat en totaregla, revestit de "Constitució Euro-pea", es troba en una cosa que en elseu moment va ser "venut" a la ciu-tadania com el manteniment d’unmodel diferenciador d’Europa res-pecte a EUA, és a dir el seu Estat deBenestar o social de mercat, con-densat a la Carta de Drets Fona-mentals, apareix amb seriosos dub-tes jurídics, més enllà de no recollir

de forma vinculant els drets socials.


Continuant en l’aprofundimentde les nostres relacions, hem

seguit molt de prop tots els conflic-tes que s'han desenvolupat a Mèxic,mantenint una estreta col·laboracióamb les diferents campanyes i es-tructures de les quals s'ha anat do-tant el moviment popular mexicà.

Un cas molt especial seria el delconjunt d’Amèrica Llatina, un

espai geogràfic considerat per EUAcom el seu propi terreny de joc, onfer i desfer a la seva voluntat, unespai geogràfic on s'estan moventmoltes coses i en el qual, en gene-ral, existeix una impressionant tra-dició de lluita i resistència popularque es manifesta, una vegada i unaaltra, de mil formes diferents. Aquí i ara, podem constatar que és en elconjunt de països d'Amèrica, onexisteix un major nivell d'oposicióactiva i mobilitzadora als plans delCapital.

Des dels municipis en rebel·liadels indis Yakis en l'estat de Sonora(al costat de la frontera amb EUS a

Mèxic), fins a Zanon, del movimentde fàbriques recuperades a Neu-quen (al sud d'Argentina), transitemper milers de quilòmetres en elsquals habiten i es desenvolupen

múltiples expressions combatives ide resistència. Unes incipients i al-tres, ja, amb una llarga trajectòria.En aquests moments, el continentsud-americà viu sota la pressió eco-nòmica dels seus veïns més rics delnord, EUA i Canadà, i sota l'efectede l'onada de governs socialdemò-crates (Brasil, Perú, Argentina,Xile, Uruguai, Paraguai, Equa-dor,…), que més aviat que tard, enmajor o menor mesura, han anat de-

cebent les esperances que van des-pertar en els moviments populars.

També en els diferents països, esnota la influència de l'embranzidadel govern veneçolà, que amb unpeu en els moviments populars iamb un altre en la proposta de partitúnic, està sent referència per aaquells que consideren que des deles institucions es pot canviar unamica; dividint al propi “petit” movi-ment llibertari veneçolà entre de-fensors i detractors de l'actual pro-cés “bolivarià”. La veritat és queper sobre de contradiccions de l'es-querra tradicional, del biocombusti-ble transgènic de Lula, del movi-

ment ‘cocalero’ de Bolívia i delspetrodòlars de Chávez, que sem-blen estar obrint enormes esperan-ces per a moltes organitzacions po-pulars del continent, hi ha la

suficient riquesa en moviments iiniciatives perquè la nostra organit-zació estigui molt pendent del des-envolupament de tots aquests pro-cessos en la mesura de les nostrespossibilitats, i col·laborant en laconstrucció d'aquests nous espaisd'intercanvi i confluència, per apoder impulsar la nostra perspecti-va anticapitalista i antiautoritària.

Tenim pendent el compliment del'acord congressual per a l'engegada

d'un mitjà de comunicació (virtual)que ens connecti amb les realitatsd’Amèrica Llatina. Tenim pendentde desenvolupar els nostres últimsacords relacionats amb les lluitesmexicanes. Tenim pendent la con-solidació de les nostres relacionsamb l'ampli, ric i divers movimentllibertari en el qual, encara que moltminoritari en el seu conjunt, esdonen tot tipus d'expressions i co-rrents: anarcosindicalisme, molt,molt poc i bàsicament proAIT;anarcocomunisme; plataformisme;anarcopunk; llibertaris;...

També considerem que tenimcom a assignatura pendent estrèn-

yer llaços amb el conjunt d'un mo-viment sindical que està sorgint idesenvolupant-se en nombrosospaïsos del continent. Aquest noumoviment sindical, incipient, trenca

amb les burocràcies tradicionals ies vincula als moviments socials:agrupacions de barri, ràdios comu-nitàries, ateneus, col·lectius ‘pique-teros’, ocupacions de terra i d'habi-tatges,… espais on es produeix unacoincidència de presències amb lesorganitzacions llibertàries que estanactives en l'àmbit social.

Dintre d'aquest “renéixer del sin-dicalisme combatiu” i de la creacióde nous espais de confluència sindi-cal i social, estem obligats a reflec-tir la creació del MIC a Argentina,de FETRACOMA i de CGT-Mosi-can a Xile; de la Corrent Sindical

Combativa a Uruguai; de CONLU-TAS i de la coordinació Intersindi-cal a Brasil; de Bataya Ouvriyé aHaití; de l'esforç de SINALTRAI-NAL/Autonomia Obrera a Colòm-

bia; del renéixer de la COB a Bolí-via; dels intents de crear una orga-nització sindical des del zapatismea Mèxic; de l'activitat dispersa demilitants sindicals a Guatemala,Equador, Perú..., mereixent un es-ment molt especial el Sindicat deCatadores de Porto Alegre a Brasil,on s'ajunta l'activitat sindical, la so-cial i la llibertària. També en allòsindical cal analitzar per separat elprocés de Veneçuela, on la UNT vasorgir com a expressió de la rupturaamb la burocràcia, i que ara s'inte-gra en la construcció del partit únicproposat per Chávez, intentant lide-

rar alhora tot un sector d'aquest noumoviment sindical llatinoamericà.Creiem que la idea general queda

transmesa en funció de les coorde-nades ja exposades.



SFF-CGT

E l Sindicat Federal Ferrovia-ri de la CGT a Catalunyavol traslladar a l'opinió pú-

blica la preocupació pel lamenta-ble estat de deterioració al que haarribat el servei ferroviari a Cata-lunya. Els motius que ocasionenaquesta situació es produïxen perl'aprovació de la Llei del SectorFerroviari, elaborada pel PP i apro-vada pel PSOE i que ha suposat ladescoordinación total entre Adif iRenfe Operadora. Ambdues em-preses estan immerses en un ERO(Expedient de Regulació d'Ocupa-ció) que afecta al llarg de la sevavigència 4000 treballadors, el quesuposa un greu obstacle per a ga-rantir la viabilitat de la gestió d'a-questes empreses, agreujant la faltaendèmica de personal.

Aquest problema ocasiona per

part de l'empresa l'externalització isubcontractació de serveis a em-preses que a través de la recerca delbenefici econòmic obliden temestan importants com la seguretat, laformació i la prevenció de riscoslaborals, augmentant la sinistralitatlaboral i les avaries.

A més de la Llei del Sector Fe-rroviari, un altre dels màxims cul-pables de la situació són les obres

d’un tren elitista com és l’AVE, i lamala gestió tant en el mantenimentcom en la modernització de les in-fraestructures de la xarxa conven-cional, realitzada pels últims go-

verns que han invertit de maneraexclusiva en l’Alta Velocitat i no enel ferrocarril que utilitzen la majo-ria dels usuaris i usuàries.

Les urgències per fer arribarl'AVE a Barcelona, ha forçat almàxim les capacitats en els espaison s'ha treballat, ocasionant inci-dents en les línies per on circula elservei de rodalies i arribant a la pa-ralització del servei de rodalies i

regionals amb les greus conse-quències per als usuaris del ferro-carril que han afectat Catalunya enels últims temps.

Concentració a Tarrago-na

En defensa de totes aquestes rei-vindicacions, el 14 de desembre laCGT va concentrar-se davant l'es-tació de Renfe de Tarragona, en laqual hi van participar diverses des-enes de persones i es van repartircentenars d'octavetes als usuarisdel ferrocarril.

En aquesta concentració, a mésde les reivindicacions generals, esva posar l'emfasi en dues reivindi-cacions més, centrades en el Campde Tarragona:

- L’ampliació dels actuals ser-veis ferroviaris de Regionals i lanecessitat de crear un anell ferro-viari de rodalia en el Camp de Ta-rragona, aprofitant les infraestruc-tures existents.

- La reobertura de la línia ferro-viària Roda-Reus per al transportde mercaderies, així com per aconnectar l’estació de l’AVE ambTarragona, Reus i la resta de línies.

TREBALL-ECONOMIA Les conductores i conductors del bus de Barcelonademostren com és possible unir tota la plantilla apesar dels sindicats grocs i de l’empresa

Cal aturar laprivatització deRenfe que haportat al caos

Davant el greudeteriorament del serveiferroviari a Catalunya


Repressió aSandhar TechnologiesBarcelona SL deSanta Margaridai els Monjos

Federació Comarcal CGT Garraf

La CGT es va mobilitzar davantels fets esdevinguts a l'empresa

Sandhar Technologies BarcelonaSL de Santa Margarida i els Mon-

jos sobre l'expedient contradictoricontra el membre de CGT en elComitè d'Empresa José de GraciaMonsalve, acusat per dos caps d'e-quip, entre ells el membre del co-mitè d'empresa José Tauste, que hacomportat una sanció de 31 dies desou i ocupació.

Segons aquest expedient del dia20 d'octubre de 2007, José Tausteacusava el membre del ComitèJosé de Gràcia de no estar al seulloc de treball i de trobar-lo dor-mint dues hores més tard al despatxdel Comitè. Les investigacionsfetes per la comissió d'investigaciódel Comitè assenyalen que vaabandonar el lloc de treball des del'hora d'entrada fins a les 8.15 (ver-

sió de Tauste).Segons alguns testimonis, la ve-ritat és que el company José deGràcia se'n va anar marejat per lainhalació d'un dissolvent i ho vacomunicar al seu company de tre-ball (el període d'absència no va serel citat en la declaració de l'acusa-ció, Tauste).

El que no queda clar és quemembres del Comitè d'Empresaque són triats per defensar els inte-ressos dels treballadors, facin tot elcontrari: acusar-los, com en aquestcas amb l'acusació falsa (de l'es-mentat cap d'equip membre del co-mitè d'empresa de CCOO), tret quesigui un confident i xivato de l'em-

presa o tingui alguna cosa personalo sindical contra el company JoséDe Gracia.

Davant la comunicació de l'em-presa al company José de Graciad'una sanció de 31 dies de sou iocupació, acusant-lo d'uns fets fal-sos promoguts per Tauste i un altrecap d'equip, independentment derecórrer davant el Jutjat social, laSecció Sindical de CGT a l'empre-sa i la Federació Comarcal del Gar-raf van decidir prendre mesuressindicals i de pressió, per tal quel'empresa reflexioni i retiri l'esmen-tada sanció, producte d'unes acusa-cions falses, que va ser instada per

dos caps d'equip amb la complicitatde la direcció de l'empresa, i així castigar un membre del comitè peroposar-se a l'absorció i congelaciódels plusos del conveni del metall.

SFF-CGT

L'11 de desembre passat, laCGT desconvoca totes les

aturades previstes a l'AVE, des-prés de l'acord a què va arribar enuna reunió mantinguda amb elpresident de Renfe Operadora. Lareunió propicià un nou acord quesatisfà les demandes de CGT i elsMM.II. maquinistes caps de trenAVE. L'acord es confirmà i aprovàen assemblea i va permetre la des-convocatòria de totes les aturadesparcials indefinides i les vagues de24 hores previstes pels dies 21, 22i 23 de desembre, convocades per

CGT per protestar per l'incompli-ment de l'acord al qual havia arri-bat CGT amb Renfe-Operadora elpassat 31 d'octubre de 2007 i quehavia permès desconvocar les va-

gues que afectaven els MM.II.maquinistes caps de tren i els su-pervisors de serveis a bord del'AVE.

Alguns punts d'aquest nouacord són:

-Continuar i garantir la forma-ció dels maquinistes.

-Garantir el foment en la pro-moció professional del col·lectiudels maquinistes.

-Evitar el greuge comparatiu enla conducció de trens AVE en lesdiferents categories.

-Garantir la professionalitat delcol·lectiu de MM.II. AVE caps detren.

Aquest acord és la solució finaldel conflicte a l'AVE i es confiauna vegada més en la responsabi-litat de la direcció de l'empresa peral seu compliment.

Desconvoquen totes lesvagues previstes a l'AVE

SFF-CGT

La CGT va convocar vaga aRenfe Operadora i Adif pels

dies 21 i 28 de desembre amb elssegüents horaris: Renfe Operado-ra: dues hores per torn, de 13 a 15i de 19 a 21 hores; Adif: dueshores per torn, de 13 a 15 i de 21 a23 hores.

La CGT va decidir convocaraquestes vagues a causa de la faltade concreció i resposta adequadaen matèria econòmica de les em-preses, entenent que han tinguttemps suficient (més de 1 any) perdonar una contestació als treballa-dors.

Després d'un any de negociacióper als convenis col·lectius deRenfe Operadora i Adif, les volun-tats de les dues empreses han estatnul·les a l'hora de regular pujades

econòmiques satisfactòries per alstreballadors, a pesar dels nous rep-tes a l'hora d'adaptar-se a les tas-ques que ha comportat la nova or-ganització d'aquestes empreses,passant per augment de producti-vitat, funcions, etc. Tant RenfeOperadora com Adif, no han dub-tat a exigir sacrificis als seus tre-balladors mentre elles no han fetcap esforç per a compensaraquests sacrificis. A això cal afegirla falta endèmica de personal.

Aquesta vaga coincidia amb laconvocatòria de vaga indefinidadel personal de venda, informaciói atenció al client, els dies 21, 24 i

28 de desembre, en protesta perles condicions de treball i per lafalta de personal per cobrir ambgaranties les necessitats i oferir unservei públic de qualitat.

Vagues a Renfe Operadora i aAdif pel Conveni Col·lectiu




TREBALL-ECONOMIA

Que lluny ens

queda FinlàndiaEmili Cortavitarte

Els mitjans de comunicació hananat plens amb comentaris i in-

terpretacions respecte de l’informePISA sobre els sistemes educatiusdels estats de l’OCDE. Han volgutexplicar, l’informe no només dona-va resultats de les capacitats mate-màtiques, científiques i lectoescrip-tores dels alumnes de les etapeseducatives obligatòries sinó tambéde les inversions, el grau de priva-tització, la relació amb la capacitatsocioeconòmica, l’equitat dels sis-temes educatius...

Finlàndia destaca sobre la resta:destina el 6,4% del seu PIB a edu-cació, la seva xarxa és pública(només 2% de privada), cada setmestres hi posen un més per a re-forçar, no fan més hores de classe(no en fan la sisena a primària!)però tenen unes polítiques educati-ves compensadores de manera queels seus resultats no són només elsmillors sinó els més equitatius(menor diferència en els resultatsescolars entre els més afavorits i elsmenys)

Pocs dies després de donar-se aconèixer l’informe PISA, el conse-ller d’Educació va fer públiques les

Bases per a una futura Llei d’Edu-cació i no pren com a model Fin-làndia sinó el Regne Unit, que des-taca per una més baixa inversió(encara que superior al miserable2,4% del PIB català del GovernMontilla), per l’ús de models degestió privada en els centres pú-blics i per tenir majors diferènciesde resultats entre centres privats ipúblics i entre alumnes més rics imés pobres. Són els fruits de l’ano-menada Tercera Via de Tony Blair.

El conseller Maragall és econo-mista i expert en privatització deserveis públics en la seva etapa al’Ajuntament de Barcelona. Dis-senya un servei educatiu d’utilitat

pública (no us perdeu l’eufemisme)integrat pels centres privats concer-tats que continuaran amb la titulari-tat privada i fent negoci i els centrespúblics que tindran titularitat públi-ca però poden ser gestionats per al-tres entitats (municipis, cooperati-ves de professors,organitzacionssens ànim de lucre...)

També es necessiten direccionsfortes i professionals, allunyadesde la comunitat educativa; desregu-lació de les condicions laborals ieconòmiques del professorat enfunció de l’acompliment d’objec-tius i la flexibilitat i adaptació alprojecte; absència de participació

en les decisions fonamentals demestres, pares, alumnes i personalde serveis; negoci per a empreses iorganitzacions sense ànim delucre...

Jordi Ferri Tomás, secretari general de la Secció Sindical de CGT deDiputació de Barcelona

‘L'assemblea és l'elementcentral i essencial’

E N T R E V I S T A

Josep Garganté

-Quan es crea la Secció Sindical

de CGT a la Diputació de Barce-

lona i quina és la trajectòria que

s'ha seguit?

-La Secció Sindical es va crear almateix temps que es preparava lacandidatura a les últimes eleccionssindicals en Diputació, al març de2007. La idea de presentar la can-didatura de CGT va partir d'ungrup de companyes i companys dela Clínica Mental de Santa Colomade Gramenet, situada al RecinteTorribera. La majoria proveníemde CCOO, havíem fet batalles moltdures en el sindicat, molts havienanat trencant els seus carnets i des-organizant-se.

Posteriorment, ens vam posar encontacte amb el grup de companysque antigament, fa aproximada-ment uns 10 anys havien estat al

capdavant de la Secció Sindical deCGT i d'antics afiliats i simpatit-zants del sindicat. Van coincidir enl'anàlisi amb nosaltres i tots ens hivam posar. Vam elaborar la llistade la candidatura, no sense dificul-tats, ja que es tractava d'una llistaper cobrir 27 membres de la Juntade Personal, vam elaborar un pro-grama i al final ens presentem a leseleccions. El resultat va sorprendrea tots: de no tenir cap delegat pas-sem a tenir-ne tres. A

Avui a les nostres files comptemamb companyes i companys vin-guts de tots els sindicats i hem pas-sat dels 6 afiliats inicials a 33.-

Sabem que heu estat fent con-centracions de protesta al Centre

Sociosanitari i de Salut Mental

Torribera de Santa Coloma de

Gramanet. Què reclameu i per

què?

-Al juliol, la Diputació i la Genera-litat, van signar el Conveni de tras-pàs que preveu un procés que cul-minarà amb el traspàs total delservei, personal i instal·lacions el 1de gener de 2010. El Conveni pre-veu que la Clínica serà gestionadadesprés per una empresa pública(una SA) a la qual quedarem ads-crits i per a la qual estan buscantgovernador. Estan en tractes amb

l’IMAS. Aquest conveni deixa enel carrer més de 150 treballadorsinterins del total de 350 que hi tre-ballem. Diu aquest Conveni que sifan falta se'ls contractarà en l'em-

presa pública que es creï. És a dir,extingeixen “per la cara” més de150 llocs de treball estructurals.

El conveni de traspàs preveu quesobre les diferències salarials quetenim pel que fa als funcionaris deGeneralitat es constituirà un com-plement personal transitori (CPT)absorbible i compensable i sensecap garantia de cobrar-los després

de 10 anys. Enfront d'això, la nos-tra Secció Sindical està lluitantperquè abans del traspàs es convo-quin totes les places vacants, per-què almenys els interins que allí treballen tinguin alguna oportuni-tat i que no es perdin ocupacionspúbliques i de qualitat. Al mateixtemps, lluitem perquè es doni con-tinuïtat a tots aquells treballadorsque no obtinguin plaça.

Quant als malalts, des de fa anysvan perdent condicions i ara totshan estat concentrats en els edificiscentrals del Recinte Torribera itrets dels pavellons perifèrics, amb

jardins i sense barreres físiques quefins a fa poc ocupaven. També

sabem que Diputació està comen-çant a derivar malalts cap a altrescentres per desocupar els últimspavellons perifèrics ocupats pelsnostres pacients. Els plans quetenen per al Recinte Torribera és si-tuar-hi un parc tecnològic de l'ali-mentació (l'eufemisme que utilit-zen és “campus universitari del'alimentació”) governat per laUniversitat de Barcelona, amb em-preses com Nutrexpa, Nestlé iFreixenet. Tenen prevista la cons-trucció de tres edificis en un espaique sempre s'ha considerat com aprotegit per formar part de la Se-rralada de Marina.

Els pavellons i espais on hanestat desplaçats els pacients sónsenzillament vergonyosos. Pave-llons i espais que podrien ser utilit-zats no només per a salut mental

sinó per a situar-hi geriàtrics pú-blics, tan necessaris. Doncs no, elsnostres governants presumptament“d'esquerres”, tenen grans plans:gestió privada del servei públic desalut mental, i destinació a ús pri-vat dels recursos públics. Com jasabeu, des de passat mes juny rea-litzem concentracions tots els di-mecres a l'hora de l'entrepà, una

iniciativa que al principi va comp-tar amb el suport dels responsablesde CCOO i CTeC (antiga CTC) ala Clínica, mai d'UGT, però queara ha estat desautoritzada pels di-rigents de les seves seccions sindi-cals.

Fruit d'aquestes concentracionsva ser la convocatòria d'una assem-blea general de treballadors el 21de novembre. Els treballadors vo-lien una convocatòria unitària peròla resta de sindicats es van negar.Malgrat tot, l'assemblea va sermolt nombrosa, al voltant de 90persones. Allí es va aprovar unaplataforma reivindicativa i la realit-zació d'accions i mobilitzacions

fora del centre. Amb aquest man-dat en l'últim Ple de l'Ajuntamentde Santa Coloma vam repartir uncomunicat dintre del Ple i a la ciu-tadania referent a la nostra lluita.

-Quina és la situació laboral din-

tre de la Diputació de Barcelo-

na? Quina és la resposta de la

CGT en relació a aquestes de-

mandes?

-L'últim Acord Marc de Condi-cions de Treball es va signar l'any1999. Des de llavors, l'empresa vaimposar la pau social i UGT, sem-pre majoritària, CCOO i CTC esvan dedicar a contemplar com pas-

sava la vida. Van signar diversos“pactes socials” i alguns altresacords parcials, donaven cursosper a les oposicions, informaven deles ofertes públiques d'ocupació i

es disputaven estar en els tribunals.Avui, a la Diputació, l'afiliació a unsindicat –menys a CGT, és clar- éslamentablement identificat coml'oportunitat de tenir un padrí peraconseguir treball o obtenir unaplaça fixa. La defensa dels drets nonomés és secundària sinó que éspràcticament inexistent.

Un altre tema important és la re-cuperació dels salaris entre les ca-tegories més baixes, l'aplicació dela carrera professional que està dei-xant gran nombre de treballadors al’estacada per la falta d'un sistemaobjectiu de qualificació de la tra-

jectòria professional. Una de lescoses que més demanen els treba-lladors és una veritable informaciósobre el que passa, sobre el que esdiscuteix a la Junta de Personal,sobre el que es negocia a les taulesde negociació. Això i la participa-ció dels treballadors en les deci-sions que els sindicats adoptin és

un dels compromisos que adquirimamb els treballadors durant la cam-panya electoral. En això estem.

Quant a la Taula de Negociacióhem estat exclosos. Diputació iUGT amb el beneplàcit de CCOO,que encara que diu estar en contrade la nostra exclusió la va consti-tuir sense nosaltres, basant-se enuna interpretació del recién estre-nat Estatut Bàsic de l'Empleat Pú-blic, van formar una Taula Generalde Negociació on pretenen dur totel que sigui objecte de negociació ien la qual per a estar presents ha detenir-se el 10% de representants enel seu conjunt del personal funcio-nari i del personal laboral.

-Quina és la manera de treballar

de la secció sindical (butlletins,

assemblees, etc)?

-Per a nosaltres l'Assemblea és l'e-lement central i essencial de l'orga-nització de la Secció. Les nostresassemblees són obertes per a totaquell treballador que estigui inte-ressat a assistir i no només per aaquells que són més simpatitzants.

Quant a la propaganda, hem tre-ballat a través de fulls informatiusper respondre a problemes con-crets, donant publicitat a docu-ments amb sol·licituds o queixes al'empresa, i a través de butlletins.

Durant la campanya electoral, ela-borem un butlletí, en acabar lacampanya un altre i després hemeditat un primer butlletí que prete-nem que sigui regular.

LA MIRADA

INDISCRETA




TREBALL-ECONOMIA

Secretaria de Relacions amb elsMitjans de Comunicació CGT

Catalunya

Els treballadors i treballado-res de l'empresa Selsa, en-carregada de la neteja dels

col·legis i dependències munici-pals de Cornellà, porten ja molttemps reivindicant la millora de lescondicions de treball. La direccióde l'empresa i l'Ajuntament, davantaquestes reivindicacions, mante-nen una actitud arrogant i irrespon-sable.

Els treballadors realitzen un tre-ball dur perquè els col·legis i altrescentres municipals estiguin en lescondicions de neteja i higiene que

els nens i els altres usuaris d'aques-tes instal·lacions es mereixen. Elsentit de la responsabilitat que

mostren els treballadors de Selsaés enorme, ja que amb una plantillamolt curta realitzen tot el treball de

neteja per un salari vergonyós, queen el cas d'una netejadora és de717euros al mes.

Per aquests motius, per reivindi-car un augment de sou i altres mi-llores, els treballadors i treballado-res de Selsa van convocar vaga elpassat mes de novembre i van tor-nar a convocar aturades de 24hores durant els dies 11 i 12 dedesembre, i una concentració peldia 12 a la plaça de l'Ajuntamentde Cornellà, d'on van sortir en ma-nifestació pels carrers de Cornellà.

Si la situació actual es manté, elstreballadors i treballadores deSelsa tenien previst realitzar unavaga indefinida a partir del 8 degener de 2008.

Vagues de 24 hores a

Selsa, empresa de netejadels col·legis de Cornellà

STMM de la CGT

E l 12 de desembre del 2007, aMadrid, es va celebrar una tro-

bada d’afiliats del Sindicat de Tre-balladors de la Marina Mercantamb el propòsit de celebrar el con-grés extraordinari per decidir laseva integració en la ConfederacióGeneral del Treball. L’assemblead’afiliats n'aprova per unanimitatla unió.

