1

RESUM DEL QUART ENCONTRE SOBRE:

“La Ciutat Turística”

1979 a 2016 .

Dilluns 4 de juliol a les 18h.Col·legi d’Arquitectes.

Amb el primer ajuntament de la democràcia, Palma comença un projecte

socialdemòcrata de ciutat que durarà 10 anys. Després la ciutat se va incorporant a

l’economia global i neoliberal. Vendran l’especulació urbanística i els “megaprojectes”,

la gentrificació i la corrupció política . Finalment la crisi econòmica mundial deixarà

Ciutat exhausta i envaïda.

Ponents de l’encontre:

Manolo Cabellos. Després de ser cofundador del GPT i treballar en el Pla General de Palma, a l'àrea

d'Urbanisme del Consell i a la Direcció General de O.T. del Govern, ha acabat escrivint algun llibre sobre el

seu ofici: l'urbanisme.

Jordi Bayona: Jordi es periodista, ha estat director de Diario de Mallorca i director General de Comunicació

y Acció Exterior del Govern de les Illes Balears en dues legislatures. Actualment forma part del Consell de

Direcció d'IB3. Ha publicat tres novel·les; l'acció de la darrera, "Mallorca-17", succeeix en la Palma de 1.600.

Xavier Terrassa . Xavier treballa per ARCA des de el 2006 i com a historiador i divulgador ha editat

diferents llibres al municipi de Calvià, com Viatge Històric de Calvià (2011) i de Palma, El patrimonio

desaparecido de Palma (2011) i Así era el Molinar (2012). Aquests treballs incideixen en el record del

Patrimoni Cultural i en la recuperació de memòria oral.

Biel Horrach: Biel és Doctor en Urbanisme per la UPC i ha estat Professor del Departament d’Urbanisme i

Ordenació del Territori de la UPC, així com a professor convidat a diferents universitats, com ara a la UIAV

de Venecià. Ha rebut diferents reconeixements en la seva actuació professional, entre altres el Premi

Catalunya d’Urbanisme 2007, pel Pla Director Urbanístic del Pla del Bages. Actualment es Director General

d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma

2

Intervenció de Manolo Cabellos.

Un episodio que generó mucho revuelo y muchas decisiones

urbanísticas fue el derrumbe de una finca de viviendas en el barrio del

del Puig de St. Pere en los años 70. El Ayuntamiento tenia una

responsabilidad subsidiaria pero quería cargar la responsabilidad sobre

los técnicos. . El colegio arquitectos defendió a los técnicos.

La raíz del problema era que en el año 64 se hizo ley que permitía que

los alquileres fueran prorrogables. No se cambiaban los inquilinos y no

se les subía el precio. Socialmente era bueno para las clases populares

pero para el patrimonio de los inmuebles era muy malo porque no

había mantenimiento. La LS obliga al propietario a mantener la

edificación per no lo hacían porque no les era rentable.

1.-El PGOU urbana del 64.

El planeamiento era muy malo . Se sacaron otros pliegos para hacer

un nuevo PGOU y Ribas Piera gana el concurso . Ya el 70 había otro

avance de plan.

En este documento se decía que el Centro histórico estaba degradado y

sobrecargado de actividades terciarias , el 70% de las mismas se hacían

allí. Era un caos de trafico . Había una excesiva concentración de

actividades en el centro histórico, mientras el Ensanche estaba

desestructurado y sin vida urbana y las s avenidas era la única vialidad

circunferencial. El crecimiento urbano era en forma de mancha de

aceite. En toda la ciudad había una carencia de infraestructuras,

especialmente de alcantarillado. Las industrias molestas y

contaminantes estaban en zonas mayoritariamente residenciales. Las

ordenanzas de edificación generaban altísimas densidades de

población y fuertes impactos en el paisaje urbano. No había

equipamientos sociales ni espacios ajardinados.

3

2.- Nuevo Pan 1973 .

El nuevo plan planteaba una solución que era coger la red arterial

aprobada por el MOPU i hacerla obligatoria. (fig. 1).

Fig. 1.

Esto era una barbaridad ya que el mayor tramo de la vía de cintura no

estaba acabado. El diseño era un plan americano. Coches para ir por

todo. Faltaban muchos nudos para llegar hacia todos los Barrios. Es el

mundo de la velocidad y antiurbanismo en contra de la idea de que la

ciudad es para ir a pie.

En el plano de ribas Piera ( fig 2) en color naranja se ven los sectores

de actuación preferente que tenian que configurar la Ciudad.

Fig. 2

4

Tenían unes 44has cada una. Superficies grandes , se quería que

fueran un “moll” que es un conjunto de servicios terciarios y viviendas,

a desarrollar por la iniciativa privada. Con edificabilidad alta y baja

densidad de habitantes. Obligaba torres de hasta 14 pisos cada una.

Para ello se debían derribar edificaciones ilegales, lo que hacía inviable

ese plan. El modelo era el Plan del Poligono de Levante. Era un plan

centrado en el uso del coche. Los usos no rentables no estaban

contemplados, como la educación, sanidad y otros.