Ambdues organitzacions coinci-

deixen en el seu treball sindical alllarg dels últims anys, compartixenuns plantejaments i maneres d’ac-tuació molt semblants -la defensadels drets de la gent de mar-, prac-

tiquen un sindicalisme combatiu icoherent amb els drets dels treba-lladors i uns mecanismes democrà-tics i assemblearis en la presa dedecisions que són alguns dels as-pectes que més ens identifiquen.Ja amb anterioritat totes dues orga-nitzacions havíen subscrit un acordde col·laboració amb l’objecte deconèixer-nos millor i al seu torn vi-sualitzar la conveniència del pasdonat.

Ara, passat aquest període, la va-

loració de totes les parts ha estatmolt positiva i el Ple del Congrésva aprovar per unanimitat la inte-gració del Sindicat de Treballadorsde la Marina Mercant en la Confe-

deració General del Treball (a par-tir d’ara, el STMM de la Confede-ració General del Treball).

Amb aquesta unió s’amplia lapresència del sindicalisme alterna-tiu en el sector del mar. L’organit-zació resultant ostenta la qualitatde representativa en aquest àmbit icompta amb nombrosos delegatsen les empreses de marina mer-cant, tràfic interior de port, salva-ment marítim, vaixells de l’admi-nistració pública (vaixells hospitals

de l’ISM, oceanogràfics, etc.) Enalguns dels comitès ostenta la majoria absoluta.

Una organització sindical mésforta i més eficaç per a la gent de

mar, honesta en les seves actua-cions i coherent amb els seus pro-pòsits, on realment el marí se sentirepresentat i tingui la seva veu, ésl'objectiu que anima a continuartreballant amb total dedicació.

Durant el Congrés es va comptaramb la presència i la intervenció dediversos companys del sector;d'entre els quals, un treballadorsdels remolcadors de Palma envaga, que va exposar la increïblesituació que viuen, amb sancions i

acomiadaments als tripulants envaga.El Ple va acordar per unanimitat

una resolució de solidaritat i suportals companys.

El Sindicat de Treballadors de la Marina Mercant s’integra a la CGT

L’ALTRA REALITAT

L'IPC i el mesde novembre

Pepe Berlanga

Segons l'enciclopèdia lliure Wi-kipedia “l'IPC és un índex en el

qual s'acaren els preus d'un conjuntde productes (el que es coneix coma "cistella") determinat sobre labase de l'Enquesta continuada depressupostos familiars (també ano-menada Enquesta de despeses deles llars), que una quantitat de con-sumidors adquireix de manera re-gular, i la variació respecte al preude cadascun, respecte d'una mostraanterior. D'aquesta forma, es preténmedir, mensualment, l'evolució delnivell de preus de béns i serveis deconsum en un país”.

Doncs bé, novament, i com “totshavien pronosticat”, l'Índex dePreus al Consum (IPC) s'ha dispa-rat, el 0,7% al novembre, el que hacol·locat la inflació acumulada enel 3,8% i la taxa interanual en el4,1%, cinc dècimes més que a l'oc-tubre i el nivell més alt des de generde 2006.

D'altra banda, els sectors més in-flacionistes aquest mes han estat elvestit i el calçat amb un desenvolu-pament del 3,2%. Els carburants,per la seva banda, han fet incre-mentar un 1,4% el transport, ha-vent-se elevat un 6,8% en els úl-

tims onze mesos. També s'hancontinuat encarint els aliments i be-gudes no alcohòliques, un 0,9%,com a conseqüència principalmentde la pujada de la llet. Tal com esta-va anunciat, entre els productes quemés han augmentat el seu preu desde gener destaca ostensiblement lallet, amb un augment del 30,2%, elpa amb un 14% i el pollastre hapujat un 10,5%.

Ara bé, quins són els efectes mésevidents d'aquesta inflació? D'en-trada, la pèrdua de poder adquisi-tiu, amb la mateixa quantitat de di-ners es poden comprar menysproductes, si la pujada dels preusno es veu compensada per un in-

crement en els salaris tenim mésdificultats per arribar a final demes. Evidentment, a aquesta neces-sària mesura d'increment salarialque corregeixi l'esmentada perduda

ja li han sorgit nuvis que li neguenfins i tot el pa i tota possibilitat defutur. Com hem pogut constatar, elsproductes que més han pujat sónels de més consum, els de primeranecessitat i en aquests casos és mésdifícil prescindir d'ells. Si el menjaro la roba pugen de preu, les econo-mies familiars s'afebliran. No obs-tant això, amparant-se en el seupoder decisori del mitjà, alguns jaavancen augments espectaculars

per a alguns serveis públics. Així,la T-10 d'una zona, la targeta detransport més utilitzada, pujarà persobre de l'IPC incrementant-se un4,5% i la pagarem a 7,20 euros.

Assemblea de treballadors deDiari de Terrassa

Els treballadors de Diari de Te-rrassa va fer una concentració

al Raval de Montserrat, dissabte15 e desembre, per tal de donar aconèixer als lectors i la ciutat laseva situació laboral.

Després de deu mesos de nego-ciacions del nou conveni, l'empre-sa es nega a acceptar les seves de-mandes salarials. Davantd'aquesta actitud, la redacció de“Diari de Terrassa” va decidir in-formar a l'opinió pública de la rea-litat de les seves condicions labo-rals i, des del passat dia 5 dedesembre, deixar de signar elsseus articles (d'ençà aleshores

apareixen amb la signatura comu-na "Redacción").

Les seves reivindicacions se

centren en dos punts:1-Partint d'uns salaris baixos,han patit una pèrdua de poder ad-quisitiu del 3,8 % a causa de la di-ferència entre l'IPC català i l'IPCespanyol. És per això que dema-nen a l'empresa que compensiaquest 3,8% durant els anys de vi-gència del conveni.

2-La seva jornada laboral és te-òricament de 36 hores setmanals.Només demanen una jornada la-boral de 40 hores i que es compta-bilitza la resta del temps com ahores extra. A més, un grup decompanys ha de treballar obliga-tòriament els caps de setmana.

Concentració dels treballadorsdel ‘Diari de Terrassa’

La CGT va convocar, el 7 de

desembre, aturades d'unahora per torn en l'empresa EstebanIkeda, situada al polígon Estruchdel Prat de Llobregat i va cridar ala mobilització de la plantilla perprotestar contra el ConveniCol·lectiu de sis anys de vigènciasignat entre la direcció de la com-panyia i els sindicats majoritaris,CCOO i UGT, que preveu, entrealtres aspectes, un augment de laflexibilitat laboral. El comitèd'empresa d'aquest proveïdor, quesubministra els seients dels mo-dels Pathfinder i Navara de lamarca japonesa Nissan, està for-mat per cinc representants de

CCOO, tres d'UGT, dos de CGT,altres dos d'USOC i un d'un sindi-cat independent.Web i blog de la secció sindical deCGT:http://www.cgtbarcelona.org/cgtestebanikedahttp://cgtestebanikeda.blogspot.com/

Aturades d’una hora per torna Esteban Ikeda en protestapel conveni col·lectiu signat




TREBALL-ECONOMIA

Tarifes mínimesper a

periodistesVicent Martínez

Fa poc el Col·legi de Periodistesde Catalunya ha publicat unes

tarifes mínimes orientatives per aautònoms. La idea no és que siganegativa, ni dolenta. N'estic segurque naix d'una honesta voluntat delluitar contra la precarietat laboralque pateix aquesta professió, peròparteix també d'una important dosid'innocència (que crec que ambuna declaració de principis o inten-cions n'hi ha prou perquè els em-presaris d'aquest país, tan acostu-mats a explotar els seustreballadors, canvien de sobte elque porten fent durant anys nomésperquè el Col·legi ho diu) o d'unaconsiderable dosi de desconeixe-ment de com funcionen les rela-cions laborals.

Partim de la idea que considerarun periodista autònom (fet bastantqüestionable) és vàlid. En primerlloc, una declaració d'intencions nodeixa de ser paper mullat com elcodi deontològic o tants i tants al-tres documents que ha elaborat elCol·legi. Si volem que siga d'obli-gat compliment això hauria de tenirrang legal: ser una llei, un convenicol·lectiu, etc: cal no oblidar que

quan s'aprova una llei o un convenino només es tracta d'un text queenuncia drets sinó que genera elsmecanismes perquè aquests siguenpossibles. Quins mecanismes téprevistos el Col·legi perquè aques-tes tarifes mínimes s'acomplis-quen? Crear comités d'empresa ovies de negociació col·lectiva? Elsautònoms no poden. Incrementarles inspeccions laborals? Ho dubte.Tirar mà de la bona fe dels empre-saris i crear, com ja va dir algú, unsegell d'empreses que respecten elsdrets laborals? Si és que la inno-cència fa dir i fer moltes tonteries.

Un autònom periodista, quedepén dels articles que fa per men-

jar, no qüestionarà ell sol les baixestarifes sinó que tragarà perquè no témés remei i les tarifes orientativesno li serviran de res. El problemarau en el fet que molts pocs perio-distes s'agrupen per defendre elsseus drets laborals i llavors notenen mai prou força. En una situa-ció com l'actual la precarietat no téa veure amb què no hi haja unes ta-rifes orientatives mínimes o que elsempresaris no hagen rebut cap visi-ta de membres del Col·legi perquèels facen entendre que explotant novan enlloc. La precarietat té a veureamb una mala fe explotadora perpart d'una part de l'empresariat que

només se solucionarà quan els tre-balladors puguen defendre de ma-nera efectiva els seus drets: bé per-què s'agrupen, bé perquè algúcontrola l'acció dels empresaris.

Convoquen set dies

de vaga total en elsautobusos de BarcelonaSecció Sindical CGT Autobusos

TMB

Complint l'acord pres perl'assemblea de conductors iconductores celebrada a la

plaça Universitat el dia 21 de no-vembre, el Comitè de Descansosva convocar la vaga de Nadal, perals dies 21, 22, 23 i 24 de desembrei 2, 3 i 4 de gener, des de les 00.00fins a les 24.00 hores.

La radicalitat de la direcció del'empresa va accelerar els esdeve-niments i els ciutadans de Barcelo-na veuran els treballadors pels ca-rrers reclamant els dos dies dedescans setmanals.

La vaga havia de començar el 21de desembre a les zero hores, ambla contundència que es va demos-trar el 21 de novembre. Els con-ductors i les conductores ja ho handemostrat altres vegades i sabensobrepassar els sindicats que els in-tenten confondre o aturar, coms'intenta des de la direcció del SITo des de l'ambigüitat de CCOO iUGT.

Es va demanar a la resta decol·lectius de TB que no estavenconvocats, en principi, a aquestamobilització, el seu suport solidariperquè el que aconsegueixin elsconductors i les conductores ambaquesta lluita se'ls traslladaràtambé a ells. També es va fer unacrida al conjunt de la CGT a donarsuport als treballadors en vaga.

Per què la vaga

El col·lectiu de conductors deTMB treballa sis dies a la setmana,comença i acaba la seva jornada la-boral en dos llocs diferents de laciutat i tots els conductors i con-

ductores suplents coneixen el seuhorari i la línia en què han de con-duir el dia següent només amb undia d’antelació. El col·lectiu de

conductors i conductores realitzanomés cinc dies de descans al mes.El conductors i conductores d’Au-tobusos de TMB treballen l’any1.690 hores efectives, 83 hores depresència mínimes, 80 hores extresobligatòries, 7 dies de feina en fes-tes oficials, temps partit, etc. Tre-ballen 251 dies a l’any, més les fes-tes oficials, quan la mitjana alsector és de 220 dies.

Aquesta situació de manca de

descans està provoca:1.Una concil·liciació de vida fa-miliar i laboral molt difícil de dur aterme. No és una casualitat quecada cop són més els treballadors itreballadores que s'agafen la reduc-ció de jornada per fill, com unamanera de poder estar més amb elsseus. Una altra dada que confirmaaquesta mancança de conciliaciófamiliar és l’augment considerablede companys i companyes queagafen alguns dels seus 20 dies depermís no retribuït, ajustant-se elcinturó per poder estar més amb lafamília.

2.Un alt nivell de tensió entre elsconductors i conductores que ha

fet disparar totes les alarmes pel ni-vell d’agressions patides com acol·lectiu. El complicat tràfic de laciutat, la tardança entre autobusos

deguda a la gestió de segons quineslínies, fent que la desesperaciód’alguna gent es tradueixi enagressivitat i la pèrdua del respectecap a la figura del conductor, haderivat en agressions cap al con-ductor i conductora. (35 agressionsfísiques al 2006, 32 fins al dia d’a-vui. En relació a les agressions ver-bals no hi ha constància, però sóndiàries).

3.L'alt nivell de baixes per qües-

tions psicològiques (depressió, an-sietat, etc.). Segons l’Informe deSalut de l’any 2002-2004, les ma-lalties psicològiques són la segonacausa de baixa a l’empresa, des-prés de les muscoesquelètiques. Adia d’avui encara no hi ha dades del’Informe del 2004-2006.Per tot això, la secció sindical de laCGT d’autobusos de TMB va co-mençar una campanya per aconse-guir dos dies de descans setmanalpels conductors/es.

Aquesta lluita va tenir la sevaprimera prova de força el passat 21de novembre amb l’aturada de 5hores, assemblea i manifestaciófins a la plaça de Sant Jaume. A

pesar de tenir a UGT, CCOO i unapart del SIT en contra, el 90% de laplantilla va parar i 2000 conduc-tors/es van sortir al carrer a mani-

festar el seu cabreig amb la situa-ció actual.

A pesar de tot, la direcció deTMB i l’Ajuntament de Barcelonano va variar la seva postura i, pertant, es va tirar endavant aquestaconvocatòria de jornades de vaga.

Massa directius queguanyen massa

Els treballadors i les treballadoresvan fer una crida a la gent de Bar-celona i rodalies a fer una vagad’usuaris i usuàries coincidint ambla vaga d’Autobusos de TMB. Unany més, els preus del transport pú-blic pugen en completa despropor-ció al sou dels treballadors i treba-lladores de Barcelona i rodalies.Aquesta situació és encara mésagravant si es compara els preusdel transport públic de Barcelonaamb el d’altres ciutats de l’estat. Amés, aquests preus abusius xoquenfrontalment amb el discurs oficial ihipòcrita de l’Ajuntament de Bar-celona d’utilitzar el transport pú-blic.

Els conductors/es d’autobusosde TMB porten anys denunciantpúblicament el desmesurat nombrede directius que té aquesta empresapública. L’any 2005, Autobusos deTMB tenia un 6% de la plantillacom a equip directiu. Això voliadir 1 directiu per cada 15 treballa-dors.

A banda dels seus sou, els con-ductors/es de TMB també denun-cien públicament les multimilionà-ries pensions d’aquest directiusquan es jubilen.

Per tots aquests motius, elcol·lectiu de conductors d’autobu-sos de TMB va fer una crida a totala gent de Barcelona i rodalies a fer

una vaga d’usuaris coincidint ambla vages d’autobusos convocadespels dies 21, 22, 23 i 24 de desem-bre i 2, 3 i 4 de gener.

Col·lectiu Catalunya

CGT i UGT van convocar unavaga intermitent de conduc-

tors de la companyia d’autobusosHispano Igualadina pels mesos dedesembre i gener. Els dies previs-tos per a la vaga eren el 14, 17, 18,

19, 20 i 21 de desembre i el 9, 11,14, 18, 21, 25 i 28 de gener.El mes d’octubre passat ja es va

convocar una vaga de conductorsde la Igualadina en protesta per

l’incompliment, per part de l’em-presa, de la normativa de descan-sos i temps de conducció, la baixaremuneració de les jornades parti-des i la falta d’una planificació deserveis, festius i vacances. Alesho-res la vaga va quedar desconvoca-da després que l’empresa i els sin-

dicats, amb la mediació de laGeneralitat, arribessin a uns acordsque s’havien d’aplicar progressiva-ment, amb el dia 30 de novembrecom a termini màxim.

Però davant l'incompliment delsacords per part de l'empresa, elstreballadors consideraren que s’ha-via superat el temps pactat i vanaquesta vaga intermitent de con-ductors.- L’empresa havia de presentar unquadrant de serveis, de festius

anuals i de vacances. No ho va fer.- L’empresa es va comprometre acomplir la normativa sobre els des-cansos i dels temps de conducció.Continua sense respectar-la.

- A més, l’empresa no remunerales jornades partides.En el document signat hi haviad’altres qüestions pactades, quel’empresa tampoc ha complert, ique són les següents:- La direcció no respecta l’acordsobre festes anuals i festius.

- La direcció es va comprometre alliurar els partes mensuals per a lacomprovació de les nòmines, peròfinalment ha presentat una docu-mentació incompleta.

Els conductors de la Hispano Igualadina tornen a convocar vaga

QUI PAGA MANA



10 Catalunya. Gener de 2008

TREBALL-ECONOMIA


Moltes i molts us pregun-tareu què és la interven-ció social. Aquesta con-

sisteix en un servei que actua d'unaforma planificada amb personesque tenen problemàtiques socialsde diferents característiques (dis-capacitats, drogodependències...)en gran part conseqüència d'un sis-tema basat en desigualtats, compe-tències i cada dia més mecanitzat isuperficial, i per això menys humà.

Els mateixos adjectius s'estan re-flectint en la perspectiva i tendèn-cia de treball i desenvolupament enaquest sector, és a dir, el mercanti-lisme de la intervenció social, ambel que els serveis socials i ONG,sota la cortina de fum de la “mo-dernització“, comencen a vendre'sal millor postor. Aquesta mercanti-lització que dirigeix el futur d'a-quest sector des de fa anys ha fetcréixer enormement el naixementd'ONG, fundacions, empreses,contractes... evidentment amb granafany lucratiu. Per tant, també es

crea la necessitat de professionalsdel sector i la intervenció social:educadors i educadores, treballa-dors i treballadores socials, psicò-legs i psicòlogues, animadors i ani-madores, integradors iintegradores, ...

Com convergeixen aquests doscreixements? D'una manera sim-ple: com pitjor siguin les condi-cions laborals, més guanys tindranaquestes organitzacions. I relacio-nant aquest punt amb el mercanti-lisme imperant, aquesta realitatcada dia va a més, ja que tendeix areflectir-se en mitjans existents perservir a la població atesa.

Els serveis que presten aquestes

ONG, fundacions, contractes, etc.perden el seu sentit com a servei

públic i universal a causa de les po-lítiques econòmiques i socials queapliquen, ja que els interessos delspromotors d'aquestes tendències

justifiquen aquestes amb els seuscomptes de resultats que importenmolt més que la qualitat del serveiprestat. En aquest punt trobem pro-fessionals amb un compromís, pre-paració i desitjos de realitzar untreball digne. Aquests professio-nals xoquen constantment amb larealitat mercantilista: falta de mit-

jans, condicions laborals vergon-yoses..., amb influència directa enel servei prestat, convertint-se entitelles sense eines per treballar.L'enriquiment d'aquestes organit-zacions és conseqüència del despo-tisme del capital i el desinterès da-vant un servei tan important,public i universal com l'educació ila sanitat entre altres. Aquesta si-tuació es dóna per la irresponsabi-litat de les administracions públi-ques. Irresponsabilitat per laexternalització de serveis i projec-tes socials, per vendre al millorpostor la gestió dels mateixos.

L'externalització de la gestiódels projectes i serveis socials ha

produït moltíssims beneficis i elcreixement del sector de la inter-

venció social d'una forma irregular,desproporcionada, despòtica per ales i els professionals d'aquest sec-tor i per a les poblacions usuàriesd'aquests serveis.

La gran majoria de la personesque treballen en la intervenció so-cial estudien, es preparen per atenir els coneixements adequatsper a actuar, facilitar, donar suport... professionalment. I aquest desigd'ajudar comença a convertir-se enl'eina de moltes organitzacions per

a manipular en ocasions a aqueststreballadors i aquestes treballado-res. I per a aconseguir “mà d'obrabarata... gratuïta”: voluntaris.

Voluntaris i voluntàries que perdiferents motius i objectius deci-deixen col·laborar amb una orga-nització o, en la majoria dels casos,amb persones amb problemàtiquessocials. Aquestes persones es me-reixen el respecte i la valoració deles seves accions desinteressades,però quan aquestes persones vo-luntàries són utilitzades per orga-nitzacions mercantils per a abaratircostos... on és la qualitat del ser-vei? Aquestes persones no tenen lapreparació necessària, i si la tenen,

no seria lògic que rebessin una re-tribució per aquest treball? El mer-

cantilisme no entén de lògica ni deraó, només d'avarícia i ambicions.

Davant aquesta situació trista,dolorosa i injusta per a aquest sec-tor tan infravalorat, el de la inter-venció social, hem de buscar alter-natives. Hem d'exigir qualitat,gestió pública i universalització delservei. Les nostres alternatives hande passar per l'organització de lapoblació professional del sectorque creiem en una altra forma derealitzar el nostre treball, personesque defensen aquest sector com unservei públic i amb la qualitat comobjectiu fonamental.

Hi ha alternatives i hem de se-guir construint, regularitzant elmés dignament el sector de la in-tervenció social, exigint en els ser-veis prestats drets, mitjos i qualitaten el servei, denunciant fets i ac-tuacions injustes en els diferentsprojectes socials. Organitzar-nos,crear debat, exigir responsabilitatsa qui correspongui. Obligar a lesAdministracions Públiques a donarla cara, ja que aquesta mercantilit-zació i externalització dels serveis i

projectes socials no deixa de seruna altra forma de dominació delcapital. Associar-nos i actuar deforma conjunta, entenent-nos ipromovent uns serveis socials comel que volem que siguin.

Les problemàtiques que s'atenenen la intervenció social són de totsi totes, a causa del seu arrelamentsistémic i social. Aquests serveisels han de poder utilitzar qualsevolpersona i així hem d'entendre'ls. Lagestió privada bloqueja la recercad'una solució real i dificulta el des-envolupament d'un servei de quali-tat, ja que anteposa els interessoseconòmics als humans.

Des de CGT apostem per uns

serveis socials públics, de qualitat iuniversals.

Mercantilisme en

la intervenció social:buscant alternatives

Jornada sobreEdificis Malaltsi LipoatròfiaSemicircular

Secció sindical CGT Grup GasNatural

Els companys de la CGT delGrup Gas Natural van organit-

zar una Jornada sobre Edificis Ma-lalts i Lipoatròfia Semicircular el28 de novembre als locals de laCGT de Via Laietana, amb metgesespecialistes en medicina del tre-ball i tècnics en prevenció i salut.Són qüestions molt delicades calconèixer i saber sobre les malaltiesque ens estan aguaitant, des de lesmes comunes podríem dir, a lesmés greus, tals com fibromiàlgies,càncers, alzeimer, etc. Els perillsno solament estan dintre d'aquestsedificis moderns sinó a tot arreu onexisteixin antenes per a mòbils,wifi o torres d'alta tensió, etc. Pertot això, aquesta jornada no estavanomés destinada al personal admi-nistratiu sinó a tots els treballadors

i les treballadores.En la sessió es va tractar en pri-mer lloc la síndrome dels edificismalalts per part del domobiòticCarlos Requejo, únic especialistad'aquesta matèria al nostre país. Enla segona part es va parlar sobre laproblemàtica de la lipoatròfia semi-circular, per especialistes en medi-cina del treball.

A la jornada, es va lliurar als as-sistents un dossier amb una sèrie dedocuments, d'entre els quals, unaenquesta elaborada per l'InstitutNacional de Seguretat i Higiene enel Treball (INSHT) per a l'avalua-ció de la síndrome de l'edifici ma-lalt (SEE) i identificació de les pos-

sibles causes, perquè la realitzin enles seves respectives empreses.

ResultatsalgunesEleccionsSindicals

La CGT obté tres delegats del Co-mitè d’Empresa en les eleccionssindicals en l’empresa DHL Exeld’Abrera (empresa que fa peces pera Seat)

En les eleccions sindicals cele-

brades a l’empresa DHL Exel d’A-brera, la CGT va ser el sindicat mésvotat en el Col·legi Obrer, obteninten aquest col·legio tres delegats delComitè d’Empresa.

E l 14 de desembre es va portara terme una concentració da-

vant la seu del Departament d’E-ducació a Barcelona, convocadaper la Mesa de l’Educació de Per-sones Adultes (USTEC, CCOO,CGT i representació del professo-

rat) per demanar que el Departa-ment respecti els compromisossignats amb els representants delprofessorat, especialment pel quefa al ple reconeixement del dret de

les persones adultes a l’educació, ia una plaça pública.

Aquest dret ha estat qüestionatper l’incompliment de l’acord sig-nat i que aquest curs, per la mancade professorat, ha deixat centenarsde persones adultes sense plaça.

El problema s’agreuja de cara elproper curs perquè el Departa-ment d’Educació anuncia unacongelació de plantilles i de l'ofer-ta educativa.

Concentració del professoratper garantir el dret a l’educacióde les persones adultes

Els sindicats de l’ensenyamentUSTEC-STEs, CCOO,

FETE-UGT, ASPEPC i CGT vanacordar, el 13 de desembre, con-vocar de manera unitària una vagageneral a les escoles i els institutscontra la reforma que prepara el

departament d’Ernest Maragall iel projecte de la Llei Catalanad’Educació. La protesta serà elpròxim mes de febrer i els sindi-cats faran pública la data, que ja

s’ha decidit, el dia 10 gener. Tenenprevist contactar amb associa-cions de pares i d’alumnes delscentres escolars perquè s’afegei-xin a la vaga.

Els sindicats consideren que lallei suposarà la privatització de

l'ensenyament públic, la desregu-lació de les relacions laborals, ladesaparició de la gestió democrà-tica i incrementarà les desigualtatssocials i entre centres.

Els sindicats de l'ensenyamentconvoquen una vaga contra lareforma del conseller Maragall




TREBALL-ECONOMIA

Les dades suspenen la Llei

d’Educació CatalanaFederació d'Ensenyament CGTCatalunya

Malgrat que la parcialitatde les dades de la Funda-ció Bofill –en no analit-

zar l’efecte de la privatització delsdarrers anys amb els concerts-volen servir com a fonament de lanova Llei d’Educació Catalana–com abans van servir per implan-tar la sisena hora-, no poden ama-gar que el problema central de l’en-senyament és el de la inversió enrelació al PIB, la qual cosa, qüestio-na les mateixes bases de la LEC delTripartit.

Despesa

Així, l’informe Bofill assenyalacom a crucial la manca d’inversiópública a l’ensenyament en relacióal PIB (2,1%) i no trobareu a lesbases cap garantia que per llei, s’in-verteixi un determinat percentatgemalgrat que hauria de ser la base dequalsevol millora. Nosaltres pen-sem que aquesta hauria de ser laprimera base i que donat que la mit-

jana de l’OCDE és del 5,4% delPIB, caldria com a mínim el 6% percomençar a recuperar les inver-

sions. Però al contrari, si a la pre-sentació del seu programa electoral,Saura –soci del Tripartit, que enca-ra es pot llegir al seu web denuncia-va que el PIB era de només el2,71%, haurem de concloure queamb el seu govern, encara que hapujat la despesa, no ho ha fet igualque el PIB, sinó que proporcional-ment s’ha reduït. És el mateix quefeia el PP en el govern: publicitarl’increment de despesa amagantque respecte al PIB, anàvem enrere:i així estem!

Repartiment de ladespesa:

pública/privadaA més, aquesta inversió no va al’escola pública –cosa que no diul’informe Bofill-, sinó que es repar-teix entre la pública i la concertada.Cal recordar el que sí diu l’informede l’OCDE presentat pel MEC alsetembre del 2007: l’Estat espanyolés l’únic estat de l’OCDE on, mal-grat augmentar el pes del sector pri-vat, decreix la inversió privada icreix la pública i el MEC ho atri-bueix a l’increment dels concerts.Aquest desviament de fons públicsa Catalunya va ser superior a la mit-

jana estatal i va quasi duplicar-se enconcerts entre el 95-05. Després en-

cara s’afegirien els concerts d’in-fantil, la renovació de Marta Cid detots els existents fins al 2010 –in-closos els d’escoles d’elit i de l’O-pus Dei que paguen quotes fabulo-

ses- i les ampliacions.Els actuals concerts que al 97 re-

presentaven el 4% dels ingressos dela privada, al 2004 ja eren el 51%(dades estatals de l’INE), mentreque no s’han abaratit les quotes deles famílies sinó que han pujat. Lò-gicament, això ha representat unsucós increment dels beneficis de laconcertada, suposadament senseànim de lucre. I representa que els3500 de despesa per alumne quepresenta com a insuficients l’infor-

me Bofill, només ho són per l’a-lumnat dels centres públics, ja quea la privada a aquesta xifra cal afe-gir la inversió de les famílies. És adir que és amb diners públics comes finança part d’aquesta diferència

ja que els qui en tenen més, hosumen al que l’estat posa per tots, iels qui en tenen menys, es quedenamb els 3.500.

Segur que la patronal privada hiestarà d’acord: però què diran elsalumnes i pares dels centres pú-blics? Per amagar-ho, la LEC parladel «servei públic d’educació» onbarreja tots els centres finançatsamb diner públic, amagant que unbon pessic de la inversió pública va

directament a benefici de la patro-nal a costa de l’escola pública.

La LEC que necessitem ha de dirles coses pel seu nom: cal que totala inversió pública vagi als centrespúblics i que això sigui una altre deles seves bases.

Fracàs i «resultats»

Parlen de fracàs escolar i d’abando-nament dels estudis, però els quevan «inventar» que un sector de l’a-lumnat quedés fora del sistemaeducatiu en acabar els estudis obli-gatoris va ser el PSOE amb laLOGSE. I ho van canviar perquè la

patronal es queixava de la “massifi-cació” de titulacions que els dificul-tava imposar els contractes escom-braries. Les dades de l’informeBofill també diuen que un dels pro-

blemes és que el mercat laboral de-mana mà d’obra desqualificada. Perpoder pagar-li per sota dels mileu-ristes, afegim nosaltres.

La nova llei manté l’expulsió delsistema de l’alumnat, i només volfer pujar les xifres d’aprovats–“avaluació del rendiment”- comun problema estadístic. Volen apli-car als centres públics els mateixoscriteris de “resultats” de la concer-tada. Com la concertada -que ambdiners públics selecciona alumnat i

no agafa ni els sectors més depri-mits ni els nouvinguts- li sembla“l’excel·lència” al Conseller, tractad’imposar el seu model de gestió ala pública. Però més aprovats sim-plement baixant el nivell d’estudiscomporta una devaluació molt peri-llosa del sistema d’ensenyamentpúblic.

Tampoc els “resultats” de la pri-vada són tan “excel·lents” si miremla gràfica que publica el MEC pro-cedent de l’OCDE 2007, on resultaque l’alumnat amb menys nivelleconòmic treu resultats superiors ala mitjana de l’OCDE, a diferènciadel més benestant –evidentment ala privada- que queda sensiblement

per sota de la mitjana. La pública témoltes deficiències que cal superar,però segons aquest gràfic està mésa prop de «l’excel·lència» que nopas la concertada, malgrat el quedeia el senyor Maragall.

La nova llei es posa d’esquena alque les xifres demostren. Cal unallei catalana que:

• Comenci per determinar el per-centatge del PIB destinat a educa-ció;

• Plantegi un pla de reducció delsconcerts fins a la seva supressió–amb ingrés a la xarxa pública delscentres concertats que vulguin i cal-gui, o del seu professorat en centres

públics nous- per garantir que totsels recursos públics vagin als cen-tres i serveis educatius públics i agarantir la seva qualitat –com a Fin-làndia que tant esmenten per la seva

“excel·lència”. Ni un euro a la pri-vada!

• Integri el dret a l’escolarització0-3 anys, amb xarxa pública.

• Suposi una reducció de les rà-tios a l’ensenyament, començantper P-3 i el parvulari; que reconeguique les ràtios han de reduir-se ambalumnes que tenen especial dificul-tat.

• Doni suport a les tutories, ambprofessorat de suport i especialis-tes.

• Elimini la sisena i garanteixi elsreforços i, per què no, apliqui la jor-nada continuada.

• Faciliti el desdoblament degrups per potenciar un ensenya-ment més proper a l’alumne.

• Integri la formació dins l’horarilaboral donant suport i recursos apropostes d’innovació.

• Reconegui que també per a lapersona adulta l’ensenyament pú-blic és un dret i desplegui una xarxaque ofereixi tots els nivells per tot elterritori.

El conseller Maragall posa elcarro davant dels bous, i en lloc d’a-valuar-se primer ells com a govern iposar mesures per “aprovar”, ga-

rantint la inversió necessària –comels diuen totes les dades-, comen-cen per l’avaluació de centres imestres, -que ningú no nega ambels mateixos mecanismes que apli-ca la privada –que sí que neguemquan encara no ha demostrat, ni anosaltres ni a la OCDE, que donimillors resultats.

Què diu la LEC?

El conseller ha avançat la futuraLlei d’Educació catalana, uns diesabans de presentar-la al Parlament,amb la intenció de fer efectiva laseva aplicació el curs vinent. Aquí

teniu algunes de les “novetats” queus ressaltem, de moment sense afe-gir comentaris ni valoracions, par-len per si mateixes, a partir de lesdeclaracions del conseller i del do-

cument «Bases per a la Llei d’edu-cació de Catalunya» (que es potconsultar íntegre al web del Depar-tament).

«La Llei d’Educació de Catalu-nya preveu l’avaluació dels docentsi els centres escolars. Les direc-cions ampliaran les seves compe-tències i podran consolidar el seuequip de docents i administratius, idefinir el perfil del professor quemillor els convingui»:

• L’aplicació de la llei determina-rà un model educatiu propi que gi-rarà a més sobre tres conceptes: au-tonomia, direcció i avaluació.

• La llei crearà un institut d’ava-luació i ordenació curricular quefarà un seguiment dels centres edu-catius i del cos de funcionaris do-cents, a més d’actualitzar les fun-cions de la inspecció.

• Aquesta norma marcarà la ne-cessitat d’un estatut docent que re-guli els aspectes generals de la pro-fessió, com la carrera professional,i es definirà l’accés a la funció pú-blica, per a la qual es requerirà eldomini d’una llengua estrangera il’ús normal de les TIC -tecnologiesde la informació.

• A més, la llei establirà les pràc-tiques obligatòries per als docents

que s’incorporin de nou als centresde tal manera que es convertiran, enrealitat, en un sistema de seleccióreal d’aquests professionals, ja quepodran ser rebutjats del lloc si nocompleixen els objectius.

• L’aposta per l’autonomia faràque els centres educatius elaborinels seus propis projectes, al mateixtemps que les direccions ampliaranles seves competències i podran,per exemple, consolidar el seuequip de docents i administratius, idefinir el perfil del professor quemés els convé.

• A l’escola pública:-Possibilitat d’agrupar centres de

diferents etapes sota una mateixa

direcció, sota un mateix projectepedagògic.

-Obertura de gestió en casos ex-cepcionals i justificats a una gestiódels centres dirigida per grups deprofessionals, ajuntaments o enti-tats sense ànim de lucre que presen-tin projectes adaptats a les necessi-tats.

• A l’escola concertada:-Mecanismes d’estímul a les titu-

laritats de centres diferents a les pú-bliques per incrementar l’oferta,sempre amb la garantia d’escolarit-zació equitativa.

• Funcions del personal docent:-Programació i ensenyament

-Avaluació de l’alumnat-Recerca, experimentació i mi-llora dels processos educatiusMés informació:

www.cgtcatalunya.cat/cgtense

A Lleida, tots els sindicats van donar la “benvinguda” al conseller Maragall en la presentació de la Llei.



12 Catalunya. Gener de 2008

TREBALL-ECONOMIA

Col.lectiu Catalunya

Amb el lema "Prou acomia-daments i tancaments, laGeneralitat ens ven", unes

2000 persones es van manifestar elmigdia del diumenge 2 de desem-bre pels carrers de Barcelona enprotesta contra els acomiadamentsmassius i els tancaments d'empre-ses. La mobilització es va iniciaramb una concentració a les 11 delmatí a la plaça de Sant Jaume, ones va lliurar un escrit dirigit al pre-sident de la Generalitat, i va acabardues hores més tard davant el Par-lament de Catalunya, amb el lliura-ment de la mateixa carta per unadelegació.

Durant el recorregut es van cri-dar consignes com “Ni tancamentsni acomiadaments”, “Readmissióacomiadats”, “Contra els tanca-ments, mobilització” i “Els llocs detreball es defensen lluitant”, al cos-tat d'altres al·lusives a la responsa-bilitat del govern de la Generalitat ide la patronal en la situació actualdels treballadors. Després, en el

Parc de la Ciutadella, van realitzarparlaments diversos representantsde les empreses, col·lectius i orga-nitzacions convocants, per a con-cloure amb un dinar i un festivalreivindicatiu.

En l'escrit dirigit al president dela Generalitat sol·licitant-li una en-trevista, i lliurat també al Parla-ment de Catalunya, es denunciavael procés de tancaments i acomia-daments portat a terme “durant elprimer govern de coalició PSC-

ERC-ICV/EUiA: Novalux, Sam-sung, Autotex, Fisipe…”, i s'expli-cava la nova amenaça que pesa enaquests moments sobre centenarsde llocs de treball a Frape, Sysmo ialtres empreses, així com la situa-ció dels treballadors acomiadatsper Seat pendents de readmissió.

L'escrit conclou denunciant que“les coses a Catalunya no van bé.Mentre que les multinacionals i elsempresaris s'han enriquit de mane-ra escandalosa, milers de treballa-

dors han perdut el seu lloc de tre-ball, les seves famílies han visttrencades les seves esperances iCatalunya es ressent de l'avanç dela desertització industrial”, en uncontext, a més, que “tampoc invitaa l'optimisme, la precarietat esmanté en nivells intolerables, leshipoteques asfixien centenars demilers de treballadors/es, l'accés al'habitatge és inassolible per als

joves, les infraestructures que sos-tenen els serveis públics es col·lap-sen per falta d'inversions a causa dela imprevisió governamental i de lavoracitat privatizadora”.

La manifestació havia estat con-vocada per la assemblea d’acomia-dats/des de Seat, el comitè d'em-presa de Frape-Behr, treballadorsde Mercedes Benz i de Sysmo, i vatenir el suport de la assemblea detreballadors d’empreses en conflic-te i de la Xarxa contra els Tanca-ments i la Precarietat, així com dediverses organitzacions sindicals.Reportatge fotogràfic a:

http://www.rojoynegro.info/2004/spip.php?article20268

2.000 manifestants contra

el tancament d'empreses iels acomiadaments

AltelemàrquetingCCOO-UGTcanvien drets

delstreballadorsper alliberats

Coordinadora Estatal deTelemàrqueting de la CGT

Després de 10 mesos de nego-ciació i de salari “congelat”,

els mateixos de sempre, CCOO iUGT, van arribar a finals de no-vembre a un preacord amb la patro-nal del telemàrqueting que no resolcap dels problemes -i n'hi ha molts-que tenen els treballadors d'aquestsector, però sí que augmenta nota-blement el nombre d'alliberats.

Quan el sou de més de 60.000treballadors solament pujarà l'IPCper a l'any 2007 i 0,25% per a 2008i 2009, els seus alliberats passen aésser de 14 a 18, el que significa unaugment de més del 28%. Tambédes d'ara, els contractes eventualsseran els més utilitzats per les em-preses, ja que han eliminat pràcti-cament qualsevol limitació tempo-ral en la seva utilització.

Per contra, no s'augmenta elnombre de treballadors indefinits,es manté l'acomiadament arbitrari ia caprici de l'empresari per dismi-nució del volum de treball amb tan

sols vuit dies d'indemnització, noes reconeixen els drets en cas desuccessió d'empreses… I a més,tenen molta pressa per aconseguirque aquest preacord sigui definiti-vament el conveni.

Tant CCOO com UGT, voliensignar-lo costés el que costés abansdel dia 7 de desembre, data en laqual CGT havia convocat una vagasectorial, que finalment es va haverde desconvocar degut a la signaturadefinitiva de l'acord. Tenien porque els treballadors, com ja van ferel 18 d'octubre, els diguessin queno estaven per la labor d'acceptarun conveni que els manté en la pre-carietat per tres anys més. Però què

els importa a ells, l'opinió dels tre-balladors?http://www.cgt.es/telemarketing/

Secció Sindical de CGT de Parcsi Jardins Barcelona

El Tribunal Suprem ha declaratla inadmissió del recurs de

cassació presentat per l’InstitutMunicipal de Parcs i Jardins del’Ajuntament de Barcelona contrala sentència del Tribunal Superiorde Justícia de Catalunya (TSJC) oncondemnaven a l’I.M. de Parcs iJardins per vulneració del dret de

vaga i declara la fermesa de la sen-tència recorreguda, amb imposicióde costos i la pèrdua del dipòsitconstituït per a recórrer.

La sentència de 30 de Juny de2006 del Tribunal Superior de Jus-tícia de Catalunya (TSJC) recorre-guda per l’I.M. de Parcs i Jardinsva estimar la demanda interposadaper la CGT contra l’Institut Muni-cipal de Parcs i Jardins de Barcelo-na per vulneració del dret de vaga,i va condemnar a aquest InstitutMunicipal (Presidit per la Regido-ra d’IC-VERDS-EUA ImmaMayol).

La demanda presentada per la

CGT contra la decisió unilateral del’Institut Municipal de Parcs i Jar-dins d’imposar en la vaga del pas-sat 30 de juny del 2005 uns serveismínims manifestament injustifi-

cats, arbitraris i lesius del dret a la

vaga, ha sigut estimada pel TSJCque ha declarat que la conductaempresarial jutjada vulnera el dreta la llibertat sindical a la seva ves-sant del dret de vaga i condemna al’Institut Municipal de Parcs i Jar-dins a indemnitzar al Sindicat peldany moral ocasionat.

A la sentència, queda de maneradetallada la vulneració al dret devaga, recollint els següents parà-grafs:

FALLAMOS

“…estimando el recurso de supli-cación interpuesto por la CONFE-

DERACIÓ GENERAL DELTREBALL…” “…condenando alINSTITUT MUNICIPAL DEPARCS I JARDINS DE BARCE-LONA a estar y pasar por tal decla-

ración y a que abone al sindicato

CGT en concepto de indemniza-ción global de seis mil euros.”

Parlant de l’empresa, en aquestcas de l’Institut Municipal de Parcsi Jardins, la sentència també inclouel comportament que van portar aterme:

“…la regulación de los serviciosmínimos, establecidos en atencióny beneficio de los usuarios, no pue-den repercutir indirectamente enbeneficio de la empresa.”

(segueix) “En la misma fecha -29 de junio-…con fines de controladministrativo…dio instruccionespara que los conservadores y jefesde departamento se personaran a

las 11 horas en su puesto de trabajopara tomar nota de los trabajadoresausentes y de los presentes…”.

“Los hechos descritos revelan unpanorama indiciario suficiente

como para generar la razonablesospecha de vulneración del dere-cho fundamental…”

“…partiendo de la restrictiva in-terpretación que merece la aplica-ción de la norma que sustenta la fi-

jación del servicio…(serviciosmínimos),…debe convenirse quetanto el número de trabajadoresafectados como la relación de al-guno de los puestos adscritos a losmismos, exceden de las exigencias

impuestas para el mantenimiento yseguridad de una actividad que nopuede considerarse esencial.”

“…los servicios esenciales demantenimiento no pueden ser de-clarados unilateralmente por parteempresarial…”

“…la indemnidad del derechoen cuestión debe ser analizadatambién desde una conducta em-presarial que no sólo impone unosservicios muy superiores a los pre-viamente admitidos como propor-cionados tanto a la naturaleza de laactividad desarrollada por el Insti-tuto Público, como por el carácterparcial del paro convocado…(bre-

vedad de interrupción -2 horas porturno-)…”Com podeu veure, queda total-

ment clar el comportament antisin-dical de l’Institut.

Sentència condemnatòria contra l’Institut Municipal deParcs i Jardins de Barcelona per vulneració del dret de vaga

El 29 de novembre, a les 8

hores, un treballador de Parcs i

Jardins es va declarar en vaga

de fam davant la política priva-

titzadora, davant els incompli-

ments dels acords i davant la

repressió laboral i assetjament

que pateixen molts treballa-

dors de l’empresa.





Tema del mes

L'extrema dreta s'organitzaelectoralment i busca ‘vot obrer’ Ignasi Perelló (Diagonal-València)

L'extrema dreta espanyola s'es-tà reorganitzant.Partits xenò-fobs preparen una plataforma

unitària. L'objectiu: aconseguir resul-tats electorals significatius. Però elsseus diferents intents organitzatiusxoquen amb la seva tradicional frag-mentació.

Després de l'autodissolució deFuerza Nueva, arran del seu estrepi-tós fracàs electoral el 1982, la ultra-dreta espanyola no ha tingut ni unpartit ni un líder que aconsegueixiaglutinar el vot ultra. Caracteritzadaper constants enfrontaments entregrups i monumentals bregues entreels seus líders, l'extrema dreta espa-nyola mira amb enveja els resultatsdels seus amics del Front Nacionalfrancès i el lideratge aglutinador deJean Marie Le Pen.

No obstant això les diferències per-sisteixen i en l'aposta per la via e lecto-ral ja es perfilen diversos corrents cla-rament enfrontats.Manuel Canduela,

líder de Democracia Nacional (DN),aglutina els residus neofeixistes mésviolents i extremistes. En la seva òrbi-ta pul·lulen altres grups més minorita-ris, com Alianza Nacional (AN), direc-tament vinculada al terrorisme ultra, oCombate España, una coordinadorade neonazis extremadament violents.

Des de l'arribada de Canduela a laDirecció de DN, fa quatre anys, el par-tit que va néixer com un intent d'imitarels passos de Le Pen, ha degeneraten un grup filonazi. Canduela, con-demnat per associació il·lícita, veu araamb cert vertigen el panorama que espresenta arran de l'assassinat a Ma-drid del jove antifeixista Carlos JavierPalomino a les mans d'un soldat d'ex-

trema dreta simpatitzant del seu par-tit. El màxim enemic i competidor deCanduela, José Luís Roberto, líderd'España 2000 (E 2000), va trigar po-ques hores a condemnar l'assassinatdel jove antifeixista.

España 2000I és que España 2000 “ha adquirit unavida i un rumb propi que l'han allunyatprogressivament de l'extrema dreta”,segons una declaració publicada des-prés de les eleccions municipals delpassat 27 de maig. Eleccions en lesquals el partit de Roberto va pujar envots i va obtenir representació endues localitats valencianes de més de

15.000 habitants. El citat document,l'autoria del qual s'atribueix al nouvin-gut Ernesto Milá, anuncia la nova es-tratègia dels ultres.

Aquesta via lepenista pretén agluti-

nar la Plataforma per Catalunya(PxC), que compta amb 18 regidors, iIniciativa Habitable (IH), una candida-tura ultra disfressada d'ecologista li-derada per l'exfalangista Manuel LealGil. Per a això pretenen, a imatge delFN francès, introduir el seu discurs

fàcil i populista contra la immigracióen les classes treballadores.

Al País Valencià i a Catalunya, eldiscurs dels ultres s'allunya -encaraque sense abandonar-lo ni de bontros- de l'anticatalanisme i de l'espan-yolisme a ultrança i abandera la isla-mofòbia. És el cas de les campanyesdel líder de PxC, exmembre de Fuer-za Nueva a Catalunya, contra lesmesquites. A València el partit de Ro-berto sol organitzar manifestacionslegals contra la immigració i partits defutbol “només per a espanyols” en ba-rris de forta presència estrangera ca-racteritzats per una convivència pací-fica. L'arribada a E-2000, el passatgener, d'Ernesto Milá ha consolidat

aquesta via. La seva aliança ambJosé Luis Roberto té un clar objectiu:articular la representació de les tresformacions -IH, PxC i E-2000 sumenen total 30 regidors- i aconseguir unacandidatura unitària per a les elec-cions al Parlament Europeu.

Però el camí cap a la unitat està pled'obstacles. Un d'ells és Madrid, onRoberto i els seus no tenen tanta in-fluència.En la capital espanyola hi ha,a més, competidors. Cal recordar quela nova marca electoral del tradiciona-lisme espanyol, el Frente Nacional, espresentava en una manifestació el 28d'octubre seguida, segons els seusorganitzadors, per 5.000 persones. El

seu president, el falangista José Fer-nando Cantalapiedra, es va postularen una escenografia cuidada i moder-na com el líder de la “nova Espanya”.

Madrid és també el camp de bata-

lla que es disputen DN i el FN, ja queen diverses ocasions han posat aprova les seves capacitats de convo-catòria amb actes simultanis. Perexemple, l'11 de novembre van con-vocar separadament marxes contral'arribada massiva d'immigrants extra-

comunitaris. Una pel barri de Sala-manca, organitzada pel FN; l'altra, deDN, a Usera, prop d'on moria el joveantifeixista Carlos. L'assassinat del jove va fer saltar totes les alarmesentre els ultres lepenistes. Les de-mandes d'il·legalització de les organit-zacions feixistes des d'amplis sectorssocials i polítics -incloent al Partit Po-pular- poden entelar els plans de lanova ultradreta espanyola.

La ràpida condemna per part deRoberto de l'assassinat pretén distan-ciar-lo de les agressions feixistes peròel seu impressionant historial i el delsseus el delata. La no gens discretaactivitat dels feixistes que apadrina in-clou pallisses, agressions, amenaces

i acumula nombroses denúncies. Amés, el seu partit E-2000, malgrat unaimatge renovada i un ideari “populistasocial i democràtic” no assoleix con-vertir-se en “la casa comú del patrio-tisme”. Les seves connexions poli-cials, així com les seves activitatsempresarials en la prostitució, fan re-celar dels seus projectes polítics amolts ultradretans, especialment al fo-namentalisme catòlic, capitanejats pelMovimiento Católico Español i Alter-nativa Española, i al racisme senseembuts de DN i AN.

Roberto és el cervell d'ANELA, lapatronal de la prostitució i es lucraamb aquest negoci. El que nou de

cada deu treballadores dels clubsd'ANELA siguin estrangeres tambéirrita notablement a sectors ultres. Amés, Roberto acull en les seves llistesa propietaris de bordells, llocs que

s'han convertit en autèntics centresculturals per als ultres valencians. Icom a capdavanter té defectes: lesseves aparicions televisives resultendesastroses.

El cervell

El projecte de renovar el movimentultra espanyol té, segons diversesfonts, com a principal ideòleg ErnestoMilá Rodríguez. Nascut a Barcelonafa 55 anys, ha estat un actiu dirigentdels grups neofeixistes espanyolsmés violents des de la Transició. Es-tretament vinculat al terrorisme feixis-ta europeu dels ‘70 -era amic íntim delfeixista italià Stefano Della Chiae, im-plicat en nombrosos atemptats-, laPolicia espanyola el va considerar l'ul-tra millor relacionat amb les tramesnegres internacionals. El 1995 ingres-sa en la Direcció de DN, però unsanys més tard abandona la formaciódesprés de l'arribada de Canduela. Al

gener de 2007 s'integra en el partitEspaña 2000, del que és responsablede premsa.