Por tanto en 1985 nos encontramos con el Plan de Ribas Piera , por

suerte no ejecutado. Pero durante la gestación del Plan se multiplico

por 4 la concesión de licencias: 32.000 viviendas , en una Ciudad de

100 mil habitantes. Nos encontramos también con este problema.

La filosofía urbanística a la americana, no tiene por qué ser así siempre

y por todo. Las ciudades europeas nórdicas son ciudades hechas a

escala humana y las autopistas están lejanas al centro.

3.-Un nuevo Plan en 1985.

Las líneas básicas del plan del 85 se redactaron al principio de los 80.

El 10 de octubre de 1980 el plenario aprueba un documento de Líneas

Básicas para la Revisión del PG.

La idea era una ciudad de barrios autónomos que se circule a pie o en

bicicleta y que se pueda tener acceso a los servicios básicos sin tener

que coger el coche: escolar, sanitario , dos niveles de equipamiento,

dentro la vía de cintura de servicios básicos y fuera de niveles más

especializados. Se abre la participación ciudadana a la reforma de la

ciudas.

Las líneas básicas del nuevo plan eran (fig 3) :

El predominio del bien común y de los intereses colectivos frente a los

intereses privados. Supremacía de la ordenación social.

5

El crecimiento y el cambio deben ser planificados y controlados

socialmente. Atender a los problemas presentes, sentidos por los

ciudadanos, siguiendo un proceso de participación ciudadana. Las

alternativas, propuestas y la asignación de recursos deben estar

vinculadas al Programa del plan.

Uno de los objetivos prioritarios debe ser la defensa de los recursos

paisajísticos, naturales, agrícolas y del medio ambiente. El Plan debe

tener un carácter intervencionista con el objeto de recomponer y

recuperar la ciudad existente.

El urbanismo de trazado y el de gestión son ambos instrumentos a

utilizar de forma complementaria. En contraposición al urbanismo de

polígonos que generan movilidad innecesaria, se propone un

planeamiento compacto, de intervención arquitectónica, que no deje

oquedades.

Se plantea la recuperación integral: histórica, social y arquitectónica

mediante: Evitar la dependencia del resto de Palma del centro.

Mantenimiento edificabilidad solo si se reforma el edificio. Las nuevas

construcciones deben tener como guía las tipologías arquitectónicas

históricas. Regeneración urbana mediante la creación de dotaciones y

plazas. Mantenimiento de la estructura social. Planes Especiales,

instrumentos de la gestión pública como los ejes cívicos del ensanche.

(fig 4)

Fig. 4

6

LAS UNIDADES DE ACTUACIÓN EN SUELO URBANO: DOTACION DE

EQUIPAMIENTOS Y ZONAS VERDES EN LOS BARRIOS. Se crean 225

Unidades de actuación que abarcan 995.343 m2 de suelo urbano. El

propietario recibe una edificabilidad adicional para entender

compensadas las cesiones.Con ellas se completan partes libres de la

trama en las que se abren nuevos viales y se crean pequeños

equipamientos y zonas verdes que enriquecen la habitabilidad de la

ciudad.Los propietarios que son pocos, uno o dos en general, para

favorecer la gestión quedan obligados a ejecutarla en el tiempo

marcado: 4 u 8 años.El año 1992 ya se habían ejecutado un 28%.

Quedaban 129 de gestión privada y 33 pública por acabar.

4.- El PLAN MUNICIPAL DE 1998.

Características del Plan: El primer plan informatizado. Se sistematiza la

codificación normativa. Se mantienen las propuestas estructurales del

Plan anterior: Ejes cívicos, equipamientos y espacios libres. Se modifica

el PG anterior:Mantenimiento de ordenanzas en suelo urbano hasta la

salvaje modificación de 2006. Se renuncia al control del diseño del

nuevo suelo urbanizable. Se utiliza el catálogo de edificios en

substitución de una protección urbanística. Ver figura 6

Fig. 6.

No se resuelven los problemas pendientes: El deterioro del ensanche.

Falta de grandes parques urbanos. Conflictos de ordenanzas no

resueltos: protección de barriadas con valores urbanos. No se

incrementa sustancialmente el suelo para dotaciones. No se califica

suelo para vivienda pública.

7

5.- Modificaciones para peor.

Posteriormente se realiza una salvaje desregulación normativa 2004-

2006 que promueve el deterioro urbano:Se permite edificar en la planta

baja de los patios de manzana de la zona B, en el ensanche.

Eliminación de la regulación de parámetros de diseño del Suelo

Urbanizable. Incremento ocupación hasta el 100% de la superficie de la

parcela. Eliminación del coeficiente de edificabilidad y el número

máximo de plantas en el suelo industrial de la zona M: Rocambolesca e

ilegal aprobación.

Se legaliza el mantenimiento de construcciones con edificabilidad

excesiva. Se facilitan los aumentos de edificabilidad ante hallazgos

arqueológicos. Regulación de altura de las plantas en relación al terreno

que facilita el impacto paisajístico, especialmente en laderas de colinas.