Un vernís ecologistaManuel Leal Gil, nascut a Madrid en1968, és el fundador de la plataformaelectoral Iniciativa Habitable/MadridHabitable, de la qual és el coordina-dor per a tot l'Estat. Malgrat un nomamable que sona a ecologista i unprograma aparentment de centres-querra, és una plataforma xenòfoba.A més, el passat de Leal ho delata:número 12 en la candidatura de Fa-lange Española per Madrid en 1996,candidat d'España 2000 al Congrés

per Madrid el 2000, posteriormentapareix en les llistes del partit naziMovimiento Social Republicano(MSR) en les municipals de 2003 i es-tatals de 2004. El seu gran èxit, els

deu regidors a Extremadura que Ini-ciativa Habitable aconseguia en leseleccions municipals de 2007, ambl'ajuntament de Miramontes i sobretotla mateixa representació que PSOE iPP -cinc regidors- en la localitat deTalayuela, després de liderar unacampanya contra la construcció d'unamesquita.

El tradicionalismeEl corrent potser més dividit i esper-pèntic del panorama ultra espanyol ésel que agrupa al tradicionalisme. Amés de l'avançada edat de bona partde les seves bases, són crònics elsseus enfrontaments. Per exemple, hiha cinc organitzacions que es recla-men falangistes. No obstant això, al-guns sectors del tradicionalisme pre-tenen renovar el seu discursespanyolista incorporant el rebuig a laimmigració.Així, el president del Fren-te Nacional (FN), José FernandoCantalapiedra, que recentment haabandonat La Falange, afirmava enl'acte de presentació d'aquesta inicia-tiva electoral voler defensar als “treba-

lladors espanyols enfront de la immi-gració”. La nova marca electoraltradicionalista, que conta amb el su-port de Infonacional, portal ultra de re-ferència, pretén presentar-se a leseleccions de març i a les europees de2009. Proposa “tancar les portes alsimmigrants no europeus”.

Parlant català“En aquests moments a Catalunya noens interessa relacionar-nos amb totallò vinculat al franquisme, la banderaespanyola, l'àguila, que les duem enel cor, però políticament no ens inte-ressa”. Aquestes declaracions deJosé Anglada Ruis emeses fa unsanys per un canal de televisió valen-

cià el retrataven, perquè encara queAnglada parla català habitualment, téuna llarga militància espanyolista.Líder de Fuerza Nueva a Catalunya,després de la seva dissolució va pas-sar per diverses organitzacions ultresfins a formar part de la candidatura del'Agrupació d'Electors Ruiz Mateos alParlament de Catalunya el 1992.Hereu del discurs del Moviment Pa-triòtic Català i del grup terrorista Milí-cia Catalana, que embolicava de ca-talanisme una realitat feixista iespanyolista, és el creador del partitultra Plataforma per Catalunya (PxC).Afirma que “l'Islam és un perill. Lagent del carrer està farta de la inva-

sió”. En les passades eleccions muni-cipals va triplicar els seus vots a Cata-lunya.

Article publicat a la revista “Diago-

nal”, número 67 (desembre 2007)



Text: Francesc Richart Barbeira;foto central: Albert Garcia (Directa)

Alèssi Dell’Umbria (Marsella, Estat fran-

cès) autor del llibre “¿Chusma?”, publi-

cat per Pepitas de Calabaza al 2006, és l’autor d’un dels pocs títols que podem

trobar sobre la història dels suburbis

francesos (‘banlieues’) i sobre com a

l’Estat francès s’ha instaurat un autèntic

‘apartheid’ social.Alèssi no és ni perio-

dista, ni sociòleg, ni militant.Partíce p en

les grans revoltes de les ‘banlieues’a

principis dels anys 80, va estar uns dies

a Barcelona, explicant com es troba la si-

tuació ara, després dels recents enfron-

taments dels joves amb la policia, i apro-

pant-nos als episodis de les

insurreccions de la tardor del 2005.

-Com han estat les revoltes als ‘ban-

lieues’d’aquests últims dies compa-

rades amb les de la tardor del 2005 ?

-El nivell de violència ha estat molt mésalt i el seu nivell d’organització també;persones als terrats amb mòbils comuni-cant-se sobre els moviments de la CRS(antidisturbis), walkie-talkie per intercep-tar la freqüència de la policia i, sobretot,el fet d’haver utilitzat escopetes de caçaferint més de 120 policies.Villie rs-le-Bel,on s’han iniciat els incidents, no és delsllocs precisament més calents de la peri-fèria de París...doncs imagina’t.A més,el fet que et condemnin 8 anys de presó

per enfrontar-te a la policia fa que enaquest nivell als joves els doni igual utilit-zar els pals o l’escopeta.L a policia, perla seva banda, fa ús molt sovint dels ‘flas-hball’, molt perillosos;per exemple, fa

uns dies en una manifestació d’estu-diants a Nantes els van utilitzar i van dei-xar un jove sense un ull...-Quins són els trets característics de

la gent revoltada?

-Difícil. Joves de 15 a 25 anys, i tambégent una mica més gran, els germansgrans; per exemple, a Villiers-le-B el hi vahaver un consens general per castigar lapolicia, però bàsicament joves, joves queno tenen possibilitats, aturats per vida...,la seva vida col·lectiva és la banda.-Què passa amb les generacions que

van viure les revoltes dels 70 i 80?

-Molts d’ells ja han mort, l’heroïna, lapresó... o molts d’altres tenen una famí-lia, un treball, i volen oblidar tot allò. A ve-gades, també és que no s’atreveixen aparlar amb aquests joves que desprenenuna violència que és una bogeria, jotampoc puc parlar amb ells…-S’ha venut que la llavor dels avalots

podria ser racial...

-No hi té res a veure.Ningú a França, niel govern, ni els mèdia, ni els joves de les‘banlieues’ han parlat de problema ètnic.La identitat dels joves de la perifèria noés la del país ni la del origen; n’hi ha d’o-rigen algerià, de l’Àfrica negra, gent fran-cesa, blancs, d’origen espanyol, italià…

encara que molt cops a les barriades lasegregació urbana, social i ètnica és lamateixa.-Com són les ‘banlieues’,fins a quin

punt arriba l’aïllament?

-Les ‘banlieues’ neixen als 50, 60 i 70 ivan ser una solució fordista dels tecno-cràtes a la qüestió dels allotjaments. Així,s’organitza la diversitat d’activitats que hiha en una ciutat per separat, és a dir,una zona de treball, una d’industrial, unade comercial (hipermercats), zona resi-dencial, zona de divertiment, vaja, con-cebut per a la reproducció de la força detreball.

Aquest model, al 1975, es va acabar il’herència ha estat una segregació d’aï-llament total; a Clichy-sous-Bois, perexemple, perifèria de París, no hi arribacap transport.Si no tens treball no tenscotxe, i la meitat de la gent d’allà està al’atur, així que com s’ho fan? És una altraforma d’empresonament de la classeobrera.-Així,doncs,el cotxe no és cap objec-

te innocent…

-Els carrers i espais col·lectius de les‘banlieues’han estat reemplaçats percinturons adaptats per a la seva circula-ció, les carreteres són el principi organit-zador de l’espai suburbà.L’automòbil en-carna el tancament, ofereix la llibertat demoviment que d’altres no tenen, que esveuen condemnats a la marginació ab-soluta sense escapatòria.

Nosaltres, quan teníem 16 o 17 anystambé cremàvem cotxes, només queanàvem als barris dels rics.A més, ara,moltes vegades els cotxes cremats sónde delators de la policia, racistes, tot ique cr emen el que tenen a disposició.-Com s’estenen tan ràpid les revoltes,

és solidaritat pura o competició?

-Per tots dos factors.Crec que la compe-tició agonísitica és dinàmica de la revol-ta, a més al matei x temps hi ha una soli-daritat en contra de les persecucionspolicials. Jo ho he viscut de jove, aques-ta mena d’orgull que t’omple quan veusque la teva barriada a 15 quilòmetres deParís és la protagonista a mig món.

Una fet important és que molts copss’ha incendiat instal·lacions industrials icomercials. El discurs sociològic domi-nant a França ho atribueix al fet que

aquestes empreses no els donen treballtot i viure-hi prop.Això no és així.Moltesvegades, aquests joves hi han treballat iels han tractat com una merda.El 2005,dos germans que havien cremat un Bri-corama resulta que hi havien estat sismesos d’empleats. Parlem d’una revoltaobrera d’una força de treball atomitzada.Són obrers!-Abans hi havia més polització a les

banlieues,no?

-Sí, encara que hi ha una consciènciasocial molt clara. Als 80 estàvem influïtspel maig del 68 -els joves d’ara no ensaben res del 68-; així, als 70 les mani-festacions acabaven amb grups d’autò-noms i joves de les ‘banlieues’atacant lapolicia.

Ara, la contestació altermundialista laveuen com una contestació de classe

mitjana, de gent que treballa al món de lacultura, de l’eduació.A les ‘banlieues’notenen cap projecte de canvi, però són lú-cids. A més, qui té un projecte de canvi?No estan moguts per accions filosòfi-ques o polítiques.Són molt més con-crets, per ells és la brutalitat policial. Sig-nifica prendre el control del seu territori,impedir a la policia tractar el seu barricom un país conquerit. Si no pots ex-pressar la ràbia, et destrueix per dins.Això ho saben tots els joves de la perifè-ria.-L’esquerra francesa com s’ho està

prenent?

-El PCF amb els socialistes han cridat ala repressió, i són qui té més responsabi-litat per la política urbanística que ha pro-duït tot això.Els troskist es no saben quèfer. La gent que s’hi ha solidaritzat són

grups autònoms llibertaris, com a Tolosa.Comparteixen un llenguatge comú, iaixò es veu quan canten “Fora l’Estat,fora la policia, fora els patrons!”.

És important observar casos com elde l’Estació del Nord de París a l’abril del2007, on els joves de la perifèria es vanunir als de París i es van enfrontar brutal-ment contra la policia i els “segurates”per defensar un noi que el van enganxarsense bitllet. Aquests espais es multipli-caran.-SOS Racisme…

-Res, no poden anar a les ‘banlieues’, elstiren pedres perquè són col·laboracionis-tes. És un moviment de màrqueting pu-blicitari i ja està. Els dos primers presi-dents de SOS Racisme han acabat sentdiputats socialistes i un ministre.-I el treball de base com les MIB com

repercuteix al barri?

-El MIB (Moviment de la Immigració a lesBanlieu) neix a finals dels 80 a Lió. Sóngent que formen una coordinadora, gentque ha conegut la presó, però que estan

en una altra realitat.La idea i el concepted’aquest moviment es compara amb elde l’any 1983, amb la primera marxapels drets cívics, però eren condicionsmolt diferents on no hi havia un nivell desegregació tan brutal.-En les últimes manifestacions d’es-

tudiants a l’Estat francès s’han donat

casos d’agressions de joves de les

‘banlieues’ contra estudiants d’es-

querres...

-Això crec que només ha passat a París.En altres llocs hi hagut una unificació. AParís, els joves que es manifestaven encontra de la pecarietat laboral eren, en laseva major part, classe mitjana blancafrancesa, alguns joves àrabs, gent privi-legiada, amb possibles.

En canvi, els joves de la perifèria notenen cap esperança. Com el resenti-ment que hi ha contra els joves d’estèticagòtica o punk, des de la seva cultura hip-hop els veuen com a petitburgesos, fetque a vegades és veritat. No és comaquí o a Anglaterra, on els punks són ve-ritables fills de la classe obrera.

Tot i així, aquest ressentiment és fruitd’una situació d’incomunicació total, queacaba desembocant en una situació d’a-larma quotidiana, de gent que viuen enmón diferents.Això és específic de París.Però en el cas explicat de l’Estació delNord de París, aquests enfrontamentssobrepassen aquest antagonisme, sónespais de trobada efímers però de gentde París. És important remarcar-ho jaque molts joves de classe mitjana tambés’enfronten a les dificultats del treball, dela violència de la policia...-En relació amb els joves que moren a

mans de la policia,veiem sempre un

cos policial relacionat,la BAC, en què

estan especialitzats?

-Malparits! La Brigada Anticriminal. Sónpolicies de paisà entrenats en les artsmarcials, molt ben equipats, amb cotxesmolt ràpids, i es dediquen a la petita de-linqüència al carrer. Són ells qui van in-tervenir contra els joves que recentmentvan morir a la perifèria.Encara que laBAC també intervingué i carregà contramanifestacions d’aturats, dels liceus (ins-tituts), protestes socials... la van crear elssocialistes.

A Marsella, per exemple, les hem vistatacant okupes, és a dir, que per ellsokupar o manifestar-se és un acte crimi-

nal.-Quin és el paper de la dona en els

amotinaments?

-Elles estan de tot cor amb els seus ger-mans. Al 2005, dels 3.000 detinguts

només hi va haver una dona detinguda,és un espai ocupat per homes. Peròaquests últims anys, en la nova onadade delinqüència s’han vist bandes de

joves dones, a vegades molt violentes, ino crec que tardem a veure en les pròxi-mes bullangues la intervenció d’aques-tes bandes.Per la seva part, les mares aVilliers-le-Bel tiraven aigua contra el gaslacrimogen i objectes i pedres quanveien la policia des de les finestres decasa seva.Tot i que elles tenen por d e laviolència dels seus fills, de la violènciade la policia.-Fins a quin punt influeix la religió

musulmana dintre de la revolta?

-La intervenció dels imams és per per-suadir els joves perquè no cremin cot-xes, no fereixin policies, perquè tornin acasa…

Per molts joves hi ha una identificacióamb l’islam, però confusa, no arriba apràctica religiosa. En algunes barriadesla situació és molt complexa i s’identifi-quen amb alguns comportaments peròés tracta d’una relació més personal quecol·lectiva.-I si al 2005 hi va haver 3.000 detin-

guts,què ha passat amb tota aquesta

gent?

-A la presó.En tot cas, les condemnes al2005 van ser baixes ja que no podien de-mostrar la culpabilitat. Per això també hiha gent que s’ha menjat tres o quatremesos per no fer res.

Al 1975, quan vaig estar a la presóérem 30.000, ara són 60.000. Estanconstruint unes 13.000 places noves, ientre 4.000-5.000 per a menors, a mésara s’estan rumiant rebaixar l’edat penala 16.-Podem parlar que a les ‘banlieus’

s’està gestant un contrapoder infor-

mal?

-D’una manera o altra sí, perquè hanaconseguit ser el centre de la vida políti-ca francesa i alhora denunciar l’urbanis-me i la segregació.

Parlem d’una insurrecció social, es-pontània, desesperada, però contrapo-der també significa bastir una contraso-cietat, i ara mateix no estem en aquestpunt.

Entrevista en versió extensa de la publi-

cada pel setmanari “Directa” núm. 71

(novembre 2007)


Parlem amb...

Catalunya.Gener de 200814 Catalunya.Gener de 2008 15

> LES FRASES...

Parlem d’unarevolta obrerad’una força de

treball atomitzada.Són obrers!"

"Les ‘banlieues’neixen als 50, 60 i 70 ivan ser una soluciófordista delstecnòcrates ala qüestió delsallotjaments"

"A les ‘banlieues no

tenen cap projecte decanvi, però sónlúcids. A més, qui téun projecte de canvi?"

"Parlem d’unainsurrecció social,espontània,desesperada, peròcontrapoder tambésignifica bastir unacontrasocietat i aramateix no estemen aquest punt

‘

‘‘

‘

ALÈSSI DELL’UMBRIA

‘Si no pots expressar la ràbia, et destrueix per dins’



> CONVOCATÒRIES



El proper 10 de febrer comen-ça una Marxa amb bicicletapel territori. Durant més de

dos mesos un grup de personess’aturaran a una trentena de pobla-cions per compartir debats sobredecreixement i altres maneres deviure i d’organitzar-nos. Aportaranreflexions entorn el context actualde crisi energètica i com el sistemafinancer condiciona la nostra exis-tència.

Enfront aquest context, és ne-cessari un nou sistema econòmicrealment sostenible.Desmonetitzaraspectes de l’economia i alhora,impulsar la construcció d’un altrefuncionament monetari.

La Marxa és necessària perquèel canvi de model de vida va mésenllà d’una convicció, és una ne-cessitat. Per aquesta raó, volen fer-la participativa, obrir-la a a totesaquelles persones i col·lectius ques’hi vulguin sumar, que vulguinacompanyar-los en aquest recorre-gut per a la construcció d’una altramanera de viure.

La crisi energètica,

punta de llança de lacrisi ecológicaplanetàriaDiferents estudis demostren comestem ja sobre el pic del petroli, elpunt màxim de producció diària del'or negre que la geologia del nos-tre planeta permetrà. Abans del2025, també declinaran irreversi-blement la producció de gas, decarbó i d'alguns minerals impres-cindibles per a la indústria i la tec-nologia. A partir d'aquí, l'energiadiària disponible per la humanitatcomençarà presumiblement, a de-clinar.

L'esgotament dels recursos

energètics fòssils i el canvi climàticque provoca el seu consum, ensaboquen a la urgent transició cap aun model energètic de poc consumbasat en les energies renovables.La qüestió energètica és transcen-dental per poder avançar cap a unmodel de vida realment sostenible,però el problema no és només defalta d'oferta de recursos energè-tics i minerals, tot i que això per sí sol pugui arruïnar el nostre modusvivendi. L'assalt de la humanitatcontra el medi ambient ha deixat amolts ecosistemes en un estat tanfràgil, en alguns casos irreversible,que qualsevol nou impacte els pot

portar a un col.lapse catastròfic; lagreu disminució de les reserves depeixos, d'aqüífers, d'espècies ani-mals i de boscos primaris en sónuna mostra incontestable.

Decreixement, unaaltra manera de viure

Al mateix temps que la crisi ener-gètica s’evidencia, el nostre modelde vida s sosté en un consumabundant de recursos i energia,per tant, el model de globalització,de mercat mundial de productes,

de transports i serveis haurà ne-cessàriament de canviar per a ferfront a les conseqüències d’aquestmodel de creixement. Un modelque no tan sols no és possible, sinóque tampoc és just ni desitjable. Noés possible degut a la limitacióenergètica i de recursos, no és justperquè exclou a la majoria de lahumanitat, i fa que uns visquem acosta dels altres, i no és desitjablesenzillament, perquè el fet depoder consumir més, d’acumularcomoditats i objectes no ens famés feliços. Davant d'això, apos-tem pel decreixement.

El sistema financer, elfrau bancari de lacreació de diner

El 1971 es va fer desaparèixer elpatró or, és a dir, que es va deixard'usar l'or com a base real deldiner. Tot i canviar aquest aspectefonamental del sistema monetari,els bancs centrals i privats van con-tinuar creant diners, però ambunes reserves que només són ano-tacions bancàries que signifiquendiners, però que no estan garanti-des per cap diner que poguemconsiderar real. És un pur contrac-te que només té valor perquè to-thom n'hi donem.

El diner que es crea avui en dia,es crea bàsicament a partir deprèstecs, és a dir en forma dedeute, sigui deute públic, deute co-mercial, deute extern o deute de

particulars. Per tant, els bancs eslucren amb un diner que creen delno res i que només ells podencrear.Si el diner ja no és or i si elsdiners són en l'actualitat puramentuna creació humana no recolzadaper cap valor físic, per què aquestsdiners només els creen els bancs, iper què només ho fan en forma dedeute a retornar amb interessos?

Un sistema així, basat en endeu-taments i interessos creixents,només es manté si hi ha un creixe-ment econòmic exponencial, uncreixement que destrueix el plane-ta. Volem posar sobre la taula comaquest sistema pervers és íntima-ment responsable de la pobresa ila crisi ecològica, i com és impres-cindible construir unes altres reglesdel joc perquè tinguem una econo-mia compatible amb el decreixe-ment i la justícia social.

És per això, i donada la impor-tància cabdal del sistema financeren la actualitat, que trobem neces-sari un debat per posar sobre lataula propostes per gestionar el fet

econòmic d’una altra manera.

Una altra economiaCom es creen els diners també ensafecta al dia a dia.En aquest móncapitalista, la supervivència perso-nal i dels projectes col.lectius estroba en dificultats. Les personesactives socialment, també estemafectades pel robatori que signifi-quen els preus dels lloguers i leshipoteques dels habitatges, així com cada vegada més, per l'enca-riment de la cistella de la compra.Cada cop més, aquest sistema ensobliga a lluitar per arribar a final demes, quan el que volem és lluitar

per enderrocar-lo.L'economia dominant, on els preusno tenen en compte el valor real deles coses i la finitud dels recursosde la natura, ens dificulta enorme-

ment l'extensió de les iniciativesque porten la llavor del decreixe-ment a dins; la comunicació de lespropies lluites que s'oposen al sis-tema imperant, defensant el territo-ri i la seva gent. Per aquesta raó,cal construir aquí i ara, una altraeconomia.

Propostes

Uns mesos després de la Marxa,del 4 al 6 de juliol d'aquest any, pro-posem una gran trobada en un llocper confirmar, per posar tots juntsels fonaments d' aquest pla, d'a-questa xarxa.

La vostra col.laboració és neces-sària. Us demanem, que des delsvostres barris, pobles o ciutats ensajudeu a difondre aquesta Marxa ianimeu a la participació. Per aqualsevol suggerència o col·labo-rac ió: cor reu e lect rònic:[email protected], te-lèfon 932 17 06 23.

A cada parada, proposem el se-güent calendari:

Primer dia de 19 a 22h: primera

xerrada sobre crisi energètica i se-gona sobre sistema financer.

Segon dia al matí: possibilitat departicipar en alguna acció en su-port a les lluites locals en defensadel territori o similar. També ensagradaria entrevistar a col.lectiuslocals per a fer videonoticies i publi-car-les a internet.

Segon dia de 16 a 21.30h:xerra-da sobre decreixement, presenta-ció de propostes per a teixir xarxessocials i d'economia contraehege-mònica i debat entre tots els partici-pants.Dels col.lectius locals necessitem:Acollida per a 8-10 persones, dues

nits.Compartir 2 dinars i 2 sopars.Difusió pels col·lectius i personesproperes, de la vostra població i dela vostra comarca, perquè puguinparticipar de les activitats.

CongrésExtraordinari de laCGT de Catalunya.Reus, 19 gener del

2008S'ha convocat un Congrés Extraordina-ri de la CGT de Catalunya pel dissabte19 de gener de 2008 a Reus,amb el se-güent ordre del dia:1. Obertura del Congrés.• Elecció de la Mesa• Elecció de la Comissió de Credencials• Elecció de la Comissió d’Escrutini2. Aprovació si procedeix dels informesde gestió.3. Elecció del Secretariat Permanent dela CGT de Catalunya.El congrés tindrà lloc a la Sala d'Actesdel Centre de Lectura de Reus i en ells'escollirà un nou Secretariat Perma-

nent de la CGT de Catalunya,que cobri-rà el període de temps de dos anys finsa la realització del proper congrés ordi-nari.

L’exposició sobre laRevolucióLlibertària continuael seu camí perCatalunya

El calendari pendent per a l’exposiciósobre la Revolució Llibertària és el se-güent:Del 5 al 13 de gener de 2008,Rubí Del 14 al 20 de gener,ManresaDel 21 al 27 de gener,SallentDel 28 al 3 de febrer, BergaDel 4 al 10 de febrer, CornellàDel 11 al 18 de febrer, GranollersDel 18 al 24 de febrer,Terrassa

Del 25 de febrer al 2 de març,Vilanova ila GeltrúDel 3 al 9 de març,TarragonaDel 15 al 24 de març,Perpinyà

L’exposició, que consta de 26 panellsi un muntatge audiovisual, inicia el seurecorregut mostrant els antecedentsètics i filosòfics de l’anarquisme iacaba plantejant el debat pendent de laRevolució. De forma descriptiva pre-senta cronològicament des de la Pri-mera Internacional a les organitzacionsque, com la Confederació Nacional delTreball,la Federació Anarquista Ibèrica,les Joventuts Llibertàries i Dones Lliu-res, conformen el Moviment Llibertari.Des del Naturisme a l’Esperanto,la Cul-

tura Ácrata i la seva Filosofia, la Peda-gogia Llibertària, els Ateneus, fins alprocés produït el 19 de juliol, quan elpoble en armes, frena el cop feixista enbona part del país.

Temps de Re-voltes, posem en marxa el

decreixement!




SENSE FRONTERES A Xile no queda res per privatitzar iel govern ‘socialista’ ara vol vendre alsempresaris les terres del poble maputxe

79 dies en vaga defam:www.youtube.com/watch?v=Fy6_ZQgC2AYEl

La feina delMou-motos

Peter Leupold (Japó)

La competència global porta es-pecialment llocs de treballs de

baixa qualificació a països de sousbaixos.

L'automatització ja fa temps quedestrossa sobretot aquests llocs. Almateix temps no aconseguim ele-var tothom a un alt nivell d'educa-ció. On podem trobar feina dignaper a aquesta gent? Es pot intentarpensar en nous treballs amb moltacreativitat; però també podemaprofitar tota la informació quèavui dia ens arriba i mirar què hi ha

en altres països.Un exemple molt inspirador espot trobar al Japó. Tots coneixemels problemes d'espai d'aparcamentque crea la nostre nostra societatcada cop més motoritzada. Al ma-teix temps a molta gent la vida ac-celerada no li permet aparcar, perexemple, una moto amb tota la dili-gència possible. Per tant l'espaiqueda infrautilitzat.

Corregir aquest fet, que causaentre altres coses la cimentificacióprogressant del nostre món, és unafeina prou senzilla. Però dificild'automatitzar i impossible d'ex-portar. L'oportunitat ideal per crearuna nova ocupació: el mou-motos.

Les motos deixades d'una maneranegligent, les col·loca en posicionscompletament rectes i just al costatde la següent moto.

Deixa l'espai aprofitat al màxim il'ordre en les motos aparcades éstambé un plaer per l'ull de l'obser-vador. Aquest és el tipus de feinaque falta a Catalunya, aprenemdoncs del Japó!

Mariela Valiente i FrancescUrgell (Wallmapu-Menorca)

En la “parla de la terra”, elmapudungun, ‘maputxe’significa gent de la terra, i

en la seva cosmovisió, l’home noestà sobre la terra sinó que enforma part i, per tant, no pot viure-hi més que en harmonia i equilibri.Llur objectiu no és la dominació,sinó assolir la saviesa, que s’adqui-reix aprenent tots els coneixementsde la terra, les seves lleis naturals.Des de fa gairebé 20.000 anysqualsevol ‘nge aymi’ (personasàvia) sap que cometre un error perdesconeixement produeix un des-

equilibri en la natura, i per tant calser respectuós amb els altres éssersvivents que, per petits que siguin,no són menys importants.

Totalment supeditat als interes-sos de les empreses que explotenels recursos naturals del territorimaputxe, el govern de Michele Ba-chellet -com els altres anteriors- esmostra totalment insensible a lacultura ancestral dels habitants ori-ginaris del territori que avui ocupal’estat xilè. Durant la dictadura dePinochet, Xile va ser el primer paísd’Amèrica del Sud que va aplicarsense restriccions el model neoli-beral, procés que no ha estat posaten qüestió pels governs de centre-

esquerra que governen el país desde l’any 2000. El resultat és queavui ja no queda res per privatitzar,i les poques terres que resten enmans dels maputxe són objecte dela cobejança de les societats fores-tals. Aquestes destrueixen a granescala el bosc original per conver-tir-lo en immenses plantacions depins i eucaliptus, que assequen elsòl i ocasionen la desaparició delshàbitats naturals i el sistema devida dels pobles originaris. Així mateix, les represes i els projectesde construcció de noves plantes hi-droelèctriques i geotèrmiques oca-sionen greus impactes al territori

maputxe i al medi ambient, l’exili ila separació de les comunitats indí-genes. És significatiu el cas de laplanta de cel·lulosa Arauco, pro-pietat de l’empresari xilè Anacleto

Angelini, que amb la greu conta-minació provocada al riu Crucesha generat la crisi econòmica detota la província de Valdívia.

La reacció de l’estat a les quei-

xes o actes de resistència dels ma-putxe és sovint la repressió. Rodol-fo Stavenhagen, relator especial del’ONU pels drets dels pobles indí-genes, denunciava la passivitat delsmitjans de comunicació, que a di-ferència de l’interès que mostrenpels crims del règim de Pinocheten el passat, callen en general lesnotícies sobre la repressió que ambels mateixos mètodes de la dicta-dura s’aplica avui en dia contra elpoble maputxe.

Davant el greu estat de salut quedesprés de 51 dies de vaga de fampresentaven un grup de presos po-lítics maputxe, l’internacionalmentconegut per la seva feina de jutge

contra els crims del pinochetismeJuan Guzmán, va sol·licitar el pas-sat 29 de novembre una entrevistaamb la presidenta Bachellet i el no-menament d’un mediador,però hapassat un mes i no s’ha establertencara el diàleg per part del go-vern. L’estat de salut dels presos,mentrestant, és de molta gravetaten el 77è dia de vaga de fam, lamés llarga que s’ha fet mai a Xile.

Guzmán ha declarat que l’aplica-ció sistemàtica de la llei antiterro-rista de la dictadura als maputxe ésuna “oberta discriminació i unamanera de tòrcer la llei per tal de

tenir-los emmordassats; amb aixòs’està perpetrant una forma de te-rrorisme d’estat enfront d’actes deprotesta social legítims”. Aquestallei permet que les detencions pre-ventives durin uns quants mesos ique els testimonis de càrrec (nor-malment membres del cos de ca-rrabiners o de les empreses que ex-ploten els recursos de la zona) quedeclaren contra els detinguts hofacin de manera anònima.

Un dels presos que ha estat finsfa poc en vaga de fam per defensarla seva terra és Waikilaf Cadin Cal-funao, empresonat a la presó d’altaseguretat amb els criminals mésperillosos de Xile. La seva mare és

Juana Calfunao, “lonko”, o diri-gent, d’una petita comunitat ma-putxe. La mare de Juana ja haviaestat arrestada i torturada durant ladictadura,i les seves terres confis-cades; i ella mateixa, embarassa-da, va perdre fa pocs anys el seu filla causa d’una pallissa de la policia.Tal com relata Amnistia Interna-cional, el 2004 l’oncle de na Juanava morir durant un dels incendis

que ha sofert la casa de la lluitado-ra en un acte que no ha estat maiinvestigat per les autoritats. El2005 ella i la seva germana Luisavan ser brutalment colpejades per

la policia a casa seva, en presènciade llurs fills i altres nens de la co-munitat. El 2006 la policia les vatornar a colpejar i humiliar, aquestcop a la comissaria. A més deJuana, Luisa i Waikilaf, també An-tonio i Jorge, marit i fill respec-

tivament de la lonko estan de-

tinguts, i altres membres de la

família romanen sota ordres

cautelars.Fins fa poques setmanes ella

mateixa es trobava també en

vaga de fam per denunciar les

contínues invasions de les

comunitats indígenes per part

de la policia i l’exèrcit, deten-

cions arbitràries, pallisses,

humiliacions, conculcació delsdrets de reunió i d’expressió,

ferits i fins i tot morts de bala...

Actualment hi ha dos presoners

polítics maputxe en vaga de

fam, (tres més l’han deixat pro-

visionalment als 65 dies a l’es-

pera que es faci realitat el diàleg

promès).

El que reclamen és la

llibertat de tots els presos polí-

tics maputxe, la desmilitaritza-

ció de les zones en conflicte i la

fi de la repressió. Les organitza-

cions maputxe reclamen l’aten-

ció internacional i han penjat a

internet (http://www.firmasonli-

ne.com/1firmas/camp1.asp?C=

913) una carta adreçada a la

presidenta Bachelet a la que

qualsevol persona preocupada

pel tema pot adherir-se.

OPINIÓL’exjutge Juan Guzmán denuncia que l’estat xilè fabrica delictes per criminalitzar els indígenes

Poble maputxe, perseguitcom mai pel govern

‘socialista’ de Bachellet



SOCIAL Diuen que les forces i cossos de seguretat del’Estat ens protegeixen, però ens preguntem quiens protegeix d’ells a la resta de persones

Una ILP perquèel que mengemno sigui la nostrapena de mort

Actes per recordarla mort de Pedro Álvarez

BulldogZapatero

Adolfo Montoliu (AssembleaAntimilitarista de Catalunya)

Ja hem assenyalat en aquesta co-lumna la manera fulgurant com

el president Zapatero va abandonarles seves sospitoses proclames anti-bel·licistes amb ocasió de la guerrad’Iraq, per acabar esdevenint ungran defensor de les polítiques mi-litaristes de tota la vida. La decisióde mantenir la presència militar al’Afganistan no va ser el primeravís de la transformació d’aquellBambi Zapatero en Bulldog, comara se li comença a denominar.

Ara que s’acosten les eleccionsgenerals, i amb elles la competicióamb el Partit Popular per apoderar-se de la franja moderada de l’elec-torat, aquella que sempre s’estima-rà més la seguretat que la llibertat,l’egoisme que la solidaritat i l’or-dre que la justícia, el Govern tornaa apostar per polítiques conserva-dores que els donin el vistiplau. Enl’aspecte econòmic i social, la pro-posta d’eliminació de l’impostsobre el patrimoni o la renúncia a

establir una llei d’avortament dignad’aquest nom són només dosexemples d’una àmplia bateria demesures que han omplert (i ho se-guiran fent, no ho dubteu) les pla-nes dels diaris.

Volem incidir, però, en altres tresque han passat bastant més des-apercebudes, tot i estar dissenyadesamb el mateix motlle. Per unabanda, l’augment de la despesa mi-litar pressupostada per al properany, que ultrapassa ja els 18.000milions d’euros (un 5,42% de ladespesa total) i que consolida unatendència a l’alça des de l’arribadaal poder dels socialistes. En segonlloc, la duplicació respecte a l’any

anterior de les exportacions d’ar-mament, les quals han arribat du-rant l’any 2006 als 845 milionsd’euros. I, per últim, l’aprovació alCongrés dels Diputats del projectede llei sobre el comerç exterior dematerial de defensa i doble ús, elqual manté el secret sobre les ex-portacions d’armament i en possi-bilita la venda a països que no res-pecten els drets humans o estanimmersos en conflictes bèl·lics, fetque ha propiciat que el CentreDelàs la denomini Llei d’ocultacióde la venda d’armes.

Això sí, Zapatero es renta la caradonant a l’Autoritat Palestina 240

milions d’euros que, donada la in-viabilitat d’una economia palestinaa causa de l’ocupació israeliana, notenen una altra destinació que aca-bar en mans de l’ocupant.

Comença una campanya per tirar endavant una Iniciativa

Legislativa Popular per una Catalunya Lliure de TransgènicsSom lo que Sembrem

S'ha constituït la PlataformaSom lo que Sembrem, encarre-

gada d'impulsar una Iniciativa Le-gislativa Popular (ILP) per unaagricultura i una alimentació sensetransgènics. A finals de novembre iprimers de desembre, es van realit-zar diverses convocatòries arreudel territori català per impulsar-la,que es van portar a terme a Girona,la Pobla de Segur, Cerdanyola,Reus, Valls, Lleida, Manresa, Bar-celona i Móra d'Ebre.

Es tracta d'un nou intent per talde fer fora els transgènics de lesnostres taules i els nostres camps.El darrer any ha estat especialmentdur pels diversos casos de contami-

nació genètica, retallant cada copmés la llibertat d'elecció dels con-sumidors i productors catalans.

En el pla europeu, són cada copmés els estats i les regions quetracten d'eliminar els cultius i ali-ments transgènics per protegir lasalut de la població i la biodiversi-tat. Mentrestant, a casa nostra l'Ad-ministració continua sense donarresposta a les reiterades reclama-cions de la societat civil per aturar-los. I al contrari, hem de veure comes sanciona als qui denuncien lesirregularitats i les conseqüències

d'aquests cultius.Per aquest motiu, diverses per-sones i col·lectius relacionats ambla lluita antitransgènica apostemper portar una Llei al Parlament de

Catalunya que la declari Lliure deTransgènics. En la campanyatambé s'hi integren els esforços perrecollir els fons necessaris per su-fragar les despeses generades perla condemna a Josep Pàmies queascendeixen, de moment, a més de30.000 euros.

Per fer-ho, necessitem, entre al-tres coses, recollir més de 50.000firmes i et demanem la teva ajuda.

Per a més informació de la cam-

panya:

Som lo que sembrem, c/Lleida, 1 -baixos, 25600 - Balaguer (Lleida),tel. 973 45 06 [email protected]://www.somloquesembrem.org


BALA PERDUDA

Secretaria de Relacions amb elMitjans de Comunicació CGT

Catalunya

F

a 15 anys que Pedro Álva-rez, un jove treballador nas-cut a Barcelona, va ser as-

sassinat a l'Hospitalet per un agentde policia de la Brigada de Segure-tat Ciutadana, arran d'una discus-sió de trànsit.

El 15 de desembre es va realitzaruna ofrena floral a la Torrassa, al'Hospitalet de Llobregat, en el lloc

on va ser assassinat. El mateix dia,una manifestació va recórrer, comcada any, els carrers del centre deBarcelona.

Carta a Benach

Per altra banda, el 18 de desembreJuanjo Álvarez, pare de Pedro, vafer lliurament d'una carta a ErnestBenach, president del Parlamentde Catalunya, i a Joan Saura, con-seller d'Interior, en la qual els instaque compleixin la seva obligació iesclareixin el cas del seu fill, enlloc d'intentar entorpir el seu legí-tim dret a reclamar justícia.

Les Forces d'Ordre Públic s'handedicat a identificar i pressionar a

la família i amics de Pedro Álva-rez, i no a identificar i a posar enmans de la justícia a l'assassí, jaque durant 15 anys s'ha mirat aaltre costat; tret que es tinguin al-tres informacions que no s'han

donat a conèixer a aquesta part.Ja n'hi ha prou d'amagar les mi-sèries de la ciutat de Barcelona!

No descansarem fins que facinJustícia! No descansarem fins queagafin a l'assassí, doncs saben quiés! Haurem d'esperar uns altres 25anys perquè s'aprovi una nova lleide memòria històrica de la "demo-cràcia"? Facin justícia!!!Galeria d'imatges: http://www.ro-

joynegro.info/2004/spip.php?arti-cle20458

Enguany, fa 15 anys que va ser assassinat per un policia

El pare i la mare de Pedro no obliden que el presumpte assassí del seu fill mai nova ser investigat.




Secretaria de la Dona ComitèConfederal CGT

Mentre que en dates comel 25 de novembre, diainternacional contra la

violència masclista, gairebé totes itots miren cap als maltractamentsmés espectaculars, els més morbo-sos, i els que surten diàriament enels mitjans de comunicació, des deCGT, tots els dies de l’any, ensagrada mirar més en profunditat,anar més enllà i fixar-nos en lesmúltiples manifestacions de la vio-lències, de les grans i les petites,les visibles i la invisibles.

La violència masclista continuaformant part de la nostra quotidia-nitat, sense observar que formapart d'una violència estructural queté el seu origen en un sistema hete-ropatriarcal que manté la jerarquiaentre gèneres.

En la nostra vida diària afrontemla violència de manera individua-litzada, però el fet d'assumir-lacom a estructural, ens permet visi-bilitzar en major profunditat elsmecanismes i dispositius de cons-trucció i manteniment d'aquestaviolència. No podem reduir la vio-

lència exclusivament a l'àmbit do-mèstic, ja que només és una facetamés i no podem circumscriure laresponsabilitat exclusivament al'àmbit privat. Hi ha i existeix unaresponsabilitat social. Això impli-ca una mirada àmplia i comprome-sa des d'una òptica clarament femi-nista i com no, llibertària.

Partim d'una societat injusta-ment jeràrquica i discriminatòria,una societat heteropatriarcal i capi-talista que es basa en el manteni-ment de les desigualtats, enfronta-ments, explotació i violència comuna cosa natural, i integrat tot aixòen un sistema insolidari, amb la fi-nalitat de perpetuar-se.

Dintre d'aquest sistema, les polí-tiques socials formen també par-teix d'aquest estatus. D'una banda,pretenen protegir-nos contra la vio-lència, encara que paradoxalmentsempre amb grans dèficits a l'horade dur-les a la pràctica, tant perl'escassesa de mitjans, com peldesinterès dels agents socials, i perun altre, tendeixen a fer-nos mésdepenents, més vulnerables, per acontinuar reproduint els rols esta-blerts.

Perquè volem una transformacióglobal de la societat, des de CGT,considerem imprescindible no so-lament visualitzar el problema,

sinó aprofondir en les causes queel generen. Necessitem repensar ianalitzar l'origen de les violènciesper a així, des d'una òptica llibertà-ria, anar fent i creant, deconstruint

i construint espais on no existeixinrelacions violentes basades en ladesigualtat i en l'abús de poder, tannormalitzades en les relacions degènere.

Per mitjà del procés de socialit-zació, nenes i nens, adultes i adultsaprenem els valors de la societat enla qual vivim, configurant-nos avuidia segons els criteris de la societatpatriarcal i capitalista. Aquestatransmissió és desenvolupada perla família, l'escola, la televisió, elsaltres mitjans de comunicació, lapublicitat… competint tots ells enla seva funció educadora.

Partint de la nostra quotidianitat,per què és tan difícil adonar-nosdels maltractaments que succeïxenal nostre al voltant? Partim d'unateoria que en principi tenim clara,però que en la pràctica ens costaidentificar.

La família és el primer agent so-cializador, a través del qual es

poden transmetre models de con-ductes no autoritàries ni patriar-cals, però… creiem que en l'àmbitfamiliar eduquem de forma no se-xista?, com ens sentim quan gaire-

bé tot el treball domèstic i el decures continuen recaient gairebéexclusivament en les dones, sentassumit per tota la família com unaobligació?, sentim que eduquemper igual a nenes i nens en la sensi-bilitat, en l'afectivitat, en la inde-pendència i autonomia?

Els mitjans de comunicació sónuna oportunitat perduda per atransmetre i donar a conèixer larica i complexa varietat de realitatsexistents. Creiem que els mitjansde comunicació i la publicitat edu-quen de forma no sexista? Comens sentim quan ens retraten comsimples objectes de desig sexualper a anunciar un producte que no

té res que veure amb el cos de ladona exposada? I quan en major

mesura ens imposen models estè-tics que ens assignen un únicmodel de bellesa per a situar-nosen el plànol del sexy i desitja-ble…?

En l'àmbit escolar, pensem ques'educa de forma no sexista? Sen-tim que, encara que amb menor in-tensitat la comunitat educativacontinua reproduint els estereotipstradicionals? Pensem que els lli-bres de text s'ajusten totalment al'educació no sexista? Som cons-cients que el llenguatge és reflexd'una forma de pensament? Volemun espai on es fomenti el pensa-ment crític, on existeixi la possibi-litat de trencar aquest cercle viciósque es retroalimenta, compensantdesigualtats i desenvolupant la ca-pacitat d'empatia.

En l'àmbit laboral remunerat,com ens sentim quan a les donesens pregunten si tenim filles/fills ia ells no? Com ens sentim quanestem en una situació de majortemporalitat i menor salari queells? Al mateix temps, des de lesempreses, hàbilment, es presentenplans de conciliació intentant afa-vorir la inserció de les dones, per-llongant l'engany, perquè la nostra

aspiració és que es prioritzin lesnecessitats de la vida sobre els in-teressos del mercat.

Com ens sentim en el nostrepropi espai de militància sindicalquan se'ns presenten situacions deviolència masclista?

Poc hi ha de neutral en els nos-tres actes diaris, amb les actitudsdiàries i resistències individuals icol·lectives conformemt l'espai i lasocietat en la qual desitgem viure.

És en aquest procés, el de la de-construcció i la construcció de lesrelacions no violentes on l'educa-ció en totes les seves dimensionsadquireix un paper fonamental,una educació que no quedi només

en el plànol de la teoria, on totes itots, assumim i prenguem cons-ciència dels valors que conformenuna societat més justa i més lliure.

Una educació no sexistavenç el maltractament

Una educació no sexista i llibertà-ria que ensenyi a respectar les per-sonalitats de les dones i els homes,que eduqui en la llibertat de triar,amb la qual les persones puguemdesenvolupar les nostres aptitudslliurement, sense cap autoritat im-posada, ens ajudarà a construir unasocietat de persones íntegres i lliu-

res, valorades en un plànol d'igual-tat, respectuosa amb les diferènciesi amb un esperit crític davant elmón, on no existeixin relacions dedominació.

Una educació no sexista

venç el maltractament

SOCIAL

Acció directa,vaga, sabotatge

i solidaritatJosep Cara Rincón (Berga)

Jo no sé si serà l'enganxifós nadalo que els dies són molt curts

però el final dels desembres elsvisc especialment malament. Mal-grat tot, cal reconèixer que aquestdesembre hi ha hagut molts motiusper a la il·lusió. A casa meva, RàdioKorneta (radiokorneta.info) ha co-mençat a parlar i us asseguro queaixò no és poc, algunes companyesara també són okupes i la resta deprojectes —com el pesolet o l'arxiudel Centre d'Estudis Josep EsterBorràs, entre d'altres— segueixenvius. Més enllà, com a mínim treslluites obreres estant donant exem-ple de dignitat i de com es fan lescoses. Els buseros de Barcelona, lagent de Frape i les persones quetreballen als serveis de neteja delmetro de Madrid. A dues d'aques-tes lluites la CGT hi té un papermolt important, també a dues hi ésla CNT. I no és estrany que així sigui.

Aquestes companyes no estanlluitant solament contra els empre-saris i els polítics que els contrac-ten sinó que també ho han de fercontra la pràctica totalitat dels mit-

jans d'informació que miren de

crear opinions contràries a elles i laseva lluita. Les vaguistes han estatcriminalitzades, per fer de piquets,per fer sabotatges i altres coses ter-ribles, incíviques i antidemocràti-ques. Veure-ho per creure-ho. Quanels serveis mínims són tan màxims,quan el model sindical imposatdóna tan poc marge de maniobraals sindicats que no són part del'Estat: el sabotatge, els piquets il'anarcosindicalisme en generaltorna a ser una bona solució, si ésque mai havia deixat de ser-ho.

Davant l'exemple de lluita i lesagressions que reben aquestes per-sones, la solidaritat és fa imprescin-dible. Cal demostrar que la solida-

ritat no té res a veure amb la caritatde les maratons televisives. La soli-daritat és una arma massa potentperquè sigui legal o perquè el seusignificat sigui difós.

He parlat de casa meva, d'algunsprojectes que s'emmarcarien enallò que es diu social, cultural i decomunicació i informació. Abans—vull dir abans de la guerra— totallò llibertari girava entorn del sin-dicat. Ara no. De totes maneres,crec que avui, les lluites socials(contra les agressions al territori,antirepressives, presos, culturals,etcètera), haurien de compartir en-cara més relacions i suport mutu

amb l'anarcosindicalisme. Pot ser,no cal arribar al model de sindicalglobal —o sí— , però en tot cas nopodem oblidar que la militància olluita personal sí que ho és.

SALUT I ANARQUISMES




OPINIÓ-SOCIAL

Les raons de la manifestació de les Plataformes de l’Ebre el 15 de desembre

Ja n’hi ha prou! Un poble endefensa de la terra i de l’aiguaPlataformes de les Terres de

l’Ebre

Sota el lema "Ja n'hi ha prou",cinc plataformes de defensadel territori, Plataforma en

Defensa de les Terres del Sénia,Coordinadora Anticementiri Nucle-ar, Salvem la Mar de l’Ebre, Plata-forma en Defensa de la Terra Alta iPlataforma en Defensa de l’Ebre,van convocar una manifestació aTortosa el 15 de desembre, a la quevan assistir prop d’un miler de per-sones, en una mostra més de la ca-pacitat mobilitzadora de la gent delterritori.

Les cinc plataformes ciutadanesde les Terres de l'Ebre han constituïtun front comú per rebutjar lesagressions que amenacen el su te-rritori, entre les quals es poden des-tacar el canal Xerta-Sénia, el ce-mentiri de residus nuclears, eldipòsit submarí de gas i l'allau deprojectes eòlics.

Les Terres de l’Ebre, en els da-rrers seixanta anys, s’han vist sot-meses a una llarga sèrie d’agres-

sions al seu territori i, per tant, a lanostra comunitat. En els anys cin-quanta, la dictadura fixà els ulls enl’Ebre per construir-hi els gransembassaments de Mequinensa iRiba-roja, amb la finalitat de pro-duir una energia elèctrica que lagent ebrenca solament consumeixen un minso percentatge, destinant-se més del noranta per cent d’a-questa energia a altres zones delpaís, tot sense crear més que unaquantitat simbólica de llocs de tre-ball, sortint els beneficis fora del te-rritori, a les arques de les granscompanyies elèctriques. La conse-qüència immediata fou tallar unavia de comerç que, tot i en decadèn-

cia, encara tenia una certa impor-tància per a les seves terres. Però elpitjor han estat les conseqüències allarg termini: la retenció de la im-mensa major part dels sediments vacomportar el deteriorament dels ca-nals i, el que és encara més greu, laregressió del Delta.

En els anys seixanta, per inspira-ció no solament de coneguts empre-saris energètics que no la volien onells anaven a estiuejar, sinó tambédels militars, es construí la centralnuclear de Vandellòs I. Ja sabem elque hi va passar l’any 89 i, desprésde Txernòbil, com de monstruosahagués pogut ser la tragèdia.

L’ànsia nuclear del règim i de leselèctriques intentà construir dos re-actors nuclears més a l’Ametlla deMar. L’oposició valenta –cal teniren compte que encara hi havia dic-

tadura- de tot un poble ho va impe-dir, però no els plans d’instal·lar-nemés a la zona: Vandellòs II i Ascó Ii II, que, per a vergonya de la demo-cràcia, es van construir i posar enmarxa, no sense una oposició im-portant de gent d’estes terres, ques’expressà en la Marxa Antinuclear80 i en la manifestació final d’a-questa. Des de llavors, tenen l’ai alcor pels incidents continus d’a-quests reactors i la temor al cos perla impressió –mai contrastada ambestudis seriosos finançats pública-ment- de molts treballadors i treba-lladores sanitaris que la seva comu-nitat té més incidència de certs tipusde cáncer que la resta del país.

En els primers anys 70, la dicta-dura publicà l’anomenat “Antepro-yecto de acueducto Ebro-PirineoOriental”, un projecte per a transva-sar un vint per cent del cabal del riuen aquells anys a l’àrea de Barcelo-na. El projecte generà dos tipus d’o-posició: la visible, de les forces delrègim que veien perillar la seuaagricultura deltaica, i una de popu-lar representada com a obra de tea-

tre per una vintena de jóvens actorsaficionats que sortejaren com po-gueren la censura. Aquesta obras’estrenà el dia de Pasqua de 1977,amb gran èxit de públic, al CasalTortosí. Les successives representa-cions en alguns pobles van posar demanifest, per les reaccions invaria-bles del públic, que hi havia poten-cial per a una oposició col·lectiva.