Se introduce de matute la autorización para demoler el talud del

Jonquet para dar acceso a usos terciarios desde el Paseo Marítimo. La

desnaturalización especulativa de la zona J. El incremento de

edificabilidad en voladizos del ensanche en calle y patio.

Se aprueban operaciones de clasificación como suelo urbano sobre

suelo rústico o urbanizable sin características urbanas. Son Güells

junto al Estadio Balear: 485 viviendas. Son Ferriol. Son Moix Negre.Son

Busquets. Operación de SUP añadido posteriormente a la aprobación

del PG.Sector de SUP Son Ximelis

La modificación denominada Plan Busquets en l fachada marítima,

pretende transformar con buen criterio una asignatura pendiente:

Transformar una autopista que penetra hasta la catedral en un vial

urbano. Actuaciones posteriores destruyen la idea principal.

Aporte de 67.146 m2 de suelo público, 12 parcelas de 23.395 m2 por

parte del patronato Municipal de la Vivienda y 18 del IBAVI de 43.751

m2, para construir viviendas de protección pública en la reordenación

de Llevant. A cambio se queda con una parcela de uso residencial de

6.102 m2 y 22.000 para uso de hotel y centro de congresos, y 32.550

m2 para otros equipamientos.

8

Jordi Bayona. Del bipartidisme al multipartidisme.

No sé si l’enunciat “del bipartidisme al multipartidisme” és el més

adequat per fer cinq cèntims de les transformacions polítiques de les

darreres dècades a Mallorca, i a les Illes Balears.

Entre altres coses perquè aquí, a ca nostra, des de les primeres

eleccions autonòmiques, no hem tingut gaire bé mai bipartidisme en

sentit estricte.

A Balears el bipartidisme sempre ha estat molt imperfecte. Pot ser que

ni tan sols fos bipartidisme. O en tot cas, un bipartidisme Frankenstein,

cosit amb costures per tot.

- En 9 eleccions només es van produir 3 majories absolutes d’un

partit. A les altres, el Govern va ser objecte de pactes (la darrera de

Cañellas 1995, la den Matas i la de Bauzà 2011.

- 1983: el primer govern Cañellas fou una coalició. CP. (AP-PDP-

UL). 1999: EL Primer Govern Antich era fruit de partits: PSOE, PSM,

EU, Verds i UM donant suport al Parlament.

Un panorama molt semblant al d’ara mateix, al manco pel que fa a

l’aglomeració de forces.

Ara diuen que s’ha romput el bipartidisme. També aquesta definició es

imperfecta. Avui, com sempre, el que tenim és el bi-bloquisme (un parell

de partits distribuïts en dos blocs.). Que ve a ser com el bipartidisme,

però molt més complex de gestionar.

Però passam a enumerar les transformacions polítiques a les IB de

finals dels anys 70 ençà: Cóm erem i com som, què ha passat i què no

ha passat.

Ho farem en 4 grans capítols, que estan encadenats els uns amb els

altres.

1: L’autonomia

És evident que, la transformació política més assenyalada en els temps

democràtics ha estat la configuració de les Illes Balears com a

Comunitat Autònoma, disposant d’amples i variades competències de

Govern.

L’autonomia va estar molt ben acollida en un país illenc com el nostre

que, com la majoria d’illes tenen molts components peculiars i fins i tot

identitaris.

L’autonomia ha estat ben rebuda pel gruix de la població, que l’ha

celebrada amb més folklorisme que convicció. Cóm és natural, cada

9

1per de març, la gent desfila massivament pels chiringuitos de menjars

del Passeig Sagrera i sap que, al vespre, quan IB3 retransmet l’acte

institucional, ha de canviar de canal.

En tot cas, reberem moltes competències de gestions (Espanya, un dels

països més descentralitzats d’Europa) i augmentaren espectacularment

els recursos econòmics.

De sobte, ens adonarem que teníem una bossa de doblers per repartir

com volíem i això ens va enlluernar. Pobles de 1 miler habitants, que

distaven 3km. un de l’altre, volgueren cadascun el seu camp de futbol

de gespa, el poliesportiu, la casa de cultura (Mancor de la Vall:

aforament sala actes i padró), el casal de la 3a. edat y piscina

climatitzada l’hivern.

Cap poble, per petit que fos, volia quedar enrere. I, per suposat, les

subvencions: Basten 3 persones per fundar una associació i demanar

d’inmediat una subvenció. I aquí va néixer sa Repartidora, que ha estat

a l’origen de molts de conflictes de política balear.

En tot cas l’autonomia ha estat una mena de Renaixença de finals del

segle XX. Em mirat el país – mos hem vist a nosaltres mateixos - amb

uns nous ulls. I hem tingut les eines – defectuoses i millorables, per

suposat – per llaurar el país que volíem en moltes àrees de gran

transcendència.

De cada vegada hem tingut més responsabilitat sobre el nostre propi

país, la qual cosa ha significat clars- obscurs històrics. Ens hem fet un

autoretrat com a país. Si hem quedat guapos o no, això ja va de gustos.

2 Els anys daurats

De mitjans dels 80’ fins a la crisis de 2008, a ca nostra visquérem quasi

un quart de segle d’anys daurats. Ens avesarem a veure xifres de

creixement econòmic que no tenien sòtil. Estavem al capdavant de la

renta per càpita espanyola.