Però aquell any, en plena transició iamb una crisi econòmica important,el projecte va quedar en un calaixesperant temps millors.

L’any 1979, la petroquímica delCamp de Tarragona havia exhauritels aqüífers de la zona. Aquesta in-dústria ho solucionava portantaigua en vaixells al port de Tarrago-na, però la població patia greus pro-blemes de quantitat i de qualitatd’aigua. Fou llavors, quan els ín-clits Joel Bonet, capitost de la co-munitat de regants de l’esquerra, iAntoni Faura, llavors diputat de laUCD, van tenir la genial idea devendre quatre metres cúbics persegon d’aigua dels canals al Campde Tarragona, a canvi d’un cànonper a revestir els canals. Aquestspersonatges, que no tenien el valord’enfrontar-se als veritables cau-sants del deteriorament dels canals,és a dir, l’Estat i les elèctriques queretenien els llims a Mequinensa iRiba-roja, obriren la porta a l’ober-tura de les estisores, quant a renda idemografía, entre les Terres de l’E-bre i el Camp de Tarragona, com

hem vist des que funciona el mini-transvasament. Ambdós elementsvengueren la vergonyosa operació ala gent del Delta com la panaceaper als seus mals de molts anys,mals que han continuat agreujant-se. Per això, l’oposició, encara quemolt activa, va ser petita i a càrrecde persones molt jóvens, tret d’al-guna excepció molt meritòria, i no




OPINIÓ-SOCIAL

No fer res

Carlus Jové

No fer res és una de les arts mésdifícils de dominar. No to-

thom ho aconsegueix, i bo i acon-seguint-ho, no tothom arriba a sen-tir-s’hi bé. I és que estar tombat alsofà de casa quan un sap que hauriade buscar una feina i deixar deviure dels estalvis dels amics, opassar una tarda al cafè sabent quehi ha convocada una manifestacióen suport d’en Pascual i la Martina,o amagar la revista del sindicat sotala pila de papers per així no veure’sobligat a llegir-la un mes més... noés gens fàcil. I la cosa es complicaquan un es declara partidari d’aixòque en diem el Moviment, perquèés clar, com es pot estar a favor delMoviment i alhora perferir quedar-se a casa a veure l’enèssima repeti-ció de Friends, segurament una deles sèries més inmobilistes de lahistòria? La contradicció és evi-dent, però el fet es produeix una ve-gada i una altra, i cal aprendre aconviure-hi.

El sentiment de culpabilitat ésquelcom molt nociu, especialmentquan va vinculat a un deixar-de-fermilitant. Quantes manifestacionessalvades per un “s’hi ha d’anar”!Quantes avorrides i llargues assem-blees a les quals s’hi va a contra-cor! I és que no hi ha res pitjor que

un militant esbufegant i queixant-se de l’avorrit que és tal o qual actei que tot i això continuï allà, mo-vent nerviosament la cama esque-rra i jugant amb el bolígraf i fent di-buixets al quadern –per cert,convindria fer una exposició de lesgrans obres d’art que s’han fet totignorant el tertulià de torn– i que alfinal se t’apropi amb el somriuretípic d’activista optimista i et pre-gunti “ha estat bé, oi?”. I tu penses“Oh, sí! M’ha encantat el teu movi-ment de llapis al ritme de “La Inter-nacional!””.

Aquesta no és un crítica als queno fan res, i molt menys una cridaal no-fer-res generalitzat, sinó més

aviat un elogi als que saben deixarde fer per què toca. Em sembla queentre l’esquerra abunda massa elpensament “si no ho faig jo, no hofarà ningú”, el qual sovint impreg-na l’acció política d’una càrregamoral que no li pertoca i converteixla militància en penitència. Ésaquell procés tan conegut que undia, sense gairebé adonar-nos-en,ens ha cremat.

I aleshores és quan ve la caseta alcamp, la vida retirada i la frase la-pidària: ja només crec en el canviindividual.

A vegades convé sortir de la di-nàmica centrípeta per percebre fi-

delment allò que es mou i com hofa. Podria haver parlat de moltes al-tres coses en aquesta columna, peròallà on sóc ara molt sovint tan solshi ha quietud.

va poder impedir, com sabeu, lamaniobra. Avui, després de moltsanys de funcionament del mini-transvasament, i a la vista de l’evi-dència indissimulable, ja és unconsens a les nostres terres el re-buig d’aquest transvasament i lapetició de la seua reversió.

El darrer trimestre de 1989, laGeneralitat presentà un projecte detransvasament de l’Ebre a l’àrea deBarcelona. Immediatament, ambassemblees i accions espontànies,com la marxa al Consell Comarcal,

on hi havia el conseller correspo-nent, amb assemblees organitzadesen molts pobles, es creà la Coordi-nadora Antitransvasaments, queféu les mobilitzacions més impor-tants i massives a aquestes terresdes de la República fins aleshores.L’any següent, després d’anul·lar,per problemes de competències, elprojecte de la Generalitat, el minis-tre Borrell presentà un projecte dePHN que preveia transvasamentscap al nord i cap al sud per un totalde 2000 hectòmetres cúbics/any.La Coordinadora organitzà accionsde tot tipus, des de les més petites,que aplegaven centenars de partici-pants, a les més grans, que en reu-

nien milers, des de xerrades per totarreu a reunions de científics i tèc-nics de prestigi, des d’activitats lo-cals a reunions de gent de tota laconca del riu. L’arribada al governdel PP tallà la cosa de moment.

Però el PP també presentà el seu

PHN basat en transvasaments capal nord i cap al sud de 1.050 hectò-metres cúbics/any. Això fou el de-tonant del naixement de la Plata-forma en Defensa de l’Ebre i de lalluita que ja coneixeu, que ha arri-bat massivament fins i tot a Brus-sel·les, que va aconseguir convèn-cer el PSOE que els PHN del PP ide Borrell eren un disbarat. De ma-nera que, en arribar al govern,aquest partit derogà la part delPHN que parlava del gran transva-sament, deixant, però, intacte l’an-

nex II de la llei, que preveu la majoria d’obres de regulaciónecessàries per a realitzar transva-saments. O siga, que l’espasa deDàmocles segueix estant sobre elsseus caps.

Al mateix temps que va sorgir laPlataforma en Defensa de l’Ebre, iper altres agressions a aquesta co-munitat, a més a més del transvasa-ment, nasqueren la Plataforma enDefensa de la Terra Alta, que lluitasobretot contra la massificació deparcs eòlics que amenaça el seupaisatge, el seu turisme rural i his-tòric i el prestigi de la seua Deno-minació d’Origen, i la Plataformaen Defensa de la Ribera d’Ebre,

que lluità amb èxit contra la massi-ficació eòlica i contra la tèrmicad’Enron i que s’integrà en la Plata-forma en Defensa de l’Ebre. Dece-buda pels polítics, fins i tot pelssortits de les seues pròpies files, laPlataforma en Defensa de la Ribe-

ra d’Ebre es va dissoldre.Després, arribà una nova agres-

sió: la pretensió d’instal·lar el ce-menteri que acollirà tots els residusde totes les centrals nuclears es-panyoles en aquestes terres. Encaraque la comissió interministerialcreada a l’efecte diu que és apte el95 per cent del territori de l’estat,ENRESA, l’empresa pública enca-rregada dels residus nuclears, il’AMAC, l’associació de munici-pis en àrees amb centrals nuclears,estan fent una campanya de màr-

queting, amb excursions pagades,sopars i subvencions de tot tipus,per tal que el cementeri nuclears’instal·le a la zona de Vandellòs oa la d’Ascó. L’oposició a això l’en-capçala la Coordinadora Antice-mentiri Nuclear de Catalunya, for-mada bàsicament per gent d’estesterres i dels seus voltants.

Mentrestant, la notícia que hihavia projectes per a construirparcs eòlics davant de les costes deVinaròs, de la Ràpita i de la Cala,motivà el naixement del col·lectiuSalvem la Mar de l’Ebre, uncol·lectiu petit, però que ha recollitmilers de firmes a la Ràpita i vaposar en guàrdia la gent de la Cala,

amb l’associació la Cala Fòrum il’ajuntament al capdavant.

L’últim, quant a reaccions de lagent ebrenca a les agressions al te-rritori, és la Plataforma Ciutadanaen Defensa de les Terres del Sénia,que en poc temps ha aixecat una

oposició massiva al projecte Cas-tor, consistent en un dipòsit sub-marí de gas, un gasoducte i unaplanta que farà de vàlvula reversi-ble entre el dipòsit i el gasoducteprincipal. És un projecte d’Estat,com ho era el PHN, i tots els esfor-ços per a aturar-lo seran pocs.

Tot això, junt amb la tèrmica deVandellòs i els projectes de tres tèr-miques més, a Riba-roja, Faió iMequinensa, conforma un territorii una comunitat que al que méss’assemblen és a una colònia desti-

nada a produir l’energia que utilit-zaran altres zones, a proporcionarl’aigua que desenvoluparà altresregions, a rebre els perjuís de totaixò mentre els beneficis pararanen altres llocs i a abocador de totallò que ningú no desitja a casaseua.

Però la gent ebrenca hem ditprou. Ja no són aquells súbdits ate-morits i resignats que va crear ladictadura, ja no són aquells llepa-culs que feien el que volien els ca-cics, ja no són aquells ciutadanspassius que tot ho esperaven d’unspolítics que mai no han donat latalla.

Ara s’han acostumat a la lluita

col·lectiva, ara volen prendre el seufutur en les seves mans, ara sabenque, si s’ho proposen, són capaçosd’aturar qualsevol agressió, ambl’ajuda de la solidaritat entre ells,de la seva organització i de la sevamobilització.

ALGUNA COSA ES MOU



Jordi Martí Font

D’entre les diverses teories ipràctiques que, durant lahistòria de la humanitat, han

preconitzat conceptes bàsics comsón igualtat, llibertat i solidaritat (iquan dic bàsics vull dir bàsics), l’a-narquisme és una de les pràcti-ques i de les teories més difícilsd’establir com a tals si no fixem no-saltres mateixos, premeditada-ment, els contorns que en volemestudiar.

Hi ha qui pensa que la lluita perla llibertat total és quelcom que esdóna al llarg de tota la història de lahumanitat, que la lluita contra lesopressions és part bàsica consti-tuent de les persones i, per tant, nos’entén un passat humà sensealgú que aixequés la bandera de lalluita llibertària. Hi ha molts exem-ples que ens podrien servir perconstruir i justificar aquesta opinió

i, realment, poques objeccions po-dríem fer a qui ens els donés, jaque jo penso exactament el mateix.

Partint de terrenys comuns, caldir que el que sí uneix a tots elsanarquistes és el rebuig total a l’au-toritat. Una definició clàssica d’a-narquisme seria la que va fer Sé-bastian Faure i que podríemprendre com a punt de referència:“Tot aquell que rebutja l’autoritat illuita contra ella és anarquista”, tot ique cada autor i cada pràctica encada moment concret hi afegiria laseva pròpia concreció. Partint d’a-questa afirmació, veiem com el pri-mer teòric polític que es declaraanarquista en un escrit és Pierre-

Joseph Proudhon, el 1840 a laseva obra “Què és la propietat?”.En aquell moment, la paraulanomés tenia un significat negatiu,pel que la seva és una actitud cla-rament desafiant quan diu, citat perWoodcock (els originals de lescites són es espanyol però les hetraduït per no perdre el fil de la lec-tura):“¿Quina serà la forma de governdel futur? Sento algun dels meuslectors replicar: “Però, com pot for-mular vostè una pregunta comaquesta? Vostè és republicà”. Unrepublicà! Sí, però aquesta paraulano significa res. Res publica, és a

dir, la cosa pública. Aleshores, totaquell qui s’interessa pels assump-tes públics, prescindint de la formade govern, pot denominar-se repu-blicà. Fins i tot els reis són republi-

cans. “Doncs bé, aleshores vostèés un demòcrata.” No (...) “Alesho-res, què és vostè?” Jo sóc anar-

quista!” (1)André Rezler, a la seva obra “La

estética anarquista”, ens informaresumidament del pensament ar-tístic del teòric francès. Partint delfet evident –de què ja va parlarHegel- que, cada cop més, l’art i lavida se separen en compartimentstancats, Proudhon apunta possi-bles camins de solució per aaquest distanciament i especialit-zació que ell veu com a problema ique allunya cada dia més la crea-ció artística de la societat que laprodueix fins al punt que el filòsofalemany arriba a parlar de la mortde l’art. Proudhon preveu una clarafunció per a l’anarquisme en

aquest terreny:“Totes les tradicions estan gasta-des, totes les creences abolides

(...); pel contrari, el nou programa(el socialisme) no està encara fet,vull dir que no ha entrat en la cons-

ciència de les masses”I apunta dues vies per tirar enda-vant aquesta idea que el socialis-me (el socialisme llibertari o anar-quisme, és clar) pot suposar uncamí nou i revitalitzador per a l’art:“Pot buscar el seu “sosteniment”, laseva “condició”, en el desconegut;però també pot regenerar-se tor-nant a la inspiració original de totart autènticament popular. (...) LaRevolució és a la vegada la realit-zació pas a pas del desconegut(d’aquí el seu culte al moviment) ila recreació de formes socials que ja havien existit en el passat de lahumanitat” (2)

Aquest és un concepte bàsic.

Per una banda, Proudhon proposaun art que retorni al poble amb for-mes que ja havien existit, i de l’altra

parla d’un art cap al desconegut.En el primer cas, el mateix autorens aclareix les seves intencionsquan parla de la necessitat de ferdesaparèixer el concepte d’artista iel d’obra d’art.A l’art producte de lahistòria, Proudhon hi oposa un “arten situació” nascut de l’esperit viude la col.lectivitat:“En el pensament de la república,la idea dels grans homes és doncsun contrasentit; la seva desaparicióserà un dels avantatges del nostrealliberament.” (3)“L’art nou no serà ja l’expressió del’ànima individual, sinó l’obra d’unacomunitat d’homes que gaudeixenlliurement de les seves facultatscreadores”. (4)

Les mateixes idees veiem apa-rèixer en un altre autor de la matei-xa època, el novel·lista anarquistacristià Leon Tolstoi. A la seva obra“¿Què és l’art?”, l’escriptor rus es-tableix la mateixa diferència entre

l’art del poble i l’art de les elits:“L’art de l’esdevenidor no serà obrad’artistes professionals que tinguinuna activitat artística remunerada, ique no en tinguin cap altra queaquesta. L’art de l’esdevenidor seràobra de tots els homes, sortits delpoble, que es consagraran aaquesta activitat quan en sentin lanecessitat” (5)

La idea de Plató del desterra-ment dels poetes i dels artistes dela República sembla ser un delspunts de trobada d’aquestes teo-ries, alhora que s’albira un nou artque arribarà amb la nova societatanarquista que s’està preparant.De fet, al 1793, un autor com Wi-

lliam Godwin, a la seva obra “En-questa sobre la justícia política”, jahavia parlat en termes molt sem-blants dels mateixos temes, peròen aquell moment encara no hihavia el coixí per a les seves ideesque podia suposar, ja al segle XIX,l’aparició de l’anarquisme organit-zat i teoritzat. Godwin parlava d’unart dominador:“que imposa la seva veritat i la sevafalsedat, (i del) pressentiment d’unart nou que alliberarà l’artista latenten l’home i posarà els valors del’espontaneïtat i de la imaginacióen el centre de l’aventura estètica.”(6)

Les idees estètiques d’un altredels grans teòrics anarquistes, Ba-kunin, cal buscar-les en multitud defullets, escrits i cartes dispersesque va anar deixant escampats al


Dinamita de cervell


> EL FAR

Àcrates i poetes:José LópezMontenegro

Ferran Aisa

La figura de López Montenegro està lli-gada a la idiosincràsia del quixotismeibèric. Militar de carrera, va abandonarels privilegis de la seva professió perdedicar-se a lluitar per la idea anarquis-ta, posant-se al costat dels humils i elsrebels. Aquesta ferma actitud de deixarl’Exèrcit li va causar calamitats i misè-ries, però a canvi va guanyar llibertat iindependència ètica. López Montene-gro es va lliurar, aleshores, al combatsocial i, sobretot, llibertari. Per lesseves idees va ser empresonat durantel regnat d’Amadeu de Savoia. LópezMontenegro fou un dels organitzadorsde la Federació Regional Espanyola de

l’AIT,participant en el Congrés de Sara-gossa de 1872. També fou defensor dela Comuna de París i va prendre part enla insurrecció de Cartagena. Sufocadala insurrecció, va marxar a França onvisqué el seu exili. Al seu retorn a Es-panya va fer de mestre a Sabadell i a Sa-llent. Fou director del diari anarquistaLos Desheredados, que es publicava ala capital vallesana. A final del segle XIXva patir la razzia antianarquista i va sertancat al Castell de Montjuïc arran de labomba de Corpus de 1896. Quan vaaconseguir la llibertat, va emigrar aAmèrica, des d’on va continuar la sevatasca literària i social. El poeta i agita-dor social va promoure, amb AnselmoLorenzo, les idees base del sindicalis-

me revolucionari francès,tant a l’Argen-tina i l’Uruguai, com a Espanya. LópezMontenegro fou un prolífic autor enprosa i en vers. La seva obra està cen-trada en la fascinació científica per larelació de la natura amb l’ésser humà.Entre els seus treballs destaca El Botón

de fuego, Catecismo libertario.

López Montenegro, basant-se en elsprincipis de Darwin,desenvolupa el seutreball poètic des de l’esperit científic i,a través dels ideals i la imaginació, in-terpreta l’Univers. El poema presenta lanatura en permanent transformació,des de l’origen fins l’aparició de l’home:“Pasaron dos mil años desde el día / enque sobre la tierra, nuestra madre / elhombre apareció, y desde entonces /

otra raza magnígica se hace / que,acaso, sea, toda inteligencia”. El poetal’any 1902 va publicar a Barcelona La

Naturaleza (Poema),nociones de geolo-

gía y zoología para los trabajadores , undels cants portava per títol:“La Geolo-gía sometió a la Biblia a consejo deguerra permanente”. José López Mon-tenegro interpreta també la relació del’art, la ciència i l’anarquia: “La necesi-dad hizo el arte, así como el conjuntode reglas u observaciones para perfec-cionar el arte, creó a la ciencia, y éstarealizó la civilización. Qué es ateismo?La negación de todos los dioses y po-deres sobrenaturales. Qués es anar-quía? Gobernarse cada uno a sí mismo,

o no haber gobiernos políticos. (...)”.López Montenegro, iniciat el nousegle, va retornar a Barcelona on vamorir l’any 1908.

APUNTS A “LA ESTÉTICA ANARQUISTA” D’ANDRÉ REZLER

Introducció a lesestètiques anarquistes

Proudhon, a “Què és la propietat?”es va qualificar d’”anarquista”.

Wagner, a “L’art i la revolució” estableix moltes de les idees anarquistes en art.





llarg de la seva vida. Fugint d’aquí cap a allà, de la presó a la revoluciómés propera o estenent les sevesidees llibertàries arreu, Bakunin re-presenta una de les trajectòries vi-tals més d’acord amb les idees quedefensava que es poden trobar enla història europea recent. No hemd’estranyar-nos, doncs, si en elsseus escrits hi trobem una defensa

fins al final de l’art lliure, no supedi-tat a cap causa, ni tan sols a l’anar-quista, que serveixi a la gent perreintegrar-la a una vida social quela modernitat està fent desaparèi-xer:“Al home amenaçat pel poder alie-nador del món modern, només l’artpot mostrar-li la imatge de la pleni-tud que li havia estat robada, i re-tornar-li el sentit a la vida”.(7)

Un cop més, trobem en l’anar-quista rus la confiança en un supo-sat art que reintegri l’individu a lasocietat a la qual pertany alhoraque no li supediti, amb una intenciótotal de llibertat. El mateix Bakuninparla d’ell i de l’anarquisme com aSatan enfront d’un Marx que, desdel socialisme autoritari, cada diaes creu més Déu, més creador desistemes. Bakunin pensa que lafeina que ha de fer l’art del seu mo-ment és el trencament de l’ordre, larevolució. En una carta enviada alZar rus, Bakunin deixa clar que elsanarquistes no seran els encarre-gats de la construcció de la socie-tat futura sinó que la seva missióen aquell moment era l’acció, la re-volució.El seu radicalisme és expli-cat per Rezler amb aquestes pa-raules:“Bakunin diu no a un art militant.Però diu sí a un art que testimonie-

gi la parte inalienable de l’home, elseu dret a la passió i a l’acció, i lesobres del qual guardin una actuali-tat sense tatxa”. (8)“Bakunin no creu en el poder revo-lucionari d’un art “compromès”. Noés l’artista qui ha de canviar les es-tructures de la societat. (...) Nopodia construir-se un món nouamb els elements d’un món gas-tat.” (9)

Alhora, el revolucionari rus s’ar-renglera al costat d’un art de lamassa enfront del d’una minoria,per això ataca el Romanticisme,que és individualista alhora que de-fensa els interessos de classe de laminoria artística que participa del

moviment:“Artistes, professors i capellans,acadèmics... es van fer instrumentsde misèria i depressió... Els artis-tes... es van convertir en auxiliarsnaturals del sacerdoci i del despo-tisme contra la llibertat dels pobles.Ministres de la corrupció, profes-sors de la voluptuositat, agents dela prostitució, ells van ensenyar ales masses a suportar la seva in-dignitat i la seva indigència per lacontemplació de les seves merave-lles.” (10)

L’atac contra l’individualisme ro-màntic, però, s’ha de matisar i méstenint en compte algunes de les

pràctiques més recents que s’hanfet des del camp socialista autorita-ri. Per això, cal tenir en compte quel’atac es dirigeix en un contextampli de crítica general a la moder-

nitat que també demana la des-aparició de la figura del creadorposat dalt del pedestal per retornaral poble aquest procés creador, al-hora que pren com a base de l’artel moment de la creació i no l’obrad’art ja acabada.

Serà Wagner, un altre dels teò-rics anarquistes més destacats tot iles manipulacions posteriors de laseva obra per part del nazisme, quireblarà el clau en aquest munt depropostes una mica desballesta-des de Bakunin. El músic alemany,

a L’art i la revolució i sobretot a L’o-bra d’art del futur, estableix moltesde les bases de les estètiquesanarquistes, moltes de les quals vaaplicar després a les seves pròpiesobres. Si Bakunin parlava de ladestrucció d’un món caduc com aobjectiu, Wagner ja s’atreveix aparlar de l’art que vindrà després:“El gran art és creació de la col.lec-tivitat. (...) En l’esdevenidor, l’artserà novament obra de la col.lecti-vitat. Però abans l’home haurà derecuperar, renegant de dos mil.len-nis de cultura “filosòfica”, el gustper la natura i la simplicitat delscostums. Aleshores, cada homeserà un artista; cada un participarà

de l’elaboració del drama”. (11)És amb Wagner que l’obra d’art

pren un sentit plenament polític isocial, d’una forma que pren tantaimportància com la té la part estèti-ca. Aquest és l’art anarquista expli-citat en les seves teories, l’art delpoble, per al poble i pel poble:“Aquesta triple exigència és la ga-rantia de la seva fe anarquista: l’artpodria ser l’expressió de l’ànimapopular, podria estar al servei delpoble –ser del poble i per al pueblo-però si no és una creació pellpoble, no trascendirà els seus lí-mits actuals.” (12)

L’últim dels teòrics anarquistes

que es va pronunciar sobre art ique ens interessa per a aquest tre-ball per les dates de les seves teo-ritzacions, és Kropotkin. Al contrarique Bakunin, l’obra escrita de Piotr

Kropotkin té una estructura plena-ment pensada i clara, pel que laseva sistematització també resultamés fàcil d’estudiar. L’autor coinci-deix amb Bakunin a l’hora d’establirla importància de la pràctica revolu-cionària com a moment central dela creació, donant la màxima im-portància a la lluita per destruir lavella societat, però alhora donanttambé importància als artistes con-temporanis en aquesta lluita. Kro-potkin planteja el compromís del’artista i a Palabras de un rebelde,

parla als artistes com a treballa-dors que són i els diu:“Vosaltres, poetes, pintors, escul-tors, músics, si heu entès la vostraveritable missió i els interessos del’art en sí mateix, veniu a posar lavostra ploma, el vostre burí, al ser-vei de la revolució”. (13)

I quin és l’ideal d’art que esbusca? En Kropotkin, aquest arttroba un referent clar en la catedralgòtica. La catedral és per a ell unsímbol -més enllà de l’opressió quela ideologia que la va crear puguirepresentar- en què tot el poble ar-tista es mou amb un mateix ideal,en què els individus experimentenla seva creació lliure de forma com-

plementària, amb un motor que ésuna idea comuna associada a lamateixa societat que la crea. Laidea motora de l’Edat Mitjana eral’ideal de la “ciutat”, mentre que laidea que proposa Kropotkin és l’i-deal de la “federació”, que possibili-tarà una societat sense control desde dalt basada en la lliure associa-ció dels individus i dels grups.

En una sèrie de nou conferèn-cies sobre literatura russa que fa el1901 al Lowell Institute de Boston,Kropotkin explica la història de la li-teratura russa del segle XIX en fun-ció de la idea que movia els seusautors i busca el valor estètic de les

obres en la seva significació filosò-fica i social. L’art que demana ha dededicar-se a l’ideal i no només aexplicar com és la societat actual,per això rebutja el realisme i, evi-

dentment, també i sobretot, el na-turalisme de Zola.

La societat anarquista que dibui-xa a “La conquesta del pa” ensaclareix quina és la funció que pre-veu per a l’art a la societat futura.Eltreball ha d’ocupar com a màximquatre hores al dia en la vida de lespersones fins al quaranta-cincanys i, per tant, l’ésser humà, tots

els éssers humans, podran dedicarla resta del dia a “satisfer les sevesnecessitats artístiques i científi-ques”.