Ens convertirem en un país de rics, que com desprès s’ha vist, no volia

dir que fóssim un país ric.

El negoci turístic pujava any rera anys, però un altra negoci el va

arribar a superar: la construcció, el negoci inmobiliari.

Record que quan va arribar el primer govern de progrés, els portaveus

s’empegueïen d’anunciar les xifres de creixement econòmic, que era

superior al 4%.

La catàstrofe era que el sector de la construcció superava el 7%. Ara es

diria que eren xifres xineses.

10

Per tota Palma, per tota Mallorca, el famós bosc de grues ho envaïa tot.

Des d’aquel Govern, el de la 1a. Ecotaxa, es va tractar de posar-hi

remei, però el tsunami de la construcció, desprès de 16 anys de

Governs desenvolupistes de la dreta, era tan grossa que era impossible

aturar-la.

El joc polític de la construcció sempre ha afavorit a la dreta. L’esquerra,

quan accedia al poder, posava fré a l’onada, però no aconseguía més

que aturar el cop fins la següent legislatura de la dreta. L’esquerra feia

lleis restrictives, però posteriorment la dreta construïa. Com és evident,

aquesta construcció no era esbucada quan l’esquerra retornava al

poder.

La dreta sabia que, la construcció sempre aniria endavant. Només que,

durant els parèntesis de l’esquerra, es calmaria un poc el ritme.

Molt de jovent abandonava els estudis per omplir-se les butxaques a

una empresa de construcció i els més espavilats muntaven

immobiliàries. Els mileuristes es queixaven amargament. Pensar que

avui la gent mata per guanyar 1000 euros...

El gruix de la població no s’interrogava massa sobre el que estava

passant. Ja se sap que, en temps de bonança econòmica, no es té el

capet per massa preguntes incómodes...

3. L’ESCLAT DE LA CORRUPCIÓ I LA DESAFECCIÓ POLÍTICA

Per una conjunció astral, personificada a Mallorca per certs jutges i

fiscals, hem assistit a un esclat de la corrupció política que ha arribat

fins als jutjats.

Tot té una explicació: Quan les canonades econòmiques de la superfície

van a tota pressió, normalment les clavegueres obscures del subsòl

també hi van.

A les Illes Balears s’han donat més d’una trentena de sentències fermes

condemnatòries de per cassos de corrupció política. Molts polítics han

dormit a la presó. Cal dir que tots han estat relacionats amb el Partit

Popular i Unió Mallorquina, o alguns dels seus petits coaligats locals.

Aquest episodi va empitjorar encara més la ja deteriorada imatge dels

polítics en el seu conjunt. Aquesta universalitat, aquests tots son

iguals, comporta una gran injustícia.

Encara avui, podem llegir als diaris titulars com “El prostíbulo del

Arenal organizaba fiestas gratis para los políticos”. Desprès constates

entre línies que eren 4 ó 5, amb noms, llinatges i la mateixa adscripció

política. Embrutar a tots els polítics sense distinció és avui un esport

11

generalitzat al nostre país. Com és natural, d’aquesta situació se

n’aprofiten els corruptes, perquè tenen més bo camuflar-se entre la

massa.

En qualsevol cas, durant molts anys, les enquestes del CIS situaren els

polítics entre els 5 problemes principals del país. La bona premsa que

tingueren en els temps inicials de la democràcia, es va esvair fina a

quedar en no res.

En tot cas, la desafecció política també ens ha arribat per altres canals

més subtils com ara el procés d’individualització de la societat. La

preeminència de l’individu per damunt del col·lectiu.

Ja no hi ha interessos generals ben definits. Com a molt, una suma

d’interessos particulars. En conseqüència, no hi ha solucions generals

sinó individuals o, com a molt, sectorials.

Aquesta transformació té una traducció semàntica interessant. Durant

la transició i els primers temps democràtics la paraula “poble” era clau

en el discurs polític per designar al conjunt de la societat. Recordam

allò de “Habla pueblo habla”.

Avui aquests definició de “poble” ja no l’empra ningú. Ja no es parla de

massa sinó d’individu. Avui la paraula clau es ciutadà, o un genèric un

poc forçat com ara és la ciutadania.

Cada ciutadà sol tenir una aproximació a la política molt particular

segons els seus interessos i conviccions, per suposat legítims. Jutja la

política en la mesura estricta de si respon o no als seus propis

interessos o conviccions.

De la “rebelión de las massas” hem passat a la defensa desaforada del

individuo. Vet aquí una de les claus de la nova situació política.

4 LA CRISI ECONÓMICA

Així arribam a la crisi econòmica, que ha suposat un abans i un

desprès. Ha marcat una nova frontera. Tenim un nou paradigma. Un

canvi de cicle desprès d’una bufetada, com la selecció espanyola de

futbol.

A molts de nosaltres ens pot semblar un canvi de món, però no hem

d’atorgar massa importància.