Més enllà de les particularitatsque, malgrat la simplificació d’a-questa aproximació a algunes deles teoritzacions estètiques anar-quistes, hem pogut anar observat,hi ha una sèrie d’idees que circulenper les obres d’aquests escriptorsque ens poden resultar aclaridoresper entendre què podem entendrecom a estètica anarquista o lliber-tària.

L’art vist pels teòrics de què hemparlat té més a veure amb una ex-periència que amb una “obra d’art”acabada, un concepte del qual gai-rebé no en parlen i quan ho fan ésen sentit negatiu. La seva intencióés fer desaparèixer la separacióexistent entre l’art i la vida, dotantaquest d’una idea motora que enaquest cas serà l’anarquia. Peracabar, tots tenen clara la dimensiópolítica i social que ha d’acompan-yar a l’estètica en qualsevol procéscreatiu i pensen que en cada indivi-du hi ha un creador, pel que el con-cepte d’”artista” també ha de des-aparèixer en el sentit actual delterme. En definitiva i utilitzant unafrase bastant repetida però moltclara i concisa, l’art no ha de ser

només de i per al poble sinó tambépel poble. La pregunta del miliócontinua sent la mateixa: i el“poble” que hi deia, o només bada-llava.

Notes:

(1) WOODCOCK, George; El anarquismo. Editorial Ariel, 1a edició,Barcelona març de 1979. Pàgina 14.(2) RESLER, André; La estética anarquista, traducció d’África Me- dina de Villegas. Fondo de Cultura Económica, col.lecció Popular.Mèxic 1973. Pàgines 23-24.

(3) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgina 26.(4) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgina 27.(5) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgina 36.(6) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgina 9.(7) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgina 37.(8) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgina 43.(9) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgines 42-43.(10) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgina 52.(11) RESLER, André; La estética

anarquista. Ob. Cit. Pàgina 52.(12) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgina 53.(13) RESLER, André; La estética anarquista. Ob. Cit. Pàgina 56.

> RACÓ TRANSVERSAL

Notícies de VíctorSerge

Pepe Gutiérrez-Álvarez

És bastant probable que entre les

noves fornades de joves amb inquie-tuds el nom de Víctor Serge no diguires, o digui molt poca cosa. Fa ja bas-tant temps que els seus llibres no s'edi-ten, encara que ara hem de celebrar queAlfaguara hagi traduït “El caso Tuláyev”amb un incisiu i polèmic pròleg deSusan Sontang. Sobre la seva entitatens parlen una mica les paraules deJohn Berger: “No conec cap altre es-criptor que pugui comparar-se a VíctorSerge. L'essència de l'home i dels seusllibres està en la postura enfront de laveritat. Per Serge, el valor de veritats'entenia molt més enllà de la narraciósimple (o complexa)”.

També Octavio Paz (abans de rendir-

se) va afirmar: “Serge va ser per mi unexemple de la fusió de dues qualitatsoposades: la intransigència moral iintel·lectual amb la tolerància i la com-passió.Vaig aprendre que la política noés només acció sinó participació”.

Com sol succeir amb els grans per-sonatges, hi ha diversos Serge. L'origi-nal havia nascut el 1890 a Rússia en elsi d'una família antizarista, es va criar al'exili,enmig de les grans discussions, iera un noi quan va ingressar en la radi-calitzada Jove Guàrdia Socialista deBrussel·les on vivia. Però això no va sersuficient, es va traslladar al París deprincipis de segle on es va relacionaractivament amb els anarquistes france-sos,amb els “il·legalistas”,allí va conèi-

xer el pare de Jean Vigo i va sofrir presódurant cinc anys per les seves no pro-vades implicacions amb l'audaç bandade Bonnot. A la presó sorgeix un altreSerge que escriu la seva denúncia delsistema penal francès a “Els homes a lapresó”.

Va emergir a la militància com una deles escasses veus internacionalistesque s'oposaven a la “Unió Sagrada”,època en la qual va col·laborar ambgrans del sindicalisme revolucionarifrancès com Alfred Rosmer i Pierre Mo-natte. La repressió i l'afany viatger elvan dur a la Rosa de Foc, on es va feramic de Salvador Seguí. Seria a Barce-lona on va néixer com a Víctor Serge jaque va adoptar el pseudònim per es-

criure en el setmanari “Tierra i Libertad”i com a tal va signar “El naixement de lanostra força”.

El pas següent serà la revoluciórussa. Serge serà un dels anarquistesmés famosos que aposta per la revolu-ció, de la qual serà un dels més impor-tants testimonis literaris, i també de laInternacional. Després serà un dels pri-mers portaveus de l'oposició antiestali-nista.

Empresonat per Stalin, salvarà laseva vida gràcies a una enorme cam-panya internacional que s'expressarà através de André Gide a Moscou. Stalinaccedeix just quan la nit negra de la re-pressió cau sobre la militància, una

fase sobre la qual Serge escriurà obrescom les seves “Memòries d'un revolu-cionari”, una de les autobiografies mésimpressionants del segle passat...

Kropotkin busca el referent de l’art anarquista en la catedral gòtica.





LA SEVA INFLUÈNCIA EN EL MOVIMENT LLIBERTARI A CATALUNYA I A L’ESTAT ESPANYOL(A FINALS DEL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX)

Bakunin i el nacionalisme (2)Emili Cortavitarte Carral

Á lvarez Junco, en l’estudi sobrela ideologia de l’anarquismeespanyol, assenyala que l’in-

ternacionalisme proletari s’acull desdels primers moments a l’ideal federali va reclutar entre les fileres federals ala majoria dels seus primeres adhe-rents.La teoria federal havia penetrata la península en dues versions: laproudoniana (que “nunca dejó de oponerse al Estado centralista pero, a partir de 1858, más consciente de la importancia de las relaciones políti- cas internacionales, ya no da como salida la eliminación del gobierno como institución, sino que se lo limite dentro de un régimen federal” ) (18), através de Pi i Margall, i la bakuniniana(esmentada ja en aquest article), através de James Guillaume.

Per a Álvarez Junco, les principalscaracterístiques del federalisme lliber-tari, a finals del XIX i principis del XX,eren:

-Els pactes federals s’havien debasar en la prèvia col·lectivitzaciódels béns de producció i la igualtateconòmica.

-Les unitats que pactaven haviende ser naturals , sense cap tipus d’or-ganicisme, entitats en les quals la

unió entre els individus havia de teniruna base real (la propietat, el treball,el passat cultural... comuns)

-Els pactes federals havien de regiralhora la vida econòmica i la política(malgrat el caire merament adminis-trativista o d’organització que elsanarquistes van voler donar al seumodel social).

-El federalisme llibertari no haviade portar a cap tipus de poder políticque serveixi per prendre decisions co-munitàries no aceptades per totes lesvoluntats individuals.

-El principi federal que havia depresidir la unió del treballadors i lesseves societats afectava tant l’organit-zació actual com la societat futura.

-L’individualisme i el democratismeradical caracteritzaven la formulaciódel federalisme anarquista. Tanma-teix, els pactes havien de ser sinalag-màtics, per la qual cosa les parts esreservaven més garanties, llibertat iseguritat que no pas cedien en elpacte i podien tornar a recuperar laseva situació anterior en cas de noportar-se a terme el pacte (19).

Respecte de les relacions entre elfederalisme anarquista i els naciona-lismes perifèrics a l’Estat espanyol,Álvarez Junco planteja que els textosal respecte són mínims i escàs el con-tingut polític d’aquests. Opina que elfederalisme llibertari tenia una raó de

ser més vinculada al seu propi projec-te social que no pas a l’heterogeneitatgeogràfica i a la diversitat cultural ihistòrica de l’Estat espanyol.

En aquest sentit, situa les crítiques

al catalanisme polític dels anys 80,del segle XIX, a qual s’acusa d’aristo- cràcia cotononera i de mesocràcia , la

concepció de particularisme retrògrad o de sentiment atàvic del nacionalis-me de Mella (enfrontant-se, entred’altres, al mateix Kropotkin en laseva defensa de les nacions oprimi-des), la qualificació d’abstracció per pescar incautes que de Catalunya faPrat o la reflexió d’Anselmo Lorenzoreferint-se a Solidaritat Catalana i So-lidaritat Obrera: “En Catalunya hay dos solidaridades, y ninguna puede atribuirse el calificativo de catalana” (20).

Per a Álvarez Junco, l’anarquismeibèric de finals del XIX i principis delXX va estar imbuït dels principis cos-mopolites i antiestatistes, la qual cosa

justificaria les seves posicions alienesal nacionalisme espanyol (segons ell,el nom de Federació Regional donat ala secció de l’AIT a l’Estat espanyoln’és una mostra) com al nacionalis-

mes perifèrics. No obstant, acabaconcloent que “la colaboración entre anarquistas y catalanistas fue, en la práctica, mayor de lo que los textos ci- tados sugieren” .

Enric Olivé (21) afirma que “quan Álvarez Junco parla de catalanisme i diu que els anarquistes s’hi enfronten s’ha deixat l’adjectiu de polític”. Olivéconsidera que l’oposició als principisdel catalanisme polític de l’època (alsquals també s’oposava Almirall) era elque situava els anarquistes “...en una millor posició per defensar, sense pactes ni traves polítiques, l’indepen- dència de Catalunya. Opció inassumi- ble per als federals, catalanistes polí- tics o republicans, pels seus compromisos amb l’Estat” . Els anar-quistes catalans per cohèrencia políti-ca no participaren del catalanismepolític, però sí “participaren en un moviment més ampli de defensa de la catalanitat” .

També Josep Termes sosté en lesseves investigacions històriques que“la connexió entre federalisme i classe obrera, i federalisme i particularisme català,... demostraven com el federalisme era, al període 1868-74,marcadament catalanista” així comque “als volts del 1930 la classe obrera catalana havia culminat el seu pro- cés de catalanització política i feia

una aportació teòrica i pràctica de primer ordre sobre la qüestió nacional” (22) . Si tenim en compte que l’ex-pressió sindical majoritària d’aquestproletariat va ser l’anarcosindicalis-me, alguna relació directa havia d’e-xistir entre catalanisme i anarquisme.Sosté aquest historiador que durantels anys finals dels seixanta, del segleXIX, l’obrerisme català estava subor-dinat al federalisme de la petita burge-sia i que federalisme i cooperativismeforen els dos pilars d’aquesta etapadel moviment obrer català.

La irrupció de les tesis bakuninis-tes, junt a la relativa eclosió de la In-ternacional i el fracàs de les polítiquesfederals i de la I República produeix

un trencament més organitzatiu queno pas doctrinal ni ideològic amb elrepublicanisme federal. En aquestprocés s’integren destacats dirigentssindicals obrers d’anterior filiació re-publicano-federal com ara Farga i Pe-llicer, Joan Fargas, Jaume Balasch,Tomàs Valls, Roca i Galès,...

Per a Termes, la Primera Interna-cional és fonamentalment catalana.L’anarquisme català, tenyit de Baku-nin, Proudhon i Pi i Margall, és “de base industrial, d’obrers de fàbrica,d’obreres concentrats a Barcelona,d’obrers d’una capital fabril, moderna,editorial i universitària” (23). El “particularisme català i la idea de societat

basada en el treball més que en la po- lítica” fan entenedora una certa pola-rització, dintre de les dues tendènciesinternacionalistes: “socialisme a Ma- drid (paralamentari, estatista) i anar-

L’italià Fanelli, a dalt enmig del grup, va portar el pensament llibertari a l’Estat espanyol en una gira que va prendre metxa de maneradestacada entre els obrers catalans, farts de republicanisme incapaç de canviar la realitat però que alhora practicaven un catalanisme

de base popular molts cops sense ni tan sols anomenar-lo així.

Farga Pellicer és dels que trenquen amb el republicanisme federal i s’apropa a les tesisbakuninistes amb la relativa eclosió de la Internacional.





El ‘Cas Scala’ (ocom enfonsar a laCNT)

Joan Zambrana

Fa pocs anys que s’està palpant un certtrencament de la visió idíl·lica que enshavien transmès inicialment envers lahistòria única i ideal de la “transició es-panyola”.

Ja no sols els historiadors “pamfleta-ris” (com podria ser el meu cas) treuenel cap i se sumen a una revisió criticade la història idealitzada de la transició,també podem trobar historiadors “orgà-nics” o “seriosos” que estant refentaquell discurs carregat d’oportunismepolític i afalacsx excessius.

El “Cas Scala”, que va sobtar Barce-lona el 15 de gener de 1978, és un d’a-quells exemples d’història fosca que

ens situa al bell mig de les clavegueresde la transició política com a “acteimpur”.

Aquell mateix dia, casualment (¿?) alvoltant de deu mil persones convoca-des per la CNT es manifestaven a Bar-celona en contra del primer pacte socialconegut com els “Pactes de la Mon-cloa” de finals de 1977. Estem parlant,perquè m’entengueu,d’una CNT que enaquells moments tenia una força consi-derable en el món del treball i també enl’imaginari llibertari i anticapitalista dediversos sectors de la societat catala-na.

Doncs bé, aquell mateix dia, un copdissolta la important manifestació ce-netista, es produïren quatre morts com

a conseqüència del llançament d’unscòctels molotov a la sala de festes bar-celonina “Scala”.

El “sarau mediàtic”que el ministre del’Interior, Rodolfo Martín Villa, inicià encontra de la CNT va ser espectacular,criminalitzant l’actuació de la centralanarcosindicalista i fent-la responsablede la mort d’aquells treballadors (al-guns d’ells afiliats també a la CNT).

Posteriorment es va saber que darre-re d’aquell grup que va llançar els “còc-tels” hi havia un infiltrat per les “clave-gueres de l’estat” que va ser qui vadecidir aquella actuació i que posterior-ment va estar alliberat sense més. Men-trestant, els “acusats” van passar forçaanys de la seva vida a diverses presons

espanyoles.Fins a aquí el breu i conegut relat d’a-

questa història fosca. No en sabemmolt més i encara avui ens faria falta unestudi seriós de com va anar tot plegat.

Els resultats empírics posteriors delanomenat “Cas Scala” van ser desas-trosos per a la CNT:la seva “corba”capa la marginació es va accentuar i l´aïlla-ment progressiu del seu potencial coma referent possible per la classe obreratambé va créixer. Per altra banda, la llui-ta de tendències ideològiques es vaagreujar, accelerant la seva marginacióposterior del camp mediatic.

Bé, d’aquests “forats negres” a latransició n’hi ha un bon grapat i en

aquest cas van servir per arruïnar unabona part de les expectatives que moltssectors populars tenien dipositades enla renovada CNT.

> CONTRAHISTÒRIAquisme a Catalunya, barceloní,proletari i distanciat de l’Estat” (24).L’antiestatisme anarquista es pre-senta com a un federalisme ex-trem, la visita de Fanelli no pot jus-tificar la ràpida assumpció del’apoliticisme entre els treballadorscatalans, mitjançant l’abstencionis-me de les col·lectivitats obreres (ésa dir, dels sindicats).

En la segona etapa internacio-nalista, amb la formació de la Fe-deració de Treballadors de la Re-gional Espanyola, al 1881, elsllibertaris catalans (encapçalatsper la nova generació que forma-ven Llunas i Pujals, Pellicer i Parai-re, Felip Cortiella, Francesc Tomàs,Eudald Canibell i altres) defensenl’estructuració en sindicats i elcol·lectivisme bakuninista front elsgrups d’afinitat i l’anarcocomunis-me dels llibertaris andalusos.Paral·lelament, la seva tasca cultu-ral marcarà un dels punts culmi-nants d’aquesta etapa, especial-ment mitjançant la publicació La

Tramontana, dirigida per Josep

Llunas i Pujals, els Certàmens So-cialistes celebrats a Reus, i la in-gent quantitat de publicacionsarreu de Catalunya.

Tanmateix, els anys de nihilismei el procés de Montjuïc, suposaranel final d’aquesta generació i tren-carà la relació entre el movimentanarquista i tota una sèrie de jovesintel·lectuals catalans preocupatspels problemes socials com PereCoromines o Jaume Brossa, perals quals la literatura catalanahavia de reflectir la realitat socialdel proletariat i que van dinamitzarculturalment els centres obrers.

A principis del segle XX, la rela-

ció entre catalanisme popular i mo-viment llibertari es reprèn, així a laRevista Blanca, al 1905, es publi-cava un article de Salvador Giberten el qual es posava de relleuaquesta connexió en l’anteriorsegle “...el catalanisme, va néixer a mitjans del segle XIX, i sent joves els integrants de l’esmentat moviment no és d’estranyar que abun- dessin els poseïts per les idees àcrates” i un altre de J. Garden enquè trobem alguns dels principalsplantejaments bakuninistes al res-pecte: “D’entre totes les múltiples tendències, aspiracions i ideals que integren l’actual moviment na- cionalista de Catalunya, sorgeix

com a nota característica, l’afirma- ció de la personalitat catalana com a nucli social, i com a conseqüèn- cia, la proclamació del dret de tots els pobles que tinguin una personalitat ben diferenciada a regir-se per si mateixos” (25).

A principis de segle, setmanarisllibertaris com L’Avenir (Felip Cor-tiella i Mas Gomery) i El Progréscontribuien a mantenir al catalanis-me popular: “Aquí la llengua caste- llana sembla que tingui arrendada

l’idea de llibertat. Tots els parla- ments, tots els escrits que’s dirigei- xen a n’aquest poble que pensa i sent a la catalana, am poques ex- cepcions, es fan en castellà, passa lo que necessàriament ha de succeir, que l’idea original no arriba mai a commoure fondament als que ho escolten” (26)

En moltes ocasions les referen-cies eren absolutament explícites,

com en la primera editorial de la

nova Tramontana (1907): “ja feia temps que acariciaven la idea i el propòsit de crear una publicació en la nostra llengua natural, per a sembrar, en el conreat camp de les lletres catalanes, la fructidora llavor llibertària” .

La mateixa revista, en 1913 i enplena conformació de la CNT, edi-torialitzava “Volem una Cataluna per a la llibertat. Volem llibertat per Catalunya. Volem una federació

universal de pobles lliures. Volem que no n’hi hagi altres fronteres que les del respecte als costums i llengües pàtries” . Ens trobem,doncs, davant d’una nacionalismed’arrel cultural, solidari, no agres-siu. No obstant, no es tractavad’una Catalunya interclassista. Enel mateix número de la revista, Víc-tor Foch escrivia “No és pas la Ca- talunya dels poderosos, la nostra Catalunya...No la volem pas sub- jecta a cap jou estrany, però tam-

poc volem que cap tirania subjecti l’home que viu a Catalunya” (27).No menys clarificadores són lesmemòries de Simó Piera, destacatmilitant dels primers anys de laCNT, quan explica com en les reu-nions amb la patronal aquests elsparlaven en catellà perquè els pro-blemes se solucionaven millor enaquesta llengua, en doble referèn-cia al món empressarial i a la re-

pressió que sempre podien dema-

nar del govern estatal.Com a conclusió, sembla força

indiscutible la contribució del movi-ment llibertari (en bona mesura, in-fluenciats per idees bakuninistes iper la pròpia situació del país) a laconstrucció del catalanisme popu-lar.

Encara que és igualment evidentque determinades interpretacionscosmopolites o d’antiestatisme ex-cessiu així com la continuada i

dura lluita de classes amb la burge-sia catalana, que va monopolitzarel catalanisme polític fins al 1931,van provocar moments d’allunya-ment i, fins i tot, d’enfrontamentamb l’expressió més política (en elsentit tradicional del terme) del na-cionalisme català.

No obstant, des d’una posició in-terpretativa àmplia del nacionalis-me (especialment, des dels seusvessants culturals, lingüístics i vi-vencials) és absolutament lícit in-

corporar molts llibertaris catalansde finals del segle XIX i principisdel XX al nacionalisme.

Cites:

(1) A. Elorza, pàgina 64.(2) S. Dolgoff, pàgines 10 a 55.(3) A. Elorza, pàgina 62.(4)Ibid. , pàgines 11 a 14.

(5) S. Dolgoff, pàgina 65.(6) S. Dolgoff, pàgines 18 i 19, i A.Elorza, pàgines 223 a 230.(7) A. Nin, pàgina 72.(8) S. Dolgff, pàgines 19 a 21.(9) A. Elorza, pàgines 69 a 220(10) Ibid., pàgina 20(11) J. Roig, Atles d’història Uni-versal i d’Espanya.Vicens Vives,pàgina 187.(12) R. De Vargas-Golarons, pàgi-nes 84 a 86.(13) S.Goldoff, pàgina 177.(14) R.de Vargas-Golarons, pàgina86.(15) A. Elorza, pàgines 267 a 276.(16) J.Roig, pàgina 201.(17) S. Dolgoff, pàgines 393 a 428.(18) P. Ansart, pàgina 148.(19) J. Álvarez Junco, pàgines 327a 333.(20) Ibid., pàgines 333 a 335.(21) L’Avenç, núm.102, pàgina 5.(22) J. Termes, La immigració aCatalunya, pàgines 11 i 12.(23) J.Termes, Històries de la Ca-talunya treballadora, pàgina 65.(24) Ibid , pàgina 71.(25) R. de Vargas-Golarons, pàgi-nes 94 i 95.(26) Mas Gomery, Avenir núm 2.(27) R. De Vargas-Golarons, pàgi-nes 98 i

BIBLIOGRAFIA:

ÁLVAREZ JUNCO, José: La ideo-logía política del anarquismo es-pañol (1868-1910). Madrid, SigloXXI, 1991.ANSART, Pierre: Sociología deProudhon. Montevideo, EditorialProyección, 1971.BAKUNIN, Mijail: Dios y el Esta-do. Barcelona, El Viejo Topo, 1997.DOLGOFF, Sam (editor): La anar-quía según Bakunin. Barcelona,Tusquets Editor, 1983.ELORZA, Antonio (editor): MijailBakunin. Eslavismo y anarquía.Madrid, Espasa Calpe, 1998.NIN, Andreu: Los movimientos

de emancipación nacional. Bar-celona, Editorial Fontamara, 1977.TERMES, Josep: La immigració aCatalunya i altres estudis d’his-tòria del nacionalisme cátala.Barcelona, Empúries, 1984.TERMES, Josep: Històries de laCatalunya treballadora. Empú-ries.Barcelona, 2000.VARGAS-GOLARONS, Ricard de ialtres: Anarquisme i alliberamentnacional. Barcelona, El Llamp,1987.

Felip Cortiella, amb “L’Avenir”,contribuirà a mantenir un anarquisme catalanista.

La tasca cultural dels anarquistes catalans marcarà un dels punts culminants especialment mitjançant la publicació “La Tramuntana”,dirigida per Josep Llunas i Pujals.

“Volem una Catalunya per a la llibertat.Volem llibertat per a Catalunya”




OPINIÓ

Matar la memòriaMúsica, mestre

Joni

M’ha dit un amic que va anar a veure unconcert, el passat 16 de novembre al’Auditori de Barcelona, i que li va agra-dar molt. Diu que era música diferent ala que estem acostumats a sentir, músi-ca per escoltar,música també per sentirsense l’oïda, música que et porta i ettransporta. Entre les estridències delmón actual, escoltar dues veus, unaguitarra i, de vegades, un acordió comes van escoltar el dia 16 no es gaireusual, més aviat tot el contrari, com amínim és una teràpia que recomano ab-solutament a tothom que gaudeix de lamúsica. Fa falta aturar el rellotge, aturarel rellotge i gaudir, sentir. Aturar el re-llotge i escoltar, i, per sobre de tot,

viure, però viure d’una altra forma, as-saborint els moments, enregistrant enel nostre arxiu mental els segons deplacidesa, aquells que passarien des-apercebuts a la nostra agenda laboralperò que, en el fons, són els que méss’apropen a la vida que voldríem portar,a la nostra utopia... Moments d’escoltarl’altre,de gaudir de l’amistat,de desitjarfer feliç, de preparar el cendrer al nostreconvidat encara que nosaltres mateixosno fumem. En fi, que us recomano moltespecialment “Konplizeak”, el novè tre-ball discogràfic de Jabier Muguruza, onpetits, quotidians poemes els escriuenen lletra gran escriptors com ara Jose-ba Sarrionaindia, Xabier Lete, IñakiIrazu i uns quants mes...

Amb la música al carrer

Un altre amic m’ha dit que va anar aveure un altre concert el passat 18 dedesembre a la plaça Sant Jaume,tambéa Barcelona. M’agrada Barcelona per-què té una moguda cultural molt àmpliai per a tots els publics i les classes so-cials, des del Liceu fins al carrer.El con-cert en qüestió va resultar que no eraun concert sinó un assaig públic, elfeien gratuïtament i dessinteressada ungrup de músics barcelonins, sota elsllums de Nadal,patint les empentes mo-mentànies de la Guardia Urbana i el fredintens de l’hivern... És tot el que vanpoder fer després que cinc dies abans,

aquest grup de músics que formavenun total de 31 grups barcelonins, forenexpulsats sense previ avís dels localsque tenien legalment llogats, al carrerMèxic,a tocar de la plaça d’Espanya.Enaquests locals, hi havia també tres estu-dis de gravació, per on havien passatgrups de la ciutat, com ara La KinkyBeat,Cheb Balowski,Costo Rico o Dis-cípulos de Otilia, però també d’altresmúsics com Fermín Muguruza o Ampa-ranoia, entre els grups que assajaven hihavia Nour, Los Rotos, Fufü-ai, Colajet-set, Black Baudelaire i 26 més. Tot ple-gat és el resultat de la situació especu-lativa que es viu a la ciutat deBarcelona, que moltes persones patei-

xen a nivell individual i silenciós, peròque en aquest cas ha sortit a la llum pú-blica com a conseqüència de la magni-tud de la tragèdia.La ciutat de la culturaés ben rara, de debò...