Canvis d’aquests en trobarem un parell a cada segle. El meu padrí deia

que la música era una cosa d’orquestres, de sentir-la en directe, que

això de les gramoles seria un fracàs. Ara tornen les actuacions en

12

directe, però desprès de que la música reproduïda ha configurat una de

les indústries més grans del segle XX.

Els canvis formen part de la vida quotidiana. Henry Ford, que va ser el

primer en la construcció massiva i en cadena cotxes, deia que si hagués

demanat a la gent el que necessitaven, li haguessin dit “cavalls més

ràpids”.

La desconfiança dels anciens régimes davant les innovacions està ben

ancorada a la història del món. Els més malmenats som els que tenim

un peu a la barca dels vells temps que s’aturen i un altre a la dels nous

temps que comencen a navegar. Normalment ens estimbam dins

l’aigua. Per això recoman fer la maniobra amb guardapits salvavides.

Abans de 2.008 vivíem en bonança econòmica a causa de bombolla

immobiliària. Aquells joves, que com hem vist abandonaven els estudis

per treballar al sector immobiliari i a la construcció s’han quedat

groguis a causa de la crisi.. Ara no tenen feina ni estudis... Abans es

despreocupaven de la política, deien allò del “yo passo de política”...Però

ara els interessa la política a la que arriben, com és natural i

comprensible, amb un ganivet a la boca.

La crisi ha enfonsat a les classes mitjanes i a les populars, a les

treballadores. Els primers (que vivien amb relativa comoditat, alegres i

confiats) s’han quedat amb l’aigua al coll; els altres s’han asfixiat, han

quedat confinats la geografia de la misèria.

Els joves han vist com s’esfumava el contracte social (si estudies i

treballes de valent tindràs un bon futur). Ara al·lotes titulades amaguen

els diplomes per demanar feina com caixera en comerços amb un

contracte de quinze dies. Tots coneixem a majors de 50 anys que mai

trobaran feina i, si ho fan, serà per salaris miserables que nos bastaran

per arribar. L’Estat del benestar ja no protegeix a tothom a tothom…

La crisi econòmica ha arruïnat la feina, els serveis públics que presten

atenció a les persones, els estalvis de les famílies.... I no només això, ha

arruïnat sentiments i alterat les emocions. Ha destrossat persones.

Es produeix el circuit típic i tòpic de crisis: insatisfacció – frustració –

impotència –sensació de desemparament- inseguretat .... ràbia – recerca

de culpables – set de venjança… ens quedam a les portes de la

violència, afortunadament.

En plena crisi, en ple temporal, l’any 2011 es produeix el 15 M a Puerta

del Sol de Madrid. És el crit d’indignació de tots aquells que pateixen els

rigors de la crisi. En aquella cerimònia feia falta sacrificar un boc

expiatori, com sempre ha fet l’humanitat desde els tems primitius per

redimir els pecats i els desastres que pateixen, la maledicció divina.

13

Es conclou que la culpa de tot ho té la vella política i els milers

d’aprofitats que s’hi dediquen. Diuen allò de “no nos representan” i

troben que el Congrès dels Diputats no serveix més que per pagar bons

sous a incompetents; per tant, millor cremar-ho. El Senat ja l’han

cremat un parell de pics (metafòricament). Todo el poder a la

assemblea. Convoquen assemblees setmanals a les places dels barris i

aplaudeixen girant les mans.

Sempre recordaré que, arran d’això Belen Barreiro, sociòloga, que fou

directora dels CIS, amb qui vaig tenir el gust de colaborar en alguns

temes de demoscòpia política, em va comentar que els partits polítics,

sindicats, molts col·lectius i les institucions en general sofririen un

ràpid procés de deteriorament perquè ni podien ni sabien encaminar la

sortida de la crisi.

Deia que sortirien líders ciutadans, allunyats de la política institucional,

que, si aconseguien llançar els seus missatges pels canals de

comunicació (TV i xarxes socials) seduirien a aquesta àmplia franja de

persones entre indignades i acovardides, que els hi donarien el seus

favors i els seus vots.

Jo vaig dir que aquest vaticini em semblava exagerat, que això no

funcionava a España i que en tot cas serien electoralment marginats. La

meva opinió m’ha servit, al manco, per arribar a la conclusió que com a

profeta no som gran cosa.

Avui, Podemos aglutina globalment als indignats i a una desena de

col·lectius i plataformes locals. En dos anys i només tres eleccions

registra un creixement de vot que mai s’havia donat. A les darreres

eleccions no ha respost a les expectatives que havien creat però s’ha

convertit en una força política considerable i a tenir molt en compte.

No puc aventurar el futur que tendrà aquesta força política perquè

l’encletxa de mirar el futur de cada vegada és més estreta i ningú sap el

que passarà. Alguns diuen que com els focs d’artifici, els coets arriben

molt amunt tot d’una però desprès esclaten i només queden algunes

volves de fum. Jo personalment no crec que es passi de 70 a 0 diputats

en un tres i no res. O pot ser si. No ho sé... En tot cas, ja es pot

apuntar el mèrit d’haver sacsejat el món polític. Això els hi haurem de

reconèixer.