Pep Juárez, secretari d’Acció

Sindical de CGT Balears

L ’anomenada Llei de la Me-mòria Històrica ha estat final-ment aprovada pel Congrés

dels Diputats, i també pel Senat elpassat dia 10 de desembre. Ambaquest pacte entre els partits polí-tics (tret del PP i ERC, per motiusradicalment distints), es pretén tan-car el deute que la democràcia en-cara té pendent amb les víctimesdel règim franquista. Però, real-ment ho fa?

Ens fixarem en tres aspectesd’importància.En primer lloc, la re-ferència “a totes les víctimes”, coma punt de partida per a aquesta llei,suposa una base falsa, des de laqual és molt difícil construir res deprofit.Si parlam de “memòria histò-rica” no és de rebut l’equidistància,certament insultant, que es preténentre defensors de la democràcia idefensors del feixisme, entre fidelsa la legalitat republicana o els quidonaren el seu suport al cop d’es-tat del 36. D’altra banda, i en refe-rència al període de la Guerra Civil,els vencedors ja han reivindicat,homenatjat i reparat, amb més quesuficiència al llarg de moltes dèca-des, la memòria dels seus morts,mentre que els cossos de moltesde les víctimes de la repressió del

règim franquista, durant i desprésde la guerra, encara romanen enfossars anònims a les voreres deles carreteres. Per cert, la localitza-ció, identificació i rehabilitació d’a-questes víctimes ni tan sols quedadefinida com a responsabilitat deles administracions públiques, enaquesta nova normativa.

En segon lloc, la llei es plantejaeliminar la simbologia franquista,però ja s’han sentit veus que avi-sen que tot això serà, en el millor

dels casos, un procés bastant llargi complicat. Quan, per exemple isense anar més enfora, es dubtaen eliminar, en aplicació d’aquesta

llei, el monument feixista de La Fei-xina, a Palma, “per la seva certaqualitat artística o monumental”, ifins i tot quan l’equip de govern mu-nicipal, de suposat “centre-esque-rra”, està a una passa de donar eltítol de fill il·lustre de Ciutat al pro-motor d’aquest monument (que,per cert, ja té un carrer a Palma),ens podem fer una idea d’en quèquedarà tot això. Per una patèticamanca de coratge polític, aquestallei ni tan sols serà efectiva per eli-

minar els vestigis formals del pas-sat tenebrós de la dictadura. És adir, no servirà ni com a una rentadade cara.

I en tercer lloc, i potser més im-portant, hi ha la qüestió de les lleisi sentències franquistes. No bastenenunciats merament declaratiussobre la “injustícia” i “il·legitimitat”de determinades sentències ema-nades de la dictadura.Una mínimacoherència entre els que han pac-tat aquesta llei hagués donat coma resultat la derogació de les lleis il’anul·lació de les sentències delrègim franquista, com ja ha succeïten altres països amb passat dicta-

torial. Per molt que es declarin in-

justes i il·legítimes les lleis i lessentències de la dictadura, si nos’anul·len, el que en realitat s’estàfent és avalar una de les parts méssinistres del franquisme, la sevacobertura legal, i renovar la seva vi-gència, condemnant doblement lesvíctimes.

És cert que es milloren les in-demnitzacions d’algunes de lesvíctimes del franquisme, milloresque en segons quins casos són ri-dícules i en altres discriminatòries(casos anteriors o posteriors a1968), però els pilars de la lleiestan fets en fals, i no resistiran nila prova de la decència, ni el pesde la memòria. Tot i aquesta llei, eldictador continuarà sent veneratpels seus en un monument tacatde la sang de les víctimes que elconstruïren, mentre els cossos i lamemòria de molts innocents as-sassinats continuaran en fossarscomuns, i milers d’executats percondemna en judicis injusts, comGranado, Delgado, Joan Peiró iPuig Antich, entre tants d’altres,continuaran sent “culpables”.

Podem afirmar, contràriament alque es diu, que aquesta llei en rea-litat perpetuarà la injustícia cap ales víctimes del franquisme.Aquells que donaren la seva vida,o patiren persecució, per defensar

la llibertat i les idees de progrés, esmereixen que es conegui la veritat,que es reparin les injustícies, i totaixò com a base per reivindicar elseu exemple i la seva memòria.Aquesta nova llei no compleixaquest objectiu. És, per desgràcia,un nou símptoma, que fa palesa lamalaltia i els límits d’aquesta de-mocràcia. I també la complicitatd’una classe política que ocupa lesinstitucions, incloent la submissa isuposada esquerra.

> MÚSICS, MÚSIQUES IVOLTANTS

OPINIO: La servitud dels indòcils

Jordi Martí Font

Recupero de la lleixa on s’ompliade pols “Servitud”, la novel·la dePuig i Ferrater en què l’autor de laSelva del Camp descriu el mónperiodístic barceloní que li haviatocar viure de primera mà en elseu periple per les fosques redac-cions de “La Vanguardia”... fos-ques, fosques.

Publicada el 1928, “Servitud”ens apropa a partir d’un alter egode l’autor, l’Andreu Rojals, les mi-sèries de la premsa de l’època imés concretament del diari del

comte de Godó, tot convenient-ment disfressat malgrat l’evidèn-cia de la disfressa. “La Vanguar-dia” es diu a l’obra “La Llanterna” ila major part de personatges que

s’hi mouen o hi vegeten eren benreals, tot i que alguns ni de carn nid’ossos si hem d’atendre el queens conta d’ells. De “La Vanguar-dia” -perdó, de “La Llanterna”-,Puig ens en dóna un retrat clar iprecís en algunes de les frases enquè defineix el mitjà: “Som l’òrgande la gent quieta i acomodatícia.Ni per defensar l’ordre, podemparlar amb veu alta; ni per l’amora la pau, podem prendre una acti-tud de guerra:La cosa és clara:elnostre és un gran diari de telegra-mes, anuncis i esqueles.” I així continua avui malgrat els anuncis

del tipus “pren la paraula” i la collade “columnistes joves” de cin-quanta anys.

Quan encara no he acabat“Servitud” començo “Dies indò-

cils”, les memòries fins al primerpujolisme d’un exllibertari i cultu-reta com és l’Agustí Pons. Un es-criptor de contundents biografies,

periodista i càrrec cultural que joconeixia poc; entre altres la de laFrederica Montseny, a qui va ferde guia en el seu retorn a Cata-lunya als anys setanta. El primercapítol de “Temps indòcils” sesitua a la redacció del “NoticieroUniversal” i la descripció que fad’alguns personatges, grisos ambgris de color gris, de l’ambient enquè es mouen, lúgubre, franquis-ta i greixós, i de com fan la sevafeina, em fa enllaçar un llibre ambl’altre. Realment, a banda delsgrans noms que tots podríemposar en una llista, s’ha fet molt

periodisme servil i dòcil en aquestpaís. Potser per això a alguns ensagrada tant recordar dia sí i diatambé els irreverents i indòcilsHuertas, Barnils...

Placa a la memòria d’AntonioRuiz Villalba

El 18 d'octubre de 1971, els obrers

acomiadats de l’empresa Seat per

les seves activitats sindicals clan-

destines sota el règim franquisme

tornen a l'empresa i convoquen una

assemblea per elegir enllaços sindi-

cals.

L'acció provoca la intervenció

de la policia i, durant els enfronta-

ments amb els obrers, mor el treba-

llador Antonio Ruiz Villalba.

El Comitè de Catalunya de la

CNT-AIT, que encapçalava el com-

pany anarquista i vegetarià de

Terrassa Josep Padilla va fer una

crida a la vaga general solidària an-

tirepressiva mentre joves de la nova

FAI i dels col·lectius d'Estudiants

Llibertaris de Catalunya i Balears

feien accions de carrer (organitza-

des en 'escamots' l'any 1971, això

que ara els jutges anomenen 'kale

barroka'), com ara cremar oficines

d'entitats bancàries al centre urbà i

comercial de Barcelona, al crit de

"han matat un obrer".

Placa dedicada a AntonioRuiz Villaba en una paretde una de les naus de seatZona Franca de Barcelo-na, al carrer A número 83.



> IMATGES QUE PARLEN

“Castelló sotales bombes”GRUP DE RECERCA DE LAMEMÒRIA HISTÒRICAEditorial Onada


Aquest llibre, publicat per l'EditorialOnada, és un treball d’investigacióhistòrica i de recopilació de mate-rial fotogràfic i documental al vol-tant dels bombardeigs que va patirla ciutat de Castelló durant la gue-rra civil i la xarxa de refugis que vaconstruir l'ajuntament i els ciuta-dans per a la seua protecció.

Una història desconeguda per amolts, esborrada de la nostra me-mòria, que el Grup per la Recercade la Memòria Històrica ha resca-tat després de mes d’un any d’in-vestigacions, de la consulta d’ar-xius, bibliografia i altres fontshistòriques, de la recopilació i ad-quisició de material documental ifotogràfic tant a nivell local com es-tatal en ocasions inèdit d’indubta-

ble valor històric i de la recollida dediferents testimonis orals sobre eltema.

“La Dolors. Unavida per lallibertat”PROGRESO MARÍNPagès Editors


Energia d’una cara anònima que

surt de l’argila... La Dolors Prat.Nascuda el 1905, mestressa decasa als vuit anys, sindicalista alscatorze, cridada a un càrrec de res-ponsabilitat a la CNT el 1936, exi-liada, militant però també mare,àvia i besàvia amorosa. De la seva

Catalunya natal a Tolosa, la trajec-tòria d’una dona entre moltes al-tres, grandesa del poble... Unadona anarcosindicalista dins latempesta de la revolució i de laGuerra Civil, una de les causespendents del segle xx. Una vida

forta, símbol de totes aquellesdones i tots aquells homes que vantreballar per la Llibertat fins a morir-ne.

“El triomf de lessirenes”JOAN SANS SICARTPagès Editors


“El dia de les sirenes” és la recons-trucció, en la memòria de JoanSans i Sicart, de la sublevació delsanarquistes a Barcelona contra l'in-tent de cop d'Estat dels franquis-tes. Al costat dels grups llibertarisde Badalona, l'autor va sortir al ca-rrer amb les armes que tenienamagades al cementiri de Badalo-na i que havien creuat la fronterades de Perpinyà a través d'una ca-dena clandestina de militants

obrers.“El dia de les sirenes”, quefou el senyal acústic per tal que totsels obrers sortissin al carrer a de-fensar la República, presenta moltsepisodis inèdits de com els anar-quistes van fer front a la rebel·liófranquista.

“La doctrina delxoc. L’auge delcapitalisme deldesastre”NAOMI KLEIN

Ivan Miró (La Ciutat Invisible)

L’autora de “No logo. El poder deles marques”, aprofundeix en latesi que els xocs autoritaris, elselectroxocs i els xocs econòmicsneoliberals van de bracet. El llibreés un complet repàs que, des delXile de 1973, fins a l’Iraq d’avui,

passant per Bolívia dels 80, la Po-lònia postcomunista o la Xina de lamassacre de Tiananmen del 1989,demostra que el lliure mercat s’haimposat a sang i foc al llarg del pla-neta.Destruint completament la fic-ció ideològica de la “mà invisible”del mercat, demostra que les priva-titzacions d’empreses estatals, lesretallades de les despeses socials,les desregulacions dels mercats detreball, i en definitiva, la creació deles condicions òptimes per a l’acu-mulació del capital, s’han imposatarreu amb la “mà de ferro”: amb la

dictadura, la contrarevolució, elxantatge, la tortura o la guerra.

Més enllà, Milton Friedman i elsseus Chicago Boys, també aprofi-taran els desastres “naturals” comel Katrina a Nova Orleans o el tsu-nami a Sri Lanka per a receptar la

instauració vertiginosa i brutal dels“ajustos estructurals” econòmics.Com ja deia Eduardo Galeano, “semetía a la gente en la cárcel paraque los precios pudieran ser li-bres”. Si voleu veure el curt “TheShock doctrine”, entreu a:www.paidos.com/klein.asp

“La ciudadmentirosa:fraude y miseriadel ‘modeloBarcelona’”

MANUEL DELGADOLibros de la Catarata

Ivan Miró (La Ciutat Invisible)

Escrit amb passió vehement, comqui es desfoga, aquest relat ésefectivament una carta d’amor aBarcelona. Però no vers la ciutat-negoci, ni vers la ciutat-aparador, nivers la ciutat-museificada, ni vers laciutat-pàtria-comuna-de-tots. Percontra, és una carta d’amor cap ales contradictòries formes de vidaurbana que contínuament s’apro-pien de la ciutat, la fan habitable, lapractiquen, la desborden. I és pertant un al·legat -carregat d’odi vis-

ceral i alhora raonadíssim, pel co-neixement històric que el fonamen-ta- contra les polítiquesurbanístiques, que no són sinó lacontinuació d’aquella vella obses-sió dels poderosos per controlarallò que esdevé crònicament in-controlable:el carrer.

Manuel Delgado és una de lesveus més lúcides de les que avuireflexionen entorn del que significahabitar la ciutat, i sobretot respectequè significa destruir-la. I llegir-loés tot un plaer, a més d’un granaprenentatge.



Llibres

El feminisme i‘Hindle Wakes’(1927)

Josep Estivill

Dirigida per Maurice Elvey -avui dia undesconegut-, “Hindle Wakes” (1927) ésuna de les millors pel·lícules del cinemabritànic de l'època muda. Estava basa-da, com era habitual a l'època, en una

obra teatral; en particular, de WilliamStanley Houghton,un altre nom oblidatperò autor d'unes obres molt controver-tides, marcades per la influència d'Ib-sen i una simpatia pels personatges deles dones i una antipatia pels rols de lamasculinitat dominant.

En aquest cas,“Hindle Wakes” plan-teja un drama sexual interclassista. Unanoia de classe obrera, soltera i treballa-dora en una fàbrica,s'apunta a unes va-cances pagades per l'empresa als tre-balladors durant les quals passa una nitboja amb el fill de l'amo. Torna feliç acasa, però els seus pares, per casuali-tat, desobreixen l'aventura i llavors laforcen a casar-se amb l'altra família.Ellaestà a punt de cedir però al final no es

deixa vèncer pels prejudicis socials i,en una escena culminant,agafa les ma-letes i se'n va de casa. Una escena devalentia insòlita a l'època perquè estavaregnava encara l'estricta moral victoria-na.

La important feminista radical EmmaGoldman estava entusiasmada ambaquesta obra pel coratge de l'autor enqüestionar un dels puntals més durs iintocables del puritanisme: la virtut dela dona, un fetitxe que fins i tot els sec-tors més liberals rebutjaven destruir.L'obra va causar sensació en la sevaprimera representació als escenaris al1912, perquè establia la premisa de laplena igualtat de les dones.

La pel·lícula, vista vuitanta anys des-

prés, conserva encara el millor delsclàssics del cinema. És brillant i audaç.Té una planificació extraordinària, unacombinació perfecta -en la primera mei-tat- de plans curts,mitjos i llargs; pano-ràmiques, tràvellings, vistes subjecti-ves, sobreimpressions, etc. És tambémolt moderna,en el retrat de l'heroïna, ala qual segueix, gairebé en temps real,en les seves diversions juvenils en unparc d'atraccions i en el posterior flir-teig sexual. Podria perfectament ser unfilm de la Nouvelle Vague (avançat qua-ranta anys en el temps).Potser avui diala virtut femenina ja no passa pel con-cepte de la virginitat,però l'escena finalde la protagonista amb les maletes aba-

donant la llar familiar davant la indigna-ció dels pares i la xafarderia dels veïnsmereixeria convertir-se en una icona dela cultura feminista del segle XX.

LA VEU DEL CARREREditat per la Federació d'Associa-cions de Veïns i Veïnes de Barcelo-na. C/ Obradors 6-8 baixos 08002Barcelona. http://www.favb.cat

Revistes

PASO A PASOButlletí de les seccions sindicals deCGT al Grup Seat,[email protected] [email protected]

NOSOTR@SButlletí de la Federació Local deMúrcia de CGT, informació sindical isocial, Floridablanca, 75, 1º dcha,30002 Múrcia, [email protected]

LA CHICHARRAButlletí de la Secció Sindical estatalde CGT al Ministeri d'Hisenda,[email protected] [email protected]



Text: Josep Llunas; traducció:Núria Calvó

John Zerzan és un anarquista

nord-americà que s'ha configurat

com un dels màxims difusors i ide-

òlegs del pensament anarcoprimiti-

vista. L'anarcoprimitivisme és un pensament llibertari que suposa un

trencament amb la tradició obreris-

ta i aposta per un enfrontament

total amb la civilització i la tecnolo-

gia. Segons ells, aquests són els

responsables de la cursa accelera-

da cap a la destrucció del planeta a

què ens porta tant el capitalisme

com totes les formes de l'esquerra

que continuen creient en la possibi-

litat d'una industrialització positiva

o d'un desenvolupament sosteni-

ble. La seva crítica a la civilització

ataca els aspectes més inhumans

de la posmodernitat però també

molts dels que ningú no gosa

posar en qüestió com, per exem-

ple, l'agricultura. No volen reformes

sinó revolució. John Zerzan va fer

una sèrie de conferències a l'Estat

espanyol durant el final de l'estiu de

2001, acompanyat de Robin Terra-

nova (Salvatge), també anarcopri-

mitivista.

-A Europa, l'anarcoprimitivismeha arribat dintre de l'embolcalldel que s'anomena movimentantiglobalitzador. Això suposauna facilitat o una dificultat perentendre les vostres propostes?-No és dolent que hagi sortit ara,enmig del moviment antiglobalitza-dor, però és clar que això existiades de feia molt de temps, amb al-

tres noms. Evidentment, som moltcrítics amb el moviment en conjunt,

d'acord, però són aquestes que jaexistien abans amb d'altres noms.Una part important d'aquest movi-ment encara està enamorat de laproducció com a símbol del desen-volupament i de la industrialització,i de la tecnocratització del món; i

nosaltres, no.-Quina percepció general té laparaula anarquista amb què usdefiniu vosaltres? És una formad'insultar-vos o d'identificar-vos?-En el corrent general de l'opinió,"anarco" és una paraula satanitza-da i la massa de gent no distingeixentre "anarcoprimitivisme" o "anar-co" el que sigui, però nosaltres in-tentem explicar les diferències,això no vol dir que per a la resta dela gent, tot el que soni "anarco"està demonitzat.

Afortunadament, des que algunsector d'anarquistes s'han introduïten els "media" això està canviant i

està agafant més un sentit d'antiin-dustrialitzador.

Que sortim als "media" podriasemblar positiu de cara a la imatge,però nosaltres sempre recordemels nostres tres companys queestan a la presó, sobre els qualsels "media" van explicar què havienfet però mai per què ho havien fet.-Què penseu de la violència uti-litzada amb finalitats polítiquesde què sempre s'acusa els anar-quistes i de fenòmens com potser el 'Black Block'?-Tot depèn del que considerem vio-lència, aquesta "violència" de quèse'ns acusa també es pot conside-

rar defensa activa. Defensa activaés el fet de trencar l'aparador d'una

rar defensa activa el fet d'enfrontar-se al sistema.

A més, no tenim el poder que tél'Estat ni els mecanismes que tél'Estat per mantenir el poder.S'hand'utilitzar altres mitjans per tal quela militància sigui efectiva i no

només simbòlica.Els anarquistes, típicament,

acostumem a considerar la vidacom una cosa important i, per tant,considerem que també és impor-tant que aquesta vida no sigui per- judicada. Hi ha altres movimentsals Estats Units, que no són espe-cíficament anarquistes, que se-gueixen la mateixa línia contra in-dústries que provoquen ladestrucció de la Terra. Els seusprincipis són atacar la propietat iassegurar-se que no es fa malbécap vida.-Quins canals creieu que sónmés importants per a la difusióde les vostres idees?

-Als mitjans majoritaris ens hi hempogut introduir, sobretot a partir deSeattle, quan va saltar tot. De fet,allí, les accions més militants lesvam protagonitzar els anarcoprimi-tivistes. Els mitjans de masses sónimportants a l'hora de captar l'aten-ció de la gent.

Sí que anem tenint poder en totel que és alternatiu.A on vivim no-saltres, a Eugène, els anarquistestenim dos programes a la tele percable setmanals i fem un programade ràdio i diverses publicacions.Dins dels Estats Units, relativamentles nostres idees es poden anarescampant, però les barreres prin-

cipals estan en els problemes fi-nancers, de traducció i de distribu-

mitivisme?-L'anarcoprimitivisme consisteix enla destrucció de la civilització i la re-connexió amb la terra.

I aquí va començar la xerrada,on Zerzan va fer una autèntica defi-nició improvisada del què significa

per ell ser anarquista i primitivista,sobre el paper de l'anarquisme tra-dicional i de les seves organitza-cions en aquesta transformacióque ell proposa i sobre els modelsde producció diferent que defen-sen. Recollim alguns extractes:

"Jo em defineixo com un anar-quista verd insurrecte. Les ideesbàsiques són l'autonomia, la no je-rarquia (contra l'estat, contra l'es-glésia). Desenvolupament de xar-xes d'ajut mutu. Nosaltressuposem un trencament amb l'a-narquisme tradicional: la seva ideade no dominació per nosaltres ésestesa a no domini de cap espècieper sobre de les altres. D'aquesta

manera, ens traslladem al concep-te "verd" -i això és essencial-, per-què som a l'era del col·lapse ecolò-gic. Estem afrontant l'extinció demilers d'espècies. Nosaltres des-afiem la dominació de la tecnologiai la civilització, l'alienació i l'existèn-cia artificial que estem vivint.Aquesta no és pas l'única manerade viure: els humans han viscutd'una altra manera, i molt poquetsencara ho fan. Així que mirem elspobles primitius i les arrels del pas-sat com a inspiració.Jo vull ser sal-vatge! Vull curar la fractura que s'hacreat entre nosaltres i la natura. Ésper això que sóc un anarquista

verd." "He arribat a la conclusióque un altre món és possible, però


“Els mitjans de masses són importants a l'hora de captar l'atenció de la gent”

JOHN ZERZAN, ANARCOPRIMITIVISTA

Assemblea

Jordi Martí Font

L’assemblea no és només la formacom ens organitzem sinó també el

centre neuràlgic de la nostra filosofiade vida i de relació. Totes i tots valem elmateix, per tant totes i tots hem devaler el mateix a l’hora de decidir.Quanla quantitat de gent faci impracticablel’assemblea, intentarem per tots elsmitjans mantenir la democràcia directaque és el que hi ha en la base,determi-nant que qui ens passi a representarno podrà decidir res que no hagi acor-dat abans l’assemblea,que la tasca re-presentativa pot ser revocada en qual-sevol moment i mai pot ser decisòria.

Ja sortiran els amics del poder a dirque les assemblees sempre es podenmanipular i que n’hi ha que en són ex-perts. Tant com la democràcia repre-sentativa i les seves eleccions!, dic jo.No, perdó, tant no, més. I no per aixòels mateixos que no accepten les as-semblees estan en contra de les vota-cions, no? Dons això mateix, no ensposem nerviosos i deixem que parlin.Quan siguem davant del moment, ca-dascú val el mateix.

És de lògica que en una assembleano hi puguin anar les organitzacionssinó els individus, ja que si hem ditque els “representants no poden deci-dir sinó només comunicar el que handit els indvidus que han format part del’assemblea”, és lògic que tampoc nopuguin decidir per gent que no és pre-sent. Per tant,les trobades entre repre-sentants són reunions, no assemble-

es. Ara bé, tambe podem admetre elmodel mixt.

Més enllà d’això i conscient que maino he abusat de la cita, deixeu-me, perun cop, citar algú que n’ha parlat moltmillor que jo.Es tracta d’un text escrit ipensat per l’Aleix de Móra per al Sage-ta de Foc de Tarragona que la majoriano es va atrevir a aprovar sinó només ariure’l: “L’assemblea ordinària es con-formà com l’òrgan de decisió més im-portant en el transcurs del funciona-ment quotidià (...). L'assembleaordinària es realitzà setmanalment enel dia hora i lloc acostumats.L'assem-blea es composà de veus i activistes.Les veus parlaven en nom d'individuso de col·lectius. Els activistes prenien

acta. L'acta consistia en l'enregistra-ment sintètic de l'expressió verbal. (...)L'assemblea fou oberta a totes lesveus que van voler parlar-hi, així comtambé a aquelles que van voler roman-dre-hi en silenci.El trànsit per l'assem-blea era lliure. Es podia entrar i sortiren tot moment, seguint, és clar, les mí-nimes lleis d'educació.Del dret al lliuretrànsit quedaven fora els activistesque prenien acta,si bé amb l'excepcióque en romangués algun prenent acta.El mecanisme de decisió fou íntim decada veu. En cas de qüestions delica-des va poder-se usar la decisió perconsens. El consens consistí en ferconstar en acta tantes alternatives al

mateix cas com fou necessari. Encasos que requeriren una especial so-

"L'anarcoprimitivismeés la destrucció de lacivilització i lareconnexió amb laterra"

“Dins dels Estats Units, relativament les nostres idees es poden anar escampant, però les barreres principals estan en els problemes financers, de traducció...

‘Considerem la vida comuna cosa important’

> LES PARAULES SÓN PUNYS

> LAFRASE...

Revista Catalunya - 93 - Gener 2008 - Sindicat CGT

Documents

Transcript of Revista Catalunya - 93 - Gener 2008 - Sindicat CGT