I per acabar vull insistir amb una pinzellada sobre un fet social que

comportará també la disgregació del vot en els proper anys: la manca de

defensa dels interessos generals en el seu conjunt.

Sempre ha estat així, els interessos sectorials o els particulars acaben

per imposar-se a l’interès general a l’hora de votar. Però fins ara tenien

molt que veure amb la butxaca pròpia, o la de un col·lectiu que

configura el vot. És molta la gent que sempre ha votat a un determinat

14

partit per interessos personals i més concretament per beneficis propis,

la majoria econòmics, de butxaca.

Aquesta postura era més freqüent a la geografia de la dreta i de una

franja de l’empresariat.

Però el concepte tradicional de classes socials ha entrar en barrena. Ja

no hi ha classes sinó persones, individus. En aquest marc, l’impuls de

l’individualisme, de posicionaments personals i la pròpia civilització del

particularisme ha fet que els interessos generals del país tinguin de

cada vegada menys parroquians. I, aquí, l’esquerra també participa.

L’esquerra ha perdut la mirada ampla.

De cada vegada son més les persones i col.lectius implicats en la

defensa unidimensional d’un tema, al qual hi donen la màxima

trascendencia. Debats socials com el monument de Sa Faixina, el

correbou de Fornalutx o les terraces del Born, per posar referències

pròximes i conegudes per tothom som exemples clars. Defensors o

detractors sostenen les seves postures amb contundència i passió. Fins

i tot jutjaran la tasca del Govern, del Consell o de l’Ajuntament

estrictament per las decisions que prenguin sobre aquests episodis.

Les polítiques econòmiques, educatives, sanitàries, laborals, de

benestar social, les pensions... tot això tendrà trascendencia zero per

aquesta franja de la ciutadania, per a qui les institucions seran

admirables o censurables en funció exclusiva de si permeten o no el

Correbou de Fornalutx, l’esbucament del monument de Sa Faixina o la

instal·lació de terrasses del Born, per seguir amb aquests exemples. Així

ho faran saber a les xarxes socials i votaran en conseqüència.

Això explicaria, en part ,aquests canvis del mapa electoral en tan poc

temps.

O en tot cas, el que sí es segur que aquesta dispersió d’interessos

ideològics, absolutament legítims, per suposat, s’instal·la en el camp de

les esquerres, sempre més crítiques amb el poder.

Les xarxes socials, amb la projecció pública de les idees fins al nivell

més individual, ajuda a que això sigui així. Ara avui tothom té el seu

altaveu personal (facebook, twiter, instagram, periscopi) que pot

expressar les seves idees. Tothom està satisfet de poder expressar les

seves opinions a les xarxes.

A nivell col·lectiu no sé si també és objecte de satisfacció perquè el món

de les xarxes, en encertada definició de John Carlin, s’està transforman

en “La taverna dels borratxos, allà on tothom crida i ningú escolta.

I alerta perquè això es consolida. El criteri personal i parcial – el d’una

sola persona sobre una sola circumstancia - pesa cada dia mes. I

15

tindrà un considerable impacte sobre el vot, que serà més variat i

atomitzat.

L’actitud, expressada en termes de lògica, seria prendre la part pel tot.

O fins i tot, es tracta d’un típic sofisma de composició que consisteix, i

cit la definició “inferir que algo es verdadero acerca de un todo, solo

porque es verdadero acerca de una o varias de sus partes”.

Contràriament al lema de Green Peace “es pensarà parcialment i

s’actuarà globalment”.

I de tot això jo em tem que els interessos generals en sofriran. I això

serà greu... o pot ser no...

APUNT DE FUTUR DESITJABLE

Duit a l’extrem, aquest nou mapa d’ecologia política el multipartidisme

es pot disgregar i dispersar fins a la mínima expressió: al individu.

individupartidisme

Per trobar l’equilibri en aquesta nova situació serà indispensable

assumir, social i políticament, una nova concepció del pacte.

Els pactes hauran de perdre dramatisme i guanyar en utilitat.

Haurà de desaparèixer allò de “amb aquests no anem ni d’aquí al cap de

cantó”. Els temps líquids demanen solucions igualment líquides,

adaptables als recipients on estan contingudes.

Serà precisa un nou codi de coincidències entre forces polítiques per

afavorir acords asimètrics.

En termes de series televisives seria més Borgen y menys Juego de

Tronos.

Coincidir en un 20 ó un 30 per cent del programa hauria de ser una

base àmplia per formular acords que permetessin tirar endavant

polítiques útils per als ciutadans.

Avui és demoralitzant constatar que una mínima discrepància basta per

bloquejar una iniciativa política entre partits.

En tot cas, això haurà de ser assumit pels líders polítics, pels militants

dels partits i per la massa de votants, aquesta que ja ha abandonat la

definició de genèrica de “pueblo” per la de conjunt d’individus.

Existeix la llegenda democràtica de que el poble mai s’equivoca. Jo hi

poso certes discrepàncies. Tinc molts d’exemples a l’abast. Però el que

sí és cert és que l’individu sí que s’equivoca, la història del món en parla

a cada pàgina. I no s’equivoca una sola vegada, la majoria travelem a la

mateixa pedra una i altra vegada.

16

Resum intervenció de Xavier Terrasa: La destrucció i protecció del

Patrimoni a Ciutat.

Al llarg dels segles fins a l’actualitat ha desaparegut molt de patrimoni

tan públic o privat , degut a que per una u altre raó no s’ha protegit

adequadament, unes vegades d’esquenes a l’administració i d’altres

vegades amb el seu coneixement .

Dels diferents tipus de patrimoni desaparegut, podem distingirem con

faig al meu llibre - “El Patrimonio desaparecido de Palma”- entre:

Cases grans familiars de caràcter nobiliari al centre de la Ciutat, com

per exemple Ca n’Aiamans que va ser comprada per Arthur Byne i

desmuntada per dur-la a EEUU però es perderen en un port americà.

o Ca n’Estades, just al costat de parlament actual, que va ser seu de la

Tabacalera, declarada patrimoni historico-artístic el 1964 i derruïda un

any després amb permís municipal. O con can Very que va ser esbucat

a meitat del XX però se li va obligar a tornar-lo refer. No passa el mateix

en Can Puigdorfila o Can Salas Major, que en temps de la república va

ser presó de dones i ara seu de la biblioteca publica .

Imatge de Can Veri.

De les mes de 200 possessions de l’entorn de Ciutat que varen jugar

un paper mot important ja des de’època musulmana per abastir la

ciutat, la majoria d’elles han estat destruïdes , algunes abandonades

enmig de noves urbanitzacions i molt pocs restaurades i visitables.

Molts noms d’edificis nous o de barris de Palma encara duen el seu

nom: Son Dureta, Sob Rapinya, So Espasses, Sa Taulera, Son Fortesa.

17

etc Hi ha una pagina web que explica molt be aquest procés i dona

molta informació de quasi totes. http://possessionsdepalma.net/.

Pel que fa a les murades, tos coneixem el desastre que suposar un

esbucament indiscriminat de les mirades de palma. Pot-ser el cas mes

fort va ser l’esbucament de la porta de Santa Margalida , d’origen

musulmà i per va entrar Jaume I. Va ser demolida una nit

inesperadament. La comissió de protecció dels monuments va dimitir en

bloc el re va enviar un telegrama de recriminació al batle de palma.

Imatge de la porta de la murada del Moll. Imatge de la Porta de Sa. Margalida.

Un altre àmbit del patrimoni que va ser molt afectat va ser el Religiós.

El cas mes emblemàtic va ser a pèrdua de l’Església de Sto Domingo ,

una de les joies del gòtic mes importants d’Espanya, va ser demolida,

junt amb el convent que l’emparava, el 1837 va ser esbucat malgrat la

protecció que va la Societat d’Amics de país, degut a la política de la

desamortització de Mendizabal. Un altre exemple menor però no menys

important perquè s’ha fet no fa molt, va ser l’oratori de Portixolet al

Molinar, abans vicaria filial de Sta Eulalia i ara es un habitatge privat.

18

Un altre aspecte mot important i de vegades menyspreat en les

polítiques de protecció de patrimoni son els paisatges panoràmics ,

sobretot a la badia de Palma. Les vistes de la badia de Palma de Port

des de la Seu, o de la Catedral des del passeig marítim han estat

completament desfetes per un creixement exorbitant del Port de palma

per un us privatiu.

Imatge de la Seu des de el Terreno

Pel que fa a edificis singulars, hi ha edificis desapareguts molt

importants pel seu valor arquitectònic i molt coneguts perquè formaven

part del paisatge de Ciutat als anys 60. Pel projecte dels jardins del Rei

varen ser esbucats els edificis modernistes del Teatre Líric i el Hotel

restaurant Alhambra, edificats per Jaume Alenyar i gaspar Bennazar.

Altres interessants foren la reforma del Teatre balear, l’esbucament

dels magatzems de can Segura, el Frontón Balear, el Collegi Sagrat

Cor, i les cases d’estiueg Can Salas i Can Aguiló.

Un altre aspecte del patrimoni a tenir en compte son les

transformacions de places i carrers que bé han desaparegut o bé

s’han transformat a pitjor. Son exemples d’aquestes transformacions la

plaça de Sant Antoni, la plaça de les drassanes, el passeig des Born , el

carrer Colom, la plaça de Cort, la Plaça de Sta Eulàlia, etc

19

Biel Horrach. Els projectes municipals per a la ciutat del

futur.

El model de ciutat que estem dissenyant es bassa en una estratègia

que combina 4 vectors fonamentals: el social, l’ambiental, el paisatgístic

i l’econòmic.

Pel que fa al vector SOCIAL volem una ciutat que es construeixi a

partir de les necessitats de tots els ciutadans , socialment forta i

equilibrada. La millora de la qualitat de vida, de la convivència

ciutadana i de les relacions socials e pot fer través de la millora en la

qualitat dels espais urbans públics i privats d'ús col'lectiu, deis carrers,

places i barris de la nostra ciutat.

En aquest sentit volem prioritzar una àrea de la ciutat on hi ha hagut

un desenvolupament desordenat en la primera corona de l’eixample i

unes zones turístiques madures, la del litoral de Ponent i la Platja de

Palma. . Color blau, ( Fig 1)

En zones especialment degradades, com Son Gotleu, volem fer una

lluita integral contra la pobresa urbana . Mitjançant serveis i

oportunitats per a la integració de les persones migrades i amb una

transició energètica que engloba aspectes tecnològics, socials,

culturals, econòmics i mediambientals. També fomentar sectors

generadors de treball. En aquests plans integrals intervenen una

multiplicitat d’agents púbics i privats. Tot amb a participació de les

persones i entitats afectades de la comunitat.

Un altre exemple de projecte integral serà la intervenció en els edificis

degradats del litoral de Ponent, con per exemple els apartaments

Pullman i altres edificis similars.

20

En quan el vector MEDIAMBIENTAL volem desenvolupar les àrees

verdes i els corredors verds

Com es mostra en la fig 2.

A mes dels parcs amb un caràcter "estàtic i ha d’haver altres

alternatives dinàmiques: itineraris i passeigs que creuen un sistema

articulat de grans parcs que estiguin connectats mitjançant recorreguts

per als vianants , sense excloure les activitats esportives i culturals

compatibles amb I'ús comú de tots els ciutadans.

També s’han d’utilitzar les zones verdes actuals i les que es creïn, amb

una altre sistema de gestió de ‘aigua mes d’acord amb un model

sostenible de Ciutat. Un exemple d’aquest nou sistema de gestió de

l’aigua s’aplicarà al conjunt conegut com la Falca Verda.

El vector Paisatgístic i Patrimonial ha de tenir en compte els nuclis

tradicionals de la ciutat mes enllà del centre Històric, donant-les un

tractament diferenciat de la resta de la ciutat, enlairant els seus valors

culturals i paisatgístics.

21

Per últim, pel que fa al vector Econòmic, hem de tenir en compte la

predominança quasi total de l’economia del turisme a la ciutat i les

perspectives de creixement de la demanda turística en els propers anys.

Palma es el nucli urbà central d’una àrea mes ample del litoral que va

de de l’arenal de Llucmajor fins el port d’Andratx ( fig 3).

Pot-ser els canvis de la façana marítima de la badia de PALMA seran

els mes importants a realitzar, tan per l’impacte sobre els ciutadans

com per l’activitat econòmica. S promura un us del front marítim i del

port mes priper al ciutadà mitljanant refores en els udos del port i la

creació dun Buevard des del Palau de Congresos fins Portopi.

Es potenciarà una nova economia , basada en la innovació i les noves

tecnologies a partir del canvi d’us d’edificis com el de Gesa i altres

intervencions que es faran en l’anomenat “nou llevant”.

22

Resum del debat

Es va posar damunt la taula que som capaços de fer bons plantejaments estratègics i globals de la ciutat però desprès es tarda

molt a passar accions practiques que siguin solucions als problemes detectats. De vegades passen anys i res ha canviat. Es fa necessari que els plans generals es concretin en un pla operatiu, amb un calendari

d’execució i un pressupost. Un exemple es el de les normatives aprovades durant el govern de

Catalina Cirer a Cort a l'any 2006, les quals permetien guanyar en altura i edificabilitat algunes zones de Palma, com ara El Terreno i

altres barris . Encara no s’han derogat. En urbanisme cal anteposar les raons de tipus general, de benestar de la comunitat a les de tipus particular (aconseguir més rendibilitat per un solar a canvi de tenir una

ciutat més saturada.)

Tan per a la planificació de la ciutat com per l’execució dels plans, s’ha de comptar amb dues dificultats afegides que de vegades son la causa

d’endarreriments i de fracassos. Una es la gran quantitat d’administracions i de regulacions que afecten

a cada metro quadrat de Ciutat: Ajuntament, Consell, Govern i Estat tenen sempre coses a dir als plans i a la manera d’executar-los. Un

exemple d’aquests dies es el projecte d’esbucar el monument de Sa Faixina.

Una altre dificultat es la inestabilitat de l’acció del govern a llarg termini , be sigui perquè els Plans van mes enllà d’una legislatura i els polítics no , o be perquè els diferents partits que governen no se posen

fàcilment d’acord en els objectius i les prioritzacions.

Es parlà de la necessitat que té Palma d'assumir el seu paper com a metròpoli i que indrets com el torrent gros a Marratxí formin part d'aquest espai urbà. La pressió urbanística i el creixement de Palma

han ocupat part del municipi de Marratxí, d'aquí el seu extraordinari creixement.

Estavem d'acord amb el concepte metropolità ( Palma, Marratxi, Calvià, Llucmajor, Andratx) i que per aquest motiu L'ajuntament de Palma

havia de tenir molta cura en el tractament dels límits del municipi. A Marratxí s’ha invertit molt en la falca verda del torrent gros que fa de frontera natural amb Palma, mentre que a la banda de ciutat el torrent

serveix per col·locar cementeris de cotxes i escombraries. També s'han d'obrir les connexions viàries entre Marratxí i Palma que ara mateix

estan tancades i també afavorir el transport públic metropolità.